Page 1

#74 9 GENER Hivern 2005 1,5 euros www.lavanc.org

ESPECIAL PER L’EUROPA DELS POBLES I ELS TREBALLADORS

EXTRA

L’esquerra aposta pel No a la Constitució europea

Diari de la Pau

El referèndum sobre la Constitució Europea ha unit els moviments socials i la major part de l’esquerra i el nacionalisme progressista en un posicionament contundent pel No pàgs. 8, 9

COMARQUES

EU i el Bloc tendeixen ponts de cara al 2007 Ambdúes formacions malden per aconseguir fer fora del poder el PP i tenir presència a les Corts Valencianes. Faran de la necessitat virtut? pàg. 12, 13

+ Notícies Col·lectius de l’Horta contra la Copa Amèrica pàg. 18

L’embrió d’una superpotència El tractat europeu suposa un pas endavant en el camí cap a la creació d’una superpotència feta a mesura de les grans burgesies estatals europees pàg. 8, 9

c

Quadern

cultures

La xufa, una bona alternativa per a l’agricultura pàg. 21

ENTREVISTA

HERRI BLACK Al País Valencià també es fa hip hop, i del bó. Un bon grapat del millor forma part del col·lectiu Herri Black, que aquests dies està de festa.

Omar Dgheim pàgs. 14 i 15


02

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

OPINIÓ Auschwitz: la brutal cara del mal mai més El 60 aniversari de l’alliberament per part de les tropes soviètiques del camp d’extermini d’Auschwitz ha tornat a posar de relleu la feblessa de la societat humana. El major holocaust de la història de la humanitat es va produir a la suposadament avançada civilització europea. Realment va ser la culminació de més de 2.000 anys d’una història marcada pels imperis, regnes i fenòmens com la colonització i la inquisició. L’holocaust i la ideologia nazi van ser la culminació d’allò més diabòlic de la cultura europea. La cara més cruel i sagnant de l’ésser humà es van fer carn i acer en el cor d’Europa. La deshumanització de l’ésser humà es va convertir en religió fins a culminar en el major crim contra la humanitat. Però no hem de perdre de perspectiva que l’odi i la despersonalització de l’altre, de l’enemic són part fonamental de la cultura europea i de les religions monoteistes que divideixen el món en bé i mal, en fidels i infidels de manera absoluta. Igual que es va fer a les croades, a la conquesta d’Amèrica o en les colonitzacions d’Àfrica i Àsia. La segona guerra mundial i l’holocaust va tractar als propis europeus, comunistes, gitanos, homosexuals i jueus, com s’havia fet habitualment amb els indo-americans, els asiàtics i els africans: com a ser inferiors, sense ànima, sense humanitat. És ben cert que els nazis alemanys van convertir-se en mestres del mal, però en això els aliats van tindre el seu grau de responsabilitat ja que durant la guerra no van mostrar el menor interés en aturar l’holocaust. Cal tindre en compte, que la humanitat no aprén de les seues errades i que cal estar alerta cada dia doncs l’horror es pot repetir en qualsevol moment en qualsevol lloc. Els tres milions de vietnamites assassinats, el milió i mig d’iraquians exterminats per l’embargament, el genocidi de Rwanda o la guerra global contra els pobres del tercer món són holocausts quotidians dels quals ningú es fa ressó ni s’escandalitza. El camp de concentració només per musulmans de Guantanamo o la presó d‘Abu Ghraib ens recorda que l’eliminació i l’extermini de pobles, races, ideologies, religions o cultures pot repetir-se demà mateix. Guardem la memòria d’Auschwitz i del ghetto de Varsòvia per tal mantindre forta la nostra voluntat d’evitar nous horrors contra la família humana.

Un tractat contra els pobles d’Europa Als europeístes de veritat, aquells que creiem en l’única Europa possible sense conflictes i sense injústicies, l’Europa dels pobles i dels treballadors, ens volen imposar una Europa que no volem, l’Europa dels Estats i les grans corporacions. Una Europa concebuda com un mercat en compte d’una unitat política, una Europa concebuda com un espai per afiançar els Estats i les respectives burgesies estatals. Una Europa dissenyada contra les i els ciutadans d’Europa, i que fustra tantes esperançes posades en ella. Per això cal dir un No ben rotund en la farsa de referèndum que hi ha preparada per al 20 de febrer. Un referèndum que és una farsa perquè no és vinculant i perquè siga quin siga el resultat sempre guanyarà la banca. Cal dir No per principis, perquè tinguen clar que en aquesta Europa que volen construir cada volta hi ha més gent que no s’hi sent identificada, i que un dia en serem majoria. Al País Valencià estant, la Campanya pel No a la Constitució europea, que no és una constitució sinó una mena de “carta otorgada”, encèn una espurna per a l’esperança: per primer cop des de feia molt de temps que totes les forces progressistes i nacionalistes no es posaven d’acord en un mateix punt. L’Avanç S.L Carrer Tomasos pta. 17 CP 46006 València · 96 333 93 68 redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

COORDINACIÓ: Guillem Carreras, David Segarra REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Tàfol Cruz, Miquel Ramos, Jordi Muñoz, Miquel Andreu, V. Albani, Isaac Pastor, Inés de Fez, Iñaki Aicart, Laia Arenas, Jaume Altea, Moixama, Anna Coll, Guillem Carreras, Sandra Quintero, Òscar Bornall, Enric Navarro, David Segarra, Xavi Sarrià, Sergi Sanchis. COL·LABORADORS: Emili Olmos, Joan Balaguer, rebelion.org, Xavier Corrales, indymedia, Ularel, Diagonal, César Lledó, Joan Antoni Vidal FOTOGRAFIA: Kaiko, Manolo Ávila, Juanma Ortí, Vicent G. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Laia Miralles WEB: Jaume Ginés, Xavier Ginés

CERVANTES

“Has de desconfiar del cavall per darrere d’ell; del bou, quan estigues de front; i dels clergues de tots costats”

EMILI OLMOS Professor i POETA

Calendari global

L

’ONU està preparant-nos un calendari per trencar les monotonies bilabials de l’instant. Prompte començarà l’any 4703 xinés, 1426 musulmà, 5766 jueu, 2132 tibetà, 1925 indo-musulmà, 1998 etíop, però l’únic que interessa és el 2005 de necrofàgies cristianes. Caldria preguntar a Kofi Annan si hi ha vida més enllà del món occipital i si l’ONU realment la fundà En Jesucrist en un d’eixos miracles que després la verborrea papal ha convertit en dogma de fa, vull dir de fe. Però disculpeu aquestes sobtades pujades de to que més bé haurien de ser la conclusió. De les 185 propostes onuísticament consultades hi ha dos calendaris seleccionats. El primer, anomenat fixe, divideix l’any en 13 mesos de 28 dies generant 52 setmanes i 364 dies. Després vindria el dia en blanc que no pertanyeria a cap setmana i estaria entre el 28 del mes 13 i el primer dia de l’any. Quan vinguera un any bixest, el dia s’inclouria entre el 28 del mes 6 i l’1 del mes 7, també seria un dia d’eixos amorfs, vull dir orfe de setmana. Amb aquest ingeni pervers tindríem el calendari perpetu, l’1 de gener sempre seria diumenge i tots els mesos començarien dominicalment, per tant la vida passaria a ser encara un poc més avorrida, augmentaria inclús l’index de suïcidis, i si ja no queden espècies al planeta, si cada dia mor una llengua i dos pobles indígenes, ara la biodiversitat s’elimina també dels calendaris. La segona oferta de calendari porta de cognom universal. L’any tindria 12 mesos com ara i estaria dividit

en quatre trimestres de 91 dies. -31, 30, 30-. També tindríem un dia amorf després del 30 de desembre. En aquest calendari les dates no caurien tots els anys en el mateix dia de la setmana però el primer mes de cada trimestre començaria en diumenge, el segon en dimecres i el tercer en divendres. No cal calfar-se molt el cap per intuir que si hi ha hagut 185 projectes és perquè hi ha interessos desbocats i contundents. El calendari de 13 mesos és molt útil per al comerç, per a la vida econòmica, es tractaria de programar un any i ja tindrien la feina per a sempre, pensem per exemple en eixos grans magatzems que tots els anys destrossen un poc més el nostre territori i ens fan més pobres i babaus. Cada any cal programar els festius que s’obri, el dia que comencen les rebaixes, el dia que aquestes acaben i comencen els augments, com es distribueix el personal els possibles ponts. Amb aquest calendari la coordinadora de personal s’estalviarà moltes hores de feina, és més, quan ja tinguera organitzat l’any l’acomiadarien i guardarien la informació a l’ordinador per als anys vinents, amb la seua vacant podrien baixar els preus i les vendes de banyadors augmentarien. Els ponts desapareixeran de la geografia, és cert que a Tràfic li agradarà la idea, així estalviarem vides, però no siguem bilabials, l’estalvi de vides no ha d’aconseguir-se a força de llevar vacances sinó de racionalitzar el transport. El calendari de 13 mesos farà que si has nascut el 7 d’abril celebres el teu aniversari el dia

13, la primavera també arribarà més tard, totes les dites populars de sants descoincidiran, bo això no està mal. A part de totes aquestes bilabialitats i d’altres que aniran sorgint el problema greu de fons és que s’agafa el calendari occidental i s’imposa nassalment per damunt de totes les cultures amb tot allò que implica, vull dir que a les masmorres d’Occident es troba la sanguinària religió cristiana i per si no tenim prou amb la persecució a musulmanes o guerres iraquianes, ens ve ara aquest calendari-bomba. Als països islàmics preocupa que el calendari onuístic és un calc del calendari gregorià i per tant té molt poc de multicultural. No hem d’oblidar que a les latituds occidentals durant segles el calendari ha tingut una funció ideològica i d’adoctrinament cristià, amb un sant/santa per a cada dia i amb frases o dites que incitaven sempre al recatament i a la por a déu. La Revolució Francesa ho va comprendre molt bé i creà un calendari laic relacionat amb la natura, sense santes. L’ONU vol posar en marxa el calendari mundial unificat per al 2010. L’única cosa que tenim a favor és que han d’acceptar-lo tots els països, no poden uns utilitzar 13 mesos i uns altres seguir com ara perquè aleshores ens aniríem de vacances al desembre i en tornar resultaria que encara hauríem d’agafar les vacances de Necronadal, o potser si li treiérem punta a l’invent, aconseguiríem acurtar l’instant i eliminar el 25 de desembre de l’any. Encerts i viaranys.


OPINIÓ

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

LA CÚRIA Baixem a la institució catòlica per viure d’esquenes a la societat, per no voler acceptar la separació entre estat i religió i per la seua actitud homicida en condemnar l’ús del preservatiu i no criticar tanmateix la pena de mort.

ELS MÚSICS VALENCIANS Puja el col·lectiu de persones que avui en dia es dediquen a fer música en la nostra llengua, per demostrar que el valencià es una eina de futur malgrat la marginació que pateixen per part de RTVV i l’administració autonòmica.

ENRIC MORERA

LA MARJAL

SECRETARI GENERALDEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ

País Valencià, sí. Per un nou Estatut

C

onvidat per la Comissió per a l’Estudi de la Reforma de l’Estatut d’Autonomia, eixe és el nom complet, la setmana passada vaig participar en la ronda d’intervencions que ha obert les Corts per exposar la posició del nacionalisme valencià sobre l’assumpte. La gent del BLOC –vaig dir a les senyores diputades i diputats– no volem una reforma de mínims. Ni la màxima de Lampedusa, aquella del “que tot canvie perquè res canvie”, com acostumen a fer els partits sucursalistes. Per això, vaig demanar que el nou Estatut represente un País Valencià més lliure i democràtic. Un país de benestar i justícia social. Un fet que, en efecte, passa per demanar més autogovern, per més capacitat de decisió política. O dit d’una altra manera, passa per ampliar el límit d’acció de la Generalitat. País Valencià, Sí; Per un Nou Estatut. Així de clara va ser la proposta del BLOC que vaig exposar a les Corts. Compromesos amb el país, apostem per un Nou Estatut, perquè no volem reformes a la baixa. I diguem País Valencià, Sí, perquè no volem que el nostre Es-

tatut es negocie a Madrid. Perquè no volem que siga producte de l’especulació política entre els partits sucursalistes. Perquè no volem un Estatut per acontentar Madrid. De moment, les Corts no tenen clar res de res, Ni nacionalitat històrica, ni capacitat de dissolució anticipada de les Corts. I això, per molt que hagen aprovat resolucions a fi d’exigir, per exemple, la consideració de nacionalitat històrica. Són molts anys i més decepcions. El procés de reforma de l’Estatut és la història d’un ajornament sine die. La reforma que mai acaba d’acabar, però –el que és més greu– que mai acaba d’arrancar. Ara diuen, fins i tot, que volen tancar la reforma el més prompte possible. Diuen que al PP i al PSOE valencians no els importa el contingut final, sinó ser els primers. I a més, pactar a la baixa, perquè siga aquesta la tònica a la resta de comunitats autònomes. Davant d’esta tessitura, el BLOC vol anar més enllà d’este debat estèril que no comportarà cap resultat positiu per a la societat valenciana. El BLOC vol donar un impuls renovat al procés.

ABDERRAHIM EL JAMALI

CIUTADÀ MARROQUÍ

Els nacionalistes valencians exigim un Nou Estatut, perquè este país res té a veure amb el de fa 25 anys i perquè l’Estatut vigent necessita modernitzar-se, de dalt a baix. Volem un Estatut que responga a les coordenades d’una societat del segle XXI (immigració, drets de ciutadania, etc.) Des del BLOC apostem per superar l’actual Estatut, que si bé ha estat un pas endavant, hui es demostra del tot insuficient per englobar la realitat del nostre país. El País Valencià ha d’aprofitar la conjuntura de reformes que s’obri a l’Estat espanyol per no perdre l’oportunitat de consolidar l’espai de decisió política que suposa el nostre autogovern. Catalunya, Galícia, Euskadi, Andalusia fins i tot... Les nacionalitats històriques volen superar l’actual marc autonòmic per donar un pas més en el procés de descentralització administrativa i en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. La gent del BLOC ho tenim clar. Volem que el País Valencià estiga present en aquest procés. No volem una altra decepció. Per això, País Valencià, Sí. Per un Nou Estatut

XAVI SARRIÀ MÚSIC

Feixisme

A

quest dies en què se celebra el seixanté aniversari de l'alliberament d'Auswicht per l'Èxèrcit Roig, em vénen al cap divereses ràfegues, idees entrecreuades del pasat i present de la nostra història. Fa pocs mesos vaig estar en un camp d'extermini similiar a Alemanya, més menut però igual de monstruós que l’anterior. La veritat és que no t'ho acabes de creure. No t'acabes d'explicar la brutalitat d'aquella gent, d'aquelles persones mogudes per una ideologia dedicada a planificar el patiment,

l'horror i l'extermini de l'adversari. Una ideologia que cresqué amb la ignorància, el racisme, la violència, la demagògia i el victimisme. El pitjor de tot però, el més sorprenent i infame, és que els hereus d'aquelles atrocitats continuen vius i orgullosos entre nosaltres. Avui dia a casa nostra, i malgrat haver patit una història recent de similar tortura i eliminació sistemàtica de l'oposició política, els deixebles d’aquells botxins encapçalen manifestacions. Disfressats de “valencianistas” i “defensores de lo español”, les famílies del feixisme local desfilen pels nostres carrers mostrant

03

el seu odi “anticatalán” i “antimoro”. Amenacen actes i cremen seus de l'esquerra política i cultural amb total impunitat. El Govern Valencià llença llenya al foc dels seus arguments i fins i tot el futur assessor de la ‘Ciudad de las Lenguas’ considera ‘defendibles’ les seues idees. Utilitzar la ignorància, el racisme, la violència, la demagògia i el victimisme com ho ha fet sempre el feixisme és fàcil. Jugar a ser “demócrata” ho és encara més. Identificar-los, desemmascararlos i plantar-los cara és responsabiltat de tots. Per les lliçons de la història i perquè la indiferència no ens faça còmplices.

Amistats molt perilloses

L

a visita del cap de l’Estat Espanyol a la tomba del seu amic Hasan II i el sopar amb el seu hereu poden semblar una mica del més normal després de gairebé una miniguerra i tantes “bregues” durant el govern d’Aznar, Trillo i companyia. Ningú, o gairebé ningú, s’escandalitza del bon enteniment entre dues monarquies i dos estats veïns. Però aquesta visita ha estat precedida per la condecoració de dos generals marroquins acusats de tortures, segrests, desaparicions i assassinats polítics; el que li dóna un caràcter molt més que diplomàtic a la visita. Es tracta d’un gest que significa el suport total i sense reserves al règim marroquí alhora que un insult a les milers de víctimes, a les seues families i al poble del Marroc que llui- Aquesta visita ha estat ta en contra de la impunitat i per una veritable democrà- precedida per la cia. El consell de ministres condecoració de dos del 14 de gener del 2005 va condecorar als generals generals marroquins Hamidu Laanigri i Hosni acusats de tortures, Bensliman, donant “prova de segrests, desaparicions la seua real estima” a dos homes que donaven i donen i assassinats polítics i molta por al Marroc. Dos ve a donar el suport homes del mort Hasan II que segueixen en actiu amb l’ac- total i sense reserves al tual monarca, ocupant els regim marroquí seus llocs en els aparells de seguretat del regne. Dos noms que encapçalen la llista elaborada per l’Associació Marroquina de Drets Humans, on figuren els responsables de la repressió salvatge que va conèixer el Marroc durant dècades. El govern espanyol no pot ignorar la fulla de servei d’aquests personatges. Amnistia Internacional va publicar al juny de 2004 un informe detallat sobre la tortura en el marc de la campanya antiterrorista al Marroc i concretament el cas del centre de detenció secret de Temara, prop de Rabat, on desenes de persones han estat llargament incomunicades i torturades. Aquest centre depèn de la Direcció de Vigilància del Territori, DST, una policia extra judicial el cap de la qual era el general condecorat Hamidu Laanigri, actualment director general de la Policia Nacional. Pel que respecta al general Hosni Bensliman, és des de fa dècades el cap de la Gendarmeria Reial, ha estat assenyalat per les seues víctimes com responsable de molts casos de segrestaments, desaparicions i assassinats d’opositors civils i militars que van lluitar contra el poder absolut de Hasan II. L’Estat Espanyol que volia jutjar a Pinochet i està jutjant a Scilingo va condecorar, en el BOE i amb traïdoria i nocturnitat, a dos generals d’un país veí amb el mateix currículum escrit amb sang, dolor i cadàvers de moltíssims ciutadans i ciutadanes del Marroc. Gens sorprenent d’una “jove democràcia” que va condecorar a Melitón Manzanas, va reciclar als seus companys i ex caps i tracta amb molt afecte al General Galindo. I això és sorprenent perquè l’actual govern del PSOE té el suport de tota l’esquerra parlamentària: Esquerra Unida, ERC, BNG i altres que haurien d’assumir la seua responsabilitat conforme als seus principis, per respecte a la memòria i la dignitat de les víctimes, en suport als i les que lluiten per la justícia, en contra de la impunitat al Marroc i per una veritable amistat democràtica entre els pobles veïns


04

OPINIÓ

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

ALTRES VEUS

Vint-i-vuit anys d’Aplecs i lluites a la comarca dels Ports A la reunió pre-Aplec s’ha tornat a parlar del present i el futur de la comarca: despoblament, manca de serveis, explotació laboral amb centenars de treballadores i treballadors il·legals Raffaele Cantatore MORELLA

E

l passat dia 8 es va celebrar en Portell la primera reunió per tal de definir el projecte reivindicatiu de L’Aplec dels Ports que enguany se celebrarà a Morella i al mateix temps, coordinar un conjunt d’activitats a desenvolupar als pobles de la comarca al llarg de l’any. La importància de l’Aplec, en una comarca de només 7.000 habitants, a l’hora de vertebrar les diferents reivindicacions, definir la identitat cultural, ser el referent dels moviments socials de la comarca, va ser evident des dels anys 80. Aleshores el moviment contra la tèrmica d’Andorra va ajuntar en l’Aplec les reivindicacions dels joves amb la gent del camp i va culminar en la enorme manifestació de Castelló. Passant per alt el final del contenciós de la tèrmica i la manera en que es va gestar tot el “tinglat”, causa en part del descrèdit del moviment ecologista a la comarca i en general de la pèrdua de motivació a l’Aplec, als anys 90 grups de veïns i veïnes van seguir el recorregut de reflexió i de lluita al marge de la festa, trans-

formada, per uns quants anys, en “kermesse” consumista . En aquells anys, la dècada dels noranta, de la “cultura del pilotasso” i l’individualisme, un nombrós grup de joves de la comarca es va comprometre amb força en el moviment per el 0,7%, organitzant activitats solidàries i recorrent la comarca en marxes que ajuntaven simbòlicament els pobles. Demanaven justícia social i compromís per part de totes i tots, fent un important treball de conscienciació. L’any 2.000, el moviment contra la globalització neoliberal arriba a la comarca. Gent d’ací va participar a les mobilitzacions internacionals a Praga, Gènova, Barcelona i forma un col·lectiu comarcal de suport a la campanya contra l’Europa del capital i la guerra, que a Morella organitza activitats periòdiques durant el 2002-2003. A l’Aplec d’Herbers, gràcies a la gent del poble, torne a activar-se el debat. S’ofereixen espais als col·lectius i es torna a parlar de problemes reals i sentits: les mines d’argila, comunicacions, serveis educatius i sanitaris, cultura... Poc després s’organitza una manifestació a Castelló en contra de l’abandona-

ment de les carreteres i comencen a veure’s les primeres pancartes contra les mines d’argila. L’augment de l’activitat minera i la següent presentació del pla de mines va provocar la formació de la plataforma veïnal de Cinctorres de vida curta però intensíssima. Recull de firmes, xerrades, elaboració d’al·legacions i el treball poble a poble van aconseguir cridar l’atenció de tothom damunt del problema i frenar parcialment les pretensions de la WBB i companyia. El 15 de febrer del 2003 també a la comarca va arrancar el moviment contra la guerra, de gran transcendència per la participació, per la seua duració (un mes de manifestacions diàries, seguit després per activitats periòdiques ), i la seua contundència (va culminar en escridassades a la cort de polítics i capellans reunits en autopleitesia a l’església de Morella). Als Aplecs de Forcall i Portell dels últims dos anys s’ha intentat estructurar les reivindicacions històriques de la comarca, definir-se en relació als nous problemes que se perfilen, reivindicar la participació activa dels ciutadans en la presa de decisions polítiques mitjançant la creació d’una

plataforma que puga donar continuïtat al treball i fer-se sentir amb més eficàcia. El dia 8 a la reunió preAplec s’ha tornat a parlar del present i el futur de la comarca: despoblament, manca de serveis, explotació laboral amb centenars de treballadores i treballadors il·legals, crisi de la poca activitat industrial, dificultats en adequar l’activitat ramadera en favor de la qualitat i sostenibilitat, clientelisme polític i polítiques faraòniques o destructives (pla eòlic, pla de mines, la presó, el parador, abocadors,...), i per què no, camps de golf, que, com diu el conseller Blasco, “són la millor forma de protegir el medi ambient”; en fi, una xicoteta mostra del que és la lamentable política valenciana. A la reunió van estar presents també un diputat provincial i representants dels diferents partits. Tots assegurant: donarem suport, recolzament, incondicionalment, en principi el conegut envoltori de boira que caracteritza aquestes reunions... en fi, com deia fa anys la excel·lent revista comarcal “Au” (encara viva gràcies a un grapat d’imprescindibles), a força d’ embolicar-nos, ens volen fer engolir el fum... i ara, tota la resta.

