Issuu on Google+

El nom dels planetes

(mitologia)


SOBRE LA MITOLOGIA DEL SISTEMA SOLAR L'onomàstica dels planetes, satèl·lits i altres cossos del nostre Sistema Solar és una herència dels grecs i romans: van batejar els astres que es movien per entre les estrelles amb noms de les seves divinitats, ja que creien que la seva vida i el seu destí estaven regits pels déus. Els més importants eren els que vivien al mont Olimp i van decidir de donar als astres viatgers, els planetes, els noms d’aquest déus. Després, l'Imperi Romà va dominar la major part d’Europa durant els primers segles de la nostra era. Els romans van imitar els mites grecs, i així a l'hora d'anomenar els planetes van utilitzar els noms llatins dels déus grecs. Més tard hem anat descobrint altres planetes i satèl·lits, i també els hem posat un nom que, en la majoria dels casos, estan vinculats als protagonistes de la mitologia grega. Al principi hi havia Gea, personificació de la Terra i mare de tots els déus, sorgida del Caos, i engendrà Urà (el Cel). S'uneix a Urà i tingueren molta descendència, com ara els titans, els cíclops i els gegants. Cronos (Saturn) -el déu del temps - el més petit dels titans, va capitanejar la revolta contra el seu pare, a qui va destronar. Casat amb Rea, la seva germana, va tenir també una llarga descendència. Cronos engolia els fills perquè no fessin amb ell el que ell havia fet amb el seu pare, tal com estava predit. Però en néixer Zeus (Júpiter), Rea, la seva mare, el va salvar, canviant-lo per una pedra. Cronos se l'empassà pensant que s’havia cruspit el nadó. Ja de gran, Zeus serví una beguda al seu pare que li va provocar una gran vomitada, traient tots els fills devorats, i com no, aquella gran pedra. Llavors Zeus, amb els seus germans alliberats de l'estómac de Cronos, i amb l'ajut dels cíclops, va lluitar contra el seu pare i els titans. Zeus tenia una arma poderosa: el llamp -obsequi dels cíclops -, amb el qual va aconseguir de vèncer el seu pare i així es convertí en el déu del Cel. La residència dels déus grecs fou el mont Olimp, la muntanya més alta de Grècia, envoltada de núvols, on Zeus i la seva esposa Hera (Juno) van regnar per sempre més. Zeus va ser el déu més respectat i, alhora, el més temut de tots els déus. Una altra residència era l'interior de la terra o món subterrani, regit per Hades (Plutó), germà de Zeus. Era un lloc tenebrós, la morada dels morts. Hi havia un riu -l'Aquerontamb un barquer anomenat Caront, que transportava amb la seva barca els morts a l'altra banda del riu, al regne de l'Hades, després del pagament d'una moneda. Per això els grecs posaven una moneda a la boca del difunt. Zeus va donar el regne dels mars al seu germà Posidó (Neptú), a qui els ciclops li havien donat el trident. Tots tres van governar el món per sempre més: Zeus, el rei dels déus, el cel, Posidó el mar i Hades la foscor, la morada dels morts.

Més coses sobre la família dels cossos del Sistema Solar Hèlios: déu grec que representava el Sol. Després Apol·lo també fou identificat amb el Sol i el seu culte fou un dels més importants. També rebia el nom de Febus. A Egipte, el principal déu-Sol fou Ra. Se'l representava amb cos d'home i amb cap de falcó. Sobre el seu cap portava un disc creixent. Helios i Selene: eren els astres que il·luminaven el dia i la nit. La deessa Selene era la personificació de la Lluna. La mitologia l'associa a Diana, deessa romana de la cacera. A Egipte, la Lluna també era adorada: Thoth, deessa-Lluna, tenia cos d'home i cap d'ibis, un ocell sagrat.


ELS NOMS DELS PLANETES I SATÈL·LITS Els grecs van ser els qui van batejar els planetes, però han perdurat els noms que van adoptar els romans, noms associats amb els déus mitològics, que no va ser sinó una adaptació que van fer de les divinitats gregues.

Els solitaris: Mercuri (Hermes): el seu període sideral es de 3 mesos, el més curt dels planetes. Des de la Terra dóna la impressió de moure's més ràpid que els altres. Aquesta característica va fer que els grecs nomenessin Hermes com a missatger dels déus. Els romans li van dir Mercuri, nom del seu propi missatger de peus alats. També era el protector dels comerciants (en deriva la paraula "mercaderia",etc). Venus (Afrodita): després del Sol i de la Lluna, és l'astre més brillant vist des de la Terra. Homer l'anomena "la mes bella estrella del cel" i els romans l'anomenaren Venus, i representava la deessa de la bellesa, de l'amor i de la fecunditat.

