Page 1


Amb la col¡laboració de


Als fundadors i al seus successors, als clients i empleats, als amics i col·laboradors, a tothom qui ha fet possible, des del Montepío d’ahir, arribar a Sa Nostra d’avui.

L’autor


Primera edició: novembre de 2006 Antoni Santandreu Ripoll, 2006 Pròleg: Alexandre Ballester, 2006 Dibuixos: els seus autors Disseny portada i maquetació: Xavier Gutiérrez Planas Imprès a Impremta Goya, Lloseta. Prohibida la reproducció total o parcial sense l’autorització de l’autor.


Antoni Santandreu Ripoll

Pedra de Toch

“Contarelles”


Presentació

Antoni Santandreu em recordava, el dia de la seva prejubilació, que havia entrat a fer feina a Sa Nostra, quan encara era coneguda com el Montepío, empès per la seguretat i pel prestigi de treballar a una institució molt reconeguda pel públic en general. Ben aviat, però, el sentiment d’orgull de pertinença a una entitat arrelada i amb ferma vocació social va anar guanyant terreny fins a fer part de la seva persona al llarg de la vida laboral i també ara que pot dedicar-se a les seves aficions. Una de les moltes curolles que Antoni ha conreat es veu, avui, reflectida en aquest llibre, per a satisfacció del lector, sobretot de les persones que, a Sa Nostra estant, hem viscut aquests esdeveniments que, de la seva mà i en mostra d’estima, s’han convertit en històries. L’home es distingeix per l’excel·lència de la seva feina sense importar-li la consideració social o la gratificació que en pugui obtenir, i Antoni ha traslladat aquest respecte que sempre va mantenir a la tasca diària fins a la literatura, convertint en passió el fet de recuperar de l’oblit la memòria de l’afer més senzill i subtil de la nostra particular identitat corporativa. La pedra de toc ha estat emprada històricament per comprovar la bondat o malesa de quelcom o de qualcú. Si avui haguéssim de mesurar aquestes qualitats en l’autor del llibre, el frec de la pedra ens indicaria que la bondat és la primera virtut d’aquest home. Una bonhomia que va anar eixamplant-se a mesura que es feia gran com a persona. Una qualitat que ha esdevingut digne d’exemple per a tots aquells que hem tengut la sort de compartir projectes, feines, somnis i il·lusions. 9


I si admiram els mestres capaços de fer la feina a la perfecció, amb un llenguatge planer, farcit de gràcia, Antoni ha escrit aquest llibre de remembrances, pellucant fets simpàtics i facècies, bé experimentades en primera persona, bé conegudes a través d’altres companys. Anècdotes que són testimoni d’un temps i d’una manera de treballar ja desapareguda, i que ara, gràcies a aquesta obra, podrem recuperar i recordar amb delit. La seva lectura ens transmet, per altra banda, uns valors importants per al bon exercici del treball diari que, adés, s’obliden amb massa facilitat: pagar el mossatge; ser enginyós, pacient, respectuós, prudent, discret, honrat; complir amb les obligacions diàries d’ordre, de rigor, de puntualitat, d’esperit de servei; excel·lir en el bon tracte; o aprofitar al màxim els recursos materials, en consonància amb la cultura de l’estalvi. Amb totes aquestes aportacions, l’obra ultrapassa l’àmbit dels records personals i entra a fer part de la imprescindible memòria col·lectiva, alhora que contribueix a difondre l’orgull de pertinença a aquesta casa, ja a les portes de complir els 125 anys d’història. Serà just, doncs, convidar a la seva lectura, agrair l’escomesa i reconèixer a l’autor els mèrits de la feina ben feta.

Pere J. Batle Director general de Sa Nostra, Caixa de Balears

10


La gràcia i el misteri de l’art de narrar Per Alexandre Ballester

Un empleat de caixa d’estalvis, com n’Antoni Santandreu Ripoll, amb el seu posat seriós i responsable, pareix que, tan sols, ha de saber comptar monedes i bitllets de banc. Però, vet ací, que per l’art d’un misteri, o pel misteri d’un art, en Toni, sap contar amb gràcia, millor, sap narrar amb gràcia subtil i justesa constructiva, unes històries que exhalen la frescor dels esdeveniments viscuts. En el ritme intern i en la morfologia expositiva es nota que, les històries d’en Toni, són històries reals. La narració del tipus que escriu Toni Santandreu, implica la dificultat que, les narracions, per semblar vives, han de captar, i copsar, l’energia viva, inefable i esmunyedissa de la mateixa acció. Un fet passa en el moment de produir-se, tota reconstrucció posterior, tota evocació, sempre, comportarà un alambicat procés personal d’interpretació. És el signe de l’autor. I, l’autor, com en Toni Santandreu, sap que, aquest signe, ha d’ésser el més breu i més fresc i més definidor de tots. Aquí comença un aspecte de la literatura. Entre altres afortunats narradors, voldria recordar que, el novel·lista anglès Somerset Maugham, al meu entendre, fou un mestre de la narració curta més que de la gran novel·la. Aquel poder de síntesi, aquella esmolada, i amidada, força descriptiva, per a presentar-nos les característiques dels personatges, són un exemple a seguir. I el que més m’agrada és que en Toni Santandreu, no ha seguit cap exemple. Ell, tot sol, per un do innat, ha trobat la fórmula de sintetitzar la narració, sense que perdi la gruixària del saborino anecdòtic, el

13


colorit humà de la contarella ni la volada, arrissada i curta, vers el final. Ha trobat, en Toni, la mesura i el ritme precisos per a desenvolupar, amb credibilitat narrativa i amb interès argumental, una història, una narració. En la narració breu, precisament, no hi ha temps, ni espai, per descripcions ampul·loses, lentes, metafòriques. En aquesta tessitura, en la narració breu, cal que gairebé tot sia precís, simptomàtic, quasi sintètic, filtrat i depurat en honor de la brevetat narrativa. Però ha d’ésser una depuració, un filtratge, realitzat amb intel·ligència i amb sensibilitat. I l’escriptor, lluny d’esdevenir-se tallada, trencadissa i freda, ha de vessar una vibració humana, lligada, emocionada i flexible. Càlidament intimista. Aquest és el misteri per damunt de les normes de la preceptiva i aquesta és la gràcia per damunt de les regles. L’alenada de la inspiració literària que, sovint, ha sentit en Toni Santandreu, l’han portat a prescindir dels ornaments del contenidor, per anar il·luminat, a l’essència del contingut. I no s’ha equivocat, en Toni Santandreu, ha reeixit, amb goig, de la tasca que ell s’havia fixat. I és que no hi ha res més cert i més expressiu que la línia recta i ben traçada. Ja ho va escriure el genial, i feiner, Josep Pla: “El que té més possibilitat de perdurar és el que porta el reflex de l’època en què s’ha produït”. I, Antoni Santandreu, en el seu llibre de narracions, ha llucat i ha agafat aquest reflex, verídic, de la realitat. He llegit el llibre amb plaent interès. Des d’ ”El ferrer instruït” al Celestí desencantat”, des de Maduresa psíquica” a “No vos entendreu”, i un munt de títols més, jo no en volia destacar cap per damunt els altres, tots són uns contes, veritats, que, per la joiosa vitalitat del succeït o dels personatges, engrapen, enganxen i, amb un somrís de simpatia, pels protagonistes o pel fet, acabes de llegir, tot encaptivat. El llibre d’Antoni Santandreu, per sobre de qualsevol altre consideració, totes les consideracions són subjectives, conté un valor que ningú podrà discutir. El llibre és un enfilall de vivències humanes, d’històries fugisseres que, sense la memòria dels que les visqueren,

14


protagonitzant-les, amb el pas del temps, es perdrien, irremissiblement, la memòria mor. I, perdent aquestes històries, tan mallorquines, perdríem fragments de la nostra pròpia identitat col·lectiva. Els llibres resten, després que les persones se n’han anat. Amb un estil curós i directe, en Toni Santandreu, amb la seva mà d’encisador assenyat, amb l’escriptura d’aquest llibre, ha sostret, de l’oblit del temps, escapolons d’unes vides mallorquines, lluminoses, irrepetibles. Va agafar, en Toni Santandreu, la voluntat del memorialista, de voler deixar escrit, en bona prosa, el testimoniatge d’una època i d’una peculiar concepció del món. I Santandreu desplaça l’essència de l’anècdota, pura i crua, que està narrant, vers un uns paràmetres estètics que, sense alegories, ens fan entrar amb la història que conta, a un noble nivell de la literatura. Que, la literatura, és escriptura per ésser llegida.

Alexandre Ballester Juliol 2006

15


Introducció

En sé una de més bona...! Me’n va passar una, que val la pena escoltar-la...! Aqueixa la m’han contada en diverses versions...! Saps aquella que...? I d’aquesta manera va anar la cosa. Entre les anècdotes que m’han contat els mateixos protagonistes, les que han sentit contar i les que m’han ajudat a recordar i que he viscut personalment, ha sortit aquest aplec amb el títol de “pedra de toch”. Així mateix he de reconèixer, que malgrat que la idea rondàs pel meu cervell des de feia anys, de quan encara estava en actiu, fou arran d’una conversa amb l’amic Gabriel Coll Ramon que em vaig decidir a donar forma al projecte, que m’envoltava amb més pressió des del nou estat de jubilat. Ja ho sabeu, el que passa quan un es jubila. Tothom hi vol ficar el nas. Ara que tens temps ...Ara que no saps què has de fer... Ara que vas sobrat ... No deus saber en què t’has de entretenir... Ara podries fer... Ara podries anar... Me podries ajudar... Podries ... Fins i tot diuen que el jubilats es converteixen en “agentes de bolsa”, la bossa del super, la bossa del colmado, de la carnisseria... I si et descuides un poc, vas més estressat que quan feies feina subjecte a un horari. De ben segur que ara tots els que llegiu aquesta mena de presentació, estau pensant: —És clar! Ara que no té res a fer, s’ha dedicat a escriure per entretenir-se!

17


—Idò, això no funciona així. Es tracta que puguis desenvolupar el que duies dins el capet i que, per manca d’espai de temps material i també de maduresa psíquica, no ho havies pogut realitzar. I dins els meus objectius hi havia aquest, com molts d’altres que dubt que els pugui dur a bon port, donada la llarga llista pendent, que de totes, totes, és més llarga que els anys probables de mitjana de vida. Bé, deixem-nos de batalletes personals i anem al gra de la qüestió. Però per un si de cas algú ha pogut pensar i deduir interpretacions distintes, que quedi ben clar que no estic avorrit i que no em queda gens de temps. Fins i tot, demanant disculpes al seu autor, vull fer meva una frase feta que circula molt avui en dia: “No sé d’on treia el temps per anar a fer feina”. De totes maneres, vull dir que això d’estar jubilat és una bona cosa i que, malgrat els fermalls imposats per realitzar-te i viure satisfactòriament aquesta bella etapa de la vida, si de bon matí decideixes donarte el plaer d’un dia en blanc, ho pots fer. Tornant a les contarelles, una vegada adquirit el compromís, es tractava de començar una tasca de recerca, escoltar molts de companys, resumir, fer una triadella i, després, donar forma a tot el conjunt, amb la pretensió que al final sortís una feina no tan sols comprensible pels professionals, donant per suposat que ho serà, molt especialment pels companys de Sa Nostra, sinó que també s’hi poguessin adelitar tot tipus de lectors. Les distintes narracions pretenen deixar testimoni escrit o gràfic de succeïts i curiositats, relatats com a contes, rondalles o contarelles. Per descomptat que no són únics. N’estic ben segur. Com ho estic, que a mesura que aneu llegint, vos acudiran a la memòria altres tan interessants o més i que, sobretot, les haureu viscudes personalment. En aquest cas, vos convid que me’n faceu partícip, per tal de possibilitar una segona part, sempre que el tast d’aquesta primera hagi tengut un mínim d’acceptació. Alguns dels qui m’han facilitat les anècdotes, pròpies o escoltades d’altri, tal vegada trobaran en la seva redacció un entorn no ben exac-

18


te del viscut o sentit; però dins la composició, el bessó de l’argument es mantén tal i com va ser contat. “Així són, i així les hem contades”. No puc acabar aquesta mena d’introducció sense l’ampli capítol d’agraïments. Primerament i com a col·laborador especial, a l’amic Biel Coll Ramon, que em va donar el “sus” i em facilità un parell de relats. Als companys Miquel Rosselló Nicolau, Antoni Mas Cifre, Guillem Barceló Sansó, Joan Llull Caldentey, Bernat Borràs Roig, Miquel Àngel Pujol, Bernat Cloquell Noceras, Bernardí Seguí Gelabert, Martí Terrasa Ferragut i altres que m’han facilitat distintes anècdotes o bé material fotogràfic o altres tipus de documentació. A Bartomeu Pizà Lladó, que ha aportat la seva visió de varies anècdotes amb uns dibuixos, com també agraïm els dibuixos d’Ángeles Moreno i José Gibert. A Bàrbara Santandreu, la filla, per les correccions ortogràfiques. I a Joan Escanelles Llinàs, per la rellevant i pacient feina d’assessorament i correcció lingüística. A Xavi Gutiérrez Planas, pel disseny de la portada i de tots els processos de composició del llibre. A l’Associació d’Empleats de Sa Nostra i a la seva secció de jubilats. A Sa Nostrra pel suport econòmic.

Si arran de la pacient lectura de les diferents contarelles, aconseguim despertar un somriure generós i uns agradables records, serà una bona paga i ens donarem per ben satisfets.

Antoni Santandreu Ripoll Lloseta, agost 2006

19


La rondalla no heu sentida d’un aucell del Paradís? Bosc endins apar que em crida un cantar enyoradís... L’aigua, l’herba, la floreta, tot aquí me fa encantar. Pels camins d’aquesta pleta vaig tot sol...Deixau-me anar! “Un poeta” Miquel Costa i Llobera

21


Els esdeveniments, quan no s’escriuen o no es recorden, Ês com si no haguessin passat


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


L’eròtica dels ordinadors “Badar un pam d’orella”

A vegades es produeixen diàlegs entre companys de feina la mar de sucosos, i les presses impedeixen que ells mateixos s’adonin de la segona intenció del que s’ha dit. Però sí que la capta el client que segueix l’escena com a espectador senzill. Les oficines de poble eren l’admiració i l’exemple a seguir per altres institucions i entitats. El fet que anam a comentar va succeir a l’oficina de Sa Nostra a sa Pobla. El local gaudeix d’un pati ample, limitat per unes parets mitgeres, totes cobertes d’una heura atapeïda. Al fons de l’oficina, uns grans finestrals, que deixen veure, en primer lloc, una font de jardí amb el seu brollador que ens porta poèticament a les estrofes del poema “La relíquia” de Joan Alcover: “Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut...”. L’espai del brollador estava envoltat de rosers i altres plantes ornamentals (entre les quals uns lliris blancs que, sense tenir-hi gaire cura, creixien exuberants i esponerosos; endemés donaven flors tot l’any), que despertaven admiració i sana enveja de les senyores, que en sabien molt, pel caire eminentment agrícola del poble. L’interior de l’oficina tenia els llenyams vists amb uns fanals a to i, per no desmerèixer, s’hi feien unes plantes d’interior que s’enfilaven i s’expandien fins que les tisores posaven ordre a la descurança. El despatx del delegat era moblat amb mobles i adorns d’època com tota l’oficina, encara que restàs funcionalitat, i malgrat l’arribada d’aparells moderns, es va mantenir el tarannà de casa senyorial adaptada a oficina, fins fa pocs anys. El sòtil estava decorat d’un fresc al·legòric a la glòria de Déu. En el seu conjunt tot hi era escaient.

25


La plantilla estava formada per quatre empleats fixos, tots ells veterans, tant en l’empresa com en aquella oficina. Era una sucursal de molta de feina, amb la casa normalment plena de clients, i l’obsessió dels qui hi treballaven era procurar atendre el client amb la màxima rapidesa possible. Així, alguns parroquians habituals que tenien molta de pressa i no podien esperar torn, entraven al despatx del delegat per tal de poder ser atesos més aviat. En aquest cas, el responsable de l’oficina, una vegada aclarit el que volia el client, com que resultava que des del seu lloc no podia realitzar operatòria de caixa (efectiu), agafava els documents i anava a “emprenyar” (valgui l’expressió) al lloc de caixa que aparentment tenia menys pressió dels clients. I entre operació i operació del titular del lloc, el delegat intentava passar la seva. La veritat és que tot això era bastant complex. Entre que s’havia de fer la feina de dret, la poca experiència del delegat en l’operatòria de caixa, i l’espera que s’havia d’aguantar, es produïen saboroses anècdotes com aquesta: El delegat, el veterà Jeroni Pujol, intentava fer la seva operació al terminal exterior, aprofitant un moment que l’empleat, el també veterà Cinto Soberats, assignat a aquell lloc de feina, comptava doblers a una clienta que havia d’ingressar la recaptació d’una benzinera. La llibreta d’estalvi que el delegat volia introduir al terminal de l’ordinador no passava, i diu a l’empleat: —Escolta, Cinto, això no m’entra. Hi pitj i no entra. Resposta de l’empleat: —Jeroni, no importa que t’hi encaparris, que no la hi ficaràs. Això ja no va així. Has d’esperar que te la xupi i veuràs com t’entrarà tota sola. Empleat i delegat estaven tot seriosos, amb el cap baix, esperant el miracle del terminal. La clienta que, inevitablement, havia seguit l’escena i el diàleg, no va poder evitar esclafir a riure. Ells dos, en Jeroni i en Cinto, es miraren tots seriosos i s’adona-

26


ren d’altres interpretacions que havia pogut tenir la seva conversa. I també esclafiren a riure. Aquestes rialles, sinceres, fresques i desenfadades, eren un bàlsam que lubricava les tensions i pressions ambientals.

