Page 1

Lena Paüls

L'ADAGIO D'ALBINONI

Marc Pérez Olivan, 2015. Pintura Adagio d'Albinoni, 130 x 81 cm presentada a l'exposició 'Lectures. Un naufragi infinit', 2015

1


L'Adagio d'Albinoni

A la memòria de Jordi Pujol i Puente, reporter grà fic mort per la metralla d'una granada, a Sarajevo, el 17 de maig del 1992

2


Dijous, 9 d'abril de 1992 Dear Mimmy, No vaig a escola. A Sarajevo no hi ha cap escola oberta. El perill plana per damunt dels turons que ens envolten. (...) Plouen obusos sobre els nous barris de la ciutat: Dobrinja, Mojmilo, Vojnicko Polje. Tot queda destruït o cremat, els que viuen allà s'estan en refugis. ZLATA FILIPOVIC, El diari de Zlata.

¿Què hi faig, aquí, em retreus? Forastera a Sarajevo, no vull desertar, ara que torno de gravar el teu nom en un arbre d'aquesta rambla i encara tinc al cap l'Adagio d'Albinoni, que interpretava —sempre que els atacs de les milícies sèrbies ho permetien—, Vedran Samjlovic, primer violoncel·lista del Teatre de l'Òpera de Sarajevo, assegut al cor de les runes de la biblioteca de la ciutat. Mentre Samjlovic feia aquella crida esfereïdora per la pau, més enllà, als turons perifèrics, les bateries d'artilleria s'equipaven un altre cop per atacar la ciutadania desarmada.

3


¿Què hi faig, aquí, em retreus? Supervivent en aquesta ciutat, explicaré el que hi vaig veure al teu costat. A qui ho vulgui sentir. * Plovia; el xim-xim desfeia la neu acumulada a les teulades de les cases i sobre les cúpules arrodonides de l'església ortodoxa, sobre els teulats en punxa de la catedral, sobre les mesquites i la sinagoga. La pluja era un regal que feia frisar la ciutat amb una alegria rara. No caldria sortir a replegar aigua al carrer. Avui no seríem blanc dels franctiradors. I sentiríem a tocar l'alè dels aprenents de talp, que cavaven enfollits, amb els cabells mullats enganxats a la cara. Al celobert regalimant, havíem estès gibrells en filera. El balcó que donava al carrer era tapiat i sabíem que treure un braç més enllà de la finestra de la cuina era un perill; tot i així, havíem disposat sobre l'ampit, sense mirar-nos-hi gaire, tants gots com hi havien pogut cabre. Les gotes persistents feien vibrar en trèmolo els vidres en contacte. Aquella matinada, a trenc d’alba, havia sortit de casa arrapada a la paret, amb la ràdio de piles, enganxada a l'orella. Havien traslladat les parteres i els nadons de la maternitat del turó de Kosevo a les clíniques de la ciutat. La ràdio informava dels

4


nadons que havien nascut el dia abans. Portava un bastó sota el braç, i volia arribar fins al col·lector d'aigües fecals, ara rebentat, d'on pensava endur-me'n algun colom ferit o mort, encara que me l'hagués de disputar amb els gossos famolencs que hi rondaven. Però pels voltants del clavegueram obert només hi havia excrements de rata i una quietud estranya. Me'n tornava de buit, el cor a mil perquè tot i anar vestida de color terrós ja s'hi veia massa i es començava a despertar la tanda de ràfegues. I, aleshores, vaig sentir la presència d'algú entre els xiulets de les bales perdudes. Vaig entrar d'una revolada al portal on hi havia aplegades totes les veïnes de l'edifici. Miraven cap al carrer, des de darrere dels barrots sense vidrieres. A l'herbassar del descampat hi havia un faune. Plorava. * No ens havíem adonat d'aquella presència fins aquell moment, enderiades com estàvem en la nostra misèria. Fos com fos, en aquell herbassar, el faune era un exiliat, com nosaltres. Cap al vespre, en aquell camp perdut sembrat de mines, que havia estat un parc de jocs d'infants, el faune enumerava a mitja veu els drets bàsics violats. Feia una mena de somiqueig monòton que no semblava adreçat a ningú en concret. Quan

