Page 1

1

Què en sabem, de la Valldan?


2

m, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? ·


Què en sabem, de la Valldan?

· Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de

Associació de Veïns La Valldan Àmbit de Recerques del Berguedà 2012


Primera edició, desembre de 2012 © del text: Anna Bernadich Colell, Montserrat Bernadich Colell, Josep M. Bertran Comellas, Josep Carreras Balaguer, Lídia Fàbregas Solé, Carles Fígols Company, M. Neus Forés Puigpelat, Josep Marmi Plana, Daniel Montañà Buchaca, Josep Noguera Canal, Josep Rafart Canals, Josep M. Rossinyol Locubiche, M. Dolors Santandreu Soler, Montserrat Soler Badia, M. Teresa Torner Company, Roser Vila Colell. © de l’edició: Associació de Veïns La Valldan i Àmbit de Recerques del Berguedà © disseny gràfic i maquetació: TRAMA, projectes museogràfics, scp © foto de la portada: Josep Deseuras (1967) © foto de la contraportada: Ermínia Altarriba (2012) Coordinació i revisió lingüística de l’edició: Anna Bernadich Colell i Ramon Viladés Llorens Tractament fotogràfic: Ermínia Altarriba Impressió: Impremta Orriols ISBN: 978-84-616-2385-3 Dipòsit legal: B-33.827/2012 Aquesta edició ha estat possible gràcies al suport de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Berga, l’Associació de Veïns de la Valldan i l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny de la coberta, no pot ésser reproduïda per cap sistema ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia o bé, per altres mètodes, sense la prèvia autorització dels autors.

Associació de Veïns La Valldan


Elies Sala / Arxiu Comarcal del BerguedĂ

5


Mapa del terme de la Valldan amb els noms de les cases. Institut CartogrĂ fic de Catalunya


Josep Deseuras / Ă€mbit de Recerques del BerguedĂ


9

Sumari

Presentació M. Queralt Calderer Torrescasana 11

La Valldan, un poble viu Ramon Viladés Llorens 13

El nostre entorn, el nostre patrimoni Judit Carreras Tort 17

El medi natural de l’entorn de la Valldan Josep Marmi Plana 19

Els primers habitants de la Valldan: prehistòrics, Ibers i Romans Josep Carreras Balaguer i Lídia Fàbregas Solé 35

Orígens de la Parròquia i del nucli de població M. Dolors Santandreu Soler i M. Teresa Torner Company 49

Les guerres del segle XIX Josep Noguera Canal 63


10

La Guerra Civil a la Valldan (1936-1939) Daniel Montañà Buchaca i Josep Rafart Canals 75

El procés d’annexió de la Valldan M. Neus Forés Puigpelat 97

Activitat econòmica Carles Fígols Company 113

Un territori singular amb edificacions diverses Josep M. Rossinyol Locubiche 137

L’escola Roser Vila Colell 153

Associacions de veïns Roser Vila Colell i Montserrat Soler Badia 163

Les festes i el lleure Anna i Montserrat Bernadich Colell 175

El nom de la Valldan Josep M. Bertran Comellas 191

Anecdotari

197

Recull de fotografies

205


11

Josep Deseuras, 1956 / Arxiu Comarcal del BerguedĂ


Anna Bernadich, 2010


13

Presentació

Si alguna cosa cal destacar de la Valldan és la capacitat que ha tingut la seva gent per ser allò que és o, si ho voleu d’una altra manera, per no deixar mai de ser el que són: La Valldan. És aquest sentit de comunitat el que li confereix una personalitat única i diferenciada que li permet avui, amb orgull de poble, fer aquesta aportació significativa al coneixement de la seva història, de les seves arrels. Saber qui som, d’on venim, conèixer les singularitats pròpies, ens permet afermar el sentit de pertinença a la terra, a la col·lectivitat, a un país que té igualment la seva història, la seva llengua, els seus costums i tradicions. D’aquí la importància d’aquesta publicació que teniu a les mans: fa que aquelles persones a qui va adreçada puguin sentir-se més valldanencs, berguedans i catalans. A tota la gent que hi ha treballat i a l’Àmbit de Recerques del Berguedà, gràcies per fer-ho possible.

M. Queralt Calderer Torrescasana Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Berga

Berga, desembre de 2012


14

Anna Bernadich, 2012


15

La Valldan, un poble viu

Molts pobles del Berguedà, al llarg dels últims trenta anys, han assolit de tenir una història o monografia dedicada, els autors de les quals han estat diversos, però que han treballat de valent per fer conèixer a llurs conveïns els fets més rellevants de la vida dels seus avantpassats, sense descuidar els contemporanis. Ara, la Valldan s’afegeix a la llista del reguitzell de pobles historiats del Berguedà. I ho fa perquè, malgrat que va ser annexionada a Berga, l’any 1966, i va perdre la independència com a municipi, té una història pròpia que vol transmetre a les futures generacions. Diem que la Valldan és un poble viu, perquè es conserva com a parròquia, i perquè els seus habitants volen mantenir la seva identitat, cosa que han demostrat a bastament, i continuaran mantenint encesa aquesta flama mentre vulguin i puguin. Els pobles no els han forjat els municipis, sinó les parròquies, no solament aquí, sinó a Europa. Els municipis actuals són el resultat de les disposicions emanades de la Constitució de Cadis. És a partir de 1812 que s’organitza l’estat espanyol amb la creació de les províncies, els partits judicials, els ajuntaments, etc., tasca que acabà de realitzar-se a redós de 1845.

En canvi, al nostre país, ja en el segle V funcionaven les diòcesis de Lleida, Osca i alguna altra. A l’Alta Edat Mitjana, els mots diòcesi i parròquia es confonien, però entre els segles IX i X, l’Imperi Carolingi va crear noves parròquies, no només per atendre millor els cristians, sinó també per cohesionar el país políticament i social. Els comtats s’estructuraren en parròquies i en castells termenats, els quals formaren la Marca Hispànica, barrera o frontera que separava el món sarraí dels francs. Des d’aleshores la funció de diòcesi i parròquia quedà ben delimitada i fixada. La parròquia la integren l’església, els feligresos, els preveres, les terres i masos dintre d’un terme clarament definit, no gaire gran, a fi que els fidels cristians no visquessin a poc més d’una hora de camí de l’església parroquial. Tot i que la primitiva església parroquial de la Valldan era Sant Pere de Madrona, a partir dels segles XII-XIII devia funcionar, com a sufragània d’aquesta, l’església actual de Sant Bartomeu, abans anomenada Sant Salvador de Monterrot. He fet èmfasi en el fet parroquial perquè és l’estructura en la qual hem viscut tots, que encara mantenim viva –no sé fins quan-, i a través de la qual ens identifiquem. Si no, ¿per què un habitant d’Obiols no diu que és d’Avià, un de


16

Vulguem o no, la parròquia és la casa pairal que ens uneix com a poble, a desgrat que algunes vegades imperi la divisió.

Per tant, podem dir sense embuts que la Valldan és un poble amb personalitat pròpia, i no és xovinisme fer aflorar la seva història, sinó que és el fruit de la voluntat popular de voler-se mantenir fidels a la terra que els ha vist néixer, perquè és aquell trosset de món que hom estima i cadascú se la sent seva.

Dic tot això, perquè encara algú pot acusar de xovinistes els habitants de la Valldan que s’han entossudit a mantenir-se independents de Berga en tots aquells aspectes que no afecten l’administració municipal.

Dit tot això, només cal recordar que una sèrie de persones, la majoria relacionades amb la Valldan, han volgut expressar per escrit tot allò que es troba als arxius, o a través de la memòria oral d’algunes persones grans.

Allà pels anys setanta i vuitanta de la passada centúria havia sentit més d’una vegada els pseudoprogressistes que quan se’ls preguntava si eren catalans o espanyols contestaven: Jo sóc ciutadà del món. I es quedaven tan amples i satisfets d’haver trobat una resposta que suposaven enginyosa, i et miraven amb una rialleta sarcàstica, convençuts –o no– que havien trobat la pedra filosofal, contra la qual no hi havia arguments possibles. Vaja ximpleria! Quan hi penses una mica t’adones que és una resposta que, no sols no té cap consistència, sinó que, a més a més, és inútil i absurda.

