Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Carretero i Renyer sacsegen ERC

Les dimissions de Joan Carretero i Jaume Renyer en una setmana han fet trontollar ERC. Els mesos que vénen seran complicats per als republicans, que hauran de marcar perfil catalanista mentre mantenen el tripartit i arriben noves retallades estatutàries i financeres des de Marid, que posen la feina encara més difícil per al president Puigcercós. >> Països Catalans 4

Valoració postelectoral des de Sud-À Àfrica Després de 15 anys al govern, un cop més el Congrés Nacional Africà ha guanyat les eleccions sud-africanes, celebrades el passat 22 d'abril. En aquesta ocasió, hi haurà canvi de president, ja que Jacob Zuma substitueix Thabo Mbeki. Ho explica Joan Canela per L'ACCENT des de Johannesburg. >> Internacional 12

Milers de treballadores i treballadores van manifestar-se l'1 de Maig contra les conseqüències que estan patint de la crisi. L'esquerra anticapitalista va sortir de manera unitària, tot i que encara no ha aconse-

guit connectar amb la majoria d'afectats per la crisi. Podeu llegir les cròniques des de Barcelona, València i Tarragona. A més, entrevistem Saturnino Mercadé, president

del Comitè d'Empresa de TMB, i Karim Akbih, condemnat a 50 dies de presó per haver participat a la primera manifestació a Barcelona contra la crisi. >> Editorial 3 + Economia 10 i 11 + Contraportada 16

El PP de València bandeja l’operació Gürtel Pancarta de capçalera de la manifestació de València, el passat 28 d’abril

Continuen les mobilitzacions per l'educació pública de qualitat Mestres i alumnes continuen ocupant el carrer en defensa de l'educació pública, catalana i de qualitat. L'aturada més seguida va ser la que van fer els centres educatius del País Valencià el dimarts 28. Segons les organitzacions convocants, el seguiment va ser del 70%, mentre la Conselleria no volia reconèixer la magnitud de la protesta i parlava

només del 20%. Els estudiants de secundària, seguint l'estelada dels universitaris i neguitosos per la perspectiva d'una universitat mercantilitzada, han protagonitzat diverses mobilitzacions. A més, els estudiants de la universitat continuen mobilitzats contra l'aplicació del Pla Bolonya. En un article

per a L'ACCENT, Mercè Rubió reflexiona que malgrat que alguns esperessin que després d'haver aconseguit el focus mediàtic i de setmana santa la lluita aniria a la baixa, enguany els estudiants volen continuar plantant cara a un Pla sobre el que no els han deixat opinar. >>Països Catalans 6

La denominada operació Gürtel avança i no para de deixar cadàvers polítics a Madrid, on de moment ha costat el càrrec de tres alcaldes, un regidor, un conseller autonòmic, un diputat, un director general municipal, i dos càrrecs de confiança. Mentrestant, però, al País Valencià encara ningú no ha assumit cap responsabilitat en el cas. >>Països Catalans 5

Homenatge als exiliats a Mallorca L'illa ha organitzat aquestes setmanes diversos actes per homenatjar les persones que van haver-se d'exiliar i per cantar contra l'oblit imposat pels 40 anys de dictadura i els 30 de transició. >> Cultura 15

ESPECIAL Recull fotogràfic de les diades del 23 i 25 d’Abril A les pàgines centrals d’aquest número de L’ACCENT oferim als nostres lectors un recull d’imatges d’algunes de les mobilitzacions que es visqueren als Països Catalans els dies 23 i 25 d’abril, coincidint amb les diades reivindicatives que tradiconalment celebra l’esquerra independentista. L’abril ha estat un més destacat en mobilitzacions i creiem que el recull d’imatges n’és el millor testimoni. >>Pàgines 8 i 9

RAMON USALL PÀG.2 // GEMMA USABART PÀG.2 // RUBÉN PENYA PÀG.3 // AURORA MORA PÀG.14 // PEPA MURTRA PAG.16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Eleccions, més enllà del sí o del no RAMON USALL LLEIDA

És indubtable que el debat sobre la conveniència o no de participar en el procés electoral autonòmic recorre l'esquerra independentista com no ho havia fet en les darreres dècades. Des que el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (el 1980) i, en menor mesura, Nacionalistes d'Esquerra (el 1980 i el 1984), participaren en el procés electoral autonòmic, obtenint desenes de milers de vots però ni un sol diputat, que l'esquerra independentista no s'havia plantejat obertament la possibilitat d'ampliar els seus fronts de lluita en l'àmbit electoral. La simple existència d'aquest debat ja és, al meu entendre, un indicador positiu de la maduresa que lentament va assolint aquest espai polític. No us amagaré, però, que aquest debat em genera no poques contradiccions. D'una banda, crec la conjuntura exògena, aquells factors que no podem controlar, és segurament idònia perquè arreli l'alternativa necessària, des de l'esquerra i en clau nacional, que representen la CUP i el conjunt de l'esquerra independentista. Al marge dels programes del tripartit i la dreta conservadora, aquest país necessita un projecte que retorni la il·lusió als sectors contestataris del nostre poble. De l'altra, entenc que la implantació territorial del nostre projecte, i la seva fortalesa organitzativa, tenen encara mancances evidents. També, i per què no dir-ho, tinc por que uns mals resultats frustrin el creixement, lent però sostingut, que sembla que en els darrers anys hem consolidat. Aquesta contradicció permanent em porta a considerar que, al marge de qüestions electorals, l'objectiu prioritari dels agents de l'esquerra independentista ha de ser enfortir-se organitzativament, millorar la implantació territorial i consolidar-se com a alternativa. En cas de succeir aquestes circumstàncies, em semblaria més que evident la necessitat de confrontar a les urnes el nostre projecte de país amb la resta de projectes existents. Com que encara no som en aquest estadi, el dubte torna a aparèixer. I si presentar-nos ens servís per difondre el missatge, per estendre'l territorialment i per consolidar les nostres estructures organitzatives? I si, allà on no som presents, se'ns contemplés com un fenomen de paracaigudisme polític frustrant un futur arrelament, més lent però força més sòlid? No crec que existeixin respostes absolutes a aquestes preguntes. És per això que el que cal és mirar de respondre-les entre tots, fugint de posicions vehements en defensa d'una o d'una altra opció i entenent que, decidim el que decidim, cal que ho decidim plegats, en base al diàleg sincer, a la voluntat d'entesa i finalment al consens per tal que la progressió de l'esquerra independentista no es vegi frustrada de nou per una discrepància que crec, sincerament, fàcilment salvable. No hi ha enemics en aquest debat; en tot cas, companys i companyes que discrepen. Sapiguem fer, doncs, de la discrepància un valor afegit, aprenguem a salvar-la com no varem saber fer-ho anys enrere, i sortim-ne reforçats i cohesionats. De ben segur que el país en ho agrairà.

DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

COL·LABORACIÓ

GEMMA UBASART I GONZÀLEZ

Teixint municipalisme alternatiu i popular

El passat dissabte 25 d'abril L'Altraveu, junt amb les Candidatures Alternatives del Vallès, van organitzar a Castellar del Vallès la trobada "Construint municipi des dels moviments socials. L'aposta municipalista del teixit popular 30 anys després de les primeres eleccions locals". En aquest aniversari de les primeres eleccions municipals es volia posar sobre la taula la constatació que la política municipal no s'ha fet només des de les institucions i des dels partits polítics tradicionals: els moviments socials han jugat i juguen un paper destacat. Aquesta trobada va ser un espai interessant tant per la generació de debat i intercanvi de coneixements, com per la consolidació de xarxes socials ciutadanes. Així doncs, regidors i regidores i en general membres de les Candidatures Alternatives del Vallès van compartir inquietuds amb diverses Candidatures d'Unitat Popular (entre elles Vilanova, Sallent, Berga, Sant Celoni, Valls, Terrassa...) així com també amb persones provinents d'altres espais municipalistes: organitzacions socials com l'Ateneu La Torna, l'Assemblea de Barri de Sants o l'Espai Social Magdalenes- i també veïnals - com la FAVB i la FRAVM. En els últims anys, des de varis sectors de moviments i del teixit social s'ha fet una aposta pel municipalisme, entès com a treball polític des de la proximitat: el municipi o el barri com espai més proper i per tant privilegiat d'intervenció. Això també ha anat unit al fet que després d'un intens cicle

de lluites dels moviments socials catalans des de mitjans dels anys noranta -les lluites estudiantils, per l'okupació i l'insubmissió, el moviment global i contra la guerra...- s'ha produït un procés de creació d'estructures més o menys estables de base popular. Però tornem a l'aposta municipalista i la seva materització, que ha estat diferent depenent del context. D'una banda, les candidatures alternatives i populars s'han fiançat de manera destacada a la regió metropolitana, comarques que tenen en comú una considerable tradició industrial ara en crisi així com també ser zones que han viscut importants lluites en defensa del territori. A les eleccions municipals de 2007 més de 100 candidatures d'aquest tipus es

“L'objectiu no és tant sols resistir sinó imaginar, innovar i crear. Per fer-ho cal dotar-se de competència tècnica”

van presentar als comicis i una cinquantena en va obtenir representació. Per l'altra banda, el moviment veïnal continua essent un marc idoni pel desenvolupament de batalles municipalistes a Barcelona i l'àrea metropolitana, amb l'interès afegit d'un intent de renovació d'aquest espai ciutadà. El sistema electoral, la manca de descentralització política als barris, així com també la necessitat de tenir accés a mitjans de comunicació de masses desaconsellen en aquests casos el pas a l'àmbit electoral. I ja per tancar aquestes reflexions caldria plantejar una parell de reptes que es presenten a les iniciatives municipalistes: l'adquisició de competència tècnica i una

millor coordinació. En un primer moment cal dir que si pretenem influir en els procesos d'elaboració de polítiques públiques locals (i no només) serà necesari dotar-nos de competencia tècnica. Pot sonar paradoxal, però aquesta es necessària per poder continuar fent política, decidint el futur de la nostra comunitat, veient més opcions d'aquelles que se'ns plantegen des del govern, partits polítics tradicionals o tècnics de les administracions. Cal sortir de falses neutralitats tècniques o de discursos estructament ideològics sense plasmació material. En aquest sentit, l'objectiu seria no tant sols resistir, sinó també imaginar, innovar, crear. En un segon moment cal dir que tot i que la potenciacilitat del treball de les candidatures o iniciatives d'aquest tipus és l'arraigament social local, això no vol dir que tot ho poguem fer sols i soles. Necessitem parlar amb altres realitats per intercanviar coneixement, per compartir experiències de democratització, per establir agenda comuna, per construir un municipalisme alternatiu entès com a moviment. La coordinació és necessària però no pot funcionar qualsevol estructura. Hem de fugir d'opcions fàcils o de calcs d'altres realitats culturals i polítiques; cal treballar en un tipus de coordinació en xarxa més que en una idea de partit o àrea homogènia. En definitiva, crec que és necessari coordinar-nos però sense perdre la nostra força i la nostra raó de ser: el treball polític des de la proximitat.

“Cal treballar en una coordinació en xarxa més que en una idea de partit per no perdre la nostra força: el treball polític des de la proximitat”

LA VEU DELS LECTORS I LECTORES L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 153.Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu

Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici,Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet, Francesc Miralles,Miquel Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa. Opinió: Joan Teran. Economia: Àlex Tisminetzky. Internacional: Ausiàs Alminyana, Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López.CCultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler, Pau Tobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Il·lustracions: Joan Carbonell, Roger Ferriols. Distribució: Guillem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: Rubén Penya, Mercè Rubió, Gemma Ubasart,Ramon Usall,Josep Villaroya,Xema Escrivà, Borja Català, Pepa Murtra, Guillem Sànchez.

Estimat senyor Enric Llopis: Veig un article seu a L'ACCENT 151, pàgina 06 Països Catalans, on s'exposa que sóc propietari junt amb l'actual Conseller de Governació de Pedreres... Vull informar-lo de que a l'actualitat no sóc alcalde de Casinos i que per suposat no tinc cap propietat conjunta amb aquest honorable conseller. Per aquest motiu li pregaria que s'abstingués de tornar-me a nomenar a la seua revista ja que l'actual alcalde de

Casinos no sóc jo si no el senyor Jose Miguel Espinosa García i jo des de l'any 2007 no tinc cap vincle amb l'Ajuntament de Casinos i amb la seva corporació municipal, ja que des de llavors no hi forme part. Aprofite l'ocasió per a saludar-lo atentament i em pose a la seua disposició per a qualsevol tipus d'aclariment que necessite. Atentament, José Salvador.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

RUBÉN PENYA*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Consciències adormides

Cada dia nous acomiadaments destorben la nostra son. Consciències que aconsegueixen adormir-se si poden evadir-se de tant en tant de la rutina que converteix el nostre dia a dia en una altra jornada completa dedicada a l'empresa que ens acull. Salaris baixos que es reduiran després d'amenaces prèvies de comiat pedagògicament introduïdes. Estem en plena recessió. La classe alta no pot permetre's baixar el seu nivell de vida. Sacrificarà les rendes dels treballadors. O millor els farà fora, al cap i a la fi a les facultats d'economia ja diuen que oferta i demanda equilibren el mercat de treball. Potser quan tornin de les vacances, merescudes per suposat, les coses vagin millor i puguin continuar amb la seva obra social donant feina a qui no és capaç d'empassar-se els escrúpols que els impedeix acumular la riquesa que ells han aconseguit. És el panorama que trobem als nostres pobles i ciutats. Els grans empresaris són ara poc menys que sacrificats creadors de llocs de treball. La jornada laboral de vuit hores és una fita aconseguida per la classe obrera de començaments de segle que no només no s'ha aconseguit reduir, sinó que està amenaçada per l'Europa del Capital tot i condemnada des de fa temps en la pràctica diària. També ens acabaran els socialdemòcrates dient, tal i com feren amb l'OTAN, que les seixanta-cinc hores setmanals són el millor que ens pot ocórrer? L'alienació és tal que fins i tot es consideren

completament normals les relacions socials entre empresaris i governants. Relacions que, com no podia ser de cap altra manera, s'han traduït en una claudicació més de l'Estat davant la seva protegida burgesia amb l'Espai Europeu d'Educació Superior. Anem a les nostres universitats i trobem ocupacions policials mentre els mitjans emeten declaracions d'estudiants amb la lliçó ben apresa: "que no m'afecti la seva lluita, que mentre a mi em vagi bé poc m'importa com els vagi a ells". Fins i tot els mateixos responsables universitaris han perdut la poca vergonya que els quedava i s'han obert a la irracionalitat. En plena dèria els dirigents d'Esquerra i Iniciativa justifiquen i defensen l'estat més primitiu de l'esser humà personificat en els Mossos d'Esquadra. Tothom qui estigué present el passat 18 de març als carrers de Barcelona pogué veure la violència

gratuïta i l'odi que desprenien aquells serfs catalans de l'Estat. Fins i tot certs irresponsables es permeten publicar articles que es feliciten de tenir amb aquest un conflicte plenament català, fet que demostraria que les institucions catalanes han assumit competències que feia temps que reclamaven. No sé si han pensat el mateix quan ens han sortit casos de corrupció política. Sigui com sigui, sembla que aquest crisi comença a posar a cadascú al seu lloc. Esquerra ha sortit de l'armari definint-se com al partit petitburgès que mai havia deixat de ser, barroer aprenent de Convergència i Unió, i eterna força política de tercera que recollirà els descontents de cristians i liberals. Iniciativa ha tret el PSUC que porta a dins, estalinistes sigles de trist record que encara ens insinuen que Andreu Nin potser està a Salamanca o a Berlín. Els Mossos d'Esquadra són com tota policia que trobarem arreu del món: prepotents, agressius i violents, una trista institució aconseguida per la burgesia catalana per a oblidar a ultrança, una força coercitiva que tracta de tancar els forats que contínuament li surten a l'Estat. I amb la crisi, l'economia de mercat se'ns ha mostrat tal i com és: més beneficis per a grans empresaris, l'Estat agenollat als seus peus i, deixats de la mà d'un Déu que mai se n'havia preocupat, els treballadors. Només ens queda per veure si tot açò despertarà les seves consciències. *Membre de Negres Tempestes

