Page 1

INFORMACIÓ

-

AGENDA

-

NOTÍCIES

GENER 2017

AMICS DEL BROSSA TEATRE MÀGIA POESIA DANSA CIRC


• EDITORIAL. 3 • NOTÍCIES LA SECA. 4 • NOTÍCIES BREUS. 5 • OBI.TU.ARIS. 6-7 • PREMIS. 8 • THE MAGIC CORNER. 9-10 • DIMARTS MÀGICS. 10 • PIULADES TEATRALS. 11 • A FONS - LORCA/PERLIMPLÍN. 12-13-14 • A FONS - T. DE L’ENJÒLIT/REALPOLITIK. 15-16 • ESTRENES. 17-18 • FUNDACIÓ JOAN BROSSA. 19-20-21


La Paraula en les Arts de l’Escena Des de la Poètica d’Aristòtil, la paraula és pintura i la pintura també és silenci, música, matèria. A través dels sentits i de l’intel•lecte determina el pensament occidental justament amb Plató. Vint segles després, Joan Maragall exalta la paraula, la paraula viva: “Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l’Univers”. La paraula en les Arts del Teatre és la substància que el dramaturg injecta a l’actor i aquest, a través d’ella, articula el verb, es comunica amb l’espectador, esdevé matèria des d’Esquil i Tespis. L’espectador mira, escolta. L’espectador penetra en les entranyes mateixes de la musicalitat de la paraula i del propi silenci. Actor i espectador, per tant, esdevenen vasos comunicants d’un art en el que la paraula protagonitza una de les litúrgies que més ha contribuït i enriquit el món del pensament. Mots, paraules llençades a un abisme que esdevenen portadores d’un pensament i d’una sensació. De fet, però, “El teatre és un carrefour, un confluent, una claveguera, és també osmosi. És el que el públic i l’autor demanen”, diu Louis Jouvé.

“Jo cuso el vent contrari amb aquests fils.” Joan Brossa

3


Notícies La Seca TAULA DE POESIA

Trobar-te En aquell instant fugisser, en el vol de la papallona, en els mirallets de llum, trèmules fulles dels pollancres.

proclama i barreja aromes remembrant la dansa dels vels. Com m’agrada jugar a trobar-te ! En els sons de les paraules, en les paraules del poema, en el poema de la música i en la música del teu rostre.

Com m’agrada jugar a trobar-te ! En l’espai precipitat entre una passa i la següent, camí del bosc, vora el riu, a l’abric del cant de la merla.

Com m’agrada jugar a trobar-te !

Com m’agrada jugar a trobar-te !

Laura Campos La Taula està oberta a tothom. Ens trobem un dimecres al mes a les 18h a la Seca. Si us animeu a participar podeu contactar

En el no lloc, on el vent, distret, pentina les flors,

amb Marta Font (699091039)

TAULA DE L’ESPECTADOR És una nova activitat que enguany ofereix La Seca - Espai Brossa per a tots els seus Amics i públic en general interessats a conèixer l’acte creatiu de les obres que es representen. Mantindrem converses amb els integrants dels equips artístics com ara directors, actors, dramaturgs, crítics...que ens donaran les claus per aprofundir en l’obra. El coordinador d’aquesta activitat serà l’Enric Umbert i és una activitat d’accés lliure per a tothom qui vingui a veure la funció. Les activitats d’aquest més les trobareu a “Taula de l’espectador de gener”. Podeu demanar més informació a: taulaespectador@gmail.com

ACTIVITATS A L’ENTORN DE: AMOR DE DON PERLIMPLIN CON BELISA EN SU JARDÍN. Divendres 13 de gener. COL·LOQUI POSTFUNCIÓ En acabar la representació col·loqui amb la companyia. Dijous 19 de gener a les 18.30h. LORCA: POESIA O TEATRE, CLÀSSIC O CONTEMPORANI. COM MIRAR-SE LORCA DES DEL SXXI. Activitat gratuïta. Parlarem amb Genoveva Pellicer, directora de l’obra i amb Marc Chornet, director de Yerma, que farà temporada al Teatre Akadèmia al març del 2017, sobre com portar Lorca a escena. La xerrada es farà a la sala Joan Brossa i s’hi podrà accedir un cop començada.

A L’ENTORN DE: SEMPRE TEU, ÒSCAR. Dijous 12 de gener. COL·LOQUI POSTFUNCIÓ En acabar la representació col·loqui amb la companyia.

4


NOTÍCIES BREUS

Sol Picó rep el Premi Nacional de Dansa 2016 (en la modalitat de creació)

Agraïda i emocionada la ballarina d’Alcoi, Sol Picó establerta a Barcelona, ha rebut la notícia del seu premi. Tal i com recull la seva pàgina web “per una carrera plena de felicitat, d’orgull i també de molt d’esforç i de molta feina”. El jurat ha distingit Sol Picó, per majoria, “pel seu talent creatiu i forta personalitat artística, juntament amb l’audàcia de les seves propostes escèniques.” Així mateix, ha lloat “el seu profund coneixement dels estils de dansa per construir el seu propi llenguatge” i “el seu continu compromís amb la creació contemporània” que es pot observar en els muntatges com W.W. (We Women), One-hit Wonders, El Llac de les mosques o Bésame el cactus, entre d’altres. Aquest premi, que concedeix el Ministeri de Cultura i Esports del Govern de Madrid està dotat de 30.000€.

Es compleixen 100 anys de la mort de Leopoldo Fregoli Actor, transformista i cantant italià que va nèixer a Roma el 2 de juliol de 1867 i va morir a Viareggio, Toscana, el 26 de novembre de 1936. Fregoli va ser qui va donar maduresa al gènere para-teatral del trasformisme. Des de la seva adolescència es va dedicar al teatre, però va ser al tornar del servei militar al 1887 quan se li va conèixer per les seves habilitats com transformista. Dos anys més tard, en tornar a Roma, va ser contractat pel cafè Esendra, on va tenir molta notorietat. Al 1893 va crear les seves dues companyies: Compagnia di Varietà Internazionali i Compagnia Fin di Secolo, amb la que va viatjar per tota Itàlia cantant, recitant i especialment mostrant les seves habilitats com transformista. Els seus espectacles consistien en una trama dramàtica de gènere divers, dins del qual ell canviava la veu, el vestuari i el registre d’una manera frenètica que aconseguia donar vida, dins de la mateixa funció, a una dotzena de personatges diferents. Va actuar a alguns dels millors escenaris mundials a ciutats com Londres, París, Madrid, Barcelona, Nova York, Buenos Aires, Viena i San Petersburgo. Leopoldo Fregoli va rodar una dotzena de pel•lícules, totes en l’última dècada del segle XIX. Es va retirar de l’escena en plena fama, al 1925. La llengua italiana va incorporar el vocable “fregolisme” per indicar la manera d’actuar a velocitat vertiginosa, que la psiquiatria va bategar com Síndrome de Fregoli el trastorn mental en el que es creu que impostors prenen l’aspecte de familiars i coneguts. A Catalunya, gairebé un segle després de les seves constants visites a Barcelona, continua sent vigent l’expressió “ser més ràpid que Fregoli”. Precisament aquí va ser objecte de repetides evocacions per part del poeta Joan Brossa. La Seca Espai Brossa li té dedicat un espai, la Sala Leopoldo Fregoli.

