Page 1


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

2


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Miquel Montoliu Joan Santacana Primera edició: octubre de 1998.

Tiratge: 500 exemplars D. L.: T - 1478 - 1998 Muntatge i impressió: Gràfiques Raventós Suau - Calafell

3


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

4


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

5


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

PRÒLEG. Vuit anys no semblen, en principi, un periode històric massa llarg. Tanmateix vuit anys poden estar molt plens i a l’hora passar molt ràpids... o molt lents. Hom sap que la pecepció del temps és relativa i subjectiva. Entre l’abril del 1931 i l’abril del 1939 van passar moltes coses. Els vuit anys d’alenada republicana, amb la guerra inclosa, van ser un parèntesi excepcional en la història del nostre país. El republicanisme democràtic triomfant va fer canviar moltes coses. Amb tot, els canvis van generar resistències i noves tensions socials i polítiques van menar al conflicte. La guerra va acabar fa molts temps; només fa seixanta anys, però el seu pes encara és ben present i més encara en els pobles on les més diverses accions humanistes, solidàries, vils, tràgiques, dignes o indignes porten noms, cognoms o renoms. Durant molt de temps la nostra societat ha optat per la ingravidesa històrica, és a dir, tapar i oblidar tota mena de referències, records o valoracions sobre la revolució i la guerra, deixant passar temps a fi de no obrir ferides. Davant de l’ horror el més fàcil era tancar els ulls, clausurar i recloure la memòria. Gairebé ningú és capaç de pensar allò que va escriure el poeta calafellenc d’adopció, Carlos Barral, quan deia: No, no era lo mismo./ Yo hubiese querido ver el primer muerto,/Aquel sobre la acera, donde luego/ estuvo la mancha. D’altra banda ja fa seixanta anys i l’oblit buscat pot 6


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

portar al desconeixement i la frivolització d’un passat que constitueix l’antecedent del nostre present. Cal parlar de la revolució, dels morts i de la guerra i cal ferho ara perquè molts dels testimonis directes dels fets van desapareixent, any rera any, per llei de vida i amb la seva absència es perd una informació inestimable per copsar el trencaclosques d’avui. Memòria de guerra. Calafell 1936-1939 , és, per diverses raons, un llibre exemplar. Ha estat escrit en base a la memòria de molts calafellencs sense exclusions. La síntesi és rigorosa i ha estat elaborada a partir d’una mostra prou significativa. L’obra reflecteix molt be el microcosmos d’un petit municipi en l’engolidor de la revolució i la guerra. Finalment és també exemplar perquè pot servir com “exemple”: després de seixanta anys es pot recuperar la memòria de manera civilitzada. Tant de bo que molts municipis de Catalunya tinguessin treballs d’aquest tipus; de ben segur que la percepció i valoració del terrible conflicte seria molt mes objectiva i, cal recordar que el 19361939 és important per comprendre el que passa avui. Dr. Xavier Hernàndez i Cardona.

7


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Aquest llibret no podia començar d’altra manera que amb una nota d’agraïment a totes aquelles persones, homes i dones que han tingut la valentia d’explicar el seu testimoni. A ells i elles el dediquem.

Nota d’agraïment. Pocs llibres deuen tant a tantes persones com aquest. És impossible fer la llista de les persones que ens han volgut fer aclariments o ens han rectificat errades o senzillament ens han explicat coses. Amb tot, voldríem mencionar a Jaume Jané i Salvador Jané, per les llargues converses mantingudes; a l’Emilia Solé que ens ha parlat del treball i de la fàbrica; a Josep Hugué, de cal Pamies, que ens ha ajudat a ordenar la memòria dels morts; a Teresa Mestre, per les vivències transmeses; a Josep Palau, per voler parlar; a Mercè Santacana, pel temps esmerçat mirant fotografies; a Magi Sicart, pels detalls sobre la vida a la mar, a Salvador Trias, Joan Rion, Josep Sans, Agustí Llorens, Llorens Almirall, Vicens Papiol i Antoni Vernet per les ganes de dir tot el que van veure i sentir. El Vicens Espiña, que aleshores era un marrec; ha tingut la paciencia de revissar les dades i aportar-ne moltes i en Jaume Casanyes de Cunit, el rigor de les seves informacions. A l’Enric Olivella, pels valuosos documents que ens ha deixat consultar; a la Biblioteca “Ventura Gassol” de Calafell i en especial a Maria Elisa Farré Torra i l’Eduardo Martín Gonzàlez que ens han facilitat molt 8


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

el treball; també al Rafel Ortoll secretari del Pòsit per deixar-nos consultar els arxius i molt especialment a Sònia Ferrero Cots, i la Carme Rión Colet per la seva amabilitat i eficàcia en la consulta de l’arxiu administratiu municipal. Finalment la Rosana Rion Tetas que s’ha llegit l’original, l’ha corregit i ens ha fet suggeriments molt encertats i valuosos.

9


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

1.- INTRODUCCIÓ. - Justificació i metodologia emprada. Aquest treball vol recollir la memòria calafellenca dels anys 1936-1939, quan damunt del país es desenvolupava la guerra civil espanyola. Hem cregut necessari emmarcar aquests anys en alguns esdeveniments ocorreguts amb anterioritat al conflicte bèl⋅lic, especialment en la dècada dels anys vint que, com es podrà veure, va ser decisiva per explicar fets posteriors. En cap cas hem volgut estudiar el període de la II República a Calafell; sols hi hem fet les referències imprescindibles. La investigació d’un període històric com els anys de 1936 fins a 1939 és una tasca un xic complicada; es tracta d’una època i d’uns fets que encara avui, gairebé seixanta anys després, estan vius en el cor de molta gent. Com que aquesta investigació s’ha de centrar en un poble que aleshores era una comunitat rural relativament petita, on tothom es coneixia, el treball encara és més complicat, ja que parlar dels fets és parlar de les persones, d’allò que van fer i del que no van poder fer. Amb tot, és un deure de la Història recuperar la memòria d’allò que va passar per poder-ho analitzar, per extreure’n conclusions. El passat, per sí sol no explica el present, encara que no hi ha res del present que no es pugui entendre molt millor coneixent el passat, i tots som fills d’aquest passat. És per aquest motiu que ens hem endinsat en aquest 10


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

temps fosc i, moltes vegades, voluntàriament oblidat; uns anys que és ben cert que ens han amagat. Per poder fer la investigació hem consultat les fonts primàries escrites de l’època que ens ha estat possible; aquesta tasca, consistent en el buidat dels arxius administratius, en gran part ja va estar feta, fa alguns anys, amb motiu d’un primer anàlisi d’aquest període històric, (SANTACANA, 1979), però sobretot hem volgut fer el treball recollint la memòria oral, la única que ens podia donar una visió directa; sortosament, a Calafell encara queda molta gent que va viure aquells fets i que els té presents. Nosaltres no volíem que aquesta memòria oral es perdés per sempre i l’hem recollida; per això aquest opuscle és tant nostre com d’ells. Tot el que diem ens ho han explicat els testimonis. Si hi ha errades o mancances és que no hem sabut esbrinar que hi havia darrera de les paraules. Amb tot, encara que és una memòria oral, subjectiva i parcial, no hem renunciat a la tècnica elemental de l’historiador, que ha de creuar la informació, ha de contrastar les dades, ha de valorar els testimonis i, en definitiva, ha de sotmetre les fonts a un judici crític. Molts dels testimonis emprats per confeccionar aquest treball han estat enregistrats amb registres sonors, amb el permís previ de tots ells. Alguns han manifestat la voluntat que el seu record no es perdi per sempre; d’altres s’han mostrat reservats i ben segur no ens han dit tot allò que sabien i que és patrimoni exclusiu de la seva família. Per altra banda, la majoria dels nostres testimonis eren durant la guerra marrecs o gent jove; 11


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

veien i sentien, però molt pocs van protagonitzar els fets que ens han descrit. Com que han passat molts anys, als records visuals s’hi afegeixen moltes imatges posteriors; molts fets han estat reelaborats de forma conscient o inconscient; també hi ha casos en els que la memòria és incompleta; cada persona ha viscut una part petita de la tragèdia col⋅lectiva i, aleshores, el testimoni explica aquesta petita part com si fos el centre del drama històric. Nosaltres hem recollit totes aquestes petites històries i hem intentat situar-les en el lloc que els tocava dins del conjunt general dels fets. No cal dir que tot això està subjecte a errors encara que hem intentat aplicar les regles de l’ofici d’historiar amb tota l’honestedat possible i procurant obtenir visions no partidistes dels fets; els temps i els qui ens llegeixin diran si ho hem aconseguit. Finalment, aquest és un treball que hem fet pensant en els calafellencs de naixement o d’adopció; per aquest motiu no hem cregut necessari explicar molts aspectes de la localitat que tots els que hi viuen coneixen raonablement bé. Així, per exemple hem mantingut els renoms de les persones i de les cases amb l’esperança que els lectors sabran veure en aquest gest l’intent de transmetre l’esperit d’una època en que les persones eren admeses i reconegudes, sobretot per la pertinença a un grup familiar, identificat per un renom. En els renom no s’amagava cap voluntat d’ofendre i avui són patrimoni de la història, com ho és tot allò que ha passat.

12


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

2. LA GÈNESI DEL PROBLEMA SOCIAL A CALAFELL. EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. -La platja de Calafell dels anys vint. L’invenció d’una platja sanitosa. «El poble de Calafell on està emplaçada la Colònia de Vilamar es dedica per complet a l’agricultura, essent la seva primera producció la vinya. Els pescadors naturalment es dediquen a la feina de la mar. El Barri mariner es troba a un quilòmetre de Calafell, format per 36 cases entre elles la del «pes», la dels carrabiners i la de l’Ajudant de Marina. Existeixen també dins del terme de Calafell 11 masies i 26 corrals». Així va descriure, en un exercici escolar, una nena d’11 anys, -Pepita Saltó- com era Calafell als anys vint. En efecte, en els anys vint Calafell era un poble de pagesos i de pescadors; hi vivien 1601 persones, la gran majoria al nucli del poble format per poc menys de tres cents edificis; la Platja, nucli separat poc mes d’un quilòmetre de l’anterior, havia crescut molt en aquells anys. De fet, fins els primers 15 anys del segle, a la platja de Calafell encara hi havia escassament una quarantena de cases i Emili Morera podia escriure que es tractava d’un «barri poc higiènich y sanitós, propens al desenrotllo de (febres) tercianes y altres enfermetats infeccioses»(E.Morera,1909). Amb tot, malgrat això, ja devia ser un barri prou actiu com perquè els 13


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

pescadors disposessin d’un bot salvavides des del 18 de juliol de 1920.(Solé.J.1985). Sabem que des de principis del segle passat, la platja de Calafell era de les que tenia més «fusta» de tot el litoral; en els anys vint «la flota calafellenca estava formada per un total de 108 barques, totes a vela i rem, amb un desplaçament total de 635 tones i 335 homes que treballaven amb dos mil cent quaranta arts.(Informació de Magí Sicart). El desenvolupament i transformació del barri va ser conseqüència directa de l’establiment de les Colònies Infantils de Vilamar, que l’Ajuntament de Barcelona havia instal⋅lat a la zona coneguda com «els Pins del Llagostera» a l’ agost de 1922. Aquestes colònies eren un complement de l’Escola del Mar i estaven destinades a acollir nois i noies en els períodes de vacances. El doctor Mias, junt amb una comissió que havia recorregut el litoral, va aconsellar la platja de Calafell com la més adequada. El batlle calafellenc, Jaume Jané va facilitar la tasca de l’Ajuntament de Barcelona, i el primer grup d’infants hi passava l’estiu de 1922.(ALARI,F, 1978) Com molt bé diu Lluís Tetas, (TETAS,LL. 1997) aquest fet va ser decisiu perquè les platges de Calafell adquirissin prestigi i atraguessin nombroses famílies benestants de Barcelona que s’hi feren una torre. El creixement del barri és evident en aquests anys posteriors i l’Ajuntament, ja en el mateix 1922 va encarregar un pla urgent per organitzar els carrers d’un indret que creixia descontroladament. Amb tot, no va 14


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

ser fins l’any 1925 que es va presentar el projecte, obra de l’arquitecte Eugeni Duran (Ll. TETAS,1997 pàg.29). Molt aviat la platja ja va tenir una població estable de 150 famílies, dedicades majoritàriament a la pesca. Malgrat el poc pes demogràfic, els pescadors de la platja estaven dividits en dues organitzacions diferents: La Germandat de Pescadors, que era l’organització més antiga i en la que sembla que dominaven les famílies més modestes i la Confraria de Pescadors, que va ser una escissió de la primera i en la que, tal vegada, hi havia un major pes dels propietaris de les barques. La Germandat tenia 172 associats, mentre que la Confraria en tenia 154. Amb tot, les divisions eren degudes també a rivalitats familiars i personals. -El Sanatori Marítim de Sant Joan de Deu: l’empenta definitiva. Una empenta definitiva a la platja va ser la construcció del Sanatori Marítim de Sant Joan de Deu, a l’extrem meridional de la platja, ja en el terme de El Vendrell. Un dels caps mèdics de l’ordre, el Dr. Joaquim Riba, l’any 1926, demanava poder tractar les malalties derivades de la tuberculosi d’ossos mitjançant l’helioteràpia. El Dr. Enric Casals, cap mèdic de l’Ordre de Sant Joan de Deu, va recomanar «una platja despullada, airejada, d’humitat mitjana, de temperatura fresca i regular, lluminosa». Calafell presentava millors condicions que qualsevol dels 28 sanatoris 15


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

marítims que estaven de moda als anys vint a la costa francesa. Per això es va decidir fer un Sanatori a Calafell; el sis de juliol de l’any 1924 es va instal⋅lar un sanatori provisional, amb casetes de fusta prop de la platja. El dia 23 de maig de 1929 es va inaugurar l’edifici definitiu amb presència del rei Alfons XIII; es tractava d’una construcció modèlica, molt avançada, obra de Germà Rodríguez Arias, un dels fundadors del GATCPAC i un dels homes mes compromesos de l’arquitectura catalana dels anys trenta (JANE,M; SANTACANA, J,1984). La construcció d’aquest edifici va ajudar a considerar Calafell un dels llocs més saludables de la costa meridional de Catalunya. -Els estiuejants de Calafell. Els estiuejants de Calafell fonamentalment eren famílies barcelonines; el desenvolupament de les funcions d’oci estival es va fer palès amb la construcció del primer Hotel, anomenat Miramar, el mateix any 1924 (MARTINEZ,C.1984). Les primeres famílies d’estiuejants construeixen «torres» en aquests anys o habiliten «botigues de mar»; van ser els Mandri, Grifè, Serentill, Barral, Macian, Bartrina, Sastre, Martorell, Galles i molts altres. Aquests estiuejants arribaven a Calafell amb el tren, encara que alguns portaven cotxes (opels, amilcars, fords, hispano-suiza, etc); portaven novetats i modes, jugaven a pilota davant de la platja amb un joc poc habitual encara entre els calafellencs: el futbol. El pri16


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

mer equip sembla que va jugar entre l’any 1924 i 1925. El formaven nois del poble i de la platja, com «El Fesolet», «el Massell», «El Pau del Cuixes», «el Niceto»,»El Corneta», el «Xuflero» el «Ciscu Ventosa», «El Tallines», «l’Andreuet» i d’altres. Sembla que la iniciativa de jugar al futbol va sortir de Josep Solé, «El Pep de la Farmàcia» ( SOLÉ, J. 1986). L’empenta del futbol a Calafell en aquells anys es pot demostrar per la rapidesa amb la que van aconseguir tenir camp propi, inaugurat oficialment el 16 de juliol de 1929, primer dia de la festa Major. En el primer partit jugat en aquest camp es van enfrontar el «Penya Arocha» i el «Primer Local»; per l’equip visitant - que estava format per estiuejants- hi jugaven Arocha i Miró «elements de gran vàlua afiliats al Barcelona F.C»; per l’equip local segurament hi jugaven Ripoll, Sendra, Llagostera, Sans («Pilis»), García, Llansa, Santacana, Vallés, Mainé, Sardà i Arans. Els partits començaven a tenir aficionats i l’equip s’ocupava de donar la difusió necessària pagant les tres pessetes reglamentàries per fer «un pregó a la platja i al poble». L’equip calafellenc s’auto-finançava (ingressava 56 ptes de «jugadors i acompanyants», i en gastava 35 per desplaçaments i altres; aquí calia sumar les tres pessetes per fer els pregons; encara en restava un fons de 18 ptes). Tot plegat demostra el fet que Calafell era en els anys vint un poble actiu, amb una platja amb creixement i fins i tot de moda.

