Page 1

#99 3 DE MARÇ Primavera 2006 1,5 euros www.lavanc.com

ESPECIAL TERRITORI ELS ROSTRES DE LA LLUITA CONTRA L’ESPECULACIÓ

QUADERN

El País Valencià es mou per defensar el territori

Horta de Vera

El passat dissabte 25 de febrer el Compromís pel Territori va ocupar els carrers de València., en el que és l’inici d’una lluita coordinada contra la política urbanística del Consell pàg. 8,9

COMARQUES

Anàlisi del 18-F, una (altra) bomba a l’oasi català L’èxit de la manifestació “Pel dret a decidir” del 18F va agafar tothom per sorpresa. Analitzem les conseqüencies sobre el la política catalana. pàg. 18

+ Notícies La rendabilitat de l’horta sota les urpes de l’especulació pàg. 19

Una nova agressió, una nova lluita Desenes de nafres sagnen al llarg i ample del territori valencià. En aquest número n’analitzem una mostra representativa i donem veu als moviments que malden per guarir-les pàg. 8-17

Quadern

Principals agressions urbanístiques a les Illes Balears pàg. 14

ENTREVISTA

ESCOLA VALENCIANA La Nit d’Escola Valenciana d’enguany ha tingut com a protagonista una variada representació dels sons sons més actuals i clàssics de la música en valencià

Cristina del Valle pàgina 22


02

L’Avanç informació, 3 de març de 2006

OPINIÓ Cal diàleg

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

“No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”

VICENT ÁLVAREZ Membre del CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

D

issabte passat milers de persones es van manifestar a Madrid, exigint a Zapatero que no dialogue amb ETA. No entrarem en la guerra de xifres que tant ens acostumen organitzadors i detractors de l'esdeveniment, ja que realment no és el més rellevant. Però si que considerem necessari fer una reflexió sobre qui i el perquè de la manifestació. Ha quedat palesa la vinculació entre l'Associació de Víctimes del Terrorisme i el Partit Popular, fins a tal punt, que moltes de les víctimes s'han distanciat de l'associació a la qual acusen de seguidisme de la política del PP. I és que aquesta associació sembla la delegació de dinamització popular de la dreta espanyola. O siga que si realment volem saber qui haurem de buscar-lo en el carrer Gènova. Ja que l'estratègia política de l'associació es dissenya en la seu del PP a Madrid. El Partit Popular fa electoralisme sobre el conflicte basc, de la mateixa manera que ho fa amb l'estatut català. És conscient dels rèdits electorals que pot recollir amb una postura intransigent amb el govern en matèria de terrorisme. Explota els sentiments del seu electorat i aprofundeix en els odis ancestrals d'una bona part de la població. Segons Zaplana dialogar és cedir, i naturalment no estan disposats a cedir davant ETA perquè això suposaria el triomf de les armes. Però el raonament nàix viciat. De tots és conegut que govern i ETA s'han assegut a dialogar tant amb Suárez com amb Felipe González com amb Aznar. Però clar, ara no són ells els què seuen, ara miren des de la barrera, i això és el que realment molesta. Molesta la possibilitat que Zapatero aconseguesca en una taula de negociacions el que abans ningú va aconseguir: la pau. I per això es dediquen a torpedejar en la mesura de les seues possibilitats totes les possibles eixides al conflicte. En Irlanda del Nord va haver diàleg per acabar amb la guerra entre britànics i irlandesos, un diàleg molt aplaudit per tots. En València el llavors president de la Generalitat Eduardo Zaplana va rebre a una comitiva de les FARC, als quals va rebre com a una delegació oficial i va advocar pel diàleg per a acabar amb la guerra que assola Colòmbia. També hem escoltat de boca de dirigents populars la necessitat de diàleg entre l'estat d'Israel i palestins. Que diferencia el conflicte basc d'altres similars? Els rèdits electorals. Però és insensat no dialogar. També ho és creure que el tema basc se solucionarà només amb les armes. Perquè el conflicte d'Euskadi no nàix de la utilització de les armes, sinó del convenciment d'una part de la població basca de que la seua relació amb Espanya no és la desitjada. I en aquesta tesitura hi trobem centenars de milers de persones que tot i no donar suport a ETA, no desitja continuar pertanyent a Espanya, almenys en les condicions que unilateralment li dicta Madrid, i ens referim al PNB, EA o Aralar. Alguns d'ells amenaçats per la banda armada. Caldrà recordar a la dreta espanyola, que la transició es va cimentar sobre l'oblit i les cessions d'una part de la població. Es van perdonar tots els delictes comesos pel franquisme i els seus més destacats membres van continuar passejant pels mateixos carrers que les seues víctimes. I que aquelles cessions de l'esquerra van permetre, entre altres coses, la creació del seu partit aprofitant els quadres i infraestructures del Moviment. I si no que li pregunten a don Manuel. És necessari doncs, obrir espais de diàleg a Euskadi, per respecte als bascos, als morts i sobretot per evitar que les víctimes continuen augmentant.

L’Avanç S.L Carrer Tomasos pta. 17 CP 46006 València · 96 333 93 68 redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

COORDINACIÓ: Guillem Carreras, David Segarra REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Tàfol Cruz, Miquel Ramos, Jordi Muñoz, Miquel Andreu, V. Albani, Isaac Pastor, Inés de Fez, Iñaki Aicart, Laia Arenas, Carles Senso, Jaume Altea, Moixama, Anna Coll, Guillem Carreras, Sandra Quintero, Òscar Bornay, Enric Navarro, David Segarra, Xavi Sarrià, Sergi Sanchis. COL·LABORADORS: Emili Olmos, Joan Balaguer, rebelion.org, Xavier Corrales, indymedia, Ularel, Diagonal, César Lledó FOTOGRAFIA: Kaiko, Manolo Ávila, Juanma Ortí, Vicent G. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Laia Miralles WEB: Jaume Ginés, Xavier Ginés. L’Avanç és membre de l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques (APPEC) i del Gremi d’Editors del País Valencià.

Sobre el cinc i tres per cent

L

a hipòtesis del canvi estatutari, modificant el sostre del cinc per el tres cent havia obert expectatives. La veritat és que el tema ve de lluny, segons recorde, ja a l’endemà d´haver-se aprovat l´Estatut, es generà frustració i la reivindicació, així, des del partit que aleshores representava Francesc Burguera es va litigar, el seu advocat comentava que el tema el tenia guanyat, cosa que no ocórrer, i des d´aleshores hem tingut eixe sostre per accedir a les Corts. Ara les coses, també, continuen així. El 2007 és la propera data de cita electoral, rellevant, per tant. Les conjectures es succeeixen i els cercles del nacionalisme polític li estan donant voltes al tema. La ciutadania, però, esta allunyada de la qüestió. Precisament al 2007 es compliran vint anys des de que al 1987 es van gestar uns acords entre una part de l´esquerra i el valencianisme polític, uns acords que permeteren l´entrada a les Corts d´aquest darrer i que a la vegada van conformar un tipus d´aliança parlamentaria al meu entendre interessant, cosa que en aquell moment en feu vaig participar en l´ aventura. Llàstima que prompte la miopia d´alguns va frustrar aquella iniciativa. Des alguns espais cívics, i, també, des de les files dels partits més sensibles al tema, es ve apos-

tant per un tipus d´acords que possibiliten la presència amb capacitat d´incidir de l´esquerra i el nacionalisme progressista. Les coses, però, no estan clares, hi ha reticències i desconfiances: les manifestades pels partidaris del “programa, programa programa”, de la gent que ignora el treball ins-

titucional, i també, cal dir-ho, des de significatius sectors del nacionalisme . Personalment, però, crec que, arreplegant la conclusió del marxista britànic, ja desaparegut Milhiband, es podria dir com l´idea de coalició, d´aliança , es bàsica, puix cal reconèixer com, avui en dia, cap organització de l´esquerra tota sola pot afirmar que representa a tots el moviments de canvi, reivindicació i protesta, inclont-hi al nostre cas el valencianisme progressista, tal com al seu dia van fer els partits comunistes i socialdemocràtes. Per tant, parlar de pactes, aliançés, deu fer-se pensant en un acord entre coses diferents, ja que si foren iguals i tingueren el mateix programa, no faria falta aliar-se!. Amb tot el respecte amb allò del “ programa”, i pensant en la necessitat de comptar amb els hereus de la tercera internacional, val la pena recordar la frase de Manuel Vázquez Montalbán: “ No. No hi ha veritats úniques, ni lluites finals...”. Concloent, el problema rau en considerar-se el melic del món, o apostar pels canvis, tot i sabent que hi ha diferencies al voltant dels canvis, i que cal entendres per avançar cap les reformes. Clar, sempre queda la nostàlgia de la revolució pendent, o del vull i no puc. Tal vegada tot el que dic resulta simple. La realitat és, també, simple.


OPINIÓ

L’Avanç informació, 3 de març de 2006

JUNTA CENTRAL FALLERA Baixem a la Junta Central Fallera, per la censura de diversos ninots, que segons ells, podien ferir la sensibilitat religiosa. Tots pensavem que les falles era crítica, satira i sal grossa. Ara sembla que han de ser políticament correctes.

03

FEDERACIÓ ESCOLA VALENCIANA Pugem a la Federació, que el proppassat divendres 24 de febrer, va organitzar la 3ª Nit de l’escola valenciana, on es va retre homenatge als músics i cantants en valencià. Una emotiva vetlada, amb actuacions teatrals i musicals i una reivindicació pel país.

LA MARJAL

EMILI OLMOS Professor i POETA

9 de març

A

questa data reflexa un punt d’inflexió irrepetible. De què serveix el Dia de la Dona si no avancem? Totes les manis del planeta viscudes el 8 de març s’ofeguen davant la propaganda sexista que inunda el moment del dia següent. Per què no trenquem els itineraris tradicionals i ens manifestem davant les Multinacionals de la Mort? Per què no exigim ja que les passarel·les de la moda i tota la putrefacta gasòfia de marques pague eixes morts i tanquen la paradeta? És veritat que no són l’únic problema però sí un incitant miserable. Els ajuda l’església. Per molt que l’arquebisbe del Regne de València s’haja esforçat en destituir a Gonzalo Gironés columnista/director de la revista fonamentalista catòlica Aleluya- la institució té poca solució més enllà de l’autodissolució. Els maltractadors no són criminals sinó malalts. Els maltractes són sacrificis dins el matrimoni -diu Juan José Asenjo-. El lloc de les dones és a casa amb la família -Ratzinger XVI-. Un tercer focus de masclisme és l’educació en la vessant familiar i escolar. Un quart impacte són els mitjans de comunicació. Com començar a treballar? Calen diners, per exemple, subhasta pública del Palau de les Arts i terrenys de l’AVE, pressupostos visita papal estiuenca, autovies 2007, copa americana, església, fundació Agua y Progreso. Amb eixos diners comprem Canal 9 i altres efervescències desbocades. Retransmetem un partit de futbol masculí per cada dos femenins. Congelem durant un lustre la propaganda, i l’inesperat benefici econòmic familiar s’inverteix en llibres no sexistes. Fem açò per inci-

CÉSAR LLEDÓ dir en la gent jove. Un estudi realitzat manifesta que els xics envegen els futbolistes perquè no treballen i tenen molts diners, envoltats sempre de xiques i bons cotxes. En canvi per a les xiques la preocupació és el cos, aquest és la forma de reconeixement social, tenen inclús obsessió per la perfecció, consideren que se les jutja per la imatge. Si aconseguim eradicar el masclisme juvenil tenim assegurada a la llarga una societat no sexista. Però amb els bilions d’euros aconseguits podem atrevir-nos a més. Metgesses sense fronteres, UGT i diverses associacions feministes celebraren una jornada al Politècnic de València “Prostitució i drets humans” on exigiren la fi de la prostitució. No seria difícil que les prostitutes cobraren un atur revolucionari feminista al mateix temps que es perseguira els proxenetes per via penal, article 188, punt 7. Cal recordar que a l’Estat Espanyol funciona la dictadura sexual amb més de 400.000 prostitutes, quantitat preocupant que destapa el nivell tan brutal de megamasclisme a la nostra societat. Si pensem que la relació entre client i prostituta moltes voltes és d’humiliació del primer cap a la segona i que més d’un 75% d’homes que acudeixen a prostíbuls són casats entendrem com són les relacions de parella a la nostra societat. A més la dona és doblement maltractada, primer com a objecte sexual -prostituta- i després com a enganyada i receptora de malalties sexuals esposa/companya-. El dia que totes les prostitutes desapareguen l’home comprendrà que els diners ja no són un aliat masclista. Nieves Huerga conta que al principi ella no

sabia que era una dona maltractada. T’anul·len, t’humilien i et fan creure que vals menys que una merda. Recuperar-te de les humiliacions costa més que d’una òstia. Quan ja no podia més vaig decidir suïcidar-me però em vingué al cap la imatge del meu fill i vaig comprendre que la vida valia molt més que tot això. Vaig decidir lluitar per la meua dignitat i llibertat. Vaig tardar anys en comprendre que vivia amb un maltractador. Aquests són mentiders compulsius, gelosos, possessius. Però el masclisme patriarcal té un solatge mil·lennari i la seua manifestació eterna és la violació. Jasmila Zbanic, directora bòsnia de cinema ho conta en Grbavica. Es calcula que 50.000 bòsnies foren violades durant la guerra i això es mastega en silenci, sense compartir. Són les víctimes oblidades. La pel·lícula incita a què eixes dones esclaten a plorar i puguen trencar el secret del silenci. En el conflicte bèl·lic de Darfur Sudan- la violació s’ha utilitzat com a arma de guerra. Executen els homes i violen les dones, i ho fan en públic, en presència dels marits o familiars. Organitzacions de la regió africana dels Grans Llacs demanen que la violació siga considerada Crim contra la Humanitat ja que s’ha convertit en una epidèmia real. I per acabar podríem recordar la mort, als 85 anys, de l’activista feminista Betty Friedan el passat 4 de febrer, aquella estadounidenca que als anys 60 del segle passat invitava les dones a desenvoluparse a nivell individual, eixir del nucli domèstic, cridar. Ja està bé de cossificar la dona! En el seu record podríem crear la Plataforma 9 de Març ja. Carcasses i llum de sal!

LA PETARDÀ U Mosquit molest. Els periodistes convidats a la III Nit de l’Escola Valenciana tingueren el dubtòs honor de compartir taula amb un periodista d’Onda Cero. El periodista radiofònic es passà tota la nit carregant contra el valencià i el valencianisme. Els que més patiren la seua presència, van ser els dos periodistes de la cadena Ser, que aguantaren estoicament el discurs aznarista de la competència. U La maquinària de González

Pons. La passada setmana la cartellera Túria publicava una entrevista de J.R. García Bertolín al portaveu del Consell, Esteban González Pons, que a la pregunta sobre el tradicional boicot del Consell envers aquesta veterana cartellera responia que “de vegades l’administració té les seues complexes maquinàries, però afortunadament quan comet una errada la repara amb rapidesa. Avui no protesta ningú per la manca de publicitat institucional. El repartiment és equitatiu i això em satisfà

(...). Ens interessa que hi haja pluralitat”. Tal vegada el conseller Portaveu s’estiguera referint als mitjans en castellà que es publiquen al País Valencià, perquè pel que fa als mitjans en valencià com El Temps, El Punt o L’AVANÇ, eixa “complexa maquinària” a la que fa referència funciona amb una perfecció matemàtica. Mai falla: ni un gallet de publicitat institucional per a la premsa en valencià. Eixe és el seu veritable interès per la pluralitat i pel valencià.

23-F, un país de colpistes

Q

uan l’oficialitat commemora, quasi celebra, el 25 aniversari del colp d’estat del 23-F, Tejero, en un nou article periodístic, defén la Constitució i l’actual estat de coses. Curiosament la resta d’actors d’aquella acció coincideixen amb el colpista, s’enorgulleixen de la Carta Magna, i, en el millor dels casos, defenen reformes estètiques dels estatuts d’autonomia o ampliar l’herència del Cap de l’Estat a les dones Borbón. Mai s’ha proposat una llei que beneficie a tan escàs nombre d’individus i que excloga a milions de persones, presentant-la a més com una ampliació de drets. Però el més important del 23-F passa desapercebut. En 1981, davant d’una situació de crisi profunda -econòmica, política i social-, els plans d’entrada en l’OTAN i CEE, la imposició d’estatuts que regularen una autonomia administrativa que no política, acabar amb l’independentisme –armat i desarmat-, i posar en marxa les privatitzacions i la resta de la planificació econòmica neoliberal –encara que parega paradoxal que el “lliure mercat” planifique-, es va executar el colp d’estat. Segons diuen alguns dels protagoTots aquestos salvapatrias nistes, el Rei estava, com a mínim, “assabentat”. En l’o- van negociar la seua peració es va triar al geneinclusió en el govern colpista ral Armada com a responsai finalment van donar el ble d’un nou govern d’univistiplau. Posteriorment, tat nacional que poguera sense oposició dur a terme l’execució del colp va quedar els plans anteriorment descol·lapsada quan en una crits. Armada, a més de feiescena còmica xista, beat i militar, destacava enfront de tants altres per ser monàrquic. En el gabinet de ministres colpistes estaven, a més de nombrosos membres de la UCD, ministres socialistes –inclòs González- i carrillistes –anomenar-los comunistes, a més de fals, ho prendrien com un insult-. Tots aquestos salvapatrias van negociar la seua inclusió en el govern colpista i finalment van donar el vistiplau. Posteriorment, l’execució del colp va quedar col·lapsada quan en una escena còmica Tejero es va negar a entregar el Congrés dels Diputats a Armada, com estava previst, a l’assabentar-se que en el nou govern hi hauria socialistes i “comunistes”. Diuen que al Rei li va entrar, pareix un gen de família, la cagueta, i després d’assegurar-se el seu silenci, va deixar tirats als seus socis. Després va eixir per televisió a “desactivar” el colp i donar-se un bany de democràcia. Però bo, aquesta és només una versió, com tantes altres versions conspiratives de la Història. La versió oficial és més senzilla, a tres colpistes de tall feixista -Tejero, Armada i Milàn del Bosch- se’ls va el cap i sense més fan un colp d’estat que fracassa per l’acció del Rei, últim i principal bastió de la democràcia. El que és clar, ficció o no, és que els objectius del colp els va aconseguir brillantment el PSOE en els seus successius governs. També, que els mateixos que estaven involucrats al 23-F continuen recolzant una Constitució que posa al Borbón com a Cap de l’Estat i que nega, junt amb molts altres, el dret a l’autodeterminació. Però els polítics no actuen sols, una horda de periodistes a sou, jutges, militars i un llarg etcètera, en un exercici de censura col·lectiva que ratlla el cinisme han commemorat el 23-F. L’Estat espanyol, en crisi estructural tan eterna com insalvable, necessita una Història tan fantàstica com simple per a la seua justificació i existència. Els peperos diuen, i tenen raó, que les reformes que escomet el PSOE no resolen res. Però en el que s’equivoquen és a pensar que les reformes es fan per a arreglar les coses, quan del que es tracta és tan sols d’allargar la dolce vita d’alguns.


04

OPINIÓ

POLIFÒNIC PERE

FUSET

Una molt sentida Crida

A

rribe a casa després d’una projecció dels premis Tirant. La pel·lícula em deixa un bon regust tot i els ronquits d’un espectador i el xicotet incendi de la cinta que acompanyen la jornada en clau d’anècdota. Abans d’arribar a casa passem per les Torres dels Serrans on preparen els efectes de llum que obriran la Crida, l’acte amb el que els fallers i falleres de la Ciutat de València donen la benvinguda a la festa i amb ella al desgavell dels excessos, i a la valencianitis, viscuda com a inflamació d’una valencianitat més “ben explicada” que “ben entesa”. Fem una ullada pel Carnestoltes de Benimaclet que finalitzem sense necessitat de baixar del cotxe. La festa grossa deu haver acabat, pensem, i ens allunyem d’allà. Al cotxe, el conductor substituix l’emocionant directe d’Obrint Pas per un recopilatori de cant d’estil valencià que, segons em diu, inclou gravacions de principis de segle XX. Comente amb ell com d’ nèdit seria que baixàrem la finestra i pujàrem de manera desorbitada el volum com fan dos carrils a la dreta. Un lamenta no tindre uns potents altaveus, l’altre la segura reacció del públic de l’ acció proposada. Arribe a casa i mire el calendari de L’Avanç. Al fer-ho em sobta vore que inclou un santoral cristià i somrient la malícia em prepare una herbeta màgica. Toca escriure l’article qunzenal i veig que este veurà la llum el dia 4. El següent ho farà el 18,- la Nit del Foc!pense. Em replantege llavors la possibilitat d’escriure, de nou, des d’una perspectiva fallera abans que no siga massa tard. Em preocupa però, sobrecarregar al lector i alimentar el tòpic. No obstant sempre és millor la borratxera que la resaca. Recorde llavors que enguany una comissió, d’una localitat estranya però propera, inclourà al llibret un article meu. Pense en com és possible que, aquella dona de l’Horta, s’interessara pel meu article fins al punt de demanar-me l’autorització per reproduïr-ho. Com que l’article, que parla sobre les complexes relacions entre el nacionalisme valencià i les falles, ha agradat em demanen que pense en un altre. La cosa es complica, escric amb inseguretat estos 3.000 caràcters i ja pense en el que hauré de fer al futur. Llavors pense en Simó Aguilar, recentment traspassat. Simó era un convençut nacionalista, diguem-li nítidament fusterianista, que coneixien bé els músics valencians pel seu treball de promoció i difusió des Ràdio Nova. Dues pequliaritats el distingïen; la seua vehemència a l’hora de debatre i la seua passió per les falles, terreny en què es movia de manera àgil però crítica i on era ben conegut. Potser Simó hauria estat molt més capacitat que jo per explicar al públic de L’Avanç la importància d’entendre les falles. Pense per això que podria limitar-me a fer-li un postum reconeixement homenatjant-lo per allò positiu que al capdavall li recordarem. Veig però que arribe tard, Simó fou afortunat i es convertí, en vida, i durant les falles del 98, en ninot. Què més li podríem ofrenar ara?

