Issuu on Google+

Laura Penalba Vicent 2n Batxillerat B

1


CAPÍTOL 1: EVOLUCIÓ La evolució és un procés complex i molt debatut al llarg de la història. Podríem definir l'evolució com una sèrie de canvis què es produeixen en tots els organismes. Al primer capítol, ens presenta els principis bàsics de l'evolució, i són: 1. L'herència dels caràcters adquirits L'evolució de les espècies guarda relació directa amb els hàbits de vida. Segons en el medi en el que viven, l'aliment que ingereixen, les relacions socials, i inclús les activitats que realitzen, condicionen unes facultats determinades als individus, que pròximament seran heretats pels seus fills, els quals les adoptaran i inclús les milloraran. 2. La selecció natural Tots els individus d'una espècie són genèticament diferents, i es diu, què és produeix una competència entre ells, per a adaptar-se al medi. Aleshores, segons els gens que tingen, uns es veuran afavorits i altres amb desventatja. Per exemple, els animals, depenent dels gens, del tipus de raça, del lloc on habiten... tindran la capacitat de viure un temps determinat. Està clar, que la majoria apleguen a ser adults i a reproduir-se. El mateix raonament s'aplica als primats i al llarg de la seua evolució als humans. A diferencia de la selecció artificial que fa l’home actualment, en animals i plantes per aconseguir els seus propòsits, no té res a veure amb la selecció natural. Aquesta, no té cap objectiu fixe. Cal afegir, que intervenen altres factors, com les mutacions (augmenten la variabilitat de les espècies ja existents), i també l’atzar (en moltes ocasions una catàstrofe pot destruir l’hàbitat de diverses espècies que estaven totalment adaptades). Tot açò, comprèn el neodarwinisme (pensament de Darwin) comunament acceptat. 3. L'escalera del progrés Es diu, que l'evolució va avançant cap a la perfecció de l'individu, és a dir, cada vegada els canvis són més favorables. (Sols hi ha que mirar enrere, per a descobrir que el Homo Sapiens, és l'última espècie, la més "adequada" i capaç d'adaptar-se a moltíssims medis). Segons Darwin, l'evolució no té cap propòsit, no es dirigeix a cap ideal de perfecció. Totes les espècies són igual de perfectes, cadascuna d'elles adaptada a uns hàbits de vida per part de la selecció natural. En termes darwinistes, l'evolució significa sols CANVI. El més interessant, és que les especies no s'ordenen en una seqüència. No s'aprecia ninguna escalera en cap moment, sinó que s'ordenen en un arbre amb moltes rames que no parteix de cap eix ni tronc principal. L'evolució no és lineal sinó divergent.

2


CAPÍTOL 2: PRIMATS • CLASSIFICACIÓ DELS PRIMATS Els primats es divideixen en dos grans grups, basant-se basant se en la forma del nas i del llavi superior: 1. Estrepsirrins (Strepsirhini) Tenen la pell nua i humida al voltant de les fosses nassals i un llavi superior fixat fix a les genives. Pertanyen a aquest grup els lemurs, indris, el aye-aye aye aye i també els loris asiàtics, gàlags i potos africans. Aquestes especies son diurnes i nocturnes. 2. Haplorrins (Haplorhini) Tenen al voltant de les fosses nassals el mateix tipus de pell que en la resta de la cara, el llavi superior està fusionat i es mòbil,, la qual cosa, facilita una major expressivitat facial. (Característica típica típi dels haplorrins). Aquestos, al mateix momen moment, es divideixen en tres grups: - Tarsers (Tarsiiformes): xicotets primats nocturns amb els ulls grans, cola llarga i extremitats posteriors molt allargades. - Catarrins (Catarrhini): entre els quals es troba la nostra espècie. - Platirrins (Platyrrhini): (Platyr monos americans. *Hi ha que comentar que els Catarrins i Platirrins s'agrupen amb un nom comú, què és el de simis o antropoides. antropoides Els dos grups son diürns i les característiques més importants que presenten, son: posició frontal dels ulls, que permet perm una visió en tres dimensions; un cervell prou gran, i pel que fa als lòbuls olfactius, estan prou reduïts. •

3

DIBUIX DELS HOMINOIDEOS


• CONCEPTE DE BRAQUIACIÓ DELS HOMINOIDEOS La braquiació és un moviment de locomoció que consisteix en desplaçar-se per ler rames dels arbres, colgats amb els braços estirats, balancejant el cos d'un braç a l'altre, al mateix temps què és gira en l'aire. No obstant, dins del model de la braquiació, existeixen diferents variants. Els hominoides tenen una sèrie d'adaptacions per a poder colgar-se de les rames amb el tronc dret. Com a conseqüència, tinguem els omòplats a l'esquena. A més a més, l'eixamplament del tòrax fa que la clavícula siga més llarga. Totes aquestes modificacions, permeten una gran capacitat de moviment del braç per damunt dels muscles que unida amb la d'estirar completament els braços i la mobilitat de la monyeca fan possible aquest fenomen, la braquiació. Tots els nostres avantpassats eren braquiadors. Degut a aquest tipus de moviment, els braços estan molt més desenvolupats que les cames. La longitud de separació entre ells varia segons l'espècie. Per una banda, les mans s’allarguen mentre es redueix el polze, que actua com a ganxo per a aguantar-se. Per completar, els hominoides tenim també el tronc acurtat, la qual cosa impedeix que pugam doblar-lo molt, i com és evident no tinguem cua. Es característic, mantindre una posició recta del tronc, tant a l'enfilar com al desplaçar-se, inclús en moments de descans.

