Page 1

#131 13 DE JULIOL Estiu 2007 1,5 euros www.lavanc.com

CROADA PER LA GRÀCIA DE DÉU I DEL PARTIT POPULAR

INTERNACIONAL

Camps i l’Església units pel nacionalcatolicisme

El difícil equilibri de Musharra a Pakistan

La comunió entre el president de la Generalitat i l’alta jerarquia eclesiàstica va impregnant paulativament totes les esferes de l’administració valenciana pàg. 07

Els enfrontaments entorn de la mesquita Lal Masdij mostren els desesperats intents del general Musharraf per mantenir-se al poder. pàg. 06

COMARQUES

Els vincles ultres del nou fixatge del Consell La socialista basca Gotzone Mora ha participat en conferències i xerrades organitzades per organitzacions d’extrema dreta pàg. 10

+ Notícies La Universitat d’Estiu de l’Horta se celebra a Torrent pàg. 08

Esquerra i País pren la Iniciativa El corrent nacionalista d’Esquerra Unida li posa data a la seua constitució com a partit “per canviar Esquerra Unida”, mentre el PCPV aprova una resolució que aposta pel diàleg intern pàg. 16

El socialisme valencià se suma al PP en l’assalt a l’Ebre pàg. 11

CULTURES

Rebrot 2007

pàg. 23


02

L’Avanç informació, 13 de juliol de 2007

OPINIÓ Ací no dimiteix ningú

A

questes últimes setmanes han aparegut dues notícies sobre casos de corrupció a Xina i a Polònia. El primer dels dos casos, el cas xinès, consisteix en l'execució de Zheng Xiaoiu qui fou Ministre d'Alimentació i Farmàcia del gegant asiàtic. El delicte: haver acceptat suborns per valor de 630.000 euros per validar medicines que en el millor dels casos no sanaven i en el pitjor d'ells va acabar amb la vida de 10 persones. El cas polonès no arriba a la contundència d'una execució, però si a la destitució fulminant del Viceprimer Ministre, Andrzej Lepper, a qui sense judici previ i sense encara proves, se li ha destituït del càrrec acusat de corrupció pels totpoderosos germans Kacynski. Ambdós casos contrasten amb la realitat que vivim en l'Estat espanyol, on no dimiteix ningú, siga el que siga l'acusació a la qual s'enfronta. El País Valencià és, sens dubte, el cas més sagnant, tant per la quantitat com pels fets que se'ls imputen, d'aquesta incapacitat dels polítics a dimitir o ser cessats quan planeja sobre ells casos de corrupció. Si recorrem la nostra geografia de sud a nord ens trobem amb alcaldes i exalcaldes immersos en processos judicials per diferents delictes i que en les recents eleccions no només no han estat apartats de les llistes sinó que han estat abrigallats per les seues formacions polítiques. D'aquesta manera ens trobem amb casos de corrupció a Oriola, Torrevella, Xàbia, etc. I el cas més expectacular el del President de la Diputació de Castelló, el senyor Carlos Fabra, acusat per un fum de delictes als quals àdhuc està plantant cara als tribunals i que lluny d'abandonar la política és abrigallat pel PP i espentat de nou a la presidència de la corporació provincial. Però el cas més sagnant sens dubte, és el de l'anterior conseller de Transports, García Antón, que després de l'accident que commocionà a tot el país, i després de descobrir-se que amb una ridícula quantitat de diners (3.000 euros) podria haver-se evitat la massacre, va continuar com a conseller i després de les eleccions del passat mes de maig ostentarà altra conselleria. Aquests fets marquen la diferència entre aquells que volen netejar el seu govern de corruptes, i qui conviu amb ells i fins i tot probablement es beneficien d'aquestes fosques operacions. Un dels delictes que se li imputen a Fabra, és la comercialització de productes fito-sanitaris que no complien la normativa vigent, aquest fet no va comportar la pèrdua de vides humanes. Però l'actuació, o millor dit, la no actuació de García Antón si que va comportar la mort de 43 persones en un accident que es podria haver evitat per una quantitat de diners més de deu vegades inferior al pressupost que Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana gasta en propaganda. En definitiva, en aquest país no dimiteix ni déu, a qui per cert, se li deuria haver caigut la cara de vergonya el dia que el seu primer ministre celebrava una carísima missa dalt del pont de Calatraba mentre que sota un altre dels ponts del turia malviuen persones que són ignorades per les nostres institucions, i per descomptat per la jerarquia eclesiàstica.

L’Avanç S.L Carrer Tomasos, 17 pta. I CP 46006 València · 96 333 93 68 redaccio@lavanc.org · www.lavanc.org

COORDINACIÓ: Guillem Carreras REDACCIÓ: Rubén Fernàndez, Xavier Ginés, Miquel Ramos, David Segarra, Xavier Sarrià, Tòfol Cruz, Xavier Martínez, Carles Senso, Moixama, Anna Coll, Lucas Marco, Kike Navarro, Jordi Muñóz, Sandra Quintero, Òscar Bornay, Marc Peris. COL·LABORADORS: Emili Olmos, César Lledó, Pere Fuset, Josefina Juste, Toni Cucarella, Toni Mestre, Laia Altarriba, David Sastre, Susanna Anglés, Pau Caparrós, Iñaki Aicart Altre CastellóDossiers Crítics, Cultura Obrera, Vicent Usó, Estel Ortells, Ferran Vilafranca i Salvem El Desert, CORRECCIÓ: Jordi Caballero. L’Avanç és membre de l’Associació Catalana de Publicacions Periòdiques (APPEC) i del Gremi d’Editors del País Valencià.

ALBERTO MORAVIA (novelista italià)

“Curiosament, els votants no se senten responsables dels fracasos del govern al què han votat.”

EMILI OLMOS Professor i POETA

Visca la copa

A

hir vaig anar als Jutjats de Guàrdia -no podia esperar més- per patentar alguns invents. Primer vaig aconseguir la patent exclusiva de caminar, i mitja hora després la de seure. Quan vaig patentar la segona la funcionària em cancel·là la mirada i adoptà un posat d'enuig, eren les 4 del matí i va haver d'acabar els tràmits tombada al terra. Però ja ho tinc tot arreglat, les persones no pagaran res, els ajuntaments m'hauran de liquidar trimestralment per legalitzar aquestes dues activitats dins el seu terme municipal. El problema, supose, seran les immigrants il·legals. Ja imagine les promeses electorals del proper març: vota'ns, podràs caminar i seure gratuïtament. Ja m'he deixat l'escola i de moment el banc m'ha donat un crèdit per comprar un bòlid de fórmula 2 i un veler americà. Sóc feliç. Ara sí que entenc a Ecclestone i sobretot a Alinghi. El banc també m'ha facilitat les entrades per al circuit el 24 d'agost del 2008 i un vaixell de luxe amb presència del rei espanyol per veure la final de la copa americana al juliol del 2009. Com ja podeu imaginar la copa es quedarà a València però Alinghi que és espabiladet ha creat l'expectativa d'una altra seu per tal de què Rita i Camps piquen -disculpeu l'expressió-. Cal dir que Alinghi és tot un cavaller, no com Ecclestone que té la patent de fórmula 1 i ens obliga a pagar 26 milions d'euros durant 7 anys. La copa americana és molt democràtica, res de patents eternes, qui guanya té dret a l'organització de la següent copa, per això entre 2003 i 2007 hem pagat a Alinghi 90 milions d'euros entre les 3 administracions, però ara -com no arriba a finals de mes- en demana 150 i avança a 2 anys la competició. Si el nivell de vida

puja -i sobretot ell que va d'allà cap ací- és just que demane un sou més digne. La reducció a 2 anys és una altra estratègia perquè la copa es quede a València -gràcies Alinghi-, doncs en 24 mesos no hi ha temps per adequar una altra ciutat. A més a més són molt encertades les seues declaracions, una activitat comercial al port no és compatible amb el turisme nàutic. Està parlant el nostre amic suís -de somriure dental constant- de què el port comercial de València no s'ha d'ampliar. A més -dic jo- al port comercial de segur hi haurà immigrants i altres persones de l'instant. D'altra banda l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques ha previst que la copa repercutirà en la renda de la CV en 2.472 milions d'euros i que atraurà uns 2'6 milions de visitants que gastaran uns 70 milions d'euros. Els comptes són brutalment favorables a aquesta terreta valenciana i fallera si mirem que s'invertiren 500 milions -crèdit del govern central-. Per cert, els interessos crec que els pagava Alinghi. També hi ha polítiques maleducades com Glòria Marcos -de Compromís pel PV- que recomana a Rita i Camps no cedir al xantatge, en referència a les declaracions d'Alinghi i de Michel Bonnefous -president de la societat organitzadora de la copa- quan parlaren de què la continuïtat de València com a seu està condicionada per les obres d'ampliació del port i el futur circuit urbà de F-1. Confiem en què li hagen amagat aquestes desencertades declaracions a Alinghi. Si s'entera jo propose que l'inviten a les falles debades i el facen faller major del regne. No vivim en un país lliure? doncs deixem que les persones responsables del món dels negocis ens assessoren lliurement!

Però la culpa de tot la té l'esquerra, sembla que el cessat ministre Sevilla li digué a Rita en el seu dia que si es repetia a València la copa s'hauria d'apanyar ella i Camps a l'hora de pagar a l'inestimable Alinghi. Doncs, deixeu de patir perquè el Consell i l'Ajuntament de València ja han manifestat que els diners no són un impediment per repetir seu. Felicite des d'aquest modest diari ambdues administracions per tindre sempre diners en abundància i una economia sanejada, molt envejada per administracions esquerranes que dilapiden els diners en bilbioteques o visistes de Bakunin. Quan ha sigut València coneguda en tot el món? Ara, abans mai. I és que el mateix fullet ho diu. La copa americana és un trofeu impressionant per la seua senzillesa. Ací es troba el motiu pel qual el PP ha arrasat, perquè són -som- senzills, a diferència de l'esquerra que són orgulloses. I no cal que es malinterpreten les paraules. Ja estem preparats, Bonnefous, València té el millor camp de regates del món, és un orgull, deia Rita al març. Avui és un dia de felicitat i de compartir, sense recels. (Ací està invitant a l'esquerra, llançant-li una mà). D'altra banda l'autoritat portuària digué que es perdrien 1000 milions si no s'ampliava. De seguida les ecologistes de torn, que si pujarà el nivell de l'aigua, les arenes de les platges es ressentiran i altres capricis de l'instant. Sort que el seny ha imperat i quan el Rainbow Warrior -el vaixell de Greenpeace- demanà permís per atracar al port de València se li negà. Imagineu-vos eixa colla de hipis caducs i perillosos muntant un numeret davant d'Alinghi. Ah! I diu Rambla que tot és compatible, doncs ja està bé de patir. Mariscos i xampany a crits! ]


OPINIÓ

L’Avanç informació, 13 de juliol de 2007

LINA INSA

FESLLOCH 07

L’alcaldessa d’Ontinyent ha decidit de manera unilateral, suspendre l’emissió d’Info TV al municipi, segons ella, per tal de garantir la pluralitat informativa. Les emissions seran substituides per canals extrangers com Eurosport TV. Hauria d’explicar aquesta senyora el qu enten per pluralitat.

El festival organitzat per L’Avanç Informació, Escola Valenciana i el Benlloch CF, va ser un èxit d’assistència i d’organització. Des d’aquestes planes volem agrair a totes les organitzacions i grups musicals implicats la seua participació.

VICENT LUNA

LA MARJAL

Quin model de finançament?

CÉSAR LLEDÓ

E

l president Camps sembla que està enfadat amb els seus companys de partit d'Andalusia. A hores d'ara encara manté el recurs contra l'Estatut andalús, malgrat les aparents pressions del seu partit. Segurament tot quedarà en no res, en una escenificació, de cara a la galeria, per donar la imatge que el líder del PP valencià hi pinta alguna cosa a nivell estatal. Camps no hi està d'acord en la clàusula de finançament dels estatuts català i andalús, doncs està convençut que són anticonstitucionals. Però en realitat no té res a fer, el mateix Mariano Rajoy ha dit que el text andalús “ és inequívocament constitucional”. I és que en aquest tema, com en tants altres, els valencians estem collint faves.Si recordem una mica, el president Camps, amb el visiplau del socialista Pla, van tindre molta pressa per ser els primers en presentar la reforma de l'Estatut valencià. Llavors tot van ser lloances a un estatut que havia de ser model a seguir per la resta d'autonomies. Doncs bé, ara ha quedat demostrat que aquelles presses, aquella redacció no consensuada amb la societat civil, aquell redactat que pretenia ser prudent, poc ambiciós i que no molestara l'Espanya profunda, ha quedat entre la resta de reformes estatutàries com l'últim pet de l'orgue. De bell nou, els valencians tenim un estatut descafeïnat i hem perdut una oportunitat històrica per posar-nos al nivell de les comunitats històriques. Perquè anem a veure, de què ens ha servit tanta prudència, tantes ofrenar noves glòries si resulta que qualsevol de la resta de comunitats tindran un estatut

més potent que nosaltres? En qüestió de finançament, l'aspecte més important de tot estatut, la majoria d'ells, per no dir tots, es basen en els mateixos criteris: autonomia , suficiència, garantia i austeritat financera, responsabilitat fiscal, lleialtat institucional solidaritat, anivellament..., però cadascun d'ells agrana cap a sa casa. Així com l'estatut basc diu “ La gestió, liquidació, recaptació i inspecció de tots els impostos les portarà a cap cada Diputació Foral (article 41, b)”, el català que “ la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs propis de la Generalitat de Catalunya, corresponen a l'Agència Tributària de Catalunya (article 204,1)”, l'andalús “ per llei es crearà una Agència Tributària a la que s'encomanarà la gestió, liquidació, recaptació i inspecció de tots els tributs propis (article 181,2) i, a més a més, té la disposició addicional tercera, -aquesta és la que suposadament ha emprenyat el president- que diu “ La inversió destinada a Andalusia serà equivalent al pes de la població andalusa sobre el conjunt de l'estat per un període de sis anys”, doncs bé, resulta que l'Estatut valencià el tema del finançament no el té satisfactòriament resolt. Els bascos recapten tots els impostos, els catalans i andalusos tenen la seua Agència Tributària autònoma i a més a més s'asseguren, fins i tot per un període de temps concret, les seues inversions. I els valencians? El nostre estatut, a més de no recollir ni la meitat de tributs que les altres comunitats tenen cedits, ni d'assegurar-se unes inversions com l'andalusa i catalana, parla molt vagament del model de finançament.L'ar-

ticle 69 diu “ L'aplicació dels tributs de la Generalitat s'encomana al Servei Tributari Valencià, en règim de descentralització funcional” En poques paraules, no tindrem una Agència Tributària pròpia ni unes inversions assegurades. El model de finançament basc, el millor de tots doncs són amos dels seus diners, es basa en els Concerts econòmics, el català en el PIB i l'andalús en el total de la població, però i el valencià? Els valencians no tenim model, el nostre model és esperar les engrunes, allò que ens vullguen donar, però, això sí, som i serem els més solidaris, els més prudents, els més lleials, els més…. Aquesta guerra de models de finançament només acaba de començar.És el resultat de voler aplicar la regla del café per a tothom, i no de caminar cap a un règim de fiscalitat federal. Però al remat, la realitat és que molt omplir-se la boca de solidaritat i anivellament però després cadascú agrana cap a sa casa.Si la constitució parla de “regions i nacionalitats”, alguna diferència haurà d'haverhi, no? Encara que no ho vullguen admetre el règim fiscal, així com la cessió de competència no pot ser el mateix per a totes les comunitats autònomes. El president Camps tira les culpes al Govern de Zapatero que, segons ell, ens discrimina. Però la realitat és que els valencians vam estar, i estem discriminats en els governs del PSOE i en els del PP i vam tindre una oportunitat de resoldreu mínimament en la darrera reforma de l'estatut. Però, les genuflexions, la manca d'ambició i gosadia del nostres polítics i una secular prudència ens han porta on som. Això és el què hi ha.

GUILLEM FONT

La supèrbia de Camps

F

rancisco Camps és President de la Generalitat perquè ha sigut, amb molta diferència, el més votat pels ciutadans. Tanmateix seria un miratge pensar que ha guanyat per golejada gràcies a una gestió, carisma o dots d’estadista excepcionals. Probablement haguera obtingut els mateixos resultats qualsevol altre investit des del carrer Gènova de Madrid. Sembla, però, que s’ho ha cregut i assistim a un altre cas de pèrdua definitiva de perspectiva. La supèrbia acostuma a estar en la base de bona part dels errors polítics fonamentals, d’aquells que fan perdre eleccions. En tenim exemples de ben recents: Bush menystení les conseqüències de l’ocupació iraquiana i Aznar es

pensà que podia amagar a tot el món l’autoria del pitjor atemptat terrorista a Espanya. Camps no pot cometre errors tan decisius perquè el “poder valencià” del qual ell està tan cofoi encara és poca cosa (¿per què no aplica ja la “clàusula Camps” i demana les competències de policia i de presons que tenen fa anys a Catalunya?), però sí pot nomenar consellers de poca alçada i presidents de diputació com Rus. Així es pensarà que només brillarà ell però no es guanyarà el respecte sinó treballa de valent per la qualitat de vida de la gent. Camps fou auspiciat per Zaplana perquè aquest preferí ser ministre que President dels valencians (un gest que qualifica el

valor que dóna el PP a les institucions d’autogovern) i aquell pot manar ací perquè Rajoy li ho permet. Per això ha pogut netejar els zaplanistes del seu govern i de les Corts. Però no passa de ser un polític gris i mediocre que provoca amb la grandiloqüència bàsicament hilaritat. Ha gosat afirmar que a tota Europa admiren València: a Finlàndia admiren la nostra sanitat i educació?; a Holanda les nostres exportacions?, fins i tot a Irlanda, un país tradicionalment pobre, la nostra inversió en recerca? No faça el ridícul. La supèrbia, president Camps, i vosté que és “beato” ho entendrà perfectament, és un pecat capital que sovint es paga tant en el cel com en la terra.

