Page 1

217

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Bartomeu Miró

Solidaritat, creixement, esperit de lluita i resistència. Totes aquestes sensacions es van viure als diferents actes de la Diada de Mallorca organitzats per l'esquerra independentista de l'Illa. Solidaritat amb els acusats d'haver cremat una bandera espanyola i agredit la policia a la diada de l'any anterior. Els quatre acusats portaven la pancarta de la manifestació i al seu darrera s'hi aplegava una gentada amb cartells reclamant la seva absolució. Creixement exemplificat en actes a Sa Pobla i a Sóller, on per primera vegada es realitzà una marxa de torxes reclamant el dret a decidir, en el

que vol ser una aposta en els propers anys per a difondre la diada a nivell popular arreu dels pobles i viles de l'illa, i tornant a aglutinar el gruix més nombrós de la manifestació. Esperit de lluita demostrat en tornar als carrers malgrat la repressió de l'any anterior, i tornar-hi amb un missatge més combatiu encara. Resistència contra l'ofensiva anticatalana i antisocial abanderada pel PP i que té en l'esquerra independentista mallorquina un ferm adversari. Una forma immillorable de cloure l'any. >>Països Catalans 5

ENTREVISTA

Les retallades arriben al País Valencià Poc més podia aguantar la Generalitat sense reconèixer la magnitud del daltabaix de gestió de la institució. Mentre Camps visita diàriament el tribunal, Fabra es va veure forçat a anunciar un seguit de mesures per a poder fer front al deute. Com ja és habitual, i seguint l'estela iniciada per Mas, a qui li tocarà pagar la factura és als treballadors i treballadores. La mossegada en el salari dels treballadors públics, l'anunci de retallades dràstiques en els serveis socials i la no assumpció de cap responsabilitat ni autocrítica formen part d'un quadre narratiu repetit ja unes quantes vegades arreu dels Països Catalans.

SUMARI

>>Editorial 3 / Economia 13

Ainhoa Etxaide Amorrortu, secretària general de LAB

Els funcionaris i els interins han començat a mobilitzar-se

Ainhoa Etxaide va ser triada com a secretària de LAB l'any 2008 al VII congrés del sindicat, a Barakaldo, i va prenedre el relleu a l’històric dirigent Rafa Díez. En aquesta entrevista ens explica a L’ACCENT l’origen del sindicalisme basc i el seu paper en el context actual. >>Contraportada 16

Les clavegueres d’en Felip Puig

L’ultradreta avança a Hongria

Felip Puig porta a les seves esquenes dos persones mortes sota custòdia policial en 2 mesos.

Hongria es debat entre un govern populista cada cop més escorat a la ultradreta o a una intervenció europea per a instaurar un nou govern tecnòcrata. >> Internacional 10 i 11

>> Països Catalans 7

Pujada de les pensions? En prendre possessió del seu nou i flamant càrrec, el nou president de l’executiu es va plantar ben content i altiu davant de les Corts espanyoles a ratificar que, “complint la seva paraula”, pujaria les pensions. >> Economia 12

JULI CUÉLLAR PÀG. 2 // ADAM MAJÓ PÀG. 2 // BOI SEGARRA PÀG.3 // JORDI MARTÍ PÀG.13 // ISA GARNIKA PÀG.16


02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

La CUP a punt! JULI CUÉLLAR MATARÓ

“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics. Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a “estar pre-

“La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP” parats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà. Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem. Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida per al conjunt dels Països Catalans.

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

COL·LABORACIÓ

ADAM MAJÓ GARRIGA

Liberalisme d’esquerres No, no és una antilogia, el liberalisme d’esquerres existeix. Si el de dretes diu que d’estat just el necessari per garantir l’ordre públic i la propietat privada, el d’esquerres diu una cosa semblant, però molt diferent, que d’estat l’imprescindible per garantir la igualtat d’oportunitats i la universalitat de determinats drets socials. Evidentment, aquest mínim necessari pot

amb molta diferència el propietari majoritari del sòl i darrerament, senyors prou moderats i respectats com en Jordi Borja (urbanista i membre de l’equip de govern a l’Ajuntament de Barcelona en l’etapa Maragall) expliquen quan se’ls ho demana que la municipalizatció del tot el sòl edificable és l’únic instrument eficaç que ens permetria lluitar contra l’especulació

“D’estat, l’imprescindible per garantir la igualtat d’oportunitats i la universalitat de determinats drets socials”

“La municipalizatció del tot el sòl edificable és l’únic instrument eficaç que ens permetria lluitar contra l’especulació”

ser ampli, molt ampli, tant que a més d’un li semblarà socialisme, però s’hi arriba des de la prevenció contra l’estat i des de la convicció que la llibertat individual i la lliure iniciativa tenen un potencial extraordinari, també en el camp de l’economia. Un exemple: El liberalisme clàssic diu que els recursos naturals, que no els ha creat ningú, que no són producte de cap bona idea ni de cap esforç individual o col·lectiu, han de ser de titularitat pública i que, en tot cas, se’n pot fer una concessió, sempre temporal, de l’exlotació. Tradicionalment, però, hi ha hagut un recurs natural que no ha entrat en aquesta categoria i que ara, en un món cada cop més petit i poblat, no té cap sentit que en segueixi restant al marge. Es tracta del sòl, de la superfície del planeta, tant la més o menys salvatge com la més directament humanitzada. I en aquest segon cas encara caldria distingir la terra dedicada a l’agricultura, el valor de la qual està molt condicionat pel treball acumulat, i el sòl urba-

Número 217 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors. L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans. Redacció València: C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: C. Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: laccent.cat @gmail.com Subscripcions: 616 07 33 28 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.),Joan Ballester,Guillem Colom, Pep Giner,Andrés González.Opinió:Joan Teran (coord.). Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafaei Escobar. Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica:Oriol Clavera.Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

nitzable, on la feina feta hi juga un paper mínim i el seu valor és estrictament de superfície, d’espai previ indispensable. En aquest darrer cas, que s’hi pugui construir no és mèrit de ningú sinó fruit d’una decisió de planejament urbanístic i, per tant, la titularitat del sòl, de l’espai que permet ubicar-hi un immoble, no pot ser de ningú o, el

què és el mateix, ha de ser de tothom. Arribats a aquest punt, i des d’una perspectiva liberal, la idea de convertir tots els espais naturals i tot el sòl urbanitzable (l’agricultura, repeteixo, requeriria un altre debat) en patrimoni públic, comunal, no és gens estranya ni contradictòria. De fet, als països escandinaus (i ho sento) l’estat és

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

i reconduir el sector de la construcció cap a la racionalitat i l’interès col·lectiu. I és que, ja ho deia en començar, el liberalisme d’esquerres i el socialisme menys estatista, quan són valents i arriben fins al final, es toquen.

PAPER DE VIDRE

Elogi del xoriço “Jo faig el pollastre amb naps” (Antoni Puigverd, “Elogi del pollastre”, La Vanguardia, 2 de gener). La seva àvia, en canvi, feia estofats de pollastre amb caluixos de bleda, que avui tothom llença. “La gent del seu temps havia passat moltes privacions. S'escalfaven amb brasers i treballaven de sol a sol per guanys de misèria”. “La gent del seu temps” inclou Francesc Cambó o Joan March, però és àmpliament sabut que Cambó i March vivien en la més ostentosa de les abundàncies mentre, efectivament, un munt de gent treballava de sol a sol per guanys de misèria. És a dir que “la gent del seu temps”, com a categoria analítica, és completament inútil i el que veritablement interessa és saber qui guanyava sous de misèria i qui no i per què. Però això és una perspectiva que no interessa Puigverd ni als ideòlegs del règim. “L'altre dia, vaig sentir una informació narrada per la locutora en un to gairebé fúnebre. Es veu que, en les compres de menjar nadalenc, els catalans hem tornat al pollastre. La informació es presentava com un exemple de la profunditat de la crisi”. Finalment el problema de la crisi no és que milers de persones s'hagin quedat sense habitatge, ni lloc de treball ni subsidi de cap tipus. El problema és que acostumats al “dolce far niente”, les ostres amb cava i l'esquí als Alps, no som capaços de conformar-

nos amb un pollastre per Nadal. I això afecta a “tots”, per què “tots” hem menjat el mateix durant aquests anys -foie, llagostins, ostres, pernil de “pata negra”- i “tots” ens hem passat al pollastre enguany. Els darrers anys es veu que el sarau i la disbauxa han estat d'unes dimensions que, simplement, no es podien mantenir. I a diferència de la generació de la postguerra, que va trobar la llum del pollastre al final d'un túnel de pa adulterat, “nosaltres fem el camí a la inversa, sortim d'un jardí ple de roses i entrem al camí de les espines”. Roses com la pèrdua de poder adquisitiu, la precarització del mercat de treball, els desnonaments i les deslocalitzacions. Però l'experiència d'Antoni Puigverd ha estat una altra i és molt difícil empatitzar amb el que no s'ha viscut. Si malgrat tot no ens deixem enganyar i protestem, Puigverd ja ha

trobat la resposta en la psicologia: “Sortim de la fase infantil (en què la vida té forma de conte i tota fantasia és exigible). I ens endinsem als boscos de la realitat amb l'ànim sorrut, com l'adolescent ressentit amb el món”. I així, mentre Felip Puig respongui els adolescents sorruts a cop de porra, el senyor Puigverd, que prefereix la poesia, els dedicarà un lleu somriure de condescendència o fins i tot un moderat rictus de desaprovació. Però de germà a germà, car “a la meva família extensa hi ha aturats i emigrats a Alemanya, jubilats i funcionaris, instal·lats, precaris i marginals. Hi ha de tot, com a totes les famílies”. Pot ser que aquesta família sigui un producte de la seva fantasia irrefrenable, o pot ser que sigui tant extensa que abasti el conjunt de la humanitat. Però el que Puigverd ignora voluntàriament és que als temps de la seva àvia ja hi havia qui no es conformava amb el pollastre, i hi havia qui treballava de sol a sol per satisfer els capricis del senyor. Que en els darrers anys alguns han viscut en un jardí de roses i altres no, i que justament aquests últims ara s'han d'arremangar per què els altres continuïn la festa. Que, en definitiva, ell i els seus amics menjaran per Nadal i tot l'any el que els doni la gana. No existeix cap “nosaltres” i el seu elogi del pollastre és, en realitat, un elogi del xoriço. De la colla de xoriços per als quals treballa.


OPINIÓ 03

L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

BOI SAGARRA PASCUAL

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

De Raholes i d’altres bestioles En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil que diria un “expert” en economiala Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar. Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així

doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als fei-

“ D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola”

xistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després

de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbies sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos. La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.

TIR DE GRÀCIA

La fi del “miracle valencià” Finalment ha passat. Era qüestió de temps, ho sabíem, però tard o d’hora la fallida en què es troba la Generalitat Valenciana havia de comportar mesures dràstiques. I l’1 de gener, mentre els valencians i valencianes s’entretenien en els diferents quefers nadalencs, el president Albert Fabra anunciava la bateria de mesures per reduir el dèficit de l’Administració valenciana: ni els grans esdeveniments, ni els parcs temàtics ni Canal Nou ni l’aeroport de Castelló, per citar algunes de les joies de la corona conservadora, van resistir l’envestida. Però evidentment, el cop més gran el van rebre els serveis socials, sobre els qual recau el gruix de les retallades que volen suposar un estalvi de més de mil milions d’euros. Dos dies més tard, el 3 de gener, vencia un crèdit bancari del Deutsche Bank de 123 milions d’euros que la Generalitat era incapaç d’amortitzar, i que només amb l’ajut de Madrid es va poder satisfer. Així, la fallida total de la Generalitat Valenciana ja no és només un pronòstic dels més alarmistes, mentre que la desaparició del sistema financer valencià –amb la fallida del Banc de València i l’absorció de la CAM i Bancaixa per dues entitats no-valencianes– completa el quadre de l’ensorrada total i absoluta del “miracle valencià”. I per si això fóra poc, l’expresident Camps protagonitza aquest dies un espectacle lamentable als jutjats valencians que ens confirma la baixesa moral i ètica de la nostra classe política. Potser, en altres temps, seria el moment de demanar un alternativa de Govern, de fer pinya a l’oposició per intentar desbancar uns polítics sense legitimitat democràtica ni crèdit gestor. Però la urgència en aquests moments no és canviar el color de la Generalitat, sinó aturar unes retallades que són l’agressió més gran que rep el sector públic des del final del franquisme. No és admissible que després d’anys de malbaratament, de corrupció indiscriminada i d’afavorir el sector privat, ara els plats trencats el paguem els que precisament menys vam gaudir de la bonança econòmica –si és que la vam gaudir en algun grau. Quin seria l’estat de comptes si no s’hagueren invertit diners en l’Aeroport de Castelló o el circuit de Fórmula 1? En quina situació es trobarien les caixes valencianes si no s’hagueren deixat emportar pel fervor immobiliari o si hagueren estat gestionades amb criteris socials i econòmics sense influències partidistes? Segurament el forat continuaria existint, perquè aquest sistema ens empeny a les crisis cícliques, però segurament també el forat seria menor, i les penúries que hem de viure els valencians i valencianes també. Però al marge de que estiguem en un crisi cíclica, conjuntural o simplement en una fallida per la ineptitud de la classe política, hi ha coses que no podem acceptar, com ara que retallen molts dels drets que hem guanyat amb anys i anys de lluita. La sanitat gratuïta i de qualitat, l’ensenyament públic o les pensions són herències dels nostres avantpassats que ens hem d’assegurar que traspassem –si pot ser en millors condicions– als nostres fills i filles. Les mesures amb què Fabra ha encetat el curs són una declaració d’intencions que no trauran la Generalitat de la fallida però si que afectaran greument els serveis públics, sempre i quan no hi posem remei. L’any 2012 ha de ser l’any que els catalans i catalanes diem prou. Prou a les retallades de Fabra, de Mas o de Bauzà, prou a la corrupció dels polítics i als privilegis d’uns quants. Si volem algun exemple de com fer-ho, els companys de la Koordinadora de Kol•lectius del Parke Alkosa (d’Alfafar, l’Horta) porten vint dies en vaga de fam, com hem vingut explicant a les pàgines de L’ACCENT. Són una mostra de com amb les idees clares i amb convicció es poden aconseguir grans fites; i si entre tots arrimem el muscle, de ben segur que aquesta batalla també la guanyaran. O millor dit, la guanyarem, perquè aquesta és, com totes les que tindrem que lliurar el 2012, una batalla de tots i cadascú de nosaltres.


DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

04PAÏSOS CATALANS

L’aposta de Rajoy per a intentar liquidar la immersió lingüística L’espanyolisme ja ha aconseguit frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment de defensa de la llengua en una posició defensiva ABEL CALDERA BERGA

"Nosaltres el que diem és que a les escoles fóra bo que es donés el que es dóna amb naturalitat al carrer. Han passat 30 anys de polítiques de normalització lingüística. Precisament perquè aquesta política ha donat èxits, i ara el català està bàsicament normalitzat, i no com fa 30 anys quan partia d'una situació d'inferioritat objectiva respecte el castellà, nosaltres plantegem si no és el moment de fer una passa endavant i fer que l'anglès i el castellà estiguin més presents a l'escola pública catalana mantenint el català com a llengua preferent." Així s'expressava l'actual ministre d'interior espanyol, Jorge Fernández Díaz en una entrevista el passat 16 de novembre a TV3 com a candidat del PP. Aquest és el relat dels nous dirigents del PP a Catalunya respecte la política lingüística. Un relat que se situa fora dels deliris persecutoris i la tergiversació de la realitat que emet l'entramat d'entitats espanyolistes antiimmersió i partits com Ciutadans o UPyD, i que permet obrir possibles escenaris d'acord amb els sectors de més poder al Principat. La possible gestació d'un pacte

Aquesta estratègia la destapava Pedro J. Ramírez en un sopar a Barcelona el passat 8 de novembre. Amb l'excusa de la presentació del seu darrer llibre, en un pis del Passeig de Gràcia i davant d'un auditori exclusiu d'elits polítiques i culturals de la ciutat, llançà la proposta de situar-se a favor del pacte fiscal si des de Catalunya s'afluixava amb la immersió lingüística. Si bé la resposta de Miquel Roca, assistent a l'acte, es mantingué en la defensa del model educatiu català, el missatge ja havia estat deixat on pertocava. Com afluixar amb la immersió lingüística quan aquesta forma part de l'ADN de la majoria política i social al Principat? Aquesta és la pedra de toc de tot el procés. La resposta es troba en alguns cenacles de poder del país, on es comença a entreveure la necessitat de desencallar la qüestió lingüística fent alguna concessió a la contrapart madrilenya. Per a aquests sectors és importantíssim poder recuperar un clima de confiança amb les elits de l'estat en els actuals moments de canvi estructural, i alhora recuperar el lideratge en el discurs de futur que un independentisme molt difuminat els ha pres. El discurs del trilingüisme i de no tancar Barcelona a Europa ha esdevingut l'embolcall per a començar a esbossar escenaris de possible pacte. Així ho exposen, per exemple, influents personatges com

Molts catalans i catalanes ja s’han manifestat en defensa de l’actual model educatiu

l'expresident de La Caixa Ricard Fornesa en els documents de la Comissió de Prospectiva del projecte Dibuixem la Barcelona del 2020, un compendi de doctrines i tòpics per a convertir Barcelona en una ciutat sotmesa a allò que ara s'anomena business-friendly. Precisament, l'argument dels emprenedors s'ha utilitzat des de certes institucions universitàries i escoles de negoci com un argument per a limitar l'obligatorietat del català. Juntament a aquests sectors empresarials -dels quals n'és un retrat fidedigne el patronat de la Fundació Príncep de Girona, dedicada a cultivar els lligams de l'alta bur-

“Pedro J. Ramírez llançà la proposta de situar-se a favor del pacte fiscal si s'afluixava amb la immersió lingüística” gesia catalana amb la corona espanyola-, també hi ha sectors de l'Església Catòlica que cada vegada tenen més entrada en el món educatiu a partir de la gestió d'escoles concertades. Aquest és el cas de fundacions com La Trama, que portà a Barcelona la pedagoga sueca Inger Enkvist, qui a banda de sostenir plantejaments pedagògicament molt conservadors, sosté posicions contràries a la immersió lingüística a Catalunya, i a qui La Van-

guardia -un altre actor important en tot aquest escenari- dedicà una contraportada. L'agenda (no tan) oculta de l'espanyolisme

Possiblement aquest no sigui l'escenari somiat pels sectors més ultres del PP, però és un escenari que permet a Mariano Rajoy continuar fidel al projecte de recentralització de l'estat sense posar en perill possibles aliances polítiques i socials amb els territoris perifèrics. A Rajoy no li urgeix fer forat entre l'electorat més ultra amb discursos delirants sobre la persecució del castellà. Un cop guanyada la batalla lingüística de l'opinió a l'Espanya estricta, aquests són ara patrimoni de petits grups que pretenen ferse un espai electoral. Ara la batalla lingüística es situa en introduir canvis en el model educatiu del Principat, l'únic que de forma integral situa el català com a element comú i transversal. En aquesta batalla l'espanyolisme ja ha assolit el primer objectiu: frenar la progressió normativa i legal del català arreu, situant el moviment de defensa de la llengua en una posició de defensa de les posicions ja aconseguides. Ara, el proper objectiu és situar el català només com una part del model escolar, i no com un element comú. En definitiva, la proposta trilingüista. Pot CiU acceptar aquest escenari? És obvi que aquesta és una línia que la major part dels seus votants no estan disposats a travessar. També és evident, però, que si la tensió nacional es va escalfant, les elits col·laboracionistes pressionaran CiU per a establir un principi d'acord que, tot i presentar-se com a beneficiós o innocu per al català, implicarà renunciar als objectius d'hegemonia lingüística, tal i com ja s'ha fet amb la Llei del

Cinema. De fet, en els darrers mesos la ciutadania ha vist prendre un seguit de decisions emparades en la “situació d'emergència” que han traspassat diverses línies vermelles i han estat fruit de l'acord entre PP i CiU. Com a possibles indicadors hi ha la reacció de la Generalitat a la sentència contra la immersió, en què es va intentar minimitzar el fet per a intentar que el temps i els possibles escenaris electorals el soterressin, i també les propostes d'impuls del català anunciades per Ferran Mascarell, que, tot i ser molt poc definides, prefiguraven una voluntat d'intentar substituir la via legisladora per altres vies més “imaginatives”.

“El plantejament de la independència express ha provocat l'oblit de les polítiques de construcció nacional, també en el camp lingüístic” La resposta del moviment nacional

L'aparició de les sentències contra el model d'immersió i el canvi de poder polític a l'estat han coincidit amb un escenari de molta agitació independentista al Principat, on bona part de l'estratègia de molts grups independentistes s'ha basat en la creença que ja existeix una majoria social favorable i que només manca forçar CiU a fer una decidida aposta sobiranista. Aquest plan-

tejament ha provocat, a la pràctica, l'oblit de les polítiques de construcció nacional, també en el camp lingüístic. Una mostra d'això ha estat la manca de definició en les mobilitzacions contra les sentències que atacaven la immersió, en que majoritàriament l'enfocament ha estat el de fer pedagogia independentista i en que no hi ha hagut cap proposta d'articular una resposta a nivell nacional a partir d'uns objectius i un full de ruta concret. De fet, l'única iniciativa específica que s'ha articulat per fer front a l'ofensiva contra el català a l'escola, somescola.cat, no s'ha articulat des de sectors de base directament implicats (grups de mestres, associacions de pares, assemblees d'estudiants), sinó que ha reproduït fidelment els esquemes de les mobilitzacions unitàries per a protestar per la retallada de drets nacionals. A diferència del Principat, al País Valencià i a les Illes Balears sí que hi ha hagut respostes en defensa de la llengua articulades a partir dels sectors més implicats directament. Principalment perquè la xarxa d'entitats en defensa de la llengua i la consciència que cal prioritzar les actuacions de construcció nacional han permès una actuació unitària i contundent. Però aquesta construcció nacional necessita beure d'objectius a conquerir. Actualment les entitats de defensa de la llengua al País Valencià i les Illes treballen per marcar-se nous objectius esquivant la mala premsa del model lingüístic principatí, tal i com es despèn de la documentació interna d'aquests col·lectius. Si això és possible sense el referent de la immersió, els requisits i la preferència lingüístiques és el manca saber.


L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

Els 4 independentistes de Mallorca treuen pit davant l’amenaça de 9 anys de presó La Fiscalia els imputa delictes relacionats amb la crema de la bandera espanyola i els aldarulls que es produïren durant la Diada de 2010 XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Nou anys de presó i més de 13.000 euros de multa. Aquesta és la petició fiscal definitiva contra els quatre independentistes mallorquins que estan acusats de col·laborar en la crema d'una bandera monàrquica espanyola i de participar en els aldarulls que tingueren lloc el 30 de desembre de 2010 a Palma, durant la manifestació de la Diada Nacional. Entre els quatre afectats destaca Guillem Colom, el militant d'Endavant-OSAN per a qui la Fiscalia sol·licita una pena de tres anys de presó, 1.800 euros de multa i una indemnització de 4.500 euros pels delictes d'ultratge a la bandera, atemptat i lesions a un agent de l'autoritat. Guillem Colom formava part del servei de seguretat de la mobilització de la Diada junt a l'altre militant de l'organització independentista que també està imputat en el cas, David Pujol. Per a ell, l'acusació fiscal demana dos anys de presó, 2.000 euros de multa i 200 d'indemnització, a més de la reparació de suposats danys en uniformes de la Direcció General de Policia. Això, per mor dels mateixos suposats delictes que s'imputen a Colom, però en un grau menor. Mentrestant, la jove independentista Sílvia Melero, que aquell dia també va acudir a la manifestació reivindicativa de la Diada, està acusada dels delictes d'ultratge, lesions i atemptat. A ella li demanen dos anys de presó, 1.800 euros de multa i una indemnització de 400 euros. Finalment, l'altre independentista encausat és Robert Cruz, sobre qui pesa una petició lleugerament menor que la de Melero: dos anys de presó i 1.800 euros d'indemnització, ja que a ell no se l'imputa el delicte de lesions. Amb el cap alt

El cas dels 4 independentistes de Mallorca, doncs, està essent molt polèmic per l'elevada petició fiscal, que ja ha estat condemnada i rebutjada per amplis sectors socials, culturals i polítics de l'illa. Si un tribunal acceptés aquesta petició de la Fiscalia (impulsada pel cos armat espanyol) podria suposar el tancament en un centre penitenciari de militants independentistes. Un fet que seria inèdit a l'illa d'ençà dels anys 90 i que, a més, resulta difícil d'entendre en el marc dels fets succeïts. A l'expedient judicial sobresurt la situació de Colom, qui ha rebut la petició fiscal més elevada, de tres anys, que podria suposar en un tancament efectiu en cas de condemna. A més, sota acusacions absolutament falses, segons va poder comprovar L'Accent el mateix dia dels fets (veure requadre).

Jaume Matas entra al jutjat entre crits d’indignats// FOTO: J.A.

Tot i així, ni ell ni els altres tres imputats no s'han resignat en cap moment: ni quan van ser detinguts o citats a declarar, ni ara, un any després, amb aquestes greus acusacions que pesen sobre ells. Ans el contrari, aquest passat 30 de desembre de 2011, els quatre encausats van encapçalar la manifestació de l'Esquerra Independentista de Mallorca (Endavant, SEPC, Maulets i Pinyol Vermell), donant la cara davant de la premsa i dels diversos milers de persones que es van aplegar al centre de la capital mallorquina per commemorar la Diada. Campanya en marxa

Aquest any, però, la manifestació va transcórrer sota la normalitat, ja que no es va detectar la presència de provocadors violents, i la Policia Nacional tampoc va intentar entrar a cops de porra en el moment de la crema de desenes de banderes espanyoles de cartró. En aquests moments, EndavantOSAN està a punt de donar el tret de sortida a la campanya per l'absolució dels 4 independentistes. En declaracions a L'Accent, des d'aquesta organització política recorden que les imputacions "no són cap casualitat", ja que "la policia ha entrat en una dinàmica repressiva sense precedents a l'illa". Amb aquest cas, diuen, el missatge que es dirigeix és “molt més nítid”. Tan clar, recorden, com que "lluitar per la independència dels Països Cata-

lans pot dur a la presó qualsevol mallorquí que gosi expressar-ho al carrer". Tot i així, des d'Endavant asseguren que l'Esquerra Independentista de Mallorca seguirà fent fei-

na com fins ara, i es mostren convençuts que durant el judici es podrà demostrar que els encausats van actuar de la millor manera possible en uns moments de molta de tensió.