Els valencians davant el Referèndum de la Constitució Europea Raul Garay SEC. DE COMUNICACIÓ D’ERPV

E

l dia 20 de febrer, els valencians i valencianes estem cridats a participar en el Referèndum del Tractat de la Constitució Europea. Aquest Tractat se’ns ha volgut vendre per part del PSOE i el PP com un text de progrés, com un document que ens afavorirà, que reconeixerà drets i ens reportarà moltes millores. No dubtem que això en part serà així. Però aquest Tractat parteix ja d’una premissa gens engrescadora per als valencians: no ens reconeix com a poble, som completament transparents. Tampoc no esmenta el nostre àmbit natural dels Països Catalans i no fa oficial la nostra llengua, el català, parlat per més de vuit milions de persones en 4 estats diferents (l’espanyol, el

francés, l’italià i Andorra). I si no fa totes eixes coses és perquè aquesta Constitució ha estat pensada només per als Estats i no per als pobles i les nacions d’Europa (seguint amb l’exemple de la llengua, cal dir que el maltés, parlat per 400.000 persones, sí que serà oficial en ser l’illa de Malta un Estat independent). Malament ens anirà si els valencians som invisibles i no comptem per a res en les decisions que des d’Europa es prenen cada dia i ens afecten en molts àmbits, com ara agricultura, medi ambient, política econòmica, etc. A més a més, aquest Tractat ha estat elaborat a esquenes dels ciutadans. És un text que ha estat redactat per una convenció presidida per Giscard d’Estaing els ponents de la qual van ser directment nomenats pels Estats. Això implica que el Parlament Europeu

va romandre com un mer objecte decoratiu, en comptes de ser l’òrgan que redactara el text constitucional (com a dipositari de la sobirania popular, com passa en totes les coonstitucions democràtiques del món). I si parlem de drets... doncs ens adonarem que aquest Tractat és regressiu pel que respecta a l’Estat del benestar, ja que potencia per damunt de tot el mercat. És per tot això que l’esquerra nacional que representa Esquerra Republicana del País Valencià vol manifestar el seu profund europeisme de la manera més coherent: votant NO a AQUESTA Constitució. ERPV pensa que s’ha perdut una magnífica oportunitat per construir una Europa més democràtica i social, on els pobles i les nacions estigueren representats i on la llengua catalana tinguera un estatus d’oficialitat. No

ha estat així, però. Sabem que durant aquests dies de campanya, partits espanyols com PSOE i PP intentaran vendre’ns la moto de que, recolzant el No, estem votant el mateix que l’ultradreta. Que no ens vinguen amb històries: Fraga i Zapatero també votaran el mateix i no es posen nerviosos per això. Des de l’esquerra nacional hem de dir a Europa que el model que representa la Constitució Europea no ens agrada perquè, entre altres coses, és un model que entrebanca els processos sobiranistes de les nacions sense estat. Nosaltres, els valencians, com ja teoritzava l’enyorat Vicent Ventura als anys 60, som i volem ser europeistes. Ara bé, de cara a la cita del 20 de febrer, no podem donar suport a una Europa que ens ignora. Volem construir una altra Unió Europea. Per tot això, ERPV diu No a aquesta Constitució Europea.

EL CARRER ÉS NOSTRE CÉSAR

LLEDÓ

No totes les víctimes del terrorisme són iguals

E

n la recent manifestació de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) el Ministre de Defensa, José Bono, va ser insultat i obligat a abandonar la manifestació. I això que és un dels representants del PSOE més dretà. Aquest fet, que no sorprén a ningú excepte al propi ministre,que encara no entén que ciutadans tan espanyols com ell li puguen agredir, ha obert un debat que pensaven superat. Són totes les víctimes del terrorisme iguals? Evidentment no. L’AVT està composta principalment de policies, militars, empresaris, polítics (UCD-PP-PSOE) i els seus familiars. Són quasi totes víctimes d’ETA i en menor grau dels GRAPO, tant dels anys de la dictadura com dels posteriors. El caire ideològic de l’associació és el que cal suposar, així continuen sent un instrument de la dreta espanyola per a impulsar i, ara també, justificar els seus objectius polítics. L’Associació de Víctimes de l’11M representen tot al contrari. Les persones, i els seus familiars, que van ser assassinades o ferides en els atemptats integristes islàmics de l’11-M són fonamentalment treballadors. El seu caire ideològic, d’esquerres, lògicament. El tractament a les distintes víctimes és molt distint, als de l’11M se’ls acull millor, se’ls té major simpatia... Inclús el Govern del PSOE o els mitjans de comunicació, encara que siga involuntàriament, eixa distinció. Com la fa el PP i els mitjans de la comunicació de la dreta però al revés. I és que, encara que intenten convéncer-nos que totes les víctimes són iguals i que terrorisme només hi ha un, això no és cert. Així, a banda que els objectius d’uns atemptats i dels altres són totalment oposats, les reivindicacions d’unes víctimes i altres també ho són. Uns demanen la paralització del Pla Ibarretxe, la suspensió de l’autonomia d’Euskadi o l’empresonament del Govern basc... més repressió. Els altres l’eixida de les tropes d’Iraq, el respecte a totes les cultures, als immigrants... solucions als problemes de fons. Uns són demòcrates i els altres no.


OPINIÓ

L’APUNT JOSEFINA

JUSTE *

Justícia…(II)

E

l plantejament que vam fer, en l’article anterior, respecte a les distintes responsabilitats que deuen assumir els diferents sectors implicats en la situació soci-econòmica que s’ha generat en Argentina a partir de la fallida (o default) sobrevingut al desembre de 2001, va acabar de bosquejarse en l’última setmana de gener, que es van succeir diversos fets de diversa indole que completen el quadre de la nova situació en aquest país. Aquesta setmana, Rodríguez Zapatero va realitzar una gira oficial per Argentina, Brasil i Xile amb la finalitat de “reafirmar llaços de diversa índole amb els pobles germans de Ibero Amèrica”. Era un bonic enunciat que amagava la realitat de la visita espanyola de màxim nivell: transmetre oficialment el suport polític que el govern espanyol li està donant a les multinacionals del seu país. En el cas d’Argentina (que no acaba de disciplinar-se) i davant la resistència del govern del president Kirchner de permetre l’augment de tarifes dels serveis essencials que les companyies espanyoles exigirien des de desembre de 2001 (data que van ser congelats els augments d’aquestes tarifes, apel·lant-se a més als sucosos guanys que havien tingut en els anys anteriors), el govern espanyol va decidir sincerar la naturalesa del nou desembarcament colonitzador: Aquesta vegada no eren caravel·les, arcabuces i cavalls, sinó gerents d’empreses, ben vestits, protegits per poderosos bancs i emparats pel seu govern, perquè s’entenga bé que és un desembarcament tal com Déu mana. Ja no més la creu i l’espasa. Ara els nous colonitzadors arribaran amb avió de la mà dels bescanvis de deute, les privatitzacions i les empreses multinacionals. Tot això degudament adobat amb “el respecte irrestricte dels drets humans” que, per descomptat, un govern socialista no pot deixar de tenir. La novetat s’acaba de completar amb els anuncis ja realitzats pel govern espanyol sobre el bescanvi de deute per projectes educatius i, de fet, en aquests moments ja està a Uruguai una delegació del BM estudiant els termes d’un possible “projecte educatiu” els abastos del qual encara es desconeixen i que estarien en la mateixa sintonia que l’anunciat pels espanyols. Les riqueses argentines estan, ara com ara, en mans de multinacionals (espanyoles en la seua majoria); l’educació ha estat mortalment ferida i lluita per la seua supervivència; els anomenats governs “amics” (i sembla que l’espanyol ho és) es presten al tipus de favors que hem detallat...i la justícia ferida, podrà sobreviure i ser exercida?. * ex profesora Universitat. “Madres de Plaza de Mayo”

05

ALTRES VEUS

Tractat europeu o entelèquia de constitució. Posició de la CGT LA CE NO RECONEIX EL DRET ALS SERVEIS PÚBLICS FONAMENTALS: PENSIONS, SANITAT, EDUCACIÓ, PROPIETAT INTEL·LECTUAL, AIGUA, POLÍTIQUES CONTRA LA POBRESA I L’EXCLUSIÓ, ETC. Adelia Olmo Lara CGT (LLICEN. EN DRET CONSTITUCIONAL)

L

’anàlisi del què ha sigut anomenat text constitucional per a la Unió Europea, es fa inevitable situar-lo en el context històric, màximament si eixe context ve “mandat” per qui, en estos moments, actua com el major sistema PODERÒPATA de la Història: Els EUA d’Amèrica del Nord: Una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, al firmar amb els EUA, el 4 d’abril de 1949, el Pacte Atlàntic, els europeus occidentals van establir les bases d’allò què van anomenar “la seua seguretat col·lectiva”. Així, l’Estatut de la República Federal d’Alemanya, que dirigia ella mateixa la seua política interior des de la promulgació de la Llei Fonamental de 23 de maig de 1949, es va convertir en el centre de la disputa entre l’Est i l’Oest. Els EUA desitjaven accelerar la recuperació econòmica d’un país situat en el centre de la divisió del Continent i ja, a Washington, se sentien veus favorables al “rearmament” de l’antiga potència vençuda. La diplomàcia francesa estava dividida davant del dilema següent: o ben cedia a la pressió americana i, contra la seua opinió pública, acceptava la restitució del Ruhr i el Sarre a la potència alemanya, o mantenia una postura intransigent, en contra del seu principal aliat i a risc de fer entrar les relacions amb Bonn en un atzucac. En la primavera de 1950 va sonar l’hora de la veritat (igual que ha sonat ara amb la que serà la Constitució per a tots els europeus que establix a “la baixa”, com ja està establida en la legislació nord-americana, els DRETS SOCIALS i consagra “a l’alta” el SISTEMA ECONÒMIC CAPITALISTA així com la “filosofia” de la GUERRA PREVENTIVA). Robert Schuman, Ministre francés d’Assumptes Exteriors, va rebre dels seus homòlegs americà i britànic una missió imperativa: presentar una proposta per a reintegrar a la República Federal Alemanya al concert occidental. Es va preparar una reunió per al 10 de maig de 1950 i França no podia eludir les seues responsabilitats. Seria a partir d’ací, on caldria situar el primer Tractat Polític Europeu del que naixeria la idea bàsica d’allò que, en estos moments, es coneix com la Unió Europea i és en aquest context on la figura de Jean Monnet, comissari del Pla Francés de Modernització anomenat per Charles de Gaulle en 1945, passa a ser l’europeu més influent

del món occidental. Secretari General adjunt de la Societat de Nacions, banquer en els EUA i a Europa Oriental, va ser un dels Consellers a qui va escoltar el President Roosevelt i l’artesà del “Victory Program” que va assegurar la superioritat militar d’EUA sobre les forces de l’Eix. Monnet, sense mandat polític atribuït per les urnes, aconsellava els Governs adquirint una reputació d’home pragmàtic, preocupat sobretot de l’eficàcia (eficàcia econòmica molt ben definida anys després en la primera Constitució Europea). Jean Monnet havia arribat a la convicció que era il·lusori voler crear, d’una sola vegada, un edifici institucional complet, sense suscitar en els Estats membres reticències que condemnaren qualsevol iniciativa al fracàs. Els esperits no estaven madurs com per a consentir transferències massives de sobirania, que hagueren xocat amb els recels nacionals encara vius pocs anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Era necessari, si es volia tindre èxit, limitar els objectius a àmbits concrets, de gran abast psicològic, i establir un mecanisme de DECISIÓ COMUNA que rebera, a poc a poc, noves competències. Hui, el mecanisme està establit: la transferència de sobirania s’ha donat sense la més mínima LEGITIMACIÓ DEMOCRÀTICA. La limitació d’objectius a àmbits i DRETS concrets passa a ser regulada en el

Text Constitucional Europeu. L’impacte psicològic es va a dirimir en un Referèndum on Espanya serà el primer país de la Unió que jugarà amb l’avantatge que suposa tindre el suport dels “mass media” que, a la fi, són finançats pels contribuents. El SÍ està assegurat, el seu percentatge en vots és meridianament clar. Hui, com en la primavera de 1950, tots els Jean Monnet d’Europa, al costat dels seus homòlegs americans, satisfan els ciutadans de la Unió amb un Tractat “refregit” de tractats al qual la Confederació General de Treballadors- CGT diu: Pels drets socials “NO” a la constitució europea Des de CGT : -Ens enfrontem a la Constitució Europea que garantix el Mercat Únic Europeu, última anella d’una cadena de Tractats que han anat conformant l’actual Europa del Capital: -1993 TRACTAT DE MAASTRICH, que va establir les regles per a la implantació total de la moneda única en el 2002. La convergència europea consistix en l’estabilitat de preus, els tipus d’interés i la paritat de les monedes. És el mercat únic. -1997 TRACTAT D’AMSTERDAM I EL PACTE PER A L’ESTABILITAT I EL CREIXEMENT, reforcen el mercat únic (dèficits públics menors del 3% del PIB) i establixen acords en cooperació policial, duanera, fronteres, política migratòria, etc.)

-1999 CREACIÓ DEL BANC CENTRAL i el Sistema de Bancs Centrals Europeus, amb plena autonomia i sense cap control democràtic. -LA DESCONVERGÈNCIA SOCIAL I LES DESIGUALTATS TERRITORIALS S’AMPLIFIQUEN amb l’entrada en la Unió Europea dels últims 10 països (antics països de l’Est). Els obliga a flexibilitzar el mercat de treball, a iniciar reconversions industrials i a modernitzar les seues administracions públiques, és a dir, reducció de plantilles, privatitzacions i reformes fiscals que comporten “menys gastos socials”. -EL TRACTAT DE CE REGLAMENTA LES POLÍTIQUES I EL FUNCIONAMENT DE LA UE, dedicant més de dos terços del seu articulat al mercat interior, a la política econòmica i monetària i la seguretat i defensa comuna. -La CE obliga als Estats membres a legislar de forma unànime per a garantir la seguretat i confiança dels grans inversors i grans corporacions transnacionals, a les quals s’els “oferta” un mercat de 450 milions de persones i unes regles de joc que tenen greus conseqüències socials, a l’imposar tant la rebaixa generalitzada dels costos laborals (augment de jornada i precarització) com el retall dels costos socials (pensions, desocupació, etc.) -LA CE NO RECONEIX EL DRET ALS SERVEIS PÚBLICS FONAMENTALS: pensions, sanitat, protecció per desocupació, dependència, educació, propietat intel·lectual, patents, aigua, polítiques contra la pobresa i l’exclusió, etc. L’Acord General sobre el Comerç de Serveis (AGCS) i la Directiva Bolkenstein promouen la privatització i comercialització generalitzada de tots els serveis públics. -LA CE CONSIDERA A MILIONS DE PERSONES (IMMIGRANTS), COM NO CIUTADANS I SENSE DRETS, fixant com a única política comuna la gestió eficaç dels fluxos migratoris, és a dir, blindant les seues fronteres i supeditant la regularització de la mà d’obra estrangera a la necessitat de l’economia. -LA CE NO GARANTIX A LES DONES EL DRET A DECIDIR SOBRE LES SEUES VIDES (relacions afectives, capacitats reproductives, dret a viure sense violència) i invisibilitza el treball de cures, realitzat fonamentalment per les dones. -LA CE CONSAGRA LA COMPETITIVITAT COM ÚNIC I ABSOLUT OBJECTIU, no reconeixent ni les necessitats ni els drets socials de les persones.


06

ENTREVISTA

L’Avanç, 4 de febrer de 2005

INTERNACIONAL

TARIQ ALI

EDITOR I PERIODISTA DE NEW LEFT REVIEW

SENSE PETROLI SOTA LES TERRES ISLÀMIQUES NO HI HAURIA XOC DE CIVILITZACIONS

Tariq Ali és un cineasta, escriptor i periodista britànic d'origen paquistanès. Autor entre altres llibres del “Xoc dels fonamentalismes” i “Bush en Babilònia”, és un dels intel·lectuals que amb més força han denunciat la guerra contra l'Iraq. En la seua recent visita a Madrid per celebrar el 45 aniversari de New Left Review i el cinqué de la seua edició en castellà, va ser entrevistat pel periòdic madrileny Diagonal, amb el qual va parlar de l’actualitat internacional de l’Iraq, perquè sabem que la majoria dels iraquians són contraris a l’ocupació. Els grups armats i nombroses ciutats estan boicotejant ja les eleccions. Així és que ens trobem davant d’una situació difícil i imprevisible tant per als nord-americans com per a la resistència. Pel que fa als iranians, em sembla que han jugat entre bastidors un gran paper tractant d’aconseguir que els xiites Muqtada Al-Sadr i Sistani, especialment Al-Sadr, no resistisquen de moment i accepten les eleccions. Els iranians estan jugant el seu propi joc, tenen els seus propis interessos. Si un govern religiós ix elegit a l’Iraq i se li permet exercir el poder, els iranians intentaran fer tractes amb ell perquè la relació lògica Iran-Iraq seria tenir un comerç comú, una seguretat comuna. Amdós països tenen molt en comú encara que un siga fonamentalment persa i l’altre àrab.

Q

uines creu que seran les conseqüències dels comicis a l’Iraq? La resistència s’ha desenvolupat a l’Iraq en dos nivells: el primer és la resistència armada, descentralitzada i dirigida per grups d’insurgents en diferents parts del país, molt ben organitzada, sense problemes per aconseguir armes i que ha posat difícil als EUA i als seus aliats la permanència a l’Iraq. En un segon nivell, vam trobar principalment una resistència no armada, dirigida pels partits religiosos xiites: el grup més ampli és el de Al-Sistani, i Muqtada Al-Sadr lidera una versió més militant de la resistència política, però no la qüestiona. La gran diferència entre la resistència armada i la política és que la resistència armada pre-

gunta: “Com pot haver eleccions lliures mentre el nostre país està ocupat?” I aquesta és una bona pregunta. Veurem si hi ha possibilitat que els EUA permeten l’elecció d’un govern que pot ser completament hostil als seus interessos. La pregunta clau és: hi haurà eleccions completament lliures? Crec que és impossible mentre el país estiga ocupat. Les tropes d’ocupació i l’ambaixada nord-americana a Bagdad determinaran en gran mesura algunes de les persones que seran elegides, incloent les titelles que han posat al poder. Però suposem que, tammateix, un 50% de les eleccions són lliures. En aquest cas, crec que podria produir-se una crisi per als EUA perquè es poden trobar amb un parlament, fins i tot si no té total legitimitat, que demane la retirada de les tropes ocupants i el control iraquià del petroli.

