Issuu on Google+

Periòdic popular dels Països Catalans

230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

>>En Profunditat 8 i 9

Algèria: cinquanta anys d’independència “Em pegaven per no besar la bandera espanyola dins la caserna de la Guàrdia Civil” Aquest és l'esfereïdor testimoni del jove militant d'Arran detingut el passat dissabte a Biniali, Mallorca. El jove ha denunciat la Guàrdia Civil als jutjats d'Inca per maltractaments. La detenció del jove fou deguda al fet que aquest es dirigí en català als agents per sol·licitar-los que intervinguessin contra uns brètols que havien agredit diverses persones a la revetla de Biniali. L'episodi se suma a les detencions de quatre independentistes a Bunyola, enmig del rebuig popular a l'ofensiva anticatalana de policia i govern del PP.

SUMARI

>> Països Catalans 4

ENTREVISTA

>>Internacional 10 i 11

“Arran és una entrada d’aire fresc i ens donarà un impuls brutal arreu del país” Amb motiu de la formació d’Arran, entrevistem Marc Garcés, antic militant de l’Assemblea de Manresa i actual portaveu al Principat de Catalunya de la nova organització Arran, que parteix de la unió de Maulets i la CAJEI. >>Contraportada

Les farmàcies amb l’aigua al coll

Jordi Grau ja està en llibertat

Gabriel García Márquez, malalt

Aprofundim en el greu conflicte que afecta les farmàcies del PV i que posa en perill el subministrament de medicaments. >> Països Catalans 4

El divendres 6 de juliol, Jordi Grau, nascut a Guadassuar, eixia en llibertat condicional després de 18 mesos a l’espera de judici. >> Països Catalans 6

L’escriptor colombià Gabriel García Márquez pateix demència senil, segons han donat a conéixer familiars i amics. >> Cultura 14

JORDI E. C. PÀG. 2 // JOSEP BONNIN PÀG. 2 // JOAN TERAN PÀG. 3 // ALBERT ALOY PÀG.16


DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Vagi per ells. Vagi per totes nosaltres JORDI E. C. BARCELONA

Corria l’agost de 2006. Enfilant de nit el curs del Llobregat en direcció a la plana ceretana ell em va dir que després de rumiar-hi força, creia que a les joves ens calia fer un cop de cap. Necessitàvem una sola organització juvenil robusta per vertebrar un moviment juvenil emancipador, que fos capaç de bastir espais de contrapoder. Que estava fart de desunions absurdes. Que ens apropava molt més del que ens distanciava i havíem de deixar aquella etapa enrere. Em vaig quedar estupefacte. Això no feia pas per ell. Vaig pensar que es feia gran, mentre em relatava, amb el seu habitual entusiasme contagiós, aquella visionària visió. Fatalment el dia següent la desgràcia va interrompre el nostre rumb ple de somnis, finint la seva, intensament viscuda, vida. Avui una placa amb versos del gran Estellés ens el recorda allà on va perèixer, al capdamunt del Carlit, torre vigia de la Cerdanya i de tot el país al nord de l'Albera. De sud a nord, el combat per la llibertat i la unitat del nostre poble plasmat en un senzill homenatge.

No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. [...] Després del teu silenci estricte, camines decididament. Aquell fatídic dia en Marc encara va tenir temps, amb la seva genuïna actitud, d'arrencar l'ensenya del jacobinisme francès enrotllada a la creu del cim. Company infatigable i militant únic, moltes vam conspirar insurreccions i victòries amb ell a l’antic Arran de Sants, i ara es construiran, en un espai d'idèntic nom, al llarg i ample dels Països Catalans. El part no ha sigut ni ràpid ni senzill, però estàvem disposades a dedicar-hi els esforços i la suor que fes falta. Al cap i a la fi, i més enllà de possibles compromisos generacionals, ens ho devíem a nosaltres mateixes. I jo d’alguna manera i humilment, també a ell, després d'aquella fecunda conversa recorrent una màgica nit d’estiu berguedana. En els últims anys a la CAJEI ens havia tocat deixar absurdament i prematura a alguns companys en el camí. Només podem recordar-nos de vosaltres i maleir que no hagueu pogut veure aquest somni, que sovint vèiem llunyà, fet realitat. Hem plantat una il·lusionant llavor de futur, tot passant el testimoni. El jovent trepitja fort, s'obre pas en temps de misèries superlatives, ha perdut la por i ha pres la coratjosa decisió de vèncer. Marc, Carlos, Marc i Jusep: seguim, seguirem. I seguem, segarem arran, ara també. Sempre fins a la victòria. Amb vosaltres. En el vostre record i de part dels bons, fins a la mort. *Jordi E. C. és exmilitant de l’Assemblea de Joves del Poblenou (CAJEI)

COL·LABORACIÓ

JOSEP BONNÍN

La Roja i els valors patriòtics espanyolistes

No he seguit cap partit de l’eurocopa, ni de La Roja; no són els meus. I no m’agrada gaire que em manipulin. No vull dir que no vegi algun clàssic Barça-Madrid, però quan hi ha altres problemes més importants, cal estar per feina. Ara bé, al govern de l’Estat espanyol, li ha anat de conya marinera aquesta Eurocopa: Pa i Circ, l’aforo que emprava Neró no hi cabia tanta gent, ni tampoc tenia televisió, perquè ho seguis tot el món. Actualment la manipulació s’ha estandarditzat i globalitzat. Ningú a ciència certa crec que podria dir-me la burrada de milions d’euros que ha costat aquest esdeveniment, quan ens venen per pa i per sal que estem en crisi. I per rematar, ha estat pagat amb doblers de tots els ciutadans d’Europa i quasi segur que del món. Per això els impostos serveixen. Ja no xerr dels doblers que ha costat als ciutadans de l’Estat espanyol, però a la nostra classe governant, bastant inoperant i inepta, els hi ha anat a les meravelles. I mentre la gent es trobava als estadis o davant la pantalla: retallades de serveis bàsics: sanitat i educació; pujades de serveis: electricitat, gas, butà; pujades d’impostos encobertes, rebaixades de sous; i per rematar “El Guindo de la guinda” un rescat dels mateixos bancs responsables de la creació de la crisi, per la nefasta gestió feta amb els doblers de tots. O sigui: “España de tablao y pandereta”. “A españolizar al personal” Sembla que els hereus de Manuel Fraga (AP) tenen, un parell mallorquí, de vares de mesurar, al mateix temps que una política activa de repressió de la gran majoria de moviments independentistes d’esquerra i fan el possible per incloure’ls amb els termes i conceptes de “violents i descontrolats”, “radicals i antisistema” perquè hi hagi un rebuig públic. Malgrat s’equivoquen, i creixen. Sempre que se celebra algun triomf

Número 230 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep Bonnín, Jordi E. C., Xema E., Francesc M., Mateu Aloy, Rosa Ferrer, Ramon Usall, Enric Stern, Emi Pascual

del Barça, els afeccionats ho celebren tranquil·la i pacíficament, fins que per “arte de birlibirloque” a unes hores de la matinada, apareixen “els violents”, que atempten contra el mobiliari urbà, rompen vidres, s’enfronten a la policia antiavalots i acaba amb una batalla campal. La meva pregunta, és: qui són i d’on surten? Res m’estranyaria que presumptament fossin prou coneguts de la policia. Aquests enfrontaments donen bons titulars als mitjans de comunicació afins al règim. Durant i al final de la celebració del triomf de La Roja, apareixeren grups ultradretans i neonazis fent mostra de símbols i ensenyes amb creus gammades i altres símbols feixistes, inclusiu atemptant a segons

quins llocs de Catalunya en contra dels símbols nacionals catalans. Els resultats per exemple a Badalona, foren un detingut, vuit cotxes cremats i quinze contenidors incendiats. Sembla que la proporció de força i repressió no és la mateixa que quan són altres grups que o es concentren o manifesten. Per què es poden detenir a membres dels moviments independentistes d’esquerra i sancionar-los econòmicament i amb penes de presó, tot, presumptament alterant unes proves, a una manifestació permesa com va succeir a la Diada de Mallorca de 2010? Quines foren les ordres superiors, que quan l’esbroncada de Bauzá a Bunyola, hi hagués varis detinguts i

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

repressaliats amb sancions i malmetements físics? Per què quan uns surten al carrer demanant uns drets, poden acabar encausats amb peticions de dos i tres anys de presó; i altres poden cometen un delicte clarament tipificat en el codi penal , que prohibeix l’exposició i utilització pública de símbols nazis? Hi haurà algun fiscal que d’ofici intenti esbrinar qui eren els que intervenien exhibint els símbols nazis a la final del triomf de La Roja, enviantlos les ordres de detenció, con feren amb els independentistes mallorquins i amb els que ocuparen la Conselleria d’educació? He de creure que realment la justícia és igual per tothom o que tal volta hi ha varies vares de mesurar? Que això passes en temps d’en Franco, ho afirm testimonialment que la policia mirava cap a l’altre costat quan l’extrema dreta, estossinava a membres de l’esquerra, era lògic dins una dictadura. Però dins d’un estat de dret, és un insult, i consider que s’estan fent passes enrere, i que en lloc de tenir una democràcia, tenim una cleptocràcia (clepto=robar en grec). I acab, jo amb el triomf de La Roja, de la que no sóc seguidor, ja que estic espanyol per imperatiu legal: res a celebrar.

PAPER DE VIDRE

La boirosa mitologia del saqueig “Els acords de la recent cimera sobre el futur de l'euro, en el marc dels quals s'ha oficialitzat la petició espanyola del rescat directe dels bancs amb més dificultats, tal com demanava el Govern de Rajoy, no han servit emperò per calmar els mercats financers” (“Les retallades de juliol”, La Vanguardia, 7 de juliol). Com que els mercats financers (és a dir, els propietaris del capital) fan de molt mal calmar darrerament aquest fet no sorprèn per res. El desfici de la burgesia no té final, preocupada maternalment com està pel desassossec de la prima de risc: “Hi va contribuir en part la decepció entre els inversors per la tímida retallada dels tipus d’interès decidida pel BCE la vigília”. I amb aquest culebrot han aconseguit crear una mitologia d'allò més críptica al voltant del robatori massiu al que els mercats financers/propietaris del capital/burgesia està sotmetent a la resta. D'aquesta espessa boira en surten com els conills d'un barret de copa conclusions completament alienes a qualsevol seqüència lògica: “Però les possibilitats de revertir la

situació no passen només per Brussel·les: depenen també del grau de determinació interna a l'hora d'emprendre un conjunt de reformes que són objectivament inexcusables per reactivar l'ocupació i el consum”. Quines?: el govern espanyol “haurà d'aprovar un pla pressupostari per al 2013-14, que lògicament suposarà noves mesures, retallades i, per tant, sacrificis”. Es tracta de sacrificis així, en abstracte, com si els sacrificis d'alguns no fossin els beneficis d'uns altres. I no oblidem que son sacrificis adreçats a reactivar el consum i crear ocupació. Tal com la “pujada de l'IVA”. Cal haver desvetllat molts misteris de la vida per arribar a comprendre per què apujar un impost sobre els articles de consum pot augmentar el consum. Com pot això crear ocupació és encara més misteriós. És urgent també “l'eliminació de la deducció per habitatge”. Més enllà del que s'opini sobre aquesta deducció, fóra bo que La Vanguardia ens expliqués per quin motiu això reactivaria el consum i crearia ocupació. I així successivament: “canvis en les prestacions d'atur i jubi-

lació”, naturalment a la baixa . Sàviament se'n diu simplement “canvis”, i d'aquesta manera no cal enfrontar-se a la pregunta: descapitalitzar els aturats i els pensionistes reactivarà el consum i crearà ocupació? ¿Deixar de “prestar serveis o ajuts socials”, “reduir la nòmina de treballadors”, reactivarà el consum i crearà ocupació? Tot és possible, car es veu que també és necessari “privatitzar empreses públiques”, de manera que fotre fora un munt de treballadors crearà ocupació i activarà el consum, la qual cosa serà ben certa a casa dels que les comprin. També augmentarà el consum dels qui comprin el patrimoni immobiliari de l'estat a preu d'amic. I qui ho comprarà? Els mercats financers/propietaris del capital/burgesia, que pressionen mitjançant la desinversió per aconseguir tots aquests regals. Cal que la cosa tingui una narrativa pròpia, que sembli sofisticada per què no es vegi que és absurda . I per això està La Vanguardia. Serien els clàssics “tontos útils” si no xuclessin de la mateixa mamella.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

JOAN TERAN*

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

L'envit del El municipalisme independentista a debat nacionalisme espanyol

Dissabte passat l'Assemblea de Municipis per la Independència va anunciar, a través del seu president, “el pobre” Josep Maria Vila d'Abadal, que demanava al govern “que negociï el Concert econòmic mentre no s'aconsegueixi la independència”. L'evolució del sobiranisme català

Cal contextualitzar la creació de l'Assemblea de Municipis per la Independència, el passat mes de desembre de 2011, en el marc de tots els moviments generats en el camp de l'anomenat sobiranisme català sobretot a partir del procés de reforma de l'estatut d'autonomia principatí. L'evolució d'aquell procés de reforma, condemnat al fracàs des del principi com a procés per a la consecució d'un marc de plena llibertat per a la nació catalana, va tenir la virtut de dinamitzar el desvetllament d'un cert nivell de consciència nacional catalana que va conduir a una certa crisi de l'autonomisme. Parlem de crisi relativa perquè, per una banda, els eslògans i la simbologia independentista es varen fer majoritaris en les massives manifestacions del 18 de febrer de 2006, de l'1 de desembre de 2007 i del 10 de juliol de 2010 celebrades a Barcelona. Mentrestant, la tensió creixent generada pels moviments del Tribunal Constitucional per acabar retallant l'estatut l'estiu de 2010 va ser un dels principals factors que explicà l'esclat del moviment popular de les consultes per la independència que s'allargà entre la tardor de 2009 i la primavera de 2010. Això, juntament amb l'actitud lliberticida de l'estat, obria les portes a la crisi de l'autonomisme i al reforçament de l'independentisme. Però per l'altra banda, els plantejaments polítics que sostenien les manifestacions al carrer convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir i per Òmnium Cultural cercaven la confluència de tot l'arc polític parlamentari català, i es basaven en reivindicacions objectivament autonomistes: el febrer de 2006 l'objectiu era reforçar la posició dels negociadors catalans a Madrid; el desembre de 2007, obtenir el traspàs i la gestió de determinades infraestructures per al govern català; i el juliol de 2010, defensar l'Estatut de 2006 com a resposta a la decisió del Tribunal Constitucional espanyol. És d'aquesta línia estratègica real, de la que es derivava el suport dels grans poders fàctics de l'autonomia catalana. I això, juntament amb les mancances de l'anomenat sobiranisme català, debilitava objectivament l'independentisme, canalitzant el descontentament popular cap a posicions renovadament autonomistes. En síntesi és aquesta debilitat ideològica, política i orgànica de l'independentisme el que explica com CiU fou la gran beneficiada (i no pas per casualitat) d'aquest cicle de mobilitzacions, guanyant les eleccions autonòmiques de novembre de 2010 mentre que els partits anomenats independentistes registraven el pitjor resultat des de 1999 (361.928 vots i 14 diputats entre ERC, SI

i Rcat el 2010, contra 271.173 vots i 12 diputats d'ERC el 1999). Les consultes i les entitats municipalistes

