Issuu on Google+

Entrevista a Pelai Pagès, professor d’història de la Universitat de Barcelona 16 de desembre de 2003 Periòdic popular de distribució gratuïta 5.000 exemplars

Publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans

Número 24

PSC, ERC i ICV-EUiA fan president Maragall Acorden un programa de reformes que Madrid titlla de "disbarat" mentre CiU anuncia una oposició "responsable" Oriol Clavera

Cartells de la campanya electoral autonòmica a Barcelona

Després de pràcticament un mes de converses, negociacions i reunions, ERC s'ha decantat per un pacte amb el PSC-CpC i ICV-EUiA que farà president de la Generalitat a Pasqual Maragall, conseller en cap a Josep-Lluís Carod-Rovira i responsable de relacions institucionals a Joan Saura. L'acord per un govern autoanomenat "catalanista i d'esquerres" es va formalitzar en un acte al Saló del Tinell de Barcelona després que les direccions dels respectius partits refermessin per unanimitat els resultats de les negociacions. Tot i que al tancament d'aquesta edició encara no s'ha produït encara la sessió d'investidura del nou govern, només falta aquest últim pas per culminar el procés que va iniciar-se la setmana anterior amb la constitució del Parlament, el nomenament de Ernest Benach com a president del mateix, i la ronda de contactes d'aquest amb les líders dels diferents grups parlamentaris. En

aquesta ronda de contactes, Benach va demanar a Pasqual Maragall que s'encarregués de formar el govern per a la sessió d'investidura. Finalment, durant el cap de setmana del 13i 14, han anat transcendint els continguts dels acords programàtics que estan a la base del "tripartit" i les primeres reaccions, tant als Països Catalans com a l'Estat espanyol. Des dels protagonistes del pacte s'afirma que s'ha arribat a uns acords que s'han d'encarregar d'aconseguir, entre d'altres mesures, un nou finançament per a la Comunitat Autònoma, una política educativa més forta, la creació d'un marc de negociacions laborals d'àmbit autonòmic, tot això, segons informacions aparegudes a diaris propers al pacte tripartit. En tot moment, els representants dels partits del pacte s'han volgut distanciar de posicionaments rupturistes. En aquest sentit, va ser prou significativa la visita de

Carod-Rovira a l'elitista Círculo Ecuestre de Madrid, on va voler dirigir un missatge tranquil·litzador. Sobre la composició del nou govern, en el moment del tancament estan clars els càrrecs "de contingut polític" que ocuparan Maragall, Carod i Saura, i malgrat que fins la formació del nou govern no es sabrà del cert qui ocuparà cada càrrec, sí que es pot afirmar que 8 conselleries aniran pel PSC-CpC, 5 per ERC i les 2 restants per ICV-EUiA. Per la seva banda, el candidat de la federació conservadora CiU, Artur Mas, ha anunciat una "oposició amb responsabilitat de país i amb sentit positiu", però el cert és que tant els mitjans de comunicació propers a CiU com els seus columnistes han reaccionat amb una certa indignació davant la "traïció i la utilització" de la qual han estat objectes per part d'ERC, a qui acusen "d'entregar la Generalitat a un partit espanyol”. Més agressives han estat les reaccions de la dreta espanyolista amb el Govern espanyol al capdavant. És bo tenir en compte que aquestes reaccions haguessin tingut lloc amb qualsevol altre pacte que s'hagués produït, donat que pels resultats electorals el PP no podia formar govern amb ningú. A través del seu portaveu, Eduardo Zaplana, ha afirmat que el pacte progràmatic és un "disbarat que incompleix claríssimament la Constitució" i ha remarcat la seva "preocupació i neguit" perquè el què està en joc és "la mateixa idea d'Espanya i el seu futur".

Resistència contra el vial Orpesa-Cabanes Des del l'1 de setembre, els veïns de la comarca de la Plana Alta estan mobilitzats per aturar les obres del vial que ha de connectar l'autovia de l'interior amb el complex turístic de Marina d'Or. Aquestes obres havien estat aturades per acta judicial el juliol del 2002 "per greu risc per-

judicial per al medi ambient", però la pressió dels polítics i les constructores ha provocat la represa de les màquines fins a endinsar-se en zones protegides del Parc Natural del Desert de les Palmes. Davant els intents dels constructors d'aprofitar les absències temporals de veïns per avançar les

obres, finalment, s'ha establert un campament on hi ha persones acampades les 24 hores del dia. Fins al tancament d’aquesta edició, s'havia aconseguit aturar completament l'avanç de les màquines. Paral·lelament han començat campanyes de denúncia d’àmbit internacional.

Sumari: ······················

La Copa Amèrica amenaça el territori Països Catalans / 3

Cancún vist per Wallerstein Economia / 5

L’Iraq i la reelecció de Bush Internacional / 6

La repressió a les presons franqustes Cultura / 7

Espectatives de creixement per a la Diada de Mallorca d'enguany El lema "Defensem la terra. Auto-determinació" emmarcarà la celebració, per part de l'esquerra independentista, aquest any, de la Diada de Mallorca, el 31 de desembre. Com és habitual des dels darrers anys, la unitària Plataforma 31-D ha centralitzat els principals actes ludico-reivindicatius. Les importants lluites populars que s'estan donant a l'illa, especialment pel que fa a la defensa del territori, centraran el manifest de la plataforma durant la Diada. Així, el 30 de desembre tendrà lloc a les sis de l'horabaixa, al passeig del Born de Palma, la tradicional manifestació independentista que tendrà el colofó en un concert. El sendemà l'esquerra independentista també farà part, a la plaça de Cort, de la festa de l'estendard: la celebració civil més antiga d'Europa i que, gràcies a la pressió exercida per amplis sectors del nacionalisme i l'independentisme illencs, no compta, des del 2001, amb presència militar espanyola.

editorial

D

urant les darreres setmanes les forces vives de l'Estat han exhibit la seva millor retòrica per a culminar el llarg procés de sacralització de la Constitució espanyola que ha arribat al clímax el 6 de desembre amb la celebració del 25è aniversari de la seva aprovació en referèndum. És lògic, ja que cal fer molt de soroll per ofegar la insistent remor que ens recorda la crisi de legitimitat per la que passa el que fins ara ha estat el fonament de l'ordenament jurídic espanyol. A un observador espavilat no li costarà gaire preguntar-se per què n'estan tan cofois els sectors empresarials i polítics exfranquistes? És curiós que l'anomenada "esquerra constitucionalista" no s'hagi fet aquesta pregunta i, sobretot, no hagi reflexionat sobre el fet que aquest text que adoren amb passió desfermada hagi esdevingut la bíblia d'aquells que, durant la transició, el que volien era conservar el màxim possible del franquisme. S'han estalviat una reflexió dolorosa, doncs extreure'n les conclusions els abocaria a acceptar

Dos cops amb la mateixa pedra? que la Constitució que van redactar i aprovar ha estat i és l'instrument de les oligarquies espanyoles per a destruir qualsevol perspectiva d'emancipació dels treballadors i dels pobles. Els mateixos motius pels quals els partits "nacionalistes" que, amb més o menys bona cara, han acceptat el sistema que es deriva de la Constitució, miren a una altra banda o en plantegen els dèficits en termes de reforma puntual. I s'equivoquen, per què la Constitució és més que un text: expressa els interessos del capital i dóna coherència jurídica a un ordre social en què aquests sectors puguin retenir les seves quotes de poder i desenvolupar els seus negocis. Quan la Constitució fou aprovada, tan sols al País Basc va rebre la resposta que mereixia. Això ha permès els bascos de mantenir l'actitud dissident fins avui, i no és casual que sigui

al País Basc on avui en dia s'enceta amb més decisió la qüestió de la seva reforma o, simplement, de la seva legitimitat. Aquesta dinàmica contrasta amb el consens forçat que fins ara ha regnat a la resta de l'Estat sobre la Constitució. Ens hauria de servir d'aprenentatge, però per a alguns no serà així. Aquest juny, si s'escau, se'ns preguntarà què en pensem de la Constitució europea, un text inacceptable que proporciona instruments jurídics per a explotar els treballadors i oprimir els pobles. Si s'aprova, d'aquí a 25 anys, la Constitució europea rebrà homenatges vibrants i haurà esdevingut un mur inabastable per als treballadors catalans. Els nostres polítics seguiran fent la mateixa cara d'astorament culpable. Deixarem que ens "representin" o direm aquell "no", ben sonor i al carrer, que hauríem d'haver dit fa 25 anys?