L’Avanç informació, 3 de març de 2006

ALTRES VEUS

L’AMÈRICA

Premi a la coherència

JOSEFINA

Pau Alabajos CANTAUTOR

É

s cert, em vaig sentir desconcertat per la súbita capacitat de lideratge que va demostrar Joan Ignasi Pla: ¿com és possible que un polític que havia destacat per ser un absolut zero a l’esquerra des que assumira el càrrec de secretari general del PSPV-PSOE (no negaré que és una tasca complicada no semblar un ninot de falla a través dels ulls capciosos d’una ràdio i una televisió públiques gestionades per la dreta egocèntrica del PP, un partit que sap perfectament com jugar les cartes del monopoli informatiu) prenguera de sobte les regnes de l’oposició i es desmarcara d’un pacte estatutari que ens convertia als valencians en ciutadans de segona? ¿Quins factors van propiciar que, en qüestió de mesos, el dirigent dels socialistes passara d’encaixar-li la mà a Francesc Camps en aquella fotografia patètica, que immortalitzava un acord de mínims i reeditava la subhasta de dignitats que vàrem patir durant la transició (modèlica) dels anys setanta i vuitanta, a assumir públicament les esmenes d’Esquerra Unida sobre la unitat de la llengua i la barrera electoral del 3%? ¿Com s’explica el “gir pancatalanista del PSPV” (paraules textuals de Vicent Juan que obrien els informatius de Canal 9 d’aquella jornada kafkiana) que trencava una aliança monocromàtica entre els dos partits majoritaris? Recorde amb nitidesa la crispació que es respirava en la roda de premsa del portaveu del Consell, Esteban González Pons, cada vegada més còmode amb el seu rol de dòberman de rostre afable i oratòria immaculada, que invocava una vegada més el fantasma de l’imperialisme català. És evident que la demagògia i els complexos d’inferioritat mai passaran de moda. Malauradament, en Moncloa tenien uns altres plans per a l’Estatut valencià. Després de les profundes erosions que experimentà el govern de Rodríguez Zapatero mentre va perllongar-se el tira-iafluixa amb els partits catalans per qüestions de finançament i concepte de nació, l’executiva socialista a Madrid necessitava una treva, una bombolla d’oxigen que els permetera reestructurar la seua imatge pública de centre-esquerra, necessitaven omplir-se la boca de consens i tarannà una altra vegada. El PSOE sap que hipotecar l’Estatut valencià significa estalviar-se una gran quantitat de dards enverinats dels inquisidors Zaplana, Acebes i Rajoy. Significa també, per una altra banda, sacrificar la candidatura de Joan Ignasi Pla per a les eleccions autonòmiques de 2007 i, amb tota probabilitat, resignar-se a quatre anys més de majoria absoluta dels populars (o populistes) al Palau de Benicarló. La balança mana: pesa més l’operació de maquillatge que una carta magna de prestigi per als valencians. Pesen més els interessos del partit en la capital de l’Estat que els interessos dels valencians progressistes als que, en teoria, representen. Pesa més aferrar-se al poder que lluitar per la cultura i la democràcia del nostre poble. És una autèntica llàstima: ¿quina mena de credibilitat pot tindre

el comité nacional (nacional?) del PSPV davant dels nostres ulls? ¿Tenim veu, existim al Congrés dels Diputats? Madrid ordena i a Blanqueries acatxen les orelles. Joan Ignasi Pla és el delegat d’una sucursal política subjugada a les decisions del carrer Ferraz, una mera franquícia d’un partit que va perdre la fe en el seu projecte de futur fa moltes legislatures. ¿Com esperen els dirigents socialistes que els partits minoritaris els cedisquen la clau del govern autonòmic? ¿Com a premi a la coherència? Utilitzar l’Estatut valencià com a moneda de canvi no pareix una actitud pròpia d’un partit que es diu progressista i que porta les sigles “PV” com a marca d’identitat. Vendre la llengua al millor postor, a banda de jugar amb els sentiments de molta gent, significa que els socialistes no entenen, ni de bon tros, el nostre patrimoni cultural com un assumpte de prioritats. Una barrera electoral antidemocràtica del 5%, que deixa al voltant de dos-cents mil ciutadans sense representació a les Corts, tampoc no és cosa de broma. ¿De quina manera pretenen obtindre de nou la confiança dels valencians? ¿Com pensen netejar la imatge d’inestabilitat i feblesa que s’han guanyat a còpia d’incongruències i oportunitats perdudes com aquesta? És evident que entre les files socialistes n’hi ha militants i polítics que desitgen per als seus fills un país més digne, un país més orgullós de si mateix. ¿Què senten aquestes persones quan el secretari general del seu partit hui diu blanc i demà diu negre? ¿Què senten quan la cúpula juga al parxís amb qüestions tan cabdals com les que acabem d’esmentar? ¿Per què no s’escolten les veus crítiques? Si el Partit Socialista té la intenció de capitanejar l’oposició política en el País Valencià, haurà de replantejar-se algunes actituds que no l’estan beneficiant gens ni miqueta de cara a la cursa electoral de 2007: un partit que es presenta com a “alternativa de canvi” (una expressió que va usar Ciprià Císcar durant la ponència de l’Estatut en el Congrés dels Diputats) haurà d’encarnar una sensibilitat diferent i diferenciada de la del Partit Popular. El PSPV haurà de demostrar, per tant, a la societat valenciana que disposa d’un programa sòlid, amb garanties de futur. Haurà de mantindre’s ferm, inflexible davant l’extorsió sistemàtica de la dreta. Haurà d’evidenciar també que no improvisa amb les qüestions rellevants, que no avança a la deriva, que es mostra reticent a signar pactes de “no-bel·ligerància”. Haurà d’aspirar a alguna cosa més que guanyar unes eleccions autonòmiques i arrapar-se a les butaques de Presidència. Tot això no es pot aconseguir sense la figura visible d’un secretari general carismàtic, conseqüent amb els seus principis, símbol de la cohesió interna del partit, amb suficient marge de maniobra i capacitat indiscutible de lideratge. Acabe amb un vers paradigmàtic de Vicent Andrés Estellés, del llibre de poemes Coral romput (1957): entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.

JUSTE *

No és or tot el que relluïx

A

partir del Tractat Miner d’Implementació Conjunta, signat entre Argentina i Xile a principis de 1980, es va obrir en cessió territori i jurisdicció d’ambdós països a . Això va permetre que, a partir de 1990 i sota la presidència de Carlos Menem a Argentina, comencés a operar en aquest país la minera canadenca Barrick juntament amb altres empreses mineres. Primer es van instal·lar en la província de Chubut i en l’actualitat en la franja entre els dos països signants del Tractat, on es troben els jaciments de Veladero (Província de San Juan, Argentina) i Pascua Lama (Xile). Les denúncies per contaminació ambiental per explotació de l’or a cel obert, així com per evasió d’impostos i regalies mitjançant transferències a l’exterior de capital, són permanents i assoleixen evadir el cèrcol que ambdós països intenten tancar sobre l’empresa minera gràcies als seus contactes d’altíssim nivell. A aquesta altura, cal preguntar-se qui està darrere de Barrick Gold, per a això cal remuntar-se un cert temps enrere. La minera canadenca va néixer per gestions del narcotraficant Peter Munk, en una època soci del traficant d’armes àrab Kashoggi. Munk utilitza la seua amistat amb el príncep Felipe d’Anglaterra per a associar aquesta empresa amb la corona. Immediatament, se’ls suma Bush (pare), que aportarà contactes de la seua època com director de la CIA i també algunes velles mines d’or propietat del govern ianqui. Així és com Bush pare figurarà en el directori de la Barrick, passant després a ser assessor honorari de la junta internacional de l’empresa. Cal recordar que aquesta companyia va participar en l’apropiació de diverses mines tant a Zaire com a Rwanda i Uganda, per la qual cosa està assegurada la seua implicació en les guerres i genocidis succeïts en totes aquestes regions ja que és pública la participació d’empreses mineres amb interessos en la Barrick. Pobladors de la província argentina de San Juan ja han estat amenaçats, trobant-se dues desaparicions i molt atemorida la població ja que, a més d’haver d’admetre l’explotació que està realitzant l’empresa, no tenen protecció de les autoritats. Altra vegada, governs legítimament constituïts semblen cedir davant les pressions de les multinacionals que estan utilitzant, com elements de pressió, tant la legislació que van aconseguir fer modificar en el seu moment (ex: la llei de mineria en Argentina sota el govern de Menem, encara que no la de Xile) com els crèdits abundants i fàcils que oferix la banca internacional.


OPINIÓ

L’Avanç informació, 3 de març de 2006

ALTRES VEUS

LA TRINXERA

Els TLC a Amèrica Llatina Diego Jiménez ACSUD-LAS SEGOVIAS

E

stava previst – i era fortament desitjat pels grans mercaders que dominen les esferes més altes del poder global – que l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), quedés instaurada en el mes de gener de l’any 2005, tal vegada apel·lant a un esperit de celebració dels “grans assoliments” del seu precursor, el Tractat de Lliure Comerç per a Amèrica del Nord (TLCAN), signat deu anys enrere, entre Mèxic i EEUU. No per casualitat, va ser el mateix dia que va entrar en vigor aquest tractat, que es va produir la rebel·lió indígena xiapaneca, organitzada entorn de l’EZLN. No obstant això, aquest fracàs momentani en la instauració de l’ALCA no va suposar, ni de bon tros, una renúncia per part dels poders econòmics transnacionals a l’obertura d’una regió, Llatinoamèrica, que encara guarda en la seua si innombrables riqueses humanes, econòmiques i naturals susceptibles de ser explotades. I de produir guanys difícilment ponderables... perquè siguen uns altres qui les posseeixen, per descomptat. Paral·lelament a la mort per inanició –

més aviat, entrada en estat de coma – del procés de l’ALCA, va sorgir una estratègia menys ambiciosa en la forma, però amb la finalitat idèntica d’imposar a Llatinoamèrica el colonialisme de nou encuny que proposa la globalització. I els passos s’estan donant curosament; primer va ser la signatura del TLC entre EEUU i Xile (novament, laboratori llatinoamericà del capitalisme) en 2003; després, la negociació del TLC amb Centreamèrica i República Dominicana (pendent encara de ser ratificat per Costa Rica); i ara, successives trobades per a la subscripció d’acords similars amb els governs més gregaris del Con Sud – principalment Colòmbia, Equador i Perú -, davant el terror irracional que provoquen les expectatives que, al final de la llarga nit, clarege l’ALBA de la dignitat. Però, igual que les més excloses comunitats de l’últim estat de Mèxic es van aixecar enfront del pes del pioner TLCAN en el 1994, sorgeixen ara també resistències entre la resta dels pobles implicats i, molt especialment, entre les comunitats camperoles i indígenes, portadores d’una forma pròpia d’organització econòmica i política que es contraposa a les propostes per la globalització neoliberal. En concret, en l’àmbit econòmic, les po-

TONI

CUCARELLA blacions camperoles d’Amèrica Llatina pugnen per mantenir un sistema de producció que els garantesca la sobirania alimentària (entesa aquesta com la no dependència de factors externs per a la seua supervivència, utilitzant per a això els seus propis coneixements en el maneig del medi ambient i els recursos naturals). És efectivament aquesta pràctica de desenvolupament autònom i autogarantia de les condicions vitals mínimes, la base material que permet no només la supervivència física de la major part de la població del Continent, sinó també la cohesió suficient per a la participació organitzada i la incidència sociopolítica. I és això precisament, el que es troba avui sota l’amenaça dels TLC, que posen en risc la continuïtat de les xarxes locals de producció i comercialització, per a substituir-les per la agroindustria transnacional i el cultiu latifundista de llavors transgèniques. ACSUD Les Segovias PV dóna suport a iniciatives comunitàries de sobirania alimentària a Guatemala i Equador, col·laborant amb les alternatives populars dels pobles indígenes en el maneig del seu territori, recursos i coneixements ancestrals.

El nostre nord és el sud Marga Sanz SECRETÀRIA GENERAL DEL PCPV

Q

uan alguns pensadors auguraven la fi de la Història, pareixia que el model econòmic de liberalisme salvatge era l’única opció i els pobles dels països més desfavorits no tenien més alternativa que sotmetre’s als dictats de l’imperialisme d’EUA, Banc Mundial o FMI, una flama d’esperança ha aparegut a l’horitzó polític mundial. I no em referisc a la victòria del NO en el referèndum pel tractat constitucional a França, ni als excel·lents resultats electorals de l’esquerra transformadora en diversos països europeus, sinó als interessants moviments que s’estan donant en el panorama polític llatinoamericà. Aquest immens continent és un dels millors exemples de l’hegemònica aplicació de les teories econòmiques neoliberals. Els efectes són evidents: desaparició del sector públic, presència de multinacionals estrangeres en els sectors claus de l’economia, espectacular augment de l’acumulació del capital en mans d’un grapat de famílies de l’oligarquia mafiosa, ingents bosses de pobresa, corrupció, retall en les prestacions socials o alarmants atacs contra la dignitat, la llibertat o els drets humans. Tot indicava que, en el nou repartiment del món, aquests centenars de milions de persones estaven condemnats a la misèria, l’explotació i l’espoli. Però al mig d’aquest tràgic escenari va començar a endevinar-se una tímida esperança. En Argentina, el caos econòmic provocat pel FMI i el Banc Mundial, va provocar una paràlisi en el sector financer, els famosos “corralitos”, que va tenir una resposta immediata per part de la població.

05

La societat es va mobilitzar, expressant el seu rebuig a uns polítics titelles, més preocupats per acontentar l’empresari estranger de torn que pel benestar del seu poble. Es va forçar la dimissió de diversos presidents, es van prendre els carrers i es va demostrar la immensa força que té els pobles quan es rebel·len davant de les injustícies. Desgraciadament l’enorme mobilització no va forjar una alternativa política, però els canvis a la societat argentina són evidents. Més espectacular ha estat el que ha passat a Veneçuela. Un país amb uns recursos naturals espectaculars que, a causa de l’espoli, tenia condemnada a la pobresa a més del 70% de la població. La indiscutible victòria electoral d’Hugo Chávez al 98 va ser la resposta de les classes més desfavorides. El simple fet de destinar una part dels ingressos de la venda de petroli a pal·liar la situació dels barris més humils és més del que mai s’havia realitzat fins a la data. Els programes educatius i sanitaris als “cerros”, el progressiu avanç en la democràcia participativa i en definitiva, el fer que els exclosos formen part de la vida política i social i que repercutisca en ells la riquesa que es genera en el país, és només el començament de l’ambiciós projecte chavista. Podríem pensar que era un fet aïllat i que les peculiars característiques de la realitat veneçolana eren irrepetibles. Però en els últims anys estem assistint al despertar del poble en els distints estats llatinoamericans. La victòria de Lula a Brasil, gràcies a la lluita que el PT ha portat durant dècades en defensa dels treballadors i els llauradors brasilers o la de Gutiérrez a Equador, fruit d’una enorme mobilització popu-

lar, han sigut experiències doloroses, ja que les seues polítiques han defraudat, però denoten que en aquests països hi ha la possibilitat d’oferir una alternativa al sistema. Més garanties pareix oferir el govern del Front Ampli a Uruguai, però l’última gran fita ha estat la victòria d’Evo Morales a Bolívia. A pesar que de nou assistim a un intent per ridiculitzar la seua figura, perquè sembla que la benpensant societat europea no pot admetre la victòria d’un líder indígena, Evo ha aconseguit il·lusionar a milions d’indígenes que, fins a la data, pareixien assumir el seu fatídic destí com una condemna de la història. Els pobles veneçolà i cubà ja no estan sols en la seua lluita per la llibertat i contra l’imperialisme. Cada vegada en són més els qui van sumant-se a aquesta lluita: bolivians, brasilers, uruguaians, equatorians, comencen a establir llaços entre si que els permeten fer front a unes polítiques que durant dècades els han portat a la misèria més absoluta. Però açò no ha fet més que començar, les enquestes donen moltes possibilitats als candidats d’esquerra a Mèxic, Nicaragua o Perú, a Colòmbia, a pesar de la terrible repressió, també tornen a existir esperances d’una reconstrucció de les organitzacions obreres, i tot açò plena d’esperances als pobles de la resta dels estats. Per una vegada els ulls de tots els lluitadors del món miren cap al sud, miren cap eixe continent tantes vegades oblidat, ja que la seua lluita representa l’esperança del conjunt dels treballadors, haurem d’observar, recolzar i aprendre tot el que podem, ja que aquesta experiència ha de convertir la frase de “Un altre món és possible” en alguna cosa més que en un lema buit de contingut.

Horitzó 2011

A

les hores d’ara, sembla ser que l’entesa d’esquerres i nacionalista encara està verda com una ceba. De moment, els dos fonaments del possible pacte desfullen la margarida. Sens dubte han esperat a veure si el PSOE els feia la gràcia del 3%, però finalment els ha tret un ull. Hi havien posat massa esperances i qui envia no va. Tot està en bajoqueta, però la necessitat és gran i el llistó del 5% molt alt per a uns i massa a prop per a altres. Potser hi haurà pacte el 2007, tanmateix sense gaire entusiasme per ambdues parts. Dues parts que no esmenten, ni de passada, la incorporació d’ERPV a la possible aliança electoral. Ja sabem que en aquests moments no és imprescindible, si més no per nombre de vots, i de més a més la seua presència molesta tant a EUPV com al Bloc. Si el pacte electoral arribava a rams de beneir, potser concedirien a ERPV la mínima representació, perquè més protagonisme seria contraproduent per a tots dos. No obstant això, participar-hi en millors condicions no dependrà tant de la decisió d’EUPV i del Bloc, sinó de la capacitat d’ERPV per poder constituir, com a mínim, una cinquantena de candidatures municipals. Si aquesta fita està al seu abast, ni Bloc ni EUPV voldran que ERPV es quede fora de la unitat, ja que aleshores els republicans podrien fer vida política al marge d’un pacte unitari que, de nou, pateix l’incurable mal de la conjunturitis. De sempre els valencians d’esquerres i nacionalistes ens hem mogut angoixats per les conjuntures. El ritme polític el ballem en temps present. Es fa política a la curta. No hi ha hagut mai un pla ben preparat i coherent, inalterable fins a l’horitzó establert. Ara la prioritat és fer fora el PP de la Generalitat Valenciana. Però si llevàvem aquest sant de l’altar, quin posaríem en lloc seu? No pot ser ningú altre que J.I. Pla. I aquesta opció, sincerament, és poc o gens engrescadora. Més i tot després que amb l’estatut valencià el PSOE primara el pacte d’estat (espanyol) per damunt de la possible convergència amb les forces diguem-ne, grosso modo, progressistes. Ha donat carabasses al Bloc i a EUPV per casar-se amb el PP d’Acebes i Zaplana. Fet i fet, el PSOE actua convençut que si hi ha pacte unitari, l’esquerra actuarà “responsablement” i li donarà suport. Potser caldria tornar-li la galtada. Si cal posem-li nom a la revenja: Horitzó 2011. Posem per cas que es fa la coalició. Se li diu al PSOE que han fet una olla on es couran amb el PP que tant s’estimen des del 2007 fins al 2011. Mentrestant, es fa pedagogia per demostrar que aquesta coalició és la vertadera alternativa democràtica i d’esquerres al País Valencià, i que el PSOE és una còpia del PP. El PSOE té quatre anys per fer penitència i redimir els seus pecats, de manera que l’actual planura desapareix per donar lloc a una nova orografia. Així doncs, el 2011, si el PSOE ha fet bondat, si ha reconstituït la seua ànima d’esquerres –fins i tot podria haver refet el PSPV–, llavors potser faria goig un pacte sostingut per una coalició d’esquerres consolidada, coherent i en creixement. He dit potser.


06

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

TERRITORI MÓN

SAMIR AMIN

PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UAM I ASSAGISTA

CAL FER FORA L’AGRICULTURA DE L’OMC: LA PRODUCCIÓ AGRÍCOLA I EL SÒL NO SÓN MERCADERIES Samir Amin (Egipte, 1931), professor de ciències econòmiques, coordinador del Fòrum del Tercer Món, organització internacional i independent d’intel.lectuals crítics d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica Llatina radicada a Dakar (Senegal) i president del Fòrum Mundial de les Alternatives, xarxa de xarxes de debat sobre les alternatives a la globalització neoliberal actual, és autor de diversos llibres en francès, àrab i castellà. En el marc del Fòrum Mundial de la Reforma Agrària (FMRA) a València de l’any 2004 va estar una estona conversant amb L’Avanç. LUCAS MARCO VALÈNCIA

C

om creu que està anant la reforma agrària a nivell global? Primer, cal saber que el problema al qual s’enfronta el món, el que podríem dir la nova questió agrària és gegantesc. Tothom oblida que hi ha encara tres mil milions de camperols al món, és a dir la meitat de la població del món. Segon, en el moment actual, d’aquesta important xifra hi ha, i dic bé, centenars de milions amenaçats, com no l’han estat mai, de perdre el dret d’ús del sòl que és el seu mitjà de vida, i en molts casos de supervivència en condicions de pobresa increïbles, amb subalimentació, malalties... La pressió del sistema dominant en el moment actual per obrir un espai d’extensió del capitalisme vol accelerar el moviment de privatització del sòl. És el cas de l’O.M.C. que diu que no només els productes agrícoles i alimentaris han de ser tractats com mercaderies ordinàries, sinó que també el sòl ha de ser tractat com una mercaderia. Evidentment els més acomodats s’aprofiten d’aquesta situació i eliminen els que no hi poden accedir que perdran el seu dret al sòl; són centenars de milions. Aquesta elecció política és una elecció de genocidi, i aquest genocidi ha començat sota la forma de guerra d’exterminació de pobles camperols, el cas africà és el més tràgic, de policia, d’exèrcit proliferant el terror en profit dels propietaris latifundistes, és el cas molt generalitzat a l’Amèrica Llatina. És una vertadera guerra contra els pobres, mentre el Banc Mundial fa el seu discurs buit sobre la reducció de la pobresa, de la qual resulten decenes de milers de morts... Evidentment, la varietat de

Samir Amin. L’expert reflexiona sobre la reforma agrària.

situacions, és tan ampla que no hi ha una sola solució, per tant el terme de reforma agrària és un terme paraigua. Cal entendre per reforma agrària coses molt diferents; en alguns casos cal una reforma agrària en el sentit tradicional de la paraula, és a dir redistribució de la propietat privada del sòl, quan aquesta està concentrada d’una manera inacceptable, és el cas de molts països de l’Amèrica Llatina, de l’Àfrica del Sud... Al món àrab ha estat solucionat medianament a l’època del populisme nacionalista, Nasser, el Baas, etc... Però pel terme de reforma agrària podem entendre altres mesures i altres polítiques dutes sistematicament de reforma froncière, és a dir de regulació de l’accès al sòl a través de les col.lectivitats modernes rurals, és a dir compromeses en un procés de democratització, i a través de l’Estat. No es pot oblidar l’Estat -inclús si en la coyuntura actual per tot arreu

és a vegades completamet criminalperquè és l’instrument a través del qual les classes populars, els pobles poden modificar la correlació de forces a favor seu. Com afecta la guerra comercial entre els EUA i Europa en aquesta guerra d’extermini dels pobles? D’una part hi ha dues guerres comercials, la petita guerra comercial entre Europa i els Estats Units per una banda i una altra guerra comercial comuna d’Europa i dels EstatsUnits contra el Sud, o contra moltes regions del Sud. Hi ha també certes guerres comercials d’alguns grans països exportadors de productes agrícoles del Sud. Hi ha moltes guerres comercials, però són secundàries al problema principal que és l’imperialisme col.lectiu dels Estats Units, d’Europa i del Japó. Aquest imperialisme col.lectiu el veiem funcionar en les relacions Nord-Sud, com

ARXIU

s’ha vist a les para-negociacions de l’O.M.C. La brega entre els nord-americans i els europeus per les subvencions és secundària. Dic això perquè malauradament, a vegades, no només els governs, el que es natural ja que són cridats a negociar i a signar tractats, però també els moviments camperols pensen que és el problema més important, i que per tant podrien esperar alguna cosa d’aquestes negociacions. Pense que han de participar, però que no és el lloc de la batalla principal. La batalla principal és fer fora l’agricultura de l’O.M.C., és a dir que la producció agrícola i el sòl no són mercaderies. Què pensa sobre la funció i els continguts d’aquest tipus de fòrums on ens trobem? Hi ha gent d’opinió diversa, no sols a l’interior de les institucions que els organitzen, sinó també a l’interior de les organitzacions populars que

són molt diferents i que inclús poden arribar a ser reaccionàries. No hi ha només radicals i progressistes, hi ha de tot. Aquesta distància és de certa manera normal, i el diàleg –hi ha un diàleg permanent- és necessari. Pense que aquest tipus de fòrums són molt importants, precisament perquè permet a les organitzacions populars participar -no només escoltarsinó també participar a un debat, d’aportar la seua experiència, però també permet aprendre o escoltar el que poden produir algunes anàlisis serioses dels problemes i dels reptes. Uns i altres aprenen a respectar-se i a beneficiar-se mutuament dels coneixements i de les experiències. Aquest tipus de fòrums han de ser un punt de partida -no només d’arribada- de campanyes mundials. Desitje que aquest fòrum siga el punt de partida de dues campanyes mundials. Una, per fer reconèixer el dret d’accès al sòl de tots els camperols del món, és a dir de tres mil milions de persones, com un dret humà. Açò no està a la Declaració dels Drets Humans. Cap declaració dels DD.HH., que comporta drets que són respectats o no, però que són reconeguts com el dret al treball, a la salut, a l’alimentació, a l’educació, a l’expressió política comporta el dret d’accès al sòl de tres mil milions de camperols. Hi ha que inscriure aquest dret i començar a organitzar una campanya mostrant que aquest dret no és un dret sectorial que només interessa els camperols; faig sempre la mateixa comparació amb les dones: els drets de les dones no interessen només a tres mil milions de dones, sinó que interessen a sis mil milions d’éssers humans, homes i dones. I una altra campanya per fer fora l’agricultura de l’agenda de l’O.M.C.

Traduccions Català i espanyol 96 380 57 09 rafel.mo@teleline.es


INTERNACIONAL

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

07

SHALMALI GUTTAL

REPRESENTANT ÍNDIA DE ‘FOCUS ON THE GLOBAL SOUTH’

AQUEST SISTEMA HA DE SER ATACAT, HA DE SER ELIMINAT Shalmali Guttal és una dona India que representa l’organització Focus on the Global South. La seua tasca principal és la investigació dels impactes de la globalització neoliberal; tanmateix treballen de manera molt propera amb nombroses altres organitzacions d’activistes i d’investigadors que treballen en la mateixa línia al conjunt d’Àsia. tries i a les multinacionals, però també defensant els nostres aliments, perquè si les multinacionals es fan càrrec de la nostra alimentació, què pasarà? Espere que en aquest fòrum la gent que treballa en el món agrari defense els seus drets. Durant molt de temps, les tendències de l’agricultura han estat creades per investigadors de la tecnologia que mai han estat camperols, a més que no depenen ni de la terra, ni dels recursos de l’aigua...

