Page 1

Un veí particular  Quan  era  jove  a  l’escala  dels  meus  pares  hi  vivia  un  veí  particular.  De  dia,  mai  ningú  l’havia  vist  i  algunes  persones  explicaven  històries  estranyes  ocorregudes  durant  la  nit,  hi  havia fins i tot qui sostenia que es tractava d’un vampir! En  una  ocasió,  que  tornava  de  festa,  em  vaig  creuar  amb  ell  entre el segon i el tercer pis. Va passar pel meu costat com si  l’empaités el diable! Vaig haver d’enganxar‐me a la paret de  l’escala  per  evitar  que  el  vent  que  desplaçava  en  la  seva  fugida no em fes caure escales avall. M’havien dit que el veí  feia por, i vatua l’olla! I tant que en feia! Tot vestit de negre,  amb  una  capa  voleiant  al  seu  darrere...  Se’m  va  quedar  la  sang  glaçada!  Passat  l’ensurt,  vaig  pensar  que  millor  així,  perquè potser al veí no li agradaven els granissats i això havia  fet que em lliurés d’una bona mossegada!    Des  d’aquella  nit,  el  veí  va  esdevenir  un  gran  misteri  a  resoldre per a mi. En alguna ocasió, disfressat de repartidor o  de comercial havia gosat picar el timbre del 4t 1a... però res.  Silenci absolut. Des de la meva habitació, a través del pati de  llums,  espiava  nit  i  dia  la  seva  finestra.  Sempre  la  mateixa  rutina:  de  dia,  semblava  que  al  pis  no  hi  vivia  ningú;  de  nit,  tan  aviat  com  es  ponia  el  sol,  les  persianes  pujaven  però  misteriosament no s’encenia cap llum a l’interior.  El  carter  em  va  encendre  un  llum  en  el  misteri  sense  pretendre‐ho.  Un  matí,  en  baixar  al  carrer  en  una  hora  poc  habitual per mi, vaig coincidir amb el carter i vaig veure com  dipositava  unes  revistes  a  la  bústia  del  veí  del  4t  1a.  Vaig  aturar‐me  a  la  meva  bústia  per  fer  temps  mentre  el  carter  acabava  de  repartir  i  marxava.  Llavors  vaig  forçar  la  bústia  del veí i hi vaig trobar tres còmics de Batman i dues revistes  Anna Collado – març 2012 – 1/2 


estrangeres que  duien  per  portada  la  foto  d’un  ratpenat.  Això  em  va  fer  pujar  la  mosca  al  nas!  Aquella  mateixa  nit,  decideixo seguir‐lo. Espero pacientment al costat de la porta  i quan veig passar una ombra, obro la porta. Sense fer soroll  la  tanco.  Baixo  ràpidament  les  escales.  Surto  al  carrer.  S’ha  esfumat! La nit següent, vaig canviar de tàctica i vaig amagar‐ me a la porteria de la vorera d’enfront. En veure’l passar, vull  córrer  darrere  d’ell.  Coi!  La  porta  no  s’obra!  L’obro  d’una  estrebada. Surto al carrer. S’ha esfumat!    Vaig  pensar  que  a  la  tercera  va  la  vençuda.  Aquest  cop  em  vaig  amagar  darrere  el  quiosc  de  l’ONCE  que  hi  ha  davant  mateix  de  casa,  perquè  no  volia  sorpreses.  El  veig  sortir.  M’amago bé. Al cap de mig segon torno a treure el cap. S’ha  esfumat! Miro amunt i avall del carrer, desesperat... i de cop,  una bèstia estranya m’ataca des del cel. Bato els braços. Miro  de  treure‐me’l  de  sobre.  La  bestiola  va  marxar  volant,  no  sense abans deixar‐me un bon regal de comiat: una cagarada  al damunt de l’espatlla!    L’endemà  al  matí,  quan  tornava  de  treballar,  vaig  entrar  a  l’escala i vaig obrir la bústia. Hi vaig trobar una nota estranya,  escrita  amb  una  lletra  d’estil  gòtic  que  deia:  “Ha  marxat  la  taca  de  l’espatlla?  La  propera  vegada  no  seré  tan  simpàtic.  Deixa d’espiar‐me.” Em va costar mantenir‐me dempeus del  tremolor  que  em  va  agafar  a  les  cames  i,  des  d’aquella  nit,  mai més no vaig gosar passar de la 3a planta ni mirar per la  finestra.    Avui,  al  diari,  he  llegit  aquesta  notícia:  “L’home  ratpenat  evita  un  robatori  en  una  sucursal  bancària”.  No  he  volgut  seguir  llegint,  perquè  m’ha  tornat  a  venir  aquella  tremolor  estranya a les cames.  Anna Collado – març 2012 – 2/2 

Un vei particular  
Un vei particular  

Un veí particular_Anna Collado Urieta