Oficina de Sa Pobla, abans de la recent reforma de l’any 2004

Foto Arxiu de Sa Nostra


Quedar en là Connexió “a complimentar”

En totes les empreses de serveis hi ha les dues “espanyes” i, d’això, se n’ha fet qüestió en moltes sessions i trobades, amb fortes discutides i enfrontaments que han acabat sense convèncer ni uns ni els altres, quan la pretensió era d’apropar pensaments dels empleats dels departaments centrals i de les oficines. Però és del tot evident que la bona atenció al client, en moltes ocasions, necessita d’un bon servei administratiu. Per tant, la conclusió d’aquestes xerrades convergia en la necessitat de l’atenció perfecta al client extern i al client intern. Tal vegada ens hauríem de capficar dins els sistemes operatius per fer entendre que algunes explicacions, quan les donam al client, aquest es queda bocabadat. Assenteix amb el cap, però en el fons es queda en blanc, ja que no n’ha entès ni pruna. És clar que el lèxic, l’hàbit o la deformació professional inconscientment poden jugar una mala passada, quan s’imposa el raonament tècnic per davant el sentit comú. Quasi totes les entitats financeres tenen un sistema (que de cada dia s’utilitza menys, pel gran avanç dels sistemes informàtics), que es fa servir d’un model d’imprès com a procediment de connexió entre els departaments centrals i les oficines, per tal de traslladar operacions de càrrecs o abonaments. En el cas de Sa Nostra, aquest document se l’anomena “connexió”. A la recepció d’aquest, el departament o l’oficina el completa procedint a traslladar el càrrec o l’abonament al compte del client. —Bon dia tengui. —Bon dia. Com estau l’amo en Bernat? —Bé, llevat d’aquest temps que no s’arriba a compondre, i a nosal-

29


tres, els pagesos, no ens deixa fer res. I com que tanmateix he d’estar mans plegades a dins ca nostra, ja que hi ha moll i no te pots acostar enlloc, he pensat canviar-me de roba i venir en es Montepío, per saber d’uns diners que m’han dit que m’enviaven es senyors de Son Bisbe, per tal de poder pagar una petita reforma que han fet es manobres. —Em sembla que hem rebut qualque cosa. L’empleat cerca per dins un calaix on guarda totes les feines i operacions que té embastades o rebudes amb la documentació de la maleta del mateix dia i contesta a l’amo en Bernat. —Efectivament. L’hem rebuda per connexió i la tenim pendent de complimentar. L’empleat va quedar ben satisfet de la seva eficiència informativa. L’amo en Bernat va quedar més en blanc de quan havia entrat. Ara, per no saber, ja ignorava si els diners havien arribat o no; ni si en podia disposar, o si els havia de tornar a reclamar al senyor. I amb l’explicació que li havia donat l’empleat, no es va atrevir a demanar més raons per no semblar inculte. Va quedar enlaire de quan podria pagar als picapedrers. Ell només sabia que les connexions eren les que feia Gesa per empalmar el corrent elèctric. I complimentar era el que feia de tant en tant amb els senyors, quan se n’anava a Palma i els lliurava les primeres pomes, taronges, magranes, nesples, un paneret de les primeres figues cristianes o qualssevol altres queviures. Fins i tot s’hi presentava cada trimestre amb el millor pollastre del corral. Però què tenia a veure tot això amb els diners a rebre? I el que era més greu: com ho explicaria a la seva dona? Al final fou bastant senzill, ja que quan va ser a ca seva va rebre una telefonada de l’empleat (que se n’havia adonat que aquell bon client havia quedat un poc “mosca”) dient-li que ja li havia posat els doblers al seu compte, i que podia enviar el mestre d’obres a cobrar.

30


El que deim i el que volem dir “Jugar amb foc”

Madò Coloma era una dona d’empenta. Amb els seus setanta anys tenia la vitalitat i l’humor d’una dona de quaranta. Venia sovint a l’oficina de Sa Pobla. Era una clienta fidel d’identitat, o per emplenar qualsevol imprès de l’administració. Les seves visites eren habituals i sempre al mateix empleat, en Gabriel Coll. Aquest estava situat a part dels punts d’atenció als clients d’operatòria purament de caixa (posar i treure doblers), el que donava una certa confidencialitat, evitant que les converses fossin escoltades per altres clients. Un dia va venir madò Coloma amb una paperassa de l’Ajuntament per omplir. L’empleat tenia en aquells moments molta de feina i va dir-li que ho deixàs i tornàs l’endemà. Com era de suposar, l’endemà a primera hora ja la tenia aferrada al mostrador, esperant, fent passes, i l’empleat que tenia el munt de papers pitjor que el dia abans. I els de madò Coloma talment com els havia deixats. —Bon dia, Biel —va dir ella. —Bon dia, madò Coloma —va contestar-li l’empleat, pensant tot d’una a quina hora li havia de dir que tornàs. —Mirau. Encara no he tingut temps de fer el que em demanàreu, però avui mateix us ho faré. Madò Coloma feu un gest d’escolt i amb una veu més baixa que de costum, va dir: —T’assegur, Biel, que, si això que m’has dit, m’ho haguessis dit fa quaranta anys, no hauria acabat el dia que no ho féssim. Però avui m’has trobat vella. Així que fes menys coses, però omple els papers.

31


Jactància “La mar com més té més brama”

Els empleats de finestreta, a més de dominar les operacions administratives de posar i treure diners, han d’aglutinar altres característiques de caire psicològic. Així, és molt important saber el nom de pila dels clients; també l’estat de salut dels membres de la família del client. I no diguem dels esdeveniments socials, passats o futurs que puguin motivar una felicitació, enhorabona o uns molts d’anys, sempre afalagadors pel client. També és escaient conèixer el caràcter humil o jactanciós, ja que pel fet que sia d’una manera o l’altra, se li haurà de donar un tractament molt distint. Hi ha aquella persona sensible i humil, que no té res a veure amb el saldo menys o més elevat que pugui tenir, i que vol passar el més desapercebut possible. Parla en veu molt baixa, perquè no el senti l’altre parroquià del costat o el de darrere. I el seu parlar és més aviat un xiuxiueig, que costa esforços a l’empleat per assabentar-se de les seves qüestions. Moltes vegades no queda més remei que aixecar-se del seient per poder-lo entendre. Com és natural, el tracte amb discreció curulla les seves pretensions. Cal donar-li el saldo a cau d’orella, o bé anotar-lo a un paper, si és que no hagi fet falta traslladar-se al despatx o a un racó dissimulat de l’oficina. I per l’altra banda, hi ha un tipus de client que vol acreditar la seva particular importància i aprofita l’estona de més afluència de clients, per demanar a viva veu el saldo del seu compte corrent. Així era en Vicenç “Capfluix”, client habitual d’una oficina de poble.

33


—Me vols dir quin saldo tenc al compte? —Trenta mil euros. —Com dius? —Trenta mil euros. —M’ho vols repetir?, perquè tinc l’orella un poc embussada. —Trenta mil euros!!! —Bé, però després hi ha els fixos i els del pla de pensions. —Sí.... Aquest tipus és el mateix que, quan va el bar a prendre un cafè (a això li diuen ara “anar a fer un cafè”) malgrat que sia sempre al mateix bar, quan ha de pagar, demana què val. I es posa la mà a la butxaca i, amb expectació i somriure del cambrer de torn, treu pausadament un manat de bitllets de distints valors, que procura exhibir ostentós a tota la concurrència. En treu un d’import elevat, a fi que el cambrer li digui que no té canvi, per acabar posant mà al butxacó del pantaló i treure un plegat de monedes, que escampa per damunt el taulell, i tria l’import exacte de la consumició. I fins i tot, per més befa, ofereix bitllets més petits per descanviar amb un de més valor, dient que els bitllets grossos són més bons de guardar dintre la caixa forta.

34


Respostes adients “Guardau-vos d’un poi entrat en costura”

Hi havia un peixater, bon client i assidu d’una oficina del Montepío, a qui els negocis havien anat prou bé i que sempre feinejava amb molt d’efectiu. Un dia va dir al delegat: —Ara tenc un milió de pessetes dins ca nostra, que me sobren i no sé si els he de posar fixos o m’he de comprar un cotxe nou. Tu què faries? El delegat li va respondre. —Avui vespre tenc un dubte. No sé si he de sopar de peix o de carn. Tu què faries?

35


Sortides airoses “L’experiència és la mare de la ciència”

Aquell dia, el delegat d’una oficina de dos empleats, havia arribat un poc abans de l’hora d’obrir al públic. Al portal hi havia un client que ja l’esperava: —Don Joan, perdoni que el molesti abans d’obrir l’oficina al públic, però hi ha un assumpte que no m’ha deixat dormir i l’hi volia consultar. —Tranquil, l’amo en Tomeu. Per ventura el que podríeu fer és entrar al despatx, asseure-vos mentre jo arreglaré quatre papers, perquè, quan vengui en Bernat, el meu company, pugui començar a fer feina i atendre els clients. Després podem parlar tot el temps que faci falta. Jo, mentrestant, tancaré la porta del despatx, perquè ningú us pugui molestar. L’amo en Tomeu va passar al despatx, es va asseure i va fullejar el diari que el delegat va posar al seu abast. Amb això va arribar en Bernat, l’altre empleat, i com que ja hi havia clients que esperaven, es posaren daça que vénga a resoldre qüestions i atendre els parroquians. Situats darrere al taulell, passaren una hora, en passaren dues i quan es feren les onze, en Bernat va dir al delegat: —Joan, jo ja no puc pus. Encara estic dejú i hauria d’anar a berenar. Agafaré el diari del teu despatx i aniré a prendre qualque cosa al bar d’aquí davant. —Bé. Vés-hi tu, i després jo ja hi aniré a beure un cafè. Quin retgiró que se’n va dur en Bernat, quan va obrir el despatx i va trobar l’amo en Tomeu que s’havia adormit, amb el cap damunt la taula dels despatx i el diari en les mans. 37


—Joan, Joan! Que saps que allà dedins hi ha l’amo en Tomeu? —Tia el nan patater! —exclamà el delegat, pegant-se cops pel cap. Entretingut amb la feina, s’havia oblidat de l’amo en Tomeu. —L’amo en Tomeu! L’amo en Tomeu! En Joan va estamenejar el client amb les dues mans. —Uep! Uep! Què ha estat? va exclamar el client tot sobresaltat. —No res, que heu fet una becadeta i no us he volgut desbaratar fins ara. —És que...Miri, he passat tan mala nit, a causa del tema de què li he vengut a demanar opinió, que m’he posat a fullejar el diari i he quedat adormit...Idò, miri, resulta que els doblers que...

38


Acuarel·les d’Ángeles Moreno Verdejo.


En qüestió de doblers tothom s’hi entén “Set senalles, catorze anses”

Els obstacles que tenen aquelles persones que “no saben lletra”, ja que per circumstàncies de la vida, no han tengut l’oportunitat d’aprendre els mínims necessaris, que els desvinculi de la dependència d’ajuts externes, són superades per l’ingeni que Déu, que és sobre tot, ens dóna a cadascú per tal de suplir les mancances que tenim en un o altre aspecte. Crec que aquí podríem relatar un curull de curiositats demostratives que l’ingeni supleix la desconeixença. Tenim un grat record d’una senyora clienta ja major, que invariablement feia acte de presència, fidelment, el primer dissabte del mes que començava un trimestre. Venia a l’oficina per tal de realitzar les operacions d’estalvi (llavors encara les oficines de les caixes d’estalvis obrien al públic els dissabtes). Venia sempre acompanyada del seu fill, que, si bé sabia de llegir i escriure, encara que fos amb dificultats, no resolia gaire el total desconeixement de lletres i nombres de sa mare. Aquesta senyora era atesa al despatx del delegat de l’oficina. Si havia d’esperar fins i tot hores, esperava i, si havia de tornar més tard, també tornava. Mai no va voler ser atesa per l’empleat del taulell. L’explicació era totalment evident: per una banda els necessaris aclariments i, per l’altra, que també era un poc sorda. I com ho resolia? Idò de la manera més simple. Tots els ingressos que feia, tant a la llibreta a la vista com a la d’imposicions a termini, sempre eren del mateix import. De trenta mil pessetes o de sis mil duros, que deia ella. La seva comptabilitat era amb els sobres, d’aquells que abans les

41


empreses donaven als operaris per pagar-los el sou de la setmana (també es cobrava el salari per setmanes). I cada sobre que guardava volia dir una aportació de trenta mil pessetes al seu estalvi. Així quan s’havien fet les corresponents anotacions a la llibreta, demanava: —I ara, quantes vegades he vengut? Però el tema no acabava aquí. Llavors aquesta bona senyora, deia: —I ara, senyor, quina quantitat hi tenim, sense comptar els interessos? Se li deia la quantitat, en pessetes lògicament, i la seva cara denotava que aquella quantitat no li deia res. Per tant, tornava a preguntar: —I això, en duros, quants són? Hem dit que no sabia de nombres. Ara, avui, que hem sofert l’experiència de la implantació de l’euro, entenem que de la mateixa manera, avui deim: “I això en pessetes, quina quantitat és?” Se li deia la quantitat en duros. I la seva cara ja notava una satisfacció d’haver entès la quantitat que tenia estalviada. Però encara anava més enfora. —I en reals, quants són? I aquí el delegat s’hi perdia, i havia d’acudir a la calculadora, per poder contestar adequadament a la clienta que, sense saber llegir ni fer comptes, mentalment sabia comptar en duros i en reals. Ella s’aturava un moment, i la seva cara no expressava res. Passats uns instants, si evidenciava un somriure amb els ulls i amb els llavis, era el senyal que els comptes “quadraven” i, en cas contrari, s’havia de tornar a començar des del principi. I la seva darrera pregunta, era: —I ara, d’interessos, què m’heu donat des que vaig posar la primera quantitat? I la corresponent traducció en duros i reals. I al final li donaven les seves llibretes amb un paper, que en lletres molt grosses escrivíem “6 veces” o “7 veces” o les “ equis veces”, que eren les vegades que la clienta havia vengut i, per tant, també eren les

42


tantes vegades trenta mil pessetes que havia dut. I el seu fill? El seu fill feia acte de presència assentint amb el cap, com si tot ho haguÊs entès. I la mare, ben satisfeta.

43


Comptes clars “Fort i no et moguis!”

L’amo en Josep era un client d’aquells que no en deixava passar ni una. Tenia 82 anys i el cap claríssim. Havia tornat de l’Argentina i, amb els doblers que hi va arreplegar, es va fer ca seva a Sa Pobla. També comprà un solar a vorera de mar i un immoble al carrer Ramon Llull de Palma, molt a prop de l’oficina principal de Sa Nostra. La seva finca de Ciutat era composta de planta baixa, destinada a local comercial, i dues vivendes. Tot ho tenia arrendat a diferents llogaters. Ell volia pagar els rebuts de llum i aigua, no fos cosa que no es pagassin puntualment i això li pogués dur problemes i reclamacions. Tot seguit cobrava l’import als llogaters. Per això, cada setmana passava per l’oficina on tenia aquests rebuts domiciliats, als efectes de posar la llibreta al dia i poder comprovar si li havien carregat qualque rebut. El problema venia quan efectivament se li descomptava de la llibreta l’import d’aquests rebuts, ja que ens exigia que tot d’una li donàssim el rebut per poder anar a Palma a cobrar dels estadants. Els rebuts li eren imprescindibles, puix que, a més de ser el justificant, els necessitava per saber a qui corresponien. Amb els nervis a flor de pell, cada dia venia a l’oficina per saber si ja havien arribat els sobres, amb la idea de recollir els seus, abans que fossin entregats al carter per al repartiment. Va costar mesos, paciència, Déu i ajuda, aconseguir que aquest bon senyor esperàs a ca seva rebre la correspondència i no vengués a l’oficina a reclamar-la, després d’haver-lo convençut de fer una mitjana dels consums i cobrar aquesta quantitat a compte del rebut definitiu. 45


Bon de caridat amb motiu de la inaguraciรณ del nou edifici dedicat a oficines.


Solució salomònica “Dia de perdre no és dia de guanyar”

Un any, dels primers del govern socialista, el Ministeri d’Economia i Hisenda va decidir incrementar l’Impost sobre el Rendiment de Capitals, que passava del 10% al 12%. Sa Nostra, en un acte de lliberalitat i també un poc pressionada per la competència, va decidir assumir aquest increment de l’impost i va augmentar la retribució del passiu en la mateixa proporció de l’increment de l’impost. Eren anys que els interessos que es pagaven pel passiu estaven molt alts, i els pactes de retribució es feien sempre en tants per cent nets. L’amo en Pep tenia un dipòsit a un any d’1.000.000 de pessetes i li fèiem un interès del 10 per cent net, el que li suposaven 25.000 pessetes a cobrar cada tres mesos. El primer dia de començament de cada trimestre natural, com un clau, a les nou del matí, ja era a l’oficina per cobrar els interessos. Gairebé sempre es dirigia al lloc de feina del sotsdelegat, que era el que normalment l’atenia: —Bon dia, Biel. Vénc a cobrar les 25.000 pessetes dels interessos de tres mesos, dels doblers que tenc fixos. L’empleat féu el reintegrament d’aquesta quantitat. Una vegada al seu poder els doblers i repassada la llibreta de compte corrent, diu: —Us heu equivocat! Em falten doblers. L’empleat, diligent, va comprovar els apunts a la llibreta i tot d’una va veure el motiu de la diferència. Li faltava una pesseta. Per l’arrodoniment dels decimals, consegüent al descompte per la Hisenda, se li abonaven només 24.999 pessetes.

47


—Teniu raó, l’amo en Pep. I molt possiblement el pròxim trimestre també ens equivoquem. Ara fan es comptes amb ses màquines i, maldament diguin que no s’equivoquen mai, això no és veritat. L’empleat es va posar mà a la butxaca i va treure una moneda d’un duro (cinc pessetes). —Mirau. Què vos pareix si us don un duro, que servirà per compensar les errades de tot un any. —Si, però només són quatre pessetes que pot haver-hi de diferència. I la pesseta que em sobra? —digué ell. —Que sigui per vós, per les molèsties. Agafà el duro i fins tal dia va fer un any, no cantaren ni galls ni gallines d’interessos i tenguérem tranquil·litat les dues bandes, amb uns diàlegs i una comunicació la mar d’amigable.