Si el nou parlament no demana això, no gaudirà de credibilitat entre el poble. Si la resistència política forma ara un parlament que demane la retirada de totes les tropes nordamericanes, la situació dels EUA es tornarà molt difícil. La qüestió és si els líders xiites Sistani i Al-Sadr intentaran, si aconsegueixen una majoria parlamentària, negociar amb la resistència armada. Crec que això és crucial. Quins interessos conflueixen en aquests comicis? Crec que els EUA volen utilitzar les eleccions per poder dir: “Mira, hem permès les eleccions, aquest és un govern elegit a l’Iraq”. Això és el que volien fer, i els agradaria que el govern fóra totalment pro nord-americà, però si aquest és el cas, llavors el govern no representarà al poble

UNA ENTITAT FORTA COM EUROPA POT DESAFIAR ELS EUA I PERMETRE CRÈIXER ELS MOVIMENTS

GLADYS MARTÍNEZ DIAGONAL

Vostè ha advertit sovint sobre la voluntat dels nord-americans de “balcanitzar” l’Iraq, presentant a sunnites, xiites i kurds com faccions amb interessos oposats. Crec que existeix aquest perill. Si els americans intenten utilitzar l’Assemblea electa per aixafar la resistència mitjançant un aclaparant ús de la força, això pot dur a conflictes permanents i a la divisió en el país. Va ser molt inquietant que quan els EUA van atacar Faluja, els líders xiites no van obrir la boca. Molta gent normal va protestar, les mesquites xiites a Bagdad es van unir amb les mesquites sunites per enviar ajuda, però els líders no van obrir la boca. I no hem de subestimar que una vegada que un país ha estat ocupat per un poder imperial, la divisa d’aquest poder imperial és “divideix i venceràs”. Per això els americans han donat suport durant els últims 12 anys als kurds tractant de separar-los de la població àrab del país. Ara estan començant a utilitzar la mateixa tàctica amb els xiites. La balcanització només pot crear problemes a llarg termini i és contrà-

ria als interessos dels iraquians. D’altra banda, si els americans empenyen el país cap a una balcanització, ens trobarem amb tres zones: la kurda, que el govern turc no acceptarà; la zona central, coneguda com “triangle sunnita”, que serà hostil als EUA; i el sud xiita que, si el país ha estat balcanitzat, farà tractes amb els iranians. Qualsevol resultat serà negatiu per als EUA. Estem davant el principi d’una nova era colonial, o més aviat l’Iraq es pot convertir en el taló d’Aquil·les dels Estats Units? Espere que l’Iraq siga el camp d’una nova derrota, però cal que sigam clars. És gairebé impossible derrotar els EUA militarment. Es tracta del major poder militar del món, un país que només va ser derrotat una vegada, pels vietnamites al segle vint. Així doncs és difícil vèncer-lo militarment, però crec que és perfectament possible infligir-li una derrota política, i això pot aconseguirse gràcies a la persistència de la resistència a l’Iraq. Si els EUA es veuen obligats a retirar les tropes i no poden privatitzar i dominar econòmicament el país, això serà una victòria. Si retiren les tropes però sotmeten el país econòmicament, si ho privatitzen tot, si aconsegueixen implantar un govern pro-occidental a Bagdad, un règim de cooperació al qual anomenaran democràcia, serà una derrota per nosaltres. Respecte a si aquesta és una nova cara de l’imperialisme americà, sí. S’hi van arriscar i no estem segurs de com acabarà. Si són derrotats políticament a l’Iraq, hauran de repensar-se la seua estratègia, i això animarà als seus rivals potencials a l’Extrem Orient, especialment Xina, Japó, la Corea unificada… Aquesta és la zona a la qual més temen. L’imperialisme americà mai va morir. Molta gent creu que perquè el comunisme es va col·lapsar i la Unió Soviètica va desaparèixer, els EUA ja no eren un país imperial. No és el cas. Sempre han estat i segueixen sent un país imperial. Però quan van


INTERNACIONAL

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

A AMÈRICA LLATINA HI HA UNA POLARITZACIÓ ENTRE EL MÉTODE DE LULA I LA VIA DE CHÁVEZ decidir envaïr i ocupar l’Iraq, van decidir bàsicament intentar establir la seua hegemonia a nivell mundial. I el fet que s’haja desenvolupat una resistència iraquiana és un problema per a ells perquè van pensar que vivien en un món sense resistència, que la resistència ja no era possible… Però l’imperialisme agressiu també ha produït resistència, i això és el que els europeus deuen començar a entendre, que si aquest tipus de comportament continua, hi haurà moviments de resistència en altres parts del món. Com creu que evolucionarà la situació a l’Orient Mitjà després de la invasió de l’Iraq? A l’Orient Mitjà, des de fa 12 o 13 anys, hi ha dos problemes. Un ha estat l’ocupació de Palestina pels israelians. L’altre, l’ocupació de parts de l’Iraq, i ara de tot l’Iraq, pels EUA, a més dels bombardejos i les sancions. Occident ha estat esperant la guerra contra els pobles del món àrab, i la conciència liberal occidental es mostra cega davant el sofriment palestí. Tots els dies els israelians cometen atrocitats contra els xiquets palestins, tracten els àrabs com si foren subhumans, i Occident roman callat. Aquest és l’Occident que parla de drets humans constantment, sense parar, som els professors dels drets humans. Tenim una gran cultura dels drets humans però no per als palestins. Occident no s’atrevirà a atacar Israel, i no obstant això Israel fa xantatge a Europa contínuament per la Segona Guerra Mundial. Els palestins, però, no van ser responsables del judeïcidi d’aquesta guerra i s’han convertit en les seues víctimes indirectes. Crec que mentre la situació seguisca d’aquesta manera, mai hi haurà pau a l’Orient Mitjà. Mentre Palestina i l’Iraq seguisquen ocupats no hi haurà pau. I com més aviat ho entenguen els EUA, millor. Si volen experimentar

amb la democràcia, per què no ho fan a Aràbia Saudí, a la qual controlen des de 1945? Quin serà el paper de l’ONU a partir d’ara? Crec que l’ONU és l’equivalent polític de l’OMC i del FMI. Està principalment controlada pels EUA, i encara que de vegades s’hi mostra en desacord, com durant la guerra de l’Iraq, fins i tot en aquest cas el Consell de Seguretat va donar retrospectivament suport a l’ocupació i va reconèixer al règim titella. No em prenc l’ONU de debò. Crec que està dominada per l’únic poder imperial existent. No va poder fer res contra la guerra de Vietnam, no va poder fer res contra la invasió soviètica de Txecoslovàquia… I quan contes això, la gent s’emprenya molt perquè s’havia fet il·lusions, però no són il·lusions basades en la realitat sinó idees utòpiques del que els agradaria que foren les Nacions Unides. Vull dir que avui no es pot nomenar el secretari general de l’ONU sense l’acord dels EUA, és impossible. El secretari general és com un cambrer a la Casa Blanca. Quin paper ocupa Europa en el projecte imperial dels EEUU? Aquest és un tema molt important. Els europeus han fracassat fins ara en el seu desenvolupament com a entitat política perquè estan seriosament dividits. Al meu entendre, el general De Gaulle, líder francès de dretes, tenia raó quan va dir als alemanys i al seu propi poble: “Si volem construir una Europa forta, hem d’excloure-hi Gran Bretanya, que sempre serà el cavall de Troia dels EUA”. I això s’ha demostrat correcte. Vull dir que Europa està completament dividida. Els francesos i els alemanys segueixen el mateix camí i Blair té molt clar allò que vol: bàsicament defensar els interessos dels EUA a Europa. Ara, amb l’extensió

Tariq Ali. Un dels intel·lectuals de l’esquerra global

de la UE als països de l’Est, hauríem de preguntar-nos què són aquests països. Política i econòmicament són satèl·lits dels EUA. Mira com van gaudir amb la guerra de l’Iraq, fins i tot quan el poble n’estava en contra. Els alemanys poden controlar l’antiga Txecoslovàquia políticament i econòmica, però els americans la dominen ideològicament. Crec que el funcionament d’Europa és un problema. Va ser incapaç de detenir la guerra, i un minut després que els EUA ocuparen l’Iraq, Chirac i Schroeder van felicitar Bush. L’únic líder europeu que va atacar Bush i Blair va ser Zapatero després de la seua elecció. Jo n’estava sorprès! Ha estat l’únic polític europeu que va dir que Bush i Blair havien mentit. Això no és usual per a Espanya, perquè Aznar o Felipe González i Javier Solana eren gent compromesa al 100% amb l’OTAN. Mira Solana, un dia proclamant que Espanya no havia d’estar en l’OTAN i a l’endemà convertit en el seu secretari general. I aquesta prostitució dels polítics de la socialdemocràcia paga un preu, la gent s’acaba fartant d’aquest tipus de polítics. No veig avui en dia un acord seriós a Europa, però no hi ha dubte que els alemanys i francesos aliats no estan contents amb els EUA. No s’hi van oposar però no estan contents. Els seus interessos eren contraris a la guerra perquè tant francesos com alemanys tenien relacions amb l’Iraq, compraven petroli, feien negocis, de mode que la guerra no els interessava en absolut. Però no poden fer res perquè són massa febles, i la Constitució europea recentment discutida és una carta molt feble que deixa Europa tal qual. Aquesta situació no és bona en termes d’una identitat europea en una Europa que es desenvolupe com una entitat política forta. I crec que molta gent està començant a adonar-se’n. No crec que Europa siga una gran solució en aquests mo-

07

ARXIU

ments. El projecte europeu està en crisi. No existeix el risc que aquesta alternativa europea de la qual vostè parla vullga convertir-se també en una Europa imperial? Tinc por pel desenvolupament econòmic d’aquest continent. Aquest és el gran perill. El meu argument, però, no és que volem una Europa imperial, sinó que certament volem desafiar els EUA perquè quan altra gran entitat ho faça pugam tots sobreviure i els moviments puguen créixer. Això ja va ocórrer anteriorment. Qualsevol oposició actual i en els pròxims 30 o 40 anys pot ser molt útil. Només cal crear l’espai. En el seu llibre ‘Bush a Babilònia’ advoca per la creació d’una Lliga Antiimperialista Mundial dintre del Fòrum Social Mundial. S’ha avançat en aquest sentit? M’estava referint expressament als EUA però la idea que vull deixar clara és que serà extremadament difícil lliurar una batalla política contra l’imperi nord-americà. Encara que no cal perdre mai les esperances en el poble nord-americà. Van votar per Bush, va tenir 3 milions més de vots, i no obstant això una substancial minoria està contra ell. També hi ha hagut un important moviment antiguerra. Però evidentment un moviment reeixit haurà de ser global. En aquest sentit, crec que el continent més avançat en la seva oposició als EUA és Llatinoamèrica. Ací hi ha amplis moviments socials… Tens Hugo Chávez a Veneçuela, que ha estat acusat de dictador quan ha estat elegit amb més vots que la majoria dels polítics occidentals. Veneçuela és l’únic país on els pobres s’han mobilitzat realment per defensar el govern, que fa reformes i els ajuda, i hi ha experiments interessants que s’hi estan portant a terme. Els EUA han tractat d’enderrocar aquest govern vàries vegades: una vegada pel cop d’Estat; la segona donant suport l’oligarquia per dur a terme una vaga; i la tercera mitjançant el referèndum. Han fracas-

sat les tres vegades. Quan veig alguns idiotes escrivint una columna a El País dient que Chávez és un dictador, em pregunte en quin món viuen. El fet d’haver estat en l’exèrcit no el converteix en dictador; ha estat elegit. Molts presidents americans electes van provenir de l’exèrcit. I els EUA han tingut a molts presidents de formació militar, igual que altres països del món. L’hostilitat contra Veneçuela no ve perquè Chávez siga antidemocràtic; és més democràtic que en molts altres països perquè ha permès una situació en la qual tots els mitjans privats estan en la seua contra. Quin país permetria això? Espanya? No. Blair? Blair va acomiadar la direcció de la BBC perquè havia informat sobre les manifestacions contra la guerra. Així és que es pot aprendre molt sobre Veneçuela avui en dia. Em sembla que hi ha una polarització a Amèrica Llatina entre el mètode de Lula a Brasil i el mètode de Chávez a Veneçuela. És el gran debat. Lula es comporta com Javier Solana i Felipe González: fa tot allò que els nordamericans volen. Accepta totes les propostes del FMI i per això està perdent importants ciutats, com Sao Paulo o Porto Alegre. Per això opine que el debat més important que està tenint lloc en aquest moment és a Amèrica Llatina. Què pensa de la proposta del president espanyol Rodríguez Zapatero davant l’ONU de crear una “aliança de civilitzacions”? Això sona molt bonic, intentar atacar el xoc de civilitzacions que Samuel Huntington i uns altres van proposar i que vaig atacar al meu llibre “El xoc dels fonamentalismes”. Estic content del fet que els polítics europeus diguen que estan intentant fer una aliança de civilitzacions, però la veritat és molt simple: si no haguera petroli sota les terres islàmiques, no s’hi produiria cap xoc. El xoc no és de civilitzacions ni religiós. Si els països d’Orient Mitjà foren budistes, el xoc de civilitzacions seria contra el budisme. +info: www.newleftreview.com


08

ESPECIAL EUROPA

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

ESTAT

L’EUROPA DELS ESTATS I EL CAPITAL Les principals crítiques que es fan a la constitució europea són la manca de reconeixement de les nacions sense estat, els drets socials i dels treballadors, així com les polítiques d’immigració. L’alternativa és una Europa dels pobles i dels treballadors

D’esquenes als ciutadans. Els crítics denúncien que la constitució és un simple tractat entre Estats i que els ciutadans han quedat al marge.

ARXIU

CONSTITUCIÓ EUROPEA LA CONSOLIDACIÓ D’UN BLOC NEOLIBERAL INDEPENDENT D’ESTATS UNITS

L’embrió d’una superpotència La redacció d’una constitució per a la Unió Europea formalitza les línies polítiques que ja venien desenvolupant-se. Les principals característique són la institucionalització del neoliberalisme, així com una clara declaració d’independència respecte als Estats Units. El camí cap a la superpotència europea ja està obert. DAVID SEGARRA VALÈNCIA Quan es llig punt per punt l’anome-

nada Constitució Europea i se la situa en el context polític i econòmic mundial, les seues intencions són clares i sinceres. Evidentment, cal desxifrar-ne les claus que no ens mostren els anuncis televisius. El projecte llargament sommiat de la burgesia europea s’hi fa realitat: neoliberalisme absolut i avanç definitiu cap a la independència respecte els Estats Units. Una superpotència europea està començant a nàixer i per mostrar el seu poder obliga els estats membres a augmentar les seues despeses en investigació i desenvolupament militar. Gran part de l’esquerra s’hi troba desorientada i les forces nacionalistes (no totes) s’oposen a un projecte que perpetua els Estats centralistes. La burgesia europeísta liderada per la socialdemocràcia viu els seus millors moments. Neoliberalisme La constitució estableix el paradís neoliberal en la terra i fa del Banc Central Europeu l’autèntic motor de la Unió Europea, sent intocable i incontrolable. Paul Alliés, del partit socialista francés reconeix que “per primera vegada es constitucionalit-

za la independència absoluta d’un Banc Central. Ningú pot controlarlo. En canvi, té poder unilateral d’imposar la seua política als estats, reduir els impostos o reduir la indemnització per atur”. Mentre es parla repetídament d’unificació de la política econòmica no hi ha criteris de covergència en matèria de salaris, estàndards ecològics i desenvolupament humà. La constitució posa un especial émfasi en la creació d’un mercat autènticament lliure i altament competitiu i en canvi no reconeix el dret al treball o a la sanitat pública com ja fan algunes constitucions estatals.

no pels ciutadans. Una vegada ja decidits els continguts de la constitució per la Convenció europea, (una reunió de polítics elegits pels governs) alguns estats realitzaran referèndums per tal de que la ciutadania aprove o no el text. Clar que aquesta consulta només és de caràcter consultiu. Així, són moltes les veus, des de l’esquerra a la dreta, que neguen el caràcter constitucional del text a causa de la manca d’un subjecte constituent que legitime directament la llei de lleis.

Manca de democràcia Tant la redacció de la constitució com les institucions europees suposen un retrocés democràtic respecte a la democràcia respresentativa actualment existent als estats membres de la Unió Europea. El parlament europeu, única institució elegida pels ciutadans, no disposa de grans competències. En canvi, el Consell europeu o la Comissió europea, junt amb el Banc Central, són els veritables governs d’Europa i són delegats directament pels executius europeus. És com si els presidents estatals foren elegits pels alcaldes i

Després de la caiguda del mur de Berlín, el bloc occidental pareixia destinat a estendre la seua hegemonia a nivell planetari sota la direcció dels Estats Units. Desparegut el perill comunista, els interesos econòmics de les dues riberes de l’Atlàntic ben aviat van començar a xocar. L’espionatge nord-americà s’enfocà a la guerra comercial contra les multinacionals europees a través de la xarxa Echelon. Per la seua part els europeus acceleraren la unificació econòmica amb un objec-

Estatalisme Un dels principals talons d’Aquil·les de la Unió Europea són les nacions i els pobles que no senten reconeguts els seus drets i la seua cultura dins d’aquest projecte. I és que Aznar abans de deixar el Govern va poder complir el seu somni de blindar la constitució als reordenaments territorials. Així, l’article 5.1 diu: “La Unió respectarà la identitat nacional dels Estats membres, també en el que respecta a l’autonomia local i regional. Respectarà les funcions essencials de

EUROPA VS ESTATS UNITS tiu d’unitat política posterior. La guerra d’Iraq va ser el trencament d’Occident, ja que els EUA i Gran Bretanya es van apoderar del petroli que la Unió Europea fins eixe moment controlava. Amb la nova constitució es blinda la independència de les institucions europees i es planteja una defensa autònoma. El futur no és com alguns havien previst: ni final de la història, ni xoc de civilitzacions. Tornem a un món dominat per imperis: EUA i UE. I Xina ja els segueix els pasos.

l’Estat, en particular les que tenen per objecte garantir la seua integritat territorial, mantindre l’ordre públic i salvaguardar la seguretat interior”. El terme “Europa dels pobles” va ser finalment substituit per “Europa dels ciutadans”. Sumat a que la assemblea de regions és de caràcter consultiu i que les cultures no estatals no hi són reconegudes, la constitució tindrà com a principal oposició els pobles sense Estat i amb una fort sentiment identitari. Europeístes i atlantistes Francisco Garrido, dels Verds, demana el Sí perquè “no existeix una altra alternativa factible”. Es pregunta si “algú creu que amb el triomf del No vindria un nou text més democràtic, europeista i ecològic?” i acaba afirmant que aquesta seria “una gran notícia per a la dreta xenòfoba, per als nacionalistes d’Estat i per a l’actual administració nord-americana”. En canvi, el Grup d’Estudis Estratègics, think tank neoconservador vinculat a Jimenez Losantos, creu que “Europa no sofrirà sense la constitució i Espanya sofrirà molt amb ella”. La batalla principal és entre europeístes i atlantistes. Els moviments populars i nacionalistes, un cop més, veuen el partit des de les grades.


ESTAT

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

09

L’economia. El vertader símbol d’identitat de la Unió Europea

ARXIU

Arguments i informació per decidir Són moltes les raons que es donen en favor i en contra de la Constitució europea. Us oferim les quinze en què es fonamenta la campanya PSOE amb la una contrarèplica punt per punt del col·lectiu editorial de rebelion.org

15 raons en favor del SÍ / PSOE

15 raons en favor del NO / rebelion.org

+informació:

La principal força motora de la constitució europea és la socialdemocràcia i el seu projecte d’una potència europea autònoma dels Estats Units. L’eix franco-alemany segueix la mateixa línia. La dreta i els nacionalistes conservadors aposten per un sí amb reticències.

L’esquerra, els moviments socials i els nacionalistes plantegen el no a una constitució que reforça els Estats centralistes i no protegeix la natura, la diversitat cultural i els drets dels treballadors. L’extrema dreta i els neoconservadors pro-americans també volen aturar la UE.

www.vilaweb.com/especials/esp ecial906744.html

1: defineix un model polític de llibertat i solidaritat.

8: les lleis seran aprovades tant pel Parlament com pel Consell europeu.

2: la Carta de Drets fonamentals és integrada amb caràcter vinculant.

9: atorga personalitat jurídica pròpia a la UE.

1: no es tracta d’una vertadera constitució sorgida d’una assemblea constituent elegida per sufragi universal.

3: és progressista ja que situa els objectius de la UE en la pau, la democràcia, els drets humans, l’economia de lliure mercat, la sostenibilitat i la no discriminació, així com l’eradicació de la pobresa.

