03 petitmiquel Publicacions del Col路legi Sant Miquel dels Sants - C. Manlleu s/n. 08500 - Vic 93 886 12 44 - www.santmiqueldelssants.org - tm@santmiqueldelssants.org
Quan passa l’emoció del naixement del nadó, la realitat que apareix és: “mare, m’agradava més abans. Ara ja el pots tornar. No el volem. Vés a endreçar a la Marta…”. Si el germà gran és petit, pot ser que no ho verbalitzi amb paraules, però segur que abraçarà al nadó massa fort, el pegarà o deixarà caure joguines sobre ell. La gelosia pot aparèixer quan el petit ha nascut o quan el nadó ja és més gran. Algunes pautes que ens poden servir d’ajuda per mitigar la gelosia són les següents: • No renyar o castigar el nen, ja que això només li produirà més ressentiment i pot disminuir la seva autoestima. En comptes d’això cal donar-li ànims, el nen necessita saber que els pares l’estimen com abans que arribés el germà petit. • Intentar conservar la rutina mantinguda amb el nen. Continuar portant-lo a les
•
•
•
•
•
seves activitats diàries. Que no trobi que l’arribada d’un nadó li treu el seu temps amb els pares. Cal reforçar les conductes bones que tingui envers al seu germà, felicitantlo. Buscar oportunitats perquè el nen senti l’alegria de tenir un germanet. Per exemple: “quan has marxat la Laia s’ha posat a plorar. Et troba a faltar”. Ensenyar al nen gran que si somriu al nadó amb freqüència, aviat el petit aprendrà a somriure: “mira l’Oriol està content perquè l’has somrigut” Mostrar-li confiança en determinats moments, deixant que el nen es quedi petites estones amb el petit, mentre la mare és en una altra habitació. Planificar deu o quinze minuts al dia (com a mínim) per estar a soles amb el nen
Bibliografia per a pares: • iMamá, siempre me està molestando! Como tratar los celos y las peleas entre hermanos. Autor: H. Baum. Ed: Oniro. • Per què necessitem un altre nen?. Ajudeu els vostres fills a rebre un nou germanet. Autor: C. MacGregor. Ed: Mentena.
col·legi sant miquel petit miquel primavera del 2008 número 03 pàgina
•
•
•
•
•
gran, de manera que ja ho sàpiga i fins i tot ho esperi. Fer participar el nen gran, deixant que ajudi al petit, cantant-li, parlant-li o fent encàrrecs per la mare (anar a buscar els bolquers…). Cal mostrar-li gratitud per la seva ajuda. És important no donar-li gaires responsabilitats i mai coses que no pugui fer en consonància amb la seva edat. Quan arriben visites a casa, preparar la situació perquè el nen gran pugui ser el centre d’atenció durant uns minuts. Intentar no comparar els nens. Ensenyar fotos del nen gran, si se n’ensenyen del nadó. Pot donar-se el cas que el nen gran pateixi certes regressions, com voler el xumet, el biberó, fer-se el pipí a sobre. Cal no fer massa cas a aquestes regressions i fer pocs comentaris, s’ha de tenir paciència i deixar passar el temps. Sobretot hem de felicitar i reforçar qualsevol comportament de “nen gran” que mostri l’infant. Concedir nous privilegis a l’infant: Fer “coses especials” amb el pares, anar a dormir una mica més tard… Cal no comparar els dos nens. Evitar comentaris del tipus: “La Júlia ha après a caminar abans que en Pol”, “L’Àlex és més bon nen que en Max”.
