Issuu on Google+


Després del foc és un diàleg artístic a dues veus sobre el món de les cremades. Partint de l’experiència personal de la Mercè (el 2008 va cremar-se les cames i els braços) i a través de fotografies, dibuixos i textos, aquest llibre qüestiona el model de salut i bellesa de la nostra societat i parla de què significa cremar-se i de com acceptem les nostres pròpies cicatrius. Aquest fanzine recull la part pràctica del llibre: informació sobre les cremades i com podríem evitar cremar-nos.

d


Els accidents amb cremades són molt més comuns del que sembla. De fet, segons informes de la OMS i la Unicef, les cremades produïdes pel foc són la quarta causa de mort al món. Cada any, unes 100.000 persones del planeta pateixen cremades. En els països amb menys recursos sanitaris, el nombre de morts és 11 vegades més elevat que en els estats benestants. A Espanya, la xifra anual de pacients ingressats greument afectats per cremades gira al voltant d’uns 1.000. En un 70% dels casos, la persona cremada és menor de 4 anys. Els infants són més susceptibles de patir cremades perquè són curiosos i molts cops no són conscients del perill que corren. Les persones grans també són força vulnerables a aquest tipus de lesió a causa de la pèrdua dels reflexes, la memòria o la sensibilitat corporal. D’altra banda, les cremades són més freqüents entre la població femenina que entre la masculina, però les lesions acostumen a ser més greus entre els homes que entre les dones. Les cremades produïdes en un àmbit laboral com ara el de la construcció, on hi treballen sobretot homes, són més greus que no pas les que es produeixen a casa, on habitualment qui hi treballa amb més freqüència són les dones.

g

Les situacions que provoquen cremades són molt variades: un accident de tràfic, laboral, domèstic... O bé situacions lúdiques que utilitzen el foc com a element de diversió: correfocs, pirotècnia i malabarisme amb substància inflamable, sense oblidar-nos de les típiques barbacoes de cap de setmana. Si la gent que participa a aquests tipus de festes beu alcohol, els riscos de cremar-se es multipliquen. Les cremades també poden ser l’efecte col·lateral d’un tractament mèdic: la radioteràpia i la quimioteràpia, segons com poden desencadenar lesions importants a la pell, incloses cremades de tercer grau. També s’ha de recordar que algunes cremades molt greus o fins i tot irreversibles i mortals són intencionades: suïcidis, homicidis, robatoris amb esprai de gas pebre, bombardeigs i altres atacs que impliquen cremar deliberadament. Un dels exemples més devastadors n’és sens dubte la bomba atòmica. Una cremada pot ser causada per agents molt variats, principalment tèrmics, químics o elèctrics. Els tèrmics representen el 90% dels casos: ja sigui per contacte amb un sòlid o líquid calent, una flama, l’exposició als raigs ultraviolats del sol o a una radiació ionitzant. Una fricció brutal, tal i com acostuma a succeir en un accident de moto, cotxe o bici amb l’erosió de la pell contra el terra, així com el fred intens també poden cremar. Algunes malalties tenen la particularitat de provocar cremades a l’organisme.


a Cremar-se accidentalment és molt més fàcil del que voldríem. La prevenció, sobretot la domèstica, és més que necessària. Sense voler fer-ne una llista exhaustiva, vet aquí alguns consells per fer de la nostra casa un espai més segur. Si s’utilitza el gas de manera habitual, ja sigui per cuinar com per escalfar-se, es recomana mantenir el pis ben ventilat per evitar una possible deflagració en cas de fuita. Recordar també que en espais tancats on hi pugui haver gas acumulat, no s’ha d’encendre cap llumí o encenedor a causa de l’alt risc d’explosió. En aquest mateix sentit, fer revisar regularment la caldera i la instal·lació elèctrica de casa per evitar fuites de gas o curt circuits que provoquin espurnes. Com a norma habitual, verificar que el foc dels fogons està apagat quan aquest no s’utilitza, sobretot abans d’anar a dormir o de sortir al carrer. Quan es cuina no portar mai roba inflamable o ample, i protegir-se amb davantal i manyoples. Tancar la finestra per evitar corrents d’aire sobtats que puguin moure la flama dels fogons. No deixar mai el mànec de la paella cap enfora i manipular amb cura els recipients que contenen oli o aigua bullents perquè es poden vessar molt fàcilment. No emprar mai alcohol de cremar per cuinar, perquè fins i tot fent-ne un ús correcte i aparentment controlat és molt perillós. Si es fa servir la cafetera, la tetera, el forn, la torradora, el microones o l’olla de pressió tenir en compte que segons com poden xarbotar, emetre vapor bullent, fer guspires o fins i tot explotar. No tocar objectes elèctrics amb les mans mullades ni tenir aparells elèctrics prop d’un espai amb aigua. No sobrecarregar tampoc els endolls amb lladres ni tenir endollats molts objectes elèctrics al mateix temps. No fumar al llit i quan dormim, apagar l’estufa. Evitar les bombones de butà perquè no se sap mai quan poden explotar.

