Issuu on Google+

FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

PARÍS, MAIG DE 1968

FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN


PARÍS, MAIG DEL 1968


PARÍS, MAIG DE 1968 FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN


PARÍS, MAIG DEL 1968

Edició especial per a La Vanguardia i els respectius centres associats. Gener de 2012. Disseny i realització: Laura Baldirà, S.A. Direcció editorial: Ricard Martí Tobies Text: Joan Bassegoda Nonell. Fotos: Aitor Serra, i la col·laboració de Catalunya-Roca, FISA i Arxiu Edició. ©Salvat Editors, S.A., 2012 Editat per SALVAT EDITORES, S.A. Concepció 34, Sabadell 09 Impressió: Gràfiques Bondia, S.A. Bondia, Barcelona, 2012 Dipòsit legal: NA. 228-2012 ISBN_ 84-345-4486-5 Printed in Barcelona.


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

4 L’INICI DELS FETS La revolta estudiantil i la vaga dels obrers.

20 ENTREVISTA A ALAIN KRAVINE Punt de vista d’un líder comunista de la revolució.

12 CRONOLOGIA Breu recorregut històric per cada un dels dies de la revolta.

26 CONSEQÜÈNCIES La reacció de De Gaulle i les posteriors eleccions.

16 PINTADES I ESLÒGANS Eslògans més representatius durant la revolució.

30 REVISTES DE L’ÈPOCA Recull de revistes


PARÍS, MAIG DEL 1968

INICI DELS FETS


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

LA REVOLTA ESTUDIANTIL Imatges de les diverses manifestacions que hi va haver durant la Revolta.

El 22 d’abril de 1968, 1500 estudiants van acudir a una nova protesta a Nanterre contra la detenció de diversos estudiants del Comitè Vietnam Nacional, acusats d’atemptar contra empreses nord-americanes, en la qual intervindria la policia. El 28 d’aquest mateix mes el degà de la Facultat ordena el tancament de la mateixa, alhora que els estudiants anuncien el boicot als exàmens parcials i es produeixen enfrontaments amb membres de la Federació Nacional d’Estudiants de França, d’ideologia dretana, els quals assaltaria la universitat del 2 de maig i acusarien als estudiants mobilitzats de terroristes. Els moviments dretans i ultradretans estudiantils van preveure que el moviment dels estudiants havia


PARÍS, MAIG DEL 1968

de desenvolupar-se i van afirmar que el deure dels estudiants moderats i del govern era parar-lo en sec. Al mateix temps, membres del grup d’extrema dreta Occident marxar pel Barri Llatí cridant vietcongs assassins! amb l’objectiu de contrarestar el creixement del movimiento.7 El 3 de maig vuit estudiants implicats en les protestes, entre els

quals hi havia Daniel Cohn-Bendit, van acudir a declarar a París mentre a la plaça de la Sorbona començava a congregar una gran quantitat d’estudiants vigilats per la policia, que finalment carregaria contra la concentració. Davant aquesta situació, la Unió Nacional d’Estudiants i el Sindicat de Professors van cridar a la vaga exigint la retirada de

la policia i la reobertura de la Sorbona, així com l’alliberament dels estudiants detinguts fins ara. El dilluns 6 de maig els “vuit de Nanterre” van acudir a declarar davant el Comitè de Disciplina de la Universitat. A la seva sortida es va realitzar una nova manifestació que va concloure


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Imatges d’estudiants en plena revolució, les classes s’aturen i tots els estudiants de París parrticipen en la revolta.

amb grans enfrontaments entre les barricades aixecades al Barri Llatí. La violència de la policia va provocar un sentiment de solidaritat entre la major part de la societat francesa (un 61% dels francesos simpatitzaven en aquests moments amb els estudiants) .2 Les manifestacions es repeteixen al dia següent, arribant fins als voltants del Eliseo

El punt d’inflexió del moviment es dóna en la nit del 10 de maig, coneguda com “la nit de les barricades”. Desenes de milers d’estudiants van a les barricades del Barri Llatí. Les negociacions iniciades amb el rectorat de la Sorbona fracassen, alhora que les autoritats segueixen sense acceptar l’alliberament dels detinguts. La policia dissol les ba-

rricades per la força, produint-se els més durs enfrontaments de tot el mes de maig amb centenars de heridos.1 Al dia següent, carros blindats es van desplegar per la capital francesa.


