Page 1

#114 10 DE NOVEMBRE Tardor 2006 1,5 euros www.lavanc.com

PROTESTES DOTZE MUNICIPIS S’ORGANITZEN PER COMBATRE-LA

INTERNACIONAL

L’Horta s’enfronta a una nova muralla de l’AVE

Primer assalt de la batalla d’Oaxaca a Mèxic

El passat 3 de juliol Foment va aprovar un polèmic traçat entre València i Castelló que amenaça amb provocar la mateixa rebel·ió que ja van ocasionar les obres a l’Horta Sud. pàg. 08

El ‘dia dels morts’ les autoritats mexicanes van tractar sense èxit de controlar una rebel·lió que comença a estendre’s pel país nord-americà pàg. 06

COMARQUES

Els quads, depredadors de quatre rodes Els ecologistes denuncien el greu impacte social i mediamebiental que ocasiona el pas dels quads per les zones rurals protegides. pàg. 10

+ Notícies La fira de les immobiliàries mobilitza l’antiespeculació pàg. 11

Agredeixen un vaguista de Mercadona Les plantes dessaladores, eix del programa AGUA, constitueixen una tecnologia alternativa als transvasaments que els ecologistes recomanen com a darrera opció possible pàg. 06-10

Quadern

Ciutadans, un fenomen esperonat per la dreta aznarista pàg. 12

ENTREVISTA

XERRAMEQU TIQUIS MIQUIS El grup barceloní presenta el seu seu segon disc, 'Obrador', en una acurada edició doble de llançament. Quinze talls de divertit chill out mediterrani.

Francesc Bayarri

pàgines centrals


OPINIÓ

L’Avanç informació, 10 de novembre de 2006

CARLOS FABRA El president de la Diputació de Castelló està agafant les maneres d’un gangser qualsevol. Ara es dedica a investigar als jutges que contradiuen la seua política, per poder atacar-los. També els amenaça. I és que Fabra a més de tindre cara de mafiós està conseguint ser-ho.

03

TRIPARTIT CATALÀ Malgrat les diferències entre els partits de l’esquerra catalana, han estat capaços de reeditar el pacte que va governar durant 3 anys el Principat. I és que a l’hora de pactar cal tindre en compte qui es el teu company i qui el teu enemic.

LA MARJAL

EMILI OLMOS Professor i POETA

Estadi Joan Soler

CÉSAR LLEDÓ

F

arà uns 8 anys vaig proposar en article a la Túria canviar el nom de l’Horta per l’Asfalt. Ara sabem que al 2004 cada Km2 paisvalencianenc rebé l’impacte de 288.000 quilos de ciment, 5 cops més que la UE, 3 més que l’Estat Espanyol o 1’5 milions de voltes més que Vanuatu. Ara a València volen reomplir els darrers forats que queden incimentats, i a la brutal especulativa Avinguda de Les Corts, Joan Soler s’ha encabotat en fer de constructor insistent. En entrevista a un rotatiu amb seu central a la comarca de l’Asfalt manifestava que el VCF sempre ha anat amb la llei i la veritat per davant, per això el club té una sentència condemnatòria per les obres d’ampliació de l’estadi amb invasió il·legal d’un carrer. Per això a Porxinos férem una reclassificació de sòl –paraules d’ell en 1ª persona plural– i obtinguérem 82 milions d’euros, i ho diu sense cap immutació bilabial. Però més preocupant resulta quan afirma que s’ha volgut mesclar al VCF en una batalla política on Nosaltres estem i seguirem estant al marge. És a dir, Joanet havia amenaçat en alçar l’afició contra el PSPV si aquest emetia un vot negatiu a la requalificació del Nou Mestalla. Poc després executà l’amenaça però l’inexpert apolític ignora que ha capficat al VCF en aquest torneig tardorenc. És una llàstima que l’església ja no reconega l’existència de l’infern perquè un cinisme mentider tan apòcrif i contundent mereixeria aquest final. Meninfotisme, esclatà el conseller de Territori, González Pons, meninfotisme polític de la pitjor espècie li etzibà al PSPV. També hi ha qui desdramatitza i diu que el Barça o el Madrid han fet coses semblants i ningú ha posat el crit a l’infern. Acceptem ja tot allò que fa el Barça, o el Correllengua no però l’especulació sí? I les penyes? L’Agrupació de les 600 més importants engloba 40.000 aficionades i tenen veu en el rostre de Jaume Part que animava a recolzar el PP entre al·lusions masclistes i racistes inconstitucionals. Enrique Asensio –expresident de les penyes– declarava que el VCF ha d’estar al marge de la política mentre sentia la preocupació del perillós pas donat per Joan Soler. Dues associacions de Veïnes properes a Les Corts i la Federació prengueren la paraula en el conflictiu ple municipal per mostrar el rebuig a

100 mil·lilitres

D

la ubicació de l’estadi. Però estava tot preparat? Potser sí. El trio Soler–Camps–Barberà tenien pensat traure rendiment polític del Nou Mestalla, no siga que el 3 de cada mes les concentracions a l’estació de metro del terror origine una pèrdua de vots irreparable. El 26 d’octubre Camps acusà a Ribó de poc valencianista i a l’endemà Soler declarà la guerra al PSPV. Ara resulta que el futbol no és afició sinó obligació. I seguint l’entrevista Joan Soler conta l’autèntic problema del València: cada temporada perd 30 milions d’euros i però ell no vol vendre 2 jugadors d’elit perquè el club s’enfonsaria. Solució: 25.000 seients més, i cada any superàvit. Conclusió: la ciutat de València em deixa construir al Vell Mestalla d’on trac 300 milions d’euros, després em regala el solar de les Corts on me’n gastaré uns 250 i encara en posaré 50 a la vidriola per si de cas. I què fem aquelles que preferim la poesia al futbol, aquelles que se’ns endú la grua la bicicleta però que mirem atònites com 4000 cotxes aparquen damunt dels jardins de l’Albereda i Blasco Ibáñez o en 4ª filera de l’Avinguda d’Aragó –diumenge sí, diumenge no– i cap grua municipal –ara ja ho entenc Soleret– se’n du ni un, ni mig, ni cap. Dóna la sensació que la declaració de guerra que has obert és de les característiques de Buix quan digué un 11–S, qui no està amb

nosaltres està contra nosaltres. Però li ajudaré, en Joan Soler. Fa 8 anys jo vaig començar a escriure una novel·la futurista on imaginava l’Avinguda de les Corts al 2011 i també parlava d’un nou estadi –quina casualitat!– però aquest el construïen al Barri del Carme de València de forma subterrània, mire a veure si encara està a temps i jo no li’n cobraré per la idea, o també, seguint aquesta trajectòria, entre la CACA –Ciutat de les Arts i les Ciències Actives– en forma subterrània, s’imagina les balenes a l’aquàrium fregant les espectadores? Només ha de parlar amb Calatrava, i m’han dit de bona tinta que no és del PSPV. Postdata: He rebut de les ecologistes correu arcaic on manifestaven que si vosté té dret a requalificar Porxinos seguint la llei, elles –segons la Constitució– tenen dret a requalificar el Vell Mestalla: trauran a la superfície la històrica séquia i faran un bosc mediterrani. Aleshores proposen la permuta, Joan, tu dónes Mestalla al poble –l’Ajuntament– i nosaltres et donem Les Corts –perdó, vull dir el solar de Les Corts–, més equitatiu, eh? Adéu, Joan Soler i perdone la valencianització del nom, com a l’entrevista diu sentir–se primer valencià, després del València i finalment espanyol, doncs m’ha sorprés que s’haja espanyolitzat el nom. Canons de guerra i construccions!

es de fa uns dies 100 mil·lilitres és la quantitat de líquid màxima que es pot portar en l’equipatge de mà de qualsevol vol. Una nova mesura que, amb el pretext d’evitar accions terroristes –explosius líquids-, és un gra d’arena més de l’estat policial que patim. De pas, augmenta el grau d’humiliació –controls, registres, escorcolls...- a què se sotmet el ciutadà corrent. La mesura dels 100 ml és del tot absurda, basta amb què l’explosiu líquid es pose en una finestreta de l’avió, que puge més d’un terrorista amb els seus corresponents 100 ml, que en compte de portar els explosius en l’equipatge de mà ho porte amagat en el cos o la roba... Però clar, del que es tracta és d’acovardir i ficar por però sense arribar al punt de fer abaixar el nombre de viatgers amb avió o fer en la pràctica impossible un control realment eficaç sobre possibles terroristes. Perquè, si del que es tracta és d’evitar atemptats terroristes en llocs tancats que acumulen masses, ja poden aplicar mesures semblants als 100 ml en els trens de rodalia i metres, autobusos urbans, barcos, cines i teatres, escoles, ambulatoris, espectacles esportius... Enfront d’aquestes mesures kafkaianas ni les asso- La bateria de mesures ciacions d’usuàries, orgarepressives posada en marxa nitzacions polítiques, sopels Estats Units i seguida cials o sindicats posen el per la Unió Europea, a més més mínim inconvenient. Com en la caça de bruide ser una ferramenta xes tota veu discrepant de control social, prepara es pressuposa col·laborapolítica i psicològicament el dora, defensora o apologista del terrorisme. Noterreny a intervencions amb més li faltava a una sociefins imperialistes tat, la nostra, ja de per si inert, la pressió mediàtica i judicial. Així que fins que no canvien les coses tots a demostrar en el moment que se’ns requerisca que no som terroristes, que no tenim planejat ser-ho en un futur i que no simpatitzem. La bateria de mesures repressives posada en marxa pels Estats Units i seguida amb més o menys entusiasme, però seguida al cap i a la fi, per la Unió Europea, pretén, a més de ser una ferramenta de control social, preparar políticament i psicològicament el terreny a intervencions amb fins imperialistes –invasions, bombardejos, colps d’estat- en qualsevol lloc del món. Però els objectius programats es compliquen, Iraq pareix una operació des de tots els punts de vista desastrosa per als interessos nord-americans, el Líban descobrix la vulnerabilitat d’Israel. Mentrestant, Xina guanyant influència en espais fins ara anglosaxons, Rússia alça cap de nou com a potència mundial que lluita per l’hegemonia regional en el seu espai tradicional i, com a única notícia positiva per a Bush, la Unió Europea amb Merkel i Sarkozy temporalment neutralitzada. Però el més interessant dins de la paranoia dels 100 ml i el terror mundial, és que a aquest ritme a Cuba li van a faltar metges i professors per a cobrir la demanda que d’ells tenen els països antiimperialistes que a Llatinoamèrica treballen en el marc d’una alternativa socialista al capitalisme. Veneçuela, Bolívia, ara Nicaragua, és possible que Equador i en un futur sense fraus electorals ni militars al carrer Mèxic, Perú o Colòmbia. La situació promet continuar empitjorant per a l’imperi hegemònic, si açò seguix igual van a haver de baixar a 50 ml la mesura de la por. Encara que també poguera ser que acaben amb la seua política neoliberal i ultra repressiva com a mitjà de fer front a situacions com la de Llatinoamèrica. No seriosa la primera vegada que a Occident milloren les coses no per la força de la nostra esquerra sinó per l’acció d’altres pobles.


04

OPINIÓ

APUNTS DIEGO JIMÉNEZ

ACSUD-PV

Bolívia, o la fragilitat del discurs neoliberal

E

n les últimes setmanes, el govern bolivià d’Evo Morals, seguint els passos de la germana República Bolivariana de Veneçuela, ha tancat els nous acords que, a partir del present mes, regiran les polítiques d’extracció petrolífera en el país. Una signatura que suposa l’aprofundiment en el canvi històric iniciat en l’any 2000, quan el poble va guanyar l’anomenada “Guerra de l’Aigua” enfront dels intents governamentals de privatitzar el servei en Cochabamba. A partir del 28 d’octubre, les grans companyies transnacionals – entre les quals Repsol-YPF ve ocupant un lloc privilegiat – deixen de ser ames d’un petroli i un gas que no els pertanyien, passant a jugar el paper de simples operadores, al servei de la pública Jaciments Petroliers Fiscals Bolivians (YPFB). En la pràctica, això suposa un canvi de papers: abans eren les transnacionals les propietàries de facto dels recursos, i acumulaven més del 80% dels beneficis derivats de les activitats extractives. Ara és l’Estat bolivià el què gestionarà aquestes riqueses, cobrant en concepte d’impostos i regalies fins a un 82% a les empreses per permetre l’extracció. A grans trets: en 2005, Bolívia recaptava al voltant de 250 milions de dòlars anuals, derivats de l’explotació dels hidrocarburs. En el 2007 s’estima que poden arribar als 1.200 milions. Deixant de costat les anàlisis econòmiques i les demandes per una nacionalització completa dels recursos naturals que exigeix part del moviment social, aquest pas donat per Bolívia té una enorme càrrega simbòlica que sacseja els pilars mateixos del discurs neoliberal, que fins a la data ve subratllant la necessitat que els governs del continent obrin els seus braços a la inversió estrangera, sota l’amenaça de l’aïllament, l’ostracisme i la fallida econòmica. Res més allunyat de la realitat. Més que fugir del país i frenar les inversions, les transnacionals del sector es van donar presa a signar els seus nous contractes com a prestadores de serveis, en el termini marcat pel decret de Nacionalització i acatant la nova normativa en tots els seus punts. Ja abans havia succeït el mateix quan el president veneçolà Hugo Chávez, va exigir condicions similars a les empreses que operaven en el país... que també van signar sense trigar. I si és així, si el més sòlid argument del neoliberalismo per a Amèrica Llatina es trontolla i mostra les seues debilitats... fins a on podran volar els somnis? fins a quan resistiran les velles estructures oligàrquiques presents en la major part dels països? fins a quin punt seran creïbles les receptes que la globalització reserva per al continent?

L’Avanç informació, 10 de novembre de 2006

ALTRES VEUS

Entre l’atzar i el Corte Inglés Agermanats

L

'únic luxe que no pot permetre's un negociador experimentat és alçar-se de la mesa de negociació abans que els altres. Quan fracassa un pacte, s'ha de fer la impressió que els culpables són els demés. És de manual. I eixe manual, com no podia ser d'altra manera, el coneixen a EU. Ho recordem perquè les darreres declaracions de Glòria Marcos són molt ambivalents. Igual serveixen per pensar en un últim intent d'aconseguir un acord, que per donar-li un bon soterrar i culpar els nacionalistes del seu fracàs. Diu Glòria Marcos al Levante que "el tres d'Alacant es consensuarà amb el Bloc, quasi amb total seguretat". Ja no parla d'independents, i això és bo. Coneix la postura del Bloc i tanmateix conclou que l'acord es farà amb quasi total seguretat. I això també és bo. Però està parlant del consens sobre un escó que en bona lògica correspon al Bloc, cosa que implica que ha de ser el Bloc qui s'acoste a ella i no ella al Bloc. I això desvirtua el sentit del terme consens. Afirma que ara és el moment de parlar de programa. Això és bo perquè significa que el pacte està viu i perquè dona a entendre que el problema del repartiment d'escons és pot esmenar. Però també és cert que en l'informe realitzat per la comissió negociadora d'EU es reconeixia que no hi havia cap discrepància en les línies bàsiques del programa. En aquestes circumstàncies és raonable preguntar-se si el que pretén EU és buscar una justificació ideològica per adornar el soterrar amb una aureola més presentable que una simple disputa per un escó. I això, és roïn. Glòria Marcos fa una aposta per la discreció. I això és bo. Però tenint en compte l'alegria en què ha parlat fins ara, també pot ser una forma d'aparentar que es fa alguna

cosa per dissimular que no es fa res. I això, és dolent. La coordinadora d'EU es posa nadalenca a l'hora d'afirmar que el pacte hauria de tancar-se "abans de menjar-se els torrons" i convocar el referèndum "abans de la Grossa de Nadal" i això és bo perquè Nadal té molt bona fama. Però també sabem que la Grossa és fruit de l'atzar i que l'esperit nadalenc és un discurs fofo del qual treu més profit El Corte Inglés que l'esquerra. I això és sospitós.

LES SABATES FORADADES I, DAMUNT, PLOU L'Assemblea d'EU ha posat de relleu que, en contra del que afirma molta gent, la postura contrària al pacte no és patrimoni del PC, sinó d'un ample sector de la formació que torna a liderar Glòria Marcos. Els delegats han reforçat els acords dels anteriors consells nacionals i això significa, com s'ha encarregat d'explicar la mateixa Glòria Marcos, que no es millorarà l'oferta feta als nacionalistes. I si algú encara tenia algun dubte sobre la viabilitat d'una futura coalició PSOE-IU-BLOC, la coordinadora general ha afegit que «no creo razonable exportar modelos de un lugar a otro». Que és el contrari del que acabava de dir Gaspar Llamazares allí mateix. Que en aquestes circumstàncies Glòria Marcos parle de treballar amb generositat és una broma. Si hi ha alguna nova reunió amb el Bloc, el màxim que pot esperar-se d'ella és que pague els cafés. Un dels comentaris més clarificadors que s'han escrit en aquest blog és aquell on un detractor confés del pacte afirma que "si al remat el BLOC cedeix votaré SI reconeixent la fermesa de la direcció i donant satisfacció a aquells que demanen un pacte". És a dir, que no vol el pacte, però alhora reconeix que el pacte és tan inassumible per als nacionalistes que si aquestos es rebaixen a acceptar-lo, amb l'acord ja hauran pagat la seua penitència. En aquestes circumstàncies és difícil imaginar algun motiu d'esperança, fins i tot, en el cas que les enquestes apuntaren clarament la necessitat d'un tripartit per guanyar el PP. La nova direcció, que és l'antiga direcció però més augmentada que corregida, està per damunt d'aquestes menudeses. Aconseguir la Generalitat és un llarg camí i l'hem començat amb les sabates foradades. I damunt, plou.

