Page 1

1


SUMARI –  especial  Jornades  Breyting  

 

PRESENTACIÓ

3  

7 DE  MARÇ  

 

La desobediència  civil,  un  motor  per  al  canvi  social    

4  

8 DE  MARÇ  

 

        La  Inquietud  

Ciència i  religió:  oposades  o  complementàries?    

7

número especial  –  Jornades   Breyting  

Shorts speaks:  uns  minuts  per  a  la  ciència  

10

març 2014     Logotip  i  títol:  Berta  Tresserras   Portada:  Carles  Callís  

9 DE  MARÇ  

Conferència de  Josep  Maria  Terricabras:  «Idees  per  a   l'home  contemporani»  

11

14 DE  MARÇ  

Fotografies: Carles  Callís  /  Activa  21  

 

L’educació a  Catalunya:  diàlegs  sobre  el  model  educatiu    

13

15 DE  MARÇ  

L’honestedat en  el  periodisme  

16

El projecte  nacional  de  Catalunya  en  l’Europa  del  segle   XXI    

20

VALORACIÓ

21

2  


Presentació El   concepte   de   la   modernitat   líquida   del   sociòleg   Zygmunt   Bauman   –invocat   durant   les   Jornades   per   Josep   Mª   Terricabras-­‐   ens   presenta   com   una   societat   que   viu   en   la   incertesa,  que  ha  perdut  els  elements  sòlids  i  estables  que  proporcionaven  seguretat,   sense  anar  més  lluny,  a  la  generació  dels  nostres  avis;  les  noves  generacions  creixerem   en  una  sensació  d’ingravidesa  propiciada  per  la  incògnita  del  canvi  permanent.     Segons   els   besllums   que   s’han   ofert   en   aquesta   primera   edició   de   les   Jornades   Breyting,   la   resposta   per   fer   front   a   aquest   estat   d’ingravidesa   existencial   prové   –i   provindrà–  d’una  dicotomia  cada  cop  més  marcada  entre  la  voluntat  de  més  llibertat  i   la   necessitat   de   més   seguretat,   contraposant   els   ens   institucionals   –històricament   garants  de  l’increment  de  seguretat  i  control  per  fer  front  al  canvi–  i  la  societat  civil– impulsora,   cada   vegada   més,   d’un   procés   d’externalització   i   descentralització   de   la   informació   i   el   poder.   Aquest   sembla   ser   el   xoc   de   trens   que   protagonitzarà   els   escenaris  futurs  i  que,  de  fet,  ja  estem  vivint  en  disciplines  com  el  periodisme   –amb  la   democratització   de   la   informació   i   els   mitjans–,   l’educació   –amb   el   naixement   de   propostes  educatives  més  adaptades  a  l’individu  i  a  les  seves  necessitats–  o  en  l’ordre   públic  –amb  constants  moviments  de  desobediència  civil  o  contraespionatge  ciutadà–.     En   aquest   escenari,   les   noves   tecnologies   –encara   a   les   beceroles   de   la   veritable   revolució   tecnològica–   seran   el   factor   clau   d‘un   profund   canvi   del   model   i   les   relacions   socials   que   es   perpetraran   en   altres   àrees   com   l’economia,   la   política   o,   fins   i   tot,   l’espiritualitat.     Tal   i   com   ja   va   passar   al   s.XIX   amb   la   Revolució   Industrial   a   Anglaterra   (i   ens   preguntem:   és   equiparable?),   sembla   que   els   avenços   i   canvis   socials   estaran   fortament   condicionats   pels   avanços   i   canvis   tecnològics   que   es   vagin   produint.   Aquesta   relació   de   dependència   entre   l‘evolució   social   i   la   tecnològica   ens   obliga   a   focalitzar-­‐hi  l’atenció  i  es  presenta  com  un  dels  grans  temes  a  tractar  en  les  properes   edicions  de  les  Jornades  Breyting.  

3


La desobediència  civil,  un  motor  per  al  canvi  social   Eloi  Camps  i  Teresa  Palomeras  

D’ esquerra  a  dreta:  Sergi  Mir,  Benet  Salellas,  Santiago  Vidal  i  Joan  Vergés.  

T

robem exemples   de   desobediència   civil   al   llarg   de   la   història.   Però   és   avui   dia,   coincidint   amb   la   crisi   sistèmica   que   patim,   que   se   sent   a   parlar   cada   cop   més   d’aquesta   forma   de   participació   ciutadana.   Al   voltant   del   concepte   de   desobediència   sorgeixen   una   sèrie   de   dubtes:   és   realment   democràtica?   És   legal?   De   fet,   què   entenem,   per   legal?   És  un  acte  simplement  de  rebuig,  o  cal    

considerar-­‐la com   una   acció   de   responsabilitat   ciutadana?   Suposa   qüestionar  tot  el  sistema?  Ens  aboca  al   caos?   Aquestes   i   altres   qüestions   són   presents   al   col·∙loqui   «Desobediència   civil:   quan   la   llei   és   un   obstacle»   que   inaugura  les  Jornades  Breyting  al  Teatre   del   Casino   la   Unió   de   Vidreres   amb   un   pati   de   butaques   ple,   evidència   de  

4


l’interès que   suscita   aquest   tema.   Els   ponents   són   el   jutge   Santiago   Vidal,   l’advocat   i   activista   Benet   Salellas   i   el   mosso   d’esquadra   Sergi   Mir.   El   professor   de   filosofia   de   la   Universitat   de  Girona  Joan  Vergés  condueix  l’acte.    

construcció d’una   ciutadania   crítica   i   participativa.     Per   últim,   Sergi   Mir   –que   en   tot   moment   deixa   clar   que   parla   a   títol   particular   i   no   en   nom   del   cos   de   Mossos   d’Esquadra–   assenyala   que   la   desobediència   civil   és   un   acte   «inequívocament  polític  que  persegueix   una   millora   social»   i   que   requereix   responsabilitat   i   compromís.   Ara   bé,   opina  que  la  desobediència  pot  veure’s   com   la   posada   en   qüestió   de   tot   el   marc   legal   i   del   seu   fons   democràtic.   Mir   manifesta   que   cada   cop   són   més   evidents   les   mancances   del   sistema   polític,  i  que  la  distància  entre  la  teoria  i   la  pràctica  s’eixampla.      

En el   primer   torn   d’intervencions,   Santiago   Vidal   es   pronuncia   contundentment   sobre   la   desobediència:   és   una   via   legítima   per   canviar   les   lleis.   Unes   lleis   que   s’han   d’adaptar   als   temps   i   no   poden   ser   intocables   com     són,   afirma,   les   de   l’estat   espanyol.   En   aquest   sentit,   apunta   que   la   pressió   ciutadana   va   aconseguir   suprimir   el   delicte   d’associació  il·∙lícita  l’any  1995.  Després   de   posar   un   altre   exemple,   el   dels   objectors   de   consciència,   el   magistrat   puntualitza  que  «si  la  desobediència  és   democràtica   i   pacífica,   sempre   és   un   motor  de  participació  ciutadana».    

