Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

ETA declara un alto el foc permanent i verificable mentre el Govern espanyol es tanca en banda

La declaració de la treva ha estat precedida per una gran manifestació en suport dels presos polítics que ha permés evidenciar la força de l’esquerra abertzale

La CUP celebra la seva Assemblea ordinària anual

SUMARI

La Candidatura d'Unitat Popular va celebrar el passat diumenge 9 de gener a Vilanova i la Geltrú la seva Assemblea ordinària anual. En aquesta trobada, que aplegà 350 militants, s'aprovà el programa marc per a les properes eleccions municipals que s'ha elaborat de forma participativa i descentralitzada per més d'un centenar de persones. Més enllà dels suposats pactes preelectorals sobre els quals la premsa generalista ha informat de forma esbiaixada, la importància d'aquesta trobada estava en l'anunci que la formació concorreria en una vuitantena de municipis optant a recollir el vot de més de dos milions d'electors. En el proper número de L'ACCENT us oferirem una extensa entrevista per a conèixer les claus de l'actuació de la CUP en els propers mesos.

Repressió i lluita en la Diada de Mallorca

Concidint amb la Diada de Mallorca, cinc independentistes han estat encausats després d’una campanya sensacionalista dels sectors més espanyolistes de l’illa, encapçalats pel Circulo Balear i El Mundo. >> Països Catalans 4 i 5

Les denúncies pel paper de l’Església en la violència de gènere es repetiren arreu del país

L’AVE arriba a València amb grans fastos

El tren de gran velocitat ja uneix València i Madrid. La seua inauguració ha servit per fer una gran campanya propagandística, que ha obviat les repercussions negatives sobre el territori. >> Països Catalans 5

L'organització Euskadi Ta Askatasuna ha declarat una treva permanent, general i verificable en un comunicat emès aquest dilluns 10 de gener de 2011. El comunicat suposa la resposta afirmativa a les peticions dels mediadors internacionals i nombrosos agents polítics i socials bascos. Així la Declaració de Brussel·les, subscrita per diferents agents internacionals en favor d'un procés de pau, i l'Acord de Gernica, subscrit per nombroses forces polítiques sobiranistes i progressistes basques, han estat els dos principals elements clau que han afavorit aquest pas. La reacció de l'Estat, una vegada més, ha estat reiterativa i decebedora, rebutjant per boca del Ministre de l'interior i home fort del règim, Alfredo Pérez Rubalcaba, l'oferta de procés de pau, exigint que l'independentisme renuncii a qualsevol dels seus objectius polítics. Seguint el discurs del govern espanyol, els regionalistes catalans i bascos, tot i valorar de forma positiva l'anunci, han insisitit a negar el conflicte polític i per tant, una solució veritablement democràtica. Mediadors internacionals com el sud-africà Brian Currin, han valorat el comunicat com una resposta positiva i han anunciat propers moviments en l'àmbit internacional. En aquest sentit, la reacció del govern espanyol, que manté a hores d’ara la seva violència, detencions i tortures, i la conclulcació de drets civils i polítics, sembla voler evitar la presència d'observadors internacionals que puguin constatar que la violència espanyola segueix vigent. Els signants de l'acord de Gernica ja han anunciat nous passos conjunts en els propers dies. L'aliança de forces progressistes i sobiranistes seguirà amb la seva aposta i la seva estratègia política, que passa per presentar-se a les properes conteses electorals, per la qual cosa caldrà veure si el govern de l'Estat mantindrà l'antidemocràtica il·legalització dels partits.

Les lluites populars a Guatemala

Sotal’argument de lluitar contra les bandes armades de delinqüents, el govern de Guatemala ha aprovat diverses mesures per acallar les protestes populars contra la construcció d’una central hidroèlectrica. >> Internacional 10

CARME MIRALLES PÀG. 2 // IMMANEL WALLERSTEIN PÀG. 2 // XAVIER MONGE PÀG.3 // ALEX MAYMÓ PÀG. 16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Les infraestructures privatizades no funcionen CARME MIRALLES GUASCH*

Els transports privatitzats a Gran Bretanya no funcionen. No funcionen amb l'eficàcia, seguretat i garantia que un país de la seva categoria necessita. I especialment els transports d'ús col·lectiu, els trens i els aeroports. Gran Bretanya, amb la millor i més extensa xarxa de ferrocarril del món, admirat i copiat en molts països a principis del segle XX, és avui un lloc on les inclemències meteorològiques guanyen la partida. Com en el segle XIX, quan un viatge tenia un alt grau d'incertesa, aleshores no hi havia ni la tècnica ni la saviesa per superar les voluntats climatològiques. Què és el que ha passat al llarg d'aquestes últimes dècades perquè les infraestructures aeroportuàries no garanteixin els desplaçaments i perquè els trens no funcionin? Quines raons han dut que milers de ciutadans estiguin dormint en els aeroports britànics? La resposta no està en la climatologia sinó en la gestió privada d'aquests. I, una vegada més, la situació dels milers de ciutadans que no han pogut passar els nadal amb els seus familiars ens indica de forma clara i contundent que la gestió privada no és més eficaç en aquests serveis. Al contrari, demostren que les infraestructures de transport no poden ser objecte de privatitzacions massives. No poden estar organitzades per la llei de l'oferta i la demanda. Són serveis on, en ser monopolis, la lliure competència no existeix. La neu actua com mirall que mostra l'acumulació de decisions errònies per part d'una administració pública que ha arribat a privatitzar bona part de les seves infraestructures de transports. En tenir uns ingressos extraordinaris, aquesta mesura els va permetre en el seu moment baixar impostos, encara que la contrapartida, com s'ha fet evident, ha estat baixar la qualitat dels serveis de transport, fins al punt que no poden donar resposta a les necessitats d'una societat del segle XXI. Privatitzar no és garantia d'eficiència quan al compte de resultats no es poden imputar les despeses reals que requereix un aeroport a l'hivern, doncs aquests no permetrien tenir els beneficis esperats. Això sí, els alts directius tenen bonificacions de més d'un milió d'euros.

*Extret de La Fàbrica, espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

COL·LABORACIÓ

IMMANUEL WALLERSTEIN

Final de la recessió? Qui se’n riu de qui?

Els mitjans ens diuen que la "crisi" econòmica s'ha acabat i que l'economia mundial torna a estar al seu mode normal de creixement i de beneficis. El 30 de desembre, Le Monde resumí aquest estat d'ànim amb un dels seus titulars brillants habituals. "Els Estats Units volen creure en una millora en l'economia". Exactament, "volen creure-ho", i no només la gent als Estats Units. Però és així? En primer lloc, tal i com he estat dient repetidament, no estem en una recessió, sinó en una depressió. Molts economistes tendeixen a tenir definicions formals d'aquests termes, basats principalment en els preus creixents en els mercats de reserves. Usen aquests criteris per demostrar el creixement i els beneficis. I els polítics al poder són feliços d'explotar aquest despropòsit. Però ni el creixement ni els beneficis són les mesures apropiades. Sempre hi ha qui està fent beneficis, fins i tot en els pitjors moments. La qüestió és quanta gent i quina gent? En els "bons" temps, la majoria veu millores en la seva situació material, fins i tot si hi ha diferències considerables entre aquells que estan a dalt i els que estan a baix de l'escala econòmica. Una marea a l'alça aixeca tots els vaixells, com diu la dita, o almenys la majoria. Però quan l'economia mundial s'estanca, com ho ha estat des dels anys setanta, passen moltes coses. El nombre de gent que no té un treball remunerat i que perceben uns ingressos mínims creix considerablement. I com això és així, els estats intenten exportar l'atur els uns als altres. A més, els polítics tendeixen a intentar privar d'ingressos tant els més grans que ja s'han retirat com els més joves, que encara no estan en edat de treballar, amb l'objectiu de calmar els seus votants, en les edats de treballar més habituals. Vet aquí perquè, valorant la situació país per país, n'hi ha que sempre es troben en una situació que té millor aspecte que els altres. Però aquells països que tenen millor aspecte tendeixen a canviar amb certa rapidesa, tal i com ha estat passant els últims quaranta anys. A més, a mesura que l'estancament

Número 193 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera, Mercè Rubià (coords.), Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Opinió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Zaballa.O Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

continua, el panorama negatiu es fa més gran, i és quan els mitjans de comunicació comencen a parlar de "crisi" i els polítics busquen solucions ràpides. Fan una crida a la "austeritat", cosa que significa retallar encara més les pensions, l'educació i la cura dels nens. Devaluen les seves monedes, si poden, per tal de reduir momentàniament les seves taxes d'atur a costa de les taxes d'ocupació d'un altre país. Vegem el problema de les pensions públiques. Un petit poble a Alabama esgotà els seus fons de pensions el 2009. Es va declarar en fallida i va deixar de pagar les seves pensions, tot violant la llei estatal que l'obliga a fer-ho. Tal i com el The New York Times va comentar: "No es tracta només dels pensionistes que pateixen quan un fons de pensions s'esgota. Si una ciutat mira de seguir la llei i pagar els seus pensionistes amb els diners del seu pressupost de funcionament anual, probablement haurà d'adoptar grans augments d'impostos, o fer grans retallades de serveis, per aconseguir els diners. Els actuals treballadors de la ciutat podrien acabar pagant uns plans de pensions que després no cobraran quan es jubilin." Però aquest és el problema que s'acosta per a tots els estats dels EUA, els quals, per llei, han de tenir pressupostos equilibrats, cosa que significa que no poden recórrer a l'endeutament per

satisfer les actuals necessitats pressupostàries. I hi ha un problema paral·lel per a tots els estats de la zona euro que no poden devaluar les seves monedes amb la finalitat de satisfer les seves necessitats pressupostàries, la qual cosa ha suposat que la seva capacitat d'endeutament hagi conduït a costos insostenibles i exorbitants. Però vostè es podria preguntar, què passa amb els països on es diu que l'economia està en "alça", com Alemanya i particularment, dins d'Alemanya, Baviera - anomenada per alguns "el planeta dels feliços". Per què aleshores els bavaresos "senten un malestar" i semblen "apagats i no gaire segurs sobre la seva salut econòmica"? El The New York Times assenyala que "(a Baviera) hi ha la visió que la bona fortuna d'Alemanya... es va construir a expenses dels treballadors, que durant l'última dècada han sacrificat salaris i prestacions socials per fer els seus caps més competitius... De fet, part de la prosperitat ve de la gent que no està rebent la seguretat social que hauria de tenir." Bé, doncs, almenys tenim el bon exemple de les "economies emergents" que han mostrat un creixement sostingut durant els últims anys - especialment en els països BRIC. Vegem de nou. El Govern xinès està molt preocupat per les pràctiques creditícies dels bancs xinesos, que semblen ser una

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

PAPER DE VIDRE

La filantropia del senyor x "La paraula reformar, en aquest debat, es la manera menys traumàtica de dir el que cal fer, que és retallar" (La Vanguardia, editorial, 7 de desembre). La voràgine de la immediatesa és el fonament de la desinformació en el capitalisme tardà i em permeto el luxe d'utilitzar fonts marcides. El que hi ha de significatiu no és la idea general segons la qual la retallada de les pensions és una mena de necessitat metafísica. Aquesta idea ha estat expressada incansablement pels mitjans burgesos fins al punt que la meitat del proletariat s'ho ha cregut i l'altra va cedint per esgotament. El més significatiu està en certs detalls com la frase que diu que reformar "es la manera menys traumàtica de dir...". En aquesta comèdia hi ha tres personatges. El primer personatge són els que han de gaudir dels beneficis de la privatització del negoci de les assegurances i tenen força per imposar-lo, és a dir, els inversors futurs i presents del sector. Però aquests no diuen mai res. Cobren i gasten (alguns fins i tot treballen). Per dir aquestes coses tenen els especialistes en retòrica, és a dir, els polítics i els periodistes. És per deformació professional que troben que el que és traumàtic (alhora que té un punt

bombolla, que condueix a l'amenaça de la inflació. Un dels resultats és el fort augment dels acomiadaments en un país on la xarxa de protecció per als desocupats sembla haver desaparegut. Mentrestant, la nova presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, sembla preocupada per la "sobrevaloració" de la moneda brasilera enmig del que ella veu com la deflació de les monedes americana i xinesa que, en conjunt, posen en perill la capacitat de les exportacions brasileres per ser competitives. I els governs de Rússia, la Índia i Sud-àfrica estan orientades al descontentament sord d'una gran part de la seva població, que semblava haver escapat als beneficis del suposat creixement econòmic. Finalment, i no és menys important, hi ha els forts augments en els preus de l'energia, els aliments i l'aigua. És el resultat d'una combinació de creixement demogràfic mundial i d'augment dels percentatges de persones que en demanen l'accés. Això augura una lluita per aquests béns bàsics, lluita que podria resultar mortal. Hi ha dos resultats possibles. Un d'ells és que un gran nombre de persones reduirà el nivell de la seva demanda - fet molt poc probable. La segona és que la letalitat de la lluita resulti en la reducció de la població mundial i que això redueixi l'escassetat -una solució maltusiana més desagradable. A mesura que entrem a la segona dècada del segle XXI, sembla improbable que el 2020 hàgim de mirar enrere cap a aquesta dècada com una en la qual la "crisi" va ser relegada a un record històric. No és molt útil el "voler creure" en una perspectiva que sembla remota. No ajuda per intentar esbrinar allò que hi hauríem de fer.

de plaer sàdic per a alguns) és haverho de dir. Per això (i per que tenen ja els seus plans de pensions privats) obliden que el que és veritablement traumàtic no és dir-ho, és haver-ho de patir. I aquí entra el protagonista absent, és a dir, els treballadors. No cal fer estudis molt profunds per saber en nom de qui parla La Vanguardia, hi ha prou en llegir atentament: "És molt dur dir-ho però eix és el diagnòstic que emeten tots els experts". Així que tenim un senyor, que anomenarem senyor X, que té un pla de pensions privat molt apanyat però sent per la resta de mortals aquell tipus de pietat que les bones persones senten pels gossos abandonats al carrer i els nens negrets i panxudets d'Etiòpia. I per aquests nobles sentiments li fa mal de dir-ho ("és molt dur", repeteix sense desmai). Però ho ha de dir. Per què? Pels experts, una paraula clau. Experts a alertar que l'orgia especulativa de la lluna de mel neoliberal tindria conseqüències? Fred, fred. Experts a recordar que si no es produeix res que serveixi per alguna cosa es fa difícil parlar de creació de riquesa? Congelat, congelat: experts a dir allò que fa feliços als mercats, és a dir, el que els marxistes casposos anomenem burgesia. I el filantròpic senyor X xifra la

clau de volta de tota objectivitat en un munt d'experts que tenen un pla de pensions com el d'ell, que invertiran oportunament en el sector de les assegurances en expansió i que casualment han dit que no hi ha una altra sortida. "Cal retallar les pensions per poder garantir una pensió pública per a tots els treballadors que es jubilin el dia de demà". És a dir, cal que les pensions siguin tan ridícules que qualsevol treballador que encara tingui alguna cosa per empenyar ho faci per pagar-se un bonic pla de pensions privat gràcies al qual els capos de La Vanguardia i els experts a donar pel sac es forraran a canvi del duríssim esforç d'invertir els calerons que guanyen i que, sorprenentment, no han estat retallats en nom de l'austeritat. "Aquest és el dur camí a seguir, un sacrifici que a ningú agrada". I això és l'apoteosi de la hipocresia per què per a aquests senyors aquest camí no serà gens dur. No es plantejarien que la seva vellesa pogués dependre d'una pensió de la Seguretat Social ni farts de gintònics. La segona gran mentida és que aquest sacrifici no agradi a ningú. El senyor X sap de bona tinta que n'hi ha, i molta, de gent que la idea de liquidar les pensions i privatitzar el sector li agrada molt. I que algun d'ells li paga un sou per escriure aquestes coses.


