Page 1


4 6 14 17 21 23 29 32 34 38

Editorial Segon congrés d’esperitistes hispanistes.............Joan Ferrús Records de Praga.........................................Héctor Martínez La família Garriga..........................................Esteve Pancuit Des del terrat.....................................................Ramon Mas El producte.......................................................Ruy d’Aleixo Sota la pell.....................................................Patrícia Múñiz A nom de ningú................................................Laia Cardona Roques movedisses..........................................Pere Grament Dos primers plànols contraposats.....................Roger Palaias

EDITORS_Ramon Mas i Pere Grament. REDACTORS_ Ruy d’Aleixo, Laia Cardona, Joan Ferrús, Pere Grament, Héctor Martínez Ramon Mas, Patrícia Múñiz, Roger Palaias, Esteve Pancuit.

DISSENY D’ÍNDEX, CAPÇALERES I ANUNCIS_Joan Sanz IL·LUSTRACIÓ_David Sota DISSENY GRÀFIC_Eduard Vila. 3 WEB_www.lesmalesherbes.com CONTACTE_lesmalesherbes@gmail.com


editorial Benvolgut sigues, lector de Les Males Herbes! Aquesta vegada t’he fet esperar més de l’habitual, i te’n demanaria disculpes si no fossis un nyicris i un figaflor. Com si et veiés, arrepapat com deus estar dessota flassades fins el coll, llegint els meus contes al temps que xarrupes del teu poliol amb mel. Ah, el dia que t’enxampi... Bon cop de destral, que t’enduràs! Però la demora d’aquest quart número ha valgut la pena. Els primers en adonar-se’n han estat els tita-fredes encarregats de l’edició d’aquesta revista: quan aquest matí els he entregat la pila de manuscrits que duia sota la faixa, han tornat blancs com el paper. I no només perquè entremig se’n desprenguessin les falanges ensangonades dels escriptors menys puntuals, sinó per l’excel·lència literària i qualitats fantàstiques dels contes que els he dut. El primer dels relats és obra de Joan Ferrús, que ens ha cedit una crònica dels terrorífics fets ocorreguts durant el darrer Congrés d’Espiritistes Hispanistes; a continuació Hèctor Martínez ens contarà les desventures d’un afeccionat al sexe que ha trobat una peculiar manera de pagar els serveis sexuals; Esteve Pancuit ens ha fet arribar un angoixant diari on el protagonista ens narra la seva descomposició progressiva; Ramon Mas ens delita amb una vivència apocalíptica de rerefons filosòfic; Ruy d’Aleixo ens transporta a un futur llunyà i de ciència-ficció, de mercaders interplanetaris de Xanzan; Patrícia Muñiz torna a encertar-la amb un pertorbador relat breu on res és el que semblava de bon començament; Laia Cardona planteja la possibilitat que, de vegades, les coincidències no ho siguin tant; Pere Grament desbarra amb una història fantàstica i costumista on les roques es mouen; i l’imprescindible Roger Palaias debuta a Les Males Herbes amb una predicció sinistra d’un futur que, esperem, sigui més llunyà que proper. Nou contes com nou garrotades, de terror i ciència-ficció, però fantàstics tots ells. Gaudiu-ne que mai se sap quan podré dur-vos-en més!

4


5


segon congrés d’esperitistes hispanistes

E

I de fet el misteri encara augmenta més si fem cas a aquells que diuen que de Primer res, que les precedents reunions de la lògia es perden entre les bromes del temps. Bé podria ser, però aquest és un altre tema. O potser no, i per això mateix l’oblidarem. La mà incorrupta de Cervantes. Així en van dir, d’aquell manyoc de pelleringues i falanges garratibades, tots aquells filòlegs càndids i entusiastes, que acolliren entre xiulets d’aprovació l’objectiu de trobar l’esquerra de Cervantes. Poder llavors les reunions encara no estaven emmarcades pel controvertit apel·latiu d’espiritista. Poder fou a partir d’aquell moment, quan la salvació de la literatura espanyola contemporània reclamà la invocació del mestre Cervantes, que les assemblees passaren a ser conegudes com el Congrés d’Espiritistes Hispanistes. Però com hem advertit, aquesta és una informació d’interès irrellevant. Allò cabdal està succeint ara mateix, enmig d’aquella rotllana de filòlegs espiritistes amb el semblant seriós i l’emoció entaforada al bell mig de la gola. Florenci Minguella presideix aquesta heterodoxa assemblea. Òbviament, aquest honor només pot recaure en una figura de

ls Espiritistes Hispanistes no són una secta filològica qualsevol. A les seves mans està el futur de la literatura espanyola, sempre i quan siguin capaços d’invocar-ne el passat. És per això que avui es troben a Alcalà d’Henares, reunits al voltant de la mà incorrupta de Cervantes. Però no d’aquella que escrigué La Galatea o El Quixot, sinó l’altra, aquella que un tros de metralla turca li esberlà quan es trobava lluitant a les ordres de Sa Majestat Joan d’Àustria. La mà esguerrada de Cervantes. Així en van dir, de l’amulet, tots aquells filòlegs dissidents que es revoltaren, entre incrèduls, ofesos i emprenyats, durant el Primer Congrés d’Espiritistes Hispanistes. Tot i que llavors no en deien així, de la reunió. L’havien batejada com a Primer Simposi per la Salvació de la Literatura Nacional, o Primer Acte per la Recuperació de la Tradició Literària Espanyola, o potser Primer Debat de la Societat Llàtzer per la Reificació del Cànon Cultural. No està massa clar. En tot cas, el experts només coincideixen en el mot Primer. Però vés a saber. Qui es fiaria d’uns tipus que dediquen tant temps a estudiar un misteriós grup d’hispanistes al·lucinats?

6


tor i catedràtic d’universitat, però per entrar al selecte grup dels Espiritistes Hispanistes aquests dos títols són gairebé un requisit. Tot i ser un home de fermes conviccions, el president dels Espiritistes Hispanistes és assaltat en aquest decisiu moment per un rampell de dubte. Fins al moment present s’ha vist a sí mateix com un líder visionari encarregat de la impostergable missió de redimir la literatura espanyola contemporània. Ni el seu missatge ni els seus mètodes són compresos per la seva comunitat, però sap que la història acabarà llorejant aquest idealisme sense concessions. Florenci Minguella s’imagina com una mescla entre un heroi romàntic i un profeta bíblic, una comparació certament poc humil, però totalment comprensible si entenem que, a aquestes alçades de la seva vida, el professor Minguella ja no s’està per modèsties innecessàries. No obstant això, per un moment la llum del dubte s’escola entre les escletxes de la seva fe. Fora de si, i en un pla picat força humiliant, el doctor veu una dotzena de filòlegs de mitjana edat embolicats amb túniques, tots ells organitzats al voltant d’un garbuix de pells resseques, que tant podria ser la mà de Cervantes com un fetus de cabra dissecat per un artista contemporani. També veu un home amarat de suor, miop, calb però amb una melena de dos pams. I és que el doctor Minguella combina hàbilment el posat de greu intel·lectualitat que atorga l’alopècia amb l’aura de dandi i enfant terrible que emana dels cabells llargs. És aquesta estampa ridícula el que veuen els seus detractors quan pensen en els Espiritistes Hispanistes? Aparentment, sí. Ara Florenci Minguella no alberga cap dubte al respecte. Però allò que realment l’inquieta és saber si aquesta visió és un brot sobtat de clarividència o si, al contrari, constitueix una simple evidència de la seva condició liminar, una fase d’exili involuntari que ha de superar abans de tornar al si de la comunitat d’hispanistes per ocupar-ne el tron.

la categoria del professor Minguella. És, sens cap mena de dubte, el major expert en l’obra cervantina, especialment del Quixot. Ha publicat centenars d’articles al respecte, és convidat d’honor a tots els saraus acadèmics al voltant de Cervantes, és l’autor de l’edició crítica més important del Quixot i ha creat un grup al Facebook anomenat “Senyores que es compren el Quixot per adornar la prestatgeria”. El professor Minguella és un home ocupat. Els profans es mofen de la seva inexorable capacitat de treball, ja que molts d’ells opinen que ja no es pot dir res d’interessant sobre el Quixot. Però Minguella riu de forma condescendent cada cop que testimonia aquesta manca de fe en la inesgotable complexitat de la novel·la de Cervantes. De fet, ell està preparant un llibre sobre la influència de la cuina aràbiga medieval en el Quixot que tancarà un bon grapat de boques. Per descomptat, Florenci Minguella és doc-

7


Miquel Àngel Centelles és qui gosa esbudellar aquest silenci autoritari. Un simple becari. Un precoç hispanista de vint i poc anys. Un capgròs barbamec, llepaculs i repel·lent al que Minguella ha pres com a mà dreta només perquè és l’únic jove que sembla predicar la seva visió de la literatura. Però Centelles és un xaval ambiciós. No vol ser el sequaç de ningú durant massa temps, així que aprofita qualsevol oportunitat per fer palesa la seva insubordinació. Minguella ho sap, i no li fa puta gràcia. Així doncs, el professor crivella al becari amb la mirada. Alguns dels espiritistes hispanistes entrelluquen al nano i murmuren en senyal de desaprovació. Els altres s’afegeixen decididament a les ràfegues oculars del seu líder. A Miquel Àngel Centelles se li grava un rictus agònic a la cara, i deixa anar un crit agut i ofegat, quasi imperceptible. A pesar del seu semblant ofès, Florenci Minguella està immensament agraït al seu becari per l’oportuna mostra de rebel·lió. De fet, per dins explota d’alegria. Qualsevol motiu que serveixi per ajornar la impostergable salvació de la literatura espanyola l’omple d’esperança. Perquè, cada cop més, Florenci Minguella va prenent consciència de la dimensió esperpèntica de la seva empresa. Sap que, d’alguna manera, concloure aquesta absurda i boja invocació de Cervantes acabarà definitivament amb la seva carrera professional. Potser encara no és massa tard per renunciar, pensa Minguella. Potser encara puc enviar a casa a tots aquests filòlegs eixelebrats, demanar disculpes formals a la universitat, tornar a la càtedra, a les classes i, poc a poc, recompondre el malmès crèdit que m’he guanyat entre els meus companys. Però Florenci Minguella sap també que ja és massa tard. Acabarà el ritual, i fracassarà. Ho sap perquè una munió de records li explota al cervell. Ara mateix la seva ment és una sopa espessa que bull rabiosament, i els records pugen com bombolles fins la seva consciència, on rebenten de forma fugaç i desor-

Al seu costat, Plaerdemavida de Castellnou, filòloga experta en èpica manxega, transmet a Florenci Minguella la impaciència del grup per mitjà d’una mirada ansiosa, a dures penes continguda pel respecte. El líder espiritista capta la senyal però, orgullós, amaga l’advertència tot eixugant-se el front amb l’ampla màniga de la túnica. La cerimònia començarà quan a ell li doni la gana: és del tot intolerable que algun dels seus subordinats arribi a imaginar que pot dictar-li a ell, Florenci Miguella, el ritme de la invocació. Però tampoc pot fer massa explícits els seus dubtes, fet que l’obliga a iniciar la sessió d’espiritisme a fi de no tensar la situació. Tot lluitant contra els nervis i la indecisió, Minguella entra en contacte amb la mà de Cervantes per mitjà d’un moviment exageradament brusc i mecànic. La màniga dreta, ampla i xopa de suor, impacta sorollosament contra el cantó de l’altar. La resta d’hispanistes es mira de reüll entre si i, finalment, allarguen les seves respectives mans cap a l’amulet cervantí. L’operació es produeix de forma atropellada. No hi ha prou espai per a tantes mans, de manera que molts dels espiritistes hispanistes acaben introduint un miserable ditet per entre la massa compacta de mans que tapa la relíquia cervantina. Uns instants de silenci. Florenci Minguella respira tranquil. Ja ha sortit de la dificultosa situació d’iniciar el ritual. Emperò, ara totes les mirades es troben dirigides cap a ell de forma impúdica. Esperen la següent acció. A Minguella li costa amagar una cara, d’habitud solemne i greu, desballestada pel pànic. Els dubtes ageganten a mesura que arriba la culminació del ritual. Què és tota aquella astracanada? Una dotzena de filòlegs disfressats i amuntegats al voltant d’un altar, fent equilibris per tocar una sòrdida bagatel·la que passa per ser la mà esguerrada de Cervantes. Aquesta gent ha de tornar l’honor, la casta i la glòria a la literatura espanyola? - Mestre. Les paraules. Si em permet...

