Issuu on Google+

HISTORIES, RELATS I LLEGENDES Llibre Primer: Descobriment

Autora: Liliana Castillo Girona


INDEX El meu Sant Jordi Amb la motxilla a l’esquena El meu poble El Super Rodamón La historia d’una Placeta La Musica i la Lluna Peter Pan El Trajecte Una Tarda a la Biblioteca Una historia Tecnològica Vampir Cercant un camí de somni


El meu Sant Jordi

A

hir i com cada any des que tinc us de raó i puc anar-hi tota sola pel món, veig el dia de Sant Jordi el més bonic de tots. Deu ser per les parades de llibres i Roses (que envoltades de tanta cultura desprenen amb més força els seus perfums i fan més vius els seus colors convertint el temps en una joguina). Ahir era el primer Sant Jordi gaudit a Ripoll i si em permeteu, us l’explico. “Com cada matí el bèstia del mòbil despertador “em va tornar a la realitat a les 7 del matí. Tot i fer mal dia i a estones ploure, no em va aturar la meva celebració particular. Naturalment abans de sortir, vaig prendre el meu cafè assaborint una espectacular Magdalena Ribetana sucada amb la llet, i, quin goig! dur-me-la tant melindrosa a la boca. La resta del temps transcorregut fins l’arribada a Ripoll, manca d’importància, per tant l’ignoraré. Eren aproximadament les 12 hores quan sortia de la estació de Ripoll i em dirigia cap a les placetes on tenien lloc diferents Actes de la Diada, però no, sense abans passar per la meva oficina bancària i recollir un “regalet” (La nit de les papallones): aquest llibre us l’aconsello. El que més m’ha agradat és la escriptura de l’autor, la seva combinació de paraules i l’observació de detalls fan de l’obra una màgica i hipnòtica historia plena de narració, descripcions i vivències on no hi ha cabuda pels teus sentiments, tan sols sents la Carla.

fotografiar les Roses (vermelles, negres, grogues, blaves, blanques, multicolors), una barreja de races entre flors. No sé quants cops hi passava per cada parada, però em deien: - no t’has decidit encara?. I realment no, no m’havia decidit quina escollir. Totes eren precioses. Així que, arribada a un estat d’esgotament em vaig asseure en un dels jardinets de Ripoll, i tot i seguir plovent va ser quan vaig llegir el llibre “la nit de les papallones”, i gràcies a ell, sabia quina Rosa dur-me. Estava esgotada, tenia por de no trobar-la, em vaig afanyar, i tal va ser la meva sorpresa quan les vaig veure. Encara hi eren!!!!. Les vaig mirar molt bé, gairebé mitja hora contemplantles, intentant percebre el perfum, fins que de sobte una Rosa petita, la més senzilla de totes em va captivar. No era de les més vistoses però sí la mes olorosa. Vaig pensar, . . . (aquesta flor es farà gran). Les dependentes em van preguntar: - estàs del tot segura?, n’hi ha d’altres molt millor. Però em va agradar i sí la vaig comprar. Fixeu-vos-hi si es senzilla que fins i tot em van fer una rebaixa!!!!. I així, amb el llibre i la Rosa vaig decidir donar fi al dia. Aquest matí quant m’he llevat encara era més bonica.

Tot i no deixar de ploure en tot el dia, no em podia d’estar veure, olorar i

. . ./ .


Amb la motxilla a l’esquena “Camina que caminaràs i sense adonar-te’n arribaràs”. Això és el que sempre hem dic quan de vegades el sol comença a descendir i amagar-se rere les estranyes i magnifiques muntanyes que em cerclen i semblen no voler desferse’n de mi, evitant per tots els mitjans no aconseguir ni tan sols sentir la proximitat de l’acabament del camí gaudit. “No et fa por anar-hi pels boscos, els cims i els camps tot i trobar-te amb mal temps, sabent que potser encara et manca estona per arribar-hi a casa”?. Aquesta és una qüestió que molts cops la gent coneguda em planteja. Quin mal creuen que es pot arreplegar quan et trobes:. . . “envoltada d’arbres intentant esgarrapar els núvols que s’escolen entre les seves grosses branques i humitegen les verdes fulles de les quals sempre et cauen gotetes d’aigua de la seva rosada”, ó quan. . ., “surts d’un bosc ombrívol i fosc i de sobte topes de front amb immensos camps d’herba fresca i verda alimentant a les bèsties de les valls que lliurement i amb alegria pasturen sota la potent daurada llum del sol”, ó quan. . ., “desprès d’un gran esforç i d’obstacles superats, aconsegueixes arribar per sobre dels 2800 metres d’alçada i et converteixes durant unes hores en àliga, caminant per les seves carenes, podent-hi tocar els núvols, veient com es formen i et traspassen. Elles sempre hem deixen pujar i caminar per les seves espatlles, veure i viure com les aus, veure i viure com els isards, saltant d’un roc a un altre, i, escoltant el xiulet d’avís de les marmotes per anar a protegir-se dins dels seus caus”. (Com d’insignificants som quan deixem els seus sostres i tornem al nostre terra). Majestuoses i misterioses muntanyes, quin mal podeu desitjar a tot aquell visitant que us estima?. Sempre les he respectat i elles a mi, francament no sé quin esdevenir tindré, quan arribi el dia que ja no pugui pujar al seus sostres i caminar per les seves espatlles, veure i viure com les àligues, sentir el xiulet de les marmotes, veure grimpar els isards d’un roc a l’altre, i sentir-me travessada i envoltada pels núvols, respirant-los.


Quan la flama de la vida que fa viure la meva ànima comenci a fondre’s, “les fades, els gnoms i els fullets” no m’esborraran mai el record de les muntanyes, els boscos i els camps de la vall que tanta estimació em varen donar. La meva resposta es No. Por de trobar-me en contacte directe amb la Mare Natura. . . ?, No, no m’ho perdonaria mai si així fos.

. . ./ .


El meu Poble Avui, novament des del bar Núria i asseguda al costat de la calefacció mirant per la finestra que dona al riu Freser, us descriure el poble que em va enamorar. No sé si aconseguiré fer-vos arribar els sentiments que em desperta i la seva bellesa, de tota manera ho intentaré. Imagineu-vos que sou en un lloc molt alt i teniu la sort de baixar el cap per veure’l. Si ja esteu situats podem iniciar el nostre recorregut per la vila que tants cors ha robat. Ribes de Freser, orientat de sud a nord i a cavall entre tres rius que el travessen (Rigart, Segadell i Freser), fan d’ell un dels més freds de Catalunya. Els hiverns son duríssims, les primaveres i tardors es confonen amb el blanc de la neu, i els estius regalen al poble i a la seva gent escalfor, alegria i colors. Hi arriben turistes de totes parts del món, quedant meravellats de l’aire, l’aigua i la terra que envolta aquest poble tan fred. Els carrers son petits i estrets, plens de records, des del carrer Sant Quintí, fins a la zona esportiva sense oblidar les carreteres que surten del poble cap a Pardines,Queralbs i Puigcerdà. Sortint del poble en direcció sud, ens trobem la RENFE i al seu costat la estació del cremallera de Núria, una gran construcció ferroviària portada a terme pels antics Ribetans a qui hem d’estar agraïts.

