Page 1

DOSSIER DE PREMSA

WATCHING PEEPING TOM Presentació teatralitzada de la pel·lícula Peeping Tom, a càrrec del crític cinematogràfic Àlex Gorina.


SALA Joan Brossa

DATES del 9 al 27 de març de 2016 ESTRENA OFICIAL dimecres 9 de març de 2016 11 - Març (Divendres) Després de la funció, col·loqui amb la companyia

SINOPSI El protagonista de la pel·lícula Peeping Tom (Michael Powell, 1960), és un realitzador profundament pertorbat obsessionat en captar el terror amb la seva càmera. Segons Martin Scorsese veient aquesta pel·lícula “pots descobrir tot sobre les persones que fan cine”. Aquest espectacle vol ser una recerca de sinceritat sobre la mirada artística, una confessió sobre la implicació dels creadors en la seva obra, que sovint no poden diferenciar la realitat de la ficció, la vida de l’art, la veritat del teatre. On comença una cosa i acaba l’altra? On comença una cosa i acaba l’altra en aquest espectacle? És real el que veiem o és una obra de teatre? Àlex Gorina ens impartirà una classe sobre Peeping Tom que traspassarà els límits de l’escenari, quan la seva pròpia filla vulgui explicar com entén i viu el teatre com a directora, i ens porti a una reflexió col·lectiva sobre l’objectivitat i subjectivitat del nostre entorn. (No cal haver vist la pel·lícula anteriorment).

FITXA ARTÍSTICA Conferenciant: Àlex Gorina Intèrpret: Patrícia Mendoza / Alba Pujol Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau Il·luminació: Raimon Rius Direcció escènica: Alícia Gorina Producció: Associació Artística Indi Gest Col·laboració en la producció: Festival Temporada Alta i Teatre Principal d’Olot Projecte realitzat en residència a La Seca-Espai Brossa


HORARIS I PREU Horaris: de dimecres a dissabte 21.00 h. - diumenge 19.00 h. Preu: dimecres i dijous 9€ | divendres, dissabte i diumenge 18€ El millor preu al nostre web www.laseca.cat Reserves: 93 310 13 64 Durada: 1h 15 min. Espectacle en català

DESCRIPCIÓ DE L’ACTIVITAT/ESPECTACLE Watching Peeping Tom és una conferència teatralitzada o un espectacle teatral en format de conferència, sobre la pel·lícula Peeping Tom (El fotográfo del pánico). Una conferència sobre aquesta pel·lícula impartida pel crític cinematogràfic Àlex Gorina, on s’analitza la pel·lícula, el director, el seu context històric i l’aportació de la pel·lícula en la història del cinema mitjançant un diàleg entre ell i la seva pròpia filla. Sobre aquest conferència, doncs, es realitza una intervenció dramàtica que converteix la pròpia conferència en un espectacle teatral, fent-la viva i fent extensiu el seu contingut més enllà del format acadèmic. La pròpia teatralització complementa el contingut de la conferencia a nivell sensorial i emocional.

SOBRE LA PEL·LÍCULA PEEPING TOM DE MICHAEL POWEL (Gran Bretanya, 1960) Böhm és un realitzador psicòpata que grava les seves víctimes mentre moren. És un home profundament pertorbat, amb un desequilibri que prové de la seva infància. El seu pare, un científic obsessionat en estudiar les reaccions infantils davant la por, va destrossar la seva psique i l’ha convertit en un adult acomplexat i afectat per una demència demoníaca. El personatge necessita registrar en imatges el terror que senten les seves víctimes abans de morir. Per això exerceix la professió de realitzador, per camuflar les seves intencions i poder satisfer els seus morbosos impulsos sense aixecar sospites. El crític Roger Ebert comentant la pel·lícula va dir: “El cine ens converteix en voyeurs. Seiem a l’obscuritat, i observem la vida dels altres. És en aquests termes que el cinema s’entén amb nosaltres”. Martin Scorsese va declarar que