La família de Mart: Mart (Ares): el planeta vermell, per l'òxid de ferro abundant en la seva superfície. Mart fou evocat pels antics observadors en els sagnants camps de batalla. Els romans li van posar el nom del seu déu de la guerra: Mart, que era un dels més populars déus pagans, el nom del qual es manté viu. Tothom sap que Mart és el déu de la guerra i que Venus, la deessa del plaer, la seva amant. Mart mata, destrueix; Venus dóna vida, crea. Tots dos, com fan tots els elements del cosmos, serveixen alhora a la vida i a la mort. Malgrat els moviments pacifistes, Mart compensa amb les guerres els excessos d'activitat de la coqueta Venus, que cobreix amb escreix les baixes per la guerra. Llunes de Mart Deimos (terror) i Phobos (pànic), noms de les característiques de Mart. Certes fonts els anomenen els cavalls del déu de la guerra.

La família de Júpiter Júpiter (Zeus) :Rei dels déus, el més poderós de tots, el déu suprem. Algunes llunes de Júpiter (les més interiors): Amalthea: nom de la cabra que va fer de dida de Zeus, a qui va trencar una banya i li va donar el poder de què el seu propietari, demanés el que volgués, obtingués allò que desitjava. Anava associat a la prosperitat i a la riquesa. Metis: la lluna més interior (1979, Voyager), nom de la deessa grega de la prudència, amant de Zeus i mare d' Athenea. Adrasté i Thebas, les dues noves primeres llunes del Sistema Solar descobertes pel Voyager. Adrasté és el nom del mític rei grec d'Argos, que va dirigir moltes expedicions contra Tebes. Llunes descobertes per Galileu el desembre de 1609: . A part de la lluna terrestre, són els primers satèl·lits planetaris que han estat observats. Ió: jove amant de Zeus, que fou transformada en vaca per evitar que Hera, la seva gelosa esposa, la descobrís. Es un satèl·lit amb molta activitat volcànica. Europa: filla del rei de Fenícia de la qual Zeus se'n ben enamorà. Per tal de raptar-la es va transformar en un toro. La noia s'acostà al animal i va pujar-hi al damunt. Llavors Zeus es va posar a córrer pel mar sense parar, fins que va arribar a Creta, on van tenir tres fills.


Ganimedes: la lluna més gran del Sistema Solar. És el" tercer satèl·lit de Júpiter", descobert per Galileu el 1610. Ganimedes era un jove heroi, de singular bellesa, va ser raptat per Zeus sota l'aparença d'una àguila, i dut a l' Olimp on el pare dels déus el feu el seu coper. Cal·listo: nom d'una nimfa grega que tenia el favor de Zeus i va ser transformada en óssa per la gelosa Hera. Un altre grup el constituirien els satèl·lits descoberts al segle XX, unes a principis de segle, d’altres a partir del 1979 per la nau Voyager.

La família de Saturn Saturn (Cronos), fill d'Urà i Gea, i déu del temps i pare de Júpiter, se sol representar com un ancià , amb un rellotge de sorra. A part dels anells, s'han descobert un bon grapat de satèl·lits,la majoria batejats també amb noms de les divinitats gregues: Atles (1980): és el nom d'un dels gegants, germà de Cronos (Saturn), condemnat a portar el pes de l'univers a les seves espatlles. Prometeu: Semidéu, descendent dels titans. Va robar el foc sagrat de l'Olimp i el donà als homes, cosa per la qual fou durament castigat per Zeus. Epimeteu: Germà de Prometeu que acceptà Pandora - regal de Zeus- per esposa. Pandora portava una gerra amb l'advertència de què no l'obrís. La seva curiositat, però, va ser l'origen de tots els mals de la Terra. Janus: Déu de dues cares; déu romà de les portes. Tetis: deessa grega del mar, esposa i germana d'Oceà. Calipso: Nom de la nimfa del mar que va retenir Ulisses i els seus homes durant set anys a la seva illa. Dione: algunes llegendes diuen que era la mare d'Afrodita. Rea (Cibeles): Esposa de Cronos (Saturn) i mare de Posidó (Neptú), Hades (Plutó) i Zeus (Júpiter). Tità: De la família dels gegants, déus grecs. Jàpet: Un dels titans, pare d' Atles i de Prometeu.

La família d'Urà Urà: Quan el 1781 William Herschel va descobrir un nou planeta -doblant el diàmetre del Sistema Solar- el va anomenar Urà. Personificava el cel, i era fill i espòs de Gea, que va engendrar els Titans i els Cíclops. Herschel també va descobrir dos satèl·lits d'Urà. Van ser batejats amb noms d'una obra de Shakespeare Somni d'una nit d'estiu: Titània i Oberon ( reina i rei de les fades). La família de satèl·lits ha crescut a una quinzena de membres gràcies a les càmeres de la nau Voyager.


La família de Neptú Neptú (Posidó): El vuitè planeta del Sistema Solar, Neptú, era germà de Zeus i regna sobre les aigües marines i les profunditats oceàniques. Se'l representa armat amb un trident, conduint un carro arrossegat per quatre cavalls. Els seus satèl·lits principals són Tritó i Nereida, divinitats marines. Tritó era fill de Posidó i Amfítrite. Els tritons eren també éssers marins que tenien també mig cos en forma de peix i formaven part del seguici de Posidó i calmaven el mar i ajudaven els mariners. Nereida, una de les nerèides, nimfes que vivien en el mar, que de cintura en avall tenien el cos de peix. Segons la llegenda, eren cinquanta, i simbolitzaven les ones del mar.

