Page 1

2014

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL Col·lecció Societat i Ensenyament 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012

Col·lecció Sant Jordi 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 El col·legi edita també: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, xx números 2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. MiquelS, revista escolar de la secció de Secundària 4. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

categòricament mancat de vitalitat. Ja feia mesos que vivia captiu de l’enyorança, mesos en què la solitud era l’únic

Instants de frenesia

testimoni del batec del seu cor, feble i pacient. Restava immòbil al llit d’aquella habitació blanca a raó d’una lesió cerebral greu i dels seus vuitanta-sis anys, unit a un cúmul de tubs que li facilitaven la respiració assistida i li proporcionaven els nutrients justos per tal que el seu cos suportés la situació crítica en la qual romania des d’aquell setze de febrer. Des d’allà es limitava a contemplar el trosset de món que quedava reduït pel marc de la finestra. Per ell

Col·legi Sant Miquel dels Sants C/ Jaume 1, nº11 - VIC 08500 Telèfon 93 886 12 44

discorria només una visió monòtona en què el pas del temps hi feia sempre acte de presència, acompanyant-lo en aquells moments de desesma, prostrat per tots els bells

stm@santmiqueldelssants.cat

records de la seva esposa que aquell mateix dia d’hivern

www.santmiqueldelssants.cat

s’allunyà del seu costat en un aterridor accident de tràfic. Eren records que temia oblidar, records que reforçaven

Instants de frenesia

Col·lecció Recerca 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (19021979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013

El silenci restava en ell, el seu cos i el seu alè de vida,

la seva voluntat de viure, petites dosis d’esperança que permetien als seus llavis dibuixar fràgils somriures en el seu rostre, d’aspecte somort i quasi forçat. D’ INSTANTS DE FRENESIA


INSTANTS DE FRENESIA


INSTANTS DE FRENESIA. SANT JORDI 2014 Han col•laborat en la selecció de textos i d’il•lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Eva Godayol i Bausells, Eva Ferreira i Casas, Mercè Farrés i Moré, Miquel dels Sants Riera i Casases En representació dels mestres: Montse Díaz i Martínez, Lourdes Rovira i Serra, Cristina Gallifa i Iglesias, Núria Casadevall i Coll Correcció dels textos: Sílvia Torrents i Ballús. El jurat ha estat format per: Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Anna Ibàñez i Mir; Isabel Jordà i Font. Dels textos anglesos: David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il•lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carner; Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Laura Sans i Comerma Del títol del llibre: Judith Solé i Guàrdia De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Maquetació i impressió: Artyplan S.A. Instants de frenesia. Sant Jordi 2014 DIPÒSIT LEGAL:

ISBN:

Publicacions del Col•legi Sant Miquel, C/ Manlleu .....08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2014

www.santmiqueldelssants.cat


ÍNDEX

PRESENTACIÓ

11

Educació Infantil El cavaller St. Jordi, la princesa i el drac El drac i la princesa Dormint a casa els tiets i a fora plou He sortit a passejar en globus i tot es veu molt bé Sóc jo a la casa de la platja El cotxe passa i mira els ocells del bosc La família se’n va a la muntanya Una illa a dins el mar Vam anar a rebre els reis, aquest és el rei ros i els seus patges

Gerard Alier Gurt Bilal Lamnouari Àgata Mallarach Roma Martina López Encinas Elisenda Fernández Plans Marc Sala Aguilà Adrià Velasco Portet Pau Font Benito Sergi Domingo Montero

14 15 16 17 18 19 20 21 22

Ingrid Muñiz Leiva Pia Casanovas Vila Erola Vinyeta Ferreira Bernat Campos Escofet Guinedell Faja Sanjaume Marc Oliu Fernández Mariam Drissi Autet Joel González Solanich Bru Solà Inaraja Pau Bisquert Sellarès Joseph Andrew Grosse Calm Adrià Codina Jutglar Pol Matavacas Darnés Joana Espar Puigoriol Mariona Franquesa Bové Ferran Reniu Morales Clara Font Barniol Aina Martínez Calahorro Mireia Plans Bellavista Sara Gibert Moreno Anna Velasco Portet Enric Macià Sánchez Laura Serrat Morales Estrella Ferreyra Bastidas Clàudia Andreu Muñoz Guillem Martori Núñez Xavier Arcarons Sala Carla Mallarach Urtós

23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 35 36 37 38 39 40 41 42 43 46 48 50 53 55 57 59 60 61

Educació Primària Un nen que va aprendre a ser bon nen L’elefant El dimoni lila Les aventures d’un llop i un caçador La girafa i el cavall La molla de pa L’ermità La zebra sense ratlles Animals, misteri i amor La por La pau de l’Índia L’Olau té un virus El mar cremat Poesia enigmàtica El mar suau i fi Els peixos Fantasia El riu Un assassinat a Londres El misteri del lladre Sant Jordi? El drac del llac El besnét de Sant Jordi Assassinar per tenir feina Els Pirineus Bella estimada Estacions El meu poblet

Col·legi Sant Miquel dels Sants

7

Certamen literari Sant Jordi 2014


ÍNDEX

El meu núvol Adéu a l’hivern

Bernat Nogué Ullastre Arnau González del Val

62 63

Educació Secundària El rellotge del mercat Jan Codinachs i Casassas La Plaça Major de Vic Ariadna Plans i Bellavista El mercat esfumat Arnau Casadesús i Albó Swallow Noah Estavillo Bonet Loneliness Júlia Martina Roza Libran Majestic Bruna Roqueta i Vinas La Ballarina Berta Codina Belmar L’ànima de bruixot Arnau Espona i Puntí La llegenda de la font d’en Buc Olímpia Solà i Naraja En Jaumet i el follet de la panxa del monstre marí Carles Garcia i Suari 1r premi en llengua anglesa Gil Colom I Carbonell An objective Aina Casellas i Erra Mountain Ignasi Prat i Terradellas Uhus Augen / Ulls de mussol Mireia Pena i Blancafort Die Partitur / La partitura Laura Alboquers i Puigdomènech Allò que m’envaeix Carla Espona i Pladevall Nit de lluna plena Miquel Anglada Molina Moments Arlet Florensa Serra Unable to say goodbye Daria Shushkova The broken rag doll Natàlia Solà Alamilla The last trip Oriol Capdevila Solà Das Gewitter / La tempesta Miquel Anglada i Molina Die Traurigkeit / La tristesa Clàudia Bardolet i Pons Alummnes de Quart d’ESO Cançó d’Infància en runes Pol Blancafort i Baulenas Somnis en temps difícils Sira Castells i Peters Un retorn inesperat a la Barcelona de 1714 Ferran Alemany i Sadurní Looking for inner peace Sira Castells Peters Cash makes cracks Pol Blancafort i Baulenas Sorrounded Maria Tena i Villarroya Das Meer / El mar Maria Tena i Villarroya Das Morgengrauen Pau Blanco i Dorca Filar Júlia Ausió Ricard Bach Mirta Crivillers Cromatografia Cristina Arumí Nan Xiao

Col·legi Sant Miquel dels Sants

8

64 65 66 69 70 71 72 75 79 83 87 88 89 90 91 92 93 94 95 98 99 101 102 103 104 112 117 123 124 129 130 132

134 135

Certamen literari Sant Jordi 2014


ÍNDEX

Atzar The law of war Last words Optimism Instants de frenesia Vuit pantalles Gelat de maduixa Last breath The pride Symphony of twilight: one more breath To be read with Fix you, by Coldplay, on the stereo

Núria Güell i Godayol Ariadna Jutglar i Anglada Hansel Harutian Bernat Espot i Monpeat Mireia Chandre i Freixas Judith Solé i Guàrdia Marta Vilademunt i Alcaide Èlia Vilageliu i Jordà Marc Prat i Martos Marta Clos i Sansalvador

136 137 141 142 143 146 151 157 159

Judit Mompín i Sanchez

160

Dibuixos MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS Quim Vancells i Lujan Dragos-Gabriel Vlad Martí Fontdevila i Palomar Carlos Blanco i Cebrián Said, El Hadmi Maria Villà i Alsina Olímpia Solà i Inaraja Dmytro Selivanov Míriam Padullés i Edo Mariona Sala i Dorca Berta Torres i Febrer Gil Colom i Carbonell Miquel Castany i Crivillers Ignasi Ferran i Plans Carlota Arumí i Freixanet - Jaura Fernández i Aulina Laia Ferrer i Solerdelcoll - Sílvia Grau i Marchan Adrià Mas i Baurier Laura Dorado i Arcarons Arnau Villà i Aslsina Charaf Ammari Gil Castañé i Soldevila Meng Ting Guo

Col·legi Sant Miquel dels Sants

9

163 165 166 167 168 169 170 171 172 173 174 175 176 177 178 179 180 181 182 183 184 185 186

Certamen literari Sant Jordi 2014


PRESENTACIÓ

Un any més arriba la diada de Sant Jordi, que ens desperta a tots la il•lusió de regalar i rebre llibres i roses. Al carrer es barreja l’olor de les roses amb el color i la textura dels llibres. Contes, poemes i novel•les. Llibres nous, llibres clàssics. Llibres per a infants i llibres per a adults. Podríem classificar els llibres de mil maneres diferents, però, en definitiva, “llibres”. I nosaltres, al col•legi, celebrem també amb gran entusiasme la diada de Sant Jordi, amb diferents activitats; mostra de dracs, bicicletada i caminades... però l’acte més rellevant de tots és el certamen literari, al qual donem tot l’èmfasi i importància que es mereix. És per això que, en un dia tan especial, és un goig presentar aquest llibre on trobem tot un ventall de textos, poemes i dibuixos que han fet els nostres alumnes. Hi trobem des de l’optimisme dels més petits, que contemplen els objectes amb ulls de nen i ho veuen tot per primera vegada, fins als més grans, aquests joves que, amb les seves capacitats i possibilitats pràcticament il•limitades, estan a punt de deixar l’escola per incorporar-se al món d’uns estudis superiors. Els primers, amb uns textos plens d’ il•lusió, imaginació i fantasia. Els altres, amb idees, imatges i fragments de vida on reflecteixen els seus temors i les seves valenties, els seus somnis i els seus desenganys. Tots ells han sabut utilitzar les eines que els dóna la paraula. Aquest art que, juntament amb la pintura, l’escultura o la música, ens permet expressar i transmetre amb tot el significat les emocions i els sentiments o, amb rigor, donar a conèixer els descobriments científics i els avanços tècnics, la recerca i la investigació. La llengua, en contínua evolució ens ajuda a avançar en una societat plural, diversa i versàtil. Qui millor que dos grans poetes de la nostra terra que, amb el seu talent i la seva extensa i valuosa obra, han estat generosos amb nosaltres i ens han ensenyat a gaudir d’aquest tresor que és la poesia: Joana Raspall, poetessa entranyable que ens va deixar el passat mes de desembre i Miquel Martí i Pol, un dels poetes més populars del segle XX i tan proper a tots nosaltres, amb una trajectòria Col·legi Sant Miquel dels Sants

11

Certamen literari Sant Jordi 2014


PRESENTACIÓ

reconeguda per tothom i de qui últimament hem commemorat el desè aniversari de la mort. Ambdós han volgut exalçar “la paraula” en un dels seus poemes. De Joana Raspall: La Paraula bonica

Una paraula bonica

viu desitjant ser trobada

per qui cerqui un gran tresor,

i amorosament l’aprengui,

i se l’emporti gravada

al diccionari del cor.

De Miquel Martí i Pol: Fragment del llibre “L’arrel i l’escorça”

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb altiva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

12

Certamen literari Sant Jordi 2014


PRESENTACIÓ

Ens nodrim de paraules i, algunes vegades, habitem en elles, així en els mots elementals de la infantesa, o en les acurades oracions dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina, o, encara, en les darreres frases del discurs de la vida. Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres perquè ho anem assimilant, perquè ho puguem convertir en paraules i perduri en el temps, el temps que no és res més que un gran bosc de paraules.

I, per acabar, la meva més sincera enhorabona a tots els premiats en aquest certamen literari, tot encoratjant-vos a tots a continuar escrivint. Als guanyadors, i també a tots aquells que hi heu participat: de ben segur que el vostre esforç mereix una felicitació. Us convido a tots i totes a gaudir d’aquest llibre. Montserrat Constansó i Farré

Col·legi Sant Miquel dels Sants

13

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

El cavaller St. Jordi, la princesa i el drac | Gerard Alier i Gurt

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

14

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

El drac i la princesa | Bilal Lamnouari

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

15

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

Dormint a casa els tiets i a fora plou | Àgata Mallarach i Roma

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

16

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

He sortit a passejar en globus i tot es veu molt bé | Martina López i Encinas

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

17

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

Sóc jo a la casa de la platja | Elisenda Fernández i Plans

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

18

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

El cotxe passa i mira els ocells del bosc | Marc Sala i Aguilà

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

19

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

La família se’n va a la muntanya | Adrià Velasco i Portet

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

20

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

Una illa a dins el mar | Pau Font i Benito

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

21

Certamen literari Sant Jordi 2014


Premi

Vam anar a rebre els reis, aquest és el rei ros i els seus patges | Sergi Domingo i Montero

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

22

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Primària

1r Premi de Text il•lustrat

Un nen que va aprendre a ser bon nen | Ingrid Muñiz i Leiva Hi havia una vegada una nena, un nen i un altre nen que eren molt pobres. Un nen es deia Joel, la nena Lluna i l’altre nen es deia Ramon. La Lluna volia volar, en Joel volia poder jugar amb joguines i en Ramon volia ser ric. Els seus germans li deien: - No cal ser ric, Ramon! - però ell no els feia cas perquè era molt dolent. Un dia, a la Lluna i a en Joel els va caure una dent i van dir: - M’ha caigut una dent! A la nit van posar la dent a sota la coixinera i l’endemà al matí a sota de la coixinera de la Lluna hi havia unes ales de veritat i a sota la coixinera d’en Joel hi havia un cotxe. Un altre dia, a en Ramon li va caure una dent i va dir: - A mi també m’ha caigut una dent! I a la nit va posar la dent sota la coixinera, però l’endemà al matí va mirar a sota del coixí i no hi va trobar res, perquè havia estat molt dolent amb els seus germans. I així és com va aprendre a ser bon noi i mai més no va ser tan dolent. I aquest conte s’ha acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

23

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il•lustrat

L’elefant | Pia Casanovas i Vila Un dia, a l’elefant del zoo la gent el molestava, però va passar per allà un nen que feia malabars i li va agradar tant que va començar a practicar amb una corda que tenia. Intentava passar-hi per sobre. Primer queia, però després ho va aconseguir. Al final, de tant que en sabia va anar al circ. Quan va arribar hi havia tot el públic mirant, i veure aquell elefant tan espavilat els va agradar molt.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

24

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il•lustrat

El dimoni lila | Erola Vinyeta i Ferreira Hi havia una vegada un dimoni de color lila que cada dia es preguntava davant del mirall: -Per què sóc de color lila? Però ell tenia tota la casa lila: el mirall, els plats, les cadires, i fins i tot la forca, i a ell no li agradava gens el color lila. Un dia ho va anar a dir al seu amic, el dimoni verd, que era molt savi. Li va dir: -Com és que tots els dimonis som de colors? El dimoni verd no va saber respondre la pregunta, perquè tots els dimonis es preguntaven el mateix. Les cases també eren de diferents colors: una era rosa, una altra era blava, una altra era lila... I al final van trobar una solució: es van pintar vermells i també van pintar tot el poble vermell!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

25

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Primària

1r Premi de Text il•lustrat

Les aventures d’un llop i un caçador | Bernat Campos i Escofet Hi havia una vegada un llop i un caçador que eren amics. El llop era marró amb una taca negra a l’esquena. El caçador era barbut, amb un barret al cap, un vestit d’explorador i una escopeta a l’esquena. Eren tan i tan amics que fins i tot vivien junts. Un dia se’n van anar a la muntanya, i després de molt caminar van arribar a un lloc on tot era diferent al que ells estaven acostumats. Van veure que a l’entrada de la ciutat hi deia: Vic. Van passejar per la ciutat i van veure que hi havia botigues, gent vestida diferent de com anaven ells, una plaça molt gran amb sorra perquè els nens hi juguessin, cotxes, motos, parcs, edificis, una biblioteca i unes quantes escoles. Després de veure-ho tot van tornar cap a la muntanya i van dir: -Vic ens ha agradat molt, però no hi ha enlloc com a casa!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

26

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il•lustrat

La girafa i el cavall | Guinedell Faja i Sanjaume Hi havia una vegada un cavall i una girafa que eren molt amics. Tots dos s’havien fet una casa, un avió i un cotxe. També, quan se n’havien d’anar de viatge els feien servir. Un dia se’n van anar de viatge a l’Antàrtida. -I si ens fem uns jerseis de doble llana gruixuda?- va dir el cavall. -D’acord, ho farem- li va contestar la girafa. Així s’ho van fer. Al cap d’una estona, el cavall va dir: -Agafarem l’avió, ja? I ningú no va contestar. Després se’n va anar a l’avió i hi va trobar la girafa, i li va dir la girafa: -Marxem ja? El cavall va dir que sí amb el cap i van marxar. A l’Antàrtida s’hi van estar un any i mig i s’ho van passar bomba!!! I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

27

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il•lustrat

La molla de pa | Marc Oliu i Fernández Fa molt de temps hi havia una formiga que es deia Aina i vivia en un formiguer. Un dia, quan anava passejant per un camí, va trobar una molla de pa. La va agafar i se la va emportar. Mentre se l’emportava va sentir una veu que deia: -Deixa aquesta molla de pa, que jo l’he vista primer! Era una altra formiga, que es deia Ina. Una estirava per aquí, l’altra estirava per allà. Van deixar el pa i van començar a donar-se bufetades i plantofades. Mentre elles es barallaven, una altra formiga que es deia Miqui va trobar la molla de pa i, és clar, la va agafar. L’Aina va dir: -Ei! No toquis aquesta molla de pa. -Si la vols t’hauràs de barallar amb nosaltres- va dir la formiga Ina. -Jo, barallar-me? No en tinc ganes. I si ens la partim? -No, jo l’he vista primer- va dir l’Aina. -Així no acabarem mai de discutir-nos. És millor que ens la partim- va dir la formiga. I així va anar: se la van partir, i també van beure un porró de vi. I les dues formigues van aprendre a compartir les coses.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

28

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

1r Premi de prosa

L’ermità | Mariam Drissi i Autet Fa molts anys, en una ermita que estava a la punta d’un turó hi vivia un ermità a qui tothom tenia por. Corrien els rumors que aquell monjo treia mocs per la boca, plorava pel nas, no tenia nineta i el fons de l’ull era tot vermell; sempre espiava la gent i els agafava coses. Un dia, un nen molt atrevit va voler anar a la muntanya estranya a trobar l’ermità per acabar amb totes les pors del poble. Quan va arribar al cim, va veure el petit edifici i va trucar a la porta. El noi estava tremolant de por, tot i la seva valentia. La porta es va obrir sola , ell va decidir entrar i va veure l’ermità tocant el piano envoltat d’espelmes. Llavors, el valent li va dir, ben espantat: -Hola! -Ets la primera persona que em ve a visitar- va respondre el vell. El nen va parar de tremolar i va descobrir que tot allò que deien d’ell era mentida. Va mirar-lo fixament i va veure que l’expressió de la cara era d’una persona amable. Li va preguntar: -Vols acompanyar-me a casa meva? El vell, escoltant atentament i em cara de sorpresa, va respondre molt content , i va dir que sí. A partir d’aquell dia, l’ermità va tenir molts amics i el poble es va adonar que no sempre el que diuen és veritat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

29

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La zebra sense ratlles | Joel González i Solanich Hi havia una vegada una zebra que va néixer i no tenia ratlles. Vivia a l’Àfrica, i quan va fer-se gran les altres zebres es reien d’ella perquè no s’hi assemblava. Ella se sentia sola i ignorada, perquè ningú no volia jugar amb ella. Un dia, però, als seus pares se’ls va acudir que podien anar a la ciutat a visitar el pintor. Un cop a cal pintor li van preguntar: -Podries pintar unes quantes ratlles negres a la nostra zebra? El pintor va respondre: -Sí, i tant que ho puc fer! I així ho va fer. El pintor de la ciutat va pintar tot de ratlles a la zebra, que ja no es va dir mai més “la zebra sense ratlles”. Quan van tornar a l’Àfrica, ningú no li prestava atenció i se li feia molt estrany. Es va adonar que ser diferent tampoc no estava gens malament, perquè la feia sentir més especial! I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

30

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Animals, misteri i amor | Bru Solà i Inaraja Fa cosa d’uns dos anys, a Vic, un nen que es deia Pol i que estava cursant 3r de primària anava d’excursió amb tots els seus companys de la classe. A l’autobús, en Pol es va asseure amb el seu amic Èric i tot anava perfecte fins que, de sobte, van veure unes flames que sortien d’una roda. -Auxili! - van cridar l’Erola, la Jana i la Rita. La roda s’estava cremant!! Al cap d’uns segons el conductor va frenar i va fer baixar a corre-cuita tots els nens i nenes de l’autobús. Tots van anar a buscar la mestra menys un, en Pol. En Pol va anar cap al bosc i s’hi va endinsar i endinsar fins que va arribar a un lloc on va veure una gran quantitat d’animals junts, i entre ells una cérvola molt bonica. En Pol s’hi va apropar, però els animals es van espantar i van fugir. Tots, menys la cérvola, que no es va moure i se’l va mirar amb els ulls ben oberts. De seguida s’hi va apropar i li va llepar la mà. En Pol, sorprès, li va dir: -Ai, que bonica! -Qui ets? D’on véns? Jo em dic Blanca, i tu? - li va preguntar la cérvola. -Doncs jo em dic Pol- li va respondre ell - Saps? He vingut fins aquí perquè anava en un autobús amb els meus companys de l’escola i com que hem tingut una avaria ens hem parat a mig camí... Ai!!!! Espera, estic parlant amb un animal?? – va dir tot estranyat. -Ha ha ha! Sí! Estàs parlant amb mi perquè t’he donat el poder de la transfor-

