Page 1

“AQUESTA REGATA NO LA GUANYAREM”

Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023)

11 de setembre de l'any 2017 Aquest matí, quan ja érem a les envistes de l'illa de Cabrera, he recordat els fets dels últims dies com si haguessin passat fa molt de temps, en els segles antics que cantaven els poetes amb el cor exultant: com ara una expedició bíblica que fuig d'un gran desastre, en una nau carregada de bèsties de totes les espècies, a la recerca d'una terra en què els supervivents s'hi puguin arrecerar; o potser com l'odissea d'un grup de soldats heroics que marxen a l'exili per trobar, dellà l'horitzó, una nova Ítaca on els seus somnis puguin florir una altra vegada... La nostra nau, emperò, no era la del patriarca Noé (tot i que hi dúiem també molts animals), sinó la fragata Manzanares (cedida graciosament per la Nova República), que va salpar del port de València, ple d'una gernació de nostàlgics que ens deien adéu enmig de grans ploreres, com si acomiadessin la família que mai no ha de tornar... Fugim (com Ulisses i els seus companys) d'una terra devastada, l'Espanya que portem al cor, ara convertida en un ermot infestat de males herbes, només bo perquè hi pasturin les cabres... Em dic Jaume Rocasegura, i vull deixar una memòria escrita de la caiguda de la família Borbolls, que regnava fins ahir mateix en aquesta nació mil·lenària de guerrers cristians. Jo, un cronista de notes de societat en revistes de gran prestigi arreu del món, per raó de la fidelitat deguda al nostre Monarca (que Déu guardi molts anys), he abandonat la dissortada Península tot seguint l'expedició reial fins a l'illa de Cabrera, que la Nova República (en un gest que l'honora) ha preservat com a territori ex dominii perquè la Cort a l'exili s'hi pugui establir. Tres quilòmetres quadrats, pedres nues, un castell vetust, un port per a passar-hi l'estona: ens caldrà un gran esforç d'imaginació per sobreviure en aquest món tan petit! J. Rocasegura


13 de setembre de l'any 2017 El desembarcament Com per obra d'un pacte tàcit, ningú a l'illa ha gosat encara proferir la més lleu de les queixes contra el nostre infortuni. El Rei sembla ser qui millor ho ha encaixat. Amb l'esperit esportiu que sempre l'ha caracteritzat, l'home ha decidit llevar-se cada matí per anar-se'n a l'espigó del port, canya en mà, i no en tornar-ne fins haver pescat prou com per obtenir els elogis de la seva família. Fins ara tan sols ha dut morralla, bona per fer brou de peix i prou, però ja ens ha explicat que la mar és plena d'orades i que aviat les tastarem. La Reina, en canvi, calla i baixa els ulls. Senyora de maneres suaus i caràcter ferreny, ha optat per refugiar-se a l'esglesiola de l'illa amb la seva serventa i sortir-ne el mínim possible. La princesa no sap estar-se de mans plegades, tal vegada fruit de la seva procedència no aristocràtica. Només desembarcar ja va posar potes enlaire la casa del port on ens allotgem, habilitant un despatx de treball i una sala d'estudi pels infants. Un cop aconseguit el que desitjava, s'ha bolcat en la plantació d'un hort i d'un camp d'arbres fruiters per, segons diu ella, abastir-nos de fruita i hortalisses fresques. Val a dir que en cap moment la seva gràcil persona ha hagut de patir els inconvenients d'agafar una aixada, per bé que ha sabut encomanar la feina al Modest Giner, valencià fidel i coneixedor de les feines del camp, que ens fa de servent. A les antípodes del frenesí organitzador de la seva esposa, el príncep sembla haver-se reclòs en ell mateix i amb prou feines parla amb ningú. Després de passar-se tot el dia d'ahir desaparegut -no va tornar fins l'hora de sopar-, aquest matí no m'he pogut estar de seguir-lo per veure on anava. Sempre des del major dels respectes i a una distància suficient com per no ser vist, l'he trobat assegut damunt les roques del Cap de Llebeig, on hi ha restat immòbil fins el capvespre. Davant seu, la mar oberta. I allà lluny, el far de Ses Salines, de l'illa de Mallorca. Tan sols catorze quilòmetres el separaven del que una vegada va ser l'extrem oriental del seu regne. J. Rocasegura 21 d'octubre de 2017 Les duquesses Des dels primers dies de la nostra arribada, contra l'estat general d'atuïment de la Cort, les dues filles de Ses Majestats han mostrat a tort i a dret el millor del seu caràcter, indiscutiblement reial, sense cap dissimulació. La filla gran, la duquessa de Larios (que sempre ha estat la preferida del Rei, potser perquè tots dos tenen el mateix somriure bonhomiós, la fesomia afable que demostra la bondat de cor dels Borbolls), sembla que ha trobat el seu destí veritable a l'illa de Cabrera: com una gran senyora, s'ha posat al capdavant (amb l'ajut de Sor Patrocinio, la monja que tant de consol li va donar durant la separació matrimonial, i que després va esdevenir la seva amiga de l'ànima) de l'Escola dels Nens Feliços, la primera institució oficial de la Cort a l'illa, dedicada a l'ensenyament de tots els infants, siguin membres de la família reial o fills dels criats (una gran mostra d'aiguabarreig democràtic que, sens dubte, ha d'agradar força les autoritats de la Nova República, que observen atentament tot el que fem nosaltres, uns pobres exiliats...).


