Page 1

M’EXALTA EL NOU, M’ENAMORA EL VELL Un viatge a través de la poesia i la fotografia

Marçal Díez Martina Faro Jenni Fernández Anna Josa Laura Llopis Periodisme de Viatges Universitat Autònoma de Barcelona - 2014


Introducció

---------------------------------------Benvinguts a un passeig artístic per Catalunya. Aquesta és una ruta literària que mostra 10 llocs imprescindibles del territori i ho fa a través de fotografies pròpies i també mitjançant poemes. Els escrits que hem escollit no tan sols són d’autors emblemàtics com Espriu, Verdaguer o Vinyoli, sinó que hem volgut equiparar grans noms amb autors de nova fornada més actuals com Núria Vinyes o Jordi Nopca. És per això que el fil conductor d’aquest passeig literari per racons de Catalunya i Barcelona és ni més ni menys que un poema emblema del país: “M’exalta el vell, m’enamora el nou”. Quan J. V. Foix va escriure aquest vers, tenia l’objectiu de transmetre la seva admiració tan cap a Llull i els trobadors com cap als escriptors futuristes i surrealistes de l’escola de París. Amb aquesta intenció hem volgut fer un homenatge a Barcelona i a Catalunya, i a una manera de descobrir-les a través de la fotografia i de noms del passat i del present en el món de la poesia. Pensem que aquesta és una metàfora de la nostra ciutat i del nostre país: un espai on hi conflueixen paraules històriques però també moltes d’actuals i que per entendre plenament el seu significat, ens hem de fixar en totes dues. Només així podrem copsar tota la bellesa literària que amaguen els racons, les places, els carrers i els balcons. Benvinguts a la ruta de la poesia i de la fotografia,

“M’exalta el nou, m’enamora el vell”.


Índex

.................................................... M’EXALTA EL NOU

“La natura em parla”, Núria Viñas ... pàg. 1 “Sonet de Sobrànigues”, Josep Maria Domingo ... pàg. 3 “L’amant al moll esperes”, Glòria Julià Estelrich ... pàg. 5 “Mig pam sota el genoll esquerre”, Jordi Nopca ... pàg. 7 “Trajecte”, Joan Roca i Casals ... pàg. 9

M’ENAMORA EL VELL

“Cançó de matí encalmat”, Salvador Espriu ... pàg. 11 “Les boies”, Joan Vinyoli ... pàg. 13 “Vinyes verdes vora el mar”, Josep Maria de Sagarra ... pàg. 15 “Tot l’enyor de demà”, Joan Salvat-Papasseit ... pàg. 17 “Oda a Barcelona”, Jacint Verdaguer ... pàg. 19


M’EXALTA EL NOU... La natura em parla La natura em parla vestida de verd, amb cascalls vermells i blau de borratja, groc de ginestell fent de collaret, i les clavellines lligades als peus són belles sandàlies.

1 La natura em parla, diu que ja ha tornat, deixant en l’oblit l’hivern gris i llarg i les boires baixes, deixant la nuesa ben arraconada al fons de l’armari fet de pluja i fred. La natura em parla vestida de verd. Núria Viñas

Sant Jordi Desvalls pertany a la comarca del Baix Empordà. Municipi de més de 700 habitants, està situat just a sobre de la via romana que comunicava Empúries i Girona. El nucli antic, presidit per l’Església de Sant Jordi i l’Eixample, formen el poble. Boscos de pins i alzines, zones de conreu, pollancres i arbres de ribera conformen el paisatge del municipi gironí. Colors són el primer que es veuen quan s’alça la mirada. Vermell passió i verd intens fan mal als ulls tan acostumats a la grisor dels cotxes i gratacels. L’herba, els arbres i les plantes que conformen aquell silenci intens. El soroll dels ocells. El sol està sortint, els núvols no el deixen. La sents? És la natura parlant a Sant Jordi Desvalls.


M’EXALTA EL NOU...

