Page 12

MOT A MOT CAGADES, CAGARADES I CAGALLONS (AMB PERDÓ...) No fa gaire, en Pau em demanava si això de «la gran cagada» era correcte. Ell es referia a la paraula, no pas a la «gran» idea. De la «gran» idea també en podríem parlar, però aquí ens toca parlar de llengua. La veritat és que aquest article serà (disculpeu-me) una mica pudent, però no podem amagar que això de la caca i el cagar, en català, és present en totes les converses. (Hi ha qui, sense poder-ho evitar, en parla a l’hora dels àpats i tot...) Bé, doncs en Pau em demanava si cagada era correcte o bé n’havíem de dir cagarada. I certament és una pregunta que es porta l’oli. Cagarada vol dir «excrements»; per tant, una cagarada de gos, o de gat o d’ase. En canvi, cagada és «l’acció de cagar o de cagar-se»; per exemple, «la cagada de la vaca va ser llarga». Però una cagada també és una «errada, acció d’un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava». Ja que teníem aquestes paraules a la boca (bé, ja m’enteneu), vaig aprofitar l’avinentesa per explicar al meu amic que amb aquests mots podem fer moltes combinacions. Ens serveixen per a designar plantes (cagamuja), per exemple. Però també persones: els més petits (caganius), els dubtosos (cagadubtes), els covards (cagacalces, caguerris, caguetes), els avariciosos (cagadurs, cagamiques o cagalatxes), els ridículs esquifits (caguerots)... I ja sabeu què diuen: que hi ha homes, homenets i cagamandúrries. I encara més: si una cosa va malament, diem que fa la fi del cagaelàstics. Si algú fa broma o ho vesteix tot amb molta pompa diem que fa cagarel·la. I no cal ni parlar de la importància que té per Nadal: què seria un pessebre sense el

caganer, o un Nadal sense fer cagar el tió? En Pau ja estava mig marejat i empudegat, però encara va tenir esma de demanar-me si tots els animals feien cagarades o bé se’n podia dir d’alguna altra manera. I tant, que hi ha més maneres de dir-ho. La més coneguda és tifa. Però després n’hi ha d’específiques segons la forma o la consistència: si és cilíndrica és un cagarro; si és desfeta, cagarines (o cagarrines); si és rodona i compacta, un cagalló, com els que fan cabres i ovelles. Dels excrements també se’n diu femta i, si són d’animals, fems (normalment, en plural). Al País Valencià, fem vol dir «escombraries», i hi podem sentir frases com ara «Llança-ho al fem» o «L’ajuntament s’encarrega de la recollida del fem». —I ara que m’has dit sinònims de merda (perdó), me’n pots dir uns quants de cagar, que és una paraula que de vegades no sé com evitar? —em va dir en Pau. —I tant. Mira: evacuar, defecar, femtar, buidar, buidar el ventre, anar de ventre, fer de cos... I si vols ser més fi: anar de cambra o deposar. —Uf, noi. Has quedat ben descansat, suposo... —em va dir l’amic, sorneguer—. De tota aquesta lliçó, només n’he tret una conclusió: si la «gran» idea no surt bé, serà una gran cagada de debò. —Au, va! Home de poca fe! Jordi Badia i Pujol filòleg

12

Mesames maig 2014  
Mesames maig 2014  

Revista gratuïta de Callús, editada per disseny gràfic laura serra.

Advertisement