17


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

-El nucli del Poble en els anys vint. La lluita per la terra. El nucli del poble, en els anys vint, també havia sofert molts canvis; el moviment dels pagesos rabassaires s’havia fet sentir amb força. La divisió tenia profundes arrels socials i venia de lluny; de fet a les darreries del segle XIX, a l’any 1881 ja hi havia a Calafell dos bàndols emmascarats sota l’etiqueta de «Hermandades benéficas»; el capellà explicava al bisbe que «la fundación de dos hermandades en un pueblo de escaso vecindario, como es Calafell, reconoce por causa de la división de sus vecinos; de donde se sigue que cualquier cosa que tenga relación con ellos suele ocasionar conflictos. Así ha sucedido con las dos Hermandades de este pueblo». El conflicte va ser una fotesa: la preferència d’una de les dues germandats en la processó de divendres Sant d’aquells anys (Mossèn Isidre, 1991). Quaranta anys més tard aquesta divisió s’havia desemmascarat i ja era una lluita social per l’us i el domini de la terra (SANTACANA, J. 1978). El desencadenant del conflicte agrari va ser la crisi vitícola de la «fil⋅loxera» que va provocar l’empobriment dels propietaris agrícoles i la ruïna dels petits agricultors, rabassaires i jornalers. Aquest conflicte, d’abast general, a Calafell es va manifestar de forma violenta l’any 1919; manifestacions davant les cases dels propietaris, amenaces, insults, boicots i altres mesures de pressió van agreujar els enfrontaments entre propietaris i rabassaires; el 14 d’agost d’aquell 18


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

any, el governador civil demanava informació al consistori calafellenc, que va anar a informar-lo personalment; cal dir que era un ajuntament controlat pels propietaris. El govern va trametre l’exèrcit, que va ocupar el poble amb unitats de cavalleria. La situació es va calmar aparentment, encara que a les eleccions municipals de l’any 1920, per primera vegada era elegit un ajuntament on no dominaven els elements de la dreta local.(Isidre Vidal alcalde; J.Riambau, J.Grifols,J.Sardà,J.Rovira, E. Dalid, J.Borrell i Jaume Jané van ser els regidors) (SANTACANA,J.1979a). Síntoma de les noves tensions va ser la negativa de la corporació a assistir a la processor del Corpus d’aquell any «por las anómalas circumstancias por las que atraviesa la población» (sessió del 27 de maig de 1920) -La Cooperativa i l’organització rabassaire. A l’any 1922 va esclatar el conflicte de la «sala de baix»; en efecte, hi havia un local social que s’havia fet gràcies als socis, on hi anaven els «propietaris», els rabassaires i els jornalers; alguns socis es van barallar amb la Junta de la Sala per causa d’un deute de 5000 pessetes que tenia la societat amb un dels propietaris (la família LLansa). De fet, els socis no pagaven els interessos, i els propietaris van denunciar-ho als tribunals; el local va anar a la subhasta; semblava que els rabassaires perdrien el local; això els va fer agrupar i van guanyar la subhasta per 12.500 pessetes. Aquesta baralla demostrava dues coses: primerament, 19


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

el nivell de crispació que hi havia i després la força que tenia l’element rabassaire a Calafell, que a la subhasta va poder pagar més que els propietaris. La sala recentment adquirida es va transformar aquell mateix any en el «Sindicat», del qual Jaume Jané en seria el primer president durant gairebé els dos primers anys i posteriorment secretari. A l’any 1923, pocs mesos després els pagesos fundaven la «Caixa Rural»; a l’any 1929 tenien prou capital per comprar la primera màquina de batre de Calafell i una de les primeres de la comarca. (ALARI,F. 1978,) Jaume Jané Papiol (1893-1978), va ser escollit alcalde i va prendre possessió l’1 d’abril de 1922; era pagès i tenia els estudis de mestre. La seva elecció va representar un triomf de l’ala rabassaire, tot i que ell no era rabassaire i es considerava un petit propietari agrícola, de fet, s’havia arrenglerat amb aquest sector d’ideologia vagament republicana. Ell mateix explicava molts anys més tard el significat del seu nomenament quan afirmava que «hi havia (en els anys vint) partits locals: els propietaris i els rabassaires. Abans dels rabassaires hi havia en una banda l’element que en diríem més aviat monàrquic, i en l’altre element hi havia republicans, socialistes. Amb les eleccions aquí (a Calafell) generalment es votava el candidat no fanàtic. Aquí vam tenir de diputat en Jaume Carner, del Vendrell, durant molts anys, que era de l’Esquerra Republicana. L’element del Cafè sempre el votàvem; la majoria sempre era allí generalment» (ALARI,F.1978, pàg. 17). 20


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

No és doncs estrany que en Jaume Jané, el jove que tenia idees republicanes, que a més era esperantista, fos un dels inspiradors del Sindicat i per tant un líder d’aquest grup, i rebutjat pels «propietaris». La resposta dels «propietaris» a la pèrdua del local va ser la construcció d’una nova sala, anomenada oficialment «Centre Agrícola de Calafell». Construir aquesta sala no els va resultar fàcil, com ho demostra el fet que sols tres propietaris van poder aportar les mil pessetes necessàries; aquests eren en Cosme Mainer, dit «el Llagostera», Salvador LLansa i Josep Mestre, de «cal Pepet de l’Agneta». -La dictadura de Primo de Rivera: l’efímera revifada dels propietaris. Tot aquest procés de formació dels dos bàndols que pocs anys després s’enfrontarien de forma despietada i sagnant va quedar interromput, encara que latent, pel cop d’estat del general Primo de Rivera, el setembre de 1923. Com explicava Jaume Jané, «quan va venir l’any 23 el Primo de Rivera va escombrar tots els ajuntaments, va dissoldre tots els ajuntaments de tot Espanya. Va dir que els ajuntaments fossin del «Consell de vocals associats». Aquests no eren ‘concejals’, però controlaven l’ajuntament. Doncs aquests, que portaven aquests càrrecs van passar a ser ‘concejals’ i els altres que ja ho eren van quedar al carrer.» (ALARI,F. 1979. pag 17). En efecte, l’1 d’octubre de 1923, el «comandante de puesto de la guardia civil de Calafell, Don 21


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Eloi Somales Conde» va convocar el consistori i va declarar que des d’aquell moment eren «destituidos todos los señores concejales de este ayuntamiento». Els «propietaris» van recuperar el control municipal durant els anys de la dictadura primoriverista. La junta municipal va quedar constituïda per Isidre Vidal Rovirosa, en funcions de batlle i vuit vocals reconeguts con de dretes: Joan Llansa Vidal, Joan Borrell Mainé, Josep Mestre Giró, Joan Grifols Mestre, Josep Rovirosa Totosaus, Salvador Torres, Francesc Milà Rovira i Josep Batalla Mestre. Prop de la plaça de «cal Marus» hi van construir un edifici damunt d’un antic convent de monges i va ser destinat a caserna de la Guàrdia Civil. L’ajuntament de l’any 1920 havia protestat per l’estacionament de forces de la Guàrdia Civil al poble (sessió del 21 d’octubre) però no ho van poder impedir. D’aquesta manera els propietaris creien tenir assegurat el control de l’ordre públic; també van organitzar la guàrdia del «Somatent», estretament lligada a la Unió Patriòtica, partit únic que el dictador havia creat per substituir a tots els altres; un dels propietaris, el de Cal Pepet de l’Agneta, serà el «caporal del Somatent de Calafell». Van ser armats amb fusells «maussers». La caiguda de la dictadura va significar la liquidació d’aquest consistori fet a mida dels propietaris. Durant els mesos de la «dictablanda» hi va haver un ajuntament format per els «majors contribuents» i «els regidors anteriors amb major nombre de vots». Un propietari, en Cosme Mainer Castellví va ser batlle, en mig d’una creixent oposició. 22


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

-El Calafell republicà. La proclamació de la II República el 14 d’abril de 1931 va significar un canvi important en aquesta fràgil i inestable relació de forces. En un poble com Calafell, la separació de l’església i l’estat era molt significativa ja que els propietaris havien controlat l’ajuntament i el capellà formava part de l’aliança entre uns i altres; era costum que el consistori assistís, per exemple, als actes religiosos i n’ocupés un lloc de preferència; ara això anava a canviar i el batlle de l’any 1933 va escriure al Sr. Rector, Antoni Miret, el següent text: «Alcaldia de Calafell N.95. L’Exssim Sr. Governador Civil d’aquesta província em comunicà ahir, per conducte telefònic el següent: «Governador civil a Sr. Alcalde Calafell.= Señor Gobernador no autoriza procesión que tiene pedida». Lo que trasllado a V. per al seu coneixement i efectes consegüents.»(Mn.ISIDRE, 1993) Això era el 10 d’abril i la processó era la del divendres Sant d’aquell any. Va ser, doncs, en el terreny dels símbols on es van començar a notar els canvis. El primer alcalde republicà de Calafell va ser en Jaume Jané, «El Noi», que havia estat l’anima de la Cooperativa de Pagesos. Van ser escollits amb ell: Joan Sardà Miracle, Josep Cases Rossell, Joan Rovirosa Nin, Josep Rovirosa Vidal, Magí Mestre Romeu, Bartomeu Pedro Mañé i Salvador Llansa Huguer. En la sessió de presa de possessió, a les tres de la tarda del dinou d’abril, van acordar «adherir-se al govern provisional de la República i posar atenta comunicació al govern 23


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

de la Generalitat de Catalunya (...) expressant el desig de col⋅laborar en l’obra del compliment de la llei i a la pau i llibertat de la nostra terra». La primera tasca d’aquest Ajuntament republicà va ser dotar d’escola pública a la Platja: «Quan va ser l’any 31 vaig ser elegit alcalde de Calafell: el primer alcalde republicà que hi va haver. L’Ajuntament aquell vam treballar per a fer unes escoles nacionals a la platja que no n’hi havia.»(ALARI,F,1978). La creació de l’escola pública a la platja va comportar la renúncia del batlle Jané formalitzada el 29 de maig del 1932, ja que ell era l’únic calafellenc que tenia el títol de mestre, i aquest ofici era incompatible amb l’exercici del càrrec de batlle. L’escola era un dels dèficits crònics de Calafell; en el cens electoral de 1934, a Calafell hi consta que el 34 per cent de la població no sabia llegir ni escriure; això era greu en el cas dels mariners i sobretot de les dones, on la proporció era molt més alta. Segons el testimoni del batlle que en va sortir elegit de les eleccions de 1931, a Calafell «va ser una lluita no per republicans o monàrquics; no res d’això, sinó que va ser una lluita entre els calafellencs contra els estiuejants i els infeliços que els seguien. Aquests van ser una minoria. Va triomfar el sentit comú dels calafellencs de la platja» (ALARI,F 1978). Segons ell doncs, el problema que es va debatre a Calafell a l’any 1931 era la segregació del nucli de la platja respecte del poble; va guanyar la posició dels «unionistes», ja que el «separatisme de la platja» el propugnaven els estiuejants. Probablement, el resultat de les eleccions 24


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

de febrer al poble no va ser una qüestió tant simple, com ho va explicar el batlle Jané, encara que és ben segur que fets com aquest podien ser decisius a l’hora de votar. De fet les eleccions legislatives del 28 de juny d’aquell mateix any, a Calafell va votar el 87,9 % del cens electoral (format per 554 electors) i la candidatura republicana va obtenir el 96,6 % dels vots. Els primers canvis van afectar a la denominació dels noms dels carrers; el primer bateig de carrer es va fer el 8 d’octubre de 1931: el tram final del carrer de l’Església es va dir Plaça de la República, mentre que el carrer Principal esdevenia carrer Francesc Macià; l’1 de novembre següent s’introduïen els noms de Pi i Margall, (Plaça Constitució), Fermin Galàn (carrer de l’Església), Salmerón (carrer del Bisbe Català), García Hernández (carrer del Marqués de Comillas) Ferrer i Guàrdia (carrer Major) i carrer 14 d’abril; a l’agost de 1932 es van batejar altres carrers: Francesc Layret (carrer Sant Pere), Anselmo Lorenzo (carrer Carme) i Ramón Nogués (carrer Mallorca) (TETAS,LL 1997. p.35-36). En les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932, va votar el 73,5 % del cens i els candidats per l’Esquerra Republicana en van treure el 83% dels vots.(VILANOVA,M. 1986, p. 365). Hi ha canvis significatius en el comportament de l’electorat a les legislatives de 19 de novembre de 1933; hi va participar el mateix tant per cent de l’electorat calafellenc, que ara era ja de 1137 persones ja que votaven les dones; l’Esquerra Republicana va treure 25


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

el 71,6 % i els vots de dreta es van anar refent una mica (VILANOVA,M. 1986, P.369). Amb tot, és evident que a Calafell no hi havia potents organitzacions de dreta i sols sembla que hi havia un grup adherit a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, essent en Josep Pahisa i Aleix Olivella dos membres destacats, que els veiem intervenint en aplecs i reunions, com per exemple l’aplec de «Joventuts del Baix Penedès», de 14 de juliol de 1935, o l’acte celebrat a Calafell el 7 d’abril del mateix any. Un dels factors que expliquen aquesta situació és la propia sociologia de Calafell en els anys trenta. En el cens electoral del 1934 , en el poble, hi figuraven inscrits 107 “labradores”, la gran majoria amb contractes de rabassa; 25 figuraven com a pescadors, encara que eren molts més -molts pagesos eren pescadors a temps parcial- i la resta d’oficis es repartien entre 6 fusters, 11 paletes, 2 ferroviaris, 4 xofers, 2 sastres, 3 carnices, 1 lampista, 1 sabater, 3 rajolers, i poca cosa mes . Tan sols el secretari de l’ajuntament, el metge, el farmaceutic i un estudiant posseien estudis mitjans o superiors. De les dones, gairebé totes les que figueren en el cens es dediquen a feines domèstiques (“sus labores”); d’aquestes gairebé el 42 % figuraben com a analfabetes. Per tant, el 50 % dels homes adults que anaven a votar eren “rabassaires” i les dones votaven el que els homes deien que s’havia de votar. Aquest fet condicionava fortament el comportament electoral.