Ara ens dirigim cap al poble, deixant enrere l’aparcament de cotxes i ambdues vies ferroviàries, ens topem de cap amb el CONDIS, el bar Gusi, i la botiga de venda d’objectes i material de muntanya (tan perseguida pels amants de la natura i l’esport), una mica més allunyat però en la mateixa direcció i a l’altra cantó del riu, hi ha el parc de bombers i l’escorxador. Entrem al poble passant per sota el pont del cremallera que creua el riu Freser, i el qual ens acompanya durant un trosset fins a la cruïlla que es desvia cap a Bruguera, el Passeig d’Àngel Guimerà i el carrer Sant Quintí, amb dos parcs petits tant a la dreta com a l’esquerra. Nosaltres girem pel vessant dret, i pugem pel carrer dels plataners amb el riu sempre al costat. El passeig d’Àngel Guimerà (un dels més bonics del poble) ens dona la benvinguda amb els seus arbres i els bancs de fusta i pedra, fins que es mor just davant la bodega de Ribes. A la dreta del passeig hi ha l’escola Núria, i la residència d’avis. Quan el poble es converteix en temporada alta s'instal·la la xurreria ambulant, i per les tardes soleiades tant de l’hivern com de l’estiu, trobem la qua de gent esperant la xocolata calenta i els xurros, o bé, les patates amb quetxup i crispetes. Des del Passeig tombem a l’esquerra i ens trobem amb la Placeta de Ribes, (Plaça del Mercat), lloc de trobada dels vilatans i els nens, que, quan surten de l’escola passen una estona jugant,


mentre les mares, els pares i els avis esperen asseguts veient la juguesca dels seus infants fins que és fa l’hora de sopar i aleshores deixant buida i en silenci a la placeta fins l’endemà. Continuem el recorregut en descens, pel carrer Major, de sobte, sentim una olor dolça i agradable de la pastisseria, que ens confon els sentits i ens endinsa fins el cor mateix del carrer mostrant-nos una botiga rere l’altra: Cal Pairó, Terra Baixa, Gestaga , la Fundació Televall, el Cinema, la Farmàcia, la Ferreteria, el Palau, la Fruiteria, el Forn, la Galeria d’Art, l'Església, la Plaça de l’Ajuntament amb la seva Oficina de Turisme, la Policia, la Biblioteca i la Rectoria. Ens recuperem de l'encís i arribem a la cruïlla amb la carretera de Puigcerdà i el carrer Sant Quintí, on hi ha l’hotel Sant Antoni i el bar Freser. Si seguíssim baixant pel carrer de Sant Quintí tornaríem a l’estació. Aquí també podríeu comprar: a l’Autoconsum, la Botiga de Queviures, els Forns de pa i la Carnisseria, l’Estanc, una botiga de decoració, una altre de roba tipus Terra Baixa, els hotels: Prats i Catalunya, una perruqueria, la Oficina de Correus, i Crea.cat Tornem enrere pujant pel carrer Major i arribem fins a l’alçada de la Sabateria (Carme Aran) i en Paret (una botiga de roba molt xic), quan ens sorprèn un carrer de pujada que ens duu fins el Nostra Senyora dels Desamparats (molt tranquil pel que fa a la gent i els cotxes). De principi a fi tenim: al costat

mateix de l'Església, Ca la Montse (una botiga de plantes d’interior), el vídeo club del poble, (on també hi reparen aparells televisius), i poca cosa més. Abans d’acabar el carrer hi ha l’ermita dels Desamparats, petita i molt bonica. Ens dirigim fins al final del mateix i sortim al carrer Núria, (on els aires que baixen de la Vall, l’acaricien convertintlo en el més fred de tot el poble). Passegem una estoneta per aquest carrer, i descobrim l’Alba (botiga de carns selectes Ribetanes), la llibreria Bonamaison (on hi compro sovint premsa), Aigües Puigmal, Cal Perpinyà, una botiga de roba, el Ginebró, i si seguíssim pujant no solament sortiríem del poble sinó que es transformaria en la carretera de Queralbs, fent-nos passar pels pisos de protecció oficial "la Colònia" i Max Plàstics, S.A.. Tornem a la Plaça del Mercat baixant pel carrer Eres, on també podem gaudir de les botiguetes: de roba, de plantes i llaminadures (l'Estoneta), una bugaderia, el Casal Municipal de Cultura, el bar Núria, i novament la Plaça del Mercat, amb la botiga d’en Manel i la Rosa (Imatge i So), fent cantonada amb el carrer Major. Des d’aquí girem a l’esquerra, creuem el pont sobre el Riu Freser i pugem a la zona esportiva, on trobem el camp de Futbol, el pavelló d’esports, una pista de tennis, i la piscina municipal, (qui ajuda a refrescarnos quant ens apreta l’escalfor de l’estiu). De la zona esportiva podem tornar al poble pel Passeig de la Margarideta,


rodejat d’arbres i bancs, amb una zona de picnic i la font de Santa Caterina (per mi, és el passeig del bosc), o bé, passant per davant de l'escola d'anglès pels nens. Dirigint-nos cap a la ultima font del passeig anem directament a l’estació de Ribes Vila del cremallera, però, si creuem el pont sobre el Riu Segadell, arribem al carrer Nostra Senyora de Gràcia, enllaçat directament amb la carretera de Ribes Altes i Pardines, passant just per sota del castell de Ribes, (actualment en restauració). Nosaltres baixarem per Nostra Senyora de Gràcia fins a la cruïlla amb el carrer Núria, i anirem superant: l’Hostal Porta de Núria, el bar Sol, un súper de nova creació al poble (Schlecker), una botiga d’Estètica i massatges, i l’enllaç amb el carrer Balandrau, on hi ha Ca L’estrada, una joieria, un forn, i una botiga de fruites, ah. . .i l’Hotel els Caçadors. No hem d’oblidar l’Hotel Resguard dels Vents i el seu SPA, l'hostalatge de turisme rural Ventaiola, els racons verds del poble, i una menció molt especial a un carrer el qual he preferit deixar-lo sol, per quedar-me una estoneta i així gaudir del seu passat. Es un exemple de vila antiga, ben conservat, de forta pujada fins al seu final, amb uns rocs de diversos tamanys que formen el terra. Les vivendes a dreta i esquerra, son baixetes, no superiors a tres plantes, amb els seus

fanalets a cada façana, encenent la foscor de la nit. A l’extrem, té el seu Sant Cristòfor qui dona fi al seu trajecte com si d’una via verda es tractés i uneix alhora les dues comarques: Ripollès i Cerdanya. Hi ha una casa de pedra, (antiga casa de pedra), la casa de Can Quel, de tres plantes, petita de dins, abandonada, trencada i plena d’humitats, però, que es el desig de molts no tan sols pel privilegi diari del seu paisatge sinó per les abraçades del sol que l’acaricien i l’omplen de vida. Molts nuvis li han sortit i a cap n’ha escollit, com m’agradaria entrar-hi. Aquest és el carrer Cerdanya, la darrera descripció del poble, encara hi ha més,

tot i ser petit és més gran del que sembla, construït seguint les lleres dels seus tres rius, i en funció de les seves muntanyes, és el poble de l’art i la bellesa, on el temps tot i transcórrer, s’atura fent regnar, el saber fer dels vilatans.

. . ./ .

Records de Ribes.


