Page 1

la

ermada revista municipal de cultura popular Sitges Tardor / Hivern 2012

Núm. 43

LA BIBLIOTECA POPULAR

2€

SANTIAGO RUSIÑOL 75 anys de llibres i vida cultural

La intensa activitat teatral de fa cent anys

Festa i tradició a la matança del porc

Postal de Sitges coberta de blanc


editorial La casa de la lectura L’any passat, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol va commemorar els seus 75 anys de vida. La Xermada –que reprén amb aquest número la seva activitat com a publicació periòdica d’estudi i difusió de la cultura popular sitgetana– vol sumar-s’hi a aquesta senzilla celebració dedicant-hi la seva portada i amb dos articles demanats a la directora del centre, Núria Amigó, i a la seva homònima als Museus de Sitges, Vinyet Panyella. El millor homenatge, però, que pot tenir la Biblioteca és la propera remodelació del seu edifici, que es durà a terme en els propers mesos, gràcies a una iniciativa conjunta de l’Ajuntament de Sitges i la Generalitat de Catalunya. La reforma serà de tipus estructural i permetrà solucionar alguns dels problemes que tenen les seves instal·lacions (garantint d’aquesta manera la necessària bona conservació de les seves col·leccions), així com adaptar-les a l’eliminació de barreres arquitectòniques. La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, amb un fons de 56.000 obres, constitueix un dels elements centrals de la vida cultural de Sitges. Generacions de sitgetans han après a llegir entre la pau i la riquesa cultural i patrimonial que acullen les seves parets i és el destí preferit de molts universitaris a l’hora de preparar els seus examens. Al mateix temps, la Biblioteca és un focus actiu en l’organització o acollida d’activitats de signe divers (com presentacions de llibres, debats o exposicions), que reafirma el seu paper com a institució transmissora dels valors universals de la cultura.

sumari 5 El Sitges pesquer de Lola Anglada

UNES RAJOLES AL VINYET JORDI MILÀ

6 La Biblioteca Santiago Rusiñol, repte i privilegi

NÚRIA AMIGÓ I FORNELLS

8 Paret blanca, pati blau i un univers obert

VINYET PANYELLA

10 Imatges blanques de Sitges 50 ANYS DE LA NEVADA DE 1962 ROLAND SIERRA I FARRERAS

16 La matança del porc JOFRE VILÀ

20 El teatre del 1900 FRANCESC PARRA

24 Josep Soler. Història viva de ‘L’Eco de Sitges’ JORDI CASTAÑEDA

27 Pelegrinatge i via crucis de

l’Escola de Grallers de Sitges BLAI FONTANALS

la

ermada

28 Pros

Caga tió

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic: cultura@sitges.cat. EDITA: Ajuntament de Sitges. CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Regidoria de Cultura. Adreça: Regidoria de Cultura. Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). REALITZACIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: L’Eco de Sitges. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors PORTADA: Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. Fotografia de Jesús París

2

MAGÍ FORTUNY

29 Contra

Els Reis MANEL CARBONELL

30 Recomanem...

Fundació Stämpfli – Art Contemporani


coses vistes MIQUEL MARZAL I ORTIZ JOSEP MILÁN PARELLADA Al Passeig Marítim, entre el restaurant Kansas i l’estàtua al Dr. Benaprès, a la banda de mar hi ha un arbre no massa alt i solitari amb una rajola de ceràmica al peu del tronc amb una marededéu del Roser on podeu llegir: “Patronato Provincial de la Fiesta del Árbol de la Excma. Diputación de Barcelona. I Fiesta del Árbol en Sitges. 27-3-1955”. Aquella festa, organitzada per l’Ajuntament de la vila, com molt bé testimonia la ceràmica se celebrà el diumenge 27 de març d’aquell any amb l’assistència de diferents autoritats: Josep Monmany Amat, diputat provincial ponent d’Agricultura; Josep M. Villegas, inspector de Primera Enseñanza i Joan Salvatella Parellada, secretari assessor del Patronato Provincial de la Fiesta del Árbol. A tres quarts d’11 del matí, a la parròquia, se celebrà una missa on es beneïren les flors i els fruits oferts pels infants de les escoles locals a la Mare de Déu del Roser (patrona de la festa) i al Sagrat Cor de Jesús. Al migdia, es beneïren i plantaren els arbres al Passeig Marítim i es descobrí la làpida commemorativa amb la ceràmica abans esmentada. Durant l’acte, la seixantena d’infants presents cantaren l’Himne de l’arbre fruiter acompanyats per la banda de música del mestre Manuel Torrents i Girona i es comprometeren a vetllar pel creixement de les llavors que se’ls van repartiren. Seguidament, al Casino Prado Suburense es celebrà una vetllada amb la projecció dels documentals sobre botànica Repoblación forestal británica i El secreto de una riqueza, cedides per l’ambaixada britànica a Madrid i la Diputació de Barcelona. Hi assistiren les autoritats municipals i provincials. Durant la vetllada, també es recitaren poesies relacionades amb la festa i, al final, hi hagué els discursos de rigor. En aquest acte hi participaren, a més, l’Esbart Sitgetà i la banda de música del mestre Torrents.

3


coses escrites MIQUEL MARZAL I ORTIZ JOSEP MILÁN PARELLADA

El text que transcrivim a continuació fou escrit per mossèn Pau Farret i Raventós i publicat a El Eco de Sitges de l’1 de novembre de 1930. Aleshores, ja feia quinze anys que mossèn Farret havia començat a ordenar l’arxiu parroquial i li faltava poc per a enllestir la feina. En aquest article, mossèn Farret justifica la feina feta i fa una crida als sitgetans més adinerats perquè costegin les despeses que comporta la catalogació i classificació de l’arxiu i, així, posar-lo a l’abast de tothom que vulgui estudiar diferents aspectes de la història de la vila. Abans de llegir-lo, veiem uns apunts biogràfics de mossèn Pau Farret. Va néixer a Sant Pere Molanta el 1885. Els estudis eclesiàstics els féu a Vilafranca del Penedès i a Barcelona. El 1911 fou ordenat sacerdot i desenvolupà el seu magisteri abans de venir a Sitges com a vicari el 1914 a Sant Climent de Llobregat i a Vilanova i la Geltrú. Al cap d’un any de ser a la vila, mossèn Farret començà a compaginar el càrrec de vicari amb la tasca d’ordenació i catalogació del fons documental existent a l’arxiu parroquial, aleshores totalment abandonat. Entre els anys 1915 i 1933, instat per Josep Soler i Tasis, publicà un centenar d’articles a El Eco de Sitges amb la transcripció dels documents del mencionat arxiu, una gran part del qual, malauradament, fou destruït el 1936. Mossèn Pau Farret publicà al mateix Eco altres articles d’opinió i temàtica diversa sota el pseudònim Joan Desplà. També ho feu al Baluard de Sitges, però amb el pseudònim Huc de Fontallada. El 1915 guanyà les oposicions a capellà de vaixell a la Companyia Transatlàntica. Durant dotze anys viatjà per Amèrica, Àsia i Àfrica. Mentrestant, però, seguia inventariant els papers de l’arxiu parroquial quan feia escala a Barcelona. El 1928 abandonà la companyia i s’establí a Veneçuela. Després de la guerra civil tornà a Catalunya. Desenvolupà diferents tasques a les parròquies d’Hostafrancs i Gràcia i restaurà l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Més tard, fou arxiver dels bisbats de Màlaga i de Granada. Morí en aquella ciutat el 9 de setembre de 1954. “Als sitgetans que amen la cultura i el bon nom de llur Vila D’ací a poc temps, l’ordenament de l’Arxiu

4

Parroquial serà, plagui a Déu, un fet; no és un secret per ningú que he esmerçat en aquesta obra uns quants anys de paciència aclaparadora, passats només en la tria de documents i llur acoblament en ordre de matèries, perquè tot estava barrejat i malmès. I ha estat una obra personal, sense, si voleu, cap més mèrit que aquell mèrit real de la paciència, pagat amb escreix amb la satisfacció de trobar, entre el polsim i el tuf de papers vells, les noves recòndites dels costums i la vida dels nostres avantpassats, més, encara, per aquell plaer intens que dóna contemplar com, gràcies a aquell esforç pacient, l’ordre substitueix el desgavell. Per mi, aquest entaforar-se en una mina inexplorada a la recerca de dades històriques, que un cop acabada la tasca inicial, espero ordenar i publicar, ha estat un veritable gaudi. Oi tenint una més, sabent que les meves investigacions tenen una importància notable no sols per la història de Sitges, sinó per la història de Catalunya, sobre tot per la història dels temps dels Segadors, del Sometent, de la Marina de guerra municipal iniciada amb la gloriosa Fragata Sitgetana, la de les gestes contra els moros corsaris, i en la guerra de Successió, una evolució de la vida sitgetana, i el comerç i expansió a les Antilles un cop tornada la pau, tan tost ens foren obertes les portes d’Amèrica. I no dic res dels temps més antics, amb els plets de la Universitat, el Capítol de la Seu de Barcelona i la Pia Almoina, de la qual heretà la nostra Baronia amb totes les virulències característiques d’ambdues parts en voler la Vila emancipar-se del domini feudal. Bé, doncs; tot això està llest o quasi llest; tot això és a punt de marxa si els sitgetans, sobre tot els acabdalats volen cooperar als darrers esforços que cal fer perquè l’ordenació i la catalogació dels documents que els llegà l’avior sigui una obra definitivament acomplerta. No sé quan vaig llegir en un discurs del meu bon amic el Dr. Benaprés, que, quasi tot el que s’ha fet a Sitges, es deu als que no en son fills. No vull discutir aquesta arriscada afirmació; però si diré que es presenta una avinentesa en la qual els fills de la pulcra Subur podran cooperar amb no gaire esforç a la obra per mi iniciada a l’Arxiu Parroquial aquest esforç serà fet, l’estudi del passat suburenc restarà a l’abast de qualsevol sitgetà o forà que s’interessi per les nostres coses. Vegem, doncs, ja de què es tracta; jo he posat i segueixo posant a l’obra de