03

Cándido i Morala, lliures

L

'excarceració dels sindicalistes asturians -Cándido i Morala, en els que es va basar Los lunes al Sol-, ha sigut una victòria de la mobilització i la solidaritat de classe sobre l'Estat i els seus poders. I és que a pesar de ser sentenciats a més de tres anys de presó tan sols han pogut ser “segrestats”, com ells mateixos anomenan al seu empresonament, tres setmanes. Cándido i Morala, membres de la Corriente Sindical de Izquierdas, dissident del sindicalisme vertical hui dominant, van ser acusats per l'Ajuntament de Gijón de destrosses en les mobilitzacions contra el tancament de Naval Gijón. L'Ajuntament està governat pel PSOE i IU, i en el tancament de les drassanes asturianes s'entremesclen interessos empresarials, immobiliaris ja que es pretén construir pisos de luxe en el lloc que ocupen les seues instal·lacions, i polítics ja que es pretén acabar amb un dels escassos focus de contestació obrera de l'Estat. Per si no fóra poc els partits del consistori gijonés tenen part i art en la promotora que pretén construir en primera línia de mar. No és gens estrany així que “Todos sabían, menos nosotros, foren detinguts en les que nos iban a meter en seues pròpies cases prisión, lo sabía la alcaldesa y per a ser conduïts a la presó de Villabona de lo sabía IU. El Delegado del la forma que Cándido i Gobierno telefoneó al PSOE y a Morala descriuen en carta escrita a la presó IU en el momento de nuestra el passat 2 de juliol: detención…” “Todos sabían, menos nosotros, que nos iban a meter en prisión, lo sabía la alcaldesa y lo sabía IU. El Delegado del Gobierno telefoneó al PSOE y a IU en el momento de nuestra detención. Esperaron a que los concejales tomaran posesión de sus cargos y se constituyera la corporación municipal del ayuntamiento y a que acabara la concentración para detenernos lejos de la plaza del ayuntamiento donde la Plataforma se había concentrado en señal de protesta por la sentencia. Con lo cual queda claro que el ingreso en prisión se produjo cuando les interesó y les convino a los políticos que nos gobiernan.” La pregunta que a continuació plantegen en la pròpia carta és òbvia “. Potser veient estos dies prometre als nous ministres de Zapatero els seus càrrecs davant dels Reis, la Constitució del 78 i el crucifix quede contestada. Pel que ens toca per una vegada es va fer bé, el 5 de juliol, dia en què van ser alliberats els sindicalistes, a València es va desenvolupar una concentració davant de Delegació de Govern convocada per la recentment constituïda Plataforma per la Llibertat de Cándido i Morala. A iniciativa del PCPE es va constituir aquesta plataforma amb forces sindicals com la Intersindical Valenciana, CGT, COS i CAT i sociopolítiques que anaven des del Bloc de València i els sobiranistes de la “Constantí Llombart” fins als equatorians del Moviment pel Canvi. La primera acció de solidaritat de classe en anys va ser un èxit i va aconseguir ajuntar diversos espais polítics. La resposta en la resta de l'Estat va ser semblant, a Astúries impressionant, com a conseqüència a les tres setmanes al carrer, encara que siga en tercer grau. La repressió que en la naval asturiana va comptar amb infiltracions policials, espionatge, manipulació, mentides... els bitllets de la rajola i l'acaçament de l'Ajuntament de Gijón i Jutjat han caigut com un castell de naips. El que no han pogut milions d'espectadors que van veure Los lunes al Sol ho han pogut uns pocs milers de persones, en el cas d'Astúries desenes de mils. Hui, en ple retrocés dels drets i llibertats, els laborals i els que no ho són, tota victòria, per xicoteta que siga la batalla, és important.


04

OPINIÓ

L’Avanç informació, 13 de juliol de 2007

MARC ANTONI ADELL Psicòleg

Els bisbes i la política

L

a punta de llança del Vaticà –la CEE: Conferència Episcopal Espanyola-, que actua com a cavall de Troia, en la democràcia de què ens hem dotat els ciutadans –catòlics inclosos-, ens ha “obsequiat” amb una nota de condemna de la nova assignatura d’ “Educació per a la Ciutadania”. Ho fan en descarada complicitat amb el PP, i pervertint la que hauria de ser tasca de la seua condició de pastors: la orientació –que no la imposició dogmàtica i sectària- a les consciències dels catòlics i la crida a la civilitat i la convivència de tots, catòlics o no –que no a la revolta “popular”, ni a la desobediència civil-, en la defensa dels valors i drets de les persones. Sembla que, com no poden fer ostentació del poder de què gaudien altres temps, en un estat confessional -com en la dictadura franquista-, els bisbes –alguns bisbes, almenys- ara es revolten contra el govern democràtic, amb l’excusa de què és enemic (!) de la religió –catòlica, clari que pretén “adoctrinar” (?) les consciències dels ciutadans. Encara ara, als trenta anys llargs de la recuperació de la convivència democràtica, els bisbes –alguns bisbes, almenys- es troben cada vegada més descol•locats, en una societat laica i enmig d’un estat no confessional. I en fan ostentació d’aquell desassossec, en forma d’oposició permanent al govern, esperonats pels polítics de la seua corda ideològica –és a dir els hereus del franquisme-. D’entrada val a dir que la CEE té tot el dret a no compartir les decisions legítimes i sobiranes del govern de l’Estat, encara que és lamentable que ho faça –la CEE- de forma tan barroera, incoherent i indocumentada, a més de falsària. Barroera perquè està fora de lloc el to i les amenaces maldestres al govern i als ciutadans, del seu portaveu. Incoherent perquè fa tres anys argumentaven en sentit contrari que no ara, per “obligar” a cursar l’assignatura alternativa a la religió catòlica, en relació a l’ “objecció” que defensen. Indocumentada perquè ignoren, culpable-

ment, el contingut de la nova matèria i el fet que està inspirada en La Declaració Universal dels Drets Humans, en la Constitució –que, curiosament, ells han sacralitzat en la defensa de la uni(formi)tat d’Espanya- i en les recomanacions de la Unió Europea, que fan que ja en quinze països l’ “Educació per a la Ciutadania” és una matèria específica del curriculum escolar. I falsària perquè no s’entén que es tinga la barra d’acusar d’ “adoctrinament ideològic”, una proposta curricular adreçada a “construir una consciència moral i cívica, d’acord amb els principis que regeixen les societats democràtiques, plurals, complexes i canviants, en les que vivim”, com es declara en la presentació de la nova assignatura. Adoctrinament ideològic el seu, que imposen als catòlics de forma asfixiant –amb condemnes inquisitorials sobre els més eximis seguidors de la doctrina de Jesús, com ara el jesuïta Jon Sobrino-. I aleshores no caben les objeccions de consciència, que ara reclamen per a la nova assignatura. Perquè, de què te por la CEE? De que les persones arriben a prendre decisions lliures i responsables? De que siguen respectuoses amb el pensar dels altres? De que rebutgen la discriminació i la violència, el racisme o la xenofòbia? De que es comporten com a persones civilitzades? De que es comprometen en la defensa de la justícia i del be comú? De que respecten l’orientació sexual de cadascú? De que treballen pels valors democràtics?... Pot ser caldrà recordar a la CEE que qui té la responsabilitat de legislar per al bé comú –és a dir de tots: catòlics i no, creients i agnòstics, ateus i indiferents- és la societat democràticament organitzada, en forma d’estats no confessionals i no la jerarquia d’una determinada confessió religiosa, digitalment estructurada. Però no: ells es creuen en possessió de drets sobirans d’exempcions fins i tot tributàries –fins ara no pagaven l’IVA, com qualsevol altra associació o col•lectiu- i no accepten estar sotmesos –com qualsevol altra associació o col•lec-

tiu- a l’imperi de la llei, en un estat democràtic. I ara la CEE es “despatxa” a gust, en descarada complicitat amb el PP, oposant-se, frontalment, a la decisió legítima d’un govern democràtic, en un Estat no confessional. Com ho ha vingut fent –la CEE- amb totes les mesures legislatives del Parlament –en connivència amb el PP-, adreçades a la recerca del be comú i la pau social, per restituir els drets i la dignitat a sectors de la societat fins ara marginats i perseguits. La CEE ha manipulat –com el PP- el sentiment majoritari en la societat, de rebuig contra la violència, per demonitzar els procediments democràtics i pacífics de decisió col•lectiva, respecte al futur de territoris i pobles -com en el cas del País Basc-, “legitimant” una concepció nacional d’Espanya, unitària i monolítica. La CEE ha tergiversat i desautoritzat –com el PP- els tímids intents del govern en recercar camins de pau, per acabar amb el terrorisme d’ETA. La CEE ha qüestionat –com el PP- la llei de la memòria històrica, perquè posa en evidència la complicitat de l’església amb el genocidi de la dictadura franquista i la connivència dels “populars” amb aquell règim, en no haver-lo condemnat encara. La CEE s’ha oposat –com el PP- al desenvolupament estatutari de Catalunya. La CEE ha criticat –com el PP-, la nova llei d’Educació –LOE- pels tímids avanços que suposa en la laïcitat –és a dir en el respecte a totes les religions, inclosa la increença- del sistema educatiu. I un llarg etcètera de despropòsits, adreçats a fer caure el govern legítim de l’Estat, actuant com a corretja de transmissió dels “populars” i posant a l’abast d’aquella desestabilització, els media més radicals i cavernícoles, atiadors de l’odi i de les mentides, com és el cas de la COPE. I ara la CEE munta un “circ”, per la introducció d’una assignatura que els bisbes haurien de ser els primers en defensar, si de veritat tenen algun respecte al missatge de Jesús, que se significà per la seua lluita per la dignitat de les

persones, especialment per les més desafavorides i marginades i que ja advertí molt clarament allò de “al Cèsar el què és del César i a Déu el què és de Déu”. Els bisbes, però -–alguns bisbes, al menys- no ho han aprés encara i s’entesten en fer política partidista de la pitjor espècie. Una volta posats –a fer política- podrien clamar –i posar-se a treballar- contra les guerres i el genocidi de pobles i territoris, perpetrat precisament per polítics que no tenen rubor en visitar el Papa, fent-se “els bons”. O clamar –i posar-se a treballar- a favor dels desheretats del món, que moren de fam i misèria per milers i cada dia. O clamar –i posar-se a treballar- per la justícia social a favor dels explotats i en contra dels explotadors. O clamar –i posar-se a treballar- contra la depredació del territori, que empreses sense escrúpols perpetren contra el medi ambient i contra la disbauxa en l’esquilmació de recursos, com ara l’aigua malbaratada en camps de golf, parcs temàtics i urbanitzacions salvatges. O clamar –i posar-se a treballar- per la igualtat dels éssers humans, començant per la dona, a l’església i al món i seguint pels immigrants, que fugen de la misèria i la persecució dels seus països d’origen. O clamar –i posar-se a treballar- contra els abusos sexuals urbi et orbe, perpetrats lamentablement i escandalosament per alguns capellans i bisbes. O clamar –i posar-se a treballar- per tantes i tantes injustícies arreu del món, que podrien trobar aixopluc, en les paraules, gestos i actuacions dels que suposadament són successors dels apòstols, per oferir-los llum i esperança enmig la tribulació. Alguns cristians, però, no combreguem amb les rodes de molí de la CEE i denunciem la imatge deformada i caricaturitzada que presenten de l’església de Jesús, que no es correspon amb la realitat de milers de catòlics i d’organitzacions cristianes, que no veiem incompatibilitat en la condició de creients compromesos i en la de ciutadans responsables.

3 de juliol, un any sense resposta Encarna Canet Benavent 43 morts + 47 ferits = 0 responsables

A

ra fa un any des que el 3 de juliol del 2006 és va produir el previsible i evitable accident del metro de la línia 1 de FGV. Ara fa un any que van morir 43 persones, van resultar ferides 47, i un total de 90 famílies van quedar desfetes. Ara fa un any que l’administració del govern valencià no ha donat cap explicació raonable als familiars afectats, malgrat que han demanat entrevistar-se amb el “nostre president” en varies ocasions. Sempre han obtingut un no per resposta. Ara fa un any que aquelles promeses de recolzament i suport incondicional anunciats pels responsables polítics al canal 9, s’han convertit en ignorància, sordesa i silenci. Les visites al tanatori, a la boca del metro de Jesús, als hospitals...han esdevingut oblit i menyspreu quan tots els dies 3 de cada mes els i les familiars s’han concentrat per exigir explicacions i responsabilitats i la “nostra televisió pública i valenciana” no ha fet ni una breu menció d’aquestos nombrosos actes. Soc usuària diària del metro des de fa molt de

temps perquè tinc el convenciment que cal utilitzar el transport públic com a opció de lluita contra l’escalfament global del planeta, i és precisament per això que no puc sinó mostrar la meua repulsa per la manca de resposta i solucions del govern valencià. Un govern que és capaç d’organitzar una competició com la Copa del Amèrica i, tanmateix, és incapaç de realitzar una investigació en profunditat sobre què va passar realment el 3 de juliol, qui són els responsables i, sobre tot, quins mecanismes posar en marxa per a evitar que torne a passar. Com s’explica que hi haja diners per a muntar un circuit de fórmula u a València i no hi haja diners per a col·locar una balisa de 3.000 euros a la curva de Jesús, necessària per a protegir la vida dels milers de ciutadans que cada dia utilitzem i paguem el metro?. S’haguera pogut evitar la mort d’aquelles 43 persones amb 3.000 euros?. I si és així, quí és el responsable? Malgrat que no estic d’acord amb els projectes faraònics d’aparador propagandístic que estan destrossant la nostra terra, puc entendre que hi ha molta gent que sí ho volen i així ho han demostrat a les urnes aquelles persones que votaren PP per a tindre un circuit de fórmula u. Pel contrari algunes persones preferim tindre una línia 1 de

campionat. Però estic segura que aquestes persones també els agradaria que el senyor Camps fera el necessari per a donar explicacions als familiars que li ho estan demanant des de fa un any i que no els done l’esquena. Així ho demostren les 13.000 signatures que l’Associació de Víctimes del Metro han recollit entre la ciutadania i han entregat a les Corts el 28 de Juny. Considere un despropòsit que desprès d’un succés tan greu com aquest cap responsable haja dimitit ni haja alçat el cul de la seua poltrona, més be al contrari, han tingut la cara de culpar al conductor una vegada mort. Si es realitza un seguiment de premsa es pot vore que quasi totes les setmanes hi ha un incident o altre al metro de FGV, incloses també les unitats noves. A més la gent que l’utilitzem patim la manca de freqüència dels trens, els retards horaris, la saturació que ens obliga a anar com a sardines en llauna...els i les maquinistes es veuen obligats a anar a molta velocitat per recuperar el temps perdut i complir amb els horaris que marca l’empresa. Els “gestors” d’aquesta empresa deurien saber que totes aquestes deficiències no es poden solucionar a costa d’explotar els treballadors ni a costa de la seguretat de les usuàries, sinó amb inversions

suficients per a obtenir un metro segur, de qualitat i eficaç, de la mateixa manera que s’inverteix en altres esdeveniments menys necessaris. Durant aquest any hem pogut vore que els problemes i les deficiències al metro de FGV no s’han acabat, que les peticions dels familiar per a obrir una nova investigació no s’han escoltat, que el senyor Camps, que tantes palmadetes a l’esquena donava als familiars, s’ha oblidat d’ells una vegada passat el morbo dels primers dies i l’interès dels mitjans de comunicació... Tal vegada pensaven que amb les indemnitzacions econòmiques els familiars callarien i podrien omplir el buit que provoca esperar a una persona estimada i no tornar-la a vore mai. Però no ha segut així, els familiars no han callat i s’han concentrat els dies 3 de cada mes, igual com ho faran també el 3 de juliol, un any després. I també ho farem les persones que considerem que el govern valencià te l’obligació de posar els mecanismes necessaris per a tenir un transport públic segur i de qualitat. Ara fa un any que aquelles 43 companyes de viatge van ser obligades a baixar en una parada que encara no era la seua, per culpa de la incompetència. Cal exigir que no es torne a repetir. Perquè el passat no es pot canviar, però el futur sí.


OPINIÓ

L’Avanç informació, 13 de juliol de 2007

VICENT ÁLVAREZ CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

El moment i les prioritats

E

ntrem ara en una nova legislatura, i ho fem compartint un cert desencís, puix, algunes previsions s’han quedat curtes i altres han fet fallida. No vull reiterar coses ja dites, o allò que jo mateix ja he manifestat El problema en moments com el present és de dependre les lliçons que ens ha donat la realitat i, també, buscar-ne línees d´ eixida. Una primera qüestió esta precisament en que no tothom veu les lliçons d’igual forma, manca el debat sense apriorismes, òbviament, pot haver lectures diferenciades, i en ocasions interessades. Des de la meua visió de les coses estime, però, que els comentaris i actuacions no estan orientant-se pel camí del anàlisi, sinó per altre ben diferent. I quin seria el camí, diguem.-ne millor?. Doncs bé, els agents que van crear el Compromís pel País tenen, valga de redundància un compromís amb la ciutadania que lis va donar suport a saber : mantindre´s units i fer propostes creïbles, justes i clares. Hi ha una cultura ja superada que veu les institucions com una simple tribuna de denúncia. Els votants no sols volen la denuncia, volem, sobre tot, l´ operativitat i l’efectivitat, fins i tot, des de la condició d´ oposició. Al municipis les

coses es concreten més, i, quan tens capacitat de govern les reformes deuen fer-se amb criteri i base tècnica si cal. Les reformes urbanístiques, que afecten als plans generals i als especials, l’habitatge, la ostensibilitat, les politiques socials, i moltes àrees més poden ser un banc de proba de la nostra gent i, per tant, de les nostres opcions.. No podem plantejar-nos grans “ revolucions”, el que si podem és anar per la via de reformes qualitatives. Aquestes podem evidenciar altra forma de conviure i resoldre els problemes quotidians. En la conformació d’aquestes iniciatives o propostes, hi ha ciutadans que podem col•laborar, en fórmules com podrien ser comissions de recolzament, de suport, o d´ ajuda. Al país hi ha energies que poden aprofitarse, experiències acumulades de bastant gent.. Com he dit, dissortadament, tal és la meua percepció, s’estan gastant moltes energies en controvèrsies internes, en debats sobre persones i responsabilitats. Aquest desequilibri entre el que es pot oferir de positiu, d’integrador i generador d’iniciatives, estic apreciant-lo el que tinc més a prop, en Esquerra Unida. Per això, dubte de l’oportunitat d’algunes de les coses

que estan ocupant el temps del personal, això en recorda a anteriors experiències , les quals posteriorment han estat efímeres i poc útils. Estem a l´ alçada de les circumstancies?. Conserve una carta de Fuster que en va adreçar fa ja un moltó de temps i que ve prou al cas actual, deia el nostre amic : “ Som pocs i escassament “viables” . Ja saps que sóc un pessimista sistemàtic. Les meues ironies, tanmateix, tenen aquest oritgen: la constatació que entre els nostres projectes i les nostres “possibilitats” hi ha un desfasament important...El problema de la nostra gent és de quantitat i qualitat”. Recuperant, doncs, el fil, i tenint present la cita anterior, ens cal augmentar en gent i credibilitat social. El camí a seguir el trobarem doncs, a les baralles internes, a les solucions orgàniques?. Com podeu imaginar la meua modesta opinió no va en tal sentit, sinó en el de potenciar des dels llocs on tenim presència institucional iniciatives amb propostes i alternatives de canvis, de formes de gestió i participació. I des d´ on estem fora, on no tenim presencia institucional, cas de València, o Alacant, que caldrà fer? Doncs, bé recuperar l´ espai perdut amb perspectiva.

