Issuu on Google+


ÍNDEX UN ANIVERSARI MISTERIÓS........................................................................... 6 3r A Col·legi Sagrada Família ................................................................... 6 3r B Escola L’Eramprunyà......................................................................... 6 3r C Col·legi Santo Àngel .......................................................................... 6 AJUDEM A LA SENYORA ROSA .................................................................... 11 3r Escola Gavà Mar .................................................................................. 11 3r Col·legi San Pedro ................................................................................ 11 3r Escola Joan Salamero .......................................................................... 11 EN BERTÍ NO MOSSEGA ............................................................................... 15 3r B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 15 3r A Escola Jacme March ........................................................................ 15 3r Col·legi Sagrat Cor............................................................................... 15 DE MÈXIC A GAVÀ.......................................................................................... 19 3r B Escola Marcel·lí Moragas ................................................................. 19 3r C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 19 3r A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 19 ELS TRES AMICS............................................................................................ 24 3r B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 24 3r C Col·legi Immaculada ......................................................................... 24 3r A Col·legi L’Eramprunyà ....................................................................... 24 ELS HEROIS DE GAVAMACA......................................................................... 27 3r B Escola Jacme March ........................................................................ 27 3r A Escola Marcel·lí Moragas ................................................................. 27 3r A Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 27 3r B Col·legi Sagrada Família ................................................................... 27 ELS VEÏNS MISTERIOSOS ............................................................................. 32 4t Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 32 4t B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 32 4t B Col·legi Immaculada ......................................................................... 32 L’HOME DEL MIL·LENI .................................................................................... 36 4t C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 36 4t Escola Gavà mar.................................................................................. 36 4t A Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 36

Llacuna de la Murtra –2011-

1


LA COLLA DELS AGAFACAQUES.................................................................. 40 4t A Col·legi Inmaculada ........................................................................... 40 4t A Escola L’ Eramprunyà........................................................................ 40 4t Col·legi San Pedro ................................................................................ 40 LA PEDRA MÀGICA ........................................................................................ 43 4t C Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 43 4t B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 43 4t A Escola Jacme March......................................................................... 43 ES BUSQUEN CULPABLES............................................................................ 46 4t B Escola L’Eramprunyà........................................................................ 46 4t B Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 46 4t B Col·legi Sagrada Família................................................................... 46 EL DESCOBRIMENT DE METRÒPOLIS...................................................... 50 4t B Escola Jacme March.......................................................................... 50 4t A Col·legi Santo Àngel .......................................................................... 50 4t A Col·legi Sagrada Família.................................................................... 50 4t A Escola Salvador Lluch ....................................................................... 50 NALOCEBAR, UNA CIUTAT SENSE NORMES .............................................. 55 5è A Col·legi Immaculada ........................................................................ 55 5è B Escola Salvador Lluch ...................................................................... 55 5è C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 55 LA PEDRA MÀGICA ........................................................................................ 60 5è B Escola Marcel·lí Moragas................................................................. 60 5è A Escola Jacme March......................................................................... 60 5è Col·legi San Pedro .............................................................................. 60 UNA AVENTURA INOLVIDABLE..................................................................... 65 5è B Escola L’Eramprunyà........................................................................ 65 5è B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 65 5è Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 65 EL CONILLET PERDUT................................................................................... 70 5è A Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 70 5è B Col·legi Sagrada Família................................................................... 70 5è A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 70 EL MISTERI DE L'ESCOLA ............................................................................. 74 5è A Col·legi Sagrada Família................................................................... 74 5è C Col·legi Immaculada ........................................................................ 74 5è A Escola L’Eramprunyà........................................................................ 74

Llacuna de la Murtra –2011-

2


LA NIT MAI ARRIBA ........................................................................................ 81 5è B Escola Jacme March......................................................................... 81 5è C Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 81 5è A Escola Marcel·lí Moragas.................................................................. 81 UNA NIT AL CEMENTIRI ................................................................................. 86 6è B Col·legi Sagrada Família................................................................... 86 6è A Col·legi Immaculada ......................................................................... 86 6è B Escola Jacme March......................................................................... 86 ON SÓN ELS PARES ? ................................................................................... 91 6è A Escola Salvador Lluch ...................................................................... 91 6è Col·legi Sagrat Cor ............................................................................... 91 6è B Col·legi Santo Àngel ......................................................................... 91 SIGUIS ON SIGUIS...MILLOR SER CÍVIC....................................................... 97 6è B Col·legi Immaculada ......................................................................... 97 6è A Escola L’Eramprunyà........................................................................ 97 6è C Col·legi Sagrada Família .................................................................. 97 EL SUPERINTERCANVI ................................................................................ 102 6è A Col·legi Santo Àngel ....................................................................... 102 6è B Escola Marcel·lí Moragas................................................................ 102 6è A Escola Jacme March....................................................................... 102 EL MISTERI DE GAVÀ .................................................................................. 107 6è A Escola Marcel·li Moragas................................................................ 107 6è B Escola Salvador Lluch .................................................................... 107 6è B Escola L’Eramprunyà...................................................................... 107 L’ACCIDENT .................................................................................................. 111 6è Col·legi San Pedro ............................................................................ 111 6è A Col·legi Sagrada Família................................................................. 111 6è C Col·legi Santo Àngel ....................................................................... 111 6è C Col·legi Immaculada ....................................................................... 111 L’INSTITUT DEL FUTUR ............................................................................... 117 1r d’ESO A Institut Bruguers ................................................................... 117 1r d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 117 1r d’ESO C Institut El Calamot ................................................................ 117 EL SEGREST DE L’ALFRED ......................................................................... 124 1r d’ESO B Col·legi Santo Àngel............................................................. 124 1r d’ESO D Institut Bruguers ................................................................... 124 1r d’ESO Col·legi Sagrat Cor .................................................................. 124

Llacuna de la Murtra –2011-

3


UN CANVI A LA VIDA .................................................................................... 132 1r d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 132 1r d’ESO Col·legi San Pedro................................................................... 132 1r d’ESO C Col·legi Sagrada Família ..................................................... 132 DIARI D’UN RODAMÓN................................................................................. 137 1r d’ESO Col·legi Immaculada ................................................................ 137 1r d’ESO A Col·legi Santo Àngel............................................................. 137 1r d’ESO C Institut Bruguers ................................................................... 137 DE RIC A POBRE .......................................................................................... 145 1r d’ESO A Col·legi Sagrada Família ..................................................... 145 1r d’ESO C Institut Bruguers ................................................................... 145 1r d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 145 1r d’ESO C Col·legi Santo Angel............................................................. 145 VISITA A LES MINES .................................................................................... 154 2n d’ESO Col·legi Sagrat Cor.................................................................. 154 2n d’ESO A Institut Bruguers .................................................................. 154 2n d’ESO B Col·legi Sagrada Família ..................................................... 154 ELS VALORS DELS JOVES .......................................................................... 163 2n d’ESO Col·legi San Pedro .................................................................. 163 2n d’ESO C Institut El Calamot ............................................................... 163 2n d’ESO D Institut Bruguers .................................................................. 163 NO SÓC COM VOSALTRES PENSEU.......................................................... 171 2n d’ESO B Col·legi Santo Àngel ........................................................... 171 2n d’ESO A Col·legi Sagrada Família ..................................................... 171 2n d’ESO A Institut El Calamot ............................................................... 171 UN PARTIT QUE PORTA CUA...................................................................... 180 2n d’ESO C Institut Bruguers .................................................................. 180 2n d’ESO Col·legi Immaculada ............................................................... 180 2n d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................ 180 EL TRENCACLOSQUES: UN MÓN PER SOMNIAR..................................... 189 2n d’ESO B Institut El Calamot ............................................................... 189 2n d’ESO B Institut Bruguers .................................................................. 189 2n d’ESO C Col·legi Sagrada Familia ..................................................... 189 UN LLOC MAI IMAGINAT .............................................................................. 198 3r d’ESO B Col·legi Santo Àngel............................................................. 198 3r d’ESO Col·legi San Pedro................................................................... 198 3r d’ESO C Institut El Calamot ................................................................ 198

Llacuna de la Murtra –2011-

4


BOIRA... ......................................................................................................... 205 3r d’ESO A Col·legi Sagrada Família ...................................................... 205 3r d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 205 3r d’ESO Col·legi Sagrat Cor .................................................................. 205 ERA NOVA EN AQUELL LLOC! .................................................................... 213 3r d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 213 3r d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 213 3r d’ESO A Col·legi Santo Àngel............................................................. 213 3r d’ESO C Col·legi Sagrada Família ...................................................... 213 LES ADVERSITATS DE LA VIDA .................................................................. 223 4t d’ESO B Institut El Calamot ................................................................ 223 4t d’ESO A Col·legi Santo Àngel ............................................................. 223 4t d’ESO C Col·legi Sagrada Família ...................................................... 223 COM ET PUC AJUDAR?................................................................................ 232 4t d’ESO Col·legi Sagrat Cor................................................................... 232 4t d’ESO D Institut El Calamot ............................................................... 232 4t d’ESO Col·legi San Pedro ................................................................... 232 COSES QUE PASSEN… ............................................................................... 239 4t d’ESO B Col·legi Sagrada Família ...................................................... 239 PTT Aux. de fabricació mecànica d’ajust i soldadura .............................. 239 4t d’ESO A Institut El Calamot ................................................................ 239 4t d’ESO B Col·legi Santo Ángel ............................................................. 239 SOLIDARITAT HUMANA ............................................................................... 250 PTT Aux. de vendes, oficina i atenció al públic ....................................... 250 4t d’ESO A Col·legi Sagrada Família ...................................................... 250 4t d’ESO A Col·legi Immaculada ............................................................. 250

Llacuna de la Murtra –2011-

5


UN ANIVERSARI MISTERIÓS Autors: 3r A Col·legi Sagrada Família 3r B Escola L’Eramprunyà 3r C Col·legi Santo Àngel Era 26 de febrer, un gran dia per a mi perquè era el meu aniversari. Només es fan 10 anys una vegada a la vida i pensava celebrar-ho amb els meus amics amb la millor festa que mai s’havia vist al meu poble. Em

dic

Lluc

convidar

els

col·legues.

i

vaig meus

Són

els

millors amics del món i junts

hem

viscut

aventures

i

moltes

emocions.

Es

diuen:

Sandra,

Vero,

Anna,

Xavi i Andreu. A les 6 de la tarda van arribar els meus companys. A mesura que anaven entrant, em donaven els seus regals i encara que em moria de ganes d’obrir els paquets, em vaig esperar a l’hora del pastís.

La festa va ser súper divertida, vam berenar, jugar, ballar i cantar fins que no podíem més. Per això el Xavi va dir que juguéssim a alguna cosa més tranquil·la.

Llacuna de la Murtra –2011-

6


La Sandra va proposar baixar al soterrani a jugar amb les disfresses del bagul.

Va passar el temps volant i semblava que els nostres pares s’havien oblidat de nosaltres. No se sentia res. Ni el mínim soroll. - Quina cosa més estranya. No us sembla? - va dir l’Anna. - Sembla que no hi hagi ningú !- va dir l’Andreu. - Això no pot ser. Segur que han sortit al jardí - va respondre en Lluc. - Fem grups i busquem on s’han ficat!- va proposar la Vero. Vam recórrer tota la casa i no hi havia ningú, ni tampoc cap nota. Era molt estrany. Una mica ja espantats vam sortir al jardí i era desert, igual que el carrer i tot el barri. Teníem pànic i van regirar tot el soterrani i tots els racons de la casa. El pastís havia desaparegut amb els pares. - No serà que se l'han emportat per

menjar-se'l

ells

sols

-van

pensar. No se sap com , de cop i volta estaven fora, semblava màgia. De sobte, va sortir…un fantasma ! El Lluc va caure de cul espantat pel que vivia. Va anar a parar al terra i es va punxar amb una pedra. Immediatament, el fantasma va desaparèixer. - On és el fantasma? - va cridar l’Anna.- i va continuar, una mica angoixada, ”Marxem cap a casa” Vam descobrir que la casa ja no hi era.

Llacuna de la Murtra –2011-

7


- Donem un tomb per veure si els pares i mares passegen ? va afegir el Xavi. Tot el barri estava buit, només cases amb portes i finestres tancades. A la Torre Lluch no hi jugava ningú, les botigues estaven sense llum. I caminant i caminant vam arribar a l’escola. Quina por! Tampoc trobaven a ningú, ni nens jugant a la pista, ni senyores de la neteja , cap mestre, ordinadors trencats i un gran silenci. Però de sobte, van sentir uns gemecs i brams d’animals, els amics van entendre que hi havia animals però… no els veíem en lloc.

Veient que no atacaven, la Sandra, en veu alta, va dir :- “I si els hi diem Invisanimals?” . Es volien fer amics d’animals que no veien i tot el grup els van demanar ajuda per trobar als pares. Van pregar , tot plorant :-”Auxili ! “ Doncs eren l’única cosa viva que tenien tot i sent invisibles. No trobaven cap solució per sortir d'aquest malson. Quan el fantasma va intentar fer de les seves , en veure que els nens no tenien por, va aparèixer un invisanimal gegant i ben visible !No va haver cap lluita. El fantasma ho va deixar córrer.

La Vera, encantada , va voler posar-li un nom al nou amic que els havia ajudat però no importava , era un més del grup. Ara, el que calia era buscar i trobar els pares, seguien desapareguts. Amb el nou amic vam tornar a anar per tot el barri, al parc, al bosc, a la platja i res de res… L'Anna, el Lluc i la Vero ploraven, els altres no deien res però només calia mirar la cara que feien per saber que no estaven gens tranquils. No hi havia res al seu lloc i tot semblava un altre món.

L’Andreu i el Xavi vam decidir que havien de reaccionar i pensar alguna solució. No podíem seguir així. En Lluc, per calmar als seus

Llacuna de la Murtra –2011-

8


amics, va proposar que l’animal gegant fos la mascota del grup. Vam decidir posar-li el nom de “Resi”, ja que era un T-rex. S’estava fent de nit i no trobaven cap resposta. La Sandra va veure una ombra i va dir: - Serà un altre cop el fantasma?

En Lluc i la Vero van respondre alhora:

- No, tranquils! És el Rexi que ha trobat alguna cosa. Havia trobat un fòssil amb una inscripció: “A la màquina del temps arribareu i en grup els pares trobareu” L’Anna va recordar de una

que

hi

havia

màquina

temps

del

al

museu

d’història.

Tots

junts vam anar al museu i quan vam arribar

se’n van

adonar

que

no

funcionava. En Lluc va agafar el fòssil i va pensar que potser era la peça que faltava perquè funcionés. La vam col·locar i vam viatjar vint anys al futur. Van veure un món terrorífic i devorat per la tristesa, la fam i la guerra. Van tornar enrere fins el dia de l’aniversari d’en Lluc. De cop i volta va sonar una timbre, i en Lluc se’n va adonar que tot havia estat un malson. Els seus amics van entrar a casa i en Lluc els

Llacuna de la Murtra –2011-

9


va explicar el seu somni. Tots junts es van abraçar i van fer un pacte: “ Sempre serien amics.”

Llacuna de la Murtra –2011-

10


AJUDEM A LA SENYORA ROSA Autors: 3r Escola Gavà Mar 3r Col·legi San Pedro 3r Escola Joan Salamero Aquesta és la història d’una senyora de 85 anys que es deia Rosa. Era una dona baixada, grassoneta amb el cabell gris i blanc, i ulleres, a qui li agradava molt parlar, cosir i acaronar a la seva gateta Lola. Degut a la seva edat, anava en cadira de rodes i les seves malalties

(una

d’elles

el

Parkinson), havia de prendre molts

medicaments

per

trobar-se millor. També comptava amb l’ajuda del seu nét, en David, un noi molt responsable i col·laborador que cada dia anava a ajudar-la. Però un dia, ell va haver de marxar del poble per anar a estudiar a una altra ciutat, massa lluny, i li era molt difícil anar més d’un cop al mes. Llavors, ella es va trobar que per poder fer moltes coses havia de demanar ajuda i no podia comptar amb això sempre que el necessitava. La Rosa vivia al tercer pis d’un edifici molt antic sense ascensor, i tot i que coneixia bé a tots els veïns i a la seva veïna del segon pis estava disposada a ajudar-la en tot allò que calgués, això no era una solució gaire bona perquè la veïna Maria era també una dona gran i no podia estar amb ella a cada moment...

Llacuna de la Murtra –2011-

11


A mida que els dies passaven, la Rosa es

sentia

més

i

més sola. Cada dia s’anava

a

dormir

pensant com s’ho faria al dia següent per anar a comprar, per netejar, per fer el dinar... Fins que un dia, si les coses no podien anar pitjor, la Maria, li va dir que la seva filla volia vendre el pis i que es traslladaria a la seva casa. Quan la Rosa ja pensava que ningú la podria ajudar i que moriria sola a casa, va arribar al poble un grup de nois i noies que pensaven dedicar-se a tenir cura i acompanyar a les persones grans que vivien soles. La Maria, abans d’anar-se’n a viure a la casa de la seva filla, va fer una visita a aquest grup i els va explicar el problema de la senyora Rosa. El grup estava format per 4 nois i 3 noies:

la Cristina, el Ricard,

L’Oriol, L’Andrea, la Lucia, l’Albert i la Sandra. Al dia explicar

següent, el Ricard i la Cristina van anar a veure-la. que

mai

estaria

sola,

que

ells

i

altres

Li van

companys

l’acompanyarien i tendrien cura d’ella. Anaven cada dia a casa seva, li portaven aliments, li feien el dinar, netejaven la casa,...i quan feia bon temps, la treien a passejar pel parc que hi havia a prop de casa. Si plovia o feia fred, es quedaven a casa amb ella jugant a les cartes, al domino,... Un dia, va arribar l’aniversari de la senyora Rosa. Li van preparar una festa a casa seva. Van fer entrepans, pastetes, i un pastís amb 86 espelmes.

Llacuna de la Murtra –2011-

12


Quan anava a bufar les espelmes, van trucar a la porta... I quina va ser la sorpresa! . Allà estava el David i portava un paquet molt gran. La Rosa estava tan contenta i emocionada de veure el seu nét que es va posar a plorar d’alegria. Aleshores, el David li va dir que bufés fort les espelmes i demanés un desig. La seva àvia, que era una senyora molt bona, va desitjar poder ajudar a algú que ho necessités. I va arribar el moment d’obrir els regals. Tots i totes estaven nerviosos perquè havien d’explicar moltes coses bones a la Rosa. La senyora Maria, que també havia vingut a la festa, l’Oriol i l’Andrea li van acostar el regal gran d’en David i quan el va obrir... Tothom es va posar a aplaudir, era una cadira de rodes més moderna. I aquí no quedava tot... La Lucia li va dir a la senyora Rosa: -

Senyora Rosa, vostè és una persona molt amable que ens ha ensenyat moltes coses, per això li volem donar una bona notícia. Entre tots nosaltres, la seva veïna i el David hem anat a parlar amb la Seguretat Social i l’Ajuntament i ens han dit que l’ajudaran i

que

aquest

vostè pis,

que

canviarà no

ascensor, per una casa de planta baixa, adaptada per a

vostè,

amb

portes

amples i una dutxa gran. -

Oh!

Gràcies,

gràcies,

moltes gràcies... – va dir la senyora Rosa que de tant contenta que estava no parava de plorar – I com us ho puc agrair?. A mi també m’agradaria molt poder ajudar a la gent que ho necessita. Què puc fer jo?

Llacuna de la Murtra –2011-

13


L’Albert i la Cristina li van explicar que ells també ajudaven en altres coses i que volien comptar amb ella perquè cosís jerseis, bufandes, samarretes i els ensenyés a cuinar per poder fer berenars benèfics i treure diners que donarien a una ONG que treballa per als nens i nenes del món que més ho necessiten. -

Això sí que és una bona notícia!. Jo també puc ajudar! – va dir la Rosa molt contenta.

Des d’aleshores, la Rosa treballa dia i nit fent samarretes, bufandes, dibuixos, galetes, pastissos... Ara és l’ajudant número u dels nens i nenes que la van ajudar a ella i entre tots aconsegueixen fer molt bones accions. PERQUÈ TOTS I TOTES HI COMPTEM!

Llacuna de la Murtra –2011-

14


EN BERTÍ NO MOSSEGA Autors: 3r B Col·legi Santo Àngel 3r A Escola Jacme March 3r Col·legi Sagrat Cor Cada matí, en aixecar-se, en Bertí Nomossega es preguntava què feia ell vivint en aquesta ciutat plena de contaminació i de sorolls. Com trobava a faltar el lloc on havia nascut amb la seva natura i tranquil·litat! Però els seus pares, el Drico i la Pirarna, havien decidit venir a la ciutat en busca de treball i d’una vida millor per a ell i la seva germana Bartina. En Bertí no era un vampir com els altres, ell era al·lèrgic a la sang. Preferia menjar fruites i verdures i sobretot pastissos,

bombons,

llaminadures… perquè

el

desitjava món

era

Potser

que en

més

aquest

desfer-se

d’aquests ullals que el feien

diferent

als

altres nens. Ell volia ser igual que tots, tenir molts amics, però de moment això no estava resultant. A l’escola, feia 3r de Primària, en Bertí es trobava molt sol, feia por als seus companys. Mai

li havien donat l’oportunitat de ser el seu

amic i donar l’explicació de com era ell, com se sentia...

Llacuna de la Murtra –2011-

15


Els seus dos únics amics eren una vella i sàvia aranya, que vivia a la teranyina de la seva habitació, i un mussol molt simpàtic i llest, que li havien regalat pel seu aniversari. A ells si que els explicava els seus problemes. En Bertí no tenia bones notes a l’escola perquè estava distret amb els seus pensaments. Ell només volia tenir un amic o amiga, però les seves dents tan llargues i afilades espantaven a tots els companys de la classe. Quan arribava a casa seva li deia a la seva mare: “Mare, jo sóc un nen normal, com els altres?”. Per què no puc tenir amics?. I la mare li deia: “És clar que sí, fill meu”. “Has de tenir paciència” “Aviat tindràs molts amics”. Passaven dies, setmanes... i tot continuava igual. En Bertí va dir als pares que per què no tornaven al poble, a la natura. En aquell poble havia deixat molts amics que l’estimaven i tothom era feliç. Però el pare tenia feina, a la mare li agradava viure a la ciutat perquè podia fer coses que al poble no podia, i la germana Bartina aviat començaria la Universitat. Així que tornar al poble no era possible. Com els seus pares no donaven una solució al seu greu problema, va demanar consell al seus únics amics, el mussol i l’aranya. El mussol, que era el més llest, li va dir que es tractava de demostrar als seus companys, que ell no era un perill i que no li havien de tenir por. Per aconseguir això havia d’intentar estudiar una mica més, ser amable amb tots i parlar sense mostrar les dents. També seria bo visitar al dentista per tractar de rebaixar una mica les dents llargues. En Bertí va posar en pràctica els consells. Alguns companys van començar a no espantar-se d’ell. Tenia millors notes als controls i tractava de ser amable amb tots i la mare el va portar al dentista que li va posar uns aparells a les dents.

Llacuna de la Murtra –2011-

16


Un dia va arribar a l’escola una companya nova, la Laura. Era una noia molt xerraire i alegre. Vivia al mateix carrer que en Bertí. Ella no havia vist com eren les dents d’en Bertí, per això no tenia por i anaven i tornaven junts de l’escola tots els dies. En Bertí se sentia feliç. Havia una companya que no fugia d’ell. Com la Laura era tan xerraire i divertida, aquell matí, a l’ hora del pati, va convidar a totes les nenes i al Bertí a jugar al joc de les cadires. Els nens, que van veure que s’ho passaven bé, vam demanar si podien jugar també. Genial! En Bertí i la Laura , com vivien tan a prop, van tornar de l’ escola junts i molt contents. En Bertí, quan va tornar a casa seva, va explicar al mussol i a l’ aranya que aquell dia s’ ho havia passat molt bé. A la nit no van pensar ni un moment de tornar al seu poble. Al dia següent, mentre es preparava per anar a l’ escola, es va posar nerviós perquè no sabia si passaria un bon dia. En sortir de casa per anar a buscar a la Laura va trobar un noi

de la classe, l’ Artur. A

aquest nen li agradava molt anar amb bicicleta i li va dir al Bertí si volia apuntar-se a una excursió dissabte amb la Laura i d’ altres nens de la classe. Però en Bertí no sabia anar amb bicicleta. L’ Artur li va prometre que ell li ensenyaria. Quan va arribar el dissabte el Bertí no havia dormit pels nervis, però estava gairebé preparat per fer l’ excursió . En Bertí, la Laura i l’ Artur es van trobar amb els seus amics i va començar l’ aventura: tots corrien, es divertien, reien…

Llacuna de la Murtra –2011-

17


Quan van tornar eren molt amics. Després de la sortida , en Bertí se’n va anar a casa i va explicar a la mare

que

havia

s’

ho

passat

meravellosament

i

que ningú li havia preguntat pels seus ullals En

Bertí,

cansat,

se’n va anar a la seva habitació i va parlar amb el mussol i l’aranya. Els va dir que ja no se sentia sol i que ja no volia tornar al seu poble. El mussol li va explicar que si no ens desanimem, encara que ens surtin les coses com volem a la primera , amb paciència i tolerància, segur que acabem sent feliços i trobarem amics i gent que ens estimi arreu del món. Conte contat, conte acabat!

Llacuna de la Murtra –2011-

18


DE MÈXIC A GAVÀ Autors: 3r B Escola Marcel·lí Moragas 3r C Col·legi Sagrada Família 3r A Escola Salvador Lluch En Joan era un nen de 8 anys que va viatjar des de Mèxic a Gavà per raons de feina de la seva família: la fàbrica on treballaven la van traslladar a la zona industrial d’aquest poble. Els pares li van explicar que a Gavà s’ho passaria molt bé, i que aniria a una escola “supermegaguai” on coneixeria molts

nens

i

les

nenes,

i

el

més

important: faria molts amics ¡¡¡ En Joan va somriure, però en realitat estava trist perquè havia d’acomiadar-se dels seus amics i companys de classe. Sovint es preguntava: - Com serà Gavà? - Com seran els nens i nenes d’aquesta nova escola?- Tant de bo algun company de classe vingués amb mi¡¡¡ Resulta que el poble era xuli (tenia molts parcs, camps esportius…),i el pis on van anar a viure era molt graciós, però…, : -

i l’escola?,

-

com seria l’escola?

Llacuna de la Murtra –2011-

19


I com tot arriba, va arribar el dia d’anar a l’escola¡ L’escola es deia La Campaneta i l’edifici no estava gens malament per fora. De sobte, va veure la filera de Tercer B, una mestra que…,: -

serà la meva tutora?, i …,

-

quants nens i nenes¡

-

si també porten la Bley-blake ¡

En Joan va sortir correntss cap a la filera molt il·lusionat, però de sobte es va aturar: -

Serà possible…., però si parlen en una altra llengua diferent de la meva !

-

Ara, com m’ho faré per fer-me entendre?

-

Ja deia jo que

no podia ser tot tan maco com m’explicaven els

pares….. -

No havíem d’haver marxat de Mèxic…

En aquell moment la tristor i els records de la seva ciutat es van apoderar d’en Joan, però llavors…. En Joan sense pensar-s’ho dues vegades, es va anar correntss cap a la cafeteria on estaven els seus pares. Els va trobar prenent cafè amb croissants: -

Què et passa, fill meu? Com és que no ets a l’escola? – Va dir la mare.

-

Vull tornar a Mèxic! – Va exclamar en Joan cridant.

-

Jo també. – Va dir la mare.

-

I jo també. – Va repetir el pare. – Però la feina és aquí. Què no t’agrada el poble? O el pis? O els parcs? I que em dius de l’escola? Oi que fa goig?

-

No ho sé, encara no he entrat.- Va dir en Joan.

-

Entenc que no t’agradi perquè és diferent. Si en tres mesos les coses no van bé, tornarem a Mèxic. D’acord? – Digué el pare.

Llacuna de la Murtra –2011-

20


-

Vull tornar ara amb els meus amics. – Va tornar a dir en Joan.

-

Però fill, no pot ser. Ara estem aquí. Més val que entris a l’escola. Vinga.

-

Vull tornar a Mèxic!! – Cridà en Joan.

-

No, ja t’ho he dit. Ara ves a l’escola. – Va replicar el pare enfadat.

-

No!!, me’n vaig a Mèxic!! Adéu!!

En Joan es va aixecar de cop i se’n va anar correntss de la cafeteria. No sabia on anar. Es va recordar que tenia les claus de casa a la butxaca. Va anar cap el pis on estaven les seves coses. Mentrestant anava pensant què faria. Al arribar va obrir la porta, va muntar a l’ascensor i finalment va obrir la porta del pis. Un cop allí va actuar de pressa. Va anar a la seva habitació, va agafar la guardiola i va treure els

diners

comptar: euros

i

els

va

trenta-tres amb

dinou

cèntims, a més a més de 58 pesos mexicans. Va anar a l’armari i es va posar la roba que havia fet servir el dia de la comunió

de

la

seva

cosina Marta. Amb ella deien que semblava més gran. Tot seguit va entrar a l’habitació dels seus pares i va agafar del prestatge el passaport i la maleta petita. Allí dins va col·locar el seu llibre preferit: “El petit pirata” i la pilota de futbol. Va sortir de casa tot ràpid disposat a agafar un taxi que el portaria a l’aeroport, però de sobte…

Llacuna de la Murtra –2011-

21


- Joan, Joan!! - va sentir una veu que el cridava. Ell es va girar de seguida, mirant d'eixugar-se els ullets, i va veure una preciosa cara que li resultava coneguda... - Hola, Joan! - va dir la nena, amb un gran somriure. Em dic Joana. Crec que som companys de classe... La Joana, veient contestava, li va preguntar:

que ell no

- - - Què tens? Per què sembles una

mica trist? Què et preocupa alguna cosa?

En Joan, en veure que aquella nena li mostrava els seus bons sentiments, va sentir que alguna cosa, a dins seu, anava canviant. Va ser una sensació de papallones a l'estómac… com quan algú es comença a enamorar… - Hoo...Hola! - va dir finalment en Joan. Perdona, però és que tinc una mica de pressa…La veritat és que vull tornar a Mèxic… Allà he deixat tantes coses… Però - va replicar la Joana- si els teus pares han decidit venir aquí, a Gavà, és perquè pensen que podreu refer la vostra llar aquí... Aquí us sentireu com a casa, ja veuràs! -va dir la Joana decidida a convèncerlo. Saps que fa dos anys que vaig arribar del Brasil? I llavors tampoc no entenia la llengua, com et passa a tu ara! Però … - va continuarestic convençuda que d'aquí a ben poc, pensaràs el mateix que jo, d'aquesta meravellosa terra... Apa! Agafa les teves coses i anem junts cap a l'escola, que, de ben segur, s'estaran preguntant per què arribem tan tard! En Joan no s'ho va pensar dues vegades. Havia trobat algú que sentia el mateix que ell i això li va donar seguretat. Aviat trobaré bons amics aquí! –va pensar.

Llacuna de la Murtra –2011-

22


I tots dos se'n van anar junts a viure emocionants aventures a la bonica GavĂ .

Llacuna de la Murtra –2011-

23


ELS TRES AMICS Autors: 3r B Escola Salvador Lluch 3r C Col·legi Immaculada 3r A Col·legi L’Eramprunyà Hi havia una vegada tres amics que vivien al mateix barri d'un poble de muntanya. Sempre quedaven per jugar al parc després de l'escola. El parc on jugaven els tres amics estava situat just al mig del poble, envoltat d'arbres, de flors i també d'ocellets.

Els nens també feien els deures junts a la biblioteca del poble, que hi era al costat del nou ajuntament. Aquests nens es deien Marc, Pau i Joan. En Marc tenia 10 anys. Era un nen llest i noble, li

agradava

molt

la

xocolata i fer deures. Tenia el cabell curt i ros i el seu nas era petit i rodonet. El Pau tenia també 10 anys, però era més alt i més fort que en Marc, li agradava jugar a futbol amb els seus amics. Tenia el cabell curt i llis i els seus ulls eren de color blau.

Llacuna de la Murtra –2011-

24


I en Joan era el més petit dels tres, en Joan tenia 9 anys. Li agradava molt llegir llibres i contes, per això tenia molta imaginació. També li agradava passejar pel bosc amb la seva família.

Un dia a la tarda els tres nens estaven jugant tranquil·lament al parc. De sobte, van sentir un sorollet i tots tres van mirar cap a l'arbre que tenien més a prop d'ells, allà van veure un petit ocellet al terra, l'ocellet s'havia caigut del niu. El Pau, en veure'l, volia pujar a l'arbre i deixar-lo dins el seu niu, però els seus amics li van dir que ell no podria fer-ho tot sol, que tots junts ajudarien l'ocellet a pujar al niu.

En Pau, que era el més fort dels tres, va pensar en fer una escala humana i així aconseguir arribar a dalt de l’arbre. En Pau va pujar a les espatlles d’en Marc i en Marc a les d’en Joan. Finalment van arribar a la copa de l’arbre. Es van trobar que el niu estava molt atrotinat, el van endreçar amb molta cura i van col·locar l’ocellet al seu interior. La mare de l’ocellet va estar molt agraïda amb els tres nens i els hi va regalar

un

prometre

ou.

Li

cuitar-lo

van amb

esforç i cura. Així ho van fer i després d’uns dies va néixer un bonic ocellet. Els tres amics van estar molt contents però van decidir que se’l quedés en Marc. El nen no sabia que donar-li de menjar i li va donar una poma. De la poma va sortir un cuc. Quin fàstic!

Llacuna de la Murtra –2011-

25


Però, clar, als ocellets sí que els hi agraden molt els cucs. El va agafar amb uns guants i l’ocellet se’l va menjar amb molt de gust. Passats uns quants dies li van comprar un cuc de joguina i una gàbia i el van ficar dintre. Els tres amics van tornar de nou a jugar al parc però de tant en tant pensaven en el seu amic l’ocellet. Tots tres ho van parlar i finalment van decidir obrir la gàbia i deixarlo en llibertat.

Quan l´ocellet va veure la gàbia oberta, va mirar amb sorpresa ; doncs s’havia fet al lloc. Al voltant d´una petita estona va fer uns petits passos, poc a poc, fins a la porta de la gàbia; i de cop va obrir les ales i es va a posar a volar d´un costat a l´altra de l´habitació;

fins

que

va

trobar la finestra, i va sortir cap al cel: ja era lliure!. Catacric, catacrac aquest conte s´ha acabat.

Llacuna de la Murtra –2011-

26


ELS HEROIS DE GAVAMACA Autors: 3r B Escola Jacme March 3r A Escola Marcel·lí Moragas 3r A Col·legi Santo Àngel 3r B Col·legi Sagrada Família A la ciutat de Gavamaca, la més bonica i extraordinària del món vivia la Laia i en Joan. Tenien 9 anys. Eren alts, rossos, alegres i simpàtics. Els agradava molt fer amics, ajudarlos,

investigar

i

llegir

llibres

d’històries antigues del seu poble. Estaven encantats de viure a una ciutat tranquil·la i segura, a prop del mar i de la muntanya i amb molts parcs. A vegades exploraven una cova que havia dins d’una mina que visitaven molts nois i noies dels pobles del voltant. Un dia van llegir “ELS HEROIS DE GAVAMACA”. Parlava d’un cavaller que tenia una armadura d’or tan brillant com el Sol i una espasa de plata. El cavaller s’havia cansat de viure sol al castell i venia a la ciutat a defensar la gent bona i a lluitar contra els que

no complien les normes. Un dia va trobar un jove

explorador que portava una mena de motxilla màgica i es van fer amics. L’explorador, quan necessitava alguna cosa, obria la motxilla i amb el pensament trobava la solució a qualsevol problema.

Llacuna de la Murtra –2011-

27


L’explorador va marxar del poble i va regalar la motxilla a un senyor.

Quan la Laia anava al col·legi portava una motxilla antiga que li agradava molt. Se l’havia regalada el seu besavi. A la sortida de l’escola sempre organitzava jocs amb en Joan i els seus amics. Un dia que jugaven a pilota en Joan va xutar tan fort que la pilota va sortir al carrer i el noi va córrer a buscar-la. Passaven molts cotxes. Tots es van quedar espantats i cridant: “Joan, el cotxe!!”. La Laia va tocar la motxilla sense voler i va pensar: “Cavaller, explorador, salveu al meu amic”. Immediatament va aparèixer el cavaller amb l’espasa a la mà i tots els cotxes en van aturar i en Joan es va salvar. Tothom va aplaudir, mentre la Laia pensava… Serà aquesta la motxilla màgica que va deixar l’explorador?. La Laia no li va donar gaire importància però al cap d’uns dies un nen petitó que hi havia en un parc es va quedar sense entrepà i la Laia agafant la motxilla sense saber per què va pensar: “ cavaller, motxilla màgica fes que aquest nen no passi gana”. I el nen es va trobar un entrepà a sobre d’una cadira. Cada dia anaven passant coses i més coses,

i

l’explorador

la

motxilla sempre

màgica les

de

podia

solucionar. Fins que va arribar el dia que tot el poble de Gavamaca no sabia fer res sense els superpoders de la motxilla màgica. Una colla de nens i nenes li volien prendre la motxilla a la Laia dient-li que no era d’ella. La Laia va marxar correntss cap a casa i li va dir a la seva mare. Li va explicar que el seu besavi li va regalar la motxilla perquè confiava en ella i perquè ell era l’explorador que va trobar el cavaller de la cova dels herois de Gavamaca.

Llacuna de la Murtra –2011-

28


Un dia, la mare de la Laia es va posar malalta i li va demanar a la motxilla que la curés però la motxilla li va contestar que no podia ferho perquè necessitava descansar i, a més, hi havia certes coses que la motxilla no podia solucionar. Quan van passar uns dies, la Laia i el Joan van anar de casa en casa preguntant si algú tenia algun problema. Es van trobar a un senyor que havia perdut al seu fillet, i al cap d’una estona, la Laia se’l va trobar nedant amb uns amics. Llavors va ser quan la Laia es va adonar que la motxilla no va ser qui va trobar al nen, sinó que va ser ella. Tots contents van anar a la plaça de Gavamaca a comprar llaminadures, però va ser allà on la van perdre. Al cap d’una estona va aparèixer en Joan dient que li semblava haver-la vist en unes escombraries. De cop i volta van veure un camió que se les enduia. Van anar al darrere a buscar-la fins que van arribar a

un

pobre

barri i

molt

necessitat.

Quan es va aturar el camió, els nens van aprofitar per buscarla. Però la Laia va decidir deixar-la en aquell poble perquè deia

que

ells

la

necessitaven més , i els

possibles

problemes que podien existir a Gavamaca els podien solucionar ells sols. Al cap d’uns dies, la Laia i en Joan van sentir parlar d’un senyor vell i molt avar que, en aquell poble tan pobre, utilitzava la motxilla per

Llacuna de la Murtra –2011-

29


fer-se més jove i ric dia a dia. Els altres veïns seguien en la ruïna i en la misèria. Laia: Joan, has sentit el que diuen? Això no pot passar! Aquest home està utilitzant malament la motxilla! Joan: Tens tota la raó, però no et posis nerviosa i no et preocupis, tornarem al poble i ho solucionarem. Laia: Gràcies Joan, ets un bon amic. I així va ser com els dos amics van anar a buscar aquella motxilla tan fantàstica i especial. Quan van arribar al poble van mirar per totes les finestres i no van trobar res, però, preguntant i preguntant van arribar a la casa més majestuosa del poble. Aquella era la casa que buscaven! El senyor era super-mega mentider! No volia dir on era la motxilla màgica! La Laia va pensar i desitjar amb totes les forces de la seva ment: “Si us plau, cavaller, que aparegui la motxilla, el meu besavi va confiar en mi i jo vull utilitzar-la per fer feliç a tota la gent.” I... sabeu

què?

En

aquell

precís moment es va sentir: CATAPLOFF!!!, i d’un armari molt

gran

i

misteriós,

va

caure la desitjada motxilla.

Quan la motxilla va caure de l'armari, en Joan i la Laia van intentar

recuperar-la,

però

l'home va agafar la motxilla i la va amagar al seu despatx entre els seus llibres. Els nens, buscantla, van trobar un mapa. En aquell mapa estava la ubicació del castell del cavaller!. Van creuar tots els camps i al final van trobar el seu castell de roca i ferro. No tenia finestres!. La porta estava tancada i

Llacuna de la Murtra –2011-

30


van buscar la clau al voltant del gran castell sense aconseguir trobarla . Per fora hi havia escales molt, molt grans. Van pujar i pujar les escales de metall i van arribar al cim. El castell era molt i molt gran. I la Laia va dir al Joan: - Potser que tot aquest temps ho hem solucionat tot sols. I el Joan va contestar: - Però si es veritat, per què estem aquí? I de cop i volta d'una porta va sortir un cavaller amb la cuirassa d'or i amb una espasa de plata. Hi va dir: - La motxilla està aquí. Però no la necessiteu. Va respondre. I la Laia va contestar: -I per què? I el cavaller va explicar: - Perquè en tot aquest temps ho heu fet sense ella. I no van fer servir mai més la motxilla. I conte contat conte acabat.

Llacuna de la Murtra –2011-

31


ELS VEÏNS MISTERIOSOS Autors: 4t Col·legi Sagrat Cor 4t B Col·legi Santo Àngel 4t B Col·legi Immaculada Hi havia una vegada a la ciutat de Gavà una noia que es deia Maria, tenia el cabell llarg i arrissat i de color negre, els seus ulls eren verds. Aquesta noia era molt honrada i llesta, estava casada amb un noi que es deia Pere. Aquest noi era molt alt i tenia el cabell castany i els ulls blaus. Aquesta parella vivia en un bloc de pisos on vivien deu veïns i una parella que havia arribat fa dos i tres mesos i ningú la coneixia. Aquests veïns es deien Marta i Carles. Mai sortien de casa, era molt estrany.

La Marta tenia els cabells rossos i els ulls negres, en canvi en Carles tenia la pell castanya i els

ulls

blaus.

Aquest

bloc estava situat a la plaça de Catalunya, hi havia una veïna que es deia

Lluïsa,

tenia

els

cabells de color lila i els ulls

de

color

negre

,

tenia una filla que es deia Eva. Era una nena molt dolça de cabells rossos i ulls marrons. Aquesta parella feia un mes que havia vingut a viure al bloc però ja coneixien a gairebé tots els veïns d’ aquest bloc. Venien d’un país

Llacuna de la Murtra –2011-

32


molt llunyà, eren molt agradables i tenien moltes ganes de conèixer a gent ja que, aquí, a Catalunya, no tenien més família, la seva estava molt lluny. Un dia van trucar a la porta dels veïns desconeguts, però no va contestar ningú. Van passar uns dies i van tornar a tancar però tampoc. Fins que un dia, la Maria, en Pere i la Lluïsa van trucar a la porta de la Marta i en Carles i de sobte... La Marta va obrir la porta, estava molt enfadada perquè la Maria, en Pere i la Lluïsa picaven moltes vegades a la seva porta. En Carles va dir: - Per què esteu picant a la porta tantes vegades? - Volem que tu i la teva dona sigueu els nostres amics, porteu més de dos mesos i encara no ens coneixem! Van començar una amistat. Un dia l’Eva va desaparèixer i tots estaven molt preocupats. L’última vegada que van veure a l ‘Eva anava a casa de la Marta i en Carles, així que tots van

anar

a

preguntar... Van

trobar

la

porta

oberta i ni rastre dels veïns ni de l’Eva, però tot estava fora del seu lloc,

això

els

va

inquietar i de sobte van sentir un crit: - Aaaaaaahhhh! Es va obrir la porta i va entrar en Carles. Tots li van preguntar : - I l’Eva, on és? - No sé, l’últim cop que la vaig veure estava amb la Marta.

Llacuna de la Murtra –2011-

33


- I el crit que hem sentit?- va dir la Lluïsa. En Carles es va quedar sorprès, però abans aparèixer

que digués res van

la Marta i l’Eva, sortien d’una habitació i l’Eva estava

plorant.

Tots es van apropar per saber què estava passant i l’Eva va explicar que, com que la Marta era modista li havia demanat… … que podien fer una festa de disfresses i podien fer-les per a tots els veïns i així seria una sorpresa per a tots. L’Eva estava fent de model per emprovar-se els vestits i, sense voler, la Marta l’havia punxat amb una agulla, per això estava plorant. Per sort, les disfresses ja estaven gairebé totes acabades. La Marta va dir a tots que se n’anessin a casa seva i que l’endemà al matí tindrien una sorpresa. L’Eva es va disfressar de carter i van preparar un paquet per a cada veí que contenia la seva disfressa, una màscara i una nota que deia: “Avui a les cinc de la tarda posa’t aquesta disfressa

i

aquesta

màscara i ves a casa de

la

Marta.

esperem.

T’hi Feliç

carnestoltes”. Els primers en rebre el paquet van ser la Maria i el Pere. Les seves disfresses eren de princesa i de superheroi. La de la Lluïsa era de bruixa, la de la Marta era de vaquera i la del Carles, de zombie. A les cinc de la tarda tots estaven a casa de la Marta i van fer una gran festa amb karaoke, concurs de disfresses, van llençar confetti i

Llacuna de la Murtra –2011-

34


serpentines, van fer una guerra de coixins, van ballar rap hip-hop, van fer un concurs de tast de menjar i llaminadures, pinyates i moltes coses més. Gràcies a aquesta festa, tots es van conèixer molt millor i a partir d’aquell dia van ser tots molt bons amics, com una gran familia.