EL MIRADOR BLOCAIRE ARNAU URGELL

En record de Mavi Dolç La notícia de la mort de Mavi Dolz va córrer com la pólvora per la blocsfera al llarg del cap de setmana. Dolz era moltes coses i això es nota en els records que persones molt diferents han fet en les seves bitàcoles els darrers dies. En parlen els "seus" Obrint Pas. Xavi Sarrià amb un breu però sentit "Avui et plorem. I ja t'enyorem" i des de la Índia Miquel Gironès la recorda com la "millor fan i millor ambaixadora". Gironès la defineix amb tres adjectius "enèrgica, alegre i lluitadora" i recorda la seva ajuda en construir espais de llibertat. Dolz també era sòcia del Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) -tot i que no era periodista s'ha passat mitja vida formant-ne-

i a través del seu president, Oriol Cortacans, han fet una nota d'homenatge recordant la seva activitat ferma per "defensar el país i la llengua". Així mateix recorden que "sempre hi era" com per exemple en un dels darrers actes del Grup i de Dolz en una taula rodona sobre mitjans de comunicació i llengua. Precisament al web dels Barnils hi ha un recull de les notes d'homenatge a Mavi Dolz per part dels diversos blocaires del país. Entre els membres del grup cal destacar les anotacions de Joan Vila i Humbert Roma que no dubten en utilitzar el verb "commocionar" per descriure l'estat d'aquells que la coneixien, la tractaven, l'estimaven o si més no, admiraven, la seva tasca professional i cívica.

Des dels mitjans d'informació popular també en parla Manuel Márquez, ànima de Radio Kaos i Kaosenlared, que es confessa "trist i apagat" per la pèrdua d'una "amiga" d'ambdós projectes des de la seva fundació. Per Márquez, Dolz és responsable "dels pocs encerts que hem pogut tenir i de la nostra voluntat de respecte per la veritat dels seus veu, la justícia i llibertat dels humils". I quan les paraules costen de plasmar els sentiments, la poesia és la millor aliada. Gemma Pasqual li dedica un poema de Maria-Mercè Marçal "Morir: potser només / perdre forma i contorns / desferse, ser xuclada endins / de l'úter viu, / matriu de déu / mare: desnéixer”.

On eren els treballadors de la Seat?

En el moment de tancar aquest número de L'ACCENT, la Comissió Europea ha fet públic un estudi que preveu un retrocés en l'economia de la Unió del 4% aquest 2009. I que a l'Estat espanyol de cara a 2010 la desocupació superarà el 20%. Actualment, als Països Catalans ja hem superat el milió de persones que estan aturades, i d'aquestes, prop d'un 40% no cobren subsidi d'atur. En aquests context, milers de persones s'han manifestat l'1 de Maig en diverses poblacions catalanes. Unes ho feien convocades per l'anomenat sindicalisme oficial, és a dir, per CCOO i UGT, amb el suport de partits polítics. Unes altres van acudir a les mobilitzacions de l'esquerra anticapitalista. Tant en unes convocatòries com en les altres la crisi ha estat al centre dels discursos i de les pancartes. El sindicalisme oficial aquest any ha elevat el to dels dirigents en els mítings finals. I fins i tot s'hi han sentit crítiques a les polítiques neoliberals. Però són precisament aquests sindicats els que han anat firmant una reforma laboral neoliberal rere una altra. Unes reformes que ara permeten que l'acomiadament sigui més barat per als empresaris, unes reformes que han permès salaris baixíssims, unes reformes que han lligat de mans el sindicalisme perquè depengui dels diners de les subvencions institucionals i no s'enfronti a un Estat que rega amb milions d'euros els bancs quan diuen que no tenen prou beneficis (a finals d'abril hem sabut que el Banc Santander, el BBVA, el Banco Popular, La Caixa i Caja Madrid van obtenir conjuntament els tres primers mesos de 2009 un benefici de 4.483 milions d'euros, un descens del 17,9%, però que si excloem els beneficis extraordinaris el descens del benefici es redueix a un 6,3%). El sindicalisme oficial, que ha donat estabilitat als governs catalans i estatals, que ha fet oblidar als treballadors la vaga, el sabotatge i els piquets com a eina de lluita, és el menys indicat per combatre ara per evitar que les conseqüències de la crisi les pagui la classe treballadora. Perquè és un sindicalisme que només té en compte la butaca on negociar com forma de defensar els llocs de treball i els drets laborals. I ja ha demostrat d'aquesta manera els pocs èxits que ha aconseguit. Tocaria, per tant, a l'anomenada esquerra sindical, juntament amb les organitzacions anticapitalistes, de plantar cara a les intencions del capital de fer pagar els plats trencats a les treballadores i als treballadors per reflotar un sistema econòmic basat en l'explotació. Les manifestacions alternatives d'aquest 1 de Maig permeten fer un diagnòstic de la capacitat de lluita i d'incidència d'aquest espai polític i social. En primer lloc, una constatació positiva és la unitat en la mobilització. Aquesta unitat s'ha anat treballant els darrers anys arreu del país, i és la que ha permès crear els espais unitaris de lluita amb motiu de la crisi. La concepció comuna que cal organitzar-se conjuntament per plantar cara al capitalisme, doncs, hi és. La segona constatació, però, mostra que aquesta consciència existeix entre la gent organitzada, però que encara falla la connexió amb la gran majoria de treballadors i treballadores, especialment amb els que ja han començat a patir directament les conseqüències de la crisi. On eren els treballadors de la Seat de Martorell? On eren els de la Ford d'Almussafes? Els de la Pirelli de Manresa? Els de la Roca de Gavà? Els de la Derbi de Martorelles? Doncs a casa seva, o prenent el sol. Encara no consideren útil organitzar-se per defensar els llocs de treball. I la responsabilitat no l'hem de situar en ells, sinó en les organitzacions anticapitalistes, que encara no han estat capaces de mostrar-los la necessitat d'organitzar-se al marge del sistema com la millor eina per defensar els llocs de treball. Molt lluny queda la possiblitat als Països Catalans d'organitzar una vaga general, tal com faran d'aquí a pocs dies a Euskal Herria al marge del sindicalisme oficial. Aquest és el gran repte que es va visibilitzar als carrers aquest 1 de Maig, la connexió amb la resta de la classe treballadora; un repte que algunes iniciatives locals com els punts d'informació laboral, les assembles d'aturats o les xarxes d'empreses en lluita locals han començat a intentar resoldre.


DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

04PAÏSOS CATALANS

Carretero i Renyer tornen a desestabilitzar ERC LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

mació republicana. La seva crítica la dirigia al recent pacte entre Carod i Puigcercós, que entén que suposa "insistir en la línia majoritària que els dos representen, orientada a reeditar el tripartit per tercera vegada [...], i esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014". A diferència de Carretero, Renyer no ha anunciat quin serà el seu futur ni ha concretat si està interessat en sumar-se la creació del nou partit independentista.

Quan semblava que les aigües a ERC es calmaven amb la renúncia de Carod a ser el candidat del partit a les properes eleccions al Parlament principatí,dues dimissions amb pocs dies de diferència han tornat a fer trontollar els republicans.

La decisió de Joan Carretero i Jaume Renyer d'abandonar el partit ha mostrat que amb el congrés de fa un any ERC no va tancar les discrepàncies internes sobre l'actuació que ha de tenir la formació al Parlament i al Govern.

Puigcercós vol que ERC marqui perfil propi

Plega qui va tenir un 27,6% dels vots

La dimissió de Carretero és la que pot fer més mal al partit. No cal oblidar que, en presentar-se com a candidat a la presidència del partit el juny passat, va obtenir un 27,6% dels vots de la militància, per davant del candidat de Puigcercós (Joan Ridao). De moment no hi ha hagut cap renúncia en bloc d'altres militants que formessin part del corrent de Carretero, Reagrupament.cat. Però les properes setmanes hi podria haver un degoteig de baixes. Qui sembla no farà tant de forat en la militància és Jaume Renyer. I és que només va aconseguir el suport d'un 8,7% dels vots en presentar-se per ser president d'ERC. Creació d'un nou partit independentista

La renúncia de Carretero ha estat precedida per un article molt incòmode per al partit publicat a l'Avui a mitjans d'abril, on proposava per a les eleccions autonòmiques previstes per 2010 "una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament,

Carretero ha provocat una nova crisi a ERC

que posteriorment seria sotmesa en el corresponent referèndum de ratificació". Aquesta proposta xoca

“Carretero treballa per constituir un partit independentista transversal i es proposa ‘dinamitar’el mapa polític català” frontalment amb l'estratègia d'ERC, que passa per la mantenir el govern amb PSC i ICV, mentre fa créixer la base social a favor de la independència en vistes a un possible

referèndum d'autodeterminació anunciat per Carod-Rovira per al 2014. Joan Carretero al mateix article reconeixia la incompatibilitat de la seva proposta amb l'actitud dels republicans. De fet, l'article era un avançament de la privisible renúncia a continuar militant a ERC, que va formalitzar el dia 28, després que la direcció del partit decidís suspendre'l de militància. Un cop fora, ara Carretero treballa per constituir aquest partit de cara a les eleccions. Un partit que ja ha anunciat que vol que agrupi els independentistes, "siguin de centredreta, de centreesquerre o de centre". En una entrevista també ha afirmat que cal "dinamitzar" el panorama polític català i establir l'eix divisori no entre esquerres i dretes, sinó entre independentistes i unionistes. Aprofitant el rebombori creat per l'article de qui va ser conseller

Mas vol beneficiar-sse de les divisions d'ERC Enmig de les picabaralles d'ERC, Artur Mas ha entrat en escena per intentar debilitar el partit i fer créixer el seu projecte de Casa Gran del Catalanisme. De moment, l'endemà que Carretero anucniés que abandonava els republicans, la fundació CatDem, vinculada a CDC, anunciava el programa d'unes jornades on participarà, precisament, Carretero. I el mateix Artur Mas aprofitava per convidar a aquesta fundació els crítics amb ERC. Sembla difícil que Carretero acabi entrant a CiU, quan també ha expressat que seria una tragèdia que els convergents tornessin a governar sols la Generalitat.

Però si vol reforçar la seva proposta de crear un partit independentista "transversal", no sorprèn que s'avingui al joc de Mas i intenti tenir bona sintonia amb els sectors de CDC que es proclamen "sobiranistes". El problema que pot tenir Artur Mas, si fa massa cants de sirena a Carretero, Renyer i la resta de crítics amb ERC, és que els sectors del seu partit més espanyolistes no s'hi sentin còmodes i puguin veure amb bons ulls els posicionaments del PP. El que és segur, és que s'obre una precampanya agitada.

de Governació en el primer govern tripartit, Jaume Renyer saltava també a l'escena pública amb un

“Malgrat el pacte entre Carod i Puigcercós,els dos màxims dirigents d'Esquerra han discrepat sobre temes com la negociació del finançament” altre article on defensava els posicionaments de Carretero i, a més, anunciava que plegava de la for-

Magrat la pèrdua de militants i vots que aquestes dimissions poden suposar a ERC, aquestes renúncies, sumades al suport públic de Carod a Puigcercós perquè sigui el cap de llista a les properes eleccions, haurien de donar tranquil·litat interna al partit. Ahora, però, Puigcercós ha volgut mostrar el perfil més catalanista del partit aprofitant que d'aquí a poc es coneixerà la proposta defintiva de finançament del Govern espanyol a la Generalitat principatina. És per això que el passat dia 28 d'abril avisava el PSC que si hi ha un mal finançament ERC no renuncia a sortir del Govern o a forçar eleccions anticipades. I de nou obria la caixa dels trons, perquè Carod, per contra, declarava el diumenge 3 de maig que encara que falli el finançament cal continuar el tripartit. Així doncs, quan semblava que s'anaven tancant les esquerdes que el Congrés de fa un any no va resoldre, ERC continua dividida sobre l'actuació que ha de tenir de cara al futur més pròxim. I malgrat que una part dels crítics hagin sortit del partit, a Puigcercós se li complica el panorama amb un CarodRovira que continua volent tenir protagonisme i amb una pressió externa que li retraurà cada actuació que consideri que no és prou independentista.

Les CUP debaten sobre les autonòmiques La mateixa setmana que Carretero i Renyer anunciaven la dimissió, a través d'una filtració a la premsa, s'ha conegut públicament que les CUP debatran el proper mes de juny la possibilitat de concórrer a les eleccions autonòmiques, arran d'una proposta presentada per unes quantes CUP locals. L'argumentació és que no presentarse "pot crear una desorientació i una frustració de gent afí que no entendria que la CUP no es presentés en un moment de crisi com l'actual". El debat, però, es preveu complex. I és que cal recordar que en l'assemblea extraordinària que les CUP van celebrar el passat mes de gener, la ponència que defensava el municipalisme d'alliberament

va obtenir el 44% dels vots, i precisament considerava que el salt a les autonòmiques calia deixar-lo per més endavant, ja que primer cal reforçar l'aposta municipalista de cara a les eleccions locals de 2011 i també cohesionar millor l'esquerra independentista. El document que defensa presentar-se a les autonòmiques calcula que es poden obtenir dos diputats, ja que fa una extrapolació dels prop de 30.000 vots obtinguts a les darreres eleccions municipals (en els municipis on es van presentar les CUP) a la resta de muncipis del país, i considera que es pot arribar als 70.000 vots a la demarcació de Barcelona.


