Page 1

Periòdic popular dels Països Catalans

222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI

Quatre mesos després de la victòria electoral, Rajoy s’enfronta a la primera vaga general. L’última convocada al conjunt dels Països Catalans fou encara en temps de Zapatero; d’ençà, la crisi ha empitjorat, ha augmentat l’atur i s’ha retallat més drets; però allò que determinarà l’èxit de la vaga serà la capacitat de l’esquerra anticapitalista de canalitzar el malestar existent. >>Països Catalans 7

La CUP celebra l’Assemblea Nacional L’Assemblea Naciona celebrada a Reus ha servit per posar les bases de l’acció política dels propers anys. >> Països Catalans 7

El català en perill

Brigada a Marinaleda

Els atacs contra el català es repeteixen per tot el territori, però també hi ha nombrosos exemples de lluita que dibuixen un futur no tan negre per a la nostra llengua.

Més de vint independentistes de l’Horta Nord han viatjat a Marinaleda per conéixer de prop aquest projecte polític i social que, amb la crisi, renova vigència.

>> En Profunditat 8 i 9

>> Internacional 10 i 11

ADAM MAJÓ PÀG. 2 // GONÇAL BRAVO PÀG. 2 // JOAN SALABERT PÀG.3 // SIMON VÁZQUEZ PÀG.16


DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Acció-repressió: el llegir i l’escriure ADAM MAJÓ MANRESA

Ho hem tornat a veure en les darreres mobilitzacions dels estudiants de València i Barcelona i ho tornarem a comprovar, molt probablement, amb la vaga general del dia 29: els mitjans de comunicació acaben convertint determinades incidències de les manifestacions al carrer en el centre del debat, desplaçant el focus d’allò que hauria de ser central, els conflictes i contradiccions socials que mouen a la gent a sortir al carrer i protestar. Però això no ho fan només els grans mitjans de comunicació de masses, carregats d’intencionalitat política, també els mitjans de l’esquerra (l’independentista inclosa), aquells que tenen voluntat sincera de fer de portaveus dels moviments socials i de les reivindicacions populars, acaben, massa sovint, centrant l’atenció en les conseqüències de l’acció; encara que des d’una òptica oposada, evidentment, posant el dit acusador en la violència policial, tantes vegades intencionada i premeditada, però deixant també en segon terme l’origen de la protesta i les alternatives plantejades. Tornant a València, quants recordem amb justificada indignació els cops rebuts pels estudiants de l’IES Lluís Vives i, en canvi, no tenim ni idea de com i perquè va començar tot plegat? Ja ho sabem que la violència, i sobretot les imatges de violència, ni que sigui relativament incruent, ens atrapa davant la pantalla, per això hi havia molts més twits i entrades al Facebook sobre les corredisses que sobre els problemes de fons que afecten a l’educació pública d’aquest país, però hem d’anar alerta de no sobredimensionar aquest aspecte secundari de la lluita, i no respondre al tremendisme d’un costat amb un altre de signe oposat. Sobretot, perquè mentre discutim sobre si va ser primer la pedra o la bala de goma, si entren en el debat sobre qui va provocar a qui, si ens volquem en la campanya contra la repressió, mentre ells s’esforcen a criminalitzar-nos (no eren estudiants, eren antisistemes…), acabem arribant a una mena d’empat tècnic (mentre no hi hagi morts…) desplaçant el debat al terreny de l’ordre públic. Posem-ne un exemple històric: Xile. Què recordem tots plegats del cop d’Estat de Pinochet de l’any 1973? Que hi va morir el fins a les hores president Salvador Allende i que va iniciar una de les repressions més despistades de la segona meitat del segle XX. Per això ara, tant a Xile com a l’Argentina, es fa un gran esforç per recuperar el record d’aquells que van patir la violència de l’estat i per assenyalar-ne els culpables. Tasca imprescindible, aquesta, per descomptat, però si alhora no expliquéssim què pretenia el govern de la Unidad Popular, quina era la via al Socialisme “con vino tinto i empanadas”…, contrastant-ho amb el model econòmic que va imposar Pinochet (i els USA), estaríem fent un flac favor a la memòria d’aquells que van deixar-hi la pell. Seria, de fet, la darrera victòria pòstuma del General, i de la repressió.

COL·LABORACIÓ

GONÇAL BRAVO*

El 29 de març, faré vaga. El 30, em posaré a treballar per organitzar la següent… i totes les que calguen

Crec que a dia d’avui, ja no hi ha ningú a tot el nostre país, al sud de l’Albera, que no sàpiga que el dijous 29 de març hi haurà Vaga General contra la “reforma” laboral de PP- CiU- UPN- CEOE. Dissortadament, és innegable que només amb aquesta Vaga (convocada per CCOO i UGT tard i malament... com sempre) no podrem tombar aquesta salvatjada anomenada irònicament “reforma laboral”... Autèntica Contrareforma que ens envia de cap literalment a una situació legal anterior a l’Espanya franquista de 1958. Per què? Perquè canvia aspectes fonamentals, i ens afectarà a tots i totes. Ens podran acomiadar injustificadament amb una indemnització de tan sols 33 dies per any treballat, quan abans eren 45 (i fa 35 anys era de 65 dies per any treballat sense límit de mensualitats). Però si l'empresa diu per exemple, que pateix una “baixada de vendes”, ens podran despatxar amb tan sols 20 dies per any treballat!! Amb aquesta contrareforma les empreses tenen via lliure per fer EROs, sense l'aprovació de ningú. I si treballes en una petita empresa de menys de 50 treballadors/es, amb la nova “reforma” et podran fer un contracte “indefinit” de suport als emprenedors, amb acomiadament lliure i gratuït el primer any. Per no parlar del desballestament “definitiu” de la negociació col•lectiva i dels convenis col•lectius territorials i/o de província (molt millors normalment, que els d’empresa). O de la situació del “contracte de pràctiques”... que afecta a tants i tantes joves. A partir d’ara, els contractes en pràctiques es podran encadenar durant tres anys, amb un sou de 481€/mes durant el primer any, i 513€/mes durant els segon i tercer any. I si tens un contracte d'horari parcial, amb aquesta contrareforma podràs fer hores extres (que ja sabem com i quan es paguen...) fent que la jornada laboral s'allargue de facto fins les 8

Número 222 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar. Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Adam Majó, Gonçal Bravo, Joan Salabert, Simón Vázquez, Adrià MArtí, Rosa Ferer, Marc Pastor

hores. És a dir, que els empresaris podran contractar gent en horari parcial i cobrir llocs de treball durant 8 hores!! Per no parlar de l’aprovació de la gairebé total llibertat de moviments per les ETTs, privatitzant realment els serveis d'ocupació públics. Tot açò, en realitat, no respon més que a la realitat laboral d’una part creixent de la classe treballadora dels Països Catalans, durant els darrers anys. I amb aquesta contrareforma, el que fan és legalitzar totes aquestes pràctiques patronals, fins ara il•legals, però ja (PER FI!!, diran aquestes persones “d’ordre”) legals... i a més, pel bé comú!! O és que en sectors com el tèxtil, el comerç, la indústria paperera, la missatgeria, etc., no s’aplicaven des de feina molts, però molts anys, jornades de més de 8 i 10 hores diàries, sense cobrar les extres? No es concatenaven contractes? No es cobrava per sota dels mínims legals? Clar que sí! El problema no era tot açò (que també)... sinó la inoperància absoluta de les cúpules i burocràcies de CCOO i UGT, en consentir-ho, i fins i tot, en ocasions promoure-ho. Negociant i pactant sempre millores que anaren a favor dels seus afiliats (majoritàriament, homes,

majors de 40 anys, etc.), però abandonant els drets fonamentals de TOTA la nostra classe, en mans d’uns patrons cada vegada més famolencs i envalentonats. Davant de tot açò, hi ha qui diu que no té clar fer Vaga. Que no vol continuar fent-li el cul gros als caps de CCOO i UGT... Efectivament, ningú volem això. N’estem ben farts de patir-los... Però precisament si volem acabar amb aquesta situació, necessitem un sindicalisme propi. Un sindicalisme no només arrelat fortament a la nostra terra, sinó que a més, lluite dia a dia, per avançar en la construcció nacional del nostre país. Un sindicalisme assembleari i de base. Autogestionat i realment independent de qualsevol poder econòmic i/o administratiu. Un sindicalisme fet per treballadores i treballadors lliures, i que tenim ben clar que ja està bé de suportar el que ens cau a sobre. Jo el 29 de març eixiré als carrers a fer vaga. Però no per restar a casa... Sinó per restar als piquets. A la nit. Al matí. I a la vesprada. El 29 de març faré vaga, amb companys i companyes de feina. Amb els companys i companyes de la meua assem-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

blea de la COS. Amb els meus companys i companyes de l’Esquerra Independentista de l’Horta. Amb l’independentisme d’esquerres de la comarca on visc. Amb els companys i companyes de la resta de sindicats de classe que hi ha a l’Horta i a la resta dels Països Catalans. El 29 de març faré vaga per continuar lluitant, com porte fent ja anys... i continuaré fent-ho el 30 i la resta de dies. Perquè el 29 de març ens ha de servir per acumular forces, per créixer com a sindicat i com a moviment. Per aprendre. Per conéixer més companys i companyes lluitadores. Per sumar esforços i voluntats, i per avançar en el camí de la Unitat Obrera i Popular... com a únic camí real per avançar en la nostra llibertat com a persones, com a classe i com a poble. El 29 de març, per dignitat, per la terra i pel treball, per poder decidir a casa nostra, per poder avançar... farem Vaga. I el 30 de març a continuar treballant! Tu què faràs?... Que no t’ho expliquen! Vine i participa! *Portaveu nacional de la COS

PAPER DE VIDRE

Pel dret a la intimitat d’Alí Babà Al documental Inside job Dominique Strauss-Kahn relata com, en el moment de l'esclat de la crisi financera, es va reunir amb alguns dels gurus del neoliberalisme, economistes vinculats al capital financer i a les administracions públiques, sobretot nord-americanes. Segons Strauss-Kahn estaven tots acollonits i repetien frases com “no es pot continuar així”, “cal reordenar el mercat financer”, etc. Es tractava de la necessitat de frenar el campi-qui-pugui que la liberalització del mercat financer havia deixat com a herència. L'entrevistador el mira perplex i xiuxiueja alguna cosa com “jo no n'he sentit dir res d'això” a la qual cosa Strauss-Kahn li respon aproximadament: “a continuació els estats van anunciar que s'encarregaven de tapar el forat i va continuar la festa”. En aquells moments podíem llegir a El Pais del 28 de setembre del 2008: “Al capitalisme financer, Sarkozy contraposa el capitalisme industrial, que propugna el creixement a llarg termini, no l'especulació” (“Sarkozy proposa refundar sobre bases ètiques el capitalisme”). Immediatament la “refundació del capitalisme” va ser l'eslògan principal d'una cimera amb una colla de dirigents polítics d'arreu del món, on “la primera constatació és la "necessitat de refundar el capitalisme" i cre-

ar "mecanismes de supervisió del sector financer" (http://www.324.cat/noticia/321848/mon/Els-liders-europeusaposten-per-refundar-el-capitalisme, 16 d'octubre del 2008). Segons la pàgina de l'Associació de promotors de Barcelona, en aquesta cimera Sarkozy “vol disparar contra els hedge funds” i “els forats negres dels paradisos fiscals, que no poden seguir existint”. Ha estat molt pedagògic veure com des de llavors disparen contra els salaris, els serveis públics, les pensions i tot tipus de subsidis sense que, aparentment, els hedge funds i els paradisos fiscals hi tinguin res a veure. Així hem pogut saber que la corrupció no és un accident del sistema si no el sistema pròpiament dit. Per desviar l'atenció d'aquest fet i fer-nos sentir culpables per “haver estirat més el braç que la màniga” han tingut al seu servei els mercenaris de la ploma. I mentre la burgesia del país, grans “emprenedors” que graciosament ens concedeixen la satisfacció de treballar en els seus establiments, roben al poble milions d'euros per posar-los sota una rajola a les Illes Caiman, ens convencen que és una qüestió de vida o mort impedir que els funcionaris es pintin les ungles o llegeixin El Mundo Deportivo als seus llocs de treball. Ara ja no es tracta d'impedir que Ali Babà i els

quaranta lladres continuïn saquejant el comú si no d'impedir que nosaltres, pobres imbècils, ens n'adonem: “La ciutadania, sensibilitzada per la crisi i els seus defectes, observa amb més vigilància i detall tots els comportaments i les maneres de les persones que, per mandat democràtic, estan exercint tasques de rellevància” (La Vanguardia, editorial del 17 de març). Injustament els nostres benefactors han de realitzar la seva obra filantròpica sota la mirada inquisitiva del poble: “Cap líder no pot permetre's avui, ni a Catalunya ni en el conjunt d'Espanya, episodis que contribueixin a barrejar el que és servir la política i el que és servir-se de la política, trepitjant la ratlla del que és èticament opinable”. Per als de la ETA i els companys que solidàriament fomenten l'exportació de divises estirant bolsos al barri de la Ribera hi ha delictes. Per Alí Babà i la seva colla se'n diu “el que és èticament opinable”. Del que es tracta no és d'aturar la sagnia del robatori organitzat si no de “salvaguardar el prestigi de les institucions i frenar la desconfiança de l'administrat”. És a dir, crear les condicions per poder seguir robant lliures de la mirada dels curiosos.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

JOAN SALABERT

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

La proposta “Eurovegas”: Qüestió necessitats, temptacions d’orígens i males companyies L’empresa “Las Vegas Sand Corporation” vol instal·lar, a Barcelona o a Madrid, un gran complex amb hotels, casinos, centres comercials, sales d’espectacles i espais per a congressos i trobades de negocis. El projecte presenta un pressupost de fins uns 17.000 milions d’euros d’inversió i una previsió de crear uns 200.000 llocs de treball directes i indirectes. En contrapartida, l’empresa demana tot de condicions per flexibilitzar legalment els impostos, les relacions laborals i de contractació, el joc, el tabac, etc. El govern de la Generalitat de Catalunya ha ofertat fins a 800 hectàrees de terreny situades al delta del riu Llobregat, ara dedicades a activitats agràries i a espais naturals. La premsa del país ja va plena d’articles d’opinió i tot just ara, en el moment d’escriure aquest article, s’està organitzant, des de la comarca del Baix Llobregat, una plataforma social i ciutadana d’oposició. Davant d’un projecte com aquest, om no pot quedar indiferent i sols el seu anunci ja remou el sentir i el pensar d’una bona part dels ciutadans. No és per menys. Si l’Eurovegas s’arriba a implantar, per la seva magnitud i característiques, marcarà força els trets definidors del nostre país futur. Les necessitats