El procés   sobiranista   centra   bona   part   del   debat   després   de   les   primeres   intervencions   dels   ponents.   Vidal   avisa   el   públic   que   als   catalans   «aviat   ens   tocarà   decidir   si   desobeïm   o   no»   en   relació   al   referèndum,   i   tranquil·∙litza   qui   pugui   estar   nerviós:   explica   que,   encara   que   la   ciutadania   catalana   desobeís   la   legalitat   espanyola,   compliria   els   preceptes   de   la   legalitat   internacional,   que   preveuen   el   dret   a   decidir   els   pobles.   Per   la   seva   banda,   Salellas   expressa   que   el   procés   sobiranista   ha   obert   un   debat   sobre   legitimitat  i  legalitat.    

«Vivim en   democràcies   força   imperfectes,   en   què   les   lleis   no   sempre   responen  a  les  voluntats  de  les  majories   i   en   què   els   governs   estan   segrestats   pels   poders   econòmics»,   considera   Benet   Salellas   en   obrir   la   seva   intervenció.   L’advocat   gironí   coneix   casos   de   desobediència   de   ben   a   prop   perquè  el  seu  bufet  va  encarregar-­‐se  de   la  defensa  de  la  PAH  de  Girona  en  el  cas   del   Bloc   Salt.   Sobre   aquest   afer   i   el   col·∙lectiu  que  l’impulsa,  apunta  que  una   acció   aparentment   il·∙legal   ha   esdevingut   un   precedent   europeu   en   matèria   de   dret   a   l’habitatge.   Salellas   pensa   que   és   un   deure   moral   desobeir   les   lleis   quan   són   injustes   i   que   cal   combinar   la   desobediència   amb   la  

Seguidament, s’obre  el  torn  de  paraula   al  públic.  En  resposta  a  una  observació   d’una   assistent,   l’advocat   apunta   que   cal  entendre  que  tothom  és  subjecte  de   la  legalitat  i  que  entre  tots  la  podem  fer   tirar   endavant.   En   aquest   sentit,   és   gràcies  a  «processos  històrics  de  lluita  i  

5


esforç de   les   classes   més   desafavorides»   que   s’han   aconseguit   progressos   en   les   lleis   i   els   drets.   Mir   lamenta  que  actualment  els  drets  de  la   ciutadania  es  dilueixin,  malgrat  que  una   part  de  la  població  reclami  més  que  mai   l’apoderament  popular.    

A les  acaballes  del  debat,  Salellas  fa  una   afirmació   que   pot   resultar   sorprenent:   la   Constitució   espanyola   té   articles   «realment   bons».   Ara   bé,   matisa   l’advocat,   ho   serien   si   se’n   complís   el   contingut   i   si   els   poders   econòmic   i   polític   no   els   haguessin   desvirtuat.   És   per  això  que,  segons  el  lletrat,  el  poble   ha  de  recuperar  el  poder  per  controlar   efectivament   les   institucions.   Per   reblar   aquesta   intervenció,   que   clou   l’acte,   Salellas   insisteix   que   no   ens   podem   permetre   «una   ciutadania   despolititzada,   despreocupada   i   acrítica».  

En relació   a   una   pregunta   del   públic   sobre   la   «llei   mordassa»,   la   llei   de   seguretat   ciutadana   que   impulsa   el   ministre   de   l’Interior   Jorge   Fernández   Díaz,   Vidal   afirma   amb   rotunditat   que   no  s’aplicarà,  atès  que  el  món  jurídic  hi   està   en   contra.   Salellas   pregunta   a   Mir   què   opina   d’una   de   les   mesures   d’aquesta   controvertida   llei,   que   prohibeix   que   els   ciutadans   enregistrin   actuacions   policials   al   carrer.   El   mosso   indica   que   al   carrer   es   pot   gravar   tothom,   i   que   això   és   garantia   i   testimoni  que  l’actuació  és  legal.            

   

Sergi Mir:   «Hi   ha   actuacions   mal   fetes   que   són   difícils   de   justificar»  

Sergi Mir  és  mosso  d’esquadra  des  de  fa   deu  anys.  És  secretari  de  Mossos  per  la   Independència,   col·∙lectiu   format   fa   dos  

anys i   vinculat   a   l’Assemblea   Nacional   Catalana  que  agrupa  agents  a  favor  de   la   independència   de   Catalunya.   Afirma  

6


que, a   l’hora   d’actuar   en   casos   de   desobediència,   qualsevol   agent   de   l’autoritat  se  sent  interpel·∙lat  sobre  si  el   que  fa  és  correcte  o  no.        

Es veu  com  el  policia  treu  una  persona   de   casa   seva   per   la   força.   Que   ningú   tingui   cap   dubte   que,   en   casos   com   aquest,   el   policia   es   troba   en   una   situació  complicadíssima  entre  el  deure   com   a   professional   i   el   deure   com   a   ciutadà.  

Últimament, diversos   casos   –com   el   cas   Raval–   han   aixecat   polseguera   sobre   l’actuació   del   cos   dels   Mossos   d’Esquadra.   Fins   a   quin   punt   està   qüestionada,  la  policia  catalana?    

Així, es   podria   donar   un   cas   de   desobediència   dins   el   propi   cos   dels   Mossos?  

La gent   veu   actuacions   positives   i   d’altres   que   els   provoquen   rebuig.   Recentment,   en   una   enquesta   feta   per   la   Generalitat,   els   Mossos   d’Esquadra   és   de   les   parts   de   l’administració   més   ben  valorades.  Entenc  que  hi  hagi  casos   que   la   gent   desaprovi   perquè   hi   ha   actuacions  que  són  difícils  de  justificar,   i   que   estan   mal   fetes.   També   ens   equivoquem,  malgrat  que  disposem  de   mecanismes   interns   per   mirar   d’evitar-­‐ ho.  Des  del  punt  de  vista  del  carrer,  les   actuacions   més   violentes   costen   d’entendre,  perquè  de  vegades  la  força   és  necessària,  i  llavors,  des  de  qualsevol   perspectiva,   l’actuació   és   violenta.   És   una  percepció  natural,  tot  i  que  mirem   d’actuar   d’acord   amb   els   nostres   protocols...  És  una  feina  molt  difícil.    

És   una   possibilitat,   evidentment.   Però   tot   això   ha   de   tenir   un   ordre.   I   aquest   ordre  el  generen  les  normes  i  les  regles,   que   emanen   de   la   democràcia.   La   policia   ha   de   mirar   de   transmetre   respecte  per  aquestes  normes,  tot  i  que   poden  haver-­‐hi  casos  particulars  en  què   l’agent   decideixi   no   fer-­‐ho.   La   desobediència   no   és   un   problema   de   lleis   ni   de   protocol;   és   un   problema   fonamentalment  polític.    

Ciència i  religió:  oposades  o   complementàries?     Maria  José  Aldana     El   8   de   març,   la   programació   de   les   jornades   va   oferir   un   espai   per   a   una   qüestió   de   naturalesa   antropològica   però   actualment   arraconada   com   és   la   religió.   Una   conferència   de   David   Jou,     presentada   per   Enriqueta   Camps,   que   exposava   les   diferents   preguntes   que   planteja   la   religió,   la   ciència   i   les   possibles   respostes   o   teories   que   ofereixen   cadascuna   d'aquestes   vessants  aparentment  oposades.        