5


OBI.TU.ARIS

Un adéu silenciós

Tal com deia una de les seves cançons no ha estat una bona manera d’acomiadar-se (Hey, that’s not the way to say goodbye), Leonard Cohen ha mort en silenci. La seva mort ha sorprès, per inesperada, però també ha servit per recuperar la història d’un dels mites de la música. Entre els milers d’articles que s’han publicat des de la seva mort, ens hem fixat en un, publicat al diari britànic The Guardian, que a part de fer el típic repàs per la seva vida i obra convida al lector a escoltar detingudament les seves cançons perquè hi ha moltes coses per aprendre en elles. Tal i com diu l’article, Leonard Cohen sempre va ser l’adult de la sala. Va arribar tard al món de la música, ja havia fet els 33, però mai va deixar

de fer-se preguntes i de buscar per tot arreu les respostes. Cohen descrivia les seves cançons com “investigacions” sobre les veritats terribles de l’existència, com els mecanisme ocults de l’amor, el sexe, la guerra, la religió o la mateixa mort. Els seus primers anys d’existència estan marcats per la poesia, la depressió i les drogues. A més dels viatges de LSD, el poeta canadenc va passar per Nova York, Londres, Israel, Cuba i Grècia abans de convertir els seus poemes en cançons, que ningú volia comprar perquè als seus 32 anys el consideraven gran per dedicar-se a la música. Al contrari que Bob Dylan que es va convertir al Rock’n’Roll, Cohen no va abandonar mai la recerca de la paraula perfecta en les seves cançons, es podria dir que el llenguatge era una de les seves obsessions fins a tal punt que el seu àlbum Hallelujah va trigar cinc anys en compondre’l. I’m your Man (1988) ha estat el seu disc més exitós, amb el que Cohen va trobar una nova veu, més subterrània, gràcies a l’alcohol i les cigarretes. Només dues setmanes abans de la seva mort s’havia posat a la venda, el que ja és el seu disc pòstum You want it darker on ja havia expressat que estava preparat per morir. “Una cançó de Leonard Cohen és una àncora llançada en un mar agitat. Té el tipus de pes que, en aquest mar agitat, podria salvar la teva vida”, són les paraules textuals que fa servir la Dorina Lynskey a l’article de The Guardian. Salvats! Per seguir aprofundint en la seva figura recomanem el documental, Bird on the wire, tot un viatge amb el gran Leonard Cohen. “Hey, That’s No Way To Say Goodbye” I loved you in the morning, our kisses deep and warm, your hair upon the pillow like a sleepy golden storm, yes, many loved before us, I know that we are not new, in city and in forest they smiled like me and you, but now it’s come to distances and both of us must try, your eyes are soft with sorrow, Hey, that’s no way to say goodbye. I’m not looking for another as I wander in my time, walk me to the corner, our steps will always rhyme you know my love goes with you as your love stays with me, it’s just the way it changes, like the shoreline and the sea, but let’s not talk of love or chains and things we can’t untie, your eyes are soft with sorrow, Hey, that’s no way to say goodbye.

6


Francisco Nieva, la transgressió s’apaga

Un altre que se’n va. I ja portem molts. El passat novembre la mort de Francisco Nieva deixava el teatre una mica més orfe. Nieva era una de les figures més complertes de la dramatúrgia espanyola: dramaturg, escenògraf, director d’escena, narrador, assagista, dibuixant va morir als 91 deixant una prolífica carrera a la seva esquena. Durant l’Espanya de la postguerra va estudiar pintura a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (Madrid). Va formar part del postismo, la Vanguardia que van liderar els seus amics Carlos Edmundo de Ory i Eduardo Chicharro. Entre 1948 i 1963 va viure a

a París on va treballar com a pintor i dibuixant. A partir de 1964 es va traslladar a Madrid on va començar a treballar com escenògraf per José Luis Alonso i Adolfo Marsillach en espectacles com El zapato de raso, El rey se muere, Después de la caída i la ja cèlebre Marat-Sade. No seria fins al 1971 quan va aconseguir publicar la seva primera obra com a dramaturg, Es bueno no tener cabeza (publicada en la revista Primer Acto), i al 1976 amb El combate de Opalos i La carroza de plomo candente, que va dirigir José Luis Alonso al Teatre Fígaro serien els títols que van suposar un revulsiu per l’escena espanyola de la transició. En la dècada dels 80, Nieva estrena les seves principals obres com: Sombra y quimera de Larra, Delírio de amor hostil, El rayo colgado, Malditas sean Coronada y sus hijas, La señora Tártara. Als 90’s arribarien: Los españoles bajo tierra, No es verdad, Te quiero zorra, El baile de los ardientes o Tórtolas, crepúsculo... telón, entre d’altres. El seu teatre, que va definir com “vida al•lucinada, jubilós furor sense treva”, neix amb voluntat transgressora i al•legòrica, amb el xoc de la religió i el sexe com un dels seus eixos i es caracteritza per un llenguatge molt ric, ple d’imatges sorprenents, en el qual es combina amb brillantor les emprentes del Barroc, el Romanticisme i la Vanguardia, tamisades per un humor grotesc. Per suposat, molt influït per Valle-Inclán, però també per Brecht, Artaud, Genet, Ghelderode o assagistes com Bataille o pintors com Solana. Al 1990 va ingressar en la Real Academia Española. Va guanyar dos cops el Premi Nacional de Teatre, al 1980 i al 1992. Aquest mateix any va obtenir el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. Al 2011 va obtenir el Premi Valle-Inclán per Tórtolas, crepúsculo y...telón.