El parc Manuel Granero, el canvi climàtic i la barra dels polítics Laura Huse

D

iu Freud que deia Shopenhauer per a explicar l’origen de la vida que “en un moment donat el inanimat es va animar”, conservant la matèria una espècie de gust per retornar a aquest el seu origen inanimat. Freud explica així la pulsió de mort, el Thanatos. Doncs sembla que els polítics de la nostra comunitat es troben presos de la mateixa, del seu mortífer influx. 33 torres a Cullera, al costat de la desembocadura del ja moribund Xuquer, megaciutats de vacances, la costa ben asfaltada, construcció de pàrquings a tort i a dret, que es tracta de fomentar l’ús del transport privat a veure si acabem amb la capa d’ozó d’una vegada per sempre, amb destrucció de parcs inclosa i promesa de reconstrucció- el que

ells anomenen parc són superfícies ben enrajoladetes amb els seus corresponents cosiols en els cantons. Tenim en Russafa, -barri congestionat i contaminat com el que més- un sol parc. És un parc bell, en la plaça Manuel Granero, en ell ens protegim de l’ardent sol estival, ens solacem amb el verd dels seus arbres -tenim fins i tot dues espècies protegides-, en ell s’airegen els nostres majors, juguen els nostres nens, corren els nostres gossos, en ell ens relacionem tots. Ara ens volen fer un pàrquing, mesura popular i populista donada la congestió automovilística i l’absència de places d’aparcament. Fa ja unes setmanes vaig tenir la feliç idea de traslladar-me en autobus. Era diumenge i no havia pressa per arribar a treballar. 50 minuts en la parada, com ho conte, i una desesperació creixent

que es va transformar en ira quan vaig llegir el cartell: “El canvi climàtic està en les teues mans”, 50 minuts donen per a molt, imagineu-vos. Donen per a preguntar-se per ventura sóc jo qui fomenta l’ús del transport privat?, qui construïx megaurbanitzacions i camps de golf balafiant la tan necessària aigua?, qui tala arbres a tort i a dret?, que sembla que els molesten, qui canvia les lleis per a urbanitzar allò rústic?, per ventura sóc jo qui transforma els parcs en pàrquings?, qui planta fanals en comptes d’arbres?, per ventura sóc jo qui pot controlar a les empreses?, seré jo qui fomenta aquest consum desaforat que contamina i contamina?. I llavors, com a conclusió em va sorgir altra pregunta, retòrica per cert, per ventura em prenen per idiota? No, no fa falta que em contesten, gràcies.


OPINIÓ

L’Avanç informació, 10 de novembre de 2006

ALTRES VEUS

LA TRINXERA

Cal parar-se un poc a pensar Sergi Silvestre Pérez EL COMTAT

TONI

CUCARELLA

Apolítics, ciudadanos

S

e’ns diu, per part de tots el mitjans de comunicació i per tot arreu, que avui en dia vivim en una societat moderna, amb grans avantatges i que es desenvolupa i creix a peus agegantats, proporcionant-nos una major qualitat de vida i més felicitat, al gaudir de més comoditats, millors salaris, ... Però, ens em parat a pensar a quin preu estem pagant tot açò? I, és veritat que gaudim veritablement d’una major qualitat de vida i de major felicitat? Totalment cert, és que hui per hui, en la majoria dels casos, als països desenvolupats gaudim de majors comoditats, major poder adquisitiu, major esperança de vida, ... Però, malgrat tot açò, veiem que en aquestos mateixos països s’hi produeixen cada vegada més casos de depressions, de persones amb estrés, amb trastorns psicològics, ... tant en xiquets i adolescents com en adults. És clar, que tota la vida hi han estat aquests problemes, però no amb tanta quantitat com es produeixen en l’actualitat. Per tant, que és el que passa? Tots aquests avantatges, no ens deurien proporcionar una millor qualitat de vida i més felicitat? És ben sabut per tothom un refrany que en aquest cas vindria a la perfecció: “ Els diners no compren la felicitat, però si ajuden”, és a dir, que tots aquest avantatges de que gaudim no ens van a donar eixa qualitat de vida i eixa felicitat ideal a la que en la majoria dels casos s’aspira, ens poden ajudar, però no ens la van a donar així com així, sinó que deuen estar complementats, barrejats i reforçats en gran mesura amb altres aspectes humans i amb valors morals importantíssims. Potser aquest siga el problema. En la societat capitalista en que vivim, s’estan perden cada vegada més, els valors morals i humans de l’amistat, el companyerisme, la solidaritat, el respecte, ... Tan sols em de fixar-nos amb les diferents generacions, ja no sols a les grans ciutats, sinó també als pobles, on també poc a poc, i cada vegada més, és deixen veure els problemes i inconvenients d´aquest model de creixement i modernització, fent desaparèixer valors tan importants i fonamentals com l´amistat i el companyerisme, en benefici d´altres negatius com l´individualisme, l´egoisme, l´egocentrisme, la conveniència, ... Els xiquets ja no juguen a conillets amagar o a la corda, en el carrer, sinò que ara juguen a les seues cases amb les “play-station, game boys o ordinadors”, sense fer-los falta ningú, jocs individualistes totalment. Els adolecents i els adults de les noves generacions comencen a ser cada vegada més individualistes, i en la majoria dels casos, quan s´enjunten amb els “amics” sols és per eixir de festa o per obtindre alguna cosa a canvi. Quan en una quadrilla d´amics en falta algun, ja

05

D

no és com abans, que s’avisava a tots i si faltava algú, s’interessaven per aquest. Avui en dia, és el contrari, i es diu: qui vullga vindre ja tocarà i si no ja som prou els qui estem, qui no està no fa falta. Cada vegada, hi han menys persones que siguen amigues dels seus amics, ja que si ens fixem no es fa un favor, per petit que siga, a no ser que s´obtinga algo a canvi, i ja no hi han amics amb els que es puga confiar i parlar de tot. Deia Epicur que de tots els béns que la saviesa ofereix per a la felicitat d’una vida plena, el més important, amb escreix, és l’amistat; i Aristòtil la definia com un ànima que habita en dos cossos; un cor que habita en dos ànimes. Hui per hui, s´ha convertit sols en una relació de conveniència, de buidea i d´eixir de festa solament, sense més. Aconseguirem una bona qualitat de vida i ser feliços amb l´autorealització d´un mateixa, al obtenir una plena satisfacció de nosaltres amb els que ens envolten (sense arribar a ser egoistes ni prepotens, i mai sentir-se més que un altre, sempre amb humiltat). No obstant, no ha de consistir sols en fer coses per a un mateix, sinó que també és imprescindible fer coses per a altres (sense necessitat d´obtindre res a canvi), com per exemple, desprendre amor, tendresa, amistat, companyerisme, solidaritat, bondat, ... Mai s´hem d´oblidar de nosaltres matei-

xa, però en cap moment tampoc dels qui formen part de la nostra vida, ja que sense ells no som res, i no aconseguirem mai autorealitzar-nos. Prescindir d´un bon amic, d´un germà, de qualsevol persona estimada, ... és com s´hi prescindires de la teua pròpia vida. Hem de créixer i modernitzar-nos, em d’avançar i millorar, però mai deuriem fer-ho de tal forma com estem fent-ho hui per hui, en detriment d´uns valors que mai s´han de sacrificar, perque sense ells mai podrem obtenir una bona qualitat de vida i mai serem totalment feliços. S´ha de crèixer i d´avançar amb sostenibilitat, amb tots els sentits, tan morals, humans, naturals, econòmics, ... i sense fer cap mena de sacrifici. Des de la il·lusió que tenim aquells que pensem que un món diferent al que estem anant, és possible; que per sort o per desgràcia dins de nosaltres encara naixen aquest valors (amistat, companyerisme, amor, solidaritat, respecte, ...), que poc a poc van perdent-se; i des d´aquest món confús, utòpic i difícil de comprendre per a molts, que de vegades no saben entendre, sols ens resta pensar i resignar-se a seguir el curs de la vida, fent cas omís a moltes coses (ja que no ens queda cap remei) esperant que les coses algun dia canvien. És una llàstima.

urant quaranta anys el franquisme va blasmar la política. Política i República formaven part d’una mateixa gangrena social que l’exèrcit, amatent al clam desesperat de la pàtria espanyola perquè la salvaren, es va encarregar d’amputar del cos hispànic sense contemplacions ni remordiments. Per aquesta raó el franquisme va prohibir la majoria dels partits polítics, excepte els que no feien política, sinó que tenien per elevada missió protegir la pàtria dels seus seculars enemics (esquerra, separatisme...). El franquisme, doncs, no feia política: el franquisme protegia la pàtria dels vells perills que l’havien malmesa i dels nous que l’assetjaven. En morir-se el dictador Francisco Franco, militar chusquero i fill de puta, la política va retornar a la vida hispànica quan foren permeses les activitats dels partits polítics fins aleshores prohibits i perseguits. En aquella primera època del postfranquisme, etapa històrica que s’ha estirat en el temps com un xiclet remastegat, va proliferar un espècimen curiós: l’apolític. N’hi havien més que gorrets de bellota. Obries la boca per dir bon dia o per preguntar en quina hora érem i tot d’una un o altre et responia: “Jo és que sóc apolític”. Amb aquesta eixida per peteneres pretenien marcar les seues distàncies: no formaven part de la gernació que es ficava en política i en parlava amb el delit de qui ha tingut vetat durant anys un dret universal, alhora que es desmarcaven del vell règim que semblava haver caigut en un cert descrèdit. Els apolítics afirmaven convençuts la seua condició diguemne equànime, tanmateix, quan s’expressaven políticament les seues opinions els delataven com a franquistes repintats. N’hi havia de desorientats i d’altres que s’havien posat aquesta muda a l’espera que la situació s’acabara d’aclarir, i llavors ells tornarien a mare o prendrien noves posicions. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha irrompunt un nou grup polític: Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía. S’autoproclama “no nacionalista”, “bilingüista” i adalil contra la corrupció dels polítics del Principat, segons ells més preocupats pel debat estèril de les essències nacionals que no pels problemes de la gent. No negaré que el descrèdit de la classe política actual (en general) és espectacular, per cortesana i autista. Però malfiem-nos, per experiència, dels qui se’ns presenten amb intencions regeneracionistes, tot erigint-se com el revulsiu més eficaç i més honest que la política i la societat necessiten. Si parem atenció als qui conformen aquest nou partit, hi trobarem intel·lectualets jimenezlosantistes, enrolats d’ultradreta clàssica i, sobretot, abrandats ultranacionalistes espanyols. Escoltades i llegides les seues proclames electorals, hi trobem profundes coincidències entre aquests presumptes regeneradors de la política i aquells apolítics d’antany. Estem històricament escalivats d’aquests redemptors de la corrupció política, d’aquests ardits sentinelles de la integritat d’Espanya: són la mateixa cosa, se’n diguen ara Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía com abans Gloriososo Movimiento Nacional: falangistes, requetès i tota la rància i denostable rècula.


06

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

INTERNACIONAL MÈXIC REPRESSIÓ DURANT EL ‘DIA DELS MORTS’

La batalla d'Oaxaca Mentre els oaxaquenys es disposaven, seguint les tradicions renovades any amb any, a passar el dia en els cementiris compartint menjars, flors, penes i alegries amb les seues morts, l'operatiu “Juárez 2006” es llençava a caminar entorn de la Universitat Autònoma Benito Juárez de Oaxaca (UABJO). ANA ESTHER CECEÑA

Igual que a l'Iraq s'aprofita el Ramadan para desplegar operatius militars que intenten aprofitar el despreveniment de la resistència, a Oaxaca el dia de morts amb els seus ritus i la desmobilització general per un llarg firat (de l'1 al 5 de novembre) va ser el moment triat per apoderar-se del que els comandaments militars, després d'haver-se allotjat al sòcol (la plaça central), han considerat el bastió central d'activitats de l'Assemblea Popular dels Pobles de Oaxaca (APPO). El tractament del conflicte, que amb moltes dificultats havia assolit mantenir-se els mesos anteriors dintre dels marcs polítics, va registrar des del 28 d'octubre un vertiginós desplaçament cap a l'àmbit militar, anunciat després d'una fosca jornada en la qual grups de forces irregulars, presumptament vinculats al governador Ulisses Ruíz, es van mobilitzar per a construir un escenari de violència desordenada i incontrolada, capaç de justificar la presència de la Policia Federal Preventiva (PFP), cos policíac-militar creat per a fins de seguretat interna amb un estatut, per cert, inconstitucional. La intel·ligència militar, sota el comandament directe dels alts comandaments del Centre d'Investigació i Seguretat Nacional (CISEN) que conformen l'Estat Major (o Comando Conjunt), es fa càrrec d'Oaxaca a partir d'aquests incidents (que van causar la mort del periodista nord-americà Bradley Will, entre altres), convertint una disputa política en assumpte de seguretat nacional, per al qual es dissenyen operatius de guerra.

El Govern mexicà va aprofitar la festivitat del dia dels morts per agafar per sorpresa la insurgència popular El que era una disputa política ha acabat convertit en un afer de seguretat nacional amb morts i ferits

L'operatiu posat en pràctica és definit pel ministre de Governació com “d'ocupació” i en ell treballen conjuntament la PFP i l'Agència Federal d'Investigacions (AFI), homòloga de l'FBI nord-americà, mentre l'Armada i l'Exèrcit es col·loquen en posició de poder intervenir (amb tropes preparades en la regió militar i en les costes) i es mantenen vigilants. Prendre el sòcol va ser el primer propòsit d'una estratègia pensada aparentment en forma d'estrella que una vegada que pren el centre es desplega en línies d'irradiació cap a les perifèries i cap a

fora de la capital, on evidentment estan els arrels i assentaments més profunds d'un moviment emanat dels pobles d'Oaxaca. Paradoxalment l'operatiu no es va dirigir a la desmobilització dels grups irregulars responsables de la confusió i morts del dia 29 sinó que s'orienta directament als llocs on l'APPO mantenia presència pública. El primer objectiu consisteix llavors a desmantellar les posicions al sòcol i deshabilitar els mitjans de comunicació amb què els pobles oaxaquenys es comunicaven entre ells i amb el món. Però

així com a l'Iraq va fallar l'operació quirúrgica planejada pel Pentàgon, aquí la presa del sòcol només va desplaçar espacialment al que mai ha estat un grup de dirigents sinó tot un poble mobilitzat. El primer error de previsió en aquest operatiu és que, al ser concebut en termes militars, identifica l'enemic com un ens fix i delimitat quan el seu caràcter és difús, estès, entramat i impersonal perquè té personalitat col·lectiva i no individual. Els assentaments de l'APPO es van desplaçar creant una espècie de franja al voltant del sòcol que en algun moment va fer pensar en una imatge de cercadors tancats, però que en realitat es va disgregar en tota la ciutat recreant la seua territorialitat d'acord amb les noves circumstàncies. En un sistema de xarxes com el que genera una organització comunitària de llarga maduració la distribució de rols és una derivació de les relacions quotidianes i els dirigents compten amb una validació que no emana de les circumstàncies sinó de la seua història en la comunitat. Els mitjans de comunicació també són diversos i transiten pels circuits familiars o veïnals. No obstant això les ràdios comunitàries, que han provat la seva importància estratègica en circumstàncies de lluites deslligades com la guerra del gas a terres bolivianes, han estat fonamentals per a l'organització logística en els moments decisius. Per això el següent objectiu del operatiu militar era el campus universitari, espai privilegiat del debat d'idees i lloc on, després de les ofensives contra els altres mitjans de comunicació en poder de l'APPO, seguia funcionant la ràdio de la universitat com Ràdio APPO. Blanc apetitós perquè en un mateix cop permetia atacar la universitat pública, el pensament lliure, el règim d'autonomia de què gaudeixen les universitats públiques, cancel·lar un dels espais de refugi dels membres de l'APPO i, com a premi a la feina feta, destruir Ràdio APPO. Però un govern que deixa d'escoltar el poble i elmenysprea és incapaç d'entendre'l i controlar-lo quan aquest s'ha decidit a barallar. En un nou intent fallit la PFP, amb suport de l'AFI i la policia local, es va bolcar sobre la universitat justament el dia de morts. En una llarga, anguniosa i combativa jor-


INTERNACIONAL

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

nada, en la qual les autoritats universitàries encapçalades pel seu Rector van sortir en defensa de la sensatesa, la democràcia i l'autonomia universitària, la UABJO va assolir repel·lir l'atac que va acabar en la retirada de les forces de seguretat de l'estat. Arruixats sense descans amb gasos lacrimògens i gasos pebre, amagats amb tanquetes i bales perdudes, els oaxaquenys dintre i fora de la universitat van donar una baralla que no havia estat prevista pels alts estrategues de l'Estat Major. El treball de coordinació realitzat per Ràdio APPO (ràdio universitat) va mantenir permanentment informat el món de l'avanç dels esdeveniments i va permetre no solament orientar els combatents del poble sinó articular el suport nacional i internacional que va col·locar a Oaxaca al nivell d'alerta mundial. Veïns sense nom aportaven vinagre per a disminuir els efectes dels gasos, llançaven gasolina o excrements a les tanquetes, proporcionaven llanternes o aliments, informaven dels moviments de la PFP i la resta dels participants en l'operatiu, col·locaven les barricades... Va ser el poble d'Oaxaca, anònim i humil però investit tot com APPO, qui va derrotar les forces repressives d'elit i va defensar la seua universitat i la seua dignitat. I mentre tots corrien amb les tradicionals bombes molotov o uns cohets de fabricació artesanal, Ràdio APPO -instal·lada en el cor de la UABJO- no parava de transmetre. Difícil moment per a la transició de poders a Mèxic: la lluita del poble oaxaqueny va penetrant en la resta del país perquè en cap lloc falten causes; l'experiència comunitària es reproduïx, amb estils propis, en cada regió; el president sortint ha deixat de governar; el president que arriba no té legitimitat per ser producte d'un frau no desmentit. D'altra banda, les reformes

Repressors i assassins. La batalla d’Oaxaca ha encès enacara més els ànims de la rebel·lió popular.

estructurals pendents, entre les quals destaca la desregulació que permeta la integració energètica d'Amèrica del Nord, només passaran pel Congrés amb l'acord d'una majoria que el Partit Acció Nacional (PA) no té i no assoleix construir. Les pressions d'Estats Units i els organismes internacionals

sobre el president emanat del procés electoral més qüestionat des que es va expulsar del país a Porfirio Díaz el 1910 provoquen aparentment un nerviosisme en les altes esferes de la política en el país que s'expressa en xantatges, fosques componendes i malapteses. La militarització de la frontera

nord tanca moltes vàlvules d'escapament i l'1 de desembre, data del traspàs de poders, s'acosta com espasa de Dàmocles mentre el president Fox prefereix abandonar el país a la seua sort i se'n va de gira. I davant aquest desgovern, Ulisses Ruíz -governador àmpliament repudiat-, llança la

07

ARXIU

seua major ofensiva contra l'APPO i el poble d'Oaxaca per quedar-se en el poder. Difícil però urgent moment per parir una altra història. La impulsada per les comunitats de Chiapas i que avui protagonitzen els pobles de Oaxaca contaminant-ho tot de dignitat i esperança.


