Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Vaga de fam dels presoners kurds

SUMARI

El passat 12 de setembre 64 presos kurds de diferents centres penitenciaris van començar una vaga de fam que ja suma més de 65 dies. Alguns presos més decidiren solidaritzar-se amb els seus companys a mesura que avançava el mes de setembre i fins arribar a la xifra de 818 persones. Milers de presos polítics més iniciaren també una vaga de fam el passat dia 5 de novembre en suport a les demandes

del poble kurd. Aquesta vaga de fam, que podria esdevenir la més nombrosa de la història, intenta ser durament silenciada pel govern turc, que a la vegada i sense pressa, assegura que busca fórmules per garantir l’ús del kurd en instàncies judicials així com a l’escola primària; dues de les principals reivindicacions d’aquesta massiva vaga de fam. >> Internacional 12 i 13

La CUP encara amb força el 25N En aquesta primera setmana de campanya s'ha observat clarament com l'estratègia política de la candidatura ha estat la de denunciar la situació econòmica i política actual i assenyalar els seus culpables. L'objectiu explícit ha estat el de fer una esmena a la totalitat als plantejaments de CiU i a les elits barcelonines. Això significa que s'ha vençut la temptació, sempre present en tota campanya electoral, d'entrar a atacar a fons les fronteres electorals de la formació -en aquest cas, segons assenyalen les enquestes, ERC, ICV i sobretot SI-.

Algemesí defensa l’Avg. del País Valencià

Consulta popular a Elx per decidir sobre l’ús dels jutjats

Centenars de persones isqueren al carrer per defensar el nom de País Valencià per a l’avinguda principañ d’Algemesí. >> Països Catalans 5

Els moviments socials elxans portaran les urnes al carrer per consultar la població sobre l'ús dels antics jutjats del barri del Pla. >> Països Catalans 6

>>Pàgina 4

ENTREVISTA

Nou disc d’Atzembla La formació de l’Horta presenta El teu viatge, el seu segon treball. Onze noves cançons que s’endinsen pels mars de la llunyania, les dunes del desert o els viaranys de la memòria. Després d’una feixuga gravació, que els ha portat pels estudis Ground de Cornellà del Terri, RPM d'Almàssera i Music Estudio de Montcada, mostraran el nou material el dia 15 de novembre a la sala La 3 (València). A continuació emprendran una gira que els durà pel País Basc i Galícia.L’ACCENT parla amb ells abans d’aquestes properes cites. >>Contraportada 16

Sobre Joan Fuster L’historiador Pau Viciano ha publicat un llibre sobre Joan Fuster que repassa la seua relació amb algunes de les qüestions clau del pensament contemporani.

SIMÓN VÁZQUEZ PÀG. 2 // XAVIER MONGE PÀG. 2 // SANTIAGO FORTUNY PÀG. 3

>> Cultura 14


DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

COL·LABORACIÓ

Tenien pressa

Dones rebels SIMÓN VÁZQUEZ BARCELONA

dame fuerte en la entrepierna,no me dejes que me duerma, Sovint el feminisme revolucionari i l'esquerra han tingut desavinences i trobades més o menys violentes i més o menys controvertides. Normalment es plantegen sobre el paper de les dones dins del moviment revolucionari i en contraposició, sobre quin ha de ser el paper dels homes en la lluita per l'alliberament de gènere. I vet aquí el conflicte: lluita mixta, lluita contraposada, mil teories, des de les més clàssiques que es basen en les diferències, a les més postmodernes que neguen l'existència d'aquestes diferències. Aquí no solucionarem el que prop de dos segles de lluites revolucionaries no han solucionat, però en l'actual conjuntura de desmobilització important i de (re)construcció d'un subjecte antagonista, és a dir, d'un moviment revolucionari, hem de repensar i construir una línia de treball, un full de ruta per primer desenvolupar un empoderament de la nostra classe per a després desenvolupar la pressa del poder. En aquesta dura batalla, hi ha per una banda les batalles econòmiques i polítiques que sumen esforços en el camp material però hi ha una tercera batalla que és, si més no, igual d'important que la resta i que l'estem deixant de banda. És la batalla de les idees, entenent que les idees esdevenen sempre força material. En aquesta batalla de les idees les forces revolucionaries hem de fer un debat llarg i profund sobre el paper que hem de tenir en la lluita per l'alliberament de gènere. És en aquesta lluita on necessitem que el subjecte més reprimit i afectat, les dones, esdevinguin subjecte actiu, és a dir, antagonista i organitzat per a lluitar en primer terme soles i amb la seva pressió, i ens obliguin per totes les formes a lluitar, als homes, en aquesta línia. Ens pensem que quan prenem certa consciència social o militant entrem en un cercle màgic que ens allibera de tots els mals del capitalisme i amb això de ser uns masclistes rematats, uns sexistes i d'altres coses que, bé, millor ometrem per no ofendre. Doncs no!, som els mateixos éssers o pitjors perquè a sobre pensem que no tenim aquests rols. Si entenem que davant d'una força reaccionaria només una força revolucionaria contraposada pot plantar cara i fer girar les tornes, i si entenem que aquest desenllaç només arriba mitjançant la violència com a partera de la història. Per què neguem aquesta dialèctica en les nostres vides personals, en la vida quotidiana, en les relacions personals i sexo-afectives? Si som uns rematats masclistes i sexistes i si això és una actitud reaccionaria, i més, al sí del nostre moviment perquè no hi ha el dret de les persones afectades per les nostres actituds a reaccionar de totes les formes possibles i amb això incloem, si és necessari, la violència física, i no de forma individual sinó de forma col·lectiva. Per tant, no som qui per dir-ho, però entenem que ha d'existir una força organitzada que es plantegi els termes estratègics d'alliberament global, però que en la seva tàctica defensi l'ús de la força col·lectiva com a praxis alliberadora, colpejar a un per educar a cent. que esta noche me las piro aenseñarle los dientes al mundo contigo.

XAVIER MONGE*

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l'asfixia d'una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l'atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari... No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara. La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l'esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d'estructures d'estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d'interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d'independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa. La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l'acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d'independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòs-

Número 238 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Simón Vazquez, Xavier Monge, Santiago Fortuny.

tia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d'avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l'accés a la sanitat, l'educació i l'habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des

del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa. Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col•lectives, han de formar part d'una estratègia comuna d'alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l'ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes popu-

lars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l'endemà. La situació de saqueig de l'economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d'ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen. I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Xavier Monge és militant de la CUP de Barcelona i del Casal Independentista de l'Eixample – La Cruïlla

PAPER DE VIDRE JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

Les ulleres equivocades El sobiranisme és la darrera martingala inventada per enganyar els independentistes i conduir-los cap als viaranys assenyats que condueixen a Espanya. Omple el buit deixat pel pujolisme, que tant valuosos mèrits havia fet per a aquesta causa. Artur Mas és el nou guia de la confraria del catalanisme que vol i dol. Per reforçar un lideratge de tall clàssic enmig de tanta modernitat líquida CiU ha decidit mostrar-lo en un cartell amb una actitud idèntica a la de Charlton Heston en el paper de Moisès a Els deus manaments. Això ha estat àmpliament comentat per la premsa epanyolista, que un cop més ha equivocat l'anàlisi. On ells hi veuen un lideratge parafeixista cap a la independència en realitat s'hi dibuixa la voluntat d'obrir les aigües de l'Ebre per restablir els ponts que el rebuig de l'Estatut va trencar. En aquesta incapacitat per comprendre les maniobres convergents, l'espanyolisme neofeixista i el catalanisme naïf sempre s'han assemblat molt, car sempre hi han vist l'existència oculta d'una conspiració independentista que mai no hi era. La voluntat del president de la Generalitat de Catalunya de restablir l'equilibri de l'Espanya eterna explica la misteriosa conver-

sió de les principals capçaleres del Principat ( La Vanguardia i El Periódico de Catalunya) als vaporosos projectes sobiranistes del president. Però hi ha coses que mai no canvien, i per mantenir la quota necessària d'espanyolisme el Comte de Godó manté en nòmina José Antonio Zarzalejos que -el seu propi nom ho indicapateix per Espanya en silenci, ben bé com si tingués morenes. No podia ser menys tractant-se del fill d'un Governador Civil de Biscaia que ha arribat a director de l'ABC. Fidel al principi que desitja una Espanya “antes roja que rota”, Zarzalejos lamentava el 4 de novembre a La Vanguardia la incapacitat manifesta del PSC per fer front als deliris patriòtics d'Artur Mas. Es referia a un article de Javier Cercas a El Pais del 15 de gener de l'any passat anomenat “El fracàs de l'esquerra a Catalunya”. Segons Zarzalejos, Cercas hi sostenia que “l'esquerra catalana hauria lliurat l'hegemonia al nacionalisme”. I el cita textualment: “a Catalunya no és possible no ser nacionalista: o s’és nacionalista català o s’és nacionalista espanyol (…) sorprenentment, a Catalunya és possible ser nacionalista i d’esquerres”. Passa sovint que la realitat es manifesta de formes molt absur-

des quan se la mira amb les ulleres equivocades. Com que no cap en les seves ments la idea de que Catalunya és part d'una nació ocupada (els Països Catalans) que no ha expressat mai democràticament la seva voluntat de pertànyer a Espanya troben absurdes coses que no ho són gens. Per exemple que atès que fins ara i des de fa segles la humanitat s'organitza en estats nacionals la disjuntiva és molt clara: o es pertany a Espanya o no s'hi pertany. Artur Mas s'esforçarà en els propers temps a desafiar (o a fer veure que desafia) totes les lleis de la lògica i aconseguir ser independent i no ser-ho alhora, però fracassarà per què la lògica és un adversari molt dur quan s'hi posa. Els catalans senzills, en canvi, han entés perfectament la disjuntiva i per això Cercas i Zarzalejos es lamenten de que a Catalunya “o s’és nacionalista català o s’és nacionalista espanyol”. De la mateixa manera, si no duguessin les ulleres equivocades comprendrien com n’és de normal que a Catalunya es pugui “ser nacionalista i d'esquerres”. Ha estat així sempre en totes les nacions ocupades. On és l’esquerra catalana? Donant suport al dret a l’autodeterminació, que és on ha estat sempre l'esquerra conseqüent de totes les nacions ocupades. Però ells no ho entendran mai, per què no canviaran mai d’ulleres.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

SANTIAGO FORTUNY*

Som les que les nostres primeres manifestacions eren a la ESO i contra la LOU (o LOE ja no ho recordo); som les que ens vam creure el fals discurs d’Esquerra Republicana i anàvem contents a les Acampades Joves; som les que vam sortir a dir clarament “No a la guerra imperialista”; som les que vam créixer amb Inadaptats, Skatalà, Kop i Obrint Pas; som les que vam muntar Endavant (OSAN) a Tarragona i no sabíem ben be perquè ho fèiem; som les qui vam dir “No a l’Europa del capital”, vam muntar plataformes i vam votar que no; som les qui vam dir des d’un inici no al Estatut, ja que suposava (i suposa) renunciar als Països Catalans i a la plena autodeterminació del poble català; som les qui vam crear (amb tantes altres persones) el Casal Popular Sageta de Foc ; som les qui vam engegar i hem estat cada any (amb moltes més persones) tirant de carro i procurant que és facin les Barraques de Tarragona; som les qui conjuntament amb molta altra gent vam crear la Esquerra Independentista del Camp; som les que sempre hem organitzat (amb més gent) el 1er de Maig a Tarragona; som les que vam aprendre llegint a Marx, Engels, Lenin o Guevara i encara ho fem; som les que vam redescobrir Ovidi Montllor deu anys després de la seva mort; som les que hem organitzat gràcies a la gent de Reus els 11’s de setembre a la seva ciutat, que aquell dia es nostra; som les que ens vam solidaritzar amb els i les companyes gironines i vam cremar fotos del Rei i l’Audiència Nacional ens va citar per això; som les que la Guàrdia Urbana de Tarragona, actuant com els grisos, ens va tancar a un portal i ens va apallissar brutalment i encara diuen que els vam agredir nosaltres i ens demanen dos anys de presó; som les que vam fer més 120 pintades exigint la llibertat del Franki de Terrassa; som les qui vam lluitar aferrissadament contra el POUM a Tarragona i vam muntar plataformes per l’habitatge digne; som les que un primer de Maig vam tirar pintura a la seu de patronal i per això ens van jutjar; som les que hem acumulat 4000 de multes de l’ordenança incívica i no pensem pagar; som les vam començar a pintar bancs i caixes a les manifestacions de Tarragona i encara ho fem; som les que vam muntar la CUP a Tarragona; som les qui organitzem l’11 de setembre a Tarragona o a Capçanes; som les que a les europees vam fer campanya amb Iniciativa Internacionalista; som les que vam dir a Girona que les CUP encara no s’havien de presentar a les autonòmiques; som les que vam fer piquets a les vagues del 29-S i