3 Sonet de Sobrànigues

Sobre un revolt molt sensual del Ter hi ha un veïnat colgat entre pollancres, que s’enlaira sobre trèmules branques tot meditant sobre el ser o el no ser. Escapolint-se del trist temps que passa, petrificà les llums de la memòria i abraçant la postmoderna cabòria celebrà la festa que tot ho arrasa. Qui vulgui cercar l’insòlit indret només li cal escoltar les greus notes, i creuar el riu, tot sol, fent mans i mànigues. No cal passar esgarrifances ni fred; tan sols seguir el raucar de les granotes, que et duran -ben segur- cap a Sobrànigues. Josep Maria Domingo Sobrànigues és un petit poble de l’Empordà. Només compta amb 37 habitants. Prop de Sant Jordi Desvalls i Flaçà. Toca el riu Ter. Al mig del poble, hi ha la Plaça Vella i la capella de Sant Pere de Sobrànigues és l’edifici més característic del poble. El silenci viu a Sobrànigues. La concentració i l’aïllament són essèncials en un poble oblidat per uns quants. Gaudir de la natura i de la tranquilitat és el que tenen els veïns. Omplir-te els pulmons d’aire fresc per poder tornar a renèixer i poder reposar. Qui ho diria que la naturalesa pogués estar tan concentrada en tant poc però alhora doni tant al que hi és!


5

M’EXALTA EL NOU... L’amant al moll esperes L’amant al moll esperes, que en vaixell arribi. Et deixarà esmunyir-te en un plany injustificat, ser translúcida i tenir la sang de vidre, ser només un no-res que espera. Et deixarà plànyer sense motiu, o inventar un motiu tristíssim. Suspesa en l’aire del port de Barcelona, tendrament t’oblides de tu i et deixes transcórrer cap al res,

per ser res, i que tengui més espai on amollar-se que tengui tots els ports per amarrar-se. No seràs, transparent, només aire, perquè entri, amplament, al port que esculli. T’hi acostaràs després, com un clotet d’escuma, li perfilaràs la nau, seràs el seu contorn, en silenci, escuma lleial al seu costellam. Glòria Julià Estelrich

El Port de Barcelona és un port industrial, marítim, comercial i pesquer que es troba al peu de la muntanya de Montjuïc. En els últims anys ha experimentat una transformació tan física com de significat que ha seguit la tendència de la ja coneguda “marca Barcelona”. La lògica del turisme a la ciutat ha necessitat d’una ampliació del Port per poder acollir a tots els creuers, assolint enguany un nou rècord històric de visitants a través d’aquest mitjà de transport. No obstant, el Port de Barcelona segueix essent emblema del viatge, dels comiats i les esperes entre enamorats que sovint són amargs. Quan la veu poètica diu “Suspesa en l'aire del port de Barcelona, tendrament t'oblides de tu i et deixes transcórrer cap al res” podem entreveure que en llocs com el Port de Barcelona hi ha moltes històries amagades. Històries sobre les distàncies, sobre l’enyorança, sobre l’amor, sobre dues persones que s’estimen i que estan lluny l’una de l’altra.


M’EXALTA EL NOU...

7

Mig pam sota el genoll esquerra Un incendi Moure’ns hagués estat massa dolorós quedar-nos quiets una rendició complaent, fàcil, neta El terme mig: passar-nos lentament la llengua per damunt les dents, (amb molta cura, perquè no es desenganxessin) pentinar-nos cap enrere els cabells amb les mans seguir mirant amb l’esforç del boig El forat del metro oscil·lava davant nostre pèndols blancs -vehicles morts- ens despertaven cada sis minuts hi havia força gent esperant a l’andana, cordes vocals mig mortes, xerricant, amígdales vestides d’un vermell trist i inflat, una bonior que feia olor de sucre La variu de la cama encesa La variu de la cama encesa (i algú deia, de lluny, que érem inofensius) Jordi Nopca El metro de Barcelona és un epicentre de la vida de la ciutat. Sota terra, no es veu, però és un dels llocs que més barcelonins trepitgen. No tan sols el trepitgen, també el viuen. Cada parada és diferent, Plaça Catalunya un formiguer constant, Sagrada Família un compendi de cultures de diferents països, tots aquells dels quals provenen els turistes. Unes són més antigues, d’altres més noves, però totes intensament viscudes. Una parella espera el metro, però el que menys importa és quan aquest arribarà. Entre espera i espera, una fotografia per immortalitzar un moment que no mereix ser immortalitzat. Que en passi un, que en passi un altre, que el que ells esperen és estar junts, a recer sota terra, i que vagin passant els vagons davant seu. Veure’ls arribar i veure’ls marxar, mentrestant es faran petons. Aquesta escena es viu al metro, al matí pots veure-hi aquesta parella, a la tarda i a la nit també. El metro, aparentment oblidat, enterrat sota terra és un lloc de pas, és un lloc on quedar-s’hi. És un lloc viu.