l’Arxiu el treball personal, gratis omnino, per amor a Sitges; però no és just ni puc carregar les despeses importants que cal fer per acabar l’ordenament. El digníssim i molt preuat amic, el Párroco de Sitges, Dr. Ramon Godayol, contribuí ja amb una forta quantitat a sufragar les despeses de moment, i així poguérem preparar els materials i acoblar en trenta-quatre carpetes diversos documents, els quals, perquè es conservessin millor, posàrem separats dins un paper de barba (alguns els trobàrem en un estat de conservació deplorable), amb l’anotació de la plica i número corresponents, ordenats per matèries, anys, mesos i dies; anotar, a més a més, en cada paper de barba, un extracte del que conté el document. I encara, perquè no costés gaire manejar l’Arxiu quan es tracti de cercar dades històriques, hem fet de l’extracte esmentat una còpia en fitxa de cartolina, amb les quals, ordenades per matèries, pliques, etc., tal com estan les carpetes, pensem formar un fitxer de fàcil maneig, que restarà l’Arxiu a l’abast de l’estudiós, iguals a les pliques i fitxes que ja hi ha catalogades a l’Arxiu. Aquest treball costarà una despesa important; mirat per sobre, de moment em calen unes quinze mil fitxes de cartolina, iguals que les esmentades i trenta resmes de paper de barba, classe inferior, i cent cinquanta carpetes. Qui ho pagarà? Ja he dit que el senyor Rector ha contribuït amb una quantitat més que important, i encara està disposat a entregar alguna cosa més; però a mi em sembla (consti que d’aquesta crida no en sap res) que no és ell, sinó els amants de la cultura i el bon nom de la Vila, els que han de contribuir a pagar aquestes despeses. Per comprendre-ho, només caldrà que s’adonguin de què representa per la Vila tenir l’Arxiu en condicions d’ésser consultat i presentat com a model d’arxius locals. Vinguin fitxes, paper i carpetes, pel camí que creguin més convenient fer-les arribar a les meves mans! No em doldrà d’esmerçar més temps i més paciència per pesar de Sitges, vivint en aquest ajut ciutadà. Seré decebut? No ho vull creure, perquè em consta que hi ha entre els acabdalats un fort corrent de conservació del que els llegaren llurs avantpassats. L’optimisme m’ha inspirat la comunicació present; sentiria més per Sitges, que no pas per mi, que el pessimisme hagués de substituir la il·lusió de creure en un estat d’ànim vivent pro cultura i bon nom de la meva Vila predilecta.”


EL SITGES PESQUER DE LOLA ANGLADA JORDI MILÀ Durant els anys que Lola Anglada (Barcelona 1892-Tiana 1984) residí a Sitges, s’establí una cordial relació entre la il·lustradora i escriptora, qui es trobava ja en una etapa avançada de la seva atzarosa vida, i la vila de Sitges. Fruit d’aquesta relació és la coneguda donació per part de l’autora de la seva particular col·lecció de nines a la Diputació de Barcelona per a que fos exposada de manera permanent a la seva secció sitgetana del Museu Romàntic. I la posterior donació de la seva casa, i de la seva important biblioteca personal a la biblioteca Santiago Rusiñol.

Tanmateix, en la vida quotidiana, Lola Anglada establí una relació afectiva amb Sitges que plasmà en diferents obres –destacant les rajoles pintades–. Algunes d’elles foren col·laboracions amb iniciatives municipals que així li ho reclamaven, altres dins l’esfera de les relacions personals fruit de la seva amistat amb sitgetans originaris o d’acollida. El que podem veure són exemples de les dues facetes. Col·laboracions, d’una banda, amb l’organització de l’exposició nacional de clavells, on dins els programa s’insereixen diferents il·lustracions de caire humorístic. Cal no oblidar la

Rajoles de Lola Anglada en una finca del Vinyet

seva relació amb aquesta organització plasmada en les rajoles que ella mateixa féu per a premiar els carrers guanyadors del concurs de catifes florals, algunes de les quals encara es poden veure en diferents façanes de la vila. L’altra és una obra en rajola de caire costumista –Lola Anglada havia excel·lit en l’estudi de la Barcelona costumista del segle XVIII–, situada en una casa del sector del Vinyet, on es mostra (com es pot veure a la imatge) un pescador treballant les arts de la pesca que rememora amb la plàstica pròpia i inconfusible d’Anglada un Sitges pesquer ja molt llunyà.

Il·lustració de Lola Anglada per a un programa de Corpus

5


LA

BIBLIOTECA

SANTIAGO RUSIÑOL, Repte i privilegi NÚRIA AMIGÓ I FORNELLS

6

M’és difícil separar de la meva funció com a directora actual de la Biblioteca Santiago Rusiñol, el record de que aquest és el lloc on vaig començar a estimar els llibres i a descobrir el plaer de la lectura quan, amb 8 o 10 anys, com altres nens i nenes del poble, m’endinsava en les històries que vivien en els llibres de la reduïda sala infantil de mitjans dels anys 50. Eren pocs en comparació a l’allau de contes i històries que avui en dia tenen els infants al seu abast. Però autors de l’alçada de Lola Anglada, Folch i Torres, Mark Twain, Julio Verne, Charles Dickens i altres autors clàssics desenvolupaven la meva imaginació i em transportaven lluny dels deures escolars i de la rigidesa de l’època. Avui, bastants anys més tard, ens correspon a mi i als meus companys de la biblioteca la tasca de transmetre el gust


pels llibres a les generacions actuals, petits i grans, ajudant a què tothom pugui trobar allò que més li agradi i ompli els seus gustos lectors comptant amb la sort de disposar d’un fons, ric en obres de totes les branques del saber, que ha crescut des de la inauguració l’any 1936 fins avui, el 2012. Però la nostra convivència professional amb els fons de la biblioteca té vessants menys conegudes del gran públic, que impliquen una important responsabilitat. Els fons contenen la biografia, no només de la pròpia biblioteca sinó sobretot de Sitges. D’una banda, a través del llibre de registres o del Diari de la biblioteca, en el qual les primeres bibliotecàries, grans professionals, anotaven de manera regular i precisa tot el que s’esdevenia diàriament a la institució. De l’altra, la història de la vila reflectida en llibres, articles, fotografies,

programes d’activitats, cultes i populars i tota mena de documents de la valuosa col·lecció local i fons especials entre els que és inevitable citar el Fons Cau Ferrat, el Llegat Utrillo, el Fons Malagelada o l’Hemeroteca Local i els fons de monografies sobre Modernisme. Tot això fa que la biblioteca conservi l’essència i la vida, dia a dia, del poble i dels seus habitants. Una vida que no s’atura i que segueix, de manera que una de les nostres responsabilitats, molt important, consisteix en seguir reunint –moltes vegades, perseguint– aquells documents que són testimonis de les activitats culturals i populars que es fan i que facin possible que els sitgetans de demà tinguin notícia del Sitges d’avui. La Biblioteca és el lloc on va tothom a buscar entreteniment, o informació, o coneixement, o tot alhora. També on trobar altres persones amb qui com-

partir les mateixes inquietuds, gustos lectors, darreres novetats o informacions. Però no només això: també, i ja des de fa anys, s’ha convertit en el lloc on es fan, al cap de l’any, el major número d’activitats culturals de Sitges perquè a més de les que programa la pròpia Biblioteca, se n’hi celebren d’altres, com presentacions de llibres, conferències, exposicions al seu pati, concerts i altres esdeveniments que responen a la voluntat de bona part dels sitgetans de tenir l’escalf de la Biblioteca Santiago Rusiñol per a les seves iniciatives culturals. En ella hi resideix bona part del cor i el cervell de Sitges; on hi conviuen els ulls, la fantasia, les emocions i el coneixement. Estar a l’alçada d’aquesta responsabilitat és per a tots els que hi treballem, un gran repte quotidià i un privilegi inigualable.

Recorregut per les diferents sales de lectura de la Biblioteca 7


PARETS BLANQUES,

PATI BLAU I UN UNIVERS AL MEU ABAST

VINYET PANYELLA

Detall d’una de les finestres a la plaça de l’Ajuntament

8


Perquè era maldestra per jugar al carrer i perquè m’agradava anar a la meva, de ben menuda vaig trobar que aquella casa gran de parets blanques cobertes amb llibreries de fusta fosca era el lloc ideal per passar-hi les tardes d’estiu. Hi havia una sala amb taules llargues plenes de persones grans que miraven diaris, revistes i llibres. Alguns anotaven a les llibretes i altres, asseguts còmodament amb els colzes recolzats damunt la taula anaven llegint i de tant en tant passaven pàgina. D’altres deambulaven en silenci pels prestatges agafaven un llibre, el fullejaven, i un altre, i finalment s’adreçaven a la tarima de fusta on la bibliotecària els hi deixava endur-se’ls a casa previ moviment de treure una fitxa de dins d’una bosseta de paper enganxada a la coberta posterior del llibre per la part de dins i l’ajuntava amb una altra que treia d’un calaixet de fusta empotrat a la tarima. Ja està, ja se’ls pot endur, passi-ho bé. Ja sap que té quinze dies i, si no els ha acabat, li podem fer una pròrroga. No vaig saber ben bé què era una pròrroga fins que un dia vaig decidir d’emportar-me’n un, de llibre, a casa. Ho vaig intentar amb un dels volums de l’enciclopèdia per a criatures, amb les cobertes de color taronja i teixell negre i daurat. No, aquest no es deixa. Els que no tenen la bosseta amb la fitxa no es poden dur a casa. En pots anar a buscar un altre. No puc recordar de cap manera quin llibre va ser, però el que sí que recordo és que des d’aquell dia van ser molts i molts els llibres que em vaig endur en préstec de la Biblioteca. La Sala Infantil era allargada i hi havia una sola taula envoltada de cadires amb el cul de boga diferents de les de la Sala de Lectura dels grans, que eren d’esquena semicircular i els braços eren perllongació del respatller. Ara sé que havien estat dissenyats per Puig i Cadafalch, com tot el mobiliari de les Biblioteques Populars de la Generalitat republicana. Una prestatgeria de fusta envernissada de fosc ocupava tot un llarg pany de paret; allà hi havia els llibres que ens estaven destinats col.locats per ordre d’edats de lectura. Vaig començar pels llibres del mig però vaig anar passant d’un cantó a l’altre. Així va ser com vaig topar amb totes les sèries de l’Enid Blyton –els Hollister, els Siete Secretos, els Cinco–, una anglesa que

