Page 1


4 6 15 20 22 26 31 34 41

Editorial Afer a Shanghai.................................................Víctor Nubla El crepuscle del diable........................................Ramon Mas La dèria d’en Boris.............................................Pere Vianna Adormir-se........................................................Jordi Nopca Mai plou a gust de tothom................................Pere Grament Consorci, bigotis i lamor.....................................Max Besora Diari d’un crudivegà..........................................Ruy d’Aleixo Plaga de polis.....................................................Joan Ferrús

disseny d’índex , capçaleres editors / Ramon Mas i Pere Grament. redactors / Ruy d’Aleixo, Max Besora, Joan i anuncis / Joan Sanz il·lustració / Pepet Merda Ferrús, Víctor Nubla, Pere Grament, Ramon disseny gràfic / www.eduvila.com Mas, Jordi Nopca, Pere Vianna. autoria portada i contra / Meritxell, 3 web / www.lesmalesherbes.com contacte / lesmalesherbes@gmail.com Roger i Joana Pelàez.


editorial

Una vegada més (i ja en van cinc!) torno a ciutat carregat del bo i millor en relats de terror i fantàstic. Han passat massa mesos des del darrer cop, però la meva condició de gegant silvestre i antropòfag m’incapacita per a moltes tasques que a vosaltres us poden semblar senzilles. Heu provat mai d’anar a la vostra envoltats d’una legió de boletaires, xirucaires i canalla d’esplai com la que envaeix ca meva tots els caps de setmana? Hi ha massa gent al bosc, i jo tinc massa fam! Tot i això no us podreu queixar, us porto teca de la bona. Un recull extraordinari d’autors que, d’aquí no res, concediran entrevistes en bata i xoquins des del saló de casa seva a les revistes més prestigioses de l’estat. I si no em creieu, espereu-vos i ho veureu. El número s’obre amb “Afer a Shanghai”, de Víctor Nubla, que ens regala un relat oníric ambientat a l’Extrem Orient, on una parella d’investigadors intenta resoldre un assassinat transoceànic comès per nans sense boca. Amb “El crepuscle del diable”, de Ramon Mas, aquesta revista us proposa l’exploració de l’últim dels innumerables capítols en els quals el dimoni hi fica cullerada, amb funestes conseqüències. “La dèria d’en Boris”, de Pere Vianna, ens explica les peripècies d’un jove afeccionat a les màquines del temps i els sacrificis que ha de fer per posseir-ne una. El relat següent, “Adormir-se”, és obra de Jordi Nopca, i en ell se’ns narra l’estrany incident que viuen una parella de músics itinerants mentre fan nit en una casa de poble. “Mai plou a gust de tothom” és un conte fantàstic de Pere Grament, que suggereix la hipòtesi del què podria passar si en un poble costaner s’hi posés a ploure ininterrompudament durant la temporada alta. “Consorci”, “Bigotis” i “L’amor” són tres històries breus cortesia de Max Besora, impactants com una garrotada i de digestió lenta. “Diari d’un crudivegà”, de Ruy d’Aleixo, és l’estrany testimoni d’un individu que descobreix la manera de nodrir-se a sí mateix sense dependre dels altres. Finalment, tancant aquest cinquè número de la revista, Joan Ferrús ens presenta “Plaga de polis”, un divertit relat amb repunts terrorífics on se’ns conten les minúcies d’una estranya plaga que converteix a tothom en policia. I això és tot per ara. Jo he posat els contes: a vosaltres us toca gaudir-ne amb la lectura!

4


5


afer a shanghai

una investigació del cap pendergast

U

S’havia llevat de la taula en acabar l’ànec al pebre amb gingebre per anar a fer un riu. Havia begut molt vi d’arròs i volia fer-li lloc al maotai que servirien a continuació. En entrar a la comuna, a l’altre extrem del pati interior del restaurant, es va trobar dos homenets d’uns vint centímetres d’alçada fent equilibris sobre el cantell de la tassa del vàter. Anaven vestits de submarinistes, amb unes petites ampolles grogues a l’esquena i ulleres. Semblaven acabats d’emergir de la latrina putrefacta. En veure’l, van saltar al terra i un d’ells li va clavar una diminuta agulla al turmell. Quasi a l’instant, es va trobar reduït a la mida d’aquells éssers, al mig de la seva roba escampada. Els homenets el van agafar, fent-lo saltar per damunt del coll de la camisa, li van endossar un equip de busseig com els seus i el van fer pujar a la tassa del vàter, després el van empènyer al mig de la merda i es va enfonsar en el moment que sentia el seu cunyat cridar-lo des del pati. Recordava haver nedat no més de dos o tres minuts fins a emergir en un bany modern que feia olor de te blanc. Els seus segrestadors es van desempallegar de la granota i la bombona i el van obligar a fer al mateix. La porta era oberta i van passar a una

n home es va entregar a la policia de Shanghai, tot explicant que un mes enrere havia participat en la mort d’una parella d’espeleòlegs al Canadà, el mateix dia que celebrava el 40 aniversari del seu casament al restaurant del seu sogre, a dos carrers de casa seva, al districte de Qingpu. El seu advocat li va explicar que hi havia tantes proves de que ell no podia haver-ho fet que, abans d’arribar al judici, era convenient explicar que es tractava d’una broma i, si calia pagar una multa, que fos sobre tot abans que el jutge es pensés que li volien prendre el pèl. Però l’home insistí i aportà durant el judici una descripció dels fets, la veracitat dels quals fou confirmada fil per randa per la Policia Científica Muntada del Canadà, que va enviar d’urgència des de Toronto al cap Pendergast, per testificar i col·laborar en la diligència. El militar va reconèixer que el confés mostrava un coneixement detallat i minuciós del tràgic escenari i de la posició en que es van trobar els cossos. El que ningú va creure va ser l’explicació de Huan Qiu, el presumpte assassí:

6


modesta estatura, va trobar un poal i, omplint-lo d’aigua i tirant-se’l per sobre diversos cops, es va treure l’olor de la pell, es va vestir i va entrar al restaurant, on ningú va mostrar inquietud per la seva absència. Mirant de reüll el rellotge, va advertir que havien transcorregut escassament cinc minuts i aleshores van servir el maotai. Va estar-hi pensant durant unes setmanes, donant-li voltes; a estones es convencia que tot havia estat un somni, una al·lucinació. A estones, aquells records se li enganxaven a l’ànima com goma roent. Llavors va llegir al diari la notícia del Canadà i va prendre una determinació: i com que la idea de que tot havia passat al seu cap era dèbil, i semblava clarament fabricada per ell, mentre que la certesa d’haver viscut aquell episodi provenia d’algun lloc on ell de ben segur no manava, va optar per anar al comissari del seu districte i entregar-se, declarant-se culpable en grau de complicitat, ja que no havia executat el crim personalment, i denunciar els dos homenets bussejadors. L’informe de la Policía Científica Muntada del Canadà no diferia del que la premsa d’aquell país havia publicat durant els dies posteriors als fets, i atribuïa la causa de les morts a un mal funcionament del sistema de regulació de gasos de la sauna i no pas a la inoculació de cap substància per part d’homenets equipats amb granota de busseig. Els testimonis dels assistents al dinar d’aniversari es van succeir durant la vista, i tots eren coincidents: Huan Qiu havia sortit del menjador en acabar l’ànec i havia estat fora uns cinc minuts. El jutge va interrogar amb cura al cunyat de Huan Qiu, ja que apareixia en el testimoni de l’auto-inculpat. Aquest va manifestar que en veure que el seu cunyat sortia, va anar al darrere seu, ja que volia proposar-li una ampliació del negoci de bicicletes que posseeixen. Quan va comprendre que Huan Qiu havia entrat a la latrina, se’n va tornar. Els demés assistents van confirmar la fu-

estància que s’assemblava molt a les saunes nòrdiques que havia vist a la tele. La calor i la humitat ho confirmaven. Una parella xerrava relaxadament entre els núvols de vapor en una llegua que li era desconeguda. Un dels homenets el va empènyer, tot posant-li a la mà una agulla d’aquelles, vers el peu de la noia, que era d’ungles ben tallades i forma harmoniosa. Els seus segrestadors li feien senyals de que li havia de clavar l’agulla però ell no va tenir esma i la va deixar caure. A tot això, la parella seguia parlant envoltada de boira i per a ell eren veritables gegants, les seves veus ressonaven des d’una gran alçada. Els dos homenets, visiblement empipats, el van apartar i, prenent-li l’agulla, un va clavar-la en el dit gros del peu d’ella i li va passar a l’altre, que la va endinsar sense dificultat al muscle peroneal tertius de l’home. Ambdós es van desplomar, quedant en una posició estranya, com si haguessin ensopegat l’un amb l’altre caminant en direcció contrària i haguessin anat pel terra un per cada banda. Huan Qiu no va veure gaire cosa més, ja que la tovallola amb que s’embolicava la dona li va caure al damunt. Li va costar sortir de sota la tovallola pesant i humida, cosa que va poder fer respirant l’aire de la bombona que portava a l’esquena, i es va trobar els dos cossos en la mateixa postura. Els dos paios diminuts que l’havien segrestat no eren enlloc i les tres granotes de busseig havien desaparegut. Va pensar que si s’havia de quedar d’aquella mida, més valia que fos a casa seva, que la seva dona i les seves filles el podrien cuidar, i no pas allà on era. També li deia la veu de l’esperança que si l’efecte reductor havia de retirar-se, més valia tornar-se a ficar pel forat del vàter i nedar fins al restaurant abans que recuperés la seva mida normal. Convençut de que feia el correcte, va agafar aire, es va submergir al vàter de disseny suec i va bussejar sense descans fins a emergir a la comuna del restaurant. Va saltar al terra i immediatament va recuperar la seva

7


diligències i va fer anar a buscar Huan Qiu a casa seva. Aquest va fer acte de presència una hora més tard. El jutge li va entregar un document amb el qual devia presentar-se a l’oficina del metge forense per sotmetre’s a l’anàlisi. Quan aquest, amb aire confús, anava a abandonar el despatx, el jutge li va etzibar: - Com eren els homenets sense equip submarí? - Com eren? Què vol dir? - Com eren... Portaven altra roba? Anaven nus? De quin color tenien la pell? Tenien rostre humà? Quants dits tenien a les mans? - Té raó, miri, eren ben estranys: no tenien boca. Dos ulls, sí. I crec que nas també en tenien, jo estava molt nerviós. I diria que anaven despullats, però la pell era molt llisa, podria haver estat una roba de plàstic blanc. No vaig tenir gaire temps, estava aterrit, em van donar l’agulla... - Sí, sí, ho comprenc. Gràcies, pot marxar al metge, si vol. Després, el jutge Qiuxia va recollir la seva cartera i va sortir al carrer. El crepuscle atorgava a la densa contaminació l’aspecte d’un núvol d’or que es reflexava en les cúpules del Pudong i feia espurnejar les aigües del Huangpu. Els carrers començaven a buidar-se, la jornada laboral s’acabava i ciclistes i vianants abandonaven el marge oriental i desapareixien per les boques del metro i pels carrers que porten al pont de Waibiadu i al túnel de Yan’an. El jutge Qiuxia va tombar i començà a caminar pels jardins interiors del Pudong, ja buits, vers l’hotel de Pendergast. El cel daurat va virar cap a vermell fosc i el districte financer es va il·luminar poderosament amb fanals de disseny avantguardista que projectaven múltiples versions de la seva ombra. Un so apagat va cridar-li l’atenció. Havia sentit “flop!” al seu darrera. Després ho va tornar a sentir més a prop, a la dreta. Molts més “flops!” van envoltar-lo, fins que va veure què causava aquells cops quan un gripau

gacitat de la seva absència i el cas va ser vist per a sentència, obrint-se un període de quatre dies de deliberació. ... El jutge Qiuxia i el cap Pendergast dinaven en un restaurant del districte financer. S’havien causat bona impressió des del moment de l’arribada del canadenc, ja que compartien les virtuts de la curiositat i la perspicàcia a més d’una gran afició per la música de Brigitte Fontaine, tot i que aquesta dèria comuna no la van descobrir mai. Van menjar anguila crua macerada en un licor fort i uns vegetals a la brasa, tot acompanyat d’una salsa de soja ensucrada i arròs. Bevien cervesa, no molt freda i van explicar-se sintèticament les seves carreres professionals, referint-se als seus èxits escaridament. Amb les postres, van entrar en el tema que els ocupava: - Si Huan Qiu diu la veritat, tot sembla quadrar, excepte el fet que existeixin homenets com aquests i que puguin reduir la mida d’una altra persona o matar-la -va dir Pendergast. - Caldrà refer l’autòpsia. Intentar trobar les agulles a la sauna... - Si menteix, l’única explicació per a que conegui els fets és que va ser realment un assassinat i qui el va cometre li va explicar a Huan Qiu. - Crec que ordenaré una anàlisi completa de Huan Qiu, penso que potser en el seu organisme trobaríem rastres de la substància que li van inocular. Això em resulta més creïble que una connexió canadenca d’aquest pobre home. - Em sembla una bona idea. El jutge va acompanyar Pendergast a l’hotel on s’estava i es van acomiadar. El canadenc va passar la tarda al telèfon, donant instruccions al seu equip de Toronto relatives a la repetició de l’autòpsia i el nou escorcoll de la sauna. El jutge Qiuxia va tornar al seu despatx, va tramitar la reobertura de les

8


instructors del curs no van poder trobar-hi més evidències científiques que els alumnes; a banda d’una prova visual, diguem-ne, universal, les proves científiques solament van servir per demostrar que aquelles granotes no eren endèmiques d’aquella zona, ningú les havia vist mai abans. Els radars de l’aeroport tampoc havien detectat cap objecte al cel, solament la tempesta. Les evidències venien a dir que allò, senzillament, no podia haver passat... Van seguir caminant en silenci i en travessar el riu, van endinsar-se en el carrers del Bund. Qiuxia va portar primer Pendergast a prendre una copa al Glamour Bar. Asseguts davant sengles martinis, en la calma del bar, el jutge va mirar als ulls al seu interlocutor i va dir: - No esbrinarem mai el cas de les agulles. Huan Qiu pot haver tingut una al·lucinació, una digestió massa difícil, un moment d’endormiscament a la latrina. - Ningú va a la policia perquè ha tingut un somni... - Però els somnis poden semblar llargs malgrat haver estat molt curts. Hi tinc més confiança en això, per experiència pròpia, que en l’existència d’homenets submarinistes del clavegueram. I molt menys en què es desplacin d’un continent a l’altre en qüestió de minuts. Cap Pendergast, si s’agafa a l’explicació de les agulles, no solament haurà de revocar algunes lleis físiques fonamentals sinó que no trobarà cap mòbil, diguem-ne, racional. Van demanar una segona copa y Pendergast, ajustant les parpelles per poder apreciar el petit canvi de densitat que el Noilly Prat produïa en la ginebra al contrallum de la il·luminació de la barra, va començar a dir, monòtonament: - Potser no és contradictori, potser, com vostè diu, Huan Qiu va tenir un trànsit i va entreveure una altra realitat, un plec que ens és ocult i que està lligat amb el nostre món

va caure “flop!” i es va esclafar al terra, just davant seu. La pluja de gripaus es va perllongar uns deu minuts, durant els quals, el jutge Qiuxia es va refugiar sota la marquesina de l’S. P. Development Bank. A continuació, tractant de no trepitjar els batracis agonitzants, va reprendre el camí del Crowne Plaza. Els dos investigadors es van retrobar al vestíbul de l’hotel. Qiuxia va proposar d’anar a sopar a la riba occidental, al Bund, el vell districte colonial, tot fent una passejada. Volia mostrar al cap Pendergast les restes de l’inexplicable fenomen i així ho va fer quan van arribar a la zona on tot just feia una estona havien plogut gripaus. Davant el paviment ple d’animals morts, Pendergast va romandre en silenci. Semblava reflexionar intensament. Van caminar fins al pont i van travessar a peu. El jutge anava assenyalant els edificis del Bund, espectacularment il· luminats, anomenant-los, tot fent de guia del seu company: la duana, el Peace Hotel, el Banc de Hongkong i Shanghai, el Banc Rus i Xinès... una cinquantena d’anacronismes que recorren la història de l’arquitectura occidental del segle XIX i la primera meitat del XX i ofereixen un espectacle fascinador extrapolats a la riba del Huangpu. Però els pensaments del cap Pendergast seguien a l’esplanada plena de gripaus esclafats. - Pluja de granotes -va dir. - Com dieu? -demanà el jutge, en ser interromput. - És un vell record. Em trobava a Ohio el març de 1977, l’any anterior havia ingressat a l’Acadèmia de la Policia Muntada i aquell va ser el meu primer viatge de perfeccionament. Ens hi van enviar per fer un curs de tècniques de classificació de proves científiques. El 31 de març es va desencadenar una forta i curta tempesta. Quan va amainar, els carrers eren plens de granotes, milers de granotes de color fosc que saltaven i xocaven entre elles. Va ser decebedor: es tractava del primer cas real al qual ens enfrontàvem i els

