Page 1

CURS 2011-2013

Generalitat de Catalunya Departamentd’Educació Secciód’EducacióSecundària La Miquela (Bescanó)


D E S E M O P A I S M E M

I T J O C I O N A T G E Ò R I E

S S S S

Quatre recorreguts: quatre experiències, quatre actes de comunicació. Joves intentant formalitzar unes experiències viscudes amb la companyonia de les seves famílies. La present edició és un recull de totes les produccions portades a terme pels alumnes de 2n d’ESO del Si La Miquela el curs escolar 2012/13.


ii


PRÒLEG DE L’ALCALDE

Podeu ben creure que de tots els escrits que he fet al llarg dels anys per a llibres, programes i revistes del poble, aquest destaca per damunt de tots per la molta il·lusió que em fa de fer-lo. Per una banda, perquè és el primer que faig per una publicació de l’Institut. Però sobretot pel que representa que pugui fer aquest escrit: sens dubte l’Institut ha estat el fet més important dels últims anys al nostre poble.

Semblava que mai no podria ser possible, però gràcies a la tenacitat, a un bon plantejament i a saber buscar complicitats, avui és una sòlida realitat. Només per poder veure complert un objectiu d’aquesta envergadura ja val la pena ser l’alcalde o regidora d’ensenyament del teu poble: el nostre treball ha pogut contribuir a fer realitat una aspiració de poble.

Però a més a més hem tingut sort amb una cosa encara més important: que tenim un claustre de professors excel·lent. Professors que no es limiten a fer només la seva feina, sinó que hi posen aquell plus de qualitat i d’estima al seu ofici, a l’ensenyament i als joves. Llavors el resultat de tot això no pot ser altre que constatar que el nostre Institut és el que té més bons resultats acadèmics de tota Catalunya. També és el que té més programes europeus, la qual cosa vol dir que els nostres nois i noies poden conèixer i compartir altres cultures i enriquir així la seva formació.

I aquest llibre que teniu a les mans és el resultat del primer programa europeu, un programa que des de l’Ajuntament vàrem treballar perquè fos possible i que ha servit per obrir camí als altres que vindran. Aquesta publicació fa ben palesa la bona feina de l’Institut.

Per tot això, moltes gràcies a tots. I aquest “tots” vol dir els mestres, els alumnes i els pares, sense el suport dels quals els resultats no serien els mateixos. I deixeume fer un reconeixement especial al director, en Quim. Tot allò que he dit abans dels professors, a en Quim permeteu-me que n’hi afegeixi encara una mica més, amb permís de la resta del claustre. Moltes gràcies per la teva implicació al projecte de poble, Quim!

Xavier Soy i Soler Alcalde

Bescanó, juliol de 2013

iii


EL PLAER D’ESCRIURE

Qui ho diu que als alumnes d’ESO no els agrada escriure? Els textos que hi ha en aquest recull diuen de manera claríssima que els seus autors no els han escrit per força, obligats pel professor, només per tenir bona nota... Es fa del tot evident que han estat escrits amb tota l’ànima, que són textos importants per als seus autors, que s’ho han passat bé escrivint-los i tenen ganes de compartir-los amb els seus companys i amb els seus familiars. Fa goig de veure que hi ha professors que saben trobar la manera d’estimular els seus alumnes perquè escriguin, escriguin bé i s’ho passin bé escrivint. Tot això no surt per casualitat, sinó que al darrera hi ha moltes hores de treball i gent que té les idees molt clares sobre què és ensenyar a parlar, a llegir i a escriure; professors que saben que, per arribar-hi, cal dedicar moltes hores de classe (gairebé totes les de llengua i , si pot ser, una part significativa de les hores de les altres àrees) a fer que els alumnes s’exercitin (s’entrenin si ho voleu dir així) a utilitzar la llengua del seu país i les altres que necessitaran per a la seva vida social i professional. El document Competències bàsiques de l’àmbit lingüístic ens recorda clarament què han de saber fer (per que fa a l’expressió escrita) els alumnes que acaben sisè i s’incorporen a 1r d’ESO: 5 Planificar l’escrit d’acord amb la situació comunicativa i el destinatari 6 Produir textos de tipologies diverses amb un lèxic i estructura que s’adeqüin al tipus de text, a les intencions i al destinatari 7 Revisar el text per millorar-lo i tenir cura de la seva presentació formal en funció de la situació comunicativa 12 Crear textos amb recursos literaris per expressar sentiments, realitats i ficcions

El document corresponent a secundària ens diu pràcticament el mateix; els alumnes de 4t han de ser capaços de: 4 Planificar l’escrit d’acord amb la situació comunicativa (receptor/a, intenció) i a partir de la generació d’idees i la seva organització 5 Escriure textos de tipologia diversa i en diferents formats i suports amb adequació, coherència, cohesió i correcció lingüística 6 Revisar i corregir el text per millorar-lo, i tenir cura de la seva presentació formal 12 Escriure textos literaris per expressar realitats, ficcions i sentiments Actitud 1 Valorar l’escriptura com un mitjà per estructurar el pensament i comunicar-se amb els altres

Si a les nostres classes es fa això, hi dediquem prou temps, i hi donem la importància que es mereix en l’avaluació, potser sí que ensenyarem els nostres alumnes a escriure. En tot cas, em sembla evident que els autors dels textos d’aquest recull n’han après. Una cordial felicitació per als escriptors de “La Miquela” i per als seus “entrenadors”. Bescanó, juny de 2013

M. Elisa Salse i Pujolar Inspectora S.I. La Miquela

iv


PRÒLEG DE LA COORDINACIÓ DEL PROJECTE

La programación de los fondos europeos del período anterior, correspondiente a los años 2007-2013, ha significado un esfuerzo importante de la Unión Europea para contrarrestar el fenómeno conocido como “analfabetismo funcional”, el progresivo empobrecimiento de los conocimientos, sobre todo entre las nuevas generaciones. Un estudio de la organización internacional OCSE, realizado a nivel europeo en el 2009 ya advertía de la existencia de esta nueva alarma. El estudio explicó como el 20% de la población adolescente tenía dificultad en la lectura y comprensión del texto, una condición paradójica para una sociedad, la europea, tan encaminada hacia la informatización masiva del sistema social y la comunicación global, también entre las clases sociales con una propensión al consumo más baja. Consciente de que está en otro contexto el debate sobre las responsabilidades de los nuevos medios de comunicación y ocio en la formación de los chicos, es importante desde el punto de vista del que escribe este artículo, concentrar el esfuerzo de análisis en los remedios y soluciones posibles, consciente que no existe un remedio para todos los males, al contrario, un problema complejo necesita remedios complejos, como resultado del trabajo conjunto de todos aquellos que, con diferentes tareas, están empeñados en la formación de nuestros jóvenes. Desde la escuela hasta la familia y desde las entidades públicas locales hasta la parroquia, es necesario que todos los actores del sistema desarrollen su papel con una nueva consciencia que haga hincapié en la necesidad de trabajar más y mejor, colaborar en la construcción de un sistema complejo constituído a través de acciones interdisciplinares y volver a situar en el centro la formación cultural y social de las nuevas generaciones En este sentido el proyecto “Leg@mi di Parole” subvencionado a través el Programa Europeo “Life Long Learning - Comenius Regio” ha sido capaz de realizar una experiencia muy útil no sólo para las escuelas y las clases involucradas en el proyecto que siempre han sido el punto focal de todos los objetivos del proyecto. La colaboración directa de las escuelas con las entidades públicas locales y las asociaciones sin ánimo de lucro en la realización de las actividades previstas en el proyecto mismo, han permitido el conocimiento de las dificultades con las cuales cada uno de ellos se enfrenta para cumplir con sus deberes que, aunque sean diferentes, persiguen la misma finalidad: garantizar la calidad de la formación escolar de los alumnos. El proyecto “Leg@mi di Parole” realizado entre Cataluña y la región italiana Abruzzo, en consideración de la multitud de actividades desarrolladas, los objetivos conseguidos y la excepcional respuesta en término de participación activa de los alumnos, representa un posible modelo de colaboración entre aquellos, instituciones y profesorado, que están ocupados en la formación de las nuevas generaciones. Un nuevo estímulo a la lectura y al conocimiento de Europa para los alumnos, pero también una oportunidad de crecimiento para todos aquellos que dedican con ahínco su propia actividad profesional a la escuela. Adriano Amorosi Coordinador del proyecto

v


PRÒLEG DE LA S.I. LA MIQUELA

La meva àvia Angeleta, amb 103 anys, em deia: “has d’agafar sempre un bon exemple”. Quan sentia aquesta frase, massa jove per reflexionar-hi, no sabia que la sort dels meus companys de claustre i la meva seria desenvolupar-nos professionalment, anys a venir, en un entorn tan privilegiat com és Bescanó: gent treballadora, responsable, respectuosa, exigent, agraïda... I amb l’ educació com un dels seus principals valors. Aquest poble ordenat, estructurat, respectuós construït no per l’atzar, ni pel destí, ni per la sort! No, és així pel treball, l’esforç, la dedicació, la constància d’unes institucions locals encapçalades pel Sr. Xavier Soy, com diria la meva àvia “un bon exemple a seguir”.

Joaquim Cullell i Peracaula Director S.I. La Miquela

Petitons suren els mots com bombolles fetes de joc, de màgia, de constància. Plens de colors, traspuen desitjos, emocions, memòries: són paisatges de Bescanó. Maite Pla

Maite Pla i Sánchez

Àlex Vila i Pérez

Secretària S.I. La Miquela

Professor música S.I. La Miquela

vi


CONTINGUT

DESITJOS

3

EMOCIONS

6

MEMÒRIES

10

PAISATGES

53

viii


D E SIT J O S

9


D E M A N A U N E S Dilluns, 30 de juliol de 2012 VACANCES PER AL Estimat diari, 2012 Aquest estiu, anirem de vacances amb la Paula. Els pares m’han dit que marxarem d’aquí dos dies, l’u d’agost i anirem a una illa exòtica cap a la zona de Hawaii. Serà molt divertit, m’han explicat que podrem fer moltes activitats com surf, esquí aquàtic, windsurf, submarinisme... Tindrem un tros de platja privada i també hi farem activitats terrestres com anar en bici, excursions, podrem jugar a bàsquet o tennis... Anirem amb avió. Arribarem a l’illa Hyundai i ens allotjarem a l’hotel The Sky. L’hotel està situat en una cala de l’illa anomenada The Big Hule, té una profunditat de 44 metres!!!!! L’hotel té spa, bufet lliure, platja privada, quatre piscines exteriors i dues d’interior, vistes espectaculars: un cinc estrelles. Dimarts, 31 de juliol de 2012 Hola diari, Després de dotze hores de viatge en avió fins a Hawaii, una hora i mitja més en hidroavió, més quaranta-cinc minuts de cotxe des de l’aeroport fins a l’hotel i disset pisos amb trenta-cinc quilos d’equipatge amb un ascensor que no anava.... -Pfff! estic rebentada. El primer que he fet en arribar a l’habitació, ha estat deixar caure les bosses i estirar-me al llit. De sobte he vist un fulletó explicatiu sobre les coses que es podien fer, hi havia submarinisme i començava al cap de quinze minuts! He sortit corrent cap a l’habitació de la Paula, li he explicat tot en un girant d’ulls i..... La Paula no ha entès res, com sovint passa.... L’he agafada pel braç i hem baixat els disset pisos en un tres i no res. Hem preguntat a la recepció on es feia el curset i cames per què em voleu? Sense recuperar l’alè, ens hem vestit i a l’aigua falta gent!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Hem tornat a l’hotel, després d’endur-me un bon ensurt: un tauró m’ha atacat i m’he espantat molt. Només feia dos pams però les ulleres tenien lupa i a mi m’ha semblat que feia dos metres, guau! Ens hem dutxat i cap a taula amb una gana ferotge.