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Som

del 27-G; som les que vam cridar “Jordi absolució!” i tornarem a cridar-ho tants cops com faci falta; som les que amb el nas tapat vam fer campanya pel “si” a la consulta autodeterminista de Tarragona; som les que tantes vagues estudiantils hem fet, així com tancades a la URV, als instituts o al rectorat, i hem perdut molts dies de classe, cosa que no ens agrada; som les que vam fer campanya perquè la CUP es presentés a les municipals i vam anar a les llistes; som les que vam ocupar la Plaça de la Font durant més d’un mes i vam participar, en rotllana i assegudes al terra en tantes assemblees; som les que vam cridar “menys policia i més educació” en solidaritat amb les companyes valencianes; som les que vam sortir al carrer el 29 de març i dies després ens vam detenir i acusar d’un munt de delictes i varis anys de presó; som les que no vam anar a la manifestació “històrica” i vam decidir organitzar com sempre l’11 de setembre a Reus i vam ser més gent que mai; som els patim les retallades i fins fa una setmana no teníem professores a les nostres aules; som en definitiva: independentistes, comunistes, feministes, internacionalistes i ecologistes. Som Països Catalans. Som Unitat Popular. I per ser el que som i venir d’on venim el dia 25 de novembre donem suport a les CUP. Però donem suport a les CUP, perquè sabem que totes aquestes lluites i projectes abans esmentats estaran al Parlament. Perquè sabem que les CUP no van al parlament a pactar ni a negociar, van a fer la guerra, la guerra contra els capitalistes, contra els polítics corruptes, contra els privilegis de la casta política i contra tantes altres xacres que ens envolten. Venint d’on venim no podem creure’ns la política actual, perquè masses, masses vegades ens ha enganyat, traït o detingut, és per això que no ens creiem ni ens creurem mai el joc democràtic burgés, ja que aquest està muntat per ells i per al seu benefici i per això anem al parlament a destruir-lo, i no només des de dins, perquè sí donem suport a les CUP és precisament perquè estem a “fora” fent tot el que he esmentat, i això i només això serà el que ens farà lliures. Les eleccions, les institucions polítiques burgeses són només un mitjà, en cap cas la fi, aquest mit-

jà com tants d’altres l’aprofitarem per anar posant les coses al seu lloc i anar assenyalat a tota la colla de sàtrapes i xoriços que ens governen, per dir-li a la cara d’Artur Mas que no ens portarà a cap independència i recordar-li que el seu “xiringuito” està encausat per corrupció, per dir clar i alt que defensem la integritat del territori de Fraga a Maó i Salses a Guardamar i que no farem cap renúncia, per dir que no estem d’acord amb la Unió Europea i que el nostre projecte és un altre i per dir-li tot allò que fins ara no havíem tingut l’oportunitat de dir-li. Però no només anem a molestar, sinó que també anem a demostra-li a la ciutadania, a la població dels Països Catalans, que la política tradicional està desgastada i putrefacte, i que hem d’invertir el sentit de les decisions, ja que aquestes han de sortir de les assemblees de barri, de fàbrica, de professores i alumnes, de viles i pobles, de ciutats, de comarques i de vegueries i en definitiva han d’arribar de baix a d’alt i no al revés, perquè és només des de baix on és viu el dia a dia les vertaderes problemàtiques de la gent, que no són pas el corredor del mediterrani, salvar Bancaja o Unnim, sinó l’atur, les deslocalitzacions, la destrucció del nostre territori, el menyspreu a la pagesia o tants altres problemes quotidians. És per això que cridem i diem ben alt: ho volem tot, és l’hora del poble, però mai, mai a cap preu que no sigui el de la construcció de l’alliberament nacional i social dels Països Catalans, del contrari seguirem fent el que fèiem, fem i farem: lluitar al carrer, a les universitats, a les fàbriques, als instituts, als ajuntaments i on creiem i decidim entre totes que faci falta. Com diuen els Obrint Pas, som la cançó que mai s’acaba, per tant aquesta cançó que som ni comença, ni s’acaba el 25-N sinó que segueix, segueix i no té aturador i el 14-N tornarà a sortir al carrer; el 25-N també: dient no al patriarcat, i sortirà tants i tants altres dies fins aconseguir la llibertat real del poble català, i per que això passi no queden moltes eleccions sinó moltes vagues generals, moltes mobilitzacions, molts disturbis, moltes assemblees i tantíssimes altres coses que no tinc temps d’escriure. Som el que som, i venim d’on venim i només per això, seguirem sent el que som i defensant el que defensem: independència, socialisme, Països Catalans. *Santiago Fortuny, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona

La vaga els fa mal Aquesta darrera vaga general, com quan n'hi ha a qualsevol sector que tingui una incidència significativa, hem tornat a veure com la premsa al servei de la patronal i la banca, és a dir gairebé tota, fa enormes esforços per convèncer-nos que les vagues no serveixen per a res. És una afirmació que sol precedir un corol·lari encara més insidiós, que diu que cal 'replantejar el dret a vaga'. Són d'aquells arguments, com el que diu que ja no hi ha classe treballadora, o el que sosté que hem de renunciar a defensar col·lectivament els drets ja sigui amb sindicats o organitzacions d'esquerres, que formen part de la banda sonora de l'ofensiva de la classe capitalista contra la gran majoria de la població, de les retallades socials, les privatitzacions, les polítiques fiscals a favor dels rics, o de les reformes laborals, per liquidar una rere l'altra totes les conquestes assolides amb molt anys de lluita pels i les treballadores. És un discurs que no té cap altre objectiu que aconseguir que abaixem els braços per trencar-nos tots els ossos. Quan ens diuen que no hem de seguir fent servir formes de lluita com la vaga 'pròpies del segle XX', volen dir que hem d'acceptar tornar a les condicions d'abans del segle XX, d'abans que les vagues aconseguissin conquestes com la jornada laboral de 40 hores, com la baixa per malaltia, com les prestacions d'atur, com les baixes per maternitat, com la jubilació, com la sanitat i l'educació públiques universals, entre tantes altres. Són precisament les conquestes que ara es veuen amenaçades per les polítiques d'austeritat contra la població dictades per les institucions europees i aplicades amb gran entusiasme pels nostres governants, estatals i autonòmics. Quan ens diuen que cal 'replantejar' el dret a vaga, volen dir, ras i curt, limitar-lo, prendre'ns legalment l'eina fonamental dels i les treballadores per demostrar que sense el nostre treball no hi ha cap país que funcioni, que tota la riquesa és fruït del nostre esforç, i que si algú no és necessari, és la classe que en treu benefici, la mateixa que avui dia dicta les polítiques econòmiques que patim. Seguint aquest fil, no tardarem a sentir i llegir experts i opinadors al servei de la classe dominant dir-nos ben aviat que cal replantejar aquesta cosa tant passada de moda de la democràcia, al capdavall, si ni els parlaments ni els governs escollits de forma ja prou limitada -i més en el nostre cas que no disposem de sobirania política-, tenen completament prohibit aplicar cap altra política econòmica que la dictada pels anomenats mercats, pel capital financer, quin sentit té fer eleccions? Però la realitat és que, malgrat que part de la població ha arribat a assumir el discurs dels seus enemics de classe, dels qui li volen robar els seus drets sense que ni es defensi i encara els aplaudeixi, les vagues els segueixen fent molt de mal. Només cal veure les hores de ràdio i televisió, les tones de paper escrit que dediquen a combatre-les, les amenaces que esmercen per coaccionar els treballadors i impedir que les segueixin, la violència que són capaços de desplegar per impedir el dret a vaga, per reprimir les protestes. Són molts esforços per impedir-nos fer l'error d'utilitzar mètodes de lluita pretesament tant poc eficaços. Perquè si és cert que els sindicats majoritaris s'han convertit en eines obsoletes no és perquè encara defensin drets antiquats d'una classe en extinció, és perquè ja fa massa anys que han deixat de defensar uns drets d'una majoria cada vegada més nombrosa i cada vegada més exclosa, i si moltes vagues no són prou efectives és perquè no són prou combatives ni prou determinades. La resposta no ha de ser més individualisme, ni abaixar els braços, sinó més solidaritat, tornar molt més fort cadascun dels cops que rebem.


DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

04PAÏSOS CATALANS

Les claus de la campanya de la CUP a les autonòmiques principatines ABEL CALDERA BERGA

junt de l'esquerra independentista. Això ha permès a la candidatura passar del simple suport via manifest a un suport pràctic del conjunt de lluites i moviments locals. Així, en poblacions amb moviments socials forts, els comitès locals de campanya han reunit i posat a treballar junts a desenes i desenes d'activistes de procedència diversa. En molts barris de Barcelona o localitats de l'àrea metropolitana, els comitès locals han arribat a agrupar més d'un centenar de persones.

Estratègia política

En aquesta primera setmana de campanya s'ha observat clarament com l'estratègia política de la candidatura ha estat la de denunciar la situació econòmica i política actual i assenyalar els seus culpables. L'objectiu explícit ha estat el de fer una esmena a la totalitat als plantejaments de CiU i a les elits barcelonines. Això significa que s'ha vençut la temptació, sempre present en tota campanya electoral, d'entrar a atacar a fons les fronteres electorals de la formació -en aquest cas, segons assenyalen les enquestes, ERC, ICV i sobretot SI-. Alhora, l'ús de la campanya electoral com a campanya política pot, si els resultats acompanyen mínimament, donar rèdits a la formació a mig termini. El missatge polític d'alternativa absoluta als plantejaments socioeconòmics sobre la crisi està calant. La percepció de la CUP com a candidatura que planteja una forma de fer política més desitjable també supera abastament el gruix dels potencials votants, segons les enquestes. Tot plegat sembla indicar que si la CUP obté representació parlamentària, pot esdevenir a ulls de la majoria de població, l'oposició ideològica real a CiU. Un punt de partida molt interessant de cara als moviments per a la recomposició de l'esquerra al Principat, que sembla que s'iniciaran després de les eleccions. Suports polítics

Els suports polítics a la candidatura han estat de gruix al sí de l'esquerra anticapitalista i també del municipalisme alternatiu. Un dels primers a visibilitzar-se fou el suport de desenes d'activistes socials a través de la iniciativa Som Unitat Popular. Aquesta iniciativa va convocar un acte al CAT de Gràcia just abans de

Trencar el sostre de vidre del 3%

David Fernández en un acte de campanya

l'inici de la campanya electoral per a demanar el suport de la gent que es mou en l'activisme social a la can-

“L'objectiu explícit de la campanya ha estat el de fer una esmena a la totalitat als plantejaments de CiU”

internet, ha assolit la insòlita xifra de més de 130.000 visitants en tres dies, multiplicant fins a 10 les visites dels vídeos de suport a altres partits més grans com CiU o el PSC. També des de l'àmbit del municipalisme alternatiu s'han recollit importants suports. Així, han demanat explícitament el vot per la CUP les candidatures alternatives del Vallès de Ripollet, Cerdanyola, Barberà i Mollet, que en total sumen 5.232 vots i 6 regidors. Les candidatures de Badia, Castellar del Vallès i Sabadell, que sumen 7.440 vots i 8 regidors, han emès comunicats valorant que l'opció de la CUP té un paper important en aquestes eleccions. Comitès locals de campanya

didatura. L'acte va aplegar diversos artistes i va finalitzar amb la projecció d'un vídeo que, un cop penjat a

La campanya des de la base s'ha concretat en els comitès locals de campanya. S'han organitzat de manera

oberta, diluint la frontera entre militants i no militants de la CUP, i permetent la participació activa i deci-

“En molts barris i viles de l'àrea metropolitana, els comitès locals han arribat a agrupar més d'un centenar de persones” sòria de l'activisme local i del con-

Tal com parlàvem en l'anterior número de L'ACCENT, la batalla de les enquestes era important pels interessos de la CUP, per tal de trencar amb la percepció que votar la CUP era llençar el vot perquè no assoliria el 3% necessari. Tot i que, com ha passat sempre amb els partits extraparlamentaris, les enquestes no s'han atrevit a ponderar el vot de la CUP al mateix nivell que els partits parlamentaris, sí que almenys han transmès la sensació que les possibilitats de superar el 3% són molt altes. De fet, les enquestes atorguen a la CUP el percentatge d'intenció directa de vot més alt que s'hagi atorgat mai a una formació extraparlamentària al Principat. L'altre gran argument per a superar aquest sostre de vidre és la demostració de mobilització de l'entorn social. És en aquest sentit que s'ha dissenyat l'acte central de campanya, que es celebrarà el proper diumenge 18 de novembre a les sis de la tarda a l'antic Palau d'Esports de Barcelona. Amb un aforament de prop de 3.000 persones i amb el precedent del dia anterior, en que ERC també hi celebra el seu acte central, un ple absolut és el que vol la CUP per a transmetre que són opció guanyadora.

