Issuu on Google+

JOCS FLORALS SANT JORDI 2013

PREMI DE PROSA Il路lustracions dels Guepards (primer)


Jocs Florals Sant Jordi 2013

Premi Prosa

El drac. Escrit per El drac : Tom Navarro Primer de Primària

El Piu aprèn a volar. Escrit per Pop: Berta Díez Segon de Primària

La font màgica. Escrit per Pedra vermella: Clara García Tercer de Primària

Viatge a una altra dimensió. Escrit per Megathor: Aaron Vida. Quart de Primària

Com m’agraden els petons. Escrit per Macedònia: Paula Yarza. Cinquè de Primària

El pacient pacient. Escrit per DPL: Judit Martínez Sisè de Primària


EL DRAC Fa molt de temps hi havia un drac que vivia en una illa tot sol. Un dia va arribar un gos nedant. El gos li va preguntar – Què et passa que estàs tan sol? - M’he trencat una ala i no puc volar – va respondre el drac. - No et preocupis, aniré a buscar-te la. – va dir el gos. El gos va marxar a la ciutat i va anar casa per casa i no trobava l’ala. Quan va arribar a l’última, la va trobar i nedant va arribar a l’illa on estava el drac. Li va posar l’ala i va poder volar i van marxar tots dos de l’illa volant. El drac i el gos es van fer amics. El drac (primer)


EL PIU APREN A VOLAR

Hi havia una vegada un ocell que es deia Piu que vivia a la teulada d’una casa i... la setmana passada havia après a volar amb l’ajuda dels seus germans. El Piu anava molt content al parc a jugar amb els seus amics i una nena que es deia Laia. - Bon dia ocellets, què teniu gana?- Va preguntar la Laia. El Piu i els seus amics van dir: - Piu, piu! I la Laia els va donar de menjar. I els ocellets van fer una carrera. Però fent la carrera una àliga molt dolenta, que es deia Roc, va agafar el Piu i se’l va emportar al seu amagatall. La Laia, els seus amics i la mare van fer un pla. Un amic del Piu va despistar al Roc, el va portar on estaven la Laia i la mare. La Laia i la mare el van capturar i uns amics del Piu van anar a l’amagatall. I van dir:


- Corre Piu!!! Surt de l’amagatall. I van sortir. I el Roc va ser bo. Conte contat, conte acabat.

POP (segon)


LA FONT MÀGICA Un cap de setmana que anàvem al poble de l’avi, amb els meus pares i el meu germà Max amb cotxe; estàvem mirant per la finestra, però no vam veure a ningú. Ens vam adormir. Quan ens vam despertar al cap de deu minuts, vam tornar a mirar i tampoc hi havia ningú. Vam arribar a casa del meu avi i tampoc hi havia ningú. Les botigues estaven tancades. - És molt estrany!- va exclamar la meva mare Més tard vam caminar pel poble i vam escoltar un soroll que venia del bosc. Vam intentar seguir-lo i ens va portar a un túnel d’arbres molt tupit. Al terra del túnel hi havia petjades grans i petites i el soroll cada vegada era més fort; sentíem córrer aigua i gent parlar.


Quan es va acabar el túnel vam arribar a un prat molt gran amb una font. - Estan tots els del poble! – vaig cridar. Hi era el meu avi, el senyor de la fleca, la carnissera… El meu avi em va explicar que el dia 20 d’agost, tots anaven a la Font Màgica. - Per què li diuen màgica? – va preguntar el Max. Perquè aquí no et troba ningú i és el nostre secret.

Pedra Vermella (tercer)


EL VIATGE A UNA ALTRA DIMENSIÓ

Mentre jo estic a la classe, fent medi, vaig a fer punta al llapis. I quan llenço la punta, de sobte…. Veig com una guspira que em toca i m’enrampo. Això és molt estrany, vaig pensar, encara no ho puc comprendre. I aleshores, en Vicenç em fa una pregunta i em diu: - Aaron, Aaron!!! I jo em desperto. I el veig tant enfadat que, em castiga. De sobte, zona el timbre, tots se’n van al pati, tots menys jo… perquè estic castigat!!! I encara no ho entenc, és gairebé impossible que un munt de guspires apareguin de sobte en una paperera. M’aturo un moment i miro fixament la paperera. Ara comencen a sortir llamps!! I més llamps!! I quan crec que ha parat, al fons de la paperera s’obre un forat d’aquells que et porten a una altra dimensió. El forat em comença a aspirar i BUUUMM!!!! Desaparec. Em trobo en un lloc silenciós, però tinc el pressentiment que passarà alguna cosa quer no m’agradarà gens…i de sobte: apareixen uns ninges. Jo penso que els guanyaré,


