OPINIÓ
L’APUNT JOSEFINA
JUSTE *
Justícia…(II)
E
l plantejament que vam fer, en l’article anterior, respecte a les distintes responsabilitats que deuen assumir els diferents sectors implicats en la situació soci-econòmica que s’ha generat en Argentina a partir de la fallida (o default) sobrevingut al desembre de 2001, va acabar de bosquejarse en l’última setmana de gener, que es van succeir diversos fets de diversa indole que completen el quadre de la nova situació en aquest país. Aquesta setmana, Rodríguez Zapatero va realitzar una gira oficial per Argentina, Brasil i Xile amb la finalitat de “reafirmar llaços de diversa índole amb els pobles germans de Ibero Amèrica”. Era un bonic enunciat que amagava la realitat de la visita espanyola de màxim nivell: transmetre oficialment el suport polític que el govern espanyol li està donant a les multinacionals del seu país. En el cas d’Argentina (que no acaba de disciplinar-se) i davant la resistència del govern del president Kirchner de permetre l’augment de tarifes dels serveis essencials que les companyies espanyoles exigirien des de desembre de 2001 (data que van ser congelats els augments d’aquestes tarifes, apel·lant-se a més als sucosos guanys que havien tingut en els anys anteriors), el govern espanyol va decidir sincerar la naturalesa del nou desembarcament colonitzador: Aquesta vegada no eren caravel·les, arcabuces i cavalls, sinó gerents d’empreses, ben vestits, protegits per poderosos bancs i emparats pel seu govern, perquè s’entenga bé que és un desembarcament tal com Déu mana. Ja no més la creu i l’espasa. Ara els nous colonitzadors arribaran amb avió de la mà dels bescanvis de deute, les privatitzacions i les empreses multinacionals. Tot això degudament adobat amb “el respecte irrestricte dels drets humans” que, per descomptat, un govern socialista no pot deixar de tenir. La novetat s’acaba de completar amb els anuncis ja realitzats pel govern espanyol sobre el bescanvi de deute per projectes educatius i, de fet, en aquests moments ja està a Uruguai una delegació del BM estudiant els termes d’un possible “projecte educatiu” els abastos del qual encara es desconeixen i que estarien en la mateixa sintonia que l’anunciat pels espanyols. Les riqueses argentines estan, ara com ara, en mans de multinacionals (espanyoles en la seua majoria); l’educació ha estat mortalment ferida i lluita per la seua supervivència; els anomenats governs “amics” (i sembla que l’espanyol ho és) es presten al tipus de favors que hem detallat...i la justícia ferida, podrà sobreviure i ser exercida?. * ex profesora Universitat. “Madres de Plaza de Mayo”
05
ALTRES VEUS
Tractat europeu o entelèquia de constitució. Posició de la CGT LA CE NO RECONEIX EL DRET ALS SERVEIS PÚBLICS FONAMENTALS: PENSIONS, SANITAT, EDUCACIÓ, PROPIETAT INTEL·LECTUAL, AIGUA, POLÍTIQUES CONTRA LA POBRESA I L’EXCLUSIÓ, ETC. Adelia Olmo Lara CGT (LLICEN. EN DRET CONSTITUCIONAL)
L
’anàlisi del què ha sigut anomenat text constitucional per a la Unió Europea, es fa inevitable situar-lo en el context històric, màximament si eixe context ve “mandat” per qui, en estos moments, actua com el major sistema PODERÒPATA de la Història: Els EUA d’Amèrica del Nord: Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, al firmar amb els EUA, el 4 d’abril de 1949, el Pacte Atlàntic, els europeus occidentals van establir les bases d’allò què van anomenar “la seua seguretat col·lectiva”. Així, l’Estatut de la República Federal d’Alemanya, que dirigia ella mateixa la seua política interior des de la promulgació de la Llei Fonamental de 23 de maig de 1949, es va convertir en el centre de la disputa entre l’Est i l’Oest. Els EUA desitjaven accelerar la recuperació econòmica d’un país situat en el centre de la divisió del Continent i ja, a Washington, se sentien veus favorables al “rearmament” de l’antiga potència vençuda. La diplomàcia francesa estava dividida davant del dilema següent: o ben cedia a la pressió americana i, contra la seua opinió pública, acceptava la restitució del Ruhr i el Sarre a la potència alemanya, o mantenia una postura intransigent, en contra del seu principal aliat i a risc de fer entrar les relacions amb Bonn en un atzucac. En la primavera de 1950 va sonar l’hora de la veritat (igual que ha sonat ara amb la que serà la Constitució per a tots els europeus que establix a “la baixa”, com ja està establida en la legislació nord-americana, els DRETS SOCIALS i consagra “a l’alta” el SISTEMA ECONÒMIC CAPITALISTA així com la “filosofia” de la GUERRA PREVENTIVA). Robert Schuman, Ministre francés d’Assumptes Exteriors, va rebre dels seus homòlegs americà i britànic una missió imperativa: presentar una proposta per a reintegrar a la República Federal Alemanya al concert occidental. Es va preparar una reunió per al 10 de maig de 1950 i França no podia eludir les seues responsabilitats. Seria a partir d’ací, on caldria situar el primer Tractat Polític Europeu del que naixeria la idea bàsica d’allò que, en estos moments, es coneix com la Unió Europea i és en aquest context on la figura de Jean Monnet, comissari del Pla Francés de Modernització anomenat per Charles de Gaulle en 1945, passa a ser l’europeu més influent