Fem política, o no? Josep Vicent Bergón EX-ASSESSOR D’EUPV

E

m publicava recentment L’Avanç un article –““L’anàlisi de la realitat subs tancial”- en el qual venia a reclamar als nostres polítics representants de les esquerres, allò tan senzill de guaitar i analitzar la realitat. El seu entorn enfí, que a més de ser una qüestió lògica, es tracta a la fi d’una màxima leninista. I dic açò perquè arran d’aquest parell d’articles hom poguera titllar-me de “moderat” o d’alguna cosa pitjor. Es tractava en suma, de què atengueren els nostres polítics a allò que pensava la gent, i donar-li a conèixer alhora, sense renúncies però pragmàticament, les nostres idees sempre vàlides. Tasca que de bestreta reconeguem feixuga, però no impossible, a condició de què sense egoïsmes ni conveniències partidistes s’empren les eines adients. Cal reconèixer a les primeries i en aquest sentit, que les denúncies de tantes i tantes prevaricacions, estafes i demés, com ha practicat la dreta sense cap d’escrúpols, s’han mostrat de cara a la ciutadania clarament insuficients i ni tan sols han arribat a arrapar el seu blindatge mediàtic, i de vegades inclús judicial. Mentre paradoxalment i per afers molt més insignificants, es produeixen en uns altres païssos les immediates dimissions dels polítics afectats. A l’Estat espanyol, però, i més acussadament al País Valencià, tal vegada ens trobem orfes encara, o almenys insuficientment conscienciats, d’allò de “la cultura de la ética” que entre d’altres ensenyava l’Aranguren. Aquestes qüestions per tant, clarament condemnables parlant en termes generals, és clar que a hores d’ara no afecten a la ciu-

tadania, la qual al nostre País hem deixat que la dreta l’encissara amb globus de color rosa. “Som un exemple”, “L’espill on es miren totes les regions d’Espanya”, “L’eix de la prosperitat”, etcètera, etcètera, oblidantse d’aquella coneguda dita de “amb diners torrons”. Diners per cert de tots els valencians i valencianes, que tenen un deute estimat que s’acosta als 3.000 euros per persona. És clar, doncs, que tot açò, a més de no haver-se sabut visualitzar convenientment, ha relliscat a més sobre del poble pla, que s’ha estimat molt més els estímuls al seu ego. Potser com a conseqüència d’allò del “complexe d’inferioritat” del que ens parlava el Ninyoles Una altra qüestió, errònia al meu entendre, és allò del “no” pel “no” als projectes de la dreta, siguen els que siguen, amb una absència quasi total d’alternatives vàlides. Parlant l’altre dia amb un conegut i prestigiós socialista, dels que n’hi han, ara ex alcalde del seu poble de motu propi, coincidíem pràcticament en tot el que caldria fer a l’hora d’enfrontar una contesa electoral i el quefer posterior. Creiem en principi, i em consta que molta més gent, que no fòra just carregar les errades comeses per les esquerres a sobre del treball electoral d’uns pocs dies, al marge de què aquest hi hatja estat certament dolent. Una campanya, a més de la possible influència a la mateixa de determinades mesures emprades a nivell estatal i de no convocar-se per alguna raó eleccions anticipades, que no és aquest el cas, dura fins a quatre anys. Un temps més que suficient per a transmetre a la ciutadania idees i projectes atraients, sense entrar a debatre, tot i que fóra honest el fer-ho, aquells altres de la dreta que gaudeixen de l’estima i vist-i-

plau de la ciutadania. Per posar un exemple només, la construcció del nou estadi del València C.F. és possible que aparelle problemes de tràfic, com deien les esquerres, però això sembla no haver importat a l’hora del vot tant a les seues rodalies com fora d’elles. I és que no es pot anar en contra d’un col.lectiu tan nombrós com el conformat pel futbol, com tampoc es pot anar en contra d’un altre com el món faller, tantes vegades titllat de reaccionari sense entrar a analitzar aquesta afirmació. (Veges per on i tot i que és clar que no tots, ni molt menys, són fallers o relacionats amb aquest món, l’únic barri de València on no ha guanyat la dreta ha sigut la Ciutat Fallera.) Cenyint-me al Cap i Casal i tornant a l’afer del camp de futbol, –i no vull posar altres exemples que potser allargarien en excés aquest article: Copa d’Amèrica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Circuit automobilístic, etcètera, amb algunes argumentacions ad hoc _ el que al meu entendre i al del meu contertulià tenien que haver proposat les esquerres era l’habilitació dels pàrkings necessaris per a l’estacionament dels vehicles i l’increment del servei d’autobussos als dies de competició futbolística o de qualsevol altre tipus d’esdeveniment. Enfí, tot açò em trau a la memòria a un bon amic tristament desaparegut, company meu que fou com assessor a l’Ajuntament de València i un dels polítics intel.ligents que he conegut, que quan veia que la dreta hi havia encertat als seus plantejaments –per sort no massa sovint des de la nostra òptica- encara que fora tocant la fibra sensible del poble, acostumava a dir allò del Groutxo Marx: “I dos ous durs” I és que entestar-se en rebutjar allò irrebutjable i a més impopular, potser siga tot l’honest i legítim que es vulga, però no en té res a veure amb la política.

05

L’AMÈRICA JOSEFINA JUSTE

La creu de la justícia

A

pesar del temps transcorregut, finalment va començar el judici contra el sacerdot Christian Von Wernich, capellà de la policia de la província de Buenos Aires sota la prefectura de Ramón Camps durant la dictadura de Videla i Masera. En la ciutat argentina de La Plata, una de les ciutats més castigades per la repressió dictatorial, la gent lluita per no fer d'aquest dia una festa ja que l'única cosa que va a succeir és que un més dels repressors és dut davant la justícia, garantint tots els seus drets de defensa en judici, cosa que mai el va propiciar per als detinguts que va ajudar a segrestar, torturar, assassinar i desaparèixer durant la dictadura de 1976 a 1983 a Argentina. Per primera vegada és dut a judici a Argentina un sacerdot de l'Església catòlica, la qual cosa posa en el banc dels acusats també a la institució que va emparar i va donar asil al genocida. Encara s'esperen la investigació i el consegüent debat que és imprescindible emprendre sobre el paper que va complir l'Església durant la dictadura ja que, fins al moment, ha pres la mateixa actitud que enfront de les acusacions de pedofilia, o siga canviar de diòcesis al sacerdot acusat (que es va complir rigorosament en traure a Von Wernich de la seua diòcesi en acabar la dictadura enviant-lo a Xile fins que va ser localitzat pels organismes de Drets Humans, sent deportat a l'Argentina per a ser jutjat pels crims comesos). Els retors palotinos assassinats, el pare Carlos Mujica, els bisbes Angelelli i Ponce de León, així com els centenars de cristians militants de base que van ser detinguts o desapareguts per la dictadura pertanyien a la mateixa Església i, segurament, van estudiar les mateixes Escriptures, els mateixos principis, la qual cosa duu a pensar que, més enllà de la ideologia política que encapçala la jerarquia eclesiàstica, hi ha altra ideologia que té a veure amb els drets humans i el respecte a la vida...de tots. Els episcopats de Xile, Uruguai i Brasil van defensar la vida dels seus fidels, amb la qual cosa van marcar el camí de la diferència enfront de l'episcopat argentí, el qual es va caracteritzar per acompanyar i confortar als militars i policies que raptaven, torturaven i assassinaven. A dos anys de derogades les lleis de “punt i final” i d’”obediència de vida”, aquest és el segon judici que se celebra contra un repressor. La justícia no ha de convertir-se, altra vegada, en creu.


06

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

INTERNACIONAL ANÀLISI NOVA CRISI A PAKISTAN

El difícil equilibri del general Pervez Musharraf Els enfrontaments entorn de la mesquita Lal Masdij han mostrat amb tota la seua cruesa els desesperats intents del general Musharraf per mantenir-se al poder TXENTE REKONDO*

Els enfrontaments entorn de la mesquita Lal Masjid (la Mesquita Roja) han mostrat amb tota la seua cruesa els desesperats intents del General Pervez Musharraf per mantenir la seua supervivència política. Després del seu pols amb el màxim jutge del país, bona part dels mitjans de comunicació locals i una oposició política que aprofita cada conflicte per a cercar els seus propis rèdits polítics, unit a la forta pressió que Occident manté perquè llance una ofensiva contra tota aquella nebulosa forjada entorn del moviment islamista radical, el president pakistanès ha optat per actuar amb mà ferma per a desactivar totes aquestes pressions. I tot això sent conscient que aquesta mesura de força pot desembocar en un bany de sang per tot el país, tal com ja han avançat alguns cercles jihadistes, que amenacen amb llançar atacs en les principals ciutats. A més, aquests grups han decidit trencar els acords de pau que mantenien amb el Govern central en les zones tribals. Els primers resultats ja s’han vist, atacs suïcides contra l’Exèrcit i atacs contra membres de l’Administració central. També l’atemptat contra l’avió del propi Musharraf ens mostra fins a on estan disposades a arribar aquestes organitzacions.

Una de les claus per entendre l’esdevenir de Pakistan radica en la utilització partidista de la religió per part de les elits Seria un error creure que la radicalització ideològica és fruit exclusiu de les madrasses

El president de Pakistan es juga aquests dies la seua supervivència política.

En la capital pakistanesa circulen notícies que apunten també a un intent per part del president d’avançar-se a una espècie de cop de mà que estarien preparant diferents sectors. Es parla que els dirigents de Lal Masjid serien la punta de llança per a liderar la khurooj (mobilitzacions de masses per a provocar el canvi de règim), i que després d’ella se situarien també part de l’elit militar que en els 90 del segle passat va planejar un colp d’estat de cort islamista, el partit polític islamista Jamaat-i-Islami, tota una xarxa d’organitzacions clandestines jihadistes i part del propi establishment. Una de les claus per a entendre l’esdevenir de Pakistan radica en la utilització partidista de la religió per part de les elits polítiques i militars. Una mica el que s’ha vist reflectit sobretot en dos àmbits. D’una banda, està la seua utilització per part d’organitzacions islamistes i jihadistes per a intervenir en l’exterior, amb Afganistan i Jammu & Kashmir com exemple. No obstant això, d’un temps a ara aquests grups han dirigit les seues protestes i accions contra el Govern, posant en seriosos destrets als seus membres i mostrant la seua capacitat d’infiltració en tots els

sectors claus de la societat i l’Administració. El segon pilar ho trobem en l’educació. Si és indiscutible que el fenomen de les madrasses (escoles coràniques) és digne d’estudi, amb diversos milers d’elles per tot el país i, en moltes ocasions, omplint el buit del propi Estat, també han servit de vegades al règim per a assolir els seus fins, «com eina en els assumptes domèstics i com suport cap a la política regional», i, al mateix temps, han servit com «movilitzadors de l’opinió pública, han produït importants escrits ideològics, són centres de reclutament i ocasionalment d’entrenament per als futurs jihadistes». Però seria un error creure que la radicalització ideològica és fruit exclusiu de les madrasses. Un recent informe assenyala que «el sistema educatiu públic no té gens que envejar a les madrasses en quan a propagar la intolerància religiosa». Altres factors que es troben en l’actual conjuntura pakistanesa també permeten entendre el gir d’un país amb tal importància geoestratègica. El desenvolupament de les madrasses, la radicalització d’importants sectors de la joventut, motiva-

da en bona mesura per la presència dels EUA i els seus aliats en la regió, els recels de part de l’Exèrcit i els serveis d’intel·ligència cap a l’aliança estratègica del president Musharraf amb Washington i la important capacitat de les xarxes jihadistes teixides per tot el país, són clau en la delicada equació que representa Pakistan. No és senzill anticipar l’escenari cap al qual es dirigeix aquest país asiàtic, però la majoria d’anàlisi coincideixen a assenyalar que sigui el que sigui l’eixida a aquesta nova crisi, el difícil equilibri que sosté Musharraf pugues acabar passant-li factura. Els governs occidentals són conscients d’aquesta situació, d’ací les seues maniobres per a cercar algun recanvi consistent, però al no haver-lo trobat poden seguir donant suport al cada dia més afeblit Musharraf. Un escenari que isca de la imposició de la força, produirà més violència i caos, i si aquestes mesures compten amb el vistiplau dels EUA, la resposta islamista serà més virulenta encara, al mateix temps que l’alienació de bona part de la població contra els plans occidentals creixerà. Des d’Occident s’aposta per una eixida airosa para Musharraf, incitant-

li a liderar una «transició» juntament amb l’oposició. No obstant això, les forces que haurien d’acompanyar a Musharraf són el viu reflex del passat més corrupte, i que rebutja bona part de la població pakistanesa. No és fàcil, per tant, anticipar el desenvolupament dels esdeveniments, però no cal oblidar les paraules d’una important figura religiosa del país, que denunciava el seguidisme del president cap als EUA i els seus aliats. Musharraf presenta al veí Karzai, president d’Afganistan, com una marioneta occidental i per a aquest religiós, el president pakistanès no està molt lluny d’aquest paper. «Ara veiem comunicats de congratulació del primer ministre britànic, mentre davant els nostres ulls veiem passar els cadàvers dels nostres germans (Exèrcit o militants de Lal Masjid), al mateix temps que escoltem les apreciacions i honors del propi Bush». És evident que el problema és l’agenda que volen instaurar els EUA i els seus aliats en la regió, i no els importa el cost que hàgen de pagar les societats civils, com hem vist a l’Iraq i Afganistan. *Gabinet Basc d’Anàlisi Internacional (GAIN). Rebelión.


07

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

COMARQUES CROADA ESGLÉSIA I PP UNITS PEL NACIONALCATOLICISME

Per la gràcia de Déu i de Camps La construcció d’una església dedicada només als màrtirs del bandol franquista és la punta de l’iceberg de la comunió entre Camps i l’Arquebisbat LLUÍS ADELL

Hi ha gestos que esdevenen tota una declaració d’intencions. El dia de la seua renovació en el càrrec, Francesc Camps va demanar-li als uxiers de les Corts que li portaren la seua Bíblia personal. Arribada l’hora, hi posà solemnement les urpes i pronuncià les paraules reglamentàries que donarien inici al seu segon mandat com a president de la Generalitat. El periodista i hagiògraf presidencial Agustín Domingo Moratalla glossa la litúrgia a Las Provincias explicant que amb la inèdita elecció (el parlament valencià ja disposa d’una luxosa i asèptica edició del text bíblic per als juraments), el president pretenia tendir "un pont important entre les seues creences personals i els valors públics que alimenten el seu compromís polític". Un simple gest per enviar el missatge que, a diferència d'altres líders catòlics "acomplexats", Camps no li té por a integrar la religió privada en la vida pública, i que -per fi- se sent lliure davant l'opinió pública per expressar-se amb "autenticitat personal". Tot un anunci dels temps que s’apropen. L’article 16 de la Constitució espanyola garanteix la llibertat de culte i estableix la separació entre l’Església i l’Estat. Però des del franquisme no s’havia donat al País Valencià una connexió tan íntima entre les autoritats civils i l’alta jerarquia eclesiàstica, representada per l’inefable arquebisbe Agustín García-Gasco. Fins el punt que moltes veus acusen el PP i l’Església de practicar un nacionalcatolicisme que poc a poc va impregnant totes les esferes de la vida pública. Un simple exemple: Canal 9 ha esdevingut l’única televisió de l’Estat que programa regularment pel·lícules religioses fora de la temporada “obligada” de Setmana Santa. La darrera, una biografia anticomunista de Joan Pau II. La construcció d’una església dedicada només a les víctimes del bàndol franquista al costat de la Ciutat de les Ciències, a una de les naus de

Nacionalcatolicisme. La doctrina de l’Església va impregnant totes les àrees de l’administració valenciana.

l’antiga fàbrica Cross cedida per l’ajuntament de València, ha posat en el punt de mira aquesta estreta relació. S'acaba d'inaugurar, sobre 3.200 metres cedits també per l'ajuntament de València, el primer temple dedicat a Sant José María Escrivá de Balaguer, en la part més moderna de la ciutat, amb un retaule de Romano Cosci i la relíquia dental del fundador de l'Opus.Però la comunió entre la jerarquia eclesiàstica i Francesc Camps és molt més que això. La veu de García-Gasco pesa molt a les institucions valencianes. N’hi ha prou amb una queixa seua per censurar actes i cartells, com el de la presentació de l'Observatori 2006 o el ninot indultat que enguany va ser apartat de l’Exposició del Ninot per representar unes monges en actitud suposadament lasciva. Com si d’un expert en cinema es tractés, la paraula de l’Arquebisbe serveix per apartar de la Mostra de Cinema del Mediterrani la projecció de pel·lícules que puguen ser "ofensives". Com a crític d’art també ha aconseguit censurar algunes exposicions de la Biennal de València. La mà de l’Església s’ha colat fins

i tot en la nova composició del Govern valencià.L'àrea social, patrimoni tradicional dels progressistes, cau en mans de García-Gasco i l'Opus Dei, a través de la vicepresidència de Benestar Social de Juan Cotino, conegut membre de l’organització fundada per Escrivà de Balaguer. La marxa de Rafael Blasco de la conselleria de Sanitat s’ha produït després que la revista de l'Arquebisbat, Paraula, carregués contra ell per aconseguir el permís perquè el Centre d'Investigació Príncep Felip puga treballar amb embrions humans.

