Page 1

estiU 2012 núm. 1 època II primavera 2012 núm. 0 època II exemplar de mostra

mil veus

magazine mensual d’actualitats sentides

viu el món que vols

Veus en exposició

La Manchester de l’art i Viatges la cultura és al Poblenou Couchsurfing, benestar sostenible treient-li partit al sofà de adobat casa El terreny benestar sostenible de la cosmètica Un lloc per al natural meu ordinador vell Coraltura i Més que pedres

Internet canvia les regles del joc: crowdfunding i couchsurfing Consultori Engonal guia

El pa gourmet assalta Barcelona llibres

Sospitant de les famílies normals

El savi pusil-lànime La Venus Nua

Ja practiques l’Sashion?

moda

“Slow fashion” posa el focus darrera la passarel·la

tendències

Els valents marquen el camí Lleure i feina es troben tendències

La cooperació i l’esforç per sortir-se del camí traçat per les institucions dóna fruits esperançadors al nostre voltant


Crèdits Idea i direcció: Jaume Cot Direcció d’art i maquetació: Cristina Méndez i Matilde de Fuentes Redactora en cap: Natàlia Muñoz Administració i assistència a direcció: Elena Prats Departament comercial: Quim Santacreu, Ferran Gordo i Fran Gómez, Manuel Bermúdez i Esther Franco Fotografia portada i portada interior: Pompeyo Santiago Il·lustracions i fotografies: Pompeyo Santiago, Ramon Vilardell, Alejandro Santos, José Maria Pedrajas, Jaume Cot, Johnny Toss, Fiona Capdevila, Matilde de Fuentes, Oscar Gamell Escriuen: Natàlia Muñoz i Jaume Cot (articles no signats), Irantzu Landaluce, Laura Contreras, Ramon Vilardell, Marco Aurelio de los Prados, Òscar Gamell, John Bermi, Pere Trasserra, Elia Tabuenca, Johnny Toss, Manuel Verardini, Fiona Capdevila, F. Xavier Agulló, Col.lectiu Pelvis, David Sáez Disseny web: Cristina Busquets Comité Assessor: Judit Turu, Enric Trenchs, Mònica Fuentes, F. Xavier Agulló

La cadira de boga ha esdevingut un dels grans símbols i victòria de l’associació de comerciants Gran Centre Granollers

Contacte Mil Veus T 93 788 95 38 www.milveus.info milveus@milveus.info

2


Editorial #jasoccanvi Perquè ho vull, és que cal res més? Perquè no em contenten els dèficits, absències, misèries, insuficiències i injustícies que em rodegen i no estic disposat a mirar cap a un altre cantó. Perquè em reconec hereu d’un progrés i uns avenços que ens han permès millorar significativament el benestar i el comfort d’un bon nombre de persones, però sobretot em reconec hereu i portador d’un codi ètic basat en la tolerància, el respecte, l’afany de superació, la generositat, l’enginy, la profunditat espiritual i l’elevació de la condició humana a una categoria a voltes igualada però mai superada per cap creença o ideologia, sigui del signe que sigui. Aquest avenç intel-lectual no es pot deslligar d’aquell avenç material i tecnològic, si no el progrés és només un miratge fictici, darrera del qual campa la cobdícia d’uns pocs i l’engany o ignorància de molts. Així les coses, no és temps de conformismes però tampoc d’instal-lar-se en fatalitats ni fatalismes. No és temps de judicis sumaríssims, sense remissió, irreversibles. Més aviat és temps de recollir el testimoni, arremangar-se la camisa i esforçar-se per corregir el que no funciona, salvaguardar el que sí ho fa però està en perill i universalitzar encara més els èxits i avenços que ens han portat el més digne de la humanitat. Qualsevol fenomen, persona, col-lectiu, proposta o realitat que coincideixi amb aquest sentiment és digne del meu respecte i alenta el seu enaltiment en aquestes pàgines. Una última cosa. Sóc imperfecte i no per això menys portador de canvi. Defujo cap pretensió de perfecció i no em sento especialment identificat amb qualsevol ens que representi la puresa o bondat en oposició al seu contrari. Sóc part del que hi ha, sóc sistema, corresponsable del millor i del pitjor del que m’envolta i la meva voluntat de canvi es prodeuix en el sinus d’aquesta contraposició. Abans de criticar els altres, em sembla més enriquidor observar on puc fer-ho millor. No vull ser exemplar, però vull lluitar per aquell model que permeti evolucionar a millor el que ara ja és. Per tot aixo: ja sóc canvi, i convido en aquesta taula a tots els qui pretenen contribuir a gaudir de la vida sense renunciar a una societat més justa i amb una ètica encara més universal. Ja, de totes totes, sense falsedats, sense simplificacions il-lusòries ni maximalismes. Benvinguts a un testimoni més de la gestació de tots els millors possibles. Jaume Cot Bal·lena - Alejandro Santos (www.alejandrosantos.es)

3


Les veus pàgina 014

Tema de portada

Els valents avui cooperen Una associació de comerciants, el moviment veïnal, la plataforma de víctimes de desnonaments i el prèstec financer al marge del món financer oficial tracen una línia invisible en el nostre reportatge central, demostrant que amb temps, valentia i generositat, la nostra societat millora.

Llums led’s i la foscor del panorama lumínic actual

sumari

Enric Trenchs de Servei Llums ofereix una valuosa retrospectiva de l’evolució de les tecnologies d’il·luminació des de la clàssica bombeta d’incandescència i les seves successives alternatives, no sempre prou ben aconseguides. Serà la il·luminació LED la nova i definitiva llum? pàgina 056

Voler és fer

006 014 030 040 048 056 062

Benestar sostenible - Cosmètica natural, qüestió d’etiqueta Tema de portada - Els valents avui cooperen Recicl-Art - Tuteate. Divertir-se ressuscitant objectes L’economia que m’agrada - RS. Si no jugues, ningú guanya Coraltura - El meu projecte és possible! ‘crowdfunding’ Promeses - El geni de la llàntia Segona oportunitat - Inseparables companyes de viatge

Plaers ben pensats

010 028 034 042 046 052 058 064

Veus escrites - Perlas (casi) de otro planeta Veus en drama - Déus a la cua de l’atur Més que pedres - Destinació: sofà de casa ‘couchsurfing’ Veus sonades - I algú et descobreix Llaura en lloc de lleure - Monitors d’estiu a l’Àfrica Veus en exposició - La Manchester dels think tanks Veus imaginades - El llarg camí de la paret fins al mòbil La Venus Nua - Slow Fashion o vestir sants sense desvestir-ne d’altres

Vivències 012 037 044 060

El consultori Engonal - El savi pusil.lànime Veu gruixuda - Carmina. Divisiones y yoga Veu fina - Maria: “Xerrar sembla molt avorrit” Veu viatgera - Kafka cerca un Baobab. Mauritània

Basat en fets probables

038 Neguit 055 Johnnny got his water gun 066 Black-as-Spain. Aquel verano 068 Relatos de baño. Entre montañas 070 Piedras Calientes. Patricio 071 Son Empresa

4

pàgina 046

Llaura en lloc de lleure Quan un pensa en unes vacances a l’Àfrica de seguida vénen a la ment les imatges de safaris suntuosos per llocs increïbles de la Sabana. Però a la l’Alba Guasch i l’Anna Tomàs el que veuen són uns rostres de nens preciosos que se’ls posen davant per davant per ensenyarles què difícil és ensenyar.


D’una revolada

El meu dret a saber, més a prop

Barcelona, capital del vehicle elèctric La pressió ciutadana, el got mig ple La percepció que té la societat de la Responsabilitat Social de les empreses està guanyant en importància. Així ho demostra un estudi de la Fundació de l’empresa Adecco, segons el qual un 83,2% (dels 1.500 enquestats) deixaria de consumir una determinada marca que no respectés l’entorn o els drets fonamentals dels treballadors. En aquesta línia, una enquesta de la consultoria Nielsen (a 28.000 internautes de 56 països) revela que el 46% dels consumidors europeus estan disposats a pagar un preu extra per aquells productes o serveis que provenen de companyies que desenvolupen programes beneficiosos per a la societat. Però les conclusions d’aquest mateix estudi sobre Espanya revelen que només la meitat dels consumidors que diuen estar conscienciats estan disposats a pagar més per aquests productes o serveis. La falta de consciència dels consumidors espanyols és conseqüència del desconeixement, ja que sovint la RS de les empreses es confon amb una simple estratègia de màrqueting. En aquest sentit, Adecco conclou que només un 18% dels ciutadans coneixen el caràcter integral del concepte i per tant són conscients de la seva importància.

Si aquest any va ser escenari d’un interessantíssim Congrés sobre la recàrrega de bateries per a vehicles elèctrics, l’any que ve Barcelona serà el torn de EVS27 (Electric Vehicle Symposium) el Congrès de referència mundial pel que fa als vehicles elèctrics. Aquest fet està estretament relacionat amb els esforços que des de la ciutat comtal s’estan fent per innovar en aquest sector d’innovació i recolzar la indústria més potent en aquest sentit. No és casualitat per tant que Nissan anunciés fa poc el desenvolupament de la seva furgoneta elèctrica NV200 a la seva fàbrica de la Zona Franca. Com tampoc està de més parlar de l’atractiu projecte de “Share on Demand” que l’ens Creafutur, depenent d’ESADE i la Generalitat, va anunciar fa poc anomenat MOT IT BCN Experience i que pretén crear una xarxa de motos elèctriques per compartir i moure’s a la ciutat de Barcelona. Ens alegrem de totes aquestes iniciatives, de la celebració del Congrés sobre vehicles elèctrics que organitzarà Fira Barcelona, i que coincidirà amb el de Smart City Expo & WorldCongress, la cimera de les ciutats intel-ligents, i confiem que siguin símptomes d’una aposta sincera entre l’administració catalana i la indústria emplaçada al nostre territori.

Ens alegrem i molt que la gent de Access Info i Civio (també coneguts per la campanya ¿Dónde van mis impuestos?) hagin aconseguit tirar endavant la iniciativa Tu derecho a saber. Amb aquesta innovadora eina basada en una experiència anglesa avui és més factible que les institucions públiques atenguin les nostres peticions d’informació. A través d’aquesta nova plataforma, les sollicituds d’informació seran correctament adreçades a l’administració pertinent i es farà un seguiment de la seva resposta, amb la corresponent pressió centralitzada per acostumar a l’administració espanyola a ser més transparent. De fet, el dret d’accés a la informació basic i recollit a la majoria de democràcies occidentals modernes, no té cap mena de legislació específica al nostre país. Mariano Rajoy s’ha compromès a presentar una llei que contempli aquest dret, però, de moment i fins a avui dia, el que hem tingut és un comportament arbitrari de cada administració. Aquesta arbitrarietat registra una opacitat preocupant, una de cada dues sol-licituds d’informació realitzades (54%) no obté resposta dels organismes públics. L’èxit de l’experiència britànica ha empès a les dues organitzacions cíviques Civio i Access Info a fer el mateix a Espanya, i sumar-se així a iniciatives semblants ja establertes a Europa, Alemania, Kosovo, Xile i Brasil. Un altre aspecte digne d’aplaudiment de tuderechoasaber és que ha estat cofinanciat per 150 supporters diferents a través de la plataforma de crowdfunding Goteo.org, destacant el patrocini específic de EzaroMedia, Antoni Gutiérrez-Rubí, Ideas for change, Francisco Polo i Sindo Varela. Convindrà resseguir i donar suport a una iniciativa tan necessària com aquesta per millorar els índexs de transparència de la nostra societat.

5


BENESTAR SOSTENIBLE

Repensant els nostres béns de consum segons criteris de salut, sostenibilitat i responsabilitat social

Cosmètica Natural Qüestió d’etiqueta

La paraula “natural” i els termes “bio” i “eco” estan de moda i esdevenen un reclam publicitari per vendre molts productes cosmètics. Volem cobrir la nostra pell amb cremes i fragàncies extretes directament de la natura, ja que com és sàvia, qui millor per donar-nos un aspecte saludable? Però fins a quin punt una crema que diu ser natural ho és al 100%? Existeix una cosmètica basada únicament en els principis essencials de plantes i fruits? Els laboratoris especialitzats, les empreses distribuïdores de productes cosmètics i el sector mèdic tenen la paraula...

Adrian Walton Cordeiro http://www.flickr.com/people/forgottenheartbeats/

No existeix una cosmètica 100% natural. En aquesta afirmació coincideixen el Doctor Esteve Darwich, dermatòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i de l’Institut de dermocosmètica Epidermos, i els Laboratorios Pirinherbsan, ubicats a Barcelona i que treballen des del 1985 en l’elaboració de productes fitoterapèutics. Segons el doctor, per estabilitzar i conservar els productes cosmètics són necessàries algunes substàncies químiques. A més, segons informacions de la botiga on line E’sens Biocosmètica, dedicada a la venda de productes cosmètics naturals ecològics, hi ha marques que elaboren els seus productes amb moltes substàncies químiques i només que un 1% de la fórmula sigui, per posar un exemple, rosa silvestre, ja cataloguen el producte com a “100% de rosa de cultiu biològic”.

6


Ingredients de cosmètics ecològics

Ingredients químics que poden ser perjudicials

Mantegues i olis vegetals Emulsionants d’origen natural Extractes, infusions i sucs de plantes Olis essencials i aromes naturals Aigües florals (més suaus que els olis essencials però amb les mateixes propietats) Ingredients vegetals de l’agricultura ecològica

Olis minerals (derivats del Petroli) Colorants i perfums sintètics Conservants anomenats Parabens i Isothiazolinons

Hem de descartar la cosmètica química? El Doctor Darwich assegura que els ingredients químics poden ser perjudicials si s’administren en grans quantitats, però que les concentracions que es fan servir en els cosmètics son mínimes. L’altra cara de la moneda la representa el Roberto García, Director de Naetura, empresa impulsora de la cosmètica verda a nivell espanyol, el qual en una conferència de la fira de Biocultura, celebrada a Barcelona el maig passat, advertia els assistents: “el que es posa a la pell entra a l’organisme” i els preguntava “us menjaríeu un iogurt de petroli per molt bona pinta que fes?”... Seguint amb el contrapunt, Darwich és del parer que no hi ha tanta diferència entre un ingredient natural o sintètic, perquè les matèries primes per elaborar els cosmètics es poden extreure directament de la natura o sintetitzar-les en un laboratori per fer-les més resistents. Segons el Director de Naetura, cal evitar adquirir productes que continguin olis minerals, com la Parafina, que són derivats del petroli. Explica que qualsevol cosmètic amb textura de crema untosa n’acostuma a portar i que dóna una falsa sensació d’hidratació, ja que en realitat només forma una capa que obstrueix els porus de la pell i bloqueja l’eliminació de toxines. També senyala que cal menysprear els colorants i perfums sintètics, ja que es queden a la pell en forma de toxines de les quals es nodreixen les cèl·lules cancerígenes. Per últim, descarta els conservants anomenats Parabens i en el seu defecte els Isothiazolinons, igual de perjudicials. A mig camí entre la pugna “químics sí, químics no” recollim la reflexió de la Rocio Acosta, especialista en Medicina Tradicional Xinesa, Naturopatia i autora del blog “Vida Sana”, segons la qual “encara que la petita quantitat de bisfenol que té una espuma d’afaitar pot no ser perillosa, aquesta és només la milionèsima part de la nostra exposició a aquest tòxic, a la que li hem de sumar

Requisits cosmètica “eco” i “bio” Ingredients d’origen botànic no animal Cultiu biològic de plantes No són provats en animals Envasos reciclables* Fabricació amb el mínim impacte ecològic Només conté conservants suaus * Per saber si un envàs és recliclable ens hem de fixar en el cul, on hi ha d’haver un triangle amb un número; el “Pet 1” és el material més reciclable.

tots els altres contaminants que sobrecarreguen la nostra capacitat protectora”. Partint d’aquest exemple, deduïm que optar per una cosmètica menys agressiva i rica en principis actius d’origen natural és una bona opció a llarg termini.

Què s’entén per “Cosmètica Natural”? Segons el Diccionari Verd és “qualsevol producte que inclogui algun ingredient vegetal, sigui en el percentatge que sigui”. Els Laboratorios Pirinherbsan ens expliquen la diferència entre la “cosmètica eco”, on el 95% de components són d’origen natural, només un 5% d’origen sintètic i el 5% del total provenen de l’agricultura ecològica, i la “cosmètica bio”, amb els mateixos percentatges que l’anterior però amb el 10% d’ingredients totals provinents de l’agricultura ecològica. Segons els Laboratorios Pirinherbsan és possible una cosmètica rica en principis actius d’origen natural que es mantingui durant més temps amb els conservants adequats, respectant l’equilibri de la pell i cuidant l’organisme.

Garantia segellada A Europa no existeix cap legislació o normativa que reguli la cosmètica natural. Per aquest motiu, no s’exigeix als fabricants cap mínim per poder anunciar-se com a productes naturals. En aquest sentit, tants els fabricants con els distribuïdors coincideixen en què cal comptar amb la certificació d’empreses privades com ECOCERT, que garanteixen el respecte al medi ambient en tot el procés de producció i que els productes compleixin els percentatges d’ingredients naturals i procedents de l’agricultura ecològica. Els altres segells de certificació són: COSMEBIO (França), BDIH

7


(Alemanya), SOIL ASSOCIATION (Regne Unit), BIOFORUM (Bèlgica) i ICEA (Itàlia). Recentment s’han unit a ECOCERT i han creat COSMOS, un nou estàndard europeu que té com a objectiu definir uns requisits mínims comuns i harmonitzar les normes de certificació dels cosmètics ecològics.

“Desxifrar” les etiquetes El portal web Ecopasión, de Hervé Cuitad, constata que fora del filtre de control que exerceixen els segells de certificació, existeixen productes cosmètics naturals que compleixen perfectament tots els requisits. Per aquest motiu, i davant del “buit legal” del sector, el més efectiu per analitzar aquests cosmètics és aprendre a “desxifrar” les etiquetes del darrera dels productes, descartant el reclam publicitari de l’etiqueta frontal. La Nomenclatura Internacional d’Ingredients Cosmètics (INCI), dictada per la Comunitat Europea el 1996, obliga a l’enumeració de tots els ingredients amb l’objectiu d’assegurar una informació exacta al consumidor. S’ha de tenir en compte que el llistat d’ingredients s’ordena de forma decreixent, amb l’ingredient de més quantitat en primer lloc. Per aquest motiu, si un producte en el seu reclam publicitari està venent, per exemple, aloe vera, aquest ingredient ha d’aparèixer el primer de la llista. El Director de Naetura assegura que un bon producte cosmètic no necessita més de 30 ingredients per a la seva formulació i que el fet de què els ingredients apareguin a les etiquetes en llatí dificulta la seva comprensió.

Un sector en expansió Laura Blanquet http://www.flickr.com/wawiblanquet

Llatinismes maliciosos PARAFFINUM: Parafina, oli mineral derivat del petroli PETROLATUM: Vaselina, oli mineral derivat del petroli SODIUM LAUREL SULFATE: Sulfat de sodi dodecil, derivat del coco i de l’oli de palma SÍL·LABES QUE INDIQUEN L’ORIGEN QUÍMIC DE L’INGREDIENT: chloro, bromo, iodo COLORANTS AMB SÍL·LABES: anilin o anilid DESINFECTANTS AMB SÍL·LABES: phenol o phenyl

8

La majoria de fabricants i distribuïdors coincideixen a detectar que estem en un bon moment per a la cosmètica natural. Segons els Laboratorios Pirinherbsan, la població està molt conscienciada amb l’entorn i amb el que consumeix i això fa que aquest segment de negoci tingui un mercat molt potent que continuarà creixent en el futur.

Conservants suaus adequats a la cosmètica natural NATURALS Extracte de llavors de Pomelo Àcid Sòrbic Tocopherol (vitamina E) Retinyl (vitamina A) Ascorbic àcid (vitamina C)

QUÍMICS Phenoxyethanol Potassium sorbate Parabens: • Bultyl • Ethyl • Methyl • Propyl


Guia de productes de cosmètica naturals

A internet hi ha accés a molts productors i distribuidors interessants.

