Page 1

SílviaSubironclapés

UN VIATGE AL TERROR L’Adrià, el David, l’Ona i la Laura eren quatre amics que vivien a Barcelona, al barri de St.Andreu del Palomar. St.Andreu és un barri bonic, acollidor amb l’encant d’un petit poble. Quedaven sempre a les fonts de Can Fabra i un cop allà decidien cap a on anar: cap al Passeig de Fabra i Puig, ple de llocs on prendre alguna coseta, o bé a passejar pel C/ Gran de St.Andreu, sempre ple de gent amunt i avall i tendes, moltes tendes: de roba, de sabates, perfumeries, viatges, nadons, llibreries; el que volguessis i més. Els nostres amics estaven preocupats perquè els polítics del momentvolien enderrocar cases del Casc Antic per remodelar el barri, quina animalada! St.Andreu estava molt maco però conservava aquell encant que amb la modernització desapareixeria. Es podrien buscar solucions ¿no? Les cases rehabilitades quedaven precioses: al C/ Sócrates, a Rubén Darío… Bé, només els quedava protestar i esperar que els polítics no se sortissin amb la seva sense fer cas de la veu dels ciutadans. Doncs aquest era un tema que amoïnava als quatre amics però ara s’acostava l’estiu i tenien plans… pensaven llogar una caravana per fer un viatge plegats. L’Adrià tenia el cabell castany ben fosc, uns ulls marrons que a la llum del dia tenien el color de la mel, alt i de cos atlètic, el seu esport favorit era el submarinisme i la seva passió: el cinema. Treballava fent guions pel cinema i havia dirigit alguna pel.lícula. El David tenia el cabell castany, ulls marrons amb llarguíssimes pestanyes, era alt i el seu cos també era atlètic però molt prim. Jugar al futbol, al que també es dedicava professionalment, i a les consoles eren els seus hobbies. També li agradava el cine però no li agradava gens ni mica llegir. L’Ona era rossa, amb els ulls marrons i pòmuls molt marcats, alta; els seus moviments eren fins com si fos una ballarina. Es dedicava al disseny d’interiors. Li agradava llegir i també feia submarinisme. La Laura era morena, ulls verds, no tan alta com els altres i no tan prima. El seu hobby també era llegir i treballava a una escola com a professora d’educació infantil. Els quatre eren ben simpàtics, els hi agradaven molt les pelis i els llibres de terror; sobretot de vampirs i criatures de la nit. Aquell any havien decidit viatjar a un destí inusual: Transilvania. Tenien ganes de conèixer de ben a prop les terres on va viure el famós “Conde Drácula”, els castells i les llegendes encara vives que parlaven d’ell.


-

Buf! –va sospirar l’Ona- Tinc unes ganes de marxar!!

-

Ostres i jo! Cada dia repasso la llista de la roba que m’haig d’endur –va dir la Laura.

-

Podries fer la llista de la meva roba mentre jo faig la llista dels llocs que hem de visitar… -va fer l’Adrià.

-

Sí home! Amb la feina que em dóna la meva: si fa fred, si fa calor, si anem d’excursió, si anem a sopar, si…

-

Val, val!! És que tu necessites una cosa per a cada ocasió! Doncs sí que n’és una feinada –va interrompre-la el David –nosaltres passem amb una samarreta i uns pantalons.

-

Ei, mireu quin castell! I diu que hi ha una sala amb taüts exposats que van pertànyer a la família Dràcula.

-

Ondia! Això deu fer canguelo, no? –va opinar l’Ona.

-

També es pot veure una cova on habiten rat-penats, diu que hi ha com una finestreta des d’on es poden veure sense molestar-los… com un observatori.Que guapo, no? –va seguir llegint l’Adrià.

Eren asseguts al pis del David i anaven fent preparatius pel viatge. Ja quedaven poques setmanes per marxar. -

Diuen que els rat-penats que xuclen sang d’altres animals són a Mèxic –va dir la Laura.

-

Són uns animals ben curiosos, inspiren com por però en realitat són moníssims… i no són cecs, com molta gent pensa –va afegir l’Ona.