L’inconfundible pati de la Biblioteca

La bibliotecària Lolita Mirabent ensenya als nens a consultar el catàleg (1967)

escrivia a l’Agatha Christie per criatures, i també a les novel·les de J. O. Curwood. Les endulcorades Mujercitas mai no em van fer el pes, com tampoc les novel·les de J. M. Folch i Torres. El pas a l’autèntica Agatha Christie va ser, doncs, gairebé natural. Com ho va ser el dels relats adaptats de mitologia grecollatina i les novel.letes, històriques o no, de l’Editorial Bruguera, que publicaven el text escrit i cada dues pàgines la versió en còmic a les biografies d’Stephan Zweig i als seus llibres d’assaig literari i memorialística –els Momentos estelares de la humanidad…–, de l’editorial Juventud. Després van venir els Hemingway, Simenon, Pedrolo i els tutti quanti. El que també em fascinava era el pati de la Biblioteca, tan blau, tan verd de l’heura trepadora i la falguera del brollador, la llum de tarda que hi recalava, el xiscle de les orenetes els primers dies de l’estiu. Semblava que tot allò no havia d’acabar mai. Però el temps marca els seus senyals, i el pas de la

Sala Infantil a la Sala de Lectura va marcar altres canvis. A la Biblioteca hi vaig trobar un univers sencer al meu abast, tot per a mi, per anar devorant en dies, setmanes i mesos. Hi havia llibres per a estudiar, per llegir pel tren, per consultar-ne referències, i revistes per saber què passava pel món més enllà del meu petit barri i de la meva petita –llavors ho era– vila. La meva veritable i autèntica educació es va esdevenir a la Biblioteca, amb la sort que l’educació és permanent i constant en la vida de les persones. Ara, que hi recalo de tant en tant i molt menys del que voldria, continua existint tot aquell univers ampliat a altres possibilitats, com la de la música i les pel·lícules. Ja sé que no arribaré a llegir tots els llibres que m’esperen a les lleixes de fusta, amb codis de barres i el préstec controlat per ordinador, perquè l’univers és infinit. I que continuarà habitant entre parets blanques i el pati blau perquè sovintejant-lo, el fem del tot nostre.

9


IMATGES

BLANQUES DE SITGES 50 ANYS DE LA NEVADA DE 1962 ROLAND SIERRA I FARRERAS

Una visi贸 absolutament blanca de la Ribera, la Punta i les muntanyes del Garraf despr茅s de la nevada de 1962

10


La platja de Sant Sebastià, el Nadal de 1962

De totes les nevades i onades de fred que ha patit el país, la més recordada és la del Nadal de 1962, que forma part ja de la memòria col·lectiva de molts catalans, gràcies a la gran quantitat de fotografies que s’enregistraren durant aquells dies. No obstant això, amb anterioritat a aquesta, n’hi hagueren d’altres de les quals no han quedat imatges però sí constància escrita. Nevades i fredorades entre 1850 i 1950 Seguint un ordre cronològic, la primera que cal esmentar és la nevada del 20 de gener de 1855, que deixà un gruix de més de quatre pams de neu als carrers de Sitges. La vila tenia aleshores uns 3.600 habitants, molts dels quals tornarien a veure la neu en diverses ocasions entre 1883 i 1887. I és que, en només cinc anys, la població va viure quatre fenomenals nevades. El 1883 l’element blanc va caure el 9 de març i el 8 de desembre. L’any següent hi hagué un parèntesi, però el 17 de gener de 1885 la neu tornà de nou. Amb tot, la nevada més espectacular tingué lloc el 10 de febrer de 1887.

Tres dies després de l’esdeveniment, El Eco de Sitges narrava la crònica dels fets i afirmava que havia estat nevant durant 24 hores ininterrompudes, la qual cosa havia provocat que en alguns indrets s’acumulés fins a 60 centímetres de neu. El gener de 1891, ben vives encara a la memòria les nevades de la dècada anterior, es registraren les temperatures més fredes del segle, sobretot els dies 17, 18 i 19, en què el termòmetre baixà fins als 9 graus sota zero. Les fonts es glaçaren, moltes canonades de plom rebentaren, i el rocam de la Punta quedà recobert d’una fantasmagòrica cascada feta de clamells gelats. Al llarg de la primera meitat del segle XX, les fredorades acompanyades de neu només es produiren molt de tant tant. Les més destacades foren els anys 1906, 1910, 1914, 1920, 1926, 1933 i 1948. Nadal de 1962, la gran nevada del segle XX A partir dels anys cinquanta, la climatologia resultà especialment adversa el febrer de 1956 i el Nadal de 1962. La

situació atmosfèrica com es pot veure al mapa inferior que va provocar aquella important nevada de fa cinquanta anys fou, d’una banda, un potent anticicló format en la vertical de Dinamarca, i de l’altra, una depressió situada entre Sardenya, Còrsega i el nord d’Àfrica. La conjunció d’aquests dos centres d’acció generà l’entrada d’un fort corrent de vent gèlid procedent de

Mapa meteorològic publicat a ‘La Vanguardia’ el 25 de desembre de 1962

11


Sibèria que, en la seva progressió cap al sudoest, cobrí gran part del continent europeu amb una espessa capa de neu. Els primers flocs de neu començaren a caure a Sitges la matinada del 24 de desembre. L’endemà, la vila es llevà emblanquinada, tot i que la neu només va quallar a les muntanyes del voltant. Després d’un matí amb el cel rúfol, a primera hora de la tarda va semblar que el temps s’aclariria. Però al capvespre el cel s’encapotà novament. A mitjanit, mentre el temple parroquial era ple de vilatans que assistien a la missa del Gall, començà a nevar una altra vegada. A la sortida, molts comentaren que aquella blancor reforçava l’ambient nadalenc, bo i pensant segurament que la situació seria passatgera. La neu, però, continuà caient tota la nit. L’alba de Nadal, els més matiners van poder contemplar des de les finestres de casa seva un paisatge absolutament sorprenent. El Sitges que coneixien s’havia tenyit de blanc, i continuava nevant sense parar. Els més agosarats, primer, i la resta després, tothom sortí al carrer per veure de prop l’espectacle. Mentre els adults es passejaven d’un lloc a un altre fotografiant els diferents escenaris nevats, els infants s’entretenien fent ninots de neu o llançant-se boles entre ells. A mesura que avançava el dia i la nevada no minvava, l’alegria donà pas a la preocupació. La gran acumulació de neu als carrers, teulades i terrats incrementà el risc d’accidents i produí força trencades de braços i cames. La majoria dels cotxes quedaren bloquejats, molts d’ells a les costes de Garraf. Les canonades es van glaçar i al cap d’un o dos dies, més d’una casa patí inundacions d’aigua. Cap a les 7 de la tarda del dia de Nadal, un tall en el fluid elèctric va deixar el poble completament a les fosques durant unes quantes hores. A causa d’això, la tradicional representació dels Pastorets al Patronat hagué de suspendre’s a mitja funció, i el mateix va passar amb les sessions de cinema del Prado i el Retiro. Després de 24 hores de nevada intensa, la diada Sant Esteve va lluir un sol radiant, la qual cosa va permetre a la brigada municipal començar els treballs de neteja, que no foren fàcils ni ràpids.

12

Els cambers del bar Odón, davant l’estació juguen amb la neu (‘L’Abans’)

La Ribera, nevada en una imatge compresa entre 1910 i 1920 (‘L’Abans’)


ELS PRIMERS ARBRES DE NADAL DELS

ANYS 60

XAVIER MIRET I MESTRE

Arbre de Nadal al Cap de la Vila l’any 1964

13


Les festes nadalenques han viscut una constant transformació en les darreres dècades. Fins a mitjan segle eren unes diades marcades per la tradició i la religiositat: el pessebre, el tió de Nadal, la Missa del Gall, els torrons, el dinar de Sant Esteve i les cançons de Nadal eren els elements fonamentals de tot aquest cicle festiu. Però les coses canvien i tot es qüestiona: la religiositat i la seva pràctica han sofert grans canvis, si més no en la seva extensió social. La forma d’educar els nens i les estructures familiars han seguit l’evolució de la societat, han arribat costums de l’estranger a través dels mitjans de comunicació i amb l’arribada de població immigrant, i a tot s’hi afegiren canvis laborals com les vacances i la paga doble de Nadal (ai las! dir això el 2012), que duien cap al camí del consumisme cada cop més desfermat. Iniciada la dècada dels 60 es començava a superar la migradesa econòmica de la postguerra, bufaven nous aires que permetien que l’economia millorés i el turisme internacional reprenia amb empenta. En aquell context el Foment del Turisme de Sitges, sota la presidència de Teodor Sardà, es plantejà impulsar la celebració col·lectiva les festes nadalenques. Es volia que les celebracions nadalenques tinguessin un relleu destacat a la via pública, als comerços i als jardins de les cases particulars. Es tractava de revitalitzar el comerç i el turisme al voltant de la celebració religiosa. El 1961, el Foment del Turisme aconseguí la participació de l’Ajuntament, el qual per primer cop va instal·lar al Cap de la Vila un avet portat des del Pirineu, i va impulsar que molts comerços posessin pessebres o arbres de Nadal a l’aparador i que alguns xalets il·luminessin i decoressin amb garlandes algun arbre del seu jardí. L’Associació de Propietaris i Amics de Sitges il·luminaren i ornamentaren una palmera dels jardins de l’Hospital, els Amics dels Jardins de Sitges encarregaren a l’artista Bruno un pessebre innovador que se situà al a Torreta, els veïns dels carrers Jesús i Parellades van posar il·luminacions al carrer. No tot foren èxits: Renfe no va accedir a il·luminar un arbre de l’estació. Però el Foment del Turisme se’n sortí i aconseguí que la seva iniciativa fos exitosa, que des de la poca iniciativa par-