• EVOLUCIÓ DELS PRIMATS El grup dels plesiadapiformes son els únics primats fòssils trobats fa entre 65 i 55 milions d'anys. Aquestos es diversifiquen en nombroses línies. Els últims es van extingir fa 55 i 36 milions d'anys. Els fòssils, van ser trobats al nord d’Amèrica i Europa indicant que els dos continents, ja fa molt de temps, havien estat units. En l'actualitat, continua vigent un tema de polèmica, dir si els plesiadapiformes deuen considerar-ne o no autèntics primats. Malgrat açò, son el grup que està evolutivament més prop al conjunt dels primats vivents, els quals tenen un avantpassat en comú. Alguns autors, proposen la divisió dels primats en dos categories: els plesiadapiformes o primats arcaics i els primats o euprimats. Els euprimats apareixen, fa 55 i 36 milions d'anys, trobant-se al nord d’Amèrica, Euràsia i alguns a l'Àfrica. Aquestos també es divideixen en dos grups: els adapiformes i els omomíidos (Ommomydae). Els adapiformes tenen una certa semblança amb els lèmurs i loris però no es pot afirmar que son els seus antecessors. Per una altra banda, molts autors identifiquen els omomíidos com els haplorrins, encara que açò tampoc es pot dir amb seguretat. Finalment, han acabat admitint-se com a simis, però no tots els autors ho han admès. Continuar dient, què els simis són el grup que forma els platirrins i hominoides; aquestos últims son els antropomorfs més els humans.

4


Un problema que encara no ha sigut resolt és saber com van van aplegar els primers platirrins a Amèrica del Sud, ja que en eixos temps, era una illa. Fa 24 i 5 milions ions d'anys es van trobar els primers hominoides. Fa uns 17 milions d'anys quan Àfrica es va aproximar a Euràsia, Eur sia, va permetre perm que els hominoides s'expandiren per tot el que s’anomenava "Vell Món", i es diversificaren en nombrosos gèneres i cada un d'ells amb varies espècies. El rastre fòssil dels hominoides eurasiàtics es va perdre fa uns 7 milions d'anys fins la aparició de formes ja pròximes a lles espècies actuals de l’orangutan i els gibons.

CAPÍTOL 3: CLIMA I EVOLUCIÓ • CANVIS CLIMÀTICS En l'actualitat tinguem una gran preocupació pels canvis climàtics. Cada vegada notem un clima més càlid i sec, i més humit i fred. Des de fa uns deu mil anys ens trobem dinss d'una època càlida, que ha permetre perm l'actual expansió de la humanitat a partir del desenvolupament de l'agricultura. No hem d'oblidar, que es tracta d'un parèntesis dins del període gelat que suposa l'últim milió d'anys. A més a més, en aquestos últims deu mil anys el clima tampoc ha sigut completament uniforme. Han ocorregut moments més freds que els actuals i temps tan càlids o més que els del nostre present. Aquestes oscil·lacions han durat pocs segles i els seues efectes han sigut moderats.

5


• VARIACIONS CLIMÀTIQUES AL LLARG DEL TEMPS Fa aproximadament un segle i mig vam deixar enrere una època de fred, anomenada "Pequeña Edad del Hielo", que va començar al segle XV. En la càlida Edat Mitjana van ser freqüents les vinyes i altres cultius delicats. En el segle XVI, una ola freda va començar a ser tant intensa que, en Londres, el rei Enric VIII podria creuar amb la seua carrossa el "Temessis" totalment congelat. Aquestes oscil·lacions no son res comparades amb els grans canvis climàtics en els que està submergida l'evolució humana en els últims 4 o 5 milions d'anys. En aquest període hi havia una tendència general de refredament del planeta que continua fins avui en dia, al mateix temps que, disminueixen les precipitacions.

• FACTORS DEL CANVI CLIMÀTIC Els factors fonamentals que originen canvis climàtics es poden agrupar en cinc grups: a) Successos catastròfics, b) Evolució geodinàmica del planeta, c) Comportament del sistema hidrosfera-atmosfera, d) Fluctuacions naturals de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol i e) Efecte de la biosfera. Pel que fa al a), diem que els successos catastròfics son ràpid i imprevisibles, per lo tant, origina canvis però de poca duració. Sols si la catàstrofe pot arribar a ser molt gran, podria tindre efecte sota especies senceres. La evolució geodinàmica (b), inclou fenòmens diversos, com la disminució del flux de calor que aplega a la superfície terrestre, els desplaçaments dels pols geogràfics i magnètics, l'activitat volcànica i els moviments ja siguen verticals u horitzontals de la escorça terrestre. I finalitza amb el sistema hidrosfera-atmosfera. És un sistema molt complex ja que l'aigua té gran capacitat d'emmagatzemar calor i fa que els oceans actuen suavitzant les temperatures. Per una altra banda, els mars controlen les quantitats de vapor d'aigua i de diòxid de carboni presents a l’atmosfera. I clar, del vapor d'aigua depenen les precipitacions. A més a més, aquestos dos gasos son els principals responsables del conegut "efecte hivernacle".

• L'ERUPCIÓ DEL KRAKATOA A l'any 1883 es va produir la major explosió volcànica comprovada de la historia. A Indonèsia, el Krakatoa va emetre grans quantitats de gasos i cendres a l’atmosfera. L’explosió, és va sentir a 3.500 km de distancia i va destruir l'illa sencera.

