Page 1

un mestre català en una fossa de burgos desenterrem l’emotiva història d’Antoni Benaiges El treball conjunt del periodista Francesc Escribano, del fotògraf Sergi Bernal, de la historiadora Queralt Solé i de l’antropòleg Francisco Ferrándiz ha permès recuperar la colpidora història d’un mestre català de la República afusellat a Burgos a l’inici de la guerra civil. Sàpiens ha tingut accés a aquesta investigació que l’editorial Blume publicarà properament. Per sònia casas amb l’assessorament de queralt solé

L’

impacte emocional d’obrir una fossa sempre és el mateix, en portis una o tres-centes”, confessava fa uns mesos a Sàpiens el forense basc Francisco Etxeberria. En el cas de la fossa comuna Montes de La Pedraja, a Burgos, a aquest impacte emocional s’hi va afegir un fet insòlit. El 28 d’agost del 2010 un veí de la zona, Antonio García, es va aproximar al lloc on l’equip de la Sociedad de Ciencias Aranzadi dirigit per Etxeberria estava fent les exhumacions. García els va comentar que creia que entre els afusellats llançats en aquella tomba era molt probable que hi hagués Antoni Benaiges, un mestre català amb una història corprenedora. la descoberta de l’equip de forenses

Convençut que rere aquella pista podia haver-hi una valuosa història sobre l’abast de la repressió franquista al col·lectiu de mestres d’arreu de l’Estat, un altre dels membres de l’equip, l’antropòleg Francisco Ferrándiz, va marxar amb Antonio García cap a Bañuelos de Bureba, un poblet a mitja hora en cotxe de la fossa. Només asseure’s a l’escriptori de García, Ferrándiz va engegar la gravadora per enregistrar l’entrevista mentre García començava a obrir carpetes del seu ordinador. La pantalla es va començar a omplir de llibres i diaris digitalitzats, documents que ell i el seu cosí Jesús ha26 Sàpiens

vien anat compilant des de feia anys. Duien per títol El mar, El retratista, Sueños, Recreo, Gestos, Folklore burgalés… i tots havien estat editats per Benaiges i els seus alumnes de la petita escola rural de Bañuelos entre el 1934 i el 1936. A mitjan anys trenta, Bañuelos era un poble de cinquanta-vuit cases i dos-cents habitants, que a l’hivern sempre quedava aïllat per la neu. Eren mesos d’un silenci glacial, només trencat pel repic de les campanes del gran rellotge de la torre de l’església, que a vegades “tocaba las diez cuando eran las doce”, segons els documents que es conserven de l’època. A més de l’església, a Bañuelos hi havia dues tavernes i una escola. Antoni Benaiges era mestre interí en una escola de Vilanova i la Geltrú quan el 1934 li van comunicar que li havien adjudicat la plaça de mestre titular de l’escola de Bañuelos. Benaiges va somriure. Aquell entorn rural i aïllat era el context perfecte per aplicar les noves tècniques educatives que es desenvolupaven arreu d’Europa i que l’escola republicana promovia. Però només arribar a Bañuelos, a l’inici del curs escolar 34-35, Benaiges es va adonar que la tasca no estaria exempta de reptes. En aquell poble, amb unes condicions de vida duríssimes i un elevat grau

documentació inèdita. A la dreta,

Antoni Benaiges quan era estudiant. Dalt, el mestre amb els seus alumnes de l’escola de Bañuelos de Bureba els primers mesos del 1936, retratats per un fotògraf ambulant. A l’esquerra, el primer número de Gestos, un dels quaderns fets pels alumnes de Benaiges el 1935.


guerra civil l’escola de Bañuelos la va pagar de la seva butxaca el mestre mateix, ja que Benaiges no va comptar amb el suport de ningú. Durant els dos cursos que Benaiges va ser mestre a Bañuelos, la seva impremta va publicar tretze quaderns. A la pantalla de l’ordinador, l’antropòleg Ferrándiz es mira els quaderns atentament. Està atònit. En el titulat El retratista, una crònica de la visita d’un fotògraf al poble per retratar-ne la gent, hi ha una foto d’un somrient Benaiges amb els seus alumnes, tots ben engalanats per a l’ocasió. Tot el que es veu en els quaderns traspua l’esperit de l’època: el tipus de lletra, els adjectius que els nens usen per a les narracions, el traç dels seus dibuixos, les tintes… Antonio García explica a Ferrándiz que ell i el seu cosí es van topar amb la història del mestre per casualitat. Un familiar els va dur un exemplar del quadern Folklore burgalés i es van quedar astorats en veure que el llibre s’havia publicat en una impremta de Bañuelos el juliol del 1936.