8


Els músculs de la boca, desactivats per la incredulitat, deixen caure amb fluïdesa el seu maxil·lar inferior. ... no fa massa temps que hi vivia un cavaller... Miquel Àngel Centelles, el becari, recita les primeres línies del Quixot. Està exultant, incontrolablement exultant. Les paraules de Cervantes són invocades sense pompa, amb molta urgència. Miquel Àngel no pensa en l’obra, ni tampoc en l’escriptor convocat. Amb un esguard maníac, trufat d’hostilitat, fita el seu mestre, li ataca amb ànsia la mirada, provant de foragitar les restes d’autoritat que resisteixen. Els espiritistes hispanistes, apilonats, lluitant per no perdre el contacte amb la mà de Cervantes, es remouen inquiets, com una massa informe, davant la violència de la situació. Estan desconcertats. La majoria ha perdut sobtadament l’esperança de suplantar a Minguella. Alguns d’ells sospesen, amb pànic i resignació, la possibilitat de prendre partit per aquell poll reviscolat, Centilles, Sentrilles, o com vulgui dir-se el xaval que amenaça el mestre. Florenci Minguella, a dos metres escassos del becari revoltat, no pot reaccionar. Florenci Minguella, la Bèstia. Florenci Minguella, l’home que acabà personalment amb els 46 acadèmics de la RAE a cop de granada. Florenci Minguella, el professor que cosia a trets a tots aquells alumnes que aixecaven la mà per fer-li una pregunta. Aquest Florenci Minguella és el que ara es troba immobilitzat per la iniciativa traïdora d’una mitja merda de becari sollevat. I és que, en la seva intimitat, Florenci Minguella sap que mai es recuperarà de l’error d’haver dubtat. Si al llarg d’aquests anys s’ha sobreposat a onades i onades de filòlegs sanguinaris ha estat gràcies a la fe inflexible en el seu propi ideari. El seu cos està ple de cicatrius, fruit d’estocades, ganivetades, i la metralla de les bombes rivals. Però sempre ha pensat que aquestes han estat les úniques marques que els seus contrincants li han ar-

denada. Recorda les lluites acarnissades que va lliurar contra centenars d’hispanistes per fer prevaler les seves posicions. Lluites teòriques, per descomptat, però sobretot lluites armades. Aquí un fragment de l’assalt amb granades a la gerontocràcia hispanista de la Real Acadèmia de les Lletres. Allà un retall del duel decretori contra l’equip de filòlegs que li disputava la prescripció de les lectures escolars. Allí la batalla campal que es desfermà durant el congrés en què provà d’imposar la urgent necessitat d’invocar l’esperit de Cervantes, i que acabà amb l’exili forçat dels Espiritistes Hispanistes. Tots aquests records, que afloren amb la mateixa violència amb què apareixen, evidencien la volubilitat de la seva carrera professional. Se li acaba el temps i Minguella, febril, absent i paralitzat, sua copiosament. Miquel Àngel Centelles somriu. Plaerdemavida de Castellnou, a pesar de la seva proximitat a Florenci Minguella, també somriu. Però no són els únics. Majoritàriament, la resta de filòlegs es deixa portar per l’emoció, i també somriu, però l’alegria aliena queda ofuscada per la pròpia, ja que cadascun dels filòlegs es troba embegut en la idea de reemplaçar el líder dels Espiritistes Hispanistes. Tothom sap que les aliances entre filòlegs tenen data de caducitat, i els membres d’aquesta secta de lletraferits ja fa massa temps que esperen una mostra de debilitat per part del seu mestre. Però ningú diu res, ningú fa res. Al cap i a la fi, és Florenci Minguella. El desgraciat coneix més trucs que el dimoni. - En un lloc de la Manxa, el nom del qual no vull recordar... Un llampec d’una fredor intensa travessa les columnes vertebrals dels filòlegs congregats. Immediatament, desperten dels somnis autistes en què havien quedat atrapats. Poc a poc, garratibats pel fulminant esfondrament de les seves aspiracions, els hispanistes giren el cap de forma descompassada fins fixar la vista en aquell que ha iniciat la invocació. Florenci Minguella és l’últim en reaccionar.

9


Adéu, adéu al projecte de salvar la literatura espanyola i, de retruc, també la universal. L’esperit de Cervantes no tornarà per recuperar la seva mà incorrupta i esguerrada, aquella que havia quedat inutilitzada abans d’escriure la seva obra magna, però també incompleta. En aquella mà no hi resideix cap poder latent, confinat de forma prematura per la ferida que causaren els explosius. Els pobres humans estan condemnat a escriure i reescriure per sempre més, inútilment esperonats per la vana promesa de topar, un dia remot, amb aquella novel·la total que contingui dintre seu els secrets del cosmos sencer. Una novel·la que sigui un principi, i també un final. Una novel·la que sigui la literatura i que sigui també l’univers, etern i extens. El Quixot restarà inacabat. Un cosmos truncat que la mà esquerra de Cervantes no completarà. Florenci Minguella ja fa estona que no creu en res d’això. No hi creu, però preferiria fer-ho. Aquesta peregrina missió per salvar la

ribat a infringir. Perquè el seu ideal, la seva concepció de la literatura i la manera de salvar-la, han restat intactes als arguments rivals. Llavors dubtar del poder de la mà de Cervantes ha estat el més gran dels seus error. I també el definitiu. Perquè potser no tenia raó. Perquè probablement s’equivocava quan va iniciar aquesta missió insensata. Però, al cap i a la fi, la seva fermesa el mantenia al poder. ... dels de llança en drassana, adarga antiga, rossí flac i llebrer corredor. Miquel Àngel Centelles no pot ni respirar. Té la boca deformada per l’esforç i el que vindria a ser un somriure d’alegria i de maldat. Els Espiritistes Hispanistes estan acollonits. No gosen ni mirar al líder qüestionat pel violent exabrupte que pugui desencadenar a fi de recuperar l’autoritat. Òbviament, cap d’ells pensa ara en l’excusa del ritual, aquella hipotètica crida al difunt autor del Quixot. I mentrestant, Florenci Minguella assaboreix el gust pesat i revingut del seu fracàs.

10


literatura li ha valgut l’expulsió de la comunitat filològica oficial, però dubtar d’aquesta mateixa missió només li ha servit per perdre el crèdit que mantenia entre els pocs acadèmics que li restaven fidels. I ara ningú ho espera, però una força centrífuga i sobrenatural dispersa els congregats per tota l’habitació. Els Espiritistes Hispanistes són llançats en diàspora contra les parets i ara jauen al terra. Els més afortunats es reincorporen, panteixant, amb tan sols alguna contusió o un parell de ferides menors; els menys, resten estabornits al terra o impedits per la trencadissa del seu esquelet. Florenci Minguella és dels segons, però ha sobreviscut a atacs d’una virulència molt major, així que una cama trencada, un maluc dislocat i una ferida de mig pam al cap no li suposen cap impediment greu. Es reincorpora d’una revolada i amb una intuïció animal fita l’origen d’aquest atac. Al mig de l’estança, amb la mà de Cervantes entre les mans, els ulls blancs, la boca morta i estúpida, mancat de tota voluntat, es troba el becari Miquel Àngel Centelles. Però no és ell. Florenci Minguella ho sap, i riu amb un grunyit d’orgasme i de dolor. - Qués aquet apl ech de gentilhomes quem ve a cercar entre el gel de l’occida? Les paraules surten flamejant de la boca inerta del becari. Minguella avança amb decisió. Els ossos trencats espeteguen i el dolor es mou ferotgement per tots els nervis del seu cos, però Minguella no sent res. No s’ho pot permetre. En el moment de recuperar la batuta, el dolor és un luxe criminal. Arrossega una cama morta. Un reguer de sang dibuixa el penós recorregut. -Mestre... mestre! -crida Minguella, exultant, mentre continua la seva fatigosa marxa. - Digueu-me si és cert que vàreu llegir tots aquells receptaris de cuina morisca abans d’escriure el Quixot! - És verai que vai legir tots aqueis llibres de cosina morisca avans

d’escriure el meu grand romanç. Minguella s’atura i mira, rabiós i triomfant, la resta d’espiritistes hispanistes, repartits per tota l’estança. Alguns d’ells gemeguen, moribunds i pràcticament aliens al succés que allí es produeix. La restà es troba corpresa pel terror i la fascinació que els produeix l’esdeveniment. Minguella ensenya unes dents tacades de sang i riu. Calladament, però riu. I no és aquest un riure que és delecta en el propi triomf, sinó en la derrota aliena. Torna a avançar. Porta la veu cantant, és el líder altre cop. - Distingit esperit, digueu-me si és cert que Don Quixot era boig, que tots som bojos, i que només els llibres de cavalleria ens poden fer suportable aquest estigma! – xiscla Plaerdemavida amb un deix curull de mort. - És verai que el monsen Quixot era baug i que tots los homens són baugs i que nonmas los romanços los poden sauvar. Florenci Minguella interromp sobtadament la seva raquítica cursa cap al becari posseït. Des del fons de la sala, i postrada contra una paret, Plaerdemavida de Castellnou ha gosat dirigir-se a l’esperit. I el pitjor del cas és que aquest li ha contestat sense considerar la jerarquia dels presents. Minguella, que ha recuperat part del seu talant despòtic, concentra la ràbia a la seva gola per disparar una arenga contra aquella filòloga inconscient. Però en realitat allò que li demana el cos es treure la pistola, amagada entre els plecs de la túnica, i desmanegar-li l’anatomia a trets. En teoria els Espiritistes Hispanistes tenen vetada l’entrada d’armes a les seves reunions. Coneixen massa bé el seu natural psicòtic, i es sotmeten a aquesta llei sense massa discussions. Però Minguella sap que les lleis dels homes comuns no poden aplicar-se al sobirans. Furga amb precipitació per dintre la túnica, però llavors copsa que la impertinència de la Castellnou fa perdre la temeritat a la resta de filòlegs, que de forma inesperada

11


tingudament, amb mirada inquisidora i somriure de maníac. Li fita aquells ulls blancs, tan blancs, buscant a l’home que l’ha mantingut ocupat durant tots aquells anys. Però no el veu. - No ens pots dir a tot que sí, Cervantes malparit. Només fas que repetir les nostres paraules. REPETEIXES LES NOSTRES PARAULES!!!! Minguella xiscla furibundament contra la cara del becari, omplint-la de petites partícules de saliva i sang. L’arrapa pels braços i el sacseja amb brutalitat, com volent expulsar l’esperit d’aquell que sempre ha admirat. Al seu voltant, els espiritistes no entenen l’ofensiva del líder. Cadascun d’ells atresora una petita joia del botí cervantí, i amb això ja en tenen prou. Però Minguella contempla l’autor del Quixot com un patrimoni indivisible, i no pot deixar de pensar que tot allò que els seus col·legues han sostret a Cervantes no són joies sinó quincalla fantasmal, miratges alimentats per l’avarícia de conqueridor dels filòlegs que s’esvairan tan bon punt surtin del temple. No són fragments d’en Cervantes allò que han rapinyat, sinó espectres de l’autor que n’amaguen la forma verdadera. Minguella afronta aquesta trencadissa interior tot provant de doblegar el cos del becari, però aquest no s’immuta. Sembla que es deixi balancejar com un titella, però totes les seves forces estan recloses a les seves mans, que mosseguen amb força l’esquerra de Cervantes. I finalment, Minguella el deixa anar. Li ha semblat percebre un canvi en la seva cara. La mandíbula flonja esbossa amb dificultats un somriure, però la percepció dura tan sols un brevíssim instant, donat que la mateixa força centrífuga d’abans torna a enviar als espiritistes contra les parets de l’estança. La escena és similar a la d’uns minuts abans, però per a Miquel Àngel Centelles és totalment nova. Es desperta bocaterrosa, amb una sensació de vòmit que li eixampla la gola. Afortunadament ell només ha sofert

desperten de la seva agonia i es precipiten cap al becari posseït, alguns arrossegant-se, els altres coixejant, mentre llancen les seves respectives preguntes sobre el Quixot. I a tots ells, Cervantes els dóna la raó. - És verai... És verai... Però cap d’ells atorga importància a aquest fet. Els temps corre de pressa, i no saben quanta estona restarà entre ells el fantasma d’aquell geni que no va poder posar el punt i final a la història de la literatura. Ara és moment d’esprémer-li tot allò que no va dir al Quixot, de corroborar totes aquelles tesis que porten anys afilant per les biblioteques i els arxius. Només Florenci Minguella s’estranya d’aquesta feliç coincidència. La seva preocupació porta estona basculant salvatgement entre el manteniment del seu lideratge i l’èxit de la invocació. Fa un moment només pensava en destrossar a la Castellnou, però aquest alegre interrogatori imprimeix una nova direcció al pèndul. Perquè és absurd pensar que tots aquells filòlegs tenen raó. Si les seves respectives (i mediocres) tesis sostenen arguments irreconciliables! No tots podem tenir raó. No tots! Florenci Minguella deixa anar un rugit lleoní que devora tota aquella cridòria. Els espiritistes hispanistes s’aturen, i els més intel·ligents fins i tot tenen el seny de recular. Les preguntes del moment queden escapçades i els seus autors es protegeixen el cap entre les mans per evitar corre la mateixa sort. Minguella ha tornat, i al cap i a la fi tothom s’estima molt la vida, fins i tot per damunt de tots els secrets del cosmos. Ara les mirades coincideixen en el líder retornat, que avança amb enèrgiques llambregades cap al becari. Finalment, li planta la cara a dos pams del seu rostre, i li mostra una ulls encesos que diuen mira’m, mira’m bé i no em donis pel cul, que tu ets un esperit però jo sóc Satanàs. La cara del becari continua igual d’estúpida i desencaixada. Minguella l’observa de-