D'altra banda, la duquessa de Palmira (acompanyada pel seu marit, Pau-Ignasi, el qual, després d'uns anys de persecucions judicials ferotges, havia recuperat ja la seva posició natural de gran senyor per amassar, sense donar explicacions a ningú, tota una fortuna), que residia a Suïssa, no es va creure allò que veia: un estat de prostració tal, una família - la seva, abans tan orgullosa - ben decandida. Per això, aquella duquessa (que tan bon nas tenia, a l'igual que el seu marit, per als grans negocis) va suggerir a Ses Majestats unes quantes vies per al futur, que passaven per coneixences d'ella que volien (i això no era cap secret) una Restauració monàrquica. Que Déu sigui lloat ! J. Rocasegura 22 d'octubre de 2017 La cacera No m'agradaria donar la impressió al lector que el nostre dia a dia és sempre una successió de cares llargues i sospirs. Ans al contrari, la proverbial alegria d'esperit dels Borbolls s'imposa a les adversitats, i aquí a Cabrera ha començat fins i tot a contagiar-se als qui no som de la Família. Avui, sense anar més lluny, hem viscut un episodi més d'aquesta joie de vivre dels Borbolls: quan de bon matí hem sortit del port per anar de cacera. La comitiva la integràvem el Rei (que és qui ha tingut la feliç ocurrència), el general Machado, el valencià Modest Giner i servidor. No ha estat possible localitzar el Príncep; en llevar-nos ja havia partit cap al Cap de Llebeig. La quitxalla de les duquesses també volia venir, però el Rei, amb molt de seny, ha considerat que era perillós deixar-los dur armes i els ho ha prohibit. Sa Majestat i el general Machado duien les escopetes -disparant-les sempre en gentil ordre jeràrquic-, mentre que en Giner portava els ganivets de caça, els cartutxos i un sarró ple de queviures i bon beure. Jo els seguia armat amb la meva ploma i el bloc de notes. La caça a l'illot és pobra i escassa: dues dotzenes de conills, quatre parelles de cabres salvatges i un milió de serps de tota mena. Com que a més, per bé o per mal, les bestioles disposen tan sols de tres quilòmetres quadrats on amagar-se, no ha calgut caminar massa per fer la primera captura: un magnífic boc adult de pelatge negre. De tornada, tot just quan discutíem la conveniència o no de fer dur bèsties de més envergadura a l'illa per poder caçar-les, ha ocorregut l'incident de la jornada. En girar un revolt ens hem topat, cara a cara, amb un cabró terrible barrant-nos el pas. L'estampa era d'impressió: els ulls grocs, demoníacs, injectats de sang, fitant Sa Majestat des de l'avern, al temps que esbufegava amenaçador i d'entre els llavis se li escapava un rajolí de bava. La confusió ha estat grossa: amb els fusells descarregats i enxampats d'imprevist, tots havíem quedat glaçats i sense saber què fer. Ràpidament Machado ha reaccionat interposant-se entre el Rei i la bèstia, impedint amb el seu costellam que l'envestida impactés en Sa Majestat. Llavors el valerós Giner s'ha llençat contra el cabró brandant els ganivets de caça i l'ha foragitat. Quan al vespre sopàvem el boc, cuit a la brasa i condimentat amb sal gruixuda i romaní, per un moment ha semblat que les protestes del fill gran de la duquessa de Larios espatllarien el sopar, negant-se a menjar cabró perquè li semblava dur i amb “gust d'ovella”. Però l'ambient general s'ha imposat, tot rialles i facècies al voltant del coratge del general Machado i de Giner, i la cosa no ha