58 cases i 200 habitants.

Així era Bañuelos de Bureba quan el mestre català va aterrar a la seva escola (a la dreta una imatge actual). Els seus mètodes pedagògics innovadors van ser tota una revolució i no sempre es van comprendre en un poble amb molt analfabetisme.

sergi bernal

per què el mestre va romandre a burgos?

d’analfabetisme, moltes famílies anteposaven les tasques domèstiques i agrícoles a l’escola, i Benaiges es trobava que als nens no se’ls permetia assistir regularment a les classes. Tampoc no el van ajudar gaire els recels i les suspicàcies que va despertar des del primer dia. Al poble de seguida van córrer de boca en boca els estranys mètodes pedagògics d’aquell mestre que més que un home els devia semblar un marcià. “No les hace estudiar nada de memoria, los hace pensar y dar su opinión”, deia un. “Mi hija dice que ya no les hace estudiar religión”, afegia el segon. “¿Sabéis que les pone música con un gramófono y los hace bailar?”, deia un tercer

escandalitzat. “Pues a mi me han dicho que ha comprado una imprenta y está editando libros con las reflexiones de los niños”, revelava un quart. Els rumors eren certs. Benaiges aplicava a l’escola el mètode Freinet [vegeu desglossat], una tècnica educativa originària de França que ell havia après de la mà de Patricio Redondo, un dels primers mestres que va implantar aquesta tècnica a Catalunya. Es tractava d’un sistema que tenia com a principi bàsic que el nen aprengués a partir dels seus propis interessos. I l’eina cabdal per aplicar aquesta filosofia era la impremta, una impremta que en el cas de

entrevista Jaume Aragonès benaiges, el familiar

“desconeixíem l’abast de la seva tasca pedagògica”

J

aume Aragonès és el fill d’Elisa Benaiges, neboda del mestre. El 2004 va encetar la seva particular recerca sobre la vida del germà del seu avi, una investigació que va tenir el seu punt àlgid el 2010, quan es va obrir la fossa de La Pedraja. Què va significar per a vostè l’obertura de la fossa?Arran de l’obertura vaig entrar en contacte amb l’associació de familiars que l’havia impulsada, i a través d’ells vaig conèixer una persona que tenia molts detalls de la vida del meu parent. Ens vam

28 Sàpiens

emocionar molt tots dos. Ell em va dir que des de la guerra la seva família havia dut un gran pes a sobre, perquè sabent com sabien tots els detalls de la mort del germà del meu avi, mai no havien pogut contactar amb nosaltres, la seva família. No sabien com trobar-nos. Parlar amb mi els va ser de gran consol. Com ha viscut la seva mare i tota la família aquest procés de reconstrucció de la vida i mort d’Antoni Benaiges? Amb molta intensitat, per tot el que implica, però també amb molta

sorpresa, perquè a casa ningú no sabia tota la tasca pedagògica que ell va impulsar. Sí que guardàvem els quaderns que havia anat publicant a l’escola, però no sabíem que fossin tan especials com després hem sabut. I els forenses, què els han dit sobre les possibilitats d’identificar el cos de l’Antoni? Ens van prendre mostres del nostre ADN per poder comparar-lo amb el del centenar de cossos que n’han tret, però aquest és un procés llarg i difícil. Ens van insistir molt que no ens féssim il·lusions, que per les condicions del terreny seria pràcticament impossible identificar-los. Però sabem que continuen treballant-hi.