L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L Reflexions sobre el copagament / De vegades finançament sanitari XAVIER MONGE

Twitter té aquestes coses, i per això ens agrada tant. Després de creuar alguns comentaris amb diverses persones sobre el copagament a la sanitat pública i les anunciades retallades en aquest àmbit, rebo una piulada d'en Xavier Rius, d'e-notícies, on avisava a aquells que vam participar en el twit-debat que ha escrit un article en defensa del copagament (http://ves.cat/apY- ). Twitter té aquestes coses, també que sovint els debats acabin en articles als blocs, ja que costa exposar tots els arguments en 140 caràcters. No hagués replicat a l'article de Rius però seguint el debat a Twitter, tampoc deixaré sense rebatre algunes coses de les que diu. En primer lloc, crec que l'article de Xavier Rius no aporta res al debat, i que no se m'enfadi. De fet, la gran majoria de declaracions i articles sobre el tema aporten poc o res al debat. El motiu és que cadascú parla d'una cosa diferent. De què parlem quan diem "copagament" en la sanitat pública? De propostes concretes, de l'abast, de qui hauria de pagar, n'hem sentit poques coses. L'única idea que va semblar que algun govern anunciava, per acabar aparcant-la, és la de l'euro per visita (a banda del cèntim sanitari). La de l'euro, em sembla senzillament una idea estúpida i mediocre, que no resol cap problema de finançament. Així doncs, estaria bé saber de què parlem quan defensem o ataquem el copagament. Si del que es tracta és d'un copagament universal a la sanitat pública, ja us dic ara que m'hi oposo fermament amb dents i ungles. Si del què es tracta és d'un copagament vinculat a la capacitat econòmica i del qual n'estiguin exemptes rendes mínimes, podem debatre'n el concepte i les condicions (amb les dificultats i alternatives que apunto més endavant). Si del què es tracta és de les mesures de copagament més o menys esbossades per la patronal del sector (calla, que ara l'han fet conseller), ni parlar-ne. Per contra, si del que es tracta és d'articular mesures per augmentar el finançament de la sanitat pública d'acord amb criteris de capacitat econòmica i redistribució de rendes, endavant. Crec que per tal de parlar d'aquesta o de qualsevol mesura tant de retallades com de copagament cal que posem sobre la taula, i això és feina del govern, dades objectives sobre la sanitat. Per exemple, m'agradaria saber què entenen per abusos del sistema públic i quines són les xifres (temps destinat, diners, visites, etc.). D'aquesta manera sabrem quins són els usos inadequats del sistema que hem de combatre. Ara per ara, només se m'acut el que fa el rei dels espanyols rient-se a la cara de tots els que esperen, o hem esperat, mesos per entrar al quiròfan. Si parlem de retallades, també crec que és important que es quantifiquin i que el govern parli clar: quins serveis desapareixeran, ja sigui de manera temporal o no, quin cost tenen i com es pensa garantir el dret a la salut d'aquelles persones que no puguin pagar un servei privat. I així podria seguir estona, i és que hi ha massa dubtes,

tica fiscal justa i basada en principis d'equitat social i redistribució de la riquesa és, senzillament, un pas cap a la privatització dels serveis i el desmantellament de l'Estat del benestar. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid…

poques propostes concretes i molta demagògia. Tornant a l'article d'en Rius, ens explica un seguit de vivències personals, molt respectables però que poc aporten a una visió objectiva i científica del model sanitari, quelcom determinant a l'hora de prendre decisions en serveis públics. Ens diu que no té cap problema en pagar per tal de garantir la millor sanitat possible. La resposta és que jo tampoc tinc cap problema, de fet ho faig: pago impostos. Aplicar mesures de copagament deixant fora només determinats col·lectius, com proposa, és del tot injust i inacceptable. Un jubilat multimilionari amb una pensió tindria accés gratuït mentre que un mileurista hauria de pagar part dels tractaments. I és que si volem un sistema just de copagament l'haurem d'implantar d'acord amb la capacitat econòmica (renda, patrimoni, persones dependents, etc.) i tenint en compte que no podem deixar a ningú sense tractament ja que al nostre país la sanitat és un dret universal, i així ha de ser. D'altra banda, el diferent cost dels tractaments resulta un autèntic trencaclosques. Podem optar entre aplicar un copagament injust que deixi àmplies capes de la societat sense atenció mèdica, o per un sistema de copagament individualitzat que generi més burocràcia de la que s'hagi vist mai en aquest país. Doncs bé, crec que hi ha un sistema molt millor: la fiscalitat. Els impostos són l'eina més eficaç que tenim en el marc jurídic polític vigent per garantir els serveis públics i l'equitat social. Qui en tingui algun altre que me l'expliqui. Amb una fiscalitat progressiva lligada a la renda i el patrimoni (i a això em remeto als articles sobre la supressió de l'Impost sobre el Patrimoni http://ves.cat/apY7 i la reforma de l'impost de Successions i Donacions http://ves.cat/apY8 ), així com dels beneficis empresarials (Impost de Societats i altres) és molt més fàcil arribar a un increment dels ingressos públics que sigui just, proporcionat a la capacitat econòmica de cadascú, que permeti a tothom accedir a serveis públics de qualitat alhora que no ofega a ningú en situacions delicades. Aplicar mesures de copagament front a una polí-

La crisi econòmica i financera, intrínseca al sistema capitalista i desencadenada per un laissez faire, laissez passer desbocat en els mercats (de la terciarització de l'economia catalana i l'abús del totxo ja n'hem parlat força), ha suposat una gran oportunitat per a les teories neoliberals i neoconservadores. El mateix Artur Mas en el seu discurs de cap d'any insistia en un relat d'èpica pseudopatriòtica en què pretenia contagiar-nos la il·lusió per un nou projecte col·lectiu: estrènyer-se el cinturó. I és que la crisi econòmica ha suposat una oportunitat d'or per reestructurar el capitalisme i reforçar les seves estructures de poder. I aquí hi entra la ofensiva contra el sistema de pensions, la negociació col·lectiva (objectiu real de la patronal i la/les reformes del mercat de treball) i els serveis públics, no només la sanitat. No he descobert la sopa d'all, que els neoconservadors de l'Escola de Chicago, els seguidors de Milton Friedman, porten temps esperant aquesta oportunitat, no ho dic només jo ni sóc el primer, n'hi ha rius de tinta al respecte. Aprofitant, doncs, la crisi econòmica, es pretén executar una nova etapa de desmantellament de l'Estat del benestar: la socialdemocràcia tenia data de caducitat i el (neo)liberalisme ha guanyat la partida, de moment. En aquest sentit, comparteixo la idea que abordar el copagament o mesures similars en temps de crisi és del tot inacceptable. Aplicar aquestes mesures en aquest moment no respon a un intent de salvar el sistema públic mitjançant mesures temporals, que aquí ja ningú es mama el dit. Les propostes de retallades de serveis en la sanitat o de copagament són mesures amb voluntat de permanència en el temps, un pas endavant en la privatització i en la construcció d'un lliure mercat on l'estat faci poc més que de policia, i a vegades ni això. Plantejar aquesta opció en temps de crisi no és casual doncs, però encara podem dir més, és extremadament injust. Precisament quan centenars de milers de persones no tenen garantit ni l'accés als aliments, a l'educació o a l'habitatge a causa d'una situació econòmica que s'acarnissa amb els de sempre (mentrestant, les principals fortunes de l'Estat guanyen un 8,6% més el 2010 http://ves.cat/apY6 ) i ja ni tant sols rebran el subsidi per atur de llarga durada, la resposta és fer pagar per la sanitat pública? Aquí queda la reflexió, suposo que la supervivència deixarà de ser quelcom garantit per una societat basada en la justícia i la igualtat, per ser competència exclusiva de la caritat (cristiana?). Xavier Monge és militant de la CUP. Article extret del seu bloc: xmonge.cat

còmplice, de vegades actor principal El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decretà el 26 d'octubre la suspensió cautelar de set articles del reglament lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona i dènou més del de la Diputació de Lleida. Dos mesos després, el 22 de desembre, el Tribunal Suprem (TS) va fer públiques tres sentències que concretaven la decisió del Constitucional contra l'Estatut en matèria educativa. El resultat va ser que el Suprem obliga a la Generalitat del Principat a canviar la política lingüística a les escoles i introduir la vehicularitat del castellà a les classes en la mateixa proporció que el català. Segons els responsables d'educació del PSC aleshores, i dels posteriors responsables de CiU, la sentència només afectarà a casos concrets on les mares i pares ho reclamen. Així es van iniciar els processos judicials, per la demanda d'uns progenitors. Per tant, mentre el TS feia cas a les demandes de famílies del Principat de Catalunya que reclamen l'ensenyament en castellà, al País Valencià més de 100.000 alumnes es queden sense poder fer classes en català, tot i demanar-la, perquè el govern autonòmic valencià no crea l'oferta adequada i fins i tot l'entrebanca. Ara fa un any i mig, a l'estiu del 2009, l'Oficina per a les Llengües Oficials en l'Administració General va fer públic un informe on s'assegurava que al Principat el bilingüisme del funcionariat es trobava al voltant del 90% i al País Valencià i a les Illes baixava al 70%. Quant als rètols i les senyalitzacions, el País Valencià patia unes grans deficiències: majoritàriament són en castellà. A les Illes i al Principat el percentatge de senyals bilingües augmentava una miqueta respecte del País Valencià, però seguia sent en la seua majoria en castellà. Dades que contrastaven, per exemple, amb les dels País Basc on la totalitat de la rotulació és alhora en castellà i en èuscar. Són dades de la sensibilitat que té l'administració central envers la llengua. Retornant a l'ensenyança, darrerament Escola Valenciana ha fet una intensa campanya per mostrar la realitat de les escoles que gestiona el PP a territori valencià. Segons l'entitat, van iniciar l'actual curs 314.897 alumnes als instituts valencians, dels quals només 63.406 han pogut matricular-se en els programes d'ensenyament en català. És a dir, un 20,1% del total. En una noticia publicada a L'ACCENT al principi de curs deia el redactor: "Amb les xifres en mà podem afirmar que el govern valencià està vulnerant de forma molt greu el dret dels pares i les mares a triar quina opció lingüística d'ensenyament volen per a les seues criatures, ja que d'aquestes xifres s'extrau que automàticament a 3 de cada 10 famílies que demanen ensenyament en català se'ls denega". Són dades de la sensibilitat que té l'administració autonòmica valenciana envers la llengua. En el moment en què el sistema polític actual és un sistema autonòmic i que el govern central té una capacitat d'ingerència tal com la que ha demostrat amb l'Estatut i amb l'administració del Principat, l'Estat es transforma en còmplice total d'unes desfetes lingüístiques com les que fa el Govern valencià. Alguna motivació hi ha rere l'actuació jurídica del Sénia cap amunt i la mirada cap a una altra banda del Sénia cap a baix. Cal explicar, a més, que les dues sentències contra el català al Principat són les conseqüències d'una altra sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut principatí. És a dir, que les decisions polítiques que es prenen a les institucions autonòmiques (que contempla la Constitució espanyola) i que decideixen els partits polítics que governen (segons el sistema polític i jurídic espanyol) s'anul·len als tribunals si la interpretació que fan les jutgesses i jutges no s'adiu a la carta magna espanyola. Açò és, hom anul·la als tribunals el que no pot anul·lar al Parlament. Per tant, aquest model autonòmic és totalment contraposat a un model amb dret de decidir. El dret d'autodeterminació és precisament tenir sobirania absoluta per a aplicar qüestions com la immersió lingüística.


DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

04PAÏSOS CATALANS

El Círculo Balear, la Policia Nacional espanyola i El Mundo protagonitzen un nou cas repressiu a Mallorca

Els joves ja han declarat a comissaria i davant el jutge per uns suposats delictes d’amenaces, coaccions i danys que haurien tingut lloc durant una manifestació contra la corrupció del passat mes de març La manifestació era contra la corrupció i el Círculo Balear en quedà exclòs

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La brigada d'informació de la Policia Nacional espanyola, el rotatiu El Mundo - Dia de Baleares i l'organisme ultra Asociación Círculo Balear són els tres puntals d'una terna que ha encausat i pretén condemnar cinc joves independentistes de Palma per uns suposats delictes de danys, amenaces i coaccions. El cas es remunta en els enfrontaments verbals previs a la manifestació contra la corrupció organitzada a Palma el passat 20 de març de 2010, quan el Círculo Balear va presentar-se de forma provocadora a l'acte, malgrat que els organitzadors de la mobilització l'hi havien vetat l'entrada. El president de l'organisme espanyolista, Jorge Campos, és la persona que ara signa la denúncia contra els cinc independentistes, tots ells i elles militants de l'organització juvenil de l'Esquerra Independentista de Mallorca, Maulets. El Círculo Balear assegura que les persones encausades van agredir verbalment els membres de la seva entitat i que els van proferir amenaces i coaccions. Això, malgrat que els militants espanyolistes van aparèixer al lloc dels fets directament refugiats en un balcó d'una tercera planta d'un edifici de la plaça de la Porta Pintada de Palma, a molts metres d'altura respecte on estaven els centenars de manifestants que els van escridassar abans que la mobilització comencés a caminar. A més, Jorge Campos també pretén encausar els membres de Maulets pels danys (grafits) que suposadament va sofrir la façana de l'edifici des d'on el Círculo Balear va organitzar l'acte de provocació a la manifestació contra la corrupció.