La campanya des de la base ABEL CALDERA BERGA

Per entendre de prop el que significa la CUP i el procés d'Unitat Popular, el més indicat és assistir a algun dels actes participatius que està duent a terme arreu de la CAC. Apropar-se a la gent fent servir formats diferents als usats pels partits parlamentaris ha estat un dels debats centrals que han tingut els comitès locals de campanya. A Sabadell, aquest debat es materialitzà en la convocatòria d'un acte participatiu, el passat dilluns 12 de novembre, amb el cap de llista per Barcelona David Fernàndez. Era un format que recordava moltíssim les campanyes de proximitat anglosaxones, i on el públic

feia preguntes al candidat ja fos in situ o a través de twitter. L'acte, per a augmentar-ne el ressò, es va transmetre en viu per internet. La resposta de públic superà amb escreix la previsió dels organitzadors. Més de 200 persones ompliren el local mentre diverses desenes restaven a fora. El públic, a banda dels simpatitzants, el conformaven des de veïns del barri fins a persones actives de l'associacionisme local, juntament amb regidors d'altres candidatures alternatives del Vallès. Farcint el seu discurs amb referències a Montserrat Roig, Xesco Boix o Naomi Klein, Fernàndez explicà la proposta independentista de la formació sense eufemismes: “El nostre marc territorial

són els Països Catalans i lluitarem per la seva independència”. Preguntat per quin creia que seria el paper de Convergència en tot plegat, afirmà que “votar CiU és votar la quarta onada de retallades dels darrers anys”. La proposta de la CUP-AE té també com a element central un discurs sobre la crisi completament antagònic al que branden els partits parlamentaris. “De la crisi no en sortirem per tenir 4 diputats, que els tindrem, sinó per corresponsabilitat en la lluita col·lectiva”, va afirmar, remarcant així el paper de la lluita institucional com a complement a una necessària lluita al carrer. Davant la mitificació de les institucions europees com a marc democràtic, explicà

que “estem en contra de la Unió Europea perquè és un projecte neoliberal d'explotació de les classes populars”. “Ens neguem a pagar el deute dels bancs. Islàndia ho ha fet”. Aquesta és una de les propostes que més remarca la formació, fins i tot en alguns dels seus cartells. Respecte la vaga general del 14N, Fernàndez expressà el ple suport de la CUP-AE a la convocatòria de vaga, però remarcà que cal donar suport a totes les vagues que es donen durant l'any. “Mentre hi ha treballadors que fan vaga de fam, UGT està pactant”. Com a resposta a una pregunta formulada pel col·lectiu antisexista Justa Revolta, Fernàndez recalcà el compromís de la candidatu-

ra amb l'abolició del patriarcat. “Les heroïnes de la crisi són les mestresses de casa”, i tot seguit explicà que la candidatura proposa reconèixer a efectes econòmics el treball domèstic i de cures. En finalitzar l'acte, la sensació d'optimisme era general, fins i tot en gent que encara expressava els seus dubtes entre la CUP i altres opcions ja establertes al parlament. Però l'experiència d'escoltar un diàleg amb el candidat i de participar en un acte allunyat dels clixés del màrqueting polític era valorada i agraïda. Una proposta molt en consonància amb la filosofia de la Unitat Popular, de qui la CUP vol ser-ne la representant institucional.


L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Els algemesinencs es rebel·len de nou per l’Avinguda del País Valencià RAFA GARES ALGEMESÍ

Com si d’una ventafocs es tractara, quan el rellotge marcava les 24h del proppassat 20 de setembre, l’Avinguda del País Valencià a Algemesí es convertia en l’Avinguda de la Comunitat Valenciana. Amb la vareta màgica d’una majoria absoluta, els regidors del PP aconseguien que, sense variar l’espaitemps, els veïns de l’avinguda estigueren en un altre carrer. Una mudança infinitesimal sense canviar mobles, però amb una molèstia clara per als qui habiten els 150 portals del carrer: una adreça nova. Permisos de conduir, domiciliacions i molts altres documents i tràmits amb una adreça errònia que esdevenien un malson al dia següent. Aquesta és l’espurna que ha encès de nou la protesta veïnal contra el canvi de nom de l’equip de govern. Una rebel·lia que no és nova. I és que, fa 3 anys, els veïns ja van viure una història semblant quan el mateix partit pretenia canviar el nom per el d’Avinguda de Martí Domínguez, tot i l’oposició de la família, adornantho com un reconeixement a aquest fill d’Algemesí. Aleshores, però, el canvi de nom no va ser aprovat pel plenari. Aquesta vegada, la treta ha estat bescanviar la retirada dels títols honorífics a Franco pel canvi de nom a l’Av.

Els veïns isqueren al carrer per defensar el nom del País Valencià

del País Valencià. Una estratègia política calcada a la que va fer Alfonso Rus a Xàtiva, però que a Algemesí l’oposició no ha acceptat, abandonant el plenari. D’ençà l’aprovació, el tema ha estat recurrent en les converses locals. Tothom n’opina, sent àmpliament majoritari el suport a mantindre el nom. Però el

que destaca per damunt de tot és la mobilització veïnal que ha plantat cara a l’Ajuntament directament. Just l’endemà del canvi, el carrer apareixia ple de cartells anunciant el fet i denunciant la nul·la consulta al veïnat i els problemes creats. Açò va dur a l’equip de govern a moure fitxa, i va convocar una reunió amb els veïns

per tranquil·litzar la situació. Però res més lluny de la realitat. El Saló de Plens de l’Ajuntament es va quedar menut per expressar unànimement el rebuig al canvi de nom. Gent d’esquerres i de dretes, catalanoparlants i castellanoparlants agafaven el torn de paraula per dir al senyor alcalde que el canvi de nom és innecessari

i contraproduent. El PP, lluny d’escoltar la ciutadania, es va limitar a reconèixer que era una decisió ideològica i que continuava avant, la qual cosa va encendre els ànims dels presents. Reconeixement que desembocava en la manifestació contra l’ajuntament el divendres 9 de novembre. Sota el lema “Tots som avinguda del País Valencià” i davall una pluja intensa, 500 veïns recorrien els principals carrers d’Algemesí. La protesta continua ara per la via legal, amb recursos contra l’acord i una possible denúncia per prevaricació. I és que l’acord del canvi de nom podria ser nul per no estar en l’ordre del dia, incomplint el reglament. No se sap amb certesa quin serà el nom final del carrer, però els veïns de l’Avinguda del País Valencià han defensat de manera exemplar una nova manera de fer política per al seu poble: plural, transparent i participativa. Una nova manera de fer política que es reclama a molt altres llocs del nostre país, el valencià. Nota de la redacció

Pocs moments abans de tancar aquesta edició s’ha conegut que finalment l’Ajuntament d’Algemesí fa marxa enrere i decideix conservar el nom de l’avinguda del País Valencià.

Mallorca, davant l’amenaça d’importar #Euromerda El Parlament aprova un projecte que pretén dur a incinerar a l’illa multitud de tones de fems d’Europa per tancar un contracte amb l’empresa incineradora Tirme fins al 2041 REDACCIÓ PALMA

El Parlament de les Illes Balears, controlat pel PP, ha aprovat ja el projecte d'importació de fems de tota Europa a Son Reus (Mallorca), batejat com a #Euromerda pels moviments socials i ecologistes de l'illa. El Govern de José Ramón Bauzá ha defensat el projecte argumentant que és l'única manera de no haver d'apujar el preu de les taxes ciutadanes per incineració i que la mesura respon a la necessitat de fer rendible el contracte fins l'any 2041 amb Tirme, empresa propietat del Grupo Enel, Iberdrola, FCC i Urbaser que s'enduria més de 80 milions a l'any per cremar els fems europeus. La més respectada entitat ecologista de l'illa, el Grup d'Ornitologia Balear (GOB), ha encetat la campanya "Mallorca no vol ser el femer d'Europa" per tal de catalitzar l'amplitud del moviment ciutadà que està en contra d'importar les escombraries del continent.

Malgrat, això sí, que segons el PP els fems han de ser tractats com a "combustible", un terme que pretenia neutralitzar l'acció d'oposició però que ha tornat a deixar en ridícul el Govern a les xarxes socials i entre els experts en la matèria. El GOB recorda que l'únic motiu per importar fems d'Europa és garantir els guanys de Tirme, primant de nou els interessos de grans

La campanya "Mallorca no vol ser el femer d'Europa" aplega, a més, multitud d'entitats polítiques, socials i sindicals, com Amics de la Terra, Greenpeace, Gadma i l'Associació de Llicenciades i Estudiants en Ciències Ambientals; les associacions de veïns i veïnes i diversos col·lectius de Bunyola, Palmanyola i Son Sardina; Endavant-OSAN, el Col·lectiu Albaïna i ATTAC; l'AjunLes protestes han arribat fins a les instal·lacions tament de Santa Margacapitals privats per sobre de les lida, l'Obra Cultural Balear, l'STEIi, USO i el Consell de la Societat necessitats de l'illa. De fet, l'entitat ecologista adver- Civil de Mallorca; entre moltes teix també que a Mallorca ja es altres. L'Informe del GOB "Incineració paga la major taxa d'incineració de tot l'Estat, mentre que Tirme màxima, l'ombra del negoci" fa un funciona amb una lògica ambien- anàlisi exhaustiu al voltant dels tal i econòmica sense sentit: com interessos privats que s'amaguen més es recicla i menys residus es rere les intencions d'importar els cremen, més es cobra per incine- fems d'altres llocs d'Europa, i deixa pales que tant la ciutadania com rar.

el medi ambient en sortiran perjudicats. L'informe repassa l'estat del reciclatge a més d'una desena de pobles i ciutats de l'illa i les polítiques d'externalització de serveis implementades pel Consell de Mallorca. L'informe conclou amb l'exposició de les alternatives del GOB i de la seva aposta per lluitar contra la incineració a nivell local, però també amb un objectiu global: no accelerar el canvi climàtic. Així, el moviment ecologista sosté que la millor forma d'enfrontar la qüestió dels residus és impulsar una normativa fiscal que redueixi la generació d'aquests (hi ha bons exemples del seu funcionament a l'illa), l'educació ambiental per davant de la publicitat institucional, la implementació de recollides selectives de caràcter integral i, en el cas concret de Mallorca, el tancament de la planta incineradora de Son Reus i la modificació del Pla Directiu Sectorial de Residus Sòlids Urbans.


06PAïSOS CATALANS

DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

“En Marcos és la nostra bandera” ANAÏS TOSAS / ELOI MARTÍNEZ BARCELONA

Quina és la lluita de les treballadores de Telefònica? En termes genèrics podem dir lluitem perquè les condicions de la gent que treballa en el sector sigui les millors possibles, perquè nosaltres i els companys i les companyes que treballen subcontractats puguin tenir unes condicions dignes. I és que en el nostre sector hi ha situacions molt preocupants: es vulneren drets laborals i sindicals, existeixen jornades de 14 hores diàries, gent que treballa sense contracte, treballadors que per han de posar els seus cotxes, pagar benzina, portar-se les escales... Telefònica és en definitiva empresa on es vulneren drets humans. A pesar d’això, la situació que patim els i les treballadores és silenciat per una empresa “líder en responsabilitat social corporativa”, que ven una imatge d’empresa capdavantera en tot i que té als seus i seves treballadores en unes situacions de clara explotació. La lluita actual és perquè les baixes mèdiques no siguin un motiu d’acomiadament i es suprimeixi aquest article de la reforma laboral, i perquè davant un acomiadament improcedent sigui el treballador o treballadora la que decideixi què vol fer, que no sigui l’empresa qui determini si pot o no reincorporar-se al seu lloc de feina. De fet, ens sembla il·lògic que una sentència digui que és improcedent i sigui l’empresa

ENTREVISTA Cristina Pons, treballadora de Telefonica L'ACCENT Entrevista a Cristina Pons Treballadora de Telefonica, Delegada del comité d'Empresa, sindicalista d'EnConstrucció i membre de la Plataforma "Sí, soy rentable".

qui decideixi sobre el teu futur. I en Marcos és la nostra bandera. Com ha estat el procés que ha finalitzat amb l’acomiadament d’en Marcos? El Marcos es acomiadat per acumulació de baixes mèdiques, que a pesar de ser justificades en aplicació de la nova reforma laboral comporten a finals del 2010 el seu acomiadament. L’acomiadament es produeix poc abans de celebrar les eleccions sindicals de Telefònica i després d’una negativa del comitè de Barcelona i la no prorrogació del conveni. Llavors recorreu l’acomiadament... Sí, l’aplicació de la Reforma laboral a l’empresa suposa rebaixar el nombre de dies de baixa mèdica justificada a la meitat i recorrem la sentència davant d’un jutge perquè considerem que l’aplicació de la mesura no es pot dur a

terme abans que aquesta s’aprovi de manera oficial. Després de tot el procés de judici, l’acomiadament es declarat com a nul al setembre. La reincorporació a partir d’aquí hauria de ser immediata. Llavors Telefònica el readmet però interposa un recurs... Exacte, en Marcos treballa fins al juliol, moment en que el recurs interposat es resolt i es dictamina com improcedent, perquè aplica la reforma laboral de forma inconstitucional en valer-se d’ella uns mesos abans que aquesta fos vigent i, per tant s’aplica amb retroactivitat. A pesar d’això, com que la causa d’acomiadament és dictaminada d’improcedent, és l’empresa que tria que fer: si readmetre en Marcos o acomiadarlo. Davant aquesta disjuntiva, Telefònica opta per acomiadar-lo, l’indemnitza i no el reincorpora. Com estan responent els sindicats davant aquesta situació? Doncs mentre Telefònica presentava uns beneficis de 2.800 milions d’euros i es convertia en l’empresa de l’Estat espanyol amb major superàvit de la història, contractava a Iñaki Urdangarin per 1,5 milions d’euros anuals amb una indemnització de 4,5 milions d’euros en cas d’acomiadament, els seus directius i consellers augmentaven el sou de forma ininterrompuda els darrers anys, i el seu president cobrava 150 vegades més que un treballador mitjà; Comissions Obreres i UGT signa-

ven un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que suposava l’acomiadament de 6.500 persones (l’equivalent al 20% de la plantilla de tot l’estat). Portem mesos intentant que el tant el Comitè de Barcelona i el Comitè Intercentres facin una resolució demanant a l’empresa que readmeti en Marcos, però no hem aconseguit que facin res. És aleshores quan dos sindicats minoritaris com són CO.BAS i EnConstrucció –que és un sindicat que només estem a Barcelona- i la Plataforma de treballadors i treballadores “Sí soy rentable”, posem en marxa una campanya de solidaritat i lluita. Quines són les accions que estan previstes i quina és la finalitzat d’aquestes? D’una banda, en Marcos i altres quatre treballadors de CO.BAS i EnConstrucció han iniciat una vaga de fam, entenent que després d’haver exhaurit totes les vies iniciades i ser ignorats, no tenen cap altra opció. Per donar a conèixer la vaga, i la situació de Telefònica i del sector en el seu conjunt, s’elabora el diari i s’organitzen actes. Finalment es convoca la trobada de Nou Barris per al cap de setmana del 10 de novembre, a la que es convoquen a tots els treballadors i treballadores. En aquest sentit, volem agrair tots els comunicats de suport que estem rebent d’altres empreses i de molts col·lectius que ens han fet arribar cartes i fins i tot estant visitant els vaguistes cada dia.