6


• CICLES DE MILANKOVIC Una teoria quantitativa capaç de relacionar els moviments orbitals del planeta, el grau d'insolació i el clima de la Terra fou l'obra de l'ingenier Milutin Milankovic (1879-1958). Si l'òrbita de la Terra al voltant del Sol fora totalment circular (no ho es del tot), el Sol estaria exactament en el centre de l'òrbita (que casi ho està) i l’inclinació de l'eix seria constantment de 23,5º (aproximadament així és), no hi hauria grans canvis climàtics, o siga, que per exemple tots els estius serien iguals i no variarien mai. Però, com que tot el que hem dit abans no ocorre, és a dir, la Terra està al voltant del Sol en una òrbita que és el·líptica, no està al centre i tampoc l'eix es de 23,5º, així que, tot açò origina canvis molt lents però presents en les radiacions solars que rep el nostre planeta. Tota aquesta teoria, és el que utilitza Milankovik per a explicar la seua teoria.

7


• PLANTES C3 I C4 La majoria dels vegetals pertanyen a un grup denominat C3. Aquestes plantes fixen el diòxid de carboni a partir d'un mecanisme que empra una molècula amb tres àtoms de carboni. En bones condicions de temperatura, humitat, i amb abundant CO2, es desenvolupen prou be. Per açò, aquestes plantes tenen dificultats per a viure en ambients secs i càlids. Una característica que les diferencia de les del tipus C4 (de les que parlaré a continuació) és que aquestes contenen en major proporció cert isòtop escàs del carboni, el Carbono-13. Aquells vegetals que pertanyen al grup C4, fixen el diòxid de carboni a partir d'un mecanisme que empra una molècula amb quatre àtoms de carboni. Són herbes amb tiges dures i fibroses. Degut a estes condicions, quan els mamífers les consumeixen sofreixen un desgast en les seues dents. Aquestes són característiques de climes secs i amb molt de Sol. Un exemple clar, són els cactus.

CAPÍTOL 4: L'ORIGEN DE LA HUMANITAT Els biòlegs moleculars afirmen que l’ interval en el què es va produir la separació entre humans/chimpancés, fa entre 4,5 i 7 milions d'anys. Aquestos càlculs els han fet a partir dels seus rellotges moleculars, és a dir, calculant la diferència genètica entre les dues espècies, que deuria coincidir amb el temps transcorregut des què es van separar eixes espècies. Doncs, per a calcular eixa diferència genètica el què es fa és agafar els gens adequats, és a dir, aquells que s'anomenen "neutres", ja que no son favorables ni perjudicials i per tant en ells, no té lloc la selecció natural. Per a que s'entenga millor, anem a ficar un exemple: si s'agafa un gen que si que té influencia en l'individu, podria ser que fora molt beneficiari en eixa espècie, i segur que es propagaria amb rapidesa per tota la població. Si fora perjudicial, no es propagaria tant en la població perquè hauria de lluitar contra la selecció natural. A més a més, el que pot ser beneficiari en una espècie, pot ser perjudicial per a una altra. Per tant, aquestes gens que s'anomenen "no neutres", no serveixen per a mesurar el temps de la evolució. I clar, per a mesurar el temps que tarden a canviar els gens neutres, s'ha de recorre als fòssils. O siga, que per a que el rellotge molecular funcione, és necessari que es complisquen una sèrie de requisits: gens on la selecció natural no hi intervinga, ritmes constants on es puga observar el canvi dels gens neutres i un bona referència paleontològica. Al llarg de la història, s'han trobat gran quantitat de fòssils, com la resta d'un premolar, cranis, mandíbules o inclús una tíbia, que va permetre als paleontòlegs afirmar que alguns primats eren bípedes. Respecte a aquesta característica, dir que tots els bípedes son homínids, però potser que no tots els homínids foren bípedes. Un dels problemes més grans de la paleontologia, és el d'agrupar els fòssils en espècies, ja que el paleontòleg és el que té la feina de trobar el lloc de l'evolució. Moltes espècies poden ser paregudes morfològicament i sols diferenciar-se en caràcter externs que no estan en l'esquelet, i per tant no son tan fàcils d'observar.

8


Continuarem parlant, sobre on es van trobar els fòssils dels primers homínids. Es van trobar a l'est d'Àfrica, al llarg del Grat Rift Valley (una fractura enorme d'expansió en l'escorça terrestre). Si l'evolució humana s'ha considerat tradicionalment com la successió lineal d'espècies, hem de tindre en compte què l'arbre de l'evolució en general, té un aspecte molt ramificat, encara que sols una rama (la nostra) siga la que aplegue fins l'actualitat.

CAPÍTOL 5: EL XIMPANZÉ "BÍPEDE" • FENOMEN DE LA BIPEDESTACIÓ Sols els humans som capaços de fer passos ferms, sense moure massa el tronc, amb llargues camades al caminar, estenent les cames per darrere de la cadera; els altres mamífers fan passos molt més curts, movent molt el tronc. La raó d'aquesta diferència es troba en la cadera. En ella, tinguem uns músculs, anomenats abductors, que estabilitzen la cadera i impedeixen què se'n vaja cap al costat que està en l'aire. Els músculs es limiten a contraure's quan reben un impuls nerviós. Aquesta contracció depèn de la línea d'acció dels múscul, què per a saber quina és, sols es necessari conèixer els dos punts de contacte amb l'esquelet: origen i inserció. (Per això els paleontòlegs poder esbrinar quan van aparèixer els abductors, basant-se en els punts de contacte amb l'esquelet).