A partir d’aquí van estirar del fil i, a través de diversos testimonis i documents, els dos cosins van descobrir que Antoni Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp el 1903, a Tarragona, que s’havia format a l’Escola Normal de Barcelona el 1929 i que abans de treballar a Bañuelos havia passat per diverses escoles de Madrid i una a Vilanova i la Geltrú. També van descobrir que abans d’acabar el curs 35-36, Benaiges va prometre als seus alumnes que se’ls enduria a passar uns dies d’aquell estiu del 36 a la seva casa familiar de Mont-roig del Camp perquè els nens poguessin veure per primer cop el mar. “Pero nunca pudo cumplir la promesa”, explica García. —¿Habéis descubierto algo del fusilamiento?, l’interpel·la Ferrándiz. La resposta era sí, i força coses. Sabien que el mestre va ser capturat a Briviesca, un poble situat entre Bañuelos i Burgos. I sabien que el 19 de juliol se l’esperava a Burgos per impartir una conferència però que mai no va arribar-hi. És possiblement per això que el mestre encara no havia tornat a Catalunya, tot i que el curs ja s’havia acabat. És probable que pensés impartir la conferència a Burgos, tornar a Bañuelos, recollir els nens i dur-los com els havia promès a veure el mar a Mont-roig del Camp? No sembla descabellat, ja que la seva família estava ben assabentada de la multitudinària visita i ja els esperaven, a ell i als nens.

el mètode freinet

el protagonisme dels infants a les aules

E

n una època en què proliferaven a Europa els nous moviments pedagògics, la tècnica Freinet va diferenciar-se d’altres propostes per l’ús de la impremta a l’escola per tal de desenvolupar un procés formatiu en què l’alumnat s’hi sentís completament implicat: els nens escrivien els textos a partir de les seves pròpies experiències i s’encarregaven de compaginar-los per publicar uns quaderns en una impremta ubicada a la mateixa escola. Aquesta fou la principal innovació del pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966), que volia encoratjar l’aprenentatge basat en la investigació i la cooperació, el mètode natural —els nens aprenen a partir de les seves experiències reals— i la democràcia a l’aula. l’arribada del ‘freinetisme’

La seva implantació a Catalunya s’emmarca en la política de la Segona República, que va promoure els moviments de renovació pedagògica que s’havien iniciat al començament del segle XX. La tècnica Freinet va arribar de la mà del grup Batec, un col·lectiu de mestres d’escoles rurals de Lleida que des del 1922 es reunien per compartir experiències i analitzar i discutir textos pedagògics. A la primeria del 1930, un d’aquests mestres va descobrir la proposta de Célestin Freinet, que

ràpidament va rebre el suport de l’inspector de primer ensenyament Herminio Almendros. De mica en mica es va començar a aplicar a les escoles de Lleida i el moviment va agafar embranzida. Es van organitzar congressos i trobades, i es va crear la Cooperativa Española de la Imprenta en la Escuela. un bon grapat d’impremtes

Fins a l’esclat de la guerra civil el nombre de seguidors no deixà d’augmentar, arribant a la xifra de 136 mestres freinetistes repartits sobretot per Lleida, Barcelona i Osca, i de manera puntual a Madrid, Granada, Navarra, les Illes Balears, Sòria, Castelló, Còrdova, Burgos... Alguns dels quaderns publicats en les impremtes escolars van ser: Alegria, a l’escola de Vilafranca del Penedès; Salut, a Santa Fe de Montseny; Niños, pájaros y flores, a Caminomorisco de Las Hurdes (Cáceres); El nene, a Plasencia del Monte (Osca); Faro infantil, a A Cañiza (Pontevedra), o Gestos i Recreo, a Bañuelos de Bureba (Burgos). reconeixement postmortem

La guerra civil va frenar el desenvolupament del moviment i alguns dels mestres freinetistes (entre ells, José de Tapia i Patricio Redondo, dos dels seus representants) es van exiliar a Mèxic, on van seguir aplicant amb èxit aquesta tècnica. Malgrat la seva mort l’estiu del 1936, en els escrits sobre el mètode Freinet sempre va aparèixer el nom de Benaiges.

educació activa. Dues mostres més de la feina dels alumnes de Benaiges amb la impremta. Dalt, un nen a l’escola de Célestine Freinet a Vença (França).