16 de desembre de 2003

l’apunt

Escenografia cinematogràfica Aquesta vegada, el pla estava perfectament preparat per les assessories i gabinets de premsa de l'Ajuntament. Des de setmanes abans, els mitjans de comunicació de la ciutat havien escalfat l'ambient, intentant crear una sensació d'expectació, confirmant la gran competència i nivell de la resta de competidores, en especial la de Lisboa. Així, en teoria, el dia de l'oficialització de la 32ª edició de la Copa Amèrica, l'expectació hauria de ser màxima a la ciutat del Túria, anunciant-se una gran festa en el cas que aquesta fos, finalment, l'elegida. El matí del 26 de novembre, tot l'equip de col·laboradors de la batllessa de València, es concentraria al Saló de Cristall del consistori valencià, vaja, l'escenari de les grans ocasions. Aquesta vegada, però, hi hauria una novetat també absolutament planificada, l'anterior president de la Generalitat Valenciana, i actual ministre portaveu i president del Partit Popular del País València, Eduardo Zaplana, no havia estat ni tan sols convidat. Per la seua part sí que hi havia, l'actual president Camps i els seus principals col·laboradors, els consellers Blasco i González Pons; però aquests no eren els únics, hi havia també Juan Cotino, delegat del govern i campista declarat. L'escenografia de la Copa Amèrica, amb Barberà i Camps literalment agafats de la mà, també ho era de la declaració d'intencions davant Zaplana i de la divisió del Partit Popular. En el moment de l'anunci, la sala va esclatar en un crit de goig i alegria. S'intentà repetir la imatge de Pasqual Maragall a l'anunciar-se la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics. Al final la tan anunciada festa va passar més que inadvertida. Això sí, ens quedem amb una imatge, la de Rita Barberà alçant la copa, aquesta sí la de veritat i després que arribés a l'Ajuntament per ser exposada, com si hagués estat ella la capitana del vaixell triomfador.

Països Catalans

La Copa Amèrica accelerarà les agressions al territori Pot constitur el cop de gràcia al barri del Cabanyal-Canyamelar

Els dirigents del Partit Popular celebrant la nominació de València

Aure Silvestre, València El passat dimecres 26 de novembre, i quasi al mateix temps que el projecte ITER s'allunyava de manera definitiva de les terres catalanes, es feia de forma oficial la tria de València per albergar la 32ª edició de la Copa Amèrica. Aquesta competició, malgrat l'interès posat des de les administracions valencianes i els grans mitjans de comunicació, no ha tingut una especial repercussió als carrers de València. De fet, semblava que ni els mateixos articulistes sapigueren ben bé què havien de promocionar. Realment, la Copa Amèrica és una de les competicions esportives més antigues del món, amb més de 150 anys d'història. Es tracta d'una complicada competició de vela, amb un gran nombre de regates eliminatòries que finalitzen en una gran competició final, la Copa Louis Vuitton; el guanyador de la qual opta a fer el desafiament Copa Amèrica, un a un, al guanyador de la darrera edició de la competició. No cal dir que aquesta competició de vela, que s'allarga durant set anys, fonamenta bona part del seu èxit en adreçar-se a un públic principalment de classe alta i amb un nivell econòmic molt elevat, com de fet passa en general amb la majoria de competicions nàutiques. Per tal que València haja estat triada, s'han hagut de donar una sèries de cir-

cumstàncies estranyes; començant pel simple fet que el guanyador de l'anterior edició, l'equip Allingui, representa un estat sense mar com és Suïssa. De fet, com assenyalen les regles de la competició, l'equip guanyador pot determinar a quin port defensarà el seu títol, per la qual cosa, des del moment que els suïssos guanyaren l'anterior copa, fins a seixanta ciutats del món van presentar la seua candidatura, entre elles les grans ciutats dels Països Catalans, Barcelona, Palma i València. Al final, però, va ser València qui passà tots els talls i s'ha endut aquesta organització després d'arribar a un acord amb l'empresa organitzadora, la suïssa AC Management, a canvi de 72 milions d'euros i de la concessió per molts anys d'algunes de les infraestructures que es construiran amb diners públics, entre ells un hotel de luxe al port. La tria de València per organitzar la 32ª edició ha estat venuda, tal i com si es tractaren d'uns jocs olímpics, com la gran oportunitat per a la ciutat del Túria de projectar-se internacionalment. Des de l'Ajuntament de la ciutat i el govern de la Generalitat Valenciana s'han felicitat pel, segons ells, allau d'infraestructures que es potenciaran i acceleraran, per sobre de les quals ressalta la més propera conclusió de les obres del TAV a Madrid, un projecte exclusivament empresarial

i que els últims temps ha fet augmentar les crítiques des de les poblacions de l'àrea metropolitana de València. Així i tot, les inversions no només recauran en aquest sentit, ja que es calcula una despesa al voltant dels 500 milions d'euros, la major part dels quals es destinarien a millorar els accessos al port de València; l'obertura d'un canal al mateix port; la millora de l'elitista Club Nàutic; així com obrir la façana marítima de la ciutat, l’anomenat "Balcon al Mar", que ja va aparèixer en una de les primeres declaracions de l'alcaldessa Rita Barberà, i que més aviat va sonar a la sentència de mort definitiva per al popular i amenaçat barri del Cabanyal, com va arreplegar Vilaweb a l'edició del mateix dia 26 de novembre. La realitat, però, ha estat una altra. En primer lloc, i des del Ministeri de Foment, ha arribat la primera galtada a l'assenyalar la impossibilitat d'accelerar les obres del TAV abans del 2007. De la mateixa manera, darrere l'anunci de la creació de deu mil llocs de treball i un flux econòmic de 1.000 milions d'euros, encara pendent de demostrar, s'hi amaguen els interessos de les poderoses constructores, encobrint una operació especulativa de proporcions descomunals. A hores d'ara, i per començar, alguns dels barris amb un preu de l’habitatge i els lloguers més baixos com eren els del

Cabanyal i la Malva-rosa, han vist una pujada espectacular del valor del seu sòl. La conjuntura i interessos, però, també poden ser interpretats en clau exclusivament política ja que, d'una banda, ha estat aprofitada des dels sectors del PP, ara per ara enfrontats a Zaplana al País Valencià, per segellar la unió de Francesc Camps i Rita Barberà en front del de Cartagena. De fet, aquest va ser el primer esdeveniment d'importància mediàtica al qual el ministre portaveu i actual president del Partit Popular del País Valencià perdia el protagonisme, sent marginat dels actes de celebració a l'Ajuntament de València. La Copa Amèrica del 2007 pot assentar el poder tant de Camps com de Rita Barberà, sobretot si tenim en compte que la fase final de la competició coincidirà, més o menys, amb les properes eleccions autonòmiques i municipals, un panorama electoral al qual el Partit Popular potser ja no mane al govern de Madrid. A hores d'ara, i això potser demane una reflexió més a fons, encara no s'han sentit crítiques al sí dels moviments socials dels Països Catalans, i ni tan sols de la pròpia ciutat, respecte a aquest esdeveniment, com sí que va passar a altres de les ciutats candidates, com va ser el cas de Nàpols. Fins ara, les úniques veus crítiques han vingut de les entitats cíviques i culturals catalanes, que s'han limitat a demanar un respecte per la llengua catalana i que s'aprofite la copa per augmentar la seua promoció entre l'elitista turisme que s'aplegarà a València a seguir les regates. Per la seua part, la plataforma Salvem el Cabanyal ha manifestat que amb Copa América o sense ella, continuarà en la defensa del seu barri.