aquesta pel·lícula juntament amb 8 ½ de Fellini, conté tot el que es pot dir sobre la direcció cinematogràfica: “Sempre he cregut que Peeping Tom i 8 ½ diuen tot el que es pot dir sobre l’art de fer pel·lícules, sobre el procés per durles a terme, l’objectivitat i subjectivitat, i la confusió entre les dues. Peeping Tom mostra l’agressió que hi ha en la realització cinematogràfica, com la càmera infringeix una violació... Veient-la pots descobrir tot sobre les persones que fan cine, o almenys com aquestes persones s’expressen a elles mateixes a través de les pel·lícules”. Quan la pel·lícula es va estrena l’any 1960 va provocar un greu escàndol i que el seu director Michael Powell caigués en l’oblit i el desprestigi fins al 1970, any que se li va dedicar una retrospectiva.

PER QUÈ AQUESTA PEL·LÍCULA? A partir de les paraules d’Àlex Gorina “Veus aquesta pel·lícula i t’adones que aquesta és una pel·lícula diferent, sobretot si es pensa en el moment i el context històric que va ser feta, una pel·lícula que parlava i parla d’una manera diferent, i que parla del món del cinema des del cinema d’una manera com cap altra pel·lícula no ho havia fet fins aleshores. El cinema s’ha viscut i s’ha valorat moltes vegades com a art de creació que permet evadir-se, que permet entrar en un món de fantasia, alliberar-se i anar a la recerca de felicitat. Peeping Tom fa tot el contrari, és una pel·lícula que a partir del concepte d’un director de cinema que explica la història d’un home que fa cinema a partir dels traumes provocats per un altre home que feia cinema que era el seu pare, fa un acte d’agressió, i l’espectador a mesura que mira tota la pel·lícula descobreix que la pel·lícula que està mirant és en certa manera la pel·lícula d’un home que està matant amb la seva pel·lícula. Normalment quan l’espectador va al cinema pensa que això el permet ser més feliç, però Peeping Tom no fa això, Peeping Tom és una pel·lícula que diu que ens vol matar, que no pot evitar matar-nos, que el cinema ens pot matar. L’espectador resta inerme davant d’aquesta pel·lícula que el mira des de la pantalla, de la mateixa manera com les víctimes de Peeping Tom estan veient no la pel·lícula, sinó la seva pròpia mort a mans d’un home que està fent servir la seva càmera per matar-les. Però l’espectador només veu les mirades d’horror de les persones que estan descobrint que el cinema les pot matar, que les està matant. En el moment en el que s’és conscient d’això, es descobreix que el cinema pot ser una arma d’agressió, que de fet el cinema és una arma d’agressió, perquè manipula. El cinema entra a l’interior del cap, en la individualitat. L’ésser sol en el món. Sol en el món mirant una pel·lícula i ningú més mira aquesta pel·lícula en aquest moment. I aquesta pel·lícula entra al cap i entra en nosaltres de la mateixa manera que podria entrar-hi una arma assassina. El cinema està agredint i està matant com li passa a Peeping Tom amb les pel·lícules del seu pare, com els passa a les víctimes de Peeping Tom amb la pel·lícula que està filmant, i com a l’espectador de cinema li passa, assegut tranquil·lament a la seva butaca, protegit en el seu món, protegit en la