Entenem que la situació que viu Telefònica lluny de ser una situació particular, és una situació que s’està vivint a totes les empreses: nosaltres estem parlant d’un acomiadat i hi ha empreses on estan acomiadant el 25% de les plantilles, però Telefònica té l’avantatja de ser una empresa coneguda, amb forta tradició sindical, i es per això que podem mobilitzar-nos i convocar a la resta de treballadors. De fet, és precisament amb això que vol acabar l’empresa: amb la capacitat d’organització que tenim els i les treballadores, amb un model de relacions laborals, i per fer-ho, utilitzarà qualsevol argument: baixes mèdiques, malalties mentals, baixa productivitat, el que sigui. La trobada de Nou Barris pretén ser doncs, un inici. Entenem que davant l’actual context és el que ens fa falta a tots i totes les treballadores: una trobada per fer xarxa i combatre la sensació que la lluita és particular, d’un grupet de gent que “rondina”. La trobada ha de ser un moment per a pensar que fer de forma conjunta la Vaga general del dia 14, perquè aquesta és una vaga que malgrat haver estat convocada pels dos sindicats majoritaris, ho ha estat només perquè són qui legalment ho pot fer, però realment ha estat una vaga convocada per la societat. MÉS INFO: HTTP://HUELGADEHAMBREENTELEFONICA.B LOGSPOT.COM.ES

Impulsen una consulta popular sobre l’ús dels antics jutjats d’Elx REDACCIÓ ELX

Els moviments socials elxans portaran les urnes al carrer per consultar la població sobre l'ús dels antics jutjats del barri del Pla. Es tracta d'un espai de titularitat municipal que havia estat cedit a la Generalitat per instal·lar les dependències dels tribunals. L'edifici, però, resta abandonat des de juny de 2010 pel trasllat a la Ciutat de la Justícia d'Elx. La controvèrsia apareix quan l'anterior alcalde Alejandro Soler (PSOE) anuncia l'inici de les gestions amb les autoritats autonòmiques per tal de cedir dues plantes a la universitat catòlica privada CEU-Cardenal Herrera. Una maniobra que ja havia començat a gestar-se en febrer de 2010. El projecte preveia l'ús públic de les altres plantes de l'edifici, a canvi que el CEU s'encarregara de costejar totes les obres. Amb l'arribada de Mercedes Alonso (PP) al govern, es redefineix el projecte per cedir tot l'edifici al CEU, un acord que se signa el novembre de l'any passat, i que és ratificat el mes de maig d'enguany per la Generalitat. Es tracta d'una cessió per trenta anys, un conveni que és aprovat sense comptar amb l'opinió de les entitats del barri. Les primeres respostes a la cessió

a mans privades del patrimoni públic il·licità es van produir el mes de març amb una manifestació de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic d'Elx que acabà a les portes de l'edifici de la discòrdia. Tanmateix, tot romangué aturat fins que a finals de l'estiu d'enguany la universitat

de la policia espanyola que, amb actitud intimidatòria, havia pres els quatre cantons de l'edifici davant la possibilitat d'una ocupació. En aquesta primera assemblea es decideix crear #Elxnoesprivatitza, una iniciativa que es reunirà cada dilluns a les portes dels antics jutjats i que compta amb el suport de Joves per la Llengua d'Elx, el 15-M, l'Associació de Veïns del Pla, Dret a participar d'Elx, EUPV, Compromís i MUP. En declaracions Veïns d’Elx participen en la consulta a L'ACCENT, Jeroni privada anuncia l'inici de les obres Rico, membre impulsor ens explica a l'octubre. La imminent amenaça “des d'un principi el plantejament de va mobilitzar la convocatòria a tra- l'assemblea és intentar canviar l'ús privés de les xarxes socials d'una con- vat pel públic. Parlem de les necessicentració i assemblea popular el 22 tats del barri i de la ciutat... un hotel d'octubre a la porta dels jutjats. Prop d'associacions, un centre social, un de cinquanta persones es reuniren a alberg juvenil, una escola, un conserla plaça davant un fort desplegament vatori... són tantes les possibilitats”.

La manera de canalitzar aquestes propostes es decidirà a la segona trobada, quan #Elxnoesprivatitza decideix organitzar una consulta per demanar l'opinió dels elxans. “Ens vam inspirar en altres processos de participació popular com el del Teatre Princesa a València” explica Rico “la intenció és pressionar a l'Ajuntament i generar debat entre el veïnat que es troba molt desinformat”. La iniciativa també és una resposta l'eliminació, d'ençà l'arribada del PP, dels instruments de participació ciutadana que existien a la ciutat. Les votacions s'efectuaran des del 17 de novembre en diferents indrets de la ciutat. S'instal·laran urnes en els mercats municipals, al mercat de diumenge al Martinez Valero, la Biblioteca Central, la UMH, al muralmob per la llengua... Els il·licitans podran pronunciar-se no només sobre l'ús dels antics jutjats sinó també sobre la cessió de 53000 m2 de terrenys municipals a la Federació Valenciana de Golf, i és que la privatització del patrimoni públic elxà s'ha accelerat des de la majoria absoluta del PP. Per la seua banda, el PSOE, partit que va iniciar tot el procés en el cas dels jutjats, manté ara una actitud ambigua al respecte i es distancia de la cessió final.


L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

Països Catalans en vaga Les manifestacions i mobilitzacions de la vaga general d'aquest 14 de novembre han tingut un seguiment elevat arreu dels Països Catalans. També ha anat en creixement el ressò de les convocatòries anticapitalistes, que a pràcticament tot arreu estaven conformades per l'esquerra independentista, sindicats alternatius com la CGT i la CNT i diversos moviments socials, especialment el de les plata-

formes contra els desnonaments. Aquesta augment de les mobilitzacions anticapitalistes és una mostra de la força social que van prenent les alternatives al sistema. A L'ACCENT hem fet un seguiment al minut a les xarxes socials de les mobilitzacions al llarg i ample dels Països Catalans. Aquí us les resumim, de sud a nord.

REDACCIÓ PAÏSOS CATALANS

El Bloc Anticapitalista creat a Gandia per Endavant, la CGT, Arran, COS i Assemblea d'Estudiants de l'EPSG va organitzar un piquet d'unes quaranta persones que recorregué supermercats, l'Ajuntament, la Mancomunitat de la Safor, el Prop, Correus i l'estació de RENFE, on aconseguí que els trens dels serveis mínims isqueren amb un retard de 20 minuts. La manifestació alternativa, malgrat l'intent de CCOO i UGT d'apropiar-se-la, aconseguí reunir devers 600 persones que en arribar a la fi del recorregut ascendien a 1.000 participants. El Bloc Anticapitalista, engegat per a la vaga, va valorar molt positivament la jornada i s'ha marcat com a repte la continuïtat de la unitat d'acció. A Xàtiva, el piquets van passar pel matí pels instituts, bancs i un Mercadona, on hi hagué algun xicotet incident amb la policia. La manifestació de la vesprada, convocada pel la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, tingué entre 2.000 i 3.000 participants. A Ontinyent, la concentració unitària del migdia va aplegar 500 persones i la convocada per la CNT a la vesprada unes 200 més. A Cocentaina una xifra similar va conformar el piquet. També hi havia manifestacions convocades a Alcoi i a Dénia.

L'Alacantí

La participació en els piquets informatius de matinada fou superior a la d'altres ocasions i, en termes generals, tranquils, si bé tres militant de l'esquerra independentista (un d'Endavant i dos d'Arran) foren agredits per agents de la policia quan es dirigien de matinada a participar en un piquet. Cal destacar que durant la matinada i el matí policies secretes seguiren contínuament l'EI. Un piquet informatiu tancà els accessos a la Universitat i posteriorment es dirigí cap al centre, camí del qual se sumaren vora 500 persones. Ja de vesprada, i dins d'una manifestació amb seguiment massiu, l'esquerra independentista aplegà una centenar de persones (entre Endavant, Arran i el SEPC) que marxaren amb el lema unitari "Contra la dictadura dels mercats". Baix Llobregat

La mobilització més important del Baix Llobregat fou la del Prat, que reuní més de 5.000 persones, una xifra inèdita des de l'anomenada transició. A la resta de comarca, centenars de persones van participar en els piquets i cercaviles convocades pel bloc anticapitalista a ciutats com Molins de Rei, l'Hospitalet o Sant Joan Despí, des d'on partí un piquet per sumar-se a la manifestació anticapitalista de Barcelona.

Comarques gironines

Barcelonès

Els piquets matinals reuniren centenars de persones a cada barri de Barcelona organitzats per l'esquerra anticapitalista, assemblees d'indignats, esquerra independentista i sindicalisme combatiu. Als barris amb més moviment organitzat, el seguiment de la vaga fou més alt en sectors especialment sensibles com el comerç. Seguiment molt elevat també als transports, educació i indústria, aturada total al port i Mercabarna, molts mercats no van obrir. Va destacar l'activitat d'un piquet feminista que va reunir més de 200 persones pels carrers de Ciutat Vella. El piquet va començar a la Rambla del Raval i es va encaminar a un supermercat del Poble Sec, on es van expropiar aliments de primera necessitat per a dones precàries, migrants sense papers, aturades, treballadores domèstiques, mestresses, jubila-

Els bancs i les caixes foren assenyalats durant la vaga

des... El piquet va tancar una seu del Departament de Benestar Social i també va decorar tot el recorregut amb davantals a estàtues per visibilitzar els treballs domèstics i de cures sobre els quals se sustenta el treball productiu. A la tarda, la manifestació anticapitalista, on també convocava l'esquerra independentista, va aplegar més de 25.000 persones que van fer el recorregut des de Jardinets de Gràcia fins a Via Laietana. La manifestació també comptava amb un bloc feminista amb el lema "Jo faig vaga, però no computo", per a dones, lesbianes i trans.

A Via Laietana, la marxa fou dispersada sense motiu aparent per càrregues policials indiscriminades, que s'estengueren pels carrers d'aquella zona de Barcelona. La policia va practicar nombroses de detencions i durant els incidents dos cotxes de la policia espanyola van ser incendiats. A Santa Coloma de Gramenet, més de 3.000 manifestants van participar en la convocatòria unitària, mentre que a Badalona els manifestants foren 2.000.

van convocar una concentració a la Plaça Catalunya de Perpinyà. Comarques centrals del Principat

Les mobilitzacions al centre del Principat es concentraren bàsicament a Manresa i a Vic. A la primera ciutat, la manifestació convocada per la CUP i la CNT va aplegar un miler de persones. A Vic, la manifestació unitària, tant dels sindicats oficials com de moviments socials i esquerra independentista n'aplegà un miler més.

Catalunya Nord

Al matí, els sindicats nord-catalans

Comarques centrals del PV

A Olot, la vaga va començar amb un piquet de mig centenar de persones a primera hora del matí convocat per CNT i CUP. A la tarda, els mateixos convocants van aplegar mig miler de persones en una manifestació. A Girona la manifestació anticapitalista del matí reuní 2.000 manifestants. A la tarda, la marxa unitària en va reunir una desena de milers. D'aquests, 2.000 hi van participat aplegats rere la pancarta dels col·lectius anticapitalistes i independentistes. Durant el transcurs de la manifestació hi va haver moments de tensió i enfrontament entre policia i manifestants. A Figueres, mig miler de persones van secundar la mobilització unitària, que finalitzà amb un concert de l'orquestra de cambra de l'Empordà, afectada per un ERO. Comarques del Vinalopó i el Segura

Quatre columnes de piquets van travessar la ciutat d'Elx per confluir a la plaça dels Algeps d'on havia de


08 EN PROFUNDITAT DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012


L’ACCENT 238 EN PROFUNDITAT 09


10PAÏSOS CATALANS

DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

convocatòria unitària. A la tarda, a Maó s'hi van concentrar unes 10.000, en el que s'ha qualificat com la manifestació més gran de la història de l'illa.

partir una manifestació convocada pels sindicats institucionals. Tanmateix, en acabar la pròpia mani al passeig de l'Estació i un cop desconvocada pels organitzadors, la majoria de gent, espontàniament, va trencar el cordó policial per continuar cap a l'Ajuntament. I allí s'acabà sense les direccions de CCOO i UGT. Durant més d'una hora, les avingudes de Novelda i de la Llibertat, importants vies de comunicació quedaren tallades per les columnes, el que va col·lapsar la ciutat. A Crevillent, hi hagué empentes a l'eixida del camions de recollida de fem i la manifestació del matí va reunir entre 700 i 800 persones. A Novelda, una manifestació de 200 persones recorregué els carrers de la ciutat. I a Torrevella hi va haver una concentració de 500 persones al matí que es va unir a la PAH i va aturar un desnonament.