14

L’arbre de Nadal posat per l’Ajuntament al Cap de la Vila (1964). S’hi veu encara algun cotxe aparcat al carrer de les Parellades


ticular d’anys anteriors s’arribés a crear un anomenat ambient nadalenc, i un veritable impuls col·lectiu. Durant quatre anys la participació i les iniciatives anaren en augment, amb la col·locació de més pessebres monumentals, la col·laboració de les grans entitats de la vila, la decoració de palmeres, plataners i xipresos de la Ribera i altres indrets del terme. Al llarg dels anys 60, el Foment del Turisme esmerçà esforços a donar continuïtat a la iniciativa i a que fos conegu-

da arreu. No s’estigué de fer-ne difusió entre estrangers que visitaven per una altra raó la ciutat de Barcelona. El Foment del Turisme també participà de l’extraordinari desenvolupament que van tenir les felicitacions nadalenques editant-ne de pròpies. A partir de llavors, els comerços, a títol individual, i les comissions veïnals d’alguns carrers van acollir com a una de les seves activitats anuals el guarniment especial en les diades nadalenques. Data, doncs, de 1961 la instal·lació del

Felicitació de Nadal editada en 1966 pel Foment del Turisme

primer arbre de Nadal públic a Sitges, element fins llavors aliè a la nostra cultura i que a partir de llavors es va estendre a moltes llars. Amb el temps es va qüestionar si era bo tallar avets de la muntanya, si havien de ser amb arrel i de plantació, si podien ser de plàstic, o be d’altres espècies, és a dir de les autòctones del país… que si no era un costum d’aquí, que si no era ecològic… que si era una manifestació més de consumisme… vaja que participen de la inestabilitat i del canvi de costums.

Un arbre de Nadal emmarcat dins les accions promocionals de la flamant urbanització de Vallpineda

15


LA MATANÇA DEL PORC JOFRE VILÀ I SOLER

La gent no perd mai la gana i continua conservant el vell costum d’endrapar (per exemple, un esplèndid pa amb tomàquet amb pernil serrà remullat amb un xerricó de vinet de la terra), tot i les modernes propostes de la manduca actual, que no han aconseguit transmutar tant la tradició sibarita de la bona taula com per a fer-nos oblidar els aliments tradicionals que, sortosament, resten essencials en el món de la restauració. Entre els menjars tradicionals destaca en primeríssim lloc, i hem de dir que des de temps molt reculats, el porc, amb tota la rica gamma de possibilitats gastronòmiques que n’ofereix. Un primitiu fons de ritus i cerimònies tribals s’associaven amb el costum de la matança del porc, que ja des de l’antigor s’havia de celebrar en el moment còsmic del solstici hivernal. S’hi vinculava un àpat sacramental de mort i resurrecció de la natura que ha evolucionat amb els segles. A la nostra vila, com gairebé arreu, cap a final del 1800 tenien gran acceptació

els productes del garrí elaborats amb saviesa. Segons reculls de l’època, la clientela de les carnisseries es repartia entre els establiments de Can Xiquillo i el de la Torre de les Hores seguits, anys després, per Can Candelari, botigues dedicades a la matança del porc i proveïdes també dels més acreditats productes de llegums i pesca salada. Per sobre del taulell, sempre d’un net meticulós, lluïen unes grans balances de llautó brunyit, i diverses barres al sostre que suportaven el pes dels pernils i les botifarres. Producte, aquest darrer, que en ser menjat donava una gran satisfacció tant a la gent del poble com als visitants, ja que eren elaborades amb gran escrupolositat, fet que va motivar que les famílies benestants que passaven l’estiu a Sitges –i també la resta de l’any– volguessin gaudir-ne mercès a les comandes als acreditats establiments sitgetans, rebent-les a les seves llars barcelonines puntualment per mitjà dels traginers. El producte més sol·licitat era la botifarra

blanca, que tenia un saborós gust especial aconseguit per un punt de trinxat de carn i el salpebrat corresponent. Aquesta fórmula, lamentablement, va restar en secret i s’ha perdut. Ara bé, la vida moderna i tot el que comporta també ha fet perdre el caràcter de festa i la gatzara que comportava la matança del porc. Els grans supermercats i les botigues actuals dedicats al sector alimentari, i tots els controls i reglamentacions sanitàries han fet oblidar la tradició que dimanava de segles enrera; i avui la matança del porc i tota la parafernàlia, i el contacte humà que hi solia comportar, han de-saparegut. Ha estat substituïda per la tria per part del comprador d’un producte estandaritzat dipositat en uns prestatges i encabit en unes fundes de plàstic de marques industrials, que ofereix llonganissa, xoriço, patés, cansalada, pernil, botifarres, etc. Uns antics apunts sobre el tema del cicle anual que m’han vingut a mans m’han fet presents, tot cercant a la memòria, els vells records que en tinc. Amb

Il·lustració d’antiga llauna de conserva de botifarres (imatge cedida a l’Arxiu Històric de Sitges per Valentí Montgai i Castro)

16


Interior de la tossineria Candelari, amb Montserrat i Mercedes Tarrès i Bartés (Fotografia cedida el 2003 a l’Arxiu Històric de Sitges per Estanislau Artó)

17


quina alegria i germanor se celebrava l’esdeveniment de la matança del porc. Fins fa poc era una reunió festera que aplegava convidats, familiars, amics, propietaris i masovers que gairebé seguia ritus ancestrals i recentment ha estat reconvertida en un divertiment de turisme rural. En ser adquirit el garrí ja era costum pactar la compra i la manutenció entre el propietari del mas i el pagès, i aquest acceptava alimentar-lo, cuidarlo i anar a parts en el repartiment final del producte. Les dones de la masia, preferentment, executaven les feines i mantenien l’animal amb grans calderades de vegetals, patates i herbes del camp. Les darreres setmanes abans de la matança el sobrealimentaven amb farines apropiades i aglans. Quan s’apropava la festa de Nadal, amb els freds rigorosos de l’hivern, es considerava que ja havia arribat el temps idoni per a la matança i s’efectuava en dies de determinants sants que variaven segons la usança. Arribada la vigília era convenient posar el porc a dejú per a buidar-lo de tripa. A l’ensems s’aconseguia així

que l’animal perdés força en la moguda final. Al mateix temps, les dones s’afanyaven a preparar l’utillatge de la cerimònia per a que tot restés a punt i ben net i polit. La manipulació del porc, anomenada mandongo, implicava gairebé tots els assistents, des dels de major edat fins als nens, encarrilats per un personatge especial anomenat la mocadera, que en bona mesura dirigia la feina, que començava per dessagnar prèviament l’animal en una gibrella on es feia barreja amb pa llescat que servia per a fer les botifarres negres o de sang. Una curiositat de l’acte era el moment en què el matador arrencava els pèls llargs de l’esquena del porc, utilitzats per a fer raspalls i pinzells, així com també li tallava el sexe, que era venut per a greix apte per als carreters, serrallers i fusters. El pas següent consistia en socarrimar el porc amb sarments i escaldar-lo amb aigua bullent per a separar-ne la pell. Amb ganivets esmolats es tallaven cap i potes i se separava el greix de l’espatlla, repartint els diversos trossos esquarterats, llomillos, panys de costelles i pernil,

Rajoles a la façana de l’edifici que fins fa pocs anys va ser la cansaladeria de la Torre de les Hores, al carrer Major (Paris)

18

en diferents paneres separant la freixura i també el fetge, i embolicant amb la membrana el sagí que s’escampava sobre la taula per a facilitar el treball. Tots els convidats i treballadors s’afanyaven en aquell moment del matí a reposar forces fruint d’adequada manduca, compartint una bona paellada remullada amb vi novell. Sense perdre pistonada, tocava netejar la budellada, deixar a punt la carn trinxada, i salar els pernils, costelles i cansalada així com la corresponent picada que s’utilitzaria per a omplir les botifarres negres. Un bon àpat de mongetes i de menuts de tall marcava l’hora del migdia. A la tarda s’imposava la feina més feixuga repassant el trinxat de carn per a les botifarres, repicant-la més fina amb el tallant i la mitja lluna, fent de tant en tant tastets de la mescla i posant sal i pebre per donar el punt de gust desitjat. Després venia la feina d’embotir la pasta de carn al budell amb un embut de llauna. Les darreres feines se seguien en un ordre establert que començava amb les botifarres negres fetes de pa llescat, freixura, cor i trossos de carn, seguit per les negres però amb l’afegitó de ceba a la mescla, i després se’n farcien d’altres de pinyons i arròs. Un s’encarregava de posar-les a bullir a l’olla de l’escudella. Les botifarres blanques, anomenades botifarra catalana, s’omplien a continuació amb carn greixosa o de la llengua bullida directament a la caldera. Aquesta s’acostumava a menjar preferentment guisada amb faves estofades. La millor carn magre del porc era per a les salsitxes i la llonganissa, embotit seleccionat assecat a l’aire per a ser menjat cru. La varietat que es feia amb budells molt prims era anomenada espetec, pel soroll que feien en ser partits amb els dits. La matança del porc assenyalava amb joia una data important al calendari anual. Se celebrava amb festa grossa de reconeguda germanor, i tothom hi participava del goig de l’amistat. Mireu si n’era d’important la mostra de fraternitat d’aquestes celebracions que es diu d’un predicador que ressaltava en el seu sermó les excel·lències del nostre patró apòstol Sant Bartomeu dient en ponderar la seva vida: “Nostre Senyor fa el que Sant Bartomeu li demana. Mireu si eren amics que es convidaven a sopar quan mataven el porc”.