Dins d'aquest magma sobiranista les consultes varen brillar amb llum pròpia perquè varen significar la més important mobilització independentista de la història, tant des del punt de vista quantitatiu, com qualitatiu. Malgrat que les preguntes variaven lleugerament entre els municipis on les consultes es varen celebrar, es pot dir que 812.934 persones de 554 municipis diferents varen votar que sí, que desitjaven una nació catalana independent; d'un total de 881.564 persones que varen participar d'aquelles consultes i que, per tant, es mostraven d'acord amb el dret de decidir al voltant d'aquesta qüestió. A nivell qualitatiu, va representar la mobilització de milers de voluntaris, sovint sense el suport de cap institució, per organitzar des de baix un procés de deliberació democràtica d'un abast difícilment comparable a nivell mundial. Posar de manifest socialment la contradicció entre la negació de drets per part dels estats i la voluntat de decidir per part de les persones d'aquest país va ser el principal element empoderador de la mobilització de les consultes, a més de l'element profundament integrador envers la lluita d'alliberament nacional que va suposar la definició del cens electoral. Darrere d'aquest gran pas endavant que varen suposar les consultes afloraren de nou algunes de les principals debilitats de l'independentisme català: l'intent d'apropiació partidista i personalista de les consultes per un costat, i la definició (o indefinició) política de l'objectiu que definien les preguntes, una indefinició gens asèptica i gens neutral, que apostaven en general per la independència d'una nació catalana (que en teoria volia referir-se als Països Catalans, quan en realitat volia dir Principat de Catalunya), dins d'una Unió Europea que, val la pena no oblidar, és l'Europa dels estats i les multinacionals. L'èxit de les consultes, una proposta sorgida d'una associació local d'Arenys de Munt, i defensada al ple de l'Ajuntament per la CUP d'aquell poble, va posar de nou sobre la taula el paper del municipalisme en el procés d'alliberament nacional. Per aquesta via, ERC va voler ressuscitar (sense reeixirhi) la seva intermitent Decidim.cat i diferents plens municipals van declarar-se exclosos moralment de la Constitució espanyola.

Pel moment, però, ha estat la proposta de l'alcalde de Vic, l'Associació de Municipis per la Independència, la que ha aconseguit aplegar una bona part dels municipis principatins (avui 484) sota el programa de l'independentisme exprés, ara en versió municipalista: convocatòria d'un referèndum d'independència convocat pels municipis, quan l'AMI aplegui almenys el 60% de la població catalana (de la Comunitat Autònoma de Catalunya, s'entén). Mentrestant, sembla que en els propers mesos l'AMI ha de discutir una proposta sobre el Concert econòmic, malgrat que ja ha anunciat que donarà suport al govern en la seva negociació. ¿No és una expressió evident de la debilitat ideològica, política i orgànica d'un cert independentisme el fet que alcaldes que es diuen independentistes cridin a negociar amb Espanya el Concert econòmic?

Entre el seguidisme i la construcció nacional

Avui més que mai és necessari que l'esquerra independentista elabori una proposta seriosa i honesta, adreçada al conjunt del municipalisme català, per construir un organisme dedicat a reforçar polítiques de construcció nacional, que superin la legalitat espanyola i francesa i creïn lligams reals entre els municipis dels Països Catalans. Una proposta que constitueixi una alternativa a l'Associació Catalana de Municipis i a la Federació de Municipis de Catalunya, entitats municipalistes oficials que tots els partits segueixen mantenint (potser perquè són estructures com aquestes les que ajuden els partits a mantenir-se?) i que són finançades pels ajuntaments per la “representació dels interessos dels municipis” davant les institucions de l'Estat espanyol i per prestar-los serveis d'assessorament. Una proposta que respongui als interessos reals dels municipis catalans, que sigui un embrió dels Països Catalans lliures, i que permeti articular polítiques en favor del català, del desenvolupament socio-econòmic, de l'organització i la planificació territorial i dels drets de ciutadania per desobeir les retallades dictades per l'Europa dels estats i les multinacionals. Mentre no s'aconsegueixi la independència dels Països Catalans, cal construir alternatives a aquells que, per activa o per passiva, aposten per un nou finançament autonòmic que debilita ideològicament, orgànica i política l'independentisme. Alternatives a aquells que, dient-se independentistes, prenen partit per l'enèsima reedició del pacte amb Espanya i obliden sistemàticament el conjunt del país. Alternatives a aquells que, en definitiva, serveixen a objectius partidistes concrets perquè necessiten rentar-se la cara per compensar un expedient de govern farcit de retallades socials i de retrocessos en el seu suposat pla de transició nacional. *Joan Teran és militant de la Candidatura d'Unitat Popular

Tot i que el fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando, en les seves instruccions als corregidors de Catalunya el 1716 demanà que es notés l'efecte sense notar-se la intenció, el cert és que el nacionalisme espanyol ha transitat per camins diferents del de la subtilesa. La consciència de ser un bloc dominant assetjat per enemics interiors que amb les dècades han anat canviant de nom, ha desenvolupat una ideologia d'estat enormement agressiva amb qualsevol dissensió interna. D'altra banda, la pròpia trajectòria històrica de l'estat, amb un important pes polític de l'exèrcit, ha instaurat el mano i ordeno com a mètode de governança i el convenciment que una victòria no és victòria si no és total. Aquests paràmetres han tenyit l'esdevenir de l'estat amb més o menys intensitat segons l'hegemonia del nacionalisme espanyol en cada moment històric. El Baròmetre d'Opinió del CEO a la CAC torna a mostrar, una vegada més, un increment dels partidaris del Sí en un hipotètic referèndum d'independència. Aquests arriben a ser un 51% dels enquestats, que contrasta amb un 30% de partidaris de l'estat independent com a situació ideal. D'on sorgeix aquest 21% restant? De federalistes que finalment ha assumit que amb l'estat espanyol no hi ha res a fer perquè està dominat per un nacionalisme espanyol excloent que impedeix cap altra alternativa. El nacionalisme espanyol està aconseguint destruir a passes gegants al Principat l'autonomisme-federalisme d'esquerres, que havia estat un dels puntals de l'edifici institucional sorgit de la transició. La solidaritat amb els pobles d'Espanya i les relacions federals comencen a ser ja retòrica caducada. Tota aquesta situació, cal no oblidar-ho, prové de l'embat d'un renovat nacionalisme espanyol de fa poc més d'una dècada contra una tímida demanda d'augment de l'autonomia. Perquè l'estatut, les millores del finançament i les plaques de les matrícules eren reivindicacions autonomistes plenament assumibles des d'una concepció mínimament flexible del concepte Espanya. La reacció del PP davant les crítiques per a la gestió dels incendis al País Valencià també ha estat una bona mostra del caràcter real del nacionalisme espanyol. Han convertit una crítica política en l'atac d'un enemic interior, i acorralats per l'evidència dels fets, s'han arribat a desvestir de la disfressa democràtica per a recordar que ells manen i punt. El mateix model de gestió que ha utilitzat el Consell per a fer front a les protestes de la primavera valenciana o a les protestes dels mestres interins. I és en aquesta definició de l'enemic interior on van cimentant una oposició poc estructurada fins ara. Però alhora també es va cimentant l'hegemonia del poder local damunt la soferta població. La resposta de la societat civil de les Illes Balears contra les agressions al català, lluny d'ablanir el PP i la policia, els ha dut a reiterar la seva aposta espanyolitzadora. Efectuant detencions per simplement parlar en català o enviant per enèsima vegada cartes a les famílies recordant-los que poden escolaritzar els seus fills en castellà, una opció que ha resultat un fracàs estrepitós. Aquestes actuacions només es poden entendre des de la creença que l'espanyolisme ha decidit plantejar un pols contra la nostra llengua fins al fons, amb totes les conseqüències, per a obtenir una victòria absoluta i aconseguir l'ansiat objectiu de “provençalitzar” el català. Si fem una ullada a l'actuació de l'administració espanyola en matèria de política europea i gestió de la crisi del dèficit, també podem veure com aquesta està plenament mediatitzada pels tics del nacionalisme espanyol. És per això que, vistos els exemples, cal tenir molt present aquesta ideologia inherent a l'estat a l'hora de fer anàlisis de present i futur. El nacionalisme espanyol és agressiu, autoritari i rígid, sí, però no és estúpid. Caricaturitzar el nacionalisme espanyol com a quelcom propi d'estúpids i subdesenvolupats és, a banda d'una inexactitud, considerar-nos a nosaltres com a més estúpids i subdesenvolupats encara, incapaços com hem estat de treure'ns aquest jou del damunt. El nacionalisme espanyol tensa la corda, i la tensa molt. Presenta envits de risc. Però està sempre disposat a jugar fins al final, a utilitzar tots els ressorts del poder per a imposar la seva victòria. Creure'l estúpid i creure que la seva actuació ens porta de forma natural a la independència seria un error que pagaríem tard. Cal saber llegir els envits del nacionalisme espanyol i articular una alternativa política per a guanyar-li la partida, i no fer “farols” en creure que el contrincant és ruc i l'aposta ens surt debades.


DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

04PAÏSOS CATALANS

El conflicte de les farmàcies valencianes s’enroca El conflicte entre Consell i farmàcies, degut als impagaments del primer, ha pujat de nivell en les darreres setmanes, amb diversos actes de protesta per part dels farmacèutics. L'ACCENT publiquem el relat en primera persona d'un farmacèutic que ens explica el periple pel qual han passat les farmàcies valencianes i les contradiccions internes del sector XEMA E. VALÈNCIA

El Govern de l'Estat diu que intervindrà per a solucionar els impagaments de la Generalitat Valenciana a les farmàcies. La ministra espanyola de sanitat, Ana Mato, evidencia amb aquest gest la incompetència del PP autonòmic, negociant directament amb els afectats i condiciona el pagament dels medicaments a l’aturada de les mesures de pressió per part dels farmacèutics. Les farmàcies son establiments sanitaris privats d’interès públic subjectes a una planificació sanitària específica. Al País Valencià aquesta planificació, malgrat les seues deficiències, garanteix un accés de proximitat a la població, amb vora 2.300 oficines repartides per tot el territori i 12.000 professionals. El preu de la majoria dels medicaments l’estableix també l’administració, així com altres mesures tributàries i legislatives que haurien de servir per garantir l’accés als medicaments, un bé essencial. Com a part de les competències transferides, és l'administració valenciana la responsable d'elaborar uns pressupostos que permeten a la població un accés adient a la prestació farmacèutica. L'actual concert que signaren el 2004 els tres col·legis de farmacèutics amb la conselleria pot tindre els dies comptats. I és que els continus retards en el pagament dels medicaments coberts per la prestació farmacèutica han portat les farmàcies a una situació insostenible. Les farmàcies xicotetes, amb poca venda lliure i que centren la seua activitat en la venda finançada, són les principals perjudicades. El pagament a 45 dies a quedat en paper mullat; la Generalitat no arriba. Cap altre territori de l’estat té aquest nivell de morositat, les polítiques prioritàries del Consell són ja conegudes. A nivell sanitari més que racionalitzar, estan mutilant. Culpabilitzen els pacients i els professionals sanitaris, diuen que hem portat el sistema a la insostenibilitat i ens volen fer pagar un preu molt elevat.

Les farmàcies valencianes amenacen amb tancaments si no reben els diners de la Generalitat

En octubre de 2011 ens trobàrem amb els primers endarreriments més significatius, arribant a un deute superior a 3 mesos (més de 400 milions d’euros) . Això suposà als farmacèu-

“Hi ha un mercat molt sucós al darrere per a liberalitzar, que pot acabar per enfonsar el model mediterrani de farmàcia” tics la necessitat de cercar finançament extern, amb el teòric aval de la Generalitat, i renegociar el pagament a proveïdors (magatzems distribuïdors, laboratoris...). Arribat novembre d'eixe mateix any, amb les eleccions a tocar, les dificultats per a trobar finançament extern, comptant

amb un avalador tant poc reputat, es van fer evidents. Moltes farmàcies hagueren d’afrontar préstecs bancaris substanciosos amb l’aval del seus béns per poder seguir comprant medicaments. Tot i així, les farmàcies acceptaren un pagament parcial del 25% del deute i una calendarització laxa de la resta, a canvi de no molestar en el període electoral. La liberalització de les farmàcies i les modificacions del conveni són armes poderoses amb les que compta el govern valencià per a fer callar els apotecaris. Passades les eleccions, el Consell va continuar sense complir amb els acords de pagament i les farmàcies es mobilitzaren en desembre. Dels tres dies de tancament acordats a les assemblees se’n feren dos finalment, que comptaren amb un seguiment molt elevat. Cobraren una altra part del deute i desconvocaren el tercer dia de protesta. Una administració que acabà l'any endeutada, no va “filar prim” amb els pressupostos de l’any següent. Després d'haver afermat la posada en dubte de la viabilitat d'allò públic, començà el curs amb les tisores a la mà, disposada a fer trontollar tot el que la competia i que és de tots els

valencians. Atacà amb la solució que els bons neoliberals tenen per a quan ja no els cal anar en miraments: fer caure allò públic i que el mercat dicte.

