però no intentaré travessar el desert que em separa de les altres siluetes.
per escriure aquestes línies taca de suor la llibreta. M’esgota, però no puc fer altra cosa. Escriure és el que sempre he fet, l’únic que sé fer, i el que seguiré fent fins que s’evapori l’última gota d’aigua del meu cos. Tot és una qüestió d’aigües. L’edifici més proper és només un terrat eixint a la superfície, com una illa de ciment i rajoles. Des d’allà una silueta inquieta es dirigeix a mi amb moviments vistosos. Vol comunicar-se, però és inútil, dos-cents metres són massa distancia per mantenir una conversa amb signes. Alço els braços per mostrar-li que estic viu. Això és tot, no puc fer res més. La silueta salta i fa cabrioles, sembla entusiasmada d’haver albirat un altre supervivent i exagera els moviments com en un teatre de titelles, potser vol distreure’m. Ara s’enfila a la cornisa, estén els braços i indica que ve cap a mi. L’entusiasme m’accelera el cor, sigui qui sigui la seva companyia serà un bàlsam, un remei infal·lible contra la incipient bogeria. Definitivament sóc un covard, la distància d’un edifici a l’altre no és insalvable, només uns centenars de metres, els podria nedar sense problemes. S’ha llançat a l’aigua, trenca les onades amb braçades constants. El mar sembla ara menys intimidant, la silueta s’hi fon sense por i s’acosta al meu edifici. Es deu haver amagat rera una onada, fa estona que no la veig. És com si de cop s’hagués esvaït, com si les entranyes del mar l’haguessin reclamat. Em quedo mirant l’aigua fixament, hipnotitzat de nou pel moviment atzarós de les ones i els seus dibuixos incomprensibles. La silueta ha desaparegut del tot sense que arribés a veure-li el rostre, ni tan sols sé si era una persona. Per sort la cançó secreta del mar dilueix els fets fins a convertir-los en miratges. El balanceig embriagador de les ones... la bola encesa que m’apunta des del cel... Potser he perdut el seny, ho sé,
Ramon Mas
22