Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 5.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Els atrapats de Gaza denuncien una segona Naqba palestina Les fonts oficials, al moment de tancament d'aquest ACCENT, donaven notícia de 830 persones mortes (194 de les quals són infants) des que l'exèrcit israelià va començar els atacs a la franja de Gaza el passat 27 de desembre. Però sembla que la xifra pot ser molt més elevada. En conversa

telefònica amb L'ACCENT, Alberto Arce, cooperant asturià que està a Gaza, explica que la xifra serà molt superior quan es puguin treure les runes dels edificis i accedir a àrees on fins ara l'exèrcit israelià ha impedit que s'hi apropessin les ambulàncies. "El que diu la població de Gaza és que

31-D: més i millor cada any Al voltant de 3.000 persones acudiren a la manifestació el dia 30 de desembre, on es tancà tot un mes farcit d'actes, actuacions, concerts i trobades que reivindicaven uns Països Catalans lliures al món. Enguany ha estat el que les assemblees de Maulets han fet més actes i millors, el que s'han tornar a realitzar, amb enorme èxit, les 12 hores de

Amb tots els terminis incomplerts encara no hi ha previsions d’un acord sobre el finançament de les autonomies. Els diferents governs dels Països Catalans meridionals afronten la negociació amb diferents estratègies però semblants perspectives. >> Països Catalans 4

mobilitzacions més massives dels darrers anys. L'ACCENT hem volgut completar l'especial que dediquem a l'agressió a Gaza repassant quines són les persones significades que al nostre país donen suport a les polítiques de l'Estat israelià. >>Editorial 3 + En Profunditat 8 i9

Ordenen presó per a un independentista insubmís Un ordre d'empresonament recau sobre en David Sànchez per una condemna d'un any i mig pels fets del 12 d'octubre de 1998 a la qual s'hi suma els antecedents per insubmissió. Centenars de persones s'han mobilitzat per aturar-ho. >>Països Catalans 4

glossa, també l'OCB ha realitzat més activitats poble a poble, el que més instituts han viscut la reivindicació nacional de la mà del SEPC... En definitiva, ha estat una Diada no centrada tan sols en la tradicional manifestació, sinó també en desenes d'actes descentralitzats.

El finançament encara

SUMARI

aquest atac és una segona Naqba, una segona gran tragèdia palestina, com la que va succeir el 1948". Aquests dies, diverses ciutats dels Països Catalans i d'arreu del món han estat escenari de multitudinàries manifestacions per exigir que s'aturin els atacs. A Barcelona es va viure una de les

>>Països Catalans 5

Les CUP celebren a Mataró l’Assemblea Nacional

Augmenten les llistes de l’atur als Països Catalans

Festes populars amenaçades per Europa

Les CUP han celebrat la seua assemblea nacional a principis de gener. La ponència guanyadora referma l'aposta per l'acció política municipal però assumint la necessitat de tenir un discurs nacional. >> Països Catalans 7

La crisi econòmica actual està afectant especialment l’estructura sociolaboral dels Països Catalans. La dependència de la construcció i un model basat en la mà d’obra barata en són les principals causes. >> Economia 10

La Unió Europea ha aprovat una directiva que afecta l’ús de la pòlvora a les festes populars. L’ACCENT ens hem adreçat a representants de diferents col·lectius afectats per veure quina és la seua opinió. >> Monogràfic 14

MARTA SERRAPÀG. 2 // DAVID SÀNCHEZ PÀG.3 // MONTSE VINYETS PÀG.7 // LLUÍS GUILLOT PÀG.13 // XAVI SARRIÀ PAG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

2 + 2 no són sempre 4 MARTA SERRA PERPINYÀ

Just després d'acabar-se les festes escoltava a la ràdio les divagacions d'un professor d'ESADE sobre l'economia del moment i en particular els seus comentaris sobre els percentatges creixents d'atur. Una de les seves argumentacions per a minimitzar l'augment era dir que és evident, segons ell, que la població en general augmenta i per tant, sense que es perdin excessius llocs de treball, és de lògica matemàtica que el nombre de persones que busca feina augmenta. O sigui que no n'hi ha per tant, vaja! A banda del cinisme o directament la burla amb la qual parlava de gent que es queda sense feina, és evident que l'economista en qüestió mira el món per un forat petit i fet a mida. No sé d'on treia la informació que la població augmenta de tal manera, però com a demògrafa només pot sorprendre'm. Primer de tot perquè no existeixen estadístiques de població tant freqüents com les d'atur, que acostumen a ser trimestrals. I en segon lloc, perquè justament l'augment de la població, i en concret de la població en edat de treballar, no és una variable que normalment s'acostumi a dir que augmenta. Justament per aquesta raó, ens diuen que hem d'allargar els anys de cotització retardant la jubilació, i així poder "suportar" el pes dels jubilats que són suposadament massa nombrosos. En definitiva, ens acostumen a inundar de xifres que volen dir-ho tot i no res i que poden argumentar qualsevol teoria o el seu contrari. Hem d'aprendre a girar la truita de les estadístiques quotidianes. No tant per manipular-les, crec jo, de la mateixa manera que ho fa el poder, per a les nostres argumentacions. Sinó per aconseguir desmentir la pluja informativa, desmitificar el nombre i posar el dit allà on fa realment mal, l'origen de les estadístiques: les persones, la seua situació laboral, social… Ens falta aprendre a tenir una perspectiva pròpia, crear els nostres referents, per saber que no som ni 400.000 catalans, ni 7 milions, sinó que als Països Catalans el 2001 ja érem més d'11 milions d'habitants i ara ja devem ser entorn dels 12. No per repetir que cada cop som més, sinó per recordar que aquests milions estant repartits entre sis administracions diferents, que un tant per cent, es veu negat el dret a estudiar en la seva llengua i que un altre tant per cent no té un habitatge digne. Al cap i a la fi, si n'hi ha un 1% o un 99% només importa per la solució a aplicar i no per la necessitat de trobar-ne una.

DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

COL·LABORACIÓ

AQUIL·LES RUBIO*

Socialisme o caos. Construïm l'alternativa al capitalisme

dominant, ja que "és incapaç d'assegurar als seus esclaus l'existència en el marc de la seva esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar en una situació en què els ha de mantenir en comptes d'ésser mantinguda per ells. La societat no pot viure més sota d'ella, és a dir, l'existència de la burgesia ja no és compatible amb la societat." Així doncs, caldrà donar per cert que del capitalisme i de la seua classe dirigent, la burgesia, no poden venir les solucions a aquest ordre de coses, que només podem esperar d'ells més misèria, més barbàrie i més caos. De quina manera es pot reinventar un sistema fonamentat en el creixement continuat i en l'obtenció de cada vegada taxes de benefici més

altes? Caldrà començar a construir les alternatives polítiques, econòmiques i socials que superen el capitalisme i que, per fi, puguen ser aplicables al conjunt de la humanitat i no només a una part minoritària d'ella, i per tant privilegiada. Ens va la vida en això. Al llarg de la història la classe obrera s'ha dotat d'instruments per tal de superar el capitalisme alienador. Des dels primers falansteris de Fourier, fins als grans projectes revolucionaris del segle XX amb la Revolució Bolxevic de 1917 com a gran fita històrica, la clau sempre ha estat en la lluita de la classe obrera per esdevenir la protagonista de la seua pròpia existència, i no un simple objecte que serveix als interessos de la seua classe antagònica. La lluita contra el capitalisme, doncs, és una lluita pel poder polític, una lluita en què el conjunt de les treballadores decideix què fer de les seues vides. Una lluita en la qual es disputen els valors proletaris enfront dels burgesos. I un combat en el qual hem d'eixir victorioses, per tal d'eliminació de l'explotació de l'ésser humà per l'ésser humà, perd poder assegurar unes condicions de vida dignes al conjunt de la humanitat, i per establir els valors de cooperació, col·lectivitat i bé comú. Podem posar-li un nom, socialisme, i podem posar-li una referència, Cuba. * Militant d’Endavant

xa plataforma instava el Consell a negociar tot un llistat de propostes necessàries per millorar el nostre sistema educatiu, negociacions que la Conselleria d'Educació ha anat endarrerint al llarg d'aquests anys. Com a mesura de força la plataforma convocava a tota la comunitat educativa a secundar un dia de vaga, el 17 de desembre. […] Però l'habilitat del mateix conseller, convocant per separat els membres de la plataforma, aconseguí dividir els nostres representants. El dia abans de la convocatòria de vaga Font de Mora feia públic que apujaria el sou als membres dels equips directius, donava una moratòria d'un any en l'aplicació d'EpC en anglès i acceptava un calendari de reunions amb els representants de la plataforma. El Conseller Font de Mora, de bell nou, aconseguia el seu objectiu: dividir-nos i aturar la vaga. Des de llavors fins ara, hem pogut constatar en diverses manifestacions allò que alguns ja ens imaginàvem. El conseller Font de Mora i la seua secretària d'Educació, Concha Gómez, se'n riuen de la música i dels tocadors. Les declaracions triomfalistes del conseller en afir-

mar que ni ha dimitit, ni ha retirat l'ordre, dues de les exigències que hem demanat en les mobilitzacions, són més que suficients per concloure que va ser un error desconvocar la vaga del dia 17. […] Una bona part dels membres de la plataforma comencen a posar-se nerviosos i a desconfiar de les suposades bones intencions del conseller Font de Mora. Alguns continuem pensant que la força, la il·lusió, l'esperança, el pas donat en eixir al carrer per dir ja n'hi ha prou, així com les bones sensacions que ens deixà la manifestació del 29 a València, eren motius més que suficients per haver-hi portat a cap la vaga. Els nostres representants sindicals són els que millor ho saben, doncs al llarg d'aquests 13 anys han tingut temps més que suficient per saber com les gasta el PP. Voldria estar equivocat, però tinc la sensació que el conseller ens tornarà a donar gat per llebre. El problema està que si és així, no sabem fins a quin punt podrem tornar a mobilitzar la comunitat educativa. Alcoi, 1 de gener de 2009 Vicent Luna i Sirera

"Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D'una banda amb la destrucció obligada d'una gran quantitat de forces de producció, de l'altra amb la conquesta de nous mercats i amb l'explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis." El Manifest Comunista. Karl Marx i Friedrich Engels Ara que es tanquen fàbriques, que succeeixen els ERO, que augmenta exponencialment l'atur i la precarietat, que creix la carestia de la vida, que bancs, caixes i asseguradores cauen en la bancarrota, convé recordar que la fam, la misèria i l'explotació han estat la realitat quotidiana a què ha abocat el capitalisme la immensa majoria de la humanitat. En efecte, abans que aquesta crisi fora el principal focus mediàtic, 950 milions de persones es morien de fam, hi havia al planeta 4.750 milions de pobres i 1.000 milions d'aturats, el 45% de la població mundial no tenia accés directe a aigua potable, 875 milions d'adults eren analfabets, i 12 milions de xiquets morien cada any a causa de malalties curables. El capitalisme, com bé ha indicat la nostra organització a alguna de les pancartes amb què ha participat en les mobilitzacions anticrisi i contra la jornada de 65 hores, és sinònim de crisi, ja que porta la desigualtat en el seu codi genètic. Als inicis del segle XXI, simplement, ha mostrat a Occident els seus límits i la seua vessant més salvatge en totes aquelles que hem perdut el treball, els estalvis i

la perspectiva d'una vida digna. Així doncs, plantejar-se una reforma del capitalisme, una humanització, o establir certs mecanismes de control no és més que apedaçar allò que intrínsecament està podrit. El que està en lloc no és si amb injeccions de diners públics a la banca privada el sistema pot continuar donant unes mínimes condicions de vida per a una minoria del Primer Món cada vegada més reduïda, sinó si el model productiu amb el què hem "crescut" és o no viable. Ho és per a aquesta minoria planetària, però de cap manera ho és per a la immensa majoria de la població del planeta. Marx i Engels al Manifest Comunista ja valoraven que la burgesia havia deixat de ser la classe social

LA VEU DELS LECTORS I LECTORES

Una vaga frustrada Des que el PP va guanyar les eleccions l'any 1995 fins ara, la política educativa portada a cap per la Conselleria d'Educació, al meu parer, ha estat centrada, entre altres, en tres objectius fonamental: en primer lloc potenciar l'ensenyament privat i concertat, al mateix temps, i sin que se note el cuidado, pero que se consiga el efecto , menyscabar l'ensenyament públic, i per últim frenar, endarrerir, diluir… el procés de normalització del valencià al nostre sistema educatiu. Han passat 13 anys i malauradament el PP ha aconseguit bona part

Número 145. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal:L-1014-02.La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona:Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i

d'aquests tres grans objectiu.[...] Doncs bé, el proppassat dissabte 29 de novembre milers i milers de valencians i valencianes, uns 80.000 segons la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, ens vàrem manifestar pels carrer del Cap i Casal en contra d'aquesta política educativa portada a cap pel Consell. […] Dues van ser les reivindicacions que més es van sentir al llarg de la manifestació. Per un costat l'exigència de retirar l'ordre EpC en anglès, i recordar al president Camps que el seu conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, havia de dimitir. A més a més, la mateiArnau Urgell. Països Catalans: Joan Buades,Martí Cirici, Guillem Colom, Laia Creus, Pep Giner, Andrés González,Irene Jaume,Pere Habet,Francesc Miralles,Miquel Serra,Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Zaballa.Opinió: Joan Teran.Economia: Àlex Tisminetzky.Internacional: Ausiàs Alminyana,Laia Altarriba,Marc Lamarca i Manel López. Cultura: Joan Ballester,Joan Sebastià Colomer, Jordi Garrigós,Felip Pineda,Hèctor Serra,Josep Maria Soler,Pau Tobar.Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.Coordinació gràfica: Oriol Clavera.Il·lustracions: Joan Carbonell,Roger Ferriols.Distribució: Guillem Romero Senent. Han col·laborat en aquest número: Lluís Guillot,Jordi Salvia,David Sànchez,Xavi Sarrià, Marta Serra, Jaume Suau, Àngel Velasco, Montserrat Vinyets.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

DAVID SÀNCHEZ*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Quotidianitat repressiva

Torno a repetirho: tenen por, tenen por i mostren símptomes de debilitat. Haurien d'haver après que aquests cops repressius creen llaços, teixeixen xarxes, refermen conviccions, generen solidarita, en sortim més forts malgrat la putada que suposa entrar a la presó. Avui em toca a mi, d'aquí a uns dies voldran castigar l'Òscar de la Loke i l'Helena de La Quincalla amb l'excusa de les penes multa. Ho estan fent constantment amb la població migrada, mitjançant les seves lleis racistes. Poden fer-ho amb qualsevol de vosaltres, tant se val l'excusa, el cas és que estem en el camí correcte i això no ho suporten, és hora de prendre la iniciativa, d'ajuntar-nos com ho estem fent ara, d'aguditzar les contradiccions d'aquest sistema miserable, de mostrar-nos ferms. Perquè hem pres la humil decisió de no retrocedir! Perquè la repressió no podrà tallar-

Salut camarades, Un cop més tornem a trobar-nos davant el que podríem anomenar un cas de quotidianitat repressiva, quotidianitat perquè no ens cansem de repetir que aquests desagradables episodis no són casos aïllats. La persecució que estic patint aquests dies no és pas pel fet d'haver-me declarat insubmís a l'exèrcit d'ocupació espanyol, com van fer-ho milers de joves en el seu moment; no és per haver-me manifestat el 12 d'octubre de 1998 contra el feixisme, com fem des de fa més de deu anys per aquesta data. Això és el que ens vol fer creure la jutgessa Isabel Gallardo. Tampoc no era la bandera espanyola esquinçada a Terrassa el motiu que va portar el company Franki a la presó. Ni les fotos del rei cremades el que van dur desenes de catalans a l'Audiència Nacional. No va ser la "llibreta blava" la prova que va engarjolar la Núria Pòrtules. No acabaríem mai d'enumerar casos similars: els tres de Gràcia, els joves de Torà, els de l'Hospitalet i Sants, la gent de Capellades, els anarquistes, en Jona… O el cas més dràstic: el de la Marina, en Zigor, la Laura, la Lola i en Diego, que fa anys que estan dispersats per presons franceses i

espanyoles. Tot això són excuses, el veritable motiu és la seva feblesa, la seva por, saben que aquests temps que corren donen la raó a la nostra militància constant. Saben que no colpegen una persona, saben que colpegen un moviment sencer, com ho esteu demostrant amb les mostres de solidaritat que estic rebent aquests dies.

nos les ales! Endavant companys i companyes! Visca la terra!