Arran d’una   pregunta   del   públic,   Santiago   Vidal   ha   assenyalat   que   els   Mossos   no   fan   sinó   executar   ordres   jurídiques   dictades   per   magistrats,   i   per   il·∙lustrar-­‐ho   s’ha   referit   als   desnonaments.   La   ciutadania   és   conscient   del   paper   dels   agents   en   aquests  casos?  Al  policia  se  li  planteja   un  conflicte  ètic?    En  un  desnonament  ningú  veu  el  jutge,   que   és   qui   ha   dictat   l’ordre   per   fer-­‐lo.    

7


L  

David Jou  

a conferència   a   càrrec   de   David   Jou,  tot  i  tractar  temes  profunds  i   complexos,   va   ser   molt   amena   ja   que   anava   dirigida   a   un   públic   generalista,   coneixedor   o   no   de   la   matèria.  Això  es  deu  a  la  seva  formació   no   només   com   a   científic   -­‐–doctor   en   ciències   físiques   per   la   Universitat   de   Barcelona-­‐–   sinó   també   com   a   poeta:   d'aquesta   manera,   les   seves   explicacions   estaven   farcides   de   tecnicismes   que   ràpidament   eren   explicats   mitjançant   metàfores   o   exemples   senzills   que   feien   més   comprensible   l’exposició.   Per   tant,   al   contrari   del   que   m'esperava,   la   conferència   va   estar   dotada   d'un   caràcter   molt   humà   tot   i   els   càlculs   i   fórmules   que   acostumen   a   ser   tan   freds;  la  clau  de  l’èxit  de  la  conferència   va  ser  la  explícita  relació  entre  l'univers   i  la  nostra  vida  més  propera.  

Per començar,   el   conferenciant   va   establir   la   distinció   entre   les   preguntes   que  fa  la  religió  i  les  que  fa  la  ciència.  La   primera  es  qüestiona  més  aviat  sobre  el   sentit   de   l'existència.   Com   és   que   existim?   Per   què?   Quin   paper   tenim   nosaltres  en  el  món?  Bé,  mal,  moral?  Hi   ha   vida   després   de   la   mort?   Quina   és   la   realitat:   Déu,   les   matemàtiques...?   La   ciència,   en   canvi,   es   fa   preguntes   que   busquen   respostes   exactes.   Com   es   va   originar   l'univers?   A   partir   de   quines   lleis?  Amb  quina  estructura?  Amb  quina   finalitat...?   Amb   aquesta   distinció,   David  Jou  va  deixar  clar  que  la  ciència  i   la   religió   no   són   oposades   per   naturalesa   sinó   que   més   aviat   es   fan   preguntes   diferents   i,   per   tant,   una   fa   de  complement  de  l'altra.    

8


A partir   d'aquí,   la   conferència   es   va   encaminar   entre   donar   explicacions   i   lleis   a   la   creació   de   l'univers,   però   dotant-­‐la   del   sentit   d'aquesta   creació,   perquè   els   homes   des   dels   inicis   han   estat   buscant   respostes,   el   perquè,   el   sentit   i   l’explicació   del   que   els   envolta.   Així   doncs   es   va   parlar   de   la   selecció   natural,   fent   referència   a   que   simplement   som   producte   de   l'atzar,   d'una   supervivència   a   partir   de   determinades  combinacions  que  ens  ha   afavorit  a    nosaltres  i  altres  espècies  no.   Però   aquesta   fortuna   de   l'atzar   no   té   cap   sentit,   cap   finalitat   en   si   mateixa,   simplement   atzar.   Som   nosaltres   els   que  intentem  donar  un  sentit  a  aquesta   existència   de   l'univers   i   de   nosaltres   mateixos   en   ella.   Aquesta   última   idea   em   va   fer   reflexionar,   perquè   per   exemple,  les  tecnologies  en  si  no  tenen   cap   finalitat,   hem   estat   nosaltres   que   les  hem  dotat  de  tant  de  sentit  que  han   acabat   configurant   una   part   molt   gran   de   la   vida   de   moltes   persones.   Inclús   hem  arribat  a  l'extrem  de  configurar-­‐les   com   una   realitat   paral·∙lela.   De   tal   manera,   el   sentit   dels   conceptes,   persones,  actituds  i  tot  el  que  configura   la   realitat   ho   donem   nosaltres   en   el   grau  que  volem,  que  ens  interessi  o  que   ens  imposin.     La   conferència   va   continuar   tractant   la   relació   entre   l'univers   i   les   persones   a   partir   de   l'explicació   de   diverses   teories,   totes   complexes   però   alhora   explicades   de   manera   rigorosa   i   comprensible.   Després   d'una   hora,   el   conferenciant   va   concloure   com   va   començar:  insistint  que  raó  i  ciència  no  

sempre s'oposen   i   és   per   això   que   també  hi  ha  científics  creients,  com  per   exemple   ell   mateix.   Com   diu   Jou,   «el   logos  físic  pot  anar  d'un  logos  diví  i  per   tant,  participar  de  l'obra  de  Déu  no  és   anar  en  contra.»    Finalment  va  donar  fi   a   la   conferencia   esmentant   una   frase   que   per   a   mi   fa   de   nexe   entre   la   seva   doble  formació  i  les  seves  passions:  «La     ciència   no   pot   destruir   l’existència   de   Déu  però  tampoc  la  pot  negar.»   Seguidament,   vam   tenir   el   plaer   de   participar   en   el   col·∙loqui   que   es   va   oferir  tot  just  acabada  la  conferència.  El   públic   era   participatiu   i   això   va   fer   el   diàleg   molt   interessant.   Però   una   de   les   coses  que  més  em  va  cridar  l’atenció,  a   part   de   les   preguntes   que   es   van   fer,   va   ser   com   un   tema   tan   profund   i   complex   no   només   va   obrir   un   ventall   de   preguntes   i   debats   entre   els   adults   presents  a  l’acte,  sinó  que  també  ho  va   fer   entre   els   joves.   Recordo   especialment  una  nena,  que  malgrat  la   seva  curta  edat  em  va  sorprendre  amb   la  complexitat  de  la  seva  pregunta.  Això   em   fa   pensar   que   en   contra   del   que   suposava,   en   aquest   món   tan   agitat,   ràpid,  ple  de  moltíssims  moments  curts   que   conformen   la   nostra   vida   i   on   gairebé  no  tenim  temps  per  reflexionar   de  temes  que  necessiten  temps    -­‐-­‐–cosa   a   què   cada   cop   estem   menys   acostumats-­‐–   encara   hi   ha   persones,   tant   adults   com   joves,   que   de   tant   en   tant   es   paren   a   pensar,   reflexionar   i   buscar   respostes   a   qüestions   tan   íntimes   per   a   l'home   com   el   sentit   de   la   seva   existència   dins   d'un   univers,   des   de  la  ciència  i/o  la  religió.        