Matas tira enfora, però molts l’apunten X.G.Z PALMA

L'expresident de les Illes Balears, Jaume Matas, ha negat tots els delictes que se l'imputen durant la setmana que dóna el tret de sortida al seu primer judici arran del cas Palma Arena, que es celebrarà durant aquest mes de gener a l'Audiència Provincial de Palma. En la seva declaració, Matas ha hagut d'enfrontarse amb alguns dels imputats, que prèviament l'havien incriminat davant l'alt tribunal de Balears. La Fiscalia li demana una pena de més de 8 anys de presó per considerar-lo el presumpte cap d'una trama a través de la qual hauria enriquit amb diners públics l'experiodista d'El Mundo Antoni Alemany, que elaborava els discursos polítics de l'expresident. A més, estan imputats tres ex alts càrrecs del Govern del PP balear i un empresari del sector de la publicitat. La Fiscalia Anticorrupció ha ini-

ciat el judici amb una envestida al voltant dels pagaments que es van efectuar des del Govern a mode de retribució per escriure els discursos “més emblemàtics” de l'expresident Matas, com els d'investidura i el de presa de possessió. Libertad Balear

Jaume Matas està acusat de delictes de malversació de fons públics, falsedat documental, prevaricació, tràfic d'influències i frau a l'Administració Pública, però es desvincula de tots els tràmits administratius investigats per fer arribar més de 480.000 euros públics a Antoni Alemany. Durant la primera setmana de judici, l'excol·laborador d'El Mundo tampoc no ha estat capaç de verificar amb exactitud l'ús que va fer dels diners que el Govern va destinar a l'Agència Balear Notícies (ABN), de la seva propietat. La Fiscalia ha insistit amb la possibilitat que en realitat s'estigués finançant la web

Què va succeir al carrer dels Oms? Cal recordar que ara fa un any, en el moment en què es van produir els fet que podrien ser jutjats aquest 2012, L'Accent estava present a la manifestació i va ser testimoni directe de la crema de la bandera i dels aldarulls. De fet, el cert és que els primers brots de violència no van sortir ni de la Policia ni dels manifestants, sinó d'un grup d'adults d'ultradreta que estaven a la terrassa d'un bar del carrer dels Oms. En aquell mateix moment, mentre els provocadors espanyolistes llançaven cadires del bar contra els manifestants, dos agents de la Policia Nacional van travessar la terrassa obviant la presència dels dos provocadors, a cops de porra contra els manifestants i amb el temerari objectiu d'endinsar-se dins la manifestació per arrestar els autors de la crema. Llavors, es produïren els aldarulls i els moments de tensió general. El servei d'ordre de la manifestació, del qual formaven part dos dels quatre imputats, va intervenir ràpidament formant una cadena humana per garantir la seguretat dels presents a la manifestació i dels veïnats de la zona. D'aquesta manera, i malgrat el resultat final, s'aconseguí evitar mals majors, tant per un costat com per l'altre, en el marc d'una mobilització que duu molts anys recorrent els carrers de Palma de forma pacífica i reivindicativa.

ultradretana Libertad Balear, que compartia edifici i directius amb l'ABN. Durant aquesta sessions d'inici, Matas i Alemany s'han afalagat mútuament i han defensat la seva acció política i professional. A més, han admès la seva relació de confiança i l'existència de remuneracions pels discursos, com també la seva creença en els suposat beneficis del projecte informatiu de l'ABN o en d'altres tasques facturades a través de l'empresa Nimbus, del també imputat Miguel Romero. Ara bé, tots dos es desvinculen tant de la fixació de preus, com dels processos administratius que feien possibles els pagaments, i neguen estar conxorxats de forma il·lícita. Tanmateix, bona part dels pagaments estan sobre la taula, reconeguts pel seu beneficiari, però sense que ningú se'n responsabilitzi dins l'administració. Ni el Director General de Comunicació, que ha admès irregularitats, ni la cap de Gabinet, ni l'exsecretària general tècnica de la Conselleria de Relacions Institucionals, que han assenyalat Matas com el qui ordenava contractar Alemany.


06PAïSOS CATALANS

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

Vaga de fam i concentració al Palau de la Generalitat valenciana per reclamar els 400.000 euros del Park Alkosa FRANCESC BLANCO SAGUNT

Centenars de persones es van aplegar el 5 de gener al vespre a la plaça de Manises de València, a les portes del Palau de la Generalitat, per participar en la concentració de suport a la vaga de fam que dos membres de la Koordinadora de Kol•lectius del Park Alkosa duen a terme per reclamar els més de 400.000 euros que l'executiu autonòmic i l'Ajuntament d'Alfafar els hi deuen. L'acte ha comptat amb la participació dels músics Rafa Xambó, Tomàs de los Santos, Pau Alabajos, Feliu Ventura i Xavi Sarrià, els quals prestaren la seua veu a la reivindicació. La concentració tenia lloc l'endemà que la policia nacional espanyola desallotjara els vaguistes del local de l'arquebisbat on duien a terme la seua protesta des d'abans de Nadal. Alguns membres de la coordinadora duen més de 70 dies acampats a la ciutat de València, un d'ells en vaga de fam des del 22 de desembre i altre des del dia 27. Després del desallotjament del local eclesiàstic van moure's a l'edifici de la Nau de la Universitat de València. Protestes des de fa mesos

El Parc Alkosa és un barri que pertany a Alfafar, però que ha estat històricament oblidat tant per l'Ajuntament com per la Generalitat pel que fa a infraestructures i serveis de tot tipus. Ara bé, fa dècades que part del veïnat

Els veïns del Parke en el local de l’Església del qual ja han estat desallotjats

s'ha organitzat per dur avant un projecte comunitari que salve les carències que té el barri. Tanmateix, el projecte comunitari està en una situació absolutament dramàtica, ja que les institucions (Generalitat Valenciana, SERVEF, Delegació General de Benestar social, Ajuntament d'Alfafar...) estan retardant el pagament de més de 400.000€, açò significa que un bon nombre de treballadors i treballadores comunitàries porten cinc mesos sense cobrar. A més de l'impagament de lloguers i material educatiu i laboral. Per això la coordinadora de col•lec-

tius fa mesos que porta una intensa campanya per exigir els diners que li pertoquen i per recaptar suports per tal de pressionar a les institucions. En aquesta línia el veïnat d'El Parc acudí al ple de l’Ajuntament d’Alfafar celebrat el passat 29 de desembre, d’on foren desallotjats violentament per la policia municipal. El ple, convocat de manera extraordinària per l’alcalde del PP (que governa en majoria), va servir per aprovar els pressuposts, que foren ratificats després que l’oposició en conjunt abandonara la sala en protesta per l’actitud de l’Ajuntament i la policia local. Dues per-

sones requeriren atenció hospitalària a causa del desallotjament violent. Els pressuposts certificaven que de moment no rebrien els diners que necessiten. Sempre han estat en crisi

El Parc Alcosa és un barri dormitori, a la pràctica un poble, a 8km al sud de la ciutat de València que pertany al municipi de l'Horta Sud Alfafar, actualment compta amb una població de vora 10.000 persones. El govern franquista el va crear a la dècada dels 60 per traslladar les famílies que vivien al barri de la Coma, a València, i tam-

bé el va configurar el moviment de famílies d'altres indrets de l'Estat espanyol i de dins del País Valencià. Des de bon principi va ser un barri amb manca d'instal·lacions, d'infraestructures comunitàries i serveis (transport, clavegueram, escoles...). L'alta desocupació ha estat una constant des de finals dels anys 70 amb més del 30% de població activa a l'atur i arribant a quasi el 40% en l'actualitat. Mes del 70% de la població d'El Parc viu per sota del llindar de la pobresa. De manera autònoma diverses persones van engegar als anys 90 diferents col·lectius (agrupats a la Koordinadora de Kol·lectius d'El Park Alkosa) per crear un projecte social i polític per donar resposta a l'empobriment, amb iniciatives d'economia social, cooperatives, tallers de formació programes socials, centres de dia infantils i juvenils, recollida d'escombraries, etc. Trobar finançament fou una gran complicació, però van aconseguir que les institucions, ja que no oferien els serveis mínims, almenys pagaren l'activitat dels col·lectius que sí els oferien. Així les institucions locals i autonòmiques van finançar “un projecte que significa l'aposta pel desenvolupament de la participació ciutadana de tal forma que es trenque, per part de la ciutadania, el monopoli que exerceix l'administració de l'estat en la gestió dels recursos”, segons la mateixa coordinadora.

Vaga d’usuàries contra l’apujada del preu del transport públic i nova convocatòria XAVIER G. Z. PALMA

TMB51, plataforma de persones a títol individual i col•lectius socials diversos, va convocar pel dia 10 de gener una vaga per no usar el transport públic. L'objectiu era, segons la plataforma, protestar “contra la pujada abusiva de les tarifes 2012 executades per l’Autoritat de Transport Metropolità (ATM)”. TMB51 van qualificar la jornada com “un èxit rotund de tothom!”. Encara que els mitjans de comunicació van afirmar que la vaga va tenir poc seguiment des del col·lectiu van explicar: “En cap moment hem pretés paralitzar la ciutat, sinó fer prendre consciència”, de tal manera que van convocar una altra jornada de protesta pel dimarts 17 de gener. Per la seva banda, Transport Metropolità de Barcelona (TMB), entitat que forma part de l'ATM, va assegurar: “A les 10 del matí d'aquest dimarts s'han comptabilitzat 3.000 validacions més que a la mateixa hora d'ahir”.

parlat, i molt!”. TMB51 va engrescar a la població de Barcelona i rodalia a viatjar a peu, en bicicleta, en patinet o compartint vehicle per tal de mostrar el rebuig i la incomprensió a les mesures de pujada de preus, la T-10 va pujar al gener un 12%, mentre que el bitllet senzill ho va fer un 38%. Record de lluites passades

La plataforma estava composada sobretot per assemblees del 15M (Sabadell, Cornellà, Fort Pienc, Rubí...), encara que també va rebre el suport del sindicat CGT-Catalunya i de la CUP. Com es va explicar a la seua pròpia web l'organització es va fer majoritàriament a tra-

La vaga volia seguir l'exemple de la vaga de tramvies del 1951 (d'aquí La vaga es va deixar notar en diversos sabotatges el nom: TMB51), la gran vés d'Internet, malgrat això veien mobilització dels barcelonins i barla convocatòria de vaga com tot un celonines en plena postguerra per assoliment: “El suport de més de l'augment del preu del bitllet. “La 8.000 persones a Facebook i Twit- protesta expressava el profund ter, amb més de 30.000 visites al malestar entre la població per les bloc, milers de piulades sota duríssimes condicions de vida de #vaga10g i #tmb51 i sense gaire la majoria de la població d’ençà de difusió fora d’Internet…ja se n’ha la fi de la guerra civil espanyola,

alhora que representà una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme”, de la mateixa manera que l'any 51 l'organització volia que la vaga fos no sols pel puntual encariment del transport sinó també per la situació d'atac a les famílies treballadores i a la complicada situació en què hi viuen. Una roda d'autobús punxada

Segons TMB, a les 9 del matí del 10 de gener un vintena d'encaputxats van punxar una roda, van trencar el retrovisor i van pintar un autobús de la línia 22, a Gran de Gràcia amb Plaça Trilla. Tres persones més van intentar sabotejar les màquines validadores i expenedores dels bitllets de les estacions de metro de Drassanes i Liceu. Des de TMB van assegurar que els incident van ser fets aïllats i que no se'n van registrar cap més des d'aleshores. TMB51 en cap moment va reivindicar les accions.


L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

PAÏSOS CATALANS 07

ANÀLISI

Les clavegueres d’en Felip Puig ISABEL VALLET BARCELONA* Felip Puig porta a les seves esquenes dos persones mortes sota custòdia policial en 2 mesos. I si això no fos un fet prou alarmant, el Conseller, justifica l’actuació policial i assegura que si no s’haguessin resistit estarien vives. Quin significat té, per a ell, el terme custòdia policial, n’ha sentit parlar? Sap que la policia té el deure de garantir la dignitat de les persones detingudes? Sap que la resistència a la detenció policial és un risc que no es pot justificar, en cap cas, amb la mort?

Quan el 25 de gener de 2011 el conseller d’Interior anunciava que deixaria sense efecte el Codi d’Ètica de la Policia de Catalunya, ja feia presagiar que una nova era més repressiva que l’anterior estava a punt d’arribar. Si sumem les declaracions arran de l’agressió policial a 56 persones en l’intent de desallotjament de Plaça Catalunya, on Puig assegurava que “Tensarem la llei al màxim” i “Arribarem on permet la llei i una mica més enllà”, ja quedaven claríssimes les intencions d’establir una política de control i repressió. Una política basada en l’oportunitat i d’esquenes als drets humans, a l’ètica i a la llei; i tot i que més tard rectificaria aquestes declaracions, “políticament incorrectes”, ara podem afirmar que aquestes són ben certes i que està disposat a dur-les a terme amb total impunitat. Els fets són que ja dos persones en Sergio E.C i en Mustapha El Marracki han mort sota custòdia policial i que això no és cap indici que vaticina més repressió això és la repressió aplicada i justificada i ha de marcar el punt per a que reaccionem i comencem a actuar. Com l’advocat Sebastià Salellas declarava sobre la condemna del Tribunal Internacional de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) a l’Estat Espanyol per les tortures als independentistes detinguts en l’any 1992: “L’Estat deixa al calaix el deure de garantir la dignitat del detingut”. I aquesta és la història que hem viscut, vivim i viurem, ja que podem afirmar amb seguretat que avui encara es tortura i es justifiquen de manera alarmant els abusos de poder i que tristament encara es produeixen moltes morts sota custòdia de policial, 853 persones en la dècada que va de l’any 2001 al 2011.