10


FRAGMENTS DE LA LLIBRETA DELS FAMOSOS DE LÍDIA SÁNCHEZ

Divendres, 3 d’agost de 2012 Hola diari, Avui ha estat un dia molt complert. Al matí, en Pol i en Marc ens han portat a passejar en bici per un caminat de muntanya durant unes dues hores fins a arribar a un llac. De tornada, hem passat per la piscina de l’hotel i ens hi hem quedat fins a l’hora de dinar. A la tarda, hem fet esquí aquàtic. Al vespre, després de sopar, quan hem anat a buscar la clau de l’habitació, m’han donat una carta. Era d’en Pol. He pujat a la meva habitació, per cert, l’ascensor ja funcionava. M’he tancat al meu dormitori i l’he oberta. Em demanava per sortir. A més a més, m’havia dibuixat el lloc on havíem passat el matí i m’hi havia posat un collaret de regal.

FRAGMENTS DE LA ESTIMATS, US HE DE DEIXAR LLIBRETA DE FAMOSOS Estimats us he de deixar. Em fa mal haver-vos d’oblidar però vull fer la meva vida, provar DE LAURA BISBE coses noves. Estimats, m’heu fet riure, plorar, aprendre...M’heu fet saber coses de la vida. Quan les nits se m’han fet largues perquè estava malalta, m’heu calmat, m’heu fet sentir alegria. Tardes avorrides, les heu convertit en divertides. A casa dels avis, sempre ens ho hem passat molt bé.

Estimats, em fa mal però us de deixar. No sou vosaltres, sou fantàstics però per a mi sou el passat. Em dol més del que us imagineu. Les meves amigues hi ha tingut una mica a veure però la decisió és meva... Els meus pares també hi han influït i m’han pressionat però sempre us han estimat. El pitjor és saber que n’hi haurà d’altres que us estimaran bojament i que els correspondreu, és per això que no ens hem de veure més. Us estimaré sempre teletubies.

FRAGMENTS DE LA Els meus primers passos LLIBRETA DE FAMOSOS DE MARIONA ANGELATS Era una tarda d’agost, un dia de festa major de Bescanó. Feien una representació de pa-

llassos i em van portar a veure-la. Vam passar pel camp de gespa del pavelló, vam trobar uns amics i em van deixar asseguda a la gespa. Van estar xerrant molta estona i, quan em van mirar, em van veure dreta caminant. Com que era gespa, si queia a terra no em feia mal i em tornava a aixecar per caminar.

FRAGMENTS DE LA ENVAÏTS PEL DESÀNIM LLIBRETA DE FAMOSOS Estava estirada al llit llegint una novel·la, quan de sobte, vaig sentir els meus pares que D’ANDREA DIUDÉ parlaven d’alguna cosa sobre una operació i vaig decidir anar a preguntar què passava. El meu pare, trist, em va dir que la meva mare tenia unes pedres al fetge i que l’havien d’operar. Jo em vaig posar molt trista per si li passava alguna cosa. La meva mare em va dir que no passava res perquè els metges que l’operaven eren molt experts i que, quan tornés, estaria molt millor perquè ara amb les pedres se sentia molt cansada.

11


E M O CI O N S

12


Eva Torrent

HISTÒRIA D’AMOR DELS MEUS AVIS Vaig néixer el dinou de març de l’any 1945 a Bescanó. Quan tenia quinze anys, portava el cabell crepat, era la moda d’aquell temps. Era primeta, no gaire alta i tenia els ulls marrons. Vaig conèixer en Jaume , el que serà el meu marit, quan tenia vint anys. Era molt guapo!!!! Portava el cabell curt i pentinat amb un tupé. Els seus ulls verds em van enamorar des del primer moment. Ens vam conèixer a la festa major de Bonmatí. Me’n recordo com si fos ara mateix. Jo anava vestida amb una brusa de color rosa pàl·lid i una faldilla negra. Portava les arracades d’or que m’havien regalat quan havia fet la Comunió i unes sabates de taló que em feien mal als peus. Ell portava uns pantalons de vestir, un jersei marró i una caçadora grisa perquè les nits eren fresques aquells dies de començament de maig. En Jaume em mirava des de l’altre costat de l’envelat. Es va acostar amb els seus amics i em va convidar, a mi i a les meves dues amigues, a ballar. Ens vam anar coneixent i quedant per sortit i de mica en mica ens vam enamorar. Sempre recordaré la nevada de l’any 1962. Em va demanar per festejar! Em vaig posar molt contenta. Vam anar a passar tots dos junts un cap de setmana a Barcelona, a casa de la meva germana. Va ser un cap de setmana molt bonic. Tot el temps que vam festejar no l’oblidaré mai. Vam fer un munt de coses junts i finalment em va demanar per casar-nos. L’octubre de l’any 1965, ens vam casar acompanyats de les nostres famílies. Vam celebrar el viatge de noces a Barcelona on semblava que fins i tot els coloms de la plaça Catalunya ens donessin l’enhorabona. L’any 1967 va néixer la meva primera filla a qui vam posar el nom de Montserrat i tretze mesos més tard naixia la meva segona filla, la Teresa. Han passat molts anys, ja en tinc seixanta-set i encara m’estimo en Jaume com si fos el primer dia. No sabria viure sense ell.

Sara Llach

HISTÒRIA D’AMOR DELS MEUS AVIS Era l’any 1956, quan es van conèixer a Sant Hilari Sacalm. Ell era un home molt guapo, amb ulls blaus, moreno, alt, ben vestit, i devia tenir uns 20 anys. Ella era molt guapa, cabell curt, morena, ulls marrons, bé no eren ben bé marrons sinó que eren d’un color verd oliva, però a l’hora també eren marrons, ella devia tenir 18 anys. Era un bon dia de primavera, quan ella va acabar el seu torn a la perruqueria, va sortir amb les amigues;precisament aquell dia, a la plaça major del poble, hi feien l’aplec dels joves, i es vam quedar a ballar sardanes. Ell era allà, i no li va treure l’ull de sobre. Quan se’n va adonar, s’hi va acostar i li va preguntar: -Perdona, que ens coneixem?

13


-No- Va contestar ell. -I per què no em pares de mirar? - Que no te n’has adonat? -Adonar-me de què? -Que ets la noia més guapa de tot l’aplec?

Ella es va posar ben vermella, després, les seves amigues la van cridar, ella se’n va haver d’anar. A l’hora de ballar sardanes, li va tocar anar al costat d’aquell misteriós home. Al cap de cinc minuts de ser al seu costat, van començar a parlar, i ell va descobrir que aquella jove era perruquera ,a la perruqueria de davant i ella va descobrir que ell era el propietari d’un bar del poble del costat. Al cap d’una setmana d’haver-lo conegut, ell tornava a ser al poble i com que no s’havia pogut treure del cap a aquella noia, va decidir que ja li tocava anar-se a tallar els cabells i va decidir anar a la perruqueria on li havia dit que treballava aquella dona. La sorpresa va ser quan va trobar un cartell que deia que estava tancada. Va recórrer tot el poble buscant a aquella noia. Resulta que al cap de quatre hores, encara l’estava buscant. Cansat, va anar a un bar i allà la va trobar, amb el seu somriure tan bonic com tenia. S’hi va acostar i li va preguntar perquè estava tancava la perruqueria on treballava. Ella li va contestar que n’havien obert una altra de la qual ella n’era la mestressa. Ell li va confessar que havia estat quatre hores buscant-la pel poble, perquè ,des del dia que havien parlat per primera vegada, no havia deixat de pensar en ella i que s’havia adonat que l’estimava. Ella quan va sentir aquelles paraules ,el va abraçar i li va dir que ella sentia el mateix. A partir d’aquell dia van sortir junts. Al cap d’uns 6 anys després, es van casar. Van tenir 2 fills: un fill i una filla.

Gregori Cullell

HISTÒRIA D’AMOR DELS MEUS AVIS Un dia, a la Bisbal, a la sala de Can Met, la meva àvia Rosa va conèixer l’home de la seva vida: el meu avi Josep. Era l’any 1959. El meu avi era un trapella: amb els seus amics descargolaven les bembotes del pont i així, quan passava una noia com la meva àvia, podien festejar sense que els veiessin. D’aquesta manera es van conèixer els meus avis, al Pont Vell de la Bisbal, un dia de ball. El festeig va ser d’onze mesos. La meva àvia, tant maca com sempre, mirada penetrant i cabells ben clenxinats. El meu avi tant elegant amb la corbata i sempre pensant quan hauria de descargolar les bombetes del pont. El 7 de març de l’any 1960 es van casar. Van tenir tres fills: en Jordi, la Inès i la Isabel.

14


Per Marina Vidal

LA HISTÒRIA D’AMOR DELS MEUS AVIS En Joan i la Maria es van conèixer a la festa Major de Bescanó, era de dia i ballaven sardanes a la plaça. Els homes havien de triar una parella per ballar, i en Joan va triar la Maria, una noia alta i guapa amb uns cabells negres i curts. La Maria només de veure en Joan es va enamorar bojament d’ ell. Van començar a sortir i anar junts a tot arreu. Fins que un dia es van casar i van tenir una filla, la Carme; al cap d’un any, van tenir una altra filla la Susanna. Tots quatre es divertien molt. La Maria i en Joan van fer molt viatges per motius de feina, a Mallorca i a Menorca. Les seves filles es van fer grans i es van casar. La Susanna va tenir una filla, la Marina. Al cap de cinc anys, la Susanna va tenir un altre fill, en Martí. I així va ser com es van conèixer els meus avis, la Maria i en Joan.