48


Bitllet de cent pessetes “A bon cavaller mai li falten armes”

Quan cent pessetes eren cent pessetes, no aquesta moneda actual que tots maleïm, ho manifestem o no, va passar que uns empleats s’adonaren que un client els havia endossat un bitllet de cent pessetes que era fals. Allò representava una substanciosa part del sou mensual. Davant el problema candent de la manera de desfer-se del bitllet, optaren per la solució més fàcil de “passar-lo” a un client, pensant que era el millor que podien fer. Si el cedien a un passant podria derivar en conseqüències desagradables. En canvi, amb un client conegut sempre tenien l’excusa de dir que es tractava d’una equivocació. Així ho feren. “L’agraciada” fou una clienta que amb periodicitat mensual es desplaçava des de la barriada de Santa Catelina, on tenia un forn de pa, fins a la oficina principal de la plaça de Sant Francesc, per tal de fer les operacions pertinents de posar i treure efectiu. Si bé no es trobaven gaire satisfets de l’actuació tinguda amb aquella senyora clienta, una vegada complerta la jornada laboral que acabava el capvespre (llavors es feia jornada partida), com a bons catòlics apostòlics i romans, es dirigiren a la Seu, hem de suposar que un poc forçats pels seus pares, perquè amb motiu de la temporada quaresmal, hi havia un bon predicador, d’aquells carregats d’un lèxic i teatralitat que removien les consciències. Rercordem tants anys de sermons de setmana santa, viacrucis, cursets espirituals, setmana de joventut, quaranta hores, congressos eucarístics, mes de Maria, confessions generals, processons, rogatives..., amb unes masses enlluernades pel bon fer oratori del dominic pare Royo o el pare Peyton, amb la croada del rosari en família.

49


Els nostres dos companys, ja sia pels remordiments que havien acusat des del moment de la malifeta, com també per les emotives i penetrants paraules del predicador coremer, triaren la decisió consensual de desfer l’errada. Per això, acabat el sermó de la Seu, prengueren camí de cap a Santa Catalina i es plantaren al forn de pa de la clienta, que suposadament tendria el bitllet de cent pessetes en el seu poder. Tampoc volien presentar-se dient que s’havien equivocat: l’estratègia era que un entràs al comerç i amb el pretext de comprar un pa pagar l’import amb un bitllet de mil pessetes, forçant d’aquesta manera que el canvi fos en bitllets de cent, amb l’esperança que amb aquests hi hagués el que li havien donat el matí. Així ho feren. Però els ànims es fongueren al comprovar que, amb el canvi, no hi havia el bitllet anhelat. L’altre company realitzà la mateixa operació amb un resultat idèntic. I ja tenim els dos companys cadascun amb un pa davall al braç, que no sabrien com explicar-ho a ca seva, i amb la consciència ben carregada i una preocupació que els va durar uns quants dies; com és de suposar, amb ferms propòsits d’esmena.

50


Convidada a la inaguració del edifici, carre Lulio, 2 de Ciutat, que durant molts d’anys fou la seu central de l’Entitat.


Cronologia d’una ruptura matrimonial “Qui es vol casar, molt bé s’ho ha de pensar.”

Són les vuit i quart del matí. L’oficina encara no és oberta al públic. Una dona d’una quarantena d’anys està fent els passos davant el portal. Se suposa que està esperant l’hora d’inici de l’atenció als clients. De tant en tant s’acosta a les vidrieres per llegir reiteradament l’horari d’oficina. A les vuit i mitja s’obren les portes al públic. Un grupet de tres o quatre persones entren a l’oficina. La dona en qüestió se situa en primera línia esperant que l’empleat de torn li faci senyal d’atendre-la. L’empleat aixeca el cap, la saluda i procedeix a parar esment a les propostes de la clienta. —Miri. Resulta que he fet una compra i tenc necessitat de saber les posicions dels distints comptes i disposar d’una quantitat. Aquí té la llibreta a la vista que m’hauria de posar al dia. Després duc la llibreta d’unes imposicions a termini fix i m’interessa conèixer de quina quantitat puc disposar. I després voldria que me donàs un extracte del compte corrent que hi ha a nom meu i del meu home. També voldria saber si hi ha algun altre compte i la seva posició. —Bé començam! —va dir l’empleat per a si mateix. I en pocs moments el diligent empleat li va haver donat relació de tot quant demanava la clienta. Després que aqueixa prengués nota dels distints saldos que tenia disponible, fins i tot la cancel·lació anticipada del dipòsit a venciment fix, va demanar el reintegrament de tot només deixant uns dos-cents

53


euros a la llibreta d’estalvi a la vista i al compte corrent, per un si de cas arribava algun dels rebuts domiciliats. —Que me podria dir si és que té alguna queixa dels empleats o de l’entitat? —No. Ben al contrari, estic molt satisfeta del vostre servei. De totes formes el meu home vendrà més tard i donarà la corresponent explicació al director, del qual és ben conegut. —A l’efecte d’evitar disgustos de robatoris, li podem donar en xec por tot l’import, que el podria fer servir com a pagament. —No, li prec que em doni efectiu. El pagament que he de fer ha de ser en efectiu. L’empleat recull l’efectiu necessari i el dóna a la clienta, embolicat en un sobre de la mateixa entitat. Així mateix, l’empleat en feu tres cèntims al director, per tal que n’estigués ben assabentat quan vengués el marit d’aquella senyora. Són les onze del matí del mateix dia. Per la mateixa porta principal, apareix un bon home amb les galtes rosadetes, amb un somriure a la cara i que semblava més content que unes castanyetes. Era un client assidu i conegut, en Xisco, l’home de la clienta que pràcticament havia escurat tots els comptes. Es dirigeix al primer empleat que veu desocupat d’atenció a clients i li diu: —Que ha vengut la meva dona? L’empleat mateix que l’havia atesa, li aconsella: —Convé que parlis amb el director. —Què saps què vol? No estic en descobert, i els préstecs estan al dia... Després d’esperar uns pocs minuts, entra al despatx del director: —Ahir vespre va ser massa. Després del sopar, que com tu saps tenim cinc amics cada dimarts a can Pepet, anàrem a fer una copa. Arribarem fins al Terreno, ens embolicarem amb unes femelles que estaven ben bones, eh, tu! I hem fotut les sis del matí. La meva dona quan m’ha vist que anava un poc alegre i l’hora que he arribat, gaire-

54


bé no m’ha saludat. S’ha enfadat molt més que les altres vegades! I m’ha despatxat! Però no és la primera vegada; ja li espasarà s’enfado. Jo he begut un cafè ben concentrat i sense sucre i he vengut aquí perquè ella m’ha demanat les llibretes, per traslladar els doblers de la llibreta a la vista a la llibreta de termini fix. —Idò, Xisco, ja te pots espavilar, perquè la teva dona t’ha fet ben net. Només ha deixat dos-cents euros en el compte per si venia el rebut de telèfon o de llum. Més o manco, amb aquest símil de guió, els empleats de bancs i caixes s’han de veure en aquests casos, amb més freqüència de la desitjada.

55


Miracles sense anar a Lourdes “Caldera vella, bony o forat o tot plegat.”

Un bunyolí que vivia a Ciutat es va desplaçar a una oficina urbana per tal de comanar divisa i bitllets en moneda estrangera, (llavors encara no hi havia l’euro), a utilitzar en un proper viatge que tenia programat, a Lourdes. El client va posar molt d’èmfasi en la il·lusió i les esperances del miracle que la Mare de Déu de Lourdes el curàs de la ciàtica que l’estossegava des de feia uns quants anys. L’empleat, per a si mateix, va pensar que aquell homenet s’oblidava de les dades del seu DNI, ja que la ciàtica era més aviat conseqüent de la seva edat avançada. Hem de dir que aquella oficina havia sofert una petita remodelació, canviant les vidrieres obscures amb uns vidres de més seguretat i transparents. I com que era el segon dia després de la reforma, els vidres lluïen de nets, de tal manera que es podia dubtar si n’hi havia o no de vidres. Mestre Bernat, una vegada acomplert l’encàrrec, va anar a sortir tot xalest, acomiadant-se dels empleats. I amb aquest caminar un poc a la banda, es va fotre una tal carabassotada, que per poc no trenca els nous vidres, i va caure mig emboirat en terra. Alarmats els empleats, sortiren del seu recinte per atendre mestre Bernat. El company que havia atès la seva comanda li va dir: —Mestre Bernat, ja no importa que aneu a Lourdes per miracles; perquè ha estat un miracle que no us hagueu romput la closca amb el cop que heu pegat! Amb aquesta bufetada us haguéssiu pogut morir!

57


Les bosses del rector “No és pagat tenir visites per l’alegria que donen quan se’n van”

En Tòfol, empleat que duia molts d’anys en aquella oficina de poble, va malauradament sorprès. —Ja hi tornam a ser! —Ja ens tornen a dur les bosses del rector! Aquestes expressions es podien escoltar dels soferts empleats, sabedors del treball extra que suposava les dues o tres bosses que els escolanets, gairebé rossec-rossec, traginaven de la parròquia a l’oficina de Sa Nostra. S’havien de buidar les bosses, destriar-les i comptar-les; enrotllar-les i comptabilitzar-ne l’import com a ingrés en el compte de la parròquia. Era tot una feina “emprenyatívola” que els empleats més antics rebutjaven i, amb l’excusa que tenien molta de feina, demanaven al senyor rector per poder ajornar el recompte a un moment menys afeixugat, i així estotjaven la tasca per a un empleat més novell. La casa sempre va tenir amb molta de consideració atendre aquests tipus de clients, a pesar de la feina que suportava i que l’únic rendiment era la possibilitat que, amb les monedes de les “bosses del rector”, es pogués complaure altres clients que constantment i per la característica del seu negoci demanaven monedes.

58


Celestí desencertat “Pitjor el remei que la malaltia.”

Quan encara no era tan complicada, compromesa i estressant la feina d’empleat a un banc o a una caixa d’estalvi i, pel que fa a Sa Nostra, a part dels coneixements teòrics, especialment de comptabilitat i càlcul mercantil, l’efectivitat per exercir aquesta professió amb èxit requeria com a condició principal la simpatia amb el tracte a donar al client. Llavors encara no havien agafat força les expressions de “marge d’eficiència”, “marge operacional”, “cost operatiu” i moltes altres expressions que avui en dia domina qualsevol empleat. Els líders eren els que sabien guanyar-se la confiança de la clientela. No feia falta conèixer segons quines expressions, ja que, per altra banda, tampoc no hi havia el cúmul de productes financers actuals. Encara no existien els fons d’inversió, eren molt comptats els clients que jugaven a la borsa i mantenien una reduïda cartera de valors, centrada en societats molt anomenades. Com a productes corrents, la llibreta d’estalvi a la vista, el termini fix (amb una rendibilitat igual per a totes les entitats bancàries i de caixes d’estalvis) i una escollida clientela que utilitzava el compte corrent. Dins aquests àmbits, era ben normal que les simpaties per una o altra entitat o agència depenien molt directament de les atencions personals del conjunt d’empleats. Aquestes atencions abraçaven un ampli ventall de consultes, confidències i altres herbes, que res no tenien a veure amb la part crematística de l’activitat mercantil, però marcaven uns comportaments diferencials, donant abast a consells de tota casta i atenent problemàtiques

59


de clients moltes de vegades conseqüents amb la manca d’una cultura elemental (poc seny); tot ajuntat amb el fet d’un elevat percentatge de persones analfabetes. Era gent molt senzilla i que mostrava el seu agraïment amb una ferma adhesió a l’entitat i ens dedicaven el millor del seu pacífic somriure, pel favor d’emplenar-los un imprès o donar-los un consell adient, que per aquestes persones representava una problemàtica insalvable i, en canvi, per a l’empleat era cosa de poca feina. Aquest preàmbul ens duu a la història viscuda per un dels delegats més emblemàtics que ha viscut en directe, des del Montepío fins a Sa Nostra d’avui en dia. El delegat, tenint coneixement que una parella, home i dona, feia molts d’anys que vivien junts sense el vincle del matrimoni; sabent que l’home tenia una malaltia de mort i que aquella dona l’havia acompanyat i tengut a cura tota la vida, va aconsellar un ràpid casament, ja que, d’altra manera, la pressuposada viuda no tendria dret a cap pensió de viduïtat. Costà Déu i ajuda convèncer aquella doneta de la realitat de la situació, i per molt que insistia el sol·lícit delegat no podia fer entendre que, si fins ara havien viscut en pau i harmonia, sense necessitat del sagrament matrimonial, no considerava decent, ara que el company estava malalt, forçar la situació amb l’atropell d’un casament d’urgència, talment com si estigués embarassada, cosa del tot impossible per l’edat d’ambdós. Una vegada convençuda la parella de la necessitat del vincle matrimonial, va tenir cura de cercar un capellà que s’avingués a testimoniar el casament, el que no fou molt difícil, donada la bona relació que existia amb la clerecia. Entre una cosa i l’altra passaren uns dies, amb la malaurança que, quan es va tenir tot entramat, l’home havia mort. La dona, apart del desconsol de haver perdut la persona estimada, havia perdut la seva principal font d’ingressos. —Ja t’ho deia jo, Margalida. Si de tot d’una que vos ho vaig dir m’haguéssiu fet cas, hi hauríem estat a temps.

60


—Sí, don Toniet. Però jo no me pensava mai que sa mort d’en Pep fos tan aviat. Ara ja està fet. —Sí, i Déu ens guard d’un ja està fet. Res, que passaren uns quants mesos que el “celestí” no en sabé ni noves ni notícies, de na Margalida. Fins que un dia, de bon matí, s’hi presenta tota xalesta, mudada, ben neta i pentinada. —I què ha estat això, Margalida? —Que aquesta vegada li he fet cas, don Toniet. —Com és ara? —Que m’he casat! —I amb qui t’has casat? — Amb en Joan de la casa fosca! —Amb aquell perdut? Que no saps que no té ni ofici ni benefici! Tu l’hauràs de mantenir. ... —Però, don Toniet, no m’havia dit que em casàs per poder tenir una paga de viuda, si s’estravenia el cas?

61


Excursió de la tercera edat “Al mal i al bé tothom hi afegeix”

En Joan Ferrer Ramis, en el transcurs d’una partida d’anys, va està al front de l’organització de les excursions, a Mallorca i a fora, per als pensionistes clients de Sa Nostra. Tengueren molta anomenada les excursions de matances que aglutinaven un nombre de participants excessivament alt, però que l’experiència i taules d’en Joan superava amb benaurança. Un remirat delegat de la zona sud de Mallorca, gelós dels seus pensionistes que anaven d’excursió amb visita a les coves de Campanet, va suggerir a en Joan Ferrer la conveniència de dur amb l’expedició un metge per si de cas qualcú es posava malalt. —Ca! No és necessari. Mai mos ha passat res. I si hem tengut alguna dificultat, no hem tengut problemes per a solucionar-ho. No obstant, i per la teva tranquil·litat, convida el metge del poble i que véngui a l’excursió. Res, partiren els tres autocars, començant amb l’itinerari que s’havia assenyalat, amb l’alegria acostumada. No hi va haver cap incidència fins al moment que es desenvolupava la visita a les coves de Campanet, i es donà avís a en Joan que un pensionista s’havia desmaiat. —Idò, avisau el metge, que per això l’hem duit. —És que resulta que el que s’ha acubat és el metge.

62


Diferències de caixa “Error de compte no fa pagament”

El tema de las diferències de caixa, és a dir, sobrant o faltant de diners quan es fa el recompte (arqueig) al final de la jornada, és un assumpte suficientment delicat, que incita a l’especial concentració, per tal de veure com quadren els comptes. Si la diferència és zero, tot són felicitacions; ben al contrari de quan es produeix faltant que normalment surt el mateix dia al capvespre o bé el dia vinent. El fet de quedar enregistrats la data i l’import facilita que, malgrat haver transcorregut molt de temps, no representi cap obstacle localitzar i resoldre la incidència. No és el mateix quan es produeix una mancança de diners. Llavors pot haver-hi mal. Es tracta de fer una bona repassada a tota l’operatòria realitzada en el dia, iniciant-se un procés que es pot allargar o acurçar, tot depenent d’una sèrie de factors que ara no ve al cas d’explicar. Encara que, la majoria de vegades, queden localitzades les diferències de caixa, gràcies a la bona voluntat del client, quan no és així, l’alternativa és desestimar aquelles operacions considerades com a impossibles d’ocasionar la mancança i fer memòria col·lectiva d’aquelles altres que l’haurien poguda causar. Amb aquestes gestions i altres, que són fruit de l’experiència en l’ofici (caputxins, racons, errors de lliuraments interns, etc.), queda la recerca bastant reduïda, i molt més després d’unes trucades de telèfon, repartides entre els empleats. S’ajorna, normalment a la tarda, la visita presencial a casa d’aquells clients que podrien no haver-se adonat d’algun possible error.

63


Una d’aquelles visites a una clienta va tenir un caire simpàtic, motiu de comentaris jocosos posteriors. Els empleats de l’oficina, normalment els que atenien o coneixien aquella clienta, toquen el timbre de la porta, i surt l’home de la clienta, que, en veure els empleats, sense esperar que parlin explicant el motiu de la visita, diu: —Apol·lònia, ja pots treure els diners que t’han donat de més en el cobro de la pensió d’avui matí. Jo ja t’ho deia! No ha estat un augment de la pensió!