Mor el periodista cultural Ivan Tubau Nascut a Barcelona el 1937 va cultivar interessos molt diversos: l’humor gràfic, la direcció de Playboy, la direcció i presentació de diferents programes televisius, la literatura, l’assaig, el cinema i la política. Llicenciat en art dramàtic, periodisme i doctorat en filologia francesa va rebre nombrosos premis al llarg de la seva trajectòria, entre els que destaquen: Enric Ferran (1991), Jocs Florals (2001) i l’Ausiàs March (2003) a la seva vessant poètica. Conegut com el Pastecca (síndria en italià) en el món de l’humor gràfic, va treballar a El Jueves i a Bang! Va ser l’autor d’una de les primeres obres dedicades a la història de l’humor gràfic a Espanya: De Tono a Perich (1973). Sempre assegurava que la funció dels humoristes era ser “una mosca collonera del poder. Ser un dissident i jugar a la contra del poder, no sotmetre’s mai”. Va ser professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i columnista d’”El mundo”. El 2005, amb altres intel•lectuals, va presentar a Barcelona un manifest titulat “Por la creación de un nuevo partido político en Cataluña” i va donar suport a UPyD. A la dècada dels 80 va dirigir i presentar diferents programes televisius com: Viure els 80, Cinc cèntims de cultura, Hablemos de amor o El diván de Ivan. També d’aquella època és la seva participació a la pel•lícula Objetivo sexo (1979), dirigida per Jordi Cadena.

7


PREMIS

Manolo Trullàs, Premi Butaca Honorífic “Anna Lizaran”

Fa poc un gran director de teatre del nostre país em va comentar que un espectacle comença amb el “bona nit” amb què et saluda el taquiller. I si un hi para a pensar, la frase té molt de sentit. Un teatre és un artefacte de rellotgeria on hi participen molts professionals. Alguns surten als telenotícies i van de teatre en teatre, d’altres resten en l’anonimat i formen part d’un teatre; són l’ànima d’un teatre. La feina de tots ells és imprescindible perquè la vetllada sigui perfecta. La llista de professionals anònims que ajuden a fer rodar la maquinària teatral del nostre país és llarguíssima... però d’entre tots ells n’hi ha un que ha destacat especialment en el panorama teatral barceloní. I ha destacat tant que s’ha guanyat a pols deixar de ser “anònim” per convertir-se en “el Manolo de La Seca, antigament dit Manolo del Brossa”; tota una institució en la nostra professió. I ho és perquè la seva passió pel teatre i l’art en general es copsa a cop d’ull. La seva personalitat és inimitable. El coneixement que té del món dels actors és difícilment igualable i l’ humor que sempre l’acompanya era, fins fa ben poc, part imprescindible d’una vetllada teatral a La Seca. Tots els actors i actrius que hem treballat al Brossa/Seca tenim de ben segur mil anècdotes amb el Manolo. Jo el vaig conèixer l’any 2002, i em va fascinar aquell taquiller que se les sabia totes. Sabia interpretar tots els papers de l’auca. Deixant de banda les funcions convencionals d’un taquiller, el Manolo s’encarregava de deixar volar la seva faceta artística guarnint l’aparador del Brossa quan estava al Carrer Allada Vermell. Un aparador diferent per a cada espectacle que traspuava carretades d’imaginació. Ens oferia la crònica gràfica de la funció que acabàvem de fer a través de milers de dibuixos que estic segur que molts actors guardem com obres d’art. Ha estat escenògraf, figurinista, regidor i partener de mag quan ha calgut. Però per damunt de tot ha estat un membre més de les companyies que hem passat pel Brossa, capaç de treure’ns un somriure en els moments més tensos, sempre disposat a ajudar, a cosir un botó, a reparar qualsevol cosa un minut abans de començar la funció, a gestionar una crisi interna de camerino... i sempre, sempre, sempre amb aquell somriure irònic que les immenses ulleres no podien dissimular i amb un humor a prova de bombes que ni les pitjors estrenes no van poder vèncer mai. El Manolo ha fet durant més de 17 anys el seu ofici amb amor i això ho hem agraït tots els qui hem treballat al seu costat i tot el públic que durant tots aquests anys ha rebut el seu “ bona nit” a l’entrada del teatre. El premi Butaca Honorífic “Anna Lizaran” que aquest any se li atorga és una manera de fer-li arribar tots els aplaudiments que s’ha guanyat al llarg de tants anys al teatre i que mai li hem pogut donar dalt de l’escenari.

8

Arnau Puig Actor


The Magic Corner by Hausson Els mags amb més patrimoni En aquest primer article comento el que recentment ha aparegut a la prestigiosa revista Forbes, especialitzada entre altres coses en donar a conèixer les persones més riques del món, la publicació del llistat del mags amb més patrimoni, entre setembre 2015 i juliol 2016. 1. David Copperfield Patrimoni net $ 800 milions Prou conegut per tothom, fa 638 shows a l’any, té la millor i més gran col•lecció de màgia del món i 11 illes privades a Les Bahames. 2 & 3 Penn & Teller Patrimoni net $ 300 milions Porten junts des dels anys 70, quan van presentar el seu propi show Off Broadway i especials de la TV al 1985, Penn & Teller Go Public. Durant els anys 80 i 90 van fer aparicions en els més importants late shows i sèries de TV dels EUA. Des del 2001 presenten, diariàriament, el seu espectacle en el Rio Hotel & Casino de Las Vegas. 4 & 5. Siegfried and Roy Patrimoni net $ 120 milions Súper estrelles de la màgia, Siegfried and Roy són sinònim de Las Vegas. En el 1972 van ser nombrats com a millor show de Las Vegas pel seu show Lido en el Stardust, i al 1990 van canviar les seves actuacions al nou Hotel Mirage on van firmar un contracte de $ 57,5 milions a l’any. En el 2001 van ser contractats de per vida per l’hotel, però malauradament es va tenir que anular en el 2003, quan Roy va ser atacat per un dels seus tigres en ple espectacle. Van fer quasi 6.000 shows en total. 6 Lance Burton Patrimoni net $ 100 milions Una de les grans llegendes de la màgia. Va ser el primer nord-americà en guanyar un campionat del món de màgia d’escena l’any 1982. Va ser mag resident a La Hacienda Hotel en Las Vegas des de 1991 fins 1994 quan va firmar el contracte més llarg i millor pagat de la història de Las Vegas: 13 anys en el Monte Carlo Resort and Casino on va guanyar un estimat de $ 110 milions. Desprès d’una pròrroga del seu contracte es va retirar el 4 de setembre del 2010. 7 Criss Angel. Patrimoni net $ 50 milions Es va fer famós pel seu estil rockstar quan protagonitzava la sèrie de TV, Mindfreak. Avui triomfa amb el seu show Criss Angel BeLIEve, junt amb el Cirque du Soleil en el Luxor Hotel de Las Vegas des de 2008. És un mag polèmic i criticat per algun sector de la professió, però amb un bon saldo en el seu compte corrent. 8 Hans Klok. Patrimoni net $ 25 milions Il•lusionista holandès, que entre 1994 i 2004 es va dedicar a fer gires per Europa y Xina, va actuar a la presentació del Mundial de Futbol en Alemanya el 2006. Té el rècord de realitzar 15 grans il•lusions en 5 minuts. Va fer una curta temporada a Las Vegas en el Hotel Planet Hollywood amb el seu show The Beauty of Magic junt amb l’estrella de Baywatch, Pamela Anderson.