5


callava, ens hi acostàvem i li pregàvem a cor: "Quan tornis a casa, explica el que has vist aquí." * El fred viu congelava les parpelles, tot i estant dins de casa. No hi havia subministrament elèctric i havíem esgotat les reserves de llenya. Portàvem a sobre tota la roba d'abric, i teníem fred, encara. Aquell matí, la humitat s'afegia a l'aire gelat que passava per les finestres de vidres trencats, segellats amb cinta aïllant, que donaven al pati. El toc de morts de les campanes de la catedral i la invitació matinal al rés d'una mesquita era tot el que quedava del so polifònic d'aquesta ciutat cosmopolita. Tot i que el carrer de cal forner estava protegit per barricades, ningú portava aquell dia paraigua. No volíem ser un blanc massa fàcil. Em cobria amb un plàstic negre el cap, fent capelina sobre les espatlles, i m'aferrava a les tanques del recorregut, mentre mirava de no relliscar amb la bassa pastossa i pútrida del terra. Mentre feia cua per comprar el pa, divagava

per les malediccions

que devia proferir sobre

aquesta terra cremada el castanyer la capçada del qual la primavera passada era una toia que ara enfosquia mústiga la raconada. La resignació personificada en aquest arbre altiu. A

6


casa també ens hi hauríem de resignar, si el forner no havia pogut pastar, i hauríem de fer servir l'última mesura de farina de racionament per coure a la planxa una coca insípida, que ja faria el fet. * Abans, pels balcons d'aquells carrers obacs que ara feien pudor d'orina i d'ous podrits, hi ufanejaven les mates d'esparreguera. Ara, penjant dels pocs balcons sencers, s'hi assecaven rasts de cebes i fulles de tabac. D'altres, després de l'espoli, amb les portes esbatanades, vessaven de runa i gàbies de coloms de qui, en previsió de la fam que venia, en feia cria. Però ara les bèsties s'autofagiaven i es buidaven pels budells, entre xiscles i l'escampall de plomes. Ningú d'aquí m'hauria compadit, si m'hagués fos entre l’herbam del camp perdut, fins arribar al cementiri, on de nit s'organitzaven batudes per caçar rat-penats. ¿Qui, des de fora d'aquest cementiri, pensava en el xiprer gegant, ara sec i amb les arrels descalces a causa d'un obús? Amb l'esvoranc s'havia format una mena de galeria subterrània entre arrels, on s'amagaven infants orfes —d'ulls opacs com el carbó—, que s'hi escalfaven amb branques i fullaraca. Aquí estaven a cobert de la neu que s'eternitzava sobre les teulades. Però el lloc i les fumeroles feien allí més vulnerables

7


les criatures que en qualsevol altre indret. Eren tan tendres i guardaven tan poca memòria del cementiri, que donaven per fet que el xiprer sec ja havia nascut amb les arrels enlaire. * Em costava d'imaginar la rambla sarajeviana abans que els arbres no fossin turmentats per persones que, com jo, hi gravaven de nits amb punxons el nom dels seus morts. Em costava d'imaginar les parades de flors i d'ocells abans que haguessin estat saquejades, abans que prestatgeries, caixes i tendals de lona haguessin servit per alimentar brasers familiars. Al mercat central, després de la matança, les poques parades obertes venien planter d'enciam, de cols i d'espinacs. Perquè la guerra es preveia llarga, arreu fèiem arrelar tota mena de llavors: de nesprers, d'oliveres, de taronger. També guardàvem en secret les llavors assecades de melons, de pebrots i de tomàquets d'estiu. Preguntàvem a tort i a dret, en veu baixa, quan i com havíem de començar a plantar, però sovint no teníem espera i el desfici ens feia posar a germinar tot el que replegàvem, en bosses de plàstic assegurades amb pedres. I, després, només podíem confiar que aquests hivernacles rudimentaris no quedessin sepultats sota muntanyes de runa.