64


La matrícula

Idò fa uns anys, quan començàvem a fer assegurances, vingué a l'oficina una clienta d'una cinquantena d'anys —any envant, any enrere— de nom Encarna. No dic que fos curta de gambals, però sí que, quan apagaren es foc, no era ben cuita. Volia fer l’assegurança d'un vehicle que va comprar-li el seu marit: d’aquests sense carnet, un "tú y yo", com diuen els peninsulars. Vaig consultar un parell de companyies d'assegurances, telefonar unes quantes vegades a Serbrok per mirar de fer un bon preu i, després d’anades i vingudes, férem barrina. —Encarna, m'has de dur tots els papers: fitxa tècnica, permís de circulació, carnet, etc. —No passis ànsia, Bernat, que t'ho duré tot. Després d'un parell de dies, vingué per arreglar el tema que teníem pendent. Jo ja tenia preparat el "provisional". —Au idò, que dus els papers, Encarna? —Sí, aquí són tots. Vaig mirar tot allò que duia. —Uep!, Encarna, aquí falta la matrícula. —Ai!, que d'això es cuida el meu home. —Idò me l'has de dur tot d'una que la tenguis. Sense matrícula, no podrem fer res. —D’aquí a dos o tres dies ja la tindré i te la duré. Passaren uns quants dies, i jo tenia aquells papers que anaven d'una banda a l'altra de la taula, esperant que n'Encarna vingués. Un capvespre me la top, i em diu:

65


—Demà duré la matrícula . —Bé—, vaig contestar. Efectivament, l'endemà, devers migdia, comparegué: —Bon dia, Encarna. —Bon dia. Au!, aquí tens la matrícula. Va posar mà dins el bolso, treu la placa (metàl·lica) del cotxe, la tirà damunt el taulell. Va llenegar i va pegar damunt la meva taula i d'allà caigué a terra, fent l'enrenou de les plaques metàl·liques quan cauen a terra. Jo vaig quedar retratat. —Mira, Bernat, que m'ha duit feina, però així estarà arreglat. Que falta res més? —No, Encarna, era el que t’havia demanat. Per acabar de confitar-ho, vaig fer una fotocòpia de la “ditxosa” matrícula, i cap a Serbrok tota la paperassa! Encara ara, quan hi pens, em peguen les rialles. Sort que no li vaig demanar el número de "bastidor"! Ja la veig carregada amb el xassís damunt l'esquena.

66


Del treball surt el profit


Rètol de l’Entitat en 21 de setembre de 1974. Oficina de Petra.


Errada de portal “Bo és començar bé, però millor és acabar bé”

No s’ha de posar en dubte la solera, dins la nostra Comunitat Balear, de les dues entitats financeres que abans que el màrqueting fitàs una pauta significativa en el món de les empreses, foren les dues caixes d’estalvis pioneres, conegudes amb els noms de Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares (avui “La Caixa”), y Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares (el “Montepío” i, avui, “Sa Nostra”) que, per la seva similitud quant al nom, crearen moltes confusions, ja que, a part de tenir un nom tan llarg, els seus portals i rètols eren molt semblants, i les ubicacions de les oficines, properes unes amb les altres. Les confusions no eren tan sols en la clientela, premsa i altres mitjans de comunicació (confusions que encara ara sovintegen), sinó que també assolia altres entitats de crèdit, fins i tot qualque nou empleat propi. Un empleat nou de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares, “Montepío”, fou destinat a l’oficina de Santa Eulàlia d’Eivissa. L’empleat tirat de “traje” i corbata va arribar a la major de les illes Pitiüses, que per aquell any de 1973 bullia entorn de l’anomenat “paradís del món hippy”. Per ser pràctic, pel fet de no conèixer de res l’illa que trepitjava per primera vegada, va agafar un taxi perquè el dugués a la Caja de Ahorros de Santa Eulàlia. Però el taxista no sabia on era l’oficina; per això, trobant-se al carrer principal, va demanar a una doneta si sabia la ubicació, que ho va saber, i el diligent taxista cap allà el va transportar. L’empleat va descarregar maletes i, per endins, a l’oficina! que, per mor que era prest estava oberta de pinte en ample, amb la dona de 71


neteja que feia la seva feina. Encara només hi havia el director. —Som el nou empleat. —No t’esperàvem fins la setmana que ve. —No, idò, jo duc un escrit dins la maleta que me diu que és avui que he de començar a Santa Eulàlia. —I que ja saps on has de dormir? —He parlat amb n’Anna, empleada d’aquesta oficina, i m’ha dit que me cercaria un lloc. —Aquí no tenim cap empleada amb aquest nom. Aquesta és una oficina de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares. Amb les presses, els nervis i la tensió del primer dia, ni tan sols havia reparat el nom de l’establiment a on havia entrat. L’hospitalitat i el bon veïnatge quedaren demostrats amb l’amabilitat de tracte de cap al nou empleat, quan el director després de la corresponent cridada a l’oficina de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares, el va acompanyar personalment al lloc de feina que pertocava. Però també això ha passat a l’inrevés. Era en el transcurs d’una campanya del llibre (entorn del 23 d’abril, es varen dur a terme unes campanyes, durant una partida d’anys, mitjançant les quals, els clients eren obsequiats amb un llibre, a canvi d’una imposició, a la llibreta, d’una quantitat simbòlica), una empleada de La Caixa es va errar de portal, entrant a una oficina de Sa Nostra (on, per cert, esperaven una ajuda); fou rebuda amb els braços oberts i assignant-li un lloc de feina. Transcorregut un temps, l’empleada s’adonà que s’havia equivocat, i es va desfer l’equivocació incorporant-se a l’entitat i a l’oficina corresponent. Però hi havia un tema de costos a esbrinar, pel temps que havia fet feina equivocadament, que es va resoldre amb un regal de llibres a tots els components de l’oficina perjudicada.

72


El primer dia de feina “Qui no fa feina no menja”

Supòs que tots els companys de Sa Nostra, uns menys i altres més, malgrat que hagin passat molts d’anys (és com el servei militar), tots guardam uns records indelebles del primer dia de feina a la Caixa d’Estalvis. Tots podríem contar les nostres batalletes, especialment els que tingueren la sort de “caure” el primer dia a una oficina “cachonda”. No fa molts d’anys, una empleada actual, que tenc en gran estima, va anar a parar a l’oficina de Sineu, d’on aleshores era el delegat en Tomeu Miralles. D’entrada, la situaren davant un caramull de monedes que havia de comptar i embolicar fent rudes. Li havien dat instruccions que, una vegada enrotllats, havia de comprovar si estaven ben fetes. I per això, els havia d’agafar d’una en una i tirar-les amb totes les forces en terra i, si no es rompien, era que estaven ben fetes. La serietat del delegat amb l’assentiment del sotsdelegat i la innocència de la nova empleada, amb ànsies de fer el millor possible el que li manassin, tot plegat desembocà en una escampadissa de monedes que, al cap i la fi, no era necessari enrotllar. El cas, però, va rompre el gel i va permetre unes adients ensenyances dins un ambient d’equilibrada confiança. La meva entrada va tenir un caire bastant teatral, especialment pel que respecta al cap de l’oficina que tenia la seva experiència en l’art de Talia. El fet de no tenir ningú conegut a l’empresa, la serietat que imposava la seu central de la plaça de Sant Francesc, amb aquells sòtils tan alts, columnes de marbre, escala que semblava no tenir fi, despatxos

73


moblats amb caràcter i categoria i uns senyors mudats i encorbatats impressionaren aquell nou empleadet, vingut d’un poble petit de l’interior de l’illa. Independentment del coratge que vaig rebre dels altres companys, encara que no els conegués de res i només ens agermanava el fet de començar al “Montepío” el mateix dia, vaig tenir un alè confortador en veure en Tomeu Pizà amb el que havíem compartit l’experiència del servei militar al quarter de Parque y Talleres de Automovilismo, situat aleshores a la carretera de Valldemossa. En Tomeu, amb la seva rigorositat, seriositat i eficàcia que sempre l’ha caracteritzat, em va fer el sermó d’entrada, que el vaig trobar del més escaient i encertat. Va esforçar-se amb el to amigable i cortès i amb la màxima discreció i dissimul a deixar clar la diferència de l’actual escenari al del quarter. La primera oficina de destí fou la de s’Arenal. De cap allà vaig encaminar-me amb un sobre tancat que anava dirigit al “Sr. delegado de la oficina 008-Arenal”. En Toni Manresa i en Miquel Salvà estaven feinejant dins l’espai reservat als empleats i, assegut a la trona de caixa, hi havia en Joan Ferrer Ramis, a qui jo coneixia d’haver fet teatre junts, aficats a l’elenc d’una de les distintes companyies d’aficionats al teatre que circulaven per l’antic Teatre Sindical. Encara que la nostra afiliació fos a distintes companyies, teníem contactes, ja sia per la coincidència en els assaigs o per representacions que fèiem en conjunt les diferents agrupacions. Quan el vaig veure, el coret féu una alenada fonda, per allò que almanco veus una cara coneguda. En Joan anava amb un jersei i sense corbata: —Bon dia, Joan, i què fas per aquí? —Bon dia. Ja ho veus, Toni, faig feina aquí. I a tu què t’ha dut fins aquest lloc tan llunyà del teu poble? —Idò mira, he aprovat les oposicions a la Caja de Ahorros i avui és el primer dia de feina. M’han enviat aquí i m’han donat aquest sobre per al delegat. —Ah! Molt bé! Estic content! Estàs d’enhorabona!

74


—Escolta, Joan. I què tal és el delegat? —Bé. És un poc sever. No va molt de bromes. Però crec que vos entendreu. Saps què has de fer? Dóna’m el sobre i jo l’entregaré al delegat. Espera un moment. No va transcórrer un minut, quan s’obrí la porta del costat. I en Joan, que s’havia llevat el jersei i posat americana i corbata, tot cerimoniós, va allargar-me la mà. —Toni, jo som el delegat. Benvingut a l’oficina de s’Arenal. He de dir que el fet de la coneixença no em va alliberar d’aquelles feines que “guarden” per als empleats de nova planta, com és arxivar documents endarrerits, que serveix per familiaritzar-te amb el tarannà de l’oficina. Endemés que, tractant-se d’una oficina turística, on es feia molt de canvi de bitllets i documents estrangers, em feren una escampadissa de tot tipus de moneda (jo que només havia vist la moneda espanyola) que emplenava tota una taula. I ja em tens amb un manual a on hi havia fotografiat tot tipus de bitllets i divisa, intentant classificar tot aquell caramull de documents. He de reconèixer l’excel·lent acollida per part dels companys veterans de l’oficina de s’Arenal, que m’ajudaren a una ràpida integració a l’equip d’una plantilla molt ben avinguda.

75


Reunió d’empleats en el 50 aniversari de Sa Nostra.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Un altre primer dia de feina “Tal faràs, tal trobaràs”

Quan he anat parlant amb un i altre dels companys de feina, per tal que em poguessin aportar alguna anècdota o cas que despertàs la curiositat, hi ha hagut molta coincidència en els relats del primer dia de feina. I en la bona acollida dispensada pels veterans. Quan en Miquel Àngel va aterrar a l’oficina de Calvià, el terme d’aquesta població encara no havia sofert l’expansió que té actualment i gairebé centrada amb la indústria turística. I per tant, la nostra oficina de Calvià, una de les primeres sucursals de pobles de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares era una petita oficina, on el delegat exercia a la vegada com a corresponsal de la mateixa entitat a Santa Ponça. El nou empleat, tot pinxo, per ser natural d’aquella zona, ja coneixia el delegat, encara que no tenia ni punyetera idea de la feina a desenvolupar. Llavors no hi havia cursos d’entrada, perquè tampoc la feina no era tan complicada; amb l’arenga inicial i de comportaments ètics bastava, ja que la part de feina era ensenyada pels veterans de la mateixa oficina de destí. Com que el delegat havia de desplaçar-se amb certa urgència a la corresponsalía, va dir a en Miquel Àngel, l’empleat nou: —He d’anar fins a Santa Ponça. Mentrestant tu arxiva aquelles fitxes, per color i ordre de número. Jo en un instant tornaré a ser aquí. Si ve cap client, els dius que tornin un poc més tard. Resultava que l’altre empleat de l’oficina havia passat mala nit i potser, si anava a fer feina, seria ja més tard. Així que el nou empleat va quedar tot sol a l’oficina, més ben dit hi

77


va quedar amb la dona de neteja, que aleshores començava la seva tasca. Ambdós es tiraren de conversa, fent el comentari, la dona de neteja, que a vegades Déu hi posava la mà, perquè amb tanta gent com circula per aquesta oficina, mai no saps qui és un i qui és l’altre. —Per cert has vist aquest senyor que ha entrat al despatx del director. Tu que el coneixes? —No. I ara veig que entra a la zona dels empleats! —Idò es qüestió de dir-li qualque cosa. —Escolti. Vostè que fa per aquí? —Jo soc de la casa. Ja he vingut altres pics en aquesta oficina. En Miquel Àngel es va dirigir a l’empleada de neteja: —Vostè que l’havia vist mai? —No. Jo fa un quants anys que vénc a fer net i no l’havia vist mai. —Escolti senyor. Faci el favor de sortir d’aquí. —Miri. Aquí té el meu carnet d’identitat. Truqui a la central i demani pel meu nom i cognoms. Així ho feu l’empleat de nova planta. Aclarí que es tractava del cap d’inspecció que, de tant en tant feia volta per les distintes oficines. Un bon trastorn se’n dugué el nou empleat en el primer dia de feina, pensant el que li podia passar conseqüent a l’incident amb un cap de l’entitat.

78


Un cap de zona en ple exercici de les seves facultats. Nota aclaratòria:El cap de zona del dibuix no té res a veure amb el relat titulat “Tants de caps, tants de barrets”

Dibuix realitzat per José Girbent


Familia que ahorra, familia feliz


La lladriola (símbol de l’estalvi). L’any 1910 s’implanta el servei de guardioles, que obtingué un gran èxit. Inicialment, s’adquiriren a la firma “Corbin” de Nova York mil guardioles pel preu de 5.500 pessetes. Davant la gran demanda, es procedí a la compra gradual de tres mil més.


“Día del ahorro” de l’any 1927

Premis especials del DIA DEL AHORRO DE L’ANY 1927. Es premiava persones de més edat i als obrers de més anys de servei a llars i empreses. “(L’any 1903, en ocasió de la celebració a Palma de les Fires i Festes de Primavera, es procedí al primer sorteig dins la història de l’entitat, fet entra la clientela. Consistí en vuitanta premis de 25 pts. cada un. Fou després de la “Conferència Internacional de l’Estalvi” a Milà, una Reial Ordre convida a celebrar el “El dia Universal de l’Estalvi” cada 31 d’octubre. El 1925 es commemorà per primera vegada al Teatre Líric de Ciutat, organitzat conjuntament per la Caixa de Balears i la Inspecció de Primera Ensenyança. Entre els assistents es distribuí un opuscle explicatiu de la nostra entitat i es repartiren 257 llibretes amb una imposició de 25 pessetes entre els alumnes més destacats”. (Del llibre Cent anys de història de les Balears)

83


Fullet corresponent al dia universal de l’estalvi de l’any 1967. Independentment dels premis en efectiu que arribaven a les sis-centes noranta mil pessetes, amb altres conceptes es repartiren cinc-centes deu mil pessetes: Premis de 200 pessetes per als qui es casaven, de cinquanta pessetes als nadius i de cinc-centes pessetes per als qui naixien el dia 31 d’octubre, beques en el Seminari Diocesà, al Col·legi de la Sapiència, dotze de cinc mil pessetes per estudis a centres de segona ensenyança, escola de comerç o magisteri i mitges beques en l’escola de turisme. Regal de llibretes amb una imposició inicial de cent pessetes per als escolars en localitats on la Caja de Ahorros tenga oficines. De tres mil pessetes a un asilat dels centres Misericòrdia, Infància, Sagrada Família, Minyones i Natzaret. Pensions de tres-centes pessetes per als vells que no tenguin cap pensió. I vals de caritat per un import global de deu mil pessetes.

87


Fullet del dia de l’estalvi de l’any 1977


Anvers del fullet corresponent a al publicitat del 50 dia universal de l’estalvi, duta a terme en el mes d’octubre de de l’any 1974. Per aquelles dates la xarxa estava composta per 21 oficines urbanes i 43 sucursals.


1964

1966

1968

1968


1967

1967

1968

1969 Calendaris de butxaca (col·lecció d’Antoni Santandreu Ripoll).


Acte de entrega del cotxe “mini” en que fou agraciat un client de l’oficina de Lloseta, corresponent al sorteig del “Día del Ahorro” de l’any 1973.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Les dones de neteja


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


“Que bé va dir aquell que va dir, quan va dir el que va dir!”

Les dones de neteja són ignorades quan passen desapercebudes fent a diari la seva feina, tant com són recordades i enyorades quan fallen per qualsevol circumstància. Per la seva tasca deambulant, sense saber ben bé què han fet net i què els falta, tampoc no hem arribat a esbrinar si el temps que tenen assignat és suficient o en sobra. Tampoc no hem pogut conèixer la raonable qualitat i quantitat de feina que poden desenvolupar en l’horari assenyalat. Totes elles, almanco les que coneixem i fan feina per les oficines de pobles, tenen en comú una sèrie de costums, qualitats i defectes. Bé, com tots els mortals. Tampoc no hem d’exagerar la nota. No són una raça tan especial que tengui uns trets determinants que les faci diferents als altres éssers humans. Així, i suposam que és una de les feines que figuren especificades en el contracte i que els ensenya la companyia a qui és contractada la tasca de mantenir netes les oficines i les dependències de l’entitat, com a exemple destacam que al començament, després del “bon dia” o “buenos días” (no acostumen a fer ni massa prest ni massa tard), es dirigeixen al seu misteriós i sagrat domini, el quartet on tenen tots els ormeigs de neteja i, al poc temps, surten triomfants duent l’abrillantador a la mà esquerra i la baieta a la mà dreta i, au!, daça que vénga, polvoritzar amb l’abrillantador el taulell mostrador, totes les taules i el mobiliari de l’oficina, unes bones untades i unes bones escampades amb la baieta. Tot perquè es vegi ben brillant com a signe d’una eficaç neteja. Fins i tot sabem d’alguna tan manyosa i especialista, suposam que

97


complint les recomanacions de no descompondre cap paper, que era capaç d’escampar el líquid abrillantador (saps que és de fàcil amb el polvoritzador!) sense llevar la pols ni tocar cap paper ni cap objecte, ni tan sols cap bolígraf; retallant el caramull de paperassa amb el dit índex envoltat a la baieta, sortejant tots els obstacles que s’interposen a l’avassallador duo compost pel polvoritzador i la baieta. Les dones de la neteja tenen una rara habilitat per aparèixer i desaparèixer en qualsevol moment. A una d’elles, a l’oficina, la tenien batejada amb el malnom de “el fantasma”, precisament per això. La tenies al davant, granera en mà i deixant a qualsevol lloc l’abrillantador i la baieta, i agranant la rajola de front a on es donava una conversa entre empleats o fent atenció a les consultes de clients. La subjugava l’interès d’aquestes converses fins al punt que més d’una vegada s’avançava intervenint en el tema. El mot de “fantasma” li venia pel fet que un moment indeterminat desapareixia sigil·losament de la nostra àrea visual, escolant-se als seus dominis de la cambra de neteja, bany o arxiu. De cop senties una porta que s’obria i amb força es tancava per, a continuació, escoltar una veu eixerida que deia: “fins demà!” Serveix aquestes ratlles com a tribut a la pacient feina diaria de les dones de neteja, que duen a terme amb sigil i discreció.