-

Ja! Mira a la Xina són símbol de felicitat. A cada lloc tenen la seva història. Jo recordo quan era ben petit i els veia sortir al capvespre a menjar insectes. A la casa que teníem a la muntanya, els veiem volar per sota la llum dels fanals i ens estàvem allà mirant com anaven i venien… -va explicar l’Adrià.

-

Ai, sí, on jo passava l’estiu també es veien! –va dir el David- El que tampoc sap molta gent és que són els únics mamífers capaços de volar.

-

M’agradarà veure’ls de prop al seu cau –va opinar l’Adrià, i tots van estar d’acord amb ell.

Van passar les setmanes i va arribar l’esperat moment de marxar. Van recollir la caravana, es van instal.lar i van fer camí cap al seu destí: Sighisoara. Teníen per davant un llarguíssim viatge però estaven convençuts que s’ho passarien súper bé, el que no es pensaven era el que els esperava…..


Havien preparat una ruta a seguir: Barcelona-Brescia, Brescia-Budapest, BudapestClujNapoca i ClujNapoca-Sighisoara. En tres nits arribarien a destí. Havien mirat un càmping a Sighisoara però pel camí confiaven trobar lloc on passar les nits, esperaven no tenir problemes per acampar la caravana, al capdavall… anaven d’aventura! A Budapest i a ClujNapoca tindrien temps per fer una mica de turisme. Portaven provisions per fer els menjars quan paressin a descansar: enciam, pasta, llaunes de tonyina, salses de tomàquet, filets de pollastre… una mica de tot. La veritat és que tots quatre eren prou cuinetes. Per fi van arribar a Sighisoara. La previsió de temps va sortir perfecte i la quarta nit ja estaven situats, acampats i preparats per començar l’endemà la seva ruta turística, primer de tot veurien la ciutat i els seus voltants, després de dinarvisitarien el “Castillo de Bran”, que havia estat la residència del “Conde Drácula” segons la peli. Un altre dia anirien fins a Brasov. -

A sopar! –havia cuinat l’Adrià- He preparat els meus macarrons amb salsa bolonyesa i el meu toc picant.

-

Mmmm! Tinc gana –el David es llepava els llavis i es va dirigir a la Laural’amanida del migdia estava molt bona però jo necessito menjaralguna cosa consistent.

-

La teva mare ja et devia dir que s’ha de menjar verdura…

-

Sí, i també em deia que si no me la menjava no tindria postres…

Després de sopar i de recollir, van passejar pel càmping, no estava gaire ple i es respirava tranquil.litat. Una estona més tard van fer una partida de cartes i van posar-se a dormir. L’Ona feia voltes al llit i suava. Es va despertar. Tenia molta calor i va sentir la necessitat de sortir a fora, es va aixecar i va sortir de la caravana. No es veia ni una ànima, ni tan sols hi havia llum a la recepció. Era tot tan solitari i fosc que no gosava allunyar-se, no havia mirat l’hora; de cop va sentir un sorollet sota la caravana i un miol. Es va ajupir per veure el gatet i just el va veure eriçar tot el llom i saltar cap a l’altre banda fugint. L’Ona es va aixecar donant-se la volta i es va quedar glaçada. Davant seu, més alt que ella i semblava que flotés en l’aire, hi havia algú. No era una persona, aquella cara no era d’una persona… calb, blanc com un full de paper, els ulls vermells injectats en sang i … dos ullals sobresortint dels seus llavis. Una mena de somriure es va dibuixar en aquella boca i va allargar les seves mans cap a la noia. Unes mans ossudes amb unes ungles llargues i fines com agulles. L’Ona va cobrir-se la cara amb els braços i va xisclar amb totes les seves forces.


Es va despertar, assentada al seu llit. Els seus tres companys estaven amb ella, espantats, agafant-la pels braços. -

ONA! ONA! –va sentir que cridava l’Adrià

De primer els va mirar com si no els veiés, després va adornar-se que eren ells i va reaccionar. -

Era un somni!

-

Ostres Ona! Què t’ha passat? Ens has clavat un ensurt de por! –va dir-li el David.

-

Estava somniant? Era tan real!