a La gravetat d’una cremada depèn principalment de tres factors: la seva extensió (calculada en percentatge), la seva profunditat (calculada en graus) i la seva localització. Una cremada pot ser molt petita i mesurar tot just uns quants centímetres i tanmateix ser molt profunda. També pot ser poc profunda però estar situada en òrgans molt vulnerables, com ara la cara, el coll, les mans, els peus, els genitals o les articulacions. Es considera “gran cremat” el pacient amb més d’un 15% o d’un 20% de la superfície corporal total afectada. També s’inclouen en aquesta categoria els pacients en edats extremes, amb un percentatge fins i tot inferior al 10% però amb una salut molt delicada, com són els nadons i la gent gran amb malalties associades.


Les cremades de primer grau són les més superficials, només afecten la capa externa de la pell, l’epidermis. Tenen un aspecte vermellenc, irritat i inflamat, i provoquen una sensació aguda de cremor o dolor. La pell però, es manté íntegra, o com a molt, es va desprenent en forma de pellofes. Les cremades de segon grau són una mica més profundes i comporten l’aparició de butllofes de mides més aviat grans. Les més superficials afecten la dermis papil·lar i provoquen un dolor molt gran. Les més profundes afecten la dermis reticular i fan que la persona tingui una sensació cutània més o menys anestesiada. El to de la pell és, aleshores, blanquinós. Les cremades de tercer grau són les més profundes. Afecten totes les capes de la pell i fins i tot poden arribar a perjudicar els òrgans interns. Les terminacions nervioses queden malmeses i la sensibilitat cutània es redueix moltíssim o del tot. El to de la cremada és més aviat fosc o carbonitzat. En aquests casos és necessària la intervenció quirúrgica.

a La pregunta és: què s’ha de fer quan algú es crema? Abans que res, cal aturar el procés de la cremada i separar la persona del focus tèrmic, químic o elèctric que l’està causant. Això sí: sense oblidar, en fer-ho, de vetllar per la nostra pròpia seguretat. En cas de flama: ofegar el foc de la persona tapant-lo amb una manta, abric o qualsevol peça de roba no inflamable. Si no tenim res, fer caure la persona a terra perquè rodoli sobre ella mateixa. El foc s’alimenta d’oxigen i per tant, cal evitar que estigui en contacte amb l’aire o el vent perquè el farien créixer encara més. Un cop s’ha eliminat el perill més immediat, s’ha d’intentar limitar al màxim els efectes nocius de la cremada. En aquest sentit, cada segon compta perquè depenent de la nostra actitud la cremada es pot profunditzar encara més. Primer de tot cal refrescar la zona cremada amb aigua molt abundant, si pot ser tèbia, que no sigui freda, i de manera continuada durant uns 20 a 30 minuts. Si no es tenen a mà aquestes condicions, el més important és fer servir els mitjans més propers i òptims de què es disposi en aquells moments. Endarrerir el tractament tot buscant una font d’aigua ideal seria perjudicial per al cremat. En el cas d’un gran cremat cal mirar de no refrescar les ferides de manera sobtada perquè això pot fer-li més mal que bé. Si la roba no s’ha enganxat a la pell, treure-la amb molta cura. Treure també les joies, el rellotge i tot allò que porti a sobre que pugui conservar la calor. Embolicar les cremades amb draps nets humitejats amb aigua o encara millor, si es pot, amb gases esterilitzades impregnades de sèrum fisiològic. Embenar les cremades sense prémer massa. I anar a la Unitat de Cre