seva individualitat. És una pel·lícula que obre portes, obre dimensions, sobretot dimensions interiors i obliga indiscutiblement a una reflexió. Els espectadors estan mirant la pel·lícula i a través de la pel·lícula estan mirant el seu interior. És una pel·lícula que entra pels ulls, passa pel cervell, és impossible analitzarla d’entrada, però arriba a la panxa i provoca una revolució intestinal profunda i total que obliga una altra vegada a repercutir tot plegat cap al cervell, i quan ja s’ha vist la pel·lícula més d’una vegada arriba un moment que el públic aconsegueix per fi situar quin és el seu paper com a espectador de cinema, com a entusiasta del cinema, dins l’infern que la pel·lícula està proposant. Quan s’arriba a la conclusió del que s’ha viscut mirant la pel·lícula, assumir-ho, assimilar-ho, acceptar-ho i continuar estimant el cinema és dificilíssim, però és potser la possibilitat més clara de ser honest amb el cinema i amb un mateix. Quan l’espectador s’adona de debò del que això significa sap que per fi una pel·lícula ha trencat la quarta dimensió aquella de cinema i felicitat. A més a més de cinema i felicitat, cinema i dolor també és indispensable. El cinema pot ser un bàlsam, però abans de ser un bàlsam el cinema ha de fer començar de zero, i això és el que aconsegueix Peeping Tom amb els seus espectadors.” “La pel·lícula no és un acte de contrició, sinó un acte en el que per primera vegada el cinema intenta mirar-se a sí mateix, intenta aprofundir, acceptar, admetre i intentar també trobar solucions a una problemàtica que ve de molt lluny, què és exactament el cinema més enllà del fet físic, més enllà de ser una pel·lícula impresa que es conserva en una llauna, o en una memòria digital, què és una pel·lícula en el moment de la seva creació, què és en el cap de la persona que la fa i què és una pel·lícula en el moment en el que entra en el cap d’una persona, en el cap de la persona que la mira. El cinema té una influència poderosa en el pensament, en el sentiment, en la sensualitat, en la sensibilitat, en la psicologia de les persones que les veuen, i les transforma i evidentment ningú no torna a ser el mateix a partir de les pel·lícules que ha vist. Són com un acte de violació invisible i no tangible i Michael Powell fa un acte de sinceritat sobre aquests violadors que fan cinema i pren la responsabilitat de pensar que el cinema no és inofensiu ni innocent, vol ser conscient que el cinema és un producte químic que entra en la química del cos humà i l’altera i la canvia per sempre.”

SOBRE L’ESPECTACLE per Alícia Gorina “Algunes persones de la comissió de lectura van dir que no els agradava el teu text, que era massa terapèutic i això els tirava enrere.” Des de que em van fer aquest comentari sobre un text meu, un altre, que vaig presentar a la comissió de lectura d’un important teatre del país, he estat intentant trobar una obra artística que no sigui d’alguna manera terapèutica per l’artista que l’ha realitzada, que no provingui d’un impuls personal, d’una obsessió compulsiva, d’un tema auto recurrent, d’un element autobiogràfic... Una obra d’art sincera, per descomptat. He estat reflexionant i no n’he trobat cap. Cap que no sigui prou rellevant per mi almenys. Fins i tot vaig estar mirant la biografia dels membres de la comissió de lectura i tampoc n’he trobat cap en ells. Per què els


tirava enrere doncs el meu text? Per què era massa sincer? Per què deia sense vergonya estic parlant de mi mateixa?. “Ets molt atrevida”, és un altre dels comentaris típics dels espectacles que faig. Doncs no, no tinc cap intenció de ser atrevida, però sí sincera i compromesa. Així que intentaré anar a fons destapant la suposada convenció teatral. Posant en evidencia que la ficció neix de la vida, que a vegades el teatre és més real que la realitat, i la vida més teatral que el teatre, que la ficció traspassa els límits, que la vida també entra a l’escenari, que la realitat també és subjectiva, que la maleïda quarta paret només és un mur de protecció que no té cap sentit ja avui en dia. Quan dirigeixo un espectacle la ficció de l’obra de teatre entra per la porta de casa meva sense trucar, sense demanar permís, destructivament s’instal·la al meu sofà, sopa amb nosaltres a taula, dorm entre jo i el meu marit. Aquesta vegada vull fer el viatge a l’inversa, vull que sigui la meva vida real que entri a l’escenari sense demanar permís. Soc filla d’un home addicte al cinema i addicte a mirar, i visc obsessionada en crear espectacles que cridin l’atenció d’aquesta mirada. És això justament el que vull reconèixer utilitzant aquest gran referent que és Peeping Tom perquè cal morir per tornar a néixer com a espectadora i com a creadora per reflexionar sobre com la nostra obra som nosaltres i com nosaltres som la nostra obra. Qui sabrà diferenciar si el que està veient és una obra de teatre o la vida mateixa?