-

Ni que ho juris, estàs tan suada com si haguessis estat corrent! –va observar la Laura.

L’Ona els hi va explicar el que havia somniat. -

Oh! No m’estranya que hagis cridat com ho has fet! –va esgarrifar-se la Laura.

-

Vaja! El teu subconscient ha arribat aquí i …. Plim! –va petar els dits l’Adriàs’ha desbocat la teva imaginació.

-

Sí, sí suposo que ha estat això –a l’Ona encara li semblava massa real.

-

Vinga va, tornem a dormir i demà serà un altre dia. Ja no queda gaire perquè surti el solet –el David va badallar.

Es van posar tots altre cop al llit però l’Ona no va poder dormir més. Al matí van esmorzar unes torrades amb embotit, uns cafès i uns dolços. L’Ona va adornar-se que tenia unes rascades als braços però la veritat era que a la llum del dia les coses es veien amb més calma. Tot i que no havia dormit, s’havia recuperat del malson i ja tenia ganes de sortir a voltar. Van marxar fins a la ciutat i la van visitar de cap a peus, van comprar uns llibrets que parlaven de llegendes de la zona i es van fer una pila de fotografies. A migdia van tornar cap el càmping per dinar. Havien comprat alguna coseta típica d’allà per provar-ho. Després de dinar van fer una partideta a un joc de taula que s’havien dut i quan van acabar van anar a fer-se un bany a la piscina abans de marxar cap el castell. Van arribar amb temps per voltar lliurement abans de començar la visita guiada, les habitacions, menjador, sales… estaven molt ben conservades. Després va venir a buscar-los la guia que els va ensenyar els soterranis i els hi va explicar la història d’aquell habitatge i del personatge que el va habitar i en qui es van inspirar per fer la peli de “Drácula”.


La guia també els hi va explicar que, segons una de les moltes llegendes que existien sobre els vampirs, aquests seguien dormint en els seus taüts, exposats allà mateix, però que podien despertar i perseguir a la persona que els havia desvetllat. Tots estaven bocabadats mirant els taüts i concentrats en els seus pensaments quan de cop va començar a sonar el mòbil de la Laura. Quin ensurt es van endur! Tot el grup de visitants va cridar i la Laura no encertava a parar aquell maleït so. Després d’uns instants que van semblar segles, tot va tornar a la normalitat, tots es van calmar i van esclatar en rialles, tots excepte la guia que se’ls mirava amb uns ulls profunds. Van continuar amb la visita i van anar per un passadís bastant fosc fins que van arribar a l’observatori dels rat-penats. Hi havia diferents “finestretes” des d’on es podia veureuna cova il.luminada per una llum especial. Van anar passant per les “finestretes” fins que tot el grup havia pogut observar una estona els animalons. Hi havia gent que s’hi estava una estona i hi havia qui amb una ullada ja en tenia prou. D’allà es sortia per una porta gruixuda que portava a la tenda de souvenirs i ja estava la visita acabada. La guia estava a la porta i obria i es despedia dels que ja marxaven. Els quatre amics van ser els últims de sortir i van poder observar amb gust aquells animalets que els fascinaven. Estaven allà penjats per les seves potes, cap per avall, i amb les ales recollides. Van fer una ullada per la tenda i van comprar alguna curiositat per portar de record als seus familiars. Van voltar pel pati i després encara van estar veient els voltants del Castell, la veritat era que aquells boscos eren fantàstics i alhora, ara que queia la tarda, es tornaven misteriosos. -

Us imagineu aquest lloc a l’hivern? De nit, fred, emboirat! –va comentar l’Adrià.

-

Sí, i amb els llops udolant! –va afegir el David.

-

Quin cague! –va dir la Laura.

-

Ara mateix és fascinant però et fa venir esgarrifances –l’Ona es va abraçar ella mateixa mentre parlava.

-

Hola?!

Els quatre van fer un bot i les noies va cridar. -

Ho sento! No els volia espantar. Sóc de l’equip de seguretat del Castell, és que aquests boscos són perillosos si no es coneixen i us podríeu perdre. Vigileu i no aneu més enllà.