08

COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

COMARQUES HORTA NORD DOTZE MUNICIPIS ES MOBILITZEN CONTRA EL PROJECTE DEL MINISTERI DE FOMENT

La nova muralla de l’AVE El passat 3 de juliol el ministeri de Foment va aprovar un polèmic traçat de l'AVE entre València i Castelló que amenaça amb provocar la mateixa rebel·ió que ja van ocasionar les obres del tren a l’Horta Sud. La muralla dissenyada parteix per la meitat els pobles afectats i en alguns indrets arriba fins els 10 metres d’alçària. gurava Juan Manuel Busto, alcalde de Puçol-. ''Lluitarem per un traçat alternatiu de l'AVE però, si no ho aconseguim, almenys lluitarem per millores com les que s'han introduït a l'Horta Sud''. Unes millores que, en el cas dels pobles del sud de València, han suposat eliminar les barreres de deu metres d'altura i substituir-les per altures màximes de cinc metres en alguns trams, altres de cota zero i, en tots ells, una barrera verd a un costat i a l'altre de les vies, amb carril bici i abundant vegetació per a minimitzar l'impacte visual i sonor de l'AVE.

REDACCIÓ

Els alcaldes de dotze municipis de l'Horta Nord es van reunir per primera vegada el dilluns 6 de novembre a Roca-Cúper (en el terme de Meliana) per a unificar postures enfront del projecte de l'AVE elaborat pel Ministeri de Foment. Les primeres conclusions van ser que seran quatre els representants davant de les altres institucions i ja hi ha en marxa un pla d'actuació que inclou reunions amb el delegat del Govern, el director general de Transports de la COPUT i una sol·licitud per a negociar directament amb Foment. Este primer pas donat pels ajuntaments de l'Horta Nord per a treballar junts de cara a substituir o, com a mínim, millorar el traçat de l'AVE entre València i Castelló aprovat definitivament el passat 3 de juliol pel Ministeri de Foment, es va dur a terme en un dels barris més afectats pel projecte, Roca-Cúper, on l'AVE passarà a penes a vint metres de les vivendes i arrasarà gran part de l'horta que encara existix en la zona. El primer punt conflictiu d'este traçat, que afecta directament els termes municipals de deu poblacions de l'Horta Nord (Puçol, El Puig, La Pobla de Farnals, Massamagrell, Massalfassar, Albalat dels Sorells, Albuixech, Meliana, Foios i Alboraia), se centra en la creació d'un mur que en algunes poblacions arriba als deu metres d'altura, sempre en terrenys d'horta actualment protegida i que, en el segle passat, estaven ocupats per zones humides, ''amb l'impacte ambiental que suposa este mur que, a més, només serà travessat per molt pocs passos subterranis, la majoria d'ells en zones inundables, pel que es posa en perill les zones urbanes dels nostres municipis'', va declarar Manuel Ruiz, alcalde de Foios. En segon lloc, el corredor de l'AVE tindrà una amplària entre vint i quaranta metres al llarg dels vint quilòmetres que separen Alboraya de Sagunt, el que significa destrossar una zona d'horta entorn dels 300.000 metres quadrats, el que per a l'alcalde d'Alboraya, Manuel Álvaro, constituïx ''una autèntica barbaritat, ja que existix com a mínim la possibilitat d'estudiar un traçat

Primers passos conjunts

Preparatius. Representants municipals reunits a Roca-Cúper

alternatiu que tindria molt menys impacte en l'horta i, a més, seria menys costós econòmicament''. El dit estudi alternatiu va ser encarregat l'any 2002 pels ajuntaments de Meliana, Alboraia i Foios a la Universitat de València, sent el professor Josep Lluis Miralles l'encarregat de realitzar-lo i oferint com a alternativa la circumval·lació paral·lela a l'actual bypass de l'autopista A-7, fins a enllaçar Sagunt amb l'aeroport de Manises i, des d'allí, un tren llançadora portaria als viatgers fins a la futura estació central. ''No obstant això, és un projecte que hui no es pot mantindre en els mateixos termes que fa quatre anys'' -va matisar Vicent Ahuir, alcalde de Meliana-, ''perquè ja s'ha pactat inclús l'entrada sud de l'AU en la ciutat de València. Però, si no hi ha altre remei, és una alternativa a estudiar i ha de ser Foment qui oferisca altres que siguen menys perjudicials per a l'Horta Nord''. En tot cas, l'estudi realitzat per

El traçat de l’AVE a Castelló afecta directament deu termes municipals de l’Horta Nord Existeix una proposta alternativa fruït d’un estudi de l’any 2002 que ha estat bandejada per ser més cara la Universitat de València ha sigut desestimat per l'Audiència Nacional al·legant que ''a tenor de l'article 7é de la Llei de Carreteres, no es pot estimar un projecte alternatiu que no vaja inclòs dins del projecte de construcció i este projecte de construcció no ha estat aprovat pel ministeri fins al passat 3 de juliol'', una cosa que l'advocat Fernando

Guirao considera absolutament ''incongruent'', per això es desestima una alternativa menys costosa i menys lesiva per a l'horta sense haver-la estudiat en cap moment. Este advocat, que ha treballat amb més de mil municipis espanyols en pleits contra el Ministeri de Foment, està assessorant a alguns dels municipis a títol individual i també va estar en la reunió dels dotze.

Primera reunió contra l'AVE. Davant d'esta situació d'indefensió, l'alternativa plantejada per la universitat serà portada al Tribunal Suprem, encara que els temps mitjans que afecten este tipus d'al·legacions se situen en quatre o cinc anys per a donar una resolució, el que sens dubte seria una data massa allunyada per als interessos dels municipis afectats. ''Per això hem decidit nomenar una representació plural que s'ocupe de lluitar pels interessos conjunts de tots els municipis'' -asse-

Una vegada acordat que els quatre representants seran Juan Manuel Busto (d'Esquerra Unida, Puçol), Vicent Ahuir (del Bloc, Meliana), Javier Ruiz (del PSOE, Foios) i Manuel Álvaro (del Partit Popular, Alboraia), estos ja han començat a elaborar un intens calendari de reunions amb distints organismes. Aprofitant que l'alcalde de Puçol ja tenia una cita concertada amb Antonio Bernabé, delegat del Govern a València, per al dimecres 8 de novembre, a les 11'30 hores, s'ha sol·licitat que esta siga la primera actuació conjunta de la nova plataforma contra el traçat actual de l'AVE. Durant la setmana del 13 al 17 de novembre tindrà lloc la segona reunió, esta vegada amb el director general de Transports de la Conselleria, Vicente Dómine, qui fa a penes una setmana ja s'havia reunit amb representants de l'Ajuntament de Puçol, però no es va pronunciar sobre el traçat proposat pel Ministeri de Foment perquè els seus tècnics estaven encara ''estudiant els documents remesos des de Madrid per a veure si havien tingut en compte les al·legacions presentades per la COPUT al projecte original''. Finalment, s'estan realitzant gestions per a convocar una reunió directament amb els responsables del projecte en el Ministeri de Foment com més prompte millor... encara que de moment no hi ha res confirmat. + info: www.pucol.nu


COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

09

ANTIFEIXISME PROTESTES PER LA PARTICIPACIÓ DEL GAV

Campanya perquè Expojove deixe de donar cobertura a grups ultres La fira de la joventut i la infantesa de València compta tots els anys amb la participació de les joventuts del Grup d’Acció Valencianista, proper a Sentandreu REDACCIÓ

Acció Antifeixista de València ha encetat una campanya per denunciar que la fira anual EXPOJOVE permet a les seues instal·lacions la difusió de missatges que inciten a l'odi i la discriminació per raons d'origen i polítiques, donant un espai al Grup d'Ació Valencianista (GAV), organització d'extrema dreta alguns membres de la qual has sigut condemnats per assalt i robatori. Acció Antifeixista ha denunciat que el GAV i les seues Joventuts sempre ha comptat amb la complicitat de l'Ajuntament, que li atorga cada any un espai permetent la difusió de missatges que es basen en un odi visceral cap a tot allò d'origen català i un menyspreu sovint violent contra totes aquelles entitats i persones que no acaten les seues tesis polítiques i lingüístiques. Aquesta organització antifeixista considera que aquests són valors poc adequats per als habituals visitants d'Expojove, majoritàriament menors d'edat, i de dubtosa legalitat i responsabilitat democràtica. Així ho demostren a la seua pàgina web, on darrere d'un discurs aparentment valencianista, s'amaga l'essència de l'extrema dreta reac-

Stand del GAV a Expojove 2006.

cionària anticatalana que aplaudeix els nombrosos atemptats que han patit entitats culturals, llibreries i universitats des de la Transició fins l'actualitat. Així queda demostrat amb la publicació d'una foto a la seua pàgina web on a l'apartat de "què volem" inserten una imatge d'un atemptat contra la llibreria 3i4, blanc habitual de l'extremisme. A més, la publicació d'aquesta organització, la revista SOM, del

mes de desembre de 2003 admet i reivindica tota una sèrie d'atacs i atemptats a persones, entitats, partits polítics i institucions públiques. El BLOC ja va denunciar l'apologia del terrorisme que es feia a través d'aquestes pàgines. Des L'AVANÇ ja vam desvetllar tota una sèrie d'indicis que assenyalaven aquesta organització com la propulsora d'atemptats d'aquest tipus com al reportatge d'investigació de juliol de 2004 pel qual, a

més, el citat periòdic va rebre amenaces. També la Universitat de València és blanc habitual de les amenaces d'aquesta organització: com reflexa aquesta notícia d'un diari digital. Acció Antifeixista destaca que per altra banda, aquesta organització dedicada teòricament a la recuperació del valencià, no acata la llei que a partir del dictamen de l'

Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) fixa unes normes ortogràfiques pel valencià a seguir per tots els organismes públics. Així, per una banda es dicten unes normes i per altra es finança i es dóna aixopluc des de l'Administració a tota una sèrie d'entitats que no només no acaten aquesta llei sinó que realitzen campanyes per tal d'eliminar l' AVL i desobeir els seus dictàmens. Des d'aquesta organització antifeixista denuncien una vegada mes l'interès dels governants en mantenir el conflicte entre valencians alimentant actituds xenòfobes i feixistes que repercuteixen greument en el desenvolupament democràtic del país. Per altra banda, la catalanofòbia atiada per la dreta demostra estar finançada descaradament per l'Ajuntament de València, que a més utilitza els més joves per difondre aquests valors antidemocràtics i reaccionaris. Exigeixen doncs, que es retire qualsevol tipus de llicència al GAV per muntar la seua parada a Expojove per raons d'higiene democràtica i coherència amb els valors que han de veure exposats allà els més joves. No entenem que es permeta que els més menuts s'impregnen d'idees xenòfobes i se'ls incite a la violència, com tampoc que se'ls convide a desatendre l'ortografia que aprenen a les escoles i acaten unes normes ortogràfiques no reconegudes per cap entitat científica. Tot això no pot sinó causar un greu perjudici als xiquets i als joves, que veuen una gran contradicció entre allò que se'ls ensenya i allò que es promou des de l' Ajuntament.


10

COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

MEDI AMBIENT UNA ALTRA EPIDÈMIA CONTRA EL TERRITORI

Depredadors de quatre rodes El moviment ecologista denuncia el greu impacte social i mediamebiental que ocasiona el pas dels quads, dels 4x4 i d’altres vehicles tot rerreny per les zones rurals protegides, que compten amb una legislació insuficient ÀLEX ROMAGUERA

El 22 de maig passat, la Conselleria de Territori i Habitatge de la Generalitat valenciana ordenava prohibir una cursa de motos i de quads en els terrenys forestals que envolten el municipi d’Enguera (Canal de Navarrès). La cursa d’aquests prototips havia de transcórrer per terrenys classificats d’interès comunitari i no urbanitzables, integrats a la Xarxa Natura 2000 pel seu alt contingut en espècies d’aus protegides i en perill d’extinció. Segons la sentència, l’impacte que es produiria sobre l’entorn natural vulneraria la normativa sobre la preservació d’aus i d’altres animals, causant-los molèsties i alterant greument els seus hàbits de reproducció, de repòs i d’alimentació, a més de malmetre una important microreserva, d’especial fragilitat durant l’època de floració i molt susceptible als impactes de vehicles i persones. El problema de les curses que es fan per zones d’alt valor ecològic no és exclusiu del País Valencià, on el Decret 183/1994 regula i prohibeix la circulació de vehicles per terrenys forestals. En altres territoris de l’Estat, el trànsit de motos , de quads i d’altres vehicles camps a través comença a rebatre’s amb profunditat a la resta de comunitats. No tan sols per la destrucció de la coberta vegetal, sinó per l’alteració paisatgística que provoquen “formant” nous camins i pistes. Així ha succeït a Mallorca, on el Grup d’Ornitologia Balear (GOB) va denunciant des de fa anys els problemes de degradació causats per les excursions organitzades pere vehicles tot terreny a l’in-

terior d’alguns espais naturals. Per a l’entitat ecologista, són freqüents les caravanes de cotxes 4x4 que transiten per la serra de Tramuntana, les serres de Llevant, Son Real, Randa o la Marina de Llucmajor. Una activitat promoguda pels operadors turístics que fomenta el trànsit “agressiu i aventurer” dels usuaris per camins en estat precari i per zones de terreny inestable, fet que, a parer del GOB, “es contradiu amb la idea de conscienciar sobre la necessitat de conservar el medi natural i d’apostar decididament per

un turisme més sostenible”. tot i això, l’entitat proteccionista ha aconseguit compromisos d’algunes empreses de no circular per l’interior d’espais naturals, però considera que només serà assumit si -com passa en altres comunitats autònomes- la conselleria de Medi Ambient es decideix a aprovar un decret regulador. A Catalunya, on també plouen les crítiques per les pràctiques de vehicles motoritzats en zones protegides, existeix una normativa respecte a això. El problema, però, rau en el fet que no es refereix als quads, un prototip de moda entre els sectors més joves de la població. Únicament se’ls exigeix la matriculació com a vehicles especials, portar al darrere una placa indicativa i no superar la velocitat de 30 km/h quan es desplacen per les pistes forestals Catalunya incloses en el PEIN. En general, però, les associacions ecologistes critiquen l’aglomeració d’aquests vehicles de quatre rodes en el medi i que la velocitat a què es desplacen sempre és superior a la permesa. El fet és que les incidències s’apilonen als jutjats d’algunes poblacions de muntanya. Per exemple, la denúncia presentada l’any 2001 quan alguns pilots de quads van tallar arbres a Sant Sadurní d’Osormort per facilitar l’obertura de rutes per dins dels boscos, fet que va erosionar el terreny a més de molestar el bestiar que pasturava per la zona. O la queixa davant un grup de conductors de 4x4 que va destrossar un

tancat elèctric a Vilanova de Sau i va provocar la fugida d’unes quinze vaques, que van travessar la carretera i van entrar en uns horts. L’alarma, però, ha saltat els darrers tres anys, ja que, si durant l’any 2000 a Espanya es van matricular 3.557 quads, al 2004 van ser 32.040, i el 2005 gairebé van arribar a unes 50.000 -xifra que ha continuat augmentant en el primer semestre d’enguany. Un problema de massificació que, a més de generar un increment de la sinistralitat per la dificultat de maniobrar aquesta mena de vehicle,

constitueix un perill quan irrompen en els espais naturals. Per tot plegat, les comunitats autònomes demanen un enduriment de la normativa respecte als prototips de quatre rodes perquè s’acaben les negligències i que, a part de portar el casc, una placa de velocitat i els papers en regla, els conductors siguen sancionats si circulen per espais de valor ecològic. +info: www.quadnatura.com www.ecologistesenaccio.cat

Els quads EFECTES SOBRE EL MEDI NATURAL · Pols, renou i eorisió, especialment greu quan els recorreguts es fan en ambients nadius molt humits o amb gran concentració d’aigua i neu.

sitat.

· Destrucció de la microbiòtica, que inclou fongs, plantes verdes, microfauna i altres organismes de petites dimensions.

· Molèsties al veïnat a causa del soroll intens, que també afecta l’assentament de porcs senglars, de llops i d’aus marines durant l’època de cria o de nidificació, fins a l’extrem que en pot perjudicar la reproducció.

· Destrucció d’aqüifers i d’altres ambients aquàtics i humits, on l’aigua és necessària per a la vida dels animals de la zona afectada.

· Degradació de camins públics i particulars, de manera que es malment el patrimoni natural, cultural i antropològic.

· Obertura de noves pistes de destrucció de la vegetació, la qual cosa incrementa el perill d’incendis i comporta un risc per a la biodiver-

· Emissió elevada d’hidrocarburs i de gasos que conitaminen l’entorn i són nocius per a la flora i per a la fauna del lloc.


COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

11

PROTESTES PER UNA VIVENDA DIGNA

La fira de les immobiliàries mobilitza l’antiespeculació Diverses lluites veïnals pensen criticar amb accions descentralitzades el negoci urbanístic que impedeix a moltes capes de la població, en particular als joves, accedir a un pis en condicions ÀLEX ROMAGUERA

Uns 70.000 metres quadrats de la Fira de Barcelona plens de cap a cap. Sobre aquesta immensa superfície –l’equivalent a 16 vegades el Palau Sant Jordi de Montjuïc i a 7 camps de futbol–, desenes d’empreses del sector immobiliari hi debaten el negoci de l’habitatge. Segons la mateixa web del Barcelona Meeting Point, «l’immobiliari és un motor clau en el creixement de l’economia espanyola durant la passada dècada», de manera que companyies capdavanteres a Espanya i altres de vingudes dels Estats Units i de l’Europa Central presentaran les seves estratègies per dirigir el seu creixement «en un

temps de grans oportunitats i incerteses per als promotors i inversors». Un dels convidats estrella, el turc Hakan Kodal, director comercial de la multinacional Yapi Kredi Koray, resumeix així la importància del saló. «El Barcelona Meeting Point és la referència en els mercats de segona residència, de lleure i de camps de golf d’arreu del món, perquè la seva situació estratègica en el sud d’Europa la converteix en la localització més eficaç de know- how turístic al llarg del planeta». Mentre això succeeix i les grans empreses i entitats bancàries es reparteixen el pastís de l’habitatge, la ciutat seu del certamen presenta un parc de 110.000 habitatges buits a preus inassequibles per a una gran majoria social. Tan cert és, que, només a Barcelona, el preu de l’habitatge continua creixent de forma exponencial, passant de 2.077 eurosm2 el segon trimestre de 2001 als actuals 4.824 eurosm2, tot i que l’índex de creixement sembla estancar-se amb la pujada d’un 0,7% el darrer trimestre. Davant d’això, i aprofitant l’esdeveniment, moviments implicats en les lluites urbanístiques aprofitaran per reclamar mesures polítiques que regulin aquest mercat en

expansió, a fi i efecte que l’habitatge deixi de convertir-se en una mercaderia de luxe per ser reconegut com un dret fonamental, com explicita l’article 47 de la Constitució espanyola. A hores d’ara, plataformes ciutadanes com les que s’oposen al Pla Caufec, d’Esplugues de Llobregat, o la contrària al Forat de la Vergonya, al barri de la Ribera, es coordinen per expressar a peu de carrer el seu rebuig al Barcelona Meeting Point, del qual critiquen l’espectacle de reunir els actors d’un negoci molt lucratiu que impossibilita a la població l’acompliment d’un dret bàsic. En aquest sentit, i al costat d’altres crides socials, com la que va convocar 20.000 joves pel dret a l’habitatge fa tres setmanes a Barcelona, es preparen accions dins el recinte del saló i una marxa per a dissabte, dia 11, que sortirà des de la plaça de Sants. D’altra banda, La decisió de què la conselleria de Medi Ambient i Habitatge hagi recaigut de nou en mans d’Iniciativa per Catalunya Verds no ha agradat gens a un gran gruix dels professionals del sector immobiliari i de la construcció que durant aquest dia es concentren al Barcelona Meeting Point. Francesc Baltasar va es-

tar present ahir a la inauguració d’aquest esdeveniment, i va defensar la política d’habitatge de promoció pública i la llei pel dret a l’habitatge, que no va poder ser aprovada a la darrera legislatura. I és que al gremi immobiliari hi havia, fins a les eleccions al Parlament de Catalunya, un clamor generalitzat: intentar evitar, de la manera que fos possible, que les competències tornessin a dependre de la formació ecosocialista, que va voler impulsar una llei que els constructors consideraven massa ideològica i poc racional i que va quedar frenada pel vot negatiu de Convergència i Unió i el Partit Popular.

Als empresaris de la construcció i de la promoció immobiliària no els fa gens de gràcia que un partit, IC-V, que durant la campanya electoral va proclamar que l’accés a l’habitatge seria la seva prioritat en el cas que entrés al govern, controli aquesta conselleria. Ara, ja tremolen pel contingut del que pot ser la versió corregida i actualitzada de la proposta de llei que va presentar Salvador Milà. De moment, Baltasar ha explicat que una de les prioritats del Departament d’Habitatge és construir 80.000 pisos protegits en un període de quatre anys, i aprovar la llei del dret a l’habitatge “d’aquí a molt poc”.


12

COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

RESULTATS EL TRIPARTIT REVALIDA LES ELECCIONS

La COPE i ‘El Mundo’ porten tres lerrouxistes al Parlament català La resistència del tripartit ha fet inviable que Ciutadans hagin estat decisius, però han obtingut un primer objectiu, que és arrencar alguns diputats als socialistes amb una falsa imatge ‘progre’ PEP MARTÍ

Gràcies a la forta abstenció, la formació neolerrouxista Ciutadans - Partit de la Ciutadania ha aconseguit el seu primer objectiu: arribar al Parlament. Ho fa amb tres diputats, i amb el suport entusiasta de la caverna madrilenya. La cadena episcopal COPE i el diari El Mundo han estat els banderers de Ciutadans al larg de la campanya i molt abans. En vista dels resultats, la formació política a la qual ha fet més mal el partit lerrouxista és el PSC, ja que ha nodrit la seva cistella de vots de l’àrea metropolitana, feu dels socialistes i especialment dels capitans que segueixen José Montilla. Una de les moltes paradoxes d’aquestes eleccions. Pedro J. Ramírez, director d’El Mundo, havia dit que els «constitucionalistes de dreta» tenien el PP com a opció, i els d’«esquerra» havien de votar Ciutadans. La maniobra té moltes implicacions. D’una banda, prendre vots al PSC era clau per fer mal al Govern de Rodríguez Zapatero (vegeu EL TRIANGLE, núm. 787). De l’altra, es tractava de fer mal a la societat catalana i la seva cohesió. Ara ho intentaran des de la plataforma que suposa tenir tres escons a la Cambra. També, en tercer terme, el suport a Ciutadans de l’esquadra de Jiménez Losantos s’inscriu dins la lluita en el si de la dreta espanyola. D’aquí vénen els atacs furibunds de la COPE a Piqué. Una de les responsabilitats de l’è-

Cartell de Ciutadans.

xit d’aquest grup recau també en un sector de la intel·lectualitat benpensant del país, que sempre ha rigut les gràcies als numerets d’alguns dels seus membres, com l’actor Albert Boadella, o que ha reconegut com «un dels seus» el catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, o que ha premiat un periodista com Arcadi Espada. Del complex que hi ha hagut en alguns sectors respecte a aquesta gent, en dóna una bona mostra el fet que, des de fa mesos, era habitual que en els debats polítics a TV3 hi fos present alguna persona membre o propera a Ciutadans. Així, s’ha pogut veure en taules rodones gent com Arcadi Espada i Miquel Porta Perales. L’origen progressista d’alguns dels fundadors de Ciutadans (Francesc de Carreras va ser membre del PSUC i durant molt de temps se’l va conside-

rar una persona d’Iniciativa per Catalunya, que el va proposar com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat) i algunes vagues declaracions en què diuen que se senten de centreesquerra han pogut donar cobertura als qui des de Madrid els han defensat tot dient que eren d’esquerres, però defensaven la Constitució i la «libertad». En realitat, Ciutadans beu de la font d’Aleix Vidal-Quadras. Els 14 diputats del PP i els 3 de Ciutadans sumen, curiosament, els 17 que va obtenir Vidal-Quadras el 1995. La nit electoral, el rostre del nou partit, Albert Rivera, assegurava que treballaran per la «concordia» entre Catalunya i Espanya. El terme el delatava: concòrdia és un mot que apareix sempre en el discurs vidalquadrista. L’excap del PP català lidera la Fundación Concordia, una de les mol-

tes entitats en aquesta sopa de lletres que és el neolerrouxisme. La xarxa d’entitats de l’espanyolisme ha estat àmplia i variada, com ha estudiat molt bé Albert Balanzà a Boadella & cia. (Ara Llibres). Però de totes les sigles (CADECA, Foro Babel, Izquierda por la Tolerancia...), és l’Asociación por la Tolerancia la que ha acabat duent al Parlament dos dels tres diputats ciutadans, Antonio Robles i Pepe Domingo. Robles és, dels tres diputats, el que té més connexions i pes polític. Ell va ser l’ànima de l’Asociación, creada el 1992 a Santa Coloma de Gramenet per defensar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, segons ells, amenaçats. Des de molt abans tenia el somni de crear un partit polític espanyolista. Com altres membres de l’Asociación, primer van ser a l’Asociación Cultural Mi-

guel de Cervantes, formada bàsicament per mestres, que tenia un aire molt ranci i conservador. Per contra, Antonio Robles volia modernitzar l’espanyolisme i donar- hi una cobertura progressista, quelcom de molt difícil a Catalunya. L’Asociación es va definir com d’esquerres i es va disposar a treballar als barris. Antonio Robles serà la figura clau dels tres nous parlamentaris del Grup Mixt. És també el pont directe amb la caverna madrilenya i forma part del planter de col·laboradors de Libertad Digital, el diari de Federico Jiménez Losantos. Curiosament, la seva secció es titula «Izquierda liberal», tota una declaració de per on volen que se’ls consideri. Aquesta confusió que deliberadament promouen ha tingut cert èxit en alguns sectors. Cal recordar també que fa anys ja va intentar gestar un partit espanyolista, precedent de l’actual Ciutadans, que es deia España Mestiza, es definia de centreesquerra i es proclamava «en la tradición del liberalismo ilustrado» i amb un projecte de «laicismo nacional». Allò no va funcionar, però indica molt a la clara que la seva pretensió va més enllà de la política catalana. Malgrat les afirmacions esquerranoses, tret típic de moltes formacions populistes de dreta, el procés de constitució de Ciutadans va estar farcit de conflictes, i grups més a l’esquerra van denunciar que la novasigla està al servei dels designis de la dreta espanyola més agressiva. Un altre element a considerar és que Ciutadans ja és una peça no negligible en la guerra fratricida engegada al si de la dreta espanyola entre extremistes i moderats. El nou partit s’alinea clarament en favor dels qui reclamen una línia encara més agressiva contra el Govern. +info: www.quadnatura.com www.ecologistesenaccio.cat


14

ENTREVISTA

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

FRANCESC BAYARRI PERIODISTA I ESCRIPTOR

EL RESPONSABLE DELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ CROATS VA VIURE A VALÈNCIA DURANT 25 ANYS

El periodista valencià Francesc Bayarri, Almàssera 1961, publica ‘Cita a Sarajevo’ (Col·lecció “El Tàvec de L’Eixam Edicions, 2006), una intrigant i minuciosa investigació periodística que portarà el lector des de Carcaixent fins a Sarajevo, passant per Madrid i Barcelona. L’any 1969, el general croat Vjekoslav Luburic moria assassinat a Carcaixent (La Ribera Alta) per un suposat espia comunista de la Iugoslàvia de Tito, el jove Ilija Stanic. Luburic, responsable dels camps de concentració de la Croàcia nazi de la Segona Guerra Mundial, fou un dels tants criminals acollits pel règim franquista. L’estiu del 2003, més de trés decades després Bayarri localitza a Sarajevo l’enigmàtic personatge buscat durant dècades per la Interpol. El resultat de tres anys d’investigació és ‘Cita a Sarajevo’, una narració pediodística que ofereix la versió d’Stanic sobre els fets del 69, la qual “capgira tot el que s’havia dit fins ara”. LUCAS MARCO VALÈNCIA

El règim franquista va acollir mols exiliats nacionalistes croats. Quines eren les activitats polítiques de l'exili croat i les seues relacions amb el franquisme? Les relacions amb el franquisme eren evidents perquè el règim franquista va ser un dels grans protectors dels fugitius nazis d'aquella època, hi havien croats, hi havien molts nazis d'Alemanya, francesos, belgues i d'altres països que havien col·laborat amb els règims nazis i feixistes de l'època. Passava igual amb l'Argentina de Perón que va acollir molts refugiats, fet desconegut per moltes persones. Les relacions eren de màxima protecció, se'ls facilitava docu-

Francesc Bayarri, ha publicat ‘L’avió del migdia’ (premi València de narrativa) i ‘Febrer’. També és coautor de l’assaig ‘Nosaltres, exvalencians’

mentació falsa oficial; per exemple Luburic tenia un carnet d'identitat i un passaport a nom de Vicente Pérez García. El màxim dirigent de la Croàcia nazi, que era Ante Pavelic i tota la seua família va acabar morint a Madrid perquè vivia refugiat a l'Argentina però va patir un atemptat i va acabar venint ací. Tenien protecció al màxim nivell i des d'ací, en el cas de Luburic, allò que feia era bàsicament propaganda, el que tenia a Carcaixent era una impremta on editaven llibres en croat que distribuïen entre els exiliats, editaven una revista que es deia Drina. Luburic va crear un grup d'acció directa que quan va ser assassinat no havia tingut una gran activitat pública en Europa, però eixe mateix grup és el sospitós de l'assassinat, posteriorment a la mort de Luburic, d'un diplomàtic iugoslau a Suècia, és a dir,

es tractava d'un grup realment violent. Estem parlant d'una època de guerra freda però que entre els serveis secrets de diversos països era una guerra molt poc freda, era una guerra directa. Quines relacions tenia Luburic amb el règim que l'acollia? El seu màxim protector en el règim franquista era Muñoz Grandes, que havia estat cap de la División Azul i que va ser ministre durant diferents governs de Franco. Amb qui es movia a Madrid era la gent de Muñoz Grandes, i a València, ell tenia una relació íntima amb el pare Miguel Oltra que era el director del col·legi de franciscans de Carcaixent i que era conseller de la família de Franco, sobretot de la seua dona. També hi havia els ex divisionaris, per eixa relació amb Muñoz Grandes, que es reu-

D'on sorgeix la idea d'investigar l'assassinat del general Luburic tants anys després? Era un repte molt atractiu pels dos personatges. La víctima, no era un assassinat comú, és un personatge important dins del que va ser la Croàcia nazi dels anys 40, era el responsable dels camps de concentració. A més, uns camps de concentració especialment brutals, a diferència dels altres camps d'Alemanya o de Polònia on tot l'horror es va conèixer una vegada els aliats anaven conquerint territori nazi, els camps de concentració dels Balcans, eren públics. En la premsa, el govern croat, feia públic que tenia armament per a exterminar els ortodoxos... El màxim responsable de tanta brutalitat pública era Vjekoslav Luburic i va estar a València durant 25 anys on va ser assassinat. Un primer punt atractiu és que hi havia un assassinat d'una persona realment important. L'altre protagonista era també d'un atractiu molt poderós perquè era una persona que no havia sigut mai detinguda malgrat ser l'únic processat. Encara que havien passat anys per començar la investigació, era un cas obert i per tant tenia un atractiu periodístic afegit, calia d'alguna manera intentar tancar aquest cas.

EL RÈGIM FRANQUISTA VA SER UN DELS GRANS PROTECTORS DE FUGITIUS NAZIS D’AQUELLA ÈPOCA

nien a la cafeteria Monterrey de tant en tant per fer tertúlia. A més, ell dirigia a tota una sèrie de croats però estava enfrontat amb la família de Pavelic, que era l'altre grup de croats que vivia a Madrid. El tema dels franciscans és interessant perque van ser els que el van ajudar a fugir. Ell va entrar a Espanya disfressat de franciscà l'any 47. Entre el final de la guerra, l'any 45, fins el 47 va viure dos anys protegit pels franciscans en diferents monestirs d'una ruta que hi havia i que era utilitzada per molts dels nazis que després acabaven anant a Argentina. Què va significar el seu assassinat en el context de l'Espanya franquista? És un tema important. Un dels eslògans del franquisme havia estat el mite de la pau. Era una pau dels cementeris, òbviament. Durant els anys 40 i una part dels anys 50 hi havia maquis lluitant contra el franquisme però tot això s'amagava absolutament en els mitjans de comu-

XAVIER MARTÍNEZ

nicació. ETA i altres grups van començar a funcionar a finals dels anys 60. Fins eixe moment el franquisme sí que havia pogut amagar tot això, a més de la repressió a les presons i els afusellaments massius. A partir d'un cert moment que coincideix també amb la liberalització de la llei de premsa, s'elimina la censura prèvia i es crea una escletxa on es cola certa informació. Si fins aquell moment s'havia pogut amagar la violència política, a partir d'aquí va ser impossible. No es pot amagar l'assassinat de Carcaixent com no pots amagar un atemptat d'ETA al País Basc. Dins de la propaganda franquista el cas d'ETA era molt localitzat, eren separatistes bascs, però el cas de Carcaixent de Luburic era més difícil perquè el franquisme volia atribuir als comunistes l'autoria, però així resultava que la pau franquista ja no existia. És divertit estudiar els equilibris tan estranys que fan els periodistes de l'època. De fet, comentes en el llibre que la investigació periodística de l'època