En les ratlles que segueixen es parla des de la prehistòria fins als nostres dies, passant per les èpoques medieval, moderna i contemporània, el medi natural, economia, escola, masies, associacions, toponímia, festes, anècdotes, i com no, s’estudia l’annexió de la Valldan al municipi de Berga.

Gargallà no diu que és de Montmajor o un de la Valldan no diu que és de Berga?

Si som ciutadans del món és perquè tenim una família concreta, una determinada llar, un poble definit, una terra pròpia, una llengua comuna i una nació que ens han forjat la nostra identitat i la nostra personalitat. Anomenar-se, a seques, ciutadà del món, sense més ni més, és renegar dels propis orígens i caure en l’oblit com a persona. En fi, és no ser res. És veritat, però, que la petita història de cadascú i de cada poble esdevenen universals, perquè en el món no hi som sols, i les persones, els pobles i les nacions estem relacionades unes amb les altres. I més avui, quan, amb la ditxosa globalització, els esdeveniments importants ens afecten a tots, per bé o per mal. Ni els governs respectius de cada país no poden fer el que volen.

Tot plegat, un recull històric que no hauria de faltar en cap llar de la Valldan, -els que hi viuen i els que n’han marxat-, ni en cap biblioteca dels amants de la cultura berguedana. Gràcies a tots els que heu empleat hores i hores per recopilar i escriure les vicissituds d’aquest llogaret, i a tots els qui heu deixat fotografies, i els que heu col·laborat econòmicament. A tots, moltes felicitats i el nostre agraïment.

Ramon Viladés Llorens Rector d’Avià i de la Valldan

Avià, juliol de 2012


17

Vista de la Valldan, 1975. Ramon ViladĂŠs


18

Casa Font de Baells, que avui ja no existeix. Estava situada al costat de l’actual camí que puja des del Polígon Industrial cap a la carretera de Sant Llorenç de Morunys. Elies Sala / Fons Joan Coma


19

El nostre entorn, el nostre patrimoni La UNESCO, en una convenció aprovada l’any 2003, destaca la necessitat de generar una consciència més gran, especialment entre els joves, de la importància del patrimoni cultural immaterial i de la seva salvaguarda.

bé inclou una nova manera de treballar la memòria històrica: les fonts orals, la història oral, la memòria oral, perquè gràcies a ella es pot reconstruir el passat a partir dels records i les vivències de molts veïns i veïnes.

Cito textualment una petita part de la convenció aprovada a Paris: “Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet d'una generació a l'altra, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, la qual cosa els infon un sentiment d'identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.”

La Valldan, tot i ser un poble petit, té molta història per explicar, la història dels seus habitants, la seva escala de valors, el tarannà en la vida quotidiana, les referències naturals o les referències econòmiques. Tots aquests elements, en definitiva, configuren el caràcter i la identitat d’aquest esplèndid indret berguedà.

La referència anterior és un bon punt de partida per començar a fullejar aquestes pàgines. Fa un temps, en una conversa de Festa Major, es va començar a gestar aquest llibre que avui teniu entre mans, una petita joia sobre la història de la Valldan. Aquest projecte és fruit de la voluntat de posar en valor la història d’aquest antic municipi berguedà, és el resultat de la col·laboració de diverses persones, entitats i institucions que han treballat conjuntament per fer possible aquesta edició. Un projecte que té com a base la recerca i l’estudi de diverses persones vinculades a la Valldan i que tam-

Judit Carreras Tort Diputada al Parlament de Catalunya

La Valldan, setembre de 2012


20


21

El medi natural de l’entorn de la Valldan Josep Marmi Plana En aquest capítol es tractaran els aspectes menys antròpics relacionats amb la Valldan. Començarem pels seus elements inerts, les roques, i allò que ens expliquen sobre el passat remot de l’àrea compresa entre les serres de Queralt i de Noet (Figura 1). Serà com una mena de viatge en el temps on s’intentaran revelar els secrets que amaga la interessant geologia d’aquesta zona i que ens ajudaran a fer-nos una idea de com el medi que avui coneixem ha anat canviant al llarg del temps. Farem, també, un repàs de les principals fonts naturals que brollen a la Valldan i de les característiques del clima que domina aquest punt del Berguedà. Després continuarem explicant les característiques de la vegetació que podem trobar a Queralt i a Noet i la que potencialment creixeria a la plana que hi ha entre aquestes dues serres, si deixéssim que la natura regenerés aquesta zona sense cap mena d’intervenció humana. Veurem, també, com les característiques del medi i l’acció de l’home influencien la distribució de les diferents comunitats de plantes. Finalment, acabarem parlant dels animals més típics que habiten aquestes contrades i com s’adapten als diferents ambients, condicionats pel microclima, el relleu i la vegetació. L’objectiu principal d’aquest capítol és que el lector s’adoni que, malgrat l’entorn de la Valldan ha estat molt modificat per l’home, encara conserva una riquesa natural molt interessant.

Figura 1: Panoràmica de la Valldan des de la serra de Noet. Josep Marmi


22

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

La història que ens expliquen les roques de la Valldan Els límits històrics de la Valldan inclouen dues unitats geològiques estructurals que han tingut, com veurem més endavant, uns orígens molt diferents. En aquesta zona, hi trobem un dels fronts meridionals dels Pirineus, que correspon a la serra de Queralt (altitud màxima 1.261 metres), a la base de la qual es comença a estendre la basta conca de l’Ebre (Figura 2). Dins d’aquesta hi trobem la petita serra de Noet (altitud màxima 755 metres), que limita la plana de la Valldan cap al sud. Les roques que trobem a la Valldan ens parlen de fenòmens geològics que tingueren lloc fa milions d’anys. Es van formar després de la desaparició dels dinosaures i molt abans de l’aparició de l’home a la Terra, en un moment en què els Pirineus estaven en ple creixement a causa de la constant col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea. Totes són d’origen sedimentari i existeixen gràcies a la fragmentació o desintegració de roques més antigues, el transport de les seves partícules en forma de grans de diferent mida i el dipòsit i litificació d’aquestes en una nova conca. Les roques més antigues que afloren a la Valldan corresponen a la serra de Queralt. Es tracta de margues, gresos i, sobretot, conglomerats de fa entre 54 i 45 milions d’anys, formats dins les aigües costaneres d’un antic mar que aleshores submergia la conca de l’Ebre. Els materials grollers inclosos

Figura 2. En aquesta foto es poden observar les diferències de relleu entre les dues unitats geològiques estructurals que formen la Valldan: el Pirineu, representat per la serra de Queralt, i la conca de l’Ebre, on està inclosa la serra de Noet. Josep Marmi

en els conglomerats més moderns, els quals constitueixen la major part de la serra, provenien de relleus que anteriorment havien emergit prop de l’àrea de dipòsit. Els fragments de roca procedents de l’erosió d’aquests relleus s’anaven polint a mesura que eren transportats per les aigües de rius i torrents fins convertir-se en còdols. Posteriorment, aquests còdols van ser dipositats dins el mar, on van barrejar-se amb materials de gra més fi que van actuar com a ciment i es van anar endurint fins formar els conglomerats de Queralt, temps abans que aquesta muntanya emergís. Les capes de roca que formen la serra de Queralt estan orientades quasi verticalment, de manera que la base de les capes

Figura 3. Vista des del serrat Gran de la part occidental de la serra de Queralt, on es pot observar l’orientació quasi vertical dels estrats rocallosos. Josep Marmi