12


l’última de les dues estossinades ultraterrenes, així que a diferència de la resta d’espiritistes moribunds, ell conserva alguns dels ossos sencers. Gira el cap i al seu costat jeu inert un filòleg amb el cap esberlat, i damunt d’aquest es troba Plaerdemavida de Castellnou, cargolada en una posició de putxinel·li descuidat. Amb dificultats, Centelles es reincorpora sobre els seus genolls i davant seu explota la visió d’un terra amagat sota viscerals traços de sang, com una macabra pintura abstracta. I al mig de la sala, aliè a tota aquella escena, Florenci Minguella resta perfectament dret sobre les seves dues cames. A la mà dreta hi du les restes de Cervantes. A l’esquerra, una pistola semiautomàtica. Centelles, que està dotat amb l’infal·lible instint de supervivència d’una rata, copsa intuïtivament la seva derrota a pesar de no entendre un borrall de què coi està passant allí, així que abans de continuar amb les indagacions procedeix a humiliar-se davant del líder reeixit. -Mestre Minguella - invoca amb un fil de veu melós i oblidadís. - Pensava que els espiritistes hispanistes no podíem portar armes a les nostres reunions. Pensava que estava prohibit. No és veritat? Però Minguella no el mira. Sembla absent, empresonat dins dels seus propis pensaments. Un somriure flonjo li penja de la cara. I llavors la mà que empunya la pistola, com descuidada, es mou fins encanonar Centelles. Els músculs de la cara es tensen, però no de forma més humana, ni tampoc més maquinal, mentre deixen pas a una veu que sembla dir - És verai. Joan Ferrús

13


records de praga

Q

que, posats a desfer-me d’algun record, podia començar per la jura de bandera. Vaig preferir desfer-me abans d’un record enutjós que d’un de traumàtic, i trobava en qualsevol cas més escaient oblidar aquesta cerimònia carregada de frustració que no pas algun altre esdeveniment, potser més colpidor però d’alguna manera més necessari pel quall del meu caràcter. La prostituta es va em quedar amb la jura de bandera, i jo, més lleuger, vaig tornar a la pensió de mantes i làmpades verd oliva on dormia i esmorzava. Un epistemòleg amateur es pot demanar com és que recordo allò que vaig decidir oblidar. I bé, no és que ho recordi, sino que més aviat tinc consciència d’allò que he deixat de saber. Posem que un no sap tocar l’acordió. Llavors sap que existeix un coneixement que es diu tocar l’acordió que li manca, com un mapa dels Estats Units on no hi han posat l’estat de Colorado i un sap que, en aquell rectangle, hi aniria alguna cosa. O com, per ser més planers, quan un oblida què ha dinat encara que sap que menja tres cops al dia. Un dels problemes de començar a anar de putes es que t’hi acabes avesant. No vull que

ui diu Praga diu Brasília, Ciutat del Cap o Seül. La ciutat era imprecissa i feta tota d’arestes, ocre i irregular, fragmentada i monolítica; al·legòrica, vaja. El temps, a més, era elàstic. I jo no feia mai res en concret, tret potser de passejar. Devia tractar-se d’un somni. Com correspon a una ciutat al·legòrica, la vida urbana es centrava al voltant del lleure i l’administració. Semblava que, anés on anés, hi havia cafès, bingos, ministeris i bordells. No coneixia ningú, i m’avorria. M’avorria moltíssim. L’avorriment esdevingué solitud. El desig de contacte amb persones es va despullar en la seva forma fonamental, que és el desig carnal. Vaig entrar a un bordell sense prendre’m la molèstia de fer-me el discret. Se’m va oferir una rosseta de poc pit i cul fort. Discutint les tarifes, em van fer entendre que , com que no duia calers, els podia pagar el servei amb algun record, alguna memòria. Home granadet que sóc, ja havia fet les paus amb bona part dels meus errors i no creia que em calgués oblidar res d’íntim; però com a català de principis, vaig pensar

14


sembli que em justifico, però la tristor m’empenyia a reincidir i a cercar companyia entre cuixes anònimes. Així doncs, em vaig deixar bona part de la memòria en senyoretes. La mateixa rossa del primer cop s’endugué el nom del meu fill. Una mulata, els recorreguts de carreteres comarcals que tan bé coneixia. Fins i tot un transvestit tailandès em va fer una mamada a canvi del meu lloc de naixement. La solitud persistia, i amb ella, les necessitats que em generava. I no em quedaven gaires records. Me’ls administrava per anar tirant, els tenia inventariats i ordenats per valor, pocs com eren. Però tot valor és ulteriorment arbitrari; m’aferrava a un furt de figues de l’hort d’un veí quan tenia nou anys i a un accident de tren que vaig veure de passada, un cop tornant en cotxe de Salou. I tot i això havia decidit deixar-me oblidar noms, ofici, descendència, viatge de noces, i com fer anar un canvi de marxes. A la pensió em van dir que m’havien trucat de l’administració per una cosa de papers, i que hi havia d’anar quan abans millor. M’hi vaig personar i em van fer passar a un despatx emmoquetat del mateix verd oliva de la meva fonda. El funcionari que m’havia d’atendre em va fer seure amb un gest mandrós. Un cop assegut, me’l vaig mirar. Per començar era una dona. Una dona de no menys de cinquanta, empolvada i amb els cabells tenyits de negre, pentinats cap enrere, amb massa maquillatge i suficient escot. Feia pinta de meuca vella, o més aviat de proxeneta. Fins i tot duia una piga falsa i una diadema de lluentons. - Ens sap greu comunicar-li que vam cometre un error de cens i vostè no hauria de trobar-se aquí. No podem podem oferir-li gaire cosa com a compensació però sí que podem tornar-li el que ha vingut gastant durant el seu temps en aquesta ciutat. La madam va aixecar un sobre, soste-

nint-lo entre els dits cor i anul-lar. Em va sobtar la mitjanesa del sobre. Esperava, d’alguna forma, que els meus records fossin petits, minsos, àvid com estava d’una certa èpica fatalista sobre la meva prescindibilitat. Doncs no, era un sobre mitjà, A5, acotxat amb plàstic de bombolles, i prou ple. Tot semblava correcte, no notable però en absolut vergonyós. Aparentment els meus records, sense ser els d’un Napoleó, feien patxoca. Vaig estendre la mà per agafar el sobre però em vaig aturar, pensarós. L’alcavota em mirà amb suspicàcia. - Va home, agafi’ls, que són seus. Vostè no sap el que ens ha costat reunir-los. - Em... em sembla que no els vull. - Com? - un somriure nerviós va fer desaparèixer la piga falsa dins d’una galta arrugada i tova. - Li estic dient que no els vull. - Però la meva obligació... - Si n’he volgut prescindir, és que no em calien –la vaig interrompre– Se’ls pot guardar vostè mateixa. - I ara! Jo no puc. Seria prevaricació. - Potser vostè no a títol personal, però que no tenen un arxiu o una caixa forta? - No, però miri, si em signa aquesta cessió voluntària, els posem a subhasta pública. Vaig signar, em faig desfer del resguard rosa amb un tímid tir triple a la primera paperera del carrer i em vaig pujar a l’autobús que deia ”Lluny”. Havia de ser un quart de sis, perquè a l’autobús nomès hi haviem vells i criatures. Vaig passar de la certesa abstracta d’aquesta ciutat a la confusió concreta dels tubs de plàstic i la respiració assistida. La boca em feia gust de brossa i visita al dentista i, amb l’esverament del despertar, vaig tombar unes ulleres amb cadeneta i una revista del cor de la tauleta de nit plegable de formica blanca. Una dona vella i quatre o cinc adults van

15


esclafir a ploral d’alegria al meu voltant mentre dos mocosos em miraven amb més por que no pas afecte. Un metge amb entrades em va donar l’alta, dient-se a ell mateix que no amb el cap, i dient-nos a nosaltres allò de ”en vint anys d’exercici de la medecina no havia vist..” etcètera. El meu retorn a la llar va ser atalabador. La vella, la meva esposa, insistia en que recordés que em dic Siscu i m’ensenyava fotografies de casaments a color i de vacances en blanc i negre, tot en va. Vaig descobrir que si restava silent i parpellejava amb força mirant-la als ulls quan m’intentava fer recordar quelcom, s’alegrava una mica tot i que de vegades la feia sanglotar. Aquesta manera de fer, el parpelleig i la mirada fixa, ha esdevingut la meva estratègia muda per fer veure que sé de què em parlen. Espero que, quan la meva dona plori, sigui pel bon marit i pare que desitjo haver sigut, i que la Queralt i el Pol (quin cony de nom és Queralt de totes maneres?) trobin a faltar el bon avi que era, però ells ignoren, pobrets, com n’és de dolç, haver-los oblidat. Héctor Martínez

16


la família garriga

T

20 d’abril

I voilà, els vam trobar! Els seus noms apareixien en un paperot esgrogueït de l’any setanta-tres, entremig d’un munt de frases tatxades amb permanent negre, sota el segell de la Brigada Político-Social franquista. Vaig llegir-me el que quedava de l’informe en diagonal fins que vaig trobar l’adreça dels Garriga, i vaig sortir a més córrer de l’ajuntament per fer-los una visita. Vivien lluny, els malparits! A set kilòmetres del poble, en un llogarret de quatre cases de pagès abandonades i una ermita de costellades que es diu Les Encies. Vaig prendre el cotxe per atansar-m’hi, i mentre conduïa pensava en el document trobat al soterrani de l’ajuntament. Les frases tatxades en negre m’havien fet recordar aquells documents desclassificats pels serveis secrets de les pel·lícules que, quan es fan públics, continuen amagant la informació més confidencial. Al peu del document hi apareixia el nom i la signatura d’un tal “Doktor KrüppSchmidt”, que associat al segell de la Brigada Político-Social feia molta mala espina. Vaig pensar que potser els Garriga s’haguessin embullat en algun sarau polític, qui sap si un fill barbut o sindicalista, però m’era ben igual. Aquella família li devia molts di-

ot va començar aquest dia, quan l’administrativa de l’ajuntament va posar-me damunt l’escriptori un requeriment d’Hisenda molt urgent. Ens avisava que la família Garriga, censada al nostre municipi, no complia amb les obligacions fiscals. I ens en feia responsables a nosaltres, l’equip de govern de l’ajuntament. Com que el requeriment havia arribat des de Madrid i el to era força sever, vaig decidir prendre’m el matí per resoldre-ho. Vaig escridassar l’administrativa davant tothom perquè ningú es pensés que era culpa meva, i després vaig dur-la al despatx perquè m’expliqués en privat de què anava la cosa. Va dir-me que no en sabia res d’aquesta família que, segons el requeriment d’Hisenda, portava quaranta anys sense pagar els impostos. Recordant que a l’octubre serien les municipals i que calia estar en bona sintonia amb els funcionaris, vaig mostrar-me conciliador i li vaig suggerir que els busqués a la base de dades de l’ajuntament. Però a l’ordinador no hi eren, així que vam baixar tots dos al soterrani, amb l’esperança que sortissin en algun registre antic sense digitalitzar.