Per Arnau Rubirola

HISTÒRIA D’AMOR DELS AVIS

Els meus avis es van conèixer un 23 d’octubre de l’any 1959. Ell, en Robert, un noiet alt i ros, vivia a Vilanna ajudant als seus pares que eren pagesos i anaven a l’escola d’Anglès. Ella, la Rosa, una noieta ni molt alta ni molt baixa, vivia a Anglès i cada dia anava a l’escola del poble. Un dia en Robert va demanar per sortir a la Rosa quan era la festa major d’Anglès mentre ballen sardanes.Un dia, en Robert va saber que havia d’anar a fer la mili. La Rosa va saber que ell tornaria. Quan en Robert va tornar, va convidar la Rosa a sopar i li va demanar si es volia casar amb ell. La Rosa li va dir que sí i que es volia casar el 20 d’octubre de 1969 perquè era el mateix dia que s’havia casat la seva mare. El dia del casament va ser molt especial. Van viure a Vilanna i van tenir 2 fills: en Carles i l’Albert.

15


M E MÒ R I E S

16


BIOGRAFIA NO AUTORITZADA DE MIQUEL FELIU TERRADES NORA MASSANEDA I FELIU


Maria Terrades va donar llum el dia 1 d'octubre.  El 1935 un petit però en el fons gran individu va arribar al món. Tenia 4 germans, dels qual 3 els acompanyaran tota la vida. Un germà va abandonar el món als 4 anys. El mateix any que va néixer, es va constituir a Vilamalla   (el seu poble d’infància) l’Associació Recreativa ''El Cor del Poble''. En Miquel va néixer en el període de la segona República. En Miquel prové de Vilamalla, un poble petit de l'Alt Empordà. Està delimitat pels rius Manol i Fluvià. La seva família vivia a la masia Can Tuña que se situava a prop de la plaça Major. La família era pobre, però ambtot es podien alimentar del seu propi camp. Eren masovers i no tenien telèfon. La família dels besavis provenia de l'Alt Empordà: de Romanyà, de Cistella i de Terrades.

18


L' ESCOLARITZACIÓ D’EN MIQUEL

En Miquel  va anar a l’escola de Vilamalla durant 7 anys. Només va estudiar fins als 13 anys; igual que els seus germans, ja que a casa seva faltaven mans al camp i per cuidar el bestiar.   Les cases un xic riques, es podien permetre que els seus fills anessin a l’escola durant uns quants anys més. Els primes anys de  l’escola de Vilamalla només hi havia una classe de 40 alumnes amb sol mestre. Després el professorat va créixer una mica més. Els professors tenien un sou molt baix, i de vegades els pares dels alumnes els donaven aliment.  D’aquí ve la frase ‘’passes més gana que un mestre d’escola’’. Anaven petits i grans tots a la mateixa classe. Moltes vegades com que només hi havia un professor, els grans ajudaven els més xics. A la seva escola, no se separaven els nois de les noies però a moltes escoles de l’època sí que es dividien les classes per sexes, sobretot a les escoles religioses.  A les escoles d’abans,  era fonamental l’ensenyament autoritari: la importància de l’ordre i la disciplina. També es potenciava molt la religió. S’aplicaven molts de càstigs, la majoria cruels. Dos exemples serien: estirar els braços i carregar diccionaris pesants a cada braç o anar a cada classe dient que t’havies portat malament amb orelles de burro. Era un ensenyament molt estricte; si un nen es portava malament, el mestre el podia picar o fer-li un bon cop amb el regle sense cap sanciós. 20


Només s’ensenyava els més bàsic: llegir, escriure i saber les operacions bàsiques de matemàtiques.  Utilitzaven un únic llibre on hi havia totes les matèries anterior anomenades.

FÍSIC I CARÀCTER

L’avi Miquel era molt alt, quasi arribava als dos metres. Podia fer bàsquet i arribar molt lluny amb aquesta alçada, però la seva panxa hagués impedit mostrar l’estrella que portava dins. Tenia  uns grans braços  que li servien per nedar fins el més enllà; cosa que el fascinava. De tant nedar, li va anar quedant una pell molt delicada. Tenia el cabell castany molt clar, cosa que de vegades feia que semblés  ros.  Tenia uns grans ulls blau-grisos, que brillaven cada dia i es veien reflectits a la seva cara d’humilitat.  Alt, ros i ulls blaus tenia un aire de tot un alemany.   Al anar-se fent gran, va anar quedant una mica calb, però el color del cabell el conservava intensament. Tenia una gran boca amb un llavis molt carnosos. La família sempre ha dit que s’assemblava molt a en Van Gaal, antic entrenador del Futbol Club Barcelona. Tenien els ulls molts semblants, el mateix ti-

21


pus de cabell i el mateix pellatge. També tenia certa retirada a un exgovernador rus: Boris Yeltsin que havia nascut 4 anys abans que el meu avi Miquel.  Tenien la cara molt semblant.

EL SERVEI MILITAR

Malgrat que Miquel no va poder anar molt de temps a l’escola perquè eren bastant pobres, era molt intel·ligent.  Era llest i molt treballador.  Gràcies a aquestes dues qualitats va poder arribar a tenir un alt càrrec en una empresa avícola.  També era molt amable i simpàtic. La seva cara denotava bondat. Miquel, com tots els joves de la seva època, va haver d’anar a fer el servei militar. Li va tocar el càrrec de cuiner. Li encantava la gastronomia així que va acceptar satisfactòriament el lloc. A diferència d’ell, el seu pare va tenir molt mala sort. El van enviar al front, deixant la seva dona embarassada i en Miquel que encara era petit. En Miquel va haver d’anar a fer el servei militar a Lleida. Va abandonar la seva llar l’any 1956, quan tenia 21 anys. Abans de ser cuiner, algunes nits l’enviaven a fer guàrdia. Aquelles nits de ple hivern van ser gelades i amb un gran vent que bufava, l’avi Miquel va patir una forta pulmonia. Es va passar dies, setmanes i mesos a l’ hospital militar. Molta gent deia que moriria, però encara que en aquella època s’aprimés molt, no hi va deixar la vida. Quan es va recuperar, va poder tornar a servir aliment als militars. Va fer amics i va conèixer el que anys  després seria el germà de la seva consogra.  A part de l’amistat, l’amor de la seva vida l’estava esperant a Bescanó. La Teresa va rebre un foto on sortia el seu estimat Miquel vestit de militar i ella, a la part superior de la fotografia.  Li va fer moltíssima il·lusió!!!!

UN CAPVESPRE INOBLIDABLE

En Miquel no sabia que aquell capvespre que l’esperava seria el millor de la seva vida. Ell i els seus amics van agafar el tren de Figueres cap a Girona a les 5. Anaven molt mudats. Anaven a la sala de ball ‘’la Piscina de Girona’’.  La veritat és que ballar no era el seu fort. Sempre s’asseien en alguna de les cadires buides, escoltaven la música, prenien alguna beguda i xerraven. Algunes tardes, si tenien bona sort, treien alguna noia a ballar, però escassament. Aquella tarda va ser, per a l’avi Miquel, un d’aquells dies de bona sort. Va treure a ballar una joveneta amb un vestit vermell intens. Era una jove bastant seria i esquerpa, una noia difícil d’aconseguir. Aquest tret va ser el que va atraure l’interès a l’avis. També li va agradar el fet que una mossa 4 anys més gran, es fixés en ell. Van ballar durant hores. A quarts de nou, van 22


sortir a la terrassa de fora i aquell magnífic lloc va poder contemplar el seu primer petó. El temps va anar passant i aquesta feliç parella continuava junta al llarg dels anys. Ja portaven 7 anys i la idea de casar-se cada dia es feia més pròxima. El problema que tenien era que cap de les dues famílies anaven bé econòmicament, així que no es podien permetre cap casament ni cap casa. Van anar passant els anys i cada vegada desitjaven més el matrimoni, el desitjaven amb tantes ganes que ja havien comprat els mobles per la futura casa. Van complir  10 anys de prometatge, una xifra molt maca. Va ser llavors quan es van poder casar. El 1964 es van casar, però malauradament, tampoc tenien molts diners per fer un gran casament, va ser molt simple. No  podien fer grans viatges així que van anar de viatge de noces a Montserrat. Tampoc van poder recollir suficients diners per poder-se fer una casa pròpia, així que van anar a viure a casa d’en Miquel. Al cap d’un any, van haver de marxar de la casa de Vilamalla, perquè aquell lloc no donava per més. Hi vivien els pares d’en Miquel, la seva germana amb els seu marit i ells ja no hi cabien. Va ser llavors quan van llogar un pis a Figueres. Hi van viure dos anys. Durant aquests dos anys, estalviaven per comprar-se una casa a Bescanó. Un cop van tenir suficients diners, es van traslladar a Bescanó. Al cap de 14 anys l’avi Miquel ja havia guanyat suficients diners per comprar-se una gran casa, també a Bescanó. També es van comprar  una casa a l’Escala. Al 1966 van tenir la seva primera i única filla. Es deia Dolors i tenia un somriure preciós. La petita Dolors va anar creixent fins a convertir-se en una adolescent. Després d’uns quants xicots, va trobar el seu noi. Un jove, bastant cregut però molt guapo, va sorprendre la Dolors. Al 1991, quan tenia 25 anys, es van casar i la felicitat de l’avi Miquel va ser total. Per fi havia pogut celebrar el gran casament que mai havia tingut.