JOSEP MARMI PLANA

més antigues aflora al vessant nord i la superfície de les més recents al vessant sud (Figura 3). Com s’explica aquesta orientació tan curiosa dels materials que formen Queralt, tenint en compte que la disposició original de les capes de roques sedimentàries normalment sol ser horitzontal? Efectivament, les roques que formen la serra de Queralt es van començar a dipositar en una superfície relativament plana dins una conca marina situada a prop d’on s’elevava el front meridional dels Pirineus. A la vegada, aquests relleus pirinencs més antics, que al Berguedà els geòlegs coneixen com els mantells del Cadí i inferior del Pedraforca, s’anaven desplaçant cap al sud, tot empenyent les capes de roques que anaven sedimentant en el mar fins que les van verticalitzar (Figures 4, 5). Posteriorment, i una vegada emergida, milions d’anys d’erosió han modelat la forma de la serra de Queralt tal com la coneixem avui. Aquestes peculiaritats tectòniques l’han convertit en un entorn ideal per fer divulgació de la geologia. A les roques que afloren a Queralt s’hi han conservat testimonis dels seus orígens dins la conca marina avantpirinenca. En alguns nivells abunden les closques d’uns petits animalons anomenats foraminífers. Són de mida molt reduïda, entre 0’1 i 1 centímetre de diàmetre, i entre els més abundants cal destacar els Assilina, la closca dels quals recorda una moneda, els Nummulites, que

Figura 5: Esquema on es representa el model que explica la formació de la serra de Queralt. El dipòsit dels materials que van formar-ne les roques (capes gris clar) va ser dins el mar i, posteriorment, la pressió dels relleus del mantell inferior del Pedraforca (negre) van acabar verticalitzant els estrats de conglomerats i d’altres roques sedimentàries de la serra. Dibuix de Josep Marmi, basat en Martínez 2007 Figura 4: La serra de Queralt vista des del mirador de la Figuerassa. Darrera seu apareixen els relleus del mantell inferior del Pedraforca, representats per la part més oriental del serrat Gran. Josep Marmi

23


24

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

tenen forma de llentia, i les Alveolina, de forma el·líptica (Figura 6). L’interior d’aquestes closques, vist amb lupa o microscopi, mostra una bellesa i complexitat extraordinàries, amb multitud de cambres disposades una al costat de l’altra en espiral o en altres formes. Sorprèn que els arquitectes d’aquestes meravelles microscòpiques fossin simples éssers unicel·lulars. Fa uns 37 milions d’anys, el mar que cobria la conca de l’Ebre es va començar a retirar cap a l’oest, de manera que els materials que s’erosionaven dels Pirineus es van començar a dipositar en terres emergides en lloc del fons del mar. Al peu mateix dels primers contraforts dels Pirineus, les xarxes de drenatge que erosionaven els relleus, especialment durant avingudes fortes en períodes llargs de pluges, arribaven

Figura 7: Punt de contacte entre els materials del Pirineu (tons clars, margues grogoses) i de la conca de l’Ebre (tons foscos, argiles vermelles), marcat amb una línia discontínua, a la base de la serra de Queralt. Josep Marmi

Figura 6: Exemples de foraminífers trobats a Queralt: a, b, secció transversal i vista externa d’Assilina; c, secció transversal d’un Nummulites. Dibuix: Josep Marmi

a la conca de l’Ebre dipositant grans quantitats de graves, sorres i fangs que posteriorment esdevingueren, per litificació, les roques que coneixem com a conglomerats, gresos i lutites. Els materials de gra més groller quedaven dipositats a les àrees més proximals als Pirineus, mentre les sorres i els fangs eren transportats més lluny per sistemes de rius trenats que formaven àmplies planes fluvials. D’aquesta manera es van formar les roques que afloren des de sota la carretera BV-4241, de Berga a Sant Llorenç de Morunys, fins a la serra de Noet (Figura 7). Aquests materials consisteixen en margues, limonites i gresos amb intercalacions de conglomerats de fa entre 35 i 28 milions d’anys. El seu color rogenc demostra que aquestes roques es van formar en un ambient aeri, on les partícules de ferro que contenien podien ser oxidades fàcilment per l’acció de l’oxigen de l’atmosfera. En realitat, però, els tipus de roques que trobem a la plana de la Valldan i la serra de Noet ocupen una extensió molt més basta. Per l’est s’apropen fins a Prats de Lluçanès i per l’oest arriben fins a Artesa de Segre. Si com hem dit, una part considerable dels materials que omplen la conca de l’Ebre fins a l’Aragó provenen de l’erosió dels Pirineus, és fàcil deduir que, fa més de 30 milions d’anys, els antics pics de la serralada devien superar sobradament les altituds de l’Aneto (3.404 metres) i de la Pica d’Estats (3.143 metres). Un detall que cal tenir present és que, a diferència de Queralt, les capes de roca de la plana de la Valldan són més aviat horitzontals i molt menys deformades, la qual cosa indica que quan es van formar, els Pirineus ja estaven quasi completament elevats en aquest sector i no hi havia forces compressives que deformessin significativament aquests materials.


JOSEP MARMI PLANA

Les margues i gresos de la conca de l’Ebre que trobem a la Valldan aparentment són molt pobres en fòssils. Només s’hi poden observar restes de galeries, anomenades tècnicament “burrows”, que excavaven alguns tipus d’invertebrats quan el substrat original encara no s’havia convertit en roca (Figura 8).

Sagrada Família, són surgències que provenen d’aqüífers relativament petits. Qui vulgui saber més sobre les fonts de la riera de Metge pot consultar el treball d’Escobet i Casòliva (1982). Fora de l’àmbit de la serra de Queralt, la font Calenta és potser la més pintoresca de totes (Figura 9). Forma una petita cova i es localitza als peus dels cingles de Garreta, ben a prop del torrent que porta el mateix nom. A la plana de la Valldan també hi trobem altres fonts, però generalment són menys conegudes (Figura 9). La majoria es concentren entre la part superior del Polígon Industrial i la carretera BV-4241. Entre elles, una de les més vistoses és la font de can Ballús, localitzada al capdamunt del Polígon. Altres fonts d’aquest sector són la de Casa Maró, del Roc, dels Coms, de la Vinya, de Baells, del Padrí. A la serra de Noet hi trobem la Font de Cal Pere i la de Cal Peraire. Algunes d’aquestes fonts, com la del Padrí, només ragen quan plou molt, ja que estan associades a aqüífers molt petits.

Quin clima domina a la Valldan?

Figura 8: , caus o marques de locomoció fòssils d’animals, trobats a prop de Sant Bartomeu. Josep Marmi

Les fonts de la Valldan A l’àrea geogràfica de la Valldan que es tracta en aquest capítol hi trobem una concentració destacable de fonts. Les més populars es troben a la conca de la riera de Metge i formen part de l’entorn de la serra de Queralt. Són les fonts de l’Alou, del Carot, de la Sagrada Família, del Bou, Negra, Nostra, dels Segadors i del Guiu. Algunes d’elles drenen aqüífers profunds i tenen un cabal constant al llarg de l’any, independentment de la quantitat de precipitacions. En són exemples la font del Guiu i la del Bou, que tenen l’aqüífer situat a la mateixa serra de Queralt, o la font Negra que prové d’un aqüífer de gran extensió com és la serra de la Figuerassa. En canvi d’altres, com les fonts de l’Alou i la de la

En general, es considera que el bioclima dominant al Berguedà és el submediterrani, i a la zona de la Valldan tindria un matís més aviat continental. La major part de l’àrea que ocupa la Valldan està inclosa dins el sector sud-occidental de la comarca que es localitza a l’oest de la vall del Llobregat i que al nord limita amb els altiplans de Capolat. Aquest sector es caracteritza per un clima més eixut i continentalitzat que la meitat oriental del Berguedà. La serra de Queralt es troba al límit meridional del sector nord-occidental, i probablement presenta un microclima de muntanya més sec i continental que el del Picancel o el Catllaràs. No obstant, les diferències remarcables de relleu entre la part més muntanyosa i la plana, i la orientació est-oest de la serra de Queralt, fan evidents les diferències microclimàtiques entre les zones més i menys elevades de la Valldan. Per exemple, l’obaga de Queralt, orientada al nord, és notablement més freda i humida que el solell o la plana. D’altra banda, el fenomen de la inversió tèrmica, que consisteix en l’acumulació d’aire fred durant l’hivern a les valls i les planes, provoca boires que fan que sovint el vessant sud de la serra de Queralt sigui més càlid que el fons de la vall que hi ha a sota, durant aquesta estació (Figura 10).