9


9. David Blaine Patrimoni net $ 12 milions El mag que va revolucionar la màgia de carrer i la va portar a la TV d’una manera diferent. És responsable d’inspirar a una generació de mags amb el seu estil. És també conegut per la seva capacitat de realitzar actes de supervivència com viure dins d’una caixa transparent sense aigua ni menjar durant 44 dies, estar de peu sobre un poste durant 2 dies o estar dins d’una bombolla plena d’aigua molt més temps que qualsevol persona podria aguantar. Fa poc s’ha emès per TV el seu més recent especial de màgia David Blaine Real or Magic. 10. Darren Brown. Patrimoni net $ 7.5 milions. El mentalista anglès, que va saltar a la fama en el seu país desprès de protagonitzar les sèries de TV Trick of The Mind i Trick of Treat. També es autor de diversos llibres i protagonista de diversos shows teatrals. Des de que es va presentar en viu amb Darren Brown Live, en el 2003, va esgotar les localitats de totes les seves representacions i va iniciar una gira per Anglaterra. Els seus èxits estan presents en tots els seus espectacles: Something Wicked This Way Comes (2005-2006), An Evening of Wonders (2007-2008), Enigma (2009-2010) Svengali (2011-2012), Infamous (2013-2014) i en el 2015 Miracle. Continua treballant en espectacles de TV, fent efectes de màgia i mentalisme. En el proper article, entre d’altres coses descobriràs quins són el mags que més diners han guanyat durant la temporada 2015-2016. Que la màgia us acompanyi! The Magic Corner, vol ser un espai de reflexió així com de notícies i comentaris al voltant del món de la màgia, tant a nivell nacional com internacional. Els lectors podran fer els seus comentaris i també manifestar el seus dubtes i preguntes, que seran resposts, en la mesura del possible, pel qui està al front d’aquest secció, el mag Hausson: magiccorner@laseca.cat.

DIMARTS MÀGICS: AKIRA FUJI (JAPÓ) DIMARTS 17 DE GENER A LES 20.30H Nascut a Vietnam però criat al Japó, Akira és molt conegut al seu país per les seves múltiples aparicions a la televisió. En el món de la màgia és famós per la seva extraordinària tècnica amb monedes, cartes i sobretot els seus famosos “Linking cigarrettes”, un efecte de penetració que deixa bocadats a molts mags. Una altra de les seves tècniques és utilitzar plaques de metal enlloc de les cartes habituals.

Preu: 12€ | Amics del Brossa: 10€

10


PIULADES TEATRALS Àlex Rigola, nou director de la sala verda dels Teatros del Canal, ha afirmat en una entrevista a La Vanguardia no sentir-se prou estimat per les institucions culturals a Catalunya. Jaume Collboni compleix la seva promesa i anuncia que obrirà el Teatre Grec durant l’agost amb propostes internacionals destinades als turistes. Francesc Casadesús, actual director artístic del Mercat de les Flors, ha estat anomenat nou director del Festival Grec. Molt interessant l’article sobre la falta d’igualtat de gènere en el teatre anglès. AQUÍ el podeu llegir. El podem extrapolar a Catalunya. Si vols saber totes les maneres d’interpretar Shakespeare, The Guardian està publicant una sèrie d’articles sobre el tema. Consulta’ls AQUÍ Emma Rice abandonarà The Globe Theatre al 2018 després de rebentar la taquilla en la seva primera temporada. Es publiquen els llistats del millor de l’any: et deixem els de The Guardian i el de The New York Times El passat 2 de desembre el Teatre Lliure va cumplir 40 anys. Per molts anys!

Temporada Alta ha tancat l’edició del seu 25è aniversari amb una ocupació rècord (96%). Felicitats! La Sala Trono de Tarragona ha anunciat el seu tancament al 2017. Volen continuar amb la marca en un altre emplaçament.

11


A FONS

LORCA/PERLIMPLIN

Per Genoveva Pellicer (directora de Amor de Don Perlimplin)

Cartas, postales, poemas y dibujos de Antonio Gallego Morell Ed. Moneda y Crédito, 1968

Descubrí a Federico García Lorca el año 1977. Yo estaba terminando mis estudios de Filología Hispánica en la Universidad de Barcelona y tuve el privilegio de asistir a las clases que impartía Joaquín Marco sobre la obra del autor. Mi interés por el poeta y dramaturgo no era más que el que se espera de una estudiante que se ha matriculado en una asignatura optativa. Mi vida, por aquel entonces, cabalgaba entre Barcelona y Palma de Mallorca, lo que motivaba que mis ausencias lectivas fueran demasiado frecuentes…Pero uno de los días en que aterricé en el aula, el profesor trajo un libro muy especial y prácticamente imposible de conseguir. Se trataba de una edición limitadísima (creo recordar que habló de 2.000 ejemplares) de cartas de Lorca, inéditas hasta entonces, entre las que figuraban dos facsímiles y láminas con reproducciones de sus dibujos. El libro se titulaba: García Lorca. Cartas, poemas, postales y dibujos. La edición, introducción y notas pertenecían a Antonio Gallego Morell. El libro pasó de mano en mano entre los pocos alumnos que estábamos en clase. Me interesó. Pude atrapar frases sueltas y dibujos deliciosos de una belleza inquietante. Volví a Palma. Pocos días después, en la emblemática librería Moll (desaparecida más tarde) lo vi medio escondido y olvidado en una estantería a merced de que algún cliente se interesara por él. Así llegó a mí. Las cartas estaban destinadas a Melchor Fernández Almagro fundamentalmente (desde 1921 a 1934), otro granadino amigo desde la infancia y uno de los primeros descubridores del talento literario de Lorca, y también las había dirigidas a Manuel de Falla, Juan Ramón Jiménez, Emilia Llanos, José Bergamín, entre otros…Lo leí y lo miré, primero con avidez, luego con detenimiento. Lo releí y lo remiré... El epistolario me permitía descubrir la faceta humana, penetrar en el hombre, sus deseos, frustraciones e inquietudes y también en la de poeta y dramaturgo. Los dibujos redondeaban la visión de Federico.