L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

El PP valencià aguanta la pressió de l’operació Gürtel ÀLVAR KUEHN VALÈNCIA En els temps que corren la teoria del poder ha passat per davant de la idea de política, que era la idea o teoria de la vida en societat (en la "ciutat"): és a dir de la vida civil. Al País Valencià s'ha passat del "yo estoy en política para forrarme" de Zaplana a l'actual operació Gürtel amb el president Camps com a protagonista de la vida incivil amb la qual convivim sense que passe res.

La denominada operació Gürtel avança i no para de deixar cadàvers polítics a Madrid -ha costat el càrrec de tres alcaldes, un regidor, un conseller autonòmic, un diputat, un director general municipal, i dos càrrecs de confiança- al País Valencià encara ningú no n'assumeix responsabilitats. Per cert, el nom de l'operació fa referència al cognom en alemany del cervell de la trama, Francisco Correa. Un cervell que continua amb

presó incondicional imputat pels delictes de tràfic d'influències, frau fiscal, associació il·lícita, blanqueig de capitals i falsedat. La branca valenciana

El procediment dirigit per la fiscalia Anticorrupció investiga, entre altres, Orange Market, la franquícia valenciana de la trama de Francisco Correa, que es va crear 24 de juliol de 2003 en una notaria d'Al-

gemesí. De les 3.006 accions d'un euro que conformaven el capital social d'aquesta societat limitada, 3.005 les va subscriure Luís de Miguel Pérez, mentre que l'altra part restant l'adquirí Pablo Crespo. Però Orange Market pot no ser l'única de les trames valencianes del cas Gürtel: des de Boadilla del Monte es podria obrir una porta als negocis del despatx Eius, amb connexions amb Michavila; i es podria obligar

a ensenyar-ne els contractes i, de passada, les minutes a las empreses públiques o semipúbliques com VCI, Cabanyal 2010 o a d'altres departaments de la Generalitat. El president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, ha assegurat que "ningú" li deu "res" i a ningú li deu "res; excepte als valencians". L'última afirmació és certa, com a mínim els deu explicacions.

La cronologia valenciana de l’operació Gürtel Febrer 2009

Dia 6. L'Audiència Nacional espanyola, per ordre del jutge Garzón, obri una investigació per una suposada trama de corrupció que operava a Madrid, València i la Costa del Sol. Als implicats se'ls acusa de blanqueig de capitals, frau fiscal i tràfic d'influències. Comencen a sorgir els vincles dels detinguts amb el PP. Dia 9. Un nou detingut se suma a la llista: Álvaro Pérez Alonso, responsable de l'empresa Orange Market, organitzadora d'actes per al PP. Dia 19. Dos periòdics relacionen al president valencià amb la trama. Segons aquests hauria aconseguit vestits per valor de 30.000 euros per favors a la trama. Camps es manté en silenci i sols parla de "procés en marxa". Dia 25. El PP presenta una querella contra el jutge per prevaricació, filtracions a premsa de dades del sumari, negativa a comptar amb el PP com a part del procediment, entre d'altres. Març 2009

Dia 5. Arran les peticions de la Fiscalia

i el PP, i els indicis trobats contra aforats (diputats, senadors i d'altres alts càrrecs polítics que no poden ser jutjats per l'Audiència Nacional espanyola), el jutge Garzón s'inhibeix i cedeix la investigació de la presumpta trama als tribunals superiors de València i Madrid. El jutge amplia les imputacions a altres sis membres del PP: Francisco Camps i Ricardo Costa (secretari general del PP valencià), entre d'altres. Dia 15. José Tomás, suposat sastre de Francisco Camps, assegura que el president li va trucar en diverses ocasions molt nerviós per a saber si hi havia factures dels vestits al seu nom quan va saber que declararia davant Garzón. Així, Tomás va indicar que els vestits que regalava a polítics valencians eren pagats per Orange Market amb bitllets de 500 euros. Abril 2009

Dia 14. La Fiscalia Anticorrupció sol·licita al Tribunal Superior de Justicia del País Valencià que prenga declaració al president de la Generalitat, i al portaveu del PP a Les Corts Valencianes, Ricar-

do Costa. Dia 15. La Fiscalia afirma que existeix "abundant documentació encara sense examinar", intervinguda tant a les seus de Madrid com a la de València, de les empreses de l'anomenat grup "fcs", inicials de Francisco Correa., Dia 22. El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) es declara competent per a assumir les investigacions del cas Gürtel en aquells fets que afecten Francisco Camps i al Secretari General del PPCV, Ricardo Costa, designant al magistrat José Flors com a instructor d'aquesta investigació penal. Aquest jutge, José Flors, treballa a una empresa, l'editorial Tirant lo Blanch, del marit de l'advocada que representà a Álvaro Pérez ("el Bigotes") quan va declarar en qualitat de detingut davant el jutge Garzón. El TSJPV també assumeix la causa en els fets que imputen l'exvicepresident del Govern valencià, Víctor Campos, i a l'excap de gabinet de la Conselleria de Turisme i actual cap de protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret.

Camps aguanta estoicament les investigacions del cas Gürtel

Dia 23. El diari El País publica una sèrie de converses telefòniques privades efectuades per la policia en el transcurs de la investigació- entre Francisco Camps i Álvaro Pérez "el Bigotes", un dels principals implicats. Demostra que aquest feia regals al cap del Consell, a la seva dona i a la seva filla. Dia 29. Amb una breu providència, Garzón apunta que la policia li ha presentat un nou informe indicant que en la trama estarien implicats nous aforats. Arran d'això Garzón demana a les fiscals anticorrupció que porten el cas, Miriam Segura i Concha Sabadell, si mantenen la petició d'inhibició a favor dels tribunals superiors de justícia de

La millor defensa, l'atac A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Les contínues novetats del sumari del cas Gürtel no semblen poder erosionar la solidesa del poder del Partit Popular al País Valencià. No hi ha hagut cap dimissió, ni autocrítica ni cap tipus de gest públic que haja cedit a la pressió de la investigació judicial. Tanmateix, la preocupació del PP s'intueix en la campanya de desgast que ha llençat contra els dirigents dels PSOE valencià. Canal 9 es preocupa per Elx

D'ença que esclatà el cas Gürtel, la cobertura informativa a la televi-

sió pública valenciana ha sigut escassa. La manipulació que practiquen els serveis informatius d'aquesta casa no són cap secret per ningú (les seccions sindicals de la UGT, CCOO i la Intersindical Valenciana presentaren l'any passat una queixa al Síndic de Greuges denunciant-ho), però amb el cas Gürtel s'han superat les previsions. Quan es conegué l'acte del jutge Garzón, Canal 9 només realitzà un "breu relat", segons denunciava la secció sindical d'UGT. "Ni el pagament de vestits, ni diners perduts en la xarxa Correa, ni la profunda amistat de Camps amb el president del TSJPV, ni res de les trobades de

Camps i Fernado de la Rosa. Res de res", assegurava el sindicat. Aquest mutisme respecte al cas Gürtel, contrasta amb l'extensa cobertura del cas d'Elx, on el pagament de factures del PSOE local a nom de l'Ajuntament ha generat una intensa campanya per part del PP i els seus mitjans afins. Guerra bruta

Dels de la seu del PSOE s'ha parlat de guerra bruta contra els seus dirigent si militants. Així, segons informen, l'endemà de la imputació de Camps, Costa i altres dirigents conservadors, el PP presentà bateries de preguntes als diferents ajunta-

ments governats per la socialdemocràcia relacionades amb possibles irregularitats. Alaquàs, el poble de l'Horta sud d'on és alcalde el dirigent del PSEO és un d'aquests. També a Gandia, Morella o Onda hi ha hagut iniciatives semblants, però el cas més sonat és el d'Elx, l'única de les grans ciutats valencianes que no controla el PP, que ha rebut l'atenció de tot l'aparell mediàtic afí al PP. Atac als valencians

L'estratègia del PP no es limita a treure a la llum les misèries d'altres per tapar-ne les seues. Hi ha també tota una estratègia populis-

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Maig 2009

Dia 3. Anticorrupció accepta que siguen els tribunals superiors de justícia de Madrid i València els únics òrgans competents per a assumir la investigació, insistint també per seguir investigant Barcenas i Galeote; i demanant, així mateix, que s'interrogue Camps i Costa d'acord a la recepció de regals d'alguns dels imputats. Durant el temps que Garzón ha instruït el cas Gürtel ha acumulat nou caixes de 2.000 fulls cadascuna. És probable que, a llarg termini, el cas passe al Suprem.

ta per convertir la trama en una muntatge polític policial, no ja contra ells, sinó contra tots els valencians. Com assegurava Rafael Blasco, conseller d'Immigració i Ciutadania, tot plegat és una "cacera política" contra la Comunitat. "S'ha orquestrat, -assegurava- una campanya mediàtica desproporcionada en relació als fets als que fa referència", i l'atac al president Camps és "un atac a la dignitat i a l'orgull dels valencians." De manera semblant s'ha expressat el vicepresident social i conseller de Benestar Juan Cotino. I així molts altres dirigents conservadors, fins al punt que han assegurat que hi haurà una mobilització massiva del seu vot per a les eleccions europees com a reacció a aquests atacs.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

València i Madrid o demanen una única inhibició davant el Suprem.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


06PAïSOS CATALANS

DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

Èxit inesperat de la vaga i les mobilitzacions a l'ensenyament JOSEP VILLARROYA VALÈNCIA El proppassat dimarts 28 d'abril tingué lloc una vaga als centres educatius del País Valencià, segons les organitzacions que convocaven el seguiment fou del 70%,mentre que la Conselleria d'Educació en parlava del 20%.De vesprada també es realitzà una manifestació, a la qual assistiren milers de persones.La jornada,per tant,es pot considerar que va ser un èxit, tanmateix caldria fer una ullada al que està succeint als centres educatius durant el curs 2008-09,ja que ha estat ple d'esdeveniments.

Després d'uns anys que els i les docents dels centres educatius només manifestaven el seu malestar a les sales de professorat, als passadissos i als claustres, el curs 2008-09 ja es preveia conflictiu, ja que Conselleria d'Educació havia publicat un ordre a finals del curs anterior segons el qual l'assignatura Educació per a la Ciutadania (EpC) hauria d'impartir-se en anglès. Aquest decret era vist pel professorat com una imposició i un desficaci. Una imposició perquè no hi havia hagut cap negociació amb les organitzacions i col·lectius que representen el món docent. I un desficaci perquè no hi havia els recursos necessaris per a dur-ho a terme i perquè l'alumnat de l'ESO no estava preparat per a fer aquestes classes. Comptat i debatut, el que realment s'hi pretenia era boicotejar l'assignatura. Va ser l'espurna que va encendre el foc que es va escampar per les aules de les escoles i els instituts, i que va fer que una gran part del professorat manifestés el seu descontent davant l'estat de l'educació a les comarques meridionals dels Països Catalans i el seu rebuig a la política educativa de la Conselleria. En començar el curs, es va fer palès allò que ja s'havia manifestat respecte a fer les classes d'EpC en anglès, malgrat això, l'actitud fanfarrona de la Conselleria (amenaces d'obertures d'expedients, declaracions incendiàries...) va exasperar una mica més el professorat, i va contribuir que començaren a tractar-se altres temes educatius. L'EpC només n'era la punta de l'iceberg i la situació de l'educació al País Valencià tenia, i té, molts més problemes. Començaren, doncs, a realitzar-se assemblees als centres educatius, i s'hi va denunciar quelcom més que el desgavell de l'EpC, com ara: la manca de plantilles estables als centres, que dificulta la planificació i el treball; la privatització encoberta de l'educació amb els concerts amb els centre privats; la desigual matriculació de l'alumnat en la doble xarxa educativa (on la pública acull la majoria d'alumnat amb menys recursos econòmics i de les classes socials més baixes, i esdevé així subsidiària de la concertada); l'ampliació de la jornada laboral del professorat amb l'objectiu que els centres educatius esdevinguen guarderies, perquè pares i mares amb jornades laborals molt més llargues no es poden fer càrrec dels seus fills; la manca d'instal·lacions i de recur-

La plaça de la mare de Déu,plena de gom a gom pels manifestants en la mobilització del passat novembre

sos materials en els centres; la manca de professorat de diverses assignatures i d'altres especialistes (psicopedagogs, treballadors socials, monitors..) als centres; el fet que les classes no es puguen impartir en català perquè no hi ha bastant professorat amb el requisit lingüístic; la manca de democràcia en la tria de les direccions dels centres; la tasca fiscalitzadora i inquisitiva de la inspecció educativa triada a dit des de Conselleria... Totes aquestes raons van provocar que els sindicats majoritaris i altres organitzacions relacionades amb el món de l'ensenyament, com ara la Federació de Pares i Mares (FAPA) o Escola Valenciana, també s'hi implicaren i constituïren la Plataforma per l'Ensenyament Públic. A més a més, començaren a plantejar-se els punts que s'havien de negociar amb la Conselleria, que ja incloïen altres reivindicacions a més de la retirada del decret que obligava a fer les classes d'EpC en anglès. De fet, mentre es negociava amb Conselleria les mobilitzacions començaren a produir-se: tancaments en centres, concentracions a ciutats i viles, i diverses manifestacions a les ciutats més importants, entre les quals va destacar la de València, amb més de 30.000 persones d'assistència. La Plataforma també convocà una vaga per al 17 de desembre. I una vegada hem arribat a aquest punt, caldria explicar que a la Plataforma hi ha diferències entre els sindicats, i entre ells i les altres organitzacions, com ara la FAPA. De fet, es va fer palès el desembre de 2008, quan la Conselleria es va traure de la màniga una proposta a darrera hora amb la finalitat de desconvocar la vaga, i la Plataforma va cedir. Un botó de mostra... La data de la vaga -pocs dies abans de les vacances de Nadal- sembla que va ser una imposició de la FAPA, amb la intenció que no tinguera gaire repercussió en el funcionament de les classes... quan s'ha vist que una vaga pretenga no ocasionar malestar? Està clar que el sector educatiu no té la importància, per exemple, del món del transport, però està clar que una vaga és una mesura de pressió de la classe treballa-