Sàpiens 29


A més, García havia trobat un document clau en aquest sentit, un text escrit per l’amic de Benaiges Patricio Redondo (i signat amb el pseudònim Paco Itir), publicat el juny del 1937 a L’éducateur prolétarien, una revista mensual editada per Célestin Freinet. L’article denunciava l’assassinat de Benaiges i en donava detalls, com que el mestre havia estat afusellat el 25 de juliol del 1936 i que se l’havia enterrat en algun lloc dels Montes de Oca, just on es troba la fossa de La Pedraja on Ferrándiz i el seu equip exhumaven cossos l’estiu del 2010. La repressió contra tots aquells considerats “contrarios al Movimiento” va ser especialment ferotge a la regió de Burgos. Aquí l’Alzamiento va triomfar-hi amb rapidesa, fins i tot es va avançar set hores respecte a les altres unitats militars revoltades a la Península la matinada del 19 de juliol del 1936. Segons els plans del general Emilio Mola, Burgos seria la capital provisional de l’Estat fins a la caiguda de Madrid. Així, la ciutat va concentrar durant uns quants mesos tots els poders polítics i militars franquistes i va ser el lloc on es van elaborar les primeres lleis del nou estat i es van articular els sistemes repressius del nou règim. la brutal repressió franquista a burgos

photoaisa

Malgrat la poca resistència que van trobar els colpistes a la ciutat i a la majoria de les poblacions del seu voltant, els sollevats van practicar des del mateix 19 de juliol una repressió dantesca. Aquell mateix dia van començar les detencions, els empresonaments i les execucions a l’empara dels bandos militares que donaven base jurídica a aquestes accions. L’historiador Luís Castro, expert en la repressió franquista a Burgos, sosté que, amb les dades actuals, van ser assassinades a la província prop de 1.660 persones entre el 1936 i el 1941, la gran majoria (fins a un 75%) durant els primers mesos de la guerra. Les matances eren de tal magnitud que les autoritats franquistes van arribar a publicar normes per tal que els assassinats es fessin en punts apartats dels nuclis de població i els cadàvers fossin sepultats, indicacions que assenyalen que, fins aleshores, les víctimes probablement s’havien deixat a la intempèrie. Així es va començar a enterrar en fosses comunes, rases a prop del mateix lloc dels assassinats. La situació geogràfica de La Pedraja, apartada dels nuclis de població en un encreuament de camins entre La Rioja i Burgos, la va convertir en un dels paratges més utilitzats pels rebels franquistes per ubicar les fosses comu-

Obrir una fossa és un procés de gran complexitat. En aquest sentit, l’equip de la Sociedad de Ciencias Aranzadi s’ha convertit en expert a escala mundial nes. Així ho va poder documentar l’equip de la Sociedad de Ciencias Aranzadi des que van obrir la primera fossa, el 23 d’agost del 2010, uns quants dies abans que Antonio García hi aparegués per dir-los que allà hi havia enterrat un mestre peculiar. García no va ser l’únic veí que es va atansar a veure de primera mà les tasques del nodrit grup d’especialistes que sempre coopera en l’obertura de qualsevol fossa de la guerra civil i que va des d’historiadors i forenses, fins a arqueòlegs, odontòlegs, antropòlegs, fotògrafs i psicòlegs. De fet, com sol passar en totes les fosses, el pas de gent per La Pedraja va ser constant: des dels peregrins que s’apartaven del camí de Sant Jaume encuriosits per veure què hi passava, fins a familiars expectants que s’havien apropat a la fossa amb fotografies o llibretes amb retalls de diari i amb l’esperança que l’equip d’especialistes trobés una peça de roba o algun objecte que identifiqués el seu amic, pare o avi desaparegut setanta anys enrere. Els primers objectes i ossos que es van trobar van confirmar dues de les sospites inicials. D’una banda, l’amuntegament d’ossos confirmava que es tractava d’una fossa molt extensa; de l’altra, les característiques químiques i la humitat del sòl havien provocat una degradació molt marcada de les restes. Amb tot, els especialistes van trobar una trentena de cervells saponificats, extraordinària­ment conservats. La indumentària dels cossos demostrava també que la fossa havia estat utilitzada durant diversos mesos: progressivament, la roba d’estiu deixava pas a la roba d’hivern. Finalment, a La Pedraja es van poder recuperar 104 cossos, superant les expectatives inicials i convertint-se en la major fossa comuna exhumada fins llavors a l’Estat, però no es va poder fer cap identificació in situ. familiars a peu de fossa