• Quan es preveu que el nen gran farà mal al petit s’ha d’intentar distreure’l: “Albert, mira què tinc!!”, “Marc, corre, vine, necessito que m’ajudis”. • Si un objecte és la causa d’una disputa, intentar que desaparegui i substituir-lo per dos objectes diferents. • Si el nen fa una ”rabieta”, cal ignorar la seva conducta, se li pot proposar anar a la seva habitació fins que “trobi la cara contenta”. • Llegir contes infantils sobre aquest tema. Per exemple: Max y su nuevo hermanito. Autor: D. Steel Ed: Plaza Joven. Yo también quiero hermanitos. Autor: A. Lindaren. Ed: Juventud. La Laura té un germanet. Autor: L. Slegers. Ed: Baula. La germaneta d’en Tom. Autor: M.A. Bawin. Ed: Combel. Vull una germaneta!. Autor:T. Ross. Ed: Cruïlla. Cal dir, per acabar, que per tractar aquest tema necessitem una bona dosis de paciència, energia i bon humor. Mercè Martínez
L’AUTONOMIA DELS NENS/ES A L’EDUCACIÓ INFANTIL Sovint considerem els nostres nens/es com a algú a qui ho hem d’ensenyar tot i no donem prou importància a les activitats ni als seus descobriments autònoms. Moltes vegades involuntàriament, i moltes vegades amb bons arguments, impedim que el nen/a actuï fora dels moments concrets que nosaltres mateixos hem previst. A vegades perquè tenim pressa i no podem esperar que el nen/a es vesteixi sol o es vagi a buscar les seves coses, i a vegades perquè ens sembla que amb la nostra intervenció li podríem evitar algun perill o potser algun disgust. La millor reacció sol ser la paciència, paraula que prové de l’arrel llatina i grega patior i significa “patir”, “suportar”, però també “tolerar”, “permetre”. Hem d’estar sempre al costat dels nostres nens/es però moltes vegades només cal que els observem i els animem a actuar de manera autònoma. La seva experiència vital forma el seu ésser i per tant, la seva capacitat d’adaptació social, d’autodisciplina, d’interès per aprendre, per compartir i per créixer. Marta del Castillo
col·legi sant miquel petit miquel primavera del 2008 número 03 pàgina
LA IMPORTÀNCIA DEL JOC SIMBÒLIC:
JUGAR A APRENDRE
El joc constitueix una manera específica de funcionament de la intel·ligència infantil que forma part del procés d’adaptació a la realitat. J. Piaget El joc permet a l’infant desenvolupar-se, experimentar i començar a construir el seu bagatge comunicatiu, afectiu i social. Aquesta activitat l’ajudarà a expressar els seus sentiments, emocions, opinions i maneres d’entendre i formar part del món i la societat que l’envolta. Mitjançant el joc simbòlic el nen reviu experiències que li han estat grates, experiències viscudes i també pot imaginar situacions desagradables i/o difícils. Tot s’assimila i es transmet a través del joc simbòlic. El joc és un mitjà d’aprenentatge important que ajuda els nens i nenes a conèixer-se a si mateixos, a reafirmar la seva personalitat
i a desenvolupar les seves aptituds físiques i les psíquiques. Permet la relació amb els altres afavorint la socialització, sempre de manera natural, plaent i lúdica. La qualitat del joc té a veure amb la fantasia, no tant amb la joguina física; jugant lliurement l’infant desperta la seva iniciativa, imaginació i creativitat. Des de l’escola creiem en la necessitat de jugar, per aquest motiu vetllem i potenciem el joc a l’aula per afavorir el seu creixement personal. Fina Bofill, Montse Macià, Anna Marsó, Miqui Serrat i Gemma Vaqué
LES REBEQUERIES És el Mercat Medieval de Vic i em trobo refent-me del fred prenent un beguda calenta en un petit cafè del centre de la ciutat. Em crida l’atenció l’actitud d’un nena. Deu tenir entre tres i quatre anys. Està enfadada, plora i crida alhora fins que al final ha donat una bufetada al cul de la mare i li ha dit: -“Ets una mare dolenta perquè no em compres la joguina”-, i ha continuat la seva rebequeria. La mare s’ha volgut fondre. Per què es donen aquestes actituds en els infants? És una etapa que sol presentar-se entre els dos i cinc anys. És una època d’oposició, d’impaciència i d’imposició (vull, dóna’m, compra’m...). En aquest cas, la funció de l’adult s’ha de basar en explicarlos la posició que, com a pares o mestres, volem mantenir. Una possible solució és intentar convèncerlos, dialogar amb calma i paciència per reconduir la situació. Els adults hem d’estar convençuts d’allò que volem i els nens/es han de veure que el seu desig, no sempre serà realitat. La finalitat de les rebequeries en els infants no és altra que la de cridar la nostra atenció per aconseguir
col·legi sant col·legi miquelsant petitmiquel miquel petit primavera miquel del primavera 2008 número del 2008 03 número pàgina 03 pàgina