17


tot un petit corral amb gallines, porcs i conills. El senyor Garriga, d’un setanta anys, feinejava per l’hort amb l’ajuda dels seus dos fills, d’uns quaranta anys. La senyora Garriga seia en un banc de pedra davant la casa, amb la filla al costat, fent ganxet. Vaig saludar-los amb la mà, discretament. El senyor Garriga em va veure i va fer “hola” amb el cap, com si ens coneguéssim de tota la vida. I això va ser tot! Aquella família, que havia viscut tancada a casa seva qui sap quant, sense veure ningú en anys, reaccionava així a la meva visita! Sense cap mena de curiositat, com qui veu caure una fulla d’un arbre. Vaig apropar-m’hi per donar la mà al senyor Garriga. Hola! Soc de l’ajuntament del poble, venia per un tema d’impostos. Que podríem parlar una estona? El senyor Garriga va mirar-me sense dir res, fent cara de badoc. Vaig pensar que potser patís d’alzhèimer o demència senil, i vaig repetir la pregunta més poc a poc. Vinc de l’ajuntament. Pels impostos. Vosaaaltres heeeu de pagaaar. Va arronsar-se d’espatlles, sense dir res, i va avisar els seus fills i la dona a crits. Van ser uns esgarips estranys, modulats de diferent manera per cadascun dels membres de la família, però sense deixar de ser crits. Els altres van apropar-se, somrients, i van donar-me la mà amb amabilitat. La mare, una vella marcida i amb cara de bona persona, va empènyer-me suaument cap dins del mas, tot fent sorollets guturals amb la gola i fent que sí amb el cap. No tenien corrent elèctric ni gas per cuinar, i l’aspecte general de la casa era, per bé que cuidada i neta, molt antiquat. Van asseure’m en una taula que ja estava parada i van afegir-hi un plat i coberts per mi. Entre ells no es parlaven, tan sols es dirigien aquells sons guturals de tant en quant, i jo vaig pensar que potser fossin una família de sord-muts, si és que això és possible.

ners al govern d’ara, i si no els pagava la patata calenta ens passaria a nosaltres, els de l’ajuntament. Un cop a les Encies, vaig aparcar el cotxe i vaig continuar a peu, perquè el camí que duia al mas dels Garriga estava impracticable. Per aquell camí feia molts anys que no hi passaven cotxes ni tractors, i s’havia convertit en un senderol. Això va tranquil· litzar-me: el fet que els Garriga visquessin tan aïllats explicaria perquè al poble i a l’ajuntament ningú en sabia res. Al cap d’un kilòmetre, el sender havia desaparegut. Caminava apartant bardisses quan vaig trobar-me la tanca: una vella reixa metàl·lica rovellada, de dos metres d’alçada i travessada de filferro espinós. Davant meu, un vell cartell avisava:

¡NO PASAR! PELIGRO MORTAL Vaig començar a vorejar-la per trobar-ne la porta d’entrada, però no vaig aconseguir-ho. Sí, això sobtarà a qui llegeixi això: la reixa metàl·lica que envoltava el mas dels Garriga no tenia porta d’entrada. Vaig pensar que hi havia d’haver un error administratiu, aquella família feia anys que no vivia allà. Ningú podia viure tancat en una casa enmig del bosc! Empès per la curiositat, vaig saltar la reixa per un punt on aquesta havia cedit sota el pes d’una vella alzina caiguda. A l’altra banda continuaven la malesa i el bosc descuidat, sense cap camí. Em costava molt avançar, fins que, després de creuar un gran matoll d’esbarzers, vaig veure el mas. Emergia d’entre els arbres a dos-cents metres d’on era jo, i cinc individus en pul· lulaven al seu voltant. Vaig apropar-m’hi poc a poc. Tenien el voltant de la casa tot llaurat, amb arbres fruiters, un hort i fins i

18


cupar-me de veres fins que va començar el quequeig. Mai m’havia passat: cap el vespre d’aquest dia se’m van començar a tallar les frases i paraules sense que jo pogués fer-hi res. 23 d’abril Estic molt espantat, començo a pensar que potser això sigui un començament de feridura, o d’alguna malaltia terrible com la d’aquell científic que s’està en una cadira de rodes i surt sempre per la tele. El metge m’ha fet un munt d’anàlisis i radiografies i no m’ha trobat res, però jo he decidit prendre’m un parell de dies de descans. Davant la sospita que el que m’està passant pugui tenir res a veure amb la visita que vaig fer als Garriga, he començat aquest diari. Tant de bo l’ordenació sistemàtica dels fets pugui servir-me per veure-ho tot més clar! 25 d’abril El descans no m’ha servit de res. Passats cinc dies des de la visita als Garriga, els símptomes s’han agreujat tant, que ja no tinc cap dubte que els malparits m’han contagiat alguna cosa dolenta. Soc incapaç d’articular una frase seguida, i l’embotiment dins el meu cap s’ha fet crònic: visc en un estat de ressaca perpètua. Sense que pugui fer res per evitar-ho, cada dia m’as-

Durant el dinar i la sobretaula vaig intentar que es comprometessin a pagar els impostos que devien, però va ser impossible. Els Garriga eren incapaços de dir una paraula. Poc a poc vaig anar veient que no és que fossin muts, sinó que no sabien parlar. Podien cridar, podien xiular, i fins i tot van repetir algunes de les paraules que jo vaig dir-los, però res més. Ells em comprenien, sabien el que els estava dient, però no podien respondre’m res, perquè no en sabien. Quan vaig veure que allò no ens duria enlloc, vaig fer-los adéu amb la mà i vaig tornar al cotxe. Ells es van quedar allà, a la porta del mas, sense preguntar-me cap on marxava ni d’on havia vingut, fent-me adéu amb un somriure beneit als llavis. 21 d’abril No vaig notar res fins el matí d’aquest dia: quan vaig llevar-me no podia treure’m la son del damunt. Malgrat haver dormit més de vuit hores, la sensació era de ressaca, una cosa insòlita. Vaig provar de dutxar-me, de fer-me un cafè ben carregat, però va ser inútil. Tenia el cap ple de núvols, les idees m’anaven i venien amb torpor, recorrent circuits lògics diferents dels que sempre havia fet servir, rebotant amb les parets del meu crani. Un desastre! Però la meva no és una feina massa exigent, i no vaig preo-

19


semblo més a la família Garriga. 27 d’abril Ahir a la nit, vaig fer el darrer intent per esbrinar què m’està passant: una visita als soterranis de l’ajuntament per revisar de nou l’expedient dels Garriga. Vaig colar-m’hi de matinada, com un lladre, per por de trobar-me amb algú. El meu cap s’ha deteriorat tant que m’és impossible interactuar amb la gent normal: em sembla que van massa de pressa per mi, que duem ritmes diferents. Només em surt respondre’ls amb un somriure idiota, a la manera dels Garriga. Vaig haver-me de llegir l’informe centenars de vegades per poder entendre’l: estic perdent també la meva capacitat de lectura i d’escriptura. Al final, posant la fulla a contrallum, vaig intuir què amagaven aquelles tatxadures de permanent, i vaig reconstruir els esgarrifosos fets succeïts l’any setantatres al mas de la família Garriga. L’esmentat Doktor Krüpp-Schmidt, al capdavant d’una unitat especial de la Brigada Político-Social, havia conduït un experiment de control social aquí mateix, a Les Encies. Pel que sembla, buscava obtenir el ciutadà perfecte: sumís, somrient i una mica subnormal. I, en base als resultats obtinguts amb la família Garriga, va ser tot un èxit. Però quan el dictador va morir l’experiment es va cancel·lar, i tot va silenciar-se envoltant el mas d’una reixa espinosa de dos metres d’alçada i deixant-hi els conillets d’índies atrapats dins. El que ningú imaginava és que els Garriga sobreviurien. L’experiment els havia privat de les possibilitats del llenguatge i de la curiositat per saber què hi havia més enllà del seu mas, però els havia deixat intactes les capacitats motrius i de supervivència, i ells s’havien espavilat fins el dia d’avui. Vaig sortir del soterrani de l’ajuntament fent tombs, abassegat pel descobriment que acabava de fer. Allò confirmava les meves sospites: d’alguna o altra manera, els Gar-

riga m’han contagiat del seu mal. En breu perdré la parla del tot i em quedaré com ells: un ximplet rialler que es passa el dia assegut al banc de la plaça, veient passar els cotxes! 28 d’abril És fotut, el que m’està passant. Molt fotut! El procés de deteri...ri..riorament està molt avançat, fa poc més d’una setmana que va començar i ja no em reconec. Crec que és irredfsversible, però mai ho sabré, perquè tampoc penso demanar ajuda a ningú. Al contrari: no surto de casa, m’amago del món i, darrerament, ni tan sols agafo el telèfon als meus amics i família. Per si de cas! Encara els donaria per tancar-me... La...la única distracció que em queda és mirar la teggklevisió i explicar en aquest bloc de notes el que m’està passant. Perduda la parla, noto com ara ész el torn de l’escribpttura... 30 d’abril Avui fa deu dieszx que tot va començar i ja no soc capaç ni de dir “hola” als meus veïns. Tot se’m oblidaaw en un no res, ti... tinc memòria de wpeix. M’he llevat i he revisat les notes per mirar de recordar qui soc, però ara mateix quan dsfescric aquesta li... li...línia ja ho he oblidat. Acabar les frases és una odissea, les relle...lle...lle...llegeixo divuit fvegades cada cop, és esgotador. Crec que han trucat per te...te...te...telèfon moltes vegades, però ja no l’agafa-fe-fo; quan les respostes em ve...ve...venen a la boca ells ja m’han penjat. Només te-ti-to-tinc ganes dekl seure al sol i prendre l’aire, la te... te...tele ja em costa d’ente...te...te...tendre. Però marxaré de ca...ca..ca...casa meva i me’n niré a fe-fe-fer un vo-volt. Nos’ta-tatarem ta...taaa...tant maaaaala...la...la... lament totssad ju...juuu...juu...ju...junts ga-ga-gafaré el cotfgjxe i eeeeeels aniré a fer una vi...vi...visi...si..si...sitazssfd als Gagaga-gaaaag-rriga...

Esteve Pancuit

20


des del terrat

N

omés els poc observadors veuen el mar uniforme, jo hi veig el caos, l’atzar. Fixo la mirada en qualsevol punt del vast blau fosc i el balanceig desigual m’hipnotitza. El moviment és constant, el canvi també. Les ones, totes úniques i irrepetibles, es dibuixen i s’esvaeixen al compàs d’una música secreta; fins i tot els edificis, envestits una vegada i una altra per fugaces llengües de mar, es gronxen suaument. El cel, ancorat a l’altra meitat de l’horitzó, és l’únic element estàtic del paisatge. Aquest sol desafiant fa hores que no es mou, es manté permanentment sobre el meu cap com si la terra hagués deixat de girar, convertint el que hauria de ser una brisa agradable en l’alè de Llucifer. No tinc cap escut on amagar-me dels seus raigs, ni una sola ombra en tot el terrat. Em despullaria per poder notar un bri de frescor, però seria qüestió d’hores que se’m socarrimés la pell. La visió de l’aigua tampoc apaivaga l’efecte d’aquest sol encallat, ans al contrari, la possibilitat de llançar-me a mercè dels seus corrents imprevisibles augmenta la meva desesperació. Només una remullada podria evitar

que embogís per l’efecte del sol, i tanmateix sé que el mar m’arrossegaria al fons dels seus abismes, tal com ha fet amb la civilització. Tot apunta a que ha estat un pacte entre el sol i el mar, sí, només pot haver estat això, una conspiració per eliminar la terra de la llista d’elements. Van començar alhora. En el mateix moment en que el sol va deixar de recórrer el cel per assenyalar un migdia perpetu, el mar va decidir empassar-s’ho tot. Les aigües es van tancar sobre els continents com en una gesta bíblica. Ara només les puntes d’alguns gratacels trenquen amb patetisme la falsa horitzontalitat oceànica. Potser en algun racó de món, a les grans serralades, encara hi ha extensions de terra on sobreviure dignament; però no aquí, aquí només hi ha lloc per l’absurd. La cadència de les ones em garanteix que el temps no s’ha aturat. De tant en tant la lluna creua el firmament, més solitària que mai, convençuda que encara senyala la nit; ignora que no és més que una taca blanquinosa en la claror diàfana. Viu enganyada, però almenys segueix fent el seu camí. Jo, en canvi, no puc fer altra cosa que quedar-me quiet. Els moviments em sufoquen, el sol gest de canell

21


però no intentaré travessar el desert que em separa de les altres siluetes.

per escriure aquestes línies taca de suor la llibreta. M’esgota, però no puc fer altra cosa. Escriure és el que sempre he fet, l’únic que sé fer, i el que seguiré fent fins que s’evapori l’última gota d’aigua del meu cos. Tot és una qüestió d’aigües. L’edifici més proper és només un terrat eixint a la superfície, com una illa de ciment i rajoles. Des d’allà una silueta inquieta es dirigeix a mi amb moviments vistosos. Vol comunicar-se, però és inútil, dos-cents metres són massa distancia per mantenir una conversa amb signes. Alço els braços per mostrar-li que estic viu. Això és tot, no puc fer res més. La silueta salta i fa cabrioles, sembla entusiasmada d’haver albirat un altre supervivent i exagera els moviments com en un teatre de titelles, potser vol distreure’m. Ara s’enfila a la cornisa, estén els braços i indica que ve cap a mi. L’entusiasme m’accelera el cor, sigui qui sigui la seva companyia serà un bàlsam, un remei infal·lible contra la incipient bogeria. Definitivament sóc un covard, la distància d’un edifici a l’altre no és insalvable, només uns centenars de metres, els podria nedar sense problemes. S’ha llançat a l’aigua, trenca les onades amb braçades constants. El mar sembla ara menys intimidant, la silueta s’hi fon sense por i s’acosta al meu edifici. Es deu haver amagat rera una onada, fa estona que no la veig. És com si de cop s’hagués esvaït, com si les entranyes del mar l’haguessin reclamat. Em quedo mirant l’aigua fixament, hipnotitzat de nou pel moviment atzarós de les ones i els seus dibuixos incomprensibles. La silueta ha desaparegut del tot sense que arribés a veure-li el rostre, ni tan sols sé si era una persona. Per sort la cançó secreta del mar dilueix els fets fins a convertir-los en miratges. El balanceig embriagador de les ones... la bola encesa que m’apunta des del cel... Potser he perdut el seny, ho sé,