26


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

3.- L’INICI DE LA REVOLUCIÓ I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE. -El pròleg de la revolució: el 6 d’octubre a Calafell. L’1 de febrer de 1934 havia pres possessió de l’ajuntament un nou consistori, molt més esquerrà que els anteriors. El batlle va ser en Francesc Nin Palau, recolzat per regidors predominantment rabassaires. Els primers dies d’octubre de 1934, en el cafè de Calafell es parlava de tot; molts deien que s’havia de fer vaga; homes amunt i avall i un cert neguit era la tònica general; de fet, a Barcelona, el dia 5 d’octubre la vaga va paralitzar la ciutat. A Calafell molts jornalers ja no van anar a treballar, malgrat que aleshores eren dies de feina (es trasbalsava el vi); tot el dia següent, el cafè o Sala de Baix estava molt plens; eren les vuit i deu minuts de la nit quan Companys, des del balcó de la Generalitat proclamava l’Estat Català de la República federal Espanyola. Al cafè hi havia una radio connectada a un altaveu; allà els jornalers i rabassaires van sentir la proclama del President invitant a unir-se al moviment. Durant tota la nit hi va haver preparatius i al matí, escamots armats amb escopetes de cacera i alguna arma dels sometents van començar a establir «controls» a la carretera. Mentre, a mig matí, els calafellencs s’assabenten que a les sis del matí el president Companys ja havia telefonat al capità general la seva intenció de rendir27


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

se a l’exèrcit. Poc després, com és ben conegut, el palau de la Generalitat era ocupat per les tropes. Els calafellencs que esperaven poder sumar-se a la revolució van retornar a les seves cases, com si res no hagués passat. Un sentiment de frustració i probablement de temor es va apropiar d’alguns dels aleshores joves dirigents. Pocs dies després l’exèrcit va detenir alguns dels líders calafellencs, i els van portar al vaixell-presó del port de Barcelona en espera de judici. Sembla que els calafellencs van ser tancats al vaixell «Manuel Arnús». Prèviament havien estat destituïts del seu càrrec en Francesc Nin Palau, Ramon Rovira Vidal, Recaredo Vidiella Pujol, Cassimir Rossell Pons, Josep Rion Milà i Josep Fons Mestre, considerats instigadors del frustrat intent revolucionari. Havia estat una mena d’assaig general de la revolució; va ser el pròleg. En aquest intent n’hi havia molts de compromesos, encara que les responsabilitats van quedar molt diluïdes, ja que, de fet, al poble, no havia passat res. Tot amb tot, després del 34 les coses ja no van continuar igual, i la constitució de l’ajuntament el 14 de maig de 1935 va ser molt difícil. Va ser escollit batlle en Josep Güell Palau, el «Pep paleta». -Les eleccions de febrer al poble. La revolució pot dir-se que començà abans de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936. El 16 de febrer, les eleccions van donar la victòria al Front Po28


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

pular d’Esquerres... A Calafell les eleccions van demostrar que el Front d’Esquerra tenia el recolzament majoritari, amb el 71, 3 %. (VILANOVA,M. 1986,p.373) Pràcticament no havia canviat res des de l’any 1931. Els calafellencs votaven a les esquerres. Fins aquell dia governava l’Ajuntament de Calafell, com ja s’ha dit, en Josep Güell i Palau, de la LLiga, amb un consistori que reflectia l’ambigüitat en que es movia el poble; amb 1818 persones censades, Calafell era un poble de mida mitjana. A Calafell molta gent identificava el batlle com un home de «dretes» i de fet, era un home prou conservador. El dia següent, disset de febrer, es presentava a la Casa de la Vila una comissió encapçalada per Francesc Nin, de Cal «Ardet» i Ramon Rovira reclamant la dimissió de tot l’Ajuntament i, per tant, el traspàs de poders. En Francesc Nin, de Cal «Ardet» junt amb els altres que l’acompanyaven eren els regidors destituïts arrel de la frustrada revolució del 6 d’octubre de 1934.(Ramón Rovirosa Vidal, Recaredo Vidiella Pujol, Casimir Rosell Pons, Josep Rión Milà i Josep Fons Mestres) Tots ells, seguint el que va passar a tot Catalunya reclamaven el govern municipal, que els havia estat arrabassat de les mans després del frustrat intent revolucionari. Els activistes detinguts aleshores i provisionalment internats en un vaixell, ara tornaven investits dels poders municipals. La mateixa nit, entre les 21 i les 22 hores del 17 de febrer, més de dues-centes persones es presentaven davant l’ajuntament; així es constituïa de dret l’Ajuntament, encara que l’unitat no va durar gaire, 29


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

doncs el 10 de juliol, el segon tinent d’alcalde presentava la seva dimissió com a resultat d’una violenta discussió que s’havia produït en la sessió del ple municipal i que el secretari, Sr. Anton Solé, amb prou feines va poder amagar, malgrat el seu estil literari, necessàriament conciliador. La lletra de renúncia al càrrec del regidor esmentat insinuava les enemistats i divisions internes i estava redactada amb termes molt durs. Altres regidors estaven amb ell, malgrat que, segons sembla, aquell 10 de juliol van callar. Naturalment els regidors considerats de «la dreta», Josep Güell, batlle sortint i Josep Rovirosa i Oller de cal «Andresito», van quedar arraconats. Els dos eren candidats de la llista de la Lliga. -Una festa Major tràgica. A l’entrada de l’estiu, el 16 de juliol es va celebrar la Festa Major, com cada any. Les festes no s’havien interromput mai a Calafell. El 17 de juliol segona jornada de festa la gent va anar al ball en els locals socials, malgrat que pels pagesos no s’augurava un bon any. La plaça de Catalunya, que aleshores en deien oficialment, plaça de la República -encara que popularment sempre s’havia dir Plaça de Cal Marus en referència al bar que hi havia- estava plena de gent. Els homes prenien anís, resolis, rom escarxat, menta... Mentre, el jovent ballava, la radio, des de Barcelona, portava la notícia d’un aixecament militar de les tropes d’Africa. L’emissora que la gent podia escoltar 30


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

a Calafell deia també que cap caserna s’havia aixecat a la Península: «ningú, absolutament ningú, no s’ha associat dintre de la Península a aquesta empresa absurda». La notícia la van sentir els qui estaven a la plaça, sobretot al «Marus Bar», regentat per en Josep Pons, ja que en aquest local del carrer «Francesc Macià» hi havia anunciades «continues sessions de radio»; la notícia de l’aixecament militar no va interrompre la festa que havia de durar fins el dia 18; el programa no diferia molt del dels anys anteriors; el dia 16 hi havia a les 12 Vermouth-Concert i futbol i «lluïts balls als Centres»; també s’anunciaven «sessions de cine». El dia 17 hi havia «Concerts per les diferents orquestres» a les 11, festes esportives a la tarda i Balls de Societat; finalment el dia 18 hi havia el Partit de Futbol infantil a benefici del Sanatori de Sant Joan de Deu; Tot continuava segons el que estava previst encara que la gent, això sí, escoltava també la radio a la Sala de Baix, amb altaveus. Cal recordar que, en aquells anys escoltar la radio era ja força freqüent, malgrat que a la majoria de cases del poble encara no en tenien; sabem d’algunes cases que disposaven d’aparell receptor, com per exemple a Cal Rovirosa, que podria haver estat la primera casa que tenia radio a Calafell; també en tenia un el Josep Solé Farré, de la Farmàcia i alguns més. Els aparells de radio (Radiola, Telefunken, Gloritone i Edisson) els veiem anunciats ja a la premsa local, especialment a «La Veu del Castell»; Semblantment passava amb el telèfon, que sols hi havia la centraleta 31


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

de la plaça de cal Marus i a l’Hotel Miramar de la Platja; ni la guàrdia civil, ni l’ajuntament ni el capellà, ni tampoc gairebé cap propietari disposaven a l’any trenta sis d’aparell de telèfon. La petita força de guàrdia civil va ser concentrada al Vendrell i posteriorment a Tarragona; la caserna de Calafell va ser tancada. El dia 19, diumenge, els calafellenc es van assabentar de l’aixecament de l’exèrcit a Barcelona; a la plaça de Cal Marus hi havia gent asseguda a fora; eren el Pepito de Cal Panxo, el Rafel de Cal Venzislao, el Salvador de Cal Llansa i altres; tots ells crien que això «és cosa de quinze dies»; d’altres afirmaven en veu alta «aquí no passarà res de res»; el dilluns 20 a la tarda ja arriben notícies de l’esclafament de l’intent sediciós a Catalunya. Des d’aleshores els fets es començaren a precipitar; corren tot tipus de rumors: des de l’arribada imminent d’un tren carregat de soldats disposat a esclafar el moviment revolucionari, fins a consignes de sang... -Comença la revolució a Calafell. «El Comitè». Entre els dies 20 i 22 de juliol, evacuada la força pública, l’ajuntament frontpopulista es va veure desbordat per l’efervescència del Comitè Antifeixista de Calafell, que prendrà les primeres mesures revolucionaries. En aquell moment, la gent armada actuà al seu lliure arbitri. Aquest Comitè no va ser mai, com és lògic, una estructura orgànica clarament definida i no és fàcil estudiar-ne la composició; amb tot, n’eren membres 32


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

destacats l’Enric Dalid Totossaus, dit «El Corino», el Josep Riambau i Miró, de «cal Prats», els germans Palau Papiol, de «Cal Tòfol», el Josep Grifols, de «Cala Brana», el Josep Castelló Farrés, de Cal «Sibino», el Modest Durant i molts més. El president va ser Isidre Vidal Rovirosa, de Cal «Robert». Tots ells, a excepció del Josep Riambau, que era d’Esquerra Republicana, eren membres de la CNT, organització que aleshores tenia una quarentena d’afiliats a Calafell. De fet, aquest comitè va suplantar l’Ajuntament i el veurem exercint tant les tasques de control com, fins i tot, decretant impostos extraordinaris. La paràlisi municipal es va produir per què aquest organisme va resultar inoperant degut a la presència d’elements que en deien «no afectes al front popular». Des del començament, el Comitè de Milícies Antifeixistes va establir un sistema de «guàrdies de milicians»; aquests serveis es va acordar a Calafell que es retribuirien a 8 pessetes cada un; aquestes milícies locals, a Calafell, sembla que van esdevenir molt aviat perfectament inútils i els seus controls sovint eren pertorbadors; a més, aquests jornals constituïen un pressupost important que deixava les finances municipals amb series dificultats econòmiques. Amb tot, van seguir fent-se durant tota la guerra, gairebé fins els darrers dies. -Registres i incendis. Amb la revolució es produeix la mobilització desconeguda i brutal, el descontrol, l’acte arbitrari, la 33


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

venjança personal i també l’idealisme revolucionari d’alguns. El dia 22 d’aquest mes el poble es va veure ple d’escamots armats; venien a «cremar l’església»; els escamots eren formats per milicians armats de Vilanova i la Geltrú, alguns del Vendrell i els inevitables informants i còmplices locals. Ferroviaris procedents de Sant Vicens de Calders, també armats, van establir controls a la carretera. La crema de l’església presentava alguns inconvenients; en primer lloc un edifici tant gran amb cases properes i l’ajuntament al davant podia afectar els immobles del costat; alguns veïns, com el forner que hi havia al costat mateix de l’església, s’hi volien oposar; per altra part, si bé el Comitè Local sembla que aprovava l’acció, l’Ajuntament, que formalment exercia l’autoritat, no ho veia massa clar. Van acordar, després d’acalorades discussions «cremar els sants a la plaça» i, posteriorment, fer «registres de les cases dels facciosos» i dels «elements no addictes». Els homes del poble, la majoria forçats i alguns de grat van anar a la «rectoria» a cercar la clau; a l’entrada de la casa rectoral, la majordona, al sentir l’aldarull, es va espantar i sembla que va voler córrer tot cridant; un milicià li va disparar un tret i la va deixar ferida d’un braç. El rector, Mn Ramon, un home baixet i lògicament espantat va poder fugir gràcies a l’ajuda d’un taxista i d’alguns membres del propi consell municipal, com per exemple Josep Castelló, que era conegut amb el renom de «El Sibino» i el propi president del Comitè, Isidre 34


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Vidal Rovirosa. A les 10 de la nit, el president del comitè de Calafell es va presentar al Sanatori junt amb Mossèn Ramòn; el volia salvar dels grups incontrolats. Aquesta informació la va facilitar fra Matias Mina Salvador, vicemestre de novicis del Sanatori, que va ser testimoni d’excepció, ja que hi era present.(OCTAVIO MARCOS, 1980,p.501) També l’església es va salvar de la crema, però no el mobiliari que va cremar després d’un saqueig sense precedents en la memòria de la gent; va desaparèixer pràcticament tot, inclosa la talla, tal vegada romànica de la «Verge de la Cova», i els retaules barrocs que presidien la capçalera. La foguera, davant de l’ església va fer una columna de fum negra que es va poder contemplar des de tot el terme. La fusta va cremar durant alguns dies. Els vasos sagrats van desaparèixer. Van seguir els registres a les cases dels «propietaris» i de la gent de missa; escorcolls fets de forma desordenada, van lliurar a les flames llibres, imatges, mobles i objectes diversos. Els elements més destacats en aquests registres eren els cenetistes locals. -La tragèdia de Sant Joan de Deu. El fum de la crema de l’església es veia des del Sanatori de Sant Joan de Deu. L’endemà del saqueig de l’església, el dia 23 de juliol, els primers escamots de milicians forasters van fer acte de presència al Sanatori Marítim dels Germans de Sant Joan de Deu. L’escamot va allotjar-se a l’edifici; estava dirigit per Francisco Mi35


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

guel Servano; hi havia també milicianes. En l’edifici, a instàncies del Comitè de Calafell, ja hi havia la bandera de la Creu Roja. Sembla que el comitè local de Calafell va donar garanties als frares i el president del Comitè, Isidre Vidal, de «Cal Robert», va dir al superior de la comunitat hospitalària, Julià Carrasquer, que res no havien de témer, perquè li constava l’obra humanitària que realitzaven en pro dels nens malalts i per aquest motiu no permetria que fossin molestats.(OCTAVIO MARCOS, 1980,459) Aquesta seguretat va fer confiar a la comunitat que, d’altra banda, tenia instruccions superiors que en cas d’incendi o assalts el seu lloc estava al costat dels malalts; és a dir, no podien abandonar els nens internats. De l’ocupació del Sanatori pels milicians hi ha una descripció molt viva feta per en Joan Sentís i Balfegó, que treballava a la cuina de l’hospital: «un dia que anàvem a servir el sopar...ai fill, m’entrà una companyia a matar, com si fos avui, i diuen «fora sotanes, fora vestuari, cadascú al seu destí» Jo li dic a un xiquet que tenia allí a la cuina, que l’havien curat els hermanos: mira nen, jo ja no vindré més. I ell em diu: mireu que si no veniu, a lo millor per deixar això us maten. Era un xiquet que tenia setze o disset anys; jo vaig pensar que potser tenia massa raó. I a l’hora de marxar ja era de nit, fosc; tots erem allí a la terrassa, tots els milicians eren allí, sense afaitar...oh! feien frente eh? i salto i li dic a un que era paleta de Saragossa: «Escolti, faria el favor d’acompanyar-me a casa?» Diu, «sí, home, sí, per què no?». Amb lo revòlver aquí, amb 36