PARÍS, MAIG DEL 1968

LA VAGA OBRERA Davant els successos dels dies anteriors es convocaria una vaga general per al dilluns 13 de maig. La manifestació d’aquest dia va congregar 200.000 persones, mentre 9 milions de treballadors a tot França seguien la convocatòria de vaga. Després de la mateixa, grups d’estudiants van marxar a la Sorbona, que havia reobert les portes després de l’arribada del primer ministre Georges Pompidou d’un viatge per Àsia Central, ocupant. La presa de la Sorbona estarà dirigida per un Comitè d’Ocupació que dotarà a la Universitat d’una sèrie de serveis bàsics per als estudiants alçats (infermeria, menjadors i fins i tot guarderia). Al dia següent els treballadors de Sud Aviation

a Nantes i els de Renault a Cleon, Flins, Le Mans i Boulogne Billancourt van ocupar les seves fàbriques. A poc a poc la vaga s’estén, paralitzant la major part de la França industrial. Amb la transformació d’un moviment estudiantil sorgit en una universitat de l’extraradi en una vaga espontània, els estudiants tractaran de crear una unió amb els treballadors. Diversos milers d’estudiants van marxar el 16 de maig a Boulogne-Billancourt a trobar-se amb els obrers tancats a les fàbriques però, tot i que es realitzaran mostres recíproques de solidaritat (ambdós col · lectius cantaran La Internacional en les portes de les fàbriques ocupades), les reixes dels llocs de treball que els separaven no arribaran a obrir-se. En els dies


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

següents se sumaran a la vaga els controladors aeris així com els treballadors del carbó, del transport, del gas i l’electricitat i els periodistes de la ràdio i la televisió. En Nantes, els obrers i els agricultors van tallar els accessos a la ciutat i van controlar el preu dels productes oferts a les botigues, les quals només podien obrir amb autorització del Comitè de Vaga. En aquests moments, en molts dels centres de treball en vaga, comença a plantejar-se la qüestió del poder obrer en les empreses, posant veritablement en qüestió l’autoritat de l’Estat i generant un autèntic buit de poder. Davant aquesta situació, el gabinet de Pompidou accepta, el 25 de maig, el obrir negocia-


PARÍS, MAIG DEL 1968

cions amb els representants dels obrers en vaga. Aquestes negociacions es plantegen a tres bandes: patrons, sindicats i govern. Les negociacions conclouen el 27 de maig amb els Acords de Grenelle, en què es recull un increment del 35% en el salari mínim industrial i del 12% de mitjana per a tots els treballadors. No obstant això, la

major part dels treballadors en vaga rebutgen l’acord. L’endemà François Mitterrand, en roda de premsa, demana al govern de De Gaulle la seva dimissió, afirmant que des del 3 de maig no hi havia Estat, i es postula com a candidat a la presidència.


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Policies apalliçant a un grup de civils al mig del carrer. També veiem com els estudiants i obrers no es queden de braços creuats i responen a l’atac.


PARÍS, MAIG DEL 1968

CRONOLOGIA DE LA REVOLTA


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Els successos de maig 68 no comencen en aquest mes de maig. Vénen de molt abans. L’agitació social en augment va ser una de les seves causes principals que convergeix al costat de les inquietuds estudiantils al que es va denominar MAI 68.

26 GENER Violents incidents a la ciutat de Caen entre trajadores en vaga i les forces policials. El mateix succeïa a Nanterre entre estudiants i policia.

és evacuada per la policia. Es producela primera gran manifestació al Quartier Latin, el Barri Llatí, reprimida violentament per la policia, amb prop de 600 detinguts.

22 MARÇ Nous incidents en Nanterre amb ocupació de locals administratius i suspensió de les classes fins al dia 1 d’abril. 2 MAIG En Nanterre violents incidents entre estudiants i policia. Es suspenen els cursos. És i es considera aquest fet l’inici de la mobilització estudiantil.

4 MAIG Els detenidlos del dia anterior són condemnats. Crida de les organitzacions estudiantils a una vaga il · limitada. Es suspenen els cursos de la Sorbonne. Georges Marchais, Secretari General del Partit Comunista francès fustiga i ataca el dirigent estudiantil Daniel Cohn-Bendit acusant-lo d’agitador. oportunista i anarquista.

3 MAIG Reunió d’estudiants a la Universitat de la Sorbonne en suport als de Nanterre. La Universitat

5 MAIG La justícia francesa condemna a 4 manifestants del 3 de maig a presó.


PARÍS, MAIG DEL 1968

6 MAIG Les primeres barricades i violents enfrentamientlos que se salden amb més de 400 detinguts. 9/10 MAIG Nit de revolta al el Barri Llatí, on 60 barricades seran aixecades. Els enfrontaments duraran tota la nit fins a les primeres hores del matí. 11 MAIG Les centrals sindicals criden a una vaga general per al dia 13. 13 MAIG La justícia posa en llibertat provisòria als manifestants detinguts el 5 de maig. La Sorbonne és reoberta i immediatament tomadapor els estudiants. Manifestació sindical amb suport estudiantol a

l’Estació de l’Est. Els estudiants continuaran fins a la fosc i cap a altres llocs de París. La vaga estudiantil és general. 15/16/17 MAIG Ocupació del teatre Odèon i de la indústria Renault a Cleon. El moviment de vagues s’estén al sector industrial i de la ràdio i TV. 18 MAIG La vaga és general a tot França. El país està paralitzat asfixiat econòmicament i per la escacez de productes de primera necessitat. 22 MAIG Danilo Cohn-Bendit és expulsat de França cap a Alemanya seu país d’origen. Els sindicats (i no els estudiants) accepten entrar en negociacions amb el govern.