Productes Bio i Eco de confiança E’sens Biocosmètica

Experts en alimentació saludable Biospirit

Actualment Biospirit distribueix més de 2.500 productes i representa prop de 200 marques diferents. L’ànim principal de l’equip de 50 persones que la conformen recau en apropar els productes ecològics a tota la gent que es preocupa pel seu benestar, oferint referències amb el millor sabor i qualitat. De l’àmplia gamma de productes en catàleg inclouen cereals i condiments a més d’un assortiment de productes japonesos, que són el pilar de la seva activitat. Biospirit es va fundar el 1993 a Moià i distribuint una gamma de productes propis amb el nom Luz de Vida. Després d’un creixement continuat de l’activitat, van acabar instal-lant-se a Celrà, en una nau de 6.000 metres quadrats que engloba les oficines, els molls d’entrada i sortida de gènere i la zona de producció. www.biospirit.es

Maria Josep Tomàs va obrir E’sens Bio cosmètica ara fa tres anys. El que va començar com a una botiga física de productes biològics i cosmètics de qualitat, ha acabat esdevenint des de fa un any i mig una botiga online que sobretot dóna servei als clients de l’àrea de Reus i Tarragona on havia operat primerament, però a través de la qual cada cop rep més interès d’altres indrets d’Espanya i fins i tot l’estranger. El seu client de vegades és una persona molt familiaritzada ja amb el segell ecològic, però en d’altres casos simplement sent curiositat per aquest món o, fins i tot, està farta de no trobar solucions als seus problemes dermatològics o capil-lars en la cosmètica convencional. www.esensbiocosmetica.com

Tractaments fitoterapèutics estètics i mèdics

Compromís verd online

Pirinherbsan

Especialistes en el comerç online, l’equip d’Ecopasión es manifesta obertament compromès pel respecte al medi ambient i la necessitat de buscar productes ecològics i més naturals. Assessorats per un metge especialitzat en medicina natural, ofereixen un ampli ventall de productes poc accessibles que tenen el benestar, la salut i el caràcter natural entre les seves principals característiques. www.ecopasion.com

Ni més ni menys que des de 1985, Pirinherbsan ofereix la seva habilitat en productes fitoterapèutics orientats a la cosmètica i amb implantació tant a tota Espanya com a d’altres països com ara França i, més recentment, Sudàfrica. Aquests laboratoris fincats a Barcelona, se centren en la producció i venda de tractaments facials i corporals, higiene capil-lar i complements orals basats en la fisioteràpia, és a dir, en l’ús de principis actius de les plantes a favor de la salut, la bellesa i el benestar. De tot el seu ampli ventall de productes destaca la branca dedicada a la medicina esportiva i a les teràpies manuals amb productes com ara Dolebalm, Fluvialin i Quirobase. El fet de centrar el seus esforços comercials en la venda al professional els ha obligat a posar la qualitat per davant de tot. Avui dia la majoria dels seus tractaments es troben també a l’abast del públic particular, facilitant-ne la seva cura personal i el seu benestar. www.pirinherbsan.com

Ecopasión

9


VEUS ESCRITES per Irantzu Landaluce

Desfullant llibres que ens han cridat l’atenció

Perlas (casi) de otro planeta Kurban Said. Alí y Nino Irantzu Landaluce és llibretera, escriptora i professora de cursos d’escriptura creativa. Després de residir en vàries ciutats, el 2000 es decideix per Barcelona. Aquí ha treballat en vàries llibreries. El 2006 publica a l’editorial Xordica la novel·la Los cuidados de Julia. Des del 2009 col·labora amb el Laboratorio de Escritura com a professora dels cursos d’introducció a la narrativa i narrativa avançat.

La editorial: Libros del Asteroide Lo confieso. Me he convertido en (casi) incondicional de Libros del Asteroide. Para empezar, los libros están bien hechos: las traducciones son buenas, no hay prácticamente erratas, la tipografía es agradable, el diseño de cada volumen está cuidado. Además, es una de las editoriales independientes que han surgido en los últimos años y que, gracias a que se han ganado el corazón de los libreros, consiguen robar un puñado de lectores a los grandes grupos editoriales. Sin embargo, todo esto se puede decir de varias editoriales y ninguna acierta tanto con mis gustos de lectora como Libros del Asteroide y es que aquí he encontrado lo que cualquier lector desearía: un editor que busca por mí, que encuentra pequeñas joyas y las comparte conmigo, que me muestra libros que me fascinan y que yo no sabía ni que existían. Todo (o casi) lo que publican, me gusta. No os perdáis las video-recomendaciones de su editor, Luis Solano, en www.librosdelasteroide. com. Su manera de definir lo que le pide a un buen libro es tan simple y tan acertada que me ha dejado con la boca abierta: que sea relevante, que sea entretenido, que sea emocionante.

El autor: Kurban Said

“Un libro para saborearlo, para dejarse embriagar por su exotismo, para sorprenderse por la propia ignorancia histórica, para disfrutarlo, en fin”. 10

Curiosamente, esta novela, una de las obras más importantes de la literatura de Azerbaiyán, fue publicada por primera vez en alemán, en Viena en 1937. La identidad de su autor es un misterio, ya que Kurban Said es sólo un seudónimo, y todavía hoy se discute sobre los distintos autores que pueden esconderse tras ese nombre. Una pizca más de exotismo y misterio para este libro que nos invita a adentrarnos en un ámbito geográfico desconocido para muchos de nosotros: Asia Central.


Jenia Graman va realitzar un mapa sobre el territori en el que transcorre la història per a l’edició alemana del llibre.

El libro: Alí y Nino Oriente y occidente, Asia y Europa, Azerbaiyán y Georgia, Alí y Nino. En el Bakú de principios del siglo XX los cambios se suceden unos a otros con gran rapidez. Alí pertenece a una importante familia persa, pero el país está bajo dominación rusa y por lo tanto su educación también lo es; siente que pertenece a Asia y que su alma es más oriental que occidental, pero también sabe que su futuro será marcadamente europeo; es musulmán, como su familia, pero ama a Nino, de padres georgianos y por lo tanto cristiana. Juntos, unidos por un amor joven y profundo que desafía las tradiciones, ambos se deslizan suavemente por ese mundo que para nuestra mirada monocultural puede parecer contradictorio, pero que para ellos es, simplemente, el suyo. Arrastrados por los acontecimientos históricos, ambos se adaptan a las circunstancias saltando constantemente de un lado a otro, de Asia a Europa y de vuelta otra vez a oriente. Nino, con una capacidad de adaptación maravillosa, pero firme en sus convicciones, protagoniza algunos de los momentos más curiosos y más significativos y es capaz tanto de desafiar al eunuco de la familia de Alí en Persia, como de dar una imagen de mujer moderna ante los embajadores europeos. Alí, en primera persona, nos cuenta ese amor de una manera delicada y cargada de poesía, a pesar de la dureza de los acontecimientos. Las descripciones son una maravilla (impresionante el trabajo de la traductora, por cierto) y sus reflexiones sobre los diferentes mundos a los que pertenece son de las que te hacen leerte el mismo párrafo dos y hasta tres veces. Un libro para saborearlo, para dejarse embriagar por su exotismo, para sorprenderse por la propia ignorancia histórica, para disfrutarlo, en fin. Una verdadera delicia.

11


el consultori engonal pel Col·lectiu Pelvis

Fauna i característiques amagades d’alguns arquetips sentimentals no sempre suficientment reconeguts

El savi pusil·lànime No hi ha, en l’espessa jungla de les relacions amoroses, un espècimen més enganyós, més letal i sibil·lí, que el savi pusil·lànime. Fes-me cas: no has conegut mai un poder tan devastador amb una aparença tan innòqua. Les seves maneres arrodonides, la seva gentil predisposició a donar-te la raó, fins i tot en públic, el seu automenyspreu tan característic: tot en el savi pusil·lànime convida a abaixar la guàrdia i a compadirse’n. I llavors ja està, ja ets pell. Perquè les habilitats del savi pusil·lànime –com les de l’ós formiguer- són de caràcter passiu. No esperis que et sedueixi a cau d’orella, que t’ataqui el coll sense haver-se assegurat la retirada o que travessi la ciutat per dur-te flors. Tampoc no és que sigui del tot incapaç d’actuar, les coses com són. S’ha sentit a dir que, en una ocasió, un savi pusil·lànime dels més purs, un crític d’art barceloní prou reputat, va aprofitar la confusió d’un vernissage per esquitllar-se a l’habitació de l’amfitrió –el qual, cal saber-ho, provava de fotre-li la nòvia- i se li va pixar al llit. Va treure l’ocellet a l’aire i, amb gest obstinat, va ruixar-li el coixí, els llençols i, per fer punteria, el despertador i el llibre de la tauleta de nit. Aquesta és la mena de proesa que pots esperar del savi pusil· lànime: una baixesa sempre sense testimonis, mesquina i venjativa, per bé que no desproveïda d’humor. El savi pusil·lànime practica l’autoparòdia i té el costum de fer-se bromes a si mateix.

¿Què té, doncs, que el fa tan perillós? És una qüestió d’economia emocional. El savi pusil·lànime no regala res. Mentre s’entusiasma amb les teves opinions, amb els teus principis ètics, mentre celebra el teu punt de vista sobre aquell paio o aquell altre o sobre aquella notícia del diari un dissabte al matí, amb el cafè amb llet a la terrassa de sota casa, ell va apuntant-ho tot en el seu registre comptable. El savi pusil·lànime és intel·ligent, divertit, amable i creatiu, però també és una criatura estrictament parasitària i no comet errors. No té entitat fora del seu interès i aquí rau, paradoxalment, el seu atractiu innegable i tan persistent. El savi pusil·lànime et mantindrà en un estat de desig semicomplet, sempre al punt, i, mentrestant, no en tinguis cap dubte, en el decurs de cada conversa agradable (i és ben agradable conversar amb el savi pusil·lànime), el teu deute s’incrementa. No tens cap esperança d’escapar-te sense pagar. Tard o d’hora, t’haurà arribat la factura. Llavors descobriràs, sense remissió, sense que et sigui possible pensar altrament malgrat els consells d’amics i terapeutes, que la teva funció a la vida no és sinó omplir el buit que converteix la seva ànima en un abisme. I et passaràs la vida abocant-hi la teva voluntat, les teves virtuts actives, i el savi pusil·lànime se t’empassarà sense mania ni remordiment. I no hi haurà res a impugnar: el savi pusil·lànime t’haurà pagat per endavant, per la resta dels teus dies. Caldrà reconèixer, fins i tot, que feu bona parella. 12


“És una qüestió d’economia emocional. El savi pusil·lànime no regala res (...) és una criatura estrictament parasitària i no comet errors.”

Jose M. Pedrajas http://flickr.com/ecotono

13


Reportatge Central

Moviments socials que estan canviant el signe dels temps

Avui els valents cooperen La societat desperta, l’individu deixa enrere la seva confiança en les institucions establertes (administració, partits polítics, bancs...) i coopera amb valor i desinhibició per salvaguardar drets, aturar injustícies o proposar noves i estimulants fórmules de convivència. Nous moviments socials emergeixen al mateix temps que col.lectius que vénen de mes enrera es redefineixen per adaptar-se al moment present

“Tot està fatal”, “la crisi econòmica en té la culpa”, “els polítics són tots corruptes”... ... Són afirmacions que se senten cada dia a les cases, als bars durant els esmorzars i a les oficines. Els temps són difícils, d’això ningú en dubta, però la societat actual, acusada d’individualista i poc compromesa, també és l’escenari de moviments que treballen, dia a dia, per aconseguir millores socials. Les persones ben organitzades, amb un objectiu comú, són l’engranatge que acciona la palanca dels canvis. Només cal creure en un objectiu, visualitzar-lo com a possible i treballar dur per fer-lo realitat. Despertar del somni de l’inconformisme passiu és l’única via per aconseguir grans fites, amb independència dels partits polítics i de les administracions. Les unions d’aquesta mena es produeixen, sovint, per fer front a problemes que afecten un determinat col-lectiu, com per exemple les persones que no poden pagar la hipoteca i es troben en risc de desnonament. Les associacions de veïns i de comerciants sovint també es mobilitzen per aconseguir fites, com poden ser la salvaguarda i reutilització d’un edifici mític en un equipament social, en el primer cas, o la transformació del comerç i de retruc d’una ciutat en el segon. I el daltabaix actual del sistema financer és contemplat per altres com l’oportunitat de prestar-se diners per impulsar iniciatives econòmiques i socials progressistes

A través de quatre testimonis molt especials i propers, posem noms i cognoms a aquests exercicis de valentia i cooperació. “El cicle de conferències El repte de ser persona avui, promogut per l’associació, ha esdevingut el cicle de creixement personal més important de Catalunya”

14


TESTIMONI 01-

la lluita del petit comerç

01TESTIMONI

Amadeu Barbany Botiga de roba Barbany (Granollers)

Fundador i President durant 15 anys de l’associació de comerciants, professionals i empreses de serveis Gran Centre Granollers

Abans que comerciants, persones El 1994 un grup de botiguers de Granollers filosofaven sobre el que havia de ser “una ciutat per a les persones” i de quina manera el comerç de proximitat podia contribuir a fer realitat aquest repte. Fruit d’aquests pensaments, un any desprès es va crear l’associació de comerciants, professionals i empreses de serveis Gran Centre Granollers, que actualment compta amb 300 associats i ha estat presidida fins el 2010 per l’Amadeu Barbany i Grau, propietari d’una botiga de roba amb quatre generacions d’història a la ciutat. Barbany explica que l’empenta inicial de Gran Centre Granollers va sorgir per un factor econòmic, perquè el 1992, amb les Olimpíades de Barcelona, l’afluència de gent a la ciutat es va reduir a la meitat, de 8.000 a només 4.000 persones. “La ciutat no tenia cap atractiu, per a qualsevol cosa s’havia d’anar a Barcelona i els comerciants no aconseguíem que la població fes vida a Granollers”, recorda el botiguer. Actualment, unes 50.000 persones caminen, compren i gaudeixen del seu oci pels carrers de la ciutat vallesana els caps de setmana; part de la culpa la tenen aquesta cinquantena de botiguers que fa més de 15 anys van creure que una ciutat pensada més per a les persones que per als cotxes era possible i van entendre l’economia des d’una vessant més humanitzada. Però el camí no ha estat fàcil; l’Amadeu Barbany, que es va retirar de la presidència de l’Associació fa un any, explica els pros i els contres de tot plegat des d’un dels sofàs de l’Espai tranquil, apèndix de la seva botiga de roba, que esdevé un lloc peculiar, relaxant, que convida a la reflexió...

ENTREVISTA

Què s’hi fa en aquest espai tant agradable? Está obert a qualsevol proposta de divulgació. Hi hem fet mostres de fotografia, tastos de productes del Vallès, xerrades i fins i tot classes de relaxació. També interactuem amb els clients i amics. Tot hi té cabuda!

Amadeu Barbany i Grau

A nivell de comerç, quina diferència hi ha entre comprar a una botiga de Gran Centre Granollers o comprar a una cadena multinacional? La diferencia entre comprar una samarreta, per exemple, a Zara o adquirir-la a una de les botigues associades recau en el valor que dóna la relació amb el botiguer i la implicació del comerç amb la ciutat. La majoria de compradors es mouen pel preu, sense analitzar el que pot aportar la samarreta al final del procés de compra. En aquest sentit s’haurien de valorar factors com són que hagi estat fabricada d’una forma justa, que els treballadors tinguin una sanitat pública i una educació gratuïta, en definitiva, que es compleixi el que s’ha aconseguit a Europa amb l’Estat del Benestar. Però quan comprem un moble a l’Ikea o uns ous del Carrefour no hi ha cèntims per pagar aquestes prestacions... 15


TESTIMONI 01-

“Les cadires de boga conviden a relacionar-se més que els banc dels carrers. És com abans, quan els avis treien la cadira al carrer i passaven la tarda” Quines han estat les fites aconseguides per Gran Centre Granollers des de 1995? La més important per la independència econòmica ha estat la creació de la Moneda Pròpia i Solidària, que és una targeta de dèbit o de crèdit que ha esdevingut un element d’identificació i manteniment de l’Associació, ja que no depenem dels recursos de l’Ajuntament ni de l’administració. Actualment 12.000 famílies del Vallès Oriental gaudeixen dels beneficis de la targeta. Quins són aquests beneficis? El més important és que cada vegada que es paga alguna cosa amb aquesta targeta el 3% del valor de la compra va destinat a obra social. Desprès de l’Ajuntament, som l’associació que més contribueix en aquest sentit. El Nadal passat vam poder comprar 12 llits mecanitzats per l’Hospital comarcal, amb només el 5% dels ingressos de les vendes d’un mes. Perquè hi ha cadires a l’entrada de la botiga? La cadira de boga al carrer és un altre element promogut per l’Associació. Els botiguers vam començar a treure les cadires els cap de setmana, amb l’oposició de l’Ajuntament de l’època, que considerava que era un envaïment de l’espai públic i que la gent les faria malbé. Amb aquesta prohibició els comerciants ens vam mobilitzar i actualment hi ha unes 400 cadires repartides entre 35 botigues. La població se les ha fet seves i per això les respecta. S’ha complert la màxima que diu que quan tu dones confiança la gent et torna respecte. Perquè estan pensades? Perquè la gent s’hi assegui, les mogui i les col-loqui al seu gust. Un banc convida a mirar, però per parlar s’ha de mirar els ulls, s’ha d’estar cara a cara. És com abans, quan els avis treien la cadira al carrer i passaven la tarda... 16

la lluita del petit comerç


El petit comerç a Catalunya Núria Beltran, Directora Gerent d’ESCODI

(Escola Superior de Comerç i Distribució)

“Som l’entitat que més contribueix en Obra Social desprès de l’Ajuntament. El Nadal passat vam poder comprar 12 llits mecanitzats per l’Hospital comarcal” Gran Centre Granollers també ha jugat un paper decisiu en buidar els carrers de cotxes... Sí, perquè el projecte partia de l’objectiu de crear una ciutat per a les persones i aquestes s’han de trobar, circular i relacionar amb altres persones i no pas amb cotxes i camions. Abans del 1995 només 200 metres de la ciutat eren exclusius de transit de vianants mentre que ara gaudim de 5 kilòmetres. L’objectiu era convertir un carrer per a vianants cada any, i ho vam aconseguir, però el camí no ha estat gens fàcil... Cóm difoneu el missatge de la ciutat pensada per les persones? Vam començar editant una revista, que ha anat sortint durant aquests 15 anys, però vam veure que no n’hi havia prou i que havíem de ser capaços de portar gent amb capacitat d’oratòria per transmetre el missatge global del que vol dir “ser persona”. Fruit d’aquesta idea va sorgir el cicle de conferències “El repte de ser persona avui”. Cada més portem un conferenciant d’un àmbit diferent, com la psicològica, les arts escèniques o la filosofia. Aquest any és el novè i ha esdevingut el cicle de creixement personal més important de Catalunya, alhora que és un element de cohesió i de retransmissió dels valors del projecte. Fins a quin punt la gent, amb independència del polítics, pot aconseguir canviar les coses i el treball en equip es important? En el nostre cas, l’equip de 14 persones va ser fonamental i la il-lusió que teníem per canviar alguna cosa va ser bàsica. Nosaltres vam ser instigadors del canvi pensant en el que era bo per la majoria.

Els darrers 10 anys ha baixat el nombre d’empreses de comerç a Catalunya, però ha augmentat el percentatge de botigues i metres quadrats dedicats a la venda. Es tendeix a botigues més grans, en mans de menys empreses. Amb la crisi han desaparegut empreses amb una sola botiga, però les empreses amb varies botigues han aprofitat per obrir-ne de noves. Hi ha dos grups d’empresaris al comerç urbà: Els que se senten amenaçats per les grans empreses i demanen protecció del sector. Els que tenen ganes d’innovar i créixer. Cada vegada hi ha més comerciants joves a Catalunya en aquesta segona línia d’esperit emprenedor que s’han posat a l’alçada de les cadenes de més renom. Hi ha un moment i un públic per a les grans superfícies i pel comerç urbà i el que han de fer els comerciants independents és oferir alguna cosa diferent, que el consumidor valori i li sigui atractiva. El nombre d’associacions de comerciants a Catalunya ha augmentat en els darrers anys. L’ESCODI té registrades 700 associacions i n’hi ha unes 1000 a tota Catalunya. El creixement s’ha produït perquè els comerciants han adquirit consciència de què junts són capaços de fer coses que no podien fer per separat, com activitats de dinamització i màrqueting per atraure compradors a la zona. Gran Centre Granollers, durant la presidència d’Amadeu Barbany, ha estat un exemple de gestió i innovació, amb uns valors molt clars de compromís del comerç amb la cultura i la societat, que els han fet singulars i un model avançat en el temps difícil d’imitar.

Un alumne de l’escola de comerç ESCODI

“Els comerciants han adquirit consciència de què junts són capaços de fer coses que no podien fer per separat, com activitats de dinamització i màrqueting per atraure compradors a la zona” Núria Beltran

17


Reportatge Central

Moviments socials que estan canviant el signe dels temps

Lucía Martín i Ada Colao

Plataforma Afectados por la Hipoteca

02TESTIMONI

Desnonaments

Quan no pots pagar el que t’han tret La crisi econòmica ha propiciat que actualment hi hagi 350.000 processos de desnonaments oberts a tot l’Estat espanyol. Aquest fet afecta, d’una manera o d’una altra, tota la societat, ja que qui més qui menys en pateix les conseqüències. Per aquest motiu, al 2009 es va crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que es reuneix cada dues setmanes a la seu del carrer Obradors, de Barcelona, per fer assessoria col•lectiva, comentar casos concrets i engegar accions de protesta. Fins el moment les 60 PAH repartides per tot el país han aconseguit impedir 250 desnonament.

Una de les integrants de la PAH de Barcelona, des dels inicis, és la Lucía Martín, enginyera química de professió, que en un moment de la seva vida es va adonar que calia treballar col•lectivament per canviar la situació actual. “El còctel explosiu de la política d’accés a la vivenda mitjançant la compra, que havien portat a terme PP i PSOE, i de la 18

borratxera de crèdit per part de les entitats financeres, va fer créixer una bombolla que quan ha esclatat ha malmès moltes famílies”, explica la Lucía, que és del parer que “el deute per tota la vida condemna els subjectes a l’economia submergida, l’exclusió social i la dependència d’ajudes”. Ella es mostra indignada, ja que considera inadmissible que


TESTIMONI 02-

no perdre la vivenda

en un Estat social i democràtic de dret s’estiguin produint centenars de milers de desnonaments quan existeixen milions de pisos buits que no estan complint la seva funció social. “Les administracions públiques, lluny de donar solucions per aquesta situació d’emergència i d’aturar la sangria de desnonament, semblem més disposades a emparar i protegir els interessos de les entitats financeres”, afirma la representant de la Plataforma, que acusa els poder públics de ser còmplices de la vulneració de drets fonamentals recollits a la Declaració dels Drets Humans (a l’article 25), a la Constitució Espanyola (a l’article 47) i al Pacte Internacional dels Drets Econòmics (a l’article 11)

Suspens al Codi de Bones Pràctiques La sobreprotecció a les entitats bancàries es materialitza, segons la Lucía Martín, en accions com el Codi de Bones Pràctiques, decretat pel Govern central, que segons manifesta “només maquilla el problema, perquè beneficia els bancs i deixa desprotegits els ciutadans”. En teoria, el Codi havia de modificar el deute hipotecari i acabar amb la Dació en Pagament, però les mesures que han de complir els interessats són tant restrictives que han provocat que només un 1% de la ciutadania se’n pugui beneficiar. Alguns dels requisits són que tots els membres de la família han d’estar a l’atur i que les hipoteques a la ciutat de Barcelona han de ser, com a màxim, de 200.000 euros. Lucía Martín denuncia que les entitats bancàries que s’han acollit voluntàriament a aquest Codi en canvi, han aconseguit beneficis com la deducció de l’Impost de societats, la reducció dels aranzels en qüestions notarials i excepcions en l’Impost d’actes jurídics documentals”. És per totes aquestes injustícies que la PAH treballa diàriament amb diferents campanyes.