FILLS, ANÈCDOTES I AMICS

L’avi Miquel sempre explicava que ell i els seus germans, quan eren petits, com que els seus pares eren una mica pobres i anaven escassos de diners, els mancava la roba. Així que el més matiner sempre podia escollir la millor roba i en canvi el més gandul o dormilega moltes vegades no podia sortir els diumenges perquè no tenia roba adequada i sabates per posar-se. També explicava que, quan el tren passava pel poble, sempre queia algun tros de carbó, els seus germans i ell el recollien i el ferrer els hi comprava i a i x í e n t r e i e n a l g u n d i n e r e t .
 Tothom l’anomenava en ‘’Don Pollo’’ pel fet que treballava amb pollastres 23


En Miquel, de petit, jugava amb els seus veïns i, a mesura que es va anar fent gran, va anar coneixent altres grans persones. El seu millor amic es diu Fernando Coll, es coneixien des de petits. també va tenir bona relació amb algun company del servei militar però els seus grans amics els va fer de més gran. En Miquel conjuntament amb la seva esposa Teresa va tenir una filla l’any 1966. El dia 6 de febrer, Teresa Tarrés va donar llum a l’hospital St. Pau de Figueres. Va donar vida a una petita criatura que anomenarien Dolors.  Tenia els ulls molt grossos i brillants. La seva cara expressava felicitat. De fet, era tant bonica que un matrimoni holandès van demanar a la Teresa si podien fer-li una foto i ,a partir d’aquest fet, en va néixer una gran amistat, entre els avis i el matrimoni holandès. Els primers anys de vida de la Dolors, una sèrie de rissos li van començar  aparèixer. Aquest tret li donava un aire extravagant a la seva personalitat. Els rissos tenien un color daurat. La Dolors es passava les tardes jugant amb els seus amics. Als matins, la Teresa li ensenyava a llegir i a escriure, a ella i a un seu veí. No va anar a l’escola fins als 6 anys. Li agradava anar en bicicleta i de més gran li encantava ballar sardanes. De fet, ballava amb una colla sardanista que va   ser campiona de Catalunya uns quants anys, és a dir, del món. Val a dir, que Miquel no era gaire mainader i mai era a casa perquè tenia molta feina. A l’adolescència de la Dolors, va ser quan la seva relació de pare a filla va ser més intensa.

ELS RECORDS NO TENEN FI

Després del primer atac de cor superat, a principis de juny de l’any 1994, no va superar el segon. Els metges van fer tot el que van poder perquè es recuperés com en el primer atac, però aquest cop, va ser massa tard. Va morir el dia 17 de juliol del mateix any. Aquell mateix dia, a aquella mateixa hora, la seva filla Dolors aconseguia les oposicions de plaça fixa com a pedagoga però cap celebració va fer, sinó tot el contrari.  El seu nét Franc tenia només un mes i mig de vida i ell era el millor consol per ala família en els mals moments que vivien. La Nora, la seva altra néta i autora d’aquesta biografia. mai el va arribar conèixer. Dos desitjos de l’avi Miquel no es van complir. El primer era que volia que quan es morís es donessin els els òrgans però, malauradament, varen quedar del tot inservibles per tots els intents de fer-lo reviure.

24


En segon lloc,tampoc el van incinerar com ell volia, no era creient. Però en canvi, la seva esposa Teresa sí que ho era, i ella el va voler enterrar i així va ser. La cerimònia religiosa es va realitzar el 18 de juliol de 1994 i va ser enterrat al cementiri de Bescanó, una tarda de molta pluja. La seva mort va ser molt sentida, només tenia 58 anys i tenia per endavant moltes coses per viure i per fer. Tota la família el recordava i el recordarà sempre més com un home molt generós, intel·ligent, treballador i simpàtic. Gran amant dels seus amics, de la seva família i de la seva feina. Era en el mar on trobava la tranquil·litat que tota persona necessita per sentir-se en pau amb un mateix. també trobava satisfacció en la bona cuina, el plaer de compartir-la amb els éssers estimats.

UNA FAMÍLIA QUE En Franc, als 23 anys, ens va deixar i va anar a viure a Alemanya per tema CONTINUA de negocis.S'hi va passar 3 anys i mig. Va conèixer una nova cultura i per AVANÇANT suposat noves persones.  Compartia pis amb un noi i dues noies. És a dir, tot encaixava. Un noi més una noia, i l’altre noi més l’altra noia. Però no va ser així. En Lluc, el seu company d’habitació, no volia cap relació de moment i en Franc estava completament enamorat d’una noia de la  ciutat. De fet havien quedat alguns cops per anar a sopar o a prendre alguna cosa, però no estaven sortint. Aquesta noia que li agradava tant era bastant tímida, en canvi les dues noies que compartien pis amb ell, de tímides no en tenien res! Al contrari, eren molt extrovertides. En Franc va tornar cap a la seva terra un dia molt plujós. Semblava que el temps anava coordinat amb els sentiments d’en Franc. Estava molt trist. No tornaria a veure quasi mai més a la Xènia i a la Laura, les companyes de pis, ni en Lluc. Però a part d’això, el que li feia més ràbia i a la vegada tristesa, era que no veuria més a la seva estimada. Pel costat positiu, es retrobaria amb nosaltres. Ens tornaria a veure! Per fi! Durant aquests 3 anys i mig mai havia pogut baixar a veure’ns perquè estava molt ocupat. És clar, que cada mes fèiem videoconferències per l’ordinador per no perdre els vincles familiars. Tampoc jo havia pogut anar-lo a veure ja que era a Estats Units. Me’n vaig anar d’Europa als 18 any. Sí, ja sé que era molt jove però volia conèixer món. També vaig anar fins tan lluny perquè hi havia una gran universitat. Concretament vivia a Long Island. En  aquella fabulosa universitat, hi vaig conèixer el meu primer veritable amor. Es deia Sean O’Donnell. Quan el vaig

25


conèixer era model i molt ‘’sexy’’. Les seves ganes de voler fer coses em va enamorar. Després de tres anys molt intensos amb ell, quan només tenia 21 anys ens, vam casar. Ell tenia 25 anys.  En aquesta edat ja era un homenet, molt ben plantat per cert, i encara era model. La seva fama va augmentar terriblement amb uns mesos. Viatjava per tot el món i mai ens veiem. Aquesta va ser la causa de la nostra ruptura. Em va saber molt de greu perquè ens estimàvem de veritat, però bé, què hi férem, les coses passen i amb elles la vida. Quan tenia 23, vaig tornar cap a Europa. Trobava tant a faltar la meva família i amics... Si abans era feliç, ara encara més. Tenia la família, els amics, feina i la meva terra de tota la vida. Al 2025, vam fer un viatge tota la família, vam anar a Londres, Anglaterra. Hi vaig conèixer el meu amor platònic. Es deia Finn Harries i tenia 32 anys. Per sort meva encara no estava casat ni tenia fills. Tenia un germà bessó també encantador que es va fer famós fent vídeos al Youtube on sortia el meu amor Finn. Doncs bé, així que del viatge d’Anglaterra en vaig tornar amb un gran premi. En aquella època jo era arquitecta i vaig fer els plans per la nostra futura casa. Quan tenia 27 anys, vam tenir la nostra primera criatura. Es deia Núria i era preciosa. Al cap de quatre anys, vam tenir en Pol.  El meu germà Franc també va tenir una criatura. Es deia Paula i també era molt bonica. La seva mare es deia Maria Barris. Era una noieta encantadora. Es van casar quan en Franc tenia 29 anys i ella 24. Va ser un casament preciós.

26


CAPSA DEL MEU BLOG

Aquí us deixo amb un grapat d'imatges de la meva capsa. Hi ha inscrites algunes de les millors frases del blog. També hi ha una foto del meu avi i una altra foto meva i de la meva mare, ja que és qui m'ha donat la informació.

27


BIOGRAFIA NO AUTORITZADA DE NARCÍS BURCH MARIONA ANGELATS

28


DATA I LLOC DE NAIXEMENT

El meu besavi, Narcís, va arribar al món en una matinada freda de febrer del 1893. En aquell moment, era l'únic fill d'aquella jove parella. Dos dies després, a Espanya, l’ institut Nacional de Meteorologia, va elaborar el primer "mapa del temps" i els corresponents butlletins meteorològics diaris. En aquell mateix any, al novembre, l'anarquista Santiago Salvador Franch tira una bomba a la platea del Gran Teatre del Liceu, que va causar 20 morts.
 Va néixer a Sant Medir, al municipi de Sant Gregori. Sant Medir és un poble mo molt petit de pagès, amb bestiar, camps i camperols, un poble envoltat de bosc, amb cases baixes i un alt campanar el qual es veia des de lluny, situabo d a a l a p a r t m é s a l t a d e l c l o q u e r, u n a c r e u .
 Do Dos anys després que naixés en Narcís, va néixer en Miquel. Un noi alt i pr prim, morè, d'ulls verds. Quatre anys després que en Narcís veiés la llum, va néixer la Pilar una noia de pell blanca, rosa i ulls foscos.

29


ESCOLES DEL S.XIX

Les escoles, al segle XIX, no eren com ara. Eren molt més estrictes. Els nois i les noies anaven en escoles diferents, o directament si les famílies eren pobres o no tenien suficients diners per pagar l'escola, els més petits no podien anar al col·legi o els més joves, al batxillerat o als estudis superiors.
 La primària era dels  7 als 14 anys, per tant eren 8 cursos. Els que tenien dine ners, feien el batxiller a l’escola que hi havia al carrer de la Força, Girona. Es deia La Normal. Després, els que aprovaven, anaven a la Universitat, però de n o m é s h i a n a v e n e l s m é s r i c s .
 Al Als 14 anys, els joves, sense recursos, anaven a treballar d'aprenents en tallllers de mecànics, fusters, flequers..., i normalment, durant 3 anys, fins als 17, treballaven sense cobrar, com a aprenents qualificats i a partir d'aquesta edat quan havien acabat l’aprenentatge, eren considerats operaris.

El meu besavi Narcís, era un home alt, uns 1’75 metres, i tenia un complexió robusta. Pesava 94kg. De vell, tenia molt poc cabell i el dissimulava amb una boina. Tenia la cara rodona i plena, amb galtes rosades. Tenia els ulls grans i grisos. El seu nas era petit. Les orelles eren normals. No portava dentadura postissa, tenia unes dents d’anunci. La seva boca era gran i els seus llavis eren gruixuts.

Era un home de caràcter bonomiós, tenia molta paciència però també tenia el caràcter molt fort. Era molt bona persona i no era capaç de fer mal a ningú. Tenia una gran semblança amb Marlon Brando.

SERVEI MILITAR

El meu besavi Narcís no va fer la mili. La raó principal era que la seva mare era viuda i en aquell temps els nois que no tenien pare, o sigui de mare viuda, s’alliberaven del servei militar perquè es considerava que havien de mantenir l’economia de la casa. En Narcís encara que no va fer la mili, es va fer famós perquè va fer de xofer del general iugoslau Tito.