Penedès

Ebre

A Tortosa, la manifestació va aplegar 1.500 persones, mentre que a Amposta la CUP va convocar una concentració a la plaça de l'Ajuntament. El seguiment de la vaga a les Terres de l'Ebre fou més elevat que en l'anterior convocatòria. El Camp

Els fets del matí a Tarragona, que van finalitzar amb diversos detinguts i un nen de 13 anys agredit per la policia, van centrar bona part de l'opinió a les xarxes socials. De fet, la imatge del nen amb el cap sangonós va saltar a diversos mitjans europeus. Els fets van ocórrer quan la policia carregà contra un piquet de l'esquerra independentista i de la CGT al centre de la ciutat. A la tarda, la manifestació a Tarragona va reunir unes 10.000 persones, mentre que a Reus, al migdia, prop de 4.000 persones van secundar la manifestació unitària. L'Horta

La vaga general a l'Horta va començar a caminar abans del 14 de novembre. Així, el dilluns dia 12 l'antiga Facultat d'Agrònoms de la Universitat Politècnica, edifici abandonat de l'Avinguda de Blasco Ibáñez, fou ocupada per membres de moviments socials i organitzacions estudiantils, que la van convertir en Ca la Vaga. D'altra banda, des de la setmana anterior, diversos comités de vaga, com els de Ciutat Vella i Benimaclet a València, ambdós amb militants de l'Esquerra Independentista, havien estat informant de la vaga comerciants i veïns dels respectius barris. Ja en dimecres, a la mitjanit el piquet informatiu de Benimaclet va començar a recórrer els carrers del barri repartint informació i animant a participar de la vaga. A Montcada (l'Horta Nord) el piquet anticapitalista va acudir de matinada al polígon III. En fer-se de dia, a l'Horta Nord, hi hagué sengles piquets anticapitalistes a Montcada i Burjassot. El primer va passar per diversos supermercats i pel mercat, i va fer tancar el Dia; el segon aplegà unes 200 persones i entrà al centre de salut i a l'oficina del SERVEF. A València, la repressió féu fet

Piquets informatius a Castelló de la Plana

acte de presència de bon matí a Benimaclet, on la Policia Nacional espanyola va carregar contra el piquet combatiu, deixant ferits i identificats. Al campus dels Tarongers de la Universitat de València la policia també va carregar ben d'hora i va detindre, cap a les 7h10, deu persones que participaven dels piquets, i al de Blasco Ibáñez hi hagué més càrregues i detencions. A Ciutat Vella, el piquet veïnal tallà el trànsit dels carrers de Guillem de Castro i Blanqueries i va passar també pel Mer-

Lleida: Èxit absolut del bloc anticapitalista que va superar la convocatòria de CCOO i UGT cat Central, on topà amb l'hostilitat dels botiguers. Tots aquest piquets van confluir al migdia al centre de València en un piquet central que recorregué les principals artèries de la ciutat. Militants de l'Esquerra Independentista cobriren de pintura roja una sucursal de La Caixa per denunciar les entitats bancàries pel seu paper en l'opressió de les classes populars i responsabilitzant-les directament de la mort de dues persones que anaven a ser desnonades. A mig dia encara, hi hagué diverses càrregues de la policia, als carrers de Jesús i de Xàtiva -davant de l'IES Lluís Vives- que deixaren diversos ferits i detinguts, entre ells un militant d'Arran Camp de Túria que de vesprada fou alliberat.

Quant a la manifestació oficial de la vesprada, diverses fonts parlen d'una participació de 300.000 persones i de fet fou una de les manifestacions més concorregudes dels darrers anys, cosa que palesa el malestar dels valencians amb l'estat actual de les coses. Al seu torn, la Unitat Anticapitalista -integrada per l'esquerra independentista, la CNT i altres moviments socialsva improvisar una manifestació amb un recorregut alternatiu que va reunir entre 5 i 7.000 persones i va suposar un augment del grau de combativitat respecte a altres convocatòries: al seu pas diverses entitats bancàries foren atacades amb pintades i trencament d'aparadors i caixers automàtics. Aquesta marxa va acabar a la Porta de la Mar, quan a l'oficial encara hi havia gent que no havia començat a caminar. La Plana i el Camp de Morvedre

A Castelló de la Plana el piquet més combatiu va aplegar unes 200 persones i va partir de la Universitat Jaume I per marxar cap al centre de la ciutat. Al centre de la ciutat, el piquet se separà en grups i com ha resultat de l'acció repressiva, més de 20 vaguistes han sigut denunciades. En la manifestació de la vesprada convocada per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa van participat entre 4.000 i 5.000 persones, mentre que a l'oficial en participaren vora 15.000. A Sagunt, unes 4.000 persones participaren en la manifestació del matí. Mallorca

A Palma, grups d'estudiants van ocupar la universitat tota la nit i els piquets actuaren des de primera hora del matí. El piquet unitari anticapitalista aplegà més de 600 persones a Palma. Al final de la manifestació del migdia, la policia va practicar dues detencions després de pro-

vocar els manifestants amb empentes, que foren respostes pels manifestants amb contundència. Un dels detinguts era membre de la CGT i un altre era un militant d'Endavant. A la manifestació de la tarda, molt nombrosa, el bloc anticapitalista aplegà una multitud i es va mostrar com una força social emergent davant del sindicalisme oficial. En acabar la manifestació, molts manifestants es dirigiren cap a la comissaria de policia a reclamar l'alliberament dels dos detinguts al matí. Davant

Palma: davant la pressió popular, la policia decidí alliberar els detinguts del matí la pressió popular, la policia decidí agilitzar els tràmits i si bé en principi els detinguts havien de dormir a comissaria, finalment foren posats en llibertat poc abans de les deu del vespre. Maresme

A Mataró els sindicats oficials van reunir 400 persones, mentre la CUP en reunia unes 100 més. Alhora, el matí del 14N es va paralitzar un desnonament a la ciutat, amb centenars de persones concentrades davant de l'habitatge en perill. A Premià de Mar es van aplegar 400 persones. Menorca

A Menorca, 2.500 persones es manifestaren al matí a Ciutadella en la

Al Penedès les mobilitzacions foren molt massives a totes les capitals de comarca i tant l'esquerra independentista com els moviments socials o la CGT van marcar la pauta davant les mobilitzacions dels sindicats oficials. A Vilafranca del Penedès, 2.000 persones seguiren la manifestació anticapitalista del migdia, convocada per l'esquerra independentista, la CGT i els moviments socials de la vila. La pancarta d'inici, amb el lema "Al Pendès fem vaga general" era portada per professors i alumnes. A Vilanova i la Geltrú, a la tarda, també 2.000 persones secundaren la manifestació convocada pels mateixos col·lectius. A Igualada la manifestació anticapitalista va aplegar 1.500 persones. El piquet matinal n'havia reunit 150 persones. Finalment, al Vendrell, unes 800 persones seguiren la manifestació unitària del migdia. Pitiüses

La vaga general a Formentera i Eivissa fou protagonitzada al matí per la comunitat educativa, que va realitzat sengles concentracions a les dues illes per reclamar la fi de les retallades. A la tarda, més de 5.000 persones van secundat la manifestació a Eivissa, amb un nombrós bloc alternatiu. Ponent

Èxit absolut del bloc anticapitalista a la manifestació de Lleida. Format per l'esquerra independentista, col·lectius indignats, casal de joves, CNT i CGT, va reunir més de 5.000 manifestants, superant així la convocatòria de CCOO i UGT, que en reuní prop de 4.000. En acabar la manifestació, un piquet juvenil convocat per Arran recorregué el centre de la ciutat fins que fou atacat per un grup d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra. Vallès

El Vallès també va viure manifestacions molt multitudinàries. A Sabadell, la manifestació anticapitalista aconseguí reunir més de 6.000 persones, mentre que unes 8.000 més es manifestaven amb els sindicats oficials. A Terrassa, el piquet del migdia reuní més de 2.000 persones. A Granollers la manifestació unitària va aplegar 3.000 persones. A Sant Cugat s'hi van aplegar 1.000 persones, en un convocatòria impulsada per l'esquerra independentista local. La mateixa xifra es va congregar a Cerdanyola i Ripollet, on els comitès de vaga també eren de caire anticapitalista. A Cardedeu i Sant Celoni, impulsades per l'esquerra independentista i els moviments socials locals, s'hi van manifestar mig miler de persones a cada localitat. A Caldes de Montbui, la manifestació va aplegar 250 assistents.


L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

ESPORT 11

El GP de Xest tanca el mundial amb un descens significatiu d’assistència RAFA ESCOBAR MANISES

El cap de setmana del 9 a l’11 de novembre tingué lloc la darrera edició del GP de Xest al País Valencià. Aquest esdeveniment, que es celebra al circuit Ricardo Tormo des de l’any 1999, és un dels moments àlgids en el calendari de grans esdeveniments que ha esgrimit amb orgull el govern autonòmic del PP des de fa més d’una dècada. Com ha passat en altres esdeveniments com la Copa del Amèrica o el circuit urbà de Formula 1, el GP de Xest se’ns ha venut com un esdeveniment de gran importància econòmica i social per al País València, en el marc d’una política que ha tingut l’objectiu, en boca dels dirigents populars, de convertir la ciutat de València i el seu entorn més pròxim, en un referent mundial pel que fa als grans esdeveniments. La realitat però, és tossuda, i les xifres parlen per elles mateixes. Des de l’any 2007 la caiguda pel que fa al nombre d’espectadors ha segut més que significativa. Aquest any s’arribà a la xifra màxima d’assistents durant els tres dies de competició, calculada en els 237000 espectadors. Pel contrari, seguint una tendència descendent contí-

El president Fabara saludant un dels correrdors

nua, la darrera edició ha registrat una assistència aproximada d’uns 120000 espectadors, de manera que es pot afirmar que el nombre d’espectadors s’ha reduït en una xifra aproximada del 50%. El descens d’espectadors també reflecteix una tendència semblant pel que fa al nombre total d’espectadors registrats el diumenge, dia de les curses, el qual sense anar més lluny mostra un descens respecte a l’any passat de 14000 espectadors.

Aquesta dinàmica ve a reflectir l’enorme disminució pel que fa al poder adquisitiu i la capacitat de consum dels valencians des del principi de la crisi econòmica fins a avui en un procés que sembla lluny d’acabar. És en aquest context quan totes les inversions fetes en els grans esdeveniments i justificades en la seua més que discutible rendibilitat es converteixen ara en un veritable llast per a l’economia, que en res beneficien ni reverteixen en la societat valenciana.

Malgrat aquesta evidència les declaracions dels responsables de la gestió del circuit, així com les del mateix president Alberto Fabra, que no es va voler perdre la cursa, neguen l’evidència del cost creixent que aquest esdeveniment té per a les arques públiques i atribueixen aquest descens significatiu de l’assistència a causes conjunturals relacionades amb la crisi econòmica, el mal temps o que els tres campionats ja es trobaven decidits.

El que sembla una realitat és que mentre hi havia crèdit bancari per a dilapidar els imposts dels valencians, aquests esdeveniments es mantenien malgrat el seu cost, però en el moment que el crèdit ha desaparegut, la inviabilitat d’aquests ha segut manifesta, de manera que la celebració de la fórmula 1 ara serà bianual, per tal que Montmeló i València compartisquen el llast, mentre que la Copa del Amèrica ha desaparegut del panorama esportiu sense pena ni glòria. Vistos aquests precedents, el futur que espera al GP de Xest no és molt esperançador, tot i que aquest esdeveniment presenta un avantatge important respecte als anteriors, l’existència a València des de fa molt de temps d’una veritable i nombrosa afició al motociclisme. Pel que fa als resultats esportius a Moto 1 el britànic Danny Kent es proclamà vencedor de la cursa, mentre que l’alemany d’origen italià Sandro Cortese es proclamà vencedor del mundial. A Moto 2, el català Marc Márquez guanyà la cursa i el mundial, mentre que a la categoria reina de Moto 1, la victòria fou per al català Dani Pedrosa, mentre que el triomf al mundial correspongué al mallorquí Jorge Lorenzo.