La recepta I per si algú es volgués embarcar en la tasca tan dificultosa com falaguera que representa la matança del porc, ací va un llistat del que és necessari, segons diu un vell paper (1): Taula gran per a menjar Tovalles per a la taula 8 talladors de fusta 8 davantals per les trinxadores 12 ganivets ben esmolats 1 mitja lluna per picolar la carn Taula petita de mocadera Tovalles per la mocadera 4 gibrells envernissats per pastar les diferents carns 6 embuts de llauna per a omplir budells Pebre (el que convingui) Sal (el que sigui menester) Canyella i ous (si es volen les botifarres d’aquesta classe) Caldera per a coure les botifarres Cassola per a fondre el sagí 2 tions per a socarrar la bèstia 6 garbons pel mateix menester 1 olla per a prendre la sang, amb el colador de drap 1 garbella per a posar la mocada 1 escudella per al cervell 1 post enfarinada pel sagí 1 portadora per a rentar la mocada 1 gibrell mitjà per a col·locar els budells grossos nets 1 olleta de dues anses per a fer el mateix amb els petits 12 taronges agres 1 agulla de fer mitja per a punxar botifarres a fi d’evitar que es rebentin a la caldera Rebost: El llit del porc Cossis per a posar los ossos en aigua i sal Olles per al llard i brou de la caldera Canyes pera penjar les botifarres i altres productes que en sortien 3 unces d’avellanes Un petricó d’aiguardent per a refrescar els matadors Plats i olles per al que es necessitin Eixugamans per al que convingui Seixanta lliures (2) per a pagar la bèstia o més, si més són menester

Gravats dels embolcalls de dues reconegudes carnisseries de Sitges (AHSI)

(1) N. del T. El text procedeix del capítol “Matar lo Porch” pàg. 81 de Barcelona Vella. Escenes y costums de la primera meytat del sigle XIX per tres testimonis de vista. Gaietà Vidal i Valenciano: Barcelona de 1820 a 1840”. Barcelona. Il·lustració Catalana 1906. 280 pàgs. El maig de 1928 aquest text va ser reproduït per Valeri Serra i Boldú al fascicle I de l’Arxiu de Tradicions Populars.

N. del T. La lliura va ser durant segles la tradicional moneda de conte catalana. Una lliura són 20 sous i 1 sou són 12 diners, equivalències que oferien molts subdivisors. Era un sistema de conte compartit amb diversos països d’Europa, entre ells França i Anglaterra. Va sobreviure fins molt avançat el segle XIX superant la imposició del sistema de conte castellà i l’ús parcial del conte en pesos americans, a la fi va ser substituïda per l’actual sistema de conte centesimal i la pesseta, nom que li ve justament del català, de quan hi havia governants catalans al govern de l’Estat. (2)

19


EL TEATRE DEL

1900 FRANCESC PARRA

Decorat del drama ‘Arran del cel’, d’Antoni Benazet. L’obra estava ambientada a l’ermita de la Trinitat. (‘L’Eco de Sitges’, 5 de juliol de 1908)

Targetó per a una funció al Prado l’any 1900 (Fons Cau Ferrat de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol)

20

De totes les manifestacions artístiques, el teatre el podem definir com un art efímer per naturalesa. Després d’una representació escènica, el que en queda és ben poca cosa: tan sols el record del moment. Actualment, podem comptar amb suports documentals on es poden captar les imatges i el so que ens permeten recollir el material suficient per al seu estudi actual, però quan es tracta de fer un seguiment del que van ésser els esdeveniments escènics de fa més de cent anys, ens topem amb una gran dificultat a l’hora de fer-ne una valoració. Amb tot, sabem que a Sitges es feia teatre molt abans de l’existència del Prado i del Retiro. Que al Teatre Vell del carrer de Sant Gaudenci, ja se’n feia, això sí, durant poc més de vint anys, ja que amb la creació de les entitats esmentades i,z dels seus espais escènics corresponents, tant els la palla com els del gra ja tenien lloc on fer representacions. Per a la investigació de la qüestió teatral a Sitges comptem amb unes eines molt valuoses: la premsa escrita, com ara el Baluard, La Voz i L’Eco, entre d’altres, ja que setmana rere setmana, en les seves cròniques locals llegim quines peces, drames o comèdies, serien representades per les companyies del moment. En aquestes programacions teatrals, L’Artística o Lo Rebrot, de la Societat Prado Suburense, o bé El Renaixement o la Companyia Retirista, del Retiro, cada setmana, cada diumenge i dia festiu, quan era temporada, feien funció. Sobretot, entre finals del segle XIX i mitjans del XX es representaven les peces teatrals –les més significatives


i representades del moment– amb la pretensió d’entretenir el públic. Les companyies d’aficionats El fet de disposar d’un teatre a les societats va facilitar molt les coses a l’hora de trobar-se per fer les funcions i assaigs, ja que habitualment, els membres de les companyies de teatre eren familiars o amics, amb afinitats culturals i polítiques properes a l’entitat. La facilitat que tenien per a representar obres cada setmana era, en part, perquè no calia que s’aprenguessin els papers de memòria, ja que, com és sabut, es comptava amb el suport durant la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia tota l’obra, fent suport als actors. En aquells anys, actuaven la Compañía Lírico-Dramática de Aficionados, la Compañía de Aficionados de El Retiro, El Renaixement o la Compañía Retirista, totes elles del Retiro, i la Compañía de Jóvenes Aficionados, L’Artística, Lo Rebrot, la Compañía de Aficionados de Concentración Dramática Artística de El Prado Suburense, del Prado, sense oblidar que entre els anys 1906 i 1908 també hi va haver la Companyia d’Aficionats de La Palma. Aquestes companyies acostumaven a estar formades íntegrament per homes, intentaven que a les peces representades, hi hagués el menor nombre de papers femenins, ja que era habitual contractar actrius quan l’obra precisava un o diferents personatges, que acostumaven a ser integrants de companyies professionals. Sovint, s’assajava de nit i es feien les representacions els diumenges a la tarda i els dies festius. En alguna ocasió s’havia arribat a contractar algun actor professional, quan l’ocasió ho requeria. Una de les coses a destacar va ser la gran producció de teatre a nivell local, que va fer que molts aficionats de Sitges a la literatura i l’escriptura, fossin autors de diferents peces teatrals, drames, comèdies, gatades, humorades, etc. Molts d’ells, amb lligams a la nostra vila, van escriure diverses peces teatrals, algunes de les quals van obtenir prou èxit com per a representar-se sovint i publicar-se. No són poques les estrenes d’autors sitgetans; unes escrites amb més gràcia que altres, però amb la mateixa intenció de fer passar una bona estona al públic.

L’escenari del Teatre Prado a finals de segle XIX. Fotografia publicada a ‘La Saeta, semanario ilustrada’, núm. 328, 4 de març de1897

Molts d’aquests textos resten desapareguts i tan sols ens podem basar en les crítiques de l’època, on de vegades se’n fa una descripció detallada, però insuficient per a fer-nos una idea. Les obres recuperades són comptades; queda algun llibret publicat o, fins i tot, algun manuscrit original a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca de l’Institut del Teatre.1 Per a copsar com eren aquestes obres teatrals d’autors locals, hem intentat fer una breu selecció d’algunes de les peces per a fer-nos una idea de la gran quantitat d’obres estrenades que hi va haver en aquells anys. Aquesta relació d’autors evidentment no és exhaustiva, ja que hi mancarien els autors que no han estat representats a Sitges o bé les peces de les quals ens han mancat dades suficients per afirmar-ne la seva estrena. Joaquim Benaprès i Mestre (1881 – 1946) Nascut a Sitges el 3 de novembre de 1881, va ser fill del doctor Gaietà Benaprès. Va ser alumne del mestre Fran-

cesc Huguet i col·laborador de L’Eco de Sitges. Entre d’altres coses, va escriure diverses obres teatrals, majoritàriament sarsueles i gatades, com per exemple Nit de trons2, comèdia lírica en un acte, amb música d’Enric Morera, estrenada al teatre del Retiro el 24 de gener de 1904 per la Compañía Retirista. El 24 de desembre de 1905 va estrenar, també al Retiro, el monòleg El Marejat, escrit expressament i estrenat per l’actor Isidre Marcet de la Compañía Retirista. L’any següent va estrenar un seguit de sarsueles: la posada en escena de la que llavors es definia gatada lírich-fantástica titulada L’ánima d’En Trinxacolls (6 de gener de 1906) amb música del mestre Esteve Molas; el sainet o quadre de costums populars El Llimpia-botes (14 de gener de 1906) i l’estrena de la peça lírica en un acte que portava per títol Felicitat, amb música del mestre Amadeu Cuscó. També va escriure un drama en un acte titulat Fosca, si bé no sabem si es va arribar a estrenar.3 Per a celebrar la inauguració dels nous palcos que s’acabaven de construir a la platea del teatre d’El Retiro, s’hi van

21


Companyia Retirista, l’any 1905 (Arxiu de la Societat Recreativa El Retiro)

‘El Pom de flors’, de Josep Soler i Tasis (Biblioteca Popular Santiago Rusiñol 1898)

representar un parell de sarsueles, una de les quals va ser l’estrena, la nit del 19 de maig de 1907, d’Escenes de Platja, que comptava amb la partitura de Joan F. Tort.

matí del dia de Pasqua de Resurrecció.