“Educació per a la ciutadania esdevingué la punta de l'iceberg dels problemes de l'educació pública valenciana”

dora i que el seu objectiu es fer-ne una demostració de força. La vaga, per tant, es va desconvocar un parell de dies abans de la data prevista, ja que la Conselleria havia reculat a l'hora d'impartir l'EpC en anglès tot i que només es tractava d'una congelació del decret per a aquest curs-, a més, també hi havia la promesa per part de la Conselleria d'un canvi en la política educativa i que es podrien negociar tots els apartats proposats per la Plataforma. A l'endemà de desconvocar la vaga, el conseller va fer unes declaracions burlesques i provocadores envers el professorat, no era un bon començament... La Plataforma va fer marxa enrere en les mobilitzacions i durant els

mesos següents va deixar-ho tot en mans de les negociacions dels sindicats en Conselleria. En passar els mesos i veure que no hi havia cap avanç en les negociacions, la Plataforma hagué de forçar de nou les mobilitzacions, i durant les darreres setmanes s'han produït de nou assemblees als centres, tancaments i concentracions, amb la convocatòria d'una nova vaga per al 28 d'abril. Aquesta vegada, part del professorat va manifestar als sindicats el seu malestar per com s'havien dut les negociacions, ja que consideraven una errada la desconvocatòria anterior i també plantejaven que havia estat una equivocació abandonar les mobilitzacions durant tant de temps. A més a més, també posaren

de manifest que la vaga d'un dia, en un sector com l'educatiu, no és una mesura de pressió bastant forta davant l'administració. Comptat i debatut, i malgrat tot, la jornada de vaga del 28 d'abril va ser un èxit ja que les aules es van buidar i el sistema educatiu es va paralitzar, sobretot en primària i secundària. En aquest sentit, el seguiment de la vaga entre el professorat fou d'un 60%, i el professorat que no va seguir-la es va trobar que al centre no hi havia gaire alumnat, ja que pares i mares s'hi havien sumat i no enviaren els seus fills als centre educatius. Als cicles formatius, tanmateix, no va tenir tanta incidència, i caldria plantejar-se si entre les propostes de negociació s'han tingut en compte les reivindicacions d'aquest sector-. De vesprada, les manifestacions també foren un èxit, i de nou destacà la de València, on la capçalera de la manifestació va fer-ne tot el recorregut i en arribar al punt de tornada, que era el mateix de l'eixida, es va trobar que moltes persones que encara no havien pogut començar a caminar. El professorat, pares i mares i alumnat han estat a l'alçada, però encara no s'ha aconseguit gaire, ni la dimissió de l'actual conseller... Plantejaran ara els sindicats un calendari de negociacions i de mobilitzacions conjunt? O decebran la comunitat educativa? Romandrem a l'aguait, estarem atents a la jugada, perquè de moment el món educatiu està plantant cara al govern dretà i a les seues polítiques educatives.

ANÀLISI

Moviment contra Bolonya, i ara què? MERCÈ RUBIÓ BARCELONA 26 de març de 2009: 20.000 persones surten al carrer per denunciar que "Bolonya s'aplica a cops de porra", després del desallotjament per part dels Mossos d'Esquadra del rectorat de la UB i les posteriors càrregues. Els mitjans de comunicació de masses en fan un seguiment especial esperant una altra batalla campal: connexions en directe,retransmissió de la manifestació per Internet,entrevistes...I les autoritats adverteixen a la ciutadania que no s'acosti a la zona durant aquelles hores. Malgrat això, és un èxit.

Després d'aquest punt àlgid de la lluita del moviment estudiantil, d'haver aconseguit ser el focus mediàtic i de pressió a les autoritats, la pregunta dins i fora de les universitats és: i ara què? I és que després d'arribar al punt màxim i després de Setmana Santa, amb els exàmens a la vista, el nivell de lluita del moviment estudiantil sol anar a la baixa. Com va passar l'any passat després de les mobilitzacions posteriors a la càrrega dels Mossos a la tancada de la Facultat de Lletres de la UAB. Però sembla que enguany no. Aprofitant que el 28 i 29 d'abril es reunien, com cada dos anys, els ministres europeus d'educació a Louvain, el moviment estudiantil ha tornat a

sortir al carrer amb força. I no només les universitats, sinó també els instituts. S'han ocupat diversos centres de secundària, malgrat l'amenaça de desallotjament per part dels Mossos sempre present i la pressió d'Educació. Així com la seu central d'ERC, el Banco Santander, el PSC (aquesta conjuntament amb els treballadors de TMB), el Comissionat d'Universitats i el Departament d'Educació. A més, hi ha hagut manifestació ambdós dies i vaga als instituts d'arreu dels Països Catalans el dia 29. Una vaga contra Bolonya i contra la LEC que va comptar amb el suport de part del professorat, que es va sumar a les concentracions convocades arreu del país. Així doncs, el moviment contra Bolonya, gràcies a la coordinació i emergència del moviment estudiantil de secundària; amb la coordinació amb altres moviments socials i de treballadores; i amb la coordinació amb el PAS i PDI, ha aconseguit aguantar la intensitat i la continuïtat en la lluita fins a final de curs. A més de fer despertar tot aquell professorat crític i descontent amb l'actual i el futur sistema educatiu del nostre país, però que portava anys en silenci. I de crear una espurna suficientment gran com perquè a secundària s'hagin creat diverses assemblees d'estudiants i que, a més,

s'hagin coordinat entre sí, desbancant així sindicats verticals i reformistes com el Sindicato d'Estudiantes. I ha aconseguit, alhora, saber alimentar-se d'aquest suport en els moments més baixos. Igual que ha gaudit del suport dels moviments socials. Uns moviments socials que han augmentat la confiança en el moviment estudiantil en veure que també els recolzen. I aquest és un punt molt important, doncs el futur del moviment estudiantil va més enllà de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior. Si una cosa ha quedat clara enguany és que tota la gent que està lluitant contra Bolonya el que vol també és una educació pública i de qualitat, o popular i autogestionada. És per això que ara, amb l'experiència adquirida al llarg d'un curs complicat i intens, amb ocupacions, tancades, manifestacions, accions, talls de carretera, negociacions, cops de porra, pressió mediàtica, etc. el moviment estudiantil serà capaç de construir-se més enllà de la oposició a Bolonya. No només ha crescut en quant a nombre de persones, sinó en quant a maduresa. Ara ja no serà capaç només de dir que no, sinó serà també capaç de construir l'alternativa que vol.


L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 07

L’APUNT

Producció intensiva de carn: una controvèrsia històrica XIMO GUILLEM-LLOBAT GODELLA

L'epidèmia de grip porcina o nova grip ha començat a Mèxic

La pandèmia de la grip porcina, nova grip o grip mexicana ALMUDENA GREGORI DONET VALÈNCIA El passat 25 d'abril ingressava en l'Hospital General d'Almansa (Albacete) un jove de 23 anys sospitós de patir la grip porcina, després de retornar de Mèxic d'un viatge d'estudis,convertint-se en el primer cas d'aquesta malaltia confirmat a tota Europa. Seguidament es donava a la ciutat de València un altre cas amb una xica que havia viatjat al mateix lloc que el jove d'Almansa.La jove va ser traslladada a l'Hospital La Fe de la ciutat.Els joves actualment estan estables i fora de perill afirmant que els seus símptomes lluny del que puga semblar,han estat el d'un típic constipat amb febre.

virus es va expandir oficialment la darrera vegada a Hong Kong en 1997 amb la diferència que alguns experts matisen que aquesta vegada la infecció està viatjant a major velocitat. Per ara la resposta de la OMS, amb el suport de la majoria d'administracions nacionals de sanitat, ha estat promoure una estratègia centrada en la identificació i l'aïllament d'un cep pandèmic a escala local. Simultàniament s'ha impulsat una massiva administració d'antivirals i vacunes a la població. Segons les principals administracions sanitàries mundials ja s'està preparat per a una pandèmia. Tanmateix sembla que el sistema d'alertes que s'ha establert pot fallar ja no compta amb les mesures i recursos suficients tant a Nord-amèrica com a la Unió Europea. La paradoxa de l'aparició d'aquesta grip porcina és que, tot i que era totalment inesperada, havia estat ja pronosticada amb gran precisió. Fa sis anys, la revista Science publicava un article important on va posar en evidència que, "després d'anys d'estabilitat, el virus de la grip porcina

“Fa sis anys un estudi publicat a Science alertava de l'evolució del virus de la grip porcina a Nordamèrica.”

Tot començà dies enrere quan sorgí l'alarma a Mèxic sobre l'aparició d'un brot de la grip porcina que havia ocasionat el contagi i la mort d'algunes persones del país. Ràpidament el nombre de morts s'elevà a 149 mentre que en altres països arreu del món s'havien donat casos que s'han limitat a simples deteccions d'una malaltia que sembla ser controlable. L'alarma sobre aquest cep del

de Nord-amèrica ha fet un salt evolutiu vertiginós". Encara així la reacció per part dels organismes polítics internacionals ha estat la d'obviar aquestes dades. La grip porcina mexicana

Els casos de contagi s'han estès arreu del món donades les característiques turístiques de la zona de Mèxic on ha aparegut el virus, la Riviera Maya, però també crida l'atenció la localització de les morts en aquest país originari del nou brot del virus H1N1. Quina pot ser la raó de l'aparició d'aquest brot a Mèxic? Segons el Centre d'Investigació en Sanitat Animal de Barcelona, sembla que la tardança en la detecció del tipus de virus ha estat una de les causes en l'elevada mortalitat. D'altra banda, senzillament les condicions higièniques de les instal·lacions ramaderes així com la seva intensificació poden ser les responsables que aquest tipus de malalties que afecten als animals proliferen, muten i siguen transmeses als humans. En Mèxic, les grans empreses avícoles i porcines han proliferat

en condicions de massificació i higiene deficients. Un exemple és Granges Carroll, en Veracruz, propietat de Smithfield Foods, la major empresa de cries de porcs i processament de productes porcins en el món, amb filials a Nord-amèrica, Europa i la Xina. Les conclusions del panell Pew Commission on Industrial Farm Animal Production (Comissió Pew sobre producció animal industrial), publicades el 2008, afirmen que aquestes condicions, creen un ambient perfecte per a la recombinació de virus de diferents ceps. Tanmateix els intents per canviar les condicions ambientals d'aquest tipus de microorganismes patògens es trobaria amb l'oposició dels grans empreses avícoles i ramaderes com Smithfield Farms (porcí i boví) i Tyson (pollastres). Serà difícil influir en aquest sector ja que es tracta d'una indústria molt globalitzada i amb influències polítiques molt importants. Aquesta és potser la principal causa de l'aparició de la malaltia que tanta alarma ha provocat.

“Les condicions de massificació i higiene insuficients de les grans explotacions avícoles i porcines afavoreixen la recombinació de virus de diferents ceps”

"Vaig apuntar al cor dels lectors i els vaig ferir a l'estómac". Així, l'escriptor i militant socialista nord-americà Upton Sinclair descrivia el que havia ocorregut amb la seua famosa novel·la The Jungle. La novel·la que es va publicar el 1906 va plasmar la vida quotidiana de la classe treballadora immigrant en els inicis del capitalisme monopolista. Ara bé, per fer-ho va optar per situar la història en una de les grans fàbriques empaquetadores de carn del Chicago de començaments del segle XX. L'autor va descriure les condicions de vida i de treball d'aquells immigrants d'origen europeu que arribaven de manera constant des l'altra part de l'oceà. Però la novel·la no es va conformar amb la descripció de la situació dels immigrants sinó que va acabar per convertint-se en una crida a l'organització sota el moviment socialista; tal i com es fa palès cap al final del text quan un dels personatges centrals troba la salvació en la lluita pel socialisme. El llibre però, més que despertar la consciència socialista o, si més no, la solidaritat amb aquells sectors tan marginats de la societat, va estimular un rebuig i una por als productes alimentaris de la nova societat industrial. Per a la major part dels lectors va resultar molt més colpidora la imatge de les deficients condicions sanitàries amb que es preparava la carn que després consumien que les desigualtat socials que s'hi descrivien. Així, The Jungle va promoure una forta sensibilització de la població respecte de les mancances en la regulació de la qualitat dels aliments. Una sensibilització que va desencadenar l'aprovació de la primera Llei general d'aliments dels Estats Units; aprovada aquell mateix 1906. Un segle després, la producció intensiva de carn continua sent un tema molt controvertit. Tanmateix, les autoritats sanitàries semblen continuar cegades per les pressions de les potents indústries agroalimentàries i farmacèutiques i, així, aquestes pràctiques continuen desencadenant noves catàstrofes: al patiment animal, la contaminació ambiental i l'explotació laboral ara li haurem de sumar la generació de noves epidèmies de gran abast com les de les grips aviar i porcina.