*Comunicat d'en David de La Fornal llegit a l'acte de suport, Cotxeres de Sants, 11 de gener de 2008

EL MIRADOR BLOCAIRE ARNAU URGELL

El perill d'escriure d'orelles Només hi ha una cosa més perillosa que escriure d'orelles, fer-ho en mala fe. N'és conscient el xativí Francesc Francès, també col·laborador de L'ACCENT, respecte a una informació del periòdic Levante sobre una concentració per Gaza a València de la política. La notícia diu que eren 400 persones i les fotografies que apareixen a Sóc el que veus, el bloc de Francès, ho desmenteixen. Com a mínim, eren uns quants més i això que no té un gran angular de massa magnitud. Per tant el blocaire planteja tres possibilitats: “les dades de la policia són absurdes”; “la periodista que ha redactat la notícia no era allà” o “no li interessava posar el que realment va veure”. La primera hipòtesi és segura, i dóna pas a un altre

element de debat: l'extrema credibilitat que els periodistes atribueixen (o atribuïm) a les versions de la policia. Una font que habitualment és part i que converteixen (o convertim) en jutge. Aquest fet suposa que no calgui ser al lloc de la notícia si la policia, o l'agència de torn, o encara pitjor, l'agència de torn prenent les dades de la policia, ens serveixen la infor-

mació. Mentrestant el redactor elaborarà la informació des d'una redacció amb una confortable calefacció (possiblement algun policia haurà colpejat un fotoperiodista, però això és pecata minuta) i l'assistent a la manifestació, com el blocaire de la quinzena, es preguntarà què nassos ha passat. MÉS INFO: HTTP://SOCELQUEVEUS.BLOGSPOT.COM/

Gaza: davant la impunitat, la resposta popular El criminal atac que l'exèrcit israelià ha desfermat contra la població de Gaza des del passat 29 de desembre ha estat el darrer episodi de la política de neteja ètnica empresa per Israel. La matança de centenars i centenars de persones que impunement ha pogut executar l'estat sionista ha deixat sobre la taula la complicitat dels governs occidentals, l'anomenada 'comunitat internacional', amb la política d'extermini empresa per Israel. Perquè si els Estats Units han avalat totes i cadascuna de les agressions i vulneracions sistemàtiques de tots els acords i pactes, com l'incompliment permanent de totes les resolucions de les Nacions Unides per part d'Israel, també els dirigents europeus, des de Sarkozy a Brown, passant per l'hipòcrita Zapatero, amb un discurs que equipara els crims contra la humanitat sionistes amb la legítima resistència a l'ocupació, han fet possible aquest nou pas en l'intent d'aniquilació de tot un poble quan s'han negat a acceptar el resultat de les eleccions democràtiques palestines, han recolzat els intents dels EUA i Israel de provocar un cop d'estat i fomentar una guerra civil palestina mitjançant el suport als col·laboracionistes locals, més submisos amb l'ocupació, i han col·laborat amb el boicot criminal a la franja de Gaza, provocant el patiment i misèria de centenars de milers de persones per l'únic delicte de no escollir els titelles de l'ocupació preferits per occident, mentre mantenien els acords i relacions amb l'agressor, amb l'estat racista que des de fa 60 anys vulnera sistemàticament els drets humans, ocupa il·legalment la terra palestina i n'expulsa els seus habitants, i ha causat guerres i agressions que han provocat la mort de milers i milers de persones i l'exili de milions. Igualment còmplices del terror israelià són els reaccionaris justificadors del sionisme, malauradament amb gran influència en mitjans, cercles de poder i també en les direccions d'alguns partits polítics als Països Catalans, també en aquesta qüestió ben allunyats de les seves bases, que escampen el seu discurs racista pel qual les vides palestines no tenen valor al costat del suposat dret dels colonialistes a exterminar un poble sense que aquest es defensi. Però mentre els governs occidentals permeten la matança diària de palestins, siguin combatents de la resistència o civils, ancians o criatures; un nombre creixent de gent ha començat a demostrar que no està disposada a acceptar-ho tot, que no en té prou amb les explicacions i la complicitat oficials amb el bany de sang palestí, i ha sortit al carrer de manera gairebé espontània, a demostrar el seu rebuig, la seva indignació i el seu suport al poble palestí. Desenes de milers de persones han sortit al carrer als Països Catalans, com ho han fet en molts altres països del món, i han mostrat que malgrat la complicitat dels dirigents de les potències del món amb l'ocupació i crims sionistes, la seva solidaritat és amb els agredits. Aquesta reacció popular és la que demostra què podem fer nosaltres per combatre l'imperialisme, que igual que la mobilització popular, la pressió i el boicot, permeté aïllar i denunciar davant el món el règim criminal i racista de l'apartheid sud-africà, per sobre de la inacció i els interessos de les potències occidentals, és possible també ajudar amb la mobilització, el suport a la resistència palestina, el boicot a Israel, la pressió als representants polítics per anul·lar acords i inversions amb aquest estat, i contribuir així al combat del poble palestí per la seva llibertat, que és el combat de tota la humanitat contra un règim genocida que representa avui un dels darrers exponents del colonialisme racista al planeta.


DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

04PAÏSOS CATALANS

Nou finançament: de les engrunes dels estatuts al renovat “cafè per a tots” OPINIÓ

Un il·legal i ruïnós vodevil ARNAU URGELL RIPOLL

Hores després que Solbes presentés davant d'un gran desplegament de mitjans de comunicació el seu document -mitjans com TV3 van destacar la cara de cansament després d'hores de treball- el secretari General adjunt de Convergència, treia el fuet. Va demanar al Govern de la Generalitat que "es plantés"; va titllar la proposta "d'il·legal i incompatible amb l'Estatut"; va vaticinar que Montilla apareixia per la Moncloa després de Ceuta i Melilla amb tot dat i beneït" i, si fos poc, va parlar de "vodevil i negoci ruïnós". Segurament el paper del tripartit en tota l'auca ha estat més aviat galdós: les "presumptes" amenaces del PSC de no votar els pressupostos espanyols; el vergonyós pacte de Saura amb de la Vega a canvi d'un sopar a Vilanova i la Geltrú; i el paper de "partit de govern" d'Esquerra que els duu a ser els abanderats d'un Estatut pel qual van demanar el vot negatiu. Tanmateix el currículum tant històric com recent de CiU és igualment lamentable. L'exemple més sagnant el pacte Zapatero - Mas per l'Estatut i que va laminar alguns dels elements -com la bilateralitat- que més trempera havien aixecat entre l'autonomisme principatí. És a dir, Felip Puig situa Montilla al mateix nivell que el seu homòleg ceutí quan el líder convergent amb el seu pacte va reforçar el paper "de president d'una comunitat autònoma més". Un paper, cal dir, que li va com a anell al dit. Si en una qüestió té raó Puig és en qualificar tot plegat "de ruïnós vodevil". Un espectacle de sèrie B en el qual el curtplacisme partidista passa per sobre de, fins i tot, quatre molles de finançament. Perquè el problema es diu Espanya i Estatut.

ARNAU URGELL RIPOLL Un dels culebrots polítics dels darrers mesos ha estat la negociació del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de l'Estat espanyol. El nou Estatut del Principat -entre l'espasa i la paret pendent de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol- ha actuat com a "tractor" de la revisió del sistema. Però si el text ja feia preveure mantenir l'espoli fiscal (veure L'ACCENT 137) els equilibris de Rodríguez Zapatero per acontentar a les quinze autonomies refermen el vell esquema del "cafè per a tots".

L'Estatut del Principat marca dues dates al calendari respecte al nou sistema del finançament: el 9 d'agost de 2008 per acordar la proposta i l'1 de gener de 2009 per tal que es posés en funcionament. Res més lluny de la realitat. En el moment de tancar aquesta edició de L'ACCENT tan sols hi ha sobre la taula una proposta del ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes, en la qual "tothom hi guanya" però sense xifres. Des del Principat, el tripartit demana la "reformulació" de la proposta mentre que Convergència i Unió (CiU) la considera "il·legal" ja que incompleix el text estatutari. Segons el Govern espanyol aquesta mateixa setmana farà públiques les xifres del model però ha afirmat que la proposta "compleix amb l'Estatut". La percepció és que complir o no amb aquesta Llei orgànica espanyola no suposa un greu problema pel govern de Rodríguez Zapatero. No en va, el calendari per l'aplicació del sistema ha estat paper mullat. Tanmateix, l'arrel del problema és el mateix Estatut -no només la seva existència (des d'un punt de vista independentista) sinó també les disposicions pel finançament. "L'Estatut aprovat ja feia preveure un mal sistema" -titulava L'ACCENT el passat mes de setembre- però la ronda de contactes amb

Pedro Solbes,ministre espanyol d'Economia,s'ha convertit aquests dies amb un equilibrista de circ

tots els presidents autonòmics no fa pensar que se superi l'escenari d'espoli fiscal no només del Principat, sinó també del País Valencià i especialment de les Illes Balears.

“La ronda de contactes amb tots els presidents autonòmics no fa pensar que se superi l'escenari d'espoli fiscal als Països Catalans”

El nou model presentat per Pedro Solbes preveu cedir a totes les comunitats -menys a les forals basques que gaudeixen del denominat concert econòmic- el 50% de l'IRPF i l'IVA i el 58% dels impostos especials i pren la població actual com a criteri per repartir els recursos estatals. Talment com dos equilibristes de circ -Zapatero i Solbes intenten deixar satisfets els 15 presidents autonòmics- es pretén mantenir l'ordinalitat -per no penalitzar les denominades comunitats riques-; crear un fons de conver-

ILLES BALEARS I PITIÜSSES

Els més perjudicats abans. I ara què? Les Illes Balears i Pitiüses són el territori que encarna el denominat "espoli fiscal". Més de 3.000 milions anuals surten de l'arxipèlag cap a la Península i no tornen. I la inversió estatal per càpita és de 21 punts menys que la mitjana. Amb aquesta situació de partida no és d'estranyar que la visita del president Francesc Antich (PSIB-PSOE) a la Moncloa se saldés amb l'anunci de Zapatero que "les Bale-

La proposta de Solbes

ars seria la comunitat que més millorarien". Que el cuer d'una classificació millori molt no significa que deixi d'estar malament i, a més, el president espanyol també ha aconseguit acontentar líders autonòmics com el regionalista càntabre, Miguel Ángel Revilla, o el manxec, José María Barreda. Per tant, la gran pregunta és si amb el nou model les Illes deixaran l'actual situació d'espoli.

gència -per no afectar els "graners de vots" dels socialistes- i, en la quadratura d'un cercle, mesures per afavorir els territoris de rendes mitjanes. Si no fos poc, també es planteja retribuir les comunitats "amb dues llengües oficials" -les dels Països Catalans i Galícia- pel "cost diferencial" que suposa tenir-ne dues. Entenent allò que abans en deien "llengües vernacles" com a quelcom negatiu. El diari digital Vilaweb va demanar a tres economistes -Elisenda Paluzie, Francesc Sanuy i Ramon Tremosa- la seva opinió del model presentat. El diagnòstic és clar: "es presenta un finançament com si fos nou, però el repartiment és el de sempre". Paluzie assenyala que l'únic criteri innovador és el de la

població menor de 18 anys i que ha proposat Andalusia "amb una piràmide d'edat molt rejovenida" segons l'economista de la UB. Per Ramon Tremosa, nomenat aquest mateix dilluns com a candidat de CiU a les europees, el document és "decebedor". L'economista liberal alerta que el dèficit de la Generalitat l'any 2008 pot superar els 5.000 euros entre les despeses i els ingressos. Així mateix diagnostica la malaltia: "la despesa està descentralitzada en un 50%, mentre que la recaptació està centralitzada en un 90%". Finalment, Francesc Sanuy -que havia estat conseller en els primers governs de Jordi Pujol- mostra la seva habitual ironia: "fins que no vegi les xifres, no podré dir la magnitud de la catàstrofe".

“El diagnòstic de la majoria dels economistes catalans és clar: nova proposta de finançament però el mateix repartiment de sempre”

PAÍS VALENCIÀ

Camps: de la clàusula a l'almoina El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, va vendre com a gran victòria en el procés de reforma estatutària la clàusula que duu el seu nom. Consistia en un mecanisme d'igualació competencial respecte a qualsevol dels estatuts de l'Estat. Aquesta posició de força i uns tímids intents per acostar-se al Principat en la negociació del finançament s'han esllanguit amb el pas dels mesos. I és que el País Valencià pateix més que ningú la punxada de la bombolla immo-

biliària i la crisi econòmica. La Generalitat, amb una situació de crash financer, es veu acorralada i necessita com l'aire que respira els recursos estatals. No en va els ajuntaments populars han "celebrat" el denominat Pla Zapatero pels municipis ja que amb arques tocades per la caiguda de la rajola ningú vol deixar escapar ni un cèntim d'euro. Amb aquesta situació Camps (i el País Valencià) no passaran de secundaris en el darrer tram de la pel·lícula.


L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

PAïSOS CATALANS 05

Milers de persones reivindiquen la catalanitat de Mallorca

IRENE JAUME PALMA

Com cada any, dia 30 de desembre, la diada nacional de Mallorca es va convertir en un crit reivindicatiu i festiu pels carrers de Palma,on la gran majoria de gent es va aplegar al bloc jove format per Maulets i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

A les sis de l'horabaixa es va iniciar la manifestació de la diada nacional de Mallorca al passeig del Born. Sota el lema "Països Catalans, un poble lliure al món", havia estat convocada per ASEMA - Associació de Senegalesos de Mallorca, Bloc per Mallorca, Comitè de solidaritat amb Euskal Herria, Grup Blanquerna, Esquerra Republicana, Entesa per Mallorca, PSM-EN, Lobby per la Independència, JERC, JEN, UOB, STEI, Maulets i SEPC. El primers blocs foren representats pels partits polítics i les seves joventuts, mentre que al final de tot s'ubicava el bloc jove, format per Maulets i SEPC. Aquest darrer, com en les darreres edicions, fou el més actiu, es realitzaren vàries accions durant la manifestació, des de la col·locació d'unes maletes i una pancarta davant la policia espanyola "convidant-los" a partir del país, la desplegada d'una pancarta al carrer dels Oms acusant de repressors Ramon Socias (delegat del Govern espanyol a les Illes) i Aina Calvo (batllessa de Palma) per les multes imposades a l'assemblea de Maulets, fins a la crema d'una bandera espanyola. Al llarg del recorregut es van corejar lemes com "Canya contra

Bloc de Maulets i SEPC a la manifestació del dia 30 // FOTO: L’ACCENT

Espanya", "Fora les forces d'ocupació" o "A mi ningú m'enganya, Mallorca no és Espanya". La manifestació va concloure a la plaça dels Patins, on Madiop Diagne (portaveu d'ASEMA) va llegir el manifest unitari i es va dur a terme el tradicional concert que enguany va tenir com a convidats els grups Oprimits i Barrumbada. L'ofrena floral a la plaça d'Espanya va viure moments de tensió quan la policia espanyola va retenir un al·lot de catorze anys pel simple fet de dur una estelada, la qual cosa va provocar la ira i la indignació dels presents. També es va voler fer palès la indignació dels joves davant la multa de 400 euros

“El bloc jove, format per Maulets i el SEPC,va ser com en els darrers anys el més actiu i concorregut”

imposada per la batlessa palmesana a un militant pel simple fet de pintar un carril bici, amb cartells on es podia llegir "Aina Calvo repressora". La diada comença abans

ser el torn d'Inca, on Franki, Jona i un dels antimonàrquics de Palma (condemnat a una multa de 300 euros) varen explicar els seus casos repressius acompanyats d'un posterior berenar. La mateixa xerrada va tenir lloc a Palma dia 28, però amb un dinar i una taula rodona sota el títol "El conflicte lingüístic als Països Catalans". Finalment, dia 29 Maulets va voler realitzar un acte a Felanitx, on també va parlar Jona i un antimonàrquic de Palma. Posteriorment, es va projectar el vídeo dels 20 anys de l'organització i un sopar vegetarià.