9


cua pacientment. Quan van accedir al segon pis, el cambrer va reconèixer immediatament el jutge i va oferir-los una taula prop de la finestra, des d’on s’oferia una irreal perspectiva del Jiuqu, el pont en ziga-zaga. El jutge Qiuxia va recomanar absolutament el xiao long bao, la sopa picant de farcellets de peix i Pendergast va trobar novament a faltar el vi francès, però va descobrir que el vi d’arròs que els havien servit entrava molt bé. El jutge va explicar amablement al seu company la complicada manera de menjar la sopa i després de practicar es van entregar a la degustació silenciosa. Un cop acabats els plats, mentre servia vi en els gots, el cap Pendergast va dir: - L’ou, per sopar, és indigest, fa dormir malament. Si hom no menja ous de nit, s’eviten els malsons. Ara bé, segons la llegenda, solament cal esmicolar les closques d’ou abans de llençar-les per tal que els nens de la cullera no s’hi puguin pujar i, així, també s’eviten els malsons. Té el mateix resultat que no menjar-ne. - Cap Pendergast, nosaltres hem de resoldre crims. El culpable del cas de la sauna és, des d’una perspectiva racional, com a molt, l’enginyer que havia de revisar-la. La repetició de l’autòpsia no donarà cap resultat. No trobaran agulles pel terra, no són culleres de cafè. Potser hem arribat a la conclusió correcta, però haurem de sobreseure el cas, al menys aquí a Shanghai. El vi d’arròs havia posat melangiós al policia canadenc. - Potser té raó... - Miri, li proposo una cosa: deixi’m que li mostri l’ambient nocturn d’aquesta ciutat. Prenem les postres i un got de maotai i anem a la Concessió Francesa, conec alguns clubs interessants. Pendergast va acceptar. La melangia sempre havia estat un pas previ a la posterior sensació de familiaritat que experimentava viatjant, quan s’entregava definitivament a

en la mesura que comparteix alguns punts de contacte. Punts que, com els forats negres que estudien els científics, comuniquen universos. Qui sap si cada cop que algú mor per la mala combustió d’una sauna al Canadà, en altres universos el destí resol o reflexa el mateix fet d’una altra manera... - Està dient que Huan Qiu va matar els espeleòlegs en un altre dimensió? - Ell no va matar ningú, però en va ser testimoni. Ara be, potser no eren espeleòlegs, ell va parlar de gegants... - L’havien reduït, recordi, sinó com podia passar pel clavegueram? - Vostè coneix la llegenda dels nens de la cullera? -el jutge va negar amb el cap- Ve a dir que quan cuinem ous i llencem les closques a les escombraries, en arribar la nit apareixen uns homenets, munten en les mitges closques com si fossin barques i remant amb culleretes de cafè naveguen pels somnis dels que dormen a la casa, produint-los desagradables malsons. - Una llegenda canadenca? Pendergast va fer com si no l’hagués sentit. - Anem a sopar? Dues copes obren la gana i una tercera la tanca... - Sí, anem al Nan Xiang. Ja és hora que tasti vostè la veritable cuina de Shanghai. ... El Nan Xiang és un restaurant de cuina tradicional al bell mig dels jardins Yuyuan, li va explicar Qiuxia al cap, mentre s’hi acostaven tot passejant. Un núvol negre semblava cobrir el cel darrere les torres del Pudong, convertint-les en un decorat de neó. A la panxa del núvol s’intuïen resplendors de llamps. La calor havia augmentat. - A veure què ens plourà aquest cop -va dir el jutge. Els jardins, al recinte dels vells temples, estaven estratègicament il·luminats. Era fàcil trobar el restaurant deixant-se guiar per la remor d’atrafegament de la cuina i les animades converses dels parroquians que feien

10


- D’acord, buscaran triptamines en l’anàlisi del venedor de bicicletes -va dir quan va tallar la comunicació-, però em diu el forense que recordi que la DMT també la produeix el cervell i, en tot cas, s’elimina ràpidament per l’orina. I ara, si em disculpa, hem arribat al nostre destí. El jutge va pagar el taxista. El carrer estava ben animat, amb grups de joves, turistes, cues de taxis i bars de portes il·luminades. Van entrar a l’Stormy Cafe. - L’únic lloc de Shanghai on es practica el ritual de l’absenta -explicà Qiuxia, que va saludar afectuosament els propietaris. - La musa verda. - Aquí la serveixen flamejada. - La vaig tastar al Quebec. Vostè pensa que ens aclarirà les idees? - Les idees, estimat Pendergast, les tenim molt clares. Ara hem d’aclarir l’esperit. - D’acord, però prefereixo barrejar-la amb aigua. El bar era petit i estava decorat amb mobles amb diferents graus de decrepitud restaurats informalment, alguns coberts d’enganxines. Algunes parets eren folrades de fusta i altres de cartells d’època. La il· luminació conferia a aquest conjunt caòtic una qualitat onírica. Hi havia una petita barra, quatre taules i una altra barra adossada al finestral, on van seure els dos investigadors. L’única parròquia del bar eren un gos petaner de color canyella que hi havia lligat a una taula i un conill que els mirava des de la barra. - El bar és famós per aquests animals. - Ah. Van demanar una absenta canadenca que Pendergast va reconèixer a la carta, on s’oferien dues dotzenes de marques diferents. - Miri, Taboo Gold. Curiosament, és la mateixa marca que vaig tastar fa anys. Si m’ho permet... - I tant, la prendré amb molt de gust. Es van entregar al reconeixement de la beguda, sobre la qual havien abocat un rajolí

les impressions desconegudes. Les veus en un altre idioma giraven per l’espai del menjador com un mandala. Els sons, les olors i els colors nous, el primer maotai... Ho considerava el millor de viatjar. Trobar-se en un lloc inèdit li permetia deixar en llibertat els pensaments i explorar perspectives diferents, assajar nous punts de vista. Acabat l’àpat, el jutge va convidar fent-li un senyal amb el cap al cambrer. Aquest va fer una breu reverència. - Els hi demano un taxi? Sembla que comença a ploure. - Miri, no és pas mala idea. Gràcies. Deixaren enrere els anacrònics edificis del Bund per endinsar-se en una altre barri d’ arquitectura igualment inesperada, la Concessió Francesa, ben protegits dins un taxi de la intensíssima pluja que s’havia desencadenat només sortir dels jardins. - Jutge, permeti’m una hipòtesi. Hi ha drogues, del grup de les triptamines, que tenen efectes molt intensos i breus, amb al· lucinacions molt semblants al que va explicar el senyor Huan Qiu. - Molt semblants? - Sí, especialment la dimetiltriptamina, que es coneix com a DMT. Durant cinc o deu minuts qui la pren perd tota noció de la realitat física i se sent transportat a una mena de lloc on hi ha uns éssers que li parlen, éssers petits ... està ben documentat, a Toronto tenim molta informació, puc demanar que li trametin... - Aquestes drogues són per a gent rica. Huan Qiu és un comerciant de bicicletes de segona mà. - Ho sé. També les consumeixen tribus de religions xamàniques. - Molt bé, tenim les seves diferents hipòtesis basades totes elles en nans. El jutge va treure el seu telèfon i va marcar un número. Tapant l’aparell amb la mà, va dir al cap: - Liangyu, el forense... I es va posar a parlar en xinès.

11


d’aigua mineral freda través d’una cullera foradada que sostenia un terròs de sucre. Ambdós miraven a través del finestral la gent que passava pel carrer amb ganes de festa. El bar s’anava omplint amb grups que arribaven i el volum ambiental pujava a mesura que les converses se sumaven. Qiuxia sabia que una hora després, el volum baixaria conforme el licor anés fent el seu efecte i abstraient, got rere got, les ments dels bevedors. Coneixia molt bé l’Stormy Cafe. La Taboo Gold era menys anisada i es podia distingir el regust del fonoll, la nou moscada i el ginebrer. - Jutge, m’agradaria visitar Huan Qiu a casa seva. - Pot fer-ho demà, passi primer pel meu despatx, ja tindré els resultats de les seves anàlisis. Faré que l’acompanyin. - No es preocupi, puc anar-hi sol. La veritat és que m’agradaria veure com viu, sentir-lo parlar sense pressió, en el seu entorn. Vull fer-me una idea de com considera aquest home l’experiència que ha viscut. - Endavant. La segona copa d’absenta els va deixar més aïllats l’un de l’altre, però tots dos sentien la mateixa i quasi inadvertida deformació dels angles rectes de l’interiorisme del bar i l’enterboliment de la llum ambiental. Els amos van deixar anar el gos que s’hi va acostar immediatament (no havia deixat de mirar en la seva direcció). El gos va dir: - Hem! quina fumera de tabac! Tenen ganes de polemitzar? - Jutge, el gos parla? - Sí, i tant! també és molt bo endevinant quantes monedes tens a la mà. - Els gossos no parlen. - D’acord, els gossos no parlen, però aquest sí que parla, tot i que únicament a l’Stormy Cafe. Un dia em van demanar que el tragués a fer les seves necessitats i no li’n vaig treure ni una sola paraula. - Crec que l’absenta m’ha afectat molt. - M’agradaria comentar el tema de la

mida relativa de la lluna i el sol, vistos des de la terra. Tenen el mateix diàmetre aparent, s’han fixat vostès? -va dir el gos- si no fos per això, no hi hauria eclipsis totals. - Gos, tots hi estem d’acord, no pot haver-hi polèmica –respongué Pendergast. - El que vull dir -seguí el gos- és que tothom pensa que és una casualitat. - I tu què en penses? -va demanar-li el jutge al gos. - Exactament el mateix. - Que és una casualitat? - No, que tothom pensa que és una casualitat. - I no ho és? - Què és el que no és? - Dues absentes, si us plau!- va demanar el cap Pendergast, que començava a sentir la sensació contrària a aquella que l’havia embriagat al Nan Xiang. Ara tot era massa familiar i alhora inextricable, era el sentiment de que no podria marxar d’allà fins que no passés alguna cosa que ell no podia provocar o que, en tot cas, no sabia com podia provocar. Resignat, va demanar més beguda, amb la confiança que això l’ajudaria a canviar de situació. Tancà els ulls i comptà fins a 100. Quan els va tornar a obrir es trobava al llit de l’habitació de l’hotel. Tenia molta set. Va trobar aigua mineral al mini-bar i una nota sobre la taula, escrita en l’anglès correcte i els caràcters angulosos de l’escriptura del jutge Qiuxia. Deia: “Gràcies al cotxe de seguiment que sempre porto al darrere, hem pogut pujar-lo a l’habitació. No s’imagina el que costa moure’l a pes mort. Ens veiem demà al meu despatx.” Pendergast va mirar l’hora en el seu telèfon i va considerar una gran notícia que solament fossin les 3 de la matinada. Va beure un litre d’aigua i va quedar-se novament adormit, aquest cop al sofà entapissat de Kashmir que ocupava un racó de l‘habitació. ... Durant cinc hores es va enfonsar en un somni tancat amb clau, segellat amb la pro-

12


- Sí. Són normals. - M’ho imaginava. - També té una petitíssima cicatriu d’una punció al peu. - És clar. - Cap Pendergast, ha estat un veritable plaer treballar amb vostè en aquesta investigació. Sàpiga que sempre serà ben rebut a Shanghai. - Li dic el mateix, jutge Qiuxia. M’agradarà fer-li conèixer el meu país si algun dia ens vol fer una visita. Qui sap si tindríem l’oportunitat d’assistir a noves pluges inexplicables... Es van estrènyer les mans i Pendergast va abandonar l’edifici dels jutjats. La secretària del jutge li havia donat l’adreça del senyor Huan Qiu, que vivia a l’antiga ciutat de Zhujiajiao, al districte de Qingpu. ... El senyor Huan Qiu es trobava, com cada dia, al seu taller-botiga de bicicletes, en un carreró que anava a morir al Grand Nord, just davant el Chenghuang, el vell pont de fusta. El seu cunyat s’havia pres el matí lliure per anar a fer-se la revisió anual de la vista i Huan Qiu havia aprofitat per ordenar una mica el material, reintegrant les peces metàl· liques escampades pel terra a diverses caixes de fusta, segons la seva funció i el seu estat. El cap Pendergast, comprovant de tant en tant el seu trajecte en un mapa de butxaca, va caminar des de l’estació d’autobusos de Zhujiajiao en direcció al riu i va trobar fàcilment el petit negoci que més aviat semblava una deixalleria especialitzada en rodes i tubs de ferro. Huan Qiu, en veure’l entrar, va parlar en xinès en direcció a l’interior en penombra de la botiga i d’allà va sortir una noia joveneta que, somrient, li va dir: - Bon dia, sóc la neta del senyor Huan Qiu. Ell no parla anglès. - L’home va parlar novament a la noia. - El meu avi diu que se’n recorda de vostè i que aquesta nit ha somiat que el venia a visitar. Acabo de preparar te, si ens vol acom-

funditat d’un no res pesant i invariable. Capes i capes de baixa freqüència. El despertar va ser espontani i, excepte una lleugera tremolor a les mans i la constatació en el mirall de que sota els ulls se li arreplegaven unes bosses de pell color regalèssia, l’artemisa no el va destorbar de fer un bon esmorzar i trucar a la seva unitat a Toronto per saber si hi havia novetats. I no n’hi havia: L’escorcoll de la sauna, que romania precintada, no va permetre trobar-hi cap agulla diminuta ni cap altre element sospitós. Pendergast va demanar si s’havien exhumat els cossos i en saber que encara no, va cancel·lar l’ordre. Començava a comprendre quin era el següent pas a fer. Certament, l’artemisa havia aclarit l’esperit i aquest estava disposat a col·laborar amb les idees. El jutge Qiuxia fumava assegut a la seva còmoda cadira giratòria, que semblava més aviat un sofà elevat sobre la taula plena de papers. Mirava per la finestra la boira que s’aixecava del riu i quan es va tombar per donar la benvinguda al cap Pendergast, aquest va comprovar l’ombra de color regalèssia sota els seus ulls. - Es troba bé? -va dir el jutge. - Sí, em trobo bé. Vostè tenia raó, no es pot arribar a certes conclusions amb l’únic recurs de l’intel·lecte sense incórrer en l’angoixa. Calia reconnectar aquests circuits mentals exacerbats amb altres zones del cervell, i l’artemisa ho ha fet. - Taboo Gold... Les idees són sovint tabús. Vàrem mantenir una conversa interessant amb el gos. - Em temo que aquesta part de la vetllada la va resoldre el meu sistema nerviós central amb cura de no amoïnar-me. M’he trobat amb unes sinapsis d’allò més noves mentre em dutxava. - Així, ara, tot està en harmonia? - Ho està. Deixaré l’hotel avui, tinc un vol a mitja nit. Suposo que els resultats de les anàlisis del venedor de bicicletes són absolutament normals.