30


El general Tito era un modest obrer croata, que es va apropar al socialisme a través de l’acció sindical. Josip Broz, "Tito"  (Kumrovec,  Croàcia,  7 de maig  de  1892  -  Ljubljana,Eslovènia,  4 de maig  de  1980), conegut pel seu títol militar  Mariscal Tito, va ser un líder de Iugoslàvia des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la seva mort. Va néixer a la localitat de Kumrovec (en aquell moment, territori de l'Imperi austrohongarès, actualment territori de Croàcia). Després de l'escola primària, va començar a treballar com a pagès, després en un restaurant i als 15 anys va entrar a treballar en un taller mecànic a Sisak, on va aprendre l'ofici de serraller.

La meva besàvia, Mercè Masó Prats, es va casar amb un noi del poble de Salt que es deia Joan. Quan es van casar, ella tenia 18 anys i ell en tenia 20. Van tenir una nena que va morir. El seu marit, en Joan, va haver de marxar a fer el servei militar i el van destinar a l’Àfrica. En aquells moments, Espanya estava en guerra contra els marroquins, i en Joan va morir en una de les batalles. Així va ser com la Mercè va començar a cobrar una pensió vitalícia mentre no es tornés a casar. El meu besavi Narcís i la Mercè, per tal de no deixar de cobrar la pensió vitalícia, no es van casar mai. Varen tenir 5 fills, l’Ángela, la meva àvia, en Marcial, en Josep, en Joan i en Miquel, que va morir als 11 anys.

ELS SEUS FILLS

En Narcís i la Mercè van tenir 5 fills, la meva àvia, la M. Àngels, en Josep, en Joan, en Marcial i en Miquel, que va morir quan era ben petit.

La M. Àngels va néixer el 25 de setembre de 1933. Té els estudis de primària, perquè quan tenia 9 anys, va tenir un accident. Estava asseguda a la vorera del carrer i un camió de l’exèrcit la va atropellar, va quedar enganxada al camió i la va arrossegar més de 100 metres, fins que uns vianants, es van posar a davant del camió per aturar-lo. La meva àvia va ingressar a la Clínica Muñoz de Girona. Va estar un any ingressada i va haver d’acabar la primària més tard. Es va casar el 11 de maig al 1961 amb el meu avi, en Xavier, i el 1964 van tenir la seva única filla, la Mercè.

31


En Josep va néixer el gener del 1931. També té els estudis de primària, ja que anava a classes particulars. Va començar a fer la secundària però no la va poder acabar. Es va casar amb un noia de Barcelona que es diu Joaquima Gener i van anar a viure a Poble Nou de Barcelona. Van tenir dues filles, la gran es diu Mercè i la petita es diu Cristina.  En Joan va néixer l’agost 1929. Els estudis de primària no els va acabar. Va treballar de maquinista a la Renfe. Ell i tres companys seus van passar de contrabanda cap a França, en temps de la dictadura, els van detenir i els van enviar al govern francès. En aquells moments França estava en guerra amb Indo-Xina, actualment Vietnam, i els hi van enviar. Quan va arribar a Espanya, va conèixer una noia, amb la qual van estar festejant. Es va casar amb la Catalina. Més tard es van separar, deixant els seus tres fills, en Joan, la Rosa Mari i Ana Mari, amb la exdona. Es va tornar a enamorar i es va ajuntar amb una altra dona, la Victòria. En Marcial va néixer el març de l’any 1936. D’estudis, només tenia la primària. Va festejar amb una dona durant 8 anys i ell la va deixar. Es va ajuntar amb una dona que treballava al carrer, oferint serveis als homes. No van tenir cap fill. Es van separar i en Marcial es va casar amb una altra dona.

ANÈCDOTES

Quan el besavi Narcís tenia 40 anys, es va comprar un autobús de 25 places. Els dissabtes feia el transport de pageses cap al mercat de Girona. Començava la ruta a Sant Aniol de Finestres i anava baixant per Granollers de Rocacorba, Sant Martí, Llorà, Sant Gregori i Girona. Una vegada havia acabat el mercat, tornava les pageses al seu poble. Un dia quan ja havia tornat de portar la gent, va entrar a fer el cafè al bar que hi havia a la carretera. Quan se’n va adonar, la competència li havia cremat l’autobús, perquè la gent agafava el bus per comoditat i les tartanes havien perdut la clientela. Quan el meu besavi era jove, treballava a França (Perpinyà) de tartaner. Un dia quan estava prenen el cafè en un bar anomenat “El Castellet” (actualment encara existeix) hi havia un grup de joves francesos que estaven criticant el rei Alfons XIII i insultant els espanyols. En Narcís els va contestar i es va formar una baralla a cops de puny. El meu besavi va estomacar ben fort aquells parell de francesos. Els gendarmes ( policia francesa) el van agafar i el van acompanyar a la frontera i una vegada a allà, de males maneres el van enviar a Espanya.

32


ELS AMICS

El meu besavi tenia molts amics. La ciutat de Girona tenia pocs habitants i en Siset (besavi Narcís) era conegut per molta gent. Els seu millors amics eren en Jesús (conegut com l’Alcalde), en Gelada i en Soler, entre d’altres. Els diumenges a la tarda, anaven tots a berenar, jugaven a les cartes i els agradava molt cantar havaneres. La cançó que els agradava més cantar era “Cuatro palomitas blancas sobre el tejado”. Alguns caps de setmana, anaven a fer una cargolada. Com a mínim cuinaven uns 1.500 cargols en una planxa. La feien al mig de la Plaça del Carrilet, a Tossa. El cuiner era el meu besavi.   Només hi anaven els homes perquè les dones i les criatures es quedaven a casa.

LA CAPSA

Vam agafar la nostra fotografia preferida i la vam plastificar. Amb mida de foto de carnet, vam fer-nos una foto amb la persona que ens va explicar la història del nostre personatge. També la vam plastificar i la vam enganxar a dalt de la foto gran. En una capsa blanca que vam pintar, vam posar les frases que ens agradaven més. Per exemple, del meu besavi Narcís, vaig posar: “Va tenir 5 fills, la M. Àngels, En Josep, en Joan, en Marcial i en Miquel. La meva àvia és la tercera dels cinc germans” i després la podíem decorar com volguessin. Aquesta la vaig decorar així:

També podíem fer alguns dibuixos, per així donar un to de color a la capsa. Jo, per exemple vaig posar el dibuix de l’estelada (la bandera de Catalunya) a la   frase: “El meu besavi Narcís va arribar al món una matinada freda de Febrer del 1893. La seva primera paraula va ser PAPA, i la segona va ser CATALUNYA”:

33


A l’interior, hi vam posar la imatge de la persona a qui hem dedicat la biografia i la persona que ens ha fet arribar la informació:

34


BIOGRAFIA NO AUTORITZADA DE JOAN OLIVER EVA TORRENT

35


LLOC I DATA DE NAIXEMENT

El meu besavi, va néixer el 15 de gener del 1920 a Bescanó, un poblet situat a la comarca del Gironès on passa el riu Ter. En aquells anys Bescanó tenia una estació de tren Olot - Girona. Era el primer d'una família de dos germans. Bescanó era un poble res a veure com és ara. Només tenia quatre carrers, evidentment sense asfaltar, no hi havia quasi cap cotxe i la mainada jugava al carrer sense cap perill. Vivia a La Plaça, amb el seu germà petit,l’ Enric, i els seus pares. Era la part del poble més propera a l’església i on es concentraven la majoria de cases i serveis: la fleca, la carnisseria... Tenien una casa de dues plantes amb un terreny per la part de darrera on hi havia l’hort i el galliner, situada al costat de la ferreteria. Cada dia, abans d'entrar a casa seva, s’aturava davant del taller i contemplava el ferrer com treballava. Li encantava! Els anys vint van ser un període de bonança econòmica on els Estats Units van ser la primera potència econòmica mundial Alemanya patia una forta crisi.

36


La població venia d'una gran guerra i en poc temps va convertir-se en una societat consumista i la gents’interessava pels espectacles com el teatre, cabarets..

L’ESCOLA

En Joan Oliver va anar a l’escola pública de Bescanó, hi havia una classe de nens i una de nenes. Tenien un mestre o mestra fins als nou anys, i un altre fins els catorze. No tots els nens hi anaven, els qui tenien feina a casa ( agricultura, ramaderia, negocis familiars...) no hi anaven. Cada matí abans de començar, les classes els feien resar  i els demanaven posar-se drets quan el professor entrava a l’aula, li tenien un respecte enorme i sempre li deien “ vostè” o “senyor”. L’ensenyament era en castellà perquè el català estava prohibit ja que eren els temps del general Franco. El mateix mestre els ensenyava totes les assignatures. No eren les mateixes que ara, sinó que només feien càlcul, ortografia i treballs manuals pels nens i “labors” per les nenes.

37


DESCRIPCIÓ FÍSICA

En Joan Oliver era un noi d'estatura mitjana i molt escanyolit. Tenia uns ulls petits i rodons de color mel, col·locats en una cara prima i allargada. Sempre portava el seu cabell negre cobert per una capa fina de brillantina que li donava un aspecte molt característic. Li encantava portar bigoti! Des que va tenir el suficient pèl com per deixar-se'n, va començar a tenir-hi una afició que li va durar tota la vida. Sempre se’l perfilava i retallava perquè estigués perfecte, prim i ben col·locat. El meu besavi s’assemblava molt al famós actor Clark Gable. El bigoti, el cabell, clenxinat i negre, i molt primatxó feien que s’assemblés molt a l’americà. Era una persona molt ordenada i polida. El fet que estigués vuit anys i quatre mesos justos, com deia ell sempre,  a la milícia va marcar molt la seva manera de fer. Era extremadament meticulós, portava una vida molt rutinària i tot en ell era rectitud i ordre. De jove, moltes vegades anava al bosc i ajudava al seu pare a tallar llenya per poder fer foc a l’hivern. Una vegada, va tallar el tronc  d'un  arbre malament i va caure sobre seu de tal manera que li va partir l’orella, li van haver de cosir. Aquesta orella ha sigut sempre motiu de conversa i rialla entre la família.