“L’acomiadament de molts treballadors, ja maltractats pel conveni, també és un fet que cal destacar”

Però semblava que amb les farmàcies anava complint, fins al punt de que el conseller demanà la retirada dels cartells que informaven els pacients del deute acumulat. “La Generalitat no paga! Ho sentim molt, no ens queden diners per als seus medicaments”. I era cert, que una

farmàcia substituís a la Generalitat en el seu deure de finançar els medicaments, era i és inassumible. On estan els diners per a medicaments? Qui pot finançar la Generalitat? Què passarà amb les farmàcies? Com afectarà els pacients? Moltes preguntes i un mercat molt sucós al darrere per a liberalitzar, que pot acabar per enfonsar el que els farmacèutics presenten com a model mediterrani de farmàcia. Al febrer es va repetir el guió, farmàcies amb l'aigua al coll per l’incompliment de l’acord, amenaça de tancament, pagament “in extremis” de la Generalitat i desconvocatòria de la vaga. I mentre els tira i arronsa continuaven, noves mesures. Mesures que dinamiten el sistema públic de sanitat, que fins ara comptava amb uns índex de qualitat elevats, tot i ser dels sistemes europeus que amb menys percentatge del PIB es finança. Fins arribar al darrer tancament del 6 i 7 de juny, on reclamaren el pagament i una nova calendarització realista del deute. Però les coses no milloraren molt i aquest mes de juliol sols la intervenció del ministeri, que fins a dia d'avui havia mirat cap a una altra banda, ha paralitzat la convocatòria d'un tancament indefinit motivat per un deute de més de 360 milions d’euros, més de 70 farmàcies en concurs de creditors i l’inici dels desproveïments. L’acomiadament de molts treballadors, ja maltractats pel conveni, també és un fet que cal destacar. Possiblement s’incloguen les farmàcies al pla de pagament a proveïdors, però tot fa pensar que els problemes continuaran i s’amplificaran. I es que amb mesures com el repagament i la retallada del catàleg de medicaments finançats, s’acaba amb la universalitat del sistema, perjudicant els malalts crònics i els que disposen de menys recursos. El poble pagarà l’acció d’uns governs que o no saben, o no volen mantindre un sistema sanitari públic, universal i de qualitat.

ÚLTIMA HORA

Detingut un jove mallorquí per parlar català a la Guàrdia Civil ABEL CALDERA BERGA

El jove Enric A., militant d'Arran de Mallorca, va ser detingut la matinada del dissabte al diumenge 8 de juliol a Biniali després de sol·licitar a la Guàrdia Civil que

actués contra un grup de brètols que havien agredit a diverses persones que participaven a la revetla de la població. El fet que Enric A. es dirigís als guàrdies civils en català fou motiu per a aquests per no només fer cas omís de les deman-

des del jove sinó per detenir-lo de forma violenta. Un cop a la caserna d'Inca s'inicià un autèntic infern per a Enric. Els guàrdies civils el colpejaren repetidament i el volien obligar a cridar “Viva el rey!” i a besar

una bandera espanyola. Davant les negatives del jove a cedir a les vexacions a què volien sotmetre'l, la violència anava en augment. El jove ha presentat una denúncia als jutjats d'Inca per maltractaments contra la Guàrdia Civil. El relat dels fets i l'explicació de la denúncia l'ha fet aquest dimarts 10 de juliol a la tarda en una roda de premsa acompanyat de familiars i una trentena de joves militants independentistes. La roda

de premsa ha estat vigilada per efectius policials que, en acabar, han procedit a la identificació de quatre dels assistents. Aquestes detencions es produeixen en un context d'ofensiva contra el català per part de la policia i el govern del PP que ha topat amb un ampli rebuig social. L'episodi segueix el mateix patró que la detenció de quatre independentistes a Bunyola a finals de maig.


L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

“Allí on hi ha lluita i organització, la lluita pel dret a l’habitatge es multiplica” ENTREVISTA Josep Villarroya, membre de la PAH de València Centenars de persones van detenir un desnonament a Burjassot (l'Horta Nord) el 7 de juliol al matí. Diàriament, però, es porten a terme més de 130 desallotjaments als Països Catalans i la gran majoria s'executen amb èxit.Per analitzar aquesta situació parlem amb Josep Villarroya, membre de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca de València i militant d'Endavant.

FRANCESC BLANCO SAGUNT A Burjassot s’aconseguí aturar un desnonament

Veus últimament canvis en les protestes contra desnonaments? Es a dir, mes radicalitat, concentracions mes nombroses... Cal tenir en compte que fa tres anys no es parlava gaire dels desnonaments, i que relativament en poc de temps s'ha visibilitzat aquest greu problema que afectar milers i milers de famílies. Cal tenir en compte que als Països Catalans, l'any 2011, es van produir 30.728 desallotjaments per ordre judicial, l'origen dels quals pot ser tant un impagament de lloguer, com una execució hipotecària, i hem de pensar que darrere d'eixos desnonaments no hi ha només una persona, sinó famílies senceres. El fet de posar-ho damunt del debat polític ha

fet que molta gent en prenguera consciència, i que cada vegada hi assistesquen més persones a les convocatòries. En eixe aspecte, sí que les concentracions són més nombroses, però depén d'on siguen. Allí on hi ha més moviments socials i més organització, les convocatòries són més nombroses i més combatives.

recollit més de la meitat de les signatures. Ara mateix, durant l'estiu, probablement tindrà lloc una davallada en el ritme, però intentarem anar als llocs on la gent estiueja a muntar tauletes i continuar treballant. A partir de setembre entrarem en la recta final, i haurem de llençar tota la llenya al foc...

En quina situació es troba la ILP de dació en pagament? Com esperes que evolucione? Ara mateix portem més de quatre mesos fins que finalitze el termini per lliurar les signatures, i el ritme de recollida és bo. Tot i que encara resten uns quatres mesos fins a novembre, es podria dir que ja n'hem

S'esta donant una vinculació entre les lluites contra els desnonaments i d'altres lluites de caire social? En cas contrari, creus que es donaran en un futur? Eixe lligam sí esta produint-se. Allí on hi ha lluita i organització, la lluita pel dret a l'habitatge es multiplica. El que no tenia trellat era la situa-

ció anterior, quan estaven tenint lloc milers de desnonaments i no tenien gens de ressò. Com en el tema de l'atur, molta gent s'avergonyia i amagava la seua situació, ho plantejaven com un problema individual, com un fracàs personal, quan realment es tracta d'un fracàs del sistema, i s'ha de resoldre d'una manera col·lectiva. Es fa difícil explicar en les PAH i les altres assemblees contra desnonaments la naturalesa capitalista i explotació d'aquests fenòmens? Ha anat canviant aquesta percepció des que començareu la vostra tasca? El discurs anticapitalista, abans que

esclatara la crisi amb totes les seues dimensions, només era assenyalat per alguns col·lectius i organitzacions (socialistes i clarament anticapitalistes). Aquest discurs ha anat guanyant pes, i cada vegada més persones i més col·lectius prenen postures clarament anticapitalistes, fins i tot alguns que abans no el feien servir i el veien com quelcom decimonònic. El discurs de la PAH hauria d'aprofundir més en la naturalesa capitalista del fenomen, ja que sovint es veu com quelcom injust, com quelcom reformable dins del capitalisme. Fins i tot, encara que aconseguírem la reforma legislativa —la qual cosa és bastant difícil amb la majoria del PP-PSOE al parlament espanyol—, no es qüestionaria la propietat privada i l'acumulació de capital i béns per part d'una minoria. Què opines de la moció aprovada a Burjassot per EU, PSOE i Compromís? La moció és molt positiva, ja que l'Ajuntament de Burjassot (Horta Nord) demana l'expropiació de l'estoc immobiliari dels bancs que han rebut fons públics. Això vol dir que el habitatges de les entitats bancàries haurien d'estar destinats a habitatge social. A més, la moció demana que els habitatges expropiats passen a ser gestionades pels ajuntaments, per ser la institució més propera al poble. El que no estic d'acord en l'oportunisme, ja que eixos mateixos partits, sobretot el PSOE, quan han tingut parcel·les de poder, no han aplicat aquestes mesures. De fet, el mateix PSOE van impedir la dació en pagament durant els anys de govern. És la mateixa cançó de sempre, quan està en l'oposició tinc un discurs, i quan es troben en el poder el canvien: cada vegada enganyen menys gent.

CONFLICTE PER L’AIGUA A BÉTERA

Quan un poble s’uneix ALBERT ALOY BÉTERA*

La dita popular “el poble unit mai serà vençut”, recurrent per la vessant esquerrana de la societat per reivindicar la unitat de la força en les seues protestes, va fer-se realitat el passat dimecres 20 de juny a Bétera (Camp de Túria). Les raons per les què els veïns i veïnes cridaven aquest càntic a les portes del consistori de la localitat eren senzilles: volien aturar definitivament el projecte de privatització de la gestió pública de l'aigua, projecte promogut per l'equip de govern de la localitat (UPIB-PP). Tot va començar fa un mes i mig quan Germán Cotanda Gil, alcalde de Bétera, junt el seu equip de govern, varen aprovar la iniciació del projecte mitjançant un ple extraordinari. El projecte, que a més s'havia aprovat de manera discreta i sense opció al debat públic, va causar una gran controvèrsia i un creixent malestar al sí del veïnat. És ací quan un grup

de persones es reuniren per encapçalar el que seria una protesta que ha durat al voltant de dos mesos: sorgia “Bétera per l'aigua. Iniciativa ciutadana per la gestió pública de l'aigua”. Una iniciativa espontània i plenament popular que aglutinava el malestar que havia gestat l'ajuntament i

que pretenia, d'una banda paralitzar de manera definitiva el projecte de privatització; o per contra, obligar a l'Ajuntament a convocar una consulta popular perquè el poble poguera decidir el futur de la seua gestió de l'aigua. Però, per què l'equip de govern vol-

dria hipotecar de tal manera el poble venent l'aigua a una empresa privada per 25 anys? La resposta la trobem en el mateix consistori, el qual guarda un deute de més de 3 milions d'euros per la mala gestió feta al llarg de les legislatures en què ha governat. La venda d'aquest patrimoni, doncs, pretenia sanejar tots els comptes per tal de poder optar a les ajudes econòmiques estatals. I el preu? Bétera per l'aigua entengué que l'estratègia del consistori responia a un xantatge pur i dur ja que, d'aquesta manera, evitava assumir les responsabilitats polítiques de mantindre una mala gestió i, a més, carregaven aquesta responsabilitat als ciutadans del poble els quals quedaven hipotecats. Bétera per l'aigua entenia, i així ho va fer saber amb el seu decàleg, que no calia vendre un bé públic a mans privades només per netejar-se les mans i ferse una neteja política de cara. Han estat al voltant de huit setmanes en què la iniciativa ciutada-

na ha fet diverses actuacions i mobilitzacions per tal d'intentar aturar aquesta desfeta. Entre elles, cal destacar la recollida de més de 4.500 signatures amb les quals els propis veïns i veïnes han extés i han fet visible per les cases, pels comerços, pel poble... la problemàtica. Bétera sencera era un clam contra la privatització i una clara mostra n'era la penjada de poals, ruixadores, safes, etc., arreu de les balconades. Amb tot, el passat 20 de juny, i veient que la resposta de l'edil fins aleshores havia estat dilatòria, confusa i ambigua; es repetí la multitudinària concentració davant les portes del consistori, on quatre representants de Bétera per l'aigua es reuniren amb l'equip de govern fins que escoltaren l'alcalde anunciant la paralització del projecte. Una vegada més s’ha demostrat que si el poble està unit mai podrà ser vençut. “Tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres” Joan Fuster. *Albert Aloy és membre d’Arran Camp de Túria


06PAïSOS CATALANS

DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

Jordi Grau ja Torna la Marxa Jove pel està en llibertat Territori a Mallorca condicional REDACCIÓ PALMA

REDACCIÓ VALÈNCIA

Jordi Grau, el pres polític de Guadassuar (la Ribera Alta), va eixir en llibertat condicional sota fiança el passat divendres 6 de juliol. A última hora del dia anterior, els advocats del pres rebien la notificació dels jutjats i es posaven en marxa per recollir els diners de la fiança i per preparar els documents necessaris que foren lliurats l’endemà de matí. Per la vesprada, familiars i amics acudien a rebre’l a les portes de la presó de Navalcarnero, prop de la capital espanyola, i per la nit, Jordi Grau ja estava a Karranza (Biscaia) on resideix actualment. Des dels diferents col·lectius catalans de suport als presos es va rebre la notícia amb molta alegria i al llarg del cap de setmana, foren diverses les celebracions que hi hagué arreu dels Països Catalans, entre elles a Sants o al Feslloch. Tot i que feia anys que vivia al País Basc, Jordi Grau mantenia moltes amistats als Països Catalans, ja que de jove havia militat a diverses organitzacions independentistes, com ara Maulets o la PUA. Així, des del seu empresonament, hi ha hagut diverses campanyes per donar a conèixer el seu cas i per fer-li arribar la solidaritat de l’altra banda dels murs. A l’octubre, a judici

Poques setmanes abans d’eixir en llibertat, Jordi Grau va conèixer la

data del judici i la petició fiscal. Així, si no hi ha cap modificació d’última hora, el judici serà el 16 d’octubre d’enguany, pràcticament dos anys després de la detenció. Segons ha pogut conéixer L’ACCENT, la petició fiscal suma huit anys de presó, quatre per tinença d’explosius i quatre més per danys i lesions en grau de temptativa, ja el l’artefacte fou desactivat abans d’esclatar. Llibertat inesperada

Jordi Grau fou detingut a Karrantza el gener de 2011 acusat de posar un artefacte incendiari en un caixer cinc anys abans, el 2006. La detenció del jove de Guadassuar s’emmarcava en una onada repressiva de l’Ertzainza que tenia com a novetat l’ús de l’ADN per “desencallar línies d’investigació que estaven en via morta”, segons van proclamar diversos mitjans. Després de tres dies incomunicat, l’Audiència Nacional espanyola decretà presó preventiva a Soto del Real. Mentre arribava la celebració del judici, Jordi havia passat per diferents centres penitenciaris, i actualment estava esperant el seu trasllat a la presó d’Herrera de la Mancha, a Ciudad Real, on l’havien d’ingressar per aplicarli el primer grau, per al qual no hi havia mòduls a la presó de Navalcarnero. Així doncs, l’alliberament de Jordi ha sigut del tot inesperat per a familiars i amics.

