Issuu on Google+

#135 12 D’OCTUBRE Tardor 2007 1,5 euros www.lavanc.com

VI0LENCIA EL PP SEGUEIX SENSE CONDEMNAR ELS ATACS A L’0POSICIO

INTERNACIONAL

Ataquen la seu del Bloc mentre la dreta atia el foc

Víctimes anònimes de la presó de Guántanamo

La diada del País Valencià ha estat marcada per una nova onada d’atacs feixistes que suposen un salt qualitatiu en els mètodes que practica l’extrema dreta anticatalanista pàg. 09

L’historial dels darrers alliberats revela el cost moral, ètic, judicial i financer de la fracassada ‘Guerra contra el Terror’ pàg. 06-07

COMARQUES

La trama ultra de la directiva del Llevant Unió Esportiva El segon equip de la ciutat de València ha esdevingut un cau de fatxes davant la mirada impasible del seu principal propietari Villarroel pàg. 19

+ Notícies El judici de Marc Peris, vist per sentència pàg. 16

Camps posa el 9 d’octubre al servei del Rei El president de la Generalitat li atorga al rei Joan Carles una de les altes distincions de la institució autonòmica en el que ha estat una de les diades ménys reivindicatives per part del Consell pàg. 11

Quadern

La Generalitat no vol més campanyes de promoció del valencià pàg. 13

MONOGRAFIC

CINEMA INQUIET L’Inquiet 2007, el festival de cinema en valencià de Picassent, tindrà l’edició més ambiciosa amb la presentació de 133 obres que entren a concurs

Walter Benjamin

pàgines centrals


02

L’Avanç informació, 12 d’octubre de 2007

VICENTE RAMBLA

“Defensar la TV3 és de pertorbats mentals”

9 d’octubre, un punt d’inflexió

A

quest darrer 9 d'octubre s'ha caracteritzat per les agesiones feixistes contra els valencians i valencianes que lliure i democràticament expressen les seves opinions de forma pacífica i fent ús d'una democràcia que sembla no arribe mai al nostre país. La tàctica de sempre. Un grup reduït d'ultres provoca i agredeix a persones que es manifesten pels carrers de Gandia. Quan els manifestants responen a les agressions apareixen els cossos de seguretat de l'estat per a protegir-los, i així escudant-se rere la policia aquests grupuscles d'extrema dreta poden continuar amb les seues provocacions. En la manifestació convocada per la Comissió 9 d'octubre en València més del mateix. Però hi ha una diferència substancial entre aquestes agressions i les del passat. Un grup de joves i no tan joves han fet córrer als provocadors ultres. I és que després de més de trenta anys de rebre cops i aguantar agressions, els més joves han après la lliçó: si les institucions no et protegeixen quan exerceixes els teus drets, fes-lo per tu mateix. Aquesta situació no és nova. Ja abans s'havia donat casos d'autodefensa activa en manifestacions nacionalistes, però la diferència qualitativa dels actes commemoratius de la diada nacional dels valencians d’enguany ha estat la capacitat de resposta ràpida del valencianisme juvenil davant el feixisme protegit pels cossos de seguretat de l'Estat. Aquest 9 d'octubre marcarà un abans i un després en la societat valenciana. Un punt d'inflexió en el qual els eterns agredits han deixat d'oferir l'altra galta per a respondre amb la mateixa moneda a aquells que no accepten les regles del joc democràtic. I és que en aquest país res és normal. Els violents són protegits per la policia mentre els demòcrates són assetjats per la dreta més ultramontana i espanyolista. Tots recordem les bombes que van intentar posar fi a intel·lectuals valencians com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner i hem vist passejant-se pels nostres carrers als assassins de Guillem Agulló. En els dos primers casos no va haver detencions ni judici ja que no hi va haver investigació policial. En el cas d'Agulló, la justícia va actuar com mamporrera del feixisme organitzat deixant un assassinat polític com una baralla entre joves de tribus rivals. Ara manca saber si haurà investigació per la col·locació d'un artefacte explosiu en la seu del Bloc Nacionalista Valencià o si passarà com en tantes altres ocasions que ha hagut de ser el BNV qui ha pagat de la seua butxaca una investigació privada per a esclarir els fets.

L’Avanç S.L Carrer Tomasos, 17 pta. I CP 46006 València · 96 333 93 68 redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

COORDINACIO: Guillem Carreras REDACCIO: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Miquel Ramos, David Segarra, Xavier Sarrià, Tòfol Cruz, Xavier Martínez, Carles Senso, Moixama, Anna Coll, Lucas Marco, Kike Navarro, Jordi Muñóz, Sandra Quintero, Òscar Bornay COL·LABORADORS: Emili Olmos, César Lledó, Pere Fuset, Josefina Juste, Toni Cucarella, Toni Mestre, Laia Altarriba, David Sastre, Sussanna Anglés, Marc Peris, Pau Caparrós, Iñaki Aicart Altre Castelló- Dossiers Crítics, Cultura Obrera, Vicent Usó, Estel Ortells, Ferran Vilafranca i Salvem El Desert, CORRECCIO: Jordi Caballero.

EMILI OLMOS Professor i POETA

9 d’octubre 2017

U

n tímid sol s'havia atrevit matinenc a la capital de l'Horta en aquell dilluns festiu. La comitiva de la senyera pretenia entrar a la catedral quan una onada s'endugué a totes navegant sense respectar ni aquell drap emotivament blau que Jaume I concedí a la valentina ciutat. Pocs dies després les supervivents es percataven de la magnitud de la tragèdia. Les pluges insistents i torrencials de les comarques interiors -sobretot Camp de Túria- feren que el llit nou d'aquest riu anara de gom a gom al seu pas per Manises i València, mes aquella ona de 6 metres al cim del llit acompanyada de vents meridionals submergí la ciutat en el caos marítim. On es trobava la tecnologia preventiva del segle XXI? A la plaça del Poeta Llorente de València hi havia una inscripció abans de la riuda del 2017, Jaume I entrà el 9 d'octubre del 1238 per la porta de Xadxar enderrocada al 1865 per eixamplar la ciutat. La muralla originava insalubritat però la saviesa del passat es pegué sense avisar. La riuada del 14 d'octubre del 1957 no fou l'única que València patí -cada segle n'ha tingut una mitja de 3- però abans del 1865 València tenia un element de lluita contra les riuades revolucionari: la muralla. Es tancaven les portes, es reforçava amb sacs i altres estris de l'instant, s'avisava al veïnat per televisió -vull dir els campanes- i moltes vegades l'impacte no era brutal. Però al 1957 la pluja caiguda insistentment riu amunt engolí la ciutat. Jo encara tinc la imatge -3'5 anys, 6é pis a un carrer cènctric de la ciutat- mobles i tot tipus d'estris viat-

jant. Però tornem al present del 2017, fou una bona idea el jardí del Túria però es podria haver dissenyat com a llit d'emergències, una comporta que en pujar-la deixara passar l'aigua, previsió de no construir al llit Museus de les Arts o altres tonteries de l'instant. Per cert, cada cop que plovia totes aquelles edificacions orgull inestimablement faller de les rites barberans o franciscos camps s'inundaven perquè els desaigües estaven a uns quants metres sobre el nivell del Mediterrani i es col•lapsaven/ofegaven. Si al seu dia s'hagués pres la mida d'enderrocar-los, per demanda de les bomberes o per seguretat social, encara que hagués estat dins un acte entranyable -19 de març com a cremà d'una falla i en presència del papa- doncs ara no estaríem lamentant la mort de les 200 turistes que eren a l'oceanogràfic ni de les 300 que assistien al concert “Visca el Nostre Regne”. Al miler llarg de morts que ha ocasionat la “riuada nacionalista” com ja se li diu popularment, cal afegir les destrosses irrecuperables, com és el cas de la basílica marededeuera. La tromba d'aigua perforà l'edifici i s'endugué l'autèntica verge desemparada sense tindre notícies d'ella a hores d'ara. L'estadi Joan Carles I del València CF situat a l'Avinguda de les Corts Valencianes costarà més reconstruir-lo que fer-ne un de nou. El president de la presitigiosa entitat valencianera ja li ha escrit a Sa Majestat dient-li que no considere la destrucció de l'estadi, edificat al seu honor, com un atac a la seua persona. Les obres que s'estaven fent per celebrar la 38ª Copa

d'Amèrica al port o el rendible circuït de Fórmula 1 Felip VI de Borbó són irrecuperables. Caldrà preguntar-se ara d'on eixiran els 30 milions d'euros anuals que cal pagar fins al 2023 al senyor medieval Ecclestone en concepte de tercera part de la collita. Hem viscut molt alegrement com el PP guanyava les municipals i autonòmiques del 2011 i 2015, València ha estat la ciutat més famosa dels 6 continents, hem dilapidat tots els recursos públics, tenim les hisendes més hipotecades d'Europa, i ara què? Però tornem al passat. La València del 1957 era molt agrícola. 20 anys abans havia passat, sobtadament, de 80.000 a 200.000 habitants quan es convertí en capital de la República. Josep Sorribes -professor d'Economia Urbana- diu que al 1946 s'elaborà un pla de creixement fet des de Madrid, de caire autoritari -arquebisbe, capità general, governador civil i forces vives-, però no tirà endavant perquè en aquella època allò que li calia a la gent de València era menjar. Al 1949 hi hagué una riuada prou important -menys que la del 1957- i es silencià, més de 10.000 persones vivien al llit del Túria. Al 1959 començà a industrialitzar-se València i en 10 anys la ciutat passà de 250.000 a 500.000 habitants amb un creixement incontrolat per la perifèria. L'alcalde era Rincón de Arellano Joseantoniano que deixà molts desastres pendents -el del Saler o el descontrol en el creixement-. El caos del 1957 era dictatorial i de fam, el del 2007 burgés i d'excrements, el del 2017 d'irresponsabilitats totals i recés. Besos i caramels.


OPINIÓ

L’Avanç informació, 12 d’octubre de 2007 ANTONI BERNABE

ISAURA NAVARRO

Tornem a baixar al Delegat del Govern al País Valencià, per permetre les continues agressions dels grups feixistes. Molt de parlar de la violència al País Basc, però al nostre país portem més de 30 anys d’impunitat de l’ultra dreta sense que ningú faça res.

La diputada d’Esquerra Unida al congrés dels diputats, ha posat en marxa els mecanismes legals per tal que siga reconeguda la copa de la república guanyada pel Llevant UE a l’any 1937. Tot i que la directiva no tenia cap interés, l’afició li ho agrairà.

03

LA MARJAL

NATXO ASSEMBLEA DEL TERRA

Salvem el Terra! Construïm espais lliures

P

er qui no conegueu el "Terra", cal començar dient que és un Centre Social - bar situat al número 9 del carrer Baró de Sant Petrillo, al barri històric de Benimaclet. La seua història comença fa més de 9 anys, tot i que a l´emplaçament actual es troben des de l´any 2001. Sorgeix de la inquietud d´un grup de joves que veu la necessitat de crear un espai on les joves del barri i aquells que treballen en col·lectius i moviments socials, puguen reunirse, preparar activitats, oferir xerrades i actes o, simplement, pegar un mosset ecològic amb les amigues o companyes. Un exemple va ser la plataforma "Salvem l´horta de Benimaclet", impulsada i organitzada des del Terra i que va mobilitzar una part del barri per defensar aquella horta que ara es troba sota el ciment de la "Ronda Nord". L´objectiu era, i és, dinamitzar i treballar per transformar un barri i una ciutat que no els agrada, que no compta amb elles, que viu d´esquenes a totes les ciutadanes i treballadores. I, a més, ho volien fer elles, les joves, sense intermediaris, ni institucions, ni tuteles de ningú. Són molts els records i les esperances que han entrat per la porta del

Terra i dels col·lectius que el fan possible (les estudiants del SEPC, les veïnes de l´Assemblea del Terra i, sobretot, les joves de Maulets amb les campanyes contra l´especulació i per l´habitatge digne que s´han encetat des d´aquí). Però aquest somni hi ha algú a qui no li agrada. Fa un any, una constructora anomenada EDIMON SL va comprar la finca on es troben llogats junt a uns habitatges amb veïnat per enderrocar-ho tot i construir nous pisos. Malauradament, Benimaclet es troba amenaçat de mort per aquesta febre de construcció i destrucció anomenada especulació. El Centre Social Terra serà desallotjat d´ací molt poc de temps (el Terra hauria de tancar les seues portes el proper 4 de novembre). La intenció és continuar fermament amb el projecte. Per això cal prompte un nou espai on desenvolupar la seua important tasca. Però saben que només serà possible amb l´ajuda i la solidaritat de tothom, de cadascuna de les persones que, coneguen o no el Terra, vegen necessària l´existència d´espais lliures on les joves puguen créixer com a persones en els valors d´una societat lliure. Per això, des del

JOAN S. SORRIBES Terra, s´ha creat un número de compte on fer les aportacions econòmiques necessàries per afrontar una nova etapa a un nou local (els traspassos o reformes d´un nou espai poden ser milionàries). També han creat la figura de "l´amiga del Terra" (persones que subscriguen una ajuda mensual, des dels 6 ! fins a allò que es cregue oportú, i que es convertesquen en membres simbòliques d´aquest nou espai). El número de compte mitjançant el qual podeu contribuir a la supervivència del Terra és el següent: 2100-1957-920200033052 ("Terra", La Caixa). També podeu transmetre qualsevol opinió o suggeriment al correu: construimterra@gmail.comAquest a adreça de correu electrònic està protegida contra els robots d’spam, necessites activar Javascript per veure-la. Us demanen que no els deixeu sols, que expliqueu al màxim de gent el que els estan fent, que s´escolten moltes veus i es vegen moltes mans que aturen el que està passant. Us demanen solidaritat, que les vostres mans travessen murs i s´agarren fort a les seues, i que no les solteu, perquè si ho feu, estaran perdudes.

GUILLEM FONT

Mònica Oltra. Un nou lideratge?

S

e n’ha escrit bona cosa sobre la crisi del Compromís. Alguns l’han plantejada puerilment com un pacte entre una mena de diputades “trànsfugues” i un Bloc —que ara esdevendria novament, veges tu, un instrument de la classe capitalista— contra la integritat d’EU i de la seua líder; un suposat frau als electors i no sé quantes coses més. Que Santa Llúcia els conserve la vista. Allò cert és que la crisi d’EU i d’IU no ve de nou precisament. El procés caïnita entre famílies i clans ja ha fet anys i ara es presenta la que pot ser la darrera batalla entre Frutos i Llamazares. El PCE cavalca de nou i està disposat a laminar a tots aquells “revisionistes” que els estorben. El camí cap a la pure-

sa és també el de la marginalitat política. Al País Valencià Glòria Marcos és una entusiasta de Frutos i aplica fil per randa l’estratègia comunista espanyola. És també, no ho oblidem, la màxima responsable dels més que roïns resultats del Compromís qui, en lloc de fer autocrítica (fou patètica la intervenció de la nit electoral), ha decidit fer un gran salt endavant en l’aniquilació de suposats enemics. Estava convençuda que al grup parlamentari podria actuar com a EU. I aplicar el despotisme entre, convé recordar-ho, representats democràtics dels valencians no li ha eixit massa bé. Lògicament la majoria l’ha substituïda. El que tocaria ara és presentar la renún-

cia a l’acta però sembla que no està per tornar a l’Institut. Sincerament crec que els ciutadans hem guanyat amb el canvi. Entre Marcos i Mònica Oltra hi ha diferències abismals i l’esquerra que sí que es creu aquest país pot guanyar un lideratge jove, enèrgic però no crispat i que connecte amb la gent. ¿A algú se li escapa la importància de la parlamentària Uxue Barkos en l’èxit de Nafarroa Bai? ¿Per què no donar a Oltra una oportunitat? He pogut comprovar que les diputades d’EiP, tan denostades per la tribu de l’ortodòxia, ja estan fent oposició al PP i, contràriament a les polítiques estèrils a la contra, plantejant alternatives. I això és el que més m’agrada.

Injúries i socarrims

S

egons els diccionaris, la injúria consisteix en el greuge, ultratge d’obra o de paraula (1), el fet o dita contra raó i justícia (2), el dany o incomoditat que causa alguna cosa (3), i el delicte o falta consistent en la imputació a algú d’un fet o qualitat en menyscap de la seua fama o estimació (4)…, totes elles arrelades en el terme llatí iniuria, que ve a significar “ofensa” o “greuge inferit a una persona”…, bo, fins a ací les definicions a l’ús. No obstant això, la definició que ens interessa és la que ve redactada en el Codi Penal vigent a l’Estat espanyol (en el seu article 457, sembla ser), que contempla el terme atribuint-li el sentit de delicte contra l’honor o la bona fama. I s’agreuja el delicte, en ser referit a alguna cosa tan intocable com és la Monarquia. Tot indica que declarar oberta antipatia cap a alguna cosa com la Corona desperta els dimonis no ja dels seus defensors a ultrança i altra fauna interessada, sinó, el que és del tot paradoxal, d’alguns dels seus oberts opositors. Per què, dic jo, que Zapatero, el seu govern i el seu partit (altrament defensor d’una República per la qual fa anys van morir i van ser repressaliats també els seus militants) es declara republicà, o això era abans d’ahir i hui ja, després de cremes de retrats reals, no tant? Injúries? El senyor Juan Carlos de Borbón, en la seua qua- ací no hi ha ni honor litat civil, de paisà i ciutadà de ni bona fama en joc ni a debat carrer, ningú dubta que no haguera hagut de suportar la crema de les seues fotografies en plena via. Cas, molt improbable, d’haver-li succeït, encara més dubtós és que cap tribunal, molt menys el tan especial com és l’Audiència Nacional espanyola, haguera anat reclamant identitats dels incendiaris, posant-los a un pas de la presó i amenaçant amb perseguir tots els altres que s’atrevisquen a repetir el gest. Dubtós que el ciutadà Juan Carlos vera en eixa condició la seua persona impresa socarrimada. No imagine, en tal cas, periòdics, revistes, ràdios, webs i televisions posant el crit en el cel i acusant de “terroristes” o desqualificant com “jovent violent” i altres fineses als qui van gosar mostrar la seua antipatia mitjançant una combustió tan controlada com inòqüa en danys materials o personals. Però clar, no es tracta d’això, ni el ciutadà Juan Carlos ni este mig homònim que subscriu, veuen ni voran les seues fotografies il·luminant la nit en una plaça pública. Qui les ha vist no és un ciutadà, és el Rei, el símbol màxim d’una institució, la Monarquia, la personificació símbòlica d’un règim i d’una dinastia, la imatge d’una continuïtat que arranca el 1707, amb la pèrdua dels estats propis de diversos pobles per la força de les armes espanyoles, passa per l’Alzamiento Nacional que arrossegà milions de ciutadans en aquesta Península i arrossegà el legítim govern republicà que s’havien donat a si mateixos, transita per 40 anys de dictadura ignominiosa que acabà amb una llei de punt final mesos després dels últims afusellaments per causes polítiques i no sense abans deixar “ben lligat” el futur que hui dia vivim i patim: el d’una Monarquia que ningú pot discutir, a la qual mostrar oberta antipatia comporta l’aplicació del Codi Penal sota l’acusació d’Injúries. El recompte dels fets és, simplement, Història, ací no hi ha ni honor ni bona fama en joc ni a debat, sinó veritats com punys, punyeterament certes i persistents en la memòria col·lectiva dels pobles. Si els qui defensem les llibertats no som capaços de ressaltar l’evident, la falta de llibertats, la gran pantomima que resulta este estat de coses, les més que sospitoses semblances que mostren els hereus d’aquell pacte de la transició que deixà tot a meitat fer i hui com ahir fa aigües per quasi totes parts, si no som capaços d’alçar-nos i dir: Ja n’hi ha prou!…, és que han guanyat ells i no som ciutadans sinó súbdits, vassalls… Just açò, tot això, és el que s’està cremant estos dies en els carrers i places quan es cremen els retrats de Juan Carlos I de Borbón, Rei d’Espanya. Fa anys, quan les pessetes tenien la cara de Franco, es podia llegir la llegenda: Caudillo de Espanya, por la gracia de Dios. Hui dia, la gràcia d’aquell agraciat ens ha deixat amb un Rei al qui socarrimar el seu retrat comporta pena de presó. Doncs, ben socarrat siga!