38


LA MILÍCIA

Quan en Joan tenia 17 anys, va esclatar la guerra Civil Espanyola. Els seus, els rojos, van perdre i el van detenir com a presoner de guerra. Va ser un dels de la “ quinta del biberó”, se'ls anomenava així perquè eren molt joves. Un cop acabada la guerra es va escapar i va anar a refugiar-se en un camp de concentració a França, però el general Franco   (dirigent en aquells temps), va pactar amb els francesos i els van fer tornar a ell i als altres joves a un camp de concentració a Madrid, era un “batalló de treballadors forçats”. Els feien fer feines que consistien en arreglar tot allò que la guerra havia destrossat. Hi havia altres feines a fer, com ara cuiner si estaves especialitzat en aquest ofici o també metge militar. La majoria feien “instrucció  d'armament  pràctica”, que era practicar la desfilada militar i alhora eren entrenats per a la guerra. Dormien en un barracó de quaranta-vuit persones, vint-i-quatre a cada banda  d'habitació  i distribuïts en lliteres.Hi va fer molts amics, semblaven tots germans. Amb qui va fer més amistat va ser amb en  Lluís  Sala, amb qui compartia llitera i també els treballs forçats. Els donaven menjar tres cops al dia. Al matí, xocolata o cafè, tot i que era aigua tenyida. Per dinar, era quan menjaven més: cigrons, patates estofades, amanida i algun tall de carn. Per sopar, normalment menjaven peix i amanida o un tall de pa. Això sí, sempre amb molt petites quantitats i de mala qualitat. El servei militar durava setze mesos. El meu besavi, però, hi va estar vuit anys i quatre mesos justos, tota la seva joventut.

EL MATRIMONI

De petit, el meu besavi, sempre jugava amb un nen del poble que es deia Josep. Aquest tenia una germana petita, la Margarita, que sempre anava amb ells. Es portaven quasi dos anys i tot jugant es van anar fent grans i es van enamorar. Quan va esclatar la guerra civil espanyola, en Joan, que tenia 17 anys, va haver de  marxar del poble per anar a lluitar. Vuit anys més tard, amb 25 anys, tornava amb la intenció de passar la resta de la seva vida amb la Margarita.

39


Es va presentar a casa d’ella i va demanar als seus pares per festejar-la. Ells van acceptar de bon grat i la Margarita, tota vermella, també. Aquella mateixa nit van sortir a passejar pel poble. Era una nit fresca de primavera i,tot i que la guerra havia deixat a la majoria de les famílies pobres i tristes, per a ells tot era bonic i de color rosa. La mare del meu besavi li va preparar un bonic ram fet amb les flors del seu jardí i el regalés a la Margarita i li demanés matrimoni. Tota cofoia, la Margarita va contestar que sí. Tot just acabat l’estiu, van celebrar el casament! Van fer la cerimònia un bonic diumenge assolellat a l’església de Bescanó. El meu besavi portava el millor vestit que tenia i la meva besàvia el vestit de  núvia que  era de la seva mare. Després ho van celebrar amb tota la família: fent un bon dinar a casa d´en Joan amb el millor que tenien. Van matar els pollastres de casa la Margarita i la mare d’en Joan, que li agradava molt cuinar, va preparar rostit   per a tots, també va fer pa casolà i una coca de xocolata que era la preferida d´en Joan. Un cop casats es van instal·lar a viure a casa la Margarita, on va néixer ,l’any 1945, la seva única filla, la Isabel. Mai van viatjar ni van marxar d’aquest bonic i petit poble. El meu besavi, Joan, i la meva besàvia, Margarita, van tenir la seva primera i única filla, a qui van posar de nom Isabel, l’any 1945. Amb el cabell molt negre i la pell fina i blanca  igual que la seva mare sempre deien que era una nena molt moguda i divertida, mai s’estava quieta i sempre anava d’un costat a l’altre. Era l’alegria de la casa! No era bona estudiant i una vegada acabat l’ensenyament obligatori els seus pares la van fer anar a  treballar a la mateixa fàbrica que ells, la Grober de Bescanó . En Joan sempre deia a la seva filla que portés cent pessetes a la butxaca per si l’atracaven, anant o tornant de la fàbrica i així tindria alguna cosa per donar als lladres i no li farien mal. Ell sempre ho feia però ella no li feia cas perquè pensava que en un poble  petit com Bescanó no havia de tenir  cap problema. I per sort mai es va trobar amb aquesta situació. En aquells temps que treballaven sis dies a la setmana de sol a sol i la feina a la fàbrica era dura i pesada, el meu besavi que era molt llest i se les sabia totes, enredava els seus companys fent veure que estava tan cansat que no podia ni caminar per arribar a casa. Quan acabaven el treball, els deia que

40


si el portaven a coll els pagaria unes pessetes…els companys s’ho creien i ho feien però en Joan sempre tenia una excusa o una altra per no pagar. El meu besavi Joan sempre ha viscut a Bescanó i va ser una persona amb un caràcter obert i molt sensible. Els amics d’infantesa, dels anys d’escola i de jocs al carrer, van ser després companys a la milícia. Algun d’ells, per desgràcia, no va tornar de la guerra i algun va anar a viure a un altre poble, però els altres han envellit junts a Bescanó. De tots ells, n’hi havia un, en Josep de Cal Ferrer, veí de quan eren petits, amb qui sempre va mantenir molt bona relació. Van compartir els anys al camp de concentració i van treballar junts a la fàbrica fins a la jubilació, que també la van passar junts jugant a cartes.

LA MORT

El meu besavi Joan  va morir el 21 febrer del l’any 2002 a Bescanó, a l’edat de 82 anys. Va morir de mort natural i tranquil al seu llit. Les últimes setmanes de la seva vida les va passar enllitat necessitant la vigilància i atencions constants  per part de la seva filla Isabel i el seu marit en Jaume, que vivien a la mateixa casa. La meva mare, la seva néta, també se n’ocupava les hores que els meus avis eren a la feina. M’han explicat que va ser una temporada llarga, trista i feixuga. El meu besavi, cada dia que passava, s’anava apagant una mica més. Fins que es va adormir i ja no va despertar. L’endemà de la seva mort van fer una missa religiosa a l’església de l’Assumpta i seguidament el van enterrar al cementiri de Bescanó. El trobem al costat de la Margarita, la seva esposa, que va morir set anys abans que ell de malaltia. Quan el meu besavi va morir, jo tenia 22 mesos i no en tinc cap record. Tot el que sé d´ell és el que m’han explicat i conec el seu aspecte per les fotos que he vist en els àlbums familiars. La família el recorda com un senyor gran, prim, sempre impecable en el seu aspecte físic i que mai  perdia el  bon humor i l’optimisme. Diuen que era tot

41


un personatge, conegut i apreciat pels veïns, però també carregat de manies, suposo que com la majoria de gent quan es fa gran.

SEGUIDORS, US DEIXO

Ja fa temps que us estic escrivint la història del meu besavi, en Joan Oliver. Ara, i em trenca el cor dir-vos això estimats seguidors, us he de deixar. He de  continuar la meva vida atrafegada d’estudiant i deixar de redactar. Ha estat molt divertit, interessant i entretingut  compartir els records i aventures amb vosaltres, però ha arribat la fi. Vull dir-vos  que heu d’estar tranquils, ja rebreu notícies meves i sabreu com estic. Me  n’asseguraré! Sabeu que reviure la vida del meu familiar amb vosaltres ha estat  emocionant i m’ha despertat sentiments per una persona que no he conegut? Tots aquells records, aventures, anècdotes, vivències bones i no tan bones...en fi...tot allò que per a mi no existia... gràcies a vosaltres ho he  conegut. Gràcies per entrar en el meu blog i comentar tota la meva feina, per deixar els vostres consells i sobretot per seguir-me i no abandonar-me mai. Els vostres comentaris m’han fet somriure i m’han fet sentir orgullosa de la meva feina. Estaven molt ben fets i m’han agradat moltíssim!   Espero haver-vos fet passar unes   bones estones llegint-lo i que hagueu  gaudit amb el que us he explicat. Vull agrair a la meva mare tota l’ajuda que m’ha donat, i a tots els seguidors, en especial la Cristina, la Irene i l’Alba pels seus bons consells. Gràcies!

42


EL MEU FUTUR

23 de Juliol del 2018, un dia que mai oblidaré. Feia moltíssima calor i m’estava preparant per anar al casament de la meva amiga d’infància, la Meritxell. Es casava amb en Niall, un dels membres del grup britànic “OneDirection”, que ens havien enamorat quan les dues érem adolescents. Jo estava molt nerviosa perquè era  la dama d’honor. Portava un vestit senzill, però molt elegant i fresc, de color rosa clar amb  sandàlies de taló negres i una corona de flors naturals al cap.  Vaig notar que el cor s’accelerava i que em posava molt nerviosa quan vaig veure que a la cerimònia hi havia els membres del grup i, al costat del nuvi, en Louis, el que sempre m’havia enamorat i fet somiar! Ens vam mirar fixament, continuava tenint aquells ulls blaus intensos i ara semblava que brillaven com mai! Crec que va  ser amor a primera vista. L’àpat va ser en un luxós restaurant, vam passar tot el dia junts, parlant, rient...i li vaig confessar que era una gran fan seva.  I així vam començar a quedar per sortir i ens vam enamorar. Un any després ens vam casar, era  la primavera del 2019.  El meu germà gran, en Miquel, va conèixer una de les germanes d’en Louis, la Charlotte, de qui  es va enamorar i s’hi va casar un any més tard. El meu casament va ser genial, el millor que m’ha passat a la vida! Ens vam casar a  Doncaster, el poble on vivia en Louis quan era petit. Encara que fos maig feia fresca, i el  vestit de núvia era llarg i blanc i portava una torera de color rosa pàl·lid per abrigar-me les espatlles. Em van fer un recollit que deixava part dels cabells lliures i uns guants reixats a conjunt amb la torera i les sabates. Em sentia una princesa! Ell anava amb un vestit negre molt elegant i hi portava una rosa vermella a conjunt amb el meu ram de núvia. Les meves dues millors amigues, La Irene i la Cristina, van ser les meves dames d’honor. Anaven molt boniques i elegants! Vam fer una celebració increïble i de viatge de lluna de mel vam anar  a Miami, Punta Cana, Brasil i Venècia. L’estiu del 2021 va néixer el meu primer fill, en James Tomlinson. De petit va ser un  nen molt tranquil. Tenia el cabell ros i els ulls clars com el seu pare. Era molt divertit, i de més grandet sempre feia riure a tothom. Tenia un do per les càmeres, amb sis  anys va fer un programa de televisió i des de llavors no ha parat de fer pel·lícules, obres de teatre i sèries televisives. Al cap d’un any i mig vaig quedar-me embarassada del meu segon fill, L’Àlex Tomlinson. Es va donar la casualitat que vaig tenir el meu segon fill el mateix any que el meu germà i la Charlotte! Ells van ser pares d’una preciosa nena un mes abans que jo. L’Àlex era un nen molt mogut i mai s´estava quiet, però tenia el mateix do que el seu germà, i és que adorava les càmeres  i va ser guanyador d´un premi Gaudí amb disset anys. També li agrada-

43


va la música i sabia tocar la guitarra molt bé, de fet en Louis n’hi va ensenyar, però ell sempre va preferir la televisió i el cinema. Als vint-i-set anys va néixer la meva filla, Lina Tomlinson. Ella va ser la nineta mimada  del seu pare. Li encantava la música ja des de ben petita i tenia una veu privilegiada pel cant. Tot el que es refereix a la música, als instruments, a la composició de temes...tot li anava molt bé. Amb cinc anys, va fer el seu primer debut en un escenari i va cantar un tema molt especial per al seu pare: HeyThereDelilah de PlainWhiteT’s, va ser amb  aquesta cançó que va  entrar el seu pare a Factor X, un programa televisiu que el va llançar a la fama. Ara els meus fills ja són grans. Són uns joves molt trempats, guapos, amb un futur brillant per davant  i n’estic molt orgullosa.