DAVID SEGARRA VALÈNCIA

A

l’Estat de Karmataka (India) es produiren nombrosos suicidis d’agricultors; fet lligat a la pèsima situació d’aquests. Quina és l’alternativa front açò? La situació a l’India és de crisi en l’àmbit de l’agricultura. L’arrel del problema és que les empreses i el mètode d’agricultura estan llevant els recursos als petits camperols. Els recursos més importants són la terra i l’aigua i les companyies agroquímiques estan intentant quedarse amb açò i inclús amb les llavors. Els agricultors estan exposats a tot el risc però no reben els beneficis. Estan totalment privats de l’accès a la terra, a l’aigua, a les llavors, a les tecnologies, a la investigació... No hi ha cap pressió sosial sobre el govern per acabar amb aquesta situació. En canvi si qe hi ha una pressió social per que es donen crèdits als grups de consumidors. Aquest és un mode de pensament malalt i ha de canviar. La gent que està produint els aliments són els que estan patint la fam. Quan em preguntes per una alternativa, jo dic que aquest sistema ha de ser atacat, ha de ser eliminat. La societat ha de compartir el risc amb els treballadors de la terra, ha de contribuir amb els camperols; açò significa respecte i recolzament al dret a la terra, al dret a l’aigua i a les llavors, dret a l’educació i a la sanitat i protecció en cas d’errades en la

Així doncs, en aquest moment ens trobrema un fòrum encapçalat i dut endavant pels propis camperols... És molt important que els treballadors de l’agricultura, mitjançant aquest fòrum ens enfortim cada cop més, ens unim per decidir quin tipus de reforma agrària volem. Índia Dones parlant mentre s’abasteixen d’aigua potable.

producció. Les empreses multinacionals estan intentant patentar les espècies autòctones de llavors i per una altra banda estan treballant amb organismes geneticament modificats, transgènics. La coneguda biopirateria s’està convertint en el futur de l’agricultura. Quines perspectives hi ha sobre açò? Crec que aquestes companyies pretenen precisament això, però no els anem a deixar aconseguir-ho. Hi ha

molts moviments socials, investigadors i organitzacions que s’estan unint amb el propòsit d’evitar que aquestes companyies arriben al seu objectiu. La lluita contra aquestes companyies agroindustrials consta de dos nivells: internacional i local. A nivell nacional tenim molts problemes perquè aquestes agroindustries són recolzades per l’elit social i moltes estan unides als governs. Al món dels intel.lectuals, de les universitats hi ha molta gent que pensa que el futur és la tecnologia.

ARXIU

Front aquesta realitat quin és el model alternatiu de desenvolupament agrícola que es planteja des dels moviment socials que s’oposen al model tecnològic? El sistema de petits camperols amb una diversificació de mètodes, de sistemes; el món està ple d’exemples d’aquest tipus d’agricultura. La majoria dels agricultors de l’Àsia cultiven d’aquesta manera. S’ha de defensar i s’hauria de salvar. Recolzant aquest mode de producció agrícola estem oposant-nos a les agroindus-

Finalment voldriem coneixer les activitats que està portant a terme Focus on the Global South Som una organització que fa tant investigació com mobilització. Les arees principals d’investigació són el comerç, sobre tot el comerç internacional i l’O.M.C., organismes internacionals, el Fons Inter-americà de Desenvolupament, i el Fons Interasiàtic de Desenvolupament. + info: www.focusweb.org www.fmra.org


08

INTERNACIONAL

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

TERRITORI COMARQUES

Manifestació. Col·lectius d’arreu el País Valencià s’aplegaren a València per demanar una moratòria urbanística i una nova cultura del territori.

ANNANOTICIES

Compromís pel Territori ix al carrer Els organitzadors de la concentració a la Plaça de l'Ajuntament de València per exigir una moratòria urbanística xifren en 5.000 els participants d'una jornada en la que el protagonisme l'han tingut les diferents plataformes pel territori vingudes des de diverses comarques del nostre país. Els convocants no descarten noves mobilitzacions per a la primavera. REDACCIÓ VALÈNCIA

El passat dissabte 25 de febrer els carrers del centre de València van ser un clam contra la política urbanística de la Generalitat. Més de 5.000 persones d'arreu del País Valencià van aplegar-se a la plaça de l'Ajuntament en protesta per la política de destrucció del Territori que duu a terme el Consell de Francesc Camps. Entre multitud de pancartes i bon ambient, els parlaments dels col·lectius presents van succeïr-se abans de marxar cap les Corts Valencianes, en el que va esdevindre la primera prova de foc al carrer del Compromís pel Territori. Persones sensibilitzades per la situació present o futura d’indrets com Porxinos, Nàquera, Patraix, l'Horta, o per planejaments infrastructurals de greu impacte com la línia d'alta tensió o l'AVE, a banda de col·lectius i partits com Maulets, EUPV, ERPV o el Bloc, es concentraren a migdia a la plaça de l'Ajuntament. La Plaça, fortificada com està a l'espera de les mascletades, va aparéixer repleta de pancartes al·lusives al territori en pe-

rill en aquests moments. La concentració va dirigir-seal palau de la Generalitat Valenciana per la vorera dels carrers una volta denegat el permís per tallar el tràfic. El bon ambient va dominar en tot moment l’acte entre parlaments, percussió i pancartes. La nota més amarga de la jornada, com acostuma a esdevindre en totes les protestes al carrer contra el Partit Popular, va vindre de la mà de la televisió pública valenciana El col·lectiu ha denunciat que Canal 9 va reduïrla manifestació multitudinària a una concentració de cent persones. L'acte, que va ser definit en la convocatòria com una “ocupació de la plaça de l'Ajuntament de València”, va aconseguir aplegar unes 5.000 persones. La Policia Municipal reduí aquesta xifra a 1.000 persones. Tots els mitjans de comunicació se n'han fet ressò, destacant l'acte i la participació, que tots ells han considerat de milers de persones. Doncs bé, segons afirma el col·lectiu convocant, l'Informatiu del mateix dia de Canal 9 donà la notícia en desè lloc, dient

que la participació havia esta de "més de cent persones" pertanyents a "setanta" col·lectius, que portaven les seues pancartes. Segons expressen els convocants, “la manipulació és tan grotesca que quasi no cal ni explicar-la (¿cent persones portant les pancartes de setanta col·lectius?)”. Compromís pel Territori ha denunciat aquesta evident i burda manipulació d'una notícia que la televisió pública valenciana té l'obligació de donar als contribuents amb total veracitat, més encara en afectar un aspecte fonamental de la vida, la societat i l'economia valencianes, com ara és el desenvolupament urbanístic, la creació d'infrastructures i la gestió dels recursos. Lamentem que, una vegada més, la independència informativa, que hauria de ser una constant en la televisió pública valenciana s'haja vist coartada per la seua submissió a la política del Govern valencià, ara en una qüestió que, com l'urbanisme i el territori, semblava intocable, però on l'acte del dissabte ha evidenciat que la ciutadania ja no està disposada a tolerar més despropòsits.

Lema. “Som un país, no un PAI


COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

09

PSPEV PLATAFORMA DE SEGUIMENT DEL PLA EÒLIC VALENCIÀ.

El Pla Eòlic als Ports

A

l voltant de l’any 2003 la Generalitat Valenciana aprovava el Pla Eòlic Valencià d’una forma precipitada i sense col·laboració amb les zones afectades, com en altres temps, amb un decret i fent valer la majoria absoluta del partit que governa a les corts, amb molt poca informació i transparència, per no dir gens. És a partir d’aquests moments i d’aquestes dinàmiques del poder, quan sorgeix la iniciativa de tirar endavant la Plataforma de Seguiment del Pla Eòlic Valencià. Nascuda fa pocs mesos, i amb la intenció de poder aturar la construcció dels aerogeneradors, de la zona 3, en especial els del terme de Vilafranca. Encara que el projecte està molt avançat i fins al moment (degut al secretisme i la desinformació) no hi havia hagut un moviment ampli de rebuig d’aquesta infraestructura; ara però, quan el projecte està més avançat, és quan més reaccions contraries se senten, és ara quan des dels ajuntaments es veu que aquest pla no serà el manà que solucionarà les deficiències de la zona, sinó que trencarà la pau i la tranquil·litat que gaudeixen aquestes muntanyes i pobles. IMPACTE DEL PLA L’impacte del pla queda reflectit a diferents àmbits. “Renomar S.A.”, és l'empresa encarregada de dur a terme aquest disbarat. Curiosament, aquesta mateixa “Renomar S.A.” és l’empresa filial dedicada a les “energies renovables” del grup Acciona, d’empreses dedicades a la construcció, i que estan construint -o destruint- segons com es mire, el litoral valencià. Ja a la web de l’empresa s’anuncia com una forma de fer negoci en verd: “El grup Acciona, del que és part Renomar, respon a una fisonomia empresarial homogènia i integrada, centrada en negocis d'alt valor afegit, que permeten extraure sinèrgies i rendibilitzar inversions en sectors estratègics”. El mateix model de desenvolupament que s’està aplicant al litoral, depredador i insostenible a llarg termini, es vol aplicar a les zones del interior. Aquest model no solucionarà el problema ecològic d’aquestes comarques, doncs, com diverses fonts assenyalen, “la major part del temps els aerogeneradors estaran aturats i serà necessari l’aportació d’energia d’altres fonts com les tèrmiques o nuclears”.

COMPROMÍS PER UNA NOVA CULTURA DEL TERRITORI

Manifest unitari Els diferents col·lectius, organitzacions i entitats cíviques adherits del Compromís del Territori han signat aquest manifest de consens on es defensa una nova cultura del territori que provoque una moratòria urbanística per repensar-se el model urbanístic del País Valencià. Les noves adhesions col·lectives o individuals es gestionen a través de www.compromispelterritori.org NOSALTRES, CIUTADANS I CIUTADANES , en el nostre propi nom, així com els col·lectius, organitzacions i entitats cíviques que s'adhereixen, CONSCIENTS DE LA GREU SITUACIÓ DEL TERRITORI VALENCIÀ : constants agressions al medi ambient, especulació de la terra i de l'aigua, destrucció del paisatge, de la natura i del patrimoni cultural. Això com a conseqüència d'una economia basada en la construcció i en la producció de l'oci, en detriment de sectors com ara la indústria i l'agricultura, i tot amb l'exclusiva finalitat del benefici particular immediat, sense cap benefici social, i en manifesta hostilitat cap a l'opinió ciutadana. ENS COMPROMETEM, DE FORMA CORRESPONSABLE , a la defensa del territori i dels seus recursos contra aquestes agressions, en demanda de mesures que, en un marc de polítiques socials avançades, subordinen l'economia a les necessitats reals de la població, deixant de potenciar turisme i construcció com

activitats primordials, racionalitzant la indústria i endreçant el treball del camp. El nostre compromís s'estén a la demanda de vies efectives de participació ciutadana en tots els àmbits de l'Administració, i més concretament en els processos que afecten projectes urbanístics, infrastructures, actuacions sobre el medi i ordenació del territori. CONSEQÜENTMENT, EXIGIM a les Administracions locals, autonòmiques, estatals i europees, en els àmbits que els corresponga: La no aprovació, la suspensió o la paralització de projectes , urbanístics o no, que no acrediten o no hagen acreditat la suficient transparència informativa, així com els requisits d'acord previ amb els ciutadans afectats i d'àmplia acceptació social, tant en els objectius concrets del projecte com en el seu impacte ambiental i cultural. Una nova normativa legal, elaborada amb la participació ciutadana, que tinga com a objectius clars frenar l'especulació i primar la protec-

ció del medi, del paisatge i del patrimoni cultural sobre els objectius concrets dels projectes, i que, a més, procure vies efectives de participació ciutadana. Fins l'aprovació d'eixa normativa ha de quedar en suspens la tramitació o l'execució de qualsevol projecte que afecte de forma important el territori. L'obertura d'un ampli debat social amb l'objectiu de delimitar les línies mestres d'un model territorial, social, econòmic i energètic que responga a les necessitats reals de la població, racionalitze els sectors productius, limite l'activitat urbanística, impedesca l'especulació, protegesca i respecte de forma efectiva el medi natural i el patrimoni cultural, i fomente l'ús racional dels recursos naturals i energètics. PER UNA NOVA CULTURA DEL TERRITORI ATUREM LA DESTRUCCIÓ PER A PENSAR EL PAÍS QUE VOLEM PEL NOSTRE FUTUR, DEFENSEM EL TERRITORI

Dit això, cal afegir que entre els impactes d’aquest pla, trobem d’una banda l’impacte Paisatgístic; ja que l’execució dels aerogeneradors destrossarà el patrimoni de les nostres muntanyes amb les extenses vies pecuàries i assagadors que travessen aquestes muntanyes des de temps immemorials. En aquesta zona es troba una “Canyada reial” anomenada de l’Empriu o de Sant Pere i altres vies pecuàries de gran importància agrícola i cultural. La petjada o empremta paisatgística dels aerogeneradors en aquestes muntanyes serà notable. Cal recordar en aquest sentit que la Convenció Europea del Paisatge disposa sobre aquest que “és un element important de la qualitat de vida de les poblacions i constitueix un element essencial del benestar individual i social". Per altra banda, l’impacte també afectarà a jaciments arqueològics de gran valor historicocultural, on s’han trobat nombroses restes lítiques, peces de sílex, i fragments de ceràmiques. Amb això tenim que la realització de la Zona 3 del pla eòlic en les condicions actuals i ubicacions contravindria entre d’altres, la Llei de Patrimoni Cultural Valencià 4/98, per la no protecció de patrimoni arqueològic. Continuant, trobem com els sorolls serien un altre element de distorsió a la zona. A nivell acústic els aerogeneradors provocaran molèsties a les zones habitades properes, masos i pobles. Justament això, a una comarca que ha decidit apostar pel turisme rural. Pel que respecta a la fauna i flora, en moltes parts de la Zona 3 on s’ubiquen els parcs, es troben grans boscos de carrasques, roures, sabines, pi negre, ginebres, així com trevines o sabines albars i altres espècies incloses en criteris d’exclusió. Haurem de recordar que aquesta zona està inclosa com a “lloc d’interès comunitari” de l’Alt Maestrat, pel seus elevats valors ecològics. Així tenim que tot aquest pla afectaria a endemismes, alguns protegits per la legislació, com ara: Biscutella Maestralensis, Lecanthemun, Linaria repenssubps Blanca, Thymus godayamus, sideritis spinulosa, etc. A banda d’habitats d’interès com Prats alpins i subalpins calcaris, alzinars de Quercus ilex i Quercus rotundifolia. I per últim, no menys important resulta l’avifauna de la zona. Existeixen aus d’especial interès i algunes espècies protegides que també es veuran afectades com ara l’Àguila reial, el Falcó pelegrí, el voltor comú, l’Àguila calçada, l’Aufrany, l’Astor comú,… . Per tot açò i per molt més diem no al Pla Eòlic Valencià.


10

COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

ASTROC FUNDACIÓ DE DIA, CONSTRUCTORA DE NIT, SEMPRE AMIGA DEL PP

Especuladors amb rostre humà ANNA COLL VALÈNCIA

La constructora ASTROC és l'empresa que ha presentat un projecte per al desenvolupament del Camp de golf i la macrourbanització a Simat de la Valldigna. Igualment, és l’empresa que pretén quedar-se amb la urbanització dels terrenys d’Alcampo en l’operació de l’ajuntament d’Alboraia de construir a l’horta de Vera. Dita constructora, no és més que una de tantes empreses i fundacions, que operen davall la tutela d'un únic empresari, amb múltiples relacions amb la Generalitat i Bancaixa. L'empresa matriu s'anomena CV CAPITAL, amb domicili a Madrid. És una societat limitada, constituïda en 1993, amb 9 treballadors, un capital social de 66.111,33 euros. El seu amo és Enrique Bañuelos. CV CAPITAL té projectes immobiliaris conjunts amb ACTURA, la immobiliària del grup BANCAIXA. Els dits projectes conjunts van dirigits a construir al llarg de tota la Comunitat Valenciana, 21.200 vivendes de luxe, 5 camps de golf i 5 hotels de luxe sobre una superfície de 13.400.000 metres(més de 13 milions de metres quadrats), a través de la creació de societats conjuntes. CV CAPITAL, aliat estratègic del Banc de Sabadell, gestiona a més l'arribada a Espanya de capitals inversors, procedents de Miami i Nova York, a través d'empreses financeres del grup. Així mateix, CV CAPITAL, opera davall diverses marques, segons l'activitat a desenvolupar: La marca FUNDACIÓ ASTROC, presidida pel mateix Enrique Bañuelos, és la tapadora cultural tutelada per la Generalitat Valenciana. Aquesta fundació va comprar un palau a Madrid per 24 milions d'euros, que serà usat per l'IVAM(Institut Valencià d'Art Modern), com una espècie de

subseu i està gestionant la recerca d'una altra subseu de l'IVAM a Nova York. Com tot el món sap, la directora de l'IVAM, és Consuelo Embrutar, dona de Rafael Blasco, conseller d'Urbanisme. Aquesta fundació “cultural”, va revendre al promotor de Marina d'Or (Orpesa-Castelló) més de 3 milions de metres quadrats a Cabanes (Castelló), per al desenvolupament d'un projecte immobiliari (món Il·lusió), que urbanitzarà 9 milions de metres en la dita localitat.La FUNDACIÓ ASTROC, junt amb BANCAIXA, han sigut guardonats per la Generalitat amb els premis als patrocinadors més destacats de l'IVAM en 2005. La marca ASTROC, està lligada a l'empresa CAMINSA URBANISME S.A., amb seu a València, el president del qual també és Enrique Bañuelos i en la que apareix com a administrador únic Javier Ferrando, el qual també és president d'ASTROC MEDITERRANI (antiga Terra Canet S.A.), propietat al 99% de CV CAPITAL. En aquest empresa, els germans Ferrando (conseller i administrador) són familiars directes del president de les patronals provincial (CEV) i autonòmica (CIERVAL), Rafael Ferrando, relacionat al seu torn amb les empreses immobiliàries i de la construcció EDIFESA, PAVASAL i GESFESA, aquesta última involucrada en alguns escàndols de favoritisme per part de l'ajuntament de València, segons va denunciar en el seu dia el portaveu socialista Rafael Rubio. ASTROC, va constituir a Mallorca l'empresa PROGRAMA D'ACTUACIÓ DE BALEARS S.L., per a l'exercici d'activitats immobiliàries i l'actuació més notable del qual va ser la compra de 8 milions de metres en Calvià, per 25 milions d'euros. El venedor era Carlos Delgado, un dels propietaris i alcalde del PP. Encara que en un principi la venda es va fer com

a sòl rústic protegit, amb el pas del temps, s'està “gestionant” la reclassificació de 2,3 milions de metres, per la seua proximitat al nucli urbà. En els dits terrenys està ubicat el Palau de Bendinat, que servirà, com no, per a les exposicions de l'IVAM. Una tercera marca del grup CV CAPITAL, és RENTALIA, dedicada a negocis financers i monetaris. En principi, gens il·legal, però el que en un principi pareix una frenètica activitat cultural, més aïna poguera ser tota una xarxa de negocis, favors, privilegis i prebendes. L'administració afavoreix, agilitza, promou, facilita, aprova els negocis i a canvi, les empreses desvien una part dels enormes guanys, cap a activitats culturals de la pròpia Generalitat. Quina casualitat, que les dues empreses que volen urbanitzar tota la Valldigna (ASTROC i BANCAIXA), siguen premiades per la Generalitat per les seues activitats “culturals”. D'on ixen els diners per a tota aquesta “obra cultural”? Tots aquests diners ix d'especular, de reclassificar, de robar plusvàlues als propietaris, d'arrasar territoris on es construeixen milers de vivendes on no es necessiten i sense preocupar-se del que un augment desproporcionat de la població ocasiona (més cotxes, construcció de línies elèctriques, consum d'aigua, pitjor atenció sanitària, falta de places escolars, destrucció del paisatge, etc). I tot açò és la trista història de què volen urbanitzar la nostra vall. Quan acaben les obres, tal vegada amb els guanys, patrocinen una exposició sobre el monestir de La Valldigna que recorrerà al món, a costa, això si, dels nostres camps, del nostre medi ambient, dels nostres recursos mediambientals, de la nostra tranquil·litat i del nostre futur. *treball d’investigació de l'Agrupació

Ciutadana Arc Iris de Simat

JAVIER LARRAURI Plataforma SALVEM EL DESERT

Ens estan llevant la terra, ens estan robant l’ànima

E

ns estan llevant la terra, ens estan robant l'ànima. Ens parlen de riquesa de diners? nosaltres ja som rics. Vivim en una terra que ens alimenta el cos, i també l'esperit. Anar des de la muntanya fins al mar, sense pressa, assaborint cada metre de paisatge, respirant cada litre d'aire. Aquesta costa plena encara de llocs entranyables, bells; els mateixos que durant segles han enriquit l'esperit de tots els pobles que per ací van passar, dels nostres avantpassats... quants passeigs, quants desigs. Darrere de cada pedra, darrere de cada herba hi ha un sospir amagat, un sospir dormit. Ens estan llevant la terra, ens estan robant l'ànima. No volem diners, no volem “aquesta riquesa”, volem compartir amb tots el nostre tresor, però... ens estan trobant i ens estem despertant, i no anem a deixar que ningú ens la robe. La lluita per la defensa del Desert dels Palmes continua. Fa pocs mesos la Conselleria anunciava una modificació del traçat, que suposava la finalització del vial justament amb la construcció d’una nova rotonda en el punt quilomètric 7, just on acaba el PAI “Mundo Ilusión”, i deixava la seua continuïtat a un nou projecte, sense marcar temps. Ara, en el concert previ del PGOU de Cabanes, aprovat la setmana passada per l’ajuntament d’aquesta localitat (després d’haver estat negociat per la Conselleria de Territori) es contempla no només la continuïtat del vial pel polèmic traçat sud, sinó la construcció d’un nou desviament des del Mas de la Costa fins al Coll de la Pobla (eixida al polígon industrial S7, aprovat també en el mateix ple) De dur-se a terme aquesta alternativa i el desviament, es quartejaria el poc terreny no transformat encara del Pla de l’Arc, i tindria un greu impacte en la Marmudella, zona boscosa de gran valor ambiental compartida amb La Pobla Tornesa. La connexió directa del nou desviament amb el nou polígon S7, és la quadratura necessària per posar en marxa la incineradora d’animals morts, la ubicació de la qual està prevista justament on desembocaria aquest vial. Per tant, els camions que transportarien els animals morts, passarien per les valls de Miravet i el Desert de les Palmes; així doncs, es preveu fer d’aquesta zona tan valuosa, no només la via d’escapament de la N-340, sinó també la de circulació dels camions i transport de mercaderies d’una de les zones industrials més brutes de totes les nostres comarques. No teníem prou amb “Salquisa” fabricant fitosanitaris per a Fabra, sinó que, a més a més, incineradores. Per altra banda, els judicis també continuen. Les persones denunciades per la seua participació en la paralització de les màquines duta a terme durant l'any passat, hauran de comparèixer el 22 de Febrer davant el jutjat número 2 de Castelló de la Plana. Això, lluny de desmoralitzar-nos ens dóna majors forces, doncs novament esperem que el jutge, com ja ha passat en casos anteriors, ens absolga per no haver-hi motius suficients per dictaminar una condemna.


