Issuu on Google+

l’altra mirada

Número 2 - gener 2012

index

02 Editorial 03 L’urbanisme del PP no deixa res verd. Toni Alorda 04 Diversitat sexual i drets humans. Toni Jesús Aguiló 06 IES Sant Marçal prioritat reconeguda. Josep Valero 07 Tanquen la [M] de totes i tots. Marisa Goñi 08 Llei turística per una selecta minoria. Rafel Borràs 10 Entrevista a Oskar Matute 12 Som energia. Nando Sabaté 13 La participació real a Esporles. Vicenç Vidal 14 Mirant el passat ens roben el futur. Marian Suárez 15 Pebres de Cirereta 16 La gran passió de Comorera. Josep Vílchez 17 El català els fa nosa. Miquel Àngel Llauger 18 Des de l’escola. Miquel Perelló


l’altra mirada

editorial Les eleccions del passat 20-N varen donar el poder per gestionar la crisi a la dreta política representada en el Partit Popular de Mariano Rajoy. I els primers dies d’aquest any que acabem d’estrenar es confirma el pitjor, que són les mesures no anunciades pel PP en el seu programa electoral, tot i que coherents amb la seva ideologia neocon: congelació del salari mínim, dels salaris de treballadores i treballadors públics, de prestacions en general (llevat d’un testimonial 1% de pujada de les pensions). I alhora: pujada de l’electricitat, el gas i, en general, els serveis bàsics. I de l’ IRPF per a tothom, un dels flamants grans incompliments d’aquells que es varen passar la campanya i la precampanya dient que baixarien els impostos. Per no parlar d’una reforma laboral que amenaça no sols amb passar per damunt del diàleg social, sinó sobretot per damunt de la negociació col·lectiva com a mecanisme de regulació de les relacions laborals i de manteniment dels cada vegada més escassos drets de treballadores i treballadors.

Rajoy anuncia que l’energia nuclear serà estratègica a pesar de Fukushima i les renovables A les Comunitats Autònomes, els discursos de cap d’any dels respectius mandataris, Bauzà inclòs, apel·lant a la crisi i a una pretesa austeritat que no practiquen precisament en la seva política de nomenaments i retribucions d’alts càrrecs, s’acompanyen de noves mesures per estrenar el 2012, com ara el cobrament de la tarja sanitària, i retalls sense precedents en matèria social, que deixen el tercer sector a les Illes Balears en una posició difícil, i a les persones i els col·lectius socials atesos, en perill d’exclusió com no havien estat mai en molts anys. L’agenda mediambiental queda absolutament tancada als grans interessos econòmics, i mentre Rajoy anuncia en la seva investidura que l’energia nuclear serà estratègica a pesar de Fukushima i

2

Número 2 - gener 2011

a pesar del potencial estratègic que podrien tenir les renovables a Espanya, a les Illes Balears les polítiques d’ordenació del territori són substituïdes per l’ urbanisme a la carta i els megaprojectes al millor estil no ja dels temps del PP de Matas, sinó del desenvolupisme del tardofranquisme. A deu anys de la implantació de l’euro, la gent cerca culpables a la crisi, i els poders polítics i econòmics s’encarreguen de què mirem en la direcció equivocada: primer varen ser els immigrants, després els funcionaris, passant per les Comunitats autònomes (i la llengua!!!)... ara fins i tot és l’euro, el cap de turc, que la gent identifica amb la pèrdua de poder adquisitiu i de sobirania en aquests anys, però que no és més que un instrument de gestió econòmica al servei d’uns interessos, o d’uns altres. Mentre, governs democràtics europeus són substituïts sense comicis per tecnòcrates provinents del nucli dur del poder financer que va ser responsable directe de la crisi global, i Rajoy nomena Ministre d’Economia l’home de Goldman-Sachs a Espanya, i de Ministre de Defensa un home amb clars interessos al sector armamentístic. Tota una provocació d’una dreta sense complexos, que enlloc de fer gestos de generositat o complicitat cap a la resta de partits en unes Corts espanyoles que són les més plurals de la democràcia, utilitza la seva majoria absoluta per trepitjar a qui pensa diferent o, com ja han batiat aquí a les Illes, per acabar amb l’”herència” de les esquerres.

Els poders polítics i econòmics s’encarreguen de què mirem en la direcció equivocada Davant la involució democràtica i l’empobriment econòmic de la població que se’ns imposa, 2012 ha de ser l’any de la resistència: de dir prou als retalls, a la política antisocial, a la destrucció mediambiental, a l’atac a la llengua i la cultura. I de teixir una xarxa de complicitats i alternatives que tombi una manera d’exercir el poder que amenaça la dignitat de tots nosaltres.


l’altra mirada

l’ull crític Urbanisme PP no deixa res verd Toni Alorda Diputat al Parlament de les Illes Balears.

Ens ho van deixant clar: de la política territorial del PP en podem esperar una de freda i dues de gelades. Bauzà ens revela els misteris del miracle econòmic promès: més urbanitzacions al litoral i a la Serra (Patrimoni de la Humanitat), convertir hotels en blocs de pisos, golfs, més ports esportius, un parell de parcs temàtics, més edificis no agraris al sòl rústic... I recuperar les autopistes (segon cinturó) mentre ataca el transport públic (en un canvi radical respecte de la campanya electoral, durant la qual anunciaven soterraments pel tren, metro a Son Espases, línia a Alcúdia, a Santanyí...). glòria.

Balears és la única CCAA que no disposa de llei de sòl Mentre els discursos oficials afirmaran que ens cal una llei del sòl de caràcter general (som l’única comunitat autònoma sense), gos pronosticar que el que ens arribarà, més prest que tard, són lleis (o decrets-llei) per promoure urbanitzacions a la carta. Però la retòrica proteccionista es mantindrà, perquè, avui, és insostenible declarar-se desenvolupista. Els arguments són tan pacífics i repetits que ens els sabem de cor, i les motivacions estrictament econòmiques no són les menors, que el camí per mantenir l’estatus de potència turística mundial no passa per incrementar la saturació d’urbanitzacions i ciment a vorera de mar, sinó, ben al contrari, per protegir el paisatge i afrontar operacions de rehabilitació i esponjament de zones degradades.

Número 2 - gener 2012

Tanmateix quan el PP té majoria, o, precisem, sempre que l’ecologisme polític no condiciona el govern, se’ns anuncien iniciatives en la línia diametralment contrària. Un model esgotat que comporta nombrosos perjudicis: ambientals, d’atractiu turístic, de qualitat de vida, de saturació dels espais turístics i ciutadans, de col·lapse en els serveis públics, etc., una llista a la qual podem sumar el pes de l’especulació urbanística en la gènesi de la crisi. De fet, si no haguéssim adoptat les mesures proteccionistes dels darrers anys, si tenguéssim escampades arreu urbanitzacions fantasmes plenes de xalets venals, com tenen per la costa mediterrània de la Península, la nostra situació econòmica encara seria pitjor.