9


La línea d'acció és diferent en els humans per l'orientació de l'ala ilíaca de la pelvis. La pelvis té dos ossos coxals als dos costats, i un os "sacro" per darrere. En els quadrúpedes, els pes del tronc es transmet per les quatre extremitats, però en els humans, al ser bípedes, ho fan per la columna vertebral fins el "sacro" i a partir d’ ahi per els coxals, fins els fèmurs, on acaba transmetent-se als peus. En els humans, la capacitat d'extensió de la cadera, què és molt útil per a enfilar-se pels arbres o per a caminar pel sòl, està reduïda també en uns músculs que s'anomenen isquitibials, que s'originen en la part inferior de la pelvis. • GÉNERE AUSTRALOPITHECUS Per a enumerar les característiques de l'esquelet de l'australopithecus, vaig a basar-me amb Lucy (esquelet trobat on avui és Etiopía, fa 3,2 milions d'anys, que s'ha convertit en un mite). Lucy mesurava uns 105 cm, i pesava al voltant de 30 kg. La característica més curiosa es troba en la longitud tan curta de les seues cames i la llargària del seus braços. Aquestes proporcions ens donen a entendre que els australopithecus encara mantenien aptituds per a enfilar-se pels arbres. A més a més, les falanges dels dits de les mans i sobretot dels peus, estan corbats semblant-se als ximpanzés més que a cap altre homínid. Aquesta curvatura es pròpia de la capacitat d'agafar-se a les rames dels arbres i moure's a través d'ells, la qual cosa suposa, que pujaven als arbres per a alimentar-se, escapar dels depredadors o dormir. Per continuar amb l'esquelet, dir que les últimes costelles estan pròximes a la pelvis. A més a més, tenen un acurtament pronunciat en l'ili, i hi tenen més vèrtebres lumbars (cinc o sis). Per tot açò, la capacitat de gir de la cintura és major. Pel que fa al crani, es divideix en dos parts: crani facial (esquelet de la cara) i crani cerebral (on es troba l'encèfal). Afegir, que tenen el coll un poc inclinat i el cap molt projecta’t cap avant. A més a més, pugem observar en la cara, no destaca el relleu del nas perquè els ossos nasals no formaven un pont ossi. I completar amb una característica de les dents, hi pugem destacar la menudesa dels canins.

10


11


CAPÍTOL 6: PARANTROPOS Fa aproximadament 2,8 milions d'anys es van produir en el nostre planeta unes variacions en el clima, concretament associades a l'extensió de fred en l'hemisferi nord. Aquestes variacions, van tenir conseqüències en la flora i fauna de les terres de l'est d'Àfrica i contribuïren a la desaparició del Australopithecus lopithecus africanus i propiciaren l’aparició de noves espècies adaptades a estes condicions sobretot climàtiques, que ara hi predominaven: els Paranthropus (significa "al costat de l’home") ome") i Homo (els humans). Les dos especies es van originar en la matei mateixa xa època i van conviure durant 1,5 milions d'anys al llarg d'una regió Africana. Segons la gran quantitat de fòssils trobats, la característica que trobe més important destacar, és la forma que tenia el múscul maseter (múscul que s'encarrega del procés de la masticació). Dins del camp de la dentició, els esquelets presenten premolars i molars de tamanys grans, cosa que ens fa suposar, el gran esforç de masticació que havien de fer. En canvi, els incisius i canins, són prou reduïts.

12


CAPÍTOL 7: UN HOMÍNID DIFERENT • EL GÈNERE HOMO Com ja e mencionat abans, el terme Homo significa "home" en el sentit genèric de l’ésser humà. Va ser utilitzat per a referir-se al gènere al que pertany la nostra pròpia espècie (Homo Sapiens). Quan es fan estudis sobre l'origen i l'evolució del gènere Homo ens estem referint a l'origen i evolució dels humans. L’ Homo va ser l'autor de les primeres industries (açò es sap, degut a la gran quantitat de fòssils trobats). La talla sistemàtica de la pedra per a obtindre instruments pareix ser que ha sigut una de les més importants capacitats del nostre gènere. Açò ha proporcionat, la fàcil adaptació de l'espècie a medis molt variables. La necessitat de tallar, es suposa que va sorgir, quant els primers humans començaren a menjar carn i necessitaven instruments tant per a tallar la pell de l'animal com per a tallar músculs o tendons... També utilitzaven pedres per a parir les nous i inclús per a tallar plantes i preparar productes vegetals. • INDÚSTRIA LÍTICA MODE 1 Els humans son els únics primats que realment fabriquen instruments a partir d'una imatge mental. Els primers utensilis de pedra es coneixen com a "Olduvaynenses" i son molt simples. Corresponen al que s'anomena Mode 1 i consisteix en pedres tallades sense una forma definida. El procés de fabricació d'aquestos instruments requereix uns quants colps, i proporcionarien als seus fabricants, un fil tallant (que els ajudaria molt, ja que ells tenien els canins reduïts, i feia que, per exemple, la carn fora molt difícil de mastegar). • RELACIONS DE FAMÍLIA Ninguna hipòtesis referida a les relacions del tipus antecessor-descendent podria confirmar-se. Per a que una espècie puga ser acceptada com l'avantpassada d'una altra no es suficient què siga més antiga, també és imprescindible què haveren viscut en la mateixa zona geogràfica. Un altre criteri, és el grau del parentesc evolutiu entre les espècies. La realitat es complexa, i no sempre és possible conèixer amb exactitud la antiguitat dels fòssils. El major problema, podríem dir què és establir els graus del parentesc evolutiu, ja que les distribucions geogràfiques i temporals es poden esbrinar a partir dels fòssils, però les relacions de parentesc han de ser deduïdes per científics.