Llacuna de la Murtra –2011-

35


L’HOME DEL MIL·LENI Autors: 4t C Col·legi Sagrada Família 4t Escola Gavà mar 4t A Escola Marcel·lí Moragas Era pels voltants del mes d’ agost en una bonica població de les rodalies de Barcelona, anomenada Gavà, cada nit des de feia uns quants dies , quan era de matinada se sentien uns grans sorolls secs i esfereïdors. La gent es queixava que els despertava però no sabian que era aquella una gran incógnita, fins i tot la policia local patrullava totes les nits per tal d esbrinar el misteri. Va sortir a les noticies de Gavà televisió i fins i tot als “matins” de TV3 però, res de res. Un grupet d’ amics i amigues de quart “C” del Col.legi Sagrada Familia d´aquesta població es van reunir una nit d´un

cap de

setmana d´ amagat dels seus pares per tal d ´intentar esbrinar d’ on venien aquells sorolls. Eren Martina,

Jordi,

Alex,

Marc

i

Marina. Van quedar a les 11 de la nit a la Plaça de l’ Ajuntament amb llanternes, mòbils, xandall del cole i com no, una càmara de fotos i vídeo per si de cas. Anaven patrullant amb bicicleta amunt i avall, però realment no se sentia ni es veia res de res. Ja pensaven

Llacuna de la Murtra –2011-

36


que seria una nit perduda, quan de cop i volta es va començar a sentir-se sorolls, petjades,

cops, eren a un extrem del poble, eren

cops forts, com una maça. Ràpidament van pujar a les bicicletes i van pedalejar fort i veloç, cap al sector del “barri de les Bóbiles”, d´on venien les passes. Van arribar i no van veure res de res , és més va passar una patrulla dels mossos d´esquadra , els nens es van amagar i no els van veure. De cop i volta Martina va obrir els ulls sorpresa, OHHHHH Déu meu ! us heu adonat? Què, passa,? van contestar tots . Han robat l’ estatua metàl.lica de “ l home del Mil.leni !”. No pot ser, és massa gran! . Es van acostar i van veure que al terra hi havia dos grans forats on estava clavada. Caldrà avisar als mossos, va replicar Marina, potser l’ han venut com a ferralla. Llavors, d´entre els pins del Calamot, es van sentir sorolls tremolossos, forts, secs, van acostar-se i….. Déu meu, no pot ser! L’ home del Mil·leni caminava per entre els arbres, tenia vida pròpia. De cop i volta els nens van apropar-se per preguntar-li si necessitava ajuda i van veure com desapareixia a poc a poc: primer els peus, el cos, els braços i finalment el cap. Els amics van continuar caminant buscant darrera dels arbres a l’estàtua, però no la trobaven enlloc. - Aquí, aquí, mireu! – va dir l’Àlex molt sorprès – aquí hi ha alguna cosa extranya. Ràpidament van apropar-se tots i van descobrir una màquina del temps, un cercle metàl·lic amb uns botons que posava present, passat i futur. - Què fem amb aquesta màquina? – va preguntar en Jordi. - Podríem anar al passat i així averiguar com l’estàtua va cobrar vida! va dir la Martina. - A mi em far por! – va dir en Marc. - I si és perillós? – va preguntar la Marina.

Llacuna de la Murtra –2011-

37


- Va vinga, serà una aventura interessant! – va exclamar la Martina – M’encanten les aventures! Entre tots van decidir anar a les seves cases per agafar el seu equip d’exploradors i trobar-se de nou al parc del Mil·leni. Una vegada allà van ficar-se d’un en un a la màquina del temps. Van anar dues setmanes enrere i una vegada allà van seguir el caminet del bosc fins arribar a una cova Estava bastant veus parlant

retirada del poble

fosca

i humida.

i des del terra se sentien

i sorolls metàl·lics. Es van apropar a poc a poc

perquè no els veiéssim. Jordi , amb la seva llanterna, va buscar algun passadís per poder entrar-hi. Al cap d’una estona la Marina va trobar un botó estrany, el van prémer i de sobte es va sentir un soroll i van veure que una de les parets es movia i donava pas a una gran fàbrica on hi havia un grup de follets treballant en la construcció d’un xip. - Qué es tot això? - va pregunta el Jordi. - Shhhh! Escoltem el que diuen –Va proposar

l’Àlex.

Van prestar atenció i van sentir que els follets estaven construint un xip perquè l’home del Mil·leni es pogués moure, com si tingués vida, per destruir el bosc i així apoderar-se del poble de Gavà i construir-lo més modern.

Sense adonar-se, en Jordi va trepitjar una branca i va fer soroll. Les ones sonores van arribar als follets que es van adonar que estaven aquest nens observant-los. Llavors, els follets van perseguir i van empresonar als pobres nens de la Sagrada Família. De tots els amics, l’Àlex va córrer tant que no el van poder agafar. L’Àlex va aconseguir arribar a la màquina del temps i va poder tornar al temps actual. Caminant pel Calamot es va trobar als nens de quart de l’escola Gavà Mar i l’escola Marcel·lí Moragas fent una sortida de

Llacuna de la Murtra –2011-

38


càmping, tot realitzant un taller d’astronomia. Llavors, va anar a explicar-los el que li havia passat. Entre tots van decidir ajudar-lo quan els mestres s’adormissin. Quan es van anar a dormir, tots els nens i nenes van anar a la màquina del temps. Amb molta cura, entre tots van alliberar als presoners i van decidir destruir el xip. Van buscar i cercar el xip per tot arreu i la Sara el va trobar. Com tenia un suc a la motxilla, el va llençar per sobre del xip i així el va destruir.

Finalment, tots els nens van empresonar als follets i amb la màquina del temps els van enviar a l’època dels dinosaures perquè en aquella època no

existia,

encara

la

tecnologia per poder crear un altre xip. Després

de

la

feinada

d’enviar un per un a tots els follets al passat, tots els

nens

van tornar a

l’època actual i van veure el gegant del Mil·lenni on sempre i com sempre.

Llacuna de la Murtra –2011-

39


LA COLLA DELS AGAFACAQUES Autors: 4t A Col·legi Inmaculada 4t A Escola L’ Eramprunyà 4t Col·legi San Pedro La Sara, la Sílvia, l’Àlex i el David eren quatre companys de classe que vivien a Gavà. Quan sortien de l’escola tots s’ajuntaven per anar a passejar. Un dia, l’Àlex va trepitjar una caca de gos. La Sara, el David i la Sílvia no paraven de riure, però a l’Àlex no li feia tanta gràcia.

L’Àlex va tenir una idea: crearien el club de la recollida de caca i cada dia, al sortir de classe, aniriem amb guants i bosses de plàstic per

recollir

les

caques

que

trobessin pel terra. De seguida es van fer famosos per tot el poble i la gent els va posar el nom dels “agafacaques”.

Van anar a l’ajuntament a dir que ells s’encarregarien de recollir els excrements que trobessin pel carrer.

Llacuna de la Murtra –2011-

40


Després de sortir de l’Ajuntament, tota la colla van anar al Parc Lluch a recollir les “caques”. Un nen que estava al Parc els hi va dir que això era una marranada i que ell no ho faria perquè li donava fàstic. A la Sílvia, aquelles paraules no li van agradar i al dia següent va decidir deixar el grup.

Al capvespre, quan l’Àlex va arribar a casa decebut per la marxa de la Sílvia, va posar “Tele Gavà” i es va sorprendre de veure els seus pares participant al concurs “ Per 1 pregunta, 100 €”. Van guanyar 2.000

€,

i

com

la

idea

dels

“agafacaques” de la colla del seu fill els hi agradava molt, van subvencionar una màquina que la va

inventar

el

Raül

,

un

setciències de la classe que tenia molt bones idees.

Aquella màquina estava pensada per reciclar l’oli de cuina utilitzant-lo com a combustible i, a més, agafava les caques molt més ràpid que la colla de nens, només havia de conduir-les cap endins.

Van anar a proposar la idea a l’alcalde de Gavà i li va agradar molt, d’aquesta forma la farien servir a tot el poble.

Un dia, una de les màquines es va tornar boja i va començar a perseguir a la gent de Gavà. No podien sortir de casa perquè la màquina quan els veia, només un peu, els perseguia i no parava d’empaitar-los fins que els perdia de vista.

Llacuna de la Murtra –2011-

41


Qui intentava parar la màquina el tirava al terra, li trencava la roba i el deixava despullat. Després d’això el deixava marxar, es com si el neteges de dalt a baix. La gent buscava, pensava idees, però cap funcionava. Un dia, tots alhora, van tirar-se a sobre, però tampoc va funcionar. Semblava una platja nudista! Per sort, un dia, la màquina va explotar,

estava

tan

plena

de

caques que no en cabien més. Les tifes volaren i s’escamparen per avingudes, carrers i places. Totes les parets, portes i finestres estaven pintades... Tot s’havia d’arreglar i netejar la màquina ja no hi era. Tots van agafar galledes i esponges, escombres, recollidors i bosses. A cada casa tothom rentava, al final el poble va quedar més net que mai i les bosses d’excrements les van acumular en un femer on els pagesos podien aprofitar-los per adobar els camps. En aquell moment van entendre que el millor es que cadascú agafés les caques del seu gos i les portes al femer. Més senzill, més pràctic i més econòmic!

Llacuna de la Murtra –2011-

42


LA PEDRA MÀGICA Autors: 4t C Col·legi Santo Àngel 4t B Escola Salvador Lluch 4t A Escola Jacme March Hi havia una vegada uns nens que es deien Josep, Carles, Albert i Joan. Van anar d´ excursió al Calamot. En arribar-hi es van adonar que hi havia una cova. Van entrar-hi i van veure una petita llum. Els nens van dir: - Sembla una pedra màgica!!

Es van apropar a poc a poc i

la pedra estava a la boca d’ un

esquelet. Els nens no sabien què fer. En Josep va voler agafar la pedra i els esquelets es van posar a caminar. Van sortir correntss i

van

caure dins d’ un forat ple de paranys. Ells es van

espantar

molt

perquè no trobaven la sortida. Prop d’allà hi havia uns sacs plens de pales i van agafar-les. Al cap d’una bona estona, en Joan va clavar la pala al terra i van trobar una cosa dura. Van treure la pols i resulta que era un bagul!!

Llacuna de la Murtra –2011-

43


En Carles el va obrir. Dintre hi havia un pergamí. L’ Albert

el va

llegir. Posava: ”Estic guardat des de fa molt de temps. Aquella persona que em desplegui tindrà la bona sort de tenir quatre desitjós que se li concediran”. En Carles va dir: -

Jo vull ser molt ric!

En Josep va cridar: - I jo tenir totes les joguines del món! En Joan va fer callar a tots dos i els hi va dir: - Nois no podem ser tan egoistes! Hem de demanar alguna cosa pel nostre poble, per exemple… Podríem

demanar

que

cap

persona de Gavà passi gana!! -

Bona idea! També podem demanar que tothom tingui feina - va dir el Carles.

-

Fantàstic! I sobretot que la gent del poble tingui molta salut.- va cridar el Josep.

-

Ara falto jo.- va dir l’Albert. El meu desig serà més ecològic. Demano que s’acabi la contaminació!! Que tothom pugui respirar aire net sense tants fums!

Els nens molt contents amb les seves decisions van tornar a obrir el pergamí per fer realitat els desitjós. Les intrusions eren molt clares; necessitaven la pedra màgica per aconseguir els desitjós, ja que havien de dir unes paraules màgiques mentre tocaven aquella pedra tan brillant.

Llacuna de la Murtra –2011-

44


El problema era que només de pensar en els esquelets que l’envoltaven es morien de por. Com tornarien a pujar a buscar la pedra? Com s’enfrontarien a aquells esquelets?

Només tenien una cosa clara, havien de ser valents i intentar-ho... Però, de sobte, en un racó van trobar una capsa i dins hi havia un llibre d’ encanteris, i en Josep va llegir les quatre primeres frases que va veure, i els esquelets es van començar a debilitar. Ell va continuar llegint tot el que va poder fins que els esquelets es van morir. Els quatre nens van sortir del forat , van encendre una llanterna que portava en Carles i van començar a buscar l’ esquelet que tenia la pedra, el van trobar però la pedra no hi era dins! Van seguir buscant però no la van trobar . Van sortir de la cova i a l’ entrada van veure la pedra dins d’ una caixa petita

amb forma d’

esquelet . L’ Albert la va agafar i els va concedir els desitjós. A Gavà es va viure feliç per sempre. Gavà no va tenir ni una sola persona que no treballés

excepte els

nens , també va ser la ciutat més neta de Catalunya.

Llacuna de la Murtra –2011-

45


ES BUSQUEN CULPABLES Autors: 4t B Escola L’Eramprunyà 4t B Escola Marcel·lí Moragas 4t B Col·legi Sagrada Família Un dia molt fred d’hivern, a la ciutat de Gavà, quan els seus habitants es llevaven per fer les seves feines es van quedar bocabadats, i no era per menys, ja que estava tota la ciutat bruta: les escombraries llençades pel terra, les plantes i arbres dels jardins fets malbé, les necessitats dels gossos sense recollir, grafits per totes les parets… Que, vosaltres no us quedaríeu bocabadats en veure això? Doncs els habitants de la ciutat de Gavà sí!. A mida que sortien els nens i nenes de casa seva per anar al col·legi s’anaven preguntant els uns als altres què havia passat. Primer van pensar

que

potser

era un somni, però ràpidament

van

veure que estaven desperts. Desprès van pensar que potser la gent que netejava Gavà no havia fet la seva feina, però es van trobar els

Llacuna de la Murtra –2011-

46


escombriaires molt preocupats ja que ells, a la nit, havien netejat tota la ciutat. En arribar a l’escola, la colla d’amics continuaven sorpresos i rumiant què havia passat. En Pedro, l’Iker, en Gerard, l’Inés i la Maria van estar parlant amb els companys de classe i van pensar que la millor solució seria parlar amb l’alcalde de la ciutat a fi que expliqués què havia passat. Van acordar amb la seva mestra que anirien a l’hora del pati. Per fi van ser les 10.45 h, els nens i nenes de la classe de 4t B van agafar l’esmorzar i les jaquetes, van fer una filera i van anar camí de l’ajuntament. Anant cap a l’ajuntament els nens van poder comprovar com estava de bruta Gavà i es van posar molt tristos i sorpresos alhora de veure totes les deixalles que hi havia pel terra. Quan van arribar els va atendre una noia que es deia Mònica i els va fer passar a la sala on estava l’alcalde Joaquim Balsera. - Hola nois, què hi feu aquí? – va preguntar l’alcalde. - Miri, senyor alcalde, vostè ha vist com està la ciutat? – va dir en Gerard. - Jo, no. Què passa? - Surti al carrer i vostè mateix ho veurà. Tot està molt brut, les escombraries

escampades

pel

terra, les plantes i arbres fets malbé... - Ecs! - van dir tots alhora. Llavors van sortir tots al carrer: l’alcalde, l’Iker, en Pedro, Gerard, l’Inés, i la Maria.

Llacuna de la Murtra –2011-

47


Quan l’alcalde va veure això es va quedar bocabadat i va dir que investigaria què havia passat. De moment però, va fer venir una brigada especial de neteja per recollir totes les escombraries i va animar els nens a

què hi

col·laboressin també, juntament amb els companys de l’escola. Així ho van fer, tots hi van col·laborar, però per acabar abans van dipositar totes les deixalles on van voler sense tenir en compte els contenidors de reciclatge.

Va quedar tot bastant net però... l’endemà, cap a les 8 del matí, va començar a ploure i , mentre plovia, queien, de no se sap on, deixalles. Van veure també com els gossos feien les seves necessitats al mig del carrer, els jardins tornaven a estar fets malbé ... Quan van arribar a l’escola tots van començar a preguntar-se què passava allò. Seria un avís d’algú?

per

o alguna càstig a la gent de

Gavà? És que no tenien cura de la ciutat?

Llavors van decidir fer una reunió tota la classe per parlar de si descuidaven la neteja de la ciutat

i

del

poc

que

reciclaven a casa.... si ho feien bé o no. Tots van quedar en què no ho feien massa bé. Van decidir anar al bosc a investigar, i es van trobar a un home que portava moltes deixalles. Li van preguntar si ell era qui llençava les brutícies, però els va dir que les estava recollint.

Llacuna de la Murtra –2011-

48


Cadascú va anar a casa seva perquè ja no sabien què fer. Al dia següent quan van sortir al carrer, tot estava net i polit. Resulta que al final tot era una gran mentida. Els escombriaires ho havien fet perquè els nois i les noies salpiquessin reciclar i tenir cura del medi ambient.

Llacuna de la Murtra –2011-

49


EL DESCOBRIMENT DE METRÒPOLIS Autors: 4t B Escola Jacme March 4t A Col·legi Santo Àngel 4t A Col·legi Sagrada Família 4t A Escola Salvador Lluch A la ciutat de Nova York, un dia d’hivern de l’any 2053, un grup d’amics, en sortir de l’institut, van agafar el seu cotxe volador i van anar a donar un tomb pel cel, com feien cada tarda. Passejant pel cel es van trobar amb un núvol diferent a tots els altres, era de molts colors i molt gran. En aquell moment van decidir aparcar el cotxe i mirar que era allò tan estrany.

Els nois van començar a caminar a poc a poc i, de sobte, el més gran de tots, que es deia Àlex, es va trobar amb un robot de colors virolats, amb un barret al cap i que parlava a l’ enrevés

Els nois van entrar amb el robot dintre d’una gran ciutat on van trobar un cartell gegant on posava: “LA CIUTAT FLOTANT DE METRÒPOLIS”. On tothom al veure’ls entrar, d’una manera espontània els saludaven tot saltant i donant-los la benvinguda. Ells van quedar bocabadats i esmaperduts.

Llacuna de la Murtra –2011-

50


Una vegada a dintre van veure que era una ciutat màgica. En aquell indret no havia gravetat, els cossos flotaven com a l’espai, els edificis eren gegants i de colors molt vistosos , els cotxes eren solars, ecològics ...hi vivia tothom: humans, robots, criatures màgiques, animals... tots estaven treballant junts per mantenir la ciutat neta i brillant .

En aquell moment es va apropar un home amb el cabell pèl- roig i d’alçada mitjana que volia saber qui eren aquells nois i què feien allà. El més petit dels nois, que es deia Raül, va explicar a l’home com havien arribat a aquella ciutat.

L’ home els va portar a donar un tomb per aquella zona per veure com funcionava, van veure que tots els habitants d’aquella gran ciutat s’ajudaven entre ells, es respectaven els uns als altres i feien justícia pel món vetllant per la convivència dels altres països i dels seus habitants. En entrar a la ciutat, el primer lloc que van visitar va ser un museu gran impressionant, meravellós… El senyor pèl- roig els va preguntar si volien que ell fos el seu guia per visitar aquell museu, ja que era un gran entès de les meravelles que allà s’exposaven. El nens es van posar molt contents ja que tenien moltes ganes de conèixer les curiositats d’aquell país; però, a l’ entrar al museu es van

Llacuna de la Murtra –2011-

51


adonar que allà només hi havia una gran quantitat de màquines que el senyor pèl- roig anomenava antigues, però que ells les utilitzaven cada dia: rentadores, maquinetes, microones, frigorífics, patinets… Llavors, en aquell moment, el nens van començar a rumiar que si allò era antic, què seria nou per a ells? què utilitzarien ara? Per això, en acabar la visita al museu, on només veien coses quotidianes per ells, es van començar a impacientar per poder passejar, veure, investigar… què és el que es trobarien com a nou en aquella ciutat. Per aquesta raó, quan el senyor pèl- roig els va proposar anar a berenar a un ciber- bar van pensar que allà podrien començar a conèixer més a fons aquell entorn. El ciber- bar era molt especial perquè els cambrers eren robots que fabricaven instantàniament allò que demanaven, però a l’hora de començar a menjar es van adonar que tot allò que tenia tan bona pinta estava fet de metall i, llavors… Van decidir preguntar-li al robot cambrer si aquell metall era comestible. El robot els hi va respondre que sí. Van tastar el metall i els va agradar. Quan van sortir del bar l’home pèl- roig els va invitar a casa seva. Allà van passar molta estona parlant i conversant sobre aquella ciutat del futur amagada entre els núvols. Van parlar de: les rentadores d’ on la roba sortia neta, seca , planxada i amb el perfum preferit de cadascú. Dels microones, ells mateixos agafaven els aliments que cadascú triava i cuinava. Dels frigorífics, quan s’acabaven els aliments, ells mateixos feien la comanda al supermercat. Els patinets anaven tots

Llacuna de la Murtra –2011-

52


amb energia solar. I fins i tot, tenien un “ ROBOTIN- PROFE” que només dos cops al mes feia els deures dels nens. I així de tantes i tantes màquines que l’Àlex i els seus amics no coneixien.

De sobte, es van adonar que l’hora de marxar ja havia passat i que no els quedava benzina pel cotxe volador. Com podrien tornar a Nova York? … Aleshores, l’home pèl- roig, que es deia Bob, els va dir que, si volien, ell podria ajudar-los a construir un motor que funcionés amb energia solar. - És possible? – li van preguntar l’Àlex i els seus amics. - I tant que sí! – va dir en Bob.

El Bob va portar als nois a una botiga a comprar tot el material necessari per construir el motor. Amb una placa solar, un pegament fet amb pell de plàtan i una bombeta van transformar el cotxe volador en un “Megahipercotxe solar”.

El grup d’amics es va acomiadar d’en Bob, van pujar al Megahipercotxe i es van dirigir cap a la ciutat de Nova York. Quan ja sobrevolaven la ciutat un núvol de substàncies contaminants que no deixaven passar el sol, va fer que el vehicle deixés de funcionar i s’estavellés contra l’Empire State, l’edifici més alt de Nova York. De seguida, van començar a arribar bombers, policies, periodistes, càmeres de televisió pensant que es tractava d’un atac terrorista.

Llacuna de la Murtra –2011-

53


Els nois van sortir del cotxe il·lesos i els reporters es van llançar sobre ells i van començar a fer-los preguntes. L’Àlex va explicar la seva aventura davant dels ulls incrèduls dels periodistes que no els creien i els hi van demanar proves. Els van ensenyar el “Megahipercotxe solar” i van quedar bocabadats amb la tecnologia del motor. Llavors, van obrir el maleter del cotxe i van veure un robot de Metròpolis amagat a dins. S’havia ficat allà perquè volia fer turisme i conèixer altres mons. Les càmeres estaven enviant a tot el món imatges en directe de la notícia. Automàticament es va despertar l’interès i curiositat per conèixer la ciutat de Metròpolis. L’Àlex i el seus amics van muntar una agència de viatges per conèixer la ciutat situada sobre un núvol de molts colors i els seus meravellosos invents.

Els habitants de Metròpolis també van voler visitar Nova York i van construir una escala mecànica que funcionava les 24 hores del dia. Robots, criatures màgiques, animals i humans van aprendre a conviure en pau, respectant les seves diferències. Es van casar entre ells i van tenir éssers amb una intel·ligència superior mig robots mig humans. Per la influència de la gent de Metròpolis Nova York es va tornar una ciutat més ecològica, més justa, més neta i més feliç. No cal dir que l’Àlex i els seus amics es van fer els nois més populars de l’institut.

Llacuna de la Murtra –2011-

54


NALOCEBAR, UNA CIUTAT SENSE NORMES Autors: 5è A Col·legi Immaculada 5è B Escola Salvador Lluch 5è C Col·legi Sagrada Família El meu germà i jo ja sospitàvem que els meus pares tenien alguna cosa important per explicar-nos. Feia dies que es comportaven d’una manera estranya. El Pol, que és el meu germà, pensava que aniríem a tenir un germanet; i jo, que em dic Sara, pensava que ens haurien preparat un viatge sorpresa a la neu. Doncs sí, aquella nit, després de sopar, els nostres pares, Ferran i Rosa, ens van deixar bocabadats quan ens van dir que, per motius de feina del pare, ens havíem de canviar de ciutat. El meu germà i jo estàvem disgustats, però en tres setmanes estàvem vivint en una nova ciutat: Nalocebar. Passades ja unes setmanes no ens acabàvem d’adaptar, no és que Nalocebar lletja,

ni

fos

una

molt

ciutat menys,

però...,la gent, no sé, era diferent.

Jo

no

havia

comentat res a la meva família, però una nit de divendres,

després

de

sopar, el meu pare va comentar que a la seva feina no sabien el que era el companyerisme, es cridaven entre ells, mai s’ajudaven. El Pol i jo ens vam mirar i vam dir als pares que a l’escola passava el mateix:

Llacuna de la Murtra –2011-

55


ningú es respectava, els nens no compartien i a les classes no hi havia unes normes de convivència. La meva mare va afegir que també havia notat que els veïns no respectaven ni el silenci, ni la neteja, i no eren gaire educats. Vam estar parlant els quatre molta estona i vam arribar a la conclusió de què Nalocebar tenia un greu problema: els seus habitants no coneixien cap norma de convivència. I si nosaltres havíem de viure en aquesta ciutat, havíem de canviar això!!. I aquí estem tots plegats buscant solucions. Què podem fer?. Després d’una bona estona pensant , el pare va tenir una idea : parlar amb l’alcalde de la ciutat ; és clar! – va dir el Pol- així podrem explicar com es viu en una ciutat amb normes , respecte , educació i bona convivència, com en la ciutat d’on venim. I així vam fer . Vam demanar visita a l’ajuntament per parlar amb l’alcalde. Al principi ens vam posar problemes , però de tant insistir en què teníem una proposta per millorar les relacions i establir normes , van acceptar.

Per fi va arribar el dia de la visita , estàvem una mica nerviosos , però segurs d’explicar les nostres idees de millora. L’alcalde

,que

esperava despatx

en

ens el

seu

,

va

escoltar

atentament

la

nostra

proposta : venim d’una ciutat amb normes , la gent es respecta , són

Llacuna de la Murtra –2011-

56


solidaris , s’ajuden entre ells , tenen una bona convivència i pensem que es podria aconseguir també aquí; solament cal informar a les persones de la importància d’establir normes , per fer una ciutat amb ganes de viure en ella. El meu pare li va comentar que volíem fer uns cartells amb els valors que mancaven i els que la gent desconeixia ; aquests cartells els col·locaríem per tot arreu : carrers , escola , botigues, …El lema seria : acompleix les normes, viuràs millor i seràs més feliç. Aquesta proposta va agradar a l’alcalde , ja que també ell pensava que sense normes era difícil governar , encara que la seva ciutat ja estava molt acostumada a viure així. Ràpidament ens vam posar mans a l’obra, el pare, la mare, la Sara i jo .Vam fer un cartells molt atractius i els van posar per tot arreu. Al principi, la gent se’ls mirava de reüll i no comentava res , però mica en mica es van començar a sentir opinions

les

primeres

i

resultats.

D’una altra banda, el Pol , a la seva escola , va parlar mestra

amb

la

seva

sobre

la

possibilitat de fer obres de teatre amb els seus companys i companyes per treballar els valors i les normes. A la mestra, que estava una mica desesperada amb el comportament dels seus alumnes,li va semblar una bona idea i, dit i fet , la primera obra

Llacuna de la Murtra –2011-

57


es realitzaria per Sant Jordi : els protagonistes: la meva germana Sara i jo.

Vam quedar per assajar tots els dies, però quasi mai anàvem. Només quedava un dia per l’obra de Sant Jordi i no teníem res preparat: el cavall no tenia potes, el cavaller no tenia espasa, la princesa no tenia corona i el drac era de colorins. Va arribar el moment de l’assaig general. Tres nens no van arribar a l’hora, dues nenes que no paraven quietes van caure de l’escenari i només la Sara i jo sabíem el que s’havia de dir. Havia arribat el dia de l’estrena. La professora i nosaltres estàvem molt nerviosos. L’obra va sortir un desastre ja que cadascú anava a la seva, alguns no paraven de barallar-se i d’altres no sabien el que havien de dir i la gent no callava, cridaven, xiulaven… La professora, impotent, plorava desconsoladament i nosaltres, avergonyits, ens miràvem entristits sense saber què fer o dir. De sobte, els nostres pares aixecant-se bruscament van ocupar l’escenari i amb veu forta i clara van dir que hi havia nens i adults que s’havien esforçat molt i havien posat tota la seva il·lusió perquè tot sortís bé i això s’havia de valorar i calia mostrar el respecte i educació. Les persones que assistien a l’acte van baixar el cap avergonyits i, després d’uns minuts de silenci, es va sentir la veu de l’alcalde dient que no estaven satisfets de la seva manera d’actuar i que s’oferien a prestar l’ajuda necessària per tal de repetir l’obra. Es faria el següent cap de setmana. Van ser uns dies molt atrafegats però molt especials, ja que tota la gent volia participar. Tots volien ajudar. Els nens s’ajudaven els uns als altres per aprendre el paper,

Llacuna de la Murtra –2011-

58


els adults van fer uns decorats i uns vestits preciosos, i les mares van preparar uns deliciosos i boníssims pastissos. L’obra va ser un èxit. Vam compartir-ho tot, i tots nosaltres ens miràvem satisfets, ja que semblàvem una gran família. Des d’aquell dia el poble va millorar en tots els aspectes, ja que tots ens vam convertir en persones solidàries i ens vam respectar els uns amb els altres. Ara al poble s’hi respirava respecte i tolerància.

Llacuna de la Murtra –2011-

59


LA PEDRA MÀGICA Autors: 5è B Escola Marcel·lí Moragas 5è A Escola Jacme March 5è Col·legi San Pedro

L’Àlex sempre estava immers en el magnífic món de la fantasia i l’aventura, semblava no estar-hi present en les classes o fins i tot a casa, sempre estava rondinant coses misterioses que passaven al seu voltant. Des de petit somniava ser un gran explorador i així descobrir nous territoris desconeguts per a la humanitat, grutes misterioses, i sobretot cercar tresors.

Però amb aquest hobbie no estava sol, tenia el suport del seu inseparable amic d’aventures Nico. En Nico és un noi de la seva classe,

que

des

de

petits

han

compartint

trapelleries,

llibres

d’aventures, disfresses d’explorador, jocs de recerca d’animalons, recerca de pedres màgiques al parc de la ciutat,etc.

Un dia

d’estiu, l’ Àlex se’n va anar a la platja, com la resta de

famílies que fan al mes d’agost, però a més de banyar-se i jugar amb les onades amb la seva germana petita, va fer un passeig per la sorra.

De sobte li va sorprendre una pedra, que no era com les que havia vist al parc de la ciutat, aquesta desprenia una lluentor molt especial i

Llacuna de la Murtra –2011-

60


fins i tot la forma era molt estranya, ell sense pensar-ho dues vegades la va agafar.

Quan van tornar a casa, va trucar de seguida a en Nico, l’hauria d’ensenyar al seu amic d’aventures, aquesta pedra tan especial entre els dos buscarien la seva història.

Primer de tot la van netejar amb aigua, per observar els colors tan bonics que tenia, però la pedra no lluïa, i tots dos es van mirar i es van enfonsar perquè en Nico li va dir a l’Alex que aquesta pedra no tenia res d’especial.

L’Alex que no es va quedar gens tranquil, va mirar en Internet quin era l’origen d’aquesta pedra, i quina va ser la seva sorpresa que al cap d’uns dies, ja tenia la motxilla preparada i buscant al seu amic Nico per anar a buscar un científic que els digués si era una pedra realment especial. Aquest científic era el Dr. Piere Morange, una eminència en el món dels científics... Els dos amics van agafar l'autobús direcció al laboratori, que era a un poblat del Pirineus, a prop de Puigcerdà. Quan faltaven pocs quilòmetres per arribar es van trobar un problema: la carretera estava tallada per culpa de la neu. Llavors van haver de continuar caminant... la qual cosa els va endarrerir unes quantes hores.

Quan per fi van aconseguir arribar al laboratori es van adonar que la porta era oberta... van entrar i ho van trobar tot desendreçat! No

Llacuna de la Murtra –2011-

61


s'ho podien creure: el científic havia desaparegut misteriosament... Van sentir un soroll estrany a la part de darrere i , quan van anar cap allà, es van trobar el gat del Dr. Morange amb un missatge amagat al seu collaret. La nota deia el següent:

AJUDEU-ME , HAN VINGUT DEMANANT PER LA VOSTRA PEDRA. NO TRUQUEU A LA POLICIA, SI NO, EM MATARAN.

Els dos nois es van quedar bocabadats, no s’ho podien creure. Van començar a buscar pistes per tot arreu que els indiquessin on se’l podien haver emportat i per què. Van començar a escorcollar l’habitació: armaris, calaixos, carpetes, papers... No sabien què ni com buscar... però, de sobte, van veure una cosa estranya. A l’entrada del laboratori havien vist una jaqueta que

els era familiar. Era la

mateixa jaqueta que portaven els xofers dels autobusos ( igual que el que els havia portat fins aquí).

Llacuna de la Murtra –2011-

62


Mirant un calaix, l'Àlex va trobar un estudi del professor sobre una pedra similar a la seva. Quan va cridar en Nico perquè llegís el document, de sobte va entrar el xofer i va dir: - Heu trobat la meva jaqueta! Gràcies!. El Nico va preguntar: - Com és que heu vingut fins aquí. - Perquè tenia por que n’hagués passat alguna. L'Àlex i el Nico desconfiant del xofer van pujar a l'autobús. L'Àlex molt perspicaç li va dir: El camí està barrat, no podem sortir. El xofer amb un somriure malèfic va dir: - Molt astut, el meu estimat amic, però has arribat tard. Va pitjar un botó i van sortir unes cintes grosses que van lligar a l 'Àlex i al Nico. L'Àlex va cridar: - Per què has fet això? deixa'ns anar boig! Els xofer va respondre: - No pots donar-me ordres tu, ets un nen petit. El Nico va preguntar: - Per què fas això?. - Perquè aquesta pedra és única en el món, pot absorbir tota l’aigua de la Terra. Dient un codi inintel·ligible, la muntanya on era el laboratori del professor Morange es va obrir encara més gran amb un raig desintegrador. Un senyor amb un vestit molt car va dir:

Llacuna de la Murtra –2011-

63


- Bembenuti bambinos, sóc el milionari Greco de l’est i vaig a assecar el món. El xofer li va treure la pedra a l'Àlex i li va donar al senyor Grecole, que la va posar al raig desintegrador i va dir: - Amb aquest raig assecaré tota la Terra. Tothom se'n va anar. En Nico va tirar una pilota petita al botó de guardar les cintes i es va deslligar. L'Àlex amb el seus coneixements d'informàtica va desconnectar el raig i va destruir la pedra perquè ningú la utilitzés per fer el mal. Mai més van trobar al professor.

Llacuna de la Murtra –2011-

64


UNA AVENTURA INOLVIDABLE Autors: 5è B Escola L’Eramprunyà 5è B Col·legi Santo Àngel 5è Col·legi Sagrat Cor Hi havia una vegada un noi que es deia Martí. Tenia el cabell ros i el ulls blaus. Era alt, valent i molt amable. Era un noi a qui li agradava molt caminar i caminar pel bosc. Un dia, com cada dia feia des de feia molt de temps, anava caminant pel bosc i de cop i volta, una cosa li va cridar l’atenció. Va veure una cova i, li va cridar l’atenció perquè va escoltar un gosset bordar. Era una cova molt fosca però, com era tan valent va decidir entrar. -BUP, BUP.

Va veure un petit gos blanc, estava gairebé mort de fred; no era un gos abandonat, ja que portava un collaret on ficava alguna cosa. Però estava tant brut tant brut, que era impossible llegir què posava. Va decidir portar-se’l i rentar-lo al riu que hi havia pendent avall, just a l’entrada del poble.

Quan va arribar al riu, va rentar el gosset amb molta cura, ja que contínuament bordava, tenia por, no parava de tremolar. Al collaret va poder llegir una adreça: Rosa de Xocolata, núm. 5.

Llacuna de la Murtra –2011-

65


No s’ho va pensar dues vegades i hi va anar correntss. Coneixia aquest carrer. En arribar va trucar a la porta. Li va obrir una noia amb els ulls blaus, cabell castany molt llarg, era una noia alta i molt maca. Li va semblar una princesa. En Martí es va posar vermell, no podia parlar. No sabia què li passava, només notava el cor bategar molt ràpid i la cara molt vermella. La noia, en veure’l va dir: - Hola ! Qui ets? Què fas aquí? En Martí feia un esforç terrible per parlar, però només podia dir: - He,he, he... trobat, i assenyalant la bossa que portava, he trobat el teu gos. Va quequejar sense parar. La noia, que es deia Claudia, va plorar de felicitat i li preguntar: - Però què et passa? Agafant el seu gos. En Martí va dir : - res.

En agraïment, la Claudia va convidar-lo a passar a casa seva i a partir d’aquí es van fer molt bons amics i quedaven per veure’s cada dia. Un dia van decidir anar a passejar pel bosc. Es van posar a jugar a fet i amagar, quan en Martí la parava, la Claudia corria per amagarse. De cop i volta, en Martí no podia veure-la. - Claudia, Claudia, on ets? Surt, no té gràcia. Però la Claudia no contestava. - Claudia, Claudia, on ets? ... La Claudia estava amagada a la cova on en Martí havia trobat el gos d'ella. Es va recolzar a la paret i... ,de sobte, es va obrir una porta. La Claudia que era molt curiosa, va decidir entrar, es va descuidar de posar alguna cosa per subjectar la porta i quan va donar unes quantes passes per endinsant-se a la habitació, la porta es va tancar deixant-la atrapada. Es va quedar espantada, va mirar cap a

Llacuna de la Murtra –2011-

66


tots els racons de l'habitació i en una cantonada va veure l'entrada a un laberin. De cop i volta va escoltar a algú que li deia: − Hi ha tres portes per entrar al laberint, si encertes una endevinalla et diré la correcta per a què puguis sortir d'aquí. − I tu qui ets? − Jo sóc el mussol que vigila aquesta habitació. − Ahhhhhhhhhh!!!!!, doncs vinga. − La endevinalla és: verd per fora i blanc per dintre, si la vols endevinar, espera. I la Claudia, com era poc espavilada, va esperar i esperar...al cap de dos quarts d'hora va dir: − Tinc gana, tens alguna cosa per menjar, com una pera? − Molt bé!!!, l'has endevinat. I el mussol li va donar la clau de la porta correcta per poder sortir. Fora va començar a ploure i en Martí ja no sabia que fer per trobar la seva

amiga,

va

començar a córrer per poder refugiar-se de la pluja,

correntss,

correntss no va veure una pedra que hi havia al

camí.

Es

va

ensopegar amb ella i es va fer mal. En arribar a casa estava trist perquè no havia trobat la Claudia.

Mentrestant, la Claudia va agafar la clau i es va equivocar de porta. En sortir va veure que havia arribat al regne de les bruixes i els trols. Va caminar, i caminar i de sobte, es va trobar a un d'ells que li va dir:

Llacuna de la Murtra –2011-

67


- Què fas aquí?, li va dir el trol. - Estic intentant sortir d'aquí, però crec que m'he equivocat de porta, li va dir la nena plorant. - Sí tens raó, estàs al regne dels trols.

El trol la va estant observant i quan es va adonar que la nena no li faria res, la va acompanyar cap a la porta de sortida, la va aconsellar que anés amb compte de tornada cap a casa. La Claudia va sortir i es va trobar amb un bosc obscur, amb molts arbres... va començar a avançar i ...

Es va trobar amb una cérvola que es deia Anna, que tenia la pell marró amb taques blanques com la neu. I l’Anna li va dir: - Si dónes un pas cap endavant et convertiràs en un animal com jo, i si dónes un pas enrere et convertiràs en un trol. La Clàudia es trobava desconcertada . - Jo abans era com tu, una nena normal amb els cabells arrissats, marrons i amb els ulls verdosos com les olives. - I com et vas convertir en cérvola? - Abans, si donaves un pas cap endavant no passava res però, tot i això, els trols em van convertir en cérvola.

De sobte va aparèixer en Martí que sense saber el què passava es va convertir en cérvol a l’ultrapassar la Clàudia.

Tots dos van quedar bocabadats i, al mateix temps força espantats.

Llacuna de la Murtra –2011-

68


Aleshores, l’Anna els va dir que hi havia una llegenda on s’explicava que una pedra màgica, que es podia trobar en aquells boscos, els podia convertir un altre cop en persones.

Van anar a buscar-la i, després de molt perseverar la van trobar. Ara només els faltava pronunciar les paraules del conjur: “Si ens dónes el nostre cos el trol més pelut és quedarà calb”. Només acabat de pronunciar les paraules, els cossos de l’Anna i el Martí van tornar a la normalitat.

D’ençà d’aquell dia passaven moltes hores junts i anaven a tots llocs plegats.

Llacuna de la Murtra –2011-

69


EL CONILLET PERDUT Autor: 5è A Col·legi Santo Àngel 5è B Col·legi Sagrada Família 5è A Escola Salvador Lluch En Matt, era un nen que havia perdut el seu conillet Box Booney un dia passejant pel bosc i, com era la seva mascota, el va anar a buscar. Mentre caminava va recordar que el conill tenia una taca vermella.

Quan estava al bosc es va trobar un ós que va estar a punt d’atacarlo, però, en Matt, s’enfilà dalt d’un arbre. Allà va trobar una pastanaga i, com que tenia molta gana, se la menjà. De sobte, va començar a encongir-se i va caure per un forat. En acabar aquell estrany viatge es va trobar a la ciutat dels conills! Era una ciutat on tots els conillets reciclaven molt. Tots els carrers sempre

estaven

netíssims, no hi havia res

de

brutícia.

No

havia escombraries pel terra, ni caques de gossos. Tothom ajudava a tothom. Els conillets podien jugar al carrer molt tranquils. Mai es pintaven les parets i a les escoles els conillets usaven paper reciclat. Les seves cases tenien un jardí i els sostres eren de fusta reciclada.

Llacuna de la Murtra –2011-

70


Tots el conills es desplaçaven en bicicleta i, si portaven cotxe, era d’energia solar. En Matt va decidir preguntar a un conillet amb bastó si havia vist al Box Booney... - Ho sento, no he vist al Box Booney. - De veritat que no l’ ha vist ? té una taca vermella. - No ,però ... espera, recordo que el vaig veure córrer per aquí. Va dir el conill amb bastó. - Gràcies per la seva informació. En Matt va anar a buscar-lo per tota la ciutat dels conills. Va veure a un conill amb una taca vermella , però es va adonar que no era ell, sinó un conill que tenia una taca de tomàquet. El

conill

Box

Booney

va

començar a córrer perquè es va

adonar

que

perseguint.

El

l’

estaven

conillet

va

sortir de la ciutat dels conills. En Box Boney com no sabia a on

anar

va

entrar

a

un

laboratori . De cop va veure un científic malvat que es deia Heinze Dofnensmir. El científic intentava hipnotitzar en Box Boney, per fer-lo malvat. De cop es va apagar el llum … En Box Booney va sentir com alguna cosa l’estirava del braç. Es va espantar, però una veu li va dir molt fluixet:

Llacuna de la Murtra –2011-

71


- No tinguis por, vine amb mi.

I en Box Booney, sense saber qui era, va anar amb ell. En Dofnensmir, que fins aquell moment va estar palpant les parets, els va sentir. Va anar ràpidament a encendre el llum, però quan ho va fer, es va adonar que estava sol al laboratori.

El Box Booney i el seu salvador havien anat darrera un matoll. I, va ser llavors, quan es va adonar que qui l’havia salvat era… un altre conill! Aquest es va presentar: - Hola!, em dic Marc. En Dofnensmir fa temps que ens molesta . T’he seguit fins aquí perquè t’havia caigut una carta. - Moltes gràcies, Marc. Em pots ajudar a buscar el meu amo, que m’estarà esperant ? - Amb molt de gust. Junts van estar buscant-lo per la ciutat dels conills fins que el van trobar, desesperat, assegut a un banc. - Box Booney !!! – Va cridar. – Pensava que mai més et veuria, t’he buscat per tot arreu!

En Matt va donar les gràcies a en Marc i es van acomiadar. I així es com tots dos, conill i humà, es van trobar i van tornar a casa. Mai més tornaria a passar res d’això perquè en Matt va tenir molta cura d’estar sempre amb Box Booney.

Llacuna de la Murtra –2011-

72


Pel que fa a en Dofnensmir, els seus plans es van quedar en orris perquè com en Marc va apagar el llum, es va desbaratar el seu experiment. A partir d’aquell moment va deixar de banda els experiments malèfics i es va convertir en un ciutadà exemplar.

Llacuna de la Murtra –2011-

73


EL MISTERI DE L'ESCOLA Autors: 5è A Col·legi Sagrada Família 5è C Col·legi Immaculada 5è A Escola L’Eramprunyà

En una escola, uns nens estaven fent classe, quan de sobte, van començar a obrir-se i tancar-se portes i finestres. Però el que era estrany, és que només una colla de nens ho sentien, la resta, seguien fent classe normal.

A l’hora del pati, la colla de nens van anar a la capella i allà van començar a escoltar sorolls sospitosos. - Qui hi ha aquí? – va preguntar l’Alba. Tots estaven tremolant ja que

no

sabien

el

que

passava. - Això no m’agrada gens! – va exclamar la Jéssica espantada. - Ja sé que fa por però, hauríem d’anar a investigar-ho – va dir la Mireia. En aquell moment la porta de la capella es va tancar fent un soroll espantós i es van quedar tancats. - Empenyem la porta fins que algú ens escolti! – va proposar l’Oriol. Però semblava que l’escola estigués buida, ningú contestava. - És inútil, mai sortirem d’aquí! – va exclamar la Gisela molt nerviosa.