anat a més. L'ex-militar ha estat de sort: tan sols un parell de contusions però cap os trencat. Jaume Rocasegura 31 d'octubre de 2017 Els nostres amics els animals La impressió que el boc terrible (tal com s'hi va referir la Reina, sempre tan sensible amb els animals) va deixar en tots nosaltres - i també en l'estómac dels qui en vam menjar, i jo ara enyoro més que mai els porcellets cruixents o la llebre à la royale que em preparaven al Palace de Madrid... - va durar encara uns quants dies, com si de sobte ens haguéssim adonat del món tan feréstec on havíem anat a raure. Alguns membres de la Família (especialment la Reina, sempre un exemple de virtut i de resignació davant dels embats de la vida) s'han tombat aleshores cap als seus animals de companyia, aquells que van fer amb nosaltres el viatge des de València: els óssos panda que la Xina va regalar temps enrere a Ses Majestats i que, en l'exili, els han entaforat (pel seu bé) en l'antic pou de gel del castell, nodrits del farratge de males herbes que mengen a cor què vols les cabres de l'illa; les llames que el príncep va aplegar en totes les anades a l'Amèrica del Sud (ara més llunyana que mai) i que, bèsties dolces i manyagues com són, fan tanta companyia al fill de Ses Majestats, cada cop més entotsolat; el gosset (de raça indefinida) que la princesa va trobar un bon dia pels carrers d'Oviedo (la ciutat d'ella) i que s'ha convertit en el reflex fidel de la seva mestressa, tan inquiet i bellugadís, de vegades fatigós... D'altra banda, les cabres (que són els habitants naturals de l'illa) ens donen la seva llet - molt lloada per la Reina, pendent sempre dels beneficis d'una vida saludable - i fan riure molt els nens; així mateix, de peix anem molt ben servits (pels pescadors que el Rei ha contractat, ell personalment, com a amic del poble que és, tan lluny de la imatge encimbellada que els seus enemics n'han volgut donar...), no només d'orada sinó també de mussola, que és tan abundant aquí, i amb la qual el cuiner, mestre Pep, ens fa unes panades molt delicades. De tant en tant hi ha festa grossa: els pescadors porten cabassos plens de llagosta. Aleshores el príncep (malenconiós com un Hamlet qualsevol) somriu per fi. Jaume Rocasegura. 1 de novembre de 2017 Confessions d'una ànima torbada Aquest matí he tingut una trobada colpidora amb Sor Patrocinio, cristiana pietosa i amiga de l'ànima de la duquessa de Larios. M'ha assaltat per sorpresa, mentre em posava al dia de la meva correspondència amb l'exterior: sota el pretext de comentar-me no sé quina minúcia de la recent inaugurada Escola dels Nens Feliços, de seguida s'ha enfonsat i m'ha fet una confessió insòlita. M'ha revelat que, des que som en aquesta illa, no ha hi ha hagut nit que pogués dormir d'una tirada, sense patir horribles malsons. L'índole d'aquests, m'ha confessat ruboritzant-se, és indubtablement diabòlica i estantissa. Llavors ha trencat a plorar i no li ha estat possible acabar d'explicar-m'ho fins que s'ha calmat. A grans trets, la pobra dona somnia serps. Ofidis de totes mides, colors i textures: de fredes i


viscoses, reptilianes; però també d'envellutades i palpitants, com musteles de malson àvides de mossegar-la. Però el pitjor de tot no és la repetició d'aquestes imatges dins el seu cap, sinuoses, ondulants i amenaçadores. El pitjor és que rere els rèptils sempre s'hi amaga la figura del general Machado, company d'exili i amic personal de la Família. Subtilment, Sor Patrocinio m'ha donat entendre que tal vegada aquests malsons esgarrifosos siguin una advertència celestial, un avís des de dalt, i que potser el militar no sigui realment qui diu ser. De seguida jo m'ha afanyat a consolar-la i treure-li la idea del cap, aconsellant-li una visita a la Benedicta, infermera de la Cort, perquè li donés unes pastilles de valeriana que l'ajudin a dormir millor. I quan Sor Patrocinio ha marxat i m'he quedat sol de nou, no he pogut estar-me de recordar tot allò que em van explicar anys enrere a la universitat sobre Freud i la interpretació dels somnis, i el que aquest deia de la gent que somniava en serps, paraigües o bastons. Jaume Rocasegura 2 de novembre de 2017 Una visita providencial Avui, l'endemà de Tots Sants, ens ha arribat un regal ben bé des del cel. Un helicòpter ornat amb la bandera suïssa ha aterrat al pati d'armes del castell de Cabrera. De l'aparell n'han descendit, amb passes gracioses i elegants, dues de les persones que admiro i estimo més en el món: la duquessa de Palmira i el Gran Khan. Els lectors d'aquestes Cròniques, que no tenen per què conèixer la bona societat (tal com la conec jo), preguntaran amb una curiositat legítima: qui és el Gran Khan? I jo els respondré amb orgull (perquè me'n considero amic) i alegria (perquè crec que és la Providència qui l'ha enviat fins a aquest exili nostre, tan lúgubre): ell és un dels homes més rics del món. El Gran Khan va estudiar a Ginebra i Oxford; es va graduar a Georgetown amb honors (com el nostre benvolgut príncep) en Relacions Internacionals; va esdevenir aviat (després de la mort del seu pare, una figura mítica que va aconsellar tot de governs d'Europa i Amèrica) el propietari feliç d'un negoci petrolier que ha foradat tota la terra coneguda, fins i tot el gel de l'Àrtic, un tresor de la humanitat. La Família l'ha rebut a la Sala del Tron del castell, enmig d'unes draperies arnades i tot de vitralls esquinçats. Un vent tardoral que venia de lluny ha embolcallat les paraules del Gran Khan quan, tot emocionat, ha dit fent una reverència: Els Borbolls tornaran a regnar a Espanya, us ho prometo, Majestats. El Rei, amb un aire somiador, ha mig somrigut; la Reina ha semblat que anava a plorar, com també la duquessa de Larios. He tingut la impressió que la duquessa de Palmira s'ha mirat llavors el multimilionari amb un fort desig que no feia res per dissimular. Només el príncep ha restat impassible. No he sabut interpretar aleshores la seva expressió impertèrrita: ¿indiferència? ¿Fàstic del món? Vull fer constar que la princesa no ens ha acompanyat en aquell moment tan solemne - perquè ha hagut d'atendre uns periodistes que la volien entrevistar per la ràdio. Llums i ombres: la vida a Cabrera és com la de la resta del món..., però aquí el sol està més a prop, i a les nits somiem amb els abismes del mar que engoleixen els vaixells. De vegades creiem en la feliç Monarquia: un Rei benèvol com el llegendari Artús, "rex quondam rexque futurus". Jaume Rocasegura