25


26

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

a

b

c

d

e

f

Figura 9: Algunes de les fonts que podem trobar a l’àrea de la Valldan: a, ‘coveta’ de Font Calenta; b, Font de can Ballús; c, Font del Roc; d, Font Caldes; e, Font de Baells; f, Font de casa Maró; g, Font de cal Pere. Joan Coma

g


JOSEP MARMI PLANA

En Lluís Viladrich (1957-2006), químic i naturalista afeccionat a la meteorologia, entre d’altres camps del saber, i la seva muller, Montserrat Gorchs, van publicar a la revista l’Erol les dades meteorològiques recopilades entre els anys 1987 i 1995 en una estació instal·lada a la Valldan, concretament a Cal Gorchs, a una alçada de 760 metres. El gràfic de les temperatures i precipitacions mitjanes mensuals per aquest període de 8 anys mostra que les estacions més humides són la primavera (abril-juny) i la segona meitat de l’estiu i tardor (agost-octubre) (Figura 11). Durant tot l’any les precipitacions superen la corba de temperatures de manera que no hi ha una estació seca clara, segons aquestes dades. No obstant, les precipitacions van ser força variables durant aquest període de temps, amb un mínim de 615’3 l·m2 el 1988 i un màxim de 1.136’1 l·m2 el 1995 tal com és d’esperar en un clima amb influència mediterrània. Les temperatures màximes anuals s’assoleixen a l’estiu i el rang de temperatures mitjanes anuals va variar entre 12’6ºC, els anys 1992 i 1993, i 14’1 ºC, el 1994, any tristament recordat pel gran incendi que va afec-

Figura 11: Diagrama ombrotèrmic de la Valldan obtingut a partir de les dades de Viladrich (1988-1990) i Viladrich i Gorchs (1991-1995).

Figura 10: La serra de Noet quasi coberta per la boira. Josep Marmi

27


28

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

tar el baix Berguedà. Aquest rang de temperatura enregistrat a la Valldan encaixa amb el rang que caracteritza el clima submediterrani (10-14ºC), que se situa a la part baixa de temperatures i presenta una major humitat que el clima mediterrani estricte.

La vegetació que trobem a la Valldan La vegetació que caracteritza el clima submediterrani és una transició entre la típicament mediterrània i l’eurosiberiana i, a la zona de la Valldan, en podem veure exemples molt evidents. Per descriure la vegetació de la Valldan, distingirem tres zones principals: la serra de Noet, la plana i la serra de Queralt.

bosquines de carrasca es converteixen en una brolla on podem trobar alguns arbusts com aranyoners (Prunus spinosa), rosers (Rosa sp.) i ginebres (Junniperus communis). En canvi, l’obaga presenta una major diversitat d’espècies (Figura 13). A la part més propera a Sant Bartomeu, la pinassa (Pinus nigra) hi és localment abundant. Fora d’aquest punt, el pi roig (P. sylvestris) és l’espècie dominant. També hi són freqüents els roures, mentre que la carrasca hi és més testimonial. Altres espècies de port arbori que s’hi poden trobar són el freixe de flor (Fraxinus ornus), originari d’Itàlia i dels Balcans, i les nogueres (Juglans regia) —especialment a la part baixa de l’obaga, al costat de prats de pastura, i possiblement resultat de plantacions— o la blada (Acer opalus). A diferència de la solana i la carena, aquí el sota-

Vegetació de la serra de Noet Malgrat les petites dimensions de la serra de Noet, aquí la vegetació presenta una zonació diferenciada entre la solana i la carena respecte a l’obaga. L’arbre dominant a la carena i a la solana és la carrasca (Quercus ilex spp. rotundifolia), on forma bosquines amb el sotabosc molt aclarit on creixen petits matolls, com el garric (Q. coccifera) i l’argelaga (Genista scorpius) (Figura 12). Aquest sotabosc aclarit possiblement és el resultat de la pressió de pastura i/o el fet que es tracta de bosquines que han crescut en camps de conreu abandonats. Barrejats entre les carrasques, apareixen alguns roures —possiblement el roure martinenc (Q. humilis) o el roure híbrid cerrioide (Q. x cerrioides)—. A la part de la carena més propera a Sant Bartomeu, les

Figura 13: Imatge del bosc de l’obaga de la serra de Noet on es pot observar el sotabosc amb abundant vegetació. Josep Marmi Figura 12: Brolla i alzines carrasques a la solana de la serra de Noet. Josep Marmi


JOSEP MARMI PLANA

bosc és força dens. Entre els arbusts del sotabosc hi trobem l’arç blanc (Crataegus monogyna), el sanguinyol (Cornus sanguinea), rosers i ginebres. També hi proliferen les bardisses formades per diferents plantes lianoides, com els esbarzers (Rubus ulmifolius), la vidalba (Clematis vitalva) i l’heura (Hedera helix). Una dada botànica remarcable de la serra de Noet és que a la seva part nord-occidental i als marges del camí ral de Sant Bartomeu fins Avià hi ha nuclis de coralet (Berberis vulgaris subsp. seroi), una subespècie d’arbust amenaçada i protegida que a Catalunya només es coneix aquí i en 6 o 7 altres localitats. Vegetació de la plana L’espai inclòs entre les serres de Queralt i de Noet és el que ha patit més els efectes de la transformació per la mà de l’home. Aquí el paisatge ha estat modificat notablement per l’agricultura i la ramaderia, segurament ja des de l’Edat Mitjana. Es tracta d’un mosaic format per nuclis habitats, camps de cultiu, prats de pastura, farratges, camps abandonats, horts i la zona industrial del Polígon (Figura 14). Els marges dels camps són limitats sovint per bardisses formades per plantes lianoides i arbusts —vidalba, esbarzers, heura, rosers, aranyoners, sanguinyol, arç blanc, argelagues o roldor (Coriaria myrtifolia). També s’hi poden trobar arbres joves, com oms (Ulmus minor), figueres (Ficus

carica) i algun roure, a més a més de canyes (Arundo donax). Els camps abandonats són dominats per diferents espècies de gramínies. A les vores dels camins es poden observar fàcilment freixes i àlbers (Populus alba). En alguns punts es formen petites bosquines dominades per roures barrejats amb pi roig i alguna alzina carrasca, amb un sotabosc dens format per una gran varietat d’espècies: garric, rosers, arç blanc, sanguinyol, argelagues, roldor, boix (Buxus sempervirens), vidalba, aranyoners i algun avellaner (Corylus avellana) jove. En els petits llacs de Cal Déu i del Serret s’hi poden observar freixes i pollancres (Populus nigra) als marges i algues caròfites submergides en les seves aigües. Vegetació de la serra de Queralt Aquesta serra és també el lloc més interessant de la zona a nivell de biodiversitat. No és d’estranyar que sigui un espai protegit classificat com a Paratge d’Interès Natural (PEIN). La forma i l‘orientació est-oest de la serra fa que hi hagi diferències remarcables entre la vegetació de la solana i la de l’obaga. La part més oriental de la solana és dominada pel garric, on es barregen altres espècies com el boix, el timó (Thymus vulgaris), l’argelaga, el sanguinyol, algun freixe de flor i roure aïllats i bardisses formades per esbarzers i vidalba. En els punts més enclotats, com per exemple la meitat oriental del serrat de Fullaracs, hi ha una major densitat d’arbres que formen bosquines de pi roig amb carrasques, roures, freixes i alguna blada. Per sota del Santuari i entre el serrat de Fullaracs i l’extrem occidental de la solana de Queralt, la garriga es transforma en un carrascar amb boix, on també creixen alguns roures, blades i freixes dispersos, bardisses de vidalba i esbarzers, lletereses (Euphorbia characias), sanguinyol, argelagues i falguera aquilina (Pteridium aquilinum) (Figura 15, 16, 17). A la part més baixa de la solana, just per sobre de la carretera BV-4241, hi ha prats de gramínies amb algunes carrasques aïllades. Pujant per la canal de Garreta, al límit occidental de la serra de Queralt, es pot observar una interessant transició altitudinal de la vegetació. Al llarg d’aquest recorregut, de fort pendent, es pot veure fàcilment com els elements mediterranis i submediterranis van sent substituïts per algunes espècies de tipus eurosiberià. A la meitat inferior del trajecte domina el carrascar amb

Figura 14: Vista de la plana de la Valldan des del serrat de Fullaracs, on es pot observar un paisatge molt modificat per l’activitat humana. Josep Marmi.