13


sa de te sobre el banc. Avi i neta ho van fer també i van respondre de la mateixa manera la reverència que els va fer. A continuació va agafar l’avinguda Meizhou i va refer el seu camí fins a l’estació d’autobusos. Sis hores més tard, el cap Pendergast sobrevolava el mar de Bering a quinze mil metres d’alçada en un avió regular de la companyia Air Canada, a punt d’enfilar una ruta subpolar, mentre escrivia en el seu portàtil l’informe sobre el cas dels homenets submarinistes. Ni ell ni cap altre passatger es va adonar que una formació de cinc llums d’un intens color blau van escortar l’aparell durant una bona estona abans de desaparèixer a gran velocitat quan es trobaven sobre la vertical de la Fossa de les Aleutianes.

panyar... - Amb molt de gust. Huan Qiu va assenyalar uns banquets de fusta, pintats de color blau, que hi havia a la porta del taller. Pendergast va comprendre sense paraules i es van asseure tots tres al carrer. El senyor Huan Qiu devia tenir uns seixanta anys, era prim i de baixa estatura i tenia la barba i els cabells d’un gris metàl·lic. Portava un barret petit, que en altres temps podia haver sigut de color negre. El va mirar als ulls, com per donar-li a entendre que el temps de parlar havia començat i que esperava saber el que havia de dir-li, però el cap Pendergast es va adonar que els motius que el portaven allà eren antics, pretèrits, i s’havien exhaurit com les preguntes que el dia anterior havia anotat mentalment. - Senyor Huan Qiu, he vingut a acomiadar-me de vostè. Torno al Canadà i no volia marxar sense saludar-lo. - En tenen vostès allà, de te? -va traduir la noia després que l’home parlés. - Euh... sí, és clar. Huan Qiu va tornar a parlar, sense apartar la mirada dels ulls del canadenc. - Diu el meu avi que aquests dies hi ha força moviment sota l’aigua del canal. - Com diu? La noia va riure. - Hi ha una llegenda que parla d’una serp, que pon els ous al llit del riu en el mes de She. L’home va interrompre amb una nova frase que la noia traduí: - Es poden veure fugaços esclats de resplendor vermella sota l’aigua, durant la nit. - Vostè els ha vist? Abans que la noia pogués respondre, Huan Qiu va tornar a parlar. - El meu avi diu que no vol fer-li perdre més el seu valuós temps i li desitja una bona tornada a casa. Diu que el viatge serà molt més llarg per a vostè del que ho va ser per a ell, però que aquesta és la velocitat normal de les coses, i a la seva edat ho preferiria així. Pendergast va aixecar-se i deixà la tas-

Victor Nubla

14


el crepuscle del diable ascens i caiguda del doctor barnils

E

pel qual un acte de fe fos confiar que quan premés el botó vermell del comandament a distància s’encendria el televisor. Per això recorria l’hospital. Volia aconseguir una victòria moral, un triomf simbòlic que l’ajudés a tornar a creure en la finalitat de la seva pròpia existència. La perdició d’un malalt, per ateu que fos, no li proporcionaria aquella satisfacció; sí, en canvi, la d’un home de ciència. Però no es conformava amb un doctor qualsevol, li calia una eminència en el camp que havia convertit els posseïts en simples bojos i havia desbancat l’abast de les seves superxeries. Cercava, doncs, un psiquiatra. * Com cada setmana, la senyora Pi es culpava a si mateixa de les infidelitats del marit. El doctor Barnils es sabia de memòria aquella tirallonga de lamentacions, així com l’esforç de la senyora per contenir les llàgrimes. En unes altres circumstàncies hauria animat la pacient a deixar-se anar i plorar tot el que tingués a dins, però el cas de la senyora Pi resultava tan penós que qualsevol mostra de patetisme que s’estalviés anava a favor seu. Disset anys de teràpia i tot seguia com al començament. Ni les sessions d’hipnosi, ni

ls hospitals l’entristien: les malalties escapaven al seu control. Encara sort que les reaccions provocades per aquests atzars anihiladors aconseguien que, de tan en tan, algun moribund tingués pensaments funestos. El que no podia suportar de cap de les maneres eren els vells que finien de mort natural. Després d’una vida satisfactòria expiraven amb un somriure als llavis, nets de remordiment i contents d’haver-lo burlat. Ser el diable en un món on ni tan sols déu tenia un paper rellevant era una tasca complicada. Qualsevol èxit que assolís seria reduït per la ciència a una patologia. Psicòpates, paranoics, maníacs sexuals... tot tenia la seva nomenclatura i, per tant, la seva explicació racional. Tan sols en alguns territoris deixats de la mà de déu podia trobar homes temorosos de déu, plens pietat i culpa i tots aquells calvaris morals que eren el substrat ideal per fer de les seves. Però quin mèrit tenia aconseguir que un fanàtic religiós perdés el nord i matés la seva família a cops de destral? Aquella gent, a ulls del món, ja estava pertorbada pel sol fet de creure en un ésser superior. No, el que ell necessitava era apoderar-se d’un ciutadà model, un individu

15


l’apologia de la voluntat, ni tan sols els fàrmacs –receptats excepcionalment– havien servit perquè aquella vella guerxa deixés d’explicar-li com de desgraciada es sentia. No era per allò que s’havia fet psiquiatre. En veritat havia escollit la carrera per dos motius diferents: d’una banda tenia la intenció de fer-se moderadament ric; de l’altra pretenia pal·liar uns atacs d’angoixa que des de l’adolescència li sobrevenien amb freqüència. Un cop aquestes perspectives foren assolides la feina va perdre tot interès. D’un temps ençà, a més, una engruna de menyspreu s’havia fet lloc a les seves entranyes. La majoria de pacients li semblaven pusil·lànimes, individus febles incapaços de conèixer-se a si mateixos. Persones que enlloc d’acceptar el caos que els regia s’escudaven en una disfunció, pensant que així, per ser feliços, només els caldria tractar-se una malaltia. N’hi havia d’altres, els més superficials de tots, que l’empraven de conseller, o, encara pitjor, de confessor. Els mancava la confiança necessària per ser amos de les seves pròpies decisions i el trucaven a totes hores com si fos una mena d’oracle a sou. Mentre sobrevolava amb el pensament les vides mediocres dels seus pacients, sentia de fons el refilet queixós de la senyora Pi. Sempre l’havien considerat un d’aquells psiquiatres que saben escoltar. En la majoria d’ocasions, els problemes dels pacients eren tan poc importants, que podia permetre’s desconnectar per pensar en les seves coses. Al final de la sessió, si calia, els obsequiava amb un parell de consells ordinaris i un somriure ple de seguretat. El camí de l’èxit havia estat un passeig pel doctor Barnils. La negativa a receptar fàrmacs indiscriminadament, en oposició al que feien la gran majoria dels seus companys d’ofici, li havia donat la fama de metge seriós, “a l’antiga”. Aquesta decisió, però, no responia a cap criteri mèdic, sinó a una estratègia de marketing que pretenia donar a les

classes altes el que estaven cercant. El doctor s’havia adonat que en els darrers temps els mètodes naturals estaven de moda entre els que se’ls podien pagar, i sabia que si convencia a un parell de famílies riques de la capital de que els podia ajudar sense l’ús de pastilles ni comprimits, a poc a poc, s’aniria corrent la veu. I així va ser. Al cap i a la fi no hi ha medicaments que puguin curar un home amb el cor trencat. Dues dècades després, amb el consultori instal·lat a la cinquena planta de l’hospital més important de la ciutat, els cognoms distingits dels seus clients l’autoritzaven com una eminència en psiquiatria. Alçà la vista fins al rellotge de paret i s’adonà que tot just havien passat vint minuts. La senyora Pi, esposa d’un banquer preeminent, era una de les pacients més antigues i també una de les que més l’irritaven. Pronunciava monòlegs auto compassius que duraven la sessió sencera i es jutjava a si ma-

16


era la seva. Quan va tornar dels serveis, força més relaxat, va entrar a la sala d’espera. Un adolescent vestit de negre es mossegava les ungles mentre dues senyores de mitjana edat comentaven les noticies del cor. Va convidar-los a tots a anar-se’n a casa. Els seus conflictes personals, els va dir, eren fruit de l’avorriment, i tot allò que no els deixava dormir eren nimietats comparades amb haver-se de buscar menjar o un sostre. Va afegir que si sentien que no encaixaven no era perquè ells estiguessin malalts, sinó que el món era una merda injusta i cruel, i que si no ho podien admetre més els valia fer-se cristians. Finalment, amb una rialla sonora, els va desitjar un bon dia. * Assegut a la butaca de pell contemplava el crepuscle apagant-se rera els pins. No només havia marxat del consultori sense donar explicacions, sinó que havia anul·lat el sopar amb la senyoreta Cendrain. L’orgull de dona desitjada per tots de la jove actriu francesa mai no li perdonaria haver-la plantat. Les seves oportunitats d’endur-se-la al llit s’havien esfumat per sempre, però això no el preocupava en absolut. De fet no l’amoïnava res, estava més assossegat que mai i gaudia d’una sensació de plenitud inesperada. Va demanar a la minyona que li servís un brandi i li va donar la resta del dia lliure. L’hora següent va fugir entre el gust llenyós que li ressonava al paladar i l’ombra dels mobles que s’anava allargant. La nit s’estrenà sense que el doctor encengués els llums. Seguia assegut, congratulant-se d’haver fet fora a la senyora Pi i preguntant-se perquè no s’havia desempallegat abans de les bestioles ploramiques que deien ser els seus pacients. Un xerric agut el va treure d’aquells pensaments triomfals. No seria el primer cop que trobava un ratolí amagat darrera un moble. Tots pertanyien a la mateixa família, una nissaga de rosegadors que habitava el casa-

teixa com una màrtir. Feia ben bé deu anys que les seves paraules rebotaven per les parets de la consulta sense una orella que les acollís. Al doctor li costava de creure que en tot aquell temps la vella devota no s’hagués adonat de que ningú l’escoltava. Potser ho sabia perfectament i seguia acudint a la cita setmanal únicament per amargar-li l’existència. Aquella idea no tenia cap fonament, era ridícula, tanmateix l’acció d’una força desconeguda la va consolidar entre les elucubracions del doctor. De cop i volta va sentir la necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Havia d’expulsar quelcom. Un rebombori infernal li agitava els intestins. Es va aixecar saltant-se el procediment habitual i va interrompre les paraules de la senyora Pi. Miri, senyora, si la seva beateria li impedeix satisfer sexualment el seu marit és lògic que ell busqui altres dones per alliberar tensions. A part, si dediqués la meitat d’energies que gasta planyent-se de la seva sort a fer alguna cosa per canviar el que la disgusta, jo m’estalviaria d’escoltar les seves queixes llastimoses. Ha de saber que el seu món interior, que vostè compara a una muntanya russa, és tan avorrit, tan ple de tòpics i dilemes intranscendents, que el podria redreçar fins i tot amb un d’aquests manuals d’autoajuda que venen als supermercats. Però clar, això no és el que vostè vol, el que vostè vol és venir aquí a parlar durant una hora seguida i fotre’m el cap com un timbal, vol que algú li faci cas... doncs miri, a base de diners podrà aconseguir qui l’escolti, però el que no aconseguirà mai de la vida és que a ningú li interessi el més mínim el que té a dir... I ara, si us plau, marxi de la meva consulta, que m’estic cagant! La senyora Pi es va quedar garratibada, no s’ho acabava de creure. El doctor, contenint l’esfínter, la va empènyer fins a la porta sense manies. Mentre cagava es va fixar en l’ombra rogenca que es reflectia sobre les rajoles,

17


despullar-se sense miraments, estripant mànigues i arrencant botons. Quan estigué despullat, l’espelma es va apagar. Va quedar-se a les fosques, arrupit en una cantonada de l’habitació, rascant-se la cuixa amb gest compulsiu. Notava una presència, però no s’atrevia a esbrinar qui o què era. Quan l’espelma es va tornar a encendre hi havia un cos clavat a la paret amb els braços estesos, l’havien crucificat. La flama projectava ombres sinuoses sobre el cos inert. S’hi va acostar, era un cos magre, i tenia tot de cicatrius mal curades, com si s’hagués passat anys suportant tortures periòdiques. Va posar-li la mà al front per alçar el rostre, ocult per una mata de cabells. Deixant anar un crit va fer un salt enrera, com si li acabessin de disparar. Era ell. Allò ho explicava tot: havia mort. Aquell malson no era res més que la sala d’espera de l’infern. Mirava el seu cos lacerat, els seus ulls hieràtics... La persona que més s’estimava havia traspassat i això li causava una pena inconsolable. Estava cara a cara amb el seu residu, ell era el jo que li mancava a aquelles despulles. Sanglotava i s’estirava els cabells, llançava cops de puny contra el crucificat i maleïa tot el que no podria tornar a fer. L’abisme que el separava del seu propi cadàver era insalvable, però no podia acceptar-ho. La mort no era negociable, ho sabia, i tanmateix només podia negar-la. De tant clavar-se cops de cap les llàgrimes se li van tenyir de vermell. Va agafar embranzida per intentar esbotzar la paret, però enlloc d’això s’hi va enfonsar, accedint de nou a un passadís negre, potser el mateix d’abans, potser un altre, no tenia cap importància. Ell només corria, com si fugís de la seva pròpia mort a través d’un túnel obscur. Una llum el va encegar, era molt brillant, més dolorosa per les seves pupil·les que la tenebra de la qual procedia. Es va aturar, perplex, sense saber què fer. La llum creixia i es multiplicava; ara eren dues, ara una infinitat, i es comunicaven a través d’un so

lot des de l’època del Marquès de Marfallona. Si l’ignorava, el soroll desapareixeria de seguida. Es va servir un altre brandi i se’l va beure a peu dret. Per un instant es va penedir d’haver donat festa a la minyona, havia estat un rampell estrany. Ara li tocaria fer-se el sopar ell mateix. El grinyol continuava neguitejant-lo, a més tenia la sensació que havia augmentat de volum. Procedia d’algun punt darrera el rellotge de pèndol. Fins llavors mai no l’havia preocupat gens ni mica que uns ratolins habitessin casa, però per algun motiu no podia ignorar-los com de costum. El soroll obsessionant se li clavava entre cella i cella com si fos un clau encès. Va moure el rellotge de peu, però el ratolí ja es devia haver esmunyit. Només hi havia un petit forat de la mida d’un puny. El soroll provenia de l’interior d’aquella cova minúscula. Va introduir-hi el braç, intentant palpar l’origen del brogit, i un tros de paret va cedir damunt seu. El soroll va cessar. A l’altre cantó del mur no hi havia una estança, sinó un passadís estret i tenebrós. Sense pensar-s’ho dues vegades penetrà a l’obertura, introduint-se a les entranyes del casalot. La descoberta del passatge el fascinava fins a tal punt que no podia prendre cap precaució, ni tan sols la de plantejar-se el que estava fent. Tot el que la seva ment contemplava era seguir endavant, deixar-se absorbir per la foscor. Es passadís es va eixamplar de cop, havia entrat a una habitació. Un ciri gruixut es va encendre. Estava al terra, plantat al centre geomètric de l’estança quadrada. Quan es va girar el corredor havia desaparegut. Va fregar-se contra les quatre parets, cercant alguna obertura, un accés, però només notava els envans. Els batecs se li van encabritar. Respirava amb dificultat, com si li manqués aire. Tenia la sensació que l’univers s’havia clos al seu voltant com un taüt i amenaçava amb esclafar-lo. Suava a raig. La roba l’estrenyia de tot arreu i la calor li cremava les fosses nasals. Va

18


estrident. Era un clàxon! eren fars de cotxe! En el mateix instant en que se’n va adonar el vehicle li passà per sobre. *** Abans que arribés la policia un conductor ja havia identificat el cadàver. Era un home famós, el doctor Barnils, i l’endemà tots els mitjans de comunicació es farien ressò de la notícia. El que ni tan sols els periodistes podrien explicar era què feia un metge distingit corrent despullat pel mig de l’autopista. La majoria assenyalaria que s’havia tornat boig; tanmateix, els forats a les mans i les llàgrimes de sang farien que la premsa sensacionalista ho atribuís a alguna secta de pertorbats adoradors del diable. Ramon Mas