6 de novembre de 2017 El missatge de ràdio Aquí a l'illa de Cabrera no tenim Internet. A l'espera que el descastat govern de la Nova República accedeixi a fer-nos arribar el cable de fibra òptica submarina necessària, ens comuniquem amb la península i la resta del món per mitjà d'un aparell de ràdio. I ha estat aquest matí, mentre la princesa me'n mostrava el funcionament, que hem interceptat el curiós missatge, per casualitat: El pardal ja és dins la cova... Canvi! Necessari l'enviament de més escaiola pels canaris... Canvi! La garsa sospita alguna cosa... Canvi! A l'espera de noves instruccions... Canvi i fora! Després de sentir-lo ens hem quedat de pedra. Ambdós hem convingut que havia de tractar-se d'una conversació xifrada, atès que a l'illa no hi tenim cap canari ni cap garsa. Però amb qui? I per què? I des d'on? La princesa i jo hem fet broma amb l'assumpte, fingint que pensàvem que es tractava d'un joc dels infants a costa nostra, però jo me n'he tornat capficat a la meva habitació, i em penso que aquesta nit em serà difícil conciliar el son. Ara ja no tinc cap dubte: tenim un talp entre nosaltres. Jaume Rocasegura 20 de novembre de 2017 L'Honorable Durancamps Afortunadament, he pogut deixar enrere (ni que sigui de moment) les sospites amargues que han començat a empaitar-me (hi ha un espia entre nosaltres?), perquè avui (un dia de ressonàncies magnífiques per a l'Espanya que estimem) ha arribat a l'illa l'Honorable Durancamps. Un helicòpter ha aterrat (a l'igual que el del nostre protector i amic Gran Khan, petrolier suís i monàrquic de tot cor) al pati d'armes del castell; n'ha sortit - elegantíssim, sempre distingit, la calba al vent com els senadors romans de l'antigor - l'Honorable Durancamps. No diré res que ningú no sàpiga ja: Durancamps és un polític d'una intel·ligència formidable, que es pot comparar a l'històric cardenal Mazzarino, un home (i quin home!) que ha sabut resistir tots els embats del temps i alhora prosperar com cal, a la manera dels que sempre miren més enllà... Ha estat un actor brillant dels últims trenta anys de la Monarquia, amic de tothom (però especialment del Rei, que el va crear Marquès del Campell en un acte tan solemne que encara, quan el recordo, em vénen llàgrimes als ulls...), Ministre d'Afers Exteriors de la Nova República (el President Ansorena el considera, des de fa anys, un home imprescindible)..., tot això demostra com, a partir d'un caràcter extremament dúctil i un sentit de la diplomàcia tan assenyat, ell ha arribat a ser l'heroi dels moderats de tota Espanya (i, no cal dir-ho, també de Catalunya, tan lluny ja dels quefers de Madrid, des que va assolir, la província sempre traïdora, la categoria tristíssima de República, ai las!). L'Honorable Durancamps, tot somriures, la genuflexió d'entrada, les confidències més tard (i durant tot el sopar que el Rei va oferir-li, magre també per a un home tan acostumat a les delícies de