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

bombes de mà, amb el màuser,... la mare que em va parir!.... perquè jo al mar era molt valent però a terra... canviava molt això. I quan arribo a casa els dic: «malament rai, noia». Al costat de casa hi havia un camió d’aquells que portaven gent a matar(...) Estava tot ple de milicians(...) l’endemà a les vuit del matí m’en vaig cap al Sanatori com de costum i quant arribo allí m’en vaig de seguida cap al «president», el cap de colla que es deia Miquel, (es refereix a Francisco Miguel Servano) i l’havien fet jefe de tots. «Buenas», «buenas» diu:» yo soy el presidente de aquí», era allà a l’ entrada(...) I jo li dic:»Yo soy el que estoy en la cuina»- ell ja ho sabia qui era jo- Hem diu: Si Ud. quiere quedarse de aquí en adelante ya cobrará la dieta», jo li dic: «bueno», i em foto a la cuina...i aquell xiquet i jo mira...passa avui, passa demà...»(J.MÈLICH,1981). Amb tot, el dia 30 de juliol al matí el superior era cridat davant del cap de l’escamot de milicians i li era comunicat verbalment que la «seva missió ha acabat; des d’ara infermers i infermeres milicianes atendran als malalts». També, en aquests cas sembla que es van donar garanties de sortida; la comunitat va preparar-se per marxar, a excepció de quatre germans mestres i quatre novicis que van ser autoritzats a restar a l’Hospital aquell dia. A les 13 hores, després d’una cerimònia religiosa de comiat, feta a la capella de la institució, els frares sortien en petits grups, en direcció a les estacions de Sant Vicens i Calafell. Eren 25 entre novicis i frares. Tot just sortir, a escassos metres de la tanca del Sanatori, van ser tirotejats per grups 37


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

milicians que sembla que els esperaven a fora. Un va morir allí mateix, despues d’una agonia de set hores; era en Constanci Roca, abatut sota el trets disparats per dos milicians; es deien Francisco Hernando i Josep Vidal. Aquest primer incident va ser presenciat pel Sentís, qui en donà una versió un xic diferent:» Un dissabte, vénen allà a la cuina i em diuen: «puede arregalar comida para el mediodía para servirla a los compañeros», perquè tractaven de companys i camarades, eren castellans tots... i en això surt un «hermano» i s’en va; corren darrera d’ell i li foten tiro i el maten; ella (la dona del testimoni, que es deia Teresina) estava fent herba allà al terraplè de la via... i el maten i cau allí, en un esbarzer i després un altre «hermano»; l’un es deia Vicent i l’altra Miquel(...)».(J.MÈLICH,1981). En aquest punt és probable que la memòria fallés, ja que el que va morir als esbarzers certament es deia Constanci i va ser la primera víctima mortal, i per altra part no n’hi ha cap que es digués Miquel en la llista d’executats. N’hi ha un que es deia Vicent Cañelles Vives, nascut a Onda (Castelló). Naturalment tots van fugir; anaven amb robes civils, gorres, boines i espardenyes. A l’estació de Calafell, el Cap, Sr. Canales, els va comunicar que no hi havia trens; de fet l’estació estava ocupada ja per milicians del batalló de ferrocarrils, fortament armats i probablement anaven disposats a no deixar marxar a «cap facciós» ni «cap capellà «; el Sr. Canales en va salvar un, en Joan Creus, novici fill de ferroviari; aquest 38


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

fet va originar un petit conflicte i hi ha versions -no comprovades- que diuen que el cap de l’estació el va defensar «pistola en ma» segons el relat de Matias Mina, testimoni ocular dels fets (OCTAVIO MARCOS, 1980, P.511); en tot cas, va ser una acció individual i que no va poder impedir la detenció dels altres; semblantment passava a Sant Vicenç. D’aquesta manera van ser tots ells, capturats i portats al Vendrell; els escamots de milicians, en aquest cas eren forasters (si hem de creure el testimoni de Sentís eren ferroviaris vinguts de Reus) i sols un membre del comitè local, l’Isidre Vidal de «Cal Robert» va «presenciar» el primer tiroteig. A la vila del Vendrell hi va haver un simulacre d’execució, però no es va consumar, ja que va arribar una contraordre; aleshores van ser aconduïts amb un camió petit vers Barcelona; el camió, conduït per Joan Roca Iglesies, va enfilar la carretera de Calafell; anava precedit per tres cotxes i altres tres seguien darrera; en total els detinguts anaven escoltats per 19 milicians; al pujar al vehicle, el superior els va fer resar i el pare Brauli M. Corres els va donar l’absolució; al passar prop de la carrerada de Cal Rión, l’escamot va fer baixar del cotxe als frares; quatre novicis joves van ser separats del grup mentre els deien «Vosaltres no ! i heu estat enganyats per aquesta gent»; també van separar del grup al Pare Munné, que era súbdit argentí. Els altres van ser obligats a saltar i tot seguit van ser tirotejats mentre fugien; les versions difereixen un xic sobre aquest tràgic final; mentre alguns diuen que van morir genollats resant i cridant 39


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

«Visca Crist Rei», d’altres parlen de l’intent d’amagarse sota de les vinyes d’aquell indret. Un testimoni presencial és el de Jaume Carbonell Massip, aleshores un vailet de 14 anys que acompanyava al seu pare en les reparacions de les conduccions de l’aigua. Ho explica així: «Serían poco más de las seis de la tarde cuando regresábamos de la playa. Habíamos tomado uno de los senderos de andura que, cruzando las vías del tren suben hasta la carretera. A nuestra derecha terminaba el llano y empezaba un montículo con pinos. No habíamos llegado aún a la carretera cuando una camioneta cargada con gente pasó (en direció) a Barcelona. Algunos iban con fusiles i de pronto el corazón me dió un vuelco ¡Los hermanos! - dije a mi amigo.(...) Amparados por unos matorrales seguimos la marcha del camión. Pareció pararse a lo lejos. Así era, ya que saltaron unos hombres, obligando a bajar a los demás. Habría alrededor de una veintena de personas y, sin lugar a dudas, fuera de unos pocos, se trataba de los Hermanos del sanatorio. Vimos la comitiva dirigirse por un terraplén hacia el pinar, un pequeño bosquecillo en el que desaparecieron de nuestra vista. La curiosidad y la irreflexión de los años -16 mi amigo y 14 yo- nos impulsaron a avanzar un poco más. Nos echamos al suelo amparados por el terreno. Estábamos temblando, presagiando que algo terrible iba a ocurrir; se oían voces y, de pronto, sonaron unos diaparos, y otros...»(CARBONELL, J 1991). El cert és que a la Carrerada del Rión en van morir catorze més; en total 15 persones van ser assassinades. (NONELL, 40


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

S 1984). Hi ha informacions que parlen d’un nombre mes elevat; de fet l’acta exhumació de cadàvers feta el 22 de juny de 1940 es van poder identificar 15 cossos (OCTAVIO MARCOS, 1980,p. 513-519) Les descàrregues de fusselleria produïdes per l’assassinat dels frares les van sentir alguns pagesos i també nens i nenes de les Colònies d’Estiu de Vilamar, que es banyaven no gaire lluny del lloc dels fets. Va ser precisament el director de les Colònies de Vilamar, de nom Fornaguera, una de les poques persones que, sembla que es van enfrontar amb els membres de l’escamot de milicians, quant, després de les execucions menjaven a l’hotel Miramar de la platja. Els cossos dels frares morts van ser portats al cementiri, que aleshores era encara a dalt del Castell; els veïns encara recorden les galledes d’aigua que van haver de tirar al carrer per treure els reguerots de sang. La mort violenta dels germans de Sant Joan de Deu va ser un acte gratuït i brutal que no sembla poder-se imputar al comitè de Calafell i menys a l’Ajuntament; el poder real era a mans de qui tenia més armes i més gent; grups que feien la guerra pel seu compte; persones de dubtosa moralitat social que apareixen i són típics de tot moviment revolucionari; com ha escrit Josep Termes (TERMES,J, 1987) «aquest neòfit (revolucionari) és el pitjor espècimen de la revolució; la seva covardia anterior (o un passat no gaire net ni gloriós) l’empeny cap a les pitjors accions, les més salvatges i les més injustes... anarquistes de tota la vida (van ser) aculats, per moderats, per una massa 41


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

assassina que mai no havia lluitat per la revolució, i que si abans no volia res ara ho vol tot, i a la vegada». Tal vegada, és això el que va ocórrer a Sant Joan de Deu. -Venjances i assassinats. Aquestes no van ser les úniques víctimes de la revolució; el 13 de setembre el milicians del comitè revolucionari de Vendrell van anar a buscar a Mossèn Jaume Solé, que era capellà beneficiari de l’Hostal, la capella propera a la platja. Se’l van emportar i el van executar davant del cementiri del Vendrell. (NONELL,S 1984,PÀG.86). D’aquest fet n’hi va haver algun testimoni que va veure com anaven a buscar al capellà per matar-lo. El seu relat no ens ha arribat (ALARI, F 1983). D’altres testimonis que ens han arrivat, com el del picapedrer, Manuel Espiña, expliquen que es van trobar amb l’escamot; al creuar-se van dir «Aquest el matarem i n’hi haurà un de menys». Mossèn Jaume Soler plorava. Aquest assassinat, com tots els altres va acular a la gent catòlica calafellenca cap a la contrarevolució i, en definitiva, dos anys i mig més tard, cap al franquisme. A primers d’agost, l’Ajuntament frontpopulista farà dimitir als consellers que procedien dels «partits no afectes al front popular», és a dir, a Josep Güell i Palau i a Josep Rovirosa i Oller, que eren regidors per les llistes de la LLiga; van ser substituïts per Joan Rovirosa Nin 42


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

i Josep LLevadires i Mestres, que eren del Centre Republicà Democràtic Federal». Poc després, en Josep Güell va ser assassinat en circumstàncies obscures, tal vegada amb la complicitat de membres del comitè local. Havia arribat el moment de les venjances i de «passar comptes». Un dels fets de sang protagonitzats per alguns membres del Comitè calafellenc va ser, segons sembla, l’execució de quatre membres de la família Marsè de Cunit; en efecte, Josep i Pere Marcè Mestre, dos germans de la masia de “Can Paleta” s’havien amagat en un fondo darrera de la Masia, per por dels incontrolats. Un dia, un vei de Calafell que estava caçant va observar casualment com sortia gent de la Masia amb cistells plens de queviures i s’endinsaven al bosc. Sospitant quelcom estrany va posar-ho en coneixement del batlle de Cunit, Jaume Mestre i Jané, “El Moles”. que sembla que va localitzar l’amagatall l’endemà i ho va comunicar al comitè calafellenc que el dia 18 d’agost va enviar un escamot d’homes armats; van trobar als quatre fugitius i els van abatre allà mateix: eren en Josep Marsè i Mestre, de 52 anys i el seu germà Pere de 47, mentre que els dos fills d’aquest darrer eren en Pere, de 23 anys i en Josep de 19. Els assassinats es van cometre en el Fondo del Cocò. La intervenció dels escamots calafellencs en aquest fet sembla molt probable, segons els testimonis obtinguts a Cunit; en tot cas, el que es pot demostrar realment és que hi havia una estreta relació entre membres del comitè de Calafell i els de Cunit, ja des de 1933, amb 43


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

motiu de l’assassinat de l’hereu de la família Marsè a mans de Joan Albà. Aleshores, a Calafell es van fer actes diversos i fins i tot obres de teatre amb solidaritat de l’assassí. En aquests actes hi participaren molts dels membres que, tres anys més tard van formar el Comitè calafellenc. Els motius esgrimits pels revolucionaris per justificar els fets violents i sagnants es poden resumir en les frases d’un home que aleshores tenia cinquanta anys: «(Tot això ) va venir perquè feien treballar els treballadors per no-res. Al cap de la setmana, treballant desesperat, veien l’amo com els guaitava, amb la sombrarilla i el puro, tot plegat per tres duros. I d’aquí va venir la revolució: de l’esclavitud, home, que feien passar als treballadors!. Ells passejant-se amb la sombrarilla i el puro, cal veure els treballadors...D’aquí va venir: massa, massa esclavitud!.»(ALARI,F.1983). - La gent de dretes fuig i s’amaga. Els fets de juliol van ser determinants perquè els membres més significats de la dreta local s’amaguessin; els homes de la família dels LLagostera van abandonar el poble ja que molt probablement haurien estat executats; sols van restar a la casa dues dones; la família de Cal Pepet de l’Agneta, també propietaris rurals ja havien abandonat Calafell l’any 1935 i no van tornar; els de cal Joan Ramon, uns altres propietaris van deixar de venir al poble; a Cal Rovirosa va marxar tota la família i els germans LLansa, 44


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

propietaris rurals i empresaris tèxtils van amagar-se, tot esmunyint-se de les mans del «comitè». D’altres, com l’administrador de les finques de Segur o l’Anton Romeu de «Cal Rión», van haver d’amagarse, sembla que després de l’ensurt de sengles simulacres d’afusellament. Durant els mesos següents i fins al final de la guerra, hi va haver diversos xicots del poble que van ser detinguts i portats a la «txeca» del Castell de Pilats, del castell d’Altafulla o de la del «convent de les Punxes de Tarragona. Els motius eren variats: des d’acusacions de «feixistes» fins a encobridors dels seus fills «pròfugs de l’exèrcit popular»; van passar per aquesta situació incerta de detenció el Joan de «Cal Bo», el Macià de Cal «Viudo», l’ Enric de Cala «Lita», el Joan de Cal «Jan» i algun altre. També hi ha detencions per obligar a declarar sobre l’amagatall de «facciosos», com el cas d’una de les dones de «Cal LLagostera»; finalment hi ha detencions de pagesos per amagar queviures. - La fàbrica tèxtil dels germans Llança. De tots els pròfugs, els empresaris Llansa (Joan i Salvador) van ser especialment significatius, ja que eren els propietaris de l’única indústria que hi havia a Calafell. Aquesta fàbrica tèxtil estava instal⋅lada des de l’any 1925 i hi treballaven noies (L’Irene de Cal Neguitat, la Pepeta de Cal «Claudio», la Salvadora de cal «Pau de Fora», la Maria de Cala «Coloma», la Cris45


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

tina de cal «Joanot», la Magdalena de cal «Llopet», la nena de cal «Camasec», una noia del Felix de l’Errat i l’Emilia Solé de cala «Sibina».) La fugida dels germans Llansa deixava a la fàbrica amb el poc capital que restava a la caixa; segons el decret de col⋅lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya, aquesta indústria no es podia col⋅lectivitzar per no ser una empresa de més de 100 treballadors; per fer efectiva la col⋅lectivització s’havia de declarar als propietaris com a «pròfugs» o «facciosos»; l’ajuntament va acomplir aquest tràmit en la sessió del tres de març de 1937. De fet, la fàbrica va ser ocupada des del mateix agost de 1936; les treballadores van ser «invitades» a portar la indústria i de 15 pessetes a la setmana van passar a guanyar-ne 30; el local va restar sota el control de la UGT que, juntament amb els treballadores, van impedir que els telers fossis desmuntats i traslladats a Vilanova i la Geltrú; amb tot, l’augment de salaris, junt amb la manca de capital i de subministradors de fil va fer que la producció s’aturés a principis de 1937; és a dir, que quant es va col⋅lectivitzar formalment ja de fet no funcionava i les treballadores sols hi anaven per fer-ne les tasques de manteniment. Altres empreses col⋅lectivitzades van ser la del «Gran Aqüeducte Vilanoví», societat que explotava el subministrament de les aigües del poble i que va quedar en mans de la UGT.