Llacuna de la Murtra –2011-

74


Aleshores, en Dani va veure un forat i va cridar: - Sortirem per aquell forat, ràpid! I tots van començar a sortir pel forat.

La Myrna, que va ser la primera en sortir,

va començar a xisclar

histèricament. La resta no sabien el motiu. I segons anaven passant el forat s’incorporaven als crits. La sorpresa va ser que segons anaven sortint es trobaven de nou a la capella.

Què era el que estava passant realment? – van pensar tots. Però de la por que tenien ningú podia parlar, ni tan sols s’atrevien a moure’s, s’havien quedat totalment paralitzats. El temps va anar passant... les hores es feien eternes i tota aquella colla de nens estaven esgotats. No havien parat de sortir pel forat i tornar a trobar-se dins del mateix lloc

Les hores es van anar consumint i la llum que entrava per la vidriera de la capella es va anar esmorteint , els nens van haver de pensar una estratègia per sobreviure. Les seves panxes començaven a estar buides i feien uns sorolls espantosos, demanant aliment. S’havien oblidat que des de que van sortir a l’hora de l’esbarjo no havien menjat res.

L’Oriol, que era el més gran de la colla, va pensar que entre tots havien d’ajuntar totes les coses comestibles per tal d’esperar a que

Llacuna de la Murtra –2011-

75


aquell moment passes. Aviat seria l’hora de marxar cap a casa i els pares els començarien a trobar a faltar, Mentre, calia tenir calma.

- Mireu a les vostres butxaques i deixeu tot el que tingueu de menjar a sobre d’un d’aquests bancs - va demanar amb autoritat. - Jo no porto gaires coses- va dir l’Alba- tan sols un paquet de xiclets de menta i una taula de xocolata. - No passa res ! la xocolata ens donarà

energia

i

els

xiclets

calmaran els nostres nervis. La Mireia va donar un paquet de galetes i un suc de taronja.

La Gisela que era una nena de molta vida, duia un gran entrepà de xoriço que quan el van veure tots van riure... amb això segur que hi hauria per tots

En Dani portava un taper de fruita i una ampolleta d’aigua. La Jessica i la Myrna eren germanes i entre totes dues duien una bossa de magdalenes i un parell de sucs.

- Molt bé companys, ara hem recollit algunes provisions,

L’Alba i el Dani aniran provant de sortir pel forat , la Myrna i la Jessica s’encarregaran de fer parts iguals amb el menjar i la resta

Llacuna de la Murtra –2011-

76


cercarem tot tipus de teles que ens serveixin per tapar-nos i passar la nit, si cal !!! i després soparem - va organitzar l’Oriol.

Aquella

estava

sent

una

experiència

inoblidable,

ara

si

que

començaven a entendre el significat de compartir, compartir la por, el menjar , els pensaments.... Aquella tarda s’havien convertit en un equip.

Al cap d’una estona, quan tots estaven acabant de sopar, un soroll metàl·lic

com

cadenes

que

s’arrosseguen pel terra els va fer tremolar

de

por

i

una

veu

d’ultratomba, com les que sortien a les pelis de por els va fer aixecar-se de cop

- Sóc el fantasma de la capella, no us vull fer mal !!!! Vull que m’ajudeu

a aconseguir la pau que no tinc!!!! Heu de resoldre el

misteri de l’escola !!! - Un assassinat que va passar fa més de vint anys i que encara no s’ha resolt !!!

Llacuna de la Murtra –2011-

77


El fantasma els va dir: -si ho aconseguiu podré per fi descansar. Amb el misteri resolt podran enxampar al culpable de la meva mort. Heu de trobar les eines amb les que em va assassinar. Si us plau, voleu ajudar-me? Els nens no s’ho creien. Era veritat el que veien?, era veritat el que escoltaven? Sense adonar-se el seu cap pujava i baixava dient que sí. El fantasma els va donar les gràcies i els va dir jo no puc pronunciar el nom de l’assassí ni dels objectes però us donaré tres pistes per a que trobeu els objectes amb els que em va assassinar. Quines són les pistes per resoldre el misteri? Va preguntar l’Oriol amb entusiasme. Només us puc dir que em trobareu cada vegada que resolgueu una pista i que les pistes són endevinalles. La primera pista és: Tothom el sap obrir però ningú el sap tancar, què és? De sobte el fantasma va desaparèixer. Tota la colla es va quedar pensant. La porta! Va dir en Dani. Però ningú va aparèixer. Tothom estava neguitós. No podien pensar amb claredat. L’Alba es va donar per vençuda. Quan ja els ànims començaven a decaure la Mireia va dir: l’Ou! En dir la paraula, la porta de la capella es va obrir. Tots van sortir i van anar al menjador, l’Alba va dir a la colla: on podem trobar un ou? La Jessica va pensar i va dir: hi ha una caixa molt antiga a la cuina. Algú va dir: com ho saps? Per què vaig sentir a les cuineres que ho deien, va contestar la Jessica tot dirigint-se cap a la cuina. L’hem de trobar. Segur que l’ou és a dins. Un cop la van trobar, comprovaren que en efecte hi havia un ou a dins. En aquest precís moment va aparèixer el fantasma. La Myrna li

Llacuna de la Murtra –2011-

78


va lliurar l’ou. El fantasma el va agafar i se’l va guardar: felicitats nois us mereixeu la segona pista: és groc per dins i blanc per fora, què és? Es va fer el silenci, tothom pensava. De cop i volta l’Oriol va fer un salt: la margarida, ha de ser una margarida. El Dani va respondre: sé on n’hi ha una. Anem correntss. Al pati n’hi ha una. En arribar la Myrna va agafar-la. El fantasma era allà. Havien encertat la segona pista. El fantasma va agafar la margarida i va dir: - aquí va la 3a i última pista. Sort! Escriu, sense haver-ne après, amb entranyes de metall; i com que no pensa res cal guiar-la com a infant. Tots volien trobar la solució a l’endevinalla, però el temps passava i ningú tenia ni idea. Aquesta endevinalla no tenia solució, van arribar a pensar. Els nervis s’estaven convertint en cansament. Estaven desanimats. De cop i volta va començar a ploure a bots i barrals. Escolteu! Va dir l’Alba. Escolteu les gotes.

La resta la va mirar. La Jèssica

va dir,

sembla el soroll d’una màquina d’escriure. En aquell moment es va fer un silenci. Es clar que sí, va dir la Mireia. Gràcies Jèssica, d’escriure;

és

una a

màquina

la capella n’hi

ha una que ningú fa servir perquè és molt antiga. Ha de ser aquesta. Mai havien corregut tan ràpids. En arribar i agafar-la va aparèixer el fantasma. A la màquina hi havia un nom escrit. Era el nom de l’assassí.

Llacuna de la Murtra –2011-

79


El fantasma estava plorant d’emoció, i els va dir: molt bé, heu resolt el misteri, gràcies. Per fi podré descansar, la policia podrà enxampar –lo. Em va enverinar amb les llavors de la margarida, les hi va posar a l’ou.

Els nens no entenien res, però se sentien feliços de haver-lo pogut ajudar.

De cop i volta la porta de la capella es va obrir. Els professors eren fora intentant obrir-la. -Què fèieu tancats? No podíem passar. Els nens es van mirar uns als altres i amb la mirada van decidir no explicar res. Era impossible que s’ho creiessin. En aquell moment van escoltar les sirenes de la policia. S’emportaven una persona detinguda.

La capella es va il·luminar, tothom va mirar però només ells van poder veure el fantasma que s’anava i els deia moltes gràcies amics.

Llacuna de la Murtra –2011-

80


LA NIT MAI ARRIBA Autors: 5è B Escola Jacme March 5è C Col·legi Santo Àngel 5è A Escola Marcel·lí Moragas En un país molt llunyà on tothom tenia nas, hi havia una família que vivia en una caseta a la muntanya. La família estava formada pel Jan, el pare, l’Anna, la mare, i la Claudia, la seva filla. La casa on vivien era petita, de pedra i molt acollidora, hi entrava força llum. Un matí assolellat d’estiu, la Claudia va sortir al bosc a buscar maduixes. El bosc estava ple d’arbres i arbustos, i hi vivien molts animalets. Hi havia també molts arbres fruiters, flors de tots colors,... De sobte, li va caure un aglà al cap i llavors la Claudia va mirar cap amunt i va veure un esquirol. L’esquirol va baixar ràpidament de l’arbre i va començar a córrer, la Claudia el va seguir i com el petit esquirol anava molt ràpid el va perdre de vista. La nena va caminar fins que es va trobar dos

camins

havia en

un

dos

on

hi

cartells,

d’ells

deia

“Bosc del dia etern” i en l’altre “Bosc dels esquirols”.

El problema va ser que l’esquirol

havia canviat els cartells de lloc i ella en lloc d’anar pel “Bosc dels

Llacuna de la Murtra –2011-

81


esquirols” com creia, va anar per l’altre camí, pel camí del “Bosc del dia etern”. Va començar a caminar i caminar ....i el cel es va anar enfosquint. La Claudia tenia por de perdre’s perquè no veia res, però va continuar avançant. Estava tan espantada per la foscor que es va posar a plorar tapant-se la cara. De sobte va sentir molta calor i va aixecar el cap, va mirar endavant i va veure que era tot de dia, llavors va mirar enrere i tot era de nit !. Com que tenia curiositat de veure què estava passant va continuar avançant cap a la claror. Havia arribat al....“Bosc del dia etern”

La Clàudia no va mirar més enrere. No li agradava la foscor, li feia por... però hi havia alguna cosa en aquella llum que tampoc li agradava del tot. Què era? Mentre estava pensant no es va adonar que alguna cosa es movia a la dreta, al costat dels arbustos. Eren una parella d’unicorns.

El unicorns li van sortir al pas. La Clàudia es va quedar quieta, com petrificada. Mai havia vist un unicorn... Bé, en els llibres de contes sí però

no

s’assemblaven

gens

ni

mica

a

com

sortien

en

les

il·lustracions. Tenien una banya el mig del cap però era blava i eren molt més petits que un cavall, si fa no fa, com un gos, i tenien un posat molt trist. La van mirar fixament i li van dir: - Ens has d’ajudar.

La Clàudia ni podia parlar. Estava tan emocionada que li costava entendre que un animal fantàstic li pogués dir alguna cosa. Finalment va poder contestar. - Però, què us passa?. Jo seria molt feliç si visqués en un bosc com aquest... amb tanta llum i amb uns animalets tan macos com

Llacuna de la Murtra –2011-

82


vosaltres. - I que no poguessis dormir mai?- va dir amb veu plorosa.- En aquest bosc mai es fa de nit. Les plantes no poden fabricar oxigen, els insectes com no hi ha plantes marxen, els ocells com no hi ha insectes es moren de gana o emigren a d’altres boscos i els altres animals no són feliços ... - Però, com ha passat això?- va dir la Clàudia molt interessada. - La culpa és de la fades- digué l’altre unicorn, mentre li queia una llàgrima blava per la banya. Les fades adoren la llum... els agrada volar entre els raigs de sol durant tot el dia... No es cansen de jugar... però de nit no podien fer-ho perquè no hi havia llum. Per això van decidir agafar tota la llum entre les seves ales durant el dia i il·luminar el bosc a la nit. D’aquesta manera sempre fa llum en aquest bosc i mai podem dormir perquè sembla que és de dia.

La Clàudia es va adonar de la importància del problema. Va mirar una altra vegada al bosc i va veure que era cert el que li havien dit els unicorns. Les plantes estaven mig mortes i no se sentia el soroll dels insectes ni dels ocells. En aquell bosc només havia llum. - Parlaré amb les fades, els diré que apaguin les seves ales i que permetin que torni a fer-se de nit en aquest bosc. On puc trobar-les? - Sempre es reuneixen al prat verd. És allà on les seves ales absorbeixen tota la llum del Sol. Si us plau, ajuda’ns! ja no podem estar més temps sense dormir- van dir entre badall i badall.-

Llacuna de la Murtra –2011-

83


- Adéu, amics, segur que podré solucionar el vostre problema- i va marxar en la direcció que li van dir els seus nous amics. Va començar a caminar durant molt de temps. Al final, darrere d’una muntanya, va veure un prat ple de focs de llum que es movien alegrement. - Ja he arribat. Ara només em falta parlar amb la reina de les fades. Segur que entendrà el problema que han creat en el bosc- es va dir convençuda.

La Clàudia es va trobar amb dues fades i va preguntar-les: - Em podeu portar a veure a la fada Reina? - Totes les persones que vulguin veure i parlar amb la nostra reina, han de passar unes proves. Li va explicar una de les fades del camí. - Estic preparada, va dir la Clàudia molt decidida. - Doncs, comencem. Va dir l'altra fada. Al bosc trobaràs cinc camins de diferents colors: blau, groc, vermell, rosa i verd, només un dels camins porta al poblat on viu la reina, però si t'equivoques de camí mai més podràs sortir del

bosc.

Per

poder

escollir el camí et direm unes

pistes

que

t'ajudaran a escollir el camí

correcte.

Li

va

explicar la fada La Clàudia estava una mica nerviosa però escoltava amb molta atenció. - El camí que has d'escollir és del mateix color que la casa dels peixos i del lloc on estan els núvols. Aquesta va ser la primera pista que li van dir les fades a la Clàudia. - Escolta amb molta atenció perquè la segona té forma d'endevinalla.

Llacuna de la Murtra –2011-

84


- Endevina endevinalla, si el camí correcte vols trobar, en els teus ulls t'has de fixar.

La Clàudia, que escoltava amb atenció, molt contenta es va posar perquè ja sabia la resposta i va començar a caminar pel camí blau que li portaria cap al poblat. Ja portava un tros del camí quan es va trobar amb l'esquirol i com que l'esquirol estava menjant aglans i els anava deixant caure a terra, van fer que la Clàudia ensopegués i caigués.

La Clàudia va continuar pel camí fins que va trobar dos cartells que deien: camí de la casa de la reina fada i camí del poblat. Quan va arribar al final del camí, es va trobar la casa de la reina, va picar a la porta i va esperar que li obrissin. - Hola reina de les fades, em dic Clàudia i voldria fer-li una pregunta. - D'acord, t'escoltaré perquè has passat les proves, però abans que em preguntis res, et concedeixo un únic desig. La Clàudia s'ho va pensar i li va dir: - Vull que la nit torni al bosc.

La fada reina va moure la seva vareta màgica i va començar a sortir pòlvores màgics, estrelletes petitones i el desig es va complir. De sobte, la Clàudia es va despertar al seu llit amb una mica de sorpresa i tristesa, perquè no sabia si el que havia passat era veritat o tot havia passat en un somni. Desprès d'una estona, la seva cara va canviar, perquè dins de la seva butxaca va trobar aglans de l'esquirol. Des d'aquell moment es va posar molt contenta perquè va saber que el seu desig es va complir i va poder ajudar a l'unicorn que li havia demanat ajuda. Vet aquí un gat i vet aquí un gos, que aquest conte ja s'ha fos.

Llacuna de la Murtra –2011-

85


UNA NIT AL CEMENTIRI Autors: 6è B Col·legi Sagrada Família 6è A Col·legi Immaculada 6è B Escola Jacme March Un bon dia, l'Adrià va anar al supermercat. Més tard, van trucar al seu pare. L'Adrià i el seu pare es van assabentar de què el besavi estava ingressat a

l’ hospital. Tots dos van sortir correntss a

l’hospital. Quan van arribar, l'Adrià es va quedar a soles amb el seu besavi. El besavi tenia un munt de cables per tot el cos. L'Adrià es va espantar

i

li

preguntar

que

va si

es

trobava

bé,

però

el

besavi

no

li

va

respondre. L'Adrià es va anar correntss i li va dir al seu pare que anés a buscar a la infermera perquè vingués. La infermera el va anar a veure i una mica més tard els va comunicar que el besavi s'havia anat a una vida millor. Tota la família va anar a l’església a pregar per ell, perquè estigués on estigués a la seva vida fos feliç. El dia següent van anar a fer la missa al cementiri. L'Adrià no volia admetre aquella pèrdua, era molt important per a ell, ja que uns dies abans, el seu besavi li va donar un amulet que havia passat de generació en generació i més de la meitat de la família l'havia tingut, i tenia que seguir essent així per moltes més dècades.

Llacuna de la Murtra –2011-

86


Quan va arribar el moment d’acabar la missa, l'Adrià va demanar als seus pares si el podien deixar un temps per estar amb ell per acomiadar-se. L'Adrià va tancar els ulls i va resar, i de cop i volta un gos li va llepar la mà. Ell es va espantar per si el mossegava o li feia alguna cosa, però el gos no li va fer res, es va quedar allà quiet com si fos una estàtua, no parpellejava. L'Adrià va intentar mirar el que posava al collaret del gos, però el gos se’n va anar correntss; ell el va seguir perquè estava intrigat per saber on es dirigia el gos misteriós. Mentre el seguia es preguntava perquè ell, perquè aquell gos, què feia allà, tenia tantes preguntes al cap... De cop i volta es va veure al mig del cementiri i el gos havia desaparegut. L'Adrià estava totalment perdut, va mirar al seu entorn i no va veure res, hi havia molta

boira.

Va

seguir

caminant i va trobar una casa

abandonada.

Estava

molt espantat i tenia fred. Ell creia que no cabia dins la casa perquè es veia molt estreta però, el fred i la intriga el van vèncer. Va acabar entrant, i, de cop i volta, un gnom li va agafar del braç i el va empènyer cap a dins i el va deixar en mig d'un passadís. L'Adrià va veure una inscripció que deia: tria una porta i a veure que t'hi trobes . Va entrar dins d'una porta i...

Llacuna de la Murtra –2011-

87


De sobte es va despertar tot suat i molt neguitós. Va saltar del llit i va anar a l’habitació on dormia plàcidament el seu besavi. En veure el besavi dormint, per la seva cara, li van caure unes llàgrimes de felicitat, i va descobrir que tot havia estat un malson. Ara entenia millor el valor que tenen les persones grans en la vida dels més petits.

Es va dutxar, es va vestir i va anar a la cuina a esmorzar. Allà hi havia la seva mare i li va explicar el malson.

A les nou menys deu es van obrir les portes del col·legi, es va posar a la filera i va pujar a la classe per començar la seva primera assignatura, li tocava música.

La professora de música va llegir una carta que havia arribat a l’escola aquell mateix matí del casal dels avis. En aquella carta ens comunicava que estàvem convidats a participar, a cantar Nadales amb els avis del casal. Tots nosaltres estàvem il·lusionats amb aquella experiència que mai havíem viscut. Va arribar el dia d’anar a cantar amb els avis, tots anàvem amb el xandall de la nostra escola, semblàvem una coral de veritat

Quan vam entrar ens va emocionar molt en veure a tots els avis vestits de negre amb una bufanda vermella, eren força grans, ens van explicar que assajaven cada divendres amb molta il·lusió.

Quan es preparaven per cantar una senyora que anava en crosses, necessitava ajuda per subjectar-li la partitura, l’Adrià es va oferir i la senyora es va emocionar.

Llacuna de la Murtra –2011-

88


Quan va acabar la participació del avis, els vam oferir les nostres cançons, i per finalitzar, vam participar cantant tres cançons amb ells.

En acabar l’acte els avis ens van donar galetes i sucs i desprès van voler participar amb els altres avis, que jugaven en grups a diferents jocs. Que feliços se’ls veia!, que bé que passaven el temps! En arribar a l’escola l’Adrià va decidir que ell també portaria al seu besavi al casal perquè gaudís dels seus últims anys de vida, i que ell i els companys de l’escola anirien al casal a compartir estones amb ells, però... .

L’Adrià va anar a apuntar al seu besavi al casal, però li van dir que hi havia massa gent i que de moment només podien agafar-li les dades i si algú es donava de baixa el trucarien.

Es va quedar molt trist perquè volia que el seu besavi s’ho passés molt bé fent coses i compartint el seu temps amb altres avis i àvies del seu poble.

Va estar buscant informació i pensant què podia fer, fins que

un

solució:

dia

va

construir

trobar un

la nou

casal d’avis i àvies, ja que de ben segur que d’altres avis també estarien en la mateixa situació que el seu besavi.

Llacuna de la Murtra –2011-

89


Al dia següent, quan va arribar a l’escola, va exposar la seva idea davant del seu professor i de la resta de companys de classe. Tots es van emocionar molt. Però ara el problema era per on començar, quines portes havien de tocar per construir el nou casal.

Tots plegats van anar a l’Ajuntament, per poder parlar amb l’Alcalde, ell després d’escoltar-los , els va prometre que faria tot el possible per ajudar-los, però que s’havia de parlar amb més gent del poble, per aconseguir els terrenys i els diners per construir el casal.

Després de mesos d’espera, van acabar el nou casal , era molt gran i bonic, amb grans sales de jocs, sales per veure la televisió, llegir o simplement descansar, tenia un gran jardí i fins i tot una piscina. I el 9 de novembre el van inaugurar amb una gran festa on van assistir tots els nens i nenes de l’escola amb els seus avis i l’Adrià va anar amb el seu besavi que es va emocionar molt, quan va veure tot el que havia fet l’Adrià per ell.

Cada dia, quan l’Adrià sortia de l’escola passava una estona pel casal per veure al seu besavi i als seus amics, i estava molt content quan els veia tan feliços.

Als pobles del costat es van assabentar de tot el que havien aconseguit l’Adrià i els seus amics, i els nens i nens d’aquells pobles també van pensar que havien de fer alguna cosa pels seus avis i avies i tenir algun joc per poder passar bones estones tots plegats. Però, això ja és una altra historia…..

Llacuna de la Murtra –2011-

90


ON SÓN ELS PARES ? Autors: 6è A Escola Salvador Lluch 6è Col·legi Sagrat Cor 6è B Col·legi Santo Àngel Avui,

en

Martí

s’

ha

despertat

despertador dels seus pares.

amb

l’insuportable

soroll

del

S’

apropa a l’ habitació i veu que no hi són. _“Potser han anat a comprar perquè és dissabte, però.. és una mica estrany que marxin tan aviat…” .Al cap d’una estona decideix anar a jugar al parc i es troba amb els seus amics : en Pol, la Susanna i la Clàudia. Tampoc els seus pares eren a casa aquest matí. l’ hora de dinar veu que encara no han arribat i s’ espavila per menjar algun tros de pizza que ha trobat a la nevera . Passen les hores i, res de res, no hi ha novetats. Avorrit , es connecta al messenger i troba als seus amics i altres companys molt nerviosos : els seus pares tampoc són a casa! _”Potser ha estat una casualitat, però ens haurien avisat si haguessin marxat junts de viatge.”.... Sobreviuen dos dies a casa envoltats de desordre i el dilluns es troben davant de l’ escola. No hi ha cap adult i les porten no s’ obren. - ”Això no pot ser !”_ diu la Clàudia , que és una noia molt estudiosa ._” A mi em sembla molt bé”! _ diu en Martí , que és una mica

Llacuna de la Murtra –2011-

91


esbojarrat i enlloc d’anar a l’escola, prefereix anar a patinar amb el seu skate i presumir davant de les noies . La Susanna, que té un caràcter molt fort i li agrada manar, decideix que s’ han d’organitzar._ “Ara mateix farem una reunió i repartirem les tasques per a que funcioni el súper, l’ escola, ...... i anirem els quatre a viure a casa meva, que és la més gran”. - ”Molt bé!”_ diu en Pol, que és molt tranquil i el millor en tecnologia . Domina l’ordinador, els videojocs i l’electrònica. _Compteu amb mi!. Ara mateix començo a informar pel messenger i ens comunicarem amb els nens d’altres barris del poble. Hem de reunir-nos a l’ Ajuntament i buscar solucions”. - ” Això és una gran aventura, poder organitzar la ciutat a la nostra manera.... - Començarem obrint una botiga de videojocs, una altra de monopatins i acabarem per una de llaminadures –cridaven el nens creant-se falses il·lusions. - Però on són els pares? Què farem quan s’acabi el menjar? – va dir en Martí una mica angoixat. La Susanna va pensar i contestar ràpidament: - Anirem a l’hort del meu avi. – Tothom a buscar la seva bicicleta! Ens trobem aquí mateix en un quart d’hora! – va ordenar de nou la Susanna. Quan van arribar, van trobar a l’ avi collint patates tranquil·lament. Però la cara de l’avi era un mirall ple de neguit amb una mirada trista i embolcallada de baf. Va deixar l’aixada a terra i es va dirigir cap a la casa, a pas molt lent, seguit per quatre petites i inquietes ombres.

Llacuna de la Murtra –2011-

92


Sense donar-li temps a dir ni fer res va començar un desordenat interrogatori. – On són els nostres pares? – Com és que tu ets aquí? – Què ha passat? –Tornaran? –van preguntar tots alhora .

Us explico: – Van venir per mi, però vaig escapolir-me i em vaig ficar en un petit cau que hi ha darrere de la barraca. Anaven vestits completament de negre amb passamuntanyes. – Per què fan tot això? – va dir la Clàudia. – No volen apoderar-se del món ni res de semblant. Volen que els infants siguin feliços, creuen que els adults són un destorb...però crec que s’equivoquen.

De sobte, des de la finestra de les golfes, van veure un home vestit de negre, tal i com havia dit l’avi. Van optar per quedar-se quiets i esperar que l’home de negre marxés. Quan ho va fer, sortiren del seu amagatall i trobaren una nota amb un DVD que els deixà glaçats.

Sense perdre temps van anar, juntament amb l’avi, a la casa del Pol per tal de veure el DVD. Quan el van veure no els va agradar gens, ja que es veia com havien conduït a tots els adults cap a un lloc fosc i tenebrós on s’escoltava una veu greu i monòtona que reia mentre els anava lligant a..., un sostre? Una paret? Un terra? - Déu meu, què és això? –van dir tots alhora.

Llacuna de la Murtra –2011-

93


- Un moment –cridà l’avi- Jo he vist aquesta cambra. Quan era petit els meus amics i jo hi jugàvem molt, però ara no sé com hi arribàvem. - Avi, pensa, ens has d’ajudar. - Crec que l’entrada estava prop de l’hort, però no ho sé...

Els nens sortiren corrents deixant l’avi amb la paraula a la boca i ja es dirigien cap a l’hort quan van sentir que l’avi els deia: “espereume, em sembla que ja començo a fer memòria ....” De nou a l’hort. Per on comencem? - Recordo que havia una pedra

molt

grossa

prop

d’un roure i... - Mira avi, pot ser aquell roure? –va dir la Susanna. - Si. Anem-hi! –van dir tots alhora.

Quan van arribar a la pedra, l’avi els va dir que s’havia de fer alguna cosa per poder moure-la, però desprès de tants anys, no sabia exactament amb què.

En Martí, esbojarrat com sempre, va donar una puntada de peu de ràbia, amb tan bona sort que va aconseguir tocar el botó secret de l’entrada.

Tots cinc es van quedar bocabadats, però al moment van sentir la veu de la Susanna ordenant: “Entrem, ràpid!”

Llacuna de la Murtra –2011-

94


Un cop dins, el paisatge va canviar de cop. Davant seu tenien un bosc ple de camins que passaven entremig d’una espessa vegetació. Al fixar la vista varen veure unes petjades semblants a les de la mare de la Susanna i unes ombres que es movien en diferents direccions. - Què fem? Cap a on anem? - Ens haurem de dividir, farem dos grups i tornem a quedar aquí dintre de dues hores. D’acord? - Sí.- Contestaren tots. - Com ho farem per trobar de nou el camí? –Va preguntar la Clàudia. - Amb la meva pintura nova! –va dir en Pol. És l’invent que volia presentar avui. El provarem!

Cada grup va seguir el camí escollit i al cap d’una estona,

sense

proposar-

s’ho, es van trobar en una cambra subterrània molt freda,

amb

emmirallades

parets on

es

reflectien els seus pares i la

resta

d’adults

del

poble. - I ara, què fem? - Trenquem els miralls, hi són darrere. Deslliguem-los. Ajudeu-me.- Va dir el Martí. - Sí, i mentrestant jo cridaré a la policia. –Va dir en Pol. - Afanyeu-vos, abans no vinguin els homes de negre. –Exclamà l’avi.

Un cop tothom deslligat van marxar cap a la sortida orientant-se amb les marques de la pintura màgica d’en Pol. De tant en tant s’havien

Llacuna de la Murtra –2011-

95


d’amagar per esquivar els homes de negre, fins que van sortir d’aquell món.

A fora els esperava la policia que no havia pogut entrar-hi. Tots van anar cap a casa molt contents i a partir d’aquell dia plantejaven aventures sovint, però mai, mai més, viurien una aventura com aquesta.

Llacuna de la Murtra –2011-

96


SIGUIS ON SIGUIS...MILLOR SER CÍVIC Autors: 6è B Col·legi Immaculada 6è A Escola L’Eramprunyà 6è C Col·legi Sagrada Família Vet aquí una vegada un poblet anomenat Nomodals, conegut arreu del món per les accions incíviques dels seus habitants, i van arribar en Yan i son pare, l’Aleix. Yan era un noi d’uns onze anys, força alt i prim, amb un nas llarg i boca petita. Tenia les celles ben poblades, els ulls negres i els cabells castanys, ondulats

que per

li

queien

darrera

les

espatlles. Eren les vuit del matí quan el soroll

de

les

botzines

dels

cotxes el van fer aixecar del llit . El seu pare feia estona que s’havia anat a treballar, escombriaire

i

havia

era de

matinar molt per deixar els carrers ben nets.

Des de la finestra de la seva habitació veia com el sol lluïa. Era setembre, un mes que sempre li havia agradat. Darrerament, però, havia començat a odiar-lo perquè començava el nou curs escolar i això significava el fi de les vacances.

Llacuna de la Murtra –2011-

97


Es va aixecar poc a poc i es va dirigir cap al bany. Va dutxar-se, va esmorzar i va sortir com una bala directe cap a l’escola. No volia arribar tard el primer dia de classe. El que Yan no imaginava era la gran odissea que hauria de passar per aconseguir-ho.

Es dirigí cap a l’estació de tren quan va

topar amb un pas de

vianants. El semàfor estava en vermell, multitud de cotxes van passant davant seu, botzines, motors, fums...Arribat el moment de passar, va fer marxa enrere, un cotxe a gran velocitat s’ho va impedir. Continuà el camí, va trepitjar perseguit per un gos sense morrió

un excrement, va ser

que el seu amo sense control

passejava i gairebé cau al ensopegar-se amb una bossa de brossa enmig del carrer. Per fi havia arribat a l’estació, on atònit va observar com certs

individus

pintaven

grafitis a les parets. Era l’hora de pujar al tren, les portes es van

obrir,

persones

i

un

munt

s’afanyaren

de per

pujar sense deixar baixar als passatgers.

Durant

tot

el

trajecte, en Yan no va parar de tossir per culpa del fum del tabac que viatgers inconscients desprenien, malgrat el senyal de prohibició. Va ser en aquell moment quan començà a trobar a faltar el soroll de les onades en trencar-se a la platja, de ciutat verda, el seu poble natal... Passada una estona, mentre pensava en el soroll serè del mar i en la sorra calenta i neta de la seva ciutat, va veure com un home bo i

Llacuna de la Murtra –2011-

98


vellet amb barba de dos dies ensopegava amb la travada que li havia fet un lladre per robar-li la cartera, quan intentava sortir davant d’ ell, a l’andana de l’estació. En Yan, en veure que ningú reaccionava va intentar convèncer el lladre, però aquest sortí correntss empaitant a qui trobava per davant. El nostre protagonista es va quedar amb una sensació d’inseguretat que li va circular per tot el cos. Es va dir:

- Aquest poble és un complet desastre! Des de l’estació a l’escola va ser un huracà de problemes, allà ningú semblava una persona civilitzada. - Ara entenc perquè aquest poble es diu “Nomodals” –es va dir. - Jo el canviaré - es va dir en to heroic .

En arribar l’escola , no el van rebre com ell esperava. Va veure com els companys arribaven tard, veia com els avions de paper planejaven per les aules, el pati tot ple de residus, entrepans... donava una imatge desagradable. Els coloms no gosaven a baixar a picotejar les engrunes de pa com sempre havia vist que feien,

mentre

el

conserge

prenia el sol fent la migdiada. A l’hora del pati va observar com un nen jugava sol. Es va apropar per preguntar-li com es deia. Li va explicar que era romanès i es deia Darius, a més a més, li va confessar que altres nens es burlaven d’ell quan intentava netejar el pati. Es van fer amics i junts van formar un equip per cercar una solució a aquell gran problema, es van dir que s’anomenarien “Antinomodals”. Van pensar que necessitaven ajudar.

Llacuna de la Murtra –2011-

99


Al principi ningú va fer cas de les seves idees fins que van fer anuncis per convèncer els alumnes i van decidir penjar cartells per les parets del pati per a fer grups de treball: “Salvarem el poble de Nomodals i serem superherois”.

Un grup de 15

nens s’hi van apuntar. Va arribar el primer dia de

treball. Van arribar al col·legi vestits de superherois, el “SUPERYANG” i el seu misteriós amic, i vam presentar els quatre equips: - Equip de netejament! - Equip Anti-Bullyng! - Equip de vigilància! - Equip antidisturbis!

Tots els companys es van quedar bocabadats, quan els van mirar... En Yan es va pujar a una taula i va dir: - Som quinze superherois que tenim el propòsit d’aconseguir fer més cívica aquesta ciutat. Tots els nois es van posar a riure. - Això es impossible! -va exclamar un nen. - Ja veureu com ho aconseguirem –va dir en Yan.

Els dies següents, el pati estava molt net gràcies a l’equip de neteja, ja no hi havien més baralles a l’escola. La gent estava molt contenta, però tenien un altre missió: tota la ciutat. Els dies següents van posar cartells per tota la ciutat, i molta gent és va unir a ells.

Van anar a veure l’alcalde, però ell no els feia cas i van avisar a tota la gent que s’havia unit a ells i van entrar tots per la porta de l’ajuntament com superherois. L’alcalde no tenia més remei que

Llacuna de la Murtra –2011-

100


escoltar-los, finalment va agradar la idea i es va comprometre a ajudar-los. L’alcalde li va donar càmeres de vigilància al equip de vigilància, carrers d’escombriaire a l’equip de neteja... Cada vegada que trobaven algú pintant grafitis ho pagava amb treballs per a la comunitat.

Un dia van tindre problemes amb una colla de nens. - No podeu seguir pintant grafitis –va dir l’equip de neteja. - I qui ens ho impedirà? –van dir aquella colla de nens. A les hores van venir tots els equips: d’antidisturbis, de vigilància, d’anti-bullyng...

Els nens van prometre que mai més farien grafitis i a la ciutat de “Nomodals” es va canviar el nom a ciutat “Modals”.

Llacuna de la Murtra –2011-

101


EL SUPERINTERCANVI Autors: 6è A Col·legi Santo Àngel 6è B Escola Marcel·lí Moragas 6è A Escola Jacme March Em vaig llevar i vaig fer com cada matí: vaig anar a fer un pipí, em vaig dutxar i, quan em vaig mirar al mirall per pentinar-me…, ja no era una nena, ERA UNA DONA!!!!!!!! De sobte vaig escoltar cridar un home, de segur que era el meu pare, però em vaig emportar una sorpresa… era el meu germà, en Pablo. L’única diferència, a part del físic, era el seu cabell: ara estava calb! No com una bola de billar, però sí com el meu pare. I… on estava el meu pare?

El meu germà es va quedar plorant per la seva calvície, però jo vaig sortir corrents a buscar el meu pare i la meva mare. Quan vaig obrir la

porta

carrer,

per tot

sortir era

al

molt

estrany: els nens i nenes s’havien

convertit

respectivament en homes i dones;

les

persones

de

mitjana edat, en avis; i els avis, en nens! Vaig veure el meu avi, ara ja no tan vell.

Estava

ballant,

caminant cap al darrere amb l’estil i el ritme de Michael Jackson; després va agafar una nena (abans una àvia) i va començar a ballar

Llacuna de la Murtra –2011-

102


un tango amb ella; de totes maneres el més sorprenent va ser quan va fer un duel de “breakdance” i “hip-hop” amb els altres nens

I, en aquell moment jo em preguntava: Què havia passat? En aquell mateix moment vaig sortir a buscar als meus pares. Ells, potser, em podrien explicar el que estava passant aquest matí, jo era una dona feta i dreta i el meu germà un home de més de 50 anys... quina bogeria!!

Quina va ser la meva sorpresa quan no els vaig trobar dins la casa, sinó al parc del voltant, perquè allà estaven jugant amb la resta de pares dels meus amics.

Després de no trobar resposta vaig anar a veure a la meva millor amiga per explicar-li el que m’estava passant, i quan va obrir la porta de casa seva vaig pensar que era la seva àvia, que havia vingut a visitar-la, però increïblement

em va reconèixer i em va dir si ens

anaven a fer una volta juntes. Jo em preguntava si això començava a ser un somni o era real. Primer els avis, després els pares i ara la meva millor amiga. Què passa avui que tothom està boig!!!

Vaig caure d’anar a l’escola, potser allà obtindria alguna explicació, ja que la mestra sempre tenia resposta per a tot el que li preguntàvem, i, efectivament,

Llacuna de la Murtra –2011-

103


em va dir d’anar a veure al científic de la ciutat, que ell sabria que estava passant. Així ho vaig fer, vaig anar a parlar amb el Dr. Russ i el seu ajudant.

Quina va ser la meva sorpresa quan al veure’m em va dir que m’estava esperant, que seiés en una cadira pero no cauria d’esquena. Em va explicar el següent: - Jo estava cercant la poció de la felicitat, perquè com estem vivint una època molt dolenta, crec que amb aquest descobriment la gent seria molt més feliç. Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig descobrir que al meu ajudant se li havia caigut la poció contrària, i l’efecte ha estat el que as vist, tothom s’ha transformat en allò que enyoraven i han reviscut els millors moments de les seves vides. I, llavors, quina era l’edat de la felicitat?, es preguntà la noia, quan som joves o quan son grans?? Després de la pregunta que em vaig plantejar, vaig anar-me’n a casa amb la meva bicicleta, les cames quasi no hi cabien. Es va trencar una roda, vaig sortir pels aires i vaig xocar amb un cotxe. Vaig tenir una commoció. Quan vaig despertar vaig tenir una revelació. Potser aquesta mania dels humans d’intervenir per modificar la natura ens portarà la ruïna. Quan vaig mirar al cel, vaig veure una nau espacial tipus E.T. Al meu costat

només

hi

havia

el

meu

germà

que

feia

una

imatge

desprotegida. No tinc ni idea de com havíem arribat a una mena de garatge gegant en el qual ens esperaven els cotxes que més ens agradaven: Un Ferrari California, un Audi, un Porsche, i el més sorprenent de tot, un avió privat preparat per sortir. Els nostres ulls

Llacuna de la Murtra –2011-

104


es van clavar en la nau espacial d’on baixaven una mena d’éssers semblants a zombis. Vam córrer cap a l’avió i allà el

pilot ens va

portar per tot el món i vam comprovar que el súper intercanvi havia estat mundial i que, a sobre, els zombis estaven ocupant la Terra, era un terrible caos. Vam tornar al poble i no hi havia manera de lliurarnos dels zombis. Vam anar de nou a visitar al doctor Russ. No sé per què, però jo desconfiava d’aquell home. Vam anar a E.P.C. l’estudi professional científic d’Amèrica. Allà ens van dir que no hi havia res a fer. Els investigadors estaven horroritzats i no sabien com se’ls havia anat tot de les mans. Hi havia nens que feien d’adults, adults de nens i els zombis que havien aprofitat el nostre embolic per fer-se amos de tot. Estaven molt cansats. De sobte, un investigador va mirar la cara demacrada del doctor Russ i es va convèncer que era un zombi i el va matar. Vam sortir correntss cap al carrer perquè

vam

escoltar

una

explosió molt forta, allà tot era violència. Quines ganes de tornar a ser una nena!! El meu germà em protegia i no em deixava mai sola. Vaig adornar-me’n que tenir un germà era una de les coses més bones que m’havia passat. Vaig pensar en els meus pares i en les meves amigues i la importància de l’amistat i de les coses senzilles. Llavors, vaig veure com el meu germà queia a terra sota el foc dels enemics. Em va semblar que jo perdia el coneixement

Llacuna de la Murtra –2011-

105


i ...Vaig despertar de sobte. Direu com o per què, però és que no ho sé. Era al llit d’un hospital envoltada de tota la meva família. Em va sorprendre trobar allà a l’ajudant del doctor Russ que em mirava amb ulls sorpresos. Ell m’ho va explicar tot. El cas era que el doctor Russ ens havia enganyat. Ell ho havia preparat tot per fer-se amb el poder del món i havia acusat a l’ajudant que es deia Albert. L’Albert havia descobert les intencions del doctor Russ,

el va desemmascarar

davant de tothom i havia elaborat una nova poció per tornar tot al seu lloc. Jo m’ho havia perdut tot amb la meva commoció, però els malsons m’havien donat una resposta. Quina és l’edat de la felicitat? Depèn de la persona, però per a mi, la felicitat estava al costat de la meva família i els meus amics i amigues.

Llacuna de la Murtra –2011-

106


EL MISTERI DE GAVÀ Autors: 6è A Escola Marcel·li Moragas 6è B Escola Salvador Lluch 6è B Escola L’Eramprunyà Aquella tarda el grup de nens que es feien dir “El Gavanencs” havien quedat per a fer un treball de l’escola a la biblioteca. El grup estava format per en Jimmy, el Dani, l’Elena i en Quin. Ah! i en Sauris, el gos d’en Jimmy, que era un membre més del grup des que se’l va trobar abandonat i afamat a la muntanya a prop de casa seva. Xerrant i jugant amb en Sauris, van arribar a la biblioteca. Mentre esperaven a l’Elena que vivia a prop, es va adonar d’una cosa molt estranya i misteriosa: la gent que hi entrava, no sortia!! L’Elena va arribar i li van explicar el que passava. En Quin, que era molt poruc i no li agradava gens ni mica cap misteri, va decidir no entrar-hi, però el treball s’havia de lliurar al dia següent i s’havia de fer en equip, així que sense pensar-s’ho

dues

vegades

tots

quatre van entrar-hi.

Un cop dintre, van pujar a la segona planta a buscar la informació que necessitaven i no van trobar a ningú. Això els hi va estranyar. - Què passa? On és la gent? –es van preguntar.

Llacuna de la Murtra –2011-

107


Aleshores, es van dirigir a les prestatgeries, van amagar darrera en Sauris, ja que els gossos no poden entrar a la biblioteca, i es van posar a buscar els llibres que necessitaven. De cop i volta, van veure en Dani que agafava un llibre molt vell i gruixut sobre la prehistòria de Gavà i que llegia molt encuriosit. - Què passa? Per què fa aquesta cara? –es van preguntar entre ells- i en un tres i no res... en Dani ja no hi era. HAVIA DESAPAREGUT! Els tres amics es van quedar bocabadats, es van mirar, i sense dir res, es van llançar tots a una sobre aquell llibre que s’havia empassat el seu amic. Tot seguit es van

endinsar al llibre.

En Sauris, que estava cansat de estar tot sol, va treure el coll, la sala de la biblioteca estava buida…ell pensava que li seria molt fàcil trobar els seus amics. Allà, uns quants metres davant seu, un llibre estava el terra obert per la pàgina tres; al nas del gos arribava una flaire.. , era l’olor del seu amic i zas!… en Sauris ja no era a la biblioteca. Havia entrat a la Prehistòria de Gavà. És clar, ell no ho sabia ni els seus amics tampoc. Els “ Gavanencs” havien entrat en un terreny hostil i salvatge: un ramats d’animals que ells solament havien vist en els llibres de la biblioteca i que recordaven com a mamuts,

els perseguien; també

van veure homes i dones vestides de manera estranya; els miraven amb els ulls oberts com plats i esporuguits, corrien d’una banda cap a l’altra. Què havia passat? Els nens no trobaven explicació. Gavà estava molt canviada, era un paisatge tot verd, ple d’arbres. Havia moltíssimes oliveres i garrofers .

Llacuna de la Murtra –2011-

108


- Veieu el mateix que jo? no hi ha edificis!! on vivim nosaltres tot és gris!- va dir el Quim Tot el grup va començar a córrer i allà lluny… - Estem salvats, una cova!!

Va, veniu tots darrera meu!, - va cridar

el DaniQuan havien passat uns segons i els ulls de tota la colla ja s’havia acostumat a la foscor, van veure allà al fons una llumeta verda i, encuriosits, van anar cap a ella. Molts homes picaven les parets de la cova i treien unes pedretes verdes que separaven amb molta cura . Algunes dones portaven terra i pedres en cistells al cap. - Ostres nens, aquesta cova és igual que la que van visitar a 5è!!, sembla la mateixa pedra dels collarets!!- va dir l’Elena-. - Siiií.. és veritat!!! Però

com sortirem d’aquí? I el Sauris tot sol,

pobret!!

Els prehistòrics es van fixar en els nois i en veure que estaven nets, ben vestits i ben pentinats es van estranyar molt. Mentrestant en Sauris que estava perdut en aquella densa i espessa selva va arrencar a córrer d’una banda a l’altre. Va escoltar un estrany soroll i va veure uns homes bruts, mal vestits i mig atordits. El petit gos va sortir correntss, cames ajudeu-me, per anar a buscar als seus amics, i el pobre gos es va trobar amb una bruixa. Ella era vella, amb un nas de pastanaga i una berruga al front, portava un vestit de fulles gegants i una sabates d’un fastigós fang. Mentre tant en la cova els gavanencs es van espantar perquè aquells homes es van quedar mirant-los amb una cara de pocs amics, enfadats.