ORIGEN DEL NOM PEEPING TOM El nom de Peeping Tom (voyeur en anglès) prové de la llegenda de Lady Godiva. Lady Godiva va ser una dama anglosaxona de principis del s. XI, famosa per la seva bondat i bellesa, casada amb Leofric, comte de Chester i Mercia i senyor de Coventry. Davant l’ambició del seu marit, ella li va demanar que rebaixés els tributs. Ell ho va concedir amb la condició que Lady Godiva recorregués Coventry a cavall i despullada. La dama ho va fer, però abans va pactar amb els veïns que tots es tancarien a les seves cases per no pertorbarla. El dia escollit Lady Godiva es va passejar despullada pel poble, muntant a cavall, mentre tots els veïns de Coventry van romandre a casa seva amb les finestres tancades. Tots menys un sastre conegut més endavant com a Peeping Tom (Tom el voyeur), que segons la llegenda no va poder resistir veure la seva senyora despullada a través d’un forat de la persiana, i es va quedar cec per culpa d’això.


CRÍTIQUES BLOCDENKBROT A: WAT CHING PEEPING T OM

11 de març de 2015 Avui a La Seca hem assistit a un espectacle que com a mínim hauríem de qualificar de curiós. Mentre els espectadors entràvem a la Sala Joan Brossa, en una taula, a l'escenari, hi havia asseguts l'Àlex Gorina i la Patricia Mendoza, xerrant i prenen notes com si preparessin alguna cosa. Aliens al públic que anava entrant han continuat a la seva bola i ha estat més endavant que ens hem assabentat que la Patri representava a l’Alícia, la filla de l'Àlex i estaven "preparant" la conferència que el crític donaria sobre la pel·lícula Peeping Tom, un thriller del any 60 dirigit per Michael Powell, una peli de culte, per alguns. Al film el protagonista és un ajudant de direcció psicòpata que grava les seves víctimes mentre les mata, un pertorbat a qui el seu pare, un científic, li va putejar la infància experimentant amb ell les reaccions infantils davant la por. Diria que aquesta peli la vaig veure per allà als anys setanta o vuitanta i ara diré un sacrilegi: em va semblar cutre, amb un tecnicolor de colors primaris i unes interpretacions poc creïbles. Amb aquest precedents què hi feia jo a La Seca? Doncs confiança a l'Alícia Gorina i curiositat per veure una "cosa" que no tenia ni idea per on tiraria. I així és com he quedat sorprès agradablement perquè l'obra, assaig, conferència, o .............. (ompliu la línia de punts amb un nom) l'he trobat interessantíssim. Han especulat sobre el voyeurisme, el crític ens ha il·lustrat sobre la vida i manera de fer del director anglès, relacions amb altra gent del cinema, però sempre tornant al tema del film, la psicopatia del personatge... Han jugat amb nosaltres espectadors utilitzant seqüències que han copiat exactament, com quan la filla li demana al pare que es situï a la marca que li fa a terra amb guix; clavat a l'escena en que el prota matarà a una de les seves víctimes. Al llarg de la representació "representa" que pare i filla s'han barallat, s'han fet retrets, han parlat de la família, han coincidit en molts aspectes i han discrepat en altres, però al final el pare sempre ha fet cas a la filla, ja que és directora de teatre i sap com s'han de fer les coses. D'alguna manera s'han despullat davant d'un públic atònit que observava aquest diàleg artístic i vital entre pare i filla, crític de cine i directora de teatre. Cal a dir que l'Àlex Gorina s'ha interpretat a si mateix amb solvència i aplom, movent-se molt bé per l'escenari, fent veure que els focus el molestaven- cosa que possiblement sigui veritat- i explicant-se en el tema que domina (cine) com un professional de la interpretació. La Patricia Mendoza (La patri de l'Atrium) ha estat fenomenal: divertida, autoritària, emprenyada i carinyosa... ha fet una filla excel·lent.


