UN BARRI, UNA PARRÒQUIA
3rB - Institut Agustí Serra Curs 2012-13
Per conèixer la història de la Parròquia del Sagrat Cor i la seva vinculació amb el barri de Ca n’Oriac, hem de fer un viatge a l’Espanya de després de la Guerra Civil (1936-39) i del anys que van seguir, anys de misèria i de reconstrucció, de migracions del camp a les ciutats. Anys de dictadura militar i repressió, i després de transició i canvi cap a la democràcia, la llibertat, la igualtat.
1944. Treballant els camps de blat, a Torre Guitart.
Ca n’Oriac, en els anys 40, tenia una gran activitat agrícola on s’hi conreaven camps de cereals, igual que en altres zones de Sabadell. Després, en els anys 50, va rebre l’arribada de moltes famílies d’immigrants procedents de diferents punts del país: de l’nterior de Catalunya com la sra. Carme Ribes, d’Andalusia com el sr. Francisco Morales, d’Extremadura, de Múrcia… En aquells anys, era habitual que les famílies en arribar s’haguessin de construir les seves pròpies vivendes. Com que no tenien permisos, se les feien enderrocar. Llavors les havien de construir molt ràpid, per la nit. Aquestes vivendes no disposaven ni d’aigua (l’agafaven de fonts i pous), ni de llum, … Era un barri amb moltes mancances, no hi havia escola, però mossèn Rafael va començar a fer classes en un estable de la casa pairal de Ca n’Oriac. També es feien classes en domicilis particulars, com es el cas del veïns Paco, Guerra, Andrea, que per les nits feien classes als nens que durant el dia treballaven en la indústria tèxtil.
1960. Transport d’aigua potable. No hi havia xarxa d’aigua en els domicilis.
1962. Gran nevada. Carrer Balaguer, sense l’esglÊsia al fons.
Més endavant es va veure la necessitat en el barri de tenir una església. La propietària de Can Ustrell i l’Ajuntament van cedir els terrenys que ara ocupen el col·legi Miquel Carreras i l’Església. Però, és curiós com es van aconseguir els diners per dur a terme la construcció de l’edifici. En aquells moments la gran majoria de famílies del barri no tenien televisió. La ràdio era el medi de comunicació més important, i també el cine. Sabadell comptava amb 10 cines i el teatre la Faràndula. Es va decidir incrementar el preu de les entrades al cine en 50 cèntims de pesseta i, d’aquesta manera, pagar els materials i les despeses de sous de la construcció de l’església.
1964
Mossén Rafael Prats tenia molta feina en el barri. La seva població creixia i creixia, en pocs anys es va triplicar. Van arribar uns sacerdots joves a la parròquia, com el pare Eduard Fornés, que de seguida van adonar-se de les necessitats dels seus veïns. Van ser solidaris, humils, eren molt propers i van contactar amb l’agrupació de veïns. Van decidir treballar en tallers i fins i tot, més endavant, van habilitar uns espais de l’església per fer uns tallers de diferents oficis (fontaneria, paleta, soldadors…). Allà van fer classes per les nits a la gent del barri, sense cobrar una pesseta. Vestien pantalons i camises, no duien sotana. Eren mestres en el seu barri. I això ho van fer en un moment polític molt difícil, en el que el clero gaudia de certs privilegis. Però ells eren part del veïnat, donaven suport i col·laboraven en les iniciatives del barri, fet que no estava ben vist per l’Església.
1967
1967
1967. Al fons escola Miquel Carreras i l’església de Ca n’Oriac.
• •
Agraïments al Sr. Francisco Morales Fotos extretes de la web de l’Associació de veïns de Ca n’Oriac