08 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

De ma 25 festació, la el recorregu dera roja,sí ma de lluit que va ser d el lema de la per la llibert

Al po d'a vern d'Albo la participa rreu del pa Socarrats d a la plaça S tècnica.Am ya 300 anys dentisme a ria consider arrelades a

Une prin ta A la Reina o l

Un abril per recordar REDACCIÓ BARCELONA / VALÈNCIA

El passat 25 d'abril es va celebrar, a la ciutat de València, tot un seguit d'actes convocats per la campanya “300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència”, creada fa dos anys per les organitzacions de l'esquerra independentista: Endavant, CAJEI, Maulets, SEPC i Alerta Solidària (i en aquesta ocasió, amb el suport i participació de la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Els actes van consistir en una mostra de cultura popular centrada en la reivindicació de la cultura del foc, actualment amenaçada per les directives de la Unió Europea, una manifestació i un acte polític. Un exitós concert va cloure aquesta jornada històrica per a l'independentisme. La mobilització i actes reberen el suport de més d'un centenar de col·lectius i entitats d’arreu del país. El matí del 25 d’abril, centenars de persones es van manifestar també per la localitat de l’Horta sud, Torrent, convocades per la CAJEI amb el lema “La nostra terra, el nostre poble”. Dies abans, per Sant Jordi, la defensa de la llengua va motivar dues manifestacions que van congrejar en conjunt un miler de persones, la més tradicional de Barcelona -convocada enguany per l'Esquerra Independentista del Barcelonès- i la de Palma, una de les novetats en el calendari reivindicatiu dels Països Catalans.


e menara puntual va iniciar-se, des de la ateixa plaça,la tradicional manifestació del d'Abril.Una estelada gegant obria la maniqual va estar acompanyada, al llarg de tot ut,per una altra bandera estelada,una banmbol de la lluita obrera,i la morada,emblea antipatriarcal. La pancarta de capçalera, duta duta totalment per dones, remarcava a mobilització "25 d'abril,prenem els carrers tat dels Països Catalans".(FOTO: Dani Morell)

es 6 de la vesprada una mostra de cultura opular va donar el tret de sortida al seguit actes programats.Les colles de dimonis L'Aoraia i la Colla de diables de Perpinyà, amb ció de membres de moltes altres colles d'aís com ara Fem Fredat de la Valldigna o els el barri valencià de Campanar,van realitzar, Sant Agustí una espectacular mostra piromb aquesta demostració des de la Campans es va voler incidir el rebuig de l'indepenla directiva europea del foc,la qual retallarablement una de les mostres culturals més l nostre país. (FOTO:Andrès G.R)

es 5.000 persones van recórrer alguns dels ncipals carrers de València com ara PeriodisAzzati, la plaça de l'Ajuntament, la plaça de a de la Mare de Deu, per finalitzar sota les

L’ACCENT 153 ESPECIAL 23 / 25 D’ABRIL 09 emblemàtiques Torres de Serrans on va tindre lloc l'acte polític d'aquesta mobilització,que girà al voltant de la memòria històrica de la lluita antifeixista al nostre poble i estructurat a les seues diferents etapes històriques.Tot vinculant-les amb el naixement de l'independentisme i les seues propostes polítiques actuals.(FOTO: Andrès G.R) L'obertura de l'acte polític la va fer la presidenta del Fòrum per la Memòria del País Valencià,Empar Salvador,qui va tindre unes paraules de record per a tots aquells que van morir durant la Guerra Civil i la postguerra lluitant contra el feixisme. Posteriorment prengué l'històric militant antifeixista Enric Tàrrega,qui va patir presó durant el franquisme per la seua participació a diversos grups d'esquerres com el Front Marxista Valencià o les primeres CCOO de València. En tercer lloc, va prendre la paraula Pasqual Soriano, militant durant l'etapa de la transició a organitzacions com el PCE (internacionalista) o el PSAN. Finalment,el militant i sindicalista de l'esquerra independentista Gonçal Bravo va ser l'encarregat de prendre la paraula en nom de la Campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència".La interpretació de la internacional,els Segadors i la Muixaranga, per part de la colla de dolçainers Estrela Roja de Benimaclet; i la crema d'una bandera espanyola,van cloure l'acte polític d'aquest 25 d'Abril. (FOTO: Andrès G.R)

Per primera vegada els carrers de Palma van acollir una manifestació a favor de la llengua en motiu de la diada de Sant Jordi. Més de 400 joves van acudir a la crida de Maulets,el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Joves de Mallorca per la Llengua.La manifestació, que de ben segur tindrà continuitat els propers anys, va començar a la plaça del Tub i va acabar a les Voltes on es va celebrar un concert. (FOTO: Sílvia Portell) Mig miler de persones van participar el 23 d'abril a la marxa de l'EIB amb el lema “El bilingüisme trepitja la nostra llengua. Als Països Catalans en català” que va recórrer els carrers més cèntrics de la ciutat comtal.La manifestació va acabar amb un acte polític a la plaça del Rei en el qual es va denunciar que després de trenta anys d'autonomisme la situació de la llengua continua sent molt difícil. (FOTO: Oriol Clavera)


10ECONOMIA

DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

“Hem de retornar el sindicalisme als barris i als pobles” ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Els treballadors de TMB van protagonitzar l'any passat una important lluita sindical reivindicant els dos dies de descans setmanal,que van incloure vagues i massives mobilitzacions de la plantilla. En una època de tancaments i acomiadaments, la lluita pels dos dies dels conductors d'autobusos ha estat un referent de les possibilitats d'aconseguir millores socials amb la lluita sindical. Aprofitant la data de l'1 de Maig, des de L'ACCENT hem volgut conèixer les opinions del president del comitè d'empresa pel sindicat CGT sobre la funció dels sindicats en aquests temps de crisi,a més d'aprofundir en com s'estan aplicant els acords dels dos dies de descans a l'empresa.

Estan els sindicats preparats avui en dia per esdevenir una eina útil per a combatre l'atur, la precarietat i els ERO que afecten la classe treballadora? La resposta no és senzilla, però crec que els sindicats només podem ser una part de la lluita. L'estructura sindical pot donar-nos facilitats als treballadors per fer octavetes, per reunir-nos o per a exercir la solidaritat, però en realitat els que hem de lluitar som els treballadors, no el sindicat, per molta estructura que tingui. El sindicat només ens servirà com a eina de lluita en la mesura que els treballadors concrets de cada centre de treball decidim tirar endavant una lluita o una mobilització, i no perquè s'acordi per part de cap estructura sindical.

ENTREVISTA

Saturnino Mercader (esquerra) és el president del comitè d'empresa // FOTO: L’ACCENT

cats laboralistes com Layret o Companys atenien gratuïtament a les persones, i on es podien reunir i crear grups de treballadors precaris, que s'organitzaven als barris i pobles, i no per empreses. Hem de retornar el sindicalisme al territori per poder organitzar els treballadors que canvien de feina cada setmana o cada mes, i que el seu nexe comú és barrial o municipal. En tot cas, crec que l'aposta sindical ha de ser de tots els treballadors, aturats, precaris i fixes, ja que precisament els no tan precaris són els que tenen més possibilitats de poder-se involucrar en la lluita.

múltiples forces sindicals, com entre d'altres la CGT, la IAC, Co.bas, la Intersindcal CSC o la COS. Com afecta aquesta realitat a la lluita sindical? Aquesta divisió és molt negativa per a la lluita pels drets dels treballadors, i cal apostar per a la unitat d'acció i la coordinació de totes les forces sindicals a l'esquerra de CCOO i UGT. Però més negatiu encara són les pràctiques corporativistes de cada sindicat, que intenta destacar sobre els altres. Pot semblar exagerat, però moltes vegades sembla que l'objectiu

Quines mesures concretes creus que han de plantejar els sindicats contra la crisi? Crec que l'aposta de transformació social passa principalment per si ens creiem de veritat allò que estem dient des de fa molt temps, Ghem de repartir la riquesa i la feina. Però sento dir que encara molts treballadors i sindicalistes no s'ho creuen, ja que és considera "normal" en moltes empreses fer hores extres, moltes vegades consentides pels mateixos sindicats.

Els treballadors de TMB heu protagonitzat en les darreres setmanes diverses mobilitzacions, quin ha estat la causa del conflicte laboral? Les vagues pels dos dies de descans setmanals van finalitzar amb l'acord entre treballadors i empresa d'aplicar els dos dies en el següent Conveni Col·lectiu, i, com no ens fiàvem gaire, per si de cas es va pactar que mentre aquest no arribés, els conductors d'autobusos guanyàvem 25 minuts diaris de descans cada dia. Portem un any pactant el nou Conveni, i fa poc més de 15 dies la direcció es va aixecar de la taula de negociacions acusant-nos de fer "propostes inacceptables", fet pel qual hem

“La unitat amb la resta de forces d'esquerres ha de passar per sobre de sigles si volem plantar cara a la patronal”

En un context de crisi i d'augment encara més de la precarietat i l'atur, encara són útils els sindicats per defensar els drets laborals? L'organització dels precaris és molt difícil per naturalesa, ja que la gent que pateix aquesta realitat està molt cansada per mantenir la feina, la hipoteca o per arribar a finals de mes, i costa molt que s'organitzi sindicalment al seu lloc de treball, que a més a més canvia constantment. Per tant, l'aposta ha de ser tornar al sindicalisme territorial, portar el sindicat a escala local. I no estem inventant res de nou, la CNT als anys 1920 ja obria locals als barris i pobles, on a les tardes i els dissabtes els advo-

Saturnino Mercadé, president del comitè d'empresa de TMB

L'escenari sindical a l'esquerra de CCOO i UGT viu una gran fragmentació, amb l'existència de

aconseguir els dos dies de descans, i ara creant el Comitè unitari per a l'aplicació del Conveni Col·lectiu. El resultat és que molts treballadors que potser tenien "desconfiança" vers la CGT, o que pertanyen a altres sindicats, com l'ACTUB, s'han incorporat a la lluita, i tots plegats vam poder plantar cara a l'empresa i a la burocràcia sindical per defensar els interessos de la plantilla, fet que finalment ens beneficia a tots, i a la lluita sindical. Crec que la nostra experiència de lluita sindical unitària pot servir per a altres empreses.

“Si s'aplica la nostra proposta es crearan cinc-ccents llocs de treball a TMB”

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu// Assemblea de Joves de Sants Barcelona// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona//Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

de cada sindicat és portar més banderes a les manifestacions o repartir més enganxines per tenir més presència que la resta. Jo estic orgullós de pertànyer a la CGT, però entenc que la unitat amb la resta de forces sindicals d'esquerres ha de passar per sobre de sigles si volem plantar cara a la patronal i als governs. I la nostra experiència a TMB ha estat aquesta, podíem haver apostat per fer les mobilitzacions únicament com a CGT, però vam decidir deixar de banda les sigles i organitzar coordinadores unitàries per

iniciat una campanya pública de denúncia. En síntesi l'empresa considera que hem de treballar les mateixes hores en menys dies, mentre que nosaltres defensem treballar menys hores per tenir els dies de descans, i hem calculat que si s'aplica la nostra proposta es crearien 500 llocs de treball a TMB. Cal tenir en compte que actualment, i gràcies als pactes anteriors d'UGT i CCOO, tenim per Conveni hores extraordinàries d'obligat compliment, que si no les fem ens sancionen. Tot això ha de canviar, hem de repartir el treball, i crearem més llocs de treball que a SEAT, i de ben segur que amb menys inversió pública.

Com es plategen les properes mobilitzacions? Fins ara hem realitzat protestes seguint els polítics de l'Ajuntament, que són els que de veritat manen a TMB. Ens hem mobilitzat al Fòrum, a les seus del PSC o a la inauguració de la Ciutat Meridiana, i només amb això ja l'empresa ens ha trucat per tornar a la taula de negociacions. Respecte al desenllaç de les converses, crec que podem ser optimistes, la plantilla de TMB ha donat sobrades demostracions de lluita pels seus drets, i amb una nova majoria sindical combativa aconseguirem els nostres objectius.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

Milers de manfiestants l'1 de Maig contra les conseqüències de la crisi LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

Com no podia ser d'altra manera, la crisi ha marcat arreu del país les mobilitzacions en motiu de l'1 de Maig, Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores. Propostes de vaga general, de reducció de la jornada laboral, de repartiment del treball, de defensa dels serveis públics, juntament amb la crítica frontal al sistema capitalista com a responsable de la crisi, han omplert els carrers de les principals ciutats catalanes. L'esquerra anticapitalista ha sortit majoritàriament de manera unida a manifestar-se. Aquest unitat és fruit de mesos de treball en comú per respondre conjuntament a les conseqüencies de la cris, que s'ha concretat en plataformes locals que de moment centren la seva feina sobre-

cions de l'esquerra rupturista van assenyalar la complicitat del sindicalisme oficial en el context actual d'inseguretat dels treballadors davant la crisi.

tot a organitzar actes de denúncia de la situació que pateixen les treballadores i treballadors, però que també han començat a impulsar iniciatives (de manera més o menys reeixida) com assemblees d'aturats, punts d'informació laboral o jornades d'accions contra la banca. Les mobilitzacions de l'esquerra anticapitalista més concorregudes han estat les de les poblacions més grans del país, però també hi ha hagut manifestacions a Elx, a Vilanova i la Geltrú, a Castelló de la Plana i a Lleida.

Crítica a la repressió

El sindicalisme oficial puja el to

Fins i tot enguany a les manifestacions del sindicalisme oficial (CCOO i UGT) els discursos han estat més encesos que de costum, i també la participació en aquestes convocatòries ha estat major que en anys

L'esquerra anticapitalista es va manifestar a Barcelona //FOTO:Miquel Llop

anteriors. Tot i això, cal recordar que precisament CCOO i UGT han pactat amb el Govern espanyol i la

patronal les diverses retallades en els drets laborals i socials els darrers anys. Precisament les manifesta-

En totes les mobilitzacions del Dia dels Treballadors i les Treballadores, els organitzadors han mostrat la seva solidaritat amb les persones que han estat represaliades les darreres setmanes per oposar-se de manera activa al capitalisme: Enric Duran, que és a la presó per expropiar diners de bancs; el vilanoví Karim, que va ser detingut després d'una manifestació el mes de gener a Barcelona contra la crisi, i el ciutadà d'Esplugues que compleix 10 dies de presó per no pagar una penamulta motivada per una acció contra el Pla Caufec.

Més de 500 manifestants a Tarragona pel repartiment del treball i la riquesa LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

Amb el lema "Davant de la crisi, repartim el treball i la riquesa", 500 persones sortien en manifestació de la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona, l'1 de Maig a les 7 del vespre. Estaven convocades de manera unitària pels sindicats CGT, COBAS, SEPC, la CUP, Endavant, Cau de llunes (AFRT), AJ la Guspira, AJT i l'Esquerra Independentista del Camp. La voluntat era denunciar "la crisi i les seves conseqüències en la classe treballadora, les polítiques de l'administració favorables al capital, l'atur desbocat, la retallada de drets laborals, la repressió dels moviments socials i dels treballadors i treballadores immigrants... i exigir mesures dràstiques i el repartiment del treball i la riquesa". La manifestació ha estat una

expressió del descontent de les classes populars del Camp, normalment invisibles als mitjans. Persones ofegades per la hipoteca, estudiants descontents, migrants, precaris, joves i vells, treballadors i aturats han sortit al carrer per dir "que la crisi no la pagarem nosaltres". Durant el trajecte han anat marcant aquells punts conflictius, com les caixes i els bancs. Ha estat davant de les oficines de CCOO i UGT, i de la patronal CEPTA, on la manifestació va fer la primera parada. Un participant va llegir una proclama que mostrava el seu rebuig cap a aquestes institucions, i tot seguit diversos manifestants van llençar pots de pintura contra la façana. En acabar la manifestació, i després de divesos parlament que denunciaven "la situació de vulnerabilitat i precarietat que s'està

patint als darrers dies a causa de la crisi", dos participants van cremar una bandera europea i una fotografia de l'ultima cimera del G20. Control de la Guàrdia Urbana

Tot i que la mobilització va transcórrer sense incidents, els organitzadors han denunciat que "la Guàrdia Urbana de Tarragona va fotografiar i filmar primers plans dels assistents a la manifestació del primer de maig". Expliquen que "els agents que realitzaven aquesta tasca ho feien de paisà barrejats entre les persones que participaven a la manifestació i també des de darrere els vidres de la balconada de l'Ajuntament". I denuncien que "aquestes males pràctiques, vulneren clarament el dret a manifestació i a la llibertat d'expressió".