04

OPINIÓ

L’Avanç informació, 12 d’octubre de 2007

VICENT ÁLVAREZ

DE PROP JORDI MARTI FONT

Retrats, banderes i fogueres

F

a quatre dies, dos joves, en una protesta per la visita dels reis d’Espanya a Girona, van cremar una fotocòpia amb la cara del Juan Carlos i de la Sofia, de professió reis d’Espanya. Des de La Razón-El Mundo-Libertad Digital-COPE han demanat el cap dels autors insistentment, és la seva feina. Fa uns mesos, a Reus, una colla de brètols futbolers que celebraven la victòria en la lliga del Real Madrid van cremar unes banderes catalanes que lluïen els fanals de la plaça de Prim. Alguns independentistes en van demanar l’empresonament i un munt de barbaritats més. Al castell de Montjuïc, la bandera espanyola va ser substituïda per una estelada i la ultradreta espanyola ja ha demanat presó per als responsables. En els tres casos parlem de símbols i de res més, fotos i draps que poden provocar més o menys adhesió, fotos i draps pels quals mai s’ha de condemnar una persona a la presó ni ha de ser perseguida. Si de cas, qui crema una bandera pagada amb diners públics ha de pagar-ne la seva substitució. I res més. En això, estic completament d’acord amb el vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, quan diu que cremar banderes entra en la llibertat d’expressió i no es poden continuar criminalitzant les idees d’aquesta manera, ni per un costat ni per l’altre. Per això, cremar la bandera espanyola, la catalana o una foto meva, teva o dels reis d’Espanya, ha de ser legal. I com que no hi arribarem sense conflicte, un dia d’aquests (el 12 d’octubre?) podríem cremar públicament i sense passamuntanyes la imatge dels reis d’Espanya de cap per avall, en record als socarrats de Xàtiva, que van notar en pròpia pell i ossos l’escalfor de la creació de l’Estat centralista modern, i que ens detinguin a totes i tots. Inauguraríem així els millors homenatges “de victòria” que tanta gent deia que volia fer a Xirinacs en la seva mort i exerciríem la desobediència civil no violenta que ell defensava. I foc a la metxa. Qui s’hi apunta?

CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

Conservar els nostres riuraus

T

enim una arquitectura rica, i una de les peces més significatives de les nostres construccions rurals son el riuraus, es tracta d´ unes construccions senzilles, molt significatives de La Marina i altres comarques del sud, que tenien com ús guardar els atifells i canyissos per elaborar la pansa. Amb el temps el negoci de la pansa ha deixat d’existir, i aquestes construccions son una part ja de la nostra memòria o història, un testimoni del passat, i una mostra del com el habitat es va crear per tal de generar el conreu del raïm i l’elaboració de la pansa, aquesta arquitectura rural és, Dons, una cosa que no deguem perdre

i cal conservar. Això que he assenyalat, i com molta gent s´ ha remarcat, fa que la conservació dels trets dels riuraus es una cosa important. El informe que acabem d´ aprovar al CVC fa una sèrie de recomanacions amb les quals es grau de conservació del nostre patrimoni rural pot conservar-se, malgrat el pas del temps i els nous usos dels riuraus. Les nostres autoritats municipals i autonòmiques deurien prendre nota, puix moltes d’aquestes construccions podrien gaudir la protecció corresponent com bens d’interès cultural o de rellevància local. Per altre costat, es ve observant com en molts

casos aquestes edificacions tenen avui un ús residencial, aleshores caldria que els seus trets i elements característics no sofriren alteracions negatives pera al seua tipologia, en aquest punt les normes urbanístiques municipals podrien fer molt, ja que es podria aconsellar alguna tipus de reforma més respectuosa. Ara hi ha poca cura, manca sensibilitat i es valora en poc el tema. Hem donat una opinió en tant que entitat consultiva, és un primer pas, ara deuríem d’esperar iniciatives concretes, exemples a seguir. Queden encara molts riuraus, conservem-los, i per tant fem el possible que es seu nou ús siga raonable.

Sabem allò que ens fan menjar Encarna Canet i Benavent

L

’Estat Espanyol, com a fidel garant de la consecució dels màxims guanys per a les multinacionals, ha signat amb l’Estat xinés un acord per a l’exportació de carn de porc mitjançant el qual s’obre un mercat de 1.300 milions de consumidors i consumidores potencials. Segons han comentat als mitjans de comunicació, l’acord ha estat difícil perquè els xinesos han estat estudiant detingudament les granges, els escorxadors, la fabricació dels pernils, el transport de la carn, etc. Però sabran realment aquests consumidors el que menjaran? Sabem nosaltres realment el que mengem o millor dit allò que ens fan menjar? Sabem què és allò que anomenem carn i que consumim per a alimentar-nos?. Els éssers humans hem consumit carn al llarg dels anys perquè ens aportava proteïnes i altres nutrients necessaris, a banda que el seu gust era molt agradable. Els animals per a consum humà com porcs, vedelles, pollastres... eren criats en granges familiars en llibertat, s’alimentaven de pastos, cereals i menjars naturals i les cries vivien amb sa mare fins que ja tenien l’edat per ser independents. Però l’aparició del sistema de producció capitalista també ha afectat les granges tradicionals i els animals han estat convertits en simples objectes de consum, malgrat que tenen capacitat de sentir dolor i por. Han esdevingut, doncs, una mercaderia a què cal extreure el màxim rendiment en el mínim de temps i els menors costos possibles, sense tenir en compte el benestar dels animals mentre estan vius. La recerca del màxim benefici ha fet que la vida dels éssers vius es reduïsca al mínim i siga de pitjor qualitat, tant la seua “vida” com la seua mort. Les granges familiars s’han convertit en indústries de producció de carn on l’animal viu no val ni un duro. Ací els animals són privats de llibertat, no veuen mai la llum del dia ni l’aire fresc, viuen completament amuntegats en gàbies, no poden caminar ni fer exercici (per a engreixarlos ràpidament), les mares i les cries són separades abans d’hora, i cada vegada els sacrifiquen més joves. Aquests éssers vius són alimentats amb pinsos elaborats a partir d’altres animals, tot i que la majoria no són carnívors, amb hormones, productes d’origen transgènic i d’altres de calòrics perquè engreixen en temps rècord, per tal d’obtenir més carn i, per tant, més benefici. Com que s’alimenten i es crien d’una manera que no és la seua natural, contrauen moltes malalties i infec-

cions per manca de defenses del seu organisme i per a evitar la pèrdua de diners per aquestes malalties o mort els donen antibiòtics i altres medicaments. Totes recordem l’epidèmia de les vaques boges o encefalopatia espongiforme bovina, la grip aviaria... Tot açò no és casualitat. No cal explicar que totes aquestes substàncies passen al nostre organisme quan consumim la carn i, per tant, nosaltres mateixa ens estem enverinant i enverinem els més menuts quan pensem que els alimentem. El consum de carn és també consum d’antibiòtics que entren en la cadena alimentària humana i prompte hi haurà medicaments que no serviran de res ni per als animals ni per a les persones. Malgrat que la Unió Europea ha prohibit l’administració constant d’antibiòtics al ramat, els EEUU donen suport a aquesta política que proporciona grans beneficis a les empreses multinacionals càrniques i farmacèutiques. Per al mercat de producció capitalista i intensiva aquest sistema els resulta rendible perquè obtenen grans quantitats de carn amb poc cost, però es carn de poca qualitat i tots i totes sabem que la carn d’avui en dia no té gust de res i que quan estem cuinant-la deixa anar líquids misteriosos. Per si voleu aprofundir en aquest tema vos recomane llegir entre altres Otra manera de vivir de Jane Goodall (Lumen 2007), que explica molt bé com s’explota i es maltracta els animals a les granges industrials i Liberación animal de Peter Singer (Eco 2001). Som ja moltes persones les que després de llegir aquests llibres hem deixat de consumir carn i hem deixat de donar-la als més menuts. Alguns exemples que assenyala Jane Goodall al seu llibre els comentaré breument: • Les aus de corral es crien en les anomenades “granges en bateria”, on s’apilen centenars de gàbies unes damnut les altres. A les gàbies poden col·locar fins a quatre o sis gallines i estan tan estretes que no poden mai desplegar les ales. Com viuen estressades tendeixen a picotejar-se unes a altres i perquè no ho facen els retallen els becs. Com que les ungles s’enganxen en les gàbies, els tallen les puntes dels dits per a que no els tornen a créixer. Ja deveu imaginar que no es tracta d’operacions delicades. També s’hi s’inverteix el cicle de la llum i l’obscuritat perquè posen ous contínuament i quan ja estan rebentades les utilitzen per a fer brou de pollastre. • Als ànecs i a les oques se’ls sobrealimenta a la força amb una màquina perquè els seus fetges es dilaten, fins que quasi rebenten, per a

obtenir el foie-gras. Podeu entrar en www.stopgavage.com i vore un vídeo molt aclaridor de com s’elabora aquest producte per a gourmets. • Els porcs són criats privats de llibertat i els administren hormones del creixement. Quan estan a punt de parir, tanquen les truges en “parideres” on estan obligades a estar tombades sense moure’s perquè no aixafen el porquet (i no puguen vendre’l clar). • Les vaques viuen en estables estrets, els donen hormones bovines per a augmentar la producció de llet i són munyides amb màquines de succió. A causa d’aquests sistemes, les mamelles i els mugrons es poden infectar i el pus passa a la llet que ens bevem. D’altra banada, les obliguen a parir un vedell a l’any, vedell que és separat sa mare en nàixer, per a matar-los pocs dies després i tenir carn de vedella tendra, que es cotitza més cara. • A aquestes condicions de “vida” cal afegir la manera com es transporta als animals cap els escorxadors industrials. Es tracta de viatges llargs que poden durar dies, en condicions d’amuntegament, patint calor, pluja o fred, sense menjar ni beure (total van a morir), amb alguna pota trencada per la debilitat de viure sense moviment. • La concentració excessiva d’excrements animals també perjudica el nostre medi ambient, perquè contribueixen a augmentar els gasos d’efecte hivernacle, aguditzen el problema de la pluja àcida, contaminen els rius i la mar... Per tot açò és molt important que les consumidores i consumidors ens informem bé sobre allò que comprem i el que mengem, ja que la manera com el capitalisme produeix la carn és molt salvatge amb els animals, ens enverina a totes i només aporta beneficis a les grans multinacionals en detriment dels xicotets ramaders locals. Hem de lluitar per canviar el sistema de producció que maltracta els animals i ens converteix en simples màquines de consumir sense criteri. Podem decidir com a consumidores que som què és el que volem menjar i una primera cosa que podem fer és deixar de consumir carn i altres productes derivats dels animals o almenys reduir-ne el consum. Una altra opció és consumir carn d’animals criats de manera ecològica, és a dir, sense maltractament, amb una alimentació natural, en llibertat, amb una mort digna, sense hormones ni antibiòtics, de ramaders locals i no multinacionals. És molt el que podem fer pels animals i per la nostra salut, perquè no hem d’oblidar que som el que mengem i tenim força per decidir.


OPINIO

L’Avanç informació, 12 d’octubre de 2007

MÒNICA OLTRA SÍNDICA GRUP PARLAMENTARI DE COMPROMÍS

Autogovern sense finançament?

E

stos últims dies ha quedat palés que l’Estatut d’Autonomia aprovat i venut a bombo i platillo pels dos gran partits PP i PSOE, és insuficient i no respon als interessos del poble valencià. S’ha demostrat que amb el vot en contra de l’Estatut del grup parlamentari de l’Entesa encapçalat per Joan Ribó, teníem raó. L’argument força per a no donar suport a l’Estatut va ser precisament l’omissió al text del finançament de la nostra comunitat autònoma. El PP i PSOE en eixos dies presumien de ser els primers a l’hora d’aprovar el nou Estatut, abans que cap altra comunitat autònoma. A la volta dels mesos, ens adonem que la frase bíblica “els últims seran els primers, i els primers els últims”, s’ha fet realitat. El nostre Estatut, la nostra Carta Magna, com a valencianes i valencians, és de segona. Ni tan sols podem parlar d’un nou Estatut, simplement es tracta d’una reforma del vell Estatut. Darrere nostre d’altres comunitats autònomes com Aragó, Andalusia o Catalunya, han incorporat clàusules amb sistemes de finançament que suposen una garantia per als seus autogoverns. Tanmateix la nostra comunitat, ha de dependre de la voluntat graciosa de l’Estat de transferir els diners que crega oportú el govern de torn, perquè cap norma legal sustenta un sistema de finançament just que equilibre allò que paguem els valencians amb allò que rebem a canvi.

I ara, a poc més d’un any de l’aprovació de l’Estatut, que suposadament ens feia líders front a les altres comunitats autònomes, els dos grans partits se n’adonen que l’Estatut no serveix perquè no estableix fórmules de finançament al seu text. Ara, mare! I aleshores en una actuació digna de les arts escèniques, més que una actuació política, anuncien que volen mamprendre una modificació estatutària i la pacten en els corredors de les Corts a corre-cuita, per a hores després tirar-se enrere tots dos en la proposta. És decebedor assistir a este espectacle i assumir com PP i PSOE en la seua clau electoralista del binomi Zapatero-Rajoy, no dubten en arrossegar les nostres institucions pel fang, i, de pas, faltar el respecte a tots els valencians. Poc importa la nostra comunitat a la qual tant diuen estimar, poc les nostres institucions, poc el nostre autogovern i la nostra autoestima com a poble. L’únic que importa és qui guanyarà les pròximes eleccions generals. Nosaltres des del grup parlamentari Compromís, sí volem parlar de la reforma de l’Estatut. Volem que este debat es done en l’hemicicle de les Corts que es on s’ha de parlar d’estos temes. Volem fer una reforma que continga clàusules de finançament que contemplen l’increment poblacional i el deute històric que patim els valencians. Volem que aquesta reforma es puga tra-

mitar en el Parlament Espanyol i no naixca morta com a nascut la proposta del PP, perquè tothom sap que un Estatut és una llei orgànica que ha d’aprovar-se pel Parlament de l’Estat i no queda temps material per a tramitar-la en esta legislatura. Volem un debat en profunditat, amb rigor i seriositat com es mereixem tots els valencians i valencianes. El 9 d’Octubre és una bona data per a reflexionar i parlar sobre el nostre autogovern i la nostra Carta Magna. Este dia que els valencians hem triat com a símbol de naixement del nostre poble també és idoni per a pensar i acordar, com evolucionar com a poble, com tenir cotes d’autogovern que ens permeten decidir sobre el nostre destí, com dignificar les nostres institucions, la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres trets diferencials. Això i no altra cosa, és estimar al nostre poble i a la nostra gent, no les paraules altissonants, que per repetides no es tornen veritat, no els brindis al sol amb les copes buides. Per això, i perquè sabem que no hi ha autogovern sense garanties de finançament que es puguen determinar des de les nostres institucions i no des de l’Estat, el nostre compromís és seguir treballant per assolir, esta vegada sí, un estatut de primera, un estatut que responga a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes, en definitiva, l’Estatut que ens mereixem.

Violència a les aules (1) Marc Antoni Adell PSICOLEG

M

anllevem el títol de la pel·lícula de Sidney Potiers, per abordar un tema de lamentable actualitat: la violència dels nostres adolescents –per sort no tots, evidentment-. El cas és que, des de sempre, han existit problemes de disciplina a les aules i en la convivència als centres escolars, entre el propi alumnat i entre l’alumnat i el professorat. El tema, però, s’ha conflictivitzat últimament, fins a extrems preocupants: en els col·legis –especialment als instituts- s’arriba a dedicar més atenció a la vigilància de les conductes i al control de la disciplina, que a garantir un desenvolupament curricular estricte. S’està restant, així, un temps i unes energies valuosíssimes, per a la consecució dels objectius de l’educació dels nostres infants i joves. Ocorre, però, que la societat mateixa i l’entorn dels nostres centres és, cada vegada més conflictiu i es presenten noves modalitats de violència. Així l’escola, l’institut, no poden substraure’s al medi en què s’inserten i del què reben -i retornen- estímuls permanents. Fins ara mateix el mobbing –assetjament en el treball-, apareixia intermitentment en els espais informatius: tv, ràdio, premsa... Ara, però, es fa present en els media, amb massa freqüència, un altre fenomen d’agressivitat cruel, epigrafiat com a bullying -que vàrem analitzar en una col·laboració anterior: vegeu EL DISSABTE del 28.10.05- i que té terroritzats a un nombre, cada vegada més important d’infants i adolescents. Titulars com: “Un niño no va a clase desde hace un mes, por mòbing”; “Grupos de menores asaltan a escolares de... y les amenazan si lo denuncian”; “...La violencia escolar es el reflejo de

lo que pasa en la sociedad”; “Si te pegan todos los días quieres desaparecer...”; “Un iceberg llamado acoso escolar”; “Llamada al profesorado para frenar la violencia escolar”; “Los menores que agredieron a otro en...”; “Libertad vigilada para los chicos agresores”; “Otro niño asediado en..., amenaza con tirar-se desde un puente”; “Escolares de... agreden a compañeros, mientras lo filmaban”; “Violencia en la escuela: cuatro menores han sido detenidos...”; “Víctimas y verdugos en las aulas”; “Violencia escolar y machista son similares”; “El juez endurece la pena por acoso...”; “Investigan el suicidio de una adolescente de 16 años...”; “La violencia hace acto de

presencia en la escuela”; “Nuevo caso de violencia escolar...” I un llarg etcètera, són episodis que ocorren cada dia, en el nostre entorn i que els media s’encarreguen de difondre, puntualment. De tal manera que s’ha donat la veu d’alarma i els experts estan investigant la dimensió del fenomen, les edats més afectades, els sectors més castigats, les causes i les intervencions més adients, que impliquen al sistema educatiu, al policial i judicial, a les famílies i a la societat en conjunt. Perquè, com alguns comencen a denunciar, és la societat la que es acosadora i excloent i els casos de violència escolar no son més que la punta del iceberg d’una societat malalta. Una altra –i lamentable- manifestació de l’ús de la violència per la violència, la tenim en la filmació d’agressions, amb el mòbil, que certs adolescents han posat de moda, entre els grups més agressius i marginals. Són els happy slappers, els de la “guantada feliç”, els de la “manotada divertida”. Unes gravacions que la tecnologia bluetooth difon com “esporas” per la “globosfera” de les aules. Es tracta d’un joc perillós, que nasqué a Londres i s’ha extés per tot en forma de pandèmia, amb especial incidència en la gravació i difusió d’agressions i humiliacions a companys de classe, encara que no únicament: gent que passa despistadament, passatgers del metro i del bus i, amb especial crueltat, pidolaires i indigents també són objecte d’agressions filmades en mòbil, que desprès són intercanviades per un sistema de radiofreqüència, de forma instantània i inalàmbrica. Els “autors” de la bretolada són joves entre 15 i 17 anys, de classe social mitjana i alta, que són els qui tenen accés raonable, a la compra de terminals telefòniques de tercera generació. Tema preocupant, doncs i que caldrà abordar amb diligència i contundència.