L’atletisme popular valencià en l’òrbita de Fernando Roig RAFA ESCOBAR MANISES

El passat 21 d’octubre es va celebrar a València la ja tradicional mitja marató, una cursa que en els darrers anys ha crescut en participació i en repercussió. La novetat aquest any va ser però, el canvi del patrocinador principal de la cursa, que en altres anys havia segut l’asseguradora Divina Pastora, la marca esportiva Adidas o l’entitat financera Bancaixa entre altres. Aquest any la Fundació Trinidad Alfonso s’ha convertit en el sponsor principal de la prova i també en un dels patrocinadors principals de la Marató Divina Pastora que es celebrarà a València el pròxim 18 de novembre. Aquesta fundació rep el nom de

l’esposa del fundador de Cárnicas Roig, Francisco Roig pare, qui posteriorment construí el seu empori empresarial a partir dels supermercats Mercadona i l’empresa ceràmica Pamesa. Segons els seus estatuts, aquesta fundació té com a objectiu exercir el mecenatge sobre diferents esdeveniments objectius i dedicar part dels beneficis obtinguts a causes solidàries. En el cas de la mitja marató i la marató un euro de cada inscripció es dedicaran a la investigació del Parkinson. El paper de la família Roig en l’esport valencià sempre ha segut notori, Paco Roig fou president del Valencià CF, del qual no va eixir precisament per la porta gran, mentre que Juán i Fernando presideixen el Club de Bas-

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

ket València i el Vila-Real respectivament. Aquesta irrupció de la fundació Trinidad Alfonso en l’atletisme popular valencià sembla tindre diferents motius. En primer lloc estendre el seu mecenatge a un esport que mostra una vitalitat i expansió creixent. En segon lloc rentar una mica la imatge malmesa del supermercat Mercadona aquest estiu a partir de les requises d’aliments bàsics per part del SAT. En tercer lloc difondre la seua visió i interpretació empresarial de la crisi, amb un eslògan que s’ha repetit fins a la sacietat, cultura del esfuerzo, que concorda amb les recents declaracions de Fernando Roig afirmant que els treballadors de l’Estat Espanyol havien de ser com els

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

xinesos i treballar més cobrant menys. Per últim estarien els beneficis fiscals derivats de crear una Fundació d’aquest tipus. A ningú escapa que la creació de Fundacions per part de les grans fortunes, en molts casos representa un mecanisme immillorable per obtenir avantatges fiscals, evadir impostos o desviar capitals. Quina enginyeria financera hi ha sota aquesta i moltes altres fundacions? No ho sabem amb

certesa, tot i que han eixit a la llum molts casos que han permès conèixer els diferents mecanismes emprats. Com a interrogant queda doncs, el veritable motiu del desembarcament de la corporació Roig sobre l’atletisme popular, tant pel que fa a nivell de mecenatge, com pel que fa a les motivacions econòmiques que tota gran empresa amaga darrere de qualsevol inversió i/o donació de capital que aporta.


12INTERNACIONAL

DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

Massiva vaga de fam a MONTSE VENTURÒS BARCELONA

El passat 12 de setembre 64 presos kurds de diferents centres penitenciaris van començar una vaga de fam que ja suma més de 65 dies. Alguns presos més decidiren solidaritzar-se amb els seus companys a mesura que avançava el mes de setembre i fins arribar a la xifra de 818 persones. Milers de presos polítics més iniciaren també una vaga de fam el passat dia 5 de novembre en suport a les demandes del poble kurd i en solidaritat amb la resta de vaguistes. Aquesta vaga de fam, que podria esdevenir la més nombrosa de la història, intenta ser durament silenciada pel govern turc, que a la vegada i sense pressa, assegura que busca fórmules per garantir l’ús del kurd en instàncies judicials així com a l’escola primària; dues de les principals reivindicacions d’aquesta massiva vaga de fam. Antecedents

Era el 29 de maç del 2009 quan tingueren lloc les eleccions municipals a Turquia, on a la regió kurda, composta principalment per 14 províncies turques, guanyaren de forma majoritària el Partit de la Societat Democràtica (DTP). L’aclaparadora victòria del DTP a les eleccions amb més de 2.5 milions de vots i on va aconseguir més d’un centenar d’alcaldies, entre elles la de la capital, Diyarbakir, no va fer esperar una resposta per part d’Ankara. Només una quinzena de dies després de la celebració d’aquests comicis, el govern turc inicià una ofensiva contra diferents càrrecs polítics d’aquest partit, activistes sindicals i polítics que a dia d’avui ja superen amb escreix les prop de 10.000 detencions i empresonaments massius sota el pretext de la seva vinculació amb el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), que recordem, està considerat com a organització terrorista per part de Turquia, la Unió Europea i els Estats Units. Entre les detencions es podien comptabilitzar desenes de militants del DTP, alguns dels seus vicepresidents, diputats, alcaldes, el tinent d’alcalde de la ciutat de Diyarbakir, i un dels advocats d’Abdullah Öcalan, que resta empresonat d’ençà de l’any 1999 a Imrali i que fou condemnat a perpetuïtat. El DTP va ser considerat il·legal

Família kurda creuant el carrer durant els aldarulls en solidaritat amb els vaguistes

per part del Tribunal Constitucional el mateix 2009, en concret durant el mes de desembre i després d’una ràtzia de detencions massives que començaren només quinze dies després de la celebració de les eleccions municipals. La forma-

“El poble kurd és una minoria nacional que s’estén a l’oest de l’Iran, al nord de l’Iraq a l’est de Síria i al sud est de Turquia“ ció successora del DTP, un partit que fou creat durant el març del 2009 amb la voluntat de prevenir-

se per a un eventual suspensió de càrrecs del DTP i la seva il·legalització, és el Partit de la Democràcia i la Pau (BDP). És aquest qui ara concentra la major part de la repressió que ve des d’Ankara i les forces turques. El poble kurd és una minoria nacional que s’estén a l’oest de l’Iran, al nord de l’Iraq a l’est de Síria i al sud est de Turquia. En aquest darrer cas, es calcula que la població kurda és d’ aproximadament uns 20 milions de persones, en un territori que es coneix com a Kurdistan del nord. Aquest poble, representa la minoria nacional sense estat més nombrosa del món. Si bé no podem focalitzar com a antecedent de l’actual vaga de fam de milers de presos kurds exclusivament l’avanç del DTP en les eleccions municipals del 2009, sí que és cert que aquestes foren un dels punts culminants per a què el govern turc emprengués accions repressi-

ves de gran abast contra el poble kurd i que a la vegada esdevingueren un autèntic punt d’inflexió. Tanmateix, cal tenir en compte el context dels darrers trenta anys en aquesta convulsa zona, on la història recent d’aquesta minoria nacio-

“A la vaga de fam també s’hi ha sumat alguns parlamentaris com ara Gülser Yildirim“ nal ha estat víctima d’un continu d’agressions i menyspreu cap a la cultura i la llengua kurdes, de vio-

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

lència indiscriminada contra la població, i d’agressions als drets civils més fonamentals. El conflicte que encara avui perviu i semblen no tenir aturador, és lluny de la seva resolució. L’ofensiva permanent per part de l’estat turc a qualsevol avanç que el poble kurd pugui fer en matèria política ha estat sempre compungit per una acció o altra de repressió: violència policial o paramilitar, presó, detencions massives, polítiques d’extermini... L’acció política doncs, ha comportat sempre un elevat risc per als militants i activistes kurds que viuen sota el feu turc. Si bé, l’inici del conflicte es remunta als anys 20 i sobretot a través del repartiment del Kurdistan entre diferents estats i als interessos econòmics i al servilisme de les grans potències, serà entre els anys 1984 (coincidint amb l’inici de la lluita armada per part del PKK) i 2000 que es viurà amb més inten-

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


INTERNACIONAL 13

L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

al Kurdistan sitat una guerra bruta per part de l’estat turc que comportarà que un total de 4.000 pobles pel cap baix siguin completament arrasats per part de les forces turques i el nombre de morts arribi a unes xifres horroroses que basculen entre les 32.000 i 38.000. Nombrosos activistes kurds foren torturats i executats de forma extrajudicial al mateix moment en que Turquia iniciava les primeres negociacions per a passar a ser, encara a dia d’avui, l’eterna candidata a la integració europea. La vaga de fam més nombrosa de la història

Les demandes que han portat a una gran part dels presos kurds a iniciar aquesta vaga de fam han estat dues. La primera, el dret a una escolarització i a la defensa judicial en la llengua materna, el kurd. La segona, la fi de la incomunicació d’ Abdullah Öcalan a la presó d’Imrali per tal de crear les condicions idònies per al diàleg i la negociació. Segons un informe que va fer públic el BDP el passat 14 de novembre anomenat “Special File. Hunger Strike in prisions of Turkey”, s’hi recullen els principals eixos de la lluita del poble kurd a través d’aquesta vaga de fam i la situació que viu aquesta minoria nacional. Per altra banda, el document té la pretensió d’informar a l’opinió pública internacional sobre aquest conflicte a la vegada que busca suports i solidaritat per tal d’evitar la imminent mort de presos degut a la vaga. Són prop de 384 presos els que es troben en un greu estat de salut després de no consumir cap tipus d’aliment sòlid en els darrers 65 dies. Per altra banda l’informe remarca que aquesta vaga de fam no ha estat iniciada per cap motiu individual ni per les lamentables i pèssimes condicions en que es troben les presons a Turquia. Els presos polítics consideren que la seva situació està estretament lligada als conflictes entre el govern turc i el moviment polític kurd i les demandes són clares. D’ençà de la nova aprovació de la llei antiterrorista a Turquia, la llibertat d’expressió, el dret de manifestació i els drets col·lectius de les persones poden ser considerats com a formes d’activitat terrorista. Aquesta llei permet l’arrest sense proves de totes aquelles persones que siguin susceptibles d’estar vinculades al que l’estat turc considera terrorisme. Per tant, aquesta ambigüitat obre la porta a nombrosos casos de detencions massives i de discrecionalitat política i policial. El passat 6 de novembre en el 56è dia de vaga de fam a 67 presons kurdes i un dia després de l’anun-

ci que milers de presos kurds s’unien a la vaga, el portaveu del grup parlamentari del BDP, Selahattin Demirtas, va reiterar que l’únic punt d’interès a l’agenda del BDP ara mateix era la vaga de fam dels presos kurds i la seva salut: “Són 56 dies en vaga de fam, i no ens podem permetre el luxe de tenir altres assumptes a la nostra agenda, el cost de cada passa que fem ha de ser calculat de forma curosa”. A la vaga de fam també s’hi ha sumat alguns parlamentaris com ara Gülser Yildirim, Faysal Sariyildiz, Kemat Aktas, Emine Ayna o l’alcalde de Diyarbakir, Osman Baydemir. Fa ja doncs, prop de tres anys i mig que aquesta persecució no s’atura i de moment no sembla que el govern turc comandat per Racyip Tayip Erdogan vulgui fer-hi res al respecte. Erdogan, que ja ha qualificat en diverses ocasions la vaga de fam com a “xou” o “xantatge”, també ha acusat com a principals impulsors de la possible mort dels presos kurds els membres del moviment polític kurd. Més enllà, el mateix Erdogan ha acusat Síria de d’armar el PKK per tal de castigarlo per la retirada del seu suport a Bashar Al-Asad. El passat 13 de novembre, el govern turc va enviar un esborrany de llei que en principi hauria de permetre expressar-se en kurd davant els tribunals. Aquest esborrany però, no menciona en cap de les esmenes presentades la paraula llengua kurda sinó que només es refereix a “l’ús de la llengua amb la que el declarant es pugui expressar millor”. Aquesta, ha estat l’única fitxa que ha mogut i sobre la qual s’ha pronunciat el govern turc davant les principals reivindicacions dels presos, que com ja hem apuntat, també incloïen l’escolarització en llengua kurda i la fi de la incomunicació per a Abdullah Öcalan. Darrera d’aquesta passivitat per part de l’estat turc s’hi amaga també la Unió Europea que no s’ha sensibilitzat mai amb la qüestió kurda degut a la voluntat/necessitat de tenir intercanvis amb Turquia, que suposa una de les portes d’entrada a l’Europa Occidental, sense dependència del gegant rus. Aquestes esmenes presentades a l’actual llei, ja han estat denunciades i rebutjades per part del moviment polític kurd perquè en el cas de l’ intèrpret per exemple, aquest no serà proporcionat pel propi tribunal, sinó que se n’haurà de fer càrrec la defensa, que suposarà un cost addicional i un fre a la defensa de qualsevol acusat kurd; i fet que per altra banda i segons el moviment polític kurd, no disminuirà la ja profunda i difícil situació en la que viu la llengua kurda a Turquia.