quelcom. Una vegada han aconseguit la seva finalitat l’infant retorna a una actitud normal. Per això, és important ensenyar els nens/es a demanar les coses amb tranquil·litat i educació. Una altra cosa serà que aconsegueixin o no el que volen. Més important encara és que pare i mare actuïn, davant aquestes situacions, de la mateixa manera ja que si l’infant s’adona que pot aconseguir-ho d’un d’ells malgrat la negativa de l’altre, aprofitarà la situació sovint per fer-los xantatge emocional i enfrontar-los. Quan se li diu que no al seu desig, hem de ser conseqüents amb aquesta negació. El que és important és que aquest “no” no ha de ser una mera imposició sinó un “no” justificat amb calma, sense alteracions ni aixecant la veu. El nen necessita uns límits de permissibilitat per tal de trobar la seva autoafirmació, ja que a ells els donem autonomia i els ajudem a créixer amb confiança. Aprenen a diferenciar el que pot i no pot fer, el que està bé o malament... No s’ha de tenir por a exercir l’autoritat i això no serà possible si cadascú no exerceix el seu rol. Els nens són nens i de cap manera han de manar els adults. No per això els estimem menys. El model que els estem donant com adults seran els valors que formaran part del seu creixement personal. Montse Díaz
la màgia dels contes Des de ben petits és bo despertar el gust pels llibres. Aquesta és una tasca que hem de compartir entre l’escola i la família. Un recurs pedagògic i que, realment, està a l’abast de tothom són els contes. Els contes són relats breus que han anat passant de pares a fills al llarg del temps i per tant formen part de la vida de tots els pobles i cultures. Les històries que s’hi descriuen desprenen una màgia que desperten l’interès dels nens i nenes perquè els poden ajudar a comprendre fets de la vida. Poden identificar-se amb els personatges del conte i així superar les pors . També, el fet que sempre acaben amb un final feliç els dóna seguretat. En definitiva, els ajuden a assumir la realitat a través de la imaginació i a fer-se grans. Si expliquem contes es creen uns llaços d’afecte molt positius entre el narrador (mestre/a, pare o mare, avis...) i els nens i nenes que l’escolten. Acadèmicament, també són un mitjà senzill per treballar l’hàbit de concentració i de fixar l’atenció, enriqueixen el seu vocabulari, visualitzen imatges, exerciten la memòria amb la repetició d’expressions i alimenten la seva imaginació i creativitat. En definitiva són, també, una eina a
tenir molt en compte per despertar interès per la lectura i el món dels llibres. Us animo a compartir la màgia dels contes amb els vostres fills Sílvia Crusats
col·legi sant miquel petit miquel primavera del 2008 número 03 pàgina
Les presses i la paciència Hola, sóc en Carles, tinc 4 anys i estic enfadat. No sé si a casa vostra passa, però a casa meva no se’m permet dir que vull una cosa “ara mateix”, ni “ho vull ara”. Però el pare i la mare sempre m’estan dient: “Fes el favor de venir ara mateix“, “Hem de sortir immediatament i no podem esperar ni un minut més”, “T’ho has de menjar tot ràpid i sense protestar!”. Aquest fragment podria pertànyer a qualsevol dels infants que corren per les nostres cases o escoles. Subratllo la paraula corren,i ho faig amb tota la intenció: què passa quan diem, “corre que és tard” i al cap d’un moment referim, “t’he dit que no corris, que cauràs”. La societat actual ens marca un ritme accelerat, el temps és or i mai millor dit. Això fa que pares, mares, avis, àvies, cangurs..., però sobretot nens i nenes visquem condicionats pel factor temps, pressa i paciència incloses. L’acceleració del dia a dia és un fet inherent a la nostra societat, és clar que no es pot parar el temps, però potser com a pares, educadors, caldria reflexionar una mica sobre allò que demanem als nostres infants i el que a canvi exemplifiquem o ensenyem. Les actituds no són innates, s’aprenen. És important donar un model i un reforç positiu pel que fa al respecte i la tolerància, per tal que els nens vagin adquirint unes bones actituds. Si parlem d’infants menors de sis/set anys és molt important que tinguem en compte el concepte de temps. Els nens no tenen clara la noció de temps, moltes vegades es desorienten. Si no hi ha unes referències horàries clares és molt més difícil poder controlar la tolerància a l’espera.
col·legi sant miquel col·legipetit sant miquel miquel primavera petit miquel delprimavera 2008 número del 2008 03número pàgina 03 pàgina
Per això, recordarem la importància de l’anticipació. Els nens/es necessiten tenir informació del què faran i del què s’espera d’ells/es. El temps que es destinarà per a fer cada cosa. Han de saber quan, per exemple, es va a casa un amic a jugar tota una tarda o quan només s’hi va un moment per fer un encàrrec. Per altra banda, també cal ser considerats en el fet de tenir temps per acabar les tasques que se’ls proposen. Pel que fa a les ordres que es donen, aquestes han de ser, clares, curtes i precises. Per exemple, en el moment d’endreçar, utilitzarem sempre el mateix procés per no confondre el nen i no canviarem el nivell d’exigència. Molt lligat a l’anticipació, hi ha la importància de les rutines. Els nens/es han de saber què s’espera d’ells/ es, però també és bàsic mantenir un ordre en els hàbits quotidians, àpats, endreça, hores d’anar a dormir... Tots aquests aspectes afavoreixen l’autonomia i la seguretat que són bàsiques pel bon desenvolupament psicològic i emocional dels nens i les nenes. Com a conclusió, cal remarcar la importància d’educar nens/ es autònoms i amb la seguretat suficient per adaptarse a la societat i al temps que ens envolta. Marta Carreter i Mas