Ramon Mas

22


el producte

C

om tots els joves mercaders, també jo tenia ganes de sortir del Sistema Solar. No volia passar-me la vida venent complexos de fòsfor a les estacions prefabricades de Saturn. El meu cap, el senyor Axion, era com un padrí per a mi. Em va dir que si jo volia veure l’univers, ell em podia ajudar. Era una feina fàcil, de venda al major. Una bona manera d’agafar experiència fora de casa. Calia dur un carregament de xanzan a Namucci, aquell planeta mig erm de les òrbites blaves d’Alfa Centaure. “T’ho trauran de les mans” em va dir, “no faràs altra cosa que vendre, vendre i vendre” em va assegurar mirant-me fixament als ulls. El xanzan, segons el senyor Axion, era un residu dels estels. Però jo ara sé que només és una metàfora. Ell deia que no en coneixia la procedència exacta, ni quin dimonis d’utilitat podien tenir aquelles boles de color taronja. Però m’assegurava que els “enraderits” semi-humans de Namucci les valoraven. “Per tu són un producte, però per ells són la vida”. Amb un comboi de trenta naus ens vam

embarcar cap a les Òrbites Majors d’Alfa Centaure. La meva missió consistia en capitanejar una nau amb quinze robots, fer-la aterrar a Namucci, i un cop allà vendre, vendre i vendre. A l’alçada del cinturó d’Orió, vam patir una estranya tempesta d’asteroides que el radar no havia detectat. El comboi es va desfer i vaig perdre la senyal dels altres. El meu sistema de navegació s’havia vist greument afectat. Així i tot, gràcies als meus coneixements d’universografia, vaig saber reconèixer la nana blanca del Reticulum i vaig fixar-hi el rumb. En acostar-nos a la nostra destinació la nau va començar a vibrar, a trontollar. Eren els famosos vents de Namucci, bufant antimatèria a deu mil quilòmetres per hora. Ens van fer estavellar contra la superfície. ... Els quinze robots es van fer malbé, i des d’aquell moment feien el que volien. La majoria van marxar de la nau, sense obeir-me, i es van mesclar amb la població semi-humana d’aquella illa insignificant, perduda enmig de les òrbites menors del Tercer Cinturó. Em vaig quedar sol, desfent els paquets, amb l’ajuda del fidel 83, l’únic dels robots

23


Shishya que seguia prou lúcid com per reconèixer-me. Em va ajudar a fer l’inventari, i també em va ajudar a muntar el vehicle amb remolc refrigerat que ens havia de servir per recórrer els assentaments comercials del planeta. Vam carregar el vehicle i vam partir a tota velocitat. Quan vam arribar a un mercat, jo estava marejat, necessitava vomitar, i ho vaig fer damunt d’una planta groga i peluda. La planta va absorbir el meu vòmit completament, es va tornar negra, i jo diria que aquella planta peluda es va morir. En veure-ho, un dels jardiners del mercat se’m va acostar i em va amenaçar amb una arma de doble canó, una d’aquelles pistoles de distracció que provoquen la bifurcació dimensional de la ment. Vaig alçar els braços i vaig dir-li en pidgin d’Alfa Centaure que em sentia malalt i que necessitava un doctor. Aquell semi-humà va arribar a la nostra botiga molt seriós, però en veure que érem venedors de xanzan li va canviar la cara. No va dir res mentre em va auscultar. Trenta auscultacions després, va fer que sí amb el cap. Va aixecar els polzes. No tinc res? – vaig preguntar. Va somriure. Està bé – vaig dir, i em vaig treure la clau de pagament de la camisa. Va moure els braços com dues aspes. En 83 li va donar dues xanzan i aquell doctor semi-humà va marxar cantant en un idioma totalment desconegut per mi, probablement una llengua evolutiva, com les que havien poblat la terra blava. El senyor Axion m’havia avisat que en alguns racons de l’univers encara hi ha pobles que fan servir aquests codis mutants. A mi sempre m’havia semblat impossible que un codi pogués ésser mutant i efectiu a la vegada, però a la vista dels fets, estava clar que els semi-humans de Namucci s’entenien entre ells perfectament. També cal dir que els costava un infern aprendre els pidgins, i ni el més despert dels

semi-humans aconseguia dominar-ne mai cap: a còpia de fer-los servir, els acabaven canviant. Em va sorprendre molt la manera com menjaven els habitants de Namucci. Pot sonar estrany, però menjaven amb la boca. Quan els venia un xanzan, en rebutjaven la coberta, la llençaven o la donaven a uns robots peluts que em feien vomitar. Dividien el xanzan en parts iguals, com rèpliques de Febe en quart creixent. Les subjectaven fent una pinça amb el polze i l’índex. Se les anaven ficant una per una a la boca, amb un breu descans per agafar aire. Quan li vaig comentar al 83 que aquella espècie menjava amb la boca, em va dir que no s’ho creia. Mira-ho tu mateix – li vaig dir -. Però l’accident havia deixat en 83 sense visió. No parava de donar-se cops contra els murs o les roques. Li vaig donar una ordre implacable de quedar-se quiet i tenir fe en mi: “mengen amb aquestes boques plenes de sang que tenen i trituren el menjar amb aquestes dents marrons, creu-me”. A més dels robots peluts, els semi-humans tenien d’altres robots. Gairebé tots eren més o menys peluts, però no els seguien a tot arreu. No eren robots esclaus. Hi havia robots voladors que descendien de les muntanyes de ferralla per menjar-se els meus xanzan, i jo els matava amb un petit aspersor de leucèmia que l’Axion m’havia regalat. Quan els agafava amb el braç per apuntar-los sentia com una glopada de vòmit m’escalfava el coll. Cada dia que passava en aquell planeta, la meva salut empitjorava. Però el negoci funcionava. Realment només feia que vendre, vendre i vendre. A cada ciutat on arribàvem, els semi-humans ens rebien en multituds, aixecant els braços, com si els portéssim el manà. Estaven disposats a pagar preus molt elevats, però jo tenia ordres del meu cap de mantenir el preu que el proveïdor ens havia imposat. No se sap quants segles aquell poble havia

24


passat sense xanzan. Els qui encara no n’havien pres tenien la pell de color vermell, els pèls del seu cos es retorçaven en petits rínxols negres i durs el cap dels quals es tornava a clavar a la pell. L’olor d’aquells éssers amb genives inflades i sagnant constantment em provocava contraccions a l’esòfag i hauria vomitat el meu propi estómac si hagués hagut de conviure amb ells gaires hores. Els qui havien menjat xanzan recuperaven un lleuger color de carn i la complexió més sana dels semi-humans, ja no semblaven malalts, ni pobres, ni ancians que haguessin sofert una brutal pallissa. Semblaven, simplement, semi-humans. Gràcies a Déu, el carregament de xanzan havia de durar generacions. Sempre podíem tornar a la cambra frigorífica de la nau i recarregar el nostre carro amb xanzans congelats. Amb tot l’èxit que tenia l’expedició, no entenia per què no em sentia gaire feliç. Al contrari, quasi totes les coses em feien fàstic, i encara que m’injectés dosis dobles d’enzims, amb prou feines notava l’efecte. El meu cap estava reescalfat com una tetera que ningú treu del foc. Em costava aixecar els canells i caminava amb els braços penjant. Al cap d’uns dies vaig descobrir al meu peu una marca vermella amb una rascada al centre. Em costava caminar, m’ajudava d’un bastó. Em sentia tan dèbil que no podia allunyar de mi els robots peluts i els robots alats que em perseguien a tot arreu, descrivint cercles pel cel, com una corona de mals averanys. Les marques vermelles van anar proliferant. La meva pell es desfibrava. Em sentia tres milions d’eres més vell. Només feia un mes que érem a Namucci, i jo sentia com si hagués mort moltes vegades, sense mai renéixer. El record de les antigues comoditats a l’estació de servei es mesclaven amb al· lucinacions. No sabia si era real o no que els

robots peluts i els robots alats m’estaven devorant viu. No sabia si era real o no que tenia a la meva disposició un estoig de xeringues noves i netes, de punta fina, llestes amb els sucs dels enzims, de les glàndules fresques que ma mare em preparava cada matí. Vaig saber que el meu problema era gravíssim quan el 83 no em va reconèixer la veu. Se m’havien inflat tant les genives que no podia parlar bé. No podia vocalitzar. Des d’aquell moment el 83 ja no estava programat per obeir-me. El vaig deixar a una de les capitals de mercaderia i vaig tornar a la nau, disposat a marxar d’aquell planeta infecte d’una vegada. Abans em perdria per les ones de CL-94 que no pas deixar-me consumir per l’al·lèrgia que em produïa Namucci. La vida a l’estació de servei no era tan dolenta. Allà tenia amics. Allà els estrangers coneixien els pidgins. Allà no tot era vendre, vendre i vendre. I a més ma mare, que estava sola, segur que em trobava a faltar com jo la trobava

25


a faltar a ella. Sí, estaria orgullosa que almenys ho hagués intentant. No ho consideraria un fracàs. Tot seria arribar a Saturn i curar-me. Segur. Des de lluny ja vaig veure que algú havia entrat a la nostra nau. Però qui tenia els codis? No hi havia cap semi-humà prou intel·ligent com per descobrir-los, i ningú en aquell planeta tenia tanta força com per forçar les portes, excepte... Ah! Però no m’ho volia creure. Em vaig intentar convèncer que era una nova al·lucinació. Els meus propis robots, totalment mancats d’autoritat, havien saquejat la nau, l’havien perforada i desballestada. Aquells insubordinats se n’havien endut moltes parts per vendre-les als habitants de Namucci com a ferralla. També s’havien endut la cambra frigorífica amb les tres mil tones de xanzan. ‘L’Axion em matarà’, vaig témer fútilment. Acabava de perdre l’última oportunitat de tornar a veure el meu enyorat planeta. Les petjades dels robots em van conduir a una capital coronada per torres de ferralla. Els meus robots desfilaven pel carrer amb carregaments de xanzan i el venien a preus abusius. La gent s’havia intentat revoltar, però els robots havien massacrat barris sencers. Els carrers plens de cossos de semi-humans esquarterats em deixaven mut i pensatiu. Em veia en ells. Em llepava les genives infectades i em veia en ells. Potser quedava poc per a que els meus propis robots em confonguessin per un semi-humà. Alguns espècimens es menjaven les restes dels seus congèneres, d’amagat. D’altres els descobrien i intentaven convèncer-los, entre llàgrimes, que desistissin. Els intentaven arrencar de la carronya, però era impossible. Els qui s’havien menjat un congènere morien molt aviat. No podia evitar meravellar-me de la nostra civilització, que havia aconseguit sobreviure sense haver de menjar amb la boca.