Granada está admirable. El otoño empieza con toda la elegancia y la luz que envía la sierra. Ya ha caído la primera nevada. Los amarillos empiezan infinitos y profundos a jugar con veinte clases de azules. Es una riqueza que asombra, una riqueza que estiliza y todo es inabarcable. Granada, definitivamente, no es pictórica, ni siquiera para un impresionista. No es pictórica como un río no es arquitectónico. Todo corre, juega y se escapa. Poética y musical. Una ciudad de grises sin esqueleto. Melancolía vertebrada. Por eso puedo estar aquí. Adiós, Melchorito….” (Granada, 20 de octubre 1926) Deseo ardientemente estar en la villa y corte aunque el actual ambiente literario me asquee terriblemente. Me siento muy lejano de la actual descomposición poética y sueño con un amanecer futuro que tenga la emoción inefable de los cielos primitivos. Me siento Ecuador entre la naranja y el limón. Amo el agua clara y la estrella turbia.” (Granada, 1929).

12


Aquellas cartas se convirtieron durante muchos años, y sin ser yo plenamente consciente, en algo que me pertenecía porque me sentía cómplice de algunos de sus secretos. Me había conmovido la sinceridad, la hondura, la gracia, la sencilla artificiosidad, el vértigo de los símbolos y de las imágenes surrealistas. Entre éstas apareció Perlimplín. En una, fechada en 1926, leí por primera vez algún fragmento de Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín. Aleluya erótica en cuatro cuadros. Allí envía a su amigo, Melchor Fernández Almagro, la “Canción de Belisa”: Por las orillas del río Se está la noche mojando Y en los pechos de Belisa Se mueren de amor los ramos… No mucho antes, Federico había escrito a Melchor: Hago por primera vez en mi vida poesía erótica. Se me ha abierto un campo insigne que me está renovando de una manera extraordinaria. Yo no me entiendo, Melchorito. Mi madre dice: “¡Todavía está creciendo!”…Y yo, por otra parte voy entrando en problemas que hace tiempo debí plantearme… ¿Soy retrasado?... ¿Qué es esto?...Parece que acabo de entrar en la juventud. Por eso cuando tenga sesenta años no seré viejo… Yo no voy a ser viejo nunca. Adiós. Federico. Granada, septiembre 1925 (Carta a Melchor Fernández Almagro). A Lorca le gustaba el personaje que estaba creando... Decía de él: es candoroso y lascivo, bufo y lírico, grotesco y sublime… y también: Perlimplín es una obra tremenda que a mí me divierte mucho. Teatro de monigotes humanos que empieza en burla y acaba en trágico. Esta idea me ha atraído con fuerza durante mucho tiempo. ¿Cómo llevar a escena a un personaje que posea todas esas cualidades aparentemente tan contradictorias e imposibles? ¿Cómo combinar los dos géneros dramáticos de modo que la farsa dé paso a la tragedia? ¿ Cómo enlazar los aspectos grotescos con los poéticos sin pasar los límites?. Había que hacer funambulismo… Amor de don Perlimplín es una farsa para actores que tiene su antecedente inmediato en El retablillo de don Cristobal (farsa para guiñol). El paralelismo entre las dos obras es evidente. Pero Perlimplín, a diferencia de don Cristobal, adquiere una compleja dimensión humana de la que carece el grotesco personaje de guiñol. No obstante, así como no podía imaginar de ningún modo a don Cristobal personificado por un actor, tampoco podía imaginar a don Perlimplín encarnado por un muñeco. Ahí estaba el quid de la cuestión. La obra empieza con el lenguaje breve, conciso, directísimo y antitético del títere…sin rodeos, sin ambages… PERLIMPLÍN. ¿Sí? MARCOLFA. Sí. PERLIMPLÍN. Pero ¿por qué sí? MARCOLFA. Pues porque sí. PERLIMPLÍN. ¿Y si yo te dijera que no? MARCOLFA. ¿Que no? PERLIMPLÍN. No. MARCOLFA. Dígame, señor mío, las causas de ese no. PERLIMPLÍN. Dime tú, doméstica perseverante las causes de ese sí.(...)

Cartas, postales, poemas y dibujos de Antonio Gallego Morell Ed. Moneda y Crédito, 1968

Decidí que la propuesta escénica tenía que recoger los dos aspectos: pasar del títere, (de don Cristóbal) al hombre (Perlimplín). Se iniciaría la obra recordando el mundo del guiñol pero enseguida los personajes tenían que adquirir su dimensión humana, aunque en algún brevísimo momento recuperaran la geometría (rigidez y limpieza de movimiento) del muñeco, como una reminiscencia de su otra condición...

13


El protagonista debía llegar a mostrar, con toda su verdad, la complejidad de su personalidad tan contradictoria, aparentemente. Por tanto, los registros interpretativos tenían que modificarse. Pero además de la farsa inicial (el máximo exponente de la caricatura es la madre de Belisa) habría que evolucionar a la tragedia con toda la profundidad de su realismo. Éste es el punto de inflexión: Cógeme la mano, amor que vengo muy mal herido, herido de amor, huido, herido, muerto de amor La complejidad de Perlimplín entra a formar parte de la historia. El hombre caricatura deja paso al hombre lúcido que manipula su propio destino y el de su mujer, Belisa. El tono cómico de minutos antes, se entrelaza con el poético para introducir la tragedia. Conviviendo con estos aspectos aparece otro que había que encajar. ¿Qué función tienen unos duendes en todo esto? Son seres de ámbitos espacio-temporales imprecisos que se expresan con la sabiduría que da la experiencia de la larguísima vida y la información que poseen del viejo mundo. Aparece el elemento mágico que tiene que aflorar en ese cruce de caminos. Aún hay algo más. El lenguaje y temática lorquiana conjuga tradición y vanguardia. Convive el mundo de la convención social con la transgresión. Lo folclórico reeditado con el espíritu nuevo del arte. Albéniz, Falla, Stravinski…ayudarían a conseguirlo, así como la escenografía de Paco Azorín, limpia, etérea y sugerente. La propuesta de “teatro dentro del teatro” podía favorecer la combinación de todos los lenguajes. Sería introducida por el “director” de la compañía (un guiño a Lorca, que dirigió su compañía La Barraca por los pueblos de España). La poesía abre el montaje y el misterio lo cierra, porque al acabar la función, los personajes, inmóviles, no vuelven a convertirse en actores. ¿Qué ha pasado en la representación? ¿En qué limbo están? En 1929 hubo un intento frustrado de estreno de Don Perlimplín. La propuesta de Rivas Cherif, en la sala Rex de Madrid, con la compañía El Caracol, se censuró. Fue en 1933 cuando vio la luz en el Teatro español. Dijo el autor: Yo no sé cómo acogerá un público de cámara mi obra: pero a mí me ha divertido de lo lindo cuando la escribía y me hace feliz cada vez que la leo o cada vez que la veo en un ensayo. Dos años más tarde, en una entrevista radiofónica le preguntaron: - ¿Cuál cree usted que es su obra más lograda ? Su respuesta fue la siguiente: -¿Lograda?...Ninguna. Es decir, sí. Logradas por mí están todas las que no he escrito. Ahora, si me pregunta usted qué obra mía me gusta más, le diré que es una obra pequeña que por su lirismo verdadero ninguna compañía profesional se atreve a poner y que se llama Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín.