però em donen una pallissa i m’enfado tant que els trinxo fins que surten corrents. Apareix un altre forat i m’endinso en una altra dimensió. Trepitjo el terra i em faig molt de mal, és com si el terra estigués fet de foc. Gairebé tot està fet de foc. És el caos, però m’aturo a pensar un moment: tot fet de foc, el caos i també hi ha dimonis: Ostres!!! És clar!!! Estic a l’infern!!! Veig una cosa que em crida molt l’atenció;: un grup de dimonis rapers que canten un rap polític i no paren de dir: “fins al monyo del dimoni!!”. Me n’adono que es queixen del President i me’n vaig a parlar amb ell. Li pregunto: - per què tots es queixen de tu? I ell em respon: - perquè no els hi agrada la manera que tinc de controlar el país….i m’importa un rave!!!!- Però no et plantejaries canviar les normes?, li pregunto. -Això és l’infern, em contesta,- només hi ha d’haver el caos. -Però el caos no porta a cap lloc, ni a tu ni als demés dimonis, vaig dir. – Ahhh!!, d’acord. Trauré del caos aquest país, va dir el president. -Genial!!!, vaig respondre. Tots van acabar contents, però de sobte…..tot començà a desaparèixer…… em veig de nou a la classe i el Vicenç em diu:- la classe és avorrida, eh, Aaron?. I li responc: -no pas, la classe pot ser molt divertida, amb una mica d’imaginació.

MEGATHOR (quart)


COM M’AGRADEN ELS PETONS! A la Marta li agraden molt els petons. Cada matí, quan es lleva, va corrents a fer un petó al pare i a la mare. I té la sort que li fan molts petons, però els de color vermell són els seus preferits. Ella diu que hi ha petons blancs, aquells que es fan per obligació, perquè s’han de fer i és important fer-los, no són la mena de petons que li agraden. Hi ha petons blaus, que sembla que siguin grans i profunds com el mar i el cel; són tranquils i suaus, però ràpidament se’n van sense deixar-li cap empremta, li agraden poquet. També sap que hi ha petons grocs, que sempre fan soroll, moltíssim soroll com els de l’àvia, i tothom se n’adona que existeixen; donen alegria i són divertits, però ella prefereix un petó silenciós. Ahir, quan jugava a l’escola, el seu amic Joel, en tirar la pilota, li va fer mal a la Marta. Ella va plorar, però poquet,


eh! Que la Marta és molt valenta! De sobte ell es va acostar i li va regalar un petó. Un petó que li va agradar molt; va sentir unes pessigolles que li van treure tot el mal que tenia. La Marta diu que el petó del Joel és de color vermell, els millors de tots, els que més li agraden, aquells que voldria que li fessin cada dia, a cada moment. Però no sap si algú més sap fer-los tan bé com ho fan els seus pares i com ho va fer el seu amic Joel.

Macedònia (cinquè)


El pacient pacient 8:30 del matí en una casa al barri de Gràcia, el David està fent un entrepà per al seu fill. Agafa el ganivet del pernil per tallar un tall per posar-lo a l’entrepà, aleshores es fa mal al palmell de la mà, en realitat un “tallet” d’uns mil·límetres. Després de deixar el nen a l’escola, el David va al metge perquè veu que no para de sagnar i s’espanta.

En arribar a urgències, el doctor Josep l’atén. - Entri! Exclama el doctor Josep. - Gràcies! Respon el senyor David. Un cop dins, el doctor Josep pregunta: - Què li passa senyor? - M’he fet un tall i no para de sagnar -respon en David. - Hi donaré un cop d’ull -afirma el doctor Josep. - És greu? - pregunta preocupat el David en veure l’expressió del doctor.


- Siii! És molt greu! - respon nerviós el doctor. - No crec... si es un tall petit -diu el David estranyat. - No, no i no, d’això res! És molt greu i s’ha de cosir ara mateix! - Està bé -diu el David esbufegant. - Seu aquí que anem a cosir el tall. El David seu tranquil. El doctor Josep agafa l’agulla més fina que té i també una xeringa amb anestèsia local, passa un cotó amb alcohol pel tall i, a continuació, punxa a prop de la “ferideta” i introdueix l’anestèsia. Agafa l’agulla i diu: - Està preparat? - Sí -respon el David amb por. El doctor, nerviós, comença a cosir. Clava l’agulla i la passa de dreta a esquerra moltes vegades. - Ja estem doctor? -pregunta el David aclaparat. - No! - exclama el doctor agafant una bena llarga com un dia sense pa. - Estiri el braç - afegeix el doctor. El David estira el braç a poc a poc (per la desconfiança) mentre el doctor comença a enrotllar la vena per la mà del David i va pujant, pujant, pujant, fins arribar al colze. Un cop acabada la cura, el doctor li dóna hora al David perquè torni a la consulta en dues setmanes.

Un cop a casa, el David dina, fa la migdiada i una hora més tard es desperta tot suat.


- He d’anar a buscar al nen - pensa mentre s’aixeca i es posa les sabates. Agafa les claus i el mòbil i va directe a l’escola del nen. - Hola papa! -exclama el nen. -Hola, com ha anat? -pregunta el David. -Molt bé! Uiii! Què t’ha passat papa? -pregunta espantat el nen. M’he fet un tall... ara t’ho explico a casa –respon el David avergonyit.

DPL (sisè)


Jocs Florals 2013 Prosa