El proper 14 de juliol tindrà lloc una nova edició de la Marxa Jove Pel Territori, una iniciativa que parteix d’una vintena d’entitats juvenils amb un missatge clar: “una altra Mallorca és possible”. Novament es cerca denunciar les dinàmiques “d’especulació i destrucció” del territori impulsades per part de diferents governs autonòmics, i en aquest sentit enguany la marxa serà una pujada a Muleta, una muntanya al municipi de Sóller amenaçada per projectes urbanístics. Jove i oberta

La caminada compta amb el suport d’un ampli ventall d’entitats juvenils provinents de diferents punts de la geografia mallorquina, amb col·lectius locals de pobles com Vilafranca de Bonany, Sa Pobla, Felanitx i Esporles, entre d’altres. A la llista de convocants destaca Joves del GOB, històrica organització ecologista de les Illes, i també hi trobam organitzacions de l’Esquerra Independentista, com Arran i el SEPC, així com espais més amplis, entre els que hi ha l’Assemblea UIB. Més enllà de la clara reivindicació ecologista, la marxa dibuixa un espai juvenil organitzat més extens i actiu del que a primera vista podríem notar a Mallorca. D’aquesta manera es configura com un punt de trobada entre diferents experiències d’autoorganització dels joves illencs. Un paratge amenaçat

Muleta destaca dins el territori Solleric per la seva importància ecològica i arqueològica, sent un dels principals jaciments de l’espècie prehistòrica Myotragus balearicus. Aquesta elevació, molt propera a la costa, és el lloc

Desenes de persones participen cada any en la Marxa

on es troba un dels dos fars del Port de Sóller, i al seu contacte amb la mar es formen diverses coves, lloc de troballa dels esmentats fòssils. A més, Muleta forma part de l’anomenada “ruta de la pedra en sec”, i com a tal objecte de visites per part de turistes interessats en la vessant més natural i cultural de la Serra de Tramuntanta. Ja fa anys, però, que l’amenaça especulativa posà l’ull en aquest espai natural. Cap a l’any 2006, gràcies a la qualificació dels terrenys en qüestió com a urbanitzables, l’immobiliària Khun & Partner, una dels líders del sector i responsable de nombrosos casos de destrucció del territori, hi projectà una urbanització. La defensa del jovent

Fou l’organització juvenil Maulets, amb presència a Sóller, la que organitzà una primera oposició als plans especulatius de Khun & Partner i el Partit Popular, realitzant diverses accions en aquest sentit. Hi destacà la encartellada realitzada de la seu de l’esmentada immobiliària al municipi, en el

marc de la jornada nacional de lluita pel territori “Està tot fatal!” l’any 2007. L’entrada del segon “pacte de progrés” al govern autonòmic aturà temporalment el projecte urbanitzador, que ara previsiblement serà posat en marxa, com tants altres, pel govern de José Ramon Bauzá. La Marxa Jove pel Territori, que l’any passat tingué lloc entre Sant Joan i Montuïri, ha escollit Muleta per aquesta segona edició degut a aquesta renovada amenaça que pateix la muntanya. Les darreres setmanes han suposat un intens treball organitzatiu per part els impulsors de la marxa, que a més de la important tasca de difusió de la convocatòria, organitzaran diferents autobusos que partiran cap a Sóller de diversos punts de l’illa. Tot pareix indicar que aquest any la Marxa Juvenil pel Territori tornarà a ser un gran èxit. Les entitats que la impulsen, que l’any passat realitzaren “sols un punt de partida” aspiren a consolidar ja enguany la mobilització en mig d’un mogut panorama polític.

El jutjat de ordena desallotjar el Casino Popular de Cardedeu LLUÍS CUSSÓ CARDEDEU

Aquest passat 6 de juliol a les 10 del matí estava previst el desallotjament del Casino per part dels Mossos d'Esquadra, que finalment no el van fer efectiu. Des de l'assemblea gestora de l'espai, van canviar la manifestació que havien convocat el mateix divendres a la tarda, per una concentració davant de l'Ajuntament. La concentració que comptà amb la presencia de gent vinguda d'arreu del Vallès i del baix Montseny, reuní una mica menys de 100 persones que escridassaren l’alcaldessa de CiU i a la seva socia al govern, la regidora del PP. Tot hi que durant els anys del tripartit a Cardedeu, ja es va començar a notar, el tomb cap a la dreta del bipartit CiU/PP ha implicat una forta retallada a les diverses activitats

Concentració contra el desallotjament

que l'Ajuntament oferia al jovent del poble, i aquest fou un dels motius que portà l'assemblea de joves a la necessitat d'okupar, per no dependre ni dels diners ni dels espais ges-

tionats pels polítics de torn, és a dir, de crear un contra-poder. Aquest fet es pogué visualitzar aquest passat mes de maig durant la fira de Sant Isidre, on des de fa anys, es feia el

“Pati del Sidru”. El “Pati del Sidru” era un espai a l'aire lliure on diferents agrupacions del poble muntaven paradeta i amb els diners que donava l'Ajuntament muntaven concerts tots els dies de la Fira. Aquest any, el bipartit només volia deixar un sol dia, en un recinte tancat i fins a les 2 de la nit. La resposta fou clara: tots els col·lectius, menys els escoltes, muntaren el Pati al jardí del Casino, un èxit de participació i d’autogestió, però no només això, sinó que durant els dos dies, la mateixa assemblea feu tot d'activitats diürnes, deixant en evidència els suposats arguments econòmics de l'Ajuntament. El Casino Popular obrí les seves portes el setembre del 2008, després d'un mes de neteja de l'espai, força deteriorat. S'ocupà en nom de l'AJC (CAJEI) tot hi que des del primer

moment altres col·lectius feren ús dels diferents espais. Al cap d'uns mesos la mateixa Assemblea de Joves decidí que l'espai fos gestionat també per altres persones de fora de l'assemblea i així nasqué l'assemblea gestora del Casino. Durant aquests anys l'espai ha estat assaltat i s'han comès robatoris, un dels més greus fou fa un any, on s'emportaren tot el cablejat que donava llum al Casino. Aquest fet feu que durant alguns mesos el Casino estigues tancat per rehabilitar-lo de nou. Ràpidament la justícia engegà un nou procés contra la okupació, amb la excusa que s’hi estaven fent obres i que era una nova okupació. Preguntats pel futur, l'assemblea gestora explica que durant aquesta setmana és decidirà que fer a mitja termini, però que de moment, tots els cursos continuaran fent-se.


L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

L’Operació Garzón compleix 20 anys ANDREU MERINO BARCELONA

El passat 29 de juny va fer 20 anys de les primeres detencions per l’”Operació Garzón”. El 1992, Baltasar Garzón va dirigir un operatiu contra l’independentisme català, amb la voluntat d’encausar diverses persones del moviment per pertinença a banda armada, concretament, Terra Lliure. La raó de fons era el temor que tenia l’estat espanyol a possibles aldarulls independentistes durant la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. L’operació es va saldar amb més de 40 detencions en diferents fases, aplicant la llei antiterrorista a tots els encausats. Un dels detinguts va ser Ramon Piqué, aleshores militant dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, una organització de suport als presos polítics. Piqué va ser detingut el 6 de juliol a Montcada i va ser traslladat a Manresa. D’allà va ser portat a Madrid, on va rebre agressions, vexacions i tortures per part de la Guàrdia Civil: “Et feien qualsevol cosa per aconseguir una confessió de pertinença a Terra Lliure”, explica Piqué. Després de pagar una fiança, Ramon Piqué va poder sortir de la presó, però la història no s’acabaria aquí. El 1995, juntament amb 24 companys més, va ser jutjat pels càrrecs d’associació a banda armada, tinença d'armes, tinença d'ex-

Presentació del documental sobte l’Operació Garzón

plosius, terrorisme i dipòsit de municions d'armes de guerra. El fiscal va demanar un indult que finalment va ser aprovat pel govern de José María Aznar el 1996. “L’indult demostra que l’única intenció era tenir-nos fora de la circulació un temps. Vam ser uns caps de turc”, afirma Piqué. Segons Piqué, l’operació Garzón tenia un objectiu molt clar des del principi: acabar amb l’independentisme combatiu. “A Catalunya es

van preparar campanyes molt fortes temps abans dels Jocs des de totes les branques de l’independentisme. El govern espanyol va decidir emprar el pactisme amb alguns moviments com el de Freedom for Catalonia. Però va decidir aniquilar els més combatius”, explica. L’indult només seria un punt i seguit. Durant les primeres detencions, un grup de quinze encausats va presentar denúncies per tortures de la Guàrdia Civil. La denún-

cia anava dirigida contra l’aleshores ministre d’interior José Luis Corcuera, el cap de la Guàrdia Civil, Luis Roldán i el mateix Baltasar Garzón. Després d’esgotar totes les vies a l’estat, els demandants, encoratjats pel seu advocat Sebastià Salellas, van presentar la denúncia al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. En la sentència emesa el 2004, el Tribunal comunicava que no podia provar les tortures, degut al pas del temps,

però condemnava l’estat espanyol a una multa econòmica per no haver investigat el cas. “La sentència d’Estrasburg va suposar més del que mai hauríem pogut imaginar. Va ser una victòria per tots els que no vam poder tenir un judici a l’estat espanyol.” Xavier Pellicer, d’Alerta Solidària, considera que els mètodes utilitzats durant l’operació Garzón “no van ser diferents als anteriors ni als d’ara”. Pellicer afirma que la tortura és un mètode estructural de la justícia estatal, i posa com a exemple la llei antiterrorista. Ramon Piqué coincideix amb ell i diu que “la sentència d’Estrasburg va servir per veure que la tortura era una realitat a Espanya i estava emparada per les administracions”. 20 anys després, els encausat per l’operació de neteja de l’independentisme català han vist com era necessari recórrer a Europa perquè un tribunal acceptés l’evidència. Segons Xavier Pellicer, “el millor homenatge a tots els afectats és sens dubte la victòria, la independència”. Ramon Piqué confessa que mai es podrà reparar tot el mal que van patir i afirma que per moltes bones iniciatives que tirés endavant Garzón anys després dels Jocs, la seva actitud durant l’operació del 1992 és imperdonable: “mai es pot perdonar en nom dels Drets Humans una vulneració dels mateixos”, conclou.

Felip de Borbó visita Girona de nou i es repeteix l’estat d’excepció ENRIC STERN GIRONA

El príncep espanyol Felip de Borbó va visitar Girona el 29 de juny i mentrestant els Mossos d'Esquadra van encapsular durant una hora als manifestants antimonàrquics convocats per la CUP i Maulets. Noves vulneracions de drets i llibertats, que tornen a confirmar l'estat d'excepció a què se sumeix la ciutat arran de les visites de la monarquia espanyola. De l'excepció a la norma, aquesta és la intenció, i és que visitar Girona i les terres catalanes és a l'ordre del dia de la Casa Reial espanyola, sota pretext que és Príncep de Girona i president de la fundació que duu el seu propi nom. La visita es va celebrar en el marc de la tercera edició del Fòrum Impulsa, engegat per la fundació Príncep de Girona, creada el 2009 per resoldre la mala reputació de la monarquia a la ciutat com a conseqüència de les cremes populars de retrats monàrquics. "Projectar activitats socials i promoure l'educació i formació de la joventut a Catalunya i a Espanya", aquest és l'autoproclamat objectiu de la fundació.

La repressió no va aturar les protestes

La solució trobada en aquell moment, el 2009, en què a nivell local —i nacional— la monarquia passava una mala etapa —com tantes altres— fou físicament senzilla: buscar l'equilibri termodinàmic entre conceptes contraris, com són ajudes socials i monarquia, de manera que de la barreja la monarquia

en surti amb una imatge propera, simpàtica, altruista. Control i pressió policíaca

A mesura que el dia de la visita reial avançava, la ciutat s'endinsa en l'estat policial. Són desenes els furgons policials que van patrullaven per la ciutat.

Girona estava blindada, essent espectadora en primera persona d'una obra inèdita que es repeteix anualment. Felip de Borbó n'és el protagonista i "dóna consells als joves perquè col•laborin per solucionar els problemes actuals". Per la seva banda, Jordi Navarro i Carles Bonaventura, regidors de la CUP de Girona, convidats a l'acte com a càrrecs electes, van veure vulnerat el seu dret a accedir a l'auditori de Girona, on se celebrava l'esdeveniment reial. Se'ls van requisar peces de roba i material personal. Els dos regidors volien donar-li una carta al Príncep, en què se li demanava formalment "que no torni a Girona ni als Països Catalans degut als greuges històrics comesos per la dinastia borbònica contra el poble català". L'alcalde Carles Puigdemont, mentrestant, era a dins fent-se fotos amb el membre de la família reial. Al vespre hi havia convocada per la CUP i Maulets la manifestació antimonàrquica. Persones de totes les edats i famílies amb fills desfilaren cap a la Devesa, on hi ha l'auditori. És aquí on anaren apareixent més i més Mossos d'Esquadra antiavalots, fins que van

encerclar literalment la marxa i la segrestaren durant una hora. Més tard, els cossos de seguretat apliquen mètodes repressius desconeguts a Girona, però habituals a Barcelona. Els Mossos decidiren carregar amb cops de porra contra els manifestants que, indefensos, estaven assetjats per ells mateixos. “Pànic, ràbia i impotència”, així es mostraven algunes persones que hi assistien. Ja en el seu temps Grande-Marlaska, des del seu despatx de l'Audiència Nacional, ho digué molt clarament: "El miler de persones que han cremat fotos del rei a la plaça del Vi de Girona, així com dels altres llocs del país, han de passar a judici a Madrid". La col•laboració dels Mossos d'Esquadra fou impecable. Els costos econòmics i la vulneració de drets ciutadans relacionats amb les visites reials a Girona són inassumibles, però els poders fàctics i els partits polítics s'hi entesten. Amb, tot, Jordi Navarro, portaveu de la CUP de Girona, ho va tenir clar: "Sempre que vingui la monarquia espanyola hi serem per rebre'ls, costi el que costi".