El Círculo està darrere de moltes de les iniciatives espanyolistes a les Illes

ta decorada amb la bandera espanyola, però el cos armat només ha identificat cinc persones, totes elles militants independentistes. D'altra banda, a més, l'acusació es fonamenta en unes proves que han estat aportades per un periodista del rotatiu El Mundo, amb qui l'entitat ultra sempre ha mantingut molt bones relacions. Les úniques proves amb les quals es pretén demostrar els suposats delictes, doncs, són algunes imatges enregistrades i cedides per El Mundo al Círculo Balear i signades pel periodista Héctor Rubio. Algunes de les imatges podrien haver estat preses, fins i tot, des del mateix balcó on estaven situats els membres del Círculo Balear, que havia estat cedit pel bufet de missers Arca Abogados. Així doncs, la imputació contra els cinc joves independentistes ha estat impulsada pel president del Círculo Balear, però la seqüència dels fets demostra que es tracta d'una operació orquestrada a tres bandes, amb El Mundo i la Policia Nacional, i amb traïdoria i premeditació. Tot això, malgrat que de moment no existeix cap prova concloent per condemnar les cinc persones que estan patint aquest cas de persecució política i policial.

“L'acusació es fonamenta en unes proves que han estat aportades per un periodista del rotatiu El Mundo”

Traïdoria i premeditació

L'acusació del president del Círculo Balear, però, no podria haver arribat als jutjats amb cap denúncia sense l'estreta col·laboració de la brigada d'informació de la Policia Nacional espanyola i del diari El Mundo - Dia de Baleares. Els agents de la policia han estat els encarregats d'identificar els cinc joves independentistes, que en cap moment van ser identificats durant la manifestació contra la corrupció. De fet, foren centenars les persones que escridassaren els membres del Círculo Balear en el moment que desplegaren una gran pancarta electoralis-

Advertències a comissaria

De fet, el dia en que s'havia convocat la manifestació tot es va tancar amb relativa normalitat, ja que no es va produir cap cas de detenció ni identificació durant el recorregut. Va ser unes setmanes després quan els cinc impu-

tats van rebre les cartes a casa, citantlos a declarar davant la policia i sense oferir cap informació sobre els delictes que se'ls imputaven ni el perquè de la citació. De forma escalonada, els independentistes van passar per comissaria, acompanyats pel seu advocat defensor, i negant-se sempre a declarar mentre no comptessin amb més informació al respecte. Un cop allà, alguns dels imputats va haver de suportar comentaris despectius i paternalistes per part d'a-

gents de la policia, a més d'algunes "advertències" sobre possibles represàlies contra ells si continuaven amb la seva feina política normal com a militants independentistes. Posteriorment, alguns del independentistes acusats de danys, amenaces i coaccions també han hagut de passar a declarar davant el jutge instructor del cas, negant-se sempre a respondre a les preguntes formulades per l'advocada de l'entitat espanyolista que els acusa.

Els presumptes fets que s'imputen als cinc independentistes van tenir lloc durant una manifestació convocada el passat 20 de març de 2010 per la Plataforma contra la Corrupció, formada per diversos col·lectius de l'entorn progressista de Mallorca, com col·lectius feministes i de defensa del territori i la llengua o determinades associacions de veïns i de treball social. L'entitat espanyolista i de dretes Círculo Balear va anunciar la seva presència sota un lema que no tenia res a veure amb el de la manifestació, i per això uns dies abans la Plataforma contra la Corrupció va vetar-li la participació en l'acte que estava organitzant. Tot i així, el Círculo Balear va ser present, des d'un tercer pis, desplegant dues pancartes amb el lema "Elecciones anticipadas ya" i el logotip de l'entitat junt a una gran bandera espanyola. Això va aixecar la ira de molts manifestants, que van increpar els membres del Círculo Balear des de la plaça de la Porta Pintada, el que ha servit per imputar els presumptes delictes a cinc militants de Maulets que suposadament eren entre els centenars de persones que expressaren el seu rebuig al col·lectiu espanyolista.

La documentació destapa que la policia utilitza fitxers polítics que podrien ser il·legals XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La documentació aportada a la causa revela diverses qüestions considerablement greus en la gestació d'aquest cas de persecució política. Entre elles, que la Policia Nacional espanyola utilitza fitxers polítics que podrien vulnerar la pròpia legalitat de l'Estat. En el sumari del cas s'inclou un informe elaborat per diversos agents en el qual s'afirma que existeix un seguiment policial habitual a les activitats de Maulets per la "radicalitat" dels seus actes que, segons els agents, molt sovint es tanquen amb "disturbis" o altres "actes delictius". Això, malgrat que no aporten cap exemple i que a l'illa tampoc existeix un nombre considerable de casos com per fer aquesta afirmació.

Aquestes revelacions policies serveixen de preludi de l'informe on s'exposa com s'ha identificat les cinc persones imputades en el cas. La policia reconeix que el dia de la manifestació no van ser ni tan sols identificades (ja que en cap cas es va apreciar la comissió de cap delictes per part de ningú), però assegura que els dos agents encarregats de les tasques de seguiment polític a l'independentisme combatiu poden reconèixer sense cap mena de dubte els noms i llinatges de les cares que s'aprecien en les imatges extretes del vídeo aportat per El Mundo. De fet, els dos agents de la Policia Nacional espanyola que practiquen el reconeixement van encara més enllà i asseguren que quatre dels cinc imputats són "rellevants"

dins Maulets per la seva activitat política. Una afirmació que, de nou, és exposada sense cap mena d'exemple que ho justifiqui. En aquest informe, els agents de la policia qualifiquen Maulets com una organització "antisitema, i amb base ideològica política de tall independentista pro-catalanista". A més, asseguren que Maulets es va començar a donar a conèixer a Mallorca l'any 2000 i que actualment utilitza mètodes com coaccions i amenaces, pintades, ultratge a la bandera, insults a les autoritats,... A més, el deliri de l'informe policial arriba a tal punt que fins i tot afirmen que Maulets "imposa la seva ideologia independentista" a altres col·lectius insultant-los i que no respecta cap altra ideologia que es contraposi a la seva.


L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

L’estanquera torna a cremar durant la Diada de Mallorca i la policia reacciona amb impotència XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Un any més, la crema de la bandera espanyola ha estat la notícia més mediàtica de la Diada Nacional de Mallorca, que es va celebrar durant la darrera setmana de desembre a diferents localitats de l'illa. La commemoració d'aquest 2010 ha tornat ha estat protagonitzada per l'organització de diversos actes i mobilitzacions, tant a càrrec de l'Esquerra Independentista de Mallorca com d'altres entitats i partits polítics. Tot i així, el fet que dues persones cremessin una bandera monàrquica durant la manifestació independentista del 30 de desembre ha tornat a desencadenar una allau de reaccions polítiques i policials i, fins i tot, de la Delegació del Govern espanyol a Balears. De fet, el delegat Ramon Socias, ha intentat evitar el ridícul de les seves forces policials negant que la bandera arribàs a prendre, i assegurant que les forces de l'ordre havien aconseguit incautar-la junt a material divers preparat per prendre-li foc. Tanmateix, l'evidència de les imatges que han sortit publicades a la premsa i en diversos vídeos han desacreditat la versió cuinada des de la Delegació del Govern espanyol, que tot i així no ha volgut fer gairebé cap referència a la càrrega policial que va tenir lloc en el mateix indret on s'havia cremat la bandera.

mobilització, alguns diaris locals van obrir les seves portades amb la imatge d'un veí que havia intentat ajudar la policia i havia estat suposadament agredit pels manifestants, però que segons els portaveus de l'esquerra independentista havia patit les contusions per culpa de la violenta actuació policial. Pels drets socials i nacionals

Més enllà dels fets desencadenats per la ja tradicional crema de la bandera, el cert és que la manifestació independentista de la Diada va transcórrer amb total normalitat, malgrat el fort desplegament policial que la va custodiar durant tot el recorregut, des del passeig del Born de PalRoda de premsa de Maultes després de la Diada // FOTO: Maulets

Compareixença pública

De fet, la càrrega policial que es va produir en el marc de la manifestació de més de 2.000 persones encapçalada per Endavant, Maulets i el SEPC ha provocat que les tres organitzacions de l'esquerra independentista hagin volgut expressar públicament la seva versió i opinió sobre els fets que van tenir lloc al carrer dels Oms de Palma, on precisament es va cremar una bandera espanyola. Dos portaveus del moviment independentista van comparèixer pocs dies després de la mobilització de la Diada per expressar públicament el seu suport i solidaritat amb les dues persones que havien cremat la ban-

dera, i que ho havien hagut de fer amb la cara oculta per evitar les posteriors represàlies judicials. A més, els dos portaveus van qualificar d'irresponsable l'actitud de diversos agents de la Policia Nacional espanyola, que van irrompre en la mobilització amb l'objectiu fracassat d'arrestar els dos activistes que havien pegat foc a l'estanquera. Fou en aquest moment quan es va produir un petit enfrontament entre policies i manifestants, que es va saldar amb diversos independentistes i alguns policies lleument ferits, segons les diferents versions que s'han anat fent públiques durant la darrera setmana. De fet, el dia després de la

La Diada, més enllà de la manifestació del 30

El PSM es destapa condemnant l’acció independentista XAVIER GISPERT PALMA

La compareixença dels portaveus de l'Esquerra Independentista de Mallorca per donar suport a les dues persones que van cremar la bandera espanyola també va anar acompanyada d'una dura crítica al secretari general del PSM, Biel Barceló, que uns dies abans havia condemnat la crema de la bandera durant la manifestació independentista. Els portaveus independentistes van qualificar d'inaudit el fet que el principal representant d'un partit "que es diu catalanista i d'esquerres" condemni la crema d'una

bandera "espanyola i monàrquica", i que a més "equipari els joves independentistes amb neonazis". De fet, el secretari general del PSM ni tan sols no va condemnar la càrrega policial, donant així legitimitat a l'actuació de la Policia Nacional espanyola i carregant contra l'acció independentista. A banda de Biel Barceló, i com ja era d'esperar, diversos càrrecs polítics de l'arc parlamentari de les Illes Balears van sumar-se a la condemna, molts d'ells mostrant així una actitud cínica i hipòcrita vers la llibertat d'expressió i en relació als seus postulats suposadament progressistes.

L’altre punt calent: sa Pobla i Laura Riera

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

La mobilització del 30 de Desembre està considerada com l'acte central de la Diada Nacional de Mallorca, però aquesta manifestació arriba cada any precedida per un gran nombre d'actes i convocatòries, tant de mans de l'esquerra independentista com d'altres entitats que participen en la manifestació, i també per part de l'Obra Cultural Balear (OCB), que enguany ha tornat a omplir l'illa de convocatòries en motiu de la Diada. Dels actes organitzats per les organitzacions de l'Esquerra Independentista de Mallorca destaca, sobretot, la mobilització juvenil antirepressiva, organitzada per Maulets amb el suport de la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI), com a mostra del necessari procés d'unitat del moviment juvenil als Països Catalans. Aquest 2010 la mobilització juvenil del dia 29 va comptar amb més participació que mai, ja que joves de

ma fins a la plaça dels Patins. Durant el recorregut, l'organització juvenil Maulets va protagonitzar diverses accions denunciat els efectes de la crisi capitalista i apostant per la unitat del jovent com la millor arma per defensar els drets dels Països Catalans. De fet, la manifestació es va desenvolupar sota el lema "Pels nostres drets socials i nacionals, Països Catalans independència", i va aplegar uns dos milers de persones, als quals cal sumar un altre miler de manifestants que van fer el mateix recorregut però sota les pancartes i consignes d'altres partits i entitats, com el PSM i ERC i les seves respectives joventuts, o el sindicat STEI-i.

Restes de la bandera cremada // FOTO: Maulets

diferents localitats de l'illa es van traslladar fins a Palma per mostrar la seva solidaritat amb les persones que estan sent represaliades per la seva activitat política i social, com és el cas dels 5 de Palma (veure pàgina 4). Cal destacar, també, l'acte polític i cultural organitzat per Endavant el mateix dia 29 després de la manifestació jove, ja que era la segona vegada que s'organitzava i el resul-

tat final millorà molt el de l'any anterior, tant a nivell quantitat com qualitatiu. A més, i encara en el marc de la Diada, cal destacar també el paper central que enguany ha tingut la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que està en ple procés d'expansió arreu del país. Durant la Diada, la COS ha participat en diversos actes a localitats com Inca i Palma.

L'associació de sa Pobla Pinyol Vermell és, sens dubte, una de les entitats locals més actives de de Mallorca, i any rere any organitza actes en el marc de la Diada Nacional. Aquest 2010, Pinyol Vermell havia muntat tota una jornada d'activitats, música i reivindicació el dia 29 de desembre, que va resultar un èxit indiscutible. Això, malgrat la criminalització i manipulació mediàtica que va patir el col·lectiu de sa Pobla pel fet d'haver convidat, entre altres persones, a l'expresa política catalana Laura Riera. Riera va comparèixer junt a un portaveu del col·lectiu antirepressiu Alerta Solidària per explicar el seu cas: els anys d'aïllament a la presó, els maltractaments físics i psicològics i el càstig afegit que pateixen les persones condemnades per haver col·laborat amb l'organització armada ETA o amb qualsevol altre moviment d'emancipació social i nacional.

En principi, l'acte s'havia de desenvolupar en un ambient de total normalitat i enmig d'una gran nombre d'actes que es van organitzar el mateix dia a sa Pobla, però diversos mitjans de comunicació van pressionar l'Ajuntament i els grups polítics del poble, que van acusar directament a Pinyol Vermell de tenir connivència amb organitzacions armades. Això, malgrat que la conferència només girava al voltant dels drets humans i la dignitat dels presos i preses als centres penitenciaris espanyols. En aquests moments, i malgrat la seva llarga trajectòria d'arrelament al poble, els membres de Pinyol Vermell estan rebent pressions fruit de la manipulació mediàtica i política a la localitat, que també ha servit perquè el PP carregués contra l'equip de govern de sa Pobla per haver cedit un local als activistes de Pinyol Vermell.