Felip Puig ha fet marxa enrere en algunes de les mesures de l’anterior Govern per controlar l’actuació dels Mossos // FOTO: Gencat

sigui d’una obvietat democràtica i humanitària important, però, per si de cas no ho és: les persones detingudes conserven durant el període de detenció tots els drets inherents a la seva condició de persona (vida, integritat psíquica i física, dignitat, intimitat, honor ...). Això és el que diuen les normes, la realitat, però, és que les detencions sovint no respecten aquestes garanties. En alguns casos, la pràctica de la detenció es transforma en una pràctica de maltractaments i tracte degradant a les persones detingudes, que es suma a les comeses en els diferents centres penitenciaris o d’internament, com així ho demostren diferents sentències de condemna a l’Estat Espanyol per part del Tribunal Internacional de Drets Humans. El passat 27 de desembre el Síndic lliurava l’Informe Anual de l’Autoritat Catalana de Prevenció de la Tortura al Parlament de Catalunya. El document recull 22 recomanacions, entre elles, les relatives a salvaguardar les garanties dels detinguts. Així, el Síndic en les declaracions posteriors al lliurament de l’informe assegurava que han rebut queixes de maltractaments dins els furgons de trasllat de detinguts, i que bona part de les comissaries del Mossos d’Esqua-

“En alguns casos, la pràctica de la detenció es transforma en una pràctica de maltractaments i tracte degradant”

Les garanties dels detinguts, uns drets oblidats

La detenció és un procediment revestit de garanties. Sembla que

dra no reuneixen els espais adequats ni dels mitjans necessaris per acollir-hi detinguts amb totes les garanties i salvaguardes dels drets que els són reconeguts. La creació dels espais opacs a la ciutadania

D’acord amb la informació que la

Coordinadora de Prevenció de la Tortura (CPT) proporciona any darrere any durant la feina incansable de lluita contra la tortura i la defensa dels drets humans i el seguiment dels mecanismes internacionals de prevenció a l'Estat Espanyol, cal que de manera immediata s’implementi el Protocol

Facultatiu de la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumans o Degradants de les Nacions Unides, de 18 de desembre de 2002. En aquest sentit l’Informe que el Síndic ha presentant suposa una primera passa, però que clarament depèn de la voluntat política del present govern, ja que és el que, a més de conservar els espais opacs a la ciutadania que donen lloc a pràctiques de tortura, ha empitjorat la situació eliminant el codi ètic policial. Les mesures de prevenció que proposa el Protocol Facultatiu i que ha recomanat el Síndic, són, entre altres: la instal•lació de càmeres de videovigilància als furgons policials, a totes les comissaries, a centres i pavellons hospitalaris penitenciaris, centres d’internament d’estrangers, de menors i de persones amb discapacitat (en tots ells, en particular, a les cel•les destinades a fer-hi els aïllaments provisionals i les immobilitzacions, i també als llocs on es practiquen els escorcolls); la necessitat de dur visible el número d’identitat professional de totes les forces policials i dels funcionaris de vigilància penitenciària; la necessitat de creació d’un cos de funcionaris amb formació específica en l’àmbit de la justícia juvenil i la responsabilitat penal dels menors; i el compromís de garantir la immediata comunicació de la detenció al Col•legi d’Advocats. *Isabel Vallet, lletrada i militant de la CUP de Barcelona

De la impunitat policial a la condemna i posterior indult REDACCIÓ BARCELONA

La implementació del protocol suposa una feina totalment necessària per a la prevenció. Però ens cal abordar una altra problemàtica i és per quina raó són arxivades la gran majoria de denúncies per tortura i maltractaments que es presenten en els tribunals espanyols, i, per què en aquells casos en què hi ha sentències condemnatòries la majoria d’agents condemnats per tortures i maltractaments són sistemàticament indultats? Malauradament, l’actitud de l’Estat Espanyol en relació a les denúncies de tortura mai ha estat garantista. Com insistentment denúncia Amnistia Internacional, les denúncies no s'investiguen com veiem en la jurisprudència del TEDH (cas Beristain Ukar i cas Sant Argimiro Isasa contra el Regne d’Espanya) o bé s'arxiven direc-

tament; quan s’investiguen, els procediments duren una mitjana de 15 a 20 anys fins que es pronuncia la sentència definitiva i si s’arriba a identificar i condemnar a algun dels perpetradors, les sentències solen ser benèvoles i seguides d’ indults -expressament rebutjats i condemnats també per la jurisprudència del TEDH-, i en alguns casos de condecoracions i, fins i tot, ascensos. A la vista de les sentències que condemnen el fet de ni tan sols investigar (violació «processal» de l'article 3 del Conveni de Drets Humans) i tenint en compte quina és la funció d'intervenció excepcional del Tribunal Europeu de Drets Humans, el tema és de la màxima gravetat ja que la falta d'investigació de les autoritats no només és desídia. Quan succeeix de forma reiterada és un mecanisme actiu i conscient d'impunitat.

En xifres concretes, en l’any 2010, 251 casos de tortures denunciats per 540 persones a l’Estat Espanyol i 49 casos, 132 denunciants als Països Catalans segons l’Informe de la Coordinadora de Prevenció de la Tortura. La conclusió per a la impunitat policial en aquests casos és molt clara, molt contundent i alhora molt desesperançadora i és la manca de separació, la manca d’independència del poder judicial respecte el poder polític. I el pitjor de tot, és que quan parlem de xifres parlem de persones, parlem de les conseqüències de la repressió exercida pels governs. La repressió policial/governamental no es pot viure com una cosa aliena, totes les persones ens som víctimes, totes les persones tenim la obligació de rebel•larnos.


08 EN PROFUNDITAT DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

“Lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés” ENTREVISTA

Juli Fontoba, membre del Col·lectiu AgudellsEcologistes en Acció Catalunya La serra de Collserola viu permanentment assetjada pel creixement urbanístic. Fa mesos que l’Ajuntament de Barcelona va obrir un concurs per construir-hi “16 portes”. L’objectiu declarat és millorar-hi l’accés i integrar millor la natura amb la ciutat. Però, des del moviment veïnal i l’ecologisme s’alerta de l’opacitat del projecte, els interessos econòmics que s’hi amaguen i la falta de participació veïnal. Des de L’ACCENT hem entrevistat en Juli Fontoba, que fa anys que lluita en defensa de Collserola i és membre del Col•lectiu Agudells. Els seus plantejaments són un contrapunt a la visió institucional, i aporten elements per a una anàlisi diferent de la relació entre ecologia i urbanisme. MARÇAL SOLÉ BARCELONA

Com et vas assabentar del projecte de les “16 portes”? Ho vam fer a través de la premsa. Sóc vicepresident del consell de barri de Sant Genís, al districte d’Horta-Guinardó, i que no ens avisessin ni tinguéssim cap informació prèvia del concurs organitzat és molt greu. No compten amb l’opinió de la ciutadania, és evident. El projecte no té una visió global del vessant barceloní de Collserola i cada porta s’aborda de maneres diferents, a partir de grups suposadament multidisciplinaris, en els quals no se sap quants biòlegs en formen part. Tampoc sabem qui seran els jutges ni quins criteris faran servir en la selecció dels projectes guanyadors. El que sí sabem és que els arquitectes que hi participen dibuixaran zones urbanitzables que podrien afectar la serra, i que lluny de fer baixar Collserola a la ciutat, faran que succeeixi a l’inrevés. Quan els porcs senglars baixen al barris

propers és un escàndol i els diaris en van plens! Quan els jardiners arranquen les llavors que provenen de Collserola i s’agafen als parterres és perquè les consideren males herbes! Però això és realment que la natura baixi a la ciutat, i l’Ajuntament la fa fora. Quina creus que és la intencionalitat d’aquest macroprojecte? La impressió que tenim és que podria ser una cortina de fum, una excusa per edificar, construir-hi equipaments i urbanitzar Collserola. Hi ha molta ambigüitat perquè els arquitectes utilitzen un llenguatge tècnic i abstracte. Pot ser que hi hagi zones on no hi facin res, i en d’altres sí. Les portes com a tal es podrien haver fet a partir del Consorci del Parc Natural de Collserola, però ho estan fent a correcuita per evitar que el Pla Especial de Protecció del Parc no els barri el pas. Aquest pla deriva de la declaració de Collserola com a Parc Natural, i preveu uns criteris mediambientals més estrictes que els actuals. Però encara no està redactat, i l’Ajuntament vol aprofitar aquesta situació. Quin balanç faries de la gestió del Parc feta pel Consorci? El Consorci està supeditat a l’Ajuntament de Barcelona, que és el més

gran i qui en bona part el nodreix econòmicament. També hi ha la Diputació, que participa de la direcció conjuntament amb la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana. La Generalitat també està a punt d’entrar-hi. Collserola té molts problemes perquè està rodejada de ciutat pertot arreu i la pressió urbanística és molt forta. Hi ha biòlegs, per exemple, que han fet una feina molt curosa, però la direcció que hi mana la col·loca qui la col•loca i fa el que s’espera d’ella. Amb les “16 portes”, l’Ajuntament vol promoure Collserola com a espai de lleure. Què en penses? Hi ha zones que es podrien considerar espais de lleure, però el problema és el model que es vol imposar. El fet que es vulgui obrir un gran aparcament a cada una de les portes és molt definitori. Es vol un espai de lleure per a una societat sense consciència col•lectiva del transport públic, del que són els aparcaments dissuasoris com el de Sant Genís, que és molt gran i no es fa servir, etc. Perquè, aquest és un altre tema: la majoria dels nous aparcaments que es construeixen estan ubicats en zones verdes. Irònicament, quan mires el plànol, tot és verd, però quan hi vas, en realitat, tot és ciment. Quines intervencions són necessàries a Collserola? Seria important recuperar els camins transversals, que són històrics i fan el seguit de la serra. S’haurien de recuperar les masies o el Palau del Parc del Laberint, que és a tocar d’una de les portes planificades i no es preveu rehabilitar. El Parc del Labe-

rint podria ser un centre d’interpretació de Collserola, perquè es troba en un camí medieval que travessa la collada. El lema del parc és que l’art i la natura engendren la bellesa, i per aquí hauríem d’anar. És a dir, dissenyar un nou tracte de la ciutat amb la natura que no sigui de consum desenfrenat. La gent ha de saber que de la natura es poden aprendre moltíssimes coses, i això és el que hem de potenciar. Cal senyalitzar bé el Parc, indicar correctament amb cartells informatius la fauna i la flora per crear un consciència del patrimoni natural que tenim. El que entenem com a coixí, les zones limítrofes, no poden ser de ciment, sinó zones amables amb horts urbans, jardins, etc. Com podem respondre a les agressions? El Col·lectiu Agudells participem a l’assemblea d’indignats de Sant Genís, que ha assumit aquest tema i la defensa de l’hospital de la Vall d’Hebron com a prioritaris. Estem connectats amb la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, amb Can Masdeu i Can Pasqual, amb gent de Cerdanyola, etc. Ens agradaria treballar amb les associacions de veïns i veïnes de Sant Genís, Montbau i Horta per fer sentir les nostres veus.

Barcelona enceta el 2012 amb una herència de conflictes urbanístics que la crisi ni ha aturat ni ha alleugerit

“2 ur Po

EN

Alb i Ber me l’E Indep del

L’Assembl nou (de la d’Endavan amb la pu altes han c descobert” nàlisi i crí qüent mo darreres d Poblenou que duia a dinadora 2007.

ENRIC ROM

Per què “To gut. El mod Aquest és u mitjans de nòmica en començava


L’ACCENT 217 EN PROFUNDITAT 09

20 anys de transformació rbanística... i la crisi deixa el oblenou al descobert”

NTREVISTA

bert Martín rnat Castro, embres de Esquerra pendentista Poblenou

ea de Joves del Poblea CAJEI) i l’Assemblea nt (OSAN) del Poblenou blicació de “Torres més caigut. El model 22@ al ” recuperen el llegat d’atica al 22@, i al consedel d’urbanisme de les dècades del barri del a Barcelona. Una tasca a terme la dissolta Coorcontra el 22@ fins el

MEU BARCELONA

orres més altes han caidel 22@ al descobert”? un estudi que naixia a 2009 quan la crisi ecola que estem immersos a mostrar els seus primers símptomes. Un context global que deixava en evidència les

pròpies lògiques de mercat i d’organització del sistema capitalista a nivell global. I, en aquest sentit, la nostra voluntat era la de mostrar com aquesta crisi del sistema està estretament relacionada amb les formes d’urbanització del propi sistema. Volíem mostrar com, quan el sistema cau en crisi, s’evidencien les mancances de la planificació urbanística i, el més rellevant, la direcció en els objectius i els interessos que tenia aquesta. Una lògica urbanística regida estrictament per objectius econòmics i globals, de promoció de la ciutat i de la “marca” Barcelona al món. Una planificació destinada a la competència entre ciutats per a la jerarquia internacional en la ubicació de nodes estratègics de concentració d’empreses, productives com financeres. I que, en canvi, deixa en un segon terme els interessos i necessitats socials i locals, fet que a nivell barceloní, el barri del Poblenou es vegi afectat de forma emfatitzada. Què particularitza el barri del Poblenou de la resta de Barcelona? El Poblenou és un barri de tradició obrera. A finals del segle XIX, una

zona agrícola, començaren a instal•lar-se una gran quantitat de fàbriques de Barcelona, des del sector alimentari o tèxtil fins a la indústria química o metal•lúrgica, sent el principal suport del veïnat poblenoví. Quan aquest sector productiu entrà en crisi als seixanta, el Poblenou deixaria de ser una zona d’interès per a la ciutat. Les inversions en el manteniment o infraestructures desapareixerien d’una zona conformada entre “pimes” i empreses del transport. Després de llargs episodis de reivindicacions obreres i veïnals, per fer front tant a crisis del sector com plans urbanístics que l’Ajuntament presentava, no és fins els Jocs Olímpics del 1992 que s‘obriria el camí. Culminant la transformació transversal del Poblenou amb el Pla 22@. Què ha significat el Pla 22@ pel Poble-

nou? El Pla 22@ ha suposat la requalificació de 115 hectàrees de sòl industrial a sòl de producció de noves tecnologies (TIC), del total de 198 hectàrees d’afectació (unes 117 “illes de l’Eixample” de les 180 del barri). Aquesta requalificació afavoria als grans propietaris del sòl per poder especular amb els terrenys, expulsava al veïnat de cases baixes, i a les “pimes” i petits tallers per no ser producció @. Per no parlar de la destrucció de l’entramat patrimonial pel que fa a fàbriques, un passat no només del Poblenou sinó de Barcelona i del país, doncs el Poblenou era conegut com el “Manchester català”. Però nosaltres preferim parlar del “model 22@” en el que incloem totes les transformacions urbanístiques que ha patit el barri els darrers 20 anys. La Vila Olímpica pels JJOO’92, amb la destrucció del barri d’Icària, la prolongació de l’Av. Diagonal que derruiria tota edificació situada al mig, Diagonal Mar i el Front Marítim conformada per edificacions i serveis luxosos, el Fòrum de les Cultures i, l’estricte Pla 22@, totes dirigides per una mateixa lògica. Però el Poblenou necessitava una transformació, no? Evidentment, dir que “no” seria insostenible. Tot i que des de l’Ajuntament del districte se’ns ha volgut encasellar en