A Catalunya ara hi ha més de 600.000 aturats, uns 412.000 a l’àrea de Barcelona. Amb una economia molt endeutada l’entrada de diners de l’exterior pot ser una oportunitat de reactivació. Mentre que a l’àrea de Barcelona el sector de la construcció està aturat, el sector turístic i de congressos es mostra encara força actiu, pel que, d’entrada, el projecte Eurovegas podria semblar del tot convenient. Però aquestes dades bàsiques sols ens mostren la greu situació del moment i a curt termini. És cert que a llarg termini tots quedarem calbs, però també és cert que la pèrdua creixent de capacitat de resistir crisis econòmiques i socials i les limitacions que s’albiren pel que fa a recursos materials i energètics, ens obliguen a mesurar bé les decisions a prendre. Amb el cas Eurovegas estem davant d’un exemple de la dicotomia entre una gestió social incrementalista i no adaptativa (més del mateix) o una gestió de transició, d’assumpció de límits i adaptativa. Segons adoptem una perspectiva o una altra, els criteris de valoració socials canviaran radicalment alhora de jutjar la proposta de Las Vegas Sand, podent acabar sent més valuós un camp de carxofes periurbà que un casino. Les temptacions

La creació de llocs de treball i els ingressos econòmics, són també els arguments principals amb els que es busca un consens social d’acceptació de l’Eurovegas. Aquests arguments casen del tot amb l’opinió limitadora que planteja que, als ciutadans i als treballadors, sols els

preocupa el tenir un lloc de treball i l’accés a l’habitatge, l’educació o la sanitat, i que totes les demés qüestions i debats s’expliquen pels interessos d’una “classe” empresarial i política que sols mira per ella. Ambdós enfocaments sostreuen als ciutadans la seva capacitat de decidir sobre temes com el que aquí ens ocupa: valorar una inversió privada que, amb suport públic, tindrà una forta incidència social. S’ha de reconèixer que la temptació popular a la renúncia és forta: és més fàcil trobars’ho tot ja decidit i fet. Però inhibir-se quan s’estan prenen decisions que poden marcar els trets econòmics, socials i polítics d’un país és molt reprovable. Informar-se, pensar, valorar i intervenir críticament és el que dona valor com a tal al ciutadà. El conseller d’economia de la Generalitat va dir que els ingressos públics que se n’obtinguin podrien ser dedicats a la investigació i al desenvolupament tecnològic. En Mas Colell sap, com a bon economista, que la creació de llocs de treball i l’obtenció de rendes per l’activitat pròpia de l’Eurovegas no garanteix pas una millora general de les condicions econòmiques i socials (en termes de PIB per càpita). I el que ens diu, de fet, és que el projecte Eurovegas no aportarà riquesa al país si no s’inverteixen bé els diners que s’hi obtinguin. Però també aquesta justificació instrumental del projecte de Las Vegas Sand té greus inconvenients i molts riscos. Hem de ser conscients de que és l’exercici del poder el que conforma la realitat social. El poder no sols és coercitiu, és sobretot propositiu, afirmatiu, fa coses i les fa a la seva mida. També sabem que, en el nostre entorn social, la capacitat financera i inversora s’ha convertit en un dels principals mecanismes per exercir poder. Per tant, el que fora lògic és restar molt previnguts davant de tot projecte inversor que pretén trastocar la realitat social i econòmica. I més quan aquest mostra també la intenció de desposseir als ciutadans de capacitats, opinions i aspiracions, és a dir, la intenció de sostreure el poder de la gent i empitjorar els precaris drets democràtics amb que compta. El primer conflicte que se’ns planteja és doncs moral i polític.

El segon conflicte és econòmic i ecològic. I les preguntes a fer són: per a qui serà útil Eurovegas?, per a Las Vegas Sand o per a la gent del país; hi pot sortir tothom guanyant?, qui correrà amb els riscos del fracàs o de la decadència del projecte?. Hi ha moltes ombres en les possibles respostes, però la principal és que Eurovegas representa un augment dels desequilibris i de la fragilitat d’un territori mediterrani ja força maltractat. Per exemple, què passaria amb els casinos, els hotels i l’activitat congressual amb un preu del petroli enfilat fins els 200$ el barril?. Com suportarà el model Eurovegas una situació d’estrès hídric?. L’Eurovegas no aporta valor si la riquesa l’entenem com el manteniment de les condicions per a una bona vida i de les possibilitats socials de millora i permanència col·lectiva. I això tan s’hi val per a Catalunya, pels països catalans o per al món. Les males companyies

A Catalunya hi ha grups influents que tenen interessos econòmics compartits amb els dels promotors d’Eurovegas. El sector de la construcció, el sector turístic o el sector de l’oci i el joc també estan ben representats per grans empreses catalanes i espanyoles. L’interès d’expansió econòmica d’aquests sectors, és un interès comú?. Amb Eurovegas s’enfortirà una elit econòmica i política que ja està massa representada i que actuarà en detriment d’altres sectors d’activitat industrial, agrícola o de serveis que presentin activitats amb guanys financers menors però socialment més útils. El dèficit democràtic que caracteritza les institucions polítiques estatals del nostre país tampoc ajuda a fer una valoració positiva del projecte Eurovegas. Sols cal notar la manca d’informació i de possibilitats de participació i de control social sobre les iniciatives d’inversió que afecten els bens i serveis de caràcter públic. Com és prou sabut, l’obtenció del major benefici privat en situació de domini de mercat, no és un bon criteri inversor per a la consecució de bens públics, i menys quan també s’usa l’acció pública per a satisfer fins privatius. Cal fer notar que és també la manca de més democràcia la que ens està impedint donar una sortida més justa i redistributiva a la crisi actual. Tot plegat acaba tancant un cercle, gens virtuós, tramat entre necessitats, temptacions i males companyies, que fora bo anar trencant. Amb la mirada posada en l’entorn econòmic internacional, la racionalitat ens faria apostar, no pel capgròs Eurovegas, sinó per aconseguir un desenvolupament social equilibrat, que garantís una major resiliència econòmica i ecològica i una major equitat social i territorial, amb més sobirania alimentària i energètica i amb una major participació democràtica també en els assumptes econòmics.

“A conseqüència del control que s’ha exercit des de l’esfera política, les falles han esdevingut una festa absolutament domesticada, subvencionada i adormida pel poder”, així de contundent es mostra Gil-Manuel Hernández, sociòleg a la UV i president de l’Associació d’Estudis Fallers. A banda de l'alegria i la xerinola de les festes de Sant Josep existeixen altres aspectes, com molt bé apunta el sociòleg valencià, que cal analitzar. Les falles han estat buidades del caràcter crític, transgressor i popular amb què van nàixer per esdevenir un element neutre i folklòric. Hi ha un bon nombre de raons, però existeix una que ha afectat durant dècades els col•lectius que lluiten per un canvi de model econòmic i social: “L’esquerra n’és responsable en la mesura que va abandonar aquest àmbit”, apunta el president de l’Associació d’Estudis Fallers. Des de fa un anys açò ha canviat i s'està robant espai al plantejament més reaccionari i dretà per transformar també les falles en un espai de canvi popular. Però la implicació ha de ser encara major, les falles són una genuïna expressió del poble valencià que s'ha de recuperar en els seus aspectes més genuïns. A la llarga nit del Franquisme les falles van ser un element cabdal del control social feixista a València i rodalies: “Les falles no han pogut esquivar el perill de ser manipulades com a tòpic [...] D'una banda, hi ha l'equació «València igual a falles»; de l'altra, la inesgotable retòrica d'hipèrboles decoratives a què dóna lloc la febreta intermitent del patriotisme local”, amb la lucidesa suprema que el caracteritza Joan Fuster ja feia l'any 1967 al seu llibre Combustible per a falles un diagnòstic similar a l'actual. I, malauradament, la situació actual no ha canviat tant. Amb la Batalla de València pel mig, les festes del foc han estat controlades per l'oligarquia local i, llevat del període de major fervor blaver on tenien un caràcter de marcada militància anticatalanista, la resta d'anys s'ha intentat escampar la idea d'una festivitat tranquil•la, de tothom, per a tothom i sense implicacions ideològiques de cap tipus. Això, és clar, no ha estat així, ja que es fomentava un model de silenci social i mercantilista. Unes falles mercantilitzades que ja no es veuen com a expressió popular sinó com a negoci, sobretot pel que fa al turisme de masses. Amb tot, ja s'ha esmentat que la tendència ha canviat darrerament i les Falles populars i combatives (FPC), la Intifalla, la falla Arrancapins i d'altres, en són exemples. Que els elements més mediàtics i oficials de la festivitat hagen estat gestionats des d'una òptica dretana no vol dir que no hagen existit unes altres falles. De fet, els canvis que afecten al País Valencià també es noten a les festes i els canvis han aguditzat la creació d'espais populars i alternatius a la coentor institucional. Enguany, més gent que mai ha participat de les diferents alternatives que s’han programat durant les festes. L’èxit d’aquestes activitats ens demostra que aquest és un camí a seguir i que hi ha encara moltes possibilitats per créixer. De fet, l’any que ve, les FPC compliran el desè aniversari, i serà una bona ocasió per fer un nou salt qualitatiu. Però a banda de la programació alternativa, enguany, les falles han viscut un fenomen inesperat: per primer cop en molts anys, alguns elements centrals de la festa s’han escapat del control de la dreta. L’anomenada Intifalla ha suposat la fi del domini conservador i n’ha obert una escletxa que pot significar un tomb radical en la festa en els anys propers. Així doncs, les organitzacions i col•lectius que aposten per una transformació del sistema han d'involucrar-s'hi en la mesura de les seues possibilitats com a qualsevol altre esdeveniment popular (consultes per la independència, assemblees del 15M, lluites socials...). O en els casos en els quals ja s'hi involucren mantenir i augmentar el suport. Sempre amb la consciència que aquesta és una tradició amb arrels ben valencianes, ben populars i ben crítiques que no es pot deixar, com s'ha dit, en mans de la burgesia. Algú podria fer servir aquest mateix argument per proposar d'implicar-se en fenòmens socials com el futbol per tal d'arribar a un espai tan masculinitzat, mercantilitzat i competitiu i transformar-lo (i també seria una opció ben viable!). Però la sensible diferència és que el futbol no el van crear les classes populars valencianes.


DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

04PAÏSOS CATALANS

Debatent sobre la construcció nacional ABEL CALDERA BERGA

L'assemblea nacional que la CUP va celebrar el passat 11 de març a Reus havia de debatre un seguit d'aspectes organitzatius i metodològics amb la voluntat d'actualitzar l'organització i la seva forma de funcionament al creixement experimentat en les darreres eleccions municipals. Malgrat que la premsa va plantejar aquesta assemblea com un nou debat sobre eleccions autonòmiques sí o no, el cert és que aquest debat només va ser present de forma molt tangencial en les deliberacions. Debats pendents

La motivació del document base era establir mecanismes organitzatius i de creixement que tinguessin en compte dos dels grans debats subjacents en aquesta organització. Per una banda, la construcció d'un paradigma organitzatiu que sigui eficaç políticament però també a l'hora de mantenir l'esperit del projecte i evitar caure en les dinàmiques dels partits del sistema. En aquest sentit, diversos aspectes com la forma d'expansió, el pes de les territorials, la participació en moviments populars o els termes en què es planteja el debat electoral són plantejats sota el prisma d'aquest debat. L'altre debat és sobre la relació amb l'esquerra independentista. Inserir la CUP amb totes les seves conseqüències dins les estructures de coordinació de l'esquerra independentista o bé mantenir-se'n al marge orgànicament i restringir les relacions a la presència de militants d'altres organitzacions com a militants de la CUP i a la coordinació d'esforços. L'assumpció de l'objectiu de creació de discurs nacional, així com el mandat per a impulsar una Taula de l'Esquerra Independentista -els dos principals acords de l'assemblea en aquest aspecte- apunten a una voluntat de l'organització de tenir entitat i projecció nacional pròpia, però alhora a la responsabilitat de construir moviment. Altres debats actualment més tangencials dins la CUP, com el possible suport explícit al sindicalisme nacional de la COS, resten de moment en la indefinició. L'expansió al País Valencià i a les Illes

En l'assemblea de Girona de 2009, una de les principals raons esgrimides pels contraris a concórrer a les autonòmiques de 2010 fou el fet que calia fer un camí alternatiu a l'autonomisme. Aquest camí consistia, entre altres coses, en no empantanegar en aquell moment l'organització en institucions regionals que inevitablement conduïen a lògiques regionals, i optar pel municipalisme com una forma de construcció nacional. En definitiva, que l'extensió d'una organitza-

Els milñitants de la CUP han apostat per la vertebració nacional de l’organització

ció com la CUP, amb les seves dinàmiques polítiques, arreu dels Països Catalans construïa més els Països Catalans que no pas el treball al parlament autonòmic de la CAC. Gairebé tres anys després, però, l'avanç de la CUP al País Valencià i a les Illes Balears no ha estat, ni molt menys, acompassat amb els passos agegantats assolits al Principat. Aquest fet, atribuïble a les diferents dinàmiques polítiques existents entre territoris, coincideix amb l'extensió d'un nou discurs sobiranista que relega la construcció dels Països Catalans a etapes molt posteriors a la independència del Principat. Per Joan Teran, “un dels blaverismes més malaltissos que hi ha és el del Principat contra el País Valencià”. Teran insisteix en que al País Valencià i a les Illes “la base social existeix, i la resta d'organitzacions de l'esquerra independentista sí que tenen ja força resolta la seva articulació nacional”. Preguntat sobre quan la CUP arribarà al País Valencià, Teran és taxatiu: “Quan el moviment popular al País Valencià consideri que té la necessitat de muntar candidatures en aquesta línia”. Teran reconeix que l'actual impuls del blaverisme principatí “ens posa pressa, però que el secret de l'expansió de la CUP sempre ha estat la paciència, i això ens genera una contradicció difícil de gestionar”. El plantejament final aprovat en l'assemblea és el de treballar sense pressa però sense pausa en l'expansió de la CUP arreu dels Països Catalans, intentant resoldre la contradicció de la que parla Teran.