98


Els veĂŻnats veĂŻnadegen


Dibuix de Bartomeu Pizà Lladó


Bon veïnatge “Qui bé atén, bé apren si, endemés de sentir,entén”

En els pobles (la ruralia, o la part forana), la gent sempre s’ha distingit pel caràcter obert, servicial i dipositari de confiança. Encara que ens sembli ahir, el cert és que els anys han anat passant, però els fets queden en el record agradable, i rememorar-los ens dóna un regust punxant que omple de calfreds tot el nostre cos. D’això que ara diré han passat més de cinc lustres. Voldríem que aquest relat fos com un homenatge sincer a la bonhomia d’unes persones que, tot i les mancances econòmiques i formatives (era ben elevat el percentatge d’analfabets), tingueren la sort de viure uns moments en què el temps era el que menys importava. El veïnatge de les oficines de poble era a diari una mostra de confiança, que manifestava amb atencions a caramull. Hi havia moltes d’oficines que eren ateses per un sol empleat. No feia falta tancar amb clau la porta de l’oficina davant necessitats fisiològiques o d’altres. Bastava demanar al veí que tengués cura de dir als possibles parroquians que esperassin uns minuts, perquè l’empleat havia sortit per una urgència. L’amo en Biel “Tacó” era el veí de l’oficina de Lloseta; veí ben aferrat: només ens separava la paret mitjanera. Tenia una ferreria d’aquelles antigues, amb la seva fornal que era activada i mantenia la combustió mitjançant l’aire que s’injectava amb una manxa de tipus manual, amb la corresponent encruia que s’utilitzava pels ferrers en els treballs manuals de forja, com a suport sobre el qual batre el ferro. Així era ben normal que els cops d’aquell martell de ferro se sentissin a l’oficina. El ferrer, de tant en tant, guaitava a l’oficina i, amb l’excusa de mirar

103


el nostre rellotge penjat a la paret, comprovava que no hi havia res de novetat. Saber-nos “controlats” era un alleujament per l’empleat o els empleats de l’oficina. L’amo en Biel era un llibre obert quant a la història i als esdeveniments que es produïen en el poble. Havia viscut una vida intensa, ja que, havent nascut l’any 1915, fou testimoni directe dels grans esdeveniments polítics i socials del segle XX i que tingueren la seva repercussió des de l’estat espanyol fins al poble més petit. Persona molt instruïda per la seva afecció a la lectura, malgrat que només havia pogut anar a escola fins a l’edat de deu anys, tenia la virtut de saber analitzar les vicissituds dels episodis de la seva existència. El mestre ferrer era una persona gran, que mantenia obert el portal de la ferreria, més que pel guany, per l’entreteniment. Però la feina que feia, gairebé de forma altruista, era ben profitosa i agraïda: deixar el trescapous (eina que anava rodant d’un veí a l’altre, sense saber moltes vegades qui el tenia, però que sempre, al final, sortia) per treure de la cisterna el poal extraviat al cul; obrir un pany que havia quedat encasquetat (encara no s’usava el Tres en Uno, tan sols unes gotes d’oli feien el miracle); arreglar a cops de martell, amb molta d’habilitat, com només saben fer-ho els que han fet un orgull de la seva professió, qualsevol utensili de ferro. No podem deixar de recordar les vegades que, amb cops de martell ben precisos, ens va obrir la caixa forta de l’oficina, resolent la papereta d’haver de trucar als serveis centrals; una caixa forta, com a peça de museu, que només ell era capaç d’obrir-la sense espanyar-la ni que es notàs cap cop. L’enginy i la seva bona predisposició a ajudar resolien molts de problemes que avui resten en mans de tècnics especialitzats. Quan el mestre ferrer es va jubilar, va mantenir el portal obert, ja que, endemés d’algunes de les possibles feines pròpies de l’ofici, la ferreria era un punt de reunió de companys i veïns que es trobaven dins una edat similar. Com podeu suposar, s’hi escolaven totes les xafarderies del poble, de caire social, polític, eclesiàstic, econòmic, etc. Molts dels contertulians, que quasi sempre havien deixat les ulleres a ca seva,

104


en arribar el moment de cada dia en què l’amo en Biel exercia d’erudit lector, arremolinats al seu entorn donaven compte de les principals notícies de la premsa provincial, que lògicament manllevaven a la nostra oficina del Montepío, de tal manera que, si l’amo en Biel aquell dia no anava a cercar el diari, era al mateix delegat que l’hi duia. Totes les cròniques eren llegides en veu alta i, després, comentades en distintes versions que podien o no tenir semblança amb el que s’havia llegit. Un dels personatges assidus a les tertúlies era mestre Biel ”es fuster”, que en pau descans (pare del nostre empleat Gabriel Coll Ramon), que compareixia cada dia exceptuant quan li duien xorracs per esmolar, que era la feina que feia de jubilat, i que, per 75 pessetes, aleshores continuava fent. Un altre dels contertulians habituals era mestre Sebastià Pobler, amb el seu motoret aparcat davant la cotxeria. Per cert que un dia se li va rompre el motoret i, davant de la insistència del Pobler, el ferrer va intentar arreglar-lo amb una soldadura, amb tanta mala sort que va pegar foc al dipòsit de combustible, i els empleats de la nostra oficina vàrem haver d’exercir de bombers i aconseguiren apagar el foc sense cap greu conseqüència. La nota curiosa fou a càrrec de la dona de mestre Sebastià, que era la netejadora de l’oficina de Sa Nostra de Lloseta, i que va assistir a la fumassa del “mobilette” i amb espants lamentava el succés i la dissort per al propietari del vehicle, tot ignorant que es tractava del seu home. Amb la diversitat de gent que s’escolava a la ferreria, no era d’estranyar la magnitud que agafaven les notícies, ja que el grup dels àvids escoltadors tenien cura d’informar, a l’hora del dinar, cadascun dels membres de les seves respectives llars, de totes les notícies que el mestre ferrer havia llegit i, sobretot, comentat. Així el risc que va provocar un “maremoto” que es va desencadenar fa una partida d’anys a l’illa, les dimensions de les ones havien anat augmentant a mesura que el missatge anava de boca en boca, i les ones que havien fustigat el Molinar, s’Arenal, Can Picafort o qualsevol altra zona marítima, de sis o set metres havien passat als setanta o vuitanta metres.

105


Ben igual passava amb els incendis, on les dues quarterades que s’havien cremat es convertien en vint o trenta. Del bon veí mestre ferrer guardam excel·lents records, conseqüents d’una comunicació d’extrema confiança, amb la tranquil·litat que ens conferia saber-nos ben “guardats”. Endemés ens oferia un servei complementari: donar-nos les informacions que replegava, fent-nos partícips de les crítiques o lloances que percebia de la clientela, que estimàvem com a valuoses i de primera mà. Encara que em puguin titllar de nostàlgic, vull córrer aquest risc, aixecant la veu per recordar aquell temps que ja no tornarà; retent un senzill homenatge a aquestes persones, carregades de saviesa popular. Enaltim la seva lliçó i el sublim missatge de la felicitat sota el prisma de la senzillesa. I és que ens basta tan poc! El temps passa de pressa, l’esfera del món gira, però sempre es troba allà mateix. Nosaltres, dia a dia, consumim les pàgines del llibre de la vida sense cap possibilitat de reviure-les. Una vegada passat full, només ens queda el record plaent, o no, d’un temps que ha deixat un lligam embullat dins la memòria, a l’espera del miraculós somriure nostàlgic.

106


Fotografia de devers l’any 1968, feia pocs anys que Sa Nostra havia comprat la finca agrícola Sa Canova de Sa Pobla, per tal que servís com a finca experimental. Així proliferaren les visites de pagesos i no-pagesos rebent les oportunes explicacions del tècnic Jaume Galmés. És coneixedor que en aquelles dates els mitjans no arribaven per a segons quines despeses, i el predicador de torn (en aquest cas no és Jaume Galmés) empra com a tarima un caixó.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Qui serĂ amic del pobret, en lo cel tendrĂ  gran dret


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Pedra de toc “Fes bé i no miris a qui”

La pedra de toc és una varietat de jaspi negre (calcedònia –varietat fibrosa macrocristal·lina de sílice, constituïda per fibres de quars i d’òpal– impura, generalment de color vermell, encara que pot ser d’altres colors, que es fa servir en gemmologia i en la fabricació d’objectes preciosos). Servia per a comprovar l’autenticitat de l’or. El Montepío fou el punt de partida de Sa Nostra tal i com la coneixem avui. Va néixer (1882) amb una de les finalitats més rellevants, de combatre la usura, llavors estesa a les Balears, davant l’augment de les necessitats socials, provocat per la crisi econòmica que va afectar tot Europa i que va ocasionar a la nostra Comunitat una minvada dels nivells d’activitat econòmica i d’ocupació. Així les caixes, mitjançant l’empenyorament, sobretot fonamentalment de joies i robes, en condicions financeres a l’abast de les malparades economies domèstiques, d’alguna manera possibilitaven la recuperació d’aquestes. El fet que aquests béns poguessin ser motiu d’empenyorament era un bon remei davant una necessitat econòmica. Les famílies se’n podien desprendre provisionalment, a l’espera de recuperar-los en temps millor, solventant les penúries econòmiques encara que fos de manera minsa. Llavors, quan arribassin vents propicis, si és que venien, es desempenyoraven per restituir els doblers del manlleu. Hem dit de la diversitat d’objectes que eren motiu d’aquest penós trànsit. Tant era així, que, com exemple, podem dir que, davant tantes necessitats, per poder adquirir un mínim de queviures, a l’estiu empenyoraven fins i tot les flassades i els abrics. Després, amb l’arribada dels

111


freds de l’hivern, ho anaven a rescatar. Atenint-nos al caire benèfic i social de l’entitat Sa Nostra, segons ens han contat, durant el mes de desembre, aquest tipus de béns es podien desempenyorar gratuïtament. Arribar al desembre, passant un llarg novembre ben fred, era si més no, trist. Així el 17 de novembre de l’any 1928 (recull del llibre Cent anys d´Historia de les Balears), el Govern Civil instava a la caritat per tal d’impedir, en aquell hivern rigorosament cruel, la inanició i el fred de les persones desvalgudes. La resposta de la Caixa de Balears fou “tornar gratuïtament les flassades, gavanys, abrics, abrigalls i altres peces empenyorades al Mont de Pietat fins a la present data”. Ah!, i per què ho deim, això? És per ampliar un poc el terme de pedra de toc. Bé. Idò la pedra de toc és símbol de l’essència de la veritat, aplicat com a dogma de creença. També ha tingut una àmplia utilització com a referent qualificatiu d’autenticitat, fonamentat en les arrels del seu ús per a comprovar l’autenticitat de l’or. Així, a la secció del Montepío hi havia la pedra de toc que determinava la bondat de les peces d’or, independentment de la valoració que en pogués fer un professional joier. Es fregava la peça d’or o d’argent per la pedra de toc, on quedava una petita retxa que, banyada per un àcid, reaccionava de forma diferent segons la qualitat del metall. Una vegada coneguda aquesta, endemés del pes que donàs a la balança, ja es podia realitzar una valoració aproximada per tal de poder executar la transacció d’empenyorar la joia i lliurar l’efectiu; sempre d’acord amb el condicionat, signat per ambdues parts, i que podia representar, de fet aquesta era la intenció, alleujar les malparades economies domèstiques, encara que fos molt lleugerament i per un curt termini. Potser la dada més curiosa d’aquest tema era el que ja hem ressenyat de la diversitat d’objectes empenyorats, que restaven a disposició del client a l’espera de poder retornar el manlleu. En el decurs de les èpoques dels ingressos monetaris més prims, el mercat laboral a la baixa, i tal vegada moltes boques a alimentar, s’arribava a ficar mà a tot. Es començava per les peces de més valor i de

112


menys utilitat pràctica, com pogués ser anell, aliança, cadenes d’or, monedes de plata i or, rellotges i altres peces d’adorn, per acabar amb la pignoració d’allò aparentment menys imprescindible com pogués ser mantes, matalàs, llençols, abrics, bosses, etc. Els clients més habituals, lògicament, eren les persones pertanyents a la classe pobra, ja sia per manca de recursos econòmics o d’acusada manca de coneixements (pobres d’esperit). Els cicles temporals de “vaques magres” suposaven un elevat increment de “clientela”, que de la manera més discreta possible duen damunt la persona física mateixa i als llocs menys sospitats aquelles peces més preuades, sobretot d’or, perquè hi calculassin el seu valor i l’import que en podien treure com a préstec. Gairebé sempre, asseveraven que en pocs dies ho recuperarien. Els avantatges que oferia el Montepío anaven acompanyats de serietat, seguretat i confiança; tot arrodonit amb unes condicions econòmiques assequibles, amb uns tipus d’interessos a l’abast de les classes socials més necessitades i un termini suficientment ampli que facilitàs el reembossament. Avui aquesta activitat pot parèixer llunyana, però a l’època, aquesta Caixa, abans d’obrir cap agència urbana de Caixa d’Estalvis pròpiament dita, comptava ja amb una sucursal del Montepío que operava al popular barri de Santa Catelina. Un carruatge traginava cada matí i cada vespre els efectes, que romanien a la caixa forta. Anys després es clausurava aquesta sucursal i es començava a pensar d’obrir-ne una per a l’estalvi. Va ésser la del carrer de Tous Ferrer, urbana nº 1. Com és de suposar aquesta mena d’activitat desbaratava els plans ambiciosos de les cases d’empenyorament, on s’escolaven un munt d’usurers que aplicaven uns tipus d’interessos tan abusius i uns terminis tan curts, que moltes vegades no es podia complir ni amb el pagament periòdic dels interessos ni amb la devolució del capital, perdent-se així la joia empenyorada. D’altra banda i en el cas de la impossibilitat de la recuperació del bé empenyorat per no haver superat la crisi, el Montepío al cap d’un

113


any com a mínim, convocava subhasta pública, i el sobrepreu que s’aconseguia en la venda, es reintegrava al propietari inicial de l’objecte motiu de pignoració. Per contra, l’estratègia de la majoria d’usurers era recórrer a tots els emperons possibles, per tal d’evitar el desempenyorament i quedar-se en definitiva propietat el bé en qüestió. Malgrat tot, avui el Montepío continua desenvolupant aquesta activitat. Les necessitats i situacions crítiques subsisteixen, encara que només s’empenyoren peces d’argent o d’or, ja no altres efectes.

114


Va de broma!


Dibuix de Bartomeu Pizà Lladó


Ens han robat el bonjesús! “Fer-ne una com un cove”

Rememorant temps passats, en el transcurs de la meva vida laboral activa, he de retre uns especials elogis a una categoria d’empleats que em deixaren un especial regust. Vull dedicar uns mots al grup de subalterns. En general, no vol dir que no hi hagués alguna excepció, es mostraven diligents i molt respectuosos. Particularment m’avergonyia el tractament de vostè, que era el que donaven a tots el de l’escala superior al seu rang. Per això mateix, intentava correspondre amb les més expressives “gràcies!”, que complementava amb la dedicació d’un sincer somriure que, intuïa, era ben acceptat. El seu caràcter volenterós estava a prova de les més estranyes ordres o peticions, que, amb el seu bon fer, convertien en comandes senzilles i, fins i tot, conquerien una delicada categoria i orgull. El ritual de les tasques anuals era assumit per aquest personal, que les feia com a seves, duent-les a terme amb rigor i en el moment escaient. La composició anual del betlem era tot un ritu, on els ordenances participaven activament, especialment en la seva custòdia, ja que es tractava d’un betlem artístic i sobretot molt apreciat. Bastants d’anys després fou substituït per unes peces escultòriques del desaparegut artista artanenc Pere Pujol. Un bon dia de matí, el dissabte de Nadal, en Mateu, se’n dugué un disgust molt gros. Era tot un nervi, fent els passos per davant l’entrada principal, esperant l’arribada del director general. Tot neguitós, mirava a dreta i esquerra i per tots els racons de l’oficina principal, sense que ningú no pogués saber què era el que cercava. 119


En això, aparegué el director general i, com era costum en ell, tot carregat de papers que se n’havia dut el vespre anterior a ca seva per revisar amb tranquil·litat. I amb expressió greu i consternada, prescindint de les salutacions habituals, en Mateu li va dir: —Ens han pres el bonjesús! En principi, el màxim responsable de l’entitat no va saber a on li pegava. Però li bastaren pocs segons per endevinar el que havia passat. —Bé, Mateu. No te preocupis. Ja el trobarem. La broma que havien gastat uns companys de feina, amagant la figura del bonjesús, va ocasionar un disgust de tal magnitud, com grossa fou l’alegria de retrobar la peça més important del betlem.