29


30

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

Figura 15: Carrascar amb boix al camí de Garreta. Josep Marmi

Figura 16: Prat de gramínies que es transforma en carrascar i en garriga a la part més oriental de la serra de Queralt. Josep Marmi

boix, amb algun roure i pi roig barrejats. A la meitat superior del trajecte, aquest bosc es transforma en una pineda de pi roig amb altres espècies de port arbori aïllades, com blades, carrasques, moixeres (Sorbus aria), avellaners i algun faig jove (Fagus sylvatica). El sotabosc aquí té alguns elements diferents als que hem vist fins ara. El boix hi és abundant i també hi trobem boix grèvol (Ilex aquifolium), galzeran (Ruscus aculeatus), herba fetgera (Anemone hepatica), maduixeres (Fragaria vesca), entre altres plantes herbàcies, i falgueres (Asplenium sp.). La vegetació de l’obaga és típicament eurosiberiana (Figura 18, 19). L’estrat arbori és dominat pel pi roig i el faig, espècies que arriben a formar boscos clarament definits. Barrejats amb aquests hi trobem moixeres, blades, algun teix (Taxus baccata), saücs (Sambucus nigra), avellaners, boix, boix grèvol, arç blanc, heura, esbarzers i una gran varietat de plantes herbàcies. Finalment, cal destacar algunes espècies típiques de rocams que creixen a les parets de roca de l’obaga, com la corona de rei (Saxifraga longifolia) i l’orella d’ós (Ramonda myconi), una planta relicta d’origen tropical (Figura 20).

Figura 17: Garriga a la solana de la serra de Queralt. Josep Marmi

Tal com passava a la serra de Noet, a Queralt també s’hi han descobert algunes rareses botàniques. Es tracta de les espècies Hieracium queraltense i H. recoderi, unes herbes endèmiques d’aquesta serra de les quals només es coneixen menys de 100 individus en total. La distribució de la vegetació a la zona de la Valldan ens dóna pistes sobre algunes característiques dels microclimes que hi són dominants. Les carenes i les solanes de les serres de Queralt i de Noet són dominades per espècies de tipus més mediterrani, com l’alzina carrasca, on troba els ambients més assolellats i càlids de la zona. La plana potencialment estaria dominada per rouredes, ja que el roure pot suportar millor que la carrasca les boires hivernals que es dipositen a la vall a causa de la inversió tèrmica. Les obagues i les zones més enclotades estarien formades per roures, pinedes de pi roig i fagedes, una barreja d’elements submediterranis i eurosiberians aptes per viure a les parts més humides i fresques. Aquest possiblement seria el patró de vegetació que hi hauria a la Valldan si no hagués estat alterat per les activitats humanes.


JOSEP MARMI PLANA

Figura 18: Pineda de pi roig a l’obaga Queralt. Josep Marmi

Figura 19: Límit entre la fageda i la pineda a l’obaga Queralt. Josep Marmi

31


32

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

Figura 20: Diferents plantes que podem trobar a l’entorn de la Valldan: a) falguera (Asplenium trichomanes) b) falguera (Adiantum capillus-veneris) c) maduixera d) herba fetgera e) heura f) argelaga g) sanguinyol h) arç blanc i) roser j) galzeran k) corona de rei l) orella d’ós Josep Marmi

a

b

c

d

e

f

g

h

i

j

k

l


JOSEP MARMI PLANA

La fauna vertebrada de la Valldan En aquest apartat ens centrarem principalment en la fauna vertebrada, deixant de banda els grups d’invertebrats (principalment mol·luscs, insectes i aràcnids), dels quals quasi no hi ha estudis fets a la zona —entre els pocs treballs que s’han publicat, cal destacar Gorchs (1991) i Oriola (1991), que parlen de gasteròpodes i artròpodes de la serra de Queralt, respectivament—. Els vertebrats són els animals de la Valldan més ben coneguts (Figura 21, 22). La diversitat d’ambients que hi trobem també condiciona la distribució de les espècies animals que hi habiten. En alguns ambients aquàtics de la zona, com la riera de Metge o el llac de Cal Déu, podem trobar espècies de peixos com la truita (Salmo trutta) o carpes, entre d’altres. Els amfibis són representats principalment per la salamandra (Salamandra salamandra), el gripau comú (Bufo bufo), el gripau pigallat (Pelodytes punctatus), el còtil (Alytes obstetricans) i la reineta (Hyla meridionalis). El tritó pirinenc (Calotriton asper) viu en llocs molt concrets de l’obaga de Queralt. Els rèptils —entre els quals hi ha sargantanes (Podarcis sp., Psammodromus algirus), el vidriol (Anguis fragilis) i les serps (serp blanca [Rhinechis scalaris], verda [Malpolon monspessulanus], llisa meridional [Coronella girondica], d’aigua [Natrix maura])— prefereixen els entorns més assolellats. La serp llisa meridional i la serp d’aigua sovint són confoses amb l’escurçó (Vipera aspis), el qual sol viure a les parts més muntanyoses d’aquestes contrades.

a

b

c d e

f

g

h

Figura 21: Dibuixos d’alguns dels vertebrats que podem trobar a l’entorn de la Valldan: a, truita; b, escurçó; c, astor; d, conill; e, pigot garser; f, teixó; g, geneta; h, guineu; i, senglar. Dibuixos: Josep Marmi

i

33


34

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

Els ocells són el grup de vertebrats més divers de la Valldan i el seu nombre d’espècies varia al llarg de l’any. Per exemple, a l’estiu, a part dels ocells sedentaris (els que trobem durant tot l’any), arriben les espècies migratòries des d’Àfrica per reproduir-se en aquests ambients. En són exemples, l’oreneta vulgar (Hirundo rustica), l’oreneta cuablanca (Delichon urbica), el cucut (Cuculus canorus) o el falciot (Apus apus). A la Valldan trobem espècies d’aus adaptades a ambients mediterranis oberts, com per exemple el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el bitxac (Saxicola torquata), el sit negre (Emberiza cia) o l’escorxador (Lanius colurio). A les zones més humanitzades (nuclis urbans, camps) és fàcil veure el pardal comú (Passer domesticus), la tórtora turca (Streptopelia decaocto), la garsa (Pica pica), el puput (Upupa epops) o la cornella (Corvus corone). Les gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), típiques de zones més muntanyoses, solen formar estols en els camps de la part alta del Polígon durant la tardor i l’hivern, quan baixen a les terres planes a la recerca d’insectes. Als solells de Queralt es pot escoltar el cant o, fins i tot, amb una mica de sort, veure la perdiu roja (Alectornis rufa). D’altra banda, hi ha tot un seguit d’espècies que són típicament forestals. Entre elles hi trobem les mallerengues: emplomallada (Lophophanes cristatus), carbonera (Parus major), petita (Parus ater) i la cua llarga (Aegithalos caudatus). El tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), la merla (Turdus merula), el pit roig (Erithacus rubecula),

a

b

c

d

e

f

g

Figura 22: Fotografies d’alguns vertebrats que podem trobar a l’àrea de la Valldan: a, salamandra; b, tritó pirinenc; c, sargantana roquera; d, serp llisa meridional; e, voltor comú; f, aufrany; g, musaranya nana. Josep Marmi


JOSEP MARMI PLANA

el pigot verd (Picus viridis) o el cucut els podem trobar en diferents tipus de boscos i ambients. En canvi, el pica-soques blau (Sitta europaea), el pigot garser gros (Picoides major), el pigot negre (Dryocopus martius), el raspinell (Certhia brachydactyla), el cargolet (Troglodytes troglodytes) o el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) prefereixen els boscos de pi roig i faig amb sotabosc amb boix de l’obaga de Queralt. Ocasionalment es pot observar algun ànec collverd (Anas platyrhynchos) a les poques zones aquàtiques que hi ha a la Valldan, com l’estany de Cal Déu. Entre els rapinyaires, n’hi ha d’exclusivament forestals, com l’esparver (Accipiter nisus), mentre que d’altres, com l’aligot (Buteo buteo), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) o el xoriguer (Falco tinnunculus), prefereixen espais oberts per caçar. Els rapinyaires d’hàbits nocturns, més escassos, estan representats pel duc (Bubo bubo) i el gamarús (Strix aluco). Des de fa uns anys, és habitual veure estols de nombrosos voltors (Gyps fulvus) sobrevolant les carenes de Queralt i del serrat Gran. Ocasionalment també es pot observar algun aufrany (Neophron percnopterus), una espècie de voltor estival amenaçada d’extinció.