Tot i el que he dit de la peli, l'he encertat anant avui a la Seca, com la resta d'espectadors, a jutjar pel aplaudiments que han recollit. La sala plena com un ou. Al finalitzar l'obra hi ha hagut tertúlia i el Manolo en contes de cava ha repartit vermut. A mi no me n'ha volgut donar perquè sap que haig de tornar a casa en moto i m'ha dit que si em fan bufar tindríem un disgust. És agradable veure que la gent es preocupa per tu.

CULTURA Y ALGO MÁS Watching Peeping Tom: Observando al padre. DICIEMBRE 9, 2014 · 9:55 PM

Hace unos días asistimos en el marco del festival Temporada Alta de Girona, al espectáculo -en forma de conferencia teatralizada- dirigido por Alicia Gorina, “Watching Peeping Tom”, cuyo protagonista es, en su debut como actor, su padre, el conocido crítico cinematográfico y muchos años director del Festival de Cine Fantàstic de Sitges, Àlex Gorina. El montaje, que se representó en la Sala La Planeta, nos presenta un supuesto ensayo general de la obra, en la que Alex Gorina dialoga con su hija Alicia (papel interpretado por la actriz Patricia Mendoza) sobre la legendaria película “Peeping Tom” (“Voyeur”, en traducción libre), emblemático film dirigido en 1960 por el británico Michael Powell. De hecho, para disfrutar de la obra es casi imprescindible haber visto la película, y por eso se proyectaba unas horas antes en los Cines Truffaut de la misma ciudad de Girona. Con un estilo muy ameno, Àlex Gorina se representa a sí mismo y nos hace una muy interesante exposición de la película, explicándonos algunos de sus secretos. La película provocó una gran conmoción en la Gran Bretaña de los 60, que podía estar preparada para revolucionarios amables como los Beatles pero no para una película que fue catalogada de perversa y escandalosa. La película es una de las primeras de la historia del cine en centrarse en un psychokiller, pero va más allá, ya que se adelanta a los tiempos de Youtube en que casi todo está a la vista de todos, al presentarnos a un particular voyeur con una desmedida afición por grabar con su cámara. No vamos a hacer una disertación sobre la película porque precisamente es lo que, con mucho más conocimiento que nosotros, ya hace Àlex Gorina en la obra. En la representación, Alicia Gorina también hace de voyeur de su padre: parapetada tras la actriz que hace de ella misma, entre bambalinas, observa cómo actúa su padre, quien conoce esta observación; el diálogo con la actriz es en realidad con Alicia, en esa doble faceta de la severa mirada de la directora y la intimista relación con la hija.


Como en la película, en que el mirón es a su vez observado por el público que es a la vez interpelado por el protagonista, en la obra el afamado crítico es contemplado por el espectador y desprovisto de su habitual papel de autoridad en la materia para ser visto como el actor primerizo que recibe instrucciones y cuya intimidad en cuanto a la relación con su hija es expuesta a la vista de todos. La cámara de la actriz-hija se posa inmisericorde en el rostro de Àlex, a quien se filma desde todos los ángulos posibles, y a quien ya no se permite esconder bajo la máscara de la autoridad o de la sabiduría… Y en esa exposición, en esa disección más del crítico que de la película, se produce el diálogo entre cine y teatro, entre las respectivas ocupaciones de padre e hija. La producción del espectáculo ha ido a cargo de Indi Gest, de la iluminación se ha encargado Raimon Rius, y esperamos ver próximamente el espectáculo en el espacio donde se desarrolló, La Seca Espai Brossa.