19


la dèria d’en boris

E

n Boris sempre havia volgut una màquina del temps. Era una ambició ben inabastable, sobretot perquè vivia en una època en la qual les màquines del temps no es podien comprar a les botigues d’electrodomèstics. De fet, segons la versió oficial, ni tan sols s’havien inventat. L’obsessió d’en Boris, però, es fonamentava en la perspectiva d’aconseguir-ne una, i no tenia cap intenció de valorar-ne la viabilitat. La dèria per les màquines del temps li venia de lluny. El primer indici l’albirà una tarda d’octubre, tornant a casa pel carrer que vorejava el riu. Venien del cinema. Acabaven de veure un jove nord-americà viatjant al futur al volant d’un cotxe de carreres. En Boris no se’n sabia avenir, saltava i xisclava al voltant del seu germà gran, fent-li tota mena de preguntes amb curiositat científica. El germà responia mitjançant bromes malicioses i, de tan en tan, llançava una pedra al riu. En Boris, a manca de respostes, es va passar la infància volent ser pilot de carreres. Entrat a l’adolescència –i després d’haver estimbat un parell de ciclomotors- es va adonar que no li interessava velocitat, sinó

els viatges en el temps. Va trigar tres anys a reunir tota la filmografia existent sobre el tema i només vint-i-set dies a empassar-se-la. Quins drames! Quines comèdies! Quins girs de guió! Però sobretot el fascinava la varietat de models de màquines del temps que hi apareixien: individuals o de passatgers, vintage o supersòniques, en forma de butaca o de cabina telefònica, cadascuna amb el seu disseny exclusiu. També hi havia pel·lícules on viatjaven sense màquina, però allò era pura fantasia. Després d’analitzar detingudament les dues-centes vint-i-tres pel·lícules, i observar que tan sols en dues ocasions el viatger havia pagat per aconseguir la màquina, va arribar a la conclusió que se l’hauria de construir ell mateix. Així doncs, va deixar d’estalviar i es va matricular a la universitat. La facultat de física el va decebre. Astrofísica, cosmologia, mecànica dels sòlids, electromagnetisme... L’exasperava haver de donar voltes a qüestions que no tenien com a finalitat els viatges en el temps. Aviat va deixar les classes, i, obligat per les circumstàncies, va posar en marxa el pla B. A la facultat hi havia un professor de renom, un científic sensacional que havia

20


amb bata blanca i sabatilles d’estar per casa, collava els darrers cargols mentre li explicava el funcionament de la màquina. S’omplia de glòria parlant del seu talent descomunal i del gran risc que estava a punt de córrer endinsant-se en un futur desconegut. Va prémer un interruptor i una bombeta va pampalluguejar. El professor ja reptava cap a l’interior de la màquina, quan en Boris, amb la gargamella seca, va començar a ponderar les possibilitats de que s’esdevingués algun accident. Per ventura no podia anar a raure en una època de postguerra i que un passavolant famolenc li robés la màquina per vendre-la a peces? o aparèixer en un nou període glacial i morir congelat abans de poder tornar al present? Les perspectives de que el professor tornés eren més aviat poques, i si ell no tornava tampoc ho faria la màquina. En Boris era massa a prop del seu somni per jugar-se-la. Va agafar el professor pels peus i el va estirar cap a fora com qui pela un calçot. Va abastar un tornavís de sobre la taula i li va clavar entre les celles amb la destresa d’un lobotomitzador diplomat. El professor va morir amb la bata posada. La màquina seguia engegada. La va acariciar suaument i apagà l’interruptor. Havia acomplert el seu projecte vital amb una promptitud inesperada, tenia les galtes enceses de l’emoció. Ja només li quedava endur-se l’aparell a casa i guardar-lo sota quatre panys. Ara que finalment havia aconseguit l’objecte dels seus anhels no se la jugaria fent-lo servir.

rebut els més grans honors per les seves investigacions. Quan en Boris el va obstaculitzar a la sortida dels serveis per explicar-li la seva fixació, el professor Montutot no va riure, ans al contrari, va alçar la barbeta, va mirar la posteritat de cua d’ull, i va encetar una dissertació sobre els últims descobriments en el camp de la física quàntica. En Boris no el va escoltar, estava massa enfeinat donant-se l’enhorabona a si mateix. Van seguir anys de gaubança pel nostre protagonista. Havia trobat feina a la copisteria de la universitat, i això li permetia seguir de prop les investigacions del professor Montutot. Solia passar pel seu laboratori un parell de cops per setmana, li explicava un acudit verd que havia arreplegat al bar i marxaven junts cap al bordell. Anar de putes era l’única activitat d’esbarjo que un científic atrafegat podia permetre’s, de manera que en Boris va fonamentar la seva amistat en aquella afició. En una ocasió en que la barjaula de torn s’hi havia aplicat més de l’habitual, el professor ho va celebrar bevent whisky amb desmesura. En Boris el va acompanyar a gots de ratafia, cantant a cor què vols tornades picants. Quan finalment el crepuscle escampà la nit, ambdós jeien abraçats a la porta del prostíbul. En Boris repetia el molt que apreciava tot el que el professor estava fent per ell; l’altre, amb un ull apuntant cap a cada costat, assegurava que era un geni i que canviaria el curs de la història. La màquina del professor Montutot no tenia ni una trista butaca: era un cilindre horitzontal on s’havia d’entrar arrossegant-se com un cuc. A més, només hi cabia un tripulant. A en Boris el disseny li semblava un nyap monumental, però no volia ferir l’orgull del científic. El professor li havia deixat assistir a la primera prova, i allò es mereixia tota la seva deferència. En Boris s’havia pentinat amb la ratlla al mig, com en les grans ocasions. L’inventor,

Pere Vianna

21


adormir-se

L’

Anna dorm al meu costat. Finalment ho ha aconseguit, després d’anar fent voltes i més voltes per trobar la postura adequada. Li costa agafar el son, sempre que hem de passar la nit fora de casa, i aquest és un fet habitual, perquè som músics, i una de les nostres circumstàncies és el nomadisme, que tot i no traspassar fronteres polítiques –o potser precisament per aquest fet– ens ofereix unes condicions modestíssimes, a les quals ens ha costat temps i esforç d’adaptar-nos. Encara ens queda algun problema per resoldre: l’Anna pateix insomni; jo sóc incapaç de digerir el poc que menjo. Avui, però, dorm cap per amunt, amb la boca mig oberta. Té les mans col·locades amb delicadesa damunt l’estómac, que li puja i li baixa amb calma, mentre inspira i expira l’aire viciat de l’habitació. No hi ha hagut sexe. Avui tampoc. De fet, sempre que sortim de gira ens cansem dels nostres cossos a la segona o, com a molt, la tercera nit: és possible que sigui un dels efectes secundaris de no dormir bé o de tenir problemes digestius. A mi m’agradaria parlar-ne un dia, perquè tinc la sensació que l’absència de sexe

coincideix amb l’augment d’errors en les nostres actuacions. Deu ser la suma de tot: el no pair, les males dormides i anar-se carregant de tensió sexual que no explota fins el dia que tornem a casa. Llavors, encara que estiguem rebentats i farts l’un de l’altre per culpa d’haver-nos hagut d’aguantar mútuament tants dies sense interrupcions acabem traient-nos la roba i ens fem el que faci falta per celebrar que hem tornat, i que som una altra vegada al nostre llit. Després del sexe, mentre l’Anna dorm plàcidament, vaig fins la nevera i devoro el que sigui. És l’últim pas del ritual. Tot i que ara el tingui tan estudiat, funciona igual de bé que quan era plenament inconscient. Del ritual tampoc no n’hi he dit res, a l’Anna, ni crec que ho faci. Segueix adormida, amb la boca oberta del tot i amb les mans col·locades amb una cura poc habitual al damunt del pit. Algú les hi hauria de recollir i ajuntar-les-hi, quasi amb el mateix esperit cristià que certifica les defuncions, abans d’arrossegar-les fins a l’estómac. Les deixaria allà i contemplaria la bellesa letàrgica de l’Anna, que continuaria descansant fins el matí següent sense adonar-se del canvi. Li miro les mans blanques durant uns segons

22


que es van acumulant fins a sumar un parell de minuts. M’avorreixo. Llavors em dedico a observar les cortines. Es mouen lleugerament: devem haver deixat la finestra un dit oberta, perquè ja és primavera i, a més de dormir destapats, no ens va gens malament, una mica d’aire fresc. Quan els ulls se’m desvien cap a l’estoig del violoncel, que he deixat al costat de l’única butaca de l’habitació, m’adono que avui sóc jo qui té insomni. Em passo una mà pel front. Suo una mica. Potser és la calor, que no em deixa dormir. M’aixeco i obro la finestra de bat a bat. Les cortines es mouen més, ara, però no les enretiro: l’oneig no em molesta gens ni mica. Em torno a estirar al llit. La brisa que arriba del carrer, en comptes d’asserenar-me, em neguiteja una mica més. Sé que no hauria de mirar quina hora és, perquè això m’acabarà de desvetllar, però acabo fent-ho després d’una lluita de cinc minuts durant la qual repasso tots els detalls de l’habitació on som. Gairebé les tres de la matinada. És tard, més del que pensava. Sort que demà no tenim pressa i no hem de marxar fins les dotze. M’incorporo d’una revolada i automàticament miro l’Anna. L’hauré despertat? Afortunadament per tots dos, ella continua descansant, amb les mans ara cabdellades a l’altura del melic. De tant en tant mou un dit, o més aviat se li dispara: de cop i volta, l’índex s’enlaira i apunta cap al sostre; el polze, histèric, comença a giravoltar. El son de l’Anna és inquiet, però jo estic pitjor. Estiro els braços sense acompanyar aquest moviment alliberador del badall preceptiu. Després moc les cames i poso els dos peus a terra alhora. És hora de fer un tomb, d’anar al lavabo o d’arribar-me fins a la cuina, i un cop allà obrir la nevera i esbrinar si la casa que ens han deixat tan amablement inclou mitja dotzena de cerveses o una ampolla de vi. Surto de l’habitació i camino pel passadís fins el lavabo. Al

costat de la porta hi ha una fotografia d’una dona de cara trista –la senyora Dolors–. Deu tenir uns setanta anys, potser una mica més i tot: el seu pentinat, que s’enfila gràcies a una permanent laboriosa, confessa, juntament amb els seus ulls tristos, que fa anys que se li va morir el marit. La dona es mira a qui la va fotografiar amb el rebuig de qui ja no s’agrada i creu que no ha d’aparèixer retratada enlloc més. Darrere seu s’hi endevina una tanca modesta i els fils possessius d’una heura que encara creix. Entro al lavabo, i mentre faig un riu em fixo en la pols que s’acumula al marbre de la dutxa. Després em rento les mans i l’aigua triga a rajar. Fa temps que aquella aixeta no s’obria: en surt una aigua marronosa que es resisteix durant mig minut a fer-se transparent. Quan ja tinc les mans mullades veig que la sabonera és buida, i obro l’armari que queda just davant meu. El primer que hi veig és mitja dentadura. – Merda. Hi ha una ampolla de colònia que té un tel de pols tant al voltant com damunt seu, unes quantes capses de pastilles, agulles per recollir-se els cabells i dues pastilles de sabó per encetar. Tot això, també nevat de pols. La dentadura segueix somrient, mentre espera tranquil·lament el moment de retrobar-se amb la meitat que li falta. No m’atreveixo a estrenar cap de les pastilles de sabó. M’eixugo les mans refregant-me-les pels pantalons blau cel del pijama: després de veure la dentadura, em fa fàstic fer servir la tovallola que penja de la nansa metàl·lica amb la mateixa deixadesa que un gat mort. Quan després del concert el regidor de cultura ens ha dit que dormiríem en un lloc ben especial no m’imaginava, ni de bon tros, que seria el pis d’algú altre. Ens ho ha fet saber després del sopar, quan tots ja havíem begut una mica més del compte. La gent del

23


poble, després de fer l’esforç de comportar-se mentre tocaven, havien perdut la vergonya durant el sopar popular que l’ajuntament organitzava, en part gràcies a l’alcohol, i tant l’Anna com jo havíem d’aguantar els comentaris elogiosos que ens etzibaven: – Fa temps que no escoltava cançons tan boniques. – Quina emotivitat, ah! – Felicitats, parelleta... – Ha estat magnífic. Una maravilla. L’Anna i jo passem dels trenta. Fa més de deu anys que toquem professionalment, i mai no hem fet públic –ni abans ni després de l’actuació– que visquem plegats o que practiquem relacions sexuals conjuntes. Amb tot, seguim sent la parelleta o els noiets que porten la seva música a llocs recòndits de la geografia del país. En principi pot sonar bucòlic, però quan al cap de tres mesos de l’actuació encara no has vist ni un duro del que havies de cobrar comences a inquietar-te, encara que sàpigues que després de les ensabonades festives de l’alcalde i del regidor de cultura cal passar pel desert de la burocràcia, que és lent i que és devastat per ràfegues amnèsiques de vent. – Voleu anar tirant? –ens ha demanat el regidor de cultura, l’únic que havia tingut la delicadesa d’amagar l’escuradents abans de parlar-nos–. No dormireu al poble mateix, em sap greu, però ¡tranquils!: el lloc que us hem buscat és ben especial. He mirat l’Anna amb la mandra de qui ha d’agafar el cotxe i no en té cap ganes. Si ella es tragués el carnet, en situacions com aquestes em podria donar un cop de mà. – Anem a dormir? –li he demanat, i m’ha contestat que sí força convençuda assentint amb el cap. El regidor de cultura ha iniciat una explicació interminable sobre la carretera que havíem d’agafar després de passar un nombre important de cruïlles i les respectives direc-

cions que havíem de prendre. – Em sembla que no me’n sortiré – li he dit quan ja m’allargava un feix de claus de dringadissa quasi nadalenca. – Ja m’ho imaginava... Els de ciutat us ofegueu en un got d’aigua! Però, ¡tranquils!: us hi acompanyaré. Hem marxat de seguida fins als afores del poble, que és on teníem aparcat el cotxe. Arrossegava el meu violoncel amb dificultats, i mentre l’Anna donava conversa al regidor de cultura no he parat de pensar que, en ocasions com aquesta, és més agraït tocar el piano, encara que abans del concert l’Anna no ha parat de queixar-se’m sobre la mala qualitat de l’instrument que li proporcionava el teatre del poble, el lloc on hem fet el concert. Després d’engegar el cotxe he seguit les indicacions del regidor per arribar a casa seva, que era en una petita urbanització de luxe. El seu xalet destacava, imponent, al final del carrer principal. – Ara vinc – ens ha dit abans de sortir del cotxe i ficar-se dins el pàrking, on hi havia dos tot terrenys i tres motos (una d’elles gairebé tan ampla com un tractor). El regidor de cultura corria força. Em costava seguir-lo. M’havia d’esforçar a no cometre infraccions, i això no m’agrada gens –encara menys de nit–. Hem girat a l’esquerra a la primera cruïlla que ens hem trobat; a les tres següents, en canvi, hem optat per l’opció dretana. De tant en tant deia a l’Anna, nerviós, que mirés de recordar el recorregut perquè l’endemà, quan l’haguéssim de tornar a fer, fos capaç de guiar-me. Finalment hem arribat a la carretera, i durant ben bé deu minuts hem seguit el tot terreny del regidor de cultura, que en alguns moments superava la velocitat permesa. L’Anna i jo no ens hem dit res fins que ens hem desviat per entrar a una altra urbanització. Les cases eren petites. No hi havia cap llum encès.

24


niament les dues cames. Murmuro alguna cosa, però ni jo mateix no entenc les paraules que he dit: podrien haver estat un insult, una apel·lació directa al Déu en què no he cregut mai, o fins i tot un conjur inquietant d’ultratomba. La senyora Dolors segueix clavant els seus ulls desesperats en la poca carn que em queda. Una part de la llàstima que sent és deguda a la meva pròpia desaparició, que pràcticament ja és un fet. Perdo l’equilibri, perquè la consciència se’m despista un moment de no res. Tota la gravidesa del meu cap s’enfonsa en el marc de la fotografia, que a més de trencar-se en mil bocins allibera el retrat de la senyora Dolors. Ara sóc a terra, emboirat, i abans que l’Anna cridi el meu nom veig, amb els ulls mig tancats, la imatge voladora de la senyora Dolors, que papalloneja fins aterrar, del revés, damunt les rajoles gastades de terra. – Joan? Que passa res? No tinc forces per contestar, encara. Quan em veu, desmanegat, al passadís, l’Anna corre cap a mi. M’acosta, amb molta cura, una de les seves mans fines al front, tot ensangonat i ple de vidres, mentre trepitja –sense pensar-hi– el marc que fins fa uns segons reflectia la tristesa magnètica de la senyora Dolors. Sé que no li explicaré res del que acabo de viure. Estic marejat i tinc una son rotunda, inflexible, però hauria d’intentar mantenir-me despert tanta estona com pugui, almenys fins que la mort hagi acabat de sortir de dins meu.