Primer de Maig alternatiu al País Valencià malgrat la ressaca d’abril A.GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

El Primer de Maig d’enguany ha patit la ressaca de les vacances de Setmana Santa i d’altres mobilitzacions que a l’abril han requerit els esforços d’organitzacions i sindicats (vegeu aquest número: mobilitzacions de l’ensenyament i del 25 d’abril). Tot i així, l’esquerra rupturista ha eixit al carrer a les principals ciutats del país. A la ciutat de València, unes 1.500 persones acudiren al bloc de la plataforma contra la crisi, que aplega, entre d’altres, a la Intersindical Valenciana, la CGT, el PCPE o la COS. La Plataforma -visiblement desorganitzada i amb mostres d’escassa voluntat d'estar-ho- convocà amb el lema que ha estat emprant a les darreres mobilit-

zacions: “La crisi, que la paguen els rics i els bancs”. El bloc de la COS, amb un centenar de participants, fou el punt de trobada de l’esquerra independentista. Als parlaments, així com durant el recorregut, es feren crides a la vaga general i es reclamà l’organització de la classe treballadora per fer front a la crisi. A Castelló de la Plana, un any més hi tornà a haver convocatòria de l’esquerra anticapitalista tot i que no tan treballada com anys anteriors. A la capital de la Plana, la COS fou també la representant de l’independentisme. També hi hagué manifestacions a Alacant i Elx amb presència de l’esquerra independentista. Com a novetat, cal destacar la convocatòria de la CAJEI al poble de Canals

(La Ribera). La manifestació congregà més d’un centenar de joves en aquesta xicoteta localitat, que té unes taxes d’atur més altes de tot el País Valencià. Poc soroll per a massa

El País Valencià té unes taxes d’atur que afecten ja una de cada cinc persones en edat laboral. I això quan no fa molt més d’un any encara es parlava del miracle valencià. Tanmateix, la gravetat de la crisi encara no s’ha traduït en un revifament de la protesta popular. Per contra, els sindicats institucionals han augmentat el to de les seus reivindicacions, mentre la socialdemocràcia valenciana fa gala repetidament de la seua incompetència. Va per a llarg.

La crisi ha estat protagonista a les manifestacions //FOTO:Miquel Llop

5.000 manifestants contra la crisi a Barcelona LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

L'esquerra anticapitalista ha aconseguit treure al carrer uns 5.000 manifestants l'1 de Maig de manera unitària a Barcelona. Una pancarta amb el lema "Davant de la crisi, defensem els drets laborals i socials" obria la marxa, que sortia a les 6 de la tarda de la plaça Universitat, i anava seguida pels grups que secundaven la convocatòria. L'atur i les retallades laborals eren les preocupacions més exteses entre els assistents a la marxa barcelonina, i també la necessitat d'organitzar una resposta unitària des de l'esquerra alternativa. Fins i tot algunes pancartes proposaven la convocatòria d'una vaga general. El que ha quedat palès amb la mobilització és que la unitat per sortir al carrer hi és, però que manca encara connectar amb

la major part de treballadores i treballadors que estan patint les conseqüències de la crisi de manera aïllada. Una de les primeres accions que s'ha fet en aquest sentit és constituir l'assemblea d'aturats de Barcelona, que vol aglutinar les persones que estan a l'atur i organitzar una resposta conjunta a la situació que pateixen. Al matí, hi havia hagut diverses convocatòries sindicals. La més concorreguda, la del sindicalisme oficial (CCOO i UGT), amb la presència de polítics del PSC, ICV, ERC i fins i tot Ciutadans. Segons els sindicats eren 40.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana 9.000. Per la seva banda, la CGT i la Intersindical-CSC van aplegar alguns centenars de manifestants cadascuna en la mobilització matinal barcelonina que convoquen cada any.


12INTERNACIONAL

DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

Sud-ààfrica vota pel canvi

Zuma ja és president, i ara què? GUILLEM SÀNCHEZ JOHANNESBURG

Jacob Zuma aconseguia el 22 d'abril la quarta victòria consecutiva per al Congrés Nacional Africà (ANC en les seves sigles angleses) des que la democràcia es va instaurar al país el 1994. Els quasi 12 milions de vots superaven amb escreix els resultats de les dues anteriors eleccions de Thabo Mbeki i quedaven just per sota del resultat record de Mandela a les primeres eleccions. Després de 15 anys al govern sembla que el projecte d'alliberament de l'ANC continua viu. Però també després d'aquests 15 anys milions de sud-africans continuen esperant que les promeses fetes durant la lluita contra l'apartheid es compleixin. L'esperança que amb la democràcia tindrien feina, casa, serveis bàsics, educació, sanitat i els retornarien les terres robades pels blancs s'ha convertit, al final, en una realitat on l'apartheid només ha estat desmantellat legalment, però no socioeconòmicament i la majoria de la població continua vivint en la pobresa. Els townships on es va forjar un dels moviments d'alliberament més imponents del segle XX continuen patint els mateixos problemes socials que abans, però avui -sense l'esperit revolucionari que els contagiavasón camp abonat per la violència, l'alcoholisme, la xenofòbia o els fonamentalismes. El canvi és votar el mateix

Jacob Zuma ha aconseguit la quarta victòria consecutiva de l'ANC

i tot Trevor Manuel, totpoderós ministre d'economia d'Mbeki semblava convertit a la nova doctrina i assegurava a L'ACCENT que "haurem d'expandir els serveis socials per als més pobres per tal de fer front a la crisi". Vistos els resultats electorals David van Wyk assegura que "la classe treballadora i els pobres han optat massivament per donar suport" a aquest gir. A més, assenyala que el fracàs del projecte d'Mbeki ha quedat palès amb el 7,4% del Congrés del Poble, el partit dels seus seguidors. Zuma sembla que té ara totes les cartes que tenia Mandela el 94 més unes quantes més. No sols té un suport popular i electoral igual d'ampli, sinó que es troba en una situació internacional en que el neoliberalisme està fortament desacreditat i on existeixen altres blocs regionals on recolzar-se, un cop acabada l'era de l'uniteralisme nord-americà. El rebombori que va generar la visita de Chávez el passat setembre seria una prova d'aquesta situació

“El "nou" ANC de Zuma ha promès durant la campanya fer un gir en les polítiques per beneficiar els més pobres”

Amb aquesta perspectiva, com explicar que milions dels sud-africans més pobres hagin apostat per mantenir l'ANC al poder? Després d'una dècada de presidències de Thabo Mbeki, responsable de les polítiques neoliberals que van empobrir encara més els més pobres i van disparar l'atur tot i viure un període d'expansió econòmica sense precedents, l'ANC va quedar sota la direcció de Jacob Zuma, un controvertit personatge, exvicepresident d'Mbeki, que va aconseguir derrotar-lo gràcies al suport dels sindicats i el partit comunista, aliats de l'ANC i virulents opositors a Mbeki. El "nou" ANC ha promès durant la campanya electoral fer un gir en les prioritats de la política econòmica i beneficiar els més pobres. El pes dels aliats d'esquerra del moviment -sindicats i partit comunista, claus a l'hora de posar Zuma a la presidència- és més forta que mai i fins

“El fracàs de l'expresident Mbeki ha quedat palès amb el 7,4% del Congrés del Poble,el partit dels seus seguidors”

Un Chávez africà?

Si només s'observés el fenomen Zuma des de la reacció dels grans poders econòmics i les classes mitges fàcilment es podria arribar a la conclusió que ens trobem davant un possible Chávez africà. Però lamentablement les coses no són tan senzilles, i menys a l'Àfrica. Patrick Bond, un dels intel·lec-

tuals de l'esquerra més reconeguts del país avisa que durant la campanya electoral "no s'ha donat cap missatge concret que porti a pensar que es donarà un canvi real". Fins ara Zuma ha fet moltes promeses però no ha explicat com pensa complir-les. Als electors ha assegurat feina, habitatge, serveis bàsics i reforma agrària. Als mercats finan-

cers els ha garantit que no tocarà la política econòmica. Mentre, la crisis global no sembla que vagi a deixar-li massa marge de maniobra per actuar en una línia socialdemòcrata. Per la seva banda, l'activista i escriptor Ashwin Desai creu, irònicament, que al final Zuma serà positiu per a l'esquerra: "és incom-

petent, és corrupte, és masclista i prepotent, deixarà el camp abonat per a l'actuació dels moviments socials". I llavors quin és el paper de dels sindicats i el partit comunista en aquesta nova etapa de l'ANC? Teresa Yates, directora d'Nkusi, organització que treballa per la reforma agrària és contundent: "volen càrrecs".

Entrevista a Zwenzilima Vavi, secretari general de la Confederació de Sindicats de Sud-ààfrica (COSATU)

“Confiem plenament en la paraula del president”

GUILLEM SÀNCHEZ JOHANNESBURG

La política de Zuma serà diferent a la d'Mbeki? Sí, això és segur. Però, si al final no canvia, què farà la COSATU? S'ha d'haver vist aquesta campanya electoral per entendre que és inevitable aquest canvi. Al llarg de tots els mítings l'ANC ha mobilitzat centenars de milers de persones que clamaven per millores en l'educació, salut, desenvolupament social,... tota aquesta gent no pot ser defraudada. Ens hem reunit amb Zuma i hem discutit quin serà aquest canvi, les noves prioritats i confiem plenament en la paraula del president. La situació internacional els ho posa millor que durant el 94? És obvi que ara les polítiques neoliberals estan desacreditades i que els grans mercats han perdut el seu poder per l'actual crisi. Molts governs canviaran les seves polítiques econòmiques. Però al mateix temps la crisis els dificultarà complir totes les pro-

Jacob Zuma compta amb el suport dels sindicats

meses de la campanya electoral. Com la resta del món, el nostre país està sent afectat per la crisi global i s'estan perdent llocs de treball, però hem d'esperar que aquesta no durarà massa. De totes formes Sud Àfrica és l'únic lloc del món on el govern treballa juntament amb els sindicats i per tant les principals línies de la política econòmica es decideixen entre el govern i els treballadors,

així que es farà tot el que es pugui. Veurem finalment una reforma agrària? La COSATU ha estat pressionant molt sobre aquest tema. No es poden resoldre els problemes d'atur, pobresa o habitatge sense resoldre abans el tema de la terra. Hem jugat un paper molt important perquè la reforma agrària estigui a l'agenda política i farem que es dugui a terme.


L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

CULTURA13

Historiografia marxista: balanç d’un seminari

Maulets organitza el I Certamen Jove de Literatura Social

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

C

György Lukács

“Alguns d'acadèmics s'ha aproximat al seminari amb la mateixa desídia que enfilen els seus cursos regulars a la universitat”

Felip Pineda BENISSA

S

Eric J. Hobsbawm

om anunciava L'ACCENT del 24 de març, entre el passat 27 de març i el 30 d'abril s'ha celebrat a la Universitat de Barcelona el seminari "Història, historiadors i marxisme al segle XX". Cal reconèixer els esforços de l'organització a càrrec de l'Associació Catalana d'Investigacions Marxistes (ACIM). Més no es podia fer: un programa interessant, ponents de prestigi acadèmic... En molts casos, no tractaven sobre les matèries en què estaven especialitzats, però això és inevitable si tenim present la pobresa del panorama intel·lectual marxista català i, per tant, les limitacions del ventall on escollir. Però això no és l'única paret amb la qual pot topar una organització benintencionada com la de l'ACIM. En la sessió inaugural Miguel Candel, professor de filosofia a la UB i coordinador de l'esdeveniment, va oferir una interessant xerrada sobre l'obra més representativa de György Lukács: Història i consciència de classe. Tot i això va insistir en el fet que ell mai no s'havia especialitzat acadèmicament en l'estudi de l'autor. Però no pot ser atribuït a l'organització que no hi hagi cap especialista en Lukács al nostre país i si n'hi ha, no vol o no pot col·laborar amb l'ACIM. El mateix s'esdevé amb l'obra de Walter Benjamin. Els que n'han fet tema a la Universitat de Barcelona (Francisco Caja, Antonio Aguilera) haurien entrat en aquest seminari com un pop en un garatge. Afortunadament Xavier Domènech, membre del Centre d'Estudis sobre les èpoques franquista i democràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, va preparar una humil -en el bon sentit de la paraulaaproximació a la filosofia de la història de Benjamin útil pels qui no en coneixien l'obra i també pels qui l'havien llegit una mica. Potser no són els únics casos, però transmeten una idea del que es pot fer quan es té la predisposició correcta. Però lamentablement, com sap tothom que ha fet carreres de lletres els darrers anys a

les universitats de Barcelona, aquesta predisposició és completament aliena a una casta d'acadèmics que no considera que el reciclatge i la investigació formin part de les seves obligacions professionals i que s'ha aproximat a aquest seminari amb la mateixa desídia que enfilen els seus cursos regulars a la universitat. Cal criticar durament actituds com la de Ramon Alquézar (Universitat Autònoma de Barcelona) que, havent d'aproximar-se a la figura de Sigfried Kracauer, no en va fer ni la més mínima referència, es va preparar una sessió a mesura per practicar el més vulgar funcionariat amb 40 minuts de cinema (un documental sobre la Guerra Civil, Roma, città aperta i La batalla d'Alger) i ni tan sols es va dignar a contestar amb claredat, sinó amb l'obscuritat d'un diplomàtic, a la pregunta òbvia: i de Kracauer, què? Actituds com aquestes contrasten amb les d'alguns il·lustres veterans com Josep Fontana, que va oferir la sessió inaugural sobre les fonts del pensament marxista sobre la història, però sobretot amb les de ponents més joves com ara Giaime Pala i Manel López al costat dels quals alguns semblaven els legionaris de l'Astèrix esperant el relleu. Giaime Pala va contextualitzar la figura d'Antonio Gramsci, la seva aproximació a la polaritat base/supraestructura, la crítica de l'economicisme i de la teoria marxista de l'estat i l'estudi gramscià de les classes subalternes. Manel López va tractar alguns temes principals de l'obra d'E-

ric J. Hobsbawm: les conseqüències de la industrialització en les condicions de vida de la classe treballadora, la crisi general del segle XVI, el ludisme, el nacionalisme, els rebels primitius i els orígens del moviment obrer. Ambdós ho van fer amb consistència i amenitat. El revers de la moneda amb d'altres exhibicions bastant lamentables com la de Joaquín Miras al qual no es pot criticar que no hagués preparat la ponència sinó més bé haver fet una prospectiva del pensament de Edward P. Thompson completament antimarxista. Davant dels plantejaments de Miras hom es podia preguntar si la trajectòria de Thompson va consistir bàsicament a refutar un rere l'altre tots els fonaments del marxisme. Però sembla més que aquesta era simplement la voluntat de Miras. No va ser millor l'aportació de Francisco Erice, de la Universitat d'Oviedo, sobre el Marx historiador. Ni, per motius diferents, l'apoteosi del reformisme perpetrada per Alberto Reig Tapia sobre Manuel Tuñón de Lara, amb lloances a Azaña, Suárez i d'altres "liders de la classe treballadora". Ni les avorrides aportacions de Joaquim Santpere (que parlà sobre Raymond Williams) i Rosa Congost (sobre Pierre Vilar). I, malgrat certes debilitats que no obscureixen les aportacions constructives, projectes com aquest mereixen l'aplaudiment als seus impulsors i la presència no tan sols dels estudiants i els acadèmics, si no també dels militants. I si, com es diu en castellà, "lo cortés no quita lo valiente", val a dir que aquestes crítiques a certes actituds i aptituds personals no són en cap cas un retret genèric a un projecte lloable.