José Ramón Bauzá creu que protegir un espai vulnera la seguretat jurídica El PP recupera dos arguments clàssics: la seguretat jurídica i la bubota de les indemnitzacions. Nihil novum. Bauzá ens ho anunciava en el mateix debat d’investidura. La tesi és senzilla i antiga: si un espai es pot urbanitzar, qui gosa protegir-lo vulnera la seguretat jurídica, perjudica la creació de riquesa i provoca indemnitzacions inassumibles. Una tesi que ens hauria emmenat a urbanitzar Cabrera, Sa Dragonera, Es Trenc i tants d’altres espais emblemàtics. El primer exemple d’indemnitzacions de Bauzá varen ser Es Canons. I, tot i que la sentència va establir 3,6 milions dels 35 que en demanaven, ell segueix dant per bones les quanties desorbitades de la resta de promotors. El tema de les indemnitzacions no es pot menystenir, però el tractament que en fa el President és caricaturesc: fins i tot va incloure en la relació l’escàndol de Can Domenge!

3


l’altra mirada Vaig proposar al Govern convocar referèndums sobre les noves urbanitzacions perquè constatin que la societat mallorquina ha canviat. Que el món ha canviat. No era fàcil que m’ho admetessin, el PP té al·lèrgia a les consultes populars... El Conseller de Medi Ambient (el de Medi Ambient) em va contestar afirmant que el 99% dels ciutadans votarien a favor d’urbanitzar... això si els advertim que haurien de pagar indemnitzacions de la seva butxaca. Polissó. I si haguessin de pagar els esponjaments i les rehabilitacions de la seva butxaca? Que no hi surt tot de la seva butxaca? Fa estona que vàrem constatar que l’urbanisme preventiu és més barat, i menys traumàtic, que l’urbanisme quirúrgic.

La llei turística de Delgado ens fa tornar a les lleis de Fraga sobre centres d’interés turístic nacional Quan Bauzà diu seguretat jurídica vol dir que, si hi ha mitja dotzena de lleis que prohibeixen una promoció immobiliària, estam obligats a... eliminar les lleis! El cas de Son Bosc és paradigmàtic. La llei de Delgado ens fa tornar cinquanta anys enrere, als debats de la llei de Fraga sobre centros de interés turístico nacional, la que empoderava els promotors a fer i desfer, fins i tot a apropiar-se de les platges (com ara a Magalluf?) No sé si l’exigència de seguretat jurídica també ens obliga a estendre una estora vermella al promotor, obrir-li, fent capadetes, la porta de la limusina, i oferir-li, obsequiosos, un ramell d’orquídies de l’indret, abans que hi entrin els bulldozers.

4

Número 2 - gener 2012

l’ull crític Diversitat sexual i drets humans: cinc reptes del nostre temps Toni Jesús Aguiló

Investigador del nucli d'estudis sobre Democràcia, Ciutadania i Dret (DECIDe) del Centro d'Estudos Sociais de la Universitat de Coimbra (Portugal).

Seixanta-tres anys de vigència dels drets humans no han estat suficients per protegir i garantir arreu del món els drets humans de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGTB). Tot i que amb el temps s’han produït avenços importants en la legislació de l’Organització de Nacions Unides –ONU- en els seus informes i declaracions encara preval un enfocament parcial, limitat i insuficient dels drets sexuals.

El dret de cada un a explorar la seva sexualitat i el seu cos Segons la xarxa internacional HERA, a més del dret de tota persona a la salut sexual i reproductiva, els drets sexuals comprenen un ampli catàleg de potestats. El reconeixement formal i efectiu d’aquests drets està directament relacionat amb la defensa de la “dignitat humana” i la“igualtat de drets” que el Preàmbul de la Declaració de 1948 esmenta. Així, els drets sexuals inclouen, entre d’altres, la lliure expressió de la pròpia sexualitat sense ser víctima de discriminació, violència o coerció per motiu d’orientació sexual o identitat de gènere; el dret de cada un a explorar la seva sexualitat i el seu cos, sense patir la inculcació de por, culpa, prejudicis, vergonya o falses creences; el dret a gaudir del plaer i la sexualitat independentment de la reproducció i l’estat civil; el dret a tenir o no, dins d’un marc de consentiment i respecte mutu, relacions afectives i/o o sexuals amb la persona que es vulgui.


l’altra mirada

Número 2 - gener 2012

D'aquesta manera, els drets sexuals constitueixen, en poques paraules, aquell conjunt inalienable de drets que permeten a les persones prendre decisions lliurement i autònomament sobre la sexualitat de cadascú en qualsevol dels seus aspectes (emocionals, corporals, socials, culturals, etc.)

El segon, no menys imperiós, és la lluita per la despatologització de la transsexualitat.

Com el racisme i el masclisme, la lgtbfòbia constitueix una violació dels drets humans

El quart, estretament vinculat amb l’anterior, és la construcció de noves masculinitats.

La batalla pels drets sexuals s’ha d’emmarcar en el camp de les lluites pacífiques i emancipadores per la dignitat, la democràcia i els drets humans al segle XXI. Lluitar pel reconeixement dels drets sexuals és lluitar perquè la diversitat sexual i afectiva no es tradueixi en desigualtat social. És lluitar per evidenciar i eradicar la violència i discriminació que a tot el món pateixen les persones LGTB. Com el racisme i el masclisme, la lgtbfòbia constitueix una violació dels drets humans que ha de ser previnguda i combatuda amb fermesa.

El tercer consisteix a potenciar una epistemologia emancipadora del cos que reivindiqui el seu valor com a font de coneixement, plaer i comunicació.

El cinquè i últim és la promoció de noves aliances entre les xarxes, plataformes i moviments socials que lluiten per l’emancipació sexual femenina i LGTB.

Primeres manifestacions en el dia de l’orgull gai, les quals encara eren il·legals.

Molts d’aquests reptes ja estan en marxa. Pensem en els assoliments que en els darrers anys s’han produït en diferents països en matèria de legislació pública sobre diversitat afectiva i sexual. Ara es tracta de no recular i seguir avançant, la qual cosa obre un espai per imaginar i treballar per futurs alternatius en què la diversitat no signifiqui desigualtat. Aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe a Portugal al gener de 2010.

Considero que, amb aquest propòsit, la inclusió dels drets sexuals en l’agenda dels drets humans planteja una sèrie de reptes que cal afrontar. El primer és la lluita per la despenalització mundial de la diversitat sexual i afectiva.

5


l’altra mirada

el poble té la veu IES Sant Marçal prioritat reconeguda, partida no apareguda Josep Valero

Portaveu Coordinadora AMIPA’s Marratxí Tothom hi està d'acord. Fa falta l' IES de Sant Marçal. La comunitat educativa de Marratxí, el Consell Escolar Municipal, totes les forces polítiques del municipi amb majoria absoluta del PP, fins i tot la pròpia conselleria d'educació diu que és una prioritat a Mallorca...Però no hi figura cap partida en el pressupost de la CAIB per l’any 2012. Ja funciona provisionalment l’ institut de Sant Marçal a l'escola vella de Santa Maria!! L'any que ve, tan sols amb dos cursos, l'edifici estarà saturat. Dos instituts creats en el BOIB ( Sant Marçal i Santa Maria), un tan sols desenvolupat amb equip directiu i professorat, i cap amb obres començades o ni tan sols licitades.