a

b

Figura 23: A vegades podem saber de la presència d’una determinada espècie en una zona a partir de rastres: a, petjades de teixó; b, petjada de senglar; c, niu de pigot negre; d, niu de pigot garser. Josep Marmi

Els mamífers són els vertebrats que més costen de veure i moltes vegades la seva presència només es pot confirmar a partir de rastres (excrements i petjades, Figura 23). A les parts més mediterrànies de la Valldan hi habita el conill (Oryctolagus cuniculus). Entre els micromamífers hi ha les musaranyes comuna (Crocidura russula) i petita (Suncus etruscus) —aquesta darrera és l’espècie de mamífer més petita d’Europa— i diferents espècies de ratolí (Apodemus sp., Mus spretus). Els carnívors estan representats per la guineu (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), la geneta (Genetta genetta) i el teixó (Meles meles). L’esquirol (Sciurus vulgaris) és el mamífer salvatge més fàcil d’observar, especialment quan es desplaça entre les branques de les copes dels pins. El senglar (Sus scrofa) és el mamífer més gran que trobem habitualment a la Valldan i la seva presència sovint es fa evident, indirectament, a partir del terra remogut quan busca aliment en forma d’arrels, invertebrats i fongs. En els darrers anys s’han observat cabirols (Capreolus capreolus) pels voltants de Queralt i, ocasionalment, isards (Rupicapra rupicapra) al serrat Gran, que incrementarien la diversitat de mamífers de l’àrea de la Valldan.

c

d

35


36

EL MEDI NATURAL DE L’ENTORN DE LA VALLDAN

Notes

Vull agrair a en Joan Coma per facilitar-me la informació i les fotografies de les fonts de la plana de la Valldan. També el meu agraïment per a en Pere Aymerich per haver revisat la part de vegetació i fauna i per a l’Oriol Oms i en Bernat Vila per la revisió de la part de geologia.

Bibliografia AYMERICH, P. “Plantes endèmiques”. Cadí-Pedraforca (2011), núm.10, p. 102-103. AYMERICH, P.; SANTANDREU, J. “La fauna de vertebrats de Queralt: itinerari d’observació”. L’Erol (1991), núm. 34, p. 100-102. AYMERICH, P.; SANTANDREU, J. Fauna del Berguedà. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà: Amalgama Edicions, 1998. BUSQUETS, J.M. “ Flora i vegetació”. L’Erol (1991), núm. 34, p. 91-95. ESCOBET, J.; CASÒLIVA, J. “Les fonts de la Conca de la riera de Metge”. L’Erol (1982), núm.3, p. 44-50. GORCHS, M. “Els banyuts de Queralt”. L’Erol (1991), núm. 34, p. 95-98. MARTÍNEZ, A. Geozona 153 Santa Maria de Queralt. Generalitat de Catalunya. Direcció General del Medi Natural, 2007. 13 pp. http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Medi%20natural/Sistemes%20dinformacio/Inventari%20despais%20dinteres%20geologic/Consulta%20 de%20les%20fitxes%20descriptives%20dels%20EIG/documentos/153_descrip.pdf [darrera consulta 20/10/2011] ORIOLA, J. “Els queraltins de potes articulades”. L’Erol (1991), núm. 34, p. 98-99. ROCA, A.; MIRANDA, J.; BERÁSTEGUI, X.; COLOMER, J.L.; SENDRA, J.; LOSANTOS, M.; TICÓ, I. Atles geològic de Catalunya. Barcelona: Institut Geològic de Catalunya: Institut Cartogràfic de Catalunya: Generalitat de Catalunya, 2010. SAEZ, L.; AYMERICH, P.; BLANCHÉ, C. Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Barcelona: Argania Editio, 2010. VILADRICH, L. “Resum meteorològic de l’any 1987 a Berga”. L’Erol (1988), núm. 23, p. 37-40. VILADRICH, L. “Resum meteorològic de l’any 1988 a Berga”. L’Erol (1989), núm. 27, p. 29-33. VILADRICH, L. “Fossilòrum”. L’Erol (1991), núm. 34, p. 86-91. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1990 a Berga”. L’Erol (1991), núm. 33, p. 37-42. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1991 a Berga”. L’Erol (1992), núm. 39, p. 43-48. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1992 a Berga”. L’Erol (1993), núm. 40, p. 37-43. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1993 a Berga”. L’Erol (1994), núm. 45, p. 44-50. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1994 a Berga”. L’Erol (1995), núm. 48, p. 29-36. VILADRICH, L.; GORCHS, M. “Resum meteorològic de l’any 1995 a Berga”. L’Erol (1996), núm. 52, p. 56-61.


199

Anecdotari

El diccionari (Alcover-Moll) defineix anècdota com a “Fet particular, més o menys curiós, poc transcendent”. Fidels a aquesta definició, podem establir que a cada poble, carrer i àdhuc a cada casa s’han produït anècdotes, certament no totes publicables, i entre aquestes, les que més diverteixen el veïnat, on tothom és prou conegut. Heus a continuació un breu recull de les que estan relacionades amb la Valldan: L’Administració Són dades històriques comprovables que l’any 1903 es va establir el servei de correus, i que el 1905 es va crear oficialment la plaça de carter. El servei amb oficina pròpia es mantingué fins a l’any 1993. Però, i abans? Si bé és cert que la correspondència devia ser minsa, cal dir que es repartia fins a les cases més inaccessibles. Aquesta tasca era portada a terme per l’anomenat peató, nom amb què eren coneguts els repartidors a les zones on no hi havia carretera. Era una feina cobejada, perquè suposava un sou fix. Ben segur que en aquells temps, en què poca gent sabia llegir, aquelles cartes i la seva lectura devien generar un ric anecdotari. Pel que fa al servei de telèfon, la central, a la Valldan, fou a l’hostal Sant Bartomeu, que entrà en funcionament el 1956. Més endavant, l’any 1987, quan la majoria de famílies ja tenien te-

lèfon propi, es millorà el servei amb la instal·lació de cabines telefòniques al passeig dels Abeuradors i a la carretera de Solsona. El fet de no saber parlar castellà, i també l’obligació d’haver de fer els tràmits en aquesta llengua, són l’origen d’algunes anècdotes prou divertides. Als anys 60 arribà a la Valldan el secretari aragonès Manuel Pi Navarro. Més d’una vegada se sorprengué quan algú li traduïa el cognom i l’anomenava “Sr. Pino”, perquè considerava que s’esqueia millor amb la seva llengua. Més sorprès, però, quedà el dia que arribà al seu despatx de l’Ajuntament un pare de família que li digué textualment: — “Vengo a denunciar a mi hijo”. Tan solemne afirmació requeria una pregunta: — “Qué ha hecho su hijo?” La resposta fou: — “Pues nada; ha nacido.” El Sr. Pi respirà tranquil. Podia haver estat molt pitjor... Una mostra d’afirmació del municipi Qualsevol ocasió era bona per fer notar la identitat de La Valldan. El 31 de maig de l’any 1964, al passeig de la Pau de Berga, el pare franciscà, Jaume Fonseca, oficià una missa amb l’assistència d’autoritats locals i comarcals i el “Capitán General de la IV Región Militar”, tinent general Luis de Lamo Peris, per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la finalització de la Guerra Civil. Entre el nombrós públic, tres pubilles catalanes de


200

ANECDOTARI

cada un dels pobles del Berguedà oferiren a les autoritats els productes típics de la terra. La Valldan aprofità l’ocasió per reivindicar-se com a municipi. La seva aportació fou una mostra del patrimoni natural: dos càntirs plens d’aigua, un de la font del Guiu i l’altre de la font Negra, així com un plançó de pi de l’obaga de Queralt. Dos anys després es faria efectiva, definitivament, la sentència d’annexió de la Vallldan a Berga.