El Super Rodamón Es poden comptar amb els dits de les mans les vegades que em poso la televisió un diumenge, però ahir, la vaig engegar just a temps per veure una pel·lícula senzilla i molt sentida que feien per la TV3. Basada en fets reals, explica la historia d’un jove que cansat i fastiguejat de la seva vida material, decideix marxar a l’aventura, renunciant a tots els seus estalvis, carrera i comoditats que et brinda la societat quan ets un “ciutadà de primera”. Cremant els últims dòlars que li restaven i renunciant a tot contacte humà, es dirigeix a un llarg camí sense inici ni fi, per ell tan sols existia la natura, el animals, els boscos, les grans muntanyes, els llacs i rius, els arbres. Que cercava?. Amb rancúnia cap als seus pares i una desesperada crida a la llibertat, ell cercava la felicitat, caminant de poble en poble, travessant rius amb canoa, caient-ne i tornant-se a aixecar, compartint camí, menjar i feines temporals amb d’altres rodamóns que li permetien guanyar uns pocs dinerets per seguir la seva marxa, va viure una gran aventura. Aprenent de tothom i ensenyant a tot aquell que podia, s’aproximava a la plena harmonia amb els quatre elements de la natura creient poder convertint-se en el cinquè, “un esperit lliure”. De vegades les seves mancances li feien passar gana, fred, cansament extrem, però ell sempre es deia: “ets fort ho pots fer, aixecat i segueix”. El seu somni era arribar a Alaska i viure enmig de les muntanyes, compartir l’espai amb la resta dels animals, integrar-se amb la “societat natural”. Durant molt anys va seguir com a rodamón, però, el seu cos en comptes de fer-se més fort, de mica en mica es debilitava alhora que ell escrivia en unes quantes fulles totes les seves experiències. Dia a dia el seu cos li demanava tornar a ciutat però ell li negava. El seu final va ser trist i solitari, era tanta la seva debilitat que només li van restar forces per escriure les darreres paraules, l’acomiadament i el record cap als seus pares, dient-los: “si ara anés corrent cap a vosaltres i us abraces veuríeu el que jo veig, la felicitat i la llibertat”. Recordeu, “l’esperit humà es nodreix sempre de noves experiències”, jo ho he fet, l’he cercat i finalment l’he trobat. Perdoneu-me per haver-vos abandonat. La meva curta vida ha estat plena, sí he mort sol, trist per no poder seguir com a rodamón, però finalment, m’he retrobat a mi mateix i aquesta és la meva herència, que les fulles escrites serveixin per a tots aquells que anellin un mon i una vida diferent, que no tinguin por de fer allò que els hi agrada, i els fa feliços, perquè al cap i a la fi la felicitat son moments, i cal saber aprofitar-los. Bona nit “Societat” El Super rodamón.

. . ./ .


La historia d’una Placeta Avui us explicaré la historia d’una noia que sempre s’asseia a la terrassa del bar Núria, el més a prop possible de la vora del riu. Li meravellava sentir el seu cant mentre esmorzava un entrepà de formatge amb tomàquet i assaboria el primer cafè del dia, tot veient a la gent anant i venint, alguns amb bosses de la botiga Palau (venedors d’una carn d’alta qualitat i on sovint ella hi comprava, sobretot pel que fa a les croquetes: d’espinacs, formatge, rostit, pernil, bacallà i un somni de varietat per a els paladars més fins,). Li agradava veure com aixecaven les persianes de les botigues, i sortien els amos escombrant el seu tros de vorera. Li agradava veure els vianants passejant, d’altres treballant (fent manteniment dels fanals de la placeta ó bé guarnint els roures mil·lenaris per motius festius), sense oblidar els interessats en el taulell de convocatòries de l’ajuntament. Li agradava veure a una senyora escombrant el balcó de casa seva i alhora preparant els testos que donarien acollida les petúnies, (unes flors molt senzilles però molt boniques), sempre a la mateixa hora. Al temps que la placeta despertava de la nit, els ocells feien de les seves amb els seus cants i juguesques. Els ànecs (únics habitants dels tres rius que creuen el poble), amagaven el cap sota l’aigua cercant peixets petits per poder fer el seu àpat del dia, i, un cop ben tips sortien de l’aigua tot passejant una estoneta per la llera dels rius. I així, amb anades i vingudes, el temps ens feia envellir a tots, menys a la Placeta. El passeig del costat del riu Freser (principal riu de Ribes), podíem veure els avis asseguts als bancs de pedra fumant, xerrant i recordant èpoques ja passades, esperant la fi dels seus dies. Els nens de l’escola Núria aprenent pel dia de demà, fins que tocaven la campana del patí, aleshores escoltaves els seus xiscles i rialles tornant a ser infants, sense preocupacions ni maldecaps. El món de la infantessa de Ribes, qui pugues viure’l!. Tot això la placeta de Ribes ho sap, ella sempre hi ha estat i serà. No hem d’oblidar el Cinema Catalunya, (principal distracció del poble); hi va haver un temps on es va témer que tanques, però gràcies a la solidaritat i la generositat de la gent de Ribes es va mantenir. Projectaven moltes pel·lícules comercials i fins i tot els partits de futbol, essent el Barça el protagonista, no sempre sortien festejos quan s’obrien les portes, però, el Cinema ho comprenia. Així és el futbol, hi havia dies de dol i de tristesa i dies d’autèntica eufòria. El Barça sempre deixa empremta.


Teníem la botiga d’en Manel i la Rosa, (imatge i so). On aquesta noia va omplir el seu pis amb tots els seus aparells d’una eficiència i qualitat que bé podrien ser la enveja de les botigues més anomenades de Barcelona. El cafè de la plaça, la sabateria, una botigueta petita de llibres, diaris i revelat de fotografies, (senzilla i acollidora), i el bar Núria amb la seva terrassa, sempre situant-se a la vora del riu per poder escoltar el cant de l’aigua combinat amb el dels ocells. La placeta estimada que ha vist, veu i veurà sempre la vida de la nostra gent, del que un dia va ser Ribes i del seu pas pel temps. Potser aquesta noia sent nostàlgia per no poder-s’hi quedar definitivament a la Placeta, però sap que sempre hi torna. Per més anys que hi passin ella sempre hi serà per recordar-nos a tots que l’ànima, l’essència i el cor de Ribes és ella: la Placeta. Aquesta noia ho sabia i una part d’ ella sempre moria quan s’allunyava. . .

. . ./ .


La musica i la lluna Diuen, que una nit Beethoven i un amic caminaven pels carrers de la ciutat de Bon, i, tot passant per un dels barris més pobres, es van sorprendre en sentir una música provinent d’una de les cases. Beethoven amb la seva habitual brusquedat va creuar el carrer, obrí la porta d’una forta empenta i sense cap mena d’escrúpol ni pudor va irrompre dins la casa. L’habitació era precària i la seva il·luminació molt dèbil, tan sols una espelma era l’única font de claror. Un home jove treballava assegut en un racó de la estança reparant sabates, mentre que una dona jove, quasi encara una nena, es trobava davant d’un vell piano quadrat. Ambdós es van sorprendre per la seva brusca irrupció, però la sorpresa d’ells no va ser superada per la de Beethoven en assabentar-se que la noia era cega.

El seu esperit era tan ple de joia per la interpretació de la noia, que li va voler fer un regal, i, tot aproximant-se cap al piano es va asseure’s, posà les mans damunt les tecles i començà els primers acords de la millor sonata mai composta en tota la historia de la humanitat. Beethoven es va girar cap a la finestra per contemplar la rodona i platejada lluna, quan la musica no deixava d’inundar aquella pobre i fosca estança.

Beethoven completament confós s’hi va disculpar explicant que havia restat tant impressionat amb la bellesa i qualitat de la musica creada per la conjunció dels dits de la jove sobre les tecles d’aquell vell piano, que volia saber qui era.

. . ./ .

Així, diuen que va ser com naixé el magnífic “Clar de Lluna” de Ludwig Van Beethoven.