Assemblea Nacional Catalana ABEL CALDERA BERGA

Un dia abans de l'assemblea nacional de la CUP, a Barcelona es reunien prop de 5.000 persones en l'acte constitutiu de l'Assemblea Nacional Catalana. Aquest organisme, sorgit de l'entramat sobiranista i de part de la xarxa de coordinadores locals de les consultes sobre la independència pretén recollir l'esperit de l'Assemblea de Catalunya. Més enllà d'aquests plantejaments, l'ANC ha estat impulsada per sectors polítics que han fet bona part del seu recorregut dins les coordenades de l'esquerra nacional i que, després del fracàs de l'estratègia d'ERC de dinamitar CiU amb els tripartits, ara opten per portar CiU a posicions independentistes. Aquest canvi estratègic, que en certa manera també corrobora l'actual línia política d'ERC, es veu clarament reflectit en tot el full de ruta, que consisteix bàsicament en forçar des de l'Associació de Municipis per la Independència la convocatòria de referèndums oficials el 2013 i la convocatòria d'un referèndum per part de la Generalitat el 2014. El paper de l'Associació de Municipis per la Independència, impulsada per l'alcalde de Vic Vila d'Abadal, té un paper clau en tot el projecte, ja que dóna cobertura institucional al

moviment. Aquesta associació té un tint clarament convergent, ja que 7 dels 11 alcaldes que conformen la seva executiva són de CiU, tenint així la força necessària per a fer i desfer. És en la idoneïtat d'aquesta aliança entre l'esquerra nacional i CiU, juntament amb la no assumpció plena del marc nacional de Països Catalans, el que ha generat les crítiques i el recel d'alguns sectors socials amb una llarga trajectòria de lluita independentista. Un d'ells, el periodista Humbert Roma, participà del grup impulsor però llançà també les primeres crítiques a la iniciativa: “Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això [l'esperit de les consultes] no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis”. Un altre aspecte crític comentat per tots els assistents a l'acte amb qui aquest periòdic ha pogut parlar és el del trencament generacional. Actualment, la presència de persones joves a l'ANC és molt reduïda, fet que limita l'assumpció d'una cultura política alliberada del pes de l'autonomisme i reforça els llocs comuns del consens “societatcivilista”. El tenim pressa ha esdevingut l'eslògan d'una generació

que en certa manera tracta de reparar els errors comesos per ells mateixos en 30 anys d'autonomisme. El debat sobre l'ANC també s'ha traslladat a l'esquerra independentista i, en conseqüència, a la CUP. En alguns nuclis locals, la participació de l'esquerra independentista a l'assemblea local de l'ANC és una realitat que respon tan a les dinàmiques locals com a la concepció que una part de l'esquerra independentista té de l'ANC com a eina eficaç per a estendre les posicions polítiques de l'independentisme. Altres sectors de l'esquerra independentista recelen de la poca profunditat política d'aquest Tot i així, aquest debat no ha obtingut encara resolucions orgàniques explícites per part de les organitzacions independentistes. Una esmena va pretendre introduir de forma clara aquest debat a l'assemblea nacional de la CUP, però va ser desestimada per un resultat ajustat i l'organització va aprovar el mandat de fer un debat nacional sobre la qüestió en els propers mesos. De moment, però, la postura de consens és l'expressada per Albert Botran, membre del secretariat nacional de la CUP: “És un fenomen positiu, perquè és un fenomen d'organització per la base en la direcció de conquerir el dret a l'autodeterminació. També és cert que la seva gestació ha estat molt influenciada per aquest nou independentisme que no té la sobirania plena -tant a nivell territorial com social o econòmic- incorporada al seu ADN polític. Amb tot, l'ANC té potencialitats indubtablement, malgrat que no creiem que sigui la clau única de la llibertat”.


L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

“Les falles eren un patrimoni de la dreta i ara s’ha obert una esquerda per viure la festa des de la crítica d’esquerres” FRANCESC BLANCO SAGUNT

Des de l'1 de març fins a la fi de les falles cada migdia es va fer la mascletada al davant de l'Ajuntament de València com sempre, però enguany van ser més mogudes que mai. Mitjançant facebook, twitter i demés xarxes socials es va convocar la intifalla, una xiulada diària sota el balcó del consistori amb pancartes, globus i olles. L'objectiu era mostrar l'oposició a les retallades, però també es van convocar protestes per la igualtat de gènere i contra la violència masclista, per la sanitat i l'educació pública, contra la corrupció... Amb el pas dels dies s'aplegaren més persones i vora 200 es concentraven de mitjana al llarg dels quinze dies per escridassar les autoritats del balcó cinc minuts abans del començ de la mascletada. L'ACCENT hem parlat Xavi, de Ca Revolta, Andreu, cambrer de València i Imma, estudiant, tots tres participants de la Intifalla. Què ha significat per a les falles una protesta així? I: Ha significat quelcom nou i inaudit, però per al gruix de l'opinió pública molt adequat. L'acceptació de la

ció idíl·lica i feliç. Per altra banda, no pensava que la gent reaccionaria així, m'ha sorprès molt la gran resposta, sense cap confrontació en les xiulades i acceptant-ho de bon grat.

gent que no coneixia les convocatòries era molt bona, defensant inclús els participants de la intifalla vers els atacs de cert reducte de fallers "enfurismats". A: Ha sigut un canvi molt important. Les falles eren un patrimoni de la dreta (o això ens volien fer creure) i ara s'ha obert una esquerda que ens per-

Com ha reaccionat el poder (l'Ajuntament, RTVV...)? I: Els ha descol·locat totalment. Tant en les retransmissions de RTVV com les reaccions dels polítics en el mateix balcó es feia molt evident el malestar i les cares de desconcert. A: El poder ha reaccionat com sempre: primer ha intentat desmobilitzar la gent mitjançant diverses El dissabte 17 visqué una de les Intifalles més nombroses campanyes difamatòries met viure la festa des de la crítica i, en fracassar, ha optat pel silenciad'esquerres. És molt significatiu que ment de les protestes. la dreta no haja aconseguit anul·lar X: L'ha desmuntat els esquemes, no les crítiques en un entorn que, fins s'esperaven la força que hi ha hagut. ara, controlaven completament. I han actuant reculant. Per exemple, X: Ha significat la politització d'una sempre es quedaven trenta minuts al festa com les falles i ha fet veure que balcó després de la mascletada i ara els fallers i falleres també pateixen només han estat cinc i Rajoy encara les retallades i no viuen en una situa- que diguen que no vingué per proble-

mes d'agenda jo estic segur que va ser per evitar la xiulada. I per la seua banda, els mitjans de comunicació han silenciat la protesta. Com hauria de seguir la mobilització i la protesta en un futur? I: S'ha de seguir en primer lloc la línia de reprendre els espais públics que ens han furtat. Continuar sumant base social com s'està fent, per davant del que marquen els partits de l'oposició valenciana, de cara a bastir de forma forta l'organització del contrapoder popular. A: Ara s'acaben les Falles, però la gent continuarà a carrer. Per a les falles de l'any que ve caldrà aprofundir en les formes de protesta i en la recuperació de l'esperit crític; però abans, durant tot l'any, caldrà ser insistents i imaginatius perquè les protestes s'estenguen cada cop més! X: Les xiulades diàries han format part d'un context molt concret i ara s'haurà de prendre amb més tranquil·litat. Malgrat això, s'ha d'aprofitar la mobilització que s'ha desfermat i canalitzar-la de cara a la vaga general. Crec que hi ha moltes ganes de protestar, com jo no veia des de fa molt de temps.

El Govern balear té un compromís amb més de 2.000 víctimes del feixisme Memòria de Mallorca lliura la documentació que acredita l’existència d’almenys 44 fosses a diferents pobles de l’illa XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

El Govern balear de José Ramón Bauzá (PP) ha de decidir si complir o no amb el compromís de l'executiu autonòmic per restaurar la memòria d'almenys 2.222 persones mortes arran de l'alçament feixista de 1936. Una xifra que s'ha conegut gràcies a les noves investigacions que ha donat a conèixer Memòria de Mallorca i a través de les quals es destapen algunes de les pitjors conseqüències de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista, com l'existència d'almenys 44 fosses repartides per tota l'illa. L'associació en defensa de la memòria històrica assenyala que a Mallorca podrien haver estat assassinades unes 3.000 persones durant els primers mesos de la guerra. Gairebé 80 anys després, més de dues terceres parts d'aquestes víctimes mortals han pogut ser acreditades, malgrat les traves imposades per l'administració pública i la justícia espanyola.

La documentació que demostra l'existència de les 44 fosses i els 2.222 assassinats ha estat lliurada davant la Conselleria de Presidència del Govern balear. Memòria de Mallorca confia que l'executiu autonòmic complirà amb el seu compromís de refer la memòria de les víctimes republicanes. Tanmateix, caldrà esperar a veure quina és la resposta de l'actual Govern del PP respecte l'herència de l'anterior executiu. El govern de Francesc Antich (PSIB-PSOE) no va destacar precisament pel seu compromís amb la recuperació de la memòria històrica, però en 2010 va signar un conveni amb Memòria de Mallorca. L'executiu balear es va comprometre llavors a divulgar els resultats de l'estudi que s'acaba de fer públic, analitzar la possibilitat de sufragar els costos de les exhumacions que fos necessari i protegir les fosses on estan els cossos de les víctimes del feixisme espanyol a l'illa. Per la seva banda, però, el

Maria Antoni Oliver, president de l’Associació Memòria de Mallorca

Govern del PP presidit per José Ramón Bauzá ja ha omès fins a quatre vegades la possibilitat de reunir-se amb l'associació illenca, segons ha indicat Memòria de Mallorca a la premsa local. Pobles i cadàvers

La documentació lliurada a la Conselleria de Presidència acredita per primera vegada l'existència de

les restes d'almenys 1.016 cossos en una vintena de fosses a l'illa. A més, s'aporta informació molt concreta (municipi i propietat dels terrenys) dels indrets on es troben les fosses: catorze en cementiris, dotze en carreteres, quatre en pous i quatre en platges. Segons l'estudi, a la platja de Sa Coma (Sant Llorenç) hi ha una de les fosses més importants, on

hi descansen els cossos de mig miler de milicians. Durant els darreres mesos, a més, s'han trobat fosses de les que encara no se n'havia parlat a Manacor, Marratxí, Escorca i Valldemossa. I també s'ha confirmat el llançament de cossos a la mar a Palma, a Alcúdia i entre Valldemossa i Deià. Memòria de Mallorca, doncs, ja ha complert amb la feina a la qual es va comprometre a través del conveni signat amb el Govern balear. Ara demanen a l'executiu que compleixi amb la seva part per dignificar la memòria de les víctimes i, en els casos que sigui possible, exhumar-ne els cossos. La conjuntura política, però, no sembla la més idònia per aconseguir tals objectius. La crisi i les retallades podrien convertir-se de nou en el pretext ideal pel Govern, que actualment està, precisament, en mans del PP, el partit més proper a la cúpula franquista mallorquina que va ordenar les atrocitats investigades per l'associació.


06PAïSOS CATALANS

DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

TORNEN ELS FRANQUISTES

Els règims passen, les bones famílies no... REDACCIÓ VALÈNCIA

Els focus de l’escena política no són especialment atractius per als membres de les grans famílies valencianes; com a norma general, aquestes famílies tan arrelades en el temps i el territori, prefereixen moure els fils des de l’ombra i actuar públicament, si ho fan, des de les diferents associacions patronals, entre les quals destaca l’Associació Valenciana d’Empresaris, presidida actualment pel totpoderós Vicent Boluda Fos. Així, si repassen els noms del principals càrrecs polítics ens és difícil reconèixer els grans cognoms històrics de l’oligarquia valenciana com ara els Trénor, els Noguera, els Gimeno, els Villalonga o Serratosa; i podem arribar a pensar que la dreta valenciana s’ha nodrit d’una classe política professional, nouvinguda i desvinculada d’una classe social dominant hereva de temps passats. Però res més lluny de la realitat: en primer lloc, perquè hi ha alguns casos especialment significatius que reafirmen els vincles entre el poder polític i l’econòmic, com poden ser els del castellonenc Carles Fabra o el de la delegada del Govern, Paula Sànchez de León, de qui parlàvem en números anteriors de L’ACCENT; en segon lloc, perquè l’oligarquia valenciana no és excessivament nombrosa i, per molt que els cognoms es perden pels atzarosos camins de la successió i dels contractes matrimonials, els polítics i els empresaris estan emparentats per imperatiu social, i s’hi poden establir vincles i continuïtats que ens remunten al franquisme i més enllà. Nissagues històriques

La família Bultó contraataca ABEL CALDERA BERGA

El PP valencià s’ha nodrit en gran mesura del personal polític del franquisme

diversos periòdics del Moviment, com Jornada o Levante). Són dos exemples amb matisos diferents, perquè el primer ens mostra la pervivència de xarxes clientelars que es remunten més enllà del franquisme, mentre que el segon és una mostra clara de com el personal polític del franquisme es va adaptar amb facilitat a una democràcia sense escrúpols. Els casos com el de l’alcaldessa de València, són, sens dubte, els més nombrosos: per bé que comprovar-ho és una tasca complicada, no és difícil d’imaginar que gran part de la militància del PP té aquest origen (i en alguns casos, també, la del PSOE). Ho podem comprovar en exemples menys coneguts, com el de la nissaga alacantina de Montesinos; la seua representant actual és Macarena Montesinos de Miguel, diputada a Madrid pel PP. El seu pare, Juan Antonio Montesinos García, fou un dels promotors d’Alianza Popular a Alacant i diputat a Madrid en tres ocasions. Però el gran protagonsime polític dels Montesionos el tingué el seu avi, Manel Montesinos Gómiz, qui, durant el franquisme, fou alcalde d’Alacant i procurador a Corts (ambdós nomenaments 1946). Prèviament, el gener de 1937 s’havia adherit a l’exèrcit franquista on assolí el grau de capità; i en acabar la guerra fou delegat provincial d’Excombatents del Partit Únic. Del sud, i més concretament de Benidorm, ens ve una altra nissaga destacada: els Barceló. Agustí Almo-

“L’oligarquia valenciana no és excessivament nombrosa i els polítics i els empresaris estan emparentats per imperatiu social”

Com ja s’ha repetit en nombroses ocasions, el cas de Carlos Fabra és el millor exemple de la pervivència del caciquisme en les nostres comarques. Els seus avantpassat han estat al centre del poder polític i econòmic castellonenc des del final del segle XIX. L’últim capítol d’aquesta família l’està escrivint Andrea Fabra, filla de Carlos Fabra, que actualment és diputada i senadora pel PP a Madrid. Un altre cas bastant conegut és el de l’alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla. El seu rebesavi, Miquel Nolla i Bruixet, fou un gran empresari del final del segle XIX; ja en els segle XX, una de les descendents dels Nolla es casà amb Josep Barberà Armelles, pare de l’alcaldessa, qui tingué importants càrrecs durant el franquisme relacionats amb la premsa (dirigí

dóbar Barceló, actual diputat, ha “heretat”, a banda d’una gran patrimoni, el lloc de senador del seu avi, Miguel Barceló. La família Barceló ha fet fortuna en el sector turístic, i està vinculada, entre altres, a l’operació de Terra Mítica. La mare d’Agustí, Àngela Barceló ha sigut tinent d’alcalde de Benidorm i diputada pel PP. Però ja durant el franquisme, els Barceló tocaren poder de la mà de l’oncle d’Agustí, Jaume Barceló, qui fou alcalde entre 1969 i 1971. I no cal oblidar que el mateix Eduardo Zaplana va començar la seua carrera política en casar-se amb Anna, germana d’Àngela Barceló. I ja que parlem d’Alacant, cal esmentar un cas especial, com és el de Federico TrilloFigueroa Martínez-Conde, diputat per la “província” des de 1989. No és l’únic polític “valencià” nascut a Cartagena, però sí que té el mèrit destacat de ser fill d’un jutge militar, alcalde Cartagena, governador civil de Terol i Burgos i procurador a Cortes durant el franquisme.

gues valencianes. Així, per mitjà de la política, com també per mitjà d’altres activitats econòmiques –delictives o no- l’alta societat valenciana ha anat renovant-se. Però una de les característiques atemporals de l’oligarquia és que sempre ha existit un punt de trobada entre aquells que volen conservar l’status i aquells que volen consolidar l’ascens: el matrimoni. A l’actual panorama polític valenciana hi ha alguns enllaços matrimonials que mereixen ser ressenyats. D’entrada, el del president de la generalitat, Albert Fabra, que està casat amb Cristina Fortanent. Cristina és filla d’Antonio Fortanent, soci fundador d’una important indústria rajolera de Castelló de la Plana (Cerámicas Gómez SA). Un altre cas interessant és el de Pere Agramunt Font de Mora, casat amb una de les hereves de Saéz-Merino, l’antic imperi tèxtil reconvertit (com tants altres negocis familiars) en SICAV. Aquests són alguns dels exemples que ens demostren com el poder polític i l’econòmic van estretament de la mà (amb major o menor intensitat segons el color polític). Amb l’anomenada transició s’hi van produir algunes interferències, ja que el triomf polític de cert “antifranquisme” va dibuixar una frontera entre ambdós àmbits; però aquest frontera s’ha diluït a mesura que el miratge de la transició s’ha dissolt. El poder polític és ara, com amb el franquisme, un instrument més de l’oligarquia dominant.

