Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI El “Model Alzira” fa aigües L'aposta de la Generalitat Valenciana per deixar en mans privades la gestió de diversos hospitals públics (i en van cinc) no està donant els resultats. L’últim cas, l’Hospital de Manises que ha demanat ajuda al Consell per finançar el deute acumulat. >> Països Catalans 6

El Govern recula en el Règim d’Empleades de la Llar

>>En profunditat

Palma s’omple per la Diada més independentista Aquest 2012, però, la commemoració de la Diada del 31 de Desembre ha quedat clarament diferenciada de les anteriors, tant pel considerable augment de participació en la tradicional manifestació unitària del dia 30, com pel visible salt qualitatiu de l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) durant els dies previs a la Diada. Normalment, l'EIM organitza el bloc més nombrós de la manifestació i és un dels principals protagonistes de la darrera setmana de l'any a l'illa, però aquest 2013 diversos episodis han accentuat encara més la incidència dels moviment independentista i popular. >>Països Catalans 7

Quan només portàvem sis mesos de la implementació real de la criticada reforma del Règim de les Empleades de la Llar de Zapatero, amb el cap d’any va arribar un nou Real Decret del govern de Rajoy, que deixa sense efectes algunes de les poques mesures positives que s’havien donat en un sector on la precarietat, la il·legalitat i els salaris de misèria estan enquistats en dècades de normatives “especials” per a treballadores “especials”. >> Economia 12

ENTREVISTA

Plataforma Antifracking de Castelló

El debat per la Declaració de Sobirania marca un camí ple de renúncies cap al dret a decidir

>>Països Catalans 4 i 5

JULI CUÉLLAR PÀG. 2 // JOSEP GARGANTÉ PÀG. 2 // HELENA VÀZQUEZ PÀG. 3

A finals de setembre del passat 2012 l’empresa Montero Energy va publicar el seu interès en extreure els recursos fòssils del nord de Castelló amb la tècnica coneguda com a fracking, per a la qual va sol·licitar a Conselleria tres permisos d’explotació d’hidrocarburs. Al poc de temps, l’oposició a aquest projecte començà a sorgir, i amb ella, la Plataforma Antifracking de les comarques de Castelló amb la qual hem parlat per conéixer millor la problemàtica. >>Contraportada 16


DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

02 OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Per una constitució del poble JULI CUÉLLAR MATARÓ

Tal com era previsible, els partits espanyolistes i els poders fàctics estan tancant files per frenar l’avenç de l’independentisme català i per torpedinar les promeses sobiranistes d’un Artur Mas desbordat per la mobilització popular i castigat a les urnes, que actualment forma un govern de minoria amb el suport d’ERC. L’emergència del bloc del NO posa de manifest la divisió de la burgesia, que igual que passa amb la classe treballadora no és homogènia en relació a la qüestió nacional.Les maniobres dilatòries poden frustrar l’exercici de l’autodeterminació. Però, també podem trobar-nos davant d’una consulta-trampa, fruit de l’escenari ambigu que planteja Artur Mas, que no parla de referèndum sinó de consulta i no concreta si hi haurà una pregunta o diverses opcions. La declaració de sobirania impulsada per CiU i ERC ha evidenciat les contradiccions existents entre les diferents faccions de la petita i mitjana burgesia, que encara anhelen la possibilitat d’una entesa amb l’Estat espanyol, que només contemplen el procés d’autodeterminació en una part del conjunt de la nació i que a més a més el vinculen a l’acceptació de les retallades socials imposades per la seva acció de govern i a l’estricta obediència del model social i econòmic neoliberal imposat des de la UE. Tot i que no compartim la visió de CiU i ERC, seria erroni ajornar la possibilitat d’alliberar un tros de la nostra nació del Regne d’Espanya. Hem de tenir present que els processos de construcció i alliberament nacional mai són mecànics ni perfectes i que, en general, sempre responen a la correlació de forces existent en un moment concret. I, justament, arran de l’experiència de les consultes iniciades el 2009 a Arenys de Munt i del sorgiment d’un ampli moviment sobiranista de base popular, és inqüestionable que la consecució de la independència no depèn exclusivament de l’esquerra independentista. Si de debò volem ser subjectes actius i no mers espectadors, no podem obviar la realitat. No n’hi ha prou amb la veu dels càrrecs electes de la CUP i tampoc basten les campanyes d’autoconsum dirigides a convèncer els qui ja estan convençuts. La conjuntura actual reclama un major nivell de tensió democràtica, per això cal retornar el debat al carrer i evitar a qualsevol preu la desmobilització del sobiranisme. I, en segon lloc, cal visualitzar en el moviment sobiranista l’aposta política a favor de la independència real. És a dir la independència dels mercats i les multinacionals, que ha de garantir el control popular de l’economia i la planificació racional dels nostres recursos. És en aquest punt, alhora que esperonem la mobilització popular i participem en una campanya unitària a favor del SÍ a la independència, que haurem d’impulsar un procés popular constituent per fixar les bases d’una “constitució del poble”.

COL·LABORACIÓ

JOSEP GARGANTÉ*

Els sentits de fer vaga

En 40 anys de democràcia dels rics aquestes terres han viscut 8 vagues generals convocades pels dos sindicats del règim. Cada cop que se n'ha de realitzar una apareixen els mateixos debats a les mateixes tertúlies, els mateixos titulars als mateixos diaris i els mateixos càlculs postjornada vaguista als mateixos canals de televisió. Al sí d'aquesta avorrida rutina apareix, a l'altra banda, l'alegria quasi infantil dels sindicats que es fan dir alternatius i, fins i tot, combatius, que en veure les dues empreses sindicals convocar la mitificada Vaga General semblen convertir-se, de sobte, en les seves joventuts; autèntics hooligans de la convocatòria que fan els seus eterns rivals en el camp laboral. Delegats sindicals de totes sigles que no convoquen ni un sol dia de vaga a les seves empreses des de fa anys, malgrat tot el que ens estan robant quant a drets i condicions laborals, perquè “la gent no es vol moure”, de cop i volta, sota la decisió dels dos Popes sindicals espanyols de decretar vaga general, converteixen aquell únic dia en un fi en si mateix, acceptant entre els seus companys i companyes de feina (si és que encara van al seu lloc de treball regularment) que un dia de vaga “no serveix per res, però alguna cosa s'ha de fer”. I d'aquesta manera enfonsen encara més el sentit original de fer vaga. No és sorprenent, per tant, trobar-te conduint la línia 116 del Barri de La Salut de Transports de Barcelona (TMB) i que una professora d'institut et deixi caure que “les vagues ja no serveixen” com a eina per lluitar contra el robatori armat (per alguna cosa hi ha els Mossos d'esquadra) de l'ensenyament. La ironia rau que, a cop de dur a terme vagues simbòliques que no han comportat cap canvi en les reformes-retallades laborals, les condicions de l'ensenyament o la destrucció de llocs de treball a les empreses, la gran majoria de la classe treballadora i els sindicalistes professionals i molts dels alternatius han arribat a la conclusió que la vaga és una cosa del passat i que s'han d'in-

Número 241 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Juli Cuéllar,Josep Garganté,Helena Vazquez,Andreu Merino,Hèctor Serra, Eudald Vilamajó.

ventar “coses noves”. I la realitat, desgraciadament, és tota la contrària. A cada dia que passa és més evident que és la manca de vagues, siguin d'empresa, sectorials o generals, el que està permetent fer als governs de torn l'espoli social més gran en dècades. Ha de ser una monja, la Forcades, qui ho digui clar i en català: “una vaga general indefinida faria canviar les polítiques del govern o faria caure aquest govern”. La vaga continua sent l'eina més important entre els treballadors i treballadores de qualsevol empresa, pública o privada, fins al punt que en els llocs on encara se'n segueixen fent d'una manera regular en defensa o millora de les condicions laborals, la Patronal, sigui pública o privada, o intenta il·legalitzar-la o intenta que tingui un serveis mínims que siguin màxims. Pel costat dels esclaus del salari, aconseguir tirar endavant una vaga només té sentit de ser si aquesta es fa fins a aconseguir algun dels objectius marcats i no es fa, com amb les

vagues generals i algunes vagues sectorials, només com a rebequeria esporàdica. Una vaga és una inversió de diners, significa perdre jornals de sou i, per tant, els treballadors i treballadores han d'estar segurs que ferla servirà d'alguna cosa. Alhora, com que s'ha de fer en aquests termes, cal que els Comitès de vaga organitzin piquets, hi busquin la participació del màxim de companys i companyes i visualitzin a través de propaganda i manifestacions de tot tipus qui és el culpable perquè ells i elles estiguin deixant de fer la seva feina. Les vagues passives on secundarla o no només depèn del “compromís” o la “consciència” de cadascun signifiquen deixar que la pressió de la Patronal, el discurs individualista i el consumista hi senyoregin impunement. Per tant, cal exercir pressió per la banda dels treballadors i treballadores amb el discurs col·lectiu, la solidaritat i la defensa del que és nostre. Les vagues passives, sense piquets,

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

PAPER DE VIDRE

Qui és l’economia? “El desacord entre govern central i Generalitat amenaça l'economia” (La Vanguardia, 21 de gener). Si les mitologies antigues personificaven els astres i altres forces de la natura no és per què, pobrets, fossin tontets o no en sabessin mé si no per què l'arsenal utilitzat històricament per entabanar el populatxo ha estat sempre riquíssim. La mitologia del capitalisme tardà personifica l'economia com si fos una entitat amb interessos propis. Si utilitzem el diccionari de la neollengua del capital podrem traduir fàcilment el sentit de tot plegat. La notícia prové de “un estudi basat en l'opinió dels princials actors econòmics de Catalunya”. I qui són aquests actors? “Andreu Mas-Colell (conselleria d'Economia i Conexement), Miquel Roca (Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País), Salvador Alemany (Carec), Josep Piqué (Cercle d'Economia), Josep Maria Álvarez (UGT), Joan Carles Gallego (CCOO), Jordi Canals (Iese), Sixte Cambra (Port de Barcelona), Eusebi Cima (Fepime), Salvador Gabarró (GasNatural), Modest Guinjoan (Pimec), Àngel Simón (Agbar), Miquel Martí (Moventia), Xavier Pujol (Ficosa) o Cons-

d'un dia o de dos, sense continuïtat fins a aconseguir objectius específics, només serveixen perquè a la propera vaga encara hi hagi menys gent disposada a fer-ne. I d'aquest tipus són les que solen realitzar els sindicats del règim. O així o es realitzen quan ja no hi ha res a fer, com per exemple, quan et volen clavar un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO). D'aquestes vagues passives en coneixia bastant la professora d'institut, fins al punt que ella mateixa em feia saber quan seria una bona data per fer-ne una de bona, una vaga de veritat: just en les setmanes dels exàmens, d'aquesta manera l'alumnat no podria passar de curs i es crearia una situació de conflicte enorme. Òbviament, el discurs de la “responsabilitat” patronal encara la tenia convençuda. Quan ja baixava de l'autobús i al consultar-li si li havien tret la paga extra de Nadal, em va contestar afirmativament i al dir-li que a nosaltres ens tornarien aquests diners, però que això ens havia costat aquest any unes 28 jornades de vaga, malgrat la signatura de la pèrdua de la paga i l'esquirolatge dels sindicalistes de la UGT i la posició de “No a la retallada, No a la mobilització” dels sindicalistes de CCOO. Vaig tancar la conversa amb la professora amb un reflexiu “serveix o no serveix la vaga?”. L'èxit d'una vaga no es mesura amb el nivell de seguiment d'aquesta, sinó amb el que al final s'aconsegueix. I el que s'aconsegueix és el que importa als treballadors i treballadores. La gent s'apunta a cavall guanyador, només una minoria estem

tantí Serrallonga (Ajuntament Serrallonga)”. Una nodrida llista d'empresaris (la majoria, naturalment), acadèmics i polítics en la qual només apareixen dos representants dels treballadors. No entrarem en el detall insignificant que els esmentats representants no han treballat en la vida. Més bé ens encomanarem a Carlos Navarro, el “Yoyas”. Enmig del camí vital d'aquest senyor, un femer composat d'amenaces més o menys sexistes i/o racistes i d'un lamentable suport electoral a Ciutadans, hi podem trobar alguna flor tendra i olorosa. Com la que li va deixar anar a Salvador Sostres en un debat al Canal Català de Barcelona. Sostres intentava justificar les jerarquies salarials en funció de la formació i el “Yoyas” va tenir un moment d'esclatant lucidesa: “Si el otro dia en la fiesta de San Juan los equipos de limpieza no hubieran limpiado esas playas a la gente le hubiera afectado muchísimo, ahora, que tu no hubieras escrito tu mierda de artículo en tu mierda de periódico no le hubiera importado un huevo a nadie” (http://www.youtube.com/watch?v=ky OY5cOVRmY, minut 3'30). Però el Yoyas