Boicot a Educació per la Ciutadania Francesc Camps s’ha sumat entusiàsticament a la croada de l’Església contra l’assignatura d’Educació per la Ciutadania (EpC) establerta pel govern de Zapatero. La conselleria d’Eduació prepara una ordre que li retalla els continguts perquè la nova assignatura s'assemble el màxim possible a la de Religió, a la qual se li dóna cinc vegades més hores que EpC. Entre els objectius implantats des de l’Administració central per a l’ESO se supremeix, per

exemple, l’expressió “rebutjar els estereotips que suposen una discriminació entre homes i dones”, i també la de “conéixer i valorar la dimensió humana i sexual en tota la seua diversitat”, per convertir-se en “valorar i respectar la igualtat de drets” i “conéixer i acceptar el funcionament del propi cos i el dels altres”, respectivament. Però els tractes de favor cap a l’Església en matèria educativa són més abundants. Eduardo Zaplana va aprovar la creació de la Universitat Catòlica i Camps li ha concedit totes les llicenciatures que ha aquesta ha demanat, en detriment de les universitats públiques. Recentment, li ha aprovat impartir Medicina, passant per damunt de la sol·licitud d’altres universitats i botant-se una ordre ministerial que impedeix la creació de noves llicenciatures. Les subvencions a aquesta Universitat estan a l’ordre del dia. La darrera, 60.000 euros al seu Observatori de Bioètica. Un organisme que té per única funció críticar les pràctiques científiques a les quals s'oposa l'Església i intentar crear un estat d'opinió pública contrari a totes

ARXIU

aquelles investigacions relacionades amb embrions humans. Les ajudes a l’educació privada de caràcter religiós cada volta són més. El primer dia de la passada campanya electoral Camps va aprovar una ordre que extén a primer de Batxillerat la fórmula de concertació a aquellls centres privats que ja tingueren subvencionada l'Educació Secundària. La immensa majoria dels beneficiats són centres d'ideari religiós, vinculats a organitzacions com l'Opus Dei o els Legionarios de Cristo. Fa temps que l’arquebisbe García-Gasco, un dels prelats més conservadors de l’Estat, exerceix en la pràctica com un membre més del PP. Acompanya Camps en un nombre creixent d’actes públics i contínuament fa campanya en favor de la dreta, carregant des de la seua atalaia integrista contra el laïcisme i els atacs a la sacrosanta unitat d’Espanya (els reals i els suposats). Camps sempre li ha retornat els favors. Ara més. Un any després de la visita del Papa a València, el seu regne en la terra dels vius s’arrela cada volta més.


08

COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

SISENA EDICIÓ DEL 16 AL 20 DE JULIOL A L’IES TIRANT LO BLANC

La Universitat d'Estiu de L'Horta analitza els problemes de Torrent La Universitat d’Estiu de l’Horta és, des del seu origen, un punt de trobada per a la reflexió, l’aprenentatge, el debat i la sensibilització al voltant de la realitat i els problemes de l’horta

que ens donen identitat: la serra, l’horta, els barrancs, el secà...., així com el patrimoni material que alberguen.

Un problema comarcal

REDACCIÓ

La Universitat d’Estiu de l’Horta nasqué l’any 2001 com una resposta més a l’agressió que en aquells moments patia l’horta de la Punta, una zona de gran valor medioambiental, històric i patrimonial condemnada a desaparèixer pels plans d’ampliació del port de València. El col·lectiu Per L’Horta va plantejar-se crear l’Escola com una forma de donar veu als silenciats, de lluitar contra la dictadura del formigó i del creixement insostenible; de cridar amb els veïns i les veïnes que no els agradava el que volien fer, el que feien, el que feren. “Era la nostra manera de dir que estimem l’horta, que necessitem l’horta i que volem que l’horta no desaparega perquè té uns innegables valors ecològics, paisatgístics, culturals, sentimentals i perquè és la millor inversió que podem fer per caminar cap a allò que, a la boca dels polítics d’ofici, perd la seua innocència i ens deixa el regust de la fel: el desenvolupament sostenible”, expliquen. Aquest any organitzen la sisena edició de nou a l’Horta Sud, a Torrent, conscients que “l’Horta és el que els valencians hem fet millor que cap altre poble, per a mostrar-ho, gaudirho, aprendre-ho i dir de nou que és millor no continuar perdent terres fèrtils de cultiu d’alt valor i amortitzades. Es millor fer un esforç per reviscolar l’Horta, també a Torrent”. El mètode de treball de la Universitat d’Estiu de l’Horta se centra en l’entorn més immediat. Pren el coneixement i difusió de la realitat de l’horta com a punt de partida per a plantejaments més globals i com a problemàtica i acció local que ens fa prendre consciència d’altres problemàtiques i lluites.

Torrent al divà La població de Torrent no ha estat triada a l’atzar. L’actual ordenació urbana data de l’any 1990 i a hores d’ara hi ha un 30% de sòl sense executar: 1.620.685 m2 destinats a 3.870 habitatges i 1.034.500 m2 a sòl industrial i terciari. No obstant això, l’ajuntament plannifica la requalificació de 6.663.090 m2 de sòl per a ús residencial i industrial. La proposta incrementa en un 245% el sòl industrial actual i es preveuen 22.000 habitatges més, plurifa-

En perill. La façana de la ciutat es menja l’horta.

miliars de densitat mitja-alta. Són molts els aspectes que l’Escola d’Estiu qüestionarà de la proposta municipal, el propi creixement de la ciutat a un ritme accelerat que situarà Torrent als 150.000 habitants i que la superfície proposada per a sòl industrial siga a costa del paisatge de secà a la zona entre barrancs amb un previsible impacte negatiu sobre aquests. Però se centrarà sobretot en la requalificació per a sòl residencial de tota l’horta històrica del poble, fins ara pràcticament amb els mateixos límits que a l’edat mitjana, llevat infrastructures.

Cap a una ciutat sostenible

Quan de paraula la classe política s’ompli la boca amb “sostenibilitat” en la pràctica copien el model d’urbanització descontrolada d’arreu del País, gràcies a una llei urbanística que ens ha fet avergonyir als valencians. Des del punt de vista de la nostra associació, Torrent aquest creixement no el necessita, l’oferta d’habitatges va per damunt de la demanda i ultrapassa el creixement natural de la població. El que reclama la societat torrentina és millorar les condicions de vida i habitatge del Torrent que tenim, el Torrent consolidat, del dia a dia. El col·lectiu Per L’Horta hi planteja un model de creixement veritable-

AMADEU SANZ

ment sostenible que haurà de replegar necessàriament : - Actuacions que eviten els continus urbans amb els pobles veïns, ara i en el futur. - La promoció de l’horta històrica a Torrent: El Parc Agrícola El Safranar. - Actuacions de millora urbanística i fiscals que posen en el mercat els habitatges buits. - La rehabilitació integral del centre històric. - Dignificar els barris: Marxadella, Xenillet, eixamples... - Convertir en primera residència els nuclis rurals - Protegir la totalitat de paisatges

L’Horta Sud, és una comarca densament poblada, on l’entorn natural ha desaparegut i el secular paisatge de cultiu que li dóna nom a la comarca ha estat valorat com el gran rebost d’on anar nodrint-se per fer créixer les ciutats, de fet ja hi ha pobles a la comarca com ara Mislata, Benetússer o Sedaví que ja tenen tot el terme urbanitzat. Si l’Ajuntament de Torrent pretén consolidar el rang de capitalitat de l’Horta Sud deu d’actuar en conseqüència i responsabilitat. El Safranar deu continuar com sòl no urbanitzable i ser declarat d’especial protecció agrícola, generant una superfície lliure, d’alt valor paisatgístic que sumat a la Serra Perenxisa als barrancs i al Vedat, composen un perímetre verd, que integra els símbols d’identitat que configuren el terme de Torrent. És per tant un punt fort i una oportunitat per a Torrent, ser l’únic municipi que encara compta amb una gran diversitat paisatgística: horta, secà, mont públic i barrancs i possibilitats per tant de crear un model territorial equilibrat, on es conjugue la millora dels recursos i el desenvolupament d’àrees amb elements de valor. El Safranar protegir és un atractiu, pels habitants actuals de Torrent, pels que vindran i pels habitants de tota la comarca. A l’Escola d’Estiu de l’Horta saben “que eixe camí és difícil perquè suposa anar a contracorrent del ‘todo vale’ actual, però nosaltres entenem que val la pena transformar les amenaces i les dificultats en oportunitats per a la població d’avui i per a la de demà, per a Torrent i per a la Comarca”.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

09

REACCIONS ENFRONTADES DEMANEN A L’EXECUTIU ESPANYOL QUE DESAUTORITZE A PLA

El socialisme valencià se suma al PP en l’assalt a l’Ebre cessàries per tancar per sempre l’aixeta d’un transvasament. En aquest sentit, la plataforma vol que els grups del Parlament donin suport a una moció conjunta que reforci i ratifiqui la que ja va prendre anys enrere la cambra en favor de fixar un cabal mínim del riu que freni ja totes les especulacions sobre la possibilitat de transvasar-lo o no. La mateixa petició es traslladarà al Govern català perquè «es mulli» públicament en contra del transvasament i de la nova estratègia dels pro transvasament. La PDE també vol que l’Executiu espanyol que presideix José Luis Rodríguez Zapatero posi a ratlla Joan Ignasi Pla i el desautoritzi públicament. Tomàs diu que cal que es compleixin els compromisos adquirits en la derogació del transvasament i que tant l’Estat com la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) «assumeixin la proposta de cabal mínim perquè això frenaria moltes especulacions».

El moviment antitransvasament exigeix suport a les institucions catalanes i al Govern espanyol per posar fi als intents de les altres comunitats mediterrànies per aconseguir els cabals del riu FRANCESC RÀFOLS

Que l’aigua serà un dels motius principals que el Partit Popular esgrimirà en la pròxima campanya electoral espanyola és una qüestió que a les Terres de l’Ebre tenen assumida. Els presidents del País Valencià i de Múrcia, Francesc Camps i Ramón Luis Valcárcel respectivament, a més, han trobat dos aliats, l’un més lògic que l’altre. El primer suport és el de la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, que, per coreligionària, no hauria de sorprendre. Més difícil d’entendre és el que va mostrar el líder dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla, que, en el recent debat d’investidura va oferir al PP el seu suport a aconseguir el transvasament de l’Ebre. La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) no va trigar gens a respondre al nou plantejament del socialisme valencià. Un dels portaveus, Joan Antoni Panisello, en declaracions a la premsa local, ha titllat el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) d’«irresponsable». Panisello hi afegeix que «Pla ha passat d’una postura ambigua a ser par-

Objectiu: deu mil signatures

La lluita contra el transvasament encara és viva a les Terres de l’Ebre.

tidari del transvasament». Un altre dels portaveus de la PDE, Manolo Tomàs, recorda que Pla «el que ens demostra és que hi ha un sector important del PSOE al qual la problemàtica de l’aigua li rellisca bastant». Des de la plataforma es considera que, en els darrers mesos, el canvi de postura del PSPV «és l’única novetat, fins a cert punt, perquè en alguns congressos del partit ja s’havia plantejat aquesta qüestió», hi afegeix Tomàs. El fet és que, a mesura que s’acosten les eleccions legislatives de la primavera de l’any vinent si no es

convoquen de manera anticipada per a la pròxima tardor, des de València i Múrcia van pujant de to la seva pressió sobre l’aigua de l’Ebre. La presència de Camps i d’Aguirre a la presa de possessió de Valcárcel com a president reelegit de la regió de Múrcia és un gest polític de cara al Govern espanyol per exigir, entre altres coses, la portada de l’aigua. Els tres barons populars ho han disfressat afegint-hi també qüestions de seguretat ciutadana, finançament i d’altres infraestructures, però la realitat és que el PP vol tornar a posar l’aigua a l’epicen-

tre del debat politicoelectoral. La creació d’aquest front comú va ser esgrimit per Camps quan després de la investidura de Valcárcel va afirmar que «no volem fer un front comú, sinó demanar el que és just». I els tres presidents autonòmics s’han posat d’acord per fer-ho junts. Aguirre assegura que el «no» al transvasament de l’Ebre també repercuteix a Madrid en allò que afecta el riu Tajo. Per contrarestar aquesta ofensiva, des de la PDE exigeixen que les institucions catalanes i el Govern espanyol adoptin les mesures ne-

La Plataforma en Defensa de l’Ebre ha iniciat una recollida de signatures de suport a una petició a presentar al Parlament de Catalunya en la qual es requereix als grups de la cambra el seu suport en favor d’un cabal mínim del riu que faci inviable un transvasament de l’Ebre. La PDE, en menys d’una setmana, ja n’havia recollit més de 1.000, per la qual cosa confia que al setembre, quan preveu entregar-les al Parlament, ja hagi superat amb escreix l’objectiu marcat de reunir-ne 10.000. La plataforma també vol que els diputats prenguin posició sobre la postura dels partits valencians.


10

COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

NOU GOVERN

El PP fitxa una socialista basca vinculada a l’extrema dreta La Generalitat ha volgut donar un colp d’efecte amb la incorporació com a número dos de la nova conselleria d’Immigració i Ciutadania d’una militant del PSE crítica amb el govern de Zapatero LLUÍS ADELL

El nou Govern de Francesc Camps compta amb un convidat sorpresa. La socialista Gotzone Mora ocuparà la Secretaria Autonòmica d'Immigració i Ciutadania sota les ordres de l’etern Rafael Blasco, que ara dirigeix una nova conselleria creada amb el mateix nom. Amb el nomenament d’aquesta professora de Sociologia que va ser regidora a Getxo i és profundament crítica amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero, el Partit Popular ha volgut donar un cop d’efecte contra els socialistes i, demostrar, en paraules de la mateixa Mora, que “són capaços de comptar amb gent

pel seu coneixement professional, per sobre de les sigles de partits, amb l'objectiu de donar resposta als problemes de les persones”. El mateix Blasco, que ha format part dels successius governs del PP des de l’arribada de Zaplana a la Generalitat el 1995, prové de les files socialistes i va ser conseller d’Obres Públiques amb Joan Lerma. Tammateix, el nomenament de Mora ha fet respirar moltes persones a l’executiva del PSPV-PSOE. Des que s’escamparen els rumors d’un possible fitxatge socialista sorpresa, eren molts els qui temien que el tapat fóra un rostre conegut de casa. La nova secretària autonòmica d’Immigració i Ciutadania no pertany a la federació socialista valenciana, i ja fa temps que es mou sota l’òrbita de la dreta i es caracteritza per les seues crítiques furibundes contra les sigles que figuren en el seu carnet de partit. L'exregidora de Getxo forma tàndem amb personatges com Rosa Díez o Nicolás Redondo Terreros per atacar públicament el PSOE pel procés de pau i la negociació

amb ETA. A més d'integrar el Fòrum d’Èrmua, Mora va realitzar en les passades eleccions municipals tota una campanya per a demanar el vot per al PP, malgrat assegurar que ella segueix sent socialista. La seua relació amb el Govern valencià ve de lluny. El 2004 va ser guardonada amb el Premi de Convivència que lliura la Fundació Manuel Broseta, i al Congrès de Víctimes que es va celebrar a València el 2006 va abandonar, junt amb altres assistents, la sala quan li va tocar el torn d’intervenció al llavors Alt Comissionat per les Víctimes del Terrorisme Gregorio Peces Barba.

Vincles ultres El nou càrrec de la Generalitat participa, en qualitat de “socialista represaliada”, en totes les manifestacions convocades per l’AVT de l’extremista José Alcaraz, va assistir a l’acte de presentació de Ciudadanos i ha acompanyat el PP en tots els actes que ha convocat per criticar la política de Zapatero amb Euskadi. Com a conferenciant, va participar junt amb Nicolás Redondo Terreros en unes jornades a Sòria convocades per la Fundación Yagüe, creada en memòria d’un militar franquista, que són un centre de peregrinació de militants feixis-

tes de totes les edats. També ha parlat en diversos actes d’Alternativa Espanyola (AES), una formació hereva de la Fuerza Nueva de Blas Piñar. L’agost de l’any passat Mora va assistir a la multitudinària trobada que Comunió i Alliberament, una congregació ultracatòlica i profundament conservadora, va celebrar a la ciutat italiana de Rimini, i que també va comptar amb la presència de l’expresident d’Itàlia, Silvio Berluscconi. L’exregidora de Getxo segueix declarant-se “socialista”, però el seu perfil està més escorat cap a la dreta que el d’alguns militants del PP.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

DENÚNCIA RESTES DE LA ‘BRIGADA D’INFORMACIÓ’

Judici a un fotògraf independent per cobrir un dessallotjament okupa La policia basa la detenció del jove periodista en una empremta trobada en una de les octavetes que van repartir-se durant l’acció que va cobrir informativament

El passat 19 de maig de 2005 l'Albert Garcia Gallego, fotògraf del barri de Sants, membre de La Burxa i de Barrisants.org, col·laborador de mitjans com El Punt, Vilaweb, Diagonal, La Directa, i afiliat al Sindicat de Periodistes de Catalunya, va ser detingut per la secció número 6 de la Brigada Provincial d'Informació de la Policia Nacional. En aquell moment, tant el detingut com el seu advocat en cap moment van ser informats de quins fets van motivar la detenció, exceptuant una declaració informal d'un dels policies en que s'afirmava tenir una empremta seva vinculada a un fet ocorregut feia any i mig. No va ser fins al dia següent, quan va passar a disposició judicial, que es va saber l'acusació policial: violació de propietat professional, coaccions, amenaces i danys. Després de declarar davant la jutgessa, el jove va sortir en llibertat amb càrrecs. El jutjat de Guàrdia havia mantingut coaccions, amenaces, i danys. La detenció feia referència a una acció pública de denúncia que es va realitzar al febrer de 2004 a la seu de la constructora Integral de Aparcamientos S.A. arrel de les amenaces que van rebre els i les habitants d'u-

Des de l’illa MARC PERIS Professor

Adéu Matas, adéu Mari Pau

E

REDACCIÓ

Víctima. Albert cobrint una manifestació.