Estaven

sorpresos,

els

homes

prehistòrics

s’anaven

apropant a poc a poc a ells, però van sentir un soroll que els van espantar:

Llacuna de la Murtra –2011-

109


- Paparamericano!!!

Era el telèfon mòbil d’en Dani, la seva mare li estava trucant. Els prehistòrics, van sortir correntss pel so d’aquell estrany artefacte. Els nois van aprofitar per apropar-se a la bonica, petita i verda pedra que estaven extraient, es van fixar que era variscita, aquell mineral que els havien explicat en l’excursió del curs passat. Mentrestant la bruixa va capturar al gos i el va obligar a prendre unes pòcimes perquè oblidés tot allò que havia viscut, i perquè estigués en contra dels nens, els seus amics. Però el gos es va esforçar per tornar a recordar als seus amics però era incapaç. Va trobar una sabata d’en Jimmy i se’n va enrecordar de tot, va començar a olorar i en Sauris va trobar als seus amics. Tots junts van lluitar contra la bruixa, però els prehistòrics els van

capturar,

per

sort

en

Sauris

va

aconseguir escapar, la bruixa va tirar als nens als cocodrils prehistòrics i.... - Són les vuit, les set a Canàries! Avui fa un sol espectacular a Gavà. Esteu escoltant 105 FM ràdio Gaaavà! L’Elena es va despertar amb el so del seu radiodespertador, a la seva habitació. Va preparar-se i es va encaminar a la biblioteca on havia quedat amb els seus amics per fer el treball que els havien encomanat a l’escola. En arribar els hi va explicar el somni que havia tingut, en escoltar-lo sense haver-lo planejat els tres companys van dir que ells també havien somiat el mateix. Com el treball havia de ser de fantasia tots junts van fer la redacció i el professor els hi va posar un magnífic, espectacular i sorprenent deu.

Llacuna de la Murtra –2011-

110


L’ACCIDENT Autors: 6è Col·legi San Pedro 6è A Col·legi Sagrada Família 6è C Col·legi Santo Àngel 6è C Col·legi Immaculada Era un diumenge a la tarda, normal com qualsevol altra. La gent conduïa tranquil·lament per la carretera de Begues. Hi havia un cotxe que va estar a punt d’estavellar-se just el dia anterior. Aquest cop el cotxe

girà

de

sobte

i

s’estavellà

contra la tanca de seguretat fent un fum d’aquell que no deixa veure res. Tota la gent que hi havia darrere va haver de parar, mostrant un civisme d’allò més espectacular.

La gent que baixava darrera d’ell van obrir la porta del cotxe; només hi van

trobar una senyora. El seient del conductor estava

completament buit, només van trobar la cartera del seu home. Van interrogar a la senyora per veure què havia passat. L’únic que la senyora recordava era que anaven per la carretera i es van estavellar. Després de la fumarada no va veure més al seu marit. En realitat el seu marit estava sa i estable. El que havia passat era que del cop tan fort que s’havia donat va sortir pel vidre i va anar cap a una altra dimensió, un món on tothom era civilitzat. En aquest món es trobaven papereres cada tres metres, tots s’ajudaven entre ells i

Llacuna de la Murtra –2011-

111


fins i tot a l’ajuntament hi havia una inscripció de pedra que deia: “EL NOSTRE LEMA ÉS: <<HO ARRIBAREM A FER TOT, PERÒ, JUNTS>>”. El senyor es va quedar impressionat en trobar-se en aquell món paral·lel al seu. Era un món diferent, agradable... Tothom ajudava els seus veïns, es saludaven pel carrer. S’hi hauria quedat per sempre més però, de sobte, es va preguntar: “tornaré

a veure la meva

dona?, i els meus fills?, estic perdut.”

Allò no era normal. No era possible que la gent es comportés de tal manera,

saludaven,

eren

educats i alegres amb tothom. Tot el que envoltava aquell lloc era màgic, costava de creure que pogués haver-hi un lloc així.

Els

mostraven

arbres molta

i

jardins

cura.

No

havia papers ni fulles al terra. Els bancs dels carrers, estaven pintats i polits. No hi havia ni un sol cartell publicitari i molt menys graffittis. Allò a Begues no succeïa. L’Adrià, que així es deia l’home es trobava bé, encara que acabés de patir un accident. Tant de bo hagués conduït amb més de compte! - Bon dia. Ets nou aquí? No t’havia vist mai! L’Adrià es va quedar sobtat. Aquella veu li sonava, i girant-se poc a poc va veure-li la cara, es va assabentar que només li sonava la veu perquè pel que fa l’home que estava davant seu, no li sonava de res. - N..n..no nos sóc d’aquí - va dir L’Adrià amb veu tremolosa. - Ja deia jo que tu no eres de per aquí. L’Adrià li va començar a explicar la història del seu accident amb tot detall, des de la idea d' anar a veure a la seva filla a Begues fins a

Llacuna de la Murtra –2011-

112


l’estranya arribada a aquell poble. Per sorpresa de l’Adrià, l’home en lloc de estranyar-se, es va començar a posar més content i somrient.

Al finalitzar la història, l’home no va poder més i va esclatar a riure. - Ets una mica ximplet, eh xato? Qualsevol persona a l’Arret sap perfectament que per anar d’una dimensió a una altra s’ha de aconseguir la màgica pedra Placansòria. A més, no t’agrada aquest lloc? Nosaltres hem aconseguit entre tots aquest món meravellós. La gent que embrutava, que feia pintades, la castigàvem a netejar tot el poble i els que cridaven, eren incivilitzats, es quedaven una setmana a la biblioteca llegint, sense sortir. Els primers dies hi havia molts castigats però ara s’han acostumat i, crec que no ho tornaran a fer. Però tornant al tema, si aconsegueixes la pedra tornaràs al teu esgarrifant món. - Que tens lloc on hostatjar-te?- Va preguntar-li l’home a l’Adrià. - Com vol que tingui lloc on dormir, si acabo d’arribar aquí! - Vine a casa meva, t’ajudaré a preparar-te per a la cerca de la pedra. Et buscaré també alguns amics que t’acompanyin a la cova. L’Adrià va anar a la casa d’aquell estrany home que, sense conèixerho ni res li havia dit un secret que podria salvar-li la vida. L’Adrià es va seure a un còmode seient. - Francament, no et puc dir res més sobre la pedra, però serà millor que truqui a en Joan i en Pere perquè t’ajudin en aquesta missió, acceptaran amb els ulls tancats.

Al cap d’una hora, van arribar dos homes, un d’ells alt i ros i l’altre baix i pèl-roig. Es van anar a dormir tots tres pensant únicament en la pedra. Al dia següent van sortir els tres homes sense res entre les mans per trobar no sé quina pedra, que es trobava a no sé on.

Llacuna de la Murtra –2011-

113


Van anar investigant fins arribar a l'Ajuntament i es van fixar en la placa. Darrera estava escrit : Gairebé tots són vells, on està la resta de la gent?

Van començar a donar-li voltes a l'endevinalla fins que van arribar a una conclusió: on podien estar el morts? Al Cementiri!. Van marxar decidits cap al cementiri; van veure una làpida sense nom. Els hi va picar la curiositat i es van apropar. Estava ple d’herbotes i de fulles seques. Les van apartar i van trobar un escrit: “Una pedra trobaràs però no és la de veritat, una pista llegiràs, d'una altra manera ho faràs”. Van pensar un lloc on hi haguessin més pedres: Una cova! Van anar cap allà, i van veure a la paret de l'entrada un escrit... “La solució es difícil, Pedra trobaràs en un altre lloc, És realment màgica, A un lloc amagada està, L'Ajuntament t'ajudarà”. Se la va apuntar en un llibreteta i van marxar cap

a casa. El temps

havia passat molt de pressa, ja era tard, van decidir anar a sopar. En Pere, que li agradaven molt els enigmes, va estar llegint la inscripció de la paret. De sobte es va sobresaltar: - L'he trobada, l'he trobada! És a l'Ajuntament. Si ho llegeixes de dalt cap a baix es llegeix: La pedra és a l'Ajuntament! Els tres nois estaven tan emocionats que gairebé no van sopar i van passar la nit en blanc tot rumiant el que farien al dia següent .

Llacuna de la Murtra –2011-

114


A l´endemà els nois es lleven ben aviat i es dirigeixen cap a l´Ajuntament d´Arret .Tot just a l’arribar a la porta s´hi troben amb un home que els va preguntar : - Què feu aquí nois ? Per què hi veniu ? - Venim a buscar la pedra Placansòria perquè aquí el nostre amic, Adrià, vol tornar a la seva dimensió i tornar-se a retrobar amb la seva família –van dir en Pere i en Joan. - Ah, sí ! He sentit parlar d´ella però mai he conegut ningú que la trobés. Fins i tot, un amic meu i jo vam estar buscant- la més no la vam trobar - va dir el senyor. Tots tres es van entristir en sentir aquelles paraules però, de sobte, en Pere els hi va dir:-Apa ! Deixeu-vos de romanços i anem a buscarla! - Per on comencem ? Per què no ens dividim?

- va dir en Joan.

- Adrià, tu comença pel despatx de l´alcalde i nosaltres anirem als lavabos. –va dir en Pere. Dit i fet, així ho van fer. Quan l´Adrià hi era al despatx de l´alcalde va sentir com unes passes s´apropaven i va decidir amagar-se sota la taula.

Va pensar que allà no estava segur i es va ficar a l´armari. Es va recolzar sobre una de les parets i …de sobte, aquesta s’obrí i deixà pas a un passadís secret que duïa a una cova. El passadís, es feia cada cop més petit i l´Adrià havia d’anar ajupit. Al final d´aquest es va trobar una porta tapiada amb unes fustes amb una llegenda on posava: “ Si la pedra vols trobar la porta has d´atravessar “ No s´ho va pensar i va decidir entrar- hi.

Llacuna de la Murtra –2011-

115


Hi havia una gran sala rodona amb tres portes de color blau, verd i groc. Al bellmig d´aquesta es trobava la pedra Placansòria. Va anar cap allà i, al agafar-la, va trobar un pergamí on posava: “Si de aquí vols sortir una porta has d´escollir”.El noi es va quedar bocabadat i no sabia quina porta escollir. Per poder sortir havia de resoldre les següents proves: -A la porta blava hi havia d´estriar la brutícia i posar-la al seu contenidor corresponent. -A la porta verda havia d´ajudar a les persones que allà es trobaven: una àvia que anava amb la compra ,vivia en un cinquè pis i no en tenia ascensor; a un minusvàlid a creuar el carrer perquè hi havia barreres arquitectòniques i a un cec que ha de pujar a un autobús. -A la porta groga ajudar a una ONG a repartir el menjar entre els pobres. Després de molt rumiar l´Adrià es va decantar per la porta verda. Va començar per ajudar al cec a pujar l´autobús, per creuar de carrer al minusvàlid estava

i,

quan

ajudant

a

tot pujar

just la

compra a l´àvia, va relliscar a l’últim graó tot caient per les escales donant-se un fort cop al cap i perdent el coneixement. Es va despertar al llit d´un hospital tot envoltat per la seva família. No se’n recordava de l´accident i tot li semblava un somni però, de cop, al girar-se va descobrir a sobre de la tauleta de nit... la pedra Placansòria!! No havia estat un somni!! Des de llavors, l´Adrià anava explicant la seva història d´Arret, de la pedra i del civisme.

Llacuna de la Murtra –2011-

116


L’INSTITUT DEL FUTUR Autors: 1r d’ESO A Institut Bruguers 1r d’ESO B Col·legi Sagrada Família 1r d’ESO C Institut El Calamot Era un matí fred d’hivern. En Martí es va llevar com cada matí, a les 7 h. Li va sonar el despertador, però ell mai es llevava a la primera. El deixava sonar i sonar fins que a les 7.30 h se’n va anar directament a la dutxa. Va baixar a la cuina per prendre l’esmorzar que li havia preparat la seva mare. Cada dia menjava el mateix: suc de taronja, dues torrades amb tomàquet i pernil dolç i un croissant de xocolata blanca. Ja eren les 8.15 h. Arribava tard! Va sortir corrents de la cuina, va agafar la motxilla de l’entrada i mentre es posava la jaqueta va sortir disparat per la porta. Va haver de córrer molt per arribar puntual a l’institut.

En Martí no es portava massa bé a l’institut, més aviat al contrari. La seva tutora ja l’havia castigat un munt de vegades. S’avorria molt a les classes i per això arribava tard, parlava amb els companys, molestava, no feia els deures, no estudiava per als exàmens, “menjava txutxes”... en definitiva, era un cas perdut.

Aquell dia la professora el va fer quedar-s’hi després de les 17.30 h per dir-li quatre coses. Era el seu primer any d’institut i estava desaprofitant el temps de mala manera i calia donar-li la volta i fer que estudiés. La bronca va ser espectacular. La van poder sentir per tot l’institut. El Martí va sortir molt avergonyit i es va fer el propòsit

Llacuna de la Murtra –2011-

117


de començar de zero a l’endemà. A partir de demà estudiaria i es portaria bé. Però, quan sortia per la porta, a en Martí li va semblar que algú mormolava alguna cosa com: “ Demà t’enduràs una bona sorpresa...”

En Martí va sortir de l’escola sense donar gaire importància a les paraules que acabava de sentir. Va anar cap a casa seva, es va menjar un bon entrepà i va sortir al carrer per anar al camp de futbol a fer el seu entrenament. Va arribar, es va canviar i va sortir al camp. El focus de la llum procedent dels fanals. l’il·luminava els ulls i se sentia un noi majestuós dins del seu món insignificant. Però tot just començar l’entrenament, un projectil procedent de la graderia va impactar contra l’entrenador i li va causar unes ferides que el van dur cap a l’hospital. L’entrenament es va haver de suspendre i en Martí va marxar cap a casa més aviat del que acostumava.

Estava neguitós, contrariat, pensatiu i més quan en arribar a casa no es va trobar ningú, ni el més lleu senyal d’existència. Li va venir al cap tot el que li havia passat aquell dia: l’institut, les paraules de la professora, l’entrenament desafortunat, l’arribada a casa.... amb tots aquests pensaments i idees es va quedar adormit al sofà.

Va sonar el despertador a l’hora de sempre, les 7 h. Se sentia fora de lloc. Què hi feia al sofà? No havia sopat, no s’havia connectat al facebook. No sabia res dels seus amics. S’havia adormit al sofà!!!! I ja eren les 7.30 h!!! Es va dutxar en cinc minuts. Es va vestir corrents, va baixar a la cuina de seguida, es va menjar l’esmorzar que li havia preparat la mare... no hi havia el seu suc de taronja ni les torrades amb tomàquet i pernil dolç. Només hi havia un bol de

Llacuna de la Murtra –2011-

118


cereals amb llet. Se’l va menjar d’una esgarrapada. Va agafar la motxilla i va sortir corrents cap a l’escola.

Va arribar just quan sonava el timbre de l’institut. I hi va entrar. Es va sorprendre molt i una sensació estranya li va recórrer tot el cos. Mirava l’entrada i no la reconeixia. Va tornar a sortir de l’institut i va comprovar que la façana era la mateixa. Va tornar a entrar. El conserge era totalment diferent del de cada dia que amb una cara sèria i veu ronca els deia: Bon dia! Avui el

conserge

era

un

home

ben

modern, amb cascos a les orelles, mastegava xiclet i quan veia els nens xocaven les mans com si fossin jugadors de bàsquet. L’aire de dins l’institut tenia una olor estranya, els llums enlluernaven les seves

pupil·les

i

amb

la

s’intentava protegir. Es va posar a caminar

per

un

passadís

llarg,

infinit, semblava que estava fet d’un material tou i d’un color brillant. De fet, totes les parets estaven com pintades de colors ben llampants. No podia reconèixer cap dels companys que veia pel passadís perquè tots anaven vestits amb una roba molt estranya. Va arribar el moment de començar les classes i en Martí es va adonar que al passadís cada dos metres hi havia una mena de portes per on entraven els alumnes. Tots ells portaven una targeta penjada del coll amb les seves dades personals. Anaven tant atrafegats que no es van adonar de la seva presència. Quan va entrar a classe es va adonar que la professora era robòtica. Es va fixar que els seus companys no

Llacuna de la Murtra –2011-

119


tenien llibres. A un senyal de la professora tots es van posar unes ulleres amb les quals podien escriure amb els pensaments. En Martí va mirar la pantalla – pissarra i la data que hi posava era 2/2/2111!!!

Havia avançat cent anys i no sabia per què. Estava tan desconcertat que va caure rodó a terra. En despertar va notar un gust amarg a la boca i es va trobar estirat en un llit robòtic. En aixecar-se, es va adonar que era molt més alt que abans i que tenia barba. Es va mirar al mirall i va descobrir que era adult, i aquesta no va ser la única sorpresa: el seu voltant estava ple de màquines i robots. Era evident que es trobava en un hospital robotitzat. A la seva mateixa habitació hi havia un home vell al llit del costat, en Martí li va preguntar: - Qui ets? La teva cara em resulta familiar. -A mi també em resulta familiar la teva cara, potser et vaig conèixer quan era entrenador de futbol, a l’equip que jo entrenava hi havia un noi que s’assemblava molt a tu.

En Martí i el seu entrenador es van reconèixer finalment, i es van abraçar: per fi en Martí havia trobat una persona coneguda! De sobte el noi va preguntar: - Què t’ha passat? Per què et trobes aquí encara? - Un dia, ja fa molt de temps, em va passar una cosa molt estranya: entrenant un equip, vaig veure una llum molt forta, vaig notar el cop d’un projectil i em vaig desmaiar. Des de llavors sóc a l’hospital: he viscut tants anys perquè els avenços de la ciència m’han mantingut amb vida fins ara. - Ja me’n recordo, d’aquell dia! L’únic que recordo és que vaig tornar a casa i després em vaig adormir al sofà. Vaig despertar en un altre any. Saps com podré tornar a la meva època?

Llacuna de la Murtra –2011-

120


- Torna a l’institut, on va començar tot. Allà trobaràs la clau per tornar al passat, n’estic segur.

En Martí va sortir corrents de l’hospital per arribar a l’institut. Quan hi va arribaren, va obrir la porta i, quan travessava el vestíbul, va sentir aquella mateixa veu que li havia parlat a l’institut antic. “Et vaig avisar...” va dir la veu. “Aquest viatge en el temps és per demostrar-te que tot allò que fas quan ets petit influirà en el teu futur: ara ets adult, ha passat molt de temps, i com que no vas aprofitar l’estona en el passat, ara et trobaràs amb moltes dificultats: no trobaràs feina perquè hi haurà gent molt més preparada que tu, per exemple...”

En Martí es va quedar bocabadat quan va sentir això, i també molt empenedit de no haver aprofitat el temps a l’escola de la seva època. Aleshores, amb molta angoixa, li va preguntar a aquella veu que no sabia de qui era: - Què he de fer per tornar al passat? - Hauràs de fer unes proves, és l’única manera de trobar el portal del temps cap al passat, que es troba al punt més alt de l’edifici Europe, que es summament alt, on t’hi esperen tres dures proves amb contrincants difícils. Has d’anar al carrer West Coast núm.6 i només entrar-hi t’hi trobaràs una persona que coneixes.

En arribar a l’edifici va comprovar que tot el que li havia dit la veu era cert. - Què hi fas aquí?- va dir en Martí. Era la seva mare! - Ja m’he assabentat d’això de les proves- va afirmar la mare. - Ja ho sé mare, però ara he d’anar a buscar la persona que em dirà quina prova he de fer.

Llacuna de la Murtra –2011-

121


- Aquesta persona sóc jo, fill, i la primera prova la trobaràs a la 23a planta.

Va arribar a la planta adequada en el moment adequat on l’hi esperava una dura i difícil. La veu li va dir: - Hauràs de guanyar a un dels millors tiradors del món de triples del moment. La primera prova la va superar amb moltes dificultats. La segona prova l’esperava al pis 54.

La prova següent li seria més fàcil per a ell ja que havia jugat molt a futbol. Havia de marcar un gol al millor porter del moment, tenia tres oportunitats per fer-ho.

La prova definitiva va ser al punt més alt de l’edifici, el pis 145è on li obstruïa el pas el seu enemic de l’escola, en Xavier, cinturó negre de karate i aikido que, misteriosament, tenia la mateixa edat, és a dir que havia viatjat a la vegada que en Martí.

Va ser una lluita èpica i molt intensa. En Martí estava contra les cordes quan, de sobte, es va adonar del seu punt feble. Després d’atacar havia de descansar uns 2 segons, així que si esquivava un cop tindria alguna possibilitat. Va funcionar, el va deixar fora de combat en un sol cop, així que va poder escapar d’aquella paradoxa paral·lela, però abans de sortir-ne, va anar a buscar a en Xavier, ja que era una bona persona, se’l va emportar amb ell al passat. - Martí, Martí desperta’t !!! Que ja es hora d’anar a esmorzar. - Tot havia sigut un somni.- Va dir en Martí. Però havia après moltes coses, per exemple: que s’ha d’aprofitar el temps a l’ institut. A dia següent es va esforçar tot el que va poder per tal d’aprendre més. Justament aquell matí la mestra va preguntar si se’n recordaven

Llacuna de la Murtra –2011-

122


d’algun somni. En Martí va ser el primer en aixecar la mà. Els va explicar l’aventura: - Un matí em vaig llevar com cada dia i ... Quan va acabar tothom es va quedar bocabadat. En Xavier es va sorprendre especialment, i li va dir: - Jo he somiat el mateix!

Llacuna de la Murtra –2011-

123


EL SEGREST DE L’ALFRED Autors: 1r d’ESO B Col·legi Santo Àngel 1r d’ESO D Institut Bruguers 1r d’ESO Col·legi Sagrat Cor DIA 1. 12-7-1937 M’he apuntat a l’exèrcit per treure la meva família de la pobresa. La meva mare és criada i no cobra quasi res, el meu

germà

petit,

en

Robert, té 15 anys i el mitjà,

l’Albert,

18

anys.

Només

deixen

entrar els majors de 24 anys, cosa que jo no tinc per que en tinc 22, però m’han

deixat

entrar

perquè el meu pare està allistat. Ara jo, el mateix Blai Hernández, estic preparat per treure a la meva estimada família de la pobresa i fer que Espanya estigui en pau .

DIA 2. 13-7-1937 He conegut

un home que es diu Alfred, té 27 anys, la seva

història és molt tràgica. Els seus parents van morir quan ell només tenia 2 anys. Ara sóc el seu company d’habitació . M’han donat l’uniforme i he après a disparar armes de foc . DIA 3. 14-7-1937

Llacuna de la Murtra –2011-

124


El meu pare, Josep Hernández, m’ha presentat a tot el personal. La cuinera del campament m’agrada, té els ulls verds, és més baixeta que jo i es diu Petra . El meu sergent encara no em coneix, diuen que és molt exigent ! Però de moment les coses, aquí al campament militar de Tarragona, funcionen a la perfecció .

DIA 4. 15-7-1937 Josep Hernández, el meu pare, ha estat autoritzat per parlar amb la mare per telèfon. Li ha explicat que ha marxat de Tarragona per no poder pagar la hipoteca . Ara s’ha anat a viure a l’antiga casa dels meus avis amb els meus germans a Girona .

DIA 5.16-7-1937 Avui és un dia bastant important des que sóc aquí. Em fan les proves per veure si estic preparat per entrar al camp de batalla. Les proves consistien a disparar a ninots que es mouen i s’ajupien amb una diana al cos . Cada cop sóc més amic de l’Alfred. Sempre m’està ajudant a practicar perquè vagi amb ell a la Guerra .

DIA 6. 17-7-1937 Que bé! He aprovat amb excel·lent. El meu sergent ha vist les proves i m’ha dit que tinc futur aquí! Per cert, he parlat amb la Petra. Diu que es va enfadar amb el seu pare i ara treballa aquí de cuinera. Quin desaprofitament, el seu pare és ric i la meva família s’està morint de gana .

DIA 7. 18-7-1937

Llacuna de la Murtra –2011-

125


Aquest matí, no sé com, l’Alfred ha desaparegut, espero que no sigui res. L’he buscat per tot el campament i no l’he trobat, potser ha anat a veure a la seva família. Bé, esperaré fins demà .

DIA 8. 19-7-1937 Res, no hi ha notícies de l’Alfred i tot el campament el dóna per mort o segrestat, ja que el sergent no li va donar cap autorització per sortir d’aquí .

DIA 9.20-7-1937 Amb l’absència del meu amic Alfred el sergent m’ha ascendit de categoria . El substituiré, demà mateix començo, sortiré d’aquí per entrar al camp de batalla i buscar pistes sobre l’Alfred .

DIA 10. 21-7-1937 No he pogut dormir en tota la nit. Ja fa tres dies que l'Alfred va desaparèixer. On deu ser? M'ha ajudat tant des que sóc aquí. He après tantes coses amb ell. Trobo a faltar el seu somriure, el seu positivisme, els seus consells. El considero un bon amic i faré tot el que calgui per saber què ha pogut passar. Vaig al camp de batalla a veure si esbrino quelcom.

DIA 11. 22-7-1937 Com que el sergent m'ha ascendit de categoria i ara ocupo el lloc de l'Alfred, ahir vaig voler aconseguir informació dels companys que treballaven amb ell cada dia. L'Alfred m'havia parlat de l' Enric Pinós i d'en Carles Major. L'Enric estava molt trist per la desaparició . Em va dir que el dia abans de desaparèixer va veure l'Alfred molt nerviós, no semblava ell. Li va

Llacuna de la Murtra –2011-

126


preguntar què li passava i ell va dir que res. En Carles també va comentar que estava molt estrany i que ell ho va relacionar amb una trucada que havia tingut la nit anterior.

DIA12. 23-7-1937 Com pot ser que jo no notés a l'Alfred diferent? Ni tan sols recordo que tingués una trucada la nit abans de desaparèixer. Potser ell no va voler preocupar-me perquè

sempre ha intentat fer de germà gran

amb mi. Potser quan li van dir que tenia una trucada era molt tard i jo ja dormia. Necessito saber a quina hora més o menys va rebre aquella trucada. Parlo amb en Carles un altre cop i em diu que ell recorda que eren les onze de la nit quan va sentir que deien que l'Alfred anés al despatx per parlar per telèfon.

DIA 13. 24-7-1937 He d'esbrinar quin número de telèfon va ser el que va trucar a l'Alfred. M'hauré d'amagar al despatx on rebem les trucades i començar a investigar. Sé que també queden enregistrades les converses, per tant sabré què li van dir. No serà fàcil entrar-hi. Sempre hi ha algú que vigila. Intentaré venir a la matinada quan el vigilant dormi. A veure si puc aconseguir alguna pista que m'apropi a ell. Necessito fer alguna cosa per ajudar-lo. Sé que si jo hagués desaparegut ell també m'hagués ajudat.

DIA 14. 25-7-1937 Aquesta matinada entraré al despatx, ho tinc tot pensat. A les tres tothom dorm i els vigilants com que fan torns molt llargs sempre se'ls escapa algun badall i acaben fent una becaineta. Sé on guarden les claus i no serà tan difícil poder prendre-se-les.

Llacuna de la Murtra –2011-

127


DIA 15. 26-7-1937 Aquesta matinada he pogut anar al despatx. Li he robat la clau al vigilant i hi he entrat . Estava tan nerviós que he ensopegat amb una cadira i he fet soroll. De cop i volta he sentit les passes d'un dels vigilants que s'apropaven cap a mi...No recordo res més. Crec que he rebut un cop al cap. Em fa molt mal. Ara m'he despertat al calabós i m'acaben de dir que estaré aquí dos dies castigat per haver intentat infringir les normes.

DIA 16. 27-7-1937 La Petra em porta una mica d' aigua. Podem parlar dos minuts i li dic que m'ajudi. Diu que ella mateixa entrarà al despatx, que pot aconseguir una clau sense haver de robar-la. Que quan pugui ja m'informarà.

DIA 17. 28-7-1937 Avui és l'últim dia al calabós. No he tornat a veure la Petra des d'ahir. Estarà bé? L'hauran enxampat com a mi?. Veig que s'apropa algú...És ella! Em porta aigua i em deixa un paperet escrit sense que ningú se n'adoni. Quan puc el llegeixo i diu: Hi ha una trucada registrada a les onze de la nit del dia sis de juliol. El número de telèfon està ocult però la conversa s'ha quedat gravada i diu això: Si vols informació sobre els teus pares demà a les dotze del matí t'esperem a la Plaça Reial de Barcelona.

DIA 18. 29-7-1937 Ja estic a la meva habitació. L'Alfred m'havia explicat que els seus pares van morir quan ell tenia dos anys, que això és el que sempre li havia dit una tieta. Però que ell tenia un pressentiment i sempre

Llacuna de la Murtra –2011-

128


havia cregut que estaven vius i que, per algun motiu, algú volia que estiguessin separats d'ell. Ara començo a entendre una mica les coses. L'Alfred haurà anat a Barcelona i...Què haurà passat?

DIA 19. 30-7-1937 Em diuen que tinc una trucada. Qui és? Blai sóc l'Alfred. No puc parlar. Estic segrestat. On ets? A Barcelona. Busca'm, si us plau. Però estàs bé? Alfred??? Alfred?? L'Alfred va penjar.

DIA 20. 31-7-1937 He estat rumiant força temps i em sembla que el millor que puc fer és demanar tres dies de permís per anar a Barcelona a investigar sobre la desaparició de l’Alfred.

DIA 21. 1-8-1937 He demanat el permís i, afortunadament, me l’han concedit. He preparat quatre coses i he sortit ràpidament, encara no eren les set. Un traginer que transportava bótes de vi m’ha fet un lloc al seu costat i ha accelerat molt el meu viatge. He arribat a la vesprada, feia fred i s’apropava una tempesta. He caminat per tota la Rambla en busca d’una pensió

on poder descansar del viatge. A la llunyania em va

semblar veure una cara amiga. No sabia exactament qui era, m’he apropat per comprovar si era qui jo pensava...Era la Petra! Li he

Llacuna de la Murtra –2011-

129


explicat que no tenia on passar la nit i ella, molt hospitalària, m’ha invitat a passar la nit a casa seva.

DIA 22. 2-8-1937 La Petra havia anat a per alguna cosa d’esmorzar quan he observat una prestatgeria en un racó del petit menjador, era una prestatgeria plena de llibres amb molt de pols; havia un que sobresortia, era un llibre antic i amb el llom descosit, l’he agafat per curiositat: era una mena de llibre de família amb alguna que altra fotografia. He tafanejat sobre els seus pares, cosins, avis, germans... Germans? Mare meva!, la Petra i l’ Alfred són germans! Massa coincidència...,no?

He

deixat el llibre al seu lloc, la Petra no trigaria massa en tornar. Només entrar per la porta se n’ha anat a la cuina

directament,

ha

preparat dos cafès però a un d’ells li ha posat una mena de líquid blanc, molt sospitós, que no sabia exactament què era, i per precaució me n’he anat molt sigilosament. No m’ho podia creure, però la Petra segurament tenia molt a veure amb el segrest de l’Alfred, però per què? He fet un tomb per la ciutat per veure si aconseguia trobar alguna resposta a la meva pregunta. De nou he vist la Petra, ella a mi no. Quan es trobava prop d’un magatzem un carro ple d’embalums m’ha fet perdre-la de vista. Començava a enfosquir i he pensat que el millor que podia fer era buscar una pensió, no massa lluny del magatzem, on descansar una mica. Ho necessitava, estava exhaust.

Llacuna de la Murtra –2011-

130


DIA 23. 3-8-1937 Havia d’aprofitar l’últim dia de permís. He tornat al magatzem, em moria de curiositat per saber què passava allà. He arribat al magatzem i, desitjant que no hi hagués ningú, he entrat amb molt de compte. Era un lloc molt gran, tot era fosc. He escoltat un soroll que venia del fons. Amb valor he anat cap al lloc d’on provenia aquell so confús i irregular. En arribar he ensopegat amb alguna cosa. De sobte, he recordat que a la butxaca portava una capsa de llumins, n’he encès un i he descobert que havia ensopegat amb una trampeta que sobresortia una mica del terra. En obrir-la he baixat una mena d’escala de corda, em trobava en una sala

molt

petita i tota pintada de color blanc i, de sobte, l’Alfred! L’he deslligat d’una rasposa corda i hem sortit amb celeritat. Just abans de sortir del magatzem hem escoltat unes veus, eren la Petra i una parella de persones grans. La Petra, els estava dient que ara que els segrestadors eren fora del mapa ja podien treure a l’Alfred d’allà i reunir de nou a tota la família. Llavors hem sortit de la foscor

i la

cara d’aquella parella, que suposava que eren els seus pares, i la de la Petra han reflectit una alegria immensa. En aquell mateix moment no he pogut estar-me de preguntar-li a la Petra sobre aquell líquid que havia vessat sobre el cafè. Ella s’ha posat a riure i m’ha dit que era llet condensada però que em perdonava l’errada.

DIA 24. 4-8-1937 Avui el pares de la Petra m’han proposat d’anar amb la meva família a viure amb ells a un mas a la muntanya, lluny de tot i fora de perills... No sé què faré però, sigui el que sigui, serà ben a prop de la Petra.

Llacuna de la Murtra –2011-

131


UN CANVI A LA VIDA Autors: 1r d’ESO A Institut El Calamot 1r d’ESO Col·legi San Pedro 1r d’ESO C Col·legi Sagrada Família Una tarda de primavera molt calorosa, a l’Africà, uns pares estaven donant en adopció el seu fill, anomenat Josephin. El va acollir una família de Texas, una família

era molt amable i carinyosa, però el

nen estava molt trist perquè trobava a faltar la seva família, els seus amics, etc.

L’únic que semblava que li feia il·lusió era començar l’escola, ja que per a ell era una sensació nova. El dia que començava l’escola es va llevar molt aviat i, quan va ser l’hora, va marxar cap a l’escola molt il·lusionat. Però, quan va entrar a classe i el professor li va preguntar quin era el seu nom, ell va contestar tot emocionat: ” Em dic Josephin”. Aleshores tots els companys quan van escoltar aquell nom van començar a riure, tots excepte una noia. Aquella noia es deia Bel·la i, a l’instant, el Josephin es va enamorar d’ella.

Després, a la sortida, es va apropar a la Bel·la i li va dir: “com és que tu no t’has rigut de mi com els teus companys?” i la Bel·la li va contestar: “Perquè jo també vaig passar pel mateix,” i cadascú se’n va anar cap a casa amb els seus pares. Quan van arribar a casa, els seus pares li van preguntar com havia anat l’escola però ell no confiava en els seus pares i no els hi va explicar res. Al dia següent,

Llacuna de la Murtra –2011-

132


es van tornar a riure d’ell i tampoc els ho va explicar i així durant tot el mes, fins que es va cansar i va dir als seus pares adoptius que tots els de la seva classe es reien d’ell. El que no els va explicar és que s’havia enamorat d’una noia del col·legi. Els seus pares li van dir que això era normal i que no es preocupés, que fes alguna cosa per demostrar com era ell en realitat. En Josephin es va passar la nit pensant què fer per demostrar com era en realitat i se li va ocórrer fer un treball sobre el companyonia i per rematar-ho li demanaria a la Bel·la que l’ajudés. Al dia següent, li va dir a la professora si podia fer un treball sobre el companyonia i la professora va dir que sí. Després va anar a parlar amb la Bel·la per preguntar-li si li ajudaria en el treball i, com que la Bel·la li va dir que sí, ni les burles constants del seus companys li van fer minvar la seva felicitat. Quan va tornar a casa va explicar als seus pares que faria un treball amb una amiga i els va donar-los les gràcies pel consell que li havien donat la nit anterior.

Aquell matí sí que estava content, aquella tarda farien el treball. Però en arribar a l’escola les coses no van anar gaire bé, uns nens li van dir que per una urgència en

l’economia

de

la

Bel·la, s’haurien d’anar a viure

a

Canadà.

Tot

havia anat igual aquell dia, s’havien burlat d’ell, però

no

es

va

ni

immutar. Quan va tornar a casa a la tarda va explicar-lo tot als pares i ells ja no sabien què fer. Al cap de quatre dies, continuava sense

Llacuna de la Murtra –2011-

133


tenir cap amic. Una tarda més va arribar a casa decebut. Però aquella tarda va rebre una gran sorpresa, la Bel·la li va enviar una carta des del Canadà, on deia que li demanava perdó per no haver-li dit res abans sobre la seva marxa i que no podien fer junts el treball del complànyer-se. Es va animar una mica i va explicar-lo als pares.

Al matí següent, a l’escola també va rebre una bona sorpresa, va arribar un nen que era nou i que també venia d'Àfrica. Aquell nen es deia Nahed i ràpidament van ser bons amics. Aquella mateixa tarda en Josephin el va convidar a casa seva. Aquell dia també tots dos van rebre burles dels seus companys. Van jugar a beisbol i al dòmino i van pensar que ells dos podien fer el

treball

del

companyonia,

i

expressar com eren ells de veritat. Van quedar dues tardes seguides més per fer el treball, no van buscar

informació

a

cap

enciclopèdia ni a l’ordinador, van expressar el que ells sentien.

Al matí següent van llegir el treball davant tota la classe i la professora es va posar a plorar emocionada per l’escrit que havien fet. Els alumnes es van posar tristos pel que van fer i...

Aquesta va ser la prova que va fer emocionar a tota la classe i va fer canviar la manera de pensar de tota aquella gent. Un treball commovedor que es guanyaria el cor més dur. Aquell treball tan ben

Llacuna de la Murtra –2011-

134


fet, és el que ara us ensenyarem.

Quan arribes a un lloc nou, no coneixes a ningú, no tens a qui explicar els teus problemes, estàs sol. Però esperes que això acabi ràpid, esperes trobar aquesta persona que t’ajudi a adaptar-te, que et comprengui, aquesta persona que saps que sempre estarà al teu costat.

Jo em trobava en aquesta mateixa situació d’inseguretat. En arribar vaig trobar una nova família, però trobava a faltar bons amics, per això em feia molta il·lusió començar l’escola, però tenia por del que podia passar. No sabia com em rebrien, però esperava que fossin acollidors i amables, i que m’ajudessin en tot el que poguessin, o que almenys no em depreciessin.

Al cap de poc temps aquella il·lusió va desaparèixer i tota l’alegria es transformà en tristesa, ja que el meu nom va provocar la rialla de tota la classe. Des d’aquell moment, no vaig sentir res més que insults per a mi, encara més, les burles ressonaven al meu cap una i una altra vegada i res del que havia imaginat era

cert.

Només

una

m’il·luminava, la Bel·la,

petita

llum

però al cap d’un

temps es va apagar, la seva absència se’m feia insoportable.

En aquell moment l’únic que vols és amagar-te, marxar perquè ningú et pugui veure i ningú et faci mal, és a dir, desaparèixer.

Llacuna de la Murtra –2011-

135


Aleshores vaig conèixer algú que estava en la mateixa situació que jo, però ara era millor, si més no, ens teníem l’un a l’altre. Mai m’he tornat a sentir tan sol com abans de conèixer-lo, no cal dir que dos ja és companyia i que mai hem estat amb una companyia més agradable

que

la

nostra

mateixa, però

mai

he

estat

massa

acompanyat.

Junts hem patit moltes injustícies i hem hagut d’aguantar nombroses ofenses. Esperem que comprengueu els nostres sentiments i ens ajudeu, que tingueu empatia; que sigueu solidaris, amables i agradables, etc.

Si més no, la companyonia consisteix en l’harmonia i la solidaritat entre companys.

I junts van dir: “Aquest és el nostre treball”. Aquest cop, la classe no va riure com l’última vegada, tot al contrari. Els nois i noies de la classe es van emocionar i es van penedir tant del que havien fet que van anar cap a en Josephin i en Nahel, els van demanar perdó i es van abraçar formant una pinya. Aleshores va ser quan la professora es va posar a plorar, ben segur que mai no ho oblidaria.

Els dos nois mai més van tornar a patir els insults dels altres i van ser tots molt bons amics.

Llacuna de la Murtra –2011-

136


DIARI D’UN RODAMÓN Autors: 1r d’ESO Col·legi Immaculada 1r d’ESO A Col·legi Santo Àngel 1r d’ESO C Institut Bruguers En els carrers foscos i silenciosos de Gavà, cobert amb papers de diaris, intentava conciliar el son, pensant en la seva feliç infantesa. Havia arribat a Gavà feia pocs dies, intentant refer la seva vida, omplint el buit del seu cor amb una

amiga.

El

nostre

misteriós protagonista es deia Eduard. Tenia el cabell negre com el carbó i els seus ulls verds i penetrants reflectien el dolor que sentia al seu interior. Dolgut per la mort d’un familiar estimat, va agafar les seves poques pertinences i va decidir emprendre amb esperança un nou rumb. Al matí següent, un encuriosit i aventurer grup format per tres noies anomenades Sara, la justiciera; Carla, l’aventurera i Clàudia, la sincera, acabaven de sortir de l’escola Immaculada Concepció, dirigint-se a la biblioteca amb el propòsit d’acabar un treball sobre uns nens afectats per un huracà. Quan de sobte veieren la mirada perduda i intensa d’un rodamón, una esgarrifança els va recórrer tot el cos. Les nenes se’l van mirar de reüll; era un home pobre que necessitava urgentment un ajut , però amb desconfiança seguiren cap endavant. A uns pocs metres es trobava la biblioteca, amb l’Eloi

Llacuna de la Murtra –2011-

137


irritat per l’espera de les seves amigues. Quan van arribar, pujaren correntss fins a la segona planta per explicar-li el succeït feia pocs minuts. El noi, sorprès per la inquietant notícia, va reaccionar d’una forma inesperada. El comportament de les seves amigues havia estat inadequat. Així que l’Eloi va proposar que al dia següent, anessin a visitar l’entristit rodamón. Les noies hi van accedir però amb una condició: anar ben preparades per si el rodamón es posava a la defensiva. Intentant oblidar l’assumpte, van continuar amb el seu treball : la Clàudia, buscant informació amb l’ ordinador, la Sara i la Carla buscant en els diaris i revistes més recents i l’Eloi preparant el material necessari per dur a terme el treball. De cop i volta, la mirada de l’Eloi es va fixar en una secció desconeguda de la biblioteca, la qual mai havia vist. Per accedir a aquesta secció havien de baixar unes empinades i estretes escales fetes de pedres. Els nois van baixar intrigats. En l’arribar, van observar una bombeta que penjava del sostre, la qual deixava veure un prestatge on només s’exposava un llibre. La seva portada era vermella amb el contorn daurat, era gros i les seves pàgines plenes de pols demostraven que era un llibre molt antic. Tot el grup intrigat

es va acostar poc a poc fins el vell

llibre. El seu títol era “DIARI D’UN RODAMÓN” i tractava sobre la vida d’un home anomenat Eduard que exposava tot el que li va passar durant la pèrdua de la seva mare. Dia rere dia relatava tots els moments que havia viscut. Llavors, la Sara va començar a llegir: Dia 23 de Juny, La meva mare, després de patir una greu malaltia, ha mort. I m’he vist obligat a renunciar a tot el que tenia i partir rumb cap a Gavà per començar una vida. Però no m’ha anat tan bé com jo creia. Em trobo al carrer, en unes circumstàncies que no puc expressar ni amb paraules. Les meves esperances disminueixen per moments i em veig obligat a digerir les restes de menjar que trobo a les papereres...

Llacuna de la Murtra –2011-

138


De sobte, una veu profunda i greu els va amenaçar, era el guàrdia de seguretat que estava molest per la presència dels nens en un lloc que no corresponia. La Carla sense que el guàrdia se n’adonés, es va guardar el llibre a la seva motxilla. Quan la va enganxar per sorpresa, la Clàudia el va distreure a temps i aconseguiren fugir espantats. I, com si no hagués passat res, tornaren al lloc on havien estat treballant. A seguir la seva feina. La Clàudia va trobar un article molt sospitós que li va cridar bastant l’atenció. Correntss, la Clàudia va cridar a la Carla, a la Sara i a l’Eloi, que van venir ràpidament. L’article tractava de la dura vida que vivien els rodamons. Però quan es van posar mans a l’obra ja era massa tard i van haver que marxar cadascú a la seva casa. La nit es va fer de seguida i els quatre es van acomiadar ràpidament. De sobte, mentre somiaven sentiren una sensació molt estranya que no havien tingut mai: era la seva consciència, els intentava avisar que havien fet malament deixant al rodamón tot sol i sense proporcionar-li cap ajut. La Carla es va desvetllar, ja no podia dormir... Va decidir començar a llegir el diari. Passà la pàgina però estava en blanc. De cop va aparèixer un escrit, aquesta vegada tenia la data sencera: Dia 25 de juny de 1898, Ahir no vaig poder escriure, va ser un dia

molt

atrafegat.

Estava

buscant

menjar dins una paperera quan una dona d’uns seixanta anys amb cara de pocs amics em va veure. Va cridar la policia i vaig haver de fugir. Ara em trobo sota un pont. Cada dia és pitjor, mai hauria esperat trobar-me en aquesta situació. Viure al carrer és una experiència que mai oblidaré. Ja no ho suporto més...

Llacuna de la Murtra –2011-

139


La gent aquí és molt desconsiderada. Alguns se’m queden mirant amb cara de pena i això tampoc m’agrada, és més, em molesta. La Carla va deixar de llegir. Com ha pogut aparèixer del no-res? Va decidir ficar-se al llit. Al matí següent la Carla no tenia col·legi, així que va decidir trucar per telèfon a la Claudia i la Sara per quedar aquella mateixa tarda a la biblioteca. Més tard es reunien. La Carla estava molt nerviosa, no sabia si les seves amigues la creurien... I si s’ho va imaginar tot, com podien aparèixer lletres totes soles? Va parlar amb elles, primer no la van creure, però després les va convèncer perquè l’acompanyessin a veure si trobaven l’Eduard.