“Sempre ha existit un punt de trobada entre aquells que volen conservar l’status i aquells que volen consolidar l’ascens”

Vincles amb el gran capital

L’any 1994, Vicente Sanz, expresident del PP provincial de València i exsecretari general de RTVV (acusat d’assetjament sexual a periodistes de l’ens valenciana), va assegurar que estava en política “para forrarse”. Més enllà d’allò que diu sobre l’autor, la frase ens il·lustra sobre una de les realitats de l’actual democràcia: el poder polític com a via per a l’enriquiment personal. Açò, que no ha variat massa respecte al franquisme, ha permès l’ascens de noves nissa-

La família Bultó ha tornat a demanar a la nova delegada del govern a Catalunya que s'obligui a l'ajuntament de Santa Coloma de Cervelló a retirar el nom de Jaume Martínez Vendrell d'un carrer de la població, en virtut de la llei que prohibeix que places i carrers portin el nom de “terroristes”. José María Bultó va arribar a ser considerat durant el franquisme l'empresari més ric del Principat, a banda de tenir molt bona entrada entre els sectors polítics del franquisme. El 9 de maig de 1977 un escamot de l'independentista Exèrcit Popular Català li adossà una bomba al pit, amenaçant-lo de fer-la esclatar si aquest no lliurava 500 milions de pessetes a l'organització. Bultó feu cas omís a l'amenaça i intentà arrencar-se l'explosiu, que detonà causant-li la mort. Per aquesta acció foren detinguts desenes d'independentistes. Un d'ells, Martínez Vendrell, antic capità de l'exèrcit republicà, tenia un dels historials de lluita antifeixista més imponents, tant en la resistència contra el franquisme, per la qual pagà amb deu anys de presó, com amb la resistència als nazis a l'estat francès -arribà a rebutjar la condecoració de la Legió d'Honor-. Arran d'aquesta imputació s'exilià fins el 1988, en què retornà greument malalt amb la promesa de Joan Raventós -aleshores ambaixador espanyol a Parísque no seria empresonat. La promesa no es complí i Martínez Vendrell va ingressar a presó, d'on en sortiria només poques setmanes abans de morir. La nova llei de víctimes del terrorisme parteix de definir com a víctima qualsevol persona, independentment de si els fets que la convertiren en víctima eren anteriors o posteriors a l'amnistia. Seguint la mateixa lògica, la llei converteix en terrorista qualsevol activista polític que fes ús de la violència, tant abans com després de la dictadura franquista. Aquest fet fa d'aquesta llei una de les que consagra de forma més clara una continuïtat política i fins i tot ètica entre el franquisme i l'actual monarquia parlamentària.


L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

Preparant la vaga general del 29 de març REDACCIÓ VALÈNCIA

El poble treballador dels Països Catalans ja està escalfant motors de cara a la vaga general del 29 de març. Els sindicats independentistes van moure fitxa perquè la jornada del 29 de març siga efectiva i cree, prèviament i posteriorment, un estat social que genere l'organització de la classe treballadora catalana. Així doncs, tant la Intersindical-CSC com la COS van establir contactes amb els sindicats de classe i combatius que actuen al país per tal de fer un bloc crític que marque la diferència amb CCOO i UGT. Aquesta aliança inclou sindicats combatius com la CGT -amb especial incidència al Principat-, CO.BAS, CNT, Intersindical Valenciana o STIB, però també sindicats sectorials, especialment els majoritaris de l'ensenyament a cada territori -USTEC, STEPV i STEI-. La idea és fer un pol de sindicalisme que mostre la seua oposició frontal a la reforma laboral i a la resta de mesures que ataquen els drets socials guanyats i així esdevenir una alternativa clara i útil a les classes populars que no donen suport el pactisme dels sindicats grocs (els quals van anunciar que convocaven la vaga per obtenir diàleg de l'Estat i no per tombar la reforma). Vaga convocada legalment

I pel que fa a la convocatòria, la COS va enviar els preavisos de vaga general el 16 de març per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. En aquest preavís, la COS va manifestar com a motius de convocatòria de la vaga les següents reivindicacions: la derogació del Reial Decret-Llei 3/2012 (la darrera reforma laboral), l’establiment

tenir la docència aturada fins la vaga general (en el moment de tancar aquesta edició de L'ACCENT se sap que la protesta seguirà com a mínim fins divendres 23). L'assemblea de la facultat (on hi treballa el SEPC) ha redactat un document on denuncia “la supressió de més de 60 places de professorat lector i associat; supressió que afecta de ple a l’oferta docent estructural de la facultat i conseqüentment a la qualitat de la docència impartida i que nosaltres com alumnes patirem properament, la precarització de la plantilla del PAS i la deriva autoritària” i per això encoratja a l'organització de la comunitat universitària contra les retallades. També hi ha estudiants dormint a la facultat de Comunicació, encara que sense parar les classes, i la facultat de Ciències Polítiques es decidirà si s'ocupa o no; ambdues també a la UAB. I als mitjans de comunicació

Estampa de la vaga general del setembre del 2010

d’un salari mínim de 1.200 euros, prestació d’atur de caràcter indefinit fins trobar un lloc de treball, supressió dels augments dels impostos indirectes, augment de la despesa social i inversió en serveis públics (ensenyament, sanitat, transports, etc.) com única forma viable de reactivació econòmica i de sustent per totes les famílies treballadores, polítiques ecològiques a favor de la defensa del nostre patrimoni natural i finalment el respecte a la lliure determina-

ció i sobirania del poble treballador del nostre país. Moviments socials

La xarxa teixida arran del 15M i de les mobilitzacions contra les retallades també s'ha activat per a treballar per a que la vaga sigui un èxit al marge dels sindicats majoritaris. En aquesta línia s'han constituït diverses plataformes locals que van més enllà del sindicalisme i aglutinen col•lectius socials de tot tipus. Aquesta és la respos-

ta per a fer partíceps de la vaga els nous sectors socials de treballadors precaritzats, treballadores de la llar, persones aturades i jubilats, afectats per les hipoteques, usuàries de la sanitat. Plataformes com Maresme29M o Sabadell Lluitant són exemples d'aquest treball local. També a les universitats

Des del dia 20 de març la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona està ocupada amb la intenció de man-

Davant la crisi que amenaça el sector comunicatiu en els seus propis fonaments, els comitès de treballadors dels mitjans de comunicació són un dels sectors que, per la seva posició, més s'han significat a favor de la vaga. Ja sigui en mitjans públics com els de la RTVV o del CCMA o en mitjans privats, la vaga compta amb el suport majoritari dels professionals de la comunicació però alhora amb l'oposició i animadversió declarada dels propietaris dels mitjans. Per a trencar el silenci informatiu que de ben segur dictaran els grans grups mediàtics, diversos mitjans alternatius, entre els quals L'ACCENT, estan treballant per a tornar a posar en peu una agència de notícies que difongui al minut el desenvolupament de la vaga als Països Catalans.

Iniciativa penal popular contra les retallades en sanitat ANDREU MERINO BARCELONA

El passat dissabte la plataforma “Dempeus per la Salut Pública” va presentar la Iniciativa Penal Popular (IPP) amb la qual volen demanar responsabilitats penals al conseller de salut del govern de la Generalitat, Boi Ruiz, i al President Artur Mas pel que consideren irregularitats a l’hora de garantir el dret dels usuaris a una sanitat pública catalana. L’acte va reunir unes 400 persones a la Universitat Pompeu Fabra, entre els quals hi havia membres de les CUP, que després van desplaçar-se fins l’Audiència Provincial de Barcelona, on s’hau-

ran de presentar les firmes perquè la IPP pugui tirar endavant. La plataforma s’autodefineix com un òrgan defensor d’un sistema sanitari públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida. Òbviament deixen clar en el manifest fundacional que rebutgen mesures com el copagament (impulsat pel govern de la Generalitat i, segons diuen algunes veus possible futura mesura del PP), la limitació de serveis com el tancament de quiròfans, o la generalització de pràctiques d’externalització i privatització. Segons ells, totes aquestes mesures fan que el sistema de salut pública s’enca-

mini cada cop més cap a “supremacia d’ una gestió orientada per valors privats per sobre de la satisfacció dels drets democràtics, econòmics i socials”. En definitiva, l’aplicació de polítiques ultraliberals en uns moments molt delicats per la ciutadania, econòmicament parlant. La IPP es basa en l’article 542 del codi penal, que castiga amb inhabilitacions, que poden oscil•lar entre un i quatre anys, les autoritats que impedeixin a un ciutadà exercir els seus drets cívics expressats a la Constitució espanyola, com el dret a la sanitat pública. La plataforma considera que CiU vulne-

ra l’article 43 de la carta magna, a més del preàmbul on es proclama garantir la qualitat de vida dels ciutadans. De la mateixa manera, insisteixen que actua contra l’article 23 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, on es recull el dret a la sanitat pública. La Plataforma considera que hi ha autoritats amb noms i cognoms a que “han de donar la cara davant la ciutadania i els tribunals”. “Dempeus per una Sanitat Pública” considera que el govern català ataca la sanitat, les persones, la societat i el país, fent-ho, segons diuen, amb coneixement de causa i impunitat.

“La plataforma s’autodefineix com un òrgan defensor d’un sistema sanitari públic, universal, de qualitat, integral, solidari i d’equitat garantida”


08 EN PROFUNDITAT DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

El català en perill: la llu la supervivència de la La vaga de fam per la llengua a Mallorca supera els vint dies ROSA FERRER BARCELONA

L'Associació de Jubilats per Mallorca va néixer per defensar "sa nostra llengua, sa nostra terra i es nostre país; entenem com a país, com Josep Pla deia, aquell en què dius bon dia i te responen bon dia". Així ho varen declarar els portaveus, entre ells Jaume Bonet, de l'associació quan presentaven al febrer el motiu de la roda de premsa: la convocatòria d'una vaga de fam per la llengua. L'acció, que va començar l'1 de març, l'està duent a terme el mateix Bonet, membre de l'associació de jubilats. Els objectius principals d'aquesta acció són dos: el primer, que la gent prengui consciència de la greu situació que s'està esdevenint; i el segon, que el Govern de Bauzá es repensi la mesura que denuncia el col·lectiu o, com a mínim, alguns parlamentaris. Són moltes les organitzacions, entitats i a títol personal que donen suport a l'acció que ja porta vint-i-dos en marxa en el moment de tancar aquesta edició de L'ACCENT. Les xarxes socials com Facebook i Twitter, amb el hashtag #vagadefamperlallengua, s'omplen de gent que s'uneix i difon la lluita portada des de l'associació.

Es tracta d'una iniciativa que sorgeix per fer front als atacs contra l'ús de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses. Els jubilats de Mallorca denuncien l'ofensiva legislativa del Govern de les Illes Balears presidit per José Ramón Bauzá contra la normalització lingüística del català, fet que abasta tant l'extracció del català com a requisit en la llei de funció pública com també el canvi de nomenclatura dels topònims. Cal recordar que el PP va canviar el topònim de la ciutat capital de l'illa de Mallorca, Palma, per Palma de Mallorca. Gairebé totes les províncies inventades durant la reestructuració territorial de l'estat espanyol durant el segle passat havien de dur el nom de la capital. Per tant, Palma de Mallorca és fruit d'aquesta època i imposició, com també el conjunt de les illes que varen passar a denominar-se la Província de Palma de Mallorca. Un altre motiu d'aquesta nomenclatura fou que els espanyols varen tenir la necessitat de distingir Palma de La Palma i de Las Palmas. Però tot i aquesta funció, Palma de Mallorca és fruit de l'espanyolisme. Palma és el nom en què els romans varen fundar la capital mallorquina, un

topònim suficient i, sobretot, clar per identificar la ciutat. Diversos camps de lluita

Després d'aquest canvi de topònim, com també molts altres que han estat modificats, han estat moltes les reaccions en contra que s'han fet en defensa del català. Aquesta vaga de fam apareix en un marc de lluita creixent i de resistència de la població de les illes, oprimida amb l'arribada del Partit Popular al Govern Balear. La campanya Tenim la paraula: a Mallorca en català!, impulsada per EndavantMallorca, va començar el passat mes de setembre. Ja són molts els ressons de la campanya i els actes que s'han dut a terme: l'oposició a la oficialitat del topònim castellà Palma de Mallorca, la celebració d'un concert amb grups de Mallorca a Son Rossinyol (Palma) com també la propera participació amb bloc propi a la manifestació convocada per l'Obra Cultural Balear, amb el suport de Consell de la Societat Civil de Mallorca, el proper 25 de març a les 18h a plaça Espanya. Es preveu que aquest encontre esdevingui el punt més àlgid de la contínua lluita en defensa del català a les Illes Balears i Pitiüses.