12

COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

GECEN DE CASTELLÓ

GRUP PER A L’ESTUDI I LA PRESERVACIÓ DELS ESPAIS NATURALS

EL CONSELLER BLASCO HA DISSENYAT UN PORN QUE PAREIX UN PAI L’Avanç ha parlat amb el grup ecologista GECEN, de Castelló sobre el projecte de Parc Natural de Penyagolosa, al qual ells hi han presentat moltes al·legacions. El Parc es tracta d’una vella aspiració del moviment ecologista castellonenc, i una vegada més sembla que es veurà frustrada. ESTEL ORTELLS/ JORDI MUÑOZ Per fi, amb la xarxa europea Natura 2000, que obliga als països europeus a definir les zones de protecció ambiental, l'aspiració ecologista castellonenca clàssica de fer del Penyagolosa un espai natural protegit pareixia assolida. Es protegien llavors 40.000 hectàrees (26.491 del Pais Valencià i la resta de Terol) que passaven a ser considerades Zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i Lloc d'interés Comunitari (LIC) - denominació provisional fins que se li atorgue la condició de Zona d'interés Comunitari (ZIC ). Però, burlant les directives europees sobre protecció d'espais naturals, la Conselleria de Territori i Habitagte acaba de publicar un Pla d'Ordenació de Recursos Naturals (PORN) a Penyagolosa que redueix a 1.100 hectàrees la zona protegida. Aquesta rebaixa, amb una reducció del 97% de l'espai protegible suposa, per al grup ecologista GECEN (Grup per a l'estudi i observació dels espais naturals) "la principal agressió planificada de les últimes dècades a la zona" El Pla definitiu, una vegada admeses les al.legacions, va ser publicat a Novembre de 2005 i esta pendent de la seua aprobació a les Corts Valencianes. Parlem amb el GECEN sobre quest PORN. Les vostres al·legacions anaven bàsicament en el sentit de denunciar a la Conselleria per legislar un PORN que no respecta la legislació comunitària sobre protecció d'espais naturals. Sol·liciteu augmentar els límits del parc fins fer-los coincidir amb els del LIC, respectar el poldje -pla- de Vistabella ( que podrà ser urbanitzat amb aquesta regulació malgrat estar dins la zona protegida per Europa), i evitar la construcció de pistes forestals. El PORN actual sembla un pla urbanístic en lloc d'un pla de protecció. Explica'ns un poc com s'ha gestat el disseny del PORN. Hi ha antecedents d'esborranys anteriors que fóren millors o era un buit dels govens anteriors del PV? Existien des dels anys vuitanta, documents tècnics que analitzaven els

valors ambientals del Penyagolosa, però no es va arribar a legislar res en aquest sentit i va ser Europa la que per primera vegada va instar a incloure les 40000 hectàrees en la zona de protecció. Com sempre, el conseller Blasco es pensa que pot estar per damunt de la llei i ha dissenyat un PORN que pareix un PAI, com tu dius, i pareix que vol portar-lo endavant malgrat la seua evident il·legalitat Va ser el GECEN l'unic grup que va presentar al·legacions al PORN inicial presentat per la Conselleria? Quin paper han jugat els partits de l'oposició? No hi ha hagut veus dissidents des dels municipis implicats? No sabem si algu més va presentar al·legacions, a més dels veïns del Carbo. La Conselleria tampoc ha contestat encara a les nostres al.legacions. Només hem vist al document definitiu què es retira l'execució de la pista del Carbo i pensem què s'han fet resò en aquest aspecte de les nostres opinions. Però la resta ( límits, pistes de Xodos a Llucena i de Roques-Llises a la Font Blanca, urbanització del pla) continua intacte. El paper dels partits polítics a les Corts no ha sigut molt actiu. S'ha fet alguna pregunta parlamentària, què encara no ha sigut contestada per Blasco. Als pobles, tant entre la gent com als governs municipals de Xodos, Vistabella, Benafigos i Villahermosa, es fomenta la confusió. Els ajuntaments no tracten el tema de forma transparent i llavors molts habitants interpreten que un parc natural no és avantatjós perquè voldrien que els terrenys -municipals o particulars- es cotitzaren als preus de la costa i pensen què esta oportunitat s'escapa amb la creació de la figura de Parc Natural. Voldrien importar eixe model urbanístic perquè pensen què així es farien rics, però pareix que no se n'adonen què la urbanització de la zona, si s'arribara a fer, es faria com a tot arreu, amb PAIS què no beneficien als amos del terreny sino als promotors. Per això, el discurs de què els terrenys d'un parc natural no són rendibles no s'entén, ja què la normativa comunitària no impedeix seguir fent els usos tradi-

Una vista del Penyagolosa des de Xodos.

cionals de conreu, reconstrucció de masos, realitzar un desenvolupament sostenible del lloc o vendre i comprar finques. En cap cas es parla d'expropiar cap terreny a ningú. A més, els pobles no poden qüestionar una normativa de rang superior com és la europea, així que hauran d'assumir-la, els agrade o no. Malgrat que el PORN definitiu elimina la pista del Carbo, la resta d’al·legacions no han sigut tingudes en compte. Com continua la lluita ara? La Comissió Europea és el proper pas? Per suposat que volem posar el tema en coneixement de la Comissió Europea i ho farem amb una denúncia administrativa per afectació greu de la ZEPA amb el PORN. Per altra banda ens estem plantejant anar contra la Conselleria per la via judicial, i interposar un Contenciós-Administratiu als tribunals. Us trobeu molt sols en aquesta lluita? Existeix un treball compartit amb altres organitzacions que defensen el territori? No ens trobem a soles.Tenim la força

de la gent. Cada vegada els ciutadans són més sensibles als abusos ambientals. Per exemple, hem tingut constància de protestes contra tales massives de pins a Xodos. Esperem que de tot açò ixca una Coordinadora per la defensa del Penyagolosa potent. Com veieu l'oposició dels veïns al parc? a què l'atribuïu? L'oposició dels veïns al Parc ve per una desconfiança cap a l'administració que no compta per a res amb els habitants dels pobles. És normal que existisca un rebuig quan les primeres notícies que es van saber del tema van ser per la premsa. Els responsables són, segons nosaltres, tant l'Administració com l'Ajuntament de Vistabella que no han sabut ni han volgut explicar els plans respecte al Parc, ni com afectarà a les activitats que s'han realitzat fins ara. Quin impacte pot tenir el parc per al futur de la zona? Pensem que el projecte actual té deficiències, com ara l'obertura d'una pista entre Xodos i Llucena, o l'escassa protecció del Pla de Vistabella i d'altres zones importants, que permet que continuen proliferant edificacions il·legals, enderrocs, etc.. A més, pensem que per tal que un projecte de protecció com aquest dóne resultats positius, ha de ser assumit pels habitants de la zona i no imposat a la força, sense explicacions. En tot cas, podria ser positiu sempre que els possibles llocs de treball es donaren entre la gent que vivim ací.

ARXIU

Per on ha d'anar el futur econòmic i social de les comarques de muntanya? Hi ha molts aspectes que cal considerar. En primer lloc, la millora dels serveis bàsics com les escoles o la sanitat. Per una altra banda, la creació de més llocs de treball relacionats amb el medi ambient (brigades forestals o serveis de manteniment de zones recreatives). A això caldria afegir-hi ocupacions municipals i facilitar l'arribada de nous pobladors a la zona. També caldria fomentar els productes d'elaboració local, com la tòfona, els bolets, l'apicultura i l'agricultura ecològica i, per suposat, un desenvolupament sostenible del turisme rural i cultural. Tot això passa per educar la gent en valors mediambientals, mostrant-los la importància del seu patrimoni natura, històric i etnològic, fomentar i facilitar la participació de la població en els assumptes municipals, catalogar el patrimoni (jaciments, arquitectura tradicional, rutes etc.) i conservar el paisatge i el poble amb mesures de protecció. Per acabar, ens podeu explicar les principals activitats de Grèvol? Entre les nostres activitats hi ha l'inventari i catalogació dels diferents elements del patrimoni cultural i la seua divulgació didàctica a través de publicacions, conferències, exposicions, tallers i altres activitats. També fem propostes a l'Ajuntament i administracions per a que dediquen recursos a la protecció i rehabilitació del patrimoni cultural.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

13

CONXA DELGADO I AMO Mestra i ciutadana de RIBA-ROJA DEL TÚRIA

Salvem Porxinos! ... Los barrancos: (...) En el barranco de Porxinos (...) nos sumergimos en un singular paraje de pinos y matorral, con el “Pico de l’Águila”, el “corral de barretes” y “les rodanes”. Constituye un pulmón verde, afortunadamente respetado por el hombre civilizado... (la CLASSE s.XXI, nº 60. Revista de l’Institut Asunción).

S

alvem Porxinos! Aquesta és una exclamació que està en boca d’una part de la ciutadania de Riba-roja de Túria. I és que Porxinos significa molt per a moltes persones d’aquest poble. Per als majors perquè han vist créixer i transformar-se la muntanya, per als i les joves perquè estimen allò que de natura resta al municipi, per als xiquets i xiquetes perquè ací està una part de creixement i gaudi del seu futur. La Vall de Porxinos ha estat i està una zona verda molt volguda per la població de Riba-roja. Encara, per les vesprades pots veure molta gent –principalment donesque es dediquen a passejar-se-la, l’anomenada “ruta del colesterol”. És un bé comunitari que no hauria de ser venut per a passar a formar part d’eixa destrossa ecològica que bé anunciant-se i realitzant-se a tot arreu del nostre País. Un País que molts de nosaltres somiaven i volíem verd. En un País com el nostre on els recursos hídrics són limitats, cal tindre una cura molt especial i intencionada per a mantindre el poc verd que ens queda. Quan viatges pel País, quan llegeixes el diari o mires els informatius veus com el temps passa i amb ell la costa va carregant-se d’edificis de grans altures o d’urbanitzacions de luxe, en fi, de ciment. Pensàvem que la gran agressió ecològica i estètica que va suposar Benidorm no tornaria a passar... però la història ens mostra com cada dia que passa, augmenta aquest model urbanístic. Ni integració en el medi, ni disgregació de la població, ni reserva ecològica, ni vida adaptada a les característiques naturals de la zona, ... res. El futur s’albira gris, com el color del ciment. I en mig de tota aquesta barbàrie trobem Porxinos. Una vall fluvial de uns deu km de longitud por dos de amplitud, d‘orientació Nord-Sud limitat por dues cadenes muntanyoses de poca altitud cobertes per bosc mediterrani. Ocupat por cultius citrícoles de transformació recent i taques de pinar. Al centre de la vall discorre el barranc de Porxinos, un llit d’estiatge mediterrani que sol estar sec durant llargs períodes però que sofreix crescudes importants

quan es produeixen precipitacions de gran intensitat, pròpies del clima mediterrani de vessant litoral. La zona se troba distanciada de la població. Situada a més de tres quilòmetres, tan sols dues vies pecuàries, ara no asfaltades, la connecten amb el poble. Limita amb el municipi de Vilamarxant on està declarada Espai Natural Protegit (llei 11/1994) pel que s’anomena Parc Natural Municipal de les Rodanes. Com és sabut, aquests tipus de parcs tenen una zona de seguretat (franja de seguretat i amortiment d’impactes) de 500 m. de perímetre. Bé, doncs, tota aquesta zona serà ocupada per la nova urbanització. I ací trobem greus problemes que no sols afecten a la població de Riba-roja sinó a la zona Mediterrània en general. Ens estem referint a espècies de fauna i de flora que estan protegides per estar en perill d’extinció. (1) Font: Estudi realitzat pel biòleg Poveda, J. C. i els naturalistes Cortina, H. i Ruiz, J. i avalat per SEO.Birdlife. A l’actualitat encara existeixen vàries vies pecuàries al nostre terme municipal i que són utilitzades pels pocs ramats que queden però que, a banda d’estar protegits per la legislació vigent, haurien d’ésser de protecció històrica ja que formen part del nostre patrimoni cultural. Sols cal pensar en la infància. En la gran necessitat que té de saber d’on provenen les coses, entre altres els aliments que consumeixen; en la gran necessitat de mirar i veure que el món natural existeix i que nosaltres –els humans- provenim i formem part d’ell. Passar un dia amb el ramat podria ser una activitat educativa que l’Ajuntament de Riba-roja podria proposar a les escoles del poble. Seria una forma de conservar, de relacionar-se d’altra manera amb la natura, de comprendre els treballs diferents, de la duresa del mateix, de comprendre i saber què és una via pecuària i quina és la seua importància al llarg de la nostra història. Crec que aquest concepte té tanta importància que caldria no oblidar-ho. La Natura cal estimar-la i acaronar-la. Tan sols els nostres fills i filles ho podran fer si nosaltres som capaços de mantindre-la. Com també és patrimoni històric i cultural l’aqüeducte. “Los acueductos romanos: tres son los que atraviesan el término de Ribaroja, construidos con piedras y una argamasa, mezcla de cal y arena. (...) nos detenemos en el situado en el barranco de Porxinos (...) a la altura del pozo del Mas d’Escoto. Aquí nos sorprende la belleza y

majestad de una obra bimilenaria, conservándose intacto el lado derecho. (...) Es un bonito lugar para leer y dejarse seducir por la belleza de sus muros... (la CLASSE s.XXI nº 60. Revista de l’Institut Asunción). Què pensen fer amb ell? Ens pertany a tots i totes les ciutadanes de Riba-roja, són els nostres avantpassats els que ens han ajudat a ser com som. Conservar aquestes manifestacions és el mínim que podem fer pel futur. El barranc de Porxinos ha tingut moltes crescudes, recordem la de l’any 1989, quan va morir una persona perquè el seu cotxe va ser arrossegat per la força de l’aigua. És un típic barranc mediterrani en el que no passa quasi mai res però quan plou torrencialment provoca arrossegaments de pedra mols grans. Si queda tapat en alguna zona -que en el projecte es veu que afecta un terç del seu llit- per construccions, no sabem les conseqüències exactes del que podria passar però es podem imaginar qualsevol cosa: des d’una reventada, arrossegament de tot allò que pille pel camí, ... La Natura tendeix a buscar el seu camí sempre. Està suficientment comprovat. Diem abans que la zona mediterrània té manca d’aigua, és una zona seca. Últimament estem visquent una època de sequera forta. D’on es traurà l’aigua per a la nova urbanització?, en la que no sols van a viure entre 10.000 i 12.000 persones sinó que, a més a més es té previst fer una camp de golf. En un moment on cal mantindre la flora mediterrània, perquè és la única susceptible d’ésser mantinguda amb condicions per ser la que s’adapta al clima i a la terra, resulta que són els camps de golf el que es vol fer. No estem a Anglaterra ni a altres països on el clima ho permet! I què passarà amb els residus de tanta població? On aniran a parar? De moment no ho sabem. Res s’ha dit. Greu problema es planteja. El nostre terme municipal podrà suportar més destrosses ecològiques? El Fòrum Ciutadà de Riba-roja va exposar al centre social una sèrie de murals on estan fotografiats i situats tots els abocadors que hi ha al terme municipal. Impressionant saber que tenim el municipi fet una destrossa, amb un gran nombre d’abocadors incontrolats, Anirà a incrementar el nombre d’abocadors, en aquest cas controlat, tot el fem que es produisca a la nova urbanització? Amb l’experiència de Basseta Blanca ja en tinguérem prou. El nostre municipi no està en condicions d’aguantar més fem, encara que siga controladament. Altres aspectes hi ha que no estan clars i que venen a complicar i canviar la vida dels ciutadans i ciu-

tadanes d’aquest poble. Un poble on les previsions no existeixen. Sempre es solucionen els problemes quan ja estan ben consolidats encara que estava clara la seua existència des de feia temps. Açò passarà, una altra vegada, si no aconseguim paralitzar Porxinos. La població passarà de 16.400 persones a 28.400 persones aproximadament. Pensen vostès en el canvi! Però pensen també en els serveis que tenim ara i que no són suficients. Un centre se Salut saturat, unes escoles públiques i concertada saturada, un IES saturat –si bé es veritat que s’està construint un altre, quan s’acabe segurament es quedarà menut per a tanta població, o és que se suposa que els fills i filles de les persones que visquen a la nova urbanització aniran a l’escola privada que es farà a la seua zona de residència- -contribuint, així a crear ghettos, en aquest cas d’èlit?Però allò més preocupant és el fet de que aquest poble canviarà. En molts aspectes. I quan s’ha de prendre una decisió d’eixe tipus en el que està en joc tot un futur de vida, una projecció ciutadana sobre el tipus de ciutat en la que desitges viure, el tipus de relacions humanes que desitges establir amb la natura però també amb les altres persones, la manera de pensar el món, la sostenibilitat del territori, ... resulta que no es consulta a la població. No es pregunta als ciutadans i ciutadanes quin és el model de poble que volen per al futur, un futur, per cert, que llegarem a les xiquetes i xiquets que avui poblen les nostres escoles, als nostres fills i filles. És evident que consultar no vol dir preguntar perquè per a poder contestar a una pregunta has d’estar molt informat i informada d’allò sobre el que has de decidir. I amb aquesta idea, la d’informar a la gent de Riba-roja va sorgir la Plataforma Salvem Porxinos. Informar per saber i defensar allò que és patrimoni de la ciutadania i no sols dels polítics que governen. Evidentment hem delegat en ells i elles però per a que defenguen els interessos col·lectius de la ciutadania de Riba-roja no els d’empreses foranies amb alguns interessos no massa explicats i, per tant, no massa clars, a no ser que d’especulació es tracte. De tos i totes és ben sabuda la manipulació mediàtica que hem hagut de patir. Des de que el tema està proscrit en la premsa, excepte en honroses excepcions, perquè difícilment es pot tocar al València CF. Perquè la jugada en aquest cas ha estat molt encertada: partint dels afectes la batalla està guanyada. O siga, s’utilitza un punt de nexe de la població valenciana –sobre tot de les comarques centrals- amb un club de futbol per

atrapar a la gent. Ningú s’atreveix a dir cap cosa en contra del València CF i s’identifica al Club amb el PAI de Porxinos. S’intenta enfrontar a la població com si es tractara de que uns són valencianistes i altres no. Una cosa no va lligada a l’altra. Un pot ser valencianista i estar en contra de la macrourbanització de Porxinos. El València pot instal·lar-se en altres zones de Riba-roja -el terme municipal és molt ample- i tots tan contents! Que aquest negoci sona mal es va evidenciar quan el propi urbanitzador va reconèixer públicament que es tractava d’un “pelotazo urbanístico”. O siga, que uns guanyen: l’empresa urbanitzadora i altres perden: els habitants del municipi de Riba-roja de Túria. Hi ha molts altres aspectes de dubtosa claredat, tan necessària quan està en la boca de mols ciutadans i ciutadanes la necessitat del debat, que si no hi ha aprovació per part de la Conselleria de Medi Ambient, que si el tècnic municipal reconeix que l’Ajuntament no té prou mitjans per poder explicar les al·legacions plantejades per molts ciutadans i ciutadanes sobre les agressions al medi ambient que es produiran, que si incompleix molts punts de l’Agenda 21 signada per l’Ajuntament de Riba-roja, ... Sobre totes aquestes qüestions la Plataforma Salvem Porxinos va plantejar tota una sèrie d’alternatives fruit del debat entre els i les integrants de la mateixa. Sorgeix per la preocupació d’un grup de ciutadans i ciutadanes de Riba-roja sobre el que anava a passar en la Vall de Porxinos Així que, en març de 2005, comencen a reunir-se, amb la sana intenció de defensar els drets de la ciutadania davant l’amenaça d’especulació urbanística. Salvem Porxinos està format no sols per ciutadans i ciutadanes independents sinó també per associacions, sindicats, partits polítics representats a l’Ajuntament i altres que no tenen representació. La seua acció s’ha basat fonamentalment en fer possible una informació pública per intentar conscienciejar a la gent i crear un corrent d’opinió favorable a una planificació més sostenible del nostre municipi. Aquest treball s’ha realitzat no sols a nivell municipal sinó també a nivell de País, formant part en aquests moments de la coordinadora dels “Salvem” –Salvem el Cabanyal, Salvem el Botànic, Xúquer viu, ...-. Les seues pretensions van més enllà de la Vall de Porxinos, es tracta d’aconseguir que el que queda del nostre País no continue sent depredat. Es tracta de treballar per aconseguir un País Valencià més habitable. Però per a començar: Salvem Porxinos!


14

COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

REPORTATGE RESPOSTA POPULAR FRONT A LA DEPREDACIÓ DEL TERRITORI

Les principals agressions a les Illes no és necessari fer la bestiesa de travessar la mar amb canals plens de gas, entrin pel Coll de'n Rebassa o per on sigui, el que és necessari és disminuir el consum d'energia. Això es podria aconseguir canviant els sistemes de construcció dels edificis estalviant així en calefaccions i aires condicionats, reduint la circulació de vehicles...

IÑAKI AICART MALLORCA

El fenomen del turisme de masses i el tipus de creixement econòmic inherent al capitalisme modern han provocat un impacte tan brutal al nostre medi ambient que sense cap dubte és la principal agressió a la qual hem de fer front les persones que vivim a les Illes Balears. La lluita anomenada ecologista va començar a convertir-se en moviment organitzat a finals dels anys setanta gràcies a l'impuls de les lluites que van paralitzar la urbanització de l'illot de la Dragonera, entre d'altres. Gràcies al moviment ecologista organitzat i a la cada vegada major consciència proteccionista d'una part de la gent, s'han pogut aturar vertaders desastres. Així i tot, la major part de les Illes ha estat víctima de l'epidèmia de formigó i aquesta s'ha convertit en el motor econòmic d'aquesta terra, amb tot el que això implica d'interessos tan individuals com col·lectius. Sense menysprear la lluita ecologista del passat, nosaltres som de l'opinió que l'actual lluita necessita canviar radicalment. El punt de vista que entén la lluita ecologista com a un moviment que només actua davant les descarades agressions del model capitalista sense qüestionar-lo d'arrel i inclòs considerar-lo com l'únic model possible, ha de formar part del passat. La base del capitalisme és el creixement econòmic, i tan l'actual consumisme com la indústria turística són inherents a aquests tipus de sistema socioeconòmic. Lluitar contra tot el que representa aquest sistema és lluitar a favor del medi ambient. L'actual lluita ecologista no pot quedar-se estancada només a l'àmbit proteccionista, sinó que juntament amb els altres moviments socials que es defensen de les diferents agressions que provoca la màquina de fer doblers, ha de formar un front unit de lluita, la qual ha de deixar de banda la via institucional i judicial, i apostar més per l'acció directa i la conscienciació del poble mitjançant l'exemple. Sabem que aquesta postura tot d'una pot resultar impopular i fàcilment pot ser criminalitzada, però tots aquests possibles fets no poden aturar-nos ni esglaiar-nos. La por és el nostre principal enemic i no el PP ni la família Escarrer, per exemple. Aquí us presentam les lluites més importants en defensa del territori, les principals amenaces i agressions que actualment pateix.

La lluita per l'obertura dels camins públics Ha estat la constant lluita de la Plataforma en defensa dels camins públics la que ha obert aquest nou front de lluita en defensa del territori. El seu cavall de batalla ha estat principalment la demanda d'obertura del camins de la finca d'Es Fangar, una de les més grans de Mallorca. L'actual propietari, el milionari alemany Peter Eisenmann, fa uns anys va tancar

Parc eòlic a les muntanyes d'Artà Molins d'entre 80 i 85 metres d'alçada, amb pales de similar mida de diàmetre i amb una base de 1.600m2, es volen sembrar a dalt de les muntanyes més altes del municipi d'Artà. Seria energia neta, però l'impacte paisatgístic pot ser catastròfic. Volem energia neta però no d'aquesta manera i que a més serveixi d'ajuda a aquest absurd progrés.

Autovies, vies de cintura, desdoblaments... Asfalt

Jaume Matas. Amb la seua presidència s’han intensificat les agressions al territori

el dret de pas mitjançant barreres i patrulles de guàrdies de seguretat que constantment han intimidat als qui han decidit exercir el seu dret de pas. El paper de l'actual Ajuntament de Manacor (governat pel pacte PP-AIPC) ha fregat l'esquizofrènia conscient. Per una part, ha estat clamorosa la seva defensa del propietari, i per l'altra mai han negat que els camins no fossin públics, fet que per cert surt clarament especificat en els fulls de camins públics editats per l'anterior ajuntament i que el propietari d'Es Fangar va comprar en la seva totalitat. Davant tota aquesta irresponsabilitat i “comèdia”, tan de l'anterior consistori municipal com principalment de l'actual, els membres de la Plataforma en defensa dels camins públics han actuat mitjançant la constant denúncia pública a la prensa, i amb accions directes i de caire institucional. Tota aquesta lluita ha duit que la “problemàtica” d'es Fangar arribàs a ser un dels principals temes de conversa de molta gent de Manacor i que a la resta de Mallorca fos una lluita molt respectada. Aquesta pressió popular ha provocat la por de l'Ajuntament i ha fet que aquest decidís demanar l'obertura incondicional de tots els camins públics del terme municipal un parell de dies abans de la més gran mobilització ciutadana: l'excursió reivindicativa del passat 18 de desembre, que per primera vegada els seus participants no varen haver de botar la barrera que tanca el pas i patir l'hostigament dels guàrdies de seguretat. Aquest primer gran

triomf va quedar a mitges en tornar a tancar els camins Peter Einsenmann. Així hi tot la gran batalla ha estat guanyada, la sensibilització popular sobre aquesta agressió al patrimoni de les persones que habiten Mallorca.

Camps de golf Els rics, tant d'aquí com de fora, s'han afeccionat molt en aquests darrers temps a practicar l'esport que més impacte provoca a les zones on la pluja no és de freqüència setmanal. Aquests pocavergonyes ho volen tot i volen que el “Sol i gespa” siguin compatibles i a més a més fer-ne bons negocis. No tenen prou amb els 17 camps de golf actualment en funcionament a l'illa de Mallorca, sinó que ja n'han començat a construir tres més: Sa Vinyola (Campos), Puntiró (Palma) i Son Gual (Palma). El més preocupant però, és que en projecte hi ha tots aquests: Son Real (Santa Margalida), Son Saletes (Sencelles), Es Pujol (Santanyí), Son Bosc (Muro), Son Quint (Palma), Sa Cabana (Palma), Son Claret (Es Capdellà-Calvià), Can Puig-Can Gatul·les (Pollença), Son Corb (Son Servera), Can Guilló (Pollença), Puigderós (Llucmajor), Son Baca (Campos) i Costa dels Pins (Son Servera). Per ara, no hi ha plantejada cap lluita frontal contra aquesta brutal agressió de pals i pilotes. Així com s'han fet plataformes antiautovia i d'altres, estaria molt bé que se'n creàs una anticamps de golf.