Locals on trobar L’ACCENT Alacantí:Casal Jaume I-Mutxamel, Casal Jaume I-Alacant. Universitat Alacant. Alcoià: Casal Jaume I-Alcoi, Colla ecologista La Carrasca. Alt Camp: Casal Popular La Turba. Alt Empordà: Casal La Volta . Alt Penedès:Can Cellerot, Ateneu X, Casal Popular Riudebitllenc, Casal Popular de Sant Sadurní. Anoia: Jaç Roig, Jimmy Jazz, Ateneu Popular de Masquefa. Bages: Batzac, Casal Popular La Fadulla, l'Havana, Casal Popular la Ceba, Ateneu Popular la Falç, Associació Cultural Mercat del Blat. Baix Camp: El Carrasclet, Refugi. Baix Cinca: Casal Jaume I-Fraga, Casal Jaume I-Mequinensa. Baix Llobregat: Ateneu Revolta, Ateneu de Cornellà, CSO El Pati Blau, Tio Canya-Sant Feliu. Papereria Elena, Papereria Stel Baix Maestrat: Ball de dimons de Vinaròs, Associació Migjorn. Baix Vinalopó: Casal Jaume I-Elx. Barcelonès: Casal Independentista de Badalona Antoni Sala i Font, La Barraqueta, Ikastola, Casal Popular de Gràcia, La Torna, CAT, Biblioteca de Gràcia, Tríptic, Insurgent, Kasa de la Muntanya, Via Fora-Riera Sant Miquel, Centre de Treball i Documentació, Cruma, CGT, Intersindical CSC, El Lokal, Daily Records, Kebra Discs, Biblioteca de Catalunya, Casa de la Solidaritat, Pizzes l'àvia, Universitat Central, UPF-Rambles, FAVB, , La Cereria, Euskal Etxea, Tio Canya, Espai Mallorca-Via Fora, Castellers Poble Sec, Espai Obert, 1917, RAI, Pati Llimona, Arran, Casal Independentista de Sants,Ateneul Popular Mawla-Maulets Barcelonès, Cotxeres, Centre Social de Sants, CSO Can Vies, Biblioteca Vapor Vell, Ateneu de Sarrià, Biblioteca Ignasi, AVV de Sant Andreu, S.C. La Lira, Centre Cívic de Sant Andreu, Casal de Joves de Prosperitat, Casal de Barri de Prosperitat, Ateneu Independentista La Forca, Ateneu Popular Octubre. Berguedà: Casal Independentista Cal Panxo. Camp de Túria: Casal Jaume I-Llíria. Conflent: Casal Jaume I-Rià. Camp de Morvedre: Espai Dina. Garraf: GER. Garrigues: Cafeteria Slàvia de les Borges Blanques. Garrotxa: Bar-Casal Terra Aspra. Gironès: Ateneu 24 de juny, Ateneu la Màquia, Casal Independentista El Forn, Centre Cívic de Celrà, La Pioxa de Bordils. Horta: Bar Tocat, C.S Xaloc-Soroll,Akelarre Casal Jaume I-Malva-Rosa, Casal Jaume I-Russafa, Casal Jaume I-Catarroja, Biblioteca Diputació, Racó de la Corbella, Ca Revolta, Bar Terra, Ateneu Cultural Casino de Torrent Biblioteca humanitats, facultat història,Cafè l’Infern. Mallorca: Es Pinzell. Maresme: Taberna Atzucac, Casal Independentista El Solc, Casal Popular Fèlix Cucurull. Marina Alta: Casal Jaume I-Pedreguer,, Casal Jaume I-Pego,. Matarranya: Casal Jaume I-Calaceit. Osona: Casal Independentista Manel Viusà, el Xamfrà, 1714 Seguem Cadenes, Ges Insurrecte, Casal Independentista el Gurri, Bar KanKarra, Biblioteca de Taradell, Bar Tse-tse, Atmosfera, Biblioteca Dos Rius, Bar el Casal, Restaurant l’Olla dels Experiments, Biblioteca de St. Pere de Torelló. Pla de l'Estany: Estel Roig, Col·lectiu la Falç. Pla d’Urgell: El Gis-Mat de Linyola. Plana Alta: Casal Jaume I-Castelló de la Plana, IEC Seu de Castelló.UniversitatJaume I Plana Baixa: Casal Jaume I-La Vall d'Uixó, Casal Jaume I-Vila-real. Ribera Alta: Casal Jaume I-Carlet, Casal Jaume ICarcaixent. Ribera Baixa: Casal Jaume I-Sueca. Rosselló: Llibreria Catalana, Casal Jaume I-Centre Cultural Català, CEDACC, Associació Aire Nou de Baó, ACE-CEPC. Safor: Casal Jaume I-Gandia, Casal Jaume I-Oliva. Segrià: La Falcata. Selva: Casal Popular el Trabuc. Solsonès: Bar Castell. Urgell: El nan roig de Tàrrega. Vall d'Albaida: Endavant-Ontinyent, Casal Jaume I-Ontinyent. Vallès Occidental: Casal Independentsita Can Pingàs, Tio CanyaMollet, Casal Independentista Can Capablanca, Universitat Autònoma, Via Fora-Ripollet, Local Endavant-Terrassa, Consell de Joventut de Terrassa, Minyons, Geganters de Terrassa, La Nit. Vallès Oriental: Casal Quico Sabater, Tio Canya-Mollet, Bar la Tramuntana, el Mirallet, Llibreria la Gralla, Llibreria la ikastola, Bar la Plaça de Cardedeu, El Trull de la Garriga, Ateneu de Caldes de Montbui. Vallespir: Angelets del Vallespir. Valls del Vinalopó: Casal Jaume I-Monòver.

Locals col·laboradors: Ateneu Popular X (C. Ferran 14. Vilafranca del Penedès) / Ateneu Popular Octubre (C. Badejoz 23. Barcelona) / Ateneu Revolta (C.Ponent 13, Molins de Rei) / La Barraqueta (C. Virtut, 14. Barcelona) / El Casal (C.Sant Elies 8, 1er. Reus) / Casal Independentista de Sants Jaume Compte (C. Premià, 31. Barcelona) / Casal Popular de Gràcia. (C. Ros de Olano 39/41, Barcelona) /Casal Independentista El Gurri (Plaça de les Aibas, 9, Taradell) / CEPC-Universitat de València / CODESEMA (C. Nàpols, 18. Mataró) / La Falcata (C. Panera 2. Lleida) / Ges Insurrecte (Carrer Colomer, 11, 1er B, Torelló) / Jimmy Jazz (C. Clos 53. Igualada) / Partisano (Pl. de l'Oli, 7 baixos. Girona) / La Pioxa (Bordils) / Racó de la Corbella (C. Ripalda 20, baixos. València) / Centre Social-Bar Terra (C. Baró de Sant Petrilló 9. València) / La Traca (C.Pau Gesa 5. Cardedeu) / 1714 Seguem Cadenes (C. Riera 29. Vic) / Via Fora-CAT (Travessia de Sant Antoni, 6-8, Barcelona) / Via Fora de Gràcia (Riera de Sant Miquel, 25. Barcelona) / 1917 (Pintor Fortuny 30. Barcelona)


Països Catalans

Garzón vol extraditar dos àrabs gironins Sobre un dels empresonats pesa una sentència a mort a Algèria Laia Altarriba, Barcelona.- Youb Saoudi i Mohamed Benamoura són dos àrabs catalans que estan empresonats des dels passats mesos de setembre i novembre. El Govern espanyol vol extraditar-los a Algèria, el seu país d'origen, on sobre un d'ells pesa la pena de mort. Diverses entitats gironines han impulsat una campanya de suport als dos empresonats i de denúncia del caràcter polític d'aquestes detencions, ja que el Govern d’Aznar les ha utilitzat per justificar el seu suport als EUA en la guerra contra l'Iraq. En aquest sentit, la Plataforma Gironina Aturem la Guerra denuncia que aquest és "el darrer capítol de l'obsessió del govern

espanyol per trobar "terroristes" islàmics dins de l'Estat que li permetin justificar la seva intervenció a l'Iraq i el seu suport incondicional a la política de Bush, tal com es va posar de manifest en d'altres procediments com l'Operació Estany". Per tal de denunciar aquestes detencions i demanar la llibertat dels dos empresonats s’han organitzat diverses mobilitzacions a Girona i a Banyoles, que han tingut un recolzament popular força ampli. Aquestes persones i entitats de les comarques de Girona que estan lluitant per tal que Saoudi i Benamoura siguin alliberats ja coneixen les obsessions del Govern espanyol per trobar suposades ramificacions de

la xarxa Al-Qaeda al nostre país. I és que el passat mes de gener, 24 persones van ser detingudes acusades de formar una cèl·lula islamista a punt per actuar. Després que 14 dels detinguts passessin entre 2 i 4 mesos a la presó, la investigació judicial es va arxivar el mes de juny en fer-se evident que el material químic que havien trobat a casa dels encausats era detergent. Davant de totes les irregularitats que van acompanyar el procés, alguns dels detinguts van presentar una querella. Les entitats que els donen suport interpreten que la detenció de Saoudi i Benamoura, que eren dos dels detinguts de l’Operació Estany, i de tres àrabs catalans més (que al cap de poc

El jutge Garzón, de nou protagonitza

van ser alliberats) és la resposta del Govern espanyol i l'Audiència Nacional a aquesta querella. El cas de Saoudi Youb Saoudi està empresonat des de l'11 de setembre passat acusat d'un delicte de "terrorisme", ja que hi ha una ordre internacional de detenció

Mohamed Tahraoui: “L’única prova que m’inputen és una planxa”

En Mohamed té 30 anys i en fa quatre que va arribar a Barcelona provinent d'Algèria. El mes de febrer de 2003 va ser detingut en l’Operació Estany amb 23 àrabs catalans més. El periòdic del barri barceloní de Sants, La Burxa, el va entrevistar després que passés quatre mesos a la presó, i

ara en reproduïm una part a L’Accent. Guillem Sànchez i Ester de Pablo, Barcelona- Redactors de La Burxa. Com passa tot? Entren els policies a les tres de la matinada, disparant a la porta i amb les armes i els cascs, pregunten per l'Abdelkader, el Hadj i jo, saben qui viu al pis. L'operació és simultània a la realitzada a Banyoles, Girona, Sant Boi i Santa Coloma, i tots els detinguts som algerians, excepte tres marroquins. Ens informen que estem detinguts sota la Llei Antiterrorista, ens porten primer a la comissaria, a Barcelona, i després a Madrid. Tot i que el tracte és correcte, a les tres de la matinada em treuen de la cel·la per prendre'm declaració sense advocat;

com que m'hi nego em tornen a tancar. Finalment a les 7 del matí arriba un advocat d'ofici i ara sí que declaro, però és un simple tràmit, i el jutge decreta l'ingrés a presó, tot i que no tenen res. A mi l'única prova que m'imputen és una planxa, i mira que jo els dic que és per a les camises. Com és l'estada a la presó? Ens duen a Soto del Real (Madrid), i allí veiem els mitjans i ens adonem que tot està molt malament. La meva família també se n'assabenta per la televisió, que a Algèria encara és pitjor que aquí, i tot i que estan molt preocupats no poden venir-me a veure per la qüestió dels visats. Al cap de quatre mesos ens deixen anar com si no hagués passat res.