05

CARRER VICENT PARTAL

Impunes

D

ivendres els participants en el Correllengua de Gandia van haver de plantar cara a un grup d'una dotzena de feixistes que van provar de rebentar l'acte i van acabar protegits per la policia, amb tot el zel imaginable. I dissabte a Alacant centenars de persones van recordaar Miquel Grau, el jove del Moviment Comunista assassinat el 1977 quan enganxava cartells en favor de l'estatut. Entre una agressió i l'altra hi ha trenta anys d'impunitat que els valencians coneixem massa bé. D'impunitat i de complicitats que sembla que no tenen fi. Quan s'escriu la història de la transició sempre es passa de puntetes sobre la molt més que dura transició valenciana. Les agressions de l'extrema dreta han estat tan habituals al País Valencià que ja no són ni notícia. De l'assassinat de Miquel Grau al de Guillem Agulló, de les bombes contra Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster a les dotzenes de petites agressions que cada setmana es produeixen, a mans dels ultres espanyolistes o blavers, que ara ja són la mateixa cosa o a mans de la policia directament. A vegades és inconcebible que una democràcia europea puga comportar-se com la democràcia espanyola al País Valencià. He de recordar, per exemple, que mai, mai!, ningú no ha trobat cap prova per a inculpar ningú del doble atemptat contra la casa de Joan Fuster del 1981, amb dues explosions pensades per a matar el més important dels intel·lectuals valencians de la història? Han passat vint-i-sis anys i la policia encara avui no sap res d'aquestes bombes, sobre qui les va posar o per quin motiu les van adreçar a Fuster. Sorprenent? Jo diria una altra cosa... Però la cosa més greu és que no es tracta d'una anècdota. Trenta anys després, i havent passat tota mena de governs pel Palau de la Generalitat i per la Moncloa, no hi ha cap canvi substancial. Ningú, ni del PSOE ni del PP, no ha mogut ni un sol dit per canviar aquesta situació anormal, ni tan sols per aconseguir que la policia del 2007 semble una cosa diferent de la del franquisme. I això, aquesta unanimitat d'objectius que agermana Lerma amb Camps i Zaplana, parla tota sola de la importància que el vell Regne té per al projecte nacional espanyol. Cosa que alguna gent del Principat, per cert, sembla que no entenga de cap de les maneres.


00 06

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

Presoners indiscrimats. Escena de la pel·lícula ‘Road to Guantánamo”.

ARXIU

REPORTATGE! EL FRACAS DE LA GUERRA CONTRA EL TERRORISME

Víctimes anònimes de Guantánamo L’historial dels darrers alliberats de la presó il·legal de Guantánamo revela el cost moral, ètic, judicial i financer d'una operació que ha estat manifestament desvetllada no com l'ala carcerària triomfant de la “Guerra contra el Terror” sinó com un experiment inepte, cruel i degradant que està fracassant en els seus objectius d’aturar Osama bin Laden. ANDY WORTHINGTON

Trepitjant-li els talons a l'alliberament de Mohammed al-Amin, estudiant maurità que només era adolescent quan va ser segrestat per demanar una recompensa en un carrer de Pakistan fa més de cinc anys, el Pentàgon ha alliberat altres vuit detinguts – sis afganesos, un libi i un iemení – reduint “els pitjors dels pitjors” a Guantánamo de 778 homes a només 335. Es desconeixen les identitats de tres dels sis afganesos alliberats. No és d'estranyar, ja que el Departament de Defensa dels EUA mai revela els noms d'aquells que allibera, i els mitjans de comunicació van deixar fa temps de presentar-se a Kabul per a saludar la tornada d'altre munt d'agricultors, comerciants i talibans de la seua estada brutal i surrealista en un petit racó de Cuba que és per sempre EUA. Dels 163 afganesos alliberats des que es va obrir Guantánamo (d'un total de 218), una dotzena d'ells en els últims anys no han estat identificats, i sembla que aquests tres també continuaran en l'anonimat. Com a compensa, no obstant això, els tres afganesos que van ser identificats representen un tall transver-

sal microcòsmic de la ineptitud dels militars dels EUA i del Pentàgon durant els dos anys que van seguir a la invasió d'Afganistan dirigida pels EUA a l'octubre de 2001, ja que consisteixen en un líder militar anti-talibà favorable als mateixos EUA, un altre home que va ser arrestat després que la seua casa va ser bombardejada, i un altre capturat mentre caminava pel carrer. El líder militar favorable als EUA – un de diverses dotzenes d'afganesos activament pro-nord-americans retinguts a Guantánamo durant aquests anys – és Sabar Lal Melma, de 40 anys quan el van capturar. Melma era ajudant militar de Haji Roohullah, comandant d'una antiga milícia anti-talibana arrelada en la província Kunar, que estava alineada amb l'Aliança del Nord. Roohullah, que també va ser descrit per Ghulam Ullah, el cap d'educació en Kunar, com a “dirigent religiós nacional" havia disparat el primer tret contra els talibans a Kunar després de la invasió dirigida per EUA, i com a resultat de les seues credencials contra els talibans i el seu suport a Hamid Karzai, va ser recompensat amb una important posició en el govern de la província després dels talibans, i també va ser nomenat membre de la

Loya Yirga, la prestigiosa reunió de dirigents tribals que va triar Karzai com a president al juny de 2002. Traït per un rival – probablement Malik Zarin, cap de la tribu rival Mushwani, que s'havia congraciat amb els nord-americans i els utilitzava per als seus propis interessos - Roohullah, Melma i altres onze van ser capturats per les forces dels EUA a l'agost de 2002 i duts a la presó dels EUA en la base aèria de Bagram per ser interrogats, i van ser acusats de formar part d'un grup extremista islàmic i d'ajudar combatents d'Al Qaeda a escapar de Tora Bora, a pesar que havien tingut nombroses reunions amb alts responsables nord-americans i havien ofert el seu suport per a la campanya de Tora Bora. Encara que els altres van ser posteriorment alliberats, els nord-americans van decidir que Roohullah i Melma tenien suficient valor per als serveis d'intel·ligència com per a ser transferits a Guantánamo a l'agost de 2003. Segons un informe d'Associated Press van creure que, a pesar de l'aclaparant evidència en cas contrari, Roohullah “tenia forts vincles amb combatents d'Orient Pròxim a Afganistan, particularment saudites com Osama bin Laden,” i van pensar que era significatiu que fos adepte a

la secta wahabí de l'Islam. En el seu tribunal, Melma va destacar la injustícia de ser empresonat amb membres talibans: “L'única cosa que vull dir-vos és que és molt irònic en aquest lloc que veja un talibà i després em veja a mi ací amb ell. Estic en el mateix lloc com un talibà. Veig a aquesta gent diàriament, em maleeixen... Diuen: ‘Veus, vas rebre el que et mereixes, estàs ací, també". Sorprenentment, encara que Melma ara ha estat alliberat, Haji Roohullah segueix a Guantánamo, sense una perspectiva immediata de ser alliberat. L'home que va ser dut a Guantánamo perquè la seua casa va ser bombardejada és Mohibullah, de la província Uruzgan, tenia només 21 anys quan va ser capturat. Despertat durant la nit pel soroll de tirs, va anar al seu recinte i va disparar tres tirs d'advertiment a l'aire per allunyar a qui va prendre per lladres. Poc després, un avió nord-americà va llançar una bomba sobre el seu recinte, ferint-lo, i va ser capturat per les Forces Especials al matí següent. “Mai vaig treballar amb els talibans, vaig parlar amb ells o vaig menjar amb ells,” va dir al seu tribunal a Guantánamo. “Jo era conductor d'autobusos.” Fa dos anys, en un in-

tent d'assegurar la seua llibertat, va escriure una petició d'habeas corpus, sense l'ajuda d'un advocat, en la qual va donar més explicacions sobre les circumstàncies de la seua captura, assenyalant que va ser greument ferit al ser destruïda la seua casa, però que quan els nord-americans, que van admetre que el bombardeig pot haver estat un error, l'hi van dur, afirmant que anaven a tractar les seues ferides, en lloc de ferho el van transportar a Guantánamo. “Ara he estat detingut ací durant dos anys i mig i no sé per què,” va escriure Mohibullah. “Ni tan sols els interrogadors m'han dit encara quin ha estat el meu crim i per què em van detenir”. El tercer afganès – qui va ser capturat en el carrer – és Azimullah. Amb només 20 anys per aquell temps, va explicar al seu tribunal a Guantánamo que va ser capturat prop d'una madrassa (escola religiosa), on hi estava estudiant. Va ser acusat d'actuar “com a guia per a un grup d'individus que van atacar la Base de Foc Salern” (una base dels EUA), però va dir que no sabia res d'aquest grup, o sobre afirmacions que tenien “armes, equip de vigilància (càmeres i binoculars) i ràdios”, o que “s'havia trobat amb un àrab i


INTERNACIONAL

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

Protesta. Les crítiques contra la presó de Guantánamo augmenten als EUA. un afganès que li van donar diners abans de l'atac”. Quan li van preguntar sobre les circumstàncies del seu arrest, va dir que anava caminant cap al llogaret amb un home anomenat Salim, a qui no coneixia anteriorment, que havia trobat “en el camí anant al llogaret”, quan un grup de soldats afganesos “ens van veure i ens van arrestar”. Va explicar que quan això`va succeir no li van dir perquè era arrestat, però que “quan em van dur a la base,” on va ser lliurat als militars dels EUA, “em van dir que jo els havia atacat i que jo vaig fer això i allò altre”. La història del libi alliberat, Abu Sufian Hamouda, és una mica més complicada. Hamouda, que té 48 anys, era un refugiat del seu país. Segons l'evidència dels militars dels EUA, acumulada durant els últims cinc anys, havia servit en l'exèrcit libi com a conductor de tancs des de 1979 a 1990, però va “ser arrestat i empresonat en múltiples ocasions per ofenses relacionades amb les drogues i l'alcohol”. Després d'haver aparentment escapat de la presó el 1992, va fugir a Sudan, on va treballar com a conductor de camions. En un intent de reforçar l'evidència en la seua contra, el Departament de Defensa va afirmar que la compan-

yia per a la qual va treballar, la companyia Wadi al-Aqiq era “propietat d'Osama bin Laden, i també va tractar d'afirmar que s'havia unit al Grup Libi de Combat Islàmic[LIFG per les seues sigles en anglès], un grup militant oposat al règim del coronel Gaddafi, a pesar que va admetre que un reclutador d'Al-Qaeda/LIFG l'havia descrit com “un membre evasiu de LIFG que no va rebre entrenament”. Després de traslladar-se a Pakistan, Hamouda hi va romandre pel que sembla fins a l'estiu de 2001, quan ell i un amic van creuar la frontera a Afganistan, viatjant a Jalalabad i després a Kabul, on Hamouda va trobar treball treballant com comptador per a Abdul Aziz al-Matrafi, director d'Al-Wafa, una obra benèfica saudita que subministrava ajuda humanitària a afganesos, però que era considerada per les autoritats dels EUA com una façana d'AlQaeda. Amb el passar dels anys, dotzenes de detinguts a Guantánamo van ser qualificats de terroristes per les seues associacions amb Al-Wafa. La majoria han estat alliberats, però un dels que queden a Guantánamo, poc conegut i del que tot just es parla, és Al-Matrafi, qui va ser segrestat en un vol de Pakistan a Aràbia Sau-

dita al novembre de 2001. És difícil certificar si hi ha cap veritat en les afirmacions que Al-Wafa era una façana per Al-Qaeda. Segons l'evidència contra Hamouda, "membres del sector talibà visitaven freqüentment l'oficina d'Al-Wafa a Kabul i tenien a veure amb el director d'aquesta oficina", el que no és d'estranyar, ja que el talibà era el govern en l'època. Menys clara és l'afirmació que, segons diversos informes, incloent una declaració suposadament feta per Hamouda, “el director de l'oficina d'Al-Wafa estava relacionat amb Al-Qaeda i coneixia Osama bin Laden”. Fins i tot deixant de costat les dubtoses circumstàncies sota les quals va ser produïda aquesta “confessió,” altres detinguts han afirmat que bin Laden en realitat sospitava d'Al-Wafa pels seus vincles saudites. El que és aparent, no obstant això, és que la participació de Hamouda amb l'organització se centrava en el seu treball humanitari, com va deixar en clar una altra “afirmació” que realment no tenia res que veure amb terrorisme. En “l'evidència” presentada per al seu Tribunal de Revisió de la seua Condició de Combatent, sota factors que pretenien demostrar que “donava suport a operacions militars contra els EUA o els seus socis

de la coalició”, es declarava que, mentre treballava para Al-Wafa, va viatjar a Kunduz “per supervisar la distribució d'arròs que estava protegit entre quatre i cinc guardes armats”. Sembla que a Guantánamo, fins la distribució d'arròs pot ser considerada com component d'una operació militar. Capturat a Islamabad, després de fugir d'Afganistan després de la invasió dirigida pels EUA, Hamouda va ser retingut durant un mes per les autoritats pakistaneses, i lliurat als nord-americans, que van començar a sondejar-lo per a obtenir la fràgil “evidència” d'activitats terroristes bosquejada anteriorment. Durant aquest any van aprovar el seu alliberament i, a pesar dels recels dels seus advocats, va declarar que estava disposat a tornar a Líbia, a pesar que el que li espera allí pot no ser molt millor que el que ha sofert durant els últims cinc anys. Tal vegada, com un dels homes veritablement perduts de Guantánamo, ha decidit que, si ha de passar la resta de la seua vida a la presó sense raó aparent, prefereix estar a Líbia, on la seua dona i la seua família podran veure'l, que a Guantánamo, lloc on, com tots els altres detinguts, estava més aïllat dels seus parents que el més letal assassí massiu als EUA continentals. L'últim dels vuit, Ali Mohammed Nasir Mohammed, tenia 19 anys quan va ser capturat per soldats pakistanesos i lliurat als militars dels EUA al desembre de 2001. Lleugerament evasiu davant el seu tribunal, va dir que va anar a Afganistan per a “pegar una mirada sobre com li anava a la gent,” i va agregar: “M'imaginava que anava a veure molts centres amb molts guàrdies i que hi veuria a molts musulmans. Descobriria com els musulmans rendien cult i el que fan". Va admetre, no obstant això, que va assistir a un camp d'entrenament durant 40-45 dies i també va admetre que havia treballat per als talibans, encara que va dir que havia treballat només en les cuines o com a guàrdia darrere de les línies del front, i que no havia participat en operacions militars contra la coalició dirigida pels EUA, dient-li al seu tribunal:”Mai he disparat una sola bala en la meua vida”. Després d'escapar d'Afganistan passant a través de la regió de Tora Bora per arribar a Pakistan, va ser capturat per soldats pakistanesos després de preguntar com arribar a l'ambaixada iemenita. El que fa poc usual la seua història és que, una vegada que el Pentàgon havia decidit que no mereixia la pena retenir a un cuiner dels talibans que evidentment no sabia res sobre Al-Qaeda, la confusió sobre la seua identitat va impedir el seu alliberament durant 16 mesos. Al maig de 2006, com va dir el Washington Post fa quatre mesos, “li van fer un control. Van prendre la seua foto, així com les seues empremtes digitals. Li prengueren les mides per a roba i sabates, després li van oferir una reunió amb la Creu Roja. Com ho va descriure concisament el Pentàgon en un correu als seus advocats, ‘el seu client ha estat aprovat per deixar Guantánamo"". No obstant això, com va explicar la seva advocada, Martha Rayner:, “mai va arribar a casa”. “Em-

07

bussat,” com va seguir dient l'article del Post, “en un limb d'identitats equivocades, inèrcia burocràtica i negligència oficial”, el seu cas va ser “una recusació d'un sistema, encara encobert en el secret més estricte i en gran part més enllà de tota responsabilitqat, en el qual un home que no enfrontava cap acusació i cap sentència va seguir privat de la llibertat que li van atorgar” al maig de 2006. "És una bella il·lustració del que succeïx quan no hi ha control del carceller,” assenyala el diari. L'article del Washington Post va continuar descrivint el que va impedir l'alliberament de Mohammed durant 16 mesos. Tot i que va néixer a Aràbia Saudita i havia viscut allí abans del seu desencertat viatge a Afganistan, era considerat com iemenita, tant sota la llei iemenita com la saudita, perquè els seus pares són de Iemen, on segueixen vivint, i Mohammed tenia un passaport iemenita i va créixer allí. El que va confondre particularment les coses va ser que els militars dels EUA van considerar Mohammed com a saudita, i mentre les autoritats saudites es rentaven les mans quant a la seua persona, i el govern iemenita deia que “no sabia del seu cas.” Va llanguir a Guantánamo durant uns altres 16 mesos, empresonat en el Camp Sis, on fins i tot mantenen en confinament solitari als detinguts absolts, fins que es va poder fer un nou arranjament del cas. Finalment, al sortir de Guantánamo aquests vuit homes després de cinc anys o més en detenció pels EUA, sense acusació o judici, els seus casos òbviament no fan molt per rescatar la reputació d'incompetència il·legal del govern nord-americà. I la cosa només pot empitjorar. Dels 335 detinguts que segueixen a Guantánamo, el govern admet que només té la intenció de presentar uns 80 per ser processats per una Comissió Militar. Dels restants 255, ha aprovat l'alliberament d'almenys 70, com els que acaben de ser alliberats, (en el cas d'alguns des de fa dos anys o més), i a pesar de les bravates d'aquest estiu del govern que es proposa retenir indefinidament dotzenes d'uns altres perquè, en una revolucionària tergiversació legal més, són massa perillosos per a ser alliberats, però no suficientment perillosos com per a ser acusats, ara sembla que en última instància ells també acabaran per obtenir la seua llibertat. Fins i tot si els 80 processos proposats tenen lloc, el que és extremadament poc probable, segurament els arquitectes d'aquest desastre no podran afirmar que amb una taxa d'èxit d'un 11% hi ha prou com a justificació per al cost moral, ètic, judicial i financer d'una operació que ha estat manifestament desvetllada no com l'ala carcerària triomfant de la “Guerra contra el Terror” sinó com un experiment inepte, cruel, degradant i finalment fracassat. Andy Worthington és historiador britànic, i autor de “The Guantánamo Files: The Stories of the 774 Detainees in America's Illegal Prison” (que serà publicat per Pluto Press a l'octubre de 2007). !!!

+info: www.andygorthington.co,uk


08

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

ATEMPTAT! ARTEFACTE EXPLOSIU A LA SEU NACIONAL DEL BLOC

El PP i la premsa afí atien el foc d’una nova escalada de tensió Les declaracions incendiàries i les intoxicacions informatives del PP valencià i els mitjans de la seua corda precedeixen un salt qualitatiu en la violència anticatalanista LLUIS ADELL

En la crònica que l'edició valenciana de l'ABC va fer sobre la processó cívica del 9 d'octubre pel matí s’hi llegia una observació tan gratificant com que "fue la más tranquila que se recuerda en lo que va de década". I això que, segons segueix el cronista 'abesedià', hi havia conjurats uns mals que podien aigualir-la: "El ambiente enrarecido en las últimas semanas por las tensiones antimonárquicas e independentistas y la presencia con pancartas de grupúsculos políticos minoritarios, como España 2000 o Grupo d´Acció Valencianista". Sobta imaginar-se que en un espectacle com la tradicional desencaixonà de la Reial Senyera davant l’atenta mirada de milers de valencians de classe mitjana i pudent i de tendència conservadora puguen derivar-se tensions antimonàrquiques i independentistes. Però en els dies previs a la diada del 9 d'octubre a algú sí que se li va ocórrer que la plaça de l'Ajuntament corria el perill d'esdevenir una pira incendiària borbònica. No parlem de Juan García Sentandreu àlies fracàs electoral ni de J. L. Roberto àlies Torrente 2.0., els sospitosos habituals d’aquesta mena de conspiranoies. Ens estem referint al mateix ABC. Una extensa nota alertava els confiats i impressionables lectors del diari que “grupos antimonárquicos tratarán de reventar la festividad del 9 de Octubre”, amb un arma tan perillosa com “proclamas y exhibición de pancartas contra la institución de la Corona”. La informació, que citava "fonts policials", va quedar completament desmentida el mateix dia d'autes, tal com comfirma sense pudor la crònica de l'ABC que es refereix a la inusual tranquilitat matinal de la jornada. No és la primera vegada ni per desgràcia serà l'última que un mitjà de comunicació proper al partit

Precedent. La seu del Bloc a Gandia ja va patir un atac incendiari a la façana.