és un incomprès i per a La Vanguardia els “principals actors econòmics” vol dir la burgesia i un parell de capataços llepaculs per maquillar la cosa. Es tracta de la mateixa filosofia que inspirava el reportatge de l'Ara del 14 de gener, titolat “El llarg camí per ser el Massachusets d'Europa”. Aquí es tractava de veure com “El món acadèmic s'imagina en una Catalunya independent”. I si en el món de l'economia les cases es fan sense manobres en el món acadèmic les classes es fan sense estudiants. L'alineació del “món acadèmic” la consitueixen un total de tretze persones vinculades al món acadèmic on no s'hi compta ni un sol estudiant. De manera que les elits burgeses, ara disfressades d'”economia”, adès de “món acadèmic”, són a qui cal preguntar les coses que importen. I així s'obtenen les respostes correctes. Que el poble tingui dret a un mínim de democràcia i pugui escollir de quines estructures polítiques es dota perjudica “l'economia”, però si tot i així es donés una circumstància tant dramàtica, el que caldria seria “encarir les taxes universitàries”, “canviar la lengua vehicular per esdevenir universitats europees” o “acabar amb el sistema d'eleccions per escollir rectors”. Hi ha preguntes que no cal fer-les.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

COL·LABORACIÓ

HELENA VÁZQUEZ*

EDITORIAL

L’educació del capital L’autodeterminació limitada per al capital La controvertida reforma educativa presentada pel govern espanyol, la Llei de Millora de Qualitat Educativa (LOMQE), ha estat àmpliament criticada per diferents sectors i sensibilitats. Però cap d'aquestes valoracions pot estar allunyada del paradigma neoliberal al que avancem sense aturar-nos. Atès que l'evolució del model educatiu ve donat pel grau de desenvolupament d'una economia, és a dir, pel mètode d'obtenció de la plusvàlua i el model d'acumulació pretès. Per això és imprescindible no allunyar l'anàlisi de la reforma del PP de la funció que ocupa l'educació en aquest model socioeconòmic. No podem oblidar que el sistema educatiu és un dels factors que forma part del procés de construcció d'hegemonia d'una classe social. És en aquest punt en el que esdevé indispensable prendre la distinció que Antonio Gramsci realitza en el moment en què afirma que l'educació, en el sistema capitalista, desenvolupa dues tasques indestriables pel que fa a les relacions socials de producció. A grosso modo, distingeix entre els continguts educatius tècnics íntimament relacionats amb la productivitat d'aquells continguts de tipus formatiu que alimenten l'ordre social establert. L'educació productiva

Si bé la resposta a l'amenaça mer-

“Que un dels objectius d'aquesta reforma sigui ‘la creació de mà d'obra’ és públicament reconegut” cantilitzadora al sistema educatiu no ha estat tan defensada en el marc universitari, quan la professionalització de l'educació avança a les fases educatives obligatòries queda palesa l'agressió a l'educació de les persones i per les persones. I és que les primeres línies de la LOMQE ja defineixen la qualitat educativa en els mateixos termes de “competitivitat econòmica” que ho fan les persones defensores del Procés de Bolonya. En aquest sentit, que un dels objectius d'aquesta reforma sigui “la creació de mà d'obra” és quelcom públicament reconegut. És més, és obertament defensat pel Ministre Wert com a mesura per disminuir l'atur, llençant a la vegada el missatge que

una de les principals causes dels escandalosos índex d'atur és la manca de formació. I sota aquesta premissa indefensable justifica la necessitat de connectar, encara més, l'educació amb el sector privat. Per dur a terme aquesta professionalització de l'educació, la LOMQE pretén “racionalitzar l'oferta docent”, que es tradueix bàsicament en l'ampliació d'assignatures instrumentals (matemàtiques i llengües), limitant l'espai de la geografia, història, economia, art, etc.. Alhora, promou la competitivitat entre centres, facilitant-ho, entre d'altres mesures, a través del finançament asimètric per resultats o l'especialització dels centres. Hipoteca la qualitat educativa de l'alumnat als centres educatius en àrees de rendes baixes, o alumnes problemàtics. Es tractarà d'una cursa que encapçalaran els centres privats, que sobreviuen per sobre de les nostres possibilitats atès que no pateixen les conseqüències del saqueig a les arques públiques. Tots aquests aspectes, juntament amb la tria prematura de les diferents vies (formació professional bàsica, formació professional “clàssica” o Batxillerat) segreguen els estudiants encaminats a diferents perfils professionals abans de la finalització del quart curs de la l'Educació Secundària Obligatòria. L'educació ideològica

Les escoles no tan sols gesten simples treballadores flexibles, sinó que també les converteixen en individus obedients, conscients de la seva condició de classe i nodrides dels valors inhumans perpetuadors del règim econòmic vigent. I en aquest sentit, la càrrega ideològica que la LOMQE conté és evident.

En els primers articles ja aboleix l'ús del terme “dret” a l'educació, sense ni tan sols garantir-lo en totes les etapes educatives. Promou també la pròpia competitivitat entre les persones, sense oblidar en aquest sentit la introducció que ens ha regalat CiU de l'assignatura “Empresa i iniciativa emprenedora”. Aquesta combinació ens mostra que s'avança cap a un model educatiu que situa “l'emprenedoria” a l'eix central de l'èxit professional i personal. A la vegada que mercantilitza l'estructura orgànica de la l'escola convertint-la a l'escola-empresa, promovent el model de gestió empresarial a tots els àmbits. Restringeix l'espai a totes aquelles assignatures imprescindibles pel lliure desenvolupament de la persona, com és el cas de la conversió de història a 4rt d'ESO en una optativa. Situació que s'agreuja amb els trets feixistes i ultraconservadors del PP que condueixen a la subvenció d'escoles sexistes i a l'eliminació de la immersió lingüística al Principat. Excessives coincidències

Aquest model de no-ensenyament instrumentalitza la formació de la futura mà d'obra assalariada en l'etapa educativa obligatòria. I a darrera d'això, polaritza l'educació de les persones explotades i explotadores, aquesta vegada sense amagar-se'n. Les relacions socials de

“No tan sols gesten simples treballadores flexibles, sinó que també les converteixen en obedients” producció capitalista ens ensenyen que no és coincidència que el pobre i el ric mai hagin compartit pupitre. És l'adoctrinament ideològic, i no coincidència “innata”, l'anhel del pobre a obtenir la condició del ric. No és coincidència que en aquest procés d'alienació el pobre perdi i s'autoflageli tot culpabilitzant-se a sí mateix de la misèria a la que està condemnat. Tampoc l'agressivitat d'aquesta reforma ho és, sinó que respon a la fugida a marxes forçades d'una socialdemocràcia i l'avançament del capitalisme més agressiu. *Helena Vázquez és militant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

Si no hi ha un daltabaix en el moment que tingueu aquest ACCENT a les mans el Parlament de Catalunya haurà aprovat una Declaració de Sobirania proposada per CiU i ERC. Pretén ser el tret de sortida del procés d'autodeterminació del Principat tal com l'entenen Artur Mas i Oriol Junqueras. Des que el text es va proposar i es van encetar negociacions els impulsors del text han volgut projectar la idea que buscaven l'acord més ampli possible, és a dir, el que aplegués el PSC, ICV i la CUP. Però és evident que han prioritzat un acord amb el PSC que, a manca de grans sorpreses, tampoc han aconseguit. Això ha fet que finalment es presenti al Parlament un text inacceptable perquè estableix com a subjecte de sobirania “el poble de Catalunya”, tancant així les portes a la possibilitat d'un procés més ampli. Perquè enlloc d'expressar amb la claredat necessària la preeminència de la voluntat popular sobre les lleis espanyoles, europees i internacionals, aposta “pel diàleg i la negociació” amb aquestes institucions. I perquè introdueix en l'articulat tot un punt dedicat a l'europeïsme entès com a principi segons el qual els catalans han de “decidir el seu futur polític col·lectiu”. Manifestar aquestes reserves s'està convertint en anatema aquests dies entre els sectors afins als partits impulsors, i en aquest sentit la CUP està patint dures crítiques que arriben a un nivell grotesc amb la carta adreçada per l'Assemblea Nacional Catalana en què qualifica de “frau sagnant” la possibilitat que dos diputats de la CUP s'abstinguessin en la votació de la Declaració de Sobirania al Parlament. Una afirmació d'allò més absurda si tenim present que les reserves de la CUP es fonamenten en el seu programa i en el seu discurs de campanya. La sacralització de la Declaració de Sobirania respon a una estratègia de linxament d'aquells que no combreguen amb la manera com el Govern i els seus socis condueixen el “procés”. Però de la mateixa manera que només CiU i ERC tenen força per aprovar una Declaració de Sobirania al Parlament, seran ells mateixos que el faran descarrilar o el rebaixaran a un pacte fiscal qualsevol si “el context socioeconòmic i polític” ho requereixen. L'esquerra independentista no s'ha d'hipotecar per un procés al qual tampoc no ha estat convidada i ha d'aprofitar la projecció que li dóna la presència institucional per explicar clarament al poble en què consisteix el “procés” i qui posa com a límits a la voluntat popular La Sènia, Brusel·les i les lleis espanyoles.

Gràcia sense casal? L'amenaça que plana sobre el Casal Popular de Gràcia (Barcelona) des del 2007 s'ha concretat darrerament en una ordre de desallotjament entre l'1 i el 15 de febrer. És el resultat d'un procés iniciat per la propietat de l'immoble a instàncies de l'Ajuntament . Ocupat des del 2002, el Casal Popular de Gràcia ha estat durant anys la seu de l'Assemblea de Joves de Gràcia i, des de la creació de la nova organització juvenil, la seu d'Arran a Gràcia. Ha estat sempre un dels epicentres a Gràcia en la lluita per la Independència i el Socialisme pels Països Catalans i un referent en el moviment d'ocupació i la lluita contra l'especulació. Defensar-lo és defensar el projecte polític que representa i el dret dels joves a organitzar-se en casals al marge de l'Ajuntament. Per aquest motiu cal estar atents a les mobilitzacions que de moment ja inclouen una cercavila el 25 de gener i la concentració al Casal a les 7 del matí de l'1 de febrer, moment a partir del qual es pot concretar l'amenaça de desallotjament.


DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

04PAÏSOS CATALANS

El procés parlamentari a decidir comença amb

ABEL CALDERA BARCELONA

La fase parlamentària del procés d'autodeterminació a Catalunya ha començat de la forma més típicament regionalista: autoimposantse renúncies. Aquesta és almenys la sensació compartida per diferents persones de la CUP que han participat en les negociacions de l'anomenada Declaració de Sobirania. Si bé era d'esperar que CiU adoptés aquest paper, ha sorprès enormement la inflexibilitat d'ERC per introduir canvis que, en teoria, anaven més en la seva línia ideològica. En aquest sentit, s'assenyala que els republicans han adoptat el rol de fidels escuders dels regionalistes en un procés on sembla que ambdós partits ja han pactat el full de ruta a seguir, i que aquest s'ajusta molt més als condicionals legalistes de CiU que no pas a les proclames de sobirania absoluta de Junqueras en els seus mítings. En una cosa semblen tenir raó CiU i ERC. Ja no es podia rebaixar més el text per afegir-hi el PSC. De fet, el malestar entre alguns diputats del PSC és comprensible en veure que el text de la declaració s'adiu estrictament a allò promès durant la campanya electoral: respecte a la legalitat i indefinició en les formes. Ni nació ni autodeterminació al text. Tret de la “patinada” inicial de barrejar estat propi amb dret a decidir, la resta de procés de redactat ha estat, en definitiva, un treball per acostar el PSC, ja sigui per incorporar-lo al consens o bé per aguditzar encara més les seves contradiccions. Contradiccions que per la seva

Mas i Junqueras volen liderar un procés que comença amb moltes limitacions

banda ERC deu haver volgut aguditzar a la CUP. Sabent les dificultats d'encaix amb l'actual procés de principis fonamentals per l'esquerra independentista, els republicans han optat pel buit absolut a les propostes de la CUP. Fins i tot a risc de fer un lleig als seus militants del País Valencià i les Illes. Les propostes de la CUP

La CUP ha presentat batalla per a intentar encabir altres visions alternatives al sobiranisme oficial dins

la declaració. De fet, fins i tot en un primer moment va intentar actuar per a portar el PSC cap al consens. Les línies de treball de l'organització eren quatre, i cap amb una frontera nítida que marqués uns mínims d'acceptabilitat. En primer lloc, proposava que la declaració integrés el concepte de Països Catalans. Contràriament al que s'ha fet córrer des de sectors propers al sobiranisme oficial, la proposta de la CUP no pretenia que el Parlament de Catalunya convo-