“Una de les accions de la manifestació va consistir en deixar dues maletes davant la policia espanyola per "convidar-los" a partir”

Abans del dia exacte de la manifestació, les assemblees de Maulets -i altres entitats com l'OCB o ERC (que va dur Joan Puigcercós a fer un míting)van organitzar actes arreu de l'illa. Així doncs, dia 22 es va fer un acte a Manacor amb una xerrada sota el títol "La qüestió nacional a debat", amb un membre de Gent Activa, un membre de la CGT i Tomeu Martí i un posterior sopar. Dia 27 va

ANÀLISI

Mirar el dit per no veure la lluna GUILLEM COLOM PALMA

L'endemà de la manifestació les portades de la majoria de diaris mallorquins ressaltaven un únic fet: la crema d'una bandera espanyola. Més enllà de centralitzar la notícia d'una manifestació sobre aquesta acció, obviant altres informacions més transcendents, la realitat és que l'acció ha portat molta discussió entre la classe política mallorquina. El mateix dia 31 una associació espanyolista, molt xiulada a l'ofrena posterior a la manifestació, on portaven una bandera espanyola i un altre de mallorquina, va denunciar públicament la crema de l'ensenya espanyola, tot demanant a Ramon Socias, delegat del Govern espanyol a les Illes, que investigués els fets i denunciés als autors. Així mateix, el Partit Popular (PP) i Unión Progreso y Democracia (UPyD) emeteren dos comunicats amb les mateixes reclamacions; a més, el portaveu popular afegí, en roda de premsa, que "abans, actes com aquests només passaven a Catalunya i el País Basc, però darrerament s'estan començant a produir també a Mallorca". Hores més tard, el delegat espanyol afirmava que s'havia començat a investigar, afegint que "encara no tenim cap identificació" i que l'any vinent situaria més policia als carrers, especialment a aquesta zona. Tot això referint-se a una manifestació que aplega al voltant de tres mil persones, vigilades per un dispositiu exagerat: una dotzena exacte de furgons de la policia espanyola. Tot i que dirigents d'alguns partits polítics nacionalistes pretenien centralitzar la manifestació entorn el nou finançament, la crema de la bandera ocupà la majoria de discussions polítiques dels següents dies, amb polítics dretans arribant a parlar de "kale borroka catalana" i dirigents d'Esquerra Unida qualificant aquesta acció de "deplorable". Amb tot, com remarcà l'articulista Tomeu Martí, aquesta Diada fou "una de les més participades, exitoses i lluïdes dels darrers anys." A continuació afirmava que l'assistència a la manifestació va ser molt alta, per acabar criticant que aquesta "realitat s'ha volgut amagar darrere un acte, la crema d'una bandera espanyola, que, tot i ser emotiu i habitual, enguany ha tengut més ressò perquè hi ha imatges i perquè s'ha volgut amagar la força creixent que acumula el 31 de Desembre com a diada de Mallorca."

OPINIÓ

Es clou l'any, s'enceta el debat DAVID PUJOL PALMA

Superats els moments de feina frenètica que suposa l'organització de qualsevol diada nacional i amb la calma que ve després de qualsevol tempesta (una diada nacional és el més semblant a una gran tempesta), arriba el moment de fer una mica de balanç de la feina feta al llarg de l'any. Enguany, ha estat, sens dubte, un bon any per a l'esquerra independentista de Mallorca. Així, entre els molts elements que cal remarcar, hi ha el fet que per primera vegada hi ha dues organitzacions del moviment amb molt bona salut a l'illa. Concretament, tant Maulets com el Sindicat d'Estudiants

dels Països Catalans (SEPC) gaudeixen avui dia d'una força considerable. Si bé és cert que Maulets compleix el seu sisè any de presència, és el SEPC qui ens dóna la nota més positiva. En pocs mesos el sindicat ha passat d'una nul·la presència a Mallorca a tenir un nucli fort a la Universitat de les Illes Balears i prop d'una dotzena de nuclis actius a diversos instituts de l'illa. Uns nuclis que treballen una gran diversitat de temes, que van des de la lluita contra el Procés de Bolonya fins a qüestions més concretes com ho és la campanya per aconseguir uns armariets a la universitat. També es veu amb molta il·lusió la irrupció de la plataforma Gent Activa,

una plataforma que comença a treballar l'àmbit municipalista des de postures independentistes i d'esquerres. A tota aquesta situació, cal afegir nous projectes que vénen a complementar un panorama que a poc a poc es va construint. Així hi hauria la recent creació de la Coordinadora de Festes Populars que organitzarà les primeres festes populars de Ciutat aquest gener, o la Coordinadora Anticapitalista de Mallorca, que a poc a poc va teixint complicitats entre diferents sectors revolucionaris de Palma. Tot aquest bon estat de salut es veié reflectit a la manifestació de la Diada: el bloc de l'esquerra inde-

Cercavila a Palma els dies previs a la diada nacional // FOTO: L’ACCENT

pendentista fou, un any més, el més nombrós, combatiu i festiu de la manifestació. Tot plegat fa que haguem de ser optimistes de la situació actual i, sobretot, de les possibilitats del moviment a l'illa.

Ara bé, és precisament pel fet d'haver fet molt de camí a l'illa que s'és ben conscient del llarg camí que encara queda per recórrer. Un camí que, com deien uns, només es pot fer caminant.


06PAïSOS CATALANS

DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

BREUS

Obrin un nou Ateneu a Aldaia L'inici del 2009 ha vingut amb una bona notícia per a la comarca de l'Horta Sud. La població d'Aldaia tornarà a comptar amb un nou Ateneu. Entre els col·lectius impulsors d'aquest nou projecte hi ha l'Assemblea de Joves de l'Horta Sud, de la CAJEI, l'Aixada, que ja es va implicar al primer espai obert a la població, el Casinet. Com expliquen des de l'Aixada, l'Ateneu vol ser un espai on l'assemblea s'involucre directament i des d'on es difonga un discurs clarament anticapitalista i en la generació de cultura popular. Així mateix, des d'aquesta assemblea s'aposta per fer de l'Ateneu una eina amb la qual interelacionar-se amb altres realitats organitzatives d'aquesta comarca, fet que per l'Assemblea de Joves, és imprescindible per a la creació d'un teixit social coherent i cohesionat.

Repressió per protestar contra el patriarcat Tres militants de l'esquerra independentista van ser agredides i detingudes el passat 7 de gener mentre participaven en una acció contra els cànons estètics que potencien les botigues de roba i la seua relació amb la violència de gènere. En el transcurs de la performance, organitzada pel col·lectiu Cau de Llunes, que es va desenvolupar front a una coneguga botiga de roba, a un dels carrers més comercials de la ciutat i el primer dia de rebaixes, una dotació de la policia local s'hi va presentar per impedir l'acte. Com a conseqüència de l'actitud violenta dels policies van identificar la militant que llegia el comunicat i li van requisar el megàfon- es van produir moments de confusió en els quals els agents van retenir a tres de les persones que estaven participant de l'acte. Més tard les van dur a la comissaria dels Mossos d'Esquadra on van ser alliberades l'endemà amb l'acusació de desordres públics i desobediència a l'autoritat. El dia 9, en roda de premsa, les tres joves acusades van anunciar la interposició d'una denúncia contra els agents de la Guàrdia Urbana per agressió, amenaces, coaccions i denegació d'auxili. Amb presència del seu advocat, les joves van denunciar també la desaparició de la targeta de memòria de la càmera amb la qual havien fotografiat l'actuació de la policia, justament moments després que un dels policies llancés a terra l'aparell fotogràfic.

Centenars de solidaris per aturar l'empresonament de David Sànchez BEL ZABALLA VILAFRANCA El vilafranquí David Sànchez pot ser empresonat en qualsevol moment.Així ho va decidir la magistrada Isabel Gallardo del jutjat penal número 15 de Barcelona,que ha recuperat uns antecedents prescrits per insubmissió i els ha sumat a la condemna d'un any i mig pels fets del 12 d'octubre del 1998.

La defensa al·lega que la pena d'un any i mig a què va ser condemnat el 2000 ja ha prescrit, tenint en compte que el codi penal estableix que una pena de presó com aquesta prescriu als cinc anys i ja n'han passat gairebé nou. D'altra banda, diu que el delicte contra la prestació del servei militar obligatori és "cancel·lable a tots els efectes", i recorda que fa anys que aquesta conducta ja no és tipificada al codi penal. L'any 2000 va presentar-se una petició d'indult que no va denegar-se fins el 2006, una resolució que mai no ha estat notificada a en David. La jutgessa diu que no s'han de comptar els sis anys que el Ministeri ha trigat a resoldre l'indult i que, per tant, la pena no ha prescrit. La condemna d'any i mig més els antecedents per insubmís fan que la jutgessa decideixi ordenar l'empresonament. Els advocats, però, al·leguen que aquest temps no pot anar en perjudici d'en David, ja que suposaria vulnerarli el dret a la tutela judicial efectiva. Mobilitzacions

Des que es va conèixer la detenció d'en David, la nit de Reis, familiars i companys s'han mobilitzat. Més de set-centes persones van manifestarse el 9 de gener a Vilafranca reclamant que "en David es quedi a casa". I el dia 11, mig miler de persones van assistir a l'acte de Sants, presentat per Carles Rebassa i en què participaren personalitats de la cultura i la política. Pi de la Serra, Ester Formosa, Enric Casasses, David Caño, Isa-

bel-Clara Simó, Joel Joan, Titot, Cesk Freixas, Gerard Quintana i Lluís Llach ja han donat suport a en David, a més del centenar d'entitats polítiques i culturals de tot el país i les més de cinc mil persones que s'hi han adherit a títol individual. En l'acte es llegí una carta d'en David (veure pàgina 3), que diu: "Avui em toca a mi. [...] Ho faran amb qualsevol de vosaltres, tan se val l'excusa, el cas és que estem fent el camí correcte i això no ho suporten. És hora de prendre la iniciativa, d'ajuntar-nos com ho fem ara, d'aguditzar les contradiccions d'aquest sistema de misèria, de mostrar-nos ferms. Perquè hem pres la humil decisió de no retrocedir".

Carles Rebassa va presentar l'acte solidari amb en David Sànchez // FOTO:Jordi Salvia

Entrevista a Alba Pradas, del grup de suport d'en David

“Presentarem una querella contra la jutgessa” En el recurs, al·legueu irregularitats durant la detenció d'en David. Diuen que no estava localitzable, però fa sis anys que està empadronat al mateix lloc. De la mateixa manera que els Mossos van anarlo a buscar a la feina per detenirlo, podien haver-hi anat per entregar-li la notificació de crida i cerca. Es va presentar un operatiu de Mossos d'Esquadra de paisà, encaputxats, i se'l van endur, sense dirli perquè. Va passar-se la nit a comissaria i van negar-li l'assistència a un advocat. I de seguida vau muntar un grup de suport amb força gent... La repressió dispara els mecanismes de solidaritat. La societat civil ha respost al clima d'alarma social que ha generat la crida d'empresonament del David, ja que actual-

ment la insubmissió és vista com una lluita per tal que mai més tinguem l'obligació de servir l'Estat espanyol. La setmana passada, vas anar amb l'advocat i representants de l'Ajuntament de Vilafranca a parlar amb la jutgessa. Per què creus que no us va voler rebre? Perquè a nivell jurídic l'ingrés a presó del David és insostenible i no té cap fonament. I quin és el pas següent? Presentem una querella criminal contra la jutgessa Isabel Gallardo i la seva secretària judicial per prevaricació. No està capacitada per continuar amb el cas. Tocaria arxivar-lo, com han fet altres jutjats amb altres implicats pels fets del 12 d'octubre del 98 que també tenien antecedents per insubmissió.

Creus, doncs, que en David ha estat un cap de turc? Crec que el procediment d'aquesta jutgessa en particular té una motivació política. Ha vist en el cas del David Sànchez la manera de castigar el moviment antimilitarista, de menysprear la lluita de centenars d'insubmisos per l'abolició del servei militar obligatori i de deslegitimar la lluita antifeixista.

Carbó per diferents ajuntaments dels Països Catalans La vespra del dia de Reis, diversos ajuntaments dels Països Catalans van ser visitats per militants de l'esquerra independentista i d'altres col·lectius locals que, en representació dels Reis d'Orient, els deixaren carbó per la seua mala gestió. Al País Valencià, els consistoris visitats van ser els de Carcaixent i Cullera. En el primer, veïns d'aquesta localitat van voler evidenciar la mala gestió de l'alcaldessa, la popular Lola Botella, en matèries com les del poc suport al xicotet comerç local, els casos de legionel·la a la població o l'amenaça al paratge natural de la Bossarta. A Cullera, l'assemblea de la CAJEI de la Ribera Baixa va voler remarcar els abusos de la recent creada taxa del fem. Per a l'as-

semblea de joves, aquest nou impost només es justifica per les necessitats de l'equip municipal de pagar la seua nodrida nòmina d'assessors. A les Terres de l'Ebre, Maulets també va fer diferents accions. La denúncia, en aquest cas, es va dirigir, a més de l'ajuntament, contra algunes esglésies per l'homofòbia, botigues de roba per l'imposició dels cànons de bellesa, a més d'un parell d'oficines de La Caixa i l'oficina del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Una altra assemblea d'aquesta organització, la del Maresme, també repetí accions similars a les poblacions de Mataró, Premià de Mar i Cabrera de Mar.

A Cullera els Reixos van dur carbó a l'Ajuntament.// FOTO:AJRB

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Si dieu que l'empresonament no té sentit, quin creus que és el motiu de la detenció? Es tracta d'una persecució política contra l'esquerra independentista i els moviments socials. Episodis com el d’en Franki de Terrassa o la Núria Pòrtulas de Girona són mostres d'aquesta voluntat política d'esclafar qualsevol moviment dissident que vulgui superar el panorama actual.

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ TRIMESTRAL (12 EUROS) SEMESTRAL (24 EUROS) projecte d’informació popular i compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a subscripcions@laccent.cat sos Catalans

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

PAÏSOS CATALANS 07

La CUP obre una nova etapa REDACCIÓ MATARÓ

Finalment la CUP ja té una ponència estratègica. Es tracta del text elaborat per les CUP de Lleida, Manresa i Sant Celoni, “La CUP, l'alternativa necessària” que va ser aprovat a Mataró el passat 11 de gener amb un 64% de vots a favor i un 33% de vots en contra. Aquesta ponència defensa la necessitat de mantenir el caràcter municipalista de la CUP, però assumint la necessitat que basteixi un discurs nacional per esdevenir el referent polític principal en la lluita per la independència i el socialisme. Aquesta ponència posposa la decisió sobre la participació en les properes eleccions autonòmiques al parlament del Principat de Catalunya, i proposa la creació d'una Taula sense projecció pública en què hi siguin participin totes les organitzacions de l'esquerra independentista i que faciliti el debat polític. Arnau Comas, militant de la CUP de Sant Celoni i membre de la ponència guanyadora ha afirmat en declaracions a L'ACCENT que “es volia un debat serè i tranquil i es va aconseguir” ressaltant també que “s'ha demostrat que les contradiccions entre les diferents posicions no són tan grans com semblava”. Un debat intens

Els debats s'allargaren durant més de 4 hores, i transcorregueren en un clima de debat serè i constructiu en què la contraposició d'idees i de projectes fou l'eix central. Després que s'apro-

vés per unanimitat donar suport a la campanya contra l'empresonament d'en David Sànchez, s'iniciaren els debats amb l'anunci de la retirada de la ponència presentada per la CUP de Berga, que també defensà la necessitat d'obrir un procés de debat i millora de la ponència guanyadora després de l'Assemblea Nacional. Pep Paraire, de Manresa, obrí el debat en representació de la ponència que resultaria guanyadora. Defensà que la base de la seva proposta és fer de la CUP la “punta de llança del moviment” a partir del municipalisme que, recalcà, ha de seguir sent la identitat fonamental de la CUP. En relació a la

ments socials i el municipalisme alternatiu a través de l'acció municipal i del reforçament d'estructures unitàries de lluita a nivell comarcal i intercomarcal. En declaracions a L'ACCENT, i en representació de la ponència, que va obtenir el 44% dels vots en les dues primeres votacions, va destacar que “el més positiu és que s'obre un moment en què es podran trobar llocs de trobada i coincidència en un debat ideològic que ha de ser continu entre les diferents CUP”. Finalment, el membre del Secretariat Nacional de Mataró va acollir l'Assemblea Nacional de la CUP la CUP Marc Sallas defensà en nom de la “Ponència participació en les eleccions autonò- estratègica, línia política” la necesmiques al parlament del Principat de sitat de convertir la CUP en referent Catalunya, defensà la necessitat d'un de la unitat popular. Segons aquesta debat serè i aprofundit sobre la hipo- ponència el context actual és el de la tètica participació de la CUP. crisi de l'autonomisme i l'esquerra independentista té una oportunitat històrica que passa per superar l'àmLes altres ponències Gerard Nogués i Otger Amatller, regi- bit estrictament municipal i particidors a Valls i Vilafranca del Penedès par, en la mesura del possible, en les respectivament, presentaren la ponèn- eleccions autonòmiques. En nom d'acia “Unitat popular i municipalisme questa ponència, que obtingué el 20% d'alliberament” que rebutjava explí- dels vots, Sallas declarà al nostre citament la participació a les prope- periòdic que es quedar amb “la madures eleccions autonòmiques principa- resa i la responsabilitat política de tines i que apostava per la construcció què ha fet gala tota la militància, una de la unitat popular colze a colze amb bona base per continuar avançant i l'esquerra independentista, els movi- marcar nous reptes”.