120


Pistoler “Passar-se de rosca”

L’edifici de l’oficina central, de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares, ubicada a la plaça de Sant Francesc de Palma, popularment coneguda com “es Montepío”, va començar la seva edificació l’any 1904 (precisament el 21 d’abril de 1904 es va col·locar la primera pedra, amb l’assistència de S.M. el Rei D. Alfonso XIII, que aleshores tenia només desset anys, i el president del Consell de Ministres, el mallorquí Antoni Maura). L’oficina era inaugurada l’any 1909, és a dir vint-i-set anys després de la fundació de l’entitat. Des de la fundació, l’any 1882, fins al 1884, la seus social s’establia, provisionalment, en el local del carrer de Sant Pere Nolasc i, tot seguit, fins al 1909, al carrer Duzay. Al dia d’avui, aquest edifici encara manté la bona planta arquitectònica, malgrat que els espais físics, en raó de la implantació dels avanços tecnològics i de la més adequada atenció a la clientela, hagin sofert algunes redistribucions internes. Hem de situar-nos dins un ambient bastant diferent respecte dels empleats i els seus quefers. Era un temps que els clients gairebé s’acostaven a l’oficina per posar doblers en el compte una o dues vegades a l’any. Les tretes de doblers només es donaven amb motiu de compra de qualque bé o per altres necessitats, com dotar pel casament d’un fill o una filla. Així els empleats tenien temps per a bromejar, aprofitant l’absència de clients. N’hi havia un, de nom Macià, que tenia especial predilecció a imitar el protagonista del millor estil dels vaquers de l’oest quan disparen les pistoles. Un dia en Macià, un moment d’aquells buits de clients, traient el cap per damunt el taulell, que feia servir de barricada, figurant que duia 121


una pistola en cada mà, escenificava una sèrie de trets dirigits als companys a manera de batuda. D’esquerra a dreta i de dreta a esquerra anava “disparant”, fins que es va topar amb la vista del director general que havia baixat les escales que el conduïen al seu despatx... Llavors imitant un gest característic d’en Gary Cooper, va pegar bufada als dos canons de les simulades “pistoles”, va dramatitzar el fet d’enfundar-les i va prendre seient el més descansat del món.

122


Equip de la zona de Palma Llevant, l’any 1986, amb l’uniforme suplent del Barça. Ells són: Miquel Àngel Moragues, Miquel Massot, Jordi Mulet, Julio Santàs, Julià Mir (pare), Ramón Caraballo, Joan Llull i Rafel Oliver.

Fotografia cedida per Joan Llull


La importància del equip de bàsquet de Sa Nostra va superar la seva popularitat amb el fitxatge d’un jugador de la NBA.

Fotografia cedida per Joan Llull


Les bromes d’en Satanet “Val més riure que plorar”

Guillem Barceló, àlies en Satanet, fou un dels empleats que més es va distingir pels seus enginys bromistes que despertaven rialles a balquenes, encara que qualque vegada sortien de context i produïen l’efecte contrari de desesperació als qui rebien els seus “obsequis”. Què me’n direu de la llengua de bou que va remetre, ben adesada i embolicada, pel sistema intern de “maletes”? El destinatari fou Antoni Mas, amb motiu del seu nomenament de cap de zona. La llengua, adobada i degudament cuinada, va fer les delícies dels dos afectats i d’un bon nombre de convidats que s’hi afegiren. Hi ha moltes anècdotes d’en Satanet. Algunes no són reproduïbles pel seu caire diguem-li “macabro”. Les que no eren acollides amb tarannà de gràcia com era la intenció del remitent, aterraven com a queixa formal a la taula de l’interventor. Aquest, que ja donava la batalla per perduda amb l’autor de les bromes, de tant en tant en feia partícip el cap de zona de l’oficina d’en Satanet:

“Cada día vienen sobres con trastos de la oficina de Gènova. A ver si pones un poco de orden. Está bien una broma de un día; pero ya se pasan de rosca y encima se quejan de que violamos su correspondencia. Creo que en esta oficina sobra personal. Saludos. El Interventor.”

125


El cap de zona pertinent, que dit sia de pas, també era de la broma, va diligenciar la comunicació de l’interventor general amb una nota que deia: “Comunicado a Guiem, que faci 2 mesos de bondat”. En Satanet, com es de suposar, no va arribar als dos mesos de bondat. A la seva manera volia aportar el seu gra d’arena, rompent la monotonia i serietat que imposava l’ofici, i fer del treball una animació amigable, sense deixar l’ètica, els bons costums bancaris, l’eficiència i un grau elevat de confiança, com li demostraren un bon grapat de clients al llarg de la seva vida laboral com a responsable d’una oficina. Hi ha constància de les fermes promeses del bon company de no tornar-hi. Però la carn és dèbil, i els propòsits d’esmena tenien poca durada i, si pel que fos, s’allargava massa el silenci d’en Satanet, llavors eren els seus seguidors que l’envalentien i el provocaven a dur endavant les originals i constants bromes, que ell, molt matiner com ha estat sempre, orquestrava, organitzava i preparava abans de les vuit, hora que començava la jornada de feina.

126


Això dels calendaris amb fotografies dels bombers, equip de futbol, bàsquet, policies, etc., més aviat lleugers de roba, que avui tant proliferen, no s’ha inventat ara. Com podeu veure per la il·lustració fotogràfica d’aquesta pàgina, sis directius de Sa Nostra, l’any .... ja en feren gala. Veieu-los amb cara alegre exhibint el “tipasso” amb una accentuada corba de la felicitat. Per tal que els tingueu identificats, ells són, d’esquerra a dreta: Joan Llull, Pep Garau, Miquel Llabrés, Pedro Suau, Bernat Garcies i Manolo Estévez.

Fotografia cedida per Joan Llull


Fotografia cedida per Joan Llull


El llegat

En el cap de cantó que actualment ocupa l’oficina urbana 1 (Rosselló), abans de la remodelació de la plaça de l’Olivar, hi havia una casa de “senyores que fumen”. Un dia sortí el sol, i a la paret del “quartet” hi havia la següent inscripció:

Estaban las madres, vinieron los hijos. Quan, anys després, Sa Nostra ho va comprar per posar-hi l’oficina urbana 1, es va rebre una nota d’un company que també era de la broma, que deia:

...y ahora los nietos... A en Joan Llull, aleshores delegat de la dita oficina, per tal de respondre aquella nota, li deixaren un uniforme autèntic de la Policia Nacional. Aquesta foto, amb paraules de felicitació per les festes nadalenques, fou l’excusa de l’evident bon humor.

129


Dia del llibre “El saber no ocupa lloc i el poc saber embarassa�


Dia del Llibre a l’oficina de Pollença, 1972

Dia del Llibre, 1976 Fotografia corresponent a l’oficina principal, que com moltes de les oficines de la xarxa, registraven una multitudinària afluència de clients amb motiu de la festa del llibre, ja que mitjançant un ingrés al compte tots els clients eren obsequiats amb un llibre.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Festa del llibre

En el transcurs d’una partida d’anys per commemorar la festa del llibre, i coincidint amb la festa de Sant Jordi, Sa Nostra duia a terme unes accions de caire cultural i d’estalvi que amb l’argot intern es coneixien com a “campanyes del llibre”. Aquestes es feren populars i famoses per la bona acollida que tingueren i que actuava com a revulsiu positiu que premiava l’estalvi, ja que mitjançant una petita imposició a qualsevol tipus de compte d’estalvi, el client era obsequiat amb un llibre. Els títols dels llibres els podien trobar en best sellers de novel·la, actualitats didàctiques i un elevat número de còmics pels infants que propiciaven l’obertura de la guardiola.

133


Foto Arxiu de Sa Nostra


Visita de Rodríguez de la Fuente

En el transcurs d’una partida d’anys, coincidint amb la festa de Sant Jordi, per commemorar la festa del llibre, Sa Nostra duia ab terme unes campanyes, del llibre, que es feren famoses per la bona acollida que tingueren; ja que, mitjançant una imposició simbòlica al compte d’estalvis, els clients eren obsequiats amb un llibre. Una d’aquestes campanyes va tenir com a convidat especial al Dr. Félix Rodríguez de la Fuente (1928-1980), naturalista, que realitzà diverses sèries documentals per a la televisió sobre la vida i el comportament dels animals en llibertat arreu del món (Fauna, Planeta azul, El hombre y la tierra) . L’edició de l’any 1976 va comptar amb la publicació del llibre infantil Los animales en su medio ambiente. A la fotografia veiem el Sr. Rodríguez de la Fuente firmant i dedicant llibres baix de la mirada escrutadora del delegat de l’oficina de la Soledat. Els acudits i anècdotes que es produïen durant la campanya del llibre despertaven el somriure i eren un bàlsam en les llargues jornades de feina per als empleats, ja que les coes es prolongaven per l’exterior de les oficines. —Don Joan, que no tenen cap llibre que parli d’animals? —Sí, precisament en tenim un de molt bo: aquest!!! I li va regalar el llibre Los lobos de la guerra, que tractava de mercenaris. Ell era coneixedor de les dificultats d’aquella clienta amb la identificació de les lletres, ja que el negre la destorbava.

137


BeneĂŻt caixer


Confusió “El dubte és el principi de la saviesa”

Moguda per la curiositat del renouet que fa el caixer automàtic quan expedeix els bitllets de distints valors d’euros, una clienta d’uns 90 anys, que sortia de l’oficina havent cobrat la pensió, es va entretenir a badocar per veure la feta de com aquella màquina “donava” doblers. —Quina sortada que has tengut! —va exclamar aquella doneta. —Per què, madò Catalina? —Fosca! Mira quina doblerada t’acaba de donar aquesta màquina escurabutxaques. —No ho cregueu, madoneta. Aquesta màquina només dóna doblers dels teus. És ben igual de ser atesa pel personal de l’oficina, que, si no n’hi tens, no te’n donen.

141


Beneït caixer “El cor net i el cap dret”

En Xisco ja ho havia dit a la seva dona, mig en broma: —Ja ho veuràs. Qualque dia el caixer no te donarà doblers, perquè haurem eixugat el compte. Na Francisca no s’ho havia cregut mai. —No vagis de berbes. I procura que sempre n’hi hagi. Però un dia, na Francisca va anar al caixer. Va teclejar com feia sempre i, a la tercera vegada d’intentar-ho, el caixer li va xuclar la targeta. I ara. Com fer-ho? Estava confusa i avergonyida. Aquesta vegada el seu home havia tengut raó. Però la targeta estava dintre el caixer, i havia de recuperarla. Bé. Aniria a en Tomeu, empleat de l’oficina que sempre l’havia tractada molt correctament. —Tomeu, me pareix que m’he errada en pitjar el teclat del caixer. I a la tercera vegada, m’ha pres la targeta. El somriure d’en Tomeu va confondre més na Francisca. Va anar al darrere del caixer, va treure la targeta i va acompanyar la clienta al caixer. I va dir-li: —Francisca, no te preocupis. No t’ha donat doblers perquè no n’hi hagués. Però has de reparar el lletreret de dalt a l’esquerra, que en aquest moment posa NO FUNCIONA.

142


No ens entenem “Ningú no sap de què és capaç fins que ho intenta”

L’hostessa s’havia esforçat prou, en aquella promoció, d’intensificar la utilització dels caixers i explicar amb molta paciència, donada l’edat dels clients a qui ho havia d’inculcar: primer les facilitats que representava fer servir el caixer sense cap cost afegit i, en segon lloc, la senzillesa del maneig de la targeta o llibreta per tal de poder treure doblers. —Heu de ficar la targeta en la posició com si la poguéssiu llegir. Li heu de dir el codi de números escollit, que és la vostra contrasenya. També li heu de dir la quantitat que voleu treure... —Així ho faig —va contestar madò Apol·lònia. —I nos vos dóna doblers? —No! Ara ho veuràs. Madó Apol·lònia se planta tota admesa davant el caixer. Es treu la targeta. L’alça girada amb la part de les dades cap al caixer i amb veu clara i llampant, diu: —Apol·lònia Bestard Reus, número 385, vull 10.000 pessetes!

143


Imatges d’ahir


Benedició i inaguració de l’oficina urbana 17 de la Soledat, el 17 de juliol de 1974

Foto Arxiu de Sa Nostra


Obsequi als nins i nines asilats en establiments de Palma, a la Fira del Ram de 1929 instal.lada al passeig de la Rambla. Hi assistiren: director D. Francesc Socies Ferragut, comptador-interventor D. Joan CerdĂ Ramis i el funcionari D. Antoni AlbertĂ­ Oliver.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Foto Arxiu de Sa Nostra


Fotografies corresponents a la primera colònia escolar instalada a la casa i terrenys propietat de la Caja de Ahorros y Monte Piedad de las Baleares, a San Agustí de Gènova, del 5 de juliol al 16 d’agost de 1930.

Foto Arxiu de Sa Nostra


S. A. R. el príncep Don Felipe de Borbón en el transcurs de la seva estada a la colònia de Can Tàpera l’any 1981

Foto Arxiu de Sa Nostra


Benedicció i inauguració del consultori mèdic al Coll d’en Rabassa

Foto Arxiu de Sa Nostra


Benedicció i inauguració delconsultori mèdic al Coll d’en Rabassa

Foto Arxiu de Sa Nostra


Inauguració per S. A. R. princesa Sofía de la guarderia infantil de Son Gotleu, experiència pionera en aquest tema baix del patrocini de Sa Nostra.

Foto Arxiu de Sa Nostra


Dels teus pares quan són vells no et descuidis un punt d’ells


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Pagar als vells “Ningú vol esser vell, i tothom hi vol arribar”

Em ve a la memòria la quantitat d’anècdotes i acudits que, invariablement, es reproduïen el dia primer hàbil de cada mes, amb motiu de venir al Montepío a cobrar la pensió, que llavors li dèiem “pagar els vells” i que es feia en efectiu, és a dir amb “dobberets cantants i sonants”, res d’ingressar en compte. En tot cas sempre era una alegria desenvolupar aquest treball. Malgrat la forta dosi de paciència de l’empleat, amb l’afegit de les explicacions a donar, sobretot quan hi havia un augment o variació de la paga. Era contagiant el somriure de tots els pensionistes. Era tot un esdeveniment i una festa. Comptaven els doblers, els repassaven, els duien a mostrar a sa dona per fer els corresponents caramulls per a les distintes atencions casolanes i, després, el mateix dia o el següent els duien a Sa Nostra a “posar” a la llibreta. No es feien ingressos ni imposicions: s’aficaven o es posaven a la llibreta de “punta corrent”. Bé, ja hem dit de l’alt grau d’analfabetisme per allà fins els anys 70, que després va agafar la tendència de millora. Per tant no era gens estrany que persones que en aquells temps tenien més de 65 anys, molts signaven el rebut de la paga amb el dit índex de la mà dreta. El cas és que hi firmaven perquè, segons ells, de casualitat havien passat per davant de l’oficina (era el primer dia hàbil per al pagament de les pensions). Com que no havien vist molta de gent (la casa estava plena), s’havien aturat per aprofitar l’avinentesa i “com que no feien comptes venir a cobrar, havien deixat les ulleres a ca seva; per tant haurien de firmar amb el dit”. Per tal d’evitar aquesta controvèrsia i per no donar el mal vici de la comoditat de firmar amb el dit, ens vàrem proveir d’unes ulleres que no 159


eren ni bifocals, ni varilux, ni per mirar enfora ni per mirar a prop. Eren per veure-hi tot, d’enfora i de prop (avui dubtam que tinguessin cap graduació). Les havíem comprades a un venedor ambulant valencià que es passejava els diumenges pels carrers del poble, i amb una entonada cançoneta que li era molt pròpia, cantava : “Vidres, ulleeeres, cambie montures, paaaaaar la viste!” Així posàrem les ulleres damunt el mostrador i, quan posaven l’excusa d’haver oblidat les ulleres, li deixàvem les “multiuso”. D’aquesta manera els que en sabien un poc no ho oblidaven del tot, i els que no en sabien gens, a poc a poc els ensenyàrem a posar els seu nom o bé les inicials. Quan ara record aquelles maneres d’atenció, de donar confiança, d’ajudar a entendre, que avui ens semblen inaudites i que s’enfronten a totes les agressivitats de plans estratègics i comercials que esgrimeixen com a única finalitat la millor rendibilitat, llavors pens que la paciència d’aquells empleats és digna d’admiració. Per aquest motiu eren molt respectats, i els seus consells i advertències sempre es tenien en compte. Bé, tornem a la paga dels vells. Què fer quan, pels motius que fossin, no arribaven les butlletes de la paga, que eren els documents que identificaven perceptor i import? Encara que aquest cas no es donàs amb freqüència, amb això i altres aspectes hem de reconèixer els avantatges que teníem les oficines de pobles (rurals) en front a les oficines de Ciutat, ja que donant la culpa a Palma i, si era necessari, a Madrid, més o manco en sortíem ben parats. I com ho fèiem saber? Molt senzill. Tan sols dient-ho a la primera dotzena de parroquians, la notícia s’escampava ben ràpidament per tot el poble. Així mateix qualque comerciant o botiguer, el matí, s’acostava per l’oficina per tal de comprovar la veracitat del no-pagament, ja que es coneix que havia venut a l’espera de la paga dels vells. I si no bastaven els diners que a l’oficina teníem a la caixa?

160


Uep! Això ja era més delicat; vull dir el fet de començar a pagar i que, arribat un moment, haguessis de dir: —Esperau un poc que ara ens han de dur més doblers. El millor era no començar a pagar fins que tinguéssim tots els diners necessaris. I així dir als primers: —Avui no començarem a pagar fins a les onze del matí, perquè fins en aquesta hora no ens arribaran tots els doblers. Expectació! Gent major fent els passos per davant l’oficina esperava l’arribada de qualque cosa menys usual en el poble, que pogués ser el transport sospirat. I quan sospitaven la possibilitat del transport per part d’un vehicle desconegut, s’incrementava una dissimulada expectació. I quan arribaven els doblers, no feia falta dir-ho a ningú, perquè tothom se n’assabentava i, boca a boca, s’ho deien els uns als altres. I no havien passat cinc minuts i l’oficina ja es trobava plena de “cobradors” que per “casualitat” passaven per allà davant.