08 EN PROFUNDITAT DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

Quan les tiso

Més de 50.000 hectàrees cremades, un patrimoni natural destruït per dècades la gestió política. Aquest ha estat el resultat dels incendis que ha patit el Paí manes. L'ACCENT hem demanat a Francesc M. A., estudiants de Ciències Ambie les causes i les conseqüències d'aquests incendis. FRANCESC M.A. ANTELLA

El passat 28 de juny es declarava un incendi forestal a Cortes de Pallás (Vall de Cofrents-Aiora) i ràpidament les flames s’estengueren amb força cap a altres localitats com ara Dos Aguas (La Foia de Bunyol), obligant a desallotjar unes 500 persones de la zona. Degut a les altes temperatures i al sec vent de ponent, el foc, descontrolat des del primer moment, es va propagar amb virulència cap a l’est aplegant a cobrir una distància de 30km en a penes 16 hores, deixant un rastre de més de 30.000 hectàrees cremades. Quasi paral·lelament, a l’endemà mateix, es declarava un altre incendi a Andilla (Els Serrans). A l’igual que al primer, la força de les flames i les condicions meteorològiques facilitaren la ràpida propagació del foc, fins al punt de perillar inclús el Parc Natural de la Serra Calderona. Tot apunta que, en ambdós casos, la causa immediata dels incendis van ser dues negligències. El primer incendi es va originar durant la instal·lació d’uns panells solars a una vivenda des d’on va saltar l’espurna que inicià les flames. En el cas d’Andilla va ser la crema incontrolada de rastrolls a una finca particular la causant del foc. La mala planificació tècnica de l'extinció

Però a banda d’aquestes dues imprudències hi ha tot un seguit de causes que expliquen d’una manera més justa les devastadores dimensions d’aquests incendis al País Valencià. Així, s’observen una sèrie d’errades entre les persones encarregades de gestionar aquests episodis catastròfics: tardança dels efectius en aplegar a les zones afectades (tal com relataren diverses veïnes), manca de mitjans d’extinció (tant aeris com terrestres) i descoordinació entre els distints agents implicats en les tasques d’extinció. En aquest sentit, cal destacar el paper de la Unidad Militar de Emergencias (UME) que degut a la seua jerarquia de comandaments té una eficàcia mínima en aquests casos, no sent capaç d’aprofitar tots els recursos dels que disposa. A més a més,


L’ACCENT 230 EN PROFUNDITAT 09

ores cremen

i un munt d'interrogants sobre ís Valencià en les darreres setentals que faci un balanç sobre

aquests junt amb la Guardia Civil, van impedir que el personal especialitzat en el camp d’aquestes poblacions ajudaren voluntàriament en les tasques d’extinció, amenaçant-los inclús d’emportar-se’ls emmanillats si desobeïen les ordres, tal i com va relatar el propietari d’un bar d’Alcublas (municipi amb el 80% del seu terme cremat). Si aquests dos cossos militars hagueren deixat als qui coneixen el territori, i per tant la xarxa de camins i senders, aconsellar al personal d’extinció en comptes d’estar fent-se fotos amb el Conseller de Governació Serafín Castellano, Alberto Fabra, Rubalcaba i demés

“UME i Guàrdia Civil van impedir que el personal especialitzat en el camp d’aquestes poblacions ajudaren voluntàriament en les tasques d’extinció” oportunistes, tal volta s’hagueren reduït els danys. Les retallades i altres decisions polítiques

A totes aquestes causes, diguem-ne més tècniques, cal sumar unes altres, més bé polítiques, com les retallades que el govern de la Generalitat Valenciana ve aplicant des de fa anys als pressupostos en matèria de prevenció i lluita contra incendis. D’aquesta manera, el Consell ha destinat 5 milions d’euros i 1.000 brigadistes menys que l’any passat a la lluita contra incendis. Una altra prova d’aquestes retallades és la denúncia que la Junta de Personal del Consorci de Bombers de Castelló realitzà en refe-

rència als focs d’Andilla i l’Alt Palància, on només es va mobilitzar a 12 dels 250 bombers professionals de la plantilla, donat que la diputació va optar per estalviar diners enviant a voluntaris. Els mateixos bombers de Castelló, on la reducció dels agents de reforç per a l’extinció d’incendis ha sigut del 80%, ja varen advertir que el personal era insuficient per a protegir les muntanyes en un dels anys més secs i calorosos de les últimes dècades. Però totes aquestes retallades no venen de nou. Ja en 2009, l’empresa TRAGSA, encarregada entre altres qüestions de prestar servei a les administracions públiques en matèria de prevenció i extinció d’incendis, amb la complicitat de CCOO, UGT i USO va redactar un nou conveni col·lectiu mitjançant el qual s’acomiadaven centenars de brigadistes d’emergència. Aquests brigadistes de curta, molts d’ells amb anys d’experiència, van perdre la possibilitat de passar a ser contractats com a treballadors indefinits (brigadistes de llarga), fent més precari aquest sector, tal com va informar L’ACCENT en el seu moment.

dis de proporcions descomunals que, junt a la manca de recursos degut a les constants retallades i a un sistema basat en l’extinció d’incendis i no en la prevenció, han arrasat més de 50.000ha de terreny forestal en una de les pit-

“La Diputació de Castelló només va mobilitzar a 12 dels 250 bombers professionals de la plantilla, per estalviar diners enviant a voluntaris” jors catàstrofes ambientals que es recorden en dècades al País Valencià. La pèrdua del sòl

Les causes profundes

Tanmateix, a l’igual que en l’esfera sòciolaboral, les retallades tot i ser les culpables més visibles i immediates d’aquestes desgràcies, mai són l’arrel del problema. Si volem entendre bé el que ha passat amb els incendis al País Valencià, hem de prestar atenció a causes de naturalesa més profunda. En aquest cas és fa ineludible abordar l’actual model territorial imperant al País Valencià. Un model que històricament ha estat basat en el desenvolupament de les zones litorals i en un progressiu abandonament de les zones rurals i d’interior. No és casualitat doncs, que els dos focus dels incendis, se situen en dues comarques, la Vall de CofrentsAiora i els Serrans, que compten amb una densitat de població de 9,3 hab./km2 i 13,1hab./km2 respectivament, de les més baixes d'un País Valencià amb una mitjana de 216 hab./km2. Aquest despoblament de les zones interiors comporta l’abandonament de pobles sencers, dels antics camps de cultiu de secà que en altres temps foren rendibles, de les pràctiques ramaderes, recol·lectores o d’obtenció de fusta entre altres. Fet que a la vegada deixa unes zones muntanyoses plenes de combustible potencial per al foc i sense cap element que impedisca la seua propagació. I com a conseqüència d’aquest model territorial ens trobem amb aquests incen-

I és que el foc no ha parat fins que ja no quedava res més que cremar, deixant al seu pas un rastre de destrucció que ha afectat a 22 pobles de cinc comarques diferents (Vall de Cofrents-Aiora, els Serrans, la Ribera, la Foia de Bunyol i l’Alt Palància). S’han perdut cases, cases de camp, camps de cultiu, milers

“S’han establert les condicions idònies per a perdre el recurs més preat i valuós d’un bosc, el seu sòl”

de persones han hagut de ser evacuades. S’ha perdut una immensa superfície de bosc mediterrani, més o menys evolucionat depenent de la zona. S’ha perdut també gran quantitat de fauna i el seu hàbitat. Sense oblidar que moltes localitats afectades obtenien quantiosos ingressos econòmics derivats de la seua oferta natural, bé siga a través

del turisme rural, activitats esportives en la natura, o l’apicultura. I el que és més important, s’han establert les condicions idònies per a perdre el recurs més preat i valuós d’un bosc, el seu sòl. En desaparéixer la cobertura vegetal el sòl queda al descobert, sense protecció, sent altament vulnerable als processos erosius. I és que al País Valencià es donen unes condicions ambientals que fan que aquest procés siga molt més accentuat que en altres zones, ja que durant l’estiu es produeixen el major nombre d’incendis forestals que eliminen la protecció de la vegetació i, pocs mesos després, per l’octubre, comencen els episodis de pluges torrencials, les quals arrosseguen vesant avall grans quantitats de sòl. La pèrdua d’aquest sòl fa que l’aigua no s’infiltre a través dels seus porus i circule en superfície, fet que comporta de nou un augment de l’erosió hídrica. Així, s’entra en un cercle viciós de degradació i pèrdua de sòl que té unes conseqüències nefastes: pèrdua directa de l’hàbitat i suport de moltes espècies animals i vegetals, augment del risc d’inundacions en veure’s incrementat el volum d’aigua que circula superficialment, disminució de la infiltració i per tant de la recàrrega dels aqüífers, pèrdua de sòl fèrtil amb gran capacitat agrícola, pèrdua del poder depuratiu de l’aigua que té el sòl, ja que aquest filtra i reté els contaminats presents en l’aigua quan aquesta circula pel seu interior, pèrdua de la capacitat del sòl de fixar CO2, i tot un seguit de conseqüències que resulten altament perilloses per a l’ecosistema i la salut humana. Davant açò, hem de tindre clar que quan es perd el sòl es perd per a sempre, almenys a escala humana, ja que els processos de formació de nou sòl tarden entre centenars i milers d’anys en donar resultats. És a dir, la pèrdua de sòl és irreversible. Com es pot comprovar el foc no ha afectat només al paisatge de la zona, sinó que posa en perill la qualitat de vida de les persones i els recursos naturals de les futures generacions. I tot com a conseqüència d’un model territorial desequilibrat que actua a mode de combustible, uns polítics i gestors que fan el paper de piròmans i unes tisores ben grans actuant d’espurna incendiària.

*Francesc M. A. és estudiant de Ciències Ambientals


10INTERNACIONAL

DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

Algèria, mig segle de llibe RAMON USALL LLEIDA

El 5 de juliol de 1962, després dels aclaparadors resultats en el referèndum que s’havia celebrat el dia 1, Algèria proclamava formalment la independència. L’espera de quatre dies obeïa a la voluntat de fer coincidir la data formal de la proclamació de la sobirania algeriana amb l’aniversari de la pèrdua de la mateixa, ja que havia estat precisament un 5 de juliol de 1830 quan el dei d’Alger s’havia vist forçat a lliurar la ciutat a les tropes ocupants franceses. El juliol de fa 50 anys, Algèria era una festa i el triomf del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i el seu exèrcit d’alliberament, l’ALN, sobre l’exèrcit colonial francès fou celebrat per tots aquells i aquelles que estimen, arreu del món, la llibertat. De fet, la lluita algeriana per la independència inspirà moviments alliberadors arreu del planeta, fins i tot el moviment independentista català tal i com han reconegut els pares de la nostra lluita armada per la llibertat. Mig segle després del seu alliberament del jou colonial, Algèria fa memòria d’una tràgica història en llibertat que ha portat al país magribí de ser un dels fars que guiaven la lluita alliberadora dels països del Tercer Món a esdevenir un règim mancat de llibertats i amb una profunda divisió interna que ha portat a algun partidari del revisionisme històric a qüestionar la independència, el fet d’armes més important de la història contemporània algeriana. De fet, aquest mig segle d’Algèria independent, és una bona ocasió per repassar els principals esdeveniments que han definit l’evolució en els darrers temps d’aquest país magribí que ens és, alhora, tan proper i tan llunyà. Set anys de lluita per guanyar la llibertat

El naixement de l’estat algerià independent, la República Algeriana Democràtica i Popular, estigué caracteritzat pel combat que lliuraren els mujaidins de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, un combat iniciat amb la revolta de l’1 de novembre de 1954 i que no culminà fins el juliol de 1962. Aquests set anys de guerra comportaren un sacrifici humà que les autoritats algerianes xifraren, probablement de forma exagerada, en un milió i mig de morts, però que, en qualsevol cas, representaren la pèrdua de bona part dels millors fills i filles de la terra algeriana.