– Sembla molt tranquil. No fa pinta d’haver-hi cap hotel, per aquí –m’ha dit l’Anna. – Suposo que ens hauran buscat un apartament. – Espero que estigui net. El tot terreny s’ha aturat davant d’una casa amb un petit jardí a l’entrada. Ens hem col·locat darrere seu i hem baixat del cotxe. Les cames em tremolaven, de tan cansat com estava. Si llavors hagués aparegut, per art de màgia, un llit just davant meu estic segur que hauria caigut en rodó i hagués dormit dotze hores seguides. I no hauria recordat cap dels meus malsons. Ara mateix, però, absort una altra vegada davant la fotografia de la senyora Dolors amb els ulls ben oberts, no m’acabo de creure que sigui tan tard. Sé que si dormo menys de sis hores demà tindré un mal de cap persistent, que no em marxarà ni tan sols prenent una ració doble d’analgèsics. He de fer alguna cosa. Podria començar per desenganxar-me de la cara trista de la senyora Dolors, que em mira amb la pena de qui intenta amagar un disgust profund i no se’n surt. Són els seus ulls, el que la delaten. Potser també l’arruga que li creix, congelada per sempre, al final de la galta esquerra. La senyora Dolors no pot deixar d’estudiar-me l’expressió, que se’m reflecteix a través del vidre que emmarca la fotografia: hi veig algú molt pàl·lid, amb expressió cansada; algú que ha perdut bona part dels cabells i a qui li ha crescut el nas desmesuradament. El mirall improvisat em fa detestable. Comprovo, immòbil, que com més temps hi passo, més vell m’hi veig: ara ja m’he quedat completament calb, i les orelles m’han anat caient igual que dues gotes de cera; els ulls se m’han enfonsat, i la boca oberta, que ja ha perdut la meitat de les dents, és la porta d’entrada cap a un cos més mort que viu. Quan hi penso, un calfred que comença al clatell em cau esquena avall, i no s’atura fins que m’enrampa momentà-

Jordi Nopca

25


mai plou a gust de tothom

J

ohn Rainalotta va alçar-se d’un bot de la taula del quiosquet, i per poc que no cau a terra. Bramant i gesticulant com un boig, assenyalant la taronjada que li havien servit. Dins el refresc ballava el motiu de la seva indignació: un parell de glaçons, contenint un escarabat l’un, i l’altre, ungles de goril·la brutes. Com que l’amo de l’establiment l’ignorava, fent veure que no entenia l’anglès, Rainalotta va recollir les seves coses i va anar-se’n sense pagar. Fora del tendal plovia a bots i barrals. L’escocès bullia per dins d’indignació, maleint la mare de l’amo del quiosquet i tots els sants que van passar-li pel cap. Com que el passeig marítim era buit per culpa de la pluja, podia remugar sense perill que ningú el prengués per un pertorbat. Tenia pensat posar-los una demanda per manca d’higiene, ja ho veurien! Per imbècils i per descuidats, a qui se li acut? Menar un quiosquet com si fos la casa del terror d’un parc temàtic... No va ser fins que Rainalotta va entrar al consistori de la vila que va adonar-se que duia les sabates xopes. Feien un soroll molt peculiar mentre pujava els graons que el separaven de l’oficina d’informació: una mena d’esbufec sord seguit d’un xiulet agut. Potser fos aquest motiu pel qual tothom se’l mirava? Quan van atendre’l va tornar a haver-hi

sarau: ningú d’allà comprenia què volia dirlos, per bé que ell s’hi escarrassava tant com podia, inserint paraules en castellà per fer-se entendre. Darrera seu, una vella desdentada reia i l’assenyalava, posant-lo encara més nerviós. A la comunió de gestos, idiomes i afluència de curiosos, va sumar-s’hi la simfonia de xiulets ridículs que emetien les seves sabates cada vegada que es movia. Imposant-se al guirigall, la persona d’informació va oferir-li un document perquè l’omplís. Però estava en català. Rainalotta va mirar-se’l de dalt a baix, com si a les mans hi tingués un mapa del tresor escrit en arameu, i va deixar-lo de nou al mostrador sense emplenar. Impotent i fastiguejat, l’escocès va abandonar el consistori per buscar un lloc per dinar. Va recórrer el laberint de carrerons solitaris d’aquell poble costaner de punta a punta. S’adonà que la gent d’allà no era com els britànics, que a força de costum ja no feien cas de la pluja: en aquell poble quan plovia es quedaven tots a casa. Sentia repicar la pluja damunt el paraigües i el xip-xap dels seus peus trepitjant bassals. Qualsevol cosa li anava bé, un entrepà mateix, si no trobava res millor. Però malgrat ser un dia entre setmana, a l’hora en que és habitual dinar, tot el que es topava eren per-

26


Rainalotta es començà a sentir una mica incòmode. El vell els esbroncava per culpa seva? Finalment un cambrer sortí de la cuina per dur-li la beguda i el primer plat. A la galta hi lluïa la marca d’una bufetada. Va mirar-se l’arròs a les tres delícies que li havien portat: tot correcte, feia bona olor i tot. Llàstima d’aquelles misterioses tires blanques i enganxoses esteses damunt l’arròs. Què eren? Formatge? Malfiant-se d’aquella insòlita transgressió de l’ortodòxia culinària oriental, Rainalotta va dur-se a la boca un bocí d’una d’aquelles tires blanques a mig desfer. Mai ho hagués fet! Va tombar la taula esveradíssim, trencant-se plats i gots en la caiguda, i abandonà el restaurant insultant-los a tots. Per molt que l’escocès fos un gran afeccionat al xiclet de menta, trobar-se’l gratinant un plat d’arròs a les tres delícies no va fer-li gens de gràcia. Camí de la porta, encara va ser a temps de copsar l’esguard del vell amb bigotis de gat des d’un racó. * Eren les quatre de la tarda i encara estava en dejuni. Afortunadament, la conferència que havia de donar començaria en només dues hores: demanaria als organitzadors que li fessin un entrepà. Rainalotta va veure un taxi que passava i va aturar-lo. A la cooperativa agrícola, sis-plau! El taxista va assentir amb els ulls i posà el cotxe en marxa. La cooperativa s’emplaçava fora del poble, a camp obert, envoltada d’ametllers, garrofers i oliveres. A fora seguia plovent-hi amb molta intensitat, i als bassals les gotes hi formaven bombolles de grans dimensions. Fent-se sentir per damunt del neteja-parabrises i en un anglès macarrònic, el taxista preguntà: Vostè no fa cara de pagès. És un turista, oi? Sí, sóc escocès. Però no he vingut de vacances; he vingut per una conferència que fan a la cooperativa. M’han cridat ells, vinc per fer de ponent. Els ulls del taxista van il·luminar-se en sentir-ho.

sianes baixades i portes tancades. En un parell d’ocasions, just abans de trencar per un carrer, va semblar-li escoltar el soroll metàl·lic d’una persiana de restaurant baixant-se; quan hi arribava ja era abaixada. Això va posar-li la mosca darrere l’orella. Aliens a la conspiració dels restauradors per no donar-li de menjar, una família de xinesos l’esperava sol·lícita a les portes del seu restaurant. Van fer-lo passar, tot somriures i reverències, per asseure’l després en una gegantesca sala plena de taules buides. Rainalotta va demanar menjar i beure, entretingut mentre esperava amb aquella decoració a mig camí entre els decorats d’una pel·lícula d’arts marcials i la funcionalitat d’una nau industrial. Encara no havia arribat el seu menjar, quan una altra persona va entrar al restaurant. Era un vell xinès, amb bigotis de gat i aspecte de ser l’amo del negoci. En veure’l assegut, el vell va sobresaltar-se i corregué cap a la cuina. Van sentir-se crits i cops; frases en xinès que, pel to, havien d’ésser desqualificacions.

27


No foti! Així que vostè és l’anglès que van dir que durien els pagesos! És tota una eminència, aquí al poble. N’han dit meravelles! Escocès. Què? Que no soc anglès. Soc escocès. Ah! Disculpi’m, jo no sabia... perdoni! Però que n’estic, de content, de conèixer-lo! S’estarà gaires dies per aquí? Jo si vol li ofereixo ca meva, tinc una habitació pels convidats estupenda, i me dona cuina de meravella! Oh, moltes gràcies, però no voldria molestar. A més, els de la cooperativa ja m’han buscat allotjament. No es preocupi, de veritat. Bé, com vulgui. Tota manera, prengui aquesta tarja amb el meu telèfon, per si al final tingués cap problema amb l’hotel i s’hi repensa. Miri, ja hi som. És aquest edifici d’aquí. Quant li dec? No res, convida la casa!. No es porta una eminència cada dia! Gràcies, doncs. No es mereixen! * La conferència va anar molt bé. Els agricultors d’aquell poble costaner van quedar encantats, i fins i tot van demanar-li que es quedés una setmana més donant conferències. Afalagat pels elogis, Rainalotta va prometre que s’ho pensaria, encara que no sabia ben bé què podria explicar-los de nou que no hagués dit a la primera xerrada. D’altra banda, quan va relatar les experiències desagradables que havia patit al poble, els pagesos van consolar-lo dient que no es preocupés, que els darrers anys el servei estava fatal i que el poble s’havia omplert de brètols i mal educats. I que si tornava a tenir problemes per trobar restaurant o pel que fos, ells li oferirien les seves pròpies llars i la cantina de la cooperativa per solucionar-ho. En aquell poble una facció l’odiava i l’altra semblava voler canonitzar-lo. Què els passava a tots plegats? Al seu país Rainalotta duia una vida corrent: pare de família, carter i afeccionat al futbol. Ningú l’emprenyava i el deixaven fer. I quan demanava una pinta de

cervesa en un bar, l’hi servien. Mesos enrere, va estranyar-lo rebre la invitació per donar una conferència sobre saurins a l’estranger. Per Rainalotta fer de saurí era només una distracció de cap de setmana: prendre una vareta d’avellaner en forma d’i grega i recórrer els camps cercant corrents d’aigua subterrànies per fer-hi pous. Mai s’havia imaginat que això pogués interessar a algú d’un altre país, a l’altre punta d’Europa. De la mateixa manera que hi ha tarotistes vocacionals o afeccionats a la radioestèsia, l’escocès pensava que la seva era una distracció innocent i sense cap transcendència més enllà d’omplir-li les tardes de diumenge. Però més que una distracció, el que Rainalotta tenia era un do natural, que ultrapassava les aptituds de qualsevol altre saurí. Allà on anava, l’aigua brollava a glopades. La seva presència feia rajar les fonts seques i córrer els torrents. Per alguna inexplicable conjunció de fenòmens atmosfèrics, damunt el seu cap hi planaven sempre núvols de tempesta, que descarregaven aiguats sense parar. Més que trobar aigua, succeïa l’inrevés: l’aigua el trobava a ell. Des del seu naixement havia estat així; va créixer sota l’atenta mirada de desenes de científics que, després de molts anys sense trobar-hi cap explicació, se’n cansaren i el deixaren estar. A ulls de la Ciència, Rainalotta era una infracció de la Norma, innòcua però emprenyadora pel fet de contradir-la. Durant un temps se’n va parlar a les televisions i diaris de tot el món, per acabar convertint-se en una anècdota curiosa com ho són la telepatia, l’espiritisme o en Floquet de neu. Després tot va oblidar-se, o normalitzar-se, i a Escòcia ja ningú li donava cap importància. Al cap i a la fi, en un país com el seu, on per naturalesa plovia tant, l’habilitat de trobar i fer brollar aigua no tenia massa interès. Però no estava al seu país, sinó vora el Mediterrani. I seguia plovent amb insistència, gotes grosses i sorolloses, que feien tec-tectec quan picaven contra l’asfalt del carrer i les teulades de les cases, molt diferents del plugim tímid que ruixava Escòcia. Aquí la pluja

28


no reverdia l’herba dels camps: ho omplia tot de fang. El taxista d’abans l’havia dut de nou al poble, i Rainalotta vagarejava un altre cop pels carrers fent temps per sopar. Havia estat fàcil lligar caps a propòsit del sorprenent apreci que li manifestava part del poble. Els agricultors, el taxista i, encara més, el caçador de bolets impenitent: tots ells se n’alegraven que plogués i per això l’havien rebut de braços oberts. Allò explicava la invitació rebuda per donar una conferència, i la insistència per que, sota qualsevol pretext, es quedés encara uns dies més al poble. Però i els que l’odiaven? Mentre creuava el pont de damunt la riera del poble va tenir una intuïció de perquè li volien mal. Sota els seus peus, la crescuda de l’aigua arrossegava els cotxes i motos mal aparcats cap el mar. Un parell d’amos desesperats els perseguien per la ribera, impressionats per la insòlita riada. Mai fins llavors havia plogut tant al mes de juliol en aquell poblet costaner: aquella era la primera visita de John Rainalotta. Caminava per l’avinguda principal i veia els rebedors dels hotels a petar d’estiuejants avorrits, famílies senceres amb cara de pomes agres per no poder anar a la platja. Nens i nenes que jugaven a pilota contra els taulells de recepció, fent entrebancar els cambrers d’aquells restaurants reconvertits a desgrat en clubs socials, i els pares sense fer-los cas, massa ocupats en retreure’s l’un a l’altre haver escollit aquell poble per anar-se’n de vacances. Els estrangers ho havien encaixat pitjor: indignats amb els autòctons com si aquell mal temps fos cosa de mala fe, culpant-los que les seves vacances tinguessin un defecte de fabricació que n’impedia gaudir-ne. Quan va afartar-se de les mirades d’odi dels empleats dels hotels, Rainalotta va entrar en un minigolf. Era un establiment petit, emplaçat al final de l’avinguda principal, tot just on aquesta desapareixia per donar pas a una urbanització de xalets de gust dubtós. En veure’l entrar, l’encarregat dels pals i les boles va perdre els papers del tot: es va posar a

xiular-lo i a senyalar-li la sortida, tractant-lo com un gos, envermellint tant que Rainalotta va témer que pogués patir un col·lapse. Però en comptes d’això, l’home l’insultava amb un fil de veu, ofegada per la ràbia, que de no haver estat pels gestos obscens i les imprecacions, hagués estat còmica i tot. Allò ja va ser massa: no tenia per què suportar que energúmens com aquell el tractessin així! Traient pit i exhibint els seus quasi dos metres d’alçada, l’escocès va plantar cara a l’encarregat del minigolf, que havia adquirit una tonalitat grana gens saludable. Va prendre’l pel coll de la camisa, recordant-li a crits i en anglès que ell no tenia cap culpa, d’atreure la pluja, i que ja n’hi havia prou de tractar-lo d’aquella manera. La reacció de l’encarregat fou inimaginable i desmesurada. En comptes d’esporuguir-se (o d’envalentir-se, que tot és possible quan la gent es posa nerviosa), l’encarregat del minigolf va desfer-se de les mans que el subjectaven i va prendre un pal de golf que guardava sota el mostrador. Després de brandar-lo a l’aire com un australopitec, va estirar-lo d’una punta, descobrint-ne la fulla d’espasa que s’hi amagava dins. Llavors Rainalotta sí que va espantar-se de veres! Va tenir sort que l’enfollit encarregat del negoci estigués en baixa forma, i fos incapaç de saltar per damunt el mostrador sense arrambar-s’hi abans un tamboret que desava a la rebotiga. Això va donar-li temps d’escapar. * “Més que Salou, això sembla Glasgow!”, va dir-se Rainalotta mirant la pluja de l’altra banda de la finestra. S’havia fet de nit i els carrers eren plens de cotxes fent anar el clàxon amb histèria. La gent corria cap als bars per engatar-se i als restaurants per fer paret, els més ansiosos a les discoteques per dansar i lligar. Era com si els estiuejants, després de passar-se tot el dia tancats per culpa de la pluja, haguessin esperat la nit per cremar tots els cartutxos. “Si ho sabessin!” I si algú els hi ho deia? Rainalotta va esgarrifar-se davant la possibilitat que algú els revelés la seva condició

29


d’imant de les pluges. Aquella massa d’estiuejants alcoholitzats el linxaria! Però no, no sabien res, ningú els hi ho havia dit. Al menys, de moment. No pagava la pena alarmar-se. Finalment havia trobat un hotel on el tractaven bé, on fins i tot el convidaven a copes. Potser l’amo fos família d’algun dels agricultors o taxistes d’aquell poble, o no n’estava al corrent de la conxorxa contra ell dels qui no el volien ni veure. El cas és que ara seia revifat al bar, la taula plena de copes ja buides, entretingut mirant-se els cotxes córrer amunt i avall pel carrer. Quan enllestia una copa en venia una altra, i després una altra, i Rainalotta ja no sabia si les que tenia a la taula eren seves o d’algú altre, perquè havia perdut el compte. Tot li ballava, però temia negar-se a acceptar-ne més, no fos cas que ho interpretessin com un gest descortès i tornessin les cares llargues. A estones gent se li asseia a la taula i li parlava, però l’escocès estava tant begut que quan els sentia acabar la frase ja se n’havia oblidat de com començava, i no podia contestar. Quan li passava això reia, arronsant-se d’espatlles i fent cara de circumstàncies. * Va obrir els ulls en sentir el rugit dels motors de l’avió. La llum del dia va encegar-lo, i tornà a tancar-los amb força. Un miler d’agulles li burxaven dins el cap. On era? Va provar d’incorporar-se, però un cinturó el subjectava amb força. Al seu voltant tot de gent asseguda el mirava aprensiva. Gent uniformada, de faccions esculpides a ganivetades. Militars. Militars espanyols! De sobte va sentir com una gran força l’estirava enrere, enfonsant-lo en la seva butaca, i va comprendre que estava en un avió, enlairant-se cap un destí incert. Va provar de recordar què havia passat, però no se’n sortia. La darrera cosa que li venia al cap era haver estat bevent la nit anterior a l’hotel. I res més. A partir de cert moment, els records deixaven de fluir i es feia un buit ple de foscor. Qui l’havia dut fins aquell avió? On l’estaven enviant? I què hi feien tots aquells militars al seu voltant?