Ser subscripor de L’ACCENT et permet rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i compromesa amb la realitat dels Països Catalans

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ Nom i cognoms: Adreça: Codi postal: Població: Tipus de subscripció: trimestral (9 euros) Domicialiació bancària Nom del titular:

Telèfon: semestral (18 euros) Població:

Entitat Oficina Control Número de compte Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us presentarà l’Accent en concepte de subscripció. Signatura:

I tot aquest cas com ha afectat la teva vida quotidiana? He perdut la meva feina i la meva família, a la que no sé quan tornaré a veure. Jo no puc tornar a Algèria, ja que el govern considera terrorista qualsevol algerià acusat a l'estranger per tal d'internacionalitzar el conflicte intern. Com interpretes la detenció? L'únic que vol Aznar és suport en la seva guerra particular, i Al-Qaida és una excusa perfecta. Les últimes declaracions de Bin Laden amenaçant Espanya no sabem quantes detencions ens costaran. Ara el que volem és viure tranquils, tot i que ens és molt difícil, i que s'arxivi definitivament el cas.

16 de desembre de 2003

sobre ell cursada pel Govern algerià. L'acusació apunta que l'any 1999 Saoudi hauria presentat dues persones a Algèria que més tard haurien editat unes octavetes contra l'Estat algerià. Cal tenir en compte, però, que el saltenc va fugir d'Algèria el 1998, un any abans de produir-se el fet de què l'acusen. En aquests moments el Govern espanyol està tramitant l'extradició d'aquest saltenc, i és per això que s'ha presentat un recurs d'apel·lació davant la Sala Penal de l'Audiència Nacional. En cas de ser extraditat, la vida de Youb Saoudi estaria en greu perill. I és que Saoudi va fugir d'Algèria el 1998 per por de ser assassinat per la violència paramilitar. De fet, un altre dels acusats en el mateix cas va ser assassinat fa uns mesos al país magribí per una acció dels paramilitars. A més, a Algèria continua vigent la pena de mort, fet que també amenaça la vida de Saoudi. La situació de Benamoura El veí de Banyoles Mohamed Benamoura va ser detingut l'1 de novembre i des d'aleshores també està pendent d'una possible extradició a Algèria. L'ordre internacional que pesa sobre ell es basa en una condemna de mort dictada el 1998 contra Mohamed i 21 persones més en un procés en què els acusats no eren presents. L'ascenció al poder de l'actual president algerià Bouteflika va comportar l'amnistia per a tots els condemnats en el procés. Però Benamoura no es va beneficiar de la mesura perquè havia fugit del país per raons polítiques. Ara, el Govern espanyol, de la mà de Garzón, el vol extraditar, tot i que és evident que Algèria ja no està interessada en aquesta extradició després d'haver amnistiar la resta d'implicats en el cas. Incongruències Diverses incongruències mostren el caràcter polític d'aquestes dues detencions. D'una banda, tot i que les ordres internacionals de detenció sobre els dos àrabs gironins fa anys que existeixen, els dos empresonats han pogut renovar sense problemes el passaport algerià cada cop que ho han hagut de fer. D'una altra banda, la legislació espanyola contempla que no extraditarà detinguts a països on se'ls pugui aplicar la pena de mort; això entraria en contradicció amb l'extradició de Benamoura. La decisió de les extradicions ha de passar un primer tràmit judicial davant de l'Audiència Nacional, però la decisió final que es pot proudir durant les properes setmanes està en mans del ministre de Justícia espanyol.

Per a més informació Envieu aquesta butlleta per correu a: c. Virtut, 14 baixos 08012 Barcelona o c. Ripalda, 20 baixos esquerra. 46003 València, o bé truqueu al 658.33.39.32.

www.elsud.org


Països Catalans

2 de desembre de 2003

Els detinguts el setembre de 2002 no aniran a la presó

Els Països Catalans "perden" la batalla per l'ITER

El passat 5 de desembre s’havia de celebrar el judici contra els 4 independentistes detinguts el setembre de 2002 a Barcelona, entre els quals un dels redactors de l’Accent. Finalment, els encausats acceptaren la proposta de la fiscalia de reconèixer els delictes de “danys” i “desordres públics” a canvi d’una rebaixa de la petició fiscal que evités l’entrada a presó. Malgrat això, refermaren la seva innocència i denunciaren la pràctica de la tortura a les comissaries. La condemna final ha estat de sis mesos de presó i una multa, que els encausats ja han anunciat que no pagaran. En solidaritat amb aquests represaliats hi hagué una cercavila el dia 3 de desembre a Sants en què participaren unes 150 persones.

La candidatura europea pel reactor experimental de fusió serà finalment Caradache i no Vandellós

Desallotjaments a Barcelona Oriol Clavera

En les darreres setmanes ha recobrat força l’onada de desallotjaments que s’havia aturat durant la campanya electoral autonòmica al Principat. El dia 9 de desembre, al matí, era desallotjat el centre Social Les Naus, al barri de Gràcia de Barcelona, malgrat les promeses del regidor del districte, Ricard Martínez (ERC), d’establir un diàleg per expropiar la finca i destinar l’espai a usos socials. Unes 500 persones es manifestaren el mateix dia pels carrers de Gràcia en protesta pel desallotjament. Per altra banda, l’Ateneu de Cornellà ha rebut l’ordre de desallotjament per la força el dia 17 de desembre, dictada per la jutge Clara Carulla Terricabras, i ja han anunicat la intenció de resistir-s’hi. Han convocat epr aquest motiu una concentració el dia previst per al desallotjament i també celebraren una manifestació el dissabte 13 de desembre.

Autovia no Unes sis mil persones van concentrar-se dissabte 29 a les cinc de l´horabaixa a la plaça del Fossar de Sineu sota el lema "Qui estima Mallorca, no la destrueix" per tornar a dir No a la construcció de la segona via de cintura, a l´autovia IncaManacor i a la autopista Inca-Sa Pobla.

Arnau Urgell, Barcelona El passat 26 de novembre la Unió Europea donava a conèixer l'emplaçament candidat per acollir el projecte ITER: Caradache, situat al nord de la ciutat occitana de Marsella. L'ITER, sigles en anglés de Reactor Termonuclear Experimental Internacional, és un projecte iniciat per Gorbatxov el 1985 i que actualment és participat pel Japó, la Unió Europea, Rússia, el Canadà, la Xina i els Estats Units. L'objectiu del projecte és la demostració de la viabilitat de la fusió nuclear. Tot i això, no deixa de ser un experiment molt preliminar, ja que si els resultats fossin exitosos es proporcionaria la informació necessària per al desenvolupament d'un reactor de demostració (DEMO). El pas definitiu seria la construcció de reactors comercials, en un horitzó temporal de no pas menys d'un segle. L'experiment pretén aconseguir la fusió durant només un centenar de segons, per tal d'assolir una potència de l'ordre de 100 MW (trenta vegades menor a una central nuclear convencional). És imposible assegurar si aquesta es podrà fer funcionar de forma continua a llarg termini, tot i que les expectatives són molt pessimistes, ja que pràcticament s'està al mateix estadi de desenvolupament que fa cinquanta anys. La decisió ha estat venuda pels mitjans de comunicació i partits polí-

L'ITER un nou intent de nuclearitzar el país

tics com CiU i PSC com una gran derrota pel Principat. En canvi, el ministre espanyol de Ciència i Tecnologia Juan Costa considerava la decisió de "fantàstica", basant-se entre d'altres motius en el fet que alguna població catalana, segurament Tarragona, acollirà la seu que gestionarà el projecte. L'actitud de Costa, no pot amagar la fragilitat de l'Estat espanyol en el concert europeu, on l'eix francoalemany continua decidint. La fortalesa de la "vella Europa" no s'ha deixat impresionar per l'anunci, segurament una autèntica fanfarronada, de duplicar la inversió espanyola fins a 900 milions d'euros. Una altra valoració de la notícia podria ser de talant molt més optimista. Els Països Catalans s'han deslliurat de la seva cinquena

instal·lació nuclear (sisena si es té en compte el reactor en fase de desmantellament de Vandellós I). Els riscos ambientals i socials d'una instal·lació d'aquest tipus són molt importants: els residus a emmagatzemar entre centenars i milers d'anys, la dependència a la disponibilitat d'heli, la utilització de gran quantitat d'aigua de refrigeració (fet que afectaria els ecosistemes locals), l'emissió de triti radioactiu i la possibilitat de facilitar la fabricació de bombes d'hidrogen. Aquests riscos, sense descartar un desastre de gran magnitud, s'han de sumar a l'elevadíssim cost econòmic i a la incertesa de generar electricitat a llarg termini.

Per a més informació www.energiasostenible.org

El PP del País Valencià premia Jaume Matas Serà nomenat "Ambaixador de la Comunitat Valenciana" per haver impulsat el PHN A. Perelló, Mallorca Les relacions del president autonòmic de les illes Balears, Jaume Matas, amb el seu homòleg del País Valencià, Francisco Camps, es troben en un dels seus millors moments. Si el passat mes de setembre Camps anunciava la voluntat de premiar la tasca desenvolupada per Matas al capdavant del Ministeri espanyol de Medi Ambient, aquest desembre s'ha destapat anunciant la creació de la distinció honorífica d'"Ambaixador de la Comunitat Valenciana". El primer personatge que rebrà el guardó serà l'exministre. D'aquesta manera vol agrair el PP valencià la redacció i aprovació del polèmic Pla Hidrològic Nacional durant el mandat de Matas. Altres justificacions al·legades per Camps són un suposat arrelament,

exaltació i defensa dels valors valencians per part de l'actual president autonòmic balear. Val a dir que aquesta és potser una de les poques mesures en les que han coincidit Francisco Camps i l'expresident Eduardo Zaplana, en pugna pel control del partit a les comarques valencianes. L'alumne de Zaplana El cert és que Jaume Matas ha des-

tacat sempre pels seus intents de convertir el PP balear en una eina amb la qual aplicar postulats polítics molt semblants als del PP del País Valencià. A diferència dels pesos pesants del partit que tingueren protagonisme en les primeres legislatures, Jaume Matas representa una nova generació dins el partit, molt més lligada a Madrid.