La independència d’Algèria fou un dels g

que el referèndum de l’1 de juliol de 1962 havia vist néixer, provocaren un epíleg tràgic a la guerra de 1954-1962. L’OAS, l’Organització de l’Exèrcit Secret, que aplegava militars i civils que no volien, sota cap concepte, renunciar a l’Algèria francesa s’encarregà de trencar el som-

“Durant dècades Algèria consolidà un rol internacional que convertí el país en el far del Tercer Món”

Un epíleg tràgic escrit pel feixisme francès

La nul·la voluntat de l’extrema dreta francesa, molt present al si de l’exèrcit colonial desplegat a Algèria, de reconèixer els drets del poble algerià i d’assumir la convivència dels ciutadans d’origen francès en el futur estat algerià independent

ni de la coexistència entre algerians i europeus atemptant massivament tant contra el FLN i els seus simpatitzants com contra els colons francesos que es mostraven oberts a conviure amb els musulmans. El símbol de la barbàrie feixista fran-

cesa fou l’incendi de la biblioteca d’Alger, poc abans de la marxa massiva d’europeus cap a França, seguint la consigna de tornar als algerians el mateix país que els francesos s’havien trobat el 1830. Un crit a la destrucció que no feu sinó exaltar els ànims de revenja entre la població algeriana, sotmesa a dècades de menyspreu i repressió per part de les autoritats franceses. Un estat que nasqué dividit

L’arribada de la independència, el juliol de 1962, desencadenà una lluita fratricida pel poder. Les lluites intestines al si de l’Algèria lliure foren recurrents durant els primers anys de plena sobirania. Ahmed Ben Bella assumí la presidència del nou estat, enmig de fortes discrepàncies amb d’altres dirigents revolucionaris com Mohamed Boudiaf, Houari Boumediene o Hocine Aït Ahmed. De fet, Ben Bella només encapçalà l’estat algerià de 1962 a 1965, quan el 19 de juny fou rellevat per Houari Boumediene, combatent de l’ALN durant la guerra d’independència, després d’un cop d’estat que portà el militar a assumir tots els poders. Aquestes lluites internes han definit Algèria durant els seus 50 anys de lli-

bertat i han estat, probablement, una de les principals fonts de conflicte al país magribí. El far del Tercer Món

Malgrat les tensions internes, durant els mandats de Ben Bella (1962-65) i de Boumediene (1965-78)

“Algèria fonamentà el nou estat en la seva component àrab i musulmana, deixant de banda la identitat amaziga”

Algèria consolidà un rol internacional que convertí el país en el far del Tercer Món, en un referent ineludible pels moviments d’alliberament nacional i de lluita anticolonialista. Estratègicament, Algèria apostà per consolidar el Moviment dels Països No Alineats, del

qual esdevingué un referent inqüestionable, especialment arran de les polítiques nacionalitzadores del gas i del petroli, i també per reforçar el seu paper d’acollida de representants de les lluites independentistes d’arreu del món, entre les quals podem destacar, al marge del Front Polisario, especialment recolzat per Algèria, l’exili algerià de Cubillo, dirigent de l’MPAIAC canari, o de Txomin, principal dirigent de l’ETA basca, que protagonitzà precisament a Alger el seu intent més seriós de procés negociador amb l’Estat espanyol. L’etern problema amazic

En el moment de la seva independència, Algèria fonamentà el nou estat sobirà en la seva component àrab i musulmana, deixant de banda la identitat amaziga que definia bona part del país. La Cabília, especialment activa durant la guerra contra l’ocupant, mostrà des dels inicis de l’Algèria lliure el seu desacord amb el nul reconeixement que es concedia a la llengua i la cultura amazigues. Aït Ahmed creà el 1963 el Front de Forces Socialistes (FFS) com a primera força d’oposició amaziga, una oposició que esclatà el 1980 amb l’adveniment de la Primavera Berber, una revolta que reclamava el reconeixement de la cultura ama-


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

ertat

COL·LABORACIÓ

Ramon Usall miratge forjat durant els 70 i els 80. La revolta suposà l’aparició en escena d’un nou actor polític de gran rellevància, l’islamisme conservador, amb un discurs populista que el feia molt atractiu entre els joves en situació d’exclusió. El poder del FLN l’havia incentivat per generar un contrapès conservador a l’il•legal però tolerat Partit de l’Avantguarda Socialista, el PAGS, que exigia girs a l’esquerra al poder algerià. La dècada dels 90, la població civil entre dos focs

La revolta de 1988 fou el preludi d’un conflicte civil que arrasà Algèria durant la dècada dels 90. L’aparició del Front Islàmic de Salvació (FIS) i el seu aclaparador triomf electoral que acabà comportant una interrupció del procés electoral dirigida pels militars i que fou un cop d’estat en

“Malgrat tot, Algèria és hereva d’una de les històries més dignes i heroiques que ha escrit la humanitat”

grans processos d’alliberament de la segona meitat del segle XX

ziga. La qüestió berber quedà, però, irresolta com ho demostrà l’esclat de la Primavera Negra de 2001, una intifada amaziga que qüestionà el poder arabòfon de Bouteflika. Malgrat alguns tímids progressos en el reconeixement de la llengua berber, Algèria continua fonamentant-se en el seu component àrab, un fet que suscita les reticències de la Cabília i de les zones del país de cultura amaziga. L’octubre del 88

La fi del miratge algerià arribà amb la revolta popular d’octubre de 1988 que posà contra les cordes al president Chadli i que suposà l’inici dels anys de terror que es viurien durant la dècada dels 90. L’octubre de 1988 els joves hitistes, els qui no tenien més feina que recolzar els murs, prengueren els carrers i atacaren els principals símbols de l’estat. Era la fi del

tota regla, desencadenà un autèntic conflicte civil que feu presonera a la població algeriana entre dos focs cruels: l’islamisme armat i l’exèrcit. El record de les desenes de milers de morts que representà aquest conflicte ha servit darrerament com a fre a les revoltes populars que semblaven poder germinar al país magribí a imatge del que passava a les veïnes Tunísia i Líbia. Un futur per escriure

Certament, el primer mig segle d’independència algeriana ha llegat a la jove Algèria lliure una història tràgica, carregada de conflictes interns que han marcat profundament l'esdevenidor del país. Malgrat tot, Algèria té encara tot un futur per escriure i és hereva d’una de les històries més dignes i heroiques que ha escrit la humanitat, la d’un combat alliberador que va implicar tot un poble i que encara avui és admirat i recordat per tots aquells i aquelles que estimem amb força la llibertat.

Ramon Usall és sociòleg i doctor en història. Ha realitzat diverses aproximacions a la realitat algeriana. A nivell acadèmic,, com des de la vessant acadèmica. Usall és autor de l'obra “Algèria Viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962)” i de “La tempestuosa mar blava. Una aproximació als conflictes de la Mediterrània”. També a la seva obra “Futbol per la llibertat” aborda alguns capítols de la independència algeriana. D'altra banda, en la seva vessant d'editor a Edicions el Jonc, publicà tres novel•les de l'escriptora Malika Mokkedem i fou el responsable de l'edició d'un recull d'articles de Jean-Paul Sartre que abordaven la qüestió de l'anticolonialisme.

La colonització catalana REDACCIÓ BARCELONA

La independència d'Algèria suposà un punt i final per a la presència de colons a l'Àfrica. Malgrat que sovint es presenta com la colonització francesa d'Algèria, l'origen dels colons és molt més variat, ja que es calcula que la meitat dels pied-noirs no eren d'origen francès. Nord-catalans, menorquins i alacantins tingueren una presència destacada en la colonització d'aquest país africà. Entre 1830 i 1850, més de 9.000 menorquins emigraren a Algèria, on fundaren alguns pobles prop de la capital. A finals del segle XIX també hi emigraren més de 50.000 valencians de les comarques meridionals, especialment d'Alacant, que s'establiren principalment a Orà, que s'arribà a conèixer com la "xicoteta Alacant". A aquesta població catalanoparlant calia sumar-hi els ciutadans de nacionalitat francesa provinents de la Catalunya Nord. Tot plegat féu que el català fos una llengua viva i parlada a Algèria per desenes de milers de colons, arribant a ser llengua principal en algunes poblacions. El català no era només parlat pels colons d'aquest origen sinó també per molts dels seus treballadors àrabs, que adoptaven la llengua de l'amo com a llengua de relació laboral. Anomenat maonès o patuet, el català arribà a tenir presència en publicacions escrites, i deixà la seva petja també en els parlars populars dels barris d'Alger. Amb la independència i la fugida dels colons, tot aquest món desaparegué i s'inicià un procés d'emigració en sentit contrari. Desenes de milers de pied-noirs -que era com es coneixia els colons europeus-, fugiren instal•lant-se sobretot a la Provença, però també especialment a Catalunya Nord i a les comarques alacantines. En aques-

XXXx

ta darrera zona s'hi instal·laren als anys 60 uns 40.000 colons que ràpidament es diluïren com a

“El català va ser una llengua parlada per desenes de milers de colons a Algèria fins el 1962”

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

col·lectiu. En canvi, a Catalunya Nord on s'hi instal·laren també desenes de milers, la integració fou més complexa, com en la resta de l'estat francès. La vinculació de molts d'ells a les idees de l'OAS els estigmatitzà com a població d'extrema dreta, alhora que creixia el ressentiment contra l'estat francès pel tracte que els dispensà després de, segons ells, traïrlos amb l'abandonament de la colònia. Tot i el manteniment d'una certa identitat comuna, la realitat pied-noir és més complexa que el que assenyalen els tòpics. De fet, prominents ciutadans nordcatalans, com l'alcalde de Perpinyà Jean-Marc Pujol, són nascuts a Algèria.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

L’INEM deixa sense prestació d’atur a milers d’estrangers ÀLEX TISMINETZKYBARCELONA L’INEM, l’organisme estatal que gestiona les prestacions d’atur, ha demanat en els darrers mesos el passaport a milers de treballadors estrangers, principalment magrebins. Si aquestes persones han sortit de l’Estat espanyol durant el temps que han percebut l’atur, se’ls deixa d’abonar immediatament la prestació i es reclama tot el que han percebut des de la sortida de“territorio nacional”.Els afectats es compten per milers, 6.000 segons estimacions de l’assemblea d’afectats de Cornellà de Llobregat, milers de persones que de la nit al dia han restat sense cap ingrés, i que es veuen abocats a perdre l’habitatge o viure de la caritat, a pesar d’haver treballat i cotitzat durant anys.

Un dia qualsevol, si algú s’apropes a xafardejar per algun dels Jutjats Socials de Barcelona, segurament es sorprendria de la llarga llista de noms d’origen magrebí que demanden a l’INEM. El nostre amic o amiga es podria preguntar que tenen els ciutadans del Marroc, Algèria o Tunísia contra aquest organisme, però la pregunta correcta seria la contrària: que té l’INEM contra els magrebins?

ció i reclama tots els diners que ha cobrat el sancionat. Milers d’afectats

El resultat ha estat dramàtic pels treballadors, i alhora sucosament rentable per l’INEM. Mentre el funcio-

i en un moment on la crisi fa pràcticament impensable trobar una altre feina. Molts d’ells, desesperats, es pregunten (incrèduls encara) si un Estat que es diu del benestar pot retirar-los l’atur de dos anys per haver anat només dues setmanes a visitar un familiar malalt, o per passar el mes d’agost entre els seus a l’altra banda del Mediterrani, quan res li passaria a un ciutadà que tingués la família a Almeria, uns pocs quilòmetres més cap aquí. Els exemples són gràficament indiscutiEls estranger no podran acudir a la prestació d’atur bles: només a la Oficinari que ha organitzat aquesta ope- na de l’INEM de Vilafranca del Peneració deu estar rebent copets a l’es- dès 104 han estat les persones afecquena dels seus superiors, visualit- tades en sis mesos, de les quals, oh zant ja el seu imparable ascens, milers casualitat més casual, només el 97% de treballadors estrangers s’han que- eren estrangers, quan fa només 1 any dat sense cap ingrés de la nit al dia, els sancionats amb targeta de resia pesar d’haver cotitzat anys i anys, dència no arribaven al 12%.

De cop i volta, a cop de circulars internes, alguns ciutadans ja no tenen els mateixos drets que la resta, i per dir-se Mohamed o Fàtima passen a ser “sospitosos” de frau, i objectiu del control selectiu de les autoritats. En alguns despatxos deuen estar fins i tot celebrant com molts d’aquests veïns només els restarà la possibilitat de tornar als seus països, empesos per tanta vigilància selectiva contra els més febles, mentre a ningú sembla importar el frau massiu del 24% d’economia submergida dels empresaris autòctons. Protestes dels afectats

Les assemblees populars sorgides del 15M de diferents municipis catalans han organitzat diversos actes de protesta, que han anat des d’una assemblea de centenars de persones a Cornellà de Llobregat, convocada per l’Assemblea d’Aturats la tarda del passat 6 de juliol davant de l’Ajuntament del municipi, a la demanda judicial conjunta de centenars d’afectats de Vilafranca del Penedès. El cas està als Jutjats, però sobretot als carrers.

Ordres de controlar els treballadors estrangers

La resposta la trobem en unes darreres directrius internes que en els darrers mesos han sembrat racisme institucionalitzat les oficines de l’atur dels nostres municipis. L’argument és tan senzill, pervers i institucionalment acceptat, que fins i tot els advocats de l’INEM no tenen rubor d’exposar-lo públicament en seu judicial: els perceptors de l’atur no poden sortir de l’Estat espanyol, si no és amb l’autorització corresponent, i mai més enllà de 15 dies; però els nacionals del Marroc, Tunísia o Algèria tenen la incomprensible dèria de visitar els seus familiars mentre cobren l’atur, i a més a més ho tenen fàcil, a poc més de d’un dia en cotxe. La consigna és inflexible: qualsevol sortida no autoritzada ha de ser sancionada, per curta que sigui, en ares a engrandir les arques públiques dedicades a rescatar bancs i banquers. I la veda s’ha obert. L’INEM ha demanat en els darrers mesos a milers de treballadors estrangers el passaport, i si en ell consta una sola sortida de “territorio nacional” durant el temps que ha percebut l’atur, ni que sigui d’un sol dia, l’Estat deixa immediatament d’abonar la presta-

Continuen les mobilitzacions del professorat interí REDACCIÓ BARCELONA

Continuen les mobilitzacions en defensa dels llocs de treball del professorat precari. Aquest final de curs comportarà la pèrdua del lloc de treball per a 8.000 docents al País Valencià i 2.000 més a Catalunya. Davant d'això, s'ha organitzat un seguit de mobilitzacions per a fer front a les retallades per part dels docents afectats. Així, a Barcelona, la recentment creada Assemblea de personal docent interí i substitut ha iniciat la coordinació i mobilització d'aquest col·lectiu, que a data d'avui és el més afectat pels acomiadaments i precarització de les condicions de treball que imposa la consellera Irene Rigau a través de successius decrets. Aquests decrets passen un rere l'altre en

les meses sectorials de negociació sense que cap sindicat pugui fer res per aturar-los, fet que fa que la conselleria se senti cada cop més

“Més de 10.000 professors interins es quedaran sense lloc de treball als Països Catalans”

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

forta per malmetre el sistema d'ensenyament públic. Actualment està recollint signatures del Manifest que han elaborat, que té unes reivindicacions socials molt clares cercant el suport no només dels docents o persones vinculades a l'ensenyament. També familiars de docents, amics, veïns, famílies, per tal que coneguin quina és la situació de precarietat laboral, discriminació salarial i desmantellament de l'escola pública. Segons ha explicat a L'ACCENT E.B., membre de l'assemblea d'interins i substituts, “el Manifest i la recollida de signatures ha de servir per explicar al màxim de gent possible, a tots els pobles i barris de Catalunya, de quina manera CiU està desmantellant l'ensenyament públic.” A València, el professorat inte-

rí va intentar el passat dilluns muntar una acampada davant la seu de la Conselleria d'Educació, però en ser desallotjats per la policia van traslladar la protesta davant la delegació territorial d'educació, on van passar la nit desenes de professors. Entre les properes accions de protesta, hi ha la convocatòria d'una concentració pel proper divendres 13 de juliol a la plaça Manises de la capital valenciana. Des del passat 30 de juny, tots els professors interins del País Valencià estan acomiadats dels seus llocs de treball, amb la qual cosa no cobraran els mesos d'estiu i hauran d'esperar a setembre per a saber si poden recuperar el lloc de treball una vegada la Conselleria hagi calculat l'impacte de l'augment de ratios i horaris sobre la plantilla.