L’èxit de la campanya “Stop Deshaucios” Un veí de la Bisbal del Penedès, de nom Luis Burgos, encarna la primera petita gran victòria de la PAH. Es va unir al col-lectiu per fer pública la seva indignació quan va ser conscient que pel desnonament, a més de veure’s al carrer, perillava la custòdia compartida del seu fill d’11 anys. El 3 de novembre del 2010 es va paralitzar l’acció judicial que va inaugurar la campanya “Stop Deshaucios”, per la qual des de llavors 250 famílies han conservat casa seva. Segons explica l’Ada Colao, una altra membre activa de la Plataforma, “per poder fer front als desnonaments vam haver de consolidar un espai de confiança i de trobada regular, perquè les persones afectades experimentessin que el seu problema no és individual sinó col-lectiu, ja que obeeix a causes externes, per la qual cosa no s’han de sentir culpables ni avergonyides, i aprenguessin que amb l’acció col-lectiva es pot transformar la realitat i fer possible el que semblava impossible”. La batalla per acabar amb la Dació en pagament i, per tant, per impedir que desprès d’haver perdut casa seva una família hagi de seguir suportant el deute hipotecari, continua vigent amb la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que va començar el passat 23 d’abril. L’objectiu és que la llei es torni a portar de nou al Congrés dels Diputats i es modifiqui degudament per satisfer els interessos de tots els afectats. Per això calen 500.000 signatures que facin, segons la Lucía Martín, que “els polítics se sentin pressionats a actuar”. L’alternativa, segons la representant de la PAH, passa pel lloguer social i per acabar amb la creença que s’ha establer a Espanya durant les darreres dècades de què la vivenda de propietat és la solució d’habitatge més digna. Per això es poden aprofitar els milers de pisos buits arrel dels desnonaments i contemplar la feina de les cooperatives d’habitatge. 19


TESTIMONI 02-

Ada Colao: “per poder fer front als desnonaments vam haver de consolidar un espai de confiança i de trobada regular, perquè les persones afectades experimentessin que el seu problema no és individual sinó col-lectiu.”

Protocol d’actuació de la PAH davant d’un desnonament Primer pas:

Negociació pacífica (intentar suspendre el desnonament a través dels pocs canals legals disponibles)

- Diàleg amb: · Advocat d’ofici · Secretari judicial

- Demanda d’ajudes a: · Serveis socials municipals · Oficines de vivenda de la comunitat autònoma

no perdre la vivenda

Si les negociacions anteriors no han tingut efectes...

Segon pas:

Concentració ciutadana de protesta davant el domicili dels afectats (mitjà hora avanç de l’ordre de desallotjament) per impedir o retardar la data de desnonament. Només en cassos de “vivenda habitual i única”. · En una primera ordre de desnonament només acostumen a fer acte de presència un secretari judicial, un procurador del banc i una patrulla policial, pel que amb una concentració contundent es pot paralitzar l’acció judicial.

Tercer pas:

Exigències als poders públics i seguiment del cas - Manifestació davant l’Ajuntament corresponent: · Exigir-li responsabilitats · Intentar que faci de mediador amb l’entitat financeral · Intentar que posi els mitjans per a un reallotjament digne

- Accions de pressió a l’entitat financera: · Aconseguir que reconsideri la possibilitat de lloguer socials

- Difusió del cas als mitjans de comunicació

Cloudhousing: el model de vivenda del futur? Comunitat autogestionada La manera de viure tradicional es replanteja en aquest context de crisi. Així ho creuen els membres de la consultoria social “Vida més fàcil”, que són els impulsors del Cloudhousing. Aquests entenen la vida com un procés de canvi constant, en el que la necessitat d’un habitatge va variant segons les necessitats de cada moment i situació. Són del parer que la vivenda ha d’ajustar-se a les persones i no les persones a la vivenda.

20

El terme anglès Cloudhousing concep tots els pisos d’un edifici o totes les cases d’una comunitat veïnal com un “tot organitzat”. Aquest “tot” es divideix en diferents tipologies d’espais compartits, com poden ser un pati de jocs pels nens de l’edifici, una sala per fer reunions i treballar o un hort comunitari,


amb múltiples variants segons les necessitats dels propis habitants. Els espais polivalents fins hi tot poden ser compartits amb les empreses veïnes interessades. El lloguer d’espais és una manera de fer econòmicament rentable el projecte i la gestió d’aquests també és comunitària, per la qual cosa es minimitzen les despeses individuals i s’aconsegueixen millores logístiques. Un altre element definidor del Cloudhousing són els subministres centralitzats. Amb la idea de què els habitants del bloc paguin per tenir uns serveis externs centralitzats, com per exemple un camió que setmanalment distribueix una única compra per a tot el veïnat o un servei de neteja per a tot l’edifici. Amb aquestes mesures s’aconsegueix una reducció de costos, però també es redueix

l’impacte ambiental, ja que, per posar un exemple, amb una compra de queviures comú s’evita que cada particular hagi de fer un desplaçament amb cotxe, s’eviten les bosses, etc. Una altra manera de reduir costos és pagant l’electricitat, l’aigua i el gas de tots els habitatges de la comunitat en una sola factura. A més, el Cloudhousing pot ajudar a racionalitzar l’ús de les TIC, ja que per exemple, amb l’Internet que paga una sola família podria arribar a navegar tot un edifici! Tot plegat es concreta en un “edifici empresa”, amb un gestor, que funciona amb la màxima del “pagament per ús”, com alternativa a la compra d’un pis o al sistema de lloguer tradicional.

Primeres passes Tot just comencen a gestar-se els primers projectes, que avui dia es troben a la “fase de viabilitat”, però són diversos els reconeixements que ha rebut la iniciativa per part dels concursos: BaM, de nanopaisatgisme, CoAuleta, d’idees de rehabilitació d’espais, i Habitat Sostenible, d’Arquitectura. “Vida más facil” s’ofereix com a consultoria per donar solucions innovadores i sostenibles a edificis que no troben sortida al mercat actual. Un bloc de pisos situat a la Plaça Vella de Torelló, propietat d’en Jaume Vila, és un dels projectes pilot que estan en funcionament i que si tot va segons el previst serà una realitat d’aquí un any. El propietari va entrar en contacte amb la consultoria i, segons explica l’Alessandra Graciani, Directora de projectes, “un cop convençut de la viabilitat i de les coses positives del projecte, el client es va convertir en un més de l’equip”. 21


Reportatge Central

Moviments socials que estan canviant el signe dels temps

03TESTIMONI

Raimon Gassiot

Coordinador Adjunt de Cooperativa 57

La lliçó de les finances cooperatives L’activitat financera actual està abocada, en un alt percentatge, a les inversions especulatives i no a l’economia real, que proveeix les persones de béns i serveis i que produeix riquesa. En bona mesura, la crisi actual ha estat motivada per aquesta desviació de les operacions econòmiques cap a operacions especulatives sense base real. Però existeix qui treballa de forma alternativa amb els diners... La Cooperativa 57 (Coop57), n’és un exemple. Va iniciar la seva activitat a Catalunya arran de la lluita dels treballadors de l’Editorial Bruguera per mantenir els seus llocs de treball. Quan l’editorial va tancar definitivament, un grup d’antics treballadors va crear un fons amb part de les indemnitzacions que van rebre per promoure projectes econòmics que perseguissin la creació de llocs de treball de qualitat, especialment aplicant models cooperatius. Amb aquest fons el 1995 es va crear la Coop57, amb la forma jurídica de cooperativa de serveis financers, que es dedica a recollir estalvi popular per finançar projectes d’economia social i solidària. Fins al moment, ha estat capaç d’aplegar més de 10 milions d’euros, de 1.500 socis i 400 entitats col-laboradores, que han permès finançar més de 700 projectes. Un dels seus reptes és distribuir al màxim els diners perquè el seu impacte sigui el més capil-lar possible. D’aquesta manera, la Cooperativa compta amb més de 8 milions d’euros en saldo de préstecs vius, però el saldo mig per entitat sòcia no arriba als 30.000 euros. Segons en Raimon Gassiot, coordinador adjunt de la Coop57, “són xifres encara molt petites comparades amb les de la banca convencional, però mostren que si les persones que volem construir una economia basada en principis alternatius als hegemònics treballem juntes podem arribar a fer grans coses”.

Criteris de la Coop 57 Es fonamenta en l’aplicació de criteris cooperatius, mutualistes i autogestionaris a l’activitat financera. “Sempre expliquem que no tenim clients, sinó socis i sòcies que són els que estableixen què hem de fer i com ho hem de fer”, explica Raimon Gassiot. Hi ha dos tipus de socis, els de Serveis, entitats d’economia social i solidària que poden fer aportacions econòmiques a la Cooperativa i rebre préstecs, i els Col-laboradors, persones que poden dipositar els seus estalvis, però no poden rebre préstecs. Tant uns com els altres participen en les assemblees i decideixen les línies d’actuació de la Coop57 i amb quins criteris ètics i socials actua.

Raimon Gassiot (esquerra)

22

La motivació principal de qui diposita els seus estalvis a la Coop57 és garantir que els seus diners serveixen per finançar entitats que


TESTIMONI 03-

actuen d’acord amb els seus criteris ètics i socials. A més, la Coop57 remunera els seus estalvis amb un tipus d’interès que es decideix cada any en assemblea, i que és la referència per fixar el tipus d’interès dels préstecs que concedeix. Per tant, segons Gassiot, com que en la decisió hi participen totes les parts interessades (estalviadors i receptors de préstecs), s’arriba a acords equilibrats i de consens. S’ha finançat un ventall molt ampli de projectes, des de petites cooperatives de treball muntades per gent jove que busca una alternativa professional autogestionada, fins a cooperatives industrials, cooperatives de consum i cooperatives de serveis, passant per empreses d’inserció, fundacions socials i culturals, sindicats, associacions veïnals, moviments ecologistes, grups de lleure, ateneus o casals populars. La seva activitat també és molt variada: des de la gestió forestal i la producció agrària, fins a les arts gràfiques o el sector metal-lúrgic, passant per les energies renovables, l’atenció a les persones, el sector editorial i cultural, la gestió de residus, la venda al detall, el comerç just, la restauració, la intervenció social, l’educació o la recerca científica, per posar alguns exemples.

finances cooperatives

A favor de les cooperatives Un dels requisits de les empreses que sol-licitin finançament a la Coop57 és, segons Raimón Gassiot, que es gestionin de manera democràtica, amb la participació igualitària de tots els seus membres, i que reparteixin de manera equitativa la riquesa generada. Ell expressa que “aquests requisits no són complerts per les empreses mercantils (SA o SL) ni pels particulars en general” i està convençut que, en canvi, formen part de l’ADN de les cooperatives. Els préstecs que es concedeixen s’han de retornar, no són a fons perdut. Gassiot explica els dos motius fonamentals, “primer, perquè els diners no són nostres, sinó de les persones i entitats que dipositen els seus estalvis a Coop57 i, per tant, volem poder-los recuperar quan els necessitin; i segon perquè volem que els nostres recursos serveixin per finançar el màxim de projectes possibles. Així, a mesura que l’entitat que ha rebut un préstec el va retornant, podem fer servir aquests mateixos diners per finançar altres entitats”.

Relació amb els bancs convencionals La Coop 57 és una entitat completament diferent a la banca convencional. La seva activitat és només un mitjà per finançar projectes que cerquin transformar la societat d’acord amb els plantejaments de l’economia solidària, no una finalitat en sí mateixa. Aquest fet dóna una perspectiva completament alternativa del que ha de ser l’activitat financera i fa defugir la recerca de la màxima rendibilitat econòmica a qualsevol preu o les inversions especulatives que no generen riquesa per a la societat. A més, és completament autogestionada, aspecte que la diferencia fins i tot de les entitats de finances ètiques que tenen un funcionament bancari regulat pel Banc Central. Malgrat tot, segons Gassiot, s’ha de relacionar amb els bancs convencionals, ja que no disposa d’operativa pròpia per gestionar les operacions del dia a dia. A més, com a mínim el 15% dels recursos no es destinen a préstecs, per garantir que si un soci vol recuperar els seus estalvis ho pugui fer, i aquest recursos dipositat en entitats bancàries que no s’allunyen gaire dels principis ètics i socials: caixes cooperatives i bancs ètics.

Raimon Gassiot i la banca convencional En el context actual, probablement les millors opcions d’entitats bancàries que operen a l’Estat són els bancs ètics o els projectes de banca ètica, com ara Fiare o el Triodos Bank, i les caixes cooperatives, com ara la Caja Laboral o les caixes professionals (Multicaja, fruit de la fusió entre la Caja Rural Aragonesa y de los Pirineos i la Caixa d’Advocats, la Caixa d’Enginyers, etc.). En el primer cas, es tracta d’entitats que incorporen criteris ètics (malgrat que no sempre comparteixen totalment l’orientació, com en el cas del Triodos Bank), i en el segon es tracta de caixes properes al cooperativisme i l’economia social i que no han fet grans inversions en sectors especulatius com l’immobiliari.

23


TESTIMONI 03-

finances cooperatives

La Cooperativa: un model de negoci a l’alça El nombre de cooperatives ha augmentat en els darrers anys, tot i la crisi econòmica. Segons dades del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social de l’Estat espanyol del passat març, a Catalunya hi ha 4.924 cooperatives de tots els sectors d’activitats. Segons la Lorena Torró, Tècnica de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, aquest és el model més escollit pels nous emprenedors com alternativa al model tradicional de negoci, “potser perquè s’emprén de manera col-lectiva i això fa que no et sentis sol”. Explica que la recessió econòmica ha provocat el tancament de negocis que poden ser represos en forma de cooperativa, especialment en els casos en què el propietari/a es jubila i traspassa el negoci als treballadors. Segons determina l’Aliança Cooperativa Internacional, la creació d’una cooperativa no és una finalitat en si mateixa, sinó un instrument que permet aconseguir uns objectius de manera col-lectiva, que poden ser els de generar i mantenir llocs de treball i el de vetllar per l’estalvi o la millora de la renda dels socis. La Lorena Torró és del parer que les cooperatives estan resistint millor el mal moment econòmic perquè l’autoregulació i l’autogestió els permet una millor adaptació a tots els extrems i situacions possibles mentre puguin donar compliment als seus objectius.

Les Cooperatives de Sants són un dels nuclis més actius i reivindicatius en l’edició de material i promoció de la cultura cooperativista

24


Reportatge Central

Moviments socials que estan canviant el signe dels temps

04TESTIMONI

Cosme Varela

Ex President de l’Associació de Veïns del barri de Peramàs-Esmandies, a Mataró, i impulsor del Casal municipal

El moviment veïnal d’ahir i el de demà La força del moviment veïnal va fer que el 1976 s’impedís l’enderrocament d’una masia a Mataró, popularment coneguda com les Esmandies, que era objecte de la pressió immobiliària dels anys 70. Els veïns del barri de Peramàs-Esmandies no van dubtar en posar-se davant de les excavadores per salvar el que, des de l’any 2000, és la seu d’un casal municipal, amb la voluntat de satisfer les necessitats socials, culturals, formatives i de lleure. Els Tallers Veïnals, que configuren la columna vertebral del Casal, van néixer fa 13 anys i actualment donen servei a uns 400 usuaris trimestralment, amb més d’una cinquantena d’activitats de diferents àmbits. La gestió del Casal recau en el voluntariat de l’associació de veïns, de la qual fins fa poc n’era President en Cosme Varela. Aquest esperit inquiet reflexiona avui sobre el que per a ell ha estat una de les majors satisfaccions personals. ENTREVISTA

Què resta al Casal d’avui de l’antic esperit de lluita? El gest dels valents que van impedir l’enderrocament de Les Esmandies el tenim ben present i la nostra acció d’avui és, d’alguna manera, la continuïtat d’aquell fet. Els primers anys de la transició van ser un temps de convulsió social que va fer treure a les persones el millor d’elles mateixes. Un dels objectius del Casal exposats a la web és “esdevenir una palanca per a la transformació social d’abast local, però també global”; cóm es materialitza? Doncs assumint responsabilitats cíviques, de caire cultural i de presa de consciència social i materialitzant-les en exposicions, debats i col-laboracions amb diferents col-lectius i associacions. Algun exemple d’exposició interessant? Al setembre de l’any passat vam inaugurar la sala d’exposicions amb “Desenterrant el Silenci”, un recull de fotografies del Sergi Bernal, sobre l’exhumació d’una fossa comú del franquisme a Burgos. El fotògraf contava amb el suport econòmic de la Beca Can Basté, però va necessitar més recursos i des de Les Esmandies no vam dubtar en ajudar-lo. Vam assumir el finançament amb un import equivalent al 50% del que rebem com a subvenció anual de l’Ajuntament, uns 4.000 euros. Prevèiem aportacions de l’Ajuntament de Mataró, que encara estan pendent de concretar-se i que no tenim cap garantia de que arribin mai. Això sí, els seus logos figuren com a col-laboradors del projecte... Darrerament hem inaugurat l’exposició “Les maletes catalanes. Experiències de l’exili català a Mèxic”, que repassa diversos personatges de la historia de Catalunya que es van exiliar a Mèxic desprès de la Guerra Civil. Una exposició que és fruit de la

Cosme Varela

relació amb una associació de mataronins d’origen mexicà que col-laboren amb nosaltres. I de col-laboració amb alguna entitat? Treballem conjuntament amb l’Associació d’Integració Social Taller d’Idees, que és la iniciativa d’un grup obert de professionals (educadors socials, psicòlegs, treballadors socials ...) amb experiència en el camp de les relacions d’ajuda i l’atenció integral per a persones amb diversitat funcional que, des del 2005 conflueixen en el treball de les persones amb discapacitat.També participem en una campanya en contra dels “falsos rumors” sobre immigrants, promoguda per la Federació d’Associacions Veïnals de Mataró, que edita 400 fulletons desmitificant algunes idees preconcebudes sobre aquest tema. 25


TESTIMONI 04-

el futur del moviment veïnal

“No m’agrada parlar d’una bona o mala época per al moviment veïnal, prefereixo atendre l’actual situació com a una oportunitat per reflexionar i reinventar-se.” Les associacions de veïns estan passant per una bona època? Mai hi ha hagut tantes associacions com ara, però aquest creixement no s’ha vist reflectit en una major força del propi moviment. Tenim estructures organitzatives molt febles i això ens resta autonomia i capacitat de reacció. Tot i així, darrera de tota reivindicació popular gairebé sempre hi trobem una associació de veïns. No hem d’oblidar que estem vivint un moment de crisi en tots els àmbits i el moviment veïnal també se’n ressent. Així doncs, no m’agrada parlar d’una bona o mala època, prefereixo atendre l’actual situació de crisi com una oportunitat per reflexionar i reinventar-se.

El Casal: un referent social i cultural per a la ciutadania En els últims anys gairebé qualsevol fet social important succeït a la ciutat de Mataró ha tingut el seu “moment Esmandies”. Entre les parets del Casal s’hi han reunit diverses Plataformes, com les de “Preservem el Maresme” o “Mataró Decideix”. El Casal també col-labora en tallers formatius per a dones i joves amb el

Servei d’Ocupació Municipal i acull estudiants amb contractes de pràctiques en les especialitats administrativa i informàtica. Per la seva dimensió social, a més, aplega un extens nombre d’entitats amb diversitat d’interessos. Una realitat possible gràcies a la voluntat de l’Associació de Veïns i Veïnes de Peramàs-Esmandies.

El moviment veïnal a Catalunya revifa amb les lluites socials Són 535 associacions veïnals i 24 federacions de Catalunya les que, actualment, formen part de la CONFAVC. El Jordi Giró, actual President, explica que s’ha produït una disminució d’entitats vinculades fruit de la crisi que pateixen les associacions de veïns. D’una banda per les retallades de les subvencions públiques (el 74% dels seus ingressos), que impedeixen tirar endavant projectes locals, i de l’altra per la pèrdua de lideratge del propi moviment veïnal, amb el trasllat dels seus principals representants a les esferes polítiques. 26

Ara bé, Giró constata una revifalla d’entitats veïnals en alguns barris que són capaces de donar respostes col-lectives contundents i mobilitzar el veïnat. Explica que les associacions de veïns que formen part de la Confederació actuen segons les necessitats locals, però amb una visió global dels problemes del país. En aquest sentit expressa: “treballem per ser referents en uns barris dramàticament colpejats per l’atur dels nostres veïns i veïnes i per evitar els desnonaments”. En aquesta línia han engegat una campanya, conjuntament amb la Plataforma Afectados por la Hipoteca (PAH), per recollir 500 mil signatures perquè es modifiqui el marc legal a través de la Iniciativa Legal Popular (ILP) per la Dació en Pagament retroactiva, la moratòria dels desnonaments i el lloguer social.


Una altra campanya activa és la de la “Sanitat Pública”, per la qual l’any passat van presentar al Parlament un registre de 150 mil signatures en contra de les retallades que el Govern va fer al pressupost de Sanitat i que es van traduir als barris en el tancament de molts serveis d’urgències als CAPS. Enguany aquesta campanya prospera amb la presentació d’una Iniciativa Penal Popular en contra de les retallades que recentment s’han produït en aquest àmbit. Partint d’aquesta “visió global” de les problemàtiques socials actuals, la CONFAVC té, a més en marxa, una campanya per censar i assessorar les persones afectades per la participació en productes financers tòxics i una altra per reivindicar que els preus de serveis bàsics com l’aigua, l’electricitat i els transports no s’alcin per sobre de l’IPC, com actualment està succeint.