ENTREVISTA

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

15

Cita a Sarajevo Francesc Bayarri, El Tàvec (L’Eixam Edicions), 2006 El general Vjekoslav Luburic fou assassinat l’any 1969 a Carcaixent (La Ribera Alta). Luburic havia comandat els camps de concentració de la Croàcia aliada dels nazis de la Segona Guerra Mundial. La policia va buscar infructuosament l’únic sospitós del crim de Carcaixent: un jove anomenat Ilija Stanic, a qui la premsa franquista va definir com a “espia enviat per la Iugoslàvia comunista de Tito. ‘Cita a Sarajevo’ és el resultat de tres anys per trobar Stanic i reconstruir narrativament tota la història. L’autor relata la vida del general Luburic, el qual intentava liderar des de l’exili valencià el retorn al poder a la seua Croàcia natal. Les lluites intestines entre el moviment nacionalista croat, milers d’exiliats acollits a Europa i a l’Argentina de Perón, i la por dels criminals fugitius de la justícia als serveis secrets de la Iugoslàvia comunista, determinen els darrers anys de la vida de Luburic. A Carcaixent, el general vivia amb una imprempta des d’on s’editava i distribuia material per a l’exili croat. Amb l’ajuda d’alguns protectors ben posicionats en l’entramat franquista, Luburic viurà tranquilament entre Carcaixent i València fins que un jove Ilija Stanic es creua en la seua vida i finalment l’assassina, passant a ser un dels individus més cercats durant les següents dècades per la Interpol. L’estiu del 2003, Bayarri localitza Stanic a Sarajevo, el qual accedeix a contar la seua versió dels fets, manipulada per la premsa franquista de l’època. Fins el moment de la trobada entre el periodista i l’enigmàtic personatge, el llibre recorre els diferents escenaris que han estat protagonistes del cas: l’exili croat a Buenos Aires i Madrid, Bayarri en un moment de l’entrevista amb L’AVANÇ al seu despatx de la Universitat de València

El llibre aporta també una visió sobre el passat i el present de l'ex Iugoslàvia. Com influeixen els diferents plànols en la recerca d'aquest enigmàtic personatge i en la seua posterior recerca? Hi havia plànols distints que no era fàcil traslladar. Per entendre l'assassinat del 69 s'havia d'explicar què havia passat a la segona Guerra Mundial als Balcans i, en concret, a Sara-

jevo. D'altra banda, per entendre quina és la versió que en aquests moments ofereix Ilija Stanic, s'ha d'entendre en quina ciutat i en quin context viu. El Sarajevo actual és una ciutat molt complicada on fa deu anys es va produir una situació terrible que tot el món coneix. Si ací han passat 70 anys de la Guerra Civil i per a determinades persones encara resulta molt difícil parlar de determinats aspectes, en una situació en la que botxins i víctimes conviuen en els mateixos carrers, la veritat és que resulta molt difícil que la gent parle amb absoluta llibertat. Per tant sí que havia de donar una sèrie de dades sobre el que és la societat bòsnia i la societat croata actual, per entendre i situar les actuacions d'Stanic. En eixe marc he intentat eixos dobles plànols. Són tres moments històrics: la segona Guerra Mundial, l'any 69 a l'Espanya franquista, que en eixe moment conviu amb la Iugoslàvia de Tito que tenen unes característiques molt especials, completament esborrades, i el moment

actual en el qual es produeix la investigació periodística i es dóna a conèixer per primera vegada la versió d'Stanic sobre els fets de l'any 69. És una versió que capgira tot el que s'havia dit fins ara i que alhora és una versió que s'ha de prendre amb molta cura. La investigació forma part d'un projecte més ample que inclou un documental. En quin punt es troba aquesta part del projecte? Hi haurà traduccions del llibre pels lectors dels Balcans? Això depèn de la productora. Tal com està plantejat el documental inicialment és un projecte molt ambiciós i això significa que necessita un gran finançament. Estic convençut que el tema ha d'interessar a diverses televisions, fins i tot televisions dels Balcans. El llibre de fet, ja està interessant allà, i algunes persones s'han posat en contacte interessantse pel llibre. Espere que el llibre siga traduït a altres idiomes, i que un d'ells siga el serbocroat.

LA VERSIÓ D’STANIC SOBRE ELS FETS DEL 69 CAPGIRA TOT EL QUE S’HAVIA DIT FINS ARA

és correcta, aporta moltes dades... Les dades estan molt bé, el que no explica es que hi havien camps de concentració a Croàcia i que aquest home vivia protegit... Les dades de l'hemeroteca són magnífiques, per una raó i és que en aquell moment periodistes, policies i jutges eren tot el mateix. Tot això provoca que es contaren tota una sèrie de coses que hui per hui un periodista, en un sistema democràtic se suposa que més obert, tindria moltes dificultats per dir. En l'estudi de l'hemeroteca arribes a aconseguir dades que avui dia seria molt difícil trobar.

XAVIER MARTÍNEZ

la vida de Luburic a València, però també la Iugoslàvia pronazi de la Segona Guerra Mundial, la Iugoslàvia comunista de Tito i l’ex Iugoslàvia actual. Així, Francesc Bayarri explica els trets de “la societat bòsnia i de la societat croata actuals per a entendre i situar les actuacions d’Stanic”. “Són tres moments històrics: la Segona Guerra Mundial, l’any 69 a l’Espanya franquista i el moment actual en el qual es produeix la investigació periodística”. I és que “per entendre l’assassinat del 69 s’havia d’explicar que havia passat a la Segona Guerra Mundial als Balcans i, en concret, a Sarajevo”. La publicació del llibre, explica Bayarri, ha fet que diverses persones, tant de València i Carcaixent com dels Balcans, es posen en contacte per aportar noves dades sobre el cas. A més, la investigació periodística forma part d’un projecte més ample que inclou la versió documental per a televisió, a càrrec de la productora de Joan Dolç. Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) és periodista de la Universitat de València. Ha treballat en els diaris !"#$%&'()'*)+$', ,-.'/#-0123 i 1*)4'$()i en l’emissora Ràdio Nou, d’on va ser el primer cap d’informatius l’any 1989. El 2002 va publicar la seua primera novel·la, ‘L’avió del migdia’, premi València de Narrativa. La segona novel·la, ‘Febrer’ va aparéixer el 2004 editada per l’Eixam. Ambdues novel·les estan dedicades a recuperar literàriament fets imprescindibles per a la construcció de la memòria històrica del País Valencià. També és coautor de l’assaig ‘Nosaltres, exvalencians’ (2005), en companyia de Joan Dolç, Rafa Arnal, Toni Mollà, Emili Piera i Manuel S. Jardí.


16

COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

DEBAT LA IMPOSTURA EN LES MINORIES SOCIALS

Ideologies sense fons “Personalment, penso que si arraconéssim tot el que és folklore revolucionari —iconografia, referents centenaris, etc.— ens adonaríem que les diferents ideologies anticapitalistes tenim molts anys per davant d'avanç en paral·lel” (Francesc Ribera “Titot”, Catalunya , juliol-agost 2005) CRÍTIC(CS)

Aquest article tracta d'acostar-se a l'àmbit de la impostura i de la farsa en les minories socials en aparença més compromeses amb el canvi social. Ens centrarem en un grup social específicament: la joventut, i en dos dels moviments antagonistes actuals amb una major visibilitat social i ressò mediàtic: l'antiglobalització i l'okupació. Sembla ja un lloc comú afirmar que la societat actual s'encarrega del foment d'una cultura de l'aparença, d'allò que és banal i superficial. Dins d'aquesta estratègia, els mitjans de comunicació, especialment la televisió, hi juguen un paper clau. Ens inciten a estar preocupats per l'opinió dels altres i hem d'estar alhora obsessionats per millorar la nostra imatge externa. L'individualisme hedonista i personalitzat s'ha tornat legítim i ja no troba oposició (G. Lipovetsky). La revista d'educació “Escola Catalana” dedica en el seu número de març (núm. 428) un dossier a l'«espectacle de la mentida». El refrany popular diu que “s'atrapa abans un mentider que un coix”, però tal com està muntada la nostra estructura social és molt difícil atrapar els mentiders. Convivim amb la impostura i sovint no en som conscients, immersos com estem en un món que s'ha bastit sobre un

titànic sistema de poder, consum, influència i aparença. Sovint acusem als polítics, als empresaris, als periodistes o als cossos repressius de mentiders i manipuladors, però, en comptades ocasions, fem autocrítica i tenim la capacitat d'aplicar-nos a nosaltres mateixos com a col·lectius i com a individualitats l'exigència i la puresa que demandem a les diferents instàncies del poder. Els grups com a tals són percebuts per mitjà del símbols que els expressen (J. F. Mira). L'antropòleg francès Lévi-Strauss assenyalava l'ús de diferències en societats tribals entre objectes naturals per marcar les diferències entre els grups humans. En la nostra socie-

La majoria dels joves i adolescents tenen avui una baixa socialització política, és la generació Play-Station Vicente Verdú denuncia que la cultura de l’entreteniment pueril arriba fins i tot a militants antiglobalització

tat, el capitalisme postmodern ha passat a dependre d'un públic heterogeni en les demandes d'estils de vida. El desgavell emocional de la joventut es tradueix en un eclèctic embull de símbols. S'empra tot tipus de símbol al servei de la ideologia del comercialisme. En la societat del simulacre aparentar és ser.

La protesta com a entreteniment Vicente Verdú al “El estilo del mundo” (Anagrama, 2003) denuncia que la cultura de l'entreteniment pueril arriba fins i tot a les pràctiques militants de moviments teòricament d'oposició al sistema capitalista. Aquest sociòleg assenyala que “els efectes de la globalització han estat tràgics per a milions de persones, però a Barcelona les manifestacions antiglobalització plantejaren els enfrontaments davant del Consell d'Europa (15 de març de 2002) amb el següent programa d'actes: 9 h: ‘Pedalada intergalàctica.' 9.30 h: ‘Caça de lobbies (contra els grups de pressió).' 11 h: ‘Pintada d'un mural zapatista.' 16.30 h: ‘Repartiment de crispetes transgèniques.' 18 h: ‘Circ per denunciar el circ gris i criminal de l'imperi global.' Els rebels es conduïen com a nens i s'expressaven com a pàrvuls, desfilaven disfressats de pirates o pallassos i tocaven els timbals, ba-

llaven o cantaven en una atmosfera que recordava un aniversari escolar” (p. 49). Miguel Amorós al seu llibre “Golpes y contragolpes” (pepitas de calabaza, 2005), recull de diferents textos d'aquest autor, trobem l'article “El ocaso de la revuelta” (pàgs. 53-81) una dura crítica a l'anomenat moviment antiglobalització, un moviment que pretén reformar el capital en lloc d'abolir-lo: “En esta época extraña, de gentes desarraigadas e individuos aislados; en ésta época vacía y decadente, proclive por sí sola al desorden y la anomia, donde la revuelta ya no es lo que era, una legión de Gandhis profesionales predican a una masa de hombres apocados, aturdidos y asustadizos, una curiosa concepción del combate social que reposa en la peregrina idea de la protesta sin alteración del orden, de la oposición sin enfrentamiento” (pàg. 55). La Generació Play-Station ha arribat a la universitat. Divertir-se fins a morir. En açò consisteix l'educació real que ara funciona. La indústria cultural ha convertit l'educació en un divertiment. Ara arriben els nous bàrbars. Es genera un nou barbarisme social: desconeixement de la història, no saben si va ser abans l'Imperi Romà o la Revolució Francesa , a més de la inexistència d'hàbits de lectura i

escriptura (J. R. Capella, El País , 7-7-05, pàg. 42). La majoria dels joves i adolescents tenen avui una baixa socialització política. No obstant això, a la recerca de la identitat, alguns poden anomenar-se anarquistes, feixistes, nacionalsocialistes, radicals independentistes... identitats que es construeixen en un procés de confrontació, doncs, per un conjunt de raons biològico-vitals-existencialistes, en aquesta etapa de la seua vida es reafirmen en la mesura que ataquen. Però darrere d'aquestes confrontacions ideològiques no hi ha doctrina, diuen els experts, sinó una renovació de dogmes que els permeten sentir-se segurs. Un adolescent inquiet i sense recursos s'apunta fàcilment a discursos simplificats, pot formar perfectament les tropes de xoc de moviments estèticament radicals (bandes de skins heads, bandes juvenils tipus lating kings, hooligans, okupes, etc.). Com a exemple representatiu d'aquestes pseudoideologies i dels seus practicants podrien parlar de la degeneració d'alguns membres i “col·lectius” del moviment okupa. Òbviament, aquesta crítica seria també extensible a membres d'altres col·lectius radicals tant de dreta com d'esquerra. En importants ciutats europees (Berlín, Barcelona, Londres, Roma, etc) s'estén


COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

17

una pràctica d'okupació que ben poc té a veure amb les legítimes aspiracions d'un moviment originàriament anticapitalista i practicant de la desobediència civil. Es tracta d'un turisme okupa avant la lettre lligat a una estètica i a un mode de vida tan aparentment rupturista com profundament representatiu dels valors hegemònics de la societat capitalista postmoderna (culte a la vida ràpida, a la joventut, al consum, a l'estètica, etc.). Un nihilisme emmascarat baix el paraigües d'un anarquisme de postal. El succedani d'okupació marginal es porta a terme a càrrec d'individus que no aporten res a la societat alternativa que diuen aspirar, es caracteritza per la nul·la implicació amb l'entorn i amb les lluites que es desenvolupen, a més de convertir-se sovint en un problema d'ordre públic, ja que sovint a les suposades kases okupades l'única activitat visible socialment és la celebració de festes maratonianes caracteritzades per la pràctica d'una cultura de l'excés i del risc. En una societat occidental mancada de punts de referència i d'ideologies fortes s'opta per un model de vida que ho nega tot: són els anti-tot, individualistes acèrrims, narcisistes camuflats abanderats d'un anticapitalisme tot a cent. De fet, practiquen una no ideologia, basada en un sola paraula, “no”. Lliguen amb una cultura efímera, festiva, mentre l'okupa clàssic, tradicional, acostuma a tenir una ideologia més treballada i un mode de vida més coherent amb l'ideal de societat al que aspiren. Diferents modalitats d'okupació es barregen i resulta complicat destriar el gra de la palla.

L'assimilació de la resistència El crític cultural Frederic Jameson assenyala al seu llibre “Teoría de la postmodernidad” (Trotta, 1996) que “ (...) la prodigiosa expansió del capital multinacional acaba per penetrar i colonitzar aqueixos mateixos enclavaments precapitalistes (Naturalesa i Inconscient) que constituïen suports arquimèdics i extraterritorials per a l'eficàcia crítica. Per això és omnipresent en l'esquerra el llenguatge taquigràfic de l'assimilació, si bé ara sembla oferir una base teòrica inadequada per entendre una situació en la qual, d'una manera o altra, tots tenim la vaga impressió que no sols les formes contraculturals puntuals i locals de resistència cultural i de guerra de guerrilles, sinó fins i tots les intervencions evidentment polítiques com les de The Clash , es desarmen i reabsorbeixen en secret en un sistema del que poden considerar-se com a part, en no poder distanciar-se'n” (pàg. 67). François Cusset al llibre French Theory (Melusina, 2005, pàg, 6970) estudia les transformacions culturals produïdes als campus nord-americans durant les dècades dels seixanta i setanta. Com a tendència pròpia de les dinàmiques ideològiques del capitalisme tardà, s'estén l'art de la provocació benigna i de la dissidència lúdica. Fins

i tot, la minoria d'estudiants més conscienciats i militants empren els signes exteriors d'un “refús” àmpliament despolititizat: rastes, piercings, tatuatges, o els vestits esparracats del desertor social. Però provocar no és fer política — afirma Cusset—. Es produeix un desfasament entre les imposicions de l'ordre econòmic i la llibertat de costums dels campus, així com entre el compromís de la universitat amb l'educació general i la seua missió com a preparació per a la vida professional. Aquest desfasament —sosté Cusset—, en determinades circumstàncies i en determinats estudiants, pot evolucionar cap a l'antagonisme conflictiu, cap a zones fora de la norma. Són joves que es neguen a participar en el joc però són incapaços d'escapar a la seua condició, o a l'alienació d'eixos rebels virtuals atrapats en els

seus comportaments marginals i en la despolitització ambiental.