44


CAPSA

Hem pintat una capsa de cartró de color blanc. Hem escrit amb retolador negre totes les frases que més ens han agradat del bloc. Hem agafat una foto del nostre personatge i l’hem plastificada. També hem plastificat una foto de nosaltres amb la persona que ens ha explicat la història i ho hem enganxat amb fil blanc a la capsa. Totes les capses les presentarem per Sant Jordi a la biblioteca de Bescanó formant un trencaclosques.

45


BIOGRAFIA NO AUTORITZADA DE LLUÍS TRIAS ALBERT TABERNER

46


LLOC I DATA DE NAIXEMENT

El meu avi matern, Lluís Trias va néixer un 18 de setembre de 1942 al llit dels seus pares, amb la llevadora, que ja quasi era família perquè ja era la cinquena vegada que hi anava, perquè era el cinquè de vuit germans. era un dia fosc, i tot estava obert per veure-s'hi millor. Era una casa de pagès, envoltada de camps, (no de la seva propietat), que havia de fer quilòmetres i creuar el riu per conrear el camp. aquell any es va reconstruir el pont pels presoners de gerra, i la següent setmana, s'ensorrà un tros, per culpa d'una forta riuada per les pluges.

L’ESCOLA

Lluís Trias va anar molt poc temps a l'escola, ja que els diners, a aquella època, no donaven per què estudiessin tots els fills. Ell, el temps que va estar a l'escola, es va asseure al costat de la seva millor amiga, eren veïns, i cada dia anaven junts a classe. Si el castigaven a ell, també la castigaven a ella, i a la inversa, durant l'adolescència, s'anaven veient de tant en tant, però mica en mica, amb el treball del meu avi, s'anaven distanciant, fins que va arribar un temps, que ja ni s'escrivien, ni es veien. En aquell temps que hi va anar, no feien servir llibres a la seva escola. Tenien una llibreta petita, i amb ploma i tinta, havien d'es-

47


criure tot el que deia la professora. Els anys que hi va anar (fins als 8 anys) va fer servir tres llibretes. Ell anava a l'escola d'Anglès, eren molt pocs nens, havia de fer uns 3 quilòmetres per arribar a l'escola. començaven a les nou del matí, i com que sempre havien de sortir abans per arribar puntuals, portaven un parell de jaquetes, per no passar tanta fred.

DESCRIPCIÓ FÍSICA

El meu avi, Lluís Trias era una persona alta i prima, feia metre vuitanta i pesava uns vuitanta quilos. Era molt àgil. La seva fisonomia era de pell morena, cabells molt negres, ulls negres, amb una mirada molt intensa. El nas el tenia més aviat allargat i les orelles petitones. Tenia la boca perfecte, i llavis prims. Era un home molt sa, mai no va tenir cap malaltia, i era molt treballador. Com que la seva feina era treballar amb la natura, havia de fer molts esforços, per això era tant fort, tot i sent prim com un clau. Era una persona molt noble, amb un gran cor. Estimava molt la seva família, i la seva passió eren els animals de granja. Per això mai no podia fer vacances ni festius, ja que els animals porten feina cada dia, i estar amb optimes condicions. Era una persona molt tancada, no es relacionava amb molta gent, ja que no tenia molt de temps. Era un home que no s’enfadava quasi mai, però quan deixava anar el geni, ja podia començar a córrer tothom, a part dels animals, la seva afició era anar a buscar bolets, espàrrecs, agafar arrels d’alzina per fer les pipes dels fumadors, i sobretot, netejar, i cuidar la natura. A casa, tenien tot tipus d’animals, i era una manera de sobreviure. A vegades, es podia trobar tant un porc a la cuina, com una gallina a la seva habitació, ja que ell, els deixava lliures, perquè sempre tornaven.

SERVEI MILITAR

El meu avi, Lluis Trias, va començar a fer el servei militar, la instrucció, a aprendre a muntar i desmuntar escopetes, netejar-les, muntar campaments, fer caminades, anar de rutes llargues, però com que els instructors van veure que no podia seguir els seus companys en les caminades més llargues, el van fer anar a passar la revisió, quan només portava dues setmanes fent la instrucció. Ell feia la instrucció a Andalusia, a Còrdova, on ell estava destinat, i estaria durant dos anys. De Còrdova, el van enviar fins a Barcelona, amb un camió, ell, junt amb 21 persones 48


més, que també tenien més o menys el mateix problema. Quan va ser a Barcelona, ell va ser l’últim de passar la revisió. Ell, creuava els dits perquè no tingués els peus plans, perquè volia fer el servei militar, i poder viatjar una mica. Quan li van donar la notícia, la infermera li va dir: “-Enhorabuena, tienes los pies planos, te podrás ir a casa, y te ahorraras de hacer el Servicio militar”. El meu avi, decebut, i trist, se’n va anar corren. Ell, volia fer el servei tant si com no, però no el van deixar. Aquell mateix dia, el van portar cap a casa seva, on la seva família va estar molt content de veure’l, encara que ell, encara estava decebut per la notícia.

CASAMENT

Lluís Trias, el meu avi, es va casar amb la Maria Ángeles Martínez, un 3 de febrer de 1965, a l'edat de 23 anys  el meu avi i 20 anys la meva àvia. Al cap de 4 anys de casats, van tenir la primera filla, la Susana, la meva mare. Quan la meva mare tenia 5 anys, van tenir la segona filla, la Nuri, la meva tieta. 3 anys després van tenir el primer fill, el tercer de la família. El tercer, l'Albert, el meu  tiet, era el que sempre rebia, per culpa de les sever germanes, a casa, o pels companys, a l'escola.  En Lluís i la Maria Ángeles es van conèixer en un bar de Girona, la Maria Ángeles, va venir d'Andalusia. Ella va venir amb tota la seva família a Girona, ja feia uns anys. En Lluís se li va acostar a poc a poc, i la va començar a conèixer. Van començar a quedar un dia rere un altre, fins que els seus pares, es van enfadar amb en Lluís. Ell, se n'anava d'amagat, fins que es van casar, i van venir a viure a Bescanó. 

FILLS

El Lluís, el meu avi, i la seva dona, la Maria Ángeles, van tenir 3 fills al llarg de la seva vida. Primer, després de tres anys de casats, van tenir una filla, la Susana, la primera i la més gran dels germans. Després van tenir a la seva germana, la mitjana, la meva tieta, la Nuri. Finalment, van tenir el tercer fill, l’Albert, el meu tiet. Ells, com que no eren una família molt rica, als dotze anys ja van començar a treballar, ajudant com podien en les feines de la casa, o a l’hort i a la granja amb el meu avi.

49


Una anècdota que sempre m’explicava la meva mare quan era petit, era que a l’Albert, per passar-s’ho bé, agafaven un carretó que tenien a casa i des d'una rampa, el tiraven a dins les ortigues. Com que ell era petit i no es podia defensar, quan les seves germanes el posaven al carretó no hi podia fer res. Un dia, que volien tornar a fer-ho, quan el van pujar i el van tirar per la baixada, el carretó es va xafar, fent així relliscar al meu tiet per tot una rampa de sorra, i quedar amb l’esquena ben rascada. Quan van arribar a casa, i la seva mare els va preguntar què era el que havia passat, li van dir que va patinar, per una rampa, i que havia caigut al riu, perquè com que no sabien com netejar-li la ferida, no se els va ocórrer res més, que posar-lo tot ell al riu, agafant així el seu germà petit un refredat.

MORT

El meu avi, Lluís Trias,va morir d'una malaltia del fetge, anomenada cirrosi. Aquesta malaltia, pot ser produïda per alcoholisme, hepatitis, que en aquest cas no va ser, va ser per una causa desconeguda. Aquesta malaltia et va fent petit el fetge i te’l va deixant d'un taronja -groc, i a mida que es va fent petit, vas perdent força, i et vas morint. Jo, al meu avi no el vaig conèixer, però pel que diu la gent que coneixia, els avis, i els meus pares, deien que era un home molt treballador, espavilat... Volia portar tant bé la casa, i ser l’home, que semblava que no es va preocupar molt pels seus fills, però en realitat, ho feia més dels que ells es pensaven. Aquesta malaltia li va venir a l’edat de 48 anys, i quan feia 3 mesos que la tenia, va anar al metge, perquè veia que perdia la força. Al cap de dos mesos de diagnosticar-li aquesta malaltia, la cirrosi, va morir a casa, al seu llit, com ell volia, i sense patir. El meu avi, el Lluís, actualment està enterrat al cementiri de Bescanó. Cada dos mesos, anem, un dels seus fills o néts, a canviar-li les flors, i a “donar-li records” de tothom, perquè mai ens oblidi, igual que nosaltres no ho farem amb ell. Aquest, és un dels pocs records del meu avi, i en aquest cas és un despertador, que ell sempre tenia a la tauleta, i era de l’herència per als seus nets, en aquest cas, meva i de la meva germana.

50


ARBRE GENEALÒGIC INVENTAT

ACOMIADAMENT

Bon dia amics meus tots, fans, i d’altres seguidors i seguidores. Ha arribat un punt, que ja no puc escriure més sobre el meu difunt avi. Portem des de finals de 2012 junts, on estic explicant-vos  la vida sobre ell. Com que sé que us va agradar, i a mi també em va agradar explicar la seva vida, així aprenent moltes coses que no sabia d’ell. Com que us ha agradat, també he decidit seguir escrivint, així, que he decidit dedicar la vida que em queda per davant, a escriure textos com aquests, llibres, articles, i sobretot, biografies, perquè m’agrada saber de la gent. Encara que no escrigui en aquest bloc, m’hi aniré passant, per veure els vostres comentaris, espero que de suport, i si descobreixo més coses sobre ell, que ni jo ni vosaltres sabíem, ja les escriuré al blog, perquè us en assabenteu. Bé, dit tot això, espero que us hagi agradat aquest blog, i la informació que he posat sobre el meu avi. Sé que si sou els companys de l’ institut, direu que us l’heu llegit, però jo i tots vosaltres sabem que no. Dit tot això, ja us respondre els comentaris que deixeu al blog, i si voleu escriure alguna cosa sobre els vostres avis, ja us deixaré un espai amb blanc perquè podeu escriure-hi.