GIM, un exemple de convivència Els territoris ara estan poblats de veïnat amb molts orígens culturals, per aquest motiu el Jordi Giró destaca la importància “d’aprendre i formar-nos en aquesta realitat perquè ningú hi sigui exclòs”. Amb aquest objectiu va néixer GIM (Grups d’Interacció Multicultural), que des del 2004 s’ha desplegat a 19 barris de l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramanet, Reus, Rubí, Manresa, Viladecans, Igualada, Sant Just d’Esvern, Badalona, Cornellà, Badalona, Sant Boi de Llobregat, Vic, Sabadell i als barris de Sants i de la Sagrada Família de Barcelona. La Yolanda Soriano, tècnica dinamitzadora municipal, ens fa cinc cèntims d’aquest últim GIM, el de Sagrada Família, en funcionament des del 2008, on cada dijous es reuneixen mitja dotzena de persones (ocasionalment el doble), d’edats molt variades i amb una mescla de nacionalitats entre local i sudamericanes (de Perú Colòmbia i Xile, concretament). Les activitats que impulsen sempre estan orientades a la convivència, amb tallers, exposicions, obres de teatre, projeccions, xerrades i jocs, entre molts d’altres, destacant per exemple la IV edició ja de la Festa de la Diversitat.

27


VEUS EN DRAMA per Laura Contreras

Donant un vol pels escenaris

Déus a la cua de l’atur

Canteca de Macau serà un dels grups participants de l’espectacle inaugural del Festival. Abaix: la Metamorfosi de Kafka vista pels acròbates islandesos Vesturport

Sòfocles, Shakespeare, Xèkhov o Èsquil. Autors que no veurem gaire sovint a l’amfiteatre del Grec. I es que el Festival de teatre de Barcelona canvia de director i d’enfocament. Ramon Simó agafa les regnes d’un cavall que té menys pinso per menjar (el pressupost es redeuix en un 5% i queda en 3,5 milions d’euros), però no per això menys energia per cavalcar. El director tarragoní vol un Grec més popular, festiu i local. I sobretot més contemporani i més obert als barris i als ciutadans, molts dels quals no saben que hi ha un teatre a Montjuïc que cada estiu s’omple de moments inoblidables, soporífers o colpidors. Un teatre que té un sostre ple d’estels, escenografia de pedra i arbres, perfum de roses, murmuri de grills. Tot un segon espectacle per si el primer et deceb o t’avorreix. Un amfiteatre perfecte per veure clàssics que ara quedaran desplaçats per textos contemporanis i actuals. Però no t’amoïnis si no has vist mai una tragèdia al Grec. Jo imaginava que seria una experiència catàrtica però la veritat és que no em va commoure cap de les vistes en aquest fantàstic espai. Recordo una Fedra dirigida per Joan Ollé o una Medea amb Núria Espert que més que catarsi, em van provocar somnolència. Jo, sincerament, al Grec he viscut grans nits de dansa i música (Sutra, de Sidi Larbi Cherkaoui o Qawali Jondo, amb sufís paquistanesos i Miguel Poveda i Duquende), però no recordo obres que m’arrenquessin gaires ‘bravos’. Quedaran a la meva memòria i al meu cor alguns muntatges, clar, com ara Santa Joana dels excorxadors, d’Àlex Rigola o Inferno, de Romeo Castellucci.

28


‘Body Remix’ de la canadenca Marie Chouinard. Abaix: un moment de l’espectacle ‘Pedalejant cap al cel’

L’aposta de Simó és valenta, i fins que comencem el festival no podrem aplaudirla o esbroncar-la. Cal tastar els plats però, de moment, la carta és força suggerent. No us perdeu la companyia canadenca Marie Chouinard amb un espectacle de dansa on el ballarins ballen amb crosses i bastons. Reserveu-vos per a una metamorfosi kafkiana amb un Gregor Samsa acròbata ( dels islandesos Vesturport) o el DonGiovanni convertit en dona que ens proposa l’hongarès David Marton. I prepareu-vos per gaudir del clàssic de Calderón de la Barca, El gran teatro del mundo, sota la batuta de Calixto Bieito i Carles Santos. Aquesta, i les versions actuals d’Antígona que ha fet la companyia grega Motus, són les excepcions a un programa ple de comtemporaneïtat. Espero que els Déus no siguin massa cruels i ens castiguin per aquest ERE temporal que se’ls aplica. Potser algun dia tornen al teatre més bonic de Catalunya. El seu destí, en mans del poble.

*El Grec Festival de Barcelona 2012 se celebra de l’1 al 31 de juliol. L’espectacle inaugural serà el 30 de juny a l’avinguda Lluís Companys amb La Troba Kung-Fú, Canteca de Macao i la companyia belga Theather TOL. Més informació a: http:// grec.bcn.cat i al Facebook i Twitter.

29


RECICL-ART

Una oportunitat de crear coses noves, boniques, d’allò que ha perdut la seva funcionalitat prèvia

També els objectes tenen dret a una segona oportunitat Hi ha persones que creuen en el reciclatge i la reutilització més enllà dels contenidors de colors de les ciutats. Gent que veu en els materials i productes que acostumem a llençar, perquè estan malmesos o perquè simplement han passat de moda, una oportunitat per crear coses noves, amb finalitats artístiques o funcionals. Tutéate, els primers protagonistes d’aquesta secció, són capaços d’obtenir fins a 60.000 visites mensuals al seu web, i va in crescendo.

30


La Mireia Marcet, impulsora de Tutéate

Seguint aquesta filosofia, a principis de novembre del 2010 va néixer Tutéate, per inicitiva de la Mireia Marcet, qui explica que “feia temps compartia amb els amics enllaços d’Internet amb idees de disseny casolà i objectes o regals fets per un mateix”. Finalment, la Mireia va crear un blog per compartir aquestes troballes de la xarxa i va animar els seus amics i coneguts a buscar i realitzar creacions d’aquesta mena i a fotografiar-ne els resultats per poder compartir-los. Així mateix explica que “es considera part de l’equip de Tutéate a qualsevol d’aquests amics, com també a tots els nouvinguts que, tot i que no ens coneixem, mica en mica es van afegint i que, esporàdica o assíduament, s’animen a compartir dubtes, projectes (propis o trobats) i suggeriments”. Tutéate intenta recordar, a través d’idees i manuals diversos, la importància del dedicar temps a les petites coses i el bon resultat que això ens pot aportar. Segons la seva impulsora “tots ens trobem submergits en un estil de vida accelerat que no ens deixa ni parar a pensar i que no ens permet cuidar-nos com cal, ni a nosaltres ni al nostre entorn”. La Mireia recorda els beneficis de la papiroflèxia, en tant que aporta a qui la practica calma, paciència i perseverança i afegeix que “qualsevol pràctica o exercici manual que un faci, amb un objectiu que l’engresqui i li sembli útil, aporta una gran satisfacció i un important sentiment d’autorealització”. Cada vegada més gent entra al web http://www.tuteate.com/ i participa d’una manera o altra del projecte. Segons una estadística de Google Analytics, Tutéate rep 60.000 visites cada mes, que generen 400.000 pàgines d’articles vistos. A més, ja son 3.000 els amics de Facebook, dels quals alguns d’ells, segons explica la Mireia, “s’engresquen a plantejar-nos preguntes que, entre uns i altres, intentem resoldre”.

31


RECICL-ART

Canalobres i taules fetes amb palets de fusta

El tambor d’una rentadora convertit en una estufa d’exterior, una caseta pel gos, una llum de disseny...

Els resultats del reciclatge creatiu Què hi podem trobar a Tutéate? Doncs, per exemple, les pautes per convertir el tambor d’una rentadora, que ja hagi deixat de funcionar, en un tamboret, amb rodes o sense, en una caseta pel gos, en una estufa exterior, en un llum de disseny i fins i tot en una barbacoa. Entre les creacions preferides de la Mireia es troba el rellotge fet amb una roda de bicicleta, el llum creat amb una taula de skateboard que ja no es faci servir, el fanalet construït a base de culleretes de plàstic i un bonsai fet de bombons. Al web, que s’actualitza cada dia, també ens ensenyen coses tan curioses com els passos que cal seguir per transformar un tetra bick buit en un moneder d’allò més modern. A part del concepte anglosaxó DIY (Do-It-Yourself), que vol dir “fesho tu mateix”, el projecte valora les idees basades en la reutilització creativa dels recursos, donada la situació actual, on hem de mirar per l’economia i també per preservar el medi ambient. Aquesta manera d’aprofitar coses i materials que tots tenim per casa i que sovint no valorem és, segons la Mireia, el que més pot sorprendre el visitant del web i fer que es motivi per portar a terme alguna de les creacions proposades.

32


Llum flor de lotus feta amb culleretes de plàstic

Nova botiga de materials Ja està en ple rendiment la botiga on line de Tutéate, on es poden adquirir segells, agulles, gravats, fils i altres materials necessaris per fer les manualitats proposades a la web. La comanda es fa de manera ràpida i còmode, omplint un formulari, el pagament es pot fer a través de Paypal o targeta de crèdit i els materials es reben al domicili en un termini de 48-72 hores.

“tots ens trobem submergits en un estil de vida accelerat que no ens deixa ni parar a pensar i que no ens permet cuidar-nos com cal, ni a nosaltres ni al nostre entorn”

A més, aquesta iniciativa ens ve com anell al dit, ja que segons reflexiona la seva creadora “quan no hi ha temps però sí diners, la majoria de gent prefereix comprar-se les coses ja fetes, però quan no hi ha diners i pot haver-hi temps, com comença a succeir ara, que cada cop hi ha més gent a l’atur, fer objectes un mateix i, si pot ser, reutilitzant-ne d’altres, és una solució que cada cop es porta més”. Tutéate no només dóna consells útils de reutilització, sinó que desperta la creativitat dels seus seguidors, que participen fent arribar opinions mitjançant comentaris al blog i a través de les xarxes socials. A més, la Mireia recorda que “durant aquests mesos hem anat organitzant diversos concursos i hem aconseguit que, mica en mica, els tuteadors es vagin animant a enviar imatges dels seus projectes, fer-nos suggeriments o a plantejar-nos dubtes”. Reciclar objectes vells o en desús ens ajuda a estimular la imaginació, d’una manera econòmica i a l’abast de tothom. Reciclem, reutilitzem i ens sentim útils, alhora que generem menys residus.

Visita http://www.tuteate.com/ i desperta el teu pensament sostenible i creatiu

33


MÉS QUE PEDRES

Noves maneres de viatjar fugint de les convencions turístiques clàssiques

Treient-li partit al sofà de casa Ja qui viatja a la Xina, es fa una fotografia davant la gran muralla i torna dient que coneix el país; però en realitat no sap com són els seus habitants, ni com viuen, ni com pensen, i a més ha invertit tots els seus estalvis entre avions i allotjaments. Per a una altra tipologia de viatger, en canvi, el fet oriental esdevé tota una aventura de coneixement, no només del lloc en qüestió, sinó de la població, la llengua, les tradicions i la manera de viure. A més, aquest últim potser no disposa de tants diners com l’anterior, però recorre el món a través d’una iniciativa pionera: el Couchsurfing.

Hi ha llocs realment peculiars en els quals trobar un “sofà”, des de l’Antàrtida, amb 31 usuaris connectats, fins a les illes verges dels Estats Units, amb 83.

www.couchsurfing.org Pautes per ser un “couchsurfista” 1. Registrar-se al web 2. Introduir el destí que t’interessa 3. Seleccionar els perfils que t’interessa 4. Contactar amb ells a través del xat, correu electrònic i telèfon

34

Hi participen 246 països, més de 79.000 ciutats i s’hi parlen 330 idiomes.


La mitjana d’edat dels usuaris és de 25-29 anys i la majoria resideixen als Estats Units (el 20%) i a Anglaterra.

L’anglès és l’idioma de la majoria dels registrats (un 74%). També es parla el francès (un 20%), l’espanyol (un 17%) i l’alemany (un 16%).

El sistema accepta donacions. El 2009 l’organització va reunir 1,1 milions de dòlars (780.000 euros) gràcies a aquesta font d’ingressos.

La ciutat més visitada és París.

Els principals inversors van ser Pierre Omidyar, el creador d’eBay, i Matt Cohler, ex component de Facebook i LinkedIn.

El 2009 l’organització va recaptar 5,4 milions d’euros amb les inversions privades.

A tenir en compte: · L’allotjament es pot cercar utilitzant diferents paràmetres com l’edat, la ubicació, el gènere o el nivelll d’activitat. · El perfil d’usuari dóna molta informació i per més seguretat l’espai web té un sistema format per referències personals, amb comentaris d’altres usuaris, diversos nivells de verificació de dades i credencials. Tant l’hoste com l’amfitrió poden acceptar o no l’altra persona depenent de la confiança que els transmet. · Participació lliure i gratuïta (només es compensen depeses realitzades com els aliments consumits). La durada es consensua entre l’amfitrió i l’hoste. · Hi ha esdeveniments i reunions per assessorar aquells usuaris que s’inicien en l’hospitalitat online · Els “Ambaixadors” són voluntaris que promouen activament l’esperit del Couchsurfing, saludant els nous membres, resolent preguntes i realitzant tasques administratives.

35


Viatges per persones amb sentiment de connexió El testimoni de Thomas Asten

Explorar activament el món, saltar-se barreres, tant econòmiques com culturals, satisfer el desig natural de connectar amb altres persones, compartir experiències i obrir la ment a un espectre més ampli d’idees són algunes de les coses que permet aquesta manera de viatjar. El web http://www.couchsurfing.org proporciona eines d’orientació per l’explorador i esdevé un sistema que permet connectar persones d’una banda a l’altra del món d’una manera assequible, segura i senzilla. Més de 4 milions de persones de tot el món han viatjat seguint aquesta filosofia gràcies a aquest sistema d’hostatge en línia, que va ser creat el 2004 per un jove viatger d’Estats Units. En total són 252 els països que hi participen, amb més de 79.000 ciutats i 366 idiomes. A més, segons l’índex Alexa, la pàgina ocupa el lloc 1.700 pel que fa el trànsit a Internet.

Amb un sofà n’hi ha prou En termes generals, es tracta d’oferir “un sofà” a casa teva o de buscar-ne un a la ciutat que vols conèixer. Qui diu sofà diu llit o matalàs; el que importa és l’hostatge, que esdevé lliure de cap mena d’intercanvi econòmic, i la hospitalitat, que permet als viatgers i als propietaris un intercanvi cultural que esdevé sempre enriquidor. Amb això últim esta d’acord en Thomas Asten, un jove alemany de 31 anys, enginyer de sistemes, que actualment viu a Bogotà i que participa activament del Couchsurfing des de fa més de 4 anys. Tant implicat està que va fer de voluntari per transmetre la filosofia d’aquesta iniciativa arreu del món. Ell explica que durant aquest temps ha allotjat unes 150 persones al seu apartament situat a Bonn, a l’oest d’Alemanya, i que amb anterioritat o posteriorment n’ha visitat algunes als seus països d’origen. Ja que, segons diu, el Couchsurfing no funciona com un simple intercanvi de cases i no hi ha cap obligació d’hostatge. “Quan em vaig inscriure vaig començar a viatjar pels Estats Units i l’experiència va ser tant bona que en un mes de viatge només vaig dormir en hostals tres nits”, recorda en Thomas, que assegura que va ser allà quan va comprendre que “el Couchsurfing és molt més que estar-se en una casa, és fer amistat amb persones molt dispars, amb diferents nivells d’educació, de diverses cultures i que tenen diferents metes a la vida”. A més, afirma que l’experiència ajuda a conèixer-se un mateix i a ser més tolerant amb la resta. En el seu cas, a més, ha estat l’eina perfecta per aprendre idiomes, “l’any passat viatjava per l’Amèrica Llatina i vaig buscar gent per hostatjar-me que no parlés ni l’alemany ni l’anglès, només l’espanyol, i la veritat és que m’ha anat molt bé i puc dir que em defenso amb l’idioma gràcies a aquest viatge”. Recentment les firmes Benchmark i Omidyar Network han injectat 7,5 milions de dòlars a la societat, fet que, segons el voluntari “no canviarà l’esperit altruista de l’organització i representarà canvis positius pels usuaris, perquè amb aquest capital la organització podrà contractar més treballadors per millorar el web”.

36


veu gruixuda per Natalia Muñoz

Dia a dia dels nostres estimats més grans

Carmina Tiene 83 años, pero nadie lo diría cuando en las comidas familiares, entre fogones, habla de política y comenta el último artículo que ha leído en el periódico. En su día a día ¡no para! Es esa curiosidad innata y ese entusiasmo por no quedarse atrás lo que la hace especial. Hablo con ella desde su sofá, y aunque la conozco bien, hay algo que me sorprende: en sus ratos libres no ve culebrones, sino que se dedica a ¡hacer divisiones!

“Quizá fue esa maternidad tardía lo que la renovó por dentro y por fuera y le inyectó ese algo necesario para vivir la vida al máximo””

“Hago la prueba de multiplicar el dividendo por el divisor y le añado el cociente”, me explica entre risas. Recordar las matemáticas es una manera como otra de mantener la mente en forma; pero a parte, Carmina lee el periódico cada día, devora libros y participa en una tertulia de mujeres, los lunes por la tarde, en el Casal de la Dona de Montcada i Reixac, su pueblo. Allí meriendan y hablan de todo. Cuenta que “El otro día una de las mujeres nos preguntó si sabíamos de dónde venía la expresión la quinta forca, que se usa para referirse a algo que está muy lejos; nos explicó que viene de que en la Barcelona antigua había 5 horcas para ejecutar a los condenados y que la quinta estaba muy alejada…; entonces yo comenté que en Castilla están los Royos de Justicia, algunos con un gran valor arquitectónico, donde ataban a los condenados para hacerles un escarnio público… y ya tuvimos tema para rato…”. Pensando en mi porvenir, le pregunto si hay algún secreto para llegar a su edad tan llena de vida. “Algo de responsabilidad tendrán los genes y luego es cuestión de moverse”, me confiesa, y está claro que ella eso de moverse lo tiene por la mano… Cada día, después de hacer las faenas de casa y los recados, si hace buen tiempo anda media hora por la ribera del Besós; dos días por semana practica taichí y los lunes acaba la jornada con una clase llamada “gimnasia del cuerpo y de la mente”. ¿Cómo se ejercitan

cuerpo y mente a la vez?, me pregunto. “Si por ejemplo hacemos 7 movimientos éstos van numerados y el profesor dice: el ejercicio 1, el 4… y nos tenemos que acordar de cual es cada uno”, me cuenta con gran entusiasmo. El mismo entusiasmo que, si hubiera tenido la oportunidad, hubiera empleado para el estudio, su gran asignatura pendiente. Cuenta, con algo de pena, que al salir del colegio con 15 años y trasladarse de su Palencia natal a Montcada i Reixac, el sueldo de su padre, que era ferroviario, no daba para pagarles a su hermana Lucía y a ella una academia y que en vez de que trabajaran en una fábrica, éste prefirió que aprendieran un oficio y las llevó a un sastre conocido de Barcelona para que les enseñara... “Coser es lo que hice hasta que me casé, con 26 años”. Casada con Antonio Hernández, natural de Murcia y que también emigró a Montcada i Reixac muy joven. Se han complementado siempre; a mis ojos una pareja ideal: ella hace y él deja hacer, que no es fácil tampoco. Últimamente ella le regaña cuando empieza a recitar las mismas rimas de siempre, aquellas que los nietos sabemos de memoria. Tiene 3 hijos: Mari Carmen, Rosabel y Sergio, que llegó cuando nadie lo esperaba, ¡cuando ella rondaba los 50! Quizás fue esa maternidad tardía lo que la renovó por dentro y por fuera y le inyectó ese algo necesario para vivir la vida al máximo. 37


neguit per David Sáez

L’engranatge perfecte sobre el que s’articula el dia a dia d’una família pot quedar irremeiablement malmès quan una dent fa anar malament la resta... Llavors ve el neguit.

Neguit.