El negoci de la rebel·lia Un altre vessant de l'ocàs de la protesta es manifesta en la seva comercialització. Ser rebel, amb causa o sense, ven. I molt, ja es tracte de Nirvana o Naomi Klein. Segons Joseph Heath i Andrew Potter, autors de “Rebelarse vende” (Taurus, 2005) la rebel·lió contracultural s'ha convertit en un dels pilars del consumisme competitiu tal com argumenten després de repassar els resultats aconseguits pels múltiples moviments contraculturals de les últimes dècades. Veblen, en la seua “Teoría de la classe ociosa”, recorden, afirma que els culpables del consumisme són els consumistes. Però és que des de les societats primitives n'hi ha una competència en el consum i una voluntat de distingir-se dels

altres, i això és el que fa que es consumisca sempre més. Hirsch deia que n'hi havia béns materials, necessaris per a viure, i posicionals, la quantitat dels quals és fixa i pels quals es competeix per aconseguir la distinció. Per exemple, l'estatus

Un altre vessant de l’ocàs de la protesta es manifesta en la seua comercialització. Ser rebel, amb causa o sense, ven Als EUA ser ‘cool’ ha vençut ja al rang social com a símbol de prestigi entre les classes populars

i el bon gust. La rebel·lia contracultural s'ha convertit, així, en un important símbol de distinció. “Atreveix-te a ser diferent”, com diu la publicitat. Als EE.UU., allò cool — aqueixa actitud cultural avantguardista, alternativa i estilosa que consisteix en ser allò que no són els altres— ha vençut ja al rang social com a símbol de prestigi. I és que per a Potter i Heath, “la rebel·lia no suposa una amenaça per al sistema, perquè és el sistema”, aqueix sistema capitalista que Schumpeter caracteritzava per la “destrucció creativa”, que manté encesa la flama del capitalisme i que és el que aconsegueixen aquests moviments diferenciadors amb els seus continus salts endavant. +info: www.altrecastello.com/dossiers critics@moviments.net


18

COMARQUES

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

URBANISME EL DIVENDRES 3 DE NOVEMBRE ES DEBATÍ LA DESTRUCCIÓ DEL PARC MANUEL GRANERO

SENTÈNCIA IVEX

Jorge Bellver titlla de “cara dures” a l’oposició a l’ajuntament de València

Culpen el PP de la mala imatge internacional

El regidor popular insulta a l’oposició i lleva validesa a les signatures contra el parquing, per estar manipulades REDACCIÓ

El passat divendres 3 de novembre va tindre lloc el Ple de l’ajuntament de València on es debatia el futur del parc Manuel Granero de Russafa. Per primera vegada va tindre veu al consistori la Plataforma per Russafa, que va demanar la conservació del parc i es va mostrar contrària a la construcció del parquing en l’actual zona verda. Per als veïns es de vital importància el manteniment d’aquest jardí per ser l’únic que dona servei a un barri de vora 30.000 habitants. En el seu parlament la portaveu de la Plataforma va recordar com vint anys arrere arrancaren aquest xicotet espai verd a l’ajuntament per a la construcció del parc i com darrere d’aquest 20 anys els arbres han aconseguit una frondositat considerable que el fa òptim per a l’esbarjo de xiquets i majors. Per altra banda també va presentar les més de centenar i mig de signatures aconseguides entre comerços i entitats del barri que s’oposen a la construcció del parquing que se sumen a les 2600 al·legacions individuals que van presentar contra el projecte de l’ajuntament. En acabar el parlament de la portaveu de la Plataforma la replica de l’equip de govern del consistori va vindre del regidor d’urbanisme, Jorge Bellver, qui va titllar a

Parc Manuel Granero. Els arbres han aconseguit una frondositat considerable. IB

l’oposició d’EUPV i PSOE d’oportunistes i caradures per no sumarse, segons Bellver, al consens entre les associacións del barri. Després de donar-li un repàs a l’oposició en general, el regidor va atacar directament a la regidora d’EUPV, Mavi Gonzàlez, per no entrar en el suposat consens en el que sí va entrar la Federació d’Associacions de Veïns, la presidenta de la qual és Maria José Broseta membre també d’Esquerra Unida. El regidor va posar de relleu les contradiccions dins la coalició de González i va deslegitimar les signatures aconseguides per la Plataforma per, segons Bellver, estar manipulades, ja que en cap cas es planteja la pèrdua del jardí si no el disseny del parc una vegada construit el parquing. Finalment,

Jorge Bellver, va convidar a la Plataforma per Russafa a sumar-se a aquest consens. Però per als representants de la plataforma aquests consens és un fals consens ja que ve predeterminat per l’ajuntament, que vol construir el parquing i deixar al veïnat només el disseny del futur parc. La Plataforma destaca a més que primer caldria consensuar la idoneitat de la construcció d’aquesta infraestructura al parc, i donen diferents alternatives com ara l’utilització dels vials del carrer Filipines o els solars buids titularitat de RENFE. Segons els veïns la realització d’aquesta infraestructura duria a curt termini la desaparició de l’única zona verda del barri mentre duraren les obres i

consideren impossible que el parc, una vegada finalitzades estes puguera albergar àrbres del tamany i la capacitat de fer ombra dels actuals. És dona el cas que el solar al qual l’ajuntament pretén construir el parquing és zona pública, mentre que la gestió dels aparcaments subterranis es donarien a una empresa privada. Sense que el veïnat traga cap benefici de la transacció. Si el cas fòra el contrari, com va passar amb els terranys propietat dels germans Lladró al solar de Jesuïtes, les permutes de terrenys sempre afavoreixen a la propietat privada, que va veure com se li concedien més terrenys a l’antiga horta de Campanar, dels que va perdre a Jesuïtes.

El portaveu adjunt d’EU-l’Entesa a Les Corts Valencianes considera que la condemna a Tabares i Lagier demostra que “l’IVEX està podrit per dins” i assegura que “les delimitació de les responsabilitats penals no eximeix les responsabilitats polítiques que, fins ara, el Consell ha eludit de manera irresponsable”. Per això torna a exigir “la constitució immediata d’una comissió d’investigació a les Corts Valencianes per tal d’esbrinar les responsabilitats polítiques que se’n deriven” i més, tenint en compte que “encara estan en els jutjats la denúncia pel cas de Julio Iglesias i els casos d’enxufisme de familiars d’alts càrrecs del consell”. “Clama al cel la situació de corrupció i descomposició de l’Institut Valencià d’Exportació i Camps, en lloc de netejar-lo, es dedica a alimentar i recolzar una manera de fer totalment deplorable” ha afegit el portaveu. Oltra ha fet referència als índex de corrupció fets públics per l’organització internacional Tranparency International on l’Estat espanyol ha baixat considerablement l’índex de transparència: “Des d’EU-l’Entesa estem convençuts que el Partit Popular al País Valencià és un dels principals culpables de l’empitjorament de la imatge internacional de la qualitat de la democràcia a l’Estat espanyol”. Casos com el de l’IVEX o les reiterades denúncies del Parlament Europeu per l’especulació urbanística ens han col·locat al lloc 23, per darrere de països on la democràcia no es caracteritza, especialment, per ser molt democràtics” com Xile o els Estats Units d’Amèrica.


20

ECONOMIA

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

ECONOMIA PROTESTES CGT ES MANIFESTA DAVANT L’EMBAIXADA POLONESA

Brutal pallissa a un membre del comitè de vaga de Mercadona La vaga indefinida convocada per la CNT contra Mercadona ha patit un episodi que recorda els anys de plom de principis del segle XX REDACCIÓ

“Això per Mercadona” li espetaren els cinc individus que abordaren en el carrer a JC, afiliat de CNT i membre del Comitè de vaga de Mercadona, mentre li propinaven cops de puny i puntades fins a deixar-lo inconscient en un toll de sang. Va haver de ser recollit per una ambulància i posteriorment ser atès a la Creu Roja de traumatismo cranial i contusions i rebre punts de sutura en diferents parts del cos. Sobre la mitjanit del dijous 28 de setembre, JC sortia del bar “Latino Emoción” en el carrer Severo Ochoa de L'Hospitalet de Llobregat, prop del seu domicili, quan el van abordar cinc individus que es van dirigir a ell demanant-li si era el vaguista de Mercadona. Va Intentar escapar corrent, però va ser derribat pels agressors que li van copejar fins a deixar-lo ferit i inconscient en el carrer, d'on va ser recollit per una ambulància, cridada presumiblement pels veïns, que el va traslladar finalment a l'hospital de la Creu Roja on va ser atès de traumatisme cranial, contusions en l'omoplat esquerre i contusions facials, pel que van haver de donar-li diversos punts de sutura. A pesar de l'abundant pèrdua de sang, el treballador es troba ja en el seu domicili fora de gravetat i ha formulat la corresponent denúncia en la comissaria de policia. JC és afiliat de CNT, treballa en el centre logístic de Mercadona en Saint Sadurní D'Anoia, i ha secundat la vaga indefinida que se segueix des del passat 23 de març de 2006, sent membre del comitè de vaga. JC no coneixia de res als agressors ni pot donar una descripció completa dels mateixos, si bé afirma que l'estaven esperant, que actuaven de forma organitzada, que mentre li copejaven li deien “Això és per Mercadona” i que aparentment dos d'ells són de nacionalitat espanyola i els altres tres de la República Dominicana.

La víctima va acabar en l’hospital de la Creu Roja.

El Secretariat Permanent del Comitè Nacional de CNT sol·licitarà en els pròxims dies una reunió amb la Delegació de Seguretat Ciutadana de Barcelona de la Generalitat de Catalunya, per a exigir que s'investiguin els fets i s'identifiqui i processi als responsables. Així mateix sol·licitarà protecció per als vaguistes i els seus familiars. Al llarg del conflicte amb Mercadona, CNT ja ha denunciat públicament en diverses ocasions les amenaces telefòniques que han estat objecte els huelguistas i les seves famílies, així com que alguns afiliats han estat seguits i vigilats per persones no identificades. Des que el passat 18 de setembre CNT canviés la seva estratègia i la vaga es reconvertís en indefinida a temps parcial, des de les 22:00 hores de cada dijous a les 22:00 hores de cada divendres, a part d'aquesta agressió directa, altres dos membres del comitè de vaga han estat objecte d'acomiadament disciplinari, en el que constituïx un clar exemple de repressió sindical. Malgrat tot, cada setmana s'uneixen nous treballadors a la vaga, malgrat que l'empresa continua la

seva política de “tocar” als vaguistes i altres treballadors afins per a oferir-los acomiadaments pactats en canvi d'elevades sumes de diners, així com substituir-los amb treballadors procedents d'altres centres logístics als quals remunera amb elevades dietes. Demà dissabte, dia 30 de setembre es realitzarà una manifestació pels carrers de Barcelona, amb sortida a les 18:00 hores de Plaça de la Universitat, en la qual s'espera una major participació i en la qual es denunciarà públicament la repressió que estan sent objecte els vaguistes. D'altra banda, CNT intensificarà les seves accions contra Mercadona en tot l'Estat espanyol, farà una nova crida internacional de solidaritat, i anuncia que la vaga no s'acabarà fins que els treballadors arribin a els seus objectius de readmissió dels acomiadats, cessament de l'assetjament laboral, respecte de les normes de seguretat i salut laboral, reconeixement de la secció sindical de CNT i respecte de la llibertat sindical i altres petites millores com considerar temps de treball efectiu i remunerat el temps d'entrepà a mitjan jornada.

Detall del trau al cap.


L’Avanç Informació, 10 de Novembre de 2006

LA PRESENTACIÓ AL BOTÀNIC DE L’ESQUERRA AL SOFÀ REUNEIX LA POLÍTICA I LA SOCIETAT VALENCIANES El periodista Ximo Ferrandis va presentar el seu llibre, L’esquerra al sofà, el passat dijous 19 d’octubre. El van acompanyar en la taula Josep Gregori, editor de Bromera, Diego Gómez, president de la Federació Escola Valenciana, i els professors Ramon Lapiedra i Joan Romero. La presentació d’aquest llibre va reunir molts representants de la política i la societat civil valenciana. Entre altres, van assistir els líders del PSPV, Joan Ignasi Pla, i del BLOC, Enric Morera, representants d’Esquerra Unida, els secretaris generals de CC.OO. i UGT, Joan Sifre i Rafael Recuenco, el portaveu del STEPV, Vicent Mauri, el Delegat del Govern, Antoni Bernabé, les conselleres de Cooperació i Benestar Social, Gema Amor i Alicia de Miguel, Carmen Alborch, candidata del PSPV a l’alcaldia de València, Isabel Escudero, vicesecretària general del PSPV, Ana Noguera, diputada del PSPV i Francesc de Paula Burguera, president de Valencians pel Canvi. En total, més de 150 persones es van trobar en la sala d’actes del Jardí Botànic. L’esquerra al sofà, a mig camí entre l’assaig d’actualitat i el reportatge periodístic, analitza, comenta i valora els fets que s’han produït en l’escena política valenciana des de la transició a la democràcia fins als nostres dies, a les portes de les eleccions de 2007. Qüestions com ara «Estem abocats al bipartidisme?», «On està el valencianisme polític?» o «Hi ha possibilitat d’acord entre els partits d’esquerra?» s’aborden en aquesta obra, que reconstrueix els últims vint anys de la política valenciana amb un llenguatge senzill i una redacció amena. Aquest títol resulta molt útil per tal de formar-se una opinió ben fonamentada de la situació política valenciana amb vista a les eleccions de 2007. A més, l’estil periodístic i l’actualitat del seu contingut fan de L’esquerra al sofà una obra singular dins del panorama editorial valencià.Ximo Ferrandis (Gandia, 1965) és periodista i treballa en l’àrea de política del diari El País, encara que també ho ha fet en les seccions de societat i economia. Ha sigut també president de la Unió de Periodistes del País Valencià. Al final dels anys vuitanta i començament dels noranta va ser guardonat per la Cambra de Comerç de València pels seus treballs de periodisme econòmic fets a l’Agència efe i El País. També ha impartit algunes classes i conferències.

ELS XERRAMEQU EN PLENA ACCIÓ PELS CARRERS DE BARCELONA

EDITEN EL SEU SEGON ÀLBUM FARCIT DE COL·LABORACIONS

OBRADOR: SEGON DISC DELS XERRAMEQU TIQUIS MIQUIS REDACCIÓ

Xerramequ i el Tiquis Miquis ens presenten el seu segon disc titulat Obrador i que, en la seva primera edició, serà doble. Obrador , disc a l’ús amb quinze talls, i Troctant , CD estra de chill out mediterrani que consta de 8 miniviatges. A Obrador el grup barceloní torna a repetir la fórmula que empraren al seu primer àlbum homònim: amics, amigues, no patiu; nosaltres us fem les cançonetes, i vosaltres les canteu! Dit i fet. Tatou (Moussu T e lei Jovents, Massilia Sound System), Pele Viader (La Thorpe Brass), Yacine Belahcene (Cheb Balowski), Àgata Casas (Dijous Paella, Safanòria), Joan Garriga (Dusminguet, La Troba Kungfu), Carles Belda (Pomada, Mesclat), Miquel Gil, Jaume Pla (Mazoni), Gato-El-Qiman i Rodrigo i Soto (Pirat’s Sound Sistema) donen veu a les composicions de Serrats i Grau. Aquest cop, el mateix Serrats s’ha animat i canta un parell de cançonetes. Repassant les cançons podrem assaborir de ple el seu personal collage musical i emocional, que parteix del mediterrani per abraçar el reggae, el soul, el

funk i tot allò que sona negre. Obre el disc l’amic Pele amb una tonada calypsera, que dona pas a Les formigues de la vida , amb Tatou i Blu de Massilia Sound System explicant-nos una nova fábula. Catalana o occitana? I què... Canto ens mostra la comunió perfecta entre el violí de la Carol Durán (La Carrau), l’àrab del Yacine Belahcene, la veu de Marc Serrats i la intervenció de Gato-El-Qiman. A Autorganitzador de passions la veu de Pele Viader cabalga un dels tema amb més regust de reggae, per encaminar-nos al següent tema, Té raó , on Serrats i Grau estan ‘sols’. No sé què fer és un instrumental que ens encamina a Cada moment , on Joan Garriga posa veu al text de Salvador Espriu i Tónia Passola. La cançó que el segueix és un poema musicat de Pere Quart , titulat Cançó explícita , que compta amb Carles Belda a les veus, Dani Calabrita al butzuki i Arnau Muñoz, Ferran Ribot i Eric Herrera als vents. Parla x tu ens mostra una Àgata Casas pletòrica en composició i interpretació, en un dels temes més animats del terreny musical. Pele Viader torna a fer de mestre de cerimònies a No vulguem

bogaloo, una cançó d’amor i boogaloo. El punt fosc el porta, altre cop, Àgata Casas a Les sabates de l’enveja. Miquel Gil intervé fenomenalment a Tombar-me al teu costat, on també apareéis Toni Xuclà a la mandola. Drum’n’bass, reggae i veu estripada. La combinació és esfereidora. Subidón i tornem a la calma de la mà de Jaume Pla (Mazoni) i una balada enverinada que es diu Por . Sense paraules et deixa la cançó. Carta , que la segueix, és el segon instrumental del disc. Per aprofitar i reflexionar el que t’acaben d’explicar. Tanca el disc L’ip hop , amb textos de Joan Brossa adaptats per Marc Serrats, scratxos de DJ Merei i ritmes de Soto i Rodrigo (Pirat’s Sound Sistema) i Gato-El-Qiman. Quina colla! El CD Troctant, que acompanya la primera edició d’aquest segon àlbum de Xerramequ Tiquis Miquis, ens mostra la cara més personal de Marc Grau, Tiquis Miquis, senyor Mankius. Vuit talls parits a mig camí entre Anglaterra i Barcelona, rematats a 44.1 Estudis (Girona) en un viatge vital total. De la vida, a la mort. Troctant. + info: www.propaganda-pel-fet.info


22

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

A DOS DE 30 Homenatges, aniversaris i trofeus plenen el calendari pilotari durant aquest mes El Trofeu Batiste Ribes, torneig confeccionat en homenatge a aquest pilotari que va ser coetani de Juliet d'Alginet i de Rovellet de Dénia s'inicia aquest mes de novembre. Ribes va destacar per la seua facilitat per a executar la ferida, complicat art en el qual és recordat com un dels millors especialistes. El trinquet de Sueca serà el lloc on es disputarà la primera semifinal. La segona eliminatòria està programada per al dijous dia 16, en aquest cas en Pelayo, on Álvaro i Sarasol II s'enfrontaran a Genovés II i Grau. Els guanyadors d'aquestes partides es disputaran el títol el proper dissabte dia 18, envit que també tindrà lloc a Pelayo. El trinquet de Llíria acull una partida benèfica la recaptació de la qual anirà destinada íntegrament a la campanya 'Lluita contra el Càncer'. En l'esportiu, el cartell anuncia a Genovés II i Grau que tindran per rivals a Álvaro i Dani. Val Net compleix un any com a empresa dedicada a dignificar i potenciar l'activitat de la pilota valenciana en l'àmbit professional de la modalitat d'escala i corda i ho ha celebrat amb una jornada festiva al trinquet de Guadassuar amb partides i reconeixements a empreses públiques i privades.

TEXT: DANIEL MARTOS, JOSEP PÉREZ, PAU SERRANO

TRINQUETS, CARRERS I FRONTONS DIVERSITAT DE LLOCS ON JUGAR Quantes parts té un trinquet ? On es juga a escala i corda ? Què és un carrer ? Aquesta quinzena intentem resoldre aquests i altres dubtes.