Antoni Benazet i Plana Fill de l’industrial Pau Benazet, de jove va ser un gran aficionat a la literatura. Entre 1902 i 1908 va col·laborar al setmanari El Eco de Sitges amb diversos articles i escrits. Va ser autor de diverses peces teatrals, entre les que s’arribaren a estrenar, cal esmentar En Griva va ser una sarsuela estrenada per la companyia Lo Rebrot al Teatre Prado l’11 de març de 1906, musicada per Amadeu Cuscó. L’obra va arribar a ser força popular i a representar-se en diverses poblacions catalanes. Sense llum4 consistia en un drama en un acte estrenat el 25 de març de 1906 al Teatre Prado, i, tal com deia la premsa de l’època, es tractava d’un quadre dramàtic on “predomina un ambient de corprenedora tristesa, produhit per la continua desgracia, la que constitueix el fondo general de aquest drama”.5 El 1906 va escriure el drama líric Raquel, en un inici s’havia d’estrenar al Retiro i al final no es va arribar a re-

22

presentar6. De fet, el 7 d’octubre del mateix any, Benazet i Francesc Carreras, autor de la música, van oferir una petita audició de l’obra. El 1931 es va intentar tornar a posar en escena, aquesta vegada amb música del mestre Gabriel Pallarès però també es va quedar en l’intent. El mes de gener de 1908 va estrenar El Capatàs, drama en un acte i cinc quadres escrita amb col·laboració d’Antoni Civit. El mateix any va escriure el drama Arran del cel, estrenat com a prova d’assaig la nit del 28 de juny de 1908 al Retiro per la Compañia Retirista. Amb decorats de Josep Vidal i Vidal, es tractava d’un drama rural situat a l’ermita de la Trinitat, amb els seus masovers com a protagonistes. Josep Díaz i Blanch Des de molt jove es va sentir atret pel teatre, va ser soci fundador del Casino Prado i membre de la directiva durant molts anys. També va ser membre i fundador de L’Artística i posteriorment també de Lo Rebrot. Díaz va ser autor de la peça Un casament florit, estrenada el 27 de març de 1892 per la Companyia L’Artística. Pel que hem pogut observar, només sabem que l’acció passava en una població catalana al

Rafel Font Torralbas Fill del notari Felip Font i Falp, amb només vint anys, estrena al Teatre Prado, l’obra titulada Un bon amich7, estrenada el 2 de gener de 1898 amb força èxit per la companyia Lo Rebrot. Dos anys més tard, el 22 de setembre de 1900, també al Teatre Prado i desprès de representarse La Resclosa, d’Ignasi Iglesias, per la companyia L’Avançada, es va estrenar el boceto dramático en un acte titulat ¡Fatalitat!. Francesc Huguet i Mainer Nascut a Vilafranca del Penedès, de jove va venir a Sitges on va treballar com a mestre. Al marge de la docència, Huguet va desenvolupar les seves peces dramàtiques al Casino Prado Suburense. Abans d’estrenar les seves obres, sovint es llegien en vetllades literàries que tenien lloc a casa seva i que eren força concorregudes.8 Va ser autor de diferents obres, totes estrenades per L’Artística i per Lo Rebrot, entre les quals es poden destacar Mentidas per remey, estrenat a la Sociedad Fomento del Panadés de Vilafranca, el 26 de desembre de 1888. Posteriorment el grup L’Artística la va


acte titulat Pasat Festas. Va escriure la sarsuela Gent de mar, estrenada també al Prado el 17 de setembre de 1898, amb música de Magí Carbonell i Rigual. Aquesta sarsuela, anys més tard, va ser reestrenada amb revisió i adaptació de text i música l’any 1914 al Teatro Oriente de Santiago de Cuba amb decorats de Bonaventura Morando. S’estrena al Teatre Prado Suburense la sarsuela Les Arrecades el 8 d’abril de 1906, també representada per la companyia d’aficionats Lo Rebrot amb música del mestre Amadeu Cuscó, que en aquell moment era mestre de la capella de la Parròquia de Sitges. Assaig al Retiro a començament de segle (Arxiu de la Societat Recreativa El Retiro)

representar al Teatre Prado vers 1890. La mateixa companyia també va representar Altra feina i ha també al voltant de 1890. Va estrenar al Teatre Prado, el 24 de setembre de 1898, la comèdia en un acte i en vers Per Carambola, amb la participació de l’actriu Pilar Castillo i el mateix dia, es va representar el monòleg El mestre d’estudi. El juguet còmic d’un acte i en vers titulada Una lliçó el mateix autor va entregar als membres de la companyia Lo Rebrot el llibret d’aquesta humorada per tal de poder-la representar al Prado i es va estrenar el 18 de desembre de 1898. El mateix Francesc Huguet, va llegir al Prado, davant una colla de companys, una comèdia en un acte i en vers amb el títol Festa Aiguada, l’acció de la qual tenia lloc al Garraf, amb un remarcat caràcter local. Isidre Marcet i Banús Va ser un dels membres de la Companyia Retirista que va tenir una llarga i profitosa carrera com a actor i també com a dramaturg aficionat. El 16 de desembre de 1900 va estrenar al teatre del Retiro una comèdia en un acte amb aires locals titulada Els valens de Sitges, “arreglada á la escena catalana por el joven aficionado señor Marcet, la que fué aplaudida por el numeroso público por los chistes y movimiento escénico que se nota en las últimas escenas de la obra.”9 Isidre Marcet, però, va continuar formant part de la companyia retirista i va estrenar una altra peça: el 18 de

febrer de 1906 va tenir lloc al Retiro la primera representació del passatemps, titulat Gallardini amb música del mestre Joan F. Tort i Llucià. Salvador Olivella i Carreras Fill de Salvador Olivella i Baltasar, i de Josepa Carreras i Robert, va estudiar a l’escola del mestre Francesc Huguet, va obrir una fusteria al carrer de Sant Gaudenci. Durant la seva joventut va ser membre fundacional de la companyia teatral Lo Rebrot i també autor d’algunes sarsueles. El 16 de gener de 1898 va estrenar al Teatre Prado, a càrrec de Lo Rebrot, El juguet còmic en un

Josep Soler i Tasis Fill del fundador d’El Eco de Sitges, Josep Soler i Cartró, de jove va començar a treballar en el setmanari. Afeccionat a la literatura, va escriure El pom de flors10, comèdia de costums en un acte i en prosa, estrenada al teatre del Retiro per la Compañía Retirista la nit de l’11 de desembre de 1898. L’any següent, el 10 de desembre de 1899, va estrenar al teatre de la Societat Recreativa El Retiro, l’assaig dramàtic en un acte titulat Amors perduts, interpretat també per la Compañía Retirista.11 Com hem dit, aquest és un breu recull d’obres estrenades per autors sitgetans i que, malgrat la seva considerable producció, ha quedat en l’oblit durant força anys, degut possiblement, a que aquesta ha estat força dispersa.

NOTES A la Biblioteca de Catalunya hi trobem Gent de mar i Pasat Festas, de Salvador Olivella i Carreras, les dues obres datades el 1898 i a l’Institut del Teatre el manuscrit Roseta, d’Anton Benazet. 2 Baluard de Sitges, 31 de gener de 1904. 3 El Eco de Sitges, 17 de març de 1906. 4 El Eco de Sitges, 31 de març de 1906. 5 Baluard de Sitges, 31 de març de 1906. 6 “El pasado domingo [7 d’octubre de 1906], nuestros apreciables amigos don Antonio Benazet Plana y don Francisco Carreras Pujató, en la espléndida morada de éste, dieron una audición de su nueva zarzuela dramática Raquel. El señor Benazet con muy buena entonación leyó el libreto que contiene escenas emocionantes saturadas de poesía propia de la romántica Raquel, hermosa jitanilla enamorada de Alfred, quien no le corresponde seriamente hasta el preciso momento en que, del brazo de Flor de nit, iban al templo para contraer matrimonio, en cuyo instante, al pasar la comitiva nupcial por la plaza, la Raquel cae víctima de un desmayo y Alfred, abandonando á su novia, se lanza en brazos de Raquel, su primer amor, cuyas relaciones había interrumpido la posición social de flor de nit y el egoísmo de Alfred. El señor Carreras interpretó al piano la abundante música que avalora la obra”. El Eco de Sitges, 13 d’octubre de 1906. 7 La Voz de Sitges, 9 de gener de 1898. 8 “El passat dimarts varém assistir á la lectura que en sa morada doná D. Francisco Huguet y Mainer, de sa última producció, el segon quadret de Las Modistas”. Baluard de Sitges, 22 de desembre de 1901. 9 El Eco de Sitges, 16 i 23 de desembre de 1900. 10 El Eco de Sitges, 18 de desembre de 1898. 11 Anys més tard, el 1906 trobem a les pàgines d’El Eco de Sitges una breu notícia on figura que Josep Soler i Tasis escriu una comèdia en quatre actes titulada La caverna d’Epótides, tot i que no hem pogut constatar que s’arribés a estrenar. El Eco de Sitges, 17 de març de 1906. 1

23


JOSEP SOLER HISTÒRIA VIVA DE ‘L’ECO DE SITGES’

JORDI CASTAÑEDA

Josep Soler rep de mans del president Mas la creu de Sant Jordi als 125 anys de trajectòria de ‘L’Eco de Sitges’

Josep Soler va assumir la direcció de L’Eco de Sitges l’any 1955. Abans, però, des dels onze anys que s’estava a la impremta: “faràs les vacances a L’Eco”, li deia el seu pare. Una impremta de L’Eco on ell va aprendre a compondre amb caixetes i tipus de lletra diferents, tot plegat de forma manual, però que avui s’ha modernitzat i disposa dels elements tecnològics actuals: “Ara tot és digital i va per ordinador. És una gran millora”, comenta Soler des del lloc que té reservat enmig del tràfec de pàgines i proves d’impremta i amb un gran mèrit que he vist en pocs treballadors d’aquest gremi: té tots els dits intactes. De més a prop o de més lluny, Josep Soler ha anat vivint