161


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Paga dels vells en un poble sense oficina “Poble petit, llengua llarga” Amb la finalitat d’evitar que els pensionistes d’un poble petit, d’uns 350 habitants, situat a un quilòmetre d’una població un poc més gran quant a nombre d’habitants, s’haguessin de traslladar a l’oficina del poble a on hi havia la sucursal de Sa Nostra, es va arribar a un acord amb el batle pedani de la població petita, que el primer dijous de cada mes dos empleats de l’oficina de Lloseta anirien al poblet petit a fer efectives les pensions corresponents. Hi ha aquella dita mallorquina “poble petit, llengua llarga”, referint-se als bugats que s’hi remenaven de forma permanent. Així que aquesta feina tan senzilla s’havia de dur a terme dins la màxima discreció i confidència, i això representava que el local que ens cedia l’Ajuntament era com la consulta del metge, és a dir, la sala d’espera, amb suficients cadires per poder seure tots els clients i una sala despatx on accedien d’un en un i tancant la porta cada vegada. El pensionista s’asseia, firmava el rebut, recomptava els diners, explicava casos i coses a la recerca d’un consell, i fins al mes següent. Una vegada acabada la “consulta”, els dos empleats sabien de cap a peus tots els xafardeigs del poble. És clar que, amb bona ètica professional, es guardava tot en secret, ben igual que el capellà amb la confessió. Es va arribar a tenir un elevat grau de confiança en tota aquella genteta, ja que normalment sempre eren els mateixos empleats que s’hi desplaçaven. Un dia, però, s’hi presentaren un dels empleats i una empleada: —Avui has vingut amb la teva dona. —No. No és la meva dona. —Idò què trobes? Anar amb una que no és la teva dona! —... Aquella feina, al llarg del temps, va reportar a la Caixa d’Estalvis que un bon nombre de veïns d’aquest poble es feren clients de l’entitat.

163


No sap més el que més coses sap, sinó el que sap les que més importen


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Calendaris “Tants de caps, tants de barrets”

El cap de zona, ara li diuen director de zona, és un càrrec que es desenvolupava dins unes demarcacions geogràfiques, abastant un grup d’oficines de pobles de la comarca o bé agrupació d’oficines de barriades, en el cas de Ciutat. És el càrrec més proper a les sucursals i que és motiu de contacte periòdic. Amb prou freqüència, el cap de zona realitza visites a les distintes oficines que té assignades. El calendari, que des de temps immemorial edita Sa Nostra per Nadal com a obsequi per a tots els clients, constitueix un article ben apreciat, de tal manera que se’l pot veure penjat durant tot l’any en moltes de llars de la nostra Comunitat. Llevat d’uns anys que, amb el disseny i contingut, les “mentes pensantes” sortiren del botador, sempre ha estat un exemple de qualitat i bon gust. Les reproduccions de pintors de l’Escola Mallorquina han estat argument en moltes edicions, per la seva qualitat d’impressió, fins al punt que eren aprofitades per retallar-les i fer-les emmarcar. Per tant, s’ha de tenir molta de cura amb la distribució dels calendaris, ja que l’objectiu és que totes les famílies en tenguin almanco un i, per consegüent, s’ha d’evitar l’abús; tasca a vegades un poc complexa, però els empleats en solen sortir bastant ben parats. Quan ja havien passat les festes de Nadal, una oficina de poble va rebre la visita del cap de zona. Aquest va veure que tenien arraconat un caramull de calendaris fora de la vista del públic: —Què fan aquests calendaris arraconats? —Els guardam per si se presenta algun compromís que hagi quedat

167


oblidat en el repartiment de Nadal. —Els calendaris, quan ha passat Nadal, s’han de posar damunt el taulell perquè tothom n’agafi! El delegat, tot diligent, agafa el caramull de calendaris i els posa al taulell. Pel motiu que sia aquest delegat va parlar amb el d’una altra oficina propera al seu poble, i li va comentar el fet dels calendaris, posantlo en avís que molt probablement era a punt de rebre la visita del mateix cap de zona. Aquest altre delegat, que també tenia els calendaris arraconats, va agafar el caramull i el va posar damunt el taulell, pensat que d’aquesta manera evitaria l’enuig del cap de zona. En això, arriba aquest a l’oficina. —Què fan aquests calendaris damunt el taulell? —He pensat que una vegada han passat les festes de Nadal, és millor que estiguin a l’abast de tots els clients. —Idò, jo trob que s’han d’estojar per si ha quedat qualque client que no ha vengut per Nadal. Evidentment, no comptaven les mateixes instruccions per a totes les oficines, o això és el que pensaven els delegats d’aquestes dues. Però el cert és que el cap de zona ja havia sospitat de les “informacions” que es passaven d’una a l’altra oficina.

168


ยกA VER! ยกQUE PASEN LOS DE MARKETING!

Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Inspector “Com més són, manco s’enyoren”

Una de les anècdotes del meu pas per l’oficina de sa Pobla, té com a protagonistes dues persones carismàtiques que han deixat empremta a Sa Nostra. Un d’ells, aleshores, estava el front del departament de Seguretat, feina que duia a terme amb una total dedicació, encara que potser amb un zel desmesurat; de tal manera que, personalment i en directe, realitzava accions d’inspecció al més pur estil detectivesc. L’altre, perit agrícola, tenia a la seva cura la finca sa Canova, propietat de Sa Nostra, que està situada als afores de sa Pobla. El seu caràcter obert, narrador incansable, servicial, alegre, conegut i reconegut professionalment, el feia popular en tots els àmbits. El dimarts era el dia que tenia fixat per atendre, a l’oficina de sa Pobla, tots aquells assumptes que vinculaven sa Canova amb l’oficina, duent a terme una petita reunió amb el delegat de l’oficina, per tal d’intercanviar informacions i despatxar els temes afectes al sector agrícola de tanta solera en aquella població. Llavors l’oficina de sa Pobla, complint la normativa sobre seguretat, tenia un búnquer que aïllava els empleats de caixa (els únics que en teoria podien tocar diners). Les instruccions eren de que el bunquer havia d’estar tancat en clau, i aquesta, fora del pany. El cert és que per efectivitat i més fluïdesa operativa, la porta, no era tancada en clau, i la clau estava, gairebé sempre, posada en el pany. Un dimarts, el responsable del departament d’inspecció, aparegué per l’oficina de sa Pobla, i amb tot el dissimul de què era capaç i amb la finalitat de trobar in fraganti els empleats amb la porta del búnquer

171


oberta, acotat per darrere dels mobles s’acostava lentament al seu objectiu. El perit agrícola, en aquells moments present a l’oficina, desconeixent per complet la comesa del inspector, el va descobrir i en veu alta, que va cridar l’atenció d’empleats i clients, li va dir: —Felip!, Felip!, que estic de content de veuret! Però què fas aquí ajupit? —Jaume, Jaume; ja m’has fotut l’invent!

172


“Qui té set somnia fonts”

El caràcter bromista d’en Joan Llull Caldentey, a hores d’ara empleat enb actiu de Sa Nostra, es fa evident amb aquesta feta. Estaven destinats a Eivissa el desaparegut i enyorat José Luis Enríquez de Navarra y Montaner, “el Pájaro”, i en Joan Llull (ambdós mallorquins) i anaven bojos per tal que els retornessin amb un destí a Mallorca. Es va donar el cas que estant en José Luis a l’oficina de Santa Eulàlia, i en Joan Llull a l’oficina d’Eivissa capital, en Joan va haver de telefonar a Santa Eulàlia per demanar conformitat d’un xec, cosa que es feia habitualment en aquell temps. Pel que sia, en José Luis va agafar el telèfon per atendre la cridada. En Joan quan el va conèixer, el saludà: —Hola, José Luis. —Hombre, Eusebio! Va confondre l’autor de la cridada amb don Eusebio Pascual, aleshores director de personal. Adonat de la confusió, en Joan va seguir sense aclarir el malentès: —José Luis, estoy harto de que los mallorquines destinados en Eivissa me pidáis continuamente el traspaso. O sea, que he tomado la decisión de que Eivissa sea para los ibicencos. ¡Puedes ir a comprar un billete de avión! Y tan pronto puedas te presentas en mi despacho. —Mañana mismo —respongué en José Luis (que amb aqueixa comunicació li posaven la coca en el bony). En Joan Llull va quedar dubtós de si li havia seguit la broma o s’ho havia agafat ben en sèrio. Però el dubte es va resoldre el cap d’una

173


hora, ja que, per la porta de l’oficina d’Eivissa, entrava en José Luis, onejant com una bandera desplegada un inconfusible bitllet d’Iberia, al temps que cantava, amb sorpresa d’altres companys i clients: “Mallorquín!, yo me voy a Mallorca...” Déu i ajuda i un bon dinar (d’aquells de “revueambelmónsereno”) va costar a en Joan aclarir que es tractava d’una broma.

174


Sabates de pell “De porc i de senyor, n’han de venir de casta”

L’empleat Pep de Son Corritx, poll entrat en costura i que presumia de fill de “senyor” d’aquells que altre temps vestien coll fort, punys de camisa emmidonats, trenc remarcat als pantalons, tenia la pretensió de comprar-se unes sabates bones. Per això, es va desplaçar al carrer Indústria de la barriada de Santa Catalina, on tenia l’establiment el sabater artesà que confeccionava manualment el calçat de algunes famílies benestants de Ciutat: —L’amo en Xesc, voldria unes sabates de qualitat i categoria, i que la pell fos de senyor. —Pepet, com no sia que matem ton pare, no sé d’on he de treure la pell de senyor.

175


Dibuix de Bartomeu Pizà Lladó


Informes molt clars “Qui fa es pixat clar no ha menester metges”

Els informes que confeccionava el delegat de l’oficina, avui anomenats directors d’oficina, eren precisos i gairebé imprescindibles quan es tractava de fer alguna petició als serveis centrals. Llavors s’havia de raonar i argumentar per tal que quedés ben clar el que es demanava i per què es demanava. Altre temps, les caixes d’estalvis feien honor al seu nom. L’estalvi era dut a extrems que avui ens semblen ridículs, però que, en el seu moment, tenien raó de ser. Conten, i així ens ho han fet arribar empleats que ho visqueren, que el material d’utilització pels empleats era d’un control constant i que abastava des del llapis fins als recanvis de cinta de la màquina d’escriure, i no diguem de les mateixes màquines d’escriure (totalment manuals), com també ho eren les màquines de sumar. Per tant, per sol.licitar un llapis nou havies de retornar el que et quedava del que pretenies descanviar. Per suposat que el mobiliari i altres útils de feina també mantenien el mateix control i és possible que més. Com a mostra, copiam literalment una comunicació d’un delegat d’oficina, dirigida al departament central corresponent:

“Actualmente nuestra oficina dispone solamente de tres sillas para los tres empleados de la oficina, o sea una para cada uno, lo que indica que si una se estropea, un empleado tiene que estar de pie, o tiene que traer una silla de su casa, por lo que considero que por lo menos deberíamos disponer de cuatro sillas, y asÌ tendrÌamos una de repuesto. 177


“De las tres sillas que tenemos, dos se encuentran muy estropeadas, ya que no me acuerdo del tiempo que llevan en la oficina; una de ellas en especial no es apta para sentarse, y el otro día nuestra empleada XXX, mientras estaba atendiendo a un cliente se fue por los suelos; menos mal que no se rompió nada, ya que le salió la rueda (me refiero a la silla), y al menos tres o cuatro veces al día le va saliendo y se la tiene que poner otra vez. “Resumiendo, y sin exagerar, se necesita un cambio, y ya lo indiqué al inspector el mes pasado, cuando visitó nuestra oficina.”

Naturalment que aquesta petició fou prou comentada i atesa, enviant quatre cadires noves a l’oficina.

178


Un altre informe clar “Mal d’altri rialles són”

Els delegats de les sucursals sempre han estat solidaris amb aquells clients que, per les raons que siguin, han entrat en període en què no poden fer front al pagament dels deutes (préstecs), però que se’ls ensuma, amb aquest nas que només es té a base d’experiència, que tenen ganes de pagar. Llavors és quan els delegats han de desenvolupar tota una bateria de recursos i ardits, per tal de convèncer de la viabilitat de donar allargues a la reclamació de quantitats pendents per vies menys agradables. Una mostra d’aquests fonaments fou l’escrit següent tot carregat de sinceritat:

“Este prestatario trabaja de albañil, y gana mucho. El salario normal lo da a su esposa, persona de ”butxacas foradades”, y que limpiaría a un potentado, tanto le dan tanto gasta. Una verdadera desgracia, pero el marido cada día hace unas horas extras, al igual que trabaja los sábados, y los domingos hace de camarero en un bar, y esto lo destina a sus gastos particulares, que son mínimos, y el resto al pago del préstamo. Tiene voluntad de pagar, lo está demostrando, pero se ve imposibilitado para regularizar totalmente las demoras...” Es va fer cas als arguments convincents del delegat i, al cap d’uns anys i amb aquelles quantitats estalviades mica a mica, va quedar totalment regularitzada la situació moratòria. 179


L’economia balear a 2002

Dibuix de Bartomeu Pizá Lladó


Operació moneda “Qui no té diner en bossa ha de tenir mel en boca”

Fa uns anys, hi va haver uns temps que les monedes (metàl·liques, vulgarment “ferralla”), especialment monedes de cinc i vint-i-cinc pessetes, escassejaven. I per tal de complaure mínimament els clients, es va produir un trasbals entre oficines, de tal manera que podríem dir que les “bosses del rector” eren benvingudes. Pens que aquesta manca de monedes, es va produir en el temps que aparegueren en el mercat les famoses màquines escurabutxaques (“tragaperras”) que, per la seva novetat, escuraren tots els racons de monedes. Si no era exactament això, ben bé hi va ajudar. El cert és que el mercat bancari es va trobar gairebé a baix de mínims. El Banc d’Espanya de la nostra comunitat tampoc no podia abastar suficientment. Conscients de la problemàtica, els cappares de Sa Nostra, sempre abocats a donar el millor servei possible als clients, decidiren enraigar una operació consistent a traslladar-se a Madrid i transportar un contenidor de les monedes necessàries. Així ho planejaren i dugueren a bon port. I mai més ben dit això de bon port, perquè varen realitzar el trasllat amb un camió i un tràiler de grans dimensions, cobrint una primera etapa per carretera i, al final, embarcant-ho des del port de València fins a Mallorca. Bé, la cosa no era tan simple. Amb el tema econòmic s’acostuma a prendre les mesures pertinents quant a seguretat. Per tant, el nostre company responsable de la tresoreria fou el qui en tot moment va tenir cura que l’operació tingués èxit. I si, per anar, va fer el viatge tot sol, per tornar, va venir ben acompanyat de les forces de seguretat corresponents i ben equipades de les armes pertinents. 181


Quan l’expedició va arribar a Palma, es va plantejar el problema del volum de la caravana, ja que a l’arribada a Ciutat s’hi va afegir la policia motoritzada, la policia municipal i més efectius de seguretat; tot un desplegament que despertava la curiositat dels nadius i veïns, poc avesats a aquests espectacles. La qüestió estava en com es feia el trasllat del contenidor a les arques de Sa Nostra, ja que el pes era gros i no podien fer-ho mecànicament, a causa del reduït espai de maniobra habilitat expressament per al cas. Encertadament, es va decidir utilitzar una nau al polígon de son Castelló. Procediren a descarregar la pesada mercaderia acostant al lateral del contenidor les furgonetes, que aquell temps realitzaven el repartiment, a les oficines, de material, efectiu i documentació i, d’aquesta manera, amb menys esforç es va traspassar d’un vehicle a l’altre. L’operació fou laboriosa i de llarga durada. Mentrestant el personal de vigilància no havia abandonat les armes per res, i la veritat és que, des de l’embarc estaven gairebé dejuns. L’oficina de Luca de Tena, que era la més propera al “centre de distribució”, i el seu delegat persona molt atenta i complidora, es va adonar que els guardes feien badalls, suposadament de gana. Els va dir: —Si quieren desayunar, pueden venir conmigo al bar que está cruzando en la otra calle. Pueden ir de dos en dos, y yo acompañaré al primer turno para que sepan dónde está. Per aquelles dates, encara hi havia l’anomenat i famós Bar Güell. Així que ja tenim l’acompanyament travessant el pas de vianants: els responsables de seguretat, que no abandonaven les metralletes per res (de fet el reglament els ho impedia) i, com a deferència, el delegat enmig del dos eficients funcionaris. No vos podeu fer idea del rebombori que es va muntar i de les bromes dels vianants que es demanaven quina la devia haver feta el delegat, que “el s’enduen detingut”. Com es va inflar la bola!

182


I l’al·luvió de telefonades que va rebre el delegat, demanant el que havia passat. No era habitual el desplegament de forces ni l’aparatosa “operació moneda” ni, per suposat, que el diligent delegat de l’oficina anàs enmig de dos policies tan ben armats. Aquesta anècdota me’n recorda una altra que vaig viure jo, quan era el delegat de l’oficina de Lloseta. Les oficines de poble eren més bé captadores d’efectiu; així que poques vegades es donava la circumstància d’haver de demanar efectiu a l‘oficina central. Però amb motiu de la paga extraordinària dels pensionistes i una sortida especial d’efectiu, es va fer necessari l’ajut dels serveis de la caixa central amb certa urgència. També llavors, quan encara no hi havia tants d’establiments bancaris, les relacions amb els cossos de seguretat eren molt personalitzats, i la burocràcia administrativa era menys exigent. Tant era així que només l’anunci d’un tràfic de diners en quantitats superiors a les normals feia que amb un simple avís telefònic poguessis gaudir d’una vigilància extra. La benemèrita Guàrdia Civil s’encarregava molt sovint d’aquest servei, quan la seva figura característica era del tricorni i capa ampla. D’aquesta manera enmig de dos guàrdies civils, armats amb metralleta, vaig aparèixer per l’edifici de la casa central a la plaça de Sant Francesc, havent recorregut des dels pavellons militars, situats a les avingudes, fins a la dita plaça, per tal de deixar el cotxe degudament aparcat. Com és de suposar l’expectació fou descomunal, tant en la caminada pel trànsit del carrer com a l’entrada dels edificis centrals.