L'independentisme commemora el 70è aniversari de l'entrada dels feixistes a Barcelona mantenint la lluita contra els seus hereus REDACCIÓ BARCELONA El 26 de gener de 1939 l'exèrcit feixista va ocupar sense resistència els carrers de Barcelona. Era la sentència de la derrota republicana de la Guerra Civil i l'inici d'un temps d'exili,repressió i resistència.Resistència de la qual l'esquerra independentista se'n reclama hereva al mateix temps que assenyala les actuals institucions com continuadores d'un règim franquista sense ruptura. De tot plegat ja en fa setanta anys i l'independentisme commemorarà l'efemèride amb un homenatge als lluitadors antifeixistes i una manifestació nacional.

"Setanta anys després continuem lluitant contra els seus hereus". Amb aquest lema la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència -impulsada per les organitzacions Endavant, Maulets, la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista, el SEPC i Alerta Solidària- convoca una jornada de commemoració i lluita per recordar l'entrada de l'exèrcit feixista a la ciutat comtal (veure pàgina 15). Set dècades després, l'Estat espanyol no ha trencat amb la legalitat franquista encarnada per la figura del cap d'estat, el rei Joan Carles I de Borbó, nomenat pel mateix Franco i que va jurar els principis del Movimiento. La commemoració de la caiguda

La campanya dels 300 anys torna a sortir al carrer // FOT: Oriol Clavera

de Barcelona tindrà, com no podria ser d'altra manera, un vessant de mobilització popular. La cita és el dissabte 24 al passeig del Born de la capital del Barcelonès. Una trobada de colles de cultura popular donarà el tret d'inici a una tarda on es reconeixeran diverses generacions de lluitadors antifeixistes. Una resistència des de l'independentisme, representada amb la figura de Xavier Barberà, militant del Front Nacional de Catalunya i de les organitzacions armades EPOCA

i Terra Lliure; així com des del feminisme, amb la presència de Montserrat Cervera. També quedarà representada la lluita sindical, amb un treballador de l'empresa metal·lúrgica del Baix Llobregat LAFORSA, i el paper dels presos polítics durant la dictadura, amb la presència d'Enric Pubill. Segons fonts de la campanya, l'homenatge serà tant als lluitadors com unes reivindicacions que han continuat després de la mort del dictador.

Una actuació musical i els poemes de Carles Rebassa donaran pas a una manifestació nacional pels carrers del centre de Barcelona. Posteriorment es realitzarà un acte polític amb parlaments per part de membres de la campanya 300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència. L'esquerra independentista "com a hereus dels militants antifeixistes" es compromet "a mantenir el combat contra els qui administren l'herència fermada per Felip V i Franco".

MUNICIPALISME

Palestina i política municipal MONTSERRAT VINYETS* SANT CELONI

El genocidi de "l'ens polític" d'Israel a Palestina, amb el vist-iplau de la comunitat internacional, continua de manera implacable. Aquests dies, a molts se'ns fa difícil mantenir "el cap clar" davant la barbàrie que s'està executant a Gaza, barbàrie que no és sinó un esglaó més en l'estratègia sistemàtica i molt estudiada d'aniquilament d'un poble iniciada l'any 1948. Avui, més que mai, les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) d'arreu hem de posar la nostra lluita municipal al servei dels companys i companyes palestins. Hem de participar activament en les tasques d'agitació al carrer, tant les convocades per les CUP com les organitzades per altres entitats socials, i hem d'utilitzar la via institucional per visualitzar el nostre compromís de treball i solidaritat amb un país ocupat, Palestina i el nostre rebuig a l'ocupant, Israel. Des de fa molt de temps, i prenent com a referència la consecució de la caiguda del règim d'apartheid a Sud-àfrica a través del seu aïllament internacional, la comunitat palestina a Catalunya exigeix el trencament dels acords de cooperació i associació comercial subscrits a nivell europeu, espanyol i català amb Israel. Per això, a nivell institucional, i recolzant la seva estratègia, cal que presentem mocions als ajuntaments exigint, sobretot, que el govern de la Generalitat de Catalunya deixi de fomentar els acords comercials amb Israel que, a través del departaments de la Vicepresidència i el d'Innovació, Universitats i Empresa, s'estan promovent. D'aquesta manera, els plens municipals també seran un bon espai per visualitzar les contradiccions dels partits polítics convencionals que, com ERC, es declaren com a "bons amics d'Israel" (Carod, Avui 18/11/2008), i, al mateix temps, concorren, sense cap mena de problema, a les concentracions com la de dissabte passat a Barcelona. A les sol·licituds de la comunitat palestina a Catalunya, potser afegiria l'exigència que determinats mitjans de comunicació públics deixin de servir d'altaveus a tertulians de poca tinta que encara avui tenen la barra d'apel·lar "al dret de defensa d'Israel", i més, si es té en compte que el codi penal tipifica com a delicte l'apologia al genocidi.

*Regidora de la CUP a l'Ajuntament de Sant Celoni


08EN PROFUNDITAT L’ACCENT 145

“Estan bombardejant amb armes químiques” LAIA ALTARRIBA PIGUILLEM BARCELONA

"Des de les 4 de la tarda que estan bombardejant el camp de refugiats de Jabaliya. Ho veig des de la finestra del centre de premsa on estem, que està a la planta 14 d'un edifici al centre de la ciutat de Gaza. El camp està a un quilòmetre de distància. Els periodistes palestins m'han dit que són bombes de fòsfor. Ara veig uns helicòpters que llencen més bombes, que es fragmenten a l'aire abans de tocar a terra". L'asturià Alberto Arce ho explica commocionat. És diumenge 10 de gener, són les 16:20 hora catalana, una hora més a Palestina. L'hem trucat al número de telèfon que ell mateix va fer córrer per internet juntament amb els dels altres set únics cooperants internacionals que estan a Gaza des que van començar els atacs. Pel que explica, doncs, fa més d'una hora que ha començat el que Israel va avisar ahir amb desenes de milers de paperets llençats sobre els camps de refugiats del voltant de la ciutat de Gaza: la tercera onada dels atacs que van començar el 27 de desembre. "Aquí tothom pensava que aquesta onada seria terrestre, amb infanteria entrant a les ciutats, però ara veiem que és un bombardeig amb armes químiques", s'exclama. I continua descrivint el que veu: "Hi ha un núvol negre, molt negre, sobre el camp. Des d'aquí veiem alguns edificis completament en flames. Estan arrasant el camp de Jabaliya sense parar. Quan ha passat el primer F16

els palestins han respost amb 4 coets Qasam, però us asseguro que no han tocat els avions, la resistència no té capacitat per respondre a aquests atacs". Alberto Arce explica que l'únic que podria fer la resistència és enfrontar-se amb soldats a peu, així que el que fan és esperar als camps de refugiats per si entren. I Israel ho sap, així que possiblement això expliqui perquè fa l'atac amb armes químiques: debilitar al màxim la resistència al preu que sigui per poder entrar més fàcilment a les zones urbanes. Diu que potser hi entraran aquesta nit. Aquest asturià ha esdevingut els ulls de tots els mitjans que el truquem per tenir informació directa del que succeeix a la franja. Continua el seu relat: "Ara mateix, des d'aquí on sóc, el camp es veu com una gran bola de foc". Li preguntem pels més de 830 morts palestins, la dada oficial en aquests moments. Què en pensa d'aquesta xifra? "Segur que serà molt més elevada. Jo surto cada nit amb les ambulàncies, les acompanyo a recollir ferits. El que fan les ambulàncies quan arriben a una casa destruïda és recupe-

rar els cossos que estan visibles, criden preguntant si hi ha algú, busquen una mica amb les llanternes i marxen. No hi ha excavadores que puguin aixecar la runa i veure si a sota hi ha ferits o morts. Així que hi ha un número indeterminat de persones desaparegudes, i quan tot això s'acabi el nombre de morts serà molt més elevat que els actuals 830". També ens vol explicar un cas concret perquè entenguem la magnitud de tot plegat: "Hi ha un llogarret de 100 habitants que es diu Attattra. Hi havia 70 cases abans de l'inici dels atacs; els que l'han vist ara de lluny diuen que ja no en queda cap dempeus. Però l'exèrcit no hi deixa accedir ningú. Quan ens hi puguem apropar diuen que descobrirem els 100 habitants morts". Ahir [dissabte dia 10] centenars de milers de persones van omplir els carrers de les principals ciutats europees per

“Entrevista telefònica a Alberto Arce, un dels únics vuit cooperants internacionals que hi ha actualment a la franja de Gaza patint,juntament amb els palestins,l'atac de l'exèrcit israelià.”

reclamar als seus governs que aturin l'atac a Israel. Ho sap la població de Gaza? "Sí però ara mateix el que a ells els preocupa és que els estan bombardejant, i això només els governs poden fer alguna cosa per aturar això". Arce s'indigna: "No em serveixen de res les bones paraules de polítics i governs si després no es converteixen en accions. Cal aturar a Zapatero i a Moratinos, perquè ells també són responsables del que està succeint, en són còmplices. Aquí ningú parla de

silenci dels polítics europeus, sinó directament de complicitat". El que li ha agradat és veure que la pancarta de la manifestació de Barcelona animava al boicot: "Boicot em sembla un missatge boníssim. Per aconseguir una solució justa al conflicte, servirà de molt el boicot als productes israelians. Cal que l'israelià normal del carrer, el que votarà Tzipi Livni el proper 10 de febrer, senti la pressió internacional, que la gent el depreciï quan vagi de vacances a Barcelona, que no puguin venir a estudiar a Europa. El problema no és el pilot que bombardeja, sinó que darrere té una massa social que li dóna suport". Abans d'acomiadar-nos ens diu que ara els avions israelians han començat a bombardejar també un altre camp de refugiats, el de Beit Lahiyah: "Jo hi he estat aquesta nit. La situació allà és de terror absolut".

"Ca els MARTÍ C El dissabt festació a a 200.000 entitats c l'agressió revindica contra a l a la capita Comun

Salam A tina de C cions "m lunya pe a l'autod ment de fitar aqu


L’ACCENT 145 13 AL 26 DE GENER DE 2009 09

Més de 300 entitats dels Països Catalans s'han adherit a un manifest que s'ha llegit en les mobilitzacions que han impulsat les associacions de suport als poble palestí de Gaza i que han tret als carrers centenars de milers de persones.

EN PROFUNDITAT Concentració a València l’endemà de l’inici de l’ofensiva terrestre //FOTO: Francesc Francés

al pressionar els governs perquè condicionin s acords amb Israel a la fi de l'opressió de Palestina" Í CIRICI BARCELONA bte 10 de gener,a Barcelona,una multitudinària maniaplegava desenes i desenes de milers de persones,fins 00 segons la Plataforma Aturem la Guerra, una de les convocants.Els manifestants mostraren el seu rebuig a ó criminal d'Israel contra la població palestina a Gaza,i aren el boicot a l'estat sionista.Des de les mobilitzacions la guerra no s'havia viscut una manifestació tant gran tal catalana. nitat Palestina de Catalunya

Almaslamani, president de la Comunitat PalesCatalunya, afirmà que les massives mobilitzamarquen un punt d'inflexió en la lluita a Catapel reconeixement dels drets humans i del dret odeterminació del poble palestí". Des del movie solidaritat amb Palestina s'aposta ara per aproquest immens cabal de suport popular a la cau-

sa palestina en la Campanya Catalana pel Boicot, les Desinversions i les Sancions a Israel. Igualment, volen "condicionar el foment de relacions comercials entre Catalunya i Israel al respecte per part d'Israel del Dret internacional, i posar fi al comerç d'armes entre els estats espanyol i israelià".

una participació massiva en les manifestacions i concentracions arreu dels Països Catalans en suport al poble palestí, sinó que la gent ha entès perfectament la nostra petició de pressionar els governs per aturar els acords amb Israel i fins i tot ha animat encara més a reclamar el boicot a Israel.

Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Pel que fa als governs, com valoreu la seva actuació? Hem vist clarament com els governants, tant catalans com de l'Estat espanyol, s'han vist superats per la mobilització i l'immens cabal de simpatia amb la causa palestina, que ha anat molt més enllà del seu discurs tímid i ambigu, els ha sorprès. Esperarem a veure com reaccionen, si són capaços d'escoltar el clam de la gent o segueixen actuant segons altres interessos.

L'ACCENT va parlar amb en Marc Jamal, de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina, que amb la Plataforma Aturem la Guerra, la Comunitat Palestina a Catalunya i fins a tres-centes entitats, organitzacions, sindicats i associacions catalanes, foren els convocants de la mobilització. Com valoreu la resposta de la societat catalana, tant avui, com en els darrers dies, a les mobilitzacions convocades arran davant els atacs a Gaza? La resposta popular ha estat magnífica, no només amb

Què diríeu a la gent, als i les catalanes, què poden fer ara per ajudar al poble de Palestina? El més important, des d'aquí és pressionar Israel, pres-

sionar als nostres governs perquè condicionin els acords al respecte dels drets humans i a la fi de l'opressió de Palestina. També que la gent segueixi expressant el seu rebuig als atacs israelians en el debat polític, debat que al carrer s'ha guanyat clarament, malgrat la propaganda sionista d'alguns mitjans; que pressionin els seus representants polítics perquè escoltin el que diu la gent. I també que deixin de comprar productes israelians, des d'aquí podem pressionar mitjançant la campanya de boicot, desinversió i sancions a Israel per denunciar aquest règim, com es va fer amb la Sudàfrica de l'apartheid. Finalment, quin missatge es pot fer arribar a la gent de Gaza? Un misatge d'esperança, malgrat tot, ara mateix és important que s'adonin que no estan sols en el seu patiment inhumà, que vegin que arreu, com s'ha vist avui a Barcelona, i ho han pogut enregistrar les cadenes internacionals i àrabs que han vingut, són moltíssimes les persones que els donen suport, que el prestigi de l'estat israelià es desgasta i cada vegada és més dolent arreu del món, i que aquesta massacre no quedarà impune en les consciències de la gent.

Diverses personalitats catalanes legitimen els atacs a Gaza JORDI GARRIGÓS BARCELONA Els coneixen com "el lobby jueu",provenen preferentment de sectors liberals, aproven l'actuació armada a Gaza i tenen una forta influència a la societat catalana.

