5
■ Junio 2017 OPINIÓ
TEMPS DE REVERBERACIÓ Com fer públics? Com cridar l’atenció de les audiències? Què esperen de les creacions musicals i propostes escèniques? Saber què
fan allà, què demanen i per què assisteixen als concerts i repre sentacions artístiques? Són algunes de les qüestions que es planteja
l’autor de l’article. Mirar i escoltar els públics des dels escenaris podria ser un bon començament per situar el debat on correspon.
Públics i audiències ★ TEXTOS: JOSEP LLUÍS GALIANA IL·LUSTRACIÓ: AVELINO SAAVEDRA
irar i analitzar els públics des dels escenaris. Escoltar-los com ells ens escolten a nosaltres, els creadors, artistes i intèrprets. Esbrinar què volen de nosaltres? Què esperen de les nostres composicions i propostes escèniques? Saber què fan allà, què demanen i per què assisteixen als nostres concerts i proposicions artístiques? Aquest pot ser un bon començament per situar-nos convenientment en el centre del debat dels públics i de les audiències en la cultura i de l’entreteniment. Un debat, tal vegada, gastat i sobredimensionat en els últims anys amb multitud d’estudis de caire economicista, sociològic i de pur i dur màrqueting. Els creadors musicals, també els programadors, gestors culturals i polítics, han de pensar en les audiències i en els públics, i no caure en el solipsisme, ni en creure’s centre de l’únic-vers, perquè el públic pensa i sanciona. Els públics són creatius, tenen necessitats, parlen entre ells, es comuniquen, intercanvien experiències i emocions i manifesten les seues opinions i crítiques obertament. Els públics no són clients als que vendre productes, tampoc són gelats segments poblacionals, ni audiències amorfes i fàcilment manipulables. Els públics són persones amb criteri artístic i gust estètic i a la mateixa vegada tenen les seues pròpies audiències i els seus propis públics gràcies a les xarxes socials. Els públics, ara més que mai, són prescriptors de primera magnitud. Com diu Carles Santos, “es queixen que la gent va poc als concerts, però és lògic: el públic té una intuïció vàlida. Hi ha mitjans de comunicació que passen amb el temps, perquè ja no serveixen, i si has de comunicar alguna cosa a un públic que no va vol dir que al mitjan li falta alguna cosa. El problema és que els nostres avantguardistes contemporitzen amb aquest, el que és un error. Caldria crear una situació nova, una nova circumstància en la qual el públic trobés altres punts de referència.”
M
Els creadores musicals, també els programadors, gestors culturals i polítics, han de pensar en els públics, i no caure en el solipsisme, ni en creure’s centre de l’unic-vers
No hi ha cosa que m’avorrixca més que certes actituds miserables i mesquines de molts artistes que pretenen viure de les seues “obres d’art” a costa del que siga. Fer de l’art un fi en si mateix és el gran error. Ja ho va advertir Kandinski fa més d’un segle: “A canvi de la seua habilitat, força inventiva i emotiva, l’artista busca la recompensa material. La satisfacció de la seua ambició i cobdícia es converteix en
Av elinoSaav edra: s/t (tinta/paper). la seua meta. En lloc d’un treball profund i solidari dels artistes, sorgeix la lluita per aquests bens. Tots es queixen de l’excessiva competència i l’excessiva producció. Odi, partidisme, camarilles, gelosies, intrigues, són la conseqüència d’aquest art materialista despullat de sentit.” La rendibilitat econòmica en l’activitat artística o creadora és una quimera susceptible d’acabar convertint-se en obsessió i exclusiu objectiu, allunyant als públics del quefer creatiu d’aquests artistes i continuar en la seua recerca d’objectius més elevats. “La missió de l’artista, deia Schumann, és enviar llum a les profunditats del cor humà.” Tornant als públics i les audiències, aquest no és un debat nou. Podem afirmar que la preocupació per aquesta qüestió s’enceta en el moment en el qual els nous mitjans de comunicació reproduïbles mecànicament com la ràdio fa ara vora cent anys des de la seua popularització, més tard la televisió fins arribar a l’era de la digitalització i la interacció mediàtica en la qual ens trobem en l’actualitat. Brecht, junt a Benjamin, serà un dels primers en cercar una mena de conciliació entre la informació i la distracció, amb l’objectiu d’assolir un públic més ampli per a les qüestions culturals. Aquesta preocupació, lluny d’haverse dissipat amb dècades d’avanços tecnològics
aplicats a la comunicació i a la creació artística, està més present que mai. “L’home que té alguna cosa a dir es desespera per no trobar audiència, però és encara més desolador per l’audiència no trobar a ningú que tinga alguna cosa a dir-los.” La societat de l’espectacle i del consum es va instal·lar entre nosaltres fa ara cinquanta anys per no marxar. Sembla una guerra perduda en el seu inici. Els bens culturals, artístics i
No hi ha cosa que m’avorrixca més que certes actituds miserables i mesquines de molts artistes que pretenen viure de les seues “obres d’art” a costa del que siga
intel·lectuals al si de les societats burgeses són mercaderia des del seu origen i en ella va inclosa la jerarquia, una opció ja efectuada en la producció i el conseqüent consum. L’espectacle, va assegurar Guy Debord el 1967, emana del poder i de la seua forta organització jeràrquica. I les noves tecnologies creades pel capitalisme, en absolut emancipadores ni ingenues, afirma el filòsof nord-americà John
Zerzan, porten l’empremta de la jerarquia. Com fer públics? Com cridar l’atenció d’una societat totalment absorta, segrestada, “encavernada” i abocada a tot hora a les pantalles dels diferents gadgets, vivint la irrealitat del món real? No pense que tinga una solució senzilla. La música necessita públics. Això és un fet. Tot i que, segurament, vivim el moment històric en el qual es donen les més multitudinàries audiències i s’escolta més música que mai abans. Això també és un fet. La música necessita fer públics nous, atraure gent jove al fet artístic i musical. Un fet real o “esdeveniment” que no succeeix precisament al Facebook. L’obligació i responsabilitat, que descansa en tots els agents que intervenen en el procés creatiu, artístic, de gestió i posada en escena, es la d’animar, enamorar i convèncer a la societat sencera de la necessitat de participar, interactuar i gaudir de les manifestacions musicals. El fet musical no viu als mòbils, tauletes i ordinadors, sinó als escenaris, als carrers i places o allà on tinguen lloc els concerts o qualsevol altra forma de manifestar-se sonorament, sense importar el format.
Josep Lluís Galiana és saxofonista, improvisador, escriptor i editor