Aquells pobres bàrbars emmalaltien a milers i morien pels carrers, fetillats per la fam. Em semblava ridícul, i al mateix temps tràgic, que els semi-humans no poguessin viure sense aliments. Sota l’ascendent d’una realitat tan hostil, les meves forces disminuïen per moments. Em va caure una dent i la vaig recollir amb els dits. Era totalment marró, es desfeia en pols com un tros de terra. Me la vaig guardar a la butxaca. Ja no em quedaven forces per seguir el rastre dels robots. En sortir altra vegada de la ciutat em vaig donar per vençut. No tenia amb què sobreviure. Era millor morir lluny d’aquell horror. Volia que els meus últims pensaments fossin sobre coses que succeïren en altres temps, a milions d’anys llum d’aquell planeta. ... Em vaig despertar i em sentia millor. Encara que no m’havia recuperat ni molt menys de la debilitat, ni de les llagues per tot el cos, sentia com si m’hagués refet una mica, com si hagués començat a millorar. Amb tot, no em podia moure a voluntat. Em movia d’una sola peça, com el timó d’una nau. Vaig veure un grup de semi-humans al meu voltant. Parlaven evolutivament. Devoraven cistells de xanzan i cantaven les seves cançons. Un d’ells sostenia una closca de robot de mar i la rascava rítmicament, produint un soroll que em sorprenia molt i no podia deixar d’escoltar. Em recordava la dolça melodia dels anells de Saturn a l’estiu. Un dels semi-humans em va mirar somrient i em va ficar un tros de xanzan a la boca. El vaig escopir. Menjar amb la boca em produïa una sensació d’acidesa insuportable. Tenia por que se’m dissolgués la llengua i perdés per sempre la facultat d’enraonar. Una femella de semi-humà va insistir. Els seu ulls brillaven. La resta de semi-humans cantaven. Vaig confiar en ells, vaig retenir la respiració per no sentir l’olor cítrica del xan-

26


zan, vaig deixar que els dits blancs d’aquella semi-humana m’introduïssin una peça de xanzan fins la gola. Després el meu coll, miraculosament, es va contraure i el tros de xanzan va descendir tot sol per la tràquea. Em va semblar una manera molt violenta i massa directa d’ingerir aliment, però fos com fos, funcionava. La resta de porcions me les vaig ficar jo mateix a la gola, fent aquella pinça amb els dits, i així em vaig anar recuperant. Quan se’ns va acabar el xanzan ens vam posar a caminar. Una ruta molt transitada ens dugué a Jgué, la capital comercial del planeta. Els meus catorze robots embogits l’havien feta seva amb el monopoli de xanzan. Aquella ciutat sense llum, plena de pols. Aquella muntanya de ferralla. Era tota seva, i els esclaus continuaven portant tots els estris que continguessin metall i sobretot coure, per mantenir-lo lluny del xanzan. A canvi els meus insubordinats els donaven una porció o dues. Em vaig amagar amb uns semi-humans en una cova de ferralla rovellada, plena de crustacis amb ulls. Ens feien companyia molts robots peluts. Hi havia robots petits que se’m ficaven per dins les ferides i entraven dins del meu cos, i morien dins del meu cos deixant petits bonys a la pell, i profundes infeccions de color verd òxid. Potser havien buscat refugi en mi, o potser hi havien post ous. Em sorprenia, em deixava estupefacte estar trist per una altra raó. Però quina? Em mirava, projectada la meva imatge en uns penells reflectants d’aquella muntanya de residus, i veia un semi-humà. Però el motiu del meu desconsol no el veia. Ni el dolor físic podia distreure’m de l’abatiment. M’havia precipitat en un pou sense aigua, i només esperava el moment de tocar la pedra. Vaig començar a recitar les lleis del Pratimoksha, la llei del 53è Buddha. De dalt a baix. Era la meva forma de pregar. Al cap d’una estona vaig sentir l’ona del

83, emetent un pidgin amistós. “83!” el vaig cridar, “sóc a dins!”. M’havia reconegut la veu. Gràcies al xanzan les meves genives s’havien curat i ja podia vocalitzar. Necessitava més xanzan per a refer-me i apagar els robots conjurats. El 83 es va fer passar per insubordinat i em va dur carregaments de xanzan. Vaig estar-ne consumint, devorant-lo amb la boca. En compartia amb els semi-humans que m’acompanyaven. Quan podia tornar a caminar vaig buscar els meus robots un per un i els vaig anar apagant amb un simple curtcircuit. Aquells fantasmes artificials. Em vaig fer càrrec del carregament altra vegada i el tornava a vendre, vendre i vendre amb l’ajuda del 83, per les places de Namucci. De mica en mica la gent es va anar curant. Després de quatre breus generacions de semi-humans – vivien màxim tres-cents anys -, les reserves començaven a tocar la seva fi. La primera vegada que vaig veure el fons de la cisterna vaig sentir vertigen. Tal i com m’havia dit el meu enyorat Axion, el carregament podia abastar cinc generacions de semi-humans. Quedava poc, doncs, per a la meva desaparició. Però podia allargar una mica més la meva vida si em quedava tot el xanzan per a mi. Així ho vaig fer, a expenses de la salut de la població, que va començar a empitjorar i va arribar als nivells del Namucci antic que jo havia conegut. Nens, adults i vells desfets per dins i per fora, pàl·lides ombres que havien perdut el cos i no es podien moure. Garratibats pedaços de pell vermella i pastura pels robots alats de color negre que se’n feien un bon fart. Ni aquell horror podia dissuadir-me. Havia d’esperar. En plena cinquena generació una nau tripulada es va estavellar prop de Jgué: tots la vam veure, caient com un estel fugaç. M’hi vaig arribar al llom del 83. En arribar a la nau, el capità jeia inconscient als comandaments. Li vaig donar una bufetada, però no es despertava. L’escorta de quinze robots

27


que l’acompanyava s’havia desconnectat. Vaig anar a la bodega de la nau, que semblava una nova versió de la meva. Duia un carregament de tres mil tones de xanzan fresc. Jo volia tornar a casa. Però no volia mal a ningú. Només volia tornar a la normalitat. No volia que la meva història es repetís, encara que fos en una altra persona. Suposo que ningú no ho havia volgut mai. Potser tampoc era la meva història. Amb aquell pensament vaig sabotejar tots els robots menys un, que em vaig endur amb mi. Amb aquell pensament vaig escampar les restes de la meva antiga nau – si és que era la meva –, com si fossin les restes d’un accident. El mòdul de la bodega el vaig separar de la cabina. Finalment vaig assegurar-me que tenia tots els diners que havia guanyat venent la mercaderia. Vaig tornar a casa per la pacífica ruta de les Nebuloses Blanques. El 83 es quedava a Namucci, d’on mai no s’havia mogut, esperant que el seu nom evolucionés. Ruy D’Aleixo

28


sota la pell

L’

Àngel avançà somnàmbul per l’estret passadís fins a arribar al rebedor, on va aturar-se.  Quatre trams d’escala separaven el seu somni de la vigília del carrer. Es va posar la jaqueta, obrí la porta i sortí al replà. Jo vaig seguir-lo des de la cuina, però abans, per precaució, vaig emportar-me un ganivet, pel què pogués passar. En arribar al rebedor, a l’igual que ell, vaig posar-me l’abric sobre la camisa de dormir, i després d’amagar el ganivet vaig sortir a la recerca, seguint-lo en silenci. El vigilava. Si em mantenia al seu costat no podria passar-li res dolent. Jo l’estimava. Em sentia sota la seva pell. Tot el meu ésser fluïa per la seva sang. L’Àngel deambulava sense rumb aparent. I de sobte, en un carreró, va aparèixer la figura d’una anciana descabellada i bruta, que li va fer senyals perquè el seguís. L’harpia el va guiar fins a un petit portal envoltat d’escombraries pestilents. Ell es va girar i va mirar amb ulls absents cap a l’avinguda que crepitava a l’altre costat del carreró. Però l’Àngel era un somnàmbul i no podia reaccionar ni tornar sobre les seves passes.

Encara no havia redreçat la mirada quan la vella el va estirar del braç, arrossegant-lo cap al seu cau, un soterrani humit i fosc. En aquell forat hi havia escombraries per totes bandes. Bosses de plàstic apilades cobrien els mobles i a les cantonades s’amagaven fosques masses que semblaven vísceres bategants. Nius de paneroles, potser cucs, degustant el banquet d’algun gos mort. La llum amb prou feines entrava al cau. A saber quina vida naixia de la mort en aquells racons funestos! Era un lloc on no hi havia portes, sinó cortines que penjaven, per les quals la vella entrava i sortia, entrava i sortia, perdent-se entre les ombres. La única guia per seguir-la dins el laberint era la seva veu, i em desesperava. No els volia perdre, però amb les sabatilles de llit que portava no podia caminar ràpid. Havia d’anar apartant les teranyines que se m’enganxaven a la cara mentre els seguia. Era impossible no perdre’ls de vista! A mesura que avançava, l’espai es feia més petit, més fosc, i l’aire estava més viciat. L’olor nauseabund em provocava arcades que intentava aturar tapant-me la boca amb la mà. Aquell lloc ja no era un edifici nor-

29


mal, era una cova, un pou, una claveguera. L’anciana pestilent va emetre el xiscle agut d’una rata. Vaig córrer, tement-me el pitjor, i al girar la darrera cantonada ens vam trobar cara a cara. Ella obrí la boca i em mostrà unes dents afilades com espases mentre seguia cridant. L’Àngel havia estat arrossegat fins al seu cau de rata gegant. La maleïda bruixa girava sobre la cua metàl·lica i acorralava el meu noi contra la cantonada, per atacar-lo. La rata lladre de tresors, devoradora d’ànimes. L’harpia que arrossegava fins als seus dominis una víctima per a sotmetre-la. La bruixa convertida en rata, que arrencava del meu pit al meu estimat, extirpant un tros de meu propi ésser. No ho podia permetre. Vaig treure el gani-

vet de cuina que portava amagat sota l’abric i li vaig apuntar al coll. La rata em va mirar amb els seus ulls negres com la nit. Va xisclar amb totes les forces i les parets del túnel van retrunyir. L’expressió perduda de l’Àngel, acorralat contra la paret en mig d’un estrany malson. Les dents afilades, la resplendor de l’acer i el ganivet travessant el coll de la maleïda bèstia. La sang brollava a rius però la fera continuava xisclant. La molt puta tenia mig cap penjant però no callava. Vaig agafar-la pel clatell i em va envair una sensació de poder com mai no havia sentit. Una energia inusitada que em va atorgar la força i la perícia d’un carnisser. El ganivet va travessar el coll fins que el cap es va separar del cos, i va caure al terra rebotant com un sac de patates.

30


Llavors, amb triomf de guerrer Apatxe i port de botxí, vaig alçar enlaire el cap derrotat i el vaig agitar davant l’Àngel perquè es tranquil· litzés, perquè se sentís sa i estalvi. -Fill, mira. He acabat amb ella, ja no pot fer-te mal. Veus quant t’estimo? El somnàmbul va obrir els ulls i va trobar-se acorralat al soterrani, al seu cau de solter. Davant seu, una de les dones que més estimava, la seva mare, agitava el cap decapitat de l’altra dona que més estimava, la seva xicota. -Donaria la vida per tu. Ara saps quant t’estimo. El jove va ensorrar-se a la cantonada, formant el tercer vèrtex d’un triangle perfecte. El cos destrossat de la seva estimada en un costat, la figura alienada de la seva mare sostenint el cap decapitat en l’altre. I els tres units per la intersecció de les seves vides, sobre un immens bassal de sang. - Mare, Oh, no! mare. No vull el teu amor. - No diguis ximpleries i fes-me un petó de bona nit, fill meu. Aleshores l’Àngel es va tapar els ulls desitjant desaparèixer en un somni que el tragués d’allà en aquell mateix instant. La seva ment va creuar la frontera invisible que separa el seny de la bogeria i la seva ànima va ser condemnada a viure en un malson etern. Patrícia Muñiz

31


a nom de ningú

L

es reduïen a converses imaginàries que es perdien en forma de pensaments. * Feia trenta-cinc anys que en Pere treballava a correus. Si bé quan va començar li semblava la feina més entretinguda i poètica del món, ara li semblava una rutina avorrida que no estava segur ser capaç de seguir per gaires anys més. A correus ho havia fet tot, des de rebre fins a repartir les cartes, i actualment es dedicava a classificar-les, en tant que la seva avançada edat ja poc més li permetia. Aquell dia, mentre ordenava les cartes per districtes, assegut a la seva cadira incòmode, li’n caigué una a les mans que no duia escrit ni el destinatari ni el remitent. * Amb el temps, i contra la seva voluntat, la Laura anà assumint que el seu pare ja mai podria contestar-li les preguntes que al seu cap s’originaven, que ja mai podria tornar a sentir la seva veu, que ja mai podria abraçar-lo. El darrer tren s’havia endut el seu últim sospir deixant una tardor grisa i trista que semblava acompanyar la melangia de la jove. Evidentment el dolor

a mort del seu pare va ser un cop molt dur. La Laura tenia llavors 22 anys, moment en el qual la relació amb ell havia passat de ser la rigorosa de pare-filla a la més fructuosa d’adult-adulta. Els unien més aspectes de les seves vides que no pas els separaven, per fi les seves converses no giraven al voltant de la possibilitat de fer o anar a algun lloc a l’espera de què digués el pare, sinó que últimament parlaven i discutien sobre certs aspectes de la vida, sobre literatura o bé cinema. Li encantava l’actitud extremadament crítica que mantenia el seu pare davant qualsevol esdeveniment de caire polític, religiós, familiar o merament publicitari. Tot ho posava en tela de judici i ella s’ho prenia com un exercici de principis encara que no sempre estigués d’acord amb les seves interpretacions. És per això que després de la seva mort la Laura sentia sovint la necessitat de parlar amb ell llargues hores, de fer preguntes a una persona tan culte, d’explicar-li tot allò que estava fent. En fi, de compartir amb ell les seves vivències, les seves il·lusions... les quals ara solament