na casa okupada del barri de Sants després que dita constructora comprés la finca. L'Albert, com en moltes altres ocasions, va ser-hi present fent fotografies. La policia basa la seua detenció en una empremta trobada en una octaveta que es repartí en aquella acció. Havent passat més de dos anys de la detenció, la data del judici va ser el 12 de juliol. La petició fiscal és d'1 any de presó per coaccions, 18 mesos de pena multa per danys i una indemnització de 660 euros. A més, en els

darrers sis mesos, l’Albert ha rebut constants pressions i intimidacions de mans del Cos de Mossos d’Esquadra, no només durant l’exercici de la seva feina, sinó també en la seua vida privada. Per aquest motiu, s’ha presentat una querella que ja s’ha acceptat a tràmit. Davant d’aquest judici, s'ha constituït una plataforma en defensa de l'absolució del periodista. "Volem manifestar la nostra preocupació vers determinades actituds policials de coacció cap a la llibertat d’informa-

ció, així com el nostre ple recolzament cap a l’Albert. Ens trobem davant d’un dels darrers casos d’assetjament policial de la Brigada d’Informació cap a professionals de la comunicació vinculada als moviments socials, assetjament que en cap cas hauria de ser ratificat judicialment. Per tot això, demanem l’absolució d’Albert Garcia Gallego", manifesten. Podeu enviar la vostra adhesió, amb el nom i cognoms i DNI a: albertabsolucio@gmail.com

11

scric aquestes línies, no ho negue, més per obligació que per gust. Després del clima d’eufòria post electoral, al vore la cara semi plorosa de’n Jaume Matas i Rosa Estaràs, ha vingut la resaca de pactes i picabaralles de saló per repartir-se el pastís. Molt poc pastís per a tants convidats, podria pensar algú, i no aniria errat. Per això ara no vull centrar-me en les negociacions esmentades, ni en el paper de na Munar per afavorir el pacte, ni en el joc, sempre brut, del PSOE, a l’hora de partir i repartir els càrrecs. No, vull recrear-me, i no amagaré que amb satisfacció, en l’espantada de’n Matas després del fracàs electoral. Fracàs, en aquests casos, sempre hauria d’anar entre cometes, ja que el PP estigué rondant durant tot el recompte la majoria absoluta. Finalment, només un escó separà el triomf de la derrota, i si a açò sumem que el PP perdé la majoria en els quatre consells insulars, i l’alcaldia de Palma de Mallorca, podrem entendre que se li atorgue el qualificatiu d’històrica. Ara bé, la sorpresa va sobtar quan en Jaume Matas anuncià que abandonava la política, i que deixaria fins i tot Mallorca, per emprendre aventures de pirateria empresarial als Estats Units. Es comenta que potser ho farà al resguard del magnat de les comunicacions Rupert Murdoch, en companyia de Mr. Ansar. Però això ja és una altra història... Sobretot m’inspira, com a material poètic, la imatge del capità que abandona la nau abans que ningú, a l’adonar-se que fa aigües. Això mateix ha fet la diva Maria de la Pau Janer, que no prendrà possessió del seu seient al Parlament Balear; amb defensores com ella, la llengua catalana té un futur incert. L’escaladora no ha arribat al seu objectiu promés, arribar a ser consellera de cultura, i tornarà al subvencionat món de les lletres catalanes. Hi ha qui diu que el seu perfil perjudicà la campanya del PP, però jo buscaria més bé a la campanya paral·lela d’El Mundo, que ha carregat amb l’odi habitual contra Unió Mallorquina per enfonsar-la, i garantir la majoria absoluta. Finalment ha condemnat així a la solitud i el naufragi a en Jaume Matas. Sempre he dit que en Matas era de l’escola de’n Zaplana, per a mi la dels escarbats polítics, aquells que sobreviurien a una catàstrofe nuclear. Per això no pare de pegar-li voltes al cap: Què ha vist en Matas per fer com el bestiar que fugeix del Tsunami dies abans que la tragèdia esdevinga?


12

COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

DENÚNCIA NOMBROSES ASSOCIACIONS, SINDICATS I PARTITS EXIGEIXEN LA FI DE LA SEUA IMPUNITAT

Empreses ultres sota investigació Ultres, empresaris i advocats, protagonistes dels secrets de la patronal espanyola de la prostitució amb seu a València, són investigats per la policia. I en el centre, el polèmic líder ultra J. L. Roberto. IGNASI PERELLÓ

El passat 16 d'abril, la Comissió Mixta Congrés-Senat dels Drets de la Dona del Parlament va demanar al Govern que investigués els clubs d'alterne, els seus ingressos i els proxenetes. Tot això després d'un perllongat debat en el Congrés dels Diputats que va acabar amb una majoria en contra de qualsevol projecte legal per regular la prostitució en l'Estat espanyol. Encara que les actuacions policials contra empresaris de la prostitució ja s'han produït amb anterioritat -com l'operació Night Moon de la Guàrdia Civil al maig de 2006, que va acabar amb la detenció, entre altres amos de prostíbuls, de Marcos Montoya,

Una de les empreses que estan sent investigades a fons és Levantina de Seguridad, del president d’España 2000 El ministeri d’Interior també investiga a diversos agents dels cossos de seguretat vinculats a Roberto

Canviar per seguir igual. L’Església debat el seu encaix en les societats occidentals del segle XXI.

tresorer de l'Associació Nacional d'Empresaris de Locals d'Alternació (ANELA)-, en les últimes setmanes la Fiscalia ha donat ordre d'investigar aquestes xarxes d'empresaris i especialment les seues inversions en la construcció. Per als experts en delictes econòmics, enormes sumes de diners negres de les xarxes de prostitució són destinades a negocis aparentment nets. Segons els informes que manegen els investigadors, prop del 80% dels ‘capos’ de la prostitució, tant amos de bordells com assessors, advocats i altres col·laboradors, estan implicats en activitats immobilià-

ries. Una de les empreses que estan sent investigades a fons és Levantina de Seguridad S.L., amb seu a València, i altres empreses afins en el negoci de la seguretat, amb seus a Tarragona, Madrid, Granada i Castelló, l'administradora de les quals és María Roberto Ramón, advocada i filla del dirigent d’ANELA, gerent i fundador de la citada empresa de seguretat i dirigent ultradretà, José Luis Roberto Navarro. Levantina de Seguridad és la punta de l'iceberg de l'extens conglomerat empresarial dirigit per Roberto, que inclou els gimnasos, la prostitució, l'as-

sessoria jurídica i l'hostaleria. Fonts policials de tota solvència assenyalen que les unitats de crim organitzat i de delictes econòmics de la Policia Nacional caminen rere els passos de l'empresa de Roberto després de la detecció de presumptes irregularitats fiscals per part d'Hisenda. El Ministeri de l'Interior també investiga a diversos agents de la Guàrdia Civil, de la Policia Nacional i a policies locals que estan a sou de Roberto. Les vinculacions de l'empresari amb elements policials s'afegixen a les denúncies dels moviments socials valencians sobre la confecció de fit-

xes d'informació de militants d'esquerres per part del partit de Roberto, España 2000. La recent campanya electoral de les eleccions autonòmiques va posar de manifest el finançament milionari amb la qual compten partits ultradretans com España 2000. Roberto sempre ha assegurat que era lliure d'invertir on volgués els beneficis obtinguts de la prostitució. El 27-M el seu partit va obtenir dos regidors en les localitats d'Onda (22.281 habitants) a Castelló i Silla (18.253 habitants) a València. A pesar de l'alegria pels resultats electorals -és la primera vegada que el seu partit accedeix a quotes de poder municipal- Roberto té motius per a inquietar-se. A part de les investigacions policials, al maig, tots els partits del Parlament autonòmic, excepte el PP, a més dels sindicats i d'associacions socials i culturals del País Valencià exigiren la fi de la seua impunitat i la il·legalització del seu partit. En una roda de premsa representants de diferents partits van vincular-lo públicament a la prostitució reclamant que es posés fi als milionaris contractes de les administracions públiques amb la seua empresa, Levantina de Seguridad, que molt generosament va atorgar Eduardo Zaplana, en la seva època de president. Un altre motiu d’intranquilitat pot ser la condemna a un any de presó, a inhabilitació especial durant aquest temps i a una multa d'un jutjat posteriorment confirmada per l'Audiència de València. Amb una sentència ferma per presentar un testimoni fals en un judici després de veure's implicat en un accident de tràfic en 1997, només va poder interposar un recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional. Deu anys després, l'assumpte encara no s'ha resolt.


14

ESPECIAL

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

FINAL GIRA 2007

Feslloch 2007 L’estiu canta en valencià S

i agafes el sol de l'estiu i el mescles amb piscina, fira alternativa i el frescoret d'una pineda i, a tot això, li afegeixes festa entre amics i una bona dosi de música en valencià, el resultat no pot ser un altre que el Feslloch 2007. El festival que li fa lloc a la música en valencià va tindre lloc a Benlloch (la Plana Alta) els passats 28 i 29 de juny. Organitzat per Escola Valenciana, el periòdic L'Avanç, el CF Benlloch i l'Ajuntament d'aquest acollidor municipi, el Feslloch ha servit de traca final per al Festival Itinerant de Música en Valencià, la Gira 2007, i arriba amb la intenció de convertir-se en una de les cites indispensables del calendari musical. La fórmula consisteix en la presència de noms consolidats de música el valencià junt amb un bon ventall de noves promeses i grups que es mereixerien una major atenció en qualsevol altre indret del planeta, per passar un cap de setmana estiuenc de piscina, acampada, convivència festiva, exposicions i concerts. Malgrat la novetat, la primera edició del Feslloch va duplicar la població que l’acull amb l'assistència de més de 1.600 persones que gaudiren del que ha estat el primer festival en valencià de l’estiu. Durant dues nits hi desfilaren 10 grups que en conjunt sumaren més de 80 músics, tot un repte per als organitzadors, que eren novells en un espectacle d'aquestes característiques. El divendres va ser el dia de les propostes més contundents amb l'ska de Malagäna Ska, el rock dur d'Alimanya, Gargamboix i Aluminosis, i els ritmes més mestissos d'Arròs Caldós. Mamajuana van ser els encarregats d'obrir les portes el dissabte, seguits del funk vitamínic de Soul Atac i uns esplèndids Obrint Pas que hi presentaren el seu 'Benvinguts al Paradís'. La nota final la donaren uns madurs Agraviats, amb la seua proposta d’ska i ritmes llatins. La festa va seguir fins l'alba amb

els ritmes negres i jamaicans de DJ Minino. L'indret escollit per realitzar el Feslloch sembla haver estat modelat a propòsit per posar-hi un festival de rock. Zona d'acampada de 10.000 metres quadrats, poblada de pins alts i frondosos, al costat d'una piscina per donar-se un capbus-

só, fira alternativa i una zona de concerts enorme amb moltes possibilitats, on hi podrien cabre fins a tres escenaris més en futures edicions. Tot, en un ambient casolà, entre amics, on tampoc va faltar l’espai per a la reivindicació. Des de l’organització van qualifi-

car l’experiència “d’èxit” i ja treballen per consolidar el festival amb una nova edició que situarà Benlloch com una cita ineludible per als amants de la bona música en valencià. El Feslloch acull la final del Festival Itinerant de Música en Valencià, la Gira 2007, que des del mes de març ha rodat per tot el territori amb 19 concerts, 62 actuacions de 46 grups, a les quals hi han assistit 15.000 persones, completant-se un circuit de música en valencià que ha recorregt 5000 km. La Gira 2007 ha estat també el reflex de l'excel·lent estat de forma dels musics i cantants en valencià, en un any on ja s'han presentat més de 40 nous treballs dicogràfics en valencià. El circuit ha “girat” per Xàtiva, el Verger, Sueca, Puçol, Vall d’Uixó, Alacant, Sagunt, Barcelona, Sallent, l’Alguer, València, València UPV, Beniparrell, Quatretonda, Catarroja, Cocentaina, la Pobla de Vallbona, la Vila Joiosa i Benlloch. Els grups que hi han participat representen el millor de la variada música que es va actualment en la nostra llengua: Al Tall, Feliu Ventura, Pep el Botifarra, La Troba Kung-Fu, La Gossa Sorda, Sva-ters, Skalissai, Aspencat, Bonna Quenna, Lilit i Dionís, Verdcel, Kave Kanen, Anguiles de Camal, Mamajuana, C.R.I.M, Impresentables, Enderrock, The Garrophones, Alikata Rock, Orxata Sound System, Els Pets, In-Fusió, Oscar Briz, Garri Tapineria, Verdcel, Carles Enguix, POW, Arsheads, Arròs Caldòs, Mugroman, Tinc Ladilles, Buscant, Si+No, El Corredor Polonés, Odi, Voltor i 121db. Imatges: Xavi Martínez, Gerard Fullana. El Feslloch 2007 va comptar amb unes instal·lacions impressionants: zona d’acampada amb ombra, piscina, fira alternativa i un escenari amb bon a qualitat de so.

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

ESPECIAL

15


16

COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

Esquerra i País. La diputada Isaura Navarro aspira a repetir com a candidata a les eleccions de 2008.

ARXIU

CONGRÈS NOVA FORMACIÓ POLÍTICA

Esquerra i País pren la Iniciativa Esquerra i País, el corrent nacionalista d’EUPV, ha decidit constituïr-se com en partit “per canviar Esquerra Unida”. Una decisió que alguns interpreten com a pas previ a la ruptura amb els seus companys mentre que el Comitè Nacional del PVPV aposta pel diàleg intern. REDACCIÓ

Davant una assemblea de més de 200 persones vingudes de tot l’àmbit territorial del País Valencià, Esquerra i País va aprovar el passat dissabte 7 de juliool, a la seu de CCOO, fer el Congrés Constituent com a partit en la primera setmana d’octubre. La “Trobada de Debat” va ser presidida per una Mesa que compaginava l’experiència política, com els ex parlamentaris Dolors Pérez i Joan Antoni Oltra, amb el dinamisme i la renovació, amb les diputades del Compromís Monica Oltra i Mireia Mollà i la Diputada Estatal Isaura Navarro, a més de diversos càrrec públics i alcaldes. Les salutacions dels convidats van iniciar-se amb el recolzament per escrit d’Acció Cultural del País Valencià, d’Izquierda Unida d’Aragó amb la persona de Jose Francisco Mendi responsable de comunicació d’IU, així com la intervenció de Luisa Notario del col·lectiu Lambda. Josep Bort, fins ara Diputat provincial per València, en nom de Projecte Obert, Carles Arnal d'Els Verds-Esquerra Ecologista, Xavier Hervas del corrent Bloc d'Esquerres

i Sobiranistes del Bloc i la destacada intervenció de la direcció d’Izquierda Unida en la persona de Rubén Fernàndez, junt a Jaume Bosch en representació de la Comissió Executiva d’Iniciativa per CatalunyaVerds, varen tancar el torn de paraules dels convidats a l’acte. Després, Vicent Alvarez i Pasqual Mollà han presentant dos documents oberts de reflexió basats en la proposta de noves idees i l’estratègia política a seguir, que han sigut el motor que engegava el debat al llarg del matí, "L'Esquerra del Segle XXI i el País Valencià" i "Recuperem la Iniciativa". Un debat obert on s’han fet aportacions i on tothom ha coincidit en que es monet de canviar les formes, els temps i la manera de fer política de cara a la societat valenciana. Segons EiP, hi ha un espai nítidament definit d’esquerres, verd i valencianista, a més de ser plural i alternatiu al bipartidisme, un espai que no esta basat en el dogmatisme i que dona cabuda a una nova Entesa/Compromís ampla i participativa, fruit de la qual s’ha de materialitzar un pacte de progrés de cara a les properes eleccions generals del

2008. "Cal deixar enrere les polítiques que s’han practicat fins ara per l’esquerra tradicional i apostar per un nou espai polític, diferenciat, que lidere la iniciativa del segle XXI i que genere noves il·lusions". Aquesta renovació de persones i de idees que s’ha plantejat en la trobada d’aquest matí es materialitzarà en el Congrés Constituent com a partit que EiP ha aprovat celebrar a principis del mes d’octubre. Per a EiP, el treball unitari que s’ha desenvolupat des del Compromís ha estat positiu i cal reforçar-lo i ampliar-lo per tal d’assegurar i projectar un tercer espai progressista al País Valencià. "La presència de noves cares joves ha estat la mostra de que cal desterrar el sectarisme polític i oferir nous marcs amples i oberts de participació per tal de rentabilitzar el treball social i institucional, amb la finalitat de guanyar prestigi i recolzament entre la població cap a este espai de progrés alternatiu al bipartidisme". Per a Pasqual Mollà, es imprescindible dotar de potència organitzativa a les propostes unitàries de

progrés, d’entesa entre les corrents de l’esquerra transformadora, l’ecologisme i el valencianisme polític, de compromís i de canvi que estos sectors representen, i tots junts, construir una iniciativa política que done cabuda a totes les persones que s’identifiquen amb este projecte i altres que poden anar sumant-se.

El PCPV aposta pel diàleg intern Per la seua banda el Comitè Nacional del PCPV, màxim òrgan entre congressos d'aquest partit, va reunir-se alhora i va aprovar amb 25 vots a favor i una abstenció que “l'objectiu immediat del Partit en aquesta etapa és reforçar i consolidar el projecte polític d'EU sorgit en l'Assemblea de novembre, treballant per ampliar la base de la majoria plural que aposta per EUPV com moviment polític i social i que situa el fil roig com prioritari i apostar per la integració de totes les expressions polítiques internes en aquesta dinàmica”. Segons Marga Sanz, secretaria general del PCPV, “açò significa enfortir el nostre projecte en la societat. Convertir a EUPV en l'eix vertebrador de la convergència de l'esquerra política i social, dibuixant més nítidament el seu perfil, en l'actuació en la societat, en el carrer i des de les institucions, entre les quals ha de donar-se sempre una sintonia. Impulsar els moviments socials, convidarlos a col·laborar a través de les àrees d'elaboració o d'altres responsabili-

tats concretes. Que es consideren bé acollits i respectats”. “Des del Partit hem de treballar per reforçar EUPV impulsant l'actuació unitària d'esquerres en les institucions i en la societat, enfront de les polítiques reaccionàries del PP i les actuacions contemporizadoras del PSOE que es van fer palesos en la sessió d'investidura. Hem de treballar per estabilitzar i enfortir el grup de Compromís, com referent unitari de la mobilització social”. “En la perspectiva del rellançament intern i extern de EUPV, hem de situar l'enfortiment i adequació a les noves necessitats dels òrgans de EUPV, especialment la Permanent perquè s'incorporen qui vulguen assumir tasques de responsabilitat en la gestió diària de la mateixa sense més condició que l'acceptació dels acords democràticament adoptats en els seus òrgans” La secretària general del PCPV considera que “en aquest marc de diàleg intern és en el qual ha de donar-se eixida als problemes com els econòmics que pateix l'organització. Aquest serà també la base d'un treball efectiu per a consolidar tant el Compromís autonòmic com els Acords municipals que han de ser referents unitaris de la mobilització social. La regularitat en la convocatòria de la Comissió de Compromís ajudarà sens dubte a donar major agilitat a les reunions del grup parlamentari i facilitar els acords”.