L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

ESPORT 13

Els set Tours de Lance Armstrong perillen per possible dopatge RAFA ESCOBAR MANISES

Un nou escàndol ha esclatat afectant de ple al ciclisme professional. Aquesta vegada fa referència ni més ni menys que al set vegades guanyador del Tour de França entre els anys 1999 i 2005 el nord-americà de Texas Lance Armstrong. La notícia va irrompre en el panorama esportiu el juny passat quan la USADA, l’agència antidopatge dels EUA, va denunciar al ciclista, afirmant tenir fins a deu testimonis, tots ells ciclistes ex companys d’equip d’Armstrong o membres tècnics dels equips en els quals va competir. De tots aquests destaca el també desposseït del Tour de França del 2006 per consumir testosterona sintètica Floyd Landis. La USADA també diu tindre constància de l’existència d’algunes anàlisis corresponents als anys 20092010 que ho podrien corroborar. Si l’acusació pren forma i Armstrong és condemnat serà desposseït dels set tours de França, suposant així un dels escàndols per dopatge més importants de la història de l’esport. És molt significatiu el contrast d’aquest cas amb el del ciclista madrileny Alberto Contador. Mentre que en el cas d’Armstrong és la mateixa agència antidopatge nordamericana la que s’encarrega d’investigar l’assumpte, amb els esportistes espanyols les investigacions es fan des d’altres països. Tampoc és d’estranyar, de fet, és coneguda la gran opacitat, sinó obstruccionisme, pel que fa als temes de dopatge en diferents esports que mostren les diferents federacions espanyoles, el COE i l’agència antidopatge. Els casos de Contador i Marta Domínguez així ho demostren. Es prefereix l’atrinxerament patriòtic a la neteja d’imatge i el joc net a l’esport espanyol. El ciclista texà per la seua banda es defensa al•legant que durant la seua dilatada carrera professional com a ciclista ha passat centenars de controls antidopatge i en cap d’ells ha donat positiu. Així i tot es parla d’unes anàlisis que continuen als congeladors d’un laboratori de Suïssa i que segons sembla pertanyen al ciclista. Aquesta informació, que més bé sembla un rumor, no s’ha confirmat mai i per tant, aquestes anàlisis no han eixit a la llum. L’afer es complica per a Armstrong en el moment en que els seus excompanys d’equip es mostren disposats a declarar que el dopatge als seus diferents equips era sistemàtic i que utilitzava sofisticats sistemes de camuflatge en els que mitjançant combinacions químiques unes substàncies eren les encarregades d’emmascarar la presència d’altres, aquestes si, prohibides. Entre els acusats també hi ha dos metges espanyols, Pedro Celaya i Luís García del Moral, així com l’entrenador Pepe Martí, tots ells

Armstrong pot caure en desgràcia si es confirma l’acusacio de dopatge

integrants de l’equip tècnic i mèdic dirigit pel controvertit ex ciclista i director tècnic Johan Bruyneel. Amb Bruyneel precisament Contador aconseguí el seu primer Tour de França el 2007 com a integrant de l’exequip d’Armstrong Discovery Channel en una edició en que curiosament, el ciclista danès Michael Rasmussen fou desqualificat per

dopatge quan anava líder. Els camins de Bruyneel i Contador no es separaren ja que l’any 2008 tornaren a coincidir com a director i cap de files a l’equip Astanà, del Kazajstan, al que no es deixà participar al Tour del 2008 per sospites de dopatge generalitzat. Armstrong però no s’ha quedat de braços creuats, per tal de para-

litzar el procés ha demandat a la USADA per calumnies i falsa acusació, però el jutge federal de Texas Sam Sparks ha desestimat la demanda, argumentant que per la seua redacció es tracta més d’una defensa de l’esportista amb arguments emotius que no pas una defensa emprant arguments jurídics. Així i tot ha concedit a l’exciclista un

termini de vint dies per a tramitar una nova denúncia amb base legal. És possible que ara s’entre en una batalla legal però la imatge d’Armstrong ha quedat ja tacada, ha caigut el mite del ciclista que un cop superat el càncer és capaç de convertir-se en el millor de tots els temps. Armstrong havia esdevingut el mirall en el que molts malalts de càncer es miraven, de fet, la seua fundació livestrong inverteix encara avui molts diners en investigació mèdica, a la vegada que té una activitat de merchandaising gens menyspreable. Ja és molt llarga la llista de campions i no campions del ciclisme professional als quals, amb més o menys fonament s’acusa de dopatge, cosa que ens ha de fer pensar que aquest es troba molt difós en un esport en què, per la seua duresa, un suplement extra al rendiment esdevé molt temptador. En un futur, des de la UCI i les diferents federacions s’hauran de plantejar com aturar unes màfies professionalitzades que estan tacant un esport únic per la duresa, l’esforç, el sacrifici i la bellesa que representa. Durant aquests dies s’està corrent una nova edició de la cursa francesa, els seguidors del ciclisme però, tenim un dubte, no sabem qui serà el veritable guanyador, el primer classificat? El segon? El tercer? Haurem d’esperar alguns mesos, o fins i tot anys per saber-ho. Veritablement trist.

Eurocopa, rescats i incendis RAFA ESCOBAR MANISES

Que el futbol com a esport amb més seguiment es troba instrumentalitzat a l’estat espanyol és una evidència, ara bé, durant la celebració de l’Eurocopa mal dita de nacions, aquesta instrumentalització ha assolit extrems delirants. El president de l’estat, Mariano Rajoy, ha segut el protagonista de diverses situacions que ens han demostrat fins a quin punt els polítics prioritzen una fotografia futbolística sobre tota la resta de problemes que puguen afectar als estats als que teòricament representen. El diumenge 10 de juny debutava la selecció espanyola a Polònia front a Itàlia. El mateix cap de setmana es debatia a les institucions europees si l’estat espanyol necessitaria rescatar als seus bancs i si aquest rescat seria comptabilitzat com a dèficit de l’estat, amb les conseqüències socials que això té. En aquest context, un cop es va decidir que hi hauria rescat a la banca però en cap cas s’aclariren les condicions d’aquest, el president marxa a Polònia

a veure el futbol al·legant que marxava perquè tot estava solucionat. Per lògica futbolística el combinat espanyol supera la primera fase i després els quarts de final derrotant clarament a França. Es plantà semifinals i elimina a Portugal amb el patiment inesperat de la tanda de penals. Un cop més la roja arriba a una final, els mitjans de comunicació comencen a alimentar, ara amb

més força, un patriotisme buit amb l’objectiu, a mode de religió, de funcionar com a un analgèsic davant la crítica situació econòmica. En això arriba el dijous 28 de juny, quan un terrible incendi es declara a Cortes de Pallas, al dia següent un altre a Andilla; l’interior de València es crema i el foc avança sense cap impediment a causa del nul manteniment forestal, la inexistència de

brigades de prevenció i el reduït nombre de bombers professionals destinats a combatre els incendis. Les conseqüències de les polítiques d’austeritat es veuen reflectides en l’avanç inexorable d’un foc que arrasà 50.000 hc. Mentre això passava, l’atenció dels mitjans de comunicació es centrava en la final que la roja havia de disputar front a Itàlia el diumenge 1 de juliol, els incendis tot i tenir seguiment es veien clarament eclipsats per l’actualitat esportiva, no es feien anàlisis del per què ni abans ni després d’aquests, eren tractats com un episodi de successos més. Pel que fa al president... Doncs, el president marxà, aquest cop a Ucraïna, perquè su deber era apoyar a la selección espanyola. En la retina de molts valencians quedarà la seua celebració dels gols junt al príncep Felip de Borbó, una celebració que semblava una burla cap a una terra que el mateix dia estava plorant cendra, això sí, una terra en què el mateix dia milers de persones eixien al carrer a cridar allò de Yo soy...


14 CULTURA

DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

La demència senil colpeja Gabriel García Márquez A principis dels anys 70 Gabo es va instal·lar durant un temps Barcelona i als anys 80 s'exilià a Mèxic a causa de les pressions del govern colombià de Turbay Ayala, famós per les violacions dels drets humans comeses sota el seu mandat. Persona d'esquerres i amic personal de Fidel Castro, va fer de mitjancer entre les guerrilles colombianes i el govern en diversos processos de pau i s'ha manifestat públicament a favor de la independència de Puerto Rico. A més, presideix la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano. Ara, a l'edat de 85 anys la demència impedirà nous lliuraments de la seua poderosa imaginació; el seu immens univers literari, però, quedarà per sempre a l'abast dels lectors.

Borja Català MANISES

a carrera literària de Gabriel García Márquez sembla haver arribat a la seua fi. A principis d'aquest juliol el germà de l'escriptor colombià va fer públic que l'autor de Cent anys de solitud patia demència senil, cosa que li impedirà escriure cap obra més. S'acaba així la trajectòria creadora d'un dels escriptors més destacats del segle XX, guanyador del premi Nobel el 1982 i un dels principals responsables del boom de la literatura llatinoamericana de les dècades dels 60 i els 70 de la passada centúria. Gabo, com també és conegut, va nàixer en 1927 a Aracataca (Colòmbia), una localitat del Carib que va inspirar Macondo, la vila on es desenvolupen moltes de les seues obres. Els primers anys de vida els va passar amb els seus avis, Nicolás Márquez i Tranquilina Iguarán. L'avi era una coronel liberal retirat que va explicar al nét històries de la Guerra dels Mil Dies (1899-1902), el conflicte més greu que va colpejar el país fins aleshores i que va acabar amb l'escissió de Panamà; l'àvia va alimentar la imaginació del futur escriptor amb narracions plenes d'esperits i elements fantàstics i va inspirar els personatge de Cent anys de solitud Úrsula Iguarán. Aquestes dues persones marcaren profundament García Márquez i la seua empremta apareix en moltes de les seues creacions. En morir l'avi, Gabo va abandonar el seu poble nadiu i tornà amb els seus pares; va viure a diverses ciutats colombianes fins que a les darreries del anys 40 es va establir a Bogotà per estudiar dret, però els aldarulls per la mort del líder

L

liberal Jorge Eliécer Gaitán van portar al tancament de la universitat en un dels períodes més convulsos de la història del país americà; aleshores, el futur escriptor es traslladà a Cartagena, on continuà estudiant i on començà a escriure en la premsa local. En aquells anys va llegir William Faulkner, qui va exercir una forta influència en ell. En 1961 fou destinat a Nova York com a corresponsal de Prensa Latina, l'agència de notícies creada pel govern revolucionari cubà, però l'hostilitat de la CIA i del lobby anticastrista el va fer abandonar els Estats Units i establir-se a la Ciutat de Mèxic. Abans havia sigut corresponsal a París del diari colombià El Espectador. El 1967 fou un any cabdal per a García Márquez: l'Editorial Sudamericana de

Buenos Aires va publicar la seua novel·la Cent anys de solitud -Tísner fou l'encarregat de traduir-la al català-, que va esdevenir immediatament un èxit de vendes i de crítica i va significar un dels trets de sortida del boom de les lletres llatinoamericanes, del que van participar, entre d'altres, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa i Carlos Fuentes. El llibre recorre la història de Colòmbia a través de la família Buendía i del seu poble, Macondo, i exhibeix amb força tot els elements que el fan un dels cims del corrent literari conegut com a realisme màgic, caracteritzat per la presència d'elements fantàstics com a part de la realitat. Aquest estil, que amera obres com El otoño del patriarca o Crònica d'una mort anunciada, li va fer guanyar el premi Nobel de literatura en 1982.

El Rebrot de la unitat Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

esprés d’un període de treball polític conjunt que ha dut a les dues organitzacions de joves de l’esquerra independentista –Maulets i CAJEI- a la unitat orgànica –Arran-, enguany, el Rebrot, l’Aplec dels joves dels Països Catalans que fins el moment organitzava Maulets, se celebrarà aquest any amb la participació d’ambdues organitzacions. Com en les deu edicions anteriors, el Rebrot començarà a mitjans de setmana, el dijous al vespre, quan hi començaran a instal•lar-s’hi els més matiners. De totes maneres, el gruix de la programació no arrencarà fins divendres, quan s’iniciaran les activitats diverses que van des de mostres de cultura feines tradicionals a la formació política, i de l’esport al gaudi de la música –la nit del divendres hi actuaran els quatre grups finalistes del concurs Esclat, en Cesk Freixas, Aspencat i Ebri Knight. El dissabte serà el dia en què es presentarà, al Teatre Municipal de Berga, la nova organització de joves, just una estona abans de preparar-se pel concert de Terra-

D

tombats, Eina i Brams. Per acabar aquesta selecció reduïda d’actes, el diumenge, a les 12 del migdia, se celebrarà l’històric acte polític

del Pi Jove, al qual seguiran un dinar i una actuació de música folk que clouran aquests quatre dies de compromís i festa.

Palestina per partida triple Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

esprés de tastar l’experiència del micromecenatge amb Verkami en la publicació del llibre d’en David Caño Postmortem / I del no-res, TOT, Tigre de paper edicions torna a provar de comptar amb la complicitat dels lectors per tirar endavant el seu nou projecte. En aquesta ocasió, el projecte no és un poemari acompanyat de dvd sinó una trilogia de llibres que aborden, des de diferents punts de vista, la realitat palestina. Amb Kafer Enas - A l’oest del riu Jordà, del periodista palestí Mussa AbdelMuti Issa, recularem fins a la Primera Intifada (1987-1991) i, al sí d’un poblet veí de Nablus –nord de Cisjordàniaobservarem com viu i lluita contra l’ocupació israeliana, i com aquesta lluita es combina amb d’altres conflictes com ara el de la modernitat versus tradicionalisme, el del nacionalisme laic versus fonamentalisme religiós, o el del paper de la dona. A El meu poble viurà! Autobiografia d’una revolucionària hi trobarem, gràcies a l’entrevista d’en George Hajjar, un retrat de la Leila Khaled. Potser avui a moltes persones no els digui res aquest nom, però als anys setanta, la seva militància al Front d’Alliberament Popular de Palestina i la seva participació en la campanya de segrestaments d’avions, la convertí en una icona de la lluita del seu poble. El paquet de propostes acaba amb la guia de l’Alternative Tourism Group: Palestina i els palestins, guia turística. En aquest llibre, que no és una guia turística a l’ús, el lector hi trobarà una història de Palestina en profunditat alhora que coneixerà els indrets simbòlics que encara avui donen testimoni de la seva supervivència com a poble. Una guia, en fi, útil tant per aquells que tenen previst acostar-s’hi com els que la volen conèixer sense sortir de casa.

