Page 1

Poesies catalanes

Laia Palos Rey i Montserrat Romero Gomez 2nD


joan maragall Com al mig de l'hivern la primavera, aixís el cel avui, i el sol i l'aire, obre de bat a bat balcons i portes i omple la casa de clarors, aimia. Glòria dels ulls el cel, del pit les aures, són avui. Fins a cada moment sembla que han d'esclatar en verdor les branques nues, que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes, i que s'ha d'embaumar tota la terra. No sents una frisança, dona? Digues: no et sents la primavera a les entranyes? Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa, te donaria un bes al mig dels llavis, al davant de tothom, sense vergonya de besar i ser besat, que avui n'és dia. Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, demà les neus blanquejaran la serra. La primavera és lluny del temps endintre, pro un dia com avui n'és la promesa. Si promesa tu em fosses, estimada, ja cap mena d'hivern en mi cabria, ni ara, ni després, ni mai, que portes tu a dintre els ulls la primavera eterna.


Manel Garcia Grau I veient-la tan imperfecta i habitada pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança: des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia, l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot, la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat, el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se contra els cants llefrosos i llepaires de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.


MARIA MERCÈ MARÇAL Furgant per les llivanyes i juntures trobí el vell drac encara aferrissat. Maria-Antònia Salvà Furgant per les llivanyes i juntures d’aquesta paret seca; entre mac i mac d’oblit; entre les pedres dures de cega desmemòria que endures, et sé. I saber-te em dóna terra, arrel. Et sé i em sé, en el mirall fidel del teu poema, aferrissadament clivella pedra de silenci opac —dona rèptil, dona monstre, dona drac, com el cactus, com tu, supervivent.


MIQUEL MARTÍ I POL Certament, teniu deures odiosos i les mans avesades al desfici d'horitzons verticals, massa visibles per oblidar-los fàcilment, i encara teniu els ulls i el cor de vidre fràgil. Sou calafats, fusters o bé paletes de noms obscurs, i teniu dones grises i una llar de cartó i fusta vermella. Però jo envejo el vostre noble ofici perquè sou alts i forts i bruns de rostre, i estimeu tendrament les vostres eines, i provoqueu esclats al pit de dones desconegudes que no us saben febles, i a cada instant gasteu tota una vida perquè no hi ha futur que no us pertanyi, i us enfileu, segurs, per les escales, i canteu, treballant, velles tonades. Jo us envejo i voldria ser tan orfe de mirallets com deveu ser vosaltres, i reposar de nits amb un bleix rítmic, i llevar-me de nou, i viure els dies transcorregut completament per l'aire.


Salvador Espriu i Castelló

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.


MIQUEL COSTA I LLOBERA Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àquila marina, o del voltor que puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espola damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com


vicent andrés estellés Contemplaries, des del marge, el poble, fumant a espai, silenciós, a gust, amb un orgull recatadíssim de pare que mira com les dones miren el seu fill, com els homes miren la seua filla, semblant el Russafí, però no deixaries, per als segles futurs, uns versos de dolguda gràcia, sinó el silenci o tremolor de l'ànim, tu que miraves des del marge el poble, no el campanar de l'afamada alçària, sinó teulades, galeries, murs, les finestretes dels comuns, la calç que el temps aigualiria a les façanes.


marià villangómez Això ho confirmen els seus versos: Davant la terra nostra i estimada, del cor neixen el pi, l'aire i l'ocell [...] Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba de molt antic als llavis de la gent. (Terra natal) La llengua diu la pàtria gosa prometre... No volien que hi prengués carn, a penes carn, la poesia. És llarg el torb. [...] Ens acull una pàtria que sols es pronuncia. (Ritmes) Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres, puc dir germà i sentir-me entre germans, i quan dic pàtria dic els vostres somnis. [...] Ens entendrem amb llengua que serà feix d'espigues, i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria. (Als poetes catalans amics).


poesia catalana  

treball de poesia anomenat el vol poetic fet per Laia Palos Montserrat Romero