9


Guillem M urciano  

   

Els joves   estudiants   de   batxillerat   científic     —Guillem   Murciano   i   Bernat   Mazó—   van   compartir   micròfon   amb   Anna   Vila,   experta   en   ecologia   i   peixos   i   professora   de   la   UdG;   Lluís   Formiga,   investigador   i   docent   al   Centre   de   Tecnologies   del   Llenguatge   i   la   Parla   (TALP)     i   Mar   Cardellach,   investigadora   que,   a   més   d'haver   cursat   estudis   de   química   i   nanotecnologia,   va   ser   premiada   al   concurs   internacional   SPMage   a   les   millors   fotografies   fetes   amb   microscopi   de   forces   atòmiques.   Tots   ells   van   rebre   així   el   reconeixement   dels   veïns   de   la   seva   localitat   d'origen   i   del   públic.   Esperem   que   l'any   vinent   puguem   tornar   a   gaudir   d'una   experiència   tan   enriquidora  com  aquesta.    

Short Speaks   :   uns   minuts   per  a  la  ciència   Alexandra  Vidal  

C

inc vidrerencs   dedicats   a   la   ciència  i  la  tecnologia  (tema  triat   per   al   Short   speaks   d'enguany)   van    tenir  uns  deu  minuts  per  parlar  de   la  seva  disciplina  i  experiència  personal   en   el   marc   d'aquesta   activitat,   celebrada  el  dissabte  8  de  març.   Aquest  format  de  discurs  curt  i  dinàmic   és   sens   dubte   una   bona   iniciativa   per   divulgar   coneixement   i   per   posar   en   contacte   professionals   experts   amb   aquells   que   tot   just   comencen   la   seva   carrera,   afegint   així   un   punt   de   diversitat  interessant  a  les  xerrades.    

10


Conferència de  Josep  Maria   Terricabras:  «Idees  per  a   l'home  contemporani»    

Per a   Terricabras,   copsar   les   idees   del   món  contemporani  significa  parlar  d'un   present  definit  pel  canvi  constant  i  cada   cop  més  frenètic,  on  cada  dia  vivim  una   nova   revolució   a   diferents   nivells.   Aquest   concepte   ens   pot   ajudar   a   entendre   el   primer   dels   punts   importants   que   va   exposar:   la   qualitat   del   coneixement   enfront   de   la   quantitat.   El   ritme   de   l'evolució   i   el   volum   d'allò   que   aprenem   provocat   entre   d'altres   factors   per   la   revolució   digital   de   la   qual   som   partícips,   ha   convertit  en  estèril  aquell  coneixement   finit  i  precís  que  fa  mig  segle  ens  definia   com   a   societat.   Així   doncs,   el   primer   gran   repte   que   la   nostra   època   ens   depara   és   l'ús   que   l'home   contemporani   farà   del   saber,   sigui   quina  sigui  la  seva  disciplina.  En  aquest   aspecte   també   va   fer   èmfasi   en   el   paper   importantíssim   que   correspon   a   l'educació,   la   pedagogia   de   la   qual   caldria  replantejar  en  clau  de  futur.  

El doctor   en   Filosofia   i   Lletres   va   destacar   alguns   dels   reptes   més   apassionants  que  ens  planteja  la   contemporaneïtat   a   tots   els   nivells   Blai  Molina  

E

l 9   de   març,   la   sala   de   conferències   del   Teatre   del   Casino   de   Vidreres   semblava   el   menjador   de   casa   del   catedràtic   de   filosofia   de   la   UdG,   el   senyor   Josep   Maria   Terricabras.   Aquesta   va   ser   la   impressió   que   va   donar   als   assistents   que   ràpidament   es   van   sentir   acollits   gràcies  al  to  conciliador,  senzill  i  sovint   humorístic   del   conferenciant.   Sens   dubte   va   ser   la   millor   manera   de   fer-­‐los   arribar   les   seves   idees   més   enllà   de   la   seva  complexitat  i  transcendència.    

Josep Maria  Terricabras    

11


Per explicar  el  segon  punt,  el  doctor  va   partir   de   «l'artificialisme»   de   la   intel·∙ligència   humana,   l'explicació   del   qual  va  causar  més  d'una  rialla  entre  el   públic,   en   equiparar-­‐la   amb   la   intel·∙ligència   de   les   noves   tecnologies.   No   obstant,   la   diferència   clau   entre   la   capacitat   «intel·∙lectual»   de   certes   maquinàries   i   els   humans   (ara   per   ara)   és   l'ús   del   llenguatge   i,   per   tant,   del   pensament   abstracte.   Amb   aquesta   premissa,   l'exemple   li   va   servir   per   arribar   a   la   següent   afirmació:   «l'ésser   humà   pensa   de   forma   vaga   i   imprecisa»,   que   tot   seguit   va   matisar   dient   que   «tot   i   així,   se'n   surt».   El   catedràtic   va   aprofitar   aquesta   apreciació   sobre   el   nostre   pensament   per   fer   referència   a   la   segona   qüestió   clau  de  la  conferència:  la  imprecisió  del   coneixement.   Aquesta,   la   manca   de   rotunditat,   els   grisos   enfront   dels   blancs   i   els   negres   o   l'augment   dels   intervals   en   detriment   dels   resultats   precisos,   són   una   de   les   claus   de   les   respostes   a   la   gran   majoria   de   les   preguntes   que   ens   planteja   la   contemporaneïtat,   fins   i   tot   d'aquelles   ciències   que   fins   ara   crèiem   exactes.   Per   tant,   dedueix   que   si   la   imprecisió   governa  avui  dia  el  nostre  coneixement   i   l’experiència   ens   diu   que   avancem   a   mesura   que   precisem,   ens   adonem   del   llarg  camí  que  queda  per  recórrer  i  que   el   ventall   de   possibilitats   que   se’ns   planteja  és  enorme.    

esmentar:   «Cerca   la   diferència».   Una   afirmació   tan   abstracta   i   alhora   tan   suggestiu  que  pot  ser  el  punt  de  partida   de  la  recerca  d'aquell  coneixement  que   sabent   de   la   seva   complexitat   i   imprecisió   ens   mostra   el   camí   a   seguir   lluny  de  la  rigidesa  i  la  rotunditat.  

Organitzar un   món   cada   vegada   més   caòtic  ens  permet  esdevenir  éssers  més   lliures   i   adaptables,   i   en   aquest   sentit,   el  doctor  va  fer  referència  a  un  consell   que   William   Shakespeare   un   dia   va  

Així va   concloure   la   seva   exposició   el   convidat   a   les   Jornades   Breyting,   tot   donant   pas   a   les   intervencions   dels   assistents,   de   les   quals   cal   destacar   una   qüestió   sobre   la   importància   de   l'aprenentatge   de   diverses   llengües   durant   la   infància,   que   segons   el   doctor   proporciona   versatilitat   en   tots   els   sentits   a   la   persona,   ja   que   el   llenguatge   estructura   el   nostre   pensament.   Ja   amb   poc   temps   i   com   a   resposta   a   l'última   intervenció,   el   doctor   va   finalitzar   ressaltant   la   utilitat   de   la   recerca   del   coneixement   de   qualitat  i  basat  en  la  motivació  personal   de   poder   fer-­‐ne   un   ús,   com   a   via   per   garantir   hàbits   com   l'esforç   o   la   disciplina   bàsics   en   qualsevol   aprenentatge.              

 

12


D’esquerra a  dreta:  Iolanda  Arboleas,  Albert  Bayot  i  Xavier  Besalú   L’educació  a   La   primera   qüestió   que   es   va   llançar   a   Catalunya:  Diàlegs   l’aire   va   ser   la   de   plantejar   els   punts   sobre  el  model  educatiu   forts  i  febles  de  l’educació  a  Catalunya.  