El grup PSM-IniciativaVerds- Entesa, presenta un esmena de 800.000 € per aportar al nou institut, reduint el pagament per dessalar aigua que no és imprescindible. Encara que no és suficient, permetria licitar les obres amb un programa d'execució plurianual. El PP rebutja en comissió parlamentària la proposta. L'IES se queda sense partida.

6

Número 2 - gener 2012 A la setmana següent hi ha el Ple que debat definitivament el projecte de pressuposts.ls i culturals i va exportar continguts, contribuint a la promoció de Mallorca. La Coordinadora d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Marratxí, en assabentar-se del rebuig, convoca una concentració davant el Parlament. Presenta la corresponent comunicació a Delegació de Govern. Farà sentir la seva veu. Donarà a conèixer a l'opinió pública, que en tot un exercici pressupostari, el “Govern de les autopistes de l'educació”, no tan sols no destina cap despesa pel necessari IES Sant Marçal, sinó que no preveu fer cap nova infraestructura educativa.

Mentre, la policia ens fa concentrar a la vorera de la costa de Conqueridor. Ens comenten que la Llei diu que concentrar-se davant les portes del Parlament és una “coacció”. Que no estem autoritzats, ja que no hem demanat amb deu dies de temps l'autorització...Ara resulta que el dret constitucional de manifestació pot ser una “coacció” segons el lloc on es fa; que la burocràcia governamental dels deu dies és més important que els drets constitucionals de reunió i concentració...I en acabar, un comandament de la policia ens recorda que podem ser sancionats, els organitzadors, per realitzar una concentració no autoritzada...En aquells mateixos moments em va venir una bavarada de franquisme i un “dejà vu” conegut, que em va deixar un mal gust de boca per una bona estona... Ara tornen a volar les promeses i les paraules. “Hi haurà la primera pedra pel setembre de 2012...”manifesta el conseller. A la conselleria els alts càrrecs fan reunions i diuen que ja tenen els doblers a la mà, però falta no se sap quina firma...Tanmateix la Coordinadora no baixarà la guàrdia. Començam a conèixer als especialistes de “fer volar coloms”. Que no són en aquest cas, i com bé vos imagineu, els columbòfils.


l’altra mirada

el poble té la veu Tanquen la [M] de totes i tots Marisa Goñi

Ex-directora RTVMallorca “El 80%  del pensament polític de la gent es conforma mirant la televisió". La frase la va pronunciar Esteban González Pons en una reunió amb responsables de mitjans de comunicació a la seu del PP balear per explicar el seu plantejament de la darrera campanya electoral. Avui, Cuatro, pertany a Tele 5 i La Sexta, a Antena 3. Ens queda TVE  -al punt de mira dels nous governants, malgrat els premis rebuts als darrers temps- i les autonòmiques, amb retalls i cants de privatització, a més del canals comercials marcadament ideològics, de reposicions, televendes, bruixes i porno.

Amb aquest panorama al rerefons, resulta més dramàtic el tancament Amb aquest panorama al rerefons, resulta encara més dramàtic  el tancament de Ràdio i Televisió de Mallorca, un mitjà públic de proximitat, amb una programació de servei públic, independent, auster i en català. El ferm redreçament del seu procés de gènesi, investigat per la Justícia (cas Maquillatge), va permetre re formular el projecte de RTM, reforçant encerts, com la xarxa de corresponsalies creada a partir de les antigues televisions locals condemnades  a la desaparició, i la contribució a la normalització lingüística. La contractació es va diversificar, donant oportunitats a petites i mitjanes productores, abans arraconades, reduint costos i ajudant l’arrelament d'un sector carregat d'innovació i talent. El mitjà es va obrir a la participació  de col·lectius  socials i culturals i va exportar continguts, contribuint a la promoció de Mallorca.

Número 2 - gener 2012

"No podem mantenir dues radiotelevisions publiques", repeteix el PP balear per justificar el tancament de RTVM, anunciat molt abans dels comicis. El model audiovisual balear es va crear en temps dels governs Matas-Munar, amb els resultats coneguts. La primigènia IB3  d’en Matas, rebatejada popularment com PP3, costava més de 120 milions  d'euros anuals i el segon any de funcionament ja es trobava en situació de fallida. Amb la meitat d’aquest pressupost, el darrer govern progressista finançà a finals de la legislatura passada els dos canals, l'autonòmic i l'insular.

Ràdio i Televisió de Mallorca mai ha generat dèficit amb la seva gestió Al primer, IB3, nascuda sense consens social ni debat polític, via  Llei d'Acompanyament del Pressupost, se li han avalat 169 milions de deute financer i arrossega un passiu  d'uns 70 milions d’euros més amb proveïdors. El segon mitjà, RTVM, nascut amb unanimitat política, amb un pressupost mitjà de 10 milions d'euros l’any, mai ha generat dèficit amb la seva gestió. Ans el contrari, va generar un superàvit de 1,6 milions per donar solució  a la migració cap a una nova seu i una bona empenta a la necessària renovació tecnològica digital sense demanar cap partida extra.

Maria Fuster demanà a la Presidenta del Consell si es podrien despedir de l’audiència de [M]

Però el problema no rau en si un, dos o sis  canals, sinó en quina quantitat de doblers destinem als mitjans públics i quin rendiment han de reportar a la societat.

7


l’altra mirada RTVM consumia el 2% del pressupost del Consell i era el quart mitjà en audiència a les Illes, segons l'informe d’audiències  que el propi govern de la institució aportà a l’Expedient de Regulació d’Ocupació de RTVM . En el moment de la seva anihilació, TV Mallorca i Ona Mallorca donaven feina a 115 professionals, 13 corresponsalies de pobles i una trentena de productores i els seus treballadors. Amb aquests recursos, convenientment optimitzats, RTVM va aconseguir duplicar les hores de televisió i triplicar les de ràdio, complementant des de la proximitat la programació autonòmica i col·laborant amb les ràdios locals. "Si no la podem controlar, perquè la volem?” es sincerà un dirigent popular davant un ex alt càrrec del Consell.

Retransmissió el dia del llibre de l’Altaveu, programa que van presentar Mònica Bestard i Celestí Oliver.

No li donem més voltes, aquí tenim la clau del tancament: molesta el model. Els micros de TV Mallorca i Ona Mallorca s'obrien a tothom: poder, oposició, societat civil... eren protagonistes de la informació, guiada pel criteri professional i  de les redaccions, i d'una programació farcida de debats, reportatges, documentals, anàlisi,  d'actualitat, cultura, ciència, concerts, teatre, retransmissions esportives...

Aquí tenim la clau del tancament: molesta el model El que s’ha justificat com a una conseqüència més de la crisi econòmica mundial que es pateix a occident, no és més que una decisió presa en un despatx de direcció del Partit Popular. "No som el mitjà de ningú, som el mitjà de tots", vaig dir moltes vegades a la redacció. Per ser el mitjà de tots, ara no hi som. 