13


LA CIÈNCIA DE LES RELACIONS Les relacions de parentesc, es coneixen com relacions filogenètiques. Per a deduir-les, els paleontòlegs empren un mètode que es basa en la teoria darwinista. Consisteix, en rastrejar les relacions de parentesc a partir de la semblança entre les diferents especies: a major paregut, major proximitat evolutiva. La semblança pot deures a dos causes fonamentals: a la convergència adaptativa (l'analogia) o a l’herència d'un avantpassat comú (homologia). La convergència adaptativa, és produeix quan dos espècies tenen una estructura anatòmica molt pareguda perquè desenvolupen funcions paregudes i la selecció natural les ha modificat de manera semblant. En canvi, l’homologia manté el paregut estructural encara que poden haver algunes diferències superficials si l'organisme fa unes altres funcions. Respecte a aquest principi, hi ha que tindre en compte què no tots els caràcters d’herència comú són iguals ni tenen el mateix valor per a la reconstrucció de les relacions filogenètiques. Per això, hi ha que distingir entre caràcters primitius i caràcters evolucionats. Els primitius, no aporten cap informació respecte a les relacions filogenètiques, però el segons, si ens poden servir de gran utilitat. Tot açò, és el primer pas què un paleontòleg ha de tenir en compte a l'ora d'establir les relacions de parentesc. És una feina complicada, què no sempre resulta fàcil degut a la complicació del procés evolutiu, i sobre tot, a l'estat de la conservació dels fòssil, ja que no es tan fàcil conservar-los en bon estat, encara que hi sigen restaurats. • L'ARBRE DELS HOMÍNIDS L’espècie Ardipithecus ramidus apareix com la predecessora de la resta dels homínids. Amb una antiguitat menor que l'Ardipithecus ramidus l'Austraopithecus anamensis presenta un altra característica derivada més. Segons l'autor i la gent implicada en el llibre, pensen que l'Australopithecus afarensis ja està dins de l'espècie dels paràntropos i no pot ser un avantpassat directe de l'espècie Homo. Els primers representants del nostre gènere son molt similars als exemplars de l'Australopithecus africanus. En quant a les relacions evolutives entre les especies del nostre propi gènere, trobem una controvèrsia. Una espècie que s'anomena Homo rudolfensis que no està totalment acceptada. Per això, anem a deixar a banda aquesta qüestió i anem a centrar-nos en una altra espècie, que s'anomena Homo habilis (al meu parèixer, molt més coneguda). Dir que l'Homo habilis podria considerar-se l’espècie predecessora de l'Homo ergaster.

14


15

ARBRES FIL·LOGENÈTICS DELS HOMÍNIDS


CAPÍTOL 8: L'EVOLUCIÓ DE L'ENCÈFAL Els éssers humans ens particularitzem per tindre una intel·ligència molt més desenvolupada què la resta dels animals. La regió del nostre organisme encarregada de realitzar les funcions de l'encèfal, està allotjada dins del crani i es compon de tres òrgans: el cervell, el cerebel i el bulb raquidi. La mida mitjana de l'encèfal humà pesa al voltant de 1.250 g, i encara què és superior al de tots els primats, i a la majoria d'animals, és clarament inferior al dels grans mamífers. Què un mamífer tinga l'encèfal molt més gran què un humà, no significa què siga més intel·ligent, sinó que el treball de l'encèfal es coordinar el funcionament de la resta del cos, per això, es obvi què un cos molt gran, necessita d'un encèfal molt gran. Una manera fàcil de relacionar la mida del cos amb el del encèfal, consisteix en dividir el pes de l'encèfal entre el pes del cos; de manera que trobarem la proporció existent entre els dos. El pes encefàlic que li correspon a un organisme en funció del seu pes corporal, és el valor esperat, mentre que la mida que realment té l'encèfal, s'anomena valor trobat. L'índex entre els dos valors, es coneix com índex d'encefalització. En primer lloc, els primats apareixen com un grup dels mamífers altament encefaloides (el seu índex d'encefalització, és major que 1). L'Homo Sapiens és la més encetalitzada de tots els mamífers, ja que el seu índex es superior a 7, o siga, què el nostre encèfal es més de 7 vegades major que el que li correspondria a un mamífer del nostre pes corporal. Encara que l'encèfal no fossilitza, sí ho fa el crani (de manera que en el seu interior, es troba la cavitat que emmagatzema l'encèfal). El volum de la cavitat cranial pot utilitzar-se com a mesura del volum de l'encèfal. Per determinar el pes encefàlic i així calcular els índex d'encefalització, prèviament s'ha d'estimar el pes corporal (els paleontòlegs es basen en que la mida dels ossos està relacionat amb la mida del cos, per la qual cosa, els ossos grans deuen correspondre a individus grans, encara que no tots els ossos segueixen aquesta norma). Les conclusions que s'extrauen, són: En primer lloc, els australopitecus i parantropos presenten un grau d'encefalització superior als ximpanzés. En segon lloc, el augment de la mida de l'encèfal que es va produir en l'Homo ergaster en relació amb l'Homo habilis se va veure compensat, perquè la mida corporal també va augmentar.