En veure que forcejava, un tipus que duia una bata blanca posada va adreçar-se-li: No es posi nerviós, sis plau. En menys d’una hora serem al Regne Unit i el lliurarem a les autoritats del seu país. Com? De què m’està parlant? Jo només m’estava a l’hotel, sense fer mal a ningú, i de sobte em trobo que... Aturi’s. Faci el favor de no esverar-se, no li ho repetiré. Veu aquesta xeringuilla? És plena de somnífer, i estic autoritzat a sedar-lo si no s’està quiet. Ara, faci el favor de no molestar i tranquil·litzi’s. En un no-res serem al Regne Unit i tot s’haurà acabat. Procurant asserenar-se, Rainalotta va demanar al doctor de l’exèrcit què havia passat. No conec els detalls. Tot el que sé és que vostè va beure massa ahir a la nit. Més que mai, amb desmesura. I els efectes de l’alcohol en el seu organisme no són com els de la resta de les persones. Vostè té una sèrie d’aptituds climàtiques especials, per dir-ne d’alguna manera, que pel que sembla escapen al seu control quan s’alcoholitza. O potser la situació d’estrès i nervis a que s’ha vist sotmès a Salou va fer-lo explotar com ho ha fet? No ho sabem. El fet és que l’ha feta molt grossa, senyor Rainalotta. Prou grossa com perquè parlem d’un incident diplomàtic greu entre el seu Estat i el nostre. Pe-pe-però què és el que va passar? No recordo res, vaig beure tant... Miri per la finestreta, senyor Rainalotta. Allò d’allà baix és el que queda de Salou. Sota seu, a centenars de metres sota l’avió de l’exèrcit que el transportava, l’escocès va veure la mar en un estat d’agitació com mai l’havia vist. Malgrat ser tant amunt, l’escuma de les onades era tanta que el Mediterrani feia la impressió d’estar bullint. La línia de la costa s’havia tornat difusa, i tacava de fang l’aigua del mar. No veig Salou! On és? No el veu perquè ja no hi és. L’ha cobert l’aigua del Mediterrani. Del tsunami que ha provocat, ximple! Pere Grament

30


consorci, bigotis i lamor

veure la peli la sandra m’ha dit espera que rento els plats en un moment i així ja no ens hem de preocupar de rentar-los després jo li he dit no cal dona ja ho faré jo després en un moment pro ella insistia no ja ho faig jo que tu t’has currat els espaguetis no és britat li he dit els espaguetis els hem fet entre les dues pro que a mi m’encanta rentar plats diu la sandra apujant-se les mànigues de la camisa i obrint l’aixeta de la pica de debò que m’encanta fes el favor de deixar estar el cony de plats li dic apartant-la de la pica és casa meva i ets la meva invitada i amiga i no permetré que els rentis entesos? ella no sé per què m’ha empès llavors contra una pila de plats nets que hi havia sobre el marbre del costat de la pica i s’han trencat tots no insisteixis més putademerda els rentaré jo i punt diu la sandra però tu tia de què collons vas li crido et dic que tu no rentes els plats me cago en la putahòstiasanta li crido tot clavant-li una forquilla a la galta la sandra xisclant –la britat és que fa una pena industrial amb aquells xisclets de truja menopàusica- agafa una paella

consorci em dic anna viladeliu tinc 27 anys i sóc professora de el consorci de català per estrangers cada mes tinc un sou d’uns 1500 euros i un contracte indefinit gràcies a això puc permetre’m pagar un lloguer en un estudi i viure sola avui ha vingut a dinar a casa la sandra díaz la sandra és professora com jo i també treballa al consorci totes dues tenim un caràcter fort pro som grans amigues des de fa més de sis anys o potser 7 ara no me’n recordo pro és igual hem cuinat espaguetis a la carbonara perquè el plat preferit de totes dues són els espaguetis a la carbonara també som fans del grup de música manel però això no és gaire original vull dir que tothom és fan dels manel i el que no ho sigui no ens mereix cap mena de respecte a cap de les dues vull dir que mai podria ser amic nostre en serio la sandra i jo som grans amigues i hem parlat d’un munt de coses que teníem ganes de parlar els espaguetis eren boníssims i després de dinar hem decidit de veure una peli de DVD: “la ciencia del sueño” de michel gondry (o és grondry? no sé) però abans de

31


sabet clarademunt perquè sé empíricament que són els bigotis del diable és a dir ningú m’estima com m’estima el diable planeja les millors coses per a mi com una mena de germà gran ultraresponsable ai elisabet aquesta és la part de tu que més m’agrada quan mous els teus bigotis quan has vist en què m’has convertit completament destrossat ple de llars de foc enceses dins el meu cos gastat els teus bigotis parlen per tu em diuen obre la teva ànima que torno a ser perquí pensaves que estaves cadàver però com veuràs germà no és exactament així deixa’m explicar-te una història: hi havia una vegada en que Déu es moria d’avorriment i va crear l’home i el va llançar com un parrac en un jardinet ple flors i li va dir: “au, espavila’t” però l’home no s’espavilava era un inepte en tots els sentits i es passava els dies lamen-

totes dues som grans amigues la sandra díaz i jo i treballem al consorci m’enclasta la paella en tota la cara caic a terra i ella es tira a sobre meu mentre a la cadena de música sonen els manel a tota llet li arrenco un ull amb la forquilla i em cago en els manel i la puta mare que els va parir ella s’aixeca i em pateja el cap amb les seves botes m’arrossego plena de sang ella cau desmaiada som grans amigues la sandra i jo li tallo la jugular amb el ganivet del pa contemplo com es dessagna lentament tinc un sou de 1500 euros al consor bigotis l’elisabet clarademunt té els bigotis del diable l’elisabet clarademunt és la meva novia i ens estimem bastant tots dos som de la broma pro a vegades no ens portem gaire bé i ens escridassem com verdulaires de mercat ella en general és molt nerviosa i jo en general sóc molt tranquil vull dir que un bigoti sempre es pot afaitar pro els estats anímics no sempre es poden controlar ella té els seus cedés horribles de miqueljackson que no suporto pro me’ls empasso per amor ja sabeu que per amor es fan coses les coses més absurdes i ridícules no importa si a la teva novia pateix de podobromhidrosis o si no es depila les cames en deu setmanes per culpa de no-sé-quines teories feministes te l’estimes igual o més vull dir que ningú és perfecte i allò que a primera vista et semblaven defectes gegantins finalment els hi acabes trobant una certa gràcia o sinó penses tindrà els bigotis del diable pro almenys no té bigotis americans estil clarckgable ni bigotis prussians estil nietszche ni bigotis francesos estil marcelproust, ni bigotis… etc. t’ho prens en conya perquè si no et suïcidaries de mil maneres diferents cada cop estic més obsessionat amb els bigotis de l’eli-

32


tant-se de tot i fins i tot es plantejà el suïcidi i s’arrencà una costella per morir dessagnat però el molt imbècil en comptes de palmar-la creà la dona i la dona resultà ser de gran utilitat era mansa i obedient cuinava fregava i cuidava a l’home com un petit nen subnormal l’home era feliç però la dona no tant i així li ho feu saber a ell l’home ho solucionà ràpidament clavant-li una bona pallissa perquè n’aprengués una estona la dona va aprendre la lliçó ràpidament i també aprengué a odiar de manera lenta i progressiva a aquell home i mentre evolucionaven plegats en una existència bastant avorrida construïren una casa i engendraren fills però tot indicava que aquella era una vida matrimonial abocada al fracàs (com quasi totes) resumint: Déu va crear l’home i l’home va crear la dona i la dona farta de les pallisses de l’home el degollà una nit mentre dormia i així creà el diable ergo el diable sóc jo i l’elisabet segueix tenint uns bigotis enormes lamor tot va començar al xat: “m’agraden les persones amb els ulls verds” “quina casualitat jo tinc els ulls verds” el meu àlies al xat és: colon irritable el seu era: hitler 3000 sempre m’he sentit molt sol i com que no tenia res a perdre vem començar a xatejar diàriament m’agradaven les coses romàntiques que m’escrivia “vull menjar-te la polla i menjar-me la teva merda” o “si pogués et violaria a la secció de congelats d’un supermercat i et tallaria un mugró amb unes tisores de cuina”

qui s’enamoraria d’algú que et diu coses així de boniques? l’amor no pot tenir limitacions portàvem quatre setmanes parlant al xat i ja era com si ens coneguéssim de tota la vida com si d’alguna manera ens haguéssim conegut en una altra vida com si fos el destí o alguna cosa aixíns que ens hagués ajuntat de nou em confessava les seves intimitats “m’agrada torturar animals indefensos sobretot tortugues i hàmsters m’agrada cremar llimacs amb un encenedor” “a mi també” li vaig dir trobo que és important quan trobes algú amb els mateixos gustos que tu aquestes coses no passen cada dia un dia em va fer saber els seus plans de futur “vull que vinguis a casa” em va dir “he pensat en suïcidar-me pro primer vull menjar-te perquè t’estimo debritat i et vull portar dins meu persempre” allò era la declaració d’amor més bonica que havia sentit mai teníem un futur plegats un horitzó d’expectatives ple fins a rebentar de sang, amor i semen “vull començar per tallar-te la polla i menjar-nos-la junts i després em tallaré un braç i el cuinarem al forn i ens el menjarem tot mirant un dvd que donaven amb el diari, aix… ara no me’n recordo del títol de la peli” “mmmh, no importa” vaig dir-li “femho” Max Besora

33


diari d’un crudivegà

Aquest quadern que transcrivim va ser trobat a la tauleta de nit del doctorand F. X. Perera, en pau descansi: 20 de novembre Avui he arribat amb bus. He hagut de caminar quasi sis quilòmetres infernals. No hi ha ningú en tota la zona. A la platja no hi havia onades. Els restaurants d’estiu i les botigues per surfistes tancats. El càmping tancat. Les faroles recobertes amb lona de plàstic. Els ocells fan un xivarri com si els estiguessin matant. No he vist ningú al carrer en tot el dia. Bé, he vist algú: el jardiner. No l’he saludat, tot i que ell, mentre segava la gespa, mirava cap a casa. Ja el saludaré demà. No sé si he fet bé. Per dinar m’he fet aquelles veg-burgers. Però després he vist que eren caducades. Això sí que és mala bava: ma mare em va dir que me les mengés aviat. A la tarda he treballat en la traducció. No he entès res. Demà repetiré el passatge. Per aquest camí no seré mai un bon professional, ja ho veig. El comentari, tampoc l’entenc. Aquest alfabet és un pantà de categoria.

22 de novembre La mare no em va dir que no quedava pràcticament llenya. Ara no sé què faré. Avui he acabat de cremar els últims troncs. Plou i han baixat les temperatures. A la nit em moro! No es pot dormir amb aquest fred. Les mantes s’han refredat. Crec que hauré de canviar el maleït horari i dormir al migdia i a la nit caminar o prendre te. La màquina de cafè s’ha espatllat. No sé què he fet. Ja li vaig dir a ma mare: no m’agraden aquestes cafeteres alemanyes. Però ella ni cas. Es nota que no pren cafè. És massa tranquil·la. Si seguim així, no em farà mai cas. M’he passat tot el matí amb una frase que encara no entenc. De vegades penso que visc com un beneit a qui li van parlant i en comptes d’entendre les paraules dels demés, se les queda mirant. Per dinar m’he fet pasta amb tonyina. Déu meu. Em pensava que havia comprat prou menjar, i ja no em queda res. La veritat és que vaig fer la compra després d’esmorzar. Maleït sia! Aquest rebost s’està quedant desert.

34


Hi ha uns gats feréstecs al jardí. Els poso llet. No es deixen tocar. Els estic començant a odiar.

23 de novembre No puc canviar l’horari i no puc treballar amb aquest maleït fred. Jo sempre he dit que resisteixo bé el fred perquè genèticament sóc estepari, però ara es nota que el mite és fals. Hi ha una col·lecció de novel·les sobre Egipte amb les quals m’he escalfat una mica avui. El demà és una incògnita, una terrible incògnita amb deu signes d’interrogació. Maleït sia. Per sort no dormo i no puc tenir malsons. Avui no he treballat. He sortit a passejar. És l’única manera de mantenir el cos temperat. M’he acabat les mandarines. He llançat les pells al foc amb un disgust d’orella a orella, maleït sia.

Els arrossars, a la tardor, són deliciosos quadres de Monet en 3D. Al fons destaca el Pirineu nevat, a la dreta es veuen les illes i el mar. Els ànecs i les oques s’ho passen d’allò més bé quan els tractors estan parats al caminet i no destorben. Quan deixa de bufar el vent, l’aiguamoll sembla un mirall i fins i tot s’hi poden veure les estrelles. De tant en tant ve un aguilot i espanta els ànecs. L’aguilot és l’únic que vola sense aletejar. Les masies de la zona semblen deshabitades. Les xemeneies no ragen. Un dia més sense treballar. Una nit més que no dormiré. Només em faltava això dels diners.

24 de novembre He caminat fins el supermercat més proper, i un cop allà, m’he deixat tots els diners que em quedaven en un sac de plàstic ple de fusta barata. La caixera m’ha llançat una mirada de rebuig. La veritat és que el meu abric és antic, però no n’hi ha per tant. La gent d’aquesta contrada és idiota a l’estiu. No sabia que a l’hivern també ho eren. Em pensava que importaven els idiotes per treballar de cara el públic, amb els turistes. Però s’ha descobert que no. No es pot tenir bona fe! He tornat carregat amb la llenya. Una mica més i em cauen els braços. El jardiner ha passat amb la seva furgoneta i m’ha vist. M’ha fet una botzinada i ens hem dit adéu amb la mà. A la tarda m’ha vingut a dir que em podia ajudar a comprar, si ho necessitava. “Molt amable” li he dit. Però la veritat és que hauria preferit que em donés vint euros. Maleïda rata!

25 de novembre Encara no em puc explicar com s’ho han fet, però els gats han entrat. No els he sentit, però han obert la nevera. Em fa vergonya i tot escriure-ho. Tanco cada nit amb dues voltes de clau. Per on poden haver…? Com no sigui per la xemeneia. Però han sortit també per la xemeneia? Aquests gats són una incògnita amb trenta signes d’interrogació. O sigui que el poc menjar que em quedava ja no el tinc. Ah, sí! L’arròs! Amb l’arròs i dues pomes he de sobreviure un mes i a sobre traduir aquest maleït poema. Avui m’he escalfat amb dues Bíblies que voltaven per aquí i tota la col·lecció de clàs-

35


sics moderns d’El País. A qui li importa? Encara estaven plastificats. També he començat a cremar plàstics. Fan pudor, però els endimoniats cremen durant hores. Ara me’n ric, de la fusta. Em pixo de riure d’orella a orella de la fusta. Si res no canvia demà cremo la taula.