mats del centre hospitalari més proper. Hi ha molts mites al voltant de com realitzar els primers auxilis d’una cremada. És molt important saber què NO s’ha de fer. No s’ha de refredar massa la persona perquè pot sofrir una hipotèrmia. No s’han d’aplicar pomades, cremes, pasta dentífrica, clara d’ou o d’altres productes sobre la cremada. No s’ha de desvestir la persona si la seva roba se li ha enganxat a la pell. Si no se sap com tractar les butllofes o no es disposa de material sanitari idoni per a fer-ho, no tocar-les. Si es tracta d’un gran cremat no se li pot donar de beure o menjar perquè li podrien provocar vòmits. I en qualsevol cas, si la persona cremada té dolor, és necessari administrar-li un calmant.

a

El procés de recuperació dels grans cremats és molt complex. El tractament de les cremades comença en el mateix moment de patir l’accident (primers auxilis i primers tractaments a la sala d’urgències), es desenvolupa durant tot el període d’hospitalització (dies, setmanes, mesos o fins i tot, més d’un any, segons el cas) i es conclou quan la persona es reintegra en el seu món familiar, social i laboral. De vegades però, el periple hospitalari continua durant anys: alguns pacients retornen periòdicament al quiròfan per millorar les seves cicatrius o solucionar problemes derivats d’aquestes, de manera que el nombre total d’operacions acaba superant amb escreix la desena. Durant el període d’hospitalització, són freqüents les intervencions quirúrgiques destinades a empeltar pell sana a les àrees afectades. Si les circumstàncies ho permeten, l’empelt prové d’una zona no cremada del mateix pacient, perquè hi ha més possibilitats de que l’organisme no el rebutgi. El tractament diari de les cremades en l’argot sanitari es coneix com a “cura”. Cada dia, ja sigui al matí, al vespre o diverses vegades al dia segons el cas, el pacient és metòdicament desembenat, rentat, curat i embenat de nou. Se li intenten eliminar totes les restes de pell morta enganxades a la carn viva i se li apliquen medecines per a ajudar la ferida oberta a cicatritzar-se. També s’ha de controlar que el pacient no pateixi hemorràgies o desenvolupi infeccions. Aquest tipus de tractament mèdic sovint ha de continuar un cop donada l’alta, a centres d’atenció primària o a casa, ja que en molts casos, el pacient marxa de l’hospital sense acabar de tancar del tot les seves ferides. Per afavorir la regeneració de la pell i crear cèl·lules noves cal dormir molt (quan


dormim és quan l’organisme es refà millor), menjar molt (sobretot molta proteïna) i també cal beure molta aigua per ajudar el cos a rehidratar-se. També és necessària la rehabilitació física. Aixecar un pes, agafar un got amb la mà o simplement caminar i seure a una cadira poden ser accions molt difícils de realitzar degut al fenomen de la retracció: quan es crema, la pell perd col·lagen i elastina, responsables d’aportar l’elasticitat necessària als teixits de l’organisme, i es contrau. Les diferents capes dèrmiques s’enganxen entre si com si fossin un xiclet i ja no llisquen entre elles quan es fa un moviment. Hi ha una sensació general de tibantor i els més mínims gestos, per molt petits i simples que siguin, causen incomoditat constant o dolor. La fisioteràpia treballa amb exercicis actius o passius: reaprendre a moure un braç, una cama, el cap, etc. La teràpia ocupacional utilitza fèrules que immobilitzen una articulació per evitar que la pell es contragui. Quan la ferida està tancada és necessari fer massatges a la zona cremada amb pomades i olis per rehidratar la pell i treballar l’elasticitat del teixit cicatricial mentre aquest encara no té prou col·lagen i elastina naturals. Amb el temps, però, la cicatriu madura i de mica en mica va recuperant aquests dos elements. També es fa servir la pressoteràpia per lluitar contra la ràpida crescuda de la cicatriu que sempre busca el camí més fàcil i tendeix a escurçar els moviments articulars. Les malles compressores es porten com a mínim durant un any, les 24 hores del dia, i també ajuden a activar la circulació de la sang, a calmar les picors i a millorar l’aspecte de la cicatriu. L’aspecte extern de les cicatrius varia segons el cas. La qualitat i la rapidesa del procés de cicatrització depèn principalment de l’edat de la persona i la seva tendència natural a cicatritzar millor o pitjor. Com més jove, més bona i completa és la cicatrització perquè la capacitat de regenerar les cèl·lules és més alta. Una persona gran, encara que tingui una cremada lleu triga molt més en cicatritzar la ferida. Diuen que els africans són els éssers humans que cicatritzen pitjor perquè tenen més propensió natural al queloide. El queloide és un tipus de cicatriu inflada, dura i amb aspecte de bony, que de vegades s’expandeix cap a zones sanes, fent el que s’anomena “pota de cranc”. També poden adoptar forma de “cordons”, que són una mena de línies inflades. Els colors de les cicatrius canvien amb el pas del temps: marró fosc, violeta, escarlata, vermell, rosat, blanc... Durant el primer any post cremada, cal evitar les exposicions solars, donada la gran vulnerabilitat de la pell nova. Això podria dificultar, entre d’altres coses, la decoloració progressiva de la cicatriu. El procés global de recuperació d’un gran cremat implica, en definitiva, molt de temps, dolor, tensió i cansament. Durant el període d’hospitalització el més evident i urgent és