46


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

-El Col⋅⋅lectiu de Calafell. Si la col⋅lectivització de la fàbrica Llansa no va poder mantenir la producció, la de les terres sí; la col⋅lectivització de terres es va intentar organitzar ja en els primers mesos de la guerra. Les terres del col⋅lectiu havien de ser les dels «propietaris facciosos» treballades mitjançant el sistema de jornalers i la d’aquells petits agricultors que volguessin formar-ne part, aportant les seves. La seu social del «Col⋅lectiu Agrícola de Calafell» va ser la casa de la Rectoria, on hi havia els magatzems. El president va ser l’Enric Dalit Totossaus i membres molt actius van ser les famílies de Cal «Neguitat», Cala «Brana», Cal «Andón», Cal «Corriol», i molts més. Cada divendres tenien sessions teòriques, d’ideología anarquista. El relatiu fracàs del col⋅lectiu agrícola va tenir diverses causes: una, i la més important, era que a Calafell hi havia més terres amb règim de rabassa que no pas amb jornalers; els rabassaires eren fidels al vell lema de «la terra pels qui la treballen», però les seves aspiracions eren les de transformar-se ells en petits propietaris agrícoles; no acceptaven la intervenció de la producció i, naturalment, els que tenien terres, no estaven disposats fàcilment a entrar dins d’un incert sistema de col⋅lectivitzacions. De fet l’organització cooperativa que tenien ja els funcionava i no els calia anar mes enllà. L’organització col⋅lectiva calafellenca havia funcionat raonablement bé com una cooperativa de consum i no era fàcil transforma-la en una cooperativa 47


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

de producció; naturalment es tractava de dues coses diverses. Aquesta posició rabassaire, defensada per la «Societat de Rabassaires» era ben diferent dels jornalers, que lluitaven per treballar en el sí d’un sistema col⋅lectivitzat de producció i de consum; però aquests no eren pas els elements dominants en la pagesia calafellenca d’aquells anys. De fet el Col⋅lectiu de Calafell va sofrir sempre de la malfiança del pagès al control de la seva producció, al frau en el repartiment dels beneficis i fins i tot, com veurem més endavant, els robatoris dels propis magatzems comuns. Intentant fer-ne una valoració cal dir que la col⋅lectivització agrària a Calafell va ser un procés espontani i gens planificat; va respondre a una adaptació a les circumstàncies ambientals del moment per part d’un sector de pagesos. -La reestructuració dels organismes de govern: les mesures de l’any trenta sis. Des del mes d’octubre, la revolució s’anava afermant; com a resultat d’aquest procés sortiran de Calafell els primers grups de voluntaris per anar al front; la primera fornada va estar formada per homes més o menys pròxims a la CNT i el seu primer destí va ser el front d’Aragó; n’hem comptat un mínim de 15, que van sortir amb les primeres columnes; portaven armaments lleugers i gairebé sense munició segons testimonis 48


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

participants. De Calafell va sortir, com d’arreu del país, «el bo i el pitjor de la revolució»; des de l’idealista fins l’aventurer o el desvagat. Sembla que la majoria dels calafellencs van marxar sota banderes i consignes confederals. Posteriorment en sortirien alguns més. Amb tot, els darrers voluntaris calafellencs confessaven que marxaven «voluntaris» per situar-se millor després. Mentre, tant al poble com a la platja, amb els elements més significatius de la dreta local emigrats i els altres acorralats o eliminats, calia reestructurar el poder municipal i integrar els òrgans revolucionaris dins del propi funcionament de l’Ajuntament. Per tant, el 17 d’octubre l’Ajuntament va ser reestructurat segons la mateixa constitució del Consell Executiu de la Generalitat, tal com establia el decret del dia 9 del mateix mes. El comitè antifeixista es va dissoldre formalment, encara que, de fet, va seguir funcionant durant molt temps. Aquest ajuntament estava format per tres membres d’Esquerra Republicana, (Cassimir Rosell i Pons, de Cal Corneta», Josep Riambau i Mirò, de cal «Prats» i Sebastià Mestre i Albet, de Cal «Tita»); tres regidors eren de la CNT, (Jaume Palau i Papiol, de cal «Tòfol», Josep Grìfols i Juncosa, de Cala «Brana», i Modest Duran i Padrò, fill del mestre de la platja); dos regidors del PSUC (Josep Rión i Milà, de cal «Carinyo» i Martí Nomdedeu i Sans dit «El Martinet de la platja»), un del POUM, Josep Rovirosa Salom i un de la Uniò Rabassaire (Ramon Rovirosa i Vidal). Aquest consistori en la seva pràctica quotidiana era dominat pels membres de la poderosa CNT local; per 49


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

això el batlle va ser un anarcosindicalista: en Jaume Palau i Papiol. Aquest ajuntament ha d’afrontar diversos problemes: el primer era el de proporcionar feina als jornalers. Per fomentar el treball Modest Durant, en un discurs inflamat, va demanar una política d’obres públiques; deia que calia asfaltar els carrers, esmenta que manquen les clavegueres, cal adobar la carretera, plena de bonys, cal fer unes escoles públiques, etc. També volen accelerar la construcció d’un cementiri nou, més sanitós i lluny de la població, que permeti deixar l’antic cementiri del Castell. De fet, la construcció del nou cementiri calia emmarcar-la en la voluntat de separar l’església de l’estat; el cementiri del castell era eclesiàstic i volien fer un cementiri civil, de titolaritat municipal. Els tràmits de compra de terrenys, situats prop del camí de la Torredembarra, ja s’havia fet i el mes de març de 1936, tot just un mes després de les eleccions, ja es van dur a terme els darrers tràmits amb l’antic propietari dels terrenys, Enric Olivella Nin, de cala «Lita» per que pogués arrencar els ceps. Naturalment, totes les necessitats d’obres públiques que s’han esmentat i moltes més eren reals i calia trobar el finançament. Es van decretar imposicions extraordinaries, autoritzant per això un crèdit i un repartiment extraordinari (decret del 17 d’agost). Una contribució especial va ser imposada al veïnat sobretot als mes acomodats. Els repartiments van fer-se a raó de dos-centes pessetes per família i els rebuts anaven signats pel «Comitè de Milícies Antifeixistes», «la 50


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Societat de Pescadores de la UGT de Calafell» i la «Societat de Rabassaires de Calafell». No tothom va pagar aquestes contribucions ja que els afectats van ser, sobretot, aquells que es consideraven «benestants». Aquestes contribucions es van mantenir tota la guerra, amb augments importants, doncs el gener de 1937 ja l’havien apujat a 250 pessetes, diners que equivalien al salari mensual d’un milicià de guàrdia dels que tenia el propi Comitè. D’aquesta forma es va asfaltar el passeig de davant de Mar i la plaçeta de davant del Pòsit de Pescadors; les clavegueres es van començar i també l’arranjament de carrers de la Platja. El cementiri es va construir al llarg de 1937.

51


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

4.- DE LA REVOLUCIÓ A LA GUERRA. -Comencen els racionaments: el pes de la CNT. Poc temps després van començar a establir el racionament de queviures; el primer que es va intervenir fou la carn; es va limitar la venda a uns 400 g. per família (una «terça»). La forma d’adquirir-la serà un «val» que donaran cada matí de 7 a 9 a la Casa de la Vila i al «Sindicat de Pescadors». Al mateix temps es va prohibir la venda de molts productes alimentaris fora del poble, per evitar la manca de vitualles; el mes de novembre van resultar afectades les patates (decret de 7-novembre de 1936). Entre els decrets d’aquest primer consistori n’hi ha un que mostra el radicalisme de la «nova moral revolucionaria»: la prohibició dels jocs de cartes en els cafès i llocs públics de Calafell, excepte la «manilla» i el «dòmino», aquest darrer «sense diners». Amb tot, a les darreries de novembre, en Jaume Palau ha deixat el càrrec d’alcalde municipal, ja que ha estat mobilitzat per anar al front de guerra. El nou batlle va ser proposat per la CNT, i van triar l’Enric Dalid Totosaus, de cal «Corino», que fins aquell moment era «jutge popular». El problema més urgent va ser el del condicionament d’habitatges per l’arribada de 250 criatures i 36 refugiats provinents de Madrid. La xifra de refugiats acollits a Calafell l’estimem molt alta i sens dubte va ser un sacrifici afegit. Les cases de cal LLansa, la Rectoria, 52


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

la casserna de la Guardia Civil, Cal Joan Ramón i altres que havien estat «requisades» van acollir aquest nombrós contingent. - La guerra s’acosta. D’aquest manera Calafell va entrar a l’any 1937, l’any central de la guerra; va ser també el moment de refermar la nova economia de guerra; limitat el consum de carn, l’any s’estrenà amb un nou racionament: el del pa. Des d’ara les fleques de Calafell sols podran donar mig quilogram per persona. El sistema de cupons es generalitza a altres productes bàsics. La guerra, es va començar a sentir en aquest any de 1937; es van conèixer els noms dels primers xicots morts en el front de batalla i van iniciar-se els raid aeris sobre Calafell i el seu terme. El primer noi que va morir va ser de la platja i es deia Francesc Juan, de cal «Garsa». Va morir al front de Madrid i l’ajuntament va voler «honorar la memòria del nostre lluitador antifeixista» dedicant-li un carrer, segons acord de 13 de març d’aquest mateix any.(TETAS,LL 1997. pag.36). En els mesos següents quatre nois més de la platja van morir víctimes de la guerra; del poble en van morir 27 nois i la tràgica llista va ser encapçalada pel nen de cal «Guixa». No hi va haver carrers per tots ells...

53


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

-Calafell sota les bombes. Pel que fa als bombardeigs, van començar el dia 2 de desembre de 1937 i van afectar a la platja; l’objectiu era la via del tren i el nus ferroviari de Sant Vicenç de Calders, però van afectar tres cases de la platja i l’escola va necessitar ser reparada. Els raids aeris, des d’aleshores van sovintejar cada cop més; les forces atacants eren els avions Savoia S-79 i S-81, italians i que formaven l’anomenada aviació «Legionària» i els hidroavions Heinkel-59, anomenats «sabatetes» a causa dels grans flotadors que portaven, tots ells de base a Pollença. L’objectiu d’aquesta força aèria era també el port de Tarragona (GONZALEZ,F.J.1990) i les vies de comunicació, especialment el tren. Els atacs van ser continus sobretot des de juliol de 1938; el 12 de juliol un Heinkel-59 atacava i destruïa un vaixell encallat davant de la costa de Calafell; era el «Betis»; va ser enfonsat. El 8 d’octubre, l’atac el van fer 10 avions, amb dues formacions a 3.500 metres d’altura; van descarregar el gros de la mortífera càrrega sobre Tarragona i sis bombes d’un Heinkel van caure damunt de l’enllaç ferroviari de Sant Vicenç de Calders. El 21 d’octubre, a les 4 de la matinada un Heinkel va sobre-volar Calafell i tornà a atacar Tarragona; des d’aquesta data els atacs a la via fèrria van ser pràcticament continus; aleshores els avions eren ja diferents i hi solien intervenir els bombarders pesats Heinkel 111 i els Dornier 17, freqüentment escoltats 54


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

per avions Messerschmit 109. També hi van intervenir aparells de bombarders lleugers, com els Junkers Ju87, encarregats d’atacar la carretera de Tarragona i Sant Vicenç a Vendrell i Calafell. Si tenim present que els atacs a Calafell els feien les formacions que es dirigien a Sant Vicenç i Tarragona, hi ha registrats 86 bombardeigs (GONZALEZ,F.J.1990,P.116). Alguns mariners de la platja sempre han cregut que en aquests atacs hi participava com a pilot un estiuejant de Cal Girona que era comandant i que coneixia el país prou bé. Els militars responsables de l’Aviació Legionària que atacava Calafell van anar variant durant la guerra, però es obligat citar als generals Appigiani, Velardi, Monti i Maceratini, i per part de la Legió Còndor hi havia el tinent Karl-Heinz Wolf, i els capitans H.Kuder, Martin Harlinhauser i Smidt.(GONZÀLEZ,F,J, 1990 p. 16 a 18). Sigui o no certa la participació d’algun estiuejant calafellenc, el fet es que els atacs aeris van fer plantejar construir un refugi sota les roques del castell; es va començar però no es va acabar mai. La seva construcció va costar una vida; un avi de Cal «Mistus» va morir fent la migdiada desprès de gratar el refugi. Altres refugis van ser començats al carrer Major, al Clos, cal Bolavà, i al carrer del Sol. L’encarregat d’obres era el picapedrer local, Manuel Espiña. Les víctimes mortals calafellenques dels atacs aèris van ser dos: una noia de Cal Tomaset, morta a la carretera, ametrallada i un pescador, el «Joanot», mort per una bomba en el terme de Vendrell. D’aquest darrer fet tràgic, en C.Barral en va fer una descripció (BARRAL, C, 1990) 55


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

- L’estampació de moneda calafellenca. L’ajuntament de l’any trenta-set va haver de fer front a un problema que s’arrossegava des del principi; la falta de numerari, és a dir, de moneda. És per això, que per acord municipal del 15 de maig de 1937 es va posar en circulació paper moneda local amb els valors d’1 pesseta i de 25 cèntims, per un import total de 5.000 pessetes. Els bitllets van ser estampats a la impremta Barnades del Vendrell. L’emissió de moneda del mes de maig va ser feta damunt de paper blanc. Eren de forma rectangular, sense número de sèrie i numeració negra gran (4,5 mm) a l’anvers. Sembla que es van tirar 2000 peces d’una pesseta de 55 per 92 mms, de color marró sobre fons taronja a l’anvers i blau al revers i també més de 12.000 bitllets de 25 cèntims, més petits (34 per 78 mms) de color blau fosc sobre fons morat a l’anvers i blau fosc al revers. - Un ajuntament sota control comunista. El tomb que va donar Catalunya des dels fets de maig del trenta-set a Barcelona, va tenir repercussions al poble; hi ha un intent d’eliminar els membres del POUM de l’ajuntament. De fet, el setembre, malgrat que el local del POUM havia estat clausurat (era la casa de Cal «Pepet de l’Agneta» que havia estat requisada) encara restaven els regidors d’aquest grup. El mes d’octubre, un decret de la Generalitat del dia 8 obligava 56