Ignasi. Watching Peeping Tom: Observando al padre. | cultura y algo más

CURRÍCULUMS Àlex Gorina Va néixer el 7 de desembre de 1952 a Barcelona. Afeccionat al cine, la literatura i les arts en general, va estudiar als Jesuïtes de la seva ciutat, branca de Lletres i més endavant Filosofia i Lletres (Arts) a la recent inaugurada Universitat Autònoma de Bellaterra. Simultàniament treballava en el negoci tèxtil familiar, motiu pel qual va haver de traslladar-se a París vàries temporades, on va tenir l’oportunitat de seguir el món del cinema internacional a principis dels ’70, abans de la mort de Franco i la desaparició de la Censura, això el va ajudar a descobrir la seva verdadera vocació. Durant anys havia sigut lector assidu de la revista Fotogramas, una font d’informació i opinió única al seu temps, on intervenia amb el pseudònim “Un gorila que no es Morgan disfrazado” a la secció del consultori de Míster Belvedere, i això li va permetre desenvolupar criteris i expressar-los. Després del servei militar a Melilla va acceptar la proposta de Jaume Figueras i Antoni Kirchner d’incorporar-se a l’equip de El Círculo A a Barcelona, una empresa pionera i resistent a Espanya, dedicada a la programació de les sales de cine en V.O. subtitulada, conegudes com a Art i Assaig. Durant 15 anys va compartir allà polítiques d’estrenes que van donar a conèixer tots els grans cineastes de les darreres dècades. Mentrestant va diversificar les activitats, sempre en l’àmbit de la dedicació exclusiva al cinema: crítica de cinema diària o setmanal i columnista a Fotogrames, El Noticiero Universal de Barcelona i altres revistes especialitzades, però especialment a la Guía del Ocio de la ciutat, en la que ha sigut responsable de la secció corresponent, creada amb Pablo López en el


primer número de la publicació el desembre de 1977. Va ser comentarista de cine i programes de TV3 en el clàssic “Cinema 3” de Jaume Figueras, però també diversos anys en el “Com a casa” de Mari Pau Huguet i més tard presentador de dos programes cinèfils: “Klaatu Barada Niktó” dedicat al cinema fantàstic, i “Nous Clàssics”, sobre els grans títols i noms de cinema d’autor contemporani. Des del 2009 dirigeix i presenta “Sala 33” a proposta de la Mònica Terribas pel Canal 33 de Televisió de Catalunya, amb l’objectiu de divulgar el Cinema Català, compartint plató amb els realitzadors i equips artístics dels films programats. Després d’uns anys com a Cap de Premsa del Festival de Cine de Barcelona dirigit per José Luis Guarner, el 1984 es va incorporar a l’equip del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, on va ser successivament també Cap de Premsa, de Relacions Públiques i finalment subdirector. L’any 1994 va acceptar la Direcció del Festival fins al 1998, any que no va renovar el seu contracte desanimat per les promeses incomplertes i topades amb les administracions públiques de Catalunya. Durant aquests 5 anys, el Festival que va heretar completament tocat es va vertebrar per primera vegada com una manifestació professional amb projecció internacional. Entre altres activitats és autor també dels llibre “L’arxiu secret d’Augustus Bloom”, una recopilació de misteris de l’era daurada de Hollywood, “John Huston también era mujer” i altres monografies breus. Ha sigut també professor d’Història del Cine a l’Estudi de Cine de Barcelona durant tres temporades, del 2006 al 2009. Pel que fa a la ràdio es va iniciar de la mà de Fernández Abajo a Radio Peninsular de Barcelona, primer com a col·laborador i més tard realitzant el seu propi programa de cinema. Després va viure una breu etapa a Radio Juventud de Barcelona. Cinc mesos després de la inauguració de Catalunya Ràdio va acceptar intervenir en el programa magazine de Toni Moreno “El cafè de la lluna”, com a crític d’estrenes. Junts van ser responsables un any després del programa de Ràdio Associació de Catalunya “Esmorzar amb diamants”. Des d’aleshores no ha deixat l’emissora, ha col·laborat constantment amb els Informatius i especialment per cobrir els Festivals de Sitges, Cannes (des del 1986), Berlin i Sant Sebastià. Ha creat, presentat i dirigit diversos programes com “Buffet Lliure”, “Això és Hollywood”, el monogràfic sobre música i cinema “L’audiovisual”, “Més enllà de mitjanit”, “Germans de lluna” i també “Amènic” sobre audiovisuals i arts escèniques durant tota l’existència de Catalunya Cultura. També són una tradició de l’emissora els programes dedicats als premis Òscar de Hollywood, tota la nit corresponent des del 1984, així com els monogràfics dels premis Goya del Cinema Espanyol i els Max de Teatre, en l’etapa de Catalunya Cultura. Però el programa fonamental de la seva trajectòria a Catalunya Ràdio ha sigut i és “La finestra Indiscreta”, des del 1986 i encara en antena avui en dia.


