08
ESPECIAL EUROPA
L’Avanç, 9 de febrer de 2005
ESTAT
L’EUROPA DELS ESTATS I EL CAPITAL Les principals crítiques que es fan a la constitució europea són la manca de reconeixement de les nacions sense estat, els drets socials i dels treballadors, així com les polítiques d’immigració. L’alternativa és una Europa dels pobles i dels treballadors
D’esquenes als ciutadans. Els crítics denúncien que la constitució és un simple tractat entre Estats i que els ciutadans han quedat al marge.
ARXIU
CONSTITUCIÓ EUROPEA LA CONSOLIDACIÓ D’UN BLOC NEOLIBERAL INDEPENDENT D’ESTATS UNITS
L’embrió d’una superpotència La redacció d’una constitució per a la Unió Europea formalitza les línies polítiques que ja venien desenvolupant-se. Les principals característique són la institucionalització del neoliberalisme, així com una clara declaració d’independència respecte als Estats Units. El camí cap a la superpotència europea ja està obert. DAVID SEGARRA VALÈNCIA Quan es llig punt per punt l’anome-
nada Constitució Europea i se la situa en el context polític i econòmic mundial, les seues intencions són clares i sinceres. Evidentment, cal desxifrar-ne les claus que no ens mostren els anuncis televisius. El projecte llargament sommiat de la burgesia europea s’hi fa realitat: neoliberalisme absolut i avanç definitiu cap a la independència respecte els Estats Units. Una superpotència europea està començant a nàixer i per mostrar el seu poder obliga els estats membres a augmentar les seues despeses en investigació i desenvolupament militar. Gran part de l’esquerra s’hi troba desorientada i les forces nacionalistes (no totes) s’oposen a un projecte que perpetua els Estats centralistes. La burgesia europeísta liderada per la socialdemocràcia viu els seus millors moments. Neoliberalisme La constitució estableix el paradís neoliberal en la terra i fa del Banc Central Europeu l’autèntic motor de la Unió Europea, sent intocable i incontrolable. Paul Alliés, del partit socialista francés reconeix que “per primera vegada es constitucionalit-
za la independència absoluta d’un Banc Central. Ningú pot controlarlo. En canvi, té poder unilateral d’imposar la seua política als estats, reduir els impostos o reduir la indemnització per atur”. Mentre es parla repetídament d’unificació de la política econòmica no hi ha criteris de covergència en matèria de salaris, estàndards ecològics i desenvolupament humà. La constitució posa un especial émfasi en la creació d’un mercat autènticament lliure i altament competitiu i en canvi no reconeix el dret al treball o a la sanitat pública com ja fan algunes constitucions estatals.
no pels ciutadans. Una vegada ja decidits els continguts de la constitució per la Convenció europea, (una reunió de polítics elegits pels governs) alguns estats realitzaran referèndums per tal de que la ciutadania aprove o no el text. Clar que aquesta consulta només és de caràcter consultiu. Així, són moltes les veus, des de l’esquerra a la dreta, que neguen el caràcter constitucional del text a causa de la manca d’un subjecte constituent que legitime directament la llei de lleis.
Manca de democràcia Tant la redacció de la constitució com les institucions europees suposen un retrocés democràtic respecte a la democràcia respresentativa actualment existent als estats membres de la Unió Europea. El parlament europeu, única institució elegida pels ciutadans, no disposa de grans competències. En canvi, el Consell europeu o la Comissió europea, junt amb el Banc Central, són els veritables governs d’Europa i són delegats directament pels executius europeus. És com si els presidents estatals foren elegits pels alcaldes i
Després de la caiguda del mur de Berlín, el bloc occidental pareixia destinat a estendre la seua hegemonia a nivell planetari sota la direcció dels Estats Units. Desparegut el perill comunista, els interesos econòmics de les dues riberes de l’Atlàntic ben aviat van començar a xocar. L’espionatge nord-americà s’enfocà a la guerra comercial contra les multinacionals europees a través de la xarxa Echelon. Per la seua part els europeus acceleraren la unificació econòmica amb un objec-
Estatalisme Un dels principals talons d’Aquil·les de la Unió Europea són les nacions i els pobles que no senten reconeguts els seus drets i la seua cultura dins d’aquest projecte. I és que Aznar abans de deixar el Govern va poder complir el seu somni de blindar la constitució als reordenaments territorials. Així, l’article 5.1 diu: “La Unió respectarà la identitat nacional dels Estats membres, també en el que respecta a l’autonomia local i regional. Respectarà les funcions essencials de
EUROPA VS ESTATS UNITS tiu d’unitat política posterior. La guerra d’Iraq va ser el trencament d’Occident, ja que els EUA i Gran Bretanya es van apoderar del petroli que la Unió Europea fins eixe moment controlava. Amb la nova constitució es blinda la independència de les institucions europees i es planteja una defensa autònoma. El futur no és com alguns havien previst: ni final de la història, ni xoc de civilitzacions. Tornem a un món dominat per imperis: EUA i UE. I Xina ja els segueix els pasos.
l’Estat, en particular les que tenen per objecte garantir la seua integritat territorial, mantindre l’ordre públic i salvaguardar la seguretat interior”. El terme “Europa dels pobles” va ser finalment substituit per “Europa dels ciutadans”. Sumat a que la assemblea de regions és de caràcter consultiu i que les cultures no estatals no hi són reconegudes, la constitució tindrà com a principal oposició els pobles sense Estat i amb una fort sentiment identitari. Europeístes i atlantistes Francisco Garrido, dels Verds, demana el Sí perquè “no existeix una altra alternativa factible”. Es pregunta si “algú creu que amb el triomf del No vindria un nou text més democràtic, europeista i ecològic?” i acaba afirmant que aquesta seria “una gran notícia per a la dreta xenòfoba, per als nacionalistes d’Estat i per a l’actual administració nord-americana”. En canvi, el Grup d’Estudis Estratègics, think tank neoconservador vinculat a Jimenez Losantos, creu que “Europa no sofrirà sense la constitució i Espanya sofrirà molt amb ella”. La batalla principal és entre europeístes i atlantistes. Els moviments populars i nacionalistes, un cop més, veuen el partit des de les grades.