16


CAPÍTOL 9: DENTS, BUDELLS, MANS I CERVELL

• BUDELLS I CERVELL En 1891, Arthur Keith havia notava que en els primats existia una relació inversa entre la mida del cervell i el de l’estómac. Quant major es l’estómac, menor és el cervell. Aquesta hipòtesis, fou acabada d'explicar en 1995, per Leslie Aiello i Peter Wheeler. Ells, senyalen que el cervell és un dels òrgans més costosos en el metabolisme dels individus (consumeix molta energia, principi obvi degut a la gran quantitat d'energia que realitza). Un augment del seu volum, solament seria capaç si un altre òrgan que tingués un consum d'energia semblant al d' ell, es poguera reduir. En relació amb el pes corporal, els òrgans energèticament més costosos del cos humà son el cor, els ronyons, el cervell i el conjunt format pel tub digestiu més el fetge. Aiello i Wheeler conclueixen que l'expansió cerebral es va produir en l 'Homo degut a un acurtament del tub digestiu. La longitud d'aquest depèn del tipus d'aliment que hi tinga què processar. En els herbívors el tub digestiu és major què en els carnívors, perquè la carn es més fàcil de digerir, mentre que l'herba i sobretot si és rica en cel·lulosa, costa molt més de digerir. Per tant, l'expansió cerebral de l'Homo sols va ser possible pel canvi de dieta. Gracies als instruments fabricats, els era més fàcil caçar i menjar carn. Aiello i Wheeler insisteixen en que no vol dir que el canvi de dieta, produirà automàticament l'augment de la mida del cervell, sinó que insisteixen en què era necessari fer-nos carnívors per poder ser intel·ligents.

PER QUÈ VA AUGMENTAR EL CERVELL DELS HOMO I NO EL DELS PARANTROPHUS? Els parantrops van adaptar el seu aparell mastegador per a consumir productes vegetals durs, però sols es pot produir un canvi en el tub digestiu i per tant un augment en el cervell, si millora l’alimentació, en el sentit d'augmentar la proporció de nutrients d'alta qualitat, què solament poder sen les grasses i proteïnes animals.

17


CAPÍTOL 10: EL DESENVOLUPAMENT •

PER QUÈ ELS NOSTRE NADONS SURTEN MENYS MADURS (AMB UNA GESTACIÓ MENYS COMPLETA) QUE LA RESTA DE PRIMATS? En la nostra espècie, el nadó surt menys desenvolupat cerebralment i per tant més vulnerable quan naix. Aquest fet, deu ser una condició adquirida en la nostra linea evolutiva a partir d'altres avantpassats, i s'ha explicat dient que les dimensions del canal del part no van augmentar respecte de la mida corporal, de manera que el fetus no podia ser tan gran (ja que te què passar pel canal del part).

CAPÍTOL 11: LA INTEL·LIGÈNCIA SOCIAL • SELECCIÓ NATURAL I SELECCIÓ SEXUAL Segons Charles Darwin, la selecció natural es referia a l'eliminació d'aquells individus que eren incapaços de viure en un ecosistema determinat, i la supervivència d'aquells què es podrien considerar què estan "adaptats". Els canvis que es produeixen (ja siguen climàtics...), produeixen nous organismes amb noves característiques que permeten la seua adaptació a altres ecosistemes. Però, Darwin s'adonà que en moltes especies, els mascles presentaven uns caràcters que els feien més vistosos o més forts. Per a explicar açò, Darwin va elaborar la teoria de la selecció sexual. La selecció sexual depèn de la ventaja que tenen alguns individus sobre altres de la mateixa espècie i sexe en el cap de la reproducció, és a dir, una femella elegeix al mascle que sembla més fort i més decisiu en comparació amb els altres.

CAPÍTOL 12: NOUS ESCENARIS PER L'EVOLUCIÓ HUMANA • "LA GRAN DOLINA" I ELS PRIMERS EUROPEUS El jaciment anomenat "Gran Dolina" pertany el conjunt de jaciments càrstics de la Serra d'Atapuerca, prop de la ciutat de Burgos. A finals del segle XIX, es va construir un ferrocarril. L'excavació descriu una gran corba a l'altura de la Serra d'Atapuerca, entrant en ella i travessant-la. De manera, què va posar al descobert una sèrie de coves que hi havien plenes de sediments. Entre elles, es trobava la "Gran Dolina". Degut a uns estudis de geologia paleomagnetisme, es va localitzar el canvi de polaritat magnètica. Amb aquest mètode, es va descobrir l'edat dels fòssils i la indústria lítica superava els 780.000 anys d'antiguitat. Per aquesta evidencia, s'ha d'admetre que hi va existir un primer poblament europeu més antic del que molts pensen.

18


• CANIBALISME PREHISTÒRIC Els éssers humans utilitzaven ocasionalment les coves, on van romandre durant algun temps, fabricaven utensilis de pedra i després d'utilitzar-los els abandonaven, també aportaven presses que consumien i finalment se'n anaven. Alguna cosa estranya tindria que ocórrer per a què un os humà fossilitzara en una cova, i més encara, per a què es trobaren les restes òssies de sis individus. Les restes humanes d ela "Gran Dolina", apareixen mesclades amb els d'animals i prou trencats. La solució que s'ha donat, és què van ser descarnats i consumits allí dins per altres humans.