Guanyador de vuit premis Butaca al millor programa de difusió cinematogràfica per votació popular, i del premi a la trajectòria professional en la 7ª edició dels

premis de Ràdio Associació de Catalunya (2007), coincidint amb el 20è aniversari de La Finestra Indiscreta, així com el Premi Angel Fernández Santos a la millor trajectòria professional en l’àmbit de la divulgació cinematogràfica concedit per la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida en la seva 4ª Edició (2008). Alícia Gorina Llicenciada en dramatúrgia i direcció per l’ Institut del Teatre de Barcelona (premi extraordinari 2008). Entre els seus treballs teatrals destaquen: la direcció de Frontex al Teatre Nacional de Catalunya 2014. La direcció d’una peça breu de Pau Miró dins el projecte Primera Plana a Temporada Alta 2013. La direcció del número musical Viatge Deliciós dins l’espectacle Taxi al TNC al Teatre Nacional de Catalunya 2013. Imatges Gelades de Kristian Smeds, Sala Beckett 2012 i Teatre Lliure 2013. Premi a projectes d’escenificació de l’ Institut del Teatre. Nominat a la millor escenografia en els Premis Butaca 2012. Flors, d’Alícia Gorina, Patrícia Mendoza i Carla Torres, Sala Beckett 2010. Ludovicus Carolus de Lewis Carroll al Teatre Lliure 2010. The little Jesus de Saara Turunen com assaig obert al Teatre Lliure 2009. Puputyttö (la chica conejita) de Saara Turunen, Sala Beckett 2010, premi a la millor actriu a la Mostra de Teatre de Barcelona 2008. El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht, dins del programa “Big stage” (Teatre de la ciutat de Helsinki, Finlàndia, 2005). També ha treballat com a ajudant de direcció en els muntatges T-error de Jordi Oriol (TNC 2012). OB-sessions de Jordi Oriol (Sala Beckett 2008). Mil Tristos Tigres d’Àlex Serrano (Festival Neo 2006) i En la soledad de los verbos de Sandra Simó (Institut del teatre 2006) i com a productora en els espectacles Home-Natja de Jordi Oriol, Temporada Alta 2010, Seguretat de Carles Mallol (Versus, 2009), Molta aigua de Carles Mallol dirigit per Víctor Muñoz (sala Beckett 2007), El factor Luxemburg de Pere Riera dirigida per Víctor Muñoz (Teatre Lliure 2006-2007), Bales i ombres de Pau Miró dirigida per Pau Miró (Teatre Lliure 2006), Misteris dramatúrgia col·lectiva amb la companyia Expresso Teatre dirigida per Lluís Elias (gira per Catalunya 2000-2003), i del curs El text: veu, dicció i interpretació impartit per Salvador Oliva i Coralina Colom i coordinat per Pere Planella (Institut del Teatre 2006). Recentment també s’està començant a dedicar a la pedagogia teatral. Creu fortament en el teatre com a eina educativa i per això ha cursat el Postgrau de Teatre i Educació de l’ Institut del Teatre (2012), ha treballat com a pedagoga teatral per la companyia Re-Teatro i ha donat classes de teatre a mestres amb l’Associació Rosa Sensat. És membre fundador de l’Associació Artística Indi Gest.