La importància del nom

ABEL CALDERA BARCELONA

Un conegut periodista reproduïa a twitter la màxima que “els Països Catalans no s'han d'anomenar mai però s'hi ha de treballar sempre” per justificar la no inclusió d'aquest terme en la declaració de sobirania. Un aspecte que podria semblar menor si es té en compte l'abast del parlament que l'ha proposat. Però no n'és tant, de menor. L'aparició de conceptes formals en alguns dels textos legals més importants de la història dels Països Catalans, a vegades fins i tot als preàmbuls, en remarca la importància. Precisament, el fet que al preàmbul de l'estatut d'autonomia

valencià aparegui recollida sense valor legal la denominació País Valencià, ha estat l'escut usat per a moltes institucions per a evitar la prohibició d'aquest concepte en elements com el nomenclàtor. Un altre exemple el recorda sovint el mallorquí Biel Majoral. En el redactat de l'estatut balear de 1983, ell va forçar a posar una coma entre “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears...”, fet que legalment ha servit de base per a evitar derives dialectalistes en la política lingüística. Altres exemples més recents foren la inclusió del concepte nació al nou estatut d'autonomia de Catalunya. La batalla que CiU i ERC

guanyaren en un primer moment fou la introducció del terme nació al punt primer de l'articulat. Aquest, després del seu pas pel Congrés de Madrid, quedà substituït per nacionalitat, i el concepte de nació quedà relegat al preàmbul i de forma retòricament acceptable. Tot aquell debat ocupà centenars de pàgines de diari i centrà l'actualitat política catalana. Aleshores, per a CiU i ERC no defensar la inclusió d'aquell concepte era tant com ser un traïdor a la pàtria. De fet, un dels punts febles per al desplegament polític del projecte de Països Catalans és la seva manca quasi total de concreció en els textos legals autonomistes de pre-

qués un referèndum a tots els Països Catalans, sinó que es reconegués que el procés iniciat per Catalunya s'havia d'articular en un procés general a nivell de Països Catalans. Això és el que deia la seva proposta de declaració. Segons diversos portaveus de l'organització, en la negociació estaven disposats a acceptar que el concepte aparegués al preàmbul. Un altre punt de fricció ha estat el grau d'importància que s'atorgava a la participació popular. Men-

guerra. D'aquests textos és d'on beu tot l'ordenament jurídic proposat pel catalanisme majoritari. Només cal recordar com el debat al Principat sobre si calia reclamar l'estatut de Núria de 1931 o bé la versió retallada de 1932 va dividir profundament l'oposició antifranquista. De la mateixa manera, els avantprojectes d'estatut al País Valencià foren un dels principals arguments per a defensar determinades posicions en el procés estatutari de la transició. Així doncs, els conceptes, per més que siguin retòrics o purament declaratius, estableixen precedents que obren camí en els moviments polítics d'un país. De moment, allunyats dels textos legals, els Països Catalans continuen vius, tal com canta Obrint Pas, al cor de la gent.

tre que la proposta inicial no deia absolutament res sobre aquest tema, la CUP recuperava plantejament de l'independentisme més popular, posant al capdavant del procés la mobilització popular. Com a mostra d'aquest esperit, hi havia la proposta de recuperació d'una iniciativa inclusiva que va protagonitzar les consultes sobre la independència: el dret de vot per a tota la població resident en un municipi, al marge de la seva nacionalitat. El tercer cavall de batalla de la CUP ha estat el d'explicitar que la voluntat democràtica estava per damunt de qualsevol legalitat. En aquest àmbit les propostes cupaires han topat no només amb la voluntat d'incorporar el PSC al procés, sinó també amb l'acord de governabilitat de CiU amb ERC, on s'explicita que el procés i el referèndum es cenyiran a la legalitat vigent. Finalment, la qüestió de la Unió Europea també ha fet grinyolar el procés de converses. La fèrria voluntat de CiU i ERC, juntament amb la sorprenent aquiescència de ICVEUiA, han trencat la transversalitat de la declaració incorporant l'entrada a la Unió Europea com a condició sine qua non del procés. De fet, el redactat té una implicació jurídica fonamental: acceptar formalment els principis fundacionals de la Unió Europea és el requisit primer que es demana a un país per a adherir-s'hi. Això pot indicar per quins motius tant ERC com CiU es negaren a la petició de la CUP d'una declaració més inclusiva que dei-


L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

PAïSOS CATALANS 05

del dret b renúncies xés la incorporació o no a la Unió Europea en mans de la decisió dels ciutadans. Tots quatre factors van ser batallats sabent ja d'entrada que CiU es negava en rodó a acceptar cap esmena en cap d'aquests sentits. Així els ho van fer saber als diputats de la CUP alguns dirigents convergents i també d'ERC. La flexibilitat que ha volgut exhibir la federació de cara enfora ha contrastat amb la inflexibilitat exhibida davant les propostes de la CUP. I, el que més ha dolgut dins la formació, amb el silenci còmplice d'ERC. D'aquesta manera, els republicans han refredat les expectatives que havien posat en un clar viratge cap a un sobiranisme d'esquerres els qui sumaven els vots de la CUP, ICV i ERC per a contraposar-los als de CiU. ERC ja ha triat ocupar el centre polític del país i fer una aliança amb els sectors més sobiranistes de l'eventual trencadissa convergent.

El dia D

La declaració de sobirania es votarà al Parlament de Catalunya poques hores després que tanquem aquesta edició de L'ACCENT. Amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV, una escenifiació del sí crític de la CUP, la incertesa sobre la disciplina de vot del PSC i l'inalterable bloc del no del PP i C's. Tot i la campanya mediàtica del catalanisme oficial contra la CUP, la posició de l'organització és favorable al fons i efecte que tindrà la declaració. I així ho expressarà a l'hemicicle amb l'escenificació d'un sí crític. Segons fonts de l'organització, donar aquest sí crític a la declaració, després d'haver viscut en primera persona tot el procés de renúncies, és ser fidels a la mà estesa oferta al poble de Catalunya en matèria de sobirania en el debat d'investidura. I ha estat un debat apassionat. Per aquest motiu, hi ha una sensació de malestar al sí de l'organització contra el que consideren una campanya orquestrada pels popes del catalanisme oficial per a des-

activar-los com a opció amb criteri independent en tot aquest procés. Abans de la votació, però, i per acabar d'enervar els ànims entre l'esquerra independentista i el sobiranisme oficial, hi haurà hagut temps per a una enèsima jugada de saló de les cúpules dirigents d'aquests darrers. Després de mantenir un mutisme absolut sobre algunes de les qüestions més aspres del debat entorn la declaració, hores abans del ple la direcció de l'ANC va decidir prendre partit en el debat polític. El mutisme anterior havia estat sorprenent, tenint en compte que afectava entre altres coses al seu propi paper dins el procés. Aquest mutisme, però, no ha estat respectat quan per decisió de la direcció, sense prèvia consulta o sondeig als grups locals, des de la pàgina web de l'ANC s'ha promogut un enviament massiu de correus als diputats de la CUP on, en una carta s'intentava pressionar-los per a que validessin el que els cupaires havien assenyalat com a renúncies.

L’APUNT

Els tres riscos del procés ABEL CALDERA BARCELONA

El diputat Quim Arrufat, en una compareixença davant els mitjans, va alertar sobre tres riscos que pateix el procés d'autodeterminació en fase parlamentària. En primer lloc, va considerar altament perillós que es vinculés el procés a un acord de governabilitat o estabilitat parlamentària. Assenyalant en tot moment que existien altres formes d'encarar el procés que separessin la gestió del govern d'un procés capitanejat a nivell polític des del parlament, denuncià que aquesta relació entre procés i acció de govern posa en perill l'obtenció d'una majoria social clara per la independència. La reacció d'una població cada cop més al límit de la precarietat en contra de les dràstiques mesures anunciades pel govern pot girar-se en contra del procés, segons el diputat cupaire.

En segon lloc, va denunciar que el procés s'havia iniciat amb renúncies. Unes renúncies autoimposades i practicades ja d'entrada, en la fase en que més lliurement el parlament podia fer les seves propostes de partida. Arrufat va justificar la posició crítica de la CUP dient que “nosaltres no estem al parlament per avalar renúncies”. Finalment, Arrufat va alertar de la voluntat que existia en la declaració de sobirania de vincular la consulta amb les negociacions amb la Unió Europea. Per Arrufat, afegir de sèrie la pertinença a la Unió Europea com a condició sine qua non per a la independència és una estafa a la sobirania popular. Arrufat va acabar la seva intervenció indicant que “cal garantir un marc de sobirania per la nova República on es puguin materialitzar tots els projectes polítics i econòmics”.


06PAïSOS CATALANS

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

Hospital de Manises: al “Model Alzira” li tornen a fallar els comptes REDACCIÓ VALÈNCIA

Al “Model Alzira” no li quadren les xifres, una vegada més. L'aposta de la Generalitat Valenciana per deixar en mans privades la gestió de diversos hospitals públics (i en van cinc) no està donant els resultats d'eficiència i de rendibilitat econòmica que els seus defensors sempre han augurat: l'Hospital de Manises (l'Horta), gestionat majoritàriament per Sanitas, ha demanat ajuda al Consell per poder afrontar un “desequilibri financer” de gairebé 76 milions d'euros, acumulat en només tres anys, els mateixos que el centre porta en funcionament. Aquest eufemisme que fa servir l'empresa de serveis de salut no significa que l'hospital tinga pèrdues, sinó que no està obtenint els beneficis previstos, explica Voro Sanz, representant de l'UGT en la junta de personal. Com s'ha pogut llegir en diversos diaris, els costos dels procediments que es deriven als hospitals de gestió pública (facturació intercentres) -superiors a allò previst- i els endarreriments de la Generalitat a l'hora de fer els pagaments serien algunes de les raons que segons la concessionària hi ha al darrere d'aquesta situació. Entre les solucions que l'adjudicatària proposa a la Conselleria hi ha oferir més serveis sanitaris o l'ampliació de la població a la que atendre (ja que la quota que rep de l'administració és major com més persones té adscrites).

pel benefici que deixaria de rebre a causa de la rescissió del contracte (lucre cessant) i prop de 44 per la part de la inversió que quedava per amortitzar. De la mà de Ribera Salud

Els problemes financers de l'Hospital de Manises, que s'han materialitzat en 2012 en retards a l'hora de pagar les nòmines als treballadors (l'estiu passat), no van impedir, però, que en novembre Sanitas comprara al grup empresarial Ribera Salud les seues participacions en el centre de l'Horta i en l'hospital de Torrejón de Ardoz (Madrid), una operació valorada en 77,6 milions, d'euros, una xifra molt semblant a la del forat de Manises (operació pendent d'aprovació que es va produir un mes després que es demanara ajuda al Consell). Si la Generalitat intervé per “ree-

quilibrar” els comptes de Sanitas, es produirà una situació que recordarà molt la que es va viure en 2003 a l'Hospital de la Ribera (ubicat a Alzira, d'on ve el nom del model). El precedent de 2003

Inaugurat en 1999, sota la presidència d'Eduardo Zaplana, el la Ribera fou el primer hospital públic de l'Estat espanyol a tenir gestió privada, concedida a Adeslas i a Ribera Salud, un grup empresarial format per Bancaixa i la CAM, les dues principals entitats de l'extint sistema financer valencià. En 2002 ja sumava uns cinc

El model que va establir l'Hospital de la Ribera es va anar estenent al mateix temps que creixia la xarxa hospitalària pública del País Valencià i sempre amb la participació de Ribera Salud en la gestió dels nous centres. En 2006 s'inaugurà l'Hospital de Torrevella (el Baix Segura), controlat per Ribera Salud al 65% i per Asisa al 35%; en 2008 es posava en marxa el de Dénia (la Marina Alta), on el grup empresarial tenia el 35% (DKV, la resta); en 2009 començà l'activitat al de Manises, on Sanitas tenia el 60% i Ribera Salud el 40%. Finalment, en 2010 arribà l'Hospital del Vinalopó Tanca propagandística de l’Hospital de Manises (Elx -Crevillent), amb el mateixos milions d'euros de pèrdues. Per aquest socis que en el de Torrevella però amb motiu, la Generalitat va retirar la unes participacions del 60% i del 40%, concessió i la va tornar a traure a respectivament. El director general d'aquest grup concurs amb uns condicions millors per als adjudicataris (com un cànon empresarial és Alberto de Rosa, germés elevat per habitant atés o el con- mà de Fernando de Rosa, conseller trol dels centres de salut de l'àrea - de Justícia i Administracions Públivia d'entrada a l'hospital-). Els bene- ques de la Generalitat Valenciana ficiaris de la concessió foren, una entre 2007 i 2008, home molt proper a Francisco Camps i en l'actuaaltra volta, Adeslas i Ribera Salud. Però la intervenció no es va atu- litat vicepresident del Consell Generar en la modificació del contrac- ral del Poder Judicial. La frontera te: la Conselleria va pagar a la unió entre els interessos particulars (en d'empreses que havia gestionat el aquest cas, familiars) i la gestió d'acentre des de 1999 una indemnitza- llò públic fa temps que es va esvair ció de 69 milions d'euros: més de 25 al País Valencià.

Seqüeles repressives del 14N REDACCIÓ VALÈNCIA Tot i que la vaga general del 14 de novembre ja va deixar un nombre elevat de detinguts, les seqüeles repressives encara continuen en forma de noves detencions i nous imputats. El 2013, doncs, s'ha encetat al País Valencià amb nous casos repressius i amb noves mostres de solidaritat.