DESCOBRIM EL MÓN DE
LES LLETRES Quan els nens arriben a l’escola, els aprenentatges que faran en aquest cicle d’Educació Infantil seran molts i molt significatius per a la seva vida. Posaran les bases a d’altres coneixements: aprendran a conviure, relacionar-se amb altres i amb els adults, treballaran una colla d’hàbits i guanyaran autonomia i seguretat en ells mateixos. A més, iniciaran el procés d’aprenentatge, possiblement més abstracte de tots i també més imprescindible: aprendre a llegir i escriure. A la nostra escola l’aprenentatge de la lectoescriptura ja s’inicia el primer curs d’Educació Infantil. És en aquest curs quan els alumnes, partint del seu propi nom i el dels seus companys, relacionen les lletres i fan comparacions entre elles. Així, és freqüent sentir comentaris del tipus: ”en Pere té la mateixa lletra d’en Pep o de pàrking...” o bé “la lletra de la matrícula del cotxe del pare és la de Bernat”... Poc a poc es van familiaritzant amb el codi de les lletres i el nom d’aquestes. El proper pas serà aprendre les vocals i aquest aprenentatge concret, el portaran a terme a segon d’Educació Infantil. En aquest curs, aprendran els vuit sons vocàlics catalans i els diferenciarem pel seu so, estem acostumant els alumnes a fer
discriminacions auditives. També treballaran la grafia de les vocals i jugaran a confegir paraules i onomatopeies quan ajuntaran dues o més vocals: ui, ai, ou, iaia... En aquest curs, sovint hi ha nens que fan intents de confegir consonants que coneixen amb les vocals que estan treballant i proven de llegir o escriure monosíl·labs amb significat: pa, pi... És a l’últim curs d’aquesta etapa d’infantil on l’esclat de la lectoescriptura es fa més espectacular. Tot i que es treballen vuit consonants de manera específica, els alumnes han après la dinàmica de confegir i podríem dir que es disparen a escriure amb ortografia natural. Sovint poden preguntar: ”quina és la primera lletra de vestit o de joguina o de girafa?” i la resposta la poden donar els mateixos companys: “és la lletra de Vicenç o de Joan o de Gemma”. Aquelles primeres comparacions que tímidament començaven a fer quan no alçaven un pam de terra els ajudaran a escriure les primeres paraules i frases. En aquest aprenentatge codificat i abstracte, tots els avenços que fan dia a dia són importants per arribar a la fita final: Aprendre a llegir i escriure. Roser Grifell
col·legi sant miquel petit miquel primavera del 2008 número 03 pàgina
la frase “... i què és el que ensenyem als nostres infants? Els ensenyem que dos i dos fan quatre, i que París és la capital de França. Quan els ensenyarem el que ells són realment? Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella, (...) pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven. Tens capacitat per a tot! Sí, ets una meravella. I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No. Heu d’estimar-vos els uns als altres. Tu has de treballar, tots hem de treballar per fer d’aquest món un lloc digne dels teus fills”. Extret del testament espiritual de Pau Casals que morí a Sant Joan de Puerto Rico el dia 22 d’octubre de 1973, als 96 anys.
la web per visitar: www.edu365.cat/infantil/monperunforat Es tracta d’una web adequada per a nens i nenes a partir de 3 anys on hi trobareu fotos, vídeos, dibuixos i activitats interactives amb una estètica i un format molt acurats. Els continguts estan dividits en tres grans blocs: els éssers vius, els paisatges i la societat. Us recomanem que hi feu una visita!
sortides en família: el castell de Montesquiu El parc del castell de Montesquiu, que té una extensió de 546 ha i està situat a l’extrem nord de la comarca d’Osona, ens ofereix un entorn interessant i agradable per passar un dia amb la família. El castell és un gran casal fortificat amb orígens al segle x, que avui ha estat adaptat com a equipament cultural i de convencions. S’ofereixen visites guiades a l’edifici durant tots els caps de setmana de l’any. Als jardins que envolten el castell així com a la resta del parc s’hi pot accedir a tothora. La millor forma de veure tots els indrets és agafar l’itinerari “l’obaga del castell”, un recorregut a peu senyalitzat, de forma circular, que transita per tot el parc, pensat per mostrar la riquesa del seu patrimoni natural i cultural. La seva durada és d’una hora, la longitud de 2.400 metres i la dificultat baixa. Dins del parc també hi ha un restaurant situat en una antiga masia del segle xviii que ofereix cuina catalana, elaborada i de mercat i amb allotjament per a setze persones.
Petit Miquel és una revista editada pel Servei de Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Col·laboradors: Fina Bofill, Marta Carreter, Sílvia Crusats, Marta del Castillo, Montse Díaz, Roser Grifell, Montse Macià, Anna Marsó, Cristian Martín, Mercè Martínez, Miqui Serrat, Gemma Vaqué. Correcció: Carme Codina, Josep Fornols Maquetació: Núria Fajula