Gasoducte des de la Península a Mallorca Dins el Pla Energètic de les Balears es troba el projecte de dur canalitzacions de gas natural des de la Península entrant a l'Illa pel Coll d'en Rebassa, al començament d'Es Carnatge, amb ENAGAS com a promotora. El gas aniria destinat a les centrals elèctriques i a usos domèstics. El projecte recull la distribució del gas a les principals poblacions de l'Illa mitjançant canalitzacions. Contra l'entrada de les canalitzacions pel Coll de'n Rebassa es va crear una plataforma que demana l'entrada d'aquestes pel Dic de l'Oest, argumentant que la zona del Coll de'n Rebassa està ja molt degradada pel fet de que ja hi ha prou instal·lacions contaminants en el seu entorn: l'aeroport, els dipòsits de CLH, la central tèrmica (ara tancada), una gran superfície comercial, la immensa depuradora, l'autopista... i argumentant també que la zona del Dic de l'Oest no està habitada i no es veuria cap població (humana) afectada directament. La plataforma ha fet mobilitzacions per fer sentir les seves reclamacions i s'ha unit als actes de les plataformes que han anat sorgint durant aquest temps d'agressions i lluites territorials. Per ara les obres no han començat, però el projecte està fet. Al nostre parer, la plataforma queda curta en les seves reclamacions ja que

Des del 2003, any en què UM i PP feren el pacte pel qual es repartien el Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca, aquestes dues entitats han presentat una sèrie de projectes d'autovies. Algunes d'aquestes estan en construcció, altres estan aturades per ara. L'autovia d'Inca a Manacor i el Segon Cinturó (Mallorca) són els projectes que han trobat més oposició ciutadana i que per ara no s'han començat. D'aquests dos projectes el que pareix que tenim més possibilitats de fer desaparèixer és el d'Inca a Manacor, si quan torni a ser el moment el poble torna a reaccionar de la manera que ho va fer. L'autovia d'Eivissa a Sant Antoni està en construcció i esta rebent una forta oposició. L'autovia Inca-Sa Pobla està en construcció encara que al començament va topar amb certa oposició. Les autovies de Palma a Peguera i de Palma a Llucmajor no han trobat cap tipus d'oposició i la seva construcció està pràcticament finalitzada. També està molt avançada la construcció del que des del Govern i el Consell anomenen desdoblament de Palma a Manacor i que no deixa de ser una autovia. Aquest projecte tampoc ha trobat oposició. L'autovia fins Llucmajor pareix ser la primera part de l'autovia fins Felanitx, la qual fa uns anys no es va poder realitzar degut a les contundents protestes que es feren en contra seva. Contra els projectes del segon cinturó, de l'autovia d'Inca a Manacor i de l'autovia d'Inca a Sa Pobla varen sorgir plataformes ciutadanes que al poc temps d'existir començaren a fer les seves protestes i actes conjuntament. En molts d'actes també unirien esforços amb la plataforma Salvem la Real, aconseguint així tenir més força. Les tres plataformes protagonitzaren una sèrie de mobilitzacions, a destacar per la quantitat de gent que es va aconseguir ajuntar, la manifestació


GUIA PER ENTENDRE QUÈ PASSA A VERA

Alboraia abans de l’actual PGOU

D’ON ESTEM PARLANT?

L

’operació immobiliària que està impulsant l’ajuntament d’Alboraia afecta dues zones del terme municipal. El primer escenari es troba al polígon de serveis on hi haactualment els edificis d’Alcampo, Norauto i Leroy Merlin, a la vora de la mar, entre la desembocadura del

Carraixet i la urbanització de Port Saplaya. L'altre escenari afectat és la Partida de Vera, un triangle d'horta que limita amb el Politècnic, l'autovia de Barcelona i les vies de Renfe i la Patacona, i que dóna de menjar a desenes de famílies de llauradors (vore les imatges).

Així quedaria amb l’execució del PGOU

EN QUÈ CONSISTEIX EL PROJECTE URBANÍSTIC?

E

l projecte consisteix bàsicament en traslladar el polígon d’Alcampo des d'on està fins a l'horta de Vera. Així, l’espai vora mar que actualment ocupen els centres comercials s'alliberaria per a requalificar-lo com a urbà. A continuació, els patrocinadors de l’operació farien en eixe espai “alliberat” una

promoció d’ hotels, 800 vivendes de luxe i un port port esportiu, a més de 6.000 euros el metre quadrat. A més de traslladar la zona comercial a l'horta de Vera (exhorta, caldria dir), s’aprofitaria per fer unes sales multicines i, pot ser, una galeria comercial annexa a la gran superfície.

Partida de Vera i possible nou centre comercial

Centre comercial i possible marina d’Astroc


02

ALBORAIA PER L’HORTA

CONSEQÜÈNCIES IRREVERSIBLES EFECTES PER A SEMPRE

A

Allò que destruïm o desfem d'un paisatge històric i un patrimoni humà i econòmic com l'horta, és irreversible. Irreversible vol dir que no es podrà re-

cuperar mai més ni per a nosaltres ni per a les generacions futures. I que no hi ha volta enrere: una vegada destruïm el teixit d'horta, no podrem regenerar-lo tal com era

abans encara que volguérem, com és el cas d’altres zones d’horta engolides pel creixement urbanístic de València (per exemple, el més recent de la pedania de La Punta).

LA PARTIDA DE VERA DESAPAREIXERIA

E

l projecte es carregaria la pràctica totalitat de la partida de Vera, uns 200.000 metres quadrats que:

U Es troba en plena producció i dóna treball a centenars de famílies (d'aquesta partida ixen 3 milions de litres d'orxata)

U L'horta de Vera és la més valuosa agrícolament de tota l'Horta de València. Aquest fet es demostra perquè el preu d'arrendament (que és agrícola i no especulatiu) per fanecada d'horta és el més alt de la comarca. U Té una qualitat paisatgística en excel·lent estat de conservació

U Desapareixeria un dels últim trossos que rega la sèquia de Vera U És una peça clau per detindre l'avanç en taca d'oli dels nuclis urbans que envolten l'Horta i alhora una horta simbòlica, per ser el paisatge que milers de ciutadans veuen cada dia a l'entrar a la ciutat de València.

VULNERARIA DRETS DE LES PERSONES

A

fectaria directament als drets fonamentals de:

tra de la seua voluntat (podria ser una segona Punta).

U Les persones que hi viuen o treballen haurien de ser expulsades de les seues cases o desposeides de les seues terres, en con-

UEls propietaris i habitants de la partida de Vera s'han agrupat en la plataforma 'Salvem Vera' i ja han manifestat la seua intenció de no vendre les seues terres

i la voluntat de mantindre el seu estil de vida (qüestió aquesta última, sovint menystinguda, però de gran força i sentit comú). Per tant, podem dir que ja estan de fet amenaçats i amb pressió psicològica sobre el futur de les seues vides.

ALTRES EFECTES SECUNDARIS

T

indria uns altres efectes secundaris que cal contemplar amb deteniment:

UGeneraria la necessitat de noves infraestructures de transport (a pagar entre tots) per a l'accés tant a la marina d'Astroc com a la

nova ubicació del centre comercial, menjant-se en aquest procés nova terra d'horta protegida, deteriorant el paisatge, fomentant l'ús del vehicle privat amb l'augment d'emissions i contaminació de l'aire...etc

UAugmentaria la població d'Alboraia molt de pressa en un percentatge significatiu, modificant el cens electoral, les relacions socials i faria augmentar les despeses municipals (recollida de fem, il·luminació, transport, neteja, seguretat..).

S.O.S ALBORAIA

Perquè no és necessari canviar el centre comercial de lloc?

N

o es té notícia que al poble d'Alboraia hi haja una demanda imminent per tindre una plaça a un port per poder amarrar el iot o vaixell esportiu. Tampoc no es té notícia que al poble d'Alboraia hi haja 800 persones amb la capacitat (o ganes) per comprar un apartament en torres de 20 altures a vora mar amb un preu que per terme mitjà estaria per damunt dels 600.000 euros. Per tant, la promoció d'una marina de luxe no respon a cap política de vivenda ni de promoció d'aquesta, sinó que és clarament una operació especulativa per generar actius immobiliaris, però atenció, amb

capital de fora d'Alboraia, per a gent de fora d'Alboraia, PERÒ amb afeccions al paisatge, comunicacions, i patrimoni del poble d'Alboraia (guanyen uns altres i perd el poble d'Alboraia) Com que el trasllat d'Alcampo és conseqüència directa de la intenció de fer-hi el port esportiu de luxe, si no es fa aquest, tampoc és necessari que el centre comercial es trasllade. Inclús existiria l'alternativa, més remota, de no renovar la concessió al centre comercial i tancar-lo. Sobren aquest tipus d'instal·lacions a l'àrea metropolitana i segur que el xicotet comerç d'Alboraia reviuria.

Què fa la ciutadania?

L

a gent d'Alboraia s'ha organitzat davant del desgavell. Primer els llauradors de la partida de Vera, que simplement volen ser on sempre han sigut. Després els col·lectius i associacions de veïns del poble junt amb Salvem l'Horta de Vera i Per l'Horta, s'han aplegat en la plataforma SOS Alboraia, on es reivindiquen també qüestions del PGOU que encara que no afecten a l'horta directament també afecten la vida del poble. El primer gran triomf va ser la paralització cautelar del projecte de Vera als jutjats en estimar-se favorablement el recurs que va interposar la gent de Salvem Vera. Però de cara als mesos se-

güents es preparen tota una sèrie d'accions com ara la recollida de signatures, penjar pancartes als balcons del poble, excursions per la partida de Vera per que la ciutadania conega els valors que es volen destruir, concerts i exposicions damunt de l'horta.. etc a banda dels recursos i al·legacions adients. El que sembla clar és que el poble d'Alboraia no va a deixar que li furten el seu futur tan de bades i que l'alcalde s'ha posat en una bona (ja portem més d'un ple ‘mogudet' a causa del tema). De fet, segons informacions de gent del poble sembla que el mateix regidor d'hisenda ha dimitit fa no res per desavinences amb l'alcalde sobre el tema.


03

ALBORAIA PER L’HORTA La resta d’Alboraia també està en el punt de mira

E

ncara que el projecte més imminent és el de la urbanització de l'horta de Vera, l'Alcalde, tal com ho ha presentat al concert previ, té en ment el següent: Del Carraixet cap al sud: tot urbanitzat i això sí, del Carraixet cap al nord, ho protegim, suposem que seguint les directrius revolucionàries (Blasco dixit) de la nova llei d'urbanisme valencià (LUV) del metre x metre: per cada metre urbanitzat cal cedir un altre com a espai natural (la revolució seria certa si el metre per metre es produïra sobre sól urbanitzable o urbanitzat, no sobre sól no urbanitzable d'especial protecció!) Això tindrà conseqüències encara més severes per a l'Horta i per al poble, doncs tots els arguments abans esmentats es multiplicaran. La hipocresia de les autoritats Com es pot dir que amb el PGOU (pla general d'ordenació urbana) que proposa l'alcalde es preserva l'Horta? Si partides senceres com Masquefa i Calvet, i a més Vera, desapareixeran completament baix de l'asfalt! La hipocresia arriba a tal punt que al document de concert previ elaborat per l'ajuntament (el tràmit anterior a elaborar el PGOU) es diu literalment: "Cal destacar especialment el tractament de l'important espai de l'Horta, ric, mil·lenari i poderós, mostra de la mestria en la producció i gestió d'una agricultura i uns recursos que constituïx en si mateixa un dels elements més importants del patrimoni històric del territori" Com pot l'ajuntament continuar parlant de protecció de l'Horta, quan en termes reals es pretén desprotegir més del 60% del sòl no urbanitzable actualment protegit, sense que hagen desaparegut les causes de la seua inicial protecció? (actualment l'Horta d'Alboraia està classificada en la seua totalitat com a SÒL NO URBANITZABLE DE PROTECCIÓ AGRÍCOLA, amb una superfície estimada de 563,85 Hectàrees, la qual cosa suposa el 62,28% de la superfície del terme municipal, en tant que en el document que se sotmet a aprovació de la Conselleria es proposa la desprotecció de 338,82 Hectàrees , que suposa el 60% de l'Horta actualment protegida, quedant esta reduïda a la superfície de 225.03 hectàrees, tan sols el 27% de la superfície del terme municipi) Així és el màrqueting: fer blanc el que és negre per al profit del que t'ho ven. Però si el lemma d'Alboraia triat pel present al-

calde és: ‘Alboraia: portal de l'horta' Fort augment del sol industrial al concert previ a costa de l'horta D'una altra part, no es justifica en cap part del document presentat el fortíssim increment del sòl industrial que d'ocupar 38 hectàrees passaria a ocupar 87Ha, més del doble del sòl industrial actual. Este increment es realitza a costa del sòl no urbanitzable protegit circumdant al polígon de Camí Vell de la Mar, sent que els dos Polígon Industrials actuals estan lluny d'haver aconseguit la seua consolidació. Pot autoritzar-se l'ampliació de sòl urbà industrial a costa de la destrucció de sòl no urbanitzable d'especial protecció agrícola, quan existix encara sòl industrial vacant ni s'acredita l'existència de cap demanda, mentres el sòl agrícola no sols està en plena producció sinó que és objecte de permanent demanda per agricultors locals i de la comarca? Contradiccions Tal com Per l'Horta denúncia a les seues al·legacions al concert: els impulsors del Concert proposen un model territorial desfasat i oposat a la política territorial que es predica actualment i de la que és bon exemple el document d'Estratègia Territorial Europea i altres textos internacionals. Contradiu, finalment, els que són presentats com “criteris d'ordenació del territori” per la ja esmentada Llei 4/2004, entre els que podem citar, sense ànim exhaustiu, els següents: - Protecció del paisatge que haurà d'actuar com “condicionant dels nous creixements urbans”, (arts. 11 LOT), sent obligatori l'establiment i definició de mesures específiques de protecció per a aquells espais amb “especials valors agraris” (art. 20 LOT) - Utilització racional del sòl de manera que els creixements urbanístics “hauran de definirse davall els criteris de generació del menor impacte sobre el territori” i menor afecció als valors i recursos existents (art. 13.1 LOT) - Opció pel model de ciutat compacta “evitant una implantació urbanística dispersa” (art. 13.2 LOT) - Protecció, conservació i regeneració del medi “garantint el manteniment de l'equilibri ecològic” (art. 20 LOT) - Conservació i posada en valor del patrimoni cultural, entre el qual es troba “les formes tradicionals d'ocupació humana del territori, conforme a les peculiaritats locals” (art. 21 LOT).

LA JUSTÍCIA ENS DÓNA LA RAÓ L’ADJUDICACIÓ DE LES OBRES, SUSPESA

L

es actuacions per urbanitzar l'horta de Vera son de dubtosa legalitat: la mateixa justícia ho diu. Es vol fer passar l'interès particular pel general, expropiant els llauradors per col·locar sobre les seues terres un centre comercial. El projecte que pretén dur endavant l'ajuntament d'Alboraia a la partida de Vera és indissoluble del que pretén promoure una marina de luxe al costat de Port Saplaya. L'ajuntament, de fet ha pretés adjudicar la construcció de la marina i els hotels a 3 empreses (entre elles, Astroc i Lladró) abans inclús d'haver

modificat el pla general o de tindre un pla parcial. Per què? Perque necessita diners per poder traslladar Alcampo, pagar les expropiacions als veïns de Vera, etcètera. I també per finançar les arques municipals, i aquestes empreses li garantien per avançat 33 milions d'euros. És a dir, si no hi ha plusvàlues en la requalificació dels terrenys actuals d'Alcampo, no hi ha capacitat financera per urbanitzar l'horta de Vera. Sortosament, en aquest cas la justícia ha estat més diligent que en altres, i ha suspés cautelarment els

acords de licitació entre l'ajuntament i les empreses, paralitzant de fet tot el procés. És cridaner el que diu a l'auto el mateix jutge sobre les intencions de l'ajuntament: “pretén una operació urbanística de construcció d'hotels, vivendes, apartaments, nàutic que puga generar importants beneficis econòmics a las empreses que en elles hi participen, però que no pot justificar-se per un interés general y públic de los veïns del municipi, por no trobar-nod davant una previsió d'urbanització [...] d'interés general.” Els plans de l’alcalde tenen, per tant, un interès privat. Paraula de jutge.

COMPLICACIONS PER A L’ALCALDE

L

a paralització cautelar dels projectes al costat de Porta Saplaya i per tant també a Vera, compliquen les coses a l'alcalde atés que aquest comptava per al finançament del pressupost municipal amb uns diners realment quimèrics: els que anava a rebre anticipadament per part de les constructores (33 milions d'euros) que suposen, atenció, el 41%

del pressupost municipal per al present exercici, però a compte d'unes actuacions que no sols estan per realitzar, sinó que és molt plausible que no es realitzen (de moment, el primeríssim pas de tota la cadena està suspés ja cautelarment). Però la connexió entre el projecte de la marina de luxe i el trasllat del centre comercial a l'horta de Vera es

veu ací encara més clar: l'empresa municipal que anava a executar aquest trasllat és EGUSA. Doncs el 77% ingressos d'aquesta empresa provenen dels avançaments de les constructores. Davant d'uns pressupostos tan temeraris a la vista de l'informe de l'interventor municipal, l'alcalde no ha tingut més remei que retirar-los.


DIGUEM PROU 1 2 3

Prou de gentola que viu i s'enriqueix comprant terres a llauradors acosats i les revenen tan prompte es requalifiquen.

De lleis iniqües com la LRAU o ara la LUV, que permeten acumular terres i capital a la nova classe social dels 'agents urbanitzadors' sovint a costa de desposseïr o espoliar als legítims xicotets propietaris, amb l'instrument dels PAI's

D'ajuntaments irresponsables que es fonen el pressupost municipal en obres de dubtosa utilitat i que després han de vendre el terme per traure diners. O que simplement miren cap un altre lloc mentre els ‘agents urbanitzadors’ fan la seua.

Reflexions finals

L

'Horta de València i en particular la de Vera, és no sols patrimoni dels ciutadans d'Alboraia, sinó de totes les valencianes i valencians, tammateix hauria de ser-ho de tota la humanitat, atès el seu caràcter d'horta històrica. Això hauria de fer que les decisions sobre aquest territori singular foren escrupulosament analitzades, revisades, contrastades i consultades amb tota la ciutadania. Al llarg de la història, la noblesa, el clergat i la burgesia han fet els seus castells, les seues catedrals i les seues òperes. Si protegim legalment aquestes obres per a la posteritat, perquè no hem de preservar, protegir i mimar aquesta obra mil·lenària del poble treballador valencià, l'Horta de València? I aquesta protecció no pot ser per a demà. Ha de ser-ho ARA. Ja estem en una situació suficientment compromesa (perquè se n’adoneu: només queden 30 barraques a TOTA l'Horta) per posar-nos immediatament a la faena. Les hortes periurbanes (al costat de les ciutats) tal com la de València, són un element estratègic en una política de seguretat alimentària en proporcionar una font d'aliments frescs, d'origen conegut i al costat de casa. En un escenari d'incertesa mundial pels preus del petroli, i un desig d'augmentar la qualitat i la informació del que mengem, no caldria menystenir el

manteniment i la protecció (quan no la creació) d'aquestes hortes al voltant de les ciutats com moltes ciutats europees ja estan fent. Nosaltres la tenim des de fa 1.000 anys: serem tan soques com per destruir-la? Ara va a fer 5 anys des que es va presentar la primeria Iniciativa Legislativa Popular (ILP) del PV que precisament demanava una llei de protecció de l'Horta amb una moratòria urbanística. Els nostres governants van tirar al fem les 120.000 signatures recollides i contrastades pel cens electoral (només n'eren necessàries 50.000), amb l'excusa que era d'imminent aprovació una llei que solucionaria tot allò que demanàvem (recorde al conseller Garcia Anton: “que ens deixen treballar”). Amb el temps podeu vore el que han ‘solucionat': més formigó, més destrucció, més acumulació de capital i terra a les mateixes mans, més desordre i incertesa per al futur. Estem on estàvem: hi ha una manca manifesta de participació ciutadana en les decisions que ens afecten. I això està portant problemes i malestar i en portarà encara més. Estem davant d'uns demòcrates que temen al poble, i d'uns líders que ens porten a l'abisme. O aconseguim fer-nos escoltar i que ens facen cas, o el futur del país el tindrem molt magre. I això ho aconseguirem anant tots junts.

www

4 5 6 7 8 9

De deixar que les decisions que afecten al nostre poble, la nostra vida o la dels nostres fills i que tenen resultats irreversibles, es prenguen en despatxos d'empreses constructores i es presenten al públic en fires immobiliàries.

Que aquestes decisions transcendentals es vulguen legitimar en plens odinaris d'Ajuntament (amb majories simples de 4 anys) com si es tractara de decidir sobre la taxa de recollida de fem o del nom d'un carrer.

Que es presenten com d'interés general obres o actuacions que tenen un interés molt particular.

De vore el territori com una mercaderia amb la qual traficar i no com allò que hauria de ser: la nostra pròpia casa, allà on habitem i ens relacionem.

De gastar les paraules ecologia, ambient, sostenibilitat, verd i els seus derivats, per adjectivar coses que signifiquen el contrari: que destrossen l'equilibri natural, empitjoren la qualitat ambiental, fomenten el creixement sostingut i irracional, i sovint canvien per gris (formigó) allò que era verd (la Terra).

Prou, en definitiva, del procés d'acumulació de terra a l'horta gràcies a lleis com la LUV o la LRAU i que està convertint una terra de persones orgulloses dels seus pobles, el seu paisatge i la seua cultura, en un altra de paisatges inexistents, pobles lletjos, sense personalitat i culturalment extraviats. I que està acabant amb l'ànima del nostre poble: l'Horta.

www.perlhorta www.lavanc.com www.compromispelterritori.org www.xarxaneta.org/~carrasca/home1.htm www.eapv.org www.uv.es/~fonsmeda www.diariparlem.com

www.accioecologista-agro.org www.gecen.org www.nodo50.org/salvemlabossarta www.salvemporxinos.org www.zona14.org www.xuquerviu.org www.ventpluig.com www.agora.ya.com/PEKAT

valldignasostenible.e-aleph.net www.valldevernissa.org www.banusaidi.org www.xarxadelaiguaclara.org www.valencianisme.com www.unizar.es/fnca www.cabanyal.com www.cercavila.com/ca/benimaclet/.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

conjunta baix el lema “Qui estima Mallorca no la destrueix” que reuní a més de 50.000 persones a Mallorca i que va rebre el suport d'una manifestació paral·lela a Barcelona. A destacar també, pel ressò que aconseguí, la seguda a l'ajuntament de Costitx protagonitzada per la Plataforma Autovia No, de la que resultaren 14 persones sancionades i un parell amb cops rebuts de la Guàrdia Civil. Fins i tot Acebes es va haver de pronunciar al respecte. No oblidem la caminada de Manacor a Inca i el tancament a l'església de Costitx, que serviren d'eines de convocatòria... Les tres plataformes també es reuniren de manera conjunta amb Jaume Matas i Mabel Cabrer i forçaren al PSIB a rebre'ls ocupant la seva seu. De dites reunions no en tragueren res de profit. Quan començaren les obres de l'autovia Inca-Sa Pobla la plataforma contra aquest projecte i la plataforma Autovia No, la qual ja havia aconseguit aturar temporalment el projecte de l'autovia Inca-Manacor (l'autovia està aturada però no s'ha retirat el projecte del Pla de Carreteres), centraren els seus esforços en dificultar les tasques de destrucció, però fracassaren degut a que hi havia una sèrie de persones a les plataformes que es dedicaven a aturar totes les propostes que no fossin fer paperassa i fer comèdia davant de la televisió. Així, només es varen aturar les obres dos dematins i es va fer algun petit i “graciós” sabotatge. L'actitud de les plataformes no va correspondre amb la radicalitat que mereixia la situació. La plataforma contra l'autovia Inca-Sa Pobla pràcticament va desaparèixer i els membres que quedaren passaren a col·laborar activament amb la plataforma contra l'autovia Inca-Manacor que en aquell moment tenia centrats els seus esforços en fer front a les sancions. Veient com succeeixen les coses, entenem que si no els hi aturem els peus i ho feim de manera contundent, fan el que volen. Hi ha prou en veure que els projectes que han trobat més resistència per ara no es fan o al manco els seus promotors s'han vist obligats a retardar-los esperant a que es calmin els ànims.