24 MAIG Nova nit de revolta i de barricades. El local de la Borsa és incendiat i un policia és mort en els enfrontaments a la ciutat de Lió. El general de Gaulle anuncia un referèndum sobre la participació en les les universitats i societats. 25 MAIG Comencen les negociacions entre sindicats i govern, l’anomenada Negociació de Grenelle al carrer del mateix nom a París. 27 MAIG Acord entre sindicats, la patronal i el govern, augmentació dels salaris, disminució de l’edat de jubilació, reducció del treball horari i de les 4 setmanes de vacaiones pagades. Al mateix


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

temps es realitza una manifestació a l’Estadi Charléty on es demana la constutución d’un gobuerno provisional. Charles de Gaulle abandona sorpresivamente París amb rumb desconegut. Rumors d’intervenció de l’Exèrcit per aturar la s mobilitzacions i de Cop d’Estat són persistents. 28 MAIG Daniel Cohn-Bendit torna clandestinament a París. El filòsof i escriptor francès anuncia públicament en la Sorbonne que el mivimiento estudiantil és també el seu. La vaga dels treballadors continua en gran part de França tot i els acord sindicats i govern. 30/31 MAIG De Gaulle torna a París i anincia l’anomenat a eleccions i la

dissolució del parlament. Massiva mobilització a París i altres ciutats de França en suport a de Gaulle. Les vagues i barricades estudiantils continuaran fins a la nit del 12 i 13 de juny que posarà fi a Maig 68 després de sis setmanes de moviment i enfrontaments. 13 JUNY Operació neteja de les últimes barricades que posarà fi als esdeveniments que van commoure París i el món.


PARÍS, MAIG DEL 1968

PINTADES I ESLÒGANS


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN


PARÍS, MAIG DEL 1968

Sous les pavés, la plage. Sota les llambordes, la platja.


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Pintades amb eslògans durant el maig de 68 a la ciutat de París. L’intenció és cridar l’atenció i manifestar-se i que el món s’adoni del que està passant.


PARÍS, MAIG DEL 1968

ENTREVISTA A ALAIN KRIVINE


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Què queda del Maig del 68?

Es diu d’Alain Krivine (París, 1941) que és l’últim dels líders de Maig del 68, però no és en aquella gran revolta on va acabar la seva tasca. Va ser dirigent de la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i va impulsar la constitució del alternatiu Nou Partit Anticapitalista (NPA). El polític francès Alain Krivine, immers en una gira per homenatjar el filòsof marxista Daniel Bensaïd, «una persona que mai ho hagués acceptat», va recalar a Bilbo, convidat per la revista Vent Sud, i abans d’oferir la seva conferència va valorar per GARA els fruits que va deixar aquell maig del 68 i l’estat de salut de l’esquerra.

En els països capitalistes avançats, encara que no siguin revolucions, segueix havent revoltes de masses amb unes característiques anticapitalistes molt marcades. El primer ensenyament de Maig del 68 va ser una vaga general de milions d’obrers que van ocupar les fàbriques amb banderes vermelles. Va ser una cosa que ningú havia previst i, per això, és una de les idees optimistes que ens va deixar. La segona conclusió, menys optimista i més realista, és que encara que hi hagi una vaga general, cal tenir objectius i forces organitzades capaços de posar-los en marxa, en el 68 això no existia. Cap partit d’esquerra volia prendre el poder d’acord amb una vaga, tampoc en els sindicats ni a la classe obrera o estudiantil es van donar formes d’organització capaços d’arribar al poder. En conclusió, en un futur caldrà lluitar contra el mateix enemic de Maig del 68. El que llavors es va aconseguir per la porta va sortir per la finestra, perquè no hem aconseguit qüestionar el capitalis-


PARÍS, MAIG DEL 1968

Alain Krivine en una imatge actual en una trobada política, com a dirigent del partit comunista. També veiem imatges d’ell com a líder de grup i encapçalant una de les moltes manifestacions del 68.