“la cultura política del no” per no proposar alternatives, la nostra aposta segueix sent ferma en el “així no”. Seguim lluitant contra el 22@, defensant la participació directa del veïnat tant en la presa de decisions com en la detecció de les necessitats socials i locals. El Poblenou necessitava una transformació, però aquí s’ha enderrocat, redissenyat i reedificat, en cap cas s’ha preservat o conservat, ni a nivell particular ni en el seu conjunt. Quin sentit té seguir “lluitant” contra el 22@ actualment? Primerament perquè som l’únic espai polític que hem mantingut des de l’inici una confrontació oberta i directa contra el 22@. El 2002 va ser aprovat per PSC, IC-V i ERC, només CIU i PP votarien en contra però per qüestions oposades. En segon terme, per evidenciar que els interessos als que responia el model urbanístic eren estrictament de lucre empresarial i en perspectiva global. I finalment, mostrar les conseqüències socials dels darrers deu anys de 22@ pel Poblenou, tant a nivell laboral com d’habitatge amb la substitució social –gentrificació- que ha comportat, a nivell d’equipaments, com de desfeta del patrimoni històric i de la memòria social col·lectiva. Ens podeu avançar algunes dades destacables de la publicació? En els darrers deu anys

d’implantació del Pla 22@, aquest preveia 130.000 nous llocs de treball, el balanç “net” bascula en torn el 17%. Preveia també 4.000 pisos de protecció, actualment no s’arriba al miler, que signifiquen menys d’un 10% del total d’habitatge construït al Poblenou. De la superfície destinada a equipaments, el 55% ha anat destinat a ús privat, i els públics encara estan per construir. El patrimoni mantingut s’ha reconvertit majoritàriament en lofts de luxe, pervertint fisonomia i usos, si no resta en abandonament i en perill d’enderroc. Calculem que la plusvàlua generada amb el canvi de qualificació a 22@, guanyada per propietaris privats, és d’uns 3.159 milions d’euros. Uns beneficis creats per l’Ajuntament que en cap cas han anat dirigits a les necessitats socials i locals. I ara què? Aquesta publicació és un punt d’inflexió tant discursiu com analític que suposa un nou punt de partida per desenvolupar des del teixit social i associatiu del Poblenou un nou model de barri. Es tracta d’una eina política a oferir i difondre a tots els agents socials que treballen al barri quotidianament. Des de les assemblees i col•lectius de barri per començar a articular una autoorganització veïnal paral•lela a les institucions, fins a la CUP de Sant Martí perquè estructuri i traslladi al seu àmbit d’actuació l’anàlisi, la crítica i les propostes que se’n desprenen.


10INTERNACIONAL

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

Hongria: entre el populisme i la tecnocràcia europea

Els esdeveniments dels darrers dies han situat l'atenció informativa sobre Hongria. La deriv Orban, juntament amb la puixança de grups feixistes i l'adopció de mesures econòmiques a l'oposició tant de grups d'esquerra i de defensa dels drets humans com de les pròpies instit fràgil equilibri nacional de la regió, amb importants grups de població hongaresa a Roman posar en entredit. Hongria es debat entre un govern populista cada cop més escorat a la ult una intervenció europea per a instaurar un nou govern tecnòcrata. El pitjor escenari imagin ABEL CALDERA BERGA Els polítics hongaresos

L'home fort d'Hongria és Viktor Orban. Aquest antic opositor a l'estat socialista lidera el FIDESZ, el gran partit de dretes hongarès, que des de inicis d'aquest segle, i especialment en els darrers cinc anys ha anat lliscant cap a posicions més extremistes. L'enfrontament polític entre la dreta d'una banda i l'esquerra i el liberalisme de l'altra ha estat en els darrers vint anys d'una intensitat i aspror similar a la viscuda a l'estat espanyol. La crispació, també com a l'estat espanyol, no ha estat produïda per grans posicions polítiques de fons. De fet, el paper dels socialdemòcrates, tot i tenir les seves arrels en el partit governamental de l'època socialista, ha estat clau en la restauració del capitalisme a través de la seva aliança amb els liberals. Però la cultura política d'enfrontaments entre dreta i esquerra marca de forma molt aguda l'antagonisme entre ambdós blocs. La revolució comunista de 1919 i la posterior contrarrevolució, la subordinació del mariscal Horthy a Hitler, la instauració de la República Popular i la revolta de 1956 són episodis que han forjat la fossa que separa ambdós sectors. Com a la resta de l'est europeu, la dreta hongaresa sorgida després de 1989 -clarament diferenciada dels partits liberals de centre- ha mantingut les arrels polítiques dels règims autoritaris d'entreguerres. Reivindicacions territorials, antisemitisme, clericalisme, anticomunisme, antiliberalisme formen part de l'ADN de les dretes polonesa, eslovaca, romanesa, croata o sèrbia, a banda de la hongaresa. Una mostra del clima tensionat de la política hongaresa foren els aldarulls de 2006. Pocs mesos després que els socialdemòcrates aconseguissin salvar el poder aliant-se amb els liberals després de perdre unes eleccions contra el FIDESZ, es filtrà l'àudio d'unes declaracions del primer ministre Ferenc Gyurcsány on afirmava que havien estat mentint deliberadament per a poder mantenir el poder. Les protestes al carrer, que derivaren en una autèntica batalla campal a Budapest, foren instrumen-

El braç paramilitar del partit Jobbik, que va aconseguir més del 16% dels v

talitzades per l'oposició de dretes i per una naixent extrema dreta, i marquen un punt d'inflexió en l'evolució del país des de la caiguda del socialisme. Fins aleshores l'alternança en el poder havia funcio-

tòries. Aquest retorn a la primacia política dels anys 30 es veu confirmat amb l'actual composició del parlament: la dreta i l'extrema dreta ocupen el 80% dels escons. El 20% restant se'l reparteixen socialdemòcrates, liberals i independents.

toris perduts després de la Gran Guerra. Un trauma per al xovinisme hongarès, evidenciat en el fet que el propi president hongarès, Horthy, ostentava el títol d'almirall en un país que havia perdut

L'irredentisme

“La dreta i l'extrema dreta ocupen el 80% dels escons del parlament hongarès” nat i no havia estat un impediment per a fer pilotar el país de l'òrbita russa cap a la Unió Europea. Però a partir de 2006 la conjuntura restà abonada per al retorn desacomplexat dels hereus de Horthy. Tot i que els socialdemòcrates van mantenir el poder fins el 2010, elecció rere elecció la dreta i l'extrema dreta van anar recollint vic-

S'ha parlat molt sovint del pes del revengisme en el sorgiment del nazisme a Alemanya. Però no és només a Alemanya on els efectes de la Primera Guerra Mundial alimenten el discurs ultradretà. Aquests també tenen un protagonisme molt important a Hongria. La derrota de l'Imperi Austro-Hongarès a la Primera Guerra Mundial portà a la configuració d'un estat hongarès que deixava fora de les seves fronteres la meitat de la població hongaresa -tot i que aquesta habitava en territoris on no era hegemònica-. El Tractat del Trianon fou l'excusa que l'almirall Horthy donà per a lliurar el seu suport a Hitler, ja que aquest li garantia la recuperació dels terri-

“En els darrres anys s'ha produït centenars d'atacs amb còctels molotov i desenes d'assassinats racistes contra gitanos” tota sortida al mar. L'irredentisme del que fan gala els nous polítics hongaresos ja no pren una posició explícitament

annexionista, sinó que s'ampara en la defensa dels interessos de les minories hongareses en altres països -objecte de diverses discriminacions- per tal de mantenir la influència sobre aquesta població i les simpaties de l'electorat nacionalista. Aquesta política situa Hongria en conflicte amb altres socis europeus, especialment amb Eslovàquia i Romania, que alhora alimenten el seu xovinisme amb l'odi antihongarès. L'extrema dreta

Armilles negres, gorres amb l'escut dels Arpades, botes militars. Aquest és l'uniforme de la Garda Magyar, el cos paramilitar del partit Jobbik, la tercera força del parlament hongarès. Unes noves SA que en els darrers anys han patrullat els barris més pobres d'Hongria per a “mantenir l'ordre i defensar la pàtria”. Aquesta és la missió que tenen encomanada segons els seus propis estatuts. Les prohibicions i dissolucions no han servit per acabar amb aquesta força de


INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

ultradretà

va autoritària del govern de Viktor aïllacionistes, ha aconseguit activar tucions del capitalisme europeu. El ia, Eslovàquia i Sèrbia, també es pot tradreta en la persona d'Orban o a nable per a l'esquerra.

Propaganda irredentista hongaresa on s'exemplifiquen les pèrdues territorials provocades pel Tractat de Trianon el 1920

grat fugint de la discriminació i violència quotidiana en els seus països d'origen. L'antisemitisme, malgrat que a Hongria hi visquin només 12.000 jueus, també ha perviscut en la cultura política de la dreta local tot i que més que un problema intern, s'ha convertit en un descrèdit extern. Els canvis en la constitució

vots, ha arribat a patrullar pels carrers d'alguns barris assolats per la pobresa i l'enfrontament racial amb els gitanos

xoc, la qual reconvertida estèticament i legalment en una associació cultural aconsegueix fer-se notar sobretot a l'est del país, la zona més deprimida econòmicament i amb un percentatge més alt de població gitana. L'ascens electoral de Jobbik en els darrers cinc anys, just després dels disturbis de 2006, ha estat espectacular. De tenir només el 2% dels vots i cap diputat pocs mesos abans dels disturbis, han passat a obtenir el 2010 més del 16% dels vots a la primera volta i 47 diputats al parlament. L'any anterior

ja havien aconseguit 3 seients a Estrasburg amb un 15% dels vots. La violència racista a Hongria ha anat dirigida especialment contra el poble gitano. Centenars d'atacs contra habitatges gitanos amb còctels molotov i desenes d'assassinats racistes resultat d'autèntics pogroms, juntament amb la discriminació social i la legislació repressiva contra aquest poble han alimentat un espiral racista que ha acabat fent notar els efectes secundaris a França i també als propis Països Catalans, on no són poques les famílies gitanes que hi han emi-

La reforma constitucional aprovada el 18 d'abril de 2011 de forma unilateral per la coalició governant ha entrat en vigor aquest 1 de gener, essent l'espurna que ha generat les mobilitzacions ciutadanes. Aquesta constitució enllaça els principis de l'estat amb els principis del Regne d'Hongria d'entreguerres, consagrant una visió ultranacionalista, aïllacionista i clerical dels principis estatals. L'irredentisme és present en la reforma constitucional aprovada pel govern d'Orban. No només s'ha atorgat el dret a vot a qualsevol hongarès resident a l'estranger prop de 3 milions als països veïns, sinó que el canvi de nom del país també va en aquesta direcció. El que fins ara era la República d'Hongria -després de perdre el 1990 l'epítet de “Popular”-, ara es converteix simplement en Hongria. Un canvi que pot semblar insignificant en no comportar cap canvi en la configuració de l'estat, però que en la història hongaresa no ho és tant. República és associat per la dreta hongaresa a la pèrdua de territoris i a governs d'inspiració marxista. Aquesta mateixa dreta és la que el 1920 reinstaurà un Regne d'Hongria sense rei, sinó amb un regent. Ara, el nou nom pretén ressuscitar les bases polítiques del règim d'entreguerres. A nivell de drets, la nova constitució institueix òrgans de control de la premsa i ataca directa-

ment els drets dels homosexuals, alhora que consagra el cristianisme com a fonament del país i de les seves lleis. També l'anticomunisme traspua en diverses lleis aprovades en els darrers mesos per tal d'obrir la possibilitat al processament de persones amb responsabilitats de govern durant l'etapa socialista, en una amenaça directa als socialdemòcrates (l'anterior primer ministre socialdemòcrata fou dirigent als 80 de les joventuts comunistes). Legislacions similars han estat instaurades en diversos països de l'est sense l'oposició d'una Unió Europea que es vanta de ser la garant de la pluralitat política. Pel que fa a l'estructura política, una llei electoral aprovada el

La reacció popular ABEL CALDERA BERGA

L'oposició d'esquerres i liberal ha sortit els primers dies d'aquest any als carrers a protestar contra el govern d'Orban, intentant repetir les mobilitzacions de 2006, ara contra els seus màxims beneficiats. Tot i així, molts analistes polítics no creuen en les possibilitats d'èxit d'aquesta oposició i auguren Orban per temps si no hi ha una intervenció d'una altra índole, més enllà de les manifestacions. Bàsicament de la Unió Europea. El govern hongarès ara mateix per Europa no és tant un estat membre que vulnera un seguit de drets bàsics, sinó un estat membre que amb la seva insubordinació a l'ortodòxia del diktat econòmic i les seves vel·leïtats xovinis-

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF. & ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

passat 23 de desembre canvia el sistema, reorganitzant les circumscripcions i instaurant un sistema de volta única, que afavoreix de forma descarada la perpetuació en el poder del FIDESZ, ja que impedeix en una segona volta l'aliança del vot antiFIDESZ en el candidat de l'oposició que hagi tret més vots en la primera volta. Finalment, en matèria econòmica, la nova constitució habilita l'intervencionisme de l'executiu en el Banc Central, fet que ha irritat la Unió Europea, i fixa un tipus únic d'IRPF en el 16%. Si tenim en compte que per a canviar la constitució es requeriran dos terços dels vots, aquesta política fiscal regressiva queda pràcticament blindada a cap canvi sense l'acord del FIDESZ.

tes està posant en risc l'estabilitat de l'esglaó més feble de la Unió. Per això tant la UE com el Banc Mundial i el FMI han començat a pressionar Orban amenaçant-lo amb represàlies econòmiques si no abandona les seves aspiracions econòmiques aïllacionistes. És en aquest sentit que ja es comença a parlar d'un pla per a apartar Orban del poder i substituir-lo per un govern de tecnòcrates. A Hongria sembla que es comença a visualitzar un escenari extremadament incòmode per a les posicions d'esquerres, on l'alternativa és o bé una deriva populista de dretes o bé la mà de ferro dels tecnòcrates europeus, avisant dels perills que el malestar provocat per la crisi pugui ser capitalitzat per l'extrema dreta.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.