L'apunt

Deixant de banda l'emplaçament final de l'ITER, l'aposta per aquest tipus de tecnologies realitzada des de la gran majoria de partits i institucions demostra el continuïsme del model energètic centralitzat, autoritari i perniciós amb el medi ambient. D'altra banda, la multimilionària inversió realitzada en un projecte molt difícilment rentable, demostra una vegada més que, en qüestions energètiques, l'economia no compta tant sinó que la determinació dels models elegits depèn de decisions polítiques. Aquestes decisions eviten que empreses com les nuclears, insolvents per se, continuïn generant negoci a partir del malversament de la despesa pública. Incomprensiblement, la inversió que estava destinada a l'ITER no s'utilitzarà per crear un centre de desenvolupament d'energies renovables. El perquè sembla clar: seria apostar per un sistema energètic descentralitzat, democràtic i sostenible, en el qual les grans empreses energètiques veurien la seva influència sobre les institucions i el conjunt de la societat disminuïda.

El seu retorn al capdavant del govern autonòmic s'ha caracteritzat, en conseqüència, per la imitació i aplicació dels models del zaplanisme. Així, la descatalanització de la societat (agressions directes al català en els àmbits de la funció pública i dels mitjans de comunicació), les agressions al territori (suport al Pla de Carreteres de Mallorca, reducció de la protecció d'espais naturals fins a la pràctica desaparició del Parc de Llevant) i la submissió als interessos de l'empresariat turístic i de la construcció (supressió de l'impost ecoturístic i de les moratòries urbanístiques) són els eixos principals del programa del nou executiu balear.


Economia

Cancún:

(...) La segona batalla geoconòmica està succeint entre el centre i la perifèria, entre el Nord i el Sud; es produeix quan el Nord intenta treure al Sud tots els beneficis (per petits que siguin) que han obtingut durant el període d'expansió (entre 1945 i 1970). Com tothom sap, Amèrica Llatina, Àfrica, Europa de l'est i el Sud d'Àsia ho han passat molt malament des dels anys 70. La implantació del neoliberalisme En un període així de difícil, en què els capitalistes lluitaven per mantenir les seves entrades (a vegades traslladant la producció, però sobretot mitjançant especulacions financeres) va començar el que només pot anomenar-se com una ofensiva contra els beneficis obtinguts pel Sud i les classes treballadores del Nord en el període anterior. Això és el que s’ha anomenat "neoliberalisme". Els anys de la senyora Margaret Thacher com a primera ministre britànica i el període de R. Reagan com a president dels EUA van representar un marcat viratge a la dreta en política nacional i mundial. La nova política conservadora va constituir un cop als treballadors en les tres fonts d'augment en els costos: els salaris, la internalització dels costos per reduir els danys ecològics i els impostos que finançaven l'Estat benefactor. El consens de Washington Les massives mobilitzacions populars van protagonitzar la cimera de Cancún Hi va haver un intent de coordinar aquesta política per a tots els països del Nord, creant una sèrie en els vigilants actius del Consens tària) van conduir a un moviment fronteres econòmiques mundials. de noves institucions com la de Washington. Podien jugar de protesta inesperadament fort Aquests tractats havien de ser conComissió Trilateral, el G-7 i el aquest paper perquè els estats del que va poder aglutinar molts firmats a Cancún el 2003. Fòrum Mundial de Davos. La Sud, greument ferits per l'estanca- grups, des dels anarquistes als sin- Una vegada més, la reunió de política econòmica que es propo- ment de l'economia-món, tenien dicalistes, passant pels ecologistes. Cancún va arribar molt tard. sava es va anomenar el Consens de uns fons molt escassos i constant- I les seves protestes combinades Entre Doha i Cancún va venir la Washinton. ment havien de recórrer a presta- van aconseguir desactivar la força invasió de l'Iraq i les seves seqüe(...) El Consens de Washington va mistes externs per compensar la de la reunió de l'OMC. A més, a les, que va fer variar fortament els proclamar que el món entrava en seva balança de pagaments. En Seattle, els EUA i l'Europa occi- sentiments del món contra els l’era de la "globalització". Es deia particular, l’FMI va imposar con- dental estaven enfrontats entre ells EUA i va demostrar les serioses que aquesta portaria el triomf del dicions que requerien reduir con- per les respectives polítiques pro- limitacions del potencial militar lliure mercat, la reducció radical siderablement els serveis socials teccionistes. Així que la reunió de nord-americà. Mentrestant, el del paper econòdins dels Seattle va finalitmoviment mic de l'Estat i, països i zar sense aconsemundial per “L’FMI va imposar “A Cancún, les forces sobretot, l'elimip r i o r i t z a r guir res. la pau va fer condicions que més o menys unides nació de totes les els paga- Dos canvis a més forts els requerien reduir barreres creades ments del nivell mundial grups de del Nord van impulsar pels estats pels d e u t e En aquest moPorto Alegre, considerablement els el seu programa moviments transextern. ment, van ocórrer que van serveis socials dins dels buscant obrir les fronterers de béns (...) Després dos successos impoder presiopaïsos i prioritzar els fronteres del Sud als i capital. El Conque els EUA portants. El prinar els països pagaments del deute seus béns i capital” sens de Washingvan aconsemer va ser la fundel Sud per extern” ton ordenava que guir crear el dació del Fòrum fer més forta el paper central Tractat del Social Mundial, la seva esdels governs, en especial els del Lliure Comerç d'Amèrica del que va tenir les seves tres primeres tructura. Sud, era liquidar les il·lusions del Nord i Europa va avançar en la reunions a Porto Alegre, consti- Cancún "desarrollisme" i acceptar l'ober- seva unió econòmica, els països tuint-se en "moviment de movi- A Cancún les forces més o menys tura sense restriccions de les seves del Nord van decidir que era el ments" contra el neoliberalisme. unides del Nord van impulsar el fronteres. moment d'instrumentalitzar el seu El segon succés va ser l'11 de seu programa per tal d’obrir les No s'ha donat prou importància al programa mitjançant setembre de 2001, que va conduir fronteres del Sud als seus béns i fet que és només a partir dels 70 l'Organització Mundial del a la proclamació de la doctrina capital, mentre protegien la seva quan les institucions interestatals Comerç (OMC). El moment triat Bush que implica accions preven- propietat intel·lectual del Nord comencen a jugar un paper signi- va ser la reunió de Seattle el 1999. tives contra tot aquell designat (les patents) contra la manca de ficatiu en aquestes lluites geoeco- El Nord esperava molt. Els estralls com a "terrorista" pel govern respecte cap a elles. El Sud també nòmiques. El Fons Monetari del Consens de Washington (atur nord-americà. s'organitzà. Brasil va prendre la Internacional (FMI) i el Banc creixent, degradació ecològica, D'entrada, l'efecte de l'11-S va ser davantera creant el Grup 21 (que Mundial (BM) es van transformar destrucció de l'autonomia alimen- el suport mundial a la lluita contra inclou l’Índia, la Xina i el "terrorisme". I poc després es va Sudàfrica), que va afirmar que el celebrar a Doha la següent reunió Sud insistia en què s'obrissin les de l'OMC. Una reunió on el Nord fronteres del Nord a la manufactuva poder imposar al Sud, momen- ra i agricultura del Sud. A la batatàniament cohibit, l’acceptació lla, el Grup 21 (els poders interque es tornessin a discutir nous mitjos) va obtenir el suport dels tractats per obrir encara més les països més pobres, en especial els

el col·lapse de l’ofensiva neoliberal* Per Immanuel Wallerstein**

2 de desembre de 2003

d'Àfrica. El Nord no va voler fer concessions serioses al Sud per raons de política interna, i el Sud no va recular. El resultat va ser l'estancament. Tot això es considera un triomf polític dels Estats del Sud. S'ha de deixar clar que aquesta victòria va ser possible per la conjuntura d'una debilitat geopolítica nordamericana i la força del moviment de Porto Alegre. Efectivament, ara l'OMC està morta. Sobreviurà al paper, com passa amb altres institucions interestatals, però ja no té cap mena d'importància. Els EUA esperen donar-li la volta a la situació actuant unilateralment. S'enfrontaran amb una nova situació on ja no és tan fàcil fer que països importants del Sud firmin acords de lliure comerç per la seva banda. El Sud busca ara desafiar l’FMI i el BM. Aquesta ofensiva ja ha començat, i el seriós desafiament del president argentí, Néstor Kirchner, demostra que aquestes postures poden funcionar. No passarà gaire temps abans que el terme "neoliberalisme" representi una de les oblidades bogeries del passat. * Fragment de l'article publicat al Molotov nº 41, upa@sindominio.net ** Immanuel Wallerstein és sociòleg i Director del Centre Fernand de la Universitat de Bingamtom

Campanya “T’agrada l’especulació?” a Barcelona

Àlex Tisminetzky, Barcelona.- La Plataforma Veïnal contra l’Especulació, que coordina col·lectius d’afectats per plans urbanístics, ha iniciat una campanya de denúncia dels “punts calents” de les polítiques de l’Ajuntament a la ciutat de Barcelona. Amb l’edició de quinze postals que reflecteixen diferents actuacions conflictives de l’administració municipal, els veïns volen denunciar una gestió que consideren caracteritzada per “l’especulació, el clientelisme, la corrupció i la repressió”. La campanya s’ha presentat amb actes desecntralitzats: el 13 de desembre amb una plantada d’un arbre al Forat de la Vergonya, una cercavila per la rambla del Raval, una paradeta a la rambla del Poblenou i una jornada contra l’especulació a la plaça de Sants. El 14 es va realitzar una cassolada a la plaça Sant Jaume en solidaritat amb els habitants de les casernes de Sant Andreu.