8

Número 2 - gener 2012

què està passant? Llei turística per a una minoria Rafel Borràs Ensenyat

Fa uns mesos el lobby turístic EXCELTUR llançà una campanya publicitària amb l’eslògan “TURISMO somos todos”. A les Illes Balears la campanya va ser poc vistosa, si excloem els seients dels avions de quasi totes les companyies aèries que ens connecten amb el continent. Sort que Carlos Delgado – aleshores batlle de Calvià- no subvencionà aquella campanya, perquè ara que és Conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears hauria de canviar de màxima publicitària: “TURISMO son unos pocos poderosos” podria ser el nou eslògan que resumeix l’avantprojecte de Llei del Turisme que la Conselleria de Turisme ha redactat i sotmès a exposició publica.

Els comentaris més maliciosos afirmen que està fet a mesura de Melià Hotels El text de la nova llei1 ha provocat una allau d’al·legacions de quasi tots els sectors econòmics amb la cridanera excepció dels grans hotelers i de la Federación Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM). És vox populi que el text de la proposta de Delgado és fruit d’un pacte entre els grans i mitjans hotelers i alguns terratinents mallorquins. Fins i tot algú ha insinuat que la part substancial (canvi d’usos d’hoteler a residencial, condohotels, ...) ho han redactat els serveis jurídics d’una molt important multinacional hotelera amb seu social en el Polígon de Son Castelló de Palma. Els comentaris més maliciosos afirmem que primer es redactà la llei i desprès un mega-projecte turístic a Magalluf. 1. La versió integra no es troba a la xarxa. Aquí teniu un resum molt intensional elaborat per la pròpia Conselleria de Turisme: http://www.caib.es/govern/archivo.do?id=1019129


l’altra mirada Sigui com sigui, el fet és que la norma turística ideada pel PP és un vestit a la mesura del projecte de remodelació privada que Melià Hotels vol desenvolupar a la zona calvianera. El projecte té 116 articles i 23 disposicions addicionals, transitòries i finals amb una barreja d’aspectes normatius i reglamentaris que crea un confusió molt propera a la “inseguretat jurídica!” ja que en una mateixa norma es pretén regular (desregular) des d’aspectes claus d’urbanisme fins als drets dels usuaris dels serveis turístics, passant per una invasió competencial dels Consells Inusuals i dels Ajuntaments. En qualsevol cas els aspectes més punyents són: La carta de naturalesa que dóna al Tot Inclòs -amb un canvi de nom: ara es dirà Pensió Completa Integral- (sic ); la autorització ultraliberal dels “condohotels”; la permissivitat dels canvis d’usos dels hotels a residencials; la turistització del sòl rústic amb una exagerada desregularització per al turisme rural i l’absència de cap referència a l’ocupació laboral (de fet s'eliminen les poques que hi ha a la actual LGT de 1999).

Número 2 - gener 2011

La política turística del Govern Bauzá&Delgado no soluciona la pèrdua de competitivitat en un context de canvi radical d’ hàbits de consum dels potencials clients tal com posa de manifest la baixada d’un 1,8% de despesa per turista internacional en els onze primers mesos de l’any 2011.

Té molt de sentit tornar a reivindicar l’ecotaxa El turisme de les Illes Balears necessita una altra política turística que impulsi nous generadors de creixement no exclusivament especulatius i depredadors de territori. En aquesta direcció val la pena tenir present el que Antoni Riera i Aina M. Ripoll del Centre de Recerca Econòmica (CRE, UIB - “Sa Nostra”) diuen a la Revista PAPELES DE ECONOMÍA ESPAÑOLA Nº 128, de 2011: “A pesar de la dificultad de obtener un balance agregado que señale el carácter netamente positivo o negativo de la materialización del binomio turismo-espacios naturales , la evidencia demuestra que la elevación del patrimonio natural a una de las principales motivaciones de la demanda turística beneficia a los espacios receptores , por cuanto añade incentivos a su conservación, pero también el sector turístico, en la medida que permite profundizar en nuevos mecanismos creadores de valor y estimula la responsabilidad de las empresas que operan in situ.” En aquesta lògica té molt de sentit tornar a reivindicar la “ecotaxa”.

Quasi bé ningú nega la necessitat de reformar l’actual normativa turística però la proposta del PP no és el camí adient per donar resposta a la pèrdua de competitivitat que està en el producte (territori, cultura i percepció social, gestió sostenible) i no només de les instal·lacions immobiliàries i del refinançament especulatiu dels negocis hotelers.

En definitiva, si el PP actua com el representant dels mercats desregularitzats aconseguirà consolidar posicions de poder i privilegi d’una minoria hotelera, però provocarà un daltabaix social de gran magnitud. Caldrà esperar al text que definitivament entri al Parlament, les propostes alternatives de l’oposició política i la capacitat de reacció de la societat civil.

9


l’altra mirada

l’entrevista Oskar Matute García de Jalón, 38 anys, nascut a Barakaldo i bilbaí vital com s'auto-defineix, és un dels portaveus de ALTERNATIBA, una força que pretén lluitar per a la unió de l'esquerra alternativa a Euskal Herria i per impulsar el fet de repensar-se aquesta esquerra, a partir de l' autocrítica i l'esforç per a construir un nou paradigma d'alliberament social i democràtic. Defensa la pluralitat interna de la seva organització, que se defineix com a feminista, socialista, ecologista, internacionalista i sobiranista. ALTERNATIBA forma part de la coalició AMAIUR. JV.- De parlamentari d'EZKER BATUA-BERDEAK a AMAIUR, com expliques aquesta evolució? OM.- Jo formava part de la corrent EKAITZA (Tempesta) d’ EB, que després evolucionà a BATZEN (Sumant), que era l'ala sobiranista d’ EB. Vaig ser 8 anys parlamentari per EB, del 2001 al 2009. Tres decisions varen precipitar la meva fugida d’ EB: El vot en contra del grup parlamentari estatal de Izquierda Unida a prendre en consideració el Pla Ibarretxe, quan EB ho havia fet a favor; la crítica a la presència d’EB en el Govern Basc en un moment d'agudització de la crisi capitalista , la falta de democràcia interna i el control de l'aparell del partit en el si d’EB. El desembre de 2008 començàrem la construcció d'Alternatiba. El març de 2009 hi va haver eleccions autonòmiques, on no vàrem voler fer mal a EB confrontant un altra candidatura, i després de les eleccions formalitzàrem la nostra sortida d’ EB. Avui en dia més del 80% dels militants d'Alternatiba no provenen d’EB. massa temps; les coses cauen pel seu propi pes.