En una fossa això és completament habitual. De fet, la gran dificultat de poder dur a terme una identificació immediata dels cadàvers sol generar una gran ansietat i desconcert en els familiars, i alguns arriben a intuir l’ésser estimat en algun dels esquelets, en allò que es denomina procés d’adopció simbòlica, com explica l’antropòleg Francisco Ferrándiz. No hi ha dubte que per la seva dimensió humana, l’obertura d’una fossa és un procés de gran complexitat. Per això hi treballen tants especialistes i s’han de complir una

fotos: sergi bernal

entrevista ANTONIO GARCÍA I JESÚS VIADAS, els veïns investigadors

minuciositat necessària

Quan s’exhuma una fossa de la guerra civil, cal evitar que qualsevol errada en la manipulació d’ossos i objectes pugui invalidar la prova d’un crim, tot i que de moment sigui un crim sense judici.

E

“aquí encara es té por de parlar del que va passar durant la guerra i la repressió franquista”

ls cosins Antonio García i Jesús Viadas són els dos veïns de Bañuelos que van donar a conèixer la història d’Antoni Benaiges a l’equip encarregat de l’exhumació de la fossa. Antonio, com va ser que va decidir atansarse a la fossa i explicar-los la història d’Antoni Benaiges? Vaig saber que exhumarien la fossa per la premsa. Ja era l’últim dia que hi treballaven els especialistes quan vaig decidir anar-hi. M’hi vaig atansar un moment però no vaig dir res a ningú. En tornar al cotxe, la meva dona em va animar a tornar-hi i parlar amb algú, i li vaig fer cas. Hi vaig tornar i em vaig dirigir a una noia que atenia els familiars de les víctimes. Li vaig dir que jo sabia que allà hi havia enterrat un mestre català amb

una història molt bonica i de seguida em va presentar l’antropòleg Ferrándiz. I allà, a peu de fossa, li vaig començar a narrar la història. Com que era llarga, el vaig convidar a venir a casa meva per seguir amb l’explicació, i així va ser com la van descobrir. Quan es van interessar, vostè i el seu cosí, per la història de Benaiges? Tot va començar quan vam trobar un dels quaderns publicats pels nens. Ens va sorprendre molt la seva qualitat, i també el fet que hagués estat publicat en un poble tan petit i rural com Bañuelos el 1936. Vam quedar meravellats pel contingut, les reflexions i els pensaments dels nens sobre coses ben diverses. És molt impressionant llegir el que expliquen els nens i com ho expliquen, la

manera amb què s’expressen. Quan vam parlar amb alguns dels exalumnes que queden vius, ens van dir que el mestre no els modificava res del contingut, que respectava tot el que escrivien. Com és que aquests exalumnes no n’havien parlat mai abans? En primer lloc, perquè la majoria eren molt petits quan van matar el mestre, l’alumne més gran de Benaiges tenia set anys. En segon lloc, cal remarcar que en aquesta zona de Burgos i Valladolid l’Alzamiento va triomfar de seguida i potser algun dia caldrà revisar les raons per les quals això va ser així. El cert és que de bon principi la repressió que van perpetrar-hi els franquistes va ser brutal i per això hi va haver tan poca oposició. Les seqüeles d’aquella època van perdurar dècades, ningú no deia res, ningú alçava la veu contra res, i fruit d’això encara ara hi ha molta gent que té por de parlar d’aquests assumptes obertament. Sàpiens 31


guerra civil

entrevista SERGI BERNAL, fotògraf

“tot va començar en llegir el reportatge de sunyol a ‘sàpiens’”

missió a llarg termini

A La Pedraja, la identificació dels cossos serà difícil, a causa de les característiques del terreny. A l’esquerra, classificació de les restes. A baix, una vegada han estat arxivades.