Per a més informació www.plataformabcn.net


Internacional

16 de desembre de 2003

Els EUA acararan les eleccions rebent taüts

Juanjo Garcia. Redacció València. A deu mesos de les presidencials dels EUA, l'escenari polític estadounidenc comença a registrar les primeres tensions de la pre-campanya i es perfilen les claus al voltant de la qual girarà. La primera dada important és què la popularitat de George W. Bush ha patit, en els darrers mesos, una fort sacsejada. Lluny queda el 90% d'aprovació que registrava el setembre de 2001. Ara, el percentatge a penes supera el 50%. La legitimitat del govern, sobrevinguda a partir dels esdeveniments de

Iraq pot acabar amb Bush

“La popularitat de Bush ha davallat vertiginosament en els darrers mesos” 11-S i la tranquil·la campanya afganesa, s'ha erosionat ràpidament amb el creixement dels actes de la Resistència iraquiana i les declaracions d'agents dels serveis secrets revelant les mentides de la guerra. Fins ara, la gestió de Bush s'havia basat en aprofitar el cabal de patriotisme generat pels atemptats de les Torres Bessones, la febre de l'Àntrax i el clima bel·licista. L'apel·lació al nacionalisme ha partit d'una codificació religiosa del llenguatge. Com explica el teòleg Juan B. Stamb tres idees han estat determinants: el maniqueïsme, expressat en les paraules d'Aznar "o s'està amb Bush o s'està amb Sadam"; el messianisme -l'assumpció del paper de redemptor del món; i la manipulació de l'oració, cristalitzada en moltes imatges de Bush pregant. La posada en pràctica d'una espiral agressiva en política exterior, que alimentara la foguera del patriotisme ha aconseguit dissimular els xicotets incendis portes endins. Però, fins i tot el patriotisme als EUA té un límit. La recessió econòmica que ha colpejat el país fins el setembre passat ha desplaçat

“Howard Dean i Wesley Clark es presenten com els rivals més potents en els comicis de l’any vinent”

Bush es troba en un moment clau del seu mandat

a qüestions internes l'atenció pública. En aquest terreny, el fracàs de l'administració republicana és complet. Fins i tot, la inversió de la tendència a la baixa amaga però una realitat perversa. Si bé les xifres macro-econòmiques semblen apuntar al creixement, l'economia real segueix estancada. La ràpida finalització de la II Guerra del Golf, la perspectiva d'un Orient Mitjà dominat, les inversions del Govern en la indústria armamentística i les generoses concessions a les grans petroleres, han generat un esperit d'eufòria. Però, el creixe-

ment té una amarga paradoxa. La xifra d'aturats segueix creixent i des de que George Bush aconseguí la presidència, tres milions d'estadounidencs han perdut el seu lloc de treball. Fins i tot, la serp de la guerra preventiva comença a estrangular el seu prestidigitador. Així, l'onada de control de la població ha aturat el projecte republicà de la legalització de vora 2 milions de mexicans clandestins, que engruixirien la seua base de votants potencials. Per altra banda, la retòrica de guerra global va alimentar les esperances d'un atac

contra Cuba per part del anti-castrisme més ranci. La frustració d'aquestes esperances dins la comunitat cubanoamericana de Florida ha dut a dirigents anti-castristes a oposar-se a la reelecció de Bush. La dada pren especial rellevància si recordem que Florida va ser l'estat que li obrí la porta de la Casa Blanca. Per altra banda, la política de conciliació amb Corea del Nord, un dels extrems de l'eix del mal, ha contribuït també al descrèdit de la doctrina Bush. Les recents enquestes indiquen que

Les amistats perilloses del president de Texas El neoconservadurisme ha dut la iniciativa durant els darrers anys

Rumsfeld és una de les cartes visibles dels neocons

Sonia Jiménez. Redacció València. El panorama polític estadounidenc està pendent del començament de la campanya de les eleccions presi-

Bush està en condicions de derrotar a qualsevol dels pre-candidants demòcrates. Tanmateix, és de preveure que la campanya de les primàries al partit demòcrata aconsegueixen augmentar la popularitat dels seus presidenciables. Dos són els noms que parteixen amb cert avantatge en la graella dels candidats: Howard Dean, ex-governador de Vermont, i el general Wesley Clark. La resta de noms apareixen contaminats pel seu inicial suport a la guerra. De tots dos, Wesley Clark compta amb el suport dels Clinton i la seua reputació militar encaixaria bé en

dencials de 2004. En uns mesos, se sabrà si la població nord-americana recolza la gestió del país, què l'actual president ha portat durant

els darrers anys. Allò cert és que el disseny d'aquesta política no és cosa del què ha estat definit ja com més el incompetent president de la història dels Estats Units, sinò que Bush Jr. ha segut la cara visible d'una corrent política nascuda allà pels anys seixanta: la dels neoconservadors. Aquest grup d'ultradreta i de caire clarament filosionista, aconseguí fer-se un espai polític predominant per primera vegada de la mà de Ronald Reagan, durant la dècada dels vuitanta, i, recentment, consolidaren la seua posició amb l'excusa de l'enfonsament de les Torres Bessones. Proclamen ser responsables de portar la democràcia a cada racó del món com a solució front al problema del terrorisme i la seguretat

mundial i que als EUA els correspon aquesta missió com a única superpotència. Aquesta unilateralitat ha estat defensada pel govern Bush en moltes ocasions. Tanmateix, el grup de neocons no és numèricament destacat. Fonamenten el seu poder en tres fronts: per una banda, compten amb el recolzament d'importants lobbys com l'AIPAC (American Israel Public Affairs Comitte) o la CCA (Christian Coalition of America). Destaquen els seus propis centres de pensament o think tanks, com l'AEI (American Enterprise Institute), del que molts integrants del govern són membres. Per últim, la supremacia de les seues idees està garantida no només pels seus òrgans de difusió,

els esquemes de l'americà mitjà. La imatge de deixar el país en mans d'un general amb experiència internacional tranquil·litzaria una opinió pública atemorida per la por del terrorisme global i traumatitzada per la possible vietnamització de l'Iraq. Així les coses, i en un escenari de taüts arribant des de Bagdad, la carrera a la Casa Blanca esdevindrà una cursa d'obstacles per al seu inquilí. Només un providencial arrest de Ben Laden o de Hussein, o més atemptats a territori americà aplanarien l'horitzó. Un altre factor important serà la introducció massiva del vot electrònic. Des de diversos àmbits de la intel·lectualitat comencen a sorgir veus d'alerta davant una possible putxerada. Les experiències a eleccions estatals confirmen la poca fiabilitat del mètode. Estirant del fil, alguns han arribat a establir connexions dels cercles republicans amb l'empresa que controlarà tot el procés.

New Republic i Weekly Standard, sinó també pel control que exerceixen sobre els mitjans de comunicació de gran consum com el New York Times, Fox News o Washington Post entre altres. Alguns dels més destacats integrants d'aquesta corrent són Elliot Abrams, assessor de seguretat nacional de la Casa Blanca, implicat a l'escàndol Iran-Contra; Paul Wolfowitz, subsecretari de defensa i acusat oficiosament d'estar associat al Mossad (Servei Secret Israelià) o Ari Fleischer, portanveu oficial de la Casa Blanca. Entre les dones i homes forts de Bush fortament influïts per la tendència neocons, trobem noms tan coneguts com Donald Rumsfeld, Condoleeza Rice o Dick Cheney, la dona del qual és membre destacat de l'AEI. Quaranta anys després de la fundació de la corrent de pensament, aquesta sembla estar més d'actualitat que mai. Si aquesta realitat es consagra amb uns nous resultats electorals favorables, l'escena política internacional ballarà quatre anys més al son de la guerra preventiva.