De religió jueva i dues vegades candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona, és el paradigma i un dels membres més destacats del lobby sionista del Principat. Sionisme mediàtic

Un dels col·lectius que va esdevenir punt de partida del sionisme a Catalunya és la Fundació Acta, un reduït cercle conservador de pensament i debat que l'any 2003 presidia Pilar Rahola. "Qui torna la bufetada, encara que sigui amb més força, no és el culpable". Amb aquestes paraules justificava el publicista, i també membre d'Acta, Lluís Bassat al diari Público l'atac d'Israel a la franja de Gaza.

La majoria de membres d'aquesta corrent d'opinió formen part tant de les institucions com de l'alta burgesia catalana. A banda, tenen una forta presència als mitjans de comunicació del país. És el cas de Pilar Rahola, articulista i tertuliana de diversos programes de televisió i radio (alguns d'ells a mitjans públics). L'exparlamentària d'Esquerra és, segurament, la cara més visible del sio-

nisme català. Durant els darrers anys, Rahola ha col·leccionat premis gràcies a la seva particular defensa de l'Estat d'Israel. És el cas del reconeixement del Centro Israelí en Latinoamérica l'any 2005 o el premi Scopus (atorgat per la Universitat Hebrea de Jerusalem) per la defensa dels drets humans l'any 2007. En aquest darrer reconeixement s'especificava l'ajuda de Rahola a "l'existència de l'Estat d'Israel". Un excompany de partit de la tertuliana, Jaume Renyer, és la punta de llança del sionisme a Esquerra. També ho era el sabadellenc Jordi Argelaguet, -va deixar ERC per passar a Convergència després que els republicans

fessin president a Montilla- que no dubta legitimar el mur de Cisjordània als seus articles al diari Avui. Al diari dels grups Planeta i Godó també hi escriu una columna diària Salvador Sostres, guru del conservadorisme nacionalista català. Reconegut sionista, Sostres ha publicat diversos articles els darrers dies on declara el seu amor incondicional a Israel. Amics polítics d'Israel

La legitimació de les accions armades d'Israel també té els seus representants polítics. És el cas de Miquel Sellarés, ideòleg i creador dels Mossos d'Esquadra durant el govern de Jordi Pujol que no dubtava de fotografiar-se al seu

despatx, l'any 2004, darrere d'una senyera, una ikurrinya i una bandera d'Israel en una entrevista a Comunicació 21. De l'òrbita de Convergència i Unió també són Vicenç Villatoro i l'historiador Joan B. Culla. Ambdós amics públics d'Israel, el primer va ser director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRT) en el darrer mandat de CiU mentre que Culla és un dels referents ideològics de la federació regionalista. Nacionalisme cultural al sud

Al País Valencià, tot i no tenir un lobby tant potent, el sionisme s'ha fet fort a l'entorn d'Eliseu Climent. En aquest sentit, cal recordar la polèmica invitació de l'organització dels Premis Octubre, dirigits pels president d'Acció Cultural, a l'exministre israelià Shlomo Ben Ami l'any 2006. En aquella ocasió, la forta oposició va provocar que se suspengués la conferència -la primera vegada que succeïa en un acte relacionat amb els Premis Octubre- que el dirigent sionista havia de fer a València.


10ECONOMIA

BREUS

DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

Prop de 400.000 aturats més en els darrers dos anys als Països Catalans ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Beneficis rècord per a la Banca tot i la crisi Els bancs espanyols han tornat a obtenir el 2008 els beneficis rècord de l'any 2007, en què les entitats financeres espanyoles van obtenir resultats històrics. Així ho ha comunicat Pedro Pablo Villasante, secretari general de l'Associació Espanyola de la Banca, que ha quantificat en 14.203 milions d'euros els beneficis dels grups consolidats, un 0,44% més que l'any anterior. A pesar d'aquestes dades, el Ministeri d'Economia ha concedit amb el nou any a 54 entitats financeres espanyoles un aval total de 90.000 milions d'euros, dins les mesures del govern de Rodríguez Zapatero contra la crisi.

L’OIT preveu retallades salarials pel 2009 L'Organització Internacional del Treball (OIT) ha fet públic aquesta setmana el seu informe mundial sobre salaris 2008 i 2009, concloent que el salari real de milions de treballadors es veurà reduït el proper any, fet que se suma que en la darrera dècada va créixer per sota dels preus i del creixement mundial. L'Informe anual de la OIT, organisme especialitzat de les Nacions Unides que s'ocupa del treball i les relacions laborals a nivell mundial, és taxatiu al afirmar que pels 1.500 milions de treballadors assalariats del món "vénen moments difícils", a causa principalment de la inestabilitat dels preus dels aliments i l'energia. L'estudi conclou aquesta nova devaluació dels salaris comportarà que augmentin els conflictes de caràcter laboral.

Les dades oficials del 2008 no deixen lloc a cap dubte sobre la greu situació sense precedents que pateixen els treballadors, colpejant principalment a treballadors autònoms i a les persones immigrades, i destacant-se territorialment l'afectació especial al País Valencià. I és que la tan nomenada crisis ha fet disparar les taxes d'atur, que ha arribat a la xifra històrica d'un milió de persones aturades als Països Catalans, xifra que supera els tres milions a tot l'Estat espanyol.

La crisi colpeja durament les classes treballadores, i les darreres dades fetes públiques per d'Institut Nacional d'Ocupació espanyol (INEM), el Ministeri de Treball i l'Eurostat sobre l'any 2008 deixen en evidència la gravetat de la situació. Concretament, i segons les dades oficials de l'INEM, els Països Catalans van tancar l'any 2008 amb una mica més d'un milió de persones sense feina (1.064.248) repartides en les tres comunitats autònomes. Les mateixes fons estadístiques deixen constància que a finals de 2006, fa només dos anys, al mateix territori hi constaven 695.909 persones sense feina, fet pel qual s'ha donat un augment en aquest període de 368.339 persones aturades més. Aquest fet representa que en els darrers dos anys 504 persones van perdre la seva feina cada dia. L'augment de l'atur té lloc de manera important a les tres comunitats autònomes, però és al Principat on es concentren més de mig milió dels aturats catalans (520.645), i on s'ha produït un augment important en aquets dos anys, amb un increment de 167.058 aturats. Però el País Valencià compta amb xifres potser encara més preocupants, ja que actualment compta amb 431.616 aturats, número que s'ha vist augmentat en 172.663 persones des del 2006. Finalment les Illes compten actualment amb 111.987 persones a l'atur, contra les 83.369 de l'any 2006.

Les oficines de treball han esdevingut part del paisatge quotidià de milers de persones // FOTO: L’ACCENT

En tot cas, i segons les mateixes dades de l'INEM, als Països Catalans només 633.900 persones perceben actualment la prestació d'atur, és a dir, que 1 de cada 3 persones sense feina (1.064.248) no està percebent cap ajuda de l'atur. Perceben prestacions de l'atur 336.600 persones al Principat, 228.600 al País Valencià i 68.700 a les Illes. Els resultats històrics de les taxes d'atur catalanes poden augmentar els propers mesos, segons els mateixos estudis especialitzats, molts d'ells d'entitats financeres.

“En els darrers dos anys cada dia 504 persones van perdre la feina. Al conjunt dels Països Catalans hi ha més de mig milió d'aturats”

Prestacions d'atur

La gran majoria d'estudis especialitzats han posat l'accent en què actualment la gravetat de la situació ve disminuïda pel fet que gran part de les persones sense feina han pogut accedir inicialment a les prestacions d'atur, però que el context es veurà encarà més endurit si la crisi es perllonga i aquestes persones deixen de percebre cap prestació social.

Autònoms i estrangers

Un dels col·lectius més afectats per l'atur han estat els treballadors autònoms, ja que cal tenir en compte que d'octubre a desembre de 2008 es van donar de baixar només al Principat 9.190 treballadors per compte propi, és a dir, una mitja de més de 100 baixes per dia durant aquest mes. La problemàtica d'aquest sector es veu agreujada pel fet de no comptar amb cap prestació d'atur o indemnització per finalització de contracte, fet que els col·loca en una situació d'especial indefensió. En un recent comunicat, l'Associació de Treballadors Autònoms va denunciar que el 2008 va ser "el pitjor any de la història pels treballadors autònoms", ja que segons els seus càlculs es van perdre diàriament a nivell estatal 300 cotitzants a aquest règim especial durant aquest any, tancant l'exercici amb 85.219 treballadors menys, xifra que triplica la pitjor dada mai obtinguda, al 1992.

L'altre gran perjudicat per l'augment de la desocupació és el col·lectiu de treballadors immigrants, que concentren gran part del elements de risc per a patir la manca de feina, amb treballs poc qualificats, principalment a la construcció i al sector dels serveis, i contractes precaris i temporals. Segons les dades oficials, a nivell estatal els treballadors estrangers representen un 12,84% del total de parats, passant en només un any de 211.964 a

410.960. En tot cas, els especialistes han destacat que la situació d'aquest col·lectiu és especialment preocupant, doncs esgotaran les prestacions d'atur abans, per tenir menys anys cotitzats i treballar molts d'ells en negre, i tindran prestacions inferiors a la mitja, pels salaris més baixos que pateixen. Fins i tot, moltes persones d'aquest col·lectiu poden quedar en la il·legalitat per trobar-se sense feina en el moment de renovar la residència.

L’atur més elevat de l’Europa unida

Les dades fetes públiques també són preocupants si es comparen amb les xifres de la resta d'estats comunitaris. L'atur de l'Estat espanyol és el més alt de tota la Unió Europea, duplicant la taxa de l'eurozona, i alhora és el segon que més creix l'any 2008,

segons ha revelat l'oficina oficial d'estadística comunitària, l'Eurostat. Segons aquestes dades, només Lituània ha registrat un creixement en aquesta matèria pitjor que l'espanyol, però encara té la meitat d'atur que l'estat espanyol, només el 7%.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

TRADUCCIÓ DEL REPORTATGE ENVIAT AL PREMIO GIORNALISTICO CLAUDIO ACCARDI

Bacevici: recomençar després de la guerra

Història d'un poble durant les guerres balcàniques JAUME SUAU MARTÍNEZ

"Algú ha volgut destruir Iugoslàvia. I fer que persones que havien conviscut pacíficament com a veïns es matessin com a bèsties. No entenc com vam poder arribar a aquesta situació". Milan és serbi. Nasqué a Bacevici, un petit poble a les afores de Mostar. Recorda encara la nit en què es veié obligat a abandonar casa seva. La seva dona i els seus fills ja havien marxat feia mesos, els homes adults es quedaren per defensar el poble, tal com feren els seus avis durant la Segona Guerra Mundial. Milan parla de la guerra com si fos una tempesta, un aiguat. Quelcom que arribà d'imprevist al seu poble, el destruí, i continuà el seu camí. No conserva rancúnia ni cap als croats ni cap als musulmans. Està convençut que aquells que lluitaren i mataren, com ell mateix, ho feren obligats per les circumstàncies. No es considera nacionalista i sovint fa broma dels que parlen de "la gran Sèrbia". Aquesta nit, dos amics croats aniran a sopar a casa seva. Es coneixien d'abans de la guerra i encara són amics. Els veus com parlen, com riuen, i resulta impossible no preguntar-se què va passar a Bòsnia perquè aquesta gent arribés a odiar-se. En nom de qui o de què es cometeren tantes atrocitats? 3 d'abril de 1992

Una bomba explota a la plaça de Bacevici. No hi ha ni morts ni ferits, però tothom entén el missatge: la guerra ha arribat. Bacevici era, i encara ho és, una ciutat on hi viuen tant sols serbis. A menys de quinze minuts a peu, seguint un camí de terra, es troba Jasenica, una ciutat de població croata molt més petita, d'una desena de famílies. I a una breu distància en cotxe, Mostar, ciutat dividida quasi a parts iguals entre musulmans i croats, escenari de forts combats durant la guerra. Els serbis són minoria en aquesta regió. Arribaren al segle XVIII, fugint de l'expansió de l'Imperi Otomà. Després de la bomba, la rutina quotidiana canvià completament a Bacevici. Dels turons veïns es disparava sobre la ciutat. Aviat arribaren autobusos per evacuar dones i nens. En el record de tothom, la massacre del 1941, quan tropes irregulars croates entraren a la ciutat i assassinaren quaranta persones. Els homes adults es quedaren al poble. No volien que la ciutat fos destruïda. La seva situació es tornà insostenible, a tota Bòsnia es combatia. Bacevici, una petita illa sèrbia entre croats i musulmans, no podria resistir gaire temps. Els homes feien guàrdia nit i dia. Ningú s'aproximava al poble, però de

Assentament croat a Bacevici // FOTO: Elenko

tant en tant es produïen trets de franctiradors o queien bombes de morter en cases deshabitades. La tensió anava en augment. Milan passà tot aquest temps junt amb el seu pare i el seu germà, defensant la ciutat d'un enemic invisible. A l'altre costat dels turons se sentia el soroll dels combats entre les tropes croates musulmanes i les unitats sèrbies. L'1 de juny abandonaren la ciu-

“3 d'abril de 1992. Una bomba explota a la plaça de Bacevici.No hi ha morts ni ferits,però tothom entén el missatge:la guerra ha arribat” tat. Les tropes sèrbies es retiraven, operacions més importants es desenvolupaven en altres regions i els comandaments consideraven que no tenia sentit malgastar forces en una regió on els serbis eren clara minoria. Ningú podia garantir la seguretat dels habitants de Bacevici. Pactaren l'evacuació pacífica amb croats i musulmans. Les famílies de Bacevici es dispersaren, la majoria s'exiliaren a Sèrbia o a Mon-

tenegro. Molts dels homes adults passaren a ser reclutats per l'exèrcit de la república Srbska. El poble fou cremat. Es convertí en unes runes grises que contemplaven atònites com, una vegada foragitats el serbis, musulmans i croats s'assassinaven entre ells.

dats desaparegueren molts llocs de feina. La fàbrica fou adquirida per capital croat i els treballadors serbis, de mica en mica, anaren perdent el llocs de treball. Avui en dia, a Bacevici sobreviuen gràcies a les ajudes internacionals i al conreu dels seus camps.

Juny 1998

Amics

Dos autobusos arriben a Bacevici escortats per tropes espanyoles i franceses. Maja Sudar, 25 anys, baixa de l'autobús. No reconeix el que veuen els seus ulls. La major part de les cases estan completament destruïdes i cobertes per la vegetació. Són el primer grup que torna al poble després de la guerra. De mica en mica aniran tornant molts dels antics habitants. La casa de Maja, una de les que ha sofert menys danys, donarà refugi durant els primers mesos a tots aquells que van tornant mentre reconstrueixen les seves cases. "Volia viure a la meva ciutat natal", explica Maja, "aquí no hi ha treball ni futur, però no abandonarem una altra vegada la nostra ciutat". Gràcies a l'ajuda que es donen els uns als altres, la ciutat es reconstrueix ràpidament. Maja somia poder ensenyar un dia anglès a l'escola que estan construint. Avui, han tornat a Bacevici prop del 70% dels que es veieren obligats a marxar. Per garantir-ne la seguretat, durant els primers anys de la postguerra s'instal·là una caserna amb tropes espanyoles entre Mostar i Bacevici. La caserna donava feina als habitants del poble, així com la veïna fàbrica d'alumini. Amb la retirada dels sol-

Niko i Josip, el seu nebot, arriben a casa de Milan. Són croates, vénen

“Juny de 1998. Dos autobusos a Bacevici escortats per tropes espanyoles i franceses. La major part de les cases estan completament destruïdes” de la ciutat de Jasenica. Igual que Milan, es veieren obligats a marxar quan esclatà la guerra. Jasenica fou completament destruïda. Pocs dels antics habitants tornaren. Al contrari, arribaren molts refugiats croats d'altres regions de Bòsnia: el Govern croat concedeix subvencions als colons que s'estableixen a l'àrea de Mostar. Entre serbis i croats ha nascut una relació peculiar: dividits per

la història i la religió, però units per la desgràcia de la guerra, s'ajuden en el que poden per tirar endavant. Amb la guerra hi han perdut tots. Milan veié com moria el seu tiet i el seu nebot. El seu germà gran se suïcidà. Niko no en vol parlar, la seva cara somrient es contrau pel dolor quan li demano si prengué part en els combats. Potser han combatut en el mateix camp de batalla i ni tant sols ho saben. Ni sembla que els interessi saberho. Eren amics abans i ho són encara. Homes corrents atrapats per la tempesta de la guerra. Odis ètnics en un paradís de verds turons i petits rierols. Niko i Milan no són capaços de respondre la pregunta que m'ha portat a venir a Bòsnia. No aconsegueixen explicar-me com, d'un dia per l'altre, veïns de tota la vida començaren a matar-se entre ells. Potser la història que millor explica la guerra a Bòsnia és la d'una família de Bacevici. Les tres filles de Ratko Gasic estaven casades, cada una, amb un home de diferent religió. La més gran amb un croat, la mitjana amb un serbi, i la més jove, amb un musulmà. Amb l'arribada de la guerra, cada matrimoni partí i acabà en una regió diferent de Bòsnia. Els marits lluitaren en exèrcits diferents. Mataren persones d'ètnies diferents. Avui viuen sota el mateix sostre i beuen radkia junts. Els seus fills juguen ara mateix al veí riu Neretva. Als nens no els importa la religió, a Bòsnia hi ha lloc per a tothom.