el dolor intens que suposen les cremades i el seu tractament mèdic diari. Aquest dolor va acompanyat d’altres molèsties: picors intenses, cansament físic, pèrdua de son, nervis... Les picors apareixen quan les terminacions nervioses es tornen a reconstruir. Això vol dir que un cremat no pot descansar mai de les sensacions desagradables que travessen sense interrupció i durant mesos el seu cos. La pell sempre es manifesta, sempre està present. Només quan dorm de manera profunda i sense malsons el cremat es pot alliberar durant unes quantes hores de totes les seves molèsties físiques. La sensació de calor i de set és constant i pot durar mesos sencers. Per això, la pitjor època de l’any per cremar-se és l’estiu. La recuperació física implica tancar les ferides i recuperar la funcionalitat perduda de les zones afectades, però sovint aquesta no acaba de ser total, sobretot si hi ha hagut greus deformacions o amputacions. La percepció dèrmica del cremat queda força malmesa: li costa més notar si una cosa és aspre o suau, freda o calenta. La pell té menys capacitat d’adaptar la temperatura del cos al medi en el que es troba, i la textura de la cicatriu és més dura i menys elàstica que la d’una pell no lesionada. A més a més, el pacient també es troba amb el repte d’assumir psicològicament tots els canvis que suposa cremar-se, acceptar-se tal i com és ara, i viure situacions molt difícils de pair, com ara afrontar la mirada o els comentaris dels altres si s’ha cremat les mans, el coll o la cara. És aquí on, a banda de psiquiatres i psicòlegs, juguen un paper bàsic com a suport de primera línia, la família, els amics i sobretot, el coratge del propi cremat.

w


h Per a més informació sobre la prevenció i el tractament de les cremades - Canal Salut online de la Generalitat: urgències, primers auxilis, cremades. - Bombers de la Generalitat: http://www.bcn.es/bombers/ca/consells.html - Fire Kills. You can prevent it: http://firekills.direct.gov.uk Per a més informació sobre el tema específic dels grans cremats - treball de recerca de batxillerat realitzat per Georgina González, alumna de l’Escola Pia de Granollers: Grans cremats: la vida i evolució, l’abans i el després. El seu treball va guanyar un dels premis de recerca del 2011 de la Universitat de Vic: http://secundaria.uvic.cat/_treballs/b6428e234ffff21de9043f11ef39424313ec6837_ TR%20GRANS%20CREMATS.pdf - Perder la piel de Marta Allué, llibre editat per Seix Barral. - “Ara sé que vull viure” de Jan Millastre, article publicat per la revista mèdica de la Vall d’Hebron i que es pot llegir a la pàgina internet següent: http://www.vhebron. net/bn/revista/rev21/vhrev1.htm - Grans Cremats, documental emès pel programa Entre línies de TV3: http://www. tv3.cat/videos/1189319.


Gràcies a Marisa de l´ Hospital de la Vall d´Hebron.

Aquest text pot ser reproduït en la mesura que es cregui necessari i sense autorització prèvia de les autores. Llegeix, còpia i difon! Barcelona, primavera del 2012.


Després del Foc / Fanzine