L’agressivitat verbal ha vingut acompanyada d’una nova escalada d’agressions contra els enemics del PP A hores d’ara el Partit Popular encara no ha condemnat l’atemptat contra la seu nacional del Bloc a València

que governa la Generalitat valenciana publica una informació falsa que contribueix a enrarir l'ambient polític i escalfar els ànims contra l'oposició d'esquerres i nacionalista. L’article de l’ABC és només un exemple de les desenes d’articles i declaracions polítiques que s’han produït aquests dies, tant des de mitjans afins com des de les institucions governades pel PP, generant uns nivells de tensió que no s’havien vist al País Valencià des de l'anomenada "batalla de València".

Aquesta agressivitat verbal ha vingut acompanyada d’una nova escalada d’agressions feixistes contra els enemics del PP que, amb un atemptat en la seu nacional del Bloc, suposa un perillós salt qualitatiu que evoca les bombes contra Sanchis Guarner o Joan Fuster durant la transició.

Violència real

La seu nacional del Bloc Nacionalista Valencià a València va patir el passat dimarts, Nou d'Octubre, un atac amb la instal.lació d'un artefacte explosiu casolà que no va arribar a causar ferits ni danys materials de consideració. L'atac, condemnat per Esquerra Unida i Acció Cultural del País Valencià, encara no ha estat pel PP. La violència contra els demòcrates, doncs, no és tant greu en funció de quina és la ideologia de l'objectiu triat pels terroristes. L'artefacte va provocar, segons la policia, una "xicoteta explosió" a les quatre del matí que únicament va ocasionar alguns desperfectes a la porta de la seu nacional del Bloc, alhora que va obligar els agents a desallotjar els veïns per precaució. La policia ha obert una investiga-

ció per esbrinar l'autoria dels fets, per bé que, més de 24 hores després, el Bloc denuncia que la delegació del Govern espanyol encara no s'ha posat en contacte amb la formació per notificar-li "què va passar realment amb l'explosiu". El secretari general del Bloc i diputat a les Corts, Enric Morera, va ser avisat informalment del succès durant els actes del matí. L’endemà, la majoria dels diaris ressenyaren l’atemptat en una nota breu, mentre les cròniques sobre la manifestació de la Comissió 9 d’Octubre insistien en l’estratègia de la criminalització.

Indefensió

Morera ha expressat la seua "indignació" per aquests fets, i ha assenyalat que al País Valencià "ens trobem amb una situació en què hi ha un terrorisme de baixa intensitat que no té límits" i que provoca "la indefensió d'una sèrie de demòcrates que l'única cosa que fem és defendre un projecte polític valencianista, i estem ja farts d'esta situació". A tall d'exemple, un portaveu del Bloc a Mislata va ser agredit, a finals de setembre, per militants de l'ultradreta espanyolista,

el Bloc de la Safor ha estat calcinat quatre vegades en dos mesos, la casa de Joan Fuster va patir pintades amenaçants al juny... en total, el Bloc ha patit una cinquentena d’agressions en els darrers tres anys. No és l’única organització víctima de la violència: els Casals Jaume I, la llibreria de la Universitat, Tres i Quatre, actes com el Corrrellengua i fins i tot alguna seu del PSOE, han sigut víctimes de l’odi anticatalanista. Segons Morera, la col.locació de l'explosiu "va molt més enllà de les xicotetes agressions que havia patit fins ara la seu del Bloc", per la qual cosa creu que "la Delegació del Govern, com a responsable política dels cossos de seguretat, no pot actuar com si es tractara d'una simple pintada". En eixe sentit, Morera ha lamentat que "en estos moments, encara no sabem si va arribar a explotar i ignorem si la policia té cap pista que apunte cap a possibles sospitosos". El diputat d’Esquerra al Congrès espanyol, Agustí Cerdà, va preguntar-li al Govern sobre la violència feixista al País Valencià. En la seua resposta, el departament del ministre d’Interior, Rubalcaba, va minimitzar-la atribuïnt-la a “sectors radicals valencianistes”. La confusió entre víctimes i victimaris s’extén als aparells de l’Estat. Davant el clima d’indefensió i el salt qualitatiu que han pres els atacs, el Bloc s’està plantejat acudir a una instància superior a la valenciana i espanyola, la Unió Europea, per denunciar l’assetjament i la indiferència de les institucions. La Generalitat valenciana, lluny de condemnar i perseguir aquesta nova onada de violència, mira cap a un altre costat i segueix atiant el seu foc diàlectic. De tots els incidents ocorreguts aquest 9 d’octubre, l’únic que ha valgut una compareixença del conseller de Justícia, Fernando de Rosa, va ser la crema de retrats reials per part de l’Esquerra Independentista a la manifestació de la Comissió 9 d’octubre. Un indignat De la Rosa va anunciar que remetria les dades a la Fiscalia de l’Audiència Nacional. De l’atemptat contra la seu d’un partit polític, res de res. Quin contrast amb el comportament del PP quan la víctima és de la seua corda. El seu silenci els fa cómplices.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

09

VIOLENCIA! ATAC AL PORTAVEU DEL BLOC DE MISLATA

Una nova víctima ‘invisible’ de la violència anticatalanista LLUIS ADELL

Santiago Rosado va quedar-se sense poder declarar davant la policia nacional perquè cap dels agents que l’atengueren deia conéixer el valencià i, a més, no tenien “per què fer-ho”

El darrer dijous de setembre, sobre les dues de la matinada, un grup de joves que es presentaren amb el crit de “somos fachas” i “arriba España” van emboscar i copejar al secretari local i portaveu municipal del Bloc de Mislata, Santiago Rosado, causant-li lesions i morats en la cara, les costelles i les cames. Rosado no va poder declarar davant la policia nacional de Mislata perquè cap agent coneixia el valencià. La pel·lícula dels fets va ser la següent. Cap a les dues, un grup de joves va llançar tres pedres de gran grandària contra la seu de l'associació artística i musical de Mislata, de la qual Rosado és soci. Al sentir el soroll, les dues persones presents en aqueix moment en el local van eixir a veure què ocorria, percatant-se que els tres joves causants de l'atac corrien cap al final del carrer. Rosado i l'altre soci van córrer darrere d'ells per poder identificar-los. A l'arribar al carrer Víctor Prada, altres quatre joves li esperaven allí i després de realitzar la salutació feixista braç enlaire i identificar-se ells mateixos com “fatxes”, rodejaren i copejaren Rosado ferotgment fins que aquest va poder fugir corrent de la zona. En el centre de salut de Mislata va

jutjat nº 2 de Mislata va desestimar el cas fa unes setmanes. Segons explica Rosado, a l’eixida del jutjat el tenebrós president del partit, José Luís Roberto, va acomiadar-se amb d’ell amb un “ens veurem prompte”. Roberto, amo de Levantina de Seguridad i màxim dirigent d’España 2000, també te la seua residència a Mislata, on regenta un restaurant, al qual, segons han denunciat diverses organizatcions antifeixistes acodeix de forma habitual la policia. L'any passat, a la mateixa població, van produïr-se una sèrie d'agressions contra població immigrant i anteriorment l'alcalde del PP havia autoritzat els combats de Vale-Tudo que organitza Roberto, per la qual cosa va ser objecte d'una investigació del programa de Tele 5 "Diario de...".

Impunitat

Una sola línea. marco de la foto 0,3.

ser atés d'urgència de les contusions, morats i erosions causades. Al personar-se en la comissaria de la policia local de Mislata, el personal allí present li va dir que no entenia el valencià i que a més no tenien perquè entendre'l. Finalment, Rosado

FIRMA DEL AUTOR FOTOGRAFIA

va presentar de manera manuscrita la seua declaració davant la policia, amb les dades que li va semblar i sense que els gents li feren cap pregunta que ajudés a detectar els agressors. Prèviament, Rosado havia sigut

amenaçat en el fòrum de l’organització ultra España 2000. El seu nom i dades van aparéixer en un fil de la pàgina web junt amb un missatge explicant que calia fer-li “una visita”. El portaveu del Bloc va denunciar les amenaçes però l’encarregada del

Des del Bloc de Mislata han manifestat la seua absoluta repulsa pels fets. Reiteren que han estat moltes les ocasions en les quals han posat en coneixement de l'autoritat municipal la presència d'aquestes bandes de malfactors sense que hagen fet cap mida contra ells. Davant l'habitual d'aquests fets i les reiterades agressions patides per militants del Bloc al llarg dels últims mesos en diverses localitats del país Valencià, l’organització nacionalista ha instat a la delegació del Govern i a les forces policials que actuen amb diligència contra aquests grups, contra els partits i organitzacions que els emparen i en definitiva contra la ultradreta violenta, xenòfoba, intolerant i feixista. L’agressió, condemnada pel PP de Mislata, ha passat desapercebuda per a la plana major del partit. Cap mitjà de comunicació estatal n’ha fet referència.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

11

Camps i Joan Carles. Le Senyera no s’inclina davant el poder civil, però el president de la Generaliitat li fa genuflexions a la Monarquia.

ANALISI! DIADA MONARQUICA

‘Campechano’ Camps El president de la Generalitat, Francesc Camps, ha aprofitat la celebració del 9 d'octubre per atorgar-li una de les altes distincions de la institució autonòmica al rei Joan Carles, en el que ha estat una de les diades amb menys contingut reivindicatiu i autonomista de la història de les modernes institucions valencianes TRIBUNA

La diada del Nou d’Octubre, que commemora l’entrada a València del rei Jaume I, ha vingut marcada enguany per tot de temes d’estricta actualitat. Tant el costat ‘oficialista’ com el ‘reivindicatiu’ han aprofitat l’avinentesa per tal de llançar els seus missatges a la societat. Així, el president de la Generalitat , Francesc Camps, ha atorgat una de les altes distincions que la institució autonòmica lliura cada diada del País Valencià al rei Joan Carles. Tot i que en principi tan sols estava previst que aquest guardó el rebera el científic Santiago Grisolía –que a més presideix el Consell Valencià de Cultura ja des dels temps de Zaplana a Palau–, a última hora, i amb motiu dels esdeveniments antimonàrquics que darrerament s’estan succeint a Catalunya i al mateix País Valencià, el cap del Consell ha decidit d’estendre l’alta distinció al cap de l’estat i de l’exèrcit espanyol. Un gest de solidaritat amb la corona que, en qualsevol

cas, no ha obtingut cap agraïment públic de part del borbó: no sols no s’ha acostat fins València a fi de rebre el guardó –com era de preveure, tenint en compte els habituals “problemes d’agenda” la celeritat amb què ha estat adjudicatari del premi–, sinó que tampoc no ha fet cap al·locució pública de gratitud. I això que el primer dels valencians fins i tot ha gosat establir comparances entre Jaume I i el propi Joan Carles, durant el seu discurs matinal. Camps també ha introduït la interpretació de l’himne de l’estat als actes oficials del Nou d’Octubre, un gest que no pot passar desapercebut enmig del debat polític que sacseja aquests dies l’opinió pública. Davant les pors d’alguns pel “possible” trencament d’Espanya, el Govern valencià contesta de manera enèrgica, amb la interpretació d’un himne que fins i tot ja rebia xiulits de sectors conservadors quan només sonava, ni que fóra uns segons, en la baixada de la senyera coronada que es conserva a l’Ajuntament. Entre les distincions –ja no

altes distincions, però– que anualment atorga la Generalitat , enguany no n’hi ha hagut cap per a la compositora castellonenca Matilde Salvador, que va faltar divendres passat, 5 d’octubre. Salvador, persona de sòlides idees valencianistes, sempre va mostrar-se partidària d’enfortir els lligams que uneixen els territoris de parla catalana, si bé sempre, també, va lamentar la tasca del PP al capdavant de la Generalitat. Potser això li ha costat un reconeixement de la principal institució valenciana, encara que fóra pòstum. Les accions i omissions del president Camps no han estat, com ha quedat dit, els únics “punts calents” del Nou d’Octubre del 2007. A la manifestació convocada per la Comissió 9 d’Octubre –que integren organitzacions com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, Ca Revolta i l’Associació Constantí Llombart, sindicats com ara CCOO, el Col·lectiu Autònom de Treballadors i la Intersindical Valenciana , i els partits EUPV, Bloc, ERPV, Els Verds i Es-

querra Ecologista–, tres han estat els eixos cabdals: la defensa de la llengua i la cultura pròpies, la preservació del territori i, per últim, l’exigència perquè es mantinguen les emissions de TV3 al País Valencià. Sobre la primera demanda, l’oblit de la figura de Matilde Salvador és un indicatiu que res no canvia, amb el PP a la Generalitat Valenciana. Pel que respecta al segon clam, tampoc no hi ha gaire més sort, ja que el vicepresident del Consell, Vicente Rambla, ha recomanat ACPV que permeta, al més prompte possible, la deshabilitació dels repetidors gràcies als quals els valencians veuen Televisió de Catalunya, a més de titllar aquells que en defensen les emissions de “pertorbats mentals”. Com sona. Millors notícies, en canvi, hi ha en referència a la defensa del territori. Malauradament, no hi ha novetats pel que fa a la legislació –PP i PSPVPSOE, en tot cas, miren de pactar una llei que agrade tots dos partits, ja que l’actual, la llei urbanística va-

lenciana (LUV), tan sols va rebre l’OK dels populars–, però sí que en tenim de la mateixa autoregulació del sector. A la fallida d’Astroc li ha seguit la que de feia temps que sonava, la de Llanera. Aquesta constructora, que tenia previstos molts plans d’actuació integrada (PAI) a tot de municipis, ara haurà de limitar la seua actuació. Sis de les empreses que en formen part, de fet, s’han declarat en suspensió de pagaments, i els deutes que acumulen fan inviable tants projectes. Sobretot quan la demanda d’habitatges en terra valenciana ha davallat considerablement. Així doncs, aquells que anhelaven un major respecte al paisatge autòcton poden respirar una mica més tranquils. Encara no ho poden fer a fons, com si estigueren al Penyagolosa, però com a mínim no veuen utòpic de salvar espais que ja es donaven per perduts. Queda per saber, en tot cas, quants se’n salven, al final de la correguda. !!!

+info: www.tribuna.cat


12

COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

CRÒNICA! GUANYANT ESPAIS

9 d’octubre de 2007, un nou jovent fent camí a València Crònica de la participació de membres del Bloc Jove, sota amenaces, en la Processó Cívica de la Reial Senyera a València L’ENCOBERT

Tal com havien anunciat, membres del Bloc Jove de la ciutat de València, van ser presents a la tradicional Processó Cívica de la Reial Senyera…, una participació que tenia com antecedents l’amenaça d’agressions físiques per part de l’ultradreta valenciana des del mateix moment en què es va proposar tres setmanes abans des d’un dels fòrums de valencianisme.com. Feia més d’una dècada que es produïa, llavors a instàncies de la UPV de València ciutat, la presència del valencianisme polític d’arrel fusteriana en este acte, compartint aleshores l’escena amb l’extinta Joventut Valencianista.

Bona acollida, bones vibracions

La vintena de joves del Bloc Jove s’aplegaren sota les senyeres estelades i sobiranistes valencianes, acompanyats per alguns altres militants d’organitzacions i associacions sobiranistes i republicanes valencianes, i després d’honorar la baixada de la Reial Senyera des del balcó de l’Ajuntament de València, desfilaren amb absoluta normalitat situats darrere dels convocats pel nou grup Enkara, gent de la PJV, i militants d’ONV i ENV, que en tot

moment els acolliren de braços oberts i els mostraren la seua solidaritat. Tant uns com altres hagueren de suportar alguns escridassaments d’elements feixistes convocats pel GAV i España2000 (Déu els cria i ells i ValenciaFreeDom els ajunta). Darrere d’ambós grups marxaven una colla d’“armaris” d’España2000, ciclats recén arribats del gimàs i d’alguna empresa de seguretat levantina, mostrant la cara al sol al crit de Viva España! Però van ser moltes més les mostres de suport i de simpatia que reberen de la gent els integrants d’ambós grups. La simpatia cap al Bloc Jove és la prova de l’encert de la convocatòria alhora que de l’existència d’un nou jovent que vol fer camí i ho fa.

El 9 d’octubre no pot tindre “un estat d’excepció”

La presència del Bloc Jove de la ciutat de València es presentava com un acte de normalitat i de participació democràtica, com una negativa calmada però absolutament ferma de negar-se a la voluntat d’imposar com cada any un “estat d’excepció” declarat per l’ultradreta valenciana en eixes hores que haurien de ser de tots els valencians sense exclusions. El valor

Símbols. Èls joves onejaren uina senyera coronada amb estel blanc com a símbol sobiranista valencià.

de l’acció va ser, doncs, important, un simbolisme aportat des del valencianisme de consens fent que el respecte i les llibertats s’instal·len de forma definitiva en el cap i casal. Quan realitzaven l’acció encara

no se sabia que el BLOC havia sigut atacat amb una bomba unes hores abans, de matinada, però tots eren ben conscients que un company seu havia estat butalment apallissat per un escamot feixista només uns dies abans i que les con-

tinudades crides a l’agressió s’havien succeït en les webs de l’ultradreta.

!!!

+info: www.valencianisme.com


COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

NORMALITZACIO! MES BURLA AL VALENCIA

Des de l’illa

Ignorant la llengua

MARC PERIS Professor

La Generalitat valenciana continua donant mostres de la seua nul·la voluntat d'impulsar el valencià. Aquest és el missatge que li va transmetre la setmana passada la responsable de Política Lingüística, Concha Gómez, al president d’Escola Valenciana. Segons ella, no cal. REDACCIO

”Els recursos econòmics que destina la Generalitat per a promoure el valencià són pràcticament inexistents”. Són les paraules de Diego Gómez després d’haver mantingut una reunió amb Concha Gómez, Secretària Autonòmica d’Educació i responsable del departament de Política Lingüística. Fa mesos que Escola Valenciana va sol·licitar una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana per tal d’explicar-li els projectes i les preocupacions del que actualment és l’entitat cívica valenciana amb més capacitat de mobilització social. Francesc Camps va delegar la cita a Concha Gómez i finalment la trobada va produïr-se la passada quinzena.

No més campanyes

La Secretària Autonòmica d’Educació considera que la capacitat de creixement de l’ús social de la nostra llengua a hores d’ara ja és limitada i no creu que es puga incrementar més l’ús del valencià en els diferents àmbits socials. Segons el president d’Escola Valenciana, “el diagnòstic ens sembla molt allunyat de la realitat i caldria que la Generalitat estudiara a fons les possibilitats de promoció del valencià en àmbits com l’educació, els serveis públics o el treball, per dir-ne uns quants”.