l'Hotel Palace...), sempre al servei de la Família. Buscaré la manera perquè torneu triomfalment al tron de Madrid, ha murmurat sibil·linament a cau d'orella del Monarca, que mirava d'empassar-se una cuixa de cabra un poc estireganyosa. L'Honorable Durancamps és, veritablement, el nostre talp a la Nova República! I com pot ser, jo em pregunto, que la gent hagi dit coses tan lletges (Judes, el de la closca pelada i d'altres aberracions que m'estalvio) d'algú que és tot noblesa, un espanyol exemplar? El món és ple de desagraïts. Jaume Rocasegura 22 de novembre de 2017 Les meves indagacions Les visites recents de prohoms com Durancamps o el Gran Khan, malgrat omplir-me el cor de joia i esperança, no han aconseguit treure'm del cap la sospita que tenim un traïdor entre nosaltres. Ans al contrari; si nosaltres -que som tan sols una petita comunitat a l'exili- disposem d'infiltrats de confiança treballant per la re-instauració de la monarquia i el just govern, em demano, què no han de tenir ells? El més difícil va ser la tria de sospitosos perquè, a priori, tots ho podien ser (llevat de La Família, és clar). Personatges humils, sense contactes visibles a les altes esferes, com la infermera Benedicta o el valencià Modest Giner, podrien estar-se venent l'ànima per trenta miserables monedes de plata. Però també els altres, gent de carrera i prestigi com el general Machado o Mestre Pep, podrien tenir els seu motius inconfessables. Essent així, vaig decidir-me a vigilar-los a tots per igual, sense distinció de sexe, afinitat personal o posició social. I ha estat avui quan he fet una descoberta vergonyant. Ha succeït mentre seguia la Benedicta, amagat rere uns matolls de garriga, i he vist que es tancava a la cabana de ràdio. Això ha encès totes les meves alarmes, perquè he recordat el recent missatge encriptat que vam interceptar fa uns dies amb la princesa, i per això m'he quedat a l'aguait. He estat de sort: poc després el general Machado ha aparegut en escena, caminant al trot devers la cabana, mirant a banda i banda com si temés ser perseguit, i també s'hi ha tancat dedins. No m'ha calgut esperar gaire estona ajagut entre les garrigues; tot just començava a sentir-me els genolls quan ha aparegut Sor Patrocinio, caminant també cap a la cabana. La religiosa però, no ha arribat a entrar-hi: s'ha limitat a treure el nas pel finestró i mirar què passava. Un minut després la monja es retirava, a pas solemne i -posaria la mà al foc-, llàgrimes als ulls. Sense comprendre massa bé la naturalesa de la conxorxa que pogués estar associant aquests tres individus, jo també m'he atansat fins el finestró de la cabana de ràdio. M'ha calgut passar-hi la mà primer per netejar-ne la pols que cobria el vidre i, tot i així, encara no ha bastat per veure-hi bé, ja que per dins estava tot entelat. Confesso que això m'ha impedit advertir massa detalls més enllà d'una selva de cuixes, esquenes i culs sacsejant-se amb frenesí. Atès que la meva professió m'obliga a ser sempre honest amb els meus lectors, em veig forçat a deixar constància d'un fet indiscutible: el que ara mateix es duen entre mans el Machado i la


Benedicta ben poc té a veure amb les maniobres polítiques i d'espionatge que s'esperarien d'un talp. Jaume Rocasegura 25 de novembre de 2017 L'horror Des que ha descobert que el general Machado i la infermera Benedicta són molt més que amics, Sor Patrocinio s'ha convertit en una persona força malenconiosa: es distreu més del compte a l'Escola dels Nens Feliços (que amb tanta il·lusió havia muntat la duquessa de Larios), renya les criatures per foteses, es queda en blanc quan la Reina li fa saber els seus plans devots ( hem d'engrandir l'esglesiola, fer venir regularment un capellà que ens digui missa i ens confessi dels nostres pecats...) i les seves preocupacions sobre els néts (en Perot s'enrabia i pega els seus germans, l'Elionor és una presumida i no vol beure la llet de cabra perquè diu que fa pagès...). Aquests dies, Sor Patrocinio vagareja per l'illa sense rumb: s'apropa de vegades als penya-segats amb passes vacil·lants, es deixa agombolar sobtadament pels ramats de cabres (que belen espantades o potser agraïdes...), enceta camins nous entre les bardisses salvatges... Ha perdut ja la por a les serps ? (Jo la segueixo de lluny, no la deixo de petja: a mi em preocupa aquella dona que ha sacrificat una carrera ascendent en l'orde de les Dominiques per la gràcia d'una amistat amb una senyora tan important com la duquessa de Larios.) El vespre d'avui, assotat per un vent molt fort, Sor Patrocinio ha anat molt més enllà del que és el seu costum: llavors semblava com si s'eixamplés, aquella illa tan petita (tan gran en la meva imaginació), i és que la monja ha anat a parar a una cova desconeguda a prop de la mar. Jo he vist com s'hi endinsava, ben decidida, i com n'ha sortit, al cap d'una estona breu, tot cridant: L'horror ! L'horror ! A partir d'aquest dia, la vida de tots nosaltres ha canviat per sempre més. Jaume Rocasegura 26 de novembre de 2017 La drecera a l'avern Després que Sor Patrocinio es passés sense badar boca des de la seva sortida de la cova, avui hem decidit organitzar una partida d'exploració, per veure què va ser el què la va consternar d'aquella manera. Hi érem el general Machado ( a qui no m'he pogut estar de mirar amb recel) acompanyat dels quatre soldats de què disposa sota el seu comandament, el valent Modest Giner (habitual en tots els saraus de l'illa), Leopoldo Piñástegui (catedràtic emèrit en Constitucionologia Comparada per la Universitat de La Laguna) i servidor. Com és natural entre gent del seu llinatge, ningú d'entre els Borbolls ha mostrat cap desig d'acompanyar-nos; llevat del jove Perot, que ens ha obsequiat amb una rebequeria perquè sa mare l'ha forçat a quedar-se estudiant.