18

COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

DIVISIÓ EL PARTIT ES TROBA A UN PAS DE LA RUPTURA

Tots els corrents de Ciutadans pugnen per atraure Basta Ya últim extrem, podrien escindir-se de la formació no nacionalista i convertir-se en la delegació del partit de Savater a Catalunya. «Ara, ens convertirem en una plataforma, en un corrent crític. I treballarem des de dins o des de fora de Ciutadans, però no contra Ciutadans», diu un crític, que assegura que Bouza no entrarà a la direcció perquè «Rivera no va voler parlar amb nosaltres abans del Congrés i després ens va oferir càrrecs de segon nivell». I afirma que «el Ciutadans d’avui és diferent del Ciutadans que es va fundar fa un any».

Els dirigents dels sectors oficialista i crític discrepen sobre com abordar la relació amb la plataforma espanyolista, mentre Regeneració Democràtica anuncia que es constitueix en corrent crític del partit R. T

El dimarts dia 3 de juliol va ser un dia d’infart per a Ciutadans. No havien passat encara 48 hores des del tancament del congrés i les aigües baixaven revoltes en la formació no nacionalista. Albert Rivera havia copat els principals llocs de poder dintre del partit i el corrent crític més important, liderat pel professor Luis Bouza-Brey, es disposava a presentar batalla per algunes anomalies detectades en el congrés. La cronologia dels fets no deixava lloc a dubtes de la tensió que vivia Ciutadans: passades les dues de la matinada del dia 3, els crítics feien públic un comunicat en el qual assenyalaven que havien detectat «errors significatius que potser podien afectar els resultats» del congrés. I s’hi especificava que, malgrat que les candidatures als diferents càrrecs tenien el mateix nombre de paperetes, en el recompte no coincidien. En total, deien els crítics, el màxim nombre de vots emesos hauria de ser 5.707 o 5.408 segons que el recompte fos de les vocalies o dels principals càrrecs; però en sortien 6.360. «La situació és encara més greu si tenim en compte que molts delegats no van votar les 13 vocalies». Així les coses, a les tres de la tarda del mateix dia, els crítics anunciaven mitjançant un altre comunicat que, atesa la comptabilització de gairebé 1.000 vots més per sobre dels que s’haurien d’haver emès, impugnaven les votacions i

Els crítics sospiten que Albert Rivera va promocionar candidatures per pendre’ls vots En poc de temps Ciutadans ha passat de donar la sorpresa electoral a les lluites i la divisió interna

La primera escissió

Albert Rivera. El desaprovat però reelegit president de Ciutadans.

rebutjaven els resultats del congrés. Aquesta mesura va obligar Albert Rivera a admetre que es fes un recompte de paperetes, que es va iniciar aquella mateixa tarda. A les set, els crítics feien pública un nou comunicat. «En aquest moment, s’està fent un recompte de vots a la seu sota la supervisió de Garanties, amb testimonis de diferents candidatures, la qual cosa garanteix la transparència del procés. Fem arribar a tota la militància una crida a la calma i a no treure conclusions apressades. Tan bon punt es rectifiquin els errors, acceptarem els resultats», deien.

Reforçats I el recompte els va donar la raó. Un error en el programa informàtic va prendre una vocalia en l’Executiva a Rivera i la va donar als crítics. Va ser l’únic canvi, però va significar molt per als companys de BouzaBrey. «L’Executiva deixa de ser monolítica. Rivera no pot presumir de tenir les vint places de l’òrgan», diu una font del corrent crític. En realitat, els crítics van sortir reforçats de la confrontació del congrés, ja que, a part de consolidar gairebé un 40% de suports dels

delegats assistents, moltes de les seves tesis van ser aprovades pel plenari, com la proposta de fer llistes obertes o el rebuig de l’informe econòmic i de l’informe de l’Executiva. En realitat, la presència d’altres candidatures va perjudicar el sector crític. «Creiem que alguna d’aquestes candidatures que ens han pres vots van ser promogudes per l’entorn de Rivera. En les votacions obertes, els nostres candidats van quedar a pocs vots dels oficialistes. Si el vot no hagués estat dispers, hauríem aconseguit molt bons resultats», diu una font del sector crític.

Cercant Savater La proa del vaixell de Ciutadans, però, està encarada a les eleccions generals del 2008. La intenció és arribar amb un partit cohesionat i articulat en tot l’Estat. I per això necessiten complicitats en altres territoris. Durant els últims mesos, el sector crític ha mantingut contactes amb el col·lectiu Basta Ya, que lidera Fernando Savater, i amb el qual flirteja també Rosa Díez. «Savater té un ideari molt semblant al nostre i podem ajuntar forces per

presentar un projecte potent. Nosaltres estem per unificar-nos amb el partit que creï», diu una de les persones que han participat en converses. Rivera, però, aposta per fer una coalició electoral sense arribar a la fusió. Malgrat tot, és conscient de la necessitat d’establir contactes permanents amb Basta Ya, especialment perquè en territoris com el País Basc i Madrid, Savater i Díez són una marca que té empenta. Per aquest motiu, el president de Ciutadans s’ha apressat a bastir ponts amb Savater i ha demanat un full de ruta per parlar de l’estratègia futura amb vista a les legislatives. Això és, el que també van fer dirigents del sector crític per no perdre protagonisme a l’escena política. I, en realitat, els millors contactes eren els que havien establert els crítics els darrers mesos, mentre Rivera i els seus partidaris estaven dedicats a fer de convidats de pedra al Parlament. A Basta Ya, hi ha dubtes sobre el paper que ha de tenir aquesta plataforma, tot i que el mateix Fernando Savater l’ha reconegut com a interlocutor legítim. Els crítics de Ciutadans havien previst que, en

Ciutadans ja té la primera escissió de la seva curta història: el corrent esquerrà Alternativa Ciutadana va anunciar que abandonava el partit d’Albert Rivera després de constatar el continuisme de l’estratègia seguida amb posterioritat al congrés i que creu que portarà «els mateixos vicis i errors que fins ara». Aquest sector, minoritari, critica àcidament que «l’actual Executiva, liderada per un antic membre de Noves Generacions del Partit Popular, pretengui confondre l’opinió pública presentant la crisi de Ciutadans com una rivalitat entre l’alternativa liberal i l’opció oficial, suposadament de centreesquerra. Curiosament, aquesta escissió ha estat encoratjada per Fèlix Pérez Romera, que va ser un dels fundadors de Ciutadans però que va dimitir de tots els seus càrrecs al març de 2006. Pérez Romera representa el sector més esquerrà de la formació no nacionalista. Aquest dirigent es va encarregar d’organitzar, al Teatre Tívoli, la presentació pública del partit. Fins a arribar a aquesta formació, va passar per diferents espais ideològics, com l’Asociación por la Tolerancia i Foro Babel. La lluita interna (pel control de l’aparell de Ciutadans) amb el periodista Arcadi Espada, un altre dels impulsors, va provocar la seva dimissió hores després de l’èxit de la presentació de Ciutadans, una mesura que va sorprendre tothom. I es va desmarcar de tots els esdeveniments posteriors del partit. D’altra banda, també és curiós que una de les metes d’Alternativa Ciutadana sigui fusionar-se amb el partit de Fernando Savater, el mateix que els seus principals rivals, és a dir, l’ala més suposadament dretana de Ciutadans, és a dir, la Regeneració Democràtica de Bouza-Brey. tita, fa molta por. Si no, no es comprèn per què se l’ataca de manera tan ferotge i amb tant de ressentiment».


COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

19

PERFIL

Unió Mallorquina, la via cap al centre nacionalista de Mallorca Unió Mallorquina neix de l’intent de traslladar a les Illes la fórmula del centrisme català de l’època d’UCD incorporant-hi gent del PP ANTONI OLIVER

Unió Mallorquina (UM) té vocació de créixer dins un ampli espai nacionalista de centreesquerra. Aquest plantejament ha estat el que ha prevalgut a l’hora de fer un pacte amb les forces progressistes. Carlos Morales, un dels fundadors d’UM, destaca que «sempre que ens hem acostat al PP, ha intentat fagocitar-nos». El dirigent d’UM assegura que «hem d’aglutinar el nacionalisme moderat i ocupar un espai central del nacionalisme, semblant al de CiU, a Catalunya». Els dirigents de la formació han assumit que aquest creixement en aquest àmbit ha resultat impossible si al mateix temps s’és aliat del Partit Popular. Aquest factor, doncs, ha pesat molt a l’hora de fer l’acord de centreesquerra. El sociòleg Antoni Tarabini, president de Gadeso, una empresa d’estudis sociològics, recorda que la fundació d’UM obeeix al fet que «el corrent liberal de l’antiga UCD volia formar un partit més nacionalista, allunyat de les tesis del PP». Així, l’any 1982 es va fundar UM, seguint la petja de l’experiència del que va ser Centristes de Catalunya, iniciativa que el llavors

líder ucedista, Landelino Lavilla, no va veure amb bons ulls de traslladar a les Balears. El còctel s’havia de completar amb unes espurnes de nacionalisme a la convergent. Tarabini explica que «el plantejament del nacionalisme que es fa des d’Unió Mallorquina és d’un nacionalisme econòmic». És a dir, «articula el discurs que les Illes són maltractades econòmicament des de Madrid i que és necessari un nou model de finançament». Aquest sociòleg hi afegeix que aquest missatge va calant i el partit aconsegueix una consolidació als pobles, on poc el diferencia del PP, però sí que hi té una bona base electoral. El problema d’Unió Mallorquina «és que no aconsegueix traslladar aquesta implantació als grans nuclis urbans». No obstant això, ara, el partit de Maria Antònia Munar sí que ha assolit uns resultats significatius a Palma capital, on ha obtingut dos regidors, i això pot representar la consolidació definitiva del partit. Tarabini, així mateix, destaca que, si «UM aconsegueix créixer fins a un 15% de l’electorat, en part a costa del PP i, d’altra banda, fent forat a l’ala més dretana del nacionalis-

Líder absoluta. Maria Antònia Munar controla una formació que ara es mira en l’espill de CiU.

me d’esquerra, com un sector del PSM, Entesa per Mallorca, etc., la situació política de les Illes pot canviar».

Bipartidisme imperfecte Segons el sociòleg, ara hi ha un «bipartidisme imperfecte» on el PP obté prop d’un 45% dels vots, i el PSIB, un 32-33%. En cas que UM aconseguís situar-se en aquest espai central, i obtingués un 15% de suport electoral, es mantindria la situació d’ara, és a dir, que hi ha possibilitats que el pacte de centreesquerra governi bastant de temps. La mateixa UM ha insistit, en els darrers temps, a fer una obertura cap al nacionalisme moderat, pescant vots entre els descontents del PSM i d’Entesa per Mallorca. La campanya, i fins i tot l’acceptació de Munar de la presidència del Parlament, indica que la intenció de la

presidenta és deixar el partit en posició de sortida, cap a aquest tercer espai nacionalista ampli. Amb aquest nou escenari, podria disputar un cert vot moderat, regionalista, que encara resta en el PP o en candidatures independents que tenen un caràcter mallorquinista. Ara, amb la corresponsabilitat en el Govern a tots els nivells, amb càrrecs en àrees tècniques, però també més «polítiques» com esport i joventut, els dirigents d’UM pensen que serà possible aquesta obertura del partit i guanyar terreny dintre «l’espai central» de la política mallorquina. Maria Antònia Munar ha declarat al Diari de Balears que "la gent d’UM volia que el PP no governàs perquè ho havia fet des de la prepotència i des d’una política agressiva amb el territori i poc respectuosa amb la nostra llengua." En declaracions al

setmanari El Triangle sosté´que «UM som l’únic partit de Mallorca que és de centre, liberal i nacionalista equiparable a CiU a Catalunya». Munar afirma que «el nostre principal objectiu en aquests moments és aconseguir la mateixa implantació a les Illes que la que té CiU a Catalunya perquè som qui millor pot defensar els interessos de tots els mallorquins».

Desembarcar a Menorca L’orientació d’UM cap al centreesquerra era l’única sortida que tenia aquest partit. Pactar de nou amb el PP hauria significat, simplement, la desaparició del mapa polític de l’illa. Un altre plantejament a curt termini és intentar estendre aquest nacionalisme moderat cap a la resta de l’arxipèlag i aquí sí que el PP hi té molt a perdre. Sobretot a Menorca.


20

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

TONI GISBERT Coordinador d’ACPV

El PP té clar que ha d'acceptar la legalització de TV3

Toni Gisbert (Alzira, 1967) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de València, de la qual va ser membre del Claustre i de la Comissió d’Estudiants. Acaba de publicar el llibre ‘Quan el mal ve d’Espanya’. El País Valencià més enllà dels tòpics (Columna), que vol trencar els prejudicis que envolten la imatge que es projecta del País Valencià. Actualment, és coordinador d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Gisbert exposa que, tot i la majoria absoluta del PP, les forces valencianistes han conservat el seu espai, un fet que a les Illes Balears no ha passat, tot i que el PP ha caigut. Gisbert apunta que cada cop és més normal que qualsevol ciutadà del País Valencià reconega la unitat de la llengua i accepti que ha de mantenir relacions institucionals amb Catalunya. BERNAT FERRER*

A

l llibre es declara contrari a l'ara o mai, és a dir, es mostra optimista. Manté aquesta afir mació després dels resultats del 27M? Em declare contrari a l'ara o mai perquè tinc un caràcter bastant pragmàtic. No estem en una situació tant terminal com per creure's això de l'ara o mai. Evidentment que tenim problemes com a nació, des del moment en què estem sotmesos a dos Estats, però no estem en una situació terminal. Hem de saber desdramatitzar les coses. D'altra banda, no recorde que, al llibre, em declare optimista. Em considere bastant realista, perquè hi ha base per a treballar, el futur és obert. I això no vol dir que acabe bé o acabe mal, simplement que el futur encara no està decidit. No estem en una situació en què tot estiga encarrilat, continuem estant en perill com a cultura i llengua diferenciades, però, al mateix temps, també hi ha possibilitats de reeixir com poble. Quin objectiu té Quan el mal ve d'Espanya? El llibre intenta donar una mirada desacomplexada, lluny dels tòpics,

sobre el País Valencià i sobre el nacionalisme en particular. Habitualment, a l'hora d'analitzar el País Valencià i el nacionalisme en particular. Ens quedem amb imatges molt genèriques, superficials i molt falses, generades pels mitjans de comunicació. Jo dic que cal matisar-les, cal mirar la realitat amb cura. Al País Valencià i hi ha hagut unes eleccions autonòmiques i municipals. La imatge que queda és la de la majoria absoluta del PP, però aquí hi ha dos fets: una crisi greu de l'esquerra estatalista, tant al País Valencià com arreu d'Europa, perquè, des del meu punt de vista, hi ha una emergència d'allò que en diuen les nacions. El model de l'Estat centralsita està en crisi a tota l'Europa occidental. I el discurs unitarista ja és el discurs de la dreta, mentre que l'esquerra estatalista s'ha quedat sense discurs. En tant que s'apunta al discurs de no-reforma de l'Estat, això explota. Al País Valencià, el PSOE va perdre les eleccions el dia que va votar la reforma de l'Estatut valencià. El segon tema és que, a nivell municipal, hi ha un espai de país que ha aguantat. Ara mateix, el Bloc ha mantingut els vots de fa quatre anys,

sense comptar els municipis en què es va presentar en coalició, com a Elx, amb EU, a València, amb el PSOE... Aquells van ser el millor resultat de la seva història. A més a més, Esquerra Republicana ha passat de 7.000 a 12.000 vots, que en són pocs, d'acord, però que no els ha llevat al Bloc. Amb tot això vull dir que, en l'àmbit municipal, el vot de país s'ha mantingut. Ara hi ha un espai de país que no existia fa 15-20 anys i que s'ha consolidat. Durant aquests 1520 anys, és un espai que sempre ha anat creixent, un creixement lent, això és cert, però que és real. A més a més, eixe espai és l'únic que ha fet oposició al PP.