10

Número 2 - gener 2011

En termes de visió global, ha estat molt més preocupant l’actuació dels nostres polítics. Les jugades de l’estructura són molt més determinants. JV.- És a dir, us tirau a la piscina d'una ruptura i parlau de la unitat de les esquerres alternatives, inclosa evidentment, l'esquerra abertzale? OM.- Sí, sembla contradictori, però té molt a veure amb la nostra anàlisi que Euskal Herria, és el marc específic nacional on cal treballar la unitat de l'esquerra alternativa. El nostre rebuig de la violència d' ETA és clar. També el rebuig als abusos autoritaris de l 'estat espanyol i la seva obstinació de no deixar als bascs i basques exercir el seu dret sobirà a decidir lliurament i democràticament el seu futur. Respecte a l'esquerra abertzale, ja en el 2009 ens adonem del canvi estratègic que s'està produint en el seu interior. Malgrat la detenció arbitrària d'Otegi i dels seus companys, la ponència que defensen, prové de l'ample suport de les bases de l'organització i contempla la necessitat de passar a una fase política de resolució del conflicte i d'abandonar la violència armada. L'esquerra abertzale és un component essencial en la recerca d'un model alternatiu de l'esquerra alternativa a Euskal Herria. Pensam que estem fent un esforç molt seriós per crear un altre escenari polític. JV.- I la transició fins arribar a AMAIUR? OM.- L'intent de criminalitzar i il·legalitzar a tota l'esquerra abertzale ( E. AB.), va facilitar que altres forces polítiques es brindessin per ajudar a trobar una sortida política necessària per al país. Va començar Euso Alkartasuna (EA) que amb l'esquerra abertzale (E.AB.) signaren el pacte LORTU ARTE ( Fins Aconseguir-ho). Després vingué el pacte EUSKALERRIAEZKERRETIK ( Euzkadi des de l'Esquerra), que en el gener de 2011 incorpora a Alternatiba al pacte anterior. Es creen les bases per a una col·laboració futura, per fomentar la mobilització conjunta, les declaracions públiques unitàries i la possibilitat de presentar-se conjuntament a les eleccions.


l’altra mirada En el maig de 2011, EA, AlT. I gent individual de l' E. AB. formen la coalició BILDU, per presentar-se a les eleccions municipals i forals. De moment no hi forma part ARALAR. Es treu el 34% de vots a Guipúscoa, on és la primera força; i es converteix en la segona força a Biscaia i la quarta a Àraba i Nafarroa.

AMAIUR s’ha convertit en la tercera força política a Àraba i Nafarroa En aquestes darreres eleccions generals de novembre de 2011, s'incorpora a la coalició ARALAR, i sota el nom de AMAIUR, es treuen 334.498 vots, dels quals, uns 47.000 provenen de Nafarroa. Són el 27% de tot Euzkadi, i ja passen a ser la tercera força a Àraba i Nafarroa. JV.- Què aporta Alternatiba a Amaiur? OM.- Som conscients de la nostra dimensió. Som la força més petita i amb manco trajectòria històrica de la coalició. Però tenim capacitat de proposta i un discurs que es molt ben acollit en el si d'AMAIUR. En principi teníem recels que la l'E.AB., després d'un fort període d'il·legalitat forçada, pogués tenir temptacions hegemòniques o d'un cert “estalinisme” intern. També ens preocupava que s'obrís la possibilitat d'un cert reformisme dretà, per tal d'aconseguir l'apropament al PNB. Finalment la pràctica ens demostra que aquests recels de moment són infundats. Tenim presència institucional en tots els parlaments forals i capitals de província, i la coalició entén que els moviments socials són una peça clau en la recerca de la radicalitat democràtica que defensa el nostre programa d’ ALTERNATIBA. JV.- Quina relació es planteja ALTERNATIBA amb les forces d'esquerres de la resta de l'estat? OM.- Som soberanistes perquè pensem que Euskal Herria és el nostre poble i el marc específic on s'ha de construir la societat alternativa que defensem. Però a la vegada som també internacionalistes.

Número 2 - gener 2011

Defensam una col·laboració i el treball conjunt amb les forces d'esquerres d'Espanya i d'Europa. Des del respecte i la igualtat, sense assimilacions o imposicions espanyolistes. Izquierda Unida té una oportunitat de recuperar credibilitat, si no se creu el centre organitzatiu del discurs alternatiu com fa fins ara, és capaç d'exercir un real concepte federal de la seva democràcia interna, i en el Congrés, és capaç de donar suport al que proclama sobre el dret dels pobles de l'estat a l'autodeterminació. A les altres esquerres dels diferents pobles de l'estat, trobo que hi ha moviments molt interessants de reflexió i renovació. A través de la pràctica i dels contactes, ens anirem trobant i veurem el que podem fer o no, conjuntament.

JV.- Finalment Oskar, com veus que afectarà a Euskal Herria, aquesta majoria absoluta del PP? OM.- Francament, no aventura res bo. El que te puc dir és que nosaltres no canviarem. Front a bel·ligerància, hi haurà més mà estesa que mai; quan més agressions verbals i policials, més exercirem la defensa dels drets i l'ús de la paraula. El PP haurà de gestionar una nova situació política a Euzkadi, li agradi o no, ja que no hi haurà una marxa enrere d'ETA. JV.- ETA es dissoldrà? OM.- A Irlanda l 'IRA encara no s'ha dissolt. El Sin-Feinn està assentat i creix, tan a la República d'Irlanda com als comtats del Nord. El procés de pau es veu i es viu per a tothom com a irreversible. La dissolució de l'IRA, encara que lògicament s'espera, no està en aquest moment, en cap lloc de la centralitat política. Les conclusions de la Conferència Internacional de Pau, que se realitzà fa poc a Euzkadi, podrien ser una bona base, per facilitar la millor sortida possible, al conflicte polític a Euskal Herria.

11


l’altra mirada

construint alternatives

Número 2 - gener 2011

En només un mes i mig, molta gent ha conegut aquesta iniciativa, ha reflexionat sobre l'escenari energètic i el mercat elèctric en particular i un centenar de mallorquines i mallorquins ja se n'ha fet socis.

Som Energia Nando Sabaté.

Soci Som Energia A Som Energia és una cooperativa nascuda a Girona el desembre de 2010. L'objectiu és impulsar un canvi energètic a partir del consum i la producció d'energia d'origen renovable. Vol que la gent (que no pot tenir sistemes de producció a casa seva) pugui consumir energia verda sense cap dificultat, perquè és la cooperativa mateix qui subministra l'electricitat produïda amb fonts renovables als seus socis. Com que funciona com a cooperativa de consum sense ànim de lucre, cada soci n'és també copropietari i, en cosa d'un any, ja hem aconseguit d'ajuntar-nos 1500 persones. No hi ha cap ordre que vingui de dalt, la nostra veu és la suma del que entre tots decidim a l'assemblea anual, òrgan de decisió de la cooperativa. La intenció és ser una veu potent i clara dins el sector energètic, un actor que evidenciï la força de tots els que volem que es canviï les maneres de consumir i produir energia. L'alternativa necessària per a no seguir fent el joc a les grans empreses, que no fan tot el que poden per canviar a un model renovable només perquè no els interessa econòmicament.

L’alternativa necessària per a no seguir fent el joc a les grans empreses Ara per ara, més del 98% de l'energia elèctrica consumida a Mallorca s'obté amb carbó, gas o petroli importat d'altres països i ni un 2% es genera localment amb fons d'energies renovables. Per tal d'intentar canviar aquest escenari, el grup local de feina de Som Energia a Mallorca (obert a tothom que s'hi vulgui afegir) fem tasques de difusió de la cooperativa.