Col·legi Sant Miquel dels Sants

31

Certamen literari Sant Jordi 2014


mació i el de parlar amb els animals – va contestar la cérvola. -Uau!!!! – va exclamar en Pol. -Tot i que... ara estic molt trista, ja que fa unes setmanes que comencen a desaparèixer les nostres cries- va contestar mig plorant la Blanca. En Pol en sentir aquesta història tan trista li va dir que l’ajudaria. I dit i fet: va començar a investigar. Fins que un dia va trobar unes petjades molt grosses, massa grosses per ser les d’un depredador del bosc, i això el va fer estranyar. A més, al cap d’unes hores, en Pol va veure unes ombres grans i molt ràpides anant per una part del bosc, i es va espantar. Més tard, va decidir conjuntament amb els altres animals construir petites eines en forma de punxes i es va preparar per a una gran batalla contra el món desconegut. L’endemà van començar a seguir les ombres grans i ràpides fins que els van portar a una cova fosca i plena de monstres. La batalla va durar molta, molta estona, fins que en Pol, amb l’ajuda dels animals del bosc i de la Blanca, va vèncer i va poder salvar totes les cries que hi havia amagades a dins de la cova.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

32

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

La por | Pau Bisquert i Sellarès Diari secret, 13 de gener del 2014 Hola, em dic Enric i el meu germà es diu Jordi. Som a l’any 2014, i abans tenia molta por als monstres. Nosaltres vivim al mig de la muntanya i per això tenia més por, encara. El meu germà té 12 anys, és molt simpàtic i sempre m’ajuda. Jo tinc 9 anys i mai no he estat gaire valent. Preparats per a la història? Tot va començar quan tenia 6 anys. Cada dia, a l’hora d’anar a dormir m’havien de fer companyia, i al final els pares ja n’estaven farts. Per això van dir al meu germà que em donés “lliçons” per ajudar-me a combatre la por. Primer em va dir que quan tingués por pensés en les coses boniques que havien passat aquell dia, però justament els meus pares estaven mirant una pel•li de terror i no paraven de cridar, així que no va funcionar. Llavors vam provar una altra estratègia: intentar deixar la ment en blanc. Però estava pensant en el negre, o sigui que tampoc no va funcionar. Una altra proposta va ser que em “fes el valent”. Però això com es fa?! I una altra, que deixés el llum obert tota la nit, però l’interruptor es va espatllar. Res no funcionava, i cada nit continuava tenint por als monstres. Al final, una nit em va dir que pensés en les coses que faria l’endemà, és a dir, en els exàmens, els deures... I aquesta vegada va funcionar més bé: ja no sentia tanta por, però encara en tenia una mica, perquè em pensava que els monstres existien, i a sobre sentia el vent passar! El dia següent ho vaig dir al meu germà, i ell em va dir que els monstres no

Col·legi Sant Miquel dels Sants

33

Certamen literari Sant Jordi 2014


existien i que els sorolls que sentia eren del vent que feia volar les fulles dels arbres. Al final em va aconseguir convèncer que els monstres no existien, i des d’aquell dia vaig estar més tranquil•let i vaig aprendre que no calia tenir por, perquè, en fi, només és una pèrdua de temps. Adéu!!! Enric

Col·legi Sant Miquel dels Sants

34

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La pau de l’Índia | Joseph Andrew Grosse i Calm Hi havia una vegada, a l’Índia, un emperador que es deia Bojà. Tenia els cabells curts i negres, era simpàtic i tenia un mico de color marró clar que era la seva mascota. La seva família era molt adinerada, però ell estava avorrit que la seva vida fos tan simple. No era feliç. Una nit, en Bojà va marxar de casa seva amb el mico, fins que va arribar a una plaça de terrissa on al bell mig hi havia un bony. Va caminar fins allà i va veure que sortia un fum blanc en forma de persona. -És clar! - va pensar- És l’esperit de Xicó! L’esperit li va dir que, al sud, els soldats de Xingú tractaven malament la gent. En Bojà ja sabia qui eren i n’havia sentit a parlar, així que de seguida va anar-hi. Un dia el mico va cridar molt fort i va veure els soldats barallant-se; anaven molt ben armats. Portaven una espasa, una destral, un casc amb un plomall, sabates de metall i un escut a l’esquena. En Bojà va explicar als soldats que el que feien era molt dolent, i que a la vida es podia viure de dues maneres i que el camí el triàvem nosaltres. Després de molt parlar va semblar que ho comprenien, i van deixar per sempre les armes. Des d’aquell dia en Bojà va viure feliç per sempre més, i quan es va morir, la gent del poble el va venerar com un Déu, ja que amb les seves dolces paraules havia portat la PAU. I aquest conte s’ha acabat, com una finestra tanca de bat a bat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

35

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

L’Olau té un virus | Adrià Codina i Jutglar - L’Olau té un virus! - va dir-li el metge. L’Olau el va mirar amb ulls plorosos, la cara vermella per la febre i sense parar de tossir. La seva mare va dir: - I què haurem de fer? - Haurà d’estar almenys una setmana al llit - va dir el metge. L’Olau es va preocupar molt, perquè faltaven tres dies per anar d’excursió amb l’escola i ell no hi volia faltar. La mare va ficar l’Olau al llit amb el termòmetre i el va deixar sol a l’habitació. De cop, va sentir una veu, però no sabia d’on venia. Va mirar sota el llit, per l’armari, etc. I va escoltar: - No busquis més, sóc jo! Estic assegut a la teva orella. - Qui ets tu? - va dir l’Olau, molt espantat. - Sóc el virus. No podia sortir de dins teu i al final he pogut sortir per l’orella. L’Olau va trobar-se bé de cop. I el virus li va dir: - Sé que d’aquí a tres dies vas d’excursió amb l’escola i m’agradaria molt venir amb tu – va dir el virus. Es van fer molt amics, i al cap de tres dies van anar tots dos d’excursió amb l’escola. Això sí, el virus assegut dalt l’orella...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

36

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

1r Premi de poesia

El mar cremat | Pol Matavacas i Darnés El mar que veig brilla, brilla pel reflex del sol, el sol groc, groc com la llimona, llimona rodona, rodona com la lluna, lluna plena a la nit, nit amb un llit d’estrelles, estrelles escampant la llum, la llum dels mars d’aigua neta, neta com una rosa que brota, brota com un arbre amb les fulles verdes, verdes com l’herba, l’herba del prat, i a la vora, un camp de blat, tallat, tallat per menjar, menjar com el pa, pa torrat i, a vegades, cremat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

37

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Poesia enigmàtica | Joana Espar i Puigoriol El fa córrer el vent, poc a poc i corrent, i quan arriba la nit no se’n va cap al llit. Es veu prou bé, però costa de tocar, i qui ho vulgui fer, ja es pot espavilar. A vegades porta pluja, i a vegades porta neu; encara que algú es queixa, va viatjant per tot arreu. Pot ser llarg com un tren, curt com un cuc, gran com l’hivern, o petit com un festuc.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

38

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El mar suau i fi | Mariona Franquesa i Bové El mar és suau i fi, tant, que sembla un violí, i ara que l’estiu ha arribat presumeix amb perfum salat. Avui, un peix presumit s’hi ha quedat adormit; ha voltat per tot el mar i s’ha quedat bocabadat. Ara hi oneja una estrella de mar, que sempre em dóna felicitat; si tu tot això vols mirar, vine al meu costat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

39

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

1r Premi de poesia

Els peixos | Ferran Reniu i Morales

Els peixos neden tan ràpid com el guepard. Al mar sempre estan, i plàncton van menjant. Quan ja s’han ben atipat, un tauró veuen venir. Se’ls cruspirà aviat, i adéu siau tots plegats. Adéu siau tots plegats, que el tauró ben tip ha quedat. Arriba el mariner i s’ho emporta tot per al peixater.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

40

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Fantasia | Clara Font i Barniol Desperto en un món de fantasia, un món com a mi m’agradaria: ple de flors i de colors, on tothom té tots els valors. Un senyor molt elegant, amb un cotxe volant, saluda a la veïna que fa núvols de farina. La nostra habitació dalt d’un pi està construïda per mi. Hi dormim jo i el meu germà. No hi tenim televisió, és clar. Aquest món de fantasia és creat per mi; el rei dels somnis m’hi ha fet venir!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

41

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El riu | Aina Martínez i Calahorro

A l’estiu, si observo el riu, sovint hi veig un peix que cada dia em diu: l’estiu és viu. Si el mires atentament, és tan i tan resplendent que a la vegada que el mires el sol hi és lluent. El riu no està sol, ja que l’acompanya el mussol, qui de dia dorm, però de nit sempre vola molt. El pont el travessa pel mig sense pressa. El senyor metge hi passa i sempre hi corre massa.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

42

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

1r premi de prosa

Un assassinat a Londres | Mireia Plans i Bellavista Hi havia una vegada a l’arxipèlag de Hawaii una noia de 17 anys rossa, amb els cabells llargs i ulls de color blau verd. Li encantava resoldre els assassinats i els misteris, igual que al seu amic Robert. Ella es deia Jennyfer però tothom li deia Jenny. Jo sóc la seva mascota. No us espanteu, sóc un gos llop. Tot va començar ja deu fer dues setmanes, quan una tal Mònica va trucar a la Jenny i en Robert perquè hi havia hagut un assassinat a Londres. La Mònica es va posar en contacte amb els pares dels dos nois per saber si els deixaven anar a Londres a ajudar-la. Em descuido de dir que la Mònica era policia. Em van fer anar amb ells a Londres per ajudar-los i protegir-los. A l’arribada a l’aeroport, la Mònica ens estava esperant. Ens va dir que havien matat el subdirector d’una agència de models. L’havien trobat a la seva habitació amb un tret al cap. L’única pista que tenien era un paper al costat del cadàver que deia:

Al principi no entenien el que significava, era molt estrany. Em van fer olorar aquell full, però aquella olor… no l’havia sentida mai. Com que estàvem cansats del viatge vam anar a l’hotel. L’endemà al matí van trucar a la Jenny. Era la Mònica: hi havia hagut un altre

Col·legi Sant Miquel dels Sants

43

Certamen literari Sant Jordi 2014


assassinat. Era el director de la mateixa agència de models. També d’un tret al cap a la seva habitació del carrer British, nº 23.

Quan vam arribar al lloc del crim, en Robert va trobar un paper igual que el del dia abans, on deia: Això ens va donar una idea. Érem dia 12 i, si no ho recordo malament hi ha una botiga que es deia Nordforc i una altra que es deia Sudnay. Si traiem “forc” de Nordforc, i “nay” de Sudnay ens queda nord i sud, i aquestes botigues estan al mateix carrer, una a cada banda de la casa del subdirector de l’agència. Però… què devien significar el peix i l’estrella? Quedava un dia, pel que deia en aquell paper, però de sobte un policia va trobar uns cabells llargs, negres i brillants. Allò ens va recordar la informació que ens havia donat la secretaria de l’agència: hi havia una model que l’havien fet fora de la feina feia un any. Es deia Christie, i era molt morena. Entre les mans del director hi havia una caixa amb monedes rodones, però com a dibuix hi havia un peix. Vaig bordar perquè ho veiessin! Després vaig trobar un mapa on havien marcat els noms d’uns països. Tots estaven ratllats menys Londres, on hi havia una estrella dibuixada. Van pensar que la Cloe, la model que havia substituït la Christie, tenia una

Col·legi Sant Miquel dels Sants

44

Certamen literari Sant Jordi 2014


estrella tatuada al braç. Vam deduir que aquesta marca volia dir que pensava matar-la l’endemà, el dia 13. Ràpidament la vam avisar, i l’endemà vam anar a casa seva de bon matí. Ens vam amagar dins l’armari de la seva habitació, i la Mònica a sota el llit. Quan va arribar la Christie a casa de la Cloe i va treure la pistola, tots vam sortir dels amagatalls. Jo li vaig mossegar la mà que duia la pistola i la hi vaig fer caure. La policia la va detenir i ens van felicitar. A mi em van donar una medalla! Tots vàrem tornar a Hawaii molt contents.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

45

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El misteri del lladres | Sara Gibert i Moreno L’Anna és una nena molt inquieta que té 9 anys i li encanta investigar. Sempre mira les notícies per si pot investigar algun cas, però sempre surten coses de política. Un dia (farta de veure temes polítics a la televisió) es va passar l’estona de les notícies llegint. Va tenir molt mala sort, perquè l’endemà va sentir a l’escola que uns nens parlaven que al seu barri hi havia un lladre que deixava marca cada cop que robava. L’Anna va dir: - Ja sé què puc investigar! I tots els nens i nenes la van mirar estranyats, i fins i tot un va dir: - No crec que puguis investigar res, tu. Ets massa poruga! Llavors tots van riure i l’Anna se’n va anar a la classe trista. De fet, era veritat: L’Anna era massa poruga per investigar robatoris de nit. En sortir de l’escola va voler passar per totes les cases del barri per preguntarlos si el lladre els havia robat i quina marca havia deixat. Va apuntar tot el que li van dir en una llibreta i al final va veure que de 361 habitants que hi havia al barri, 195 havien patit robatoris. Després de donar-hi moltes voltes, l’Anna es va adonar que les notes que havia deixat el lladre eren peces d’un trencaclosques que formava una frase: -D’aquí a poc temps en faré una de grossa! L’Anna no sabia què havia de fer, però va pensar que el millor era vigilar. Va passar-se tres nits seguides dormint al jardí de casa seva, en una tenda de campanya que tenien, però no va descobrir res i es va passar l’estona dormint. L’endemà va anar casa per casa (un altre cop) a preguntar si el lladre els

Col·legi Sant Miquel dels Sants

46

Certamen literari Sant Jordi 2014


havia robat i... Efectivament! Hi havia hagut 83 nous robatoris. En total, 278. Quedava demostrat que el lladre era molt ràpid. L’endemà a la nit, mentre dormia, l’Anna va sentir un crit. Va pensar que era la seva mare que tenia por als escarabats, ja que casa seva n’estava ple. Però llavors va pensar en la nota. Se’n va anar a casa com un llamp i es va ficar al seu llit per intentar dormir. Van passar molts dies i l’Anna anava investigant, però no descobria res. Un diumenge que tota la família va anar a dinar a casa dels seus cosins, l’oncle de l’Anna li va dir: - Anna, suposo que has sentit a parlar de tot això del lladre i que has estat investigant, però... no cal que investiguis més. Jo ho he preparat tot perquè tinguessis un cas per poder investigar. L’Anna estava enfadada perquè no va poder resoldre el misteri, però també estava alliberada de pensar que no hi havia cap lladre, i agraïda perquè el seu tiet havia fet el possible perquè pogués investigar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

47

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Sant Jordi? | Anna Velasco i Portet La llegenda de Sant Jordi, tal i com la coneixem avui en dia, no sempre ha sigut així. Ara us explicaré com va passar tot en realitat. Sant Jordi era un nen, sí, sí, ja ho heu sentit bé, un nen de la vostra edat. Però, des de ben petit ja tenia la idea de ser un gran cavaller de la reialesa. Ell, abans de ser Sant Jordi, es deia Jordi, només Jordi. Bé, com deia, tenia moltes joguines, però gairebé totes eren dracs de peluix, espases i escuts de plàstic... Fins que un dia va descobrir que el seu poble estava amenaçat per un enorme i ferotge... gat!!!?? No, home no, que era una broma!!! Per una enorme i gegant... dragona!! Sí, era una dragona, el que passa és que els pares i els avis us han dit una grossa i greu mentida. Ja els podeu anar a renyar, i fort!! Va, que era una broma! Continuem. Ell, en veure-la, va córrer cap a la dragona i, com diu la llegenda, li va clavar l’espasa al cor. L’espasa de plàstic, és clar! Era només un nen petit com vosaltres. I, com és normal, de la sang d’aquella enorme dragona, en va néixer una rosa feta de... D’escombraries!!!??? De cop i volta, va aparèixer una bèstia que rebia el nom de princesa, però que era molt lletja i que feia molta pudor, com una llufa de mofeta!! El rei el va obligar a casar-se amb aquella horrorosa criatura. En sentir allò, en Jordi va xisclar com un boig i com en una d’aquelles pel•lícules: -Noooooooooooooo

Col·legi Sant Miquel dels Sants

48

Certamen literari Sant Jordi 2014


ooooooooo...!!!!!! El rei li va dir que aquella horrible bèstia era la princesa, convertida per un malefici en aquella horrible criatura, i que només un cavaller de cor pur, generós, i que aconseguís matar la dragona podria trencar el malefici. Ell, una mica confós perquè no era un cavaller de veritat, va deixar-ho córrer. Per art de màgia, aquella criatura espantosa es va convertir en una bella i elegant princesa de la reialesa. Just en el moment en què Sant Jordi anava a fer un petó als morros pintats de color rosa i amb gust de maduixa de la princesa, va sentir una veueta molt cridanera, com d’una iaia, que li deia: - Jordi, Jordi, aixeca el teu cul mandrós del llit, ja t’has tornat a fer pipí al llit?? Va, Jordi, desperta’t, que he de netejar aquest llit ara mateix!!!. En aquell moment va tenir tanta vergonya que de cop es va despertar d’un salt. L’hauríeu d’haver vist, semblava el conill d’Alícia en el país de les meravelles!! Però, creieu que era un somni? Sant Jordi, sí!!! El que passa és que ell no havia vist la dragona morta al costat del seu llit...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

49

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

1r Premi de prosa

El drac del llac | Enric Macià i Sánchez Hi havia una vegada un nen que vivia amb els seus pares i avis. Era l’any 2092. A la nit sempre demanava al seu avi Joan que li expliqués algun conte. Cada nit li demanava el mateix, però com que era molt tard no tenia temps per explicar-li tota la història. Per això, una tarda sortint de l’escola va anar a buscar el seu avi perquè li expliqués tot el conte. Es varen asseure junts, l’avi en una butaca còmoda i el nen davant seu, a terra. L’avi va dir: -Ara t’explicaré la història d’en Jan: Una tarda del mes de Juliol del 2004, en Jan i els seus amics varen sortir com sempre a jugar a la seva cabana del llac. Havien de travessar el llac amb la petita barca que tenien, perquè cap d’ells no sabia nedar. Aquella tarda, de forma sobtada, van aparèixer unes onades molt grans enmig del llac, varen fer tombar la barca d’un costat a l’altre i el pobre Jan va caure a l’aigua. Els altres nens el varen perdre de vista. En Jan es va despertar en una cova fosca, a sobre d’una muntanya d’objectes molt variats. En tombar-se va veure un animal molt gran. Tenia un coll llarg i aletes per potes. En Jan va fer un crit sobtat, espantat, i l’animal d’aspecte estrany es va enretirar una mica. Després va abaixar el seu llarg coll i amb el cap va tocar al terra. El nen va entendre que no era perillós, que no li volia mal i que volia que pugés a sobre seu. En Jan es va aixecar, va caminar cap al seu coll, va pujar-hi a sobre, es va agafar fort i l’animal es va submergir ràpidament. Tos dos varen passar per un túnel ple d’aigua i sortiren a l’altre extrem en una platja de sorra. El nen va baixar del seu coll i el drac es va tornar a submergir

Col·legi Sant Miquel dels Sants

50

Certamen literari Sant Jordi 2014


ràpidament . Al cap de pocs segons va retornar amb una pilota: semblava que volia que juguessin junts. Es varen estar una bona estona jugant els dos amics ; el temps va passar i en Jan es va adonar que havia de tornar a casa. Es va acomiadar i va marxar corrents cap a casa. En arribar va trobar els seus pares molt preocupats. Li varen demanar on havia estat, però ell es va inventar diferents excuses; no es veia amb cor d’explicar la història tan fabulosa del drac amic. Durant els dies següents en Jan va intentar sortir totes les tardes que podia per anar a buscar el drac i jugar amb ell. Els seus amics es començaven a preguntar per què no jugava amb ells, i ell solament els donava excuses. Un dia el drac va sortir a jugar amb en Jan, però tenia una aleta en mal estat: estava tota enganxada en un cable i trossos de plàstic. En Jan, tot decidit, s’hi va acostar i el va ajudar a desfer-se de tota aquella porqueria. En Jan va decidir parlar amb els seus pares perquè no volia que la porqueria fes mal al drac. En un Consell Escolar va demanar per parlar i explicar aquesta història. Així, potser la gent s’adonaria que calia cuidar el llac i no tirar-hi deixalles . Va aconseguir convèncer la gent perquè l’acompanyessin fins a la vora del llac per veure el seu drac. Aquest va sortir i va ser molt amigable amb la gent. Al principi la gent es va sorprendre molt, però va entendre que si volien conservar el drac havien de cuidar el llac. Al cap d’uns anys en Jan va haver de marxar lluny amb els seus pares, però abans de marxar va visitar el drac per últim cop i aquest li va portar un collaret amb un robí vermell . Aquesta va ser l’última vegada que es varen veure. Els pescadors de la zona diuen que a vegades han vist un drac sortint a la platja com si busqués algú . De la cuina de casa del nen es va sentir una veu que deia :

Col·legi Sant Miquel dels Sants

51

Certamen literari Sant Jordi 2014


-A sopar ! El nen es va aixecar de pressa i corrents cap a la cuina mentre l’avi es treia un collaret amb un robí vermell del coll que va fer que el nen parés en sec i quedés totalment meravellat pel que podia veure. No s’ho podia creure, però l’avi li va dir que no digués res a ningú .