Silenci al món per la vaga de fam dels presos kurds

Carta de la diputada del BDP empresonada a la presó ETypebase Als pobles del món... En primer lloc voldria saludar a totes les persones honrades que s’han sensibilitzat amb aquesta protesta històrica i crítica que la majoria de nosaltres vam començar el passat 12 de setembre de 2012 i que han restat dempeus per nosaltres, per entendre’ns i per ser la nostra veu. Sóc una mare kurda. Avui en dia hi ha milers de persones a les presons resistint a la mort, aquesta missió històrica ha posat sobre les espatlles dels nostres fills i filles la càrrega més pesada. Essent la mare i la companya d’un d’aquests fills i filles jo estaré amb ells per suportar aquesta càrrega fins al final. Aquest és un requisit a la meva postura moral, política, humanitària i de consciència que determina la meva postura a la vida (...) Però els kurds seguim aferrats a la nostra actitud pacient i tranquil·la de la mateixa manera que la nostra geografia. Han tractat de silenciar el poble per silenciar-nos a nosaltres. Han intentat per tots els mitjans pos-

sibles convertir al poble turc en contra del kurd. I de fet, nosaltres representem a la vegada el poble kurd i turc a la vegada. Ens estem sacrificant nosaltres mateixos per posar fi a aquesta guerra, i ens enfrontem als que aplaudeixen les matances mútues entre kurds i turcs. Els que estan al poder, aquells que insulten els nostres valors dia a dia per tal de desacreditar-nos i reduirnos al no res, convindria que no oblidessin que el destí del nostre poble no resta sota el monopoli d’Erdogan i de l’AKP. La història i el poble han vist aquesta situació centenars de vegades. (...) Perquè som fills i filles d’una tradició que mor a causa de l’amor per una vida lliure i igualitària. Si jo soc diputada d’aquest poble, també soc companya del teu dolor. Els que no respecten aquest poble tampoc em respecten a mi. Cadascú és responsable del que està succeint en aquesta terra. Ser un ésser humà suposa ser amic dels pobles opri-

mits. En nom d’aquesta premissa també anem a la vaga de fam! I aquí m’agradaria concloure una cosa per aquells que pensen que estimem la mort: Estimar-se a un mateix i estimar la vida són la mateixa cosa. Avui és el setzè dia de la vaga de fam que vam iniciar amb el meu grup. Mai he perdut l’esperança i la fe, i no ho faré ara. Avui la història ens fa pagar el preu per esdevenir persones lliures i iguals. (...) Hem iniciat aquesta vaga de fam per pròpia voluntat i perquè bàsicament estem obrint camins de diàleg i resolució de la lluita col·lectiva. Hi estem involucrats perquè volem que les nostres reivindicacions siguin escoltades arreu del món. Exigim la fi de l’opressió de la nostra llengua, i la llibertat d’Abdullah Öcalan, que és el subjecte polític més important per tal d’aturar aquesta guerra. (...) Gülser YILDIRIM Diputada del BDT empresonada E Type Closed Prison


14 CULTURA

DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

Joan Fuster es resisteix a ser un clàssic

Borja Català MANISES

l pensament polític de Joan Fuster, dues dècades després de la seua mort, i a cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians, continua al centre de reflexions de tota mena sobre el País Valencià; ja siga per reivindicar-lo, ja siga per refutar-lo. I de fet, al llarg dels darrers vint anys hi ha hagut diversos treballs que han estat molt crítics amb els plantejaments fusterians, als que acusaven de ser massa “radicals” i de tenir part important de la culpa del fracàs del valencianisme polític (institucional) i del naixement del blaverisme. Segons l'historiador Pau Viciano (Castelló de la Plana, 1963), aquesta contínua referència als escrits de Fuster no fa altra cosa que confirmar la vigència del pensament polític del savi de Sueca. Com assenyala el mateix Viciano “les 'indefinicions', i els 'problemes' que diagnosticava en aquell incisiu assaig [Nosaltres, els valencians] continuen vigents en els seus trets diguem-ne estructurals. La subordinació lingüística, cultural, econòmica i política del país, per bé que sota noves formes, continua sent una realitat”. Per això l'historiador de la Plana afirma el següent: “El pensament de Fuster no és una peça de museu, sinó un bisturí amb algunes taques de rovell però encara esmolat”. Totes aquestes citacions no provenen de cap entrevista o xerrada, sinó que estan extretes del llibre De Llorente a Marx. Estudis sobre l'obra cívica de Joan Fuster (Publicacions de la Universitat de València, 2012), el rigorós i documentat treball amb què Viciano aprofundeix en algunes

E

de les idees polítiques de l'intel·lectual valencià en el cinquanta aniversari de la publicació de la seua obra més emblemàtica.

L'autor de De Llorente... ofereix amb aquest llibre una visió més completa i matisada del que va deixar escrit Fuster sobre la Renaixença i la tradició valencianista anterior a la guerra de 1936 -malgrat la dura crítica que en féu, sobretot del primer moviment, n'apuntà alguns encerts-, tot assenyalant que el trencament fusterià va permetre que el valencianisme connectara als anys 60 del segle passat amb les aspiracions de democràcia i modernització de sectors socials molt amplis. També repassa l'interés que va suscitar en el de Sueca una historiografia basada en els condicionaments socioeconòmics de les societats i les seues tensions internes, que va descobrir gràcies als historiadors Jaume Vicens i Vives i, sobretot, el marxista francés Pierre Vilar. Fuster era molt escèptic respecte a la consideració de la història com a ciència, però la seua influència sobre els historiadors ha estat molt gran. En aquest camp Viciano vol deixar clar que, malgrat la seua posició militant respecte a la visió del passat i el

fet nacional, la postura de Fuster no era equiparable a l'essencialisme (espanyol i català) que volia combatre. Altre assumpte que tracta aquest treball és la simpatia amb què Fuster veia el poble jueu: favorable a la creació de l'Estat d'Israel, aquest fet implicava per a l'escriptor valencià que els jueus ja podien ser sotmesos al mateix judici crític que qualsevol poble del món, sense l'escut de les acusacions d'antisemitisme. Pel que fa a la seua relació amb el marxisme, Viciano mostra que gràcies a Vilar i a les lectures d'Antonio Gramsci Fuster passà de l'anticomunisme (als anys 50) a considerar-se “un liberal addicte al manifest comunista”, fins al punt d'arribar a afirmar que “el 'materialisme històric' em sembla l'única via d'aproximació a la comprensió del passat”. I amb la caiguda de l'URSS va continuar defensant “la dimensió crítica, racionalista i alliberadora” del pensament marxista front al postmodernisme. Finalment, el darrer capítol del llibre desmunta les interpretacions “de consens” que fa la tercera via de l'anomenada Batalla de València, les quals reparteixen les culpes entre el blaverisme i el fusterianisme i proposen que el País Valencià faça un exercici de desmemòria històrica per avançar. Viciano rebutja aquestes tesis diferenciant clarament el projecte racionalista, democràtic i modernitzador de Fuster de la xenofòbia i la violència del moviment blaver, tot reivindicant un plantejament polític que malgrat el pas de les dècades “continua posant el dit en la nafra”. Per això, a parer de Viciano, com que no ha deixat de ser actual, Joan Fuster no pot ser considerat un clàssic.

Jornada combativa per acomiadar l’Espai Mallorca Rosa Ferrer BARCELONA

a lluita per reivindicar el manteniment de l’Espai Mallorca ja fa temps que es va engegar per mor de les constants amenaces de tancament. La clausura cada dia es feia més evident però no es feu efectiva fins enguany, fet que provocà que el moviment en defensa de l’Espai, Crits i Renou, prengués més força que mai. En motiu de la renúncia de fer-se’n càrrec per part del Gremi d’Editors de les Illes Balears i per la falta de recursos del Consell Insular, l’Espai Mallorca s’ha vist entre l’espasa i la paret. Precisament és per aquest motiu que l’indret tancà les portes al públic el passat 5 de novembre en contra de la voluntat dels socis, usuaris i d’una vintena de representants de les cultures catalana i de les Illes Balears. L’associació Crits i Renou s’ha fet càrrec d’aquesta lluita i va organitzar una “reobertura” simbòlica el mateix dia del tancament del local que comptà amb l’assistència de més de 500 persones. El col·lectiu assegurà que lluitaran per la seva supervivència i que s’està treballant per engegar un futur pro-

L

jecte d’autogestió, és a dir, la creació d’un nou “Espai Mallorca” però que segueixi les mateixes directrius d’aquest passat indret. No cal descartar, tampoc, que un seguit de treballadores s’han quedat al carrer per mor d’aquesta constant agonia que al final ha acabat amb el pont cultural entre les Illes Balears i Catalunya.

El comiat L’Espai Mallorca, situat al carrer del Carme del barri del Raval de Barcelona, ja feia 14 anys que exercia de finestra de la cultura de les Illes Balears i significava un punt de trobada d’intercanvi cultural. El col·lectiu Crits i Renou decidí, després de realitzar diverses assemblees obertes, “reobrir” les portes del centre amb una jornada de lluita la tarda del mateix dia del tancament. L’acte reivindicatiu comptà amb personalitats culturals com Maria del Mar Bonet, Bel Oblid, Sabestià Alzamora, Rafel Duran, Toni Catany i Blanca Llum Vidal, entre d’altres.

En la jornada també hi havia la responsable de l’Espai, Amanda Vich, que assegurà que la funció principal i essencial d’aquest punt de trobada és que serveixi de nexe entre les Illes i el Principat. En el seu discurs dedicà constants crítiques a les institucions balears i a les polítiques ‘populars’ en contra de la cultura i la llengua catalanes assegurant, però, què “si la Balanguera fila fila, l’Espai Mallorca filarà”. La tarda va continuar amb l’actuació del cantautor català Roger Mas i els recitals de poesia d’Antoni Clapés, Enric Casasses i Edgar Alemany. Tampoc faltà la participació del Cor Jove de l’Orfeó Català, qui posà punt i final a l’acte. Entre actuacions, es tenyiren els vidres de l’Espai per tal que els assistents poguessin gravar amb el dit els escrits que més volguessin en contra del tancament en qüestió. S’hi pogueren llegir frases com “no ens fareu callar” i “no faceu del nostre llaç la vostra soga”. Es tracta d’una lluita que va començar l’any passat amb una jornada cultural d’onze hores, ha continuat amb una “reobertura” simbòlica el dia del seu tancament i continua endavant per construir un nou model d’espai autosuficient i autogestionat.


CULTURA 15

L’ACCENT 238 DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012

Ressenya de la quinzena Fènix 11·23

Èric Bertran, el de Lloret de Mar Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

na nit de la tardor del 2004 una trentena de guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irromperen a la casa dels pares de l'Èric Bertran, un noi de 14 anys de Lloret de Mar. L'operació policial tenia a veure amb un correu electrònic exigint l'etiquetatge en català que l'Èric havia enviat als supermercats Dia. El fet que en el correu en qüestió es mencionés la resposta dels membres de l'Exèrcit del Fènix en cas que no es tingués en compte la seva exigència va encendre l'alerta de l'Audiència Nacional. Però l'Exèrcit del Fènix, nom d'inspiració harrypotteriana, no era més que una pàgina web que coordinava l'Èric i que funcionava com a fòrum independentista. Malgrat tot, l'Audiència Nacional l'acabà cridant a declarar a Madrid. El mateix protagonista involuntari d'aquesta grotesca història, acompanyat de la seva mare, va decidir fer públic el succés. I nombrosos autors començaren a crear productes culturals reconstruint-ne els esdeveniments, incloent-hi l'Èric, que n'escriví un parell de llibres: Èric i l'Exèrcit del Fènix: Acusat de voler viure en català, amb pròleg de Víctor Alexandre, autor al seu torn del text de l'obra de teatre Èric i l'exèrcit del Fènix; i L'institut de la vergonya: un cas d'assetjament escolar, que prologà en Joel Joan, que comparteix amb en Sergi Lara la direcció del darrer i més agosarat d'aquests productes: Fènix 11·23. A la pel·lícula Fènix 11·23 s'hi recrea, de

cinema de tall realista per tal de donar solvència a la denúncia que s'hi narra els va obligat a haver de rebaixar alguns dels veritables fets. I el cert és que aquest objectiu de convertir-se en testimoni d'aquesta petita barbaritat s'acompleix de totes totes. No només pel tractament que de la història en fa el guió sinó també per la manera com està filmada i, és clar, per la direcció i interpretació dels seus actors. En destacarem el Nil Cardoner (Èric), que no només és el protagonista sinó que és present en pantalla durant tota la pel·lícula, i realitza una feina de contenció emocional que era imprescindible pel to de la pel·lícula i que no és tant habitual entre els actors més joves. De la resta del repartiment, tot molt correcte, en destacarem el nucli

familiar -la Rosa Gàmez (mare), l'Àlex Casanovas (pare), i en Pau Poch (germà)- i l'Ana Wagener, fiscal de menors de l'Audiència Nacional. En el dossier de premsa de la pel·lícula s'equipara Fènix 11·23 a la pel·lícula de Jim Sheridan En el nom del pare. Qualsevol persona que hagi vist la pel·lícula que exposa la història dels Quatre de Guildford hi veurà moltes similituds, sobretot pel que fa a la temàtica més que al to. Ambdues expliquen situacions d'injustícia emparades per règims jurídics d'excepció justificats per l'existència de pràctica armada. També en ambdós casos els actors sobre qui recau el pes de la jurisdicció excepcional són innocents. I és precisament aquesta innocència dels protagonistes la que li treu força a la denúncia que es realitza a l'Estat i a les seves institucions judicials. Perquè ningú que no sigui un psicòpata defensa l'aplicació de la llei antiterrorista sobre persones que no només no practiquen la lluita armada sinó que, a més, són menors. Per tant, la denúncia de la funció per la qual fou creada l'Audiència Nacional i que li permet força impunitat en la persecució de culpables no arriba al moll de l'os, i la pel·lícula esdevé, malgrat la bona voluntat dels seus autors, la narració d'una pràctica extraordinària que no única de la Llei Antiterrorista, on la violència de l'Estat no es justifica perquè el culpable és innocent.