Cada un   dels   participants   va   donar   la   seva   opinió   sobre   el   tema   i   les   conclusions   que   n’extraiem   són   les   següents:   una   de   les   debilitats   més   substancials   del   sistema   vigent   és   que   depenem   econòmica   i   jurídicament   d’Espanya.  Es  va  criticar  la  poca  relació   de  continuïtat  entre  un  curs  i  l’altre  i  la   gran   quantitat   d’infraestructures   millorables   destinades   a   l’educació.   També   es   va   apuntar   que   s’hauria   de   parar   més   atenció   a   la   formació   permanent   dels   professionals,   així   com   també   recompensar-­‐los   amb   autonomia   o   incentius   pel   sobreesforç   i   la   responsabilitat   que   això   suposa.   Pel   que   fa   als   punts   positius   del   sistema,   es   va   recalcar   l’autonomia   dels   centres,   que   crea   una   xarxa   pública   immensa   amb   moltes   ofertes   educatives   diferents   perquè   cada   usuari   pugui  

Aida Vilar  

E

l 14   de   març,   en   el   marc   de   les   Jornades   Breyting,   vam   acudir   a   la   xerrada   sobre   educació,   moderada  per  Josep  Maria  Carbó.  Vam   poder   escoltar   els   diversos   punts   de   vista  de  tres  personalitats  rellevants  en   aquest  àmbit  sobre  aspectes  en  relació   al  sistema  educatiu  vigent  a  Catalunya  a   partir  de  les  qüestions  que  plantejava  el   moderador.   Els   tres   convidats   eren   Albert   Bayot,   director   dels   Serveis   Territorials   de   Girona   del   Departament   d’Ensenyament;   Xavier   Besalú,   professor   del   departament   de   Pedagogia   de   la   Universitat   de   Girona;   i   Iolanda  Arboleas,  directora  de  l’Institut   de  Sils.    

13


escollir exactament   on   i   com   vol   estudiar.   Un   altre   punt   a   destacar   és   que  tenim  les  millors  escoles  i  instituts   dels  últims  30  anys.  Iolanda  Arbeolas  va   apuntar   que   es   disposa   d’uns   certs   recursos   per   millorar   i   innovar,   si   els   centres   ho   volen   i   saben   gestionar-­‐los,   però  el  senyor  Bayot  li  va  replicar  de  la   següent  manera:    

sentiment general  de  desànim  que  s’ha   de  mirar  de  solucionar  adaptant-­‐nos  el   millor  possible  a  aquesta  nova  situació.         «Què   demana   el   món   actual   a   l’escola?»   Xavier   Besalú:   «Ciutadans   que  vulguin  resoldre  problemes»     L’última   qüestió   que   es   va   apuntar   és   com  afecta  el  debat  identitari  i  l’efecte   de  la  integració  en  el  sistema  educatiu.   Els   tres   participants   van   estar   d’acord   en   el   fet   que   no   és   negatiu   sinó   tot   el   contrari.   Finalment,   es   va   tancar   aquesta   pregunta   deixant   anar   que   els   centres   educatius   esperen   que   el   procés   polític   d’independència   no   els   afecti   de   manera   directa   sinó   que   es   quedi  en  un  afer  polític  independent  al   sistema  d’educació  vigent.    

Albert Bayot:   «No   hi   ha   coincidència   entre   la   llei   i   els   recursos   per   dur   a   terme   la   pràctica.   Aquest   sistema   educatiu   neix   en   l’abundància   i   creix   en  la  misèria.»   La   segona   qüestió   que   es   va   plantejar   és  si  el  concepte  d’educació  ha  canviat   o   continua   sent   el   típic   esquema   on   el   mestre   ho   sap   tot,   i   l’alumne,   res.   A   més,   s’insereix   el   tema   de   la   metodologia   i   la   tecnologia   i   es   pregunta   si   són   sistemes   estancats,   ja   que   s’han   fet   diversos   intents   però   els   resultats  no  són  els  esperats.    

Acabades aquestes   preguntes   es   va   passar   a   la   segona   fase   de   la   conferència:  les  preguntes  al  públic.    

Entrevista a  Iolanda  Arboleas  

Iolanda Arbeolas:  «Els  errors  dels   professors  no  es  noten  a  simple  vista   però  es  paguen  cars.»  

«Per primer  cop  a  la  meva  vida  el   rendiment   del   meu   esforç   s’ha   vist  gratament  recompensat  amb   els   guanys   que   hem   fet   i   estem   fent  amb  els  alumnes.»  

També es   va   debatre   l’estat   actual   de   l’educació,   afectat   per   una   crisi   econòmica  subjacent.  Les  respostes  van   apuntar,   sobretot,   cap   a   l’ajustament   de   recursos,   de   gratuïtats   i   ajudes,   l’augment   de   taxes   en   educació   professional,   etc.   Això   comporta   haver   d’adaptar   el   sistema   ja   que   molts   centres   es   troben   amb   el   problema   que   les   famílies   dels   alumnes   no   poden   pagar   el   material   escolar   dels   seus   fills   o   finançar   les   activitats   extraescolars,   per   exemple.   Tot   això   porta   a   un    

Mireia Reynal  

D

esprés d’escoltar   la   xerrada   vam   tenir   l’oportunitat   de   parlar   amb   Iolanda   Arboleas,   com   hem   comentat   anteriorment,   l’actual   directora   de   l’institut   de   Sils.   Conversem  amb  ella  sobretot  de  l’ideari   del   nou   projecte   educatiu   que   s’està   duent  a  terme  al  seu  institut  des  que  el  

14


mateix centre   es   va   posar   en   marxa   l’any   2008.   L’institut   de   Sils,   en   aquest   sentit,  presenta  una  manera  de  fer  que   s’allunya   bastant   de   la   majoria   dels   altres  centres  catalans  convencionals:    

Sobretot és   un   sistema   que   es   basa,   com   he   dit   abans,   en   els   grups   heterogenis   i   en   els   valors   i   l’atenció   globalitzada   de   l’alumne.   Ens   interessem   també   per   tota   la   part   emocional,  social  i  personal  de  l’alumne   a  part    de  l’estrictament  acadèmica.  

Bona tarda,   Iolanda.   Ens   podries   explicar   una   mica   com   funciona   el   sistema  educatiu  de  l’institut  de  Sils?    

És un   sistema   pedagògic   més   complex   que  evidentment  requereix  un  equip  on   tothom   ho   tingui   tot   molt   clar,   amb   moltes   ganes   de   treballar,   amb   gent   molt  dinàmica,  etc.    Però  això  topa  amb   les   plantilles   de   professors,   que   són   molt   variables.   D’aquesta   manera   és   molt  difícil  consolidar  un  equip.    

El sistema   es   basa   en   una   ideologia   enfocada   sobretot   en   la   importància   dels   grups   heterogenis   i   en   una   avaluació   molt   focalitzada   al   procés   d’aprenentatge  i  a  l’esforç  de  l’alumne.       Fem   un   seguiment   molt   personalitzat   de  l’alumnat.  Aquest  seguiment  es  duu   a  terme  a  través  de  l’avaluació,  a  partir   de   treballs   que   van   entregant,   de   la   tutoria  individualitzada...  