Col·legi Sant Miquel dels Sants

52

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El besnét de Sant Jordi | Laura Serrat i Morales Us heu imaginat mai un Sant Jordi modern, d’última generació i amb sistema GPS? Jo sí. Jo m’imagino que viu en un amagatall secret, ple de màquines, navegadors i, fins i tot, peces de recanvi per si mai s’espatlla. Imagino que dorm en una càpsula precintada durant tots els dies de l’any, menys un: el 23 d’abril. Aquell dia s’activen els dispositius i... s’obre la càpsula. De dins en surt un robot de dos metres d’alt, d’ulls vermells i armadura de plata. Es dirigeix a la pantalla per localitzar el seu enemic: el Dragocop 2000, una màquina enorme creada per destruir tot el que troba, capaç de treure una flamarada superpotent. Sant Jordi prepara la seva nau voladora i es dirigeix cap a la batalla que tindrà lloc al planeta Uàpidubi. En arribar, després d’aparcar la nau, es troba una gran multitud de gent refugiada en una espècie de cau subterrani; semblen molt espantats. Uns deu metres més enllà veu aquell gegant metàl•lic, cobert de pintura verda, a punt de cruspir-se una preciosa androide de cabells daurats, ulls turquesa i llavis de maduixa. S’hi acosta i comença la batalla. Sant Jordi treu la seva espasa làser de franges vermelles i grogues i ataca al seu contrincant. El Dragocop reacciona de manera violenta. Deixa anar l’androide, anomenada R-21, i contraataca. La batalla és interminable, volen ràpid pel cel i es disparen sense parar. La gent, espantada, s’amaga a les seves càpsules. Pertot arreu es veuen rajos de tots colors que van amunt i avall. Fins que, tot plegat, Sant Jordi li dispara una bola de fum i en Dragocop queda desorientat. El cavaller aprofita per aixecar-li la tapa de l’esquena i desactivar-lo. De seguida tothom surt al carrer i l’aplaudeix efusivament.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

53

Certamen literari Sant Jordi 2014


L’androide queda bocabadada de l’habilitat del robot, i s’acosta a donarli les gràcies. Tan bon punt arriba l’androide, el cavaller es treu una rosa de l’esquena i la hi entrega. S’enamoren a l’instant, i Sant Jordi li proposa viatjar per l’espai i conèixer noves galàxies. I l’R-21 accepta encantada. I així és com la parella s’allunya amb la nau, mentre tothom està eufòric.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

54

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Assassinar per tenir feina | Estrella Ferreyra i Bastidas Feia cinc minuts que a la coneguda ciutat de Londres (actual capital del Regne Unit) hi havia molt de caos. Es veia tot l’espectacle dels cotxes de policies que estaven arribant. Se sentia el “Ni-no! Ni-no!” de les ambulàncies i, en un racó, hi havia un detectiu que parlava amb els familiars; sí, els familiars de la víctima, una noia d’uns 18 anys assassinada, la Sandy Key. La gent estava espantada. Alguns encara recordaven els dos últims crits de la noia. El primer havia estat ”Socors!”, i el segon “Ahh!”. Algunes mares no deixaven sortir els seus fills al carrer. Totes, per dues mateixes raons: la primera, era que amb tant de rebombori era molt fàcil que es perdessin. La segona, que no volien que per casualitat, els seus fills veiessin el cadàver de la jove i s’espantessin. Unes tres hores més tard, periodistes molt ben equipats, amb càmeres i altres estris, provinents de diferents països, van atabalar la família, amics i professors amb una pluja de preguntes. Tots descrivien la víctima com una noia alegre, treballadora, bona persona, amb notes excel•lents i una mica maldestra. Mentrestant, al despatx del detectiu Harris Mover, un home alt, prim, d’un posat seriós, que sempre vestia amb una gavardina d’un beix torrat i un barret del mateix color, ell i el seu ajudant, amb la panxa una mica més grassoneta, més baix, amb ulleres negres i sempre intentant imitar el posat seriós del detectiu, feien la llista de qui podrien ser els sospitosos. Ja en tenien tres: en Jason Harrock’s, en Brandon Joe’s i en Luke Benward. Tots tres nois estudiaven a la mateixa universitat que la noia assassinada, és a dir, la Sandy Key,

Col·legi Sant Miquel dels Sants

55

Certamen literari Sant Jordi 2014


però a ells mai no els havia caigut bé, ella, i a ella tampoc no li queien bé ells. D’aquí venia la sospita del detectiu i el seu ajudant. Els van fer moltes preguntes, però no van aixecar cap sospita. El detectiu va decidir interrogar alguns dels professors, com en Bumble le Blanc (professor de francès) o la Sandra Sheen (professora de ciència i mates). Això va afectar a la universitat. Si ja era difícil trobar un professor substitut a temps per a la següent classe, com en seria, de difícil, buscar-ne una dotzena...! No havien passat ni sis mesos quan es va produir un altre assassinat. La nova víctima també era estudiant universitària, com l’anterior, i el seu nom era Candy Jane. Molta gent va anar a reclamar al detectiu que anés a trobar aquell assassí o aquells assassins, i que anés o anessin a parar a la presó. El detectiu va dir que intentaria fer el que pogués. Una noia del campus que es deia Carly Maller se’n va recordar: cada habitació d’una casa o pis tenia una càmera de vigilància, així que ho va comentar. Els policies les van despenjar i van veure el que havia passat el dia del primer assassinat explicat. Hi apareixia una ombra, que només podia pertànyer a una persona, només a una! El barret, la gavardina, el posat seriós... Era el detectiu! El van localitzar el dia següent i el van detenir, però aquella nit havia assassinat a la Carly Maller, ara coneguda com “L’heroïna del campus”. Alguns encara recorden la data en la qual va anar a la presó: el 17 de setembre de 1998. Les raons per la qual va assassinar les dues primers noies van ser: la primera, per poder tenir un cas per resoldre, i la segona, per venjança.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

56

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

1r premi de poesia

Els Pirineus | Clàudia Andreu i Muñoz Aquella blancor de les muntanyes nevades a l’hivern, i aquella verdor dels avets a l’estiu. Amb aquella blavor del cel a la primavera, i aquell marró de la tardor... Quan he arribat al cim, em veig meravellada; amb tots aquells colors em quedo mig marejada. A l’hivern, les muntanyes semblen ensucrades; tot el món es torna blanc, i en la nit el fred m’acull. A l’estiu, els boscos cobren vida, tot s’omple d’éssers magnífics, i el sol remata sobre tot el bosc.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

57

Certamen literari Sant Jordi 2014


A la primavera s’emplena tot de flors: n’hi ha més de mil, grogues, blaves, liles, taronges… A la tardor, sota els Pirineus, tot es fa de color marró. Els arbres es despullen i canvien de color.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

58

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Bella estimada | Guillem Martori i Núñez Quan et veig fas que el meu cor bategui a cent per hora. Cada dia quan et miro m’enamoro més. Els teus cabells llisos ressalten els teus ulls, el meu amor cap a tu és com el mar que mai s’acaba. Amb un vaixell hi navegaré sense oblidar la teva cara, i sempre t’estimaré. Penso en tu cada dia, des que el Sol surt fins que es pon. La rosada fresca em recorda la teva pell roja i fina com un clavell. Et colliré del camp per dur-te a casa i et cuidaré sempre, bella estimada.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

59

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Estacions | Xavier Arcarons i Sala Són dies molt curts i s’està bé a casa; gaudim de les festes i juguem amb traça. Les flors es desperten, ja arriba la claror; ens traiem les jaquetes i ens vestim de color. Són dies de mar i de sorra calenta; també anem als prats i fan olor de menta. El vent ja torna i arriba el fred; tothom va abrigat i encenem el foquet.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

60

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

1r premi de poesia

El meu poblet | Carla Mallarach i Urtós Al bell mig del meu poblet s’alça la casa de la vila majestuosa i elegant, amb la senyera al capdavant. Davant seu, la relíquia religiosa: una església romànica preciosa. Cada diumenge, al meu poblet, mossèn Manel fa un sermonet. Al gener, festa grossa s’esdevé! Animals i gent de bé a la plaça es congreguen i, tots junts, els tres toms celebren. El nom dels gegants és important, si tu vols saber de quin poble estem parlant. L’una, Eugènia s’anomena, i en Berga és sa parella. El nom haureu endevinat, ja que molt fàcil us ho he posat. Però, si encara no el sabeu, a Santa Eugènia de Berga mai no arribareu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

61

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El meu núvol | Bernat Nogué i Ullastre El meu núvol és molt bonic, i m’hi acabo de fer amic. Ell es mou lentament mentre jo hi reposo profundament. El meu núvol és molt tou, però, quan vol, també fa enrenou. No li agrada posar-se a plorar, tot i que sap que si ho fa ens ajudarà. El meu núvol no es deixarà tocar, ni per tu, ni per qui arribi demà. Crec que no l’ha vist mai ningú, i m’agradaria que fos un regal per a tu. Com ja us he dit, el meu núvol és molt bonic i des de fa temps m’hi vaig fer amic. Jo sé que cada cop es mourà més lentament, i jo hi reposaré profundament.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

62

Certamen literari Sant Jordi 2014


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

Adéu a l’hivern | Arnau González del Val Deixem l’hivern enrere, diem adéu al fred. Arriba la primavera passant del blanc al verd. El cabal dels rius augmenta amb les llàgrimes del desglaç. La natura es desperta aixecant-se del seu jaç. Les tardes al costat del foc deixen lliure el camí perquè tothom, a poc a poc, de l’aire lliure pugui gaudir. Camins, flors i excursions, muntanyes, mar i esplanades ens esperen per tots els racons, impacients de les nostres mirades. Deixem l’hivern enrere, benvinguda la primavera.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

63

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

1r Premi

El rellotge del mercat | Jan Codinachs i Casassas Jo sóc el que veig tot el mercat, fins i tot l’últim racó. Controlo quan comença i quan s’acaba, ho veig tot, però no dic res: Sóc el rellotge, el que mana al mercat! El mercat és un lloc on hi va molta gent gran a passar l’estona i a petar la xerrada. A vegades veig la meva àvia amb unes amigues voltant: compren moltes coses, principalment plantes i flors per decorar els seus terrats i jardins. En tot el mercat hi ha unes 50 parades, quasi cap d’original, totes venen el mateix: roba, llaminadures, bolets, flors i plantes, pa... Si mires el mercat des del cel t’adonaràs que hi ha de tot, és preciós, està ple de colors. Sense saberho, quan hi ets, estàs més content i alegre. Per a mi el mercat és millor que tots els diners del món, que totes les joguines i, fins i tot, és millor que totes les llaminadures de l’univers. Si no compto malament, deu fer uns 150 anys que controlo el mercat. La parada que m’agrada més és la dels bolets, és que fa una bona olor... i tenen un gust impressionant, són sucosos i si els fas a la paella queden boníssims. La parada dels bolets és molt senzilla, però és bonica: és una taula de fusta amb unes estovalles i els plats amb molts tipus de bolets; està situada més o menys a la meva dreta, jo no la veig gairebé perquè me la tapen alguns terrats, però l’oloro. A sota meu hi tinc la parada de verdures i hortalisses: a mi no m’agraden gens les verdures. Sóc un carnívor! No us penseu que el controlo jo tot sol el mercat, tinc dos ajudants: les dues busques, una controla els minuts i l’altra, els segons. A mi el que m’agrada fer per passar l’estona és intentar endevinar per quin carrer marxaran les persones, si pel carrer de Verdaguer (que és el meu preferit), si pel carrer dels Argenters, si pel carrer de les Neus... Ui adéu, que en marxa un!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

64

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

2n Premi

La Plaça Major de Vic | Ariadna Plans i Bellavista La Plaça Major és una plaça gran i rectangular, més allargada per les bandes nord i sud. És una plaça de les més maques d’Europa, amb un caràcter fort i català. Està situada al centre de Vic. Al cantó sud hi trobem el casc antic i, per la banda nord, El Passeig, un carrer llarg com una via de tren i ample com el riu Nil. El terra és de sorra i pels voltants té rajoles grises, que formen com una vorera molt ample. És una plaça tancada, amb 7 carrers que donen sortida cap a tota la ciutat. Al nord hi ha el carrer Estret; al nord-est , el dels Argenters; cap a l’est marxa el carrer de la plaça del Pes; al sud-est hi ha el carrer de la Ciutat; al sud-oest hi trobem el de la Riera; al sud-oest, el carrer de Jacint Verdaguer i, finalment, cap al nord-oest hi va el de la Mare de Déu de les Neus. La plaça està envoltada d’edificis antics i elegants, que a la planta baixa i, potser en uns pisos més amunt, hi tenen les botigues i a les altres plantes hi ha habitatges. Aquests pisos tenen unes arcades grises, d’arc de mig punt, que rodegen tota la plaça. L’Ajuntament és un edifici bastant vell, sense pintar i de pedra. Té un campanar a dalt, alt i esvelt amb un rellotge gran i blanc. Al davant, la banda que dóna a la plaça, hi veiem un balcó amb una estelada i la bandera de la ciutat que s’aguanta per un pal de ferro, bastant llarg. Està situat al cantó sud-est de la plaça. La plaça té molt ambient, tant que hi ha persones que s’hi passegen o nens que hi juguen, camions i cotxes autoritzats a entrar-hi i algunes terrasses per anar a prendre-hi alguna cosa. També s’hi fan diferents activitats i esdeveniments, com concerts i festes tradicionals. Des de sempre, cada dimarts i dissabte s’hi munta un gran mercat, on venen des de roba fins a flors i animals. En una cantonada hi ha una sorrera quadrada per als nens petits. Per Nadal, al centre de la plaça, hi instal•len un avet molt gran, alt com la torre Eiffel i el decoren amb llums de colors. Aquest any els llums eren de color blau. Col·legi Sant Miquel dels Sants

65

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

3r Premi

El mercat esfumat | Arnau Casadesús i Albó Fa molt i molt de temps, Vic era l’única ciutat de Catalunya on les persones que hi vivien no compartien veïnat amb éssers malèfics, perquè arreu del país corrien les bruixes, els vampirs i altres monstres per l’estil. Però aquesta sort va canviar l’any 1687, quan el capellà anomenat mossèn Merma va trobar un llibre amagat entre les pedres del Palau Episcopal. Aquell home de bé va esdevenir ràpidament un seguidor de la màgia negre i, a poc a poc, es va endinsar en les fórmules del cantó obscur. Un dia, va decidir provar uns dels encanteris prohibits del llibre, que no era altre que convocar les bruixes de la comarca sota el seu poder. I des del soterrani més fosc de la casa més negra de la ciutat, les va invocar. Es va obrir una porta de fusta d’alzina podrida per la humitat, i d’allà on no hi havia res més que terra i aigua pudenta, va sorgir la líder de les bruixes, la terrible Arnissa, i li digué: -

Vols ser més poderós?

-

Sí ! -va contestar el Merma.

La bruixa li va tirar un raig de color verd i ell ... es va convertir en un cap gros d’aspecte repel•lent! Les berrugues feien ombra a un nas ben llarg i tota la cara es va envellir com una pansa. El Merma, enfadat, va ordenar a la bruixa: -

Torna’m a convertir en el que jo era abans!

Però l’Arnissa no li va fer cas i el va convertir en pedra. La maledicció va ser que el Merma, dins de la pedra, podria escoltar i veure, però mai moure’s o parlar. I això per sempre més. El Merma, convertit en estàtua, va quedar abandonat en aquell soterrani fastigós durant molts anys. Un dia, els nous propietaris de la casa, varen trobar Col·legi Sant Miquel dels Sants

66

Certamen literari Sant Jordi 2014


aquella figura esgarrifosa i van decidir que era massa lletja i que no la volien. Una nit, l’agafaren i la portaren fins a la Plaça del Mercadal, just on començava el carrer Estret. I allà es va quedar, damunt d’un roc. I des d’aleshores, en Merma veu passar els anys, passar la gent. El mercat setmanal cada dia és més gran, igual que la ciutat, que va creixent. Ningú es fixa en aquella figura de pedra erosionada, tot i que des de dins crida i crida... Un dia, un nen s’aturà davant seu, se’l mira fixament als ulls, i diu: -

Fa una olor molt rara, com de gat mort, però no veig cap animal per

aquí. I acostant-se al Merma, pensa: -

Es curiós, si m’acosto a aquesta estàtua, noto que l’olor és més forta,

però em sembla que ningú més la sent. El nen intenta marxar, deixar-ho estar, però nota una força invisible que l’arrossega entre les parades del mercat. Es comença a atabalar i corre fins que no pot més. De cop i volta, s’adona que torna a estar exactament al mateix lloc: clavat davant del Merma, i pensa espantat: -

M’està mirant!..... No sé perquè sento que em diu que li agafi la mà

freda i vella! Mentre, la força que arrossega al nen es fa més forta. Amb un salt agafa la seva mà i salta a l’esquena del Merma per intentar escapar-se d’aquella força que l’atrau. El temps s’atura, i el nen finalment pot respirar i aixecar la vista enlaire per trobar l’ajut de les Col·legi Sant Miquel dels Sants

67

Certamen literari Sant Jordi 2014


persones del voltant. Però el mercat i les persones han desaparegut: -

El mercat no hi és... On és la gent!?- diu desesperat.

Encara enfilat damunt del Merma, mira si veu alguna parada, però no pot observar res més a part d’una botiga d’encens sota una de les cases més velles de la Plaça. Té un color negre sinistre i pensa que és la botiga més rònega que ha vist en tota la seva vida. Fa la sensació que hi ha alguna cosa que es mou entre la tela llisa i estripada de l’entrada. I, de cop, reconeix qui és: -

És la meva mare!

S’hi acosta i, la mateixa força enigmàtica d’abans, ara l’atrau cap a aquella botiga. -

Ara entenc que la causa d’aquests problemes ve d’allà! -diu espantat

i encuriosit alhora-. Me n’hi vaig corrent! A mesura que s’hi acosta, l’envaeix una sensació de solitud, i no sap perquè. Fa uns passos més, ja és a tocar l’entrada de la botiga... però la seva mare ja no hi és. Ha desaparegut com el mercat! L’enuig pot més que la por, i decideix entrar a buscar respostes. A dins, tot és vell i fa pudor d’humitat i d’animal mort. Hi ha un mostrador llarg sense res al damunt, excepte una campaneta de coure rovellada i plena de teranyines. Pren la campana entre les seves mans i llegeix un vella inscripció: “Sóc la campana de mossèn Merma” I en aquell precís instant, el nen entén que està dins de la vella i maleïda casa del Merma. I quan es gira per fugir corrents d’aquell lloc, escolta un xiscle fort i agut, i de darrere el mostrador sorgeix...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

68

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

1r premi en llengua anglesa

Swallow | Noah Estavillo i Bonet

Fresh mud in the yard after April midday rain. Swallow’s brand new nest.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

69

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

Loneliness | Júlia Martina Roza Libran

There’s nothing around Bad memories and feelings Come to those in pain

Col·legi Sant Miquel dels Sants

70

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Majestic view | Bruna Roqueta i Viñas

Beautiful artwork fascinating like a treasure remote and divine

Col·legi Sant Miquel dels Sants

71

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

1r premi

La ballarina | Berta Codina i Belmar Rondava el 1930, quan la ciutat de Nova York estava envaïda de barrets rodons i faldilles llargues, i d’esmòquings i bastons amb folres daurats. A la part rica de la ciutat, hi vivia una noia anomenada Lonelyness, Lonelyness Backstorm. Era una noia de cabellera roja, que arrossegava per tota la seva esquena. Totes les noies l’envejaven, però, no la portava mai desfeta. Sempre recollida a la coroneta, prop del clatell. Només ella ho entenia. Era per principis. Sempre la portava agafada perquè estudiava dansa. L’única noia rica que podia estudiar. Les famílies riques no permetien que una noia estudiés una carrera, era massa... massa per a una noia, a més de ser per orgull. L’única vida que esperava una noia a Nova York era la de ser muller: callar, netejar i preparar el sopar. La gent estimava a la Lonelyness. Però el seu nom ho deia tot. Ningú no esperava que es casés, que portés la vida d’una dona normal, d’un muller normal, ni tan sols que tingués afecte per res més que no fos el que ella era i el que li pertanyia: la dansa. Però les coses poden canviar. La Lonelyness estudiava encara quan arribà a la ciutat un becat aprenent de medecina, que havia aconseguit entrar a la Universitat de Nova York per iniciativa pròpia, un home intel•ligent i decidit que es va enamorar de la noia ballarina sols en veure-la, i ella, tot i aferrar-se a la seva passió, no va poder evitar fer-ho, també. Però no va ser l’única. Maryweather odiava a la ballarina. La odiava perquè podia ser el que realment volia, no una pobra noia que es passava el dia tancada a casa acatant un pare masclista i una mare que portava tota la vida sotmesa al seu marit. Ella havia volgut ser ballarina des del moment en que es va emprovar aquelles sabates color de rosa llaçades que al final s’havia Col·legi Sant Miquel dels Sants

72

Certamen literari Sant Jordi 2014


quedat la maleïda Lonelyness. Però no podia. Per principis. Mentre sortia a fer la compra, es trobà amb la noia ballarina camí de l’acadèmia, parlant amb el seu enamorat, i odià la seva felicitat. Li havia robat tot. Tot. Pel camí de l’escola li parà els peus. -Què vols Mary? -Maryweather. -Perdona’m- digué somrient, sempre somreia. Com odiava aquell somriure. Ple de felicitat. -Com ho portes amb... -Oh, fantàstic, de veritat... Dispensa’m, arribo tard a l’acadèmia. -T’he d’ensenyar una cosa. Ha de ser ara. -No pot ser en un altre... -Ara o mai.-La tallà amb seriositat, menjant-se les seves paraules. -Si tu ho dius...- Lonelyness assentí. La noia portà a la ballarina a fer un tomb pel barri i, impacientant-se, decidí anar al gra. La portà per unes galeries subterrànies on, al final, hi havia una porta de color rovellat amb una petita escletxa. -És dins. -Entro sola? -Sí.-Un cop Lonelyness va ser a dins, l’altra va tancar la porta amb força, i li tirà un carta per l’escletxa, just abans de marxar corrents, amb un somriure esgarrifós als llavis, deixant a la pobra noia camí d’una mort segura.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