M’EXALTA EL NOU...

9

Trajecte Com cada jorn, i ja en portem uns quants, el sol abrusador caurà damunt la plana, recremarà els rostolls, ofegarà el trepig de tants infants que acostumaven a jugar al parc fins al migdia.

És imprescindible trepitjar la Plaça Major Però avui convé que sigui diferent: prendrem tot just les quatre engrunes de Vic, capital de coque ens són imprescindibles; marca d’Osona. Però amb tarannà distès i els ulls desperts no cal oblidar que per encetarem un èxode que sempre esdevé escàs. a molts no deixen de Gaudim de l’anhel de viure en la distància, ser importants tamconèixer somnis d’altra mena poc el Temple Romà i trepitjar camins en una terra i la Catedral. Tampoc un xic més temperada. cal deixar els diversos museus o els mercats Enrera anem deixant tradicionals coneguts allò que ens és present arreu que gairebé se d’un cap dia a l’altre; celebren cada cap de i travessem indrets assedegats, setmana. No es pot senders fressats pel mateix sol, oblidar la gastronoesteses planes de conreu, mia de la ciutat, coneciutats i viles i poblets, mentre fem via. guda arreu pels embotits, especialment Joan Roca i Casals la llonganissa. Actualment, a més es considera per a molts crítics musicals com una de les ciutats catalanes amb més músics emergents gràcies en part al Mercat de la Música Viva.


L’immensitat de la plana es pot contemplar des d’un dels turons que la rodegen. Des d’allà, ocells i animals contemplen la boira matí rere matí. Uns quants núvols però no són res important, avui el sol apreta i crema molt fort. És impossible aguantar al sol. Vic es veu clarament, es veuen les carreteres, els cotxes circulant, les granges i el moviment d’àligues vigilant. Mirant-ho des de una finestra tot sembla més plàcid.


...M’ENAMORA EL VELL Cançó de matí encalmat El sol ha anat daurant el llarg somni de l’aigua. Aquests ulls tan cansats del qui arriba a la calma han mirat, han comprès, oblidaven. Lluny, enllà de la mar, se’n va la meva barca. De terra endins, un cant amb l’aire l’acompanya: “Et perdràs pel camí que no té mai tornada”.

11 Sota la llum clement del matí, a la casa dels morts del meu vell nom, dic avui: “Sóc encara”. M’adormiré demà sense por ni recança. I besarà l’or nou la serenor del marbre. Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca. Cridat, ara entraré en les fosques estances. Salvador Espriu

Salvador Espriu va escriure aquest poema amb la mirada posada en aquest lloc, el cementiri de Sinera, a Arenys de Mar. El cementiri, que es troba damunt del Turó de la Pietat, és el paradigma dels cementiris mariners mediterranis. Més concretament, dins d’aquest, hi ha fins i tot obres arquitectòniques i escultòriques que converteixen un lloc d’entrada fosc i trist, en una espècie de museu on la pau i la tranquil·litat es materialitzen en cada racó. Aquí descansa el cos de Salvador Espriu, una de les veus líriques més estimades i un dels poetes més prolífics de la literatura catalana. Entre xiprers que defineixen un camí d’entrada i sortida, el mar contrasta el verd amb el blau serè. El Cementiri arenyenc és un espai de poesia, com una metàfora de la vida i la mort. Aquest tret també queda reflectit en el poema d’Espriu: la seva barca se’n va (es mor) i es perd en el camí que no té mai tornada (la mort). No obstant, “en la pau del jardí dels cinc arbres” ja ha collit el seu temps. Espriu, d’una manera o altra, és conscient que la mort és inevitable però un cop s’ha viscut una vida, una vida plena, davant del mar, damunt de la muntanya.