“Malgrat certes debilitats,projectes com aquest mereixen l'aplaudiment als seus impulsors i la presència no tan sols dels estudiants i els acadèmics,sinó també dels militants”

embla que aquest estiu el Rebrot ve més carregat que mai. Per a l'aplec d'enguany, que serà gratuït, no només s'ha convocat l'Esclat, el tradicional concurs musical dirigit a bandes novelles que permet al grup guanyador actuar-hi. Maulets, a més, ha organitzat el I Certamen Jove de Literatura Social dels Països Catalans que culminarà el 18 de juliol a Berga en el marc de l'aplec juvenil. Aquesta iniciativa té la intenció d'estimular la creativitat del jovent català i està oberta a qualsevol persona d'arreu del domini lingüístic. L'únic requisit és la utilització del català en les obres lite-

“Aquesta iniciativa té la intenció d'estimular la creativitat del jovent català i està oberta a qualsevol persona d'arreu del domini lingüístic” ràries, que no poden haver estat publicades anteriorment i hauran de tractar una 'temàtica social'. Aquest concepte tan obert no s'ha volgut concretar més per tal que cadascú siga capaç de trobar un tema interessant dins aquest camp tan ampli que el motive a escriure. Els textos es podran presentar fins al 30 de juny, ja siga per correu electrònic o físic. El certamen consta de dues modalitats: prosa, amb una extensió màxima de 3.000 paraules, i poesia, limitada a 150 versos en un o diversos poemes. Els treballs presentats es publicaran sota llicència lliure creative commons als respectius espais web de Maulets i el Rebrot i, depenent de les possibilitats de l'organització, també hi ha l'opció que siguen editats en format físic. La característica més rellevant d'aquest Certamen és que no hi haurà cap classificació, ja que l'organització ha considerat que 'tota creació literària té valor per a si mateixa'. Així doncs, totes les persones que hi vulguen participar comptaran amb un espai per compartir les seues respectives obres literàries amb altres autors el 18 de juliol a Berga. Iniciatives culturals com aquesta, junt als nombrosos actes polítics, són les que fan del Rebrot un aplec de qualitat que permet al jovent implicar-se d'una manera activa en la nostra lluita sense deixar de banda la part lúdica.


14 CULTURA

DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

MONOGRÀFIC

Tro de bac

Un 25 d'abril diferent

El 25 d'abril a l'Estat italià se celebra que l'antifeixisme va vèncer la Repubblicca Sociale Italiana de Mussolini i Hitler Xema Escrivà CÀLLER

Javier Ortiz, una veu única i irrepetible "Y todo para acabar con algo tan vulgar como la muerte. Por parada cardio-respiratoria, como queda dicho. En fin, otro puesto de trabajo disponible. Algo es algo." Aurora Mora TORRENT

E

l cor de Javier Ortiz deixà de bategar en la matinada del passat dimarts 28 d'abril. A l'endemà, la notícia em va estrènyer el cor amb força i vaig tenir ganes de plorar. De fet, mentre escric aquestes línies, m'envaeix la tristesa. I és que, encara que no vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, sentia una relació especial amb ell a través de la seua columna a Público, on cada dia posava "El dedo en la llaga". I és que Javier Ortiz no va ser un periodista a l'ús. Fidel als seus principis, la seua ment ha estat una de les més lúcides en els mitjans de comunicació durant els últims anys, fent un periodisme valent, sincer i compromès amb la justícia i allunyat del pensament únic de les grans corporacions mediàtiques i del discurs oficial envers qüestions polítiques de primer ordre, com bé va deixar patent en les seues columnes sobre el problema basc, per posar només un exemple. Tant durant la seua etapa a El Mundo, com durant aquests dos últims anys al diari del grup Mediapro, Ortiz va nedar a contracorrent, demostrant un coratge i una coherència exemplars en cadascun dels seus paràgrafs. Per això, amb la seua desaparició no sols els seus lectors ens hem quedat 'orfes', també ho ha fet el món del periodisme, on aquest basc baixet (tal i com ell mateix es va descriure en el seu obituari) ha estat, sens dubte, una veu única i irrepetible. Javier va dir veritats com a punys, sí, però a més ho va fer de la millor manera possible: amb humor. El seu estil era directe, de vegades tallant, i la ironia recorria tots els seus textos com si d'una espina dorsal es tractara. Per això llegir a Javier Ortiz diàriament va convertir-se per a mi en un plaer, quasi una necessitat, i em costarà molt de temps adaptarme a la nova situació, sense poder llegir la seua mestria feta paraula. Perquè, efectivament, Javier Ortiz era un bon escriptor. I a l'igual que altres com Rodolfo Walsh o Ryszard Kapuscinski, o Galdós o Eduardo Haro-Tecglen, la seua continuarà sent una lectura apassionant trenta o quaranta anys després d'haver sigut escrit i encara que l'actualitat siga més remota, o haja desaparegut per complet per als més joves. Ens veiem a Jamaica, Javier.

L

'entrada oficial de la Itàlia feixista a la Segona Guerra Mundial es va formalitzar amb la declaració de guerra a Anglaterra i l'Estat francès el juny de 1940. Desfetes militars, com l'ofensiva italiana al front francès o el posterior intent d'ocupar en solitari Grècia, van fer palesa la dependència que tenia l'exèrcit mussolinià de l'Alemanya nazi. L'ocupació aliada de Sicília, les vagues dels treballadors antifeixistes i l'empenta dels partisans a les muntanyes, forçaren el Consell feixista a destituir i empresonar el dictador el 25 de juliol de 1943. Al seu lloc, va prendre el poder Badoglio qui, després de signar l'armistici de Cassabile (8 de setembre) va fugir cap al sud juntament amb Victor Manuel III. Mariscal i monarca passaren a estar sota la protecció angloamericana. Anglesos i americans avançaven pel sud però Hitler no estava disposat a deixar en mans dels aliats una plaça tan important, per a la defensa d'Alemanya, com ho era el nord d'Itàlia. La Wehrmacht alemanya va envair la península i va refermar les posicions de l'Eix al nord de Nàpols. La ciutat s'havia alçat en armes contra l'ocupant, en els anomenats Quatre Dies de Nàpols, i va obligar els alemanys a retrocedir. Mussolini va ser alliberat per l'exèrcit alemany i el 23 de setembre proclamava a Salò la Reppublica Sociale Italiana, que abraçava el centre nord peninsular controlat pels nazis.

La Resistència Grans esforços militars dels alemanys i de les forces armades col·laboracionistes, que Mussolini havia reorganitzat l'Exèrcit Nacional Republicà, se centraren en la duríssima repressió als partisans. Molts d'ells acabaren assassinats o deportats a camps de concentració nazis. La Resistència, que havia funcionat d'una manera autònoma, s'aplega el setembre de 1943 en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN). Del Comitè en formaven part els patits polítics majoritaris: Partit Comunista, Partito d'Azione (Giustizia e Libertà), Partit Socialista d'Unitat Proletaria i Democrazia Cristiana entre altres. L'organització militar dels partits antifeixistes s'enfortí amb l'estructuració de noves unitats militars, les brigades, que

aplegaven als partisans segons el seu pensament polític. Les que contaven amb més combatents i major organització foren les brigades comunistes Garibaldi seguides de lluny per les de GL, compostes per republicans, socialistes i demòcrates. Als centres urbans destacaven les esquadres i grups d'acció (SAP i GAP), vinculats principalment al PCI, que s'encarregaren del sabotatge a les infraestructures i de l'atac a les unitats de l'exèrcit ocupant. Durant els anys del republicanisme nazi feixista, els partisans protagonitzaren una tenaç guerra de guerrilles. Aconseguiren alliberar zones on van establir repúbliques partisanes com les de Montefiorino, Valdossola i Torriglia. Aquestes repúbliques, no obstant la seua curta durada, van contar amb una autoorganització de base, fruit de la voluntat popular. Es constituïren comitès d'alliberament local, tribunals populars i juntes populars comunals; organismes on es prengueren mesures encaminades a acabar amb les desigualtats socials. L'alliberament i el nou règim La lluita partisana va esdevenir insurrecció global el 19 d'abril de 1945 amb l'ofensiva antifeixista als centres urbans, molts dels quals ja havien estat escenari de vagues i revoltes obreres. En moltes ciutats, els partisans es feren amb el control,

expulsant a l'exèrcit alemany i als col·laboracionistes, abans de l'arribada dels aliats, que començaren la seua ofensiva terrestre des de l'est i el sud-oest de Bolonya. Les principals ciutats italianes son alliberades en pocs, però intensos, dies de lluita. El 25 d'abril, data que, simbòlicament, es pren com el dia de l'alliberament, antifeixistes i obrers es fan amb Milà. Després d'un intent frustrat de rendició, Mussolini va intentar escapar disfressat de soldat alemany; va ser interceptat pels partisans i ajusticiat el 28 d'abril. Després el seu cos seria exhibit, juntament amb els cossos d'altres líders feixistes, cap per avall a una plaça de Milà. El 29 d'abril es rendirien formalment les tropes alemanyes a Itàlia, però l'esperança d'un canvi substancial que dugués la democratització amb la justícia social i trenqués amb el feixisme precedent, no tardaria en esvair-se. Les causes: la important presència militar angloamericana que va servir de reforç al model de transició proposat per partits com Democràcia Cristiana. La voluntat que havien de passar pàgina sense orejar massa, es va vore reflectida en mesures com la ràpida amnistia general per als feixistes. No menys determinant va ser el pactisme institucionalista de dirigents proletaris com Togliatti, que acabaren per donar l'esquena al canvi social. La direcció comunista va acceptar les bases d'una república liberal i va apostar per la desmobilització dels lluitadors i lluitadores antifeixistes que volien una revolució socialista. Tots aquests factors sumats als acords aliats que establien el nou marc geopolític de postguerra, acabaren per situar a l'Estat italià dins el bloc occidental. No obstant açò, molts partisans continuaren lluitant durant anys per la justícia social i pels valors de la Resistència. Valors que avui, 64 anys després, continuen ben presents en els antifeixistes que prenen el relleu dels partisans i continuen la lluita contra el feixisme en totes les seues expressions.


CULTURA 15

L’ACCENT 153 DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009

Mallorca homenatja les exiliades del 1936 Borja Català PALMA

E

l passat 17 d'abril la societat civil mallorquina va retre homenatge a totes aquelles persones que patiren l'exili arran de la victòria feixista en la guerra de 1936. En un concert organitzat pel Memorial Democràtic, l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM) i l'Obra Cultural Balear (OCB), músics arribats de diferent punts del país i d'altres indrets de l'Estat es van aplegar a l'Auditòrium de Palma per cantar contra l'oblit imposat pels 40 anys de dictadura i els 30 de transició. L'espectacle va estar codirigit pels cantautors Pau Guillamet, Guillamino, del Principat, i el xilè Manuel García, i va portar a l'escenari un repertori format per peces de Pere Quart, Pablo Neruda, Víctor Jara i Lluís Llach. Si bé aquests noms induïen a pensar en un acte carregat de reivindicació política, algunes de les cançons triades per Guillamino -com ara "País petit", de Llach, una peça allunyada dels seus temes més combatius- van fer que s'esvaïra una miqueta el contingut reivindicatiu del concert, més present, però, en la interpretació de García. El mateix es pot dir de la resta de participants, com fou el cas de Raül Fernández, Refree, qui barrejà l'exili polític amb el motivat per raons econòmiques o Maria del Mar Bonet, qui va perdre una magnífica ocasió per tornar a cantar "Què volen aquesta gent". En canvi, la cantant Sílvia Pérez Cruz, amb la seua sensacional interpretació de les Corrandes d'exili de Pere Quart -asseguda en una cadira acompanyada només per la guitarra de Refree- s'endugué una de les principals ovacions de la vetlada, en un dels moments de la nit en què més harmònicament s'uniren la reivindicació política, l'e-

moció i la qualitat artística. Quant a la resta de participacions, el cantautor andalús Javier Ruibal cantà als sahrauís, Kepa Junkera va oferir dos temes amb la seva trikitixa, i el castellà Eliseo Parra interpretà una havanera composada per l'alma mater d'Al Tall, Vicent Torrent i musicà el poema de Miguel Hernández Llegó con tres heridas. Un dels moments més emotius de la nit va tenir lloc abans del concert. Presents a l'Auditòrium hi havia Magdalena Nebot, Gabriel Riera i Llorenç Noguera, tres militants antifranquistes de Mallorca que per la seva oposició a la dictadura s'hagueren exiliar i, en ser presentats, van rebre una fortíssima ovació per part del públic. Fins i tot un d'ells va pujar a l'escenari i, dirigint-se al assistents afirmà: "Jo vaig estar a les presons d'en Franco per ser republicà, i encara ho som!". Una declaració de compromís amb els valors republicans que, malgrat l'oblit, continuen hui tant vigents, o més, que fa 70 anys. Més actes contra l'oblit El concert no va ser un acte aïllat. El dissabte 18 van tenir lloc dues conferències del cicle de memòria històrica organitzat pel mateixos col·lectius responsables de l'homenatge a les exiliades. En primer lloc, el secretari i el vicesecretari de l'ARMHM, Tomeu Garí i Manel Suárez, van presentar a l'espai de cultura Can Alcover l'informe de les fosses de la guerra civil de Porreres i Calvià presentades a l'audiència nacional espanyola per a l'exhumació judicial.