27 de novembre Ahir no estava gens d’humor per escriure. Els gats van tornar a entrar. Crec que es van endur l’arròs, perquè no el trobo enlloc. Crec que van ser ells. Qui, si no? Prenc totes les mesures. M’estic tornant boig o la realitat m’aclapara? No tinc diners per anar a Internet. Es pensaran que sóc un mal educat. Ja torno a sentir els gats. Maleïts!

28 de novembre Avui he pogut per fi treure el ventre de penes. M’he menjat el gat gris amb taques. L’altre no l’he caçat. Però ja caurà. I és veritat el que vaig llegir a Internet: sembla conill. Només que els conills, no els odio. Amb el ventre ple he aconseguit entendre el comentari medieval. I resulta que no hi estic d’acord. Aquest daltabaix m’ha entretingut tota la tarda. Més tard he traduït el vers a la meva manera. Però després de menjar les restes del gat m’ho he tornat a mirar i és ridícul. No

aconseguiré mai avançar un mil·límetre en aquesta traducció. Qui dimonis em manava fer una traducció d’un poeta del segle V? M’ho pregunto seriosament cada nit, mentre vetllo. L’editor em matarà. I només queden 24 dies – diria jo.

29 de novembre He estat buscant l’altre gat. Després he vist que l’han atropellat. Estès damunt l’asfalt, amb el cap enlaire, com si m’esguardés, culpant-me d’alguna cosa que jo no he fet – però estava a punt de fer. M’he estat rumiant si el cuinava. Almenys les cuixes. Però estava brut de fang. Hi havia grava a l’interior del gat – l’he examinat a la cuina. Al final m’he menjat només els òrgans. Però qui es pot queixar? Ja veurem si demà igualo la marca. He treballat tota la tarda en la traducció. Crec que he entès dues estrofes més. Al·leluia! M’he animat una mica. Per celebrar-ho he desmuntat un parell de prestatges de la cuina, que ja no em valen per res, i els he cremat a la llar de foc. No puc descriure el caliu que m’han proporcionat. La llar de foc és com el meu gos fidel. Es menja tot el que li dono sense remugar, i em fa companyia.

30 de novembre Era d’esperar que passés, i ha passat: me’n vaig a dormir – és un dir – amb l’estómac buit. Puc resistir un o dos dies més així. Després me les hauré d’enginyar com sigui

36


Ja que no la puc trucar, m’agradaria almenys enviar-li senyals de fum. És broma, perquè tampoc tinc llenya. Ja no queden mobles. M’estic rumiant què fer amb les portes. És una aposta molt alta. Avui he vist que a la casa hi ha moltes mosques. Els primers dies ja les vaig veure. Són mosques envellides. Grosses, rodones, sense força. Cauen de les cortines com escaladors obesos. Les pots agafar amb els dits sense cap dificultat. Al principi les considerava molt més fastigoses que les mosques corrents, les que volen ràpid– m’ha sortit un joc de paraules. Les d’aquí no són corrents, són coixejants. O potser no. Qui sap. També els gats de per aquí tenen les potes més curtes. I la gent és com curta. El jardiner inclòs. Avui, per celebrar que he entès un altre hemistiqui – i ja en van sis! – he fregit un parell de mosques. No tenien gust de res. El cartró fa pudor de suor quan crema i els sofàs encara més. Els coixins són un luxe que ja fa dies que vaig cremar. També he cremat dues terceres parts dels llits de la casa. És això o morir-se glaçat. Veurem què n’opina ma mare quan ho vegi.

3 de desembre No sé quin maleït sentit té aquest quadern. No he avançat res en la traducció. He hagut de descartar una estrofa. L’havia entesa malament. Crec que m’estic tornant boig perquè he tingut la sensació que mentre traduïa estava parlant per telèfon. No és possible! No hi ha més gats al veïnat. He sortit de cacera als arrossars. No hi ha qui els pesqui, aquests ocellots, i no penso mullar-me ni la punta de la xiruca. Amb el fred que passo només em faltaria mullar-me. Aviat em trobarien flotant com un jonc a l’arrossar. O més ben dit: no em trobarien. La gana fa fer coses… no sé si dir dolentes. Avui he anat a l’únic bar de la zona, a set quilòmetres, aprofitant que hi havia un partit de futbol. Tot anava bé. M’ha animat la calor humana. Celebrar els gols amb els congèneres – després d’un dia amb els ànecs – i tot plegat. La majoria menjaven aquestes pizzes delicioses fetes al forn de llenya. D’alguna manera he perdut el cap i m’he posat a llegir el menú. Primer com per curiositat – encara que ningú m’observava, tothom era pendent del partit – després inconscientment ja estava comparant pizzes per escollir-ne una de la carta. He escollit la napolitana i he demanat. M’he controlat com un senyor mentre menjava, per tal que no es notés que duia el ventre buit. A la mitja part del partit he sortit amb els fumadors i ja no he tornat. Em pregunto si ho deuen haver notat. Ara no m’atreveixo a tornar al bar. Seria desconsiderat. Crec que amb aquella pizza puc viure dos dies més. A hores d’ara sóc pessimista. El jardiner em mira de tant en tant mentre treballa, al matí. Se’n va a l’hora de dinar i ja no torna. Demà no penso aixecar persianes.

5 de desembre Estic fart d’aquesta traducció. A més, tinc molta gana i crec que ho deixaré estar uns dies i em centraré en el més important: viure dignament. Un cop vaig sentir dir a algú que no és important viure molt, sinó bé. Li prenc la paraula a aquell benaventurat. A partir d’ara serà el meu lema. He estat observant unes mosques fent el ronso a la cortina. Em pregunto què dimonis fan tot el dia allà penjades per acabar caient com… mocs gegants que un déu malèfic s’està traient del nas tot el dia en el seu etern constipat ociós. Però me les menjo, maleït sia! Són l’única maleïda cosa d’aquesta podrida casa que no s’acaba mai. Surten per totes bandes.

4 de desembre Avui és l’aniversari de la meva germana.

37


Crec que em dedicaré a la recol·lecció de mosques. Pot ser una manera fàcil, barata i digna de sobreviure. 6 de desembre Gran descoberta! Ja sé d’on vénen les mosques. Hi ha una petita calaixera antiga – que per bonica i ben treballada, i per ser de roure, no he cremat encara, però em disposava a fer-ho i per això he fet la descoberta del mes – en la qual hi viu la reina de les mosques. Mai havia vist una abella reina, ni una mosca reina. Només havia vist, per la tele, una abella assassina reina, africana. Una o dues. En un documental. Però la realitat, com diu la gent en general, supera la ficció. Aquesta mosca reina és una incògnita amb signes d’interrogació per davant, per darrera, per dalt, per baix... És activa, dinàmica, i es deixa acaronar. Maleït sia! M’ha caigut bé. Ara som col·laboradors. Ella planta els ous i jo col·lecciono els exemplars, passo una làmina fina de mantega per la paella i a sofregir. La veritat és que avui he volgut experimentar i he arrencat herba del jardí, fulles d’arbust i petits bolets i fongs. Ho he bullit i ho he barrejat amb les mosques. Honestament, no tenia gens de gust, la qual cosa, vistos els ingredients, és d’agrair: *

9 de desembre La feina del supervivent és ben senzilla. Em pregunto a quin idiota se li va acudir fer la civilització. Des que he trobat la mosca dels ous d’or, menjo calent dues vegades al dia. Crec que estic en disposició de tornar a la traducció. L’única cosa que em preocupa és que fa molts dies, potser massa dies, que no vaig de ventre. No és que em trobi mala-

ment, però tinc por d’haver contret la tènia. Si la tingués, estic segur que la faria sortir amb fum i després la couria com una serp. Diuen que és bo. I la idea de cultivar el meu propi menjar als meus intestins, amb el foc intestinal que segons els medievals tenim incorporat, no seria una mala idea. Lo bo de la supervivència és aquesta lucidesa incomparable. Ja diuen que el Recurs és fill de la Gana i la Misèria. 10 de desembre Crec que tinc la tènia. He estat tot el matí fumant del fum de la llar de foc amb un tub de metall que he trobat per la cuina. Crec que m’he intoxicat perquè m’he llevat al vespre i no recordava com m’havia adormit, però curiosament he recuperat la gana. Potser he matat la tènia i demà la trauré de ventre. 11 de desembre Era una mena de serp de riu de set metres, ja era morta i tenia els ullets tancats. M’ha fet com pena. Segons com es miri, jo l’havia parit (o avortat). I pensant en la manera violenta com la vaig assassinar o caçar amb fum… en fi, si hagués tingut l’estómac ple hauria vomitat. Això de la tènia, encara que m’ho havien dit, no m’ho creia. Però és exactament com la descriu aquesta mena de llegenda del Llac Ness interior – perquè als llibres escolars no ens han mostrat mai cap foto – per què? Aquest animal se’m menjava totes les mosques. Ara el torno a tenir al ventre, he tancat el cercle. I desitjaria que fos alimentant a una altra tènia, perquè la carn animal la trobava a faltar. Aquesta autarquia alimentària pot ser un descobriment revolucionari, crec. Si la humanitat trobés la manera de viure d’un ésser com les mosques, que mengen no se sap quines molècules de pols intercanviables, i criéssim la nostra pròpia carn d’escorxador a la panxa, i la tornéssim a la panxa, etc., fins a

38


l’infinit… Em penso que deliro. Avui no tinc gaire cosa per cremar. He sortit d’excursió pel veïnat. He trobat un pneumàtic abandonat. L’he donat a la meva cuca de llum gegant, anomenada llar de foc. Avui, per celebrar que he menjat tènia, he traduït tres hemistiquis. Si demà corono l’estrofa em donaré per satisfet. Ja no penso en l’editor. Ara només penso en la posteritat. De vegades tinc la sensació que estic fent de la necessitat virtut. Però mentre sigui per ferne virtut… Em penso que m’adormiré de seguida. 12 de desembre Avui m’ha passat una cosa força estranya, però no per això inexplicable. Al matí m’he fet la meva cocció de mosques, a la mateixa hora de sempre, i sorprenentment he hagut d’anar de ventre. “És estrany” he pensat, “no se t’ha pas posat malament, et trobes perfectament bé, a què vénen aquestes cuques?”. He anat al lavabo, una mica anguniat perquè ja no queda paper i la tovallola comença a estar impresentable – quan ja no aguanti més la penso cremar. I bé, m’he alleugerit i quan anava a tibar de la cadena he vist, flotant a l’aigua, una mena de capgrossos. Petits exemplars de granota, ni més ni menys. Primer he pensat que han arribat aquí des dels desaigües. Potser amb les pluges… Però després he recordat perfectament com al matí havia fet pipí i havia tibat la cadena. Aquells capgrossos els havia deixat anar jo. Era la seva pressió la que m’ha fet anar de ventre, maleït sia! Per un moment he tingut molta por, com d’haver vist cereals que prenguessin vida. Després ja no era por, sinó un mareig i un xiulet a les oïdes que m’estaven a punt d’explotar. M’he despertat a la tarda, mig atordit. Em dec haver desmaiat, tal i com em comença a passar massa sovint. Quan m’he incorporat els capgrossos en-

cara nedaven i feien saltirons. M’hi he fixat millor i semblaven petits peixos amb aletes. Entre tortugues i salmons. Una cosa estranya. I la gana m’ha fet pescar-los, m’ha fet cuinar-los i cruspir-los amb una fruïció que m’ha recordat, gràcies al saltejat, aquells dies vora el llac de Garda, a Limone, quan el meu pare ens va pagar una sardinada. Ara sento com uns remordiments. No estic segur – per manca de dades empíriques – que no fossin, en certa manera, fills meus.

13 de desembre Després que avui em tornés a passar el mateix, no m’he desmaiat. Me’n feia creus, això sí, i recordava que ahir els vaig mastegar ben mastegats. O sigui que els d’avui eren uns altres. Els he arrebossat amb mosques. Sembla que la cosa rutlla. Per si un cas, n’he deixat un de viu. Vull veure com evoluciona. Si demà encara hi és, potser puc crear una pisci-granota-tortu-factoria. O com sigui que es diguin aquests animalets que excreto, per Déu! Em penso que m’estic tornant boig i només dormo les hores que em desmaio de fred o gana o ensurts que em provoquen els cruixits de la casa, que estic desarmant i sense fusta té tant o més fred que jo. Avui el jardiner ha trucat i no l’he obert. Suposo que es deu preguntar què ha passat amb la taula i les cadires de fusta que teníem al jardí. I les dels veïns. 14 de desembre Per gran sorpresa meva l’animal que ahir vaig deixar anar és una mena de dofí. Les se-

39


ves proporcions són menors, és clar, però el front és de dofí. ¿I si el deixés créixer i l’ensinistrés al mar, i ell em pesqués peixos bons del mar per a mi? Seria fabulós. Ja ho diuen que els dofins i les persones som semblants i podem ser amics. Em pregunto si escolta el meu pensament amb el seu sonar. Tan petit i tan intel·ligent. A ell no me’l menjo. Els altres, els d’avui, sí. I ell també n’ha menjat. 15 de desembre Gran decepció. El que havia de ser un dofí és una mena de calamar. Què serà demà? Un musclo? Maleït sia. Em faran parar boig. Si segueix canviant de forma el passaré per la paella i santes pasqües. Com els demés. Fa dies que la reina mosca està més fèrtil i no tinc ni idea del perquè. En fi. Jo compleixo la meva part del tracte no cremant la calaixera romàntica.

allò altre eren tortugues) vull pensar que mai més tornaré a passar gana. 20 de desembre Avui m’he trobat una mica malament i he fet repòs tot el dia. Em dec haver constipat. Trec mocs de color força cendrós, però suposo que deu ser per haver respirat tant de fum. La veritat és que no he obert les finestres en dies. O setmanes, potser. Em falla una mica la memòria. Crec que demà arriben els meus pares. M’hauria d’aixecar i endreçar una mica la cuina. Escombrar, com a mínim. O passar un drap. Com a mínim pel marbre. O una mica d’aigua. De totes maneres, la meva mare entendrà que no he vingut aquí per fer de senyora de la neteja. Ruy d’Aleixo

19 de desembre Se m’ha llançat el calendari al damunt. Demà passat se suposa que em vénen a buscar i només tinc traduïts – i molt literalment – uns… tres… dos hemistiquis. Ho puc considerar un fracàs. Però haver viscut per explicar aquest fracàs mitjançant la pròpia producció de menjar, això no té preu. Això és una cosa que m’enduré a la tomba. Això l’editor no ho trobarà ni editant un premi Nobel. No senyor. He dedicat la tarda a escriure un manual d’autovida. Crec que pot ajudar a molta gent que pateix fam al món. Els únics ingredients són mosques. Això sí, penso patentar el genoma d’aquesta raça estúpida de mosques rodones de l’Empordà. Què deu tenir l’Empordà? La tramuntana té els mateixos efectes que dedicar-se professionalment a la boxa. Sense la sang. Quan hagi publicat el meu manual de crudivegància moscantil tortugaire (resulta que

40


plaga de polis

A

van costar 1000 duros. Sento un dolor punxant sobre la cuixa, a l’alçada de la butxaca esquerra, on guardo la quincalla i els bitllets rebregats. El dolor que sento és més aviat espiritual, però és dolor a fi de comptes. Alto, policia! La veu se sent més pròxima. El fill de puta ve corrents. Esbufegant, però corrents. Ella intenta girar-se per segona vegada i jo allargo el braç fins agafar-li la mà. No li agrada gens i se m’espolsa d’una estrebada. Ajuda’m a aixecar-me! I una merda. Ajuda’m! No. Ets un violador. No és veritat. Ajuda’m! Sí, sí que és veritat. Fas cara de violador. I és veritat que faig cara de violador. Ja m’ho deia ma mare quan tenia 5 anys. He tingut sempre una cara freda i sòrdida, com de retrat robot. La bòfia sempre m’ha parat als aeroports per acusar-me de les coses més inversemblants. De pertànyer a la ETA, als càrtels colombians o la Yakuza. Fins i tot, un cop, em van retenir per pertinença a Terra Lliure. El pitjor del cas és que portava anys extingida, però tot i així una parella de polis

mb el primer alto la noia es queda garratibada al mig del carrer. Engull saliva i mira a ambdues bandes de la via. No hi ha ningú. Els cotxes estan ben aparcats i els contenidors estan nets. No hi ha merdes de gos a la vorera. No hi ha moros venent DVDs. No hi ha moros venent birres. No hi ha moros, en general. Tot està tan ordenat que fa feredat. Darrera seu la veu trona altre cop: Alto, policia! Fa un gest minúscul per girar el cap quan jo salto de darrere el Volkswagen i me li tiro a sobre. Caiem tots junts rodolant pel paviment. Intento aferrar-la però se m’esmuny d’entre els braços com una anguila amb vaselina. I jo vaig tan col·locat que noto els músculs com mantega. Què cony fots? Fuig! No el miris! No et giris! Ella ja s’ha aixecat, però a mi l’aterratge de genolls m’ha estripat la pell i els pantalons. La dermis me la sua. Sóc jove i tinc plaquetes. Em sobren les plaquetes. Estic borratxo de plaquetes. Però els pantalons em