-

D’acord, gràcies –va agrair el David.

L’home anava vestit d’època antiga i lluïa una capa negra i un fusell penjat del braç.


-

Està clar que cuiden els detalls. Quina fila que feia el tio, quedava la mar de bé amb el paisatge –opinà l’Ona.

-

La veritat és que quan estàs assentada al sofà de casa veient una peli de terror tot és molt divertit, però reconec que aquí estic molt…, no sé, espantadissa –va afegir la Laura.

L’Adrià i el David es van posar a riure i a fer broma aixecant els braços cap a les noies: -

Buuuu! Deixeu-nos el vostre coooollll!

-

No feu el ruc! Va, tornem. Ja deu ser hora de baixar.

Quan van sortir del recinte, van passar pel costat de la caseta dels guardes. En passar els va saludar el guàrdia de torn, anava vestit d’època però… no duia ni capa ni fusell. Van quedar-se a sopar a Sighisoara, en un restaurant on van tastar diferents plats típics d’allà: Mititei, unes salsitxes petites condimentades amb herbes; Sarmale, carn picada embolicada en fulles de col; Tusmalá, vedella guisada; Papricas, carn o pollastre amb cebes fregides a la crema o amb tomàquet. I també van demanar uns postres típics de la zona: Clatitet, crepes servits amb xocolata calenta, melmelada i flamejats amb vodka; Papausi cu smintina, rotllets de nata o crema. Tot acompanyat amb vi romanès i després es van atrevir amb una beguda d’aiguardent de prunes, albercocs i peres: la Palinca. Estaven molt animats i van gaudir del sopar, mentre parlaven de les visites que havien fet durant el dia. Tots estaven d’acord que el Castell de Bran els havia encantat, es respirava un ambient misteriós que els hi va agradar. Fins i tot les noies estaven d’acord, tot i els ensurts que s’havien endut, ara se’n reien. -

Ostres, quan m’ha sonat el mòbil pensava que em moria –la Laura.

-

I tant! Justament quan parlaven de despertar als vampirs! –va estar d’acord l’Ona- Jo ja mirava els taüts esperant que s’obrissin!

Tots van esclatar a riure: -

Ja ho pots ben dir! Apa –va fer el David aixecant la seva copa- brindem per nosaltres i per aquest viatge!

I tots van entrexocar les copes. -

Tot estava boníssim, però a mi m’ha agradat molt el pollastre… com es deia? – va opinar l’Adrià.

-

Papricas. Sí, a mi també. El Sarmale no estava malament però és que a mi les fulles de col no em van gaire –va afegir el David.

-

I aquest licor està deliciós… fort però deliciós –va dir l’Ona.

-

Mmm! M’encanta! –també va dir la Laura mentre s’acostava la copa als llavis.


En acabar de sopar van fer una volta per veure la ciutat de nit i després ja van marxar cap el càmping. Encara van asseure’s a la taula que tenien davant la caravana per fer una partideta de cartes i mirar on anirien l’endemà. Volien arribar-se a Brasov per pujar a la “Fortaleza de Rasnov”; tenien entès que hi havia una vista preciosa sobre el Càrpats. Van anar tots a dormir. Els va despertat un crit esgarrifós. Al aixecar-se d’un bot, la Laura es va donar un cop al front i es va fer una mica de sang. -

Què ha passat?! –es va esverar el David.

-

Estàs bé? –va preguntar-li l’Ona a la Laura en veure-li el front.

-

Sí, sí. Només és una rascada però… què carai ha passat?

Van mirar per les finestres però no es veia res. -

Mireu! –va assenyalar el David –allà hi ha algú amb una llanterna!

-

Sí –i l’Adrià ràpidament va agafar les seves llanternes –va sortim!

-

Vols dir? –van dubtar les noies.

-

Doncs espereu aquí. L’Adrià i jo anirem a veure què ha passat.

-

Ni parlar-ne! No ens quedem soles aquí ni boges! Anem! –L’Ona va estirar a la Laura per la mà.

Van sortir de la caravana i van anar cap a on havien vist algú. S’havien encès alguns llums però no veien ningú; se sentia alguna criatura plorar, segurament perquè s’havia despertat. Van ensopegar amb l’ombra que duia la llanterna. -

Ups! Ho sento –la llum els va enlluernar.