183


ยกClaro!

Luego hay que entrar sin vaqueros,

Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Visita del director general “Qui te el cul llogat no seu quan vol”

El director general, don Carles Blanes Nouviles, de qui guardam tan bona memòria tots els que tinguérem la sort de treballar amb ell, i en els moments que encara la Caixa de Balears no comptava amb el nombre d’empleats actual i que facilitava que ens poguéssim conèixer un poc més tots, a la qual cosa també ajudava el tarannà d’aquest senyor, aprofitava qualsevol circumstància per plantar-se a sucursals urbanes o de pobles, i per comprovar el tracte que es donava al client, no tenia cap prejudici de situar-se a la cua d’una finestreta per tal de calibrar la qualitat d’atenció. En una d’aquestes visites, després d’haver estat identificat pel responsable de l’oficina, aquest va fer la presentació de tots els empleats que feien la plantilla. Don Carles, dirigint-se a un empleat que vestia pantalons vaquers i un jersei polo, li va dir: —S’està bé de vacances! —Perdoni, don Carles, però jo no estic de vacances. —Bé, idò. Com que el veig vestit de forma tant esportiva, que m’he pensat que gaudia de vacances. L’empleat va tornar de mil colors, es va despistar així com va poder i va anar a ca seva a mudar-se de roba. Tornà de seguida a la feina amb un pantalons i camisa de posat un poc més formal, d’acord amb el quefer professional i amb la serietat que pugui inspirar als clients el ser atesos per empleats correctament vestits.

185


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Préstec per a comprar una moneia “Una flor no fa estiu, ni dues, primavera”

Podíem fer una llista interminable de coses, objectes, projectes, etc. que han estat motiu de formular una proposta de préstec. Les coses i motius més inversemblants han figurat en la finalitat d’aquestes peticions. És lògic pensar i imaginar-se el desgavell produït pel fet que un negoci i una casa tan seriosa es puguin entretenir amb un sol·licitud d’un préstec per a comprar una moneia. Bé. Idò hi havia una oficina ben capdavantera, que tenien entre la seva clientela un senyor que es dedicava a la fotografia ambulant. Per exercir la seva activitat professional comptava amb l’ajuda d’una moneia, ja que, a part de l’atracció comercial que desenvolupava (sobretot en el ram dels infants, que, cridats per l’atenció i simpatia de l’animal, estiraven dels seus progenitors per tal d’obtenir una foto amb la moneia), també exercia de reclam, havent estat convenientment ensinistrada per a aquestes funcions publicitàries, essent atracció de les fires i festes de Ciutat i pobles, en l’hivern, i de cara als turistes, en la temporada d’estiu. El fotògraf, amb la desgràcia de la defunció de la seva estimable col·laboradora, no li quedà altre remei que comprar-ne una altra. Així que va acudir a l’oficina de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares d’on era client habitual, per tal de plantejar un crèdit amb la finalitat de poder comprar la moneia. Déu i ajuda fou necessari, endemés d’uns bons arguments del delegat i del sotsdelegat, per tal de convèncer la Comissió de Crèdits per a l’aprovació del préstec.

187


Però, malgrat la injustificada fama de “roquers” del Montepío, i assabentats que es tractava d’un client d’un bon comportament pel que feia a complir amb els seus deutes, encara que no tingués garanties immobiliàries, li fou concedit el crèdit necessari per a adquirir la moneia. De l’acompliment total en el pagament, en donen testimoni els que foren autors directes d’aquesta operació.

188


Madriz i San Isidro “No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré”

Va entrar un senyor a l’oficina urbana 1 (la primera de l’entitat de les oficines urbanes) i es va situar davant del primer dels empleats que va trobar: —Buenos días. Soy de Madriz, ¿me paga este talón? L’empleat, que havia viscut una partida d’anys a Madrid i coneixia l’argot, li contestà també amb sorna castissa. —Pos no se lo pago, porque hoy es San Isidro. El senyor “madrileño” va quedar de pedra, i l’empleat al veure l’astorament del client, amb una exquisida educació, li va explicar que essent avui dia 15 de maig no es podia demanar conformitat del taló, perquè era festiu a la capital de la nació. Aleshores sortí del despatx el delegat (que era més “xulo” que un xotis) i, assabentat del que havia passat, va disposar que se li abonàs el taló al senyor de Madriz, dient-li: —Le pagamos el talón, no porque usted sea de Madriz, sino porque en “provincias” somos así. El que no va saber mai ni el client ni l’empleat és que el taló s’havia pagat perquè el delegat va conèixer el qui acompanyava el “madrileño”, persona considerada molt seriosa i responsable, que havia fet senyes al delegat.

189


Dibuix de Bartomeu Pizรก Lladรณ


Ordre

A mesura que es van desgranant les anècdotes i curiositats de « Sa Nostra » d’avui, s’omplen els entranyables records de l’ahir d’aquella “caixeta” coneguda com “el Montepío”, quan el ritme econòmic i financer era un altre. S’ha perdut en el temps la coneixença mútua de tots els empleats, tot degut a l’augment numèric de la plantilla. Avui ja no és possible el tractament familiar i enriquidor dels clients amb els empleats. Aquests exercien de consellers individuals. A la ruralia, després del batle i el rector venia el director del banc o de la caixa. No és d’estranyar que el personal que havia d’estar al front de les oficines de poble era escollit d’entre una selecció de persones “respectables” i de cert prestigi dins la localitat. Hi havia un poble on la persona seleccionada era un exbatle i exmilitar (no em faceu dir la seva tendència política), però que havia jugat un important paper benefactor a la seva localitat en el transcurs de la Guerra Civil, mitigant les repercussions dels odis i venjances, que eren motiu d’enfrontaments i patiments entre veïns de tota la vida i, fins i tot, entre familiars. D’aquí, l’apreci dels seus consells que eren seguits fermament. —No vos endeuteu! —, solia aconsellar a aquelles persones predisposades a demanar un préstec per realitzar la compra d’una finca o immoble, motius quasi exclusius d’aquells temps, fins que va arribar la febre del consumisme, que va provocar una demanda de crèdits pels motius més impensables. —Arreglau-vos entre la família —aconsellava—; pensau que els diners manllevats s’han de tornar i, si la cosa s’estreny, pot ser una font

191


de desavinences familiars i problemes que poden desembocar en malalties. Feis feina i estalviau. Avui, que és tan fàcil aconseguir, tan sols amb una trucada, quantitats per comprar un cotxe o anar de vacances, ens semblarà increïble aquest tarannà. Igual d’increïble pot semblar-nos el comportament d’aquest mateix empleat en el control i custòdia del material de l’oficina. Damunt la seva taula, ben compost per ordre de disposició a dreta i esquerra, s’alineaven el llapis, la goma d’esborrar, el bolígraf (per suposat, Bic i de tinta blava) i la ploma estilogràfica de propietat particular, ja que la ploma de la casa era un plomí i un albó. Al davant, el tinter de tinta Pelikan. Tots aquests objectes eren prou identificats pel seu usuari, i prohibida la utilització (ni tocar-los) per altres persones. Com ens pot parèixer un excés de zel amb la netedat, el fet que, amb motiu d’unes obres de reforma a l’oficina, l’espai destinat a serveis fou enrajolada de rajoles blanques, per la qual cosa, les petjades es notaven amb clara evidència. Així que va adoptar la solució de posar al darrere de la porta de l’entrada al lavabo una fregona (poal i granera de fregar) amb les instruccions que, una vegada fetes les feines de desbeure, desmenjar, rentar les mans, etc., s’havia de sortir cul enrere passant el raspall de fregar i, d’aquesta manera, esborrar totes les petjades. Endemés, les instruccions que rebia de la Direcció General, eren prou clares: —Si plou i fa llamps, tancau l’oficina, que, tanmateix, amb el mal temps ningú s’acosta. Com a contrapunt hi havia una plena dedicació a l’entitat, és a dir, aquests empleats dels qui hem descrit algunes característiques particulars o conseqüents dels moments que els va tocar viure, després estaven a disposició dels clients o dels caps de l’entitat a qualsevol dia i hora, a punt sempre per ajudar i per resoldre les situacions que es presentaven.

192


Foto Arxiu de Sa Nostra.


El sobre dels reis

Contada, tal com sona, per en Joan Llull Aquesta fotografia correspon al dia de la inauguració dels centres operatius de General Riera. Aquell dia, l’interventor repartia els sobres (incentius) als delegats de les distintes oficines. A mi em va cridar a part i mirant i mirant els sobres, no n’hi va haver cap per a mi. Tan compungit el vaig veure, que li vaig dir: —Don Bartomeu, que fa poc temps que m’han ascendit! No es preocupi. I ell veient el cel obert em va dir: —Ah!...Idò don Carles deu haver trobat que ja te bastava..

195


Oficina de Sencelles.

Foto Arxiu de Sa Nostra.


El caramull de la dreta són els vostres!

Amb el millor dels records i navegant sobre la nostàlgia del temps de la innocència, no puc menys que dedicar un honest somriure per l’actitud tan senzilla i farcida d’un extraordinari sentit comú. Malgrat l’aparent banalitat, tenia un alt component de raó el fet que alguna persona et demanàs on eren els seus diners que havia dut feia un temps indeterminat. De ben segur que aquesta pregunta, tan senzilla per la persona que ha dipositat el fruit de la seva suor, no seria tan fàcil de respondre per molts d’empleats de caixes o bancs, encara que estiguin carregats de llicenciatures. Així que, situant-se al lloc del client (quins bons resultats s’aconseguien amb la tàctica d’endinsar-se a la pell del client!), pensem en aquell senyor que es preocupava per la situació dels “seus” diners. Llavors, de la manera més dissimulada i confidencial possible, se l’emplaçava per a una hora determinada coincident amb l’obertura de la caixa principal, ja fos el matí al començament o bé al final de la jornada laboral. I de la manera més discreta possible se li obria la caixa forta, i a un raconet, fermat amb un elàstic se li mostraven els “seus” diners. Content i satisfet, i sobretot recuperada la tranquil·litat, quedava més fermada la confiança, per haver-ho tocar amb les mans, com sant Tomàs. Vagi el nostre més gran respecte per aquestes persones honestes i sinceres. Benaventurades siguin totes elles, que han fet de la senzillesa el seu bastió.

197


Joan Ferrer Ramis, “ficat” al paper de guàrdia civil: fotograma de la cinta que el mateix actor ens ha cedit.


El verdugo

El Verdugo és una pel·lícula de l’any 1963, del director José Luis Berlanga, protagonitzada per José Isbert, Emma Penella, Nino Manfredi i... el nostre Joan Ferrer Ramis. L’argument és el següent: Carme (Emma Penella), la filla del senyor Amadeo (José Isbert), el botxí de l’Audiència de Madrid, no aconsegueix trobar festejador estable, ja que tots els pretendents, quan saben la professió del seu pare, se’n van corrents. L’única opció que li queda a la jove és en José Luis (Nino Manfredi), un empleat de pompes fúnebres, amb qui finalment es casa. Quan al botxí, que és a punt de jubilar-se, li concedeixen un pis, del patronat, a on viure, el seu gendre es veu obligat a acceptar el relleu de l’ofici de botxí, perquè, si no, perdien el dret al nou habitatge. El botxí novell va pensar que, donada l’escassesa de condemnes, a més dels indults, amb un poc de sort mai no arribaria a exercir l’ofici; fins que, un dia, la Guàrdia Civil acudeix a ell perquè dugui a terme una execució. Es tracta d’una de les pel·lícules més excel·lents del cine espanyol, on Berlanga fa un al·legat contra la pena de mort. El nostre Joan Ferrer va interpretar el paper del guàrdia civil que cercava el botxí. I com va anar, allò? Per aquelles dates, com ja hem dit en un altre relat, en Joan desenvolupava l’afecció a l’art teatral, amb les companyies Ínsula i Raixa, que actuaven i feien els assaigs al Teatre Sindical. En aquells moments es representava El misteri de la sala d estar, de Ramon Minguell Ribas i, entre bastidors, un senyor desconegut va demanar-li, a en Joan, si

199


volia fer cine. Davant la resposta afirmativa, li donaren el paper per aprendre de memòria. Al cap d’un parell de dies, paper sabut, fou convocat a la Comandància de Marina, d’on sortiren amb autocars de cap a Portocristo, per filmar a les Coves del Drac. Ja tenim en Joan Ferrer, vestit de guàrdia civil. La filmació va durar tres nits, des de les vuit del vespre a les set del matí. Segons l’argument de la pel·lícula, el nou botxí havia de complir la primera feina a Mallorca, però, com que el reu estava malalt i no el podien executar, el botxí, la seva dona i el sogre es dedicaren a fer turisme a Mallorca, i una de les visites obligades era a les Coves de Manacor. I allà es trobava quan era cercat per la Guàrdia Civil perquè el reu ja s’havia recuperat. El nostre Joan Ferrer, embarcat per dins les coves i amb el megàfon, anava repetint “Se ruega a don José Luis Rodríguez, si se encuentra entre los presentes, baje al embarcadero”. Un cop localitzat i identificat el botxí, el guàrdia li digué: “Venga conmigo; tengo orden de llevarlo a la prisión provincial”. La interpretació fou a gust del senyor Berlanga, i en Joan Ferrer Ramis, remunerat amb 800 pessetes, que si ens remuntam a l’any 1963, convindrem que es tracta d’una bona quantitat, car el sou mensual d’aquells temps estava a l’entorn de les 1.500 pessetes.

200


Joan Ferrer Ramis. Delegat de l’oficina de s’Arenal, promotor rural, gestor del segment de persones majors, i....guàrdia civil ocasional amb un paper secundari a la pel·lícula El verdugo. Actualment gaudeix d’una ben guanyada jubilació.

Foto cedida per Joan Llull


Dibuixos realitzats per JosĂŠ Girbent


y colorĂ­n colorado...


206


207

ÍNDEX


LA GRÀCIA I EL MISTERI DE L’ART DE NARRAR Per Alexandre Ballester

7

INTRODUCCIÓ

11

UN POETA (poema de Miquel Costa i Llobera)

15

ELS ESDEVENIMENTS, QUAN NO S’ESCRIUEN O NO ES RECORDEN, ÉS COM SI NO HAGUESSIN PASSAT L’eròtica dels ordinadors Quedar en là El que deim i el que volem dir Jactància Respostes adients Sortides airoses En qüestió de doblers, tothom s’hi entén Comptes clars Solució salomònica Bitllet de cent pessetes Cronologia d’una ruptura matrimonial Miracles sense anar a Lourdes Les bosses del rector Celestí desencertat Excursió de la tercera edat Diferències de caixa La matrícula

17 19 23 25 27 29 31 35 39 41 43 47 51 52 53 56 57 59

DEL TREBALL SURT EL PROFIT Errada de portal El primer dia de feina Un altre primer dia de feina

63 65 67 71

ÍNDEX


“FAMILIA QUE AHORRA, FAMILIA FELIZ” “Día del Ahorro” de l’any 1923 Dia universal de l’estalvi Calendaris de butxaca

75 77 81 86

LES DONES DE NETEJA Que bé va dir aquell que va dir, quan va dir el que va dir!

89 91

ELS VEÏNATS VEÏNADEGEN Bon veïnatge

95 97

QUI SERÀ AMIC DEL POBRET EN LO CEL TENDRÀ GRAN DRET Fes bé i no miris a qui

103 105

VA DE BROMA! Ens han robat el bonjesús! Pistoler Les bromes d’en “Satanet” El llegat

111 113 115 119 123

DIA DEL LLIBRE Festa del llibre Rodríguez de la Fuente

125 127 131

BENEÏT CAIXER Confusió Beneït caixer No ens entenem

133 135 136 137

IMATGES D’AHIR Fotografies i anagrames

139 140

ÍNDEX


DELS TEUS PARES, QUAN SóN VELLS, NO ET DESCUIDIS UN PUNT D’ELLS Pagar els vells Pagar els vells a un poble sense oficina

151 153 157

NO SAP MÉS EL QUI MÉS COSES SAP, SINÓ EL QUI SAP LES QUE MÉS IMPORTEN Calendaris Inspector Qui té set somnia fonts Sabates de pell Informes molt clars Un altre informe clar Operació moneda Visita del director general Préstec per a comprar una moneia Madriz i San Isidro Ordre El sobre dels reis El caramull de la dreta són els vostres! El verdugo

159 161 165 167 169 171 173 175 179 181 183 185 189 191 193

ÍNDEX


AQUESTA PRIMERA EDICIÓ DE PEDRA DE TOCH (CONTARELLES), ORIGINAL D’ANTONI SANTANDREU RIPOLL, S’ACABÀ D’IMPRIMIR ALS OBRADORS DE GRÀFIQUES GOYA, DE LA VILA DE LLOSETA (MALLORCA), EL DIA 17 DE NOVEMBRE DE MMVI, FESTIVITAT DE SANTA ISABEL D’HONGRIA, A QUI INVOCAM AMB AQUESTA ORACIÓ: “QUE EL SENYOR ENS CONCEDEIXI, COM A LA SEVA BONA ISABEL, EL DO D’UN GRAN DESPRENIMENT PER A DEDICAR LA NOSTRA VIDA I ELS NOSTRES BÉNS A AJUDAR ELS MÉS NECESSITATS”.

LAUS DEO


Pedra de Toch. "Contarelles de la desaperaguda Caixa d'Estalvis de SA NOSTRA".  

Narració de breus relats que varen succeir en les oficines de la caixa d'estavis de SA NOSTRA. Narrades en primera persona per Antoni Santan...

Pedra de Toch. "Contarelles de la desaperaguda Caixa d'Estalvis de SA NOSTRA".  

Narració de breus relats que varen succeir en les oficines de la caixa d'estavis de SA NOSTRA. Narrades en primera persona per Antoni Santan...