06PAïSOS CATALANS

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

AVE Madrid-VValència, propaganda i negocis a tota virolla ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

"Cavall guanyador", "El progrés arriba en tren", "El tren que vola a Madrid", "Amor per l'AVE", "La platja a només una hora i trenta cinc minuts de Madrid", "El tren verd", "Amb l'arribada a València, la xarxa d'alta velocitat espanyola serà la segona del mon, darrere de Xina"… El seguit d'epítets èpics esdevé interminable per tal de saludar la nova connexió d'alta velocitat ferroviària Madrid-València. La unanimitat no presenta cap fissura. Partits polítics majoritaris, institucions -les controlades pel PSOE (Ministeri de Foment) i les governades pel PP (Generalitat Valenciana i Ajuntament del Cap i Casal)- i mitjans de comunicació convencionals han forjat una maquinària propagandística aclaparadora. Però qui es beneficia realment amb l'AVE? La pregunta resulta cabdal atès el gran esforç realitzat amb diners públic en la construcció d'aquesta infraestructura "d'altes prestacions". El pressupost de l'estat espanyol en matèria ferroviària de 2010 destina a l'alta velocitat el 83% de la inversió, quan només es utilitzada pel 2% dels usuaris; mentre que al ferrocarril convencional -utilitzat pel 98% dels usuaris- es transfereix sols el 17%. No resulta fàcil trobar respostes crítiques al marge del consens. Juan Ramón Ferrandis, coordinador de la Plataforma de Defensa del Ferrocarril de la CGT, assenyala les grans companyies del sectors de la construcció i l'energia com a principals beneficiàries de l'AVE Madrid-València. Empreses com Ferrovial, ACS i Acciona -integrants del "gran capital" espanyol- han fet un suculent negoci en la construcció d'un traçat en el qual l'estat ha invertit vora 8 mil milions d'euros. Per a l'execució dels diferents trams, s'han constituït diferents Unions Temporals d'Empreses (UTE) i s'ha aplicat un sistema de contractacions i subcontractacions en el qual participen també petites i mitjanes empreses. Però, més enllà del traçat, les possibilitats de negoci s'eixamplen cap a d'altres qüestions, com el manteniment de la línia, del qual se encarregaran així mateix les constructores (en 200.000 euros està avaluat el cost del manteniment del quilòmetre de via d'AVE a l'any). "El tirs apunten sens dubte cap a la privatització del ferrocarril, després de despullar-lo progressivament de la condició de servei públic essencial", apunta Ferrandis. Els precedents no resulten falaguers, tenint en compte el desastre de l'experiència britànica impulsada per Margaret Thatcher. "I l'amenaça la tenim ací". En l'Estat espanyol fa sis anys que la Llei del sector ferroviari és vigent, que obri la porta des de gener de 2010 a l'explotació privada de línies ferroviàries. Les línies d'alta velocitat poden ser un bon pastís per a les empreses privades.

Diversos col·lectius es van manifestar del dia de la inauguració // FOTO: Rojoynegro

Altres protagonistes de la història de l'AVE, situats sempre en primera fila mediàtica, són els dirigents polítics, tant del PP com del PSOE. "Després del primer projecte Madrid-Sevilla es va instal·lar la moda de l'AVE para todos, impulsada per Álvarez Cascos en temps del govern d'Aznar; és tracta d'una infraestructura molt fàcil de ven-

“Juan Ramón Ferrandis: ‘cara i elitista, que en cap cas es planteja com a servei públic; tampoc no es tracta d'un transport més, ja que s'implanta a canvi de fer desaparéixer o minvar el que ja teníem’” dre a l'opinió pública com a icona de progrés i modernitat; però la crua realitat és que, mentrestant, l'Estat espanyol se situa a la cua d'Europa en serveis socials", afirma el Doctor en Economia Vicent Torres. Els ciutadans, tot i que se'ls presente oficialment com a protagonistes, semblen més be els figurants d'aquesta funció. I fins i tot els més perjudicats. En primer lloc, per la reducció de línies i la pujada de preus que implica l'AVE. El tren d'alta velocitat València-Madrid (128 euros anada i tornada) implica convertir en insignificant l'Alaris (75

euros), que fins ara venia funcionant, i complementar l'AVE amb 8 línies Alvia (100 euros). Juan Ramón Ferrandis afirma, a partir d'aquestes xifres, que l'AVE és una infraestructura "cara i elitista, que en cap cas es planteja com a servei públic; tampoc no es tracta d'un transport més, ja que s'implanta a canvi de fer desaparéixer o minvar el que ja teníem funcionant". De fet, línies amb menys lluminàries que l'AVE, però amb notori estat de precarietat o mancança d'inversions, continuaran trigant el seu torn. És el cas de les connexions Xàtiva-Alcoi, València-Conca; Sagunt-Terol o València-Castelló, entre d'altres. Si en temps de crisi econòmica, amb els seus efectes d'atur i pobresa creixent, l'austeritat hauria de ser una màxima, queda clar que per a l'AVE no regeix aquest principi. No sembla la conjuntura idònia d'invertir vora 8 mil milions d'euros (segons les dades oficials), per tal d'arribar de València a Madrid en 95 minuts, amb un tren que funciona a 350 quilometres/hora. L'Estat francès (pioner en alta velocitat ferroviària amb la línia París-Lió) o Alemanya "no sols ja han renunciat a aquest model, sinó que des de mitjans de la dècada dels 90 prioritzen els serveis regionals i les polítiques de tarifes populars", assegura Vicent Torres. "Mentrestant, a l'Estat espanyol es fa tot el contrari, es tanquen línies regionals i de rodalies", afegeix. Amb tres dades pot fer-se un resum molt gràfic. L'Estat francès compta actualment amb 1.200 quilòmetres d'alta velocitat; Alemanya, amb 750; i l'Estat espanyol projecta pel 2020 convertir-se en líder mundial de l'alta velocitat, superant a la Xina, amb 10.000 quilòmetres. Una aposta tan decidida i consensuada de manera acrítica se supo-

sa avalada pel rigor dels comptes, però no queda clar que siga així, pel precedent de la línia d'AVE MadridSevilla. Amb una inversió de 500.000 milions de pessetes de l'època, en el primer any es van aconseguir uns beneficis d'explotació de només 300 milions de pessetes. I en la connexió València-Madrid pot passar el mateix. Les fonts oficials ja estimen, de manera molt optimista, que el període d'amortització de la infraestructura serà de 50 anys. Hi ha alternativa? Tot i que semble una lluita d'una puça front a un gegant, la Plataforma per un Ferrocarril Públic, Social i Sostenible es va manifestar el 18 de desembre, data de la inauguració de l'AVE Madrid-València, per tal de reivindicar "tarifes socials; manteniment dels Alaris com alternativa al elitista AVE; inversions en els ferrocarrils convencionals, els que utililtzen la immensa majoria dels ciutadans; adaptació i compatibilització de la bicicleta i el ferrocarril; i trens de qualitat, còmodes, moderns, segurs i polivalents".

Un AVE verd i sense impactes?

L’impacte de l’AVE és molt superior al d’altres infraestructures

ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

"El temps és or" podria ser un aforisme inscrit en els vagons de l'AVE. La idea d'"alta velocitat", molt vigent i postmoderna, respon a "un model de vida de deslocalització del lloc de treball, l'oci i la residència, es a dir, afavoreix la destrucció del territori com a espai de vida i de comunitat", afirma la Plataforma per un Ferrocarril Públic Social i Sostenible. Malgrat l'associació interessada d'AVE i ecoeficiència, segons Luis Cerrillo, d'Ecologistes en Acció del País Valencià, "s'ha produït un impacte ambiental molt greu en la construcció del traçat; per arribar als 350 quilòmetres hora fa falta un traçat en línia recta i amb revolts molt amplis; això obliga a grans desmunts, terraplens, viaductes i túnels, amb els consegüent moviment de terres". A més, el tren d'alta velocitat provoca intensos nivells de soroll i un consum energètic fins a 6 vega-

des major que el ferrocarril convencional. En altres termes, l'AVE Madrid-València implica un consum d'energia de 12.000 kw, una quantitat similar al d'una ciutat de 50.000 habitants, segons els càlculs d'Ecologistes en Acció. Els usuaris habituals del ferrocarril, desplaçats a la carretera i al vehicle privat per l'elevat preu de l'AVE, aportaran també la seua quota a l'increment d'emissions contaminants. En el cas específic del País Valencià, la construcció de la línia d'alta velocitat ha suposat la desaparició de terra fèrtil d'horta, l'obertura de pedreres (per exemple, una de mil fanegades en el paratge de Codoval, en la comarca de Camp de Morvedre); les afeccions sobre espais naturals com la Serra del Martés, la Mola de Cortes i les Hoces del Cabriel; o en l'Horta Sud, l'execució de murs d'entre 8 i 10 metres d'alçària sobre una superfície pràcticament plana com és la d'aquesta comarca.


L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Nou atac a l’educació en català gràcies a la sentència del TC contra l’Estatut FRANCESC BLANCO BARCELONA

El Tribunal Suprem (TS) va fer públiques el 22 de desembre tres sentències que concretaven la decisió del Constitucional contra l'Estatut en matèria educativa. El resultat va ser que el Suprem obliga a la Generalitat del Principat a canviar la política lingüística a les escoles i introduir la vehicularitat del castellà a les classes en la mateixa proporció que el català. Segons els responsables d'educació del PSC aleshores i dels posteriors responsables de CiU, la sentència només afectarà a casos concrets on les mares i pares ho reclamen. Així es van iniciar els processos judicials, per la demanda d'uns progenitors. Com ja va informar la versió digital de L'ACCENT, els dies següents van haver protestes als Països Catalans. El conjunt de l'esquerra independentista (partits polítics, organitzacions juvenils, sindicat d'estudiants...) i també altres moviments socials com ara la Coordinadora d'Associacions per la Llengua o el sindicat majoritari de l'ensenyament al Principat, USTEC, van emetre comunicats que criticaven la sentència. Alhora, els propers dies es van realitzar protestes a diverses ciutats. A quinze viles (Lleida, Tortosa, Vic, Tarragona, El Vendrell, Manresa, Gràcia, Mataró, Reus, Vilafranca, Sitges, Girona, Sabadell, Barcelona i Capellades) l'esquerra independentista i diversos moviments socials i polítics

REDACCIÓ VALÈNCIA

Al poc de conéixer la sentència,molts ciutadans en mostreren el rebuig

va organitzar concentracions en defensa de l'educació en català i contra el pronunciament de l'Estat espanyol, milers de persones hi acudiren. L'atac ja ve de lluny

Però ja fa mesos que s'usa la sentència contra l'Estatut principatí per atacar la llengua i la cultura catalanes. El 26 d'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decretà la suspensió cautelar de set articles del reglament lingüístic de l'Ajuntament de Barcelona i dènou més del de la Diputació de Lleida. Com ja explicaven al número 189 de L'ACCENT la suspensió afecta aquells arti-

cles que aplicaven la preferència pel català en documentació interna i també en l'atenció al ciutadà. L'objectiu dels reglaments era convertir el català en la llengua per defecte de l'administració local, conservant el dret a rebre les comunicacions en castellà a través d'una demanda expressa. Així, es determinava que la documentació (actes, impresos, informes...) fora només en català, i que només es facilitaren còpies en castellà per demanda de la persona interessada. En el cas de la sentència contra la Diputació de Lleida, la prohibició també ataca la preeminència de l'aranès a la Vall d'Aran.

No tothom tria llengua

Tanmateix, mentre el TS feia cas a les demandes de famílies del Principat de Catalunya que reclamen l'ensenyament en castellà, al País Valencià més de 100.000 alumnes es queden sense poder fer classes en català, tot i demanar-la, perquè el govern autonòmic valencià no crea l'oferta adequada i fins i tot l'entrebanca. Darrerament, Escola Valenciana ha fet una intensa campanya per mostrar la desfeta lingüística que provoca el govern del PP a l'ensenyament, amb la connivència del Govern espanyol del PSOE.

Els dos joves detinguts a les Corts pel casal ocupat ixen en llibertat sense càrrecs FRANCESC BLANCO BARCELONA

Sense cap mena de càrrec van eixir de la comissaria el 3 de gener les dues persones que militen a l'Assemblea de Joves de les Corts (AJC). Es va convocar una concentració de suport a la vesprada davant de la comissaria i allà van esperar els companys i companyes de l'assemblea per envoltar-los i donar el seu suport. Aquell mateix matí dues patrulles dels Mossos d'Esquadra van entrar al nou casal i el desallotjaren. Van detenir els dos militants que estaven fent feines de rehabilitació a dins. L'AJC feia temps que protestava amb l'ocupació del casal pel projecte urbanístic que vol destruir la Colònia Castell, un conjunt arquitectònic del districte de les Corts amb valor històric, ja que té més d'un segle. Segons l'assemblea, des de la seu del districte prové "la impulsió dels plans urbanístics especulatius com els de la Colònia Castells, així com la voluntat d'anul·lar

El Govern valencià fomenta la llengua als mitjans amb 120.000 euros, Galícia amb 3,5 milions

tota forma d'organització alternativa". I marquen com a principal responsable a la regidora del PSC, Montserrat Sánchez Yuste. Projecte amb més de tres anys

L'AJC fa molt que lluita contra l'especulació urbanística i per l'organització alternativa. Fa tres anys van ocupar el primer habitatge al carrer Entença de Barcelona per convertirlo en un casal popular pel barri. Després de diverses amenaces i intents de desallotjament, a mitjan desembre els Mossos van fer fora als membres de l'AJC del casal i van destruir el projecte que s'hi havia creat. Quinze dies després, el 31 de desembre, l'assemblea va ocupar un immoble situat al carrer Taquígraf Serra, número 27 per tal de convertir-lo en un nou casal popular pel barri a la Colònia Castells en resposta al desallotjament de l'antic del carrer Entença. Segons el portaveu de l'AJC: "Amb el temps, el veïnat de la Colònia se'ns va anar acostant i nosaltres a ell i vam crear un suport mutu i una xar-

La baixa subvenció econòmica, 120.000 euros, que reben els mitjans de comunicació valencians per fomentar el català és una de les mancances que va posar en evidència Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM) i Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes (APPV) en una campanya que van encetar a la fi del 2010. Un dia abans que acabara l'any es va presentar la iniciativa amb el nom “Millora la teua dieta mediàtica, consumeix publicacions valencianes”. Segons l'ACICOM, l'objectiu és” fomentar el consum de la informació elaborada en valencià en qualsevol mitjà de comunicació”. El moviment compta amb el suport d'Aldaia Ràdio, Escola Valenciana, l'Associació d'Editors del País Valencià, la Xarxa d'Emissores Municipals Valencianes, Acció Cultural del País Valencià i la Unió de Periodistes Valencians. Tots els col·lectius van coincidir que l'estat dels mitjans de comunicació a territori valencià és crític. Assenyalaren que l'audiovisual està marcat per tres fenòmens: "Una audiència dominada per les cadenes estatals, una TVV morta com a motor de normalització lingüística i un Consell obstinat a boicotejar TV3 al País Valencià". Tres accions per capgirar la situació

La campanya, encara que tindrà un abast més gran, es va engegar amb tres primeres accions. Falques publicitàries en les ràdios de la Xarxa d'Emissores Municipals Valencianes per fomentar el consum de mitjans en català fou la primera acció. La segona va ser la creació de la pàgina web www.quioscvalencia.info, “la qual serà un espai que acollirà les capçaleres de la premsa en paper i digital feta en valencià, així com els principals esdeveniments de la comunicació” en català. I la tercera acció serà l'actuació a les xarxes socials per fomentar la subscripció en aquests mitjans. Els mitjans amb menys ajudes

La ressitència al desallotjament ha sigut intensa

xa social". Malgrat tot, el mateix portaveu afirma que de la resta del barri no han trobat ni un suport explícit, ni un rebuig explícit. Ell opina que "altres col·lectius del barri estan vinculats amb el consistori del districte i tenen massa interessos en joc per pronunciar-se". Suport de la CUP de Barcelona

La Candidatura d'Unitat Popular de Barcelona va mostrar el mateix dia

de les detencions el seu suport a les dues persones detingudes. Al seu escrit la CUP denunciava "la política de desallotjaments i detencions il·legals, alimentada pel clima d'impunitat policíaca ofert per la nova cúpula del Departament d'Interior i pels responsables polítics de l'Ajuntament de Barcelona (Jordi Hereu i Assumpta Escarp) i del Districte de les Corts (Montserrat Sánchez)".