12

A la península ja es comercialitza energia sense cap problema, però el sistema elèctric insular -separat comercialment del peninsular- i el funcionament del mercat elèctric fa que, per a poder començar a comercialitzar electricitat a les illes, necessitem ésser 350 socis. Però com que el tràmit per a fer-se soci és senzillíssim i les raons sobren a bastament, esperem poder comercialitzar electricitat verda a Mallorca i Menorca el primer trimestre del 2012. De moment anem pel bon camí: en poc més d'un mes ja hem depassat el centenar de socis illencs!

Més del 98% de l’energia eléctica consumida a Mallorca s’obté amb carbó, gas o petroli importat d’altres països La següent passa (ja iniciada a la península), serà cercar projectes propis de producció renovable i no haver de comprar l'energia verda a tercers. D'aquesta forma es vol arribar a l'objectiu d'equilibrar la producció pròpia de la cooperativa amb el consum dels socis. Podeu trobar totes les xerrades informatives programades a Facebook, cerca'ns! I per a més informació: www.somenergia.coop/mallorca


l’altra mirada

construint alternatives La participació real a Esporles Vicenç Vidal Matas

Regidor de Participació i Medi Ambient a l’Ajuntament d’Esporles Sempre és complex el pas de la teoria a la pràctica, de les grans paraules als fets. La participació no és senzilla, és senzilla per aquells que volen reduir-la al vot cada quatre anys, a les al·legacions a un projecte, a l’anunci publicat al BOIB, etc. Participar per participar no és vàlid, a Esporles entenem la participació com un procés obert i constant on el més important és la incorporació dels enfocaments i coneixements diversos, fer una passa més, actuar conjuntament societat i l’administració i no centrar-ho sols en la presa de decisions. Per això la participació ha de ser clara, tenir un objectiu marcat, extreure unes conclusions i a ser possible fets. Si no és així, es produeix una escenificació de processos de participació de generen desil·lusió a la població. Les vies de participació són diverses: les converses informals, les més de 30 entitats del municipi, reunions amb col·lectius, etc. són vies de participació, però l’Agenda Local 21 ha estat l’eina més estructuradora d’aquesta: El Fòrum Ciutadà, els fòrums territorials, etc. Potser el més diferenciador és l’audiència pública dels càrrecs polítics, on el guió no és marcat pels organitzadors, sinó per les preguntes de la gent. Des de 2006, el 70% dels projectes proposats estan executats o en marxa.

L’Agenda Local 21 ha estat l’eina més estructuradora de la participació A Esporles intentem treballar diferents nivells de participació: informar, consultar, decidir conjuntament, actuar conjuntament. Amb exemples potser és com s’entén millor el que pretenem.(obert a tothom que s'hi vulgui afegir) fem tasques de difusió de la cooperativa.

Número 2 - gener 2011

El més senzill, però clau, és la informació. Els ciutadans, mitjançant la Web municipal, la revista Sportulis, les diferents xarxes socials, octavetes i cartells, xerrades, correus electrònics, etc. disposen dels elements per formar-se una opinió pròpia. Un nivell més de participació són les consultes directes al ciutadans: Consultar. Per exemple a Esporles el carrer Major és un dels carrers més bonics i singulars del municipi, ja que només té una entrada i una sortida i en ell s’hi ajunten fins a 160 cases, unes 420 persones amb uns 250 cotxes i molts poques cotxeries particulars. A més s’ha de dir que hi ha sols aproximadament uns 11 aparcaments òptims. Un estudi indica que al carrer Major hi passaven fins a 270 cotxes durant el dia (un cada minut en segons quines franges horàries). Informats els veïns dels resultats de l’estudi és realitzà una votació amb urnes a l’Ajuntament, dues possibilitats, poder seguir aparcant o no. Guanya el no, i es prohibí l’aparcament. Participatiu, però il·legal? Els famosos plans E oferiren una nova oportunitat per realitzar un nivell més alt de participació, la decisió conjunta. La metodologia fou senzilla, es va realitzar la següent pregunta, Els reis mags ens duen 507.000 euros on els invertim? La gent feu arribar via escrit, mail, conversa les diferents propostes, els tècnics municipals les valoraren econòmicament. En dos fòrums, un per explicar les propostes i altre per prioritzar-les foren elegits els projectes: millora del parc verd, construcció del refugi de Son Tries, el canvi de la pista de bàsquet, etc. Actuar conjuntament Ajuntament i societat és el nivell de participació més complex d’assolir, però el més desitjat. La implementació de la taxa de residus de pagament per generació és l’exemple més formidable que tenim. El fòrum volia una taxa justa de residus, aplicar el principi de qui contamina paga. Calendari, grandària de la bossa , campanya , seguiment, tot fou debatut, decidit conjuntament i ara, tot un poble orgullós d’una iniciativa pionera a nivell estatal, és qui en fa difusió i seguiment dels resultats. La recollida selectiva d’Esporles és superior al 75% dels residus generats. Els pressupostos participatius reals són els repte de futur.

13


l’altra mirada

l’ull crític Mirant el passat ens roben el futur Marian Suárez Professora i membre d’Eivissa pel Canvi

Olor a naftalina. Varen guanyar les eleccions amb la promesa de la creació de llocs de feina sense dir “com” i assegurant que el seu triomf transmetria la necessària confiança que actuaria com una vareta màgica que canviaria les nostres vides. Sis mesos després, malauradament, les xifres de l’atur no han estat sensibles a l’encís de la majoria absoluta popular i, fins i tot, a les Pitiüses s’ha trencat la tendència d’onze mesos consecutius de disminució interanual de l’atur. No seré jo qui faci demagògia amb els milers de persones sense feina responsabilitzant al PP d’aquesta situació però sí que denuncio la trista buidor i l’engany del seu discurs electoralista, conscients com eren que mentien. Durant aquests mesos hem començat a saber el “com”, el seu programa amagat de suposada creació d’ocupació. El Sr. Bauzà ho ha tret del fons de l’armari amb una intensa olor a naftalina: retornam al passat. Territori en venda. Amb la coartada de les dificultats pressupostàries de l’Administració i la invocació de la sacrosanta i mai prou venerada iniciativa privada imposen la filosofia del “tot s’hi val” i tornen a posar en venda el nostre territori. Els braços executors no són altres que el Conseller de “Mig” Ambient, Sr. Company, i l’autèntic Conseller de Territori, disfressat de Conseller de Turisme, Sr. Delgado. Les eines: el decret-llei de desprotecció urgent que aviat (quan més aviat, millor) veurà la llum i la reforma de la Llei General Turística que mereixeria la denominació de Llei General de l’Especulació. Sense oblidar la paralització del Pla Hidrològic de les Illes Balears que deixa a l’aire les valuoses zones humides de ses Fontanelles i ses Feixes, increïblement goloses per a la piqueta urbanitzadora.