“Aquesta vaga de fam apareix en un marc de lluita creixent i de resistència de la població de les illes, oprimida amb l'arribada del Partit Popular al Govern Balear”

Les nacions francesa s’u les seves lle MARC MIRAS BARCELONA

Libdub

Bascs, corsos, bretons, alsacians, occitans i catalans recorreran junts els carrers de Perpinyà en defensa de les seves llengües sota el lema ‘Les nostres llengües: Una llei, un dret’. Ho faran el dia 31 de març en una convocatòria arribarà a poques setmanes de les eleccions presidencials i aproximadament a dos mesos de les legislatives. Durant els darrers anys aquesta manifestació la convocaven només els col·lectius occitans, i hi participaven grups representatius de les diferents nacions sota l’administració francesa però enguany, els diversos col·lectius han acordat fer-la de manera unitària, donat que els afecta de la mateixa manera la legislació francesa en aquest aspecte. Els organitzadors expliquen que “L'Estat francès és un Estat de drets i si no hi ha llei, no hi ha dret, així que les nostres llengües són tolerades però veiem com pateixen”.

Amb l’o major r problem gravarà superar ticipaci acte ha das a les racions llengüe tual pre cesa, Ni en contr ta europ didats s tot i no Aque segons e un pas les llen l’Estat f ra llei q opciona 1951, aix de les lle nals a l atorga c


L’ACCENT 222 EN PROFUNDITAT 09

uita per llengua

s sota l’administració uneixen en defensa de engües

b per la Catalunya Nord

objectiu d’aconseguir un ressò mediàtic en torn a la màtica lingüística, també es à un libdub que intentarà r el rècord mundial de parió. La preparació d’aquest fet que alguns dels candis presidencials es facin declaen torn a la temàtica de les s minoritzades. De fet, l’acesident de la República Franicolas Sarkozy, s’ha declarat ra de la ratificació de la Carpea mentre que d’altres cans’hi han mostrat favorables, agafar compromisos ferms. esta ratificació de la Carta, els organitzadors, suposaria endavant en la defensa de gües minoritàries, doncs a francès la primera i darreque permet un ensenyament al de les llengües data del xò afegit a que la inscripció engües malanomenades regiola Constitution francesa no cap dret, fa que ara per ara

la legislació vigent sigui “més simbòlica que útil”. El català, maltractat

Tot i que a la Catalunya Nord més d’un terç de la població afirma saber parlar en català i més de la meitat és favorable a l’ensenyament de la llengua catalana, la realitat és que només entre un 5% i un 7% de l’alumnat rep l’ensenyament en aquest idioma i un 20% més rep una hora setmanal de català. Per altra banda, a nivell mediàtic les xifres tampoc són massa més esperançadores, ja que els mitjans de comunicació tradicionals permeten una presència simbòlica de la llengua. France 3 emet aproximadament 5 minuts setmanals en català, mentre que a Radio Bleu, la ràdio estatal amb seu a Perpinyà no deixa parlar-lo més de quinze segons seguits. A aquest fet, cal afegir-hi que el 17 de març es va aturar el repetidor de TVC instal•lat a Prada que permetia que la senyal arribés a Conflent.

“France 3 emet aproximadament 5 minuts setmanals en català, mentre que a Radio Bleu, la ràdio estatal amb seu a Perpinyà no deixa parlar-lo més de quinze segons seguits”

Escola Valenciana insta Educació a respondre aspectes clau del nou projecte lingüístic ADRIÀ MARTÍ BURJASSOT

L'entitat es va reunir el passat dijous 15 de març amb la Consellera d'Educació valenciana i van plantejar-li sis preguntes concretes que permeten certificar el rigor pedagògic del projecte anunciat per la institució: 1) La Conselleria garanteix amb aquest projecte una competència equilibrada en les dues llengües oficials? S'impulsarà l'adopció dels programes òptims (PEV i PIL)? 2) S'hi estableix un pla de formació del professorat que permet el correcte desenvolupament dels programes? 3) La Conselleria ha concretat el nivell d'exigència pel que fa a la competència en les diferents llengües valencià, castellà i llengües estrangeres, d'acord amb el lloc de treball, i en termes del Marc Europeu Comú de Referència? S'ha previst la catalogació bilingüe de tots els llocs de treball i en totes les etapes educatives? 4) La Conselleria ha previst recursos humans i materials complementaris d'acord amb les necessitats de cada centre (immigració, alumnat amb necessitats educatives especials, ...)? 5) S'assegura l'aplicació correcta i coherent dels programes al llarg de les diferents etapes educatives -des de l'educació infantil fins al batxillerat-? 6) Es podrà contrastar l'eficàcia dels programes a través d'avaluacions que compten amb la participació de les universitats? Escola Valenciana remarca que "el punt clau ha d'estar en potenciar el projecte que millors resultats ofereix, i aquest és el de la immersió lingüística". I adverteix que "sumar hores de castellà a la immersió lingüística sense cap argument pedagògic és una operació que res té a veure amb l'educació plurilingüe". Segons l’entitat, "el consens que reclamem és aquell que ens ha de permetre

aconseguir per a tot l'alumnat valencià sense excepcions unes competències plurilingües satisfactòries", expliquen. Així, Escola Valenciana avisa que s'oposarà a qualsevol projecte que no permeta l'existència dels programes que millors resultats avaluatius han donat fins a l'actualitat: els programes d'immersió lingüística. Han destacat que “totes les avaluacions de la pròpia Conselleria han remarcat que els alumnes matriculats en immersió lingüística presenten una capacitació major en valencià, castellà i anglés que els alumnes matriculats en les línies en castellà". És evident que pretendre imposar més àrees en castellà als actuals programes PIL (Programa d'Immersió Lingüística) és una operació sense cap rigor pedagògic, i no és acceptable. En aquest sentit, el portaveu d'educació d'Escola Valenciana, Jaume Fullana, ha insistit que "el nom no fa la cosa, i si com s'ha assegurat en premsa els darrers dies l'estratègia a seguir és transformar els programes d'immersió lingüística amb més àrees en castellà es demostrarà que l'objectiu no és el de millorar les competències en anglés sinó el de consumar una gradual desaparició de les línies en valencià". Fullana ha insistit en què "el consens que reclamem des d'Escola Valenciana és aquell que ens ha de permetre aconseguir per a tot l'alumnat valencià sense excepcions unes competències plurilingües satisfactòries". A més, l'entitat destaca que "a poques setmanes del procés de matriculació no seria adequat llançar un projecte d'execució immediata sense haver dut a terme un procés d'exposició i informació adequat a les famílies. Per això, "qualsevol proposta actual ha d'estar encaminada a la seua aplicació pel curs 2013-14 i no abans".


10INTERNACIONAL

DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

Marinaleda, la utopia p

Vint-i-dos militants de diversos col·lectius de l’Ho V. MARQUÉS MONTCADA

Els passats dies 24, 25 i 26 de febrer el comitè Horta Nord d’Endavant-OSAN va organitzar una visita a la localitat sevillana de Marinaleda per tal de profunditzar en les lluites dutes a terme pel conjunt de la població, així com per a conèixer de primera mà l’organització del govern municipal i les polítiques de democràcia social i participativa. A l’ agenda de treball, molt ajustada per l’escassetat del temps, cal destacar la trobada amb el regidor de joventut, Sergio Gómez, i amb Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde i dirigent de la CUT-BAI. A més de la reunió estrictament política, l’expedició també pogué acostar-se d’una manera més directa a la realitat social, econòmica i cultural de la vila a través de la visita a diverses instal·lacions municipals, com la cooperativa HUMAR, els estudis de radiotelevisió local o el cortijo El Humoso, propietat dels i les treballadores. “Sense democràcia econòmica, no pot haver-hi democràcia política”

Amb aquesta màxima, Gordillo explicà com el primer pas que es donà va ser l’organització dels jornalers al Sindicato de Oberos del Campo (SOC), sindicat agrari pioner al camp andalús d’arrels anarquistes, amb nuclis provinents del moviment de cristians pel socialisme o del Partit del Treball. El primer problema que calgué afrontar va ser el de l’atur jornaler. Per tant, l’objectiu de les primeres mobilitzacions, que es remunten a finals la dècada dels 70, era aconseguir terra. Seguint el principi de l’acció directa, ocuparen més d’un miler d’hectàrees pertanyents a una finca del duque del Infantado (un dels principals terratinents, més de 17.000 ha en propietats, amb títol de grande de España). Combinant una sèrie de mesures de pressió com ara vagues de fam, talls de tràfic aeri i ferroviari o concentracions davant les delegacions de la Junta d’Andalusia aconseguiren l’any 1992 el dret a l’ usdefruit de les terres. Aquesta victòria es reforçà a nivell institucional amb la fundació de la CUT-BAI (Coordinadora Unitaria de Trabajadores – Bloque Andaluz de Izquierdas) “perquè en aquell moment no ens convencia cap partit polític”. La CUT es defineix com un partit revolucionari i anticapitalista, advoca pel dret a l’autodeterminació d’Andalusia a més de defensar l’ internacionalisme, l’ecologisme o la lluita per la igualtat de gènere. El 1986 va fundar junt amb el PCE i altres partits, Izquierda Unida-Andalucía. Actualment continua sent un col·lectiu fort, en nombre de militants i alcaldies, en la coalició tot i que manté postures enfrontades amb la direcció. A Marinaleda, s’ha mantingut al govern des de les primeres eleccions municipals amb majories absolutes aclaparadores, encara que amb dalta-

baixos, i ha implementat una sèrie de mesures en la recerca de la democràcia participativa, el repartiment equitatiu de la riquesa així com mecanismes per garantir l’accés als drets socials bàsics. Entre aquestes, cal destacar els pressupostos participats, l’organització de la població en assemblees de barri per debatre aspectes concrets o les més de 400 assemblees generals en aquesta legislatura per canalitzar demandes, decidir els projectes comuns

“La CUT es defineix com un partit revolucionari i anticapitalista, advoca pel dret a l’autodeterminació d’Andalusia ” i organitzar futures mobilitzacions. Autoocupació: un model agroindustrial

Una de les principals fites aconseguides és el nivell d’ocupació: la taxa d’atur se situa només entre un 2% i un 4%. Amb una població aproximada de 2700 habitants, 300 persones es dediquen al treball agrícola a la finca de El Humoso, de propietat comunal. Però amb la terra no hi havia feina suficient així que es complementà amb la indústria. Pimentons, olives, carxofes, faves o albergínies són alguns dels productes envasats i venuts per la cinquantena de treballadores de la cooperativa HUMAR. Tothom cobra el

mateix jornal de 47 Euros al dia. Els beneficis no es reparteixen sinó que són reinvertits per al manteniment de les instal·lacions, la reposició d’ equipaments i la creació de nous llocs de treball. Aquesta base laboral fixa actua com a factor d’arrossegament de l’economia local que compta amb un sector serveis molt diversificat: bars i restaurants, forns, xicotet comerç, botigues de tot tipus... Fins i tot compta amb una àmplia sala de concerts. Les decisions importants relatives a la producció i la comercialització es prenen en assemblea que també tria o revoca càrrecs gestors. La democràcia social com a tercer pilar

Units el poder polític a l’Ajuntament, el mobilitzador del sindicat i l’econòmic de la cooperativa, el següent pas va ser afrontar les necessitats socials, demandes a cavall entre allò polític i allò econòmic. Com, per exemple, la manca de vivendes. La municipalització del sòl combinat amb el finançament obtingut de les subvencions del govern autonòmic han permès dissenyar un projecte global de vivendes d’autoconstrucció. L’Ajuntament posa a disposició el sòl, els materials, els oficials i l’assessorament de l’arquitecte municipal. L’adjudicatari aporta el seu treball fins el final de les obres, uns 400 dies aproximadament. Pot decidir el model de casa, d’ entre els 3 oferts, així com modificar el projecte inicial. Són cases d’uns 200 metres quadrats, 90 dels quals són edificats. La resta es destinen a pati encara que poden ser dedicats en un futur a ampliar habitacions. Amb una contribució de 15 euros al mes fins un total d’uns 40.000 euros, descomptant del valor total els jornals de treball a la vivenda, aquesta passa a ser propietat de l’adjudicatari.

Encara que siga l’exemple més conegut no és l’única mostra de com acarar polítiques socials: guarderies públiques a 12 euros mensuals, instal·lacions esportives de tota mena a preus simbòlics o el bastiment d’una xarxa de centres sanitaris i serveis mèdics regulars quan, anys enrere, aquestos eren inexistents. Els bons de temporada de la piscina municipal costen 3 euros. Encara que semble un luxe innecessari, cal combatre la calor estiuenca

“El treball agroindustrial garanteix feina estable a més del 30% de la població activa”

(al mes d’agost s’arriben als 40 graus, la comarca Sierra Sur es coneix com la paella de Andalucía). Unes activitats culturals potents, entre les quals destaca la Setmana de la Pau alternativa a la setmana santa, cinema a l’aire lliure, accés a Internet gratuït per tot el poble, concerts de música rock i cantautors flamencs compromesos o una ambiciosa programació de radiotelevisió local amplien les possibilitats d’esplai. Pel que fa a Medi Ambient, podem esmentar la contínua plantació d’arbres a places i carrers. Aquestos garanteixen una mínima ombra al mateix temps que refresquen l’ambient. El nou Parc Natural, dissenyat seguint les ondulacions originals del

terreny repletes d’ espècies autòctones, ampliarà els espais verds d’una manera sostenible. Reptes de futur.