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

a refer els ajuntaments catalans; la lluita es va transmetre dins dels partits polítics calafellencs; La Unió dels Rabassaires i l’Esquerra Republicana no van voler delegar representants en aquest nou ajuntament; les relacions entre ells i la CNT eren molt dolentes; el Consell Municipal s’ha de constituir solament amb anarco-sindicalistes i els comunistes (PSUC). El Sindicat d’Oficis Varis de la central anarquista junt amb els comunistes van repartir-se els escons municipals. El nou batlle va ser en Josep Rión Milà, de cal «Carinyo», que ja havia estat regidor en el consistori anterior per la formació del PSUC. A diferencia dels anteriors batlles, aquest era un home culte, que havia estudiat al seminari i per tant tenia uns certs estudis. La Generalitat va trametre un delegat que va aconseguir, no sense grans esforços, que la Unió Rabassaire de Calafell acceptes un lloc a l’Ajuntament. -La lluita contra el frau a l’economia de guerra. Aquests homes van ser els que van veure’s amb la obligació de fer front al creixent mercat negre i el frau sistemàtic que a Calafell es feia a l’economia de guerra. De fet els pagesos eren els primers en boicotejar el sistema i els pescadors també. Durant tota la guerra ni uns ni els altres van passar massa gana. De fet els pescadors amagaven caixes de sardines sota les xarxes; donaven el peix que els milicians demanaven, el cobraven en el Pòsit al preu convingut i es guardaven el que tenien amagat sota els semalers i la xarxa; quant 57


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

els milicians marxaven, baixaven les caixes de sardines en feien arengades. Eren aquestes arengades i el peix salat la base del seu intercanvi; gràcies a això sembla que no els mancava res; el peix salat era la base no sols per obtenir queviures i tot el que fes falta, sinó també el carburant, la gasolina pels motors de les barques, sense la qual no haurien pogut sortir. Tot aquest frau generalitzat i sistemàtic a l’economia de guerra no hauria estat possible pas sense la complicitat dels dirigents locals, especialment la UGT, central a la que estaven afiliats molts. El frau i el mercat negre dels pagesos també va agafar proporcions gegantines a finals del trenta-set i sobretot de l’any següent. Forçats per les autoritats provincials, l’ajuntament es va veure obligat a intervenir la meitat de la producció; les notificacions que des de meitat de l’any 1937 rebien els pagesos no deixaven lloc a dubtes sobre l’abast de la les mesures: “degut a les greus circumstàncies que travessa el país en matèria d’abasteixements i en l’espera de l’arribada de blat i de farina contractats, plau-me de manifestar-vos que aquest Consell en sessió del dia d’ahir, acordà de requerir-vos perquè fesiu entrega avui dintre el plaç màxim de quaranta vuit hores, a la casa de la Vila, de la farina que us manca entregar fins arribar al 50 % de la vostra producció, altrament vos puc assegurar que aquest Consell municipal sabrà prendre les mesures convenients per a traduir en realitat aquest acord. Visqueu molts anys. Calafell, al 22 de Novembre de 1937. L’Alcalde President. Josep Rión.» També es van 58


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

haver de posar controls a la carretera del Vendrell i en un sol dia, per exemple, es van detenir a deu persones que intentaven evadir productes del poble. Amb tot, cal adonar-se que els controls es feien per agafar als compradors, és a dir, als que venien de fora i compraven en el mercat negre local; més difícil era interceptar el frau en el mateix poble. Naturalment la Societat de Rabassaires denunciava als que no declaraven o no lliuraven tot el blat, però aquestes denuncies sols es feien efectives si els afectats eren persones alienes als grups dominants; és cert que algun pagès ens consta que va ser empresonat per frau, però això no va impedir la continuïtat de les pràctiques de mercat negre. També hi ha denuncies de pagesos que no entregaven la llet de les cabres per les dones lactants i els nens malalts. Segons testimoni d’un d’ells, un xicot aleshores de 9 o 10 anys (Vicens Espiña), ells tenien el nº 72 bis i mai els tocava llet: « la mare em manava a cercar la llet els dies de bombargeig, ja que era l’unic dia que ens tocava» Finalment hi havia robatoris als magatzems municipals, que estaven a l’Església. Es va descobrir el robatori de sucre, fet per l’encarregat del rellotge del campanar. El juliol de 1938, els pagesos ja tenen ordres de donar tot el blat, a excepció de 400 g. per cada home adult i 250 per cada dona o infant. Aleshores, ni les multes, ni les amenaces ni els controls no servien ja de massa.

59


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

-Les fortificacions de costa. Malgrat l’abast del frau a l’economia de guerra, el cert és que a les darreries del trenta-set el conflicte bèl⋅lic es trobava en una fase decisiva; hi havia por als desembarcaments per part de les tropes nacionalistes i l’estratègia de l’estat major enemic, cada vegada es veia més clar que es dirigia a aïllar Catalunya de la resta del territori sota control republicà. Aquest estat de coses es va reflectir a Calafell per la construcció d’un sistema de bateries de costa a la muntanyeta que domina la plataforma litoral i que avui es coneguda amb el nom de muntanya de les Trinxeres, i d’un seguit de bunkers prop de la sorra; a la platja de Calafell n’hi havia un a la zona de l’estany, un a Segur i l’altre a la desembocadura de la riera de la Bisbal, dins el terme de Vendrell. Alguns d’aquests elements defensius es conserven encara avui de forma molt fragmentària. Les trinxeres estaven constituïdes per tres plata-formes artillades, dotades amb bateries del 15 i enllaçades per un passadís a cobert, amb polvorí al mig. Al darrera de la muntanya i a cobert del foc enemic, hi havia les cuines, els pavellons d’oficials i tropes i altres serveis. Aquestes construccions van ser fetes pels paletes locals, amb transport de material a base de carros. Alguns mestres d’obres van haver d’anar a Barcelona, a l’edifici de l’antiga Escola Industrial, on els van instruir sobre l’us del ciment armat, material aleshores molt poc conegut encara. 60


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Pel que fa als bunkers, l’exemplar conservat és de forma rectangular, amb arestes vives i una boca de foc amb molt poca cobertura; és evident que es tractava de fortificacions molt poc pensades i antiquades. Aquestes fortificacions militars van entrar en acció molt poques vegades; disparaven quant hi havia algun vaixell de l’esquadra nacionalista que s’atansava massa a la costa; és el cas del creuer de combat «Baleares», que va ser atacat des de les bateries costaneres, amb efectes francament deplorables, ja que els projectils del 15 pràcticament van caure a la platja. Amb l’inici de la batalla de l’Ebre, les fortificacions de Calafell, pensades per atacs provinents del mar, van resultar inútils. En canvi, a les instal⋅lacions de les Colonies de Vilamar s’hi van allotjar soldats d’aviació de la base aèria de Santa Oliva i en un local del final de carrer dels Màrtirs, a la carretera, s’hi va instal⋅lar una unitat de radiotransmisió, amb finalitats de transmetre i interceptar comunicacions. -La contribució calafellenca a la batalla de l’ Ebre. El dia 26 de juny de 1938, un noi de cal «Llopet», en Andreu Riera va escriure una carta a la seva germana, casada amb un noi de cal «Baló», des del front de guerra; en la carta li deia «estoy muy vien de salud»; també informava sobre un familiar seu, de nom Joan, afegint que «el sitio que me dicen estara muy vien porque alli no ya novedades». El noi es queixa de no 61


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

rebre cartes de la seva família; ell n’ha escrit sis i n’ha rebut només una: «tener una ( sola ) carta de vosotros es muy grande»; de fet vol dir: es molt fort això; sols m’heu tramès una carta i jo en porto sis d’escrites. Al final afegeix el següent paràgraf: «La guerra muy pronto se ba a terminar yo creo que por cojer las huvas ya sere en vuestro lado por que el dia que se termine la guerra sera un dia de alegria». Aquest xicot no va tornar mai més a Calafell ni va poder collir raïms per la verema; moria al front de l’Ebre; tampoc el Joan va tornar. La carta, que podria ser la de qualsevol soldat en qualsevol guerra; no parla de qui guanyarà: sols parla de «tornar a Calafell»; manifesta l’esperança que la guerra s’acabi aviat. Segurament era representatiu del que pensaven una gran majoria de soldats. De fet, l’Andreu Riera tenia raó: la guerra estava al final, encara que ell moriria en la darrera gran batalla, al front de l’Ebre. El 25 de juliol de 1938 va iniciar-se la batalla de l’Ebre, com a conseqüència de ser el Segre i l’Ebre els fronts de Catalunya. Com és ben sabut, a l’ofensiva de la primavera d’aquell any els nacionalistes arribaven a LLeida (el dia 3 d’abril) i el 13 del mateix mes ocupaven Castelló. Calia fer front a aquest encerclament que amenaçava amb una derrota republicana imminent si no hi havia una contra-ofensiva; això va ser la Batalla de l’Ebre. Per aquest motiu començarà la gran concentració de forces, segons el pla concebut del cap de l’estat major de la República, general Vicente Rojo. A Calafell aquest 62


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

fet va tenir dues conseqüències importants: per una banda la mobilització de la darrera quinta, l’anomenada «del biberó», per l’edat dels seus components, i per altra la requisa de tot tipus d’elements de transport, especialment marítims per la gran ofensiva amb la que s’esperava creuar el riu. Calien unes 110 barques de rems perquè el XV cos de l’exèrcit republicà creues el riu.(MEZQUIDA, LL.M. 1997 P.16). L’exèrcit va requisar a Calafell 36 barques de rem i dues de motor; les de motor van ser la de Joan Rion i la de l’Hereu Feliu). Pràcticament no es van recuperar cap d’aquests aparells. Amb tot, fou la contribució de sang la més important que van pagar els joves calafelencs: la mobilització va afectar a uns 21 nois i la llista de baixes va ser esfereïdora: l’Arans, l’Isidre Riera, el «Corderet», Figuerola, el nen de «Cal Tomàs», el nen de «Cal Cafeter», el de Cal «Pau de Fora» i molts d’altres. -Els darrers mesos de la Guerra. Els darrers dies d’octubre les escurrialles de la batalla es van sentir a Calafell, quan un avió republicà de la base militar de Santa Oliva va caure prop del poble; el pilot es va salvar. Havia sortit a perseguir a un grup d’aparells atacants i va ser tocat. A finals de novembre de 1938, els nacionalistes havien passat l’Ebre. La batalla de l’Ebre havia acabat i l’exèrcit republicà de l’Ebre fugia vers el nord. La contribució calafellenca a la batalla ja hem fet esment que va ser 63


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

important. Ara l’escassetat augmentava. El municipi va fer intents de fixar els preus donada l’evident devaluació de la moneda republicana, però això ja no servia per a res. L’exèrcit republicà de Catalunya ja no es refaria de les dures pèrdues sofertes. El 14 de gener, malgrat, els esforços d’organitzar una línia defensiva, els franquistes ocupaven sense resistència Tarragona. L’estat major de l’exèrcit republicà havia marcat una línia de defensa a prop de Calafell, justament passava per la muntanya de la Granja i el Coll del Vendrell. Era la L-3. Va servir de molt poc. (ROJO,V.1974,mapa de la p.68) En aquells dies els atacs aeris eren constants; una noia de Cal «Tomaset», la Teresa, va morir ametrallada per l’aviació mentre anava per la carretera de Segur a Cubelles i el «Joanot» de la Platja va morir a l’entrada de Comarruga. Eren dies de molt de vent. El dia 16 es publicava un decret de mobilització de tota la població entre 16 i els 55 anys. Entre els calafellencs afectes al front popular, especialment entre els dirigents, la moral havia caigut molt. Sols esperaven poder fugir. Per contra les ordres que arriben a l’Ajuntament només parlen de la captura dels soldats fugitius i de desertors. Les sessions del dia 8 i la del 10 de gener no es van celebrar. L’ajuntament ja no es reuneix i el pànic és general... -L’exili dels dirigents del Front Popular de Calafell Els dirigents calafellencs frontpopulistes abandonen el poble i la platja. De la platja es van plantejar fugir amb 64


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

barca; de fet una de les barques mes grans, la van carregar per poder marxar; l’excés de pes va impedir barar-la; van haver de sortir amb nou grans carros. Marxen vers l’exili definitiu en Modest Durant, el fill d’un mestre; havia estat un dels instigadors de la construcció del Passeig marítim i s’havia destacat com a comissari del batalló de Marina; el Pepito «Calero», el Vicenç Papiol, el Vicenç Nomdedeu i algun altre. Del poble, l’exili republicà va afectar a més famílies: entre elles la del Boter de Cal «Fassol», un germà de «Cal Batalla», tres germans de la família de «Cal Tòfol», entre ells el Jaume Palau, que havia estat alcalde; també l’Enric Dalid Totosaus, de «Cal Corino» que havia estat Jutge Popular i batlle; els de «Cal Quesús»; un xicot de «Cal Casaca»; un altra de «Cal Armejach», un de «Cal Aimerich»; els de «Cal Andòn», un de «Cal Prats» i d’altres que van marxar a un exili provisional i van tornar poc després, com per exemple els de «Cal Soi», els de «Cal Neguitat», els de «Cal Quimo» i un de «Cala Brana». En total, l’exili va afectar, segons sembla, a no menys de disset famílies del poble i, tal vegada, cinc famílies de la platja. Els exiliats calafellencs van fer nit a l’Hospitalet, amb escala a Granollers, Figueres i Portbou; van ésser internats als camps de Saint Cyprien i Agde. -L’ocupació de la platja de Calafell per l’exercit nacionalista. El dia 19 de gener, cinc dies després de la caiguda de 65


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Tarragona, les primeres columnes de l’exèrcit nacionalista arriben a la platja de Calafell. Tota la població de la platja no va abandonar els cases, malgrat el pànic dominant. Sols les famílies que havien marxat els dies anteriors a l’exili i els que es protegien a les pallisses i a les muntanyes van abandonar els domicilis. L’avantguarda de l’exèrcit franquista va entrar a la platja de Calafell a la tarda del dia esmentat; les columnes van confluir a l’edifici del Pòsit de Pescadors. Les tropes que van entrar a la platja van ser de la cinquena divisió Navarra, junt amb molt poques tropes magrebines, els «moros». Les tropes van ocupar cases i van acampar davant de la platja, amb molta cavalleria, però no van arribar a la zona del Mas de la Mel, on hi havia encara les defenses republicanes. Restes de batallons amb metralladores havien gratat unes trinxeres just on avui hi ha el poblat ibèric de Calafell. També hi havia artilleria a la muntanya de la Granja, d’acord amb la gairebé inexistent Línia L-3 del comandament republicà. Un testimoni dels fets, l’Anton Armajach explicava que va passar el dia següent, 20 de gener:» L’artilleria (franquista) tirava de dalt del coll de l’Argila i els obusos petaven a baix al torrent. Allí hi havia el Dimoni(Joan Verge) i sa sogra, i deia:»Per garbí!, per garbí!» perquè la gent no anessin de cara a les bales. I es presenta un soldat (republicà) abans de passar les tropes (franquistes) «Ai, fill, on vas? Si els nacionals ja són al Vendrell! Marxa, home, marxa!» I tenia una gana... Allí tenim patatons al caliu i n’hi vam donar uns quants. Va marxar i al cap de cinc minuts 66