L'escassa família de Plutó - (Ja no és un planeta ...) Plutó (Hades) era el déu de l'infern, fill d'Urà i Gea. Li va tocar de governar el món subterrani, on anaven a parar els morts després que el barquer Caront els passés a l'altra riba del riu Aqueront. Els romans el van identificar amb Plutó, divinitat de les riqueses, sobretot del subsòl: les mines i els jaciments. A més, pel que fal al nom, les dues primeres lletres, PL,són les inicials de l'astrònom que va preveure la seva òrbita: Percival Lowell, tot ique fou Clyde Tombaugh qui el descobrí el 1930 després d'analitzar centenars de fotografies.

Asteroides Els asteroides són una multitud de cossos petits amb aspecte d'estels. La majoria d'ells es localitzen en l'espai que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els primers asteroides els anomenaven (noms femenins) seguint l'esquema de la mitologia clàssica i altres noms d'origen molt divers. Heus aquí alguns: Ceres, deessa tutelar de Sicília. Pal·las, de la deessa Pal·las Atenea. Vesta, de la deessa romana de la llar. Juno, esposa de Júpiter. Astraé, nom de la deessa grega de la justícia. Hebé, deessa grega de la joventut i de la primavera. Iris, de la missatgera grega, deessa de l'arc de Sant Martí. Flora, deessa romana de les flors. Icar, personatge de la mitologia grega que intentà fugir de Creta utilitzant ales que ell s'havia construït. Però va volar massa a prop del Sol, i la cera de les seves ales es va fondre i l'aventurer va caure al mar. Com n'hi ha tants, s'anomenen amb noms d'astrònoms, noms de llocs geogràfics terrestres, o del seu descobridor, o amb codis poc romàntics com per exemple: 1971 X 2. A principis de segle XX, des de Barcelona, l'astrònom Comas i Solà en va descobrir onze. Van ser batejats amb noms com: Amèlia, Alphonsina, Mercedes, Pepita, Barcelona, etc.


EL NOM DELS DIES DE LA SETMANA La primera unitat del calendari és el dia i de ella parteixen totes les altres divisions de temps. Comptem per dia una volta completa de la Terra al voltant del seu eix de rotació, cosa que efectua en 24 hores, aproximadament. És ben coneguda i acceptada la relació entre l'origen de la setmana i la durada de les fases lunars. La Lluna canviant, la successió de les fases, va proporcionar la base per a la definició dels primers calendaris. Dividien el mes en quatre parts, tres d'elles de set dies cada una, de manera que a la darrera fase li sobraven un o dos dies. Aquests dies eren festius. Cada mes començava amb l'aparició de la Lluna nova. D’altra banda hi ha qui atribueix l'origen de la setmana al poble d'Israel amb la institució del descans sabàtic cada set dies. El setè dia els sacerdots jueus el convertiren en un dia dedicat al culte. Pel que fa al nom dels dies de la setmana sembla que els pobles mediterranis tenien una setmana relacionada amb els set planetes coneguts aleshores (inclosos el Sol i la Lluna com a tals). Els grecs van ser els qui van ordenar els dies de la setmana d'acord amb la distància que separa la Terra de cada planeta. Segons es creia aleshores: Saturn, el més allunyat, ocupava el primer lloc, el seguien Júpiter, Mart, Febus (el Sol), Venus, Mercuri i Diana (la Lluna). Així cada planeta donava nom al dia que li era consagrat. Aquest ordre va canviar amb el pas del temps. A còpia de repetir aquesta ronda de planetes, arribà a fixar-se en la memòria de la gent el nom del déu que protegia cada un dels dies de la setmana i van oblidar-se de l'altre ordre. Tenim, doncs, una nova ordenació: Saturn (dissabte), Febus (el Sol), Diana (dilluns), Mart (dimarts), Mercuri (dimecres), Júpiter (dijous) i Venus (divendres). Per tant, aquesta denominació nascuda del poble va acabar per arrelar fins a fer-se universal. A l’any 321, l’emperador Constantí, convertit al cristianisme, va fer canviar el nom de Saturn pel nom hebreu de Sàbat, i el de Febus per Dominica (dia del Senyor, diumenge). Després la festa del sàbat fou suprimida i traslladada a diumenge. Només en les llengües anglosaxones i germàniques s’ha conservat el record del "dia del Sol" amb els mots Sunday i Sonntag. LLATÍ

CATALÀ

ESPANYOL

ANGLÈS

Dies Solis

Diumenge

Domingo

Sunday

Dies Lunae

Dilluns

Lunes

Monday

Dies Martis

Dimarts

Martes

Tuesday

Dies Mercurii

Dimecres

Miércoles

Wednesday

Dies Jovis

Dijous

Jueves

Thursday

Dies Veneris

Divendres

Viernes

Friday

Dies Saturni

Dissabte

Sábado

Saturday


mitologia