Estancament en matèria educativa

“Actualment Escola Valenciana està assumint reptes que li corresponen al nostre govern autonòmic”, assegura Diego Gómez en relació a les campanyes de difusió i promoció que ha creat l’entitat cívica com 'Matricula en futur, matricula en valencià', dirigida als pares i mares que escolaritzen els fills per primera vegada i als quals se’ls informa detalladament sobre els avantatges de matricular els xiquets en valencià. El president d’Escola Valenciana va aprofitar la reunió per a insistir en la necessitat d’implantar línies en valencià als centres concertats. A les comarques d’Alacant sols hi ha tres centres concertats que oferten ensenyament en valencià i pel que fa al total del territori valencià tan sols uns 40 centres donen la possibilitat de matriculació en la nostra llengua, tenint en compte cooperatives educatives pioneres com La Masia, La Gavina, Les Carolines i l’Escola Comarcal. Diego Gómez també va destacar la manca de difusió per part de la Conselleria d’Educació de materials

Hipòcrites. González Pons i Font de Mora presentant la campanya “En valencià, naturalment”.

i recursos per a l’ensenyament en valencià i per a l’acollida de xiquets i xiquetes nouvinguts. En aquest sentit, li va oferir a la responsable del departament de Política Lingüística la participació en la difusió de materials didàctics d’Escola Valenciana com la col·lecció de recursos audiovisuals 'Àlbum', els quaderns didàctics anomenats 'Tallers de Cultura Popular' o els llibres d’Acord, dirigits als xiquets i xiquetes nouvinguts.

està generant molts problemes en els instituts pel fet que bona part de l’alumnat que s’ha matriculat per a rebre l’ensenyament en valencià té professors que no els donen les classes en la nostra llengua perquè asseguren que no saben parlar-la. “L’I.E.S Comarcal Burjassot-Godella-Rocafort és l’exemple d’aquesta situació que malauradament s’ha fet habitual a centenars d’instituts”, afirma Diego Gómez.

Una assignatura pendent

Retrocés en l’ús del valencià

Sols el 67% del professorat que imparteix classes en aules de línia en valencià tenen la capacitació per a fer-ho en garanties. Aquesta situació

A l’últim informe que el conseller Font de Mora va fer públic sobre l’ús del valencià a la ciutat de València afirmava: “La realidad del valencia-

“És inútil, no cal” Si no ho fa la Generalitat, ho estem fent nosaltres i com a mínim caldria que en prenguéreu exemple. Aquest és el missatge que Diego Gómez li va transmétre a la responsable de Política Lingüística, Concha Gómez, posant-li com a exemple campanyes i iniciatives que l’entitat que presideix està duent a terme com el 'Voluntariat pel valencià', el 'Cinema a l’Escola' o la 'GiraFestival Itinerant de Música en valencià'. Però la manca de sensibilitat respecte a la llengua pròpia de l’Administració valenciana respon

a un plantejament radicalment diferent. Textualment, Concha Gómez li va respondre al president d’Escola Valenciana que la capacitat de creixement de l’ús social del valencià és limitada i no creu que les campanyes ajuden a incrementar més l’ús del valencià en els diferents àmbits socials. En poques paraules: que no cal fer-les perquè és inútil. Si la responsable de l’àrea que ha de vetlar per l’extensió social del valencià considera això, que n’opinaran personatges com Carlos Fabra o Julio de España?

13

no es que está vivo, presente y tiene futuro”. Diego Gómez ha fet patent que “hi ha molta feina a fer ja que al mateix informe s’assegura que el nombre de ciutadans que entenen el valencià a la ciutat ha baixat en 10 punts des de 1993 i que sols un 10% l’utilitza habitualment a la feina”. El president d’Escola Valenciana va deixar clar en la reunió que “la nostra entitat no demana almoïna a la Generalitat sinó sumar esforços i treballar conjuntament pel valencià, perquè la nostra llengua és cosa de tots i totes i també dels nostres representants”. !!!

+info: www.fev.org

La bona educació

L

'inici del curs, sempre complicat, em genera alguna reflexió al voltant del meu treball. La veritat és que, tot i la meua professió, he estat molt prudent a l’hora de parlar de l’educació. Més tenint en compte la síntesi que imposa el format d’aquesta columna, amb el risc de caure en una caricatura massa simplista. El tema, certament, és delicat, i només pot ser abordat amb l’advertència prèvia d’estar emetent una opinió i res més. Dit açò, faré un retrat de la trinxera educativa, amb la manca de recursos i la descomposició d’un sistema al qual se l’apliquen apòsits sense poder evitar els signes visibles de gangrena. Se que la imatge sembla catastròfica. Exposaré els meus arguments: en primer lloc ens trobem davant una privatització encoberta del sistema educatiu, que duu a terme l’estat, moltes vegades en connivència amb les branques privades de l’esglèsia. Com es pot concebre que als centres concertats l’alumnat immigrant és anecdòtic, quan no inexistent? Els centres concertats encara avui es reserven el dret d’admissió, sense que cap administració faça res, mentre les famoses aules-patera als centres públics vessen per tots els costats. Com ha d’afrontar el professional de l’educació grups als quals ens trobem amb més de quinze nacionalitats diferents (sovint tan abismalment diverses com ho són les ucraïneses, xineses, colombians, equatorians, búlgares, paraguais etc.) en un sol grup aula? Era el meu cas el curs passat, jo era tutor del 1r d’ESO d’acollida. Els alumnes van venint d’altres països de manera escalonada al llarg del curs, de vegades amb un bagatge traumàtic després d’haver-hi deixat part de la família, o d’estar en pisos d’acollida. Molts d’ells literalment no s’enteren de res, per l’idioma, o pel contrast cultural. Aquest és el partit que hem de jugar, i en el cas del Polígon de Llevant, sol ser en camp contrari. El Polígon és el típic barri d’extrarradi, oblidat per tothom, un gueto del qual és difícil eixir. Encara que de vegades la manca d’hàbits d’aprenentatge i els comportaments macarrònics siguen les conductes habituals en alguns, capaços de dificultar les classes, la majoria actuen amb un sentit de l’honor i innocència difícil de vore en el món cínic dels adults. Quan travesses la capa exterior de confusió adolescent, veus que responen molt bé davant els arguments, car no estan acostumats a rebre cap tipus d’explicació. En un món on el crit i la llei del carrer s’imposen, els xiquets i xiquetes, nouvinguts o no, obrin els ulls com a plats, i somriuen en sentir-se escoltats i escoltar, aquesta és la vertadera educació per a la ciutadania. Ah, i per cert, nosaltres la fem en Català. !!! +info: desdelilla.blogspot.com


14

MONOGRAFIC

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

MONOGRÀFIC

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

15

Walter Benjamin i l’eix València-Portbou Text i imatges: Víctor Baeta i Subías

E

ns interessen les coses que ens afecten. Vaig intuir que Walter Benjamin m’incumbia quan vaig llegir que s’havia suïcidat un 27 de setembre a Portbou. Aquesta data, el dia i el mes, perquè l’any –el 1940– en principi no m’importava, va ser l’estreta porta per on em va entrar el pensador alemany en el meu cercle d’interessos vitals. En setembre del 2006, com vinc fent des de fa anys, sempre d’esquena al futur, era el passat el que m’interessava commemorar. No volia que el temps d’avui es buidés del temps passat en benefici, una vegada més, dels vencedors de sempre. Calia recordar, calia fer present per a les generacions actuals, que un 27 de setembre de 1975 havien estat afusellats pel règim franquista cinc joves de 21, 22, 24, 27 i 33 anys respectivament i que els vencedors de sempre, amb la complicitat de la socialdemocràcia instal·lada còmodament en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”, havien aconseguit que, al llarg dels anys, els seus noms i aquell crim, esdevingueren ignorats. Els cinc joves, morts per la llibertat de tots, des del passat m’emetien la força messiànica necessària per contribuir a redimirlos, volia ajudar amb la meua humil aportació a redimir el passat de tots els vençuts. I Walter Benjamin, també des del passat i vençut, venia en la nostra ajuda i se sumava la tasca redemptora. El primer llibre que em va acostar a la seua vida i obra va ser el de Michael Löwy ‘Walter Benjamin, aviso de incendio’ editat pel Fondo de Cultura Econòmica. Va ser tot un descobriment de constatacions de llocs compartits per l’experiència de la història viscuda. Amb el meu amic barceloní Joaquim Auladell, company de ‘Txiqui’ en els seus darrers moments a la Model de Barcelona, vàrem desbudellar, rere llargues converses per telèfon – quina gran contribució al debat filosòfic la tarifa plana de Telefònica! – el llibre de Löwy i vàrem redactar ensems l’article “27 de setembre de 1975: La mirada de l’Àngelus Novus”. Amb valentia Pedro Muelas, director d’El Mercantil Valenciano, el va publicar el mateix 27 de setembre del 2006 i per contra, El Punt de Girona el va rebutjar: “...no el considerem del nostre interès”, va ser la

resposta rebuda pel correu electrònic. Enguany, en acostar-se setembre, volia tornar a recuperar el passat i fer d’ell un “temps-ara” [Jetztzeit]. “La història és objecte d’una construcció en un marc que no està constituït pel temps homogeni i buit, sinó per un temps ple, "temps-ara". Així l’antiga Roma va ser per a Robespierre un passat carregat de "temps-ara" que ell feia saltar del continuum de la història (...) El mateix salt sota el cel buidat de la història és el salt dialèctic, que així és com Marx va entendre la revolució”. Tesi XIV Sobre la filosofia de la Història’ de W.B. Eren Encarna Canet i Toni Infante els que ara aportaven el combustible amb el seu article “43 morts i mortes i continua la impunitat” publicat en Annanotícies el 3 de setembre i que ens recordava els morts del metro. Un eix Portbou–València acabava de nàixer. La ciutat de València se sumava a la mirada de l’Àngelus Novus. De nou la ‘classe dominant’, els vencedors de sempre, s’afanaven per soterrar el passat, per fer de la història un “temps homogeni i buit” que els valgués per mantenir el seu domini. Amb la mateixa dedicació que tenen per amagar les foses del Cementir de València on jauen els anònims republicans assassinats, ara s’esmeraven per fer oblidar els

Homenatge a la tomba de Walter Benjamin a Portbou

morts de l’estació de Jesús. Calia aturar el temps. Calia fer retornar els morts. Ells vindrien demanant als vius les seues, nostres, reivindicacions, reclamant una conjuntura revolucionària en la lluita en favor del passat oprimit. D’aquesta manera tinguérem, Auladell i jo, la idea de juntar València a Walter Benjamin. Traduiríem al català occidental les Tesis sobre filosofia de la Història i dedicaríem el llibre als “quaranta-tres valencians, víctimes del progrés, morts el 3 de juliol de 2006, sobre les 13:03, pel descarrilament de les unitats 3736 i 3714 de la sèrie UTA 3700 de la Línia 1 del Metro dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, prop de l’estació de Jesús a la ciutat de València”. Pensat i fet. Vam requerir l’ajuda de l’amic i company de lluita Josep Algarra, a qui un amor de joventut va portar a conèixer la llengua de Goethe. Entre els tres traduírem al valencià, el nostre català, les Tesis de la filosofia de la Història de W.B. El resultat el tenim ja en la impremta de Russafa dels germans Àlex i Ruben Fernàdez Arizmendi. L’edició ha anat càrrec d’edicions l’Ateneu de Benimaclet per encàrrec de l’ACR Constantí Llombart, encetant amb aquest llibre la Col·lecció Quaderns Republicans de Teoria i Acció. El 27 de setembre passat duguérem una prova d’impremta a

Portbou. Des de València va eixir la delegació de l’ACR Constantí Llombart, a Barcelona es va incorporar la delegació de l’associació Mar Vella de dues ciutats i a Figueres, s’incorporà l’editor Costa-Pau. Anàvem a la ciutat d’una frontera inventada per espanyols i francesos, en l’únic tren amb capacitat per fer el canvi a l’ample europeu que sembla sorgit del túnel del temps; a l’igual que la policia dels vencedors de sempre que demanaven – en el seu ‘estat d’excepció permanent ─ la documentació als viatgers. En l’estació internacional ens esperaven Santi Vancells (quanta coincidència amb ell i com va vibrar amb la lectura de l’article rebutjat per El Punt), coordinador de la Fundació Walter Benjamin i que l’actual Generalitat catalana té bandejada; també ens rebia el vital pintor benjaminià gironí Lluís Bosch. El recorregut de la ciutat ─ de la qual Hanna Arendt va dir, des del cementiri on va anar a visitar la tomba de Benjamin, que era un dels llocs més bonics que havia vist ─ va cobrir les expectatives. Tal vegada l’Hanna ho va dir des del mateix lloc on Dani Karaban va alçar el seu Memorial “Passatges” en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945. En ella l’escultor recull les paraules de Benjamin: “És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció

històrica està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. És un monument, una escala que la pots travessar, tocar, sentir,... A l’hora del dinar es van incorporar el prolífic periodista Josep M. Loste i el regidor d’ERC Joan Govern. Parlaments. Intercanvis. Comunió. De tornada a l’agafar el tren, de

nou la policia: “...ah! vostès són els que han vingut pel Memorial. No cal la documentació, són espanyols” Era nit i bufava la Tramuntana que s’escolava dins l’estació solitària. L’eix Portbou–València s’havia encetat. De mica en mica, construïm les repúbliques. !!!

+info: www.constantillombart.org

Memorial ‘Passatges’, davant la mar de Portbou, en record de Walter Benjamin i dels exiliats europeus dels anys 1933 a 1945


16

COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

ABUS! DETINGUT PER PARLAR EN CATALA

Víctima. L’acusen de resistència a l’autoritat.

El judici contra Marc Peris, vist per sèntència REDACCIO

Fa uns dies es va repetir als jutjats de Palma la vista oral pel cas de Marc Peris, el professor valencià i col·laborador de L’AVANÇ que va ser acusat de resistència a l’autoritat per dos agents de la Policia Nacional espanyola després d’haver-los respost en català. Els fets succeïren el juliol de 2006 a la plaça d’en Coll de Palma. El fiscal demana una pena de 90 euros, quan en el judici anterior, que va ser anul·lat per qüestió de formes, en demanava el doble, 180. Marc Peris denuncià haver estat víctima d’agressions, insults i amenaces per part dels agents, que també el denunciaren a ell. En el judici, l’acusació, els testimonis i l’imputat estaven representats per les mateixes persones i les versions fo-

Després de l’anulació del primer judici per irregularitats formals, el fiscal demana ara una pena de 90 euros

ren clavades. Tanmateix, el Ministeri Fiscal ha presentat davant el jutge una rebaixa en la pena de multa contra Marc Peris, a qui ara se li demanen 90 euros. El cas creà en el seu moment molt de rebombori i és possible que la fiscalia, malgrat no demanar l’absolució, haja volgut tenir un ‘gest’ amb l’acusat, vistes les contradiccions presentades en la declaració dels policies. A Marc l’acusen d’haver-se resistit a la detenció, malgrat que diversos testimonis corroboraren que la Policia el maltractà i practicà una detenció il·legal. Per la seua banda, la denúncia que Peris interposà contra els agents de la Policia Nacional espanyola no ha tingut cap efecte i, segons explic�� el mateix damnificat, fou ràpidament arxivada. Després que el cas quedara tancat el juliol de 2006 amb una multa de 180 euros, Marc presentà un recurs de nul·litat per una qüestió de formes, ja que a banda de les irregularitats que es denunciaren durant el judici, no li deixaren presentar l’escrit final. El fort és que en aquesta nova vista tampoc s’han enrecordat de demanar-li el document obligat.


17

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

DIVISIO! ELS LLEVAREN LA MEGAFONIA

L’Esquerra Independentista critica la comissió 9 d’Octubre El bloc unitari d’Endavant, Maulets i la Cajei va finalitzar la manifestació amb un acte en solidaritat pels encausats per cremar fotos del rei REDACCIO

El dimarts 9 d'octubre, milers de persones es manifestaren pels carrers de València recordant la diada nacional de la ciutat de València i l'entrada de Jaume I l'any 1238 a la ciutat. Una altra vegada més la diferenciació dins d'aquesta manifestació fou clara: d'una banda el bloc institucional format per la comissió del 9 d'octubre i d'una altra l'esquerra independentista amb un bloc unitari format per Endavant,Maulets i la Cajei. L'esquerra independentista va eixir de manera unitària a aquesta manifestació i, com ve sent habitual, va comptar amb el bloc més nombrós dins d'ella. Amb una pancarta a la capçalera on es podia llegir: “Enfortim l'esquerra independentista. Construïm la Unitat Popular” i amb la bandera blava de la

ciutat de València, l'estelada gegant i les banderes roges i morades, les organitzacions que formen l'esquerra independentista tornaren a deixar clar que el seu projecte polític no és el mateix que el d'aquelles que formen la comissió del 9 d'octubre sinó que, segons expressen, “el projecte del Moviment Català d'Alliberament Nacional passa per la independència i el socialisme”. La manifestació de l'esquerra independentista va començar amb la crema d'un escac que simbolitzava la figura del rei espanyol Joan Carles I amb un cartell on es podia llegir: “Escac al rei”. Amb aquesta acció amenitzada per la presència dels dimonis de Campanar començava a caminar el bloc independentista amb crits contra la corona espanyola i per la independència nacional dels Països Ca-

Símbols. L’EI va fer seua la bandera de la ciutat de València.

talans. Al llarg de la manifestació es corejaren diferents crits com ara: “Les catalanes no tenim rei”; “Jo també creme la corona espanyola”; “Independència” o “País Valencià, Països Catalans”. El bloc indepedentista, que va centrar l’atenció dels fotògrafs de la premsa, va arribar al Parterre després de diferents moments de tensió amb grupuscles feixistes, quan ja havia finalitzat l'acte polític de la comissió 9 d'octubre i amb la qual s'havia acordat que els deixaren la seua megafonia per tal de poder realitzar l'acte. La sorpresa negativa

va ser que quan arribaren s'havia donat ordres per desconnectar l'equip de so i per tant impedir a l'esquerra independentista poder fer el seu acte polític tal i com estava acordat i previst. Davant d'aquest fet, considerat “nefast”, decidiren realitzar d'igual manera el seu acte polític. Un acte que acabaria amb la crema a cara descoberta per part de militants independentistes de fotografies dels reis espanyols, dels prínceps i de Felip V: una acció emmarcada dins la llibertat d'expressió i amb la qual volien deixar ben clar la seua solidaritat amb les persones encausades durant les ante-

riors setmanes per realitzar aquestes cremes de fotografies a Girona, Figueres i altres indrets dels Països Catalans. La Generalitat valenciana ja ha enviat fotografies de l’acció a la Fiscalia comminant-la a actuar contra els joves. En un comunicat conjunt, les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista assenyalen que “davant algunes agressions patides per part de grupuscles feixistes, volem denunciar la passivitat de la delegació del govern espanyol i de la seua policia la qual estava més ansiosa en carregar contra les assistents a la manifestació que aturar els actes vandàlics d'aquests grupuscles. Volem deixar clar a aquests elements feixistes que sempre tindran l'esquerra independentista combatent-los i que no aturaran mai la nostra lluita”. L’incident amb la comissió del 9 d’octubre ha estat qualificat com una “censura” i “un acte contra la llibertat d'expressió ja que creiem que l'esquerra independentista té la suficient presència social com per expressar el seu projecte polític en aquesta manifestació. Amb el diàleg encetat amb ells abans de la manifestació pensàvem haver arribat a un acord per acabar amb el trencament escenificat a manifestacions anteriors, cosa que no ha succeït. Continuarem creant els nostres propis espais per dir la nostra en les manifestacions convocades a la ciutat de València”. El comunicat conclou valorant “de manera molt positiva la presa dels carrers de València de manera unitària per part de les 3 organitzacions independentistes amb la qual cosa continuem la dinàmica encetada a nivell nacional”.