32


que patia en pensar que el seu pare ja no tornaria romandria per sempre dins seu, però després d’un cert període aquesta aflicció minvaria i s’estabilitzaria. La Laura tenia la ferida curada però encara no cicatritzada; ja fos a partir d’un somni en el que ell hi apareixia, o per la subtilesa d’un gest d’algú que li recordava al seu pare, sentia com el seu cor s’encongia i la sang brollava desmanegada al seu interior. Aquell va ser un d’aquests dies i, mentre les llàgrimes li entelaven els ulls com si una boira espessa s’hagués apoderat de la seva mirada, decidí escriure un missatge al seu pare: Pare, t’enyoro molt i et ploro perquè voldria que fossis amb mi. T’envio aquest missatge perquè sàpigues que estic bé. Malgrat el destí ens ha separat sé que ens retrobarem altra vegada. T’estimo i t’estimaré sempre. Laura Una llàgrima va difuminar la tinta que escrivia el seu nom dibuixant una mena d’onades sobre el paper que li recordaren a aquelles que tant fort espetegaven el dia del funeral del seu pare i que tan acord a la seva ràbia anaven. S’eixugà la cara, prengué un sobre, posà el missatge a dins i l’envià a cap lloc i a nom de ningú. Estava convençuda que arribaria al seu pare encara que fos en forma de fum. * En Pere es sorprengué moltíssim en veure aquell sobre totalment en blanc entre les seves mans i, gairebé sense pensar-ho, se’l posà a la butxaca. Segons després repensà el que havia fet i no trobà explicació a aquell gest irreflexiu i descontrolat. Es preguntà perquè se l’havia amagat, ultratjant el jurament a favor de la confidencialitat de la correspondència que havia fet en entrar a correus. No obtingué respos-

ta, la curiositat havia pres partida per ell impossibilitant qualsevol reflexió davant aquell fet inexcusable. De camí a casa obrí el sobre i llegí el missatge. Les llàgrimes començaren a relliscar sobre les seves galtes molsudes i resseguí l’escrit amb perplexitat més de deu vegades. Encara amb un tremolor indomable va regirar el sobre i després d’haver analitzat cada paraula de la declaració n’examinà la tinta com si busqués algun indici celestial. Des d’aquell dia en Pere es dirigiria a la feina amb l’entusiasme jovial que l’havia caracteritzat durant els primers anys que formà part del funcionariat de correus. Si bé dies enrere no feia més que comptar els anys que li mancaven per la jubilació, ara es preguntava si podria allargar els seus dies com a carter amb l’esperança de rebre més cartes de la seva filla Laura, morta feia més d’una vintena d’anys. Laia Cardona

33


roques movedisses

E

ls primers en notar que en passava alguna foren la Maria Antònia Massana i el seu marit, veïns d’Olesa de Montserrat. Una tarda, mentre feien un passeig pels voltants del poble, s’adonaren que el camí de sempre estava canviat. En advertir-ho -i sense tenir clar en què consistien els canvis-, la Maria Antònia va comentar al seu home que potser l’Ajuntament hagués fet net el bosc de bardisses, o podat els pins. Ell féu un gruny d’aprovació i, minuts més tard, va remarcar que amb aquest desbrossament les roques dels marges semblaven més altes i grosses. Sense saber què més dir-ne, el matrimoni va tornar cap a casa per sopar i va oblidar-se de l’assumpte. Dos dies més tard, tothom d’Olesa sabia que al bosc hi passaven coses estranyes. A cada hora apareixien grans roques on abans no hi eren, de vegades envaint les sendes, d’altres esclafant els arbres i tot. Ningú sabia què ni qui les portava al bosc: algunes eren massa grosses per dur-les a coll, i per enlloc es veien senyals d’arrossegament o roderes de vehicle. Per la seva banda, les roques de sempre, les que tots els caminadors coneixi-

en de memòria, van començar a moure’s de lloc o desaparèixer. Eren roques conegudes, moltes d’elles amb un nom propi, imposat per la familiaritat amb que eren vistes per la gent d’Olesa. Potser per això el seu moviment va causar desconcert i nervis entre la gent gran, que usava aquelles pedres de referència en els seus passeigs i temia perdre’s si aquestes no eren al seu lloc. El poble d’Olesa estava consternat, fins el punt que l’Ajuntament va haver de convocar una reunió informativa d’emergència. A banda de l’alcalde i la resta de regidors, va assistir-hi molta gent que mai participava en aquella mena d’actes. Per desmentir els rumors, l’alcalde va assegurar que cap pedrera estava omplint-los el bosc de roques, i va encomanar a la policia municipal que investigués si algun brètol estava movent les pedres quan ningú mirava. Els municipals no van enxampar el bergant en qüestió, i quan el fenomen va començar a estendre’s també als pobles veïns d’Abrera, Collbató i Martorell, algú de la Generalitat de Catalunya va enviar-hi els mossos d’esquadra per investigar. Al principi aquests hi anaren amb desgana, quasi

34


similar al del moviment de les plaques tectòniques terrestres, per bé que a un nivell minúscul, afectant només pedres i roques de qualsevol mida. Era talment com si les roques tinguessin vida, amagant-se sota terra o emergint-ne quan volien, agrupant-se les unes damunt les altres i formant piràmides de molts metres d’alçada o improvisant insòlits jardins japonesos al mig del bosc que omplien d’estranyesa als qui els descobrien. Potser per omplir el buit que deixava la manca d’una explicació racional del que estava passant, de seguida l’Església va començar a esgarrapar minuts als mitjans de comunicació amb les seves amenaces apocalíptiques. La proximitat geogràfica del monestir de Montserrat amb l’epicentre de tot plegat va donar encara més ressò als qui parlaven de miracle o vaticinaven la fi del món. Arreu esclataven aldarulls de gent rabiosa que culpava l’islam i els immigrants del que estava passant, i va anar d’un pèl que no n’acabés passant una de grossa. Afortunadament, una empresa química emplaçada al polígon industrial d’Abrera va acabar confessant la veritat. L’empresa es deia Uptight S.A., i era filial d’una gran multinacional del sector químic. A la planta d’Abrera es dedicaven a l’experimentació de nous estimulants sexuals, capaços de, literalment, “despertar una estàtua” (o així és com va explicar-ho després un periodista amant de la conya que seguia el fenomen de les roques movedisses). El cas és que, per motius que encara es desconeixen, la Uptight S.A. va patir una quantiosa fuita d’un gas d’ús experimental que, tampoc se sap ben bé com, va desencadenar una reacció en les pedres i roques dels voltants que les va fer mòbils. Afortunadament, aquest gas no era tòxic per les persones, que ni tan sols n’advertien la seva existència. El problema va ser que, donada la naturalesa experimental de la

divertits per l’aparent estupidesa del que els havien encarregat. Però quan comprovaren que era verídic que les pedres es movien, i foren incapaços de trobar-ne cap culpable, van començar a prendre-s’ho més seriosament. Muntaven guàrdies tota la nit, al mig del bosc i sense adormir-se, per trobar-se a l’alba amb l’amenaçadora presència d’un pedrot de quaranta tones on el dia abans no hi havia hagut res. A partir d’aquí, la premsa nacional va començar a donar cobertura al tema, i la zona va omplir-se de tafaners que s’enduien pedres d’amagat a casa seva de record, i d’espavilats que les movien perquè els entrevistessin els de la televisió. Aquestes pràctiques van dificultar les tasques d’investigació d’un equip de geòlegs de la Universitat Autònoma, contractats per la Generalitat, que va queixar-se de la intromissió constant dels curiosos i de com aquests traginaven pedres amunt i avall sense autorització, però no van impedir que els geòlegs suggerissin una primera hipòtesi del tot inesperada: ningú movia les roques, ho estaven fent elles soles. Aquesta sentència va fer embogir els mitjans de comunicació mundials, va ser un xoc planetari. La zona va omplir-se de periodistes i científics de tot el món, que acudien escèptics per demostrar la impossibilitat d’aquells moviments de roques. Mentrestant, la investigació de l’equip de geòlegs de la Universitat Autònoma progressava ràpidament, fins el punt que cada dia enunciaven noves troballes. Primer van dir que les roques es movien soles, després van afegir que ho feien a una velocitat tan baixa que era imperceptible a l’ull humà. Finalment -i això va fer saltar les veus d’alarma-, van dir que aquest moviment de les roques augmentava de velocitat a cada dia que passava. Però el que l’equip de geòlegs no va ser capaç d’explicar va ser el perquè d’aquest moviment sobtat de les roques. L’efecte era

35


substància, ningú sabia quant durarien els seus efectes ni com neutralitzar-los. I a mesura que van passar els dies, aquests efectes van anar fent-se més i més problemàtics per a les persones afectades. Primer foren les corrents de rocs que, com si fossin ramats de centenars de peces, van començar a rodolar pels camins de la zona. No anaven de pressa, una persona podia apartar-se amb facilitat del seu pas, però quan envaïen una carretera n’interrompien el trànsit fins que havien passat totes. Era un espectacle impressionant de veure i escoltar: un terrabastall de mil dimonis. Aquelles corrents semblaven voler fugir de l’àrea d’influència del gas (restringida a Collbató, Olesa, Abrera i Martorell), però arribades a un cert punt, quan s’havien allunyat massa de l’epicentre de la fuga gasosa, les pedres s’aturaven i quedaven amuntegades en grans pilons. Tampoc les construccions humanes fetes de pedra van lliurar-se de la progressiva acceleració d’aquestes. Així, els antics ponts romans, molins de vent o cases de pagès, van prendre vida per esfondrar-se i renéixer sota noves formes, estrambòtiques i mai vistes per l’ésser humà. En un parell d’ocasions, els bombers van haver d’acudir per alliberar els habitants de cases que havien iniciat la seva metamorfosi amb els inquilins a dins. La situació va descontrolar-se. Les roques cada vegada es movien més de pressa, i la majoria dels veïns de la zona afectada van anar-se’n pel perill de resultar ferits. A tot això, l’equip de geòlegs enviat per la Generalitat va comunicar un descobriment que va fer estremir-se tothom: a mesura que augmentava el temps d’exposició de les roques al gas, aquestes mobilitzaven conglomerats més i més grans. La primera evidència en foren les carreteres i autopistes que creuaven la zona afectada, convertides en serps de plata gegants que canviaven el seu traçat da-

munt la plana a cada moment. I tot just quan els enginyers de camins s’arrencaven desesperats els darrers cabells que els quedaven, també les muntanyes i turons van començar a bellugar-se. Primer ho feren poc a poc, i molts van pensar que es tractava d’un terratrèmol normal i corrent. Però aviat va fer-se evident que estaven desplaçant-se, metre a metre, cap una destinació incerta. El sarau urbanístic va ser memorable, encara ara se’n parla. Tota la xarxa elèctrica, telefònica i clavegueram de les urbanitzacions de les muntanyes va quedar destrossada. Molts xalets, fins llavors emplaçats en parcel·les privilegiades, van veure com el seu valor de mercat queia en picat després que el turó que els allotjava anés a jaure al costat de les barriades humils de Martorell. Fou aleshores quan, espontàniament, alguns veïns afectats començaren a actuar contra el núvol gasós que planava sobre la zona i feia embogir les roques. Fins aquell moment, ningú havia mogut un dit per solucionar el problema, perquè tampoc se sabia què fer. Poc s’ho imaginaven, que aconseguirien foragitar el núvol gasós disparant-li bales de sulfur de plata! Inspirats en les pràctiques dels agricultors més tecnificats, que havien descobert que els núvols de calamarsa poden dissoldre’s amb bales de sulfur de plata, van aplicar la mateixa recepta contra el gas que els havia capgirat el món. D’ençà d’aquell descobriment, els afectats van implicar-se molt en la tasca de disparar contra el núvol. Tothora podien veure’s famílies senceres mirant enlaire, el terra ple de cartutxos i el cel cada vegada més descobert. En conseqüència, en pocs dies les pedres van deixar de rodolar per la zona afectada i les muntanyes van aturar-se. Poc a poc els veïns van anar tornant a Abrera, Olesa, Collbató i Martorell, i amb ells la normalitat i les rutines d’abans de la fuita de gas. Val a dir, però, que algunes partícules

36


aïllades d’aquell gas tan molest van seguir emprenyant la gent encara durant un temps. Una petita porció que s’havia dispersat cap a l’Est, per exemple, va impregnar els cims de Montserrat sense que ningú se’n adonés. Dies més tard, aquests van esquerdar-se i trencar, alliberant uns aberrants ocells de marbre gegants, que s’allunyaren volant cap el mar i defecant còdols de la mida d’ous sobre Barcelona. Afortunadament, ningú va tornar a veure’ls mai més, i es pensa que van acabar ofegant-se al Mediterrani. Pere Grament