Havien de fer una comanda a l’altra banda del pont. En anar cap allà van trobar-se amb l’Eduard i li van preguntar què feia allà. Ell, amb cara de pena, els va explicar que va dormir sota el pont, perquè una dona va cridar la policia quan el va veure cercant menjar dins les escombraries i va haver de fugir corrents.

La Carla es va quedar impressionada en escoltar allò que narrava l’Eduard: era exactament el mateix que es deia al diari que havia passat!

Va decidir no dir res davant l’Eduard i després explicar-lo a totes les seves amigues per decidir què fer. Aquella mateixa tarda van anar a berenar a casa de la Carla. Quan els ho va explicar es van quedar bocabadades. No s’ho podien creure. Els ho van demostrar ensenyant el diari que havien agafat de la sala secreta de la biblioteca.

Llacuna de la Murtra –2011-

140


La Sara va reaccionar, o allò era una broma de mal gust i algú estava prenent-los el pèl o l’Eduard era una espècie de fantasma, esperit o espectre. Si era una broma de mal gust, qui havia sigut? I si l’Eduard era un esperit, què volia d’elles?

Estaven horroritzades, tenien molta por, van decidir dormir totes juntes a casa de la Carla. Què estava passant? No s’ho podien explicar. De cop, el diari va començar a il·luminar-se. El van obrir, les pàgines escrites ja no hi eren, i del no-res en van aparèixer de noves. Dia 26 de juny de 1898, Avui ha sigut un bon dia, he estat buscant-me un llit, algun lloc per poder dormir. He trobat a un contenidor un matalàs vell, però que em servirà per poder passar les poques nits que penso estar aquí. M’he trobat un altre cop amb aquelles tres noies tant amables amb les quals ahir vaig topar. Hem estat conversant respecte

a la meva

situació, per què ara em trobava aquí i no en aquell carreró. Crec que aquestes noies, potse,r són la raó per la qual sóc aquí. En un primer moment no trobava una raó. er què em fan reviure la mateixa història?

Es van quedar petrificades en llegir el que posava al diari. No s’ho podien creure. Si no haguessin llegit el diari mai s’ho haurien imaginat. Elles podien ser la raó per la qual ell, un fantasma, estigués un altre cop als carrers de la seva petita ciutat? Van decidir anar al llit. Estaven molt cansades i no podien pensar. Només sabien que allò era molt estrany.

Llacuna de la Murtra –2011-

141


A l’endemà, els quatre amics, van anar a ajudar a l’Eduard, tots quatre, com si estiguessin obligats a ajudar-lo. Quan van arribar al pont, es van trobar amb l’Eduard allà on l’havien deixat el dia anterior. L’Eduard va estar molt content de tornar-los a veure. Les noies li van explicar que havien trobat el seu diari de feia 112 anys!!!! Necessitaven una explicació. Com podia ser que fos el seu diari? Si era el fantasma de l’Eduard, per què encara estava sota el pont? Com el podien ajudar?

L’Eduard els va explicar la seva trista història: - Vaig estar molts dies vivint sota el pont. Ningú m’ajudava, la gent em mirava malament, amb cara de llàstima però ningú feia res per treure’m de la situació en la qual em trobava. Ningú em volia donar un cop de mà. Em vaig sentir rebutjat per la societat. Allunyat de la vida, de la felicitat, del calor humà... En definitiva, sol i molt trist. Em vaig instal·lar sota el pont, el de la riera de sant Llorenç, on mai hi passava aigua. Però una nit de molta pluja, de sobte va aparèixer una gran riuada. I se’m va emportar riera avall. Vaig intentar agafar-me on fos, però la força de l’aigua era massa forta i va ser inútil. Vaig veure gent però un cop més la gent de Gavà em va ignorar. I em vaig morir ofegat. Les noies es van emocionar amb la història. Semblava una pel·lícula dramàtica. L’Eduard va continuar: - Fa dos dies que he tornat a aparèixer al mateix lloc. Porto dos dies pensant què faig aquí. Després de molt pensar he arribat a la conclusió que no he pogut marxar d’aquí en tots aquests més de 100 anys perquè no m’he reconciliat amb la ciutat de Gavà. I com sabeu, si tens alguna cosa pendent, no pots anar cap a la llum. Si us plau, ajudeu-me. Durant tots aquests anys la llum se m’ha aparegut moltes

Llacuna de la Murtra –2011-

142


vegades, però no he pogut creuar-la. Fins que no faci les paus amb mi mateix i amb Gavà no la podré creuar. Les noies es van mirar entre elles. L’Eloi no entenia res. La Sara, la Clàudia i la Carla en el fons

ja ho havien intuït. Havien d’ajudar

l’Eduard. Van estar pensant una bona estona. I van decidir anar a parlar amb l’alcalde per demanar unes millors condicions de vida per totes les persones que es podessin trobar en una situació semblant a la de l’Eduard, econòmicament delicada. Gent que potser amb una ajuda puntual, se’n podrien sortir a la vida i continuar endavant. Perquè per sort les situacions crítiques sempre s’acaben i surten oportunitats millors. Però l’Eduard no va tenir aquesta sort. L’alcalde no s’acabava de creure que hi hagués un fantasma a la ciutat. I menys que fos un rodamón. La Sara, va anar a buscar el diari de l’Eduard i li van ensenyar. El diari estava en blanc!!! Com podrien convèncer a l’alcalde que aquell diari s’escrivia sol? Tan bon punt el batlle va

dir

que

compliria

les

seves

promeses de millores cap a la gent necessitada el diari es va il·luminar: Gràcies. Després de molts anys per fi s’ha pogut complir el meu somni. Algú s’havia interessat per mi i per totes aquelles persones que havien ignorat durant tant de temps. Finalment, tothom tindria un lloc on viure, una petita ajuda i un plat calent a taula. Gràcies a tots: Sara, Clàudia, Clara, Eloi i Alcalde. M’heu fet feliç un altre cop.

Llacuna de la Murtra –2011-

143


L’alcalde no es podia creure el que veia. Però estava clar. Les lletres hi eren, no mentien. Havien aparegut del no res. Com per art de màgia. Les noies es van acomiadar de l’alcalde. Es van posar el diari a la motxilla i van marxar correntss cap al pont. Van tenir el temps just d’arribar al pont i veure com l’Eduard desapareixia dins una llum molt brillant i resplendent que hi havia sota el pont. I us preguntareu què se’n va fer del diari? No us ho creureu. Va ser el principi d’un nou sistema de comunicació entre els quatre amics a la Terra i l’Eduard des del més enllà. I d’aquesta manera els quatre amics no només van ajudar l’Eduard sinó que també van poder ajudar a molta més gent del que mai haurien pensat.

Llacuna de la Murtra –2011-

144


DE RIC A POBRE Autors: 1r d’ESO A Col·legi Sagrada Família 1r d’ESO C Institut Bruguers 1r d’ESO B Institut El Calamot 1r d’ESO C Col·legi Santo Angel

En Jaume era un empresari de Gavà que viatjava molt pel seu treball i gairebé no veia mai al seu fill, en Joan. El noi tenia el cabell ros i curt, i sovint estava molt trist. La seva mare va morir quan ell era petit, i com no tenia més familiars, en Joan sempre estava amb una mainadera a la seva casa de Gavà. Al col·legi, no tenia amics i sempre es reien d’ell perquè el seu pare es va quedar sense treball i s’estava empobrint. Per això li deien que era un noi que anava de ric a pobre. Només tenia una amiga, la Maria, que

l’ajudava

problemes.

Ella

quan tenia

el

tenia cabell

castany i els ulls de color blau. La Maria no era rica com ell, era pobre i vivia en un edifici molt vell. Tot i així, ella sempre estava al seu costat per ajudar-lo. Un dia la seva mainadera es va posar malalta i va haver d’ ingressar a l’hospital. Per això, quan en Joan va sortir del col·legi, va haver de

Llacuna de la Murtra –2011-

145


quedar-se al carrer. La seva amiga Maria el va veure tot sol i li va dir que anés a casa seva a sopar i a dormir. Al matí següent, van anar junts cap a l’escola i pel camí es van trobar amb els nois que es burlaven sempre d’en Joan. Aquells gamarussos li van dir: - On aneu, “petits”? - A l’escola – van dir alhora en Joan i la Maria. Van seguir caminant, però els nois els seguien. Es van espantar i van començar a córrer fins arribar per fi a l’escola. A la tarda, quan van acabar les classes, en Joan va tornar a anar a casa de la Maria. Quan estaven sopant va trucar per telèfon el seu pare. Aquest li va dir a en Joan que la mainadera no podia fer-li companyia ni cuidar-lo, perquè encara no s’havia recuperat i ell havia d’estar unes setmanes més a Austràlia.

El pare del Joan va començar amb el negoci de les joies, combinant variscita extreta de les mines prehistòriques de Gavà, juntament amb altres pedres precioses. Va recórrer el món i finalment es va establir a Sidney (Austràlia), on va crear una empresa amb un amic seu. Durant molts anys el negoci va anar molt bé, però amb l’actual crisi i amb les pluges torrencials d’aquell país, van perdre tot el que tenien. Tot i així, van decidir quedar-se per intentar recuperar el negoci. Al cap d’uns dies, quan el pare li va explicar per telèfon tots aquests problemes al Joan, ell el va animar i li va dir: - No et preocupis pare, els diners no donen la felicitat, en canvi si estem junts sortirem endavant i podrem ser feliços perquè ens tindrem l’un a l’altre.

Llacuna de la Murtra –2011-

146


- Tranquil, fill meu, aviat estarem junts – li va dir contenint les llàgrimes. En Joan es va quedar a casa de la Maria fins que arribés el seu pare d’Austràlia. Però la família de la Maria no tenia diners per mantenirlo. Els pares de la Maria es trobaven a l’atur. De seguida es van posar a buscar feina com a desesperats fins que el pare va trobar feina en un supermercat descarregant camions, i la mare de caixera al mateix supermercat. Tenien uns mesos solucionats fins que arribés el pare del Joan. Els havia promès que tornaria a Gavà amb molts diners i tots somniaven amb el dia que arribaria i els trauria de la pobresa.

Passaven els dies i el pare del Joan no tornava. Feia dies que ni tan sols trucava per telèfon. Tots estaven molt preocupats. Els pares de la Maria van sentir per la televisió que hi havia hagut un terratrèmol i no sabien què pensar. No ho volien dir als nens perquè encara no sabien res de cert. Després de molts dies, en Jaume va poder trucar als pares de la Maria. Havia viscut una autèntica aventura. El terratrèmol l’havia atrapat a la ciutat, i com que tot estava destrossat, no havia pogut comunicar-se amb ningú. Amb el desastre ho havia perdut tot. I si abans era pobre, ara encara n’era més. No tenia diners ni per agafar l’avió per tornar a Gavà. Els pares de la Maria van haver de demanar un crèdit per comprar el bitllet d’avió d’en Jaume. Finalment, després de molts entrebancs, en Jaume va poder arribar a Gavà i abraçar el seu fill. Havien de començar des de zero.

Com que no tenien diners, el pare va posar la casa a la venda. Però amb el rotllo de la crisi, ningú la comprava. Si no la venien estarien a la ruïna total. Però van tenir sort i van poder malvendre-la. Amb els

Llacuna de la Murtra –2011-

147


diners que van obtenir, van tornar els diners als pares de la Maria i després se’n van anar a Alemanya. Allà tenien uns parents llunyans que els van acollir. I en Jaume de seguida va trobar feina. En Joan, que havia plorat molt quan es va separar de la Maria, tenia un problema molt gran. Allà tothom parlava alemany i ell no en tenia ni idea. No entenia res de res. L’escola allà era molt diferent a l’escola d’aquí. Allà ningú parlava a la classe. Tothom feia la feina i treia molt bones notes. Encara que les notes també eren diferents. Hi havia lletres en lloc de números. Però a ell no li posaven cap lletra perquè no entenia res. El van posar en una mena d’aula d’acollida. I allí una senyoreta molt amable li ensenyava la llengua. Al pati va trobar una colla de nois que van ser molt amables amb ell i van començar a jugar a futbol. Ells també el van ajudar amb la llengua. I li deien moltes coses amb senyals, amb gestos, amb dibuixos.... i això el feia sentir millor. Tenia més amics a Alemanya que a Gavà. Al cap d’uns dies, el Joan va trucar la Maria per veure com estava.

Ella li va dir que tot anava bé, i que el supermercat en què treballaven els seus pares el traslladaven a Berlín (Alemanya), just on es trobava el Joan. A la nit, els pares de la Maria van trucar al Jaume. Li van dir que si podien quedar-se uns dies a

casa seva fins que

trobessin un lloc on viure. El Jaume, molt amablement, va acceptar.

Al cap d’una setmana van arribar la Maria i els seus pares . Molt contents van explicar tot el que havien fet durant aquell temps . Després d’unes setmanes, els pares de la Maria van trobar una bonica casa per viure. La Maria va començar els primers dies al col·legi on estava el Joan, i ell li va ensenyar tot el que sabia d’alemany. En poc temps la Maria sabia bastant alemany, i s’hi va adaptar molt bé.

Llacuna de la Murtra –2011-

148


Passat un temps a Alemanya, la Maria es va posar molt malalta. El pare del Joan va dir als pares de la Maria que faria tot el possible per curar la seva filla. La Maria cada vegada estava pitjor. El seu cos cada cop estava més debilitat, el Joan patia molt per ella, i li va dir al Martí, (pare de la Maria): - Martí, jo trobaré un metge perquè curi la teva filla. - Gràcies Joan, ets molt amable amb mi. - No hi ha de què, tot sigui per la salut de la teva filla. Al cap d’uns dies va venir el millor metge d’aquella ciutat, el Dr. Beckenbahuer qui la va atendre molt bé.

Li va dir que tenia una malaltia molt greu i que en poc temps podria quedar invàlida. També li van recomanar que prengués un xarop perquè tingués menys febre. Després d’uns dies, el Dr. Beckenbahuer va tornar a visitar la Maria amb altres de doctors per veure si podia millorar la seva salut. La van examinar però no en van treure conclusions. La Maria ja no podia més, no podia moure les cames, tal com havia dit el doctor. Els seus pares, molt preocupats ja no sabien què fer. Ploraven al dormitori perquè no veien progrés en la nena, a la inversa, cada vegada estava pitjor. El Jaume i el Joan buscaven els millors metges de tot el món, també buscaven els símptomes a Internet, enciclopèdies però no trobaven

solucions.

Estaven

desesperats!!!

Mentre

el

Jaume

treballava, el seu fill va estar investigant sobre doctors que poguessin curar la malaltia. Tothom estava preocupat . La professora dels nens va visitar la Maria i el Joan perquè feia unes setmanes que no assistien a classe. Quan va veure la situació va entendre-ho tot. Ella va dir que el Joan havia d’anar a classe, i que no es preocupés, que la Maria es posaria bé aviat. També va parlar amb els pares de la nena.

Llacuna de la Murtra –2011-

149


Els va dir que hauria de fer classe i com que ja no tenia febre, només es trobava molt dèbil, es va oferir per impartir classes particulars i treballarien el que havien fet en les hores de classe perdudes, fins que la Maria es posés bé i tornés a l’escola.

Passats uns mesos la nena seguia molt dèbil. Els veïns van escoltar la situació en què es trobaven i tots van ajudar la família. Tots es van posar a buscar bons doctors i no en trobaven cap més. Van preguntar al Dr. Beckenbahuer si tenia algun amic que fos molt bon doctor, el millor del món. Per desgràcia, el doctor no en coneixia cap, però sí que sabia que un company de feina coneixia un doctor, que vivia a l’Àfrica, i que era tan bo que havia salvat la vida de moltes persones amb molts problemes. Així, el Jaume i el Martí, amb l’ajuda de moltes persones, van comprar els bitllets i se’n van anar a l’Àfrica. Van preguntar a l’amic del Dr. Beckenbahuer on vivia l’altre doctor, i mentre el buscaven, s’anomenava Dr. Heinz, la Maria cada vegada estava més dèbil però, en canvi, havia avançat molt en els estudis. Un dia, el Jaume i el Martí van trucar a la casa. Havien parlat amb l’alcalde del poble on vivia. Li van dir que se n ' havia anat a Egipte perquè allà hi havia més feina, així que van dir que anirien a Egipte a trobar el Dr. Heinz i que trucarien a casa de seguida arribessin a Egipte.

Una vegada allí, van trucar. Havien trobat el doctor, però amb males notícies: estaven atrapats per la guerra! Això va ser el que va passar. Els pares van agafar amb pressa l’avió que els portà fins a Egipte. En arribar van trobar que la guerra havia devastat gairebé tot el país. A la primera agència de correus que hi van trobar van comprar una guia telefònica i després d’una estona mirant i mirant, van donar amb el Dr. Heinz. Des de la cabina

Llacuna de la Murtra –2011-

150


telefònica van trucar i, quan la veu del Dr. Heinz va sonar a l’altre costat de l’altaveu, es van sentir alleujats. Després d’una llarga conversa, el doctor va dir-los exactament on es trobava i allà que hi van anar. Van agafar un taxi i en arribar, van córrer fins trobar el doctor. Quan van veure tots els morts i la gent ferida van comprendre que a Egipte el necessitaven més. A la poca estona va trucar la mare de la noia per preguntar com havien anat les coses, i el pare li digué el que havia succeït i que ja havien reservat un vol de tornada. Però la mare també tenia notícies desagradables: a la noia li havien predit una setmana només de vida.

A l’hospital, quan el pare va arribar a Alemanya, la nena estava inconscient al llit de l’habitació. Allà només

hi

volien

el

Dr.

Beckenbahuer, el pare i la mare de la Maria. Llavors el noi va decidir que havia d’anar a escola, i el seu pare fer la feina endarrerida. El metge els hi va explicar que la nena necessitava un trasplantament de cor i que hi havia una llista d’espera gairebé interminable i molts pocs donants.

El pare ja no sabia què fer, si volia salvar la seva filla no li quedava cap altra opció. Va agafar un full i una ploma i va començar a escriure. Va prendre les claus del cotxe i va sortir, es disposava a cometre la major estupidesa de la seva vida. Va obrir la porta del cotxe i va engegar el motor. El pare va trepitjar

Llacuna de la Murtra –2011-

151


a fons i va tancar els ulls. Llavors ja era massa tard per obrir-los de nou. Quan va despertar no sabia on era, només va veure

la seva mare

rient i plorant alhora. Ella no entenia res. Quant temps portava inconscient? Llavors la mare va caure que la seva filla la mirava. Va començar a saltar d’alegria i va cridar el metge. Aquest va somriure i li va dir a la mare que tot havia sortit bé. La mare estava esgotada. Portava dies sense descansar i la mort del seu marit no feia més que empitjorar les coses. Tot i així va córrer al costat de la seva filla i li va fer una llarga i forta abraçada.

Una nit, quan ja havia tornat a casa després de tant de temps a l’hospital, es va ficar al seu llit. Quantes nits fora de casa! Li semblava increïble tornar a dormir al mateix lloc de sempre, però no deixava de pensar en el seu pare. Tant debò hagués pogut acomiadar-se’n. Tants moments junts, tants records... no es podia creure que per un accident de cotxe no el tornés a veure. Ja no tenia son. Es va posar dempeus i va obrir la finestra. Va deixar que la brisa li acaronés la cara. En mirar els estels va recordar totes les nits d’estiu asseguda sobre la gespa amb el seu pare. Una llàgrima li regalimava per la galta. Justament en aquell moment una estrella es va il·luminar al cel, però ella no li va parar atenció ja que els seus ulls estaven fixos en un tros de paper que entrava per la finestra. Va agafar el paper i es va asseure al seu llit. S’adonà que estava escrit a ploma, però no tenia pinta de ser gaire antic. Finalment va llegir-lo. Deia així: Estimada filla:

Llacuna de la Murtra –2011-

152


Espero que comprenguis que el que he fet ho he fet només per tu, perquè t’estimo i tu ho saps. No sé si ja t’ho ha dit el metge, però estaves en una situació entre la vida i la mort. No et desanimis, et queda molt per viure. Sempre estaré amb tu, ja que el cor que portes a dins és meu. T’estimo.

Llacuna de la Murtra –2011-

153


VISITA A LES MINES Autors: 2n d’ESO Col·legi Sagrat Cor 2n d’ESO A Institut Bruguers 2n d’ESO B Col·legi Sagrada Família Plovia a bots i barrals. El dia no havia anat gaire bé. La mare m’havia renyat només llevar-me, el pare m’havia trucat al migdia per anunciar-me que aquest cap de setmana no podria anar amb ell i, per acabar d’adobar-lo , la ‘’senyo’’ m’havia castigat per un assumpte que a mi em semblava injust. Ja feia dues setmanes que no veia al pare i, que m’hagués trucat per dir-me això, ja em feia pujar la mosca al nas. A més, per culpa del meu germà, ja estava tipa que la mare em renyés totes les hores del dia. Aquella nit vaig somiar amb l’assumpte del càstig. Què passa que ara jo tinc la culpa de tot? També vaig somiar amb el xicot de la mare. Quan em vaig llevar – com tots els matins- vaig parar a pensar que als 14 anys es difícil superar la separació dels pares, ja que has viscut amb ells junts massa temps per veure que la relació s’acaba. Els germans petits, tot i que no entenen res, ho porten millor, s’acostumen més aviat i no pateixen tant. En l’arribar a classe, la ‘’senyo’’ ens va informar de la súper excursió al ‘’Parc Arqueològic Mines de Gavà’’. Guau! –vaig pensar -, i de sobte

Llacuna de la Murtra –2011-

154


la Prisci, la meva millor amiga, em va treure dels pensaments amb un crit. - Ei! Què et passa? No estaràs pensant en allò dels teus pares, ets a classe, amb mi, que t’ajudo en el que necessitis, ho saps, no? - Sí és clar que ho sé, però és complicat, i la meva mare ja té xicot... - Eh, no pensis en això. Aquesta tarda quedem, oi? - Sí, però estic castigada, he de tornar a casa més d’hora. La meva mare no és ximple i ja comença a sospitar que no anem a la biblioteca a estudiar. A sobre, jo li ajudo en la seva investigació amb les notasses que li porto últimament. I just quan la Prisci m’anava a contestar, “la bruixa”, la professora de llengua, va interrompre amb el seu típic gargamellejar i amb la sensació que l’havia fet per cridar exclusivament la nostra atenció.

En acabar les classes, vaig tornar a casa directament, doncs la meva tasca, migdia i tarda, era endur-me el meu germà petit perquè no anés sol pel carrer. Quan vam arribar, ella estava parlant per telèfon amb “ell” –no és que em caigui molt bé. El xicot de la mare només ve a la nit, ja que es passa la resta del dia treballant. Com no volia escoltar la conversa, vaig agafar el portàtil, em vaig tancar a la meva habitació i em vaig posar a escoltar música al mateix temps que feia el quotidià tomb pel Messenger, el facebook... - Com passen les hores, ja és de nit! Oh!, se m’havia oblidat completament que havia quedat amb la Prisci! - Què dius? –va preguntar amb curiositat la mare. -Res, saps on és el meu mòbil? És que no el trobo –li vaig desviar la conversa ràpidament ara que tenia l’oportunitat que es desinteressés. - És que sempre he de ser jo la que s’ha de preocupar per les teves coses? –em va cridar- no creus que tinc suficient amb les notes, les respostes i les tantíssimes ganes que tens de col��laborar a casa, sinó

Llacuna de la Murtra –2011-

155


que també m’he de fer càrrec que no perdis el cap algun dia d’aquests!

Tal i com va començar a renyar-me, vaig fer mitja volta i em vaig tornar a ficar al meu cau, deixant-la discutint-se amb un ésser invisible. I allà era l’aparell desitjat. Vaig córrer –com si me l’anés a treure algú- el vaig agafar i vaig trucar la Prisci segura de què em llançaria la cavalleria per sobre. - Molt bé, què vols? –amb aquell to vaig entendre que no havia errat en la meva predicció. - Ho sento, se m’havia oblidat completament –vaig dir excusant-me. - Què li has fet a la teva mare? Quins crits, per l’amor de Déu! I aquesta va ser l’última cosa que vaig escoltar abans que la mare em treiés el telèfon i em digués: S’ha acabat! Ja no em prens més el pèl! I ara mateix baixaràs a comprar pa. Jo, sense fer ni dir res, vaig agafar la jaqueta, els calés i escala

avall

vaig

desaparèixer. Al tombar una cantonada, distreta com anava, vaig topar amb una dona que es va a posar a cridar com una boja: que si els joves no tenim cura de res, que si anem sempre a la nostra, que si som uns egoistes maleducats ..., moments després era a la botiga dels “pakis”.

Llacuna de la Murtra –2011-

156


En arribar al “Paki” no us podríeu imaginar a qui em vaig trobar: en Josué, el noi que m’agrada. En Josué és alt, té els cabells morens, morens, amb una cresta, i uns ulls blaus com el mar i molt clars. El vaig saludar i vaig pagar el pa. Tot sortint de la botiga vaig comptar el canvi: faltava mig euro! Vaig tornar correntss al “Paki” i vaig reclamar-li el meu mig euro. L’encarregat em va dir que ell no m’havia tret res; que potser jo ho havia comptat malament. Vam estar una estona discutint, fins que va arribar un home amb gavardina que, sentint la conversa, va ficar-hi cullerada i digué: no pot ser aquest el teu mig euro, maca? Vaig mirar on m’assenyalava, efectivament allí hi havia una moneda de 50 cèntims: els meus cinquanta cèntims. Els vaig agafar tota avergonyida: pobre home! Li havia fotut una bronca, d’aquelles que fan història, sense que ell en tingués cap culpa. Ell em va mirar amb mala cara, com amb cara de dir: mira com jo no t’havia pres res, nena insolent. Tots dos em miraven, com esperant la meva resposta, però l’únic que vaig saber i poder dir va ser un tímid gràcies cap a l’home de la gavardina, i tot seguit vaig sortir corrents.

Però en arribar a casa, no és que les coses haguessin millorat gaire. La mare em va fotre una bronca, pitjor que la que jo li havia clavat al “paki”, per haver trigat tant. Jo li vaig intentar explicar el que m’havia passat però ella no em va fer ni cas. I, per acabar-ho d’adobar, aquest cap de setmana el seu xicot es quedava a casa i, per si no fos prou, el meu germà i jo els havíem d’acompanyar a veure museus de tot tipus. El més insuportable: veure com es petonejaven. Cal dir que per molt que el meu germà petit fos un veritable “plasta”, tampoc li agradava gaire la idea que la mare tingués un xicot, i menys aquell home. Després d’aguantar aquell horrible cap de setmana va arribar diumenge.

Llacuna de la Murtra –2011-

157


A la nit, mentre la mare acompanyava el seu xicot cap a casa seva, a mi em va tocar preparar la motxilla del meu germà per a l’endemà i la meva per a l’excursió. Vaig escalfar al microones les restes del sopar d’ahir i vam sopar els dos junts. Després, vaig aprofitar per mirar el facebook una mica, i li vaig preguntar a la Prisci si estava enfadada, i per sort, no ho estava. Vaig tancar

l’ordinador i vaig

encendre la tele, mentre esperava la mare, que com bé vaig suposar, va arribar tard, a un quart d’onze, ja que al final, havia sopat a casa del seu xicot estimat. Em va preguntar pel meu germà, i jo li vaig respondre que no es preocupés, que ja havíem sopat i que en Jordi (el meu germà) ja dormia, que havia preparat les motxilles per l’endemà. Ella em va fer un petó i m’ho va agrair, i jo me’n vaig anar a dormir.

El dilluns no el vaig començar amb gaire bon peu, que diguem, ja que per poc arribo tard a l’institut. Quan vaig arribar a classe la professora ja estava fent els grups. Em vaig asseure ràpid al meu lloc i li vaig preguntar a la Prisci amb qui anava. Ella em va dir que anàvem juntes, amb el Josué, la Samantha, la Lídia, l'Elisabeth i l'Ana: les quatre “pijes” de la classe.

En arribar a les mines, les pijes, van dir que no pensaven entrar, que abans es quedaven calbes així que es van quedar al bar que hi havia a l’entrada de les mines, parlant d’ungles i altres coses que a mi no m’interessen gaire. Així que el grup es va quedar reduït a tres: la Prisci, el Josué i jo. Just després ens va presentar els guies, però a nosaltres ens va tocar un que passava de tot, que no parava de mirar el facebook per l’Iphone4. Així que en una de les suposades explicacions (llegíem el que hi havia posat a les parets: es veu que ja

Llacuna de la Murtra –2011-

158


practicaven cirurgia de la fina i a un senyor li havien foradat el cap i semblava que havia sobreviscut i tot), el nostre guia es va quedar enrere i ja no el vam veure més.

Com que anàvem sols vam acabar molt ràpid la visita, així que vam començar a explorar el recinte de les Mines. Al cap d’una estona vam veure una porta amb un cartell: “Prohibit el pas”, però com que teníem ganes d’aventures, i ens estàvem avorrint bastant no en vam fer cas. Després d’estar voltant una estona a les fosques, només amb la llum de la llanterna del Josué (que portava jo) i després amb la llum del mòbil de la Prisci, (la lot s’havia quedat sense piles) de cop ens vam entrebancar, i el Josué i jo vam caure per un forat. Per sort, la Prisci, no hi va caure, així que li vam passar el seu mòbil perquè pogués sortir del forat i anar a buscar ajuda. Just quan la Priscise s’havia anat, vaig buscar el mòbil per il·luminar una mica, però estava sense bateria i en Josué

no el portava. Llavors al fons del

túnel vam veure una llum i ens hi vam apropar fins allà.

Seguint el túnel vam arribar fins a una cova, bastant humida. De lluny, se sentien uns crits, com si volguessin dir: “a veure vosaltres, que feu aquí parats? Vinga a treballar!” Ens vam mirar sense saber què dir, ja que no ens imaginàvem que hi hagués ningú dins aquella cova. Ens vam acostar fins aquelles veus. Allà hi havia un grup d’homes que semblaven del neolític. Que potser estaven gravant una pel·lícula? Llavors vam decidir tornar per on havíem entrat, per no molestar-los. Però ja ens havien vist! No sabíem perquè, però vam començar a córrer, i ells a seguir-nos. Per despistar-los, ens vam endinsar en una selva que, per cert, semblava de veritat. La idea no va funcionar gaire bé. Ells jugaven amb avantatge, i a més es coneixien els decorats de la pel·lícula. Llavors, en Josué em va agafar

Llacuna de la Murtra –2011-

159


de la mà i no sé què va fer, ni per on va anar, ja que jo estava més concentrada que no em deixés anar la mà que cap altra cosa, però els van despistar. Vam arribar a una altra cova, i quan li anava a preguntar com es què m’havia agafat la mà, em va tapar la boca i em va assenyalar fora de la cova: aquells homes encara ens estaven buscant. Havíem de buscar una estratègia per sortir d’allà sense que ens veiessin i tornar a les mines. Teníem dos problemes: el primer, que no sabíem si s’estarien allà tot el dia, i el segon, que no sabíem tornar a les mines. Vam estar una bona estona a la cova, però aquells homes no se n’anaven pas. Passats cinc minuts, com que no ens trobàvem (això és el crec jo) es van començar a “liar a hòsties” i es van menjar un dels que anava amb ells i se’n van anar. Llavors ens vam adonar de tres coses: que allò no era cap pel·lícula, que aquells homes no ens podien trobar si no volíem acabar malament, i que volíem tornar a les mines, encara que fos amb aquell guia empanat. I, em vaig adonar d’una cosa més: que li agradava al Josué. Començàrem a fer teories sobre el que podien ser aquells estranys homes.

Per una banda, havíem d’esperar que la Prisci ens vingués a buscar. Vam seguir caminant durant una bona estona i en Josué em digué: - Hem de tornar cap enrere, si no volem quedar-nos aquí per sempre. - D’acord – digué jo una mica espantada per la situació. Intentàrem tornar sense gaire sort. Avançàrem durant una estona més, i de cop i volta, tornàrem a sentir aquelles veus poc clares d’aquells homes. Vam començar a córrer, però ens atraparen. Ens van començar a parlar però no enteníem res del que deien. Van sortir dos homes del no res i ens agafaren. El Josué i jo vam intentar resistir-nos però ens van portar a una cova secreta i ens amagaren allà.

Des d’aquell lloc podíem sentir els crits de la Prisci dient els

Llacuna de la Murtra –2011-

160


nostres noms, però clar, no

podíem contestar-li per por que ens

fessin mal. Els homes se’n van anar i ens van deixar tancats en aquella humida cova. Al Josué se’l veia més espantat que mai, però encara seguia estant igual de bonic com abans.

Vam estar una bona estona en silenci perquè ningú dels dos s’atrevia a parlar. Vam aprofitar aquella ocasió per començar a investigar pels diferent racons de la cova. Portàvem bastant de temps buscant, i ens vam cansar, així que ens recolzàrem en una paret per la nostra sorpresa, una pedra va caure i va deixar al descobert un estret i llarg passadís. Al final d’aquest es veia una llum. Vam començar a caminar i quan vam arribar, després d’una bona estona, vam trobar-nos amb una bifurcació. En una banda es veia la llum al fons i en l’altra només podíem observar la foscor. Començàrem a anar cap al passadís lluminós, però a mig camí, escoltàrem la veu d’aquells homes i vam haver de retrocedir. L’única opció era anar cap al passadís obscur, endinsat en la penombra. El túnel se’ns va fer interminable i, a més, no es veia res.

Quan finalment sortírem a l’exterior ens vam trobar a tothom alarmat, fins i tot al nostre guia empanat. La Prisi va córrer fins on érem, contenta que poguéssim haver sortit i ens va abraçar durant molta estona. Tots els professors i els guies estaven molt enfadats.

Ens van agafar i van parlar molt seriosament amb nosaltres i, tot seguit, ens van castigar. El càstig consistia en quedar-nos totes les tardes una hora més a l’institut netejant les classes.

Un d’aquells dies mentre netejàvem la classe el Josué em digué:

Llacuna de la Murtra –2011-

161


- T’he de comentar una cosa… - jo, mentrestant, veia com posava vermell. - Diga'm Josué. - Jo…Jo…Jo… - es posà molt nerviós. - Tu qué ? Diga'm-ho ja! - T'he de dir que t’estimo!

I, seguidament, ens van fer un petó. Va ser meravellós, portava anys esperant que arribés aquest moment i per fí, se m’havia declarat.

Ja portem dos mesos sent nuvis, i la meva mare ja ho sap. Des d’ara m’acompanya el “Paki” a comprar el pa i a tots als lloc on vaig. Tot va sobre rodes, espero que durem moltíssim.

La Prisci segueix sent la meva millor amiga i ella està tontejant amb un noi. L’altre dia vam anar al cinema tots quatre, la Prisci, el que serà dintre de poc el seu nuvi, en Josué i jo, i allà, ella, ens presentà al que serà el seu xicot.

Per altra banda, ja em cau millor el nuvi de la meva mare. Potser el meu germà també té núvia, però no m’ho vol dir. Això és fantàstic!

Llacuna de la Murtra –2011-

162


ELS VALORS DELS JOVES Autors: 2n d’ESO Col·legi San Pedro 2n d’ESO C Institut El Calamot 2n d’ESO D Institut Bruguers

En una ciutat molt semblant a la de Gavà, on podem veure botigues, cotxes i parcs; cada dia després de sortir de l’escola quedaven un grup d’alumnes per ajudar a persones velles i intentar aconseguir un món més bonic que el d’avui. Aquest grup estava format per tres nens i dues nenes. El noi que més cridava l’atenció anava sempre vestit amb un xandall verd i unes bambes roses. Es deia Pau i no treia molt bones notes. Un altre nen es deia Víctor, era el més bonic de la classe: era alt i prim, cabells curts i morenos i ulls verds. I l’últim nen era en Jaume, baixet, molt aventurer i aportava el bon rotllo i aquell dinamisme al grup, encara que sovint tenia problemes amb la família. La primera noia era la Carla: la típica nena amb ulleres de cul d’ampolla, aparells a la boca i grans a la cara. L’altra era l’Ariadna. Era la més llesta de la classe, quasi sempre treia excel·lents, i també era la xicota d’en Víctor.

A aquests cinc nens els unia una força molt gran: ajudar les persones velles per intentar que aquestes tinguin els seus últims anys de vida el més agradable possible. Cada dia, després de sortir de l’escola anaven a un casal d’avis a ajudar a donar-los el berenar i fer obres de teatre per a

ells, la qual cosa els animava molt. Feien unes molt

bones obres de teatre, i a sobre d’un temari molt diferent: des d’obres d’amor fins a històries de guerra. Actualment estaven

Llacuna de la Murtra –2011-

163


assajant una obra de teatre sobre un soldat que s’havia d’anar a la guerra i deixar la seva família. A sobre, els nens no volien cobrar perquè deien que el que fan ells es el que tothom hauria de fer, perquè quan siguin vells, els agradaria tenir el que ara donen. De dilluns a dijous, tornaven a casa a les set de la tarda i després feien els deures junts. El divendres arribaven a les vuit perquè representaven una obra per als iaios.

Si anaven pel carrer i es trobaven amb persones velles que volien creuar d’una vorera a l’altra, els ajudaven a creuar-la. També a l’estiu ajudaven a netejar les platges d’algues, de llaunes, de

cigarretes i

tot tipus d’escombriaires.

Però els pares d’en Jaume no tenien prou diners per fer front a tot el que havien de pagar cada mes entre la hipoteca, la llum, l’aigua ...

i

estaven obligats a buscar treball en altres llocs que no fos Catalunya, perquè

en

les

altres

comunitats

autònomes no paguen tants impostos com

paguen

aquí.

Ja

tenien

uns

compradors del pis, i els havien de donar les claus el dia 1 de març i estaven a 23 de febrer. Després de buscar molt, van trobar un treball a Salamanca i van decidir anar-se’n. Com que tenien uns familiars allà, els demanarien que si els podien deixar viure amb ells durant un cert temps fins que trobessin un pis de lloguer. Els familiars d’allà van contestar: “ Sí, és clar, quants més siguem, millor.”

Llacuna de la Murtra –2011-

164


Abans de marxar havien de fer diverses coses: havien d’esborrar del col·legi en Jaume i apuntar-lo a un centre de Salamanca, acomiadarse dels seus familiars i desitjar que tot allà anés bé. En Jaume deixava el grup i des d’aquell moment, res va tornar a ser com abans. En Víctor i la l’Ariadna van deixar de sortir. Passava alguna cosa estranya des que en Jaume va deixar el grup. Ara en Jaume estava a Salamanca, assegut a la cadira de la seva habitació, s’escrivia amb a una noia. El problema era que la noia estava en una altra ciutat i no es podien veure i el problema més gran era que la noia tenia xicot. Els nois estaven molt tristos per la marxa d'en Jaume, tot i que no perdien l’esperança que algun dia tornés o que tot allò només fos un mal son. La que estava més trista era l’Ariadna però no se sabia perquè. - Escolta Carla, si vols, et puc fer un canvi d'estil.- va dir l’Ariadna. - Oh, moltes gràcies, esclar que en vull, però no sé si podràs fer gaire cosa amb mi, com que tinc ulleres, braquets i també acné... - Tranquil·la, et treurem les ulleres i et posarem lents de contacte, els braquets te'ls posarem blancs i així no es veuran, i per l'acne et posarem crema. - Moltíssimes gràcies, quan comencem? - Vine a casa meva a dormir i comencem avui mateix. - D'acord! A casa de l’Ariadna hi havia de tot :cremes, lents de tots els colors, maquillatge, etc. No la va deixar mirar-se fins que va acabar. La Carla estava molt nerviosa, però quan es va mirar es va dir a si mateixa: “guau, l’espera sí que ha valgut la pena.” - T'agrada? - va preguntar l’Ariadna a la Carla.

Llacuna de la Murtra –2011-

165


- No, no m'ha agradat- l’Ariadna es va quedar de pedra, com podia no agradar-li?- M’ha encantat! Ets la millor amiga que es pot tenir!

Al matí següent van anar al casal d’avis on van quedar amb els seus companys. Quan van veure la Carla es van quedar de pedra, com podia haver canviat tant en un sol dia? -Guau Carla- van dir en Pau i en Víctor a la vegada. -Hahaha! Gràcies!!- va dir la Carla. L'Ariadna va pensar: “el meu pla ja està funcionant, dintre de poc jo podré estar amb en Jaume i la Carla estarà amb en Víctor!”

En Jaume va rebre una carta de l’Ariadna, la carta deia: “Hola, et trobo a faltar, tinc moltes moltes ganes de veure’t, per què has hagut de marxar? Saps què? Li he fet un canvi radical a la Carla i estic intentant que s’enamori d’en Víctor i en Víctor d'ella, perquè així podrem estar junts. Tu em trobes a faltar? Jejeje espero que sí ,i bé, quan t’arribi això, diga'm alguna cosa d’acord?

En Jaume es va aixecar del llit i va sortir al carrer per veure si tenia cartes i va veure la carta de l’Ariadna. Es va il·lusionar, la va llegir i es va posar a escriure una carta a l’Ariadna. La carta deia: “Ariadna, és clar que et trobo a faltar i moltéssim, ets la noia de la qual he estat enamorat tota la meva vida, tant de bo que pogués tornar-hi, però encara que estiguem a molts quilòmetres jo et seguiré estimant sempre perquè tu ets la noia amb la que vull estar i no n'hi ha cap altra més”

L’Ariadna havia quedat amb els seus amics per anar al casal d’avis, va arribar una mica aviat i es va trobar amb la Carla i en Víctor fentse un petó.

Llacuna de la Murtra –2011-

166


- Ariadna, no és el que sembla – va dir en Víctor molt nerviós- ha sigut la Carla la que s'ha llençat als meus braços. - Això és mentida, hem sigut els dos! – va dir la Carla. - Tranquils, no passa res, jo si us voleu prefereixo que esteu junts perquè us estimo als dos molt i si ha passat, doncs, ha passat. - Guau, moltes gràcies – van dir els dos a la vegada. De sobte va aparèixer un cotxe que coneixien molt bé: era el cotxe d’en Jaume! L’Ariadna va anar correntss als seus braços i ell també anava correntss cap a ella. - Ariadna, m’alegro molt de veure’t, t’he trobat molt a faltar, no vull que ens separem mai més.- va dir en Jaume. - Però que és això!!!!- va voler saber en Víctor. - Veuràs, Víctor, és que en Jaume i jo estem junts i molt enamorats. Des d’aquella tarda, els amics van deixar de parlar-se. Al grup no els va agradar descobrir que el Jaume i l’Ariadna s’havien enamorat en secret, sense dir-ho a la resta del grup. El Víctor i la Carla, molt més bonica amb la transformació que li havia fet l’Ariadna, començaven a sortir. El Pau estava sol, com sempre, preocupat pel grup i per tots els avis i àvies que estaven al casal esperant-los per passar una tarda divertida, com havien fet temps enrere. El Pau va veure el problema que tenien els seus amics i va intentar recuperar l’amistat perduda, però li va fer impossible aconseguir que tornessin a ser amics. No va veure la manera de fer-ho i se’n va anar sol al casal per explicar a la gent gran el problema que estaven tenint. Va reunir a tots els avis i les àvies del casal i va explicar-los que el seu grup d’amics estaven barallats. S’havien format dues parelles noves a causa d’enganys i mentides , s’havia trencat la parella que hi havia abans i el Jaume, que havia marxat a Salamanca, ara havia

Llacuna de la Murtra –2011-

167


tornat per intentar començar a sortir amb l’Ariadna. Ho havia aconseguit, però en un parell de dies, els seus pares volien tornar a Salamanca de nou perquè ara tenien una nova vida allà. El grup estava totalment trencat i això els impedia seguir amb l’activitat que havien fet fins ara al casal. Durant la reunió del Pau i els avis al casal van veure que havien de fer alguna cosa per ajudar aquell grup de joves tan macos que els dedicaven el seu temps. Després de molt parlar van decidir fer unes quantes coses: - Reunir al grup sencer per explicar-los que els amics, quan ho són de veritat, parlen obertament i es perdonen. Per aconseguir-ho, van decidir portar els joves al casal i animar-los a parlar, ja que només amb la veritat per davant és com se solucionen els problemes. - Per poder solucionar els problemes econòmics de la família del Jaume,

els

avis

van

decidir

contractar els seus pares perquè treballessin al casal amb ells: la mare, de cuinera i el pare, de manteniment. - Els avis van veure també que aquells joves necessitaven més gent al grup, així que van decidir fer una crida a tots els seus néts i nétes. Van aconseguir que cinc joves més s’apuntessin a ajudar al casal. - Van organitzar una festa sorpresa per donar la benvinguda als nous joves i per fer que es coneguessin tots. Si es divertien junts podrien conèixer-se, perdonar-se i fer-se bons amics de nou.

Llacuna de la Murtra –2011-

168


El divendres d’aquella setmana, quan els avis es van llevar pel matí van començar a fer els preparatius per a la festa d’aquella tarda. Van buscar la música que més els podia agradar, van comprar els aperitius i les begudes, i van preparar una gimcana molt divertida per relacionar-se i riure junts.