18

COMARQUES

Política Marga Sanz front a Llamazares ! La divisió a Esquerra Unida es trasllada definitivament a Izquierda Unida, on el coordinador general Gaspar Llamazares (proper a les diputades díscoles) s’enfrontarà amb la dirigent del PCPV Marga Sanz per ser caps de cartell a les properes eleccions estatals. Els militants de la formació decidiran per correu quin dels dos líders prefereixen que els represente al Congrès.

Nou col·lectiu nacionalista a EU ! Amb la idea de seguir mantenint el perfil nacionalista d’Esquerra Unida si finalment EiP abandona el partit, la setmana passada l’escriptor Víctor Mansanet i l’economista Toni Vercher van presentar el corrent “Nacionalistes d’Esquerra”, que ha estat criticat com un submarí del sector oficial per part de la gent d’EiP, que han anunciat que el nom pertany a un partit anterior que va ser creat per alguns dirigents seus.

Manifest de suport a Marcos ! A la xarxa es pot visitar, llegir i -qui vullga- signar, un manifest impulsat per un grup d’intel·lectuals i professionals votants del Compromís en recolzament de la posició de l’executiva d’Esquerra Unida en la crisi que els enfronta amb el Bloc i Esquerra Ecologista dins del Compromís i amb Esquerra i País i Espai Obert a l’interior del partit. L’adreça del manifest és www.movimentpelpais.com

Dimissió socialista a Benidorm La que era secretària local del PSPV-PSOE de Benidorm, Maite Iraola, ha presentat la seua dimissió irrevocable al càrrec per entendre que, després de perdre les darreres eleccions, hi ha un “moviment orquestrat” per danyar el partit. Iaraola és mare de l’actual secretària d’Estat de Cooperació Internacional, Leire Pajín, molt propera a José Luís Rodríguez Zapatero. !

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

DISSIDENT! UN INDEPENDENTISTA ATIPIC

López Tena, un sobiranista en el poder judicial espanyol El vocal del Consell General del Poder Judicial pateix una dura ofensiva llançada des de la ‘caverna’ mediàtica degut als seus posicionaments marcadament independentistes PEP MARTI

Alfons López Tena va ser un jove antifranquista en un País Valencià on el pes de la dreta rància i blavera va ser determinant. Soci actiu de l’Ateneu Mercantil de València als anys setanta, el fet d’organitzar conferències sobre Foucault i Derrida en una entitat dominada per la dreta dura li va causar problemes, fins que la direcció va dissoldre el grup d’activistes en què militava. Va ser membre de la Junta Democràtica –on fins i tot va formar part del seu equip de seguretat– i un dels impulsors de La Falla King Kong, atípica, que va ser suprimida per la Junta Central Fallera a la fi dels setanta. Avui en dia López Tena s’ha consolidat com un dels exponents més brillants del sobiranisme. Vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), on va arribar a proposta de CiU, aquest militant de Convergència Democràtica, nascut a Sagunt fa 50 anys, és un dels independentistes amb més solidesa jurídica. Però la personalitat de López Tena és molt més àmplia. Una de les mancances que a vegades evidencia l’independentisme és una certa desconeixença del funcionament de l’Estat espanyol, de la seua força i dels seus mecanismes de control. També, massa sovint, de feblesa en coneixements de dret constitucional. Com aquell personatge de l’obra de Dickens, Pickwick, un capellà que justificava el seu alcoholisme dient que per combatre el diable se l’havia de conèixer, es pot dir que López Tena coneix el seu enemic. Un adversari que va dissecar en el seu llibre recent, 'Catalunya sota Espanya' (Dèria/La Magrana). Ha impulsat el Cercle d’Estudis Sobiranistes, junt amb el profesor de dret constitucional Hèctor López Bofill.

Un convergent atípic

En el cas de López Tena, cal subratllar que és membre de CDC. Perquè les seues relacions amb la cúpula d’UDC són pèssimes. I ni ell ni el líder democratacristià, Josep Antoni Duran i Lleida, no s’ho amaguen. En diverses ocasions, Duran ha declarat que el seu partit no se sent representat per López Tena en el ple del CGPJ. Tot i així, membres d’UDC pertanyen al Cercle d’Estudis Sobiranistes, creat recentment per López Tena i Hèctor López Bofill. Dins de Convergència, però, el notari també és una mica especial. De mentalitat nacionalista transversal,

Alfons López Tena.

Els atacs de la dreta espanyola contra López Tena li han donat gran projecció, sobretot a Catalunya Com a membre del CGPJ coneix perfectament les interioritats i els vicis de l’actual sistema judicial espanyol

manté bona sintonia amb dirigents d’ERC i aposta per posicions independentistes. A Convergència ha presidit la sectorial de Justícia i ha estat vicepresident de l’agrupació de CDC de l’Esquerra de l’Eixample. En el pla ideològic, López Tena es defineix com un liberal, però no tant en el pla econòmic com en el polític. Un liberalisme, aquest, que el va dur a entrar en la Fundació Catalunya Oberta, on conviuen persones de tradició liberal més tradicional i joves llops del neoliberalisme més radical. El notari i membre del CGPJ pertany també al Grup Hayek, situat en l’òrbita de Catalunya Oberta i que

En el centre de la diana En aquests moments Alfons López Tena és víctima d’una ofensiva molt agressiva des dels mitjans de la dreta espanyola. Segons ha dit en repetides ocasions, sempre se l’havia considerat l’ovella negra del CGPJ. Però les crítiques l’han col·locat en el centre de la diana espanyolista arran del seu clar posicionament independentista. L’ofensiva, però, encara ha donat més incidència a les seues opinions. Les declaracions de López Tena en què deia que no considerava un delicte cremar símbols monàrquics han desfermat encara més atacs contra ell.

L’impulsor del Cercle d’Estudis Sobiranistes és una persona amb molts contactes internacionals. És membre del comitè executiu de la International Organization for Judicial Training, dedicada a la formació de juristes, que farà una reunió a Barcelona precisament a la fi d’aquest mes d’octubre. Des dels partits espanyolistes i del sector de Duran Lleida es clama per la seua destitució del que és un dels centres de la judicatura espanyola, el CGPJ, on amb López Tena hi ha nostàlgics confessos del règim de Franco.

representa el nucli més reaganià dels seus membres. Aquesta entitat, presidida per David Clivillé i que té en la seva junta Marc Prenafeta, fill de l’exsecretari general de la Presidència Lluís Prenafeta, aplega professionals que admiren l’obra de Friedrich von Hayek, ja desaparegut, un adversari de Keynes. En el seu llibre 'Catalunya sota Espanya', l’autor citava diverses vegades Thomas Jefferson en defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya. La influència liberal nordamericana en l’ideari de López Tena és evident. !!!

+info: www.eltriangle.info


COMARQUES

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

CONNEXIONS! EL VICEPRESIDENT, D’ESPANA 2000

La trama ultra del Llevant Fa temps que per la directiva de l’equip granota corre sang d’extrema dreta. El segon equip de la ciutat de València, famós pel caràcter esquerrà i antifeixista dels seus seguidors, ha esdevingut un cau de fatxes davant la mirada impasible del seu principal propietari LLUIS ADELL

L’afició del segon equip de futbol de la ciutat de València, el Llevant U.E., és una de les més progressistes i nacionalistes del País Valencià. Als mals resultats esportius amb què ha començat la temporada, els aficionats han de veure-se-les amb una directiva cada volta més escorada cap a l’extrema dreta. Les tensions esclataren el passat dissabte 30 de setembre, quan els guàrdies de seguretat hagueren de frenar al vicepresident del Llevant U.E. en el moment en què es disposava a respondre violentament contra uns seguidors granotes que escridassaven la junta directiva pels resultats del club després de perdre contra el Barça 1-4. L'empresa de seguretat contractada a l'estadi del Llevant, Levantina de Seguridad, és propietat del líder de l'extrema dreta valenciana, José Luís Roberto Navarro. I és que la vinculació entre la direcció del Llevant i l'imperi empresarial de Roberto i l'extrema dreta és més que notòria. El vicepresident primer del Llevant U.E. és l'empresari de la construcció Miguel Ángel Ruíz Sanhauja, d'ideologia ultra. Fins fa relativament poc compartia responsabilitat al Consell d'Administració del club amb el diputat del Partit Popular per València Vicente Martínez Pujalte, que pertany a la branca més reaccionària del partit. Segons relatava el periodista Joan Cantarero, autor del llibre d'investigació Los amos de la prostitución en España, en una entrevista publicada al periòdic L'Avanç, el directiu del Llevant “fa gala d'haver estat l'autor de la famosa agressió a Josep Lluís Albinyana, president del Consell del País Valencià durant la transició preestatutària”. El seu germà, Javier Ruíz Sanhauja, és el cap dels serveis mèdics de l'Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA). Cantarero informa que el germà del directiu té el seu despatx “paret amb paret amb el del Sindicato Independiente, sindicat vertical dirigit per gent de la ultradreta íntims de Roberto” i també “és militant d'España 2000”. En la investigació feta pel periodista sobre les connexions entre el món de la prostitució i l'extrema dreta, Cantarelo assenyala Sanhauja com “l'encarregat de les anàlisi clíniques que ANELA obliga a passar a les prostitutes. Així -segons afirma el periodistaRoberto s'embutxaca una part important del beneficis de les anàlisi clíniques”. Un altre element del club amb cla-

19

Política Ribó marxa del PCPV ! Qui fóra secretari gene-

ral del PCPV i portaveu d’EU a les Corts, Joan Ribó, ha anunciat la seua marxa del partit. El detonant ha estat la candidatura de Marga Sanz per substituir Llamazares. Per a Ribó, Sanz no està a l’alçada i canviar de candidat a última hora per una desconeguda suposa una estratègia suïcida i caïnita que pot enfonsar encara més IU.

Alfred Botella també abandona ! La crisi d’EU va per a

llarg. Junt amb Joan Ribó hi ha hagut un segon ex dirigent que abandona el partit comunista, tot i assegurar que romandrà a EU. Es tracta d’Alfred Botella, que va ser secretari general del PCPV entre 1997 i 2004. Botella va enviar-li una carta a Marga Sanz afirmant que el PCPV “no representa ja els valors pels quals vaig entrar en el partid”, que considera ancorat en un “comunisme del segle XIX”.

No diu res al respecte. El propietari del Llevant U.E. saludant Jordi Sevilla.

res connexions ultres és el seu director espiritual, mossén Antonio Díaz Tortajada. Gràcies a les seues gestions, España 2000 va aconsegur emetre durant uns mesos un programa setmanal a Ràdio Luz, l’emissora de l’Arquebisbat de València.

Agressions de Levantina

Però les vinculacions no acaben ací. La penya futbolística Força Llevant, de caire nacionalista i antifeixista, va patir una brutal agressió ultra el diumenge 9 de Febrer del 2003. Els agredits identificaren entre els agressors diversos guàrdies de seguretat de l'empresa de José Luís

Roberto, encarregats de la seguretat del camp. A més del treballadors de Levantina, que actuaren encaputxats i uniformats, diversos joves neonazis també hi participaren. En total la Policia Nacional practicà una desena de detencions. En total la Policia Nacional practicà una desena de detencions. Fou el cas de Joaquin Saludes, conegut neonazi relacionat amb les organitzacions internacionals Blood & Honour i Combat 18 de caire extremadament violent i simpatitzant del partit España 2000. O el de Gustavo Fuenbuena, àlies El Rana, provinent dels hooligans més violents del València C.F., el grupuscle Fan Club,

Un integrista catòlic La llista de personatges del Llevant U.E vinculats amb l’extrema dreta segueix. El director espiritual de l'equip, Antonio Díaz Tortajada, és un vell conegut dels ambients ultracatòlics. De fet, gràcies a la seua mà España 2000 va acoseguir un programa setmanal a Radio Luz, l'emissora de ràdio vinculada a l'Arquebisbat de València. El programa va caure per obra i gràcia del diari El Mundo, que va desvelar que la ràdio dels frares li donava veu als ultres. Un escàndol que l’Arquebisbat va solucionar llevant el progra-

ma d’antena i demanant disculpes. La nostàlgia del franquisme també es dóna en el jugador llevantinista Salva Ballesta. El març de 2007, aquest conegut ultra espanyolista, va emetre unes declaracions incendiàries contra Oleguer Presas, jugador del F.C. Barcelona simpatitzant de l’Esquerra Independentista. El Barça denuncià el jugador ultradretà. A mesura que els bons resultats esportius abandonen l’equip granota, aquest s’està convertint -a pesar de la seua afició- en un paradís ultra.

i pressumiblement implicat en l’assassinat d’una persona de raça negra a l’Estat espanyol, fet pel que va fugir, ingressant a la Legió Estrangera francesa, d’on va desertar, tot segons fonts dels ambients futbolístics recollides aleshores per aquest diari. A més, també foren detinguts dos joves relacionats amb la penya ultra del Valencia C.F., Félix i Fernando simpatitzants del moviment skinhead neonazi de València, així com un tal Héctor, jove neonazi que fou detingut el març de 2003 per agredir diverses persones al barri del Carme després de la manifestació racista d´España 2000, el partit de Roberto, al barri de Russafa.

El PCPV ja té substitut d’Isaura ! Isaura Navarro no repe-

tirà com a candidata al Congrès espanyol, almenys sota les sigles d’Esquerra Unida. La majoria al partit baralla altres possibilitats com la d’Alfredo Albornoz, de Massamagrell, qui segons el diari Las Provincias compta amb el suport de la majoria de les comarques. Així, a les properes eleccions estatals EU es presentarà amb un rostre nou per als electors.

Els joves del PP volen càrrecs ! L’agrupació de Nuevas

Generaciones de València (les joventuts del PP) estan en peu de guerra perquè consideren que no són respectats per la direcció del partit. El que volen és tocar cadira, i en una formació política tan farcida d’amics i barons sembla que hi ha poc espai per a la sàvia nova. Ara és el moment de confeccionar les llistes per a les estatals, i qui no plora no mama.


20

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

MULTINACIONAL! PRESSIO ALS ITIKA GUASU

Repsol segueix violant els drets humans dels indígenes de Bolívia GRETA BRINCK ERIKSSON

D'acceptar l'última proposta d'acord posada damunt la taula per Repsol YPF i que pretén regular la contribució de l'empresa al Pla de Desenvolupament de l'Assemblea del Poble Guaraní Itika Guasu (APG-IG) de Bolívia, aquesta no podria realitzar manifestacions públiques contra la multinacional durant els 20 anys de durada del Conveni, renunciaria a tota indemnització per danys passats i futurs (inclosos els de contaminació) i no tindria dret a administrar els fons derivats de l'acord. Aquests estarien gestionats per Repsol YPF, interferint així en les decisions que el poble guaraní hauria de prendre sobiranament respecte del seu propi desenvolupament. Aquestes són algunes de les clàusules contingudes en l'última Proposta de Conveni que Repsol YPF va posar damunt la taula de negociacions i que suposa una reculada en les condicions que es duen negociant entre les dues parts des de maig de 2006. La importància d'arribar a un acord és que aquest regularia les relacions entre les dues parts partint del reconeixement dels drets humans del poble guaraní. Així mateix establiria l'aportació de l'empresa de 13,5 milions de dòlars, durant 20 anys, com a contribució al finançament per una banda del Pla de Desenvolupament Guaraní, i permetria a Repsol YPF portar a terme (conforme als requisits exigits per llei) un pla d'inversions de 900 milions de dòlars en el Camp Margarita, una de les majors reserves de gas natural de Bolívia, situat a terres gua-

“Repsol mata”. Protesta contra la multinacional espanyola a Tarragona.

ranís. "Repsol YPF tenia l'oportunitat de demostrar, tal com ha manifestat reiteradament, que respecta els drets humans i la legalitat internacional, amb la signatura d'un conveni just i consensuat amb el poble guaraní d'Itika Guasu de Bolívia. No obstant això, a la llum de les propostes realitzades per la multinacional, veiem que la defensa que fa la petroliera dels continguts de la seua Responsabilitat Social

Corporativa, i fonamentalment aquells relacionats amb els drets dels pobles indígenes , estan buits de contingut. Les seues accions desmenteixen el seu discurs", afirma María Dolores López Gómez, responsable del programa d'extractives d'Intermón Oxfam. Segons el poble d'Itika Guasu i entitats de drets humans, aquest acord va en contra no només del dret dels

pobles indígenes, sinó de la pròpia Constitució boliviana i dels reconeguts en la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides. Especialment l'article 8 que consagra el "dret de tot individu al recurs a tribunals competents que l'empare contra actes que violen els seus drets fonamentals reconeguts per la constitució o per la llei". De la mateixa forma, el conveni viola el dret a la con-

sulta prèvia, lliure i informada a la comunitat per obtenir el seu consentiment, clau d'accés a la resta de drets reconeguts internacionalment a aquests pobles, com el de participació en els beneficis, la compensació de danys o la capacitat de decidir sobre el seu propi procés de desenvolupament. Aquests últims estan recollits en el Conveni 169 de l'OIT i en la Declaració de l'ONU sobre Drets dels Pobles Indígenes, principals instruments internacionals que regulen els drets d'aquests pobles. "Per a l'APG-IG ha quedat clar que el que Repsol YPF està buscant és maniatar i condicionar el poble guaraní d'Itika Guasu per 20 anys a canvi de lliurar a compta-gotes recursos econòmics que ni tan sols seran administrats per l'APG-IG, doncs la proposta estableix que serà la petroliera l'única que tindrà dret a administrar aquests fons, violant així el dret a l'autonomia que té el poble*guaraní", afirma en un comunicat l'organització indígena. Aquesta organització ha declinat asseure's a la taula de negociacions convocada per al passat 4 d'octubre mentre la Repsol YPF no responga per escrit i de manera fonamentada a la Proposta de Conveni integral remès a la petroliera per l'APGIG al juny de 2007, sobre la base del reconeixement dels drets humans. Els representants del poble guaraní d'Itika Guazú, en les terres del qual Repsol YPF està present des de 1999, duen anys demanant-li a la multinacional que respecte els seus drets i eleven els estàndards socials i ambientals de la companyia de manera coherent amb la legislació nacional i internacional aplicable i que desenvolupe una política integral de relació amb els pobles indígenes. El passat mes de juliol Intermón Oxfam va fer públic un document titulat "Pobles sense drets. La responsabilitat de Repsol YPF en l'Amazònia peruana" en el qual denunciava les pràctiques de Repsol YPF en tres "lots" situats en el país andí, on la petroliera porta a terme prospeccions d'hidrocarburs. Llavors, la companyia es va comprometre a elaborar, abans de la fi d'aquest any, una Política de relació amb els pobles indígenes, que guiés la seia actuació i la de les seues filials amb aquelles comunitats. "A dia d'avui no tenim constància que aquest document s'haja engegat ni que se li haja proposat als afectats per a la seua discussió", afegeix López Gómez.


L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

MOR LA COMPOSITORA MATILDE SALVADOR ALS 89 ANYS

El passat 5 d’octubre va morir la compositora Matilde Salvador, a l'edat de 89 anys. Salvador és una de les figures més representatives de la música i de la cultura del país i sempre va destacar pel seu compromís cívic. Va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals la distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana el 1997 i el de Valenciana de l'Any de la Fundació Huguet de Castelló. Matilde Salvador és la compositora d'òperes com La Filla del Rei Barbut, estrenada a Castelló el 1943, i Vinatea, que es va representar per primer cop el 1974 al Gran Teatre del Liceu. A més a més, les seves obres les han interpretat arreu del món artistes com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé i l'Orquestra de València. Així mateix, Salvador és autora de més de 150 cançons. En concret, la compositora tenia especial predilecció per les obres corals. Matilde Salvador va restar sempre fidel a la cultura i la llengua catalana. A més a més, va haver de fer front a la pressió social, ja que durant la seva joventut no estava ben vist que una dona fos artista. El director artístic del Gran Teatre del Liceu, Joan Matabosch, va dir que Matilde Salvador ha estat 'un referent dels valencians que defensen la unitat de la llengua catalana i un àmbit de diàleg cultural constructiu entre Catalunya i el País Valencià. Així mateix, va subratllar que Salvador mai es va deixar convèncer per polítics oportunistes i provincians, i que va aconseguir mantenir la independència de pensament. Finalment, la va qualificar de dona cultíssima, lúcida, extravertida i d'una agilitat i simpatia irresistible.