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

me. En aquell moment no estava en crisi, ara sí, i això ens ajuda. Cal preparar un Maig del 68, però que assoleixi els seus objectius. Per això, cal insistir més en els aspectes negatius-en el que va faltar en aquell moment-que en els positius. QuIn diagnòstic fa de l’esquerra europea? Com és possible que no aconsegueixi repuntar en plena crisi, o si més no en les seves raneres, de la per ara última crisi global? L’esquerra reformista està en crisi a tot Europa, encara que pugui aconseguir victòries electorals puntuals i superficials. El gran problema d’aquesta esquerra reformista és que no pot fer reformes en temps de crisi. És a dir, la patronal no li deixa més que unes engrunes, amb les que no es poden fer reformes. D’aquí es deriva una liberalització de la socialdemocràcia perquè, o bé els socialdemòcrates s’adapten totalment a la dreta-per exemple, a Grècia-, o desapareixen. Alguns diuen que es converteixen en anticapitalistes, però jo no els crec.

Ha vingut a Bilbo per participar en l’homenatge al filòsof marxista Daniel Bensaïd. Què va aportar a aquest debat en el si de l’esquerra mundial? Primer, va ser un dels pocs intel · lectuals que encara seguia reclamant-marxista. Actualitzar el marxisme d’una manera no dogmàtica; ho va emprar com un mètode de pensament i no com únicament una recepta de cuina, tancada. Va extreure conclusions revolucionàries optimistes però, al mateix temps, raonables. Ell l’anomenava la necessitat dels revolucionaris de tenir una «lenta impaciència». Vostè va ser eurodiputat per la formació francesa LCR. ¿Què opina del procés de construcció europea? Mentre que sóc europeu i internacionalista, sóc totalment contrari a l’Europa que s’està construint ara a partir de la Constitució i del Parlament actual. Durant els cinc anys que vaig ser eurodiputat i vaig estar al ventre de la bèstia, vaig veure que totes les directives-ja sigui en l’àmbit econòmic, social o repressiu-no tenen més que un objectiu.


PARÍS, MAIG DEL 1968

Salvar el sistema capitalista europeu. Només cal veure com, mitjançant aquestes directives, s’ha privatitzat gran part dels sectors públics. Vostè va ser un dels impulsors de la formació NPA. Sembla que, de moment, no ha satisfet les expectatives creades. Cal tenir en compte que quan es va constituir l’NPA, fa poc més d’un any, hi havia menys de 3.000 afiliats a la LCR i era un període de mobilització, amb milions de joves i treballadors als carrers. Sobre aquesta base es va construir l’NPA i, ràpidament, arribem als 9.000 afiliats. Què va influir en aquest auge i per què va canviar? Teníem dos grans bases. D’una banda, la mobilització social i, d’altra, un portaveu extraordinari: Olivier Besancenot. Però avui la situació ha canviat totalment: la major part de les vagues van fracassar-en un context molt semblant al d’Espanya, Itàlia i Grècia-, amb una veritable guerra social que estan duent a terme la patronal i la dreta, i una incapacitat per part de l’esquerra per donar una resposta general i radical. És veritat que, en aquesta tessitura, hem perdut gent, no tant per desacord polític sinó perquè cal estar molt polititzat per continuar militant

i, sobretot, perquè no resultem creïbles en el terreny electoral. En les últimes eleccions collim un resultat de 2,5% a nivell nacional, encara que eren bastant més alts en algunes zones. Dos terços de joves i treballadors es van abstenir, i els que van votar, van apostar per partits que tenen una major implantació institucional, és a dir, el PS o els Verds. El Partit Comunista i els seus aliats han aconseguit un 6%, la seva marca habitual, però és una formació que compta amb 7.000 càrrecs electes. Nosaltres tenim 80. És a dir, la popularitat de l’NPA és molt gran, però no es reflecteix en les urnes. Com pensen revertir? No depèn totalment de nosaltres i creiem que és clau que hi hagi mobilitzacions socials. Un avanç electoral depèn del clima social. També és veritat que hi ha hagut alguns errors polítics, com el de la candidata amb mocador, que han retret un cert nombre de vots, al voltant d’un 1 o 2%, però és alguna cosa secundaria.


FETS QUE VAN CANVIAR EL MÓN


PARÍS, MAIG DEL 1968 Maig francès o Maig del 68, nom amb què es coneixen els esdeveniments succeïts a França en la primavera de 1968. Aquesta sèrie de protestes va ser iniciada per grups estudiantils d’esquerres contraris a la societat de consum, als quals posteriorment es van unir grups d’obrers industrials i, finalment i de forma menys entusiasta, els sindicats i el Partit Comunista Francés. Com a resultat, va tenir lloc la major revolta estudiantil i la major vaga general de la història de França, i possiblement d’Europa Occidental, secundada per més de 9 milions de treballadors.


Paris, 1968