La campanya recorda que el País Valencià és l'autonomia bilingüe que menys diners destina a la promoció de la llengua pròpia als mitjans. Contrasta l'ajuda de 120.000 euros que dóna la Generalitat Valenciana al foment del valencià en els mitjans davant els 7 milions d’euros que aporta el Principat, els 5,7 milions d’Euros del País Basc i els 3,5 milions d’euros de Galícia. I fins i tot Astúries, amb 415.000 euros, supera amb escreix l’ajuda valenciana.


08 EN PROFUNDITAT DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

ABEL CALDERA BERGA

Durant les setmanes anteriors a les eleccions, Artur Mas havia repetit fins a la sacietat que si les guanyava faria un "govern dels millors". Darrere un argumentari que molts analistes van considerar com a original i trencador en política catalana s'hi amagava la mateixa tàctica que Sarkozy ja va utilitzar a França per fer-se amb el poder i desorientar per complet el progressisme d'aquell país. Convergència ha estat sempre un partit liberal però que mai ha fet bandera d'aquesta ideologia. Sempre ha volgut presentar les seves propostes com un programa lògic derivat del seu amor al país i de la seva capacitat d'eficiència gestora. Aquesta actitud enllaça perfectament amb el concepte desideologitzador del "govern dels millors". De fet, l'enfocament de campanya de CiU ja va anar en la direcció d'evitar el debat ideològic amb les formacions del tripartit, basant el gruix del discurs en la crítica a la gestió sobre criteris "objectius" d'eficiència. L'altre gran novetat que va suposar l'aparició del govern Sarkozy a França fou que es marcà com a objectiu explícit "enterrar el maig del 68". Aquesta apel·lació a combatre alguns dels valors progressistes sorgits dels canvis socials dels anys 60 també ha tingut ressò entre les files

de CiU. L'exemple més clar el va protagonitzar l'actual consellera d'ensenyament Irene Rigau quan, després de pactar amb el PSC la Llei d'Educació de Catalunya, va afirmar que "s'ha desallotjat el maig del 68 de les escoles". Que aquesta estratègia era rendible ho demostra que CiU va centrar els atacs contra el tripartit especialment en ICV, formació amb la qual no es dispu-

“Darrere un argumentari original i trencador en política catalana s'hi amagava la mateixa tàctica que Sarkozy ja va utilitzar a França per fer-se amb el poder” ta pràcticament cap franja d'electors. El darrer gest de Mas emulant Sarkozy ha estat el fitxatge d'un militant del PSC per dirigir la conselleria de cultura. Ferran Mascarell s'ha convertit en el Bernard Kouchner del Principat. De l'esque-

rra comunista a un govern de centre-dreta amparant-se en la liquiditat de les ideologies. Amb aquesta jugada Mas aconsegueix infligir un cop moral molt dur a un PSC en les hores més baixes i alhora estalviar-se el desgast d'haver d'afrontar amb un dels seus el que probablement sigui el sector social més anticonvergent. Interposant algú amb molt bona premsa en el sector cultural intentarà evitar obrir un front de desgast. Un govern d'ESADE

Tot aquest embolcall ideològic s'ha plasmat a la pràctica en un govern on el pes de les persones vinculades o formades a l'escola de negocis ESADE és molt alt. Deixant de banda Mas-Colell, guru del liberalisme català però vinculat a altres institucions universitàries, diversos són els consellers, secretaris generals i directors generals formats a ESADE, alguns dels quals hi exercien la docència fins fa pocs dies. ESADE és al Principat un símbol de l'elitisme i del triomf social. És l'escola de negocis que afegeix un prestigi suplementari a qualsevol currículum. I alhora és una escola des d'on s'imparteix doctrina liberal pura i dura. A diferència d'altres institucions econòmiques, a ESADE no existeix un grup de docents que plantegin una visió econòmica marxista o mínimament

crítica amb el pensament dominant. El pas per ESADE de molts dels alts càrrecs de la Generalitat no és quelcom conjuntural, sinó que es tracta en la majoria de casos de formació sobre gestió pública. Això significa que les directrius de gestió estaran fortament influenciades per la doctrina econòmica que s'imparteix a les aules d'ESADE,

“Les persones vinculades o formades a l'escola de negocis ESADE tenen un pes molt alt en el nou Govern” basades en la gestió empresarial de l'administració i la superioritat de la gestió privada damunt de la gestió pública. El pes d'Unió

El soci menor de la coalició, el poder del qual mai ha estat provat a les urnes, ha aconseguit imposar part de la seva agenda política. Si fa un any CiU estava immersa en un espiral sobiranista, a mesura que s'apropaven les eleccions va operar

un canvi d'estratègia basat en el discurs de les majories socials. Per CiU, la independència només aglutinava el 40% de la societat, mentre que seguir el discurs de la reivindicació autonomista aglutinava el 70%, ja que bona part dels independentistes també acceptarien la via autonomista. Aquesta premissa es va veure avalada pels resultats electorals, ja que la coalició va aconseguir mantenir el votant sobiranista i alhora va fer forat en molts feus del PSC. L'estratègia d'Unió en la configuració del govern ha estat la d'assegurarse que no es farà un retorn al discurs sobiranista des del govern. I per aconseguir-ho, Duran i Lleida col·locà com a aposta personal l'advocada de l'estat que recorregué les consultes independentistes, Pilar Fernández Bozal, de consellera de Justícia. A banda d'aquest nomenament, Unió també ha aconseguit que es mantingués la vicepresidència en l'estructura de govern (que CiU va criticar en el moment de la seva creació dient que "espanyolitzava" la institució) i que recaigués en la número 2 d'Unió, Joana Ortega. Alhora, Duran i Lleida ha aconseguit reservar-se la interlocució amb el govern estatal. També hi ha hagut gestos de cara al lobby catòlic que pretén representar UDC; la mateixa vicepresidenta va prometre el seu càrrec "amb l'ajuda de Déu".


L’ACCENT 193 EN PROFUNDITAT 09

Qui és qui al nou Govern d’Artur Mas ELS IMPULSORS DE POLÍTIQUES NEOLIBERALS

Boi Ruiz Conseller de Salut (Barcelona,1954)

Fins que ha assumit el càrrec era el president de la Unió Catalana d'Hospitals (UCH), la patronal de la sanitat privada. D'ell s'espera que impulsi un model basat en la gestió privada amb finançament públic. Ruiz s'havia destacat per defensar, per exemple, que els pacients paguessin el menjar de l'hospital mentre estan ingressats.

ha suposat contra el PSC. Ja havia estat conseller de la mateixa cartera, però al final del tripartit. I anteriorment havia estat regidor de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona. En el sector privat ha destacat com a conseller delegat d'RBA Audiovisual.

Andreu Mas-CColell Conseller d'Economia i Universitats (Barcelona,1944)

Ja havia estat als últims governs de Jordi Pujol, primer com a comissionat i després com a conseller d'Univesitats, que aleshores encara estava separat d'economia. Ha estat impulsor de la Graduate School of Economics i ha estat secretari del Consell Europeu d'Investigació a Brussel·les.

ELS CONVERGENTS

posició, va donar suport a la Llei d'educació que va impulsar el govern de Maragall perquè va dir que permetia desallotjar el maig del 68 de les escoles catalanes.

Felip Puig Conseller d'Interior (Barcelona,1958)

Un dels homes forts de CiU, és a la política del Principat el que Rafael Blasco és al PP valencià o Rubalcaba al govern estatal. Anteriorment ja havia estat conseller d'obres públiques, conseller de medi ambient, president d'ADIGSA -l'empresa d'habitatge públic de la Generalitat- i secretari general de Benestar Social.

ELS VUNCULATS AL MÓN CATÒLIC

Francesc Xavier Mena Conseller d' Empresa i Ocupació (Vielha,1958)

Mena ha compaginat la feina a la universitat amb la gestió d'empreses. És catedràtic d'Economia de la Universitat Ramon Llull i professor ordinari d'ESADE, on a més ha estat director de diversos màsters. Té experiència com a consultor en diversos àmbits d'activitat econòmica, especialment en el turisme.

Ferran Mascarell Conseller de Cultura (Sant Just Desvern,1951)

El fitxatge més mediàtic d'Artur Mas, pel cop que

Josep Maria Pelegrí Conseller d'Agricultura i Medi Ambient (Lleida,1965)

Un dels homes forts d'UDC, actualment n'és el secretari general. Anteriorment havia ocupat diversos càrrecs al govern autonòmic, com el de conseller de governació. El seu nomenament com a conseller d'agricultura respon a la "tradició" de nomenar un lleidatà per al càrrec. La conjunció d'agricultura i medi ambient en una sola conselleria i amb temes tan candents sobre la taula com són les ZEPA i els regadius fan preveure que aquesta sigui una de les conselleries que pugui generar més polèmica.

ELS VUNCULATS A L‘APARELL DE L’ESTAT

Lluís Recoder Conseller de Política Territorial i Sostenibilitat (Barcelona,1958)

Josep Lluís Cleries

Ha estat alcalde de Sant Cugat del Vallès durant els darrers 11 anys, essent la darrera etapa el càrrec institucional més important de CiU. És membre del corrent roquista de CDC. Partidari sense embuts del Quart Cinturó, la seva dona és sòcia de Hakerson International SL juntament amb Joan Laporta. Aquesta empresa pretén dur a terme la polèmica requalificació dels terrenys de Can Trabal a l'Hospitalet de Llobregat, que compta amb una forta oposició veïnal.

Conseller de Benestar i Família (Barcelona,1956)

Irene Rigau

ro dos d'Unió Democràtica de Catalunya. Prèviament, havia presidit durant poc més d'un any l'Institut Català de la Dona. Psicòloga, formada en gestió pública a l'IESE -l'escola de negocis de l'Opus Dei-, ha estat tertuliana de Radio Intereconomia i articulista a El Mundo. Joana Ortega es converteix amb aquest nomenament en la veu i els ulls de Duran i Lleida dins el govern del Principat.

Ha estat durant molts anys dirigent del moviment d'esplais cristians i de la totpoderosa Fundació Pere Tarrés. Dirigent de CDC encarregat de les polítiques de família, ja havia ocupat diversos càrrecs durant els anys 90 al departament que ara dirigeix.

Joana Ortega

Consellera d'Educació (Banyoles,1951)

Vicepresidenta i consellera de Governació (Barcelona,1959)

És una de les més veteranes com a consellera del nou executiu. El 1999 ja va assumir la cartera de Benestar. Des del seu escó quan CiU estava a l'o-

Inicià la seva carrera política com a regidora de l'ajuntament de Barcelona fins esdevenir la núme-

Pilar Fernández Bozal Consellera de Justícia (Barcelona,1963)

Fins ara era l'advocada de l'estat en cap a Catalunya. En aquest càrrec, va denegar el permís a Arenys de Munt perquè el 13 de setembre de 2009 s'hi celebrés la primera consulta sobre la independència. Un dels seus encàrrecs hauria de ser, ara, impulsar el Consell de Justícia de Catalunya, que la sentència del TC ha prohibit.


10INTERNACIONAL

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

Acabar amb “Los Zetas” o acabar amb les protestes populars?

Alerten que la suposada persecució del narcotràfic a Guatemala amaga la repressió de les protestes populars El Frente Nacional de Lucha de Guatemala denuncia que l'estat de setge dictat a un departament del país té l'objectiu de protegir els interessos de les empreses privades vinculades amb grans projectes hidroelèctrics a la zona. El govern assegura que l'ha decretat per perseguir el cartel del narcotràfic Los Zetas. LAIA ALTARRIBA BARCELONA

Mitjans de comunicació d'arreu del món es feien ressò el 20 de desembre de la decisió del govern guatemalenc d'imposar l'estat de setge a una zona del país. Segons informava la BBC, "les autoritats de Guatemala han començat a intentar retornar la pau als habitants del departament d'Alta Verapaz després que es decretés l'estat de setge per expulsar les cèl·lules del cartel mexicà de narcotraficants Los Zetas, que s'han assentat a la zona". Ho reproduïen també alguns mitjans catalans. Però cap d'aquests mitjans es feia ressò de la denúncia que ha fet el Frente Nacional de Lucha guatemalenc, que apunta que darrere el decret d'estat de setge hi hauria un altre objectiu: impedir les mobilitzacions populars contra noves infraestructures energètiques a la zona i protegir els interessos de les empreses privades que els impulsen. El Frente Nacional de Lucha és una plataforma unitària de mobilització per la defensa dels serveis públics i els recursos naturals de Guatemala. El decret dictat comporta que, des del 20 de desembre fins al proper 20 de gener, a les ciutadanes i ciutadans d'Alta Verapaz els suspendran les garanties constitucionals. L'estat de setge és el quart dels cinc graus d'excepció que contempla la llei guatemalenca, i només el supera l'estat de guerra. Decretar-lo restringeix drets com la inviolabilitat del domicili o el temps límit de detenció sense haverne d'informar als tribunals. I també limita drets com el de reunió o manifestació. "Cap fet violent que justifiqui la mesura"

El Frente Nacional de Lucha assegura que els dies anteriors a la decisió del govern de decretar l'estat de setge no hi va haver cap acció que el justifiqués: "Se'l treuen de la màniga. Els dies previs, ni en mitjans ni enlloc s'havia mencionat ni mitja paraula sobre el fet que a Alta Verapaz succeïssin fets

tant violents que justifiquessin aquesta mesura extrema". Què havia succeït, doncs? Des de la plataforma unitària expliquen que el que va passar abans del 20 de desembre va ser que la població del municipi de Lanquín, a través d'una consulta popular, va votar majoritàriament contra la construcció d'una central hidroelèctrica al seu territori. A més, també a través d'una consulta, a San Cristóbal (dins del mateix departament) es van oposar a la instal·lació de diverses torres d'alta tensió. I també s'hi ha de sumar que, de cara al mes de gener, estava previst en altres municipis de la zona consultes comunitàries sobre temes semblants. Amb les mesures que comporta l'estat de setge, ara aquestes consultes no es poden fer. El Frente Nacional afegeix encara més raons que explicarien la declaració de l'estat de setge i que no tenen cap relació amb Los Zetas. Entre aquestes raons, destaquen que, poques hores abans que es declarés, a la Finca Guajbal, un grup d'inversors privats es van reunir per posar en marxa la construcció de la hidroelèctirca de Lanquín. També que l'empresa ENEL s'ha afanyat a construir les línies d'al-