41


va discutir durant dos hores si era o no membre de l’organització terrorista catalana. Per sort al final van coincidir en què semblava massa espavilat com per ser de Terra Lliure. Total, que tinc cara de violador, però he après a conviure amb aquesta xacra. A algunes noies els agrada. Serà l’eròtica del criminal, suposo. No els ho he preguntat mai. Per si de cas. Perdó. L’herba em fa saltar de tema. Estava jo al terra, la noia xisclant que era un violador i el policia apropant-se a ritme de garrí. M’agenollo i em dono impuls amb la cama dreta. Salto dos ridículs pams cap endavant que ella esquiva amb molta gràcia. Impacto amb les costelles contra el terra. Auxili! Policia! Un violador! No els demanis ajuda! És pitjor! Però és inútil. S’acaba girant, com tots. I llavors la roba se li torna blau marí i dels cabells brolla una gorra amb visera negra. Una veta de cuir neix del cul i li recorre la cintura fins completar un cercle. A mesura que avança apareixen una porra, unes manilles i un telèfon que pengen amb desgana. La panxa s’infla i cau balandrejant per sobre el cinturó, com una bossa de la compra plena de peix fresc. Els ulls se li fan petits i negres, com d’hàmster, i la barbeta se li enfonsa en la papada fins formar la cara d’un policia. Un policia de poble. Els pitjors de tots. M’aixeco coixejant i surto rabent d’allí. Encara em dolen els pantalons, però m’afavoreix més un pedaç que el blau marí. Darrere meu un parell de veus exclamen a l’uníson: Alto, policia! Però jo sóc més ràpid. * La plaga havia començat a les 6 de la tarda. Suposo. Al menys, el primer cas que vaig veure es va produir sobre les 6 de la tarda, i com que sospito que sóc l’últim home lliure de la terra, i que per tant recaurà en mi

la tasca d’escriure la història de l’apocalipsi policíac, ja us aviso que als llibres figurarà que la plaga va començar a les 6 de la tarda. Tornava cap a casa amb les butxaques plenes de quartos quan prop meu es va sentir: Alto, policia! La majoria d’honorables ciutadans es van sentir increpats i van girar-se, probablement sense motiu. Acte seguit es van convertir en polis. La gent dels voltants va quedar desconcertada. No sabien si era una broma, una al·lucinació o una performance, encara que probablement cap d’ells sabia què era una performance. Jo tampoc sé què és una performance, però ho he sentit a dir. Crec que és una cosa de gent intel·ligent que fa coses al carrer. No ho sé. Això d’intel·ligent ho dic jo perquè no els entenc. Tranquil·lament podrien ser imbècils. Tornem al tema. Amb les primeres transformacions hi va haver vianants desconcertadíssims que es van apropar a interrogar els agents nounats. Qui millor que la policia per esbrinar aquell misteri! I a l’instant es van convertir en polis. Cada cop n’hi havia més i la cridòria es va intensificar. Finalment, només era un murmuri constant i enterbolit amb crescudes puntuals, produïdes quan dues o més veus coincidien per fortuna: ...altopoaltocialtociapolalALTOPOLICIAciaaltopolialto... Jo, probablement el més culpable de tots aquells innocents, vaig escapolir-me xiulant (sí, xiulant literalment) mentre em mirava aquella situació d’esquitllentes. La raó per la qual no vaig parar amb el primer ni el segon ni el tercer alto va ser que portava una picossada de marihuana a les butxaques. Consum propi. La resta me l’havia venut mitja hora abans a les portes d’un col·legi. Els nens d’avui en dia van pel món més farcits de quartos que una Visa Or. Tanta societat de la informació i tanta polla i encara hi ha mares que es penses que els bollyca-

42


os van a preu d’or. Els seus fills les enganyen i les dones els acaben donant 100 duros per berenar, diners amb què em compren a mi la marihuana. I després els xavals arriben a casa amb una gana atàvica de tan fumar herba, i s’arrapen com un afaram al seu sopar i al dels seus pares, muts i atemorits davant la concupiscència dels seus fills. I és per això que els nens d’avui en dia estan tan grassos i els pares tan prims. Per la marihuana. És una teoria. Una teoria que tinc. Encara hi estic treballant. La veritat és que els pares no estan tan prims ni els nens tan grassos. Però això ja no m’importa. Ara tots són policies. Si volen herba me la requisaran i les olors i les rialles m’arribaran fins al calabós. Què provoca aquesta plaga? A saber. No he analitzat el cas de forma massa detinguda, i no destaco precisament per les meves llums, però sóc del parer que tots aquells que s’han convertit en polis o bé tenien alguna cosa a amagar, o bé pensaven que podien arribar a tenir-la. Per què, sinó, es giraven quan sentien «alto policia»? Alguns potser estaven massa segurs d’ells mateixos o, més aviat, es pensaven que ho estaven. Devien pensar: Bé, juraria que no he fet res malament, però alguna raó hi haurà perquè un agent de policia em demani que pari. I seguidament deien: Què se li escau, agent? No es pot circular per aquesta via? Què potser em vol avisar dels robatoris als turistes que es produeixen últimament? Ho comprenc. Jo quan veig un sospitós rondant un guiri sempre intento advertir-lo per... I pam: policia. I a patrullar. I a cridar «Alto, policia». I a convertir més gent en policia. En realitat molts d’ells ja eren policies abans de saber-ho. Però jo no. Jo odio la policia. No la necessito. No crec en la societat ni en cap for-

ça que hagi d’ordenar els seus elements. I a més tinc la consciència neta. Me l’empolaino jo mateix, no necessito ningú que passi l’escombra als meus ideals i que em digui com lluen. O sigui que sé quan faig una cosa bé (que és quasi sempre), i també quan la faig malament (que és quasi mai). Alguns diran que venc droga a nens de 15 anys. Bé, és cert. No ho amagaré: venc droga a nens de 15 anys. I de 13, si s’escau. Però la droga és bona. No em refereixo a la droga que jo venc, sinó a la droga en general, com a concepte. La droga és bona. O, per no fer-ho tan gros, podem dir que la droga no és perjudicial. A mi, per exemple, m’ha ajudat a no convertir-me en policia. Vosaltres podeu dir el mateix? * M’estic fumant un porro i em trobo enmig d’una curiosa disjuntiva: salvar el món o acabar-me el porro. M’acabo el porro. L’escuro tant que em fumo fins i tot les ungles. És l’últim que em queda i el pitjor del cas és que no em fa ni efecte. Ja fa temps que l’únic canvi que em produeixen les drogues succeeix quan deixo de prendre’n. Per això intento evitar tant com puc aquestes situacions de carestia. Així que ara em trobo enmig d’una segona disjuntiva. Salvar el món o aconseguir més droga. Bé. Qui vol salvar un món ple de polis? Aixeco el cul i dono una volta per la presó. Fa dos hores que hi he arribat per pròpia voluntat. Els polis em perseguien i ja no sabia on fotre’m. M’he amagat dins d’un contenidor, m’he encès un porro i m’he posat a pensar fort-fort, amb el seny tibat i les dents ben fermes. Al final m’ha agafat un mal de cap de la hòstia, però he conclòs que si tothom estava del bàndol de la llei, de ben segur que les presons serien buides. I l’he encertat. Se m’ha acudit tot sol mentre fumava un canut.

43


I després diuen que els porros et deixen tonto. Dono una volta per la presó a la recerca de drogues. Miro el mapa per buscar la secció “drogues”. Res. Cuina, pati, gimnàs, cel·les i el que vulguis, però res de drogues. Provo amb “estupefaents”. Tampoc. Provo amb “mandanga”. Encara menys. No ho entenc. He sentit a dir que els agents droguen els gossos policia fins convertir-los en ionquis, i que si els gossos se t’abraonen al damunt a l’aeroport és perquè estan desesperats per tastar el souvenir d’Holanda que portes a les butxaques. Gossos ionquis. Quina cosa! Ric fins oblidar què estava buscant. Recupero la clarividència una hora després, just quan la marihuana comença a enretirar-se amb timidesa del meu seny. Gasto una altra hora regirant la presó però no trobo ni rastre de droga. M’adono que, ben mirat, deu ser a les comissaries, i no a les presons, on guarden la droga per entrenar els gossos ionquis. Gossos ionquis! Qui podia imaginar que dues paraules m’alegrarien tant la fi del món! Gossos ionquis. Penseu-hi bé. Sento un terrabastall i m’entaforo dins el primer armari que trobo. Crits i remor de passes. Un xoc metàl·lic. Més passes i silenci. Gossos ionquis! Quasi se m’escapa el riure. Surto de l’armari amb precaució i sento un somiqueig llunyà. El segueixo fins les cel·les. Fito un home engarjolat, gras i vestit amb una bata blanca, que plora amb el cap cot. Quan aixeca la cara veig que té la mateixa fesomia que els polis i em disposo a fotre el camp a tota hòstia. No s’escapi! Sóc un científic. No sóc un d’ells! I una polla que no. Féu la mateixa cara. Es clar que sí! D’on et penses que els ve, a ells, aquesta cara? Què vols dir?

Doncs que la... plaga... LA PLAGA!... és culpa meva. Com? És un experiment. Quin experiment? Un experiment de polis. Això ja ho veig. Llavors per què ho preguntes? No m’enredis. No crec pas que siguis un científic. No veus la bata? Ts! La bata també podria portar-la jo. També tinc un carnet. Un carnet de què? Un carnet de científic oficial. A veure’l. Em passa el carnet entre les reixes i no només és una tarja del Mercadona sinó que, a més, hi surt la cara i el nom d’una paia. Li torno amb un somriure glaçat. Com t’has quedat?

44


m’està mirant. Ara jo sóc dins la cel·la i ell fora. S’arrapa als barrots i forceja mentre xiscla demanant ajuda. Després es cargola de riure. M’incorporo. Ell es dirigeix a mi. Saps com es deia l’experiment? Quin experiment? L’experiment! L’experiment dels polis! L’experiment dels polis, clar. L’havia oblidat. No. Com es deia? L’experiment dels polis. Sí. Aquest. Com es deia. L’EXPERIMENT DELS POLIS. Ho hauria d’haver sospitat. Els agents de la llei són molt pragmàtics. Però no tardo en adonar-me que estic enraonant amb un sonat. Res del que diu té sentit i em comença a irritar. Moltes de les coses que abans em feien gràcia ara em perforen el cervell. Potser és degut a que, a pesar del meu obstinat consum d’estupefaents durant anys, les restes de l’últim canut que m’he fumat es troben en clara minoria dins del meu organisme. Poc a poc començo a pensar. A pensar com una persona. Una persona normal. És horrible. Necessito que m’alliberi i necessito consumir amb urgència. Suposo que el convenceré més fàcilment del segon. Escolta. M’has d’ajudar perquè necessito droga i la necessito ja. Droga. Perfecte. Quanta en vols? La que sigui. Droga. Perfecte. La que sigui. No. La que sigui no. No prenc drogues sintètiques. Sis plau no em portis drogues sintètiques perquè me les acabaré fotent i muntarem un Cristo. Vols maria? Eh... SÍ! Podries aconseguir-ne? No. Ah. Però la puc plantar.

De pedra. Convençut? Convençudíssim. I si m’ajudes a sortir d’aquí? Ara hi corro. No ho dic irònicament. Si he de passar la resta dels meus dies sobri en un món àrid poblat per polis, prefereixo tenir un guillat al meu costat que m’alegri amb les seves sortides irracionals. Al fons del passadís hi ha l’habitació del guarda amb totes les claus ordenades. Busco la corresponent i allibero el boig mentre s’aferra a les reixes amb impaciència. Surt fora saltant d’alegria. És ben bé igual que ells. La mateixa papada i la mateixa mirada de rata. Imagino que el seu cervell devastat s’haurà resistit a la plaga. L’ordre només ha afectat el seu cos. Dóna voltes com una baldufa i de cop es posa molt seriós. Escolti, i vostè per què no es poli? Jo? No ho sé. Crec que per la droga. Per la droga? Sí. Per la droga... Per la droga i perquè no he necessitat mai l’ajuda d’un poli. Mai? Mai. La bòfia no ha fet més que tocar-me els collons tota la vida. I quan algú m’ha molestat m’ho he manegat per aclarir-m’ho tot sol. Vendetta? No, gràcies. No prenc drogues sintètiques. Però em fumaria un canut si en tinguessis. Llavors em planta una hòstia a la cara. I una a la panxa i una altra als ous. Caic al terra i les claus em rellisquen de les mans. Noto el boig assegut damunt meu, fotent-me garrotades a la cara amb el seu puny molsut i tou, que, d’acord, és molsut i és tou, però principalment és un puny. Perdo el coneixement al cap de 7 o 8 cops. Potser 9. Tampoc importa massa. M’aixeco unes hores més tard i el boig

45


No em serveix. Tampoc tinc llavors. Ah. Vols que t’obri la porta? CLAR QUE VULL QUE M’OBRIS LA PORTA! Molt bé. M’obres? No. Per què? Perquè jo no vull. Mira... no sé què pretens, però hauries de portar-me maria, costo, el que puguis. Busca’n per aquí, o a la comissaria més propera. Droga? A la comissaria? Em prens per boig? Imagino que es una pregunta retòrica perquè immediatament arrenca a riure. És insuportable. Començo a pensar que la idea que la droga m’ha salvat de la plaga es ridícula. La plaga de polis mateixa em sembla un disbarat! Potser l’he somiat. Potser estic tancat perquè el boig sóc jo. Al meu voltant tot cobra un relleu gris asfixiant. Veig l’absurd on abans veia llibertat. En certa manera, la sobrietat no és més que una altra mena d’al·lucinació. No crec que pugui suportar aquesta realitat després de tants anys. El riure del boig em fa la traveta al pensament. Començo a pensar que l’home, a més de ser foll, té la síndrome de down. Estic atrapat dins d’una cel·la implorant droga a un retardat. Segur que això és alguna metàfora d’alguna cosa en què no vull ni pensar. No, no, escolta’m SUBNORMAL dels collons. Vés a la comissaria i busca el departament de la brigada antivici. Allí entrenen uns gossos ionquis que... Gossos ionquis. No té cap puta gràcia. És més: és TERRIBLE. Bestioles entrenades per sofrir a causa de la droga. Animals als que es subministra estupefaents només per man-

tenir una constant necessitat de consum. Aquests gossos també podrien ser la metàfora d’alguna veritat massa fonda i pertorbadora com per ser explicada en paraules. G... gossos... ion...quis...? Eh? Gossos ionquis... Ei, n... no... Gossos ionquis! Haha! Q-què?! No riguis, fill de puta! Gossos ionquis! Para! Gossos ionquis! Gossos ionquis! No! Stop! GOSSOS IONQUIS! GOSSOS IONQUIS! GOSSOS! IONQUIS! HA HA HA!!! NooooOOOOOOGhh!!! Gossos no! NO!!! Policia, ajuda! Ajuda, policia! AJUDA!!!!! I la panxa s’infla i cau. Els ulls s’empetiteixen. La roba es converteix en uniforme. Una munió de policies irrompen al passadís i feliciten l’infiltrat. S’ha guanyat un ascens. Em palpo la placa que ara duc sobre el pit i el bigoti que em fa pessigolles al nas. Miro els meus companys amb els meus ulls d’hàmster. Un d’ells arrenca a aplaudir i la resta s’hi afegeix. També hi ha xiulets. Apareix un gos ionqui entre les cames i borda abans de fer una cabriola. Ben mirat, no és tan terrible. Crec que estic preparat per sortir. Joan Ferrús

46


47


48

Les Males Herbes #5  

Les Males Herbes #5

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you