Primer

Avui l’Elisenda no anirà a l’escola. Ha passat molt mala nit i s’ha llevat amb febre. Li fa mal la gola, sobretot quan empassa. El Pare li ha demanat que obrís bé la boca, i armat amb una cullereta i una llanterna, ha fet un cop d’ull a la seva faringe i hi ha trobat tot de puntets blancs. El Pare no és pas metge, però els símptomes de l’Elisenda i el resultat de la inspecció ocular deixen poc marge als dubtes. Es tracta d’unes angines com una casa de pagès. El protocol, quan l’Elisenda o qualsevol dels seus germans es posen malalts, està perfectament establert i tots a casa se’l saben de memòria. Des del llit l’Elisenda no ho pot sentir, però sap del cert que ara mateix el Pare estarà fent dues trucades. Una als avis, per avisar-los que en qüestió de mitja hora tindran a casa una pacient de qui fer-se càrrec, i els avis, això l’Elisenda també ho sap del cert, estaran encantats. L’altra trucada serà a la Mare, per dir-li que aquesta tarda no vagi a buscar-la a bàsquet i que, per contra, miri d’organitzar-se per passar per casa els seus pares, que l’Elisenda està malata i passarà el dia allà. A la Clara i a l’Hèctor, la notícia de les angines de sa germana no els entristeix gens. Més aviat al contrari. Tots dos saben, com a bons coneixedors del protocol, que això vol dir que el Pare s’endurà l’Elisenda a casa els avis i que per tant no els podrà acompanyar a l’escola. Hi aniran doncs amb la Cati, que deu estar a punt a punt d’arribar, i a la Cati sempre la convencen fàcilment perquè els compri a cadascun un croissant de xocolata a la granja de davant de l’escola. No hi fa res que a casa ja s’hagin pres la llet, ni que portin ben embolicat a la motxilla l’entrepà per esmorzar a l’hora del pati. Ells li diuen que s’han quedat amb una mica de gana i la Cati no s’hi pot resistir. El que ells no saben és que el croissant de xocolata també forma part del protocol. És un acord que van prendre els pares per compensar una mica l’enveja que senten els seus dos fills que han d’anar a l’escola quan un dels tres està malalt. Enveja no tant de saltar-se un dia d’escola, perquè de fet a l’escola s’ho passen força bé, sinó de l’immens benestar que representa gaudir en exclusiva i durant el dia sencer de totes les atencions dels avis. I és que casa els avis, d’això l’Elisenda, la Clara i l’Hèctor no en tenen cap dubte, és el millor hospital del món. Per tant, la Cati, més que estovar-se davant les demandes dels nanos, el que fa és complir estrictament amb les instruccions que li han donat. En qualsevol cas, ella també està encantada amb l’operació croissant perquè, fet i fet, davant dels nens és ella qui s’apunta el tanto. Per a ella, els dies que ha d’acompanyar els nens a l’escola tenen un altre punt a favor: que li passa el matí volant. Entre anar i venir de l’escola triga gairebé una hora sencera i per tant, quan torna a ser al pis, ja tan sols li queden tres horetes de feinejar. I sembla mentida com s’escurça el matí, només amb aquesta hora de diferència! És un quart de nou i el Pare ja ho té tot a punt. El protocol rutlla amb l’eficàcia habitual, i ja està tothom avisat. Els avis, com era d’esperar, feliços de tenir la nena a casa. La Mare, després d’una breu bateria de preguntes per assebentar-se de com es troba l’Eli38

“El Pare ja té feta la bossa amb les quatre coses de l’Elisenda que cal endur-se. Amb tot, hi ha quelcom que no acaba d’anar bé: la Cati ja hauria de ser aquí.”

senda, ha dit que tenia una reunió important a primera hora, però que cap a les deu podria escapar-se i passar-la a veure per casa els seus pares. El Pare ja té feta la bossa amb les quatre coses de l’Elisenda que cal endur-se. Amb tot, hi ha quelcom que no acaba d’anar bé: la Cati ja hauria de ser aquí. L’Elisenda mira d’estar atenta al soroll de la clau del pany de la porta de casa. Sap que un cop el senti, seguit de la veu aguda de la Cati desitjant un bon dia a tothom, haurà de llevar-se immediatament, fer un pipí, posar-se l’abric sobre el pijama i marxar de seguida. A casa els avis ja tindrà temps per rentar-se les dents i la cara, i també per esmorzar alguna cosa. El cas és que ara han de fer via, perquè amb ella malalta no poden pas agafar el metro, i amb el cotxe a aquella hora triguen un munt d’estona per culpa dels embussos i el Pare sempre pateix perquè fa tard a la feina. Però de moment l’únic que sent l’Elisenda són les protestes de l’Hèctor perquè vol posar-se els texans negres i no els troba per enlloc. Segurament deuen ser a casa la Mare. Això els passa constantment a tots tres, i tot i que ja hi estan acostumats, no deixa de fer-los molta ràbia cada vegada que s’hi troben. El Pare està inquiet. L’Elisenda se n’adona de seguida pel to que fa servir per dir-li al seu fill que es deixi estar de romanços i que es posi qualsevol dels pantalons nets que té a l’armari. Són vora dos quarts de nou i de la Cati, ni rastre. Els nervis del Pare es tensen per moments. En els darrers deu minuts ja ha trucat tres vegades al mòbil de la Cati, sempre amb el mateix resultat: la bústia de veu. Sap que és molt improbable que ara tingui més sort, però no pot estar-se de marcar novament el número. Res, li torna a saltar el maleït contestador. Del fons dels budells li neix un renec que puja per l’esòfag i clama per sortir amb contundència cap a l’exterior. Amb esforç, l’atura a temps i se l’empassa. Els seus fills s’estalvien així veure’l donant mostres explícites d’estar perdent el control de la situació, i això està molt bé, perquè per a un infant hi ha poques sensacions que li generin més intranquil·litat. Però els nens i les nenes són animals d’instints esmolats, i tot i que el Pare mira de controlar els nervis i no mostrar el seu estat d’ànim, a ells no els cal més que olorar l’ambient que es respira al seu voltant per adonar-se de com està de neguitós.


39


l’economia que m’agrada

Un repàs a les millors iniciatives de Responsabilitat Social

Responsabilitat Social

Si no jugues, ningú guanya Al món, tota persona es veu vigilada i controlada, ja sigui per institucions públiques (policia, sistema judicial, educació, sanitat, etc.) o per la pressió social, perquè existeixen uns estats que ho permeten i s’encarreguen de posar ordre. Què passaria si no hi hagués aquesta vigilància? Doncs és precisament el que passa en un món globalitzat on ja ningú pot vigilar o valorar el comportament de les grans corporacions empresarials, que actuen per sobre dels estats i en molts casos generen més diners (es diu que de les 100 economies més grans del món, 51 corresponen a empreses).

Bona relació amb la comunitat o entorn social · Relacions amb altres organitzacions Ex: col·laboració amb ONG o relació d’aquestes amb governs per la millora de la transparència i coordinació amb les necessitats reals de les comunitats.

Laboral

(des de l’òptica empresarial i del treballador): · Igualtat d’oportunitats · Conciliació de la vida professional amb la familiar i personal · Formació i aprofitament de la formació · Respecte als drets humans · Productivitat a la feina · Solidaritat amb la resta de la plantilla

F. Xavier Agulló, que signa aquest primer article, ha centrat la seva trajectòria en l’estudi i assessorament de la RS d’empreses i administracions

40

RS

Respecte al medi ambient

Gestió ètica · Codis deontològics · Transparència informativa (Ex: Llei de transparència, accés a la informació pública i bon Govern, que s’està tramitant actualment a nivell de país). · Sistemes de gestió (procediments que marquen com fer cada cosa correctament) · Actuació operativa responsable: qualitat, innovació, atenció de queixes i suggeriments, compra responsable, etc.

(activitats que...): · Minimitzin la contaminació i el canvi climàtic · Propiciïn l’estalvi energètic, el consum d’aigua i la gestió dels residus · Protegeixin la biodiversitat

A finals dels 80, amb la caiguda del mur de Berlín, es va donar el despertar d’un activisme social i individual, encara molt embrionari fins i tot a l’actualitat. Però el cert és que la por als boicots i la mala premsa que pogués afectar l’esdevenir als mercats financers va calar en les grans corporacions, que van començar a introduir pràctiques d’autoregulació, com la millora dels controls mediambientals, el respecte als drets humans dels seus proveïdors en països en desenvolupament o l’augment de la transparència. Així és com ha anat creixent el nombre d’organitzacions públiques o privades, lucratives o no lucratives, que han anat duent a terme pràctiques socialment responsables. En alguns casos és cert que només com a política de màrqueting, però en molts d’altres de for-


Connectats al voluntariat a través del mòbil El voluntariat és nodreix de les múltiples possibilitats que ofereix la xarxa gràcies a aplicacions com “+U”, creació de la marca Sony. L’empresa s’ha servit de la investigació de la plataforma “Open Planet Ideas”, que es va crear per posar en marxa una comunitat global en línia amb el repte de replantejar tecnologies per promoure el benestar social i mediambiental. Fruit d’aquesta cooperació, i desprès de la selecció de 400 idees, ha sorgit l’aplicació “+U”, ideada pel Paul Frigociut. És una aplicació per a dispositius mòbils de tipus Android que permet conèixer, accedir i compartir les possibilitats de voluntariat que estiguin en funcionament en una determinada àrea geogràfica i partint de diferents filtres, com la localitat, la data o la causa. De moment només està funcionant a Anglaterra, gràcies a l’associació de suport als joves YouthNet, però està disponible per a totes les organitzacions de voluntariat d’Europa i té la flexibilitat suficient com perquè cadascuna la pugui adaptar a les seves necessitats gràcies al seu codi obert, que Sony presenta a la web: https://github.com/youthnet. “U+” s’aprofita de la força de la xarxa social Facebook per acostar el voluntariat a tots els públics possibles i permet que els seus usuaris comparteixin actualitzacions sobre els projectes de voluntariat en els que han participat i puguin compartir amb els seus “amics” de la xarxa social perquè s’hi uneixin. Esperem que en breu alguna ONG del nostre país s’animi a traure el màxim profit de l’aplicació.

Oportunitats d’inserció a través del programa “Incorpora” de La Caixa “Tenir un treball digne és fonamental perquè cada persona pugui mirar amb esperança el seu futur”. Aquest és un dels lemes d’aquest programa, que fomenta la contractació de collectius en risc d’exclusió social o amb dificultats especials per accedir a un lloc de treball. Entre aquests col·lectius es troben les persones immigrants, els aturats de llarga durada, les persones amb discapacitat, les víctimes de la violència de gènere, els joves amb dificultats per trobar la primera feina i les persones que han estat a la presó. 44.000 persones han aconseguit una feina gràcies a aquest programa; 9.394 són persones joves, menors de 25 anys, i 4.808 són adults majors de 45 anys. En els darrers 5 anys el programa ha col·laborat amb 18.700 empreses i 284 entitats socials de tota Espanya. Gràcies a “Incorpora”, organitzacions que actuaven de manera aïllada ara compten amb una xarxa d’integració per treballar conjuntament. Una de les peces clau del programa és la figura del Tècnic d’Inserció Laboral. En total hi ha 581 a tot l’Estat i detecten les preferències de les empreses de cada zona amb l’objectiu de presentar els perfils que més s’ajustin segons les necessitats.

ma sincera i integral. Perquè, ben aplicada, la Responsabilitat Social (RS) proporciona a les organitzacions un marc de millora continuada, d’innovació i de comunicació amb els seus públics, que ajuden a caminar cap a l’excel·lència en una gestió eficient. Però res d’això no és d’utilitat si la ciutadania no és coresponsable amb les organitzacions i actors socials, perquè la RS és una eina molt poderosa de transformació social, però només en la mesura que tothom s’hi impliqui. No podem exigir res a la resta si no comencem per nosaltres i donem exemple. Malauradament moltes empreses, així com la majoria de la gent, només demanen, però no actuen. No hem de caure en l’extrem de pensar que és només la persona del costat la que té aspectes a millorar. Si assumim la coresponsabilitat, i l’exigim de la resta de persones i actors socials, tindrem l’oportunitat de generar un clima de confiança per al retorn de l’autèntica sobirania al poble. Ara mateix, a diferència d’anys enrere, la RS ha passat a formar part del discurs i estratègia de les petites i mitjanes empreses, i no només de les grans. Ha estat així perquè s’han vist, cada cop més, els avantatges en eficiència que genera el “fer les coses de forma responsable”, perquè, en definitiva, vol dir fer-les millor. Però, mentre les persones no valorem més la RS de les empreses, a través d’un consum responsable o no canviant de feina per uns pocs euros, elles tampoc no tindran prou incentius per millorar. Ha de ser un joc guanya-guanya.

41


veus sonades per Pere Traserra

L’escena musical d’aquí i d’allà és el substrat d’aquest racó ple de sonoritats

I algú et descobreix Ets a casa, en un racó tranquil i amb la guitarra preparada per enllestir una nova cançó, a punt per repassar les que has fet fa temps o endinsar-te en aquella versió de K’s Choice a la que sempre li canvies el final. La llum del sol et porta bons records i ganes de sortir al carrer per deixar que t’envaeixi del tot la claror. No penses en res. Toques quatre acords i cantes mentre decideixes, com si no hi hagués cap altre alternativa, que ha arribat el moment de mostrar el que fas als altres.

Pere Traserra / Un tal Pere. Blog: http://untalpere.blogspot.com/ Twitter: @1talpere Facebook: https://www.facebook.com/untalperesomriu PS: Aquest article ha estat escrit sota la influència de “Michael Kiwanuka - I’m Getting Ready”.

Camines envalentit per la novetat i amb un somriure gairebé perenne però et falta alguna cosa. Compagines com pots allò que cal fer i allò que vols fer. Hi ha una sensació estranya a l’ambient, com si estiguessis a punt d’adonar-te que t’has deixat les claus a casa. Concert a concert, enyores la seguretat del teu “Quiet little place”, del teu món fet a mida que s’ha fet més gran i has deixat de controlar. Però ara no et pots fer enrere,

42

tothom calla i es crea una expectació que encara no saps manegar. Potser escoltes massa en Damien Rice però somrius; sempre t’ha posat nerviós començar un concert. Sempre espanta fer un pas endavant. Amb el temps, continues fent recitals allà on vas començar, allà d’on mai t’has volgut acomiadar. Noms com Macondo, Astrolabi, Rick’s o Santutxo, t’evoquen records, cançons i gent amb qui compartir somnis de discos i camins. Al matí, el somriure de l’últim concert mitiga durant uns dies portar una doble vida; La de la música, les veus i melodies amb la d’administratiu carregós. La que vols fer i la que creus que has de fer. Has d’avançar i sortir de la teva habitació, ja ho has fet abans... de fora estant sembla prou evident. Descobreixes Michael Kiwanuka i les seves cançons “Home Again” i “I’m Getting Ready” semblen recordar-te quelcom que ja saps. Segueixes buscant un lloc on trobar-te a gust i ni et planteges que aquest indret tranquil és molt a prop. Escrius cançons buscant aquella senyal divina que et faci fer el pas. I acabes buscant qualsevol excusa per corroborar que has de fer un canvi tot i la por a fer-lo. Sense buscar-ho, la nova revista Mil Veus et proposa escriure la secció musical. Sembla que la balança comença a decantar-se definitivament. Arriba juny, i entre les teves mans hi ha la part d’un somni en que fas allò que vols, allò que et fa il·lusió.... i algú et descobreix. Poc a poc es confirmen les teves sospites, estàs canviant tal i com canvia el teu entorn. Només et falta creure’t que l’entorn, també depèn de tu. Has escrit el teu primer article, potser un xic personal, potser carrincló...però has fet el pas i animes a tots els altres, a fer el mateix. Algú, que et mira als ulls cada nit, et provoca un somriure quan et diu: “Ja estàs a casa.” Sona “Tiny Dancer” i comences a creure que canviar, caminar endavant, no tan sols és possible si no més necessari que mai. Descobreix-te, somriu i sigues benvingut o benvinguda a Mil Veus.


Glossari I’m Getting Ready: Acceptar el canvi que vindrà i canviar amb ell sembla més real mentre escoltes aquesta altre cançó del “Home Again” del Michael Kiwanuka.

Tiny Dancer: Feta a mida per formar part de la banda Sonora de “Almoust Famous”. Elton John interpretà la lletra de Bernie Taupin al 1971 per incloure aquesta cançó al seu quart àlbum “Madman Across the Water”.

Els locals Michael Kiwanuka

I algú et descobreix Els músics K’s Choice:

Grup Belga dels 90 recentment reagrupat que camina, amb la veu de Sarah Bettens, de la cançó d’autor al rock. http://www.kschoice.be/

Damien Rice: Catapultat a l’èxit per la banda sonora de Closer, és capaç de transformar la tristesa en bellesa. Recomanat per escoltar els dies plens de sol.

Macondo: Illa cultural al bell mig de Camp de l’Arpa, a Barcelona. Sentiment musical, cambrers amb personalitat i actuacions diàries. Astrolabi: Més de 14 anys eleven aquest petit local a una de les referències de BCN. Concerts i esdeveniments literaris omplen la nit de Gràcia. És prega silenci, hi ha algú actuant.... http://www.facebook.com/profile.php?id=1529668389

Rick’s: Bar de la Vila de Gràcia on els intèrprets compartien taula amb el públic. Lamentablement, no tots els llocs on ens hauríem pogut trobar resisteixen el pas del temps. Es troba a faltar dir allò de “Fem un Rick’s?

Santutxo: El somriure rebut des de la barra convidava cada dimarts a esdevenir part del concert. La fusta, que encara avui l’aguanta, ja no ressona amb les cançons però segueix impregnada del seu record. https://www.facebook.com/santutxo

http://www.damienrice.com/

Michael Kiwanuka: Descobriment soul del 2012. Visita França, Suïssa, Alemanya, Noruega, Holanda. Belgica i Anglaterra en la gira del seu disc “Home again”. Ens tocarà esperar per gaudir-ne en directe http://michaelkiwanuka.com/

Les cançons Quiet little place: Petita joia de K’s Choice ideal per descobrir els acords oberts i fixar-se com pot guanyar una cançó amb una segona veu. Home Again:

Veure la meta d’allò que havies estat buscant és aparentment senzill mentre escoltes Michael Kiwanuka desgranar aquesta cançó. La trobareu al disc “Homa Again” editat al Març de 2012.

K’s Choice

43


veu fina

Xoc d’universos: la sortida airada dels menuts de la casa davant dels nostres interrogants

Entrevista a Maria, de 6 anys “Xerrar sembla molt avorrit, sobretot amb gent que no coneixes�

44


La Maria ho té clar, jugar amb els seus amics, com per exemple amb el Martí quan es dediquen a triar adhesius per enganxar-los a la seva llibreta és una de les millors coses que hi ha al món. No entén perquè els grans senten tan delit per xerrar, i més amb gent que gairebé no coneixes de res. Per lo demés ja li està bé el món tal com és, li amoïna sobretot els avisos de perill, d’una zona amb esllavissaments, amb animals salvatges... aleshores cal parar atenció.

Presentació Els teus plats favorits L’arrós bullit, me’l prendria fins i tot quan no estigués malalta. Però si m’ho penso bé... el meu menjar favorit és la pastanaga i la beguda que més m’agrada, el gazpacho. Els teus dibuixos animats favorits Els Pingüins de Madagascar, són molt txulos, a tothom li agrada (a tots els de la classe) i a més de vegades fan riure. Uns altres dibuixos que m’agraden molt són l’Scooby Doo, sempre tenen misteris però tot resulten personatges que es disfressen. Per això no pot fer por i això t’estalvia malsons. L’assignatura favorita Castellano, m’agrada molt l’idioma i no costa res d’escriure (no com català!). També m’agrada molt Religió, perquè parlen de coses de Jesús i de Déu, parlen de la Naturalesa... La naturalesa no contamina! Això és molt important, eh. A més, a religió ens posen de premi vídeos, com per exemple un mossén que anava a jugar a bàsquet i de lo avorrit que estava acabava caient adormit (riu). Així no pots parlar amb Déu! Què fas amb els teus millors amics? Amb el Martí juguem a enganxar pegatines a les llibretes. Les triem junts i les anem enganxant, hem de veure quines escollim... M’encanta. Amb la Núria el que més m’agrada és que fa moltes abraçades. I amb la Lin... bé, ella és molt espavilada, fa las coses molt bé, les feines del col·le i tot això. M’agrada. Què vols fer de gran? Treballaré al Zoo, faré de guia pels visitants. Què no vols deixar de fer quan siguis gran? Voldré ballar sempre, bé si m’ho permet el cos, almenys fins que sigui una àvia gran.

Petit Vs gran Què és el més avorrit de ser petit? Tota l’estona t’estan dient el que has de fer. El més avorrit de ser gran? Jo no ho sé! Encara no sóc gran! Xerrar sembla molt avorrit, es passen molta estona xerrant... i fins i tot amb gent que no coneixes! Et preocupa res de com està el món, del que diuen les notícies....? Jo que sé! A mi el que m’amoïna es quan avisen d’un perill amb senyals, perill de relliscar per un lloc, d’animals salvatges! Què faries tu si manessis al col·le? M’agradaria que es pogués anar a fer pipi i a beure aigua no tan ràpid, ara gairebé no ens deixen. I si manessis a Espanya? A mi ja em sembla bé com està tot, jo no ho faria millor. No t’agradaria manar molt, manar els demés? No, no m’agrada molt, manaria normal, sense passar-se. Molt bé, em vols preguntar res sobre els grans? Per què xerreu tant vosaltres? Ostres! Aquí m’has caçat... deu ser perquè ens agrada força.

45


llaura en lloc de lleure

Una invitació a exercir tasques de voluntariat en el temps lliure

Estiu a l’Àfrica amb sabor a colònies Alba Guasch: 21 anys. De Begues. Estudiant d’Enginyeria Industrial a l’ETSEIB de la UPC i de piano al Conservatori del Liceu. Molt oberta i activa. El seu regal de reis perfecte serien els dies de 48 hores! El mes viscut al camp de Ndu, un poble de la regió de Kumbo a Camerun, l’ha convertit en una persona bastant crítica.

Les dues van conèixer el que es feia als Camps de Solidaritat de Setem a través d’amics i coneguts que ja hi havien participat. La inquietud de l’Alba la va portar a interessar-se pel viatge massa aviat, quan encara li faltaven dos anys per arribar al mínim de 21 que exigeix l’ONG. Dos anys desprès, l’agost del 2011 va poder fer realitat el seu somni.

46

Anna Tomàs: 28 anys. Mollerussa. Llicenciada en Enginyeria Tècnica de Sistemes de Telecomunicacions. Es prepara per ser professora de secundària, la seva veritable vocació. Inquieta de mena, forma part de l’associació Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. Aquest agost farà de voluntària en el Camp de Bafang, a Camerun.

L’elecció del destí es troba a mig camí entre les motivacions de l’aspirant i el Consell de Setem, que vetlla perquè el voluntari encaixi bé amb l’activitat que s’hi farà i el grup que hi va. “En un principi m’era igual el lloc, però quan em van explicar que les activitats del Camp de Ndu eren totes en contacte amb nens va ser amor a primera vista”, recorda l’Alba. A l’Anna també li han adjudicat la primera opció, el Camp de Bafang. “He tingut molta sort perquè volia anar a l’Àfrica a l’agost i m’agrada que la llengua vehicular sigui el francès”, explica. Ella està fent el curs de formació i sensibilització previ, de tres dissabtes i un cap de setmana de convivència amb el grup que viatjarà al seu mateix destí. Per l’Alba, el curs va ser molt útil “per començar a veure les coses de manera diferent i ser conscient que des de casa nostra hi ha molta feina a fer”, explica. El més interessant, per a ella, va ser la trobada “Vents del Sud”, posterior al viatge, on va poder compartir l’experiència viscuda amb tota la gent que havia participat dels Camps de Solidaritat aquell mateix estiu.