73

Certamen literari Sant Jordi 2014


“THE DAILY NEW YORKER” Avui fa un mes de la fuga i desaparició de Maryweather Collins, assassina de la ballarina Lonelyness Backstorm, que segons ens explica l’agència de detectius, va tancar en una cel•la, que recentment s’ha descobert i s’ha pogut obrir. Dins aquesta, només s’han trobat les sabates de dansa de la noia i una carta que contenia la frase “No podia permetre que em robessis res més.” El cos de Backstorm no s’ha trobat i no ha pogut ser enterrada com es mereixia. La seva família i el seu estimat Tenesse Buckintosh, preguen que la recordeu en les vostres pregàries.” Ara, penseu. Qui és la lladre de veritat? De fet, totes dues s’han robat la vida. Però no són mortes del tot. O sí?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

74

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

2n premi

L’ànima del bruixot | Arnau Espona i Puntí Fa temps, sobre els nostres caps, molt amunt, hi havia un immens mar de núvols violetes i daurats que aguantaven dos majestuosos castells, alts i resplendents. Eren castells que definien perfectament el significat del seu nom: tenien un rei que vivia amb la seva reina, un príncep i una princesa fills del rei i la reina i com cada família reial, és clar, tenia la seva cort amb magnífics xefs disposats a fer els millors de tots els banquets. En aquells dos regnes tot funcionava a la perfecció. Jardins preciosos i gegantins, ben cuidats pels jardiners i jardineres; poblets cada un al costat del seu respectiu castell amb placetes ben netes i casetes petitetes. La gent allà sí que era feliç: no treballaven i els pocs que ho feien era perquè volien. Dormien i menjaven tot el dia les més gustoses delícies. I per què allà tot era tan perfecte, us preguntareu? Doncs resulta que allà feien servir la màgia. I possiblement també direu que la màgia no existeix i que mai va existir. Doncs resulta que aneu ben equivocats senyors i senyores perquè la màgia i tant que va existir. Però la màgia hagués servit si només hagués facilitat la nostra vida. Però la màgia servia per altres coses. Com ho diríem? Per fer maleficis, encanteris pudents i pocions realment fastigoses amb llangardaixos sangonosos i gripaus dissecats. Doncs sí, la màgia també servia per això. I és clar, quan va arribar a les orelles d’alguns, empentes i corregudes hi van haver per aconseguir dominar-la. I els pocs que amb paciència van aconseguir dominar-la van convertir-se amb gent odiosa i repugnant que van ser anomenats els Bruixots Negres. I el més gran d’aquests bruixots va ser el que un bon dia va protagonitzar aquesta història llegendària que ara Col·legi Sant Miquel dels Sants

75

Certamen literari Sant Jordi 2014


us estic a punt de contar: Era un bon dia d’estiu, un dia que el sol entrava per totes les finestres del país quan la primera filla del Rei Agustí era batejada. Tot el poble va assistir a la gran cerimònia i mentre els ciutadans deixaven escapar plors de felicitat i rialles divertides, a un indret una mica llunyà, el senyor dels bruixots replicava amb recel al dimoni que l’ajudés amb la seva tasca. El dimoni després de preguntar-li un seguit de cops si estava tocat de l’ala, perquè el que volia fer era una autèntica bestiesa, va acabar accedint sense convenciment a ajudar-lo. A canvi però, el bruixot havia d’aconseguir l’ànima de la princesa més petita del regne –era la més petita però també l’única princeseta que vivia en aquell regne- en una ampolleta de cristall. Sinó, moriria. Està clar que per robar-li l’ànima a una persona, aquesta ha de morir. Per tant, en definitiva, la missió d’aquest senyor era prendre-li la vida a la nena i aconseguir caçar l’ànima de la criatura. Va travessar quasi el cel sencer, passant per valls i congostos foscos i humits, pobles i llogarets feliços i alegres i boscos de verds lluents damunt el seu cavall roig per tal d’arribar al seu destí. Se li presentava al davant, el gran regne resplendent. Va robar-li una estona aconseguir entrar al palau. Però com a bruixot que era, bé que havia de poder entrar. I com a tal ho va aconseguir. Va travessar les muralles i el poblet i va esperar ben amagat que es fes fosc per entrar al castell. Va caure el sol i va aparèixer la lluna. Havia arribat l’hora. Molt amb compte de no ser descobert, va entrar a la cuina reial. Amb destresa, va ben adormir els cuiners; va comprovar que ningú l’havia vist i va seguir amb el procediment: Va treure una petita ampolleta que contenia un líquid blau espès i la va deixar Col·legi Sant Miquel dels Sants

76

Certamen literari Sant Jordi 2014


caure sobre la gran olla, que bullia sense detenir-se. Seguidament va treure una altra ampolleta plena d’unes boletes diminutes i també la va abocar. És clar que si enverinava l’olla sencera acabaria enverinant tota la família reial, però què li importava a ell si moria una persona o en morien unes quantes més? El pecat ja l’havia comès. Va sortir de la sala i va despertar altre cop els cuiners esperant que acabessin de cuinar el plat que després haurien de servir. El pla anava a la perfecció, de moment. Havia seguit els passos amb cura i ara ja només li faltava esperar el resultat dels molts esforços que havia hagut de fer. Va arribar l’hora de dinar i el rei, al cap de taula, va començar a menjar amb entusiasme i els seus familiars seguidament també van començar. El monarca comentava al millor dels cuiners que era un plat perfecte, un dels més bons que havien aconseguit realitzar mentre aquest mostrava una rialla de satisfacció d’orella a orella. El bruixot, amagat escoltant la conversa, es començava a preocupar. Si el pla no li sortia possiblement acabaria a les brases, rostint-se mentre el més gran dels dimonis s’ho mirava divertit. I això, a ell, no li podia passar. Va esperar i esperar però no veia cap reacció dels seus pacients. S’hauria oblidat algun ingredient important? Però ell no recordava la necessitat de res més per acabar amb la vida d’aquelles persones. Va tornar a caure el sol i va sortir altre cop la lluna i va aparèixer la nit. Ara ja no veia cap possibilitat d’una victòria per part seva. I va començar a rumiar si el dimoni el rostiria a les brases, o igual el bullia a la caldera d’en Pere Botero i potser el refregiria amb patates rosses per sopar. Ves a saber què faria, però

Col·legi Sant Miquel dels Sants

77

Certamen literari Sant Jordi 2014


el que tenia clar mentre anava rumiant, és que no seria res precisament gaire agradable. Va deixar de pensar en com acabaria morint i va passar a rumiar què era el que li havia fallat. Però no se li acudia cap resposta coherent fins que de sobte una possibilitat li va venir al cap. Eren aquesta gent de cares atontades i ben alimentades més llesta del que semblava? Veient que el seu final s’acostava en mans de les brases roents, va decidir posar punt i final ell mateix a la seva vida, que havia acabat en un fracàs com un cabàs. Va agafar el seu ganivet i el clavà amb finor i exactitud al fons del seu cor. La llum s’apagà dels seus ulls vermells i alliberà el seu últim sospir. L’ànima, s’endinsà dins l’ampolleta de cristall. El dimoni havia aconseguit l’ànima que buscava. Ell sabia que en aquella contrada hi havia uns fruits màgics que tiraven a tots els menjars per contrarestar qualsevol mal. L’havia enganyat; el dimoni no volia per res l’ànima d’una nena: volia l’ànima d’un bruixot i què millor que l’ànima del més gran dels bruixots. L’endemà van trobar el seu cos mort i l’enterraren al cementiri del poble on es quedà per tota l’eternitat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

78

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

3r premi

La llegenda de la font d’en Buc | Olímpia Solà i Inaraja Tot va començar un matí de primavera a la ciutat de Vesou. El sol sortia a poc a poc i la ciutat s’anava despertant. Se sentia el “quiquiriquic” dels galls i els cops de martell dels ferrers que es posaven a treballar. Els raigs del sol que entraven pel finestró van despertar la Cèlia, que després d’uns moments de mandrejar, va fer un badall i es va aixecar del llit. Es va vestir ràpidament i va baixar als estables a buscar el seu cavall, en Buc, a qui estimava moltíssim. Cavalcava pels camps, amb el vent que li xiulava a les orelles i el sol li escalfava la pell. Com cada matí, anava a la font del bosc, a sota del turó. Li agradava molt anar allà perquè podia respirar l’aire net del bosc i era un dels únics moments que se sentia realment lliure. El camí era molt bonic, passava pel mig dels camps de blat i pel costat del riu Ger. Les vores eren plens de vegetació i era un lloc molt humit i agradable, perfecte per refrescar-se durant els estius calorosos, on sovint hi havia anat a banyar-se amb les seves amigues i hi passaven les tardes xipollejant a l’aigua, però ara estaven totes casades i s’havien d’ocupar de la casa i dels seus fills. La Cèlia era l’única que encara no s’havia promès. Va cavalcar durant una estona i finalment va arribar al bosc. En entrar-hi es va adonar que passava alguna cosa. Els ocells no cantaven i no hi havia cap conill ni cap llebre a la vista. Totes les plantes estaven xafades i els grans arbres que solien fer ombra estaven malmesos i rascats. Tot i així, va decidir continuar el seu camí. Va arribar a la font, va baixar del cavall, va treure les rosquilles que portava al sarró i va començar a menjar-se-les mentre en Buc bevia de la font. Col·legi Sant Miquel dels Sants

79

Certamen literari Sant Jordi 2014


De cop, va sentir un soroll darrere els matolls i va anar a mirar què era, però no hi va veure res. Va decidir no fer-ne cas però quan recollia les coses per marxar, va veure com una cua escatosa s’esmunyia entre les plantes. La va seguir i es va trobar cara a cara amb una serp gegantina que s’estava cruspint un conill. L’animal no va semblar que s’adonés de la seva presència, però ella, per si de cas, es va amagar darrere d’un arbre i va observar com la serp menjava. Després del conill es va menjar un cérvol i un xai. Com que era gairebé migdia, la Cèlia va decidir tornar al castell. Hi aniria l’endemà per investigar i provar de matar l’animal. La resta del dia va transcórrer tranquil•lament i, durant la tarda, la Cèlia va estar buscant informació a la biblioteca del monestir del castell sobre aquella criatura estranya. No va trobar gaire cosa, però va llegir algunes llegendes als llibres i va arribar a la conclusió que la serp era un animal associat al mal. Es va despertar a mitjanit, havia estat somiant. En el somni hi apareixien centenar de serps que provaven de matar-la. Va baixar al menjador, al costat de la llar de foc per veure si es calmava. Però quan pujava les escales per tornar a la cambra va sentir soroll a la sala del costat. Va parar l’orella i va sentir el seu pare que deia: “Ostres, gràcies per haver-me informat Joan, miraré què puc fer-hi per solucionar el problema.” La Cèlia va entrar a la sala i va demanar al seu pare i al majordom què passava. “M’acaben d’informar que aquesta tarda i al vespre han començat a desaparèixer xais i gallines de les masies de la zona -va explicar en Joan-. És molt estrany ja que el presumpte lladre no ha deixat ni un rastre i no sembla què hagi estat un humà. Tots els camperols amb qui hem parlat diuen que han

Col·legi Sant Miquel dels Sants

80

Certamen literari Sant Jordi 2014


trobat marques a terra, com si es tractés d’una serp gegantina.” La Cèlia, en sentir això, va marxar corrent a la seva cambra, es va posar les botes i al cap de pocs minuts ja cavalcava pels prats. Tot era molt fosc, hi havia lluna nova i bufava un vent que feia posar la pell de gallina. Va arribar al bosc i s’hi va endinsar. Normalment se sentien els grills o algun altre animal que feia fressa, però aquella nit tot era silenci i això li va fer mala espina. Va anar avançat, gairebé no veia res i en Buc començava a posar-se nerviós. No es veia ni rastre de la serp. La Cèlia avançava molt lentament fent el mínim soroll possible. De cop, darrere seu, va sentir com alguna cosa s’arrossegava entre els arbustos, va baixar del cavall, es va girar i just en aquell moment la serp va clavar-li un cop de cua a la cama. La Cèlia va cridar de ràbia i es va girar de cop, desenfundant l’espasa, preparada per matar aquella bèstia. L’animal, però, era molt ràpid i esquivava tots els cops. De sobte, es va fixar en el cavall i va començar a avançar cap a ell disposat a matar-lo. La Cèlia va aprofitar l’oportunitat i amb tota la seva força va clavar un cop a la serp, que se li va partir la cua en dos trossos. Tot i així, després d’uns moment de confusió, ens va aixecar i, aprofitant que la noia estava distreta, li va clavar les seves immenses dents al ventre de la cama. La Cèlia va començar a tremolar, perdé l’equilibri i va caure a terra. Notava com el verí de la serp se li escampava per la cama però amb tot va poder aixecar-se. Va clavar uns quants cops més a la serp, que ja havia dessagnat molt i, finalment, la va matar. Pocs segons després, la Cèlia es va desmaiar. Quan es va despertar va trigar una estona a recordar tot el que havia passat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

81

Certamen literari Sant Jordi 2014


Va mirar el seu voltant i va descobrir que estava a la seva cambra. De cop, va entrar el seu pare, que en veure-la desperta va fer un bot d’alegria i la va abraçar. Li va explicar que durant la nit l’havien estat buscant per tot el regne fins que un dels seus cavallers havia trobat en Buc, que renillava esverat, i que aquest l’havia guiat fins al bosc i l’havien trobat inconscient, al costat del cadàver de la serp. Va dir que el verí se li havia escampat per tota la cama i que malauradament li havien hagut de tallar, perquè no quedés enverinada la resta del cos. La Cèlia ho va lamentar molt, però aviat va ser conscient que enlloc de la cama podria haver perdut la vida i que, per tant, era millor no queixar-se. El seu pare també li va explicar que es creia que un cavaller misteriós havia matat la serp i ella no va gosar contradir-lo i explicar-li la veritable història. La Cèlia es va recuperar al cap de poc i en un parell de mesos ja sabia cavalcar amb una sola cama. Des d’aquell dia es va estimar encara més en Buc, ja que gràcies a ell era viva i la font del bosc va passar a dir-se La Font d’en Buc. Així, tractar bé i estimar els animals pot fer que en moments de necessitat aquests t’ajudin, tal com va fer en Buc amb la Cèlia.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

82

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Accèssit

En Jaumet i el follet de la panxa del monstre marí | Carles García i Suari Temps era temps, en un poble de pescadors de mala mort i del qual ningú recorda el nom, s’hi escoltava una història ben curiosa. Allunyats del poble, en una caseta petita, feta tota de pedra, amb teulada de palla eixuta i negre com el carbó de bruta que era, d’ una sola estança i amb una llar de foc que des de feia segles que no es netejava, hi vivien un pare i un fill. El pare es deia Pepito i el fill es deia Jaumet. El pare, que treballava com a paleta, si es que podem dir que allò era treballar, era baixet, amb un bigoti negre, amb el nas corbat i unes orella petites, d’on sortien quatre pèls. Feia molta pudor, sobretot perquè acostumava esmorzar torrades ben socarrimades, fregades amb alls i no parava de beure rajolins de vi negre d’una bóta que portava penjada al coll. Era lleig i antipàtic, no com el seu fill que era ben plantat, alt i fort com un roure. Tenia uns 12 anys. En Jaumet sempre voltava pel poble perquè no podia anar a la escola. No es pot dir que tinguessin gaires diners i son pare només renegava i deia que mai pagaria quatre rals a aquell estirat de mestre. La veritat és que en Jaumet tampoc era gaire ben rebut per la gent del poble. Sovint anava bastant brut, no podia ser d’una altra manera, si només tenia la mateixa roba per tot l’any. Els més cruels eren els nens que, quan sortien d’escola, es distreien tirant-li pedres i cridant-li: - Rata de claveguera, marxa!. Sovint, en Jaumet sentia que els vells, asseguts al banc de la plaça, explicaven moltes histories estranyes, com per exemple que hi havia follets al bosc Col·legi Sant Miquel dels Sants

83

Certamen literari Sant Jordi 2014


encantat, que en les profunditats de la mar hi vivia un monstre marí que, quan tenia gana, sortia per enfonsar algun vaixell i menjar-se els pescadors, o que en el llac del bosc hi vivien uns éssers misteriosos, que eren com unes dones que eren molt belles, però que qui les veia mai més tornava a casa. Un vespre, avorrit de voltar, en Jaumet va entrar a casa tot esverat: - Pare, Pare!... Saps que avui he sentit que en les profunditats de la mar hi viu un monstre? –Aquestes histories són una bajanada! No són de veritat!. Algú se les inventa per fer por a la gent. - va contestar el pare. - Però el tiet sempre diu que ell ha vist el monstre. – va afegir en Jaumet Son pare es va enfadar i va respondre cridant: –Va, acaba’t la sopa i vés al llit, que es tard!. En Jaumet ja estava acostumat que el seu pare no li fes mai cas. De fet, no s’entenien gens. És per això, que sempre que podia anava a veure el seu tiet que, quan tornava de feinejar amb la barca, solia anar a la taverna a veure un got de vi i a jugar una partida de daus. El tiet era un home molt savi, vell, però honrat. Pescava poc, però en tenia prou per viure. Tenia un mirada sempre feliç i molt dolça. La poca gent que parlava amb el Jaumet sempre li deien que s’assemblava molt a la seva mare. Com que el tiet era un gran aventurer i en Jaumet volia ser com ell, un bon dia al matí van sortir a buscar el monstre amb la barca atrotinada perquè ja tenia més de vint anys. De cop i volta, el vent es va calmar, i la mar es va tornar tota plana. Varen estar molta estona a la deriva. Quan estaven ben avorrits i pensant com ho ferien per tornar a casa, varen veure uns grans cercles dibuixats

Col·legi Sant Miquel dels Sants

84

Certamen literari Sant Jordi 2014


al mig de l’aigua. Oh, sorpresa! Era el monstre que va fer un salt i els va rebentar la barca. Van caure de la barca i es van agafar a les restes flotants, però no va servir per res, perquè el monstre va tornar a sortir amb la boca ben oberta i se’ls va empassar d’un glop. De cop i volta, es van trobar dins d’un lloc tot fosc, on se sentia molta fressa d’aigua. El tiet va aconseguir encendre una torxa amb un tros de fusta de la barca que va trobar als seus peus. Van entendre que estaven dins de la panxa del monstre marí! Però no s’acabaren les sorpreses, perquè de cop i volta varen sentir uns gemecs que venien d’una de les costelles del monstre. Era un follet verd del bosc, mig agonitzant que amb prou feines parlava, però que varen aconseguir entendre que feia més de dues setmanes que se’l havia menjat el monstre, quan havia sortit a pescar amb la seva barca de fulles. - Va no ens distraiem!- va dir amb veu forta el tiet que tenia molta experiència-. Hem de trobar una manera ràpida de sortir d’aquí!. Es notava que no tenia por de res i que no es deixava impressionar per històries!. En un moment, varen poder arreplegar quatre fustotes i unes cordes de les restes del naufragi que el monstre també s’havia empassat i va improvisar un raid. - Agafeu-vos ben fort!- va cridar en el moment que clavava la seva navalla que sempre portava a sobre als budells dels monstre, que amb tant de dolor va fer un crit de ràbia i els va fer fora. Varen trigar dues llunes a arribar fins al poble. Però mentre viatjaven, tant el

Col·legi Sant Miquel dels Sants

85

Certamen literari Sant Jordi 2014


tiet com en Jaumet sabien que mai ningú es creuria la seva història i que tothom els prendria per bojos i a més, estaven convençuts que ningú els havia trobat a faltar; ni tan sols el seu pare. Per això, varen acceptar la invitació de l’agraït follet verd que no parava de repetir que els convidava a anar a viure amb ell, al seu poble amagat dins del bosc, on serien molt benvinguts i hi podrien viure ben tranquils. Amb aquesta història, en Jaumet va aprendre que la vida ja és una aventura per si mateixa, i que no cal buscar emocions amb noves aventures.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

86

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

1r premi en llengua anglesa

| Gil Colom i Carbonell

Leaves make us forget Old tracks, old memories Hoping for a new train

Col·legi Sant Miquel dels Sants

87

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

2n Premi en llengua anglesa

An objective | Aina Casellas i Erra

Only a big world Under my small feet I am not scared

Col·legi Sant Miquel dels Sants

88

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Mountain | Ignasi Prat i Terradellas

When I walk in the dark And I listen in the silence I see your light

Col·legi Sant Miquel dels Sants

89

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

1r premi en llengua alemanya

Uhus Augen | Mireia Pena i Blancafort Ich bin Beobachter. Jeden Abend öffne ich die Augen. Ich grüβe einen Vogel. Der Vogel lächelt und er fliegt bis zum Nest. Ich grüβe eine Schnecke. Die Schnecke lächelt und sie versteckt sich in ihrem Schneckenhaus. Ich bin ein Uhu und ich bin glücklich. Ich grüβe einen Wolf. Der Wolf lächelt und er rennt bis zur Höhle. Ich grüβe einen Hund. Der Hund lächelt und er rennt bis zum Haus. Ich bin ein Uhu und ich bin glücklich.

Ulls de mussol | Mireia Pena i Blancafort Sóc observador. Cada vespre obro els ulls. Saludo un ocell. L’ocell somriu i vola cap el niu. Saludo un cargol. El cargol somriu i s’amaga a la seva closca. Sóc un mussol i estic feliç. Saludo un llop. El llop somriu i corre fins a la cova. Saludo un gos. El gos somriu i corre fins a casa. Sóc un mussol i estic feliç.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

90

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

2n premi en llengua alemanya

Die Partitur | Laura Alboquers i Puigdomènech Eine Note, zwei Noten, drei Noten, das ist Musik, das ist Magie. Die Noten sind wie Personen, wenn sie zusammen sind, sind sie besonders und wenn sie getrennt sind, können sie nicht allein leben. Sie beginnen mit do und sie beenden mit si. Sie folgen mit re, mi, fa. Das ist Magie, das ist Musik. Das ist nicht alles, es gibt mehr Noten wie sol und la. Das ist Magie, das ist Musik.