Dos mesos després de l'última vaga general, el 14 de gener, la brigada d'informació de la Policia Nacional espanyola va detindre un militant d'Endavant, membre de la CUP i afiliat a la COS quan es dirigia a la feina. Una parella de policies de paisà el van identificar al carrer i se l'emportaren a comissaria emmanillat. La resposta solidària fou immediata, i a les 12h del migdia hi va haver una concentració de suport davant la Comandància Superior de Policia a la qual acudiren unes 50 persones. Els assistents foren identificats i obligats a distanciar-se de les dependències policials. . Per la vesprada, vora un centenar de persones es concentraren a les portes del Jutjat de Guàrdia de la Ciutat de la Justícia, on el detingut va pres-

tar declaració en relació a l'acció simbòlica davant una oficina de La Caixa que es va realitzar durant el piquet matinal de la vaga general. Denúncia de La Caixa

El passat 14 de novembre dins les mobilitzacions de la vaga general, l'esquerra independentista va reivindicar una acció contra una oficina de La Caixa que va consistir en el llançament de pintura roja sobre un ninot que simulava una víctima de l'especulació immobiliària i dels desnonaments. El ninot

en qüestió va recórrer durant tot el matí els carrers de València de la mà dels diversos piquets que van confluir en el centre de la ciutat al migdia. Fruit de l'actuació policial, la vaga general es va tancar a València amb 14 detencions, com ja va informar Alerta Solidaria. Arxivament exprés

L'organització antirepressiva Alerta Solidària i l'organització política independentista Endavant han denunciat la detenció en un comunicat, en què

qualificaven l'arrest de ser totalment gratuït i inconsistent. "Era innecessari organitzar tot un operatiu de la policia secreta per detenir una persona que té una activitat política pública, ben reconeguda, no només en l'independentisme, sinó també a diferents entitats socials i veïnals". Denuncien també que es produeixin detencions com aquestes mentre "els lladres de guant blanc, els evasors fiscals, els especuladors del deute, els banquers, els grans empresaris, continuen fent-se les butxaques grosses impunement a costa de la misèria col·lectiva". Finalment, el dimarts 15 la denúncia va ser arxivada després de tota l'aparatosa i innecessària detenció. Alerta Solidària estudia emprendre accions legals arran d'aquests fets. Judici als encausats per la vaga del 14-N a Gandia

D'altra banda, el passat 8 de gener havia de tenir lloc a Gandia (la Safor) la celebració d'un judici de faltes per desobediència a quatre membres dels piquets informatius mobilitzats la vaga del 14N, com ens informa Carles Miret. Però la suspensió imprevista d'aquest judici degut a la possible trans-

formació del mateix en un judici per delicte de coaccions, motivat per una denúncia de RENFE i amb la més que probable actuació de la Delegació del Govern, deixa un dels acusats, militant d'Endavant-OSAN, de la Coordinadora Obrera Sindical i del Bloc Anticapitalista de la Safor, en una situació complicada que demana de la solidaritat i ajuda de tots els actors socials, sindicals i polítics dels PPCC, de la mateixa manera que en altres casos de repressió antisindical arreu de les nostres comarques. És evident que aquest judici de faltes tenia un objectiu clar, això és, la seua transformació en un judici per delicte de coaccions amb què acovardir la població i evitar la formació de blocs massius contra les retallades i la pèrdua de drets que patim com a conseqüència de l’actual crisi final del capitalisme. La concentració del dia 8 de gener fou però una bona oportunitat per mostrar la solidaritat amb els i les vaguistes denunciats/des i, especialment, per part de la militància d’Arran, la CGT, el Bloc Anticapitalista de la Safor i l’Assemblea del 15-M.


L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

PAïSOS CATALANS 07

La Diada s’omple i l’esquerra independentista treu pit Mallorca viu la jornada del 30 de desembre més nombrosa dels darrers anys mentre la combativitat va en augment de la mà d’organitzacions com Arran L’APUNT

XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Any rere any, la premsa catalana i espanyola repeteixen, dins i fora de l'illa, moltes de les valoracions que es fan al voltant de la Diada de Mallorca. Aquest 2012, però, la commemoració de la diada del 31 de Desembre ha quedat clarament diferenciada de les anteriors, tant pel considerable augment de participació en la tradicional manifestació unitària del dia 30, com pel visible salt qualitatiu de l'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) durant els dies previs a la Diada. Normalment, l'EIM organitza el bloc més nombrós de la manifestació i és un dels principals protagonistes de la darrera setmana de l'any a l'illa, però aquest 2013 diversos episodis han accentuat encara més la incidència dels moviment independentista i popular. D'entrada, l'organització juvenil Arran ha aprofitat l'avinentesa per donar el sus a la seva campanya nacional -“Només lluitant tenim futur”- a Mallorca, amb una acció que no va deixar ningú indiferent: el bou d'Osborne que segueix instal·lat a la finca de Son Munar (entre Algaida i Montuïri), i que fins ara havia estat insistentment pintat per múltiples col·lectius i accions populars, va aparèixer mutilat, sense les banyes, en els dies previs a la Diada. Arran en reivindicà l'acció amb un vídeo on es pot veure part del procés i l'empresa de licors Osborne ha assegurat que està disposada a fortificar els accessos i investigar els fets. La lluita juvenil, doncs, ha tornat a tenir un paper central entre la diversitat d'actes que ha organitzat l'esquerra independentista,

“La lluita juvenil ha tornat a tenir un paper central entre la diversitat d'actes que ha organitzat l'esquerra independentista” començant per l'excursió al cim del Galatzó, que va donar el tret de sortida a la Diada amb el desplegament d'una estelada gegant que durant molt anys ha precedit la manifestació del 30 de desembre. Aquesta excursió ha estat una de

Som Països Catalans es presenta a Mallorca REDACCIÓ PALMA

Capçalera de la manifestació independentista de la Diada // FOTO: Maria Teresa Mut

les moltes novetats d'enguany. De fet, l'acte polític central organitzat per Endavant-OSAN s'ha celebrat aquest cop a sa Pobla, on el col·lectiu Pinyol Vermell, membre de l'EIM junt a Arran, SEPC i Endavant, va actuar d'amfitrió. L'acte polític, celebrat a la sala-teatre de Can Cirera Prim, va aplegar uns dos centenars de persones i va comptar amb la presència de membres de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca de Mallorca, el col·lectiu Pro-social, l'Assemblea Antipatriarcal i el portal-web Contrainfo.cat. Quan es va fer més evident el salt quantitatiu general d'aquest 2012, però, fou el dia 30, durant la manifestació que organitza la Plataforma 31D, conformada per les organitzacions de l'esquerra independentista i per d'altres entitats o formacions polítiques socialdemòcrates i nacionalistes, com ERC, l'STEI-i o el PSM-EN, malgrat que moltes d'elles han anat minvant la seva participació durant els darrers anys, invertint menys esforços i diners en la difusió al carrer. Tot i així, la mobilització central de la Diada tingué un èxit innegable, superant les expectatives de tots els presents i omplint els carrers de Palma com mai ho havien fet en els darrers anys: les polítiques espanyolistes del Govern de José Ramón Bauzá tingueren, sense dub-

te, bona part de responsabilitat en l'èxit de la manifestació. La bandera, cremada de nou

Milers de persones caminaren rere les dues grans pancartes de la mobilització: la de la plataforma, que aplega els partits polítics i les seves joventuts, entre d'altres, i la de l'esquerra independentista, que malgrat treba-

“Els dos encaputxats van fer acte de presència durant el concert i dugueren a terme la crema entre aplaudiments del públic” llar dins la plataforma conforma un bloc a part, que un cop més va destacar per ser el més combatiu i animat de tota la manifestació. Enguany, però, no es produïren agressions feixistes de cap mena, ni per part d'incontrolats de la ultradreta, ni per

part de les forces armades. La Policia Nacional espanyola vigilà la manifestació de molt a propi i amb un ampli desplegament policial, però no aconseguí el seu objectiu d'irrompre a cops de porra amb el pretext de la tradicional crema de la bandera espanyola, ja que no en fou testimoni. De fet, aquest 2012 hi havia una gran expectació al voltant d'aquest fet. Feia pocs mesos que la justícia havia confirmat l'absolució dels quatre independentistes mallorquins (Guillem, David, Sílvia i Robert) acusats d'haver participat en la crema de la bandera durant la manifestació de la Diada de 2012, que es clogué amb aldarulls i enfrontaments entre policies i manifestants al carrer dels Oms de Palma. Enguany, però, els dos encaputxats que van fer l'acció contra el símbol monàrquic van fer acte de presència durant el concert que tanca la manifestació, i dugueren a terme la crema entre aplaudiments del públic i sense la presència de cap cos armat. Cal destacar, aquest 2012, que durant la manifestació també van fer acte de presència alguns col·lectius o organitzacions que no hi havien estat mai: entre d'altres, l'Assemblea Nacional Catalana de Mallorca o la secció mallorquina de Reconstrucció Comunista, ambdós fundats en els darrers mesos a l'illa.

Durant les darreres setmanes, la xarxa ha viscut el naixement d'una nova plataforma en defensa de la unitat de la nació. Som Països Catalans s'ha presentat a Internet fent pública una pàgina web que conté una gran silueta dels Països Catalans i un seguit de frases que fan referència a qüestions culturals i populars d'arreu del territori, sempre precedides del verb “som”. “Som Tramuntana, Canigó i Maestrat”, “Som Maria Mercè Marçal i Montserrat Roig”, “Som Joan Fuster i Josep Maria Llompart”, “Som Maó, Elx i Perpinyà”, “Som agermanats, angelets i maulets”, “Som jotes, sardanes i gitanes” o “ Som un poble en moviment” són només una mostra de les desenes de frases que es poden anar llegint i que conviden a participar de les xarxes socials habilitades des de Som Països Catalans a través de twitter i facebook. Des de la setmana passada, a més, Som Països Catalans anuncia a la seva web la presentació (no virtual) de la campanya a nivell nacional, que es durà a terme al Teatre de Petra (Mallorca), el proper dissabte 2 de febrer i en col·laboració amb les entitats locals Albaïna (Sóller) i Pla de Mallorca en Marxa. L'acte comptarà amb la presència del músic algaidí Biel Majoral, professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i conegut pel seu suport a múltiples causes populars, així com per la seva trajectòria en defensa de la unitat dels Països Catalans. A més, el teatre també acollirà les gloses de Maribel Servera i Macià Ferrer i l'espectacle “La cançó necessària”, a càrrec de Meritxell Gené, Jordi Montañez, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Josep Ramoeu i Andreu Valor. Segons ha pogut saber la redacció de L'Accent, durant l'acte es llegirà el manifest fundacional de Som Països Catalans i serà el punt de partida de diversos projectes i propostes nacionals en positiu, en defensa de la territorialitat i per posar en valor els Països Catalans i el marc mediterrani. El grup impulsor de la campanya, però, prefereix mantenir la incògnita sobre tot plegat, almenys fins el dia de la presentació, i de moment s'estan limitant a convocar a l'acte i difondre les consignes en defensa dels Països Catalans.


08 EN PROFUNDITAT DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

La Plataform es presenta

La plataforma demana transpo i pretén treballar en xarxa amb

ANDREU MERINO BARCELONA

Dimecres 16 de gener. Vuit del vespre a l’estació de metro Diagonal. Més de 60 persones hi entren per la boca d’accés situada al Passeig de Gràcia. Aprofitant una primera obertura de portes, les precinten i aquestes queden obertes mentre tots passen sense pagar. Una estona després, cap a les 9 del vespre, la seixantena de persones es va desplaçar dins el metro fins a la boca situada a Rambla Catalunya. Allà van repetir l’operació anterior, aquest cop precintant també les ranures d’accés de la targeta de transport. Després de dues accions a Plaça Catalunya i Sagrada Família, aquest “cola’t” va ser la targeta de presentació de la Plataforma No Paguem que denuncia, entre altres coses, l’augment dels preus que en aquest inici de 2013 han registrat la majoria de títols de transport del Transport Metropolità de Barcelona (TMB). L’augment global de preus no resulta superior a l’increment de l’IPC general (2,9%) ni del de transports (3,1%). Però és una estadística enganyosa, ja que es té en compte el bitllet senzill, l’únic que no puja de preu i es manté als 2 euros. Prescindint d’aquest tipus de bitllet, tota la resta de títols de transport registren un augment superior al 3,1%. La T10, el títol més utilitzat valdrà 9,80euros, un 3,7% més que al 2012, mentre que el que més s’encareix és La T50/30: valdrà 39,20 euros, un 4% més. Davant aquest augment, la plataforma No Paguem ha decidit cridar a la desobediència civil per aconseguir l’establiment de preus populars per als transports públics. Més enllà d’aquesta demanda, la Plataforma demana gratuïtat per a persones en situació d’atur o pobresa, tarifes reduïdes per a persones jubilades, estudiants i nens, la recuperació de la gestió pública de totes les companyies de transport i posar fi a les rebaixes salarials de TMB i als acomiadaments de l’empresa, com el d’Andreu de Cabo,

Els promotors de No Paguem volem que cadascú individualitzi la lluita i pugui fer qualsevol acte de desobediència civil, com colar-se al metro, sense necessitat de tenir darrere una gran mobilització en contra del qual es posicionen. “El nostre objectiu és promoure la desobediència en la societat”, afirmen Paula Morey, Aitor Blanch, Ada Hoste i Arnau Barquer, membres de la plataforma. Com fer-ho?“ A base de molta pedagogia, de fer veure que tu tens dret a no fer cas del que és injust”, és el mètode que proposa Morey per involucrar gent de fora els moviments socials a la mobilització. Són conscients, però, que el que fa més enrere a algú a l’hora de participar en un “cola’t” són les conseqüències econòmiques en forma de multa que pot comportar l’acció a qui ho faci.