12ECONOMIA

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions continuen arreu dels Països Catalans

Pujada de les pensions? ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

En prendre possessió del seu nou i flamant càrrec, el nou president de l’executiu es va plantar ben content i altiu davant de les Corts espanyoles a ratificar que, “complint la seva paraula”, pujaria les pensions, i va aprofitar el moment per tirar en cara a Zapatero la seva anterior congelació. La bancada “popular” es va posar en peu aplaudint ferventment al seu líder que, tot i haver de retallar per “responsabilitat” amb els mercats, mira alhora pels més humils. En Rajoy va afirmar solemnement que aquesta seria la seva “única” política de despesa, però que els pensionistes “s’ho mereixien”, i alhora en pocs dies ha afilat les tisores, i entre d’altres mesures ha congelat el salari mínim i pujat l’IRPF. El suposat augment del poder adquisitiu dels pensionistes avalaria que el nou govern espanyol no només retalla drets i salaris, sinó que a alguns, els castigats pensionistes, també els beneficia. Però el més sorprenent del cas és que ni tan sols aquesta única i solitària mesura beneficia als que afirma beneficiar, i ha estat un simple teatre per poder-se fer aplaudir pels fervorosos i ben pagats súbdits parlamentaris, amb transmissió en directe a totes les televisions. Fixem-nos bé: l’any passat el govern del PSOE va congelar les

pensions, i per tant durant aquest any els pensionistes no van augmentar els seus ingressos, mentre els preus van pujar entre un 2,4% i un 3% (segons les dades). Per tant, van perdre poder adquisitiu. I el govern del PP els restituirà aquest poder adquisitiu perdut com havia promès? No, és clar. En Rajoy el que ha aprovat és una pujada

“La bancada ‘popular’ es va posar en peu aplaudint ferventment al seu líder que, tot i haver de retallar per ‘responsabilitat’ amb els mercats, mira alhora pels més humils“ finalment de l’1% de les pensions només per l’any 2012, sense cap compensació per a la pèrdua de poder adquisitiu del 2011. I aquesta nova mínima pujada farà per-

dre novament poder adquisitiu als pensionistes, atenent a que els preus pujaran al 2012 (segons les dades oficials, sempre més minses que les reals) pràcticament un 3% (2% més que les pensions). Però no només això, sinó que l’executiu espanyol alhora ha aprovat l’augment de l’impost de l’IRPF, fins i tot el dels ingressos més baixos. Resultat, que fins i tot aquest 1% de pujada de les pensions se l’ha menjat l’augment de l’IRPF, i novament tenim les pensions congelades i sense cap augment real. Tantes paraules i discursos per deixarho tot ben igual. Mirant els aplaudiments dels congressistes, un es podria preguntar si la seva disbauxa no l’havia provocat l’anunci de Rajoy, sinó el saber-se beneficiaris del 80% de la pensió màxima per estar només 7 anys de diputats, o del 100% d’aquesta pensió màxima (més de 2.500 euros mensuals en 14 pagues) per “servir” de parlamentari 11 anys. Mentrestant, els afectats no estan de festa, doncs el 55% dels pensionistes no arriben al pírric i congelat salari mínim interprofessional de 641 euros, i tres de cada quatre no són ni tan sols mileuristes. I ja portem dos anys de congelació. Però sembla clar que no són bones èpoques pel rubor, senyories, i si pels que no tenen cap vergonya.

Campanya contra Eulen SA per acomiadar delegats de CGT REDACCIÓ BARCELONA

La secció sindical de Girona de la CGT ha denunciat l’acomiadament de la responsable del sindicat de la Neteja a la ciutat, Anna Pozo, treballadora a la coneguda empresa de neteja EULEN SA, precisament per la feina sindical que duia a terme i en defensa dels drets dels treballadors. Segons denuncia el sindicat llibertari, la delegada acomiadada porta més de divuit anys d’antiguitat a l’empresa Eulen SA, que

a més ha sancionat amb setze dies d’ocupació i sou a cinc membres més, denunciat alhora que l’empresa amenaça amb l’acomiadament a les treballadores que s’atreveixin a parlar amb el comitè o a tenir-ne alguna relació. Els treballadors afectats han convocat una concentració contra la repressió sindical el dimecres 4 de gener de 9 a 11h. davant el CEIP Jaume Bruguera a l’avinguda Jaume I de Girona.

Per fer públic el suport a Anna Pozo: Fax de solidaritat al sindicat (CGT) 972 23 19 Fax de protesta a l’empresa (EULEN SA) 972 10 45 63 Fax de protesta a l’atenció de Carles Puigdemont (Alcalde de Girona) Fax: 972 41 90 48 Fax de protesta al centre de treball CEIP Bruguera 972 21 12 76


L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

ECONOMIA 13

OPINIÓ

Una mala persona anomenada Josep Prat JORDI MARTI FONT TARRAGONA

No cal que doni massa dades per entendre el que diré. La realitat del nostre dia a dia més proper ens farceix la retina amb imatges feridores, explicacions i experiències viscudes que no semblen d'ara, pròpies d'aquest segle XXI que fa quatre dies que hem encetat. Sembla que tot es tracti d'un procés conseqüència d'una catàstrofe natural però no ho és, està perfectament planificat per persones sense escrúpols. La sanitat pública catalana és a punt de convertir-se en un record, un bon record si ens mirem el món a on ens porten aquests que manen. Posats a recordar, recordem-ho bé:

són les cúpules d'això que en diem CyU i afirmen dia sí i dia també que s'estimen el país, que tot ho fan per ell, tot i que dia sí i dia també demostren que odien les persones que l'habitem. Potser per a ells país és incompatible amb persones? O filant més prim encara: incompatible amb segons quin tipus de persones, pobres per a més dades...? Alguns regionalistes catalunyesos odien els catalans pobres. Seria una bona explicació per entendre per què destrueixen el sistema de salut pública amb aquesta virulència i poca consideració cap a les persones, però crec que el tema és molt pitjor. No és que ens odiïn sinó que la seva única intenció de lucre, con-

vertida en dogma de la tribu, els impedeix veure res que no siguin els seus propis guanys i aquests, amb la privatització de CAP i centres hospitalaris, ampliació de mútues i hospitals privats, etc., s'anuncien espectaculars. Ells no estan en crisi perquè els lladres legals mai no en pateixen de crisi, si de cas en provoquen per lucrar-se'n. Podríem apuntar a tota CyU com a culpable del fet que a Tarragona els atacs de cor només s'atenguin fins a mitja tarda, de l'allargament de les llistes d'espera fins a l'infinit, del poc personal arreu, dels acomiadaments multitudinaris, de les operacions cancel•lades o no fetes, de la desesperació dels professionals

de la medicina que ho donen tot per l'altra gent i veuen com, gràcies a la C i a la U, el seu jurament hipocràtic ha esdevingut paper mullat. Podríem però no ho farem. Apuntarem concretament a un dels personatges que més es lucrarà amb tota aquesta privatització, atracament en diria jo, legal i a plena llum del sol. Apuntarem a un home que porta anys privatitzant i que ve de casa rica, de família d'amos i senyors. Acostumat a manar des que va néixer, com son pare i son padrí; també està acostumat a traficar amb diners, molts més dels que la decència permet posar damunt d'una taula sense sentir vergonya per l'evidència que amb mètodes èticament acceptables ningú no en pot recollir tants en una sola vida. Ara bé, crec que l'ètica a gent com ell és de les coses que els sobra i els rellisca. No la tenen al diccionari. Sóc conscient que escriure d'aquests temes amb noms i cognoms pot resultar fins i tot perillós per a mi, sobretot tenint en compte el

poder que té aquesta gent i la manca de poder que tinc jo, però em crec la llibertat d'expressió massa per mossegar-me la llengua i deixar de dir el que moltíssima gent pensa i diu en veu baixa. Bé, el que la gent diu en veu baixa millor que no ho reprodueixi que faria cap de pet a la presó... Però anem al gra. Es diu Josep Prat, de cal Comte de la Fatarella, i pel que en sé és una molt mala persona. Ha dissenyat l'esquarterament de la sanitat pública catalana per privatitzar-ne les empreses resultants després. Aquestes, molt possiblement, les compraran algunes de les “altres” empreses que formen part de la gran patronal per a què treballa. Tot un procés que potser és legal, no ho posaré en dubte, però que provoca i provocarà tant de sofriment -i ell ho sap o ho pot saber- que només una molt mala persona el podia haver pensat. De cal Compte, de la Fatarella. En propers articles en donaré moltes més informacions, perquè com a mínim tinguem a qui i de qui queixar-nos...

Reaccions a les retallades del Govern valencià ENDAVANT (OSAN) El passat u de gener el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, anuncià en el seu discurs d'any nou una retallada de 1.000 milions d'euros en el sector públic, sense especificar-ne els detalls. Ahir, dia cinc de gener, el nou portaveu del Consell, José Císcar, donà a conéixer el pla d'ajustament amb el qual es pretén estalviar 1.057 milions d'euros (440 milions només en sanitat) i la seua lectura esvaeix qualsevol dubte: les mesures del govern valencià “per lluitar contra la crisi” suposen el major atac contra la funció pública que es recorda al País Valencià. (...) Entre altres mesures, la Generalitat reduirà la jornada de treball del personal interí de l'administració (excloent-ne el de l'educació i el de la sanitat), amb la corresponent reducció de sous; els contractes del personal docent interí expiraran, com a màxim, el 30 de juny, quan fins ara podien arribar fins al 31 d'agost; no es completarà el pagament de les baixes temporals; se suspendran els plans de pensions; es paralitzaran i reduiran els sexennis. A més a més, augmentarà el preu del combustible; es perseguirà l'absentisme laboral; entrarà en vigor una taxa per a renovar la targeta sanitària; i s'establirà una nova relació econòmica amb les organitzacions empresarials i els sindicats vinculada al creixement de l'ocupació, “per a transformar les subvencions en incentius” [sic].

L'aprovació d'altres mesures com dos nous trams de l'IRPF autonòmic per a les rendes més altes (125.000 i 175.000 euros) o la vinculació dels sous dels alts càrrecs de la Generalitat al dèficit, així com el replantejament de la política de grans esdeveniments, tret característic de la gestió del Partit Popular no amaguen que l'executiu autonòmic fa recaure sobre les treballadores públiques bona part del pes de les retallades, criminalitzant una vegada més un sector utilitzat sovint com a cap de turc. Cal afegir a aquestes mesures l'anunci de dimecres del ministre espanyol d'Economia, Luis de Guindos, qui manifestà que l'executiu estatal promourà una llei perquè el govern central puga controlar els pressupostos autonòmics abans que aquests siguen aprovats al seu àmbit territorial, obrint la porta a una nova recentralització. Ara bé, cal recordar que, tot i les protestes de la majoria del grups polítics del Parlament de Catalunya, les comunitats autònomes ja estan intevingudes de facto per l'Estat espanyol i la Unió Europea, els quals dicten unes polítiques econòmiques al servei dels mercats. Davant aquesta nova agressió del capitalisme executada per la dreta espanyolista, Endavant (OSAN) vol manifestar que: • Les mesures aprovades pel Consell no són, com es volen presentar, cap mesura d'eficiència, sinó una nova retallada de drets socials i laborals adquirits per la classe treballa-

dora al llarg d'anys de lluites i sacrificis. • L'acarnissament amb el personal interí, víctima de la inestabilitat i la precarietat, no significa altra cosa que castigar l'esglaó més dèbil de la funció pública per una crisi de la que no és responsable. A més a més, es criminalitza una part de la classe obrera, la del sector públic, per promoure la divisió interna del poble treballador, cosa que només beneficia al capital. • Les retallades contribuiran a empitjorar uns serveis que ja de per si presenten moltes mancances, com ara la sanitat i l'educació, amb les nefastes conseqüències que se'n deriven. • Més enllà de la crisi financera global, al darrere de la desastrosa situació econòmica de la Generalitat Valenciana hi ha hagut una gestió dels diners públics completament irresponsable, caracteritzada pel malbaratament, la corrupció i la defensa dels interessos de les classes benestants. Ara, més que mai, ens sobren els motius per a eixir al carrer: aturar les retallades, defensar els nostres drets socials i laborals i exigir un nou model econòmic i social. Per tot això fem una crida a participar en totes les mobilitzacions que al llarg del propers mesos convocaran els diferents col·lectius socials i polítics per fer visible el rebuig a la nova ofensiva neoliberal. Juntes podrem aturar les retallades!