La partitura | Laura Alboquers i Puigdomènech Una nota, dues notes, tres notes, això és música, això és màgia. Les notes són com persones, quan estan juntes són especials i quan estan separades no poden viure soles. Comencen pel do i acaben pel si. Segueixen amb re, mi, fa. Això és màgia, això és música. Això no és tot, hi ha més notes com sol i la. Això és màgia, això és música.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

91

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

1r premi

Allò que m’envaeix | Carla Espona i Pladevall Estic sol, sol en una cambra fosca i silenciosa. El silenci ofega les meves paraules. I no sento res, absolutament res, només el meu cos que tremola sense pes. Estic sol, sol davant una estranya situació que s’apodera de mi. Pressiona la meva consciència I els pensaments es posen contra mi. Estic sol, Crido però ningú contesta Els meus músculs estan en tensió, m’aixeco, intento córrer, però el meu cos no reacciona. Estic sol, El regalim de suor llisca pel meu cos. I em faig petit i més petit, Com que ja no hi fos.

I és en els pitjor moments, Quan menys ho esperes … apareix. Sempre hi ha crits i laments Quan la por emergeix. Col·legi Sant Miquel dels Sants

92

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

2n premi

Nit de lluna plena | Miquel Anglada i Molina Escoltant la muda remor d’un mar obscur Contemplo les llums d’una ciutat que s’adorm. La lluna amagada entre un mantell de núvols Projecta ombres d’espectres sobre les cases. El silenci engoleix les persones, Els gossos deixen d’ abordar És obvi que quan arriba la nit, Arriba també un nou període glacial, Que tot ho dorm, tot ho calla Només queda llum Llum feble que … es desintegra quan arriba la matinada.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

93

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

3r premi

Moments | Arlet Florensa i Serra Típiques frases del moment. Pensa positiu, no recordis. Com volen les fulles del cirerer! Tot traient el cap per la finestra, recordant la brisa als seus cabells daurats, pujant les escales del que serà el final. Recordo aquells moments... Tu eres la meva musa, la meva inspiració. En un sospir de saviesa, reculo. Tot mirant l’horitzó, florit de tendresa, Recordo aquells moments. Sempre amb tu... Flor

Col·legi Sant Miquel dels Sants

94

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

1r premi en llengua anglesa

Unable to say goodbye | Daria Shushkova I’m here with a sheet of paper completely blank and no idea about what I’ll write. Dear Reader, I would like to talk to you about the story of my first love. I know that this is typical and that people get bored reading about something they have read a thousand times before, but let me tell you that this is not the typical story of an innocent girl with a broken heart, it is not a story of a girl who’s in love and ready to give everything for someone, it is not even the typical story with a happy ending. My story doesn’t have an end. As you read, you will notice that I don’t say his name, anytime. I met him when I was very young; I was seven or eight years old. He was new to school so he didn’t have many friends. He was always alone so one day I just went to talk with him. I remember I thought that he was very nice. We talked every day; he became my friend. We spent hours together at school and after school. He always laughed at my clothes, I laughed at his jokes. The years passed, but at the end of sixth grade, we had to separate. He went to a school in another city and I stayed in the same school. I spent four years without seeing him, without talking to him. I didn’t know anything about his life. I knew he went to live to another country and I thought I would never see him again. Then I was already in love with him. One day while I was chatting on Facebook, I received a friend request and when I opened it I was shocked. It was him, it was his name. I went to his profile, he had changed so much. And I started to remember again the school, and those days when we were happy. When we played in the park in front of my house, when “protection” only meant wearing a helmet, when the only pain you felt was the scraped Col·legi Sant Miquel dels Sants

95

Certamen literari Sant Jordi 2014


knees. I accepted him without even thinking twice. After a few minutes, he sent me a message and from that day we started to talk every day, again. Two more years passed, I finished school and I was preparing for college. One day I received a message by Whats App. The message said that he would come back soon, that he really wanted to see me, that he missed me and had to tell me something. As I said before, I was already in love with him. I was very happy, but he didn’t tell me when he would return. One day when I was coming home, someone called my name behind me. I didn’t recognise the voice, and I turned around. He was in front of me, staring at me with his gray eyes and his big and perfect smile. I didn’t know what to say, and he just hugged me. He let me go, and all he said was “hello”, and a smile. I gave him another hug; I didn’t know what else to do. Finally I had him next to me again, after six years. He told me that he had moved to study in a city near mine, and all he had done these years. He told me that he was looking for me for a long time too. I will not go into details. One thing led to another, and we ended together as a couple. I passed with him the best months of my life. I looked into his eyes, and I felt protected, I hugged him and did not want to leave him anymore. I loved him in spite of his defects, his jealousy, his foibles and his bad jokes. It was waking up and seeing him next to you; it was being happy knowing that he was happy. It was to forgive all his mistakes. It was love. But good things always end, and like everything, our story also ended. It was 13th of June. We were going to my parents’ house. It was morning, very early. He was driving. I remember it was hot and on the radio there was the song by Imagine dragons It’s time. The music was very loud and the last thing I Col·legi Sant Miquel dels Sants

96

Certamen literari Sant Jordi 2014


remember is a blow. I don’t know how or why, but all turned black. The next thing I remember is that I woke up in a hospital. I didn’t understand what was happening. I saw a doctor, and asked about him. He said he was fine, that he was in the front room and before he could finish I ran to see him. I saw him sitting and talking with his father. He stared at me but he didn’t say anything. I hugged him, but all he said was “Do I know you?”. Tears came to my eyes and I ran away, I didn’t know where I was going but I wanted to go far away. The doctor explained to me that he was sleeping and that the accident was more serious than it seemed. I went to see him, I hoped that he would wake up and would remember all these years with me. But he didn’t. And what would I do? Fight again for him? So many years lost in so few hours. I couldn’t with all this, and in spite of wanting to be with him, I changed my life. Today I’m 60 years old. I have a family and two grandchildren who make me very happy. I sometimes see him on the street; he passes in front of me, like an unknown person. Life has taught me to be happy, but first it taught me to be strong. Because you never know the turns that life can give and it’s unfair but, I’ve always thought that there were a reason for that accident, but I’ve never found it.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

97

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

The broken rag doll | Natàlia Solà i Alamilla Locked in a rag doll. It’s been a long time. In my head I can move, in my mind I can feel. But I can’t. I’m a broken toy. It’s a dark, sad room. I’m alone in my little world, built of four walls. There’s a door. I can’t get to it. I don’t have the key. I notice people around me. I scream, but they don’t answer, they don’t hear me. I feel someone wiping my tears. There’s the smell of his perfume. Suddenly I sense his lips. And finally I realise it’s just another day on that bed. Col·legi Sant Miquel dels Sants

98

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

The last trip | Oriol Capdevila i Solà The sun was rising and the lake was absolutely empty, apart from me. My dead body was floating in a strange position that I actually couldn’t change. 5 hours before It was a cold night, as every night during winter. My friend Johnny and I were enjoying driving on a road full of curves. We were approaching the place where we wanted to go. We were inside the car, the music playing as loud as it could get and singing every song. We were really happy because we were going to visit the greatest and the most beautiful waterfall. It was in the middle of Canada, a city called Churchill. We would camp there and then go diving, because we were professionals. When we thought we were close enough to our destination, we found out that the lake wasn’t as impressive as we were told. It was worth going there because Johnny and I had been planning this trip to Churchill for 3 years. This story started when we did a work trip to Galapagos Islands. There, we tried diving for the first time. We really enjoyed it and decided to buy all the stuff to practice it. We did diving in Scotland, then in all the United Kingdom. We also went to Europe. We did diving in almost all European countries. As we had done diving in a lot of places, we started looking for some breathtaking place. Johnny was tired of diving because, some months ago, he had an accident while diving. He hit a rock, swallowed a lot of water and had Col·legi Sant Miquel dels Sants

99

Certamen literari Sant Jordi 2014


serious respiratory problems. This trip would be the last one, so it had to be the best. Every kilometre we drove, the atmosphere was darker and the road narrower. I was able to drive in those conditions because I was really good at driving, but I was afraid of other cars driving in the opposite direction. One hour later, my fear came true. A heavy truck, which was transporting working machines, hit the front part of my car. Suddenly, time stopped and I was able to see every second of my supposed death. When hitting the truck, I lost control over my car. I tried to brake but it was too late. We were falling down a cliff. Suddenly, I remembered my friend, who was sitting by me. I was trying to look at him when we hit a huge rock and the car started to roll. To me, it was two minutes of rolling but, in fact, it was only 20 seconds. When the car was finally still, I realised my foot was wet. I tried to move but I couldn’t, because of the seatbelt. Nothing could be worse. It took me a few seconds to unfasten the seatbelt, and when I got it, I felt really tired. I opened the door and the car started sinking really fast into the darkness. I wasn’t able to swim despite my efforts. 10 seconds later I recovered from the shock and I tried to look for my friend. I saw a hand coming out of the car and then a body. The body was not moving. It was my friend. I tried to shout but nobody could listen. I felt really bad and my body was not responding to my brain. There wasn’t enough air and oxygen to breathe. I tried to make a big effort and I could get out of the water. I was too weak to try to save my friend and I was so tired that I couldn’t think of what to do. I fainted and I couldn’t do anything. After that, I never woke up again. Col·legi Sant Miquel dels Sants

100

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

1r premi en llengua alemanya

Das Gewitter | Miquel Anglada i Molina

Das Gewitter Der Himmel färbt sich schwarz, Der Wind bläst stark, Die ersten Tropfen fallen auf den Boden. Zuerst strahlt der Blitz, später brüllt der Donner, die Angst schwebt über den Personen. Am Ende vom Gewitter überschwemmt der Frieden alles.

La tempesta El cel es tenyeix de negre, El vent bufa fort, Les primeres gotes cauen a terra. Primer enlluerna el llamp, Després rugeix el tro, La por flota sobre les persones. Al final de la tempesta La pau ho inundarà tot. Col·legi Sant Miquel dels Sants

101

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

2n premi en llengua alemanya

Die Traurigkeit | Clàudia Bardolet i Ponsa

Die Traurigkeit Die Tage voller Schmerz, die Straβen voller Furcht, die Menschen ohne Hoffnung und die Städten ohne Herz. Die kleinen Kinder wachsen, ihre Herzen sind Eis: Sie sind Spielzeuge, die Erwachsene haben sie gebrochen.

La tristesa Els dies plens de dolor, els carrers plens de por, la gent sense esperança i les ciutats sense cor. Els nens petits creixen, els seus cors estan glaçats: Són joguines, els grans les hem trencat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

102

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

| Alumnes de 4t ESO Els alumnes de 4t d’ESO han escrit una narració a partir del Projecte 1714, realitzat des de les matèries de llengua catalana i història. La narració s’havia de situar en el setge de 1714 i hi havia de figurar alguna referència a la imatge següent. En el codi QR trobareu la significació que l’autora del dibuix, Elisenda Soler, ha volgut donar-li i que ha inspirat en algun moment la narració dels nostres alumnes.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

103

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

1r premi

Cançó d’infància en runes | Pol Blancafort i Baulenas

Santa Eulària n’en té un fill Que és bonic com una estrella Com no hauria de ser així Tenint-ne mare tan bella L’Andreu seia sota el portal. Era 9 de Setembre, avui hi hauria d’haver mercat. La cançó del noi es perdia en el carrer buit on un dia les parades havien estat esteses. El vailet va aixecar-se, va espolsar-se els pantalons i va posar-se en marxa. No era bo de fer tard, i els seus companys l’esperaven al carrer del joc de pilota. Va travessar per l’entramat de carrers que la gent no freqüentava, els carrers estrets on hi solien haver les parades més petites, fins que va arribar al seu destí. Tal com ell esperava, els seus amics s’estaven al portal de la casa Corrales. Va atansar-se a ells i els va saludar. Ells, un per un, li van tornar la salutació. –Com és que ha vingut la Maria?- va dir l’Andreu – M’ha dit que volia venir per veure’t – Va dir en Raimon, el germà de la Maria, fent que aquesta es poses vermella. –Ens pot acompanyar- va dir en Joan. La resta van afirmar. Van dirigir-se cap a l’apotecaria, on sabien que la Carmina, la muller d’en Pau Duran, els rebria i els donaria de berenar. En Màrius i en Fermí, els més grans de la colla, dirigien la comitiva entre la buidor urbana i les runes, mentre que els altres nois, acompanyats de la Maria, els seguien com xais al pastor. Van arribar a l’apotecària, on la Carmina els va rebre amb els braços oberts. Els va fer passar i els va servir xocolata i galetes. La canalla menjava de gust mentre ella atenia a una senyora que volia sucre. La Carmina li donà a triar, i la

Col·legi Sant Miquel dels Sants

104

Certamen literari Sant Jordi 2014


dona, confusa, agafà el més barat. Va pagar i va marxar. Llavors en Fermí, com ja era costum des de que coneixien a la Carmina, li va dir: -Ei, per què no ens expliques un conte? Un que faci riure- En Raimon va retreure –I perquè no un de batalles?- La Maria, però, en volia un de ben romàntic. La disbauxa general només es va silenciar amb la veu de la Carmina, que va dir: -I si us explico aquell que us agrada tant, d’aquell noi que se n’anava a França? La Maria no l’ha sentit mai.- Els nens van assentir. L’apotecaria s’assegué rere el taulell i comença el relat, sota les mirades dels nens embadalits. -Hi havia una vegada un jove que es deia Pere. Era de casa bona, fill de l’apotecari, i tenia tot el que podia demanar. Anava al mercat i comprava vestits cars, i fruites rares que portaven els comerciants estrangers. Tenia una vida feliç i una família que se l’estimava molt, però ell volia més, volia aventures, viure l’emoció de la batalla. Ja havia decidit: va fer la maleta i, sense dir res, va marxar cap a França. El que no sabia ell, però, es que la seva mare l’aguaitava rere un porticó, i plorava desconsolada. En Pere va arribar a França, i com que eren temps turbulents, va ser contractat com a soldat sota el comandament borbònic. Qui havia de dir que, sent de pàtria catalana, traspassaria la cortina de canons per anar a l’altre bàndol! Ara, qui sap, potser jau mort, o potser és lluny, molt lluny, en busca d’emocions verges, o potser pica a la porta de Barcelona per fer-nos no més que mal. Però passi el que passi, la seva mare no el deixarà de plorar.- I amb això sospirà i mirà als nens, que seien tènues després de la història. -Quin conte més trist, pobre mare d’en Pere, devia patir molt- Va dir la Maria, amb llàgrimes als ulls. La Carmina, aguantant també les llàgrimes, va forçar un somriure per la canalla i va dir: -Jo crec que la seva mare intentava ser forta, però en realitat no ho aconseguia.- I va aixecar-se de la cadira per despedir

Col·legi Sant Miquel dels Sants

105

Certamen literari Sant Jordi 2014


els nens. No era tard, però fosquejava i no volia que els seus pares es preocupessin. Així que tots van sortir de l’establiment. L’Andreu es va acomiadar dels seus amics i va anar tranquil•lament cap a casa seva. Va arribar a la plaça del mercat. Casa seva no era gaire gran, comparada amb les altres. Tenia dos pisos, tot i que petits, i les parets eren de pedra, sense enrajolar. A dalt hi havien els llits, que amb prou feines hi cabien, i a baix hi havia una taula amb cadires i un penjador. No era una casa gaire acollidora, però es compensava amb el caliu familiar de dins. Poc nombrosa, la família de l’Andreu era molt ben avinguda. El seu pare, en Climent, era pagès. Tenia una cinquantena d’anys, però mai s’havia entretingut a contar-los. Tot i ser vidu, era una persona alegre, l’ànima de totes les festes. Es per això que quan n’hi havia, sense tenir en compte el seu estatus, hi era convidat. Per altra banda, la seva filla, l’Alba, era, tal com l’Andreu afirmava, una bleda assolellada. Tenia uns vint anys, i ja se sap, a aquesta edat!. Si bé era bona pels treballs manuals, com cosir o rentar, el sospirar per els hereus la perdia. Estava cada dia amb el cap als núvols, somiant el dia en què es casaria. Feia ben bé uns mesos que s’havia ajuntat amb un jove, l’Esteve, fill de la carnissera, i s’avenien fantàsticament, així que en Climent i la Josepa, la mare de l’Esteve, també viuda, n’havien acordat el matrimoni. A l’Andreu això tant li feia, ell tenia altres coses al cap, com viure aventures i lluitar en batalles. Va recordar la història de la Carmina i es va negar aquests intrèpids pensaments. Va entrar a casa i va saludar el seu pare, que tallava pa assegut en una cadira. Aquest va fer un crit a l’Alba perquè baixés i aquesta, taral•lejant una cançó, va baixar fent saltirons. Va asseure’s a la taula i va agafar un tros de pa. L’Andreu va fer el mateix, donant el sopar per començat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

106

Certamen literari Sant Jordi 2014


L’Andreu va explicar el seu dia al pare i també ho va fer l’Alba, tot i que amb més metàfores i detalls innecessaris, aquestes coses que es fan quan un està enamorat. Quan van haver sopat, van pujar al pis de dalt per a descansar, ja que estaven tots molts del dia que havien passat. La lluna s’albirava entre les esquerdes del porticó i el fred era notori. L’Andreu es va tapar amb la manta i va tancar els ulls. L’endemà es va llevar tard. El sol era ben alt i, com que era dia de festa, el seu pare el devia haver deixat dormir. Va aixecar-se del llit i va dirigir-se al pis de baix, amb els ulls encara enlleganyats i els braços i les cames encarcarades. Va sortir al carrer i va dirigir-se al Rec Comtal. Es va posar de genolls al pont de la carnisseria i va recollir aigua del rec amb les dues mans. L’aigua li va regalimar cara avall fins a perdre’s entre els plecs de la roba. Llavors un cop de porta el va sobresaltar. Al portal de la carnisseria l’Alba plorava enfonsada en el pit de l’Esteve, que la consolava a cau d’orella. El nen es va apropar a ells i va preguntar què passava. –Aquest matí han fet la crida a la Coronela i l’Esteve hi haurà d’anar, perquè Rafel de Casanova preveu un atac dels botiflers d’aquí a no gaire temps.- Va dir l’Alba, somicant, encara abraçada al seu xicot. L’expressió de l’Esteve demostrava resignació, era obvi que no li atreia la idea d’anar a cap tipus d’exèrcit; tot i que era valent i fort, preferia prescindir dels conflictes. L’Andreu va marxar cap a casa abatut; l’Esteve li queia bé, era bon noi i cuidava la seva germana. Com podia ell imaginar el que passaria aquella matinada? L’Esteve va entrar al local on la Coronela es preparava pels combats i guardava el seu arsenal. Hi havia molts homes de diferents edats xerrant els uns amb els altres. Ell, però, es va dirigir a un racó sense dir res a ningú. Les mirades es creuaven incòmodament, ningú volia ser allà, i tots sabien que fora de les muralles passava quelcom. Tot i les cares llargues, un home es va dirigir

Col·legi Sant Miquel dels Sants

107

Certamen literari Sant Jordi 2014


cap a ell. Era alt, canós, i de celles prominents. Va recolzar-se a la paret i va dir molt baix: -No ets molt jove per ser aquí? Jo em dic Jordi, sóc lingüista. I tu?- l’Esteve va contestar. –No solem veure gent tan jove, però la ocasió ho reclama, oi? Mira, et presento l’Eduard i en Marc: són venedors ambulants.L’Esteve els va saludar i es va presentar. L’atmosfera era menys tensa, ara que ja coneixia algú. Un home mudat i pentinat va acallar els allà reunits i va deixar anar un discurs esperançador envers la batalla que vindria. No sabien quan, però seria el més aviat possible, o sigui que havien d’estar preparats. Així que van pujar al pis de dalt per dormir. L’habitació estava adequada per a la vida militar, hi havia molts llits, amb les seves respectives tauletes amb un crostó de pa, un got d’aigua i una estampa de santa Eulària, que de ben segur molts utilitzarien per allunyar els neguits a través de l’oració. L’Esteve va agenollar-se al terra i, recolzant-se en el llit, va murmurar un credo. Instant seguit, va ficarse al llit, esgotat de les emocions barrejades que el dia li havia donat. Mentrestant l’Andreu es disposava també per anar a dormir, però per alguna raó la son no li venia. Va treure el cap per la finestra. Des d’allà podia divisar bé el campanar de Santa Maria del Mar, on anava a missa cada diumenge. Va decidir baixar a passejar una estona, encara que fos pel seu mateix carrer, per tal que li entrés la son. Va baixar al portal. No feia gaire fred per ser setembre, així que va sortir fora i va caminar fins al Fossar de les Moreres. Un profund forat s’estenia encara buit davant d’ell. Esperaven no haver-lo d’omplir, tot i que les seves expectacions eren en va. L’Andreu va trobar com el terra tremolava sota els seus peus. Confós, va mirar al seu voltant. No hi havia ningú, però el tremolor continuava. De sobte, un terrabastall va fer que a la caserna s’encenguessin espelmes. Una part de la muralla havia estat derruïda, i d’entre el núvol de pols en sortia com un fantasma el duc de Berwick, disposat a