Durant els governs de Lerma i Pujol, pràcticament no hi va haver ni una reunió entre País Valencià i Catalunya El PSOE va perdre les eleccions el dia que va pactar amb el Partit Popular la reforma de l’Estatut valencià

Però en molts municipis, el Bloc ha pactat amb el PP. Sí, però la línia general del Bloc, anunciada pel seu secretari general, és la de prioritzar els pactes d'esquerra. De fet, allà on havia pactat amb el PP, ho ha pagat. Crec que són conscients d'això. En qualsevol cas, el que vull dir és que la realitat del País Valencià és molt més matisada del que sembla a primera vista. Governa el PP per majoria absoluta, cert, però a les Illes Balears també hi governava fins ara. Realment ha canviat la societat a les Illes Balears? No. Fa 20 anys que estan a un escó de la majoria absoluta. Sí que el PP ha caigut, però l'espai nacional com ha quedat? El PSOE hi ha crescut. Al País Valencià, hi ha una base municipal que no ha parat de créixer i que té expectatives de poder fidelitzar eixe vot. Quan vas als pobles, ho

veus. A Xàtiva, per exemple, EU ha desaparegut i el Bloc va estar a un grapat de vots del tercer regidor. Però aquest espai de país tenia l'expectativa de tombar el PP. Jo diria que no. Hi havia una certa expectativa, és cert, però jo sempre havia opinat que el PP mantindria la majoria absoluta. Sí que pensava que seria per menys escons dels que ha tret. El que ha perdut vots no ha estat l'espai nacional, sinó l'esquerra estatalista. La majoria absoluta del PP em preocupa, però tot depèn de com ho encares. De vegades, situacions molt complicades, si les agafes com a reptes, podem fer que es convertesquen en positives. Per exemple, el PP ha intentat segregar la Filologia Valenciana de la Catalana. Açò va provocar que Acció Cultural ho recorrera en vàries ocasions, i ara ens trobem que tenim unes catorze sentències a favor de la unitat de la llengua i de la legalitat de dir ‘català' a la llengua, també al País Valencià. Fa 20 anys, el més normal de la dreta espanyola era dir que el valencià i el català eren dues llengües diferents. Ara, eixe discurs l'hem tombat. El senyor Camps diu que al valencià se li ha de dir ‘valencià' perquè ho diu l'Estatut, però ja no afirma que és una llengua diferent. És un avanç, perquè s'ha desdramatitzat el reconeixement de la unitat de la llengua. Cada cop hi ha més gent que considera normal reconèixer la unitat de la llengua. A principis de la transició, la consellera de Cultura Amparo Cabanes va intentar oficialitzar una normativa se-


COMARQUES

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

21

hagen obligat a que hi haja un text legal que done una categoria estatal al fet que el català és valencià? Per què no han obligat a què hi haja una línia d'alta velocitat Tarragona-Castelló?

cessionista des de la institució. Avui, fins i tot el PP, escriu amb la normativa correcta. Per tant, són preferibles els resultats del 27M a un PP que depengués dels vots d'algun partit blaver? La desaparició d'un partit blaver és positiu, perquè el blaverisme, ja ni tan sols el defensa la dreta espanyola. El president ja no parla de llengua diferenciada, la normativa de la Generalitat és estàndard... A més, els atacs a la llengua ja no queden emmascarats per cap mena d'identitat valenciana. No hi ha ningú que diga: ‘jo sóc valencià i punt'. I tres, deixa tot el camp de les reivindicacions en l'àmbit de país. Si vols defensar que el valencià no és català, només ho pots fer des de postures explícitament de dreta. No és que siga preferible, però sí que és bo que es clarifique. El llibre parla de molts tòpics i símbols tergiversats, des de la senyera a la paella o les falles. Els valencians s'han deixat prendre aquests símbols? No. Els símbols, en realitat, es fabriquen, estan fabricats pel poder social dominant. La muixeranga, per exemple, s'ha recuperat. Tant la música com les construccions estaven desaparegudes als anys seixanta. En els últims deu anys, la recuperació i l'elevació a himne nacional el coneix tothom. Fa vint anys, la muixeranga s'associava al nacionalisme més radical. Ara ha passat a ser un símbol que pràcticament es considera l'himne del País Valencià. I les torres s'han multiplicat: si abans es podien considerar un símbol nacionalista, ara, en una

pràcticament no hi va haver ni una reunió entre País Valencià i Catalunya. Si no recorde malament, crec que passen catorze anys sense que hi haja cap reunió. Ara és molt normal que hi haja reunions entre els consellers d'infraestructures català i valencià. Per què? Perquè la realitat social s'ha normalitzat. Fa vint anys, els que parlàvem de l'Arc Mediterrani érem una minoria. Ara és un tema que està súperpopularitzat. Tothom té clar, fins i tot la gran patronal, que hi ha d'haver algun tipus de relació entre Catalunya i País Valencià. Fa vint anys, no.

processó o una festa del PP, et trobes muixerangues amb normalitat. I la senyera... fa vint anys, el que es penjava als balcons de València per falles eren banderes espanyoles! Era la bandereta de festa. Ara, és raríssim veure banderoles espanyoles. L'any passat, quan el Barça ho guanyava tot, els afeccionats van tallar el carrer principal del Cabanyal per celebrar-ho, tirant petards... El que vull dir és que el País Valencià, en els últims vint anys, ha canviat molt. Ha fet un canvi econòmic, hi ha hagut una evolució en el tema de la llengua. El secessionisme s'ha aturat. Està tant aturat que ja ningú no pensa en repetir-ho. Ara estem en una altra fase del particularisme. En aquesta nova fase, en què la llengua ja no és el cavall de batalla, potser passa ser-ho TV3? Crec que aquí s'han equivocat. En el pitjor dels casos, hi hem guanyat. El Govern valencià té clar que ha d'acceptar la legalització de TV3 al País Valencià, i per això està parlant d'alguna manera amb la Generalitat de Catalunya. Ara bé, en aquest camí, miraran de fer el màxim de mal possible a Acció Cultural: ens imposaran una multa, intentaran tancar els repetidors... Mai no guanyes al 100%, però la Federació Llull ja està parlant de la reciprocitat de totes les televisions públiques en català, de la possibilitat que es tinga accés a tota la producció en català, és a dir, que es vaja més enllà de la reciprocitat TV3-Canal 9... En aquest tema, també farem un pas endavant. Durant els governs de Lerma i Pujol,

A les Illes Balears sí que ha caigut el PP, però l’espai nacional com ha quedat? Només PSOE hi ha crescut Seria perillós que aquest espai de país s’institucionalitzara massa i caiguera massa en el parany de la gestió

El nacionalisme català està més acomplexat que el valencià, quan es refereix als Països Catalans? No. El nacionalisme és bastant un. El que passa és que a la Catalunya estricta hi ha més nacionalisme, més base social, però els problemes i els reptes són bastant semblants. Hi ha el mateix nivell d'acomplexament respecte els mateixos temes: la relació entre nosaltres i la subordinació respecte el Govern espanyol. Al nacionalisme, en el seu conjunt, li costa entendre que el que ha de reivindicar primer és l'articulació del seu territori i un projecte propi. I això ho tenen molt clar els bascos i els escocesos. Nosaltres ens preocupem de reformar l'Estat espanyol. Ho hem fet i ho continuem fent, i continuem veient que l'esquerra estatalista continua apostant pel model estatal, per enèsima vegada, i continuem sense tenir clar que la clau de volta és l'articulació territorial dels Països Catalans. Com és possible que tots els partits nacionalistes que han tingut pes a Madrid no

Iniciatives com les de l'Euroregió, però, no compten amb la participació del País Valencià. Amb el tema de l'Euroregió, s'ha d'acabar amb el tòpic de la reticència valenciana. Hi ha tanta reticència valenciana com de la resta de territoris. A totes les iniciatives que existeixen de Països Catalans, hi ha presència valenciana: a l'Institut Joan-Lluís Vives, al Triangle Jove, a l'Assemblea de Regidors... Que el senyor Camps no va participar al projecte de l'Euroregió de Maragall? D'acord, però el senyor Marcelino Iglesias també se'n va retirar, i és de la Franja, i ningú no va dir que la Franja no-sé-què. O el senyor Matas també es va retirar de l'Institut Ramon Llull, i ningú va dir que els balears no-sé-què-més... El Govern català vol convertir l'Institut Ramon Llull en una eina de Països Catalans? Quan puga, que es relacione amb els governs autonòmics i, quan no, que opte per integrar governs de rang menor, si hi ha una voluntat real de país. Per exemple, l'ajuntament d'Elx, o el de Gandia, segur que estarien encantats de ser-hi. Bé que mantenen relacions amb l'Ajuntament de Perpinyà. Si vols articular els Països Catalans, no pots aturar-te per problemes de formalitats institucional, o per problemes que hi haja amb un altre partit polític que tinga un projecte polític contrari al teu, com el del Govern espanyol, que té el projecte de construir la nació espanyola. A quatre anys vista, es veu una sortida a nivell polític? L'esquerra estatalista, si continua tancada en el mateix model nacional que el PP, continuarà patint una deriva de vot cap a la dreta. L'única esquerra estatal que ha sabut renovar-se i governar a l'Europa recent ha sigut, precisament, la que s'ha plantejat també l'agenda nacional: el laborisme britànic. Mentre que als Estats francès i espanyol l'esquerra estatalista no es plantege això, crec que estarà en crisi. Veu possible una formació com Nafarroa Bai al País Valencià? Crec que Esquerra Unida acabarà per desaparèixer. Si no canvia radicalment la seva posició respecte el tema de país, crec que el projecte estatal d'Izquierda Unida està fent aigües. D'altra banda, hi ha un espai de país que continuarà creixent en l'àmbit local i podrà consolidar-se a nivell de les Corts. Ara bé, encara s'ha de fer molt de treball. Seria perillós que aquest espai de país s'institucionalitzara massa, que caiguera massa en el parany de la gestió institucional. Encara ha de guanyar molta base social. Encara ha de fer visible que hi ha un projecte de país diferent a l'espanyol. La seva tasca prioritària no ha de ser la gestió. Quan el teu país està en una situació de subordinació política, el que cal és aconseguir majors quotes de poder. I eixes quotes de poder no s'aconsegueixen per la via de la gestió. *www.tribuna.cat


L’Avanç Informació, 29 de juny de 2007 L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

EXPOSICIÓ DE FRANCESC JARQUE AL JARDÍ BOTÀNIC El passat dimecres 11 de juliol s'inaugurava al Jardí Botànic l'exposició de fotografies de Francesc Jarque “El Bosc inanimat i la natura viva”. Es tracta de la reflexió de l'autor sobre l'ús abusiu i poc sostenible que ve fent-se des de fa temps dels nostres boscos, posant en perill un important recurs i font de beneficis de tots els tipus. "L'exposició és un intent d'envoltar l'observador en un bosc fictici poblat per arbres talats, amuntegats, ferits per la mà de l'humà", comenta Jarque, i per això s'ha preparat un muntatge suggeridor I sorprenent que atraparà l'espectador I el farà reflexionar. A la inauguració es va contar amb la presència de l'autor, del Rector de la Universitat de València i del director del Jardí Botànic de la Universitat de València L'exposició està organitzada pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València i el Jardí Botànic. El conjunt de fotografies es recullen a un catàleg amb el mateix títol de la mostra. Francesc Jarque ha dedicat gran part de la seua vida a la fotografia, amb la qual va començar a treballar i a expressarse als anys 60. Al llarg dels anys ha acumulat una trajectòria artística on ha tractat els temes que l'inspiraven amb un to irònic i de denúncia. Finalment, el 1999 fou el primer fotògraf nomenat Acadèmic de Belles Arts de San Carlos. La mostra es podrà visitar fins el 23 de setembre a la Sala d'Exposicions del Jardí Botànic. De 10 a 21h. L'entrada és gratuïta i el dilluns està tancat.

+ info: www.jardibotanic.org

HABEAS CORPUS I OBRINT PAS CAPS DE CARTELL DEL SETÉ REBROT QUE ENGUANY ES TRASLLADA A LA COMARCA DEL MARESME

EL REBROT DE MAULETS ES TRASLLADA A ARGENTONA REDACCIÓ

Després de sis edicions a Berga, el seté Rebrot arriba amb un canvi de lloc: enguany, el lloc de trobada del jovent independentista i revolucionari serà la vila d'Argentona, a la comarca del Maresme. “El que no canvia és la voluntat de crear un espai on la festa i la lluita es troben i es complementen durant quatre dies de juliol, un espai de trobada de les lluites i resistències que dia a dia i any rere any van bastint-se als Països Catalans”. En aquest sentit, el Rebrot d'enguany servirà per a donar a conèixer les diferents lluites juvenils que es donen al nostre territori, amb la presència de diverses realitats que serveixen per canalitzar l'esforç revolucionari del jovent conscienciat en l'acte del diumenge, com el treball i els resultats de les CUP, etc. Tambè es parlarà de les lluites de transformacions a Sud-amèrica amb les Brigades catalanes de solidaritat internacionalista Ali Primera (Veneçuela) i Venceremos (Cuba) i sobre drogodependències amb Iñaki Gil de San Vicente. A més, els tallers del divendres al matí: per què cal utilitzar el progamari lliure, la insubmissió a les multes com a forma de resistir la repressió, autodefensa per evitar agressions i atacs i acció directa, per aprendre noves eines per la nostra lluita diària. I tot això barrejat amb música, festa i cultura popular: al Rebrot no tan sols es podrà gaudir d'activitats polítiques de formació personal i per enriquir en perspectives i visions el moviment independentista, sinó que ho faran passant quatre dies de festa entre companyes vingudes des d'arreu dels Països Catalans al Maresme. A més es divertiran jugant a bitlles catalanes i a pilota valencia-

na, veient els bastoners i els diables, a més dels concerts a la Plaça Nova: enguany passaran pel Rebrot En Belda i el conjunt Bababadoc, Cesc Freixas, Pau Alabajos o Filibusters. Els concerts a la nit representaran una bona mescla d'estils: al Rebrot tindran des de Piperrak a Antiherois, passant pel hardcore dels madrilenys Habeas Corpus, el particular estil d'Obrint Pas, el folk barrejat amb música electrònica de Gadegang, els sards Ariabàscia, els bascos Trikizio, etc. i els grups guanyadors de l'Esclat. En definitiva: el Rebrot vol ser un espai de trobada que ofereix Maulets, el jovent independentista revolucionari, a totes les joves catalanes, però també a les diverses organitzacions revolucionàries i transformadores que treballen als Països Catalans; vol ser una plataforma des d'on potenciar i donar a conèixer les diverses lluites que trobem al nostre territori, enmig d'un ambient alegre i festiu, i també un lloc de debat i reflexió on crèixer com a militants i com a organització i moviment. Amb aquest objectiu treballen a Maulets des de fa set anys, per seguir construint, des de Berga abans i des d'Argentona ara, independència i revoluciò.

l'Amèrica del Sud.

Durant aquesta setena ediciò del Rebrot, que se celebrarà els propers 26, 27, 28 i 29 de juliol, han volgut centrar els esforços en dos temes concrets: la problemàtica que suposen les drogodependències en l'actual model de consum i oci capitalista, i tambè la preocupaciò pel fet que fins i tot aplecs com el Rebrot acaben convertintse en grans centres de consum de drogues; i en els diferents processos revolucionaris i lluites de transformació que s'estan vivint a

L'acte polític del diumenge 29 se centrarà en les lluites juvenils als PPCC, del qual participaran Maulets, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), l'Assemblea de Joves de Vic, Agasalla (Catalunya Nord), els Joves per l'Alliberament Gai dels Països Catalans (JAG) i la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI).

Els dos actes més importants d'aquest Rebrot 2007 a Argentona giraran, doncs, al voltant d'aquests dos temes: el divendres 27 tindrà lloc la xerrada sobre les drogodepedències amb Iñaki Gil de San Vicente, membre de Batasuna i expert en el paper de les drogues en l'actual fase del capitalisme i les conseqüències que aquestes han tingut històricament sober els moviments revolucionaris. D'altra banda, el dissabte 28 tindrà lloc la xerrada amb representants de la revoluciò bolivariana i de les Brigades Catalanes de solidaritat internacionalista Ali Primera (amb Veneçuela) i Venceremos! (amb Cuba). Entorn també dels mateixos temes, durant el Rebrot les barres i parades disposaran de material informatiu sobre els diferents tipus de drogues i les seues conseqüències, i el dissabte de vesprada hi haurà l'acte amb les diferents delegacions internacionals de joves, que aprofitaran el Rebrot com a espai de trobada i reflexiò per a les diferents lluites d'emancipacis popular de cadascun dels seus països.

+ info: www.rebrot.org


24

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

A CASTELLÓ EL CASAL POULAR DONA EL SALT ! El Casal Popular ve funcionant des de l’abril del 2004, quan un grup de persones que venien de diferents col·lectius de Castelló vam tenir la necessitat d’obrir un espai autònom on realitzar les seues activitats. REDACCIÓ CASTELLÓ

Des d’un principi es va decidir que la manera més sòlida de dur aquest projecte endavant a llarg termini seria fent sòcies i socis que aportaren una quota. Va ser llavors quan es va començar a buscar-ne, alhora que es realitzaven activitats en altres espais de la ciutat. Quan a finals d’abril es va veure que hi havia suficient gent que confiava en el projecte com per poder mantenir econòmicament un espai d’aquestes característiques, es va començar ja a funcionar amb un local llogat, un espai físic propi que és la seu des d’on venien funcionat fins el dia d’avui, al carrer Jordi Joan 37. El Casal Popular és defineix com un espai obert, participatiu i a sembleari. A les seues assemblees pot participar tant la gent associada com la gent que no ho està. El compromís de l’assemblea amb la gent que paga les quotes es troba en comunicar les activitats que es desenvolupen al Casal. En aquest sentit, des del Casal es destaca que pel fet d’aportar diners no suposa cap tipus de privilegi sobre la resta de gent que hi participa; seria contradictori amb el seu rebuig a les jerarquies. L’assemblea és el seu òrgan de decisió, d’igual a igual, sense jerarquies i utilitzant el consens per a la presa de decisions. Des del Casal Popular es pren l’assemblea com a espai des del qual gestionar tot allò que te relació amb el Casal. Per a d’ells, l’assemblearisme és el mitja més adient per a l’autogestió assegurant un treball col·lectiu basat en l’horitzontalitat; alhora no tenen cap dependència de cap partit polític, empresa, sindicat o qualsevol altra organització. Prenen la nostra autonomia com una qüestió a treballar en el dia a dia i com a garantia de la seua independència. Aquest fet, aquesta total autonomia, troben com ha estat un dels punt claus per tal que el projecte del Casal Popular no s’haja estancat, i amb el transcurs d’aquests més de 3 anys de funcionament, s’haja donat una evolució ascendent com a punt de trobada heterogeni i espai dinamitzador de diferents individualitats, iniciatives i col·lectius socials. A l’actualitat, el Casal Po-

pular de Castelló conta amb gairebé 100 persones associades que amb les seues quotes permeten pagar el lloguer de l’espai. Amb aquestes, compartint local, trobem com el Casal Popular queda conformat per diversos i heterogenis col·lectius que treballen a diferents camps de l’ecologisme, la cultura i contracultura, o la transformació social. El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, Salvem el Desert, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Ànima Llibertària, Maulets, Endavant, Coordinadora per la terra, Coordinadora Obrera Sindical, Col·lectiu Crítics, les editores i distribuïdores alternatives Comú i Jamaican Memories, Indymedia la Plana i el Centre de Documentació dels Moviments Socials de la Plana, són tots els col·lectius que conformen part del Casal Popular; tot un enriquidor calidoscopi de dinàmiques i moviments. A l’hora, el Casal Popular, des del seu posicionament obert també ha servit com a espai col·laborador per altres entitats i col·lectius com ara el Bloc Anticapitalista, l’Assemblea d’Ateus, Plataforma per la III República, Brigades antifeixistes, etc. Com a resultat, el treball i sinèrgies de tots aquests col·lectius ha suposat una revalorització del Casal Popular en diferents aspectes. D’una banda, s’ha consolidat un espai i projecte estable: passats 3 anys, es manté un bon ritme d’iniciatives i alhora, la gestió econòmica i de recursos és del tot acord amb el que se suposa un espai autogestionat i assembleari. Paral·lelament, des dels diferents col·lectius i individualitats del Casal Popular s’ha assolit mantenir un agenda d’activitats amb uns criteris propis, amb desig d’intervenir i teixir complicitats amb altres col·lectius crítics amb la realitat de les nostres comarques. Presentació de llibres, campanyes, actes de solidaritat i de suport econòmic a diferents causes (ecologisme, cultura i llengua, persones empresonades, barris en lluita,...), actuacions teatrals i musicals, tallers, etc. han omplert gairebé setmanalment l’agenda del Casal. Per altra banda, tampoc podem oblidar l’obertura del Casal en altres aspectes, més a nivell intern i humà, com per exemple el nivell de l’edat