“Aquests riscos s’han d’assumir, i és impossible protegir a tot aquell que participi a les accions”, conclou Morey. Els impulsors de No Paguem valoren positivament l’evolució de la Plataforma des de la seva primera acció el 5 de gener a un bus turístic a la Sagrada Família. Afirmen que en cada una de les mobilitzacions que han organitzat hi ha hagut més gent que l’anterior. Tot i això, encara els queden deures per fer, ja que la implicació de ciutadans aliens als moviments socials és poca, ara per ara. Tot i això, els impulsors es mostren esperançats: “cada cop hi ha més consciència sobre

la injustícia d’una crisi que castiga de forma injusta a aquells que no l’han provocat”, expliquen. La Plataforma No Paguem, precisament, no es queda en la reivindicació dels transports públics a preus populars. Els seus impulsors parlen d’una lluita global amb un lema molt clar, “No devem, no paguem”. Una lluita que vol visualitzar el rebuig social al desmantellament de l’estat del benestar que està duent a terme l’administració emparant-se en la crisi econòmica, ja sigui amb les polítiques de retallades o amb la falta de control sobre les polítiques laborals

del sector privat. “La voluntat és esta blir un treball en xarxa permanen amb diferents col•lectius en lluita com per exemple els de la sanitat o els estudiants”, explica Morey. Una altra manera de fer créixer el movi ment és, segons els seus impulsors un treball no centralitzat, sinó a nivel de barri, ja que l’objectiu final é estendre la lluita a tota l’àrea metro politana de Barcelona, almenys pe que fa a les reivindicacions sobre e transport públic. D’altra banda, tam bé entra en joc les xarxes socials, un bon altaveu cap a la ciutadania. Actual ment ja compten amb un compte a


L’ACCENT 241 EN PROFUNDITAT 09

ma No Paguem en societat

orts públics a preus populars b diferents col·lectius afectats per la crisi

at a, o a is, ll s ol l mn la

Per un transport públic al servei de les classes populars En el procés d’empobriment i despossessió que estem patint el conjunt de treballadors/treballadores i sectors populars, el proper mes de gener segurament tornarem a ser colpejades per part de TMB amb una nova pujada de les tarifes del transport públic. El transport públic és un dret fonamental del conjunt de treballadors i treballadores i hem de frenar aquest nou procés d’espoli que estem patint, robatoris socials en tota regla. Ja fa massa temps que patim un encariment injustificat del transport públic, fomentat per tots els partits polítics presents als diferents òrgans de govern. La sobrecàrrega de gestors privats amb finançament públic del transport a l’Àrea Metropolitana (tres organismes públics més tots els ajuntaments que en formen part), que no han patit cap retallada ni de sous, ni d’alts càrrecs, i la manca de pressió fiscal destinada al transport públic, per exemple sobre el vehicle privat, en són clares mostres. Aquest sistema de finançament es fa insostenible, i la classe política només dóna solucions que perjudiquen les ciutadanes, les usuàries del transport públic. Acció de la PLataforma en un Bus Turístic de Barcelona

twitter i amb el bloc nopaguem.wordpress.com. “Volem posar-ho fàcil a al gent, no és necessari que cada reivindicació sigui una gran acció”, explica Morey. En aquest sentit, els promotors de No Paguem volem que cadascú individualitzi la lluita i pugui fer qualsevol acte de desobediència civil, com colar-se al metro, sense necessitat de tenir darrere una gran mobilització. “Volem imitar el model de la reivindicació dels peatges, però dotant la nostra lluita d’un discurs global que aquella no tenia”, expliquen. “Si algú es cola al metro, ho grava i ho penja a algu-

na xarxa social, això ja es converteix en una manera de donar a conèixer la nostra lluita”, argumenten. Després de celebrar una assemblea el passat dissabte, la Plataforma ha decidit organitzar més accions del tipus “cola’t” a partir d’ara. Hi la voluntat d’organitzar un “cola’t” múltiple juntament amb diferents col·lectius en lluita el proper 31 de gener. Dies després convocaran una nova assemblea pel 9 de febrer a les 12 del migdia a la Casa Groga del Fort Pienc. Serà el moment d’avaluar la salut del moviment i, sobretot, de veure si s’ha pogut captar l’atenció i la participació de la ciutadania.

Denunciem, a més a més, l’ús de diner públic per finançar empreses privades que donen servei de transport (TRAM Baix i Besòs, Bicing, etc.), mentre les seves Direccions segueixen obtenint beneficis econòmics. Algunes de les mesures que proposem són: a) Gratuïtat per a persones en situació d’atur o pobresa b) Tarificació social per a persones jubilades, estudiants i infants c) NO a l’augment dels preus del transport sota cap circumstància d) Recuperació de la gestió pública de totes les companyies de transport e) Cap acomiadament ni disminució salarial i laboral als treballadors de Metro i f) Readmissió d’Andreu De Cabo, treballador de TMB acomiadat per denunciar la malversació dels directius de TMB


10INTERNACIONAL

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

El procés de pau d d’Irlanda posat a EUDALD VILAMAJÓ BELFAST

Després d’uns 30 anys de conflicte armat, al nord d’Irlanda semblava, que amb la firma dels Acords de Pau, l’any 1998, començava una transició democràtica que posaria fi al conflicte polític, amb una nova gestió del nord d’Irlanda que asseguraria uns drets civils i democràtics a tota la població. L’any 2006, ja no hi havia marxa enrere, la guerra es donava per acabada; es retornaven la majoria de competències, després de 30 anys de control des de Londres; es desarmaven la majoria d’organitzacions armades, tot i que no totes es dissolien; i es constituïa el primer govern de transició, entre nacionalistes irlandesos i unionistes britànics. No es pot parlar de 14 anys de calma, ni de 6 anys de calma, el procés s’està desenvolupant més lent del que s’esperava i amb més oposició de la que els seus impulsors havien previst. Això s’està demostrant aquests dies a Belfast on la normalitat política, habitualment qüestionable, està sent més qüestionada que mai amb la moguda entrada a l’any 2013. L’any doncs, comença amb aldarulls que causen el caos al centre de la ciutat. De fet uns aldarulls que començaven fa més d’un mes en resposta a l’aprovació d’una moció a l’Ajuntament de Belfast que comportava la retirada de la bandera britànica del consistori. Fets com aquest només fan que posar en dubte la pacificació forçosa que s’establí al nord d’Irlanda sense garanties de resolució d’un conflicte que anava molt més enllà de les armes. També qüestionen un acord de govern forçat que perpetua la partició de la societat en dues grans comunitats enfrontades i que no tenen res en comú. La moció aprovada i la resposta violenta

El dia 3 de desembre s’aprovava a l’Ajuntament de Belfast una moció que reduïa els dies que onejaria la bandera “Union Jack” en aquest

edifici. Aquesta moció presentada pel partit nacionalista moderat SDLP amb el suport de l’altre partit nacionalista, Sinn Féin, pretenia que es retirés la bandera britànica definitivament del consistori, al·legant que en les últimes eleccions els partits nacionalistes havien aconseguit gairebé la meitat dels regidors i la bandera irlandesa no hi era present. Després d’algunes negociacions per aconseguir el suport del partit unionista liberal, Alliance Party, s’aprovava una modificació de la moció en la que es reduïa la presència de la bandera entre 18/20 dies assenyalats, com fan a la majoria d’ajuntaments d’Anglaterra. Aquesta moció va comptar amb l’oposició dels partits unionistes conservadors que mantenen que la bandera ha d’onejar ininterrompudament com s’havia fet des d’abans de la partició d’Irlanda, l’any 1922. La mateixa nit, en compliment de la moció aprovada, es retirava la bandera i començava un inesperat seguit de protestes que, en la majoria dels casos, acabaven amb aldarulls. Fins i tot, l’unionisme més conservador, que manté una majoria còmoda al parlament del nord d’Irlanda que li permet deixar la bandera irlandesa fora les institucions i acorralar llengua irlandesa a un reducte folklòric, es veia sorprès per un sector de l’unionisme que no estava disposat a acceptar un procés de pau on els símbols de la britanitat deixessin espai a un estat més liberal però menys identitari. Després de més d’un mes d’aldarulls, ha quedat clar que potser la majoria favorable al procés de pau no es podia valorar només amb els seients que tenia cada partit al parlament del nord d’Irlanda, sinó que caldrà fer un anàlisi detallat dels diferents grups i interessos dins el seu electorat. És molt important en aquest cas tenir en compte els beneficis i pèrdues que ha suposat a cada subgrup dins la societat el procés de pau al nord d’Irlanda.

Unio

“Un dels sectors més deprimits de la classe treballadora unionista ha protagonitzat un mes llarg d’aldarulls ”

i membres de partits unionistes; sospites de reactivació de grups paramilitars lleialistes, o com a mínim, sospites que dirigien els aldarulls; danys materials; agents ferits; i sobretot un llarg etcètera de conseqüències en la vida quotidiana dels ciutadans de Belfast. Un dels exemples més preocupants és el setge a barris nacionalistes, com és el cas del Short Strand, que ja ho havia patit en altres ocasions des que es firmaren els acords, l’última durant el juny del 2011. Reestructuració de l’unionisme

Però de moment, un dels sectors més deprimits de la classe treballadora unionista ha protagonitzat un mes llarg d’aldarulls que ens deixen amb amenaces i atacs a locals

Aquest entrebanc en l’assoliment de la pau fa qüestionar què s’està aconseguint amb aquest procés, però sobretot quins interessos i estratègies tenen els diferents partits polítics majoritaris a cada circumscripció. És per això que aquests

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

dies s’ha centrat l’atenció en les posicions que adoptaven els diferents partits i sectors de la comunitat unionista, per concloure quins subgrups existeixen, quins interessos tenen, i com els defensen. Tot i que continua vigent com a principal divisió la segregació en dues comunitats, la nacionalista irlandesa i unionista britànica, aquesta es queda curta per explicar les problemàtiques actuals i és necessari endinsar-se en les divisions dins l’unionisme. En l’antic model de gestió del nord d’Irlanda els nacionalistes eren, literalment, ciutadans de segona, per tant, es fa de difícil qüestionar que molts barris nacionalistes han vist un creixement econòmic, fruit que el punt partida era una situació de marginalitat i misèria imposada. L’aposta

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


ECONOMIA 11

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

del nord prova “El principal focus dels atacs d’aquests dies ha estat la democràcia establerta amb el procés de pau”

onistes protestant per la retirada de la Union Jack a Belfast

dels principals dos partits del nacionalisme irlandès per un estat més liberal, on les comunitats nacionalistes es deconstruissin per la gentrficació i modernització de la comunitat i l’enriquiment a través de l’entrada al món laboral, tot i la precarització d’aquest. És per aquest creixement econòmic que aquests partits nacionalistes, tot i ser parcialment derrotats en la guerra, han adoptat l’optimisme com a estratègia. Per contra, les majories unionistes aposten pel pessimisme com a estratègia, tot i que les dividirem en tres grans postures. La primera són els partits unionistes més conservadors, fins fa poc hegemònics dins el ventall unionista, que han jugat a portar la contra com a estratègia per no cedir un pam en

la resolució del conflicte polític. La segona són els unionistes liberals que amb representació creixent han volgut jugar un fals paper d’ambigüitat identitaria. I, la tercera i última és un subgrup a tenir en compte aquests dies, ja que ha estat qui ha tingut la capacitat de mobilització dels barris unionistes més deprimits econòmicament, sota una possible direcció de grups paramilitars. Els partits més conservadors que espremen aquesta estratègia negativista són els fundadors de l’Estat protestant d’Irlanda del Nord als anys 20, que tot i que amb la pacificació del nord d’Irlanda mantenien el poder econòmic i en primera instància s’oposaven al procés de pau perquè no volien compartir el poder polític. Any rere any per això, han anat rebaixant el discurs passant per diferents fases: la inicial, la creació d’un apartheid social als catòlics, negant-los feina, casa i vot; després, buscant un enfrontament entre comunitats; seguit per la negació del conflicte i per tant, d’un procés de pau; i finalment, ara no accepten les regles del joc britàniques si aquestes no els donen la raó. L’oposició als Acords de Pau dels més conservadors va deixar espai pel creixement al partit liberal unionista, Alliance Party. Un partit que se sent molt còmode amb

l’aposta per aquest estat més liberal, i que les seves polítiques sembla que han atret a un sector de l’unionisme, ja que tot i l’ambigüitat en el discurs nacional la seva proposta és no canviar les fronteres perquè no és un tema prioritari. La representació d’aquests partits l’obtenen proposant uns models econòmics no tant distants: mentre els conservadors treballen per mantenir el poder econòmic a mans de qui han estat sempre, els liberals intenten facilitar les coses per l’enriquiment de la malanomenada classe mitja. Però ambdues polítiques practiquen el clientelisme com a garantia per mantenir-se al poder i condemnen a la marginalitat els barris més deprimits econòmicament parlant. Durant aquest conflicte amb la bandera però, es pot marcar un tercer grup format per la classe treballadora protestant oblidada o perjudicada per les polítiques abans esmentades dels partits majoritaris unionistes. Aquests, orfes de referents polítics, molts ja abstencionistes, estan evidenciant el seu malestar a través de les protestes recents, sota el direcció o influència de grups paramilitars lleialistes. Ara es podrien distingir com una entitat pròpia que, per la seva radicalitat, es podrien establir com un grup a tenir en compte per analitzar els futurs moviments de partits unionistes. Orquestrats per uns grups lleialistes sense representació institucional radicalitzen el seu discurs quan veuen que les aliances democràtiques dins del parlament, la majoria per interessos econòmics dels grans capitals, desmunten el bloc històric “protestant” que els situava en tot per sobre els “catòlics”. Els principals focus dels atacs d’aquests dies ha estat la democràcia establerta amb el procés de pau, els partits unionistes i els mitjans, en aquest ordre. Els atacs a l’ajuntament deixen molt a pensar, un exemple seria una pancarta vista durant les protestes amb la frase

“Aquesta democràcia no funciona, que torni l’exèrcit”. És d’esperar que aquest conflicte passi factura a la unitat unionista, però sobretot als partits més liberals per l’aposta per la retirada de la bandera de l’ajuntament de Belfast, tot i que es podrien reforçar entre els que aposten per aquest estat més liberal, fins i tot atraient vot nacionalista. Finalment, el paper dels mitjans criminalitzant les protestes i de la policia reprimint-les, també van ser molt atacats per aquest sector de la població, que veia com la màxima preocupació d’aquests era si “el caos que es generava al centre permetria fer les compres de Nadal”. Les dades del cens per la conclusió

En la participació a les protestes podem identificar un grup bastant homogeni, format per una classe treballadora protestant a la que fa

40 anys que se’ls ven una unitat identitaria amb la classe dirigent. Aquesta gent que amb el procés de pau han perdut privilegis a l’hora d’accedir a un lloc de treball, que veuen depressió econòmica, atur i marginalitat social se’ls ha negat tota la vida un interès propi més enllà de mantenir la britanitat per continuar gaudint de privilegis per sobre dels catòlics. Els números diuen que el fracàs escolar i que els nivells d’educació deixen molt que desitjar en aquestes comunitats, però intentar-hi posar una solució podria esbocinar una majoria unionista. En uns recents resultats del cens parlaven d’un encara fort sentiment de britanitat entre la població d’origen protestant, i en canvi, una acceptació més elevada del nou estat i la nova identitat nordirlandesa entre la població de tradició catòlica.