En quin   sentit   heu   notat   aquest   canvi   de   sistema   pedagògic?   Ho   veieu   reflectit  als  resultats  dels  alumnes?   Molt.  Jo  estic  molt  contenta.  Per  primer   cop   a   la   meva   vida   el   rendiment   del   meu   esforç   s’ha   vist   gratament   recompensat   amb   els   guanys   que   hem   fet   i   estem   fent   amb   els   alumnes.   He   vist   «miracles»,   alumnes   que   en   un   altre  centre  estarien  en  una  UEC  (Unitat   d’Escolarització   Compartida)   o   fora   del   sistema,   aquí   estan   inclosos   al   sistema   fins   a   quart   d’ESO.   Passen   coses   meravelloses.  Per  mi  això  és  fantàstic.  

Al nostre  centre  els  tutors  tenen  quatre   hores   setmanals   per   atendre   els   alumnes   individualment.   Aquesta   atenció   individualitzada   serveix   per   orientar-­‐los   a   nivell   personal   i   a   nivell   acadèmic.  A  més,  totes  les  dades  es  van   registrant  al  moodle  del  centre.     Ha   costat   molt   implantar   aquest   sistema?   El  que  ha  costat  més  ha  estat  dissenyar-­‐ lo,   és   un   sistema   molt   diferent   de   l’ordinari.   Hem   hagut   de   dissenyar   un   horari  diferent.  Un  horari  més  dinàmic,   amb   propostes   de   treballs   en   equip,   propostes   de   treball   individualitzat,   de   treball   per   projectes...El   que   vull   dir   és   que  no  tot  són  classes  magistrals.    

Has pensat   en   extrapolar   aquest   sistema  a  batxillerat?   No,  a  part  que  no  l’ompliríem,  seria  un   pol   d’atracció   de   professorat   a   qui   li   agrada   fer   batxillerat,   que   ja   és   un   altre   perfil   de   professorat,   no   tant   d’educador  sinó  d’especialitat.    

15


La honestedat  en  el  periodisme   Jaime  Rey

L

a conferència   de   Vicent   Partal   va   girar   entorn   al   periodisme   actual   i,   sobretot,   a   què   es   pot   fer   per   millorar   la   informació   que   es   dóna.   Defèn   la   idea   que   el   periodisme   ha   de   ser  vocacional.  El  periodista  ha  de  tenir   com  a  condició  sine  qua  non  la  intenció   d’informar   amb   finalitats   socials.   En   la   introducció   al   seu   discurs,   la   presentadora   fa   referència   a   la   figura   de   Partal,   destacant   la   seva   capacitat   inductiva   i   didàctica.   La   seva   experiència   com   a   reporter   va   ser   un   fort   impuls   en   aquest   sentit.   El   més   important,   però,   és   l’honestedat,   com   va  es  va  fer  patent  durant  l’acte.  

certificar a   partir   de   la   pròpia   experiència,  ja  que  va  cobrir  la  caiguda   del   mur   de   Berlín,   l’any   1989,   per   exemple.   Partal,   com   va   explicar   la   presentadora  durant  el  proemi,  destaca   perquè   és   un   home   honest,   didàctic   i   bona   persona.   Això   últim,   va   dir,   és   imprescindible  per  al  bon  periodista,  ja   que   ser   bona   persona   va   lligat   a   la   passió  per  allò  que  es  fa  i  que  hi  hagi  un   major  grau  de  sinceritat  i  lleialtat  social   en  el  periodista.   Partal   arrenca   la   conferència   amb   un   to   positivista   i,   al   seu   torn,   unificador.   Insta   tots   els   periodistes   a   ser   conscients   que   es   pot   canviar   el   futur   del   periodisme.   Les   claus   són   la   profunditat  dels  discursos  i  que  hi  hagi   una   millor   contextualització   i   documentació  d’allò  de  què  es  parli.  Un   dels   exemples   fou   el   diari   Washington   Post,   que   cada   cop   requereix   d’una  

Autors com   Iñaki   Gabilondo   o   Ryszard   Kapuscinski   remarquen   la   necessitat   d’un   periodisme   presencial   i   amb   capacitat   de   sacrifici.   Una   de   les   claus   és  entendre  les  persones  del  lloc  on  es   produeix   l’acció.   I   Partal   ho   pot  

Vicent Partal    

16


participació més   gran   dels   usuaris   via   Internet   i   xarxes   socials.   D’una   banda,   Partal   va   indicar   que   aquest   fet   és   positiu   perquè   afavoreix   la   democràcia   però,  de  l’altra,  creu  que  evidencia  una   manca   d’identitat   quan   s’abusa   d’aquest  mecanisme.    

sentir utilitzats.   Del   periodista   depèn   oferir  una  informació  eficaç  i  fiable.  Un   servidor  va  posar  l’exemple  de  Canal  9.   Una   de   les   causes   de   la   seva   caiguda   fou  la  submissió  d’alguns  periodistes  als   caps   de   l’empresa.   Cal   mantenir-­‐se,   doncs,  en  la  línia  trontollant  que  separa   el   bon   periodisme   de   l’acomiadament   de   l’empresa.   La   por   a   aquesta   conseqüència  no  ha  de  minvar  el  deure   social   del   periodista   i   la   veracitat   de   la   informació,   fet   que   va   succeir   amb   certa  assiduïtat  a  l’empresa  esmentada.    

Les notícies   del   dia   estan   copant   la   nostra   actualitat   informativa,   sovint   en   forma   de   confidències   o,   fins   i   tot,   de   tuits.   A   més   de   l’espectacularització   que   sol   regnar   en   la   majoria   de   les   notícies,   les   informacions   solen   ser   críptiques  i  mancades  de  detalls,  sovint   necessaris   per   a   la   seva   comprensió.   Per  tant,  ens  hem  de  conformar  amb  la   parcialitat   en   lloc   de   la   totalitat   informativa.   El   mòbil   és   el   dispositiu   que  ho  aglutina  tot.  Partal  va  bromejar   dient   que   molta   gent   agafa   el   mòbil   abans   de   dir   «bon   dia»,   prevalent   l’aparell   per   sobre   de   la   comunicació   personal.   Si   això   ho   traslladem   al   periodisme,   parlem   d’una   decadència   aclaparadora   en   què   la   informació   es   transmet   en   xarxa   i,   en   fer-­‐ho,   passa   a   ser  més  curta  successivament.    

Partal veu   els   diaris   com   un   procés   en   què   participen   també   els   ciutadans,   que   requereixen   d’una   informació   fidedigna   i   contrastada   del   periodista.   El   diari,   doncs,   esdevé   una   comunitat   interactiva   i   social,   però   sovint   no   s’acompleix   aquest   últim   terme   i   el   primer   ho   fa   en   excés,   com   ja   s’ha   dit.   El  sensacionalisme  roman  en  la  majoria   dels   mitjans,   tant   audiovisuals   com   escrits,   amb   un   clar   predomini   de   la   idea   que   «una   imatge   val   més   que   mil   paraules».   Una   pregunta   que   se   li   va   formular   és:   podem   explicar   el   mateix   amb   una   imatge   que   amb   mil   paraules?   Ho   deixem   a   interpretació   vostra,   però   la   resposta   sembla   òbvia.   Partal   es   qüestiona   si   allò   que   es   diu   és   realment   rellevant   per   a   la   societat   i   arriba   a   la   conclusió   que   com   més   espectacle   hi   hagi,   més   importància   rep   la   notícia.   Neil   Postman   ja   preveia   aquesta   degeneració  del  periodisme  amb  el  pas   de   l’era   del   món   tipogràfic   a   la   del   món   de  l’espectacle.    