L'entrada de la cova -o més ben dit, de l'avenc, perquè es tracta d'un forat obert a terra, com una ferida sense tancar damunt l'escorça de l'illa- és estreta, i amb prou feines hi pot passar una persona adulta. Un cop dins de seguida s'eixampla, donant lloc a una gran volta oberta al mar que Piñástegui ha identificat de seguida com Sa Cova Blava, famosa entre els submarinistes i espeleòlegs el món sencer. Sense entendre massa bé l'espant de Sor Patrocinio, l'hem explorat a fons fins que el bo d'en Giner ha trobat una obertura a la paret, oculta fins llavors pel peculiar joc de llums que hi ha allà baix. Ha estat aleshores, quan hi hem apropat les llanternes, que ens n'hem adonat que aquesta obertura era l'inici d'un passadís descendent i enrajolat que s'endinsava en les entranyes de la terra, vers una destinació ignota. En fila índia, com els infants que juguen a ser exploradors, els quatre soldats i en Giner s'hi han ficat per veure cap on menava. La resta ens hem quedat a l'entrada, inspeccionant unes inscripcions a la paret d'allò més curioses. Les nostres especulacions sobre l'hipotètic origen pre-romà d'aquests petròglifs s'han vist interrompudes pels crits i passes accelerades dels quatre soldats i del valencià, fugint en desorde, que ens han apartat d'una empenta i no han deixat de córrer fins arribar a la superfície. Un cop allà, una mica avergonyits sota la llum del sol, ens han acabat confessant que han vist coses. No han volgut donar-nos detalls, temerosos de no ser creguts, però han insistit amb vehemència que calia dinamitar aquell avenc i la cova sencera, tapant-ne la sortida per sempre més. Jaume Rocasegura

CRÒNIQUES DE MADRID: EL GRAN JERARCA En aquells dies, un home furibund es passejava amunt i avall d'un gran despatx decorat amb tapissos flamencs i quadres d'El Greco. Aquell home semblava que volgués omplir tot ell l'amplària de l'habitació amb les seves passes impetuoses - que ressonaven com si, en lloc d'un sol home, desfilés tot un exèrcit sobre el terra encerat del despatx. L'home es va aturar un moment davant d'una finestra: a fora, sota la llum crepuscular, la Plaça d'Orient badallava en la seva immensitat buida de gent - només uns coloms s'hi posaven innocentment ara i adés, i marxaven de seguida quan advertien l'ombra de la mola grandiosa. L'home es va apartar de la finestra amb un gest de disgust i es va apropar al mirall de cos sencer que feia angle amb una paret tota recoberta de llibres en tafilet d'or: s'hi va veure sense màscares, baix, revingut, amb una ombra de bigoti, la mirada freda i colèrica. Va tornar a seure darrere la taula, va esguardar amb un aire cansat allò que hi havia al damunt: el diari As a mig llegir, el cafè amb llet encara fumejant, la seva biografia L'home de ferro que havia escrit el periodista Ruiz del Prado... En un extrem de la taula, els informes quotidians del S.I.R.E. (Servei d'Intel·ligència Republicana Espanyola) esperaven també una lectura atenta; hi trobaria (no en dubtava pas) les últimes notícies dels il·lustres exiliats de Cabrera, una família que havia caigut en el desprestigi més gran... L'home va pensar llavors de fer-los una visita: no seria una bona manera de remuntar la seva pròpia popularitat, la de la Nova República ? Igualment, l'home lamentava el caràcter tan voluble del poble