8


Allò que havien estat els dipòsits d'aigua, ara eren una bassa enorme de llim espès que desprenien

un vapor corrupte, a

tocar de la rasa oberta a punt de convertir-se en fosa comuna. La lluita per replegar l'aigua i, després distribuir-la amb comptagotes, inundava els horts casolans de bidons de plàstic de cap per avall fent d'embut. Amanyagàvem el futur rebost, per torns, amb discreció i la mirada impotent, des de

les

escletxes de les finestres tapiades o des de darrere dels barrots del portal. Però, quan hi havia pluja de granades, temíem que l'allau de terra i d'enderrocs ens encengués i deixàvem el lloc de guaita i no pensàvem en la fam que hauríem de passar aquell mateix dia, si sobrevivíem. * No hi va haver fornada, tampoc aquell dia, però vaig tornar amb una càrrega valuosa: dues bosses plenes d'estelles de bigues d'una casa ensorrada. Per a nosaltres, aleshores, un sac, un cartró gruixut i un plàstic de bombolles d'embalatge eren un tresor. L'altre tresor eren els llibres que en altres temps ens havien fet companyia. Seleccionats per cremar, amb dolor, apilats, ara, en un armari tancat amb clau. En un altre armari, també tancat amb clau, dins un paner, anàvem separant amb recança

9


guardes, sobrecobertes i fulls rebregats. No seria la fi, encara, mentre poguéssim escalfar-nos amb papers dins d'un perol i la casa s'omplís de fum ofegador. Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure? Gent dèbil, enfredorida, sense altra aigua que la que trèiem de la neu desfeta. Sabíem que tothom ens rentàvem la cara amb aigua no prou neta i que ja no distingíem en la pell dels altres la fortor de fum i de reclostit. Fèiem esforços per mantenir el posat digne, però, en canvi, no perdíem l'oportunitat de llançar-nos a saquejar. I ens trobaríem emportant-nos, amb neguit i confusió, el poc que poguéssim salvar d'una botiga en flames. * De tant en tant, quan algun nounat arrencava a plorar, el faune s'hi afegia a llàgrima viva, doblegat sobre els genolls. I, de sobte, parava. Ens hauríem malfiat de l'estratègia de víctima, si no haguéssim sabut que aquesta divinitat tenia l’oïda tan fina que sabia destriar l’oreig que es filtrava entre les xarxes de les aranyes plantades al seu entorn. I és que el faune sentia abans que nosaltres Vedran Samjlovic, que arrencava, lentíssim, d'un

10


violoncel l'Adagio d'Albinoni i ens avisava que les milícies sèrbies s'havien replegat. Tot i així, quan tornàvem cap a casa, caminàvem de pressa, arraulint-nos a les parets, les dents serrades, estrenyent-nos el cos amb esglai, no fos cas que aquesta vegada una bala ens triés a nosaltres, com ho va fer amb la parella de joves assassinats mentre traspassaven el pont de Bihac abraçats per la cintura, amb un interrogant als llavis. * Havia deixat de ploure i la ciutat tornava a tremolar sota les explosions; arreu feia pudor de socarrim i el fum entelava la visió més enllà d'un metre. Em vaig afegir al xiuxiueig d'una comitiva fúnebre que transcorria arrecerada als marges desfets. A peu de carretera, sense entrar al cementiri, un imam llançava pregàries mirant cap al cel amenaçant de pólvora i plom, mentre uns soldats cobrien amb quatre palades ràpides el cos d'un company. Des d'una certa distància, com nosaltres, tres gossos magres es miraven l'escena. L'instint de supervivència empenyia bèsties i humans a un silenci frenètic. *

11


Escoltàvem a la ràdio els noms i els cognoms dels nounats. Eren la nostra esperança i el nostre delit. I ja no vèiem la destrucció i ja no sentíem el dolor que ens atenallava, talment feia la resta del món, en defensa pròpia. Però, allí hi havia el faune per recordar-nos-ho.

"No en volem saber res", ens

dèiem, i aquesta era, potser, la nostra rebel·lió: no voler concedir a ningú el monopoli de la indignació ni de la solidaritat, tot i que sabíem del cert que aquell ésser vingut de la terra ens recordava per a qui resistíem. I ens aferràvem a creure que un dia tindríem la capacitat de fer veure al món sencer que aquí no havia passat res. Barcelona, maig 2012

Mariona Francisco Rabascall, 2010. Dibuix d'un oliver

12

L'adagio d'Albinoni  

Narració sobre el setge de Sarajevo

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you