PETER PAN No sé que dec haver somiat, però quan m’he llevat he estat brutalment assetjada per anar fotografiar a un “Vell Parc”. Un “Vell Parc” que ens ha vist créixer i morir i ha estat en molts moments de la nostra vida “Un Gran Amic”. Passejant per cada racó d’Ell i observant tots els seus camins i llocs d’esbarjo, l’he anat fotografiant, per posteriorment comprovar en cadascuna d’elles el resultat obtingut i aleshores: He recordat… He recordat de quan era petita com desitjava que arribessin les xafogoses tardes d’estiu per anar a jugar amb la pilota i córrer pels diferents indrets que oferia el “Vell Parc”, bastant canviats pel pas del temps, però, hi segueixen sent. Un cop més he estat atacada per la nostàlgia i els records, malenconiosos i bonics records. Quan em cansava de córrer, fer tombarelles per l’herba, amagar-me i pujar per les branques dels arbres, m’agafava molta set i gana. La meva mare sempre duia un cistell amb un mantell que utilitzava per posar les begudes i els entrepans a sobre, a banda d’un termos de cafè i pastes per ella i per algunes amigues seves. Tant el

meu germà com jo gaudíem d’aquells berenars, on un cop satisfets, seguíem amb els nostres jocs. A voltes, els arbres del “Vell Parc”, formàvem (i encara ho fan) petits boscos que utilitzaven dins la nostra fantàstica i imaginativa infantessa, com a petites illes on protegir-nos dels pirates. Amb petites branques que hi havien pel terra intentàvem construir cabanetes per fernos un poblat i simular un estil de vida. Aquest estil de vida ha donat pas a un altre: “l’estació, les vies i el trenet”, també hi ha llocs d’esbarjo moderns, on els nens de “la nova era” gaudeixen de les seves estones de joc. Seguin caminant i fotografiant, no em podia passar per alt el teatre de pedra, que tants moments d’alegria m’havien donat. Tant el meu germà com jo fèiem competicions pujant i baixant les escales, comptant el temps, per saber qui era més ràpid. Allunyant-me d’aquesta zona m’he apropat a l’estany dels ànecs, un mena d’illeta amb un pont (sempre era i segueix tancat), on els ànecs feien la


seva vida, i recordo com m’hi estava estona contemplant aquelles bestioles que fins i tot a l’ hivern es banyaven sense patir fred. Malauradament ara es sec. Dels tres estanys d’aquest “Vell Parc” tan sols dos, son plens d’aigua i ànecs, però, son tant diferents de l’estany illeta, que no m’he volgut aturar gaire temps per no sentir tristesa. No sé si l’estany de la illeta tornarà a gaudir de vida, però, si estiméssim el “Vell Parc” li tornaríem. He fotografiat les fonts del “Vell Parc”, una d’elles en especial seca, aquesta font sempre m’havia agradat molt, per ser el seu sortidor la cara d’un lleó. Passant pel costat de la piscina he recordat dos estius on hi vam anar durant cada dia. He recordat com saltava per llançar-me a l’aigua, de vegades em donava per fer un salt mortal i caure a dins, d’altres feia “la bomba” i d’altres simplement em llençava de cap. Tan el meu germà com jo competíem, i desprès d’esgotar-nos ens tombàvem al costat de ma mare per descansar i prendre l’escalfor del sol. A les 19 hores quan tancaven, ens veiem obligats a fer una pujadeta per tornar cap a casa i Déu meu, com em costava. Actualment es troba en obres, potser per millorar-la o anul·lar-la, esperem que sigui pel primer cas. Passejant, fotografiant i recordant tot això no he pogut evitar riure’m de mi mateixa, i alguns ciutadans que es creuaven amb mi no ho entenien, però, tan se val. Hi va haver un temps que em preocupava molt com em veies ó que penses la gent de mi, ara, francament, no m’importa. Que diguin i pensin el que vulguin, jo no deixaré mai de ser feliç, a la meva manera, però, sempre feliç.

Finalment he sortit del “Vell Parc” amb totes les fotografies, i m’he vist amb la necessitat d’explicar-vos el que he sentit, el que he recordat. Una estranya pau i tranquil·litat m’ha envaït l’ànima mentre fotografiava cada racó d’aquest “Vell Parc”, i encara no sé el perquè. De l’única cosa que sí n’estic segura és: per més que passi el temps, hem de conservar la fantasia, la imaginació i la il·lusió, no us faci por recordar, aquests son bons, potser hi ha alguns que poden fer mal, però si els veieu com a superats això us farà encara més grans i savis.

I per acabar dir-vos que el temps no s’aturarà mai, però, mentre escoltem cadascun de nosaltres aquest PETER PAN que tots duem a dins, sempre ens veuran més joves del que realment ho puguem ser. Aquest ha estat un homenatge a un “Vell Parc” que ha estat protagonista de la vida de molts ciutadans de Cornellà de Llobregat. Can Mercader.


Ara m’acomiado de vosaltres, el meu món m’espera i recordeu, alimenteu sempre la fantasia, la il·lusió i la imaginació, això us farà lliures.

Peter Pan.

. . ./ .


El Trajecte

E

s possible que veient-me us penseu que soc totalment nou i recent, però, ja us dic ara: “les aparences enganyen”. Vaig néixer aproximadament entre els anys 1953 i 1961, ó això és el que sempre m’han dit; deu ser cert, ja que de records anteriors al 53 no en tinc.

El que no sé, és perquè essent mascle em van posar nom de dona, he intentat esbrinar-ho sense èxit, però paciència, la meva vida és molt llarga i ja arribarà el dia que algú m’ho expliqui. Diuen que des dels meus inicis i jo dic, encara avui, sempre he estat un èxit econòmic molt oportú, el més famós i original de tots els temps, i de gran atracció sobretot pels més petits. He viatjat i viatjo per tot el món, sent els meus països preferits: Itàlia, Espanya, França, Alemanya, Irlanda, Gran Bretanya i fins i tot a l’altra costat de l’Atlàntic: Brasil i Argentina. He tingut diferents pares, mares, germans, etc entre biològics i adoptius amb una gran reputació i saber fer. La nostra família ha arribat a ser tan gran que si tots ens poséssim d’acord per córrer, el planeta terra sortiria de la seva òrbita habitual, tranquils que no ho farem. Això era abans, ara ja no en som tants, però jo, encara existeixo. Sempre he estat envoltat per personatges de la Aristocràcia i Enginyers Aeronàutics. Quina relació deuen tenir, us preguntareu?. Doncs, no ho sé, però, m’han canviat tantes vegades de vestimenta guarnint-me de mil formes i colors diferents que la única paraula adreçada a ells és: gràcies. No sempre he quedat guapo però després m’han recompensat innovant-me i millorant-me, com veureu en les fotos que us deixo. Crec que ja es hora de dir-vos el meu nom, sisplau, no rieu quan el sentiu, em fa una mica de vergonya, perquè soc un mascle amb nom de dona. Soc un viatger del temps, passant sempre per les diferents etapes de la vida. No m’han deixat mai de banda i sempre m’han tornat a inventar, sempre diferent i avui dia encara puc dir-vos: “hola”, em diuen l’Isetta.


Com heu pogut comprovar en aquestes fotografies, soc un supervivent al pas del temps. Ell que mai s’atura i sempre vol deixar-te enrere, però, l’esperit de superació sempre li pot fer front guanyant-li la batalla i deixant-lo a ell enrere. Espero que us hagi agradat la meva historia i. . .

Per molts anys. . .

. . ./ .


Una tarda a la Biblioteca

V

a ser a les acaballes d’un dia molt rúfol, quan s’hi va decidir anar a passar una estona entre els antics llibres de la biblioteca del poble. Tot entrant va copsar les diferents olors que desprenien cadascun d’ells que juntament amb un silenci sepulcral el van endinsar dins un mon de lletres, histories, relats i descripcions, tot recordant-li com era la vida en aquelles remotes èpoques al seu poble natal. S’hi va fixar en un llibre bastant gran, no només pel gruix dels seus fulls sinó també per les dimensions, de llargada i amplada. Les descripcions molt ben redactada des acompanyaven les fotografies en blanc i negre evocant-li records i nostàlgies de la seva infantessa, però, allò li agradava. De tant en tant aixecava el cap i mirava per la finestra; fora la pluja queia amb una intensitat tal, que a voltes semblava voler foradar el terra, per convertir-se al cap d’una estona en grosses i flonges volves de neu. De mica en mica la gent hi va anar marxant, però, ell no se’n adonava i seguia immers en la lectura dels seus avantpassats. Per no sentir tant les entrades i sortides del bibliòfils es va asseure en un racó tot sol, separat de la resta de lectors, sempre proper a la finestra per veure la blanca precipitació que de mica en mica convertia els grisos carrers del poble en mantells blancs. (De vegades si et concentres molt en un llibre el temps et passa i no te n’adones del teu voltant, fins arribar a un punt que ni sents ni veus, tan sols sou tu i el llibre, entres dins les seves pàgines i el mon s’atura per a tu, intentes deixar-lo i seguir un altra dia amb la lectura, però, no pots, t’atrapa, caus en un parany d’aranyes, i quan es ell qui es cansa de tu, aleshores aixeques el cap i veus les hores que han passat i com n’estàs d’ esgotat).