10: amplia la cooperació entre els països que vullguen avançar més ràpidament.

4: preveu la democràcia participativa i iniciatives legislatives populars.

12: clarifica la divisió de poders amb un legislatiu bicameral format pel Consell i el Parlament. Consolida la Comissió com a govern.

5: té una orientació federal, amb una doble legitimitat procedent dels ciutadans i els Estats. 6: reforça la política exterior comú, consagra el multilateralisme, el dret internacional, l’ONU i la resolució negociada dels conflictes. 7: estableix la política de cohesió econòmica, social i territorial.

11: ús de la majoria qualificada que redueix la paralitzant unanimitat.

13: augmenta la participació dels parlaments nacionals. 14: reforça el paper de les regions, ciutats i municipis. 15: instucionalitza la Convenció com a mètode representatiu en el procés de reforma constitucional.

2: la Carta de Drets fonamentals queda com una simple declaració de principis sense efectivitat.

8: el parlament seguirà sense autonomia, sent només consultiu en política exterior.

http://noconstitucioeuropea.pan gea.org http://europa.eu.int/index_es.htm

9: nega la ciutadania i per tant els drets als residents estrangers. 10: consolida l’Europa a diferents velocitats.

www.constitucioneuropea.es www.infoeuropa.org www.gees.org

3: els principis de la UE queden simbolitzats per la repetició de la paraula “competència” 27 cops, mentre “economia social” només és esmentada una vegada.

11: manté la unanimitat per a decidir polítiques socials. En canvi, l’econòmica es decideix amb majoria qualificada.

4: no defensa la democràcia participativa ja que els referèndums no són vinculants.

12: no existeix divisió de poders. La Comissió controla la iniciativa legislativa i el poder executiu.

5: consolida els Estats, doncs només el parlament és elegit per tots els europeus.

13: els parlaments nacionals no tenen poder respecte a la UE.

6: permet la guerra preventiva.

14: el paper de les regions i els municipis és merament consultiu.

7: la cohesió social és mínima en finançament.

15: no es pot reformar ja que cal l’acord unànim dels 25 països.

www.realinstitutoelcano.org www.esquerra.org/diguemno www.freewebs.com/diguemno www.geocities.com/alquibles/no _constitucio_europea.html www.izquierdaunida.es/federal/ constitucion/00.htm www.free-europe.org www.fuckfrance.com


10

L’Avanç, 9 de febrer de 1995

COMARQUES LLENGUA EL CONFLICTE AMB L’ENS NORMATIU TORNA AL SEU PUNT D’ORIGEN

El PP canviarà la llei de creació de l’AVL si aquesta no se sotmet El Govern de Francesc Camps ha confeccionat un projecte de llei de reforma de l’AVL que limita la seua precària independència. Amenaça amb aprovar-lo si l’ens reconeix la unitat de la llengua REDACCIÓ VALÈNCIA

El conflicte entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el govern de Francesc Camps podria tenir data de caducitat. No perquè el Consell haja arribat a un acord amb la majoria dels acadèmics de la institució, favorable a un dictamen en favor de la unitat de la llengua. Sinó perquè l’Executiu ha tornat ha anunciar la seua voluntat de reformar la llei de creació de l’AVL per tal que aquesta deixe de funcionar com un organisme independent de la Generalitat, si “finalment s’aprova un dictamen favorable a la unitat de la llengua”. La diferència amb les amenaçes velades que havia fet anteriorment Francesc Camps és que ara disposa d’un pla. El conservador diari Las Provincias va publicar el passat dijous que el director del gabinet jurídic de la Generalitat, José Martí, ha preparat un avantprojecte de llei que modifica la de creació de l’ens normatiu oficial del català al País Valencià. El document modifica per complet l’esperit i la lletra de l’actual text, i la seua aprovació suposaria la mort definitiva de l’anomenat “pacte de la llengua”, signat entre Eduardo Zaplana i Joan Ignasi Pla el 1998. Per tal de donar-li credibilitat acadèmica i estabilitat a la institució, ambdós polítics acordaren tot un seguit de mecanismes legals per garantir-ne la independència. La revisió del Consell lamina cadascún d’aquests punts. Un dels aspectes més destacats de la nova llei té a veure amb la butxaca dels acadèmics. Amb la normativa de 1998 només tenien un sou fixe, de 60.000 euros anuals (l’equivalent al que percep un conseller), la presidenta i la secretària de l’entitat. La resta d’acadèmics percebien “dietes i indemnitzacions”, en conjunt sovint superiors a eixa quantitat, per la seua assistència a les sessions plenàries i les comis-

Francesc Camps té un pla: acabar amb la incòmda AVL

sions. Uns diners que se sumaven a les que cobraven, en la majoria dels casos, per mantenir la seua condició de catedràtics o professors d’institut. S’han acabat les bromes. La nova llei remet “al règim que, mitjançant Decret, aprove el Consell”, de mode que el Govern de Camps podrà “premiar” o “castigar” els acadèmics segons convinga.

Temes vetats Una altra modificació important és la necessitat del vot afirmatiu de tres quarts dels acadèmics per aprovar els informes o dictamens “relatius a la normativa del valencià, la seua denominació i entitat, el seu ús i la memòria anual de l’ens”. Amb el canvi, qualsevol decisió de l’Acadèmia necessitarà el consens amb la minoria secessionista. De totes maneres la nova llei inclou un nou paràgraf a l’article 3 que estableix que la denominació i entitat de l’idioma valencià són les determinades per l’Estatut d’Autonomia Valencià”, per la qual cosa “l’AVL no podrà dictamniar sobre aquestes qüestions”. L’avantproje també afecta l’elecció dels acadèmics. Amb el text actual els membres inicials van ser escollits per un període de 15 anys a partir dels quals cada any se’n reno-

varia un terç per cooptació. Si es compleix l’amenaça del PP la duració del mandat serà només de cinc anys, que poden ser renovables, i els nous acadèmics sempre seran escollits per dos terços de les Corts Valencianes. Entre l’espasa i la paret Així doncs, els acadèmics hauran

GV

d’escollir entre plegar-se als interessos del PP i actuar en contra del seu propi criteri... o fer-ho per la força de la llei. El dilema que esplanteja el sector majoritari de l’AVL, batejat com a “grup dels tretze” per la premsa, és clar i diafan: acatar la voluntat de Francesc Camps i esperar temps millors, o plegar.

D’aprovar-se l’arquitectura jurídica que ha dissenyat la Generalitat per acallar definitivament l’AVL, un hipotètic govern d’esquerres disposaria del mateix poder per desfer l’obra encetada per Camps. Tammateix, però, no l’esperit de diàleg i consens amb què es va crear. Potser va ser una quimera.. Potser no havia arribat el moment.


COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 1995

11

IRREGULARITATS LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA EN EL PUNT DE MIRA

Només un escàndol comptable? L'STE-Intersindical Valenciana va denunciar fa un parell de setmanes que una cinquantena de càrrecs i assessors polítics, majoritàriament del PP, cobren de la societat pública mercantil Imelsa, propietat de la Diputació de València, sense treballar directament en ella, per a la Diputació o sense treball GUILLEM CARRERAS VALÈNCIA

Un escàndol que podria trascendir l'àmbit comptable planeja per la Diputació de València de l'anticatalanista Fernando Giner i amenaça amb esquitxar tots els partits polítics que hi tenen representació. El sindicat de Treballadors de l'Administració (STA)-Intersindical Valenciana ha denunciat davant la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia el consell d'administració i el gerent de l'empresa pública Impulso Económico Local S.A. (Imelsa), participada íntegrament per la Diputació de València, per pressumpta malversació de fons públics i delicte comptable. Segons denuncia el sindicat, l'empresa té a sou més de cinquanta càrrecs públics, asssessors de diferents partits i personal laboral que no treballa directament per a la societat mercantil o bé no realitza cap tipus de treball reconegut, segons els casos. Totes aquestes nòmines es pagarien amb fons desviats de la partida assignada per costejar els salaris de les brigades forestals. En la pàgina web d'Imelsa es pot llegir que "és una empresa pública de la Diputació de València l'objecte social de la qual es dirigeix a la participació en totes aquelles activitats econòmiques, empresarials i socials que puguen contribuir a la potenciació del desenvolupament socioeconòmic dels municipis de la nostra província, impulsant el suport a les corporacions locals en totes aquelles accions i programes que puguen contribuir al seu desenvolupament econòmic i social", La demanda revela que de la revisió dels comptes anuals de 2001, 2002 i 2003 es desprèn que les partides pressupostàries destinades a sufragar la despesa de personal de

brigades forestals és molt superior a les efectivament desemborsades ja què el pressupost s'elabora per una plantilla de 511 empleats forestals però la mitjana anual de treballadors de les brigades mai supera els 460. Segons la denúncia, els diners dels 51 que constitueixen la diferència es destinen a contractació de personal que no treballa per a Imelsa.

Un nebot de Zaplana Una dotzena d'alcaldes i regidors del PP, assessors polítics del PP, PSOE i UV, així com amics i familiars de destacats dirigents polítics conformen la llista de més de mig centenar de laborals pagats per Imelsa però que no hi treballen o ni hi realitzen cap funció reconeguda. Alguns estan directament adscrits a Imelsa, uns altres a la Diputació de València i en algun cas traballen a l'ajuntament del qual són càrrecs públics. En la majoria dels casos amb nòmines que cotitzen el tipus més alt de la Seguretat Social, molt per damunt dels sous que reben els membres de la brigada forestal, teòrics destinataris de la partida pressupostària,. Un nebot de Zaplana, Hugo Valverde Zaplana, i una neboda del diputat provincial i conseller d'Imelsa Vicente Aleixandre- Amparo Aleixandre Puchades- formen part de la llista. El nebot de Zaplana percep, sempre segons fonts sindicals, 40.000 euros a l'any, uns honoraris superiors als d'un Director General de la Generalitat. En la majoria dels casos, segons denuncia el sindicat, la irregularitat no radica en què eixes persons estiguen cobrant un sou a canvi del seu treball relacionat amb la Diputació, sinó en què els diners no haurien de provenir d’Imelsa. Hi apa-

La gestió del president de la Diputació de València (en primer plànol) està plena d’irregularitats

reixen militants del PSPV com Manuel Moret o Antonio Grau Ribes i dirigents del Partit Comunista del País Valencià (PCPV) com Presentación Urán o Julián Cudero. El gruix, però, el formen militants i càrrecs públics del PP. Una dotzena de militants populars cobren mensualment de la societat mercantil, sense comptar amb el gerent de la mateixa i alcalde de la Pobla Llarga, Rafael Soler. Com també són alcaldes els de la Pobla de Sant Miquel, Bicorp, Segart, Navarrés o la Granja de la Costera. També hi apareixen quatre regidors de la Pobla Llarga i Vallada, així com un de Castelló de Rugat o la tinent d'alcalde de Rafelreguard. La majoria d'ells provinents de la comarca de La Costera, féu del president provincial Fernando Giner.

Quatre treballadors del gabinet de comunicació de Giner cobren mensualment d'Imelsa, començant pel seu cap de premsa, Baltasar Bueno, col·laborador habitual de l'anticatalanista Diario de Valencia i simpatitzant de la Coalició Valenciana de Juan García Sentandreu.

Consell d'Administració La demanda de STE-Intersindical va dirigida contra el gerent d'Imelsa i tot el seu Consell d'Administració, susceptible d’haver estat informat en tot moment de les irregularitats comptables. Presidit pel mateix Giner, amb el també exunionista Enrique Esteve com a vicepresident, al consell hi ha una representació de tots els partits polítics amb presència a la Diputació. Entre uns altres, els socialistes Francesc Bai-

ARXIU

xauli, exalcalde de Silla, i Joan Grau, així com l'únic diputat provincial d'Esquerra Unida, Josep Vicent Bort o Valerio Eustaquio, que actualment es postul·la com a candidat a presidir la moribunda UV. Ni el PSPV ni Esquerra Unida ni el Bloc han obert encara la boca per pronunciar-se sobre les greus irregularitats denunciades per STA-Intersindical. UV, que té suscrit un acord de govern a la corporació provincla amb el PP, tampoc n'ha volgut fer cap comentari. El sindicat, que també ha presentat una denúncia a la inspecció de Treball i Seguretat Social per pressumptes irregularitats d'ordre social, es lamenta que ningú ha volgut "posar ordre en l'empresa i acabar amb les irregularitats", per la qual cosa han hagut d'actuar.


12

COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

REPORTATGE A LA RECERCA D’UN POSSIBLE PACTE ELECTORAL PER AL 2007

Els ponts entre EU i el Bloc EU i el Bloc. Dues formacions amb un mateix objectiu per a les eleccions autonòmiques i municipals del 2007: fer fora del poder el PP i tindre presència a les Corts valencianes. Un rumor a la premsa i converses entre diverses corrents de cada partit donaren peu a parlar d´un “pacte” entre ambdós. Però quan se signaria, i de quin tipus es tractaria? SANDRA QUINTERO VALÈNCIA

La majoria absoluta del PP a les eleccions autonòmiques de l’any 2003 no només va suposar un colp fort per al partit majoritari de l’oposició (PSPV), sinó també per a les dues formacions de caire esquerrà i amb pretensions valencianistes més conegudes al País Valencià. Esquerra Unida, sorgida al voltant de l’estructura amb què comptava el PCPV històricament als municipis valencians, ha vist reduit el seu cos electoral als votants de les grans ciutats. Internament, la influència del sector comunista ha anat minvant progressivament en benefici del corrent nacionalista Esquerra i País, que actualment compta amb el suport del 33% del coalició. La situació d’EU al nostre territori és més que delicada. De fet, a les últimes eleccions europees va aconseguir un 3’3% de vots, xifra amb la qual s’hauria quedat a la porta de les Corts en unes eleccions autonòmiques. El Bloc, hereu de l’antic partit fusterià Unitat del Poble Valencià (UPV), es va fundar l’any 2000 de l’unió entre la UPV (amb precedents des de l’etapa de la transició), el Partit Valencià Nacionalista (PVN), que tenia Pepa Chesa com a presidenta, Nacionalistes d’Alcoi i una important incorporació d’independents. La seua influència municipal als darrers anys s’ha incrementat amb força: amb 300 regidors i 20 alcaldes, és un partit valencianista amb forta implantació local. Malgrat això, a les darreres eleccions autonòmiques va viure un bac crucial en faltar-li només dues dècimes per superar la inassolible barrera del 5% de vots dels emesos de la País Valencià per poder obtindre un escó a les Corts. Així doncs, els símptomes per fer un pacte entre ambdúes formacions apareixen definits pel temor, tant d’EU com del Bloc, de quedar-se fora de l’edifici legislatiu en les eleccions autonòmiques del 2007. Malgrat això, les coses no seran fàcils per a les seues respectives executives: la coordinadora general d’EU, Glòria Marcos, va ser elegida en gran mesura gràcies al vot dels comunistes i els independents del partit, per frenar la forta espenta de Pasqual Mollà, actualment responsable de les relacions institucionals de la coalició i cap visible d’Esquerra i País. Al Bloc, “l’estratègia taronja” de l’expresident Pere Mayor, també coneguda com “tercera via”, s’ha abandonat després del descarrilament del 2003. Aquesta estratègia no era més que la persecució del centre com a posicionament polític entre el PP i el PSPV, l’autodenominació d’una formació que buscava la modera-

Clam. Cada volta són més les bases i simpatitzants d’EU i Bloc que aposten per un acord electoral

ció dins del valencianisme i que hi pretenia atraure quadres i vots d’Unió Valenciana, el moribund partit que va fundar Vicente González Lizondo. Finalment, amb UV desmembrada, la major part del seu electorat s’ha desplaçat més cap al PP que cap al Bloc, quan no s’ha passat a simpatitzar o militar en les files de Coalició Valenciana, la nova formació de l’extremista Juan García Sentandreu, confirmant el seu perfil de votant regionalista i de dretes, i consolidant el fracàs de l’estratègia taronja de Mayor. Una estratègia que necessita fer-se més roja, no només per assolir un pacte amb EU sinó també per acontentar una part important de les bases del partit. El Bloc d’Esquerres i Sobiranista (BES) és un corrent intern del Bloc impulsat en gran part pel professor de sociologia de la Universitat de València i membre fundador del partit, Rafael Xambó, que acaba de deixar la formació nacionalista per raons personals. El BES, com indica el seu nom, es la vessant més esquerrana del Bloc i la que més defensa un pacte amb EU, formada pels que s’oposaren a Mayor per la seua dèbil oposició al PP amb la “tercera via” i que s’ha quedat sense cap amb la recent eixida de Rafael Xambó del par-

tit. La complexitat per arribar a un pacte s’agreuja si considerem que ja a l’any 1987 s’arribà a un pacte electoral entre EUPV i l’antiga UPV. Pacte que va obtindre sis diputats, dos dels quals pertanyien a la formació valencianista. Tal i com diu Enric Morera, actual secretari general del Bloc, en aquella ocasió “no hi havia un plantejament d’unitat estratègica, sino que era una circumstància electoral tècnica, un matrimoni de conveniència”. Als sis mesos el grup parlamentari es va trencar i Pere Mayor s’integrà en el Grup Mixt, la qual cosa va caure com un gerro d’aigua freda sobre EUPV, malgrat que Pepa Chesa, actual secretària d’organització del Bloc ho justifica dient que pensaven que “això era marcar el nostre projecte nacional amb una força que no esdevenia com a nacionalista”. Prejudici que sembla no importar de cara a les eleccions del 2007.

Les coincidències Bloc- EU El precedent podria pesar a l’hora de pactar, però no tot han sigut contactes negatius, ni molt menys. Al mes d’octubre es va parlar del “pacte del Puig”, un acord que la majoria de la premsa valenciana va donar per signat arran de la presència, per pri-

mer cop en molts anys, de destacats dirigents de la coalició d’esquerres al tradicional aplec que celebra la formació nacionalista el darrer diumenge d’octubre al Puig. Morera va vincular el possible pacte al conclau que es celebrarà al 2005 dins del seu partit però va reconéixer que “el Bloc Nacionalista Valencià considera que hi ha un espai polític al País Valencià on en molts casos, sobretot en política municipal, hi ha coincidències amb altres formacions polítiques”. Aquestes declaracions es van materialitzar a finals del mateix mes, quan a la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), els responsables de política municipal d’EU, Josep Vicent Bort, i el Bloc, Damià Oliver, acordaren dur a terme una estratègia comuna. La coordinadora d’EUPV, Glòria Marcos es va enterar quan ja era cosa feta, ja que la iniciativa fou d’Esquerra i País, el sector nacionalista d’EU liderat per Mollà. Per altra banda, el mateix Morera reconeix que hi han hagut moltes reunions entre EiP i el BES i s’ha analitzat la situació política en general però conclou que de moment “com a organització” no està en la seua agenda política “esta qüestió”. També Glòria Marcos diu que “es fa una pilota grossa de rumors que

D.S

copien uns mitjans d’altres d’una anècdota”. Segons la coordinadora d’EU, va coincidir amb Morera en un programa de la televisió PROCONO, i al eixir agarraren un taxi a mitges perque viuen al mateix pati, es feren un café, “ i en eixe moment crida un periodista i pregunta a Morera com estava. Ell li contà que estava fentse un café amb mi i ja s’interpreta com que hi ha un acord polític. Això és una bogeria”. Potser siga exagerat, però la trobada, com res en política, no va ser casual. De fet havien quedat per parlar de la col·laboració en la FVMP, ja que EiP estreny Glòria cada cop més cap al pacte per a les pròximes eleccions.

Els temps conten Tot indica a que si existeix realment la voluntat de concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques i municipals del 2007, tant Marcos com Morera, necessitarien temps per fer pedagogia i convèncer els sectors reticents de les seues respectives formacions sobre les bondats de l’acord. Glòria Marcos necessita el recolzament del PCPV, Espai Alternatiu i els independents. Aquests sectors són els que impediren que Mollà fora el coordinador de la coalició, i li donaren la majoria a la pròpia Marcos. El propi PCPV comp-


COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

Dalt: Joan Ribó, Glòria Marcos i Isaura Navarro. Baix: Enric Morera, secretari general del Bloc, i Rafa Xambó, que acaba d’abandonar la formació per motius personals

ta també amb dos sectors: el dur (reticent al pacte) i el moderat, al qual pertanyia el secretari general Alfred Botella, recentment dimitit a causa de les tensions internes de la coalició, a favor d’un pacte programàtic i que reconeix obertament que “l’aportació d’EiP al partit és molt positiva i necessària”. A EiP volen accelerar els terminis perquè adverteixen de la necessitat d’aplanar el camí en aquells municipis on els dos partits tenen col·lectius, i on per regla general no acostumen a tindre unes bones relacions. “No es tracte de fer un matrimoni de conveniència a última hora sino de portar un treball més consolidat”, declara Mollà. Per la seua banda, Morera hauria de convéncer principalment el sector del Bloc encapçalat per Pepa Chesa, que ja va abandonar la vella UPV per formar el Partit Valencià Nacionalista (PVN) quan la UPV es presentà conjuntament amb EU a les eleccions. Chesa endarrereix la data per a un possible pacte amb EU fins al 2006, només un any abans de les eleccions i només perque no estan disposats a que “a les pròximes eleccions el nacionalisme polític no estiga representat a les Corts valencianes”. Ara bé, Chesa parla clarament d’un nou matrimoni de convenièn-

cia, és a dir, un pacte electoral sense un programa conjunt, intenció que no cau res bé a EUPV ni al BES del Bloc: “Pot passar que d’ací al 2006 les enquestes ens donen representació al parlament, amb la qual cosa potser el pacte no siga ni tan sols convenient[…]. Podem posar-nos d’acord en un programa de mínims conjunt i després cadascú que defense les seues pròpies idees”. Novament, Chesa veu EU com una força dependent de Madrid, incompatible amb el nacionalisme del Bloc.