A

i aquest febrer... el llibre! L’obra Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar és un treball d’investigació en què han col·laborat Francesc Escribano (biografia del mestre), el fotògraf Sergi Bernal, l’antropòleg Francisco Ferrándiz i la historiadora Queralt Solé, directora de la publicació. Aquest llibre sortirà a la venda aquest febrer editat per l’Editorial Blume, l’Associació Mirmanda i Ventall Edicions. 32 Sàpiens

com va morir benaiges?

fotos: sergi bernal

utor del projecte fotogràfic Desenterrant el silenci, part del seu treball ha permès il·lustrar aquest article. Com va arribar fins a La Pedraja? Doncs a través de Sàpiens! Feia temps que volia retratar l’obertura d’una fossa de la guerra civil i llegint el vostre reportatge sobre la recerca de la tomba de Josep Sunyol vaig localitzar la historiadora Queralt Solé. Ella és qui em va dir que aviat s’obriria la fossa de La Pedraja i vaig sol·licitar permís per retratar tot el procés. Aleshores encara no sabia res de l’existència del mestre? No, no, això va venir després. L’associació de familiars de les víctimes de la Pedraja em van trucar per explicarme la història del mestre i aleshores vaig decidir tornar al poble de Bañuelos i reconstruir fotogràficament la seva història. Va ser fàcil? Hi vaig trobar alguns impediments, gent que van conèixer el mestre o que n’havien estat alumnes però que em van demanar que no els retratés. Però també n’hi va haver d’altres que em van obrir les seves portes i em van permetre capbussar-me en els seus records. Aquesta deu ser la millor recompensa a la seva feina. I tant! I també el fet d’anar estirant el fil fins a poder reconstruir les peces d’un trencaclosques i poder-ho explicar a través de les fotografies i del documental que estic preparant. Amb tot, encara hi ha llacunes sobre la història del mestre. Per què va triar el blanc i negre en lloc del color? Perquè extreu millor l’ànima de les persones i les coses. Però m’agradaria fer una sèrie de fotos en color que retratés el moment en què els cossos exhumats són tornats als familiars. Seria una manera simbòlica de dir que aquesta ferida s’ha reparat.

pogut aclarir res de la seva mort. Durant aquest procés d’indagació, Aragonès havia conegut Antonio García, a qui va mostrar els quaderns. Vet aquí per què García els tenia tots tan ben escanejats al seu ordinador. Quan García va saber que l’estiu del 2010 començarien els treballs d’obertura de la fossa, va avisar Aragonès. Aquest va trucar al representant de l’associació, que li va assegurar que si esbrinaven alguna dada nova, hi contactarien. Aragonès va penjar el telèfon sense gaire esperances, però només dues hores després el telèfon va sonar. Li trucaven des de la localitat burgalesa de Briviesca, la mateixa on el seu oncle havia estat detingut. “Me llamo Rafael Martínez y mi padre, que también está enterrado en la fosa común, era íntimo amigo de Antoni, de tu tío”, va dir amb un fil de veu trencat per l’emoció. A l’altra banda de l’aparell, Aragonès escoltava igualment emocionat el relat de Martínez. Era com si en un túnel llarg i fosc, algú hi hagués encès de cop un gran llum.