Moment en què el Capitán General rebia les pubilles de la Valldan. SR / Fons família Bernadich

L’Església La campana de l’església de Sant Bartomeu fou requisada per la Guerra. Uns anys després es va fer una col·lecta per comprarne una de nova. Tot el poble hi va col·laborar; fins i tot en Manel Panxa de Llauna (sobrenom de Manuel Rosell Casas) hi va fer la seva aportació. En Manel s’hostatjava a cal Llorenç i es llogava a diferents cases per fer feines del camp quan convenia. Era ben conegut per tothom, sobretot per alguns dels actes que protagonitzà a causa dels seus excessos etílics. Curiosament, el primer servei que prestà la nova campana fou el toc de difunts per ell, ja que morí el 23 de juliol de 1949, com a resultat d’una caiguda d’un marge a prop del Molí de la Sorra. Dos dies més tard va tenir lloc l’acte de benedicció de la campana. Molts encara recorden les paraules del sermó de Mn. Pere Vilà: Bartomeua, toca fort! Imatge de la campana (la de la dreta). Anna Bernadich

Les tres pubilles: Roser Vila, M. Rosa Camps i Montserrat Bover. Casimiro Bernadich / Fons família Bernadich


201

Record que es va oferir als assistents el dia de la benedicció de la campana. Fons família Bernadich

Un altre personatge peculiar de l’època, també enterrat a la Valldan, fou Manuel Vigo i Serinanell, més conegut com a Pauet sense Anca1 que fou trobat mort al marge de la font dels Coms, entre casa Maró i cal Pere de Vic, el 19 d’agost de 1948. Vivia a Berga, al carrer de les Canals, on feia de sabateret. Tot i tenir ofici, vivia més de la caritat que de la seva feina, ja que sovint menjava del que li donaven a les cases de pagès. La gent recorda, sobretot, la facilitat que tenia per canviar de republicà a feixista, segons qui tenia al davant, per provocar la discussió, és clar. A la dècada dels 40, el rector de la Valldan, Mn. Jaume Casaponsa, que també era aficionat a les begudes espirituoses, sorprengué els feligresos el matí del Divendres Sant que, devots, arribaren a l’església per assistir a la funció pròpia d’un dia tan assenyalat al calendari litúrgic. “Més val que torneu cap a casa vostra”, els digué. “Aquí no hi teniu res a fer, a casa d’un mort no hi aneu a fer soroll”. D’aquesta manera tan singular s’excusà el bon rector que molt aviat va haver de ser rellevat del seu càrrec, tot i que els parroquians l’estimaven i eren comprensius amb els seus comportaments un xic excèntrics. D’allà, fou traslladat a l’hospital, on morí poc temps després.

1 Mn. Josep Armengou, a la seva Crònica Menuda de la ciutat de Berga (còpia de l’Arxiu Comarcal), el descriu com “una figureta menuda, semblant a l’Ambròs, curt de cames i llarg de cos”, i explica que el nom és manllevat del pare, que es deia Pau.

Imatge de la Barraca, abans que el vent destruís la planta superior. SR /Fons Alfons Alsina

Les inclemències del temps Al llarg dels anys, a la Valldan, s’han trobat documentades diverses ventades de tramuntana d’una certa importància que han provocat desperfectes en el paisatge natural i urbà. Una d’aquestes ventades va fer malbé les obres d’ampliació que s’estaven portant a terme a la casa del costat de Sant Bartomeu, en aquell moment coneguda com La Barraca i uns anys més tard anomenada cal Trulls. En reconstruir-se, es va rebaixar l’alçada de l’edifici i va prendre l’aspecte que, més o menys, encara té actualment. Imatge de la destrossa provocada pel vent en una de les naus del polígon (1987). Toni Sales / Fons AV La Valldan


202

ANECDOTARI

També destaquen les ventades del 9 de març de 1890, que arrencaren fins a 736 arbres de la muntanya de Queralt; les de l’hivern de 1911, que obligaren a arranjar desperfectes a l’edifici de la Casa Consistorial i escola; així com les del 23 de febrer de 1958. En els darrers anys, una de les zones més afectades pel vent ha estat la del Polígon Industrial.

temps per sufocar, almenys, l’incendi de l’edifici. Sortosament l’església i l’hotel no havíen quedat afectats.

Molta gent encara recorda que el dilluns 27 de novembre de 1978, a la muntanya de Queralt, el vent, acompanyat de foc, posà en alerta els veïns de Berga i la Valldan. Aquest fet el recorda Josep Vila Marginet, que llavors tenia cura del Santuari junt amb la seva esposa, la Conxita Santamaria.

Entre les 4 i les 5 de la matinada, com que el foc tornava a entrar al Santuari per la teulada, el Josep i algunes persones més, entre elles el Josep Casellas, que havien estat vigilant tota la nit, van tornar a avisar els bombers, i d’aquesta manera es va salvar l’edifici novament.

Era cap al tard i el vent bufava a 120 km/h. Com que les flames avançaven cap a l’església, Mossèn Ballarín i tots els que s’estaven a Queralt (excepte el Josep) van decidir anar cap a Berga amb la imatge de la Mare de Déu. Només baixar fins a la plaça dels aparcaments, una flamarada ja havia arribat al seu pis i havia començat a cremar, primer el balcó i després la teulada.

Llavors el foc es dirigia cap a la capella de Sant Joan. Els bombers van haver de continuar treballant i, com que la temperatura era molt baixa (sembla que va arribar a -18º), van haver d’utilitzar anticongelant perquè l’aigua no els quedés glaçada.

Tot seguit, va arribar la Guàrdia Civil amb la intenció d’evacuarlo, però un grup de bombers experimentats van acudir-hi a

Mentrestant, el foc avançava muntanya avall, però quan ja arribava a Garreta, un gir inesperat del vent el va fer retornar cap als cingles i, per tant, una altra vegada cap a Queralt.

Segons l’edició del diari La Vanguardia del dia 28, l’extensió de bosc cremat fou de 100 hectàrees, ja que l’incendi es va estendre cap al terme municipal de Cercs. Altres vegades el foc ha arribat a Queralt. El mateix Josep Vila explica que quan tenia 10 o 11 anys, a la muntanya de Queralt, a la banda del solell, ja hi havia hagut un foc, de dimensions més reduïdes que el del 78. En aquella ocasió, els encarregats d’apagar-lo van ser els frares de Sant Francesc de Berga. La Guerra Civil i la postguerra Els cingles de Queralt van esdevenir, durant la guerra, un refugi segur. Hi ha nombrosos testimonis d’homes de la Valldan que trobaren a les coves dels cingles de Queralt refugis on poder passar desapercebuts el temps que els convingué per fugir dels dos exèrcits enemics durant la Guerra Civil. Les dones, les filles i els nens petits restaren a casa i vetllaren per la seva intendència. Ser propietari d’un porc en temps de la guerra, del 1936 al 1939, era disposar d’una petita fortuna. Sovint es convertia en una de les principals fonts d’aliment per a la família, que en treia bons pernils i gustoses llonganisses, així com les tradicionals gerres de confitat que duraven tot l’any. Aquests animals,