Col·legi Sant Miquel dels Sants

108

Certamen literari Sant Jordi 2014


cremar fins la rel la més remota de les cases per tal de fer francesa la ciutat. L’Andreu va córrer carrer amunt i va amagar-se al portal de l’apotecària. Va sentir com la coronela envestia contra els botiflers. Els trets es perdien més enllà del Rec Comtal i les canonades eixordaven el pobre infant. De sobte va notar una mà freda que li tocava el clatell. Va girar-se, tement per la seva vida, però instants després va sospirar d’alleujament en veure la Carmina. Ella li va fer que callés i el va resguardar entre els seus braços. Des del portal es divisava el que passava més enllà del baluard: La marea borbònica s’abalançava sobre la dèbil coronela, i els rostres barcelonins s’apagaven al ritme de les bales. Si bé queia un botifler, queien tres barcelonesos. L’Andreu va alliberar un gemec: havia vist l’Esteve, sagnant, estès al terra. Volia anar-lo a buscar però la Carmina no el va deixar. Va restar allà, regalimant llàgrimes que tacaven la seva camisa. La batalla es desplaçava carrer amunt, fins que es va perdre de vista, tot i que el terrabastall era impressionant. Va ser llavors quan la Carmina va deixar anar el nen i va córrer entre cossos sense vida. Va agenollar-se davant d’un cadàver que, per sorpresa de l’Andreu, duia uniforme botifler. La dona va mirar a banda i banda i va arrencar la baioneta del fusell del jove. Va emprar-la llavors per estripar-ne la capa i la camisa. Va cridar a l’Andreu perquè l’ajudés. Van arrossegar el cos fins al fossar i l’enterrador en va demanar la identificació. -Pere Duran, el meu fill- Va dir amb veu tremolosa. L’Andreu va lligar caps, la història que els havia explicat, el neguit pel cadàver borbònic... No va ser fins llavors que es va adonar de la gravetat de la situació. Va córrer cap a casa seva en va, perquè el que va trobar va ser un munt de runa i, entre les pedres, un braç que sobresortia. Va estirar-lo, apartant rocs que li impedien la tasca. Era la seva germana, l’Alba. El seu cos lliure de vida jeia sobre la runa com una papallona atrapada en una teranyina. La mirada de l’Andreu era absenta,

Col·legi Sant Miquel dels Sants

109

Certamen literari Sant Jordi 2014


perduda. No era conscient del que passava. La impressió era massa forta com per aguantar sense morir. Les llàgrimes fluïen, però l’expressió era la mateixa. L’únic que l’Andreu va poder gesticular: Santa Eulària n’en té un fill Que n’és bell com una estrella Com no hauria de ser així Tenint-ne mare tan bella No podia sentir res, ni tan sols el dolor: el seu cos era com un sac immòbil. Martí de Tous n’és vingut Per acabar la gatzara Ja n’agafa el pobre nin I se l’endú lluny de sa mare No sabia res dels seus amics. Potser eren morts. Potser tots eren morts. Ningú sobreviuria a tal envestida de fúria. Tan sols feia falta una sola bala Un cop ja n’en són prou lluny Li pega una plantofada Li diu “nin, tes llibertats A França li seran dades” I el seu pare? Qui sap si, a la seva edat, agonitzava per algun carrer, o ja era ben avall del fossar, on la llum no li tocaria mai més. França vestida d’engany Ne tortura al nin tan noble Però el que França diu que és pa Són rocs per al poble Ja era segur. Ningú era viu. Barcelona havia estat sotmesa al martell del setge, i ningú ho havia resistit. Eren tots morts.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

110

Certamen literari Sant Jordi 2014


I en els ulls d’un nin tan fi Cap bandera li Ês dolenta Quin dolor haver de patir Una mort tan lenta

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

111

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

2n premi

Somnis en temps difícils | Sira Castells i Peters Els primers rajos de llum d’una nova albada de setembre entraven per la finestra de l’habitació on dormia l’Eloi, que aleshores tenia deu anys, en una casa llarga i estreta que donava a la plaça de les Olles. La plaça tenia aquest nom perquè s’hi celebrava el mercat del fang i això feia que sempre hi hagués animació pels voltants. Però això era abans, ara feia molts mesos que no hi havia activitat. El setge al qual estava sotmesa la ciutat havia anat ofegant cada vegada amb més força els comerços, els gremis, les botigues, les fires i els mercats. I la gent, en lloc de traginar les seves mercaderies amb un somriure als llavis, ara s’arrossegaven sense ànims. La fam era a tot arreu. I era aquesta mateixa fam la que sentia l’Eloi al seu estómac buit de feia dies. Estava a punt de sortir del llit quan, de la banda de fora muralla es va sentir una explosió molt gran, un estrèpit esgarrifós. Va baixar corrents les escales i un cop al carrer va veure una columna immensa de fum negre alçant-se per damunt del Portal Nou. Havia passat: l’indesitjat bombardeig final havia començat. Ara la temuda por s’havia convertit en por de veritat. L’Eloi no sempre havia tingut por. Una mica esquerp i desconfiat sí que ho era, segurament per què no havia rebut una estimació gaire autèntica per part de mare, ja que aquesta havia mort d’una infecció al cap de pocs dies de donar-li la vida. Així doncs, convivia amb el seu pare, el seu germà gran, el seu tiet i la seva tieta, qui s’havia encarregat de criar-lo. Pel seu pare, en Domènech, en canvi, sentia una gran admiració: era un home honrat, treballador i estimat per tot el gremi. Era assaonador i tenia l’obrador al rec comtal. Allà aprofitava Col·legi Sant Miquel dels Sants

112

Certamen literari Sant Jordi 2014


aquesta canalització tant per remullar les pells com per desfer-se de l’aigua bruta que generava amb la seva feina. Així era costum de fer-ho. Ell bé prou que ho sabia, això. Des que l’Eloi va fer vuit anys que se l’enduia a treballar amb ell. S’havien de llevar molt d’hora, sobretot a l’estiu, perquè no els enxampés molt la calor durant el dia. Abans de sortir de casa, menjaven una llesca de pa sucat en llet d’ametlles. I s’enduien un sarró per mig matí. L’Eloi era un nen força escanyolit, però era molt sofert, de manera que carregava les pells com els altres nens més corpulents de la seva edat. Depenent del procés pel qual passessin a la feina li podia tocar acompanyar el seu pare a comprar pells netes al blanquer, o bé submergir-les i estovar-les amb roldor, que feia uns fruits verinosos (el seu pare li havia recalcat que vigilés, que semblaven móres però que eren tòxiques). Després havien d’assecar les pells i untar-les amb greix perquè tornessin a ser flexibles. El que més li agradava a l’Eloi era la part del tenyit i l’enllustrat. Era màgic veure com les pells es transformaven de ser peces sense cap gràcia, rugoses i apagades, a adquirir els tons de colors intensos i lluents, i com quedaven fines al tacte i llestes i acabades per vendre’s convertides en un cuir de qualitat. Màgia pura, i ho havien fet ells amb les seves mans. Quan tornaven a casa de treballar, es rentaven una mica al safareig i l’Eloi quedava amb en Rafel, el seu amic de l’ànima. Era un any més gran que ell i vivia al Pont de les Carnisseries, al costat del rec comtal. El seu pare era carnisser. En Rafel era més aviat grassonet, galta-vermell, rossenc, feliç i despreocupat. Es coneixien de ben petits, de trobar-se al carrer, a plaça, a les festes, a l’església i a tot arreu on hi hagués sarau. Eren inseparables. En Rafel era l’únic nen del barri que no es burlava de l’Eloi. Tots els altres es mofaven d’ell perquè deien Col·legi Sant Miquel dels Sants

113

Certamen literari Sant Jordi 2014


que feia pudor de pells podrides i de vegades l’esperaven en una cantonada i li llançaven pedres. A les tardes, anaven fins a la plaça del Born a veure què arreplegaven de les parades de fruites i verdures que quedaven. Es passaven hores voltant pels carrers de la ribera, jugant al cinc en ratlla, que grafiaven al terra, o amb les bales o les tabes. Ells dos formaven un equip invencible. En Rafel tenia les millors tabes dels voltants, fetes amb els ossets de be que li donava el seu pare de la carnisseria. Sovint també baixaven al port a veure descarregar els vaixells amb aquell llamp de viandes i productes vinguts de qui sap on, de tots colors, de totes les olors, de tots els tactes i mides: confitures de França, tabac del Brasil, sabó de Marsella, teles, ceràmiques... En Rafel coneixia bé el somni de l’Eloi: embarcar-se un dia en un d’aquests vaixells i descobrir nous mons, noves sensacions. I quan ho explicava li brillaven els ulls. I aleshores, el maleït setge. Maleït Felip V, maleïts borbons, maleïdes les tropes del rei Lluís XIV. Ja no van arribar més vaixells, la gent ja no s’animava a fer festes ni danses ni teatres. El pare i el germà de l’Eloi, que treballava a la casa de la neu, es van afegir a la Coronela, cadascun amb el batalló del seu gremi. I encara gràcies que el pare podia fer intercanvis amb alguns pagesos i amb l’adroguer a canvi de pells curtides que encara li quedaven a l’obrador. Fet i fet, si entraven les tropes enemigues, acabarien saquejant-t’ho tot. Aquella matinada de l’explosió, la de l’onze de setembre, va ser l’inici d’un dia llarg i horrorós. L’Eloi no parava de sentir detonacions que provenien de diferents bandes i que retrunyien en el cel convertint-lo en una flama immensa. El Col·legi Sant Miquel dels Sants

114

Certamen literari Sant Jordi 2014


seu tiet i la seva tieta l’arrossegaven amb ells cap a la Seu, on s’anava reunint la gent més gran i desvalguda per resar, si més no, i estar més segurs. Però l’Eloi no els volia acompanyar, havia promès al seu pare que, en cas que aconseguissin entrar els francesos, s’amagaria a la planta baixa de casa, darrere el rebost fins que ell el vingués a buscar. Arraulit en aquell racó de casa seva, l’Eloi no ho va veure clar. Ja era cap a migdia i no paraven de sentir-se els projectils que impactaven cases, esglésies, murs i l’artilleria dels catalans que alhora també disparava sense treva. No tenia sentit quedar-se allà. Volia anar amb el seu pare, sabia que estaria lluitant i que corria molt perill, tenia por que el matessin. De manera que va sortir de casa i va anar avançant com va poder entre runa, fustes, foc i fum. De cop es va trobar enmig de la plaça del born, on tots els qui podien estaven construint a tota pressa un baluard per defensar-se. L’Eloi veia en els homes cares de desesperació, però al mateix temps de valentia. No trobava el seu pare enlloc, ni el seu germà. Va arribar la nit i, cansat i sense ganes de tornar a casa seva, on no l’esperava ningú, va arribar-se fins a cal Rafel per veure com estava. Just davant del pont de les Carnisseries, es va quedar glaçat: la casa del seu amic estava aterrada. Va mirar de fer-se camí entre les runes i, en un racó, ajagut a terra i ferit, hi va trobar en Rafel. Una biga li havia aixafat un braç i s’havia desmaiat del dolor, però no estava atrapat. L’Eloi el va poder treure d’allà sota i, amb les vetes d’una de les seves espardenyes li va estrènyer el braç per damunt la ferida que li sagnava. - Em penso que els meus pares són tots dos morts, Eloi, i jo també em moro, Eloi... amic... - No penso deixar-te morir, Rafel. Tenim un somni, saps? Al vaixell no hi penso Col·legi Sant Miquel dels Sants

115

Certamen literari Sant Jordi 2014


pujar sol, sents? El meravellós món que ens espera més enllà d’aquest mar, quan tot això acabi, el descobrirem junts, em sents? Ara descansa. Tots dos van quedar adormits enmig del neguit i el cansament. L’endemà, amb la primera llum, l’Eloi va tornar a sortir a buscar el seu pare, deixant en Rafel esperant-lo fins que tornés. I pels carrers es va trobar immers en tal desgavell de soldats, trets, cadàvers, crits, saquejos i degollaments i, amb l’horror posat als ulls, es va témer el pitjor. Va agafar unes quantes pedres com si amb elles es pogués defensar de l’enemic. Passant pel costat d’uns cadàvers francesos, a un dels soldats li va buidar el sarró on encara hi va trobar quatre rosegons de pa que es va empassar gairebé sense mastegar. Aquell panorama era llastimós. Piles de morts i homes agonitzant, dones amb nadons als braços corrent desesperades. L’Eloi avançava amb l’ai al cor. A l’alçada de Santa Clara, reunits a una banda, rendits a l’enemic, va veure un grup de milicians del segon batalló, entre els quals va reconèixer al seu pare. Se li van inundar els ulls de llàgrimes quan es van fondre en una abraçada. - En Ramon no ha tingut tanta sort com jo, fill. El van tombar ahir al Portal nou. L’Eloi va sentir la mort del seu germà. - Pare, d’alguna manera o altra ens en sortirem. El que no ens podran robar aquesta gent són els nostres somnis. Els continuarem tenint.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

116

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

3r premi

Un retorn inesperat a la Barcelona de 1714 | Ferran Alemany i Sadurní En Pol no podia agafar el son, estava nerviós per l’excursió de l’endemà al Born Centre Cultural de Barcelona amb l’institut. Es solia marejar amb facilitat durant el viatges amb autobús, i tenia por de fer el ridícul davant els companys de classe. Desprès de donar-hi moltes voltes, va aconseguir adormir-se... -Pol lleva’t que faràs tard- va cridar Marga, la seva mare. -Ja va! Ara em llevo- va respondre en Pol. En Pol va vestir-se d’una revolada, i sense rentar-se la cara ni pentinar-se va anar a esmorzar. La seva mare estava acabant de preparar el dinar que s’emportaria a Barcelona, macarrons i pit de pollastre, el seu dinar preferit. Un cop es va acabar el vol de llet, en Pol, va revisar la motxilla, es va posar les carmanyoles a la bossa i desprès de fer una petó a la seva mare, va marxar a peu cap a l’estació d’autobusos. Feia un esplèndid dia de primavera, la temperatura era molt agradable i al cel no hi havia cap núvol. Em vaig posar els auriculars per escoltar la radio, i el camí cap a l’estació se’m va fer molt curt. Els meus companys de classe ja feia una bona estona que s’esperaven, per ells el concepte puntualitat era molt diferent al meu. Així que un cop que vaig arribar a l’estació els professors van començar a passar llista i vam pujar als autocars. Jo, com sempre, vaig seure al costat d’en Pau, el meu millor amic. El viatge es va iniciar amb les paraules d’advertiment dels professors, que ningú escoltava i amb les típiques bromes dels alumnes a en Jordi, que per culpa de tenir un cos una mica més ample que la resta, no es podia cordar bé el cinturó. Tots els meus companys estaven Col·legi Sant Miquel dels Sants

117

Certamen literari Sant Jordi 2014


amb el mòbil o escoltant música. Però a mi les hores de son que havia perdut a la nit em van jugar una mala passada i em vaig adormir... -Bon dia senyora Colomer! – va dir en Duran. -Bon dia! – va respondre ella. La senyora Colomer, com cada matí, anava a comprar a l’Adrogueria del carrer Bonaire, allà hi trobava tot el que buscava, des de la xocolata més rara fins a diferents tipus d’aiguardents. Però l’Àngels sempre comprava el mateix, les quinze ampolles d’aiguardent per la taverna d’en Gabriel, el seu marit, i la rajola de xocolata pel seu fill Carles. Els Colomer eren una de les poques famílies benestants de la Barcelona del segle XVIII, ja que eren propietaris de la taverna més important de la ciutat. Aquesta es trobava al costat del Bornet, la plaça principal del barri. Allà molts barcelonins anaven a passar la tarda i a parlar sobre el setge que estaven vivint. -Duran, posi’m el de sempre, que el meu marit ja m’espera- va dir l’Àngels. -Així serà senyora- va respondre ell. La senyora Colomer es va dirigir cap a la taverna per anar a trobar al seu marit i entregar-li les ampolles de licor. El que ella no sabia és que aquell dia la seva vida i la de la seva família canviaria completament. Quan la senyora Colomer va arribar a la taverna, el seu home estava parlant amb en Jaume Corrales, propietari d’un taller de corders de viola. L’Àngels el va saludar i tot seguit va donar les ampolles d’alcohol al seu marit. L’Àngels no treballava a la taverna sinó que es cuidava del manteniment de la casa i l’educació d’en Carles, el seu fill. Així que es va acomiadar de la seva parella i del senyor Corrales i va fer camí cap a casa seva, on rebria la mala notícia que li canviaria la vida... Col·legi Sant Miquel dels Sants

118

Certamen literari Sant Jordi 2014


Pol desperta’t!- tot donant-me cops a l’esquena. - La Paula acaba de tallar amb en Jordi, aquí a l’autobús, ha sigut molt bèstia. Hauries d’haver vist la cara que ha posat ell. En Jordi sempre tan fatxenda i ara mira-te’l, està destrossat- m’explicava en Pau. Sincerament la cara d’en Jordi López era un poema, però no em feia cap pena ja que era un dels nois més populars de l’institut, sempre em mirava amb uns aires de superioritat! El que havia acabat de passar al bus era molt interessant, però estava encara adormit i en pocs instants la son em va tornar a vèncer... L’Àngels va arribar a casa. El seu fill Carles l’estava esperant a la porta del carrer jugant al tres en ratlla amb el seu amic Antonio, fill de la família Bonastre. L’Àngels mantenia una relació molt estreta amb la mare de l’Antonio, ja que cada dissabte a la tarda quedaven amb unes altres amigues al Bornet per fer petar la xerrada. En Carles es va acomiadar del seu amic i va entrar a casa. La seva mare, que ja havia entrat, estava començant a preparar el dinar. En Carles li va demanar si necessitava ajuda i ella li va demanar que comencés a pelar les patates. En Carles era un nen molt ben educat i obedient i no va tenir cap problema a fer-ho. Mentre en Carles acabava de pelar l’última patata es va sentir un soroll molt fort: era una bomba de les tropes borbòniques, que havia caigut molt a prop de casa seva. L’Àngels no en va fer cas, ja que era habitual que en caiguessin. Però al cap d’uns deu minuts van picar a la porta de casa, l’Àngels va baixar d’una revolada i va obrir la porta. De sobte el seu rostre va canviar, el senyor Corrales l’estava esperant a fora i feia molt mala cara, tenia tota la roba bruta i Col·legi Sant Miquel dels Sants

119

Certamen literari Sant Jordi 2014


estripada i del cap li rajava una bona quantitat de sang... -Pol! Ja hem arribat, corre, desperta’t!- em va dir en Pau. En Pau m’havia trencat el somni en el moment més interessant, tenia curiositat per saber què li havia passat al senyor Colomer. El que en Pol encara no sabia és que pocs minuts després el seu somni tindria final i d’una manera inesperada. Vaig agafar la motxilla i vaig baixar de l’autocar. Allà els professors ens estaven agrupant per entrar a fer la visita al jaciment. Jo estava al primer grup, així que em vaig haver d’afanyar. A la porta del Centre ens estava esperant una noia, que, tan bon punt vam estar tots col•locats davant seu, va començar la seva explicació. -Bon dia, sóc la Sara i seré la vostra guia durant la vostra visita al Born Centre Cultural. Com podeu veure és un espai que preserva una part de l’antic barri de la Ribera de la Barcelona de 1714. Aquest jaciment es troba a l’interior de l’antic mercat del Born, una edificació del segle XIX que va ser dissenyada per l’arquitecte Josep Fontserè. El Born centre cultural va ser obert l’onze de setembre de 2013, després de sis anys de rehabilitació, per tal de commemorar el tricentenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniquesva comentar la Sara. Seguidament ens vam traslladar a l’interior del recinte. Ens van donar unes targetes identificatives per poder entrar al jaciment. La guia va continuar explicant quan tots vam ser dintre la sala d’audiovisuals. -Per trencar una mica el gel, us explicaré una petita història. En aquesta part del jaciment, com podeu veure, s’hi trobava una taverna. Aquí hi treballava el senyor Gabriel Colomer, una de les persones més benestants de la BarceCol·legi Sant Miquel dels Sants

120

Certamen literari Sant Jordi 2014


lona de principis del segle XVIII. La senyora Colomer, com cada dia, portava a la taverna quinze ampolles d’aiguardent al seu marit i saludava al senyor Corrales, que era client habitual de la taverna. Després de donar-li l’encàrrec al seu marit, se’n tornava a casa a cuidar el seu fill Carles. El que ella no sabia és que aquell matí, la seva vida canviaria completament – la Sara va fer una pausa per ensenyar-nos unes imatges i va continuar explicant. -La senyora Colomer estava preparant el dinar juntament amb el seu fill Carles, que pelava patates. De sobte van sentir un soroll molt fort, era una bomba que havia caigut molt a prop. La senyora Colomer, no en va fer cas, ja que habitualment en queien, però al cap d’uns deu minuts, van picar a la porta de casa seva, ella va baixar d’una revolada i va obrir la porta. De sobte el seu rostre va canviar, el senyor Corrales l’estava esperant a fora i feia molt mala cara. Tenia tota la roba bruta i estripada i del cap li rajava una bona quantitat de sang... -Àngels, no sé com començar. Mentre sortia de la taverna una bomba, amb molta potència ha caigut sobre l’edifici que s’ha fet miques. He entrat d’una revolada, a buscar en Gabriel, però quan he arribat a la barra, ja era massa tard...- va dir en Jaume Corrales entre llàgrimes... Després de l’explicació de la Sara, va haver-hi un petit murmuri a la sala i ella va continuar. -La senyora Colomer i el seu fill Carles, a causa de la mort del seu marit, no van poder pagar el lloguer de la casa i van haver de vendre les seves propietats i van començar a viure com la majoria de la gent de la ciutat, en l’extrema pobresa. En Carles anava vestit amb una camisa estripada, amb uns pantalons negres que no li tapaven mitja cama i amb una sola sabata de set vetes al Col·legi Sant Miquel dels Sants