Durant la gimcana, en una de les proves, havien de fer venir els pares del Jaume per dir-los la bona notícia de les seves feines al casal. El Jaume es posaria molt content de poder quedar-se un altre cop amb els seus amics. El divendres a la tarda, el Pau havia d’aconseguir que tots els seus amics vinguessin al casal. Uns no podien saber que venien els altres, sinó es negarien, i va quedar per una banda amb l’Ariadna i,per l’altra, amb el Jaume. Per una altra, banda, va quedar amb el Víctor i la Carla. Hi havia mitja hora de diferència entre totes dues parelles, i així, sense saber-ho, es van trobar tots al casal. Els avis i les àvies els esperaven amb els seus néts i nétes. Per començar a la tarda, l’avi més atrevit va fer que es presentessin tots, i després d’unes quantes mirades de desinterès entre la Carla i l’Ariadna, les àvies van començar a ensenyar-los fotografies i vídeos de les obres de teatre que havien estat fent al casal per als avis. La diversió, mirant les imatges, estava assegurada. De sobte, tots es van posar a riure. Les dues noies van fer-se una abraçada molt emotiva mentre les llàgrimes queien per les galtes per la barreja de l’alegria i de l’emoció. La gimcana va ser un èxit. Els nois van dir: - Si elles es poden perdonar, nosaltres també, oi? -Va dir el Víctor. - Ja era hora! No podia viure sense els meus amics.

Llacuna de la Murtra –2011-

169


Van passar una tarda magnífica tots junts. És evident que la gent gran i els joves poden fer coses divertides i interessants plegats, i un bon exemple d’això va ser l’última prova de la gimcana: Fer entre tots una cançó sobre l’amistat. Són molts els valors des joves, tants com els de la gent gran.

Llacuna de la Murtra –2011-

170


NO SÓC COM VOSALTRES PENSEU Autors: 2n d’ESO B Col·legi Santo Àngel 2n d’ESO A Col·legi Sagrada Família 2n d’ESO A Institut El Calamot

Hola, em dic Naya, he decidit descriure com és el meu institut i com em sento. El meu institut és un dels més grans i amb més nivell de la meva ciutat, per sort o per desgràcia jo vaig a aquest institut que es diu, '' L'institut '', ja sé el que esteu pensant: “Com han pogut donar aquest nom tan simple?”. Suposo que el creador d'aquest nom no li va posar moltes ganes, simplement va assignar-li el primer que li va passar pel seu cap. L'edifici és molt gran, té dos espais a l'aire lliure amb plantes, bancs i la cafeteria al mig, allà es on van tots a gastarse els pocs calés que tenen, en el menjar ràpid de mala qualitat, que proporciona aquesta cafeteria, i que cada mossegada que donen engreixen. Jo, en canvi, em porto els meus “tuppers” amb menjar sa. A l'entrada es el mòdul central on estudiem tots. Jo, en concret, sóc a la quarta planta, ja que faig quart d'ESO. Darrera de l'edifici on estudio hi ha el meu mal son, allà es troba el gimnàs, on passo els pitjors moments del dia i on pateixo horribles nervis. Allà també entrenen les animadores del meu institut, que, segons el ximples del nois, són el prototipus perfecte de noies. Encara que pensi que elles no tinguin res al cervell, hi ha vegades que m'agradaria ser com elles, encara que fos per cinc minuts. M'agradaria sentir aquesta sensació de superioritat i no ser tan vergonyosa, tenir un parell de nassos per apuntar-me a l'equip, i que tots els nois anessin darrera meu, encara

Llacuna de la Murtra –2011-

171


que jo no sigui gaire maca. Suposo que ja sabreu com sóc, més o menys. Tots els dissabtes, després de menjar a casa amb els meus pares , vaig a veure tots els partits de bàsquet que juga l'equip del meu institut. No us penseu que jo sóc igual que elles, i amb elles em refereixo a aquestes noies que van als partits només per animar i cridar als nois que els agraden, però que ells mai els fan cas. Doncs, al que anava, potser que jo no faig això, però hi vaig com a espectadora i perquè m’agrada el professor de gimnàstica, que és també l’entrenador. Quan sóc allà asseguda a les grades, i no sé si són imaginacions meves, però crec que em mira molt. Em poso a animar l'equip com una d'aquelles noies, i em paro a pensar. Després, em moro de vergonya perquè jo sóc la

primera

que

les

critico

constantment. Penso que no tenen res al cervell com les animadores, i que no tenen sentiments encara que elles diguin que sí, i que ploren amb les pel·lícules d'amor. Això no significa res. Un dijous al matí, mentre jo estava menjant a les taules, va succeïr aquest

moment

que

sempre

he

estat esperant: vaig veure de lluny al professor, aquest de qui us he parlat tant. Es va acostar, va seure, i en aquest moment el cor em va anar a cent per hora. Es van confirmar les meves sospites, sí que em mirava durant els partits, i

Llacuna de la Murtra –2011-

172


em va fer una proposta: si volia ser una animadora, ja que anava a tots el partits. Des que ell era l’entrenador a l’institut mai havia fallat. També em va dir que era a la primera noia que veia animar amb tant entusiasme, i això que hi havia sis-centes com jo. Vaig pensar que aquest dia va ser el millor de la meva vida. Em vaig quedar tota parada. Estava impressionada, mai havia pensat que em podia proposar que fos una de elles. Reconec que abans he dit que m'agradaria, però ara que ho rumio millor no crec que elles volguessin que estigués al seu equip, per la meva imatge i aquestes coses que les noies com elles critiquen sense parar, perquè no són capaços de mirar més enllà de l'exterior. Quan ja portava com set minuts esperant, el pobre professor em va dir que què responia. Jo amb la veu encongida li vaig dir que no ho sabia, que estava molt confusa i que ja el buscaria per dir-li alguna cosa. Acte seguit se'n va anar i em semblà que estava una mica decebut. Em vaig quedar pensativa. Tot això m'havia fet pensar molt. Com us he dit abans, per una banda no vull que la reputació que m'he guanyat durant aquests anys es perdés. Però tan fàcil m'ha sigut guanyar-me-la que no vull perdre-la per entrar en l'equip, si és que al final entro. En un obrir i tancar d'ulls, no vull imaginar que aquestes noies em tractin malament, em facin sentir com si no fos ningú, només perquè no sóc com elles, o que, en realitat, no sigui tan bona com el professor es pensa. Tot això em menja el cap, però, per altra banda no sé si sóc bona i, per por, estigui deixant passant una oportunitat única, ja que aquestes oportunitats només et passen un cop a la vida. No vull ser una d'aquestes mares que amb quaranta anys es comencin a lamentar perquè no van tenir valor per fer-ho i es pensen que si ho haguessin fet tindrien millor vida o una cosa semblant.

Llacuna de la Murtra –2011-

173


I pensar que tot això ha passat un dia qualsevol en quinze minuts i que jo porto com quatre dies donant-li voltes com una tonteta sense dir-ho a ningú, per por del que diran: si estan d'acord o pensen que m'he tornat com elles. No m'agradaria que em miressin amb uns altres ulls per això, així que vaig pensar que la meva mare em podia ajudar. Li vaig preguntar i es va quedar amb la boca oberta, ja que a l'igual que jo, mai m'imaginava animant amb aquestes faldilles amb els pompons i fent tombarelles per l'aire enmig del camp de bàsquet. Quina bogeria!. Al final la meva mare va reaccionar i em va dir que fes el que jo volgués, que ella no em podia dir res, que si volia provar noves experiències que ho fes sense por del que pogués passar, ja que no tenia res a perdre. Però això ho deia ella, jo tenia un greu dilema al meu cap: com si les dues opcions que tenia s'estiguessin barallant per guanyar. Tenia ganes que guanyés alguna de les idees, estava farta d'esperar. I si el professor es cansava d'esperar i li donava la plaça a alguna altra? Necessito aclarir-me ja! No puc esperar més, fixeu-vos si tinc un cacau al cap que avui m'ha passat una d'aquestes coses que només es veuen en les pel·lícules: m'he posat els pantalons a l'inrevés, quina vergonya he passat!. Doncs, al final, no sé què faré, si em llençaré i entraré a l'equip, si seguiré com sempre i em quedaré amb el dubte i seré una d'aquestes mares que es lamentarà tota la vida. Ja us diré alguna cosa, de moment segueixo amb els meus pensaments lluitant per pujar al pòdium i decidir-me d'un maleït cop. Ja sé què faré! Parlaré amb la Gina, la meva millor amiga, l’única que em pot solucionar els dubtes que tinc al meu cap. Ella és tot el contrari a mi: molt extrovertida i enrotllada, molt guapa, amb una llarga melena

Llacuna de la Murtra –2011-

174


negra i uns enormes ulls blaus. En definitiva, una noia que no passa desapercebuda. Tot i que no era el meu lloc preferit, vam quedar a la cafeteria, ja que la Gina diu que és el millor lloc per parlar i saber, a la vegada, de tot el que succeeix a “l’ Institut”. Tot xerrant, vaig explicar-li el meu dilema i ella no va dubtar un moment en dir-me: - Vés-hi ! Entra a l’equip i demostra a tothom el que tu vals. Dit i fet. Vam marxar totes dues a buscar en Sergi, l’entrenador per dir-li que sí, que acceptava, i vam quedar que al dia següent em presentaria al equip

d’animadores per fer

ja el meu primer

entrenament. Tot

anava

moment

tot

bé, es

però va

en

un

espatllar,

perquè mentre feia un excercici, l’

Amanda,

la

capitana

de

l’

equip, em va posar el peu perquè caigués, i com era d’ esperar, vaig caure a terra de morros. Em vaig aixecar amb la cara tota vermella de la vergonya i només veia gent rient sense parar i senyalant-me. Després d’ això, l’ entrenament va continuar sense cap incident. En acabar, em vaig quedar una estona al gimnàs per practicar per tal que no em tornés a passar mai més allò. Sorprenentment, mentre feia un salt mortal, algú em va cridar i vaig caure a terra sobre els dos peus de manera impecable. Em vaig girar per veure qui havia estat: va ser la Sandra, una de les animadores. Es va apropar i em va dir que ho feia prou bé per haver començat ara. També em va

Llacuna de la Murtra –2011-

175


demanar disculpes pel comportament de l’ Amanda i va explicar- me que, en realitat, era una bona noia i la millor animadora de l’ equip. Tot seguit, em preguntà si volia que es quedés amb mi una estona per ensenyar-me nous moviments. A partir d’ aquella tarda sempre ens quedàvem una estona després de l’entrenament per practicar i va ser així com ens vam fer molt amigues. Per això quedàvem molt sovint totes juntes: la Sandra, la Gina i jo per anar al cinema, al centre comercial o a qualsevol altre lloc. Tot era perfecte. Ara, amb la Sandra com amiga, a l’ equip d’ animadores, em sentia molt a gust. Veia amb més freqüència

l’

entrenador, i amb la Gina tot anava de meravella. Però aquesta felicitat es va acabar el dia que l’ entrenador va anunciar davant de tota la classe que marxava a viure a Anglaterra en una setmana. Això no m’ ho esperava, i encara menys que l’ entrenador no s’ acomiadés de mi ni de l’ equip. Va ser llavors quan em vaig adonar que totes les mirades que pensava que em llançaven eren fruit de la meva imaginació. Els dies següents vaig tancar-me en mi mateixa i no volia parlar amb ningú.

Pocs dies després, la Gina i la Sandra van començar a preocupar-se per mi, deien que no era normal que passés tant de temps sola. I van tramar un pla: van decidir que al dia següent em presentarien el Roger, el cosí de la Sandra. Vaig estar tota la nit pensant si volia o no conèixer-lo. A l'endemà em va presentar el Roger. És simpàtic i guapo, però segueixo pensant amb l'entrenador. Se'm va fer molt dur oblidar-lo. Aquella tarda teníem entrenament. La Sandra va portar el seu cosí, el Roger, i em vaig morir de vergonya. Es va quedar a veure tot l’entrenament fins que es va acabar. L’Amanda, fent una piràmide, va

Llacuna de la Murtra –2011-

176


caure i es va trencar un braç. L’entrenadora se la va emportar a l’hospital amb l’ambulància, i segons les radiografies, s’havia trencat un braç i necessitaven fer-li una operació del cúbic urgentment. L’entrenadora va anunciar que el pròxim dia de l’entrenament diria qui seria la capitana de l’equip, ja que l’Amanda hauria d’estar en repòs tres setmanes.

En acabar l’entrenament, la Sandra se'n va anar correntss perquè tenia pressa. Quan vaig sortir del gimnàs, el Roger em va dir que m’esperava fora. Vaig anar a canviar-me de roba, i en sortir em va dir que m’acompanyaria a casa. -Qui creus que serà la capitana, Naya?-em va preguntar-No ho sé... Segurament la teva cosina. -M’agradaria que fossis tu... -I, a mi també, però no ho crec, perquè sóc bastant dolenta per ser capitana. -T’agradaria venir el divendres a l'entrenament? -No ho sé, ja veurem si em deixen... -Ja hem arribat a casa... -Doncs fins a la propera vegada!

Quan vaig entrar a casa vaig començar a pensar que, potser, m’agradaria el Roger. Va arribar el divendres i, al matí, el Roger em va dir que sí que hi aniria. Quan vam entrar a classe la tutora ens va repartir uns fulls on constava que aniríem a Londres. Me'n vaig alegrar molt perquè allà estava el professor, i podria tornar a veure’l. Al migdia vaig tornar a casa corrents per donar-li el paper a la meva mare. A la tarda vaig anar a l’ entrenament i totes les companyes i l’ entrenadora van escollir que jo seria la capitana de l’equip. Em vaig

Llacuna de la Murtra –2011-

177


sentir molt contenta, però alhora malament quan li vaig dir que al següent

entrenament

no

podria

assistir-hi;

ja

que

l'endemà

marxàvem de colònies. L’entrenadora ens va dir que no passava res, que ja entrenaríem després d'11 dies .El Roger s’alegrà molt per mi i em va fer un petó... Demà anirem de colònies i estic molt emocionada!. A la matinada, ja estàvem de camí amb l’avió per anar a l’hotel perquè estàvem molt cansats. Al matí vam anar a visitar el Big Ben.

És un rellotge molt gran i bonic. La monitora ens va explicar el funcionament i el senyor que l'havia construït. Després, vam anar a visitar el ‘London Eye’. És molt gran i quan vam pujar em vaig marejar, ens trobàrem a una gran alçada. A l’hora de dinar vam anar a l'hotel. Teníem un menjar boníssim. Ens van preparar un plat de canelons, i el segon, mandonguilles, més tard vam anar a la Catedral de Sant Paul i ens van explicar que va ser construïda entre el 1676 i al 1710 amb l’ ajuda de l’ arquitecte Cristopher Wren. Per sopar vam anar a un restaurant Italià d’etiqueta, molt sofisticat i reservat per a tots els alumnes de l’institut. I allà, em vaig emportar una gran sorpresa. Es trobava l'entrenador! Allà, assegut amb una noia guapa, amb el cabell castany i llarg. El Roger i yo vam anar a saludar al professor. -Professor!-vaig dir. Estava molt sorpresa de veure’l. -Hola Naya, hola Roger. Què tal esteu, com us va el cole? -Molt bé -vaig dir mirant la noia que tenia al costat. Vam seure tots a la taula on hi havia l'entrenador i ens vam posar a parlar de les nostres vides. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que encara estava enamorada de l'entrenador. Li vaig dir a l'entrenador que em donés el seu número de mòbil per quedar algun dia.

Llacuna de la Murtra –2011-

178


L'entrenador se’n va adonar dels meus sentiments i em va dir a l’orella que aquella noia era la seva germana i que ell també estava enamorat de mi. Em vaig posar molt feliç. A l'entrenador del que estava tan enamorada li agradava! Vaig creure que aquell moment era un somni i li vaig dir al Roger que ho sentia, però que el meu amor era l'entrenador. El Roger va assentir amb el cap i les paraules que em va dir em van arribar al cor:- Mentre tu siguis feliç, jo seré feliç. I en aquell moment l'entrenador em va dir que quan fes 18 anys ens casaríem i viuríem junts per sempre.

Llacuna de la Murtra –2011-

179


UN PARTIT QUE PORTA CUA Autors: 2n d’ESO C Institut Bruguers 2n d’ESO Col·legi Immaculada 2n d’ESO A Col·legi Santo Àngel

El partit estava igualat. Quedaven dos punts perquè l’equip de l’institut Joan Locker o l’ equip de l’ Institut Sales poguessin guanyar el campionat local. El servei era de la Maria i semblava una mica nerviosa. Era l’últim set i els dos últims punts. Hauria d’estar concentrada. Es jugaven tot un any d’esforços. Havien entrenat amb constància i compromís i havia resultat un equip força compacte i lluitador. A més, s’ho passaven d’allò més bé. Els darrers partits havien estat molt emocionants i, després, les estones al vestuari i les trobades en què comentaven el joc del dia havien estat molt divertides. Havien aconseguit un caliu i una complicitat entre les jugadores que els feia lliurar-se al partits amb tota la seva ànima i treure el millor d’elles mateixes.

Ara, no obstant, calia tornar a concentrar-se.. La Sara, que s’havia fet mal al turmell, seguia el partit des de la banqueta, des d’on les animava amb els seus crits esbojarrats. Vinga! Que ja és nostre! Maria, endavant!!! La Judit i l’entrenador havien parlat dels bloquejos a la xarxa que havia de fer. La Laura, que era la més alta, havia de tapar l’altre equip perquè no aturessin el servei de la Maria. Ara no podien fallar. Havien de jugar millor que mai. L’àrbitre xiulà, la Maria va fer un servei increïble, l’altre equip fallà la recepció i ... salts

Llacuna de la Murtra –2011-

180


d’alegria. Ja eren un més a prop de la victòria d’aquell campionat. L’entrenadora de l’altre equip demanà temps mort. L’àrbitre xiula temps, l’entrenador l’adverteix: “Vinga, Maria, concentració. Aquest partit és important. Seria la nostra primera victòria i ens ajudaria a tirar endavant el club!

Entraren al camp de nou: la Maria, més concentrada que mai, la Judit molt decidida, la Laura cobrint força bé i la Sara animant amb totes les seves forces. L’àrbitre xiulà. La Maria etzibà un cop de servei extraordinari i marcà un punt directe. Ja ho tenien! Increïble! Havien guanyat per primera vegada el campionat local!

Els xiscles d’alegria i els salts d’emoció els acompanyaren encara al vestuari, on ressonaren entre les rajoles fredes de les dutxes. La sorpresa de trobar-hi la Núria va renovar l’eufòria. Noies, vinga que aquest dia l’hem d’immortalitzar! A veure aquestes jugadores! La Núria va treure la seva compacta digital i va començar a disparar a tort i a dret. Dalt de la banqueta, ballant, enlairant la samarreta suada i rebregada, recordant els millors moments del partit... Tot un reportatge

en què

les

jugadores, exultants, reien,

ballaven i

celebraven la victòria. Aquí, aquí Núria, fes-me una foto amb la Judit! I ara, posa el disparador automàtic i fem-nos una foto de grup. Lluísssss.!!! No, no, millor pataaaataaaa! Acabades les fotos, van haver d’apressar-se. Era diumenge i tothom tenia algun compromís familiar. La Laura havia d’anar a Manresa perquè tenia un menjar amb la seva família. La Sara anava a ca la Maria i les esperaven. La Judit ja s’estava vestint. Tot i les presses, no es van estar mullant-se amb l’aigua de la dutxa, ni despentinar–se les unes a les altres. Hem guanyat!. Després d’una temporada d’esforços per entrenar-se i compenetrar-se com a equip ho havien

Llacuna de la Murtra –2011-

181


aconseguit. L’entrenadora havia confiat en elles i n’havia fet un bon equip. -Bé, me’n vaig -exclamà la Núria. Aquesta tarda ens podrem veure al Facebook. Hi penjaré totes les fotos i ens farem famoses!!! En sentir-ho la Judit s’estremí. Què li dirien els seus pares? No li deixaven penjar cap fotografia seva a la web. Si us plau, les meves no!! Si no tindré problemes a casa. Penja només les de tot l’equip!! D’acord, però aquella en què has fet un blocatge sensacional, l’he de penjar, eh? A més, ni tan sols se’t reconeix... Al vespre, després d’un dia emocionant, la Judit es preparà per a l’endemà. Tocava insti com cada dilluns i li feia una mica de mandra. Abans de dormir, va connectar-se al facebook. Volia reviure la intensitat

del

partit

...I

es

trobà amb una sorpresa al seu mur... “El club de Volei-Catalunya us convida al torneig internacional que se celebrarà el primer cap de setmana d’abril a Cadaqués. “ No

entenia

fantàstic!!

res. Els

Allò

era

convidaven

a

participar

en

un

torneig

internacional!!Sortirien tot el cap de semana. Coneixerien gent d’altres països. I …segur que podrien fer un bon paper? Un cop més els dubtes i les emocions es desplegaren a la pestanya del xat: Heu vist? Som unes cracks! Això és increïble!! Calia esperar el dimarts al club a veure què els diria l’entrenadora.

Llacuna de la Murtra –2011-

182


Dimarts, totes les jugadores de l’equip esperaven al pavelló del club. Estaven impacients perquè vingués l'entrenadora. Anaven vestides amb pantalonets curts, samarretes de màniga curta, mitjons llargs i sabates esportives, s’estaven posant les proteccions: unes genolleres negres. A les sis tocades arribà la seva entrenadora, la Imma. La Imma era una noia jove, alta, prima, atlètica, amb els cabells rossos i uns ulls ben blaus que enlluernaven. Ens sorprenia a totes plegades que parlés moltes llengües, però res era d'estranyar perquè mentre estudiava INEFC ho compaginava amb els estudis d’idiomes a l’Escola Oficial i l’entrenament del nostre equip. - Hola noies- digué l'entrenadora amb un to seriós, cosa que ens va fer sospitar que alguna cosa pasaba. - Només hola,

Imma- exclamaren les noies, esperant una altra

resposta. - Doncs sí noies, he rebut el vostre missatge de correu on m'explicàveu que el club Volei-Catalunya ens convida a participar en el seu torneig internacional i sincerament, crec que no esteu preparades per al campionat va dir l'entrenadora una mica decebuda i va continuar parlant, tot mirant fixament a cadascuna de les noies.Ja sé que us heu esforçat molt per poder aconseguir aquest gran objectiu i que heu millorat les vostres habilitats tècniques, però crec que no esteu preparades per continuar endavant en la vostra fita. Un campionat internacional comporta altres compromisos, pujar més de nivell i... bé, jo no tinc més hores. I, vosaltres, teniu hores per organitzar-vos? Si m’ho podeu demostrar abans del dia del campionat m’ho pensaré i us hi portaré va dir insegura.

Llacuna de la Murtra –2011-

183


Les noies, després d'un munt de queixes, van aceptar les seves condicions, tot i que sospitaven que hi havia un motiu ocult en tota aquell “discurset” que havia explicat l’entrenadora que els impedia la seva participació. Se’n van anar decebudes, però la Sara els va dir que si ella no es va rendir amb la seva lesió, l’equip no es podia tampoc

rendir

tan

fàcilment.

Si

era

només

una

qüestió

d’entrenament, entrenarien dia i nit. Aleshores la Sara va dir: - Què us sembla si a partir d’avui fem entrenaments de tècnica individual i d’equip diàriament? Entusiasmades per la proposta van començar a parlar totes alhora: - A quina hora quedem? I a quin lloc? Qui ens dirigirà? Què ens farà falta? Quanta estona entrenarem? La Maria va alçar la veu i es va produir un silenci neguitós. Sabien que era molt assenyada, si ella hi posava pegues totes es desinflarien: - Ja ho tinc! podem entrenar al solar abandonat a dos quarts de set del matí? Una hora? Totes van començar a xisclar, a votar, a riure, a cantar...quina olla de grills, però estaven tan contentes i motivades… La resta de preguntes van romandre a l’aire. A l’endemà, la Sara, la Judit i la Maria van ser les primeres en arribar, van observar el lloc: era un solar abandonat,

molt espaiós,

mesurava, més o menys, la meitat d’un camp de futbol profesional. Es trovaba ple de males herbes i romanien dispersades pel terra una xarxa taronja de plàstic, maons ruïnosos, tubs rovellats, trossos de fusta florida , una tanca de filferro, sortosament amb bones condicions, i uns quants pneumàtics desinflats i plens d’aigua de

Llacuna de la Murtra –2011-

184


pluja, que pertanyien a les antigues màquines excavadores que havien treballat feia molt de temps a l’obra. Un cop van estar totes juntes, van avaluar la situació : la xarxa els serviria per practicar les rematades; els maons, per delimitar el camp; els trossos de fusta florida (que prèviament haurien comprovat la seva resistència) servirien per construir una rampa per la qual deixarien caure els vells tubs per practicar els salts. A la tanca farien diferents forats amb unes tenalles que la Sara havia agafat de la capsa d’eines del seu pare per millorar la punteria. Durant tres matins van treballar de valent perquè tot els hi quedés com havien planejat i, així, el quart matí es va convertir en el primer dels seus entrenaments diaris. Al cap d’unes setmanes d’entrenar van millorar el seu joc i la seva técnica.

L’entrenadora

veia

els

progressos, continuava

seus però sense

acceptar la idea d'anar al campionat. Elles van continuar entrenant, al solar, sense desanimar-se. En un dels entrenaments al solar va aparèixer una noia, la Mireia, i els va demanar que si podia entrenar amb elles. Era molt bona en totes les proves. Van saber que era nova al barri i, a més, havia estat la millor jugadora infantil de la lliga de voleibol 2009-2010 a Suïssa.

Llacuna de la Murtra –2011-

185


Això era massa, calia parlar amb la Imma

perquè l’incorpores a

l’equip. Les noies van seguir entrenant-se amb la Mireia, que ja estava integrada en l’equip. Al dia següent, van anar totes junts a convèncer la Imma, dient-li que estaven preparades i que no entenien perquè no les deixaven anar-hi si el mes important no era guanyar, era passar-s’ho

bé.

Però

l’entrenadora

no

es

va

presentar

a

l’entrenament...Anaven passant els dies, i la Imma seguia sense venir-hi. Passada una setmana, va venir un entrenador nou, en Raül. En Raül es va presentar a les noies i els va comunicar que la Imma no les entrenaria més per motius personals. Les noies van començar a fer-li moltes preguntes, i totes sense resposta... La Laura va manar silenci, però pel cap li rondava el dubte que es tractava d’una qüestió seriosa... Tot i això, l’equip seguia fent els entrenaments al descampat. Un dia, en sortir de l’escola, tornant cap a casa, la Laura, la Judit i la Sara pel camí anaven xerrant del que podia haver passat amb l’entrenadora. La Judit va parar-se de sobte i va indicar cap endavant amb el dit. Van sortir totes corrents cap un cotxe negre, era el de la Imma. L’entrenadora va veure com les seves noies corrien cap on era ella i se li va escapar un somriure. El cotxe es va parar al costat de la vorera. Es va obrir la porta i ella va sortir del cotxe amb un gran somriure a la cara i amb els braços oberts per fer-los una abraçada. Totes les noies es van tirar als seus braços, menys la Judit, que es va quedar palplantada mirant la situació. La Imma i la Judit van creuar mirades. Ella era la que més molesta estava de totes, però tot i això volia que la Imma tornés a ser la entrenadora de l’equip. La Imma li va preguntar si no s’alegrava de veure-la. La Judit, una mica molesta, li va respondre que sí, però que tenia pressa, i que arribava tard a

Llacuna de la Murtra –2011-

186


casa. Es va acomiadar de les seves amigues i va marxar. Pel camí ella es penedia de no haver estat més amable amb ella. Va arribar a casa una mica trista i la seva mare li va preguntar què li passava, ella no va respondre, i va anar directament cap a la seva habitació, va estar allà fins l’hora de sopar. Quan va veure a la seva mare, es va posar a plorar. La mare, ja preocupada per la seva filla, va començar a preguntar-li que quin motiu tenia perquè estigués així. Ella li va explicar, que l’Imma, la que era la seva entrenadora, se n’anava i que els van dir que era per motius personals, però que de segur que això no era veritat, que hi havia una altra causa; com a mínim, això pensaven. Just després de sopar, la Judit va recollir la taula i se’n va anar cap al llit. A l’endemà estaven totes menys la Judit, la Laura i la Sara. El nou entrenador estava explicant a les altres la raó per la qual la Imma ja no era l’entrenadora de l’equip. Els va dir que era perquè els pares de la Judit l’havien denunciat per penjar fotos de la seva filla a Internet. Per aquest motiu la junta directiva no la deixava entrenar més. Totes van decidir comunicar-lo a la Judit. Ella podria parlar amb els pares perquè retiressin la denúncia i la Imma pogués tornar a entrenar-les.

Just en aquell moment va arribar la Judit. Totes es van quedar molt serioses, i ella els va preguntar que quina era la causa per la qual estaven així...Cap de les noies s’atrevia a dir-li a la Judit res. Fins que la Laura va explicar-li tota la veritat. La Judit es va quedar parada i va començar a plorar. Va ser un matí bastant dur per a ella.

Quan ja era l’hora de dinar va arribar a casa va començar a discutir amb els seus pares, respecte a l’assumpte de la denuncia. Van estar parlant mentre menjaven i quan va arribar a l’escola, va comentar les

Llacuna de la Murtra –2011-

187


noies que els seus pares retirarien la denúncia i que l’entrenadora, podria tornar si la junta directiva la deixava. S’apropava el dia del campionat.

En

Raül

considerava

que

estaven

preparades

per

participar i, fins i tot, per guanyar. Va arribar el dia del campionat. Després d’un llarg viatge per fi van arribar a Cadaqués. Allà van trobar molts equips. Va començar el campionat. A elles no els tocava jugar fins al final. Anaven desqualificant equips, cada cop quedaven menys. Arribava la final, quan menys temps quedava,

més

nervioses

estaven...Els tocava jugar, van sortir al camp i van començar

a

jugar

la

Mireia, la Nuria, la Maria i la

Laura.

Estaven

molt

nervioses. Van jugar dos sets,

el

primer

el

van

perdre i el segon, el van guanyar. Tot depenia de l’últim set. Però, la Mireia estava ja cansada, així que va sortir la Judit. Ella era la que més nerviosa estava. Ja s’estava acabant, anaven 24-17...perdien de 7 punts i quedaven 7 minuts i 12 segons. L’últim tir el va fer la Judit, el va enviar fora i, per tant, punt per a l’equip contrari. Havien perdut el campionat. Estaven tristes, però a la vegada orgulloses d’elles mateixes. I la Imma estava ja amb elles. Van tornar cap a casa, van seguir entrenant cada dia per preparant-se i guanyar els propers campionats.

Llacuna de la Murtra –2011-

188


EL TRENCACLOSQUES: UN MÓN PER SOMNIAR. Autors: 2n d’ESO B Institut El Calamot 2n d’ESO B Institut Bruguers 2n d’ESO C Col·legi Sagrada Familia

És l’hora d’anar a dormir. La Núria ha de deixar el trencaclosques mig acabat,i li fa pena perquè potser demà ja no voldrà acabar-lo. Es fica dins del llit i espera que la seva mare li apagui el llum, pensa en el trencaclosques, en quan l’acabarà, es tapa i s’adorm. El

trencaclosques

encara

és

al

seu

pupitre.

Aquelles

figures

abstractes, o no tant, encara estaven estampades al paper cartró que formava

el

trencaclosques.

Semblava que arbres enormes envaïen el cel. Tot el cel del trencaclosques. Hi havia flors, papallones i algun que altre núvol

blanc.

Al

terra

abundaven arbustos verds. Era genial.

Podria

quedar-se

a

viure allà. Seria fantàstic. Tot el dia corrents entre infinitat de tons verds. La naturalesa era bella. Podria amagar-se de totes les guerres, de tot el dolor, de tota la pobresa, de tot el dolent que abundava a la Terra. Jugar al fet i amagar-se entre les fulles. Dormir sota el negre cel estrellat i la llum de la lluna. Seria meravellós. Inimaginable. La seva única amiga seria

Llacuna de la Murtra –2011-

189


la imaginació. Tot un món per descobrir. Tot un món per recórrer. Tot un món per a ella sola. Tot un somni fet realitat.

De sobte, la Núria s’aixeca del llit. Té ganes d’anar al lavabo.

Què és això? On sóc? Què m’ha passat? On són les meves nines? I la meva pilota de bàsquet? No hi ha porta. Ara, què faig?

La Núria no va trigar gaire a descobrir que no era a la seva habitació. Estava neguitosa. No sabia què fer. No sabia on anar. Estava mig adormida. Semblava que la seva nova amiga, la imaginació, li estava jugant una mala passada. Què faria ara? La Núria estava al·lucinant. Mirava a la dreta, a l’esquerra, tot era igual. Moltes tonalitats verdes, però res més. L’única cosa que canviava era quan alçava el cap. Veia un color blau cel contrastat per un blanc polit i lluent. Aquell paisatge li recordava alguna cosa recent, però no li venia al cap res de res. Per una banda, tot li semblava alegre, tranquil, i, alhora tot era sospitós. Evidentment, aquella no era la seva habitació però li recordava alguna cosa que no sabia ben bé com definir. Es va amagar rere un arbre. Un arbre alt i fort. “Podria escalar fins al cel i tot!”; va pensar la Núria. Tot allò no era normal. Aquella no era la seva habitació, i aquella idea no li agradava gens.

-

El

trencaclosques!-

va

dir

la

Núria.-

És

clar,

això

és

el

trencaclosques que vaig començar fa una setmana.

Era clar, la Núria s’havia ficat al trencaclosques. Ara, havia d’esbrinar com sortir i tornar a l’ avorrit món real, amb el petit problema que havia perdut una peça...

Llacuna de la Murtra –2011-

190


Però, abans de tornar, li agradaria poder jugar amb tot aquest món fantàstic, on no havia res de dolent.

Era un món ideal, ple de colors, d’aire pur i net, de diversió... Tot un somni! La Núria estava una mica espantada i no sabia què fer. No sabia on era, tot era igual: arbres i més arbres en totes les tonalitats de verd. De tant en tant, distingia unes ombres esmunyedisses de color blau. Quan per fi topà amb una personeta amb aspecte de noi, es va espantar. Bé, aspecte de noi, però un xic peculiar. Tenia la pell blavosa, una antena que li sortia del front i un sol ull en un cap ben boterut. Per la resta s’assemblava força als humans: tronc, mans i peus, arrebossats en una indumentària poc afalagadora. Es va mig presentar amb un nom que a la Núria li va sonar a David, i per l’expressió de la cara va comprendre que intentava inspirar-li confiança. Venia de ‘’Jurunituscuen’’, un lloc ben estrany. La Núria no va acabar d’entendre si es tractava d’un planeta, un país o un altre trencaclosques. Per mitjà de gestos i sons, van trobar la manera de fer-se entendre i d’esdevenir amics. Junts van emprendre el camí fins que van topar amb un mur invisible. La Núria es va donar un cop tan fort que va caure inconscient. Havien arribat a un extrem del trencaclosques i n’havien de trobar la sortida. Tot i la sorpresa, ara començava a entendre què passava. Els xiulets dels ocells i remor del vent i de les fulles d’ d’aquells arbres ufanosos i llargs com un dia sense pa- el rau rau dels seu estómac començava a fer-se sentir. Formaven part d’aquell món mig real i mig imaginat però encara incomplet com era el seu trencaclosques. Si disposés d’un telescopi, les lents distingirien els estels del sostre de la seva habitació, ara una immensitat difícil de travessar.

Llacuna de la Murtra –2011-

191


Més tranquil·la i amb un esperit d’aventura renovat per la generositat d’una font d’aigua fresca que rajava a la vora del camí van reprendre la marxa. Havien de trobar la sortida d’aquell trencaclosques, les peces clau, potser així trobarien també la solució per a aquell món podrit i en decadència que semblava que estava en perill imminent. Alguns visionaris vaticinaven el 2012 com la fi de tot plegat i això era massa aviat. No tindria temps d’acomplir cap dels seus somnis, i en tenia molts. Un rètol de fusta indicava que es trobaven al bosc de Copperpot. Esperançats per la possible presència d’altres éssers s’hi van endinsar. Un gnom

amb

amics,

cara

de

capitanejà

pocs una

operació de captura i en van resultar presos. Es trobaven al

límit

nord

occidental

d’aquell univers de cartró en una vila habitada pels Burgins, uns homenets i donetes petitons, de la mida d’un gnom de ceràmica, com aquells que tenia el seu avi al jardí. Allò estrany, però, era que les seves dimensions no semblaven gaire més grans. Tot i que la rebuda no havia estat gaire amistosa, els burgins, bel·licosos de mena, a poc a poc, i un cop ja s’havia dissipat el perill, van començar a donar mostres d’hospitalitat. Els va demanar què se’ls havia perdut pel seu país. Què buscaven. La Núria va fer mans i mànigues per explicar la seva situació i, finalment, van entendre que per trobar la clau de sortida d’aquell entrellat havien de trobar el senyor de les Nèbules, un

Llacuna de la Murtra –2011-

192


gran savi, més tossut que una mula, segons deien, amb una barba blanca llarguíssima i esponjosa on s’emmagatzemava tota la saviesa d’aquells

paranys. Agraint-los l’ajut, els

consells i el petit refrigeri es van acomiadar amistosament dels burguins i reprengueren el camí. Feia dies que caminaven i començaven a estar cansats de menjar herbes i fruits salvatges i dormir al ras. Desanimats van seure a la vora del riu i es lamentaven del seu trist destí. David començava a fer-se entendre en català: Tinc gana, tinc son, i tu? Aviat trobarem l’home savi i podrem tornar a casa. La Núria li responia en termes més o menys semblants però en Jurunituscuès, que tot just balbucejava. I així s’animaven l’un a l’altre. Quan finalment ensopegaren amb el senyor de les Nèbules, gairebé ja havien perdut l’esperança. Recolzat en un bastó s’acostà cap a ells i els demanà què hi feien sols per aquells móns de Déu. Entre tots dos li van explicar com havien passat del seu món al del trencaclosques i li demanaren consell per sortir-ne. Per tornar a casa vostra, heu d’aprendre moltes coses de la nostra terra, heu de convertir-vos

en

gent

més

sàvia

i

comunicar

els

vostres

aprenentatges als vostres semblants, a veure si se’ls encomana alguna cosa i n’aprenen una mica, que no hi ha manera que ho facin, per més nens com vosaltres que segresten els trencaclosques.

La primera prova ja gairebé l’heu superada. Us heu trobat amb els burguins, poble guerrer i enutjós que us ha buscat les pessigolles i no us les han trobades. Heu aconseguit de fer-vos entendre mitjançant la paraula i no les espases. Això ja demostra que teniu un tarannà poc combatiu i dialogant. Però... els vostres rius s’estan morint enverinats i els óssos polars s’estingeixen al mateix ritme que es fon

Llacuna de la Murtra –2011-

193


el gel de l’Antàrtida. I la cobdícia d’uns pocs ha fet de la fam i la misèria les veritables mestresses de la Terra. Preneu aquesta brúixola que us durà fins a Gea, la deessa de la Terra i la Natura, que us ensenyarà quatre cosetes de molt de profit. Abans, però, haureu de ser superar una prova, així obtindreu una altra peça per completar el vostre viatge, peça del trencaclosques o com ho digueu. En acabar, aneu a trobar Zeus, déu suprem del cel i els fenòmens atmosfèrics, així com de la justícia. Accepteu el seu repte, escolteu els seus consells i ja sereu una mica més a prop de casa vostra i qui sap si... L’endemà es despertà tot núvol. Aquella boira era cada cop més densa. La tempesta era aquí.

La Núria i en David estaven intranquils perquè anant caminant cap al temple, se’ls va trencar la brúixola. Una suau veueta es va sentir sortint del darrere de la maquineta que deia: “La següent prova és...”, ells es van emportar un bon ensurt. “La següent prova per aconseguir arribar a trobar-vos amb la deesa Gea consisteix a trobar una clau que us obrirà la porta del temple, ubicat a la muntanya de Pretextat. Haureu de buscar una clau en una habitació plena d’elles (de claus). A més, és resguardada per un gospenat volador de tres caps. Mesura quatre metres d’alt i tres d’ample. D’un color marró al cos i un negre a les ales. Té el cap de color groc i els ulls vermells que sobresurten per sobre de les celles .Haureu de buscar la clau més antiga que estigui rovellada i que acabi amb forma arrodonida. Us haureu de guiar pel vostre instint. Bona sort!” La Núria i el David es van quedar corpresos. Es van preguntar on es trobava la muntanya. Van estar preocupats durant tot el dia. Estaven rondant pel poble quan, de sobte, se’ls va acostar. Era un homenàs estrany. Era alt i gras, duia una jaqueta llarga verda fosca i unes

Llacuna de la Murtra –2011-

194


sabates mig trencades. Portava també una espècie de barret de copa verd. A les mans duia una guants marrons mig trencats. Va sentar-se al seu costat i, estava mig

adormit. Va dir: “Què us passa?, que

busqueu alguna cosa? Potser jo us puc ajudar.” Els nois es van mirar estranyats i van respondre: “Sí.. estem buscant la muntanya de Pretextat. Que ens pot ajudar?” El vell va afirmar, es van aixecar i es van ficar en marxa. La Núria i el David tenien por del vell perquè pensaven que era un enviat dels gurmins. Un enviat amb una missió, eliminar-los.

En arribar a la habitació, l’home va dir que ell distrauria al gospenat mentes ells

agafaven la clau. Van obrir la porta, estava fosc. Van

començar a buscar la clau. Van estar quasi un quart d’hora buscantla. El vell, va veure la clau, era penjada del cap del mig del gospenat.

Li va saltar al coll, van començar a barallar-se, i finalment va arrencar la cadena on es trobava la clau. La bèstia va agafar el vell amb les dents i el va començar a mossegar. Abans que se’l cruspís, va llençar-li la clau a la Núria, la va agafar i va marxar correntss. Es van adonar que no era un enviat dels burgins, que simplement era una bona persona, de bona fe. Dolguts per la mort d’ell, van seguir el camí fins a Gea. En arribar al temple, van obrir la porta, i van poder observar un llum molt fort que feia mal als ulls. Al final de l’habitació es trobava Gea. Va començar a xerrar amb ells, i els va transmetre quatre conceptes claus per ser millors persones. Eren: 1r La fidelitat, 2n La força, 3rla valentia i 4tla intel·ligència. En acabat els van donar uns consells per arribar a Zeus: “ Si al mont Teòtim voleu arribar, Un gran pont haureu de travessar.

Llacuna de la Murtra –2011-

195


Amb unes quantes bèsties, Que superareu si us ajudeu dels conceptes.” El David i la Núria van seguir caminant pensant amb el missatge de Gea. Van arribar al seu destí, van veure el pont, era tot de fusta mig trencada.

Van començar a travessar-lo, es balancejava molt i els nois van balancejar-se també. De sobte, una fusta es va partir per la meitat i la Núria es va er mal a la cama dreta. No podia caminar massa bé. El primer valor van aplicar-lo, la fidelitat, en David va anar corrents a veure com estava. Li va fer una frega i se li va passar una miqueta. El segon valor es va veure quan el David es va pujar a coll-i-bé a la Núria i van seguir. El tercer valor el van fer servir al final, la valentia, perquè al final el pont es va començar a trencar i van passar correntss sense por. Van aconseguir passar-lo, van jeure en un arbre en forma de cor. Van començar a rumiar i, van adonar-se que, el quart valor: la intel·ligència, l’havien aplicat en el desenvolupament de tot el camí fins arribar allà. Mentres el David li feia una frega a la cama a la Núria, li va fer un petó, s’havia enamorat d’ell i ell d’ella. El David es va començar a transformar en un home normal, com els altres.

Al dia següent, van arribar a Zeus, al mont Teòtim. Van trobar una estància on fica: “Júpiter”, i una gegantina porta de color or, que, es van acostar i es va anar obrint poc a poc, es van agafar de la mà i van entrar.

Llacuna de la Murtra –2011-

196


Era la casa de Zeus, el déu dels déus. Va reunir-se amb ells i va dir que tenia un regal per ells. Van preguntar què era i ell va respondre que era una cosa que portaven molt buscant. Va obrir un gran armari, allà hi havia una caixeta embolicada amb paper de regal. Els va donar i el van obrir, era la peça que faltava del trencaclosques!! El David

i la Núria van

agrair el detall d’en Zeus i van tornar cap a casa. Va començar a ploure. De sobte la Núria va fer un bot al llit i es va despertar. Era la seva mare, que li havia llençat

un

got

d’aigua

perquè no es despertava. I va dir cridant: “ Núria, que arribes tard a l’escola!” La Núria es va posar dreta, va vestir-se

i

va

esmorzar

ràpidament. En acabat, va seure a la taula

de

l’habitació

i

va

ficar-se a dibuixar una peça per poder acabar el trencaclosques. A la peça hi va dibuixar al David i a ella ajaguts en l’arbre en forma de cor donant-se un petó.

Llacuna de la Murtra –2011-

197


UN LLOC MAI IMAGINAT Autors: 3r d’ESO B Col·legi Santo Àngel 3r d’ESO Col·legi San Pedro 3r d’ESO C Institut El Calamot

Em vaig llevar aquell matí de setembre amb ganes de no fotre ni brot. Feia un bon dia i el sol brillava amb total resplendor. Quan anava a la dutxa vaig veure el gran calendari, marcava que avui era el primer dia de col·legi, així que vaig començar a pensar en els meus amics. Un cop dintre imaginava com estarien: l’Adam s’estaria llevant ara mateix, però com sempre arribaria uns minuts tard. Segurament que avui es posaria els pantalons amples negres, la samarreta blanca amb una frase en daurat i la seva imprescindible gorra. L’Ainhoa ja estararia esmorzant o preparant la motxilla, possiblement es posaria els seus pantalons estrets preferits i alguna de les samarretes bàsiques que té. L’Aida estaria pensant en totes les combinacions de roba que es podria posar, no m’estranyaria que es posés un dels vestits florals que tant li agraden a L’Adam. També duria uns talons de vuit centímetres i la bossa que sempre li acompanya.