És el projecte de Marinaleda viable en altres realitats o poblacions més grans? Pot continuar tot un poble unit amb el mateix nivell d’implicació i capacitat de sacrifici en la lluita? Quin és el paper del jovent? Poden esdevenir alternativa a llarg termini? Aquests són només alguns dels interrogants que es poden plantejar al voltant de la realitat de Marinaleda. A grans trets, podem afirmar que les principals fites es troben ben assentades. El treball agroindustrial garanteix feina estable a més del 30% de la població activa. Malgrat tot, la producció final està sotmesa a les lleis que regeixen tot sistema capitalista: és necessari vendre a un preu competitiu, cal reduir costos en transport o rivalitzar pel mercat amb altres cooperatives. Antonio Aires, gerent d’HUMAR, així ho explica: “no és fàcil col·locar tot el nostre producte. Podríem cultivar més per a envasar major quantitat de producte, però la venda final se’n ressentiria. Aquesta temporada treballen 20 persones menys. Hem d’ajustar moltíssim producció, sous i venda per a què aquesta xicoteta experiència continue endavant. Això, de vegades, costa explicar-ho per defensar-ho en les assemblees. Els propis treballadors no ho acaben de copsar”. Per altra banda, les polítiques socials són ben rebudes; recolzades i demandades pel conjunt de la població, les consideren com quelcom propi. Per ara confien en la capacitat de l’actual equip al front de l’Ajuntament per a continuar-les desenvolupant. Així es reflecteix elecció rere elecció. És més, en les passades eleccions, la CUT-BAI


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

possible

orta viatgen al poble andalús “Hem de ser els primers en la lluita i els últims en els beneficis” ENTREVISTA Juan Manuel Sánchez Gordillo, líder jornaler i alcalde de Marinaleda

Els membres de la Brigada amb respresentants de Marinaleda

tornà a augmentar en percentatge de vot, fins un 72%, i en nombre de regidors, dels 7 de 2007 als 9 actuals, d’un consistori format per un total d’11 concejals. El paper del jovent o el manteniment del nivell de consciència política i capacitat reivindicativa generen major reflexió. Sergio Gómez, regidor de joventut, pertany a la generació criada amb l’escalfor de la lluita per la terra, diu: “és veritat que hi ha un relleu, un canvi generacional. Qui va emprendre les vagues de fam i l’ocupació de terres no volen que els seus fills hagen de passar pel mateix. Aspiren a mantenir l’actual nivell de vida que han assolit. És legítim, es pot entendre però cal recordar contínuament com s’ha aconseguit tot açò. Des de la regidoria duem a terme diferents programes educatius i culturals per mantindre viva aquella flama al mateix temps que afrontem les problemàtiques actuals: abandonament escolar, falta d’expectatives laborals que no siguen el camp... Marinaleda no està separada per cap tanca de l’exterior ni així ho desitgem per això les adicions, el consumisme fomentat per les multinacionals, la difusió del pensament únic dels mitjans de comunicació també afecten els nostres joves”. Com en tot procés revolucionari o transformador, la realitat mai és lineal ni unívoca, presenta matisos i varia-

bles que cal afrontar. Resulta clau adaptar-se a les necessitats del moment per a respondre a les demandes de la població. Encara que la utopia no és perfecta “el projecte de Marinaleda es basa en el principi de cooperar i no competir, garanteix unes condicions de vida dignes ací i ara mentre continuem creant condicions per a un futur més complet”. Valoracions dels organitzadors

Malgrat la curta estada, el viatge va ser tot un èxit ja que la participació va ser elevada, les reunions fructíferes i les experiències podran aprofitar-se en un futur tant en formació política com en el plantejament d’alternatives a nivell laboral o organitzatiu, per exemple. Des d’ Endavant “es pretén repetir aquesta Brigada l’any que ve , que siguen altres companys i companyes els que puguen viatjar i aprendre”, segons afirma V. Montagut. La idea va sorgir de les vivències prèvies d’alguns militants com a brigadistes a Cuba amb la BC Venceremos. “Pensàvem que podria ser una bona idea acostar-nos a altres realitats revolucionàries que tenim ben a prop”. També ha servit per estretir lligams entre diversos col·lectius que treballen a l’àmbit cultural, polític, sociolaboral o juvenil a la comarca.

Juan Manuel Sánchez Gordillo, líder jornaler, alcalde de Marinaleda i ara també cap de llista per Sevilla (IU) a les properes autonòmiques. Abordem amb ell notícies d’actualitat, la funció dels mitjans de comunicació així com qüestions relatives al seu lideratge. V. MARQUÉS MONTCADA

Quina valoració fa de les tensions entre la CUT i la direcció d’IU per la confecció de les llistes electorals? Com veu les eleccions andaluses de finals de març? Les bases del partit han decidit que siga jo qui encapçale la llista. Em consta que hi hagut certes pressions per part del PSOE a la direcció d’Izquierda Unida. Saben que no sóc gens partidari de pactar amb els socialistes, els hi convé un altre candidat. Jo ja he dit que pense que el PP no traurà majoria absoluta. Ara bé, això vol dir que anem amb ells del bracet? Contundentment no. Tant uns com altres representen el mateix: el capitalisme salvatge. Si el PSOE vol un govern que nacionalitze la banca, expropie a la duquessa d’Alba o desmantelle les bases de Rota i Morón, per exemple, així sí estaria disposat a donar-los recolzament. Quin paper juguen els mitjans de comunicació actuals? És necessari tindre mitjans de comunicació populars? Com ho heu fet

a Marinaleda? Evidentment els mass media són la corretja transmissora de l’ ideari capitalista. És importantíssim empoderar-se i prendre la paraula. Ací tenim una programació de radiotelevisió local: programes culturals, de difusió... de tota mena. No abasta tot l’horari però fem connexions amb la veneçolana TeleSur. Últimament hem tingut problemes amb les llicències del TDT. D’ací poc ho solucionarem eixint per Internet. Algunes de les crítiques que es fan al model del poble parlen d’excés de lideratge o d’estar basat en les subvencions públiques. El lideratge no és una qüestió bona o roina per sí mateixa. Ara bé, ha d’estar sota control. Per a això estan les assemblees. Cap dels membres de l’Ajuntament cobrem ni un sol euro, tots tenim el nostre treball: professor el meu cas, al camp o on siga. També hem de ser els primers en la lluita i els últims en els beneficis. L’esquerra ha de ser coherent amb els plantejaments que fa. El tema de les subvencions és absurd. Nosaltres rebem les mateixes ajudes que qualsevol altre

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

poble: de la Junta, de Madrid i Brussel·les; percentualment no és superior. La diferència està en l’ús que li donem. Des de una visió externa, què coneixes de les lluites nacionals i socials als Països Catalans? Penses que hi ha la suficient solidaritat entre els diferents moviments revolucionaris de l’Estat? Hem estat atents a les recents lluites estudiantils de València, per exemple. Han donat un missatge de coratge i resistència molt important desmentint molts dels tòpics sobre els joves. Per altra banda, crec que hem d’estar molt més units: a nivell local, de les diferents nacionalitats de l’Estat i internacionalment. Sovint hi actuem com a franctiradors, anem per lliure. En canvi, la burgesia, no. Militarment compten amb l’OTAN, políticament tenen l’ONU, econòmicament el FMI, el BM, la Trilateral... Nosaltres hem d’acceptar que l’esquerra és plural, potser no tothom pensem igual però en aquestos moments hem d’anar junts en allò fonamental: defensa de drets laborals i socials, vivenda, anticapitalisme...

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

Una nova oportunitat perduda en la nova llei d’empleades de la llar ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Les empleades de la llar porten a les seves esquenes massa injustícia.Dones (94%),pobres i majoritàriament immigrants (61%),són alguns dels estigmes socials que expliquen la precarietat absoluta dels seus contractes laborals, on la legalitat permet tot tipus d’abusos, des de no gaudir ni de l’atur, pensions més baixes o els acomiadaments pràcticament gratuïts, passant pels sous de misèria generalitzats, que en la gran majoria de casos voregen el Salari Mínim Interprofessional, que el govern popular ha congelat en els pauperrims 641,40 euros per 40 hores de treball setmanal.

La darrera reforma de la Seguretat Social, alhora que retardava l’edat de jubilació a 67 anys i rebaixava el 20% de les quanties generals de les pensions, anunciava en grans titulars que milloraria les condicions d’aquest col·lectiu. El govern de Zapatero es va afanyar a va fer propaganda de la seva “mesura social”, que va obrir els telenotícies del dia, i els sindicats CCOO i UGT (que van donar suport a la vergonyosa retallada, ui, volia dir reforma, de pensions d’agost de 2012) van afirmar que, per fi, “gràcies a la seva lluita”, les empleades de la llar havien aconseguit equiparar-se a la resta de treballadors. Entrant a les planes webs de l’INSS, el Ministeri de Treball o la UGT es pot comprovar l’alegria dels ponents davant de la seva lloable tasca en benefici de les més humils entre les humils. Anàlisi real de la llei

Però la definitiva aprovació de la llei, que ha entrat en vigor el darrer 1 de gener i estarà plenament vigent el 30 de juny de 2012, i encara més la seva aplicació, estan demostrant que ni hi ha una substancial millora, ni la finalitat del govern sembla ser aquesta. Però anem a pams. Amb la nova llei desapareix el règim especial de treballadores de la llar, però, oh sorpresa, es crea unes treballadores “excepcionals” dins el règim general. En termes jurídics (i amb certa conya), la nova llei canvia un “règim especial” de les empleades de la llar, per un “sistema especial” dins el sistema general. En definitiva, un joc de noms amb la voluntat de canviar termes per deixar-ho casi com estava. I és que, per exemple, aquestes empleades continuen sense gaudir de l’atur per molts anys que hagin treballat, i el seu acomiadament comptarà amb una pírrica indemnització de 12 dies per any treballat, i a més amb el simple (i lliure) “desestiment” de l’empleador (la resta comptem amb indemnit-

zacions que van de 20 a 33/45 dies), entre molts d’altres exemples. Per tant, i a pesar d’haver-se donat una poques millores, la empleades de la llar continuaran sent una immoral “excepció” dins el mercat laboral. Finalitats de la norma

La pregunta és evident, si no hi ha una millora, perquè ho han reformat. Digueume desconfiat, però tot sembla apuntar a que simplement el govern ha volgut controlar més un règim de la Seguretat Social “especial”, profundament precari, però alhora de “lliure” adhesió sense necessitat d’empresari, i que era aprofitat pels més precaris entre els precaris per cotitzar pagant pocs diners, per arribar a les pensions mínimes (i cada cop més minimíssimes), o per obtenir una relació laboral que permetés renovar els papers als treballadors immigrants. Ara tot això s’ha acabat: molts treballadors immigrants no trobaran una forma de cotització “flexible” en aquest règim, dificultant la renovació de residència, i els que hagin cotitzat poc cauran definitivament en el pou de les pensions no contributives, que cada dia acapara més i més capes de la societat. Les empleades de la llar, moltes d’elles, continuaran en negre i amb condicions precàries entre les precàries. El resultat no és una millora, sinó que tot apunta que serà més treballs en negre, menys pensions per a les dones, més obstacles pels treballadors immigrants, i amb tota probabilitat més ETT (o ara dites “empreses de serveis”), que cobriran aquesta demanda de treballadors domèstics, on seguiran campant els salaris de misèria i l’explotació més severa, però ara “normatitzada”. I és que amb la nova llei, els empresaris estan obligats a donar d’alta ells mateixos a les seves treballadores, encara que sigui per una hora de treball, i el resultat pràctic és que a la realitat moltes persones que estaven inscrites com a treballadores de la llar estan passant al treball negre, i moltes altres, passaran en els propers mesos a treballar per a ETT, com (oh, nova sorpresa!) ja ho preveia descaradament la pròpia llei. Un cop més, al topar-se amb la realitat, els discursos governamentals i dels sindicats oficials sobre millores socials resten vuits i sense contingut. Però aquest cop potser s’han passat, doncs ha estat a costa de perdre una nova ocasió per a dignificar de forma real les condicions laborals d’un col·lectiu tant legalment exclòs.

Principals diferències entre les empleades de la llar i la resta de treballadors Amb l’entrada en vigor de la llei de la reforma laboral les empleades de la llar no han desaparegut les principals diferències en les condicions de treball d’aquest col•lectiu respecte a la resta de treballadors. Les diferències encara són més grans en la pràc-

Sense prestació d’Atur

748,20 euros/mes

A pesar de la propaganda oficial, el BOE és ben clar: les empleades de la llar no tenen dret a la prestació d’atur, i per tant un cop acomiadades resten sense cap ingrés. Com sempre, el legislador ha volgut deixar constància de la seva mala consciència amb la possibilitat de que en un futur incert les empleades de la llar puguin arribar a gaudir d’aquest dret.

Les empleades de la llar per molt que cobressin (que no cobren en la realitat) mai podrien cotitzar actualment més de 748,20 €/mes, que resta lluny i no arriba ni a una quarta part del topall màxim de cotització de la resta de treballadors, 3.262,50 €/mes. El resultat, pensions mínimes entre les mínimes.

Integració de llacunes pensions Acomiadament: 12 dies per any treballat Les empleades de la llar compten amb un acomiadament “sense causa”, on el empresari pot acomiadar-les amb un simple “desestiment” (sense haver de determinar cap motiu), que dona dret a una indemnització mínima de 12 dies per any treballat. Si l’empresari no realitza el “desestiment” per escrit, l’acomiadament serà improcedent amb una indemnització de 20 dies per any treballat. La resta de treballadors compten amb una indemnització de 33/45 dies per any treballat, per aplicació de la darrera Reforma Laboral.

Topall màxim de cotitzacions:

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

tica real d’aquest ram, oblidat de cap control de la Inspecció de Treball o altre organisme, però fins i tot en les lleis es conserven injustificables diferències. I concretament:

En el càlcul de les pensions als treballadors “normals” se’ls aplica una cotització mínima als mesos que no han cotitzat. Les empleades de la llar no compten amb aquest benefici, i cada més que no hagin cotitzat significarà un mes a 0 euros, amb una important baixada de les pensions finals.

Salaris de tramitació En aquest àmbit les empleades de la llar mai han tingut dret als salaris de tramitació, i la reforma de la Seguretat Social d’agost de 2011 va mantenir aquesta discriminació, que no es sustenta en cap justificació. Però la darrera Reforma Laboral de febrer de 2012 ha vingut a trencar aquesta discrimi-

nació, aquest cop retirant els salaris de tramitació per a tots els treballadors, i dificultant la denúncia dels acomiadaments improcedents.

Horari La jornada laboral màxima dels treballadors és de 40 hores, amb un límit de 80 hores extres anuals. Les empleades de la llar compten amb les mateixes 40 hores màximes, però sorprenentment compten amb unes possibles 20 hores setmanals més de “presència”, a les que es poden sumar les mateixes hores extres que la resta de treballadors. En conclusió, es poden arribar a fer jornades setmanals de més de 60 hores.

Responsabilitat empresarial per manca de cotització Finalment, si l’empleada de la llar pateix un Accident de Treball o una invalidesa, i l’empresari no ha cotitzat ni ha donat d’alta a la Seguretat Social, aquest no respondrà ni abonarà aquestes prestacions a pesar de la infracció, tal com es donaria en la resta de treballadors.


L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

CIÈNCIA I MEDI AMBIENT 13

La contaminació electromagnètica ens envolta en el dia a dia A. GREGORI VALÈNCIA Estudis sobre la radiació emesa per les antenes de telefonia, ràdio, televisió, els sistemes wi-fi, etc. realitzats per diferents organismes, universitats i associacions, detecten la relació directa existent entre algunes malalties i l’exposició perllongada a estes xarxes. De manera que continuen les lluites per part de veïns d’alguns barris als quals els preocupa la implantació d’antenes de telefonia, com fa uns mesos ha ocorregut al barri de Benimaclet de València.