Entre Calimero i Superman.

Les meues universitats

U

la forma més realista possible, aquell bocí de temps que va fer que la vida de l'Èric Bertran donés un tomb. Tant que, segons expliquen els seus autors, aquesta voluntat de fer un

“L’objectiu de convertir-se en testimoni d’aquesta petita barbaritat s'acompleix de totes totes”

Lectures recomanades

Llop entre llops

El gat

Hans Fallada Edicions 1984, 2012

George Simenon Quaderns Crema, 2012

Una política lingüística per al català

a producció literària d'en Hans Fallafa (Greifswald, 1893 – Berlín, 1947), sobrenom de Rudolf Ditzen, es caracteritza per unes històries que es desenvolupen durant l'Alemanya d'entreguerres. Capdavanter d'un nou moviment literari alemany recolzat en el realisme i l'objectivitat, amb el retrat de la situació política i social de principis dels anys 30 a I ara què, homenet? va assolir l'èxit. A Llop entre llops, ambientada uns anys abans, durant els primers anys de la República de Weimar, retrata el “col·lapse de la cultura, l'economia i la política alemanyes durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, i de la dura lluita de l'home del carrer per sobreviure a aquesta catàstrofe”.

n un moment en què la novel·la negra ha recuperat popularitat i prestigi, des de Quaderns Crema, com anteriorment s'havia provat des de Tusquets, s'han decidit a recuperar l'obra de l'escriptor belga George Simenon. Nascut a Lieja el 1903, Simenon va escriure cent noranta-una novel·les sense comptar les escrites sota pseudònim. Malgrat que la seva producció va ser prou variada, les novel·les protagonitzades pel comissari Maigret foren les que més èxit assoliren. Quaderns Crema ha volgut ara publicar-ne una del comissari Maigret, El gos groc, i una altra que narra la relació entre un obrer retirat i primitiu i una dona puritana fascinada pels temps passats, El gat.

Josep J. Conill El Tangram editorial, 2012

L

E

osep J. Conill va néixer a Castelló de la Plana el 1961. Llicenciat en Filologia, treballa de professor de secundària, activitat que combina amb d'altres activitats, com ara la seva participació en la Societat Catalans de Sociolingüística (SOCS). I el llibre que ens presenta El Tangram versa justament sobre aquesta temàtica, tot provant de mantenir distància entre el victimisme de Calimero i del triomfalisme de Superman, és a dir, entre el “lament que es tortura amb la visió d'una llengua catalana certament minoritzada, però més impotent del què és en realitat”, i “certs cofoismes espuris que qualifiquen de modèliques les polítiques de normalització del Principat”.

J

Joan-Daniel Bezsonoff L'Avenç, 2012 l darrer llibre d'en Joan-Daniel Bezsonoff ens acosta als seus records d'estudiant, tant a França -el Liceu Masséna de Niça- com a Espanya -la universitat de Salamanca, resseguint el seu procés de formació humanística, amb l'aprenentatge del llatí llatí i del grec entre d'altres llengües, i de disciplines com la filosofia, la història o la filosofia. Però les universitats d'en Bezsonoff, com les de qualsevol altra persona, no són només les aules, sinó també les sales de cinema, els restaurants, els bars, i aquelles lectures no acadèmiques que ens aniran deixant pòsit com ara Proust, Mistral, Rouseau o Caldrón de la Barca.

E


DEL 16 AL 29 DE NOVEMBRE DE 2012 L’ACCENT 238

16CONTRAPORTADA

“La música és la nostra eina per difondre disconformitat” V. MARQUÉS. MONTCADA

Des de que vau començar a funcionar com a grup, a l’ any 2008, podem dir que ja heu recorregut una trajectòria musical i vital. En aquest sentit, digueu que hi ha un salt qualitatiu entre Arrels, el vostre primer disc, i El teu viatge. A quin nivell? Musicalment, hem evolucionat. Ara tenim més experiència: hem donat molts concerts, hem fet una bona feina prèvia a la gravació, hem millorat a l’ estudi... Tot això s’aprèn amb el temps. Pel que fa a la composició pensem que les lletres estan més repensades, són més madures. Estan elaborades, discutides i replantejades ja que les reflexions són personals. El fet d’anar-se’n a un lloc diferent i trobar-ho tot nou és complicat a l ’inici. Poc a poc t’adones com eres capaç d’acarar les dificultats que sorgeixen. El nostre primer disc era més espontani, amb El teu viatge hem filat més prim per trobar paraules exactes, dir exactament allò que volem transmetre. La forma de funcionar també ha donat un tomb: abans era una simple afició i els assaigs eren una bona manera de passar l’estona amb els amics. Ara li dediquem més temps, tenim més ganes i ens ho prenem de manera més seriosa. Treballem de forma més col·laborativa parlant, escoltant-nos i debatent qualsevol aspecte que ens afecta. També tractem de ser eficients. És una responsabilitat, agafada en il·lusió i ganes, però no deixa de ser una obligació. Tenim les coses més clares i el que rebem a canvi també es molt millor. Som menys arreu de com érem abans. A nivell de relacions humanes, hem conegut molta gent, de molts pobles, diferents col·lectius i associacions del País Valencià, Principat, País Basc... Eixir fora ens ha ensenyat altres formes de pensar i fer les coses. En definitiva, hem crescut com a grup sense deixar de ser una colla d’amics. Les lletres d’El teu viatge pivoten al voltant de la idea del desplaçament, de la recerca d’espais geogràfics i personals. En què s’heu basat per a centrar el concepte del disc en aquesta idea? Ho hem enfocat com una mena de viatge perquè metafòricament comencem una nova etapa. També reflecteix l’estada de Vicent Antoni a Stuttgart (Alemanya) per motius d’estudis i això amara les lletres. Però també entenem que hem de gaudir del camí que recorrem, l’objectiu no és només arribar al destí. Les cançons són com estacions que simbolitzen diferents parades; per exemple a “El gran desert” parlem del poble sahrauí o “Tornaràs” que va nàixer després d’ una visita a un camp de concentració a Praga. “Memòria” recorda la història d’ una persona que ha patit la repressió, és una conversa amb un iaio contant-nos els patiments que ha sofert. Amb “Crits als carrers” fem un homenatge als nostres majors que continuen implicats a col·lectius, participant de les lluites, acudint a

ENTREVISTA

Vicent Antoni, Rafa Contell i Àngel Margareto, membres del grup musical Atzembla La formació de l’Horta presenta El teu viatge, el seu segon treball. Onze noves cançons que s’endinsen pels mars de la llunyania, les dunes del desert o els viaranys de la memòria. Després d’una feixuga gravació, que els ha portat pels estudis Ground de Cornellà del Terri, RPM d'Almàssera i Music Estudio de Montcada, mostraran el nou material el dia 15 de novembre a la sala La 3 (València). A continuació emprendran una gira que els durà pel País Basc i Galícia.L’ACCENT parla amb ells abans d’aquestes properes cites.

les manis. Trepitgem la València de la “Vergonya” amb un repàs a la situació sociopolítica del País Valencià mostrant la repulsa que sentim pels polítics que suposadament ens representen. “Els nostres mars” aborda les relacions de parella, com afecta la distància després d’ haver partit, la

“Amb El teu viatge hem filat més prim per trobar paraules exactes, dir exactament allò que volem transmetre”

gent que deixes enrere i com superar-ho. Tanquem el disc amb “L’ ultima nit” plantejant l’altra cara de la moneda: com abandonar un lloc en el qual has estat de forma temporal mentre recordes els lligams que has establert amb la gent d’allà i la incertesa de si els tornaràs a veure. Té un toc nostàlgic però tractem sempre de buscar la part esperançadora, positiva ja que valorarem tot allò viscut. Qui sol portar la iniciativa a l’hora de la composició musical i de les lletres. El fet de ser un grup tant nombrós facilita aquesta tasca o la dificulta? Normalment és Vicent (bateria) qui proposa l’estructura inicial, tant la part musical com les lletres. En aquest disc, tant Miquel (baix), en la part musical, com Fran (guitarra), amb les lletres, han aportat molt. Des d’aquesta base, la resta de membres pro-

posen modificacions. Cadascú tira més cap a un estil musical i això es nota: de les parts més punks o ska als arranjaments més heavys passant per la presència de les guitarres i les distorsions fins a ritmes més hardcore. Ser tanta gent enriqueix els matisos encara que a l’hora de prendre decisions sovint és complicat però, si arribem a una bona cançó, tothom se sent més partícip. En aquest segon disc heu comptat amb la producció musical de Miquel Gironès. Com ha sigut aquesta relació i què us ha aportat? Bé, a Miquel el coneixia Rafa des de ja fa temps. Li comentà que estàvem treballant en un segon disc, sabíem que ja havia fet producció musical, amb Red Roja per exemple, i si li abellia tirar-nos una maneta. Després d’una reunió amb ell per descriure el projecte, es va implicar moltíssim: començà a vindre molt als assaigs, va fer feina de preproducció per a construir les cançons i dotar-les de cohesió. Aquesta feina va ser molt important ja que adaptàrem algunes cançons i rematàrem les que ja teníem enllestides. Del millor que hem après amb ell ha sigut trobar-li un significat a cada cançó, simplificar les coses i donar importància a allò que realment ho té. A nivell d’estudi, té molta experiència perquè és un gran músic. Sempre ha sigut molt crític i exigent, això ha anat en benefici del disc. Ha influït decisivament en decidir què entra i què es queda fora. Realment hem confiat totalment en ell. Ha sigut una experiència increïble treballar amb un dels nostres referents musicals des de que érem menuts i compartir moments de gravació o d’estudi, parlar de l’estructura de les cançons que hem escrit ... També preneu com a referència l’actualitat per enfocar la realitat des d’una visió crítica i compromesa. Quines de les conseqüències d’aquesta crisi capitalista us està afectant més com a joves?

Les lletres són molt personals encara que, evidentment, adopten un posicionament davant situacions concretes: ens plategem com hem arribat a aquesta situació, qui són els vertaders culpables i perquè estem pagantho els que no ho som. Quan escoltes les notícies referents als desnonaments, per exemple, t’adones que estem arribant a un punt on ja no es valoren les vides humanes, només els

“No volem que hi hagen impediments econòmics a l’hora d’escoltar una cançó nostra”

beneficis o els rescats bancaris. I, més directament, ens afecta la situació de precarietat que vivim els joves: accés a un habitatge, poder estudiar en condicions dignes, que no siga només l’elit la que pot a accedir a la universitat, dificultats a l’hora de trobar un treball en condicions dignes. Amb les polítiques actuals de retallades és obvi i necessari que alcem la veu i una eina, complementària amb altres, és la musica. És la nostra manera de difondre aquest missatge de disconformitat. Per sort hi ha alternatives amb organitzacions compromeses amb la realitat, la situació no canviarà per ella mateixa. Al nostre grup també hi ha membres que participen d’eixos col·lectius i eixes lluites a nivell local o comarcal. Heu apostat pel micromecentage del Verkami per al finançament del disc. Quins avantatges i desavan-

tatges hi trobeu? Gravar un disc és molt car, el panorama discogràfic és complicat per a un grup novell ja que la indústria musical està prou limitada en aquest sentit. Fer un disc amb la qualitat que pretens no sempre es pot. Hem de tocar a molts concerts però també hem de recórrer a ficar diners de la nostra butxaca i això es difícil. Hem de renunciar a fer un bon treball per aquest motiu? L’avantatge principal del Verkami prové del fet que la gent prepague el treball (CD, samarreta etc) quan més ho necessitem. Suposa un alleujament econòmic ja que disposem d’ uns diners per avançat. Així i tot és complicat ara mateixa que la gent vulga col·laborar pel context econòmic i tornes al mateix bucle. També estem en la línia de la filosofia lliure que aporta, col·labores en la mesura que pots i vols. Qualsevol ajuda es bona per a poder realitzar el treball des d’ eixes aportacions, totes milloren la qualitat del disc. El Verkami també serveix de difusió junt amb la tasca de xarxes socials. Per últim, nosaltres hem penjat el disc en descàrrega lliure en bandcamp perquè volem que la musica i el missatge arribe a quanta mes gent millor, no volem que hi hagen impediments econòmics a l’hora d’escoltar una cançó nostra. Dins la varietat d’estils actuals i la profusió de grups a l’escena de la música en català al País valencià, què aporta Atzembla? Nosaltres no hem inventat res de nou, realment seguim la línia musical que va iniciar Obrint Pas, però tractem d’oferir les nostres peculiaritats sonores, els nostres matisos. A més a més hem col·laborat a la normalització i extensió de la música en valencià encara que no ens agrada massa eixa etiqueta. Hem d’evitar ficar-nos barreres nosaltres mateixa. Simplement fem rock, rap o el que siga i, sí, ho fem en valencià. Amb la situació lingüística actual evidentment és una reivindicació més, però no l’única.

Accent 238  

Periòdic popular dels Països Catalans. Número 238. Del 16 al 29 de novembre de 2012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you