...M’ENAMORA EL VELL

13

Les boies Intentaré de dir la llum de la foscúria de la mar encrespada a trenc de nit. Escumes fosforescents. Les barques mal deixades, prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar, vestits de nit, se les enduia platja amunt. La fressa del vent i de les aigües es va fent més poderosa cada cop: tanquen finestres i portes. Sols a la taverna dels Oratges se senten les màquines de joc; encara allí, pots beure canya a glops petits. Giràndoles d’estrelles il·luminen el cel més negre que una gola de llop. La serp del vent, desenroscada, xiula pels carrers. Dalt l’illa llampeguejada gira el far. Els gavians s’arreceren dins meu, els crits de la nit negra i els udols, en mi també. Sé prou que la claror germina dins la fosca. On és que som? Enlloc? fora de tot? Qui ve? Si vols dormir tranquil pensa en els boies. Joan Vinyoli


La Vila Olímpica és un dels barris més nous de Barcelona. Construït a causa dels Jocs Olímpics de l’any 1992, va signficar un canvi per la zona industrial del Poblenou. Ara és una zona residencial, amb la Torre Mapfre i l’Hotel Arts que es poden veure des de qualsevol punt de la ciutat, el campus universitari de la Ciutadella i el Port Olímpic. Potser el fred no espanta a l’home que s’acaba de capbussar a l’aigua. La seva dona l’espera fora vestida de carrer amb una tovallola per a què no se’n encostipi. De fons, sona “Happy”, la parella de nuvis celebren el seu casament a l’Hotel Arts amb centenars de convidats. Joves turistes arriben amb un vaixell semblant a les famoses Golondrines, un viatge de fi de curs potser i alguna parella s’asseu a la platja per veure com es fa de nit. Passar-ho bé és essencial a la part, ara ja més turística de la Vila Olímpica.


...M’ENAMORA EL VELL

15

Vinyes verdes vora el mar Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes, soledat del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat.

Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster.

Vinyes que dieu adéu Al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar! Josep Maria de Sagarra

La Platja de Cap Ras pertany al municipi de Llançà, a la comarca de l’Alt Empordà. El poble està sobre l’antiga ciutat romana de Decania. L’església i la torre són dels dos monuments que es veuen des de qualsevol punt de la vila. El turisme ha provocat que Llançà sigui conegut arreu especialment les platges com ara la de Cap Ras. Mirar cap al mar i sentir el plaer del no res. Sentir que tot va bé i que aquest paisatge et dóna una pau immensa. El soroll del mar però alhora la suau brisa et transporta fins un altre lloc. El verd intens contrasta amb aquell blau de la mar. Els pescadors i algun turista passegen per allà. Sort que no és ple estiu quan ja les platges estaran plenes de turistes obsessionats amb el sol i la platja. I allà el raïm que ens ajuda a sentir el Mediterrani dins nostre com si estiguéssim en qualsevol anunci de cervesa.