PLATAFORMA PELS DRETS SOCIALS Les recents retallades i agressions als drets socials de totes i tots han motivat aquesta concentració. Des de la Plataforma pels Drets Socials volem denunciar que tant el govern central com el govern autonòmic estiguen, un cop més, aplicant solucions a la crisi que fan recaure el pes de la responsabilitat i el sacrifici sobre la ciutadania i la classe treballadora. En una nova burla al sistema democràtic, han oblidat ràpidament els programes i les promeses electorals i han tret la tisora per deixar-nos sense drets ni garanties. No són reformes temporals, com volen fer creure, son retallades i suposen un dur colp a la dignitat de tots i totes. I s’apliquen per tal de plegar-se a les demandes europees, sacrificant l’objectiu de crear treball i combatre l’atur i la precarietat laboral per prioritzar la reducció del dèficit públic. Tornar els crèdits als banquers i sanejar la banca espanyola amb recursos públics, per tal que continuen cobrant pensions multimilionàries i obtenint beneficis, són l’objectiu principal, i no donar resposta a les necessitats bàsiques de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, a la classe treballadora, al 99% que no hem provocat la crisi. [...] L’augment de les pensions no compensa la reducció de la capacitat adquisitiva de jubilats i jubilades. La imminent reforma laboral deixarà a la classe treballadora en condicions molt pitjors a les actuals. El llistat d’agressions és llarguíssim tant al País Valencià com a l’estat espanyol. Aquestes mesures no són la solució a la crisi. Ben al contrari, agreujaran la recessió, destruiran més treball i deixaran a la majoria de la població en condicions molt més precàries. Aquestes mesures posen en risc una sanitat i una educació públi-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana Josep Grollo, 91// El Forn Girona //L'Estapera C. de baix, 14, baixos, Terrassa // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

ques, gratuïtes i de qualitat, i concentren les retallades en el sector públic, que amb l’excusa de reduir el dèficit es veurà encara més debilitat, deixant així via lliure a la privatització dels serveis. Davant d’aquesta situació d’emergència social, econòmica i política no podem restar immòbils. Ens hem de preguntar: per què la tisora sempre talla la mateixa tela? Perquè els que més tenen mai perden? Perquè el dèficit és més important que les persones? El dèficit no ens importa. Ens importa el treball, ens importen les persones, ens importen els serveis públics, ens importen les nostres vides i no les finances de banquers i especuladors. Tenim uns drets i quan els que pretenen representar-nos no els respecten només ens queda la denúncia i la protesta. Des de la Plataforma pels Drets Socials donem suport a la lluita de les veïnes i veïns del Parc Alcosa i a la vaga de fam que porten endavant per defensar els seus drets; donem suport a les lluites per una sanitat, educació i serveis socials públics; a la lluita per l'aplicació de la llei de dependència; a la lluita per la plena igualtat de les dones que l'actual govern pretén paralitzar; a la lluita contra l'atur i per l'ocupació; a totes i cadascuna de les lluites per una societat més justa i igualitària. Per això, animem a tots els col·lectius, organitzacions i moviments socials, a la ciutadania i a la classe treballadora... a sumar-se a aquesta convocatòria i a la lluita contra les retallades i pels nostres drets. Anem a permetre que continuen comerciant amb les nostres vides? No, companys i companyes. Aquesta és la primera de moltes accions. Ens seguirem trobant al carrer, als centres de treball, a les places, per donar una resposta col·lectiva i continuar organitzant la resistència i la construcció d’alternatives.


14 CULTURA

DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

Va de rock juntament al de bandes com El Corredor Polonès, ha fet revifar aquest gènere característic del Seattle dels principis dels noranta. Factura sonora impecable i contundència a dojo. I és que no es pot posar en dubte la vitalitat de l’escena. El 2011 ha dit adéu a referències de la talla de Revolta 21 o Voltor, però a canvi hem gaudit amb nou material dels grups ja esmentats i d’altres com Eina –batudes elèctriques de hardcore- o Èric Fuentes & El Mal – cruesa, intensitat i videoclips d’aquells que no deixen indiferent-. Per al nou any, ja han anunciat noves col·leccions de temes formacions com 121dB o Gàtaca. Molt d’esperar s’està fent el de Sant Gatxo, tot i que ja tenim un avançament a internet. I, per acabar d’arrodonir-ho, les noves promeses apunten amb moltes ganes. Tardor o L’Home de Llanda són només alguns noms d’allò que ens ve. Amb tot això, hi ha per llistes senceres amb molta qualitat.

Hèctor Serra VALÈNCIA

ent un repàs a les llistes elaborades per algunes revistes i alguns crítics musicals d’arreu del nostre país, les quals intenten ressaltar el bo i millor dels discos facturats el 2011, es pot apreciar que el rock d’alta fidelitat no gaudeix de la presència que li correspondria. L’onada pop-folk que vivim pot fer-nos pensar que aquells grups amants de la distorsió i la potència sonora s’han equivocat d’època i no els hi pertany cap protagonisme. Res més lluny de la realitat. La diversitat d’estils enclou també l’energia punyent de les guitarres connectades a l’endoll. Parlem de treballs discogràfics que, tot i que han passat desapercebuts en molts d’aquests rànquings, no poden ser ignorats de cap de les maneres. En un país de grans bandes rockeres, l’escena més dura continua reivindicant-se i aportant qualitat en uns temps en què potser aquest gènere es fa més necessari que mai per inspirar la rebel·lia i la mala llet que la conjuntura social reclama. I, d’això, en saben molt grups com Mugroman. Com tota una declaració d’intencions, la formació xixonenca ha batejat el seu darrer lliurament amb un contundent Volem més (Mésdemil Records, 2011). Es tracta del quart treball en la seua trajectòria i, sense desmerèixer-ne els anteriors, dóna la sensació que estem davant el més polit, el més definit. Els ingredients: guitarres ben esmolades, un encaix de dolçaina gens forçat i uns textos de temàtica universal on el jovent pot trobar-se en històries d’amor, infantesa i lluita. Al remat, el pop-rock de

F

Mugroman esdevé un reclam per la facilitat d’adaptar aquest so tan elàstic i optimista a qualsevol escenari. Les seues cançons poden sonar tant en un lipdub com en una festa adolescent a l’americana, tant en una trobada d’escoles en valencià com en un pavelló per animar l’equip de bàsquet local. L’estudi del baixista i compositor dels Lax’n’Busto, Jesús Rovira, ha estat la cova des d’on s’ha gestat aquest exercici d’adrenalina que, en certs passatges, s’enfila a uns solos de guitarra i una intensitat melòdica que remet a l’exitosa fórmula de la banda del Vendrell. L’esperit positiu que brolla del disc també es deu al seguit de col·laboracions que s’estenen al llarg de les catorze peces. No vos perdeu

com irromp la veu del Pol Fuentes, dels RosaLuxemburg, a “Estic viu”, o el bonus track on hi ha espai per a tots: Obrint Pas, Rapsodes, La Gossa Sorda... Disc de seducció immediata, directe des de les comarques més meridionals. Més acostada al metall és la proposta de Neuròtics. Incertesa (Mésdemil Records, 2011) quadra perfectament la densitat del grunge i la lírica existencial, tot a través de deu talls amb una càrrega predominant de melodies repetitives que van directament al subconscient i una línia vocal greu que s’enlaira sense aturador. Als originaris Anselmos no se’ls ha passat l’arròs: els queda molta metxa i aquest disc és la mostra. Un so que,

Atversaris i Asstrio: Incunables i imprescindibles El jazz i el rap troben el seu espai comú a Per Principis Elegants Jordi Garrigós BARCELONA

i fa uns anys, no masses, ens haguessin dit que tindríem una banda de rap en català totalment assentada dins el panorama musical català potser ens ho creuríem però l'expressió adequada seria "ja era hora". A principis de 2012 no només la tenim sinó que no te absolutament res a envejar a la majoria de les que corren per l'escena hip-hop estatal. A més, son políticament compromesos -punt per a ells- i a sobre tiren pel dret sense pensar-s'ho massa. At Versaris és la banda en qüestió i aquesta vegada l'han fet realment grossa. Perquè la unió fa la força, ells ho saben per propi empirisme, i d'aquesta manera s'han trobat amb uns companys de camí excel·lents els Asstrio. Sorgit d'un experiment al festival Mas i Mas de Barcelona, ambdós col•lectius van anar creant sinergies fins al punt d'uniformitzar repertori i recorre els Països Catalans de punta a punta presentant un espectacle conjunt, Per Principis Elegants. Festivals com l'Acústica de Figueres o el Mont-

S

juïc de Nit van ser testimonis de concerts explosius on demostraven sobre l'escenari que la mescla de jazz i rap fet a casa nostra no tenia res a envejar a ningú. La gira ha anat tan bé que Propaganda Pel Fet s'ha decidit a editar el darrer d'aquells concerts. Celebrat a la Sala Stroika de Manresa, els binomi d'At Versaris i Asstrio se'ns mostra exactament tal i com van ser els bolos d'aquella gira: Combativitat, adre-

nalina i qualitat musical que acompanyen les cançons més celebrades d'uns At Versaris més madurs i en millor forma que mai. Potser cadascú trobarà a faltar algun tema en aquest recull, però ja sé sap, mai plou a gust de tothom. El cas és que l'edició d'aquest CD/DVD serà com un incunable que s'ha de tenir sense cap mena de dubte. Primer perquè és la primera vegada que es fa això a Catalunya, segon perquè editar concerts en directe és una espècie en extinció i tercer, i més important, perquè és un dic d'una qualitat innegable. Que el que ha ajuntat la música no ho separi ningú i la sensació és que aquest parell de bandes seguiran fent coses interessants durant molt de temps. Junts, per separat o com sigui.

Repeteixen certamen literari a Poble Nou L’Ateneu popular del barri barceloní organitza la segona edició del Llibre i Martell Jordi Garrigós BARCELONA

l guanyador no serà mediàtic ni el premi, milionari -ni molt menys-. Tampoc trobareu cap gran editorial al darrera provant d'exprimir el suc a un jove talent de les lletres nostrades. Així doncs, deixem la competitivitat a una banda per anar al que importa. Autogestionat i popular, així és com es com es presenta el segon certament literari Llibre i Martell, una convocatòria que anima als veïns i veïnes de Poble Nou a presentar a concurs de relats en català. Organitzat per l'Ateneu Popular Octubre, el Llibre i Martell va començar la seva activitat l'any passat amb un clar esperit d'incentivar la participació cultural d'aquest barri barceloní. Això i l'esperit crític, ja que la temàtica dels relats presentats han de girar obligatòriament sota aquest punt de vista. El veí de Poble Nou Enric Ràfols va ser el guanyador de l'edició de 2011 i enguany el premiat s'endurà a casa un lot de llibres i que el seu relat sigui el primer del recull que publicarà la organització. El guanyador d'entre tots els relats presentats a concurs el decidirà un jurat format per tres membres externes de la organització i un quart que serà un soci del propi Ateneu Popular Octubre. Al web d'aquest dinamitzador polític i cultural del Poble Nou trobareu les bases del certamen i tota la informació que necessiteu. Això sí, si mentre llegiu aquestes línies us van entrant ganes d'escriure us hauríeu de donar pressa, ja que el termini final de lliurament és el proper 15 de febrer. Esperit popular, amateur i en català, paga la pena pensar-s'ho i animar-s'hi.

E


CULTURA 15

L’ACCENT 217 DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012

La crítica de la quinzena

La vampira del Teatre del Raval Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

robablement no hi havia a Barcelona millor escenari per representar La vampira del Raval que el Teatre del Raval. I no només perquè es trobi al mateix barri on aquesta suposada vampira va viure. Aquest teatre d'estil romàntic italià situat al carrer Sant Antoni Abad es va aixecar sobre l'espai que va deixar el socarrimat convent de les Gerònimes. El convent en qüestió, fundat el segle XV, va ser un dels edificis religiosos que varen ser malmesos durant la Setmana Tràgica de 1909 i, precisament la mateixa època en què la vampira, l'Enriqueta Martí, va prendre protagonisme. L'Enriqueta Martí, que va ser executada al garrot vil el 1913, es va fer popular un any abans a causa de la descoberta que era ella la responsable del segrest de la Teresita Guitart, una nena que havia desaparegut i que tothom cercava. Arran d'aquest fet i estirant del fil, es descobrí que no era aquest el primer rapte que havia executat i que havien sigut desenes les criatures que havia raptat, explotat sexualment i, finalment, desagnat -d'aquí, doncs, el sobrenom de vampira. Sembla que els seus clients, pertanyents majoritàriament a les classes dominants, acu-

P

“La història de la vampira s'intercala amb números de cabaret propis del període i del barri amb resultats desiguals”

dien a ella tant per satisfer els seus desitjos sexuals com per a ser guarits, a partir de ritus on el protagonista era la sang virginal de les seves víctimes, de múltiples dolències. En Jaume Villanueva, autor del text i director de l'espectacle, ha decidit basar-se en aquesta història que trasbalsà la societat barcelonina el 1912 per escriure un “musical burlesc tragicòmic” que, a més d'explicar aquest succés, retratés també la Barcelona -particularment el Ravalde principis de segle. Així doncs, la història de la vampira s'intercala amb números de cabaret propis del període i del barri amb resultats desiguals. Els fragments que es refereixen pròpiament a la història de la vampira són els més rodons i especialment brillant és la fórmula de representar

les craitures raptades per titelles, que els donen una fragilitat elegant i colpidora. Els números de cabaret, en canvi, són massa irregulars. En l'apartat musical, en Villanueva ha comptat amb el més popular dels compositors catalans de musical, l'Albert Guinovart, autor d'obres ja clàssiques com ara Mar i cel de Dagoll Dagom. Seguint el text, en Guinovart ha composat cançons que duen el seu segell melòdic les que es refereixen a la història de la vampira- i d'altres que ens apropen als cabarets del Paral·lel d'aquell període. Amb l'instrumentació escollida -piano, violí, clarinet i contrabaix- va buscar també apropar-se a la sonoritat d'aquells ambients. La interpretació, malgrat ser un espectacle de pressupost i format reduït, corre a càrrec d'actors i actrius consagrats. N'assenyalarem només els més destacats de l'obra: en Pep Cruz, subinspector de policia i narrador -és divertida la distància que pren el seu personatge respecte el gènere musical-, en Mingo Ràfols, marquès client de la vampira i el que més còmode es troba en el format cabaret, i la Mercè Martínez, la vampira, que és la que més bones condicions pel musical va demostrar, tant ballant com cantant. Per la seva banda, els instrumentistes van fer la seva feina de forma més que correcta.