Aquest barri no és un cas aïllat ja que hi ha nombroses ciutats i països on als habitants els preocupa aquesta exposició. I és que existeixen Comunitats con la de Castella Lleó on els nivells de radiació arriben a ser 5.000 vegades més altes a les establerts pel principi de precaució, que si es compleix en alguns països europeus. Altres comunitats superen els 400 microwats/cm2, a excepció de Catalunya o Euskadi, mentre que es recomana no superar els 0.1 microwats/cm2. Vivim en un medi exposat contínuament a energies de diferent procedència. Si bé és cert que una de les més perilloses i preocupants és la nuclear, pel perill que suposa l’exposició a aquestes potents radiacions, també ens afecten d’altres que, tot i que són necessàries per al progrés i desenvolupament de la societat, poden tenir conseqüències per a la nostra salut pel fet que, en molts casos, ens trobem sotmesos a una exposició constant. Sovint ens preocupen més les línies d'alta tensió que les radiacions emeses pels electrodomèstics, tanmateix i si bé els camps generats per alguns aparells elèctrics poden o solen ser inferiors als de les línies d'alta tensió o transformadors, segueixen sent milers de vegades més intensos que els naturals, encara que sovint els seu radi d'acció és xicotet i el temps d'exposició limitat. Existeix un excés de radiació magnètica que prové de la suma d’una nombrosa xarxa de telecomunicacions que emprem en el nostre dia a dia, sobre tot en les grans ciutats. Els efectes dels camps electromagnètics artificials (CEM) en la salut depenen principalment de la freqüència de la radiació, la intensitat del camp, la grandària i la morfologia del subjecte exposat. De fet, el magnetisme i l'electricitat són fenòmens inherents l’un a l’altre. Encara que l’electricitat és un fenomen en el qual apareixen associats la presència d'ones –camps magnètics– i de partícules en forma d’electrons lliures –camps elèctrics–, en la pràctica hi ha casos en els quals ens trobem davant un clar fenomen de contaminació elèctrica produïda pels intensos camps elèctrics que es desprenen de les parets per les quals passen cables amb corrent altern o per electrodomèstics que no compten amb una correcta presa de terra. En altres casos, el

Estem rodejat d’ones electromagnètiques

major problema és el de la contaminació electromagnètica i aquesta s'associa amb la presència d'intensos camps magnètics en la proximitat de transformadors, motors elèctrics, resistències elèctriques en cuines o prop línies d'alta tensió i fins i tot en els cables de mitjana o baixa tensió del transport elèctric urbà. Si be l'ésser humà ha evolucionat exposat constantment a camps elèctrics i electromagnètics artificials i naturals, des de principis del segle XX s'ha incrementat en milers de vegades la intensitat de l’electricitat ambiental a causa de la influència de CEM generats per línies d'alta tensió, xarxes elèctriques, transformadors, antenes de radio i telecomunicacions, pantalles d'ordinador o pels electrodomèstics; tant a les nostres cases, com a les escoles i els llocs de treball, alterant el conjunt del medi ambient elèctric i electromagnètic natural i afectant en major o menor mesura a la nostra salut. Segons el GEA (l’Associació d’Estudis Geobiològics) la majoria dels fenòmens de contaminació elèctrica i electromagnètica a les nostres cases apareixen en crear-se uns camps elèctrics i camps electromagnètics a partir de corrents elèctriques alternes (50 Hz a Europa) que circulen per cables conductors o en els bobinatges de transformadors, motors elèctrics i altres equips elèctrics o aparells electrodomèstics. Les recomanacions sobre nivells màxims d'exposició a les radiacions de microones (que són les utilitzades en la tecnologia Wi-Fi) varien segons el país del món que es tracte en cinc ordres de magnitud. Les directrius més restrictives són les de Salzburg (Àustria) i Liechtenstein. En aquests països la recomanació és de no superar 0,1 micro-

wats/cm2. A Suïssa la recomanació és de no superar 1 microwat. A l’extrem contrari trobem el Canadà on el màxim permès és de 1000 microwats/cm2.Les recomanacions aprovades al Canadà es basen en l'efecte tèrmic a curt termini (exposició de 6 minuts). S'assumeix que si aquesta radiació no eleva la temperatura dels teixits del cos és “segura”. Però altres fonts afirmen que aquestes dades límit no són correctes. S'ha documentat l'existència d'efectes a nivells molt inferiors dels quals produeixen una elevació de la temperatura corporal (Analysis of Health and Environmental Effects of Proposed San Francisco Earthlink Wi-Fi Network (2007). Aquests efectes biològics comprenen una major permeabilitat de la barrera hematoencefàlica, una major afluència de calci, un augment dels trencaments de les cadenes d'ADN i un increment del càncer, la inducció de proteïnes d'estrès i danys en els nervis. L'exposició a aquesta energia s'associa amb alteracions dels leucòcits en els xiquets i xiquetes d'edat escolar; leucèmia infantil; trastorns de les funcions motores, del temps de reacció i de la memòria, mals de cap, vertigen, fatiga, debilitat i insomni. Existeixen també altres radiacions naturals, en aquest cas, són les que la Terra emet com a conseqüència de l’energia que acumula. Aquestes radiacions anomenades tel•lúriques també poden tenir repercussions negatives sobre els éssers humans de la mateixa manera que ho fan les altres radiacions artificials. Les radiacions naturals habituals en una zona es modifiquen quan en el subsòl concorren diferents elements, com són els corrents d'aigua subterrània, fractures geològiques, borses d'aire, masses de

minerals, canvis en la composició del terreny, etc. És important que les edificacions no estiguen localitzades en zones afectades per aquests fenòmens, ja que podrien patir els efectes d’aquesta radiació d’energia. Algunes de les localitzacions d’aquestes línies de emissió de radiacions són les línies Hartmann i Curry. La xarxa Hartmann, està formada per una xarxa quadriculada, orientada N-S i E-O, que envolta tota la Terra. Els punts geopatògens se situen en els creuaments de les línies. Les malalties

que provoquen són de caràcter agut i inflamatori. La xarxa Curry, igual que la xarxa Hartmann cobreix la Terra, però està orientada NE-SO i NO-ES. De la mateixa forma que aquesta, en el creuament de punts concrets, provoca malalties inflamatòries i agudes. Existeixen diverses maneres de valorar la biohabitabilitat dels nostres habitatges; entre alguns instruments tenim per exemple la Norma Técnica de Medició en Baubiologie (SBM-2008).

Malaties associades i geopaties A. GREGORI VALÈNCIA

A Lió, Estat francés, el maig del 2011 l'OMS i la International Agency for Research on Cancer (IARC) classificava els camps electromagnètics de radiofreqüència com a possibles agents cancerígens per als humans (Grup 2B), basat en un increment del risc de glioma, un tipus maligne de càncer de cervell, associat a l'ús de telèfons sense fils. De manera similar estudis realitzats per la Facultat de Biològiques de la Universitat de València en rates demostren que l’índex de supervivència en les que estaven exposades en zones lliures d’alteracions geofísiques era molt superior a la de les no exposades a zones de radioestèsia (alteracions magnètiques). Es comprovà en aquest estudi que el sistema immunològic d’aquests animals es veia modifi-

cat per les radiacions, sent més fort el dels animals situats en zona neutra. No existeix encara una consciència social generalitzada pel que fa als perills que les radiacions electromagnètiques poden tindre sobre la salut humana, tot i que cada cop hi ha més informació a la vegada que es tenen noticies sobre lluites veïnals orientades a combatre la repercussió sobre la salut que tenen les antenes de telefonia mòbil o les línies d’alta tensió. Malgrat tot, encara hi ha una gran desconeixença sobre l’efecte que tenen sobre nosaltres tots els aparells elèctrics d’ús quotidià que ens rodegen i que fem servir amb gran assiduïtat, així com d’aquells indrets on l’electromagnetisme natural és més elevat i, on sovint, sense saber-ho, construïm els nostres habitatges.


14 CULTURA

DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

Contra l’oblit de la Palma marginal ries del barri semble una obra menor, un còmic inofensiu. Tot el contrari del que veritablement és. Entre les seves virtuts, per cert, hi ha també la de fer una recreació de la Palma dels quinquis que molts voldrien oblidar, igual com passa a tantes altres ciutats. S'hi reconeixen carrers, places, passeigs, edificis o mercats que encara hi són tot i els canvis. Semblen voler dir-nos que no oblidem aquella generació i la seva desgràcia. Publicat gràcies al primer Premi Ciutat de Palma de Còmic, únicament podem recomanar la lectura d'aquesta obra tan ben acabada i que resulta enriquidora socialment, històrica i humana.

Marc Pastor i Sanz VALÈNCIA

istòries del barri de les putes" fora segurament un títol més adient, ja que fins i tot el protagonista l'anomena així. En tot cas, era el barri de Palma on la gent anava a parar quan les coses no li havien anant bé i on, des d'aquell moment, únicament podien anar-li pitjor. Gabi Beltran en fa memòria de la seva estada al llarg de la seva joventut, quan la misèria primer, i l'heroïna després, s'emportaren per davant gairebé la generació sencera a la que ell pertany. Aquest volum recull, mitjançant un seguit d'històries curtes, anècdotes i records, l'ambient que es respirava, els personatges que hi vivien i les coses amb que passava l'estona amb els seus amics. Són uns episodis sobre el seus orígens que, segons sembla, Beltrán sempre porta a sobre i que aquells que l'envolten li han sentit explicar nombroses vegades. Per fi, amb la inestimable ajuda de Bartomeu Seguí, s'ha decidit a buidar la seva ànima en les pàgines d'aquesta obra. Atracaments a comerços, topades amb la policia, visites a prostíbuls, feines precàries i tota mena d'aventures de pura picaresca i barri baix hi queden reflectides. Però, per sobre de tot plana un sentiment de melangia, que no és sinó la tristesa per un futur que va ser negat a tota aquella gent condemnada per la societat. Tristesa pels amics que van morir joves, pels pares absents, per les desgràcies quotidianes però, també una certa ràbia continguda que clama contra la injustícia social. Els quadres de text expliquen, com en un diari personal, les sensacions viscudes pel protagonista i no deixen que la peripècia i allò visual convertisquen aquella marginalitat en un espectacle fascinant como tot sovint ocorre al cinema. La feina de Seguí, per la seva banda, s'ajusta perfectament a aquesta òptica, així com a l'ambient juvenil

H

del relat. El seu enfocament gràfic té quelcom de revista per joves, dels "tebeos" més ingenus, però alhora resulta molt colpidor. El tractament del color és una peça clau en aquest sentit i marca perfectament no només l'ambient realista sinó també l'ànima del protagonista. La seva narració gràfica és clara, efectiva i elegant, com si volgués facilitar la lectura a qualsevol tipus de persona i deixar recaure el pes artístic en la força dels fets. Tot plegat fa que a primera vista Histo-

Fitxa tècnica: Títol: Històries del barri Autors: Gabi Beltran, Bartomeu Seguí Característiques: Cartoné, 160 pàgines, color PVP: 20 €

Diada de la Cultura Catalana de l’UJI Borja Català MANISES

l proper dimarts 27 de març tindrà lloc a la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana la segona i darrera sessió de l'edició del curs 20112012 de la Diada de la Cultura Catalana. Sota el títol Les expressions de la nació en la creació musical catalana, hi participaran Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas, i Francesc Ribera, “Titot”, cantant de Brams i regidor de la CUP a l'Ajuntament de Berga, tots dos col•laboradors de L'ACCENT. La sessió es desenvoluparà a la sala d'actes Alfons el Magnànim de la Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques de 12 a 14 hores. La Diada ha estat organitzada per un grup d'alumnes de l'assignatura Els nous llenguatges literaris catalans, impartida pel Departament de Filologia i Cultures Europees de la universitat pública valenciana. En el primer lliurament de la Diada de la Cultura Catalana, que va tindre lloc el passat 22 de novembre a l'aula magna de la Facultat de Ciències Humanes i Socials hi van participar la poetessa Isabel García Canet, guanyadora del premi de poesia Vicent Andrés Estellés 2010 per L'os de la música, i la cantant Clara Andrés les quals, a més de pronunciar sengles conferències, van realitzar un recital poètic i un concert, respectivament. El tema d'aquest primer acte fou Dones i nacions. En l'organització de la Diada de l'UJI han col·laborat el Centre Ovidi Montllor d'Alcoi (Acció Cultural del País Valencià) i l'obral social d'Unnim.

E

La capitana Teresa Pàmies s’acomiada Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

l proppassat 13 de març, a l'edat de 93 anys -nasqué a Balaguer el 1919-, morí la Teresa Pàmies. Son pare, en Tomàs Pàmies, fou un dirigent marxista -primer al BOC, més tard al Partit Comunista de Catalunya i finalment al PSUC- i ella ingressà a les recentment creades Joventuts Socialistes de Catalunya el 1937, on passà a formar part del seu Comitè Executiu. En representació seva participà en la creació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove de Catalunya i el seu portaveu, Juliol. Un cop acabada la guerra, hagué de marxar a l'exili amb son pare, quedant la família dividida en dos. En un primer moment fou internada en un camp de refugiats i, posteriorment, participà de la resistència francesa. En acabada la II Guerra Mundial, començà un periple que la portà a la República Dominicana, a Cuba, a Mèxic -on començà estudis de periodisme-, i en darrer lloc a Praga, on

E

treballà de redactora de les emissions catalanes i castellanes de Ràdio Praga. També des de l'exili començà a participar a la premsa catalana -Serra d'Or i Orifla-

ma- una tasca que mantingué al llarg dels anys en nombrosos periòdics. El seu debut literari el feu de la mà de son pare, els textos del qual foren els

fonaments sobre el qual edificà Testament a Praga (1971), que li valgué el premi Josep Pla i el Crítica Serra d'Or. Ja de retorn a Catalunya, gràcies a la bona acollida del seu primer treball, decidí seguir conreant l'escriptura, llaurant-se una carrera de novel·les de tipus memorialístic centrats en la guerra civil i l'exili. D'entre les obres més destacades -la relació és per força curta i, per tant, moltes obres en quedaran fora- s'hi compten Quan érem capitans (1974), un retrat en primera persona dels anys de la guerra civil que li valgué el Premi “Joan Estelrich” i del qual se'n van haver de suprimir alguns fragments per tal que pogués ser editat, o Amor clandestí (1976), on relata la seva relació amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo.