Enterrant els prejudicis En el seu grup eren 9 noies i un coordinador, i es van dedicar a fer activitats pels nens de l’escola de Ndu. Explica que, al contrari del que molta gent pensa, els nens d’allà van tot l’any a l’escola i com que a l’agost


Per saber-ne més fan vacances, i tot i així venien perquè el grup de voluntaris l’obrien, van intentar fer classes més alternatives, d’esport, d’informàtica, etc. “Una tarda vam fer una xerrada sobre el desenvolupament de la dona i una altra de primers auxilis, aprofitant que una de les noies era estudiant de medicina”, recorda. Els caps de setmana, que els tenien lliures, aprofitaven per fer turisme i conèixer la regió. L’Anna viatjarà en companyia d’una amiga que ella mateixa ha engrescat. Setem ha tingut en compte les seves motivacions, ja que al Camp de Bafang desenvoluparà la seva especialitat d’educació en el lleure. L’Alba va viure amb una família de Ndu, juntament amb la Maria, una altra companya de viatge, i assegura que els troba molt a faltar, encara que sovint parlen per telèfon o es comuniquen per correu electrònic. Reflexionant sobre la seva experiència, només té paraules bones, ja que assegura que li va servir per acabar amb alguns prejudicis i fer-los passar a la gent del seu voltant, com el pensament de què a l’Àfrica es passa gana. “Evidentment que passa en alguns llocs, però no tot el continent és igual; a casa nostra ens feien menjar una quantitat de plats que no menjaríem ni aquí i que estaven boníssims”, recorda.

Setem

Sabática

Organització no governamental de solidaritat internacional, independent i participativa. Juntament amb orga-

Empresa de promoció de programes de treball, voluntariat i formació en tot el món. Configura propostes personalitzades

nitzacions del Sud, pretén sensibilitzar la nostra societat de les desigualtats Nord-Sud. http://www.setem.org/site/

en funció dels desitjos, recursos i temps disponible de cada persona. Possibilita viure una experiència única a l’estranger, que permeti als participants créixer i enriquir-se com a persones, amb el coneixement de noves cultures. Col·labora amb les ONG’s més prestigioses. http://www.sabatica.org/

cat/federacion Contacte: T 93 441 53 35. catalunya@setem.org Activitat destacada: Camps de Solidaritat en 30 països del sud. Formació prèvia que culmina amb una experiència en un país del Sud. Ajudes de finançament pels voluntaris: Es venen productes de Comerç Just a través de la cooperativa Alternativa 3 i el Carnet Jove costeja el viatge a 10 voluntaris escollits per Setem i l’Agència Catalana de Joventut. Participació: 4.700 joves catalans i més de 7.000 de tot l’Estat. Requisits de participació: • Tenir més de 21 anys. • Participació en el curs de formació i sensibilització previ “Apropar-se al sud” (de tres dissabtes i un cap de setmana de convivència amb el grup que viatjarà al mateix destí). • Assistència a la trobada posterior al viatge “Vents del Sud”, per compartir el que s’ha après amb la resta de participants. • Assumir les despeses econòmiques del viatge (entre 1.000 i 2.000 euros depenent del destí). • Assumir la quota de soci de l’ONG (de 33 euros al trimestre) almenys durant un any.

Contacte: T 902 107 302. contacta@sabatica.org Requisits de participació: • Tenir de 18 a 70 anys (alguns projectes tenen edat màxima) • Estar en bona forma física i tenir bona salut • Tenir capacitat d’adaptació i integració i ser responsable • Nivell mig de l’idioma del destí (excepte si ja s’està fent un curs).

Webs relacionades d’interès CC ONG Ayuda al desarroyo: http://www.ccong.es/ AFS Intercultura España: http://www.afs-intercultura.org/ Global Life Experience: http://www.globalifexperience.com/ web/es/index.htm Asociación Generaciones por los Campamentos de trabajo Internacionales (Marruecos): http://www.agci.org.ma/Espanol.htm

Contradiccions internes D’altra banda, va experimentar en primera persona les desigualtats que hi ha entre la seva i la nostra manera de viure; fet que li va fer aflorar sentiments contradictoris: “vaig sentit impotència, per no poder canviar el món, ràbia de pensar que s’hagi pogut arribar a aquestes desigualtats, una mica de culpabilitat al pensar que jo tornaria a casa meva i ells continuarien igual, orgull al veure que per molt difícil que els hi posem tiren endavant i alegria de veure que, tot i això, són més feliços que nosaltres”. Assegura que tots aquests sentiments han quedat en nostàlgia i tristesa, “per no saber si tornaré a veure la meva mare, el meu pare i els meus germans del Camerun, al pensar en les tardes de pluja sota el porxo de l’església jugant a futbol, al recordar la

persona que vaig ser el mes que vaig viure allà, lluny de totes les coses superficials de les que ara torno a dependre, això si, menys que abans”. Afirma, també, que part de la ràbia i la impotència que va sentir allà s’han transformat, ara, en ganes de fer coses per a posar el seu gra de sorra i actuar amb coherència amb el món que li agradaria. A nivell pràctic, diu que tot això es tradueix en accions com apostar per la banca ètica, evitar comprar coses innecessàries i informar-se prèviament d’on vénen i en quines condicions estan fetes.

“Els millors diners invertits de la meva vida” Setem coordina els Camps de Solidaritat i proporciona totes les eines necessàries per

conèixer la realitat social del destí, però les despeses del viatge són costejades, integrament, pels propis voluntaris. És per motius econòmics que l’Alba no tornarà a marxar aquest any, no per falta de ganes. En total va invertir en el viatge uns 1.500 euros, 1.000 del bitllet, 250 per les despeses de manutenció de la família i uns altres 250 per la formació de l’ONG i la quota de soci. L’Alba explica que la gent se sorprèn quan explica que s’ho va haver de pagar tot ella, però diu que ella ho troba normal, ja que si no, més que un voluntariat es podria entendre com unes mitges vacances pagades. “Jo vaig sacrificar forces coses per poder marxar, però han sigut els diners millor invertits de la meva vida”, confessa.

47


coraltura

Moviments i tendències corals/culturals que ens criden l’atenció

El meu projecte és possible! Uns personatges molt ben trobats

“Pardillos”

De la televisió a la tinta impresa. Els personatges de la mítica sèrie “Perdidos” són seguits i parodiats per una curta saga de còmics titulats “Pardillos”, obra del jove dibuixat madrileny Carlos Azaustre, “Aza”. El maig del 2007 va crear el primer còmic, inspirat en la primera temporada de la sèrie, i el va difondre a través d’un blog a Internet. El projecte va tenir bona acceptació i l’any següent, desprès de picar a la porta de diverses editorials sense èxit, va decidir editar ell mateix el còmic en paper amb l’ajuda econòmica de la seva mare. La difusió a través de la xarxa va fer que el 2009 “Pardillos” aconseguís el reconeixement de “millor còmic on line” a l’Expocomic de Madrid. Els beneficis obtinguts van ajudar al dibuixant a finançar el llançament en paper dels números 2,3,4 i 5. El creador de “Pardillos” va confiar en la plataforma de Crowdfunding Verkami per costejar les despeses d’impremta del sisè i últim número de la saga. En només 48 hores, el projecte va assolir el 100% del pressupost de 1.600 euros que necessitava; en total va recaptar 2.500 euros i es va poder imprimir a temps de ser estrenat a l’últim Saló del Còmic de Barcelona, celebrat el primer cap de setmana de maig. Demanava: 1.600 euros Ha aconseguit: 2.572 euros Aportacions: des d’1 euro fins a 100 Mecenes: 185 persones

48


L’altra Barcelona truca la porta de TV3

“No Res”

Crowdfunding: mecenes on line

Hi ha molts projectes que recorren al sistema del microfinançament, però hi ha alguns que realment hi pertanyen, perquè comparteixen els seus mateixos valors de “difusió lliure”. Aquest és el cas del documental “No Res”, obra de la productora independent Metromuster, que recrea la història dels últims dies de la Colònia Castells, representant d’aquella “altra Barcelona” que va quedar en un segon pla pels grans plans urbanístics, però que transmet l’essència humana de la capital catalana. Aquest documental, que intenta entrar en el dia a dia de petites comunitats condemnades a mort pel sistema globalitzat, va confiar en la mobilització de la comunitat on line de Verkami i va aconseguir 2.119 euros de finançament. A més, Xavi Artigas, el seu director, ha aconseguit que sigui el primer documental Creative Commons produït per TV3. Es va estrenar el passat 13 de maig al MACBA, en el marc del Festival Barcelona Creative Commons.

La màgica força d’Internet ha propiciat que una cosa tant antiga com les donacions esdevingui un valorat sistema de finançament per a persones amb una idea creativa i molta empenta. Crowdfunding és el terme anglès que serveix per designar aquest fenomen, que va sorgir de la indústria musical britànica, quan el 1997 el grup de rock Marillion va finançar la seva gira amb els 60.000 dòlars que van donar els seus seguidors americans a través d’una campanya on line. El 2008, a Nova York, va néixer Kickstarter, la primera plataforma web de projectes creatius, majoritàriament en fase embrionària, que sol·liciten contribucions voluntàries per aconseguir una fita econòmica determinada en un temps limitat. Durant aquests anys, aquesta pàgina de mecenatge on line ha anunciat més d’11.000 projectes, recaptant uns 100 milions de dòlars, i ha aconseguit que el 46% de les iniciatives es realitzin. Iniciatives com la del videojoc “Double Fine Adventure”, de Tim Schaffer, qui va batre tots els records i va aconseguir a través d’aquesta plataforma 3 milions de dòlars. En un primer moment el creador demanava 400.000 dòlars i en només un dia va recaptar -ne un milió gràcies a tots els mecenes on line.

Demanava: 2.000 euros Ha aconseguit: 2.119 euros Aportacions: des de 8 euros fins a 100 Mecenes: 77 persones

49


Ben a prop d’aquí, Verkami A casa nostra tot just comença a despertar la cultura del microfinançament de projectes, co-creativa i horitzontal, que evoluciona amb les eines de difusió que dóna la xarxa. El desembre del 2010 va néixer Verkami, una iniciativa familiar de Mataró, inspirada en Kickstarter, que en poc més d’un any de vida ha aconseguit finançar més de 320 projectes amb les aportacions d’uns 36.000 mecenes particulars que han donat al voltant d’1.300.000 euros. Pels creadors, aquestes plataformes esdevenen una alternativa de finançament dels seus projectes i a la vegada són útils per determinar si aquests tenen una acceptació global per part del públic i si, per tant, val la pena o no tirar-los endavant, mentre conserven el 100% dels drets d’autor. Els usuaris que fan les aportacions es converteixen en petits mecenes dels projectes i com a compensació gaudeixen d’uns beneficis que depenen de cada iniciativa i de la quantitat econòmica que inverteixin. Per posar un exemple, i seguint amb el cas de “Pardillos”, els usuaris van col·laborar aportant des d’1 euro, amb el que han aconseguit que el seu nom aparegui al llistat de crèdits d’agraïment del còmic, fins a 60 euros, amb els que, a més d’aparèixer als crèdits, han rebut una pàgina del còmic original, una samarreta i un còmic signat per l’autor.

Al capdavant de Verkami està en Joan i el seus fills Adrià i Jonàs

Qualsevol projecte té cabuda en aquestes plataformes, des d’iniciatives artístiques fins a projectes més comercials. Només cal fixar uns objectius econòmics i descriure el projecte amb detall per començar a obtenir els diners necessaris per tirar endavant. A Verkami els creadors disposen de 40 dies per obtenir el finançament desitjat, que és fixat per ells mateixos i funciona seguint la màxima del “tot o res”, és a dir que només obtenen els diners si aconsegueixen l’objectiu en aquest termini. Si s’arriba a l’objectiu de finançament abans d’acabar el termini els creadors segueixen reben les aportacions fins acabar els 40 dies. El Joan i els seus dos fills, Adrià i Jonàs, creadors de la web, esperen que el creixement de Verkami segueixi com fins ara i expressen el seu desig de què “el finançament col· lectiu sigui cada vegada més conegut i es consolidi com una alternativa a la producció i al consum cultural alternatiu”.

el “Compartir dóna Gustet”, impulsor del Primer Festival de Crowdfunding que es va celebrar al Centre d’Arts Santa Mònica el passat 5 de febrer. Aquest grup de creatius hiperactius treballa ara en el projecte cinematogràfic Arròs Movie, un espectacle multidisciplinar que ens parla de noves formes de fer cultura i comunitat i que s’està finançant a través de l’organització de festes populars i concursos que sortegen paelles. El fenomen del “finançament en massa” defensa un principi fonamental: el dret que té la cultura minoritària d’existir i de tirar endavant projectes, amb mètodes propis i el suport d’un públic incondicional, que permetin als seus creadors no haver de seguir els designis de l’stablishment cultural. Alhora canvia la postura del consumidor, que passa de ser un simple espectador a ser participant seguint el principi de “jo recolzo, jo difonc”.

Jo recolzo, jo difonc Altres plataformes de Crowdfunding són La Butaca Escarlata, on a més de finançament els usuaris poden afegir ofertes de feina o col·laboració de projectes i obrir subhastes, i Goteo, que afegeix al model monetari la possibilitat d’obtenir ajudes o col·laboracions voluntàries per a la creació de bens d’ús comú. Darrera d’aquest model de finançament on line, a prop nostra trobem col·lectius com

50

Webs d’interès: La Butaca Escarlata: https://sites.google.com/site/labutacaescarlata/ Goteo: http://www.goteo.org/ Lanzanos: http://www.lanzanos.com/ Compartir dóna gustet: http://compartirdonagustet. net/ Ivnus: http://www.ivnus.es/ Fandyu: http://www.fandyu.com/proyectos Amb la col·laboració de Flora Bacquelaine (http://culturafractal.blogspot.com.es/)


El Rebost

apostes gastronòmiques per a morros (i caps) fins

Bioamportell

Verdura sana, del temps, fresca Bioamportell és una iniciatva especial, feta des de la terra i amb tot el carinyo cap els productes naturals. Cultiva i ofereix verdura del temps al poble de Benissanet, a la Ribera de l’Ebre, en terra de llims. Els seus principals ingredients són el cor, l’adob biològic i l’aigua de pou. Els seus productes es poden consultar i demanar a través del seu web, es preparen cistelles a domicili. http:// bioamportell.blogspot.com

Xolis d’Adons

Un embotit únic

Adons és un petit poble pirenenc de l’Alta Ribagorça situat a 1.400 metres per sobre del nivell del mar. Acull Xolis d’Adons – Casa Ramon, la producció més artesana del Xolis, l’embotit típic d’aquesta comarca. Amb la voluntat de recuperar l’art autòcton de l’elaboració artesana de la carn de porc, la Marta treballa la producció artesana i l’assecatge 100% natural de l’embotit. A banda del Xolis, també ofereixen altres delícies com ara la secallona, els patés de trufa, campanya i festucs, i el xoriç vermell. www.xolisdadons.com

Hotdoks®

Fast food de salsitxes ecològiques Trencant motllos, ha aparegut recentment a Barcelona per oferir salsitxes amb carn ecològica certificada. Amb uns paràmetres d’exigencia prou considerables, els Hotdoks Fast Casual Concept garanteixen entre la seva oferta productes sense gluten, aptes per a vegetarians, baixos en calories, a més de les receptes tradicionals i autòctones. La idea de negoci neix del jove empresari Eduard Gràcia i l’empresa familiar Grupo Electrogen. Després d’uns anys de gestació i aprofitant el buit de mercat existent en aquest segment, el 2006 van obrir el primer local al barri de Sants. En l’actualitat disposen de tres establiments repartits per la ciutat comtal.. Establiments: c. Sants, 236 (Barcelona) Pg Fabra i Puig, 33 (Barcelona) c. Sants, 126 (Barcelona) 51


veus en exposició per Oscar Gamell

Una mirada a galeries, exposicions i d’altres iniciatives artístiques del nostre entorn

La Manchester del think tank El Barri del Poblenou de Barcelona havia estat conegut en el passat com la Manchester catalana per la densitat de fàbriques, sobretot tèxtils, que albergava. I n’ha quedat el llegat de ser considerat el més històric barri obrer de Barcelona. Als anys 80 semblava que havia entrat en una irremeiable decadència i quedava com a terra de ningú en un món que iniciava el seu camí vers la globalització. Però aquest famós barri va començar un camí nou que el duria a ser un dels més modificats, reurbanitzats i reconceptualitzats de la Barcelona moderna d’ençà de la cita olímpica.

L’any 1989 obria les portes la Fundació Espai Poblenou, dirigida per Gloria Moure i promoguda per la Galeria Joan Prats, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Inaugurada amb una exposició de l’artista grec Jannis Kounellis, va tancar l’any 1995. Un espai atípic fins aquell moment que va ser instal·lat en una antiga fàbrica de ciment i que va albergar exposicions d’artistes de reconegut prestigi internacional com Jan Dibbets, Mario Merz, Ulrich Rückriem, John Cage, Richard Long, Sigmar Polke, Bruce Nauman, Rebecca Horn, Christian Boltanski, o Rodney Graham. En un moment en que Barcelona no comptava encara amb un autèntic museu d’art contemporani, el futur MACBA, la Fundació Espai Poblenou es va convertir en el pols dels caps de cartell de l’art contemporani occidental a Barcelona, una autèntica White Chapel en el cor del vell barri obrer. Al mateix temps que això succeïa, a poca distància, la ciutat de Barcelona s’obria al mar, a partir d’aquella antiga costa fabril del Poblenou, construint la flamant Vila Olímpica, el nou barri marítim tan temps cobejat. Barcelona iniciava el camí cap a la nova industria del segle XXI, la industria de serveis i continguts culturals. I així, en el tombar de segle, el repensat barri obrer esdevenia de nou projecte i referent del repte multimèdia que Barcelona va anomenar 22@. El 2007 l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa el programa Fàbriques de Creació per tal d’incrementar els equipaments culturals de la ciutat destinats a donar suport a la

1. Quadrat 9: www.quadrat9.com 2. Espai Cultural la Fundició del Poblenou: www.lafundiciodelpoblenou.com 3. Antoni Yranzo Estudi: www.antoniyranzo.com 4. Laboratori Symbolon: www.symbolab.org 10

5. JISER Reflexions Mediterrànies: www.jiser.org 6. Hangar: www.hangar.org 7. La Escocesa - Associació d’idees M: www.laescocesa.org

14

9

23 ?

8. Centre cívic Can Felipa: www.bcn.cat/canfelipa 9. Niu: espai artístic contemporani: www.niubcn.com 10. Can Framis - Fundació Vila Casas: www.fundaciovilacasas.com

?

2 16

15 18

11. The Private Space: www.theprivatespacebcn.com 12. Espai Ubú: www.espaiubu.com 13. Fundació Palo Alto: www.paloaltobcn.org 14. Art & Design Barcelona: www.artdesignbcn.blogspot.com 15. Escola Bau: www.baued.es 16. Ulls Blau: www.ullsblaus.com 17. Eme Cuadrado: www.emecuadrado.es

52

11 1


creació i la producció cultural. I ben recentment, s’ha presentat el web del Mapa Creatiu del Poblenou (http://mapacreatiupn.org), un espai virtual que recull i presenta les diferents entitats i col·lectius que treballen al Poblenou per a la difusió i producció de les arts plàstiques i visuals contemporànies. Si mirem el web podrem constatar que la quantitat d’entitats artístiques que es concentren en el Poblenou és realment destacable i podria veure’s incrementat en esdevenir un centre d’atracció de propostes alternatives, tan institucionals com privades. Si l’eix central de Barcelona és espai expositiu, per densitat de museus, centres d’art i galeries, el Poblenou sembla constituir-se, en línia a la seva identitat fabril, en un motor de noves propostes creatives i en viver i residència de creadors. Així, junt al flamant nou Museu de pintura contemporani de la Fundació Vila Casas, Can Framis i els ja històrics Centre Cívic Can Felipa i Hangar, trobem tot un seguit de tallers, espais polivalents, i espais culturals. La Fundició del Poblenou, Niu: espai artístic contemporani, La Escocesa, JISER ( reflexions mediterrànies ), The private Space, Fundació Paloalto, NauArt, Halfhouse, La Plataforma i un llarg etc. Un nou obrerisme de creació i reflexió creativa en ple segle XXI. Va el Poblenou camí de convertir-se en el Shoreditch del Sud d’Europa? Només el temps ho dirà. Us n’anirem informant puntualment.

Mapa Creatiu del Poblenou

19 ?

18. La Plataforma: www.laplataforma-com

21

7

26

19. Espronceda 164: www.espronceda164.com 20. Espai ERRE: www.errequeerredanza.net 21. Colectivo Bajel: www.osa.cat 22. El Local de la Mary: www.lamaryposa.com

5

23. Taller d’art Vinent: www.vinent.net

8

24. Sergi Aguilar: www.sergiaguilar.ws 25. Espai Guanes: www.grupguanes.blogspot.com

4

26. NauArt: www.nauart.es

3

13

17 12

Centres membres del Mapa Creatiu Altres centres creatius del Poblenou Centres tancats

53


Propostes culturals

no ens resistim de compartir-vos

D’on ha de sortir el pa dels artistes?