Cultura

16 de desembre de 2003

Febre indigenista a chiapas

il·legalitzant gran part d'aquests usos i costums. Així doncs, i en l'ambient de crisi política i cultural finisecular en què es troben tots els estats de la república, lluny d'apostar per la formació d'un nou projecte nacional, la reforma signada serà una més de les aspiracions del vell model nacional integracionista ara ja decadent, i possiblement, tal com apunta Roger Bartra en la seva anàlisi, acabarà

substituint la lliure determinació i l'autonomia dels pobles per una reglamentació de zones reservades i apartades, condemnades a la marginació i a la segregació i obligades a viure de rendes generades per l'explotació de productes naturals i de concessions turístiques. Finalment una protesta que va néixer sota un clar propòsit: "protestamos contra la venta del país" i com a resposta al Tractat de Lliure Comerç, acaba produint l'efecte invers; actualment, el propi moviment se sustenta en el negoci de la imatge que es materialitza sobretot a San Cristóbal de las Casas, on es pot comprar, en qualsevol dels mercats, botigues o pels carrers, una estampa de l'indigenisme desitjat. Però més enllà de l'èxit simbòlic que el moviment zapatista ha produït en l'opinió pública internacional, existeix una realitat d'ocupació militar del país i reclusió de les comunitats indígenes que no fa més que reforçar el poder d'empresaris, grans terratinents i ramaders. L'èxit en la opinió pública internacional, el principi pacifista de l'EZLN i la intervenció paternalista del govern han impedit que la rebel·lió de Chiapas no s'hagi transformat, malauradament per alguns, en una autèntica lluita armada. Xavi Camino i Pili Diaz

(Irredentas) i Manel Risques, que ha participat també en l'elaboració d'un llibre que tracta el tema de l'amnistia del 1977 (Temps d'amnistia) , el darrer dels aspectes que analitza l'exposició i que evidencia que la Llei d'Amnistia, en indultar els torturadors, esdevingué una llei de punt final. Les presons de Franco és una instal·lació on s'hi analitzen tots i cadascun dels aspectes que tenien a veure amb la presó franquista, començant des del mateix principi, des del 1939, moment en què hi ha vora 300.000 persones derrotades pel feixisme amuntegades en les 20.000 places disponibles. La presó era un càstig als que havien defensat la legitimitat de la voluntat col·lectiva, i als que no pensaven restar muts davant la construcció d'un règim feixista. Un càstig que pretenia la seva derrota física i moral, destruir les seves personalitats. En la majoria dels casos no ho va aconseguir, però no perquè no hi posessin ganes. La tortura, física i psicològica, era l'eina usada quotidianament pels funcionaris de policia, els quals no només buscaven treure informació del detingut per tal de desarticular l'oposició, sinó enfonsar-lo psicològicament, i estendre la por al conjunt de la societat. Aquest apartat de l'exposició té el suport de la reproducció sonora dels testimonis de diverses persones torturades, una de les quals, l'Antonia García, explicita un desig que els habitants de l'Estat espanyol encara no hem vist acomplert: "que nadie tenga que

pasar lo que he pasado yo". Després de passar per diferents tribunals d'excepció sense garanties judicials de cap mena, i aquí tornem a topar amb la crua realitat del present que ens informa que aquests han canviat els seus anteriors noms pel d'Audiencia Nacional, la persona detinguda anava a parar a la presó. Aquí, l'objectiu seguia sent el de desposseir l'empresonada de tot element material o moral que li permetés mantenir-se ésser humà. Per assolir-lo, van recórrer a la gestió calculada de la misèria i la incertesa, fent-les lluitar entre elles per la satisfacció de les necessitats vitals, intentant destruir el principi de solidaritat, dificultant-los l'adaptació al nou medi. Extramurs, s'estenia un conjunt d'espais de naturalesa diversa que influïen en la vida carcerària. Dels centres d'estudis psiquiàtrics de presos i preses polítiques dirigits pel Vallejo-Nágera, a l'entorn de solidaritat amb els reprimits, passant pels hospicis de l'Auxilio Social. Tots ells hi són analitzats i exposats dins la lògica carcerària franquista per tal de fer persones lliures a través del coneixement "i, en conseqüència, atorga[r] a la història la categoria de dret civil, sense el qual els vencedors perpetuen l'ocultació del caràcter criminal de la dictadura". I un cop comprès el passat, caldrà també observar el present, i lluitar perquè aquelles estructures antidemocràtiques del passat que ens repugnen i es mantenen, desapareguin.

Eduardo Verdugo

"¡Qué hermoso es ver a indios luchando en la selva tropical! ¡Qué hermoso es sentirnos conmovidos, junto a toda la humanidad, por indios luchando en la selva tropical! La segunda lágrima, que brota de los ojos de la progresía estadounidense y europea, suele ser la mejor sustancia para embalsamar indios y salvajes artificiales" Roger Bartra, La sangre y la tinta.

El salvatge artificial, del que ens parla R. Bartra, és la imatge creada per la melangia que pateix l'home en sentir-se allunyat d'un suposat Eden perdut. Presa d'aquest romanticisme, la progressia occidental es trasllada avui a San Cristóbal de las Casas, antiga capital de Chiapas, buscant retrobar-se amb el seu passat extraviat, projectat ara en la imatge d'un indi -en lluita- que ella mateixa ha creat, magnificat i reclòs en un territori envoltat d'una aura de puresa que cal protegir i conservar de la modernitat. El passamuntanyes del subcomandant Marcos ha acabat catalitzant el sentiment heroic d'aquests occidentals nostàlgics: el Ché, dinosaure comunista, ha ressuscitat d'entre els indis, la nova

La progressia occidental es trasllada avui a San Cristóbal de las Casas buscant retrobar-se amb el seu passat extraviat.

classe oprimida, per tal d'organitzar la guerrilla indigenista. Ara bé, lluny del propòsit inicial de revolució social ens trobem, ara, davant d'una rebel·lió que defensa un passat en perill d'extinció, i que és fruit, com ja va dir Albert Camus a El hombre rebelde, de la "nostàlgia d'innocència i apel·lació al ser". Traduïda a l'àmbit de la política aquesta reivindicació dels drets

indígenes es resol amb la Comissió de Concòrdia i Pacificació (1996) pactada entre el govern priísta i l'EZLN per protegir els drets i costums de les comunitats indígenes. El pacte encetà el diàleg sobre quins usos i costums indígenes atempten o no contra el desenvolupament d'una suposada societat civil democràtica de respecte als Drets Humans (Mèxic) i sota aquesta consideració s'han acabat

Les presons de Franco

Amb les presons, Franco volia derrotar físicament i moral els que no volien restar muts.

Josep Solé, Barcelona.- A la tardor del 2002 es va celebrar, al Museu d'Història de Catalunya, el Congrés “Els camps de concentració i el món penitenciari a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme”. L'Associació Catalana d'Expresos Polítics, que hi era, va aconseguir que aquesta institució

es comprometés a preparar una exposició que tingués per objecte la presó de Franco. La seva inauguració el 26 de novembre (es pot veure fins mitjans d'abril) va estar precedida per la negativa d'Instituciones Penitenciarias, la qual depèn del Ministerio del Interior, a facilitar determinats

documents entre els que destaquem el llibre d'actes que dóna fe de la fuga de la presó de Segovia el 1976 i en la qual es va assassinar el militant del Moviment Ibèric d'Alliberament Oriol Solé i Sugranyes (ho he provat, però no em puc estar de recordar la interpretació que d'ell en va fer l'Ovidi, de recordar-lo). Els responsables del contingut en són els historiadors Ricard Vinyes, que ja havia publicat una obra sobre l'univers penitenciari femení


16 de desembre de 2003

Contraportada

Entrevista a Pelai Pagès, professor d’història de la Universitat de Barcelona

“Cal reparar la justícia històrica dels antifranquistes” En el marc dels XXXII Premis Octubre celebrats a València, es realitzà un seminari sobre Franquisme i Repressió, coordinat per Pelai Pagès. Aquest històriador ha dirigit recentment una Història del moviment obrer dels Països Catalans (El Temps, 2002) i un Diccionari biogràfic del moviment obrer en els Països Catalans (2002). En ocasió del seminari ens concedí una entrevista on ens

ajuda a comprendre la importància de recuperar alguns esdeveniments del passat per entendre millor el present i per garantir un futur millor, i ens explica les dificultats per fer una història nacional. En un moment on el món acadèmic s’ha doblegat al discurs dominant, Pelai Pagès és un exemple de compromís des de les universitats.