CULTURA 15

L’ACCENT 222 DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012

Ressenya de la quinzena Le Havre

Le Havre, un film que il·lusiona sense il·lusionisme Eduard Escombra BARCELONA

e Havre (2011) és una ciutat portuària normanda que dóna títol al darrer film del director i guionista finlandès Aki Kaurismäki. En aquesta població hi conviuen Marcel Marx, escriptor recuperat de La Vie de Bohème (Aki Kaurismäki, 1992), la seva companya Arletty, qui afirma no creure en els miracles, almenys no en el seu barri, i la seva gossa Laïka, juntament amb la resta de pobladors d'una entranyable comunitat, un seguit d'éssers anònims, senzills, humils, ancians i pobres. Enllustradors, pescadors, botiguers, mestresses, els clients d'un bar i la patrona, un duaner, un músic, un delator, un metge...que en cap cas son exponents de joventut, sensualitat, força, riquesa, celebritat, o poder. Que no aparenten gran cosa, ni semblen res que els depassi. Que simplement son, viuen i necessiten els uns dels altres. El seu entorn quotidià es veu capgirat quan, als problemes econòmics i de salut, s'afegeix la descoberta per part de la policia d'un grup d'africans sense papers dins el contenidor d'un vaixell de càrrega. Momentàniament la comunitat decideix acollir i ajudar Idrissa, noi africà que fuig de les autoritats al temps que cerca la manera de reunir-se a la seva mare a Londres. Es desencadena llavors una basta operació de cacera del noi, impulsada per un prefecte i els seus

L

pinxos, tots ells obsessionats per fer complir la llei, fins i tot quan aquesta contradiu el

sentit comú més bàsic. Aquest fet situa en primer pla centres d'internament, campaments de refugiats, batudes policials, escorcolls intempestius, delacions, controls, abusos, desaparicions, i el mediàtic episodi del desmantellament del campament “La Jungle” de Calais. Front això, l'esperit de resistance d'una comunitat organitzada, pacífica, ferma, tenaç, irreductible, conscient, convençuda, alegre, viva, combativa... Si el tema d'aquest film despertaria poc o gens interès en un film d'estudis a l'americana, encara menys interessaria el tractament o forma que aquest adquireix. Després de recórrer bona part del sud i oest d'una Europa continental fortificada, el director troba l'ambient que li interessa a “la ciutat del blues, el soul i el rock'n'roll”. Admirador confés de directors com Ozu i Bresson, es referma un cop més en el seu estil ascètic, auster, lacònic, contingut, essencial i sintètic. Sense necessitat de satisfer quotes de sexe i violència, ni d'estimular els nostres

impulsos eròtics o impetuosos més recòndits, opta com sempre per una forma d'emocionar i d'emocionar-se profunda, intel·ligent i respectuosa, força allunyada de les convencions cinètiques espectaculars. Un film sublim i imprescindible, fonamentat en ideals de bellesa i veritat que van més enllà de la noció de distracció o entreteniment, per aprofundir encara més en la línia cinematogràficament i socialment radical que de fa temps caracteritza aquest director. El paraules del propi Aki Kaurismäki, “el cine europeu no ha dedicat molt temps a la creixent qüestió econòmica, política i, sobretot, moral nascuda a partir de la mai resolta crisi dels refugiats; uns refugiats que intenten entrar a Europa des de fora i als quals es tracta de manera irregular, i sovint reprovable. No tinc la solució pel problema, però volia enfrontar-me al tema en aquesta pel·lícula gens realista”.

Fitxa tècnica: “Joan Fuster. Nosaltres, els valencians. 19622012” Centre Cultural La Nau de la Universitat de València Fins el 18/03/2012

Lectures recomanades

En caure la tarda

Els etcèteres

Els barris dels nous catalans

Lenin reactivado

Jordi Coca Edicions 62, 2012

Joan Brossa Centre Internationale de Poésie de Marseille

Jordi Casas Grup d'Estudis Locals

VVAA Ediciones Akal, 2010

a darrera novel·la de l'escriptor i dramaturg Jordi Coca es desenvolupa entre les 7 del vespre i les 5 de la matinada de l'endemà i té com a protagonista en Miquel Gironès, un intermediari comercial de seixanta-quatre anys. Fora, plou, i en Gironès es veu obligat a quedar-se a casa, aïllat per l'aigua, com el Robison Crusoe d'en Defoe, moment que aprofitarà per fer balanç de la seva vida a partir de monòlegs interiors. A mes, però, en Coca aprofita la història d'aquest comercial mediocre per fer “un retrat del país, d'Andorra a Alacant”.

a col·laboració entre el Centre Internationale de Poésie de Marseille amb l'Institut de les Llestres catalanes van fer possible l'edició d'aquest llibre publicat pel Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Fundació Joan Brossa. Els etcèteres és el primer treball que es publica després de la mort d'en Joan Brossa el 1998. Consta de 28 poemes visuals, gènere en què Brossa excel·lí, no publicats fins el moment. L'obra pertany al cicle de Poemes habitables, del 1970, un dels períodes més fecunds pel que fa a la seva producció de poesies visuals.

'historiador de Sant Cugat del Vallès Jordi Casas ens ofereix un assaig sobre l'arribada de la nova immigració a Catalunya durant els darrers 10 anys. Hi detalla els moviments migratoris en 12 barris de Catalunya, com el Raval de Barcelona, La Florida de l'Hospitalet de Llobregat o el centre històric de Lleida, Vic o Salt. L'especificitat cultural en comparació a onades anteriors o la mobilitat social són alguns dels temes que en caracteritzen l'enfocament.

amentablement no es pot trobar en català però “Lenin reactivado” és una gran oportunitat per refermar l'actualitat de Lenin en un context de crisi sistèmica. La nòmina d'autors inclou Slavoj Zixek, que ja ha fet de Lenin un fetitxe dins la seva obra, i Alain Badiou entre d'altres. Però la necessitat de reactivar Lenin és anterior a la crisi i té el seu origen en una conferència a Alemanya el 2001. Objectiu: utilitzar Lenin per dinamitar el “consens postpolític” i la “prohibició del pensament”.

L

L

L

L


DEL 22 DE MARÇ AL 4 D’ABRIL DE 2012 L’ACCENT 222

16CONTRAPORTADA

“El jovent necessita espais de joves i per a joves on poder construir alternatives al sistema capitalista” JOAN CUBEDO LLEIDA

D’on sorgeix el projecte del Casal Popular de Joves de Lleida? Tot sorgeix a partir de la iniciativa d’un grup de joves de la ciutat provinents dels moviments socials, del moviment 15-M o simplement joves amb inquietuds transformadores, que coincidíem en la idea de crear un espai que permetés als i les joves de Lleida donar resposta a la manca d’espais lliures per poder viure la cultura i l’oci d’una forma activa i al marge dels interessos especulatius i mercantils pels quals es troba sotmesa la nostra societat. Després d’un temps de debat, anàlisi i planificació, el 29 d’octubre es va fer pública l’ocupació d’un immoble de la ciutat que havia d’esdevenir el Casal Popular de Joves i que va acabar amb el seu desallotjament el mateix dia, evidenciant com totes les institucions, també a nivell local, actuen en la mateixa direcció, frenar qualsevol iniciativa que qüestioni el sistema. Després d’aquest primer desallotjament i, per tant, del primer intent fallit d’ocupació, no es van generar dubtes en el sí de l’Assemblea del Casal? Una de les claus en tot el procés d’inici del projecte del Casal Popular de Joves ha estat no considerar aquest primer intent com un fracàs, ans al contrari, la primera ocupació ens va servir per reafirmarnos en la necessitat de construir un espai com aquest, que servís com espai de trobada per a joves, associacions i moviments socials, on poder dur a terme les nostres iniciatives des d’una perspectiva anticapitalista, assembleària i autogestionada. El desallotjament ens va donar una lliçó en tots els sentits, i especialment ens va servir per veure el que ja intuíem: el projecte que plantegem des del Casal Popular de Joves, en tant que planteja una alternativa a l’hegemonia del capitalisme pel que fa a models d’oci o de relació social, és un problema per al sistema, i això ens mostrava que anàvem pel bon camí. Amb aquesta empenta vam seguir treballant fins a poder alliberar l’espai actual del carrer Governador Montcada 9: un edifici de quatre plantes que, entre altres

ENTREVISTA Carles i Ruben, membres de l’Assemblea del Casal de Lleida Fa tot just un mes que un grup de joves de Lleida alliberava un cèntric edifici per tal d’ubicar-hi el Casal Popular de Joves de la ciutat. Per tal de conèixer aquest nou projecte ens apropem al Casal Popular de Joves on el Carles i el Ruben, membres de l’Assemblea del Casal, ens expliquen què és i què vol ser aquest nou espai.

usos, havia acollit una sala cultural i d'oci molt coneguda a la ciutat. Una de les primeres reaccions per part de l’Ajuntament de Lleida fou per part del seu alcalde, Àngel Ros, que afirmà que a Lleida no li calien més espais per a joves. Què en penseu al respecte? Aquesta afirmació, feta el mateix dia que es va fer la manifestació on vam fer pública l’ocupació de l’espai, és una mostra més de la mediocre política juvenil de la Paeria. Els diversos governs municipals no han sabut dotar el jovent d’iniciatives il·lusionants ni fer-lo partícip de les seves pròpies problemàtiques i inquietuds. Al contrari, han mantingut al jovent al marge i això ha provocat al llarg dels anys un cert desmembrament del teixit associatiu juvenil de la ciutat. Per no parlar d’equipaments, infraestructures i serveis propis, una necessitat per al jovent i una històrica demanda de diverses associacions. Entenem que el projecte de Casal de Joves recull la crítica que molts joves de la ciutat fan al centre de la Regidoria de Joventut, un espai que els joves no han fet seu i que no afavoreix la trobada, coneixença i treball conjunt entre ells. És, per tant, en aquest context que el projecte de Casal de Joves es fa més necessari que mai: el jovent necessi-

“El projecte de Casal de Joves recull la crítica que molts joves de la ciutat fan al centre de la Regidoria de Joventut”

LA REMATADA

Acumulació per despossessió SIMÓN VAZQUEZ BARCELONA

David Harvey en un llibre anomenat El Nou Imperialisme que no té el plaer d'estar editat en la nostra llengua, valga la redundància a allò de l’imperialisme, té un capítol que s'anomena “l'acumulació per despossessió”. Això de l'acumulació per despossessió es podria explicar breument com allò que ens estan fent les classes dominants als dominats. Els capitalistes acumulen desposseint-nos d'allò que és nostre, nosaltres acumulem forces desposseint-los d'allò que és seu però que hauria de ser nostre. Una baralla de carrer

ta (i més amb la situació actual de més del 43% d’atur juvenil i la precarització generalitzada de les nostres vides) espais de joves i per a joves, que donin resposta a la manca d’espais lliures on poder construir alternatives al sistema capitalista, unes alternatives col•lectives, basades en el treball conjunt i la col•laboració entre joves, lluny de l’individualisme al que els seus models d’oci consumista ens volen portar.

tius hi han fet les seves assemblees, alguns han realitzat actes als espais del Casal de Joves... Una de les darrers iniciatives sorgides en el sí del Casal ha estat la d'acollir una assemblea d’artistes de la ciutat, que han iniciat la tasca de recuperar el que havia estat la Sala Europa, un espai de referència de la cultura lleidatana durant els anys 80 i que és precisament una de les sales de l’edifici alliberat.

Quina relació pretén tenir el Casal de Joves amb la resta d’entitats existents a la ciutat? Des del principi, per l’Assemblea del Casal Popular de Joves ha estat una prioritat donar a conèixer el nostre projecte a les entitats juvenils de la ciutat. I no només això, també ha estat una prioritat fer-les partícips d’aquest projecte, sent conscients de la importància d’apropar l’espai que representa el Casal Popular de Joves a les entitats per tal que esdevingui molt més que un espai físic: també ha de ser un lloc on es generin sinèrgies entre col·lectius, on es puguin crear xarxes d’equipaments i serveis, on es puguin dur a terme activitats... en definitiva un espai de trobada per a les entitats juvenils lleidatanes que doni resposta a les necessitats que tenim. En aquest sentit la feina ja està iniciada: s’ha contactat amb moltes associacions i la resposta ha estat força positiva. Moltes han mostrat el seu interès amb el projecte, set col·lec-

I ja per acabar, quines són les vostres perspectives de futur? El grup de joves que hem iniciat el projecte del Casal Popular de Joves de Lleida sempre hem defensat que simplement hem posat les bases per a construir un espai que serveixi al jovent per empoderar-se i ser capaç de generar les seves pròpies activitats, així com afrontar les seves pròpies problemàtiques des d’una perspectiva anticapitalista, sense paternalismes ni tutelatges. A partir d’aquí, és al jovent lleidatà, així com a les diverses entitats que conformen el teixit associatiu de la ciutat, a qui els toca seguir amb el camí iniciat, fer-se seu el Casal i generar iniciatives i activitats. En definitiva, donar-li vida a un Casal que necessita de moltes mans per tirar endavant, però que estem segurs que esdevindrà un espai obert i participatiu de referència dins de la ciutat de Lleida.

“Ha de ser un lloc on es generin sinèrgies entre col·lectius, on es puguin crear xarxes d’equipaments i serveis”

En alguns moments l'agitació ha de ser planera i entenedora per fer veure coses que en un principi serien clares però que amaguen un interior fosc i lúgubre. Així podríem citar Marx; Groucho no! l'altre, el de la barba, quan deia que si la presència fos igual a l'essència no ens caldria ciència. Doncs explicarem una historieta que mai va succeir o que succeeix massa sovint però no ens n’adonem. L’altre dia a les tantes de la matinada anàvem caminant, tornant de vés a saber on... ens vam trobar una escena peculiar: una parella del barri que tots coneixem i de la qual totes sospitem que la noia és agredida pel seu marit sense que ningú ho pugui confirmar del tot ni desmentir una mica... La parella estava rodejada per un grup d’individus armats amb navalles que intentaven robar-los-hi el que portaven; sospitem que el marit és un malparit, però clar, aquí se'ns plantejaven tres opcions: no participar en la refrega i mantenir-nos al marge, cosa que faria la majoria de gent; intervenir a favor de la parella; i una tercera opció una mica estranya però que com veurem més endavant alguns recolzarien; seria recolzar als lladres contra el marit en defensa, suposadament, de la noia. I ara et preguntaràs i aquesta història, a que ve? Doncs pensem que en comptes d’una parella fos un país amb les seves classes en lluita contraposades i en comptes d'atracadors de barri fossin potències imperialistes com la UE o EUA, i posemli nom a la parella, diguem-li, Líbia, Síria... en aquesta postura hi ha una esquerra que passa olímpicament de les agressions imperialistes, i una altra més perillosa que en una suposada defensa de la noia/població maltractada (que tampoc ho sabem del cert si és així) defensaria una agressió imperialista/atracadora contra el marit/govern. La qüestió és que mentre defensem els atracadors aquests no diferencien entre poble i govern i de fet volen explotar més a aquest poble, extreure'n els recursos del país i apaivagar les postures “antimperialistes” del govern. L'altra esquerra, hauria de sortir davant dels atracadors que segur que són del nostre barri i ens hauríem d'enfrontar amb el perill de quedar malament i semblar els defensors d'un maltractador. No podem ser valedors d'atracaments, preferim semblar valedors de dictadures que demòcrates banyats en sang. Ser antimperialista amb totes les nostres forces ha de ser a tota arreu i sota totes les conjuntures no només quan es bo a la premsa, per això ara aquí i demà on sigui seguirem recolzant a tots els pobles en lluita contra l'imperialisme encara que la premsa ens tregui com a maltractadors, i ja sabem allò de si l'enemic ens borda és per què ho estarem fent bé.

Accent 222  

Periodic popular dels Paisos Catalans. Número 222. Del 22 de març al 4 d'abril de 2012

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you