12INTERNACIONAL

DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

Llums i ombres de la transició sud-aafricana GUILLEM SÀNCHEZ JOHANNESBURG Quinze anys deu ser una bona xifra per fer balanç. Això, si més no deuen pensar els sud-africans que, dècada i mitja després de la seva transició, han començat a revisar aquell període. En aquest context no és estrany que el documental de la realitzadora egípcia Jihan El-Tahri,Behind the rainbow (Darrere l'arc de sant Martí), hagi servit com a excusa per encetar un fort debat sobre el procés de negociacions que van dur a la fi del règim de l'apartheid.

Entre 1991 i 1994 es va produir una de les transicions polítiques més complexes del segle XX. En aquests anys no sols es va desmantellar el règim racista que dominava Sudàfrica i es va aconseguir que la minoria blanca renunciés a més de tres segles de privilegis, sinó que es va fer sense una guerra civil. És el que s'ha anomenat el "miracle Mandela". Darrere aquest miracle -el de la nació de l'arc de sant Martí- hi va haver, però, un procés de negociacions dolorós, guerra bruta i un context internacional molt desfavorable per al moviment d'alliberament. L'apartheid per altres mitjans

El resultat final del procés va ser a grans trets- la divisió del poder: el polític per als negres i l'econòmic per als blancs. L'estructura econò-

“Després de la transició l'estructura econòmica racista es va mantenir intacte i l'apartheid legal es va reconvertir en social” mica racista es va mantenir intacta -fins al punt que es va legalitzar el robatori de les terres als negres perpetrat el 1912- i l'apartheid legal es va reconvertir en social. És el que el periodista John Pilger anomena "continuar l'apartheid per altres mitjans". La representació més gràfica d'aquest resultat és, segurament, la plaça Mandela, situada al cor del barri blanc més exclusiu de Johannesburg, on hi ha edificada una immensa estàtua a l'expresident. Potser el poder econòmic li

Nelson Mandela,conegut carinyosament com a Madabi,va ser el gran protagonista de la transició sud-africana

volia agrair així el seu veritable miracle: que la majoria negra no hagués passat, senzillament, per la picota els seus antics opressors i hagués assumit pacientment un canvi social tan gradual. Tot i que el resultat del procés no fos satisfactori cal matisar les crítiques al Congrés Nacional Africà (ANC). Els anys de la transició sud africana van coincidir amb la caiguda del bloc socialista i la "fi de la història". Es feia molt difícil llavors pensar en una solució diferent. A més, el moviment d'alliberament mai va guanyar, sinó que hi havia, per dir-ho d'alguna forma, un empat tècnic on el règim de Pretòria necessitava un acord que el tragués de l'aïllament internacional i poder refer l'economia però no estava, ni molt menys, derrotat. També, que l'ANC fos un moviment d'alliberament nacional, amb diferents corrents -algunes podríem anomenar de dretes- va facilitar l'acomodació a la nova situació.

nitzava l'expulsió dels blancs- es van enfonsar electoralment i social amb la democràcia i fins a dia d'avui l'ANC ha governat amb còmodes majories parlamentàries de dos terços sense que hagi sortit una alternativa a la seva esquerra. Però aquesta percepció només és aparent. En realitat hi va haver una lluita soterrada que va estar a punt de trencar l'ANC el 1993 i durant els darrers 15 anys Sud-àfri-

El nou règim

ca ha estat un dels països amb més conflictivitat social del món, amb milers de vagues, manifestacions, avalots i protestes cada any, en part organitzats per les mateixes xarxes socials que van resistir contra l'apartheid. Però després, aquesta mateixa gent ha votat massivament un ANC que ha gestionat a la perfecció la tensió racial persistent i que ha combinat les polítiques macroeconòmiques neoliberals amb un discurs i una estètica revolucionàries.

A un català és difícil que li sorprengui un canvi de règim polític sense que canviï gran cosa més -encara que les similituds entre el cas sud-africà i el de l'Estat espanyol acabin aquí- però l'aparent manca de resistència de les bases del moviment sí que es fan més estranyes. L'ANC va passar de tenir un programa socialista a un neoliberal en sols un any sense escindir-se, les formacions més nacionalistes -com el Congrés Pan Africà, que preco-

“Tot i que el resultat no fos satisfactori cal matisar les crítiques a l'ANC.La transició va coincidir amb la caiguda del bloc soviètic.”

// AssemLOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS AblsesaemdebJleoavdese dJoevCeasrIdneddeepue/n/dAesnsteismtebsledaeldCeloJtoBarcelona ves de Sants Barcelona/// Associació de Veïns de Vinaròs Migjorn Vinaròs // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl.Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Bat Bat Kultur Sant Elies 29.Reus // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Llonch 13/// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc,8,Sant Celoni/// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48.Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39,Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2,Lleida // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer,11,1r B.Torelló // Kasal Okupat el Prat (KOP) Alta Tensió C.Dr.Soler i Torrents 36,El Prat de Llobregat // Lliga de Capellades Pilar 3.Capellades // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C.Sant Carles 8, UV Baró baixos, Lleida // Partisano Pça.de l'Oli, 7 baixos.Girona // La Pioxa C.Almeda s/n.Bordils // Racó de la Corbella Ripalda 20, baixos.València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I.Barcelona///Taberna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera St.Petrillo, 9 València // SEPC-U

Canvien les regles

Finalment, la ruptura de l'ANC que Mandela va evitar in extremis als 90 ha acabat esclatant aquesta tardor. Però paradoxalment, qui ha marxat no és l'ala esquerra, sinó la

dreta. Al seu darrer congrés celebrat a la ciutat de Polokwane ara fa un any, el llavors president del país i del partit Thabo Mbeki -cap visible del sector neoliberal i molt desacreditat- va postular-se per un tercer mandat, contrariant la forta tradició col·lectiva de l'ANC. El seu ex vicepresident -expulsat per un suposat cas de corrupció- Jacob Zuma, es va presentar com alternativa. Tot i les escasses credencials socialistes de Zuma, l'ala esquerra de l'ANC -representada pel Partit Comunista i els sindicats- s'hi va bolcar, aconseguint que fos escollit. Quan al setembre Mbeki era forçat a dimitir pel seu propi partit, els seus seguidors, també destituïts en massa, van optar per crear un nou partit amb el nom: el Congrés del Poble. Això, òbviament, reforça les posicions de l'esquerra de l'ANC però s'haurà d'esperar fins el 25 de març, quan se celebrin les properes eleccions -que presumiblement guanyarà Zuma- per saber quina serà la seva política i si el seu eslògan de "fer avançar la revolució" és alguna cosa més que retòrica.

Hauria pogut ser diferent la història? G.S. JOHANNESBURG

Encara que la història ficció és probablement un dels exercicis més absurds que hi ha, en el cas sud-àfricà és difícil resistir-s'hi. Durant la transició era evident que Mandela seria el primer president escollit democràticament i que hauria de gestionar els resultats del pacte amb els blancs. Però també ho era que el Madiba -com se'l coneix carinyosament- ja era molt gran i que en poc temps hi hauria un successor que, a més, podria governar amb més llibertat. Thabo Mbeki, educat a Londres, pragmàtic i influenciat per Margaret Thatcher, era el candidat de la direcció a l'exili que havia començat les converses amb Pretòria. Chris Hani, el jove dirigent del Partit Comunista i de la guerrilla de l'ANC -l'Umkhonto we Sizwe-, radical i que s'havia quedat en la clandestinitat, era el preferit de les bases. Davant el risc d'escissió ambdós renuncien a la successió, però

el 10 d'abril de 1993 Hani era assassinat a trets per dos fonamentalistes blancs i Mbeki va veure lliure el camí cap al poder. Els interrogants sobre el cas mai s'han aclarit. Van ser realment els dos ultradretans els únics responsables de l'assassinat? I si pretenien fer descarrilar el procés de pau, perquè eliminar el representant més radical, i no el més moderat, com acostuma a passar en aquests casos? En un país altament afeccionat a les teories conspiratives hi ha molta gent que ha vist la mà d'Mbeki darrere l'atemptat. De fet, el 2001 Mbeki va destituir varis alts càrrecs del seu govern acusant-los d'intentar provar això mateix, encara que al final, ni un ni els altres van demostrar res. Però, què hagués passat si Hani hagués estat finalment el successor de Mandela? Hagués pogut iniciar la revolució sud africana? Malauradament, aquesta és una pregunta que mai tindrà resposta.


L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

CULTURA13

Espai nacional català: “Lluç bullit” Àngel Velasco ALGINET*

algú en demòcrata". Fet i fet, i en boca de l'autor del llibre que ens ocupa ara, és com si els franquistes encara estigueren guanyant. Què dirien ara alguns republicanistes si pogueren alçar el cap? Afegir també, sospesant els dos aspectes bàsics anteriors, que cal agrair a l'autor el fet de no focalitzar tot l'escrit sols que des del punt de vista estrictament polític, i destacar algunes referències a d'altres camps de treballs pel que fa a la recuperació de la normalització nacional, com puguen ser els que practiquen Quim Gibert (citat pel propi autor) o Víctor Alexandre, per posar ara uns exemples entenedors, que puguen combatre la creixent minorització i subordinació davant esquemes nacionals aliens (el grau d'alienació el deixe a criteri de cadascú i des de la perspectiva nacional que defense). També, el fet d'usar conceptes com el de "colonialisme", que, des del meu entendre, li calen també una nova revisió i

A

mb aquesta tan gràfica i expressiva manera de dir-ho, conta l'autor del llibre que Carles Fontseré li resumia així la manera com veia la realitat nacional catalana, en els darrers temps de la seua vida. No veig tampoc, en els temps que corren, manera millor de poder expressar la situació general (insípida, amb manca d'esperit) i perspectives -o expectativesnacionals, aspectes molt ben definits, directament o indirecta, al llarg del llibre, especialment per les classes o grups dirigents, o si més no, d'una part nombrosa i significativa de la societat actual. Ens trobem, doncs, davant un text, que més enllà de la denúncia explícita d'una situació "anormal", no cau en el victimisme més sever, malgrat assenyalar amb el dit una part de la societat catalana, dirigent o no, com a responsables directes de la situació actual. Cal parar-se ara, fer un parèntesi, i reflexionar sobre aquells tipus de discursos que insisteixen sols en carregar la culpa de tot plegat a la mateixa societat i veure si paga la pena o fan més adeptes a tot allò que un diu defensar. El text del qual parlem ara defuig, si més no, globalment, d'aquesta darrera posició i se centra més, en l'actitud, com s'ha dit més amunt, de grups o institucions molt concretes. No obstant això, la proposta del llibre, més moral que política, va més enllà i ofereix també la possibilitat de visualitzar o reflexionar sobre algunes idees, des del punt de vista de l'autor, per redreçar aquesta situació de "desnacionalització" i que resumirem més avall. Allò que voldria destacar de l'aportació d'aquest llibre són dos aspectes cabdals perfectament lligats per l'autor, que si bé no són cap novetat, si que remarquen qüestions centrals que darrerament, sobretot, des de l'inici d'aquesta nova dècada, estan tenint força importància i incidència, quan no revisió, en els raonaments fets a casa nostra. En primer lloc, el fet d'associar els conceptes de normalitat nacional al fet democràtic en sí. És a dir, la recuperació nacional hauria de passar necessàriament per la radicalització del fet democràtic, col·lectivament parlant, com sol dir-se, de baix perfil pel que a algunes pràctiques socials i polítiques majoritàries en el territori de l'Estat. L'autor no s'amaga de criticar l'aparent normalitat que vivim en la democràcia estatal actual, hereva, i filialment tan lligada, del franquisme. Fins i tot, la mateixa activitat i ideologia d'aquells partits que, aparentment també el combatien. Especialment remarcables, per la claredat dels arguments, quan no de documents, de què se serveix (l'afer del darrer Estatut català, o de la decapitació pel partit de Pasqual Maragall, per exemple), són les crítiques que l'autor fa al PSC, però també a CiU o ERC, per la subordinació als partits estatals o per la poca volada dels seus plantejaments nacionals davant, això sí, una nova ofensiva del nacionalisme espanyol, per alguns, sense precedents, i no sols del d'arrel més conservadora. Al País Valencià, de tot açò, de perfils democràtics de baixa qualitat, en sabem prou. Potser, el text, hauria d'haver-ne parlat. Un mateix, no deixa de pensar que el territori valencià és, per a l'Estat, com un espai de proves per comprovar com se'n surten després d'aplicar les estratègies i moviments juridicopolítics encaminats a la despersonalització absoluta, a la pèrdua d'identitat i a la desnacionalització més profunda. Si la cosa ací va com va, per què fenòmens sociopolítics com aquestos no poden passar més enllà de l'Ebre? Tan difícil seria? I és que la cosa no ve d'ara. Efectivament, i si fem cas dels plantejaments que feia ja fa 15 anys Josep Sort en un breu i impagable estudi sobre el nacionalisme espanyol (i que li caldria

Tro de bac

una nova edició i actualització -des del meu punt de vista, els esdeveniments actuals justifiquen les tesis o el que volia mostrar aquell llibre-), el nacionalisme espanyol d'arrels liberals, amb precedents clars ja des de la segona dècada del segle passat, té una continuïtat sense pràcticament barreres, en les ideologies socialistes i liberals espanyoles del moment. No ens hem