• HOMO ANTECESSOR Quant es troben fòssils nous, el paleontòleg els compara amb els descoberts anteriorment i si no resulten iguals ni semblants, aleshores es crea una nova espècie. Açò es el que ha ocorregut en la "Gran Dolina". Després de molts estudis, s'ha arribat a la conclusió d'una nova espècie Homo antecessor ("el pioner", el que va davant dels demés.) Els fòssils més antics trobats d'aquesta espècie, tenen una antiguitat de 800.000 anys. • PLEISTOCÉ MITJÀ És una divisió que va des de el canvi de polaritat magnètica de fa 780.000 anys fins l' inici del estadi isotòpic 5, el qual va començar fa 127.000 anys. (En l'actualitat no s'utilitzen les glaciacions, sinó les corbes de paleotemperatures, les quals s'han dividit en una sèrie d'estadis isotòpics, que es numeren des de l'actual cap arrere). El Pleistocè Mitjà és un període molt important en l'evolució humana perquè es quan van nàixer les dues espècies que millor coneixem: els neandertals i la nostra espècie. • LA COVA DELS OSSOS ("LA SIMA DE LOS HUESOS") Prop de la "Gran Dolina" es desenvolupa al terra, una extensió de cavitats, amb dues entrades: Cova Major i Cova del Silo. A partir del camí de la Cova Major hi ha un conducte vertical ("sima") de 14 m de caiguda, que es prolonga uns pocs metres més en una rampa i una xicoteta cambra final. Aquest fons s'anomena la Cova dels Ossos ("la Sima de los huesos"). Allí es troben una gran quantitat de ossos fòssils rodejats amb argila. Tots els ossos son de carnívors o humans, i no s'ha trobat cap os d'herbívors ni restes d'utensilis lítics.

CAPÍTOL 13: ELS NEANDERTALS • ÚLTIM AVANTPASSAT COMÚ D'HUMANS ACTUALS I NEANDERTALS Els neandertals existien a Europa fa 230.000 anys. El lloc del últim avantpassat comú de neandertals i humans moderns correspon a la espècie "Homo antecessor", creada a partir dels fòssils de la Gran Dolina, amb més de 780.000 anys d'antiguitat.

19


Per una banda, tinguem la espècie "Homo Heidelbergensis", que abraçaria tots aquells fòssils en els que predominen característiques primitives, encara que hi han algunes que indiquen que podrien ser també els avantpassats dels neandertals. En canvi, els fòssils amb antiguitat de 230.000 anys ja poden considar-se verdaders neandertals. Encara quedaven neandertals a Europa, fa 30.000 anys abans de que es produïra la seua desaparició.

CAPÍTOL 14: L'ORIGEN DE LA HUMANITAT MODERNA • ELS HOMO SAPIENS SON GENÈTICAMENT MOLT HOMOGENIS Hi ha un buit de fòssils d'Àfrica, de fa 1 milió d'anys, en els quals es podria situar una població del mateix tipus que la representada pels humans de la "Gran Dolina" (Homo antecessor). Mentre que en els següents cent mil anys, la població europea de l'Homo antecessor va evolucionar fins als neandertals, la qual evolucionaria fins a la nostra espècie. Les dades de la genètica i de la paleoantropologia mostren que la nostra espècie té unes característiques molt semblants amb tots els representants de l'espècie, la qual cosa ens fa suposar que procedim d'una població prou reduïda, que pertanyeixia a una altra més amplia i variada. D'alguna població africana d' entre 10.000 i 300.000 anys venim nosaltres, encara que actualment no es pot dir de quina procedim.

CAPÍTOL 15: L'ORIGEN DE LA HUMANITAT MODERNA. GENÈTICA •

TEORIA DE L'ORIGEN DE LES RACES

El descobriment de nous fòssils, saber la seua data exacta i el coneixement cada volta més profund de la biologia de les espècies, son les ferramentes que utilitzen els paleontòlegs per a defensar les seues hipòtesis. Moltes vegades, uns tenen diferents hipòtesis, perquè creuen haver trobat unes característiques en els fòssils, que tal volta altres no han vist, o inclús no han donat certa importància. Franz Weidenreich i Carleton Coon (1904-1981), contemplava que cada línia humana evolucionava independentment i en paral·lel amb altres. Aquesta visió no es per a res darwinista, ja que es candidata a que poblacions diferents evolucionarien per separat però acabarien desembocant en la mateixa espècie. La versió moderna, per Milford Wolpoff i Alan Thorne, proposen l’existència d'un flux gènic entre totes les poblacions de la mateixa època, distribuïdes per Àfrica, Asia i Europa.

20


Aquest fluxe gènic havia sigut capaç de mantenir la homogeneïtat de les característiques de l'espècie humana, disperses en els tres continents mencionats abans. Però, cada regió, es caracteritza per haver tingut una espècie amb característiques pròpies no compartides. • EXPLICACIÓ DE L' ADN La responsable de l’herència biològica és la molècula d'àcid desoxiribonucleic, l'ADN. Aquesta molècula conté en la seua estructura química d’informació necessària per a assegurar la continuïtat de les espècies. L' ADN de les cèl·lules està organitzat en cromosomes. Cada espècie, té un nombre determinat de cromosomes: els humans tenim 23 pars distints de cromosomes homòlegs (cromosomes iguals), o siga, 46 cromosomes en total (dotació diploide(. La fecundació (procés de formació del zigot), és fa a partir dels gàmetes (òvuls i espermatozoides) els quals pel procés de divisió cel·lular, la meiosis, cada gàmeta obté una copia d'un cromosoma, és a dir, sols tenen 23 cromosomes (dotació haploide). Aquest procés, té un significat evident, ja que si els gàmetes aportaren dos cromosomes (tindrien dotació diploide, és a dir, 46 cromosomes), aportarien el mateix nombre de cromosomes que la resta de les cèl·lules de l'organisme, i el zigot resultant de la fecundació, tindria el doble de cromosomes que les cèl·lules dels seus progenitors, per la qual cosa, el nombre de cromosomes mai seria constant, sempre seria el doble dels que tenen els progenitors. Durant la meiosis, té lloc el fenomen de l'entrecreuament cromosòmic, on s'intercanvien fragments d' ADN, és a dir consisteix en la barreja de material genètic tant patern com matern. Aquest fenomen es imprescindible en els processos evolutius, ja que al mesclar-se informació genètica procedent del pare i de la mare, sempre apareixen combinacions genètiques noves.