A

B

C

D

1

Fins al 15 de novembre Ser artista i guanyarse el pa sovint és un binomi mal avingut. Així ho considera (i nosaltres ho compartim) l’artista i galerista Maxó Rennella fincat al Raval... Ara convoca a tots els artistes a portar la seva personal barra de pa, i ho fa carregat d’originalitat, sentit i rerefons (mireu l’impagable escrit complet del galerista i artista al nostre facebook) Per saber-ne més Galeria Maxó C/Portal Nou 29, Barcelona www.galeriamaxo.com

2

Ænvers Girona_Mapes Intangibles 3

4

5

6

Crosses en dansa

54

El paisatge és teu, a Girona

del 2 al 4 de juliol

De l’11 de maig al 9 de desembre del 2012

Heu vist mai volar un ballarí, interpretar una coreografia amb crosses o fer puntes sobre el palmell de la mà d’algú altre? La dansa contemporània més sorprenent. La Compagnie Marie Chouinard, tot un fenomen de la dansa contemporània més innovadora, arriba del Canadà i, per primer cop, trepitja un escenari barceloní. Sabreu el que ens havíem estat perdent quan veureu la seva coreografia basada en les Variacions Goldberg de Bach. En aquesta peça, els intèrprets ballen les Variacions sobre les variacions de Louis Dufort. I no només la música, sinó també una reinterpretació de les paraules del conegut pianista Glenn Gould procedents d’una entrevista radiofònica. Però, què és el més innovador? Doncs la seva exploració apassionant del cos humà i les seves limitacions, utilitzant arnesos que suspenen els intèrprets a l’aire, bastons que transformen la seva mobilitat i crosses que, lluny de limitar-los, els obren nous horitzonts. Per saber-ne més Body Remix – Goldberg Variations Companyia: Marie Chouinard Dates: del 2 al 4 de juliol Mercar de les Flors – Sala Mac www.bolit.cat

Gironins i amants d’aquesta ciutat, de les ciutats! No teniu perdó de Déu si no us deixeu caure pels ‘Mapes Intangibles’ al Centre d’Art Bòlit. Intenten veure la ciutat d’una forma més personal i profunda a través de la cartografia. Ens alegrem molt del projecte i encara més de saber-ne estretament involucrada a la nostra estimada Flora Bacquelaine Per saber-ne més: Envers Girona- Mapes intangibles De l’11 de maig al 9 de desembre del 2012 Centre d’Art Bòlit Pl. de Santa Llúcia, 1, Girona Info@bolit.cat www.bolit.cat

Cançó i solidaritat

6 i 7 de juliol

Cesc Freixas, Sense Sal, Un Tal Pere, Jordi Montañez, Meritxell Gené i Pere Vilanova componen el cartell del cicle de concerts “Cançó necessària solidària” que tindrà lloc els propers 6 i 7 de juliol a Terrassa, a la Casa de la Música El Vapor. La millor escena de la música de cantautor actual i de ben a prop desplegada amb fins solidaris. Per saber-ne més http://www.facebook.com/CicleCancoNecessaria


Rojo sucio rugoso, desbaratado como al principio, Elefantes que irán al Infierno con Don Juan, y allí Satán se apiadará de su eterna miseria. El Ángel Caído nos observa desde su mesa de juego. Bela Lugosi is Dead Tu pereza se refleja en el fondo del mal. Bela Lugosi is Dead Pensamientos retorcidos como en la amante del Burgués, corrupción bañada en coca asesinatos accidentes disfraces de plebeyo. Bela Lugosi is Dead

Rojo, más intenso y ondulado como el movimiento de un Elfo, laberinto de terciopelo gestionado por Dante. Bela Lugosi is Dead Blogueras de Moda Incendiadas paseando en carruajes Couché. Rojo, amarillento con hebra de tabaco como de espera de marinero con tela arañas entintadas en los codos, madera negra. La muerte del libre-pensador nos pillará de puente. A otros leyendo. Undead

55


Promeses

La tecnologia que ha vingut per quedar-se vers la que encara es resisteix a marxar

LED’s go to the jungle! El canviant món de la tecnologia lumínica La salut visual i l’estabilitat anímica estan directament relacionades amb l’entorn lumínic i cromàtic que ens envolta. L’ambientació d’un espai determina moltes coses del nostre funcionament intern com a persones i del corresponent comportament social. Els reptes a què tots obliga la tan esmentada i no sempre prou coneguda sostenibilitat obre més interrogants del que no sembla respecte la dictadura del “baix consum” energètic...

Els mals habituals ...O pot ser quelcom molt més prosaïc: amb quina bombeta canvio el llum que s’ha fos? Què em convé més: anar a la incandescència de sempre, provar algun dels variadíssims models de baix consum, tastar la novedosa i exclussiva tecnologia LED? Algú em pot dir per què els lineals de les botigues de llums dedicats a les bombetes cada cop són més llargs i interminables?

“Posar un llum no té massa dificultat”, reconeix l’Enric Trenchs, però també avisa dels reptes que suposa estar al corrent de les característiques i avantatges que té l’àmplia oferta disponible al mercat des d’un punt de vista decoratiu, tècnic i utilitari. És molt fàcil caure en paranys econòmics que ens fan escollir l’opció equivocada respecte a la potència de la bombeta, la durabilitat o l’eficiència energètica. La sinergia amb d’altres llums ja instal-lades, la seva distribució linial, els colors de les parets o la creació de més d’un ambient passen a ser qüestions ulteriors sovint escassament plantejades per tots plegats quan toca posar llum a l’escena.

Una jungla amb molt poc seny

Enric Trenchs, tècnic en il-luminacio i responsable de Servei Llums

Hem contactat amb un geni de la llàntia i li hem posat per davant tots aquests desigs, interrogants i preguntes existencials. Es diu Enric Trenchs i porta mitja vida i una trajectòria familiar de dues generacions dedicada a la instal-lació de llums per al canal domèstic i el de l’empresa. Servei Llums és la seva iniciativa més recent i el paraigües sota el qual reivindica la figura del tècnic en il-luminació. Un tècnic que pot resoldre els problemes més bàsics a nivell de consumidor final per tenir una il-luminació domèstica satisfactòria, un intermediari entre les botigues de llums i el client final i una peça clau també per cristalitzar amb èxit qualsevol disseny d’interiors o la seva reforma, orientada per exemple a fer més diàfan i dinàmic un espai comercial, una empresa o un equipament públic qualsevol.

56

La recent revolució tecnològica dels LEDs aterra enmig d’un panorama molt heterogeni de diferents opcions tecnològiques que s’han superposat a vegades amb precipitació irreflexiva i manca de coneixement de les seves principals virtuts en funció de cada necessitat. Les clàssiques bombetes incandescents, per exemple, mai van arribar a generar la problemàtica de les primeres bombetes halògenes: fils cremats, vibracions, sorolls... L’Enric ens recorda també d’altres interessants i controvertides troballes, com són per exemple els halogenurs metàlics, les bombetes de baix consum d’encesa lenta o les més recents d’encesa ràpida, però que en molts casos depenen d’un material darrera del qual s’ha vessat molta sang, el coltan... Una repassada que no passa per alt que pel mig s’han introduït normatives que desaconsellaven les reactancies convencionals quan les noves electròniques encara generaven molts problemes tècnics. I enmig d’aquest escenari la tecnologia dels fluorescents ha millorat i evolucionat silenciosament fins a destacar en l’actualitat per la durabilitat i versatilitat de models tan recomanables com els T5.


LED’s go! La jungla de prestatgeries plenes de diferents bombetes ha anat creixent i, tot i que els LEDs prometen ser els superadors definitius que superin aquest guirigall, perquè això sigui realitat Servei Llums encara considera que ha de passar molt temps. Faltarà abans que els preus esdevinguin més assequibles i el seu disseny i característiques adaptat a la clàssica il-luminació dels llums que han funcionat amb altres sistemes en el passat. El repte de futur en il-luminació, segons Enric Trenchs, no vindrà determinat tant per la qüestió de l’eficiència energètica i si pels recursos en matèries primeres per a la fabricació. Per això, el més desitjable “per a qui s’ho pugui permetre”, ens recorda, “és l’aprofitament de la llum natural, que a més permet solucions molt senzilles”, per no parlar dels seus efectes positius en termes de salut i anímics. En conclusió, els LED’s s’incorporen a un panorama de disseny d’interiors que cada cop tindrà més en compte els recursos materials, la disponibilitat d’energia en funció d’un disseny adequat i l’evolució d’aquests criteris, que entesos així, esdevenen realment sostenibles i que a més s’adecuen a la nostra naturalesa sensible i biològica. Amb la col-laboració d’Enric Trenchs Servei Llums www.serveillums.cat

Projecte Flow, signat per Alberto Vasquez amb la intenció d’oferir un sistema d’íl-luminació per països en vies de desenvolupament o sense abastiment elèctric. Unes canyes de bambú en espiral aprofiten la força del vent per il-luminar els leds que tenen als seus extrems. Per saber-ne més: www.alberto.hu

OEP Elèctrics i la flama eterna OEP Elèctrics ha presentat una bombeta molt especial. Segons Benito Muros, pare de la criatura, aquesta pot durar més de 100 anys, no genera residus i permet un estalvi energètic de fins un 92%, amb una emissió del 70% menys de CO2. La clau de la durabilitat és l’ús del ferro sense carboni en tots els seus components elèctrics, ja que, en paraules de l’inventor, “el carboni produeix microtrencaments que al final acaben fonent la bombeta”. L’empresa no només ha fabricat un tipus de bombeta, sinó tota una línia d’il-luminació que cobreix des de les necessitats de les llars fins les dels fanals dels carrers.

Com és de suposar, són bastant més cares que les bombetes tradicionals, però el seu preu és ajustat al de les LED. Així, per posar un exemple del catàleg de la web, una bombeta per un focus de 20W costa 96,76 euros, mentre que una bombeta de 6W costa 29,50. Aquesta creació d’OEP Electrics respon a un nou concepte empresarial que es basa en el desenvolupament de productes que no “caduquin”. Seguint aquesta idea, l’empresa ha posat en marxa el moviment “Sin Obsolencia Programada” (SOP). Per saber-ne més: www.oepelectrics.com

57


veus imaginades per John Bermi

Un racó on interessar-se pel món audiovisual accessible des d’internet

La fàbrica dels somnis,

el llarg camí des de la paret fins al mòbil

Quan eres petit era molt més fàcil controlar els teus somnis. Podies volar per un decorat concebut pel teu animós subconscient o per la teva experiència innocent i absorbent. Estaves immers en una ficció de la que n’eres, voluntàriament o no, el seu director. Recordes amb enyorança quan dormies en una llitera amb el teu germà. T’agradava dormir en el llit inferior perquè et permetia imaginar tot un món –tancat només per a tu- ple d’imatges, formes i colors. Recordes quan es feia de nit i miraves la paret de la teva habitació esperant que sortís, del no res, un quadre il·luminat en blanc que després, bobina rere bobina, et feia gaudir d’una sessió plena de pedaços fílmics i televisius enregistrats durant aquells dies d’infantesa. Han passat els anys i aquella inclinació per la imaginació projectada en una paret ha esdevingut un repte professional, treballes en l’àmbit audiovisual a la recerca de resultats entenedors per als espectadors. Però ara, la fàbrica de somnis ja no té l’aspecte que temps enrere havies concebut inspirat per les antigues ficcions generades en grans estudis de cinema i televisió. La ficció com a gènere –o la necessitat de narrar històries- s’ha reinventat, segueix inalterable a la condició humana, però s’ha adaptat als nous suports i maneres. La teva imaginació té ara com a referents multitud de plataformes digitals on la història no sempre té sortida en una gran pantalla. No vols anar al cinema perquè a internet veus més oferta i encaixa millor dins la teva agitada vida. Si vols contribuir a la cultura audiovisual de forma legal, al territori espanyol ja comptes amb cinc plataformes per veure pel·lícules (a Filmin, Filmotech, Wuaki o Voddler, s’ha sumat aquest any Youzee). En tot cas, i per descomptat, serà molt difícil trobar la darrera pel·lícula de Tom Cruise, per citar un cas de Mainstream. Tot depén de si tries entreteniment o cinema d’autor, que no sempre s’ha de dir independent. I de les noves maneres de narrar històries? Existeix algun fenòmen amb nom propi que les pugui aglutinar, que estigui al cas al menys d’adaptar-se a les noves tecnologies, com seria el cas dels mòbils (no només de telefonia) o les incipients ulleres de realitat augmentada? Doncs sí, el terme és transmèdia. Aquesta forma de produir audiovisual ens explica perquè moltes pel·lícules Mainstream estan pensades per fer un videojoc després o abans que surti la pel·lícula. Un producte transmèdia és aquell on la seva ficció no es limita a un film sinó que el relat s’amplia (que no duplica) en diferents suports audiovisuals: videojoc, llibre digital o convencional, aplicacions o programes, xarxes socials, etc. Tot i que ara més d’un qualifica aquesta tendència d’actual i inèdita, ja als anys 60 la BBC ja ho va fer, conscientment o no, amb la sèrie de culte Dr. Who. Sí, abans que el Senyor Lucas comencés amb el seu univers galàctic. I bé, què has de fer ara? Narrar una història pensant en la fàbrica de somnis convencional et fa aixecar literalment del llit, només de pensar en les despeses que suposa. Cal una càmera per narrar audiovisualment? La resposta te la podrien donar tres malaguenys que en el darrer Festival de Màlaga van presentar la primera ficció en Facebook, Is-Landia. Comences a despertar?

58

Is-Landia, la primera ficció en Facebook


Abans, o després, de respondre, igual també t’interessa: “La ficción audiovisual en España. Relatos, tendencias y sinergias productivas” Presentat el darrer mes d’abril i coordinat per Miquel Francés i Germán Llorca i editat per Gedisa. Aborda temes com el valor de la ficció per a les cadenes televisives, la producció de ficció televisiva i cinematogràfica, els nous reptes narratius de la ficció audiovisual, el recorregut de la ficció per la televisió espanyola, o la producció de ficció per a Internet i dispositius mòbils, que van ser analitzats el passat estiu a la Universitat de València, en el marc de les IV Jornades de Continguts per a la Televisió Digital CONTD.

Si vols saber més de la primera ficció en Facebook, Is-Landia http://www.elblogdeislandia.blogspot.com.es/

Dos exemples propers de transmèdia Robert Figueres, fundador de Filmutea, porta tres anys amb aquest interessant projecte, Panzer Chocolate: http://www.filmutea.com/panzerchocolate

Una de vins, “Deconstruint el vi catala”: www.deconstruintelvicatala.cat

Primera xarxa social centrada en el cinema My Data Movie: www.mydatamovie.com

Principals plataformes (legals) de consum cinematogràfic a Espanya Filmin, Filmotech, Wuaki, Voddler y Youzee

59


60


61


segona oportunitat ...

100% vell, orgullosament antic, idees i trucs per allargar la vida dels nostres béns (electrodomèstics, mobles, tèxtil, informàtica, etc.) en lloc de desfer-nos-en a les primeres de canvi.

Eternes companyes de viatge Què tenen en comú una dona gran, propietària d’una bossa de mà de pell amb molta historia, i un executiu que es desplaça diàriament maleta en mà? Doncs que tots dos, en un moment o altre, han estat clients d’Ultra Ràpid, una empresa especialitzada en la reparació de maletes, amb establiment a la Via Augusta de Barcelona.

El Rafael Santonja, gerent de l’empresa, porta gairebé 30 anys treballant al negoci. Va començar el 1983 amb un petit taller dedicat a la reparació de calçat i bosses i el 1994 es va especialitzar en la reparació de maletes. Des d’aquell mateix any, Ultra Ràpid és el reparador oficial d’equipatges de l’Aeroport de Barcelona. El gerent explica que les companyies aèries assumeixen les despeses de reparació quan la maleta està trencada o amb molts elements deteriorats desprès del viatge. Les reparacions menors, en canvi, corren a càrrec dels propietaris. Independentment del cas, Santonja assegura que “el 85% de les maletes es poden reparar” i que “amb la crisi econòmica s’arreglen fins un 15% més, sobretot les de gamma mitja i alta”. Els usuaris no reparen tant les maletes més econòmiques, que acostumen a ser les d’importació; fet que el gerent atribueix al

62


“Canviar una roda costa uns 15 euros i només que la maleta hagi costat entre 30 i 45 euros ja val la pena.”

desconeixement de pensar que la reparació costarà molt i que pel preu de la maleta no val la pena. “Canviar una roda costa uns 15 euros i només que la maleta hagi costat entre 30 i 45 euros ja val la pena, a més d’aquesta manera evitem generar residus innecessaris”, explica Santonja.

El Pla Renove En aquells casos en què no surt a compte reparar la maleta, a Ultra Ràpid s’aplica l’anomenat “Pla Renove”, una invenció del gerent que ofereix als clients la possibilitat

de substituir una maleta de baixa qualitat o la reparació de la qual seria molt laboriosa i costosa per una de nova i de major qualitat, amb un important descompte sobre el preu de venda habitual. Però el destí de les maletes velles mai no és el contenidor de les escombraries, ja que la necessitat de recanvis per a les reparacions fa que a Ultra Ràpid s’aprofiti gairebé tot. Les maletes són les principals habitants del taller d’Ultra Ràpid, de 700 metres quadrats i ubicat també a la part alta de Barcelona. Però a l’empresa també es reparen bosses de mà, carteres i bitlleters. Amb aquests objectes les tasques de reparació són variades: “canviem i reparem els folres interiors de bosses velles que s’han trencat o han quedat descosides i donem una nova aparença a les més antigues amb la tècnica del retenyit”, explica Santonja.

TRUCS per cuidar les maletes

LA COMPANYA IDEAL DE VIATGE Les millors maletes són les anomenades semirígides o híbrides, en les quals hi ha una part rígida i una tova, però la part rígida està també folrada d’un material flexible, que aguantar millor els cops. Al contrari del que pugui semblar, una maleta rígida no és més resistent i es malmet més fàcilment amb els impactes.

Secció coordinada amb la col·laboració de “Reparats millor que nou” www.millorquenou.cat

Per reparar una maleta hem d’acudir a un professional, perquè trobar els recanvis idonis és complicat en un mercat on cada fabricant utilitza els seus motllos i materials. El que sí que podem evitar és que la maleta o la bossa es deteriori. Per fer-ho hem de tenir en consideració algunes recomanacions del gerent d’Ultra Ràpid. - Les rodes es veuen afectades quan passem del carrer a la vorera. Per evitar que es malmetin hem d’aixecar la maleta sempre que sigui necessari i per descomptat a l’hora de baixar o pujar escales. - Les nanses són un altre element sensible. Sobretot hem de vigilar a l’hora d’estirar les que són desplegables i que serveixen per arrossegar la maleta, ja que es poden quedar travades. - Les tanques tendeixen a malmetre’s perquè tendim a omplir en excés les maletes rígides. Si són toves el que es fa malbé quan omplim massa les maletes són les cremalleres. - Lliscant una espelma de cera per les cremalleres evitarem les temudes enganxades i farem que es desplacin millor. - Per mantenir la pell de les maletes i bosses de mà intacta només cal aplicar una mica de crema hidratant de la mateixa que fem servir pel cos.

63


LA VENUS NUA per Fiona Capdevila

La Venus emergeix de les aigües, fruit de l’amor apassionat entre Zeus i Dione. La mar n’ha emmotllat les seves formes, pits d’onades, malucs de petxina. Neda amb les sirenes i camina vers la terra, ferma i freda. Nua, travessa ràpid la platja, vers els camps madurs, cercant fulles, flors, tijes per cargolar-ne els filaments. Imagina camisoles, túniques, capes, xals i tot de vestits estranys sense nom amb què es cobrirà i presentarà...

Vestir sants sense desvestir-ne d’altres... o què és la moda ètica? Més o menys tenim clar què és la moda, malgrat que el concepte engloba una enorme diversitat de fets, productes, indústries, processos i models d’empresa. El diccionari defineix abreujadament la moda com a: “Ús passatger que regula, segons els gustos del moment, la manera de vestir, viure, etc.”. L’accent recau en allò immaterial: en els usos i gustos. En aquest sentit, la moda es converteix en una complexa cadena de relacions d’anada i tornada entre consumidors -que som tots, perquè tots ens vestim!-, i els productors, però passant per una llarga sèrie d’intermediaris que precisament incideixen en interpretar i emmotllar aquests usos i costums que determinaran les nostres decisions finals per vestir-nos.

Fiona Capdevila Del Través i l’Alquímia Tèxtil Fiona Capdevila està al capdavant des de fa 10 anys de Del Través, un projecte creatiu a partir de materials tèxtils recuperats. És una cosa que li ve de família, assegura. Recorda la seva àvia, sempre arranjant jerseis, quant no fent-ne de nous. “La reparació i el tèxtil són coses molt interioritzades a la nostra cultura –ens confessa-, només em limito a continuar aquesta tradició i a actualitzar-la amb la meva mirada personal.” La moda és una inquietud que ve d’enllà, en aquesta artista que ha treballat durant molt temps vinculada a l’escenografia i el vestuari de diferents muntatges teatrals. Sempre i en aquestes ocasions ha renunciat als materials nous, de vegades per la limitació dels propis recursos, però també perquè en teatre una peça de roba nova està buida de significat. Pot ser és a partir d’aquesta experiència que la Fiona va començar a sentir amb força una atracció per allò que ella anomena els “materials viscuts”. Ara ja tenim prou informació per entendre la definició del concepte esboçat per ella mateixa, l’Alquímia Tèxtil. En les seves pròpies paraules, la definició ve a dir: “és el procés mitjançant el qual els materials tèxtils de rebuig, deteriorats, desfasats i, en major o menor grau, que han arribat a la fi de la seva vida útil com a objecte, són sotmesos a diversos processos de deconstrucció, transformació, decoloració, tintatge, combinació, reestructuració, creació i recreació. El resultat d’aquest procés són peces noves que comencen un nou cicle portant amb si els vestigis i sabors de les vides passades fusionats amb l’empremta creativa de l’autor.” Emergeixen dues claus sobre les quals insisteix molt la seva autora, d’una banda el caràcter de reciclar peces de roba que contenen un “vestigi” o “sabor” de vides passades i, de l’altra, l’empremta creativa que imposa l’alquimista en la seva nova obra. Un projecte molt personal i a l’hora suggerent que ha viscut diferents etapes, començant per un taller domèstic, continuant per una botiga/taller al Raval i passant per una fase de redefinició actual que està a les portes d’acabar amb una nova embranzida de creació de noves col·leccions que posar a l’abast de possibles interessats. Mentrestant, la Fiona també ha aprofitat per fer-ne difusió d’aquesta cultura, com per exemple en aquestes pàgines de Mil Veus, però també a través de tallers com els de l’entitat “Reparat millor que nou” o els que va emprendre amb la Carlotta Cataldi d’Slow Fashion i sobre els que esperem donar-vos més notícies en futures edicions. www.facebook.com/Del.traves www.facebook.coom/Slowfashionforward

64


Les imatges que ens envolten tenen a veure amb Fiona Capdevila, els seus treballs de Del Travès i el Taller Slow Fashion Forward.