51


FOTOS CAPSA

Aquesta capsa ens ha servit per recordar a una persona, que tenia molt present, però que moltes de les coses no les sabia.

ESCRIBA PARA INTRODUC IR TEXTO http://alberttaberner-catala.blogspot.com

52


BIOGRAFIA NO AUTORITZADA DE MANEL TORRENT AIDA MIQUEL

53


ARBRE GENEALÒGIC

LLOC I DATA DE NAIXEMENT

Manel Torrent va néixer el 1919 a Sant Julià de Llor i va morir el 18 d'Octubre l'any 1987 a Bonmatí. En Manel Torrent va néixer en una casa de pagès i a casa seva va portar molta alegria ja que era el primer fill. Vivia en una gran casa de pagès amb el seu pare i la seva mare, la casa era molt conegr guda per tota la gent, li deien la Fundaria.  gu La casa era bastant gran i molt bonica. Sempre havia viscut amb animals i li en encantava l'hort. A casa podem dir que no hi estava molt, perquè se n'anava amb els amics al bosc a jugar. A Sant Julià de Llor hi ha un cementiri i al costat hi ha un pendent que va a parar al mig del quasi costat d'una riera. És justament allà on hi havia la capa sa del meu besavi. La casa en què vivia està actualment enderrocada a causa de les modificacions que han fet per construir una fàbrica. Era un ambient molt bonic. 

COM ERA L’ESCOLA

En la època del meu besavi, a les escoles tots els nens i nenes havien d'arribar al centre a les nou en punt. Llavors abans d'entrar a les classes, tota l'escola cantava un himne. A l'escola, a diferència de l'actualitat no hi havia diferències entre alumnes ja que tots eren de la mateixa classe social. Tu ja sabies el que podies pagar i tots els alumnes eren igual. També avui dia

54


sempre hi ha el típic o típica que cau mes bé al professor o professora i això en aquella època no passava. L'escola era bastant gran, hi havien molts nens i nenes. Això feia que les classes fossin de molta gent. Hi havien molts de professors, però només hi havia un professor per classe. Els nens s'asseien en pupitres. Cadascú anava amb la seva maleta petita. Escrivien amb llapis a la llibreta. Els càstigs eren bastant durs i desagradables cosa que això ara per sort no passa. De vegades les classes eren avorrides ja que normalment el professor estava seriós. Molt poques vegades les classes eren divertides. De vegades els càstigs consistien una goma amb el nas a la paret, passar per les classes amb unes orelles de burro, aguantar amb cada braç una certa quantitat de llibres pesants, i més càstigs...

LES CLASSES EREN DE BASTANTS ALUMNES I SEMPRE ES FEIEN FOTOS DE CLASSES COM A RECORD.

DESCRIPCIÓ FÍSICA

Era un noi guapo amb els cabells marrons i curts. Tenia la pell morena i uns ulls marrons molt macos. No era ni molt alt ni molt petit, ni era gras ni estava prim.  Tenia uns llavis gruixuts igual que les celles.  No li agradava vestir de molts colors, normalment anava vestit amb roba de color marró o gris, era el que li agradava més. Li agradava arreglar-se per quan sortia de festa amb els seus amics i amigues.

55


Tenia un caràcter molt bo. No solia enfadar-se amb ningú. Deia el que pensava i ho deia clar. En el poble era molt conegut i tenia molts d’amics i amigues. Era molt generós i sempre que podia ajudar als altres, els ajudava i després l'ajudaven a ell. Era molt simpàtic i sempre reia. 

JOVENTUT, ACTORS I ACTRIUS DE LA SEVA ÈPOCA

En aquella època no hi havia molts de canals i la televisió era en blanc i negre, i moltes pel·lícules eren mudes. Uns dels actors i actrius d'aquella època eren aquests.

GRETA GARBO

CHARLES CHAPLIN

GARY COOPER

ANÈCDOTA

Era un dia que en Manel Torrent va anar al bosc amb els seus amics a jugar a fet i a amagar. Tots es van anar a amagar i ell va trobar un gran piló de fulles i no se li va acudir res més que amagar-s'hi. Era un bon amagatall. Van anar passant l'estona i ningú el trobava, el joc ja s'havia acabat, però ell seguia amagat. Continuava amb la esperança que el trobessin però no va ser així. Després va començar a sentir que ja s'havia acabat el joc i que sortís. Ell s'ho va passava bé allà amagat i de sobte va sortir. Els seus amics es varen emportar un espant molt gran. Va ser una anècdota que mai se’ls oblidarà ja que varen ser moltes emocions i s’ho varen passar molt bé.

FILLS

Manel i Maria eren molt feliços de casats. Havien fet moltes coses i havien anat a bastants de llocs amb els seus amics i amigues. Més o menys al cap d’un temps ja havien passat moltes aventures i volien formar una família. Ells parlaven de com volien la família si nombrosa o no, si serien nens o nenes, quants de fills voldrien tenir, les coses bàsiques que tots els matrimonis se solen preguntar abans de tenir fills. Tots dos estaven d'acord en tenir fills perquè tenir fills és cosa de dos, i com que tots dos volien varen anar pel 56


primer. El primer fill va ser una nena molt bonica, i li van posar el nom de Dolors un nom maquíssim per aquella nena. Ells tant si com no volien una nena i allà la tenien. Era la primera filla, quina alegria. Varen haver d'anar agafant la pràctica. Al cap d'uns anys volien donar-li un germanet o una germaneta a la Dolors. Així que varen anar pel segon fill que també va ser una nena, també era molt maca. Li varen posar el nom de Marta. En Manel hagués preferit un nen però es conformava amb la nena. Se les estimaven molt i eren una família molt feliç. Ja no volien tenir més fills amb les dues nenes tant maques que ja en feien prou. La família no era gaire gran, però tampoc volien anar tenint molts de fills. Durant el temps que les nenes eren petites feien moltes coses junts. Fins el moment que es varen fer grans i es van distanciar una miqueta.

QUAN VA MORIR

Manel Torrent anava fent amb la seva vida i anava molt bé de salut, però no tot podia anar bé per sempre així que com cosa normal va anar agafant un constipat. S'anava prenent medicaments però no li funcionava ni li curava el constipat. Tots pensàvem que era un simple constipat com cosa normal però ens vam equivocar. Va anar seguint amb el constipat fins que va anar al metge i li va dir que el que tenia no només era un constipat. Ja tenia uns quants anys i ja li arribava la hora. S'ha anava prenent els medicaments que el metge li havia receptat però ja sabia que no duraria gaire més. Ja estaven tots una mica tristos perquè no sabíem què fer. Van anar passant els dies i tots veiem que en Manel no anava bé, sinó cada vegada, cada dia, cada setmana anava empitjorant.  En Manel Torrent va morir a 1987, va morir adormit, al seu llit i no va morir de càncer ni de cap malaltia però sí que estava una mica feble a causa del constipat que li havia durat tant i tant. Tot i amb les medicines en Manel no ho va poder superar ja que cada vegada se anava fent més feble i més feble. Aquell dia, aquella nit i aquell moment va ser quan per un moment estava a la vida i se'n va anar per sempre. Era de nit i era al llit dormint quan de sobte la seva dona va anar per despertar-lo i va veure que no es movia. Es va començar a espantar perquè veia que el seu marit no respirava, que no es movia i va trucar una ambulància. Van arribar a l'hospital i estava mort. Havia mort sense patir, que en part també va ser una sort. Actualment està enterrat al cementiri del seu poble, Bonmatí. Tots estaven molt nerviosos i espantats, ja sabíem que l’havíem perdut per sempre. Sempre ens quedarà als nostres cors. 

57


LA MEVA CAPSA

Aquí us deixo algunes imatges de la meva capsa del meu besavi en Manel. Les frases les he tretes del bloc. La imatge del centre és en Manel i a dalt a l'esquerra surto jo amb la meva àvia que és la persona que m'ha donat tota la informació necessària. Espero que us agradi.

58


P A I SAT G E S

9

SIN TÍTULO


El lleuger soroll de l’aigua segueix el seu camí. La llana del jersei protegeix i deixa fora la fredor d’aquesta nit de tardor. De tant en tant l’aigua es mou. Els arbres alts, que volen gratar el ceel, s’han tenyit de groc, taronja i marró. Els canyissars es mouen al ritme del batec d’ales.

Clàudia Barrera

60


E l

s o l

S ’ e m m i r a l l a

q u e

a

M i r a t g e

j a

c a u

l ’ a i g u a

c l a r a

d i ü r n

M a r t í

Va l l

61


EN UN FRED VESPRE LA LLUNA PRESUMIDA BALLA DINS L’AIGUA MARIONA ANGELATS


L’ a i g u a p r é s

c a u

d e

p a n y e n

l e n t a m e n t

s u r a r, l e s

e l

l e s

b r a n q u e s

d ’ u n

e x p l o t e n

f u l l e s ,

r a r

t e m p s …

f e n t

J a

e l s n o

m e n t r e

p e t i t e s s e n s e

i n s e c t e s , v é n e n

u n

g a t

a

b o m b o l l e s

f e r l e s

s o r o l l . m a n s

r e n t a r.

c a m i n a

E l

q u e

q u e , L e s

d e s a c o m -

v o l e n

a t u -

v e n t

t o p a

a m b

e n l l u e r n a t

p e l s

f a r s

c o t x e . M a r i o n a

A n g e l a t s

63


TRANQUIL·LA GRONXA LA TARDOR, SUAU I DOLÇA: LES FULLES CAUEN IRENE PLANAS


El jardí té els típics colors de la tardor: el groc del sol, el marró de la fusta i el roig de les fulles; fulles que cauen damunt dels bancs solitaris. Imatge il·luminada. Un aire de tranquil·litat i alegría sura per tot arreu.

Irene Planas

65


L’ e s p a n t d e l a n i t

es colga de plor i de dol

i dorms amb els teus.

Melisa PĂŠrez


Xiprers amb mil i una arrugues. Quatre murs de pedres ja gastades: e l m u r.

Nora Massaneda

67


Leg@mi di Parole  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you