Agenda >>El divendres 8 de maig tindrà lloc la Presentació Iniciativa Internacionalista a Barcelona. Serà al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a les 19:30h. El divendres següent la presentació serà a València en un lloc i una hora per determinar. Estigueu atents. >>La Taverna Atzucac celebrà el seu 11è aniversari. Serà els dies 8 i 9 de maig. El divendres, a partir de les 20h, hi haurà un contacontes, picadeta i després punxadiscos. El dissabte a les 14h hi haurà dinar d'aniversari i, per la nit, concert. Més informació a www.atzucac.net. >>El diumenge 10, arriba el torn de la botifarrada popular de Poblenou. Ja en la seua 8ena edició, enguany comptarà amb bastoners, exposicions i música festiva a partir de les 14h. Per acabar, hi haurà l'actuació musical d'"Els gripaus". Ho organitza: Ateneu Popular Octubre-Casal Independentista del Poblenou.

Després, la jutgessa Amaya Olivas, autora del protocol d'investigació i exhumació judicials de les fosses de la guerra civil, realitzà una xarrada sobre el paper del jutge instructor i les diligències en investigacions de desapareguts de la guerra civil. I dijous 23, l'escriptora Rosa Regàs pronuncià la conferència "Memòria personal, memòria històrica", amb la qual va concloure el cicle. D'altra banda, el cap de setmana del 18 i 19 d'abril, a diferents localitats de Mallorca es van realitzar, actes d'homenatge als represaliats pel franquisme, com ara la ruta de la memòria, un recorregut guiat per diversos indrets de Manacor marcats per la repressió; la inauguració de monuments i plaques a Sencelles i Son Servera en record dels opositors a la dictadura i de les víctimes del cop d'estat, respectivament; i la presentació del projecte de reforma de la zona de l'oratori de la Creu de Porreres, un lloc on foren afusellats nombrosos republicans de l'illa. No debades, Porreres fou un dels municipis mallorquins més castigats per la repressió feixista.

>>Els companys d'Endavant de Girona i el Casal Popular La Pioixa de Bordils han organitzat un concert dins la campanya "Capitalisme és crisi". Serà el 8 de maig a Bordils i comptarà amb la presència de KOP, Berri Txarrak i At Versaris. Podeu aconseguir entrades des del bloc d'Endavant de Girona i als punts de venda "habituals". >> EL 16 de maig se celebra el 2n Aplec de l'Horta Nord. Durant tot el dia hi haurà activitats a Alfara de l'Horta, que inclouen xerrades, passejades, dinar i com no, concert. Enguany, els grups convidats són Caminar de Cromanyò, The Skafeïnats i Besugo. Hi haurà, també, correfoc amb diversos dimonis de la comarca.

Del 5 al 18 de maig de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a LACCENT.CAT@GMAIL.COM

Història

Els Angelets de la Terra: la resistència del poble català en la història Redacció VALÈNCIA

E

n el conjunt de la historiografia catalana contemporània, els diferents historiadors especialistes en l'esdevenir del nostre país, normalment, s'han dedicat a investigar les grans qüestions que caracteritzaren, i caracteritzen, la nostra terra en l'esdevenir històric: la conquesta de l'antic Regne de València i les Illes, el compromís de Casp o la Guerra de Successió. Però, malauradament, en moltes ocasions s'ha passat quasi desapercebut la influència, l'organització o la participació de les classes populars dintre dels grans esdeveniments que afectaren la nostra nació. Entre aquests grups hauríem de destacar els anomenats Angelets de la Terra (sense menysprear d'altres com el sometent durant l'època medieval, els bandolers que s'enfronta-

ren front les autoritats de Felip IV i el seu intent d'unió d'armes, els miquelets o els maulets, aquest últims resistint fins la mort al 1714 al Fossar de les Moreres de Barcelona). Grup que es formà a la Catalunya Nord com a conseqüència del famós Tractat dels Pirineus de 1659. No sols creava una de les primeres fronteres internes de la nostra terra, sinó que també va canviar radicalment el model econòmic vigent de l'època (basat en el comerç de la sal i el seu intercanvi a diferents llocs del nord català), per un de controlat per les autoritats franceses que augmentava considerablement el seu preu. Un sistema que afectà greument al desenvolupament de les classes populars, desapareixent pràcticament la seua independència econòmica i productiva. D'altra banda, instauraren un nou impost (la gabella), d'obligatori pagament, per tal de poder

mantenir els sous dels nous funcionaris del monarca francès. D'aquest darrer impost, eixiren els anomenats “gabellots”, encarregats de vigilar tot el comerç de la sal i perseguir i denunciar davant les autoritats franceses els camperols nordcatalans. Tots uns canvis de caire econòmic que van vindre acompanyats per mesures legislatives de corrent afrancesadores (prohibició al 1673 als rossellonesos de poder estudiar al Principat o al 1682 es declara única i oficial la llengua francesa a la Catalunya Nord). Una situació de greuge tan econòmic com social que va provocar la reacció i organització del camperols del nord dels Països Catalans. Conscients de la inferioritat numèrica que suposava un enfrontament armat amb les tropes franceses, van aplicar tota una tàctica i estratègia moderna per als temps que corrien: la forma guerrillera. Organitzant-se en grups populars que pro-

longaren al màxim l'enfrontament bèl·lic amb l'ocupant francès (tàctica que posteriorment, durant la Guerra de Successió, durien endavant els anomenats miquelets, sobretot per les zones del Maestrat). Així doncs, els angelets de la terra coneixien a la perfecció el territori que al crit de “visca la terra!” S'emboscaven a les diferents muntanyes. Un coneixement del territori que es compaginava amb una fèrria disciplina dintre dels diferents grups. Tot un moviment que, a poc a poc, va anar aconseguint un fort suport de les classes populars. Un important exemple de lluita popular i guerrillera del nostre poble i que va constituir un camí a seguir per posteriors aixecaments en defensa de la nostra terra i en contra de les classes ocupants i dominants.


DEL 5 AL 18 DE MAIG DE 2009 L’ACCENT 153

16CONTRAPORTADA

“Si cal ingressaré a presó per denunciar el caràcter classista de les penes multa” LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

ENTREVISTA Karim, condemnat a presó per participar a una manifestació contra la crisi

Per què has decidit no pagar la multa que et van imposar? Doncs, d'una banda, perquè vaig trobar injust aquell judici, on vaig veure com mentien tots cinc policies, i em negaven l'últim torn de paraula. I després, també, com a posició desobedient davant el caire polític d'aquesta sentència, i de l'aplicació de penes-multa contra molts casos de desobediència civil, mobilitzacions i altres iniciatives de transformació social Però fent una col·lecta es podrien aconseguir aquests diners i t'estalviaries anar a la presó. Sí, tot i que són uns diners que ara mateix no tinc, és veritat que els puc aconseguir, i més amb el suport de la gent que s'hi ha ofert. El que hem volgut fer, però, és denunciar el caràcter tan descaradament classista de les penes multa, que després de condemnar-te a presó, posen un preu als teus dies, de manera que els qui tenen diners s'ho poden estalviar, però els qui no en tenen, com és el cas de molta gent, ho han de pagar ingressant a la presó. No ets la primera persona que ho fa. Actualment (en el moment de fer l'entrevista) hi ha un ciutadà d'Esplugues durant 10 dies a la presó. És una nova estratègia antirepressiva? Bé, partint de la meva convicció, jo segueixo la postura que sempre m'han transmès les organitzacions on milito. I a més, últimament s'ha començat a posar sobre la taula el debat sobre les penes multa a partir de diversa gent que havia estat condemnada amb aquesta pena, i han iniciat la campanya "A les penes, punyalades". Amb tots els casos que estem acumulant, aquesta posició pot ser una estratègia útil per evidenciar la persecució política i per deslegitimar la justícia del capitalisme. Creus que la població ho entén? Home, jo m'he trobat una mica de tot. Entre la gent menys conscienciada, sempre que he explicat el cas, i concretament la qüestió de les penes multa, en general m'han entès, tot i que sí que de vegades m'han fet el comentari de que tot i que sigui injust, pagui la pena amb diners. Entre els companys i companyes militants sí que hi he trobat més recolzament, tot i que també m'han plantejat si no és més útil per a la lluita evitar entrar a presó. És clar que al carrer podria fer més servei durant aquests cinquanta dies. A

Karim en una roda de premsa per denunciar el seu cas

més, sóc conscient que de vegades cal assumir una derrota, tot i que no ens permeti ser coherents amb els nostres principis. Vull dir que no sé què faria si tingués algú que depengués de mi, per exemple. No és una qüestió de puresa, sinó que pensem que això pot servir per visibilitzar aquesta injustícia, i emmarcar-la en la lluita contra el capitalisme.

lans, i encara n'hi ha algunes de pendents. Com valores aquest cicle que heu fet? Doncs n'estem molt contentes perquè hem aconseguit acompanyar totes les xerrades sobre el meu cas amb una explicació sobre la crisi, i han generat uns debats molt vius. La veritat és que estem molt agraïdes a tots els col·lectius que ens han ofert el seu suport i a tota la gent que ha participat dels actes.

“La principal preocupació que he detectat és el dubte sobre les nostres capacitats com a moviment per respondre a les conseqüències de la crisi.També preocupa la poca capacitat d'incidència que tenim en la classe treballadora”

Has fet un cicle de xerrades aquests darrers mesos. Per què l'heu organitzat? Amb la Coordinadora Antirepressiva del Garraf i Alerta Solidària, veient la necessitat de difondre el cas, i la feina que ens comportava, vàrem pensar de donar-li la volta, i que això servís per estendre el debat i la formació al voltant de la crisi i la repressió. Ja hem fet més de quinze xerrades arreu dels Països Cata-

Quina preocupació has pogut detectar en aquestes xerrades en relació a la crisi? Bé, la principal ha estat el dubte sobre les nostres capacitats com a moviment per respondre-hi. La desmobilització i la debilitat de la consciència de classe de la majoria de la classe treballadora ha estat una altra constant, i en

Karim Akbih Verdaguer és un jove de Vilanova i la Geltrú que va ser detingut en la primera manifestació que l'esquerra anticapitalista va organitzar a Barcelona en motiu de la crisi. Era el 15 de novembre. Explica que quan ja s'havia acabat la mobilització i ell ja estava al metro,"dos policies de paisà el van retenir i la van dir que estava detingut per una agressió a un mosso d'esquadra".L'argumentació dels policies, i que el jutge ha donat per bona, és que durant la marxa en Karim havia sortit de la manifestació i que,després de córrer uns metres, va saltar contra els Mossos i a un d'ells li va clavar tres ràpids cops de peu,al pit,al braç dret i al peu esquerre,i que el va intentar arrossegar cap a dins la manifestació i li va trencar l'intercomunicador. Hi ha un vídeo que corrobora la versió de Karim, que defensa que ell no va fer l'agressió.Però el jutge l'ha condemnat a 50 dies de presó,que podria evitar si paga una multa.En Karim s'ha negat a pagar,així que està pendent d'entrar a presó.

aquest sentit també hem palpat la preocupació per la nostra poca incidència. Una altra preocupació és la de les conseqüències fatals que preveiem que tindrà aquesta crisi com l'augment de l'explotació, el control que implicarà i la convulsió social que generarà, en el sentit que derivi cap a un augment del feixisme i del racisme. En fer el cicle, has pogut visitar poblacions molt diferents. Com valores com s'està organitzant la resposta a les conseqüències de la crisi al nostre país? M'ha agradat molt veure la motivació per encarar la situació, i la predisposició a buscar les pràctiques i el discurs que ens permetin connectar amb el poble. He pogut conèixer moltes iniciatives de solidaritat amb els treballadors i treballadores en lluita a la feina, per organitzar els i les aturades, per impulsar la participació als barris per fer front a les necessitats bàsiques, fomentar el sentit de comunitat i la consciència de classe. Si impulsem amb convicció tot això, sempre amb la crítica al capitalisme de fons, penso que podrem resoldre en part les mancances que ja he comentat i que no han parat de sortir als debats. Tenir-les ben presents és necessari per superar-les.

LA REMATADA

Contra el civisme PEPA MURTRA SABADELL

A principis del 2000 el Principat es va veure inundat de lleis del civisme, que seguien l'exemple d'algunes ciutats del cinturó barceloní que van fer de camps de prova per aquestes noves lleis. Unes lleis que han esdevingut dogma per un progressisme català que, a la fi, ha trobat la manera de blindar el seu pacte amb les restes del règim franquista i la dreta acabant amb el problema de la conflictivitat social. Avui, el civisme s'ha convertit avui en la línia que separa el bé del mal. Aquest fenomen encaixa a la perfecció amb la nova composició de les classes dirigents de l'Estat espanyol, que han aconseguit incorporar al seu projecte d'ordre les antigues "esquerres" que avui defensen la possibilitat de construir un capitalisme amb un rostre humà i sostenible. I a uns sindicats que han oblidat la defensa dels drets de la classe treballadora, i que han substituït aquesta idea "incívica" pel pacte social amb la patronal. Sempre amb l'ajut inestimable d'uns mitjans de comunicació que han fet de la mentida i la difamació una pràctica diària. És per això que no dubten a fer callar qualsevol veu crítica. Però les premisses bàsiques per al derrocament de l'estat burgès han canviat, i el que ahir es vestia amb camisa blava avui ho fa rere el parapet del civisme. La classe treballadora catalana hem estat històricament exemple de dignitat i lluita i ho seguirem sent malgrat que ens parlin de seny, civisme i d'arraconar els violents, els sediciosos i els subversius. Cap imperi no és etern, i tampoc no ho serà el del civisme. Hem d'emprar totes les nostres armes en la defensa dels llocs de treball, dels serveis públics, dels drets de les persones immigrades, en la lluita contra el feixisme i contra totes les seves cares, sabent ser alhora molt flexibles i molt durs. Hem de recordar a la classe treballadora d'aquest país que en ella rau la força; que ha d'ésser ella el principal subjecte en el seu alliberament, que la conflictivitat social existeix i té uns motius i uns responsables, i que totes les formes de lluita són vàlides. En definitiva, l'hem de convèncer que el pacte amb les classes dominants només ens portarà a reforçar les cadenes que ens lliguen a un present d'explotació i submissió. Un primer pas és la negació de la nova "llei universal del civisme", segons la qual pots entrar o sortir del seu joc democràtic, depenent només de la teva submissió. És hora de forçar la màquina, i acabar amb aquesta nova doble moral burgesa, derrocant aquesta dictadura cívica dirigida per "progres" neoliberals, que van amb bicicleta a la feina i ordenen pallisses a estudiants i treballadors, mentre firmen pactes nacionals amb empresaris i "sindicalistes" seriosos per privatitzar l'educació i deixar al carrer a milers de treballadors.

L'Accent 153  

Periòsic popular dels paisos catalans, numero 153