“Toni Strubell no s'amaga de criticar l'aparent normalitat que vivim en la democràcia actual,hereva i filialment lligada, del franquisme” d'estranyar, doncs, de les actituds d'aquests corrents, no tant nous. En segon lloc, i amb total simbiosi amb l'anterior observació, el llibre vol ser una constatació i defensa la tesi què en l'Espanya actual, la societat catalana també, és una conseqüència de com es van tancar, si es que es van tancar totes, les portes de l'anterior règim totalitari, per obrir-ne d'altres que han fet més de barreres i fronteres a la llibertat i a l'emancipació dels pobles que cap altra cosa. No és aquest espai ara, ni el moment, per debatre excessivament o incidir amb la influència que el franquisme, i d'altres institucions arrelades a aquesta filosofia i ideologia totalitàries, com l'Església catòlica (i que l'autor exemplifica en algun moment), continua tenint sobre nosaltres. Jo mateix, i per alguns tipus de treballs o estudis sobre certs autors que estic fent, no en tinc cap dubte. Per això, i com ja s'ha denunciat per altres autors, per exemple, per Francesc-Marc Álvaro, pel fet de no trencar totalment amb l'anterior règim social i polític, la transició no deixa de ser una manifesta "impostura". Aquest periodista i assagista afegia que "la subordinació absoluta del passat al futur va fer bones totes les impostures: es van igualar opressors i oprimits, es van obviar els sectarismes d'uns i altres, es va acceptar, fins i tot, que es podia ser demòcrata dins del franquisme i, en justa correspondència, es va donar per descomptat que el sol fet d'oposar-se a Franco ja convertia

actualització. Caldrà veure, doncs, si és suficient amb el fet "de dir prou". Potser calen altres iniciatives després "de dir prou". L'autor ja ens dóna pistes, les quals, són ni més ni menys que les mateixes conseqüències o conclusions dels arguments o reflexions exposats al llarg de les cent pàgines llargues que té el llibre: fer més popular i internacionalitzar el catalanisme, fer una nació més sostenible, una proposta real i creïble per la unió del catalanisme, que supere els debats estèrils, en aquest sentit, de dreta i esquerra per centrar-se en el debat espanyols/catalans, la revisió del paper de Catalunya a Europa, les "raons de la sociolingüística" (i m'agradaria ara recordar i remetre al lector als treballs, en aquest sentit, de caire psicolingüístic o més estrictament sociolingüístics de Ferran Suay, Jordi Solé i Camardons o Bernat Joan), l'"explotació" o eficaç conducció de commemoracions concretes, com la del 2014 (300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques) i, especialment, des del meu punt de vista, la molt suggeridora idea de guanyar, o recuperar, espais culturals o camps propis de l'emotivitat nacional. Comptat i debatut, no sé si després de llegir el llibre, per al lector, hi hauran exposades a les pàgines del text suficients raons per poder "dir prou" davant l'objectivitat d'una situació molt clara. Això ho dirà el lector. Ressalte també ara la visió optimista que alguns intel·lectuals i estudiosos de la (les) democràcia (democràcies) actuals, especialment dins del món de l'anomenada "esquerra", com l'autor italià Luciano Canfora, que veuen la possibilitat de canvis a partir de la premissa que el món té cada vegada més necessitat d'igualtat. Però el que és segur és que el llibre ajuda a pensar coses i, en definitiva, parafrasejant Pedrolo, citat a l'entrada d'aquest escrit, a tenir més probabilitats de pensar-ne d'altres. *Filòleg. Coeditor del llibre: Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'estat

Fitxa tècnica Títol: El moment de dir prou: la manifesta incompatibilitat amb Espanya Autor: Toni Strubell i Trueta Editorial: Pagès Editors (Lleida) Any de publicació: 2008

Patrimoni oblidat Lluís Guillot VALÈNCIA*

C

ada vegada que viatge en avió a València gaudisc d'un aterratge que em permet tornar-me a enamorar de la meua ciutat. M'agrada veure des de l'aire l'Albufera i el Saler, els barrancs i rierols i les terres fèrtils de regadius, que donen nom a una comarca. I que conformen, tots junts, una icona que molts estimem. L'horta és un model de desenvolupament que hem heretat dels nostres avantpassats i que alguns polítics volen tapar amb una pasterada de ciment al damunt. Ens emprenya eixa manera d'entendre la nostra terra, i per això ens conscienciem i protestem. Malauradament, no existeix eixa sensibilitat envers altre tipus de patrimoni que darrerament també està patint l'atac de la construcció a la ciutat de València: els recintes de principis del segle XX que pertanyent a l'anomenada arquitectura industrial. El primer pas va ser l'enderrocament parcial de l'antic edifici de Tabacalera, junt al camp de Mestalla, per construir més de 300 habitatges a un preu quasi impronunciable. Aquest immoble, de la primera dècada del segle passat, va servir com a seu de l'Exposició Regional de 1908, així com per a la funció que el seu nom indica. Però ara és un solar erm, on quasi no queda res d'aquelles construccions industrials de l'època: murs sòlids, estructures metàl·liques o paviments de fusta i ceràmica. Més o menys el mateix està a punt de passar amb les naus de Macosa. Amb motiu de l'arribada de l'alta velocitat procedent de Madrid i el soterrament dels actuals recintes ferroviaris, s'ha condemnat a l'enderrocament a aquests edificis sense ús des de fa algunes dècades. L'antic complex industrial, ubicat en un punt molt valuós de la ciutat, es convertirà en habitatges de luxe, tot i que algun regidor promet conservacions testimonials o dotacions públiques. Però la realitat és que es perd una gran oportunitat per rehabilitar les naus i crear un museu del transport o un homenatge a la industrialització valenciana. Aquests exemples són una bona mostra de com València deixa perdre el seu passat i gairebé ningú fa res. No existeix una mobilització ciutadana, ni una veritable conscienciació social. Pot ser perquè ni nosaltres som coneixedors del seu valor o pot ser uns quants polítics vulguen traure rèdit polític i fer-nos creure que la ciutat existeix des que ells estan ací. Malauradament, la història ho desmentirà massa tard i haurem renunciat a una altra part més de la nostra història. * Estudiant de Periodisme a la UV


14 CULTURA

DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

MONOGRÀFIC

La Unió Europea amenaça les tradicions catalanes Pau Tobar VALÈNCIA

E

l maig de l'any passat veié la llum la directiva europea 2007/23/CE sobre la venda i ús de productes pirotècnics. La normativa ha estat rebuda com una poalada d'aigua freda entre les innombrables colles festeres dels Països Catalans que tenen el foc com a element central i indispensable de la festa. Els aspectes més polèmics d'aquesta disposició fan referència a la prohibició de disparar coets -ni els classificats com a de molt baixa perillositat- als menors de 12 anys (cosa que podria afectar a la participació dels infants en determinades festes, tradicions i balls); i la delimitació d'un perímetre buit d'entre 8 -per als de poca perillositat- i 15 metres per llençar els petards (requisit que impossibilitaria per exemple els correfocs); el fet de vedar l'ús de material pirotècnic de trajectòria "erràtica o imprevisible" (regla que restringiria l'ús de coets tan coneguts com ara els "borratxos" o els "voladors"); i per últim la prohibició de traques que superen els 120 decibels de soroll (amb el que es vorien afectades les mascletades). Tot i que la directiva preveu certes excepcions per a les festivitats on la pólvora siga essencial, el problema rau en què hauran de ser els estats qui assenyalen quan i on tenen lloc aquestes moratòries. Així ocorregué a València les passades Falles on la pressió popular aconseguí que l'Estat espanyol els oferira una solució temporal. Aquest fet ha donat esperances a alguns sectors del món fester català. Tanmateix en són molts que veuen amb preocupació aquesta regulació que pot fer perillar la continuïtat de les festes i danses de foc tal i com s'han conegut. En qualsevol cas, els estats membres de la Unió estan obligats a aplicar la directiva a partir del 4 de gener de 2010. De moment les federacions de diables i dimonis dels Països Catalans han convocat per al 7 de febrer tres grans correfocs (un per territori), unes demostracions culturals que volen ser l'inici d'una protesta per la qual s'està coordinant a nivell nacional.

L’apunt

Una històrica incomprensió

La veu dels afectats: 1. Què significa la pólvora per a vosaltres? 2. Com heu rebut la notícia de les noves restriccions? 3. Creieu que el món de la cultura popular les acceptarà? 2. La vam rebre amb gran disgust ja que si s'apliqués sense modificacions significaria la mort d'un munt de colles de dimonis infantils amb tot el que això suposa.

Sergi Montaner. Patum infantil (Berga) 1. La pólvora és la Patum. La part més divertida de la festa. És l'espurna que duem dins. A Berga quan has saltat de ple és com el bateig de foc, es pot dir que esdevens un berguedà i això no és opinió meva sinó de la majoria dels berguedans. 2. La notícia l'hem rebuda per rumors. No hem rebut cap notificació oficial. Sabem que l'Ajuntament s'ha interessat pel tema i ha fet alguna reunió però no n'hem acabat de parlar. 3. Em sent esperançat perquè la nostra festa és patrimoni de la humanitat. Però només plantejar-ho és una falta de respecte, la tradició de la Patum és ancestral. No hi ha hagut cap accident a lamentar en els 50 anys que se celebra la Patum Infantil hi ha força mesures de seguretat tant des de l'Ajuntament com des de la Patum infantil on cada nen té un cuidador. Malgrat que potser nosaltres ens puguem salvar hi ha d'altres expressions culturals que sí es veuran afectades per la directiva, des de la Patum volem remarcar la nostra solidaritat amb totes elles.

E

l gust pel foc no sempre ha estat comprès des de Madrid o París. Així amb l'ocupació borbònica es prohibiren les traques i les soldadesques, fins i tot el 9 d'octubre. El geni popular aconseguí convertir la pena en burla i els pastissos de Sant Donís reberen des d'eixe moment forma i nom de petards -"piules" i "tronaors". A finals del XVIII Carles III de Borbó -"el millor alcalde de Madrid"- estengué la persecució dels coets fora dels nuclis urbans. Després de la Guerra del Francès es detecten més ordenances reials contra la pirotècnia, tot i que la tendència és cap a la normalització Segons l'historiador Josep Vicent Frechina, durant el segle XIX és la burgesia liberal qui intenta extirpar aquestes expressions populars per considerar-les primitives i medievals. Però malgrat tots els entrebancs, la pólvora i el foc continuen explicant bona part de les nostres tradicions i balls populars.

d'una imposició no raonada amb la gent que realment és l'experta en l'ús i la tradició del foc en totes les seues variants.

Quique Almodóvar. Secretari general de la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià 1. La pólvora és un element importantíssim a les nostres celebracions. El primer ús de pólvora documentat amb diferència a Europa és atribuït a Jaume I en la conquesta de València. Tenim un llarg historial relacionat amb la pólvora, no hi ha cap altre poble al món, -tret del xinésque celebre amb més profusió de pólvora llurs festes populars. És un tret que ens identifica i ens diferencia.

3. Creiem que el món de la cultura popular no ha d'acceptar de cap manera aquestes restriccions i cal eixir al carrer a fer sentir la nostra veu i si malgrat això no s'aconseguís d'aturar, m'atreviria a dir que hauríem de continuar amb els nostres costums en la clandestinitat. Si els nostres governants que ja han demostrat abastament la seua desconnexió del poble, no són capaços de baixar del seu Olimp i treballar per al poble que els manté, llavors el poble té tot el dret a cagar-se amb ells i les seues absurdes lleis.

Xavier Gadea. Corretraca d'Aldaia i membre de la Junta Gestora de la Federació Valenciana d'Associacions d'Amics del Coet 1. La pólvora és l'aglutinant que uneix als diferents pobles, associacions, persones, que es dediquen a la pràctica cultural de l'ús del foc valencià. L'objectiu de les nostres intencions és la filosofia i tradició del foc que en el cas valencià no cal ni explicar-la. És la renovació, el final del vell i el naixement de la novetat. Però a diferència d'altres organitzacions com les falles o les fogueres, nosaltres ho expressem amb el domini del foc i per extensió, la pólvora. És també art, espectacle, i com no diversió. 2. Malament. Entre altres prohibeix la fabricació de tots els artefactes pirotècnics que siguen incontrolables. Per als fabricants valencians implicarà una reducció del 80% de la producció. En el nostre cas, si no hi ha coets imagina't la situació. De moment els polítics no tenen massa interès a solucionar problemes abans que apareguen, ja que les associacions som les primeres que proposem uns reglaments pel bé de la nostra seguretat, sense perdre l'espectacularitat i tradició. 3. La tradició està tan arrelada que serà com esborrar la història, i més per mitjà

Gil-M Manuel Hernàndez. Professor de Sociologia i Antropologia a la Universitat de València, membre de la Falla Arrancapis i president de l'Associació d'Estudis Fallers 1. En les Falles la pólvora és essencial: hi ha despertades, mascletades, castells, a més d'un ús quotidià durant els dies de falles. És inseparable la pólvora del foc de la falla. Jo diria que la pólvora és el complement fonamental de la festa fallera, a més dels cadafals i la sàtira. Fins i tot crec que la pólvora defineix en gran mesura la festa valenciana, i pel que fa a les Falles, el seu caràcter sorollós, que tant molest és per als responsables del procés "civilitzador" de les festes populars. 2. Jo crec que el món faller encara no ha captat l'abast de les restriccions, confiant en les típiques moratòries, les "excepcions culturals" i en el fet de que els governs locals no voldran enfrontarse als fallers. Però les directives europees estan per damunt d'això, i a la llarga els efectes seran ben visibles. A la llarga potser ens convertiran a tots en suïssos avorrits. 3. No tindran més remei, tot i que es faça amb negociacions i reglamentacions. La història recent demostra que els usos festius més subversius estan en retrocés davant un procés de domesticació oficial de la festa. Però allò pitjor és que ara eixe procés no es fa en nom d'una dictadura, si no amb l'excusa de la "seguretat" i els descans ciutadà. I això és difícil d'argumentar en contra. El món de la cultura popular anirà reculant en estos temes, tot i que es faça amb resistències previsibles.

El cas dels trabucaires Tot apunta que els trabucaires no estaran afectats per les restriccions de la Unió Europea, ja que aquesta expressió cultural no empra pirotècnia sinó directament armes de foc carregades amb pólvora. Malgrat això, L'ACCENT ens hem posat en contacte amb Antoni Moliné, president de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, per tal de recollir les seues impressions. En nom dels trabucaires, Moliné ha manifestat la seua solidaritat amb la resta de tradicions catalanes que es voran perjudicades.


CULTURA 15

L’ACCENT 145 DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009

Ressenya de la quinzena: Los amos de la prostitución en España

Els proxenetes al descobert Vicent Llogodí VALÈNCIA

N

o és cap secret que la immensa majoria de les prostitutes malviuen a "l'empar" d'homes sense escrúpols que xuplen la seua sang a canvi de protecció. Uns personatges nefastos que darrerament han aprofitat els debats socials i institucionals al voltant de la possible legalització de la prostitució per tal de treure pit i eixir de la claveguera. És així com va nàixer la patronal dels explotadors sexuals: Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA). A Los amos de la prostitución en España el periodista valencià Joan Cantarero ens conta amb tot detall el funcionament i les interioritats d'aquesta associació del neó. Cantarero coneix bé del que parla doncs acceptà ser cap de premsa d'ANELA amb la idea de publicar aquest treball. Així ha participat directament en les seues reunions, s'ha relacionat amb tot l'entorn dels proxenetes i ha pogut accedir a la seua documentació interna. Sens dubte fa bona la cita de Frank Cappa que encapçala el llibre: "Si la teua fotografia no és suficientment bona, és perquè no estaves suficientment a prop". Cantarero descobreix com darrere d'una associació empresarial que té com a objectius teòrics la regulació de la prostitució en els anomenats clubs d'altern, s'amaga un sinistre entramat corporatiu i un negoci amb diferents branques (publicitària, sanitària, jurídica,...) ben rendible per uns quants. Elements amb noms i cognoms, que apareixen públicament com a representants dels proxenetes, que no amaguen els seus vincles amb els cossos policials ni tampoc la seua filiació a la ultradreta. Personatges com ara Manuel Nieto, policia judicial de Barcelona actualment en segona activitat- directiu i responsable dels serveis jurídics de l'associa-

ció; l'ultradretà Javier Ruiz Sanahuja -cap dels serveis sanitaris d'ANELA-; l'advocat "oficial" dels feixistes de València Manuel Salazar -en el despatx del qual té la seu el lucratiu Club de Compras d'ANELA-; l'exregidor del PP a Lloc Nou d'en Fenollet, José Felipe Roca, responsable de màrqueting d'aquesta patronal i també del partit feixista España 2000 i Levantina de Seguridad. Però sense cap mena de dubte, qui més s'ha destacat com a cap de la conxorxa que Carretero destapa al llibre és José Luis Roberto. Un individu que des de la ciutat de València ha format en torn seu una trama política empresarial on no se sap massa bé on acaba una cosa i comença l'altra. Líder indiscutible d'España 2000 i màxim dirigent de Levantina de Seguridad, aquest advocat ha completat la seua xarxa mafiosa amb el control total d'ANELA, amb el càrrec de secretari general tècnic. Los amos de la prostitución en España

descobreix les fosques maniobres dels caps d'ANELA. Com per exemple la creació d'una associació "fantasma" de prostitutes, nomenada Asociación Libre de Mujeres del Alterne (ALMA), favorables a la legalització i amb el mateix discurs que la patronal. O també la creació de "colmenes" de prostitució a Amèrica per tal que les prostitutes llatines pogueren ser explotades durant els tres mesos que dura el seu visat de turista a l'Estat espanyol i després tornar al seu continent per tal de continuar prostituint-se fins que s'acompliren els nou mesos de rigor per tal d'obtenir un nou visat de turista. Una operació en la qual cada vegada que una jove creua l'Atlàntic contrau deutes que ha de pagar als mateixos que la prostitueixen. Però no tot és tan tètric, també hi ha recepcions oficials, programes de televisió, glamour i canapès. No debades l'autor explica que tant la Generalitat principatina com la valenciana han comptat amb ANELA com a assessora o com a informant- per tal d'acarar el seus projectes de regulació de la prostitució. Quan hom llegeix quina mena de gent es maneja en aquest penós món, no pot deixar d'admirar la valentia periodística de Cantarero. Es calcula que unes 400.000 persones es prostitueixen o són prostituïdes arreu de l'Estat espanyol; generen uns 18.000 milions d'euros -més o menys l'equivalent al Producte Nacional Brut de països com Eslovènia o Costa Rica. Uns diners que són absorbits per explotadors, gents sense ànima, proxenetes de la calanya dels que descriu aquest llibre.