121

Certamen literari Sant Jordi 2014


peu – la Sara va mirar-se els alumnes i després de fer una pausa va continuar explicant. -Us he explicat aquesta història perquè us adoneu, que la vida dels barcelonins que van viure el setge de 1713 a 1714 era molt dura. La seva situació podia canviar en qualsevol moment. Tot i el patiment i la situació dels pobres habitants de l’antiga Barcelona, aquests van defensar la ciutat amb tota la seva força i ànima, ja que la única cosa que els quedava era l’honor, i no el volien perdre de cap manera – va concloure la guia. No em podia creure que m’haguessin explicat el final de la història del meu somni, a la visita. Poder era la màgia d’entrar en un lloc que despertava el sentiment de llibertat de molts catalans.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

122

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

1r Premi en llengua anglesa

Looking for inner peace | Sira Castells i Peters

Sometimes I wish I had more body pain To be able to feel my soul Lighter I would accept some flu If I should get some peace. Twist my ankle And I offer you my demons On a tray. I want to feel exhausted Empty And fill myself up again.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

123

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

2n premi en llengua anglesa

Cash makes cracks | Pol Blancafort i Baulenas I arrived here and the path was tough I’m not even tired, where can I go now It’s a world of isolation What would you expect from People who cut themselves to Verify the true color of rubies? People who pop their eyes out To compare them with sapphires? Everyone wants to be the king Everybody wants to rule the world But when Money raises up They bow down like faithful slaves But watch us, looking for a change A chance to free the world We’re on our own, always playing the villain Always against you, the good ones Yes, you’re living, but are you alive? Are you sure you don’t owe your soul to someone?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

124

Certamen literari Sant Jordi 2014


You may try to shine as the sun But remember that storms are coming And kids shouldn’t play with fire It doesn’t burn unless you touch it with bare hands “Hey, but money doesn’t burn, so Why not play with it?” you think You’ll realise it can hurt you, It makes deep wounds that never heal Its scars are painful, and unhideable Yet you keep playing It may turn out as a poisoned apple A broken glass slipper that can’t be fixed The fairy godmother that cared for you as kids Has already forgot about you It’s a monster under your bed It will attack you when you fall asleep You can’t be friends with it It’s useless to cry, because it’s over

Col·legi Sant Miquel dels Sants

125

Certamen literari Sant Jordi 2014


The break of dawn will never come That was the agreement, remember? You can have anything you want As long as it doesn’t hurt you What goes around comes back around You better clean up your mind Obviously you run out of halos But there are plenty of horns around It’s not a fixer- upper anymore The whole thing was torn since the beginning You must be too stupid to see it Or too clever to hold up resistance Where has my innocence gone? I forgot the last time when All I was able to see were Some well-made attrezzos Shall we start rising like Your ego once raised? May we build our new empire Over the ashes of what was?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

126

Certamen literari Sant Jordi 2014


We won’t need a time Machine Because our coming will be helpless We’re the four horsemen you read And feared while you believed There is nowhere you can hide And it’s useless if you run away We’ll get you before you’ll be Able to repeat your sins Hear our Voice, our war anthem Overcoming all your cries Listen to the nature singing: She wants all her gifts back But there’s a light of hope for you: If you realize what you’ve been doing Since you came to this lonely world, You may avoid the disaster None of you alone is strong But together you’re the power The hammer that breaks walls, The wave that sinks the mountains

Col·legi Sant Miquel dels Sants

127

Certamen literari Sant Jordi 2014


Take as many people as you can It will make you even stronger Don’t leave anyone behind Because they’ll stand against you And then maybe, just maybe, Everything will be fine And aware of what may happen We’ll never follow the same way We know how this may end So we will keep it away.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

128

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

3r premi en llengua anglesa

Surrounded | Maria Tena i Villarroya

I walk lazily in a straight line. The only things I can hear are the grey waves’ buzz. The cool freezes my body. I immerse my head and my thoughts. An ocean of feelings surrounds me. I submerge myself. Time stops.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

129

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

1r premi en llengua alemanya

Das Meer | Maria Tena i Villarroya Das Meer Ich bin vom Sand aufgestanden, ruhig gehe ich zum Wasser, ich höre nur das Geschrei von den grauen Wellen. Der Wind weht sanft, er singt leise. Die Kälte gefriert meinen Körper, ich versenke den Kopf und die Gedanken. Das Licht und die Schatten sind groβ, deshalb sehe ich nicht das Ende. Ein Meer von Gefühlen umgibt mich. Die Zeit wird langsamer.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

130

Certamen literari Sant Jordi 2014


El mar M’he aixecat de la sorra, tranquil.lament vaig a l’aigua, només sento els xiscles de les onades grises. El vent bufa suaument, canta en veu baixa. El fred congela el meu cos, enfonso el cap i els pensaments. Les llums i les ombres són grans, per això no veig el final. Un mar d’emocions m’envolta. El temps es torna més lent.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

131

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

2n premi en llengua alemanya

Das Morgengrauen | Pau Blanco i Dorca Das Morgengrauen Die Sonne geht auf, das Leben fängt an, die Leute wachen auf, ein neuer Tag ist hier. Kleine und glänzende Sonnenstrahlen treten durch das Fenster ein, durch die Gardinen, sie wecken die Schläfrigen. Und nur für einen Moment, wenn die Sonne die Berge berührt, platzt der Himmel voller Licht und Farbe.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

132

Certamen literari Sant Jordi 2014


L’albada El sol s’alça, la vida comença, la gent es desperta, un nou dia és aquí. Petits i brillants raigs de sol entren per la finestra, a través de les cortines, desperten als adormits. I només per un moment, quan el sol toca les muntanyes, el cel esclata ple de llum i color.  

Col·legi Sant Miquel dels Sants

133

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer de Batxillerat

1r premi de poesia visual

134

Certamen literari Sant Jordi 2014

Filar | Júlia Ausió i Font

Ricard Bach i Bofill Mirta Crivillés i Coll

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Primer de Batxillerat

2n premi de poesia visual

Cromatografia | Cristina ArumĂ­ i Planas

Nan Xiao

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

135

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer de Batxillerat

3r premi de poesia visual

136

Certamen literari Sant Jordi 2014

Atzar | Núria Güell i Godayol

Ariadna Jutglar i Anglada

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Primer de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

The law of war | Hansel Harutian I could hear the clash of steel against steel, the cries of men as they ran to their end, the constant ring of the battle horns being blown, the neighing of the cavalry. I could feel the tension between the two kings as they commanded their armies, the fear and determination of the infantry as they charged into the enemy’s front lines opening the path for their king and queen. I could see the cavalry riding in to the rescue of the infantry avoiding or galloping over any strong opposition and doing their duty of picking off all who had strayed away from the main bulk of the army. The stench of sweat and blood that filled the air as the archers knocked arrows to their bows and shredded the enemy infantry was ever present. But most importantly I could feel the queen’s rapture as she grabbed on to the sword’s hilt, feeling the cold of its pommel while she hacked at anybody who dared come too close to her royal highness, her dear husband: the king. Of course as always he was hiding behind the castle walls protected by an entourage of guards and the castle’s towers from which hot oil and flaming arrows were presented to any unwelcome guests. I could hear the gears of the siege engines being set into motion as they lay waste to the king’s enemy’s castle. I turned my attention away from that battle to my own, for I was also in a similar position. I, the King, was being protected, safely behind the castle walls by my most trusted and loyal guards, the men known as the legionaries due to their tight and dense structure. The castle’s walls and two towers were manned by the imperial archers, elite men chosen for their accuracy and discipline. Behind the castle walls was also the cavalry, known for their Col·legi Sant Miquel dels Sants

137

Certamen literari Sant Jordi 2014


bravery in battle and “L” formation, they would be the first to charge out once the castle gates were opened. Although each and every member of my court was deadly, none was a match for my Queen. She utilized everything in her arsenal, including using her femininity, to get close to her opponent with the sole objective being elimination. Of course, all this was part of my imagination; we were all simply playing a plain game of chess. This was the method long ago established by the great Giosiminus, Ruler of the World. He decreed that there shall be no more wars in the world and no more money wasted on armies. Instead there would be chess tournaments between the world’s kings. Since he ruled the entire world under one kingdom, Giosiminus would play chess against the past kings and empires he had conquered. Now, 1200aC and 2000 years after the rule of Giosiminus, the world has once again been divided into seven kingdoms. Each of the kingdoms was named after a chess piece; Rookland, Pawnland, Bishopland, Horseland, Queenland, Kingland, and the final one is the smallest but directly descendent from Giosiminus’ bloodline, the Giosland. As the lands separated, differences and confrontations started to arise, but the way of Giosiminus was never forgotten. As I finally decided on what opener to use, I moved my pawn forward and waited for his play. Then he opened with a standard play and sent his infantry to meet mine. I decided to allow him to kill my forward legionaries and use their sacrifice to move out sooner with the cavalry. I target his pawn, he protects, I target his pawn with another horse, he protects with his other pawn and so on. My name is Asuttas Kesler, and I’m the only son of the last king. Now I’m the Col·legi Sant Miquel dels Sants

138

Certamen literari Sant Jordi 2014


leader of my people, the Gioslandis, trueborn sons of the Ruler of the world. Even though the wars aren’t fought in physical confrontations anymore, I have been practicing ever since I was born. My father had started training me in the art of fighting at the age of three, and once I was old enough he started schooling me in the ways of war, teaching me how to be a soldier, a warrior. Although this was not the only purpose, this education later allowed me to visualize the chess board as a real battlefield and the game as a real battle. The ability to envision the game as an actual truth enables me to anticipate my opponent’s next move, assess the current situation and elaborate a strategically proper response. This method of perceiving the game of chess is considered the form of enlightenment through which Giosiminus transmitted his knowledge and experience to the first ruler of Giosland. As I tire of playing I get up and have a look around at the other battles between kings, battles that decide whether that king will be leaving with more land and a bigger kingdom or with his pride damaged. Even when looking around, I am constantly examining and evaluating the situation of the different players. It is so simple for me to see the right path, the best offensive move, the best defensive move… but of course, I know the secret of chess. As I come back to the battle zone I see the tactic as clear as daylight. I have to sacrifice two more pieces, get closer with my cavalry to limit the queen’s movement and deliver the final blow with the archers. Then the real battle starts; check, he protects, another check, he moves the king, I give up my siege engines to open a hole in his defenses, he takes, another check with the other siege engine, he has to block with his queen. At this point even he can see the end. I shoot his queen down with my archers and move in on his Col·legi Sant Miquel dels Sants

139

Certamen literari Sant Jordi 2014


king, he’s three turns away from being checkmated. After a long moment of thought he acknowledges my victory, drops his king on its side and, walking around the battle area, offers me his hand as a signal of fair play and good sportsmanship. This tournament is what I have been training for during my whole life, the opportunity to win the world over again in the name of my ancestor, Giosiminus. Remember, my name is Asuttas Kesler and I’m set out to become the next Ruler of the World in its two realms. Any whoever stands in my way shall be crushed, and any who decide to join my quest shall be rewarded once I have total power, but never forget, anybody is sacrificial in my universe of Warchess.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

140

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer de Batxillerat

2n premi en llengua anglesa

Last words | Bernat Espot i Monpeat

In the darkness, under the moon The dim light and the night wind Surround her silhouette With her hands she holds my heart Her eyes like bright sapphires Looking inside my mind I don’t think anything I leave all my worries In an instant everything will be fine I take just one last breath I remember all the good things One look, one thought And then infinite darkness.

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

141

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

Optimism | Mireia Chandre i Freixas

One word breaks the silence and it seems that everything is finished but suddenly a new way is opening a new dream that gives you a new hope trying to get you out of an immense darkness magically you recover that old smile and it’s at this moment when you realize that the past is erased like a sand castle hit by a wave and the present is just a step towards the future that you build as you are walking this way and without realizing you are drawing your little footprint

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

142

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

1r premi

Instants de frenesia | Judith Solé i Guàrdia El silenci restava en ell, el seu cos i el seu alè de vida, categòricament mancat de vitalitat. Ja feia mesos que vivia captiu de l’enyorança, mesos en què la solitud era l’únic testimoni del batec del seu cor, feble i pacient. Restava immòbil al llit d’aquella habitació blanca a raó d’una lesió cerebral greu i dels seus vuitanta-sis anys, unit a un cúmul de tubs que li facilitaven la respiració assistida i li proporcionaven els nutrients justos per tal que el seu cos suportés la situació crítica en la qual romania des d’aquell setze de febrer. Des d’allà es limitava a contemplar el trosset de món que quedava reduït pel marc de la finestra. Per ell discorria només una visió monòtona en què el pas del temps hi feia sempre acte de presència, acompanyant-lo en aquells moments de desesma, prostrat per tots els bells records de la seva esposa que aquell mateix dia d’hivern s’allunyà del seu costat en un aterridor accident de tràfic. Eren records que temia oblidar, records que reforçaven la seva voluntat de viure, petites dosis d’esperança que permetien als seus llavis dibuixar fràgils somriures en el seu rostre, d’aspecte somort i quasi forçat. Tot començava al moment en el qual la vida de tots dos prenia sentit, el dia en què es van entrellaçar mitjançant una unió que anava més enllà de dues aliances i quatre papers signats, una unió regida per la lleialtat de l’amor i la passió juvenil. Prosseguia repassant els punts més màgics de la seva història: el viatge de noces, la convivència a Cambrils –on van tenir la potestat de compartir-ho tot-, la rutina dels dolços despertars, l’anhel de consumir l’amor perdurable que els encegava, els intents de concebre una criatura i el transcurs de l’envelliment que despullava, poc a poc, la bondat Col·legi Sant Miquel dels Sants

143

Certamen literari Sant Jordi 2014


i l’honestedat de les seves ànimes. El desig de viure. Viure sempre. Junts, al marge de relacions foranes. Protagonitzant una història dual independent. Ell i ella sumant un tot. Immersos en la felicitat, disposats a viatjar plegats cap als confins de l’univers. Amb silencis avinents, mirades complaents, carícies benèvoles i somriures satisfets. Convençuts que l’estima existiria per sempre, que persistiria en l’eternitat. I era quan li venia al pensament el contratemps que va destruir el seu lligam que decidia aturar-se i deixar d’evocar el passatge d’aquells capítols de la seva vida. I just llavors decidia aclucar els ulls, plàcidament, mentre calmava la seva mirada melangiosa. Li resultava evident que, quan el va deixar, gran part del seu ser va morir amb ella. I amb la seva innocència, tot notant la debilitat de l’aire que s’endinsava dintre els seus pulmons, es penedia de tots els instants que no va poder passar al seu costat, dels petons i les carícies que, tot i tenint-ne l’oportunitat, de vegades no va saber regalar-li. Sentint-se tan lluny de la seva dona assolia la frustració davant la impossibilitat de ressuscitar el passat, i li venia al cap una frase que ja feia temps, un savi va mencionar-li: “els finals feliços no existeixen”. I interiorment, recordant la seva fesomia, constatava que no li faltava gens de raó. Amb un aire decadent s’anava apagant la seva vivacitat, aquella figura vella anava perdent la força que l’impulsava a recordar i la seva vehemència de viure anava minvant. I ell, prou que lluitava contra el defalliment, amb l’ànim de rompre aquelles circumstàncies tan insensibles promogudes per la vellesa i la malaltia; però era un intent fracassat, li fallava l’ímpetu de rememorar els motius que el feien somriure. El rellotge marcava les set del vespre, sabia que li quedava poca estona en aquell llit, així que va decidir posar punt i final a tots els sentiments que afloCol·legi Sant Miquel dels Sants

144

Certamen literari Sant Jordi 2014


raven dins seu, i es va acomiadar d’ella i de la seva absència amb una refinada llàgrima. La pell freda i pàl•lida, les mans damunt del pit. Només quedava la imatge d’aquella figura pusil•lànime que, amb una diligent parsimònia, sense fer soroll, sucumbia en aquella habitació blanca, concloent la deplorable agonia, amb la mirada fixada a la porció de món que es reflectia al bell mig de la finestra.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

145

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

2n premi

Vuit pantalles | Marta Vilademunt i Alcaide Em vaig despertar amb la remor de les onades. Sentia el sol cremant la pell i el contacte de la sorra molla em va estremir. Mentre obria els ulls lentament una platja paradisíaca es va començar a dibuixar al meu voltant. Davant meu s’estenia un mar blau turquesa que es fonia amb un cel brillant, llis, tacat momentàniament pel vol d’algun ocell. Darrera meu un conjunt de palmeres i altres arbres tropicals deixaven pas a una vegetació frondosa, pinzellades d’infinites tonalitats verdoses. No hi havia rastre de cap tipus d’activitat humana. La meva ment va sortir del son, atacant-me amb un reguitzell de preguntes inevitables: On era? Com havia arribat allà? Què havia passat? ¿Realment em trobava sola en una illa deserta? Era al paradís? O bé havia caigut en coma i era un paisatge oníric, idealitzat pel meu inconscient? En intentar incorporar-me, una punxada em va recórrer cada una de les parts del meu cos. Tenia tots els músculs entumits, tal com si hagués corregut una marató. Així que vaig decidir fer allò que el cos em demanava a crits: vaig tancar els ulls esperant que la pròxima vegada que els tornés a obrir em trobés a la meva habitació desordenada de Baker Street. Les faccions marcades del rostre d’en Mark es van relaxar quan em va veure aparèixer a l’entrada del port. Els seus ulls clars i els seus cabells despentinats em produïen un formigueig inevitable cada vegada que el veia. En arribar davant seu, em va fer un petó fugaç als llavis. “Vinga amor, no podem perdre aquest vaixell, és la nostra oportunitat”. Recordava l’estat d’emoció a què havia arribat quan ens havien concedit una beca d’investigació per tal d’estudiar Col·legi Sant Miquel dels Sants

146

Certamen literari Sant Jordi 2014


la fauna salvatge d’una illa de l’Atlàntic. Seria una ocasió única per a tots dos, per aconseguir currículum i així trobar feina en acabar la carrera de biologia. “Vinga, som-hi”. Estava una mica neguitosa pel viatge, però em va reconfortar sentir el braç càlid d’en Mark envoltant-me les espatlles. Altre cop em va despertar l’anar i venir de les onades. Ara la llum era molt més tènue, i el sol, amb un esclat de llum ataronjada, estava a punt d’escolarse a l’horitzó. El rostre perfecte d’en Mark em va venir a la ment, un record càlid d’aquell somni dolç. L’últim que recordava era dormir abraçada al seu cos perfecte en aquell vaixell que ens portaria a la nostra oportunitat única. Per molt que ho intentés, no podia recordar com havia arribat en aquell indret idíl•lic: havíem naufragat? L’únic que podia constatar és que em trobava totalment sola i perduda en un lloc estrany. Notava tot el cos rígid i encarcarat després d’haver dormit sobre la sorra. Tanmateix, el meu sentit de supervivència em va obligar a aixecar-me i a buscar recer i aliment dins de l’illa. Després d’un esforç immens, vaig aconseguir posar-me dreta i vaig començar a investigar dins la zona més pròxima a la platja. Era un lloc inhòspit, incivilitzat i salvatge, dominat per una espessa vegetació tropical. De cop em vaig il•luminar i vaig començar a furgar desesperadament dins les butxaques quelcom que em permetés comunicar-me amb el món exterior i trobar una sortida d’aquell indret. Malauradament, només vaig aconseguir reunir deu cèntims, un mocador de paper i un tiquet arrugat de l’última consumició al bar del vaixell. Ni rastre del meu mòbil ni cap mena d’aparell electrònic. Totalment desil•lusionada em vaig començar a plantejar la possibilitat que em quedés per sempre en aquella illa, que mai ningú em trobés. Vaig moure Col·legi Sant Miquel dels Sants

147

Certamen literari Sant Jordi 2014


el cap amb força, com si així pogués eliminar aquell pensament. No podia ser. En Mark, la meva família, els amics de la universitat... Algú en algun moment em trobaria a faltar i em vindria a rescatar. N’estava convençuda. Ja feia una estona que m’estava endinsant dins la vegetació espessa de l’illa. La gola em cremava de set, em feia mal tot el cos i l’estómac em roncava feroçment. Em sentia marejada i dèbil i la situació m’estava a punt de superar quan de sobte vaig descobrir un racó paradisíac: una clariana s’obria dins la vegetació espessa, deixant pas a un llac cristal•lí i una cova rocosa d’on emanava aigua. Em vaig ajupir i vaig començar a veure glopades d’aquell líquid cristal•lí vingut del cel. Un cop calmada aquella set horrible, vaig agafar una fruita d’un arbre proper que semblava comestible. El cel s’estava enfosquint i començaven a aparèixer les primeres estrelles. Així que em vaig afanyar a abrigar-me amb una fulla de palmera que havia caigut al sòl i em vaig arrecerar dins la cova. Em vaig estirar en un espai mínimament còmode i altre cop vaig sucumbir al cansament. Aquesta vegada em vaig despertar quan vaig sentir un dolor agut a la cama. Una roca punxeguda havia caigut del sostre de la cova sobre el meu peu. Punxades horribles procedents del turmell em van fer cridar de dolor. Amb un sobreesforç vaig aconseguir apartar la roca i de seguida em vaig tapar la ferida amb força, amb la fulla de palmera per frenar l’hemorràgia. Sentia un dolor horrible i em començava a marejar, però em vaig obligar a arrossegarme fins al llac. Havia de netejar la ferida si no volia morir-me d’alguna infecció. El contacte de l’aigua freda em va fer tornar a cridar de dolor. Els meus crits ressonant per l’illa em martellejaven el cap. Vaig pensar que aquell moment havia estat el més dolorós de la meva vida. Col·legi Sant Miquel dels Sants

148

Certamen literari Sant Jordi 2014


Però estava equivocada. La ferida es va anar cicatritzant i amb una mica de cura vaig aconseguir que no se m’infectés. En canvi, el pas dels dies va anar generant un altre tipus de ferida dins meu, impossible de curar. La determinació i l’esperança que algú em vingués a buscar es van anar fonent. Alguna cosa al meu interior s’anava trencant de mica en mica fruit de la desesperació, l’angoixa i l’agonia que em provocava la soledat. Però el pitjor era el dolor indescriptible que em generava la possibilitat de no tornar a veure en Mark ni totes les persones que m’estimava. Feia tres setmanes que m’havia despertat en aquella illa. Tenia la roba bruta i estripada i els meus cabells castanys se m’havien nuat irremeiablement. La falta d’aliments m’havia deixat un cos ossut i xuclat i em notava dèbil i cansada. Però el meu estat deplorable no era el que em preocupava. Estava al cim de la muntanya més alta de l’illa. El mar estava tan avall sota meu que semblava un mantell blavós. El vent em colpejava amb força l’esquena i m’enredava encara més els cabells. M’havia plantejat tantes vegades aquella darrera setmana la possibilitat de fugir, deslliurar-me d’aquella soledat infernal que ja ho havia assumit. Avui era el dia. Vaig fer una passa endavant mentre em deia a mi mateixa “Mark, espero que estiguis bé allà on siguis i no pateixis per mi. Algun dia ens trobarem”. ............................................................................................................................................ Una alarma va sonar al quadre de comandament. La Mary va somriure, una mica de distracció després d’hores d’avorriment. Quan va acceptar participar en el projecte “Atlàntic” es va imaginar que seria molt interessant. Tanmateix, no esperava hores i hores d’eterna contemplació a vuit pantalles Col·legi Sant Miquel dels Sants

149

Certamen literari Sant Jordi 2014


que emetien imatges d’illes diferents, totes elles plenes de persones desesperades i més avorrides que ella. Així que amb els ulls brillants per l’emoció d’aquell petit progrés en el projecte, va obrir el teclat i va actualitzar la plantilla: Subjecte A: suïcidi a la zona A3 de l’illa 4, a les 12:30 del dia 21. En Leo se li va acostar per darrera. “Carai! Sí que ha durat poc”, va comentar. La Mary se’l va mirar amb un gest interrogant: “¿Quant creus que hauries aguantat, tu?”