de les persones involucrades al Casal Popular. En aquests més de 3 anys de trajectòria, s’ha assolit trencar la imatge inicial de “col·lectiu de joves” -amb les connotacions encertades o no que això pot tenir-, quan el marge d’edat podia situar-se entre els 17 i els 30 anys, per parlar en l’actualitat d’una franja d’edat molt més oberta i rica, situant-se entre els 17 i els 55 anys. Un fet que genera dinàmiques i complicitats ben enriquidores entre persones amb trajectòries i experiències difrents. Tenint en compte el context polític, social i cultural que travessa el País Valencià, i en concret les comarques de Castelló, el panorama no és com per tirar coets. Ofensiva urbanitzadora i especu lativa; impunitat per la corrupció política i la destrucció ecològica; precarització del treball i la vida; desprestigi de la cultura pròpia i criminalització de la reivindicació d’aquesta;... en definitiva, progressiva imposició del model-espectacle “Pasión x Castellón”. Ara bé, malgrat aquest medi hostil on ens ha tocat

viure i el desgast emocional que aquest pot suposar, cal veure com el Casal Popular resulta un projecte que continua sumant persones i iniciatives, amb desig d’avançar i afrontar nous reptes: Donem el salt!. La seu del Casal Popular de Castelló, funcionant des de l’abril del 2004 com a centre social i espai dinamitzador, degut a l’efervescència d’activitats i punt de trobada dels diferents col·lectius ha arribat un moment que s’ha queda xicoteta, limitant en part el seu desig d’incidència. Aquest fet, unit al fet que s’ha trobat un altre espai molt més gran, més cèntric, amb més potencialitats i visibilitat pública, els ha fet plantejar-se una mudança. Es tracta d’un edifici de quatre plantes, en perfecte estat i bon equipament, al carrer d’Amunt. Ara bé, hi ha un xicotet escull per solucionar: els diners. Les condicions econòmiques de la nova seu amb un lloguer evidentment més alt i, sobretot l’assumpció immediata del traspàs que demanen les antigues propietàries del nou local, els aboquen a fer una campanya de recollida de di-

ners, per tal d’evitar caure al parany des préstecs bancaris. I com ho faran això? L’assemblea oberta del Casal Popular de Castelló va acordar iniciar una campanya de subscripció popular mitjançant bons de suport (d’un mes de durada) per tal de replegar diners i veure realment si tenien la força i el compromís suficient per afrontar aquest repte, o d’altres semblants. Aquests bons de suport, no cal dir-ho, seran de caràcter totalment voluntari poden ser subscrits tant per gent que siga sòcia com per gent que no ho siga. Respecte al seu import, tot i que van parlar d’una xifra orientativa de 100 per bo de suport, no cal dir que cada persona aportarà el que vulga i puga, tant per dalt com per baix. Els bons de suport també es poden aconseguir passant-se pel Casal Popular. D’igual manera, per participar de l’actual debat, estar al corrent i decidir sobre el nou projecte l’assemblea setmanal continua sent tots els dimarts a les 20 hores. + info: casalpopular@moviments.net


25

L’Avanç Informació, 13 de juliol de 2007

Socarrats Canal 9| A partir del 23 de juliol

PROGRAMACIÓ

ràdio i televisió

A començat el rodatge de “Socarrats” la nova comèdia creada per Albena Teatre i Conta Conta Produccions que es podrà veure per Canal 9 a partir del dia 23 de juliol. L'acció gira al voltant d'un bloc d'apartaments d’estiueig on es troben les dues famílies protagonistes, els Puchades i els Martí.

Televisió

L’Ajuntament d’Ontinyent, en mans del PP, talla les emissions d’INFO TV INFO TV| www.infotelevisio.com necessari i equilibrador. El mapa audiovisual a Ontinyent era fins divendres més complet i més plural que el d’ara, mutilat innecessàriament per qui detenta el poder però que alhora, amb esta classe d’iniciatives, perd l’autoritat. Estranya la decisió molt més fins i tot venint com ve d’un partit, el Popular, que ha considerat casus belli el tancament d’una televisió privada per part del govern d’Hugo

L’Ajuntament d’Ontinyent ha decidit prescindir del senyal d’InfoTV, una televisió que considera “polititzada”. Segons està informant la televisió des dels seus informatius de Juli Esteve, "els ontinyentins estan a partir d’ara privats d’un canal democràtic, progressista i valencianista que oferia una visió del món i de la vida diferent a la de la resta de mitjans i per eixa raó constituïa un complement

Chávez, el president veneçolà". Per això, constitueix una burla al sentit comú i a la intel·ligència dels ciutadans la raó al·legada per l’Ajuntament per justificar el tall d’emissions. De fet, la nota de premsa emesa per l’Ajuntament divendres passat, diu que canviar InfoTV pel senyal d’Eurosport i Euronews “amplia l’oferta informativa” i “dóna una major pluralitat”. I no s’entén com s’amplia res i hi ha més pluralitat

si es prescindeix d’un mitjà valencià, en valencià i amb continguts valencians, l’únic que hi ha d’estes característiques. L’única explicació comprensible és la que l’ajuntament d’Ontinyent no vol reconéixer: que tallen InfoTV perquè, des de l’ètica professional i des de l’escrupolositat democràtica, manté posicions crítiques amb el govern del PP i denuncia els abusos verbals i fàctics que comet.

Del 16 al 30 de juliol de 2007

RàdioKlara 104.4 FM València + info: www.radioklara.org

7

Majors de 7 anys

13

Majors de 13 anys

InfoTV

Canal 42 d’UHF

+ info: www.infotelevisio.com

DILLUNS I DIMECRES 14.45. PARA TAULA (Espai de Cuina) 15.00. L’INFO. Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. PROGRAMACIÓ DE VESPRADA. 18.00. L’INFO. Primera Edició R 18.25. L’ORATGE. R 19.00. UNIVERSITAT OBERTA. Presenta Artur Balaguer. 19.45. CASABLANCA. Presenta Blanca Gras. (Espai de Cinema) 20.10. LES MÚSIQUES D’INFO TV. Presenta Clara Esteve. 20.45. L’INFO. L’ENTREVISTA. 21.20. PARA TAULA. (Espai de Cuina)

18

Majors de 18 anys R Repetició S Subtitols per a sords 21.15. 21.30. 22.05. 22.10. 22.12. 22.15. 22.50.

Para Taula. R L’Info. L’Oratge. Tenim Paraula. Animailades. L’Info. (Anàlisi) Els Debats d’Info TV al Micalet. Presenta Ignasi Munyoz. 23.15. Watts. (Videoclips). 23.45. Els Reportatges d’Info TV. 00.05. L’Info (Redifusió).

L’ORATGE. TENIM PARAULA. ANIMAILADES. L’INFO. ANÀLISI VEUS LITERÀRIES. L’INFOBORSA. LES MÚSIQUES D’INFO TV ESPECIAL. L’INFO R L’INFO. L’ANÀLISI R LA NIT D’INFO TV

DIMARTS I DIJOUS 14.45. Para Taula. 15.00. L’INFO. PRIMERA EDICIÓ. Presenta: Lucía Calvo. 15.30. Programació de Vesprada. 18.00. L’Info. Primera Edició. R 18.45. Especial. 19.30. L’Info. L’Anàlisi. R 20.00. Veus Literàries. R 20.30. Les Músiques d’Info TV. R

Universitat Oberta. Casablanca. Infoborsa. Les Músiques d’Info TV. L’Info (Inclou L’Anàlisi) R La Nit d’Info TV

DISSABTE 14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada. 18.00. CasaBlanca. programa dedicat a la informació cinematogràfica i a l'emissió de curtmetratges. Presenta: Blanca Gras. R 19.45. 21.00. 22.15. 23.20. 00.50.

21.30. L’INFO. Presenta Juli Esteve. Inclou L’Infoesport amb M. Àlamo. 22.10. 22.15. 22.17. 22.20. 22.45. 23.15. 23.20. 23.50. 00.30. 01.10. 01.30.

22.15. 23.00. 23.30. 23.35. 00.10. 01.30

DILLUNS

L’Info (Anàlisi) R Els Debats d’Info TV. R Les Músiques d’Info TV. Meninfo TV. R La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

DIUMENGE 01.00. L’Info. L’Anàlisi. 01.30 La Nit d’Info TV

R

DIVENDRES 14.45. Para Taula 15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo. 15.25. L'oratge. 15.30. Programació de Vesprada 18.00. L’Info. Primera Edició (Repetició) 18.30. Programació de Vesprada. 19.50. Meninfo TV. Presenta Pau Blanco. (Espai d’Humor). 20.10. Els Debats d’Info TV. Des del Teatre El Micalet de València. 21.15. Para Taula. 21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve. 22.10. Animailades.

PluraliaTV www.pluralia.tv

NOTÍCIES PRÒPIES Reflexions sobre la vivenda, Obrador dóna suport a la rebe·lió ÚLTIMES NOTÍCIES Russafa notícia, Entrevista Irak NOUS MITJANS Col·lectiu “Bajo el asfalto está la huerta” TREBALLADORS Mango tango, Lluita Treballadors Mc Donalds, Precaris en lluita MICHAEL MOORE Nova edició AUTOR Entrevista a Miriam Ciscar, Documental “Ganga del Cel a la Terra” CREACIÓ

14.00. La Setmana. Infomigdia. R 16.00. Programació de Vesprada. 20.00. La Setmana. R Noticiaris Nocturns i de l’Infosport. 00.00. Casablanca R 00.30. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV. NOTES 1.- Durant la resta del dia InfoTV emet els espais Les músiques d'InfoTV, Les entrevistes d'InfoTV, Els debats d'InfoTV i MeninfoTV, que recuperen els moments més interessants de la programació més recent. Entre programa i programa sempre va intercalat un capítol de Tenim Paraula. 2.- Info TV emet pel canal 42 a València i l’àrea metropolitana. En cas de tindre a casa una antena col·lectiva, s’hi ha de col·locar un mòdul amplificador. Consulteu l’antenista. A La Safor i a determinades àrees de La Marina Alta i de La Ribera Alta, a algunes hores del dia, Info TV es pot vore a través de Gandia TV. I a Ontinyent i part de la Vall d’Albaida, a través de la Televisió d’Ontinyent. 3.- Durant el cap de setmana Info TV emet amb la col·laboració de Gandia TV els partits del Gandia Bàsquet.

06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 18:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 22:30 22:30 - 00:30

Lliure Directe (Info) Africania El Jardín de Epícuro Hora Roja (Joves EUPV) Maldición de Malinche El Vaivén El Perito Pirómano

DIMARTS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 16:30 - 17:00 19.00 - 20:00 20:00 - 21.30 21:30 - 23:00 23:00 - 01:00

Lliure Directe Radio Insurgente EZLN Radio Ciencia Nosotras en el Mundo Poesia/El taller de etc. Argento La Descoberta

DIMECRES 06:00 - 13:30 Lliure Directe 16:00 - 18:00 Acció Directa/Dones Lliures

DIJOUS 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 17:00 - 19:00 19:00 - 20:00 20:00 - 22:00 22:00 - 00:00

Lliure Directe Taller de Folk La Passió pel Teatre La Vereda Club amigos del crimen Klartelera (Cinema)

DIVENDRES 06:00 - 13:30 13:30 - 14:30 20:30 - 21:30 00:30 - 02:00

Lliure Directe Cajas Negras La Caixa de Música Con otro acento

DISSABTE 09:00 - 12:00 Comentarios y Música 12:00 - 13:30 Nautilus 16:30 - 18:30 Café con vistas

DIUMENGE Super TV, Bill Viola, Vicent (Tim Burton)

20:00 - 22:00 Cinema Film obert 22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

SOMRIU Càlico enamorat, contra els marcians... RESÚM EDICIONS Resum de les edicions anteriors amb els millors vídeos CURTS Secció especial de curtsmetratges

NOTES 1. El Magazine diari Lliure Directe inclou entrevistes a personatges de l’actualitat, espais d’opinió, els informatius Democracy Now, Red Con Voz, BBC Notícies i Radio França Internacional. 2.- La resta del dia Ràdio Klara emet redifussions dels programes més interessants de la seua graella.


00 26

L’Avanç L’Avanç Informació, Informació, 3013 dede setembre juliol dede 2007 2005

LLIBRES L’ERÒTICA DE “LA PELL DE PRUNA” REDACCIÓ VALÈNCIA

Pell de pruna, de Joan Olivares, és la novel·la guanyadora del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Es tracta d’una obra que combina l’humor amb l’erotisme, i ens descobreix les aventures i desventures d’un professor de secundària amb una vida professional i una d’amorosa estretament lligades. El premi es va lliurar el divendres 29 de juny, en el transcurs d’un espectacle a la finca Santa Elena d’Ontinyent. És la segona vegada que l’escriptor Joan Olivares guanya aquest guardó, que ja va aconseguir l’any 1997 amb la novel·la Dies de verema, amb la qual es va estrenar en el món literari. Deu anys després, Olivares, plenament consolidat com un dels escriptors valencians amb més èxit de l’actualitat, ha tornat a recollirlo, quan el certamen també és plenament consolidat. Silveri és el protagonista de Pell de pruna, novel·la que Bromera publicarà en la col·lecció «L’Eclèctica». En primera persona, aquest professor ens relata amb ironia i bon humor el seguit de circumstàncies que l’han portat d’una situació convencional, funcionari i amb una parella estable, a la seua situació actual, pròfug de la justícia espanyola i habitant d’una illa exòtica perduda i que no apareix als mapes. A poc a poc, anirà desvelant-nos com diverses històries sentimentals encadenades, molt relacionades amb el seu lloc de treball, han estat les causants. En aquesta edició del premi, dotat amb 4.600 per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, el jurat ha estat format per Bernat Bataller, Toni Ibàñez, Emili Marín, Emma Piqué i el conseller de Cultura de la Mancomunitat de Muni-

DE CARA A LA PARET GRAFFITIS I ALTRES TEXTURES A VALÈNCIA REDACCIÓ VALÈNCIA

cipis de la Vall d'Albaida, per delegació del president, que l’ha presidit. Pell de pruna ha estat la novel·la escollida entre les vint-iuna obres presentades, de procedència molt diversa, com ara l'Alcúdia, Tarragona, Barcelona, València, Gandia, Múrcia, a més de la comarca valldalbaidina. El jurat ha destacat l’excel·lent qualitat de les obres concorrents, especialment d’aquelles que han arribat fins a la selecció final, que han estat –a més de Pell de pruna–, Un cor de ciment fresc i La flor de Hanako. Joan Olivares (Otos, 1956) és llicenciat en física teòrica i treballa de professor de matemàtiques a l’IES Josep Segrelles d’Albaida. Ha publicat les novel·les Dies de Verema (Bromera, 1998),

V Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida; Vespres de sang (Bromera, 2000), XI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira; L’estrep, Premi Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre 2005, i Pana negra, Premi Ciutat de València, que Bromera publicarà el pròxim mes d’octubre. També és autor, entre altres llibres, de Cent anys d’imatges, Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida, El Regne d’Albaríssia i El llenyater del Benicadell, i ha publicat nombrosos articles sobre gnomònica, matemàtiques i etnografia en revistes especialitzades. També és autor de diversos rellotges solars ubicats en diferents parcs i jardins dels pobles de la seua comarca.

Daniel Magraner és actualment Dissenyador gràfic, va tenir a principis dels 90 un inici en els graffitis, a causa de el seu interès i coneixements per les formes i els colors d'aquests, va decidir formar-se en Arts plàstiques amb la intenció de focalitzar aquesta motivació en una professió. Interessat en diverses disciplines de l'art i el disseny: pintura, il·lustració, tipografia... no podia faltar la fotografia (sense arribar a professionalitzar-se), l'antecedent de la qual es remunta a quan tan solament pretenia immortalitzar les seues pròpies pintades, En els últims anys i a causa de la proliferació de l'art urbà en la nostra entorn, s'ha dedicat a cercar qualsevol acció humana o erosió sobre els murs que li cridara l'atenció, aconseguint gràcies a la seua mirada i a un enquadrament determinat una obra en si mateixa. El 4 d'Abril de 2006 s'inaugurava una exposició de fotografies de Daniel Magraner en la Sala “Josep Renau” de la Facultat de Belles Arts San Carlos com col·laboració amb el Festival d'Art Urbà “Poliniza 06”, en ella es presentaven detalls que es troben en la ciutat de València i que mostra la diversitat dels seus racons i de la interminable combinatòria de les fórmules gràfiques i de les estratègies que relacionen la pintura, l'escriptura, l'escultura i l'arquitectura generant resultats híbrids. Aquests es constitueixen com emissions comprimides de subjectivitat i descriuen un espectre que va des d’allò subversiu a allò poètic. Tenint com eix principal els murs, suport que conté una infinitat de: pintades, cartells, plantilles, icones, gargots, adhesius, cartells, taques, esquerdes... En definitiva retratant les seues textures, que per diversos motius són de caràcter efímer i que composen l'atmosfera densa i ombrívola de la ciutat, cercant l'atractiu d'aquestes petjades que descriuen l'activitat orgànica del col·lectiu. A conseqüència d'aquesta exposició el Vicerectorat de Cultura va decidir editar part de la sèrie Va ser llavors en el Poliniza 2007 quan es presente el llibre Titulat “De cara a la paret” amb textos de Joan Canales i José Luis Cueto. i editat pel vicerectorat de Cultura de la UPV. Ara aquestes imatges al costat d'algunes noves es presenten en la galeria “Montana Shop & Gallery”, del 12 de juliol fins al 13 d’agost, en el carrer Convent de Jerusalem nº34 de València. El llibre es pot adquirir a montana Shop & Gallery” per 16 euros aprox. o en la llibreria d'edicions de la Universitat Politècnica de València.


L'Avanç131  

Els vincles ultres del nou fixatge del Consell CULTURES INTERNACIONAL CROADAPER LA GRÀCIA DE DÉU I DEL PARTIT POPULAR El socialisme valencià...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you