del món occidental. Secretari General adjunt de la Societat de Nacions, banquer en els EUA i a Europa Oriental, va ser un dels Consellers a qui va escoltar el President Roosevelt i l’artesà del “Victory Program” que va assegurar la superioritat militar d’EUA sobre les forces de l’Eix. Monnet, sense mandat polític atribuït per les urnes, aconsellava els Governs adquirint una reputació d’home pragmàtic, preocupat sobretot de l’eficàcia (eficàcia econòmica molt ben definida anys després en la primera Constitució Europea). Jean Monnet havia arribat a la convicció que era il·lusori voler crear, d’una sola vegada, un edifici institucional complet, sense suscitar en els Estats membres reticències que condemnaren qualsevol iniciativa al fracàs. Els esperits no estaven madurs com per a consentir transferències massives de sobirania, que hagueren xocat amb els recels nacionals encara vius pocs anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Era necessari, si es volia tindre èxit, limitar els objectius a àmbits concrets, de gran abast psicològic, i establir un mecanisme de DECISIÓ COMUNA que rebera, a poc a poc, noves competències. Hui, el mecanisme està establit: la transferència de sobirania s’ha donat sense la més mínima LEGITIMACIÓ DEMOCRÀTICA. La limitació d’objectius a àmbits i DRETS concrets passa a ser regulada en el
Text Constitucional Europeu. L’impacte psicològic es va a dirimir en un Referèndum on Espanya serà el primer país de la Unió que jugarà amb l’avantatge que suposa tindre el suport dels “mass media” que, a la fi, són finançats pels contribuents. El SÍ està assegurat, el seu percentatge en vots és meridianament clar. Hui, com en la primavera de 1950, tots els Jean Monnet d’Europa, al costat dels seus homòlegs americans, satisfan els ciutadans de la Unió amb un Tractat “refregit” de tractats al qual la Confederació General de Treballadors- CGT diu: Pels drets socials “NO” a la constitució europea Des de CGT : -Ens enfrontem a la Constitució Europea que garantix el Mercat Únic Europeu, última anella d’una cadena de Tractats que han anat conformant l’actual Europa del Capital: -1993 TRACTAT DE MAASTRICH, que va establir les regles per a la implantació total de la moneda única en el 2002. La convergència europea consistix en l’estabilitat de preus, els tipus d’interés i la paritat de les monedes. És el mercat únic. -1997 TRACTAT D’AMSTERDAM I EL PACTE PER A L’ESTABILITAT I EL CREIXEMENT, reforcen el mercat únic (dèficits públics menors del 3% del PIB) i establixen acords en cooperació policial, duanera, fronteres, política migratòria, etc.)
-1999 CREACIÓ DEL BANC CENTRAL i el Sistema de Bancs Centrals Europeus, amb plena autonomia i sense cap control democràtic. -LA DESCONVERGÈNCIA SOCIAL I LES DESIGUALTATS TERRITORIALS S’AMPLIFIQUEN amb l’entrada en la Unió Europea dels últims 10 països (antics països de l’Est). Els obliga a flexibilitzar el mercat de treball, a iniciar reconversions industrials i a modernitzar les seues administracions públiques, és a dir, reducció de plantilles, privatitzacions i reformes fiscals que comporten “menys gastos socials”. -EL TRACTAT DE CE REGLAMENTA LES POLÍTIQUES I EL FUNCIONAMENT DE LA UE, dedicant més de dos terços del seu articulat al mercat interior, a la política econòmica i monetària i la seguretat i defensa comuna. -La CE obliga als Estats membres a legislar de forma unànime per a garantir la seguretat i confiança dels grans inversors i grans corporacions transnacionals, a les quals s’els “oferta” un mercat de 450 milions de persones i unes regles de joc que tenen greus conseqüències socials, a l’imposar tant la rebaixa generalitzada dels costos laborals (augment de jornada i precarització) com el retall dels costos socials (pensions, desocupació, etc.) -LA CE NO RECONEIX EL DRET ALS SERVEIS PÚBLICS FONAMENTALS: pensions, sanitat, protecció per desocupació, dependència, educació, propietat intel·lectual, patents, aigua, polítiques contra la pobresa i l’exclusió, etc. L’Acord General sobre el Comerç de Serveis (AGCS) i la Directiva Bolkenstein promouen la privatització i comercialització generalitzada de tots els serveis públics. -LA CE CONSIDERA A MILIONS DE PERSONES (IMMIGRANTS), COM NO CIUTADANS I SENSE DRETS, fixant com a única política comuna la gestió eficaç dels fluxos migratoris, és a dir, blindant les seues fronteres i supeditant la regularització de la mà d’obra estrangera a la necessitat de l’economia. -LA CE NO GARANTIX A LES DONES EL DRET A DECIDIR SOBRE LES SEUES VIDES (relacions afectives, capacitats reproductives, dret a viure sense violència) i invisibilitza el treball de cures, realitzat fonamentalment per les dones. -LA CE CONSAGRA LA COMPETITIVITAT COM ÚNIC I ABSOLUT OBJECTIU, no reconeixent ni les necessitats ni els drets socials de les persones.