espanyol: no havia clamat tothom perquè tornés ell al poder, perquè exercís el comandament d'aquell règim acabat de néixer amb la mà ferma d'un pare autoritari ? L'home va despenjar el telèfon i va donar una ordre. Al cap d'uns minuts, va entrar al despatx la seva secretària particular (els cabells recollits pulcrament, la faldilla llarga i elegant, la mirada submissa i plena d'admiració) i va dir-li: Senyor President, l'avió cap a Cabrera l'espera demà al matí a Cuatro Vientos. Adolf Ansorena, President de la Nova República, va agrair la notícia amb un mig somriure de llop. La nit queia sobre la mola del Palau Reial, una nit freda i sense estels que embolcallava la terra amb un silenci espaordidor. 28 de novembre de 2017 L'aljub i les visions Un parell de dies sota el sol net del Mediterrani (i dues nits passades amb les llums enceses) han bastat perquè els quatre soldats i en Modest Giner recuperessin l'enteresa. Ha estat aleshores que ens han explicat què és el que van veure -o van creure veure- allà baix, al passadís enrajolat de Sa Cova Blava. Ho han deixat anar entre balbucejos, amb veu tremolosa. I la mirada al·lucinada, qui sap si pels nombrosos ansiolítics que la infermera Benedicta els ha estat receptant des de llavors. El professor Leopoldo Piñástegui, catedràtic emèrit en Constitucionologia Comparada, se'ls escoltava amb interès i sense dir res. Quan els cinc homes s'han retirat, ens n'ha donat la seva opinió. Val a dir que l'hem escoltat tots amb atenció i delit, atès que en aquests temps de disbauxa i desori no és gens comú poder gaudir de l'erudició i mesura d'un home com ell. Piñástegui, que va accedir al seu càrrec docent després que el President Ansorena s'inventés l'assignatura (els malpensats diuen que a propòsit de l'infame procés secessionista català), ha exercit des de llavors d'intel·lectual lúcid i fidel als Borbolls, fins al punt d'acceptar gentilment compartir l'exili amb nosaltres. El parer de Piñástegui és que el passadís no és més que l'accés a una cova natural usada en altres temps de pou, com Sa Cova del Moro que també hi ha a l'illot de Sa Dragonera, pensada per abastir d'aigua dolça als mercants en ruta cap a Còrsega i Sardenya en temps pretèrits. Això explicaria les rajoles del terra i també l'estranya escriptura de les parets (que Piñástegui pensa que podria atribuirse a l'avorriment d'algun mariner fenici del passat). I pel que fa a les visions, Piñástegui s'ha mostrat ferm: de la mateixa manera que passa amb Sa Cova del Moro, on la mala circulació de l'aire pot provocar desmais i marejos, al passadís de Sa Cova Blava els quatre soldats i en Giner degueren d'emmalaltir per l'aire enrarit. Jo me l'he escoltat, sense gosar contradir-lo. Al cap i a la fi, qui soc jo per confrontar les explicacions d'aquest vertader martell de bruixes dels nacionalismes perifèrics que encara avui assoten Ibèria? Però un cop a la meva habitació, mentre redacto aquestes línies, no m'he pogut estar de qüestionarme com d'insòlit és que els cinc homes tinguessin exactament la mateixa visió: la d'un repugnant ésser antropomòrfic i trets reptilians barrant-los el pas al bell mig del passadís. Perquè això va més enllà del que l'autosuggestió i les visions en grup poden explicar, oi? Jaume Rocasegura


1 de desembre de 2017 L'AMO DEL MÓN He deixat de banda les cabòries sobre la cova (i els seus efectes al·lucinògens sobre els qui s'hi endinsen), ni que sigui de moment, perquè un gran esdeveniment ha revolucionat l'illa: ha vingut a veure'ns l'amo del món, ço és, el President de la Nova República d'Espanya, l'il·lustre Adolf Ansorena. Quan l'he vist baixar de l'helicòpter (el mitjà usat pels jerarques que ens visiten, com és el cas), he sabut de seguida que l'Ansorena ha reeixit en allò que s'havia proposat: ser finalment el cabdill de l'Espanya republicana que ell, un rei sense corona, per fi presidia implacablement... Sa Majestat l'ha saludat com si fos un col·legial davant del mestre. Darrere d'ell, la Família: la Reina, tan germànica, feliçment impertèrrita; la duquessa de Larios, angoixada (i això és constant en aquesta pobra dona solitària) perquè havia deixat els seus alumnes sense una hora de classe; el príncep, present i absent alhora, fins i tot davant d'algú com l'home de ferro (no és així com l'anomenen els seus addictes?); la princesa, a la fi, curiosament riallera (una dona encantadora, tal com Ansorena la va qualificar al final d'una entrevista televisiva que ella li va fer abans del seu matrimoni reial, en una vida que ara mateix em sembla que tan sols l'he somiat...). I quin era el propòsit de la visita a Cabrera? Doncs anunciar-nos personalment (i també a la corrua de periodistes que l'acompanyaven, que volien ficar el nas pertot arreu i tractaven de tu els membres de la Família, una irreverència que m'ha fet enfurismar d'allò més) que les connexions amb l'espai radioelèctric aviat serien restablertes (una avaria molt oportuna les havia fet caure des que vam arribar a l'illa, per fer més evident la nostra trista condició...). Aplaudiments, fotografies, l'espectacle de la pompa entremig d'unes roques pelades lluny de tot arreu! L'anècdota del dia l'ha protagonitzat en Perot: el President s'ha acostat al fill de la duquessa de Larios per fer-li una moixaina i el nen li ha clavat una puntada de peu... als collons que gairebé el fa caure. El President ha xisclat de dolor (però ell no era l'home de ferro?) i ha enfilat tot tentinejant cap a l'helicòpter, seguit dels periodistes, que reien dissimuladament. En Perot, a l'últim moment, encara li ha fet llengotes, i a mi m'ha semblat que el Rei s'hi afegia, en aquell gest de comiat al gran jerarca. L'helicòpter s'ha envolat ben de pressa, com si el perseguís el dimoni. JAUME ROCASEGURA 16 de desembre de 2017 La trucada de la televisió La visita d'Ansorena, en aparença tan sols protocol·lària, ha començat a donar els seus fruits. I quins fruits! Només dos dies després, vam rebre una trucada telefònica d'una important cadena de