Història

Revisant la figura del patriarca valencià Borja Català MANISES

l passat mes de novembre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va inaugurar al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) l'exposició Teodor Llorente: patriarca de la Renaixença. La mostra, que s'hi podrà visitar fins el 29 de gener, s'acosta a la vida i a l'obra d'aquest personatge a través d'objectes personals, llibres, escultures o pintures, i és la primera de les diverses activitats previstes per a commemorar el centenari de la mort del poeta, polític, periodista i traductor. Llorente ha estat triat escriptor de l'any per l'AVL, i aquesta és una bona oportunitat per analitzar la seua figura més enllà de prejudicis. Teodor Llorente Olivares (València, 18361911) fou una figura pública del seu temps. Membre ben destacat de la burgesia valenciana, liderà el partit conservador local i fou diputat i senador a Madrid diverses vegades. Va dirigir el diari dretà Las Provincias i com a líder de la Renaixença a terres valencianes treballà perquè aquesta tinguera un caràcter exclusivament cultural. És aquest darrer fet el que ha provocat que de la segona meitat del segle XX ençà la visió de Llorente haja estat molt negativa dins de

E

l'univers valencianista, sent assenyalat com el culpable d'haver impedit que el moviment renaixentista al País Valencià haguera evolucionat cap al nacionalisme polític. I si bé això és cert, els darrers anys han aparegut nous punts de vista com el del professor de la Universitat de València, Rafael Roca, autor de Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana (PUV, 2007) i comis-

sari de l'exposició de l'AVL, qui critica que molts investigadors s'hagen dedicat a fer càbales sobre quina haguera sigut la Renaixença sense el lideratge de Llorente en compte d'analitzar la seua aportació al reviscolament de la llengua i cultura catalanes al sud del Sénia. En aquest sentit Roca assenyala, per exemple, que el patriarca fou l'escriptor de més qualitat al País Valencià

en aquell temps -les seues obres foren un model de llengua-, o que reconegué explícitament la unitat del català. Però allò més important per a Roca és que la tasca -literària, lingüística, històrica...- feta per Llorente i la gent aplegada al seu voltant va servir per a crear una base cultural de la que posteriorment es nodriria el valencianisme de la primera meitat del segle XX. De fet, poetes com Carles Salvador o Miquel Duran manifestaren la seua admiració pel patriarca; aquest últim arribà a escriure “Teodor Llorente és, doncs, el Poeta i el Patriarca del País Valencià renaixent”. Al seu torn, un altre professor de la Universitat de València, Vicent Simbor, explica al pròleg del treball de Roca, que en la segona meitat del segle XIX la burgesia valenciana no veia amb bons ulls el conreu del català ni tan sols en reduïts cercles poètics: la classe social de la qual formava part Llorente, ja havia apostat clarament pel canvi de llengua com a part del seu procés d'inserció dins del projecte nacional espanyol. Però el prestigi social i el pes polític del patriarca van protegir, segons Simbor, les modestes activitats renaixentistes al País Valencià. I en aquell context tan advers allò ja fou una passa molt important.


DEL 12 AL 25 DE GENER DE 2012 L’ACCENT 217

16CONTRAPORTADA

“El sindicalisme és insubstituïble i la lluita contra el capital i la patronal comença als centres de treball” FRANCESC BLANCO BILBAO

Com va nàixer LAB, la realitat sociolaboral i productiva del País Basc hi van ajudar? Nasqué a la dècada dels 70 d'una decisió del Moviment d'alliberament basc de lligar la lluita per l'alliberament nacional a l'alliberament social. Es buscava donar una alternativa social a la classe treballadora. En aquell moment hi havia tres opcions: UGT, CCOO i ELA i enteníem que cap duia a terme una lluita social en claus d'alliberament nacional. La situació sociolaboral era favorable perquè existien valors com necessitat de la lluita col·lectiva, la necessitat d'organitzar-se i de fer de la classe obrera un subjecte de transformació. Tanmateix, el naixement també va tenir una dificultat, ja que sorgí en un mapa sindical establert i això és molt difícil de transformar, però la feina empresa a empresa va ser efectiva i el decurs del temps ens ha demostrat que la decisió va ser encertada, ja que la lluita sindical i social ha esdevingut un dels pilars de l'Esquerra abertzale i de l'independentisme. Quin era el paper de LAB al si de l'Esquerra abertzale i quin és ara? És el mateix. Les estratègies i les formes d'actuar s'actualitzen, però l'objectiu és molt concret: organitzar als treballadors i treballadores per a fer una defensa dels interessos de classe que nosaltres entenem ha d'estar sempre vinculada a un projecte de país. Més enllà de ser un instrument per aglutinar al poble treballador al si de l'Esquerra abertzale o de ser una mera corretja de transmissió entre el moviment abertzale i els treballadors LAB té una funció pròpia la qual ja he esmentat abans. Malauradament en general el sindicalisme encara és un àmbit bastant masculí i masculinitzat. Quin percentatge de dones afiliades hi ha a LAB? En aquests moments un 30-32% d'afiliades i el creixement s'està donant més entre el col·lectiu de dones que d'hòmens. Quant a estructures, eixe 30% és el mínim a l'hora de construir-ne, és una norma del sindicat i als òrgans de direcció la presència de dones i hòmens és paritària, de fet a l'Executiva som més dones. Aquest nivell d'afiliació femenina és el resultat de molta força i determinació, però sobretot de decisions polí-

ENTREVISTA Ainhoa Etxaide Amorrortu, secretària general de LAB Ainhoa Etxaide Amorrortu (Hondarribia, 1972) és llicenciada en dret i sindicalista, secretària general del sindicat Comissions d'obrers patriotes (LAB, per les sigles en basc). Etxaide va ser triada com a secretària l'any 2008 al VII congrés del sindicat, a Barakaldo. Prenent així el relleu a Rafa Díez, l'anterior secretari i empresonat per l'Audiència Nacional des de l'octubre de 2009. Etxaide va parlar amb L'ACCENT sobre el sindicat abertzale i sobre la nova etapa del conflicte basc que s'ha obert els darrers mesos.

tiques. Al 1996 férem un congrés on es va fer una gran autocrítica davant la posició del sindicat respecte de certs col·lectius (joventut, dones, persones en atur...) que s'estaven quedant al marge del mercat laboral i del sindicalisme i decidirem que s'havia de donar una resposta estratègica, polític i de tipus organitzatiu. Al marge de tot açò, el camí que hem fet ens ha demostrat una cosa: que és imprescindible que hi haja dones implicades a totes les estructures si volem fer intervencions per a la realitat específica de les dones, però que no és suficient amb això, ha d'haver una política feminista i una perspectiva feminista. I creiem que és una aposta estratègica si vertaderament vols dur a terme una transformació de la societat, ja que no aconseguiràs una majoria social sense la meitat de la classe treballadora. Hi ha diverses nacions sense Estat (Andalusia, Astúries...) on el sindicalisme és un dels pilars més potents (o de vegades l'únic) de la lluita independentista i socialista, quina tasca exerceix un sindicat en un moviment d'alliberament nacional? Per a nosaltres un moviment d'alliberament nacional necessita àmbit polític, sindical i social. I a més, que cadascun d'aquests tres àmbits siguen capaços de realitzar les aliances necessàries per avançar, des de l'acció pròpia i autònoma de cadascun, en un projecte comú. La funció del sindicalisme és sobretot defensar els interessos de clas-

se en eixe procés d'alliberament i enfrontar-se al capital que normalment dóna suport a marcs jurídico-polítics que no permeten a la majoria de la societat treballadora canviar i transformar la realitat. Així doncs, creiem que el sindicalisme és insubstituïble i que la lluita contra el capital i contra la patronal comença als centres de treball I aquesta funció no la pot realitzar una altra organització política o social? No, perquè el sindicat a més de ser al carrer és l'únic que pot entrar als centres de treball per organitzar als treballadors i treballadores i disputar els seus interessos davant de la patronal. Açò no eximeix de la defensa política d'uns interessos, però cada organització des del seu àmbit i de manera autònoma. L'àmbit polític ha de tenir l'ambició d'acaparar més representació institucional per posar-la al servei de processos de canvi polític i social, però per a fer això ha d'haver un contrapunt en l'àmbit social i sindical. Davant la nova etapa del conflicte basc, com creieu que actuarà l'executiu del PP? L'actual govern espanyol, de la mateixa manera que l'anterior, té un problema i és que no té una oferta política per a les demandes del País Basc. I sense oferta el que farà serà romandre en una posició immobilista i de bloqueig. Per tant, nosaltres creiem que mentre més temps mantinga aquesta posició més suport tindrà l'opció independentista i major serà la capacitat d'aglutinar forces que reclamen l'autodeterminació. Haurà sigut molt difícil arribar a aquesta nova etapa, com es gestionen les possibles escissions, els trenca-

ments interns, etc.? S'ha de valorar una qüestió: que els últims anys el sindicat ha estat totalment centrat en la resposta a la crisi i açò ha determinat el debat intern, i encara que no s'ha deixat de banda el debat polític sí que s'ha viscut amb altra intensitat. Però per damunt d'això LAB, com la resta de l'Esquerra abertzale, no creu que siga necessari ni bo que hi haja una uniformitat en els plantejaments polítics i com a conseqüència totes les opinions tenen el seu lloc. Ara bé, per damunt de tot impulsem la cohesió del sindicat i de tot el moviment abertzale. Per això, quan s'ha de prendre una decisió estratègica on hi ha diferents postures, es garanteix que hi haja un debat real, amb democràcia participativa i on allò important és el que es debat i no la resta, d'aquesta manera s'arriba a resultats que apleguen a la gran majoria. El resultat no només cohesiona més a l'Esquerra abertzale sinó que és capaç de generar adhesions de fora del moviment. L'anterior secretari general de LAB, Rafa Díez, està empresonat així com moltes altres persones afiliades o simpatitzants. Què significa per a LAB la manifestació del 7 de gener? Per a nosaltres és sobretot un exercici nacional que cada volta aplega més suports de diversos sectors polítics i socials. És l'assumpte que més mobilització ha generat i per tant, queda clar que és una prioritat pels agents d'aquests país. Pensem que és la mobilització que generarà una nova situació en la lluita dels presos i les preses, que serà un revulsió per a la societat basca i pel col·lectiu de presos. Aquesta manifestació mostra que la societat basca vol que les persones empresonades participen d'aquest procés polític.

L’ENTREVISTA SENCERA A

LA REMATADA

Un atracament ISA GARNIKA BARCELONA

El Govern de CIU descompta l’ IRPF de la paga addicional que encara les 210.000 empleades i empleats públics no hem cobrat. A més el nostre regal de Nadal he sigut el retard en el cobrament del 80% de la paga addicional i l’ajornament sine die de l’altre 20%. És un atracament. El 30 de novembre, el Govern de CIU comunicava a la Mesa de la Funció Pública i el 13 de desembre concretava una sèrie de mesures que representen un nou atemptat a les nostres condicions laborals, noves reduccions salarials i una degradació de la cobertura social de les treballadores i treballadors de l’administració de la Generalitat amb la finalitat de treure’ns de la butxaca 625 milions d’euros (un 10% de la massa salarial global).Les mesures més importants són: els acomiadaments d’interins que no han volgut quantificar, la reducció salarial en les dues pagues addicionals (que poden suposar entre un 3% i un 5% del nostre salari anual i que estalviaran al Govern 306 milions d’euros), la modificació de la retribució durant el primer any de reducció de jornada per tenir cura de filles i fills (que passarà del 100% al 80%) que ens mostra com és de difícil per a CIU, l’equilibri entre la catòlica defensa de la família i la política neocapitalista de defensa dels seus interessos de classe. Segons dades de l’IDESCAT del 2010, el PIB català és un 12,5% superior a la mitjana de la UE15, el que significa que el Principat de Catalunya és un dels territoris més rics d’Europa i el món. Això vol dir que la riquesa al nostre país està mal repartida i que els seus governs han invertit només el 17% del PIB en despesa pública, quan correspondria un 29% segons la mitjana de la UE-15. Aquestes mesures d’espoli salarial, social i de condicions laborals han creat un gran malestar entre els i les treballadores de la Funció Pública. A l’hospital de la Vall d’Hebron, en conéixer-se les mesures, el malestar era molt intens i es va manifestar en una assemblea multitudinària. A l’hospital de Can Ruti es va fer una assemblea amb una assistència molt important. I es van prendre decisions, com ara fer reclamacions individuals manifestant el rebuig a aquesta mesura i exigir de l’ICS el pagament de tota la paga extra, fer del dia 28 de desembre un dia de lluita. Aquest dia els treballadors de l’hospital de Can Ruti es concentraren a les portes per tal d’impedir-ne l’accés Per a la setmana del 16 al 22 de genera hi ha diverses mobilitzacions convocades en defensa de tots els serveis públics i contra les retallades.

Accent 217  

Periodic popular dels paisos catalans. Numero 217, del 12 al 25 de gener de 2012.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you