A

ixò li va passar a ell, com es va mig amagar, tampoc no el van veure o no s’hi van fixar, i en aixecar el cap del llibre que l’havia hipnotitzat, s’hi va trobar tot sol a la biblioteca, va començar a cercar gent, essent inútil la seva cerca, allí no hi quedava ningú, tothom va marxar. S’hi va dirigir cap a la porta i va ser gran la seva sorpresa en veure que era tancada. – m’han tancat dins la biblioteca!, es va dir. Durant els primers minuts estava espantat, però en girar-se i veure totes les prestatgeries a traspuar de tants i tants coneixements, va veure la gran sort que tenia. Així doncs, amb un gran somriure va decidir passar la nit envoltat d’històries, relats, contes, descripcions i èpoques. I es que un llibre, et pot fer perdre “el mon de vista”, enduent-hi allà on ell vulgui i deixant-te anar només quan ell desitgi. Ets presoner dels seus fulls. Enigmàtics alguns, misteriosos d’altres, antics i moderns, tots tenen el seu esperit, el seu cor, la seva vida que comparteixen amb tu.


Diuen, que tot te un inici i un final, menys els llibres, que amb solitud i saviesa segueixen immortals a les seves prestatgeries, esperant tornar a atrapar en la seva teranyina a l’il·lús humà que s’atreveixi a indagar dins les seves fulles.

Estimats llibres que el vostre cor immortal segueixi bategant per aquesta societat.

. . ./ .


Una historia tecnològica Si em preguntéssiu quants anys tinc no ho sabria respondre amb exactitud; per uns en tinc segles d’antiguitat i per d’altres tan sols anys, però hi ha un neguit que es converteix en dubte quan em poso a reflexionar i me’n adono que soc molt mes vell del que voldria. La meva edat real data de l’any 1642, essent molt més lleig però de gran utilitat als eminents científics, pensadors i filòsofs estalviant-los molta feina matemàtica, tot i trobarme encara en procés de perfeccionament. Posteriorment uns dos-cents anys més tard, cap al 1880, van ser els estadístics els que em van començar a donar l’aparença que us agrada tant, tot i ser molt llunyana encara a l’actual. Em perforaven amb targetes que continuadament en punxaven perquè jo processés les dades amb exactitud, (no sabeu el mal que em feien), però, si això m’innovava tecnològicament, ho suportava. De vegades sentia moltes ganes de xisclar per treure el dolor de dins, però, com no tenia veu, plorava en silenci. Recordo que vaig aconseguir processar el primer cens de població dels Estats Units mitjançant l’ajut de l’energia elèctrica que corria pel meu interior fent-me pessigolletes, amb un gran èxit i sense error. Uns quants anys endavant un altre matemàtic i inventor aquest cop britànic em va fer canviar de nou, incorporant-me els principis de computador. Jo, cada cop podia solucionar problemes mes complexos i em sentia molt útil, els meus sofriments donaven els seus fruits, tot

i que de moment no tenia nom. Això va ser pels voltants del segle XIX, on fins i tot un familiar del poeta angles Lord Byron (la seva filla), va contribuir al meu naixement. Em van utilitzar per molts projectes durant els inicis del segle XX, entre ells calcular la trajectòria de les bombes dels submarins i mesurar la distancia de les bombes en l’aviació. Començava a ser molt divertit, no m’hagués pensat mai que arribaria tan lluny i pel que sembla a dia d’avui segueixo evolucionant. Mentre a mi em dissenyaven, fabricaven i m’innovaven van tenir lloc dues guerres mundials, essent durant la segona, quan un equip de científics i matemàtics em van batejar per primer cop amb el nom de COLOSSUS. Estava orgullós, ara s’adreçarien a mi pel nom, perquè al cap i a la fi l’únic que volia Jo, era un nom. Uns anys mes tard cap al 1945 me’l van canviar per ENIAC, i a dia d’avui encara desconec el motiu. Cada invent em feia més potent, la velocitat de processament de dades que tenia evolucionava més ràpid que el propi temps, també la meva capacitat de guardar-les-hi era molt mes àmplia, així com la velocitat de càlcul, però, encara hi havia molta feina a fer. No va ser fins l’any 1970 quan em van introduir una mena de xip molt petitet dins del meu cos, anomenat microprocessador, el qual se n’encarregava de fer tots els càlculs matemàtics i convertir-los en imatges, lletres i colors perquè vosaltres humans em poguéssiu entendre. Això per mi va ser un miratge que avui en dia encara em fa trontollar de felicitat.


La comunicació va ser possible. Vosaltres em parlàveu i jo us contestava. Entrats ja en el segle XXI les meves capacitats son infinites, el xips que m’instal·len son més petits i potents, l’aparença que em donem més atractiva i sofisticada, els sistemes operatius que em fan funcionar i els programes informàtics m’apropen molt mes a vosaltres, en alguns casos fins i tot parlo i canto. Ni vosaltres ni jo sabem fins on ens pot dur tota aquesta tecnologia tant innovadora. De vegades us quedeu sorpresos quan faig una operació matemàtica que no m’heu encomanat, i, m’esteu fent tan poderós que en determinades ocasions penso per mi mateix, però tranquils de moment no soc perillós. M’agrada que la gent que no em coneix s’apropi, em toqui, m’acaricií i n’aprengui, m’agrada veure gaudir els mes petits quan juguen amb els videojocs dissenyats que també m’instal·len, em fa feliç. També em fa feliç veure a la gent més avançada d’edat que els hi faig por durant el primer contacte i desprès com m’agafen confiança i em fan fer “cosetes” per distreure’s, però, que us haig d’explicar jo. Això vosaltres ja ho sabeu. Soc l’ordinador, l’eina de treball passada, actual i futura, sempre he existit abans en la ment dels científics i posteriorment fet realitat per les seves mans. Soc l’avanç tecnològic, el futur, la innovació, soc el pare d’una nova era i represento la intel·ligència artificial. Em voleu seguir acompanyant?.

. . ./ .