Mirant-se ERPV Diu Pasqual Mollà que la idea de coalició que té no és només entre partits, sino també cívica i social. En eixa línia, la coalició hauria d’estar oberta també a ERPV, un partit de molt recient implantació al País Valencià, que no causa bones vibracions entre les executives d’EUPV ni del Bloc. Per a Mollà “dona la impressió de que tracten de traure efecte polític del seu projecte” més que d’arribar a les Corts. Segons Francesc Arabí, periodista del Levante- EMV, la percepció general que s’costuma a tenir a l’interior d’ambdúes formacions d’ERPV és que es tracta d’un partit titella que serveix com a justificació per a ERC a l’hora de parlar de Països Catalans,

però amb cap voluntat de govern al territori valencià. Pepa Chesa en parla amb cert ressentiment: “A excepció de clavar-se amb el Bloc no he sentit encara a ningú d’ERPV explicar què és el que volen per a aquest país”, i es que a més, el Bloc i ERPV disputen el mateix cos electoral després de que Carod- Rovira amb el seu tiró mediàtic es fera popular també al País Valencià com a representant del catalanisme polític. De fet, el mateix Xambó reconeix que el BES va ser una estratègia per impedir també el creixement d’ERPV: “si dins del Bloc pot estar la gent que és sobiranista i d’esquerres, ERPV no té res a fer al País Valencià”. Per tot això, sembla que ni al BlocEU ni a la pròpia ERPV hi haja molt interés per la seua integració al pacte per al 2007, però quedar-se fora seria perdre la seua millor oportunitat per començar a “arrelar” al País Valencià

BES i EiP: el pacte programàtic “Els governs socialistes sempre ens han semblat insuficients i els del PP perniciosos”, amb aquesta premissa, Pasqual Mollà representa allò que uneix la vessant esquerrana del Bloc (BES) i la vessant nacionalista d’EUPV (EiP). La corrent de Mollà

té ben clar que l’objectiu de cara al 2007 es trencar l’hegemonia del PP i el bipartidisme d’una tacada, i per aconseguir-ho “no s’ha de mirar el pedigrí estricte a ningú”. Fins i tot no rebutja a arribar a un pacte postelectoral amb el PSPV, on l’objectiu primordial seria formar part del govern amb responsabilitats pròpies per a EUPV i el Bloc. Combinar un equilibri de pragmatisme amb ideologia, deixant de costat “el patriotisme de partit” seria, segons Mollà, la recepta per arribar a un pacte de programa amb el Bloc de cara a fer fora del poder el PP. Rafa Xambó, membre del BES abans de que es consolidara com a corrent oficial dins del Bloc, creu que no és coherent que les mateixes persones que estaven parlant de pactar amb UV a març del 2003, comencen a plantejar que cal parlar amb EUPV als pocs mesos. Ara que ha abandonat el Bloc s’atreveix a preveure que la decisió sobre si pactar o no, la prendran els seus ex-companys de partit a sis mesos de les eleccions del 2007. Per contra, el BES està a favor de “generar una ampla coalició a l’esquerra del PSPV, no de simplement fer un pacte de cúpules entre EUPV i el Bloc per a sumar i a l’endemà de les eleccions que cadascú se’n vaja pel seu costat”.

13

EUPV/S.Q.

La proposta d’un pacte de programa passaria per fer una sèrie de punts amb els que tot el món estiguera d’acord, generar col·lectius comuns en tots els llocs, plataformes en tots els àmbits, per generar un gran pacte que no seria només entre cúpules de partits, sino el pacte també d’un sector ample de la ciutadania perquè, segons Xambó, “estem en una situació tal d’emergència que les coses són molt clares”. Un greu perill afronten els dos partits de cara al 2007. Un perill que potser seria més catastròfic que la por a quedar-se fora de les Corts en les pròximes eleccions: si els sectors més progressistes visualitzen un pacte de pura conveniència, podrien abstenir-se de votar o bé, votar al PSPV, el que suposaria “el bac més fort de la història de l’esquerra d’aquest país”, explica Xambó. Queden dos anys per a les eleccions del 2007 i encara no hi ha cap acord programàtic entre el Bloc i EU. Glòria Marcos i Enric Morera es troben dos partits dividits entre els defensors i els detractors del pacte programàtic. Sembla que només unes previsions electorals realment negatives farien saltar les alarmes d’ambdós partits i atrevir-se a signar un pacte, encara que al dia següent cadascú fera vida de divorciat.


14

L’ENTREVISTA

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

OMAR DGHEIM

SECRETARI DE LA COMUNITAT PALESTINA A VALÈNCIA

ELS PALESTINS DELS CAMPS DE REFUGIAMENT SÓN ELS GRANS OBLIDATS Omar Dhgeim va arribar a València a finals del 67, just després de la segona derrota dels exèrcits àrabs i de la posterior ocupació total de Palestina. Als seus dos anys d’edat, la família d’Omar va marxar del nord de Palestina duent només les escriptures de propietat de la casa familiar amb l’esperança de recuperar-la. Fins als 17 anys va viure a un camp de refugiats al Líban en condicions paupèrrimes.Com arquitecte que és, va treballar a l’Aràbia Saudita i a diferents països del món àrab. Després d’una xerrada a Ca Revolta va estar una estona conversant amb L’Avanç.

Q D

uè opines sobre els resultats de les últimes eleccions a Palestina? Com has vist als diferents candidats? es de l’any 96 no s’han celebrat eleccions lliures a Palestina; finalment, després de la mort d’Arafat tothom pensava que a Palestina hi hauria una lluita pel poder, però els palestins han demostrat una maduresa institucional i han triat un president interí que durant els primers 60 dies ha de celebrar

unes eleccions lliures per al càrrec del president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). Hi han moltes faccions que operen en el mapa de la lluita palestina, de tota índole. La majoritària és Al Fatah, un grup creat al 65 per Arafat i per Abu Mazen. Han sorgit també Hamas, el radicalisme islàmic, grups marxistes leninistes, com el Front Popular d’Alliberament de Palestina, el Partit del Poble... S’han presentat set candidats a la presidència. Abu Mazen és de la vella guardia, hi han altres joves que han viscut la primera i la segona intifada, que han patit l’asedi dia-

ri dels israelians com Mustafa Barguti, un intel.lectual liberal que intenta donar la cara civilitzada del nostre poble i aconseguir esforços especialment estrangers. Marwan Barguti, un altre dels dirigent joves d’Al Fatah no va poder presentar-se a candidat degut a les pressions per part de la candidatura d’Abu Mazen. Està empresonat des de fa uns quatre anys, al igual que el seu fill per recolzar i dirigir la Intifada. Jo pense que les eleccions han estat netes; Israel ha intentat boicotejar les llistes, les llistes bloquejades, la prolongació de dues hores de votació...

PALESTINA NO PERTANY A ABU MAZEN O A MUSTAFA BARGUTI, PERTANY A TOT EL POBLE

LUCAS MARCO VALÈNCIA

Abu Mazen, com s’esperava, va obtindre el 62,32% dels vots i l’altre candidat ha obtingut 19,8% dels vots. Si aquest és el joc democràtic, s’ha d’acceptar. Hi ha gent que no ha pogut o no ha volgut participar, com Hamas o Jihad Islámica; crec que els seus seguidors no han votat. Els resultat de la resta dels grups són prou insignificants. La gent està més o menys contenta i esperançada. Jo no tant perquè aquest senyor va a patir unes pressions bestials tant per part dels EUA, d’Israel i d’Europa per poder arribar a una pau ficticia. Des de diversos àmbits s’han denunciant nombroses irregularitats tant de les autoritas palestines com d’Israel. Què penses so-

bre aquestes actuacions? Israel no vol que es veja als palestins com a gent civilitzada, ens volen pintar com a terroristes, com a gent incapaç d’organitzar unes eleccions, però a Palestina hi ha gent molt formada ja que l’única eixida que tenim els palestins és l’educació, la Universitat. Van prometre retirar tots els controls per a facilitzar les eleccions -a Palestina hi han 170 controls fixes a més de 100 controls mòbils- i no ho van fer. Tots els palestins que hi viuen fora dels territoris ocupats no han pogut participar. Per a mi Palestina no pertany a Abu Mazen o a Mustafa Barguti, pertany a tot el poble. No volem ser herois i posarnos els explosius, però hi han molts deseperats que no veuen


L’ENTREVISTA

ESTATS UNITS I ISRAEL VEUEN AMB BONS ULLS L’ABU MAZEN PERQUE EL PODEN DIRIGIR una altra eixida, ja que Israel fa el que vol sense que ningú no el pare els peus. Les resolucions de les Nacions Unides són automàticament vetades pels EUA. Bush, Sharon i Solana, en representació de la política exterior de la UE han expressat la seua satisfacció per la victòria del candidat oficialista. Quines espectatives obri aquest fet de cara a una futura resolució del conflicte? Abu Mazen està molt etiquetat com a un home fràgil, ha estat l’arquitecte dels acords d’Oslo que van culminar en la signatura d’acord entre Rabin i Arafat a la Casa Blanca. Des de l’assassinat de Rabin per un fanàtic jueu, les negociacions no han avançat res. Israel i els EUA veuen amb bons ulls aquest home que poden dirigir. Al fatah, al estar dirigit per la vella guàrdia no ha vist una altra possiblitat que aquest candidat per encaminar la questió cap a la pau. Per això ha estat aprovat per Bush, per Sharon i per Solana.

Veus en la Fulla de Ruta una possible solució a la situació de Palestina? La Fulla de Ruta ha estat dicatada per Nacions Unides, per Rússia, per la Unió Europea i pels Estats Units. Hi han hagut molts plans però finalment s’han quedat amb aquest que vol aturar la violència palestina; els israelians estan fora d’aquesta ordre d’aturar la violència. Quan fem la nostra lluita també estem defensant la nostra gent, el nostre poble, els nostres arbres! No només ells tenen dret a defensar als seus, nosaltres també hi tenim dret. Estem al 2005 i a Palestina no hi ha ni Estat ni perspectiva d’Estat independent per viure en pau. El que preten Israel és deixar comunitats aïllades de palestins sense conexió física o geogràfica; la seguretat, l’economia, les exporatcions estan en les seues mans. Açò és el que pretenen.

Diverses imatges de les forces d’ocupació a l’Irak

Quina és la situació dels refugiats palestins al món àrab? Al món àrab hi han més de cinc milions de palestins fora del territori palestí. Jordània, el Líban i Siria són els tres països principals on hi viuen palestins als camps de refugiats, que no han pogut eixir de la misèria i que continuen en uns centres de misèria, intentant eixir com siga, intentant subsistir. Aquesta és la situació preocupant. Quan vaig al Líban m’endinse en els camps per reviure com he viscut la meua infantesa i em fa realment mal veure tot això. Pense que aquests palestins són els grans oblidats, especialment la gent del Líban on hi han 72 oficis que no poden exercir els palestins des de fa 57 anys. Estan oblidats per les Nacions Unides, per l’ANP. És allí on tothom ha de dirigir part de la seua mirada, perquè l’altra

15

ARXIU

part és per a Palestina. Com s’organitzen les comunitats palestines fora del món àrab, especialment a València? Motivats per la nostra estima a Palestina, una estima a la nostra gent ens hem unit els palestins de València i hem fundat la nostra Associació on cada tres anys es renoven els càrrecs. Hem comprat un local per a l’associació a la Patacona, on celebrem no només reunions polítiques, també fem de centre social que reuneix a tots els palestins, cel.lebrem el ramadà, els dissabtes anem a conversar, a jugar a les cartes, llegir poesia, manifestos.... Fem xerrades sobre el problema palestí amb els nostres amics valencians per obrir amb ells nous horitzons d’ajuda, fem sopars per mantindre a 28 famílies, enviant 50 euros cada mes des de fa uns quatre anys. Aquest diners no són molt, però per ells és moltíssim. Hi han unes 350 o 400 famílies a la Comunitat. Fem conferències de premsa, quan va morir Arafat vam obrir un

local per expressar el condol, quan ve alguna personalitat palestina la convidem a la Comunitat, com per exemple va fer el ministres d’assumptes exteriors actual o alguns ambaixadors. Com veus els projectes de brigades solidàries a Palestina? Tot el meu respecte i el meu recolzament a aquesta gent quen moltes vegades arrisquen la seua vida, es juga el seu temps, els seus estudis. Sicerament m’incline davant d’aquesta gent, d’aquests joves que aporten el seu gra de sorra, que no és un gra... És una roca, el recolzar aquest mal que està sofrint Palestina. Recorde la brigada que va patir la mort d’una jove... Ser nordamericana i sofrir per una altra gent diferent als seus, és una conciència tan desperta i tan aguda. Sempre trobes a gent així, els brigadistes internacionals de la guerra civil espanyola....

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

+info: www.comunidadpalestina.org

ISRAEL NO VOL QUE ES VEJA ELS PALESTINS COM GENT CIVILITZADA, ENS VOL PINTAR COM TERRORISTES


16

COMARQUES

batecs

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

Noves dades sobre el sentiment identitari

El Consell li nega ajudes a Escola Valenciana

Diario de Valencia es fa ressó de L’Avanç

La Revista Valenciana d’Estudis Autonòmics ha publicat un estudi sobre la identitat dels valencians que contrasta amb informes semblants realitzats a Catalunya. Només el 4,3% dels enquestats se senten únicament valencians, mentre que la gent que se sent més valenciana que espanyola és un 8,6%. La majoria, un 62% dels enquestats, diu sentir-se tan valenciana com espanyola. En el pol oposat hi ha un 19% de respostes per l'opció “només espanyol” (12%) o “més espanyol que valencià” (7%). Més espanyolistes que sobiranistes.

El president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, ha denunciat que la Conselleria d’Educació la no li ha otorgat tampoc aquest any cap subvenció a Escola Valenciana, ni tampoc cap ajut per a l'organització de les Trobades, "l'acte cívic amb més participació del País Valencià, ni per al Premi Sambori, que l'últim any va aconseguir la participació de 46.000 jóvens, la xifra més alta d'un guardó literari d'Europa". Escola Valenciana integra disset associacions en defensa del valencià a l’escola.

Les investigacions que ha realitzat el periòdic L’AVANÇ sobre Juan García Sentandreu, líder de Coalició Valenciana, li han servit al Diario de Valencia per dir en un confidencial breu de lloança al líder de l’extrema dreta anticatalanista que “de moment premsa catalanista com L’Avanç tracta d’embrutar la seua imatge”. Després d’atribuir a una manipulació les fotografies on es veu el líder de CV com a cap del SEU, el partit s’ha vist forçat a penjarles a la seua web, “oblidant-se” de dir que el sindicat pertany a FE-JONS.

CRISI EN CANVI, CAU A L’ESTAT ESPANYOL

RECICLATGE

Èl Fòrum per la Memòria Històrica del País Valencia es presenta en societat

València continua sense tenir una planta ecoparc

Amb l'Aula Magna de la Universitat de València abarrotada de públic i sota la conferència titulada "El silenci com estratègia per a la impunitat", es va presentar, el passat 20 de gener a València, el Fòrum per la Memòria del País Valencià.

REDACCIÓ VALÈNCIA

REDACCIÓ VALÈNCIA

Els conferenciants, Francisco Ruiz Barrios, vicepresident del Fòrum, exmilicià en la guerra civil, fundador del PSOE de València en 1.970 i advocat en exercici en l'actualitat a pesar dels seus 82 anys; Remedios Montero, ex guerrillera, autora del llibre "Historia de Celia. Recuerdos de una guerrillera antifranquista" i José Mª Pedreño, president nacional del Fòrum per la Memòria, van reivindicar la memòria de les víctimes del franquisme, denunciant el vergonyós pacte de silenci que es va fer per part de les forces polítiques en morir Franco, que van optar per oblidar els seus crims. La sessió va començar amb la intervenció de l'escriptor Alfons Cer-

Presentaciór. Un moment de l’actedel Fòrum per la Memòria Històrica

vera, qui va dir sentir-se especialment emocionat perquè aquest acte "era la memòria de la gent que es va deixar la vida en la lluita per la democràcia". Paco Ruiz, va insistir que se'ns va imposar una monarquia antidemocràtica perquè no va ser ni ele-

gida, ni votada, producte del mandat del "lligat i ben lligat", i que la transició "va ser la transició de la por perquè teníem damunt del cap l'espasa de la involució" "El nostre present està constituït sobre la injustícia a les víctimes de la dictadura i la monarquia heretada del franquisme no pot portar ni la democràcia, ni la justícia. Això només ho portarà la III República, va dir Remedios Montero. José Mª Pedreño va explicar que el Fòrum per la Memòria, sorgeix "per un afany de conèixer la veritat del que va passar". Va denunciar que als culpables de les massacres de la repressió franquista no se'ls busca a Espanya, "es prefereix buscar als culpables d'altres països, però als nostres, no". AGE, Amical de Catalunya, El Canto del Búho, Associación de Represaliados i Víctimas del Franquisme, AGLA, la Pla-

ARXIU

taforma 14 d'abril per la III República de València i el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, van comparèixer en l'acte donant el seu benvinguda i suport al Fòrum. Després de la intervenció de la presidenta del Fòrum, Amparo Salvador Villanova, qui va dir que "transcorreguts gairebé 70 anys de l'abominable cop d'estat i la seua posterior repressió, és hora de desagreujar a milers de demòcrates assassinats pel franquisme, i acabar amb els seus soterraments clandestins en les fosses, barrancs i cunetes del nostre país", va finalitzar l'acte amb l'emocionant actuació de la Banda Republicana de Quart de les Valls, que van interpretar la Muixaranga i L'Himne de Reg en memòria dels assassinats pel franquisme per defensar la llibertat, la democràcia i l'ordenament constitucional.

València, la ciutat que espera acollir la megalòmana celebració de la Copa Amèrica de l’any 2007, compta amb el dubtós honor de continuar sent l’única gran ciutat de l’Estat espanyol -i possiblement d’Europa- sense comptar amb un ecoparc al seu terme municipal. Els prop d’un milió de persones que habiten la capital del País Valencià segueixen sense disposar de cap indret on reciclar racionalment els residus sòlids que generen, malgrat les contínues queixes dels moviments veïnals i ecologistes. Des que a la dècada dels 90 hi hagué un intent fustrat de muntar dos ecoparcs que va acabar als tribunals pel joc brut dels propietaris dels solars, els germans Prieto de Derribos y Contratas, mai més se n’ha tornat a saber res. Els ecoparcs no figuren entre les línies de treball anunciades per la regidora de l’àrea, María Jesús Puchalt, ni apareixen a cap partida dels pressupostos municipals del 2005. Si un ciutadà truca a l’Ajuntament demanant on pot dipositar els seus residus sòlids, no hi ha cap resposta concreta. “Cride a veure a la Generalitat”, és el que ha pogut escoltar L’AVANÇ. La qüestió és que des de la Unió Europa es destinen molts diners a la construcció d’aquestes plantes urbanes. Una institució tan propera al consistori de Rita Barberà com la Diputació de València, ja du invertits 15 milions d’euros en la construcció de 93 ecoparcs, i la Generalitat valenciana prepara un pla de residus del qual se’n beneficiaran 37 municipis. Cap d’ells, però, serà la ciutat de València.


COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

17

Pugen els preus, baixen els metres quadrats

Fabra gasta 730.000 euros l’any en assessors

Torna “l’estil Carlos Pasqual” a Pego

Mentre el preus dels pisos ha pujat d’una manera desorbitada al País Valencià, en els darrers 20 anys el seu tamany mitjà s’ha reduït fins els 40 metres quadrats. Per prou més diners dels que hagueren de pagar els seus pares pel primer pis, els joves i les joves valencianes que aconsegueixen marxar de casa s’han d’acontentar amb menys. Alguns promotors intenten fins i tot construir pisos per sota dels 26 metres quadrats estipulats per la llei com el mínim indispensable per considerar-los habitables.