DUES DE LES OBRES MÉS REPRESENTATIVES DE JOSEP RENAU ES PODRAN VEURE A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA I L’OCTUBRE CCC

ES PRESENTEN 133 OBRES AL FESTIVAL INQUIET 2007 REDACCIÓ

Inquiet 2007 tanca els seu periode per a la presentació d'obres. 133 obres és el resultat del periode de presentació d'esta nova edició, sense dubte, tot un record. En tan sols 3 anys de vida, l'Inquiet ha crescut de manera fulgurant en nombre de material presentat, el que deixa molt clar diverses punt objectius. Per una banda, l'Inquiet s'ha consolidat com el punt de referència necessari de l'audiovisual en la nostra llengua, un projecte que demostra que l'audiovisual en valencià te futur. Este certamen, que organitza la Regidoria de Cultura, Joventut i Promoció Lingüística de l'Ajuntament de Picassent i La Fàbrica de la Llum, ha aconseguit aglutinar en les seues tres edicions, no tan sols els projectes cinematogràfics clàssics de llarga durada, sinó tambè curtmetratges, tv movies i sense oblidar, per supossat, els projectes

realitzats pels més menuts, els universitaris i els clips musicals. Altra de les qüestions que dona llum la xifra d'obres presentades és el futur de l'audiovisual en valencià. A l'últim lustre hem pogut veure com any darrere any els projectes han anant augmentant en nombre i qualitat, gràcies al suport dels professionals i de moltes entitats públiques i privades. Des de la primera edició de l'Inquiet celebrada, fa només dos anys al 2005, el nombre de pel·licules presentades s'ha doblat. Al 2005 van ser 70 els projectes presentats, en la segona edició 105, i en esta tercera han sigut 133, tot un rècord que ha superat les expectatives de la pròpia organització. Selecció del material per a l'event En les pròximes setmanes el comité de selecció serà l'encarregat de seleccionar estos 133 films produits tots ells al 2007 i que participaran

en esta tercera edició. Així i tot podem destacar diversos noms dins de la llista d'obres presentades que deuen ser seleccionades per a les distintes seccións del festival. Noms com Ventura Pons, Rafa Montesinos, Cesc Gay, Joan Marimon, José Antonio Escrivá, Agustí Villaronga, Josep Maria Forn, Homer Etminani, Ferran Ranyè o Giovanna Ribes són alguns dels directors que poden ser seleccionats per a participar en esta tercera edició del festival de cinema en valencià que es celebrarà a Picassent entre el 22 de novembre i l'1 de desembre. I en aquest 2007 Inquiet torna a tindre el suport de diverses institucions públiques i privades. Entre d'elles Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana que com en els darrers anys tornaran a tindre representació confirmada en el jurat del festival que triarà els guanyadors allà pel novembre.


22

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

JOSEP BARGALLO

DIRECTOR DE L’INSTITUT RAMON LLULL

"Podem aportar a Europa una nova manera d'entendre la pluralitat cultural"

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) és el director de l'Institut Ramon Llull des del desembre del 2006. Precedit en el càrrec per l'editor Xavier Folch i el periodista Emili Manzano, li ha tocat de resoldre l'enverinada polèmica de la incorporació o no dels autors catalans que escriuen en castellà. En aquesta entrevista publicada per Vilaweb Bargalló explica les singularitats de la cultura catalana i l'aportació que pot fer a la pluralitat cultural europea.

C

ontent? Per nosaltres és molt important que la cultura catalana sigui la convidada d'honor de la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè és, indiscutiblement, la fira industrial del llibre més important del món. També perquè té una tradició de països convidats molt sòlida, i perquè nosaltres som la primera cultura convidada que no és la cultura oficial d'un estat. Alhora, és una magnífica oportunitat perquè a tot el món se sàpiga més i millor què és la nostra singularitat cultural. Europa té una pluralitat cultural molt diversa, que desborda el recorregut polític d'aquests últims doscents anys. Fonamentada en tota una tradició que ve d'antic, de l'època medieval, ha arribat fins als nostres dies. Doncs bé, la cultura catalana pot aportar una nova manera d'entendre aquesta pluralitat cultural del nostre continent. Aquesta invitació hauria de normalitzar a Europa el concepte 'cultura catalana'? La cultura catalana no sols té mil anys d'història, sinó que és plena de creativitat. Molts dels creadors catalans del segle XX són coneguts a Europa: Dalí, Miró, Gaudí, Tàpies... També els creadors catalans més moderns, com Miquel Barceló, o tot un conjunt d'arquitectes, o de cantants lírics (Josep Carreras, MontserratCaballé, Joan Pons, Jaume Aragall). Però passa que sovint aquests creadors no són identificats com a catalans. Aquesta identificació és una de les grans oportunitats que ens dóna la fira. Perquè el fet que se sàpiga que pertanyen a la cultura catalana també ajuda a entendre'n millor l'obra. Per exemple, l'arquitectura d'Antoni Gaudí té uns elements que, sense saber en quin context neixen, no poden entendre's completament. Ara, nosaltres no ens sentim pioners de res, no som els pioners de les cultures sense estat. Nosaltres som una cultura europea, que es fonamenta històricament en una llengua, que té més de vuit milions de parlants, gairebé nou (superior a la mitjana dels parlants de les llengües de la Unió Europea). Som una cultura que té un nombre important d'obres considerades patrimoni de

la humanitat, amb creadors que són, en tots els camps, emergents i coneguts. No tenim un estat al darrere, sinó que pertanyem a quatre estats, i això potser ens diferencia d'algunes cultures que es troben al mateix nivell que la nostra, i ens dóna una riquesa plural en la construcció europea. Per tant, no anem a Frankfurt amb una sensació de ser estranys, sinó amb la de voler ser normals. Jürgen Boos, director de la Fira del Llibre de Frankfurt, el dia de la presentació del programa literari, va començar el seu parlament dient: 'La literatura catalana és una gran desconeguda. Això és injust i indigne', i ho feia extensible a tota la cultura catalana. S'ha partit d'aquesta idea per estructurar el programa d'activitats culturals de Frankfurt? El món global en què ens movem té elements positius i negatius. Un dels negatius és que és un món global monopolitzat. A Frankfurt, hi presentarem un estudi que vam en-

carregar al PEN Internacional sobre les traduccions al món. Aquest estudi il·lumina dos fets significatius: en el mercat internacional, fonamentalment es tradueix allò que s'escriu en anglès; en canvi l'anglès no tradueix de les altres llengües. Per tant, les literatures són molt desconegudes als països que no són el propi; val a dir, la literatura catalana en aquests moments és tan coneguda o desconeguda a Europa com poden ser-ho l'hongaresa, la danesa, la portuguesa o la grega moderna. Sánchez Piñol té un gran èxit de vendes, Quim Monzó un gran èxit de crítica, i enguany noms com Miquel de Palol o Maria Barbal venen molt en alemany, i Joan Sales i Baltasar Porcel venen molt en francès. Ara, molta de la gent que compra llibres de Sánchez Piñol no sap que llegeix cultura catalana. Però això també ens passa a nosaltres, en el cas de molts autors estrangers. I passa perquè hi ha un desconeixement molt gran de les cultures que

no són anglòfones o que no arriben a través del món anglòfon. I una cultura sense estat com la catalana, com s'ha de situar? La cultura catalana sí que és coneguda al món, però no és coneguda en l'àmbit de la política cultural d'estat. No tenim una política cultural d'estat perquè no tenim estat. I és això que ens falta. Però tenim una cultura més rica que no algunes altres, amb creadors emergents, i amb una capital com Barcelona, molt més coneguda que no algunes altres. La nostra feina és de superar el fet que no tinguem una política cultural d'estat amb la força de la creació i del territori. I amb un cert sentit d'orgull: som una cultura mil·lenària que des de l'època medieval, i encara avui, va plena d'una riquesa creativa, de gran talent, té un patrimoni col·lectiu extraordinari, és absolutament moderna, i té la riquesa de ser transfronterera. La cultura catalana és inclosa en quatre estats d'una Europa que va pel

camí de superar els estats... I nosaltres, per a bé o per a mal, ja ho hem fet. Jo no crec que sigui desconeguda, sinó més aviat que la manca d'una estructura d'estat fa que sigui poc promoguda. A més, sovint oblidem un fet: aquí vam sofrir, més de quaranta anys, una dictadura feixista, el franquisme. I això va impedir que molts dels nostres escriptors fossin coneguts a l'exterior. Ni tan sols eren coneguts a l'interior, perquè eren perseguits, prohibits o menystinguts. Aquí hem viscut durant molts anys amagats per una dictadura. Però jo no crec que siguem els desconeguts, sinó que som els no-identificats, que no és ben bé igual. I quins són els accents, els eixos, que marquen el programa cultural? Unes dicotomies aparents: ho semblen, però no ho són. La primera: som una cultura singular i universal. Tenim uns elements singulars (cultura transfronterera, llengua pròpia, cultura mil·lenària, cultura


23

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

sense estat), però és una cultura amb vocació universal. No hem volgut mai ser localistes, tancats; sempre hem volgut anar cap a fora. Una altra dicotomia: tradició i modernitat. Som una cultura absolutament conscient de la seva tradició, conscient que això que fem ara és fruit d'allò que s'ha fet abans. Som el fruit de mil anys d'història, però amb una vocació absolutament moderna, contemporània, innovadora. També som una cultura que no és monolingüe: cap catalanoparlant no és monolingüe. A més del català, els que vivim en territori espanyol sabem el castellà, els que viuen en territori francès saben el francès, i els que viuen a l'Alguer també saben l'italià i, alguns, el sard. I a Andorra, únic país del món on la llengua oficial és el català, la gent també parla habitualment el castellà i el francès. Europa va cap aquí. D'aquí a una generació o dues tots els europeus parlaran més d'una llengua. I els nostres productes culturals també són el resultat d'aquest fet: no és estrany que el 'Catalan Sound' sigui a Europa una marca coneguda de música mestissa. El programa cultural ha optat per la contemporaneïtat. Per dir-ho amb un exemple: no s'exporta art romànic, sinó la nova concepció museística del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El MACBA neix amb moltes crítiques, perquè no té els millors quadres de l'època. Algú volia que fos el museu d'art contemporani de final del segle XX i principi del XXI, com

No crec que els autors catalans siguen els desconeguts, sinó que som els no-identificats, que no és ben bé igual Tenim un estol d'escriptors i Frankfurt no ha de determinar quins són els millors.

ho eren els museus americans i neerlandesos de mitjan segle XX. I deien: el MACBA no és el MOMA. Però ara que el MACBA ha definit el model de museu contemporani del segle XXI, que ja és diferent, tothom diu que és un gran museu, perquè s'ha avançat a l'hora de definir-se com ha de ser un museu ara.

Joan Margarit... esbossa un panorama que ens pot omplir d'orgull literari. Ens havien demanat que, al programa literari, hi establíssim un cànon: que hi anessin dotze escriptors, els dotze millors. Però no ho hem fet així. Tenim un estol d'escriptors i Frankfurt no ha de determinar quins són els millors.

De quina manera es palesa la relació i, sobretot, la influència de la cultura alemanya en la catalana? Fonamentalment, hi ha un projecte que es diu 'Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya i catalana'. Hi han treballat un centenar i mig d'escriptors i intel·lectuals catalans, i analitza totes les influències de la cultura alemanya en la cultura catalana, de tots els àmbits i èpoques. El primer volum (català-alemany) es presentarà a la fira, i el segon es presentarà, més endavant, a Barcelona. També hi haurà una exposició que s'inaugurarà a Barcelona i que després recorrerà Alemanya. Tot això, ho hem fet conjuntament amb el Goethe Institut. I hi ha més propostes: una exposició sobre la relació de Walter Benjamin amb Eivissa, una altra de litografies de Günter Grass sobre paisatges de l'Empordà... És que la cultura alemanya és una de les grans cultures que han influït la cultura catalana des del principi. A la primeria del segle XVI ja va aparèixer a Perpinyà un diccionari català-alemany. I cal recordar que el naixement de la impremta a Catalunya es fa amb impressors alemanys. I el Liceu i, després, el Palau de la Música han estat una font inexhaurible d'entrada de cultura alemanya a Catalunya.

Amb quins criteris s'ha fet la selecció? Amb criteris diversos i difícils d'encaixar. Primer: els autors que tenen obra traduïda a l'alemany. Segon: els que no en tenen de traduïda a l'alemany, però sí a l'anglès o al francès i amb un cert èxit actual de mercat. Tercer: els que s'ajusten a les activitats organitzades. Quart: diversitat territorial, que hi hagi autors de Catalunya (no solament de Barcelona), de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya Nord, d'Andorra. Després, un equilibri generacional. I també equilibri estètic. Que hi hagi autors de totes les editorials i dels agents literaris.

El programa literari a quin públic va adreçat, tenint en compte que la Fira del Llibre és una fira professional i els professionals no freqüenten aquesta mena d'actes? Heu pensat en editors i agents? En els ciutadans de Frankfurt? A atreure la premsa internacional que hi acudeix? Hem dissenyat la programació pensant en tots aquests públics. Els actes interns de la Fira van adreçats al públic professional. És cert que els editors hi van a treballar, però també ho és que els mateixos editors catalans que ens diuen 'ui, no feu gaires coses que hi anem a treballar', ens demanen, alhora, de fer coses. Hi ha molts actes al voltant d'escriptors catalans traduïts enguany a l'alemany, perquè les editorials alemanyes ens ho han demanat. I també hi ha coses concretes que creiem que poden interessar la indústria editorial internacional. Els actes de la ciutat són d'un altre caire, més literari, i es fan a la Literaturhaus. Quin moment diria que viu la literatura catalana avui? Un moment d'una gran creativitat, de molta producció. I de progressió de les nostres traduccions a l'exterior. A Frankfurt, hi presentarem la nostra riquesa i diversitat. Crec, sincerament, que la primera fila d'autors que presentem, amb Quim Monzó, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Joan Francesc Mira i Carme Riera, acompanyats d'autors com Miquel de Palol, Jaume Cabré, Maria Barbal,

Entre aquests criteris no hi ha el de l'excel·lència literària... L'IRL no estableix criteris d'excel·lència literària. Si no hi ha un cànon, no el farem pas nosaltres. Però hi ha el criteri de qualitat dels autors traduïts, dels autors que les editorials ens demanen de portar... Tanmateix, sí que hem determinat un criteri d'excel·lència mínima encarregant a Quim Monzó de fer el discurs inaugural, a Baltasar Porcel, el de cloenda, a Joan Francesc Mira, Carme Riera i Pere Gimferrer de presentar el programa literari. Però, alhora hem mirat que aquests cinc noms representessin generacions diferents, territoris diferents, gèneres diversos... Són representatius. Tots els escriptors que van a Frankfurt són bons escriptors, però hi ha bons escriptors que no hi van, perquè hi havia uns límits i uns condicionants. En què consistirà la gran exposició sobre literatura catalana i la indústria editorial que es podrà veure al fòrum de la Fira? Una part explica els vuit-cents anys de literatura catalana. En són comissaris el poeta Narcís Comadira i l'editor Xavier Folch, i n'és assessor el catedràtic Josep M. Nadal. Gràcies a la Biblioteca de Catalunya podrem ensenyar originals de l'edat mitjana. Aquesta exposició vol fer veure al públic que la literatura catalana va tenir un naixement esplendorós, amb Ramon Llull, i que ha tingut grans escriptors durant tots aquests segles, fins avui mateix. Hi ha primeres edicions de grans llibres com el 'Tirant lo Blanc', i el públic es podrà emportar una guia de l'exposició de franc. L'altra part exposa la història de l'edició a Catalunya. Sí, feta per Josep M. Boixareu, amb l'assessorament de Sergio Vila-Sanjuán. A Catalunya hi ha l'editorial en exercici més antiga d'Europa, Publicacions de l'Abadia de Montserrat. I tenim una indústria editorial potentíssima, amb filials a Alemanya, als Estats Units, a França, al Japó..., a vint-i-un països.

Expliquem des de la censura franquista fins a les edicions d'artista. I el públic tindrà a disposició mil llibres de tot el món sobre cultura i literatura catalanes, oferts per la fira. Finalment, a la sortida de l'exposició, hi haurà vídeos d'entrevistes amb escriptors catalans i amb escriptors de tot el món, que parlen de la cultura, de la literatura i de la llengua catalanes. D'aquestes entrevistes, n'hi ha de molt divertides. Vostè ha escrit a l'opuscle 'Què fem a Frankfurt': 'És la potència de la nostra indústria editorial allò que obre el camí de la cultura convidada, que la possibilita. I és l'existència de la nostra llengua i de la nostra tradició literària que permet de delimitarla.' És la manera d'explicar per què ens han convidat a Frankfurt. De primer, perquè tenim una indústria editorial molt potent. Si no tinguéssim una de les indústries editorials més potents d'Europa, no ens haurien convidat. Ara, tampoc no ho haurien fet, si no tinguéssim una llengua pròpia. Perquè a Milà hi ha una gran indústria editorial, i també a Nova York, però a ningú no se li acudirà de convidar la cultura novaiorquesa ni la milanesa. Per tant, eren necessaris aquests dos elements. Però la indústria editorial que hi ha Catalunya produeix en bona part en llengua castellana. Sí i no. És una indústria multilingüe. I sense l'edició en català, no seria tan potent. I la seva potència és sobretot perquè té el mercat llatinoamericà, però cada vegada més el mercat del món. El cas més excepcional és el de les Tres Bessones, que produeix des de Catalunya les edicions en un enfilall de llengües. La polèmica sobre l'absència dels autors catalans que escriuen en castellà a Alemanya ja ha passat? Aquesta polèmica, si encara es manté, és perquè la fomenten els mitjans de comunicació. És una polèmica que no tenen els escriptors, ni els editors ni els crítics. En algun moment algú va dir des d'Alemanya: 'Si la convidada és la cultura catalana, com és que no vénen escriptors en llengua espanyola?' Però no ha estat un gran debat a Alemanya, i els articles polèmics sempre s'han escrit des de fora d'Alemanya. Quin missatge sobre la cultura catalana li agradaria que perdurés, després de Frankfurt? Que l'endemà de Frankfurt fos més fàcil de promoure a l'exterior la cultura catalana. La nostra fita és d'explicar més i millor què som, culturalment, com a país. I cada pas ens hauria de permetre que el següent fos més gran. I en l'àmbit literari? Que els nostres escriptors, editors i agents literaris venguin més drets d'autor, que es tradueixin més obres del català. I que en literatura ens passi allò que ens passa en música i en art. En música i en art ja ens vénen a buscar. +info: www.vilaweb.cat


24

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

LLIBRE CRONIQUES D’UN ESCRIPTOR INDEPENDENTISTA

El pensament polític de Manuel de Pedrolo L'autor de 'Mecanoscrit del segon origen ' va escriure articles per a diversos diaris que van ser recopilats per separat als volums 'Cròniques colonials' i 'Cròniques d'una ocupació', ara editats conjuntament per El Jonc. FELIU RIPOLL GIRONA

