- Adriana, si us plau, escolta’ns. El duc de Terraferma, és una bona persona. Ell et cuidarà i et donarà una llar i una família. Bonica, és el millor per tu. - Que no ho enteneu, eh? Jo vull veure el mar! No m’ho podeu negar, això! A més jo no l’estimo el duc. No em vull casar amb una persona que no estimo. No ho faré mai, ho sento, pares! - Ja t’ho pots treure del cap, això d’anar a veure el mar. Quines bestieses! Tu faràs el que la teva mare i jo diguem i prou! No vull sentir cap més queixa! Demà vindrà el duc a parlar amb tu i esperem que et comportis com cal! L’Adriana es va passar tota la nit plorant sense dormir fins a la matinada. A l’alba, en Jofre, el jardiner i fill d’en Roland la va sentir mentre tallava les roses i la va cridar per la finestra: - Adriana, què et passa? Per què plores? - Jofre, sóc molt desgraciada. Els meus pares em volen casar amb un vell i jo no l’estimo. Jo vull anar a veure el mar, no vull quedar-me a casa cuidant d’un vell! - No et preocupis, bonica. Farem una cosa. Et portaré a casa el meu pare a veure què podem fer! - Els meus pares em vigilen! Com ho farem? - Li demanarem ajut a la Carolina. Li direm als teus pares que l’has d’acompanyar al mercat a comprar una cinta per posar-te ben bonica pel duc. I així ho van fer. La Carolina va anar a buscar a l’Adriana i en Jofre i van anar cap a casa d’en Roland. Quan es va assabentar del que havia passat, es va posar molt seriós i els va dir als joves que encara que marxessin, els marquesos els trobarien i s’enfadarien molt. Era millor donar la cara i tractar de Col·legi Sant Miquel dels Sants
90
Certamen literari Sant Jordi 2010