58
perquè allà no hi havíem anat mai i no ens coneixíem el terreny, és clar. Aquella nit no va poder dormir ningú, sense aquella espurna d’esverament. Tots nerviosos, al primer poble on vam arribar ens vam parar a demanar ajuda a la primera persona que vam trobar, que no se liva acudir res més que trucar a la policia. Un cop vam haver-nos-hi posat en contacte vam decidir que nosaltres continuaríem fent el camí i ells farien tot el possible per trobar-lo, juntament amb els policies dels pobles més propers, i qui el trobés ho comunicaria als altres. Després de dos dies de recerca ningú no en va trobar rastre, però de sobte l’Scott va veure unes orelletes de gos calcades a les seves. Vam anar fins on hi havia el gos i... Sí, molt espantat, però era en Rocky! Ho vam comunicar a la policia i... problema tancat: ja podríem seguir en la ruta. En Rocky havia perdut el nostre rastre en perseguir un conill salvatge típic de la zona. Dos dies més tard va arribar un huracà de categoria 4 i nosaltres teníem molta por. Vam esperar a arribar a Weatherford per poder-nos refugiar en un centre. Allà on érem va arribar com a tempesta tropical, però igualment vam passar molta por, amb aquelles fortes ràfegues d’aigua i de vent. Després d’haver-hi passat tres dies, per fi vam poder continuar. Aquest cop fins al final de tot, Los Angeles. No hi vam tenir cap més problema, per sort. Vam trigar un mes i sis dies degut a tot el que havia passat en aquells últims moments. Però igualment va ser una de les aventures més emocionants i divertides que hem tingut mai. Mai no l’oblidaré. S’ha d’ampliar territoris a la vida, per poder-se conèixer un mateix, estimat Drew!