televisió espanyola, demanant-nos permís per filmar l'imminent desembarcament de La Família en sòl valencià. Aquí a Cabrera vam quedar-nos tots astorats. Sense saber ben bé com reaccionar, i després de consultar-ho amb el Rei de pressa i corrents, vam acordar una data i una hora pel gran dia amb els de la televisió. Ells semblaven tenir molta pressa -confesso que encara ara m'emociona recordar el seu fervor monàrquic-, i van insistir en que tornéssim com més aviat millor. A l'illa estem tots en estat de xoc, i si no fos per la proverbial bondat i fidelitat del poble espanyol envers els Borbolls, no ens ho creuríem. Però és un fet: segons els de la televisió, un influent benefactor anònim -potser El Gran Khan? Tal vegada Durancamps?- s'ha ofert a fer les gestions corresponents i cobrir totes les despeses, amb la sola condició de mantenir-ho tot en secret. “Naturalment, tot plegat és un afer d'alta diplomàcia, i no convé esbombar-ho abans de temps si no volem espatllar-ho”, van dir-nos. Després de moltes reticències, passats uns dies jo m'he permès consignar-ho aquí, amb vistes a l'indubtable interès històric que algun dia tindran aquestes anotacions. Dit i fet: abans que acabi l'any, els Borbolls tornaran a ocupar el lloc que els correspon al tron d'Espanya. Jaume Rocasegura GRANS ESPERANCES 27 de desembre de 2017 Quina excitació, la vetlla del nostre Gran Retorn (permet-me, lector improbable d'aquestes notes d'un exiliat, que escrigui amb majúscules unes paraules que són com la música més dolça per a les meves oïdes)! Quin tragí a l'illa de Cabrera, ja no una sucursal de l'infern a la Terra, sinó l'avantsala d'una vida nova, d'una Espanya feliç un altre cop ! El Rei sembla un nen que espera un regal molt especial: amb una ànsia fora mida, ell diu (tan excitat que s'enrojola com un enamorat i s'embarbussa com un que perd l'oremus) d'abillar-se amb el Toisó d'Or, l'Encomienda de Carles III i, fins i tot, amb la Gran Palma Daurada que el rei de Botswana va oferir-li després de l'última cacera en aquelles terres llunyanes. La Reina ha desembalat totes les joies que la Nova República no li va arrabassar (la diadema Sancto Spiritu d'Isabel II, l'òpal Foc pàl·lid de la reina Frederica, els dos ous Fabergé que Sa Majestat va poder amagar entre la seva roba íntima...) i ha proclamat que les lluirà quan posi els peus a València, la flor més bella d'Espanya, ha remarcat la Reina amb el seu fort accent estranger. El príncep (oh misteris de la vida!) no ha semblat gaire content amb la idea d'abandonar l'illa: potser per les amistats que ha lligat amb alguns pescadors? O tal vegada perquè ha descobert el plaer de la vida eremítica, l'anhel d'una existència isolada, sense retre comptes a ningú... fora dels núvols i el vent? La princesa, ben al contrari del seu marit, té tot l'aire d'estar francament entusiasmada amb el retorn de la Corona - i també, com m'ha confessat ella mateixa, tot somrient amb malícia, per poder veure novament els seus antics companys de la televisió, que tant em van envejar quan vaig triomfar per damunt d'ells, i jo no he sabut si es referia a un dels seus grans reportatges o al seu


matrimoni feliç... La duquessa de Larios, joiosa com el seu pare, s'ha passat tot el dia assajant amb els seus alumnes de l'Escola dels Nens Feliços una gran peça musical: el Cor dels Esclaus de l'òpera Nabucco de Verdi... Jo penso que l'autor italià n'estaria ben content, perquè el desig de llibertat traspassa totes les èpoques! Pel que fa a mi, de seguida que acabi d'estrafer aquestes línies del final del nostre exili, m'afanyaré a recollir tot allò que més m'estimo (les Memòries del duc de Saint-Simon, la col·lecció completa i enquadernada de la revista Hola! i la medalla al Mèrit Civil amb la qual Sa Majestat em va condecorar un dia gloriós de la meva vida...) i em disposaré a saludar la pàtria com un fill agraït. Visca Espanya! Visca el Rei! JAUME ROCASEGURA

%22aquesta regata no la guanyarem%22 crònica dels fets de cabrera (2017 2023) web  

Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023). Els Borbolls han estat expulsats de la Nova República, i es refugien a l'illa de Cabrera, a l'espe...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you