14


TEATRE DE L’ENJÒLIT/REALPOLITIK

Per Carles Fernández Giua (director de RealPolitik)

La meva col•laboració amb Teatre de l’Enjòlit va començar al 2010 amb Corrüptia de Josep Lluis Fitó i va prosseguir amb Si no ens paguen, no paguem! de Dario Fo. Des del primer moment em va interessar el plantejament artístic de la línia de la companyia que apunta a fer un teatre d’agitació i obertament polític. Teatre de l’Enjòlit declara sense complexes el seu estil de treball i els seus punts de partida: actualitat, protesta i reivindicació sempre a través de l’humor. Els treballs de la companyia mai no han estat exempts de certa polèmica però, en tot cas, ocupen un espai necessari com a teatre de denúncia i sàtira política. A Realpolitik, l’interrogant de partida és tan simple com, novament, incòmode: és legítim l’ús de certa dosi de violència per recuperar la democràcia real? Imaginem, per un moment, que una petita acció, com una bufetada, provoqués que un personatge poderós – i corrupte - reflexionés, corregís les seves decisions i deixés de pensar només en el seu propi benefici. Imaginem que aquestes accions, convenientment mesurades, aconsegueixen transformar la realitat per millorar-la. Imaginem que això passa. Trobaríem reprovables aquestes accions? Les trobaríem justificables? Lícites? Les podria assumir el sistema? Realpolitik especula sobre el políticament incorrecte, en darrera intància vol confrontar l’espectador amb preguntes latents avui en dia: quins mecanismes tenim per defensar la democràcia? Quins recursos té la ciutadania per defensar-se d’una classe política corrupta, instal•lada en el poder, que es dedica a vendre els recursos de tots i a posar-los en mans privades? La bufetada que la Martina dóna al candidat d’un hipotètic partit conservador és un acte no premeditat, és instintiu, ben bé com un acte d’autodefensa. Contra tot pronòstic, aquest gest provoca una mena de conversió moral en el polític, una conversió que l’abocarà a renunciar al seu càrrec i a retirar les reformes –més receptes neoliberals - que pretenia implementar.

15


Amb tota la seva dosi de farsa, amb l’explícita voluntat de provocar l’espectador, el tema de fons de la peça és molt seriós. De fet, es tracta de plantejar-nos amb el públic qüestions com: en què consisteix la violència? Què és el que anomenem violència quan ens referim al poder, quines modalitats assumeix? Quins són els límits que cal donar al poder? Quines eines tenim com a ciutadans? Potser si ens posem a pensar arribarem a la conclusió que a la societat globalitzada en què vivim hi ha formes de violència menys evidents, menys definibles, més subtils, però, segurament, molt més perilloses que una simple bufetada. En el context, actual plana la idea, sorgida als anys 90 de la mà de l’historiador Francis Fukuyama, del “Final de la història”. És a dir, el capitalisme neoliberal és la darrera evolució possible de l’organització econòmica i social, és un darrer estadi que s’ha anat imposant després de la caiguda o obertura dels règims socialistes. D’alguna manera això equival a dibuixar un món en què ja no hi ha ideals, un món en què les possibilitats d’organització de la societat s’han esgotat, un món en què “ja ha estat tot dit”. Realpolitik parla, precisament, de la necessitat dels ideals i de la frustració que s’ha instal•lat en la nostra contemporaneïtat. Un dels referents que hem tingut, tant pel que fa a al grup en general com respecte d’algun dels personatges en particular, és el Quixot. D’una banda, perquè els propis personatges, alguns de forma molt accentuada, estan impregnats de tot un món de referents que condicionen la seva visió de la realitat. El cinema condiciona la seva perspectiva sobre el món i, fins i tot, sovint ens plantegem, tal com passa per l‘antiheroi de Cervantes, si viuen la seva pròpia vida o, en canvi, viuen dins una ficció que ells mateixos han creat. De l’altra perquè naveguen en el derrotisme més accentuat, es troben en una situació de manca absoluta d’ideals, plens de frustració i de ràbia. I dins aquest marc general, l’acció de la Martina els porta a creure que poden canviar la realitat. I, aleshores, els més febles, els ciutadans més anònims, generen la guspira que engega una revolta global que subverteix l’ordre establert. Finalment, els nostres personatges, amb tot el que tenen de “losers”, són els vencedors.

16


AMOR DE DON PERLIMPLIN CON BELISA EN SU JARDÍN

Autor Federico Garcia Lorca Direcció Genoveva Pellicer Intèrprets: Manuel VeIga en el paper de Perlimplín, Almudena Lomba en el paper de Belisa, Anna Brianso en els papers de Marcolfa y Duende 2, Jordi Sanosa en els papers de Director de la Compañia, Madre i Duende 1. Escenografia Paco Azorín Il·luminació Albert Julve Coreografia Anna Briansó Dramatúrgia de la introducció (a partir de textos de García Lorca) Manuel Veiga Vestuari Companyia Perlimplín Teresa Martí Don Perlimplín, home madur i inexpert, accedeix a Disseny de so Genoveva Pellicer contraure matrimoni amb la jove Belisa perquè així Producció Companyia Perlimplín ho exigeixen les convenccions socials. S’obre un nou horitzó, el de la passió amorosa, en contemplar el cos de Belisa. És un desig frustrat “ que no puede abarcar”. Ella busca en els seus amants la passió que no li ofereix Perlimplín, però ell, que no vol reaccionar d’una manera “calderoniana”, s’empesca una singular i perversa trama per poder aconseguir el seu objectiu, ser estimat com ell desitja... Aquest serà el “triunfo de su imaginación”.