Els 21 assesors directes que té Carlos Fabra a la Diputació de Castelló, així com els 5 del grup popular a la institució, li suposen a l’erari públic una factura de 730.000 euros a l’any. Una xifra que contrasta amb els tres assessors que té el president de la Diputació de València, i els nou de de la d’Alacant. Aquesta quantitat de diners supera l’aportació conjunta de la Diputació en infraestructures per a municipis y per el pla d’electrificació rural, valorada conjuntament en una mitjana de 600.000 euros anuals. La majoria d’ells reben un sou que oscila entre 38.000 i els 19.000 euros a l’any.

L’Assemblea de Joves de Pego ha denunciat que el regidor d’Urbanisme, Eduardo J. Síscar, del PP, va intentar agredir el passat 29 de gener els locutors de l’Altaveu, el programa que el col·lectiu emet a Ràdio Pego, després que aquests criticaren la seua política urbanística. Síscar va dirigir-se a un d’ells al crit de “fill de puta, vaig a matar-te”, el va agafar del coll i va alçar el puny amb intenció de pegar-li, la qual cosa va ser evitada pels companys del jove i la policia local. Tot plegat, un episodi que recorda l’estil violent que va fer famós Carlos Pasqual, l’anterior alcalde de la localitat.

Fabra. Un polític costós.

ARXIU

ESTRATÈGIA ESCÀNDOL A LA CARTA

España 2000 es promociona amb una polèmica a Tele 5

Discurs. El president de la Generalitat ha deixa de parlar de l’eix Madrid-València-Mallorca

ARXIU

La polèmica creada pels combats de valetudo que organitza el líder de la formació d’extrema dreta li ha servit per promocionar el seu partit i l’apertura d’un gimnàs

CANVI EL PRESIDENT RESSUCITA UN INSUFICIENT ARC MEDITERRANI

REDACCIÓ VALÈNCIA

Camps s’acosta a l’Euroregió però ‘sense aparentar-ho’

L’organització d’extrema dreta España 2000 ha aprofitat la polèmica creada per l'emissió d'un reportatge de Tele 5 sobre vale-tudo, una modalitat de lluita lliure on pràcticament no hi ha regles i es guanya per KO o abandonament del contrari, per donar-se a conéixer tant a l’Estat espanyol com al País Valencià. Fa temps que el líder de la formació ultra, José Luís Roberto, celebra combats d’aquesta modalitat extrema a través de la seua empresa Levantina de Seguridad i el gimnàs Gym Levantina. Fins el moment havia aconseguit que el deixaren fer a Mislata i Riba-roja del Túria, municipis governats pel PP. El reportatge de la cadena de Berlusconi, presentat per Merce-

El president de la Generalitat rectifica de pre i corrents l'estratègia d'enfrontament amb el tripartit pressionat pels empresaris valencians GUILLEM CARRERAS VALÈNCIA

Francesc Camps ha passat en poques setmanes de rebutjar de manera vehement qualsevol mena d'aliança estratègica amb Catalunya a intensificar de manera exponencial els contactes discrets amb el Govern català, per via del conseller de Comunicació i Relacions Públiques, Esteban González Pons. Una situació que coincideix amb un mitigament de la polèmica lingüística i l’intent de cercar una solució per eixir del pas amb el conflicte que ell mateix ha creat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Les raons són òbvies: més enllà de les proclames ideològiques i la de-

magògia electoral, el seu partit, i sobretot els seus socis empresarials encapçalats pel lobby Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), són conscients que el futur econòmic del País Valencià passa per mantindre unes bones relacions estratègiques amb els seus veïns. Així ho ha expressat Francesc Pons, el president d’AVE, durant la seua compareixença en la comissió per la reforma de l’Estatut. “Els valencians no guanyem gens ni miqueta amb la crispació" que provoquen "baralles estèrils per temes ja superats", en clara al·lusió al conflicte polític de la llengua. Com si l’hagués escoltat per anticipat, dies abans el president valencià aparcava l’experiment de l’anomenat “eix de la prosperitat” entre Madrid, València i Mallorca i ressucitava el projecte de l’Arc Mediterrani, una solució alternativa a l’Euroregió de Maragall amb la qual ja va tractar de resoldre en el seu moment l’equació de satisfer la seua clientela anticatalanista -que veu en el projecte del cap del Govern català una reediciódels Països Catalans- i la ne-

cessitat de satisfer les demandes empresarials. De fet, els portaveus del Consell i la seua premsa afí, justifiquen ideològicament el projecte en base a dues raons: la seua espanyolitat, que li dóna un nou encaix al País Valencià a l’interior de l’Estat espanyol, i una qüestió geomètrica: l’Arc Mediterrani estaria format per Catalunya, Balears, València, Múrcia i el sud d’Andalusia, “liderant-lo” els valencians per la seua situació central.La proposta de l’Arc Mediterrani esdevé un primer pas per destensar les relacions, però inclús des d’un diari afí com Las Provincias se li ha recordat a Camps que si no vol que el País Valencià perga el tren de les inversions europees en comunicacions estratègiques, cal sumar-se a una euroregió, i l’eixida natural de València a Europa passa per Barcelona. El gran repte que se li presenta al president de la Generalitat és poder formar part de l’euroregió mediterrània sense aparentarho. Una música que recorda l’ambigüitat calculada sobre la unitat de la llengua.

des Milà, mostrava l'alcalde de Mislata, el popular Manuel Corredera, així com l'expresident del València CF, Pedro Cortés, presenciant un combat de vale-tudo que se celebrava al poliesportiu de la localitat, amb presència de menors inclosa. L’organització d’extrema dreta, autodenominada patriòtica i social, s’ha servit de la polèmica inicial per anar filtrant a la premsa els noms d’altres persones i ajuntaments amb els quals han tingut contacte amb l’excusa del vale-tudo, de mode que el seguiment per part dels mitjans de comunicació valencians s’ha allargat un parell de dies. El temps necessari perquè Roberto promocionès la inauguració d’un nou gimnàs de vale-tudo i la creació de dos nous grups afins: Amigos de la Moto i Amigos del Fútbol (on apareix l’escut del València CF. Unes coincidències que apunten a la possibilitat no comfirmada que els lluitadors “infiltrats” que li facilitaren la feina a Tele 5 estigueren coordinats amb ell. Així, s’ha sabut que també va assistir al combat ni més ni menys que l’alcalde socialista del Puig, el qüestionat per la seua política urbanística Joan Francesc Félix.


18

COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer

PROTESTA ELS MOVIMENTS SOCIALS PREPAREN NOVES ACCIONS CONTRA L’ESPECULACIÓ

Des de l’illa

L'Horta es mobilitza contra la "barbarie" de la Copa Amèrica

MARC PERIS Docent valencià a les Illes

Salvem les balenes (2)

L

La Xarxa de Col·lectius de l’Horta convoca noves mobilitzacions contra l’especulació urbanística vinculada amb la Copa Amèrica LLUÍS ADELL VALÈNCIA

Després de l'última bicifestació per la façana marítima de València, la Xarxa de Col.lectius Socials de l'Horta ha anunciat noves mobilitzacions, en concret, l'eixida al carrer per tal de celebrar una jornada lúdica. L'objectiu és lluitar contra la "barbàrie urbanística" i l'"especulació salvatge" vinculades amb la Copa Amèrica. "La Copa Amèrica no és un projecte aïllat, sinò que és una altra imposició per part del poder i dels interessos d'uns quants", afirmen. La Xarxa de col.lectius de L'Horta deixa clar que la seua lluïta és "al marge de les institucions i dels partits i sindicats". Coincideixen en definir la Copa Amèrica com a una "competició el.litista", que forma part d'un projecte de "ciutat espectacle" que "destrueix la nostra forma de vida i el nostre entorn". Un nou model de ciutat que exclou els pobres i els expulsa ex-

La Punta. La Copa Amèrica està accelerant la seua destrucció

tramurs, i reserva el centre com a zona de serveis, tal com està ocorrent en el Barri de La Coma. Fonts de la Xarxa recorden que la Copa Amèrica va nàixer a mitjans del segle XIX de la mà d'aristòcra-

El formigó avança EL CREIXEMENT URBANÍSTIC ES DISPARA El creiximent urbanístic al País Valencià s'ha accelerat a l'ultima dècada, molt per damunt de la mitjana estatal i europea. Segons el Mapa d'usos del sol, l'increment ha estat al nostre territori del 49% (30.000 hectàries). El municipi que ha registrat major increment és San Fulgencio (400%), seguit

de Rojales (160%), Orihuela (155%), Ribarroja (146%), Crevillent (115%), Onda (106%), Alcora (106%), la Vila Joiosa, Mutxamel y Pilar de la Horadada (100%). Per comarques, la major ocupació de sól s'ha produït en La Vega Baixa (133%), L'Alcalatén (92%) y Baix Vinalopó (90%).

tes, financers i militars. La competició és dirigida actualment per l'empresa suïssa AC Management, amb mols interessos econòmics, entre d'altres immobiliaris. Des del seu orige la Copa Amèrica ha estat vinculada amb la repressió per part del poder. Per exemple, en l'última edició van ser morts dos persones a Sydney, i en l'anterior va haver 50 morts a Corinto (Nicaragua). La pròxima edició, en 2007, es celebra a València, amb la fi -segons un comunicat de la Xarxa- de afavorir "l'enriquiment ràpid dels sectors vinculats amb la construcció i la promoció turística, així com les grans empreses i multinacionals, i en conseqüencia al procés de globalització econòmica". Requalificacions de sòl, informacions privilegiades per part dels polítics als seus amics, i actuació d'empreses mix-

D.S.

tes, de titularitat pública i gestió privada, són alguns dels elements del negoci immobiliari. El més important no ès l'event en sí, afegeixen: "s'acceleren transformacions i destruccions pendents per tot el territori". La destrucción del Cabanyal, la Punta, Benimaclet i moltres altres zones d'horta, l'AVE, l'ampliació del port de València, l'expansió de l'aeroport i l'urbanització salvatge del litoral són trets inseparables de la Copa Amèrica. Pretenen que el litoral es convertisca, amb l'excusa d'aquest event el.litista, en una gran àrea de serveis per al turisme d'"alt standing", amb un sector d'hosteleria que genera treballs molt precaris i, sobretot, amb la expansió del sector de la construcció lligat als interessos especulatius.

’anterior entrega sorgí de la reflexió que em plantejà una conversa que totes i tots nosaltres hem tingut alguna vegada. El tema era el de sempre: algú deia que el nacionalisme era un sentiment reaccionari i xenòfob, a més d’egoïsta, i que oblidava demandes socials més importants, en la seua obsessió per la consecució d’un estat propi igual d’injust i repressor que l’actual. A més es defensava que la llengua era un element estrictament comunicatiu, i que per tant, imposar una llengua minoritzada era una pèrdua de temps, i una cabronada, tenint en compte que a l’estat en què vivim tothom parla com a mínim dues llengües. Els arguments no eren res de nou, però em feren pensar en com podia transmetre, com a nacionalista, quelcom tan complex i personal com és el sentiment de pertanyença. Rellegint Memoria del Fuego de Galeano, vaig entendre l’arrel del problema. Tradicionalment, les cultures occidentals han estat basades en la possessió. Possessió com a estatus, possessió de lligams afectius, possessió d’una terra o d’una cultura… el nacionalisme no ha estat aliè a aquesta mentalitat, ja que és fruit d’un anhel burgés (com també ho foren les diverses tesis revolucionàries), de justificar una sèrie de demandes i millores, en aquest cas, per als pobles. Potser aquesta és la clau de l’errada: no és que la terra siga de la nostra propietat, sinó que som nosaltres els què hi pertanyem, i per tant a la nostra cultura, llengua, i al nostre poble. Açò és quelcom que els indis americans coneixen molt bé, perquè la seua cultura, al contrari de la dels blancs, es basava en el respecte absolut cap a la terra com a tot i cap als avantpassats que s’esforçaren perquè ells tingueren la capacitat de viure. Doncs bé, nosaltres som els últims mohicans, som les balenes. Si desapareixem, desapareixerà tot allò pel que hem lluitat a contracorrent, i una forma de vore la terra única, com ho és la dels maputxes, els saharauis, o qualsevol altra. Val que el procés d’implantació de la cultura catalana a València fou mitjançant la conquesta i el fanatisme, com tots els procesos culturals al llarg de la història, però ara som el que som, i en nosaltres hi perviuen arrels islàmiques i sefardites. Ells defensaren la terra a l’igual que ho hem de fer nosaltres. I per què? Perquè la riquesa d’idees, de paisatges, de formes de vore i anomenar el món és el què ens permet aprendre les unes de les altres i per tant millorar.


COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

19

SALVEM EL DESERT

PLATAFORMA CIUTADANA CONTRA EL VIAL CABANES-ORPESA

LA LLUITA CONTRA EL VIAL ÉS UN DELS MOVIMENTS MÉS ACTIUS QUE HI HA HAGUT ELS ÚLTIMS ANYS A CASTELLÓ L’oposició al vial Cabanes-Orpesa continua. A les darreres setmanes, mentre s’intentava avançar en les tasques de detonacions, molt a prop de la zona protegida del Desert, veïns i ecologistes tornaven a paralitzar les obres en diferents jornades. Parlem amb membres de Salvem El Desert. L’entrada d’una altra jutgessa per portar el cas ha suposat un viratge a l’evolució del cas. Fins a quin A nivell legal el millor és la via penal. Existeix una jurisprudència cada dia més àmplia pel que fa al delicte ecològic i cal començar a jutjar als responsables i a ficar en la presó a qui s’ho mereixi. Per altra banda, el règim assembleari és molt enriquidor. I, finalment, cal documentar-se molt bé i fer informes, informes, informes... Com valoreu el paper els mitjans de comunicació i el tractament que han fet de la vostra lluita? Al principi alguns pensàvem que els mitjans de comunicació servien perquè la "gent" s'assabentés de l'existència del conflicte. Però al final veiem que a qui li dol que isquen les notícies en premsa és, precisament, a les persones imputades en el delicte i a les que han d'intervenir en el mateix per a solucionar-lo. Indymedia és diferent, aquest mitjà sí que juga un paper informatiu i disseminador, a més de ser participatiu. ANNA COLL VALÈNCIA

P

Per començar podríeu co mentar una mica què és La Plataforma Salvem El De -

sert? La Plataforma és un moviment social integrat per diferents col·lectius (veïns, grups ecologistes, persones independents, associacions culturals, etc.) i neix per la neces-

sitat de defensar l'entorn del Paratge Natural del Desert de les Palmes, amenaçat per l'intent de construcció d'un vial que passa a menys de 5 metres del seu límit i per sobre d'unes coves on existeix una fauna endèmica amb una gran rellevància a nivell mundial. Conteu com es troba a l’actualitat la situació de la lluita contra

el Vial. Acaba d’eixir, el passat 25 de gener, un acte judicial de paralització cautelar de les obres, entre els quilòmetres 7 i 13, per entendre la justícia que aquestes obres podrien danyar de forma irreversible l'entorn del sistema càrstic de la cova de Miravet. Nosaltres entenem que cal paralitzar-la en la seua totalitat i en aquest moment la lluita està

DESENROTLLISME SE’NS PIXEN A SOBRE I DIUEN QUE PLOU En una recent entrevista a Carlos Fabra, realitzada per una televisió local de Castelló amb motiu de Fitur (la Fira internacional del turisme celebrada a Madrid), el president de la Diputació presentava tota l’ofensiva turísticespectacular com una bateria de mesures dedicades a fer més còmoda la vida a la classe mitjana, amb la que evidentment, Fabra s’identificava com a membre. És el discurs al que ens tenen acostumats: exposar els seus projectes especulatius i urbanístics (aeroport, Marina D’Or, Mundo Ilusión, Vial CabanesOrpesa, plans eòlics,...) com a

bens socials, inversions que duran benestar al conjunt de la població de les comarques castellonenques. Ja se sap: el discurs Desenrotllista. Eixa mena de cínics arguments i dinàmiques que ens presenten aquest “Desenvolupament” com una mena de fenomen natural, en pro de la comunitat. Mikel Alvarez, de l’Assemblea contra el TAV, es preguntava fa uns anys en un article publicat a la revista Ekintza Zuzena, “De què ens serveix el desenvolupament del capitalisme si la nostra situació social i personal, en la mesura que es produeix aquest

desenvolupament, es va agreujant?” I no anava mal encaminat. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Mentre els projectes faraònics del president ocupen les primeres planes de la premsa local castellonenca, trobem com continua pujant el preu de la vivenda a les comarques castellonenques (un 13’65% al darrer any), continua la precarietat laboral o augmenta l’atur un 8’78% (arribant al 15% a la comarca del Baix Maestrat) respecte l’any anterior. Però això són només xicotets detalls, amagats per baix de la dinàmica desenrotllista.

ací. Després de l’eixida de l’acte judi cial de paralització, Carlos Fabra exposava que el Vial es paralitzava “pel jutjat no pels ecologistes”. Bo, estem acostumats a la retòrica de Don Carlos. Evidentment la carretera està paralitzada per la lluita que ha dut des de fa 5 anys la Plataforma, amb l’aportació d'informes, estudis científics, defensa jurídica, manifestacions, recollida de signatures, etc. Després d’aquests cinc anys de lluita, ¿quina valoració feu de la vostra tasca i la mobilització? La valoració és totalment positiva. És un dels moviments més constants de lluita que hi ha hagut a Castelló en els últims anys. La Plataforma ha tingut sempre una línia clara d'actuació (per una costat la part jurídica i per un altre la lluita civil) i ens hem guanyat el respecte de molta gent. Per altra banda, per a nosaltres ha estat molt enriquidor a nivell personal, els intercanvis d'opinió amb tot tipus de persones de distints col·lectius, les assemblees populars. Crec sincerament que aquesta lluita ha canviat les nostres vides.

Heu fet també denúncies sobre les condicions de treball dels obrers al Vial. Sí. Estem esperant que la Inspecció de treball faça el seu "treball" El passat desembre els alcalde Cabanes i Orpesa engegaven una campanya (amb recollida de signatures, manifestació, etc.) exi gint la realització del Vial. Què penseu d’aquesta mena de campanyes orquestrades des del poder? Des del moment que es realitzen significa que estan preocupats pels resultats que podem obtenir. No ens preocupa massa, cadascú que faci el que li dicte la seua consciència. Si voleu afegir alguna cosa més... El Paratge natural i la zona del barranc de Miravet és una zona preciosa que pertany a tots els ciutadans i ciutadanes. No podem deixar que la destruisquen. Hem aconseguit algunes victòries però volem recordar que la lluita continua.

MÉSINFO: http://laplana.indymedia.org http://www.gecen.net/


20

COMARQUES

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

AMENAÇA DONEN A CONÉIXER CASOS DE CAMPS CONTAMINATS

Pagesos i consumidors, cada vegada més indefensos enfront els transgènics El cultiu d’organismes modificats genèticament ha encetat una polèmica sobre la coexistència amb l’agricultura tradicional i l’ecològica. REDACCIÓ LLEIDA

La convivència entre l'agricultura convencional o l'ecològica amb els cultius d'organismes modificats genèticament (OMG), coneguts com a transgènics, esdevé cada vegada més problemàtica. Mentre el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i el Ministeri insisteixen en les bondats d'aquest tipus de cultius, molts pagesos i consumidors es mostren preocupats pels seus efectes. En quant a la salut de les persones, els transgènics obren les portes a recombinacions de material genètic de conseqüències imprevisibles. A més, alguns provoquen resistència als antibiòtics i la pròpia Unió Europea ha prohibit l'ús del blat de moro 176 Syngenta des del 31 de desembre del 2004. Tot i això, a l'Estat espanyol n'hi ha més de 30.000 Hes conreades. El cultiu d'OMG també afecta l'autonomia dels pagesos, abocats a una dependència cada vegada major de les multinacionals, ja que són qui comercialitzen i monopolitzen les llavors. Si tradicionalment el pagès les guardava i intercanviava amb altres productors, l'entrada en joc d'empreses com Monsanto, Syngenta o Dupont no permet aquest intercanvi. A les terres de la plana de Lleida, un dels llocs on es concentra una major

TRansgènics. Perill biològic

ARXIU

altres dades ACCIONS CONTRA ELS TRANSGÈNICS L’any 2000 va néixer la Plataforma Transgènics Fora, que agrupa col·lectius d’àmbits molt diversos, des de l’agricultura ecològica fins a la universitat. L’estiu passat va protagonitzar una acció directa que va suposar la destrucció d’un camp de blat experimental de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agrària) situat a la població

de Gimenells (Segrià). Arran d’aquest acte reivindicatiu i de denúncia, un membre de la Plataforma Transgènics Fora va ser citat a declarar, per ordre d’un jutge de Lleida, a una comissaria dels Mossos d’Esquadra de Barcelona, cosa molt poc comuna. La concentració de suport va finalitzar amb l’ocupació de la seu del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE).

activitat agrària del país, molts pagesos cultiven només allò que els diu l'empresa o que permet aconseguir més subvencions. Així, la biodiversitat i l’opció de decidir allò que mengem o cultivem estan cada vegada més amenaçades. Davant de tot això, els pagesos que aposten pel cultiu de l'agricultura ecològica són els qui pateixen les repercussions més greus. La coexistència d'aquests conreus, que es caracteritzen per la no utilització de productes químics de síntesi ni llavors modificades genèticament, amb camps d'OMG comença a generar casos de contaminació dels segons als primers. Degut a la desmesurada proliferació de conreus de panís transgènic en els darres anys (16.000 Hes a Catalunya), en el moment de la pol·linització el pol·len pot desplaçar-se centenars de metres. El decret sobre coexistència de cultius, que pot aprovar-se el proper mes de març, estableix una distància de 25 metres, xifra que contrasta amb els entre 200 i 2000 que marquen els estudis encarregats per diversos governs europeus. De fet, el passat 30 de gener van trobar-se a Fraga agricultors ecològics del Principat i de l'Aragó per denunciar aquesta situació. Si es detecten percentatges de transgènics en els productes ecològics, els pagesos, a més de ser sancionats, han de retirar la qualificació de la seva producció i malvendrela al mercat convencional. El perill de contaminació pot derivar, doncs, en un enfrontament entre pagesos, en què la responsabilitat a l'hora de denunciar-ho no està gens de definida entre distribuïdors, multinacionals i governs. +info: agrariamanresa.org/transgenics

Polèmica a la CCRTV per la informació del referèndum REDACCIO BARCELONA

Tal com ja va succeir amb les darreres eleccions legislatives, la informació que ofereixin els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió(CCRTV) sobre el referèndum del dia 20 de febrer per la Consitutció Europea tornarà a basar-se en els anomenats blocs electorals. Així, l'ordre i la durada de les notícies s'estableix en funció dels resultats electorals de cada partit. D'aquesta manera, les informacions referents als partidaris del sí representaran un 70% del conjunt, davant el 30% dels partidaris del no. A més, la cobertura dels actes que facin les diverses plataformes i entitats ciutadanes es deixarà a criteri de cada periodista. Davant d'això, treballadors de TV3 i de Catalunya Ràdio ja han denunciat que aquesta mesura suposa una clara manipulació, que va contra els criteris periodístics i coarta la llibertat professional. Des del Sindicat de Periodistes de Catalunya s'assegura que aquesta imposició no respon a cap mena de normativa legal, tal com s'argumenta des del Consell d'Administració de la CCRTV, sinó a una fórmula com en pot haver d'altres. En aquest sentit, el Síndic de Greuges de Catalunya els ha donat la raó al afirmar que no hi ha cap relació entre el minutatge i la Llei Electoral. +info: www.sindicat.org


21

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

ECONOMIA

L’EURO AMENAÇA EL DÓLAR La moneda europea està guanyant adhesions per part dels Bancs Centrals de tot el món confirmant així que la política econòmica nordamericana genera desconfiança arreu del món.