Roques Sense Ciment El projecte de construcció d'un passeig marítim, presentat durant l'actual legislatura municipal, entre els nuclis costaners de s'Illot i Cala Morlanda (municipi de Manacor) de tot d'una va ser respost amb la creació d'una plataforma de resistència ciutadana anomenada Roques sense ciment. Igual que a l'anterior plataforma hi han intervingut membres de partits d'esquerra, d'organitzacions ecologistes, nacionalistes, ciutadanes i veïnes sensibilitzades o afectades per l'esmentat projecte. La seva lluita ha consistit en conscienciar les habitants i estiuejants de la zona, mitjançant conferències, notes de premsa, recollida de signatures i actes reivindicatius (com la neteja de la zona, la degradació de la qual serveix d'excusa als pro-passeig per a que es “rehabiliti” a la seva manera) en els quals s'informava del dany irreversible que ocasionaria un passeig marítim a una de les darreres zones de roques que encara no han estat víctimes de la pla-

ga de ciment. Aquesta pressió pareix que per ara té paralitzat el projecte, però ocults interessos estan darrere d'aquest projecte.

Salvem la Real La intenció del Govern balear (P.P.) de construir el nou hospital de Ciutat al lloc conegut com Son Espasses ha provocat una de les resistències ciutadanes més importants dels darrers temps. Darrere d'aquesta intenció de construir l'hospital hi ha motius especulatius ja destapats en el seu dia per diversos mitjans de comunicació. El lloc elegit és una zona del municipi de Palma que encara no ha estat engolida per la gran ciutat i que amés alberga el famós monestir de La Real (patrimoni històric i arquitectònic). La construcció del complexe sanitari provocaria la destrucció del caràcter rural del Secar de la Real (al créixer la ciutat en aquella direcció), així com una greu agressió a la fisonomia del citat monestir. Conscients d'això els veïns del Secar varen organitzar un moviment de resistència amb el nom de Salvem la Real, el qual ha protagonitzat contínues mobilitzacions per aturar l'hospital i que s'ha guanyat nombroses simpaties per part dels sectors més combatius i conscients de la societat mallorquina. A hores d'ara el govern del PP, amb la complicitat d'UM, encara està empernat amb el projecte. El col·lectiu Salvem la Real tampoc s'atura com es va poder veure en l'acció de la diada ciclista de dia 20 a Ciutat.

Urbanitzacions El nou Pla Territorial de Mallorca preveu urbanitzar 5.000 hectàrees en 10 anys. Les urbanitzacions previstes que amenacen espais de gran valor natural són les de Son Durí i Sa Vinyola, al municipi de Campos, Ses Planes i Son Massot a Calvià i L'Ullal a Pollença.

Ports esportius Actualment, hi ha aquests projectes d'ampliació i nova construcció: Can Picafort (Santa Margalida), Son Serra de Marina (Santa Margalida), Cala Rajada (Capdepera), Cala Bona (Son Servera), Portocolom (Felanitx), Portopetro (Santanyí), Colònia de Sant Jordí (Ses Salines), S'Estanyol (Llucmajor), Cala Gamba (Palma), Es Molinar (Palma), Port d'Andratx, Sant Elm (Andratx) i Port de Sóller. En total 4.500 nous amarraments.

Dic al port de Ciutadella El Govern Balear havia elaborat un projecte de construcció d'un dic de 740 metres a la bocana del port de Ciutadella. La construcció d'aquest dic, tendria un impacte irreversible sobre les praderies de posidònia, posaria en perill la conservació de les platges dels voltants i faria malbé l' atractiu paisatgístic de la zona. El dic, a més, seria el primer pas per després construir un port esportiu, el qual augmentaria el nombre de vaixells. Després de les mobilitzacions i campanyes per part de la Coordinadora en Defensa del Port de Ciutadella, amb suport d'organitzacions com Greenpeace i Oceana, el Ministeri de

Medi Ambient, el qual ha rebut a prop de 13.000 correus electrònics contra el projecte (contant només els enviats des de la pàgina del GOB de Menorca), no ha concedit el domini públic per a la construcció del dic.

Ampliació del port esportiu a S'Estanyol (Llucmajor) Aquest projecte, que data ja de l'any 1994, va trobar una forta contestació per part de molts s'estanyolers, dividint el poble entre l'interès econòmic d'uns quants i la defensa del territori per part de la majoria. És el primer projecte que ha passat a informació publica gràcies a l'aplicació de la nova Llei de ports esportius (Publicada al BOIB el Juliol del 2005 en contraposició de la moratòria dels ports esportius aprovada pel Pacte de Progrés) passarà de tenir 285 als 638 amarraments. Darrere d'aquesta ampliació de l'actual port esportiu, hi ha qualque cosa més que una simple ampliació, ja que s'inclou dins d'aquest projecte l'actual Mollet públic, que va estar tancat durant un temps, i que es a la vora del port esportiu, un augment, més del doble, dels amarraments i una nova seu social. A més a més, aquesta ampliació es durà a terme dins una zona que té quatre figures legals que teòricament la protegeixen: Àrea natural d'especial interès, Reserva Marina, Z.E.P.A. (Zona d'especial protecció per a les aus) i L.I.C. (Lloc d'interès comunitari). L'impacte ambiental és enorme, està ben demostrat que els espigons i les esculleres de ports esportius alteren d’una forma important el règim de corrents a escala local. La modificació del règim de corrents, de l¡onatge, sol ésser dissortadament una de les conseqüències més lamentables de la construcció de ports, tal com s’ha pogut comprovar a tant de llocs del litoral illenc. La creació de recintes portuaris produeix sempre, un embrutiment de les aigües tancades, que actuen a més a més com a focus d’irradiació d’aquesta brutor a les àrees circumdants. Com és sabut, la Posidònia oceànica constitueix una planta de gran valor ambiental, que contribueix tant a la qualitat de les aigües com a la seva productivitat. D’altra banda, les praderies de posidònia són extremadament sensibles a qualsevol alteració del medi marí. El projecte destrueix directament una part de la praderia de posidònia que s’estén davant el litoral de S’Estanyol causant-li un dany irreversible (l’enterrament), segons reconeix l’EAIA. A més, és inevitable advertir que l’alteració del medi marí que suposaran les obres de construcció en destruirà o en perjudicarà greument una superfície encara major, de la praderia de posidònia. Recentment, el govern balear ha retirat el projecte, degut a l'advertència de la Comunitat Europea que sancionarà al Govern per incompliment dels acords de conservació. Es veu que la subvenció rebuda, aporta un rendiment econòmic considerable, en contrapartida als doblers que donarà l'ampliació, res a veure amb una consciència sobtada des govern balear. *Part de la Informació ha estat extreta de la pàgina web del GOB

15

VICENT USÓ Escriptor de VILA-REAL

Còmplices i passius

A

mitjans de setembre, els diaris van ocupar-se amb certa amplitud de dos plens municipals que se celebraren a Orpesa i Cabanes. En aquelles sessions es debatia l’adjudicació del que, segons instàncies vinculades al procés, era el major Pla d’Actuació Integral (PAI) d’Europa. Una maniobra político-empresarial que preveia urbanitzar vora els vint milions de metres quadrats de terreny al voltant del –fins ara només projectat- parc d’oci Mundo Ilusión. Els plens foren crispats i plens de tensió i tingueren un correlat a la premsa en forma d’acusacions mútues entre les empreses que pugnaven per endur-se un pastís de tal magnitud. La cosa, per fi, ha acabat als jutjats: fa pocs dies, el Tribunal Superior de Justícia valencià admetia a tràmit tres recursos conteciosos-administratius contra l’adjudicació del PAI Mundo Ilusión. Potser, aquests plens no foren tan diferents a d’altres que han adjudicat PAIs de manera més discreta arreu del territori valencià. En tot cas, en ells concorrien algunes circumstàncies que val la pena analitzar. Aquelles que expliquen per què la superfície construïda al País Valencià ha augmentat de manera tan desaforada: un 50% en deu anys. D’entrada, destaca l’interès de bona part dels ajuntaments valencians per promoure la urbanització del seu territori. Al capdavall, la fúria constructora que ha assolat el territori valencià en els darrers mesos s’ha basat en la interpretació d’un requisit que sovint obliden els analistes: l’interès públic. La facilitat per urbanitzar qualsevol terreny (a través dels PAIs) passava ineludiblement per l’apreciació d’interès públic en la maniobra. I és precisament la complicitat dels ajuntaments a l’hora d’expedir certificats d’interès públic a tota mena de projectes que ha facilitat el creixement desaforat del procés urbanitzador. Caldria no oblidar-ho. L’impuls empresarial, sovint desatent a qualsevol reclam que no siga el benefici immediat, s’ha trobat, doncs, amb una actitud municipal ben poc escrupolosa a l’hora d’interpretar l’interès públic. Empresaris i ajuntaments, però, tot i anar de la mà, no haurien fet camí sense la complicitat de la conselleria de Territori i Habitatge, que no sols no ha regulat un procés a cada pas més excessiu i descontrolat, sinó que ha col·laborat amb ajuntaments i promotors en l’aprofitament de les escletxes legals que han fet possible la desfeta urbanística. Així, s’han ocupat ingents superfícies de sòls agrícoles: Moncofa, per exemple, a penes ja si produeix els productes agrícoles que la feren cèlebre. S’ha accelerat la degradació del paisatge fins i tot ocupant els perímetres de protecció i posant en perill la supervivència de bona part de les zones humides i dels parcs naturals: el Prat de Cabanes, per citar un cas, va camí de ser una illa humida enmig d’una mar de formigó. S’han elevat pantalles arquitectòniques en bona part del litoral i ara planifiquen de fer-ho a la resta, de dalt a baix del país. Ha augmentant de manera extraordinària la pressió sobre els recursos hídrics (per què, si no, la guerra per l’aigua de l’Ebre?) i la generació de residus i s’han saturat, de retruc, les infrastructures. I tot en nom de l’interès públic. La impunitat d’aquestes actuacions, però, no hauria estat possible sense la passivitat de polítics i ciutadans. Els socialistes valencians han mantingut un doble discurs: a nivell general, han fet pública la seua oposició a la “política depredadora” del Partit Popular; en la pràctica, els vots dels regidors socialistes han avalat tant o més que els dels populars l’aprovació de PAIs. Als plens de Cabanes i Orpesa, de fet, els regidors socialistes van votar a favor de les adjudicacions, en contra de les (val a dir que tèbies) indicacions del partit. I no són els únics casos. Però tampoc els ciutadans no hem estat a l’alçada. De fet, la major part d’aquests processos no sols no han generat cap contestació popular, sinó que, sovint, la pressió veïnal –alimentada per la perspectiva dels guanys que proporcionava la venda de terrenys erms o agrícoles- ha animat l’afany constructor dels municipis, així a Cabanes o Orpesa com a bona part del territori. És clar que han hagut moviments puntuals: al barri del Cabanyal de València, a la Tossa de Benicarló o a d’altres llocs. Però no han estat en absolut generals. De fet, la major iniciativa popular –les 15.000 firmes que van promoure la recusació per part del Parlament i la Comissió europeus de la política territorial valenciana- corresponia majoritàriament a estrangers residents al País Valencià. Una dada que ens dóna molta llum sobre el futur que ens espera. Vicent Usó és escriptor i veí de Vila-real.

+ info: www.vila-real.com/vicentuso


16

COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

REPORTATGE ESPECULACIÓ URBANÍSTICA AL NORD DEL PAÍS VALENCIÀ

Mundo Ilusión, el deliri ‘desarrollista’ de Carlos Fabra i la lluita ecologista rregut. Tres camps de golf, dissenyats per figures d'aquest esport: Greg Norman i Sergio García. A més disposarà d'una escola de golf. Per si fos poc compta amb un escull amb 12.000 peixos tropicals. Just en centre de l'escull s'alçarà un dels hotels amb el major tanc oceànic, en el que es pretén agrupar diferents espècies marines que es podran contemplar directament des de les habitacions. El projecte també inclou Natura d'Or, un recinte presentat com a “natural” malgrat la seva artificiositat: llac, turons i boscos per practicar activitats en contacte amb la naturalesa, dins del qual estarà Aqua d'Or, un parc aquàtic. A més trobarem el parc “Pobladores”, una reproducció de les civilitzacions celtes, iberes, romanes i àrabs. Per rematar el projecte cal sumar un balneari d'aigua marina tres voltes major que l'actual, amb un centre mèdic amb capacitat per atendre 7.000 persones diàriament. El deliri “desarrollista” atordeix, més en temps de sequera.

ALTRECASTELLÓ* CASTELLÓ

Quan varen proposar l'aeroport no van ser pocs els que sense embuts qüestionaven les motivacions d'aquesta infraestructura. Quan varen proposar Mundo Ilusion no van ser pocs els que dubtaren que es portara a terme un projecte que naixia desvirtuat donada la fallida econòmica de Terra Mítica. A més es sumava l'afegit de tenir Port Aventura a poca distància el que posava encara més en entredit la viabilitat d'aquest proposat parc temàtic. Quan es va començar a construir el vial Cabanes-Orpesa molts identificaren ja aquesta carretera com la columna vertebral dels projectes abans mencionats. El que molts pensaren que sols eren deliris de grandesa del president de la Diputació Carlos Fabra són cada dia que passa grans realitats malgrat la forta oposició que han rebut. Ni l'oposició política, ni els grups ecologistes, ni el veïnat afectat, ni cap altre dels altres actors que planten cara a Carlos Fabra han aconseguit parar-li el peus. Tampoc ho va aconseguir el seu antic soci Vicente Vilar, i sembla que Hisenda tampoc aconsegueix destronar-lo. L'aeroport està en construcció, les voladures es realitzen fora del període que s'estipula en l'informe d'impacte ambiental, hi ha pressa i no es respecta el període de nidificació de l' “agilucho cenizo”, un au menyspreada alhora que proposada com a futur emblema de l'aeroport. La paralització cautelar del vial Cabanes-Orpesa ja s'ha alçat, les obres de nou han començat, el jutge no veu delicte ecològic malgrat que la famosa gamba de Miravet segurament no sortirà viva d'aquesta; des de la prehistòria en una cova per acabar asfixiada pel desenvolupament econòmic. I ara toca Mundo Ilusion. Les peces del trencaclosques de “les línies tortes de triangle d’oci” (El Temps, núm. 1086, del 5 a l’11 de abril) es van dibuixant cada vegada amb més claredat. Mundo Ilusion i el desarrollisme salvatge Amb l'inici de les obres cap a l'any 2000 del vial Cabanes-Orpesa van començar les operacions especulatives de Marina d'Or, que sense pressa però sense pausa, es calcula que va aconseguir comprar el 70% dels terrenys de l'entorn d'on es pensa ubicar Mundo Ilusion. El passat 9 de juny del 2005 van presentar el seu projecte per a urbanitzar aquesta zona davant de centenars de convidats en un acte amb molt de ressò mediàtic, com tot el que ha de veure amb aquesta empresa des de fa uns anys enrere. També hi ha un altre grup empresarial que va presentar el seu projecte, format per LUBASA i PGP, el mateix grup que construeix l'aeroport, tot i això no suposa cap exercici de futurologia endevinar que serà el grup de Jesús Ger, el que obtindrà

La resistència Carlos Fabra. El seu propietari, Jesús Ger, s’ha fet amb el pastís de Mundo Ilusión

definitivament la construcció d'aquests terrenys. L'imperi de Marina d'Or, ja de per si monstruós, pretén convertir-se en quelcom complicat de definir. Com comentàvem l'aeroport ha estat un altra de les apostes de Carlos Fabra. Oficialment es pretén inaugurar per al 2007, just l'any de les properes eleccions municipals i autonòmiques. Una de les qüestions més controvertides la trobem en una de les clàusules del contracte, la qual especifica que en cas que el trànsit de passatgers no arribe a un determinat volum, les administracions públiques pagaran a la societat que l’explote, LUBASA i PGP, una determinada quantitat per passatger inexistent. És a dir, els nostres impostos cobriran les despeses derivades de la manca de passatgers. Un negoci rodó per als empreses privades. Aquesta anàlisi local no ens pot impedir veure que aquest tipus de polítiques per al desenvolupament de la franja litoral és el mateix què per a Andalusia, Múrcia, la resta de País Valencià i Catalunya, és a dir, per a la franja litoral mediterrània. El futur, sense resistències efectives a les polítiques urbanístiques, incrementarà la pressió urbanística, l'augment demogràfic del litoral i la degradació d'un paisatge ja per si gens cuidat. Per exemplificar-ho, vegem que hi han PAI's basats en aquestes línies d'actuació en cadascun dels municipis castellonencs, com ara Peníscola, Moncofa, Borriana, Torreblanca o Sant Jordi. A més, no podem obviar els projectes de camps de golf, ara presentats fins i tot des de la Universitat com instal·lacions d'un gran benefici per al territori i per als agricultors, malgrat estar certament qües-

tionats per una gran part dels col·lectius afectats. Però seguim amb Mundo Ilusion. En aquest projecte veiem un element que acompanya a les anàlisis sobre els proposats camps de golf. Infraestructures la construcció de les quals està acompanyada de processos especulatius amb suculents beneficis per a les constructores, promotores i immobiliàries. Així el PAI de Marina d'Or presentat per a la construcció de l'entorn del parc temàtic inclou un total de 16 milions de metres quadrats. Mundo Ilusion precisa sols 800.000 metres quadrats per a la seva construcció. Segons el PAI de PGP i LUBASA es calcula la construcció de 22.239 habitatges, el que es tradueix en 87.636 nous residents. Però, a aquestes altures de l'article pot ser allò més correcte és intentar esbrinar de què va això de Mundo Ilusion. Aquest parc ha estat impulsat per Carlos Fabra. Ara fa un temps es va encarregar un informe sobre la viabilitat del projecte a l'empresa Added Value Group. Pel que sembla les conclusions de l'informe no van satisfer del tot les pretensions del president de la Diputació i un grup de consellers va encomanar certes modificacions. Aquest estudi segurament acabarà determinant el futur disseny del parc d'oci (Levante, 11-06-05) . A més del suport incondicional dels alcaldes dels municipis afectats, Fabra i Marina d'Or compten amb el recolzament de la Generalitat Valenciana. Aquesta institució defineix el parc com: “(...) basado en el mundo del circo y la magia, a més de ser el único que trata el citado tema en el mundo, ofrece

ARXIU

atractivos adicionales de los cuales visitante pude participar i potenciará igualmente el aspecto cultural con la instalación de escuelas de formación y especialización de las artes circenses y magicas. Por todo esto la presencia de un parque en al costa castellonense hara mas fuerte la oferta turistica, la potenciara durante todo el año y diluirá la estacionalidad turistica existente." (Decret 61/2003, 13/05/04). De totes formes, i a banda d'un web aproximatiu a aquest parc (http://www.xipmultimedia.com/mundoilusion/espanyol.htm), no serà fins a la presentació de l'estudi encomanat quan sabrem amb certesa quines formes presentarà. El que ja és del nostre coneixement és el projecte de Marina d'Or per construir l'entorn dels 800.000 metres quadrats del parc, recordem, 16 milions de metres quadrats d'entorn. Aquesta empresa, coneguda perfectament per la gent dels pobles del litoral per la seua publicitat enganyosa i per la compra de favors, que segons els seus anuncis compta amb el balneari més gran del món i amb les millors platges del mediterrani, ara vol multiplicar la grandària i la mida de la seua presència, deixant Mundo Ilusion en una simple excusa per a la seua expansió. Cal matisar que els Ajuntaments i la Conselleria de Territori han de decidir quin projecte és aprovat, a més, aquests ara estan subjectes al període de presentació d'al·legacions. El projecte de Marina d'Or suposa una inversió de sis mil milions d'euros, oferta sis hotels temàtics amb places per a 7.500 persones, pistes artificials d'esquí, amb més d'1 quilòmetre de reco-

Com mencionàvem, cap dels grups que s'oposa a les polítiques empresarials de Fabra aconsegueix parar-li els peus. L'ecologisme, pot ser el moviment social més actiu, està embrancat en batalles judicials. La Colla ecologista, ha evolucionat des de la seva constitució al 1978 de l'etiquetatge “social” de radicals en una primera fase d'acció directa, a un grau prou elevat d'institucionalització social. Actualment la seva línia d'actuació es basa en fer complir la normativa mediambiental, així han aconseguit que els jutjats paralitzaren les obres de l'aeroport durant el període de nidificació de l'esparver cendrós. Altres col·lectius són el Cigronet i el GECEN, tant el primer, que treballa sobretot la lluita en defensa del Mollet, i el GECEN, ja amb més de 10 anys d'experiència, centren el seu treball en la mateixa línia que la Colla. Així és el GECEN amb major nombre de fronts oberts el col·lectiu més actiu en la batalla judicial. Per tan veiem com la majoria d'organitzacions de caràcter associatiu del moviment ecologista de la ciutat estan fortament assentades i defineixen l'expressió del moviment, el seu protagonisme, en accions que irrompen en un espai institucional: denúncies, judicis, canvis legislatius, juntes rectores... . Tot i això no podem obviar que la seva continuïtat organitzativa en el temps i el seu treball quotidià afavoreix la possibilitat d’accions mobilitzadores i ofereix una educació sensible amb el medi ambient i crítica amb el capitalisme. Amb el cas del vial Cabanes-Orpesa trobem un dels darrers exemples d'acció col·lectiva, amb vàries seqüències temporals de desobediència al llarg de 5 anys -encadenaments i aturada de les obres-, junt a la batalla judicial encapçalada pel GECEN. Fruït


COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

17

CULTURA OBRERA MALLORCA

Parcs eòlic

I

Marina d’Or. El seu propietari, Jesús Ger, s’ha fet amb el pastís de Mundo Ilusión

de la convergència de persones provinents del mateix ecologisme o d'altres moviments socials es constitueix la Plataforma Salvem el Desert com a espai on coordinar la defensa d'aquest paratge natural amenaçat tan pel vial Cabanes-Orpesa com pels PAI's de Mundo Ilusion. Si parlem de les accions més mobilitzadores de l'ecologisme hem d'afegir les resistències als plans eòlics, tan a l'interior com ara Benafigos, com sobre tot al litoral en Vinaròs, on localitzem mostres col·lectives de protesta que han agrupat un gran nombre d'organitzacions gens sospitoses de mediambientalistes radicals sota proclames clarament verdes. A més hauríem d'afegir tan les mobilitzacions socials d'ara fa uns anys, sobre tot a l'Alcora, contra la contaminació industrial, com les anteriors mobilitzacions a Ribesalbes contra la instal·lació d’una planta de plàstics. En el cas de la lluita contra el vial, tan des dels inicis amb la Coordinadora dels Pobles com avui en dia amb Salvem el Desert, identifiquem elements característics dels processos col·lectius de participació horitzontal, per exemple l'assemblea com a espai igualitari en el que gestionar la protesta. També trets que defineixen als coneguts com a Nous Moviments Socials: accions sorpresa, originals i simbòliques, escenificació de parodies, com-

binació d'estils festius amb accions radicals, junt a les clàssiques crides a les concentracions i manifestacions. Alhora i durant aquests 5 anys la composició dels col·lectius i les bases d'aquesta lluita han estat canviants, treballant sempre des del consens de la defensa del Desert de les Palmes, ara bé amb clares contradiccions internes i amb les mancances pròpies dels moviments assemblearis. Un dels fets que acompanya els moviments socials el trobem en la multiplicitat d’orígens, i el conseqüent desconeixement de tots els que hi participen. Freqüentment aquesta multiplicitat d’orígens genera una multiplicitat de discursos, seguint amb l'exemple del vial, com en l’ús del valencià o l’acceptació de l’opció nord, fet que mostra l'adopció de postures no sempre unitàries, i on finalment s'intenta que triomfen posicions de consens sovint amb abstencions amistoses o desercions silencioses per no fracturar el moviment. Un altra de les errades de les lluites basades en l'aspecte mobilitzador la trobem amb el delegacionisme, sovint quasi instantani i natural, cap a aquells més informats i compromesos. La centralització i falta de difusió d’informació important del conflicte sol desorientar a la gent que s'apropa a participar-hi. Quant al processos judicials, queda clar en el cas

del vial que ha determinat molt tota la dinàmica generada, tant per a legitimar la lluita davant la societat (la justícia sembla estar del nostre costat) com per a socialitzar una certa confiança en la justícia (lluitar i esperar la paralització cautelar). Una qüestió que sovint ha desorientat a la gent que hi participava i que ens deixa despullats en cas que la justícia ens abandone. Per finalitzar estaria bé apuntar que dins del context d'un moviment social com l'ecologisme abocat a formes d'expressió amb un grau d'alt d'institucionalització, aquelles lluites que generen un procés col·lectiu al llarg del temps corren el perill de centrar-se de nou en la batalla legal i basar el seu treball en les institucions. La realitat ens fa forts i ens mostra que en el cas del vial el futur de la lluita es troba en una cruïlla amb el reinici —i l’alçament de la paralització cautelar— de les obres i la presentació dels PAI's de Mundo Ilusion. Els centenars de persones que han participat de la lluita també son conscients que el desenvolupament insostenible del litoral castellonenc és tota una injustícia mediambiental que en els propers anys va a mostrar nous escenaris de conflicte, això si, amb l'esperança que de nou siguem capaços de generar accions col·lectives que vagen més enllà del treball legal. *www.altrecastello.com

mplantar l'energia eòlica al tun-tun, no pot anar mai bé. És per debatre la notícia de GESA-ENDESA, la intenció de voler instal·lar a Mallorca setze parcs eòlics. La majoria afecten a espais naturals i llocs de màxim interès per la població. Els municipis afectats són: Artà, Sant Llorenç, Sta. Margalida, Petra, Manacor, Felanitx, Campos i Santanyí. Sinó es planifica potser un vertader desastre, com a Navarra o altres indrets. Aquests projectes mouen milers de milions, que han fet callar a persones i grups amb seny. Molts de governs s'han assegut al costat de Departaments de Medi Ambient i els han demanat informació per poder dur endavant els projectes tocant quasi la il·legalitat. Podem aprendre dels errors dels demés i no caure a la mateixa pedra. Hem de tenir en compte que posar energia eòlica és un gran pas, el fet d'utilitzar energies renovables és fantàstic, però quan aquestes arriben a ser part d'un gran negoci, s'ha de mesurar amb lupa. Aquí a Mallorca, com hem dit abans, tenen la intenció d'instal·lar-hi setze parcs eòlics. Això implica la instal·lació de molins de 80 i 85 metres d'altura amb unes pales de 80 a 90 metres de diàmetre, i ocupen 1.600 m2 de base cada un dels molins. En molts de casos cal construir un camí d'accés. A Mallorca són més o menys 35 molins, amb una capacitat de producció d'energia elèctrica de 59 MW. La majoria d'ells afecten a espais naturals i llocs paisatgístics. Molts estan ubicats dins ANEI (els llocs més protegits per la llei d'espais naturals), ZEPA ( Zona d'Especial Protecció per a les Aus) i LIC (Lloc d'Interès Comunitari). Malgrat tingui la gran virtut de ser una energia neta i conve-

nient per a combatre el canvi climàtic, també cal recordar la "contaminació paisatgística" que provoca. El que ens hauríem de demanar es si realment ens importa el nostre medi ambient. Perquè cada un de nosaltres podria aportar el seu granet, no ens excusem amb els consumidors que hi ha pel món, aquells de Son Vida, els que ens governen, els que es fan les mansions i piscines i camps de golfs... No val mirar aquests, res de bo ens aportaran. Podem aportar moltíssim, sense necessitat de tornar a la prehistòria, sinó fent un bon ús de l'energia. El nivell econòmic, en el qual hem arribat, ens carrega de comoditats, i aquestes necessiten ésser alimentades mitjançant el nostre esforç diari. Hem de fer hores extres per; l'aire condicionat, estufes, ascensors, cuines i llarg etcètera. A molts els enrabia que EEUU no vulgui signar el protocol de Kioto per reduir les emissions contaminants. Aquí l'han firmada, i de què serveix? S'està incomplint. És preciós davant la humanitat quedar amb la cara neta, i després ganivetades per l'esquena. Convindria no fer tanta comèdia amb signar papers i posar un poc de consciència i cor. Però això implica tenir seny, no sols per part del ciutadà, sinó dels Governs que manipulen. Molts els enrabia que EEUU no vulgui signar el protocol de Kioto per reduir les emissions contaminants. Aquí l'han firmada, i de què serveix? S'està incomplint. És preciós davant la humanitat queda amb la cara neta, i després ganivetades per l'esquena. Convindria no fer tanta comèdia amb signar papers i posar un poc de consciència i cor. Però això implica tenir seny, no sols per part del ciutadà, sinó dels Governs que manipulen.


18

COMARQUES

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

ANÀLISI MANIFESTACIÓ DEL 18-F

Una (altra) bomba a l’oasi català L’inesperat èxit de la manifestació “Pel dret a decidir” del passat 18 de febrer agafà per sorpresa a bona part de la classe política i periodística catalanes, que no esperaven una resposta popular tant massiva a la convocatòria de la societat civil. Discutim algunes de les conseqüencies que pot tenir sobre el futur de la política catalana. l’arc parlamentari català. Aquesta consolidació, de produir-se, tindria com a primer efecte la impossibilitat efectiva de qualsevol nova majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

JORDI MUÑOZ BARCELONA

Des de les tribunes mediàtiques habituals es donava per fet que la de Mas havia estat una gran jugada i que ERC havia quedat completament descol·locada, víctima –deiende la seua inexperiència. Segons aquest esquema, a més, les coses tornarien aviat a la normalitat, la ‘crispació’ baixaria i ja s’albirava a l’horitzó un govern socio-convergent que gestionaria plàcidament el nou (?) marc definit per l’Estatut. I potser siga cert. El que passa és que la manifestació va posar de relleu que, després de tot el procés, hi ha un important sector social a Catalunya que no està disposat a passar de nou per l’adreçador sense queixar-se, i segurament l’estratègia de Mas, consistent en radicalitzar durant mesos les seues postures per després acabar fent un pacte a la baixa amb ZP a canvi de determinades quotes de poder, no serà gratuïta. De fet, el que evidencià gràficament la manifestació no és més que el creixement d’un moviment sobiranista cada vegada més important al si de la societat catalana. Es tracta d’un sector social creixent, i molt divers, que no es pot satisfer amb una reforma a la baixa del marc estatutari. Més evidències d’això les aporten les darreres enquestes, de desembre de 2005, del CIS i del Centre d’Estudis d’Opinió. Aquests estudis mostren un significatiu increment dels catalans partidaris de la independència (entre el 15% i el 20%, segons l’enquesta), mentre que els que es declaren satisfets

Acte massiu. L’assistència va desbordar totes les espectatives

amb el marc autonòmic cau fins al 25%-35%. Al mateix temps, la gent que opta pel terme nació per referir-se a Catalunya ha pujat fins el 44% segons el CIS i el 54,5% segons el CEO. L’expansió d’aquest sector social

promet alterar significativament el futur de la política catalana. Les il·lusions del PSOE de “tancat” el tema català amb un estatut que, diuen, serà “per sempre” sembla que no es compliran. A nivell electoral és difícil predir com afectarà

això a la correlació de forces dels partits, atesa la naturalesa apartidista de bona part dels participants a la manifestació. La majoria d’observadors coincideixen a afirmar que podria suposar la consolidació d’ERC com a gran força política en

La falta de previsió que bona part de l’establishment català va demostrar davant de la manifestació queda evidenciada també en una anècdota que ha corregut molt els darrers dies: dies abans de la manifestació, quan les joventuts de Convergència, alertades per alguns signes de que ‘alguna cosa es movia’ van demanar a David Madí (portaveu i secretari executiu de comunicació i estratègia de CDC) si podien apuntar-se a la convocatòria de la marxa. Madí, que no és precisament conegut per la seua humilitat, va dir que hi anirien “quatre gats” i que ell, que havia organitzat algunes de les manifestacions del 92, ja ho sabia com anaven aquestes coses. Fins i tot alguns dels campions del sobiranisme, com Salvador Cardús, van pronosticar que la marxa fracassaria i no hi van participar. Davant l’èxit del 18F, les reaccions han sigut diverses: des d’intentar minimitzar-lo fins als que asseguren que es tracta de “foc d’encenalls” motivat només pels atacs del PP contra Catalunya i que no porta enlloc. És prompte per saber en què quedarà tot plegat, però sembla clar, d’entrada, que la manifestació del 18 de febrer, pràcticament des del moment de començar va esdevenir per si sola una marxa històrica que marcarà, poc o molt, la política catalana.


ECONOMIA

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

19

TERRITORI ECONOMIA L’HORTA ÉS RENDIBLE, PERÒ LA RAJOLA HO ÉS MÉS.

La rendibilitat de l’Horta sota les urpes de l’especulació del sòl L’horta és agricultura rendible. Però com molt altres sectors de l’economia valenciana és esclafada, abandonada i traida per l’especulació urbanística. Una mostra més del desgavell. REDACCIÓ

Contrariament al que es sol afirmar l’Horta de València no està en perill per la crisi del model agrícola, ni per la contaminació de les seues aigües, ni per la de l’aire de València, ni encara per la baixa rendibilitat de les seues explotacions. Com afirma un estudi fet per la Unió de Llauradors i Ramaders, l’Horta és víctima de l’especulació a què es troba sotmés el sol del voltant de les ciutats i pobles de la comarca. De fet, la reducció de la superfície d’horta no es produeix per abandó, les explotacions es segueixen treballant fins, pràcticament, el dia abans que entren les màquines a arramblar la terra. I és que la desaparició de l’horta va lligada a l’expansió de les ciutats. Sols el preu a què es paga la fanecada d’horta fa que el llaurador abandone la terra. I això quan no és una expropiació o el que ve a ser pràcticament igual, una operació urbanística, el que els fa fora sense miraments. L’estudi proposa, en la línia que fa tres anys ja proposava la Iniciativa Legislativa Popular per l’Horta, un pacte entre la ciutat i el camp. La ciutat ha de comprometre’s a con-

Expropiacions. Les grues són una constant de l’Horta valenciana

tenir el seu creixement i l’horta a proveir de benestar la ciutat. Per això l’horta de la comarca a què dóna nom ha d’incorporar certs canvis per tal d’arribar a ser una vertadera productora de benestar i salut per a la ciutat. En concret, el canvi de la forma productiva en

Estratègia OBJECTIUS PER A L’HORTA Primer.- Desaccelerar la desaparició física de l’Horta.

de la valoració d’aquests oficis, i amb la producció agrària sostenible i ecològica.

Segon.- Disminuir i amortir l’erosió social actual, fonamentalment dels professionals agraris, donat-lis una alternativa rendable econòmicament dintre de la seua activitat.

Quart.- Reduir la càrrega de contaminants agrícoles i, a l’hora, fer compatible l’activitat agrària i la protecció i millora del mei ambient.

Tercer:- Vincular el manteniment de L’Horta amb el manteniment dels professionals del camp, amb la millora

Cinquè.-Fomentar la producció i el consum d’aliments sans i ecològics en el nostre territori.

vers l’agricultura ecològica s’apunta com a una alternativa al’hora que més rendable que la convencional, més compromesa amb la pròpia ciutat. Com ja informava aquest mateix periòdic, un dels productes que ha començat a despuntar dintre de les produccions que ja es fan en ecològic a l’Horta és la xufa. Les primeres explotacions que es van fer l’any passat varen vendre’s a un preu molt per sobre del que és habitual, fet que va evidenciar la gran demanda d’aquest producte, tant per elaborar horxata com per a ser incorporada en mueslis ecològics de gran demanada als països nòrdics d’Europa. L’horta és rendible econòmicament, però no pot competir amb les plusvàlues generades per les operacions especulatives que arrassen el país. No és l’únic sector, però. El camp del País Valencià en general està patint una progressiva proletarització agrària des de fa dècades. Els propietaris que exploten les seus pròpies terres van desapa-

El llaurador es transforma en proletari cosa que fa més dependent tant l’economia local com les persones L’economia valenciana depén en excés de la construcció, que absorveix el capital que hauria de reinvertir-se reixent del paisatge en favor de les grans explotacions tarongeres utilitzades en una bona part per a blanquejar diners provinents d’operacions urbanístiques. Les grans extensions de tarongerar van ocupant el territori a voltes en llocs inversemblants fins ara com les vesants de muntanyes que es transformen de forestals a agrícoles del dia a la nit. A l’hora les terres més

fèrtils són transformades en urbanitzacions residencials a l’espera de nouvinguts europeus. Deixant a banda els aspectes culturals, no hi hauria més problema si no fora perquè és el sector de la construcció qui sotmet i arreplega els excedents d’altres sectors que no s’utilitzen per a la reinversió, i que la producció valenciana, fins i tot la industrial, es centre en el sector de la construcció. El territori és escàs, i la demanada limitada cosa que fa que es puga preveure un col·lapse que deixaria l’economia local desemparada. L’única alternativa ha de ser, tal i com van les coses, la de treure més i més sol fins que l’oferta supere de prou la demanada sota el risc de la ruïna econòmica del país. Amb els llauradors com a treballadors de la construcció, sense territori, i amb la indústria passant-les magres per la falta de reinversió, l’economia valenciana està en una vertadera corda fluixa de la qual no es pot esperar altra cosa que la caiguda al vuït.


20

ECONOMIA

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

L’HORTA INGRESSOS DE 450.000 EUROS PER COLLITA

L’amenaçada horta de Vera, motor econòmic d’Alboraia Els números canten. A diferència d’altres indrets de l’horta valenciana on els llauradors gairebé no arriben a final de mes, les terres de l’horta de Vera, amenaçades per l’expropiació forçosa, constitueixen una veritable font de riquesa per a Alboraia REDACCIÓ

Amb el projecte d'expropiació forçosa, per “interés general”, de quaranta hectàrees de les partides de Vera i Calvet de l'horta d'Alboraia, pot desaparéixer alguna cosa més que el paisatge rural que dona la benvinguda al Cap i Casal. Des d'un punt de vista agronòmic, aquesta zona d'Horta posseeix un sòl de textura franc-arenosa, i per tant resulta especialment indicat el conreu de tot tipus de tubercles i conreus d'arrel. Al llarg dels anys les collites de creïlles, naps, xirivies, carlotes, safanòries i remolatxes entre altres s'han succeït amb uns rendiments més que acceptables. Ara be, el conreu que amb més èxit s'ha difós és el de la xufa, en qualsevol de les dues varietats destacades, llargueta d'Alboraia o ametla de Bonrepòs. Si amb la desaparició d'un espai agrícola solen desaparéixer també varietats locals, en aquest cas la superfície amenaçada sol dedicar-se a un conreu que per la seua especificitat està resistint com cap altre els efectes devastadors de la globalització amb l'obertura de fronteres a l'entrada de productes d'altres latituds amb costos de producció inferiors. El conreu de la xufa és hui per hui el més rentable per als llauradors de l'Horta. Amb rendi-

Amenaça. L’expropiació suposaria concentrar la riquesa de la zona en unes poques mans

ments de vora els dos mil quilos per fanecada i la signatura de contractes, previs a la sembra, de 0,60 euros per quilo, fan un benefici brut d'uns 1.200 euros la fanecada. Sent el principal cost de conreu la recol·lecció què ronda els 120 per fanecada. Si comptem que un cinc per cent de la superfície de Vera l'ocupen les alqueries, sequers i d'altres construccions, els plans de l'alcalde faran desaparéixer més de 450 fanecades, és a dir, al voltant de 450.000 euros d'ingressos nets anuals per als llauradors. A més a més, la xufa tot i ser un conreu que es prolonga vuit mesos, permet una segona collita anual. Les 900 tones de xufa tendra que es podrien arribar a collir en la superfície afectada pels plan urbanístics una vegada passen pels sequers en un acu-

rat proces de maduració en cambra perden quasi el 40% del seu pes, una vegada triada i calibrada, les 450 tones que es poden arribar a comercialitzar, representen uns ingressos bruts per als comerciants de xufa de 810.000 euros. Amb aquesta quantitat de xufa seca es pot arribar a el·laborar 2.250.000 litres d'orxata. Si considerem un preu mitjà de quatre euros el litre obtindríem uns ingressos bruts per als orxaters d'alboraia de nou milions d'euros. Però el conreu i la indústria de la xufa i l'orxata no només és important pel volum de diners que pot arribar a moure, sinó també per la quantitat de llocs de treball que proporciona. Un llaurador pot sembrar al dia com a màxim quinze fanecades de xufa, la partida de Vera precisaria trenta jornals en sem-

bra. Suposem que la resta de labors de conreu les realitza el propi llaurador, entaular, regar, rascar, etcètera. La recol·lecció torna a demandar més mà d'obra. Una màquina pot collir deu fanecades al dia, per tant es precisarien 90 jornals de tractoristes per a la collita i el transport al llavador. A un ritme de 3 tones per hora, els tres operaris del llavador necessitarien fer 115 per a llavar-les. El posterior trasllat a les cambres i sequers se sol fer en remolcs o be ensacant la xufa si s'ha de pujar a una cambra alta. Durant els tres mesos que dura el procés natural de curat, necessitarem uns quants operaris més per a girar tots els dies les 900 tones de xufa fresca que s'obtindrien. Una vegada seca la xufa una màquina la calibra, però el triat encara s'hauria de fer a

mà. Les quatre dones que ocupen la taula de tria haurien de fer vora 200 jornals per a deixar el producte preparat per a la seua transformació en orxata. Controlar la maquinària d'una fàbrica d'orxata no és molt complicat, però el volum d'orxata que podríem arribar a produir ens reclamaria el treball d'uns quants mestres orxaters. I arribem al destí final de la xufa produïda en Vera, una orxateria ven de mitja 50 litres d'orxata al dia, els 2.250.000 litres suposarien 45.000 jornals. Els números, basats en dades el més fidedignes possible, ens indiquen una realitat, el conreu i la indústria de la xufa mouen una quantitat gens despreciable de diners i generen una quantitat de llocs de treball que de segur l'alcalde d'Alboraia no s'ha parat a pensar. A més a més aquests llocs de treball són en molts casos xicotetes i mitjanes empreses, i requereixen d'una certa formació i qualificació, ja que parlem d'un producte artesà. Sempre hi haurà qui pense que pràcticament el mateix negoci es pot generar amb xufa africana, però per a evitar açò es va crear el Consell Regulador de la Xufa i l'Orxata de València. Aquest organisme, controlat per les dues associacions professionals, AVA i la Unió, i depenent financerament de la mateixa Conselleria, agrupa als llauradors dels setze pobles de l'Horta Nord on tradicionalment s'ha conreat la xufa. La superfície adscrita a la D. O. mai no pot créixer, sinó que minva any rere any a mesura que es destrueix Horta. Esperem doncs el posicionament dels seus responsables, en aquests moments la presidència l'ocupa la Unió de Llauradors i Ramaders, que eviten posicions tèbies que no incomoden la mà que els dóna de menjar. Això sí, sempre que al conseller Cotino li queden diners.


L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

JA ÉS AL CARRER EL NÚMERO 5 DE LA REVISTA FALLERA “MARXA POPULAR FALLERA” Fidel a la seua cita anual la revista “Marxa Popular Fallera” ja ha arribat als quioscs valencians per cinqué any consecutiu per aportar un altre punt de vista de la festa fallera que està apunt d’arribar. L’edició d’enguany d’aquesta revista fallera és especial per dos motius ben diferents. El primer perquè celebren el seu cinqué aniversari, i això en un món tan conservador com el faller, ja és més que una fita històrica per a una publicació tan trencadora amb les convencions falleres contemporànees i que reclama un retorn a les arrels d’aquesta festa i defensora del català com a eina imprescindible per a entendre la festa. I malauradament el darrer motiu del que la “Marxa Popular Fallera” del 2006 és diferent a la d’anys anteriors, és per la recent desaparició de qui ha sigut el seu Coordinador General aquest 5 anys, Simó Aguilar i Castelló que ens deixava fa unes setmanes. Però les falles continuen cada any i la “Marxa Popular” també, i en el sumari del seu darrer número podem trobar articles de Toni Cucarella, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Ferran Navarro, Josep Vicent Bergón, Pau Rodríguez o Francesc Ferrer entre molts d’altres. Interessantíssimes reflexions al voltant de la censura, la dolçaina i la festa, la Xàtiva fallera, les falles anarquistes de la CNT de l’any 37, faran que pugam observar aquestes festes que sen’s venen a sobre amb una altra òptica més crítica i satírica a la habitual coentor de les ofrenes a la marededeu, l’Himno Regional o algunes falleres majors. Unes altres falles són possibles...i necessàries !

LA NIT DE L’ESCOLA VALENCIANA AMB LA MÚSICA EN VALENCIÀ REDACCIÓ El passat divendres 24 de febrer tingue lloc a Alzira la “Tercera Nit de l’Escola Valenciana”, un any més, Escola Valenciana pot comptar amb un èxit de convocatòria en un esdeveniment en que l’entitat cívica va fer balanç de les activitats realitzades, va presentar les iniciatives previstes pel 2006 i homenatja un col·lectiu que ha destacat en la normalització lingüística del valencià, enguany, el Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants del País Valencià. La Nit de l'Escola va tindre un caràcter eminentment musical amb les actuacions de Dolztabjazzproject, Rafa Xambó, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Sergi Contrí, Verdcel, Obrint Pas, Manolo Miralles i Enric Banyuls.

Diego Gómez, president de la Federació d'Associacions en defensa de la Llengua: Federació Escola Valenciana va fer un discurs clar i contundent contra la política del PP respecte la llengua, el Territori i la política económica del Consell. A més a més no va dubtar d'enrogir les galtes dels representants polítics allà presents en demanar la unitat de l'esquerra de cara a les properes eleccions autonòmiques i criticar la política de càlcul electoral dels partits majoritaris de l'oposició valenciana i la necessitat, que segons ell té la societat valenciana d’ara i del futur de no soportar 4 anys més de govern del PP.

Lliurat l'homenatge al Col·lectiu Ovidi Montllor per Dariana Groza, romanesa de

Catarroja que va ser dels primers nouvinguts a apuntar-se al Voluntariat pel Valencià, i que després de sis mesos al programa ja parla valencià, el vicepresident del COM, Rafa Xambó, va fer un contundent discurs en el que es criticava la política de programació dels mitjans de comunicació públics valencians que, segons va expressar, marginen la música feta en la nostra llengua. Com a novetat Escola Valenciana va presentar el Circuït de la música en Valencià, que recorrerà bona part de les comarques valencianes amb concerts de més de 16 grups musicals en Valencià.


22

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

CRISTINA DEL VALLE

PRESIDENTA DE LA PLATAFORMA DE DONES ARTISTES

LES AUTORITATS MEXICANES SÓN RESPONSABLES DEL FEMINICIDI A CIUDAD JUÀREZ

El passat 23 de febrer, la Federació de Dones Progressistes va premiar la tasca de la Plataforma de Dones Artistes contra la Violència de Gènere per les seues campanyes de sensibilització i denúncia. La seua presidenta, la cantant asturiana Cristina del Valle, sap massa bé el que suposa patir la violència de gènere. En aquesta entrevista reflexiona sobre els resultats de la gira de la plataforma per Mèxic en solidaritat amb les víctimes dels crims de Ciudad Juárez en la seua lluita ni en el seu dolor, i que farem tot el possible per a que el tema no s'oblide. A més ens plantejàvem visibilitzar el problema, posar-ho en la primera línia de la informació i pressionar al màxim aprofitant les properes eleccions.

ÓSCAR BORNAY/ VALÈNCIA

Q

uina idea tenieu del que està succeint a Ciudad Juàrez abans d'arribar-hi? Ja portàvem un temps en contacte amb associacions de dones de la ciutat, i a més informant-nos mitjançant internet. De totes maneres realment no se és conscient de la magnitut del problema fins que no es veu i s'escolta en primera línia els testimonis d'eixes dones, la impunitat que es viu, i sobretot la reacció d'alguns mitjans de comunicació, que fins i tot es van dedicar a insultar-nos.

Com són les condicions laborals a les maquiles? Per exemple, les jornades duren entre 12 i 18 hores. Fins fa poc les dones patien un tracte doblement humiliant, ja que havien de presentar com a prova de què no estavan encintes les seues compreses, aquest era el requisit per a continuar treballant en eixes condicions demolidores. A més les dones han de caminar quilòmetres per a arribar als seus llocs de treball, per carrers sense iluminació i molt sovint de matinada. El famós "Càrtel de Juàrez" ha fet d’aquesta ciutat la seua llar. Com afecta el narcotràfic al teixit social? A Ciudad Juàrez el narcotràfic ha acabat desestructurant tota la base social, la conseqüència d'aquest fet és l'abrumador nivell de corrupció política i policial. Per qué s'ha necessitat la movilització internacional a Ciudad Juàrez?