...M’ENAMORA EL VELL Tot l’enyor de demà

17

I després l’adroguer, que treu la torradora del cafè Ara que estic al llit i comença a rodar la maneta, malalt, i qui crida les noies estic força content. i els hi diu: -Ja ho té tot? -Demà m’aixecaré potser, I les noies somriuen i heus aquí el que m’espera: amb un somriure clar, Unes places lluentes de claror, que és el baume que surt de i unes tanques amb flors l’esfera que ell volta. sota el sol, I tota la quitxalla del veïnat sota la lluna al vespre; qui mourà tanta fressa perquè i la noia que porta la llet serà dijous que té un capet lleuger i no anirá a l’escola. i duu un davantalet I els cavalls assenyats amb unes vores fetes de puntes de coixí, i els carreters dormits i una rialla fresca. sota la vela en punxa I encara aquell vailet que cridarà el diari, que dansa en el seguit de les i qui puja als tramvies roderes. i els baixa I el vi que de tants dies no he tot corrent. begut. I el carter I el pa, que si passa i no em deixa cap lletra m’an- posat a taula. goixa I l’escudella rossa, perquè no sé el secret fumejant. de les altres que porta. I vosaltres I també l’aeroplà perquè em vindreu a veure que em fa aixecar el cap i ens mirarem feliços. el mateix que em cridés una veu d’un te- Tot això bé m’espera rrat. si m’aixeco I les dones del barri demà. matineres Si no em puc aixecar qui travessen de pressa en direcció al mai més, mercat heus aquí el que m’espera: amb sengles cistells grocs, -Vosaltres restareu, i retornen per veure el bo que és tot: que sobreïxen les cols, i la Vida i a vegades la carn, i la Mort. i d’un altre cireres vermelles. Joan Salvat-Papasseit


Gràcia és un dels barris de Barcelona que ha conservat la seva estètica arquitectònica i vital del seu passat de poble. Antigament, la Vila de Gràcia era un poble on la gent benestant de Barcelona hi anava a estiuejar o hi tenia una segona residència. Ara és un barri que engloba tots els atractius que els barcelonins i barcelonines poden esperar: terrasses de bars, places, nens, teatres, teixit associatiu i veïnal, restaurants, petits comerços, carrerons estrets, silencis i mogudes. La vida quotidiana del barri és visible a ulls de tothom que el trepitja. A la plaça del Diamant, una de les més emblemàtiques, hi ha l’estàtua de la Colometa, personatge individual i col·lectiu que va crear Mercè Rodoreda en la seva novel·la més universal. Es tracta d’un espai que és testimoni de la vida i dels detalls de moltes persones, com ho va ser Papasseit quan va patir la malaltia de tuberculosi. Tan en la plaça com en el poema podrem veure una nena corrent a mitja tarda, un senyor que, pacientment, desembolica un carmel de regalèsia, els coloms com volen...


...M’ENAMORA EL VELL

19

Oda a Barcelona (fragment) Quan á la falda’t miro de Montjuich seguda, m’apar vèuret als brassos d’Alcides gegantí, que per guardar sa filla del seu costat nascuda en serra transformantse s’hagués quedat aquí. Y al veure que traus sempre rocam de ses entranyes per tos casals, que creixen com arbres ab sahó, apar que diga á l’ona y al cel y á les montanyes: -Miraula; òs de mos òssos, s’es feta gran com jo!Perquè tes naus, que tornan ab ales d’oreneta, vers Cap-del-Riu, en l’ombra no’s vajan á estellar, ell alsa tots los vespres un far ab sa má dreta y per guiarles entra de peus dintre la mar. La mar dorm á tes plantes besantles com vassalla que ascolta de tos llabis lo còdich de ses lleys, y si li dius ¡arrera! fa lloch á ta muralla com si Marquets y Llansas encara’n fossen reys. [...]

Jacint Verdaguer

Barcelona és una ciutat que, amb tota la seva magnitud, ha estat escenari i motiu d’inspiració literària de moltes persones. Podem fixar-nos en la Sagrada Família, en la muntanya de Montjuïc, en el castell que la corona i la seva història, en el mar, en el conglomerat arquitectònic del gòtic i del modernisme, en les muralles, en els barris, en les torres Mapfre, en les avingudes i els passeigs que estructuren un urbanisme de referència mundial... O bé, ens en podem anar al Tibidabo, perdre’ns pels camins i que aquests ens portin a veure imatges com aquesta. El poema és un cant cap a aquesta ciutat en el moment que obre les muralles i d’aquesta manera les portes al seu creixement. Poc es deuria imaginar Jacint Verdaguer, poeta paradigmàtic de la Renaixença, que la seva Barcelona seria com la veiem avui en dia: cosmopolita, d’estructura evolutiva fermament turística però conservant sempre els seus anys, el seu pas del temps inherent a cada racó.


Projecte final periodisme viatges  
Advertisement