A tall d’anècdota; les dades del cens El passat més de desembre, entre aldarulls passava gairebé desapercebuda la publicació de les dades recollides pel cens a principi de l’any 2011. Aquest ens revela que el número de població protestant se situa al 48% i de població catòlica al 45%, reduint 6 punts la diferència que hi havia el 2001 i deixant per primera vegada la població protestant per sota del 50%. En aquest cens s’introduïa una pregunta sobre la identitat nacional, en la qual gairebé el 40% s’identificava només amb la identitat britànica, poc més del 25% només amb la irlandesa i un 21% amb la nord-irlandesa. Les combinació d’identitats es composava per un 6%

britànica i nord-irlandesa i al voltant del 1%, irlandesa i nord-irlandesa; britànica, nord-irlandesa i irlandesa; britànica i irlandesa i finalment, un 5% s’identificava amb altres identitats. Aquestes dades han provocat jocs matemàtics i mil combinacions que semblen acontentar les estratègies de tots els partits. Però una de les més sorprenents és que la suma de les identitats que contenen la britànica sumen un 47.74% mentre que les que no la conten sumen un 47.26%. Tenint en compte que la població britànica està molt envellida tothom es pregunta: “Quan falta perquè es capgiri la situació?”


12 ECONOMIA

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

El Govern espanyol acaba amb els pocs avenços en el Règim d’Empleades de la Llar ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Quan només portàvem sis mesos de la implementació real de la criticada reforma del Règim de les Empleades de la Llar de Zapatero, amb el cap d’any va arribar un nou Real Decret del govern de Rajoy, que deixa sense efectes algunes de les poques mesures positives que s’havien donat en un sector on la precarietat, la il·legalitat i els salaris de misèria estan enquistats en dècades de normatives “especials” per a treballadores “especials”. I entre tantes reformes, es calcula que milers de treballadores de la llar han passat al treball en negre o per a ETTs, mentre les lleis els continuen imposant un apartheid laboral, culpables de ser dones, i a més a més casi sempre immigrants. Amb la nova reforma del passat 28 de desembre, el govern espanyol torna al model anterior en que la cotització és responsabilitat de la pròpia treballadora, i no de l’empresari, i limita les bases màximes de cotització a poc menys de 800 euros, condemnantles a pensions de misèria. En síntesi, hi ha hagut molta reforma legal, i ben publicitada, per a restar igual o pitjor que al principi. Un règim històricament “especial”

L’Estat espanyol és el territori on més treballadores domèstiques hi ha d’Europa, segons la OIT (Organització Mundial del Treball) i les treballadores de la llar han viscut sempre sota un “estat d’excepció” laboral, en règims “especials” on la legalitat no protegeix el que a altres treballadors són drets fonamentals, sense més altre explicació que la discriminació de ser dones (el 94%) i moltes vegades immigrants (el 61%). Els exemples són molts, i es poden comprovar conversant simplement amb una afectada o llegint al BOE les extenses normatives, que emparen encara avui no gaudir ni de l’atur, pensions més baixes, jornades de 60 hores o els acomiadaments totalment lliures (el legislador li diu simplement “desestiment”) i pràcticament gratuïts, passant sous de misèria generalitzats, que en la gran majoria de casos voregen el Salari Mínim Interprofessional, que a més el govern popular ha congelat en els paupèrrims 641,40 euros

pírriques pensions de les empleades de la llar que estaven en els anys propers a la jubilació. Real Decret del passat 28 de desembre

El treball domèstic continua sense tenir un reconeixement legal i social com correspon

per 40 hores de treball setmanal. Zapatero, CCOO i UGT pacten mínimes reformes

Amb la darrera Reforma de la Seguretat Social d’agost de 2011, mentre es retallaven les pensions de jubilació i s’augmentava l’edat a 67 anys, la propaganda oficial explicava que “per fi” les empleades de la llar s’equipararien a la resta de treballadors, i s’inclourien en el Règim General de la Seguretat Social. El president espanyol d’aquell moment, Zapatero, es va afanyar en publicitar una de les poques mesures “socials” que es va permetre d’aprovar en un final de legislatura basat en les retallades. I als sindicats CCOO i UGT, que van donar la seva signatura a la vergonyosa retallada del 20% de les pensions, van publicar folletons i revistes explicant les excel•lències de la nova normativa. Però una simple lectura del BOE feia comprovar que, a pesar de donarse tèbies i petites millores, la reforma de 2011 continuava tractant a les empleades de la llar de forma “especial”, condemnant-les a no gaudir de l’atur, a acomiadaments encara més lliures i barats que la resta de treballadors i a

càlculs de pensions propis i encara més paupèrrims. En el barroc i hipòcrita llenguatge legal van passar de ser un “Règim Especial” a ser un “Sistema Especial dins el Règim General”: paraules buides per a descriure la mateixa discriminació. Nefastes conseqüències de la reforma de 2011

La principal reforma del govern de Zapatero va consistir en que la cotització a la Seguretat Social era a càrrec de l’empresari, i no de la treballadora, amb la inclusió de la empleada en el Règim General de la Seguretat Social (això si, amb característiques “especials”). La data màxima era el 30 de juny de 2012, moment en que si l’empresari no donava d’alta a la treballadora, aquesta ja no podia cotitzar-se ella mateixa a la Seguretat Social. Sense posar recursos econòmics en la mesura, sense cap control de la Inspecció de Treball o altres autoritats, i en un moment de crisi, el resultat era desgraciadament previsible. Milers de treballadores de la llar no van aconseguir que els seus empresaris les donessin d’alta, restant fora de cap protecció de la Seguretat Social

i treballant “en negre”, o amb la alternativa d’haver de buscar una ETT per a poder continuar amb la cobertura social. Finalment, doncs, el resultat de la publicitada mesura “progressista” de Zapatero, CCOO i UGT va ser més treball en negre, més ETT, menys cobertura social i posar en perill les

L’avaluació negativa pràcticament unànime dels efectes de la reforma de Zapatero (en vigor només des de juny de 2012) va permetre al govern de Rajoy legitimar-se per a aprovar una nova reforma per a tornar a la situació anterior. En un dels seus famosos Real Decret Llei, en aquest cas el 29/2012, del 28 de desembre, i sense ser cap innocentada, va tornar a deixar fora del Règim General les empleades de la llar que facin menys de 60 hores mensuals per a un empresari, pràcticament més del 85%. Amb la nova normativa es torna al model antic: és la treballadora la responsable de cotitzar a la Seguretat Social, i l’empresari el que amb el sou hipotèticament també li ha d’abonar la part corresponent a aquesta cotització. Qualsevol incompliment en l’alta a la Seguretat Social torna a recaure casi exclusivament en la treballadora, excloent a l’empresari de qualsevol responsabilitat. El resultat salta a la vista; molts Reals Decrets i molta propaganda per a continuar pràcticament on érem, però amb una nova oportunitat perduda per a fer visibles aquestes treballadores invisibles.

Dades de les empleades de la llar 94% són dones 61% són immigrants 8,4% de les dones que treballen són empleades de la llar 20% de les dones estrangeres que treballen són empleades de la llar 491,08 euros és la pensió mitjana 60% de els pensions no arriben a la pensió mínima 0% tenen atur 12 dies per any és la indemnització per acomiadament 790,65 euros és el topall màxim de cotització 52 milions de dones treballen d’empleades de la llar al món


L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

ESPORT 13

El València Club de Futbol, l’equip de tots els valencians RAFA ESCOBAR MANISES

Els darrers dies ha esclatat a València una notícia que no per esperada ha deixat de causar un gran impacte a l’opinió pública. Es tracta de l’assumpció per part del govern de la Generalitat del deute que el València CF arrossegava des de la darrera ampliació de capital. Aquests dies assistim al darrer i esperpèntic episodi d’una situació que arranca a principis dels 2000, en plena bombolla immobiliària, quan el club de Mestalla, avalat per la requalificació i presumpta lucrativa venda dels terrenys de Mestalla, començà la construcció d’un nou estadi a l’Avinguda de les Corts, una infraestructura encara avui inacabada i amb les obres aturades des de fa anys. Com ja s’ha explicat en articles anteriors de L’ACCENT, per tal de poder fer front a l’ampliació de capital necessària per a la seua supervivència, el club de Mestalla i el govern valencià arribaren a una solució que, com s’ha demostrat, no era més que un pedaç per guanyar temps. La majoria del paquet accionarial del València, passaria a mans d’una fundació, creada per a l’ocasió amb participació del club, les institucions i els creditors. El valor del paquet es valorà inicialment en 85 milions d’euros, una taxació, com s’ha pogut comprovar, enormement inflada. Aquesta fundació, teòricament desvinculada a nivell jurídic del València CF i, per tant, sense poder rebre ingressos directes per part del club, s’ha mostrat incapaç de generar beneficis pel seu compte, arribant-se a la situació actual, en la que es veu incapaç de fer front, ni tan sols als interessos del deute. En aquest context, Bancaixa (ara Bankia) com a entitat creditora, s’ha vist obligada a executar a l’avalador de l’operació, el govern valencià. Un cop s’han exhaurit els terminis, l’Institut Valencià de Finances anuncià que es faria càrrec del paquet accionarial del València CF pertanyent a la Fundació i que suposa el 74 % de les accions totals. Ara el govern valencià té al seu poder un paquet d’accions que la fundació va comprar a través d’un préstec per 85 milions d’euros i que a l’actualitat, com s’ha reconegut a través de l’IVF té menys del 50% d’aquest valor. Des del govern valencià s’afirma tenir vàries ofertes per a la compra del paquet d’accions,

cià farà d’aquesta situació. Acudirà al rescat l’administració pública d’altres clubs esportius amb situacions financeres complicades? Trobarà la Generalitat un comprador fiable per al paquet accionarial que ara té al seu poder? Aquesta venda, en el cas de fer-se, es farà pel preu marcat? O encara es vendran més a la baixa? Com es cobriran els 45 milions restants del préstec? Quina intervenció tindrà l’administració pública en la futura gestió de l’entitat? Fiscalitzarà els comptes d’alguna manera o deixarà fer als actuals gestors? De quina manera repercutirà aquesta

nova partida de despeses en la butxaca dels ciutadans? Moltes més preguntes ens podríem fer sobre aquest darrer i lamentable episodi, en el qual, un cop més, la banca gaudeix d’una absoluta impunitat per a continuar escurant les butxaques d'unes arques públiques que han impedit el seu enfonsament, mentre els polítics de torn, gestionen de forma irresponsable uns diners públics que cada cop s’inverteixen menys en política i protecció social i més en interessos de crèdits, davant la passivitat d’amplis sectors de la societat.