AGRICULTURA UN CONREU PER SALVAR L’HORTA

La xufa es postul·la com la millor alternativa al formigó La xufa valenciana s’entreveu com a la única alternativa agrícola capaç de fer front a l’especulació i salvar l’horta atenent a la crisi d’altres conreus.

L’Apunt PAU CAPARRÓS Sociòleg

Qui mana en el món?

REDACCIÓ VALÈNCIA

El conreu de la xufa s’ha convertit en els darrers anys en l’alternativa més viable a l’amenaça del formigó en l’Horta Nord. El manteniment dels preus durant repetides campanyes en uns nivells de rendabilitat acceptables i les perspectives de creixement han fet que la superfície conreada s’haja ampliat. La singularitat d’aquest tubercle ha fet que València siga l’únic lloc del planeta on el seu conreu s’ha tecnificat i desenvolupat. La xufa, cal recordar, és la varietat conreada d’una espècie vegetal considerada com a “mala herba” en la majoria d’agrosistemes. Les cultures egipcia, persa i àrab van ser les primeres en utilitzar-la. En l’actualitat, a més de a València trobem zones d’Àfrica, Costa d’Ivori, Ghana..., on també es conrea i entre les seues propietats es considera afrodisiaca. Al País Valencià el seu aprofitament més conegut és l’elaboració d’una llet amb els seus tubercles anomenada orxata. Encara que tradicionalment també s’han consumit les xufes de major calibre, grança, en fresc com a llepolia. De la xufa, però, es poden obtindre molts altres productes. El seu oli, un 15% del seu pes en sec, està compost en un percentatge molt alt per àcid olèic. En l’Antic Egipte era molt apreciat per les qualitats nutritives. La seua farina també es pot utilitzar en reposteria o en la fabricació de pastes. L’orxata és el principal aprofitament de la xufa valenciana, però les possibilitats de diversificació auguren un futur prometedor al seu conreu. La tecnificació de les feines del camp i la industrialització de l’obtenció de l’orxata, feu que durant la década dels setaanta la superfície cultivada s’ampliara fins a les vora 11.000 fanecades en què es va estabilitzar. En els darrers anys l’interés pel seu conreu, i la manca de rendabilitat en altres productes ha fet que aquesta s’amplien en un miler de fanecades més. Però segons informacions de la indústria orxatera, encara fan falta al voltant de dos mil fanecades més per a cobrir les seues necessitats. La creació de la Denominació d’Origen “Xufa de València” i “Orxata de Xufa

L

claus La xufa com a taula de salvació de l’horta de València Els defensors de l’Horta es mostren optimistes davant un conreu que pot fer encara viables les explotacions familiars de la comarca i frenar la dictadura especuladora del formigó. S’argumenta que si l’Horta es salva haurà de ser amb els seus llauradors i el seu model de vida. Les possibilitats que brinda un conreu tan específic i arrelat a la nostra cultura com aquest, salva la competència deslleial que el model neoliberal d’agricultura ha imposat. Cal que les institucions es facen càrrec de la difícil situació del llaurador i col·laboren en la renovació del parc recol·lector i de les instal·lacions de rentat i tractament del tubercle.

de València”, suposà una espenta fonamental per a la confiança dels productors i frenà l’entrada de xufa africana, d’una pitjor qualitat però major calibre, que durant els anys uitanta va fer que s’especulara amb els preus. El disseny de maquinària per a la collita i el llavat per part dels tècnics i especialistes de la comarca, ha possibilitat que un sol llaurador puga dur una major superfície. La creació i acondicionament d’assecadors profesionals també permet la seua ampliació. Ara bé, fa dotze anys que el parc de màquines recollidores no s’ha renovat. Actualment són una trentena les que funcionen de novembre a febrer collint sense descans. La totalitat de la xufa produïda en la comarca es renta en quatre llavadors, dels quals un absorveix més del 50%. Si les perspectives de creixement es confirmen, caldrà un esforç inversor per ampliar la capacitat de recolecció, llavat i secat durant els quatre mesos que dura aquest darrer pas. Abans de que la xufa estiga llesta per al seu consum, el midó que conté s’ha de transformar en sucre. Açò s’aconsegueix al llarg del procés de secat natural a l’aire, on la xufa es volteja tots els dies perdent al voltant del 30% del pes en fresc. L’expansió que s’està produint fa que el cultiu s’haja extés a les comarques limítrofes, fora ja de la Denominació d’Origen, com l’Horta Sud (El Palmar) i el

València és l’únic lloc del planeta on el conreu de la xufa s’ha ha anat tecnificant L’espectativa de creixement de conreu no ve acompanyada per la renovació de maquinària i instal·lacions Camp de Túria. Però la necessitat de sòls arenosos fa que la difusió del conreu no es generalitze. L’expansió que s’està produint fa que el cultiu s’haja extés a les comarques limítrofes, fora ja de la Denominació d’Origen, com l’Horta Sud (El Palmar) i el Camp de Túria. Però la necessitat de sòls arenosos fa que la difusió del conreu no es generalitze. Cal destacar iniciatives particulars molt lloables i innovadores com l’empresa Suc de Lluna, que comercialitza orxata artesana pels carrers de la ciutat en uns carrets independents de l’energia elèctrica. O ressenyar també les proves que s’estan realitzant per a l’obtenció de xufa de conreu ecològic. +info: www.chufadevalencia.org

a darrera setmana es van reunir a Davos (Suïssa) més de 2000 convidats pel Fòrum Econòmic Mundial, entre els quals es comptaven Bill Gates, de l’empori Microsoft, membres dels executius israelià i palestí, expresidents nord-americans i en aquesta ocasió, el flamant nou president d’Ucraïna, Víktor Iútxenko, qui va aprofitar aquests dies per passejar la seua victòria contra Moscou entre els seus aliats europeus i americans. Paral·lelament, la ciutat brasilera de Porto Allegre ha celebrat el seu Fòrum Social Mundial, el qual, dit molt ràpidament, intenta assentar les bases per a una política de les relacions comercials mundials basada en la solidaritat i la igualtat d’oportunitats. Els de Davos anuncien algunes mesures socials, inversions filantròpiques de milionaris erigits en salvadors de la humanitat. Res, però, al voltant de demanar comptes a les multinacionals que juguen lliurament en el tauler del mercat mundial. Perquè elles són les que manen en el món, elles i els seus països de procedència. Entre els Estats Units, Anglaterra, França, Holanda, Itàlia i Japó (darrerament alguna empresa xinesa o russa), controlen més del 80% de les transaccions comercials del món. Com limitar el poder d’aquests gegants, amb més pressupost que qualsevol país africà o sudamericà, és l’únic punt a l’agenda que hauria de tenir Davos. I mentre això no passe conti nuarà qüestionant-se el poder dels Estats, que, si més no, té alguna cosa de democràtic, com a mínim més que els verdaders amos del món.


22

ECONOMIA · LABORAL

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

Alstom pot acabar com Izar pels incompliments

Mobilització sindical contra la Constitució

CGT denúncia la reducció de personal del 012

La Unió Europea ha advertit l’empresa francesa Alstom, que haurà de tornar els més de 2200 miloins d’euros que li va lliurar l’any passat en concepte d’ajudes per a superar la crisi en la que estava immersa. I ho fa per faltar al compliments de compromissos adquirits n matèria de medi ambient i transports. L’empresa es dedica al sector ferroviari i enegètic dintre del qual es una multinacional. Recentment ha venut la factoria que posseeix a Albuixech a l’empresa alemanya Vossloh.

La CGT, la COS, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Intersindical CSC formen part del conjunt de col·lectius que han egegat la campanya pel no a la constitució Europea. Les raons des del punt de vista social poden ressumir-se en que, a banda de consolidar el liberalisme com a format econòmic de la unió, no permet la unitat de l’acció sindical en la seua màxima expresió, la vaga, ja que la limita a la negociació col·lectiva. A més a més el dret al treball no s’adjectiva amb “digne”, legitimant explotacions...

El sindicat CGT ha fet pública una denúncia davant el que interpreta com una reducció de la qualitat del servei del telèfon d’informació de la generalitat Valenciana 012. Segons el sindicat la plantilla s’ha reduït en una trentena de persones des que el Consell va decidir la reducció de les telefonades ateses amb la qual cosa es preveu que moltes de les telefonades queden desateses. El servei és prestat actualment per l’empresa Atento del grup Telefónica i compta amb tres delegacions.

ARXIU

ESTUDI UN INFORME DEL SINDICAT DESVETLLA LA JUQUESCA DE ZP

CREIXIMENT IRLANDA ESTÀ ESDEVENINT UN MITE

La COS critica la pujada del salari mínim per insuficient Des de la COS es demana la revisió del Salari Mínim Interprofessional segons marca l'Estatut dels Treballadorsja ja que considera que incrementar-lo un 4,5% no garanteix que siga el 60% del salari mig REDACCIÓ VALÈNCIA

Des del Centre d'Estudis Sindicals (CES) de la Coordinadora Obrera Sindical (COS), consideren que el debat sobre la revisió del Salari Mínim Interprofessional és un artifici per emmascarar el problema que s'amaga al darrere. "La proposta de revisió ara reconsiderada pel govern de l'estat espanyol, amb la que coincideixen CCOO i UGT, contempla un increment en funció de l'IPC real de l'any anterior i després si l'IPC real és superior se li hauria d'aplicar una nova revisió", ens expliquen des del CES. Per a la COS aquest acord és “innecessari i insuficient”, i demanen l'aplicació de l'article 27, apartats a, b i c de l'Estatut dels Treballadors que diu que "el govern fixarà, prèvia consulta amb les organitzacions sindicals i associacions empresarials més representatives, annualment, el salari mínim interprofessional, tenint en compte l’índex de Preus al Consum IPC; la produtivitat mitjana estatal; i l'increment de la participació del treball en la renda nacional. Aquest mateix article recull que "de la mateixa forma es fixarà una revisió semestral per al cas que no s'acomplisquen les previsions sobre l'índex de preus esmentat". Així, la COS considera que ni ara ni abans cap govern ha complert aquest imperatiu legal i considera que amb aquest increment anunciat caldrà esperar a finals d'any per que es conega l'IPC real. D'aquesta forma, seria una major i millor garantia la previsió d'increment prevista en l'Es-

tatut dels Treballadors, perquè a més, en teoria, és Llei. La COS considera apropiada la demanda, almenys com a mínim, de l'aplicació d'aquest articulat repetidament i considera que amb l'increment del 0,5% que fa que s'arribe a una pujada de l'SMI de fins el 4,5% no s'arriba tampoc al 60% del salari mig, tal i com recomana la Carta Social Europea. Per contra, la pujada del 60% del salari mig serà major a la registrada per l'SMI amb aquest 4,5%. En definitiva, no es retallen les diferències, sino que aquestes es fan més grans, fins aproximadament uns 7 euros per mes. La COS adverteix en el seu document que s’ha de tenir molt en compte que l'IPC no és neutral socialment, sinó que afecta de forma desigual les diferents classes socials del nostre po-

claus L’increment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) realitzat pel govern de Zapatero es basa en l’IPC de l’any anterior, i és susceptible de créixer quan es conega el d’enguany

Aquest gest en realitat vulnera l’Estatut dels Treballadors, que estableix que el SMI es fixarà tenint en compte altres dos factors: la productivitat mitjana estatal i l’increment de la participació del traballador en la renda nacional. A més, la mateixa llei estableix que s’ha de revisar cada sis mesos.

Tampoc es cobreix el 60% del salari mig recomanat per la Carta Social Europea. Amb un IPC del 4,5%, aquest, pujarà més que l’SMI, pel què agumentaran les diferències.

ble, en funció del seu nivell de renda. Així, es podria explicar com fa 20 anys la classe treballadora dels Països Catalans arribés amb les seues rendes a un percentatge del PIB proper al 50%, un pes, per tant, molt més important del que ara mateix detenta (quan ja no arribem ni al 45% del total del PIB). A més, aquesta reducció és més greu si observem que fa 20 anys els i les assalariades érem una part menor de la població activa que no pas avui. La COS conclou que un major nombre d'assalariats i assalariades aporten menys al PIB i que cada vegada més gent precària i més empobrida. A més afirma que als Països Catalans té especial incidència ja que com a país on les polítiques econòmiques desenvolupades pels estats ha produit i produeix una constant precarització de les formes de vida, així com un expoli constant dels recursos, i observant-se com malgrat tenir uns IPC prou majors que els de la resta de l'estat, s’ha de sotmetre a aquestes mitjanes calculades des de Madrid i des de París, que encara empobreixen més, car la diferència entre aquesta pujada calculada "teòrica" i la real als Països Catalans, hi ha un fossat que creix cada dia més. La COS fa una crida a la Negociació Col·lectiva dels convenis així com a l'activitat general dels treballadors i de la resta de la societat civil nacional per a que es consideren aquestes variables per que els i les treballadores amb salaris més baixos no continuen perdent poder adquisitiu. Finalment la COS exigeix una modificació seriosa i racional del còmput de l'IPC per a què tinga un caràcter social i just, com a forma real de repartiment de la riquesa i d'igualtat social, i que aquesta modificació hauria d’aplicar-se, per tant, al SMI. A més a més acaben afirmant que aquest càlcul s'ha de fer en un marc no estatal, sinó en un Marc Sociolaboral i Econòmic propi, nacional, un Marc Sociolaboral i econòmic dels Països Catalans.

Protesta davant el parlament irlandès

IMC IRELAND

El miracle Irlandès a costa d’una quarta part de la població REDACCIÓ VALÈNCIA

L’extraordinari creixement que Irlanda està experimentant en els darrers anys, un del majors del món i de l’ordre del 5% al 6,5%- l’ha fet valdre la qualificació per part de l’OCDE com la tercera economia més pròspera del món. Pero el creixement que implica situar-se en el quart lloc en la llista de països més rics del món la mateixa OCDE, té unes conseqüències socials dramàtiques. I és que el 23 % de la seua població i especialment les dones i els immigrants estan en el llindar de la pobresa. Tot deriva de la forma en què aquest creixement s’ha facilitat. Per una part nodrit pels subsidis

La rebaixa impositiva d’escàdol ha atret empreses i ha provocat la marginació del 23% de la població

de la Unió Europea -val a dir que fins fa no molt el seu nivell de renda es situava en vora el 69% de la mitjana europea i que actualment està molt per sobre amb el 136% fet facilitat per la nova incorporació de països més pobres-, amb una mà d’obra qualificada, a cavall entre Anglaterra-EUA i l’Europa, i sobretot, la extraordinària rebaixa dels tributs de les empreses situat a la vora del 12% sobre els beneficis. Això ha fet que moltes empreses es resituen al seu territori creant una sensació de riquesa que possiblement passe factura. Per un costat les tensions socials que s’estan incubant amb la gran quantitat de pobres que es van creant dia a dia i els conflictes per motius al rebuig a la immigració assiàtica, per altre la bombolla immobiliària que com a l’estat espanyol ja ha generat avisos del Banc Central Europeu, i finalment, per una possible desbandada de les empreses instal·lades davant de qualsevol canvi social que el govern pretenga fer.


c

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

cultures KI SAP ENREGISTRA EN DIRECTE EL SEU NOU DISC Ki Sap va enregistrar en directe a la sala Loco Mateo el passat dissabte 5 de febrer el que serà el seu proper disc. Sota la convocatòria de “KI SAP meets València All Stars", el grup va reunir un bon grapat de membres de l'escena reggae i hip-hop local com Junior Bassie, Queen Smiley, Nano Bravo, Mandievus, Julian Zenka, Natxo Dreams, Negro Che i en col•laboració especial Pedro i Katy de Desakato Dadá (Madrid). La trajectòria de Ki Sap comença el 1996 a L’Horta. Des d’aleshores no han deixat de fer concerts dins de l’escena alternativa i la majoria de les vegades en suport de col•lectius de base. Durant aquest temps han tocat per tota la geografia dels Països Catalans, Madris, Euskal Herria, Galicia, França, Alemanya, Portugal,... La seua trajectòria discogràfica es resumeix en tres discos editats: “Ki Sap” (Propaganda, 1999), “Rural style” (Propaganda, 2001) i “10 Tone” (Soroll/Comú/SKP/Anticorpos, 2003). Ara preparen un nou disc que a ben segur no decebrà a les persones seguidores dels ritmes jamaicans i els missatges directes. + info: www.kisap.org

MÚSICA INSPIRACIÓ JAMAICANA

CONTRATEMPO GUANYA EL FESTIVAL BENIJÒVENS REDACCIÓ

EL SARGENTO VISITA VALÈNCIA El proper 11 de febrer els i les amants de la fusió llatina tenen una cita a la sala Cormorán de València. El motiu no és un altre que la visita de Sargento García per presentar el seu nou cd La semilla escondida, que va eixir al carrer el passat 7 de febrer. L’actuació promet ser una de les millors de l’any. Acompanyat per la banda de música electrònica i influències raggamufin’ Le Peuple de l’Herbe, el sargento oferirà els nous temes del seu últim treball junt amb un recull variat del seu repertori.