21


• FA UNS 100.000 ANYS A ÀFRICA Segons els resultats obtinguts mitjançant les reserves fòssils, s'ha pugut concloure que l'espècie Homo Sapiens va existir fa 100.000 anys al continent d'Àfrica. Aquesta espècie és la més propera a nosaltres, ja que a partir d'ella existeix l'espècie Homo sapiens sapiens, que és la nostra.

CAPÍTOL 16: L'ORIGEN DEL LLENGUATGE HUMÀ Els humans som els únics organismes que parlem. És a dir, som capaços de transmetre a altres humans i rebre d'ells, qualsevol tipus d'informació, sempre i quant els missatges estiguen compostos per paraules, i estes a la seua vegada per sons què son les síl·labes. La resta del animals soles son capaços d'intercanviar informacions més concretes mitjançant un sistema de sons i alguns gestos, molt més limitat què el nostre. En primer lloc, comentaré on es desenvolupa la capacitat de la parla humana. A l'escorça cerebral, hi han dos àrees que es troben en l'hemisferi cerebral esquerre, que estàn molt relacionades amb aquesta capacitat. Una, és l’àrea de Broca, què s'encarrega de traduir els missatges i ordenar-los mitjançant uns determinats músculs. L'altar, és l’àrea de Wernicke, què s'encarrega de la codificació i descodificació del missatges, és a dir, de possibilitar la comprensió del missatge. En segon lloc, dir que el conjunt d’òrgans responsables de l'emissió dels sons també son els responsables de l'origen del llenguatge. Els sons, es produeixen en el tracte vocal, format per: la laringe, la faringe, i les cavitats nassals i orals. Pel que fa a la producció de la parla, dir què els sons no es formen directament a partir de les cordes vocals. Per a què es puguen produir les vocals i també les consonants, fa falta que la laringe i la faringe puguen actuar independentment, el que suposa que la faringe tinga que ser més llarga i que la laringe, es trobe situada baix del coll. Aquesta posició de la laringe, restringeix la capacitat de tragar líquids i respirar al mateix temps. Per a finalitzar, dir que la capacitat de la parla ha sigut fonamental per a l'evolució de l'espècie. Hi han teories que afirmen que els humans moderns va substituir els neandertals perquè aquestos no disposaven de la parla, per la qual cosa, cada vegada anaven fent-se dèbils front a les diverses situacions que ocorrien, i els humans moderns, al disposar de la parla, es comportaven de manera superior. Altres teories, afirmen que no es van extingir per açò, és a dir, no descarten que els neandertals no pogueren parlar, sinó què diuen que també ho podien fer, però simplement els humans moderns tenia més capacitat per a utilitzar-la.

22


CAPÍTOL 17: EL SENTIT DE L'EVOLUCIÓ En realitat, no som el resultat necessari de l'evolució, sinó que som una mera circumstancia, és a dir, l'evolució s'ha produït existirem nosaltres o no. Simpson analitzava què respecte de les primeres formes de vida unicel·lulars, s'havia produït un augment de complexitat al formar-se els organismes pluricel·lulars. Els organismes pluricel·lulars son sistemes autoregulats i compostos per moltes cèl·lules diferents formant teixits i òrgans, els quals s'organitzen en sistemes amb més complexitat: respiratori, digestiu, reproductor, excretor, circulatori o nerviós. Puguem partir dient que som les espècie més complexa, però en realitat, sols puguem considerar-nos més complexos, en un dels nostres sistemes, en el nerviós. L'única tendència que pareix seguir l'evolució, és la d'adaptar-se als diferents ecosistemes, i diferents circumstancies del medi. Aquesta impressibilitat de l'evolució indica que res està escrit, i què tot pot ocórrer. El que vuic dir, es què en realitat ninguna forma de vida pot considerar-ne superior a les demés perquè totes estan exposades a sofrir qualsevol catàstrofe. Pel que dit abans, s'ha extret una teoria, que s'anomena la teoria del caos, ja què no puguem saber el què pot ocórrer, i qualsevol catàstrofe seria capaç d'extingir a l'espècie millor adaptada. Però aquesta teoria, encara va més enllà ja que encara que coneguérem els factors que podrien intervindre en l'evolució, el futur no es podria conèixer simplement perquè no està escrit. L'evolució biològica és un procés irreversible, que es desplega en el temps i que a cada instant ens sorprèn, i a més a més, està clar que no segueix cap camí.

EPÍLEG Els organismes vivents han existit sobre la Terra, sense saber mai per què, durant més de tres mil milions d'anys, abans de què la veritat, al fi, fou compresa per un d'ells. Per un home anomenat Charles Darwin. Richar Dawkins

23


Pràctica_TIC_2.31MB