Fitxa tècnica Títol Los amos de la prostitución en España Autor: Joan Cantarero Editorial: Ediciones B (Barcelona) Any de publicació: 2007

Història

La caiguda de Barcelona Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

E

l 4 d'abril va caure Lleida. Les tropes nacionals no tenien oposició significativa per arribar a Barcelona, seu del govern de la República i del que quedava de la indústria bèl·lica republicana. La caiguda de Barcelona significaria la derrota definitiva de la República. Alguns elements de política exterior (veure L'ACCENT 136) van justificar el darrer esforç a l'Ebre, maniobra de diversió que va donar uns mesos de vida a la Barcelona republicana. Si Franco hagués optat per mantenir les tropes republicanes amb l'esquena contra el riu, l'avenç cap a Barcelona des de Lleida hagués estat perfectament possible i la Guerra s'hagués escurçat uns sis mesos. Però optà per liquidar l'enemic guanyant la batalla de l'Ebre. El desembre de 1938 començava l'ofensiva motoritzada sobre Catalunya. Davant la imminència de l'arribada de les tropes, els articles i les al·locucions radiofòniques excitaven el patriotisme fins i tot a la Solidaridad Obrera (òrgan de la CNT) on, el 13 de gener, Frederica Montseny va publicar Canción de gesta. Los nietos de los almogávares. Amb la caiguda de Tarragona el 15 de gener la tendència s'accentuà. En el discurs radiat del

“Des de la caiguda de Barcelona existeix en el més íntim de nosaltres una absència, un buit,una espera” (Albert Camus)

20 de gener el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, afirmà lúcidament: "En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins el nostre nom". Però el poble, desesperat, preferí saquejar els magatzems d'aliments del port. Els conflictes entre el govern central i la Generalitat, la persecució anarquista dels elements catòlics i/o conservadors republicans (acusats de feixistes) i la campanya comunista contra els anarquistes i el POUM, a més de la fam, havien corcat la voluntat de resistència d'una ciutat superpoblada per la presèn-

cia de nombrosos refugiats provinents d'altres parts del camp republicà. El 24 de gener les tropes nacionals arribaven al Llobregat, al mateix temps que era conquerida Manresa. El 25 de gener el govern republicà fugia cap a Girona. Aquest mateix dia les tropes del general Yagüe es trobaven a Pedralbes. Els comunistes espanyols desplaçats a Barcelona esperaven una defensa de la ciutat que tingués un efecte moral. Per fer-ho comptaven amb els guàrdies d'assalt, els militants del PSUC i les JSU (Joventuts Socialistes Unificades). Però

Agenda >>El proper diumenge 18 de gener de 2009, a les 18.00 hores de la tarda, hi haurà un concert molt especial. Serà la celebració dels cinc anys damunt dels escenaris de Cesk Freixes, i ho vol compartir amb totes i tots a la sala de concerts La Mirona, situada al municipi de Salt (Girona). Hi intervindran diversos músics vinguts d'arreu dels Països Catalans, entre altres sorpreses. No hi falteu! I felicitats Cesk! >> La CUP i l'MPS organitzen el seminari, "la crisi en el capitalisme actual" a la ciutat de Vallès. El seminari serà a càrrec del col·lectiu Taifa i ha començat el 8 de gener. Seran 5 sessions i la següent serà el dia 15, a càrrec de Josep Manel Busqueta amb el títol "Introducció a la teoria de la crisi en el capitalisme". >> Després de l'èxit de la diada, la ciutat de Palma acull les Festes populars 2009 ...a ritme de revolta. Del dia 12 al 19 de gener, amb motiu de les festes de Sant Sebastià, la coordinadora de Festes Populars organitza diverses activitats que inclouen cercaviles, presentacions, concerts i moltes altres coses.. >> El dissabte 17 hi ha manifestació a València en solidaritat amb Palestina. >>I el mateix dissabte, també hi haurà una mobilització a Barcelona en suport de David Sànchez. >>Per últim, no oblideu la important convocatòria de Barcelona del 24 de gener, en homenatge als lluitadors antifeixistes.

Del 13 al 26 de gener de 2009 envieu-nos les vostres convocatòries a AGENDA@LACCENT.CAT

als casals del PSUC s'havia donat ja l'ordre d'evacuar. Això generà una forta discussió entre els dirigents del PCE i els del PSUC, que argumentaven que no hi havia cap opció de defensar Barcelona i que, a més, ERC i la CNT també evacuarien. Es produïren les clàssiques acusacions de trotskisme i nacionalisme basades en informes del Komintern. Tot i això, en Joan Comorera va romandre a la ciutat juntament amb Víctor Colomer, que es va fer càrrec de l'alcaldia. Qualsevol estratègia de resistència era inviable -els guàrdies d'assalt també van marxar la nit del 25- i el dia 26 els carrers deserts de Barcelona eren ocupats. Ja a la tarda els feixistes que esperaven secretament l'arribada de les tropes es van llançar al carrer. S'inicià un èxode massiu que desbordà les autoritats franceses, que esperaven uns 15.000 refugiats i en van tenir 200.000 en poquíssims dies. En la purga posterior a l'ocupació foren afusellats milers de persones i el 10 de febrer tot el Principat estava ocupat. Aquests mateix mes el govern de Negrín tornà cap a València mentre el govern feixista aprovava la Llei de responsabilitats polítiques que posava fora de la llei 24 partits politics republicans, els sindicats i associacions obreres i les lògies maçòniques. S'iniciava el nou ordre: desnacionalitzacions, descolectivitzacions, nous bitllets de banc, retirada de tots els llibres marxistes i separatistes, reaparició de La Vanguardia ara com a Vanguardia Española, liquidació de l'autonomia i reducció de la nostra llengua (ara prohibida) a la categoria de "dialecte"…


DEL 13 AL 26 DE GENER DE 2009 L’ACCENT 145

16CONTRAPORTADA

“L'actitud dels ajuntaments afectats per l'alta tensió és doblement denunciable” PAU TOBAR VALÈNCIA

Quan i per què decidireu organitzarvos contra l'alta tensió? L'organització a la Valldigna data de dues dècades ençà quan l'Associació de Propietaris Afectats per la Línia d'Alta Tensió a la Valldigna (APALAT) i la pràctica totalitat del teixit associatiu de la comarca formaren la Coordinadora Contra l'Alta Tensió de la Valldigna (CCATV). A partir de l'any 2003, veient la claudicació dels alcaldes de la vall i preveient la desinflada del moviment, des de la mateixa Coordinadora s'enllesteixen un seguit de contactes al voltant de tots els pobles afectats que conflueixen en el FUCAT, per tal de convocar una primera manifestació unitària a València l'abril de 2005. L'objectiu de pressionar al Govern valencià i fer sentir a l'uníson totes les veus del sud en contra la MAT. Les mobilitzacions unitàries continuaren amb la convocatòria de Barxeta el 25 febrer de 2007. Vam aconseguir llavors el denominat Pacte de Barxeta, en el qual 18 ajuntaments afectats i les 3 mancomunitats assoleixen el compromís de recórrer la línia davant del tribunal ambiental de la Comunitat Europea a Luxemburg. Això després que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV) anul·lara la sentencia prèvia que paralitzava la línia d'Alta Tensió Castelló de la Ribera - Gandia, per mancar d'estudi ambiental global i irregularitats en l'execució del projecte. Quin és l'impacte que té l'alta tensió a la Valldigna i a la Costera? L'impacte és ja visible i evident a les comarques ja que la línia està en funcionament i fins i tot ha augmentat la capacitat de transport energètic prevista inicialment. És un impacte fort sobre el paisatge, una agressió a l'avifauna autòctona, la impossibilitat de desenvolupar qualsevol tipus d'habitatge o activitat econòmica estan prohibits en 50 metres, l'augment del risc d'incendis, un seriós risc sobre la salut dels habitants de les zones afectades -s'està estudiant l'afecció de la leucèmia infantil-. El soterrament de la línia que transcorre pels termes de Benifairó i Simat de la Valldigna no és cap solució ja que ni tan sols compleix les profunditats mínimes que estipula la normativa actual. A més, els tubs utilitzats no

ambiental de Luxemburg per tal de denunciar els fets i exigir el desmantellament del corredor MAT que travessa les comarques dels Països Catalans. A banda sempre hem prioritzat la informació al ciutadà: xerrades als pobles, la difusió en xarxa de documentació i informació... Per tal de generar debat i trencar el silenci mediàtic que sovint s'enfronten els moviments socials. Com reacciona la gent dels pobles? El poble està fart d'enganyifes i malifetes. S'han vist traïts pels seus representats polítics, amenaçats i coaccionats per les forces públiques. La decepció es comprensible davant més de dues dècades de lluita i la posada en marxa d'un corredor MAT, que a més preveu tota una teranyina de xarxes elèctriques interconnectades amb la intenció de garantir l'especulació urbanística de les comarques valencianes.

ENTREVISTA

Entrevista a Vicent Company, coordinador del Fòrum Unitari Contra l'Alta Tensió (FUCAT) Vicent Company i Sancho té 44 anys,és professor de secundària en excedència i natural de Simat de la Valldigna,ha estat portaveu de la Coordinadora Contra l'Alta Tensió de la Valldigna (CCATV),coordina el Fòrum Unitari Contra l'Alta Tensió (FUCAT),i ha estat vinculat al projecte en xarxa Valldigna som i serem des dels seus inicis.

tenen aïllant, fet que augmenta el perill de radiació electromagnètica. Aquestes línies d'alta tensió no s'han fet pensant en la població, només tenen l'objectiu de possibilitar el desgavell urbanístic previst al País Valencià. Com han respost les institucions? La Generalitat valenciana des de l'inici va obviar les manifestacions multitudinàries convocades i RTVV les va silenciar. A nivell estatal les diverses plataformes van apel·lar el defensor del poble espanyol, això va evidenciar la inoperància d'aquesta institució. També hem denunciat el pacte tàcit de PP i PSOE en matèria energètica. A la pràctica a les comarques on treballem la força pública va intervenir per garantir la posada en funcionament de la línia. Van demostrar que estaven allí per defensar dels interessos de la companyia elèctrica, sense cap mirament cap als propietaris i el veïnat afectat.

“L'impacte és visible i evident ja que la línia està en funcionament i fins i tot ha augmentat la capacitat de transport prevista”

I els ajuntaments afectats? L'actitud dels ajuntaments afectats és doblement denunciable. El 2002 els ajuntaments de Benifairó, Simat i Tavernes de la Valldigna van claudicar davant d'Iberdrola i la Generalitat Valenciana, signant convenis que van permetre l'enllestiment de la línia. Des d'aleshores la força judicial d'aquests i d'altres municipis afectats comença a minvar. Des de la signatura del Pacte de Barxeta han faltat als seus compromisos amb la ciutadania i contra l'alta tensió.

Quina alternativa energètica proposeu? Des del 2005 reclamem un model energètic sostenible, promovent centres de producció energètica local, per tal que el transport no siga necessari. La llum no és un cas aïllat, respon a un model territorial desgavellat on les totes les infraestructures serveixen a interessos vinculats amb l'especulació urbanística, lligats a la corrupció. És el model impulsat des l'actual govern de la Generalitat valenciana. Quin és l'estat actual de la qüestió a nivell de Països Catalans? Les plataformes No a la MAT, Non THT i la FUCAT, denunciem l'existència d'un corredor de molta alta tensió mediterrani per garantir el transport de l'excedent nuclear francès fins al Marroc. Un procés que podria ser revertit quan l'administració europea regule les centrals nuclears i/o la seua desaparició. Pensem que la intenció és col·locar les centrals nuclears a l'anomenat Tercer Món, i aquestes línies possibilitarien el transport d'energia cap a Europa.

“Cal anar a Europa a denunciar tant l'actitud d'Iberdrola com la de la Generalitat”

Quines són les línies de treball de la lluita contra l'alta tensió a les vostres contrades? Actualment s'impulsen iniciatives d'al·legacions multitudinàries com les que es van fer a la Valldigna -amb més de 20.000 persones implicades- davant qualsevol projecte que plantege Iberdrola, com ara la línia Gandia - el Verger (un subtram de la línia Cullera Dénia). Estem discutint la possibilitat que la societat civil es persone al tribunal

Considereu que es pot aturar l'alta tensió? La mobilització social ha aconseguit aturar la línia fins fa tan sols un any, amb un pols mediàtic i institucional que ha durat més de dues dècades. Sense acció social les institucions no es mouen. Cal que anem a Europa a denunciar no tan sols l'actitud d'Iberdrola i la Generalitat, també la dels ajuntaments i mancomunitats afectades. Per utilitzar electoralment l'alta tensió i després desatendre els seus ciutadans.

LA REMATADA

Amb elles i ells XAVI SARRIÀ VALÈNCIA

Estem amb elles i ells. Amb els que van ser deportats i expulsats. Amb els qui els van destruir les cases. Amb els qui els van canviar els noms de les coses. Amb els quatre milions que els van obligar a viure en camp de refugiats infectes escampats per terres alienes. Amb els que se'ls va degradar a condicions de vida inhumanes i perennes. Amb els que van veure limitats els seus moviments. Amb els que van ser massacrats als mateixos camps de refugiats on s'amuntegaven. Amb els qui van ser ocupats després de ser arraconats. Amb el que van veure dividit de nou el seu país. Amb els que van ser i continuen sent estafats per la comunitat internacional. Amb els qui els van negar i continuen negant la seua condició de poble. Amb els qui han de conviure amb una maquinaria de guerra poderosa i hostil. Amb els que pateixen les humiliacions insofribles i quotidianes. Amb els qui han de suportar 600 controls de seguretat cada dia. Amb els milers que han plorat de ràbia quan els demolien la casa. Amb els qui s'han quedat aïllats per un mur racista i que roba recursos naturals. Amb els milers de treballadors que cada dia surten del gueto i són traslladats per l'exèrcit als centres de producció fins que la nit són retornats. Amb els que esperen la tornada dels 11.000 presoners. Amb les vuit de cada deu famílies condemnades a l'extrema pobresa a causa dels bloqueig i les sancions. Amb els set de cada deu xiquets que pateixen anèmia por falta d'aliments. Amb el milió i mig d'ànimes que s'amunteguen dins la presó a l'aire lliure i segellada militarment més gran del planeta. Amb els milers que hi sobreviuen dins cases prefabricades de formigó o materials reciclats o tendes de campanya a la intempèrie. Amb els qui han de construir túnels per abastir-se. Amb els qui se'ls nega el dret al treball, el pa, la salut, l'educació i l'habitatge. Amb els qui es desesperen davant aquest apartheid modern i encobert. Amb els que són bombardejats. Amb els que són metrallats. Amb els qui no tenen res i sempre ho perden tot. Amb els qui veuen el mar com una paret més de la seua cel·la. Amb els que malgrat patir tot això són criminalitzats i estigmatitzats. Estem amb elles i ells. Com ho estem amb tots els ocupats, oprimits, bombardejats, empobrits, oblidats i humiliats del planeta. Estem amb elles i ells. I front els qui justifiquen la barbàrie més vergonyosa i cruel de la nostra època.


L'ACCENT 145