“La població de Lanquín va votar majoritàriament contra la construcció d'una central hidroelèctrica” ta tensió que havien rebutjat els habitants de San Cristóbal. "Ha estat tant ràpida l'acció d'aquests empresaris que es pot concloure, sense por d'equivocar-se, que estava preparada prèviament. No es pot demostrar aquesta articulació, però es necessiten menys de tres dits de front per deduir-la", asseguren des del Frente Nacional. I afegeixen: "És tan provable que

Els veïns s’han mobilitzat contra la construcció de centrals elèctriques

en realitat estiguin perseguint al grup narcotraficant denominat Los Zetas com que es tracti d'un costós xou per beneficiar els empresaris que, en aliança amb Unión Fenosa, volen impulsar projectes hidroelèctrics". Un nou assassinat

El decret de la mesura excepcional al departament d'Alto Verapaz ha coincidit amb l'assassinat d'Eswin Gálvez, metge i dirigent sindical vinculat al Frente Nacional de Lucha. Ha estat a un altre departament, però comparteix amb els militants comunitaris d'Alto Verapaz que s'oposava a les polítiques d'energia que impulsa el govern d'Álvaro Colom. Ha estat el primer militant guatemalenc mort violentament el 2011, però no ha estat l'únic dels darrers anys. En una visita recent als Països Catalans, representants del Frente Nacional de Lucha van explicar que des de l'octubre de 2009 més de 10 militants vinculats a la seva organització han estat assassinats. Per aturar les agressions es va activar una campanya internacional de recollida de firmes i envia-

da de cartes al govern guatemalenc. Entre les organitzacions impulsores hi havia l'Associació Catalana d'Amistat amb el Poble de Guatemala. Aquella campanya va aconseguir que a l'abril disminuís el número d'assassinats. Però no

“ Des de l'octubre de 2009 més de 10 militants vinculats al FNL han estat assassinats” els ha pogut aturar. El darrer ha estat aquest 6 de gener. La lluita contra Unión Fenosa

Tant la campanya internacional com les organitzacions populars guatemalenques asseguren que Unión Fenosa (amb capital de La Caixa) està darrere de la repressió contra militants del Frente. El motiu: una de les principals rei-

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF.& ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

MÉS INFO: HTTP://ESTAMOSDEFRENTE.BLOGSPOT.COM

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

vindicacions dels moviments populars del país és la nacionalització de l'energia, que està en gran part en mans d'Unión Fenosa, i la conseqüent constitució d'empreses municipals de distribució de l'energia amb control d'associacions populars de base. L'estratègia de lluita que ha seguit el Frente ha estat impulsar una vaga de pagament de l'energia elèctrica, a més de talls de carreteres i mobilitzacions. En alguns departaments, com San Marcos, la població s'ha sumat massivament a la decisió de no pagar els rebuts de la llum. Com a resposta, el govern guatemalenc va imposar a San Marcos el 2009 la mateixa mesura que ara aplica a Alto Verapaz: decretar l'estat de setge. Des del Frente Nacional, però, estan convençuts que "malgrat aquestes pràctiques governamentals que indiquen clarament que està tornant la repressió, la lluita popular es reforça, creix i es multiplica".

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

EUSKAL HERRIA

Més de 60.000 persones es manifesten pels drets del presos polítics bascos REDACCIÓ BARCELONA

Un massiva mobilització va recórrer els carrers del centre de Bilbao el passat dissabte 8 de gener en defensa de la repatriació i dels drets dels presos polítics bascos. Segons els organitzadors, eren més de 60.000 persones les que van acudir a la crida. Els familiars dels presos van encapçalar la multitudinària marxa, que ha esdevingut una demostració de força del moviment independentista basc en suport de les més de 700 persones empresonades per motius polítics a les presons espanyoles i franceses.

“La multitudinària marxa ha esdevingut una demostració de força del moviment independentista basc” La marxa estava convocada per nombroses personalitats, i comp-

Els familiars dels presos estigueren presents a la marxa

tava amb el suport de l'organització de familiars de presos Etxerat,

a més del de l'esquerra abertzale, Aralar, EA, Alternatiba, ELA, LAB

i molts altres organismes polítics, sindicals i socials. La manifestació ha estat la més multitudinària dels últims temps. La gran manifestació ha servit per recordar que el procés de solució política del conflicte que enfronta l'Estat espanyol amb el poble basc, conseqüència de la negació dels seus drets democràtics, no podrà ser complet sense tenir en compte els drets dels centenars de presos, els milers d'exiliats, així com les desenes de milers de víctimes de la violència i repressió de l'Estat espanyol, i que hi ha una gran massa social que es mobilitza i es mobilitzarà pels seus drets.

OCCITÀNIA

L’esquerra revolucionària occitana alerta contra els atacs a l’aranès

L.A. BARCELONA

L'entitat Impulso Ciudadano ha demanat a la defensora espanyola del poble, María Luisa Cava de Llano, que interposi un recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei de l'aranès, que va aprovar el Parlament de Catalunya el passat 22 de setembre. Davant d'aquesta amenaça, l'organització Libertat, Esquèrra Revolucionària d'Occitània, ha alertat del perill de retallar "l'única llei que defensa els drets lingüístics" dels occitans i occitanes. Impulso Ciudadano és una entitat promoguda per José Domingo, exdiputat de Ciutadans i actualment militant d'UPyD. Aquest grup espanyolista justifica la denúncia

Els membres de Libertat participaren en una xerrada a la universitat

perquè considera que la llei "dóna una oficialitat a aquesta llengua que supera l'àmbit territoriali de la Val d'Aran". La llei de l'aranès regula la protecció de l'occità a Catalunya i li dóna un reconeixement oficial a més d'establir-ne l'ús preferent a les institucions i escoles araneses. Tot i que l'entitat denunciant és molt petita, des de Libertat estan preocupats per les conseqüències que pugui acabar tenint, i ho justifiquen: "Coneixedors de la trajectòria del Tribunal Constitucional espanyol i d'altres institucions afins al servei de l'imperialisme espanyolista, temem un desenllaç nefas". I afegeixen: "A més, l'estat francès no dubtarà a utilitzar aquest recurs i

la decisió del Tribunal Constitucional espanyol per justificar encara més els constants atacs a la llengua occitana i culminar la seva política lingüicida. Considerem per tant, que la broma d'aquests quatre aprenents de neolerrouxisme, pot esdevenir l'agressió més forta que mai hagi rebut la llengua occitana". Davant d'aquests perills, doncs, Libertat ha demanat a totes les forces polítiques, sindicals i socials de la Val d'Aran i de la resta d'Occitània a estar preparats per respondre de manera unànime a l'agressió. I a més ha fet una crida "a la solidaritat de totes les forces polítiques, sindicats i institucions dels Països Catalans enfront d'aquesta agressió".

TERRITORIS OCUPATS

El Parlament israelià investigarà les ONG crítiques REDACCIÓ BARCELONA

La cambra de diputats israeliana ha inaugurat l'any amb una moció presentada pel partit ultranacionalista Israel és la Nostra Casa que preveu la creació d'un grup parlamentari que investigarà les ONG israelianes d'esquerres i l'origen dels diners que reben de l'estranger. La proposta es va aprovar per 47 vots a favor i 16 en contra. La diputada Fania Kir-shenbaum, impulsora de la moció, argumenta que "aquests grups propor-

cionen material a la Comissió Goldston (que és l'encarregada d'investigar la mort de 1.400 palestins a Gaza fa dos anys) i estan darrere de les querelles que s'han posat contra oficials i funcionaris israelians a tot el món": El mandat que s'ha aprovat és que s'investigui si alguns estats estan darrere de l'ajuda que reben les ONG locals d'esquerres, ja que és públic que alguns

La població palestina continua patint l’ocupació

reben suport de diversos països europeus, inclòs els Països Catalans. Les organitzacions que estan al punt de mira del Parlament israelià són Breaking the Silence, Btselem, Yesh Din, Adala i Yesh Gevul. Pel director de Breaking the Silence (entitat formada per antics soldats i oficials que denuncien els abusos de l'exèrcit als territoris ocupats), "la moció mostra clarament quina és la línia que segueix la coalició de Govern i estableix la persecució de diverses ONG".


12ECONOMIA

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

La retallada de la Seguretat Social serà la més important en els darrers 30 anys ÀLEX TISMINETZY BARCELONA

processos d'acomiadaments col·lectius, amb un enduriment general dels requisits per accedir-hi.

La Seguretat Social és un terreny especialment sensible, ja que afecta les rendes de les capes socials més vulnerables. Els diferents governs espanyols posteriors al franquisme han anat promulgant lleis que han anat dificultant l'accés de la població a les prestacions i refent els càlculs de les pensions per aconseguir importants reduccions.Els resultats estan a la vista, i les dades oficials són alarmants: actualment el 58% dels pensionistes no arriben als 600 euros mensuals.

Retallades en la viduïtat i invalideses

La Seguretat Social ha viscut en les darreres dècades diverses reformes. En cadascuna de les modificacions legals els mateixos agents socials signants (Govern, patronals i sindicats CCOO i UGT) han argumentat els canvis sobre la base d'unes suposades millores molt difícilment apreciables, però sobretot han defensat les contínues retallades en prestacions i drets socials apel·lant la responsabilitat de la ciutadania per contenir un suposat dèficit públic -que només per-

“Per a la majoria de la població significa treballar més anys per percebre menys prestacions” ceben les visions més catastrofistes i conservadores- i fer, per fi, sostenible el sistema. Aquesta tendència continuada a l'enduriment de les condicions per percebre prestacions i a la seva reducció progressiva, ha tingut en els darrers anys una preocupant acceleració a partir dels Pactes de Toledo de 1995. La línia de fons d'a-

Els sindicats bascos han convocat vaga per al dia d’abans de l’aprovació de la reforma

questa tendència, marcada a nivell internacional per l'FMI, es tradueix en endurir les condicions per accedir a les pensions per reduir-ne les persones beneficiàries i disminuir la quantitat a percebre de les prestacions d'atur, jubilació, viduïtat o incapacitat. En definitiva, per a la majoria de la població significa treballar més anys per percebre menys prestacions. La jubilació, sempre en el punt de mira

En arribar a una determinada edat es considera socialment que els treballadors ja no han de prestar serveis, percebent una prestació substitutiva per poder mantenir-se. Però aquest concepte solidari està en crisi, i en els darrers anys han estat de contínues retallades en

aquestes prestacions. Només cal recordar que els anys 1980 es podia accedir a la prestació havent cotitzat només 8 anys, límit que va augmentar a 10 anys el 1985, a 12,5 anys el 1997, i que actualment està en 15 anys. Milers de treballadors s'han quedat sense prestació a causa d'aquestes reformes. També és important recordar com el 1985 la quantia a percebre es calculava fent la mitja dels dos millors anys dels darrers 10 anys (a triar pel treballador), després va augmentar per ser la mitja dels darrers 8 anys, per incrementar-se a 10 anys, i posteriorment als 15 anys actuals. Alhora, el 2007 es va restringir considerablement l'accés a la jubilació parcial, la més beneficiosa pels treballadors menors de 65 anys

i creada per preservar els drets en

Però les altres prestacions no han restat al marge de les retallades dels darrers anys. La més important va ser sense dubte la reducció molt important que van patir les prestacions d'invalidesa a partir de 2007, quan es va introduir un nou càlcul que penalitza amb importants reduccions (fins a reduir en alguns casos el 50%) aquelles persones amb cotitzacions curtes. La prestació de viduïtat s'ha vist modificada, sota grans proclames publicitàries dels governs, i s'ha introduït la possibilitat de la viduïtat per a les parelles de fet, però molt més restrictiva que per als matrimonis, ja que només és possible en casos de dependència econòmica total respecte del difunt treballador. Aquest nou requisit, el de la dependència econòmica del pensionista respecte al treballador difunt, s'està intentant estendre a les viduïtats de persones casades.

L’APUNT

Una Reforma sense precedents ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

La Reforma de la Seguretat Social que prepara el Govern espanyol serà la retallada més important dels darrers 30 anys, una devaluació de drets que es dóna en el greu context social en el qual el 55% dels pensionistes actuals no arriben al salari mínim interprofessional. La prestació de jubilació novament serà la més afectada, i no només amb l'augment de l'edat ordinària als 67 anys, sinó sobretot amb importants modificacions del càlcul que reduiran fins a un 30% les prestacions finals. Primerament, la modificació de l'edat ordinària de jubilació a 67 anys causarà una penalització de dos anys més a totes les persones que es jubilin anticipadament (reducció entre un 6% i un 8% per any), fet que reduirà entre un 12% i un 16% les actuals prestacions. Alhora, s'amplia el període de cotitzacions que s'agafa per a calcular la prestació, passant dels actuals 15 anys a 20 anys, mesura que les estadísti-

ques de la Seguretat Social calculen que reduirà un 8,3% les prestacions finals. També s'amplia el període que es demana per tenir una pensió del 100%, que passarà dels actuals 35 anys a 40 anys. Aquest canvi afectarà previsiblement a tots els treballadors, atenent que probablement es reduirà la pensió un 2% per cada any que no s'arribi als 40 de cotització, reduint una mitja del 10% més les prestacions. Finalment, amb tota probabilitat s'augmentarà el període mínim per tenir dret a la jubilació, que passarà de 15 a 20 anys, deixant sense dret a aquesta prestació totes aquelles persones, sobretot dones i precaris, amb vides laborals més baixes. El Govern espanyol prepara a més la restricció de la viduïtat només per a aquells cònjuges que depenguin econòmicament de forma absoluta del treballador mort, i es preparen noves restriccions de les invalideses, mitjançant la modificació de la forma de càlcul i a través de les directrius als tribunals mèdics per a que donin menys baixes i declarin menys incapacitats.