14

Número 2 - gener 2012

No hi ha res de nou sota el cel del programa popular. Permeteu-me, algunes referències a la meva estimada illa, Eivissa. Amb l’esmentat decret-llei assistirem a la desprotecció de zones d’alta vàlua mediambiental que veurem com, a poc a poc, s’aniran omplint d’urbanitzacions. Indrets com Benirràs, Punta Pedrera, Roca Llisa i Cala d’Hort tornaran a estar en el punt de mira de l’especulació urbanística. El nostre litoral, prou castigat ja ara, pot veure créixer fins a quatre nous ports esportius que suposaran, a més a més, una greu afecció per a les nostres praderies de posidònia, per a la dinàmica costanera i,en conseqüència, també per a les nostres platges.

Cala de Benirràs

Així mateix, la més que probable modificació de la regulació dels procediments per a la creació de camps de golf obre un panorama inquietant. A Eivissa, ens trobam amb l’amenaça del camp de golf de Platja d’en Bossa promogut pel Sr. Matutes comptant amb la terra “robada” als expropiats de l’autovia de l’aeroport, terra que, a dia d’avui, encara no ha estat retirada malgrat l’existència d’una ordre judicial que ho exigeix. D’altra banda, cal recordar la coincidència entre l’anunci fet pel Govern d’aquest nou decret i el desistiment per part de l’empresa promotora del camp de golf en la causa judicial que mantenia amb l’Administració. El perfecte complement d’aquestes mesures és la reforma de la Llei General Turística, autèntica catifa vermella per a l’especulació sota l’aparent intenció d’impulsar l’activitat turística.


l’altra mirada Els canvis d’usos hotelers per residencials, la desregulació dels agroturismes, l’autorització d’establiments de cinc estrelles vinculats a equipaments esportius o culturals o la figura dels condohotels, entre d’altres, contribuiran a la colonització del sòl rústic i del litoral, implicarà la pèrdua de llocs de feina i afectarà l’oferta complementària.

Hem d’afrontar operacions de rehabilització i esponjaments Però, quin és el debat de fons?. Ara bé, no estam davant d’un debat exclusivament mediambiental o ecològic, no estam davant d’una diferent valoració del nostre patrimoni natural, qüestió en sí mateixa prou important. Crec que ja és hora de ser conscients que model territorial i model econòmic i social són àmbits indestriables. El debat de fons, per tant, és si aquestes fórmules serveixen per fer-nos sortir de la crisi, per beneficiar al conjunt de la societat, per crear ocupació, per créixer en cohesió social, per respectar el nostre patrimoni natural. La resposta és clara: NO.

S’han de convocar referèndums sobre les noves urbanitzacions Aquest “no” ho diu el nostre present, ho diu la crisi que vivim, la gent sense feina, la desigualtat social, l’injust repartiment dels beneficis econòmics generats a l’època de vaques grosses...i la petjada sobre el nostre territori, perquè el territori té memòria i aquesta és visible. Si la política de depredació del territori i de l’ urbanisme especulador al servei d’interessos particulars, la política del totxo i del ciment han estat la causa de la crisi és ben evident que mai podrà ser la seva sortida.

Número 2 - gener 2012

Mirant al passat ens roben el futur. El PP intenta fer-nos sortir de la crisi econòmica fent la mateixa política que la va generar. El resultat serà que no es produirà una reactivació de l’economia, augmentarà la descohesió social, continuarem malbaratant el nostre patrimoni natural, i estarem tancant les portes a un turisme, la nostra principal activitat econòmica, que hauria de tenir el paisatge i la natura com un important valor afegit. Això sí, uns pocs hauran fet un bon negoci particular. No podem permetre o, millor dit, no ens podem permetre que aquests nostàlgics, mirant el passat, ens robin el present i el futur. La nostra memòria col·lectiva de lluita ens ho recorda constantment i les generacions futures no ens ho perdonarien.

prebes de cirereta Per què els cappares del PP nacional només són simpàtics i tolerants quan tenen tot el poder? Per què un home com el Sr. Rajoy, que durant mesos se n’ha gloriat de tocar amb els peus en terra i de sebre què pensa la gent del carrer, s’ha oblidat de la corrupció en el seu discurs programàtic? Per què tenir i mantenir Consellers i Consellera, si sols es poden “executar les ordes del qui comanda”? Per què el President Bauzá exerceix la dita mallorquina “no pagar fa senyor” amb els més febles i no amb els bancs? Per què no ens diuen quin pobre va asseure a la seva taula el dia de Nadal la Presidenta del Consell de Mallorca, tal com ella va aconsellar? Si el Consell de Mallorca és la institució autonòmica competent en política cultural i retalla pel pressupostos del 2012 el 40% en aquets tema, com queda la nostra pobra cultura?

15


l’altra mirada

altres veus

Número 2 - gener 2011

Josep Vílchez Carreres.

– la Unió Socialista de Catalunya, la delegació catalana del PSOE, el Partit Comunista Català i el Partit Català Proletari – donaren vida a una nova formació que esdevingué clau en la lluita contra els revoltats i com a principal força de resistència antifranquista.

A l’any 1985 arribaren a Catalunya les despulles del que fou el primer secretari del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), Joan Comorera, les restes provenien de la ciutat de Burgos on morí l’abril de 1957 mentre es trobava empresonat pel franquisme al sinistre penal que rep el nom de la ciutat.

Emperò Joan Comorera fou víctima de les purgues estalinianes; acusat de “titista” – seguidor del iugoslau Broz Tito –ja que era afí a les idees del nacionalisme catalanista transformador, ideari que aleshores era assenyalat com a petit burgés pels dirigents del PCE defensors de la idea d’esborrar la identitat sobirana del PSUC.

La gran passió de Comorera

Joan Comorera era nascut a Cervera a l’any 1895. Del republicanisme traspassà cap a la Unió Socialista de Catalunya, - partit polític al qual estigué vinculat Gabriel Alomar Villalonga – Dins les arrels d’aquesta organització convivien amb l’ideal de transformació social la defensa dels drets de Catalunya com a nació. Aquesta percepció acompanyaria tota la vida l’ideari de Comorera.

Lluis Companys, Joan Lluhí Vallescà, Joan Comorera, Martí Barra i Ventua i Gassol, empresonats.

Al 1934, quan els dirigents de la Generalitat de Catalunya foren empresonats pel govern de coalició de Lerroux i Gil Robles, Joan Comorera, aleshores conseller de d’Economia i Agricultura, juntament amb la resta de membres del govern català presidit per Lluis Companys, fou jutjat i condemnat a 30 anys de presó. La victòria del Front Popular el febrer de 1936 implicà la restitució dels legítims governants de Catalunya. Dins un procés d’unificació de l’esquerra, i en el context de la lluita contra la insurrecció dels militats feixistes, quatre partits catalans