24

des d’aquest periòdic l’evolució de Sitges durant 89 anys, tota una experiència que ha viscut intensament. La divisa que sempre ha mirat de mantenir Josep Soler a L’Eco és que “primer de tot, som de Sitges i sempre hem de defensar Sitges, política al marge, però sempre amb un fons també de defensar Catalunya”. Soler no amaga que “el pare i l’avi eren catalanistes, però sobretot la nostra bandera és Sitges”. En aquest sentit, recorda els primers problemes seriosos amb què es va trobar l’any 1955, quan va agafar les regnes del periòdic: “Érem enmig d’una dictadura i teníem moltes traves per publicar coses en català. Fins i tot em vaig trobar que la Falange

ens volia incautar el diari!”. Entre aquell panorama autoritari, però, Soler també reconeix que “vaig trobar amics que van reconèixer les virtuts del diari i que em van fer costat. Eren gent de dretes, però no pas radicals, sinó que em van ajudar davant de Falange”. Entre aquests, Soler en destaca “el mateix Dionisio Ridruejo, que era amic d’un amic i que ens va avalar i defensar. Va ser un aliat nostre”. Un jove Josep Soler batallava com podia, enmig del règim, per defensar el seu Eco i ara explica anècdotes que exemplifiquen la voluntat de control sobre el periòdic: “Un cop, una persona em va dir: Josep, tu pots dir Visca Catalunya, si vols, però no es pot deixar que tothom ho pugui dir”. Un dels moments de més tensió amb Falange va ser amb motiu de la mort de Mossèn Batlle, impulsor dels Minyons de muntanya i a qui joves escamots de Falange l’havien fet blanc d’atacs. Soler explica que “vam fer una editorial en català sobre Mossèn Batlle i Falange va protestar molt. No va acabar passant res, perquè tot es va apaivagar poc a poc, però en aquell moment havíem de fer una editorial de reconeixement a Mossèn Batlle: ell va voler instruir els joves i ensenyar-los valors cristians. En canvi, a la Falange, un cop vist tot el que van fer, podríem dir que de valors cristians en tenien més aviat poc. Hem de recordar que Mossèn Batlle va ser assetjat pel Frente de Juventudes de Falange i li van arribar a assaltar i cremar la seva biblioteca, on tenia molts volums dedicats a l’excursionisme”. Un cop més, però, el pols amb Falange el va acabar superant, aquest cop amb


En Josep, al peu del canó, al taller i les oficines de l’Eco

25


nous aliats de pes, com el mateix governador civil de Barcelona, Acedo Colunga. I és que Soler creu que “sempre hem tingut persones que han vist que mai no hem fet mal a ningú”. De fet, tot i aquestes relacions puntualment tibants amb alguns elements del règim franquista, Josep Soler és conscient de l’autoritat moral que li donava la trajectòria del seu pare, que va passar per diverses txeques a Barcelona mentre va durar la guerra. “No sóc conscient que l’haguessin torturat, però segur que va patir molt. De totes maneres, com que mai no hem fet mal a ningú, en va sortir sense que li poguessin retreure res”, explica Josep Soler. Samuel Barrachina “Va ser una peça única i un gran ajut a les festes populars”. Així és com defineix Josep Soler a Samuel Barrachina, amb qui va col·laborar estretament sempre que va poder o que li van demanar. “Jo havia anat a l’escola amb el seu fill”, indica Soler, que comenta que “sempre hem sentit la Festa Major i sempre hem ajudat en el que hem pogut”. Entre aquestes col·laboracions s’hi compten portar a la pràctica projectes com el de la recuperació de les gralles i la formació d’una escola, la creació d’una cobla o d’una banda. Josep Soler lamenta que “per al projecte de fer una banda ja no hi va arribar a temps, però sí per als altres, que van ser molt positius per a la Festa”. Una de les idees que Josep Soler va poder veure realitzada de la mà de Barrachina va ser l’actuació castellera: “Jo patia i pateixo molt veient els castells, però creia que era una cosa que ens faltava i vam anar a buscar els Nens del Vendrell, que van venir i la veritat és que va ser un dels èxits de la Festa Major… i a més no van caure!”, explica, somrient, Josep Soler, que amb els anys ha vist com un dels seus fills era president de la comissió organitzadora de la Festa Major. Una celebració que Soler admet que “espero, m’agrada i en gaudeixo. Només desitjo que la gent la sàpiga viure amb respecte i seny”. Carnaval Una altra de les festes que Soler té guardades en el calaixet dels records impagables és el Carnaval. Amb un somriure que li trenca les explicacions, Soler rememora “un any en què érem una colla on els homes anàvem vestits

26

El sitgetanisme ha estat una de les banderes que sempre ha aixecat, per damunt de tot, en Josep de l’Eco

de gall (símbol del Prado) i les dones de lira (símbol del Retiro). Vam anar als balls del Prado i del Retiro, vam estar ballant tota la nit i vam riure molt. Ens ho vam passar molt bé!”. Malgrat que ell mateix es defineix com un home que no és gaire de Carnaval, sí que té aquests records puntuals de la festa de la disbauxa. I és que ell creu que “el Carnaval és necessari, és molt convenient, perquè la gent ha de passar-s’ho bé, sempre amb respecte i fent quedar bé Sitges”. Amb tot, Josep Soler és dels qui pensa que el Carnaval d’abans era més divertit: “Havies d’ensenyar la cara a l’entrada dels balls, però el fet d’anar amb la cara tapada pel carrer era molt més divertit i donava més joc. A més, mai no havia passat res de dolent”. Sobre l’evolució del Carnaval, Josep Soler argumenta que “ara hi ha molta més gent i abans era més de poble, més de família”. En aquest sentit, entre els punts d’inflexió del Carnaval, Josep Soler hi situa la figura d’Abdon Vidal: “Va treure una carrossa al Retiro i va saber trencar els motllos. I també he de dir que l’autoritat del moment va saber portar-ho molt bé, sense posar-s’hi ni dir res”. Del calçat al turisme Del Sitges d’antany, Josep Soler també en recorda la forma de vida que suposaven les fàbriques de calçat. “A cada lloc hi podia haver uns 200 treballadors i quan s’acabava la jornada el Cap de la Vila era un lloc de trobada”, explica Soler, que interpreta que “el final d’aquelles fàbriques de calçat era inevitable, però

de cop va aparèixer el turisme, que és molt maco i va donar també molta feina”. Des de L’Eco de Sitges, Josep Soler va viure la decantació cap el sector del turisme com una cosa “molt natural”. Per al director del setmanari, la bellesa del poble va fer que ràpidament el turisme se n’enamorés, a pesar que aquest canvi de sector econòmic suposés una davallada en d’altres, com el de la vinya, per exemple: “Sí, és clar, el turisme es va anar menjant altres coses. Jo encara recordo d’haver anat a trepitjar raïm amb els amics, ni que fos una estona per passar-s’ho bé!”. Amb el nou motor econòmic del turisme, Sitges tirava endavant. “M’agrada l’evolució que ha tingut Sitges”, explica Josep Soler, que creu que “a vegades hi ha projectes que ens poden sorprendre, però crec que val la pena comprendre’ls i deixar fer. Estic segur que després es poden tornar a valorar i, si hi ha hagut equivocacions, segur que es rectificaran”. A través de L’Eco, el nostre protagonista ha sovintejat el contacte amb els diferents alcaldes de Sitges. En aquest sentit, no amaga que “amb qui vaig tenir més bona relació va ser amb en Vicenç Ibàñez. Hi havia tanta amistat que m’atrevia a dir-li coses en les quals creia que s’equivocava i ell les rectificava perquè veia que jo li deia amb confiança. Aquelles converses sempre passaven per la divisa que Josep Soler ha tingut a la vida i al capdavant del setmanari: “És bo que tots puguem donar opinions, perquè crec que entre tots ens hem d’ajudar, sempre pel bé de Sitges”.


PELEGRINATGE I VIA CRUCIS

DE L’ESCOLA DE GRALLERS DE SITGES La tasca pedagògica i de formació ha estat des de sempre la bases de l’Escola de Grallers

BLAI FONTANALS L’any que ve, si Déu vol, la nostra entitat farà quaranta anys i podem dir que, en tot aquest espai de temps, la preocupació principal ha estat poder disposar d’un lloc digne per assajar. L’altre dia, estirant el fil de la memòria, vàrem quedar parats de la llarga llista de llocs per on hem hagut d’anar rodant. Vàrem començar en espais de “protecció municipal”. Assajàvem a les escales de l’Ajuntament, naturalment en horari nocturn i amargant el dia a la senyora Lola. Després ens passàrem al magatzem del darrere, on avui hi ha l’Arxiu; allà vàrem conviure amb els taulons de la brigada i amb les bicicletes i motos retirades de la circulació, fins que un dia fórem desallotjats pacíficament, perquè havien de fer-hi obres. D’allà passàrem al Racó de la Calma, on a l’hivern s’hi estava molt fresquet. Llàstima que els veïns del carrer de Sant Joan varen perdre la calma que se’ls suposava que havien de tenir, i aleshores ens varen fer fora. Després, per idea política, vàrem ser elevats fins a les terrasses de Maricel. Allò no va ser pas una bona pensada, perquè, lògicament, el xivarri