37


dos primers plànols contraposats

N

o sé massa com començar aquest relat que alguns qualificaran de fantasia política avançada i d’altres, igualment encertats, de bajanada tòpica simple. Potser el primer que se m’acut és començar-lo dient-me a mi i a les lectores un concís i definitiu “Paciència”. Durant 34 anys que fa que treballo en aquest taulell de sex-shop d’una barriada de províncies he après a demanar paciència unes 25 vegades al dia. I quan ho dic no ho faig demanant estrictament calma o resignació momentània. Ho dic ràpidament i atropelladament, perquè, no sé si us hi haureu fixa’t que si pronuncies “paciència” el suficientment ràpid sona molt semblant a “ves a la merda”. Les vocals són quasi les mateixes. De manera que integrem-nos en el que us explicaré ara mateix , una història distòpica zero fantàstica, amb aquesta invocació allunyada de la sordidesa d’un “hi havia una vegada”. Que s’engegui el projector amb aquest nou “obre’t sèsam”. Paciència. Fa 67 anys que ha començat el segle, estem en una Catalunya igual d’estúpida i presumptuosa que el 1714. Governa el país una mena de força oculta anomenada La Caixa

Negra. Un aglomerat d’empresaris, banquers i classe burgesa decadent. La mateixa classe burgesa que va fer la revolució industrial gràcies als diners fets amb l’esclavitud, i que va posar el dictador amb els diners que havia fet tractant als autòctons com esclaus a les seves fàbriques i que desprès va fer la transició pagant-se el rentat de cara amb els diners que havia fet durant la dictadura, i encara hi hagué una retro-transició, i encara hi hagué un nou sexenni ultra-liberal i encara hi hagué la post-autocràcia i encara hi hagué tota aquesta merda que podeu consultar si obriu la xarxa a les vostres targes de connexió en qualsevol post on hi hagi un servei de l’escletxa. Tota aquesta xerrameca que en diuen post-història o proto-futurisme o antroponet....merda avorrida sense sentit. El tub està ple de gent llefiscosa i gris que es dirigeix cap a extirpar-se protuberàncies o a fer foscos negocis al mercat negre de contraban de xips. Aquestes hores la gent diguem-ne “normal” està als seus llocs de treball. De manera que els que viatgem amb el tub som gent altament sospitosa. És normal veure grups d’escamots cívics propinant pallisses a tort i a dret als viatgers que no te-

38


nen explicacions convincents. Puta merda, s’acosta un escamot. El millor per dissimular és quedar-se piuli mirant la propaganda, ja que la meitat dels cutre-mafiosos que viatgen pel tub no entenen cap dels sis idiomes d’emissió i no mirar-la els delata. Em concentro en les parets de plasma del tub per estalviar-me un interrogatori i la seva conseqüent pallissa. Això si estàs de sort i pots evitar una detenció asèptica. Al plasma, la propaganda del nou festí polític en llampants coloraines. Sembla que hi torna a haver eleccions. Els candidats presidencials conviuen cada 28 mesos a la Gran Seu, un xaletàs de les afores construït segons els gustos estètics dels grans inversors de les escorrialles del segle XXI. Hi conviuen durant 15 dies. Al cap de set dies es fa la votació per fer fora de la Gran Seu els tres desafortunats primers. Aquests tres desafortunats quedaran al nou govern, com tots els set que entren a la casa, però només en qualitat de entitat consultora. Després els aniran fotent fora del xalet a raó d’un cada dos dies. El que guanya i es converteix en president es queda tancat a la Gran Seu durant els següents 28 mesos que dura el seu mandat. Cada candidat representa una corrent ètnica o ideològica afincada al Feu, que consta de les quatre metròpolis i tres corones de l’arrabal. S’acosta l’escamot, al plasma Ramiro Delgado Diego amb el seu avorrit discurs ultra-provincialista aboga per deletejar de les ments dels ciutadans qualsevol idioma que no sigui el català central. Faig veure que me’l miro assentint fanàticament amb el cap. Penso que això agradarà als de l’escamot, normalment neo-xarnegos violents, seguidors d’en Ramiro, que porta tres legislatures seguides guanyades per penal. Tres legislatures que li han servit per omplir l’administració de personal afí al Ramirisme, la corrent més barroera i més neo-emergent de La Caixa Negra . Una corrent que ha portat

l’ultra-provincialisme i el Catolicisme Era d’Aquari, per altra banda trets absolutament típics de La Caixa Negra, a uns extrems ridículs. Sembla que la cosa funciona, l’escamot em mira condescendent i segueixen tub avall. Un de l’escamot es gira a l’últim moment per clavar-me una coça al maluc i etzibar-me un “Mamó, no et pensis que pensem que no t’ho mereixes!”. Tot i l’advertència, no deixa de ser un gest generós, doncs el 89% de la població tenim els malucs fets de PVC amiantat a causa de l’extrem sobre pes que han d’aguantar. Una coça al maluc no és més que un amistós pessic a la galta dels de fa dos segles, quan la gent encara es tocaven les pells sense els films de tacto-làtex. Els altres candidats representen altres corrents més minoritàries de La Caixa Negra. Els van presentant al plasma: una trans amb sis penis, un afro-belga obsessionat amb portar a terme una neteja ètnica bastant complicada d’entendre. Per comprendre els paràmetres de la tal neteja cal una connexió caríssima a un fil VIP de la xarxa. També hi ha una neo-Lefebrista que, pel que diuen les males llengües, es va implantar les mamelles al cul perquè el tenia pla. Un Castellanista ferotge d’aquests que estan recuperant el castellà del Quijote a comunes veganes de la Baixa Castella. Una doctrina estrangera que al Feu es barreja amb certes corrents gnòstico-sufís. Una rotllo pallissa totalment anys 40. Ara sembla tornar a tenir certa tirada entre el jovent que viatja a Nova Castella a fer turisme sexual i a tenir experiències amb la Nagualina, una merda que treuen d’unes resines del Canadà que et col·loca tremendament durant mitja hora i et deixa d’un misticisme idiótic durant la resta de la teva vida. Pel que diuen, els pronòstics no són gaire favorables a en Ramiro aquesta vegada, el seu rotllo d’amenaça islàmico-llibertina ja no és vigent ni creïble. Coixeja que fot fàstic. La por que porta anys fent a la societat ara

39


és més aviat cosa de riure. Els llibertinatge islàmic és una tendència política absolutament acorralada i ja no serveix d’interlocutor enemic vàlid. Presenten uns quants candidats més que no tinc ni l’ànim ni la moral de seguir, tots i totes entren a la Gran Seu amb una empenta sospitosa. Com flotant en un núvol de succeïna, la nova droga social de la penya guapa. Quina colla més xarona! Quin carrinclonisme més xabacà! Em concentro en les meves coses, he de baixar a Barceloneta Seca. M’esperen en Mamadou i la Salima, els he de passar el transmissor. Ens hem de separar, cal que un dels tres s’acosti al dipòsit franc de la base, si pot ser que sigui jo , millor. Un cop al dipòsit cal fer passar la repetició pels bucles freqüencials i llençar la senyal cap al repetidor de Montjuic. Si no he pogut ser jo el qui es dirigeixi al tanc soterrat que els fa de base, qui hi hagi anat s’haurà de posar en contacte amb mi a través de la freqüència verge, cinta de comunicació no intervinguda, però tan plena de paràsits i obsoleta que es fa difícil treure res clar d’allà. Però nosaltres tenim el nostre codi i emetem amb una velocitat molt més lenta, cosa que fa indesxifrable i molest d’escoltar si no es disposa dels paràmetres de recaptació d’ona. Si he d’emetre m’hauré de posar en coma transitori en alguna merda de pensió de Barceloneta Seca. Em fa una mica de por, està ple de xoriços sense classe i de putes addictes a qualsevol neo-merda que inundi el mercat. Poden entrar a la meva cabina i fotre’m un bon ensurt només per mangar-me les quatre tatxes de plata que porto sargides als punys de l’americana. Eren del meu besavi. Un raper homosexual que va obtenir certs mèrits militars als avalots de l’any 10. Sempre els porto els dies que necessito una sort collonuda. Això interrompria la comunicació. Penso que , si es dona cas, m’amagaré les tatxes a la bossa d’implantació asfàltica que tinc dins el prepuci.

Baixo, surto del forat del tub amb una colla d’adolescents orientals, un d’ells sagna pel nas de la pallissa que li han fotut els de l’escamot cívic. Els seus companys riuen. A la barana de dalt hi ha recolzats en Mamadou i la Salima. Em somriuen obertament, estan contents d’haver trobat aquesta feineta. Normalment sóc jo el que els hi omplo les butxaques oferint els nostres serveis tècnics a ricatxos. Aquest sembla un encàrrec fàcil de veritat. Seiem a una barraca de surimi sintètic, prenem unes begudes estimulants. La Salima sempre fa gemecs com de follar quan acaba el glop. A nosaltres dos sempre ens fa riure. Ella diu que no ho fa exprés. Hi ha un paqui al costat que em sona del tub. Em pregunto si pot ser que m’estigui seguint. S’ha posat al costat nostre i ha anat clavant l’orella a la nostra conversa cada vegada més descaradament. En Mamadou també ho ha notat, me’l senyala amb un cop d’ull, assenteixo, fem veure que anem a pagar, amb un gest ràpid ens esmunyim cantonada enllà. El tipus s’alça sobtat. A una senyal seva surten uns tipus d’una porteria. És evident que van a per nosaltres, sembla un escamot cívic de paisà. De fet, porten les mateixes armes toscament amagades sota les aixelles. Correm els tres. Correm. Saltem una tapia, entrem en un cobert, saltem una reixa, passem un passadís. Entrem en un subterrani. No hauríem d’anar els tres junts, però ja hi som. La benzinera abandonada. Sembla que hi ha una colla de travelers tuàregs celebrant alguna cosa. Els seus cotxassos aparcats en filera ens tapen mentre alcem la trapa del tanc on hi havia la benzina i ens hi esmunyim amb prestesa. Els capullos que ens seguien deuen haver quedat en un tram inconcret de la corredissa, no se senten les seves gambades ni els seus crits ni renecs. Així que ja hi som tots, més val que fem la feina i fotem el camp. És el que m’agrada de la Salima i en Mamadou, no cal anar donant instruccions

40


El paqui que estava a la barraca m’esposa mentre em diu el meu nom. La reemissió no es pot aturar. L’escàndol que proporciona aquestes imatges en horari d’audiència màxima sembla que decantarà l’elecció de nou a favor d’en Ramiro. Qualsevol podria veure que les imatges no han estat gravades per cap comando de llibertins islàmics. Però en aquesta societat hi ha molts pocs qualsevols. Tothom s’ho creurà i de nou aquesta amenaça centrarà tot el debat polític. Suposo que algú ens ha pres el pèl de mala manera. Em claven un fort cop al cap. L’última cosa que veig és , en un plasma públic de la cantonada, com la dona pareix el cadàver esgrogueït del nadó mentre l’home se li escorre dins del cul. Primer plànol de la lletarada per dintre contraposat amb un altre primer plànol dels narius de la dona dilatant-se horroritzats.

cada vegada que hi ha canvi de plans. Som una unitat d’intencions. Ens posem a pencar. Cinc minuts i estarem reemetent la senyal a les ones. Pel que es veu és una cosa de propaganda subliminal en un canal d’emissió adjacent. Algun idiota que ha llençat un nou producte impossible de vendre. La publicitat il·legal que li farem és l’única que es pot permetre. Deu segons i reemetent. De sobte el canal oficial de plasma es veu abordat per tot d’imatges estranyes. Collons, no m’ho puc creure! És pornografia intra-uterina. Merda de déu! A on han trobat aquesta feina fastigosa aquest parell de desgraciats? No es pot aturar la reemissió. Merda irreversible elevada al cub, nanos. Hem llepat merda fosforescent, amic i amiga. Les imatges ensenyen un part des de dins, paral· lelament a la càmera interior es veuen unes imatges exteriors on un tipus pintat de color daurat està sodomitzant a la dona que pareix. El tipus de cintes per a tots els públics. Estem hackejant el programa de l’elecció presidencial amb pornografia islàmico-llibertina. Hauríem d’estar fotent el camp els tres però ens hem quedat enganxats al miniplasma de el redireccionador. Sembla que el nen surt amb el cordill entortolligat al coll. Una mà entra a l’úter , en principi per deslligar-lo, però de seguida es veu que la intenció és un altre. La ma estira el cordó amb força per escanyar-lo. Ens mirem desanimats, algú ens la jugada. No sabíem que trepitjaríem el canal oficial ni sabíem que ho faríem amb aquesta emissió. No sabíem res. Més val que llarguem per potes. La trapa no s’alça. La Salima dispara al pany amb el seu sis trets. Alcem la trapa i hi ha sis escamots rodejant el forat. Han pelat en Mamadou. Ha fet un gest estrany l’últim moment. La Salima se l’emporten esposada, les detingudes poden redimir la seva pena fent de prostitutes per l’èlit del país, així que mai maten a una detinguda.

Roger Palaias

41


Les Males Herbes #4  

Les Males Herbes #4

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you