Silvia Delagneau Salamanaca, 1981. Escenògrafa, figurinista i directora artística. Llicenciada en Escenografia per l’ Institut del Teatre a Barcelona. També s'ha format a l’ École supérieure des Arts Décoratif, a Paris, ha fet diversos cursos de fotografia, i té una formació completa en efectes especials de maquillatge a Stick Art Studio. En l' àmbit teatral és membre fundador de les companyies Indi Gest i Propostes Conscients. Com escenògrafa o dissenyadora de vestuari, ha treballat en muntatges dirigits per Jordi Oriol com Safari Pitarra (Teatre Nacional de Catalunya, 2014), Big Berberecho ( La gran escopinya ) (Festival Temporada Alta 2012), Un Tal Ímpetu Vital (Teatre Lliure 2009), El títol no mata (La Cuina, dins el Festival Grec 2008) Ara estem d’acord estem d’acord (Teatre Lliure 2008), OB‐sessions (Sala Beckett 2008) Concert per a sis oficinistes i un lloro (Teatre Romea 2006), i Lleons al jardí (Festival Entrecultures, Tortosa, 2004). Per Alicia Gorina com Si Déu és Bellesa la Bellesa, existeix? (Festival Grec 2013), Imatges Gelades (Escenografia nominada als Premis Butaca 2012) (Sala Beckett 2012), Ludovicus Carolus (Teatre Lliure 2009), The little Jesus (assaig obert, Teatre Lliure 2009) i Puputyttö (La chica conejita) (Teatre de Ponent 2008). I Per Pau Miró en els muntatges El viatge a la Lluna, (Festival Temporada Alta 2011) i Un Refugi Indie (Festival Temporada Alta 2012). I en els muntatges Íncubo, dirigida per Alex Mañas (Sala Villarroel 2011), La Febre dirigida per Carlota Subirós (Teatre Lliure 2010), Cascuda de Diego Anido (Centro Dramático Gallego, Santiago 2008), Luftpause, performance concebuda per Roberto Fratini (La Caldera 2007), Europa dirigida per Alex Serrano (Festival temporada Alta 2007), entre d’altres. També ha fet d’ajudant de direcció en l’espectacle Frontex (Teatre Nacional de Catalunya, 2014) Com a creadora, ha concebut els espectacles El tiempo Inmóvil codirigit amb Alejo Levis (La Seca, 2014 i Festival Fringe de Madrid 2013), Prometeu No Res que va dirigir conjuntament amb Diego Anido i Jordi Oriol. Estrenada al Festival Temporada Alta de Girona‐ Salt (2009); “1948” presentat al Teatre de l’Escorxador, Lleida (2008); Larmoyan, acció‐instal∙lació que es va duu a terme al Mercat de les Flors, dins el Festival Llançar el cos a la batalla (2008); Muda, acció pel Festival Temporada Alta de Girona‐ Salt (2007), Un present, proposta pel Festival NEO de Barcelona (2006); “1981”, proposta per la Biblioteca Nacional de França, a París (2006) o I pelava la taronja amb les dents / E pelava a laranja com os dentes(2004) i Lleons al jardí que va dirigir conjuntament amb Jordi Oriol. També ha col·laborat amb artistes com Oriol Nogues en la performance Save our souls presentada al Festival Temporada Alta Girona (2006) i la parella artística formada per Marc Vives i David Bestué, en la seva vídeo instal·lació Proteo, presentat al festival d’Art de Venècia 2009.


CONTACTE CIA. Alícia Gorina alicia@gorina.cat Tel: 619718723

MATERIAL PER DESCARREGAR Podeu descarregar material audiovisual a www.mydrive.ch Username espaibrossa Password brossa Telèfon oficines 93 315 15 96

CONTACTE LA SECA – ESPAI BROSSA Elisa Díez premsa@laseca.cat Tel. 93 315 15 96 Flassaders, 40 08003 Barcelona

www.laseca.cat Youtube / Facebook / Twitter

www.laseca.cat | Carrer Flassaders, 40. - 08003. Barcelona | info@laseca.cat

Dossier watching  
Dossier watching  

Del 9 al 27 de març de 2016

Advertisement