D


CULTURA 15

L’ACCENT 230 DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012

Ressenya de la quinzena Els dies del Saurí

Un nou projecte multidimensional dels alcoians Verdcel Emi Pastor ALCOI

l darrer treball de Verdcel, Els dies del Saurí (Bromera/Temps Record, 2012) va eixir a la llum amb la primavera ja començada, el passat 30 de març. Ara mateix, empentats amb més força si cap, pel guardó al Millor Àlbum de Pop en la darrera edició dels Ovidi Montllor, el llibre-disc publicat pels alcoians esdevé un tresor imprescindible en les xafogoses vesprades d'estiu. El detall estacional cal ressaltar-lo: tingam en compte que, en aquesta època de l'any, la primavera, són ben proclius les pluges, i que l'aigua hi és molt present al seu darrer treball. Els germans Olmo han perfeccionat la conjunció de música, arts plàstiques i disciplines audiovisual -que tant els ha distingitamb Els dies del Saurí. Resultat final? Un nou projecte multidimensional que inclou, en la seua versió completa, també un còmic. Escoltat el degoteig de música, il·lustracions i versos, qualsevol conclourà que aquest disc és una reformulada aposta de les proclames del Verdcel, dels seus ja tradicionals 'llocs comuns'. És a dir, la constància per a seguir endavant, la reivindicació del valor dels sentiments, la crítica i vigilància vers els poders fàctics voraços. També en un terme més profund -i no per això menys rellevant- hi trobem nombrosos amagatalls:

E

la buidor d'allò caduc, o la cerca de vivències amb un major sentit per l'individu o el

col·lectiu. Això és el que hi desprenen, almenys, d’algunes peces clau com ‘Desert portes endins' o 'Flors d'estiu'. Més tard reprendre'm l'entusiasme amb cançons vives i fresques com 'Infecta'm' i 'Globus aeroestàtic', i amb els versos intensos de 'Caragol'. És el preludi de dos pistes fonamentals: 'La Boira i la Sénia', amb la qual Alfons Olmo comparteix micròfon amb el penedesenc Cesk Freixas, i 'Cadira', amb la col·laboració de Laia Vaqué. Els elements i els cicles naturals, amb la terra i la pluja, com a referències directes contenen l'essència de la vertadera vindicació del disc: malgrat les amenaces de l'Exterior, el cicle de la Vida, amb tots els seus matisos, segueix i es perpetua. I açò no és poc per als temps en els quals vivim. Els pares de Verdcel, desprès de la interpretació personal d'algunes de les peces mestres del xativí Raimón amb Petjades (2010), tornen d'un convit, enfitats d'experiències. I encara podríem anar més lluny amb la comparació: si amb Sàmara (2008) convidaven a iniciar una aventura posant l'accent en l'aprenentatge que es fa al camí, Els dies del Saurí resulta un disc de tornada, retrobament i de satisfacció plena amb allò aprés. Parada obligada per alenar i continuar. La proposta musical dels Verdcel ha aconseguit, en poc temps, l'aplaudiment dels seus seguidors i dels crítics. Potser siga perquè

“Verdcel sempre ha resultat complex de catalogar i d'explicar, però això no té cap importància quan tenim a les mans un treball per a fruir sense presses” l'expressió lliure dels sentiments i la necessitat de comprendre aquest decurs incert nostre s'accentua. Verdcel sempre ha resultat complex de catalogar i d'explicar, però això no té cap importància quan tenim a les mans un treball per a fruir sense presses.

Fitxa tècnica: Titol: Els dies del Saurí Autor: Verdcel Editorial/Discogràfica: Bromera/Temps Record Any: 2012

Lectures recomanades

Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans Martí Sales Àmsterdam Llibres, 2012 ’escriptor –Huckleberry Finn i Dies feliços a la presó- i músic –membre dels Surfing Sirles- Martí Sales es capbussa en aquest treball en la cerca dels orígens de l’actual escena musical catalana de factura independent, en la descripció del camí recorregut fins avui i en les possibilitats de futur. Per tal d’apropar-s’hi, s’entrevistà amb vuit persones que, d’una manera o altra, hi participen –són músics, mànagers, responsables de locals... El resultat final és un petit trencaclosques que dóna algunes pistes sobre la construcció pacient d’aquesta escena i els perills de la seva corrupció.

L

L'edat del dubte

Els anys robats

Un home invisible

Andrea Camilleri Edicions 62, 2012

Tània Juste Columna Edicions, 2012

Ralph Ellison Quaderns Crema, 2012

algrat que els seus primers treballs foren de director teatral i de guionista, el sicilià Andrea Camilleri ha acabat essent reconegut sobretot per la seva tasca d'escriptor. El 1978, publicà El curs de les coses, primera d'un seguit de novel·les històriques ambientades a la Sicília del segle XIX. Però fou amb Un mes amb Montalbano, el protagonista del qual és un comissari de policia que ens transporta a la Sicília més popular -els diactelismes del seu protagonista és un dels seus atractius- i oculta, que Camilleri començà a fer-se un lloc entre els creadors de novel·la negra. Aquells que encara no el conegueu podeu aprofitar per debutar amb aquest darrer títol publicat en català.

esprés d'haver publicat un primer llibre “homenatge als temps esperançats de la República”, A flor de pell (2009), la historiadora Tània Juste presenta ara Els anys robats. Sense abandonar el terreny de la novel·la històrica, aquest nou treball centra l'atenció en la guerra civil. A través del seu protagonista, un mecànic d'aviació, veiem desenvolupar-se el conflicte, escenari fatal que tot ho trastoca, i esvair-se, amb la derrota, tant els anhels personals com els col·lectius.

la que fou la seva primera i última novel·la, Ralph Ellison, nascut a Oklahoma el 1914, explica la història d'una persona negra que durant les primeres dècades del segle XX lluita, sense sortir-se'n, per la dignitat més elemental als Estats Units d'Amèrica. Premiat amb el prestigiós guardó Premi Nacional de Literatura en la categoria de ficció, el relat de la invisibilitat a què és sotmès el protagonista anònim serveix com a metàfora de la situació en què havia de viure el conjunt de la població negra. D'una gran riquesa de recursos, el treball de traducció de la Dolors Udina ens convida a redescobrir-la cinquanta anys després de la seva publicació.

M

D

A


DEL 12 AL 25 DE JULIOL DE 2012 L’ACCENT 230

16CONTRAPORTADA

“Amb Arran ens convertim en l’organització juvenil independentista més gran i forta dels Països Catalans” ser l’organització juvenil independentista més forta dels Països Catalans.

ENTREVISTA

Marc Garcés, portaveu d’Arran al Principat de Catalunya Marc Garcés (Manresa, 1991) actualment estudia Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha estat militant de l’Assemblea de Manresa durant quatre anys i ara és el portaveu al Principat de Catalunya de la nova organització Arran, que parteix de la unió de Maulets i la CAJEI. Garcés ens explica com s’ha format Arran i com, d’ara endavant, canviarà el panorama dins l’Esquerra Independentista. ROSA FERRER PALMA

Què és un procés de confluència i què té d’important aquest fet? En el nostre cas, ha estat un procés d’unitat entre dues organitzacions polítiques que compartíem visions ideològiques i tàctiques. Com a resultat, hem donat lloc al naixement d’una nova organització que aglutinarà treball i esforços i ens permetrà tenir una major incidència política. Crec que la importància d'aquest procés radica en tres aspectes clau. En primer lloc, és una gran notícia per a l’Esquerra Independentista, ja que amb la confluència juvenil acabem amb la divisió històrica que existia en el si de les joves del moviment. Amb la unitat juvenil enfortim el Moviment Català d’Alliberació Nacional, ajudant a cohesionar-lo i a fer-lo madurar, demostrant que podem deixar de banda divisions històriques o diferents visions tàctiques per solucionar una anomalia que avui en dia ja no tenia raó de ser. Per altra banda, el naixement d’Arran és una entrada d'aire fresc i ens donarà un impuls brutal arreu del país, fins al punt que, comptant assemblees i militants, ens convertim en l'organització juvenil independentista més gran i forta dels Països Catalans. Esperem

Per quantes assemblees i militants està integrada la nova organització? Arran està format per més de 600 militants repartits en uns 60 nuclis locals disseminats en 36 comarques d’arreu dels Països Catalans.

que la il•lusió i les ganes que ens genera aquest nou projecte faci esdevenir Arran una eina juvenil de referència arreu del país i que en els propers mesos moltes joves se sumin al projecte, donant un impuls fort a la lluita per l’alliberament del nostre poble. I per acabar, Arran serà una peça clau per al moviment juvenil català que s’està construint. Nosaltres creiem que l'alternativa juvenil ha de ser forta i àmplia, i per això apostem per la creació d’un moviment juvenil als nostres pobles i barris que pugui respondre a les necessitats i problemàtiques del jovent de cada localitat. Apostem doncs, per treballar conjuntament amb tots els col·lectius juvenils del territori fins a construir un moviment juvenil fort que planti cara a les opressions que patim com a joves treballadores dels Països Catalans. Quants anys feia que es treballava amb la confluència i de quina manera? El procés de confluència es va iniciar fa prop de 4 anys quan Maulets i la CAJEI, a les seves respectives Assemblees Nacionals, van prendre la decisió d'acostar posicions per iniciar un procés d’unitat i acabar així amb la divisió històrica de la sectorial juvenil del moviment. Durant aquest temps les organitzacions van anar definint l’embrió del que seria Arran, fins a aprovar

la calendarització del procés, les comissions redactores i les ponències ideològica i organitzativa. Alhora, també s’han dut a terme espais de trobada i treball conjunt entre tota la militància d’ambdues organitzacions, com l'organització conjunta de la part política del Rebrot del 2011 o la Trobada de Reus, el maig de l’any passat. Quins són els eixos de lluita d’Arran després de l’Assemblea Nacional Constituent? Des d’Arran ens reafirmem en l’aposta per l’alliberament nacional per al conjunt del nostre poble, els Països Catalans, i per la construcció del socialisme que ens permeti acabar amb la desigualtat i injustícia capitalista. Alhora, no només ens reafirmem sinó que aprofundim en considerar l’alliberament de gènere un dels tres pilars fonamentals de lluita, juntament amb els eixos nacional i social. Aquests tres eixos ideològics es veuran plasmats en la primera campanya que iniciarem en breus i que tindrà l'objectiu difondre i explicar el lligam existent entre els tres pilars d’opressió. Així, donarem a conèixer que existeixen alternatives a la misèria quotidiana, i que la lluita per la independència, el socialisme i el feminisme ens fa més fortes i més lliures. Què aportarà Arran que no tinguin altres organitzacions polí-

tiques juvenils? La majoria d’organitzacions polítiques juvenils, no totes per sort, que treballen al nostre territori són joventuts de partits polítics, regionalistes i reformistes. Arran, a diferència d'aquestes, no basem la nostra feina en l’electoralisme i la política institucional i jeràrquica. Treballem des de la base, construint amb treball de formigueta el nostre projecte, juntament amb d'altres realitats juvenils i no juvenils organitzades, ja siguin entitats d'educació en el lleure, assemblees de barri o poble, moviments socials i col•lectius de cultura popular. Al contrari que d'altres projectes que no plantegen una alternativa radical, que talli d'arrel amb les opressions, Arran apostem fermament i sense ambigüitats per l’alliberament del conjunt dels Països Catalans en el marc d’una societat comunista i feminista. És a dir, el que ens diferencia és que nosaltres apostem per trencar d’arrel amb l’opressió nacional dels estats Espanyol i Francès, amb l’opressió capitalista i amb la patriarcal. També aportem una visió absolutament diferent d’entendre l’acció política i la militància: ens organitzem de forma horitzontal i assembleària. I entenem el carrer com l’espai natural del jovent a l'hora de fer política. El fet de tenir els militants d’Arran diàriament actius i al carrer, disposats a lluitar per la llibertat de totes, és el que ens fa

Com es mostra el moviment de l’Esquerra Independentista una vegada nascut Arran? Com he dit abans, després de la confluència juvenil i el naixement d’Arran l’Esquerra Independentista (EI) esdevé un moviment encara més fort i cohesionat que mai. Amb el naixement d’Arran tenim una mostra més del creixement que estan experimentant les organitzacions de l’EI que veiem com en els darrers anys han ampliat la seva presència arreu del territori i el nombre de militància. Alhora, estem segurs que el naixement d’Arran significarà un alenada d’aire fresc i un bon impuls de força i motivació per al conjunt del moviment. Quin és el paper del jovent del moviment? La nostra feina com a jovent de l’EI és mobilitzar el jovent d’arreu del territori i difondre les nostres apostes com a moviment que lluita per l’alliberament nacional, social i de gènere treballant des d’una òptica juvenil propera a les joves del nostre territori que els permeti entendre que les seves problemàtiques locals tenen una vinculació nacional i l’arrel econòmica i social del capitalisme. I com ja he assenyalat, alhora prenem la decisió d’apostar per la creació del moviment juvenil català treballant colze a colze amb els altres col·lectius de joves i poder, així, respondre localment i des de la base a les problemàtiques i opressions que pateix el jovent. Per últim, i no per això menys important, ens reafirmem en l’aposta per la lluita al carrer i l’acció directa que ha caracteritzat sempre l’independentisme juvenil català, entenent que el jovent del moviment hem de ser l’espurna de la lluita al carrer, prenent la responsabilitat de respondre a les agressions que patim a través dels mitjans de lluita que siguin necessaris i adequats en cada moment.


Accent 230