El passat divendres 21 de gener tenia lloc el Festival Benijòvens, una iniciativa dels joves de Benicàssim, amb el suport de la Regidoria de Joventut de la mateixa localitat, per tirar endavant un concert on es promocionés la música feta per joves que militen a grups locals. Los Zorros, Malagana o Contratempo entre d’altres es van presentar a aquest festival que tenia com al•licient un premi econòmic en reconeixement a l’esforç d’aquestes bandes locals. Com a resultat del veredicte del jurat del Benijòvens, la banda Contratempo van resultar guanyadors, destacant per la seua posada en escena i la qualitat de les seues composicions d’inspiració jamaicana. Però Contratempo no sols és notícia per això. Ja fa un temps que enregistraren el que aviat serà el seu primer treball discogràfic. Coeditat entre el mateix grup, el se-

gell Jamaican Memories i la distribuïdora alternativa Comú, el disc de Contratempo veurà possiblement la llum al mes de març. Com assenyala el mateix grup, “en el nostre CD es poden trobar 10 cançons (en anglès, català i temes instrumentals), així com un tribut a Nina Simone, amb la versió del ‘My baby just cares for me’, aquesta defensora de la comunitat negra i militant dels panteres negres va morir durant el transcurs de la grabació i van creure oportú fer-li aquest tribut.” A banda, entre el seu repertori s’han arribat a escoltar versions de bandes com Skatalà, Malarians, Los Fabulosos Cadillacs, Toots & The Maytals, Millie Smail, Mr. Review, etc. Contratempo com a grup apareix a Castelló, a principis de l’any 2004. Naix de les cendres dels desapareguts BRJ Ska Sounds, amb més de cinc anys d’experiència damunt dels escenaris. Aquesta nova for-

mació formada per 9 components (dels quals 4 ja formaven part dels BRJ) afegeixen qualitat i il•lusió al projecte. En la breu vida del grup ja han actuat en diferents ocasions, la majoria d’aquestes per a donar suport a diferents lluites populars (Festa Alternativa als bous de Borriol, Casal Popular de Castelló, Graull Roig dels Joves de Vilafamés, Aplec dels Ports,...) Els seus concerts continuen. El passat divendres 4 de febrer, a la sala Dr. Slump de Castelló, tinguérem l’oportunitat de nou de veure i escoltar la banda de La Plana acompanyada dels valencians Skaparràpid. MÉS INFO: http://www.contratempo.org http://www.jamaicanmemories.co m http://districomu.homelinux.net

EL PRIMER DISC DEL GRUP CASTELLONENC ESTÀ A PUNT D’EIXIR AL CARRER


24

c

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

ARRÒS CALDÓS AMB MÉS FORÇA QUE MAI LAIA ARENAS VALÈNCIA

Després d’uns anys sense gairebé escoltar a parlar dels Arròs Caldós, ara tornen a l’escena musical valenciana amb més força que mai amb un nou disc: ...i a la motxilla, somnis i ràbia... Hem parlat amb ells, i ens han explicat la seua trajectòria, els canvis que ha tingut la formació i com naix el nou treball, autoeditat, com l’entenen i els resultats que n’esperen. Arròs Caldós naix en 1996, al poc de temps enregistren una maqueta i aquesta formació es manté gairebé intacta fins l’any 2000, en què enregistren el primer disc. Des d’aleshores hi va haver canvis en els components del grup, fins que l’any 2002 començaren de nou a trobar gent que s’acoblava a la filosofia principal del grup, tant musical com personal. I és des de fa dos estius que han començat a tocar de nou en directe (encara que aquests concerts han sigut, sobretot, al Principat). Així que hem de tenir en compte que “encara que Arròs Caldós nasquera en el 1996, la formació que avui dia forma el grup és relativament

recent, molt nova i molt jove” com assenyala Estel Navarro (cantant, guitarrista, compositora i membre fundador del grup). A més, es nota que els components actuals comparteixen les mateixes inquietuds pel que fa a la música i a les lletres, han connectat molt bé i els agrada el que toquen: “Ara estic tocant la música que escolte, la que a mi m’agrada sentir, i pense que arribar a tocar el que t’agrada sentir és una cosa molt difícil, i parlant-ho amb la resta del grup, ens adonem que això ens passa a quasi tots”, remarca Karla Palacios, la baixista. ...i a la motxilla, somnis i ràbia... naix d’una voluntat d’enregistrar un treball nou que mostrara com sona el grup actualment i el projecte nou que es va encetar fa poc més de dos anys i que des d’aleshores s’ha anat consolidant amb resultats molt dignes en tots els nivells. Aquest disc mostra que Arròs Caldós continua endavant amb un projecte de futur, i no menejant un disc anterior que estava enregistrat per una formació que no reflecteix l’actual: “No s’ajustava el que estava gravat en l’any 2000 amb la formació que

comença a sonar en el 2003 [...] No tenia sentit que tot girara al voltant d’un treball que ja estava desfassat”, comenta Estel. El nou treball consta de 9 cançons repartides en 11 pistes; són cançons noves, tot i que ja han sonat en directe, excepte “Somriu”, una cançó representativa de la primera època i de la qual fan una versió molt recomanable d’escoltar: “Hem volgut reprendre Somriu perquè és la cançó que en un moment donat fou la més representativa del grup, més que res pel bon rotllo que transmetia. El disc i les lletres pense que són tot denúncies i crítiques [...] no ens hem d’oblidar que hem de viure afrontant els problemes i lluitant per resoldre’ls, però sempre de la manera més positiva possible”, afirma Estel. “Somriu” és com la cançó contrapés del disc; hi trobem denúncies i crítiques enfront d’un crit per viure la vida de la manera més alegre possible. El CD també destaca per la diversitat musical: hi podem trobar des d’una batucada fins a una rumba, passant pel rock, el punk, el reggae i l’ska que sempre han caracteritzat el grup. Cal

realçar també la força que transmeten les cançons, el punt fort d’aquest grup de l’Horta és la contundència, la base musical de cada cançó que mostra una força destacada amb acords i arranjaments que tècnicament no són complicats, però que s’escolten com un tot i aconsegueixen transmetre sentiments, com assenyala Karla: “ens centrem en trobar un efecte conjunt més que no un individual, intentem que una cançó transmeta sensacions, més que no efectes individuals de cada instrument. Ens obsessiona el tema del so”. Sobre aquesta base musical tan treballada i acurada, destaquen unes melodies de dolçaina (excel·lentment interpretades) acompanyada de la percussió que ha estat recentment incorporada. Ara, el pensament està posat en els directes, a fer concerts per presentar el disc i escampar les cançons per arreu del país. Es preveu que el disc isca al mercat a finals d’aquest mes. A Catalunya sembla ser que tenen contactes perquè es distribuïsca per botigues, ràdios, etc. Pel que fa al País Valencià, la distribució

començarà per bars, locals i botigues independents, i es mouran per ampliar l’àmbit de distribució. En aquest sentit, els Arròs Caldós critiquen la situació de la música en català al País Valencià: “Em pareix molt bé pujar a Barna i tal, però és una llàstima que per ací no hi hagen espais ni concerts ni cap ajuda per tocar. No ho veig normal. [...] hem de reivindicar el nostre espai i que no se’ns jutge per l’idioma amb què cantem, que se’ns considere com un grup més, no? Que tampoc no demanem que ens mimen perquè cantem en valencià, però... fa llàstima, sincerament. [...] Necessitem l’oportunitat de fer-nos sentir”, es lamenta Estel. Confien, i confiem, que des de l’associació de músics i cantants en valencià es faça força i, entre tots, arribem a canviar aquesta situació. Si voleu aconseguir el nou disc i teniu dificultats de trobar-lo, podeu visitar http://www.arroscaldos.org que, tot i que la pàgina està en construcció, té una adreça electrònica on us podeu dirigir per preguntar el lloc més proper de venda que us interesse.


c

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

25

HERRI BLACK L’ÀNIMA NEGRA A VALÈNCIA MIQUEL RAMOS

Tant la música com la consciència han sigut sempre una via per sobreviure a tots els problemes que qualsevol societat presenta, i més encara quan eres un jove negre de classe obrera en una ciutat de blancs. Ells estan orgullosos de les seues arrels africanes, del color de la seua pell, i de tot el que han creat sota circumstàncies adverses aquells germans d'altres ciutats, d'altres anys i d'altres ghettos: Soul, funk, jazz, reggae, hip hop són motius suficients per sentirse satisfet. Per això neix Herri Black, per reivindicar aquesta cultura internacional que representa l'ànima negra que ix de l'esclavitut encara al segle XXI amb el cap ben alt. Una esclavitut de la que no escapa tampoc ni l'home blanc. Amb la dissolució de la formació Fill Black neix el projecte d'Herri Black, un col.lectiu format per joves de València i Barcelona que comparteixen inquietuts artístiques i circumstàncies socials similars. La base del col·lectiu a València és l'incombustible Negro Che, compositor, productor i cantant, Teis com a Dj i Principiante, la veu valenciana del hip hop marcada pel seu pas als carrers del Bronx nordamericà. A l'estiu del 2004 Herri Black comença a produir festes i sessions de hip hop a diferents sales de València, les afrosound i les scarface parties neixen amb l'idea de difondre la cultura del hip hop a la ciutat i donar una oportunitat als dj's, mc's i grups que començen i no tenen cap lloc per donar-se a coneixer, com sempre ha passat en aquest país a tots els nivells artístics. Així, joves amb talent com Dj cok o les ballarines Too Soul han trobat el seu espai gràcies a l'esforç de totes les persones que envolten el projecte Herri Black i que han apostat per treure aquest esperit rebel del ghetto i deixar-lo caure a les pistes de ball. Unes concurrides i ja conegudes festes on el soul, el reggae i el rap fan ballar blancs i negres, fan somriure i obliguen a estimar, oblidant-se per un moment que fora encara hi ha molta feina per fer. Herri Black prepara un nou event: el "BLACK DRAC FESTIVAL" tindrà lloc el pròxim dia 1802-05 a la sala Latex/undertown amb l'actuació de PRINCIPIANTE, LOS CHIKOS DEL MAIZ (nega 13 pasos i toni La nota + alta), YOEW vs RAJE i els dj's: TEIS, COK I JOHNE COLTRANE (negro che).

HIP HOP VALENCIÀ Gambino Y toda esa mierda, una nova promesa del hip hop de l' escena valenciana.

COFFY RECORDS. De la mà de Llorens i amb la estreta col·laboració de Negro Che i tot el col·lectiu d'Herri Black neix a València Coffy Records, una discogràfica independent valenciana que produeix música amb arrels negres: reggae, rap, soul, i tot el que s'hi deriva. El primer disc editat fou Mulato Man Escuela de Principiante i actualment està produint el compilatori Coffy All Stars, un variat treball entre el reggae més clàssic i el hip hop purista interpretat per nombrosos artistes amb la col·laboració de Negro Che. Experiments amb el rap, el soul i el dancehall amb les veus més actuals del reggae fet a casa nostra tals com Supa Bassie, Nano Bravo o Queen Smiley, i que vorà la llum el proper mes de març. També apadrinará el primer disc d'Alberto

NEGRO CHE. Juanen

un gran grup d'amics que coincideixen en la música i en la manera d'entendre la vida. Finalment, Juanen dirigeix junt a Llorens el segell Coffy Records.

començà punxant rap al bar Kingston de València allà per l'any 1997 quan va formar la seua primera banda, Bumayé, amb Nelson (El Principiante) i Xavi Sarrià (Obrint Pas). Explica que els inicis són sempre amb pocs diners i moltes ganes, com la majoria dels joves del carrer. Havia col·laborat amb bandes com Obrint Pas, i ja s'ajuntava amb altres joves de la ciutat captivats pel hip hop i el dancehall. Més endavant formaria el grup La Tribe amb Nelson, acostant-se al soul i al funk, i formant finalment Fill Black amb Tomy G, una formació que va tindre un gran ressó arreu l'Estat però que va acabar dissolta per diversos problemes. Altres problemes amb els grans managers i editors el van portar a trencar relacions amb el segell Avoid per portar endavant el seu propi col·lectiu Herri Black, que ja havia editat el disc Under the Ground amb nombrosos artistes de hip hop de València i Barcelona,

PRINCIPIANTE. Nelson debuta amb el disc de Fill Black (1999) on col·labora com Mc en alguns temes. Anteriorment havia tocat la bateria en distintes formacions harcore valencianes integrades per membres d'Obrint Pas i altres personatges actuals com DjCítric. Després de viure uns anys al mateix Bronx de Nova Iork, graba el seu primer LP en solitari, La Mulato Man Escuela, que enceta el catàleg de Coffy Records. En aquest treball mostra el seu fresc estil influenciat pels seus anys en una de les meques del rap, mesclant el castellà i l'anglès. Amb les bases elaborades pel seu company Negro Che i amb la participació de DjTeis a quasi tots els temes, Principiante ofereix un estil impactant i un tant atípic. Actualment està ultimant col·laboracions amb Axel Male, Roty i Jeh Ne Se Pa', i prompte començarà a preparar el seu nou

treball..

DjTEIS. Habitual punxadiscos a les sessions hip hop i R'B a les sales valencianes, controla des de ben prompte l'art del Turntablist, la tècnica musical que fa servir un o diversos plats per barrejar música però també per a crear-ne, o el que es coneix popularment com scratch. L'any 2002 aconseguí el títol de subcampió de l'Estat a la prestigiosa competició de Deejay Mix Club amb només 18 anys. Col·laborador al disc d'Herri Black, Under the Ground i al primer treball de Principiante, a qui acompanya a totes les seues actuacions.


26

c

L’Avanç, 9 de febrer de 2005

TEATRE Un text de combat 84 CHARING CROSS ROAD ISABEL COIXET NÚRIA PASQUAL ANDÚJAR

Tal vegada, l’eix transversal que creua totes les obres d’Isabel Coixet siga allò que no es diu però, que es viu d’una manera escruixidora i continguda.Afortunadament, el teatre estava ple. S’escoltava el soroll de les botzines dels cotxes, que en aquella època es conduien pels carrers de Nova York. Els llibres apil.lats que feien de cadires per sentar-se recorden “Mi vida sin mí”, quan Ann (Sarah Polley) i Lee ( Mark Ruffalo), es refugiaven de la plutja i del fred, en aquella casa buida, que encara tenia la marca dels quadres que algú s’havia emportat. En aquell precís moment, te n’adones de a forÇa de l’escenografia creada per Jon Berrondo. Tot està on ha d’estar. Una taula contundent i amb presència fa de conexió entre dos espais separats geogràficament. Al mig, un oceà de llibres. Tal vegada l’espectador/a es puga sentir perdut/a en aquest maremàgnum de títols i autors retorçats. No obstant, això no significa que aquesta adaptació estiga destinada exclusiva-

ment als erudits. La màgia del teatre que et permet veure en viu i en directe aquesta correspondència dilatada durant vint anys, et mou cap a altra dimensió: la de les coses petites. Com l’amor. I l’amor als llibres. La posada en escena de la relació epistolar travessa literalment el temps. Vint anys, després de la Segona Guerra Mundial, de peticions difícils de trobar, barrejades amb grans dòsis de sentiments disfreÇats d’ironia, se’ns presenten davant nostre durant hora i mitja, així com una certa idea sobre les relacions entre americans i anglesos singulars de la època. Carme Elías és Helen Hanff però, també és la pròpia Isabel Coixet. Una vegada més, la realitat es barreja amb la ficció. És curiòs perquè Helen Hanff escriví el llibre 84 Charing Cross Road basant-se en una vivència personal i, de la mateixa manera, Isabel Coixet i Carme Elías, també han vist en Helen, coses que cadascuna d’elles han volgut reavivar. De fet, Hanff sempre va preferir,

excepte fins que va llegir les novel.les de Jane Austen, la no ficció : “Mai m’acabe d’interessar per coses que no han passat a gent que no ha existit”. I, avuí, curiosament, una gran cineasta catalana i identificada amb la seua bibliofilia que valora la seua anti-vanitat, ha rescatat una record personal i alhora, obra escrita, i l’ha adaptat al teatre (ja es va fer una pel.lícula en Holly-

wood amb Anthony Hopkins, que no sé com estarà...). Des de l’altra meitat de l’escenari, sentat a la prolongació de l’escritori de la Hanff, Josep Minguell dòna vida a Frank Doel, aquest personatge que no és que t’imagines, sinò que és de fa 50 anys i treballa en una llibreria de vell, fascinat pel seu treball i capaÇ de recòrrer tota la ciutat de Londres per a aconseguir

un llibre, i d’aquesta manera satisfer a la seua estimada Helen. Moments en els que Helen i Franky traspassen l’umbral del seu espai físic i s’apropen sutilment al cor d’aquella altra persona que està a l’altra part del l’oceà, susurrant, murmurant, apropant el calor del fred britànic,... son els moments en els quals ja val la pena haver anat al teatre aquella vesprada.


L’Avanç, 9 de febrer de 2005

DISCOS DESNUDO ELÉCTRICO DA PLUS UN IDEAS

Ed. Auteditat, 2004 Preu: 7 euros

ANNA COLL Des del 1996, a mig camí entre Barcelona i Castelló vasculen i viuen Da Plus Un Ideas, una jove banda de Hip-hop amb actitud, classe i estil propi. Influenciats a les seues lletres per la seua experiència quotidiana, entre allò polític i allò personal; textos sense complexos i passant de posses o actituds "macarres", demostrant que el Hip-hop a casa nostra té moltes coses a dir. Oberts d'esguard, amb influències del Funk o el Jazz, no es tallen a l'hora de reivindicar a gent com Marvin Gaye, Stevie Wonder, Isaac Hayes, Barry White o John Coltrane, de la mateixa forma que ho fan amb Notorius Big, Keith Murray o Jay-z; o marquen les seues admiracions literàries per Federico Garcia Lorca, Fernando Pessoa, Charles Bukowski o George Orwell; o ja de pas, els nus pictòrics d'Amedeo Modigliani. Potser amb tot això ja et fas una idea de que Da Plus no és una banda de Hip-hop qualsevol: les persones que els han vist en directe per La Plana o Barcelona ho saben bé.

27

Testimonis de lluita LOS DIAS DE FURIA SERVANDO ROCHA ANNA COLL

Ed. La Felguera, 2004 Preu: 6 euros. www.nodo50.org/lafelgu era

La tensió activista i armada que es viu entre els 60 i els 80 a Europa ens ha deixat un bon grapat de testimonis que parlen de les Brigades Roges a Itàlia, la RAF o les RZ a Alemanya, les Angry Brigade a Anglaterra, així com les diferents experiències als Països Catalans, Euskadi o altres punts de l'estat espanyol. Mentre tot això passava a Europa, als Estats Units també hi havia gent i experiències que apostaven per enfrontar-se a l'ordre de les coses des del mateix cor de la bèstia. "Los dias de furia, Contracultura y lucha armada en los Estados Unidos (1960-1985)" pretén fer una petita aproximació a un moment d'efervescència dels moviments socials nord-americans. El moviment negre i el Black Panther Party, el moviment indigenista, experiències armades singulars i controvertides com el SLA, els MC5 i la música com arma de denúncia, els hippies i els yippies, les WITCH i el moviment feminista radical, la introducció de drogues als carrers per part dels serveis secrets nord-americans, etc. Tot un seguit d'aportacions que a ben segur ens ajudaran a entendre i perfilar el cicle de lluites internacionals que es donen durant aquests anys.

VIVA LA LIBERTÁ!

Les altres llengües

ANNA COLL José Agustin Goytisolo escrivia "en aquest mateix instant hi ha un home que pateix torturat només per estimar la llibertat. Ignoro on viu, quina llengua parla, de quin color té la pell, com es diu…" El disc que presentem ací està en perfecta sintonia amb les paraules de Goytisolo: un explícit reconeixement de l'existència de les milers de persones aïllades a les presons. ¿I què ens trobem en aquest CD? Una més que bona col·lecció de temes de Los Chichos, Los Calis, Los Chunguitos, Bordon 4, El Queco, El Cabrero, El Lebrijano, etc. Cançons mítiques com "El Vaquilla", "Perros callejeros", "Heroina", "Caballo maldito", "Carcelero" o "Al Torete". Música de finals dels 70, principi dels 80, que recull temes clàssics del món "taleguero" en els que es parla de llibertat, drogues, presó... i d'una forma de vida als barris marginals de les perifèries urbanes. Si a tot això li afegim un recull de petits textos de Gloria Arenas, Oscar Wilde, Eduardo Galeano, o Xose Tarrío i altres presos, ens trobem amb un necessari testimoni, i amb una iniciativa més que interessant a benefici de col·lectius de suport a persones preses..

LENGUAS Y COMUNICACIÓN EN LA EMIGRACIÓN BEATRIZ DIAS

VV.AA

Ed. X, 2004 Preu: 6 euros

LLIBRES

c

ANA COLL

Ed. Likiniano-TDS, 2004 Preu: 8'50 euros www.altediciones.com

¿Què coneixem de les persones migrants que conviuen amb nosaltres? ¿què sabem de les seues llengües? ¿en quin idioma es relacionen els o les emigrants que no són d'una mateixa cultura? Al barri bilbaí de San Francisco, baixant pel carrer, pots escoltar de tot: quechua (equatorià), wolof (senegalès), serere (senegalès), anglès, pigin (nigerià), àrab marroquí, xinès mandarí, amazig, rus, euskara, castellà,... Tot un seguit de llengües que es creuen als nostres voltants, que sovint queden ignorades sota la força de llengues com l'anglès, el francès o el castellà. Tenim ací un llibre que ens mostra un interessant acostament a una realitat lingüística tan pròxima com desconeguda per la població autòctona. Beatriz Diaz, vinculada al moviment associatiu de San Francisco, ens fa una aproximació a la realitat lingüística d'aquest petit barri bilbaí, a les formes d'autoaprenentatge de llengües en els nou arribats, en les fórmules de comunicació entre persones de diferents i distants cultures, com es defineix la llengua per una determinada situació, les situacions curioses, la llengua com a identitat, ... En definitiva, un més que interessant testimoni per conèixer com s'articulen dins de la població migrant aspectes, tan sensibles a casa nostra, com la llengua.


L'Avanç 74  

COMARQUES Diari de la Pau ENTREVISTA EXTRA ESPECIALPER L’EUROPA DELS POBLES I ELS TREBALLADORS Omar Dgheim El tractat europeu suposa un pas...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you