A. Ginés i Sànchez, València Per què creu que és important recuperar la memòria històrica? En primer lloc, perquè no hi ha país que pugi garantir el seu futur sense la memòria històrica; en segon lloc, la memòria històrica serveix com a garantia per no repetir errors que s'han produït en el passat; la memòria és, des de tots els punts de mira, fonamental per al present i, sobretot, per al futur. Sovint, els congressos sobre la guerra civil o el franquisme s'han convertit en homenatge als lluitadors o víctimes d'aquests esdeveniments. Grups del Front Popular al carrer Ample de Barcelona després de la victòria de l’assalt a la Capitania General de 1936 Perquè creu que ocorre açò? Es tracta d'una reparació de justícia històrica; la transició es va fer en unes importància de la memòria històrica. vindicatiu nacional entre el movi- elements que s'interrelacionen. A nivell determinades condicions que no van Hi ha una polèmica a l'hora de defi- ment obrer dels Països Catalans, de les persones, trobem, per exemple, permetre que els vençuts de la guerra nir el règim. Per què? encara que fos per antagonisme amb un gran nombre de catalans que trebafossin rehabilitats com calia, tenint en Jo penso que hi ha un interès de el règim? llen i lluiten al País Valencià, i a l'inrecompte que la guerra la va protago- maquillar el règim a partir d'un El problema és que les tendències vés, valencians que treballen i lluiten al nitzar un sector de l'exèrcit contra un moment determinat, de donar-li una jacobines no són patrimoni de la Principat; un fet molt semblant ocorre règim democràticament establert, aparença de règim quasi democràtic; dreta. Això ho hem de tenir present. amb les Illes. En canvi, és diferent a legitimat per la majoria i que, per fins i tot, el propi règim utilitzava l'ex- Hi ha sectors de l'esquerra que, sovint l'àmbit del socialisme, on s'imposa més tant, els que varen perdre la guerra pressió de democràcia orgànica. Això en ares d'un internacionalisme prole- la corrent espanyolista: al País Valencià eren els defensors de la llibertat. Tot i és una operació clara de maquillatge: tari mal entès, han estat clarament i la Illes, el socialisme que s'implanta és així, quan a l'Estat espanyol es van les Corts que hi havia eren una burla antinacionalistes o antiautonomistes. molt dependent de Madrid. recuperar les llibertats ningú no se'n al parlamentarisme i les eleccions per Però jo penso que el moviment obrer Per tant, la vertebració dels Països va recordar d'aquells que les havien terços una burla al sistema democrà- als Països Catalans històricament va Catalans com a subjecte històric és defensades, que tic. En cap cas jugar un paper difícil, però no havien estat represes pot parlar important en la podem obviar “Penso que hi ha un “Els polítics actuals saliats pel franquisde democrà- resistència nacioque en molts interès de maquillar el tenen comportaments me. Han calgut cia. El cas és nal i espero que de moments de la règim a partir d'un empeltats d'actituds vint-i-cinc anys per que el règim va cara al futur nostra història moment determinat, de franquistes i no serà fàcil fer -o començar a adoptar un segueixi essent un aquesta unitat donar-li una aparença alliberar-se d’aquesta fer- una rehabilitad e t e r m i n a t puntal en el pros'ha presentat ció col·lectiva. discurs per cés de reconstrucde manera molt quasi democràtica” herència” El franquisme i la adaptar-se als ció nacional. clara. Per altra guerra civil gaucanvis interna- I dins d'aquest banda, no cal deixen d'una mena de boom mediàtic cionals que s’estaven produint i alguns panorama, com podríem explicar oblidar que aquesta dificultat també a l'actualitat, però vostè creu que historiadors l'han volgut recuperar. El que l'anarquisme tinguera tanta pre- ve causada per l'actitud de la dreta hisrealment la majoria de la població franquisme va ser una dictadura pura sència als Països Catalans? tòrica de voler negar fins i tot la unis'està assabentant del que va passar? i dura durant tota la seva existència. El S'ha de vincular amb una reacció con- tat cultural i lingüística. En certa manera sí que hi ha un accés debat entre historiadors no s'hauria de trària a l'Estat i al centralisme de Què en queda, del franquisme? general a aquesta recuperació de la centrar en aquesta polèmica, sinó que l'Estat. És evident que l'anarquisme El franquisme va ser un règim excesmemòria. Per una banda, trobem els més aviat hauria d'estudiar els interes- arrela al conjunt dels Països Catalans sivament llarg de tal manera que la documentals televisius que arriben a sos que hi havia per crear-la. com a reacció a l'Estat centralista i nostra societat està impregnada, segumolta gent, però, sobretot, el desper- Què va significar el franquisme a jacobí. La negació de l'Estat que fa l'a- rament més del que ens imaginem, tar d'aquesta consciència col·lectiva nivell dels Països Catalans? narquisme i les teories federalistes que de comportaments heretats directaestà impulsant una recuperació de la Hi ha una qüestió important que és la defensa són, en primer lloc, la negació ment del franquisme. Un clar exemmemòria a nivells més populars: s’es- capacitat desnacionalitzadora del de l'Estat espanyol com una realitat ple són els polítics actuals, que tenen tan creant associacions com les d'ex- franquisme: l'ofensiva contra la llen- unitària i uniformitzadora. comportaments empeltats d'actituds presos polítics o de dones del 36 que gua és evident, la instrumentalització Vostè ha coordinat diversos treballs franquistes i en moltes posicions de la estan fent una tasca molt important de la immigració, especialment al amb els Països Catalans com a marc dreta governant plana l'ombra de de divulgació i difusió per barris, per Principat, tot plegat era una ofensiva d'estudi. Quines dificultats presen- moltes actituds clarament franquisinstituts o per centres cívics. Potser no contra la cultura que el franquisme ten els Països Catalans com a subjec- tes. La primera teràpia col·lectiva s'arriba a un percentatge molt elevat considerava l'arrel del problema cata- te històric? hauria de ser alliberar-se d'aquests de la població, però sembla ser que là. L'afusellament de Lluís Companys Al pròleg de la Història del moviment tics; tot i que no serà fàcil desfer-nos com a mínim s'està arribant als sectors tenia la intenció de simbolitzar la obrer dels Països Catalans, jo ja explica- d'aquesta herència. Aquest ha de ser més joves, que al cap i a la fi, són la capacitat d'acabar amb el separatisme. va que no es podia entendre la història necessàriament el primer pas, i un garantia de futur del país i que, per Per què aquesta ofensiva espanyolis- de l'anarquisme al País Valencià sense cop superat, podrem tindre una tant, han de tenir més present la ta no va aixecar un major esperit rei- l'anarquisme del Principat. Hi ha clars garantia de futur més optimista.

agenda DESEMBRE Dijous 17 Castelló de la Plana (Plana Alta). Xerrada: "La repressió franquista a CS: Els expedients polítics i les víctimes mortals" amb Juan Luís Porcar, 19h. Lloc: Biblioteca de Rafalafena. Organitza: Ateneu Popular. Divendres 19 Barcelona (Barcelonès). Homenatge a Miquel Martí i Pol. Xerrada i recital de poesia, 19:30h. Lloc: La Forca. Organitza: Casal Independentista i Popular de Nou Barris "La Forca" Castelló de la Plana (Plana Alta). Xerrada: Memòria històrica del franquisme a Castelló amb Ferran Archiles, 19h. Lloc: Biblioteca de Rafalafena.Organitza: Casal Popular. Masquefa (Anoia) Nit de DJ's masquefins, 23h. Lloc: Sala Polivalent de la Rojo. Organitza: Ateneu Popular de Masquefa. St. Cugat de Vallès (Vallès Occidental). Presentació d'Alerta Solidària i del darrer vídeo d'AS, 18h. Lloc: Casal La Guitza. Organitzadors: La Guitza amb Alerta Solidària. Dissabte 20 Barcelona (Barcelonès). Mani-festació contra el desallotjement del CSO HAMSA. 18h Plaça de Sants. Barcelona (Barcelonès). Acte en defensa de la llengua amb presentació de manifest i parlaments, 19h. Lloc: Cotxeres de Sants. Concert amb Al Tall i altres, (després de l'acte). Lloc: CAT de Gràcia. Organitza: Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) Barcelona (Barcelonès). Marxa de torxes per la llibertat dels i les preses polítiques catalanes. 20h a Canaletes. Organitza: Rescat. Diumenge 21 Calella (Alt Maresme). Xerrada: Espanya a judici a Estrasburg amb Sebastià Salellas, 20h. Lloc: Ajuntament Vell. Organitza: La Guilla. Castelló de la Plana (Plana Alta). Manifestació: i tu, què fas pel valencià? 18:30h. Lloc: Pl. la Farola. Botifarrada, música i festa, 21h. Lloc: Casal Jaume I. Organitza: Maulets Girona (Gironès). Xerrada projecció d'un documental sobre la xarxa Echelon, 18h. Lloc: Centre social La Màquia. Organitza: Centre socialCentenari Orwell Divendres 26 Carcaixent (la Ribera). Concert, 23h. Lloc: Casal Jaume I. Organitza: La Plataforma Salvem la Bossarta. Dimarts 30 Ciutat de Palma (Mallorca). Manifestació nacional, 17h. Lloc: Passeig des Born. Concert amb Ràbia Positiva. Dimecres 31 Diada de les Illes.

Envia les convocatòries a accent@xarxaneta.org

L’ACCENT [`] és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Número 24. Tirada: 5.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. Redacció Valencia: c. de Ripalta, 20, baixos, València 46003. Redacció Barcelona: c. de Virtut, 14, baixos. 08012 Barcelona. Adreça electrònica accent@xarxaneta.org. Telèfons de contacte: Subscripcions: 658 33 39 32. Distribució: 615 54 47 15. Publicitat: 658 33 39 32. Consell de Redacció: Coordinació: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Àlex Tisminetzky. Països Catalans: Laia Altarriba, Martí Cirici, Andreu Ginés, Àlvar Kuehn, Andreu Perelló, Maria Oliver, Aure Silvestre, Júlia Taurinyà, Joan Teran, Arnau Urgell. Economia: Rafa Escobar, Àlex Tisminetzky. Internacional: Juanjo Garcia, Sónia Jiménez Villanueva, Antoni Trobat. Cultura: Joan Sebastià Colomer, Josep Maria Soler, Feliu Ventura. Edició gràfica: Àlex Tisminetzky. Arxiu: Marc Garcia. Secció Gràfica: Oriol Clavera, Oriol Diez. Distribució : Eva Capdevila i Albert Roig. Han col·laborat en aquest número: Pep Bru, La Burxa, Xavi Camino, Pili Diaz, Molotov.


Accent 24