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

van arribar els altres. I un oficial va anar cap dalt de la finestra i va telefonar als d’allà al Coll de l’Argila que tiressin arriba a la Granja, perquè els obusos queien massa baixos. I em sembla que a aquell soldat el van pelar, perquè es va emparrar cap a la banda de la Granja, i allà, després, n’hi vam trobar alguns de morts».(ALARI,F,1983) La presència d’una esquadra de tres avions republicans, del tipus «Curtiss» coneguts com a «xatos» va activar les defenses antiaèries dels ocupants. Dos aparells van caure al mar, com van poder veure molts calafellencs; en el «parte de guerra del Cuartel General del Generalisimo» s’esmenta que «por nuestras baterias antiaèreas han sido derribados hoy (20 de gener) dos «Curtiss» enemigos (TORRE ENCISO & MUSO ZEGRI, 1939, pàg. 259) i un dels pilots es va salvar fugint de la persecució d’un escamot de cavalleria gràcies a la intervenció dels destacament d’metralladores i de defensa costanera que hi havia a les trinxeres i a la muntanya de la Granja, i del que ja n’hem fet esment. Segons els testimonis presencials, aquestes forces republicanes encara li van donar cobertura amb metralladores. -L’entrada al poble: ocupació de l’ajuntament. Si els dirigents frontpopulistes havien deixat el poble, la majoria de la gent també es va amagar. Les famílies van abandonar els cases i s’amagaren als camps i a les vinyes; barraques de pagès, corrals, abrics i fins i tot coves van ser ocupades. Hi ha molts testimonis 67


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

d’aquest moment; un d’ells és el de l’Anton Armajach i Tetas, que aleshores tenia 50 anys: «Vam estar amagats cap allà dalt a Montpaò, al mas de l’Espasa. Primer vam estar en una pallissa d’aquí dalt a la Costeta(...) I d’allà veiem com els avions descarregaven a Sant Vicenç; i vam agafar por i vam anar al mas de l’Espasa.(...)Allí erem tota una colla(...)Allí fèiem foc a fora, fèiem el menjar...Travessaven aquelles muntanyes de la Granja per anar cap a baix a la sorra, al prat, a collir brotons. Fins que un dia va passar la guerra per allí. Vam sortir al portal per veure com passaven els soldats.(...) (ALARI,F. 1983) El poble tenia un aspecte fantasmagòric ja que molt poques famílies van restar a les cases. D’altres feien visites esporàdiques per vetllar per les cases; bandes de soldats, tropes en desbandada i desertors fugien vers el nord. Es tenia por dels saquejadors i hi havia pànic dels «moros», els temibles cossos d’exèrcit integrats per marroquins. Entre els fugitius que van passar per Calafell i havia les despulles de l’exèrcit de l’Ebre. A la matinada següent, el 20 de gener les columnes navarreses de l’exercit nacionalista es van posar en moviment i sobre les 10 de mati entraven al poble amb dos seccions; l’una va entrar pel carrer de Mar i l’altre va rodejar el poble pel Coll de l’Argila, on van emplaçar artilleria de muntanya, mentre la cavalleria i la infanteria va entrar per dalt. La força militar es va dirigir a la Plaça de la República i immediatament van ocupar l’Ajuntament; el cap militar que va fer-se càrrec de la 68


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

plaça era el comandant Heredia, de la cinquena divisió de Navarra; un home prim i eixut; sembla que la presència de tropes marroquines va ser molt migrada o fins i tot inexistent en el primer dia de l’ocupació del poble. A la plaça hi havia una esporuguida representació de Calafell, formada pel «Vell Prats», el Ramon del» Xic Seio» i el Cassimir Rossell, «el Corneta». Els soldats van entrar en un poble, que com hem dit, estava en gran part desert, ja que la gent havia fugit; estaven tots amagats a les pallisses del terme, i des de feia dos o tres dies no dormien a les cases. Algunes cases havien estat ocupades per les restes de l’exercit republicà en caòtica retirada. Fins hi tot hi havia gent que parlava que l’estat major de Lister havia passat per Calafell feia poques hores, extrem aquest difícil de confirmar! Hi ha testimonis que diuen que es va allotjar a «Cal Llansa» (Vicens Espiña) L’exèrcit nacionalista va requisar el forn de pa i va establir una junta Gestora presidida per Josep Rovirosa i Oller, de Cal «Andresito», amb poder d’alcalde. «Auxilio Social» va repartir 91 pots de carn, 82 de llet, 90 kg. de llenties, 92 kgs. de cigrons i 400 kg. de farina per panificar. La gent va començar a tornar al poble al llarg d’aquell dia i del següent. L’església va servir de camp de concentració dels presoners republicans. No van rebre cap tipus de menjar, i es diu que el Joan de «Cal Bo»els va portar, per iniciativa pròpia, alguns sacs de patates. L’exèrcit va ocupar Calafell durant uns quants dies, i el poble va haver d’acollir les nombroses tropes 69


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

i columnes que des de Tarragona es dirigien al nord, a l’ocupació de Barcelona. Ales cases hi penjaven cartells per indicar que l’edifici estava «ocupado por los dueños de esta casa».Davant de les tropes franquistes anaven les despulles de l’exèrcit republicà i les llargues columnes de refugiats que intentaven guanyar la frontera. En aquells tràgics darrers dies encara en van morir alguns que havien estat amagats durant tota la guerra i que van sortir dels amagatalls prematurament, tot creient que les tropes que tenien davant eren patrulles avançades de l’exèrcit nacionalista; aquest és el cas del «Blai de Cal Farranet», que va ser executat per escamots republicans en la seva retirada. Els butlletins de guerra que la nit del 21 al 22 que arribaven al quarter General de Vicente Rojo deien, literalment que «el front no existeix pràcticament» i el camí de la costa vers la capital catalana estava obert.(ROJO,V 1974. p.121) El 26 de gener, Barcelona era ocupada sense gairebé resistència; els calafellencs que tenien radio van poder seguir des de l’emissora de Radio Associació, que des d’aleshores es va dir Radio Espanya en Barcelona, el missatge de «Catalanes... tomada ya totalmente la población, las fuerzas desfilan tranquilamente por las calles levantando indescriptible entusiasmo...¡Viva el Caudillo Franco!.

70


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

5.- EL PREU DE LA GUERRA A CALAFELL. -La repressió immediata. La conseqüència immediata de l’entrada de tropes va ser la repressió dels elements significats del Front Popular que no havien fugit; la caserna de la Guàrdia Civil va tornar a ser ocupada per una dotació; van començar les delacions i les detencions. El nombre de persones que van prendre part en els interrogatoris és molt difícil de saber. Entre els detinguts que seran traslladats a Tarragona, sotmesos a Consell de Guerra hi ha Manuel Juan Cabezas, (27-VII-1940), de cala «Esperanceta», Bartomeu Cusidó Gatell (8-8-1939) de «Cal Peixater», el massover de Cal Rovirosa , Josep Valldosera Rosell,(8-8-39) un de «Cal Mas»-detingut i afusellat a l’Arboç-, un de Cal «Francesc de l’Helena», Josep Rovirosa Vidal (19-X-1939), un de Cal «Batllefí». Josep Raventos Pedro, (19-X-39); de la platja van se afusellats un de Cal «Alfons del Forner», el Martí Nomdedeu Sans dit «El Martinet»(9-X-1939), un de Cal «Gueño» i un de Cal «Caselles» (Modest Casselles Urgell, 17-XI-1939). Sembla doncs que van morir no menys de deu persones víctimes de la repressió immediata. Segons les llistes existents, la majoria dels executats pertanyien a l’Esquerra Republicana de Catalunya, hi en segon lloc hi havia els de la CNT-FAI; un es del POUM (SOLE SABATÉ, J.M.1985). Encara un altre, en Salvador Palau Figueres, va morir en el camp d’Agde, un dels camps de concentració de 71


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

sud de França (era de «Cal Andòn»). Més tard a Mauthaussen van morir dos calafellens emigrats: eren en Ferran Romeu Just, de cala «Constanscia» i en Ferran Tetas Miró (aquest darrer vivia, segons sembla a Caldes de Montbui). (PENA,J.M. 1992). A la llista caldria afegir els que van morir a les presons fraquistes en els mesos immediats al final de la guerra, com el David Vernet Salvadó, de la platja, que havia estat un dels caps de la Societat de Pescadors de l’UGT . La majoria dels que van ser executats van ser acusats en Consells de Guerra sumaríssims; així, per exemple, el Martí Nomdedeu Sans, que com ja hem dit, havia estat regidor de l’Ajuntament del PSUC-UGT, va ser un dels que en el moment de pànic general davant l’entrada dels nacionalistes va fugir, encara que passat un temps va tornar a la platja, on vivia; al dia següent, 19 d’octubre del 1939, era detingut, portat a Tarragona, al «Castell de Pilats», sotmès a Consell de Guerra i afusellat. El motiu de l’afusellament va ser, segons sembla, la denúncia per complicitat en el fosc assassinat del batlle Josep Güell, fet ocorregut el 1936. Aquest cas va ser detingut, interrogat jutjat i executat en el mateix dia. D’altres van ser acusats de participar directa o indirectament en els assassinats de la família de la Masia de Cal Paleta de Cunit, on un escamot de gent, probablement de Calafell sembla que va ser còmplice de l’esmentada salvatjada. A tots ells caldria afegir els que van morir com a conseqüència directa de la guerra, ja sigui per accident, quant els va explotar una bomba, - és el cas d’un noi 72


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

de Cal «Tirolau», o un noi de Cal Cubellenc, que no va poder suportar la visió esfereïdora dels cadàvers atrapats dalt d’un remolcador, el «Montcabré», encallat davant la platja calafellenca. D’altres com un noi de cal «Moixó», van tornar malalts i van morir. Una de les víctimes d’aquesta repressió va ser el Dr. Rafael Battestini, que havia estat metge de Calafell en els tràgics anys del còlera. Battestini havia estat fins a l’ any 1937 el director mèdic de l’ hospital de Tarragona i era un dels millors metges. Va ser denunciat, probablement per venjances, i va morir executat el 22 d’abril de 1939. La seva mort, com la de tants d’altres, no tenia cap sentit (ADSERÀ MARTORELL,J, 1992). Mes sort va tenir Isidre Rovirosa Vidal, que havia estat president del «Comitè» ; en efecte, va ser detingut, empresonat, i condemnat a mort. La seva germana va aconseguir avals i testimonis importants que li van salvar la vida; aquests avals van ser de Joan Torres Garriga, novici de Sant Joan de Deu, que va declarar, com en el tràgic del 30 de juliol de 1936, «yendo el que suscribe, junto con otros compañeros suyos hasta la estación del ferrocarril de Calafell y una vez allí me entreviste con el jefe de la misma, D. Guillermo Canales dándome a conocer como ijastro de D.Jaime Cabruja, ayudante de Comunicaciones de la estación de Reus y por mediación suya pude hablar por telefono con mi padrastro para que viniera a buscarme. Mientras esto sucedia, vinieron a la estación unos sujetos armados con pistolas y fusiles obligaron por fuerza a los hermanos a subir a un camión juntamente con 73


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

otros que estaban en una Capilla cerca de la estación. Tambien querian llevarme a mi pero gracias a la intervención del Sr. Canales, el cual dijo respondia de mi vida, me oculto en un despacho. Poco después llegó padrastro y se nos planteó el problema de trasladarnos a Reus(...).Entonces, un hombre llamado Isidro Vidal Rovirosa, que era presidente del Comitè de Calafell que se presentó a nuestra petición, de llevarnos en un coche asta Reus. A tal efecto nos facilitó el coche, nos condujo al Ayuntamiento del Pueblo i allí nos izo extender un salvo conducto y acompañados de dos hombres pudimos llegar sanos i salvos a nuestra casa, salvandome de una muerte cierta(...)»(Biblioteca Ventura Gassol de Calafell, manuscrit). Hi ha altres casos de presoners salvats gracies a certificats de Joan Romeu, Josep Ortoll, Antoni Romeu, entre altres. -El balanç de la sang. El anys de guerra i la revolució van tenir un balanç realment esfereïdor de sang per un poble de 1818 habitants. Vegem-ne les xifres: LLISTA DE MORTS A CALAFELL DURANT LA GUERRA CIVIL. Malgrat que existeix publicada una llista de baixes calafellenques durant la guerra que substancialment coincideix amb la nostra, (RIUS I MORGADES, J. 1980) aquesta llista ha estat confeccionada gràcies a la informació oral que hem pogut recollir. L’hem feta per renoms, com era usual a l’època. 74


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

MORTS AL FRONT. Nom i/o renom nombre de persones Cal Cafeter 2 Cal Figuerola 1 Cala Pona 1 Cal Guinovart 1 Cal «Errat» 1 Cal «Baló» 2 Cal «Pansa» 1 Cal «Santa» 1 Cal «Llopet» 1 Cal «Pau de Fora» 1 Cal «Verges» 1 Cal «Corino» 1 Cal «Tita» 1 Cal «Venturons» 1 Cal «Tomas» 1 Cal «Tarrit» 1 Cal «Serendilla» 1 Cal «Xavet» 1 Cal «Sega» 1 Cal «Corder» 1 Cal «Guixa» 1 Cala Babaiana 1 Cal “Ascención” 1 Cal “Petit” 1 Masia de la Font 1 Masia de Segur 1 Masia del Vilarenc 1 Masia Bonavista 1 75


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Total ............................................................... 30 MORTS AL FRONT DE LA PLATJA. El de Cal «Barrabàs» 1 Cal «Pelegrí» 1 Cal «Garsa» 1 Cal «Doningo» (Ventura) 1 Total ................................................................... 4 MORTS EN BOMBARDEIGS, MALALTIA O ACCIDENTS RELACIONATS AMB LA GUERRA. Cal «Xavo» (va tornar malalt i va morir) 1 Cal «Moixó» (va tornar malalt i va morir) 1 Cal «Cuixes» (mort de tifus al front) 1 Cal «Niceto» (mort de tifus i desaparegut (?) 2 Cal «Bessó». (mort fortificant ) 1 Cal «Tirolau» (una bomba un cop acabada la guerra) 1 Cal «Cubellenc» (mort de malaltia ) 1 Cal «Mistus» (mort fent el refugi del Castell) 1 1 Cal «Joanot»de la Platja (mort en bombardeig aeri) Jaume de la «Mariela» (mort de tifus al final) 1 Cal «Cassimiro» (tifus al front) 1 Cal «Tomaset» (una noia morta en un atac aeri) 1 Total ............................. .................................. 13 MORT AFUSELLATS I ASSASSINATS EN EL BÀNDOL REPUBLICÀ. Germans de Sant Joan de Deu 15 Mossèn Jaume Solé 1 Josep Güell, el «Pep Paleta» 1 76


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Cal «Viola» 1 Cal «Farranet» 1 Total ................................ ................................ 19 AFUSELLATS I ASSASSINATS EN EL BÀNDOL NACIONALISTA. Cal «Alfonso el Forner» 1 Cal «Martinet» 1 Cal «Gueño» 1 Cal «Caselles» 1 Cal «Peixeter» 1 Dr. Batesttini 1 Cal «Esperanceta» 1 Masover de «Cal Rovirosa» 1 Cal «Mas» 1 Cal Francesc de l’Helena 1 Cal «Batllefí» 1 Total ..................................................................11 MORT EN CAMPS DE CONCENTRACIÓ O PRESO. Cal «Andòn» 1 Cal «Sibino» 1 Cal «Vernet» 1 Ferran Romeu i Ferran Tetas (Mauthausen) 2 Total ....................................................................5 - Nombre de morts en els fronts de guerra del poble: 30 - Nombre de morts en el front de guerra de la platja: 4 77