Vampir Eren dos quarts de set d’una tarda del cru hivern que patia el poble de Ribes, quan es va despertar de sobte tota suada i angoixada. El sol ja feia estona que havia caigut rere les muntanyes i la foscor començava a assetjar els carrers del seu estimat poble. Es va llevar i va aixecar les cortines de les finestres, va passar uns minuts examinant molt minuciosament les llums dels fanals i veia que no li feien mal. Aleshores va decidir sortir a fer un vol i relacionar-se novament amb la seva gent; es va dutxar, va prendre un cafè i un cop enllestida la feina rutinària del pis, va afrontar un nou “dia” al poble. Feia setmanes que sortia pels vespres i encara no sabia el motiu, s’havia analitzat profundament i ella n’era conscient que algun tipus estrany de metamorfosi l’atacava. Els seus amics del poble li deien: - noia, cada cop tens la cara més blanca i el pel més roig, quin és el teu secret?; ella no sabia com respondre’ls i sempre els hi feia un somriure tot dient-los “son els gens familiars” . Car, no tenia cap altra millor resposta; encara no havia descobert quina era “la seva malaltia”. No recordava mai què havia fet el “dia” anterior, només es llevava tota suada i angoixada sempre, fins que l’endemà de la seva darrera sortida pel poble, el mirall li va mostrar petits fils de sang secs a ambdues comissures dels llavis. Va pensar que s’hauria ferit ella mateixa fruit del seus malsons, se’n va oblidar. Aquell vespre no va sortir al carrer, quedant-se a la seva biblioteca llegint les cròniques del Príncep Vampir Lestat. -

Li meravellava la seva grandiositat, riquesa i poder, desitjava ser com ell, viure en grans palaus plens de marbre blanc i or, endinsar-se en un vestit llarg guarnit amb petits diamants i brodat d’or blanc i pedres precioses, desitjava trobar-se amb Lestat i viure el seu mon immortal, morir i renéixer , veure la “nit” amb ulls de vampir, conèixer tots els seus secrets, sentir el poder de la sang sense que res li afectes, i aconseguir passejar sota el llum del sol, tal com feia el Príncep.

Ella sempre l’esperava. Estava encisada amb les seves histories i aquell “dia” no li va caldre sortir a passejar pels carrers ombrívols i freds del poble, va restar llegint fins a la darrere pàgina.


La seva nevera era gairebé buida, no necessitava menjar, i això li semblava rar, n’era conscient de la seva transformació i cada cop li agradava més, però, sense imaginar el seu desenllaç. Els “dies” transcorregueren i augmentaven les desaparicions de la gent del poble, però, els de segona residència. Bé, com aquests venen i van no se’ls hi va donar gaire rebombori. Ella ho seguia amb el diari de la comarca cada dijous, no li donava importància, tan sols es feia una pregunta: - el príncep Lestat m’ha vingut a cercar?”. Cavalcava dos mons alhora (ficció i realitat), fins que en un dels seus “dies” de vida es va adonar. Records li van sorgir dels racons més oblidats de la seva ment: -

sentia enyorança i tristesa per la seva infantessa deixada enrere, abandonada, familiars perduts pel petó de la mort i la malaltia, un “miratge” de la seva vida mortal.

Tot això la va fer posar molt trista i les llàgrimes van començar a rodar-li per les galtes blanques i pigades. Un cop passada la pena es dirigí al lavabo a rentar-se-les, quan, en encendre el llum, la seva cara ja no era blanca, les pigues s’havien fos sota una capa vermella de sang, es va sorprendre, i aleshores ho va saber; eren llàgrimes de sang, va plorar llàgrimes de sang. . . mentre s’intentava netejar. . . Lestat l’esperava assegut al sofà. . .

N

o es podia creure el que veia al seu sofà. Lestat la mirava intensament tot somrient-li, estava espantada, sentia com les esgarrifances li baixaven per la espatlla, les cames li feien figa mentre una suor freda com de mort li corria pel cos. Volia despertar d’aquell malson, però, per més que ho demanava no succeïa, i, de sobte va veure “el diaporama de la seva vida”. Finalment Lestat li va parlar: -

Per què t’espantes quant ets tu qui m’has cridat?. Vine, acostat, no has de témer res de mi. Hem d’emprendre el viatge.

Ella es va apropar al seu amant Lestat, un pel més tranquil·la, però, amb “el cor encara encongit”, no sabia si esclatar de joia o enfonsar-se dins un mar de llàgrimes. Tan sols va obeir a Lestat. -

Que soc ara, un vampir?. Li va demanar amb veu tremolosa al seu estimat. Si, ja ets el que desitjaves. Com et sents?


-

-

Diferent, perquè m’ha canviat l’aspecte?, tinc el cabell roig i la pell blanca amb moltes pigues. Bé, de petita ja ho era així. . . Quant et converteixes en vampir el teu aspecte sempre canvia a com ho eres anys enrere, i, a partir d’aquest moment ja no envelliràs mai, no canviaràs, no moriràs, ets immortal. Li va explicar Lestat. I els poders, de moment he pogut experimentar alguns, però, la nit no la veig amb els mateixos ulls que tu Lestat. Aquesta nit sí, que ho veuràs. La transformació s’ha completat del tot, per això soc aquí. Em pensava que només existies dins dels llibres de l’Anna Rice. I així és. Va finalitzar Lestat.

Quan la Gabrielle es dirigia a la seva habitació per cercar alguns objectes, Lestat li va dir que no els necessitaria; a partir d’aquell moment ella ja no necessitaria res del mon dels mortals, i a canvi, el nou mon li proporcionaria tot allò que sempre havia desitjat. Així doncs, sense res a les mans i tan sols amb la camisa de dormir, van començar el viatge. Lestat la va prendre per la cintura, i en un ràpid moviment de cos, va veure que es trobaven per damunt de les teulades de les cases del poble, cada cop més a prop dels estels. Era màgic, volava, veia les llums dels fanals com guarnien de vida cada racó obscur de Ribes, mentre la gent sortia de la última sessió de cinema, tot i el fred que feia. Curiosament ella ja no en tenia, els estels brillaven cada cop amb més intensitat i la lluna platejada semblava poder-la tocar. Volaven travessant els núvols a gran velocitat, ja eren a molta altitud i amb proa feina es distingia la vida mortal. -

On hi anem?. Li va demanar al seu príncep. Farem un recorregut pel temps abans de dur-te al meu castell de Nova Orleans i presentar-te a la resta de vampirs. Però, haurem de fer una aturada d’aquí a poc, t’has d’alimentar amb la sang dels corruptes.

De sobte es va agafar molt fort a Lestat. Travessaven un lloc de turbulències que els va fer trontollar. No s’hi veia res en absolut, mentre giravoltaven sobre si mateixos, Lestat, la tenia molt ben agafada, però, ella va sentir por, notava un corrent molt fort d’aire que la pressionava i ofegava, era com si es trobessin dins d’un remolí de vent i llum. Van travessar tota mena de colors i sorolls mentre es precipitaven cap a un fons inexistent d’un forat negre, quan de sobte tot es va aturar, i van quedar suspesos a l’aire fred de la nit. La nit dels temps remots, la nit de segles passats.

D

es de l’aire en suspensió Gabrielle observava els cims nevats i punxeguts d’unes muntanyes que tot i no ser gaire altes semblaven voler abraçar-los. Eren a trenc d’alba i necessitaven trobar un lloc on descansar i protegir-se del sol, ó, almenys