Al Trinquet de Pelayo , situat al carrer del mateix nom del centre de València, podem gaudir de partides d’escala i corda cada dijous

E

l Trinquet és la pista o lloc de joc habitual per a les modalitats d'escala i corda i raspall de pilota valenciana. És una pista tancada de forma rectangular i grandària variable, encara que aquest oscil·la aproximadament entre els 9 i 11 metres d'ample i de 40 a 60 de llarg. Les parets més llargues són denominades muralles, mentre que les més curtes es diuen rebots. Depenent del trinquet poden existir una sèrie de galeries o llotges en la part superior de les muralles i frontons en

Alberic, Massamagrell, Benidorm, Guadassuar, Pelayo o Sueca, son algunes cites per vore partides d’escala i corda

les quals s'acomoda el públic. La corda, en la modalitat de joc a l'alt, divideix el trinquet en dues parts iguals. D'una part de la corda queda el dau i de l'altra el rest. És falta tota pilota que passa per baix. Dimarts a Alberic i Massamagrell; dimecres a Benidorm i Guadassuar; dijous al trinquet de Pelayo de València i divendres a la capital de la Ribera Baixa són algunes de les cites per vore partides de la modalitat d'escala i corda. D'altra banda dimarts es poden vore les partides de raspall al trinquet d'Oliva, dijous a Bellreguard i Castelló de la Ribera i, els divendres la cita setmanal és a la capital del raspall, el trinquet d'El Zurdo de Gandia on s'han vingut realitzant activitats com ara les Nits Màgiques d'El Zurdo que aplegaven el jovent de la comarca. Hi ha carrers naturals repartits al

llarg de tota la geografia valenciana, en alguns pobles els anomenen "carrer de pilota", o en altres es juga al carrer major o principal. Els carrers artificials són una còpia amb balcons, portes, finestres... Monserrat, Torrent, Beniparrell, l'Eliana, Meliana, Foios, són alguns exemples on es poden vore partides de galotxa i llargues. El frontó consta de canxa, contracanxa i zona per al públic. Les dimensions reglamentaries son de 25 metres de llarg amb una diferencia de 5 metres, i 10 metres d'ample amb tamborí al rebot. Gairebé tots els pobles compten al seu poliesportiu amb aquest tipus d'instal·lacions encara que un dels més destacats és el Frontó del Poliesportiu del barri de Natzaret de València on es disputen els desafiaments entre pilotaris bascos i valencians.


23

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

BALESTRINI. L’AGITACIÓ DE L’EXCÈS Nanni Balestrini (Milà, 1935) és un escriptor poc conegut en el nostre país a pesar de la seua dilatada activitat artística i la densitat de la seua experiència vital. Traficantes de Sueños ha publicat recentment “Lo queremos todo” i “La horda de oro 1968-1977”, dues peces destacades de la trajectòria literària de Balestrini i, sobretot, dues obres imprescindibles per a entendre la història recent de les lluites obreres i socials a Europa. ÁNGEL LUIS LARA

Hi ha vegades que les paraules es queden curtes i no arriben a a nomenar la complexitat de les coses. Amb Nanni Balestrini passa una mica d'això. La seua versatilitat artística i el seu compromís permanent amb la innovació transgressora ho converteixen en un monstre difícilment catalogable. Poeta, novel·lista, activista polític, guionista de cinema i televisió, dramaturg, assagista, agitador cultural, artista plàstic i mediactivista. Molts mons connectats i moltes fronteres burlades. “Hi ha hagut períodes en els quals la relació entre literatura, art i música ha estat intensa i molt productiva, pensem en els anys seixanta, per exemple”, apunta Balestrini. “En els nostres dies, sembla que els creadors no arriben a veure més enllà del seu propi camp específic i aqueixa és, precisament, una de les causes de la desertització del panorama cultural actual. Jo m'he format en uns anys en els quals els contactes i els intercanvis eren molt vius, per això trobe natural moure'm en diferents direccion, de la poesia a la novel·la, del teatre musical a l'art visual, etc. Són camins lligats que s'alimenten mútuament”. En la cronologia de la seua vida literària destaca l'any 1963, quan diversos escriptors, poetes i estudiosos d'estètica convergeixen en el cridat Gruppo 63, una experiència de recerca de noves formes expressives que es va estendre ràpidament a diverses disciplines artístiques. Al costat de Balestrini, escriptors com Umberto Eco i Edoardo Sanguineti van donar cos a un col·lectiu que va produir un trencament important en la literatura italiana, bevent de les fonts de les

avantguardes històriques nascudes en els primers anys del segle XX, del marxisme crític, del pensament fenomenològic, de l’estructuralisme i de la sociologia de la comunicació de masses. “Els anys cinquanta van ser un pantà en el qual Itàlia romania fossilitzada en posicions d'un provincialisme extrem –assenyala Balestrini–. De cop i volta, amb el boom econòmic, les coses van començar a moure's, sobretot a Milà. En aqueix temps jo havia deixat la universitat i havia començat a treballar en una editorial en la qual ja estava Umberto Eco. Ràpidament em vaig trobar formant part d'un grup de joves escriptors i crítics que compartíem l'aspiració de fer taula rasa amb el passat recent que la nostra generació no suportava i sintonitzar amb la resta d'Europa”. Després del 63 va arribar el 68, l'explosió del descontentament i de les exigències de canvi que s'havien posat de manifest durant els anys anteriors”, com apunta l'escriptor italià. Balestrini es va submergir completament en una experiència de fortes lluites socials que a Itàlia es va perllongar fins a 1979. Com altres intel·lectuals del seu país, va desenvolupar una intensa activitat militant en al si dels moviments socials més radicals, que ja va relatar en diverses de les seues novel·les, entre les quals destaquen “Los queremos todo” (1971) i “Los invisibles” (1987). En elles, va recuperar l'esperit que havia agitat als joves del 63, posant en joc una alteració de la gramàtica i l'escriptura que injectava un ritme trepidant al relat. “La reacció de l'Estat a aquell moviment tan potent va ser duríssima –recorda Balestrini–. Van ser anys frenètics, d'una vitalitat enorme,

d'una gran creativitat i una immensa felicitat a pesar del clima opressiu que la repressió va instaurar. Aquells que pensaven a canviar les coses van ser castigats durament”. Aqueix càstig va ser per Balestrini l'exili a França. Acusat sense proves d'associació subversiva, pertinença a banda armada i participació en diversos homicidis, va escapar d'un procés judicial completament inversemblant i absurd que li va costar, com a molts altres, anys d'exili. Demostrant un dinamisme apabullant, Balestrini ha fundat revistes culturals i organitzat mostres d'art a Berlín, París, Milà, Los Àngeles, Nova York o Venècia, sempre amb una preocupació destacable per la utilitat social de l'activitat artística, especialment de la literatura. “La literatura sempre té una funció social, ja que es dirigeix a un públic, transmet emocions mentals i pot influir sobre idees i comportaments que formen part tant de l'esfera privada, com de la pública –declara Balestrini–. Bona part de les meues obres envaeixen l'esfera social i del polític, però es tracta d'una inclinació personal pels temes que més m'apassionen. Mai he menyspreat als autors que tracten arguments privats, ja que l'únic criteri de valoració ha de ser sempre el de la qualitat artística. La literatura ens ofereix noves realitats fetes de paraules, en les quals podem habitar i viatjar temporalment a mons paral·lels que permeten experiències fortíssimes que t'emboliquen sencer i que cadascun pot utilitzar com considere oportú”. . Article publicat al número 22 LDNM (La Dinamo) de Madrid sota llicència Creative Commons

BALESTRINI A L’ESTAT ESPANYOL “Lo queremos todo” (Traficantes de Sueños, 2006) En paraules del seu autor, “és el primer d'una sèrie de textos en els quals he tractat d'aplicar la definició de la ‘novel·la èpica’. Per quina la novel·la èpica? La novel·la moderna ha estat, en els dos últims segles, el gènere literari que ha acompanyat fidelment el desenvolupament de la burgesia occidental, excavant en les seues problemàtiques i enllumenant les seues contradiccions. Relata generalment les peripècies d'un personatge que entra en conflicte amb la societat per a afirmar la seua pròpia individualitat. L'èpica clàssica, gènere poètic i narratiu anterior al predomini de la burgesia i el seu imaginari, contava no obstant això històries col·lectives, lluites dels pobles o empreses d'herois que encarnaven la destinació d'una estirp. Així, la veu que narra Ho volem tot és un personatge col·lectiu: l'obrer del sud obligat a emigrar per a trobar treball en les fàbriques del nord, protagonista del gran cicle de lluites que en 1969 va posar de genolls a la FIAT. Per a donar prioritat en les seues pàgines al llenguatge oral, he usat una escriptura que subratlla l'estil parlat, creant un flux verbal sobre el ritme de la respiració”. “La horda de oro 1968-1977” (Traficantes de Sueños, 2006) Assaig escrit per Balestrini al costat de Primo Moroni. Un formidable instrument de memòria històrica.

Un relat detallat de l'univers en el qual sorgeix “la gran ona revolucionària” que va inundar Itàlia des dels anys seixanta fins al final de la dècada dels setanta. Deu anys d'història italiana i europea. Una emocionant recopilació de les idees, els gestos, les tensions, les creacions, els desitjos i les esperances d'un moviment que es va proposar canviar les coses des de baix. Un exercici necessari d'historiografia que es troba a faltar en el nostre país. “Los Invisibles”(Anagrama, 1988) La protagonista de la novel·la és d’aquella nova generació de proletaris que en els anys setanta va inaugurar a Itàlia la “revolució del quotidià”, el rebuig del treball, l'ocupació de cases, la creació d'espais socials autogestionats i les vagues salvatges. Balestrini reconstrueix en Els invisibles l'èpica d'una insurrecció del desig sobre la qual es va abatre l'enorme violència de la criminalització i la presó.


00 24

L’Avanç Informació, 10 30 de novembre setembre de 2005 2006

PEPE BOTIFARRA CANTA CANÇONS TONI CUCARELLA

Acabe d'eixir de la presentació del disc de l'amic Pepe Gimeno "Botifarra" -Si em pose a cantar cançons-, al Gran Teatre de Xàtiva. Diria que no hi ha paraules per explicar les múltiples sensacions, totes agradables, algunes d'eufòriques, que m'ha deixat l'espectacle. Però un grapat, de paraules, sí que en vaig poder ajuntar per ser llegides durant la presentació, i més avant us les reproduiré. Abans, però, explicaré que la rondalla ha tocat de categoria, que Lola la de la Torre -25 anys cantant al costat de Pepe- ens ha posat la pell de gallina, que Feliu Ventura ha cantat amb Pepe i Lola i ha posat la lletra a la Jota de Xàtiva, que la Bicicleta Teatre s'ha fet càrrec del muntatge escènic, que han tocat una grapat de dolçainers i tabaleters (Xavier Mompó, Juanra de La Socarrà, Gerard de la Llosa i Emili Somenyo, entre els que jo recorde ara), i que també hi havia Nèstor Mont, que ha fet els arranjaments del disc, el qual, per cert, s'ha fet a la factoria Cambra de l'incombustible Vicent Sengermès, i ha presentat la festa, de més de dues hores de durada, l'amo de La caseta del plater, Josep Vicent Frechina, qui de música nostra en sap un fum. I jo, com us he dit adés, he col·laborat en l'homenatge a l'amic Pepe Botifarra amb aquest text: Hi ha veus que provenen de la terra, i que a la més suau alenada s’alcen de la terra com una potent polseguera i revolen arreu: una polseguera fèrtil, una polseguera antiga de paraules i cançons. Cançons que si algú es posava a cantar-les se’ns faria de dia si començava a poqueta nit, i se’ns faria de nit si començava a cantarles de bon matí, enjornet, a trenc d’alba que diuen; i no en tindria prou si arribava la nit, i encara cantaria al ras, empomant la veu tot el ròs de la nit, cantant a la serena, que és com diuen que millor s’estirla l’aigua benèfica que cal beure en dejú, que és com diuem que millor se sent la veu dels cantants, al ras, al caent del ròs, enmig de la nit. Posem per cas unes “albaes”. Un dia, l’amic Pepe, Pepe Gimeno, es va posar a cantar, i encara no ha parat. Les seues cançons les ha arreplegades entre la pols de les sendes dels camins, entre les peüngles dels matxos, haques i rossins, entre el baf de l’aigua de les séquies a l’hivern, entre el soll que deixava la parva a les eres, entre la saliva d’hòmens i dones que cantaven en rogle com qui diu lloances o llevantances, i cridaven vítols sobris darrere una processó, o ebris per les cantonades dels carrers en festes, o deien paraules d’amor dites per altres, repetides, per conegudes, i no per això menys estimades, i sovint esperades. Hi ha veus que ens calfen amb

JOSEP VICENT FRECHINA

ADOLFO GARCIA

XAVI MARTINEZ

TRAJECTÒRIA VITAL D’UN “MERCENARI DE LA COPLA” Nascut al barrí de la juderia de Xàtiva ara fa quaranta-quatre anys, fill de Botifarra, nét de Botifarra i besnét de Botifarra, ja en fa vora trenta que es dedica a la cançó tradicional. Tot va començar quan, els primers anys de la Transició , es van tornar a fer les albaes del carrer Puig, un carrer que hi ha al principi del raval de Xàtiva. Així ho recorda Pepe: «Jo tenia aleshores catorze o quinze anys i m'agradava molt cantar. De fet, m'abuela, que era de Benigànim, era molt cantadora i em va ensenyar molts romanços i cantineles. En una d'aquelles albaes del carrer Puig un dels cantadors em va animar a cantar-me'n una i ja veus... ací estic». Més endavant, per suggeriment d'un amic, va entrar a formar part del grup Sarau, de la Llosa de Ranes, amb qui gravà un disc excel·lent, Balls i cançons de la Costera , fr uit d'un llarg treball de recerca per tota la comarca: «En Sarau hi havia una colleta de gent que ens dedicàvem a la investigació, centrats exclusivament en el folklore de la Costera perquè, no m'està bé a mi el dir-ho pero, la nostra comarca... no cal parlar. L'únic que no tenim són seguidilles,

però fandangos, jotes i cants de batre... tots els que vullgues. Amb este grupet arreplegàrem cançons a Canals, a Rotgla, a Moixent, a Montesa, a Vallada, a la Font , a Barxeta, a Genovés, a la Llosa... I a Xàtiva: Xàtiva era, estic parlant-te de fa vint-i-dos o vint-itres anys, “el no va más”.Jo he calculat que, en total, vàrem registrar cinquanta-dos peces de la comarca, a banda de molta borumballa». Aquest treball de recerca li permeté conéixer i fer amistat amb els darrers cantadors i cantadores tradicionals, dels quals rebé un mestratge definitiu a l'hora de configurar la seua personalitat com a intèrpret dels repertoris de tradició oral. Molts d'ells han mort ja fa alguns anys, però Pepe encara els recorda amb una emoció encomanadissa: «la tia Rosàrio de Canals, que tenia noranta-dos anys aleshores i ens ensenyà el “Dotze i u” – tenia una gràcia encara per tocar les postisses! –, la tia Blanca la resadora, que cantava les jotes, la tia Milieta de Barxeta, que ens cantava les jotes de quintos i la malaguenya, el tio Vicent el Moreno, de Torrella, que m'ensenyà el “Romanç de Sant Vicent Ferrer”, la tia Estrela d'Alboi, la tia Delfina de Genovés, que ens va ensenyar “La

valencianeta” – la despullà del Genovés que en diuen – la tia Nievetes, la tia Leonor... jo m'ho gravava tot en una cinta i a aprendre! Perquè jo de música no sé res... res de res! Jo m'he ensenyat aixina, sentint cantar a tota esta gent, escoltant-me mil vegades les cintes i no et cregues: per a ensenyar-te un cant de batre, sense saber res de música, has de treballar barbaritats. I ala!, una altra vegada, i una altra, i una altra, fins que t'apoderes». Des d'aleshores no ha deixat de col·laborar amb tot de grups de danses, amb una predisposició i generositat que denuncia la seua bonhomia: «a més de Sarau, estic ací a l'Escola de Danses de Xàtiva, també al grup Canyamars de Canals, cante en el grup de danses Sant Jordi d'Alcoi, en el de la Llosa de Ranes, en el de Rótova, he treballat també amb el grup de danses de Cocentaina, amb el d'Alzira, el de Carlet, el d'Ontinyent... ara estic també en un grupet de l'Olleria que es diu Ball a banda que fem cançó folk en la línia d'Al Tall... en fi: mercerani de la copla». + info: www.pepebotifarra.com www.cambrarecords.com ; http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella

aquest caliu antic de les cançons, perquè són nostres, perquè ens pertanyen, perquè les portem en la sang que solia dir-se, o, com diríem ara, escrites en el mapa del nostre genoma comú. Hi ha veus, com la de l’amic Pepe Gimeno, que formen part de nostra genètica, que són d’ací, i diré ací reduint la pàtria al mínim, la seua i la meua i la de molts de vosaltres, aquesta pàtria mínima que, en un primer rogle, rosegava pecats gens compungits en el confessionari de sant Agustí, aquesta pàtria de santes, ànimes, galeres, barrancs blancs i bellverets. Aquesta pàtria que cap en un puny, en aquell puny de Déu que quan va obrir-se com una galtada va separar amb un pam diví les contrapuntades ermites del Puig i de Santa Anna. Si nosaltres tinguérem déus i els nostres déus cantaren, ho farien amb la mateixa veu que Pepe, i ens cantarien l’epopeia del nostres mites, tan humans, tan arran de terra: El sol ja se’n va a la posta, i les gallines al joquer; que mal li sap al meu amo pagar-me el jornal sencer... Quina sort tenim de tenir-te. Parlem de tu, i dient el teu nom ens fem amples com uns pallocs. Estem pagats i desvanits: pagats i desvanits de la teua veu immensa i generosa. Immensa com tu, generosa com tu. I qui ens tinga enveja, que es faça dels nostres. Com més serem, més botifarra farem.


25

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

PROGRAMACIÓ RÀDIO I TELEVISIÓ Info Televisió emet al Canal 42 d’UHF

DILLUNS

17:00 - 19:00 La Passió pel Teatre

DILLUNS I DIMECRES

21.15. Para Taula. (R)

06:00 - 13:30 Lliure Directe (Info)

19:00 - 20:00 La Vereda

14.45. Para Taula. (Espai de Cuina)

21.30. L’Info.

13:30 - 14:30 Africania

20:00 - 22:00 Club amigos del crimen

15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo.