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

- Morts de malaltia, bombes, accident relacionats amb guerra: 13 - Executats durant dominació republicana: 19 - Executats pels nacionalistes: 11 - Mort en Camps de concentració o presó franquista: 5 Total de morts a Calafell com a consequència directa de la guerra civil: 82 -Consideracions finals. Abans d’acabar voldríem plantejar algunes consideracions finals. La lluita de classe a Calafell va ésser degut, com a altres pobles de Catalunya, al naixement d’una oligarquia agrària que modificava l’equilibri de les relacions socials d’abans. La curta acumulació de capitals amb el negoci del vi, dels aiguardents, de les remeses de diners procedents de Cuba i en mans dels «indians» i la desamortització eclesiàstica, va donar lloc als «propietaris». La formació d’aquesta gran propietat agrària va cristalitzar a la segona meitat del segle XIX; era una oligarquia agrària, conservadora, ancorada en els valors tradicionals de la terra. El pagès sempre havia hagut de pagar el delme i les primícies, però el domini senyorial sempre havia estat molt llunyà. Ara hi havia una nova classe de 78


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

«senyors», propietaris de les terres. És tracta, en part d’antics pagesos del poble, famílies benestants que van acumular terres en poc temps. També hi havia gran propietat en mans de forasters. La més important era la dels marquesos d’Alfarràs, amb una contribució territorial de 8.455 rals, tenien el 29,2 % de la superfície conreada de Calafell. Precisament, un dels marquesos d’Alfarràs, Joaquim Maria Desvalls i de Sarrier (18031883) havia estat cofundador de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, autèntica patronal agrària de Catalunya. El seguia Pere Màrtir Mainer, amb 3.187 rals, propietari de les terres de la Griera. El que després serà Marques de Samà, Joan Samà i Martí era el tercer, amb 2.215 rals; tots els altres propietaris pagaven menys de dos mil rals (MARTIN GONZALEZ et alliis ). Per altra banda els nous contractes de rabassa morta eren molt diferents dels d’abans. Amb tot el conflicte es va agreujar amb la fil⋅loxera; la progressiva ruïna dels propietaris va afectar a l’estament rabassaire i les posicions es van radicalitzar. Les baralles del primer quart del segle XX van venir per aquest motiu. Quant en els anys de la dictadura d’en Primo de Rivera, el rei Alfons XIII va passar per Calafell, el caporal del sometent, un propietari, en Josep Mestre i Giró, es diu que va respondre a la pregunta del monarca: «Cabo, de qué vive el pueblo?»- «Majestat, este pueblo vive de la miseria de la agricultura».El rei va contestar simplement: «Es verdad». I va marxar. Les reivindicacions dels rabassaires, en els anys vint a Calafell, com a tants altres pobles van ser 79


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

canalitzades pel republicanisme i per l’Esquerra; per això tants d’ells abraçaran les consignes de «la terra per qui la treballa»; per altra banda l’anticlericalisme que va esclatar en els anys trenta també tenia arrels molt fondes; és cert que els discursos dels anarcosindicalistes locals podien ser demagògics quant afirmaven en el cafè de Baix «Sabeu que és l’infern? El foc que fa bullir l’olla dels capellans», però l’aliança entre les classes dirigents tradicionals i els capellans també era ben certa. La guerra va ser l’eclosió de moltes tensions acumulades en gairebé cent anys abans; com deia el vell Armajach, «d’aquí va venir tot, massa, massa esclavitud». Tot amb tot, la violència revolucionaria, un cop desfermada no va tenir aturador i com diu el llibre de la Saviesa, «també als justos els va arribar la prova de la mort i una multitud d’ells van morir en el desert» (Saviesa, 18,20). Els dos bàndols van ser capaços de vèncer a les pròpies consciències.

80


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

IL.LUSTRACIONS

La platja de Calafell en els anys trenta ; la imatge permet adonar-se del creixement del barri marítim , amb algun edifici d’aspecte «urbà» Amb tot, predominen les «botigues» dels pescadors. (Foto Biblioteca Ventura Gassol de Calafell)

El carrer del Pou de Calafell era un carrer de rabassaires; la font, amb l’abeurador per animals era un lloc d’aturada obligada per molts pagesos quan , cap al tard, tornaven del tros (Foto Biblioteca Ventura Gassol de Calafell).

81


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

La platja de Calafell en els anys vint es va començar a convertir en un lloc d’oci, de moda entre determinats cercles de la burgesia barcelonina. En la foto, el Josep Solè «de la Farmàcia», (a la dreta) introductor del futbol local, practicant la bicicleta, un transport que començava a estar a l’ abast de molts.(Foto cedida per Mercè Santacana)

Grup de noies de Calafell en una foto «artística» de l’ any 1933. D’esquerra a dreta: Maria Batalla, Rosa Jané, Maria Arans, Rosalia Cusidó, Llúcia Rovira, Anita Rovira, Maria Rosa Rovira i Teresa Pedro. (Foto de Isidre Papiol i Jané. Biblioteca Ventura Gassol de Calafell).

82


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Pavelló del menjador de les Colònies de Vilamar de Calafell. A la dreta hi ha les cuines. Al fons hi ha la pineda d’en LLagostera; Aquests pins eren les restes que encara quedaven de les grans pinedes que fins a finals del segle XVIII arribaven al mar.

Alfons XIII en la seva visita inaugural al Sanatori Marítim de Sant Joan de Deu. El rei anava acompanyat del director mèdic i, probablement, del germà superior. Aquesta instal·lació sanitària era una de les més avançades d’ Europa en el seu gènere.

83


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Festa al Sanatori amb ballades de sardanes; aquestes festes eren molt populars i, a part dels familiars dels malalts hi anava molta gent de la platja i del poble de Calafell.

Edifici de la cooperativa Agrícola de Calafell, amb l’aspecte que tenia als anys trenta. En la façana hi figura la llegenda de : “1922. Sindicat Agrícola Cooperatiu. Caixa Rural”.

84


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Capçalera de dues publicacions calafellenques: El «Diari de Vilamar. Vilamar de Calafell. República d’Infants» va sortir el 20 d’agost de 1922 i era editat per la Comissió de Cultura de l’ Ajuntament de Barcelona. Va ser la primera publicació que tractava gairebé de forma exclusiva temes de Calafell i va tenir una difusió important entre els infants barcelonins; a Calafell s’en distribuïen molt pocs exemplars. La segona publicació va ser «La Veu del Castell», que va veure la llum el 12 de juny de 1932. Va ser una iniciativa de joves calafellencs. Sota pseudònims s’amagaven Josep Mestre Huguer, poeta autor dels «Goig moderns a la Verge de la Cova». La ideologia era vagament nacionalista i republicana. Mai va tenir una gran difusió entre els calafellencs.

Programa de la Festa Major de Calafell de l’ any 1929. L’esquema de la festa , fixat en els anys vint no ha variat fins els nostres dies. En aquest programa hi ha l’anunci de l’inauguració del «primer camp de futbol». (Cedit per Mercè Santacana)

85


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Documents signats per l’alcalde republicà, Francesc Nin, de 16-III-1936 i el 9 VII-1936 urgint activar la construcció del Cementiri municipal que havia de substituir l’antic fossar del Castell, depenent de la Parròquia de la Santa Creu.(document cedit per E. Olivella)

86


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Autorització del batlle de Calafell a J.Jané per anar al Vendrell a cercar queviures pels nens de les colònies. El document esmenta l’acció dels «Comitès» i demana pas franc. (Cedit per S.Jané. Biblioteca Ventura Gassol de Calafell)

Rebut d’agost de 1936, amb els segells de les tres entitats revolucionaries que tenien el control efectiu del poble. Els segells son els de la «Sociedad de Rabassaires», «Sociedad de Pescadores-UGT» i «Comité de Milícies antifeixistes». La signatura no es reconeix. Cal notar que el «comitè» ha assumit la imposició i cobrament d’impostos extraordinaris amb la, aleshores, no menyspreable quantitat de 200 pessetes. ( Cedit per E.Olivella)

87


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Paper moneda imprès per l’ ajuntament de Calafell el maig de 1937. La signatura es d’Enric Dalid Totosaus. Es va imprimir paper per valor de 5.000 pessetes.

88


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

Document municipal de 22 de novembre de 1937 urgint a un pagès a portar el 50 % de la producció. Cal adonar-se de la duresa amb la que està redactada la missiva, signada per Josep Rión. (Cedit per E.Olivella)

89


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

Carta tramesa des del front per Andreu Riera Plana; en ella manifesta les ganes que te que la guerra s’acabi i poder tornar a Calafell per la verema. No va tornar. (Cedida per Carmina Grífols. Biblioteca Ventura Gassol de Calafell)

90


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

91


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

BIBLIOGRAFIA. ADSERÀ MARTORELL,J.(1992)

El Dr.Rafael Battestini i

Galup i el seu entorn. Tarragona. ALARI,F.(1978) La nostra gent, Entrevista amb Jaume Jané Papiol, «El Jaume el Noi», Retruc 8, 1978,p.16-19.). ALARI,F.(1983) «Anton Armajach i Tetas, L’home mes vell de Calafell», Retruc 37, p.16. BARRAL, CARLOS,(1990) Años de peniténcia. Ed. Tusquets. Barcelona, pàg. 135-136. CARBONELL,J (1991) Diari de Tarragona, 17 de novembre de 1991; publicat a Retruc, 87, 1991.p.16. GONZALEZ,F.J. (1990) El asedio aéreo de Tarragona, 19371939, Inst. d’Estudis Ramon Barenguer IV. Diputació de Tarragona. JANE,M & SANTACANA,J.El Sanatori de Sant Joan de Deu. Retruc nº 41, 14 -15. MARTINEZ,C. 1984 .Retruc, 42, 1984, p.24-25. MELICH,J.(1981) «La nostra gent.Avui: el matrimoni Sentís», Retruc,22, pàg. 21-25. MEZQUIDA, LL.M. (1997), La batalla del Ebro, Diputació de Tarragona. MARTIN GONZALEZ, E. Notes històriques de Segur de Calafell. Ed. Ajuntament de Calafell (sense data i sense paginar). MORERA, E, (1909) Geografia General de Catalunya. Volum. Tarragona. p.867. MOSSÈN ISIDRE,(1991) Paperots de l’arxiu, Retruc 82, pàg. 27) MOSSÈN ISIDRE.(1993) A fons.Paperots de l’arxiu. Retruc,107, p.23.

92


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

NONELL,S.(1984) Màrtirs de Penedès, Barcelona, pàg 57-61 OCTAVIO MARCOS,FR.(1980) Testimonio martirial de los Hermanos de San Juan de Dios en los dias de la persecución religiosa española. Ed. del Autor. Madrid.p. 454-509. PENA,J.M. (1992) «Ciutadans morts al camp de Mauthausen». Nou Diari, diumenge 10 -V-1992, Quadern, p. 3. RIUS I MORGADES,J.(1980) El Baix Penedès. El Vendrell. Ed. per l’autor. ROJO, V. (1974) ¡Alerta los pueblos!. Ed. Ariel, BCN, SANTACANA,J.(1978) Apunts per a una Història recent de Calafell, Retruc 9,10 i 11, (col⋅leccionable) SANTACANA,J.(1979a) Calafell des de la revolució del vi al conflicte rabassaire; Retruc, 10 (col⋅leccionable). SANTACANA, J. (1979) Calafell durant la guerra civil, Retruc,12. SOLE, J. (1985) Història del Bot Salvavides, Retruc,48, 1985, pàg.22-24. SOLE.J.(1986) El futbol a Calafell, Retruc 53, p 20 i ss. SOLÉ SABATÉ,J.M.(1985) La repressió franquista a Catalunya (1938-1953). Barcelona Ed. 62. TERMES,J. (1987) «De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil», a Història de Catalunya, vol.VI. Edicions 62. Barcelona p. 395 TETAS, LL.(1997) Els carrers de Calafell. Un model de creixement urbanístic i d’establiment de toponímia urbana. Estudis i documents XV. num. 104, pàg.31. TORRE ENCISO & MUSO ZEGRI,(1939) La marcha sobre Barcelona, Ed. Nacional. VILANOVA,M.(1986) Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República. Ed. La Magrana. Barcelona.

93


MEMÒRIA DE GUERRA CALAFELL 1936 - 1939

INDEX. PROLEG .................................................................................. 6 Nota d’agraïment. ..................................................................... 8 1.- INTRODUCCIÓ. ................................................................ 10 Justificació i metodologia emprada. 2.- LA GÈNESI DEL PROBLEMA SOCIAL A CALAFELL. EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. ................................ 13 -La platja de Calafell als anys vint. l’invenció d’una platja sanitosa. -El Sanatori Marítim de Sant Joan de Deu: l’ empenta definitiva. -Els estiuejants de Calafell. -El nucli del poble en els anys 20. La lluita per la terra. -La Cooperativa i l’organització rabassaire. -La Dictadura de Primo de Rivera: l’efímera revifada dels propietaris. -El Calafell Republicà. 3.-L’INICI DE LA REVOLUCIÓ I L’ESTABLIMENT DEL NOU ORDRE. ............................................................................. 27 -El pròleg de la revolució: al 6 d’octubre a Calafell. -Les eleccions de febrer al poble. -Una festa major tràgica. -Comença la revolució a Calafell. «El Comitè». -Registres i incendis. -La tragèdia de Sant Joan de Deu. -Venjances i assassinats.

94


MIQUEL MONTOLIU JOAN SANTACANA

-La gent de dretes fuig i s’amaga. -La fàbrica tèxtil dels germans Llansa. -El Col⋅lectiu de Calafell. -La reestructuració dels organismes de govern: les mesures de l’any trenta sis. 4.-DE LA REVOLUCIÓ A LA GUERRA. ................................. 52 -Comencen els racionaments: el pes de la CNT. -La guerra s’acosta. -Calafell sota les bombes. -L’estampació de moneda calafellenca. -L’ajuntament sota control comunista. -La lluita contra el frau a l’economia de guerra. -Les fortificacions de costa. -La contribució calafellenca a la batalla de l’Ebre. -Els darrers mesos de la Guerra. -L’exili dels dirigents del Front Popular de Calafell. -L’ocupació de la platja de Calafell per l’exèrcit nacionalista. -L’entrada al poble: ocupació de l’Ajuntament. 5.-EL PREU DE LA GUERRA. ............................................... 71 -La repressió immediata. -El balanç de la sang. -Consideracions finals. 6.-IL·LUSTRACIONS ............................................................. 81 BIBLIOGRAFIA. ..................................................................... 92

95


Memòria de Guerra. Calafell 1936-1939. Miquel Montoliu i Joan Santacana  

La guerra civil a Calafell. El llibre mostra la situació de la localitat en els anys que van precedir al conflicte. També mostra com totes l...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you