això creia ella. Lestat li va dir que es tranquil·litzés i va decidir “aterrar”, seguint per la carena muntanyenca fins arribà al castell de la famosa Comtessa Bathory. No tenia del tot clar quants segles enrere havien viatjat, fins que de sobte va recordar. . - Madamme Bathory, “va néixer l’any 1560 i morí el 1614”, per tant es trobaven entre els segles XVI i XVII. No tan sols podia volar i traslladar-se d’un cantó del món a un altra, sinó que podia viatjar a través dels túnels del temps. Fantàstic. Li va sorprendre molt la velocitat que es podia adquirir essent vampir, sense perdre’s cap detall de la serralada eslava amb els seus boscos frondosos plens de llegendes estenent-se des de la frontera d’Àustria, passant per la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Ucraïna, Sèrbia i, finalment morint al nord de Hongria. (On s’hi dirigien). Devien ser quasi les 6 del matí (hora solar), perquè els arbres que guarnien les mitges muntanyes havien canviat del negre al turquesa. Això encara els feia més misteriosos, era com si cadascun d’ells protegís un secret que mai li seria revelat. La seva fascinació per aquella terra augmentava a mesura que s’hi apropaven. Finalment, abans que els primers rajos solars ataquessin la seva pell tan blanca, van arribar al castell. Es trobava dalt d’un cim rocallós i de fort pendent cap al Sud; el camí de terra que hi pujava des del poble més proper era molt aeri i rarament algú s’hi aventurava; tan sols la comtessa s’ho podia permetre, anant i venint amb el seu carruatge un o dos cops al mes. Es deia que posseïa moltes propietats a diferents llocs estratègics d’Hongria, però, el seu preferit era el més fred i solitari, per ser el de més difícil accés. Gaudia d’uns amplis soterranis on tancava i torturava a noies, nenes i dones joves traient-los la sang mentre ella gaudia d’un bany ó copa de sang. A banda de tenir certes preferències sexuals respecte a algunes de les seves víctimes, primer les seduïa i després les matava amb un salvatgisme extrem: les mossegava i se’n menjava el tros de carn quedat a la boca, els hi arrencava els cabells amb un dels molts estris de tortura, arrencava trossos de carn de qualsevol part del cos i els donava als gossos, les apunyalava amb diferents grandàries de ganivets i mentre es dessagnaven ella en bevia, posteriorment les penjava boca avall per omplir el seu bany; i moltes depravacions més. Pel que sembla tant Lestat com la Gabrielle anaven a ser espectadors d’una gran orgia de sexe i de sang amb Madamme Bathory com a protagonista. Només hi ha una cosa que Gabrielle no entenia de tot aquest escenari “Dantesc”: - per què Lestat no l’havia matat?; ella no tenia cap poder davant dels vampirs, i la deixaven viure.

E

No li va voler donar més voltes.

l castell “Csejthe” de la Comtessa era impressionant, amb les seves grans parets de pedres fredes i grises sense gaires finestres per no mostrar la seva ànima, les torres quadrades i inacabables esgarrapant el cel, el seu laberint de soterranis humits, foscos amb olor a sang i envoltat per herbes seques i punxegudes que s’escolaven entre les esquerdes de les seves parets, tot contemplant els boscos amb els udols dels llops i les feres, que, a les nits de lluna plena, sempre es feien sentir i ajudaven els murs del castell a ofegar els crits de dolor, terror i desesperació que tenien lloc dins d’ells.


Lestat i Gabrielle van entrar per la porta principal acompanyats d’un dels criats de la Comtessa. Van travessar el saló i a la Gabrielle li va semblar estar en un castell totalment diferent. L’interior era molt acollidor i confortable res a veure amb la fredor i el sofriment reflectit pel seus murs, el terra estava cobert per una catifa vermella i les parets per quadres que anaven del sostre fins al terra. Hi havien a banda i banda canelobres i una gran xemeneia al fons del saló envoltada amb còmodes butaques. No semblava pas el castell dels horrors. La Gabrielle es va sentir molt bé, i, ja que devien esperar a la Comtessa, va preferir anar-hi a asseure’s davant la xemeneia. Lestat la hi va acompanyar. Al cap d’uns minuts va aparèixer un servent anunciant l’arribada de la Comtessa. Gabrielle estava molt nerviosa, però segura, ella, ara era un vampir i per més poderosa que fos Madame Bathory, Gabrielle podia matarla tan sols amb la pressió d’un dit; per tant, ella i Lestat es van mirar i deixaren les seves còmodes butaques per anar a trobar-se amb la famosa Comtessa de sang. Lestat ens va presentar; (la historia no exagerava), realment era d’una gran bellesa. Duia un vestit d’època, llarg fins al terra, era d’un verd maragda amb brodats d’or i pedres precioses que et deixaven cec, també duia volants negres al final de cada màniga i als peus del vestit, el seu escot era molt obert i la Gabrielle el va trobar descarat per l’època, donat li feia veure els pits; però, molt ben guarnit amb un gran medalló d’or groc i una pedra vermella al centre. El cabell el duia recollit amb una pinta daurada. Els seus cabells eren d’un daurat castany amb els ulls blau cel, llavis vermells com la sang i una pell blanca immaculada, sense cap taca, perfecte. Era realment bella. -

-

Bona nit Lestat, veig que vens molt ben acompanyat. Doncs si, però, ella no és al teu abast. Vaja,vaja, ja no hi puc ficar les mans?. Es una llàstima, te l’has buscat molt bonica Lestat – li va contestar la Comtessa. Quin és el teu nom?. Li va demanar Bathory Gabrielle. Em dic Gabrielle, i vostè és la famosa Comtessa Sanguinària. Els llibres d’història en van plens de les seves atrocitats. Estimada, les meves atrocitats resten sempre darrere les dels vampirs, vosaltres no sou pas angelets. Es cert, però, pel que fa als nostres crims, li haig de comunicar que fan referència als corruptes i depravats, vostè en podria ser una de les meves víctimes. Gabrielle!. Fes el favor!. Com li pots parlar així, a Madame Bathory?. Li va esbroncar en Lestat. Disculpa’t ara mateix.


Gabrielle va restar del tot sorpresa per la reacció del seu príncep, no entenia el motiu del perquè la defensava, era una assassina sanguinària, cruel i despietada, i Lestat la volia, però, per què?. Tot i la sorpresa de Gabrielle, va respectar la decisió del seu príncep i s’hi va disculpar amb la Comtessa. Li demano disculpes, Senyora Comtessa. No hi pensava pas. - No et preocupis neòfita, tu i jo tindrem temps de parlar a la meva estança tot havent sopat. Va finalitzar la comtessa. Tots tres ens hi vam dirigir cap a la sala destinada al sopar, també molt acollidora. Hi havia una taula rodona al centre, amb seients de vellut vermell i grans quantitats de menjar damunt la taula coberta d’un mantell color porpra (tot fent recordar el fluid de la vida que tant desitjava la Comtessa). -

-

Aquest és el menjador dels convidats, espero que tot estigui al vostre gust, ens va dir la comtessa.

I realment sí, tot era al gust d’ells ó almenys per la Gabrielle, que va quedar molt impressionada per les columnes que vorejaven l’estança i aguantaven el pes dels pisos superiors. S’hi van asseure’s cadascun a les seves corresponents cadires: la comtessa encapçalant la taula mentre que Lestat i Gabrielle eren l’un a l’esquerra i l’altra a la dreta de Madame Bathory. -

-

-

A que dec la teva visita Lestat?. Li va demanar la Comtessa. Saps que la nostra existència es anterior a tots els temps, som els essers més antics de l’Univers, tot i haver de necessitar la nostra terra per descansar; per això sempre ens em duem un bon tros allà on anem, però ara, una força molt superior a qualsevol Deu ens amenaça. I. . ., en què, us puc ajudar jo, essent mortal? Potser sí, que n’ets mortal, però, també alquimista. Els teus coneixements dels arts obscurs, la mort, la màgia, la renaixença, son els més avançats de tota Era i els necessitem. Coneixes els secrets de la transfiguració espiritual, l’elixir de la vida i la transmutació de la mort. Nosaltres els vampirs, també podem morir (el foc és l’únic que ens pot matar), necessito que em matis amb foc i em facis renéixer de les cendres. M’has de convertir en l’AU. Ja saps quina. Ah, i. . ., quina força es tan superior a qualsevol que s’hi trobi en l’univers com perquè em demanis tal empresa?. Es Ariel. Ha tornat per destruir-nos. Ariel, si, ja me’l conec. Però, pel que fa a la Gabrielle que tens pensat?, també ho necessita?. No, ella s’hauria de quedar amb tu, fins que m’hi hagi enfrontat, desprès la vindré a buscar i me l’enduré.


-

Oh, Lestat, restaré encantada de tenir-la amb mi.