“La prestació final de jubilació es pot veure reduïda fins a un 30% amb la reforma”


L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

ESPORTS 13

L’atletisme s’ha convertit en una opció molt popular per practicar esport

L’eclosió de l’atletisme popular als Països Catalans RAFA ESCOBAR MANISES

Si algun esport ha experimentat una eclosió els darrers anys als Països Catalans, sense cap mena de dubte, ha sigut el de l'atletisme popular en les seues diferents modalitats. Per atletisme popular entenem totes aquelles curses a peu en ruta, la participació de les quals està oberta a tothom. Fins a l'entrada del nou segle l'univers de les carreres populars, malgrat tindre presència a la nostra terra no era un fenomen de masses com a l'actualitat, l'atletisme era percebut per la societat com a un esport practicat a les pistes per atletes que dedicaven un gran nombre d'hores a la seua preparació, amb l'objectiu d'arribar en perfectes condicions als Jocs Olímpics, campionats del món o continentals. A partir del 2000, poc a poc, el nombre de clubs i curses locals organitzades va anar creixent de manera exponencial. El cas del País Valencià és paradigmàtic en aquest sentit. Es tracta d'un moviment que apareix amb força, tant a les comarques com a les àrees metropolitanes. Un moviment de persones que per la seua afició funden colles o clubs de córrer, més o menys seriosos que acaben impulsant curses als seus municipis. A l'actualitat, pocs són els pobles

valencians que no disposen d'una o dues curses anuals i d'un club o colla que les impulsa o com a mínim hi col·labora. La clau d'aquesta eclosió rau en la senzillesa, parlem d'un esport de baix cost econòmic i en el qual la competitivitat ve marcada per un mateix i pels seus límits físics. És per això que durant una cursa podem veure com dos corredors poden entrar eufòrics i feliços a meta i ovacionats pel públic, malgrat estar separats per una dife-

“La competitivitat acostuma a ser amb un mateix i no amb la resta (si exceptuem la capçalera)” rència cronomètrica de trenta minuts. La competitivitat acostuma a ser amb un mateix i no amb la resta (si exceptuem la capçalera), alguns corredors opten a marca personal, altres simplement busquen acabar, tindre uns hàbits saludables de vida o passar el matí amb

els amics. Ara bé, no a tot el territori el fenomen presenta les mateixes manifestacions, mentre que a la zona de València la densitat de curses populars de totes les distàncies és grandíssima (5km, 10, 15, mitja marató), a les comarques de Castelló tenen una enorme importància les curses de muntanya, com és també el cas de les comarques septentrionals del Principat, les quals han donat diversos camions del món en diferents disciplines, sent el cas més conegut el de Kilian Jornet. Per contra a les comarques alacantines han assolit importància en els darrers anys les curses mixtes (triatló, duatló i aquatló) que incorporen altres disciplines com la bicicleta i la natació. Curses que també estan present a altres indrets del país. L'eclosió no s'ha aturat ni molt menys, l'any 2010 ha registrat maratons (42.195m) al nostre territori amb unes participacions nombrosíssimes: és el cas del de València amb més de 3.000 participants, Castelló que rebassà els 2.500 o Barcelona que superà els 12.000. Però més enllà de les maratons que són curses internacionals que acullen molts visitants, és destacable l'auge de les carreres locals, les quals registren una participació insòlita, així, per exemple la

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // L'Estapera C.de baix, 14, baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-U UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

cursa popular de Russafa, inclosa al circuit de curses populars de la ciutat de València superà els 3.800 participants, i això no és precisament una excepció. Davant d'aquesta situació sorprenen les prioritats de les institucions governamentals que sense tindre en compte els interessos i les prioritats de les persones es dediquen a aportar recursos a activitats elitistes practicades per uns pocs i que suposen unes inversions econòmiques en molts casos des-

“La grandesa de l'atletisme popular radica en que ha representat un moviment sorgit des de la base” proporcionades que poca repercussió tenen en el conjunt de la població. És el cas de la Fórmula 1, el golf, les regates, etc. La grandesa de l'atletisme popular radica en que ha representat un moviment sorgit des de la base, a partir de l'associacionisme local

i de barri que en els darrers anys ha assolit repercussió, no perquè haja tingut un enorme suport institucional, sinó perquè cada cop han sigut més les persones que han decidit calçar-se unes bambes, eixir a fer fúting i plantejar-se: per què no fer i acabar una cursa? El boom del qual venim parlant però, també està mostrant de forma progressiva que l'atletisme popular és un esport amb una relativa quota de mercat, i per tant amb potencial per a l'explotació econòmica i la instrumentalització política; el repte vindrà els propers anys. Caldrà veure com absorbeix el sector, sense perdre la identitat que l'ha fet créixer, el progressiu interès que empreses i institucions venen mostrant. Aquesta contradicció s'ha palesat en la imposició per part de l'Ajuntament de València d'un canvi de data per a la 31 edició de la Marató Popular de València i la intenció de convertir-la en un gran evento. Aquesta decisió ha propiciat l'organització d'una marató popular clandestina per part d'un grup d'atletes populars que estan disposats a cobrir el recorregut de la cursa en la data marcada, 20 de febrer, malgrat no disposar de permisos per part de l'Ajuntament i per tant havent de compartir la calçada amb el trànsit rodat.


14 CULTURA

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

El poetavanguardistacatalà més popular Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

vells. Aquesta etapa finalitzà amb la publicació de "Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català" (1920). "El Sanatori" ocupa els últims anys de vida del poeta i recull la seva estada a diferents sanatoris i l'evolució que la seva poesia va experimentant. Les cal·ligrafies, les experimentacions tipogràfiques i les composicions lliures van deixant pas a una poesia menys trencadora en la forma però possiblement molt més interessant en el fons i que, de fet, serà la que, anys després, li possibilitarà el fet d'esdevenir un poeta popular com pocs. Un trajecte, el de la popularitat, que ha fet de la mà de nombrosos autors de disciplines diverses de la cultura catalana que han begut del seu treball, enriquint-lo, i que trobem documentat a "El Colofó" de l'exposició.

A

l'Arts Santa Mònica de la ciutat de Barcelona es pot visitar de franc, des del passat 23 de desembre i fins el proper 3 d'abril, l'exposició "Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà", un projecte fruit de la col·laboració entre l'Arts Santa Mònica i la Institució de les Lletres Catalanes i comissariada per la Pilar Bonet i la Maia Creus. El fet que aquest centre cultural es trobi a les Drassanes, al capdavall de les Rambles, ha facilitat a més que entre les activitats programades que hi estan vinculades hi hagi un seguit de visites literàries -fins a tres, la primera de les quals el proper dissabte 15 de gener- d'una durada de dues hores que recorreran diferents indrets de la Barceloneta, el barri mariner que malgrat no veure'l néixer el va adoptar com a fill. L'exposició, que és de dimensions reduïdes, arrenca amb una cronologia de la seva curta vida, del 1894 al 1924, acompanyada d'aquells esdeveniments que en els terrenys polític, social i cultural més relleu tingueren. En acabat, el visitant se submergeix ja en el moll de l'os de l'exposició, un espai que està estructurat en tres àmbits i que compta, a més, amb la intervenció de diversos artistes. El primer d'aquests àmbits du per títol "L'Ateneu", en referència a l'Ateneu Enciclopèdic i Popular (AEP), on el jove Salvat-Papasseit anirà trobant els seus referents, i ocupa el període 1911-1916. En Tomàs Garcés, inquiet amic d'en Salvat-Papasseit, ens explica que "en la Barceloneta agitada d'aleshores, en aquell món obrer tumultuós, els fulls subversius queien a devessalls. La Barceloneta bullia com tot Europa", i en Salvat-Papasseit va recórrer a l'esplèndida biblioteca de l'AEP per tal d'anar confor-

“El visitant se submergeix en el moll de l'os de l'exposició, un espai que està estructurat en tres àmbits i que compta, a més, amb la intervenció de diversos artistes” mant la seva personalitat. D'entre els autors de referència formativa en els camps ideològic, polític i filosòfic hi trobem persones com en Maxim Gorki -no en va els primers escrits de periodisme polític social d'en Salvat-Papasseit en revistes

com ara Justicia Social estan signats amb el sobrenom de Gorkiano-, en Leibknecht, en Toltoi, en Kropotkin, l'Ibsen, en Goethe, en Maragall, en Víctor Hugo o en Ferrer i Guàrdia. Pel que fa als autors coetanis que més interès li despertaren van del Josep Maria de Sucre al Francesc Pujols passant per en Gabriel Cardona, en George Sorel, en Walt Whitman o en Torres-Garcia. El segon àmbit, "La Galeria", és el que fa referència a la seva feina coma a llibreter a les Galeries Laietanes, l'establiment cultural més grans i modern del moment. El coneixement de primera mà dels nous corrents artístics i el contacte i amistat amb pintors que, com en Rafael Barradas o en Torres-Garcia, estaven treballant en la recerca de nous llenguatges pictòrics, impulsà a en Salvat-Papasseit a emprendre iniciatives com ara la revista Un enemic del Poble, una "fulla de subversió espiritual" que volia combatre l'esperit dels

La crisi i el Palau de les Arts Santiago Salvador VALÈNCIA

F

ins a 600.000 euros ha retallat el Palau de les Arts del seu pressupost durant l'exercici de l'any 2010. Aquest estalvi és conseqüència de la reducció de la subvenció pública al teatre d'òpera de València i ha implicat l'eliminació d'activitats paral·leles, la reducció dels serveis de seguretat i neteja de l'edifici, la contractació d'hostesses en pràctiques, la reorganització d'horaris per no haver de pagar hores extra i la cancel·lació de les audicions per cobrir places vacants de l'orquestra entre d'altres. D'aquesta manera la intendent del teatre, Helga Schmidt, ha reduït el dèficit de 2010 fins als 5,4 milions d'euros. Encara que el conseller d'Economia Gerardo Camps s'ha compromès a mantenir el 2011 un pressupost de 18,8 milions d'euros (un milió més que per al 2010, any de la retallada), és probable que això no es pugui sostenir. I no tan sols per la tendència general, marcada per la crisi, a la reducció de la despesa pública. Hi intervé també la insostenibilitat econòmica del projecte. El Palau de les Arts és la infraestructura cultural més cara de la Generalitat valenciana i, amb diferència,

el teatre d'òpera que rep un major pressupost del govern autonòmic. En un context tradicionalment caracteritzat, en l’àmbit estatal, pel predomini de Barcelona i Madrid, el Palau de les Arts va irrompre el 2006 amb un pressupost desproporcionat per a una ciutat amb una tradició operística limitada. S'hi va afegir el plus d'espectacularitat de la vinculació estable amb els directors d'orquestra Lorin Maazel i Zubin Mehta, d'un prestigi internacional molt superior al dels seus homòlegs a Barcelona i

Madrid. Des d'aleshores el teatre ha donat un bon nivell a l'orquestra, contractat cantants de prestigi i ofert algunes posades en escena que han rebut elogis unànimes. Aquestes prestacions, però, a banda d'obtenir-se a costa d'un gran esforç de l'erari públic, han generat en el sector la sospita que s'estira més el braç que la màniga i que hi pesa més la voluntat de marcar paquet per part del Govern de Francisco Camps que no la racionalitat econòmica. Ara, la crisi en posa a prova la viabilitat.

Miquel Pujadó i Olga Suarez presenten a Barcelona Dos entre tants: El verí d'Estellés Vicent Company i Sancho TAVERNES DE VALLDIGNA

U

n recital concert que uneix temàticament una sèrie de poemes del gran poeta Vicent Andrés Estellés amb unes quantes de les millors cançons del cantautor de Terrassa i que ja ha rodat per diferents localitats del País Valencià. Pujadó és un dels autors i intèrprets de cançons més sòlids i personals de les últimes dècades, amb quinze àlbums al seu actiu. Suàrez és professora de llengua i literatura catalana a Benicarló i membre de l'associació estellesiana rodonors invictes [www.rodonorsinvictes.cat]. "... Deu ser que la poesia del qui hauria de ser com un dia serà poeta nacional valencià no ha perdut ni un bri del seu vigor, del seu tremp sorprenent i és en la fórmula del recital que troba la seua expressió més perfecta. Perquè és que la poesia d'Estellés és un espectacle per si mateixa" afirmava Vicent Sanz, arran de l'estrena a Benicarló El dijous tretze de gener s'enceta amb aquest espectacle el cicle "música, músics i cava" en el rovell de l'ou de ciutat vella, al restaurant El Setial (carrer Regomir 11. Barcelona). Un cicle que pretén ser un aparador de la cançó feta arreu dels Països Catalans, i on hi han previstes també les actuacions de Pepet i Marieta (20 de gener), Jordi Gomara (3 de febrer), Jordi Montañez (10 de febrer), Andreu Valor (7 d'abril), Pere Traserra, Pau Alabajos i altres cantautors i músics. Tots els concerts son de franc i comencen a les deu del vespre. Podeu trobar més informació al bloc: musicaicava.blogspot.com


CULTURA 15

L’ACCENT 193 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011

La ressenya de la quinzena También la lluvia

500 anys d’explotació i de lluita

También la lluvia, d’Icíar Bollaín, traça un paral·lelisme entre la conquesta d’Amèrica i l’actual saqueig del continent per part de les corporacions multinacionals Borja Català MANISES

L

a història d'explotació que pateix l'Amèrica Llatina des de l'arribada dels conquistadors castellans ha estat una font d'inspiració constant per a escriptors, cineastes i tota classe d'artistes. Ara, aquesta amarga musa que és el continent saquejat ha inspirat una nova creació que estableix un paral·lelisme perfecte entre la colonització iniciada al segle XV i l'ofensiva neoliberal a la qual les companyies multinacionals sotmeten actualment aquesta terra: es tracta de También la lluvia, l'última pel·lícula, de la directora madrilenya Icíar Bollaín. El guió ha estat escrit per l'escocès Paul Laverty, guionista habitual de Ken Loach i parella sentimental de Bollaín, i sembla ser que al seu darrere hi ha la influència de la lectura de l'historiador recentment traspassat Howard Zinn, a la memòria del qual està dedicat el film. El llargmetratge ens porta a l'any 2000 a la ciutat boliviana de Cochabamba, on un equip cinematogràfic espanyol, encapçalat per Costa (Luis Tosar), el productor, i per Sebastián (Gael García Bernal), el director, vol rodar una pel·lícula sobre l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica i l'inici de la conquesta i de la resistència. El país andí és molt lluny del Carib, on van tocar terra les

tres caravel·les, però els baixos sous els permetran comptar-hi amb molts extres per fer una gran superproducció. Els seus plans, però, es veuran completament alterats quan esclate la guerra de l'aigua a Cochabamba, un conflicte generat per la privatització del servei d'aigua a la ciutat i l'increment brutal de llurs tarifes. Daniel (Juan Carlos Aduviri), l'actor bolivià que interpreta a Hatuey, un dels primers líders indígenes que féu front als castellans, és un dels caps del moviment popular a favor del dret a l'accés a l'aigua, i la intensitat del conflicte creixerà fins a fer impossible continuar amb el rodatge en les condicions inicials i forçar l'equip artístic a reconsiderar les seues prioritats. También la lluvia és un llargmetratge

“También la lluvia és un llargmetratge reeixit en molts sentits. El seu gran encert és la vinculació indissoluble que fa entre la conquesta i l'actual explotació.Tot és una mateixa història” reeixit en molts sentits. En primer lloc, el seu gran encert és la vinculació indissoluble que fa entre la conquesta i l'actual explotació. En una escena els extres bolivians que acaben de ser gravats caracteritzats d'indígenes caribenys, bolquen un cotxe de la policia per evitar que els agents s'enduguen el Daniel a la comissaria. Aquest fragment fa que siga impossible desvincular la memòria de la lluita dels nostres dies. Tot és una mateixa història. D'altra banda, cal destacar les interpretacions. Tant Tosar com García Bernal l'encer-

ten plenament amb els seus personatges, les actituds dels quals van canviant al mateix temps que avança el conflicte. I mereix també esment Karra Elejalde, qui dóna vida a l'actor alcohòlic i trist que fa de Colom. El basc aconsegueix crear un secundari amarg i entranyable que fa millors les interpretacions dels qui comparteixen escena amb ell. L'únic però que se li podria posar a También la lluvia seria una final massa melodràmàtic ("de pel·lícula", en podríem dir) que tot i fer-se embafador no aconsegueix deslluir el conjunt de l'obra.