Del 11 de gener al 8 de febrer de 2017 | Sala Joan Brossa Horaris: de dimecres a dissabte 21.00 h. - diumenge 19.00 h. Preu: Dimecres i dijous 10€ | divendres, dissabte i diumenge 18€ | Amics del Brossa: Gratuït

SEMPRE TEU, ÒSCAR Muntatge, interpretació, selecció textos i traducció Sergi Mateu Ajudant de direcció Joan Muntal Disseny de so Dani Gener Disseny de llums David Muñiz Música Albert Guinovart Vestuari Ramon Ramis

De jove Òscar Wilde va defensar amb entusiasme el concepte esteticista de l’art per l’art; al final de la seva vida l’art va ser la justificació de la seva existència, i la seva existència va ser la seva obra mestre. Amb Sempre teu, Òscar volem acostar a l’espectador a aquesta darrera etapa del genial autor amb extractes de la seva epístola “De Profundis”, dirigida al seu amic i amant i també amb un dels més contundents al·legats en contra de la pena de mort sorgit de la ploma del poeta irlandès amb La Balada de la presó de Reading, sense renunciar al Wilde d’abans de la presó amb fragments del El retrat de Dorian Gray i de La importància de ser Frank. Tot plegat enllaçat amb anècdotes i situacions extraordinàries de la seva vida.

Del 12 de gener al 8 de febrer de 2017 | Sala Leopoldo Fregoli Horaris: de dimecres a dissabte 20.00 h. - diumenge 18.00 h. Preu: Dimecres i dijous 10€ | divendres, dissabte i diumenge 15€ | Amics del Brossa: 6€

17


REALPOLITIK Autors Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Direcció Carles Fernández Giua. Intèrprets Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín, Marta Montiel. Text Elies Barberà i Carles Fernández Giua. Disseny d’espai i vídeo Paula Bosch. Disseny de llum Joan Grané. Disseny de so Lluís Robirola. Producció Mithistòrima Produccions s.l. (Sala La Planeta). Coproducció Temporada Alta 2016. És legítim l’ús de certa dosi de violència per preservar Amb el suport de ICEC, Diputació de Girona i Ajuntament de la democràcia real? Realpolitik és una farsa sobre un Girona. grup de gent que descobreix que donar una bufetada a determinades persones que s’aprofiten del poder ajuda a millorar la realitat que els envolta. Una obra, escrita per Elies Barberà i Carles Fernández Giua per a Teatre de l’Enjòlit, que convida el públic a reflexionar sobre la violència. Quins mecanismes tenim els ciutadans per defensar la democràcia? Quins recursos tenim per defensar-nos d’una classe política corrupta instal·lada en el poder? Benvinguts a la Realpolitik.

Del 8 de febrer al 5 de març de 2017 | Sala Joan Brossa Horaris: de dimecres a dissabte 21.00h.- diumenge 19.00h Preu: Dimecres i dijous 10€ | divendres, dissabte i diumenge 18€ | Amics del Brossa: Gratuït

OQUES CRETINES Traducció Feliu Formosa Direcció Lluïsa Mallol Intèrprets Ferran Catells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols Vestuari Taganrog Teatre Il·luminació Francesc Rodelles Moviment Ferran Castells Ajudant de direcció Joan Gibert Adaptació musical David Melgar Fotografia i Teasers Pau López Col·laboradors Centre Cívic l’Elèctric, Goethe Institut, TeaAmb l’espectacle Oques cretines, a partir de 12 peces tre Kaddish, Aina Castells, Jordi Costa, MAE Centre de Dobreus i una cançó escrites durant el període de la Re- cumentació i Rafató Teatre pública de Weimar i de la posterior ascensió al poder d’Adolf Hitler fins als inicis de la Segona Guerra Mundial, transitarem pel món divertit i singular de l’autor, pallasso, cabaretista i home orquestra muniquès Karl Valentin (1882-1948) en el que parlant la gent NO s’entén i on RES és el que sembla. Com en un malson en una nit de febre...

Del 9 de febrer al 5 de març de 2017 | Sala Leopoldo Fregoli Horaris: de dimecres a dissabte 20.00h.- diumenge 18.00h Preu: Dimecres i dijous 10€ | divendres, dissabte i diumenge 15€ | Amics del Brossa: 6€

18


GENER Dilluns 16 de gener a les 18.30h. Obrador d’Històries (Barcelona) “Brossa. Entre la paraula, la imatge i l’acció”. MONOGRÀFIC Monogràfic de dues hores dedicat a aprofundir en la creació poètica de Joan Brossa i a interelacionar els diferents llenguatges amb els quals el poeta va experimentar: poesia literària, poesia visual i poesia escènica. Aquesta activitat, conduïda per Glòria Bordons, directora de la Fundació Joan Brossa, serà realitzada a l’Obrador d’Històries a Barcelona (c/ Calabria, 199, local 2) i tindrà un cost de 20€ per assistent i de 10€ si sou socis de l’Obrador. Si us hi voleu inscriure o voleu obtenir-ne més informació, envieu un correu electrònic a: info@obradordhistories.cat. Les places són limitades. Dijous 19 de gener a les 17.30h. CESIRE (Barcelona) “TwitteraBrossa. Creació poètica a Twitter”. SESSIÓ FORMATIVA Presentació de la unitat didàctica “TwitteraBrossa. Creació poètica a Twitter” adreçada a professors d’ESO i de batxillerat amb la voluntat d’explorar nous formats i mitjans poètics, de practicar l’escriptura creativa a través de les xarxes socials i de descobrir l’obra poètica de Joan Brossa amb els alumnes. Aquesta presentació serà realitzada per Judith Barnés, coordinadora del servei educatiu i responsable de la comunicació de la Fundació Joan Brossa, a la seu del CESIRE a Barcelona (av. Drassanes, 10). Per tal d’assistir-hi, caldrà omplir un formulari d’inscripció. L’activitat és gratuïta i les places són limitades. Diumenge 22 de gener a les 11.30h. Llibreria infantil La Petita i llibreria No Llegiu (Barcelona) “Antipoesia al Poblenou”. TALLER INFANTIL I RECITAL POÈTIC Taller infantil “Mirem pel forat de la O” adreçat a nens d’entre 3 i 10 anys per tal de descobrir noves realitats en mirar pel forat de la lletra O i crear un poema visual a partir d’aquesta descoberta. El taller tindrà lloc a la llibreria infantil La Petita de Barcelona (c/ Marià Aguiló, 115), serà gratuït i durarà una hora. La dinamització anirà a càrrec de Judith Barnés, responsable del servei educatiu de la Fundació Joan Brossa. Malgrat que no cal reservar, les places són limitades. A partir de les 13h. l’activitat brossiana es traslladarà a la llibreria No Llegiu de Barcelona (c/ de l’amistat, 20) on tindrà lloc una introducció del poeta a càrrec de Glòria Bordons, directora de la Fundació Joan Brossa, i una lectura de poemes de l’autor oberta a tothom qui vulgui participar. D’aquesta manera, recordarem el poeta tot celebrant el 98è aniversari del seu naixement. En aquesta llibreria es podran adquirir llibres de Joan Brossa. Dijous 26 de gener a les 19h. Biblioteca Can Peixauet (Santa Coloma de Gramenet) “Joan Brossa. Poeta, guerriller i prestidigitador”. CONFERÈNCIA Conferència impartida per Glòria Bordons, directora de la Fundació Joan Brossa, per descobrir la vida i l’obra de Joan Brossa. Aquesta activitat tindrà lloc a la “Sala Brossa” de la Biblioteca Can Peixauet de Santa Coloma de Gramenet (av. de la Generalitat, 98), un equipament en què la presència del poeta és rellevant, i serà gratuïta. Per a més informació, envieu un correu electrònic a: puigpmr@diba.cat. Les places són limitades.