Jo encara hi era sota l’aigua i la veritat és que no pensava gaire en la roba. Vaig sortir-hi i em vaig començar a preparar. En obrir el calaix, vaig veure aquells pantalons nous que em vaig comprar a l’estiu i que encara no havia estrenat. La camisa negra amb un dibuix blanc, també me la vaig posar, portava una setmana esperant per posarme-la i, com no, la cadena daurada amb el meu nom.

Llacuna de la Murtra –2011-

198


Mentre baixava per les escales olorava a creps de la meva mare. Vaig esmorzar a corre-cuita perquè no tenia gaire temps, a sobre la meva no parava de cridar-me i posar-me nerviós.

Per fi vaig sortir de casa, havia quedat amb QUADERNA VIA, ells són els meus millors amics. El nom del grup venia d’una llarga i avorrida classe de literatura castellana, i com tots, tenim una A i 14 anys ens hi vam quedar així.

Ens vam estar deu minuts esperant l’Adam. En veure que no venia vam anar cap a l’escola. De camí al centre vam explicar-nos el que ens havia passat aquell estiu, que ja ens hauríem trobat a faltar. L’Ainhoa havia estat a Holanda tres setmanes. Encara que no li havia agradat gaire va intentar visitar quasi tot el país. El que més li havia agradat havia estat passejar pels canals amb un vaixell llogat. L’Aida havia anat a París, la ciutat de l’amor, però d’amor no hi havia hagut gaire, ja que havia anat amb els seus pares. Havia estat observant moltes passarel·les, botigues i gairebé tot el que estigués relacionat amb la moda. Jo m’havia passat

tot

l’estiu

a

casa

jugant a la cònsola i, de tant en tant, anant a la piscina. Els havia estat esperant des de l’últim dia d’escola. En arribar, vam saludar a la resta de companys. Hi havia de nous i també alguns que trobàvem a faltar. Suposava que en els caps de tots el alumnes estaria la trista idea de començar rutina,cosa que a ningú li agradadaba

Llacuna de la Murtra –2011-

199


. Nosaltres seguíem parlant i comentant els possibles canvis del nou curs. De sobte, va arribar l’Adam, més tranquil que mai. No sé com podia anar tan calmat sabent que si hagués arribat un minut més tard ja no hagués entrat a classe. Com sempre no li vam demanar explicacions, suposàvem que no les tindria. Ens va començar a explicar molt emocionat tot el seu estiu. Havia anat, com era habitual, al seu poble on havia vist tota la seva família. Allà

havia

estat amb els seus cosins i els amics de sempre. S’havia passat tot l’estiu trobant a faltar l’Aida. Ell està enamorat des de fa uns anys, sempre ha intentat conquistar-la, però, totes les vegades que ho ha intentat. Ha fracassat.

Va arribar l’hora d’entrar a classe. Els professors ens esperaven drets a la porta i, encara que no ho semblés, amb cara de pomes agres. Dintre de l’aula seguíem parlant tranquil·lament. Però la calma no va durar gaire. Dos dels nois de classe van començar a cridar. No es paraven d’insultar i aquí va ser quan vam intervenir. Els vam dir que com a companys que som no hem de faltar-nos el respecte i hem de tractar-nos bé, no tan sols dintre del centre sinó a tots llocs i amb tothom. Els professors ens van agrair que paréssim la baralla i, fins i tot, el director va voler parlar amb nosaltres, cosa que ens vam estranyar molt. Un cop al despatx, ens vam posar molt nerviosos, ja que mai havíem estat en aquella habitació. Ens vam començar a imaginar fets que podien succeir . De cop i volta, la porta es va obrir i un home alt i gras va entrar-hi.

Vaig obrir els ulls, i sí, estava somiant. Qui estava a la porta era la meva mare que cridava com una boja dient que arribaria tard. Ràpidament em vaig vestir, vaig esmorzar i em dirigí cap a l’escola. Semblava un dia normal però va passar un cosa estranya: tot va

Llacuna de la Murtra –2011-

200


transcórrer com al meu somni. A veure, tot

no, només una cosa

havia canviat: mai vaig a entrar al despatx. Després de dues hores de classe, arribà l’hora del pati. Els membres de QUADERNA VIA ens vam reunir. Vaig explicar el que m’havia posat neguitós tot el dia: aquell somni tan estrany que s’havia convertit en realitat. Les seves cares semblaven desfigurades de la impressió, no podien parlar. El que els havia explicat no era normal. Va sonar el timbre, era l’hora de tornar a classe. Els meus companys no em van dir res durant les tres hores següents. Van tocar les dues del migdia i vam sortir de l’escola. Havia de tornar a casa però sentia que alguna cosa no aniria bé. Vaig travessar el parc amb

la sensació que algú m’estava seguint. Llavors, em vaig

girar de cop i una ombra passà per darrere meu. Jo, com un boig, vaig sortir corrents cap a la casa de l’arbre dels QUADERNA VIA. A meitat del camí, el cel es va enfosquir i s’apropà una tempesta. De tant en tant, s’escoltava algun tro i un llampec travessava l’espessor del cel.

El meu ritme es va accelerar i gotes de pluja van començar a mullar-me tot sencer. Cada cop em mullava més. En arribar a la casa de l’arbre, estava plovent molt i cada vegada s’escoltaven més llampecs. Tot

era

massa

silenciós;

s’escoltava alguna que altra gota caient però no se sentia res més. Vaig mirar d’agafar el mòbil, però no tenia cobertura. Ara sí que m’estava espantant!

Llacuna de la Murtra –2011-

201


De sobte, em vaig girar i vaig veure com una mà s’acostava a la meva espatlla. Vaig fer un xiscle espantós. Eren L’Adam, l’Ainhoa i l’Aida que s’estaven rient de mi. No m’ho podia creure, jo que estava tant espantat... Llavors em vaig tranquilitzar. Va parar de ploure. Havia de tornar a casa perquè sinó la meva mare ja s’estaria preocupant massa.

Al cap de 10 minuts em trobava a la porta de casa meva. La meva mare em va obrir la porta i va començar a dir-me que li havia d’haver trucat perquè estava molt preocupada. Vaig dir-li que no passava res, que estava bé.

Al menjador se sentia la veu d’un home; no era la veu del meu pare ni tampoc de ningú que jo conegués. Vaig intentar esbrinar qui era l’home però la meva mare em va fer pujar a l’habitació i no vaig tenir temps de veure qui era. Les deu en punt: hora de sopar. Com sempre, el meu pare arribava a aquella hora de treballar. Jo parava taula i la mare acabava d’enllestir el sopar. El pare no parlava, la mare mirava a la taula i jo que estava una mica espantat, però no vaig dir res. El sopar va ser una mica incòmode. Desprès de recollirho tot

em vaig dirigir a la meva habitació i em vaig ficar al llit.

S’escoltaven uns crits, la meva mare i el meu pare s’estaven barallant. Una cosa em voltava pel cap tota l’estona.

Vaig començar a rumiar estirat al llit, tot allò que m’havia passat durant el dia. Ho trobava tot molt misteriós. Semblava com si ningú volgués parlar amb mi; semblava com si la gent m’esquivés o com si tothom m’amagués un secret que jo no podia saber. Els meus companys havien estat molt estranys amb mi. No podia entendre perquè m’havien intentat espantar a la caseta de l’arbre.

Llacuna de la Murtra –2011-

202


Tampoc entenia perquè la mare no volia que veiés la persona que hi havia al menjador quan vaig arribar a casa. A més a més, em va sobtar molt l’actitud del pare i la mare mentre sopàvem, i finalment, els pares cridant-se l’un a l’altre. Què estava passant? Què m’estaven amagant? M’estava tornat boig, o les meves sospites eren certes? Cada cop veia més clar que alguna cosa estranya estava passant , i havia d’endevinar que era. Finalment, em vaig quedar adormit amb la llum de la tauleta de nit oberta. Cap a les tres de la matinada, em vaig despertar de cop i volta. Tenia molt de fred i una estranya sensació de por em va recórrer el cos de dalt a baix.

Tenia molta set i, a més a més, necessitava imperiosament anar al lavabo. Poc a poc se m’anava passant la por i, finalment, em vaig llevar del llit. Vaig obrir la porta del meu dormitori sense fer soroll per no despertar els meus pares. Vaig anar caminant pel passadís fins al bany, vaig obrir el llum i vaig fer “un riu”. Al dia següent em vaig aixecar com cada dia, em vaig dutxar, em vaig

posar

els

meus

texans

preferits,

la

meva

camisa

de

l’espiderman, les meves bambes Nike, i la meva gorra dels “Angeles Lakers”.

Vaig baixar a esmorzar, però els meus pares ja no hi eren. No obstant, la mare, com sempre, m’havia deixat preparat l’esmorzar i m’havia fet un entrepà de truita per al col·legi. Abans de sortir de casa vaig trobar una nota molt estranya enganxada a la paret que deia:

Llacuna de la Murtra –2011-

203


- Hola sóc la mare. T’escric aquesta carta per dir-te que aquesta tarda no vinguis a casa fins a les set en punt , ja que no hi hauria ningú fins aquesta hora. Recorda, no vinguis a casa fins aquesta hora, gràcies fill meu.

Aquesta nota em va deixar encara més descol·locat. Vaig arribar a l’institut i els companys de classe seguien esquivant-me, em somreien i sortien corrents, tothom parlava a les meves esquenes. Finalment, a la tarda, quan vaig sortir de l ’institut eren les 17.30h, no sabia que fer ni on anar per fer temps fins a les 19 hores. Quan van ser les set vaig anar cap a casa, vaig picar el timbre, però semblava que no hi havia ningú. Tot estava fosc, tot era misteriós. Una altra vegada em va recórrer per tot el cos un fred glaçat.

Finalment, quan vaig obrir el llum de la saleta d’estar, i les meves incògnites es van esvair. - ¡Felicitatsssssss! El meu pare, la meva mare, tots els meus amics del col·legi, el meu professor i el meu millor Ídol, Pau Gasol, tots apretats darrera del sofà de la saleta d’estar. - Felicitats pels teus 15 anys! - ¡Ara ho entenia tot!

Llacuna de la Murtra –2011-

204


BOIRA... Autors: 3r d’ESO A Col·legi Sagrada Família 3r d’ESO B Institut El Calamot 3r d’ESO Col·legi Sagrat Cor

En Tomàs és un vailet pèl-roig, de 7 anys, amb la cara pigada. Té el nas punxegut i és bastant alt. Fa dos anys va perdre els seus pares en un accident de trànsit anant cap a la casa d’estiu. En Tomàs es trobava amb ells quan va esdevenir l’accident. L’únic que recorda, quan li pregunten, és haver vist uns ulls verds enigmàtics entre la foscor. Arrel d’això, va anar a viure amb la seva àvia (l’únic familiar que li quedava viu). Ella es diu Eulàlia, però tothom l’anomena Lala. És una senyora gran de 90 anys que es troba en perfecte estat de salut. Té els cabells blancs com la neu i arrissats. El seu tresor més apreciat és un gat. Es diu Boira. Li van posar aquest nom perquè sempre que se’l busca, mai se’l troba. Sembla com si s’esvaís. Fa dos anys que viuen junts i la seva bona relació ha anat augmentant considerablement. Habiten en una casa antiga, molt gran, però bastant fosca on els raigs de sol no arriben quasi mai, desafortunadament. Els dies d’estiu en Tomàs se’ls passa perseguint en Boira. Quasi mai el troba i quan ho fa desapareix ràpidament sense deixar rastre. Però, malgrat això, mai el troben a faltar. És com si estigués allà, noten la seva presència però no el veuen. Avui, la Lala no ha anat a fer-li un petó de bona nit ni a acomiadar en Tomàs. Això, no és propi d’ella. És una mica estrany. Gairebé eren les dotze tocades i no apareixia ningú per la porta. En Tomàs restava

Llacuna de la Murtra –2011-

205


impacient. Finalment, es decideix aixecar-se perquè el silenci regnava a la casa. Avança pel passadís molt a poc a poc i mira enrere perquè, de tant en tant, se sent observat. S’atura davant la porta del dormitori de la seva àvia. Apropa la mà a la porta, gira el pany i empassa saliva. Aleshores, empeny la porta endins. L’habitació està tranquil·la i només s’aprecia una figura estirada sobre el llit. En aquell moment la crida: - Iaia...Lala. Que dorms? T’has oblidat de fer-me el petó que em fas sempre... Però ella no li contesta. En Tomàs s’acosta al llit i engrapa el pijama de la seva àvia que es troba d’esquenes. L’empeny cap a un costat i descobreix a la seva àvia amb sang a la cara i al pit, plena d’esgarrapades. En

aquell

moment,

davant

l’horror d’aquella escena, li ve un record: “Era com si tornés a l’escena de l’accident dels seus pares. Li

va

venir

a

la

memòria

l’aspecte que presentaven ja morts. Ells també tenien les mateixes

marques

sobre

la

pell” De

cop

i volta, en Tomàs

escolta un miol. Es gira tot buscant el felí, però només distingeix entre la penombra els seus ulls: els mateixos ulls que va veure a l’accident.

Llacuna de la Murtra –2011-

206


En Tomàs es va posar a buscar l’interruptor, però no el troba. Quan aconsegueix obrir el llum, troba en Boira sota l’armari. Aquest, veient que han descobert el seu amagatall fuig. S’esmuny per la finestra i en Tomàs el segueix ràpidament. Fora plou i les petjades del gat són impossibles de distingir. Malgrat els esforços, entreveu la seva silueta gairebé difuminada. La barana de la finestra està mullada i s’entrebanca vàries vegades. Tot i això no perd l’esperança, ell continua.

Finalment, el gat s’atura. En Tomàs respira profundament, fatigat per la distància recorreguda. Observa el seu voltant, pot distingir la silueta d’una casa. En aquell moment cau un llamp sobre un pi proper a la casa i s’incendia l’arbre il·luminant la estructura de la mansió. Era un xalet que, a simple vista, donava la impressió que estava abandonat. Presentava un aspecte bastant deteriorat. Sense poder donar un pas més, en Tomàs fa un últim esforç i arriba al portal de la casa, on perd de vista l’animal. La porta s’obre i es tanca a causa del fort vent que bufa. En Tomàs avança dins la llar i la porta es tanca darrere seu. Retrocedeix per tractar de sortir, però els seus esforços són en va. En Boira resta al seu costat i es creua entre les seves cames. De sobte, en Tomàs torna a escoltar un miol que prové del passadís...

En Tomàs estava espantat, busca ràpidament un interruptor, per encendre el llum però no el troba. Va començar a caminar amb el Boira al seu costat. L’animal també tenia por, es notava perquè mai havia passat tant de temps al seu costat, ja que era un gat que, com ja hem explicat, desapareixia sovint. De sobte, va caure en un forat molt profund, semblava que mai s’acabés, quan arriba al terra no nota res diferent. Escolta un soroll, i

Llacuna de la Murtra –2011-

207


molt ràpidament s’amaga sota la taula. Veu com comença a parlar una dona amb una nena, s’adona de que la nena es diu Eulàlia, i tot i la diferència d’edat li recordava molt a la seva àvia. Tot començava a tenir sentit. Aquella nena era la seva àvia. La nena deia : - Mamà vull quedar-me aquest gat, és molt bonic, m’encanta, mama si us plau! - Lala, aquest gat, té alguna cosa que no m’agrada gens... - Mamà si us plau, et prometo que el cuidaré jo, T’HO PROMETO! - Oh Lala que pesada que ets, d’acord, ens el quedem si em promets que tu cuidaràs d’ell.

Es va adonar que el gat era idèntic a Boira, era molt petit, blanc i tenia uns ulls verds que ressaltaven tan sols mirar-lo. Van poder sortir per fi de sota la taula. En tomàs es va quedar de quadres quan va veure un diari que havia a la taula obert per la pàgina 28 de Setembre de 1943.

Així doncs, tot començava a tenir sentit: havia tornat 50 anys aproximadament enrere i aquesta nena era, en realitat, la seva àvia quan era petita. Va observar que tot era antic, els mobles eren molt rústics i hi havia una radio que la seva àvia encara la conservava a casa seva. Va pujar les escales, quan va escoltar un soroll que venia de les golfes. Va pujar sense fer soroll i es trobà amb una dona que estava netejant l’habitació, era la dona que treballava netejant la casa, la minyona. Va notar una cosa estranya en aquesta dona, parlava amb els objectes, deia coses com: “ Hola cadireta, com estàs avui? “.

En Tomás es va quedar bocabadat pensant que aquesta dona estava boja. La minyona anava en direcció cap en Tomàs no sabia on

Llacuna de la Murtra –2011-

208


amagar-se. Va passar pel seu costat i es va adonar que no el podia veure. Va anar a seure al sofà, i és que no podia creure el que li estava passant. De sobte, va entrar l’àvia a la casa i se’l va quedar mirant, ell pensava que no l’estava mirant, però al seu costat no hi havia ningú. El mirà atentament mentre que en Tomàs confiat que no el veia continuava mirant-la. - Qui ets? li preguntà la Lala. En Tomàs va empal·lidir i seguidament, li va dir: - Em pots veure? - Doncs, és clar, que et puc veure.

La mare de la Lala li va preguntar que amb qui parlava i en Tomás li demanà que no digués res, que ara li explicaria millor el que feia allà. La Lala estava impressionada, s’emportà en Tomàs a la seva habitació i en Tomàs va començar a explicar-li tot el que li havia passat. Van passar tot el dia parlant, i amb confiança, en Tomàs li explicà que 50 anys després ella seria la seva àvia. Es van fer molt amics, fins i tot ella li ajudaria a trobar el misteri que li havia portat 50 anys enrere.

La Lala es va haver d’anar a l’escola, en Tomàs es va quedar a casa. La minyona estava allà com el dia anterior, i en Tomàs l’observava. De sobte, va veure el gatet de la seva àvia, en Boira. I va observar com la minyona el va agafar i va començar a injectar-li una espècie d’injecció de color groguenc mentre el gat es tornava boig... La nineta dels seus ulls es va perdre i es van tornar totalment blancs.El seu pelatge original va passar d’un gris plata a un negre cridaner i la minyona fugia a un lloc segur. Mentrestant, el Tomàs continuava observant des dels atrotinats esglaons de l’escala.

Llacuna de la Murtra –2011-

209


De sobte, un impuls d’adrenalina incità que aquest ésser estrambòtic s’enfilés per l’escala i es col·loqués davant d’en Tomàs. Un ensurt s’il·lustrà reflectit en el seu rostre i en Boira donà un bot per sobre d’ell. Segons després, la minyona sortí del seu amagatall, i observà aquell nen de cabell ataronjat que mai havia vist en la seva vida de pobletana. - Qui ets tu i què vols? – va preguntar amb un to arrogant. - Sóc en Tomàs, i vinc a buscar el meu gat va quequejar. - Quin gat? Aquí només tenim en Boira i és nostre. - Ho sento. Em sembla que no és aquí. Gràcies, sento haver-la molestat. Així doncs, en Tomàs va sortir cap a l’escola de la Lala per recollir-la, poder-li explicar el que havia succeït, i tornà a casa sense que la minyona s’assabentés. En el trajecte de retorn a casa, la Lala i en Tomàs van estar rumiant com enxampar a la minyona. De sobte, el noi va preguntar el seu nom: - Ei Lala! Com es diu la minyona? - Em sembla que es diu Alícia. Quan arribaren a la cabana el pla començà: Comprovaren que l’Alícia era a casa, després van buscar a la seva habitació alguna prova dels seus actes. Dos quarts d’hora més tard, quan ja no havia res per desendreçar, un vell pot de metall resplendí en la foscor de l’habitació, llavors aquest nen de 7 anys va recordar aquell moment en què la minyona havia injectat el líquid groguenc al gat. Aleshores, la Lala va trobar un

Llacuna de la Murtra –2011-

210


paquet de xeringues i, a partir d’aquí, ja tenien l’indispensable per demostrar l’acte a la besàvia.

Ja eren al vespre quan la mare de l’Eulàlia va arribar a casa amb el vestit tacat de fang i les sabates ensorrades. Els nois, en veure-la, li explicaren el succés. Ella no sabia com reaccionar encara que ja havia sospitat quan va observar una de les xeringues de la minyona a les escombraries.

Era un dia assolellat i calorós, quan tota la família es va llevar del llit i començà a preparar el mètode per trobar la culpabilitat de la minyona. La besàvia va manar que la minyona anés a buscar el pa del matí. A continuació, els nens van agafar el pot i les xeringues. La mare ho tenia tot planificat. Va agafar la xeringa preparada per aquell dia i va ficar una mica més de líquid. Així doncs, es podien esperar el pitjor, ja que si el gat s’havia tornat boig amb aquella mesura, què li passaria ara?

Minuts després, la minyona va arribar a casa amb l’esmorzar i comunicaren que anirien a fer un volt després de l’esmorzar. D’aquesta manera l’enxamparien segur. Mentre ella netejava els plats i s’ocupava de les tasques domèstiques, es disposaven a fer un volt, però el que en realitat van fer és pujar l’escala i acomodar-se al segon pis fins veure els efectes que produiria la dosis. Eren dos quarts d’una quan va agafar la xeringa i començà a buscar el gat per repetir el mateix procés del dia anterior. L’animal va començar a tenir convulsions i aquest cop va reaccionar de manera molt més agressiva i amb més velocitat. Les seves grapes van augmentar de mida, aquesta vegada no va canviar de color, sinó

Llacuna de la Murtra –2011-

211


que va començar a atacar a la minyona, que va morir desgarrada per les profundes ferides provocades. La bèstia observà la Lala, en Tomàs i la besàvia, però es van haver de separar fins que ell no va tenir cap altra sortida que ficar-se altre cop sota la taula. Finalment, en Tomàs obrí el ulls, es trobava en un lloc totalment diferent, on una infermera li tocava el braç molt il·lusionada, juntament amb els seus pares i la seva àvia.

Llacuna de la Murtra –2011-

212


ERA NOVA EN AQUELL LLOC! Autors: 3r d’ESO A Institut El Calamot 3r d’ESO B Col·legi Sagrada Família 3r d’ESO A Col·legi Santo Àngel 3r d’ESO C Col·legi Sagrada Família

Era un 20 de setembre de 2005 quan una noia, anomenada Shawnee, va rebre la notícia: la família havia de marxar del Japó per trobar treball a Espanya. La Shawnee estava molt disgustada i no podia dir res al respecte perquè deixava els seus amics i familiars. Al cap d’una setmana ja tenia assumit que havia de marxar i va començar a fer les maletes molt trista.

Va

arribar

finalment

el

dia

que

la

Shawnee havia d’anar-se’n amb els seus pares a Gavà, una ciutat de Catalunya propera a Barcelona.

En arribar al poble es va adonar que tots eren molt diferents a ella, només calia mirar-los als ulls... Van arribar a la casa que tenien llogada, hi van deixar les maletes

i

descansaren

una

mica.

A

l’endemà es van llevar d’hora per conèixer el poble. El municipi era molt diferent al seu perquè Gavà tenia platja i muntanya, en canvi el poble de la Shawnee no tenia res d’això. També va tenir temps

Llacuna de la Murtra –2011-

213


d’observar petits detalls, com el fet que les portes s’obrien de dintre cap a fora en lloc de dreta a esquerra com al Japó. Quan van passar unes setmanes va començar les classes a un institut que

es

deia

“El

Calamot”, on

va

conèixer molta

gent.

Al

començament es va posar molt nerviosa perquè no coneixia a ningú i tampoc entenia l’idioma. El seu primer dia, a l’hora del pati, un noi li va posar el peu i va caure. Llavors una nena d’origen rus, que es deia Alba Petrov, es va aixecar corrents del banc on seia i la va ajudar a aixecar-se.

Aquell seria el començament d’una gran amistat. Però no únicament pas amb l’Alba sinó amb en Cesc, el noi que li havia fet la traveta.

A primera vista, la Shawnee va pensar que devia ser el típic gamarús que es divertia fent bromes pesades. D’ altra banda, la noia que l’havia ajudat a aixecar-se, l’Alba, primer li va caure bé però un segon després va canviar d’opinió en veure que el seu grupet d’amigues van anar cap a on eren elles i van riure de la seva caiguda. L’endemà, a l’hora de l’esbarjo, el Cesc va anar a demanar-li perdó, va ser així com es va iniciar la seva amistat. Poc a poc la Shawnee va anar coneixent l’escola i es va adonar que el Cesc estava apartat de la resta d’alumnes i qui en tenia la tota culpa era l’Alba i el seu grupet que s’entretenien parlant malament de la gent. També va comprovar que els alumnes temienl’Alba i no

Llacuna de la Murtra –2011-

214


gosaven desobeir-la per por, no fos que la seva reputació baixés a zero.

Aquesta temença s’havia estès també als professors per culpa dels pares de l’Alba, persones molt influents dins l’escola. Quan l’Alba agafava mania a algú (alumne/a o professor/a) els ho deia als seus pares i ells movien fils perquè aquest fos expulsat.

Tothom tenia molt present el sobtat canvi d’escola de l’antiga mestra de català just després d’haver ficat un negatiu a l’Alba. Aquesta era la raó per la qual sempre treia bones notes. L’Alba s’havia de sortir sempre amb la seva, ja fos en l’àmbit escolar o familiar, si no ho aconseguia tramava algun pla per deixar en evidència a qui l’havia desobeït. En aquesta circumstància volia que en Cesc i la Shawnee deixessin de ser amics. Durant unes setmanes va planificar mètodes per aconseguir-ho. La solució que va trobar va ser que els seus pares parlessin amb el director del centre. En Cesc era una mala influència, ja que el seu pare era a la presó per assassinat.

Mentrestant, en Cesc i la Shawnee estaven passejant de tornada a casa i la noia va lamentar-se de com l’Alba havia tractat en Cesc aquella setmana. - Ja hi estic acostumat - va respondre en Cesc des que es va assabentar que el pare és injustament a la presó. En Cesc li va explicar que el seu pare treballava com a cap de planta a la companyia Roca. El van inculpar d’haver assassinat una treballadora amb una clau anglesa que va aparèixer al seu maletí. Ja portava cinc anys a la presó per un crim que, amb tota seguretat, no

Llacuna de la Murtra –2011-

215


havia comès. A partir de llavors vivien amb el sou que guanyava la seva mare com a senyora de la neteja.

L’endemà, l’Alba va posar en pràctica el seu complot: a primera hora del matí els seus pares es van presentar al despatx del director i van trigar deu minuts en convèncer el pobre home de la mala influència que era en Cesc per a tots els alumnes. El director va accedir a que se l’expulsés amb la condició que l’afer es portés en secret. En Cesc marxaria al col·legi Santo Angel.

Per sort, la Shawnee era en un despatx del costat parlant amb el seu tutor i ho va poder sentir tot. No s’ho podia creure! Havia d’evitar aquella injustícia com fos! No volia perdre el seu amic... La Shawnee es va quedar bocabadada, no s’ho podia creure; així que ella va pensar un pla contra l’Alba i els seus súbdits.

Va estar

cavil·lant durant molta estona, però no se li ocorria res contra l’Alba, ja que era massa poderosa i sempre tindria els seus pares que la recolzarien en tot el que ella digués. Aleshores, va pensar a atacar des d’on l’Alba no es podria defensar. En sortir de l’escola, va anar cap al col·legi Santo Angel. Quan va arribar al col·legi va pensar que no s’ho prendrien seriosament, però ho havia d’intentar, hauria d’intentar defensar l’únic amic que tenia. Així que es va armar de valor i va entrar a buscar algú de l’equip directiu per advertir-lo de la influència que tenia l’Alba i que el Cesc no era el fill de cap presumpte delinqüent.

La Shawnee va demanar una reunió amb el director d’aquell nou centre, l’Stéphane, i va estar una hora i mitja parlant i raonant amb ella. Quan va acabar el seu discurs, els ulls de la Shawnee es van trobar amb els del director, uns ulls astorats, uns ulls que

Llacuna de la Murtra –2011-

216


manifestaven incredulitat. El director va somriure astutament i li va explicar que anteriorment havia parlat amb el director del Calamot i li havia explicat que hi havia uns pares molt manipuladors i que estava fart d’haver de fer la voluntat d’aquella nena. La Shawnee estava feliç en veure que algú més l’entenia, però l’Stéphane només podia dir-li que ell faria tot el possible per parlar amb la mare del Cesc.

Al dia següent, la Shawnee i el Cesc esperaven impacients a la porta del despatx de l’Stéphane per poder saber la decisió dels adults. En veure que parlaven d’aquella manera tan familiar, es van adonar que no era la primera vegada que es veien. Van sortir i, pel camí, la Rosa va explicar-los tota la seva conversa amb el director, ells eren vells amics de l’escola. Però, el més important que li havia explicat, era que el seu marit no era cap delinqüent i que estava a la presó per equivocació. També va informar als xicots que no podien fer res davant la decisió del director del Calamot ni dels pares de l’Alba, però que l’any següent podria obrir les portes del Santo Angel a la Shawnee i a la pròpia Rosa com a cuinera del centre.

En principi, tot era perfecte: l’any que ve la Shawnee

i en Cesc

tornarien a estar junts i començarien en una nova escola. La Shawnee va pensar perquè havia anat al Calamot, la resposta era que els seus pares no es podien permetre pagar cada mes un col·legi concertat. Tota l’alegria es va esfumar, hauria de seguir a la seva escola i ara sense el Cesc, i aguantant contínuament les bromes pesades de l’Alba. La Shawnee va trencar a plorar, sentia que, malgrat la major part de la seva família vivia a Japó, quan estava amb el Cesc mai es sentia

Llacuna de la Murtra –2011-

217


sola, però ara sense ell no sabria què fer. Així que va decidir lluitar i enviar-li un correu electrònic a l’Stéphane que deia així: “Benvolgut Stéphane, He estat pensant durant tota la nit el tema d’anar-me’n, de canviarme de col·legi. Tot semblava que estava bé, que tot sortiria de meravella. No havíem considerat la idea que si estic en una escola pública és perquè els meus pares no es podien permetre pagar-me un col·legi. Al Japó vam tenir molts problemes. La meva mare va haver de deixar el treball per poder cuidar-nos, i el meu pare el van acomiadar. Per aquesta raó, ens vam haver de mudar aquí, a Espanya, per tal de trobar una situació econòmica millor. Ara mateix estem començant un negoci familiar, i de moment, no tenim molta clientela. Jo intento ajudar, però no serveix de res. Som cinc en la família, i entre el menjar, l’habitatge i tot, els diners cada mes se’n van i no ens n’adonem. No em puc permetre el luxe d’accedir a una escola concertada, així que tots els nostres plans, totes les nostres il·lusions, es queden com un somni que mai es complirà. Moltes gràcies per tot, de veritat. Una salutació” Shawnee va prémer el botó d’enviar, mentre una llàgrima li vessava de l’ull en el teclat. L’ Stephane no va trigar a rebre el correu. Però, com no podia expressar la tristesa que sentia, va decidir no contestar res i deixar la Shawnee tranquil·la. La Shawnee es va despertar de cop. S’escoltaven uns cops a baix, a la tenda. Va agafar la llanterna i va baixar corrents. Es va quedar sense alè. Uns vàndals estaven trencant el taulell, mentre escopien dins dels pots de te que venien. Quan la van veure van sortir corrents, sense donar temps a avisar la policia.

Llacuna de la Murtra –2011-

218


Quan es va fer de dia, va entrar un senyor amb cara de pocs amics. Portava una carpeta i unes ulleres horribles. Eren els perits de l’assegurança. Després de parlar una estona amb els meus pares, va marxar. Van anar cap a la Shawnee i, amb tristesa li van dir: Tornem al Japó. - No em puc quedar, les pèrdues són massa grans- va dir la Shawnee. - No!..No pot ser...Bé, llavors demà quedem a les 17 h davant la Roca- afegí el Cesc- t’ho passaràs bé!

En Cesc va marxar corrents. Ningú s’esperava què anava a passar allà. Feia molt de fred. La Shawnee va mirar l’horitzó i va veure que en Cesc encara no apareixia. Un soroll al seu darrere va cridar-li l’atenció. Es va girar i va veure un senyor vestit de negre. Ni molt menys era un treballador d’allà. Aquest va mirar que ningú l’hagués vist sortir, mentre la Shawnee s’amagava en un ràpid reflex involuntari. El Cesc va aparèixer com un punt negre, que poc a poc va anar agafant forma de persona. - M’has estat esperant molta estona? - No. - Passem. Aquell llarg passadís estava només il·luminat per una llum violeta d’emergència. Van entrar per la porta del fons, com no, a l’esquerra. - Per què m’has portat aquí? - Haig d’ensenyar-te una cosa abans que no te’n vagis, necessito la teva ajuda. En Cesc va treure una llanterna- a bones hores, va pensar la Shawnee-. Va il·luminar el terra, no hi havia res. Llevat d’un martell. En Cesc el va aixecar i...

Llacuna de la Murtra –2011-

219


- Ho sento. - No, no tranquil, ja m’he tret el resquill de l’ull. El noi va donar un parell de cops de martell més al terra i una escala que conduïa al soterrani va aparèixer entre la polseguera. - Com ho sabies? - Aquestes rajoles estaven d’un color més clar que la resta, a més, he vist persones entrant i sortint d’aquí aquests dies... Van baixar les escales, lentament, animant-se recíprocament a no sortir corrents. Quan van arribar a baix de tot... No van cridar, ni córrer. No van plorar. No van fer res. Es van quedar allà, glaçats, veient com per sota la porta que havia al final de les escales hi havia un bassal de sang.

En Cesc va pujar pel martell i, amb una brutalitat desconeguda, impulsada pel patiment que li produïa la situació del seu pare, va trencar la porta. Allà... Estava el cadàver d’aquell que hauria d’haver testificat

a

favor

del

pare

d’en

Cesc.

Aquest

va

reaccionar

ràpidament: va agafar la Shawnee pel braç i va començar a córrer, mentre al seu cap totes les peces del trencaclosques encaixaven. Un cop fora de la fàbrica, mentre recuperava l’alè, li ho va explicar tot. -Aquest era en Cletus. En el judici contra el meu pare havia de dir que en el moment del crim estava amb ell. Però just el dia abans va desaparèixer. Van decidir trucar a la policia, i van quedar-se a la porta de La Roca mentre esperaven. La policia no va trigar en arribar. Just a l’habitació on havien trobat el cos d’en Cletus, van descobrir un magatzem ple d’armes, un carregament de haixix i moltes obres d’art. Amb aquestes pistes van arribar fins a les branques de la màfia russa, el cap de la qual era en Davirev, pare de l’Alba, estava amagat a Gavà...

Llacuna de la Murtra –2011-

220


En Davirev va mirar per la finestra. Sense dubtar-ho un moment va despenjar el telèfon i va prémer el botó per parlar amb el servei. Els cotxes de policia es van aturar. Els llums de la mansió estaven enceses. Deu guardes armats van sortir i van envoltar la casa. - Mateu-los, tots i cadascun dels guardes. Jo fugiré amb l’Alba pel conducte soterrani mentre feu temps. L’Alba va entrar al despatx del seu pare. - Filla, no et preocupis, vine amb mi, ens hem d’anar. Aquests policies no són bons, són dolents i hem de fugir. - Au va! Tu què et creus, que jo encara tinc 6 anys? Per favor, en tinc 14, i no sóc tonta. Ja t’has ficat en un altre del teus embolics, oi? M’ha trucat en Cesc, un vell...“amic”. M’ho ha explicat tot. - Alba... - Ho sento pare, però no és just. Has de pagar d’una vegada per totes tot allò que has fet, tot allò que no m’has explicat, però sé que has fet. De veritat que ho sento. L’Alba

va

soterrani

ficar-se amb

al una

conducte velocitat

impressionant, sense donar al seu pare temps per seguir-la. Un cop allà, va tancar des de dins, deixant al seu pare exposat a deu policies, que just acabaven de matar el seu últim home. L’Alba havia trucat totes les armes de l’equip de seguretat d’en Davirev. La policia va enderrocar la porta del seu despatx i el va arrestar. L’Alba va sortir d’on estava. No va mirar al seu pare. - Què passarà amb mi?

Llacuna de la Murtra –2011-

221


- Fins que el jutge no doni el seu veredicte seguiràs estant sota la seva tutela. Si és culpable... hauràs d’anar a una llar d’acollida o un centre de menors...

La Shawnee va arribar a casa, destrossada tant físicament com anímicament. L’examen de ciències naturals havia estat terrible. Va trucar d’immediat en Cesc que ara anava de nou al Calamot, per preguntar-li com havia anat. A més, volia proposar-li quedar amb l’Alba al dia següent, a la tarda, per anar tots tres a prendre un cafè. Feia ja dos anys que havia passat tot allò. Feia dos any que l’assegurança va decidir canviar d’opinió i cobrir tots els desperfectes ocasionats pels vàndals i no havia, per tant, de marxar al Japó de nou. Dos anys que l’Alba, per fi, era feliç. La seva tieta, que no es parlava amb el seu pare, l’havia decidit cuidar i educar fins la majoria d’edat. El pare d’en Cesc estava ara en llibertat, mentre que en Davirev no veuria el llum del sol en una temporada... Ara la Shawnee estava sortint amb en Cesc, i l’Alba, la nova Alba, era la seva millor amiga.

Era veritat, aquella trabanqueta va ser l’inici no només d’una gran amistat, va ser el punt zero de les noves vides que es plantejaven a tots i cadascun dels tres amics. Les noves vides comencen amb cada decisió que prenem.

Llacuna de la Murtra –2011-

222


LES ADVERSITATS DE LA VIDA Autors: 4t d’ESO B Institut El Calamot 4t d’ESO A Col·legi Santo Àngel 4t d’ESO C Col·legi Sagrada Família

Tot comença al petit poble de Gavà, a la barriada “La Masia”. Aquest fet que ara us explicarem tracta de la Thaís, una noia de setze anys amb un entorn problemàtic que fa que la seva vida canviï radicalment quan es troba en situacions difícils com quan el seu pare se’n va de casa i la fan fora de l’institut. També tenia greus problemes, ja que tenia una filla de dos anys i s’acabava d’adonar que estava embarassada, però aquest no era el principal problema, el més greu era que eren fruit de una violació del seu pare.

El dinou de gener del 2012, un dia com qualsevol altre, la Thaís es dirigia

cap

a

classe

de

biologia quan la directora la va cridar al despatx i li va comunicar

que

tornava

a

estar en estat i per aquest motiu

hauria

de

deixar

l’

institut. Aquesta notícia li va impactar

tant,

que

li

va

agafar un atac d’ansietat i la van

haver

de

portar

a

l’hospital. Un cop allà, el doctor es posà en contacte amb els de serveis socials al veure el seu estat, ja que tenia hematomes per tot

Llacuna de la Murtra –2011-

223


el cos. En arribar la Mireia, la noia de serveis socials, va intentar tenir una conversa amb ella, però veient que era inútil, va decidir donar-li una targeta per si ella canviava de decisió, encara que no era el primer cop que es veien pel mateix motiu.

Quan va sortir de l’hospital, l’únic lloc a on no volia anar era a casa seva, però sabia que tard o d’hora hi hauria d’aparèixer, llavors va decidir anar-hi directa per no arribar tard i augmentar l’empipament de la seva mare. Un cop va arribar a casa es va trobar la seva mare tirada al sofà i bevent, ella va entrar i va anar a la seva habitació però per arribar-hi havia de passar pel menjador. Quan la seva mare la va parar li va començar a cridar dient-li que si estaven així era per culpa seva i que on sabia ficat tota la tarda, que tenia gana i encara no havia menjat... Li va començar a fer cops i ella va córrer a tancarse a l’habitació mentre la seva mare continuava cridant i tirant-li encara que si el seu pare no vivia ja amb elles era també per culpa seva. Va passar tota la nit tancada a la seva habitació pensant i va decidir anar l’endemà a parlar amb la noia de serveis socials.

Al matí següent la seva mare encara dormia i ella va aprofitar per anar-se’n d’hora. Va esmorzar en una cafeteria del centre de Gavà, i tot seguit, va prendre camí cap a les oficines dels serveis socials. Un cop allà, va demanar per la Mireia. Van seure i van xerrar una estona.

Ella li va explicar més o menys el que passava, i la professional de serveis socials va prendre mesures. Van avisar la seva mare i li van recomanar matricular la seva filla a una escola per gent amb dificultats. Vam estar donant voltes a l’assumpte i finalment van acceptar, ja que a ella li agradava estudiar.

Llacuna de la Murtra –2011-

224


El primer dia al centre estava molt neguitosa, però en veure la professora que va ser tan amable amb ella va agafar més confiança en si mateixa. Va conèixer la resta de companyes, que eren set noies més, i encara que el primer dia no es van fer amigues amb el temps van establir entre totes elles una gran amistat incloent la professora.

Totes elles van estar dia i nit al costat de la Thaís respecte els problemes que tenia a casa. I va arribar el dia que totes esperaven: el dia que la Thaís donava a llum a la seva altra filla, la Neus. Va començar amb les contraccions al centre, van trucar a l’ambulància i totes van estar allà visitant-la tots els dies. La única persona que no hi va anar va ser la seva mare.

Passats uns dies la justícia va treure-li la custòdia a la seva mare i la van donar la tutela a la professora. Quan li va arribar la carta del jutjat

la

resignar

mare i

va

es

va

intentar

prendre-li la nena petita. La Thaís va lluitar i va aconseguir quedar-se amb la seva filla i amb la ajuda de la seva professora que es

va

tornar

com

una

mare i amiga per ella, van quedar-se amb la nena i van aconseguir demanar la custòdia de la seva altre filla. La Thaís va agafar-se un pis amb la professora per poder viure amb les nenes totes juntes. La tutora va continuar estudiant i treballant.

Llacuna de la Murtra –2011-

225


La seva mare biològica amb el temps, i amb l’absència de la seva filla i les seves nétes, va intentar parlar amb ella per poder arreglar la situació i reprendre tot el mal que li havia pogut ocasionar. Va decidir parlar amb ella... Al dia següent van quedar a la cafeteria del centre de Gavà, però la seva mare no es va presentar. Quan anava de tornada al pis, mentre passava per la Diagonal de Gavà va veure una aglomeració de gent i una ambulància. La seva curiositat la va fer apropar-se. Una dona era al terra, sobre una gran taca de sang. La Thaís va fixar-se en aquella cara deformada, aquella cara li era familiar. Va començar a plorar mentre anava corrents en direcció al cos inert. Un policia es va apropar i va aturar-la. - És la meva mare! – Va cridar mentre gemegava. - Vine amb mi i tranquil·litzat, t’ho explicaré tot. – Va agafar-la del braç i va emportar-se-la cap al cotxe patrulla. L’agent va intentar calmar els plors de la Thaís, i va explicar-li que no havia patit, que va morir a l’acte. Més tard es va assabentar de com hauria passat tot. La seva mare anava èbria mentre conduïa per la Diagonal a una velocitat molt elevada. va perdre el control del cotxe

i

va

estavellar-se

contra

una

furgoneta

que

hi

havia

estacionada a la vorera. No portava el cinturó, el cotxe era antic i no duia airbags, amb la qual cosa va sortir a través del parabrisa. Va ser una mort instantània. La respiració de la Thaís va anar recuperant-se poc a poc, però no tenia paraules per descriure el que havia escoltat. Per una banda estava dolguda per la pèrdua de la seva mare, per l’altra estava segura que ja no li podria fer cap mal. - Què és això? És horrible! – va dir el productor de la pel·lícula.

Llacuna de la Murtra –2011-

226


No sabia què dir. M’havia esforçat molt en fer aquesta història i només vaig poder articular les següents paraules. - Però, però, però... - La gent va al cinema a veure pel·lícules originals, per sentir-se identificats amb un personatge, o per al·lucininar amb els efectes especials d’una pel·lícula de ciència ficció... però tu creus que el teu guió arribarà enlloc? A aquesta pobra noia, no li passa res de bo? No és possible que això pugui arribar a succeir-li a algú! - va dir indignat el productor. Tot seguit vaig sortir correntss de la sala, vaig baixar les escales i en sortir de l’estudi vaig llençar aquell guió a la paperera. Volia arribar al pis ràpid, i explicar-ho tot als meus amics, però aquests li havien preparat una festa sorpresa per celebrar que el seu guió havia estat acceptat. En saber la dolenta notícia del rebuig la gent es va quedar en silenci i jo vaig haver de sortir plorant cap a l’habitació. Els meus amics em van aconsellar en presentar el guió a alguna altra productora, però jo no en volia saber res més de guions durant un temps, i el temps va passar... Sis mesos després del fet, estàvem veient la televisió quan vam veure l’anunci d’una nova pel·lícula del productor a qui vaig presentar-li el meu guió. Tenia un títol atractiu, “Preciosa”, i els semblava una bona pel·lícula. En veure alguns fotogrames del tràiler, els meus amics i jo vam sentir curiositat per conèixer-la... així que vam anar a l’estrena. Mentre esperàvem a la cua, ens van donar uns paperets on hi havia la sinopsi de la pel·lícula, així com una mica de la història de com s’havia ideat l’argument. Explicava el director que un dia es va llevar molt inspirat perquè havia somiat la trama, i que la va haver d’escriure tot seguit perquè sentia que seria un èxit.

Llacuna de la Murtra –2011-

227


Em vaig posar vermella d’ira, estava molt nerviosa i allò m’havia enutjat molt. En observar la reacció dels meus amics, uns rostres llargs amb els ulls desorbitats i la boca oberta, vaig confirmar que no era un somni. Aleshores vaig decidir no veure la pel·lícula i sortir corrents a agafar un taxi. Em vaig presentar al jutjat per denunciar els drets d’autor de la pel·lícula que s’estava a punt d’estrenar aquell mateix dia.