22.05. L’Oratge.

16:30 - 18:00 El Jardín de Epícuro

22:00 - 00:00 Klartelera (Cinema)

19:00 - 20:00 Hora Roja (Joves EUPV)

DIVENDRES

20:00 - 22:00 Maldición de Malinche

06:00 - 13:30 Lliure Directe

18.00. L’Info. Primera Edició (Repetició)

22:00-22:30 El Vaivén

13:30 - 14:30 Cajas Negras

18.25. L’Oratge.

22:30 - 00:30 El Perito Pirómano

20:30 - 21:30 La Caixa de Música

19.00. Universitat Oberta. Presenta Artur Balaguer.

DIMARTS

00:30 - 02:00 Con otro acento

18.00. CasaBlanca. programa dedicat a la informació cinematogràfica i a l'emissió de curtmetratges. Presenta: Blanca Gras (redifusió). 19.45. L’Info (Anàlisi) Redifusió.

22.10. Tenim Paraula. 15.30. Programació de Vesprada.

21.00. Els Debats d’Info TV. (R) 22.12. Animailades. 22.15. Les Músiques d’Info TV. 22.15. L’Info. (Anàlisi) 23.20. Meninfo TV. (R) 00.50. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

23.15.Watts. (Videoclips). DIUMENGE

19.45. Casablanca. Presenta Blanca Gras. (Espai de Cinema)

DISSABTE

06:00 - 13:30 Lliure Directe

22.50. Els Debats d’Info TV al Micalet. Presenta Ignasi Munyoz.

23.45. Els Reportatges d’Info TV. 14.00. La Setmana. Infomigdia. (R) 00.05. L’Info (Redifusió).

13:30 - 14:30 Radio Insurgente EZLN 16:30 - 17:00 Radio Ciencia

09:00 - 12:00 Comentarios y Música

20.10. Les Músiques d’Info TV. Presenta Clara Esteve.

01.00. L’Info. L’Anàlisi. (Redifusió)

20.45. L’Info. L’Entrevista.

01.30 La Nit d’Info TV

20.00. La Setmana. (R) Noticiaris Nocturns i de l’Infosport.

21.20. Para Taula. (Espai de Cuina)

DIVENDRES

00.00. Casablanca (R)

14.45. Para Taula

00.30. La nit d'InfoTV. Els millors moments de la programació d'InfoTV.

16.00. Programació de Vesprada.

12:00 - 13:30 Nautilus

19.00 - 20:00 Nosotras en el Mundo

16:30 - 18:30 Café con vistas

20:00 - 21.30 Poesia/El taller de etc.

DIUMENGE

21:30 - 23:00 Argento

20:00 - 22:00 Cinema Film obert

21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve. Inclou L’Infoesport amb M. Àlamo.

23:00 - 01:00 La Descoberta

22:00 - 00:00 Dilluns Tempestuos

22.10. L’Oratge.

15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo.

DIMECRES

NOTES

22.15. Tenim Paraula.

15.25. L'oratge.

06:00 - 13:30 Lliure Directe

1. El Magazine diari Lliure Directe inclou entrevistes a personatges de l’actualitat, espais d’opinió, els informatius Democracy Now, Red Con Voz, BBC Notícies i Radio França Internacional.

22.17. Animailades.

15.30. Programació de Vesprada

22.20. L’Info. (Anàlisi)

18.00. L’Info. Primera Edició (Repetició)

16:00 - 18:00 Acció Directa/Dones Lliures (Espai Sindical de la CGT) 21:00 - 22:30 La mujer Pajaro

22.45. Veus Literàries. 18.30. Programació de Vesprada. 23.15. L’Infoborsa.

DIJOUS 19 06:00 - 13:30 Lliure Directe

2.- La resta del dia Ràdio Klara emet redifussions dels programes més interessants de la seua graella.

13:30 - 14:30 Taller de Folk

+ info: www.radioklara.org

23.20. Les Músiques d’Info TV 23.50. Especial.

19.50. Meninfo TV. Presenta Pau Blanco. (Espai d’Humor). 20.10. Els Debats d’Info TV. Des del Teatre El Micalet de València.

00.30. L’Info (redifusió) 21.15. Para Taula. 01.10. L’Info. L’Anàlisi (redifusió)

www.pluralia.tv

21.30. L’Info. Presenta Juli Esteve. 01.30 La Nit d’Info TV 22.10. Animailades.

NOTÍCIES PRÒPIES

MacDonalds, Precaris

RESÚM EDICIONS

DIMARTS I DIJOUS

Adéu PP, Entrevista Morera, Edifici OCtubre

MICHAEL MOORE

14.45. Para Taula.

Nova edició

Resum de les edicions anteriors amb els millors vídeos

AUTOR

CURTS 11 S

Compromís pel Territori, Lluites Veïnals a Barcelona

José Val del Omar

TEORIES ALTER. 11 S

CREACIÓ

NOUS MITJANS

Super TV, Vincent de Tim Burton

Farenheit 9 11, Loose Changes, Dejaron que ocurriera...

22.15. Universitat Oberta.

CORRUPCIÓ IMMOBILIÀRIA

23.00. Casablanca. 15.00. L’Info.Primera Edició. Presenta: Lucía Calvo.

23.30. Infoborsa.

15.30. Programació de Vesprada.

23.35. Les Músiques d’Info TV.

18.00. L’Info. Primera Edició. (R)

00.10. L’Info (Inclou L’Anàlisi) (R)

18.45. Especial.

01.30 La Nit d’Info TV

19.30. L’Info. L’Anàlisi. (R)

DISSABTE

11 S XILE

Secció especial de curtsmetratges

20.00. Veus Literàries. (R)

14.00. La Setmana. Infomigdia. (R)

La Batalla de Chile

+ info: www.pluralia.tv

20.30. Les Músiques d’Info TV. (R)

16.00. Programació de Vesprada.

25 Anys de Ràdio Pica

NOTES 1.- Durant la resta del dia InfoTV emet els espais Les músiques d'InfoTV, Les entrevistes d'InfoTV, Els debats d'InfoTV i MeninfoTV, que recuperen els moments més interessants de la programació més recent. Entre programa i programa sempre va intercalat un capítol de Tenim Paraula. 2.- Info TV emet pel canal 42 a València i l’àrea metropolitana. En cas de tindre a casa una antena col·lectiva, s’hi ha de col·locar un mòdul amplificador. Consulteu l’antenista. A La Safor i a determinades àrees de La Marina Alta i de La Ribera Alta, a algunes hores del dia, Info TV es pot vore a través de Gandia TV. I a Ontinyent i part de la Vall d’Albaida, a través de la Televisió d’Ontinyent. 3.- Durant el cap de setmana Info TV emet amb la col·laboració de Gandia TV els partits del Gandia Bàsquet. 4. Aquesta quinzena destaca la reincorporació a la nit dels dimarts de la tertúlia d’expolítics des del Teatre El Micalet, presentada per Ignasi Munyoz amb Pere Mayor, Joaquím Azagra, Albert Taberner i José Rafael García-Fuster.

TREBALLADORS Mangotango,Lluita

+ info: www.infotelevisio.com


26

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

PRODUCCIÓ PRÒPIA DE LA COMPANYIA TEATRE EL MICALET

987 DIES DE GUERRA CIVIL 987 dies de por, fred, fam i sang, de lluitar per uns ideals, d'amics i enemics, de sirenes, de bombes i refugis, de runes, de crits i silenci, de cues, racionament i mercat negre, d'uniformes i banderes, de cercar noms en una llista, de tren, molt de tren, de consignes, de traïció, de resistència, de reunir-se per escoltar la ràdio, de dormir al ras, d'estimar-se d'amagat, d'adéus per sempre, d'esperar, esperar, esperar, i d'il.lusió, la il.lusió de guanyar… 987 dies de guerra civil. La nostra herència. Amb aquestes paraules comença la primera producció pròpia d’ enguany del Micalet. La Companyia Teatre Micalet ha treballat amb Carol López una dramatúrgia de noranta minuts escrita a partir de les improvisacions i els jocs actorals. Aquest treball, recolzat per la documentació de fets històrics i personals, fan que 987 dies siga un àlbum fotogràfic, un recull d'històries quotidianes en dies de guerra. Un espectacle amb tractament íntim que inclou cançons en directe. El repartiment està format per actors habituals de la companyia com ara Pilar Almeria, Josep M. Casany, Amparo Fernández, Joan Peris, Isabel Requena i Cristina Fernández. El disseny de vestuari és d'Enric Garcia i Toni Sancho és l'encarregat del disseny d'il·luminació. +info: www.teatremicalet.com

REDACCIÓ VALÈNCIA

La Companyia Teatre Micalet estrena, el proper 9 de novembre, 987 dies. Aquesta temporada, la companyia ha convidat a la directora catalana Carol López, qui va ser finalista als Premis Max, en la 9ª edició, en la categoria Millor autor en català per V.O.S., exhibida la darrera temporada al Teatre Micalet. La Guerra Civil, un tema d'actualitat pel seu 70 aniversari, és la base temàtica de 987 dies però Companyia Teatre Micalet ha decidit tractar-lo des d'una perspectiva diferent. 987 dies aprofundeix en la part sentimental de la guerra: històries humanes que podrien extrapolar-se a l'actualitat, les relacions personals de nou personatges, històries paral·leles que s'entrellacen durant els 987 dies que va durar la Guerra Civil.

A

Aquella nit l’Èrika va tindre un somni que la va despertar sobtadament.

N’Èrika és una jove opositora a la plaça de funcionària de policia local. El professor de l’acadèmia on prepara les oposicions l'ha citada al café Moro Mussa. Abans d’anarhi passa pel Mercaxona i es creua amb el seu company de pis, En Ramon, de les Joventuts Socialistes. Va acompanyat d’un misteriós personatge de cabell ros. Quan l’Èrika el crida desapareix sense donar resposta. Més tard al café, el professor Paco Barberà explica a l’Èrika un complicat assumpte de faldes on estan implicades personalitats importants. Fins que no veu la foto, l’Èrika no sap que l'empresari al voltant del qual gira tota la història és l’home que acompanyava al Ramon.

Estava vestida de roig: un uniforme de policia municipal amb xiulet, porra, manilles i gorra de color roig. Un roig cridaner que curiosament coincidia amb el de les parets de l’habitació on es trobava. Però no tot era roig dins l’habitació. Un petit fox terrier blanc la mirava amb careta de pena des d’un racó. L’Èrika s’hi va apropar i en aquell precís moment el gosset va fer un salt i es va dirigir cap a una porta mig oberta. L’Èrika el va seguir instintivament. En eixir de l’habitació es va trobar un silenciós paisatge de dunes. El petit fox terrier blanc la fitava des de dalt d’una duna rosada. Havia d’agafar-lo. Va pujar a per ell. Quan estava a punt d’arribar el gos havia tornat a fugir i corria per l’altra banda de la duna. No li va semblar una sorpresa trobar que a l’altre costat de la duna hi havia un carrer ple de gent. Molta gent cridanera. Va pensar que es tractava d’una manifestació quan va vore a Na Glòria Marcos xerrant amb N’Enric Morera. Fumaven un canut animadament i quan l’Èrika es va acostar li oferiren una copeta de cassalla com si fos una gran coneguda. Va refusar. Havia de trobar aquell gos tan fugisser. En aquell moment el va vore desaparéixer

darrere d’una cantonada. El va seguir. Va girar la cantonada i es va trobar un carrer ombrívol on s’endevinava la silueta d’un home. De seguida va endevinar que el gosset blanc estava als braços d’aquell individu. L’Èrika el va reconéixer de seguida: era l’home alt i ros, l’empresari amb pinta d’estranger. Li va somriure i es va apropar per acaronar el gos blanc. L’home va alçar el cap i li va tornar el somriure. Un somriure que es va tornar en una ganyota de perversitat continguda. Sense donar-li temps per reaccionar, va deixar anar el gos, va traure una pistola i li va disparar. El llit estava xop. S’havia despertat amb un crit. L’home alt i ros... No li agradava gens la història que li havia contat En Paco Barberà. I no entenia com havia acceptat de participar en aquella bogeria. Es va alçar del llit i es va dirigir a la cuina. Mecànicament es va fer un cafè. Només eren les cinc del matí, però va pensar que un bon pandolino s’havia d’acompanyar amb un bon café. La xocolata exercia en Èrika un immens efecte tranquil·litzant. I si estava acompanyada d’un briox sucat en el café allò tenia efectes comparables a l’orgasme. -Mmmmmh! Es va estirar al sofà d’estètica rococó del menjador. Volia aclarir dins del seu cap tot allò que li havia dit En Paco Barberà. Aquell

pervertit li havia contat massa coses, potser per guanyar-se la seua confiança o potser perquè era un cretí que xerrava massa. S’havia de destriar la informació veraç i oblidar-se de les mentides o suposicions. Paco Barberà, el seu estimat professor d’acadèmia, li havia contat que l’empresari amb pinta d’estranger, En Víctor Schwarckoff i Riutort, tenia indicis que el Filo estava cometent actes delictius i el volia en la presó. -És una bona manera treure-se’l del damunt -li havia dit En Paco Barberà al Café Moro Mussa. El comissari havia estat investigant però no havia pogut trobar cap prova. Necessitaven alguna persona que pogués apropar-se sense alçar sospites. -Tu eres la persona indicada: jove, intel·ligent, enginyosa, bonica, sensual, voluptuosa, sexy... (quines mamelles que tens!)... L’Èrika va recordar la puntada als ous sota la taula que s’havia endut aquell pervertit. Tot el món al Cafè havia donat un bot en sentir el crit d’En Paco Barberà. -Merda, deixa que t’explique la resta... –s’havia queixat el professor. Allò que havia de fer era ben senzill. Fer-se amiga del Filo i transmetre un informe setmanal al comissari amb explicacions detallades sobre el seu quefer diari. Víctor Schuwarchof i Riutort, l’empresari, li faria arribar un xec de 700 euros per cada informe setmanal i una prima de 3000 euros per la informació que dugués el Filo a la presó. Re-

alment li solucionava la vida... podia deixar de banda els treballs siscenteuristes que l’havien acompanyada durant els darrers anys! No obstant, l’Èrika aquella matinada, asseguda al sofà rococó del menjador, no les tenia totes amb ella... Per què s’havia amagat En Ramon quan l’havia trobada al Mercaxona amb En Víctor Scwardschops? Què collons feia el Ramon amb aquell empresari? L’interrogaria tan prompte com el vegés. Ho havia d’aclarir. Tampoc no tenia clar què hi volia treure En Paco Barberà d’allò. Ni per què tenien tantes ganes de tancar a la presó al Filo. Ni quins negocis duia el comissari amb En Victor Schwerfio-com es diga! En tot cas, hi havia pasta i hi havia emoció. Allò prometia.


27

L’Avanç Informació, 10 de novembre de 2006

EL PREMI NOBEL SYDNEY BRENNER VISITA VALÈNCIA

MÚSICA I BALLS TRADICIONALS A CA REVOLTA

Sydney Brenner, biòleg sud-africà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l’any 2002 visita València el proper 20 de novembre i presenta el seu nou llibre, Viure per a la ciència. Brenner va compartir el premi amb H. Robert Horvitz, John I. Sulston, en reconeixement als seus treballs sobre la regulació genètica del desenvolupament i mort cel·lular i explica a Viure per a la ciència una apassionant vida dedicada a la ciència. A l’acte del proper dia 20 de novembre que tindrà lloc a l’Oceanogràfic de València, es presentaran tant la versió catalana com la castellana del seu darrer llibre amb la presència del biòleg i dels traductors, Juli Peretó i Emilia Matallana. Brenner narra la pròpia trajectòria vital en la ciència, que s'inicia amb els durs anys d'educació a Sudafricà i els experiments que feia a la sabateria del seu pare, i arriba fins a la direcció d'un dels centres de recerca és prestigiosos del món, el Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, passant pels moments més remarcables i emocionants d'una llarga i productiva carrera científica.

Durant aquest mes de novembre, la música d’arrel i les estructures del ball tradicional prenen protagonisme al bell mig del centre històric de València. I és que el barri de Velluters acull unes jornades sobre música i ball tradicional organitzades per Ca Revolta i l’Associació Cultural Ca Bassot. Una reflexió sobre l’estat de la música tradicional i popular al País Valencià el proper dimarts 14 de novembre a les 19:30 h dóna inici a aquestes jornades que posarà l’èmfasi en el paper fonamental de la difusió d’aquestes músiques des de diferents punts de vista. La taula rodona “La música d’arrel, a debat” comptarà amb la presència de Josep Vicent Frechina, Toni Guzmán i Toni Torregrossa

Viure per la Ciència ha estat editat per Bromera i la versió castellana Mi vida en la ciencia per Publicacions de la Universitat de València. La Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València coedita ambdues edicions que formen part de les col·leccions Sense Fronteres i Sin Fronteras. I és que l’objectiu principal de la Càtedra és aconseguir que la població participe en el pensament científic, entenga els seus principals conceptes i adopte una determinada actitud davant ella, facilitant així l’adquisició d’una veritable cultura científica.

El Taller de ball, “ De bastons i Folc” el dimecres, 15 de novembre a les 19:30 h, permet una aproximació als estils més habituals del ball folc, afegint algunes danses de bastons i d’altra banda, “Estructures tradicionals del ball de jota” és un altre dels tallers que s’impartiran el proper dijous, 16 de novembre a les 19:30 h. La jota és un ball molt estès a les nostres terres. En aquest taller es repassaran algunes d’estes estructures de jota. Per finalitzar aquestes primeres jornades, el grup Urbàlia Rurana tanca la programació amb un concert el proper divendres, 17 de novembre a les 23:00 h.


L'Avanç114  

Primer assalt de la batalla d’Oaxaca a Mèxic COMARQUES INTERNACIONAL ENTREVISTA PROTESTESDOTZE MUNICIPIS S’ORGANITZEN PER COMBATRE-LA Ciutad...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you