Xavier Folch relata a l‘obra Joan Comorera torna a casa un episodi significatiu de la defensa que molts sostingueren de la identitat sobirana del PSUC. “L’any 1966 o 1967 va tenir lloc un episodi molt curiós. Des de la direcció es va parlar de la possibilitat de canviar el nom de PSU pel de Partit Comunista de Catalunya, per equiparar-lo al PC d’Euskadi i, per tant, integrar-lo plenament dins el PCE. Recordo que la direcció va encarregar a Manuel Sacristán que plantegés aquesta qüestió a la cèl·lula d’intel·lectuals. Vist ara retrospectivament, em sembla un intent de sondejar com seria rebuda una decisió com aquesta. El resultat, després d’una intervenció excel·lent de Josep Fontana – a la qual es va sumar Termes, Vallverdú etc. – va ser aclaparadorament contrari a la proposta de la direcció. Qui ho havia d’interpretar devia interpretar –suposo- que el llegat de Comorera continuava viu, perquè no se’n va tornar a parlar mai més. Quan les despulles del primer secretari del PSU arribaren a la seva terra catalana, a un acte solemne al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, el president, aleshores, de Catalunya, Jordi Pujol, referint-se al testimoni que el personatge deixà en el transcurs de la seva vida afirmà que “Només el podia moure – a Joan Comorera – una gran passió, una gran passió que englobava moltes coses, molts d’objectius polítics i socials, però que sempre era també, i rotundament, una gran passió per Catalunya”.

http://www.joancomorera.cat/

16


l’altra mirada

cultura El català els fa nosa Miquel Àngel Llauger

La política del PP de Delgado i Bauzá cap al català només pot ser descrita en termes militars: ofensiva frontal, atac indiscriminat, guerra d’extermini. Un repàs ràpid per alguns dels episodis més significatius ens permet veure que no hi ha ni catastrofisme ni hipèrbole en la frase anterior. Les direccions generals des d’on s’impulsaven les polítiques lingüístiques del Govern, del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma han estat desmantellades, i les seves funcions transferides a alguna mena de departament d’un subnegociat. Programes com el dels dinamitzadors lingüístics de Palma han estat eliminats prèvia campanya d’intoxicació i desprestigi. El coneixement de català, a l’hora d’accedir a la funció pública, esdevé un mèrit assimilable al de la competència en macramé o cuina oriental.

No, les metàfores bèl·liques no eren exagerades Els premis literaris en català, reflex del prestigi que es vol reivindicar per a una llengua, han estat menyspreats. Les ajudes a les publicacions no periòdiques en català, suprimides amb la grolleria de l’avortament d’una convocatòria en curs. El català desapareix de TV Mallorca, perquè desapareix TV Mallorca, i recula a IB3, perquè no ens podem rebaixar a emetre les pel·lícules que han doblat els imperialistes del Principat: el cinema en català desapareix de les nostres pantalles, una perfecta mostra del respecte dels populars per la llibertat d’elecció. I, per acabar la panoràmica, tenim la lliure elecció de llengua a l’ensenyament, una mesura que convida cada alumne i cada família a actuar com a activistes contra l’onada de catalanisme que envaeix escoles i instituts. No: les metàfores bèl·liques no eren exagerades.

Número 2 - gener 2011

Ens ho esperàvem? Segurament no tant. El PP està mostrant cap al català una virulència de perfil valencià. Circulava, entre els defensors de la llengua, una vaga confiança en un sector del PP que rebia l’afectuosa qualificació de “regionalista”. Què se n’ha fet, no ho sap ningú, però té tot l’aspecte que la lleialtat dels regionalistes s’ha esvaït en algun capítol de la història de repartiment de càrrecs de l’empori Bauzá. També ens podríem consolar dient que no han gosat atacar l’última frontera: la del nom de la llengua. Però no ens facem il·lusions: potser no s’han mostrat obertament secessionistes perquè hi ha una operació militar, la de la reforma de l’Estatut, que requereix una majoria qualificada de la qual no disposen. En tot cas, les seves maniobres deixen poc marge a dubtes: el català els fa nosa, els fa ràbia, i no estalviaran esforços en les seves ofensives per terra, mar i aire. N’hi deu haver que ja calculen si falta molt, perquè sigui el moment adequat per moure la batalla d’elevar sa llengo baleá a la categoria de l’oficialitat decorativa.

Català a l’atac Què hem de fer, davant això? L’escriptor Màrius Serra ens proposava una consigna en forma de palíndom, una d’aquestes simpàtiques frases que es llegeixen igual pel dret i a l’inrevés: català a l’atac. Una consigna que des de l’esquerra verda no hem de dubtar a fer nostra: som gent de pensament global i de cor internacionalista, però hem de saber que la defensa de la diversitat cultural i lingüística (i el català és, ara i aquí, una llengua amenaçada) forma part del nostre compromís amb la justícia i amb les llibertats.

17


l’altra mirada

cultura Des de l’escola Miquel Perelló.

Mestre CEIP Aina Moll i Marqués (Palma) Sovint pensam que els mestres suportem una tasca que sobrepassa la nostra feina, hem d'educar per a la Pau, per a la Democràcia, per al Medi Ambient, per a la Salut, per a la igualtat, per al desenvolupament ... estam sobrepassats d'expectatives i obligacions i per a afegitó, ho volem treballar tot i al mateix temps. Pens que aquesta no és la nostra prioritària tasca. Crec que és important que el mestre sigui capaç d'establir diàlegs amb l'alumnat a través de diferents mitjans. Hem de saber mesclar coneixements, la Televisió, Internet, les ciències naturals, la Democràcia ... I els mestres no ho sabem tot, sols coneixem parts, les seleccionam, les exposam i donam emoció i continuïtat. Intentam la connexió entre alumnat, coneixement i realitat.

És important que el mestre sigui capaç d’establir diàlegs amb l’alumnat a través de diferents mitjans I cap on anam ? Cada dia més ens trobam omplint graelles en les quals quadre rere quadre es precisa què cal fer, com, quan i amb quins recursos. Les administracions, les mateixes famílies i molts mestres també necessiten parlar de mínims, de nivells, de tants per cents i d'estadístiques que indiquin quants d'alumnes queden per sobre i quants per sota. El que interessa de bon de veres és saber precisar que cal aprendre i de seguir de ben a prop el procés d'aprenentatge de cada un dels nostres alumnes segons les seves pròpies potencialitats.

18

Número 2 - gener 2011

El que hem de fer, és asseure'ns més al voltant d'una taula amb altres mestres i aprendre a parlar en grup de l`experiència quotidiana que comporta conviure cada dia a l'aula amb els alumnes que tant ens ensenyen. Aquesta experiència concreta afecta la nostra manera de fer i de ser, els dubtes i les incerteses que ens genera, els interrogants que ens obre.

Els mestres hem de donar emocióal que fèiem, provocar la reflexió

Els mínims a assolir, les competències, els objectius, són termes que no encaixen en una visió de conjunt ben orientada. Tenim la sensació de intentar créixer sense consolidar res, a l'expectativa sempre de la demanda i de l'exigència exterior. Per esser útils, els mestres hem de tornar al de sempre: a la pausa, la lentitud i esser capaços de donar emoció al que fèiem, de contar bones històries i bones pràctiques per a provocar la reflexió i això es fa poc i a pocs indrets, l'Escola ho pot fer.

Edita Ateneu Pere Mascaró www.ateneuperemascaro.org ateneu.peremascaro@gmail.com

Vols rebre la revista? Clica aquí i inscriu-te a L'Altra Mirada


l’altra mirada

Número 2 - gener 2011

30D

RESISTÈNCIA I REIVINDICACIÓ

TENIM DRET A DECIDIR COM A POBLE!


L'altra mirada n2