19


Informacions d’interès

Iniciativa de cocreació poètica #personatgesbrossians a Twitter amb motiu del divuitè aniversari de la mort de Joan Brossa (30 de desembre de 2016) i de la celebració del que seria el seu noranta-vuitè aniversari (19 de gener de 2017). #Personatgesbrossians consisteix a piular poemes quotidians, de creació pròpia, dits per personatges inclosos en poemes objecte. Durant tres setmanes diversos personatges brossians aniran apareixent al compte personal de Twitter de la Fundació Joan Brossa amb la voluntat que els usuaris els facin parlar, dient poemes inspirats en el nostre dia a dia. Aquesta iniciativa permetrà treballar l’escriptura creativa, parar atenció als sentits i inspirar-se en la realitat més propera. Participació de la Fundació Joan Brossa en el 42è Premi Vila de Martorell que organitza l’ajuntament del municipi. A banda de les tretze categories existents, enguany se n’ha creat una dedicada a la poesia visual. D’altra banda, i amb la voluntat d’augmentar la participació dels joves, s’ha proposat un altre premi al millor tràiler de llibre o audiovisual i al millor blog literari, booktube o booktag. El termini de lliurament de les obres finalitzarà el 15 de febrer. Participació de la Fundació Joan Brossa en el 6è Premi Pissiganya de Poesia Escolar que organitza la revista digital Pissiganya. La convocatòria s’adreça a escoles i instituts de tots els territoris de parla catalana, consta de dues modalitats (poesia i poesia visual) i el termini d’enviament finalitzarà el 21 d’abril. Exposició “Olfactorium Badalona” de l’artista Nasevo, una mostra que explora la relació entre veure i olorar d’una forma fresca i simpàtica. L’exposició ret homenatge a Joan Brossa i, per això, diferents poemes literaris brossians introdueixen els àmbits de la mostra. L’exposició es pot visitar a la sala Josep Uclés del Centre Cultural El Carme de Badalona fins al 8 de gener. Exposició “Constelaciones. Poesía visual i experimental en España (1963-2016)”, una mostra que tracta sobre la presència i la repercussió que la poesia visual i experimental ha tingut a Espanya des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Aquesta exposició s’inaugurarà el 21 de gener a les sales 4 i 5 del MUSAC (Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León) i podrà visitar-se fins al 4 de juny. L’obra poètica de Joan Brossa hi serà present.

Conjur, 1969

20


FEBRER Dijous 9 de febrer a les 19h. Espai Barra de Ferro de l’Escola Eina (Barcelona) “Brossa i l’objecte poètic”. TAULA RODONA Taula rodona per aprofundir en els processos creatius de Joan Brossa a l’hora de realitzar poemes objecte. Es parlarà de la poètica de l’objecte, de la generació de nous significats a partir de les relacions entre objectes dispars, de la participació de l’espectador a l’hora de donar sentit a aquesta nova realitat, i moltes altres coses al voltant d’aquest registre del poeta. Durant l’activitat hi haurà exposats sis poemes objecte brossians. Hi participaran Frederic Amat, Jordi Junyent i Antonio Monegal. Àlex Mitrani en serà el moderador. L’activitat tindrà lloc a l’Espai Barra de Ferro de l’Escola Eina (c/ Barra de Ferro, 2) i és gratuïta. Malgrat que no cal reservar, les places són limitades. Dissabte 18 de febrer a les 10h. Barcelona i àrea metropolitana “A d’Autocar”. RUTA LITERÀRIA Itinerari urbà, conduït per Laia Serrano, que us permetrà resseguir la petjada del poeta per diferents punts de l’àrea metropolitana de Barcelona: Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sabadell i Mollet del Vallès. Durant el recorregut, de quatre hores de durada, coneixereu el primer poema urbà que va fer Joan Brossa, descobrireu quina era la seva ideologia política, contemplareu un poema que amaga una antena telefònica, veureu la creació urbana més gran que va concebre i visitareu el Museu Abelló. El preu de l’activitat és de 18€ per assistent, 15€ si sou amics de la Fundació Joan Brossa i/o de La Seca Espai Brossa, i hi inclou el desplaçament en autocar, un recull literari, una carpeta brossiana i una visita al Museu Abelló de Mollet del Vallès. Si esteu interessats en aquest itinerari envieu un correu electrònic a jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat o bé truqueu al telèfon 93 458 99 94. Les places són limitades.

Fes-te Amic de la Fundació Joan Brossa! Per a més informació i per a noves subscripcions, podeu visitar: www.fundaciojoanbrossa.cat 21


QUI SOM

Director artístic: Hermann Bonnín | Gerència: Jesús Julve (Hausson) | Director artístico adjunt: Ferran Madico Administració i producció: Sheila Eroles | Comunicació i premsa: Elisa Díez Direcció tècnica: Albert Julve | Tècnic: David Muñiz | Taquilla: Eduard Oliveras www.laseca.cat | c. Flassaders, 40, 08003 Barcelona | info@laseca.cat

Postteatre nº3 (gener'17)  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you