«No existeix   l’objectivitat   sinó   l’honestedat».   Amb   aquesta   frase   Partal   evidencia   la   necessitat   d’un   periodisme   social.   Es   va   posar   l’exemple   de   la   CNN,   una   empresa   de   comunicació   que   ha   establert   diversos   cafès   i   alguns   centres   amb   activitats   distants   a   la   periodística.   Partal   va   dir   que   és   evident   que   s’han   de   buscar   estratègies   de   màrqueting   per   tirar   endavant  qualsevol  projecte.  Tot  i  això,   creu  que  la  reiteració  d’aquesta  tècnica   pot   fer   dubtar   els   lectors,   que   es   poden  

17


L’honestedat, un  valor  clau  en  el   bon  periodista  

els beneficis   econòmics,   amb   un   sistema   clarament   neoliberal,   definit   per  la  prioritat  del  sistema  de  preus  i  al   rendiment   econòmic.   Aquest   fet,   doncs,   el   podem   relacionar   amb   la   construcció   d’empreses   annexes,   com   és   el   cas   de   la   CNN.   L’únic   objectiu   esdevé   el   benefici   propi.   Per   tant,   ens   qüestionem  ja  no  només  la  lleialtat  del   periodista   sinó,   per   més   inri,   del   propi   mitjà  (social).  

La personalitat   del   periodista   esdevé   clau   per   aconseguir   un   argument  veraç  i  creïble  

Vicent Partal  

Vam plantejar   tres   preguntes   al   periodista   valencià.   De   primer,   vam   recalcar   el   predomini   de   les   «notícies   del   dia»   en   el   periodisme   actual   i   el   fenomen   de   l’espectacularització.   El   target  —públic,  destinatari—  continuen   sent   els   lectors,   però   l’objectiu   continua   sent   informar?   Partal   va   contestar   que   avui   dia   hi   ha   un   sentiment   subjacent   d’impotència   en   el   periodisme,   que   ha   perdut   successivament   la   intencionalitat.   Va   exemplificar-­‐ho   dient   que   en   el   periodisme   no   es   pot   explicar   que   Panin   és   un   personatge   de   Dostoievski   —de   Crim   i   càstig—,   evidenciant   una   manca   de   profunditat   en   els   detalls,   que  són  els  que  en  realitat  enriqueixen   aquest   ofici.   Si   falta   honestedat   i,   informació,   aquest   ofici   està   en   un   declivi  insostenible.    

La tercera   qüestió   posava   èmfasi   en   l’honestedat;   si   existeix   en   la   pràctica,   amb  l’exemple  de  Canal  9;  i  fins  a  quin   punt   va   influir   el   mitjà   en   la   redacció   periodística.   Partal   va   opinar   que   la   situació   de   Canal   9   era   un   «autèntic   desastre»,   ja   que   la   majoria   dels   periodistes   eren   culpables   de   la   desaparició   del   mitjà.   Hi   va   haver   una   pèrdua   de   personalitat   periodística,   imprescindible,   segons   Partal,   perquè   es  redacti  informació  verídica.  Per  tant,   creu  que  la  personalitat  d’un  periodista   mai   ha   de   desaparèixer,   sense   necessitat   que   la   ideologia   del   mitjà   sigui   ultratjada.   Creu,   a   més,   que   el   mitjà   mai   manipula   la   gent   sinó   que   som   nosaltres   que   ens   deixem   manipular.  Si  ho  traslladem  a  l’ofici  del   periodisme,   el   mitjà   exerceix   una   forta   pressió   al   redactor,   però   aquest   ha   de   cercar   una   forma   d’encabir   la   seva   visió,   sense   faltar   al   respecte   als   codis   ètics  que  regeixen  la  professió.    

La segona   era   més   concreta.   Ens   preguntàvem   si   diaris   com   La   Vanguardia   fan   competència   deslleial   oferint  diaris  gratuïtament.  Partal  va  dir   que   anava   en   la   línia   del   màrqueting   i  

18


També va   parlar   sobre   les   tertúlies   polítiques,   una   format   de   fer   televisió   que   està   ocupant   gran   part   del   share   i   que  és  molt  present  als  mitjans  privats.   Aquests   programes   són   sovint   de   caire   polític,  com  El  gato  al  agua;  o  esportiu   (futbol),   com   El   chiringuito   de   jugones.   Partal   creu   que   no   hi   ha   dialèctica   per   arribar   a   unes   conclusions   de   caire   social.   A   banda   que   parlen   d’aspectes   poc   rellevants   o   molt   repetitius,   els   arguments   solen   ser   críptics   i   els   crits   estan   a   l’ordre   del   dia.   L’objectiu,   doncs,   no   és   ensenyar   sinó   confondre   la  gent.    

trivialitat i   la   banalització   informatives   (o  desinformatives).   Les   preguntes   a   propòsit   del   diari   en   xarxa  Vilaweb,  del  qual  Vicent  Partal  és   el   director,   eren   molt   nombroses.   El   periodista   va   haver   d’explicar   diverses   vegades   la   ideologia   del   diari,   però   tot   sigui   per   aconseguir   l’enteniment   del   col·∙loqui.   És   un   diari   sense   ànim   de   lucre   i   que   tothom   pot   consultar   via   web,  amb  la  possibilitat  (o  no)  de  fer  un   donatiu   per   als   integrants.   Es   consideren  d’esquerres  i  partidaris  dels   Països   Catalans.   La   sensibilitat   i   l’empatia   del   periodista   per   la   tasca   esdevenen   claus   en   la   seva   activitat.   L’honestedat   —que   no   una   acèrrima   objectivitat,   fet   ineludible—   és   la   seva   forma   de   treballar,   amb   l’objectiu   d’aconseguir   un   periodisme   social   i   actiu.  