Era el meu guió i ho havia de demostrar com fos! Tres mesos més tard, vaig aconseguir per fi que se celebrés el judici per demostrar que el guió de la pel·lícula era meu. No gaire convençuda, però, amb una gran determinació i esperances, vaig assistir-hi.

Sempre recordaré aquell matí, a dos quarts de deu. Jo contemplava, impotent, el jurat mentre decidirien el meu futur. El diners del guió havien de ser empresos per als estudis de les meves filles. Per això em

sentia

frustrada

davant

la

possibilitat

de

perdre

aquesta

oportunitat.

Cada vegada que aquell moment ve a la meva ment em penedeixo d’haver presentat el guió a aquell director mentider. Em vaig quedar en blanc, només puc recordar la sensació d’angoixa en sortir dels jutjats amb les paraules dirigides al director: ‘És innocent de tots el càrrecs que se l’acusen’.

Com podia passar-me això a mi? Què se’n faria de les meves filles, que ara estaven amb una altra família? Aquell guió era molt important, ja que era la meva vida i també el necessitava per treureles de l’orfenat. Havia posat les poques il·lusions i esperances que

Llacuna de la Murtra –2011-

228


tenia. Volia que aquesta història fos coneguda i m’agradaria haver pogut ajudar a altres persones en la mateixa situació. Però ara només tenia ganes de revenja. M’havien arruïnat la vida. I els ho faria pagar.

Havia de ser sincera amb mi mateixa, mai podria tornar a crear una història com aquella. No tenia estudis, i ara m’havia guanyat amb aquell judici una fama problemàtica i la desconfiança d’altres directors. Durant les següents setmanes, vaig patir una depressió bastant forta.

Passava les nits al carrer, ja que la petita caravana que al menys conservava per viure no em portava bons records. La cervesa va ser una de les meves millors amigues i, poc a poc vaig anar coneixent les drogues, fins al punt de no recordar el que havia passat la nit anterior.

En un d’aquests dies que em vaig llevar d’un banc del parc Lluch amb un mal de cap enorme. Vaig arribar a distingir una cara coneguda. El rostre que recordava no casava amb la seva vestimenta elegant.

Era en Robert, el pare de la Júlia, la meva primera filla. Em vaig quedar impressionada, després de pensar que era una il·lusió. Me l’estimava moltíssim. Va seure al meu costat i vam parlar durant hores, com si no ens haguéssim separat mai.

Li vaig explicar la meva història i, sense demanar res, va decidir ajudar-me, ara ell era algú important al món dels negocis. M’explicà que mai s’havia oblidat de mi, i que la culpabilitat que sentia al haver-me deixat embarassada va portar-lo a donar diners a la meva

Llacuna de la Murtra –2011-

229


mare, quan era viva, perquè els empréssim en la nostra filla, però la meva mare els gastava en alcohol i en tabac.

Em portà a la caravana i va demanar-me el guió per llegir-lo. Quan va veure la situació en la qual vivia va esclatar de fúria. Vaig intentar calmar-lo, però ell, sense donar explicacions, agafà el guió amb violència i marxà d’una revolada, no sense abans assegurar-me que ens tornaríem a veure.

A la setmana després la policia va aparèixer a la porta de la meva caravana al·legant que jo era la culpable d’un crim. En concret, m’acusaven d’haver provocat un incendi, però jo no entenia res. Vaig demanar explicacions i em tractaren con un gos del carrer. Vaig acabar passant la nit a comissaria.

Al dia següent em comunicaren que el director que m’havia enganyat havia estat víctima d’un devastador incendi a la seva pròpia casa i que jo n'era la responsable. La meva sorpresa va sobtar a l’agent. Un veí del director, va afirmar haver-me vist moltes nits acudint a la casa de la víctima. Em van comunicar que van trobar un manuscrit del meu guió dispers pel paviment de la vorera. Eren suficients raons per incriminar-me.

Després d’un dur judici, em van condemnar a 30 anys injustus de presó. L’última vegada que vaig veure les meves filles vaig pensar que mai més tornaria a parlar amb elles, mai més sentiria els seus braços al voltant del meu coll i, encara que me les haguessin apartat de mi, per no poder-les mantenir, jo les estimava amb tot el meu cor. Ara, em sap greu el que vaig fer. Si hagués estat més acurada, potser res d’això hagués passat. Vaig passar-me els primers dies de

Llacuna de la Murtra –2011-

230


presó preguntant-me què era exactament el que havia passat. Més tard vaig saber que en Robert havia anat a la casa del director. Encara no m’ho podia creure, havia estat ell? O potser va ser un accident?

No ho tenia gens clar, però el foc va ser provocat a la nit... Tot em donava voltes. Trobava a faltar les meves filles i em sentia desgraciada. Mai les podria tornar a veure, mai més. No parava de repetir-me aquella frase.

Vaig mirar la forquilla que l’havia deixat el vigilant del pis on estava. Em vaig apropar i la vaig agafar fortament. Després de comprovar que ningú em mirava vaig apropar la forquilla al coll. ‘Ningú no em necessita, ja no necessito viure més van ser els meus últims pensaments. Mentre queia desplomada al terra de la cel·la notava la sang calenta que vessava ràpidament. Ara podia estar en pau.

Llacuna de la Murtra –2011-

231


COM ET PUC AJUDAR? Autors: 4t d’ESO Col·legi Sagrat Cor 4t d’ESO D Institut El Calamot 4t d’ESO Col·legi San Pedro

Portava una vida exuberant, sempre havia tingut tot el que volia. Era fill únic, mimat i engreït. El seu nom era Dani Oró. El negoci del seu pare, un alt empresari, va permetre el nostre protagonista viure a la casa més gran de Pedralbes, i als 18 anys ja posseïa el seu primer cotxe d'alta gama, un "Corvette".

Era la nit de cap d'any, havia begut molt i sortia de la festa del seu amic Jordi. Hi havia molta boira quan es dirigia cap a casa en el seu cotxe. L'alcohol i la boira van ser els factors causants del terrible accident múltiple que va provocar. Tres impactes en cadena, però cap víctima mortal, aquestes van ser les conseqüències .

Després d’haver estat tres setmanes a l’hospital guarint-se les seves ferides, va arribar a casa i, seguidament, el seu pare li va donar una carta: una ordre judicial. S’havia de presentar al jutjat en dues setmanes per respondre davant la llei pels seus actes a la nit de cap d’any.

Era el dia del judici, i tot i tenir el millor advocat de la ciutat, Lionel Huts, va ser condemnat a pagar una multa de deu mil euros (que va pagar sense cap problema) i setanta hores de servei a la comunitat.

Llacuna de la Murtra –2011-

232


També li van retirar el seu carnet de conduir per un any.

Es va llevar del llit a les set del matí. Semblava un dia aparentment normal, però no ho era. Era el seu primer dia de servei a la comunitat. La primera novetat del dia va ser agafar l’autobús; mai l’havia agafat. En vint minuts va arribar al Raval on havia d’anar al menjador social per ajudar a repartir el menjar als necessitats. Un cop allà es va presentar al responsable del menjador, Jorge, i després la resta d’ajudants que, a diferència d’ell, eren voluntaris.

Va

començar

la

primera

jornada

al

menjador. Poc a poc es va anar omplint. Avis, pares, fills, dones… persones de tot tipus d’edat i sexe que no tenien res per menjar.

Portaven

roba

vella,

bruta

i

trencada. Eren persones que no tenien res.

A mesura que s’anava desenvolupant el dia, Dani

anava

experimentant

uns

nous

sentiments que mai havia conegut. Per primera vegada a la vida se sentia útil.

Quan va acabar la jornada es va quedar assegut, sol, a una cadira pensant que afortunat que era i que poc ho apreciava. La vida podia arribar a ser molt injusta i es preguntaba com podria ajudar a millorar aquesta situació. Finalment, es va posar a plorar. - Tranquil, això ens ha passat a tots, - li va dir Jorge per tranquil·litzar-lo.

Llacuna de la Murtra –2011-

233


Després de cinc dies els seus sentiments es van anar estabilitzant i es va acostumar a la situació. També va poder observar que aquestes persones, tot i ser pobres, eren feliços i fins i tot reien, cosa que al principi no comprenia, però poc a poc va entendre que els diners no ho són tot.

Era l’hora de dinar i en Dani va observar a una noia plorant desconsoladament, es va dirigir cap a ella. - Hola, estàs bé?-es va interessar Dani.

Al cap d'uns segons sense obtenir resposta, la noia va aixecar el cap i li va respondre: - Hola, tranquil, estic bé.

En veure el seu rostre es va quedar embadalit i va sentir una sensació molt especial.

En aquell moment, es va parar a pensar perquè ella plorava, el perquè d'aquella situació... Llavors, es va adonar que el seu torn ja havia acabat, havia de recollir per anar a casa seva.

Es va parar a reflexionar, i volia que li expliqués el perquè del seu plor, sense pensar-ho dos cops va agafar el cotxe, el va engegar, encara sabent que podia anar a la presó.

Va arribar a casa de la Júlia però quan era davant de la seva porta no es va atrevir a trucar. Llavors va fer mitja volta i se'n va anar per on havia vingut. Va arribar a casa seva i quan era al llit es va estirar mentre es plantejava parlar amb ella a l'endemà al menjador.

Llacuna de la Murtra –2011-

234


Quan es va llevar, en Dani tot ho veia de color fosc, ja que no li agradava anar a fer serveis comunitaris, tan sols de pensar que havia d'agafar el bus, li entrava un fàstic per tot el cos. Tot i aixì ho va fer.

En sortir de casa seva, quan s'estava apropant a la parada, es va trobar un amic que feia temps que no el veia. Li va dir que anés amb ell, i en aquell instant, es va parar i va recordar el que li havia dit la seva mare: - Vull que abans de fer alguna cosa, fill meu, t'ho pensis, si us plau.

En recordar això va dir que no, però en Jon, que era com es deia el noi, va insisitir, i al final va acceptar. El va portar a un descampat on hi havia uns quants nois més i el va convidar a fumar un "porro". En provar-ho es va oblidar de tot, eren sensacions noves. Es va fer de nit i ell no se n'havia adonat. Li va trucar la seva mare molt emprenyada, però ell no es va donar compte, s’havia quedat adormit a un banc. A l'endemà es va llevar i era al seu llit. Què havia passat? No recordava res...

La seva mare va obrir la porta de la seva habitació i en entrar-hi el Dani va anar corrents a demanar-li disculpes pel seu comprtament. Ella va fer-li un petó a la galta i se'n va anar sense dir-li res. Es va dutxar i de nou va agafar el bus per anar als serveis comunitaris, però just en aquell instant el va agafar la policia i se'l van emportar a la comissaria, on li van dir que el dia abans no havia anat a fer els serveis comunitaris i que trucarien a la seva mare. Va aparèixer la seva mare i li va dir que el seu pare era mort per culpa seva ,això va fer sentir al Dani realment culpable de la mort del seu pare. La mare va decidir començar a explicar aquesta història del el principi:

Llacuna de la Murtra –2011-

235


Aquesta història comença quan tu, Daniel, comences a independitzarte de nosaltres, tambè a faltar-nos el respecte a, arribar tard i, a sobre, mentir-nos, prendre drogues, no venir a casa a dormir sense saber nosaltres on ets? que has fet? com estàs?... El teu pare estava fart dels meus plors, no entenia com t'havies convertit en una persona tan diferent. Havíem pensat diverses solucions: internar-te, castigar-te, fer que treballesis en un camp, a l'obra....però sabíem que cap d'aquestes coses t'haurien fet canviar. Vam tirar endavant, vam pagar-te el carnet de cotxe, te'l vam comprar, encara que sabíem que no ho hauríem d'haver fet - La mare esclatà en un plor silenciós, però sincer.

-Recordo les llàgrimes del rostre del teu pare, que queien lentament, sense dir res. Però jo ho sabia, estava decebut. El teu pare de camí a l'hospital et va dir unes paraules, que tu no vas escoltar, ja que estaves inconscient. Et va dir que eres molt important a la seva vida, creia que tenia un fill amb el qual podia compartir aficions i pensaments...Però en el moment que t'estava veient inconscient va perdre l'il·lusió per a res. Aquestes van ser les seves darreres paraules abans de treure's la vida. No va dir res , només va deixar una carta on em demanava perdó, em va dir que t'ho digués...

En Dani, en veure el rostre de la seva mare plena de llàgrimes va començar a demanar-li perdó per tot el mal que havia fet... i va prometre que tot canviaria a partir d'ara... La mare es va aixecar, i sense dir res, va marxar de la comissaria. En Dani va córrer darrere seu i li va prometre a la seva mare que de debò canviaria el seu comportament.

Llacuna de la Murtra –2011-

236


Des que en Dani es va assabentar de la mort del seu pare es va sentir molt culpable i va començar una nova vida, des de zero.

El primer dia d’aquesta nova vida, en Dani es va llevar molt més d’hora i va anar a visitar la tomba del seu pare. Un cop allà, va jurarli que seguiria el seu camí i que seria un bon home, que tornaria a fer feliç a la mare perquè ella es sentís orgullosa d’ell.

En sortir del cementiri va anar cap al barri del Raval a fer les seves hores de servei a la comunitat al menjador. Quan estava allà, es va adonar de que era molt afortunat, la vida podia arribar a ser molt cruel.

Sobre les cinc va sortir del menjador i va anar a casa a buscar els seus títols de la ESO i del batxillerat, i es va dirigir a la universitat, volia fer la carrera d’empresari, i seguir el camí que va començar el seu pare.

El segon dia es va llevar just per agafar l’autobús i arribar puntual al menjador. Un cop allà, es va tornar a trobar amb la Júlia i van quedar a la sortida a casa d’en Dani perquè ella li expliqués els seus plors de l’altre dia, ja que el tenien preocupat.

Poc a poc es van anar coneixent, cada cop es feien més amics. La Júlia anava a buscar-lo cada dia a la universitat i se n’anaven els dos junts a sopar o a prendre alguna cosa. Van acabar enamorant-se i van començar una relació.

La vida li estava canviant per complert i la seva mare cada vegada estava més orgullosa d’ell.

Llacuna de la Murtra –2011-

237


En Dani es va adonar que la vida no només eren diners, festes, alcohol i drogues, per això va suprimir totes aquestes nits boges i les va dedicar a estudiar.

Al cap d’uns 4 anys ja tenia la carrera d’empresari amb una feina assegurada i una dona i un fill. A part de la feina, conservava l’empresa del seu pare, fins i tot va aconseguir portar-la a la bossa de Londres.

Els beneficis que obtenia la família, no només anaven destinats a la seva butxaca, una gran part també

anava

destinada

al

menjador on ell li va anar tant

canviar

per la

reflexionar

seva

forma

i de

vida. Un dia com qualsevol altre, la seva mare va parlar amb ell i li va dir: Si el teu pare estigués entre nosaltres estaria molt orgullós del teu canvi d’actitud i de tu mateix.

Llacuna de la Murtra –2011-

238


COSES QUE PASSEN… Autors: 4t d’ESO B Col·legi Sagrada Família PTT Aux. de fabricació mecànica d’ajust i soldadura 4t d’ESO A Institut El Calamot 4t d’ESO B Col·legi Santo Ángel

Aquells nois em van dir que m’esperarien a la sortida de l’ institut, després d’haver estat tot el matí insultant-me.

Des de que vaig arribar a aquesta ciutat tothom em tractava malament. Els altres nois de l’ institut em miraven com si fos d’un altre planeta. La gent tendia a canviar de vorera quan em veien. Em tractaven com si fos un criminal o alguna cosa pitjor. D’acord, portava alguns tatuatges, un pírcing a la cella, però res més. Potser, això junt amb el meu color de pell em donaven un aire diferent al qual estaven acostumats a veure.

Era un noi com qualsevol altre. A la meva antiga escola, sense l’ impediment que suposava aprendre un nou idioma, era dels qui destacaven. Allà no em jutjaven per l’aparença, em jutjaven per la meva mentalitat. No entenia perquè, aquí, ningú entenia que jo senzillament era un estrany en el seu entorn. Els carrers on vivia no eren plens de cotxes, d’asfalt; Allà eren fets de terra aplanada, com a molt havien asfaltat els quatre carrers principals del poble.

Els meus pares m’animaven a seguir endavant, a endinsar-me en la nova cultura, òbviament sense oblidar d’on provenia, d’on eren les

Llacuna de la Murtra –2011-

239


meves arrels. Dins el meu cor portava la Xina, portava el meu poble, és clar. Jo, desesperat, vaig arribar a alçar-los la veu alguna vegada. Entenia que res del que fes canviaria la realitat, que hauríem de viure allà durant anys; i entenia que a ells també els estava costant adaptar-se. És clar que entenia que amb el temps tot milloraria, entenia totes les coses que em deien, però a mi no m’importaven. Jo seguia volent marxat ben lluny, no volia adaptar-me a aquest nou món, no volia pensar en el futur, volia que tot anés bé en aquell precís instant, no volia acceptar aquella realitat.

Ja portàvem tres mesos vivint allà, ja havia conegut gent del veïnat. Res no havia canviat. Jo seguia sent el noi estrany, el noi amb qui ningú volia fer-se amic. Enyorava els meus amics, enyorava la càlida sensació de sentir-me estimat per algú. Enyorava absolutament tot. Quan ja em disposava a sortir de la classe, un sentiment d’opressió va apoderar-se de mi. Tenia molt clar què volien aquells nois. Jo ho tenia clar, ells ho tenien clar, tots els que havien presenciat

el

moment

de

l’amenaça ho tenien clar. Un pensament va començar a obrir-se dins el meu atabalat cap. forma

Encara

no

tenia

una

concreta,

però

vaig

concentrar-m’hi, podia ser d’utilitat. Em va venir al cap la imatge d’una porta metàl·lica, situada darrere del poliesportiu. Sabia que intentar fugir per allà no solucionaria les coses, al dia següent tornaria a estar en la mateixa situació, però, almenys, guanyaria una mica de temps per preparar-me.

Llacuna de la Murtra –2011-

240


Ràpidament vaig posar-me en marxa. Aquells nois anaven un o potser, dos cursos més avançats, per tant, no veurien cap a on marxava. Vaig córrer fins la porta, evitant qualsevol mirada delatora. Tancada. Perfecte, vaig pensar, ara hauré d’escalar-la. I així o vaig fer.

Un cop vaig anar a parar al terra del carrer vaig reprendre la meva marxa, corrents pels carrers del poble que ja començaven a ser familiars. Vaig córrer i córrer durant una llarga estona. Sentia el pes de les seves mirades al clatell. Sentia les seves respiracions, accelerades, apropant-se cada cop més. Quan els meus pulmons van decidir que ja n’hi havia prou em vaig veure obligat a parar. Tot just tombar una cantonada que donava a un carrer estret i fosc. Ja hi havia passat algun cop, però en aquell instant m’ hi vaig sentir com si fos d’una dimensió paral·lela. Al cap d’uns minuts, un cop havia recuperat l’alè, vaig adonar-me que no estava sol, com havia pensat en un primer moment. Un noi, bastant més prim que jo, amb la cara tota pigada, m’observava darrere d’un contenidor. Les meves pupil·les es van dilatar. Una tremolor es va apoderar de mi. No sabia qui era, no sabia què hi feia, amagat allà. Vaig sentir l’ impuls d’apropar-m’hi i ho vaig fer. Aquell noi semblava més espantat i perdut que jo. De sobte, aquell noi va sortir corrents pel carreró fosc on estàvem. Duia alguna cosa a la mà, semblava una clau, però una de molt especial. Al cap d'una estona vaig decidir oblidar-me de tot el que havia passat i vaig tornar caminant a casa meva. Al matí següent vaig llevar-me ben d'hora. Tornava a pensar en aquell noi. Per sort era dissabte i m’havia lliurat dels pesats de la

Llacuna de la Murtra –2011-

241


meva escola. Els meus pares havien sortit i estava sol a casa. Vaig mirar per la finestra; els raigs de sol es ficaven pel vidre i m'ensopegaven a la cara. Il·luminaven tota la habitació, i el gos de la veïna no parava de molestar amb els seus lladrucs. La gespa del jardí encara estava mullada per la rosada i el veïnat encara dormia. Van picar al timbre de la porta. Corrents, em vaig posar la bata i les sabates i vaig baixar a obrir la porta, però no hi havia ningú, tan sols una caixa de color marro fosc, petita, en mig del jardí d’entrada. Em va semblar que encara es movia d’haver-la deixat caure i anar-se’n corrents. Vaig agafar-la i la vaig portar fins a la cuina. Mentre esmorzava vaig decidir obrir-la, i tranquil·lament vaig mirar dins de la caixa però... quina cosa mes peculiar! Vaig riure, i desprès vaig sentir-me preocupat, confós. No podia deixar de preguntar-me... - Però, qui ha fet això? - Qui m’ho ha portat? No tenia cap lògica, semblava la clau que duia el dia abans aquell noi ple de pigues del carreró... - Però... per a què vull jo aquesta clau? Vaig sortir al jardí una altra vegada i vaig mirar cap a totes direccions, no sabia que passava, no sabia qui podria haver-ho fet ni perquè, quina intenció tenia. No entenia res... Al cap d'una estona vaig anar a passejar el meu gos. Estirava fort, quasi s’ofegava amb la corda, estava nerviós, es posava com quan veu a alguna persona desconeguda entrar dins del nostre jardí, o com quan li faig “punyetes”. Quan vam tornar a casa vaig veure una carta

Llacuna de la Murtra –2011-

242


en el mateix lloc on havia estat la caixa. Sense saber perquè, em vaig fer el boig i vaig anar a lligar el gos. Quan tornava a la part davantera del jardí, per entrar a la casa, no vaig poder evitar la temptació d’agafar la carta. Semblava com si no li hagués

donat

temps

de

deixar-ho tot ala e, pensava que no volia que el veies i per això va deixar primer la caixa i després la carta. O potser la carta ja hi era però no vaig veure-la quan vaig recollir la caixa. De seguida em vaig posar a llegir. No sabia res del que passava. L’única cosa que sabia és que la persona que havia escrit la carta debia ser xinès, perquè aquella carta estava escrita en xinès. Hi posava el següent: “...ara et toca a tu amargar la clau... que mai l’agafin o ho descobriran tot, i tot s’anirà en orris...” Però no vaig fer ni cas. Vaig agafar les dues coses i les vaig deixar allà on me les vaig trobar, intentant-me convèncer que potser

se

li

havia

caigut

a

algú.

Simplement passava per aquesta casa i va deixar aquí la caixa amb la carta, però la clau no era per a mi. Jo ja tenia bastants problemes!

Llacuna de la Murtra –2011-

243


El despertador sona, són les 7. Torna un dilluns rutinari, encara que aquest és estrany, ja que no he pogut dormir rumiant en la clau. Em vesteixo, em penjo la clau al coll i surto camí de l’escola, amb por, nerviós però decidit.

Quan em disposo a entrar-hi, veig aquell grup de nois. Em persegueixen amb la mirada, (tenia el pressentiment que tot el que murmuraven era sobre mi).

Decideixo tombar cap a l’esquerra, i

efectivament em seguien. Començo a córrer carrer avall i sento que s’apropen cada cop més, fins que veig que el carrer no té sortida i no tinc altre remei que parar-me. M’acorralen.

- Ara sí que tens por, no? –va dir el líder de la banda.- Deixeu-me estar! Oblideu-me! –vaig dir, temorós- I aquesta clau? M’agrada, deu ser molt important per a tu, no? Vaig baixar la mirada. De sobte, em van empènyer i em van prendre la clau del coll. A més a més, quan em pensava que allò s’havia acabat, em van donar un cop de puny a l’estómac. Després d’això, la banda se’n va anar del carrer i em van deixar a terra. Vaig agafar les poques forces que em quedaven i em vaig aixecar, estava una mica confús

pel cop de puny que m’havien donat. Penso que per tancar

preguntes primer he de començar pel principi, anant a buscar el noi pigós que m’havia robat la clau al lloc on l’havia trobat.

Li vaig explicar la història que m’havia passat amb un grup de nois de l’institut. Sorprès, em va dir que havíem de recuperar la clau com fos, que era molt important per continuar endavant i que era qüestió de vida o mort.

Llacuna de la Murtra –2011-

244


En escoltar el noi pigós, em vaig preguntar perquè era qüestió de vida o mort, i el noi va dir que ho descobriria més endavant. Havia de buscar la clau fos com fos.

Al dia següent, vaig anar un altre cop al lloc on m’havia trobat el noi misteriós i li vaig dir que m’ajudés a trobar la clau. Ell va accedir-hi, i tots dos vam anar a buscar la banda, ells eren els qui tenien la clau.

A la tarda, vam anar a l’escola i vam idear una estratègia per treure’ls la clau. Primer, havíem de localitzar-la. Tot seguit, planejar com aconseguir-la. Finalment, trobar el sentit de la clau.

Allà, a l’escola, quan vam sortir, els estàvem esperant. La por em començava

a

controlar,

però

sabia

que

l’havia

de

superar.

S’apropaven. Llavors, de sobte, m’hi vaig fixar. Un d’ells tenia la clau penjada al canell. Li vaig dir al meu amic: - Hem d’agafar-los entretinguts. - Però, com? - Doncs, com som més ràpids, podríem anar correntss i prendre’ls la clau. - Quan? - Ara és el moment, ràpid! Vaig sortir corrents, més ràpid que mai. En un tres i no res em vaig trobar davant d’ells i, decidit, vaig agafar la clau de la seva mà. Com estava planejat, ara era el moment del noi misteriós. No tenia altra opció, i vaig llençar la clau, sense mirar, al lloc on estava previst. Tot

Llacuna de la Murtra –2011-

245


va sortir rodó i ens en vam anar corrents cap a casa meva. Una vegada dins de casa, vam estar parlant:

- Què té d’especial aquesta clau, per què és tan important? –Vaig dir.- Deixa’m veure-la. Llavors, sorprenentment, semblava que alguna cosa no encaixava. A la clau apareixien números i lletres gravats. Semblaven coordenades. En aquell moment no enteníem res. Hi havia més preguntes que respostes. Què tenia d’important aquesta clau? On ens portarien aquestes coordenades?

Vam buscar d'on eren les coordenades amb l'ordinador que hi havia al despatx del meu pare amb la clau tremolant a les meves mans. La bola del món virtual va començar a girar dirigint-se a la localització de les coordenades de la clau. Em feia por el que veuria, però no podia apartar la vista de la pantalla. El mapa es va centrar, assenyalant la ciutat de Shenric Paolong, la meva localitat natal. El noi pigós mirava la pantalla com si volgués trobar alguna cosa més. - És el meu poble.- vaig explicar-li. - El teu poble? I com hi arribarem? - Tu ho has de saber, la clau es teva! I què és el que obre? - No ho sé, a mi també me la van donar. - Qui? - Algú! No me'n recordo! fa molt de temps... Una altra clau... - Ja sóc a casa!

Llacuna de la Murtra –2011-

246


La mare havia tornat de treballar d’hora. Ella no sabia res del que m'havia passat els últims dies ni dels nois de classe i tampoc pensava explicar-li-ho, així que vaig creure convenient amagar el noi pigós per estalviar-me explicacions. La mare pujava les escales. -Ràpid, amagat! La mare obria la porta. El noi pigós encara era al meu costat. La mare em mirava. - Què hi fas a l'estudi del pare? - Res... Buscava una cosa... - Baixa aviat que prepararé el sopar. - Sí... Ara acabem el treball. - Acabem? - Sí, el noi aquest i jo. - Quin... Quin noi? - Doncs mama… Ell… - No hi veig ningú, fill En aquell moment la vista se’m va començar a desenfocar… Em tambalejava d’un cantó a l’altre, uns llampecs de llums intensíssims m’omplien els ulls... Vaig perdre el control. No sabia què feia. Vaig agafar la làmpara i vaig començar a colpejar-me el cap amb ella. Sentia a la mare de fons dir-me que parés. Em feia mal. No podia parar. Cada cop m’ho feia més fort. La mare m’estirava. El noi pigós ja no hi era per ajudar-me. Em vaig començar a marejar. Tenia ganes de vomitar. Un últim cop maldestre em va fer caure. Vaig picar amb el cap contra el terra. Els ulls se’m van tancar.

Em vaig despertar; despertar? Potser estava mort. Una llum blanca molt densa penetrava les meves retines i no em deixava veure amb claredat. És en aquell moment quan dos àngels se’m van apropar.

Llacuna de la Murtra –2011-

247


Eren dues figures blanques, altes, elegants, immaculades. No sentia res, només un brunzit al meu voltant. Això significava estar mort? Realment no sentia res excepte molt mal de cap. Les nàusees em van tornar a atrapar i si realment allò era el cel no m’hi volia quedar tota l’eternitat. Em feia por. No sabia que estava passant. Els àngels em tocaven el pit. Eren freds.

Em prenien la clau, tenia el puny

completament ferm, era l’últim que em quedava del món terrenal i no ho volia perdre. Me la tragueren.

- No es preocupi senyora, el seu fill es posarà bé. - Feia ja molt de temps que no li passava res així. - Bé, és normal, sap si li ha passat alguna cosa estranya últimament? - Just abans de l’atac va dir que estava amb un noi, però estava completament sol. - Sí, deliris i imaginacions, és un tret comú de l’esquizofrènia. - Però és posarà bé, oi? - Sí, sí. Per cert, a la seva mà hem trobat aquesta clau, l’aferrava amb totes les seves forces, sap d’on és? - Doncs sí, em sembla que és de la taquilla de l’escola. - A més de les contusions al cap de la caiguda hem trobat diferents blaus pels braços i el tòrax i aquests cops no tenen pinta d’haver estat produïts per un atac com el d’aquesta tarda, sinó més aviat per alguna altra baralla. - Però si ell és molt tranquil mai no es baralla amb ningú. - Va respondre la mare -

I no sap si a l’escola li fan el bullying o si potser l’han apallissat?

Llacuna de la Murtra –2011-

248


- Doncs ara que ho diu mai marxa de casa, ni torna content de l’escola i quasi totes les tardes va directe a la seva habitació sense sopar ni res, i algunes nits l’he sentit somicar... És veritat que potser alguna vegada m’ho ha intentat explicar però no li he fet cas, no me’l volia escolar, no ho volia acceptar.

Llacuna de la Murtra –2011-

249


SOLIDARITAT HUMANA Autors: 4t d’ESO C Institut El Calamot

PTT Aux. de vendes, oficina i atenció al públic 4t d’ESO A Col·legi Sagrada Família 4t d’ESO A Col·legi Immaculada

Lentament vaig tancar els ulls, volia oblidar aquella situació i no m’ importava res el que podia passar a la meva vida. El que veia en aquell moment eren els bons temps, els temps quan tothom portava una vida sense problemes i, el més preocupant, era poder pagar la hipoteca. El problema estava en què no volia morir allà, menjat fins als ossos sense esbrinar si era l’únic viu... l’únic de tota Barcelona.

A la matinada següent, l’ única cosa que sortia en el noticiari era la quantitat de gent morta durant la nit passada. Com un bon tonto ho vaig ignorar i em vaig posar camí al curro, no tenia més que fer.

Vaig sortir del pis, un 3r 1a ben situat al passeig de Gràcia i em proposava emprendre la baixada al pàrking . El so d’ una veu fatigada em va posar els pèls de punta. Vaig girar poc a poc i el que estava davant meu era en Joan, veí del 3r 2a. L’únic cosa de diferent era la quantitat desmesurada de sang i el gran forat en l’estómac que duia. L’únic que la meva ment podia pensar és que era un zombi. Vaig començar a córrer en direcció al pàrking, estava molt nerviós però havia de mantenir la calma, agafar el cotxe i anar-me’n d’aquell lloc.

Llacuna de la Murtra –2011-

250


Vaig entrar al cotxe i en sortir al carrer tot semblava mort, no hi havia gent, l’ambient era fantasmagòric i en avançar uns quants metres vaig poder observar com les botigues estaven destrossades, com si hagués passat una estampida per la ciutat. Però què collons ha passat aquí? Vaig pensar. Com és que no m’havia adonat del que ha passat a la ciutat aquesta nit? I vaig pensar... És clar! Les pastilles pel son que m’ha receptat el metge pel meu insomni són tan potents que no vaig sentir ni un soroll a la nit. Però ara, allò realment important era saber què havia passat aquesta nit . Saber perquè el meu veí semblava un zombi. La família! Estaran bé? Ho havia de comprovar, així que em vaig posar en marxa, camí a casa de la meva mare. De sobte, un home d’uns 30 anys va venir molt ràpid cap al meu cotxe. - Si us plau! Deixa’m entrar al cotxe! - Passa, corre! - Gràcies, gràcies! - Qui ets? - Ara no és el moment per presentacions, arrenca el cotxe, ràpid! - Primer, com et dius?! Em dic Àlex, ja està, ja saps el meu nom, ara corre! - No penso arrencar si no em dius què passa aquí.

Llacuna de la Murtra –2011-

251


- No sé ben bé el que passa, l’únic que sé és que no en sortirem vius si no arrenques d’una vegada! - D’acord! Dit això vaig pensar en un lloc segur on no hi hagués arribat aquesta “malaltia”, així que vaig posar camí a l’autopista. Allà per on passàvem estava destrossat i ple de zombis, vaig pensar en un altre poble: Gavà, que és on viu la meva mare, així m’asseguro un fora de perill.

No hi havia ningú pel carrer, tot això em feia mala espina. En arribar al portal de la casa de la meva mare vam veure unes taques de sang... Vaig pensar el pitjor.

Vam pujar al quart pis, vaig obrir la porta de casa i vam entrar ràpidament al vestíbul de casa. Mare! Vaig cridar, ningú contestava, Mare! Sóc en Josep! Un silenci aterrador envoltava la casa. - Anem al seu dormitori. - Estàs segur que la teva mare no ha sortit aquest matí? - No ho crec, no acostuma a sortir a aquesta hora. - D’acord anem a l’habitació, però amb precaució...

Abans d'entrar-hi vam anar a la cuina i vam mirar el frigorífic. Vam agafar tres ampolles d'aigua i dos paquets de sucs de poma i taronja. En Josep va mirar a l'armari i va agafar un paquet de galetes per si pel camí teníem gana. Quan vam entrar a l'habitació vam veure que la meva mare no hi era, però de sobte vam escoltar com algú entrava per la porta.

Llacuna de la Murtra –2011-

252


- Hola, que hi ha algú?- va dir la mare d'en Josep - Mare, ets tu?

En veure que era la seva mare, en Josep es va llençar als braços i li va preguntar què passava, però ella no sabia res. L'Àlex va dir que era millor marxar d'aquell lloc tan aterrador. Van baixar fins el portal. Les taques de sang havien desaparegut, però qui havia estat? En Josep va veure una ombra que sortia per la porta sobre les quatre del migdia, la van seguir fins que......BOOM!!

Va exclatar un cotxe, era el cotxe de l'Àlex, però ningú dels tres havia estat perquè estaven tots junts.

Vam anar amb precaució fins la segona cantonada del carrer Joan XXIII, on vam veure un grup de joves i els vam preguntar:

- Algú de vosaltres sap el que ha passat que no hi ha ningú pel carrer?- li va dir l'Àlex. - No, però crec que han dit a les notícies que no sortís ningú de casa perquè volien gravar una escena d'una pel·lícula- va dir en Joan, un dels joves De sobte va sortir el director: - Corten!! Hem podeu dir que feu fora de casa vostra? - Es que no sabíem que passava, per què no hi havia ningú als carrers? i per què hi havia zombis ? - Ah! d'acord. Doncs ara que ja ho sabeu podeu marxar.

Llacuna de la Murtra –2011-

253


En Josep, l'Àlex i la mare van marxar, quan un dels actors li va dir que paressin, però com ells tres ja sabien que era una pel·lícula van continuar caminant. - Pareu-vos, eh vosaltres!- cridava el director - I, ara, què vol?- van dir tots tres a la vegada - Abans m' heu dit que havíen vist zombis, però aquests no són de la meva escena - Llavors, d'on han sortit?

Tots tres, els joves, l'actor i el director vam marxar junts fins el PTT de Gavà, on veien que allà era d'on sortien els zombis. Vam entrar sense fer molt soroll, però un d'ells va trepitjar un tros d'una fulla d'un arbre que hi havia davant de la porta.

Un dels zombis se’n va adonar i es va quedar tot en un silenci aterrador. -Qui hi ha?- va dir el zombi Va sortir un del joves i li va dir: - Per què esteu tots els zombis aquí al PTT?- va dir la mare - Doncs, perquè han fet un equipament nou i hem decidit venir - Però, es que ara vindran uns nois i noies per estudiar i fer ús d'aquest equipament? - va dir l'Àlex - Ah! Llavors, farem un pacte.- va dir un altre zombi L'Àlex, en Josep, la mare, l'actor, els joves, el director i els zombis van anar a la sala polivalent que havia al Casal i van començar a pensar en el pacte. Després de tres llargues hores van decidir que els zombis es quedessin els caps de setmana i els nois de dilluns a divendres. - A mi em sembla fantàstic- va dir la mare

Llacuna de la Murtra –2011-

254


- Jo crec que també, d’aquesta forma podrem gaudir tos per igual amb el nou equipament que han fet a Gavà.

Estava segur que tot el que havia succeït era un somni rar i horrorós. Vaig llevar-me com un altre dia i vaig mirar per la finestra. En veure la cafeteria s’estava cremant se’m va posar la pell de gallina, però no només amb això, sinó també amb la botiga d’electrodomèstics que hi havia al costat... Potser, el somni havia servit per despertar i adonarme del que estava passant. Vaig agafar les claus del cotxe, em vaig vestir de seguida i vaig agafar l’arma que el meu avi m’havia deixat quan va morir. Vaig baixar ràpid per les escales, tant, que gairebé em mato. En obrir la porta que donava al carrer vaig començar a observar que tot estava destrossat: cotxes bolcats i cremats, botigues trencades, cases en flames ... Vaig anar corrents al cotxe que estava al pàrquing i, de sobte, sense previ avís, van començar a sortir gent, estaven bojos. Van començar a esprintar darrere meu! Vaig córrer i córrer fins que els vaig perdre de vista. Després vaig asseure en un banc i vaig començar a reflexionar sobre què estava passant, què dimonis estava passant a Barcelona!

Vaig pensar en coses que podria dur a terme, però no sabia què fer: anar a casa de la meva mare i arriscar-me... Vaig decidir anar-hi finalment, perquè era l'única persona que tenia en aquesta vida. El que em va semblar més estrany de

tot això és que estava fent el

mateix que en el meu somni i vaig pensar que, potser, també era un malson així que em vaig pessigar, però per desgràcia no em vaig despertar. Vaig trobar una moto tirada a terra, la vaig agafar i vaig donar-li gas fins que vaig arribar a l’autopista en direcció a Gavà. No m’ho podia creure a l’autopista estava tota plena de cotxes que s’havien estavellat contra les barres de seguretat o entre ells, en

Llacuna de la Murtra –2011-

255


definitiva, allò era un caos total. Així que em va tocar ananr esquivant tots i cada un dels vehicles estavellats de l’autopista. En arribar a la sortida de Gavà, el primer que vaig veure va ser l’enorme estàtua del Barnasud destruïda, quasi no s’aguantava dreta. Gavà es trobava en les mateixes condicions que Barcelona.

Ràpid vaig accelerar per arribar a casa de la meva mare. En arribarhi, vaig veure una camioneta de la tele davant la porta de casa. Vaig deixar la moto i vaig entrar corrents a casa. La meva mare estava parlant amb els de la tele, i sense adonar-me’n, vaig abraçar-la fort i li vaig explicar tot el que havia vist.

La mare no entenia què li deia i, donant una excusa a la periodista, va demanar-me que em calmés. Vam anar a parlar a la cuina. La cuina de la mare era molt gran, tenia una taula rodona de fusta amb cinc cadires situada al costat de la finestra que la il·luminava; una nevera blava molt estrafolària davant de la taula; el marbre negre del costat de la pica estava ple de gots i plats de mil formes diferents, feia anys que la mare en feia col·lecció; el forn era l’única peça nova de la cuina, li havia regalat per al seu aniversari, feia un mes. Una olor a cendres ens va embolcallar, la finestra era oberta. La meva mare em va explicar que tot haviaestat un somni i que el que li explicava era una ximpleria que no passaria mai perquè era una història inversemblant. Llavors, com veia la meva mare que no em creia, li vaig dir que sortís fora. Vam obrir la porta de la cuina que donava a un petit balcó d’un 4t pis situat a la plaça Catalunya i ho va veure tot, es va quedar bocabadada. Vam tornar dins perquè es pogués asseure i tranquil·litzar-se una mica, però la major sorpresa va ser que ja no estaven els de la televisió, tothom havia desaparegut, ni rastre de les càmeres, ni dels focus, ni dels cables...

Llacuna de la Murtra –2011-

256


Vàrem buscar per tota la casa, però res ni rastre dels periodistes ni dels seus estris. Em trobava marejat, a més portava un dia sense menjar, tenia gana. La meva mare, tot i que estava preocupada, va decidir

fer-me

una truita i així amb l’estómac ple podria pensar

millor respecte a tota la situació que teníem a sobre.

La meva mare i jo vam agafar el seu cotxe i vam anar a fer una volta perquè volíem saber

què estava passant. Per allà on passàvem

només vèiem silenci i buidor. De sobte, vam veure una ombra que es ficava dins del supermercat del barri les Bòbiles. Vam decidir anar al seu darrere i vam aparcar el cotxe al seu pàrquing. L’ombra era d’una nena petita d’11 anys, aproximadament, amb el cabell ondulat, ros i amb uns grans ulls de color blau cristal·lí. En la seva mirada vam veure alguna cosa que no ens agradava però igualment li vam preguntar si sabia on estava tothom i què hi feia ella, allà, tota sola.

La nena no ens va dir res, però ens va agafar de la mà i ens va portar fins

al

departament

de

televisions i vam observar les grosses pantalles de plasma emetent

que

estaven

les

notícies

internacionals. Només vam veure imatges, ningú no parlava, només es veien carrers

desolats,

cotxes

abandonats, vidres trencats, botigues amb els aparadors destrossats, fins i tot taques de sang pel terra que ens ensenyava que amb poques paraules érem, potser, els únics supervivents del planeta.

Llacuna de la Murtra –2011-

257


Vam agafar un carro i vam començar a agafar provisions, perquè no sabíem quant duraria aquesta situació.

Van passar els dies i continuàvem amb la nena. Poc a poc va anar agafant confiança amb nosaltres, però continuava sense parlar. Fèiem el que mai havíem imaginat que podríem fer: agafar menjar sense pagar, entrar a la farmàcia i agafar medicaments... Jo, que era de sortir a fer una volteta a la Rambla o fer un partit al camp municipal em quedava a casa de la mare totes les hores possibles. Quan sortíem portàvem pals, ganivets i l’arma de l’avi per a un possible atac d’ombres que apareixien i desapareixien en els llocs ombrívols.

Però, passats un parell de mesos, vam decidir que així no volíem viure: trobàvem a faltar el contacte amb la gent, els amics o coneguts. Llavors, vam decidir sortir i buscar supervivents. Si nosaltres érem vius, segur que en algun altre indret hi trobaríem gent com nosaltres, que sortia poc o que s’amagava. Teníem molt bons amics a Madrid i a Granada, no en sabíem res, però crèiem que era un problema de les antenes i els satèl·lits que havien deixat de funcionar. Així que vàrem posar roba en una bossa, menjar per uns quants dies i vam muntar al cotxe tots tres. No portàvem gaire benzina al dipòsit , havíem d’anar a la benzinera del Barnasud. Vam agafar el carrer Sant Joan fins a la plaça de l’Església, vam girar a l’esquerra i just quan passàvem per davant del col·legi Immaculada Concepció, l’escola de les monges, vam sentir uns sorolls aguts, era el timbre de canvi d’hores. Jo havia estudiat quinze anys allà i aquell so m’era molt familiar. Davant del dubte, vam decidir aparcar a la

Llacuna de la Murtra –2011-

258


zona blava del davant, sense pagar, i amb molta por i molta cura vam entrar-hi, vam recórrer els despatxos, el poliesportiu, les classes de primària, de l’ESO de la primera i segona planta. Tan sols quedava les tutories i els laboratoris i... sorpresa!! Al laboratori hi havia deu persones treballant, estaven provant barreges de líquids amb uns tubs molt gruixuts. Tots plegats ens vam espantar quan ens vam veure. Ells també es pensaven que eren els únics supervivents.

Tots vam començar a parlar alhora, estàvem tan contents que rèiem i ploràvem. Ens van explicar que ells ho havien vist tot i que havia estat un malson, no s’havien atrevit a sortir de l’escola (per això no els havíem trobat), vivien dels queviures del menjador i rentaven

la

roba

a

mà.

Estaven molt preocupats i se sentien culpables d’allò que havia passat perquè ells eren qui, sense voler, havien creat la substància volàtil que havia tornat a la gent en morts vivents i després es desfeien i desapareixien. Ells no s’havien transformat perquè havien trobat un antídot. Vam decidir quedar-nos a Gavà i amb paciència i amb l’esforç de tots tornaríem a crear una societat plural on hi cabés tothom.

A l’escola vaig trobar una professora, l’Imma, se la veia assenyada, havia entrat un cop jo ja no hi era, m’hi vaig enamorar i vam criar junts la nena. Vàrem ser la primera família. A la nena li vam haver de donar l’antídot, igual que a la mare i a mi.

Llacuna de la Murtra –2011-

259


Contes Cooperatius Llacuna de la Murtra 2011