Lance Armstrong confesa al mig d’un show mediàtic RAFA ESCOBAR MANISES

El deute del VCF és una altra herència de Camps

“En el millor dels casos, la Generalitat a penes ingressaria una xifra inferior a la meitat del deute que ara té amb Bankia” unes ofertes que en cap cas superarien els 40 milions d’euros. Així doncs, en el millor dels casos, en el cas de tenir comprador, la Generalitat a penes ingressaria una xifra inferior a la meitat del deute que ara té amb Bankia, mentre que res s’ha dit al voltant de la qüestió de la resta dels milions del deute, uns quaranta-cinc aproximadament, que presumiblement eixiran de les

arques públiques. Es dona la paradoxa doncs que una entitat, Bankia, rescatada per l’estat gràcies a una injecció milionària, executa a un govern autonòmic pel deute d’un club de futbol, quan aquesta administració es troba ofegada per l’impagament a farmàcies i proveïdors. Quan es rescatà Bankia s’argumentà que es feia perquè es tractava d’una entitat que tenia una importància sistèmica, un argument que va ser molt qüestionat. En aquest moment costa pensar que es vagen a utilitzar arguments semblants per justificar el rescat financer d’una administració pública a una societat anònima esportiva. De la mateixa manera resulta difícil de creure com es permet a una entitat financera rescatada per l’estat executar a una administració pública. Amb aquest panorama s’obren unes quantes interrogants pel que fa al futur del València CF i de la gestió que el govern autònom valen-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

L’ex ciclista texà Lance Armstrong confessà haver practicat el dopatge de forma sistemàtica durant gran part de la seua carrera esportiva i, en concret durant els set tours de França en els que es proclamà guanyador. Acorralat per l’agència nord-americana antidopatge (USADA) i pels testimonis d’alguns dels seus excompanys d’equip, l’ex ciclista decidí explicar la seua versió dels fets al show televisiu més famós dels EUA dirigit per la famosa i influent entrevistadora Oprah Winfrey. En una entrevista mediàtica emesa en dues entregues, Armstrong tractà de transmetre una imatge de sinceritat i penediment, així com la d’una persona sensible i familiar. Armstrong, qui des de que comença el procés, defensava la seua innocència al·legant que mai havia donat positiu en un control, s’ha vist obligat a donar marxa enrere després de fer-se públics diversos i detallats testimonis, sobre els sofisticats sistemes de dopatge emprats pels equips US Postal i Discovery Channel. Segons sembla, el procés estava afectant de forma molt important a la seua imatge pública, la fundació contra el càncer que ell mateix fundà, Livestrong, es plantejà, almenys de cara a la galeria, prescindir de la seua imatge. En la mateixa línia, li

fou vetada la participació a triatlons extrems per part de la franquícia Iron Man, la qual no volia veure tacada la seua imatge permetent la participació d’un sospitós de dòping en qualsevol de les seues prestigioses competicions. Armstrong, acostumat a que la seua participació en qualsevol esdeveniment fora un esdeveniment publicitari molt lucratiu, ha canviat d’estratègia i ara tracta de regenerar la seua imatge a través de la confessió i, amb qui millor que amb la mare d’Amèrica, Oprah Winfrey. De tota manera l’ombra del dòping sobre el ciclisme, no és precisament un fenomen individual, el mateix Armstrong a l’entrevista s’ha encarregat de llançar la sospita sobre campions anteriors a ell com Miguel Indurain, mentre el director de de l’equip Saxo Bank, el danès Bjarne Riis, declarà sense embuts i amb un somriure a la boca que ell guanyà el tour del 1996 amb ajuda extra. Mentre tot açò ocorre, es destapa un altre cas de suposat dopatge a l’equip Rabobank, segons el testimoni de l’antic integrant de l’equip Ralf Dekker, qui afirma que l’equip seguí un pla sistemàtic de dopatge entre els anys 1996 i 2012. Massa noticies dolentes per regenerar la credibilitat d’un esport que es troba sota mínims i del qual mai desapareixen les sospites de dopatge.


14 CULTURA

DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

El Capital de Costa-Gavras Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

osta-Gavras és un dels representants més típics del cinema “compromès” des que el 1969 va escriure el guió de Zeta juntament amb Jorge Semprún. En aquella pel·lícula, que dirigia ell mateix, narrava l'assassinat del polític Grigorius Lambrakis. Després d'una llarga filmografia en que el màxim reconeixement l'ha rebut Missing (1982), sobre la recerca per part d'un pare nord-americà del seu fill desaparegut al Xile de Pinochet, CostaGavras està present ara als cinemes catalans amb El Capital. La coincidència del seu títol amb el de l'obra de Marx no ha de fer pensar que la pel·lícula plantegi un qüestionament general del mode de producció capitalista. Més bé es podria anomenar “El capital financer”, i això no la convertiria en una bona pel·lícula. Ni l'hagués rescatat de l'abstracció i el tòpic, de les estratègies visuals i narratives més convencionals. El capital no té la pretensió de ser una pel·lícula realista. Busca allò grotesc des de l'inici, amb el president de l'importantíssim banc “Phoenix” abatut per un càncer als testicles mentre juga al golf. El realitzador filma sovint els desitjos del protagonista Marc Tourneuil, el seu successor, tot just es produeixen. Es permet girs narratius explícitament inversemblants com la Revolució Cultural dirigida per Tourneuil a l'in-

C

terior del banc, llençant els empleats contra els executius tot seguint els consells de la seva esposa Diane (Natacha Régnier). I clou amb un Consell d'Administració que aplaudeix amb un entusiasme esclatant les directrius estratègiques del president: “Seguirem robant els pobres per seguir donant-ho als rics”. Aquests trets podrien haver estat els eixos d'una altra pel·lícula molt diferent i no necessàriament millor. I haurien pogut

fer bona l'absència total en la pel·lícula dels mecanismes ideològics autojustificatius del capital. Però són en realitat petites frivolitats enmig d'un thriller econòmic amb els manierismes del pitjor cinema de Hollywood. Si a Costa-Gavras, com a bon reformista, li preocupa que es perdin els valors de la vella Europa, sempre tant solidària, fagocitats pel capitalisme nord-americà voraçment desalmat, el primer que hauria de fer -a part de revisar una mica el

llibre que dóna títol a la pel·lícula- és observar l'estètica del seu propi cinema, embolicat en una narrativa superconvencional i una dosificació del ritme pròpia del thriller més vulgar. En paral·lel a les lluites intestines al Consell d'Administració Costa-Gavras ens presenta un policia retirat que investiga la roba bruta dels adversaris de Tourneuil al Consell d'Administració i no aconsegueix despertar el més mínim interès pel fet, que queda arraconat com una peça perfectament prescindible del guió. I ens intenta parlar del col·lapse emocional d'un tauró entre taurons mitjançant tres dones i un oncle. L'obsessió per una model que el porta de cul, a la qual no pot comprar amb diners i finalment viola (aquí va una per Dominique Strauss-Kahn). L'executiva que prova de convèncer-lo per que destapi des de dins el sistema financer (aquí va una altra per George Soros). El sacrifici del seu patrimoni en honor del capital. I un oncle de classe obrera que li canta a taula unes quantes veritats davant de la família. Però tot això no composa cap quadre. Segons Costa-Gavras “som esclaus del capital. Trontollem quan trontolla. Ens n'alegrem quan creix i triomfa. Qui ens alliberarà? Ens hauríem d'alliberar nosaltres? Hauríem de conèixer com a mínim els qui el serveixen i com ho fan”. No crec que El capital ens sigui de gran utilitat en aquest sentit. El capital de Costa-Gavras, naturalment.

Equip realitat o la pintura contra la imatge oficial Borja Català MANISES

a dècada de 1960 va ser una època cabdal per a la pintura al País Valencià. Joan Genovés (vegeu L'ACCENT 236), Manuel Boix, Antoni Miró o Joan Castejón són només alguns dels noms dels artistes plàstics que en aquells anys van posar cara a la renovació pictòrica en aquesta part del país. Conscients del temps que els va tocar viure, el seu treball no es va limitar a allò exclusivament estètic, i la denúncia social i el compromís polític van ser uns dels trets definitoris d'aquesta generació de creadors valencians. És en aquell context on va nàixer sota el mestratge teòric de Vicent Aguilera Cerni el corrent Crònica de la realitat, una variant valenciana del realisme crític sorgit a l'Estat espanyol a mitjan dècada. Aquesta tendència va tenir com a principals exponents l'Equip Crònica i l'Equip Realitat. Ara, i fins al 27 de gener, La Nau de la Universitat de València acull l'exposició Equip Realitat: crítica, autoria i identitat, una mostra que repassa la trajectòria d'aquest segon col·lectiu artístic. Format per Jordi Ballester i Joan Cardells, l'Equip Realitat, aplega algunes de les principals característiques de Crònica de la

L

realitat: treball col·lectiu, el rebuig a la idealització de l'artista com a creador, la crítica política i social, la sàtira o l'ús del llenguatge de l'art pop. El treball en comú d'aquest equip va començar entre 1965 i 1966, amb obres que denunciaven la situació política d'aleshores, el consumisme, el paper que la societat atorgava a les dones o l'imperialis-

me nord-americà. D'aquesta primera etapa són quadres com L'enterrament de l'estudiant Orgaz, on es fa una versió del famós retaule d'El Greco amb un estudiant abatut que jau a terra apuntat per una mira telescòpica, o El titella i/o els àngels de la guarda, en què un militar -que podria ser el dictador d'un país llatinoamericà- és flanquejat per dos jugadors de futbol americà. Ambdós formen part de l'exposició. En 1972 van signar un contracte d'exclusivitat amb la galeria Punto de València, cosa que els va permetre d'assolir l'estabilitat econòmica i va donar pas a una nova etapa creativa en què, partint del treball amb elements comuns, van veure la llum diverses sèries temàtiques com ara Hogar, dulce hogar, una burla crítica de la classe mitjana

(Pastor alemany, contagiat per l'angoixa existencial, al dormitori matrimonial adquirit en uns grans magatzems, és un dels títols de la sèrie que hom pot veure en l'exposició); Retrat del retrat d'un retrat, on reinterpreten famosos retrats de l'art universal a partir de la seua imatge fotogràfica; o Quadres d'història, on reflexionen sobre la guerra de 1936 a partir d'imatges fotogràfiques del conflicte bèl·lic. Aquesta darrera sèrie podria servir de resum de tota la trajectòria del col·lectiu artístic, que va concloure en 1976. Com assenyala el comissari de la mostra, el crític Javier Lacruz, “la pintura de l'Equip Realitat planteja una reflexió sobre l'estatut de les imatges visuals en la societat moderna de masses”; centrant l'atenció en la imatge de la realitat quotidiana que difonien els mitjans de comunicació, Ballester i Cardells van criticar el model de comportament oficial que transmetia la propaganda franquista. Passats gairebé 40 anys de la mort del dictador, aquells models de societat, lluny d'haver quedat definitivament enterrats, malden per recuperar l'espai perdut amb l'inestimable i continu suport de les administracions públiques a l'Església catòlica o les reformes laborals que fan encara més precària la situació laboral de les dones. Ja ho cantava l'Ovidi: “El món no avança, gira”.


CULTURA 15

L’ACCENT 241 DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013

Ressenya de la quinzena

Estellés gest a gest Hèctor Serra VALÈNCIA

i ha un gest especialment revelador en l’entrevista per a TV3 que el periodista Josep Maria Espinàs va realitzar al poeta Vicent Andrés Estellés l’any 1987 al saló de Corts del Palau de la Generalitat Valenciana. En el moment del comiat, després d’una hora de conversa, el versador s’aixeca de la cadira per donar la mà al seu entrevistador i amollar: “Esteu en la casa vostra”. Ja agradaria que una persona amb la humanitat i l’amor per la terra que representa Estellés fóra l’amfitrió d’una casa que s’ha caracteritzat durant anys i panys per aixoplugar honorabilitats més que dubtoses i per tancar portes, precisament, a la gent de la cultura i dels Països Catalans. Com molt orgullosament recalca l’Estellés a l’inici d’aquest interviu, aquell palau res té a veure amb la seua humil llar de naixement al carrer Bisbe Muñoz de Burjassot, ni tampoc amb l’empresa familiar del carrer Mendizábal, “d’on et vénen els versos, / els arraps en la carn, aquells dies salvatges / quan entraves els feixos de pinassa en el forn”. L’entrevista en qüestió és un dels documents audiovisuals rescatats per a l’exposició que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat amb motiu de l’any dedicat a l’escriptor. Es tracta d’un episodi amb una gran vàlua, perquè permet rebobinar en el temps i escoltar les paraules en boca del mateix poeta. També per aturar-se en l’espontaneïtat de la seua

“Allò bo de proclamar un any en homenatge a un referent de les lletres catalanes recau en la posada en marxa de diferents iniciatives culturals”

H

natura. Que servisca com a exemple el moment en què mostra el seu malestar pel dolor que li provoca la cama. Sense poses artificials, sense amagar davant la càmera els tics que tothom tenim, recol·locant-se constantment unes ulleres que rellisquen subtilment nas avall. “Poseu-me les ulleres”. Res d’elevar-se sobre el poble, de mirar-lo amb erudició per damunt dels muscles. Era un proletari, entre altres coses, de la paraula. Amb paraules és com expressa: “Pense que la meua esperança és compartida pel meu poble”. I així és com, durant anys, la seua esperança d’amor, dignitat i justícia no ha deixat d’acompanyar milers d’ànimes que hem fet dels seus versos un àlbum dels sentiments. No debades, l’exposició al Centre del Carme no

només esdevé un déjà vu estellesià (i alhora ovidià, guarnerià, fusterià...), sinó que s’ha d’entendre com un magatzem de lluites, anhels i esperances al qual deuen acudir les noves generacions per projectar en el futur cada gest retrobat en les estrofes del fill del forner. Allò bo de proclamar un any en homenatge a un referent de les lletres catalanes recau en la posada en marxa de diferents iniciatives culturals que ajuden a dignificar el treball per la literatura del país. Tot i que abans que l’AVL força entitats de caràcter popular ja havien impulsat actes en pro del record d’Estellés com a poeta nacional, no es pot menystenir l’exercici de promoció que enguany durà endavant la institució estatutària. Entre els projectes,

hi ha la publicació d’un còmic per divulgar la figura poètica entre els més menuts, nou material didàctic per a instituts, estudis per aprofundir en la seua poesia, rutes i itineraris per la València estellesiana, l’edició d’un disc antològic amb les cançons inspirades en els seus poemes i una antologia reduïda del Mural del País Valencià. Tot això ve a completar la recent atenció sobre el poeta que s’ha generat des de l’audiovisual, amb documentals com “Estellés, poeta de meravelles” del programa “Dossiers” de Canal 9 i pel·lícules com Cos mortal (2009), on la figura del lletraferit plana per tots els fotogrames.