Mentre menjaven totes aquelles delícies, la Gabrielle es va esgarrifar en sentir les paraules de Lestat, però, com ella també era vampir, si la Comtessa la volia matar l’hauria de cremar amb foc i abans que hi passes, la Gabrielle ja li hauria trencat el coll, per tant, ho va acceptar pensant descobrir tots els secrets i misteris de la Comtessa de Sang. n acabar de sopar Madame Bathory va fer acompanyar els seus comensals i convidats a les cambres respectives; el naixement d’un nou dia era proper i pels dos vampirs això suposava les hores de descans, tot i no ser necessàries, però, els hi anava bé.

E

Tant Lestat com Gabrielle podien sortir de dia, sense una exposició molt prolongada al sol i amb la pell ben protegida podien passar per humans, però, Lestat sempre va escollir els ulls de la nit per fer viure la seva immortal ànima, així que, Gabrielle decidí fer el mateix. Al poc de trobar-se a la cambra, Gabrielle va sentir passejar la comtessa, no n’estava del tot segura si s’hi dirigia cap a ella o tan sols hi passava. Es va apropar a la porta i parà la orella per escoltar, de sobte no recordava que això ja no li calia donat els seus súper oïdes de vampir, - que tonta soc – (es va recriminar), però, la seva orella no es va separar. Les passes no semblaven tenir cap direcció en concret, més aviat, eren com si fessin cercles o “balls” davant la seva cambra. – que estrany – (es va preguntar). I ja, sense donar-li importància es dirigí a descansar. Aquell dia va dormir molt bé, es va incorporar per mirar l’hora del gran rellotge que penjava a la paret i aquest li va revelar les vuit del vespre. En sortir de la habitació decidí fer un volt pel castell abans de sopar novament amb Lestat i Bathory. Era un castell immens, així que utilitzaria els poders de vampir per fer-ho en menys d’una hora. Començà pel laberint de passadissos del soterrani. Va baixar per unes escales fetes en pedra, (de fet aquella part del castell no hi tenia res a veure amb la resta); el terra, les parets i el sostre eren molt humits, s’hi respirava l’aire viciat d’estances que no veien mai la llum del sol, i feia una olor molt intensa no a tancat sinó a alguna cosa més. . . a sang seca. Ella ho sabia molt bé. Per les parets hi a traços queia aigua, les tocava i estaven mullades i havia aranyes que penjaven pel sostre, teranyines entre les pedres de les parets i el terra semblava tacat de sang. Aquell soterrani semblava no acabar mai, va seguir per un passadís on la hi va dur fins a una estança molt àmplia i plena de cel·les; eren buides o almenys això semblava, (potser


tenien rere fons i les víctimes s’hi trobaven entre parets), bé, no l’importava massa, ja que, com tenia gana, si s’hi trobava amb alguna, el més segur es que fos ella, Gabrielle la vampir qui li arravatés la vida. Va seguir explorant, per les parets penjaven grillons i cadenes, de nou va rebre una intensa olor a sang, i es va adonar que les parets n’eren plenes, el terra però, semblava bastant net – ho haurien netejat durant el dia – (va pensar). Ella seguí fins entrà en una de les cel·les, de sobte va sentir passes rere ella i es va girar, era Lestat. -

-

-

Estimada, la teva curiositat supera tots els meus vicis. Li va dir Lestat Oh, príncep meu, ja saps que ho tinc que veure. No t’enfadis amb mi, fins fa poc encara era mortal i al segle XI, ara puc volar i viatjar en el temps, ho has de comprendre. Si, però, la Comtessa ens espera, jo haig de fer un viatge, ja ho saps, tu has de ser present per si l’alquímia fracassés i t’haig de donar instruccions al respecte, bé, els dos t’hem de donar instruccions, vine estimada, anem-hi a sopar. D’acord, el que to diguis, però, desprès seguiré amb la meva exploració.

Tots dos s’hi van dirigir cap a la mateixa sala de la nit anterior, però, amb una gran sorpresa per ells, el sopar era sang molt nova i calenta. - Lestat, si vols emprendre el viatge d’aquí a dos dies hauríem de fer avui mateix que les flames et prenguin per poder renéixer de les teves cendres i ser invencible a tota entitat que habita l’Univers. Va advertir la comtessa - Si, tens raó, però, abans m’has de prometre que protegiràs a Gabrielle del nostre enemic Ariel. - No pateixis, tens la meva paraula de sang. - Ara ja resto més tranquil. No quedava res més a fer que esperar l’alquímia de Madame Bathory, tots tres s’hi van dirigir als soterranis. La Comtessa duia un canelobre, a ells no els calia, però, ella no havia renunciat els seus ulls solars. Caminant novament per aquells passadissos estrets i freds amb el llum del canelobre encara els feien mes tenebrosos i salvatges a ulls humans. S’hi van aturar davant d’una porta que Gabrielle no havia vist durant la seva exploració, i, quan es va obrir, la cambra de les tortures va sortir del seu amagatall. Era cert tot allò narrat per la historia.

(continuarà. . .)


Cercant un camí de somni Era un dia rúfol quant caminava pel carrer veient com l’aigua de la pluja ofegava el terra per on passava. (- Quin dia més dolent que fa i jo passejant, tant me fa, necessito pensar, reflexionar, equilibrar la meva “brúixola del destí”, moltes coses m’estan succeint i tinc por de no saber-les dirigir). (- La pluja sempre m’ha ajudat, i, en un dia tan humit com aquest, ben segur que podré veure novament amb claredat, quins camins son els que realment vull. La vida et pot mostrar molts però els has de saber escollir, diuen que nomes n’hi ha un, però no es cert, a mi cada cop me’n surten més). Aquest eren els seus pensaments i veritablement de camins en tenia, però mai havia sabut decidir-se per cap en especial, els provava tots i no en seguia cap, fins que la mateixa rutina diària li va obrir els ulls. La feina que sempre havia fet no li agradava, es va adonar de com havia perdut 20 anys de la seva vida treballant hores i hores per d’altres que ni tan sols les gràcies li havien donat. Estava dolguda amb si mateixa, decebuda amb la Societat i ferida. Tan difícil és cercar algú que et valori pel que fas i no pel que ets o tens?. Una pregunta que mai ningú li va saber respondre. Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, es castigava, plorava, i desesperava, - (-tinc tants perquès, que no se per quin hauria de començar. Amb el

temps, les ferides es curen però les meves no sanaran mai, perquè jo soc el problema, estic enfadada amb mi mateixa, per no haver sabut dirigir el timó de la meva vida, per fer sempre el que m’han dit, el que m’han ordenat, per haver deixat decidir per mi, per haver compartit el mateix espai amb persones que sempre m’han enganyat, estafat i rigut de mi). Tant difícil es portar-se be amb els altres, tan costa donar-los el que es seu, que sempre s’ha de fer tot via legal?. Es preguntava, perquè sempre m’han de fer mal?. Per ella compartir, intercanviar i aprendre d’uns i dels altres era vital, la seva filosofia era TOTS HO HAURIEM DE SABER TOT, però l’absurda competència deslleial, gelosia i avarícia de l’actual mon empresarial no li permetia. I com sempre, es trobava de nou caminant sota la pluja, el vent i el fred, castigant-s’hi per no haver sabut seguir la corrent i haver volgut cercar un camí inexistent dins la seva societat. Tan sols era feliç i podia deixar-se anar ajudant a crear, ajudant a innovar i ajudant a inventar en un “Lloc concret”, un “Lloc concret” on tan sols hi podia anar els dijous, però cada cop més, desitjava que aquest “Lloc concret” l’ajudes a trobar el seu Camí de somni, que li pogués fer gaudir d’una vida professional diferent de les habituals,


encara que només fos durant els últims anys de la seva existència.

concret”, no era dijous però ella només el volia sentir a prop, necessitava veure’l un cop més,

Mentre caminava sota la pluja, el vent i el fred, s’hi dirigia cap aquest “Lloc abans que arribes dijous.

. . ./ .


HISTORIES, RELATS I CONTES