persistia i ben aviat ens varen fer baixar i ens tocà buscar-nos la vida per la via privada. Així, provàrem sort a les entitats de la vila: el Patronat, el Retiro i el Prado. Tots foren molt amables en acollir-nos, però, com lògicament els assaigs no podien coincidir amb horaris de cinema, ball o altres espectacles, la idea no tenia futur. Després tornàrem a demanar l’ajut oficial i ens deixaren el vell local de la Secció Femenina, on sí, finalment, vàrem trobar la pau desitjada. En aquell lloc hi férem una fecunda labor. Allà van néixer la Banda Terrabastall, la Cobla Miralpeix i fins unes caramelles molt nostres que sortiren al carrer durant tres anys. De la Femenina guardem una anècdota, que val la pena explicar. Un d’aquells vespres, quan estàvem assajant, vàrem veure entrar –emportant-se la porta pel davant– un home en estat d’esquizofrènia pura i dura que, foll perdut i amb un corn de cacera a la ma, es va posar davant nostre, imitant-nos en el toc de les Matinades. D’aquella feta vàrem demanar que es fes un nou senyal viari, un triangle de perill, amb la silueta d’un graller al mig, que alertés el veïnat de la proximitat d’un músic de

gralla assajant. No ens en varen fer cas! Desallotjats finalment, també de la Femenina, vàrem recalar per una bona temporada en el Càmping Sol, que ja estava abandonat per tot i per tothom, menys per les puces i mosquits que, finalment, varen poder més que nosaltres. Tampoc no puc oblidar-me citar els centres de docència; primer vàrem anar al Barrachina, i com està manat, després d’un temps –ja més grandets–, passàrem a l’Institut. Com puc oblidar-me d’ells! No només perquè hi ha l’alcalde aquí, sinó, perquè tancant els ulls veig encara les cares de terror que feien els conserges i les dones de neteja, cada cop que traspassàvem la porta amb l’instrument sota el braç. I és que, desenganyem-nos, la gralla, en aquests dies de Festa Major, vesteix, queda molt bé i fins i tot pot arribar a tenir un valor sentimental, però haver de conviure amb ella tot l’any pot arribar a ser mortal! Ja sé que a molts de vosaltres, la majoria companys grallers, no us he dit res que no sapigueu ja. Simplement ho he volgut deixat anar, perquè ningú no es pensi que el local que ara inaugurem no ha estat simplement un caprici nostre, sinó una gran necessitat. I acabo parlant d’agraïments: Primer, a l’Il·lustríssim Ajuntament de Sitges, per la cessió d’aquestes parets, sense les quals aquest nostre petit gran somni no s’hauria realitzat. Segon, amb igual o més grau d’importància, a les més de dues-centes persones que, en un moment o altre d’aquests 39 anys, han format part de la nostra Escola de Grallers, bé tocant la gralla, o formant part de la Banda Terrabastall o de la Cobla Miralpeix. A la força d’aquesta gent es deu que, nosaltres ens hàgim empenyorat per tirar endavant l’equipament d’aquest espai –doncs, no hem aconseguit un sol euro d’ajut oficial–. Tan maco que haguera estat poder dir ara el contrari. I, en tercer lloc, l’agraïment, per a aquelles persones i entitats que sempre han simpatitzat i col·laborat amb els nostres projectes. A tots, doncs, moltes gràcies! N. de R.: Text del parlament de Blai Fontanals i Argenter en l’acte d’inauguració oficial de la nova seu de l’Escola de Grallers de Sitges a les Prubelles. Sitges, 20 d’agost del 2010. El títol l’ha posat la redacció.

27


pros La tifarada més esperada MAGÍ FORTUNY I POCH

És ben veritat. Si hi ha dos petits rituals que donen sentit al meu particular Nadal, aquests són fer cagar el Tió en companyia de la família i col·locar el Caganer del pessebre just al costat del nen Jesús quan no mira ningú. En el cas del Tió, fer-lo cagar és una tradició que, a casa, no s’ha perdut mai. Els fills ens hem anat fent grans. En alguns casos, hem arribat a madurar i tot. Però no hi ha hagut cap any que deixem de reunir-nos per atonyinar en grup el més estimat de tots els troncs. La cosa ve de lluny. Recordo que el papa ens portava a recollir el Tió vora l’ermita de Sant Pau, a Ribes. L’estampa era la d’un pare i tres germans buscant un tros de fusta amb bigoti, barretina i cames. La cosa més normal del món. Mentrestant, com si es tractés d’una família recol·lectora del Neolític, la mama es quedava a casa buscant una manta vella perquè no passés fred. Per nosaltres, arribaven les tres setmanes més decisives de l’any. Havíem de cuidar i alimentar aquell tronc trobat de la muntanya per tal que després ens ho recompen-

28

sés amb una bona tifarada. Un tipus de tracte que –per evitar malentesos– només mantenim amb el senyor Tió. La missió no era fàcil. El llistat d’homicidis involuntaris de casa era ampli. En podien donar fe l’hàmster que teníem com a mascota a la classe de 3r d’EGB o les tortugues que ens deixaven els veïns quan se n’anaven de vacances. Però el cas del Tió era diferent. Tots tres ens barallàvem com a bons germans per donar-li menjar. I ens fascinava comprovar que, casualment, només se’l cruspia quan nosaltres no estàvem al davant. “És que li agrada menjar sol”, ens deien els papes. “L’infern és ple de desagraïts”, pensàvem nosaltres per dins. Petites diferències que sempre aconseguíem llimar abans del dia clau. I això, a casa, era per la nit de Nadal (per Nadal i Sant Esteve tocava fer cagar els tions dels avis). El moment esperat havia arribat. El Tió traduïria el seu agraïment pel tracte rebut en tifarades. Cagallons amb forma de xocolatines, torrons, neules, llaminadures, figuretes del pessebre de la Fira

de Santa Llúcia… i, si hi havia sort, també alguna pistola làser o alguna altra arma de plàstic igual de mortífera per poder conquerir el món. Els ulls fixes del senyor Tió testimoniaven com un grup de persones cantaven i picaven de mans mentre altres l’estomacaven amb un pal d’escombra perquè cagués en abundància. Què li deuria passar pel cap, en aquells moments? Segurament, que estava sent víctima del laxant més salvatge de la història. Però, alhora, que això ens feia immensament feliços. Aquest és el meu idili amb el Tió. Vivències que persisteixen i que, amb el pas del temps, encara agafen més significat. Quan recordes els bons moments que has pogut compartir en família. Quan t’adones que aquest país ja celebrava les seves pròpies tradicions abans que alguns tribunals i certes constitucions li neguessin el dret a decidir el seu futur. Fer cagar el Tió és un dels dos rituals que dóna sentit al meu particular Nadal. L’únic que no he de fer d’amagat.


contra La màgia dels Reis Mags MANEL CARBONELL

No sóc monàrquic, però a mi els regals sempre me’ls han portat els Reis Mags.
Faig carta, el dia 6 em llevo d’hora per desembolicar els regals que m’han deixat, mai sé què em portaran i després de dinar menjo tortell. Però si, per alguna cosa són especials els Reis, és per la il·lusió que provoquen en la canalla. Fa goig veure com la tarda del 5 de gener, els carrers de tots els barris, pobles i ciutats –i els carrers de Sitges, en el nostre cas– s’omplen de famílies senceres per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials, bandes de música, etc. Els nens es-

peren impacients l’arribada dels Reis Mags, per a poder entregar-los-hi, plens d’il·lusió, les cartes que han escrits amb totes les joguines que volen. Un cop finalitzada la cavalcada, és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en un balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, hi haurem de deixar una mica de menjar per als Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells. Un cop estigui tot a punt, és el moment d’anar a dormir. L’endemà al matí, si tot va bé, el menjador estarà ple

de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis, etc. Veure la cara d’il·lusió dels més petits quan descobreixen un paquet amb el seu nom és una cosa que no té preu. Com qualsevol bona jornada festiva, acabarà amb un gran dinar familiar i amb una llarga sobretaula, moment en què els nens aprofitaran per a jugar amb els nous regals. És potser el dia més feliç per a ells i el que esperen amb més ganes, això explica la màgia dels Reis. És meravellós veure tan feliç un nen.

29


recomanem... Fundació Stämpfli – Art Contemporani Segona mostra de la seva col·lecció La Fundació Stämpfli va inaugurar el passat 27 d’octubre la segona mostra de la seva col·lecció permanent. Les instal·lacions de la Fundació, a la plaça de l’Ajuntament, exposen 35 obres sobre la vuitantena que ha reunit el matrimoni Pere i Anna Maria Stämpfli, fins al moment, al fons de la Fundació. La segona mostra de la col·lecció reprén l’activitat de la Fundació Stämpfli després de l’exposició que durant sis mesos ha presentat l’obra de l’artista islandès Erró, que, per primer cop, ha exposat a Catalunya i que ha permés començar a posicionar la Fundació en els cercles artístics del país. Dues de les tres sales de les instal·lacions presenten obres que abans no s’havien vist a la Fundació (algunes de les quals sí que van participar a la mostra preliminar de l’Edifici Miramar, la primavera del 2010), mentre que l’espai principal manté les dotze peces de la col·lecció visibles des de la inauguració. De les 35 obres, 23 s’estrenen en aquest espai. Entre aquestes obres, n’hi ha de Rafael Canogar, Marc Des-

30

grandchamps, Sato Satoru, Miguel Chevalier, Takis, o Pol Bury, entre d’altres. L’actual mostra es mantindrà estable fins la propera primavera, quan la Fundació organitzi una altra exposició monogràfica d’alguns dels autors del seu fons. La selecció i disseny d’espai ha anat a càrrec de Serge Lemoine, professor de la Universitat de la Sorbona de París i exdirector del Museu Orsay d’aquesta ciutat. Lemoine ha articulat l’itinerari com un diàleg entre les figures desfigurades, l’estructura, la matèria, el ritme, el moviment, l’escriptura i les imatges. Serge Lemoine ha analitzat la compatibilitat entre obres d’expressió i tendència diferent per tal de buscar la seva integració en les dues sales renovades. La Fundació Stämpfli obre, durant els mesos d’hivern, els divendres, de 15.30 a 19 hores; els dissabtes, de 10 a 14 hores i de 15.30 a 19 hores, i els diumenges, d’11 a 15 hores.


31


32

La Xermada 43  

Culture, Sitges

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you