Aquests intermediaris configuren una veritables indústria de la imatge: dissenyadors, fotògrafs, publicistes, premsa, bloggers, fashion shows... tots plegats destinant la seva creativitat a mostrar-nos com ser i actuar en tot tipus d’entorns i situacions. Actuen bàsicament de prescriptors i el seu producte estrella és el criteri, la visió. És el motor d’una llarguíssima tirallonga d’activitats econòmiques ja menys glamouroses com l’agricultura (fibres i altres materials vegetals), la ramaderia (fibres animals i pell) la filatura, la teixidoria, la metalmecànica i electrònica (maquinària tèxtil), la petroquímica (fibres sintètiques, combustibles) la indústria química (tints, acabats, insecticides, estampats) i encara d’altres. La cara “oculta” de tot aquest important moviment econòmic és el rastre tangible que deixen en forma d’emissions de CO2, contaminació, residus incontrolats de tot tipus, pèssimes condicions de treball de milions de persones, desertització... Són alguns dels impactes que actualment es comencen a avaluar i pal·liar. Però malgrat la seva naturalesa genèrica, la paraula moda ha passat a estar associada principalment a la indústria de la imatge, esquivant hàbilment la seva realitat material. És a dir, mentre comprem “moda”, que en el nostre imaginari és imatge personal i per tant, un actiu immaterial, obviem un rastre material i humà deixat per la nostra compra des de la seva mateixa concepció. Si veiem ara la paraula “ètica” al diccionari, la trobem definida “com a doctrina, és una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte”. Si traslladem aquesta definició al camp de la moda podríem dir que “la moda ètica és aquella que des del seu origen ha estat produïda amb bones pràctiques que avaluen els seus efectes cap a les persones i l’entorn global del present i del futur perquè siguin el més adequades i moralment correctes possible”. Una definició així posa en tela de judici l’actual sistema de la moda en tot el seu conjunt, ja que obvia tots els processos i fets de la “rerebotiga”...”ojos que no ven, corazón que no siente” diuen. Afortunadament, els temps demanen una nova economia que no deixi el cor de banda, i aquest cop ja és qüestió de supervivència. I unes tecnologies que permetin quantificar i preveure els efectes de l’activitat econòmica. La bona notícia és que a tots els païssos del planeta, petites iniciatives, majoritàriament liderades per dones, s’estan connectant sota una mateixa visió per redirigir la moda al lloc que li pertany: Aportar noblesa i dignitat. Podrà la Venus vestir-se amb fils i trames de vides allunyades del drama i la desesperança?

65


relatos black-as-spain per Manuel Verardini

El de la guadaña acompaña a Verardini por algunos de los "frescos" más genuinos de nuestro país

Aquel verano La abuela baldea el patio. Los niños juegan. El mayor golpea la pelota incansable contra el muro. La pared se tiñe de círculos color ceniza. Las dos niñas visten y desvisten sus muñecas. Apenas iniciada la mañana y los charcos se secan enseguida, el brillo de las baldosas desaparece. El niño tira una maceta y la escasa tierra derramada se convierte en barro en el único resto de agua que quedaba. Fuera se oyen las voces de los vendedores ambulantes que organizan los puestos de fruta y verdura, de recipientes de plástico y ropa barata. La radio suena, lanzando consejos de comida para llevar a la playa, de alimentos que hay que evitar y de cómo hacer buenas digestiones. El niño quiere un cubo, y un rastrillo, y una pala. La abuela lo compra y dice que es para los tres. Al final escoge uno que trae también una pequeña redecilla con un molde con forma de rana verde, otro de tortuga roja, un tercero para construir almenas y una criba de plástico amarillento. Las niñas se meten corriendo entre dos puestos y dos gitanas gritan que dónde van esas niñas, que de quién son, que válgame, que se cagan en la madre que las parió. Y la abuela musita que le viven la vida y que está deseando que lleguen sus padres, que en qué hora se ofreció a hacerse cargo de ellos con lo a gusto que estaría veraneando con sus amigas en Benidorm. La temperatura sigue subiendo, las puertas de casa y patio están abiertas pero apenas se mueven las cortinas de cintas de plástico con forma de tallos de bambú de colores. Los niños se pelean mientras la abuela se afana en preparar unos bocadillos en la cocina. La pequeña llora y el niño grita que él no ha sido. Gatea y tira de la bata de la abuela que casi se cae y la pisa sin querer. La niña llora más. La abuela la coge, le da dos besos en las manos negras de suelo y le dice que sana, sana, culito de rana, si no sana hoy sanará mañana. El niño pregunta que cuándo van a la playa, mientras se cuelga hacia delante enganchado de las cortinas de falso bambú. La abuela dice que pronto, que si no tiene ya ningún amiguito con quien jugar. La mayor de las hermanas dice que es que es raro, y él le pega una patada diciendo que él no es raro, que la rara es ella que no tiene amigas ni aquí ni en casa. Ella dice llorando que sí que tiene. La abuela le arrea una colleja al niño y le dice que vale ya, hombre, que qué le tiene dicho de no pegar a sus hermanas, que qué harta la tiene. Suena el teléfono. —Eran vuestros padres, que siguen atascados en Tarragona, que hay una caravana tremenda y que no saben cuándo llegarán. Vuelven de la playa. El niño va dando golpes con la sombrilla a farolas, barras, rejas y señales de tráfico. La niña arrastra las sillas plegables. La abuela deja el carrito con la pequeña, las toallas, los cubos y los tapers y reparte un pescozón a cada uno de los niños al tiempo que les grita que hombre ya, y que Jesús con los niños estos. El carro se desliza hasta chocar con un coche aparcado. La pequeña llora. Las toallas, los cubos, los tapers, se caen. El niño se mete debajo del coche para coger alguna de las cosas, se raspa las rodillas y se mancha el polo blanco.

66

Llegan a la esquina de la casa. La abuela lleva las sillas y la sombrilla. El niño empuja el carro con su hermana pequeña. La otra hermana va detrás con los cubos abrazados y arrastrando las toallas. No hay ningún coche aparcado en la puerta. Los pequeños se quitan la arena con una regadera en el patio, la abuela saca una de las sillas plegables a la entrada y se sienta a hacer ganchillo mientras escucha la radio. Los niños salen también y juegan al parchís en el escalón de la puerta. —Qué raro vuestros padres, sí que han debido pillar caravana, ¡y con éste calor!, van a llegar muertos. La radio interrumpe la música para dar un parte, un camión cisterna ha estallado en un camping. Dice que en menos de un minuto la mitad del Camping Los Alfaques, con cabida oficial para 260 personas y, al parecer, muy superado en su aforo, ha quedado arrasado por un chaparrón de propileno ardiente procedente de un camión cisterna, cuya temperatura de ignición se sitúa próxima a los 1.500 grados. El camión de la muerte explosionó a las dos y media de la tarde y proyectó hacia uno y otro lado de la carretera su mortífera carga. A la izquierda, doce chalets y una discoteca quedaron arrasados. A la derecha, la mitad del camping, donde almorzaban en bañador varios centenares de personas, sufría la tormenta de fuego y humo, calcinando al instante, en segundos, los cuerpos de casi un centenar de hombres, mujeres y niños y causando quemaduras de altísima gravedad a un número indeterminado de veraneantes, venidos muchos de ellos de Alemania Federal, Bélgica, Francia y Gran Bretaña… La abuela grita que Dios mío, tira la labor al suelo y entra corriendo a encender el televisor. El niño pregunta que qué es calcinar, y se calla cuando ve la imagen de una estatua negra sentada en un charco negro con las manos negras extendidas y los dientes muy blancos. La abuela le ordena que salga fuera a jugar. El niño no se mueve, y la abuela le insiste, le grita esta vez, que salga. El niño llora y dice que ella siempre dice que no pueden salir solos. Suena el teléfono. Después de varios monosílabos la abuela suelta de golpe el auricular. Ahora llora ella también. Y abraza al niño.

(...) El carro se desliza hasta chocar con un coche aparcado. La pequeña llora. Las toallas, los cubos, los tapers, se caen. El niño se mete debajo del coche para coger alguna de las cosas, se raspa las rodillas y se mancha el polo blanco.


Ilustraci贸n: Matilde de Fuentes www.matildedefuentes.com

67


relatos de baño por Elia Tabuenca

Historias que sólo salen en la intimidad, frente al tocador

Entre montañas. Primero

Me mudé a aquella casa cuando cumplía los veintiocho años. Estaba cansada del ruido de la ciudad, del humo de los coches, de las prisas, del agobio, de él. Sí. ¿Para qué engañarme? Principalmente estaba cansada del dolor de él. Así que cogí las maletas, maquillé una sonrisa, y me fui a la casa de la montaña. Era un pueblo pequeño, pequeño. De esos de madera tan bonitos que están perdidos entre el verde monte. Las chimeneas sacaban humo y el olor a madera quemada conseguía que sintiera que había llegado a casa, a mi hogar, aunque nunca antes hubiera pisado esas tierras yo sentía que aquel era mi sitio. Me puse a trabajar en la panadería de Lola. Era una mujer mayor y tenía la cara más arrugada que he visto jamás. Pero era hermosa. Guapísima. Una belleza inexplicable. Radiante. Y me enseñó a preparar los croissants de mantequilla más ricos que había probado. Me sentía feliz. Tranquila, serena y en paz. Pero una noche, en mi nueva casa, mientras me lavaba los dientes antes de tumbarme a leer, oí un ruido. Fue algo muy leve, casi imperceptible. Pero yo siempre he tenido un oído muy fino. Y lo oí. Venía de mi habitación. Había sido algo así como un carraspeo de voz, un tragar de saliva. Me asusté. Un poco. Tampoco mucho. En ese pueblo me sentía a salvo. Pero un susto pequeño se apoderó de mi garganta. Decidí ir a ver qué pasaba, qué había sido ese pequeño ruido. Mi habitación estaba vacía. Con la luz de la mesilla encendida, mi libro sobre la colcha y las cortinas corridas. Todo parecía normal. Pero sentía que había algo extraño. Aquel sonido había despertado mi atención y ya no podía tumbarme en la cama comosinopasaranada. No. Imposible. Encendí las luces y me puse a buscar por todos los rincones. Armarios. Detrás de las cortinas. Detrás de la puerta. Pero nada. Entonces recordé mi lugar de escondite preferido de niña: debajo de la cama. Me arrodillé, levanté la colcha y lo vi. Un hombre con el pelo largo, la barba larga y la ropa larga. Estaba ahí debajo, tumbado, con los ojos asustados y a punto de ponerse a llorar. Me asusté. Me puse de pie y me fui corriendo al baño. Me lavé la cara y miré mi reflejo en el espejo. Estaba asustada. Pero pese a mi susto, mis ojos no transmitían, ni por asomo, el miedo que había visto en la retina del hombrebajolacama.

68

Volví a la habitación. Nadie. Seguía tranquila. Como si nada hubiera ocurrido. Me agaché de nuevo y volví a levantar la colcha. Seguía ahí. Inmóvil. Estático. Con la misma expresión en el rostro. Pero ahora temblaba. Acerqué mi mano a su cara y le acaricié la mejilla “Ven, sal aquí fuera, conmigo”. Negó con la cabeza. Bajé mi mano hacia su mano y le apreté con fuerza. “No tengas miedo, lo último que haría es hacerte daño. Ven conmigo, yo también estoy asustada”. Entonces, me miró directamente a los ojos y vi que su expresión había cambiado. Me sonreía con la mirada. Su boca permanecía recta. Pero sus ojos me sonreían. Entendí que iba a salir. Y salió. Arrastrándose como un gusano. Lentamente. Como si al salir, arrastrara un montón de años no vividos. “¿Cómo te llamas?”. Silencio. “¿Cuánto tiempo hace que estás aquí?”. Silencio otra vez. Le preparé un plato de sopa caliente y un trozo de carne. Se lo comió con desespero. Bebió vino, agua, leche y coñac. Le acompañé a la ducha y le ayudé a lavarse. Para mi sorpresa, estaba limpio. No olía mal, al contrario. Y estaba suave como un bebé. Nos dormimos sobre el colchón, tapados con mi manta suave de flores verdes y cogidos de la mano. Yo había perdido todo el temor y el rechazo. Sentía que tenía que cuidar de él. Y él de mí. A la mañana siguiente le conté lo sucedido a Lola. Al principio puso cara como de susto, como si le acabara de contar que había visto a un fantasma. Pero después, con la mirada perdida en las nubes, me contó que aquel hombre era Ismael.

“Me agaché de nuevo y volví a levantar la colcha. Seguía ahí. Inmóvil. Estático. Con la misma expresión en el rostro. Pero ahora temblaba. Acerqué mi mano a su cara y le acaricié la mejilla.”


Vall d’Incles, Andorra

Segundo . “Hace tiempo, muchos años ya, casi ni me acuerdo, vivían en tu casa de ahora, un hombre y una mujer. Clara y Gaspar. Tuvieron a un niño, Ismael. Pero, a los pocos meses de parir, Clara desapareció. Nadie supo nunca qué ocurrió con aquella mujer. Gaspar cayó en una profunda depresión hasta que un día se despidió de todos y se marchó. Dijo que necesitaba aire nuevo para poder continuar viviendo. Todos lo entendimos. Le abrazamos con todas nuestras fuerzas y nos despedimos con un hastapronto. Lo que nunca hubiéramos imaginado es que Gaspar abandonara a Ismael en aquella casa. Nunca. Gaspar era un hombre bueno, con un corazón enorme y una sonrisa que contagiaba. Nunca nos lo hubiéramos imaginado. Hasta que un día mi hija fue a aquella casa, a tu casa. Fue buscando algunas velas. Se avecinaba una tormenta grande y en el pueblo siempre nos quedábamos sin luz. Así que le pedí que fuera a buscar velas a la vieja casa. Vino corriendo, al poco rato. Sin velas pero llorando. Me dijo que había oído lloros. “Como de

un niño”. Nos quedamos helados. Gaspar había abandonado a su hijo. Seguramente le recordaba demasiado a su madre. Y ya nos había dicho que tenía que cambiar de aires para poder continuar viviendo. Fuimos a aquella casa. Todo el pueblo. Y encontramos a Ismael bajo la cama. Intentamos llevárnoslo a casa, pero el niño no quería. Lloraba, lloraba y lloraba. Sólo se calmaba bajo la cama. Así que empezamos a llevarle comida. A llevarle juegos. Y mientras nosotros estábamos delante, Ismael nunca salía de allí abajo. Pero sabíamos que se duchaba, que se lavaba los dientes, que bebía agua. Pero nunca salía de aquella casa. Nadie le vio nunca fuera. Y las ventanas y las cortinas siempre estaban corridas. Jamás entró un rayo de sol a aquella casa. Una mañana, fui a llevarle su comida y, al agacharme, ya no estaba. Entonces pensé que por fin se había ido. Que por fin había decidido abrir las alas y echarse al mundo. Hasta ahora. Hasta ahora que me cuentas que, treinta años más tarde, Ismael continúa en esa casa.”

69


crónicas de piedras calientes per Marco Aurelio

A algunos os resultarà más familiar que a otros, este pueblo habita en un lugar remoto, para divisarlo hay que mirar atrás, y al interior, achicando la mirada...

Patricio El teniente Patricio Contreras rememoró los días en que, joven oficial recién salido de la Academia, fue destinado a la montaña. El período más feliz de su vida, conoció la nieve el desasosiego y la ansiedad. Recordó la turbación que le produjo, un día de guardia que inspeccionaba los barracones de la tropa, el cuerpo del corneta del regimiento en la ducha y cómo se asustó de tan desconocido sentimiento y de cómo aquella noche no pudo dormir asustado por un sueño en el que caminaba por un bosque de árboles sin ramas, únicamente unos troncos enhiestos que llegaban a las nubes, cómo trepaba por ellos hasta perderse en las nubes donde aparecían y desaparecían decenas de ángeles con unas nalgas de una belleza insufrible, el corneta desnudo y tocando “A degüello” mientras un escuadrón de la caballería del general D. Antonio López de Santa Anna lanza en ristre galopaba hacia él. Despertó erecto y empapado en sudor; llamó a su asistente y abandonaron el cuartel rumbo al Ranchito, un antro perdido en una región de sueños y sombras al borde de la única carretera que unía las montañas con el mar. Allí empezó, gracias al desinteresado pregón de su asistente, su fama de macho duro y temerario. Encendió uno de aquellos cigarros puros fumados solamente por contrabandistas bregados y militares de carrera y cuyo humo, mucho más efectivo que las tiras pegajosas de un amarillo olvidado ennegrecido ahora por decenas de moscas y mosquitos, exterminaba a todos los insectos en un radio de dos metros. Se bebió una botella de licor de cactus así llamado porque hacía el mismo efecto en la garganta y en la laringe que si se intentaba tragar uno; con los dientes sacó una bala de su vaina, echó la pólvora en el vaso de licor y lo bebió de un solo trago sin pestañear ni hacer una sola mueca. Ofreció su paga de un año por la mujer de un sobrino del indio Lautaro. Se enzarzó y derrotó en una pelea a puñetazos a un ebrio Robertito el Niño, una cabecita infantil en un cuerpo de oso que recorría los pueblos desafiando a luchar a los hombres más fuertes y al que una refriega cantinera dejó con un solo ojo. Apostó consigo mismo a la ruleta rusa: dejó una sola bala en su revolver reglamentario hizo girar el tambor, apoyó el cañón en la sien derecha y clic, el percutor golpeó en vacío. Volvió a girar el tambor y repitió la jugada ante la expectación general, clic. Después, sin cruzar una mirada con nadie se fue a por las dos tristes putas que pasaban la vida una haciendo el mismo eterno solitario, la otra tejiendo interminables bufandas multicolores mientras esperaban algún parroquiano con urgencias de amores. Toda la noche fue un

continuo crujir de muelles, gemidos en todos los tonos posibles, una especie de mugido de becerro en celo seguido por unos instantes de silencio y vuelta a empezar. -Muy interesante, dijo D. Emilio, un cuerpo joven en un baño, una mujer que teje una pieza sin fin y por si fuera poco un gigante con un solo ojo ¿Qué le parece Fidias? -Deliciosamente homérico, pero por favor Patricio continúe. Por la mañana apareció desafiante con los ojos rojos y la tez amarillenta. Para cuando llegó al cuartel, sucio y sin afeitar, la noticia había corrido y engordado en una proporción inverosímilmente geométrica. Cruzó el patio de armas entre miradas de admiración y envidia y se dirigió al despacho del coronel. -A sus ordenes mi coronel. Se presenta el teniente Contreras. -Carajo Contreras no me sea pendejo, abandonar la guardia ¿acaso quiere enfrentarse a una Corte Marcial? ¿Qué cree que pensaría su papá de usted si estuviera aún entre nosotros? - Joder, pensé, si mi papá supiese el motivo para empezar me volaba las pelotas de un disparo. Aún me parece oírlo… “el ejercito se está amariconando, nos haría falta que volviera mi general Cifuentes, aquél si que los tenía bien puestos. En una ocasión sorprendió a un coronel de caballería montando a su asistente y allí mismo le descerrajó dos disparos. Al soldado le salvó la vida su rapidez de reflejos; se incorporó y desnudo como estaba le dijo: Lamento la situación mi general pero el coronel me ordenó que me desnudara y me pusiera a cuatro patas y un soldado no discute jamás una orden. Hizo bien m’hijo ahora vístase, vuelva a su unidad y nunca hable de esto con nadie ¿entendido?. Sí mi general” -¡Y además un abandono en mi regimiento, tiene suerte que no lo finiquite aquí mismo! De repente el coronel cambió y pasó a ser el compañero de guardias, borracheras y juergas de su padre que lo conocía desde niño. -¿Patricio es cierto lo que cuentan de las dos pendejas que te levantaste? -Sí mi coronel, le aseguro que estarán al menos una semana sin poder sentarse bien. -Muy bien Patricio tu papá habría estado orgulloso, ahora ve a bañarte y a afeitarte y la próxima vez quizá sería bueno que me avisaras. El relato del teniente Contreras salvo a Fidias, curado de todos los espantos, nos dejó perplejos; lanzó una bocanada de humo, y al tiempo que dejaba sobre la mesa el cañón de mano que él, modestamente, llamaba revolver reglamentario nos dijo: -Por supuesto esto no saldrá de aquí ¿Verdad caballeros?

“(...) caminaba por un bosque de árboles sin ra­mas, únicamente unos troncos enhiestos que llegaban a las nubes, cómo trepaba por ellos hasta perderse en las nubes donde apare­cían y desaparecían decenas de ángeles con unas nalgas de una belleza insufrible (...)” 70


Ilustraci贸n: Alejandro Santos - www.alejandrosantos.es

71


Mil Veus 01  

Llançament de Mil Veus, segona època. Reportatge Central dedicat a col·lectius que estan canviant el signe dels temps.

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you