Col·legi Sant Miquel dels Sants

150

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

3r premi

Gelat de maduixa | Èlia Vilageliu i Jordà Quan la Laura va pujar al cotxe i va sentir les primeres notes de “Boig per tu” cantades amb aquella veu tan dolça i melòdica de Carles Sabater, no va poder més. El seu petit món es va encongir encara una mica més i un doll de llàgrimes li van començar a lliscar galtes avall. Havia aguantat tot el sopar estoicament. Ni un gest, ni una sola mirada que pogués delatar els seus sentiments. Estimava en Joan. Feia molt de temps que fugia i s’amagava d’aquest sentiment que per més que el silenciava, anava fent-li l’ullet un dia sí i l’altre també. Llàstima que en Joan era el marit de la seva millor amiga i a més companya de feina al bufet d’advocats. Quan La Laura es va quedar vídua, la Sílvia li va fer molt de costat i va ser així com va conèixer en Joan. La primera vegada que el va veure no el va pas trobar especialment atractiu, però quan li va sentir la veu, va quedar perdudament sentenciada. A més se li va portar molt bé durant aquells mesos de reclusió i de pena. La convidava a esmorzar, li enviava whatssaps de “bon dia” o de “bona nit” que agraïa profundament. Un dia la Laura no va poder més i li va dir el que sentia per ell. En Joan li va deixar molt clar que ell estimava la seva dona i que només volia ser el seu amic. La Laura assentia amb el cap i es desfeia per dins com un gelat de maduixa en ple mes de juliol. A partir d’aquell dia, la seva relació només havia estat cordial. No s’havien vist més, ni s’havien trucat més. La Sílvia parlava d’ell al despatx i la Laura notava com una punyalada se li endinsava fortament dins el pit, però dissimulava i canviava de tema o feia veure que havia d’anar al lavabo o bé regirava algun Col·legi Sant Miquel dels Sants

151

Certamen literari Sant Jordi 2014


arxivador buscant qualsevol cosa que li permetés no haver-li de mirar els ulls. No se n’havia pogut estar d’anar aquell vespre a sopar a casa seva. Era el seu aniversari i va convidar a tots els companys de feina al seu àtic de luxe. Només li va dir “hola” i “adéu”, a en Joan. Res més en tota la nit. Si en Joan anava cap al sofà, la Laura entrava a la cuina. Quan en Joan servia cava, la Laura agafava una copa de vi. Fins que va decidir marxar, quan va veure que ja només quedaven engrunes del pastís de nata i xocolata. Com et puc estimar? Si de mi estàs tan lluny… Servil i acabat Boig per tu! Va tancar l’emissora de ràdio i va conduir directament fins a casa seva sanglotant i compadint-se de la seva sort. Després de desmaquillar-se i posar-se el pijama de rebaixes, que s’havia comprat en uns grans magatzems, va sentir com sonava el seu telèfon mòbil. Va mirar la pantalla i va veure que el número que la trucava era privat. Va tenir temptacions de no respondre, però al final va contestar. Semblava que no hi havia ningú a l’altra banda de la línia telefònica fins que després d’un soroll metàl•lic va sentir unes paraules que la van deixar glaçada: -En Joan és mort. Després d’insistir una i altra vegada i de demanar qui parlava, només va obtenir silenci. Un silenci que la trasbalsava profundament. Es preguntava si li estaven gastant una broma de mal gust. Però, ¿qui podia jugar amb la mort d’una persona? Va procurar no perdre la calma. Potser s’havien equivocat. Per sortir de dubtes va intentar retornar la trucada. Malgrat que ho va provar molts cops, el resulCol·legi Sant Miquel dels Sants

152

Certamen literari Sant Jordi 2014


tat sempre era el mateix: una veu femenina li deia que ho sentia molt, però que era impossible trucar a aquell número. Davant la possibilitat que el missatge fos cert, va fer una llista de tots els Joans que coneixia. En total eren tres: el seu Joan estimat, en Joan Sala (company de feina) i el seu cosí de Mallorca, en Joan Puig que feia molts anys que no veia i del que s’havia distancia, perquè no li havia donat el condol per la mort del seu marit. Què podia fer? ¿Se l’havia de creure aquest missatge? Va decidir que l’opció més encertada era anar-se’n a dormir i no fer cas del que acabava de passar. Es va preparar una tassa de llet ben calenta i es va ficar al llit. Va sentir tocar les dotze, dos quarts d’una, la una… No podia deixar de pensar en tot el que acabava de succeir. Com que li era impossible agafar el son, va canviar de plans. Es va llevar i va obrir el balcó del menjador per agafar una alenada d’aire fresc i va encendre una cigarreta. No es podia quedar amb els braços plegats. Havia de fer alguna cosa, havia d’actuar. El neguit se la menjava per dins i per fora. Va intentar pensar i finalment es va decidir. Va agafar el seu telèfon mòbil i va escriure un missatge a en Joan Sala. Li demanava sobre la instrucció d’un cas que havien de portar a judici el dia següent. Era una tonteria, però si en Joan la contestava, descartaria la seva mortalitat. Mentre esperava resposta, va enviar un whatssap a la Sílvia per donar-li les gràcies per la festa i per comentar-li que havia estat un èxit rotund. Si li responia, descartaria també la defunció del “seu” Joan. Es va fumar una altra cigarreta sense apartar els ulls de la pantalla del telèfon. Col·legi Sant Miquel dels Sants

153

Certamen literari Sant Jordi 2014


Cap resposta de moment. ¿S’estava tornant boja? ¿S’ho havia imaginat tot? ¿Potser era un somni i es despertaria en qualsevol moment? Va engegar la televisió, feien un programa de xafarders d’aquells que es critiquen i criden. De cop i volta… “clinc” un soroll provinent del mòbil la va tornar a alertar. Era un missatge. En Joan Sala contestava que tot estava a punt pel judici i que estava convençut que guanyarien. Perfecte! En Joan Sala estava bé. Ell mateix acabava de contestar. La Laura se’n va alegrar i la imatge del seu company se li va aparèixer davant dels seus ulls tot somrient i alegre com sempre. Va mirar els whatssaps i va veure que la Sílvia havia rebut el seu, però no l’havia obert. Així doncs, era impossible que la contestés de moment. ¿I si la trucava? Sortiria de dubtes! Però, a aquelles hores no podia trucar a ningú! No era el moment! Pel que feia al seu parent, no la preocupava gaire la sort que hagués pogut córrer. Així doncs, com que estava tan dolguda amb la seva actitud, va pensar que si li havia passat quelcom greu, la seva mare al dia següent ja l’avisaria. Les dues, dos quarts de tres, les tres! El rellotge de paret que li havia regalat el seu oncle d’Olot l’anava posant al corrent de com podia ser de lent el temps quan esperes respostes. Al cap de molta estona, la Laura es va adormir i va ser la llum que entrava pel balcó la responsable de donar l’avís que un nou dia començava. Es va aixecar del sofà amb molt mal d’esquena perquè havia maldormit i havia somiat de tot, però res de bo. De cop i volta el seu cap la va alertar i li va recordar l’estrany succés de la nit anterior. Va córrer a agafar el mòbil tot mirant ràpidament si tenia algun whatssap de resposta. Res de res. Pantalla intacta. Es va posar sota la dutxa per tal de començar el protocol de rigor que li perCol·legi Sant Miquel dels Sants

154

Certamen literari Sant Jordi 2014


metés canviar el seu lamentable aspecte. Es va rentar el cabell, se’l va eixugar i es va maquillar. Per anar als jutjats calia posar-se un vestit jaqueta. En va escollir un que tenia de color blau marí, molt discret i el va combinar amb una brusa blau cel. Unes sabates de taló d’agulla i la bossa amb el portàtil. A punt per sortir de casa. Va tornar a mirar la pantalla del telèfon. Cap resposta. Tancà la porta del pis amb clau i quan estava a punt per agafar l’ascensor… “clinc”… Molt nerviosa deixà totes les coses a terra i va treure el telèfon de la bossa. Era un whatssap de la Sílvia! Tenia tants nervis que amb prou feines el podia obrir. La resposta va ser la millor notícia que havia sentit en molt de temps! Deia: “Gràcies. Ens veiem aviat” Així doncs, tot estava bé! Aquell missatge descartava qualsevol possible problema! La Laura feia temps que no se sentia tan contenta com en aquell moment i va pensar que un beneit li havia fet passar “la nit del lloro” per res! Aquell dia es va fer molt llarg i pesat. Com que no havia dormit prou, semblava que tot passava molt lentament. Es va acabar el judici i la Laura i en Joan Sala van compartir dinar per tal de celebrar que havien guanyat el cas, fet que suposava uns ingressos extra i una felicitació per part del seu cap. La Laura no va tornar al despatx aquell dia i va anar directament a casa seva. S’ho havia guanyat! Només d’arribar a casa va rebre la trucada de la seva germana. Li va explicar que tenia un nen malalt, que els seus pares havien reservat un viatge de l’INSERSO a Mallorca per poder anar a visitar la família Puig que feia tant de temps que no veien. La Laura va aprofitar l’ocasió per demanar què se’n sabia d’ells i la seva germana li va dir que acabava de parlar amb en Joan. La Laura va sentir que el cor li feia una revolada! En Joan Puig s’havia Col·legi Sant Miquel dels Sants

155

Certamen literari Sant Jordi 2014


ofert per acollir els seus pares a casa seva durant els dies que estiguessin a l’illa i també va dir que estaria encantat de fer-los de guia turístic. Magnífic! Com per art de màgia, totes les pors de la Laura s’esfumaven miraculosament. Després d’acomiadar la seva germana que sovint es feia molt pesada, va obrir la nevera amb la intenció de menjar-se un iogurt amb cereals i anar-se’n a dormir ben d’hora. Quan pensava amb el trasbals que havia tingut la nit anterior, es feia ràbia ella mateixa. Com de bajana havia estat, per patir per una ximpleria insignificant! Tenia molt mal de cap. El dia havia estar dur i intens. Va pensar que si no es prenia un analgèsic no descansaria i es llevaria sota mínims. Mentre s’omplia un vas d’aigua, va sonar el telèfon. El va agafar i va veure que a la pantalla hi sortia: Joan Sala. -Hola Joan! Tot bé? -No gaire Laura! -I doncs? -Estàs asseguda? -No m’espantis Joan! Què passa? -T’he de donar una mala notícia. En Joan, el marit de la Sílvia, és mort! El got que aguantava la Laura va caure a terra i es va trencar en mil bocins, com també s’esmicolaven totes les il•lusions, els desitjos i les esperances que la mantenien viva.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

156

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

Last breath | Marc Prat i Martos I’m going to die With no one to love me And no one to cry Alone by myself On the bed of my death With the stretch of regret On my last dying breath I have chosen a path of loneliness A life without soul mates But a life of success A life without joy A life full of pain A life as a boy Whose cheer has been slain Voices in my head Driving me insane Driving me to death Dragging me with chain

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

157

Certamen literari Sant Jordi 2014


Pictures of the past Pictures running fast Pictures being born, somehow Pictures, vanishing now Now I’m dead With no one who loved And no one who cried

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

158

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

2n Premi en llengua anglesa

The pride | Marta Clos i Sansalvador In the nicest days, The strongest part of oneself comes out, And the invincibility grows in every step we take. Egoism chooses the same way. The brain is collapsed by thinking in oneself, And the others become slowly invisible. The pride wins the first place. But the weather changes unexpectedly, Like the smile of the face by hearing one word. The trees decay and the leaves hit the ground, The cold invades our souls, The rain, our faces, Everything becomes dark, And then, and only then, When we want to say what was never said, It is too late.

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

159

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

Symphony of twilight: one more breath To be read with Fix you, by Coldplay, on the stereo | Judit Mompín i Sanchez The light of the sunset was going through the glass of my room window in the nursing home. The bed was so soft and warm and the curtain was so perfectly open that I was able to contemplate from the comfort of my nest the breathtaking spectacle occurring outside. The sun was hiding under the water of the ocean and throughout his journey to the netherworld he was covering the sky with scars of multiple colors. Its light was gilding the round green hills that calmly fell to the coast sand. If I closed my eyes I could imagine the sound of the nightingales that everyday sang at twilight in the garden of the retirement home. I could admire their lustrous plumage between the oak leaves; I could see the way they used to stare at me for a few seconds before they raised their wings to the sky and disappeared. Inside the bed, all these strolling days seemed so far away. I opened my eyes again and saw Josh, the gardener, picking up his tools and coming back from the backyard to the building. I watched his beagle Whistle rushing after him with an enormous wooden stick in his mouth. The vitality he showed awoke my nostalgia for a youth I had lost forever. The sun was now a half-moon sailing between the waves. An oceanic breeze was embracing the branches of an old beech and making them dance to the Col¡legi Sant Miquel dels Sants

160

Certamen literari Sant Jordi 2014


ancestral music of nature. And, on top of the world, some wandering clouds that were hanging from the sky dome were turning orange and yellow, helping with their new appearance to increase the beauty of the view. I smiled. It was not a small grin that does not heat your body or makes you feel peaceful with the surroundings. I smiled not only with my lips, but with my eyes, my cheeks, my teeth and my heart. I smiled as if it was the last time I did it. And it probably was. If the folder forgotten under the bed was right, I would not see the next day’s dawn. Doctors called it cancer, I called it life. I was eighty-two years old. My body was saying that it was time to pass away and meet Lucy on the other side. Of course I would miss that. Damn, I loved that place. I loved the laughter of a child running after a kite; I loved the sound of an autumnal storm taking place outside my house while the chimney was lit up and I had a cup of coffee in my hands; I loved the taste of a good wine in my palate; I loved the touch of the wood in my hands, and how they moulded it until they gave it a totally different shape; I loved the blood pumping in my veins, the heart beating desperately, the lungs filling up with fresh air after running for a while; I loved the feeling of being alive. However, I was not sad at all. I had had a beautiful life. I had been brought up by loving parents in a charming village by the sea. I had worked in what I liked and become a humble but honest carpenter. I had married the most amazing woman that the world had seen, with a delicate body, an attractive Col¡legi Sant Miquel dels Sants

161

Certamen literari Sant Jordi 2014


intelligence and a pure soul. I had been really happy, and death would never take it from me. The night was arriving faster now, covering the landscape with a shady cloak. I felt my arms heavier and I realized I almost had lost the sensitivity in my legs. Nevertheless, I fought to keep my head up and watch the last movement of the symphony of splendor taking place outside. Violet scrawls were painting the blue ocean and the wind was calming down. My eyes trembled but I blinked once again. I was afraid of not being able to open them anymore. I had never believed in God, but maybe for the pathos of the moment, maybe as an unpredicted reflex of my unconscious, I prayed. I thanked him for having surrounded me with wonderful people all my life. I thanked him for the obstacles he had put in my way, because they helped me to value what I had and become a better man. I thanked him for the easy death he was giving to me, without pain and in a cheerful place. And when I was feeling the strength abandoning me, when I realized the world was even darker and quieter, I thanked him for having offered me in my last day the view of the most beautiful sunset of the universe.

Col¡legi Sant Miquel dels Sants

162

Certamen literari Sant Jordi 2014


MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS Us presentem un any més una petita selecció de treballs artístics realitzats pels alumnes de secundària durant les classes de les matèries optatives d’educació visual i plàstica. Tradicionalment s’ha atribuït a aquesta matèria l’objectiu de desvetllar la creativitat dels alumnes. No podem dir que hi ha alumnes creatius sense tenir en compte les circumstàncies en les quals l’acció creativa es produeix. L’educació visual i plàstica permet construir propostes didàctiques que ajudin a desenvolupar processos creatius en els quals s’activin moltes de les capacitats que tenen els alumnes i que no sempre troben manera de fer-se manifestes. Una proposta didàctica d’aquest curs gira entorn del projecte Japonisme. La metodologia d’aquest projecte permet mobilitzar alhora recursos cognitius, emocionals i operatius al voltant d’una cultura llunyana, la japonesa, que va influir en l’art impressionista i d’avantguarda i que continua seduint. Una altra manera de treballar està lligada al disseny digital en dues i tres dimensions i al retoc i manipulació de les imatges creades pels mateixos alumnes. Una altra proposta es basa en la presa d’ apunts ràpids d’objectes i espais amb la intenció de capturar de forma immediata les sensacions que provoquen per imprimir-les damunt del paper i després, al taller, treballar amb dedicació un acabat final. L’aplicació de tècniques i suports diferents contribueix en gran mesura a la recerca de noves formes d’expressió i de comunicació Una mirada atenta a l’expressió artística ajuda a comprendre amb esperit crític molts dels fenòmens de la nostra cultura, integrant-hi fins i tot les seves

Col·legi Sant Miquel dels Sants

163

Certamen literari Sant Jordi 2014


contradiccions. Esperem que gaudiu d’aquesta selecció i aprofitem per valorar molt positivament els resultats obtinguts pels nostres alumnes. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

Col·legi Sant Miquel dels Sants

164

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Quim Vancells i Lujan

165

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Dragos-Gabriel Vlad

166

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Martí Fontdevila i Palomar

167

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Carlos Blanco i Cebrián

168

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Said, El Hadmi

169

Certamen literari Sant Jordi 2014


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Maria Villà i Alsina

170

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Olímpia Solà i Inaraja

171

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Dmytro Selivanov

172

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Míriam Padullés i Edo

173

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Mariona Sala i Dorca

174

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Berta Torres i Febrer

175

Certamen literari Sant Jordi 2014


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Gil Colom i Carbonell

176

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Miquel Castany i Crivillers

177

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Ignasi Ferran i Plans

178

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

179

Carlota Arumí i Freixanet Jaura Fernández i Aulina

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Laia Ferrer i Solerdelcoll Sílvia Grau i Marchan

180

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Adrià Mas i Baurier

181

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Laura Dorado i Arcarons

182

Certamen literari Sant Jordi 2014


Tercer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Arnau Villà i Aslsina

183

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Charaf Ammari

184

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Gil Castañé i Soldevila

185

Certamen literari Sant Jordi 2014


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Meng Ting Guo

186

Certamen literari Sant Jordi 2014


2014

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL Col·lecció Societat i Ensenyament 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012

Col·lecció Sant Jordi 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 El col·legi edita també: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, xx números 2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. MiquelS, revista escolar de la secció de Secundària 4. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

categòricament mancat de vitalitat. Ja feia mesos que vivia captiu de l’enyorança, mesos en què la solitud era l’únic

Instants de frenesia

testimoni del batec del seu cor, feble i pacient. Restava immòbil al llit d’aquella habitació blanca a raó d’una lesió cerebral greu i dels seus vuitanta-sis anys, unit a un cúmul de tubs que li facilitaven la respiració assistida i li proporcionaven els nutrients justos per tal que el seu cos suportés la situació crítica en la qual romania des d’aquell setze de febrer. Des d’allà es limitava a contemplar el trosset de món que quedava reduït pel marc de la finestra. Per ell

Col·legi Sant Miquel dels Sants C/ Jaume 1, nº11 - VIC 08500 Telèfon 93 886 12 44

discorria només una visió monòtona en què el pas del temps hi feia sempre acte de presència, acompanyant-lo en aquells moments de desesma, prostrat per tots els bells

stm@santmiqueldelssants.cat

records de la seva esposa que aquell mateix dia d’hivern

www.santmiqueldelssants.cat

s’allunyà del seu costat en un aterridor accident de tràfic. Eren records que temia oblidar, records que reforçaven

Instants de frenesia

Col·lecció Recerca 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (19021979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013

El silenci restava en ell, el seu cos i el seu alè de vida,

la seva voluntat de viure, petites dosis d’esperança que permetien als seus llavis dibuixar fràgils somriures en el seu rostre, d’aspecte somort i quasi forçat. D’ INSTANTS DE FRENESIA

Sant Jordi 2014. Instants de frenesia  
Sant Jordi 2014. Instants de frenesia  
Advertisement