Els nois van posar les mans com una visera per veure qui era... el vigilant del càmping. -

Hola. Som els nois d’aquella caravana, què ha passat? Podem ajudar? –va preguntar l’Adrià.

-

No, no. No es veu res, no sé què ha passat però no es veu ningú. Potser algú somniava…

-

Amb aquell crit?


-

Bé… doncs jo no veig res estrany, me’n torno al meu lloc i jo que vosaltres me’n tornaria a dormir –i anava a marxar quan es va fixar en el front de la Laura – Què t’has fet tu?

-

Oh, no res, m’he donat un cop.

-

Doncs faries bé de netejar-te la sang i tapar-t’ho. –i va marxar.

-

Jo vaig a fer una ullada –l’Adrià es va dirigir als demés.

-

Venim amb tu –va fer el David.

Van voltar una mica i llavors es van acostar a una de les caravanes més a la vora del límit del càmping. -

Ei! Què hi ha allà sota? -el David assenyalava a sota del vehicle.

Es van acostar i els dos nois es van ajupir per mirar. Era una persona!!! Van tocar-la amb compte i la van agafar de les cames per estirar-la. -

Ostres! Avisem al guarda!

-

Massa tard, el guarda ja gaudeix de la nostra companyia!

Els quatre amics es van girar al sentir aquella veu greu i esgarrifosa. -

Mmm! Veig que ens has preparat un aperitiu! –i una mà pàl.lida, ossuda i amb unes ungles llarguíssimes, es va acostar al front de la Laura.

El nois van estirar de les noies, que s’havien quedat paralitzades, i es van apartar cap a un costat. Llavors el cos que havien estirat de sota la caravana es va aixecar i va acostarse al que devia ser al cap. També van veure que el guarda l’acompanyava i no feia pas la mateixa cara que una estona abans, quan s’havien creuat. El cap va parlar amb un somriure als llavis mentre els seus nous ajudants es llepaven. -

Venia a buscar-te però m’he creuat amb aquestes mossegades tan suculentes –es dirigia a la Laura –i es clar, després de tants segles sense menjar res, no m’he pogut resistir. Espero que no et sàpiga greu haver-te esperat.

No s’ho podien creure. Eren vampirs de debò!! -

M’ha costat lo meu sortir de la meva còmoda caixa… i aquella noia… tafanera… es pensava que podria aguantar la tapa per evitar que jo marxés –i va riure d’una manera esfaraïdora–ara que m’havia despertat! Ja! Per cert, moltes gràcies per despertar-me.

La Laura no se’n sabia avenir. La llegenda era veritat. Ella l’havia despertat! A ell i a saber quants més!!


L’Adrià va ser ràpid, va estirar el mocador que la Laura havia utilitzat per assecar-se la sang del front i el va llançar cap els vampirs, que es van tirar a sobre per llepar-lo. Els quatre amics van sortir corrents cap a la seva caravana i s’hi van tancar, la maniobra va ser un moment de distracció, de seguida arribarien. -

Ràpid Laura, agafa tots els alls i posem-los per les finestres i la porta! –l’Ona es movia a cent per hora.

El David va mirar si ja venien i va ajudar a l’Adrià, que es va enfilar a un dels altells i va treure unes creus de fusta, estaques i uns potets de vidre. Les noies es van parar per un moment i se’ls van mirar. -

Era una sorpresa! –van dir ells- ho vam portat per quan anéssim a una d’aquestes festes populars amb disfresses. Això sí, l’aigua és beneïda de debò.

Les noies els van abraçar i van exclamar: -

Com a mínim no tenim les mans buides!

-

Aquí no poden entrar si no els convidem, així que … ja podem pensar ràpid com ens ho arreglem!

I d’aquesta manera, una mica complicada, deixem als nostres amics perquè: com s’ho van fer per salvar-se d’aquelles criatures de la nit …. és una altra història.

Un viatge al terror  
Un viatge al terror  

Autora: Sílvia Subirón Clapés

Advertisement