Partal dubta   que   cap   mitjà   sigui   capaç   de  crear  cap  tendència  ni  cap  iniciativa   en   què   la   gent   s’hi   vegi   identificada,   ja   que   hi   ha   una   falta   evident   de   compromís.     Com   a   molt,   diu,   es   podrien   consolidar   alguns   projectes.   Per   tant,   reclama   el   retorn   de   l’antic   periodisme,   el   «real»;   aquell   amb   què   se   sortia   al   carrer   per   enfangar-­‐se   i   treure’n   suc.   S’oposa,   podem   dir,   a   la   plasmació   literal   dels   tuits   que   ens   arriben,  així  com  la  còpia  d’allò  que  fan   les   agències   d’informació   o   d’altres   factors  externs  que  poden  ajudar,  però   no   constituir   el   focus   de   la   notícia.   Gabilondo,   per   exemple,   creu   que   la   millor   forma   de   fer   periodisme   és   prendre  la  «distància  del  porc  espí».  És   aquella  amb  què  el  periodista  pren  una   visió   global   dels   fets   i   els   transforma   en   esdeveniments   socials   mitjançant   un   filtre,   que   no   es   veu   però   que   és   imprescindible   per   a   la   labor   periodística.   Es   tracta   de   la   documentació  i,  sobretot,  de  contrastar   informació   a   fi   de   no   caure   en   la    

Després d’haver  assistit  a  la  conferència   de   Vicent   Partal,   som   capaços   de   reflexionar   sobre   el   nostre   futur,   on   som   i,   sobretot,   què   podem   fer   (tots)   per   millorar   la   situació   del   periodisme.   Estem   d’acord   amb   la   idea   «ho   estàs   veient,   està   passant»?   Fóra   bo   no   digerir  la  informació  tal  i  com  ens  arriba   i   contrastar-­‐la,   tot   i   que   no   siguem   periodistes.   Per   tant,   potser   la   idea   és   que  tothom  ha  de  ser  periodista,  ja  que   sovint   la   informació   no   ens   arriba   contrastada   i   s’ha   de   fer   «l’últim   pas»   (consens,   investigació...).   Per   tant,   serem   capaços   d’ampliar   els   tuits   que   ens   arriben   i   convertir-­‐los   en   notícies?   A   més,   podrem   imposar-­‐nos   a   la   voluntat   dels   estrats   més   alts   i   fet   un   periodisme  motu  proprio?    

19


El projecte   nacional   de   Catalunya   en   l’Europa   del   segle  XXI    

des d’Espanya   es   podia   produir   animadversió   contra   Catalunya   sense   que  cap  institució  de  l’Estat  fes  res  per   evitar-­‐ho.   En   aquest   sentit   ha   assenyalat   que   Espanya   no   vol   ser   transformada   per   Catalunya   i   ho   ha   reblat   afirmant   que   «amb   aquesta   Espanya  no  comptessin  amb  nosaltres».  

Antoni Castells:   «Ara   ens   toca   parlar   als   catalans,   l’objectiu   immediat  és  el  referèndum»  

Pel que  fa  al  context  europeu  ,  ha  posat   de   manifest   la   impossibilitat   de   pensar   el  poder  polític  de  Catalunya  fora  de  la   Unió   Europea,   remarcant   que   la   integració   política   al   projecte   és   imprescindible   per   a   un   futur   Estat   català.   Tot   i   això,   s’ha   mostrat   reticent   davant  d’aquells  que  consideren  que  la   independència   posarà   fi   a   tota   forma   de   dependència   política   ja   que,   en   paraules   seves   «la   independència   serà   limitada,   perquè   serà   dins   una   unió   federal   europea   que   ha   d’anar   cap   a   un   govern  democràtic  europeu».  

Miquel Gelada  i  Joel  Vila  

A

mb aquesta   afirmació,   l’exconseller   d’Economia   i   Finances   de   la   Generalitat   durant   els   governs   tripartits,   ha   volgut   assenyalar   la   necessitat   que   Catalunya   dugui  a  terme  una  consulta  per  decidir   el   seu   futur   polític   i   per   fer-­‐ho   creu   que   «els  catalans  ens  hem  de  concentrar  en   aquest   objectiu   i   no   dividir-­‐nos».   La   conferència,   realitzada   per   Antoni   Castells,   s’emmarca   en   les   Jornades   Breyting   organitzades   per   Activa   21   al   Teatre  del  Casino  La  Unió  de  Vidreres.     Durant   la   conferència,   Antoni   Castells   ha  posat  de  relleu  els  successius  intents   que   des   del   catalanisme   polític   s’havien   fet   al   llarg   dels   anys   per   tal   d’aconseguir   el   reconeixement   polític   i   liderar   la   transformació   de   l’Estat   espanyol,   posant   com   exemple   el   procés   estatutari   que   en   paraules   seves   «oferia   una   possibilitat   d’estructurar   Catalunya   dins   Espanya».     Però   davant   la   sentència   negativa   del   Tribunal   Constitucional    ha  assenyalat  que  es  va   tancar   una   etapa   i   se’n   va   obrir   una   altra   en   la   qual   el   terreny   central   del   catalanisme  l’ocupa  el  sobiranisme.  

Finalment, durant   el   col·∙loqui   de   clausura  de  l’acte,  a  la  qüestió  d’un  dels   assistents  sobre  quin  paper  havia  de  fer   avui   en   dia   el   PSC,   ha   respost   que   «abans  era  un  partit  que  feia  possible  el   ser   espanyol   i   català   com   a   subjecte   polític,   però   ara   les   dinàmiques   de   la   polarització   li   han   passat   pel   damunt».   També   se   li   ha   preguntat   sobre   si   el   catalanisme   havia   estat   ensopegant   durant   cent   cinquanta   anys   amb   la   mateixa   pedra,   pregunta   a   la   qual   ha   respost   fent   un   balanç   positiu   del   catalanisme   com   a   projecte   amb   voluntat   de   ser   i   de   compromís   amb   Espanya.  

També ha   posat   un   èmfasi   especial   a   l’hora  de  subratllar  la  facilitat  amb  què  

20


Valoració

En   l’Editorial   hem   presentat   les   conclusions   que   en   línies   generals   s’extreuen   de   les   8   conferències/col·∙loquis   i   2   propostes   artístiques   programades   en   aquesta   1ra   edició,   on   hi   han   participat   18   ponents,   hi   han   assistit   638   persones   i   s’han   recaptat   prop   de   900€   entre   entrades  i  donatius.   Des   de   l’Organització   valorem   molt   positivament   els   resultats     i     la   rebuda   d’aquesta   embrionària  proposta  cultural  i  reflexiva,  amb  una  programació  que  creiem  que  ha  permès,  en   la  seva  diversitat,  oferir  una  fotografia  representativa  pels  assistents  sobre  “on  som?”  i  “cap  a   on  anem?”  com  a  societat.   Els   principals   reptes   que   ens   imposem   en     les   pròximes   edicions   van   des   de   millorar   la   comunicació   de   les   propostes   artístiques   (sota   la   marca   #artsXbreyting)   fins   a   fomentar   la   presència  de  joves  d’entre  16  i  25  anys    entre  el  públic  assistent.  Per  fer-­‐ho,  en  el  primer  cas,   destinarem   una   persona,   o   un   grup   de   persones,   específicament   en   la   gestió   d’aquestes   activitats;   en   el   segons   cas,   incidirem   en   la   comunicació   dels   espais   de   més   recurrència   en   aquest  tipus  de  públic    (escoles,  instituts  i  universitats)  per  incrementar-­‐hi  la  nostra  presència.   Finalment,   volem   agraïm   la   col·∙laboració   dels   voluntaris,   empreses,   organismes   públics   i   associacions  que  han  fet  possible  que  aquest  projecte  sigui  una  realitat.  Un  agraïment  especial   també  als  companys  de  La  Inquietud  per  la  seva  gran  tasca  dins  i  fora  de  les  Jornades,  amb  qui   esperem  seguir  col·∙laborant.  Moltes  Gràcies  i  arreveure!   Per  a  més  informació:  www.jornadesbreyting.com  o  als  comptes  de  FB  i  TWITTER.   FIRMA:  Organització  de  les  Jornades  Breyting  2014  

21


22

Breyting  
Advertisement