Cristina del Valle ha desenvolupat l’activisme i el compromís per les dones al voltant del món

Perqué es vol invisibilitzar i amagar el que està succeïnt. A les autoritats els molesta que continuem parlant sobre Ciudad Juàrez perquè diuen que espantem futures inversions. El problema és que la paraula "justícia" els dona igual. En 10 anys de crims no hi ha detinguts, només caps de turc. Les autoritats no tan sols són responsables de negligència, sinó que algunes estàn implicades clarament, les pròpies mares de les víctimes així l'han denunciat. Una de las iniciatives de la gira ha consistit en reunir-se amb càrrecs públics. Quina actitut us heu trobat en aquestes reunions? Ens hem reunit amb diferents perfils.Per exemple Marcela Lagarde,antropòloga feminista que és la presidenta de la comissió parlamentària encarregada d'investigar el feminicidi. Tot i així, el seu treball, tots els informes, xoquen amb la indiferència de l'estat. El president de Mèxic, Vicente Fox, ni tan sols ha rebut a aquestes dones. També hem parlat amb Guadalupe

Morfín, comissionada per als delictes de Ciudad Juàrez, una dona que viu amenaçada de mort. L'anterior comissionada a la ciutat, María López Urbina, es va retirar per les amenaces que patia ella i la seua familia, per haver denunciat la implicaciò de càrrecs pùblics als crims. Com ha sigut la resposta de les autoritats de l'estat de Chihuahua davant la situació de Ciudad Juàrez? Molt exemplificant de la importància que han donat als crims. Des de negar la realitat de les morts, fins a dir que les mortes ho eren pel tipus de vida que portaven. Si,com sostenen les autoritats, no existeix una persecució sistemàtica contra les dones a Ciudad Juàrez, sinó un problema de violència domèstica, per què eixa manca de transparència en les investigacions? Segons Marcela Lagarde, hi ha un gran nombre de cadàvers,-140-, on sí que existeix un patrò sistemàtic. A açó el diuen "crim sexual sistè-

A CIUDAD JUÀREZ EL NARCOTRÀFIC HA DESESTRUCTURAT TOTA LA BASE SOCIAL

Quina situació us heu trobat a Ciudad Juàrez? Ens hem trobat amb una situació terrible. Una ciutat amb més de 400 dones assassinades als últims 10 anys, i on es calcula que hi ha 4000 desaparegudes. Una ciutat on les pròpies autoritats reconeixen l'existència de fosses comunes amb cadàvers de dones sense identificar. En definitiva, ens hem trobat el paradís de les "maquiles".

La preeminència dels mitjans provoca que les coses succeeixen en la mesura en que hi ha un mitjà per a cobrir-les,però què queda quan les càmeres s'apaguen? L'últim dia de la gira, un advocat defensor dels Drets Humans va ser assassinat al centre de Ciudad Juàrez, a plena llum del dia, tot just abans de ser entrevistat per periodistes espanyols. El que queda és la impunitat, el dolor de les families, la pobressa, però també la seua lluita diària per la dignitat.

ÓSCAR BORNAY

mic". El perfil d'aquestos crims és molt semblant. Parlem de dones joves, pobres, morenes, empleades a les maquiles.... Les víctimes pateixen tot tipus de maltractes, i són torturades brutalment. Sovint apareixen amb un pit mutil.lat o arrancat a mossegades. Encara que les autoritats es neguen a admetre-ho, hi ha un perfil molt concret de crim. Quina és la raó de l'ocultisme de l'administració,què hi ha darrere dels crims? Degut a aquest ocultisme hi ha vàries hipòtesis. Es parla de bandes del narcotràfic que utilitzen el crim com una manera de marcar territori. També es parla d'estranyes festes i actes de les famílies més riques. I evidentment es parla d'implicacio policial. De fet, algunes mares ens van donar noms d'agents. La memòria és una de les poques eines que tenen les víctimes per a reivindicar justícia quan el dany ja no té remei. Creus que aquesta gira ajudarà a esclarir com ha estat possible el feminicidi? No ho sé. Nosaltres voliem sobre totes les coses fer saber a les mares de les víctimes, que també són víctimes, que no estan a soles

Abans ha comentat la reacció d'alguns mitjans mexicans respecte a la gira. Per què aquesta hostilitat cap a la tasca de la plataforma i inclús contra les mares de les víctimes? En un dels encontres que vam mantindre amb aquells mitjans que tant ens insultaven, la periodista mexicana Lidia Cacho, amenaçada de mort per les seues investigacions, els va dir: "Companys dels mitjans que us esteu venent, cada vegada que un company d'un mitjà es ven per a mentir, està venent la història de la seua mare, de les seues àvies. La història i un tros de la seua ànima, de la seua ètica i de la seua persona". Tot i així nosaltres confiem en què els mitjans no obliden el que està passant Durant el macroconcert del día 22 de gener a México D.F. vosté va dir:: "Altre món és possible, sols si es feminitza la societat".En quina mesura i com ferho? Compartint el poder per a que les dones aporten la seua mirada d'entendre la política com un servei públic, com una transformació del món per al benefici de tots i totes. Si continuem allunyades del poder, de l'economía, del repartiment just de la riquessa,i de la cultura no construirem un món igualitari.


23

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

OPINIÓ

ESPAIS PER A TREBALLAR TRANQUIL·LES TÒFOL CRUZ CASTELLÓ

Durant els últims mesos els debats al voltant de la prostitució s'han disparat. Molts són els assumptes que conflueixen i que han fet possible que aquest problema passe a ocupar l'agenda del món de la “política”. Per descomptat ha influït l'existència (i insistència) del cada vegada més consolidat moviment de treballadores i treballadors del sexe que s'ha manifestat públicament als carrers de Barcelona i Madrid. No obstant això, la veu de les persones que exerceixen al carrer segueix sense ser escoltada i cada consistori municipal està fent el que li ve en gana davant la passivitat escandalosa del Govern central. La regidoria d'Ocupació i Serveis a la Ciutadania de l'Ajuntament de Madrid, amb Ana Botella al capdavant, va engegar, al març de 2004, l’anomenat Pla contra l'Explotació Sexual. Un pla que es va marcar quatre objectius estratègics: “Primer, aconseguir que Madrid no siga una destinació fàcil per a les xarxes de traficants d'éssers humans i proxenetes”. La coacció, el segrest i l'extorsió en l'exercici de la prostitució o en qualsevol altra activitat és un delicte punible. Per tant, per tal d’aconseguir el seu primer objectiu no és necessari un pla municipal, ni dos, ni tres; només cal dedicar pressupostos i personal suficient com per a poder garantir que vivim en un Estat de Dret on ningú no és obligat a realitzar cap activitat en contra de la seua pròpia voluntat. Un sistema de protecció a les dones que garantisca que puguen denunciar amb tranquil·litat (cosa que a dia d'avui no fan) i que garantisca que no seran retornades als seus països d'origen quan es desmantella una xarxa (com succeeix a la pràcti-

ca). És responsabilitat del Ministeri de l'Interior, de les forces de seguretat i del sistema judicial que aquesta mena de situacions no es donen al nostre país. La resta és simple demagògia i estupendíssimes declaracions de principis buides de contingut. “Segon, conscienciar al clientprostituïdor sobre l'exercici de la prostitució”. L'anunci que l'Ajuntament ha dirigit als clients (com si només existiren clients homes, per descomptat) és el següent: Perquè tu pagues, existeix la prostitució. No contribuisques a perpetuar l'explotació d'éssers humans”. Una campanya que s’ha gastat recursos en forma de més de 3.000 cartells de diferent format, 40.000 targetes postals i 100.000 fullets. Uns diners dubtosament gastats i una campanya que les prostitutes de Madrid van redissenyar: “Perquè tu pagues, existeix la prostitució: respecta'ns, usa sempre condó i paga'ns bé”. La persecució al client, emulant el model suec (un model que ha deixat sense protecció a moltíssimes dones que avui es troben en la més absoluta de la clandestinitat sense possibilitat de defensar-se davant les agressions dels clients, maltractaments, violacions o situacions en les quals es neguen a pagar-los un servei) apareix com el nou boc expiatori. Les dones del carrer no desitgen que el client desaparega, això suposaria la desaparició de la seua manera de vida. Però a elles mai se'ls pregunta i si donen la seua opinió serà desconsiderada perquè “en el fons” no saben el que és bo per a elles. Ho sap Ana Botella. De la mateixa forma que durant anys va saber el paternalisme allò que convenia a les dones, però sense les dones. “Tercer, oferir informació, suport, atenció i alternatives al mateix

temps que possibilitar la recuperació personal i inserció sociolaboral a les “dones prostituïdes” que desitgen abandonar l'exercici de la prostitució”. Després de gairebé dos anys de funcionament del pla, i malgrat el balanç positiu que es fa des de l'Ajuntament, al carrer de la Montera i als carrers pròxims al centre de Madrid segueix existint la prostitució. Això només pot significar que les alternatives han estat un rotund fracàs perquè, d'haver estat útils, algunes dones les haurien aprofitat. Tret que “suport” i “atenció” signifique: policia que intentarà dissuadir als clients de parar-se en determinades zones, policia que demanarà insistentment diverses vegades al dia la documentació a les dones, fomentant així la idea davant el conjunt de la societat que “alguna cosa dolenta estaran fent”. En què quedem? són víctimes o són sospitoses de cometre algun delicte? “Quart, realitzar campanyes d'informació i sensibilització social dirigides al conjunt de la població, incidint especialment en les i els més joves, amb la finalitat de realitzar una funció d'educació en valors no sexistes i igualitaris entre els gèneres així com de prevenció de comportaments de dominació i violència masculina (física, psíquica, sexual...) contra les dones”. És magnífic que l'Ajuntament de Madrid se sume a les idees igualitàries i que estiga preocupat per frenar la violència sexista contra les dones. Ens alegrem molt. Ara, només falta que, a més a més, finalitze la violència institucional (actuacions policials abusives, batudes indiscriminades i continuades) contra les dones més desprotegides, les quals treballen al carrer. Als plans municipals dels ajuntaments de València, Barcelona i Madrid hi

ha elements comuns: tots ells focalitzen la seua atenció en el carrer però no s'obstinen igual en els locals tancats, els clubs. En aquests plans no es parla de drets laborals per a qui desitge continuar exercint la prostitució. La història es repeteix i s'empeny a les persones que es dediquen a aquesta activitat a desaparèixer de la nostra vista, a recloure's en locals on no molesten, on no ens qüestionen el nostre model de societat, on no es veja el sexe, perquè el sexe per a molta gent segueix sent una mica pecaminós, molt més quan la iniciativa parteix des d'una dona. Alguns ajuntaments recorren al sistema de multes, convertits ara en els nous proxenetes d'aquestes dones, que haurien de treballar encara més per a poder pagar-les. Hi ha una diferència enorme entre la falsa teoria que afirma que “totes, o

gairebé totes, són víctimes” i la pràctica: impedir-les treballar tranquil·les. Des de molts col·lectius de defensa dels drets de les prostitutes reclamem espais per treballar tranquil·les, barris rojos al igual que existeixen en altres països, on les prostitutes puguen exercir amb drets i on la convivència ciutadana no es veja afectada. Llocs on elles posen les seues condicions per treballar i decidisquen quines pràctiques sexuals desitgen realitzar, amb qui i quan, sense estar exposades als desitjos dels amos dels locals tancats i des d'on puguen denunciar qualsevol tipus d'abús que puguen sofrir. La demagògia no serveix per solucionar els seus problemes. *Mamen Briz és membre del col·lectiu Hetaira, Madrid. Més info: www.colectivohetaira.org


25

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

PROGRAMACIÓ RÀDIO I TELEVISIÓ Info Televisió emet al Canal 42 d’UHF

DILLUNS

DIJOUS 19

DILLUNS

21.30. L'Info.

00.50. La nit d'InfoTV.

06:00 - 13:30 Lliure Directe

06:00 - 13:30 Lliure Directe

19.30. Ací pintem tots. Redifusió del programa de divendres.

22.05. L'oratge.

DISSABTE

13:30 - 14:30 Africania

13:30 - 14:30 Taller de Folk

22.06. Tenim paraula. Espai de divulgació lingüística.

18.00. CasaBlanca. programa dedicat a la informació cinematogràfica i a l'emissió de curtmetratges. Presenta: Blanca Gras (redifusió).

16:30 - 18:00 El Jardín de Epícuro

17:00 - 19:00 La Passió pel Teatre

18:00 - 18:30 Radio Ciencia

19:00 - 20:00 La Vereda

20:00 - 22:00 La Maldición de Malinche

20:00 - 22:00 Club de amigos del crimen

23:00 - 01:00 El Perito Pirómano

22:00 - 00:00 Klartelera

20.45. CasaBlanca. Redifusió del programa de divendres. 21.30. L'Info. Notícies de València, Espanya i el món. Presenten: Juli Esteve i Lucía Calvo. 22.05. L'oratge.

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

DIMARTS

DIVENDRES

06:00 - 13:30 Lliure Directe

06:00 - 13:30 Lliure Directe

13:30 - 14:30 Nuevaradio

13:30 - 14:30 Cajas Negras

18:30 - 20:00 Docu RK

20:30 - 21:30 La Caixa de Música

20:00 - 21.30 La Poesia/El taller de los etc.

00:30 - 02:00 Con otro acento

22.06. Tenim paraula. Espai de divulgació lingüística. 22.10. Ací Pintem Tots. Presenta: Manel Àlamo.

22.10. Ací Pintem Tots. Presenta: Manel Àlamo. 23.10. Infoborsa. 23.15. Els Debats d'InfoTV. Presenta: Frederic Ibáñez. 00.20. L'Info. Edició de mitjanit.

DISSABTE 23:00 - 01:00 La Descoberta

DIJOUS 23.10. Infoborsa. Espai d'informació borsària i financera.

19.15. Ací Pintem Tots. Redifusió

23.15. Els Debats d'InfoTV. Presenta: Frederic Ibáñez.

20.15. Els Debats d'InfoTV. Redifusió

00.20. L'Info. Edició de mitjanit.

21.10. Watts. Redifusió.

00.55. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

21.30. L'Info.

DIMARTS

22.06. Tenim paraula. Espai de divulgació lingüística.

12:00 - 13:30 Nautilus DIMECRES 16:30 - 18:30 Café con vistas

19.00. Ací pintem tots. Redifusió del programa de dilluns.

06:00 - 13:30 Lliure Directe 18:30 - 20:00 Altaveu 13:30 - 14:30 Radio Insurgente

20:00 - 22:00 Cinema Film obert

21:00 - 22:30 La mujer Pajaro

22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

www.pluralia.tv

22.10. Ací Pintem Tots. Presenta: Manel Àlamo.

23.15. Els Debats d'InfoTV.

21.30. L'Info.

00.20. L'Info. Edició de mitjanit.

NOTES

22.05. L'oratge.

00.55. La nit d'InfoTV.

22.06. Tenim paraula. Espai de divulgació lingüística.

DIVENDRES

Durant la resta de les 24 hores del dia, InfoTV emet els espais Les músiques d'InfoTV, Les entrevistes d'InfoTV, Els debats d'InfoTV i MeninfoTV, que recuperen els moments més interessants de la programació més recent. Entre programa i programa sempre va intercalat un capítol de Tenim Paraula, el microespai dedicat a la nostra llengua.

22.10. Ací Pintem Tots. Presenta: Manel Àlamo. 23.10. Infoborsa. Espai d'informació borsària i financera.

INTERNACIONAL Reportatge especial dibuixos Mahoma; La Vida de Brian

00.20. L'Info. Edició de mitjanit.

MICHAEL MOORE

ECOALIA

DIMECRES

Nou espai d’ecologia

19.00. Ací pintem tots. Redifusió del programa de dimarts.

SOMRIU L’antiheroi Càlico i altres curiositats

IMMIGRACIÓ

21.30. L'Info. 22.05. L'oratge. 22.06. Tenim paraula. Espai de divulgació lingüística. 22.10. Ací Pintem Tots. Presenta: Manel Àlamo. Entrevistes d'actualitat. 23.30. Infoborsa.

20.00. Els Debats d'InfoTV. Redifusió del programa de dimarts.

23.35. Casablanca. Presenta: Blanca Gras. Programa dedicat a la informació cinematogràfica i als curts.

21.00. Watts. Redifusió.

00.15. L'Info. Edició de mitjanit.

CURTS Secció especial de curtsmetratges

20.15. Els Debats d'InfoTV. Redifusió del programa de dijous.

00.55. La nit d'InfoTV.

REVISTA DE PREMSA Premsa Alternativa i reportage sobre “Xarxa Urbana”

19.15. Ací Pintem Tots. Redifusió del programa de dijous.

21.10. Watts. 23.15. Els Debats d'InfoTV. Presenta: Frederic Ibáñez.

La crua realitat

Videoclips Aquarel·la

23.00. Les Músiques d'InfoTV. Les actuacions més interessants de tota la setmana.

21.00. Watts. Redifusió.

Construcció sense límits; construcció un cercle viciós ?

MÚSICA

20.30. La setmana. Totes les notícies de la setmana.

00.15. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

Convocatòries

L’estatut de la Vergonya i entrevistes

18.30. Els debats d'InfoTV. Una selecció dels debats més interessants.

23.10. Infoborsa.

ESPECULACIÓ

ESTATUT

00.50. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

20.00. Els Debats d'InfoTV. Redifusió del programa de dilluns.

AGENDA

Conflicte dels que viuen sota els ponts

22.30. Les Entrevistes d'InfoTV. Les entrevistes de la setmana.

22.05. L'oratge.

DIUMENGE 16:00 - 18:00 Acció Directa/Dones Lliures

22.15. Me n'InfoTV. L'humor de Pau Blanco.

DIUMENGE

09:00 - 12:00 Comentarios y Música 02:00 - 04:00 Bandas Sonoras

21.45. Els Reportatges d'InfoTV.

00.55. La nit d'InfoTV.

02:00 - 04:00 Bandas Sonoras 21:30 - 22:00 Radiociencia

18.40. Els debats d'InfoTV. Una selecció dels més interessants.

InfoTV ofereix durant la setmana emissions especials com la retransmissió de l’homenatge a Basset, els partits del Gandia Bàsquet de la lliga LEB 2 o les sessions de la Generalitat.


26

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

L’ANIMALADA DE TONI MESTRE

JOCS INFANTILS

L’AVANÇ continua oferint-vos la sèrie de jocs infantils valencians VORO TORRIJOS / LAURA PARDO

Aquest joc, també anomenat toc i pam es practica amb una tella, pedra plana o taló de sabata i consisteix a anar fent punteria sobre les telles d’altres. Qui comença llançant ho farà amb els peus junts - o separats si abans diu la paraula camallà i no rep la desautorització de la resta de col·legues - i tractarà que

ningú no puga pegar-li amb la seua. Quan açò darrer passa, es diu que s’ha aconseguit marcar i, per tant, puntuar. I quan es marca es pot fer de les següents maneres, tot depenent de la situació en què hauran quedat les telles entre elles: de pam, si ambdues telles estan separades per menys d’un pam i no s’han tocat abans: de mort, si s’estan

tocant, o si estan allunyades més d’un pam, tot i haver-se tocat abans; de mort i pam si després de tocar-se la distància és menor d’un. Tradicionalment, el fet de marcar una altra tella implicava que la persona que n’era la propietària havia de pagar una quantitat de cromos, bufos o estampetes prèviament acordada.


27

L’Avanç Informació, 3 de març de 2006

DISCOS THE SECRET SOCIETY

Imperialisme androcentrista

ANNA COLL Pepo Márquez, és membre del col·lectiu editor de la revista Ladinamo i reivindica el Copyleft. Dues bones raons per treure’l en aquestes pàgines. Però resulta que hi ha una altra grata tercera raó: estar darrere de The Secret Society. Tot i que Márquez prové del món del hardcore (reivindicant bandes com Fugazi, Misfits o Aina), The Secret Society es troba una mica lluny d'eixos paràmetres, i molt més prop de per exemple Joy Division o Elliot Smith. Podriem parlar dee rock d'autor, amb majúscules. Tranquil·lament; senzillament; elegantment. Nu, només amb la seua veu i guitarra, i alguna màquina analògica o apunt de corda, The Secret Society ens trasllada per ambientacions relaxades i emocionals, on la sensibilitat esdevé base i trajectòria de principi a fi. En la línia de gent com Will Oldham o Lou Barlow, va deixant nues les seues cartes, la majoria en anglès, on es fan paleses les seues inquietuds i impressions, emocionals i socials. Una xicoteta col·lecció de cançons rodones que es completen a la perfecció amb una revisió de “La leyenda del tiempo”, duta de forma excel·lent al seu camp sonor.

EL EJE DEL MAL ES HETEROSEXUAL GRUPO DE TRABAJO QUEER

SAD BOYS

Ed. Acuarela, 2005. Preu: 10 euros. www.acuareladiscos.com

LLIBRES

SABOTABBY SABOTABBY

Traficantes de Sueños, 2005. Preu: 15 euros www.traficantes.net

ANNA COLL El passat dissabte 25 de febrer es presentava a la llibreria Sahiri “El eje del mal es heterosexual”. Es tracta de la darrera aportació, en forma de libre, del Grupo de Trabajo Queer de Madrid. Un recull de textos atrevit, radical i necessari, perquè com assenyala un dels participants al llibre, Javier Saez (Burgos, 1965), “La violència masclista que cada setmana assassina a diverses dones en l'estat espanyol, no ha produït una reflexió seriosa sobre la construcció social de la masculinitat, ni sobre la transfòbia, l'homofòbia i la lesbofòbia que produeix aquest règim imperial que és la heterosexualitat. La heterosexualitat segueix sent el lloc intocable, inqüestionable, el lloc no marcat, una “normalitat” quotidiana productora d'odis i exclusions davant qualsevol dissidència de gènere o de sexe”. Lluny de caure en la senzilla importació del referencial discurs i estètica Queer nord-americana, aposta per introduir-se i analitzar les complexitats, contradiccions de les identitats múltiples que es donen ací, la qual cosa resulta tot un punt a reconèixer i destacar. Apunta, sense por, assenyalant determinades pràctiques de determinada esquerra, així com també fa balanç i autocrítica dins del mateix moviment Queer. En aquest sentit, posant el dit a la nafra, el llibre ens recorda aquella coneguda frase “allò polític és també allò personal”.

Rondalles marroquines en català UN MERAVELLÓS LLIBRE DE CONTES PER A NENS I NENES LAILA PEKARROUCH

Ed. Fau, 2004. Preu: 7 euros.

ANNA COLL Des de Canadà i editat per col·lectius anarcosindicalistes d’Alemanya, la Fau i Direct Aktion, arriba Sabotabby, per unflar a hòsties a Chuck Norrys i la seua fastigosa placa de Texas Ranger. Música country, folk canadenc i celtibilly: banjos, harmóniques i barrets de cowboy, amb esmolades lletres polítiques. Aquesta és la proposta de Sabotabby, un quartet d’Ottawa que als dotze temes del disc, aposten per la reivindicació des de textures musicals ben poc habituals per aquestes terres. Una proposta musical diferent dins del que es mou habitualment a l’escena alternativa i que serveix per enriquir el catàleg de les distribuïdores alternatives que ho estan movent per ací. Atreveix-te a imaginar un altre salvatge oest! Si ja teníem cowboys gays, només faltaven cowboys anarquistes! Si Ronald Reagan aixequés el cap!

ANNA COLL

Ed. Columna, 2006. Preu: 17 euros www.columnaedicions.com

Laila Karrouch (Nador,1977) ja ens va sorprendre fa dos anys guanyant el Columna Jove amb la seua “De Nador a Vic” (Columna, 2004), un testimoni necessari per conèixer de prop com és el procés d’entrada, integració i vida d’una jove migrant a la societat catalana dels nostres dies. En aquell llibre, l'escriptora marroquina ens explicava com quan ella tenia 8 anys arribava a la ciutat de Vic sense saber-ne res, ni tan sols parlar ni una paraula de català. La seua història es convertia en un dels primers testimonis, en català, de l'emigració africana dels anys vuitanta. Ara, Laila Karrouch continua apostant per llençar més ponts culturals entre el Marroc i Catalunya. I així, ens presenta “Un meravellós llibre de contes àrabs per a nens i nenes”, un recull rondalles típiques del Marroc, en català, que serveix per conèixer de prop la cultura oral d’altres veïns nostres de la Mediterrània. En definitiva, contes àrabs, per divertir-se, per conèixer i per comprendre altres cultures no tan llunyanes com alguns ens volen fer creure.


L'Avanç 99  
L'Avanç 99  

COMARQUES Anàlisi del 18-F, una (altra) bomba a l’oasi català QUADERN ENTREVISTA ESPECIAL TERRITORIELS ROSTRES DE LA LLUITA CONTRA L’ESPECUL...

Advertisement