En saber que el mestre havia estat torturat i executat, a Bañuelos gairebé tothom va cremar els quaderns fets per ell i els seus alumnes per por de patir represàlies gran quantitat de protocols. “Es fa servir la metodologia arqueològica. Això vol dir que sempre que es troba un os o un objecte cal detallar qui l’ha trobat, a quina hora exacta i a on, com i en quin vehicle s’ha transportat al dipòsit i qui ha estat el primer a obrir la caixa”, explicava a Sàpiens Paco Etxeberria. És el que es denomina cadena de custòdia, necessària per evitar que qualsevol errada o imprecisió en la manipulació d’aquests ossos i objectes pugui invalidar la prova d’un crim, tot i que de moment sigui un crim sense judici. Certament, les més de 250 exhumacions que des de l’inici del 2000 s’han practicat a l’Estat espanyol s’han fet en una mena de llimb judicial, social i polític en què els jutges se n’inhibeixen, les autoritats polítiques s’abstenen d’assistir-hi, el finançament públic és gairebé inexistent i els que hi treballen sovint ho fan de manera altruista. Després arriben la col·locació de plaques i monuments i la realització de cerimònies i rituals per part dels familiars de les víctimes. En el cas de La Pedraja, l’exhumació va ser possible gràcies a l’impuls de l’Agrupación de Familiares

de las Personas Asesinadas en los Montes de La Pedraja. A aquesta associació bé podria adherir-s’hi Jaume Aragonès, nebot del mestre Antoni Benaiges. És el fill de la neboda del mestre, Elisa Benaiges, que l’única certesa que tenia del seu oncle és que havia desaparegut els primers dies de la guerra civil. Els Benaiges no van tenir notícies de l’Antoni a l’estiu, ni tampoc a l’inici de la tardor del 1936, fins que al mes de novembre algú els va fer arribar un retall de diari amb una esquela que confirmava els mals auguris de la família. En paral·lel, en el Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú es va publicar una carta enviada des de Bañuelos per un amic del mestre que confirmava el seu afusellament. L’únic record que en va poder conservar la família va ser una capsa plena de quaderns, els famosos quaderns impresos a l’escola. el mestre ‘redescobert’ pels seus familiars

Van haver de passar moltes dècades abans que la família, amb Jaume Aragonès al capdavant, decidís resseguir la pista del mestre. Gràcies a una carta rebuda des de Mèxic en la qual un estudiós del mètode Freinet valorava la tasca d’Antoni Benaiges, Aragonès va començar la seva particular recerca el 2004. Sis anys després, el 2010, s’havia pogut fer una bona idea de les tècniques educatives que emprava el seu parent i de la vida que havia dut, però encara no havia

Li va explicar que el seu pare i Antoni Benaiges compartien moltes afinitats. Tots dos eren militants socialistes i tots dos van fundar la Casa del Pueblo de Briviesca. Martínez recordava perfectament el dia en què havien estat detinguts allà mateix, el 19 de juliol. Els van tenir uns dies tancats. A Benaiges el van torturar brutalment. Li van arrencar les dents i el van passejar mig despullat a bord d’un descapotable pels carrerons de Briviesca per humiliar-lo públicament. Després se’l van endur a La Pedraja amb molts d’altres i els van afusellar per considerar-los enemics del nou règim. Els van llançar en un forat i els van tapar amb terra. En aquell moment Martínez era un nen, però recorda la por dels habitants de Bañuelos de guardar qualsevol objecte relacionat amb el mestre. Tots els que tenien algun quadern el van cremar o amagar. En espera que les proves d’A DN permetin identificar alguns dels cossos recuperats de la fossa, només ens queda una pregunta per respondre: què feia Antoni Benaiges a Briviesca el 19 de juliol si ja no hi havia escola? Possiblement no ho sabrem mai, però el més probable i alhora poètic és que realment estigués planificant complir la seva promesa de dur els seus alumnes a veure el mar. S

sònia casas és periodista. queralt solé és professora d’història contemporània a la ub. Per saber-ne més

:: castro, luis. Capital de la Cruzada. Burgos durante la Guerra Civil. Barcelona: Ed. Crítica, 2006.

:: portell, raimon; marquès, salomó. Els mestres de la República. Barcelona: Ara Llibres, 2006.

:: etxeberria, francisco (ed.). Antropología forense de la Guerra Civil española. Boletín Galego de Medicina Legal e Forense, núm. 18 (2012).

Sàpiens 33

Reseña de "Desenterrando el silencio" en la revista Sàpiens  

Reseña publicada en la revista Sàpiens del libro "Desenterrando el silencio", coeditado por Blume, Ventall y la Associació Mirmanda.

Advertisement