Fitxa tècnica: Títol: Vicent Andrés Estellés. Cronista de records i d’esperances Lloc: Sala Refectori del Centre del Carme Dates: Fins el 17 de febrer del 2013

Història

L’independentisme a les Illes Balears Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

ls darrers anys hem anat veient com, poc a poc, anaven publicantse llibres que tenien per objecte no només la qüestió nacional catalana sinó concretament aspectes diversos del Moviment Català d'Alliberament Nacional (MCAN). És molt probable que aquest augment de treballs centrats en l'independentisme català i en el MCAN sigui fruit del creixement no espectacular però sí constant que aquest moviment ha anat experimentant des de la seva desfeta de principis dels anys noranta. Ara bé, tot i que el focus d'atenció dels seus autors ha anat variant -del sindicalisme estudiantil a la pràctica armada passant per la intervenció institucional-, tots ells han patit un cert biaix que respon a raons de caràcter tant objectiu com subjectiu, i no és altre que un plantejament excessivament principatí. Perquè si bé és cert que on el moviment ha arrelat amb major força és al Principat també ho és que els diferents autors no han sabut incorporar suficientment tot allò que superava les fronteres de la Comunitat Autònoma de Catalunya. En Joan Pau Jordà i Sánchez i en Miquel Amengual i Bibiloni, dos joves -encara no tenen els 30- llicenciats en Història per la Universitat de les Illes Balears, acaben de publicar L'independentisme a les Illes Balears. De la Transició a

E

l'actualitat (1976-2011), un treball que de ben segur servirà per començar a tapar alguns dels buits de què parlàvem. El treball en qüestió no és altra cosa que un manual d'un centenar de pàgines que es dirigeix a un públic no especialitzat ni en la història de les Illes ni en la presència de l'independentisme. Així, s'inicia amb una brevíssima introducció històrico-geogràfica i una clarificació terminològica sobre conceptes como ara nació, regionalisme, nacionalisme, independentisme o alliberament

nacional per situar als més despistats. En acabat, entra ja pròpiament en matèria, arrencant amb el moviment romàntic de la Renaixença i amb figures com ara Benet Pons i Fàbregues, Miquel dels Sants Oliver o Gabriel Alomar, “un dels principals defensors del pancatalanisme i, en l'àmbit de tots els Països Catalans, un dels primers intel·lectuals a unir la lluita social amb la lluita nacional”. Com en la resta del país, fou durant els anys de la Segona República espanyola que el nacionalisme d'esquerres

insular prengué major embranzida, aplegant-se al voltant d'Esquerra Republicana Balear. Un moviment però que s'estroncà amb la dictadura feixista i que a les darreries del franquisme anà recuperant terreny sobretot a través de l'Obra Cultural Balear, entitat creada el 1962 bàsicament com a instrument de recuperació de la llengua. A partir de la transició, algunes de les organitzacions estrictament de l'esquerra independentista aconseguiren certa implantació tot i que cap d'elles no arrelà prou profundament i, a més, es veieren perjudicades per les divisions que afectà el moviment. De totes maneres, no tot l'independentisme s'organitzà al voltant de les organitzacions del MCAN i, a banda del Partit Socialista de Mallorca, que s'ha anat convertint en un partit cada cop més explícitament independentista, el teixit social que recolza aquest projecte no és pas menyspreable. Finalment, i també com a la resta del país, els darrers anys ha vist implantar-s'hi un seguit d'organitzacions de l'esquerra independentista que no han parat de créixer tot plantant cara a les polítiques del Govern Bauzá, sobretot pel que fa a les polítiques lingüístiques, i a les retallades de drets socials i laborals. La principal pega del treball resulta del fet de centrar-se massa en els resultats electorals i de l'oblit d'alguns col·lectius i experiències de l'independentisme illenc malgrat el que sembla una recerca exhaustiva.


DEL 24 DE GENER AL 6 DE FEBRER DE 2013 L’ACCENT 241

16CONTRAPORTADA

“El fracking amenaça 200.000ha de les comarques del nord de Castelló” A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Pots explicar-nos breument en què consisteix el fracking? La fractura hidràulica o “Fracking” és una tècnica molt agressiva d’extracció d’hidrocarburs no convencionals. S’utilitza sobretot per extreure gas de pissarra, que és gas natural que es troba atrapat amb esquists o pissarres a grans profunditats, de molt difícil extracció i que representa l’última reserva de gas natural que queda. Aquesta tècnica és nova ací, però porta una dècada als Estats Units on ja es coneixen els greus problemes provocats al medi ambient i a la salut de les persones, ja que el Fracking, a més d’un enorme consum d’aigua, utilitza arena i multitud de compostos químics amb cada extracció, la finalitat dels quals és afavorir la fissura o fins i tot la dissolució de la roca, podent contaminar tant el terreny com els aqüífers. Per això en alguns estats dels Estats Units, en d’altres Països d’Europa o en algunes províncies de l’estat, està prohibida per llei. Quins són els perills del Fracking? Perquè n’esteu en contra? La Plataforma Anti-Fracking de les comarques de Castelló estem en contra de la tècnica de la fractura hidràulica per l’elevat risc de contaminació per tòxics, i per les fugues dels mateixos hidrocarburs. Estan amenaçades unes 200.000ha al nord de Castelló, que és on la empresa Montero Energy vol fer 3 projectes d’extracció d’hidrocarburs amb Fracking. Aquest risc inclou als aqüífers, amb el perill que això pot comportar per al consum humà d’aigua potable i per al medi ambient en general. Es podria veure afectat i contaminat el gran aqüífer del Maestrat, que va des del límit occidental de la província fins la costa del Baix Maestrat. Estem parlant d’una reserva d’aigua de 400 hm3/anuals d’una superfície de 2.400 km2. Els perills més notables són: Alteracions en el paisatge i en el terreny per la forta ocupació del territori entre pous d’extracció i vials d’accés. Elevat consum d’aigua dolça (que no sabem d’on la trauran), ja que cada pou empra entre 15.000 i 28.000 metres cúbics per cada operació, i hi ha diversos pous per cada plataforma d’explotació. Contaminació dels aqüífers i del sòl. Tant pels químics emprats, molts d’ells tòxics, cancerígens o mutagènics, com pel mateix gas que es vol extreure, com per components radioactius arrossegats des de la

ENTREVISTA

Plataforma Anti-fracking de les comarques de Castelló A finals de setembre del passat 2012 l’empresa Montero Energy va publicar el seu interès en extreure els recursos fòssils del nord de Castelló amb la tècnica coneguda com a fracking, per a la qual va sol·licitar a Conselleria tres permisos d’explotació d’hidrocarburs. Al poc de temps, l’oposició a aquest projecte començà a sorgir, i amb ella, la Plataforma Anti-fracking de les comarques de Castelló amb la qual hem parlat per conéixer millor la problemàtica.

profunditat fins la superfície. Fort augment del trànsit de vehicles, ja que cada operació necessita del trànsit de centenars de camions. Contaminació de l’aire per compostos volàtils en les basses on s’emmagatzemen els líquids recuperats i per últim, petits terratrèmols per la fracturació del sòl. Les afeccions a la salut humana requereixen un apartat a banda, ja que hi ha diversos estudis sobre totes les patologies associades als productes químics contaminants emprats en la fractura hidràulica. A més, la fractura hidràulica no és compatible amb les activitats tradicionals d’aquestos territoris com poden ser l’agricultura, la ramaderia, el turisme o les embotelladores d’aigua, així com els de la costa, turisme i pesca principalment, on també arriba l’aigua de l’aqüífer i on també arribaria una possible contaminació. Són motius de salut, de medi ambient, i econòmics i socials. Quines comarques i pobles de Castelló són les més amenaçades? Primer cal explicar que l’àrea d’explotació, està dividida en tres permisos d’explotació diferenciats, i ocupen unes 200.000ha al nord de Castelló, dividides dins de tres àrees. La totalitat d’Els Ports, Baix i Alt Maestrat, i part de la Plana Alta, estan fortament i directament amenaçades, i de manera indirecta totes les poblacions properes o connectades per l’aqüífer. L’aigua i l’aire no entenen de fronteres ni límits municipals. La gent no

ho sap però l’aigua que nodreix Castelló ciutat també s’abasteix en part de l’aqüífer del Maestrat. Quina està sent la resposta del veïnat? I de les institucions locals? La resposta del veïnat després d’una xerrada és , en primer lloc, de sorpresa, per què no en sabien res i en segon indignació per què ningú els ha informat dels perills del Fracking. El que està passant en estos moments és que la manca d’informació està condicionant les postures d’alguns dels

“La fractura hidràulica no és compatible amb les activitats tradicionals d’aquestos territoris” municipis afectats, i provoca posicionaments enfrontats entre els nostres representants polítics i també entre el veïnat. Sembla també que els diversos posicionaments a favor o en contra d’estes prospeccions depenen, no de si són bons o roïns per a la zona, si no dels posicionaments polítics, i això és un greu error. Almenys pel moment, després de la tasca d’informació, bé a traves de la Plataforma o per mitjans propis, sembla que a nivell del posicionament de les poblacions està guanyant la oposició al projecte. De moment són 14 els pobles

que han votat als seus plenaris en contra de la fractura hidràulica front a 3 que s’han oposat a mocions en contra del fracking. Quina feina esteu fent com a Plataforma? Fins ara les nostres activitats s’han centrat en arreplegar informació, investigar i difondre tot allò relacionat amb la fractura hidràulica. No podem permetre que la empresa interessada ens done tota la informació que a ells els interessa i no ho faça amb aquella informació que no volen que la societat sàpiga. Amb eixa intenció, la d’informar sobre la tècnica del Fracking i l’estat dels 3 projectes, estem fent xerrades informatives per tots els pobles afectats, assistim a totes les fires o activitats de la zona on muntem taules informatives i d’arreplegada de signatures, i ens reunim amb col·lectius, associacions o els ajuntaments afectats sempre quan ens ho demanen. La Plataforma és una assemblea oberta i la formen col·lectius i persones a títol particular. Amb quins objectiu? L’objectiu final es paralitzar qualsevol permís d’investigació o explotació que pretengui utilitzar el fracking a Castelló, així com la prohibició total de la fractura hidràulica, per el total convenciment de la perillositat d’aquesta tècnica. Creiem que l’explotació d’hidrocarburs no convencionals no es la resposta a la crisis energètica, si no part del problema. Com està reaccionant l’empresa impulsora? I l’administració provincial i central? El principal problema d’ambdues és que

no estan donant informació a la gent de la zona afectada. Ni l’empresa, ni l’Administració, i així és impossible posicionar-se davant una cosa tant nova. Alguns membres de la Plataforma van enviar cartes a l’Administració i a l’empresa només conèixer la publicació al DOCV de la sol·licitud dels permisos (octubre 2012) i encara estem esperant una resposta. L’empresa té un interès econòmic clar i així ho ha demostrat fins ara. Primer va fer una reunió des de la mateixa Diputació on va voler implicar als ajuntaments donant una informació incompleta i d’on van sortir els alcaldes pensant que havien anat a una reunió de Tupperware, on es va arribar a dir que els químics emprats en la fractura hidràulica eren innocus i emprats en la nostra cuina (paraules textuals). Van prometre diners i llocs de treball a tots aquells ajuntaments interessats. Després van començar la batalla mediàtica. A través de Shale España, que és un lobby de pressió social i mediàtic , format a l’octubre de 2012 per les empreses SHESA, BNK Petroleum, Heyco i R2 Energy i l’empresa FTI Consulting que crea i ven la imatge de l’empresa a base de contractar publicitat en diaris, fer rodes de premsa i enviar propaganda a persones, volen canviar la percepció que té la societat del Fracking. -El Ministeri és favorable a que es facin aquestes prospeccions mitjançant fracking i així ho ha manifestat en més d’una ocasió, a través del ministre d’indústria Soria. La Conselleria es va oposar quan les prospeccions venien de l’anterior govern socialista i ara a través de la consellera de Medi Ambient les declaracions no són com les que van fer contra l’anterior govern. Segons ella no hi ha indicis de que el Fracking sigui perillós per a la salut de les persones i per al Medi ambient, quan el Parlament Europeu ha tret un estudi alertant a tota la Comunitat i hi ha estudis científics, i casos provats que així ho confirmen. Els tres grups que formen la Diputació van votar per unanimitat la creació d’una taula de tècnics a meitat novembre de 2012, però a hora d’avui només el BLOC-Compromís ha presentat un llistat de tècnics prestigiosos per tal d’abordar el tema. El passat dia 17 Moliner va declarar en roda de premsa que no era una comissió imparcial i que seria millor que la formessin tècnics del Ministeri, Conselleria, l’IGME i la UJI, quan a meitat de novembre, ell mateix va votar a favor de la creació d’aquella comissió científica. És un atac directe per tal de que en aquesta comissió tècnica encarregada, no formen part tècnics designats ni per l’oposició, ni per estaments de la societat civil. Pareix que aquesta comissió abans de crear-se, ja està condemnada a mort.

LLIG L’ENTREVISTA SENCERA A


Accent 241