Vista dels cingles de Queralt. Anna Bernadich


ANECDOTARI

que s’engreixaven cruspint-se les deixalles de la llar, eren llaminers fins i tot per als soldats de torn, que sovint intentaven sostreure’ls dels seus amos. No cal dir que durant molts anys, com a tot Catalunya, la matança del porc era motiu de festa grossa a la majoria de les cases. Però el fet d’apropiar-se d’aquells animals que eren alimentats pels altres no va ser un fet aïllat i producte de la guerra, sinó que durant la postguerra, als voltants de Nadal, era habitual el robatori de gallines, pollastres i tota mena d’aviram que podien esdevenir un bon àpat per a aquelles dates del calendari. Marcel·lí Massana, conegut per la seva lluita antifranquista dins del moviment maquis, va ser criat a la Valldan, a ca l’Esgrioler, on vivia la seva dida, Filomena Solé. Alguns veïns encara recorden haver jugat a saco amb ell a la plaça de l’Hostal del Bou. Es va donar el cas d’algun fet delictiu que, aprofitant que en Marcel·lí Massana n’havia protagonitzat de semblants, es van fer en nom seu. Aquest fou el cas de l’atracament a cal Llorenç. S’hi van presentar dos homes tot dient que eren de la colla del Massana i els van robar. El fet va ser descobert i en van pagar les conseqüències. Malgrat el que acabem d’explicar, cal dir que el territori estava prou controlat: la Guàrdia Civil se situava en llocs estratègics per vigilar que no es cometessin accions il·legals tant a la Valldan com a Berga. El punt on s’ajunten la carretera de Solsona i el camí ral de Cardona era un d’aquests punts estratègics. Els plens accidentats El dijous de Corpus del 1950, els vuit plens que van saltar a la plaça de Sant Pere eren, tots, joves de la Valldan. L’havien sol·licitat i els havia estat concedit. Quan els Administradors i altres patumaires (la majoria d’Acció Catòlica) ho van saber, van demostrar la seva disconformitat amb una forta xiulada. La protesta va anar pujant de to fins al punt que gairebé no se sentia ni la música! També hi va haver berguedans que els van defensar, ja que alguns acompanyants eren nois de Berga que habitualment anaven amb la colla de la Valldan. No va ser fàcil calmar els ànims dels exaltats. Segons diuen, al final va haver de baixar

Uns quants membres de la colla dels “Mai tips” en una de les costellades que van fer als Tossals. Germans Reig Badia

203

a la plaça l’alcalde, Estanislao Boix, a posar pau, i els de la Valldan van marxar ben calents cap a casa. La diversió, a vegades, només era cosa d’homes Tot i que a la majoria de les activitats i a les festes hi participava tot el poble, n’hi havia algunes que eren protagonitzades només per homes: les caramelles en els seus inicis, les partides de cartes i de dòmino als hostals i, especialment al cafè de cal Pabò, les esquiades als Rasos o algunes sortides organitzades per la penya “Mai tips”. Pel que fa a aquest grup, no costa gaire d’imaginar quin era el seu principal objectiu, que de tant en tant portaven a terme amb unes bones costellades. Sortida als Rasos per fer una esquiada o per jugar amb la neu. Germans Reig Badia


204

ANECDOTARI

Al llarg de la història de la Valldan, s’han trobat documentats segells que han estat utilitzats en les diferents institucions: La Parròquia

Ajuntament de la Valldan

La Falange (cedit per Josep Torner Guixé)


205

Vista del nucli de la Valldan, any 2012. Anna Bernadich


206


Ramon Viladés, Anna Bernadich, Ramon Seuba, Josep Vilà

Recull de fotografies

Paisatge 207


Toni Sales, Anna Bernadich

208 RECULL DE FOTOGRAFIES


209

Luigi. Ramon Seuba

RECULL DE FOTOGRAFIES


RECULL DE FOTOGRAFIES

Toni Sales, Joan Coma

210

Reis


211

Toni Sales, Joan Coma

RECULL DE FOTOGRAFIES


212

Joan Coma

RECULL DE FOTOGRAFIES

Carnestoltes


213

Joan Coma

RECULL DE FOTOGRAFIES


Joan Coma

214


215

Joan Coma

RECULL DE FOTOGRAFIES


Joan Coma


Germans Reig Badia, Josep VilĂ

Caramelles

RECULL DE FOTOGRAFIES

217


RECULL DE FOTOGRAFIES

Josep Vilà, Joan Coma

218


Josep Vilà, Joan Coma, Toni Sales

RECULL DE FOTOGRAFIES

219


Joan Coma


RECULL DE FOTOGRAFIES

221

Toni Sales, Joan Coma

Vot de poble


Josep Vilà, Toni Sales

Festa major

222 RECULL DE FOTOGRAFIES


223

Joan Coma, Toni Sales

RECULL DE FOTOGRAFIES


RECULL DE FOTOGRAFIES

Joan Coma, Toni Sales

224


225

Joan Coma, Toni Sales

RECULL DE FOTOGRAFIES

11 de setembre


RECULL DE FOTOGRAFIES

Joan Coma, Toni Sales

226


RECULL DE FOTOGRAFIES

227

Toni Sales

Altres

75è aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt

Estrena de la Sardana de la Valldan (música d’Antoni Serra i Oribe) amb la Coral Santa Maria d’Avià i cantaires de la Valldan (1987).

Neus Ballarà, autora de la lletra de la sardana.

Obres de restauració de l’església (1986).


Ampliaci贸 urbanitzaci贸 Pedregals, any 2012. Anna Bernadich


Aquest llibre és el resultat de l’estudi i recerca de diversos autors:

Josep Marmi Plana Josep Carreras Balaguer Lídia Fàbregas Solé M. Dolors Santandreu Soler M. Teresa Torner Company Josep Noguera Canal Daniel Montañà Buchaca Josep Rafart Canals Neus Forés Puigpelat Carles Fígols Company Josep M. Rossinyol Locubiche Roser Vila Colell Montserrat Soler Badia

No podem oblidar però, totes aquelles persones que en tot moment s’han mostrat disposades a col·laborar, tant oferint documentació (escrita i gràfica), com explicant els seus records: Ramon Casellas Coma, Montserrat Nadeu Barniol, Joan Coma Planas, Teresina Planas, Teresa Reig Solanellas, Ramon Gorgas Torner, Josep Vilà Costa, Josefina Pujol, Neus Vilà Pujol, Ramon Reig Badia, Susanna Vila Vigo, Conxita Fornell Ribera, Conxita Faró Serra, Montserrat Saura Tarrés, Xavier Pedrals i Roser Casals (de l’Arxiu Comarcal), Pilar Frago Pérez, Mn. Joan Rossinyol, Roser Vila (Àmbit de Recerques del Berguedà), Montserrat Magnet, Alfons Alsina (Palleco), Gabriel Noguera Salvans, Magda Alsina Sant, M. Teresa Sant Santamaria, Joan Pallarés, Josep Sanmartí Pujol, Sílvia Sanmartí, Josep Buscall Curriu, Ramon Calvés Serra, Josep Vila Marginet, Conxita Santamaria, Lourdes Colell Vila, Roser Colell Vila, Josep Vila Colell, Ramon Seuba Badia, Francina Vilana Puntas, Josep Torner Guixé, Joan Gorgas Prat, Joana Pujol Mayer, Joan Gorgas Pujol, Josep Torner Badia, Lluís Torner Badia, Emili Torner Casadesús, Emília Torner Casadesús, Palmira Torner Casadesús, Teresina Torner Casadesús, M. Teresa Torner Perarnau, M. Rosa Casellas Guilanyà, Conxita Casellas Guilanyà, Teresa Carreras Rota, Isabel Espelt, Josefina Montañà Garcia, Mercè Solé Armengou, Ermínia Altarriba Gorgas, Toni Sales del Barco, Roger Cortina Farràs, Jordi Camps Rovira, Casalets, Ramon Sala Farrràs, Pere Aymerich, Oriol Oms, Bernat Vila.

Montserrat Bernadich Colell

I possiblement aquesta llista queda incompleta i, per aquest motiu, des d’aquí volem agrair la col·laboració de tothom, el suport, l’interès i l’entusiasme pel projecte que ens han mostrat en tot moment.

Josep M. Bertran Comellas

Gràcies a tothom per fer-ho possible!

Anna Bernadich Colell


Patrocinadors:

Aïllaments i instal·lacions Rial Avià Nord Ballús pneumàtics Cansaladeria-xarcuteria Colell Càrniques Valldan Curriu, serveis de jardineria i paisatgisme Materials Casserres Molí de la Valldan Òptica Vilà Panificadora Berga Valldan Parròquia de la Valldan Perfumeries Ondina Tecníber Tractaments Ecològics Tracto Berga


· Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de la Valldan? · Què en sabem, de


Què en sabem, de la Valldan?

Que en sabem de la valldan  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you