Manual del torturador español

Veus de la nova narrativa catalana

Xabier Makazaga Txalaparta, 2009

Lolita Bosch, selecció i pròleg Editorial Empúries, 2010

P

A

Lectures recomanades

Amb l'esperança entre les dents John Berger Edicions 1984, 2010

E

l polifacètic autor anglès -ha tocat l'assaig, la novel·la, la dramatúrgia, la crítica- s'apropa al fenomen post 11 de setembre del 2001 i al món resultant a través d'aquest recull d'assaigs on, en paraules de l'editor Josep Cots, Berger afirma que "resistim quan ens neguem a jutjarnos amb els criteris dels nostres opressors. Quan refusem els valors de la manipulació. Quan refusem no només les condicions dels que ens oprimeixen, sinó també la història tal com ells l'expliquen." Un treball que de ben segur no deixarà indiferents a aquells que vulguin apropar-se a les reflexions d'un autor que afirma que, "entre altres coses, encara sóc marxista".

Les històries naturals

Joan Perucho Edicions 62, 2010

Q

uan fa cinquanta anys de la publicació de la primera edició d'aquesta obra inclosa al Cànon occidental d'en Harold Bloom i trobar-lo s'havia convertit en un impossible, Edicions 62 el torna a posar a les llibreries. Aquest llibre, ple de la fantasia i humor, constituïa, segons afirma Julià Guillamon al seu pròleg, una al·legoria política al voltant de la necessitat de la reconciliació, i una d'estètica, en què l'autor anuncia el seu abandonament del "racionalisme estret per abraçar el misteri, la poesia i l'amor". A més d'aquest llibre, els seguidors d'en Perucho estan d'enhorabona perquè La Magrana també ha decidit publicar de nou la seva primera novel·la: Llibre de cavalleries.

er tal de donar la volta a l'argument utilitzat per l'Estat espanyol i la seva corrua de fidels negacionistes cada vegada que algun militant de l'esquerra abertzale denuncia tortures -la tortura no s'ha produït, les denúncies formen part d'un manual d'ETA mai trobat-, en Xabier Makazaga va publicar Manual del torturador español. El treball desmunta aquesta idea tot afirmant que, el que sí és de manual i, en concret, de la CIA és, no només la negació d'aquesta pràctica, sinó també els mètodes emprats. Una afirmació que ha posat en el punt de mira de la repressió aquest llibre i que ha estat respost per part de l'editorial amb la seva publicació a la xarxa, des d'on es pot descarregar gratuïtament.

questa antologia d'escriptors i escriptores catalanes de menys de quaranta-cinc anys és fruit de la curiositat lectora de la Lolita Bosch. I de la seva voluntat de reivindicar, fent visibles, els treballs de vora cinquanta nous autors que venen d'una mateixa tradició que va de Francesc Trabal a Caterina Albert i de la Mercè Rodoreda al Llorenç Villalonga. Un recull de material divers tant ja publicat com inèdit que posa en evidència que la literatura catalana segueix viva més enllà de les figures més consagrades.


DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 193

16CONTRAPORTADA

“El públic de la música en valencià segueix creixent, a pesar de la mordassa institucional” Què significa encentar un festival internacional com el Barnasants en un marc tan simbòlic com l'Auditori Nacional de Catalunya? La veritat és que ens fa moltíssima il·lusió: estem molt agraïts a Pere Camps i a tot l'equip de Barnasants per havernos brindat aquesta oportunitat i per haver cregut i confiat en nosaltres com a espectacle inaugural. També és una gran responsabilitat: "Auditori Nacional de Catalunya" són paraules majors, i per això estem treballant de valent en els assajos i en la posada en escena. Desplegarem una formació bastant atípica damunt de l'escenari: dues guitarres, baix elèctric, bateria, percussions, piano, quartet de corda i veu. Supose que sorprendrem a tots aquells que estan acostumats a veure'ns amb la formació més minimalista, més de batalla... [riu]. La teua guitarra ha esdevingut el tema central de la cartelleria del Festival Barnasants d'enguany. Ens podries explicar quina relació mantens amb l'instrument que t'acompanya sempre? El cartell d'enguany del festival Barnasants és un homenatge a una figura ineludible en la història de la cançó d'autor i de la música compromesa políticament: Woody Guthrie. Hi ha una foto molt famosa d'ell sostenint la seua guitarra, amb un missatge escrit a mà sobre la fusta, "this machine kills fascists". El cartell del Barnasants 2011 intenta emular aquesta imatge. L'adaptació autòctona de la frase ha sigut "aquesta màquina combat el feixisme". Em fa certa gràcia caminar pels carrers de Barcelona i comprovar que la ciutat està empaperada amb un missatge tan potent. I és la meua cal·ligrafia! Crec que és una de les coses que demostra que aquest festival no és un festival qualsevol, no es tracta d'un festival més. Almenys, no és habitual que la cartelleria d'un cicle d'actuacions tinga un discurs explícit tan clar i sense complexos. Recordem que l'any passat la imatge era un mapa dels territoris de parla catalana amb el lema "Països Valencians" i l'any anterior un dibuix del rostre de Karl Marx i el lema "No estaba muerto... Estaba de parranda". No podem fer una altra cosa que enorgullir-nos de participar d'aquesta iniciativa que aposta decididament per les idees i pel contingut, desmarcant-se de l'habitual model cultural d'allò políticament correcte, encadenat al photoshop i al maquillatge (molt de disseny, però poc de seny). Ah! Se m'oblidava: aquesta guitarra que apareix en el cartell, la utilitzarem durant el concert del dia

Luis Eduardo Guillén

VICENT COMPANY TAVERNES DE VALLDIGNA

ENTREVISTA

Pau Alabajos filòleg, periodista i cantautor Pau Alabajos (Torrent, 1982) és l’actual secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Fou guardonat amb el premi Ovidi l'any 2006 (a la millor lletra per "Cançó explícita") i l'any 2007 (al millor disc de cançó d'autor per Teoria del Caos).L'any 2008 fou doblement guardonat als premis Enderrock per votació popular (millor disc de cançó d'autor Teoria del Caos i millor artista de cançó d'autor).El proper 27 de gener inaugurarà el festival BARNASANTS, on estrenarà el seu nou treball Una amable, una trista,una petita pàtriaa l'Auditori Nacional de Catalunya (Barcelona)

27 de gener, interpretarem amb ella una cançó dedicada a Guillem Agulló, a Carlos Palomino i a totes les víctimes del feixisme, amb la col·laboració de Cesk Freixas, que posarà la veu... En la present edició del Barnasants intervenen molts músics valencians. Creus què la societat catalana valora més la música en català feta al País Valencià que els mateixos valencians? Com et deia abans, el Barnasants això ho té molt clar i mai no ha posat pals a les rodes a la unitat lingüística i cultural: enguany inaugure jo el festival i el clou un altre cantautor valencià, Joan Amèric, que torna als escenaris després d'un temps sense prodigar-se excessivament. Potser Canal9 i les institucions valencianes, en mans del bipartidisme monocrom des de fa més de trenta anys, donen l'esquena a la feina que fan els músics i cantants de casa nostra, però no és cert que els propis valencians no ho valoren: la prova està en què aquestos darrers cinc anys el nombre de concerts, el nombre de festivals, la quantitat de vendes, les xifres de descàrregues no han deixat d'augmentar exponencialment. Això demos-

tra que el públic de la música en valencià segueix creixent, a pesar de la mordassa institucional. Com definiries el nou treball que estrenes ara? Quins aspectes musicals i/o formals destacaries? S'incorporen nous músics al teu projecte? És un treball diferent. I musicalment més ric: aquesta vegada hem comptat amb una orquestra simfònica (vuitanta músics han participat en la gravació) per enregistrar tres temes del CD: "Una nit a Berlín", "Inventari" i "Fosses del silenci", aquest últim parla sobre les fosses republicanes del cementeri de València i sobre l'amnèsia històrica que vivim avui, ara i ací. Els temes més privats, més íntims, més personals, es barregen amb altres temes més col·lectius, més reivindicatius. Crec que això és una tònica en els anteriors discos també, i d'alguna manera s'ha convertit en el nostre segell personal. Laura Navarro ha estat una companya inseparable en tota la teua carrera musical. La simbiosi armònica entre aquesta jove violinista i la teua música tindrà una continuitat en aquesta nova etapa? Per descomptat, aquest projecte musical no s'entén sense Laura Navarro que, a més a més, aquesta vegada ha compost els arranjaments de quartet de corda i d'orquestra que podeu trobar en el disc. A mi em semblen brutals, però què puc dir jo?: haureu d'escoltar el CD i jutjar vosaltres mateixos... (riu). La veritat és que li he d'agrair a Laura el compromís que ha mantingut sempre, i tots els esforços i maldecaps que ha invertit en aquest disc (i des que actuem junts), perquè la veritat és que ha sigut una gravació bastant complicada. Engrescadora i molt satisfactòria, però complicada. Crec que ens hem sortit molt bé, estem contentíssims amb el resultat. Què destacaries de l'evolució musical respecte dels dos darrrers discs ja publicats, Futur en venda i Teoria del caos? Es veu una evolució clara entre els tres

treballs. Futur en venda, que és l'òpera prima, es nota que és la nostra primera experiència en un estudi de gravació. És un disc molt fresc i un punt de partida, del que vàrem aprendre moltíssim. El segon disc, Teoria de caos, ja té una altra mena d'acabat, més convincent, més professional. Vam comptar amb la producció artística de Toni Xuclà, que va deixar el seu segell personal i les cançons crec que estan millor escrites, musicalment i literària. En aquest tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria també hem comptat amb Xuclà com a productor i hem posat tota la carn en el torrador: una orquestra simfònica, quartets de corda, temes amb baix i bateria més rock, combinats amb cançons més pròpies del gènere estricte de la cançó d'autor (amb la mínima expressió, guitarra i veu). És un treball més madur (només faltaria! Si no anàrem madurant al llarg dels anys, hauríem de començar a preocupar-nos). Jo sempre dic que un disc (igual que un llibre, un quadre o una obra de teatre) és la fotografia del moment: de la suma de tot allò que has aprés en els escenaris i en els estudis de gravació, allò que has viscut i experimentat en la pròpia pell, el que has llegit en premsa o en llibres, a qui has estimat, a qui has deixat d'estimar... Tot això apareix en la instantània final, que es produeix quan envies la barreja masteritzada a la impremta. Quan tornes a escoltar el disc dos o tres anys després, obligatòriament hi haurà coses amb les quals no t'identifiques, però és necessari posar un punt i seguit i passar pàgina... I per acabar, un tema que està de molta actualitat ara mateix. Què opines del procés sobiranista encetat al Principat de Catalunya en els darrers mesos? Seguint un poc en la línia del que comentàvem abans: els retalls de l'Estatut de Catalunya (que no són només retalls al text de 2006, sinó també a l'articulat de 1979!); la sentència del Tribunal Suprem que obliga a la Generalitat de Catalunya a modificar la Llei d'educació; i una llarga llista de greuges comparatius històrics: les balances fiscals injustes, les inversions insuficients, els serveis deficients, etcètera han convertit el govern espanyol i les institucions judicials en una autèntica fàbrica d'independentistes. A qui li pot sorprendre que s'encete un procés de consultes sobiranistes impulsat per la societat civil? No semblen lògiques les xifres de la manifestació del 10 de juliol? Per què, si no augmenta any rere any el percentatge d'idependentistes en tots els estudis sociològics? La gent es cansa i pren les regnes.

LA REMATADA

Volem que hi guanyin els Països Catalans ÀLEX MAYMÓ LÓPEZ

El passat diumenge 9 de gener es va realitzar l'Assemblea Nacional de la CUP a Vilanova i la Geltrú, on es va aprovar el Programa Marc per afrontar les eleccions municipals del maig de 2011. Aquest programa recull la feina feta per centenars de persones que han participat en els diferents debats que s'han realitzat arreu del país. Hi han participat els militants de la CUP però també persones provinents dels moviments socials i populars dels Països Catalans. Tot aquest procés arriba ara als municipis i la CUP estem organitzant punts de trobada participatius per decidir quines propostes inclourem en els nostres programes electorals a cada municipi. Volem que el poble participi debatent i decidint quines propostes volen per les seves viles i ciutats. No tenim por a donar la veu a la societat civil perquè sabem que quan la gent s'organitza ho fa en defensa dels interessos col·lectius de les classes populars i perquè sabem que la nostra pràctica política sempre ha estat lligada a les lluites populars. Altres opcions polítiques volen que la ciutadania només participi per escollir els càrrecs electes, que més tard negociaran en base a les poltrones i càrrecs de confiança, quina ha de ser la composició dels governs municipals. En aquest circ lamentable no hi entrarem. Ho hem demostrat allà on estem presents i ho continuarem demostrant que nosaltres estem al costat de la voluntat popular expressada en forma de programa polític participatiu perquè som la única garantia per avançar cap a un canvi real en els governs municipals. I quan parlem de canvi no parlem d'un canvi de cares. Les actuals forces parlamentàries comparteixen gran part de les polítiques sectorials. Nosaltres volem polítiques valentes i innovadores en matèries com habitatge, serveis socials, fiscalitat, mobilitat, residus, urbanisme o cultura, entre d'altres.El nostre repte serà mobilitzar a la gent per construir entre tots i totes programes electorals que recullin aquest esperit de canvi i de transformació social. I també caldrà reactivar i reforçar les lluites populars i el treball del dia a dia per fer dels municipis el motor de canvi cap a la independència i socialisme dels Països Catalans. Allà on la CUP ja hi té presència ja estem aconseguint parcialment aquest repte i en molts altres municipis hi estem començant. A prop de 100 municipis existiran candidatures de la CUP i existiran milers de persones que participen de forma més o menys activa en aquest procés. Estem segurs que en aquestes eleccions municipals tindrem més representació i més força que mai i això serà perquè més gent ha participat en aquest procés i això significarà que les propostes resultants també tindran més força i més opcions de ser aplicades. Al final hi guanyarem tothom i hi guanyaran els Països Catalans!


Accent 193  

Periòdic popular dels Països CAtalans. Número 193, del 12 al 25 de gener de 2011.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you