Ara fa justament disset anys que l'autor dels articles que s'arrepleguen en aquest llibre, Manuel de Pedrolo, ens va deixar el 26 de juny del 1990 a Barcelona, víctima d'un càncer. Al llarg de la seva fecunda vida d'escriptor va conrear tota mena de gèneres literaris com la novel·la, la poesia, l'assaig, el teatre, etc. i va arribar a escriure cent vint obres impregnades d'afany d'innovació. Per tant, se'l pot considerar com un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. També va ser un assidu col·laborador en la majoria de revistes de l'època, amb articles, contes i assaigs. No és fins al 1946, casat i ja establert a Barcelona, quan comença a escriure amb regularitat, obligantse a escriure un determinat nombre de fulls cada dia de l'any. L'any 1949 va publicar el seu primer llibre, Ésser en el món, un poemari que va passar completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 va publicar el recull de contes El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell el 1954, el mateix any que començaria un intens període com a dramaturg, que tancaria voluntàriament, després d'una fecunda producció, al final de la dècada dels anys setanta. Per circumstàncies editorials i per

la seva incorporació com a lectura a l'ensenyament, la seva obra més llegida, i també la més venuda, ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen (1973). La censura de la dictadura feixista va condicionar part de la seva trajectòria. Les seves obres van ser retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més, li van prohibir deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, va traduir obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre d'altres, i va dirigir la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla, d'Edicions 62. Va obtenir diversos premis literaris, com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana, i va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 va convocar el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. A partir del 1963, va començar un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual va escriure onze novel·les, amb un mateix personatge de protagonista. En els més de quaranta anys que no va parar d'escriure i de publicar, també se li ha atribuït la redacció de la novel·la eròtica original en llengua catalana més reeditada, els Quaderns d'en Marc, fet que sempre va negar. Cròniques, tal com es diu en el pròleg, és una reedició de dos re-

culls d'articles de Manuel de Pedrolo publicats al Diario de Barcelona , de l'octubre del 1981 a l'abril del 1982, i a l'Avui, entre el gener i el desembre del 1988, i que foren publicats anteriorment, per separat, amb els títols de Cròniques colonials (El Llamp, 1982) i Cròniques d'una ocupació (La Llar del Llibre, 1989), respectivament [1]. En aquests articles l'autor denuncia sense embuts la demencial i persistent opressió exercida per l'imperialisme espanyol des del 1707 fins als nostres dies. Ens parla de l'opressió nacional amb totes les de la llei, de l'obligatorietat de ser espanyols segons les normes que aquests ens imposen, de la castellanització forçada per tal de mantenir les seves posicions en contra nostra, de l'ajornament del nostre alliberament nacional i social, igual que el de les restants nacions peninsulars, per una "esquerra" que defensa l'existència de les colònies, de les posicions de la dreta regional, autoanomenada nacionalista, que contradient-se no lluita per la llibertat de la nació que diu defensar i només es preocupa de tenir cura que els seus interessos econòmics, vinculats a la supervivència de l'Estat espanyol, no afluixin els dividends, del dret inalienable a l'autodeterminació, etc. Però, com que les col·laboracions periodístiques també es deuen a l'actualitat del moment, també s'hi fa referència a les lleis harmonitzadores i dels estatuts retallats, del cop d'Estat del 23-F, i a la "unidad de la Patria", dels catalans botiflers que són "l'ideal del periodista, de l'escriptor, del polític de la metròpoli que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent", de la maldestre commemoració oficial del mil·lenari de l'alliberament dels comtats catalans de la dependència del rei franc, del mal pas que serien les olimpíades del 1992, de la falsa democràcia espanyola, de la il·lusió dels catalans més ingenus que creuen erròniament que "Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits", etc. En resum, i tal com diu el mateix autor al pròleg de Cròniques d'una ocupació, "el títol és prou explícit per entendre que aquests textos denuncien allò que els nostres polítics no ignoren, però més s'estimen silenciar: la situació colonial de la nostra terra. Són, doncs, el

discurs d'algú que no renuncia a la plenitud de la seva cultura; un discurs independentista". I tot això amb la utilització d'un llenguatge planer, directe, incisiu, realista, revoltant, que fa que la seva lectura sigui amena, xucladora i que ens permet adquirir argumentacions senzilles per defensar el nostre dret fonamental a l'alliberament nacional i de classe. Tornant a l'autor, en definir-se sense embuts com a independentista, juntament amb el fet de ser una persona insubornable, li va crear enemistats en els cercles de poder nacionalistes, la qual cosa permetia a gent sense gaires escrúpols fer-se un lloc en algunes instàncies de poder a còpia de criticar-lo. Segons Enric Borràs, editor d'algun dels seus llibres, Pilar Rahola "fou requerida per la Presidència de la Generalitat de dalt pel fet de voler conèixer i ajudar qui havia publicat a El País, un diari estranger amb edició a Barcelona, una ferotge, sense fonament i maldestre crítica a la persona i a l'obra de Manuel de Pedrolo" [2]. En aquest mateix escrit acaba de furgar a la ferida quan afirma que "... per accedir a les menjadores oficials: només cal insultar a qui desplau el manaire de torn". Segons afirma el filòleg Ricard Biel [3], "l'estratègia institucional ha consistit a enterrar intencionadament les obres més combatives d'un dels autors més prolífics de la literatura catalana contemporània, com ara Totes les bèsties de càrrega (1965), Avui es parla de

mi (1953), Cendra per Martina (1952) i M'enterro en els fonaments (1962)". I continua: "la majoria dels seus títols més punyents i subversius estan descatalogats o costen de trobar; caldria recuperar-los i situar-los allà on els correspon dins el panorama cultural català". En aquest sentit, ja fa set anys, Edicions el Jonc va publicar el llibre Cal protestar fins i tot quan no serveix de res, on es recullen una sèrie d'articles que mostren els plantejaments socials i ideològics de l'escriptor i intel·lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Tot un homenatge, al qual ara s'ha de sumar aquest Cròniques, que aquesta editorial ha volgut que sigui el primer títol del que serà la Biblioteca Manuel de Pedrolo que, conjuntament amb la Fundació Manuel de Pedrolo, pretén precisament recuperar l'obra i sobretot l'actitud política i vital d'un autor que no ha tingut mai pèls a la llengua a l'hora de defensar aferrissadament l'alliberament nacional i social de la nació catalana. __________________________ [1] Un altre llibre d'articles és A casa amb papers falsos (Edicions 62, 1981), en el qual es recullen les seves col·laboracions quinzenals a l' Avui des de la seva aparició l'abril del 1976 fins al desembre del 1978. [2] Vilaweb, "Mail obert" del 21 de juny del 2005. [3] Avui, 26 de juny del 2005.


25

L’Avanç Informació, 12 d’octubre de 2007

TV3 dies contats

PROGRAMACIO

ràdio i televisió

En el moment del tancament d’aquesta edició, el termini que havia donat la Generalitat Valenciana per a que ACPV tallés voluntariament la senyal de TV3 al País Valencià s’havia exhaurit, sense que l’entitat haja cedit a les amenaces de Camps i sense que les Generalitats valencianes i catalanes hajen pogut ni tan sols parlar de la reciprocitat

Televisió

Tornen L’Anàlisi i els Debats a la programació d’Info Televisió INFO TV| www.infotelevisio.com InfoTV està ara mateix en una etapa d’expansió pel que fa a l’accionariat, a la cobertura i a l’elaboració de continguts i per poder dedicar-se més intensament a eixes funcions empresarials, esta temporada, el periodista Juli Esteve, director del canal, ja no s’encarregarà de l’edició i presentació de l’Info, el noticiari de la cadena, un treball que ha estat encomanat des de mitjans de setembre al periodista Manel

Álamo. L’Info mantindrà en general un format, unes seccions i uns continguts semblants als anteriors i incorporarà com a primera novetat un editorial, que elaborarà i presentarà cada dia Juli Esteve. Les altres novetats apareixen en l’Anàlisi i els Debats, que intercanvien els presentadors. Ignasi Muñoz serà des d’ara qui s’encarregue de l’Anàlisi, que cada nit, de dilluns a dijous i durant 30 minuts, convidarà un periodista

valencià per comentar en directe l’actualitat del dia. A més dels habituals fins ara, se n’incorporaran de nous a partir d’esta setmana. Els debats conserven el format tradicional, dilluns amb els partits polítics i dijous amb els tertulians de la casa, José Rafael García-Fuster, Vicent Soler, Albert Taberner i Pere Mayor. Continuaran gravantse al Teatre Micalet de València i enguany estaran moderats per Juli

Esteve. Continuaran també en pantalla altres programes tradicionals de la casa, com Tenim Paraula, les Músiques d’InfoTV, Watts i Tenim Paraula, espai que oferirà nous capítols per afegir als 125 elaborats fins ara. I també es preparen noves capçaleres que es posaran en marxa les pròximes setmanes.

Del 14 al 28 d’octubre de 2007

RàdioKlara 104.4 FM València + info: www.radioklara.org

7

Majors de 7 anys

13

Majors de 13 anys

InfoTV

Canal 42 d’UHF

+ info: www.infotelevisio.com

DILLUNS I DIMECRES 14.45. PARA TAULA (Espai de Cuina) 15.00. L’INFO. Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. PROGRAMACIO DE VESPRADA. 18.00. L’INFO. Primera Edició R 18.25. L’ORATGE. R 19.00. UNIVERSITAT OBERTA. Presenta Artur Balaguer. 19.45. CASABLANCA. Presenta Blanca Gras. (Espai de Cinema) 20.10. LES MUSIQUES D’INFO TV. Presenta Clara Esteve. 20.45. L’INFO. L’ENTREVISTA. 21.20. PARA TAULA. (Espai de Cuina)

18

Majors de 18 anys R Repetició S Subtitols per a sords 21.15. 21.30. 22.05. 22.10. 22.12. 22.15. 22.50.

Para Taula. R L’Info. L’Oratge. Tenim Paraula. Animailades. L’Info. (Anàlisi) Els Debats d’Info TV al Micalet. Presenta Ignasi Munyoz. 23.15. Watts. (Videoclips). 23.45. Els Reportatges d’Info TV. 00.05. L’Info (Redifusió).

L’ORATGE. TENIM PARAULA. ANIMAILADES. L’INFO. ANALISI VEUS LITERARIES. L’INFOBORSA. LES MUSIQUES D’INFO TV ESPECIAL. L’INFO R L’INFO. L’ANALISI R LA NIT D’INFO TV

DIMARTS I DIJOUS 14.45. Para Taula. 15.00. L’INFO. PRIMERA EDICIO. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. Programació de Vesprada. 18.00. L’Info. Primera Edició. R 18.45. Especial. 19.30. L’Info. L’Anàlisi. R 20.00. Veus Literàries. R 20.30. Les Músiques d’Info TV. R

Universitat Oberta. Casablanca. Infoborsa. Les Músiques d’Info TV. L’Info (Inclou L’Anàlisi) R La Nit d’Info TV

DISSABTE 14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada. 18.00. CasaBlanca. programa dedicat a la informació cinematogràfica i a l'emissió de curtmetratges. Presenta: Blanca Gras. R 19.45. 21.00. 22.15. 23.20. 00.50.

21.30. L’INFO. Presenta Juli Esteve. Inclou L’Infoesport amb M. Àlamo. 22.10. 22.15. 22.17. 22.20. 22.45. 23.15. 23.20. 23.50. 00.30. 01.10. 01.30.

22.15. 23.00. 23.30. 23.35. 00.10. 01.30

DILLUNS

L’Info (Anàlisi) R Els Debats d’Info TV. R Les Músiques d’Info TV. Meninfo TV. R La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

DIUMENGE 01.00. L’Info. L’Anàlisi. 01.30 La Nit d’Info TV

R

DIVENDRES 14.45. Para Taula 15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.25. L'oratge. 15.30. Programació de Vesprada 18.00. L’Info. Primera Edició (Repetició) 18.30. Programació de Vesprada. 19.50. Meninfo TV. Presenta Pau Blanco. (Espai d’Humor). 20.10. Els Debats d’Info TV. Des del Teatre El Micalet de València. 21.15. Para Taula. 21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve. 22.10. Animailades.

PluraliaTV www.pluralia.tv

NOTÍCIES PRÒPIES Reflexions sobre la vivenda, Obrador dóna suport a la rebe·lió ULTIMES NOTICIES Russafa notícia, Entrevista Irak NOUS MITJANS Col·lectiu “Bajo el asfalto está la huerta” TREBALLADORS Mango tango, Lluita Treballadors Mc Donalds, Precaris en lluita MICHAEL MOORE Nova edició AUTOR Entrevista a Miriam Ciscar, Documental “Ganga del Cel a la Terra” CREACIO

14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada. 20.00. La Setmana. R Noticiaris Nocturns i de l’Infosport. 00.00. Casablanca R 00.30. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV. NOTES 1.- Durant la resta del dia InfoTV emet els espais Les músiques d'InfoTV, Les entrevistes d'InfoTV, Els debats d'InfoTV i MeninfoTV, que recuperen els moments més interessants de la programació més recent. Entre programa i programa sempre va intercalat un capítol de Tenim Paraula. 2.- Info TV emet pel canal 42 a València i l’àrea metropolitana. En cas de tindre a casa una antena col·lectiva, s’hi ha de col·locar un mòdul amplificador. Consulteu l’antenista. A La Safor i a determinades àrees de La Marina Alta i de La Ribera Alta, a algunes hores del dia, Info TV es pot vore a través de Gandia TV. I a Ontinyent i part de la Vall d’Albaida, a través de la Televisió d’Ontinyent. 3.- Durant el cap de setmana Info TV emet amb la col·laboració de Gandia TV els partits del Gandia Bàsquet.

06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 18:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 22:30 22:30 - 00:30

Lliure Directe (Info) Africania El Jardín de Epícuro Hora Roja (Joves EUPV) Maldición de Malinche El Vaivén El Perito Pirómano

DIMARTS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 17:00 19.00 - 20:00 20:00 - 21.30 21:30 - 23:00 23:00 - 01:00

Lliure Directe Radio Insurgente EZLN Radio Ciencia Nosotras en el Mundo Poesia/El taller de etc. Argento La Descoberta

DIMECRES 06:00 - 13:30 Lliure Directe 16:00 - 18:00 Acció Directa/Dones Lliures

DIJOUS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 17:00 - 19:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 00:00

Lliure Directe Taller de Folk La Passió pel Teatre La Vereda Club amigos del crimen Klartelera (Cinema)

DIVENDRES 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 20:30 - 21:30 00:30 - 02:00

Lliure Directe Cajas Negras La Caixa de Música Con otro acento

DISSABTE 09:00 - 12:00 Comentarios y Música 12:00 - 13:30 Nautilus 16:30 - 18:30 Café con vistas

DIUMENGE Super TV, Bill Viola, Vicent (Tim Burton)

20:00 - 22:00 Cinema Film obert 22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

SOMRIU Càlico enamorat, contra els marcians... RESUM EDICIONS Resum de les edicions anteriors amb els millors vídeos CURTS Secció especial de curtsmetratges

NOTES 1. El Magazine diari Lliure Directe inclou entrevistes a personatges de l’actualitat, espais d’opinió, els informatius Democracy Now, Red Con Voz, BBC Notícies i Radio França Internacional. 2.- La resta del dia Ràdio Klara emet redifussions dels programes més interessants de la seua graella.


00 26

L’Avanç L’AvançInformació, Informació,3012ded’octubre setembredede2007 2005

MUSICA

NOU DISC D’ORXATA SOUND SYSTEM

CESK FREIXAS

Després de la seua primera maqueta, aquest col·lectiu musical valencià presenten en societat el seu nou àlbum ple de col·laboracions i revisions d’antics temes

LA SORPRESA DE L’ANY XM VALENCIA

REDACCIO VALENCIA

Aquest divendres 12 d'octubre eixirà el disc 1.0 d'Orxata Sound System, el grup d'electrònica de valència que el 2005 publicà la seua primera maqueta “orxata”, autoeditada. En aquest disc el col·lectiu musical valencià explora múltiples camins dins del que anomena post-bacalao, amb ritmes i sonoritats que van des del dub fins al rap, del tecno fins al cant valencià d'estil o del jazz fins el drum&bass. Un disc totalment autoeditat tot i amb l'ajuda dels dos premis que el grup guanyà l'any anterior, el tirant de rock de la marina i el grup revelació dels premis ovidi montllor. Durant les 12 cançons trobem les col·laboracions de músics que ja formen part de la família orxata com les de Carles Belda (pomada, mesclat, el belda i el grup badabadoc, ...) amb el diatònic i la triquitixa, Marc Sempere (jalea real, ix) amb les veus, dj v (sucios por norma), dj chola i Marcos Úbeda (obrint pas) al trombó. el disc ha estat produït pel grup juntament amb Ainz Adams, productor també de la maqueta, al seu estudi de londres i Jaume Figueres (obrint pas, at-versaris,...), qui també ha fet la mescla, als seus estudis de Cornellà del Terri i de la masterització se n'ha encarregat Juanjo Muñoz del gup Gossos. Aquest nou treball inclou 5 dels temes que podíem trobar a la ma-

queta, això sí, gravats per la formació actual i amb alguns canvis significatius. Representa una mostra del repertori que han anat consolidant al llarg d'aquestos 4 anys de concerts i permet passar pàgina i continuar treballant amb nous temes. Tant les cançons noves com les antigues han sigut modificades pels usuaris de la seua web mitjançant un sistema wiki, així com el mateix nom del disc, el qual de moment sols té la terminació (.orx) i aquells qui aconseguisquen una còpia podran completar-lo mitjançant unes enganxines que van

dins del cd. De moment, el dia 12, serà possible descarregar-se el disc des de la seua web i el mateix dia (a valència) i el següent (a barcelona) als concerts presentació que faran es podrà aconseguir una edició limitada versió familiar. al cap d'un parell de setmanes serà possible adquirir la versió en digipack.

Si amb el seu primer disc Cesk Freixas ja sorprenia agradablement els oïts acostumats als cantautors del nostre país, amb el seu segon àlbum, “El camí cap a nosaltres”, Freixas deixa ben clar que es pot fer cançò d’autor sense que siga necessàri recòrrer al pamflet i les quatre consignes de consum intern per a militants. Amb l’exquisida producció de Magí Batalla, el de Riudebitlles dibuixa el seu paisatge sentimental, al llarg i ample dels Països Catalans, contant i cantant històries amb Els altres bandais, sota la influència de Victor Jara, Ismael Serrano, Silvio Rodríguez i el seu bon amic Pau Alabajos (amb el qual, per cert, ens preparen alguna sorpresa per a començaments d’any). Un bon grapat de cançons que barrejen a parts iguals la tendresa i el compromís: la violència masclista, la solidaritat amb els empresonats o l’homenatge a l’Ovidi son tan sols alguns exemples del que podem trobar a “El camí cap a nosaltres”. I si de compromís està fet el disc, amb compromís es llança aquest treball al mercat. Una autoedició amb llicència Creative Commons, amb un magnífic disseny que embolcalla en format digipack les dotze cançons d’aquest disc, demostrant que no cal ser fagocitat per l’indústria discogràfica per tal de poder editar un disc en català amb la mateixa qualitat d’aquells que tenen tot el suport empresarial dels peixos grossos de la cultura. És difícil fer cançò d’autor i adaptar-se als nous temps. “El camí cap a nosaltres” és la prova de que es pot. Cesk Freixas es mou a gust entre ritmes pop i tocs de jazz contemporàni per esperonar a la lluita i la revolta. Una agradable sorpresa que trenca esquemes, sobretot al gènere dels cantautors, que els haurà de fer veure nous horitzons per als nous temps. Encetem el camí cap a nosaltes amb renovades esperances.

+ info: orxatasoundsystem.net + info: ceskfreixas.cat



L'Avanç135